Christopher Morley - La Llibreria sobre rodes

Durant la segona dècada del segle XX, a la Nord-Amèrica rural conviuen encara carretes
amb antiquíssims automòbils. Roger Mifflin, llibreter ambulant, decideix vendre la seva
llibreria (acompanyat de la seva egua i el seu gos) i tornar a Brooklyn per escriure les
seves memòries. La nova propietària, la ja madura senyora Helen McGill, decideix llançarse
a l'aventura i recórrer el món. A partir d'aquí se succeeixen una sèrie de divertides
peripècies, on tant personatges com a lectors, ens veiem embolicats en una espiral de
coneixement i admiració pel món dels llibres, els autors i com no, els llibreters.
Christopher Morley
La llibreria sobre rodes
Primera edició en català
ePUB v1.0
Ellen Ripley 07.03.13
Títol original: Parnassus on wheels
Autor: Christopher Morley
Any de 1a. publicació en idioma original: 1917
Traducció: Ellen Ripley, 2013
Retoc de portada: Ellen Ripley
Inedit en català fins a la data. Donada la seva antiguitat, el text
original del llibre i els seus drets pertanyen al domini públic.
Podeu obtenir l'original en anglès de franc a http://manybooks.net/.
Editor digital: Ellen Ripley (v1.0)
ePUBCat base r1.1
www.epubcat.net
Per a H.B.F. i H.F.M.
«Trusty, dusky, vivid, true.»[1]
Carta dirigida al senyor Davis Grayson, d'Hempfield, EUA
Benvolgut senyor:
Encara que el meu nom aparegui a la portada, el veritable autor d'aquest llibre és la senyoreta
Helen McGill (ara senyora de Roger Mifflin), qui em va explicar la seva història amb una
vivacitat inimitable. I en el seu nom vull fer-li arribar aquestes paraules d'agraïment. La senyora
Mifflin, no fa falta que ho digui, és una persona poc dotada per a l'art de l'autoria: aquest és el
seu primer llibre i dubto que torni a escriure cap més. Crec que amb prou feines és conscient de
quant li deu als seus deliciosos escrits. Solia haver-hi un exemplar molt grapejat «d'Aventures del
benestar» sobre la seva taula, a Sabine Farm. Quantes vegades l'hauré vist agafar el llibre,
després d'un llarg dia a la cuina, llegir-ho entre riures de complicitat i dir que la història de la
Harriet li recordava a la seva pròpia història amb l'Andrew. Remugava no sé què sobre
«Aventures del benestar» i es preguntava per què mai s'havia explicat la història des del punt de
vista de la Harriet. I quan li va esdevenir la seva pròpia història i va sentir la necessitat de posarla
per escrit, crec que inconscientment va adoptar quelcom de l'estil i els temes dels quals vostè
s'havia apropiat amb justícia. Estic segur que no repudiarà tan innocent homenatge! En qualsevol
cas, la senyoreta Harriet Grayson, les formidables qualitats de la qual hem pogut admirar durant
tant de temps, trobarà en la senyora Mifflin un ànima bessona. De no haver estat perquè ha perdut
tot contacte amb el seu editor i els seus fulls, la senyora Mifflin li hagués dit ella mateixa amb el
seu peculiar i taxatiu estil. El Professor i ella es troben en el seu Parnàs, en algun lloc de les
rutes de muntanya, feliçment dedicats a la diversió més celestial coneguda per l'home: vendre
llibres. I m'atreveixo a dir que no hi haurà volums que recomanin amb major plaure que els
estimulants i saludables llibres que porten el seu nom. Cregui'm, senyor Grayson.
Amb sincer afecte,
Christopher Morley
Capítol 1
Em pregunto si no hi ha un munt de creences babaus al voltant de l'educació superior. Mai he
conegut a ningú que per ser hàbil amb els logaritmes i altres formes de poesia fos més destre rentant
plats o sargint mitjons. He llegit tot el que he pogut i em nego a «admetre impediments» per estimar
els llibres; així mateix, he conegut a moltes persones bones i raonables fetes malbé per un excés de
lletra impresa. D'altra banda, llegir sonets sempre m'ha provocat singlot.
Mai vaig voler ser escriptora! I, tanmateix, crec que hi ha alguns detalls divertits en la meva
història amb l'Andrew, la història de com els llibres van acabar amb la nostra afable vida.
Quan John Gutenberg, el veritable nom del qual era, segons el professor, John Gooseflesh, va
demanar prestat uns diners per muntar la seva impremta va llançar al món un munt de problemes.
L'Andrew i jo érem extraordinàriament feliços a la nostra granja, fins que ell es va convertir en
autor. Si hagués pogut preveure totes les molèsties que els seus escrits ens causarien, hauria cremat,
per descomptat, el seu primer manuscrit a l'estufa de la cuina.
N'Andrew McGill, l'autor d'aquests llibres que tothom llegeix, és el meu germà. En altres
paraules, jo sóc la seva germana, deu anys més jove. Fa molt temps l'Andrew era un home de
negocis, però va tenir problemes de salut i, com li passa a molta gent als llibres, es va refugiar al
camp o, com ell li deia, alSi de la Natura. Ell i jo érem els únics supervivents d'una família poc
reeixida. Jo estava condemnada a perir lentament com institutriu a la regió de Brownstone, Nova
York. Ell em va rescatar, i combinant els nostres estalvis compràrem la granja. Ens vam convertir en
autèntics pagesos, dels què matinen i es fiquen al llit quan es posa el sol. L'Andrew usava granota i
una camisa lleugera, i amb el temps se li va curtir la pell i es va fer un home fort. Jo tenia les mans
copejades i vermelles pel sabó i el gebre. No veia un anunci de Redfern sinó d'any en any i la meva
cuina es va convertir en un camp de batalla on em vaig fer forta i vaig aprendre a estimar el treball
dur. La nostra literatura es reduïa a informes agrícoles del govern, almanacs de les patents
medicinals, fulletons dels planters i catàlegs de Sears Roebuck. Ens subscrivírem a Granja i Llar i
llegíem en veu alta les històries per lliuraments. De tant en tant, buscant emocions més fortes, llegíem
fragments extrets a l'atzar del Vell Testament: l'optimista llibre de Jeremies, per exemple, que tant li
agradava a l'Andrew. La granja va acabar prosperant en poc temps.L'Andrew solia passejar pels
pasturatges al capvespre i amb només observar la manera en què cremava la seva pipa podia saber
quin temps tindríem l'endemà.
Com ja he dit, érem tremendament feliços. Fins que l'Andrew va tenir la nefasta idea d'explicar-li
al món com n'érem de feliços.Sento haver d'admetre que ell sempre havia estat una miqueta
lletraferit. En els seus dies d'estudiant va ser editor de la revista de la universitat i en ocasions, quan
s'afartava de llegir Granja i Llar, treia els seus propis periòdics i em llegia alguns dels seus poemes i
contes de joventut, alhora que fantasiejava vagament amb la idea d'escriure alguna cosa en el futur. Jo
estava més preocupada pel ritme al que posaven les gallines que pel dels sonets. I haig de dir que
mai em vaig prendre les seves amenaces gaire seriosament. Hauria d'haver estat més severa.
Aleshores va morir l'oncle Philip i la seva col·lecció de llibres va anar a parar a les nostres
mans. L'oncle Philip havia estat professor universitari i anys enrere, quan l'Andrew era nen, li tenia
molt afecte. De fet, va ser ell qui el va portar a la universitat. Nosaltres érem els seus únics familiars
propers, així que un bon dia tots aquests llibres van arribar a la nostra granja. Aquest va ser el
començament de la fi. Si ho hagués sabut… l'Andrew s'ho va passar en gran fabricant les
prestatgeries per a les parets del nostre saló. No content amb això, va transformar el vell galliner en
un estudi, va instal·lar una estufa dins i va començar a tancar-se allà cada nit després que jo m'hagués
anat a allitar. El primer que vaig saber és que havia batejat el lloc com Sabine Farm[2](encara que
durant anys s'hagués anomenat el fangar de les gallines) perquè li va semblar que seria més literari.
Solia portar un llibre cada vegada que anava a Redfield a buscar provisions. De vegades tornava
dues hores més tard del normal, amb el vell Ben enjogassat entre les vares del carro i l'Andrew
perdut en la seva lectura.
Mai li vaig donar gaire importància a tot això. Sóc una dona tolerant, i mentre l'Andrew mantenia
la granja en marxa jo tenia massa coses pendents en pel meu propi costat. Pa calent i cafè, ous i
conserves per al desdejuni. Sopa i carn, vegetals,boles de massa, vedella en salsa, pa integral, pa
blanc, puding de nabius, pastís de xocolata i brou per al menjar. Magdalenes, te, salsitges, mores,
nata i dònuts per al sopar. Aquesta és la classe de menú que havia estat preparat tres vegades al dia
durant anys. No tenia temps per anar-me preocupant per coses que no fossin els meus propis
assumptes.
Fins que un matí vaig sorprendre a l'Andrew lliurant-li al carter un gran paquet rectangular.
Semblava tan avergonyit que vaig haver de preguntar-li què era. «He escrit un llibre», va dir
l'Andrew i em va ensenyar la portada: PARADÍS RECOBRAT, per Andrew McGill.
Ni tan sols llavors no em vaig preocupar massa, perquè, esclar, no m'imaginava que ningú
volgués publicar el llibre. Però Déu Sant! Un mes més tard va arribar una carta d'un editor… que
volia publicar-li! Aquesta carta l'Andrew la va posar en un marc sobre el seu escriptori. Només per
mostrar-vos com sonava la reproduiré aquí:
DECAMERON,JONES CO.EDITORS
UNION SQUARE, NOVA YORK
13 de gener de 1907
Benvolgut senyor McGill:
Hem llegit amb singular interès el seu manuscrit Paradís recobrat. Vam saber a l'instant que
un relat tan inspirat sobre els gaudis de la sana vida campestre mereixia rebre l'aplaudiment
popular i, a excepció d'unes poques revisions i retallades, ens complauria molt publicar el llibre
tal com està. Ens agradaria que l'il·lustrés el senyor Tortoni, el treball del qual potser hagi tingut
ocasió d'admirar, així que ens preguntàvem si ell podria posar-se en contacte amb vostè per
familiaritzar-se amb el color local d'aquells paratges.
Així mateix estarem encantats de pagar-li el 10% de les vendes del llibre. Adjuntem dues
còpies dels contractes perquè els signi en cas de què trobi satisfactòria la nostra proposta.
Atentament,
DECAMERON, JONES CO.
Sempre he cregut que,Paradís perdut hauria estat un títol més apropiat per a aquest llibre. Es va
publicar a la tardor de 1907 i a partir de llavors la nostra vida no va tornar a ser la mateixa. Per
algun revés de la sort, el llibre es va convertir en l'èxit de la temporada. Va ser aclamat com un
«evangeli de la salut i el benestar» i l'Andrew va rebre moltes ofertes d'editors i directors de
revistes que volien apoderar-se del seu següent llibre. Resulta gairebé increïble veure les baixes
estratagemes que els editors estan disposats a emprar per convèncer a un autor. L'Andrew havia
escrit a Paradís recobrat sobre els rodamons que solien visitar-nos, com n'eren de pintorescs,
cridaners (permeteu-me afegir, i què bruts) eren alguns. I com mai despatxàvem de la nostra propietat
a ningú que semblés digne, em creuríeu si us digués que, en la primavera posterior a la publicació
del llibre, un rodamón d'aspecte dubtós, amb una motxilla a l'esquena, es va presentar a la nostra
granja un bon dia i després d'elogiar amb molta làbia el llibre d'Andrew i de passar la nit amb
nosaltres, es va aixecar a l'hora del desdejuni i es va presentar com un dels editors més importants de
Nova York?
Havia usat aquell ardit perquè l'Andrew li agafés confiança.
I com ja us haureu imaginat, a aquest pas l'Andrew no va trigar a fer-se malbé! A l'any següent va
desaparèixer sobtadament. Només va deixar una nota a la taula de la cuina. Va estar sis setmanes
rondant per tot l'estat, recollint material per a un nou llibre.
Vaig fer el que vaig poder per evitar que anés a Nova York a parlar amb editors i gent d'aquesta
mena. Li arribaven molts sobres plens de retalls de premsa i ell es posava a llegir-los quan hauria
d'haver estat collint el blat de moro. Per sort, el carter sempre venia a mig matí, quan l'Andrew
estava al camp, així que jo solia mirar la correspondència abans que ell.
Després del segon llibre (Llavors de felicitat;es titulava), les piles de cartes dels editors eren tan
grans que jo solia tirar-les dins de l'estufa abans que l'Andrew les veiés, excepte les que enviaven de
Decameron Jones, ja què de vegades portaven xecs. Cada poc apareixia algun que un altre literat per
entrevistar l'Andrew. Afortunadament, aconseguia desfer-me d'ells gairebé sempre.
No obstant això, l'Andrew era cada vegada menys un pagès i cada vegada més un home de lletres.
Va comprar una màquina d'escriure. Solia passar molt de temps a la cor anotant adjectius per
descriure la posta de sol, en lloc d'arreglar el penell del graner, que estava tan desajustat que el vent
del nord arribava pel sud-oest. Ja gairebé ni revisava els catàlegs de Sears Roebuck, i després que el
senyor Decameron, que va venir a visitar-nos a la granja, li aconsellés escriure un llibre de poemes
bucòlics, la situació es va tornar senzillament insuportable.
I jo em passava el temps comptant ous i preparant els tres menjars diaris i administrant la granja,
mentre l'Andrew, en un dels seus atacs de literatura, marxava a rondar i recopilar aventures per a un
nou llibre. (Hauríeu d'haver vist en quin estat tornava després d'un d'aquells viatges, vagant pels
camins sense diners i sense un sol mitjó net al sarró. Una vegada va tornar amb una tos que
s'escoltava des de l'altre costat del graner i vaig haver de tenir-ne cura durant tres setmanes.)
Quan vaig saber que algú havia escrit un opuscle sobre «el Savi de Redfield» on em descrivien
com una «Xantipa rural»[3] i com «la balança domèstica que apropava al gran escriptor a les realitats
quotidianes de la vida» vaig resoldre donar-li a l'Andrew una cullerada de la seva pròpia medicina. I
aquesta és la història.
Capítol 2
Era un agradable i net matí de tardor —d'octubre, m'atreviria a dir— i jo estava a la cuina
traient-les-hi el cor a unes pomes per fer una salsa. Aquest dia menjaríem porc rostit amb patates
cuites i el que l'Andrew anomena «salsa marró de Vandyke».
L'Andrew havia anat al poble a comprar farina i altres provisions i no tornaria fins al migdia.
Com era dilluns, la senyora McNally, la bugadera, havia vingut a fer la bugada. Record que em
disposava a recollir llenya quan vaig escoltar el grinyol de les rodes del carro al portal. Un dels
cavalls blancs més veloços que hagués vist mai tirava d'un estrany carruatge que tenia forma de vagó.
Un homenet d'aspecte singular i barba vermella va fer una vènia des del seient i va dir alguna cosa
que jo no vaig poder escoltar ja que em trobava distreta amb aquell ridícul carruatge.
