dimarts, 16 de setembre del 2014

Miquel Fañanàs - La bruixa de pedra


Pere Freixenet aconsegueix accedir als arxius més reservats de la catedral de Girona, on
troba la història de Guisla Recasens, la llegendària Bruixa de la Catedral, immortalitzada en
una de les gàrgoles. Així demostrarà que la popular llegenda té una protagonista i
coneixerem la seva història en una Girona on els enfrontaments entre cristians i jueus i la
persecució de la Inquisició a les bruixes estava a l'ordre del dia.
Miquel Fañanàs
La bruixa de pedra
Premi Nèstor Luján de Novel·la històrica 2012
ePUB v1.0
Calamanga 12.02.13
Títol original: La bruixa de pedra
Autor: Miquel Fañanàs
any de 1a. publicació en idioma original: 2012
Editor digital: Calamanga (v1.0)
ePUBCat base r1.1
www.epubcat.net
Per Laura, la meva filla.
Capítol 1
No era la primera vegada que el catedràtic Pere Freixenet demanava permís al canonge arxiver
de la catedral per a un treball d'investigació històrica. Malgrat el costum, però, cada vegada li feia
més mandra passar el tràmit burocràtic que s'exigeix per entrar a les dependències de la seu on es
custodia tota la documentació. Com en tantes ocasions anteriors va seguir la mateixa rutina. Va
omplir el formulari i tot seguit es va endinsar en els prestatges que contenien els milers de
documents, pergamins i llibres que constituïen el fons d'aquell immens arxiu. Per sort, els treballs
que solien encarregar-li les editorials eren prou interessants i ben pagats perquè obviés els
inconvenients d'un tracte poc agradable del canonge guardià dels tresors catedralicis i dediqués a la
investigació moltes hores del dia. Aquella vegada, la rebuda per accedir a les dependències de
l'arxiu tampoc no va diferir del tracte habitual.
—Quin és el motiu de la recerca, aquest cop? Encara busca el passadís secret?
Més que una pregunta, el canonge Eduard Vidal expressava irònicament l'estranyesa per aquella
visita professional. El doctor Freixenet va entendre immediatament el rerefons de la burla, però va
decidir que no pagava la pena sentir-se ofès i encara menys començar una discussió amb el canonge
arxiver, ja que sabia per experiència que estar malament amb aquell home podia tenir conseqüències
negatives per al resultat final del treball d'investigació que es proposava dur a terme. La referència a
la recerca del passadís secret potser no tenia mala fe, però burxava en un tema que sabia
perfectament que l’historiador tenia com una espina clavada des de feia molt de temps. El doctor
Freixenet era, de fet, l'únic investigador que havia defensat la hipòtesi de l'existència d'un passadís
que durant l'edat mitjana devia comunicar els soterranis de la catedral de Girona amb el monestir de
Sant Daniel. El convent s'havia construït gràcies a la cessió de terres, vinyes, cultius i delmes, i a
altres aportacions que van fer la comtessa Ermessenda i el seu fill Berenguer Ramon I a la vall del
mateix nom, i, tot i estar força allunyat dels murs de la ciutat, era plausible que es volgués establir
una connexió secreta amb la nau que s'estava construint i que havia de ser la nova catedral. Segons la
seva tesi, aquell llarg túnel començava just sota el pou que hi ha al claustre romànic de la seu,
travessava la vessant del passeig arqueològic i el llit del riu Galligants i arribava a un punt
indeterminat del claustre del convent. La seva existència, així com l'ús que se n'havia fet durant anys,
corria com una mena de llegenda urbana des de feia molt de temps, però, encara que s'havien
esmerçat esforços per comprovar-ne la veracitat, el cas era que no s'havia aconseguit cap prova
documental ni s'havia trobat cap resta arqueològica que ho confirmés. Amb el temps, tots els
historiadors que s'havien interessat per aquest possible túnel van pensar que no valia la pena
continuar investigant un tema que de segur formava part de la invenció popular i ja no van insistir en
aquesta línia de treball. Però el doctor Freixenet, sí. Ell va decidir que darrere la llegenda hi havia
una sòlida realitat i va assumir el repte de prosseguir tot sol les investigacions fins a posar al
descobert l'existència del passadís i així demostrar als seus col·legues que tenia raó. Es va tancar
durant molts dies en aquells arxius, que ara tornava a visitar, va repassar lligalls, documents,
contractes i un munt de papers amb l'esperança de trobar el fil conductor de les seves sospites, però
l'única cosa que aconseguia eren els comentaris cada vegada més sarcàstics del canonge encarregat
de la custòdia dels arxius catedralicis. «Nosaltres no en tenim, de secrets amagats, i encara menys de
la naturalesa dels que està buscant!», solia dir-li l'encarregat de l'arxiu. L'historiador Freixenet, no
obstant això, no es donava per vençut i continuava la seva particular recerca.
Fruit d'aquest continuat treball d'investigació, el professor Freixenet va localitzar uns documents
segons els quals el capítol de la catedral feia uns encàrrecs de pedres tallades d'unes determinades
dimensions i els rebuts signats per uns picapedrers que van fer unes obres al llindar del claustre, just
a sota la torre de Carlemany. Va comprovar que els contractes no podien ser de les obres
d'aixecament de la nova nau catedralícia, perquè els documents estaven perfectament identificats amb
un altre epígraf i, per tant, va suposar que els justificants no devien ser d'altra cosa que de la
construcció del famós passadís que menava fins al monestir de Sant Daniel. Va comentar aquesta
descoberta a alguns dels seus col·legues, però tots se'n van riure dient-li que la seva obsessió li feia
perdre la perspectiva que havia de tenir una investigació mínimament seriosa.
Potser sí que estava obsessionat amb aquell tema del passadís, però la veritat és que al professor
se li acumulaven els motius. L'any anterior, per exemple, arran de l'exposició de flors que se celebra
durant el mes de maig, l'Ajuntament de la ciutat va habilitar i condicionar per a la visita una antiga
mina d'aigua que s'havia descobert just a sota la muralla del passeig arqueològic, en el punt on
segons els seus càlculs havia de transcórrer el túnel misteriós. Gràcies als bons oficis de Ramon
Quera, regidor d'Obres i bon amic seu, va baixar a la mina i va inspeccionar-la en detall. Era una
instal·lació feta a finals del segle XIX per tal de recollir aigua de la pluja i utilitzar-la en els camps
de conreu de la rodalia i que s'havia construït amb pedra de Girona i un revestiment de formigó, però
el que va fer-lo exaltar va ser la descoberta d'uns blocs de pedra molt més antics. També va
comunicar aquesta troballa, però una vegada més tots els seus col·legues van coincidir a afirmar que
no era una prova de la famosa galeria subterrània sinó que, seguint el costum de l'època, s'havien
utilitzat restes arqueològiques, probablement pro— vinents de la catedral mateix, per construir la
galeria de conducció d'aigua. Finalment, va decidir deixar de banda aquella via d'investigació, que
semblava no menar enlloc, i es va dedicar als treballs d'encàrrec per compte de publicacions i
editorials, com ara el que l'havia portat per enèsima vegada a visitar els arxius de la catedral.
El doctor Freixenet, doncs, va decidir no fer cas del sarcasme del canonge arxiver i va contestar
la pregunta de manera rutinària mentre omplia el formulari on havia d'explicar el motiu de la consulta
als arxius.
—Ja he acabat el passadís, mossèn. Aquesta vegada és un encàrrec de l'editorial Lunwerg, que
vol publicar un llibre sobre el procés de construcció de la catedral.
—Doncs a fe de Déu que tindrà molta feina. S'hi passarà dies, aquí dins, i li costarà un bon grapat
d'euros.
La referència al pagament no era gratuïta. Des de feia poc, el bisbat, preocupat per la manca de
recursos econòmics i per la reducció d'aportacions dels feligresos i de l'Estat, procurava obtenir
ingressos atípics, ja fos venent part del patrimoni en desús en els pobles allunyats, llogant alguns
immobles parroquials com a cases de turisme rural, fent pagar entrada a les visites a la catedral o bé,
com en aquell cas, aplicant una taxa per consultar els documents conservats a les dependències de
l'arxiu.
—Cap problema. L'editorial és forta i no repara en despeses supèrflues —va contestar
l'historiador expert en el gòtic català mentre acabava d'omplir el formulari i el lliurava al mossèn
interrogador.
Una vegada dins les estances on s'arrengleraven els prestatges plens de caixes polsoses, el doctor
Freixenet, bon coneixedor d'aquells racons humits, es va dirigir a la part més oriental, on esperava
trobar els documents pertanyents a l'època que volia repassar. Li interessaven especialment els
segles XIV i XV, els anys en què la construcció de la catedral de Girona va experimentar un impuls
decisiu, quan es va donar entrada als nous corrents arquitectònics que a poc a poc deixaven enrere
les formes del romànic auster per entrar del tot en la majestuositat del gòtic. Era l'època daurada, la
dels grans projectes de naus molt més amples, les obertures a l'exterior, els contraforts més esvelts,
les peces més acabades i els finestrals més acolorits, tot plegat per demostrar de manera vehement el
poder de l'Església, la seva superioritat i la voluntat decidida de ser el nucli principal al voltant del
qual s'hauria de regir la vida col·lectiva.
S'hi va posar a les cinc de la tarda i a les vuit del vespre encara tenia les ulleres enganxades als
documents referits als comptes de les obres de la catedral. La veritat era que s'ho passava bé fent
aquella feina, descobrint anècdotes de segles passats, recollint dades que, una vegada interpretades
correctament, donaven peu a llibres o articles que solien aportar certeses històriques als treballs de
futurs investigadors. En aquella ocasió, l'encàrrec de l'editorial tenia l'interès afegit que l'obligava a
endinsar-se en l'estudi d'uns segles que havien estat objecte de treballs relacionats amb la vida social
i els costums, però que mai no s'havien centrat en un relat sobre la progressió de les obres de la
catedral gironina, que n'expliqués no només el cost sinó també els problemes constructius de fer-la
d'una sola nau i tot el que va suposar el traspàs de l'antic edifici romànic —que al seu dia havia
substituït el temple romà que dominava aquell promontori— a les noves modes constructives d'un
gòtic amb senyals d'identitat propis.
—Es hora de tancar, ho sento.
Absort en la lectura dels documents, el professor Freixenet s'havia passat de l'hora sagrada de
tancar l'arxiu.
—Ho sento, ara endreço i ja tornaré demà.
Just quan es disposava a recollir els lligalls de documents escampats damunt la taula, li va
arribar a les mans aquell paper rebregat que contenia un detall curiós i, certament, interessant. Era
l'encàrrec al mestre Guillem Morei, un arquitecte vingut de Mallorca que també era escultor, d'una
gàrgola de la catedral on s'especificava amb tota claredat que el treball escultòric havia de tenir
forma femenina, perquè es tractava d'immortalitzar en pedra la figura d'una tal Guisla Recasens. Sota
l'anotació de l'encàrrec, s'hi especificava el sou que havia de cobrar l'artista.
El document tenia importància, ja que era la primera vegada que es podia posar nom a la figura
que sobresortia de la gàrgola situada al costat de la torre de Carlemany, que una llegenda popular
atribuïa a una bruixa que es dedicava a tirar pedres al pas de la processó del Corpus i també als
símbols religiosos mentre blasfemava a tort i a dret, fins que un dia Déu va decidir castigar-la i
convertir-la en pedra. Segons s'explica, va col·locar-la a la part més alta de la paret del temple i de
bocaterrosa perquè no pogués mirar al cel i només pogués vessar aigua neta en lloc de proferir
renecs o malediccions. Una dita popular resumia perfectament aquesta llegenda: «Pedres tires,
pedres tiraràs, de pedra quedaràs...».
De fet, aquesta gàrgola de forma femenina era ben curiosa, atès que aquests elements, tant en la
catedral de Girona com en la majoria de les catedrals europees, solen tenir decoracions vegetals o
antropomorfes. A Girona, les gàrgoles, força nombroses, no tenen figura humana, llevat de l'única i
estranya excepció d'aquesta, que es troba al costat del campanar de la vella catedral romànica
anomenat torre de Carlemany, 011 es pot veure una dona de pedra, abillada amb una llarga
vestimenta, el cap cobert amb una toca i amb un filacteri a les mans, que obre la boca per vomitar les
aigües pluvials. Aquesta singularitat va ser sens dubte la que va alimentar la llegenda de la bruixa i
el càstig diví per les seves malifetes. Ara, però, l'historiador Freixenet tenia a les mans la prova que
aquella figura humana de la gàrgola tenia nom i cognom, i aquest fet obria múltiples possibilitats per
esbrinar la història que podia haver-hi al darrere. Va decidir, doncs, continuar investigant aquella via
fins a descobrir qui va ser aquella dona anomenada Guisla Recasens que el bisbe Jaume de Trilla va
voler immortalitzar en una paret de la catedral que s'estava construint en aquells temps.
—Perdoni, mossèn, ja me'n vaig. Em permet fer una fotocòpia d'aquest document? Crec que em
serà molt útil per al llibre.
—Hummm... no ho sé, no ho sé. Ja coneix les normes, totes les anotacions que vulgui però res de
fotocòpies. Però bé, si només és aquesta, faci-la.
El professor va agrair-li l'atenció i va fotocopiar aquell paper, que tot seguit va tornar a desar
dins el lligall amb el qual havia estat treballant tota la tarda. Aquella comanda, però, era una pista
que el portava cap a una descoberta que podia ser històrica i, per tant, era imprescindible poder
seguir el fil documental, i per fer-ho necessitava l'ajuda i la complicitat de mossèn Eduard,
l'encarregat de preservar l'arxiu dels afanys investigadors, sempre excessius segons el seu parer, dels
historiadors tafaners.
—Li estic molt agraït, mossèn Eduard, i ja sap que, com sempre, citarem l'agraïment de l'editorial
a l'arxiu capitular per la seva valuosa col·laboració. I, segurament, si tot va bé, el bisbe també podrà
participar en l'acte institucional de presentació d'aquest nou volum.
—Això espero —va fer l'encarregat de l'arxiu, tot complagut.
Aquell era el moment per fer la petició d'ajuda. El professor Freixenet sabia perfectament que els
documents dipositats a l'arxiu no eren només els que li deixaven estudiar sinó que també hi havia
molts lligalls que encara no s'havien posat a disposició dels estudiosos i que s'estenien al llarg d'uns
enormes prestatges col·locats en una nau del soterrani on molt poques vegades deixaven entrar
forasters.
—Mossèn Eduard, aquest paper que he trobat és de finals del segle XIV, però m'agradaria poderlo
situar en el context de la construcció de l'absis en el seu conjunt, i això només ho podré fer si em
deixa estudiar els documents d'aquesta època que tenen guardats a les dependències de l'arxiu que hi
ha al soterrani sud, a tocar del pou.
No havia estat mai en aquell annex de l'arxiu, però en coneixia l'existència gràcies al seu col·lega
Joan Bordas, que en una ocasió hi havia pogut entrar aprofitant la seva amistat amb un dels canonges
de la catedral.
—Molt bé, vingui a les cinc en punt. Jo mateix li obriré, li mostraré on tenim els lligalls de
l'època que li interessa, però em quedaré amb vostè tota l'estona. No és que no me'n fiï, però així
estaré més tranquil. Oi que m'entén?
—Sí, és clar que l'entenc. Cap problema. Bona nit.
A les cinc de la tarda de l'endemà, el professor Freixenet va tornar a picar a la porta de l'arxiu,
disposat a passar-s'hi les hores que fessin falta per descobrir alguna cosa que l'ajudés a resoldre
l'enigma de la troballa del dia anterior, i així poder tenir una base més sòlida per escriure un bon
article científic sobre aquell personatge que a la ciutat tothom coneixia com la Bruixa de la Catedral.
Va obrir-li mossèn Eduard, va franquejar— li el pas i a tall de bona tarda va etzibar-li l'advertiment
de rigor.
—Recordi que a les vuit en punt tanquem l'arxiu. Vol consultar els documents que tenim a l'annex,
oi? —No va esperar la resposta per continuar—: Cap problema, sempre que tingui cura dels papers i
faci les consultes damunt la taula que hi ha al fons de l'estança. Si necessita algun lligall que jo no li
hagi facilitat no el busqui pel seu compte ni remeni res. M'avisa i jo li facilitaré el que vulgui.
Entesos?
No hi havia torn de rèplica.
—Entesos —va fer l'historiador.
Van travessar els passadissos amb prestatges on havia estat el dia abans, fins que van arribar a un
punt on la il·luminació era mes aviat escassa. S'hi van aturar. El mossèn va trencar cap a la banda
esquerra per un passadís estret que conduïa a una porta metàl·lica que semblava tancada
permanentment. Mossèn Eduard va furgar dins la butxaca, va treure'n una clau de proporcions
considerables, va obrir la porta i va encendre l'interruptor de la llum. El professor Freixenet va
poder veure aleshores el tresor que amagaven les parets d'aquella nau, on ben pocs historiadors
havien pogut consultar els fons que tenia dipositats.
—Déu n'hi do —va exclamar.
—Sí —va concedir el mossèn—, hi ha molta paperassa, tota la història de la catedral i bona part
de la història de la ciutat. Ha tingut la sort de venir amb l'aval del bisbe perquè, si no, no crec que
hagués aconseguit el permís per remenar els papers d'aquest annex de l'arxiu diocesà.
—I jo que li estic agraït, al bisbe —va dir el professor.
Una vegada es va haver instal·lat a l'ampla taula que hi havia al fons, el professor Freixenet va
exposar al seu acompanyant l'objectiu de la visita: capbussar-se en el segle XIV amb l'esperança de
trobar documents que parlessin d'una tal Guisla Recasens, la dona immortalitzada en una de les
gàrgoles del temple. Mossèn Eduard, avesat a les demandes estranyes dels historiadors, no en va fer
cabal i es va limitar a assenyalar un prestatge de la part dreta de la sala.
—Veu aquestes caixes? Doncs tant aquestes com les que hi ha a la seva esquerra són documents
que abracen el període que va del 1325 al 1390, o sigui que si no vaig errat aquí podrà trobar el que
està buscant. Hi trobarà correspondència dels bisbes Arnau de Mont-rodon i el seu successor Jaume
de Trilla, escriptures de compravenda de finques que hi havia a prop de la catedral, contractes i
justificants d'ingressos i despeses relatius a la construcció de la nau, i segurament també algun edicte
que té a veure amb la Inquisició. Ja ho sap, si necessita qualsevol cosa em fa un crit. Seré aquí a la
vora, fent un mos.
L'historiador Freixenet va agrair-li l'atenció, i mentre veia com el mossèn s'allunyava cap a l'altre
extrem es va afanyar a baixar aquelles caixes per desar-les ben ordenades damunt la taula. A poc a
poc, va anar traient els documents, que llegia amb atenció abans de classificar-los per l'any i per la
seva importància en relació amb el tema del seu estudi. Efectivament, gairebé tots els papers que
consultava concernien les obres de la catedral. Eren encàrrecs de pedra, fusta, calç i sorra, comandes
a proveïdors, pagaments per refer teulades i esmolar eines, però també hi havia escriptures
relacionades amb les necessitats de construcció, com ara l'enderroc de les cases situades a les
finques annexes a la seu. El professor Freixenet no s'adonava que les hores passaven, absort com
estava prenent notes de les múltiples troballes que feia i que de segur li servirien per al treball que
havia de preparar per a l'editorial.
—Necessita res? Li recordo que li queda mitja hora. Hauria de començar a endreçar-ho tot.
Era un avís en tota regla i el mossèn no semblava pas estar de broma.
—Ja gairebé estic. Repasso aquest lligall i llestos.
Aquell lligall era el darrer que pensava consultar aquell dia. Va estar temptat de deixar-ho córrer
perquè al cap de tres hores de repassar vells pergamins i documents polsosos, tot semblava el
mateix. Però sabia per experiència que un bon historiador no havia de deixar mai res per verd, ja que
qualsevol document podia amagar els elements clau per a una investigació. Va decidir, doncs,ignorar
els senyals de fatiga i llegir atentament els papers que tenia al davant.
Recordaria durant molt de temps aquell moment màgic. Allí mateix, davant seu, s'obria, enmig de
documents polsosos i papers amb la lletra gairebé il·legible per culpa de la humitat i el pas del
temps, la vertadera història de Guisla Recasens, la dona convertida en gàrgola que la llegenda
atribuïa a una bruixa malvada que Déu va castigar.
I, és clar, no era ben bé això.
Els documents que havia aconseguit estaven escrits indistintament en català antic i en llatí. El
canonge guardià de l'arxiu li va prohibir taxativament que s'emportés cap document però en canvi li
va permetre fer tantes fotocòpies com li van venir de gust.
—Però ara no ho expliqui als seus col·legues, que som tan generosos i atents, perquè no
donaríem l'abast a les demandes —va dir-li el mossèn.
—No es preocupi, serà el nostre secret —va respondre el professor.
Els dies i les setmanes següents, el professor Freixenet es va dedicar a transcriure i adaptar al
català modern aquella valuosa documentació. Va poder omplir els fragments que hi faltaven i va
intentar estructurar un relat novel·lat per donar-hi coherència i facilitar-ne la lectura. Finalment, en
va sorgir un retrat de la dona misteriosa i, encara més important, la veritable història de la seva vida
i el seu temps.
En aquell moment, res no feia sospitar que la troballa també tindria conseqüències en la recerca
del passadís perdut que el doctor Freixenet havia abandonat.
Capítol 2
Guisla Recasens vivia molt a prop de les obres de la catedral, just a tocar del barri dels jueus, en
una casa mig enrunada, raó per la qual només podia aprofitar-se la planta baixa, on la dona feia vida
en una única sala que servia tant de menjador com de dormitori. Li havien dit moltes vegades que es
busqués un altre lloc, perquè quan acabessin les obres de l'absis i comencessin els treballs del nou
accés pel sud, tot allò aniria a terra, ja que segons els plànols del mestre Pere Sacoma estava previst
que allà hi anés una plaça. La Guisla, però, no feia cas dels advertiments i seguia ocupant aquell
casalot que havia rebut en herència perquè no tenia cap altre lloc on anar ni tampoc amics ni parents
que la poguessin acollir.
La Guisla era una dona de quaranta i pocs anys, tot i que n'aparentava més de seixanta. Eren els
estralls d'una vida molt dura: òrfena als cinc anys, acollida a la beneficència d'un convent de monges
durant una dècada, una adolescència marcada per la tristesa i un amor fracassat afegit a un accident
que va tenir-la a l'hospital durant set mesos ben llargs. Tot plegat li havia afectat no només el físic
sinó també el caràcter. Caminava coixa com a conseqüència de l'accident patit quan tot just tenia
tretze anys, el seu rostre s'havia arrugat prematurament, tenia un nas molt prominent i semblava que
dels seus ulls brollessin constantment espurnes d'odi. Pobra com era, vestia la roba que recollia de la
beneficència i que ella mateixa intentava arreglar-se com podia amb agulla, fil i una mica de traça.
En veure-la vestida amb aquells parracs, amb els cabells blancs sempre despentinats que li
voleiaven damunt la cara, la mainada l'escarnia quan veia que sortia al carrer.
—Bruixa! —li cridaven mentre li tiraven trossos de pa sec i, fins i tot, alguna pedra.
La pobra dona se'ls mirava desafiadora, enlairava el bastó i els amenaçava.
—Fugiu d'aquí si no voleu que us maleeixi!
Val a dir que no tota la mainada era cruel amb aquella pobra dona. A en Dionís, per exemple, se
li encongia el cor cada vegada que companys seus de jocs se'n burlaven, i sempre que podia
procurava canviar l'objectiu dels seus amics.
—Deixeu la dona en pau, que no us ha fet res. Per què no anem fins a la vall de Sant Daniel a
veure si pesquem algun peix?
I amb la promesa d'una bona tarda pescant al Galligants o corrent pels conreus del voltant del
monestir, la colla deixava la pobra Guisla en pau. Aleshores, la dona feia via cap a la banda de la
catedral on treballaven més homes i començava a preparar el foc, l'olla i les viandes per a l'àpat del
dia, invariablement compost de farina, bròquil i un bocí de cansalada. Després de nombroses
peticions d'ajuda, el bisbat havia decidit finalment que, ateses les bones maneres que aquella dona
tenia per cuinar, li encarregarien que s'ocupés d'una de les peroles que servien per donar el menjar
als prop de cent homes que treballaven en aquella part de la seu, que certament ja començava a
agafar forma.
Feia molts anys s'havia decidit edificar una nova catedral més gran i espaiosa i que s'enderroqués
la vella seu romànica a mesura que es pogués utilitzar el nou edifici, però just quan semblava que la
nova nau començava a agafar forma d'acord amb les noves directrius del capítol van aparèixer els
primers problemes i dubtes. Alguns mestres d'obra deien que les mides excessives que s'havien
establert per a l'amplada de la nau no permetien que es pogués fer la cobertura, ja que hi havia perill
d'enfonsament. Uns altres, en canvi, sostenien que les claus de volta eren prou fermes i que estaven
ben col·locades per poder aguantar la coberta, la qual s'enllestiria a base de grans nervis de pedra en
diagonal i d'una teulada de rajol. Davant d'aquella disparitat de criteris, el bisbe Arnau de Montrodon
va proposar que es fes una trobada entre personalitats re— llevants i tècnics que defensaven
les diverses opcions per poder escoltar els seus arguments abans de prendre una decisió en un sentit
o en un altre. Les obres de la seu, però, tot i estar a l'espera de la resolució dels arquitectes i els
mestres d'obres, que havien de decidir si continuaven alçant paret amb la nau neta de suports o si
reconvertien l'espai en tres naus separades per dues bandes de dotze pilars, van poder continuar
sense gaires contratemps perquè els contraforts de l'absis i les capelles laterals no afectaven en
absolut la decisió final, fos quina fos.
Darrere del que hauria de convertir-se en l'altar major de la catedral s'havia aixecat una bastida
damunt la qual una dotzena de treballadors anaven col·locant les peces que els picapedrers tallaven i
enformaven a la llotja, a tocar de la catedral, en funció de l'estructura circular d'aquell espai. I va ser
precisament en aquest punt de la nau on es va produir l'accident. En col·locar un bloc enorme de
pedra que havia de servir de base al contrafort, una part de la bastida es va ensorrar i va atrapar el
mestre Pere Renart, que justament s'encarregava de dirigir els treballs perquè la paret del fons
tingués la corba precisa i ajustada als plànols de construcció d'aquella banda de la nau. L'estrèpit va
ser molt gran, però per sort no hi va haver morts ni ferits de consideració: només va prendre mal el
mestre Renart, amb la cama atrapada sota els taulons. Una vegada es van poder retirar les fustes, es
va veure que l'home tenia una ferida a la part superior del genoll dret, que sagnava copiosament. Un
canonge que s'hi va apropar va poder-li fer unes primeres cures d'urgència. Va netejar-li la ferida i
va posar-hi un drap net. Un cop feta la cura van portar el ferit a casa seva amb la recomanació que
almenys durant deu dies no tornés a l'obra, perquè la cama ferida necessitava repòs absolut. Al cap
de tres dies de l'accident, però, l'home estava pitjor. Li havia pujat la febre, la ferida li sagnava i era
evident que s'hi feia pus. Va visitar-lo un metge, que va fer-li unes puncions per treure-li la sang
infectada, però no se'n va sortir i l'home cada vegada patia més i el seu estat febril feia pensar que la
mort era propera. Al cinquè dia, el mestre d'obres Pere Renart va tenir un moment de lucidesa. Va
cridar la seva dona i li va ordenar:
—Avisa la Guisla, que vingui immediatament!
La dona no va replicar. Intuïa que el seu home estava molt malament, que se li moria sense remei,
i el recurs a la Guisla era l'única sortida que tenien en aquell moment de desesperació. Tot i la seva
aparença i les bromes de mal gust que li feia la mainada, tothom coneixia les habilitats d'aquella
dona per preparar ungüents, beuratges fets amb herbes que collia de la muntanya i remeis casolans
que segons deien podien guarir tots els mals. La dona del mestre d'obres va pensar que tal com
estaven les coses no costava gens provar sort amb aquella dona, a qui alguns deien bruixa i amiga
dels jueus. L'única cosa que se li podia retreure, però, era la seva volguda solitud i, potser, el fet de
viure en una casa mig en ruïnes i envoltada de gats pertot arreu. No s'hi va pensar gaire i aquell
mateix vespre la Guisla entrava a la casa del mestre d'obres de la catedral, s'asseia davant el
moribund i remenava el cap amb gest de desaprovació.
—Això no té bona pinta —va dir.
L'home gemegava i gairebé no podia parlar perquè la febre el consumia. Va ser la seva dona qui
va parlar per ell.
—Pots fer-hi alguna cosa, Guisla? Temo que si no fem res se'm morirà avui mateix.
—Sí —va reconèixer ella—, la infecció avança molt de pressa. Porta'm aigua ben calenta i un
ganivet ben net.
La dona va dur-li immediatament tot el que la Guisla li havia demanat i, sense perdre temps, va
netejar la ferida i es va preparar per fer un treball que intuïa difícil però no pas impossible.
—Us faré mal —va dir mentre posava un pal a la boca de l'home ferit perquè el mossegués.
Aleshores la Guisla li va fer un tall molt profund amb el ganivet que li havien donat, va treure tot
el pus i la brutícia que sortia de l'interior i una vegada ho va tenir tot net va posar a bullir una olla
amb aigua i unes herbes que havia portat per a l'ocasió.
—Què són aquestes herbes? —va preguntar la dona del pacient, el qual ja havia perdut el
coneixement per l'intens dolor que havia suportat.
—Són herbes que cullo d'aquí i d'allà, sobretot per la banda de Sant Daniel, però també de més
enllà. De moltes no en conec ni el nom, però sé que tenen propietats per curar o si més no per fer
minvar el dolor. No li faran cap mal, no patiu.
Una vegada aplicada la solució de les herbes a la ferida oberta, va tapar-la amb un bocí de roba
neta i va donar per acabada la feina.
—I ara només cal esperar. Si li baixa la febre vol dir que la cosa funciona. Si no, és que el remei
no ha fet efecte i aleshores ja us podeu preparar per al pitjor.
—Bé, aquesta nit resaré per ell.
—D'acord. Això no li farà cap mal.
La Guisla no assistia als oficis religiosos dels diumenges, fet que li havia comportat més d'una
recriminació d'alguns fidels, que veien de molt mal ull que ella passegés pels carrers de la ciutat o
que donés menjar als gats quan tothom anava als actes litúrgics que se celebraven a la nau inacabada
però ja consagrada de la catedral mentre es feien les obres. Aquest fet, afegit a la seva dèria de fer
pocions amb herbes que collia al bosc i que deia que tenien virtuts per guarir-ho tot, feia que molts
dels seus conciutadans la veiessin amb mals ulls i fessin córrer el rumor que tenia més de bruixa que
no pas de dona honrada. Per altra banda, si no n'hi havia prou amb aquests rumors escampats amb
tota la malvolença, alguns canonges solien comentar amb evident desaprovació la seva bona relació
amb els jueus que vivien just a l'altre costat de casa seva. «Amiga dels jueus» era sinònim de
problemes, ja que eren molts els habitants de la ciutat que atribuïen als veïns del call tots els mals
del món. Eren freqüents els aldarulls entre els cristians que treballaven en la construcció de la seu i
els veïns jueus, que s'ho miraven des de l'altre costat amb una certa indiferència, o més aviat amb un
cert menyspreu. Feia un parell de mesos, coincidint amb el Divendres Sant, s'havia produït un avalot
contra el call, que finalment es va poder controlar gràcies a la intervenció del batlle de la ciutat,
Bernat de Bas. En efecte, tot i el ban que s'havia publicat el dia abans, segons el qual es prohibia
taxativament atacar els jueus, el batlle es va trobar a la porta de la catedral uns vint escuders i
servidors dels canonges armats i amb ganes de gresca. Un dels escuders, anomenat Guillem, es va
queixar perquè aquells dies sagrats els jueus anaven lliures per la ciutat, a la qual cosa Bernat de Bas
li va replicar que la porta del call era tancada i que, per tant, si tothom era a casa seva no hi havia
d'haver cap mena de problema entre les dues comunitats. L'escuder va replicar-li que la porta d'accés
no era tancada i que per aquesta raó ja s'havien produït alguns enfrontaments perquè els jueus no
acataven l'ordre de tancament i, dient això, va mostrar-se violent i disposat a utilitzar l'espasa que
brandava en aquell moment. El batlle, en adonar-se que es podia produir un enfrontament armat i que
el nombre dels seus homes era molt inferior al dels escuders que tenia al davant, va optar per retirarse
i demanar ajut immediat al veguer. Amb els homes que va proporcionar-li, van decidir encaminarse
cap al call per defensar els jueus, però en arribar-hi es van trobar un nombrós grup d'insurgents
format per alguns clergues i els seus escuders, que quan van veure la força dels representants del
municipi es van retirar cap a la porta de la catedral. Allà es va produir una altra escaramussa entre
els dos grups, que es van tirar pedres i rajols els uns als altres. Finalment, el veguer va aconseguir
que els altres canonges de la seu que hi eren presents dissuadissin els amoti— nats. Tot i alguns
altres intents per forçar el portal del call i, fins i tot, calar-hi foc, els insurgents van decidir
abandonar les temptatives violentes en adonar-se de la important força de defensa que havia aplegat
el batlle. En aquella ocasió no es va haver de lamentar cap mort, tan sols algun ferit de poca
consideració per l'intercanvi de pedrades, però era evident que la tensió augmentava i no presagiava
res de bo.
Aliena a les murmuracions que es feien d'amagat seu amb motiu de la seva poca predisposició a
assistir als oficis religiosos, la Guisla procurava que la seva feina com a cuinera dels obrers de la
catedral no fos objecte de les ires del canonge encarregat del seguiment dels treballs, ja que aquella
era la seva única possibilitat de menjar calent en tot el dia. Va ser allà, remenant la gran perola, que
va rebre la visita de la dona del picapedrer.
—Li ha baixat la febre i la veritat és que ja fa més bona cara. Aquest matí li he donat una mica de
sopa i se l'ha menjat amb delit. Estic segura que se'n sortirà, i serà tot gràcies a tu. No ho oblidaré
mai —li va dir plorant i abraçant-la.
—No he estat jo, en tot cas deuen haver sigut les herbes, que el deuen haver salvat —va fer la
Guisla remenant la perola.
Aleshores, però, no podia sospitar que aquell home a qui havia salvat la vida amb la seva cura de
circumstàncies i amb herbes ben triades, li tornaria el favor pocs dies després d'haver-se reintegrat a
la feina com a mestre picapedrer i responsable d'una bona colla de treballadors que anaven aixecant
a poc a poc les parets d'aquella nau que s'havia de convertir en la nova catedral de la ciutat.
Capítol 3
Les obres de la catedral havien arribat a un punt mort a causa de les discussions, els dubtes i les
vacil·lacions entorn d'una qüestió cabdal: si s'havien de mantenir les obres amb una sola nau, tal com
s'havien iniciat sota la direcció dels mestres Pere Capmagre i Dionís de Lovaina, o si calia fer-ne
tres, com sostenien altres eminents mestres. Els enfrontaments dialèctics havien acabat afectant el
ritme dels treballs, de tal manera que pràcticament només s'hi feien tasques de manteniment que
servien per acabar de posar peces on no hi havia cap problema d'interpretació o bé s'apilava
material per quan es poguessin reprendre els treballs en un sentit o en un altre.
Aquells dies van començar a arribar a Girona els especialistes que havia convidat el bisbe
perquè il·luminessin amb els seus reconeguts coneixements el camí a seguir en aquell atzucac en què
es trobava la continuació de la seu i l'ajudessin així a prendre una decisió que entenia important i
transcendental per a la ciutat i per a l'Església. A la crida del capítol hi van acudir Berenguer de
Contestí, mestre que es va encarregar de la construcció de la catedral de Narbona, Honorat de
Montblanc, ajudant del difunt Jaume Fabré, arquitecte que va dirigir les obres de la prolongació de
les tres naus amb les capelles laterals de la seu de Barcelona, el filosofi pensador italià Francesco
della Stampa, considerat home de savi criteri, les opinions del qual sempre eren ben rebudes per
tothom que li demanava consell, el mestre florentí Arnolfo di Cambio, que va dissenyar l'interior de
la nau central de Santa Maria dei Fiori a Florència, l'arquitecte Pablo Gómez, vingut expressament de
Sevilla, on es deia que havia fet els esbossos d'una futura catedral que hauria de substituir la
mesquita construïda pels ocupants àrabs, i, finalment, els arquitectes i els mestres d'obres que havien
fet els plànols de la catedral gironina i que ara es trobaven en el dilema de cap a on havien d'orientar
la seva continuïtat. Els dibuixos fets preveien una sèrie de pilars a banda i banda de la nau central,
però quan els treballs ja estaven molt avançats van tenir dubtes en adonar-se que era possible
mantenir l'estructura de nau única, i van decidir consultar-ho al capítol. En última instància era qui
havia de prendre la decisió i, per tant, la conseqüència va ser un alentiment en els treballs mentre
esperaven la decisió del consell de savis.
Es van instal·lar a les dependències del bisbat, a tocar mateix de les obres de la catedral, i les
reunions les feien en una sala, no gaire confortable però que disposava d'una taula molt gran al mig
de l'estança, seients per a tots i uns mobles supletoris per desar-hi els plànols i els documents que
cadascú portava per poder defensar millor i amb més contundència les seves tesis.
—Si a la nau no s'hi posen pilars que aguantin, la volta no ho suportarà. De fet no hi ha cap
precedent que avali la insensatesa de fer una nau tan ampla sense columnates. A Barcelona ens ho
havíem proposat perquè enteníem que construir-la d'aquesta manera donava més rellevància a la
magnitud del temple, però vam desistir del projecte inicial, i per tant vam modificar els plànols i vam
continuar la construcció amb la planta de tres naus i un sol absis. Ara ja estem segurs que podrem
acabar-la del tot i estic convençut que el mestre Fabré, que en pau descansi, n'estaria plenament
satisfet.
Honorat de Montblanc sempre posava un èmfasi especial quan parlava del seu mestre i precursor
en les obres del temple, Jaume Fabré, mort prematurament un parell d'anys abans com a conseqüència
d'una caiguda des d'una bastida mentre comprovava la solidesa d'un contrafort. Ell havia agafat les
regnes de la construcció del temple i sempre havia seguit estrictament les orientacions i els dibuixos
que havia fet el mestre Fabré, tot i que era cert que en un moment determinat s'havia plantejat com a
hipòtesi fer la nau totalment buida de pilars, però un cop acabats els dibuixos i els càlculs
corresponents es va comprovar que, ateses les dimensions de la nau, allò era totalment impossible.
—M'he mirat els plànols, i abans de venir a la reunió he estat a l'obra i he calculat la distància
entre paret i paret del temple, i crec poder afirmar que és perfectament possible continuar la
construcció sense necessitat de posar-hi les dues fileres de pilars. Fixeu-vos-hi: si les posem ens
quedarà una nau petita i esquifida, i el que suposo que tots volem és donar-li la màxima esplendor,
que els oficis religiosos puguin ser seguits pel poble sense que uns pilars de pedra els distreguin del
recolliment i la penitència. Aquí a prop, a l'església de Sant Domènec, en tenim una experiència, tot i
que he de reconèixer que les dimensions de la nau no són tan grans com aquesta, però de fet el repte
arquitectònic és el mateix.
Berenguer de Contestí era un home d'edat força avançada, cabells blancs i llargs, caminava amb
l'ajuda d'un bastó i parlava amb un fil de veu que a estones es feia gairebé imperceptible. Tothom
reconeixia, però, no només la conducció dels seus treballs a Narbona sinó també la seva influència
en la construcció d'altres temples menors. Un col·lega seu, el mestre Arnolfo di Cambio, va fer-li
costat immediatament.
—Estic d'acord amb això que diu el mestre Berenguer de Contestí. Jo he treballat a Itàlia, he
participat activament en la construcció de Santa Maria dei Fiori a Florència, i també a Milà i Pisa, i
sé perfectament que si els càlculs estan ben fets, si el material és bo, i la pedra de Girona em consta
que és de la millor qualitat, la volta de la nau aguantarà sense cap problema, no només la distància de
la qual ara estem discutint, sinó una de més gran!
—Però no n'heu fet la prova, oi?