Estava pintat d'un color blau pàl·lid, com el dels ous del pit-roig, i a un costat es llegia en grans
lletres escarlates:
PARNÀS AMBULANT DEL SENYOR MIFFLIN
ELS MILLORS LLIBRES A LA VENDA:
SHAKESPEARE, CHARLES LAMB, STEVENSON,
HAZLITT I TOTS ELS ALTRES
Penjat sota el carruatge hi havia alguna cosa que semblava ser una tenda de campanya, al costat
d'una llanterna, una galleda i altres coses petites. El vagó tenia una lluerna molt alta en el sostre, com
el d'aquests vells tramvies, i en una de les cantonades s'alçava la xemeneia de l'estufa. En la part
posterior hi havia una porta amb dues finestretes a cada costat i unes escales al peu.
Mentre jo observava aquest estrafolari desplegament, l'homenet colrat va baixar del vagó i em va
mirar fixament. El seu rostre era una barreja còmica d'afable murrieria i una mica de cinisme ben
adobat. Tenia una barba vermellosa i rasa i una vella jaqueta Norfolk. El cap totalment calb.
«És aquí on viu el senyor Andrew McGill?», va preguntar.
Vaig assentir amb el cap.«Però no tornarà fins al migdia», vaig afegir. «Menjarem porc rostit.»
«Amb salsa de poma?», va preguntar l'homenet.
«Salsa de poma i salsa marró», vaig dir. «Per això estic segura que tornarà a temps. De vegades
es retarda quan el dinar és algun guisat, però mai els dies que faig aquesta recepta. L'Andrew no
valdria per rabí.»
Una sospita sobtada em va assaltar.
«No serà vostè un altre d'aquests editors, no?», vaig cridar. «Què és el que vol d'Andrew?»
«Em preguntava si voldria comprar aquest carruatge», va dir l'homenet fent onejar la seva mà des
del vagó fins al cavall. Mentre parlava va deixar anar un ganxo d'alguna part i un dels costats es va
aixecar com una tapa. Una espècie de mecanisme va fer clic, la tapa es va convertir en un voladís i
llavors ja no va haver-hi sinó llibres i més llibres en files.
Aquell costat del vagó no era una altra cosa que una gran llibreria. Prestatgeries sobre
prestatgeries, i totes repletes de llibres, vells i nous. Mentre jo mirava tot allò,l'homenet va treure
una targeta de visita i me la va donar:
PARNÀS AMBULANT DE ROGER MIFFLIN
Sabeu, amics, que té el meu cavall de perxa,
Més de mil llibres, antics i d'ocasió.
Que de l'home com amics són el millor.
Els llibres que atapaeixen aquest gran vagó,
Són libres per a qualsevol gust o condició.
De lírics versos a les Muses,
De bona cuina i agricultura,
novel·les apassionades de prosa pura.
Cada necessitat té el seu llibre just
i els nostres et deixaran a gust.
Mai hi haurà llibreter que doni abast
als fins llibres d'aquest ambulant Parnàs.
PARNÀS AMBULANT DEL SENYOR MIFFLIN
Propietat de R. Mifflin.
Impremta Estavella de Job, Celeryville, Va.
I en tant jo em reia del que deia la targeta, el petit home havia aixecat una tapa similar en el costat
oposat del Parnàs, on van aparèixer d'altres prestatgeries repletes de llibres.
Em temo que sóc terriblement pràctica per naturalesa.
«Vaja!», vaig dir. «Suposo que es necessita un corser la mar de fort per tirar d'aquesta càrrega.
Deu pesar més que un vagó de carbó.»
«Oh, la bona de Peg pot amb tot sense problema», va dir. «No viatgem gaire de pressa. Però, com
li deia, el meu pla és vendre'm-ho. Vostè creu que el seu marit estaria interessat a comprar-ho,
incloent el Parnàs, a la pegasus i tot la resta? Perquè, si no m'equivoco, ell sent gran estima pels
llibres, no és així?»
«Esperi un segon!», vaig dir. «Andrew és el meu germà, no el meu marit, i definitivament sent una
enorme estima pels llibres. Els llibres seran la ruïna d'aquesta granja d'aquí poc. Es passa la meitat
del temps somiant despert amb els seus llibres com una gallina *ponedora, quan hauria d'estar
arreglant arnesos. Per Déu, si veiés aquest carruatge es quedaria en suspens durant una setmana
sencera. Haig de rebre al carter abans que arribi a casa per treure del correu els catàlegs de les
editorials, de manera que Andrew no els vegi. No sap quant m'alegro que no estigui aquí ara mateix.
No sap quant!»
No sóc cap literata, com ja vaig dir, però sí sóc prou humana com per gaudir d'un bon llibre, així
que mentre l'homenet parlava a mi se m'anaven els ulls cap a les prestatgeries. Sens dubte tenia una
col·lecció miscel·lània. Vaig veure poesia, assajos, novel·les, llibres de cuina, juvenils, llibres
escolars, bíblies i mil coses més, totes revoltes.
«Miri això», va dir l'homenet, i va ser llavors quan em vaig adonar que tenia els ulls brillants
d'un fanàtic, «he viatjat a bord del meu Parnàs durant més de set anys. He cobert la distància que va
de Florida a Maine i suposo que he injectat tanta bona literatura en el camp com el doctor Eliot amb
la seva prestatgeria de cinc peus. Ara vull deixar el negoci. Planejo escriure un llibre sobre la
literatura entre els grangers i anar-me a viure amb el meu germà a Brooklyn. Tinc un munt de notes
per escriure el llibre. Suposo que esperaré al fet que el senyor McGill torni a casa i veurem si vol
comprar el meu negoci. L'hi vendré tot, cavall, vagó i llibres per només quatre-cents dòlars. He llegit
el que escriu Andrew McGill i m'imagino que la meva proposta li interessarà. M'he divertit com un
mico en aquest Parnàs. Abans era mestre d'escola, fins que la meva salut es va ressentir. Llavors em
vaig ficar en això i haig de dir que vaig recuperar la inversió amb escreix, doncs m'ho he passat en
gran.»
«Molt bé, senyor Mifflin», vaig dir, «em temo que no puc impedir-li esperar. Però haig de dir-li
que lamento molt que vostè i el seu vell Parnàs hagin vingut fins a aquí.»
Em vaig donar la volta i vaig tornar a la cuina. Sabia perfectament que L'Andrew saltaria
d'entusiasme quan veiés aquell carregament de llibres i llegís el poema del senyor Mifflin en una de
les seves boges targetes.
Haig de confessar que estava considerablement molesta.L'Andrew és tan poc pragmàtic i tan
frívol com una joveneta, sempre somiant amb noves aventures i excursions pel camp. Quan veiés
aquell Parnàs ambulant s'enamoraria d'ell en un tres i no res.
De totes maneres jo sabia que el senyor Decameron l'estava pressionant perquè publiqués un
segon llibre: unes setmanes enrere havia interceptat una de les seves cartes, en les quals li suggeria a
l'Andrew un altre viatge per a "Llavors de felicitat". Tenia sospites sobre el que diria la carta, així
que la vaig obrir, la vaig llegir i… bé, la vaig cremar. Rellamp! Com si l'Andrew no tingués res a fer
a part d'anar pels camins com un captaire, només per escriure un llibre sobre aquest tema.
Mentre feia el meu treball en la cuina vaig veure com el senyor Mifflin es posava còmode. Li va
llevar els arnesos al cavall, el va lligar a la tanca, es va asseure a la pila de llenya i va encendre una
pipa. L'assumpte em molestava. Al final no vaig poder suportar-ho més i vaig sortir a parlar amb el
viatjant calb.
«Miri, senyor», vaig dir, «no té dret a instal·lar el seu parxís ambulant al meu pati amb semblant
descaradura. Li demano que es vagi d'aquí abans que el meu germà torni. No se li ocorri trencar
l'harmonia de la meva llar.»
«Senyora McGill», va dir ell (tenia uns modals agradables, el molt desgraciat, amb els seus ulls
titil·lants i la seva estúpida barba), «cregui'm: no vull ser descortès. Si vostè s'obstina que em vagi,
ho faré sense dubtar-ho. Però li adverteixo que em quedaré en el camí esperant al senyor McGill. He
vingut a vendre la meva caravana de cultura i, pels ossos de Swinburne, crec que el seu germà és
l'home adequat per comprar-la.»
A aquestes altures jo tenia la sang calenta i admeto que no vaig calcular amb propietat el que vaig
dir a continuació: «Abans que l'Andrew es decideixi a comprar aquest vell parxís, prefereixo
comprar-li-ho jo mateixa. Li ofereixo tres-cents dòlars».
El rostre de l'homenet es va il·luminar. Inicialment ni va acceptar ni va declinar la meva oferta
(em va donar un esglai de mort pensar que estava a les seves mans i que els diners que havia estat
estalviant en els últims tres anys per comprar un automòbil Ford pogués esfumar-se de cop).
«Vingui i miri-la bé una altra vegada», va dir.
Haig d'admetre que el senyor Roger Mifflin havia convertit l'interior de la seva caravana en un
espai meravellosament confortable. El cos del vagó estava construït a cada costat sobre les rodes, la
qual cosa li donava un aspecte pesant, però així es guanyava espai per a les prestatgeries. Això
deixava a l'interior un rectangle d'uns cinc peus d'ample i nou de llarg. A un costat hi havia una petita
estufa d'oli, una taula plegable i un catre d'aspecte acollidor construït sobre una espècie de calaixera,
on, suposo, guardaria la roba i coses així. A l'altre costat hi havia més prestatgeries, una tauleta i una
petita cadira de vímet. Cada centímetre d'espai semblava haver estat aprofitat d'alguna manera, per a
una prestatgeria, per a un ganxo, per a un aparador penjant o qualsevol altra cosa. Sobre l'estufa hi
havia una prolixa filera de cassons, plats i atuells de cuina. L'elevat sostre permetia estar dempeus en
el centre del vagó. I una petita finestra corredissa donava al seient del cotxer. En conjunt, era un
carruatge bastant bonic. Les finestres de les parts frontal i posterior tenien cortines i un diminut ampit
amb un test de geranis. Em va fer gràcia veure a un terrier irlandès vermell recolzat en una acolorida
sarapa mexicana sobre el catre.
«Senyoreta McGill», va dir, «no podria vendre el Parnàs per menys de quatre-cents. He invertit
el doble en ell, entre unes coses i unes altres. La construcció és sòlida i neta de cap a cap i conté tot
el que una persona pot necessitar, des de llençols fins a brou en pastilles. Serà seu per quatre-cents
dòlars, incloent el gos, l'estufa i tot: brides, pescant, fuet. Hi ha una tenda de campanya penjada sota
el vagó i una fresquera (va obrir una trapa sota el catre) i un dipòsit d'oli i Déu sap quantes coses
més. Val tant com un iot, però ja me n'he afartat. Ara, si tem tant que el seu germà s'encapritxi amb el
Parnàs, per què no el compra vostè mateixa i es va de viatge? Que es quedi ell ocupant-se de la
granja!… Li diré el que farem. Jo mateix l'ajudaré a adaptar-se a la carretera. Viatgi amb mi el
primer dia i li mostraré com funciona tot. Podria tenir l'experiència de la seva vida a bord d'aquesta
cosa i donar-se de pas unes bones vacances. Així li donaria al seu germà una bona sorpresa. Per què
no?»
No sé si va ser per la bellesa d'aquell absurd carruatge o per la bogeria de la proposició, o
potser simplement pel desig de tenir les meves pròpies aventures i jugar-li a l'Andrew una mala
passada, el cas és que em vaig veure presa d'un impuls extraordinari i vaig deixar escapar una
riallada.
«D'acord», vaig dir. «Ho faré.»
Jo, Helen McGill, als meus trenta-nou anys d'edat!
Capítol 3
Bé, vaig pensar, si em disposo a viure la meva pròpia aventura més em val fer-ho amb
entusiasme. Andrew tornarà a casa cap a dos quarts d'una, així que millor m'engego ja si no vull
topar-me amb ell. Suposo que creurà que m'he tornat boja! Em seguirà, imagino. Encara que no
permetré que se m'atansi, de cap manera!
Vaig sentir alguna cosa semblat a la fúria en pensar que havia estat vivint en aquella granja durant
més de quinze anys (sí, senyor, des que tenia vint-i-cinc) i que en tot aquest temps mai havia sortit
d'allí, si exceptuem el viatge anual a Boston per anar de compres amb el cosinet Edie. Sóc un ànima
casolana, suposo, i estimo la meva cuina tant com la meva àvia. No obstant això, hi havia alguna cosa
en l'aire blau d'aquell octubre i en el boig homenet de barba vermella que em convidaven a
emprendre el viatge.
«Escolti'm, senyor Parnàs», vaig dir, «suposo que sóc una vella grossa i ximple, però estic
resolta a fer-ho. Prepari el cavall que jo aniré a recollir algunes coses i a signar-li un xec. A
l'Andrew li vindrà molt bé no comptar amb mi. Tindré ocasió de llegir alguns llibres també. Serà tan
profitós com anar a la universitat!» Llavors em vaig llevar el davantal i vaig córrer cap a la
casa.L'homenet es va quedar recolzat contra una de les cantonades del carruatge, m'atreveixo a dir
que en estat d'estupefacció.
Vaig entrar per la porta principal i em va semblar còmic veure sobre la taula del saló una de les
revistes de l'Andrew; en lletres vermelles, es llegia a la portada: «La Revolució de la Feminitat». I
vaig pensar: «Aquí va Helen McGill a la revolta». Em vaig asseure en l'escriptori d'Andrew, vaig
apartar la seva llibreta plena d'anotacions sobre «la màgia de la tardor» i vaig escriure unes línies:
Estimat Andrew:
No creguis que m'he tornat boja. Em vaig a viure la meva aventura. M'he adonat que tu has
tingut tota classe d'aventures mentre jo m'he quedat a casa fornejant el pa. La senyora McNally
s'ocuparà dels teus menjars i una de les seves filles vindrà a fer les tasques domèstiques. Així que
no et preocupis. Estaré de viatge durant un temps —un mes, potser— per veure una mica de les
llavors de la felicitat de les quals tant parles. És el que les revistes anomenen la revolució de la
feminitat. Hi ha roba interior d'abric a l'armari de cedre de la cambra buida en cas que la
necessitis.
Amb afecte,
HELEN
Vaig deixar la nota a l'escriptori.
La senyora McNally estava ajupida sobre el safareig, fent la bugada. Amb prou feines podia
veure l'immens arc de la seva esquena i sentir el xiuxiueig vigorós que produïa en fregar la roba.
Quan va sentir que la cridava es va incorporar.
«Senyora McNally», vaig dir, «em vaig de viatge per un temps. Serà millor que deixi de rentar i
s'ocupi del menjar de l'Andrew, que tornarà cap a dos quarts d'una. Són les deu i deu. Digui-li que
m'he anat a la granja Locust a visitar a la Collins.»
La senyora McNally és una sueca fornida i no gaire espavilada. «D'acord, senyoreta McGill», va
dir. «Tornarà a l'hora del sopar?»
«No, no tornaré fins a dins d'un mes», vaig dir. «Em vaig de viatge. Vull que enviï a la Rosie
cada dia perquè s'encarregui de les tasques domèstiques mentre estic fora. Pot parlar-ho amb el
senyor McGill. Ara haig d'anar-me'n.»