L'arquitecte vingut expressament de Sevilla, Pablo Gómez, l'havia interromput per discrepar de la
seva exposició.
—Efectivament, sabem que heu treballat i heu dirigit les obres de temples importants a Itàlia,
però convindreu amb mi que no hi ha precedents al continent d'un projecte d'aquestes característiques
que hagi reeixit.
—No, no hi és, però...
—Doncs jo crec que no hem de ser els primers i començar a fer experiments amb les pedres
sagrades que han de cobrir la casa del Senyor d'aquesta ciutat. A Sevilla tenim clar que, tan bon punt
puguem fer fora els àrabs de la nostra estimada ciutat, enderrocarem la seva mesquita i en el seu lloc
hi construirem una catedral enorme, majestuosa, que serà una referència per a la cristiandat de tot el
món. I us puc ben assegurar que es farà amb uns grans pilars a banda i banda de la nau central.
—Estem parlant d'unes dimensions ben diferents entre l'una i l'altra. Jo només dic que amb els
dibuixos i els càlculs que he vist aquí, puc posar la mà al foc que l'obra es pot fer sense problema.
—Doncs jo no ho tinc tan clar com vós —va concloure l'arquitecte sevillà.
El bisbe Arnau de Mont-rodon va intervenir aleshores, no pas per donar el seu parer, sinó per
demanar la intervenció del pensador italià Francesco della Stampa.
—Si us plau, ens podeu donar la vostra opinió? Em temo que estem encallats i sens dubte el
vostre criteri serà ben valorat per tothom.
Francesco della Stampa era un home baixet i molt prim. La seva aparença física no coincidia
gens amb la magnitud de la seva saviesa, reconeguda arreu. No era matemàtic ni arquitecte, però
podia parlar amb coneixement d'aquestes i d'altres matèries amb arguments sempre força sòlids i
convincents. De fet, era un filòsof, sovint no gaire ben vist per l'Església, ja que molts dels seus
pensaments solien diferir de les orientacions oficials del Vaticà. Sostenia, per exemple, que la
jerarquia catòlica havia de donar exemple d'amor al proïsme deixant de banda el luxe aclaparador
que s'anava acumulant als temples i, per tant, que calia repartir part de la immensa riquesa de Roma
entre els pobres. De vegades els seus comentaris li havien causat més d'un disgust, per exemple quan
en una trobada a Barcelona van acusar-lo d'heretge per haver afirmat que podia ser que la terra fos
rodona i que girés al voltant del sol, un fenomen que segons la seva versió no seria fruit de cap
intervenció divina. Aquella vegada la discussió entre ell i els seus col·legues va pujar de to fins a
arribar a un punt de violència que per sort va tallar precisament el bisbe, que havia organitzat aquella
reunió de savis amb la intenció de recollir idees foranes sobre com s'havien d'enfocar les relacions
dels servents de Déu amb el poble. Per fortuna, ningú dels presents no va arribar a acusar-lo
formalment davant el tribunal de la Inquisició perquè, si hagués estat així, Francesco delia Stampa
podria haver tingut problemes molt seriosos, tenint en compte que els del tribunal del Sant Ofici no
tenien manies i no necessitaven gaires raons per enviar els acusats a la tortura primer i a la foguera
després. A Girona, però, es trobava entre amics, el bisbe Arnau de Mont-rodon era una bona
persona, dialogant i afable, i els seus companys uns bons conversadors que tan sols procuraven donar
el seu criteri sobre la millor manera de continuar les obres de la catedral. Va alçar-se de la cadira,
perquè a causa de la seva escassa estatura preferia estar dret durant la seva intervenció.
—Tots sabeu perfectament que no sóc gens amic de la majestuositat dels temples que s'estan fent
aquí i arreu, i que opino que l'Església hauria de donar exemple d'austeritat davant els seus fidels.
Per què enderroquem les esglésies que feien aquesta funció encara que les seves dimensions fossin
més reduïdes i les obertures més estretes i construïm damunt seu uns altres murs més alts amb
finestrals més grans? Convindreu amb mi que no és en bona part per necessitat d'espai sinó per unes
ànsies d'ostentació, per voler demostrar al poble que l'Església és poderosa, que té el domini dels
cossos i les ànimes de la gent. Aquí mateix, a Girona, ha tornat a passar. S'havia construït una
magnífica església, amb el claustre i el campanar en forma de torre aixecats sobre les ruïnes del
temple que al seu dia van construir els romans en aquest promontori on som ara. Ja trobo bé, no
penseu pas malament, que s'hagi destruït el temple pagà per fer-hi la nova església, però per què
enderrocar-la també per fer— ne una altra de nova més alta, més ampla i més gran?
—Per a major glòria de Déu!
L'exclamació que va interrompre el filòsof va pronunciar-la el canonge Josep Deulofeu, l'home
que feia de secretari i ajudant de cambra del bisbe i també d'administrador dels béns del bisbat. Fins
aquell moment s'havia quedat en silenci, sense intervenir gens en la discussió que des de feia una
estona llarga es produïa davant seu. Tan sols assentia o negava amb el cap algunes de les
intervencions, però era evident que no gosava obrir la boca, ja que entenia que en aquella àgora les
seves opinions no serien ni ben enteses ni ben valorades. Fins llavors, és clar, quan va tenir la
sensació que no s'entenia la gran obra que estaven duent a terme i això el feia sortir de polleguera. El
filòsof se'l va mirar tot somrient, no pas molest sinó justament agraït perquè aquella exclamació li
donava peu per seguir amb més força la seva intervenció.
—Sí, teniu raó, però ara mateix la major glòria de Déu és només en el claustre de l'església
enderrocada i en la torre del campanar, perquè tota la resta amb prou feines existeix i en el seu lloc
només hi ha una base de pedra, parets aixecades, la primera volta a tocar de la capçalera amb els
murs i pilastres ja disposats i molts dubtes sobre si la construcció s'ha d'enfocar cap a les tres naus o
s'ha de mantenir la idea inicial de la nau única. M'equivoco?
Evidentment ara es dirigia obertament al seu interlocutor. El canonge no tenia gens de ganes de
continuar la discussió perquè veia que el bisbe feia mostres de desaprovació, però la interpel·lació
directa havia de tenir resposta.
—Això, benvolgut senyor Delia Stampa, ja ho havíem previst, i si bé ja s'hi pot fer culte, tot i que
no pas en les millors condicions, tenim aquí sota mateix, fora muralla, l'església de Sant Feliu, on es
poden fer tots els serveis religiosos.
—Encara més a favor meu, benvolgut amic. Si ja teniu consagrada i en servei una catedral on es
poden fer els actes litúrgics amb una capacitat més que suficient per als fidels de la ciutat, per què
construir-ne ara una altra?
—Per glorificar el Senyor! —va saltar el canonge Deulofeu.
—I perquè les generoses donacions de la noblesa i les almoines dels fidels ens ho permeten —va
afegir el bisbe.
—D'acord —va concedir el filòsof—, però convindreu amb mi que no hi havia cap necessitat
d'aixecar una nova catedral tret que l'objectiu sigui, a més de la glorificació del Senyor, exhibir
davant el poble el poder de l'Església. Aquest és un punt sobre el qual hauríem de reflexionar tots
plegats abans de decidir si calen pilars a la nau.
El filòsof Francesco delia Stampa sabia perfectament que estava trepitjant un terreny relliscós
que podia portar-li problemes si a cap dels presents se li acudia denunciar-lo al tribunal de la Santa
Inquisició. Les seves opinions no eren ben rebudes en segons quins cenacles i, de fet, ja havia tingut
problemes a Barcelona, incloent-hi algun advertiment seriós. Però a Girona es trobava entre amics i,
malgrat que feia poc més d'un any el tribunal, presidit pel temible Nicolau Eimeric, havia portat a la
foguera una pobra dona de Darnius, no creia en absolut que les seves opinions transcendissin més
enllà de les parets on es feia aquella trobada. I el bisbe, al capdavall, era l'amfitrió. I va ser ell
mateix qui va posar punt final a les disquisicions del filòsof, quan va veure que si el deixava
continuar pel camí de posar en qüestió la decisió de construir una nova seu, adoptada anys enrere pel
seu antecessor Guillem de Vilamarí, la cosa podia acabar malament.
—Benvolgut Francesco, crec que ens heu explicat amb molta claredat el vostre parer, que
evidentment no comparteixo, però ara tampoc no el vull discutir, ja que fer-ho ens portaria a unes
disquisicions entorn de la fe i el poder de l'Església que, francament, trobo que aquest no és ni el lloc
ni el moment de discutir. Us recordo que ens hem reunit sobretot per discernir sobre la continuïtat de
les obres de la nova seu i no pas per criticar-ne la concepció o la idoneïtat. Si voleu participar en
aquesta discussió, sigueu benvingut, i si no, podeu tornar-vos-en a la vostra Florència amb la nostra
benedicció.
El filòsof s'havia assegut a la cadira i per contestar es va tornar a alçar. Tenia un posat seriós,
però en absolut estava ofès per les paraules del bisbe.
—Eminència, perdoneu si us han molestat les meves paraules. M'havia semblat oportú fer aquest
preàmbul abans de donar la meva opinió sobre el tema que ens ha portat aquí.
El bisbe va fer un gest amb la mà, com dient que no tenia cap mena d'importància i que per favor
continués participant en el debat.
—Benvolgut Delia Stampa, sabeu que us tinc en molt alta consideració i per això us demano que
continueu exposant les vostres idees, ara però centrades exclusivament en el tema que ens ocupa.
—Sí, a veure si ens il·lumineu amb el vostre docte parer —va exclamar Honorat de Montblanc,
amb un deix d'ironia que va provocar una torta riallada.
El bisbe va tornar a prendre la paraula, aquesta vegada, però, per demanar l'opinió del mestre
d'obres Pere Sacoma, que fins aquell moment s'havia quedat en un lateral de l'estança escoltant
atentament les argumentacions d'uns i altres, però sense intervenir en la discussió.
—Benvolgut mestre Sacoma, heu intervingut en construccions similars i segur que teniu una
opinió formada de com hem de procedir. Quin és el vostre criteri en aquest dilema que ens ocupa?
Efectivament, el mestre Pere Sacoma tema el seu criteri, però de cap manera volia interferir en
aquella trobada de persones cultes i experimentades. De fet, ell havia rebut l'encàrrec d'aquella feina
feia poc temps i, per tant, el que li pertocava era aplicar les decisions que s'adoptessin en un sentit o
en un altre, però sense voler imposar un determinat sistema constructiu. El bisbe, però, havia demanat
la seva opinió i no se li podia fer un lleig.
—Les primeres instruccions que vaig donar als meus ajudants tan bon punt vaig acceptar aquest
encàrrec van ser que calia preparar uns fonaments prou profunds i sòlids perquè sigui quina sigui
l'opció que es prengui en relació amb l'estructura general es pugui aixecar la nau sense problemes.
Així és com s'ha fet tot i, repeteixo, això no determina que hagi de ser d'una sola nau. Senzillament,
hem volgut ser prudents i curar-nos en salut.
—Però quina és la vostra opinió? —va insistir el bisbe.
—La meva opinió —va dir el mestre d'obres— és que si es fa d'una sola nau aguantarà
perfectament. No obstant això, aquesta és una decisió del capítol, que ha de prendre després d'haver
escoltat els doctes criteris de gent com la que avui ens acompanya.
Tots els presents van assentir amb el cap reconeixent la saviesa de les paraules del mestre
d'obres. El bisbe va donar-li les gràcies per la seva intervenció i va pensar que ja començava a ser
hora d'un petit recés, que aprofitarien per fer un mos. Feia massa estona que discutien i tan sols
havien begut aigua i no havien menjat res. En una taula adjacent hi havia pa, formatges i sopa, i tots
els presents van abocar-s'hi amb gran delectació. Acabat el refrigeri, Francesco delia Stampa va
tornar a fer ús de la paraula.
—Sóc un home de pensament i de reflexió, però sóc també un home pràctic malgrat no tenir-ne la
fama. —Algunes rialles entre la concurrència—. Així doncs, i una vegada exposat el meu criteri en
relació amb la magnificència de les nostres catedrals i els nostres temples en general, i sobre
l'enderroc de les petites esglésies amb diminutes obertures que resguardaven del fred durant l'hivern
per construir-hi en el seu lloc edificacions amb amples finestrals que deixen entrar la llum però
també la calor i el fred, he de manifestar que una vegada vistes les obres que s'han fet a Girona em
semblaria malbaratar els diners afegir-hi encara pilars a banda i banda de la nau, la qual cosa
segurament encariria el pressupost final. Oi, benvolgut Honorat?
L'interpel·lat va fer un gest d'assentiment amb el cap.
—Es ben evident, i la veritat és que no crec que els fidels que ens fan les seves generoses
donacions vulguin fer-se'n càrrec.
El filòsof Francesco delia Stampa va fer un glop d'aigua, va comprovar que tots els presents
estaven al cas de les seves paraules i va continuar la seva dissertació.
—Un elemental sentit de l'estalvi ens porta a defensar la continuïtat de les obres tal com estan en
l'actualitat, i simplement acabar de cobrir el sostre amb l'encadellat de fusta previst que ha de
permetre col·locar-hi les teules. Es a dir, estalviar-nos les costoses obres de les tres naus, que a
parer d'alguns serien imprescindibles per aguantar les claus de volta i la coberta en general. A més,
si l'Església que avui ens acull vol una cosa majestuosa i esplendorosa pera major glòria de Déu, res
millor que deixar la nau despullada d'elements de pedra que li farien perdre la visió de conjunt. En
definitiva, ja que la catedral es farà igualment digui el que digui, aposto per acabar-la d'una vegada
sense les fileres de pilars.
—I si no aguanta?
La pregunta la va formular l'arquitecte sevillà Pablo Gómez, que no tenia gens clar que aquella
solució de deixar la nau buida fos la més adequada.
—Doncs caldrà enretirar la runa i tornar a començar construint aleshores els maleïts pilars!
La resposta del filòsof va fer esclatar la rialla a tots els presents. Aleshores va intervenir el
bisbe, però tan sols per tancar la discussió.
—Hem estat gairebé dos dies reunits discutint aquest tema tan transcendental i s'han aportat idees,
opinions i suggeriments que agraïm i valorem. Alguns heu vingut de molt lluny, heu fet un llarg camí
per poder estar entre nosaltres, heu estat receptius al nostre dilema i heu procurat apuntar solucions
que de segur ajudaran a prendre una decisió. A tots us beneeixo i us en dono les gràcies més efusives,
i us prometo que les pregàries del diumenge seran per a vosaltres. Ara, però, ens toca a nosaltres, els
membres del capítol, prendre una decisió, que no serà gens fàcil atesa la divisió d'opinions davant la
idea de continuar les obres amb una sola nau. Per damunt de tot volem assegurar-nos que la resolució
tindrà prou garanties de solidesa i coherència en el seu conjunt. Per això caldrà fer noves trobades
com aquesta amb altres experts que ens permetin anar avançant en aquesta direcció. Mentrestant,
però, no convocarem una altra reunió amb mestres d'obra i artistes, sinó que reprendrem
immediatament els treballs de construcció de l'absis, els contrafortsi les capelles, ja que no afecten
en absolut la decisió final sobre les naus, sigui quina sigui. Hi estem d'acord?
Es van sentir algunes veus d'assentiment. Cap objecció. El bisbe va cloure la reunió.
—Doncs ara només em pertoca donar per acabat aquest claustre beneint la decisió de continuar
les obres de la catedral i reiterant-vos el nostre agraïment a tots els presents pel vostre treball i la
vostra paciència. Que Déu us beneeixi. Podeu marxar en pau.
I amb una benedicció solemne, es va donar per acabada la reunió, que havia durat dos dies, en
sessions de matí i tarda.
Capítol 4
Una vegada pres l'acord de continuar de seguida les obres, el capítol de la catedral va decidir
imprimir un ritme molt més accelerat als treballs, ja que els dubtes inicials, les discussions internes i
la convocatòria de gent sàvia perquè hi digués la seva havien fet endarrerir molt la construcció de la
nau. Fins aquell moment s'havien recollit dotze mil sous, provinents del llegat de Guillem Jofre,
quantitat molt per sota del cost del projecte, però les perspectives d'aconseguir més recursos no eren
pas dolentes. Amb tot, els possibles donants posaven dos requisits abans de fer les aportacions: que
les obres avancessin més de pressa, perquè no es volien morir sense veure la catedral acabada tant si
era amb una sola nau com si era amb tres, i que els treballs els seguís dirigint el mestre d'obres Pere
Sacoma.
Els nobles que feien donacions per a les obres del temple sabien molt bé el que deien. Pere
Sacoma era una aposta segura perquè l'execució d'aquell important projecte de la nova seu gironina
es fes amb totes les garanties. Pocs anys abans havia projectat i bastit el gran basament del campanar
de l'església de Sant Feliu, alqual anys més tard un mestre d'obres italià va donar aquella forma tan
peculiar de punxa que era l'admiració de tothom, havia dirigit els treballs de la muralla est de la
ciutat i també havia conclòs en un temps rècord el nou pont de pedra sobre el riu Ter al barri de
Pedret, on vivien la majoria dels picapedrers que treballaven la pedra que s'extreia del sector
anomenat les Pedreres, que servia per a la construcció dels edificis de la ciutat. El mestre Sacoma
havia acceptat aquell nou encàrrec amb il·lusió però amb una certa precaució per la magnitud del
projecte. De fet, la seva edat avançada li feia pensar que no veuria acabada l'obra i això el
neguitejava. Per altra banda, hi havia aquell assumpte de la discussió sobre si havia de ser de tres
naus com era habitual en construccions similars o d'una sola com proposaven alguns com a gran
novetat en la construcció de catedrals.
El mestre Sacoma ho tenia clar. En una reunió amb el bisbe per preparar els treballs que s'havien
de fer, va reiterar-li la seva opinió a favor de la nau única, i li va ratificar el seu criteri sobre
l'estabilitat i la solidesa d'aquesta solució.
—La vostra opinió és molt respectable, mestre Sacoma —li havia dit el bisbe—, però entendreu
que jo, com a cap de l'Església i responsable de les obres de la nova catedral, vulgui tenir la certesa
absoluta, i és per això que fem aquestes trobades amb experts que ens aportin no només el seu criteri
sinó també la seva experiència. Ben aviat es convocarà una nova trobada a la qual sereu convidat i
atendrem el resultat sigui quin sigui. Mentrestant, és important que les obres no s'aturin, que es pugui
anar avançant en les capelles laterals i que s'acabi d'una vegada l'absis. Quan Déu ens il·lumini amb
la solució, aleshores serà el moment d'avançar en les obres de la cobertura del temple.
El bisbe també tenia clar que el mestre Sacoma era l'home que es necessitava en aquells moments
per donar un impuls al projecte, tot i que la seva avançada edat i una cada vegada més precària salut
feien pensar que calia anar donant protagonisme al mestre Guillem Morei, que era el candidat natural
per rellevar-lo en la direcció dels treballs. El mestre Sacoma intuïa, és clar, aquesta possibilitat de
relleu i justament per això va decidir que el seu deure era facilitar la feina futura a la nau, fos quina
fos la decisió que es prengués en relació amb la dimensió de l'espai. Ell estava convençut que
finalment es mantindria l'amplada de vint-i-tres metres sense columnes, i per això una de les seves
primeres i més importants indicacions va ser la de fer construir uns fonaments prou profunds i grans
perquè poguessin aguantar les parets que s'haurien d'aixecar en el cas que es decidís continuar l'obra
amb una nau única.
Pere Sacoma era un home profundament religiós, però no acabava d'entendre les raons per les
quals el capítol de la catedral havia decidit construir una nova catedral quan ja hi havia la de Sant
Feliu, amb el magnífic campanar que ell mateix havia dibuixat tot i que en aquells moments encara
estava a mig construir. Recordava perfectament el document que va ensenyar-li el bisbe el dia que va
contractar-lo: «Com sia que l'església de la benaurada i gloriosa verge Maria de la seu gironina, per
la petitesa del seu presbiteri, no podia acollir el poble que hi acudia per oir els oficis divins els dies
de festa i, sobretot, en les solemnitats, i els laics, amb els clergues i les dones, havent de barrejar-se,
drets i asseguts, al costat del reixat, més avall del lloc sant, de manera indecent, contra els
manaments dels avantpassats i les prescripcions canòniques, i sent impossible que aplegats allí
poguessin veure i contemplar el Cos de Jesucrist, quan el sacerdot l'alça, per això els prelats, els
canonges, els preveres i els clergues del capítol de l'Església de Girona, unànimement, trobant-se
aquesta seu vacant, van establir i ordenar que s'engrandís i ampliés el presbiteri de l'església
esmentada, davant d'aquestes incomoditats i moltes altres de semblants i més greus, provinents de la
petitesa i poca alçada del presbiteri d'aquesta església, a fi de proporcionar un lloc suficient i capaç
per acollir els que s'hi reuneixen per oir-hi l'ofici diví». Es feia, doncs, una nova catedral perquè els
fidels poguessin seguir els ritus religiosos amb més comoditat. És clar que això significava no només
deixar Sant Feliu, sinó també enderrocar el temple que hi havia i que al seu torn havia substituït molt
de temps enrere un antic temple romà. El mestre Sacoma no estava gaire d'acord a endegar el nou
projecte, però una vegada el va haver assumit, s'hi va dedicar en cos i ànima. Va decidir que es
mantindria el claustre antic i també l'anomenada torre de Carlemany, que serviria com a contrafort
del nou temple, i va imposar el seu criteri a les opinions que deien que la gran diferència d'alçada i
la dificultat d'acoblar els dos edificis plantejaria problemes seriosos i un alt grau de conflictivitat en
els treballs futurs.
Era, doncs, en aquest context que el mestre Pere Sacoma s'havia lliurat a la direcció dels treballs
de la nova catedral. Tot i que la reunió d'experts havia acabat sense una solució immediata i clara, ja
s'havia pogut tornar a les obres de tancament de la volta, acabar el presbiteri i fer retocs a les
capelles laterals. Tot el conjunt s'havia de fer de tal manera que es combinés amb el claustre i la
torre de Carlemany, que s'havien pogut salvar després de l'enderroc de l'església antiga, i així poder
construir la nova catedral pensada per substituir la de Sant Feliu que hi havia just fora muralla. Per
recuperar el temps perdut, es va decidir doblar el nombre d'homes que treien les peces de la pedrera,
així com els carreters que traginaven els carreus fins a peu d'obra. A l'esplanada que hi havia a tocar
de la porta lateral de la catedral ben aviat s'hi va tornar a veure una vida que feia molts dies havia
desaparegut. Allí es repicaven els blocs de pedra, se'ls donava forma, es feien les fileres per a la
càrrega de les peces fins a la bastida, es reforçaven els suports, s'improvisava un menjador per fer un
mos de tant en tant i, en general, es treballava de valent amb l'únic objectiu de poder cobrir la
catedral com més aviat millor.
Les úniques coses que alteraven la tranquil·litat de la feina eren les baralles que es produïen
entre alguns treballadors i els veïns jueus, que tenien les cases i el barri a tocar de la plaça ocupada
pels treballs preparatoris de les peces que servien per pujar les parets catedralícies. Les trifulgues
eren constants, sovint esperonades per alguns clergues que d'aquesta manera pensaven fer mèrits
davant els destacats membres del capítol, i s'incrementaven quan arribaven dates assenyalades com
ara la festivitat del Corpus o el Divendres Sant. Els jueus, que ho sabien, solien quedar-se tancats al
seu barri i procuraven no sortir gaire al carrer, ja que els insults i les provocacions acabaven sovint
en baralles campals amb el resultat d'alguns ferits, perquè eren ells els que s'enduien moltes vegades
la pitjor part en ser molt inferiors en nombre als seus atacants cristians.
Aquells dies el mestre Pere Renart, l'home de confiança de l'arquitecte i escultor Guillem Morei,
ja s'havia reintegrat a la feina i tornava a dirigir les tasques de l'equip de picapedrers que tenia a les
seves ordres. La cama encara li feia mal, raó per la qual no podia fer treballs que suposessin un
esforç considerable, però sí que podia polir les peces ja acabades i també repassar els treballs que
feien els altres, bo i assenyalant-los defectes o apuntant-los millores. Guisla Recasens s'ocupava com
sempre de les peroles, procurant que de la minsa vianda de què disposava en pogués sortir una menja
acceptable, cosa que succeïa de tant en tant, sobretot quan podia afegir a l'olla alguns bocins de
cansalada. Sempre se saludaven amb afecte.
—Bon dia, mestre Renart, com et trobes avui?
—Guisla, sóc viu gràcies a tu i he d'agrair al Senyor la sort que vaig tenir de trobar-te i que em
guarissis el mal.
—I ara! Només vaig posar en pràctica els ensenyaments que vaig rebre sobre com utilitzar
correctament les herbes del bosc.
I així transcorrien els dies. Les obres avançaven a un bon ritme i tothom semblava satisfet, si
exceptuem els encontres que sovintejaven entre alguns canonges i destacats membres de la comunitat
jueva.—
Aquí no hi heu de fer res, jueus. Quedeu-vos a casa vostra si no voleu prendre mal! —cridaven
alguns quan veien algun veí del call apropar-se per la zona on es feien els treballs de construcció de
la catedral.
Els jueus no solien sortir dels límits del seu barri però, atès que la carnisseria i també la
sinagoga eren just al límit amb l'esplanada on començava la zona de la catedral, era difícil no passar
per l'espai cristià a menys que es fes una volta considerable. Molts, doncs, tiraven pel dret i
travessaven la plaça per guanyar temps, la qual cosa representava sentir darrere seu improperis i
insults. També havien de travessar necessàriament tota aquesta zona quan algú del call es moria i
havien de traginar el cadàver fins al cementiri de la muntanya o bé fins a un lloc encara més apartat
de la ciutat anomenat Bou d'Or. Aleshores, la comitiva fúnebre passava entre els treballadors de la
catedral i també entre els veïns de les cases més properes, travessaven la muralla i seguien per un
camí empedrat dels temps dels romans fins a arribar a la zona que se'ls havia reservat perquè
enterressin els seus morts.
—Deixeu-nos en pau!
Les súpliques dels jueus, però, en lloc d'amorosir l'abraonament dels seus contrincants no feien
altra cosa que exasperar encara més els seus ànims exaltats per les prèdiques incendiàries d'alguns
capellans. A vegades, dels insults s'havia passat a les agressions físiques, amb el resultat d'algun jueu
contusionat per les patacades, però encara no s'havia produït cap mort com a conseqüència d'aquests
enfrontaments. Ni tan sols el darrer Divendres Sant, quan un grup d'homes encapçalats per un dels
canonges de la catedral van penetrar al barri jueu armats amb pals i alguna daga i van començar a
trencar finestres i a amenaçar tots els habitants, que van haver de refugiar— se a les cases i a la
sinagoga, les quals van tancar amb pany i forrellat fins que la turba furiosa va passar de llarg cridant
amenaces i insults.
A banda d'aquests problemes de veïnatge entre la majoria cristiana i la minoria jueva, la vida
transcorria amb la normalitat d'una ciutat que vivia pendent de les espectaculars obres d'una catedral
que s'alçava damunt el promontori més alt, majestuosa i desafiadora. Va ser un d'aquests dies de
monotonia, trencat només pels cops de martell dels picapedreres, que el mestre Renart es va acostar
a la perola on la Guisla cuinava bledes i li va fer una confidència.
—Guisla, tu vius a tocar de les cases dels jueus. Vés amb compte. M'han assegurat que el dia de
Corpus els nostres en volen fer una de grossa.
La dona va deixar de remenar la perola i se'l va mirar una bona estona abans de fer-li la pregunta.
—Si no t'expliques millor, Pere, no ens entendrem. Qui vol fer-la grossa?
—Aquests —va dir l'home assenyalant un espai indeterminat darrere seu.
—Qui són «aquests»?
—Bé, ja ho saps, els mateixos que l'any passat pel Divendres Sant van entrar al call amb males
intencions —va dir abaixant la veu fins a convertir-la gairebé en un murmuri.
La Guisla va tornar a agafar el pal i va continuar remenant la barreja de bledes, col, pastanaga,
pa i carn de porc que havia preparat aquell dia per dinar.
—I ara què volen fer, «aquests»? —va preguntar també amb la veu ben fluixeta.
—Volen entrar a sang i foc al call. Volen destrossar els negocis dels jueus i si algú gosa
enfrontar-s'hi se'l carregaran. Aquesta vegada pretenen fer sang i ningú no els aturarà, ni tan sols el
veguer. No en tenen prou d'atemorir els habitants, sinó que en volen pelar més d'un.
—I per què m'ho dius a mi? —va fer la dona.
—Pels nens. Les pobres criatures que viuen al call estan en perill, perquè quan entrin al barri no
respectaran ningú, ni dones ni criatures. Hi haurà morts, Guisla, i els primers que rebran seran els
nens.—
I què se suposa que puc fer-hi, jo? Sóc veïna seva però no pas amiga, o sigui que no sé si faran
gaire cas del que jo els pugui dir.
L'home es va arronsar d'espatlles i va retornar al seu lloc, assegut en un tamboret des d'on donava
forma a un bloc de pedra que havia de constituir el relleu figurat per embellir una de les claus de
volta del temple.
Aquella revelació, però, va deixar molt preocupada la Guisla. Era veritat que la seva relació
amb la mainada jueva no era gaire estreta i, ben mirat, ni tan sols era bona. Ells jugaven a acuit i
amagar entre els carrers i carrerons, s'enfilaven tant com podien a la muralla aprofitant les escletxes
de les pedres mal posades i de vegades picaven algunes portes i sortien corrents quan el propietari
els obria. A ella de tant en tant li havien tirat alguna pedra dient-li bruixa, però sabia perfectament
que ho feien sense malícia, tan sols perquè segurament ho havien sentit dir a casa seva, però en el
fons eren més les ganes de jugar que tenien que les de buscar brega. A les portes de la celebració del
Corpus, però, l'ambient crispat que es detectava no presagiava res de bo.
Capítol 5
Faltaven dos dies per a la diada de Corpus i la proximitat d'aquesta festivitat ja es notava a tota
la ciutat. El bisbe havia ordenat que s'endrecessin les andròmines que s'havien escampat arreu amb
motiu de les obres i que es deixessin els passos lliures perquè la processó pogués lluir amb tota
l'esplendor. Era obvi que darrerament el nombre de feligresos havia minvat als oficis religiosos i,
per tant, calia fer un esforç addicional per tal que els fidels fessin un acte col·lectiu de trobada amb
la fe, i aquesta manifestació externa podia ser una gran processó que recorregués els carrers de la
ciutat, amb l'actual Col·legiata de Sant Feliu com a punt de sortida i d'arribada, tot i que, per
descomptat, es faria una parada simbòlica davant l'entrada principal de la nova catedral de Girona en
construcció, on hi hauria una pregària col·lectiva. Es clar que hi havia el problema dels jueus.
Normalment, la convivència no era pas dolenta, ells feien la seva vida a banda i no es barrejaven
amb els habitants de l'altre costat del carrer, tot i que els més eixelebrats provocaven sempre algunes
baralles. Feia temps que el que havia començat amb una total indiferència per part de lesdues
col·lectivitats havia anat derivant cap a enfrontaments violents, tot i que per sort no s'havien produït
desgràcies personals irreparables. Amb la proximitat de la diada de Corpus d'aquell any, però, els
ànims s'havien anat escalfant per motius ben diversos, que tenien com a comú denominador
l'existència de dues comunitats que vivien frec a frec però que mantenien un odi soterrat fruit d'unes
conviccions religioses molt profundes a les quals cap de les dues parts no estava disposada a
renunciar. El bisbe no impulsava els enfrontaments, però sabia del cert que alguns dels seus canonges
els atiaven, tot i que tampoc no feia res per aturar-los. Aquell Corpus podia ser diferent, més violent
que altres anys, i per això el bisbe va donar instruccions precises perquè la processó no envaís els
carrers del barri jueu i els participants en la celebració eucarística no provoquessin els hebreus.
En el fons, el bisbe Arnau de Mont-rodon era conscient que malgrat les recomanacions i les
instruccions que es donaven per prevenir aldarulls seria molt difícil evitar algun avalot instigat
segurament per un grup d'intransigents que no acceptaven de cap manera la presència dels jueus a
tocar de la catedral. Cada any passava el mateix coincidint amb el Divendres Sant, i també durant la
festivitat del Corpus. De vegades, amb l'ajuda del batlle de la ciutat i els armats del veguer
s'aconseguia aturar els enfrontaments o almenys limitar-los a aldarulls sense importància, però altres
vegades les picabaralles havien acabat malament, amb ferits de consideració i alguna casa cremada.
Ara, però, semblava que els ànims s'havien escalfat més del compte, ja que segons les informacions
que el bisbe havia rebut n'hi havia que volien entrar a sang i foc a casa dels jueus. I això un home de
pau com ell no ho podia tolerar. El seu apostolat havia de passar a la posteritat com el que va
impulsar les obres de la nova catedral i no pas com el que va propiciar enfrontaments entre dues
comunitats de la mateixa ciutat.
I a dir veritat, el bisbe Arnau de Mont-rodon sabia perfectament que ni ell ni el mestre Pere
Sacoma veurien acabades les obres de la nova catedral, tot i que esperava poder veure conclosa
almenys la gran obra de l'absis i la cobertura de la nau sense columnes laterals. Però era evident que
no s'hi podria dedicar si havia d'esmerçar esforços i temps a evitar les disputes que contínuament es
produïen entre la seva gent i els veïns jueus. Entenia molt bé les raons de fons perquè en alguna
ocasió fins i tot ell mateix les havia atiat, però ara desitjava que hi hagués pau entre les dues
comunitats, perquè les obres poguessin seguir al ritme que ell volia i que la ciutat necessitava.
Capítol 6
Tot i les bones intencions del bisbe Arnau de Mont-rodon, en aquells moments els rumors sobre
la inevitabilitat dels enfrontaments eren cada vegada més forts i insistents. La Guisla ho sabia i patia
per la sort dels veïns i la mainada, que cada dia jugava davant mateix de casa seva. I va decidir
actuar.
Quan començava a fosquejar, va anar a la sinagoga, damunt de la qual vivia el rabí Isaac ben
Sésset. Havia de prendre precaucions, ja que si la veien endinsar-se pels carrerons del call podia
tenir problemes. De fet, alguns ja l'acusaven de ser amiga dels jueus, de practicar les males arts i de
no assistir als oficis religiosos, i si ara s'adonaven que entrava a casa del rabí, de segur que aquest
fet tindria conseqüències desagradables. Així que va anar fins a tocar de la muralla i va accedir a la
sinagoga passant pel carrer de la Ruca, després va baixar per darrere el pati i l'hort de Nicolau Roca
i una vegada va estar a l'altura del carreró on hi havia la carnisseria d'en Jussef Piera, va poder
arribar fins a la porta de darrere la sinagoga per on s'entrava a casa del rabí. Tot i els comentaris
malintencionats sobre la seva estreta relació amb els jueus, la veritat era que la Guisla hi tenia una
coneixença basada tan sols en el veïnatge, ja que casa seva tocava justament la porta que donava
accés al call per la banda nord. Al rabí, per exemple, només el coneixia de veure'l passar pel carreró
que menava a la sinagoga, i molt poques vegades havien tingut una conversa que anés més enllà de
l'opinió sobre el temps que feia i les molèsties que les inacabables obres de la catedral causaven a
tothom.
La Guisla va picar a la porta de l'habitatge del rabí amb molt de compte de no delatar la seva
presència en aquell lloc i en aquella hora. L'home va obrir amb precaució, però quan va veure la
dona va adonar-se immediatament que en passava alguna.
—Què ho fa que hàgiu vingut, benvolguda Guisla? Però passeu, passeu, no us quedeu aquí al pas
de la porta.
El rabí no hi havia tingut gaires converses, amb aquella dona, però sabia perfectament com es
deia i on vivia. La dona es va treure el mocador que li cobria el cap i li va explicar el motiu de la
visita.—
Vinc per advertir-vos que els ànims estan molt i molt esvalotats a l'altre costat. No sé si ho
sabeu, però cada dia preparo el menjar dels homes que treballen a les obres de la catedral i sento
converses, comentaris i fins i tot amenaces contra la vostra gent. N'estan preparant una de grossa, per
al dia de Corpus, i m'ha semblat que us havia d'avisar perquè estiguéssiu a l'aguait. No sé què pensen
fer, però el meu amic Renart diu que aquesta vegada us volen fer mal de debò.
El rabí es va quedar durant una estona pensatiu, com dubtant de la resposta que podia donar a
aquella dona que se l'havia jugat anant fins allà per advertir-lo del que s'estava preparant.
—Us agraeixo de debò que hàgiu vingut fins aquí per avisar-nos, però no us amoïneu. No serà la
primera vegada que ens ataquen, i desgraciadament tampoc serà l'última. El que jo faré ara serà
alertar la meva comunitat perquè aquest dia tothom tanqui portes i finestres i no es deixin veure pels
carrers i encara menys pels volts de la catedral, així ells no tindran l'excusa de la provocació. Ara
val més que marxeu. Si us sembla, podeu passar per aquest pati que dóna directament al carrer
Abinai i des d'allà podreu arribar directament a casa.
La Guisla va donar-li les gràcies, va travessar el pati del darrere i, en efecte, passant pel carrer
Abinai va arribar a casa sense que, aparentment, ningú la veiés sortir del call.
Era veritat que els jueus estaven acostumats a patir els atacs que amb més o menys intensitat feien
els cristians durant el Corpus o el Divendres Sant, però el que l'amoïnava no eren els adults, sinó els
menuts, aquella colla de vailets que gairebé cada dia jugaven despreocupadament a la plaça que hi
havia davant mateix de casa seva. Tot i que en més d'una ocasió li feien bromes i li deien bruixa, en
el fons apreciava de debò aquella patuleia cridanera. I va pensar que podia aprofitar les ganes de
jugar per ajudar-los i evitar una desgràcia.
Capítol 7
Si el bisbe Arnau de Mont-rodon temia que tornessin els brots violents, ara amb motiu de la
festivitat del Corpus, el jueu Isaac ben Sésset, rabí de la primera sinagoga que va tenir el call, també
tenia un mal pressentiment, corroborat per les inquietants informacions que li havia portat la bona de
la Guisla. L'any passat havia estat testimoni dels avalots del Divendres Sant, que no van acabar amb
morts gràcies a la providencial ajuda del veguer i del batlle de la ciutat, però l'actitud dels escuders i
de molts clergues que cridaven com uns posseïts «Morin els jueus!» no admetia dubtes sobre les
seves intencions. En aquella ocasió van haver de tornar a casa perquè les forces de defensa del call
que havia pogut aplegar el veguer eren superiors en nombre i semblaven disposades a l'enfrontament
armat si hagués calgut. Les informacions que li arribaven de la gent bona que treballava a les obres
de la catedral i particularment de la seva veïna Guisla Recasens suggerien la possibilitat que es
reproduïssin els atacs dels cristians, però ara planificats amb la màxima discreció perquè no hi
hagués temps per preparar una sòlida defensa del call.
De fet, l'estructura del barri on vivien els jueus, amb carrers estrets i costeruts, corriols, racons i
patis, dificultava escapolir-se d'un atac coordinat. A llevant i a ponent hi havia unes portes de fusta
que eren els accessos principals al call, i se solien tancar en cas de perill. La protecció, però,
esdevenia trampa quan els atacants bloquejaven estratègicament aquestes portes i evitaven, per tant,
que s'utilitzessin per fugir. Així havia estat en els darrers atacs quan un grup de cristians encapçalats
per un nombre important de canonges va organitzar els assalts, bloquejant les portes i atacant els
jueus per la banda del carrer de les Dones, de tal manera que la població agredida va tenir moltes
dificultats per escapar-se dels seus atacants. Per sort, gràcies al fet que molts es van refugiar a les
cases i a les sinagogues i a l'ajuda de les forces armades del veguer no hi va haver morts, tot i que les
baralles van provocar nombrosos ferits i força danys a les propietats dels jueus.