Els honests ulls de la senyora McNally, blaus com la porcellana de Copenhaguen, atalaiant
perplexos a través de la finestra, es van posar en el Parnàs ambulant i en el senyor Mifflin, que
tornava a prendre les regnes de la Pegasus. Vaig veure com feia un gran esforç per comprendre el que
deia el rètol pintat en un costat del vagó… i com, també, es rendia.
«Portarà vostè les regnes?», va preguntar succintament.
«Sí», vaig dir i vaig pujar corrent a la planta d'a dalt.
Sempre guardo la meva llibreta d'estalvis dins d'una vella caixa de Huyler, en el calaix d'a dalt
del meu buró. No m'apresso a guardar els diners al banc. Em fa por. Tinc algunes rendes dels diners
que em va deixar el meu pare, però és l'Andrew qui s'ocupa d'això. És ell qui paga totes les despeses
de la granja. Jo m'ocupo dels comptes del manteniment de la casa. Guanyo una quantitat gens
menyspreable gràcies a les meves gallines i a la venda d'algunes de les meves conserves a Boston,
així com a les receptes que envio de tant en tant a una revista per a dones. Així i tot, els meus estalvis
del banc no arriben a més de deu dòlars al mes.
En els últims cinc anys havia acumulat més de sis-cents dòlars amb la idea de comprar-me un
Ford. Però en aquell moment em va semblar que comprar el Parnàs seria molt més divertit. Quatrecents
dòlars era molts diners, no obstant vaig pensar en el que implicaria deixar que l'Andrew el
comprés.Déu meu s'aniria de viatge fins al Dia d'Acció de Gràcies! En canvi, si jo el comprava
podria anar-me un temps, viure la meva aventura i després vendre'l en algun lloc de manera que
l'Andrew no arribés ni a veure'l. Vaig endurir el meu cor i vaig resoldre donar-li a «al Savi de
Redfield» una cullerada de la seva pròpia medicina.
El meu saldo al Banc Nacional de Redfield era de sis-cents quinze dòlars amb vint centaus. Em
vaig asseure en la taula de la meva habitació, on solia fer els comptes, i vaig fer un xec a nom del
senyor Roger Mifflin per la suma de quatre-cents dòlars. Vaig dibuixar un munt de floritures després
dels nombres perquè ningú pogués elevar la xifra del xec a quatre-cents mil. Després vaig treure la
meva vella maleta de jonc trenat i vaig posar en ella una mica de roba. Allò no em va portar més de
deu minuts. Vaig baixar les escales i vaig trobar a la senyora McNally mirant amb acritud el Parnàs
des de la porta de la cuina.
«Es va de viatge en aquest… en aquest autobús, senyoreta McGill?», va preguntar.
«Sí, senyora McNally», vaig dir alegrement. El seu ús de la paraula autobús em va servir
d'inspiració. «És un d'aquests nous autobusos dels quals tant parlen. Em portarà a l'estació, no es
preocupi per mi. Em vaig de vacances. Vostè prepari l'esmorzar del senyor McGill. Després digui-li
que he deixat una nota a l'escriptori del saló.»
«Em sembla un vehicle bastant estrany», va dir la senyora McNally, intrigada. Crec que la
candorosa dona sospitava que es tractava d'una fugida.
Vaig pujar la meva maleta al Parnàs.La pegasus esperava plàcidament. A l'interior del vagó
s'escoltava el soroll de coses que es movien amb ímpetu. De sobte l'homenet va sortir d'allà amb un
gruixut sac entre els braços. Portava posada una gorra de tweed, tirada cap a enrere.
«Perfecte!», va cridar triomfalment. «He empaquetat tots els meus efectes personals, la roba i
aquestes coses. Tot la resta està inclosa en el tracte. Quan em pugi al tren amb aquest sac seré un
home lliure i, hurra!, rumb a Brooklyn! Déu, quant trobo a faltar la ciutat!» I després va afegir,
pensatiu: «Abans vivia a Brooklyn. No he tornat en deu anys».
«Aquí té el seu xec», vaig dir, estenent el braç. Ell es va enrojolir una mica i em va mirar
lleugerament avergonyit. «Veurà, senyora», va dir, «espero que el negoci li convingui. No vull
aprofitar-me d'una dama. Si creu que el seu germà…»
«De totes maneres pensava comprar-me un Ford», vaig dir. «I em sembla a mi que el manteniment
d'aquest parchís ambulant serà més barat que el de qualsevol cotxet assemblat a Detroit. L'important
és que l'Andrew no el vegi. Quan em doni un rebut engegarem, abans que ell torni.»
Va rebre el xec sense dir una paraula, va llançar el seu voluminós sac sobre el pescant i després
va desaparèixer a l'interior del vagó. A l'instant va tornar a sortir. En el dors d'una de les seves
poètiques targetes havia escrit:
He rebut de la Senyoreta McGill la suma de quatre-cents dòlars a canvi d'un Parnàs Ambulant
en excel·lents condicions, lliurat a ella el mateix dia,
3 d'octubre de 19…
Signat,
ROGER MIFFLIN
«Digui'm», vaig preguntar, «conté aquest Parnàs, o més aviat, el meu Parnàs, tot el que
necessitaré? Està ben proveït de menjar i tot la resta?»
«A això anava», va dir ell. «Trobarà una bona quantitat de provisions a l'armari de rebost sobre
l'estufa, encara que la veritat és que jo solia alimentar-me a les granges que anava trobant pel camí.
En general li llegia algun passatge en veu alta a la gent i a canvi em donaven de menjar de franc. És
sorprenent el poc que sap la gent del camp sobre llibres i quant agraeixen escoltar alguna cosa bona.
Al comtat de Lancaster, Pennsilvània…»
«I què em diu de l'egua?», vaig continuar en veure que es disposava a demorar-se en una
anècdota. No eren encara ni les onze del matí i jo ja estava ansiosa per començar el viatge.
«Serà millor que agafi alguns cereals. A mi se m'han acabat.»
A l'estable vaig agafar un sac de flocs de civada i el senyor Mifflin em va ensenyar on podia
penjar-lo dins de la caravana. Després vaig anar a la cuina i vaig omplir una gran cistella amb
provisions per a alguna emergència: una dotzena d'ous, un pot amb tires de bacó, mantega, formatge,
llet condensada, te, galetes, melmelada i dues fogasses de pa. El senyor Mifflin va ficar el cistell
dins de la caravana davant l'atònita mirada de la senyora McNally.
«Quin pícnic més estrany!», va dir ella. «Cap a on va? Anirà el senyor McGill amb vostè?»
«No», vaig insistir, «ell es queda. Em vaig de vacances. Vostè prepari-li l'esmorzar, així no
tindrà de què preocupar-se fins que jo torni. Digui-li que he anat a visitar a la senyora Collins.»
Vaig pujar les petites escales i vaig entrar en la meva Parnàs amb la plaent emoció del sentiment
de propietat. El gos va saltar al terra movent la cua amistosament. Vaig posar llençols i cobertors
nets al catre, vaig obrir els calaixos que cobrien la paret i vaig ficar en ells les poques pertinences
que portava amb mi. Ara podíem partir.
El senyor Barbarroja estava assegut al pescant amb les regnes a la mà. Em vaig asseure al costat
d'ell. El seient era ampli però no tenia coixins, estava ben cobert sota el voladís de la caravana. Vaig
fer un cop d'ull al voltant i vaig veure la confortable casa entre els oms i els aurons, el graner vermell
brillant sota el sol i la bomba de l'aigua al costat de l'emparrat. Em vaig acomiadar de la senyora
McNally, que ens mirava estupefacta, en silenci.La Pegasus va empènyer tot el pes del seu cos sobre
les marques de les rodes i el Parnàs es va tentinejar abans d'engegar a rodar cap al portal. Entrem en
el camí de Redfield.
«Tingui», va dir el senyor Mifflin lliurant-me les regnes, «vostè és la propietària, condueixi. Cap
a on vol anar?»
La meva respiració es va agitar quan em vaig adonar que l'aventura havia començat!
Capítol 4
Amb prou feines es perd de vista la granja, el camí es bifurca. D'una banda s'arriba fins a Walton,
on es creua el riu per un pont cobert; per l'altre es baixa cap a Greenbriar i Port Vigor. La senyora
Collins viu a una milla o dues del camí de Walton, i com jo solia visitar-la molt sovint vaig pensar
que hi hauria més possibilitats que l'Andrew anés a buscar-me allà. Una vegada que vam haver-hi
creuat l'arbreda, vaig girar a la dreta, cap a Greenbriar. Iniciem el perllongat ascens al pujol
Huckleberry. Vaig gaudir de l'aroma de la tardor fresca que acomiadaven les fulles.
El senyor Mifflin semblava haver arribat a l'èxtasi perfecte del seu bon humor. «Això és
certament grandiós», va dir. «Déu, aplaudeixo el seu abrandament. Creu que el senyor McGill sortirà
a buscar-la?»
«No tinc ni idea», vaig dir. «En tot cas no ho farà immediatament. Està tan acostumat als meus
hàbits sedentaris que dubto molt que sospiti res fins que vegi la nota. Així i tot, em pregunto quina
mena d'història li a explicarà la senyora McNally!»
«Què tal si li posem un rastre olfactori?», va dir ell. «Doni'm el seu mocador.»
Va saltar àgilment del carro, va córrer pujol a baix (era un homenet vivaç, malgrat la seva
calvície) i va llançar el mocador sobre el camí de Walton, a uns cent peus de la bifurcació. Després
va tornar a pujar el pendent.
«Llestos», va dir somrient com un nen, «això el distraurà. El Savi de Redfield anirà darrera d'una
falsa presa mentre els malfactors arrenquen amb bon peu. Encara que em temo que és bastant fàcil
seguir el rastre d'un carro tan poc usual com el Parnàs.»
«Digui'm com porta vostè el negoci», vaig dir. «De debò és rendible?»
Ens vam detenir en el cim del pujol per donar-li un descans a la Pegasus. El gos es va estirar al
camí polsós amb gest greu. El senyor Mifflin va treure la seva pipa i em va pregar que el deixés
fumar.
«Els inicis van ser més aviat còmics», va dir. «Jo era mestre a Maryland. Havia estat partint-me
el llom en una escola rural durant anys, amb un salari miserable. Tenia al meu càrrec a una mare
invàlida i provava d'estalviar quant podia, per si arribaven mals temps. Recordo que solia preguntarme
si algun dia podria portar un vestit que no estigués gastat o mantenir les meves sabates brillants
tot el temps. Llavors vaig tenir alguns problemes de salut. El doctor em va recomanar que busqués
l'aire lliure. A poc a poc vaig anar concebent aquesta idea de la llibreria ambulant. Sempre m'havien
agradat els llibres i cada vegada que sortia al camp procurava llegir-los en veu alta als grangers.
Quan la meva mare va morir vaig construir el vagó perquè s'adeqüés als meus plans, vaig comprar
una bona quantitat de llibres d'una botiga de segona mà a Baltimore i vaig engegar. Podria dir-se que
el Parnàs em va salvar la vida, suposo.»
Es va ajustar la seva vella i descolorida gorra i va tornar a encendre la pipa. Vaig esperonar a la
Pegasus i vam descendir suaument pel pujol, albirant els extensos pasturatges. Les llunyanes
campanes de les vaques tentinejaven entre els arbustos. Al fons de la costa discorria un camí que es
perdia en direcció a Redfield. Per algun punt d'aquell camí l'Andrew estaria tornant a casa, desitjós
de menjar el seu porc al forn amb salsa de poma. I allí estava jo, a punt de cometre la primera
bogeria de la meva vida i sense un bri de remordiment.
«Senyoreta McGill», va dir l'homenet, «aquest pavelló rodant ha estat per a mi esposa, doctor i
religió durant set anys. Fa un mes m'hagués semblat ridícula la idea de deixar-ho, però de sobte he
sentit la necessitat d'un canvi. Fa molt temps que tinc ganes d'escriure un llibre i necessito una taula
ferma sota els colzes i un sostre sobre el meu cap. Per ximple que soni, estic boig per arribar a
Brooklyn. El meu germà i jo vivíem allà quan érem nens. Com enyoro caminar pel vell pont al
capvespre i veure les torres de Manhattan retallades contra el cel vermell! I aquells creuers grisos al
Pati de l'Armada! No sap quantes ganes tinc de deixar la caravana. He venut molts exemplars del
llibre del seu germà i sempre havia pensat que ell seria la persona indicada per traspassar-li el
Parnàs quan em cansés.»
«I no li falta raó», vaig dir. «L'home indicat. Massa indicat, diria jo: s'aniria a vagarejar per tot
en aquest carro itinerant i desatendria la granja. Però millor parli'm de la venda de llibres. Quants
diners guanya amb això? Aviat passarem per la granja de la senyora Mason, així que podríem
vendre-li alguna cosa, ja sap, per començar.»
«És molt simple», va dir. «Cada vegada que arribo a una ciutat gran em proveeixo de llibres.
Sempre hi ha alguna llibreria de segona mà on es poden trobar saldos i oportunitats. I de tant en tant
li faig comandes a un majorista de Nova York. Quan compro un llibre escric en el dors el que he
pagat per ell, així sé per quant em puc permetre vendre'l. Miri.»
Va treure un llibre de darrere del seient, un exemplar de Loma Doone, i em va ensenyar les
lletres a m gargotejades amb llapis en el dors.
«Això vol dir que he pagat deu centaus per aquest. Si vostè ho ven ara per vint-i-cinc obtindrà un
bon guany. El manteniment del Parnàs sol costar-me uns quatre dòlars a la setmana, gairebé sempre
menys. Si aconsegueix aquesta quantitat en sis dies pot fins i tot descansar el diumenge.»
«I com sap que a m vol dir deu centaus?», vaig preguntar.
«És un codi basat en la paraula manuscript. Cada lletra representa un nombre de zero a nou, ho
veu?» I va escriure en un tros de paper:
Manuscript
0123456789
«Com li he dit, a m vol dir 10, a n seria 12, n s seria 24, a c seria 15, a mm seria 1 dòlar, i així
successivament. Per regla general no pago més de cinquanta centaus per un llibre. La gent del camp
és més aviat cautelosa a l'hora de gastar-se els diners. Poden pagar una dinerada per un filtre d'aigua
o per una capota, però ningú els ha ensenyat a preocupar-se per la literatura! I, tanmateix, és
sorprenent com s'emocionen amb un llibre; si encertes amb el tipus de llibre, clar. Una mica més
enllà de Port Vigor hi ha un granger que espera el meu retorn. He estat allà tres o quatre vegades.
Calculo que em comprarà uns cinc dòlars en llibres. La primera vegada que vaig anar a la seva
granja li vaig vendre L'illa del tresor, i encara segueix parlant d'aquest llibre. Li vaig vendre
Robinson Crusoe i Donetes per a la seva filla i li vaig vendre també Huckleberry Finn i el llibre de
Grubb sobre la patata. L'última vegada que vaig estar allí em va demanar alguna coseta de
Shakespeare, però no l'hi vaig voler vendre. Crec que encara no estava preparat.»
Vaig començar a percebre alguna cosa de l'idealisme amb que aquell homenet assumia el seu
treball. Era una espècie de missioner itinerant, a més d'un conversador incansable. De sobte s'havia
posat a parpellejar i vaig poder veure com començava a entusiasmar-se.