Aquesta vegada semblava diferent i encara més greu del que havia passat els anys anteriors, ja
que els seus informants l'havien advertit molt seriosament que s'estava preparant un atac durant la
celebració del Corpus, diada que tradicionalment era procliu a exacerbar els nervis de bona part dels
que professaven la fe catòlica i participaven en la processó. No eren rumors, ni tan sols advertiments
genèrics, sinó l'avís d'un perill real i immediat que tenia l'origen a l'interior de les esglésies de la
ciutat i com a destinataris les persones i els béns del barri jueu. I a un home de pau com ell, això el
preocupava molt, no només pel que pogués passar a les cases i a la seva gent, sinó també pel que
suposava d'enfrontament, de rancúnia i d'odi entre les dues comunitats, la jueva i la cristiana, i això
l'entristia.
Perquè Isaac ben Sésset no era només un home de pau, erudit i religiós, sinó també el deixeble de
la figura indiscutible de la càbala gironina, Mossé ben Nahman, conegut com a Nahmànides, autor
d'una important obra religiosa fonamentada en la meditació i la reinterpretació de la Bíblia i el
Talmud. Alguns dels seus comentaris al Pentateuc i al Llibre de Job eren llegits en comunitat a la
sinagoga, com també eren objecte d'estudi les seves obres didàctiques Tresor de la vida, Epístola de
la santedat, El llibre de la redempció o La llei de l'home. Sempre que en tenia ocasió, el rabí
explicava als seus alumnes els detalls de la controvèrsia que ja feia gairebé cent anys havia enfrontat
el mestre Nahmànides amb els dominics Ramon Martí i Ramon de Penyafort, en la qual els
representants del poder de Roma van intentar convèncer el representant hebreu d'acceptar Jesús
afirmant que aquest era el seu Messies. Els deixebles que anaven a la sinagoga de Girona escoltaven
fascinats les explicacions que d'aquella disputa feia el rabí Isaac ben Sésset.
—Aquella vegada que el gran Nahmànides va participar en la controvèrsia amb els cristians, els
temes principals que es van tractar van ser si el Messies ja ha vingut a la terra com diu la fe dels
cristians o si ha de venir en un futur com ensenya la nostra religió, si aquest Messies és un déu o si és
un ésser humà comú nascut d'home i dona i, finalment, si els jueus mantenim la Torà vertadera o no.
—I qui va guanyar? —preguntaven sempre els joves deixebles.
Aleshores, Isaac ben Sésset els explicava que el mestre Nahmànides va exposar als seus
contrincants que era cosa coneguda i verídica que tota la història de Jesús va passar durant l'època
del Segon Temple i que, per tant, si els savis del Talmud van viure després de la seva destrucció, i
en el cas que haguessin cregut en Ell, com era possible que es mantinguessin i visquessin segons la
religió dels jueus i segons els seus costums?
—Els nostres savis —els deia— es van mantenir com a jueus tota la vida i així van morir. Per
què no van canviar de parer i van seguir Jesús si com deien aquest era el Messies vertader? Els
contrincants dominics no van tenir cap resposta a aquesta qüestió elemental plantejada pel gran
mestre Nahmànides.
—I què va passar?
Els més joves sempre volien saber més. Amb el rabí aprenien no només la història de la seva
religió sinó també l'art de l'argumentació dialèctica.
—Doncs que aquella línia d'argumentació va descol·locar els seus contrincants cristians i es va
generar una discussió tan forta que fins i tot va obligar el rei a intercedir per posar-hi pau.
—Però el mestre Nahmànides va haver de marxar de Girona, oi? —va voler saber el més menut
de la colla que escoltava el mestre.
—Sí —va contestar el rabí—, però el seu mestratge perviurà sempre amb nosaltres.
Acabada la classe de religió i les oracions posteriors, el rabí Isaac ben Sésset va pensar que
calia prevenir la població del call del que podia passar aquella diada de Corpus perquè tothom
pogués protegir les cases i les famílies. En primer lloc, va anar a veure Bonastruc Benvenist, l'home
més ric de l'aljama, propietari de cases que tenia en règim de lloguer i també de terres fora muralla.
—Benvolgut Bonastruc, aneu amb compte que aquesta vegada podem tenir un Corpus molt mogut.
La nostra bona amiga Guisla ens ha advertit que els veïns cristians en preparen una de bona. Procureu
que els vostres llogaters tanquin les cases amb pany i forrellat.
—Així ho faré, rabí.
El rabí va decidir aleshores avisar els comerciants del call que vigilessin i no obrissin el dia de
Corpus, no només pel perill que podia suposar sinó per no provocar innecessàriament els cristians.
Va visitar la carnisseria de Benet Ballshom al carrer de les Albergueries, després va anar a casa del
sastre Falcó i va acabar el periple al carrer de la Draperia, per parlar amb l'argenter Abraham
Cabrit, que es va encarregar de donar l'avís a la resta dels comerciants i veïns. Una vegada acabades
aquestes visites, el rabí es va reunir a la mateixa sinagoga amb el batlle Astruc Ravaya, el secretari
Jucef Astruch Benet i el procurador Bonastruc Desmestre per coordinar les accions de defensa que
s'haguessin d'adoptar.
—Les notícies que ens arriben no són bones. Si el Divendres Sant de l'any passat no va morir
ningú va ser perquè l'actitud ferma dels homes del veguer ho va impedir, però aquest Corpus pot ser
diferent. Cal que estiguem atents, que no ens deixem veure gaire per no provocar-los i que el dia
abans tanquem les portes del call i també les de totes les cases.
—Potser hauríem de preparar la defensa amb ganivets, dagues i llances: si s'adonen que també
poden rebre de valent, s'hi pensaran dues vegades, abans d'atacar.
El raonament del secretari Jucef Astruch era compartit per molta gent del call, fins al punt que
més d'una família tenia a l'abast armes de defensa i fins n'hi havia que eren de l'opinió que en lloc
d'esperar l'atac dels cristians potser fóra bo atacar-los i fer-los mal de debò. Al final, però, la
moderació del rabí Isaac ben Sésset s'imposava.
—Nosaltres no som com ells, som gent de pau. El nostre recordat mestre Mossé ben Nahman mai
no hauria volgut que ens enfrontéssim als cristians amb armes. Ell va defensar a Barcelona la
legitimitat de les nostres creences i va rebatre un per un els arguments dels seus contrincants en
aquella disputa religiosa. I sempre ho va fer amb la paraula i la profunda convicció de les seves
idees i les seves creences. I així hem de continuar, encara que la intransigència dels nostres veïns ens
aboqui de vegades a algun enfrontament que no volem.
Els reunits van coincidir que en aquelles circumstàncies l'única cosa que podien fer era esperar i
preparar-se perquè aquell Corpus no es tenyís de sang.
Capítol 8
A la mainada li agradava jugar i la Guisla va saber aprofitar aquesta avinentesa per portar l'aigua
al .seu molí. L'assalt al call estava previst per al dia de Corpus a la tarda, just després que
s'haguessin celebrat la processó i la cerimònia religiosa. Cada any, un cop acabada la litúrgia, els
ànims dels fidels, convenientment exacerbats per alguns canonges, s'exaltaven i es concentraven
contra els habitants del barri jueu, a qui acusaven d'haver provocat la mort de Crist. Aquella vegada,
però, la cosa podia ser molt pitjor, perquè l'atac als jueus no seria cosa d'una colla d'eixelebrats,
sinó que s'havia planificat prèviament i per tant la intenció era fer mal de debò.
El matí d'aquell dia, la Guisla va trobar la colla d'amics que, com sempre, jugaven
tranquil·lament davant de casa seva. El cap del grup era un vailet d'uns set o vuit anys que es deia
Isaac, fill de Samuel Benvenist, el propietari de la carnisseria que hi havia a tocar del portal del call,
un home força malcarat, impulsiu, sempre decidit a tornar els cops que de tant en tant rebien dels
cristians. Va decidir que pagava la pena posar en pràctica el seu pla, i amb aquesta intenció es va
dirigir a la colla d'amics.
—Ep! Què hi feu, aquí, jugant amb el dia tan bo que fa?
Els nens se la van mirar estranyats. Com sempre, l'Isaac era qui portava la veu cantant.
—I on voleu que anem? Que potser us fem nosa?
—No, no me'n feu pas, de nosa —va contestar la dona—, però penso que avui em podríeu
acompanyar al bosc de Sant Daniel.
—On hi ha el monestir? —va preguntar l'Isaac.
—No, una mica més enllà, on és més feréstec, a prop de la font que en diuen dels Lleons.
—I allà què hi ha?
—Màgia!
La paraula va fer el miracle. Els quatre vailets van aturar el joc i se la van mirar encuriosits.
—Màgia? —va repetir en Daniel, segurament el més petit de la colla, un marrec de set anys,
força escarransit, sempre nerviós i bellugadís.
—Sí, en aquell indret hi ha forces màgiques que fan que brollin del no-res aliments deliciosos,
fruita meravellosa, música celestial. Si voleu anem-hi plegats, serà una bona excursió que us anirà bé
a tots, respirareu aire fresc i aprofitareu per collir fruita del bosc que després podreu portar a casa.
Voleu venir amb mi?
El crit afirmatiu va ser unànime.
—Bé, doncs ara aneu a buscar els altres nens i nenes. Només amb vosaltres quatre la màgia no
funcionarà. Però aneu amb compte que els grans no s'assabentin d'aquesta excursió, que ja sabeu que
no acaben d'entendre aquestes coses. Ens trobarem havent passat el portal de Sant Cristòfol.
D'acord?
El grup de vailets va estar-hi d'acord i van córrer a avisar els altres. Al cap d'una bona estona,
una colla de vint criatures de totes les edats es plantaven davant la Guisla en el lloc acordat.
—Hi sou tots?
—Crec que sí —va contestar l'Isaac, que es va proclamar portaveu del grup—, tot i que no hem
trobat enlloc la Judith, la filla dels Astorch.
—La Judith és fora de Girona. Els seus pares no volien ser a la ciutat el dia de Corpus i crec que
han anat a casa d'uns parents a Sarrià —va contestar un dels vint.
—Això mateix és el que han fet algunes famílies que conec —va corroborar en Daniel— i, la
veritat, no sé ben bé per què.
—Perquè els cristians no ens volen! —va exclamar l'Isaac.
La Guisla es va veure obligada a posar-hi pau.
—Bé, ara no us baralleu, vosaltres. Som-hi!
I aquella estranya comitiva es va posar a caminar, resseguint el riu per la banda dreta, cantant i
ballant mentre deixaven enrere les cases de la ciutat. Ben aviat van arribar a l'esplanada en què
s'aixecaven les parets del monestir, on feia poc s'havien fet les obres d'ampliació i un famós escultor
d'origen francès havia esculpit el sepulcre de Sant Daniel. Van passar per un corriol que vorejava la
plaça on encara hi havia un munt de pedres tallades, i es van endinsar al bosc fins a arribar en una
mena d'era al final de la qual brollava sumptuosa la font que en deien dels Lleons perquè segons la
llegenda en aquell indret hi havia aquestes feres durant l'ocupació romana.
Mentre la dona i els nens ocupaven un racó de l'esplanada, ben disposats a passar-s'ho bé, a la
ciutat la processó del Corpus ja havia començat. Un grup molt nombrós de fidels, que portaven uns
grans ciris encesos, seguien la comitiva, presidida pel bisbe i per tots els canonges de la seu. Tres
homes fornits s'anaven rellevant per suportar millor el pes del crucifix, una gran creu de fusta coberta
de plata i ornada amb esmalts i pedres precioses. Cada vegada que feien el relleu, es resava una part
del rosari, que immediatament tots els participants en la processó feien seu. Va ser just quan la
comitiva va passar a prop de les primeres cases del call quan algú, en veure una dona que s'ho
mirava des de la finestra, va començar a cridar i a increpar els seus habitants.
—Jueus! Assassins! Heu de pagar les vostres culpes!
De seguida es va sentir un clamor d'aprovació.
—Sí, sí, fem-les-hi pagar!
I ben aviat, els fets van substituir les paraules. Un home de la comitiva va agafar una pedra del
camí i la va tirar cap a la finestra per on havia sortit aquell cap de dona, tot i que no el va encertar. A
aquella primera pedra la van seguir d'altres, i al cap de poca estona uns quants participants en la
processó van decidir trencar la filera per entrar amb actitud amenaçadora als carrers del barri jueu.
Alguns canonges van adonar-se de les intencions i van provar de posar fi al que aleshores ja era
inevitable.
—Atureu-vos! La solució no és la violència sinó la pregària i l'entesa amb els nostres germans —
deia un.
—Els jueus no són els nostres germans! Són els nostres enemics! Són els botxins de Nostre
Senyor! —bramava una multitud enfurismada.
Els ànims s'havien anat encenent a mesura que la processó passava a prop del call i ben aviat van
contagiar molts fidels.
En arribar la processó al carrer de la Ruca es va sentir la fressa inconfusible de portes i
porticons tancant-se amb pany i forrellat. Finestres que feia una estona eren obertes es tancaven
abans de l'arribada d'aquells individus tan exaltats, que van aconseguir obrir la porta d'accés del call
i es van esmunyir pels carrerons. Ben aviat, però, van comprovar que era com un desert. Els pocs
veïns s'havien atrinxerat en unes cases ben protegides, i per tant els agressors no van tenir a qui
dirigir la seva ràbia. Habitualment sempre hi havia dones al safareig comunitari i mainada que jugava
a la placeta que hi havia dalt de tot del carreró principal, però aquell dia tot era silenci i buidor. Què
havia passat? Alguns van decidir apaivagar la seva fúria calant foc als porticons d'algunes botigues i,
fins i tot, van provar de destruir la sinagoga, però les proteccions de ferro ho van impedir.
On era, la gent del barri jueu?
La resposta a aquesta pregunta l'haurien trobat just abans que comencés la processó del Corpus,
quan alguns pares van veure que els seus fills no responien als crits d'entrar a casa. Els nens i les
nenes no eren ni a la placeta, ni al safareig, ni a l'esplanada que hi havia a prop de la llotja on
treballaven la pedra per a la construcció de la catedral. De l'estranyesa es va passar al neguit i
després a la indignació quan algú va dir que havien vist la bruixa de la Guisla acompanyant tota una
corrua de mainada en direcció als boscos de Sant Daniel. Tot seguit es va organitzar una batuda,
encapçalada pel carnisser Samuel Benvenist, i una vintena de pares i mares van fer via cap a la vall
amb la intenció de rescatar els seus fills i donar una lliçó a aquella dona que els havia arrabassat els
infants, sens dubte amb molt males arts.
Capítol 9
Lliure de preocupacions, la mainada s'havia aplegat al voltant de la Guisla, en una clariana del
bosc de Sant Daniel, ben a prop de la majestuosa construcció del monestir. Allà es van asseure
damunt la gespa i es van afanyar a escoltar ben atentament tot el que deia aquella dona que els tenia
fascinats. Uns havien sentit dir que curava malalts, altres que en realitat era una bruixa que molestava
els cristians, però tots coincidien a assenyalar que aquella dona tenia un do especial que no deixava
ningú indiferent.
—Coneixeu les herbes que s'hi fan, per aquests indrets?
—Sí! —van respondre a l'uníson.
—Doncs tu, tu i tu —va fer assenyalant tres dels vailets que seien més al davant—, aneu i colliume
una mica de farigola i de romaní, que en necessito per al que vull fer.
Els vailets van sortir corrents cap al corriol que tenien just darrere seu, mentre la dona seguia
encuriosint els menuts espectadors, fent un foc a terra i posant-hi una olla amb aigua on després
ficaria les herbes que li haviende portar. Ben aviat van tornar els vailets amb el romaní i la farigola,
que van donar a la dona.
—Bé, això ja bull. Qui vol posar-hi la mà per com— provar-ho?
Tots van fer gestos de negació amb el cap.
—Doncs ja ho comprovaré jo —va dir la dona mentre ficava la mà dreta dins l'aigua bullent.
Es va sentir un «Oooh» generalitzat. Era evident que l'aigua bullia, però també ho era que aquella
dona hi havia ficat la mà i no s'havia escaldat. Aleshores la Guisla va tirar les herbes a l'olla i hi va
afegir troncs de bruc i uns quants ossos de gallina.
—Ens ha enganyat! Aquesta aigua no bull! —va cridar una nena que hi havia al darrere del grup.
—Doncs vine i comprova-ho —va respondre la dona.
La nena s'hi va apropar i va guaitar a l'interior del recipient. Semblava que era veritat que l'aigua
bullia, ara amb les herbes i els ingredients afegits, ja que feia els borbolls característics. La nena s'hi
va acostar i després de dubtar durant una bona estona va decidir tocar l'aigua amb la punta del dit.
—Aaah! —va cridar mentre es bufava el dit escaldat.
—Et fa mal o et penses que et fa mal? Perquè tot és aquí dins —va dir la dona assenyalant-se el
front.—
Em fa mal! Em fa mal! —cridava cada vegada més fort la nena tot assenyalant-se el dit, que ja
començava a mostrar una coloració rosàcia.
—El dolor i la percepció del dolor són dues coses ben diferents —continuava dissertant la dona,
aparentment aliena als crits de la nena—, i es per això que és important saber controlar les reaccions
del nostre cos. De debò que et fa mal? —va preguntar.
—Sííí! —va cridar la nena.
Aleshores la Guisla va apropar-se a la nena, va agafar— li la mà, es va acostar el dit adolorit a
la boca i va bufar-lo durant una bona estona. A mesura que bufava, la nena se sentia més alleugerida.
—Encara et fa mal, ara? —va preguntar la dona.
La nena se la va mirar amb admiració i respecte.
—No, ja no em fa gens de mal. Com t'ho has fet? —va preguntar.
—Jo no he fet res, amiga meva, has sigut tu que has interioritzat el desig profund de bandejar el
dolor que et turmentava. Jo tan sols he sigut l'instrument que necessitaves per fer-ho. Però deixemnos
estar de romanços. Hem vingut aquí a passar una bona estona, oi? Doncs som-hi, a jugar!
I dient això va abocar aigua de l'olla en un recipient ceràmic, al qual va incorporar una poció que
duia en una petita ampolla de vidre. Els nens seguien amb més curiositat que por les evolucions de la
Guisla, ara remenant el caldo, ara posant-hi una mescla de greixos, ara escoltant la seva veu
pronunciant paraules estranyes del tot.
—Bruna, ungla et mu. Fecit nova cum deus terra. Endorai lit vermemloget abracum me!
—Què diu, la Guisla? —preguntava un dels nens un xic espantat.
—No ho sé, suposo que paraules màgiques —responia el que tenia assegut al seu costat.
—Calleu! —cridava un tercer.
Una vegada va tenir tot el petit auditori lliurat i concentrat en les seves evolucions al voltant del
recipient, la dona va demanar silenci.
—Ara heu d'estat molt atents. Quan faci un gest sortirà d'aquest recipient una cosa bona o una de
dolenta, segons el que els esperits detectin en el comportament que heu tingut a casa vostra. Si us heu
portat malament, serà un drac de dos caps que traurà foc pels queixals, mentre que si heu fet bondat
segurament sortirà una àguila de plomatge daurat. Bé, almenys això és el que va passar l'última
vegada que ho vaig provar, però la veritat és que d'això ja fa molt de temps i no sé si ara me'n
sortiré, de l'experiment...
—Nosaltres ens hem portat bé! —van cridar tots a l'una.
—Ara mateix ho veurem —va dir la dona tot disposant-se a invocar les paraules màgiques
necessàries perquè l'experiment prengués vida davant la quitxalla.
Aleshores, mentre invocava de nou paraules incongruents per a la mainada, va agafar una branca
de pi. Va brandar-la davant el recipient ceràmic, del qual va començar a sortir de manera sorprenent
una gran fumassola blanca, mentre se sentia un brogit estrany. Els nens es van acovardir, però la
mateixa por els mantenia clavats damunt la gespa de la clariana del bosc on s'havien instal·lat. En
aquell moment va passar un fet extraordinari: del bell mig del núvol de fum va semblar que apareixia
un gran ocell en forma d'àguila de plomes daurades que duia al bec un petit colomí blanc. Tota la
mainada va passar de la curiositat a l'admiració, i després a l'alegria col·lectiva.
—Visca, visca! —cridaven a cor què vols.
Llavors, el fum en forma d'àguila creat per la Guisla va semblar que feia una reverència a aquella
extraordinària concurrència, i va deixar anar el colomí blanc que de seguida va volar cap a la
catedral de Girona, que era a la seva esquena, mentre la mainada veia com l'au de plomes daurades
s'alçava majestuosa i posava rumb en direcció contrària, cap als cingles de roca que hi havia al sud.
—El drac de dos caps no ha sortit, i això és bo. Per altra banda, la veritat és que això de l'àguila
amb el colomí al bec no m'havia sortit mai, i ara no sé què pensar...
—Ha sigut fantàstic, Guisla!
—Ets la millor!
—Torna-hi!
Els nens i les nenes ja feia estona que s'havien incorporat i ara rodejaven la dona, abraçant-la i
demanant-li que fes un altre joc de màgia. La Guisla, però, semblava cansada.
—Avui ha sortit bé, segurament perquè els esperits han vist que tenien una concurrència de bona
gent, però no és prudent temptar la sort. O sigui que haurem de deixar-ho per a un altre dia. L'àguila i
el colom són un bon senyal, però hauré d'intentar desxifrar el missatge que han volgut emetre amb
aquesta posada en escena. En fi, ara estic molt cansada i potser serà l'hora de tornar a casa.
Un cop recuperat de la fascinació que li havia produït aquella demostració de poders màgics, el
fill del carnisser va gosar preguntar el que en aquells moments pensaven tots:
—Guisla, això que has fet és bruixeria?
La dona no s'esperava una pregunta tan directa com aquella i va estar temptada de no respondre.
La interpel·lació en boca d'aquell nen, però, no tenia cap mena de malícia, i per tant va pensar que
potser fóra bo d'explicar-los alguna història divertida relacionada amb un tema que tanta gent es
prenia tan seriosament.
—Això no és bruixeria —va dir—, sinó habilitats d'una dona ja gran que vol fer gaudir d'una
bona estona una colla que vol passar-s'ho bé. Voleu que ara us n'expliqui una sobre bruixes i
bruixots?
—Sí, sí! —van exclamar tots a l'una.
La Guisla els va fer seure al seu voltant i quan va tenir-los ben atents, va començar el relat.
—Hi havia una vegada un ric hisendat que vivia en un poblet ben a prop d'aquí que era tan
acabalat com poc religiós. Tenia bones terres, bones cases i bons animals, però trepitjava molt de
tant en tant el terra d'una església, i per aquesta raó més d'una vegada el capellà del poble en creuarse
amb ell pel carrer li havia dit:
»—Aquest mal costum teu de no complir les obligacions de bon cristià, un dia et donarà un
disgust.
»A l'acabalat propietari, però, no li feien efecte les paraules. Per això, somrient i amb aires de
suficiència responia invariablement al mossèn:
»—No és primer l'obligació i després la devoció? Doncs les meves obligacions són tantes que
sempre em tenen molt ocupat!
»El capellà, és clar, mirava molest el descregut, però no hi afegia res. Tan sols movia el cap en
senyal de desaprovació i seguia el seu camí.
»I va passar que un matí l'hisendat va descobrir amb consternació que el seu millor cavall havia
mort a la quadra. Què li havia pogut passar, al pobre animal, que la nit abans estava tan sa i fort com
de costum? Com que no podia fer-hi res, va manar que l'enterressin i va oblidar el que havia passat.
Però no per gaire temps, perquè una setmana després, també de matí, l'hisendat va tornar a trobar un
altre dels seus millors cavalls mort, tan misteriosament com el primer.
»—Això sembla cosa de bruixes! —va cridar aquest cop l'home, molt indignat.
»Però com que tampoc no podia fer res pel pobre animal, va manar que l'enterressin amb el
primer i va provar d'oblidar-ho tot. Però no se'n va sortir, perquè al cap d'una setmana un altre dels
seus millors cavalls va aparèixer mort misteriosament. I per si fos poc, aquest malson es va repetir
de nou una setmana més tard i fins a una cinquena vegada.
»—Les maleïdes bruixes, això només pot ser cosa de les bruixes! —cridava, impotent, l'hisendat
—. Les maleïdes bruixes pretenen deixar-me sense cavalls, i si no faig res a fe de Déu que ho
aconseguiran. Però no se'n sortiran, no senyor!
»L'home, enfurismat, va decidir quedar-se a espiar a la nit, armat amb una forca de tres pues a la
mà. No va notar res d'estrany a la quadra ni la primera ni la segona nit. Tampoc la tercera, la quarta,
la cinquena i la sisena. Però la setena nit, quan despuntava l'alba i just quan començava a dubtar de la
utilitat de la vigilància, els nervis dels animals i un soroll que venia de l'exterior van fer-lo posar en
tensió. Després, un gat, més ben dit, un gatot lleig, negre i d'aspecte amenaçador, va entrar
tranquil·lament per la gatera de la porta, va anar cap al cavall més formós dels que encara quedaven
a la quadra i va saltar-li al damunt amb molt males intencions.
»De manera que un gat, sens dubte una bruixa amb aquesta aparença, era la responsable
d'aquelles morts! "Doncs ara veurà, la berganta!", va exclamar l'home, enfurismat. A poc a poc,
l'hisendat es va acostar al felí i li va tirar la forca amb tota la força dels seus braços. Les tres pues de
l'eina es van enfonsar al cap del gat, que no va trigar gens a rebolcar-se per terra ple de sang i
miolant de dolor i de ràbia. Tot i les terribles ferides, però, el gatot va aconseguit escapar per la
gatera i va desaparèixer en la foscor de la nit.
»Que content que estava el ric propietari al matí següent! Se'l veia ufanós i feliç. Es pensava que
havia posat fi a la terrible amenaça que pesava sobre els seus cavalls i volia celebrar-ho. Per això,
amb tota l'alegria, no se li va acudir res més que anar a l'església per donar gràcies a Déu. I es va
encaminar al temple molt decidit i s'hi va acomodar ple de pau, amb ganes d'oir missa. Però quina
sorpresa es va endur, i quin esglai i disgust i, finalment, quina por i quina ràbia, quan va veure sortir
el capellà de la sagristia. N'hi havia per a això i per a molt més, perquè el capellà va aparèixer amb
el cap embenat però no prou tapat per impedir que fossin visibles les taques de sang que
corresponien a tres ferides que s'advertia a simple vista que guardaven una distància equidistant: la
mateixa que les pues d'una forca!
Acabat el relat, es va fer un moment de silenci, però de seguida tots els congregats van aplaudir i
es van posar a riure a cor què vols. El fet que la bruixa fos en realitat un capellà com els que de tant
en tant es burlaven d'ells i els perseguien a cops de roc va motivar una celebració molt sorollosa.
—Molt bé, Guisla! Es la millor història que ens han explicat en molt de temps —deia un.
—I molt més divertida que les que ens explica el rabí —hi afegia un altre.
La dona, però, va pensar que ja n'hi havia prou i que començava a ser hora de tocar el dos.
Malgrat les mostres de protesta de la mainada, que volia continuar participant de la festa que els
proporcionava la Guisla, la dona es va disposar a endreçar-ho tot i tornar per on havien vingut.
Va ser en aquell moment, però, que va sentir fressa, com un murmuri llunyà que a poc a poc es va
anar fent present. Era un grup de gent que s'apropava a la clariana del bosc. Els pares buscaven els
seus fills, i les cares i els garrots que duien a les mans no presagiaven bones intencions envers la
dona que havia segrestat els infants.
Capítol 10
Algú que havia vist aquell grup a la clariana del bosc va advertir de la presència de la mainada
.amb aquella dona estranya que els enlluernava amb les seves paraules i els seus trucs. Aleshores,
uns pares van avisar els altres i ben aviat tots plegats van decidir fer via cap a la vall per rescatar els
nens de les males arts d'aquella dona a qui molts consideraven bruixa. Els van trobar a la clariana
del bosc i allà es va acabar l'encanteri.
—Alto! Què estàs fent amb els nostres nens, bruixa?!
La veu rogallosa però tanmateix potent d'en Samuel Benvenist va tronar per damunt el soroll de la
mainada i el cant dels ocells en aquell indret idíl·lic. Els jocs es van interrompre, la dona es va girar
i es va encarar amb el grup d'homes furibunds que l'assenyalaven amb cara de pocs amics.
—Què us passa, ara, a vosaltres? No veieu que ens ho estem passant bé? Oi que sí? —va
preguntar als petits espectadors.
—Sí!, sí! —van respondre tots a l'uníson.
Els homes, però, van avançar amb els seus garrots amenaçadors mentre feien senyals inequívocs
als nens que s'apropessin per resguardar-los d'aquella dona a qui sens dubte volien donar un fort
escarment. Els nens, però, es van adonar de les intencions dels seus progenitors i van decidir
encerclar la Guisla amb els seus cossos petits com un escut protector.
—No li podeu fer mal. Es la nostra amiga! —van dir com una sola veu.
—Quina amiga és aquesta, que s'emporta la mainada al bosc d'amagat? —va cridar un pare.
Aleshores la Guisla va decidir parlar. Amb un gest de la mà va dir a la mainada que s'apartés,
per fer entendre que no temia res d'aquella colla d'homes malcarats.
—Abans que la fúria us encegui el cervell, heu de saber que avui el capítol de la catedral ha
organitzat la processó del Corpus, i segons les notícies que m'han arribat alguns dels que havien de
participar en aquest acte no tenien gaires bones intencions respecte a vosaltres i els vostres fills.
Ahir mateix vaig parlar amb el rabí Isaac ben Sésset perquè n'estigués al corrent. He pensat, però,
que era millor prevenir i treure els nens del call abans que els exaltats els fessin mal.
Allò els va deixar desconcertats. Efectivament, alguns sabien que el rabí havia passat per
diverses cases del call advertint tothom que aquella vegada calia extremar les precaucions, però no
s'havia acordat cap mesura concreta per protegir la mainada. El fet era que els cristians celebraven
aquella processó i que cada any constituïa un perill que la majoria evitava tancant bé els porticons i
procurant no sortir al carrer, però ningú no havia pensat que els nens poguessin córrer perill. Els
altres anys la cosa no havia anat més enllà d'unes pintades a les portes de les cases, insults,
patacades i cops de roc.
—Es pot saber de què parles? —va preguntar un dels pares a qui l'explicació de la dona havia
canviat radicalment l'expressió de la cara.
—Doncs que més d'un dels que treballen a la catedral volia que aquesta fos una diada exemplar,
que de les paraules es passés als fets i que en lloc de pintar amb sang de porc les portes de les
vostres cases, fos la vostra pròpia sang la que assenyalés un camí de no retorn. Francament, no sé què
els heu fet, als cristians, però us puc ben assegurar que no us estimen gens. I voleu que us sigui
sincera? Vosaltres no em preocupeu gens ni mica, però la pobra mainada no en té cap culpa, de les
vostres discussions, i és evident que en un enfrontament ells serien els que en sortirien més mal
parats. O sigui que vaig pensar d'endur-me'ls a Sant Daniel almenys mentre passés la processó, i així
segur que estarien sans i estalvis. I així ha sigut. O no?
—Sí —va fer un dels pares—, però jo no m'acabo de creure això que ens dius dels plans dels
cristians. Per què ens voldrien tant de mal?
—Havia acabat la processó quan vosaltres heu sortit a buscar la mainada?
Es va fer el silenci. Els pares es van mirar els uns als altres i van haver de reconèixer
l'evidència.
—No, tot just havia començat.
—Ara ja deu haver acabat —va dir la Guisla—, i us suggereixo que abans de carregar el vostre
mal humor en contra meu, aneu a casa i comproveu que tot estigui en ordre.
—Què vols dir amb això? —va preguntar un, però ara en un to de veu més calmat.
—Doncs que els ànims estaven molt exaltats i més d'un tenia ganes de gresca.
Aleshores el grup de pares va començar a debatre la qüestió: donar-li un bon escarment a la
Guisla a cops de bastó o bé recular i comprovar que el que els havia explicat no era cap mentida. Un
dels pares, el sastre Ben Yusuf, que tenia entre la seva clientela bona part de la noblesa cristiana, era
del parer de lliurar la dona al tribunal de la Santa Inquisició perquè decidís què s'havia de fer.
Aquella proposta va encendre vivament els ànims.
—Que t'has begut l'enteniment? Que ja no recordeu què va passar amb la Joana la Negra?
La intervenció del comerciant de pells Jucef Falcó va fer calmar immediatament l'ànim exaltat
del seu veí Ben Yusuf. Efectivament, tots els presents coneixien el cas d'aquella dona del barri del
Mercadal que es deia Jerònima Pons però que tothom coneixia per Joana la Negra. Segons es va dir,
una jove anomenada Elias, veïna seva, va iniciar-la en les arts de la bruixeria, li va presentar el
dimoni en forma d'home i hi va mantenir relacions il·lícites. Després de fer-li prometre que el
serviria com a únic senyor i de donar-li com a penyora una de les mitges vermelles que duia posades,
el dimoni li va dir que mai no li faltaria menjar i que mataria l'amant del seu marit, cosa que a ella la
va complaure moltíssim. El dimoni, però, no va complir la seva paraula i l'amant del marit va seguir
viva, la qual cosa va enutjar enormement la dona, que va proferir improperis contra tot i contra
tothom, va blasfemar i va cometre heretgia. El tribunal, després d'haver-la sotmès a tortura, va
condemnar-la a la foguera. Es deia que, abans de deixar de ser bruixa i de morir cremada, Joana la
Negra va aconseguir transmetre els seus coneixements de bruixeria a la seva jove, Felipa Esperança
Gallifa. Aquesta encara va viure un temps al mateix barri del Mercadal fins que, cansada que tothom
l'assenyalés pel carrer, va deixar la ciutat i junt amb el seu home es van instal·lar a Barcelona, on
diuen que encara malviuen venent herbes i remeis casolans. Aquests fets havien passat feia temps,
però el record de Joana la Negra cremant a la foguera encara era ben present a la ment de tothom.
—Proposo —va dir Jucef Falcó— que, abans de fer una bestiesa de la qual ens podríem penedir,
comprovem el que ens diu la Guisla.
Al final la raó es va imposar, i van acordar gairebé per unanimitat girar cua i tornar per on havien
vingut per comprovar que els participants en la celebració cristiana d'aquell dia no haguessin fet cap
malifeta a les seves propietats.
Van ordenar a la mainada que els seguissin i a la dona la van rodejar bo i fent-li veure que si
estava equivocada rebria de valent. Van refer el camí que vorejava el riu, van creuar-lo just en
arribar al límit de la muralla i, un cop dins, van seguir el camí fins a arribar a les primeres cases de
la ciutat. Quan van entrar al call per la banda de llevant, just la que donava a la part alta de les obres
de la catedral, van adonar-se de la tragèdia. El fum d'alguns incendis era ben visible des de dalt del
turó, però quan van arribar a les cases, l'espectacle era desolador. Els habitants que s'havien quedat
al barri havien tancat amb pany i forrellat les portes de casa, però aquesta vegada una turba
enfurismada no n'havia tingut prou de pintar amb creus vermelles la fusta i les parets, i en alguns
casos hi havien calat foc, que ben aviat s'havia estès per les bigues de fusta fins al sostre i havia
provocat l'ensorrament de l'edifici. Això havia passat a tres habitatges del barri, però entre les
dimensions reduïdes que tenien i el fet que els carrerons fossin molt estrets, l'incendi havia agafat
unes proporcions considerables. I encara podia haver estat pitjor si no hagués estat per la ràpida
reacció dels veïns que s'havien quedat al barri i als dos pous de can Bonastruc, que havien
proporcionat l'aigua suficient no pas per apagar els primers incendis sinó per evitar que el foc es
propagués a totes les cases i provoqués una desgràcia irremeiable.
Per sort, a banda de les cases cremades i una altra que estava en mal estat, no va haver-hi cap
mort, tan sols alguns ferits lleus per causa de les feines d'apagar els focs. El que de bon començament
va ser una sorpresa, acompanyada de nervis, per esbrinar si hi havia algun ferit entre la runa de les
cases ensorrades, ben aviat es va convertir en indignació col·lectiva i ràbia continguda que van
donar pas a expressions d'odi contra els autors d'aquella acció i a ànsies de revenja.
—Els l'hem de tornar cent per u! —clamava un dels veïns mentre comprovava les destrosses a
casa seva.
—Sí, sí! Venjança, venjança! —cridaven uns altres.
—Si ens cremen les cases, nosaltres calarem foc a la catedral que estan construint! —
s'exclamava un tercer.
—I que no quedi pedra sobre pedra! —hi afegia encara una altra veu indignada.
La cosa s'anava escalfant i els crits pujaven cada vegada més de to, i segurament d'allà mateix
n'hauria sortit un grup més o menys organitzat amb les intencions gens amagades de tornar els cops
rebuts si no hagués estat per la prudència i les crides a la calma que va fer el rabí Isaac ben Sésset.
—Comprenc i comparteixo la vostra indignació, però amb la violència no aconseguirem res. Es
veritat que els cristians ens han fet mal, no només aquest any, també l'any anterior i l'altre i l'altre,
però tal com us he dit tantes vegades a la sinagoga l'odi no fa sinó engendrar més odi. Ells —va dir
assenyalant carrer amunt— estan construint el seu temple, i esperem que quan estigui acabat puguin
celebrar-hi els seus ritus religiosos i ens deixin en pau a nosaltres. Els cristians són els nostres veïns,
estem obligats a entendre'ns-hi, i només d'una bona entesa en podrà sorgir una raonable convivència
entre les nostres dues comunitats.
El discurs del rabí va tenir la virtut de calmar una mica els ànims, però no els va poder apaivagar
del tot.
—I ens hem d'estar de braços plegats? —va tronar una veu.
—Amics meus, recordeu Job i la seva paciència, recordeu la prova que Déu va posar a Abraham,
repasseu els passatges de la Torà i apliqueu les seves ensenyances a la nostra convivència amb ells.
Hem de ser pacients, responsables, cuidar les nostres famílies, estar pels nostres negocis i procurar
en tot moment la bona harmonia amb els nostres veïns. Si l'enyorat mestre Nahmànides fos encara
entre nosaltres no hauria volgut de cap manera que l'odi i la revenja envaís les nostres vides.
Recordeu el seu mestratge i visquem d'acord amb la presència sempre permanent i estimada del seu
llegat.
Finalment, a poc a poc van anar tornant a les cases, no pas convençuts del tot, però almenys sí
resignats a no buscar la venjança. Durant tota l'estona, la Guisla havia seguit la disputa entre el rabí i
el grup de veïns sense intervenir però amb evident interès sobre quina seria la resolució del
conflicte. Quan la gent ja es retirava, un dels veïns va adonar-se de la seva presència.
—I digueu-me, rabí, què n'hem de fer, d'aquesta dona que s'ha endut la mainada sense el nostre
consentiment?
El rabí coneixia prou bé aquella dona i sabia perfectament que sota aquella imatge descuidada,
vestida amb roba bruta i esquinçada, s'hi amagava un caràcter de bonhomia i bones intencions.
—El que hauríem de fer és agrair-li de tot cor que hagi tingut la bona pensada d'endur-se la
mainada ben lluny del barri durant les hores de la processó del Corpus, i hagi evitat així que ara
mateix no hàgim de lamentar res més seriós i greu que unes cases cremades. Ella va venir a veure'm i
em va advertir del perill. Jo vaig escoltar-la i vaig fer córrer la veu per tot el barri, i segurament
gràcies a la seva intervenció no s'han produït desgràcies més grans. Guisla, has fet bé de fer sortir la
mainada del call i t'ho agraïm de tot cor.
—Jo sé prou bé com les gasten aquests —va dir la Guisla—, i he pensat que fóra millor apartar
les criatures abans no prenguessin mal. Sento molt haver actuat d'amagat dels pares, però no m'ha
semblat prudent alarmar-los —va dir la Guisla.
—I has fet molt bé, bona dona —li va contestar el rabí—, ja que la turba, en trobar el call
gairebé buit, s'ha dedicat a fer malifetes als immobles, però per sort no s'han produït enfrontaments,
que de segur que nosaltres hauríem patit en la nostra pròpia pell.
—Bé, doncs, espero que us vagi bé i que pugueu recuperar la normalitat de seguida —va fer la
Guisla—. Jo me'n torno a casa.
—Que Déu t'empari, bona dona —va fer el rabí a tall de comiat—, i no has de témer res de
nosaltres, però vés amb compte amb els teus. Ara et veuran com una amiga dels jueus, i ja saps que
els cristians accepten els nostres diners quan en necessiten i els fem un bon preu, però no els agrada
gens ni mica que els tractes vagin més enllà de l'aspecte estrictament comercial.