«Déu!», va dir, «quan li vens un llibre a algú no solament li estàs venent dotze unces de paper,
tinta i cola. Li estàs venent una vida totalment nova. Amor, amistat i humor i vaixells que naveguen en
la nit. En un llibre hi cap tot, el cel i la terra, en un llibre de debò, vull dir. Caram! Si en lloc de
llibreter fos forner, carnisser o venedor d'escombres la gent correria a la seva porta a rebre'm,
ansiosa per rebre la meva mercaderia. I aquí estic, amb el meu carregament de salvacions eternes. Sí,
senyora, salvació per a les seves petites i atrafegades ànimes. I no vegi com costa que ho entenguin.
Només per això val la pena. Estic fent una cosa que a ningú se li ha ocorregut fer des de Nazareth,
Maine, fins a Walla Walla, Washington. És un nou camp, però vaja si val la pena! Això és el que
aquest país necessita: més llibres!»
L'homenet es va burlar de la seva pròpia vehemència. «Sap una cosa? És còmic», va dir. «Fins i
tot els editors, els paios que imprimeixen els llibres, no s'adonen del que estic fent per ells. Alguns
es resisteixen a donar-me crèdit perquè venc els llibres pel que valen i no pels preus que ells els
posen. M'escriuen cartes sobre la política dels preus fixos i jo els responc parlant-los de la meva
política del mèrit fix. Que publiquin un bon llibre i ja veuran com el venc a bon preu. Això els hi dic!
De vegades crec que ningú sap tan poc sobre llibres com els propis editors. Encara que suposo que
és una cosa natural. La majoria de mestres d'escola no coneix bé als nens.»
«El millor de tot», va continuar, «el millor és que m'ho passo bé fent això. De vegades Peg, Bock
(el gos) i jo anem per la carretera en un dia d'estiu càlid i passem a poc a poc enfront d'una pensió i
veiem als hostes que prefereixen esmorzar a la barana. Gairebé tots morts d'avorriment, sense res bo
que llegir, gens a fer excepte asseure's a veure com brunzeixen les mosques sota el sol mentre les
gallines graten el terra d'un costat a un altre. Sens dubte, no trigaré a vendre'ls mitja dotzena de
llibres que els retornaran l'amor per la vida; així no oblidaran el Parnàs en una bona temporada.
Pensi en O.Henry, per exemple. No hi ha ningú tan endormiscat que no sigui capaç de gaudir de les
històries d'aquest home. Ell entenia la vida, com no, i podia escriure sobre ella amb tot luxe de
detalls. He passat més d'una tarda llegint en veu alta a O.Henry i a Wilkie Collins davant d'aquestes
persones, que, a més de comprar-me tots els llibres, sempre demanaven més i més.»
«I què fa vostè a l'hivern?», vaig preguntar. Un dubte pràctic, com gairebé tots els meus.
«Depèn d'on em trobi i com de dolent sigui el clima en aquell lloc», va dir el senyor Mifflin.
«Dos hiverns els vaig passar en el Sud i me les vaig arreglar perquè el Parnàs seguís a la carretera
tota la temporada. Si no tinc sort em quedo on estigui. Mai he tingut dificultats per trobar allotjament
per la Peg i un treball per a mi, si és que arribo a necessitar-ho. L'hivern passat vaig treballar en una
llibreria a Boston. I l'hivern anterior a aquest vaig estar en una farmàcia, en un poble prop de
Pennsilvània. I l'anterior vaig treballar com a tutor de literatura anglesa amb dos nens. I l'anterior
vaig ser cambrer en un vaixell de passatgers. Ja veu com funciona el negoci. Tinc una variada
col·lecció d'experiències. Al meu entendre, un home que estima els llibres no té per què morir-se de
gana. Però aquest hivern planejo anar-me a viure amb el meu germà a Brooklyn i treballar com una
formiga en el meu llibre. Déu, quants anys porto cavil·lant aquest assumpte! Durant moltes i llargues
tardes d'estiu, viatjant per camins polsosos, rumiant-ho tant que sentia el meu cap a punt d'esclatar.
Veurà vostè, crec que la gent comuna i corrent, la del camp, vull dir, mai ha tingut l'oportunitat de
comprar llibres i molt menys que algú els parli del que signifiquen. Està bé que els degans de les
universitats exhibeixin les seves prestatgeries de dos metres plenes de la millor literatura i que els
editors publicitin la seva col·lecció de Clàssics del Linòleum, però el que la gent necessita és alguna
cosa bona, familiar, honesta. Alguna cosa que els arribi a les entranyes, que els faci riure i tremolar i
marejar-se i pensar en la petitesa d'aquesta bola de crispetes de blat de moro que gira a l'espai sense
obtenir res a canvi. Alguna cosa que els estimuli a mantenir neta la llar i la llenya ben partida per fer
el foc i els plats ben rentats i assecats i ordenats. Qualsevol que faci llegir a la gent del camp coses
que valguin la pena li estarà prestant un gran servei a la nació. I això és el que aquesta caravana de la
cultura pretén fer… Suposo que l'estaré afartant amb la meva arenga! I el seu germà amb"el Savi de
Redfield"? També es posa a salmodiar així?»
«No amb mi», vaig dir. «Ens coneixem fa tant temps que ell em veu com una espècie de màquina
de fer pa i colar cafè. Suposo que no valora massa el meu judici en el que a literatura es refereix.
Encara que posa la seva digestió a les meves mans sense cap reserva. La granja Mason queda per
aquí. Crec que podríem vendre'ls alguns llibres, no creu? Només per començar.»
Ens desviem pel camí que condueix a la granja Mason. El Bock es va avançar uns passos, molt
rígid sobre les seves potes i bellugant la cua amistosament, per saludar al mastí. Llavors, la senyora
Mason, que estava al porxo pelant patates, va deixar el cassó sobre la taula. És una dona alta amb el
bust gran i els ulls foscos i jovials d'una vaca.
«Per tots els cels, senyoreta McGill», va cridar amb veu alegre. «M'alegra veure-la. Ha
aconseguit que algú la porti fins a aquí, veritat?»
No s'havia fixat en el rètol del Parnàs i pensaria que es tractava de la caravana de qualsevol
quincallaire.
«Veurà, senyora Mason», vaig dir, «he entrat en el negoci dels llibres. Aquest és el senyor
Mifflin. Li he comprat la seva mercaderia. Hem vingut a vendre-li alguns llibres.»
Ella va riure. «Apa, Helen», va dir, «no intentis prendre'm el pèl. L'any passat li vaig comprar un
munt de llibres a un agent, Les millors oracions fúnebres en vint volums. I Sam i jo amb prou feines
hem passat del primer. Una lectura tediosa, incòmoda.»
Mifflin va baixar d'un salt i va aixecar la tapa del costat del vagó. La senyora Mason es va
apropar. Em va fer gràcia veure com l'homenet es posava tibat en presència d'un client. Era evident
que la venda de llibres era para ell més que una font de sustent.
«Senyora», va dir, «les oracions fúnebres, folrades en arpillera, suposo, tenen el seu lloc, sens
dubte; però la senyoreta McGill i jo portem llibres de debò, i que segurament mereixeran la seva
atenció. L'hivern arribarà ràpid i li faran falta lectures més amenes amb les quals entretenir les seves
tardes. Segurament tindrà nens als quals no els vindria malament llegir algun llibre. Potser un llibre
de contes de fades per a la petita que està al porxo? O històries d'invencions per al noi que és a punt
de trencar-se el coll saltant des de la teulada del graner? O un llibre sobre l'art de construir camins
per al seu espòs? Estic segur que necessita quelcom del que tenim. La senyoreta McGill potser
conegui millor els seus gustos.»
Aquell homenet de barba vermella era sens dubte un venedor nat. Com va endevinar que el
senyor Mason era el comissionat local de camins, només Déu ho sap. Tal vegada fos un cop de sort.
Per llavors gairebé tota la família s'havia reunit al voltant de la caravana. Vaig veure que el senyor
Mason sortia del graner amb el seu fill de dotze anys, Billy.
«Sam», va cridar la senyora Mason, «aquí està la senyoreta *McGill, que s'ha tornat marxant de
llibres i ha contractat a un *predicador!»
«Hola, senyoreta McGill», va dir el senyor Mason, un home de moviments molt lents, d'aspecte
sòlid, massís, «on és l'Andrew?»
«L'Andrew és a punt d'arribar a casa; avui és dia de porc al forn amb salsa de poma», vaig dir.
«Jo em vaig a vendre llibres per guanyar-me la vida. El senyor Mifflin, aquí present, m'està
ensenyant com fer-ho. Tenim un llibre sobre reparació de camins que és just el que vostè necessita.»
Vaig veure com es miraven el senyor i la senyora Mason. Evidentment em prenien per boja. Vaig
començar a preguntar-me si havia comès un error en presentar-me a casa de gent a la qual coneixia
tan bé. La situació era una miqueta incòmoda.
Per sort el senyor Mifflin va acudir en el meu rescat.
«No hi ha per què alarmar-se, senyor», li va dir a en Mason, «no he raptat a la senyoreta
McGill». Com era la meitat d'alt que jo, aquest comentari va resultar molt còmic. «Tan sols intentem
augmentar els ingressos del seu germà mitjançant la venda de llibres. De fet, hem apostat amb ell que
vendríem cinquanta exemplars del seu llibre abans d'Halloween. Estic segur que el seu instint
esportiu ens ajudarà a guanyar comprant almenys una còpia. Andrew McGill és potser l'autor més
important de tot l'Estat i cada ciutadà que pagui els seus impostos aquí hauria de tenir els seus
llibres. Els puc ensenyar un?»
«Sembla raonable», va dir el senyor Mason, gairebé somrient. «Què em dius, Emma? Et sembla
si comprem un o dos llibres? Ja saps com són aquestes oracions fúnebres…»
«Bé», va dir l'Emma, «sempre havíem dit que hauríem de llegir un dels llibres de l'Andrew
McGill, però mai havia tingut ocasió d'adquirir-ho. Aquell home que ens va vendre les oracions
fúnebres no semblava haver sentit parlar d'ells. D'antuvi serà millor que baixin a descansar i es
quedin a menjar amb nosaltres. Així podran parlar-nos de què hauríem de comprar. Era a punt de
posar les patates al forn.»
Haig de confessar que la perspectiva d'asseure'm a menjar alguna cosa que jo no hagués preparat
em resultava molt atractiva i, certament, estava ansiosa per veure la classe de viandes que la senyora
Mason oferia a la seva llar, encara que també temia que si ens demoràvem allà molt temps l'Andrew
ens acabés caçant.
Era a punt de dir que havíem de continuar amb el nostre camí, que no podíem quedar-nos, però tot
indicava que l'entusiasme d'exposar la seva filosofia davant una nova audiència era alguna cosa
massa temptador per en Mifflin. Vaig sentir que deia: «És vostè molt amable, senyora Mason, i per
descomptat que estarem encantats de quedar-nos. Tal vegada podria portar a la Peg al seu estable en
un moment. Després els explicarem tot sobre els nostres llibres». I per a la meva pròpia sorpresa
vaig donar el meu consentiment.
Mifflin certament es va superar a si mateix durant el menjar. El fet de què les galetes acabades de
fornejar de la senyora Mason fessin gust a bicarbonat em va molestar molt menys del que ho hauria
fet de no haver estat esbalaida escoltant al petit rodamón. El senyor Mason es va apropar a la taula
remugant alguna cosa relacionat amb l'avaria del seu telèfon (em vaig preguntar si havia intentat
posar-se en contacte amb l'Andrew; tal vegada temia encara que en Mifflin m'hagués convençut per
escapolir-me amb ell), però aviat va quedar meravellat amb la simpàtica i enginyosa xerrameca de
l'homenet. A en Mifflin no l'intimidava res. Va parlar amb l'àvia sobre la confecció de cobrellits de
patchwork, es va oferir a regalar-li un retall de la seva corbata i li va explicar absolutament tot sobre
els llibres il·lustrats sobre cobrellits que tenia a la seva caravana. Va parlar sobre cuina i religió
amb la senyora Mason, i atès que ella era una de les lluminàries del catecisme dominical de
Greenbriar, es va mostrar joiosament escandalitzada amb el relat que va fer en Mifflin sobre les
millors històries de detectius a l'Antic Testament. Amb el senyor Mason va ser tot ciències agrícoles,
adobs químics, camins empedrats i rotació de cultius. I al petit Bill, que es va asseure al costat d'ell,
li va explicar les extraordinàries aventures de Daniel Boone, Davy Crockett, Kit Carson, Buffalo Bill
i mil coses més. Francament, estava sorpresa amb l'homenet. Era jovial com una llagosta casolana,
encara que, de tant en tant, la seva serietat sortia a relluir. No m'estranya que tingués tant èxit venent
llibres. Imagino que aquell home podia vendre agulles de cap o lligacames de París i fer que
semblessin coses romàntiques.
«Senyor Mason», deia, «sens dubte és un deure posar en mans d'aquests nois seus uns quants bons
llibres. Els nois de la ciutat almenys tenen les biblioteques, però aquí al camp només està l'almanac
del vell doctor Hostetter i aquestes cartes en les quals unes senyores reumàtiques parlen de com de
bé les hi va funcionar la patatera. Doni-lis a aquests dos nois seus uns quants bons llibres i els posarà
en l'ample i gairebé sempre bloquejat camí cap a la felicitat. Aquí té Donetes, on la seva noia podrà
aprendre molt més sobre l'autèntica joventut de les senyoretes i l'adequada feminitat de les dones que
en tot un any de jocs amb nines a les golfes.»
«És cert, Pa», va assentir la senyora Mason. «Segueixi menjant, professor, o el menjar es
refredarà.» La dona, totalment captivada pel llibreter itinerant, li havia atorgat el màxim lloc de
privilegi en el seu enteniment. «Clar, jo vaig llegir aquesta història quan era petita i encara la
recordo. Suposo que serà una lectura molt millor per a Dorothy que aquestes oracions fúnebres. Crec
que el professor té raó: hauríem de tenir més llibres a casa. Fa una mica de vergonya, amb un autor
famós a la granja del costat, no llegir més, no creus?»
Així, quan havíem arribat al pastís de carabassa de la senyora Mason (un bon pastís, ho admeto,
encara que en general tenia la mà una mica pesada per a la rebosteria), l'entusiasme pels llibres
s'havia apoderat de tota la casa i l'atmosfera era ja prou literària perquè fins i tot el doctor Eliot
cobrés vida sense esforç. La senyora Mason ens va portar a una saleta d'estar mentre el senyor
Mifflin recitava «La venjança» i «Maud Muller».
«Oh, vaja, quina bellesa!», va dir Emma Mason. «És sorprenent com rimen les paraules d'una
manera tan agradable. Gairebé sembla que estiguessin fetes expressament per a aquest poema! Em
recorda als dies en què declamàvem a l'escola. Hi havia un poema meravellós que em vaig aprendre.
Es deia «La ruïna d'Asperus». I dit això, la senyora Mason es va deixar guanyar per una suau
malenconia.
El senyor Mifflin estava imbuït en el seu passatemps favorit: havia començat a parlar-los als nens
sobre Robin Hood, però vaig tenir la precaució de fer-li l'ullet. Havíem de guillar o l'Andrew ens
trobaria.
De manera que mentre el senyor Mifflin tornava a embridar a la Pegasus, jo vaig escollir set o
vuit llibres que, segons vaig creure, s'ajustarien a les necessitats dels Mason. El senyor Mason va
insistir que inclogués un exemplar de Llavors de felicitat, em va donar un bitllet nou de cinc dòlars i
no va voler rebre el canvi. «No, no, per favor», va dir, «no m'ho hauria passat tan ben ni en una festa
agrícola. Torni aviat, senyoreta McGill, li diré a l'Andrew com n'és de bo l'espectacle que donen
vostès amb aquest teatre ambulant! I vostè, professor, cada vegada que vingui per aquí en temporada
de reparació de camins, no dubti a passar per la meva granja a mostrar-me les seves recomanacions.
Bé, ara haig de tornar al camp.»
Bock va trotar al costat del xiscle de les rodes a mesura que la caravana arribava al final de la
sendera. En Mifflin va omplir la seva pipa i reia dintre seu. A mi em preocupava una mica que
l'Andrew pogués sorprendre'ns.
«Em sorprèn que Sam Mason no hagi trucat a l'Andrew», vaig dir. «Deu haver-li resultat
summament estrany que una vella grangera com jo arribés a la seva casa a oferir-li llibres.»
«El senyor Mason ho hauria fet immediatament», va dir en Mifflin, «però, veurà… vaig tallar el
cable del seu telèfon.»
Capítol 5
Vaig mirar amb sorpresa a aquell petit brivall. Aquesta era sens dubte una nova faceta de
l'amigable idealista! Pel que sembla tenia una veta maliciosa i temerària al costat del seu tendre amor
pels llibres. Haig de dir que llavors, per primera vegada, el vaig trobar admirable. Havia cremat les
naus de la meva respectabilitat i ara gaudia d'allò més en saber que ell també podia actuar
impulsivament en un obrir i tancar d'ulls.
«Vaja!», vaig dir, «té sang freda! Encara sort que no es va quedar treballant com a mestre
d'escola. En cas contrari els seus pupils haurien après algunes dels seus tripijocs! Tan gran com és és
vostè!»
De vegades, potser, em deixo portar una mica pel meu caràcter impulsiu.S'enrojolí una mica
davant la meva referència a la seva edat i li va donar una calada profunda a la seva pipa.
«I ja que ho esmenta», va dir, «quants anys creu que tinc? Només quaranta-u. Pels ossos de
Byron! Enric VIII solament tenia quaranta-u quan es va casar amb Anna Bolena. Existeixen molts
consols en la història per a la gent més gran de quaranta! Recordi-ho quan arribi a aquesta edat.» De
seguida, de millor humor, va afegir: «Shakespeare va escriure el Rei Lear als quaranta-u». Després
esclatà en una riallada. «M'agradaria editar una sèrie dels Clàssics del Cloroform que inclogués
llibres escrits després dels quaranta. Qui era aquest doctor que recomanava anestèsics per als majors
de quaranta? Quin metge! Ens atén durant els patiments de la infància i quan ens assentem en la bona
salut i la saviesa, lliures dels honoraris dels doctors, perd tot interès en nosaltres! Per Júpiter! Haig
de prendre nota de l'anterior per incloure-ho en el meu llibre.»
Va treure una llibreta de notes i va escriure: «Clàssics del Cloroform» amb una lletra petita i
polida.
«Bé», vaig dir, lleugerament penedida per haver-lo ofès, «jo també he passat ja els quaranta en
certa mesura, així que estic lliure de qualsevol temor juvenil.»
Em va mirar amb aire vagament divertit.
«La meva benvolguda senyoreta», va dir, «vostè té exactament divuit anys… Atès que acabem
d'escapar de les urpes del Savi de Redfield bé podem dir que amb prou feines comença a viure.»
«Oh, Andrew no és un mal home», vaig dir. «És una mica distret i temperamental, potser un xic
egoista. Els editors han fet tot el possible per fer-lo malbé, però suposo que per ser un home de
lletres és bastant humà. Em va salvar de convertir-me en una institutriu; això l'hi dec a ell. Si no es
prengués el tema dels seus menjars com un assumpte de…»
«El més desgavellat és que realment es tracta d'un bon escriptor», va dir Mifflin. «L'envejo per
això. Mai l'hi digui, però el cas és que la seva prosa és gairebé tan bona com la de Thoreau. S'apropa
als fets amb la delicadesa d'un gat en passar per un camí mullat.»
«Hauria de veure-ho quan menja», vaig pensar, o més aviat vaig tractar de pensar, però les
paraules se'm van escapar. Quan em vaig adonar, estava pensant en veu alta d'una manera més aviat
desconcertant al costat d'aquell estrany homenet.
Aquest em va mirar. Per primera vegada vaig notar que els seus ulls eren d'un color blau pissarra
i que tenia unes còmiques potes de gall.
«No em digui», va deixar anar. «No se m'havia ocorregut. Un bon estil en la prosa certament
pressuposa una alimentació adequada. És un excel·lent punt… Thoreau preparava el seu propi
menjar. Era una espècie d'escolta, suposo, amb una insígnia de mestre de cuina. Potser es va portar
una mica de bacó de Beech-Nut al bosc. Em pregunto qui li cuinava a Stevenson… Cummy? El jardí
de versos per a nens era en realitat una espècie de jardí culinari, no creu? Em temo que tot el pes de
l'alimentació de casa seva requeia sobre vostè. En fi, m'alegra que s'hagi deslliurat.»
Tot allò començava a resultar-me una mica intricat. Vaig intentar posar els meus pensaments en
ordre, amb poca exactitud potser. Els meus dies com a institutriu havien quedat molt enrere, així que
solia decantar-me pel sentit comú abans que per les al·lusions literàries. Alguna cosa així li vaig dir
al senyor Mifflin.
«Sentit comú?», va repetir. «Per tots els sants, senyoreta, el sentit comú és la cosa menys comuna
que hi ha al món. Jo no en tinc. Pel que vostè respecta, no crec que el seu germà en tingui. Bock sí en
té. Miri com va trotant pel camí, amb un ull en el paisatge i preocupat pels seus assumptes al mateix
temps. No l'he vist ficar-se en una batussa ni una sola vegada. Tant de bo pogués dir-se el mateix de
mi. Es diu Bock per Boccaccio. D'aquesta manera recordo que algun dia hauré de llegir el
Decameron».
«Si s'ha de jutjar per la seva manera de parlar» vaig dir, «vostè també deu ser un bon escriptor.»
«Els xerraires mai escriuen. Només parlen i parlen.»
Es va fer un silenci considerable. Mifflin va encendre de nou la seva pipa i va observar el
paisatge amb ulls sagassos. Vaig afluixar les regnes i la Peg va trotar a pas lent i acompassat. El
Parnàs xerrotejava musicalment i el sol de mitja tarda s'obria generós per tot el camí. Passem per una
altra granja però no vaig suggerir que ens detinguéssim, ja que vaig sentir que havíem de donar-nos
pressa.En Mifflin semblava haver-se perdut en les seves meditacions i jo vaig començar a preguntarme,
amb certa inquietud, com acabaria la nostra aventura. Aquest homenet,imperiós d'una manera
inusual, era també una mica desconcertant. A l'altre costat d'un pujol s'alçava, blanca i resplendent,
l'agulla de l'església de Greenbriar.
«Coneix aquesta part de la regió?», li vaig preguntar per fi.
«No aquesta part exactament. He estat diverses vegades a Port Vigor, però sempre pel camí al
costat del riu Sound. Suposo que aquest poble d'aquí davant és Greenbriar.»
«Sí», vaig dir, «només hi ha trenta milles d'aquí a Port Vigor… Com espera tornar a Brooklyn?»
«Oh, Brooklyn», va dir vagament. «Sí, m'havia oblidat de Brooklyn per un moment. Estava
pensant en el meu llibre. Bé, crec que prendré el tren des de Port Vigor. El problema és que no es pot
arribar a Brooklyn sense passar abans per Nova York. És quelcom simbòlic, suposo.»
De nou va haver-hi un silenci. Finalment va dir: «Hi ha algun altre poble entre Greenbriar i Port
Vigor?».
«Sí, Shelby», vaig dir. «A unes cinc milles de Greenbriar.»
«Això és tot el lluny que vostè arribarà aquesta nit», va dir. «L'acompanyaré fins a Shelby i
després prendré el camí de Port Vigor. Espero que hi hagi una posada decent a Shelby on pugui vostè
passar la nit.»
Jo també ho esperava, però per res del món li faria saber que, amb la caiguda de la tarda, el meu
entusiasme era cada vegada menys ferm. Em preguntava el que estaria pensant l'Andrew i si la
senyora McNally havia deixat les coses en ordre. Com gairebé tots els suecs, calia vigilar-la o en cas
contrari deixava el treball a mig fer. I no em fiava massa que la seva filla Rosie fes les tasques de la
casa amb eficiència. Vaig pensar en la classe de menjar que li donarien a l'Andrew. I potser
l'Andrew seguiria usant la seva roba interior d'estiu, a pesar que li havia recordat que havia de
canviar-se-la.
I després estaven les gallines…
En fi, ja havia creuat el Rubicó[4]., de manera que no es podia fer res.
Per a la meva sorpresa, el petit Barbarroja va percebre la meva ansietat. «Vinga, dona, no es
preocupi pel Savi», va dir amablement. «Un home que cobra els seus honoraris no es morirà de gana.
Pels ossos de John Murray, els seus editors li enviaran una cuinera si fa falta! Aquestes són les seves
vacances, no ho oblidi.» I amb aquest sentiment d'alegria en l'ànima, vam descendir serenament pel
pendent cap a Greenbriar.
Em considero tan decidida com qualsevol home, però confesso que vaig vacil·lar davant la idea
d'aparèixer davant de tota la gent que conec a Greenbriar com a propietària d'una llibreria ambulant i
en companyia d'un xerraire literari. També vaig caure en el compte que si l'Andrew intentava seguirnos
el millor seria que no em veiessin. Així que després d'explicar-li al senyor Mifflin el que
pensava de tot l'assumpte, em vaig amagar dins del Parnàs i em vaig recolzar en el confortable jaç. El
gos, Bock, em va fer companyia i vaig romandre allà estirada, per a solaçament de l'ànima i el cos,
mentre baixàvem pel camí. Un raig de sol penetrava a través de la claraboia i feia brillar una paella
penjada sobre l'estufa.
Entre els molts retrats d'autors que hi havia per aquí i per allà vaig descobrir un retall de premsa
groguenc apegat a la paret. El titular deia: «Literat Ambulant dóna Lliçons de Poesia.» Vaig llegir la
nota sencera.
Pel que sembla, el professor (així havia començat a anomenar-lo, doncs l'apel·latiu em resultava
el més adequat) havia donat una conferència a Camden, Nova Jersey, on havia afirmat que Tennyson
era millor poeta que Walt Whitman. Els admiradors del poeta de Camden havien alegrat la vetllada
llançant focs artificials. Resulta que el principal deixeble de Whitman a Camden era un tal senyor
Träubel i el senyor Mifflin havia començat a muntar l'escàndol en assegurar que Tennyson també
tenia «els seus propis Träubels». Quina criatura més absurda era el professor, vaig pensar,
amanyagada pel grinyol de les rodes.
Greenbriar és un poblet construït al voltant d'un gran pasturatge erm. Als pobles, el pla general de
Mifflin (així m'ho va explicar) consistia a estacionar el Parnàs enfront de la botiga principal o l'hotel,
i quan aconseguia atreure a una petita multitud aixecava les tapes de la caravana, distribuïa les seves
targetes de visita i deixava anar una arenga sobre el valor dels bons llibres.
Jo seguia amagada allí dins, però pels sons que m'arribaven vaig deduir que això era justament el
que estava ocorrent. Ens vam detenir. Es va sentir un creixent murmuri de veus i riures en l'exterior,
després el clic de les tapes laterals. Vaig sentir la veu virolada, lleugerament nasal, de'n Mifflin
llançant facècies mentre repartia les targetes. Era evident que en Bock estava molt acostumat a
aquella rutina, doncs a pesar que bellugava la cua amb simpatia quan el professor parlava, romania
dormitant afablement als meus peus.
«Amics meus», va dir el senyor Mifflin, «recordeu l'acudit d'Abe Lincoln sobre un gos? Si
anomeneu pota a la cua, va dir Abe, quantes potes té un gos? Cinc, em direu. No, diria Abe, perquè
dir-li pota a una cua no fa que la cua es converteixi en pota. Doncs bé, molts de nosaltres estem en la
situació de la cua d'aquell gos. Que ens diguin homes no ens converteix en homes. Cap criatura sobre
la faç de la terra té dret a creure's un ésser humà tret que estigui en possessió d'un bon llibre. L'home
que passa les tardes assaborint una copa de Piper Heidsieck a la botiga no és digne d'intimar amb el
benevolent Creador. L'home que té uns quants bons llibres a la seva biblioteca fa feliç a la seva
esposa, els hi proporciona als seus fills un negoci rodó i es dóna l'oportunitat de ser un millor
ciutadà. Què opina sobre aquest tema, pare?».
Vaig escoltar la veu profunda del reverend Kane, el ministre metodista: «Està vostè en la veritat,
professor», va cridar. «Expliqui'ns una mica més sobre els llibres. Volem escoltar-lo.» Per
descomptat, el senyor Kane s'hi havia sentit atret per la visió del Parnàs. Fins i tot vaig poder sentirlo
remugar per a si mateix mentre treia algun llibre de les prestatgeries. Quina sorpresa s'hauria
portat si hagués sabut que em trobava dins de la caravana! Vaig prendre la precaució de passar el
pestell de la porta posterior i tancar les cortines. Després vaig tornar a recolzar-me en el catre. Vaig
començar a imaginar-me l'absurd que seria si l'Andrew aparegués en escena.
«Entenc que esteu acostumats a aquests xerraires i rodamons que venen tota classe de ferralla,
des d'escombres fins a plàtans», va dir la veu del professor, «però com de sovint sovint veieu a algú
que us vengui llibres? Suposo que hi haurà una llibreria al poble… però hi ha aquí alguns llibres que
la bona gent hauria de conèixer. Tinc de tot, des de bíblies fins a llibres de cuina. Tots parlen per si
sols. Pugeu, amics, pugeu i trieu el vostre.»
Vaig sentir que algú li preguntava el preu de quelcom que havia trobat en les prestatgeries. Crec
que ho va comprar. No obstant, el murmuri de les veus que envoltaven el Parnàs era molt relaxant i,
malgrat el meu interès en el que estava passant, em vaig quedar adormida. Devia estar molt cansada.
Sigui com sigui, no em vaig adonar d'en quin moment la caravana va tornar a engegar. El professor
diu que va treure el cap per la finestreta del pescant i em va veure profundament adormida. Quan vaig
despertar em vaig trobar rodant ociosament en la foscor. Bock seguia estirat als meus peus i
s'escoltava una dringadissa lleu i musical provinent del gibrell que penjava sota la caravana i que
devia copejar-la de tant en tant. El professor estava assegut al pescant. Una llanterna encesa penjava
del voladís sobre el seu cap. Cantussejava una estrafolària cançó que tenia una estranya i monòtona
tornada:
Vaig naufragar una vegada en un port
i tot just vaig arribar a la costa,
vaig resoldre que vagaria i el país exploraria.