El rabí tenia raó. Jueus i cristians convivien com el gat i la rata des de feia molts anys. Feien
negocis, els uns prestant diners a un preu convingut i els altres negociant amb el blat o reparant
teulats, però eren dues comunitats separades, sense lligams afectius, en què l'odi i la malfiança es
feien cada dia més grans.
En aquell panorama gens propici per establir bones relacions, qualsevol iniciativa sospitosa de
donar com a fruit una bona entesa era vista com un senyal de traïció i, com a tal, mereixia entrar als
terribles soterranis de l'església de Sant Feliu, on el totpoderós inquisidor Nicolau Eimeric extreia
les confessions dels heretges.
Capítol 11
Nicolau Eimeric era un frare dominic, expert en lògica, teologia, filosofia i gramàtica, que quan
va morir el seu mentor i mestre Dalmau Moner va fer-se càrrec de les tasques de formació
d'estudiants conventuals, alhora que anava ampliant el seu bagatge de coneixements escolàstics. Va
guanyar la càtedra de filosofia del convent i va poder redactar-hi un breviari de lògica, els tractats
De principiïs naturalibus i un altre tractat sobre el primer llibre de la Física d'Aristòtil. A banda de
la seva provada capacitat i preparació intel·lectual, Eimeric era un home ambiciós que no volia
quedar reclòs dins les parets del convent, sinó que buscava el reconeixement als seus treballs, cosa
que aconseguia gràcies a una ben travada xarxa de coneixences al més alt nivell tant de l'Església
com de la cort del rei Pere. I va ser per això que, finalment, el papa Urbà V, a través del cardenal
legat Guido de Porto, el va nomenar inquisidor dels territoris de la Corona catalanoaragonesa, tot i
que les seves principals actuacions les va dur a terme en terres del bisbat de Girona i del comtat
d'Empúries.
El dominic va intervenir personalment en alguns dels processos que es van seguir a Girona i que
indefectiblement van acabar en condemnes severes. Així, per exemple, les causes inquisitorials
contra Arnau Darder de Corçà per expressions contra la fe en l'Eucaristia, la del canonge Dalmau
Llapart per heretgia o la d'Arnau de Socarrats, monjo d'Amer, acusat de fabricació de moneda falsa i
sortilegis, van acabar en condemnes que van suposar la mort a la foguera per als pobres desgraciats a
qui el turment previ a la vista del procés havia pogut extreure les confessions.
A banda, però, de la persecució d'heretges, el frare dominic tenia una altra obsessió: la conversió
al cristianisme de membres rellevants de la comunitat jueva de Girona. És clar que els mètodes que
emprava per aconseguir-ho eren certament discutibles i rebutjables, però qui s'hauria atrevit a
contradir les seves decisions? El fet que allí mateix, a tocar de les parets sagrades de les esglésies
cristianes, hi hagués una nombrosa colònia d'hebreus amb els seus costums, la seva cultura i els
espais propis de culte on practicaven aquella religió que negava Crist de— passava la seva
predisposició al respecte humà. Com a home de Déu, devot, creient i religiós no podia entendre com
aquella gent gaudia d'una butlla reial que els permetia fer la seva vida i, sobretot, practicar la seva
religió, que tothom sabia que era nefasta i contrària a la Veritat revelada. Més d'una vegada havia
plantejat aquesta qüestió al bisbe:
—Eminència, els jueus reneguen de Déu, es burlen de nosaltres i viuen tan tranquils dins el seu
call. Penso que vós podríeu parlar amb el rei Pere i fer-li veure aquesta contradicció que afecta
greument el futur de la nostra pobra Església. Ells no poden estar en terra cristiana, és un contrasentit
que tard o d'hora pagarem molt car.
El bisbe, és clar, havia sentit aquell discurs moltes vegades. En el fons entenia perfectament les
raons exposades pel frare Eimeric, però tenia les mans lligades no només pel permís reial de què
disposaven els jueus, sinó perquè amb els anys havien aconseguit bastir uns lligams econòmics i de
dependència que difícilment es podrien trencar sense perjudicar també nombroses famílies cristianes.
—Benvolgut Eimeric, us entenc molt bé, però sabeu tan bé com jo que uns jueus preeminents són
els tresorers de la Casa Reial, que aquí mateix entre nosaltres n'hi ha que ens han deixat diners quan
les coses han anat malament i que ara com ara necessitem les seves terres per conrear i també bona
part de les seves habilitats per comerciar amb l'exterior.
El frare dominic entenia les raons que li donava el bisbe, però s'hi rebel·lava obertament.
—Potser teniu raó, eminència, però ja veureu com tard o d'hora aquest rei o els seus descendents
prendran la decisió d'expulsar els jueus del país. Es evident que no podem conviure amb ells i que
caldrà fer-hi alguna cosa.
—Però mentre això no passi —deia el bisbe— tenim una molt bona feina a fer: intentar
convèncer els jueus que es facin cristians. I això en bona mesura us pertoca a vós, Nicolau, ja que
amb la mateixa energia que perseguiu heretges i gent deshonesta, podeu fer que aquells que ara
reneguen de Jesús, abracin la fe cristiana i esdevinguin nous predicadors dels evangelis.
I així va ser com el dominic Nicolau Eimeric va iniciar la nova croada personal encaminada a
convertir els jueus a la fe de Crist. Ho va fer, però, de manera molt selectiva. Tenia clar que no era
gens rendible convèncer els masovers o els criats perquè no tenien capacitat d'influència, i per això
es va dedicar en exclusiva als representants de la comunitat jueva, bàsicament els terratinents, els
comerciants més importants i, per damunt de tot, els prestamistes influents. Si aquests es convertien,
era inevitable que darrere seu els seguissin molts altres, ja que l'únic criteri que els guiava era fer el
que decidia el seu cap o representant natural dins la col·lectivitat.
No era gens fàcil, però, entaular una conversa franca amb un jueu. Per a ells, el dominic era el
representant d'un poder fanàtic i cruel que perseguia amb acarnissament tot el que sortís del camí que
consideraven recte i vertader. La seva fama d'home terrible i despietat era prou coneguda a tota la
ciutat i només de pronunciar el seu nom ja era motiu d'esglai i de temor. Els seus judicis eren temuts
perquè el pas previ solia ser una visita als soterranis de la casa que hi havia just a tocar de l'església
de Sant Feliu, on es torturava el pobre desgraciat que queia a les seves mans abans que es dictés la
sentència, que normalment era de pena de mort a la foguera o a la forca.
De manera que quan Eimeric s'adreçava a un jueu del call, aquest ja podia tremolar. Tot i així,
quan el frare tenia com a objectiu aconseguir la conversió d'un determinat element de la comunitat
jueva de Girona, procurava primer de tot establir un cert lligam de complicitat.
—Bon dia. Espero no importunar-vos, però m'agradaria parlar amb vós sobre el futur de les
vostres terres i el vostre bestiar. El batlle m'ha dit que aneu endarrerit en el pagament dels tributs, i
ja sabeu que l'Església té necessitats per crear nous convents i temples per expandir la paraula de
Déu. M'agradaria ajudar-vos, però també m'haureu d'ajudar a mi. Ja sabeu que ens és prohibit fer
negocis amb jueus i ajudar-los econòmicament, però si professéssim la mateixa fe tot seria molt més
fàcil i planer.
Nicolau Eimeric tenia l'habilitat de barrejar els negocis, les necessitats i les creences, de tal
manera que tot anava lligat. Els seus interlocutors per regla general l'escoltaven atentament. No en va
era un home poderós i calia demostrar-li una bona educació i cortesia. Quan el frare Eimeric es
fixava un objectiu no el deixava fins que aconseguia els seus propòsits, tot i que no sempre se'n sortia
només amb la conversa i les amenaces. De vegades, li calia emprar els mètodes habituals que
utilitzava per treure les confessions als heretges, és a dir, una visita a les dependències dels
soterranis de Sant Feliu, on després d'una bona estona a mans dels experts tenien més bona
disposició per acceptar la proposta que volia fer-los el dominic.
Així va ser com de mica en mica, a base de llargues converses sobre la fe, les creences, els
evangelis i les sagrades escriptures, però també amb falses promeses de diners i poder, va
aconseguir que alguns prohoms fessin el pas i acceptessin ser batejats. I quan la persuasió verbal
fallava, aleshores el frare Eimeric feia servir amenaces envers la vida i les propietats, i quan fins i
tot aquesta via li era barrada per la fermesa de les seves víctimes, recorria al turment com a eina
infal·lible. Val a dir que aquesta darrera opció era la menys utilitzada, ja que el dominic sabia prou
bé que certes maneres d'obtenir conversions no eren ben vistes per la cort. De fet, en una ocasió va
tenir problemes seriosos quan va arribar a Girona un emissari del rei Pere per fer-li saber que al
monarca li havien arribat notícies dels seus deplorables mitjans d'obtenir conversions dels jueus i
que, per tant, s'abstingués d'utilitzar les males arts si no volia ser condemnat a l'exili.
Amb tot, Nicolau Eimeric va aconseguir, sense necessitat d'aplicar cap turment, que el metge
Saltell de Gràcia, un home de cinquanta anys, barba blanca i cara molt arrugada, membre del Jurat de
l'aljama gironina i persona d'una notable influència en la seva comunitat, i David Segura, un dels
comerciants i prestamistes més importants del call, comuniquessin la seva conversió al cristianisme
bo i rebutjant les seves creences sobre la futura vinguda d'un Messies. En el cas d'en Saltell de
Gràcia, el dominic va emprar tots els seus dots de persuasió i de coacció, amenaçant-lo d'obrir un
conflicte de conseqüències imprevisibles en cas que es negués a fer aquell pas. El comerciant David
Segura encara va ser més fàcil de convèncer, perquè es va limitar a informar-lo que tenia plens
poders per autoritzar la suspensió del pagament del deute contret per l'Església pel subministrament
de gra, la qual cosa comportaria sens dubte la ruïna del jueu i el tancament del seu lucratiu negoci.
No va ser gens fàcil en cap dels dos casos i el dominic va necessitar bones dosis de paciència durant
molt dies, però finalment va poder presentar-se davant el bisbe amb la notícia que els dos influents
hebreus havien acceptat la doctrina cristiana. Van batejar els dos jueus convertits a la catedral, en
una cerimònia solemne presidida pel bisbe i en presència d'un gran nombre de canonges i membres
del capítol. En aquell mateix acte, el metge va adoptar el nom cristià d'Arnau d'Anglesola, mentre
que el comerciant i prestamista va optar pel de Bernat de Camps. Va ser sens dubte un gran triomf
que va reportar al frare dominic no només les lloances de l'estament eclesiàstic sinó també el
reconeixement de la ciutat, encapçalada pel seu batlle. Es clar que aquesta eufòria va durar fins que
el seu orgull es va esmicolar amb el cas de la Tolrana.
Judith Pons, niés coneguda arreu de la ciutat com la Tolrana, era una dona més aviat menuda però
que amagava un caràcter enèrgic i decidit rere una aparença de fragilitat. Vivia amb el seu marit en
una petita casa fora muralla, a tocar de la torre Gironella, en un petit turó des del qual es dominava
tota la ciutat. Contravenint els consells de la seva família i les recomanacions del seu rabí, s'havia
casat amb en Francesc Guillem de Vilaritg, un jueu convers que segons les males llengües havia
volgut entrar al servei de Déu en el convent de Sant Francesc, però que va ser rebutjat per la seva
actitud poc respectuosa amb les normes del silenci i la meditació. Fos com fos, aquell casament va
esdevenir tot un escàndol no tan sols en la comunitat jueva sinó també en la cristiana per tot el que
suposava de trencament i de desafiament obert. No era la primera vegada que es produïen matrimonis
entre una dona jueva i un home cristià o un convers, però sí que ho era que al cap del temps la dona
no hagués abandonat les seves creences religioses i hagués adoptat les del marit. Naturalment,
Nicolau Eimeric va rebre l'encàrrec d'intervenir en aquest cas i de convèncer la Tolrana que havia
d'abjurar de la seva religió i convertir— se al cristianisme, que era la fe que des de feia temps
professava el seu espòs. Ella, és clar, s'hi va negar afirmant que el matrimoni era feliç, que el seu
marit anava a missa cada diumenge i que ella assistia regularment a la sinagoga. Si a ells això no els
suposava cap problema, per què havien de canviar d'hàbits i de creences?
—No és una qüestió d'hàbits, benvolguda Tolrana —li deia una vegada i una altra el frare
dominic—, sinó d'admetre la Veritat, d'acceptar que cometeu un greu error que pot portar la vostra
ànima immortal a la condemnació eterna.
—La vostra veritat pot no ser la meva —responia la Tolrana amb determinació, però també amb
temor davant aquell representant de l'Església amb fama de cruel i venjatiu—, i us recordo que sobre
aquest tema s'han produït nombrosos debats i discussions sense que hagi quedat clar qui té la raó.
—Aneu per camins molt perillosos, Tolrana —responia el dominic en to amenaçador.
Els primers intents de convèncer la dona van ser un fracàs absolut, raó per la qual el frare
dominic va intentar aleshores convèncer el marit. Si era ell qui feia la petició a la dona, argumentant
que de la seva decisió en podia dependre la seva vida, tal vegada aconseguiria doblegar la seva
actitud negativa. L'home, però, no se'n va sortir. Quan va comunicar-ho a l'inquisidor Eimeric,
plorava d'impotència.
—Ho sento però la Tolrana és una dona molt tossuda. Li he demanat que cedís, he implorat la
seva comprensió i fins i tot li he promès d'anar al notari i fer-li donació de les terres i de la casa si
accedia a la conversió, però no hi ha hagut res a fer. La seva fe és molt ferma, senyor, segurament
molt més que la meva, mal m'estigui dir-ho.
El dominic es va enfurismar de mala manera. Com podia aquella dona plantar-li cara i deixar-lo
en ridícul? El temps passat al convent li havia ensenyat que en circumstàncies adverses calia acudir a
l'oració. Va resar durant tres dies i tres nits perquè Déu li concedís la gràcia d'aquella conversió,
però quan va tornar a casa de la Tolrana va trobar la mateixa negativa d'una dona que no estava gens
disposada a afluixar en aquella qüestió. Va pensar que actituds com aquella devien tenir també els
màrtirs que van donar la vida per Crist en temps dels romans, però la diferència era que ells van
morir en defensa del Déu veritable, mentre que la Tolrana negava sistemàticament aquesta Veritat i
amb la seva actitud intransigent la combatia. Calia, doncs, fer-hi alguna cosa.
La Tolrana era llesta i va intuir de seguida que el frare Eimeric no es donaria per satisfet amb la
seva negativa i que utilitzaria la força, segurament mitjançant el turment com ja havia fet altres
vegades encara que aquest mètode l'hagués d'enfrontar amb els membres de la cort i amb el mateix
rei. Aleshores va aprofitar que alguns membres del call s'havien tancat a la torre Gironella com a
mesura de prevenció davant la possibilitat d'un atac dels cristians i va decidir d'acompanyar-los.
Quan el frare va voler procedir a la seva detenció es va trobar amb la porta de ferro de la torre
tancada i defensada per un grup de quaranta veïns del call, decidits a tot.
—Entregueu-me la Tolrana —cridava el dominic des de l'exterior de la torre.
—No l'hi donarem! —cridaven els homes a una sola veu—. I només sortirem d'aquí quan el
veguer ens prometi que se'ns protegirà i que els vostres no ens atacaran.
—Us en penedireu, d'això que esteu fent —va cridar Nicolau Eimeric—. El veguer pot venir amb
homes armats, però no us podrà protegir sempre. Us proposo un tracte.
—Quina mena de tracte? —va preguntar el que era més a prop dels barrots de protecció.
—No us passarà res ni a vosaltres ni a les vostres llars. Però m'heu de lliurar la Tolrana.
—Doncs no hi ha tracte —van contestar quatre o cinc veus de cop.
Aquella situació va durar quatre dies, fins que els armats del veguer van obrir les portes i van
protegir els jueus fins a les seves cases. La Tolrana també va sortir amb el grup i va disposar d'una
protecció especial, ja que el seu marit havia anat a explicar el cas a les autoritats de Barcelona, on
va aconseguir una ordre signada pel virrei mateix segons la qual es donava plena llibertat de
moviments a la jueva Judith Pons, també coneguda com la Tolrana de Girona.
La intervenció de l'inquisidor Eimeric i la seva insistència en la conversió va fer que el
matrimoni es distanciés fins a acabar vivint en cases diferents. Quan el marit va intercedir per la seva
dona davant els representants de la cort a Barcelona, ho va fer mitjançant un document públic en el
qual nomenava procurador el prevere Francesc Cervera perquè requerís a Judith Pons que acceptés
tornar a viure amb ell d'acord amb el que disposava l'Església en aquests casos. El procurador,
proveït de l'esmentat poder, va anar a veure la Tolrana i la va requerir perquè tornés a fer vida
marital, però ella, sense vacil·lar, li va contestar que de cap manera podia tornar a viure amb el seu
marit, i encara menys fer-se cristiana i renunciar al judaisme. El notari Lluís Carbonell va aixecar
acta del requeriment i de la resposta de la dona, i d'aquesta manera va quedar ben clara la fermesa de
les conviccions religioses de la Tolrana.
Amb tot, però, les continuades pressions que provenien d'un enfurismat i perillós Nicolau
Eimeric i una vida distorsionada per la separació i l'actitud del seu home van fer que finalment el
notari certifiqués una declaració de nul·litat matrimonial. Un matí especialment fred i humit, la
Tolrana va sortir de Girona pel portal de Sant Cristòfol i ningú no la va tornar a veure mai més.
Diuen que va creuar els Pirineus i que va arribar fins a la ciutat de Florència, on va instal·lar un
taller de confecció de barrets. Va deixar darrere seu el record d'una jueva fidel al seu pensament i a
les seves creences, però també una acumulació d'odi en la persona del frare dominic.
Després de l'episodi de la Tolrana, Nicolau Eimeric es va convertir en un personatge molt
poderós, odiat i temut a parts iguals. Ningú no gosava rebatre les seves decisions i quan acusava algú
es podia dir que el pobre desgraciat ja tenia un peu a la foguera. Fins a tal punt eren polèmiques les
seves opinions i resolucions, particularment en relació amb el seu enfrontament obert amb la filosofia
i la teologia de Ramon Llull, a qui va titllar d'heretge i de defensor d'una doctrina herètica, que el
mateix rei Pere es va veure obligat a intercedir ordenant el seu desterrament dels dominis de la
Corona. L'exili el va portar a Avinyó, a Roma i a altres ciutats, en un llarg pelegrinatge que, lluny
d'amorosir-li el caràcter, el va convertir en més agre i violent. Mort el rei Pere, Joan, el seu fill i
successor en el tron, no només va indultar-lo sinó que ben aviat va compartir molts dels criteris del
dominic, i va signar de bon grat les sentències de mort proposades per l'inquisidor, les quals
segurament no haurien estat ben vistes pel seu difunt pare.
Aquest era, doncs, el personatge que havia tornat a la ciutat de Girona i que ara estudiava amb
molta atenció l'informe que els seus col·laboradors li havien passat d'aquella dona anomenada
Guisla, que segons deien era bruixa i amiga dels jueus.
Capítol 12
La veritat era que el retorn de la Guisla a les tasques de suport als homes que treballaven en la
construcció de la catedral no va ser gens planera. Uns la van rebre amb indiferència, però d'altres
amb insults i amenaces.
—Amiga dels jueus, no et sortiràs amb la teva!
Però ella no va fer-los cas. Mai no havia tingut amics en aquella colla d'homes que aixecaven
lentament els murs de pedra que havien de coronar l'absis i els contraforts, com tampoc no en tenia
entre els que dia rere dia s'enfilaven a les bastides per treballar en els acabats de les voltes, en els
finestrals o directament en la preparació de la teulada. No necessitava ni la seva amistat ni la seva
companyia, i encara menys la seva conversa, que, per altra banda, solia ser monòtona i sense cap
interès. Ella feia la seva feina, guanyava suficient per sobreviure i amb això ja en tenia prou. Quan
arribava a casa, es dedicava a la seva afició predilecta, que era esbrinar l'ús de les herbes
medicinals que trobava pel bosc, i assajava nous trucs de màgia com si aquella activitat fos un joc,
una mena de distracció que l'allunyava de les cabòries diàries i al mateix temps la feia sentir una
dona especial, superior a la resta de mortals amb qui havia de conviure.
L'advertiment formal que podia tenir problemes li va venir del canonge Roderic de Gui.
—Guisla, vés amb compte. Algú li ha xerrat al frare Nicolau Eimeric la teva excursió a Sant
Daniel amb els nens jueus. I ja saps com les gasta, aquest!
El canonge Gui era un bon home. De fet, no li havien agradat mai les extralimitacions de
l'inquisidor i sempre que n'havia tingut l'oportunitat s'havia oposat a les seves pràctiques. Una vegada
havia estat als soterranis de la casa annexa a l'església de Sant Feliu i havia quedat esgarrifat dels
mètodes que els col·laboradors del dominic utilitzaven per aconseguir les confessions d'heretgia dels
pobres desgraciats que queien a les seves mans. A una banda de la sala hi havia un aparell on els
detinguts eren col·locats i lligats de tal manera que a mesura que la roda donava voltes els braços
s'estiraven, la qual cosa els provocava un dolor intensíssim. A l'altra, un foc sempre encès permetia
tenir un ferro roent que els botxins apropaven als ulls de les víctimes fins a deixar-los cecs si no
deien el que volien sentir. Però es veu que la peça predilecta de l'Eimeric era una mena de sarcòfag
que tenia unes punxes afilades. Quan el reu era tancat a la caixa, les punxes el penetraven i li
laceraven el cos, però no arribaven a matar-lo, perquè no afectaven òrgans vitals. La visió d'aquell
horror que es practicava en nom de l'Església va provocar-li, al canonge Gui, seriosos problemes de
consciència, fins al punt que va considerar la possibilitat de demanar una dispensa al papa per
abandonar els hàbits per sempre. En lloc d'això, però, va decidir parlar amb el bisbe, fer-lo partícip
de les seves angoixes i els seus dubtes davant aquella manera tan peculiar de glorificar Déu. Després
d'una llarga conversa,el bisbe va aconseguir que el canonge desistís de la seva decisió inicial de
separar-se de l'Església, no només amb raons teològiques sinó amb raonaments pràctics.
—Amic Roderic de Gui, els neguits davant algunes pràctiques que l'Església utilitza justament
per defensar— se dels seus molts enemics us honoren, però aneu amb molt de compte perquè aquests
raonaments poden ser molt mal entesos. Nicolau Eimeric ha tornat a Girona i ho ha fet amb la força
que li dóna l'encàrrec del nostre Sant Pare i el suport que ha aconseguit del nostre rei Joan. Potser els
seus mètodes no són els més adequats, però heu d'entendre, amic meu, que els enemics de l'Església
són molts i poderosos i ens hi hem d'enfrontar amb les armes que tenim a les mans. De vegades convé
construir catedrals immenses com la que ara mateix estem fent i cedir-ne l'ús a tot el poble sense
distincions, però d'altres cal perseguir el mal allà on s'amaga, en alguna ocasió sota la pell d'un
aparentment inofensiu jueu, però també entre els dignes membres de la cort o, fins i tot, dins de casa
nostra mateix, com va ser el cas del canonge Dalmau Llapart, que va cremar a la foguera per les
seves heretgies, de les quals, com deveu recordar, no es va voler penedir ni tan sols després d'haver
patit turment. O sigui que us recomano que us ho agafeu bé, que aprengueu a mantenir la boca tancada
en segons quins temes que puguin ofendre les orelles del nostre dominic inquisidor i, sobretot, no
qüestioneu mai les seves pràctiques si no voleu ser vós qui aneu a parar al soterrani de Sant Feliu en
lloc d'anar-hi de visita com vau fer fa uns dies.
Els ajudants de l'inquisidor Nicolau Eimeric havien començat a recollir informació sobre aquella
dona a qui anomenaven Guisla, de qui es deia que practicava la bruixeria i que era molt amiga dels
jueus. La darrera nova que havien tingut deia que s'havia reunit amb el rabí Isaac ben Sésset i havia
previngut els jueus perquè poguessin escapolir-se dels atacs dels fidels que veneraven Crist durant la
processó del Corpus, i que havia practicat màgia en una clariana dels boscos de Sant Daniel amb
l'objectiu ben evident d'imbuir a la mainada l'odi envers la comunitat cristiana. Els darrers dies
havien recopilat alguns testimonis dels veïns, els quals, però, no podien aportar gaire informació
rellevant, llevat d'haver confirmat que era una dona estranya, misteriosa i solitària, que no es feia
gaire amb la gent del seu voltant i que li agradava anar al bosc per collir herbes de tota mena, amb
les quals solia fabricar beuratges que intentava vendre pels carrers de la ciutat bo i defensant que
eren bons per guarir malalties de ben diversa naturalesa.
Ignorant el que es tramava a la seva esquena, la Guisla seguia amb la seva rutina, preparava
solucions d'herbes que venia o intercanviava per aliments i abans del migdia anava a les obres de la
catedral, on es feia càrrec d'una de les enormes peroles amb les quals es bullia el potatge de
verdures i algun tros de cansalada, que invariablement era la menja diària dels picapedrers, ferrers,
fusters i treballadors en general. De tant en tant, però, la rutina es trencava per culpa dels accidents
que es produïen a les obres de construcció de la nau. En efecte, en el procés d'acabament dels
contraforts i pilarets de la paret sud i del tancament de la coberta, es van trencar algunes bastides,
amb conseqüències nefastes per als treballadors. Les bastides eren de fusta i sovint no tenien la
consistència necessària per aguantar tants metres d'alçada, raó per la qual solien grinyolar quan es
girava vent del nord, que les feia tremolar fins que es desequilibraven, perdien la verticalitat i queien
amb un gran estrèpit. El problema era que amb la bastida queien també els homes que feien les
tasques de reforçament de les juntures dels blocs de pedra o col·locaven ornaments als finestrals.
Aleshores, quan passava això, s'aturaven els treballs fins que haguessin enterrat els morts i els ferits
tinguessin la seguretat d'estar ben atesos a l'hospital. Després s'acostumava a celebrar una missa
solemne per l'ànima dels difunts presidida pel bisbe i es pregava per la recuperació dels ferits. La
Guisla no hi anava mai, a aquestes celebracions litúrgiques. Algú li havia demanat per la seva
absència i la resposta sempre era la mateixa.
—No se m'hi ha perdut res.
Era evident que l'actitud de la Guisla també constava en l'informe que els ajudants de l'inquisidor
preparaven acuradament per presentar-lo davant el seu superior. Sabien prou bé que Nicolau Eimeric
era un home ordenat, meticulós i estricte que exigia una bona preparació de les causes processals
abans d'emetre qualsevol ordre de detenció. Era dur en les intervencions, sovint cruel en les
sentències, però ningú no li podia retreure que no es preparés a consciència les causes a les quals
dedicava el temps.
Aquella vegada, però, uns fets gravíssims van obligar a interrompre la investigació sobre la
Guisla, sospitosa d'heretgia, de bruixeria i d'amistat amb els jueus. Un flequer que havia tornat de
Carcassona, també un notari i seguidament dos mestres drapers van morir en circumstàncies ben
estranyes després que els haguessin aparegut unes taques negres al braç i d'haver patit unes febres
molt altes, convulsions i diarrees. Ben aviat, la notícia va córrer per tota la ciutat:
—La pesta!
Capítol 13
Segons els metges que van visitar els malalts, el diagnòstic era evident: es tractava del mateix
mal que havia provocat la mort de milers de persones als territoris del nord. Malgrat la neteja de les
ciutats ordenada per les autoritats i la prohibició d'entrar-hi gent malalta, l'epidèmia s'havia escampat
i, finalment, havia entrat a la ciutat de Girona, on no s'havia adoptat cap mesura preventiva.
Semblava que el focus inicial del contagi havia estat la malaltia del flequer Pere Vengut, el qual
hauria transmès la infecció al notari, amb qui va haver de despatxar un assumpte d'herències. A partir
d'aquest moment, l'extensió del mal ja no va tenir aturador, fins al punt que, a banda dels mestres
drapers, també es van detectar mostres evidents del contagi en nombrosos habitants de la ciutat de
tota mena i condició. En pocs dies, les sales habilitades als baixos de la Pia Almoina, però també a
l'hospital de Sant Llàtzer de Pedret i a l'hospital de Sant Jaume situat al burg de Sant Feliu, ja no van
donar l'abast i es van haver de condicionar altres locals i magatzems que no estaven gens preparats
per a aquella allau de gent.
Els símptomes sempre eren els mateixos: taques negres als braços, febres altes i diarrees.
Normalment, quan se'n produïa un cas, els familiars intentaven guarir el malalt, però davant la
impotència el duien a l'hospital o a un dels centres habilitats, on els metges i els veïns amb
coneixements de medicina feien tot el que podien per alleugerir-los el dolor, bo i aplicant-los uns
medicaments que en realitat eren inútils del tot davant l'evolució del mal en uns cossos
excessivament dèbils. Tan bon punt es produïen les defuncions, portaven els cadàvers amb carretes
fora muralla, on eren enterrats mentre col·locaven la roba dels difunts en unes pires i hi calaven foc
perquè no pogués transmetre la malaltia.
Els jurats de la ciutat es van reunir amb urgència i van debatre intensament les mesures més
urgents a adoptar davant aquella mortaldat, que semblava no tenir aturador. Van ordenar netejar a
fons totes les cases, les esglésies, els convents, els hospitals i tots els locals de la ciutat, i que tothom
tingués cura d'eliminar els focus de rates que s'havien detectat, particularment en alguns dels graners
que hi havia prop del carrer dels ballesters. També van manar que es cremés tot el que fos
susceptible de contenir brutícia i provocar males olors, ja que semblava evident que tot això era el
germen d'aquella epidèmia, i segurament també la contaminació dels aliments per les moltes rates
que campaven per tota la ciutat. Per evitar que la pesta s'expandís van decidir acotar uns determinats
carrers que anaven des de la muralla de la torre Cornèlia fins al carrer dels argenters, on es va
instal·lar un tancat fet amb troncs d'alzina, amb un únic pas destinat a les carretes que havien de sortir
per transportar els morts fins al cementiri que s'havia improvisat en un camp fora muralla.
La població va acollir totes aquelles mesures no només amb resignació sinó amb una decidida
voluntat de col·laboració. Hi havia preocupació, és clar, molta por i fins i tot pànic davant la
incertesa del que podia passar, però per damunt de tot es va produir una autèntica allau de solidaritat
humana. Malgrat totes les dificultats, es va poder establir certa organització: uns portaven els malalts
als llocs prèviament habilitats, d'altres s'encarregaven de tancar el sector afectat, traginaven socs,
preparaven taulons i barraven accessos, mentre la majoria es dedicava a netejar els carrers, a matar
rates i a destruir qualsevol mena d'objecte que pogués ser portador del germen infecciós. Davant
aquest estat de coses, el bisbe Arnau de Mont-rodon va ordenar que s'aturessin els treballs de la
catedral i que tothom es posés a disposició de les autoritats en tot el que calgués per afrontar la nova
i dramàtica situació.
—En aquests moments Déu necessita que aportem el nostre gra de sorra perquè la plaga que ens
ha enviat s'esvaeixi i torni la pau a la nostra estimada ciutat. Preguem i elevem les nostres pregàries a
Déu Nostre Senyor perquè s'emporti el mal que ens afligeix com a pecadors.
Enmig de tanta misèria i dolor, no eren pocs els que miraven de reüll els carrers del barri jueu,
on semblava que la malaltia no havia entrat.
—No conec cap jueu que hagi emmalaltit —afirmava un.
—Segur que han estat ells els que ens han portat aquesta desgràcia —deia un altre.
—Alguna cosa haurem de fer —sentenciava un tercer—, perquè pel que es veu no escarmenten ni
que els matem.
Era veritat que no se n'havia produït cap cas entre els veïns del call, cosa que alguns atribuïen al
fet que les cases dels jueus eren molt més netes i endreçades que les dels cristians, i perquè des del
primer moment que es va tenir notícia de la mort del flequer com a conseqüència d'aquest mal lleig,
el Consell de l'aljama va decidir tancar amb pany i forrellat les portes que comunicaven amb la resta
de la ciutat per impedir que el mal pogués arribar als seus habitatges.
En realitat aquella decisió es va poder adoptar perquè l'aljama disposava d'un govern autònom
fora de la jurisdicció dels jurats que regien l'administració, amb un batlle elegit pels habitants del
call i un consell de vint-i-tres membres que actuaven amb absoluta independència del govern de la
ciutat i no havien de passar comptes dels seus actes a ningú més que no fos el rei. Naturalment, això
no agradava gens als jurats, que sovint es queixaven i reivindicaven la necessitat de tenir el control
de tota l'administració, incloent-hi la del barri dels jueus. Per altra banda, el bon nivell
d'organització de la comunitat jueva també propiciava que es poguessin adoptar mesures urgents amb
rapidesa i efectivitat. En general, eren gent treballadora i honesta, que es dedicava a l'artesania i al
comerç, i que tenia oficis tan diversos com ara el d'enquadernador, sabater, argenter, barber o altres
de relacionats amb el tèxtil, com ara el de sastre, mercer, teixidor i matalasser. Una part treballava al
call en el ram de l'alimentació i es preocupava perquè la carn, el peix, el vi i el pa complissin les
condicions per fer-los aptes per al consum d'acord amb els preceptes de la Torà, però d'altres es
dedicaven a l'agricultura, conreant camps i vinyes que hi havia fora muralla, al sector anomenat de
les Pedreres, i gràcies a ells podien proveir-se de productes bàsics per al consum de la comunitat.
De vegades, però, aquests horts eren malmesos per ciutadans exaltats que, al crit de «Mori el jueu!»,
feien autèntiques destrosses a les collites.
El call també tenia la virtut de quedar tancat mitjançant uns portals que l'aïllaven de la resta de la
ciutat. Tot i que durant els aldarulls que es produïen sovint pel Corpus o el Divendres Sant aquesta
mesura de precaució no es demostrava eficaç com a defensa perquè els assaltants hi calaven foc i
penetraven a l'interior del barri i causaven múltiples destrosses, en ocasió d'aquell brot de pesta va
ser força útil, almenys els primers dies en què la malaltia es va escampar per la ciutat.
Fos com fos, el fet era que a una banda hi havia el barri jueu tancat i protegit, i a l'altra, un
perímetre artificial que anava des de la muralla de la torre Cornèlia fins al carrer dels argenters, amb
l'eix divisori del carrer de la Força enmig dels dos. A poc a poc, la vida s'anava imposant al clos
tancat per l'epidèmia, i mentre s'intentava curar els malalts, també s'organitzaven mínimament tant les
feines com les llargues estones de lleure. I va ser en aquest escenari de misèria i de dolor que va
aparèixer un vailet d'uns catorze o quinze anys, un esclau a qui feia poc el seu amo, Pere Bell-lloc,
havia alliberat, que va decidir que no tot havien de ser plors i laments, sinó que calia estendre
l'alegria. Es va disfressar, es va posar una roba plena de garlandes i un barret de coloraines que
acabava en punxa i es va dedicar a fer saltirons mentre cantava cançons i explicava contes que feien
riure i distreien la quitxalla. Es clar que alguns dels que patien a casa l'estada d'un familiar malalt el
criticaven dient que allò era una burla inacceptable, però la majoria el defensaven aferrissadament,
ja que veien en aquell vailet les ganes de viure que a molts els mancaven.
—Torna a saltar, Tarlà! —cridava la canalla.
I el jove saltava i feia cabrioles d'un costat a l'altre del carrer, ara pel davant, ara pel darrere,
cantava cançons i explicava contes que sempre parlaven de la fantasia i les il·lusions que ajudaven a
superar el mal tràngol que tots estaven passant. Fins feia poc el Tarlà, de qui ningú coneixia el nom,
havia format part dels servents de la família de mercaders Bell-lloc, que l'havien comprat per
cinquanta lliures a un genovès que de tant en tant s'apropava a Girona per intentar vendre la
mercaderia humana que no havia pogut col·locar a Barcelona. Era un noi treballador i complidor,
però deia que la seva situació d'esclavatge era injusta, ja que la seva única culpa era que la seva
mare l'havia abandonat al cap de cinc mesos d'haver nascut. Mai no va sentir-se esclau i per això
sempre que en tenia oportunitat s'escapava de la casa on servia i intentava integrar-se en alguna feina
al voltant de la pedrera que servia material per a les obres de construcció de la catedral. No trigaven
gaire temps, però, a reconeixe'l, ja que les seves faccions peculiars, amb aquell nas llargarut i uns
ulls immensos que semblava que ho abastaven tot, el feien fàcilment identificable. Aleshores el
retornaven a la finca dels Bell-lloc, que el castigaven mantenint-lo durant dies tancat en una
minúscula habitació sense ventilació i donant-li tan sols un bocí de pa i un got d'aigua en tot el dia.
No el picaven amb el fuet com feien altres amos d'esclaus, però l'estada en aquell espai petit i fosc i
la gana que passava feien que el pobre vailet no tingués ganes de tornar a intentar una fugida.
—No ho faré mai més.
Però el Tarlà va trencar la seva paraula tres vegades més, i cada vegada el càstig era el mateix
però agreujat, perquè l'estada a l'estança fosca s'allargava uns quants dies. I va ser quan, després del
darrer càstig, en tornar a les feines agrícoles de la finca dels Bell-lloc, va succeir aquell fet que
hauria de canviar-li la vida. Havia acabat de llaurar el camp on s'havia de sembrar el blat quan va
sentir una veu que semblava cridar auxili. Va mirar a dreta i esquerra, davant i darrere, però només
hi havia el bou i ell mateix, que just havia acabat de treure de la rega un munt de pedres que
dificultaven la feina. Se sentia la remor del vent que feia voleiar les fulles dels roures propers, però
va parar més atenció i, efectivament, va sentir, ara amb més nitidesa, una veu que semblava demanar
socors.
—Ajudeu-me! Si us plau, ajudeu-me!
Era una veu apagada de nena que venia d'algun indret proper al camp. S'hi va apropar però no
podia veure ningú, tan sols sentia aquell lament cada vegada més nítid i clar.
—Si us plau, traieu-me d'aquí!
Aleshores va reconèixer perfectament aquella veu: era la de l'Agnès, la filla petita del senyor
Pere Bell-lloc. On era, però, aquella criatura? Va acostar-se més en direcció a la veu fins que va
sentir-la ben a prop seu. Va ser aleshores que gairebé sota els peus va descobrir aquell enorme forat
que hi havia a terra, una mena de pou natural dins el qual havia caigut la nena. Va mirar cap a
l'interior i, efectivament, va veure la criatura al fons, tremolant de fred i plorant, però aparentment
il·lesa. El noi va decidir no perdre el temps. Va agafar les brides del bou que li havien servit per
menar-lo quan llaurava i va improvisar una mena de corda que va llançar al buit perquè la nena
l'agafés.
—Agafa't aquí ben fort i jo et pujaré! —va cridar.
La nena va obeir les instruccions. Es va agafar a la corda i el Tarlà la va anar estirant fins que va
poder agafar-la pels braços i va aconseguir treure-la del pou sec. Naturalment, quan el pare es va
assabentar del que havia passat, va agrair al jove esclau que hagués salvat la seva filla i li va
prometre que mai més no el tornaria a castigar i que si ho desitjava li donaria feina a la casa i li
pagaria setanta-cinc sous a l'any. El vailet, però, tenia clar el que volia.
—Vull la llibertat, senyor.
I així va ser com l'esclau anomenat Tarlà va obtenir la llibertat. El senyor Bell-lloc va complir la
seva paraula i el va deixar anar bo i reiterant-li la promesa d'una feina segura a la seva finca en cas
que no en trobés a fora. El noi, però, en va aconseguir a la pedrera, on va traginar carreus, però el
que de debò li agradava fer era explicar contes i divertir a tothom que volgués escoltar-lo. A poc a
poc va anar corrent la veu i les mares portaven els seus fills a l'esplanada que hi havia prop de la
pedrera, on el Tarlà els explicava contes i les facècies derivades de les seves fugides, i també feia
cabrioles que divertien a tothom.
A la Guisla li agradava el Tarlà. De fet, havia estat ella qui li havia suggerit que fes alguna cosa
per distreure la mainada, perquè així poguessin allunyar durant una estona les cabòries ocasionades
pels drames que es vivien a l'interior de les cases. Ella se sentia impotent en veure que els morts es
comptaven per centenars i que no podia fer res per alleugerir el dolor de tanta gent. En més d'una
ocasió, uns veïns desesperats li havien engaltat:
—On és ara la teva màgia, Guisla?