Tommy rataplam balam, Tommy rataplim balim.
I tot just vaig arribar a la costa,
vaig resoldre que vagaria i el país exploraria.
Em vaig aixecar del catre, em vaig copejar les canelles contra alguna cosa i vaig saludar amb un
entusiasta «hola». El Parnàs es va detenir i el professor va obrir la finestra corredissa darrere del
pescant.
«Per tots els cels!», vaig dir. «Pare Cronos, quina hora és?»
«És gairebé l'hora de sopar, crec.Deu haver-se quedat adormida mentre jo recaptava els diners
dels Filisteus. He guanyat per a vostè gairebé tres dòlars. Anem al voral del camí i sopem alguna
cosa.»
El professor va conduir a la Pegasus cap a un costat del camí i després em va ensenyar com
s'encenia el llum que penjava del sostre. «No val la pena encendre l'estufa en una nit tan agradable
com aquesta», va dir. «Recolliré una mica de llenya i cuinarem a l'aire lliure. Vostè agafi la seva
panera de queviures i jo faré el foc.» Li va llevar les brides a la Pegasus, la va lligar a un arbre i li
va donar un grapat de civada. Després es va posar a recollir branquillons i en un tres i no res va
muntar el foc. No vaig trigar ni cinc minuts a preparar uns ous remenats amb cansalada en una paella
i en Mifflin va portar una gerra d'aigua de la fresquera que hi havia sota el catre, amb la qual cosa
vaig poder fer te.
Mai havia gaudit tant d'un pícnic! Era una perfecta nit tardorenca de gelada, sense vent, el cel
negre atzabeja i un minúscul arc de lluna nova com una ungla ben tallada. Vam menjar els ous amb
cansalada, prenem el te amb llet condensada i després una mica de pa i pernil. El foc cremava amb
acollidores flames blaves i nosaltres romaníem asseguts al voltant mentre en Bock rostava la paella i
es menjava les engrunes.
«Ha fet vostè aquest pa, senyoreta McGill?», va preguntar.
«Sí», vaig dir. «L'altre dia vaig calcular que en els últims quinze anys he fornejat més de quatrecentes
fogasses a l'any. Això fan més de sis mil fogasses. Podrien gravar això en la meva làpida.»
«L'art de fer pa és un misteri tan transcendental com l'art de fer sonets», va dir Barbarroja. «I
quant als seus bescuits calents, haurien de considerar-se a l'altura dels versos d'art menor, dic jo,
com els triolets. Amb això es pot fer una bona antologia. O una doxologia, si ho prefereix.»
«El llevat és el llevat i l'Oest és l'Oest»[5].
, vaig dir i em vaig quedar sorpresa del meu propi enginy. No havia fet una observació així
davant de l'Andrew en cinc anys.
«Veig que coneix bé a Kipling», va dir.
«Oh, sí, com tota institutriu.»
«On i amb qui va treballar vostè com institutriu?»
«A Nova York, amb la família d'un acabalat corredor de borsa. Tenia tres fills. Solia portar-los a
passejar a Central Park.»
«Alguna vegada ha estat a Brooklyn?», va preguntar sobtadament.
«Mai», vaig respondre.
«Ah!», va dir. «Vet aquí el problema. Nova York és Babilònia. Brooklyn és la veritable Ciutat
Santa. Nova York és la ciutat de l'enveja, del treball d'oficina i la gatzara; Brooklyn és la regió de les
llars i la felicitat. És extraordinària: els pobres i atrafegats novaiorquesos miren amb desdeny a la
casolana Brooklyn, quan aquesta és la joia que les seves ànimes anhelen sense saber-ho. Broadway:
pensi en com n'és de simbòlic del nom. Ample és la sendera que condueix a la destrucció! Però a
Brooklyn els carrers són estrets i tots condueixen a la Ciutat Celestial de la felicitat. Central Park.
Aquí ho té. El centre de tot, solcat per murs d'arrogància. En canvi, quant millor és Prospect Park,
des d'on s'albiren els nets pujols de la humilitat! No hi ha esperança per als novaiorquesos, que es
vanten dels seus pecats monumentals. A Brooklyn, en canvi, prospera la saviesa de la modèstia.»
«Llavors creu que si hagués estat institutriu a Brooklyn m'hauria sentit tan satisfeta que no
m'hauria mudat amb l'Andrew ni hauria enfornat les meves sis mil fogasses de pa i els meus versos
menors?».
Però el fugisser professor ja estava vagant per altres rumbs i no semblava disposat a entrar en
cap discussió.
«Per descomptat, Brooklyn és un lloc una mica brut», va admetre. «Però per a mi simbolitza un
estat mental, mentre que Nova York és només un estat financer. Veurà vostè, vaig créixer a Brooklyn:
encara evoca temps gloriosos per a mi. Quan torni allí per treballar en el meu llibre em sentiré tan
feliç com Nabucodonossor quan va deixar de menjar herba i va tornar al te amb brioixos.
L'anomenaré Literatura entre els grangers, encara que no és un bon títol. M'agradaria ensenyar-li
algunes de les notes que he pres per escriure'l.»
Em va costar ocultar un badall. La veritat és que tenia son i començava a sentir una mica de fred.
«Però, abans, digui'm», el vaig interrompre, «en quin lloc de la terra estem i quina hora és?».
Va treure una vella cadeneta de rellotge de la butxaca. «Són la nou en punt», va dir, «i estem a
dues milles de Shelby, m'atreveixo a dir. El millor és que continuem. A Greenbriar m'han dit que
l'Hotel Grand Central de Shelby és un bon lloc per passar la nit. Per això tenia tantes ganes d'arribar
allà. Rellamp, això ja sona a Nova York!»
Va ficar els atuells de cuina dins del Parnàs, va tornar a embridar a la Peg i va lligar a en Bock a
la part posterior de la caravana. Després va insistir a donar-me els dos dòlars amb vuitanta centaus
que havia guanyat a Greenbriar. La veritat és que tenia massa son com per posar-me a discutir i, al
cap i a la fi, aquells diners em pertanyien. La caravana va avançar entre grinyols pel fosc i silenciós
camí que discorria entre les pinedes. Crec que va parlar sense parar sobre les seves peregrinacions
entre els grangers d'una dotzena d'estats, però, per ser honesta, em vaig quedar adormida a la
cantonada del seient. Em vaig despertar quan ens vam detenir enfront de l'únic hotel de Shelby, una
senzilla i gens pretensiosa fonda campestre, malgrat el seu absurd nom. Vaig deixar que Mifflin
s'encarregués de portar el Parnàs i als animals a passar la nit fora mentre jo demanava l'habitació.
Just quan rebia la clau de mans de l'encarregat, en Mifflin va entrar a la llòbrega recepció.
«Bé, senyor Mifflin», vaig dir. «El veuré al matí?»
«Tenia intenció de continuar fins a Port Vigor aquesta mateixa nit», va respondre, «però em diuen
que em queden vuit llargues milles, així que suposo que acamparé aquí aquesta nit. Crec que aniré a
la sala de fumadors a recomanar alguns bons llibres. Fins demà no ens acomiadarem.»
La meva habitació era agradable i neta, en la mesura del possible. Vaig portar la meva maleta i
em vaig donar un bany calent. Mentre em quedava adormida vaig sentir una veu virolada que pujava
de la planta baixa, acompanyada per riallades masculines. El Pelegrí estava guanyant més adeptes!
Capítol 6
Quan vaig despertar, al matí següent, tenia una curiosa sensació de perplexitat. La cambra buida,
amb la rasa catifa de color blau i vermell i l'excusat de porcellana verda, em resultava definitivament
estrany. Vaig escoltar la campana d'un rellotge en el vestíbul. «Redéu!», vaig pensar, «he dormit
gairebé dues hores de més. Què voldrà prendre l'Andrew per al desdejuni?» Llavors, en apropar-me
a la finestra per tancar-la, vaig veure el Parnàs, amb les seves cridaneres lletres vermelles,
estacionat al pati. Instantàniament vaig recordar el que passava. I enfilant-me amb discreció des de
darrere de les cortines vaig veure al professor, armat amb un pot de pintura i esborrant el seu nom
del costat de la caravana, amb l'evident intenció de posar el meu en el seu lloc. No havia pensat en
això fins a aquell moment. No obstant, em vaig dir, bé podia treure-li profit al meu cognom.
Em vaig vestir amb promptitud, vaig tornar a ficar les meves coses a la maleta i vaig baixar a
desdejunar a la planta baixa. La llarga taula estava gairebé buida, però els dos homes que estaven
asseguts en l'extrem oposat em miraven amb curiositat. A través de la finestra vaig veure el meu nom
escrit en grans lletres vermelles, creixent al costat de la caravana a mesura que el professor aplicava
la pintura diligentment amb la brotxa. I una vegada que vaig haver-hi acabat el meu cafè i les meves
mongetes amb cansalada vaig notar amb certa sornegueria que el professor havia tret la frase sobre
Shakespeare, Charles Lamb i tota la resta i havia posat un nou missatge. Ara el rètol deia:
PARNÀS AMBULANT H.McGILL’S
ELS MILLORS LLIBRES
ESPECIALITAT EN LLIBRES DE CUINA
INFORMI'S AQUÍ
Evidentment, no confiava en la meva familiaritat amb els clàssics.
Vaig pagar el compte a la recepció i vaig tenir la precaució de pagar per l'allotjament del cavall i
la caravana al pati. Després vaig entrar a l'estable, on vaig trobar al senyor Mifflin, que observava el
seu treball amb satisfacció. Havia retocat totes les lletres vermelles i ara brillaven a la llum del sol
del matí.
«Bon dia», vaig dir. Ell em va retornar la salutació.
«Vaja!», va cridar, «ara el Parnàs és tot seu! Té el món als seus peus! I he guanyat més diners per
a vostè. Vaig vendre alguns llibres anit. Vaig convèncer a l'administrador de l'hotel perquè comprés
diversos volums d'O.Henry per a la seva sala de fumadors i li vaig vendre també el llibre de cuina
del Waldorf al cuiner. Renoi, quin cafè més horrible prepara! Espero que aconsegueixi millorar-ho
amb ajuda del llibre.»
Em va lliurar dos descolorits bitllets i un grapat de monedes. Ho vaig rebre tot amb expressió
seriosa i ho vaig posar al meu moneder. La veritat és que la cosa no anava malament. Més de deu
dòlars en menys de vint-i-quatre hores.
«El Parnàs semblar ser una mina d'or», vaig dir.
«En quina direcció pensa anar?», va preguntar.
«Bé, com sé que intenta arribar a Port Vigor podria portar-ho fins a allà, per descomptat», vaig
respondre.
«Bé! Esperava que digués això. M'han dit que el camió per Port Vigor no surt fins al migdia, i
crec que em moriria d'avorriment si hagués de quedar-me aquí tot el matí sense llibres per vendre.
Quan em pugi al tren, tot anirà bé.»
El Bock estava lligat en una cantonada del pati, sota la porta lateral de l'hotel. Vaig anar a
deslligar-ho mentre el professor li posava l'arnés a la Peg. En inclinar-me per treure la cadena del
collaret vaig sentir que algú parlava per telèfon. La recepció de l'hotel quedava just sobre el meu cap
i la finestra estava oberta.
«Què va dir?»
«McGill? Sí, senyor, es va allotjar aquí anit. Es troba aquí ara mateix.»
No vaig voler esperar a escoltar res més. En deslligar al Bock vaig córrer a explicar-li a en
Mifflin el que havia sentit. Els seus ulls van deixar anar espurnes.
«És evident que el Savi està a l'aguait», va dir burleta.
«En fi, anem-nos. No veig què podria fer, fins i tot si arribés a atrapar-nos…»
L'empleat de l'hotel em va cridar des de la finestra: «Senyoreta McGill, el seu germà està al
telèfon i vol parlar amb vostè».
«Digui-li que estic ocupada», vaig respondre i em vaig pujar al pescant. No va ser una resposta
molt diplomàtica, em temo, però estava massa entusiasmada pel goig del matí i l'esperit d'aventura
com per detenir-me a pensar en una rèplica millor. En Mifflin va esperonar la Peg i vam marxar.
El camí de Shelby a Port Vigor discorre entre els suaus i amplis pujols que defineixen el curs del
Sound. I sota, a la nostra esquerra, el riu corria lluent al fons de la vall. Era un paisatge perfecte: els
boscos eren tot bronze i or; els núvols eren blancs i espessos i semblaven escuma celestial suspesa a
l'aire. El sol era tebi i surava gloriós en un arc formidablement blau. El meu cor estava ple de fervor.
Crec que per primera vegada sabia el que l'Andrew sentia en els seus viatges de rodamón. No
entenia com tot allò havia romàs ocult per a mi fins llavors. No entenia com el transcendental misteri
de fer pa m'havia impedit veure durant tant temps els misteris del sol i el cel i el vent entre els
arbres.Vam passar al costat d'una casa camperola blanca que hi havia al costat del camí. A la reixa
d'entrada estava el granger, assegut en un tronc, polint un tros de fusta i fumant la seva pipa. A través
de la finestra de la cuina vaig veure a una dona que netejava l'estufa. Em van fer venir ganes de
cridar-li:
«Oh, estúpida dona! Deixa l'estufa, les olles, paelles i tasques, encara que sigui per un dia! Surt
d'aquí i mira el sol i el cel i el riu allà lluny!» El granger va mirar amb indiferència el Parnàs i
llavors vaig recordar la meva missió com a distribuïdora de literatura. En Mifflin estava assegut amb
un peu recolzat en la seva valisa, observant les copes dels arbres que es bressolaven amb el vent
fred. Semblava perdut en la llunyania, captivat per la musa del matí. Vaig deixar anar les regnes i em
vaig apropar al granger.
«Bon dia, amic.»
«Bon dia, senyora», va dir amb fermesa.
«Venc llibres», vaig dir. «Em preguntava si no necessitaria algun.»
«Gràcies, senyoreta», va dir, «però l'any passat vaig comprar una pila sencera i no crec que en
necessiti cap més en el que em queda de vida. Una col·lecció completa d'oracions fúnebres que un
agent em va vendre per un dòlar al mes. A hores d'ara podria passar per un planyider afligit davant
de qualsevol llit de mort.»
«Però vostè necessita llibres que li ensenyin com viure, no com morir», vaig dir. «Què hi ha de la
seva esposa? No li vindria bé gaudir d'algun llibre? I els seus fills? No voldran llegir uns contes de
fades?»
«Déu em beneeixi», va dir. «No tinc esposa. Mai vaig ser un home arriscat, així que molt em
temo que els plaers de la meva malenconia seguiran limitant-se a les oracions fúnebres per un bon
temps.»
«Bé, esperi un moment!», vaig exclamar. «Tinc just el que vostè necessita.» Havia estat
examinant amb atenció les prestatgeries i recordava haver vist un exemplar d'Anhels d'un home
solter.» Em vaig baixar del pescant, vaig obrir la caravana (em va produir una gran emoció fer-ho jo
mateixa per primera vegada) i vaig trobar el llibre. Vaig mirar dins de les tapes i vaig veure les
lletres n m escrites amb la neta cal·ligrafia de'n Mifflin.
«Aquí té» vaig dir. «L'hi venc per trenta centaus.»
«És vostè molt amable, senyoreta», va dir cortesament, «però per ser-li franc no sabria què fer
amb ell. Estic treballant en un informe del govern sobre cucs i fongs i, entre mig, llegeixo algunes
oracions fúnebres. La veritat és que aquesta és tota la lectura que em puc permetre. Això i el Bugle
de Port Vigor.»
Em vaig adonar que era sincer, així que vaig tornar a grimpar al pescant. M'hagués agradat parlar
amb la dona de la cuina, que ara treia el cap perplexa per la finestra, però vaig decidir que seria
millor continuar el camí i no perdre més temps. El granger i jo vam intercanviar una salutació
amistosa i el Parnàs va engegar.
El matí era tan bonic que no sentia la necessitat de parlar, i com el professor semblava molt
pensatiu vaig preferir guardar silenci. Però quan la Peg va començar a ascendir un tram costerut el
Mifflin va treure de sobte un llibre de la seva butxaca i es va posar a llegir en veu alta. Jo observava
el riu i no em vaig tornar per mirar-ho, encara que el vaig escoltar atentament:
«Espiral de núvols, ràfega de vent, el disc solar, el tabernacle blau del cel, el cicle de les
estacions, la titil·lant multitud dels estels, parts totes d'una unitat rítmica i mística. Allí on ens
portin els nostres petits assumptes hem de distingir per onsevulla les empremtes digitals del
majestuós pla, la rutina metòdica i inexorable que no té començament ni fi, allí on la mort no és
més que un prefaci al següent naixement i el naixement és l'ineludible antecedent d'una altra
mort. Nosaltres, éssers humans, som tan incapaços de concebre el motiu o la causa moral de tot
allò com el gos és incapaç de comprendre el raonament en la ment del seu amo. El gos veu els
actes de l'amo, benèvols o malignes, i belluga la cua. El mateix ocorre amb nosaltres.» Per tant,
germans, cal caminar per aquest camí amb el cor lleuger. Lloem el bronze de les fulles i l'esclat
de l'ona mentre tinguem ulls per veure i oïdes per escoltar. Una sincera perplexitat davant les
belleses inefables del món és la postura adequada per a l'aprenent. Siguem tots aprenents sota
l'atenta mirada de la Mare Natura.»
«Què li sembla?», va preguntar.
«Una mica dens, però molt bo», vaig respondre. «No hi ha res en ell sobre el transcendental
misteri de fer pa!»
Es va posar lívid.
«Sap qui ho ha escrit?», va preguntar.
Vaig fer un gran esforç per recordar les lliçons de literatura dels meus temps d'institutriu.
«Em rendeixo», vaig dir tímidament. «Carlyle?»
«És d'Andrew McGill», va dir. «Un dels seus passatges còsmics que ara comencen a reproduirse
en els llibres escolars. El paio escriu bastant bé.»
Vaig començar a sentir-me incòmoda, com si m'estiguessin sotmetent a un catecisme literari, així
que no vaig dir res i vaig fer que la Peg accelerés una mica el pas. Francament tenia més curiositat
per sentir al professor parlar del seu propi llibre que de l'obra de l'Andrew. Sempre m'havia
abstingut prudentment de llegir les coses del meu germà, doncs imaginava que serien més aviat
insulses.
«Quant a mi», va dir el professor, «no tinc facilitat per a l'estil grandiloquent. Sempre he tingut la
impressió de que és millor llegir un bon llibre que escriure un de dolent i pobre. I he barrejat tantes
lectures al llarg de la meva vida que la meva ment està plena de ressons i veus d'homes millors que
jo. Però aquest llibre que planejo escriure realment mereix ser escrit, creo jo, perquè té el seu propi
missatge.»
Va mirar d'una manera gairebé nostàlgica la vall assolellada. Al lluny s'escoltava la remor del
Sound. La descolorida gorra de tweed del professor estava inclinada sobre una orella i la seva
tupida i petita barba vermella brillava amb la llum del sol. Vaig guardar un silenci còmplice.
Semblava content de tenir algú amb qui parlar sobre el seu preuat llibre.
«El món està ple de grans escriptors que parlen de literatura», va dir, «però tots ells són egoistes
i aristocràtics. Addison, Lamb, Hazlitt, Emerson, Lowell, esculli al que vulgui, conceben l'amor pels
llibres com un escàs i perfecte misteri a l'abast d'uns pocs, quelcom reservat al silenciós estudi on es
refugien a les nits amb una espelma, un cigar, una copa d'oporto sobre la taula i un gosset d'aigües al
costat de la llar de foc. El que vull dir és: qui s'ha aventurat alguna vegada a les muntanyes i els
camps per portar-los la literatura a les gents més simples?, qui ha portat la literatura fins a les seves
mateixes llars, fins a les seves raons i cors, com diuen per aquí? Com més s'endinsa un en el camp,
menys i pitjors llibres es veuen. He passat molts anys recorrent món a bord d'aquesta ciutadella del
delicte i, pels ossos de Ben Ezra, no crec haver vist un sol llibre realment bo que no fos la Bíblia en
cap granja, excepte els què jo mateix portava, esclar. Els mandarins de la cultura, què tenen per a
ensenyar-li a la gent corrent? No s'hi val amb escriure llistes de llibres per als grangers i omplir amb
ells prestatgeries de dos metres. Cal anar a visitar a la gent personalment, portar-los els llibres,
parlar amb els professors i pressionar als editors de periòdics locals i revistes agrícoles i explicar
contes als nens.
I llavors, a poc a poc, un comença a aconseguir que els bons llibres circulin per les venes de la
nació. És una gran labor, imagini's! És com portar el Sant Grial a algunes d'aquestes remotes granges.
I ja m'agradaria que hi hagués mil Parnassos en lloc d'un solament. No ho hauria deixat de no haver
estat pel meu llibre: vull escriure sobre les meves idees amb l'esperança d'animar a uns altres.
Encara que no crec que hi hagi cap editor en tot el país que vulgui publicar-ho!»
«Provi amb el senyor Decameron», vaig dir. «Sempre ha estat molt amable amb l'Andrew.»
«Imagini's el que significaria», va cridar descrivint un eloqüent arc amb la seva mà, «si algun
home ric creés un fons per equipar cent o més caravanes com aquesta per portar la literatura a tots els
districtes rurals… A més, seria rendible; una vegada que estigués en marxa, clar. Pels ossos de
Webster! Una vegada vaig ser a una convenció de llibreters en un hotel de Nova York i els vaig
explicar el meu gran pla. van riure's de mi. Però m'he divertit més portant llibres en aquest Parnàs del
que m'hauria divertit assegut en una llibreria o com a mestre d'escola o com a predicador. La vida
s'omple d'un sabor especial quan un va rodant pels camins. Fixi's en el dia d'avui, amb el sol i l'aire i
els núvols platejats. Però els meus dies preferits són els plujosos. Solia parar a la riba del camí,
cobria a la Peg i al Bock amb unes estovalles d'hule i m'arraulia al catre, fumant i llegint en veu alta
pel Bock. Vam llegir sencer Midshipman Easy i moltes obres de Shakespeare. És un gos molt erudit.
Hem viscut junts moltes experiències sorprenents en aquest Parnàs.»
L'onejant camí des de Shelby fins a Port Vigor és bastant solitari, doncs gairebé totes les cases de
les granges queden a la vall. Si ho hagués sabut, hauríem pres el camí més llarg i populós, encara
que, francament, estava gaudint del paisatge i del solitari camí, que brillava sota el sol resplendent.
Trotàrem plàcidament uns quilòmetres. Una vegada més ens vam detenir en una casa on Mifflin es va
oferir a exercitar el seu talent. Em va divertir en gran manera veure com va aconseguir vendre-li un
exemplar dels Contes dels germans Grimm a una solterona remugona, amb l'argument que gaudiria
molt llegint-li aquestes històries als seus nebots, que vindrien a visitar-la aviat.
«Alça!», es va burlar mentre em donava els vint-i-cinc centaus que havia guanyat, «no hi ha gens
en aquest llibre que sigui tan esgarrifós com ella.»
Una mica més endavant vam parar al costat d'una deu a la riba del camí per donar-li de beure a la
Peg i jo vaig suggerir que dinéssim. Havia comprat una mica de pa i formatge a Shelby. Amb això i
una mica de pernil vam fer uns excel·lents entrepans. Mentre estàvem allí asseguts el camió que
anava a Port Vigor va passar amb gran estrèpit. Uns metres més endavant es va detenir, al poc va
continuar el seu camí. Una figura familiar va començar a apropar-se a nosaltres.
«Havia d'ocórrer», li vaig dir al professor. «Ha arribat l'Andrew!»
Capítol 7
L'Andrew és tan prim com grossa sóc jo, i la roba li penja de les espatlles de la manera més
còmica. És molt alt i desgarbat, porta la barba descurada, usa un gran barret Stetson i cada tardor
sofreix de la febre del fenc (de fet, al meu entendre el seu assaig "Febre del fenc" és el millor que ha
escrit). Mentre s'aproximava pel camí vaig notar com el vent feia onejar els baixos dels seus
pantalons sobre els seus panxells. La brisa retorçava la seva barba i el seu rostre estava negre per la
ira. No vaig poder evitar que em fes gràcia.
«El Savi s'assembla a Bernard Shaw», va murmurar Mifflin.
Sempre he cregut en els avantatges d'assestar el primer cop.
«Bon dia, Andrew», vaig dir alegrement, «vols comprar algun llibre?» Vaig detenir la Pegasus i
l'Andrew es va parar al costat de la roda, gairebé sense alè i a punt de perdre els estreps.
«Vols dir-me què dimonis és aquest disbarat, Helen?», va dir furiós. «M'has obligat a perseguirte
des d'ahir. I qui és aquest… aquesta persona que va amb tu?»
«Andrew», vaig dir, «cuida les teves maneres. Deixa'm presentar-te al senyor Mifflin. He
comprat la seva caravana i planejo prendre'm unes vacances venent llibres. El senyor Mifflin va de
camí a Port Vigor, on prendrà el tren a Brooklyn.»
L'Andrew va mirar al professor sense dir res. Vaig poder veure per la cremor en els seus ulls
blaus que estava completament emprenyat i vaig témer que les coses empitjoressin en lloc d'aclarirse.
L'Andrew no arriba a la violència fàcilment, però és una persona molt difícil de bregar-hi quan
està enfadat. D'altra banda, ja havia pogut veure algunes pinzellades del temperament del professor.
Així mateix, temia que alguns dels meus comentaris li haguessin provocat una mala impressió de
l'Andrew com a germà, més enllà de la seva excel·lent prosa.
Mifflin va prendre la paraula. S'havia llevat la seva petita i graciosa gorra. El seu cap calb
relluïa com un ou. Vaig notar que hi havia una espècie de regalim de petites gotetes al voltant de la
seva coroneta.
«Benvolgut senyor», va dir en Mifflin, «el procedir de la seva germana pot semblar una mica
inusual, però els fets són molt fàcils de narrar. La seva germana va comprar aquesta caravana i tot el
que conté i jo he estat instruint-la sobre les meves teories sobre la disseminació de la bona literatura.
Vostè, com a home de lletres…»
L'Andrew no va prestar cap atenció al que deia el professor. Vaig veure com una de les
groguenques galtes del Mifflin es tenyien de vermell.
«Escolta'm, Helen», va dir l'Andrew, «creus que permetré que la meva germana es passegi per
l'estat amb un rodamón? Serà sobre el meu cadàver… Més et val pensar millor les coses. I a la teva
edat! I amb el teu pes! Ahir, en arribar a casa, vaig trobar la teva ridícula nota… Vaig anar a veure a
la senyora Collins, però no sabia res. Vaig ser a veure al Mason, que no sabia qui havia tallat la línia
del seu telèfon (suposo que vas ser tu). L'havia vist aquest horripilant carro i em va posar sobre la
pista. Però per Déu! Mai hauria pensat que veuria a una dona de quaranta anys segrestada pels
gitanos!»
En Mifflin era a punt de parlar però jo l'hi vaig impedir amb un gest.
«Escolta'm bé, Andrew», vaig dir, «parles precipitadament. Una dona de quaranta (per cert,
exageres) que ha compilat una antologia de sis mil fogasses de pa dedicades a tu mereix una mica de
cortesia. Quan tu vols emprendre una de les teves sortides de rodamón o alguna cosa per l'estil no
dubtes mai a fer-ho. Esperes que em quedi a casa fent el paper de Lady Eglantine al corral de les
gallines. Pel fantasma de Susan B.Anthony, em nego! Aquestes són les primeres veritables vacances
que he tingut en quinze anys i vaig a donar-me aquest gust!»
La boca de l'Andrew es va obrir, però jo vaig agitar el meu puny amb tanta convicció que es va
abstenir de dir res.
«Li he comprat aquest Parnàs al senyor Mifflin per quatre-cents dòlars trinco-trinco. És el preu
d'unes tretze mil dotzenes d'ous», vaig dir. Havia fet el càlcul en el meu cap mentre en Mifflin
parlava del seu llibre.
«Els diners són meus i vaig a fer-los servir com em sembli. Ara, Andrew McGill, si vols
comprar algun llibre, pots negociar amb mi. En cas contrari penso seguir el meu camí. Ja ens veurem
quan torni.» Li vaig lliurar una de les targetes del senyor Mifflin, que estaven en un calaix de la
caravana i vaig prendre les regnes. Estava realment furiosa, doncs l'Andrew havia estat poc raonable
i molt groller.
L'Andrew va mirar la targeta i la va trencar en dues meitats. va mi la part lateral del Parnàs, on la
pintura vermella de les lletres estava encara fresca.
«No m'ho puc creure», va dir, «t'has tornat boja.»
I llavors va tenir un violent atac d'esternuts. Un últim espernetec de la febre del fenc, suposo,
doncs encara hi havia vara de Jessé en els pasturatges. Va tossir i va esternudar amb virulència, la
qual cosa el va enfuriar encara més. Per fi es va dirigir a en Mifflin, que romania assegut, amb la
seva calba a l'aire, el rostre encès i els ulls molt brillants.
L'Andrew el va mirar de dalt a baix: la desastrada jaqueta Norfolk, l'engruixit quadern de notes a
la seva butxaca, la maleta plena de gom a gom de coses sota el seu peu, fins i tot la còpia de "Llavors
de felicitat", que li havia caigut al terra i ell mateix havia tornat a recollir.
«Ara, escolti'm vostè», va dir l'Andrew. «No sé de quins arts infernals s'haurà valgut per
convèncer a la meva germana d'anar-se a fer el rodamón en una caravana de gitanos, però li diré una
cosa: si li ha robat els seus diners faré caure sobre vostè el pes de la llei.»
Vaig intentar intervenir amb alguna protesta, però la cosa havia arribat massa lluny. El professor
estava ja tan furiós com l'Andrew:
«Pels ossos de Piers Plowman», va dir. «Esperava conèixer a un home de lletres, l'autor d'aquest
llibre», i brandà el seu exemplar de "Llavors de felicitat", «però veig que m'equivocava. Li diré una
cosa, senyor meu: un home que insulta a la seva germana davant d'un estrany, com ho ha fet vostè ara
mateix, és un enze i un carallot.» I dit això va llançar el llibre per sobre d'unes tanques, i abans que
jo pogués dir res, en Mifflin ja havia saltat recolzant-se en la roda i havia corregut a la part posterior
de la caravana.