—Prepara una poció que aturi aquest mal!
«Una poció. Per què no provar-ho?», va pensar la Guisla. Una vegada es detectaven els
símptomes de les taques als braços, l'evolució amb la febre i les diarrees era ràpida i la mort
arribava en qüestió de cinc o sis dies. No obstant això, també era possible alleugerir el dolor amb
una mescla ben triada d'unes determinades herbes que només ella coneixia. Aquells dies, mentre el
Tarlà divertia els nens tancats al recinte protegit de la ciutat, la mainada del call aprofitava un forat a
la paret del capdamunt del carreró per sortir del clos asfixiant del barri i s'arribava fins a la casa de
la Guisla, on solien passar una bona estona aprenent alguns trucs de màgia, com ara fer aparèixer un
fum en forma d'àguila daurada tot i que sense cap colomí al bec, veure-hi amb els ulls tapats o bé
dedicar-se a l'esport més generalitzat aquells dies, que era la cacera de rates i altres bestioles que
pul·lulaven arreu de la ciutat. Un d'aquells dies la dona els demanà ajuda i se'n van anar plegats cap
a la banda de la muntanya, però en lloc d'enfilar cap al convent de Sant Daniel van baixar per darrere
fins a arribar a les vores del riu. En aquell indret, prop de l'aigua, hi creixien unes herbes molt
especials que, barrejades amb la farigola, el romaní i altres espècies, tenien sens dubte unes
propietats curatives que podrien provar en algun dels malalts. Va mostrar als nens quina mena
d'herba era i es van repartir la feina.
—Tu, cap allà, tu queda't en aquesta banda del riu, vosaltres aneu fins a l'arbre d'allà dalt i els
altres quedeu— vos amb mi. Ja sabeu quines plantes heu d'agafar. Procureu que siguin aquestes que
són verdes amb el brot groc al capdamunt. Les verdes amb la corona vermella són verinoses, ni tan
sols les toqueu! Apa! Escampeu la boira i a veure què em porteu. Ens tornarem a trobar en aquest
mateix lloc d'aquí a una estona, abans no es faci fosc.
Es van dispersar entre els matolls del riu i tots es van dedicar intensament a collir aquella mena
d'herbes que els havia assenyalat la Guisla. Quan ja començava a fosquejar es van tornar a trobar a la
clariana d'aquella devesa prop del riu.
—Hi sou tots? —Els va comptar—. I doncs? Què m'heu portat?
Aleshores la mainada va mostrar-li el seu tresor. Manyocs de plantes medicinals, del tipus que
ella havia assenyalat, és a dir, que tenien el brot de color groc. No n'hi havia cap de corona vermella.
La dona va mostrar la seva satisfacció.
—Molt bé. Ara ja serà cosa meva preparar els ingredients necessaris i fer bullir l'olla amb la
barreja que necessito d'herbes i altres condiments que jo em sé. Vosaltres, quan aneu a casa, sobretot
no digueu res del que heu estat fent i renteu-vos bé les mans, no fos cas que collint aquestes herbes
n'haguéssiu tocat sense voler alguna de les verinoses.
Van tornar aprofitant el mateix pas per sota la muralla que havien seguit abans i mentre la
mainada es ficava de nou pel mateix forat de la paret que conduïa fins al call, la Guisla va començar
a preparar un beuratge especial per si podia ajudar a frenar una mica aquella malaltia estranya que
provocava la mort al seu voltant. Va posar l'olla al foc amb aigua recollida del pou que hi havia al
costat mateix de la catedral i que servia perquè beguessin els que treballaven a la seu i, quan va
començar a bullir, va afegir-hi el romaní, la farigola i les altres herbes que prèviament havia untat
amb quatre grans d'all. A continuació, hi va ficar sis potes de gallina, un bocí de cor de cabra i, per
acabar, un bon manyoc de les plantes de brot groc que havia collit la mainada prop del riu. Va deixar
que fes xup-xup durant una estona, i abans de donar-ho per acabat va decidir que calia escampar
damunt l'olla un polsim de cendra perquè allunyés els mals esperits. Estava justament donant els
darrers tocs quan de sobte va aparèixer pel cancell el seu veí, Bernat de Palafolls, que se la va
quedar mirant amb cara d'espant.
—Què fas?
—Doncs ja ho veus —va contestar ella—, un beuratge que potser anirà bé per a aquesta malaltia
que ens està afligint a tots plegats.
—Però que t'has tornat boja? —va cridar l'home tot guaitant a banda i banda per si hi havia algú
més al seu voltant.
—Què vols dir?
—Doncs que l'inquisidor Nicolau Eimeric està a la que salta i per menys d'això n'ha fet cremar
més d'un. Les pocions màgiques no estan gaire ben vistes per aquests verals. No fa gaire, una dona de
Castelló va anar a parar a la foguera perquè es deia que invocava els esperits malignes, i aquí
mateix, a Girona, més d'un ha passat pels soterranis de Sant Feliu i ha patit turment per haver
blasfemat o perquè s'ha enfrontat al gran Eimeric.
—Però jo no blasfemo ni dic males paraules. Es veritat que no vaig als oficis religiosos, però no
crec que per això cremin la gent, oi?
—No, però jo de tu aniria amb molt de compte.
La Guisla va parar de remenar l'olla i va mirar el seu veí. Quina en devia portar de cap, aquest
home? Bernat de Palafolls tenia un taller per ferrar cavalls extramurs, però casa seva era a tocar de
la placeta dels Lledoners, una planta baixa i un pis que s'havia construït ell mateix amb l'ajuda del
seu fill feia poc. Era un home estrany, sempre capficat en la feina, que d'ençà la mort de la seva dona
mantenia una actitud distant, gens sociable amb els veïns. Aquella era la primera vegada que en
Bernat traspassava el llindar de la casa de la Guisla, un fet ben estrany.
—I doncs? Suposo que no has vingut pas a espiar el que jo faig a casa meva, oi?
L'home es va quedar durant una estona allí dret, palplantat sense saber què dir. Finalment, va
reaccionar.
—No, jo... Veuràs, és que estic ajudant en les tasques d'infermeria de la Pia Almoina i m'han
demanat d'anar casa per casa a recollir peces de roba blanca. Per això sóc aquí, per demanar-te si en
tens i si ens les pots donar.
—Sí que en tinc —va dir la dona mentre anava al darrere de l'estança. Al cap d'una estona va
tornar amb un piló de roba—. Aquí la tens. No és ben bé blanca, però suposo que farà el fet.
—Gràcies, moltes gràcies —va dir l'home reculant cap a la porta.
Aleshores la dona li va allargar el cassó amb una mica de líquid extret directament de l'olla on
bullia aquell beuratge estrany.
—I de poció? En vols una mica?
—No! —va cridar el veí mentre es posava a córrer carrer avall.
Una vegada l'olla va deixar de bullir va esperar que es refredés i tot seguit va omplir uns pots de
vidre amb el beuratge. Un va donar-lo a un dels nens jueus amb instruccions precises perquè en cas
que algú emmalaltís li donessin un glop d'aquell líquid tan bon punt se li detectessin els símptomes
de taques, febre i diarrea. Els altres pots els va portar a un dels centres habilitats com a hospital, on
hi havia un centenar de malalts ajaguts en llits improvisats o directament al terra de palla. Aleshores
va preguntar si hi havia algun metge o persona amb coneixements mèdics bo i dient que era una dona
que volia ajudar. Al cap d'una estona va aparèixer un home de cabells blancs, ulls enfonsats, molt
prim i que semblava molt cansat.
—Hola. Em dic Gastó i aquí em coneixen com el doctor Gastó, però jo de metge no en tinc res.
En què ens podeu ajudar?
—Bé, jo sóc la Guisla...
No va poder acabar la presentació.
—Guisla, la bruixa?
—Bé, senyor, això m'ho diuen alguns nens, però ho diuen sense cap malícia perquè per a ells és
com una mena de joc. No en feu cabal. El cas és que he fet un preparat d'herbes del bosc que penso
que als malalts els pot anar bé. Potser no els guarirà, però crec que almenys els farà baixar la febre.
El doctor Gastó se la va mirar pensatiu. Per la vestimenta, pels cabells bruts i despentinats,
aquella dona semblava talment una bruixa, però en canvi els ulls denotaven sinceritat i bonesa. Per
altra banda, ja feia molts dies que intentava debades fer minvar el dolor dels pacients mitjançant
aplicacions d'aigua calenta i altres remeis casolans. El mal, una vegada havia penetrat en una
persona, se n'apoderava, la cobria de nafres que s'enfosquien fins a quedar negres com el carbó i la
febre la feia delirar. Aleshores, enmig de grans dolors i d'una terrible agonia, arribava a la fi la mort
i l'acabament del suplici per a aquells desgraciats. Amb aquest panorama, quin mal podia fer donarlos
per beure aquella mena de xarop que havia preparat l'estranya dona que ara tenia al davant?
—Bé, provem doncs el teu remei. Si aquest beuratge aconsegueix fer-los baixar la febre serà com
un miracle. Tu mateixa, agafa un got i dóna'ls la beguda, però molt a poc a poc i renta'l cada vegada
que l'hagis utilitzat. Apa, comença pels del fons, que són els que estan més fotuts.
La Guisla ho va fer tal com li havia dit el metge que no era metge. Els pacients es bevien el xarop
i, malgrat que tenia un gust amarg, semblava que els reconfortava.
I el miracle es va produir. L'endemà, quan el doctor Gastó va anar-hi de bon matí i va passar llit
per llit i malalt per malalt com feia cada dia, va comprovar que a alguns els havia baixat la febre, no
deliraven i presentaven un aspecte millor que el dia abans. Era evident que encara tenien el mal, però
després de tant de temps aquella petita millora experimentada en una desena de pacients representava
una espurna d'esperança. Havia estat l'administració del beuratge de la bruixa la causa de la millora
en els malalts? El metge en tenia dubtes, perquè no creia en solucions miraculoses i perquè tots
havien begut la poció però només uns quants s'havien refet una mica. Es clar que això tal vegada es
devia a la predisposició natural d'uns i altres davant el remei ingerit i a l'estat de progressió de la
malaltia. Fos com fos, era evident que aquella beguda que els havia donat la dona havia obrat un petit
miracle, a partir del qual calia treballar encara més per intentar salvar unes vides que semblaven
perdudes irremeiablement.
Amb tot, però, i ateses les circumstàncies extraordinàries d'aquelles curacions, va pensar que
fóra molt millor posar-ho en coneixement del doctor Bernat Sarriera, l'única persona en tot Girona
que podia donar una explicació mèdica raonable als fets que havia presenciat.
El doctor Sarriera era el fill gran d'una família benestant de la ciutat dedicada al comerç del vi i
l'oli. Vivien en un mas fora muralla, al burg de Palau, en una finca que disposava d'una gran extensió
de vinyes i oliveres que eren l'origen del seu pròsper negoci. Al noi Bernat, però, mai no va agradarli
dedicar-se a l'agricultura i, tot i que ajudava en les tasques de la recol·lecció o la verema, no va
parar fins que va convèncer el seu pare perquè l'enviés a la Universitat de Barcelona a estudiar
medicina.
—És bo que a la família hi hagi un metge —li deia.
El pare va pensar que, efectivament, podia ser molt bo que a la família hi hagués un metge,
perquè això representava poder gaudir d'un estatuts social dins la comunitat gironina que en aquells
moments no tenia, cosa que dificultava que pensessin en ell per ocupar un lloc entre els jurats que
regien el govern de la ciutat. Aquesta era, en el fons, la seva ambició oculta.
El noi Sarriera va cursar, doncs, els estudis de medicina a la Universitat de Barcelona, i ho va fer
de manera brillant, perquè va treure les millors notes i va acabar la carrera amb la qualificació més
alta. Quan va tornar a Girona va començar a exercir la professió al nou hospital del Mercadal, que
s'havia obert feia un parell d'anys, i va poder fer-hi les pràctiques necessàries fins a convertir-se en
un eminent cirurgià alabat i respectat per tothom. Ben aviat se li van obrir noves portes i noves
possibilitats de treball, i fins i tot li van oferir un càrrec important a l'hospital de Narbona, però ell
va rebutjar totes les ofertes i va decidir que havia de posar els seus coneixements al servei dels
conciutadans que els necessitessin.
Al seu pare no li feia gens de gràcia que el seu fill dediqués temps i recursos als pacients que no
deixaven cap jornal, en lloc de preocupar-se pels nobles de la ciutat, que podien reportar uns
ingressos ben considerables a banda del consegüent prestigi social. En Bernat, però, tenia molt clar
des que va ingressar a la universitat que els coneixements que adquirís els havia de posar a
disposició dels més necessitats, no tan sols per una qüestió de justícia humana sinó perquè era
d'aquesta manera que se sentia feliç amb ell mateix. Tot i que havia dit i repetit que no volia marxar
de l'hospital del Mercadal, un bon dia el van avisar que necessitaven els seus serveis al vell hospital
de Sant Llàtzer. Atès que mai no denegava una petició d'assistència, va acudir a l'hospital de Pedret, i
el que va veure-hi va fer que dubtés de la seva decisió primera de quedar-se per sempre al
Mercadal. L'hospital de Sant Llàtzer era, de fet, una leproseria, s'ocupava dels que patien aquesta
cruel malaltia, que a Girona eren molts. La brutícia, la misèria, una alimentació molt deficient i un
clima excessivament humit per culpa dels quatre rius que envoltaven la ciutat eren el caldo de cultiu
perfecte perquè el mal es propagués i fes estralls entre una població que el veia com un càstig diví
pels pecats comesos. Quan es detectaven els primers símptomes, enviaven de seguida els malalts a
l'hospital de Sant Llàtzer, on procuraven tractar-los amb uns remeis casolans que tots sabien que no
tenien cap altra efectivitat que fer disminuir els dolors provocats per les nafres i el pus. Naturalment,
el fet que fos una malaltia contagiosa feia que molt pocs metges o ajudants volguessin treballar en
aquell centre, i per això demanaven de tant en tant una ajuda externa que ben poques vegades rebien.
El doctor Sarriera, en canvi, va anar-hi, va ajudar en el tractament d'uns pacients que havien ingressat
feia molt pocs dies i va ser receptiu a la petició que li van fer les monges que exercien a l'hospital.
—Doctor, ens feu molta falta. Els pacients necessiten els vostres serveis. No podem pagar-vos
gaire més de vuitanta sous, però Déu sabrà compensar-vos els esforços i la dedicació als més
pobres.
El metge va acceptar la proposta i va quedar-se com a responsable de l'hospital. En poc temps va
establir una nova organització més simple i més efectiva de la que hi havia fins aquell moment,
habilitant tres zones perfectament diferenciades: una per als nouvinguts, que rebien un tractament
diferent pensat i preparat per a un possible guariment; una altra amb llits destinats als malalts que
necessitaven una atenció especial i continuada, amb sagnats regulars per fer sortir el pus i netejar les
ferides, i finalment un tercer espai pensat perquè els desnonats de la vida tinguessin almenys una mort
digna. La feina era dura i, atesa la malaltia que es tractava, també perillosa, però el metge era feliç
perquè s'adonava que el seu treball continuat començava a donar fruit, ja que els malalts estaven més
ben tractats i, en alguns casos, es produïen també alguns guariments, sobretot en aquells en què
s'havia pogut detectar el mal a temps i s'havien pogut aplicar els remeis del sagnat, que n'impedia la
progressió. I justament quan s'havia consolidat la nova organització, va arribar la notícia terrible de
la nova plaga que assolava les terres del nord i que havia aconseguit traspassar les muralles de la
ciutat.
La pesta va fer capgirar els plans i les previsions de tots els hospitals de Girona i també els del
Sant Llàtzer de Pedret. En pocs dies van haver de reorganitzar-ho tot, ampliar el nombre de llits,
habilitar el magatzem del darrere per col·locar-hi els infectats que arribaven i, fins i tot, van utilitzar
la capella com a centre de recepció dels que tenien els símptomes inequívocs de la febre i les taques
negres als braços. El doctor Sarriera es va dedicar en cos i ànima a la feina. Operava els malalts que
necessitaven una intervenció, organitzava la feina dels ajudants i els voluntaris i donava instruccions
a les monges sobre la millor manera de procedir. Va ser enmig de tot l'enrenou provocat per l'allau
d'ingressos de nous malalts que li va arribar la nova de les curacions per mitjà d'un beuratge.
—Porteu-me aquí la Guisla. Vull que m'expliqui aquest misteri.
La Guisla no va poder donar-li gaires explicacions sobre les curacions que es produïen, només
va poder parlar— li de la selecció d'herbes que havia fet, de com les havia barrejat i de la fórmula
de cocció que finalment havia aplicat. El doctor Sarriera reconeixia que en determinats moments un
remei casolà fet a base d'herbes medicinals podia obrar miracles, però no entenia com una poció
d'aquelles característiques podia aconseguir la desaparició en qüestió de dies dels símptomes de la
febre negra. Era realment una bruixa, aquella dona? Si ho era, benvinguda fos la seva bruixeria, si
feia allunyar aquell mal lleig que semblava no tenir aturador. Les curacions eren aparentment
inexplicables, però l'experiència acumulada els anys que feia que es dedicava a la medicina li havien
ensenyat que de vegades no n'hi havia prou amb un remei determinat, sinó que calia que el malalt
tingués la voluntat de guarir-se i una bona dosi de suggestió. Certament, la poció miraculosa no havia
fet efecte en tots els casos, però sí en alguns dels pacients que havien emmalaltit feia poc, la qual
cosa podia significar que la poció per si sola no era miraculosa però administrada adequadament, en
un entorn net i en un cos prèviament desinfectat, podia obrar el miracle de la curació. Calia tenir-ho
present però anant amb compte de no escampar-ho gaire perquè, si no, es podien donar falses
expectatives entre la població i posar en perill la Guisla mateix si al tribunal de la Santa Inquisició li
arribava una versió distorsionada de la realitat. El doctor Sarriera era un home de ciència, havia
estudiat per guarir malalts i s'hi dedicava intensament des que havia tornar a la ciutat. Coneixia, és
clar, els processos inquisitorials i sabia molt bé que per molt menys s'havia acusat una persona de
bruixeria i se l'havia torturat, jutjat i condemnat a la foguera.
—Aneu amb compte, Guisla —va dir-li el doctor Sarriera—, hi ha gent que segurament no ho
entendria. El que farem serà dosificar bé l'administració d'aquest beuratge que heu preparat i anar
provant-ne l'efecte entre els malalts. Veurem com evolucionen i en funció del seu estat continuarem
amb el remei o ho deixarem córrer. Hi esteu d'acord?
—El savi sou vós —va dir la dona.
Els dies següents van poder comprovar com alguns malalts que havien ingerit el beuratge de la
Guisla milloraven ostensiblement. El doctor Sarriera va decidir aleshores traslladar aquests pacients
a un lloc més ben condicionat, bo i separant-los dels que agonitzaven. Era evident que no tots els que
havien begut aquella aigua marronosa milloraven, ja que alguns van morir la primera nit i altres els
dies posteriors, però era un gran avenç comprovar com n'hi havia que superaven la febre i
començaven a menjar alguna cosa sòlida. Amb totes les cauteles necessàries, el metge va comunicar
aquell fet extraordinari als jurats per si consideraven oportú fer-lo extensiu als altres centres
d'acollida de malalts que hi havia a la ciutat.
—Es important no donar falses expectatives i preservar la Guisla de sospites poc afalagadores.
La recomanació era clara i precisa, però tanmateix ningú no podia assegurar en aquell moment
que pogués acomplir-se. A Girona començava a haver-hi un campi qui pugui, la por inicial havia
donat pas a una bogeria col·lectiva que empenyia la gent a travessar la muralla i a anar-se'n camps
enllà buscant l'aire pur que no tenia la ciutat. El jurista Arnau Vivars, els drapers Guillem Santmartí i
Pere Despuig, el canvista Bernat Hospital i els mercaders Guillem Massanet i Guillem Costa, tots
ells jurats de la ciutat, havien mort. Els despatxos dels notaris eren gairebé tan plens com les
esglésies, perquè els homes que emmalaltien volien fer testament i deixar els béns i les terres als fills
o als néts sans. Naturalment, això feia que els notaris fossin també un dels col·lectius més afectats pel
contagi de la pesta. Ja no eren només els criats, picapedrers, fusters, esclaus o servents en general els
que patien el contagi, sinó que en poc temps es va estendre arreu i va afectar totes les capes de la
societat gironina. Ja fossin nobles, administratius, terratinents, mercaders o religiosos, ningú no
s'escapava d'un mal que s'anava escampant i provocava al seu pas una mortaldat mai vista fins aquell
moment. Dos mesos després d'haver-se detectat el primer cas, el del flequer Pere Vengut, els morts
es comptaven per centenars i el pànic s'havia estès com una taca d'oli. Els cementiris eren plens i
enterraven els difunts en fosses excavades fora muralla. La roba i els altres objectes personals els
llançaven al foc, que cremava gairebé sempre al sector de Pedret, més enllà del riu.
Enmig d'aquella caòtica situació, amb tanta mort i tanta desgràcia, el call emergia com una illa, i
els jueus semblava que gaudissin d'una butlla que els preservava de les misèries que patia la resta de
la ciutat. La veritat era que, tan bon punt van saber que la malaltia havia arribat a Girona, els
administradors del call havien decidit tancar els tres portals que donaven accés al barri. Aquesta
mesura, afegida a una intensa desinfecció dels carrers i dels comerços i a una batuda per tots els
racons per eliminar les rates, va fer que la pesta trigués molt més a penetrar-hi. Al call també hi van
aparèixer casos de gent infectada que va morir, però les defuncions no van ser tan nombroses. Els
veïns treien els morts per la porta que donava a l'est i els enterraven al vessant de Sant Daniel, ben a
prop de la torre Gironella. Els objectes personals seguien també el mateix procés de cremació. El fet
que entre els jueus els morts fossin molt menys nombrosos que entre els cristians va provocar greus
enfrontaments. Gairebé cada dia, grups d'exaltats es plantaven davant algun dels portals i
amenaçaven de mort els seus habitants.
—Jueus maleïts! La vostra bruixeria ens ha portat la desgràcia i la mort. Ho pagareu tots amb la
forca!
Tot i que bona part dels jurats també havien mort, el batlle havia pogut organitzar un grup de
veïns armats que s'ocupaven de mantenir un cert ordre a la ciutat. Eren aquests els que, protegint els
accessos al call, evitaven que les amenaces anessin més enllà, i també van ser els que van detenir un
veí del carrer de la Draperia acusat d'emmetzinar l'aigua de la ciutat. Es tractava de Pere Bescompte,
un jueu convers de qui es deia que no havia estat sincer en la conversió, i que l'havia utilitzat per
mantenir els seus privilegis com a argenter de la cort. Fos com fos, algú va acusar-lo d'emmetzinar
l'aigua com a venjança per una conversió forçada i que, com a conseqüència, ara la ciutat patia
l'assot de la pesta negra. L'home, sota turment, va confessar que, efectivament, havia vessat al dipòsit
d'aigua un grapat de calç i que només ho havia fet perquè tingués mal gust, però mai per fer mal a
ningú. Aquell mateix vespre van penjar-lo com a escarment perquè ningú més tingués temptacions
semblants, però era poc probable que la confessió del pobre desgraciat fos certa. El doctor Sarriera
va confirmar davant el batlle la innocuïtat de l'aigua.
—Senyor batlle, podeu garantir a la població que l'aigua és bona. Tampoc no hi he trobat ni
rastre de calç. Heu fet matar un home que no tenia culpa.
Però el fet que en Pere Bescompte fos innocent no va amoïnar gens ni mica el batlle Bernat de
Bas. Tenia altres preocupacions més greus que lamentar la mort d'aquell home, que, per altra banda,
serviria d'avis per a aquells que planegessin cometre alguna malifeta. Ara mateix, el neguitejava el
fet que el mal havia traspassat el tancat que s'havia construït tan bon punt es van detectar els primers
casos de pesta a la ciutat, i que semblava que no hi havia manera d'aturar-lo.
Mentre el batlle intentava organitzar la població de la millor manera possible, la Guisla va voler
saber com estaven les coses a l'altre costat del portal que tancava el call per la banda de Sant
Llorenç. Va posar-se en contacte amb el seu amic David ben Ami a través del sistema que havien
establert i que consistia a deixar un drap de color vermell en una determinada ranura a la part nord
de la paret que feia de separació. Allò significava que la dona hi seria aquell mateix dia quan es
pongués el sol. El missatge va funcionar i en David va ser puntual a la cita.
—Com van les coses per aquí? —va preguntar la dona.
—Doncs la veritat és que no ens podem queixar. Només hem tingut onze morts i quatre casos de
veïns que semblava que tinguessin els símptomes de la pesta però, sigui perquè nosaltres tenim molt
bons metges o perquè vam poder intervenir a temps, el fet és que aquests quatre s'han pogut recuperar
i ja tornen a fer vida normal.
—Els vau donar aigua del flascó que us vaig donar?
—Sí, ho vam fer, però... no t'ofenguis, eh?, tant el rabí com el metge van dir que la teva aigua no
servia per guarir res, tan sols per fer passar una mica la set i encara.
—Doncs en aquesta banda sembla que l'aigua ha funcionat prou bé. Hi havia gent que estava molt
fotuda i s'ha pogut recuperar.
—I jo que ho celebro. Ho sento, però me n'haig d'anar a la sinagoga. Avui pregarem per nosaltres
i per vosaltres.
Es van acomiadar amb la promesa de tornar-se a veure al cap d'uns dies, i que farien servir el
mateix sistema d'avís. La Guisla va tornar a casa satisfeta de saber que al barri dels seus amics jueus
la desgràcia de la pesta no s'hi havia escampat amb la mateixa virulència que patia la resta de la
ciutat. En arribar es va trobar el canonge Gui, que ja feia estona que l'esperava.
—Guisla, m'has d'acompanyar. Sospitem que el bisbe ha agafat la pesta. Està molt malalt. Porta
un flascó de la teva aigua.
Capítol 14
Feia uns dies, al bisbe Arnau de Mont-rodon li havien aparegut unes taques fosques al braç, però
no en va fer cas i en cap moment va atribuir-les a l'epidèmia que patia la ciutat. Ell no havia anat a
cap dels centres on eren els malalts de la pesta i les dependències del bisbat es mantenien sempre en
una extrema netedat, raó per la qual no hi havia a priori cap motiu de preocupació. Es va començar a
amoïnar quan es va adonar que les taques es feien cada cop més grans i més negres i que li
començava a pujar la febre. Va cridar el seu ajudant de cambra i fidel secretari personal, Josep
Deulofeu, i li va comunicar els seus temors.
—Em sembla que m'han encomanat la pesta. No em trobo gens bé. Prepara el llit.
L'ajudant de cambra no s'ho podia creure. Una cosa era la població, les condicions deplorables
d'higiene que hi havia als carrers de la ciutat, el contagi del mal, però una altra de ben diferent era el
clos tancat del bisbat i la persona de Sa Eminència Reverendíssima.
—Eminència, no pot ser que us hàgiu contagiat. No deu ser res, segurament, però ara mateix us
preparo el llit. Avisaré el metge de seguida.
El secretari personal del bisbe va decidir que calia anar a buscar amb urgència el millor metge
de la ciutat. Naturalment, tots sabien que es referia al doctor Bernat Sarriera.
—Que no veu com estic de feina, en aquest hospital? Els morts s'apilonen i el mal no s'atura.
Segur que el metge del capítol hi podrà fer molt més que no pas jo.
—El metge que esmenteu —va dir l'ajudant de cambra del bisbe— va fugir corrents cap a
Barcelona tan bon punt va saber que la pesta havia entrat a Girona. En aquest moment no tenim cap
metge a la nostra disposició, però a banda d'aquest fet tothom sap que vós sou el millor de la ciutat i
Sa Eminència us necessita.
No s'hi podia negar, és clar. Una negativa podia suposar una acusació gravíssima que podia
portar-lo directament als soterranis del Sant Ofici, i fer-lo víctima dels instruments de tortura que
segons deien eren capaços d'extreure les confessions més al·lucinants dels pobres desventurats que
tenien la desgràcia de caure a les seves mans. El bisbe era la màxima autoritat de l'Església, però
també era la persona més influent de la ciutat. Feia i desfeia al seu caprici, i els jurats, el veguer i els
altres representats civils no gosaven fer res que anés en contra del pensament de Sa Eminència
Reverendíssima. La seva prioritat en aquell moment eren sens dubte els desvalguts i els més pobres
de la ciutat, que eren de fet el motiu profund de la seva vocació i la seva felicitat. Però, és clar, no
s'hi podia negar i va decidir aturar durant una estona les cures dels seus malalts per pujar fins al
palau del bisbe.
—Això no fa bona pinta —va dir tan bon punt va donar un cop d'ull al malalt que gemia estirat al
llit.
—Doncs haureu de fer-hi alguna cosa, doctor Sarriera. El bisbe no pot acabar els seus dies per
culpa d'aquesta pesta que ens ha enviat el diable.
—Tots hem de morir —va recordar-li el metge.
—Sí, però no pas ara. Necessitem el pastor del ramat.
El metge va decidir que no pagava la pena seguir per aquell camí i va anar per feina. Va
examinar el malalt, va comprovar que, efectivament, el mal de la pesta li havia enverinat la sang i va
decidir que de manera immediata calia fer-li unes puncions amb l'objectiu d'extreure-li líquid
verinós. Intuïa que no hi havia cura possible, vist que les marques havien agafat aquell color negrós
que delataven la progressió de la infecció fins a un punt de no retorn. De tota manera, tenia
l'esperança que les puncions i l'aplicació posterior d'unes pomades que s'havien demostrat força
eficaces en diversos tractaments de febres altes poguessin aturar l'expansió del mal.
Lluny de remetre, però, la malaltia es va anar estenent fins que en pocs dies el bisbe Arnau de
Mont-rodon delirava i cridava de dolor, i no reconeixia gairebé ningú. El doctor Sarriera i els altres
metges que l'atenien li donaven remeis, però no li feien cap efecte. Fins que un dels metges, íntim
amic del secretari Josep Deulofeu, va decidir que l'única possibilitat de millora consistia a obrir-li
les ferides negres i deixar que sagnés abundosament, de manera que junt amb la sang sortís també el
mal que l'afligia. Ho van fer, però tan sols van aconseguir que el pacient s'afeblís encara més, fins
que la seva cara va agafar un color cendrós que no presagiava res de bo. Li van donar els sants
sagraments, perquè tots pensaven que la fi era a prop, i va ser justament mentre li administraven el
viàtic que l'ajudant de cambra va recordar el que els havia explicat el metge Gastó: el líquid que
havia preparat aquella dona anomenada Guisla i que tan bons resultats havia donat en alguns dels
seus pacients.
—Provem-ho —van coincidir—. De mal, segur que no n'hi farà.
I així va ser com el canonge va anar a buscar la dona per provar el seu beuratge en el bisbe, que
s'estava morint.
L'home feia un parell de dies que no es podia comunicar i menys distingir el que passava al seu
voltant. Josep Deulofeu, el seu fidel secretari i ajudant de cambra, va omplir un got amb l'aigua de
color marró que havia dut aquella dona estranya i el va donar a beure a Sa Eminència.
—Bé, ja hem fet tot el que podíem fer. Ara només ens cal resar i esperar.
I va ser després, mentre esperaven, que l'ajudant de cambra de Sa Eminència va voler saber
alguna cosa més sobre les propietats d'aquella beguda que, aconsellat pel canonge Gui, havia
administrat al pacient. La Guisla, és clar, li va explicar que des de feia temps es dedicava a preparar
begudes fetes amb diverses combinacions d'herbes que tant podien servir per a un mal de panxa com
per a un mal de cap, o fins i tot per alleugerir el mal d'esquena. De fet, tot i que algunes de les
receptes les havia après d'una dona vella i sàvia que havia cuidat temps enrere, n'hi havia alguna que
era de collita pròpia, com per exemple la que havien donat al bisbe. En aquest cas, però, va afegir la
dona, a més d'algunes herbes comunes com ara la farigola o el romaní hi havia posat una nova
espècia, una mena d'arbust que creix prop del riu i de la qual només ella coneixia les propietats
curatives. Aleshores, la dona va explicar fil per randa l'excursió que havia fet en companyia de la
mainada del call i com van ajudar-la a triar les plantes que tenien el brot de color groc i a rebutjar
les de la punta vermella. En aquest punt, l'ajudant de cambra del bisbe la va interrompre bruscament:
—Un moment! M'estàs dient que aquesta beguda que hem donat a Sa Eminència amb la pretensió
de guarir-lo ha estat feta amb herbes que va recol·lectar mainada de l'altre costat?
La Guisla sabia perfectament a què es referia l'ajudant de cambra amb aquella referència als de
«l'altre costat», però no en va fer cas. Va dir que sí i que no era pas la primera vegada que l'ajudaven
a buscar herbes curatives pels boscos dels voltants de la ciutat.
—Vés amb compte, Guisla, perquè estàs jugant amb foc —li va engaltar l'ajudant de cambra del
bisbe a tall de comiat.
L'agonia del bisbe Arnau de Mont-rodon va durar encara un parell de dies, i finalment el seu cor
afeblit per la malaltia es va parar. Ateses les circumstàncies de la seva mort, van dipositar de
seguida el seu cos en una caixa de roure i la van enterrar a la banda nord del claustre de la catedral.
Al damunt, van col·locar-hi una làpida de pedra de Girona amb una inscripció amb referència al seu
pas com a pastor d'ànimes en una ciutat convulsa.
Arnau de Mont-rodon va morir prematurament als quaranta-vuit anys, quan li faltaven dos mesos
perquè fes sis anys de la seva elecció com a bisbe de la diòcesi de Girona. El nomenament s'havia
produït amb certa precipitació, ja que el seu antecessor havia hagut de deixar el càrrec a causa d'una
ordre taxativa de trasllat a la seu de Solsona. De bon començament, va procurar exercir el magisteri
eclesial amb dignitat, tot assenyalant com calia exercir el poder de l'Església, amb prudència i
humilitat, en un temps en què ell mateix es delia per aconseguir un reconeixement que fins aquell
moment considerava que no havia tingut i que pensava que se li atribuiria gràcies a la consecució de
les obres de la nova catedral.
El funeral en memòria del bisbe no va ser de cos present, perquè s'havien de complir les normes
establertes per les autoritats de la ciutat, però llevat d'aquest contratemps l'ofici va reunir tota la
grandiositat dels moments solemnes. A la catedral encara no s'hi havien instal·lat les campanes, i és
per això que es va acordar que repiquessin les de Sant Feliu i les de les altres esglésies i convents de
la ciutat. Tot i l'estat de les obres de la catedral, ja feia temps que s'havia pogut consagrar aprofitant
una visita del sant pare i, per tant, s'hi va poder fer la missa de funeral, presidida pel cardenal
primat, que va arribar expressament de Barcelona per a l'ocasió. A la seva homilia va destacar les
virtuts cristianes del difunt, la seva rectitud en la direcció dels assumptes religiosos de la diòcesi i la
seva dedicació en el seguiment de les obres de construcció de la nova seu, que, per desgràcia, va dir,
no podria veure acabades. Naturalment, el cardenal no va obviar les causes que havien provocat la
mort del bisbe.
—El nostre germà en Crist —va dir— ha mort per culpa del mateix mal que aquests dies afligeix
la noble i estimada població de Girona. Ell havia estat en tot moment al costat del poble a qui servia,
patia amb la gent que patia i em consta que pregava diàriament perquè Déu posés fi a aquesta terrible
prova a què sotmet el nostre ramat. Els seus designis són inescrutables, però nosaltres hem de fer el
cor fort, acceptar amb resignació la seva voluntat i pregar per la nostra salvació.
La Guisla havia decidit que aquesta vegada calia assistir a les exèquies religioses. Va anar-hi i
es va fondre amb la multitud de fidels i, tot i que no estava gaire convençuda del que deia el cardenal
en la seva homilia, en acabar la cerimònia va dir «Amén» com tothom i se'n va tornar a casa.
Al cap de pocs dies es va comunicar a través de les trones de les esglésies que Girona ja tenia un
nou bisbe, un tal Jaume de Trilla, provinent de la diòcesi de Barcelona, fins aleshores pràcticament
desconegut a la ciutat. Alguns sectors vinculats als gremis, però, li atribuïen un caràcter molt més
enèrgic i exigent que el del seu antecessor. Naturalment, la prioritat de la nova autoritat religiosa de
la ciutat va ser, per una banda, col·laborar en la mesura de les seves possibilitats per allunyar la
plaga de la pesta i, per l'altra, reprendre com més aviat millor les obres de la catedral, que havien
estat aturades durant massa temps.
Els efectes de la pesta negra van minvar progressivament, ja fos perquè les pregàries van fer
efecte o bé perquè van inhumar els cadàvers, van netejar tots els racons insalubres i van eliminar les
rates i altres animalots que corrien solts pels carrers. Si durant les primeres setmanes hi solia haver
una mitjana de dues morts cada dia, després el nombre es va reduir considerablement fins que es van
acabar del tot. Les autoritats no van voler llançar les campanes al vol i van preferir donar-se un
temps prudencial abans de declarar acabada l'epidèmia, cosa que finalment van poder fer al cap de
deu dies de comprovar que no s'havia detectat cap altre cas nou i que els malalts dels hospitals no
corrien perill de mort.
Un cop es va declarar oficialment que la pesta s'havia acabat, es va enderrocar el tancat del
perímetre adaptat per delimitar l'àmbit de la infecció. El call també va obrir els accessos i tothom va
tornar a poc a poc a les seves ocupacions habituals. El que anomenaven Tarlà, que havia servit de
distracció a la mainada durant tants dies de pors i d'angoixes, es va desfer de la disfressa que havia
utilitzat i va tornar a la seva feina a la pedrera. Les obres de la catedral es van reprendre
immediatament i el nou bisbe, Jaume de Trilla, va ordenar que es destinessin més diners tant a la
contractació de nous picapedrers, escultors, fusters i pintors com a la compra de material per donar
un nou impuls a l'ornament del temple i a l'acabament d'aquella nau, que encara tenia pendent de
definir si s'havia de fer amb una volta o amb tres. El bisbe volia viure prou temps per poder-la
inaugurar oficialment com Déu mana.
Paral·lelament a la represa de les obres de la catedral i a la tornada d'una certa normalitat a la
ciutat, també s'havia recuperat el ritme en altres activitats que havien quedat aturades per culpa de la
malaltia contagiosa i mortal. Entre aquestes hi havia els casos que tenia l'inquisidor general Nicolau
Eimeric, que durant aquest temps havien quedat pendents de revisió i resolució.
L'inquisidor Eimeric s'havia allunyat de Girona durant el temps que va durar l'epidèmia, però ja
havia tornat a la ciutat i s'havia instal·lat a les seves dependències del soterrani de l'edifici annex a
l'església de Sant Feliu. Allà, a la llum d'una espelma enorme, estudiava ara mateix el voluminós
lligall que tenia davant seu sobre la persona objecte d'investigació: Guisla Recasens.
Capítol 15
Van detenir-la un matí a trenc d'alba. Es van per— sonar a casa seva dos agutzils abillats amb
una mena de sotana negra damunt la qual duien una vestimenta d'aspecte militar i amb garlandes de
color groc. Van preguntar-li si era Guisla Recasens, i quan ella va contestar afirmativament li van dir
de manera imperativa que havia d'acompanyar-los. «Amb quin motiu? Per quina raó?», va voler
saber la dona, però els dos homes malcarats que tenia davant seu van arronsar les espatlles i van dirli
que ells només complien ordres i que els havia d'acompanyar tant si volia com si no. Finalment, la
Guisla va tancar amb pany la porta de casa seva i els va seguir.
Van conduir-la fins al soterrani de la casa annexa a l'església de Sant Feliu, on el tribunal de la
Santa Inquisició tenia la seu. Un cop allà, van acompanyar-la a unes dependències molt austeres que
com a únic mobiliari disposaven d'uns prestatges plens de lligalls i pergamins i, al fons, una enorme
taula darrere la qual seia aquell personatge de qui tothom parlava però que pocs havien conegut
personalment: Nicolau Eimeric, l'inquisidor del tribunal del Sant Ofici, que en aquell moment estava
flanquejat per dos ajudants que duien una túnica grisa i es cobrien amb una enorme caputxa. Els dos
agutzils es van quedar a l'estança a banda i banda de la porta d'entrada.
El gran inquisidor era un home menut, d'ulls inquiets i nas força prominent. Portava també una
túnica de color gris, però en el seu cas duia un collar gruixut del qual penjava una enorme creu
daurada, el signe visible de la seva dignitat i representació. Quan es va aixecar del setial per anar
fins a la taula del costat, on hi havia el voluminós lligall que havia estat consultant aquells dies, la
Guisla es va adonar que l'home coixejava, la qual cosa va fer-li recordar el rumor que havia circulat
insistentment per la ciutat segons el qual una colla d'afectats per les seves pràctiques inquisitorials
l'havia escomès en un carrer de Barcelona i li havia clavat una bona pallissa, de resultes de la qual li
havia quedat una coixesa permanent. Va pensar que si aconseguia sortir d'aquell soterrani podria
donar fe que la xafarderia era del tot certa.
L'inquisidor Eimeric va estar llegint una bona estona els documents que tenia davant seu i,
finalment, es va adreçar a la dona.
—Ets Guisla Recasens? —va preguntar-Sí —va respondre ella secament.
—Doncs has de saber que se t'acusa de blasfemar contra el Senyor, d'heretgia, de ser amiga dels
jueus, de fer pràctiques de bruixeria i, encara pitjor, d'haver subministrat a Sa Excel·lència
Reverendíssima el bisbe Arnau de Mont-rodon un preparat que li ha causat la mort.
La Guisla es va quedar de pedra i li va costar moltíssim reaccionar. Sabia que aquell home que
ara tenia al davant perseguia els que blasmaven contra l'Església i els sants,però ella no ho havia fet
mai. Era veritat que a excepció del funeral pel bisbe no solia assistir als oficis religiosos, però de la
seva boca mai no havia sortit cap paraula ofensiva contra els servents de Déu i tenia molt clar que si
podia menjar calent era gràcies a l'ajuda que havia rebut del bisbat mateix. Tenia una bona relació
amb els seus veïns jueus i no entenia com era que allò es podia perseguir i castigar. Amb tot, però, el
que més va espantar-la va ser que l'acusessin d'haver contribuït a la mort del bisbe.
—Jo no he fet res de tot això. Bé, sí que he fet algunes sortides amb mainada del call, però mai
no hem fet res de mal, i pel que fa això del preparat crec que podria explicar— vos...
—Tu no m'has d'explicar res, a mi! —va tronar aquell homenet que ara semblava que creixia a
mesura que alçava la veu—. Veig que confesses una part de culpa, però et convé confessar-ho tot
perquè només així podrem ser magnànims. Si no confesses, sàpigues que tenim mètodes molt eficaços
per arrencar-te la veritat i fer-te pagar les teves moltes culpes.
La Guisla havia sentit a parlar d'aquests mètodes. Mètodes de turment que provocaven un gran
dolor, fins al punt que molts, en no poder-ho resistir, desitjaven i suplicaven una mort ràpida. Ella, és
clar, no volia caure en mans dels esbirros de l'inquisidor.
—Jo sóc una pobra dona que no ha fet mal a ningú, que ajuda a les obres de la nova catedral
preparant el menjar dels homes que hi treballen, i puc jurar-vos que no ha sortit mai de la meva boca
cap ofensa ni contra l'Església, ni contra el nostre creador. Si us plau, deixeu— me tornar a casa...
—Els càrrecs contra tu són molt greus. Et quedaràs aquí, en una de les cel·les que tenim
preparades per als heretges com tu perquè puguis reflexionar sobre el que més et convé fer i demà en
tornarem a parlar. Però creu— me, la confessió és el millor camí. L'altre és el turment i la foguera!
La cel·la era situada a prop de l'estança on havia transcorregut l'entrevista amb l'inquisidor
Eimeric. Era un espai molt reduït i molt fosc, on la claror del dia només entrava a través d'una
obertura de poc més de dos pams, situada dalt de tot de la paret i que segons podia intuir es trobava a
l'altura del carrer. En un racó hi havia un catre de pedra que se suposava que era per poder-hi
dormir, però no hi havia ni una manta. La Guisla s'hi va ajeure afectada per un gran abatiment. No
entenia aquell malson, no es podia creure que fos allà detinguda, acusada d'actes que sens dubte
suposaven una condemna a la foguera, ella que procurava no fer cap mal a ningú, al contrari, sempre
feia per ajudar i compartir. El xarop que va elaborar i que va donar al bisbe abans de morir potser no
tenia propietats curatives, però era ben evident que no podia haver-li provocat cap mal a banda dels
molts que ja tenia. Qui eren els seus enemics, que volien causar-li tanta desgràcia? Per més voltes
que hi donava no aconseguia fixar en la memòria cap raó que justifiqués la seva situació en aquella
cel·la fosca i pudent. Potser al capdavall tot plegat era conseqüència d'una vida trista, infeliç i
desgraciada, i la fatalitat innata no podia fer-la acabar d'altra manera.
La Guisla sempre havia estat una dona pobra de solemnitat. El seu pare, un home que es guanyava
la vida fent carbó al bosc, va morir quan ella tot just tenia un any, i la seva mare va cuidar-la com va
poder, demanant almoina a les portes de les esglésies fins que també va morir de gana i de fred. La
nena, que aleshores tenia cinc anys, sola i sense cap altre familiar, va anar a parar a un convent de
monges clarisses on es va passar més de deu anys cuidant l'hort, fent tasques de neteja i, de tant en
tant, ajudant a la cuina. Naturalment, van temptar-la d'ingressar-la per fer-la novícia de la
congregació, però ella sempre s'hi va negar dient que no tenia prou vocació per estar-se tota la vida
tancada entre aquelles quatre parets. Era, per tant, una estranya i com a tal va ser tractada, sempre
amb la distància i la fredor de qui no forma part de la comunitat, fins al punt que la vida en aquell
lloc es va fer insuportable i un bon dia la Guisla va decidir saltar la tanca del convent. Després de
donar tombs aquí i allà, finalment va trobar comprensió i companyia en un grup de bosquetans que es
dedicaven a fer carbó, alguns dels quals havien conegut el seu pare.
—El teu pare era un bon home, però aquesta feina és molt punyetera si vols fer anys! —li van dir
en un to de veu que denotava que tots havien lamentat profundament la seva pèrdua.
Entre aquells homes la Guisla va aprendre no només a fer les piles de llenya que després es
convertirien en carbó, sinó que també va fer-los de cuinera, i ells van agrair-li la seva dedicació
ensenyant-li el valor de les plantes del bosc, quines eren bones i podien curar els mals i quines eren
dolentes i podien causar la mort, com es podien fer barreges d'herbes eficaces per a una determinada
malaltia i com es podien distingir les espècies enmig de la verdor del bosc. Es va fer dona amb la
companyia fraternal dels llenyataires i amb els misteris d'un bosc espès i a voltes traïdor, i aquella
convivència forçada li va donar una empenta física i espiritual que d'altra manera no hauria
aconseguit. Aquella vida al bosc, però, no podia continuar. Els homes la van convèncer que ja
s'havia fet gran i que fóra millor que anés a ciutat, on trobaria moltes possibilitats de guanyar-se bé la
vida en un forn, un hospital o unes dependències reials i, qui sap, potser trobaria un bon marit que la
faria feliç i no tindria la necessitat de treballar. Ella va fer-los cas i un bon dia va decidir abandonar
la seguretat dels amics i el bosc i es va endinsar pels carrers i carrerons d'aquella Girona on havia
nascut però que no coneixia en absolut. Aviat va comprovar que no era gens fàcil guanyar-se la vida
en una ciutat on hi havia més boques per alimentar que possibilitats d'aconseguir aliment, i va estar
temps donant tombs, enmig de la misèria i la mendicitat. Els convents eren una bona opció per a
moltes joves desesperades, però la Guisla tenia molt clar que no tornaria a traspassar el mur d'un
convent i que la seva vida, bona o desgraciada, hauria de fer-la entre la gent i les cases d'aquella
ciutat que l'havia vist néixer.
La joventut la va passar fent treballs d'un lloc a l'altre, ja fos al forn de pa o bé ocupant-se
d'alguns dels horts que hi havia a la rodalia. Vivia o, més ben dit, malvivia en una cabana que hi
havia extramurs, un lloc on anaven a parar tots aquells que no eren tocats per la fortuna de tenir una
bona feina pagada pel capítol de la catedral o un bon ofici menestral. Un bon dia, però, mentre anava
a vendre un carro de cols per compte de l'amo per a qui treballava, va conèixer Bernat Balmaseda,
un jove ferrer del carrer dels ballesters a qui havien encarregat comprar verdures per dinar. La
Guisla li va vendre cols i van quedar per veure's un altre dia al mateix lloc, i així van anar fent durant
un temps fins que es va generar una simpatia mútua que va donar pas a una relació intensa. Al cap de
poc, aquella relació va fructificar i la Guisla va quedar embarassada. A ella aquell fet la va fer feliç,
però en Bernat s'ho va agafar molt malament.
—No en vull saber res, ni de tu ni de la criatura. Prou maldecaps tinc jo per posar-me'n un altre
al damunt! Ja t'ho faràs.
I la pobra Guisla es va trobar sola i amb una panxa que creixia a mesura que passaven els dies.
Ben aviat no va poder dissimular que esperava una criatura, i quan li preguntaven qui n'era el pare
ella contestava la veritat, que era en Balmaseda, però ell sempre ho va negar. L'escàndol va arribar
al bisbat i un dels preveres va intentar convèncer els joves que es casessin per evitar mals majors,
però el jove Bernat s'hi va negar en rodó afirmant taxativament que ell no n'era el pare i que vés a
saber qui ho devia ser, vist com era aquella perduda. Com que tenir un fill sense estar casada era un
pecat greu que podia tenir conseqüències, el prevere va intentar lligar un matrimoni de conveniència,
però no se'n va sortir. Finalment, la Guisla, abandonada per tothom, assenyalada com una pecadora i
amenaçada per alguns, es va veure obligada a refugiar-se en un convent, on la van acollir amb
l'advertiment que només s'hi podia quedar fins que tingués aquell fill no desitjat. Mal alimentada,
trista i sola, la Guisla va anar perdent forces i pes i, al final, també va perdre el fill que duia a les
entranyes. Van enterrar el fetus en un racó de l'hort del convent i ella en va sortir per enfrontar-se
novament a la vida de ciutat. Si abans l'existència era difícil, ara va descobrir que l'estigma de ser
mare soltera i d'haver parit un fill mort la perseguia allà on anava. Malvivia recollint les sobres de
menjar que deixaven els que treballaven a les obres de la catedral i dormia en una de les cabanes
miserables que hi havia extramurs. Així van passar uns quants anys fins que un bon dia, mentre
recollia restes de verdures entre les parades del mercat, va assabentar-se que en una de les cases que
hi havia prop del barri jueu hi vivia una dona vella que buscava algú que li fes companyia, li rentés
la roba i cuinés. La Guisla va decidir provar sort i s'hi va presentar. No era la primera vegada que
anava a una casa a demanar feina o algun tipus d'ajuda, però sempre li havien tancat la porta als
nassos. Aquella vegada, però, va ser molt diferent. La vella que necessitava ajuda es deia
Ermessenda Vilamarí, nom que li havien posat en honor de la gran benefactora de la catedral
gironina, la comtessa Ermessenda. Era una dona menuda i gairebé no es podia moure per un mal
d'esquena endèmic. Després d'escoltar la terrible història de la Guisla, la pèrdua del fill i l'abandó
de tothom, va adonar-se que aquella podia ser la persona que necessitava i va decidir agafar-la al
seu servei.
—Molt bé, pots quedar-te amb mi. Dormiràs a la cambra de dalt, que és buida perquè jo no puc
pujar escales, i menjaràs el que cuinis per a mi. No et pagaré cap sou, però tindràs menjar i un lloc
on passar la nit, i si estic satisfeta del teu servei i de la teva companyia tindràs aquesta casa en
herència.
I així va ser com la Guisla va deixar la indigència i es va instal·lar en aquella casa, situada just a
tocar de la paret del call. Val a dir que les dues dones s'entenien força bé, es feien companyia i
s'explicaven aventures de les seves vides. L'Ermessenda va ensenyar a la Guisla l'ofici de
trementinaire, el coneixement i l'ús de certes herbes que es trobaven al bosc, així com alguns trucs
que semblaven de màgia però que en realitat no eren altra cosa que habilitats amb les mans, suggestió
i picardia en l'engany. La Guisla anava assimilant i recollint la saviesa d'aquella dona extraordinària
i amb el temps l'aprenentatge es va convertir en un exercici quotidià de pràctiques, fins al punt que
l'alumna gairebé va arribar a superar els increïbles dots de la mestra. Un dia, quan la Guisla va
baixar i va entrar a la cambra de l'Ermessenda per despertar-la com feia cada dia, es va adonar que
la dona no respirava. Havia mort durant la nit, de manera discreta i callada, tal com va ser en vida.
El funeral per la seva ànima també va ser senzill i discret, seguint les instruccions que havia deixat
escrites. Efectivament, la pobra dona s'havia preocupat molts dies abans de fer el testament de la
casa en favor de Guisla Recasens, la qual s'hi va quedar a viure des d'aquell moment com a nova
propietària. Ben aviat, va decidir d'habilitar el vestíbul de la casa en el lloc on preparava els remeis
amb herbes del bosc, i així va ser com va començar a vendre els preparats i a obtenir diners o
viandes en un intercanvi profitós, tot i que els rumors de les persones envejoses, que deien que tot
allò no era res més que males arts de bruixeria, van obligar-la a preparar les herbes i les pocions a
porta tancada. Finalment, la necessitat va obligar-la a tornar a una mena de mendicitat, fins que un
dels canonges de la catedral li va oferir cuinar per als treballadors de la catedral, sense sou però
amb el dret a endur-se cada dia una olla de vianda sobrera a casa.
En la foscor de la cel·la, la Guisla repassava la seva vida, i per més que s'hi esforçava no
aconseguia recordar cap passatge feliç. De sobte es va sentir una fressa inconfusible al pany de la
porta. Un dels guardians se li va adreçar de mala manera:
—Prou de dormir, que ja clareja! Acompanya'm!
Van resseguir el passadís i van tornar a l'estança on l'inquisidor Eimeric l'havia interrogat el dia
anterior. Ara el tornava a tenir davant seu. Amb la mateixa roba negra i amb la mateixa expressió al
rostre.
—Has tingut temps de reflexionar sobre el que vam parlar ahir? Si és així, la teva confessió
alleugerirà tot el procés.
—Però és que no sé què voleu que confessi, si no és el fet d'haver tingut tanta mala sort en la
meva vida —es va plànyer la Guisla.
L'inquisidor Eimeric semblava tenir pressa. N'havia fet molts, d'interrogatoris com aquell, i sabia
perfectament que era inútil continuar. Amb un gest va ordenar a un dels guardians que s'apropés i
s'endugués la dona.
—Sempre és el mateix. Només confessen amb la força de la persuasió dels aparells que tenim
per a aquests menesters. No m'agrada haver de recórrer a un mètode tan expeditiu, però de debò que
no em deixes altre camí.
El guardià es va endur la dona a una cambra, on hi havia un llit de fusta amb un torn i unes
cordes. Va lligar— hi la Guisla de mans i peus, i quan va estar ben subjectada, un home que hi havia
a la part del cap va començar a estirar la corda de tal manera que el torn es va tensar i les
articulacions de la dona van començar a cruixir. El dolor era tan intens que de la seva boca va sorgir
el crit que esperaven els botxins.
—Prou! Confessaré el que vulgueu, però pareu, per l'amor de Déu!
Van aturar el turment i van tornar-la a portar davant Nicolau Eimeric, que en aquell moment ja
tenia preparat un pergamí on hi havia escrita una confessió segons la qual la Guisla reconeixia totes
les acusacions que s'havien formulat en contra seu el dia anterior.
—Firma —li va dir mostrant-li la ploma.
—No sé de lletra, senyor —va contestar la dona encara amb el plor a la cara.
Aleshores l'inquisidor va ordenar que fes una creu en el lloc assenyalat del document, i la dona
ho va fer. Seguidament ell mateix i els seus dos ajudants van signar-lo com a testimonis. Segons les
normes eclesiàstiques, l'obtenció d'aquest document era un requisit previ i indispensable per poder
obrir un procés en contra de la persona denunciada per pràctiques d'heretgia o bruixeria.
Naturalment, n'havien condemnat i executat d'altres sense confessió escrita i, per tant, sense procés,
però des de Roma s'havien donat instruccions precises perquè sempre que fos possible s'obrís una
causa en la qual, per una banda, hi hagués l'acusació de l'inquisidor general i, per l'altra, l'aportació
dels elements de defensa que una persona de rellevància ciutadana considerés pertinents. L'acusada
tenia, doncs, aquest dret i per tant ara era l'ocasió de preguntar-li si en volia fer ús i, en cas afirmatiu,
quina era la persona que volia designar per fer-se càrrec de la seva defensa.
—D'aquí a uns dies se celebrarà el procés en contra teu. Tens dret a demanar ajuda i defensa.
Vols que avisem algú?
La Guisla estava mig marejada, tant per l'efecte dolorós de la tortura soferta com per les paraules
i les coaccions d'aquell home de negre que tenia al davant.
—No l'entenc, senyor.
Un dels ajudants va estar a punt de ventar-li una plantofada, però l'inquisidor el va aturar amb un
gest enèrgic. Va fer provisió de paciència abans de respondre a la dona.
—Si coneixes algú que et pugui ajudar, ara és l'hora que me'n diguis el nom, o si no farem el
procés contra tu igualment.
A la Guisla se li va acudir en aquell moment el nom.
De fet era pràcticament l'única persona que coneixia, que vivia prop de casa seva i que s'havia
portat bé amb ella.
—El canonge Gui —va dir, i va repetir—: El canonge Gui.
—El canonge Gui? —va repetir ara Nicolau Eimeric sense poder dissimular una ganyota de
menyspreu i desaprovació—. Com tu vulguis.
Al canonge Roderic de Gui el van avisar aquell mateix dia dient-li que una dona acusada
d'heretgia i bruixeria, i que responia al nom de Guisla Recasens, havia sol·licitat la seva intervenció
en el procés que es faria en contra seu. No s'ho acabava de creure, però el document signat per
l'inquisidor Eimeric que li havien lliurat no permetia dubtar-ne. L'endemà mateix va decidir anar als
soterranis de Sant Feliu, on la Inquisició tenia les dependències, i va demanar de veure
immediatament la reclusa.
Va trobar-la arraulida en un racó de la cel·la fosca, on tan sols penetrava un petit raig de llum
provinent de l'obertura feta arran de carrer.
—Es pot saber què ha passat perquè et trobis en aquesta situació, dona de Déu?
Aleshores la Guisla, sanglotant, l'hi va explicar. Li va dir com dos homes l'havien anat a buscar a
casa seva, l'havien dut en aquell soterrani, l'interrogatori que li havien fet, com l'havien torturat en el
torn i com li havien fet signar amb una creu aquell document.
—O feia una creu on em deien que havia de fer-la o aquells homes m'haurien matat.
El canonge Gui sabia que el que deia la dona era perfectament possible. De fet, no seria la
primera vegada que un acusat d'heretgia moria a mans dels botxins que intentaven extreure-li una
confessió. Aquella vegada, però, la dona havia sobreviscut a la tortura i ara tenia una possibilitat, tot
i que molt remota, de sortir-se'n. Sabia que era molt difícil perquè la majoria de dones que entraven a
la sala de judicis per heretgia acabava a la foguera, però també era cert que alguns casos havien
reeixit gràcies a les bones arts de la persona que defensava l'acusat i també per un determinat
estratagema de confessió simulada que pogués satisfer el tribunal. En el seu cas, si acceptava la
petició de defensa d'aquella dona, seria la primera vegada que faria aquest paper en un tribunal de la
Inquisició, i aquesta circumstància per una banda el neguitejava, però per l'altra li provocava un cert
sentiment d'orgull davant la possibilitat de superar un repte.
—Guisla, intentaré ajudar-te, però has de saber que guanyar un cas d'aquestes característiques és
molt difícil, una empresa gairebé impossible, però es pot intentar. Tal com estan les coses, no tenim
gaire temps, o sigui que ja cal que ens espavilem.
Van estar xerrant tot el dia, fins que va començar a fosquejar. La Guisla va tenir temps per
explicar-li les misèries de la seva vida, la fugida del convent, l'estada al bosc, la pèrdua del fill, la
misèria, la coneixença de l'Ermessenda, la seva mort, el treball fent de cuinera per als treballadors
de la catedral, les relacions de bon veïnatge amb els jueus i, sobretot, les seves habilitats per tractar
les herbes, la poció que va preparar durant la pesta negra i la dosi que va administrar al bisbe en el
llit de mort.
—Bé, Déu n'hi do. Han fixat la data del procés per demà passat de bon matí. Allà ens veurem. I
un consell. Sentis el que sentis, tu no diguis res als membres del tribunal, ni els cridis, ni els insultis.
Ho dic perquè sé que n'hi ha que ho fan, i això sol comportar unes conseqüències funestes. Tu
deixa'm fer a mi. Només parlaràs si et cito com a testimoni. D'acord?
La dona va assentir amb el cap. Quina altra cosa podia fer? Agraïa a aquell bon canonge que la
volgués ajudar, però intuïa que ja tenia el destí marcat i que no era altre que cremar dalt d'una
foguera. Va plorar i, per primer cop en molt de temps, va demanar en silenci ajuda divina.
Capítol 16
El tribunal es va constituir dos dies després. El presidia com a gran inquisidor Nicolau Eimeric i
exercien d'ajudants els canonges Gilabert de Vallterra i Francesc Fageda. La vista es va fer en una
sala del convent dels dominics, el lloc habitual on se celebraven els judicis eclesiàstics, ben
diferents dels civils, que es feien en unes altres dependències a tocar de la muralla nord. Així com el
bisbe difunt Arnau de Mont-rodon no veia de bon ull aquelles pràctiques inquisitorials i sempre
procurava arribar a un acord abans d'haver d'anar a judici, el nou bisbe, Jaume de Trilla, no posava
cap impediment a la instrucció de les causes i sempre que podia les seguia ben de prop. De fet, en
ocasions solia fer acte de presència en alguna sessió, intervenia en els debats, preguntava,
qüestionava algun argument i sovint feia costat a les tesis de l'acusació, amb gran complaença de
l'inquisidor Eimeric, que al final veia en aquell bisbe un bon aliat que compensava els mals tràngols
passats. Efectivament, en els darrers temps a Nicolau Eimeric no li havien anat gaire bé les coses.
S'havia enfrontat amb l'anterior bisbe i també amb els representants del papa vinguts expressament a
Girona per fer-lo entrar en raó i demanar-li que deixés córrer les seves baralles amb els seguidors de
Ramon Llull. Tot va canviar, però, quan van nomenar bisbe Jaume de Trilla, que va demostrar-li ben
aviat que li feia costat en la croada contra tot el que es pogués considerar contrari al dogma establert,
tot i que solia demanar prudència abans de presentar una acusació ferma. Per tant, quan Nicolau
Eimeric li va ensenyar l'informe sobre Guisla Recasens i va poder llegir l'escrit d'acusacions i el
document en què ella confessava les culpes, va pensar que aquell cas podria anar molt bé perquè la
gent anés amb compte a l'hora de desafiar el poder de l'Església i que, per tant, una sentència
exemplar serviria d'escarment i posaria les coses al seu lloc. No entenia ben bé què hi feia el
canonge Gui en aquella cerimònia interpretant el paper de defensor de l'acusada, però va pensar que
ja tindria l'oportunitat de preguntar-l'hi i de demanar-li les responsabilitats oportunes. Tot i que la
normativa eclesial preveia que l'acusat tingués la facultat de defensar-se per ell mateix o per altri, la
veritat era que aquella era la primera vegada que un canonge de la catedral s'avenia a ajudar un
acusat de fets tan greus com els d'aquell cas. Va pensar que allò no podria quedar així, però
tanmateix no era el millor moment per fer-li saber que estava molt contrariat.
—Feu passar l'acusada.
Obeint l'ordre del president del tribunal, dos guardes van acompanyar la Guisla fins a un banc de
fusta situat just davant mateix de la taula on seia el president, Nicolau Eimeric, abillat per a l'ocasió
amb una sotana negra damunt la qual lluïa la creu daurada, signe de la seva distinció i el seu poder. A
banda i banda del president seien els dos canonges, i als laterals, un xic allunyats,el prevere Pere
Desfar, que tenia encomanada la lectura dels càrrecs contra l'acusada, i el canonge Gui, que havia
acceptat la feixuga tasca de defensar-la. Darrere la sala, tancant la porta de sortida, s'hi van situar els
dos guardians amb les seves llances.
El president del tribunal del Sant Ofici va obrir la sessió dient que estaven convocats per
celebrar un judici impulsat per un braç de l'Església, la Santa Inquisició, i va demanar per tant que es
llegissin tot seguit els càrrecs. El prevere Pere Desfar va fer unes passes endavant, es va col·locar
davant mateix de l'acusada i va llegir el document que tenia a les mans.
—El Sant Ofici procedeix contra Guisla Recasens, acusada d'heretgia, blasfèmia, judaisme i
bruixeria. Actuem com ens mana la Santa Mare Església en defensa de la fe catòlica contra aquesta
dona, que amb les seves paraules i amb la seva actitud es manifesta obertament contrària a tot el que
han aprovat els concilis, que han confirmat la sang de tants màrtirs i els miracles que han obrat. No
podem tolerar que es neguin les veritats revelades o que siguin tergiversades, i encara menys que es
facin afirmacions injurioses contra Déu, la Verge o els sants i les coses sagrades en general. Aquesta
dona ha fet tot això, està provat i ho ha confessat, però a més l'acusem de judaisme, ja que tothom sap
que no només ha fet amistat amb els jueus sinó que n'ha fet ostentació manifesta. I, finalment, l'acusem
de bruixeria, d'haver aconseguit un poder sobrenatural pervers com només poden tenir els que viuen
sotmesos al dimoni, perquè ha preparat filtres i pocions màgiques que han destruït cossos i ànimes. I
no en va tenir prou d'influir amb les seves males arts la població civil, sinó que fins i tot s'ho va fer
venir bé per entrar a les estances privades de Sa Eminència el bisbe Arnau de Mont-rodon i,
aprofitant la seva malaltia, li va fer empassar el beuratge malèfic que li va provocar la mort. En
virtut de tot el que hem exposat, i atès que hi ha un document de confessió signat i que no hem vist
cap senyal de penediment sincer, creiem que el tribunal l'ha de condemnar a la foguera, lligada i
emmordassada perquè les seves blasfèmies no ofenguin Déu.
Una vegada el prevere va haver llegit el document d'acusació, la presidència es va dirigir al
canonge Gui.
—Teniu res a dir en relació amb aquesta descripció dels fets que s'han exposat? Voleu rebatre o
puntualitzar alguna cosa abans de començar amb les argumentacions i, si escau, donar la paraula als
testimonis?
El canonge Roderic de Gui va avançar unes passes fins a situar-se al davant de la taula on seien
els tres membres del tribunal. Intuïa que tenien dictada la sentència abans de començar el procés,
però com que s'havia compromès a defensar aquella dona ara no la podia decebre. És clar que sabia
perfectament que al bisbe no li devia haver fet cap gràcia que acceptés el paper de defensor d'una
acusada de bruixeria i que seria fàcil que hi hagués represàlies en contra seu quan s'acabés el judici,
però en aquell moment el que més el preocupava era desplegar una bona argumentació per deixar en
ridícul el relat acusador que s'havia presentat.
—Efectivament, amb l'ajuda de Déu intentaré demostrar que les acusacions que acabem
d'escoltar no són altra cosa que unes argumentacions extretes de la norma del Sant Ofici i que s'han
utilitzat segurament en molts processos anteriors per justificar condemnes, però que en cap cas poden
atribuir-se ni adjudicar-se a la dona que tenim aquí davant. Senyor president del tribunal: tots
coneixem Guisla Recasens, i si d'alguna cosa és culpable és d'haver esgarriat la seva vida, d'haver
confiat en un home que la va deixar amb un fill al ventre i que no se'n va responsabilitzar, de ser
pobra i miserable, de no haver tingut sort en aquesta vida. Les acusacions que hem sentit no se
sostenen, senyor president, perquè estan basades en suposicions i, com a molt, en una confessió que
tots sabem com s'ha obtingut. I francament, senyor president, no crec que a Déu Nostre Senyor li
agradin els mètodes que s'utilitzen aquí per descobrir les veritats.
—Prou! Això que dieu és una blasfèmia intolerable! —va tronar el president inquisidor Eimeric
—. Si seguiu per aquest camí sereu vós qui fareu companyia a l'acusada!
—Us prego que em perdoneu. No tinc experiència en aquests processos i això fa que les meves
paraules potser no siguin sempre les més ajustades —va contestar el canonge en un intent de
recompondre la situació malmesa.
—Molt bé, prosseguiu, però aneu amb compte.
Nicolau Eimeric havia enrogit ostensiblement en sentir com aquell canonge emprava el nom de
Déu en va. Si hagués estat per ell s'hauria fet un judici ràpid, sense possibilitat de rèplica, s'hauria
decidit una condemna i l'haurien executat a la plaça, però el nou bisbe li havia recomanat que en
aquella ocasió seguís les normes establertes. Una cosa era, però, acatar les normes i una altra haver
d'aguantar les diatribes del canonge defensor.
—Doncs, com deia —va continuar Roderic de Gui—, la dona que ara seu en aquest banc com a
acusada és en realitat una víctima d'un entorn que mai no li ha estat propici.
—No ens expliqueu ara la seva vida —va ordenar el president— i aneu al gra.
—Sí, Excel·lència. Guisla Recasens no és una heretge perquè mai no s'ha manifestat en contra de
les revelacions divines ni tampoc no ha blasfemat el nom de Déu0la Verge ni els ha injuriat. No sap
ni llegir ni escriure i amb prou feines sap expressar-se correctament, o sigui que no es poden
mantenir aquestes acusacions, que no tenen cap fonament. Podem portar davant aquest tribunal
testimonis que juraran que no han sentit mai sortir cap paraula blasfema de la seva boca.
—I vós us heu cregut les seves mentides? —El prevere Pere Desfar tornava a intervenir en el
procés després d'haver llegit l'acusació—. No us ha explicat que va cometre un dels pitjors pecats,
com és ara els falsos testimonis en relació amb una cosa tan sagrada com és la Mare de Déu?
—No sé de què em parleu —va dir el canonge Gui—, però em sembla que sigui el que sigui
tampoc no fa al cas.
—Sí que fa al cas! —va tronar el prevere Desfar—, perquè les seves mentides van causar gran
inquietud entre el poble de Girona i entre els pelegrins i devots de la Mare de Déu de la Mercè que
ens visitaven.
Per què treia ara aquell tema i el feia servir com una acusació? La Guisla recordava perfectament
el motiu pel qual un dia va decidir no freqüentar més els oficis religiosos, però no creia haver-ho
comentat amb ningú. Va ser una vegada que era a l'església del convent de la Mercè, on s'havia
resguardat de la pluja, just després d'haver tornat a la ciutat, un cop acabada la seva estada amb els
llenyataires del bosc. La imatge de la Verge era davant seu,I mentre intentava debades fer una
becaina va adonar-se que la talla brillava reflectint i magnificant la llum que rebia de les espelmes
que hi havia al seu voltant. L'autor de la talla havia aconseguit que la superfície de la pintura fes
sensació d'humitat, la qual cosa intensificava la carnalitat de la imatge, de manera que la brillantor es
movia i descendia per la cara de la Mare de Déu. La Guisla va decidir apropar-se i tocar la talla de
fusta amb la mà, i el que els seus dits van palpar era humit, i aquesta humitat la va relacionar en un
primer moment amb una llàgrima. Recordava haver sentit que molts pelegrins anaven fins aquella
capella atrets per un miracle relacionat amb les llàgrimes de la Verge, però ella, allà davant, sola
davant la imatge tan sols il·luminada per unes espelmes enceses va decidir que pagava la pena
esbrinar com era possible que llisquessin llàgrimes de veritat d'aquell rostre, deliciosament pintat.
Ben aviat va adonar-se que la il·lusió de les llàgrimes la produïen dos petits recipients d'aigua
subjectats darrere la pintura que tenien uns minúsculs forats que perforaven els ulls. Evidentment, era
gairebé impossible veure'ls, i encara menys amb la poca claror del racó on era la talla, i només la
curiositat i la proximitat amb l'objecte van fer que la Guisla entengués el truc. Potser havia comentat
aquesta troballa amb algun treballador de l'obra, però la veritat era que se n'havia oblidat del tot.
Descobrir l'engany que feien als fidels i a tants pelegrins que viatjaven fins allà per contemplar el
miracle de les llàgrimes va fer-la decidir no freqüentar més els llocs de culte, però no era veritat que
es dediqués a fer burla de la Verge. Com a molt, potser havia tingut la relliscada d'algun comentari
inoportú, però de segur que sense malícia. I ara, justament ara, l'hi retornaven com a acusació formal,
una acusació que podia suposar-li la mort a la foguera.
El canonge ajudant Gilabert de Vallterra va considerar que aquell era el moment d'intervenir per
demostrar la seva vàlua en el procediment del judici.
—És Satanàs qui posa les paraules blasfemes en boca d'aquesta desgraciada i és justament d'això
de què se l'acusa: d'estar posseïda pel diable i de rendir-se a la seva voluntat. I si vós presenteu
testimonis per defensar-la, nosaltres de cada un en farem dos en contra seu.
Era evident que podien fer-ho i de fet no seria la primera vegada. El gran inquisidor Eimeric no
tenia mai problemes per trobar persones que testifiquessin a favor de les seves tesis acusadores.
Ningú no gosava enfrontar— se al seu poder, raó per la qual el canonge Gui va preferir no continuar
per aquell camí.
—Bé, em reservo el dret a cridar testimonis a favor seu. L'acuseu de ser amiga dels jueus, de
bruixeria i de matar el bisbe. No heu trobat cap altra acusació en el seu manual?
—Canonge Gui! —va cridat un enrogit Nicolau Eimeric.
—Perdoneu, Excel·lència, retiro les meves paraules. Heu de comprendre, però, que són unes
acusacions greus, i és per això que m'atreveixo a demanar-vos temps per poder preparar-me millor.
Fins ara mateix no he sabut l'abast de totes les acusacions i, per tant, necessito preparar la meva
argumentació.
Els tres membres de la taula es van mirar els uns als altres, però de fet només era un qui decidia.
El president va pensar que al bisbe li agradaria saber que s'estaven seguint totes les passes que
manava l'orde del Sant Ofici i, per tant, va accedir a la interrupció de la vista.
—D'acord, canonge Gui. Teniu un dia més. Ens tornarem a veure demà mateix tan bon punt
claregi.
La resta del dia i bona part de la nit la Guisla i el canonge se la van passar a la cel·la parlant
sobre quina podria ser la millor manera d'enfocar l'argumentació l'endemà quan es reprengués el
judici. Ell d'entrada ja va deixar clar que com a bon cristià creia en els miracles que havien fet els
sants màrtirs, però que allò era una altra cosa i, per tant, era molt difícil que se'n produís un. La
veritat era que els dots de comprensió de la Guisla eren ben escassos i no arribava a entendre bona
part del debat que es produïa a la sala, però repetia obsessivament: «Em volen matar, canonge, em
volen matar».
La sessió de l'endemà es va iniciar just després de la pregària matinal. Francesc Fageda, el segon
ajudant, va fer un resum del que havia succeït el dia anterior i va declarar en nom del president
oberta la segona sessió del procés, donant la paraula al canonge Roderic de Gui.
—Moltes gràcies, distingit germà en Crist. Agraeixo el temps que se m'ha concedit i, malgrat que
no és excessiu, intentaré argumentar per què considero que l'acusada ha de ser posada en llibertat
amb tots els pronunciaments favorables.
Nicolau Eimeric el va interrompre sense miraments.
—Preteneu fer-nos creure, canonge Roderic de Gui, que ara ens presentareu les proves que ens
demostraran que l'acusada no és cap bruixa i que no està posseïda pel diable?
—Amb tot el respecte, senyor president del tribunal, penso que és justament aquest tribunal que
ha de presentar les proves fefaents que demostrin que l'acusada és bruixa, blasfema i no sé quantes
coses més, perquè jo, almenys fins aquest moment, no n'he vist cap. Només s'han formulat acusacions,
però no s'han fonamentat ni, encara menys, s'han provat. —El canonge Gui va comprovar que se
l'escoltaven amb atenció i va prosseguir—: Es estar posseït pel diable voler fer el bé i tractar de
curar els malalts? Sí, és clar que va utilitzar les seves habilitats amb el tractament de les herbes del
bosc, però amb una finalitat bona i no pas per causar cap mal a ningú. Es potser també dolent voler
estar bé amb els veïns, siguin jueus0cristians? No som tots fills de Déu?
—Canonge! Torneu a anar per camins perillosos. Comporteu-vos!
—Perdoneu, Excel·lència, si traspasso de vegades els límits de la prudència amb les meves
paraules. El que vull dir és que aquesta dona s'ha passat la vida intentant fer el bé, però la fortuna
sempre li ha girat l'esquena.
—Permeteu-me que us interrompi —va dir l'ajudant Gilabert de Vallterra, que ja feia estona que
volia tornar a intervenir—, oblideu que aquesta dona, que segons dieu sempre ha volgut fer el bé, va
emmetzinar amb una de les seves pocions el nostre estimat bisbe Arnau de Mont-rodon.
—Sabeu tan bé com jo —li va respondre el canonge Gui— que el nostre estimat i enyorat bisbe
Arnau de Mont-rodon va agafar la pesta negra i que va ser de resultes d'això que va morir. És veritat
que Guisla Recasens havia preparat a casa seva un beuratge a base d'herbes del bosc i que va
recol·lectar alguna de les plantes medicinals gràcies a la contribució de la mainada del barri jueu,
però també és veritat que van administrar aquest xarop a alguns dels contagiats per la pesta, i que van
experimentar una notable millora en el seu estat. Va ser per això, i justament arran d'aquest fet
extraordinari, que vam pensar que aquest remei medicinal també podria funcionar en el cas extrem
del bisbe. Jo en vaig ser testimoni i puc jurar que el xarop va calmar-li el dolor intens, que per uns
instants va semblar que experimentava una millora. Lamentablement, tenia el mal lleig molt avançat i
la recuperació va ser del tot impossible. És per això que, pel tema que ens porta en aquesta sala, puc
jurar davant les sagrades escriptures que Guisla Recasens va intentar curar o alleugerir el dolor del
pacient amb el seu remei, i que és evident que no va tenir cap culpa de la seva mort.
Va ser en aquest punt que el president Eimeric va creure que havia d'intervenir per fer sentir la
seva autoritat.
—Canonge Gui, agraïm les vostres paraules i la vostra fidelitat amb l'acusada, però us he
d'advertir de la necessitat de no abusar dels juraments, perquè un jurament en fals us pot fer girar en
contra tant l'argumentació com la vostra implicació directa en aquest assumpte.
Amb aquella amenaça va voler deixar clar qui era l'autoritat a la sala. Amb el canonge capcot
davant seu, es va alçar del setial i malgrat la baixa estatura, tot revestit de negre i amb la gran creu
que li penjava al coll, semblava talment un home molt més alt i poderós. Es va adreçar directament al
canonge Roderic de Gui mirant-lo fixament als ulls.
—Guisla Recasens ha practicat la bruixeria i en tenim proves i testimonis, d'això no n'hi ha cap
dubte. Sabem també que ha blasfemat, ha injuriat Déu i la Verge de paraula i d'obra. La seva amistat
amb els jueus ha estat indubtablement l'efecte transmissor del mal, la font per on el diable canalitza el
seu poder per entrar en el cos de la dona i obligar-la a practicar els seus manaments. Com s'entenen,
si no, els seus dots per fer màgia o per preparar beuratges que poden fer el bé o el mal segons
convingui als seus interessos? I no em feu riure dient que vós éreu present quan aquesta dona va fer
beure aquell líquid nefast al nostre bisbe i que ho va fer pensant que milloraria el seu estat. ¿Que no
us adonàveu aleshores, estimat Roderic de Gui, que la dona era precisament l'instrument que el
diable havia triat per portar a terme els seus fins malèvols?
El canonge defensor va aprofitar la pausa que havia fet l'inquisidor per introduir elements en la
defensa.
—Perdoneu que us contradigui, Excel·lència, però de proves no n'hem vist ni una per la senzilla
raó que les acusacions que feu a aquesta dona no són altra cosa que consideracions personals, fruit
d'una determinada concepció dels manaments de la nostra Santa Mare Església. Qui som nosaltres
per jutjar i castigar l'actitud d'una persona, les seves relacions d'amistat o les seves habilitats en
l'elaboració de determinats remeis casolans? ;Tal vegada el poder de Roma s'ha de mantenir sobre la
base de l'esclafament i l'anul·lació dels que no pensen igual? <;I no té res a veure amb això que avui
estiguem jutjant la distància que s'està produint entre una Església poderosa i amb enormes riqueses i
una població pobra i afeblida? Aquesta dona —va dir assenyalant l'acusada— no ha comès cap altre
pecat que ser pobra en un entorn miserable on només ha rebut cops i patacades durant tota la vida. No
és heretge perquè ni tan sols sap el significat d'aquesta paraula, no és blasfema perquè malgrat tot el
que ha passat no ha sabut congriar odi per ningú, i és evident que no és bruixa perquè tal com poden
confirmar els testimonis les seves habilitats les ha utilitzat sempre per fer el bé i mai per fer el mal.
El canonge volia continuar la seva dissertació però va callar davant l'ordre imperiosa de la
presidència del tribunal.
—No seguiu per aquest camí, canonge Gui! Esteu excedint tots els límits de la nostra paciència!
En tots els judicis que he presidit mai no m'havia passat que un servent de Déu fes un atac com aquest
a l'Església de la qual forma part. Vós sí que coneixeu el significat de la paraula heretgia i amb la
vostra intervenció us hi heu acostat molt i molt. Us he d'advertir que si continueu per aquest camí em
veuré obligat a obrir un expedient en contra vostra amb les conseqüències que us podeu ben
imaginar.
El canonge ho sabia perfectament i anava a fer un acte de contrició bo i demanant disculpes a la
presidència del tribunal, quan va entrar a la sala de vistes el bisbe Jaume de Trilla. Tots els presents
van posar-se drets en senyal de respecte i immediatament el van acomodar en un seient que van situar
en un lateral de l'estança. El bisbe havia decidit en el darrer moment fer acte de presència en aquell
judici, ja que estava interessat no només a comprovar que la vista transcorregués amb tota normalitat
sinó que la seva resolució servís de guia per als expedients que hi havia pendents i que s'havien
ajornat per culpa de l'epidèmia de la pesta negra. Nicolau d'Eimeric no va voler perdre més temps i
va reprendre la sessió.
—Canonge Roderic de Gui, esteu advertit que aquest tribunal no serà tan benvolent a partir d'ara
i encara menys amb la presència en aquesta sala de Sa Eminència. Voleu afegir alguna cosa al que ja
heu dit?
El canonge Gui va adonar-se que tot allò no pintava gens bé per a la pobra Guisla i menys amb
l'aparició del bisbe a la sala. Era qüestió, doncs, d'arriar veles i intentar enfilar pel camí de la
clemència.
—Demano disculpes si en algun moment he pogut ofendre aquest tribunal. No era la meva
intenció, ja que tan sols volia posar de manifest que aquesta dona a qui ara s'acusa de tantes maldats
en realitat no ha estat altra cosa que una víctima tota la vida. L'han marcat la pobresa extrema, la
ignorància, la mala sort, l'infortuni i la desgràcia. Es veritat que la podem acusar de tot això i també
d'haver confiat en gent que després l'ha traït, però no podem acusar-la de ser un instrument del diable
perquè els fets són tossuts i palesen la certesa d'una pobra dona que té un cos que segurament no
voldria habitar cap dimoni que tingués dos dits de front.
Aquest comentari va fer enrogir d'ira el president del tribunal, però quan va adonar-se que el
bisbe esbossava un somriure es va calmar, no va reprendre el canonge i va decidir que era l'hora de
donar pas als testimonis a favor i en contra de l'acusada.
A favor de la Guisla van parlar el mestre Pere Renart, a qui en una ocasió ella va aconseguir
guarir la cama d'una ferida molt lletja, i dues dones veïnes seves, tots els quals van declarar que mai
no li havien sentit pronunciar cap renec ni cap paraula injuriosa en contra de l'Església o els seus
representants. Van contestar les preguntes del canonge defensor dient que era una persona que no
prodigava gaire els afectes, però que sempre estava disposada a donar un cop de mà netejant el
carrer o preparant unes herbes per alleugerir el mal de cap o el de ronyons. Roderic de Gui va voler
que declarés també Josep Deulofeu, l'ajudant de cambra del difunt bisbe Arnau de Mont-rodon, però
aquest, en adonar-se de la presència a la sala del nou bisbe, Jaume de Trilla, es va mostrar molt
cautelós i dubitatiu quan va haver d'explicar la presència de l'acusada a les dependències episcopals
i la seva intervenció en l'administració del xarop que finalment no va poder evitar la mort del malalt.
Davant la feblesa del seu testimoni, l'ajudant Gilabert de Vallterra va veure que era la seva
oportunitat d'intervenir.
—Podeu afirmar, doncs, que el beuratge que aquesta dona va donar al bisbe contenia ingredients
curatius?
—Es clar que no —va dir tremolós l'interpel·lat Josep Deulofeu—. Nosaltres ens vam fiar del
que ens havia explicat el metge Gastó, és a dir, la millora gairebé miraculosa d'alguns malalts gràcies
al xarop de la Guisla. Vam pensar que no costava gens provar-lo també amb el bisbe.
—I no us va passar pel cap que era el diable qui podia guiar la mà d'aquesta dona —va dir
l'ajudant Vallterra assenyalant amb un dit acusador la Guisla—, i que en lloc de donar-li una beguda
curativa o almenys inofensiva li estava donant un verí elaborat amb els seus dots de bruixeria?
A l'exsecretari i ajudant de cambra del bisbe Arnau de Mont-rodon li va venir una suor freda, va
continuar tremolant i, finalment, va aconseguir la calma suficient per respondre la pregunta.
—La veritat és que aquesta possibilitat ni tan sols ens va passar pel cap, perquè la nostra
prioritat en aquell moment era trobar el guariment del bisbe, cosa que lamentablement no va ser
possible, ja que Déu se'l va endur aquella mateixa nit. Un instrument del diable, la Guisla? Amb
franquesa, no ho crec. Penso que és només que la malaltia estava molt avançada i, en aquelles
circumstàncies, cap remei no podia salvar-lo.
—Per ventura sou metge, vós? —va tronar l'interrogador.
—No, és clar que no. Bernat Sarriera, metge de reconegut prestigi a la ciutat, després d'assistir el
bisbe ens va confirmar que tenia el mal molt avançat i que, per tant, la seva mort era qüestió de dies.
Desesperats, vam fer un darrer intent de salvar-li la vida i vam recórrer als remeis d'aquesta dona,
això és tot. De la resta i del que vós dieu, jo no en sé res.
El canonge Josep Deulofeu va pensar que el seu testimoni segurament no li devia haver agradat
gens, al bisbe, però ell era un servent de Déu i havia de dir sempre la veritat. Amb la seva declaració
es van donar per finalitzades les intervencions dels que podien parlar en favor de l'acusada i, tot
seguit, van fer entrar a la sala els de la part acusadora. També van ser tres, dos homes i una dona. La
Guisla només els coneixia d'haver-los vist alguna vegada pels volts del mercat o per les obres de la
catedral, però no recordava haver-hi parlat mai de la vida. Malgrat això, tots ells semblava que la
coneixien prou bé, perquè van declarar estar al cas de les seves arts en la preparació de pocions
màgiques i que utilitzava ingredients propis de la bruixeria com els cors de colomí, sang de be i
plomes de gallina. A la pregunta de si havien presenciat algun dels rituals de bruixeria van respondre
unànimement que sí, que l'havien vist fer les preparacions invocant els esperits del més enllà. I sense
que ningú els ho preguntés, van afegir-hi que sovint la veien entrar en algunes de les cases del barri
jueu i que, quan ho feia, no en sortia fins ben entrada la nit. Les intervencions d'aquests tres
testimonis van ser tan idèntiques que el canonge Gui no es va poder estar de preguntar per la raó de
tanta unanimitat.
—Com pot ser que afirmeu unes coses tan greus quan ella ni tan sols us coneix? Quants sous heu
cobrat per fer aquestes declaracions i qui us els ha pagat?
Nicolau Eimeric es va incorporar del seient, es va dirigir al canonge i li va engegar, amenaçador:
—Canonge Roderic de Gui, heu faltat al respecte a aquest tribunal i heu transgredit totes les
normes de conducta! Us commino ara mateix a retractar-vos de les vostres acusacions si no voleu que
iniciem d'ofici una causa en contra vostra!
El canonge defensor va adonar-se clarament que aquell home ho deia de debò i que si no
demanava disculpes tindria problemes greus. Enfrontar-se al gran inquisidor podria portar-lo
directament a la garjola o al soterrani del turment. Era evident que els tres testimonis mentien i que
ho feien dirigits o bé per Eimeric mateix o per qualsevol dels seus ajudants, però no podia provar-ho
i, per tant, no era una bona idea mantenir aquella actitud d'enfrontament obert.
—Disculpeu, Excel·lència, però no m'han semblat sinceres les declaracions d'aquests testimonis i
és per això que he fet el comentari, ben desafortunat per altra banda. Demano perdó i espero de la
vostra provada benevolència comprensió i magnanimitat.
L'inquisidor Eimeric va semblar que es donava per satisfet amb aquesta disculpa, va posar fi a
aquella part de la vista i va ordenar al canonge Gui que presentés les conclusions, amb el pretext que
el procés s'estava allargant massa i que calia acabar-lo abans no es fes fosc.
El canonge Roderic de Gui es va adreçar aleshores als tres membres del tribunal i els va
demanar que tinguessin misericòrdia de Guisla Recasens, reiterant els arguments a favor seu que
havia anat exposant durant tot el judici. Va recordar que havia tingut una vida molt desgraciada, que
era fàcil que la misèria i el suplici li haguessin malmès l'enteniment, però que al capdavall era clar
que sempre havia intentat fer el bé tal com ho havien corroborat els testimonis anteriors. Que era
veritat que de tant en tant elaborava beuratges i xarops amb extractes d'herbes del bosc, però sempre
amb la intenció de posar els aprenentatges adquirits a l'abast de tothom que ho pogués necessitar. Sí,
era veritat que coneixia i tractava els veïns del barri jueu, però és que no ho feia també gent benestant
de la ciutat amb necessitat de préstecs? El seu processament havia estat sens dubte un error que, pel
bé de la justícia i la caritat cristiana, calia esmenar de manera immediata ordenant la posada en
llibertat d'una detinguda que mai no havia fet cap mal a ningú.
Per la seva banda, Nicolau Eimeric, després d'agrair la intervenció del canonge Gui, va dir
poques paraules. Es va limitar a reiterar que les acusacions inicials s'havien provat de manera fefaent
durant les sessions del procés i es va reafirmar en la necessitat d'un càstig exemplar per evitar que
els mals de la bruixeria, com a instrument del diable, es propaguessin per terres cristianes.
Finalment, va declarar acabat el judici, i va emplaçar les parts a retrobar-se en aquella sala del
convent dels dominics l'endemà a trenc d'alba per escoltar la sentència que dictarien aquella mateixa
nit.
Mentre conduïen la Guisla a la seva cel·la, acompanyada del canonge Gui, els membres del
tribunal es van retirar a una altra estança del convent per deliberar sobre els termes de la sentència.
En aquesta ocasió els va acompanyar el bisbe Jaume de Trilla, que havia assistit a la part final del
procés sense fer cap intervenció ni cap pregunta, tan sols escoltant amb gran interès les declaracions
d'uns i altres. Ara, però, volia participar en les deliberacions de la sentència i així l'hi va fer saber a
l'inquisidor Eimeric. A aquest no li va fer cap gràcia que monsenyor volgués ser present en aquella
part del procés, però per rang i autoritat hi tenia tot el dret i, per tant, no era gens prudent ni oportú
negar-li aquest privilegi.
Tot i que, a diferència del seu antecessor, el bisbe Jaume de Trilla era partidari de reprendre les
causes de la Inquisició que havien quedat aturades i, fins i tot, d'obrir— ne de noves, en aquella
ocasió tenia dubtes sobre l'encert d'haver iniciat aquell procés.
—Com heu vist, benvolgut germà Eimeric, m'he quedat callat durant tota l'estona del procés, i
això ha estat perquè no he cregut oportú intervenir-hi. Permeteu-me, però, que faci ara algunes
consideracions sobre aquest cas.
Sé, és clar, que els seus arguments són vàlids i que han estat ben treballats, però tanmateix m'ha
sorgit l'ombra del dubte en la defensa d'aquesta dona i en els testimonis que han comparegut. ¿És
possible que això que en diem bruixeria no sigui altra cosa que les habilitats d'aquesta dona per
preparar beuratges inofensius que poden servir per guarir, efectivament, algunes malalties de poc
pes? Per altra banda, us he de ser sincer, no crec que aquesta dona volgués matar el nostre enyorat
bisbe Arnau de Mont-rodon. El seu ajudant de cambra Josep Deulofeu va tenir l'amabilitat
d'explicar-me fil per randa com havia anat tot plegat i la veritat és que el meu antecessor havia
contret la pesta negra. La malaltia va progressar molt de pressa i, per tant, la seva mort era gairebé
inevitable.
Era evident que Nicolau Eimeric estava contrariat per la presència del bisbe i pels seus
comentaris sobre aquell cas d'una culpabilitat tan clara, però va fer els possibles per posar-hi la
millor cara.
—Sembleu talment el defensor de la dona —va dir amb un mig somriure—, però us diré el que ja
he dit allà dins. Aquesta dona és culpable, més ben dit, ha de ser culpable. Tinc els testimonis, tinc
una confessió i, la cosa més important, el convenciment de la seva culpa.
—No sembla culpable i les proves són febles —va argumentar monsenyor Jaume de Trilla.
Aleshores l'inquisidor Eimeric va atansar-se al bisbe, es va col·locar just davant seu i li va
parlar mirant-lo directament als ulls. La seva mirada era penetrant i atemoridora, però encara ho eren
més les seves paraules.
—Eminència, intentaré ser molt clar i precís. Aquesta dona, Guisla Recasens, ha d'anar a la
foguera. No hi fa res que vós dubteu de la seva culpabilitat, que les proves siguin febles o que la
confessió s'hagi obtingut pels mètodes de la coacció i la tortura. Fa poc aquesta ciutat ha patit la
pesta negra, hi ha hagut molts morts i ens costarà molt refer-nos d'aquesta desgràcia. El poble
necessita culpar algú i si no els donem un servent del diable com a responsable dels seus mals,
aleshores és possible que girin els ulls cap a la nostra Església i es facin preguntes que nosaltres no
podem respondre. Oi que m'enteneu, Eminència?
Sí, és clar que l'entenia, i massa bé i tot. I és per això que el bisbe va callar i va decidir que els
tres membres del tribunal acabessin d'enllestir aquella sentència de culpabilitat, que ja tenien clara
abans que comencés el procés.
L'endemà al matí van llegir la sentència a una Guisla d'ulls plorosos que havia passat la nit en
blanc.—
En virtut de l'autoritat conferida pel tribunal del Sant Ofici, en el procés obert contra Guisla
Recasens i una vegada provades les pràctiques de bruixeria, la intervenció en la mort del bisbe
Arnau de Mont-rodon i l'heretgia, amb aquest sentència hem de condemnar-la i la condemnem a morir
a la foguera, a la qual se la conduirà en un temps breu, i arribat el moment se li taparà la boca perquè
en els darrers instants de la seva vida no pugui pronunciar blasfèmies ni paraules injurioses contra
Déu Nostre Senyor, la Verge o els nostres sants màrtirs. Que així es faci i es compleixi per la Gràcia
de Déu.
La Guisla va escoltar en silenci la sentència i va esclatar en un plor contingut. El canonge Gui
tampoc no va poder contenir les llàgrimes. Es va sentir malament en no haver pogut salvar-li la vida,
s'hi va acostar i va demanar— li el perdó.
—No us amoïneu —va dir ella—, heu fet el que heu pogut. Aquest final ja el tenien escrit abans
de començar.
—Potser teniu raó —va contestar el canonge—, però estic molt disgustat i trist, tant per aquesta
sentència injusta com pel fet que sigui el poder de l'Església, la meva Església, qui pugui imposar un
càstig tan sever.
Aquell mateix vespre li van comunicar que l'execució a la foguera seria el dia de Sant Narcís,
patró de la ciutat, i tindria lloc a la placeta situada just davant del promontori rocós on era previst
que es construís la gran escalinata per on els fidels pujarien i accedirien al temple per la porta
principal, que segons els plànols del mestre Pere Sacoma s'havia d'obrir per la banda de ponent.
Capítol 17
Una vegada es va fer pública la sentència, van començar a preparar la gran foguera que havia de
servir per cremar la bruixa Guisla Recasens. A la matinada del dia del patró de la ciutat, però, quan
tot estava a punt i molts habitants havien agafat els millors llocs des d'on poder-ho veure millor, es
va posar a ploure de manera insistent i la pluja va mullar la llenya que havien apilat per a la foguera.
Malgrat que van intentar tapar els troncs amb saques, l'aigua que queia les traspassava i amarava els
socs. No era la primera vegada que s'havia d'ajornar una execució per culpa de la pluja, però no era
gens freqüent. L'agutzil va donar l’avís a la gent que s'havia congregat en aquell indret.
—Per culpa de la pluja, se suspèn l'execució a la foguera de la bruixa Guisla Recasens i s'ajorna
fins d'aquí a tres dies a la mateixa hora i en aquest mateix lloc. La qual cosa es fa saber per a
coneixement general i per ordre del Gran Inquisidor dels territoris de Girona i Castelló d'Empúries,
Nicolau Eimeric.
El judici no havia transcendit entre la ciutadania més enllà de les xafarderies d'uns i altres en
funció de les notícies que arribaven sobre el que passava a la sala capitular del convent dels
dominics. Ara, en canvi, amb la preparació de la foguera, el comunicat que s'havia fet públic per
carrers i places de la ciutat i la proclama de l'agutzil, l'execució corria de boca en boca però no pas
amb opinions unànimes. De fet, a partir d'aquell moment el cas de la Guisla va ser el tema de
conversa i el motiu de les discussions més enceses entre els defensors i els detractors de la
condemnada.
—Aquesta pluja que ha mullat els troncs de la foguera pot ser un senyal de Déu. Tots coneixem la
Guisla i sabem que pot ser desmanegada, estranya, solitària i a voltes insolent, però no és una mala
persona i encara menys una bruixa com ens volen fer creure.
—Doncs a mi m'han dit que els jueus la tenen en molta estima, i aquestes amistats no poden portar
res de bo.
—El problema és que l'inquisidor és un home amargat, ple d'odi i d'enveja i fa pagar el seu mal
humor al primer que se li presenta i, en aquesta ocasió, ha estat la pobra Guisla.
—Però estareu d'acord amb mi que la pesta negra la va portar el diable! I alguna mà en devia ser
l'instrument. I direu el que voldreu, però l'inquisidor Eimeric fa una bona feina.
—Però oi que ni a tu ni a mi ens agradaria caure a les seves mans?
Converses i discussions d'aquesta mena eren el pa de cada dia en una ciutat que feia temps que no
vivia el procés d'execució d'una persona coneguda. La darrera havia estat la de Joan de Rocabertí,
però en aquell cas, tot i que també va intervenir-hi l'inquisidor Eimeric, no es tractava de bruixeria
sinó que el van acusar de matar el seu germà per una disputa sobre l'herència de les terres. En aquest
procés, Nicolau Eimeric va fer el paper d'acusador i, de fet, no li va costar gaire enviar a la forca
aquell representant de la noblesa, que havia comès un crim terrible. El cas de la Guisla era, però, ben
diferent. Es tractava d'una dona no pas estimada però sí coneguda i aquesta coneixença feia que les
opinions divergissin i que les discussions fossin cada vegada més acalorades.
Després de la pluja el cel es va asserenar i les autoritats van acordar refer la foguera traient els
socs humits i substituint-los per uns de secs. Van decidir que l'execució es faria a la mateixa hora
però tres dies després, cosa que van comunicar a la pobra dona, que esperava la mort arraulida en un
racó de la seva diminuta cel·la.
El nou dia assenyalat per a l'execució es va aixecar serè, sense cap núvol que amenacés pluja i,
per tant, van començar sense dilació a preparar la pira, acotant amb tanques el contorn de la plaça
perquè la gent no s'hi apropés gaire. Ningú no se'n va adonar, però de cop i volta es va girar una
ventada extraordinària que va portar uns núvols negres amenaçadors i tot va ser acabar la feina de
posar bé els socs que aquells núvols van descarregar una pluja abundosa i persistent. Naturalment,
una vegada més el prevere ajudant del tribunal encarregat que tot funcionés bé es va veure obligat a
comunicar als seus superiors la necessitat d'ajornar l'execució anunciada. Nicolau Eimeric no va
poder amagar la contrarietat.
—D'acord, ajornem-ho tres dies més. Ja no vindrà d'aquí. I la propera vegada, quan prepareu la
foguera assegureu-vos que els troncs siguin ben secs!
Però el poble, que fins llavors s'havia quedat callat i expectant, va començar a pronunciar-se i a
opinar sobre l'execució de la Guisla. En ocasions anteriors, la majoria s'havia quedat a casa i alguns
havien acudit a presenciar la mort pública del pobre que havia caigut en desgràcia del gran
inquisidor, però sempre amb una actitud passiva, sense decantar-se ni a favor ni en contra.
Senzillament, eren coses que passaven de tant en tant i ells eren els convidats a presenciar-les.
Aquella vegada, però, era diferent. Era una dona ben coneguda a la ciutat, una mica estranya i amb un
comportament que lligava poc amb el tarannà de la majoria, però no l'havien de condemnar a la
foguera només per això. N'hi havia que s'havien guarit després d'haver fet cas dels consells de la
Guisla i d'haver pres pacientment el xarop d'herbes que els havia receptat, i mai no gosarien dir que
la dona era una bruixa perquè preparava aquells beuratges. Per altra banda, el fet d'haver suspès
l'execució dues vegades per culpa de la pluja no era un senyal evident que aquella dona no mereixia
morir? Ben aviat, a la ciutat es va generar un ambient crispat i es van crear dos bàndols, a favor i en
contra de la mort dictada pels representants de la Inquisició.
—Cremeu la bruixa!
—Salveu la Guisla!
Aquests eren els crits que se sentien a cada moment, ja fos entre les dones que rentaven la roba al
riu, al mercat de les verdures, als tallers de forja o bé entre els homes que feien carbó al bosc.
Aquest estat d'opinió va arribar a les dependències del bisbat, on el prelat Jaume de Trilla havia
cridat a capítol l'inquisidor Nicolau Eimeric.
—No sé si us n'heu adonat, però tenim un problema, benvolgut mestre Nicolau.
Fins i tot el bisbe tractava l'inquisidor amb consideració. Tot i que aquell home que ara tenia
davant seu havia passat mals moments i s'havia enfrontat amb el rei Pere, encara tenia molt poder i
grans influències, no només al Vaticà sinó també a la cort reial. Eimeric era plenament conscient del
seu poder, i per aquest motiu plantava cara a qui fos, com ho feia ara amb el bisbe de Girona.
—No en tenim cap, de problema, Eminència. Bé, sí que en tenim un, i és la pluja que ho espatlla
tot, però amb un dia de cel serè el solucionarem.
Sense anomenar-la, tots dos sabien força bé que estaven parlant de l'execució de la Guisla. El
bisbe, però, començava a dubtar que la sentència hagués estat correcta. Va intentar fer raonar el
dominic.
—No dubto de la vostra probitat ni tampoc de la justícia que imparteix el Sant Ofici, però en
aquest cas ens trobem amb dos senyals que vénen del cel en forma de ruixats i amb un enfrontament
entre els fidels de la diòcesi per aquest cas com mai n'havíem vist cap. No sé si a vós us afecta, però
a mi em fa reflexionar i començo a pensar si no ens hem equivocat i si encara som a temps de
rectificar.
A l'inquisidor Eimeric no va agradar-li gens que el bisbe el cités a les seves dependències, i
encara menys que li qüestionés la feina, tenint en compte que havia estat testimoni presencial de la
darrera part del procés. No va dissimular el seu enuig quan va respondre.
—Eminència, sé que obreu de bona fe o almenys així ho crec, però tanmateix us he de dir que us
equivoqueu. Les inclemències del temps no tenen cap influència en aquest cas, que hem jutjat d'acord
amb les normes establertes per la Santa Mare Església i sobre el qual ja s'ha dictat sentència. Una
sentència, cal que no ho oblidem, que té el vostre vistiplau. Esperem que demà passat no plogui i que
faci un dia radiant i serè, i així podrem enllestir la feina.
Nicolau Eimeric era un home perillós i el bisbe ho sabia prou bé. De fet, fins aquell moment mai
no s'hi havia discutit, el deixava fer i feia els ulls grossos davant els mètodes poc ortodoxos que
emprava per aconseguir les confessions. Aquella vegada, però, les peces no acabaven d'encaixar, i
era per això que necessitava carregar-se de raó abans de deixar-lo prosseguir amb la culminació
d'aquella sentència per bruixeria.
—Esperem que el mal temps escampi, que faci bo i que es pugui complir d'una vegada la
sentència. Crec que ajornar per tercera vegada l'execució no seria bo per a ningú. El poble està
dividit, i ja no és tan sols que els rumors es propaguin, sinó que hi ha discussions al carrer, a les
cases i als mercats. Si això dura gaire més, se'ns escaparà de les mans i les conseqüències poden ser
imprevisibles. Sabeu que sóc la màxima autoritat eclesial i, per tant, em reservo qualsevol decisió
sobre aquest assumpte.
—Molt bé, si no voleu res més... —va dir l'inquisidor Eimeric mentre es retirava de l'estança on
havia tingut aquella estranya entrevista amb el bisbe de la diòcesi.
El canonge Gui visitava la Guisla al calabós i intentava donar-li ànims. Li va administrar els
sagraments, que la dona va acceptar amb resignació, van resar plegats i van esperar que per tercera
vegada tornessin a obrir la porta i que la conduïssin a la pira de la mort, que ja devien estar
preparant de nou amb llenya seca. En aquella ocasió, però, els pitjors temors del bisbe es van
confirmar. Al matí del dia assenyalat per a l'execució de la condemnada, el cel es va tapar amb uns
núvols negres que amenaçaven una tempesta que ben aviat va començar a descarregar sobre la ciutat
amb uns llampecs increïbles com mai no s'havien vist i amb uns trons eixordadors. A diferència dels
ruixats anteriors, aquell cop la pluja va caure a bots i barrals amb una fúria insòlita, gairebé amb
violència. En pocs instants, els carrers es van inundar, l'aigua baixava sense parar de la muntanya
destruint tot el que trobava al pas. Naturalment, la foguera que s'havia preparat va sucumbir a l'embat
de les aigües desfermades i els troncs van rodolar carrer avall fins a tocar la porta de la muralla, que
es va esfondrar amb un gran terrabastall. Els habitants de la part més baixa, avesats als problemes de
les inundacions per l'avinguda dels rius, no van tenir temps de posar proteccions als tallers i als
comerços i en poca estona es van trobar desbordats del tot per aquella allau d'aigua, fang i pedres.
L'aigua desfermada i sense control va afectar també les obres de la catedral, ja que en baixar des de
la muntanya pels recs que s'havien format va desequilibrar les bastides, que van caure a terra amb
gran estrèpit.
La tempesta no va amainar fins ben entrada la tarda. Durant aquest temps la foscor s'havia
ensenyorit d'una ciutat espaordida, amb la població tancada dins les cases, mirant aquell cel negre
trencat només pels llampecs i resant perquè parés d'una vegada. Finalment la pluja va començar a
minvar i va deixar pas a poc a poc a un sol tímid, preludi de l'esperança. Els que havien sofert a casa
la fúria desfermada de l'aigua van començar a netejar, treure el llot acumulat a l'interior, intentar
refer els murs trencats, tornar lentament a la normalitat. Amb tot, però, a ningú no se li escapava que
l'origen d'aquell mal en forma de tempesta d'aigua i fang responia al nom de la bruixa Guisla
Recasens. Per tercera vegada s'havia escapat de la foguera i aquella evidència només tenia un
significat: aquella dona era innocent. N'hi havia, és clar, que encara creien en els seus dots malignes i
els atribuïen la pluja salvadora, però eren pocs els que pensaven així. La immensa majoria dels
habitants de Girona ja tenien clar que era Déu qui enviava un missatge de salvació i, per tant, ben
aviat el crit va ser unànime:
—Allibereu la Guisla!
No quedava gairebé ningú a la ciutat que atribuís l'arribada de la pesta negra a les males arts de
bruixeria de Guisla Recasens. Ara, veient com el miracle en forma de pluja havia impedit que es
consumés la mort a la foguera, tothom clamava per salvar la dona injustament condemnada. Es feien
concentracions espontànies a les places on es reclamava que alliberessin de seguida la Guisla,
custodiada ara en una cel·la de la nova presó que feia poc temps s'havia acabat de construir a la nova
zona administrativa, entre el carrer dels Cavallers i els Quatre Cantons. En aquestes reunions
improvisades de veïns es reclamava insistentment que els jurats de la ciutat es pronunciessin sobre el
cas i que intercedissin per aconseguir l'indult del bisbe.
La pesta havia fet estralls entre els membres del govern i havia calgut elegir sis nous magistrats i
renovar també el consell assessor, format ara per vuitanta membres. Pere Sampsó, mercader adinerat,
en nom dels sis jurats, va decidir que ja començava a ser hora d'intervenir en aquella qüestió, que si
bé era eclesiàstica afectava directament la vida quotidiana d'una ciutat que tot just es començava a
recuperar de la batzegada soferta per la pesta negra. Va donar avís als altres set magistrats, als
vuitanta membres de l'assemblea i també al veguer i al batlle, com a representants de l'autoritat reial,
per a una trobada a la sala d'actes de la universitat amb l'objectiu de prendre una decisió sobre
aquell assumpte tan enutjós.
—En primer lloc, us prego que disculpeu que us hàgim avisat d'aquesta trobada amb tan poc
temps, però el tema que ens ocupa és urgent. —Pere Sampsó va comprovar que tots l'escoltaven en
silenci i amb respecte i va prosseguir—: Heu estat testimonis de com el cel enviava una pluja cada
vegada més intensa que va acabar en una autèntica tempesta que va provocar inundacions, quan en
compliment de les ordres del Sant Ofici es volia executar la sentència de mort a la foguera de Guisla
Recasens. Es clar que és un assumpte de l'Església, però des del moment que això afecta la vida
ciutadana penso que nosaltres hem de dir-hi alguna cosa.
A la sala es va produir de seguida un murmuri d'assentiment. Tots estaven d'acord a pronunciarse
per apaivagar els ànims exaltats que s'estenien arreu. Guillem Terrades, notari, va parlar per boca
de molts.
—Teniu raó, Sampsó. El malestar al carrer és evident. Ja ningú no es creu que aquesta dona sigui
una bruixa i que ens va enviar la pesta, sinó que és Déu qui ens ha fet arribar en forma d'aigua
purificadora el senyal inequívoc de la seva innocència. Si la Guisla mor a la foguera, no tinc cap
dubte que una gran desgràcia s'abatrà sobre la nostra pobra Girona. Per altra banda, també hem de
tenir en compte l'enuig que aquesta sentència ha provocat entre la comunitat jueva.
—Què hi tenen a veure, els jueus? —va preguntar un membre del consell, alçant la veu enmig
dels comentaris que havia provocat aquella intervenció.
—S'ho han agafat molt malament i el seu batlle m'ha fet saber que aturaran totes les operacions de
préstec i les vendes de gra, i a més faran servir totes les influències davant el rei i la Cort perquè la
ciutat en surti perjudicada si s'arriba a complir la sentència. I ja sabeu tots que aquests del costat
tenen encara molt poder!
—A mi no m'importa gens el que diguin o facin els jueus! —va tronar tot esverat l'hostaler Citjar.
—A tu potser no, però tots hem de viure i conviure amb ells —va respondre el ferrer Santdionís.
—I tots ens devem a la gent que hi ha aquí fora —va dir Pere Sampsó, que de fet era qui presidia
aquella reunió de notables.
En dir això havia fet notar que a la plaça de les Albergueries, anomenada així pels albergs del
voltant i on feien també un mercat de ceràmica, se sentia des de feia una bona estona una remor que
creixia en intensitat. Eren veïns que s'hi havien apropat a mesura que s'havia anat escampant la
notícia d'aquella trobada dels nobles de la ciutat per tractar la qüestió de Guisla Recasens, i a poc a
poc omplien la plaça i els carrers adjacents. Els crits eren unànimes:
—La Guisla és innocent! Indulteu la Guisla!
Els membres del consell, els jurats i els representants de l'autoritat reial ho van tenir clar. En un
moment tots els presents van acordar, recollint el sentiment popular, demanar al bisbe l'indult per a la
condemnada. Les circumstàncies extraordinàries dels darrers dies, la pluja, les inundacions, els
senyals del cel, eren prou eloqüents per fer aquella petició a l'autoritat de l'Església. Així mateix,
van aprovar delegar en el mercader Pere Sampsó el trasllat immediat de la clemència.
Quan va entrar a les dependències episcopals, el bisbe ja estava assabentat de la demanda que li
volia formular.
—M'han dit que avui heu tingut una sessió una mica moguda, oi, amic Sampsó?
—Més que moguda ha estat intensa, Eminència —va dir el mercader—, i jo he estat l'encarregat
de fer-vos a mans aquest document en què us demanem que tingueu en compte el clam de la ciutat en
favor de l'indult per a la condemnada Guisla Recasens.
El mercader Sampsó va lliurar-li el pergamí, que el bisbe va desenrotllar i va llegir amb atenció.
Acabada la lectura del document, va aspirar fondo i va deixar anar un sospir perllongat.
—Es una petició molt raonada i entenc que raonable. Estic d'acord que no podem passar per alt
els fets extraordinaris que s'han esdevingut aquests darrers dies. Efectivament, jo també penso que
hem de donar una resposta als senyals que Déu ens envia. Deixeu-m'ho a mi, amic meu. Cridaré
l'inquisidor Eimeric i procuraré fer-lo entrar en raó.
—Això us serà difícil, Eminència, si em permeteu dir-ho.
—Ho sé, ho sé, però per sort la decisió de la mort o la vida d'aquesta dona ara és a les meves
mans i no pas a les seves. Aneu amb Déu.
El mercader Sampsó va rebre la benedicció del bisbe i va sortir de les estances del palau
episcopal convençut que la petició que li havia lliurat no havia caigut en sac foradat, i que la pressió
del poble havia tingut l'efecte desitjat.
Naturalment, el bisbe Jaume de Trilla va escoltar el clam que li venia de la ciutat i va tornar a
citar l'inquisidor Nicolau Eimeric a les seves dependències.
—Us comunico —li va dir— que acabo de signar un document que commuta la pena de la
condemnada Guisla Recasens i que ordena al mateix temps que l'alliberin de seguida. Abans que
digueu res, sabeu perfectament que hi tinc plena autoritat.
Era veritat. Tenia tota l'autoritat del món per fer-ho, ja que el bisbe era el cap visible de
l'Església als territoris de Girona i, per tant, podia prendre decisions com ara aquella, passant pel
damunt del poder del Sant Ofici. El fet era, però, que fins aquell moment mai no s'havia produït una
situació semblant perquè ni els processos ni les condemnes que dictava Nicolau Eimeric no es
qüestionaven i encara menys es discutien. L'inquisidor va considerar, però, que el bisbe trepitjava un
terreny que era ben bé seu.
—Reconec la vostra autoritat, Eminència, però discrepo absolutament de la decisió que heu
adoptat. Que no ho veieu? Aquestes pluges que han provocat per tres vegades la suspensió de la
sentència no són altra cosa que la demostració dels poders diabòlics de Guisla Recasens. Es la prova
evident que aquesta dona és una bruixa i que s'ha aliat amb el mateix Satan per ajornar el que ha de
ser inevitable, és a dir la mort a la foguera tan bon punt això sigui possible. No plourà pas
eternament, us ho ben asseguro.
El bisbe, però, no tenia la mateixa opinió.
—No hi estic gens d'acord. Aquesta vegada heu anat massa lluny, Eimeric, i heu desfermat les
ires de Déu. Jo tenia els meus dubtes respecte de la seva culpabilitat, us en deveu recordar, però ara
he obert els ulls i he vist la llum. Us cega sens dubte la frustració per no haver pogut guanyar la
batalla teològica que us ha tingut tant de temps enfrontat amb els seguidors de Llull, i segurament les
disputes amb el rei Pere també deuen haver influït en el vostre comportament actual. La pobra Guisla
Recasens, però, no és la culpable que us farà redimir de les vostres culpes. Que no ho veieu, que
estem davant un prodigi com cap altre s'havia produït en aquesta ciutat? Quines proves més voleu
dels designis del Senyor? Us demano, més ben dit, us ordeno que no poseu més pals a les rodes i que
no interferiu en les meves decisions, que prenc en aquest cas en tant que representant directe del Sant
Pare. L'inquisidor Eimeric va sortir de l'entrevista amb la cara enrogida d'odi per la humiliació que
acabava de rebre. Fins aquell moment les seves decisions mai no s'havien qüestionat i ara, davant les
proves evidents de bruixeria, la màxima autoritat de l'Església preferia no només fer els ulls grossos
sinó donar-li un significat ben diferent i atribuir a un designi diví els fenòmens que s'havien produït.
Ho considerava un error monstruós, però no podia fer-hi res. El document d'indult ja s'havia redactat
i signat i, per tant, la bruixa aquell mateix dia tornaria a ser una persona lliure.
La Guisla, tal com s'havia acordat, va sortir aquell mateix dia de la presó, acompanyada del bon
canonge Gui, però ja no era la mateixa dona que hi havia entrat conduïda pels guardes de l'inquisidor
Eimeric. Agafava amb força el pergamí que certificava la seva innocència, però tenia un caminar
erràtic, la mirada perduda, el parlar gairebé imperceptible. La tortura, l'empresonament i, sobretot,
els tres anuncis d'execució a la foguera l'havien convertit en una persona dèbil i desequilibrada. Es
va agafar del braç del canonge, com si la seva vida en depengués.
—No tinc on anar —va dir amb un fil de veu.
Era veritat. En el temps transcorregut, havien enderrocat casa seva a causa de les obres de l'absis
i l'entrada lateral de la catedral, per preparar la construcció del temple. Calia deixar prou espai per
al fossar que l'havia de circumdar i per a l'ampliació de la placeta dels lledoners. Amb la llibertat
recuperada, però amb les condicions físiques malmeses pel patiment i l'angoixa, la Guisla va haver
d'apel·lar a la caritat cristiana perquè li donessin aixopluc i aliment. Ningú, però, no va respondre a
la seva demanda, ans al contrari, evitaven aquella dona que per a uns era l'encarnació del diable i
per a la majoria una enviada de Déu, però sigui com sigui era considerada una persona estranya de
qui era millor allunyar-se. Finalment, va ser el canonge i bon amic Roderic de Gui qui va aconsellarli
que acceptés l'única sortida en aquells moments de desgràcia.
—Guisla, estàs malalta i necessites que algú et cuidi. He parlat amb les monges de Sant Daniel i
elles t'acolliran. Podràs ocupar-te de l'hort que tenen darrere el convent, on cultiven tota mena de
verdures, i podràs fer la vida que fan elles, de silenci i recolliment. Crec amb sinceritat que és el
millor per a tu. No et preocupis, les monges et tractaran bé.
Ella, és clar, no volia entrar en un convent perquè encara recordava els mals moments passats.
Quina alternativa tenia, però? Va acceptar la proposta de conviure amb les monges de Sant Daniel i
va agrair al canonge amic totes les atencions i l'ajuda en aquells moments tan difícils.
—Gràcies, moltes gràcies, per tot el que heu fet per mi. Sabeu que no en sé gaire, però intentaré
resar per vós cada dia que m'estigui al convent.
Així va ser. Guisla Recasens va entrar al monestir de Sant Daniel no pas com a novícia sinó com
a resident o serventa de les monges. La veritat és que els anys que s'hi va estar, les monges van
tractar-la molt bé. Se la veia animada, amb ganes de col·laborar en les tasques de l'hort i a poc a poc
semblava que s'anava refent, però en realitat acumulava una tristesa infinita que no va ser capaç de
superar. Al principi, com que no havia de participar gaire en les oracions, treballava a l'hort, rentava
la roba o cuinava, podia superar gairebé el mal interior que patia. Al final del dia, però, recordava
les tortures passades, les nits al calabós del soterrani de Sant Feliu i els recorreguts que havia fet tres
vegades fins a la foguera que no es va poder encendre per la pluja. Era evident que els plors
continuats, l'angoixa i la tristesa li minaven la salut. Tot i que en els darrers temps les viandes eren
bones, ja no menjava i el poc que aconseguia engolir ho vomitava poca estona després. Així va ser
com es va anar apagant la Guisla, ficada en un cos envellit abans d'hora que es va anar aprimant, i el
seu cor va deixar de bategar al cap de pocs anys d'haver ingressat voluntàriament al convent.
Quan el bisbe Jaume de Trilla va saber que Guisla Recasens havia mort al convent de Sant
Daniel va quedar molt trasbalsat. D'alguna manera se'n sentia responsable, ja que aquell final era
sens dubte la conseqüència directa d'una injustícia comesa en nom de Déu mitjançant el tribunal del
Sant Ofici. Va pensar que l'única manera que tenia de compensar el mal que se li havia fet, a banda
de les misses que se li dirien a les esglésies de la ciutat, era perpetuar la seva memòria.
I així va ser com un bon dia el bisbe va encarregar al mestre d'escultors Guillem Morei que
esculpís una gàrgola amb la figura d'aquella dona extraordinària condemnada en mala hora a la
foguera. La peça escultòrica hauria de situar-se a la paret nord, just al costat de la torre de
Carlemany, aprofitant l'acabament de la nau catedralícia que s'havia anat retardant per les
discussions sobre les propostes enfrontades de completar-la amb tres naus o deixar-ne una de sola.
Segurament encara es trigaria temps i hi hauria noves polèmiques sobre aquesta qüestió, però el
bisbe tenia clar que aquella paret era la indicada per situar la gàrgola per recollir l'aigua de la pluja i
que serviria per recordar a les generacions futures que va ser precisament l'aigua l'element escollit
per Déu per salvar de la foguera una dona anomenada Guisla Recasens, acusada injustament de
bruixeria.
L'inquisidor Nicolau Eimeric havia intentat que desde Roma desautoritzessin les decisions del
bisbe sobre aquella acusació, però tot va ser inútil. Ja no tenia influències ni al Vaticà ni a la Cort, i
s'havia convertit en un personatge molest a qui tothom evitava. Quan va conèixer l'encàrrec que el
bisbe li va fer al reconegut artista Guillem Morei, va patir un dels seus habituals atacs d'ira que li
provocaven un dolorós mal de cap. Allò era més del que el seu esperit podia aguantar i, després
d'uns dies de meditació, va decidir tornar al convent dominic, d'on havia sortit temps enrere, per
acabar-hi els seus dies dedicat a aprofundir en els estudis teològics. Ja no va sortir— ne més, del
convent, i hi va morir a una edat avançada i oblidat per tothom, excepte pels monjos, que van decidir
enterrar-lo dins els murs del convent en un sepulcre on van posar com a epitafi:
«Hic jacet R.P. Fr. Nicolaus Eymerici, qui fuit predicator
veridicus, inquisitor intrepidus & doctor egregius. Nam ultra XI
sacra volumina compilavit, & etiam XL annis pro fide catholica
viriliter decertavit».
Capítol 18
L'historiador Pere Freixenet, utilitzant la valuosa documentació sobre l'anomenada Bruixa de la
Catedral que havia localitzat a l'arxiu capitular, com també les recerques i els treballs propis i aliens
sobre l'època de la construcció de la seu, l'episodi de la pesta negra a Girona i la vida a la ciutat en
aquell temps, havia aconseguit escriure un relat estructurat al voltant de la vida d'aquella dona,
Guisla Recasens, que finalment el bisbe va voler immortalitzar en la figura d'una gàrgola
catedralícia. En aquell treball hi havia esmerçat moltes hores, sacrificant son, partits del Barça i vida
familiar. La seva dona, la Nuri, el coneixia prou bé per saber que era inútil donar-li consells quan es
capficava, però tot i així ho intentava una vegada i una altra.
—Pere, aquest treball t'acabarà matant. Deixa-ho córrer i vine a sopar abans no es refredi del tot.
Ell seguia i seguia escrivint aquell relat que l'obsessiona va. Quan va tenir-lo acabat la Nuri va
exclamar un «Gràcies a Déu!», però ben aviat va adonar-se que s'havia precipitat. El seu home
mantenia aquella actitud de preocupació que coneixia tan bé, amb el somriure breu i el bigoti caigut.
—I ara què et passa? Què t'amoïna? Que no has posat fi a tot això de la maleïda bruixa?
—Sí, si pràcticament està, però aquesta pobra dona va viure els darrers anys al convent de Sant
Daniel i no estaré satisfet del tot del meu treball fins que no hi vagi i provi de saber si hi ha algun
document o alguna referència de la seva estada al monestir.
—Però si és de clausura! —va fer la dona sabent, però, que a partir d'aquell moment res no faria
desistir el seu marit del propòsit de trucar a la porta del convent.
Les monges de Sant Daniel, efectivament, són de clausura i han viscut sempre segons la regla de
sant Benet. Amb el temps, però, l'obediència estricta s'ha anat amorosint, tot i que avui dia l'estil de
vida de les monges del convent no difereix gaire del que tenien les seves predecessores dels segles
passats. La pregària, la vida en comunitat i el treball —l'ora et labora de la regla benedictina—
vertebren el dia a dia de la comunitat. En els temps d'esplendor havien arribat a ser trenta, les
monges del monestir, però actualment en viuen tan sols onze, i tenen de seixanta-set a noranta-sis
anys. Com abans, la pregària marca l'horari del monestir, primer amb l'oració de matines i laudes a
l'alba, al migdia amb l'hora menor, abans de sopar les vespres i abans d'anar a dormir les completes.
Els nous temps han portat també noves activitats al convent, i actualment algunes de les monges es
dediquen al taller de confecció i a la restauració d'obres litúrgiques. N'hi ha d'altres que tenen cura
de la residència per a noies estudiants de la Universitat de Girona i regenten l'hostatgeria, que des de
fa pocs anys ha esdevingut la font principal d'ingressos del monestir. Han abandonat progressivament
l'estricta clausura, però la seva dedicació a la societat, en aquest cas mitjançant l'atenció i el servei a
les estudiants que tenen a l'alberg, encaixen a la perfecció amb les normes de sant Benet, a les quals
totes elles han jurat obediència.
El professor Freixenet va prémer el timbre de la porta d'entrada i va pensar que aquella petita
modernitat elèctrica era sens dubte una mostra dels canvis lents però continuats que han anat
transformant a poc a poc la vida quotidiana en aquell convent. Va esperar una bona estona i ja estava
a punt d'insistir en la trucada quan va sentir passes i immediatament la fressa inconfusible de la porta
que s'obria. Una cara menuda i somrient d'una monja carregada d'anys va franquejar-li el pas.
—Bon dia germana, sóc...
La germana Virtudes no va deixar-li acabar la frase.
—El professor Freixenet, és clar. La seva fama el precedeix. Aquí coneixem tots els seus
treballs, en particular els que ha fet en relació amb el procés de construcció de la catedral de Girona
i molt especialment els estudis erudits sobre l'art gòtic a Catalunya. Aquí totes som... com es diu avui
dia? Ah!, sí, fans. Això mateix, som fans seves. En què podem ajudar-lo?
Tot caminant havien passat per la porta que comunicava amb l'hort i havien arribat a la sala que
s'havia habilitat feia poc per a les visites. Era una estança moderna, tot i que decorada d'una manera
molt austera. Una taula rodona al mig, unes cadires al voltant i, al fons, un escriptori amb un telèfon i
un petit ordinador. Una vegada asseguts, la germana Virtudes va tornar a preguntar-li al professor per
la raó de la seva visita.
—En primer lloc, vull agrair-li que hagin atès amb tanta rapidesa la meva petició de visitar-les.
Sé que no vaig ser gaire explícit en els motius de la meva demanda, però vaig considerar que era
molt millor que els ho expliqués en persona.
—Doncs vostè dirà.
El professor Freixenet va treure de la cartera un munt de folis i reproduccions de documents, que
eren bona part del material que havia utilitzat per escriure el relat novel·lat sobre la vida de Guisla
Recasens. Davant la mirada estranyada de la seva interlocutora, va decidir explicar el motiu de la
visita sense més dilacions.
—Veurà, germana Virtudes, he escrit la història de la Bruixa de la Catedral. —Abans que la
monja fes cap pregunta va continuar—: He descobert que la dona tallada en pedra que hi ha en forma
de gàrgola va existir realment. Es deia Guisla Recasens, vivia en un casalot prop de la catedral, on
ara hi ha la plaça Lledoners, a tocar del call. Era una pobra dona que les va passar molt magres;
l'inquisidor Nicolau Eimeric la va jutjar per bruixa i per heretge i la van condemnar a morir a la
foguera. Finalment, la pluja va salvar-la d'una mort segura i el bisbe Jaume de Trilla va decidir
d'indultar-la. Quan va morir, el mestre d'escultors Guillem Morei va immortalitzar-la en una gàrgola
on se la representa en actitud serena, duent a les seves mans el pergamí que li salvà la vida.
—Què em diu, ara! Em deixa ben parada, professor!
La germana Virtudes havia quedat bocabadada escoltant les explicacions del professor Freixenet,
mentre repassava les còpies dels documents amb un cert nerviosisme. Va aprofitar la pausa que havia
fet el professor per insistir.
—I què en queda, de la llegenda que hi ha sobre aquesta gàrgola? N'està ben segur, que aquesta
dona que diu va existir realment?
Aleshores el professor Freixenet va remenar les reproduccions dels documents que havia
consultat a l'arxiu capitular i que ara tenia estesos damunt la taula, i en va extreure un parell.
—Miri, germana Virtudes. Aquesta és una fotocòpia del document segons el qual el bisbe
allibera la Guisla de la mort a la foguera, anul·la la sentència emesa pel tribunal de la Santa
Inquisició i la deixa en llibertat.
—Sí, aquí ho diu ben clar —va fer la monja llegint una vegada i una altra la reproducció del
manuscrit—. Es extraordinari!
—Però és que encara n'hi ha més —va prosseguir el professor, ara mostrant-li el segon document
—. Això és l'autorització del bisbe perquè la pobra dona pugui entrar com a resident al monestir de
Sant Daniel. Es a dir, Guisla Recasens va viure els darrers anys de la vida en aquest convent.
La germana Virtudes sabia llatí a la perfecció i llegia sense cap problema els documents escrits
en aquesta llengua o en català antic. Repassava els papers que tenia al davant i els ulls li brillaven
com solen brillar quan s'està en presència d'una autèntica troballa.
—Molt interessant, professor. Aquest descobriment històric desfà totalment la llegenda més
arrelada i popular de Girona. N'és conscient, oi?
El professor Freixenet va assentir amb el cap. I tant que n'era conscient, però la veritat històrica
era més potent que els contes i les llegendes.
—Sí, és clar, però tot i això penso que ni vostè mateixa es creu que Déu va castigar-la convertintla
en pedra.
—No, per descomptat, que no, però convindreu amb mi que la llegenda és força divertida. —I
mentre li tornava els documents va decidir preguntar-li pel motiu exacte de la visita—. Però vostè no
ha vingut al monestir per explicar-me la vertadera història de la Bruixa de la Catedral, oi? En què el
podem ajudar, doncs?
El professor havia aconseguit atreure l'atenció de la germana Virtudes i, per tant, segurament
seria molt més fàcil que accedís a la petició que volia formular-li. Sabia per experiència que no era
fàcil que el monestir cedís els seus arxius per a la consulta i la investigació, però era clar que les
coses havien canviat molt darrerament, ja que s'havien publicat alguns volums sobre la història i la
vida d'aquella comunitat benedictina, i que per fer aquells treballs segurament havien hagut de
consultar els documents que custodiaven les monges. O sigui que va decidir fer la petició formal i
sense embuts.
—M'agradaria que em deixessin consultar els seus arxius. Com ha pogut veure, aquesta dona va
acabar els seus dies entre les parets d'aquest monestir i, per tant, penso que pot haver-hi algun
document que hi faci referència. Gràcies a l'abundosa documentació que he pogut consultar de l'arxiu
capitular he pogut escriure, crec que amb fidelitat absoluta, la història de la dona immortalitzada en
pedra dalt de tot de la catedral. Quan vaig saber que havia passat els darrers dies aquí, però, vaig
pensar que no em costava gens demanar permís per poder donar un cop d'ull als documents i tancar
per sempre la meva investigació.
—El que em demana no depèn de mi, professor Freixenet. Això ho haurà d'autoritzar la nostra
abadessa. No crec, però, que hi tingui cap problema. Esperi aquí que ara mateix torno.
Va sortir de l'estança i va deixar el professor endreçant els documents que havia escampat
damunt la taula. Al cap de deu minuts la monja tornava a entrar amb cara de satisfacció.
—Tot arreglat, professor. Podrà consultar els arxius del nostre monestir. Segueixi'm.
Van travessar un passadís que voltava el claustre, van baixar unes escales estretes que passaven
per on antigament hi havia hagut la sepultura comuna de la comunitat i, al final, van arribar davant
una porta metàl·lica que no lligava gens amb l'entorn de pedra. La germana Virtudes va obrir i va
encendre el llum. Davant seu tenien una sala pintada d'un color blanc intens amb cinc fileres de
prestatges que anaven d'una banda a l'altra de l'habitació. Davant la cara de sorpresa que havia fet
l'historiador, es va veure obligada a fer un comentari de justificació.
—Aquesta sala la vam habilitar per a arxiu fa tot just un parell d'anys. La proximitat del riu
provocava humitat i els documents se'n ressentien. Ara està perfectament preparada amb
deshumidificadors, llum blanca especial i fins i tot té aire condicionat, que la manté sempre a la
mateixa temperatura. Una generosa aportació d'un patrocinador anònim ens va permetre fer les obres.
Espero que hi estigui còmode. Quan hagi acabat només ha de prémer el timbre que hi ha al costat de
la porta i una germana vindrà i l'acompanyarà a la sortida.
—Moltes gràcies, germana. I com està estructurat, l'arxiu? Ho dic per no dedicar-hi més temps
del necessari.
—Molt fàcil. Els documents més antics els tenim allà al fons de la sala i els més actuals, al
prestatge d'aquí davant, gairebé al costat de la porta de sortida. Recordi de tocar el timbre quan
vulgui sortir.
I va deixar el professor Freixenet davant aquella enormitat de prestatges que s'estenien davant
seu. Avesat com estava a treballar en gran diversitat d'arxius d'arreu del país, va adonar-se aviat que
aquell estava especialment ben ordenat, amb un índex de l'època i de la temàtica penjat en cadascun
dels prestatges. Va trobar de seguida els del segle XIV que li interessaven. Si hi havia algun
document relacionat amb Guisla Recasens, hauria de ser en aquell prestatge situat al mig de la sala, a
la part que tocava a la paret de l'est. Va posar-se còmode i va començar a obrir llibres, repassar
papers antics i llegir documents que amb tota probabilitat ningú no havia tocat des de feia anys.
Molts dels que estudiava es referien sobretot a donacions que fidels de la noblesa feien al monestir.
Eren escriptures de donació de terres, vinyes, boscos i horts que enriquien la propietat, però també hi
havia els dots de les noies que entraven al convent, ja que en aquell temps tan sols ho podien fer les
que procedien de famílies nobles. Mentre repassava aquests documents, el va sorprendre trobar-ne
un parell que demostraven que aquell convent no era el lloc de repòs, pau, silenci i castedat que
tothom pensava. Així, per exemple, el 1352 el bisbe va ordenar que s'expulsés la serventa de la
marquesa de Montpalau per «ser dona xerraire i deshonesta», el 1357 l'abadessa va haver de vendre
la seva esclava Cristina, «de vida poc honesta», i el 1359 la monja Agnès de Mata va haver de fer
fora la seva esclava Francesca, acusada d'incontinència. En una carta que acompanyava aquests
documents es posava de manifest que davant aquestes mostres de laxitud i de poc rigor en la pau, el
silenci i la castedat que se suposava d'aquell lloc, la monja Blanca de Blanes va demanar poder
passar a l'orde de les menoretes, les clarisses, de vida més estricta que les benedictines de Sant
Daniel.
—Déu n'hi do! —va exclamar el professor, cada vegada més absort en la lectura d'aquell tresor
que tenia a les mans.
I aleshores el va trobar. Semblava una carta, però segurament no pas per enviar-la a ningú sinó
per guardar— la, com si fos una confessió escrita, ja que estava amagada dins un lligall amb les
escriptures de compra d'unes terres per ampliar el monestir. No era fàcil desxifrar el que deia aquell
manuscrit perquè el traç era força irregular, però en canvi no hi havia dubte de la signatura: Guisla R.
El cor li bategava cada cop més de pressa a mesura que llegia aquell document, mentre prenia notes
per si més endavant havia de fer ús del contingut. Era clar que durant els anys que es va estar en
aquell convent com a resident, les monges havien ensenyat de lletra a la Guisla, que amb tota
probabilitat havia resultat una molt bona alumna.
—Es troba bé, professor Freixenet?
La pregunta de la germana Virtudes, que era just darrere seu, va retornar-lo a la realitat del lloc i
del moment. Havia perdut la noció del temps i ara la monja li deia amb tota la delicadesa del món
que era tard.
—Nosaltres resarem el rosari i cantarem les vespres abans d'anar a sopar. Som aquí al costat, o
sigui que ens sentirà. Si us plau, hauria d'acabar i deixar l'estança abans d'una hora com a molt tard.
Si no, pot tornar demà al matí. No pateixi, els papers seguiran aquí.
—Gràcies, germana. No crec que hagi de tornar. Doni'm mitja hora i tocaré el timbre.
Mitja hora. Avesat com estava a la lectura de manuscrits de l'època medieval, allò era més del
que necessitava per entendre el contingut d'aquella troballa fascinant. El document, escrit per Guisla
Recasens mateix, certificava que l'anomenada Bruixa de la Catedral havia passat els darrers anys de
la vida tancada entre les parets d'aquell convent.
A banda d'aquella constatació, però, el que el va fer exultar de felicitat va ser comprovar que el
manuscrit li donava la raó i li resolia el misteri que l'havia tingut intrigat durant molt anys:
Les germanes, particularment la germana
Guillema, m'han dit que és important que
m'exerciti en l'art de l'escriptura que elles tan
pacientment m'han anat ensenyant. La
veritat és que a mi m'agradava més cuidar
l'hort ara que l'hem pogut ampliar gràcies a
la compra de terres al jueu Vives, que s'han
pagat amb el dot obtingut d'una novícia
acabada d'ingressar al convent. De tota
manera, intento combinar el treball a l'hort
amb la lectura dels llibres que m'han deixat
les germanes i, quan puc, fent anotacions en
aquest quadern. El que no m'agrada és
seguir-les en les oracions del dia i els càntics
del vespre. Em sap greu, però no puc. L'altre
dia vaig dir-ho a l'abadessa i ella em sembla
que ho va entendre. Em va dir que si ho
havia de fer a contracor, era millor que no
ho fes, que Déu segur que ho entendria. O
sigui que planto cebes, llegeixo la vida dels
sants i practico l'escriptura, que de fet és el
que més m'agrada, després de cavar a l'hort,
és clar.
Fa uns dies ens va deixar la germana
Blanca de Blanes. Segons m'ha dit una de les
altres residents, ho ha fet cansada i
decebuda de la vida en aquest convent. I no
pas pel rigor de la clausura sinó justament
pel contrari, per la disbauxa que hi ha en la
vida monacal. Deu ser veritat, això, perquè
no fa gaires dies l'abadessa va vendre la
seva esclava Cristina, a qui va acusar de ser
poc honesta. Aquests i altres fets que han
passat, de naturalesa semblant, m'han
motivat a investigar pel meu compte i crec
que he descobert la raó per la qual aquest
no és un lloc de repòs, de pau, de silenci i de
castedat.
Resulta que al fons del claustre hi ha una
porta que gairebé sempre és tancada i
darrere la qual hi ha unes escales que baixen
fins a una sala que segons diuen s'utilitza per
servar-hi determinats queviures que
necessiten la humitat que dóna la proximitat
del riu. Algunes de les residents em deien
que hi passaven coses, però quan jo
preguntava quines coses hi passaven elles
callaven espaordides. Un dia, aprofitant que
la porta era oberta i que les germanes eren
al rés de l'hora menor, vaig decidir anar fins
a aquesta estança. Vaig pensar que si em
trobaven diria que necessitava un lloc per a
les cebes que havia collit de l'hort, però
ningú no va adonar-se que em ficava per
aquell espai fosc i estret. Vaig arribar a la
sala, on hi havia una bóta de vi i alguns
recipients amb oli i vinagre. Ja estava a punt
de tornar-me'n quan vaig veure que darrere
mateix d'un armari que hi havia al fons
sobresortia una gran esquerda a la paret.
M'hi vaig atansar i vaig comprovar que no
era una esquerda sinó un forat fosc i
profund, del qual no es podia veure el final.
Com que la curiositat podia més que la
prudència, vaig encendre una torxa i vaig
endinsar-me corriol avall per veure on em
conduïa aquell passadís. Devia passar just
per sota el riu Galligants perquè sentia remor
d'aigua damunt meu, però ben aviat van
aparèixer uns graons fets de terra i roca i els
vaig pujar amb més por que seny. Quan ja
estava disposada a tornar per on havia
vingut vaig veure una claror al fons del
passadís. M'hi vaig atansar i a poc a poc la
claror es va anar fent més gran fins a
convertir-se en una obertura que portava a
l'exterior. Naturalment, després d'haver
arribat fins a aquell punt no era qüestió de
recular sinó de veure on conduïa aquell
passadís. L'obertura no era gaire gran, però
no era obstacle perquè pogués passar-hi un
cos com el meu i, fins i tot, més gros. Vaig
traspassar-la i em vaig trobar en una estança
petita i ben il·luminada, on arribava la claror
del dia. Al fons hi havia una petita porta de
fusta. Vaig obrir-la amb compte de no alertar
ningú de la meva presència, i ves per on vaig
anar a parar al claustre de la catedral! Em
vaig espantar, és clar, no pel que veia, sinó
perquè l'existència d'aquell passadís
explicava moltes de les coses que havien
passat al convent de Sant Daniel.
Vaig refer el camí de tornada i quan vaig
arribar a la meva cel·la em vaig estirar al llit i
vaig plorar fins a l'hora de dinar. Vaig
entendre aleshores alguns dels comentaris
que circulaven entre les residents que
parlaven d'haver vist entre els murs del
convent algun dels canonges de la seu, i em
sembla que puc afirmar que l'expulsió
d'alguna serventa tenia molt a veure amb
l'existència d'aquell passadís. No puc
assegurar, en canvi, que sigui cert que la
germana Clarissa hagués tingut relacions
sexuals dins el monestir com a resultat de
les quals va quedar embarassada. Males
llengües diuen que el nen va néixer mort i
que el van enterrar al cementiri comú, però
la veritat és que ni jo ni ningú pot posar-hi la
mà al foc. L'única cosa certa és que el bisbe
va ordenar que l'expulsessin per haver
comès accions deshonestes. Hi ha qui diu
que robava a la comunitat, però jo m'inclino
a creure que el passadís que porta al claustre
de la catedral va ser la causa de la seva
desgràcia.
Naturalment, amagaré aquest escrit, no
fos cas que me'l trobessin i que causés
també la meva desgràcia. Després del que
em va passar el millor que puc fer és passar
desapercebuda, treballar l'hort, collir les
viandes, aprendre a llegir i escriure i donar
gràcies a Déu cada dia perquè el bisbe em
va perdonar la vida. Faré pràctiques
d'escriptura en un altre paper i guardaré ben
guardat aquest. I, és clar, agraïda com estic
a aquesta comunitat que m'ha acollit, penso
emportar-me a la tomba el meu secret, que
tan sols deixaré escrit en aquest pergamí que
amagaré darrere la biga del sostre de la
meva habitació perquè en tot cas puguin
trobar-lo futures generacions.
Guisla R.
El professor, després d'haver acabat de llegir el manuscrit, va deixar anar un sospir de
satisfacció. Efectivament, el document no només donava testimoni que les monges de Sant Daniel
havien acollit la Guisla els darrers anys sinó que li atorgava la prova de l'existència d'aquell
passadís secret que durant tant de temps l'havia fet anar de corcoll. Va tocar el timbre i en poc més
d'un minut ja tenia la germana Virtudes disposada a acompanyar-lo a la sortida.
—Ha acabat aquí dins, professor Freixenet? Si no és així ja sap que pot tornar... Per cert, que ha
trobat el que buscava?
El professor estava exultant per la troballa i no li va costar gens compartir la seva felicitat amb
aquella monja que l'havia atès tan amablement.
—Doncs sí que ho he trobat. En efecte, aquella dona que ara està immortalitzada a la catedral en
forma de gàrgola i que es deia Guisla Recasens va passar els últims dies de la seva vida aquí amb
vostès. Quan va arribar era una dona que no sabia llegir ni escriure, però en va aprendre. He trobat
una carta seva en què parla d'aquest lloc i...
—I? —La germana Virtudes va esperonar-lo a continuar el relat.
—Doncs que en aquest manuscrit que he trobat parla d'un passadís secret que anava des del
convent fins a tocar de la torre de Carlemany de la catedral.
La germana Virtudes, que fins aquell moment se l'havia escoltat amb un somriure als llavis, va
canviar l'actitud i va adoptar un posat seriós.
—Sé de què em parla, professor, i no n'ha de fer cabal. Això és, com diuen ara, una llegenda
urbana. Sabem que durant molts anys s'ha fet córrer aquest rumor, però li ben asseguro que no hi ha
res de cert. ¿Que ho va deixar escrit una dona que segons vostè mateix m'ha comentat no hi era ben bé
tota per culpa del judici i els patiments que va haver de suportar? Potser s'ho va inventar, potser
l'afició a exercitar l'art d'escriure que havia après entre nosaltres la va empènyer a imaginar-s'ho,
vagi a saber.
—Potser sí, però ella diu que va tenir l'oportunitat de passar-hi i que va portar-la directament
fins a una sala a tocar del claustre de la catedral.
—I on se suposava que començava, aquest passadís? Li ben asseguro, senyor Freixenet, que jo fa
molts anys que visc aquí i mai no l'he vist. De fet, ni jo ni les germanes que m'han precedit i que ara
són mortes. Com li he dit, de rumors sí, i molts, però de proves ni una.
—No s'ho creurà, germana, però segons la descripció que en fa la Guisla el túnel començava
justament aquí, en aquesta estança, concretament a la part de la sala que dóna a la vessant del riu
Galligants.
Aleshores, la germana Virtudes va explicar-li amb paciència infinita que feia uns anys s'havia
rehabilitat aquella estança per destinar-la justament a l'arxiu del monestir, i quan es van fer les obres
no hi van trobar cap porta, ni passadís ni res estrany. La monja va afegir que, certament, durant la
guerra el monestir va viure una transformació important, ja que va ser confiscat per les autoritats
republicanes, que el van destinar a altres usos: van convertir les cel·les en grans sales per albergar
un grup escolar i van habilitar la part de l'església i el claustre com a habitatges per a refugiats.
Acabada la guerra, van enderrocar les muralles del monestir i a la banda que donava al riu van
construir la carretera de Girona, i per aquest motiu van agafar una part considerable de terreny. Més
tard van fer altres obres de restauració i reforma, van adequar les habitacions i els serveis del
monestir, van arreglar la cuina i van traslladar la biblioteca. Finalment, van fer les obres de
construcció de l'actual residència d'estudiants i hostatgeria, gràcies a les quals es va crear el nou
arxiu, i van derruir les construccions supèrflues de la façana per dur a terme una restauració
important.
—De debò creu —va preguntar-li la germana Virtudes amb un posat molt seriós— que si els
comitès de la FAI que van entrar de mala manera al convent haguessin trobat aquest passadís no ho
haurien esbombat als quatre vents? Quins uns, aquests! Vostè encara és jove i no ho va viure, però en
aquells anys hi havia escamots d'anarquistes que cremaven esglésies, violaven monges i, fins i tot,
profanaven les tombes dels cementiris!
La germana Virtudes tenia raó. Si s'havia tapat el túnel que connectava el convent amb la catedral
segurament això s'hauria fet molts anys abans de la Guerra Civil espanyola, probablement a finals del
1914 o començaments del 1915, quan es devien descobrir els comportaments tan poc edificants que
el bisbe va considerar «actituds deshonestes». Com és normal, dins aquella estança ara reconvertida
en arxiu del monestir no hi havia rastre de cap passadís i era evident que en aquella mateixa època es
devia haver tapat l'accés de la catedral.
—Sí, té raó, germana. Al capdavall, tot plegat deuen ser invencions i desvaris d'aquella dona
turmentada. El que és evident, però, és que va viure els darrers anys en aquest convent, però no em
queda clar on la devien enterrar.
—En això sí que el puc ajudar. D'acord amb el que m'ha dit, aquesta dona va entrar com a
resident o serventa del convent i, per tant, segur que en morir li van dir una missa i després la van
enterrar a la fossa comuna del cementiri. En aquell temps l'abadessa i les monges gaudien del
privilegi de ser enterrades en el paviment de l'església o a la capella de Sant Miquel, tot i que només
l'abadessa tenia dret a una làpida amb les inscripcions corresponents referides a la seva dignitat. Les
serventes o les noies residents eren inhumades a la sepultura comuna. La vol veure? Es aquí mateix.
I sense esperar resposta, la germana Virtudes va conduir el professor cap al claustre, darrere del
qual hi havia un espai ampli i ben cuidat, amb parterres perfectament retallats i alguns rosers de flor
vermella. Al fons del jardí hi havia una zona de terra i un mur amb una creu de pedra. Amb el permís
de la germana que l'acompanyava, el professor va arrencar unes roses i les va dipositar damunt
d'aquella sepultura, on de segur que reposaven les restes d'aquella dona desgraciada anomenada
Guisla Recasens, i que tothom a Girona coneixia per una llegenda que havia fet fortuna.
Allà mateix, davant la seva tomba, es va prometre mantenir el secret de l'existència del passadís.
Va pensar que, efectivament, el document que havia trobat no era cap prova definitiva, ja que no era
possible comprovar— ne la veracitat en no existir avui dia el túnel i, per altra banda, feia temps que
tot això havia deixat d'interessar als seus col·legues. Ressuscitar-lo ara seria reobrir un debat que no
portaria enlloc, ja que tots els historiadors s'entestarien a mantenir les seves particulars opinions en
relació amb aquest tema.
Per altra banda, la comunitat religiosa de Sant Daniel sortiria clarament perjudicada en un debat
d'aquestes característiques i no s'ho mereixien. Elles van ser les dones que en el seu moment van
obrir les portes del convent a la Guisla, que per a uns era deixebla del diable i per a altres, una
enviada de Déu. En el fons, les monges la van acollir com la germana desgraciada i necessitada
d'escalí i d'aliment sense prejudicis i amb el millor esperit cristià. A més, aquelles seguidores de les
normes de sant Benet feien un bon servei a la ciutat amb la seva feina als tallers de confecció i
d'enquadernació, però també amb el manteniment de la residència i l'hostatgeria per a noies
necessitades que cursen estudis a la Universitat de Girona.
Tot i que feia anys que pretenia constatar l'existència del passadís, va pensar que en aquest cas el
silenci era la millor opció.
Capítol 19
L'alcalde Carles Puigdevall va acabar de llegir la reconstrucció novel·lada de la vertadera
història de Guisla Recasens que havia escrit el catedràtic Pere Freixenet, basant-se en la
documentació que havia trobat a l'arxiu episcopal, i va decidir que ja començava a ser hora de
rehabilitar el bon nom d'aquella dona que tothom coneixia com la Bruixa de la Catedral.
—La coneguda llegenda de la bruixa que Déu va convertir en pedra per les seves malifetes haurà
de deixar pas a la veritat. Hem de fer que aquesta història es divulgui i que la gent sàpiga el que va
passar realment, i així també es podrà desvelar el misteri de per què una de les gàrgoles de la
catedral té una figura femenina en lloc de decoracions vegetals o d'animals, com era costum en les
construccions gòtiques.
Efectivament, l'activista cultural Carles Vivó va recollir aquesta anomalia en el seu llibre sobre
llegendes i misteris. L'autor hi deia:
A la catedral de Girona les gàrgoles, força nombroses, no tenen figura humana, amb una
sola i rara excepció: al costat de la torre de Carlemany, sortint directament de la paret, una
dona de pedra, amb llarga vestimenta, amb el cap cobert amb una toca i un rotlle de paper o
pergamí a les mans, obre perpètuament la boca per vomitar les aigües de mil pluges. Aquesta
singularitat, la de ser l'única figura humana entre totes les altres gàrgoles, li ha donat un
caràcter misteriós que, amb el temps, ha generat una de les llegendes més conegudes de
Girona: la Bruixa de la Catedral. Segons aquesta llegenda, hi havia a Girona, temps era
temps, una dona dedicada a les diabòliques arts de la bruixeria que, per tal de mostrar el seu
odi a la religió oficial, tenia el mal costum de llançar pedres contra el temple catedralici.
Segons altres versions, les pedres les llançava al pas de la processó de Corpus. En tot cas, és
clar que la seva dèria era la d'apedregar els símbols religiosos. I un bon dia, o un mal dia,
per a ella, i per obra divina, la bruixa es va convertir en pedra i la van posar a la part més
alta de la paret perquè de la seva boca no en sortissin renecs o malediccions, sinó únicament
aigua neta caiguda dels núvols.
I la van posar mirant perpètuament cap a terra, sense poder girar la vista al cel. Una
cançoneta popular explica ingènuament la maledicció divina:
Pedres tires, pedres tiraràs,
de pedra quedaràs.
Gràcies a la labor d'investigació del professor Freixenet, posteriorment convertida en un text
novel·lat per facilitar-ne la conversió al català modern i, per tant, la comprensió, ara se sabia que la
dona que l'artista Guillem Morei havia immortalitzat en una gàrgola situada dalt de tot de la paret de
la catedral que toca la torre de Carlemany no era cap bruixa sinó una pobra dona anomenada Guisla
Recasens, víctima d'una vida desgraciada i de les males arts de l'inquisidor Nicolau Eimeric,
d'infausta memòria. El picapedrer i escultor la va representar ben abillada amb una llarga túnica com
a vestimenta i amb un pergamí als braços, segurament representant l'indult atorgat pel bisbe Bertran
de Mont-rodon, que finalment va deslliurar-la de morir a la foguera. La intenció del bisbe en fer-li
aquest encàrrec era ben evident. Va voler que de la gàrgola que representava aquella dona brollés
aigua neta, purificada pel seu pas entre les pedres de la catedral, i va decidir que l'escultura mirés
cap a terra perquè l'esperit etern de la dona pogués veure per sempre més la vida i la gent, donant-los
des de les altures un alè de vida i d'esperança.
L'alcalde Puigdevall va pensar que la història real podia ser molt més atractiva i alliçonadora
que la llegenda i va decidir que calia emprendre algunes iniciatives. Així, aprofitant que aquell
mateix dia hi havia reunió ordinària del Consell Escolar Municipal, va explicar als representants del
món educatiu l'extraordinària història d'aquella gàrgola i va demanar-los que recomanessin a tots els
centres escolars de la ciutat la lectura del text que havia preparat el professor Freixenet.
En aquell mateix moment, també va decidir que en el següent ple municipal proposaria
l'aprovació d'un acord segons el qual es donaria el nom de Guisla Recasens a l’indret que hi ha prop
de la catedral, conegut com la plaça dels Lledoners. D'aquesta manera, el reconeixement ciutadà no
seria tan sols per a la figura de la gàrgola, sinó per al lloc on, segons s'havia posat de manifest pels
documents trobats a l'arxiu capitular, aquella dona va viure fins que li van enderrocar la casa a causa
de les obres de la nova seu gironina.
AGRAÏMENTS
La bruixa de pedra és una novel·la ambientada en una ciutat i un context històric determinats.
L'argument que s'hi desenvolupa és fictici, però la semblança que pugui tenir amb la realitat no és
pura coincidència, sinó que ha estat fruit del bagatge de diverses obres que m'han permès recopilar i
utilitzar dades i situacions reals d'un passat que m'ha servit per configurar el marc on desenvolupar la
ficció.
Aquesta novel·la ha begut de les fonts de les obres següents:
La catedral de Girona, de Pere Freixas, Montserrat Jiménez, Josep M. Nolla i Gabriel Roura,
amb textos de Joaquim Nadal.
Introducció a la història de Girona, de Josep Clara.
Girona medieval. Crisi i desenvolupament (1360-1460), de Christian Guilleré, dins la
col·lecció «Quaderns d'història de Girona».
Guia del Call jueu de Girona, de Ramon Alberch.
Els jueus a les terres gironines , de Ramon Alberch i Narcís Jordi Aragó, dins la col·lecció
«Quaderns de la revista de Girona».
El parpadeo eterno, de Ken Kalfus.
Atles d'història urbana de Girona, de Josep Canal, Eduard Canal, Josep M. Nolla i Jordi
Sagrera.
Llegendes i misteris de Girona, de Carles Vivó, dins la col·lecció «Quaderns de la Revista de
Girona».
Les bruixes catalanes. Història i llegendes, versió catalana d'Ana Ferrer de Los Libros del
«Cuentamiedos».
Hospicis i hospitals de pobres, de Miquel Borrell, de la col·lecció «Quaderns de la Revista de
Girona».
Nicolau Eimeric (1320-1399) i la polèmica inquisitorial, de Josep Brugada.
El monestir de Sant Daniel, d'Anna Gironella.
He d'agrair, doncs, haver pogut disposar d'aquests magnífics treballs previs que m'han servit, i
molt, per donar pes i contingut a la novel·la.
De manera molt especial vull agrair al director del Museu d'Història de Girona i especialista en
el gòtic català Pere Freixas que m'hagi facilitat tant l'accés als seus treballs sobre la construcció de
la catedral de Girona com el seu assessorament historiogràfic durant el procés, la seva paciència i la
seva amistat.
Fi
MIQUEL FAÑANÀS, escriptor i periodista. Nascut a Girona el 1948 ha col·laborat en diversos
mitjans de comunicació i treballa des de 1999 a "El Periódico de Catalunya". Ha publicat 17 llibres i
dues de les seves novel·les, Susqueda i altres narracions i La pedra màgica han estat traduïdes al
xinès.

1 comentari:

  1. Hola, sóc nomenat MORAIDA LUNA. Vull utilitzar aquest mitjà per alertar a tots els sol·licitants de préstecs de tenir molta cura perquè hi ha frau a tot arreu. Fa uns mesos jo era financerament tenses, ia causa de la desesperació, he estat estafat per alguns prestadors en línia. Gairebé perdo l'esperança fins que un amic meu em va referir a un prestador molt fiable anomenat la senyora Amanda que em presta un préstec sense garantia de 53.000 euro en menys de 24 hores sense cap tipus de pressió o l'estrès amb una taxa d'interès de només el 2%. Em vaig quedar molt sorprès quan em vaig registrar el meu saldo del compte bancari i es va assabentar que la quantitat que vaig sol·licitar ser enviat directament al meu compte sense demora. Jo, per tant, li vaig prometre que anava a compartir les bones noves que la gent pugui obtenir préstecs amb facilitat i sense cap tipus d'estrès. Així que si vostè està en necessitat d'un préstec de qualsevol tipus, poseu-vos en contacte amb ella a través dels seus missatges de correu electrònic: amandarichardsonloanfirm@gmail.com.
    També pot posar-se en contacte amb mi en el meu correu electrònic moraidaluna@gmail.com.
    Ara, tot el que faig és intentar complir amb el meu reemborsament dels préstecs, que m'enviï directament al seu compte mensual.

    ResponElimina