«Miri, senyor», va dir, amb la seva petita barba vermella estarrufada, «la seva germana és major
d'edat i ha actuat lliurement. Pels ossos de Joan Baptista, no la culpo per voler unes vacances si
aquest és el tracte que vostè li dóna. Ella no és res per a mi i jo no sóc res per a ella, però em
proposo convertir-me per a vostè en un mestre. Aixequi els punys que penso donar-li una lliçó!»
Això ja era massa per a mi. Crec que vaig deixar escapar un udol i vaig voler baixar de la
caravana. Però abans que pogués fer res, els dos fanàtics havien començat a donar-se cops de puny.
Vaig veure com l'Andrew li llançava un salvatge ganxo a el Mifflin, que va respondre amb un cop sec
directe a la mandíbula. El barret de l'Andrew va caure enmig del camí. La Peg esperava plàcidament
i el Bock amenaçava amb mossegar-li les cames a l'Andrew. Per fortuna vaig aconseguir saltar de la
caravana i subjectar-ho.
Sens dubte, era una imatge grotesca. Suposo que hauria d'haver-me posat histèrica, però de fet
gairebé m'estava divertint. Era massa absurd. Gràcies a Déu, ningú va passar per allà en aquell
moment.
L'Andrew era un peu més alt que el professor, però era maldestre, desgarbat i ossut, mentre que
el petit Barbarroja era fibrós com un gat. D'altra banda, l'Andrew estava tan enfadat que havia perdut
per complet el control i en Mifflin, en canvi, tenia la fúria gelada que sempre aconsegueix la victòria.
L'Andrew va connectar un parell de lleus cops en el pit i les espatlles de l'altre, però en trenta segons
va rebre un nou cop de puny a la mandíbula i un altre al nas que el va fer caure d'esquena.
L'Andrew va quedar assegut en la pols del camí, buscant el seu mocador i en Mifflin el va mirar
amb un somriure però donant mostres d'estar de mala gana. Cap dels dos va dir res. El Bock se'm va
escapar i es va posar a ballar i a agitar-se al voltant dels peus del Mifflin com volent jugar. Era una
escena extraordinària.
L'Andrew es va aixecar i es va netejar la sang del nas.
«Per la meva mare», va dir, «que gairebé el respecto per aquest cop de puny. Però juro que faré
que la llei el persegueixi per segrestar la meva germana. És vostè un pirata dels bons.»
En Mifflin no va dir res.
«No siguis ximple, Andrew», vaig dir. «No veus que només vull viure les meves pròpies
aventures? Ves a casa i prepara sis mil fogasses de pa. Quan hagis acabat jo hauré tornat. A la vostra
edat, hauríeu d'estar avergonyits. Em vaig a vendre llibres.»
I dit això vaig tornar a pujar al pescant i li vaig fer un espetec a la Pegasus. L'Andrew, en Mifflin
i el Bock es van quedar al camí.
Ara estava més enllà de la ràbia. Estava enutjada amb els dos homes per haver-se comportat com
dos nens de col·legi. Amb l'Andrew per ser tan irracional, encara que en certa manera l'admirés per
això; estava enutjada amb el Mifflin per haver-li donat un cop tan fort a l'Andrew al nas i, no obstant,
apreciava l'esperit que l'havia animat a fer-ho. Estava enutjada amb mi mateixa per provocar tot
l'enrenou i estava enutjada amb el Parnàs. Si hi hagués hagut un bon precipici a mà hi hauria
despenyat la vella caravana. Lentament vaig ascendir per una costa perllongada i per fi va aparèixer
Port Vigor entre les amples estribacions del riu Sound.
El Parnàs es va moure amb els seus plàcids grinyols, i el delicat sol i la carícia del vent aviat em
van retornar la calma.
Vaig començar a assaborir l'aire salobre i vaig veure dues o tres gavines que sobrevolaven en
cercles la prada. Com ens passa a totes les dones, el meu mal humor es va diluir en una reacció
d'exagerada tendresa i en el meu cor vaig començar a sentir fervor per l'Andrew i en Mifflin. Quin
privilegi tenir un germà tan gelós del patrimoni i la reputació de la seva germana! I, també, quin
esplèndid comportament el del nyicris i quin professor! Què prest per indignar-se amb l'insult i quina
habilitat per venjar-lo! La seva absurda gorra havia quedat sobre el seient del pescant i la vaig agafar
entre les meves mans gairebé sentimentalment. La roba estava trencada i plena de motes. Vaig treure
de la meva maleta de ratà un petit costurer i, després de penjar les regnes en un ganxo, vaig començar
a apedaçar els forats mentre la Peg avançava al trot. Vaig pensar divertida en la pintoresca vida del
senyor Mifflin en la seva «caravana de la cultura». El vaig imaginar dirigint-se al públic de
deixebles de Whitman a Camden i em vaig preguntar com hauria acabat aquell xivarri. El vaig
imaginar a la seva adorada Brooklyn, passejant per Prospect Park i predicant enfront de qualsevol
estrany el seu evangeli dels bons llibres. Com de diferent diferent era el seu amor militant per la
literatura de la calma satisfeta de l'Andrew. I, malgrat això, quantes coses tenien en comú! Vaig
somriure en pensar en el Mifflin llegint en veu alta el passatge de "Llavors de felicitat" i elogiant-lo
amb tanta cura justa abans de trencar-li el nas a l'autor. Vaig recordar que havia de dir-li a l'Andrew
que alimentés a les gallines i que no oblidés canviar-se de roba interior per a l'hivern. Quines
criatures més indefenses són els homes, després de tot!
Vaig acabar d'apedaçar la gorra i em vaig sentir d'excel·lent humor.
Amb prou feines l'havia posat sobre el seient quan vaig escoltar uns passos precipitats. Allí
estava en Mifflin, marxant amb la seva brillant calba coberta de petites gotetes de suor. El Bock
trotava relaxadament als seus peus. Vaig detenir la Peg.
«Què ha passat amb l'Andrew?», vaig preguntar.
El professor encara semblava una mica avergonyit. «El savi és una persona caparruda», va dir.
«Hem discutit un altre poc sense arribar a cap acord. De fet, hen estat a punt de tornar a donar-nos de
cops, només que li ha vingut un altre atac de febre del fenc i el que ha començat amb esternuts ha
acabat amb el seu nas sagnant una vegada més. Està convençut que sóc un bandarra i així ho ha
manifestat en excel·lent prosa. Honestament, l'admiro moltíssim. Crec que planeja perseguir-me per
mitjans legals. Li he donat la meva adreça a Brooklyn en cas que vulgui continuar amb l'assumpte.
Encara que crec que s'ha sentit afalagat quan li he demanat que em signés el meu exemplar de
"Llavors de felicitat". L'he retrobat al fons del voral.»
«En fi», vaig dir, «els dos sou un parell de llunàtics. Tots dos mereixeu pujar a un escenari.
Seríeu tan bons com Weber i Fields. Li ha signat l'autògraf?»
Va treure el llibre de la seva butxaca. Gargotejat en llapis es llegia: He vessat la meva sang pel
senyor Mifflin. Andrew McGill.
«Llegiré el llibre una altra vegada amb renovat interès», va dir Mifflin. «Puc pujar?»
«Per descomptat», vaig dir. «Allò és Port Vigor.»
Es va posar la seva gorra, es va adonar de l'arranjament que li havia fet, se la va treure de nou i
em va mirar amb indesxifrable xafogor.
«És vostè molt bona, senyoreta McGill», va dir.
«Cap a on ha anat l'Andrew?», vaig preguntar.
«Ha partit rumb a Shelby, caminant», va contestar en Mifflin. «Té una gambada molt llarga… Va
recordar de sobte que havia deixat cuinant unes patates des d'ahir a la tarda i va dir que havia de
tornar per ocupar-se d'elles.Ha dit que espera que vostè li enviï una postal de tant en tant. Sap alguna
cosa? Em va fer pensar en Thoreau més que mai.»
«A mi em fa pensar en una olla cremada», vaig dir. «Suposo que tots els meus atuells de cuina
estaran en un estat lamentable quan torni a casa.»
Capítol 8
Port Vigor és un poblet fascinant. Està construït en un meandre del Sound. Borrós a la llunyania,
es pot veure el final de Long Island, cosa que en Mifflin va observar amb una espurna en els ulls. El
feia sentir més a prop de Brooklyn. Nombroses goletes s'agitaven al llarg de l'estuari amb el vent
fred i l'aire tenia un toc deliciosament salat. Vam anar directament a l'estació, on el professor va
baixar. Vam agafar el seu equipatge i vam tancar al Bock a la caravana per evitar que el seguís.
Després va haver-hi un silenci incòmode mentre ell romania dempeus al costat de la roda amb la
gorra posada.
«Bé, senyoreta McGill», va dir, «hi ha un tren exprés a les cinc en punt, així que amb una mica de
sort estaré a Brooklyn aquesta nit. L'adreça del meu germà és el 600 d'Abingdon Avenue i espero que
quan li enviï una postal a el Savi faci el mateix amb mi. Trobaré molt a faltar el Parnàs, però
prefereixo que se'l quedi vostè en comptes de qualsevol altra persona.»
Va fer una profunda inclinació i abans que jo pogués dir una sola paraula es va mocar
violentament i es va allunyar a tot córrer. El vaig veure carregant el seu equipatge per la porta de
l'estació. Després va desaparèixer. Suposo que després de tants anys vivint amb l'Andrew m'havia
desacostumat a l'excentricitat dels altres, però certament el petit Barbarroja era un dels éssers més
estranys amb els quals m'havia tocat tractar.
En Bock udolà desconsoladament dins de la caravana i jo vaig perdre les ganes de vendre llibres
a Port Vigor. Vaig tornar amb el Parnàs al poble i vaig entrar en una cafeteria per prendre un te amb
torrades. En sortir vaig veure que una petita multitud s'havia agrupat, en part a causa de l'estrafolari
aspecte del Parnàs i en part pels llastimosos udols del Bock, que sortien de dins. La majoria dels
curiosos semblava sospitar que el carro era part d'un zoo ambulant, així que gairebé contra la meva
voluntat vaig aixecar les tapes, vaig lligar al Bock a la part posterior de la caravana i vaig començar
a respondre a les preguntes burletes de la munió. Dos o tres van comprar llibres sense cap pressa i
va passar un temps fins que vaig poder reprendre el viatge. Finalment vaig tancar la caravana i em
vaig posar en camí, temorosa de trobar-me amb qui ja sabem. Quan entrava a la via que condueix a
Woodbridge vaig sentir el xiulet del tren de les cinc a Nova York.
Les vint milles de camí entre la granja Sabine i Port Vigor em van resultar molt familiars, però
per fortuna no vaig trigar a arribar a una regió en la qual no havia estat mai. En els meus ocasionals
viatges a Boston sempre havia pres el tren a Port Vigor, així que els camins rurals m'eren per
complet aliens. Però em dirigia a Woodbridge perquè el senyor Mifflin havia parlat d'un granger, un
tal senyor Pratt, que vivia a unes quatre milles de Port Vigor, al camí de Woodbridge. Pel que sembla
el senyor Pratt li havia comprat molts llibres al professor, que havia promès visitar-lo novament.
Així que em vaig sentir en el deure de complaure a un bon client.
Després de la miscel·lania d'aventures dels últims dos dies era gairebé un alleujament estar sola
per pensar bé les coses. Allà estava jo, Helen McGill, en una curiosa situació, sens dubte. En lloc
d'estar a casa, a la granja, preparant el sopar, recorria un camí desconegut com a única propietària
d'un Parnàs (potser l'únic existent), un cavall, un gos i un munt de llibres. Des del matí del dia
anterior la meva vida s'havia sortit de la seva òrbita habitual. M'havia gastat quatre-cents dòlars dels
meus estalvis. Havia venut prop de tretze dòlars en llibres. Havia provocat una baralla i havia
conegut a un filòsof. I, pitjor encara, començava tímidament a desenvolupar una nova filosofia
pròpia. I tot això per evitar que l'Andrew comprés aquells llibres! Això, almenys, ho havia
aconseguit. Quan finalment va veure la caravana amb prou feines en va fer esment, Excepte per
mirar-la amb menyspreu. Em vaig veure a mi mateixa preguntant-me si el professor al·ludiria a
aquest incident en el seu llibre i desitjant que m'enviés un exemplar. Encara que, després de tot, per
què hauria d'esmentar l'incident? Per a ell era només una entre milers d'aventures. Com li havia dit,
enfadat, a l'Andrew, jo no era res para ell i ell no era res para mi. Per ventura tindria manera de
saber que aquesta era la primera autèntica aventura que jo havia viscut en els últims quinze anys,
dedicats, com ell mateix diria, a compilar la meva antologia? Vaja amb el graciós mig metre
d'homenet!
Vaig deixar al Bock lligat a la part posterior de la caravana, ja què temia que pogués anar a la
recerca del seu amo. A mesura que avançàvem i el sol del vesprejar llançava una llum uniforme al
llarg del camí, em vaig sentir una mica solitària. Aquest assumpte de vagarejar tota sola era una mica
brusc després de quinze anys de vida casolana. El camí discorria prop de l'aigua i es veia com el
Sound adquiria un to blau més profund i després porpra. Podia sentir el rumor de l'onatge i, al final
de Long Island, s'alçava un remot far que deixava anar una espurna de color robí. Vaig pensar en
l'homenet a bord de l'exprés a Nova York i em vaig preguntar si viatjaria en un pullman o en un de
tercera classe. No estaria malament escarxofar-se en una cadira pullman després d'haver passat tant
temps al pescant del Parnàs.
A poc a poc ens apropàvem a una granja que, vaig suposar, era la del senyor Pratt. La casa
quedava a pocs metres del camí i tenia un graner enorme de color vermell darrere i un penell amb
forma de cavall desbocat. Curiosament, la Peg va semblar reconèixer el lloc, doncs es va desviar per
si sola, va entrar pel reixat i va renillar vigorosament. Devia ser una de les parades favorites del
professor.
A través d'una finestra il·luminada vaig veure un grup de gent asseguda a la taula. Era evident que
els Pratt estaven sopant. Em vaig detenir al pati enfront de la façana. Algú va treure el cap per la
finestra i vaig escoltar la veu d'una noia:
«Papà, papà, ha arribat el Parnàs!»
El professor devia ser un visitant il·lustre en aquella granja, doncs en un instant tota la família va
sortir de la casa amb gran xivarri de plats i cadires. Un home alt i bronzejat, amb una camisa blanca
sense coll, liderava el grup. Després va sortir una dona corpulenta, molt semblant a mi de complexió,
un jornaler i tres nens.
«Bona nit!», vaig dir. «És vostè el senyor Pratt?»
«Certament!», va contestar. «On és el professor?»
«De camí a Brooklyn», vaig dir. «Ara jo m'encarrego del Parnàs. Em va dir que ho visités sens
falta. Així que, aquí estem.»
«Bé, m'agradaria conèixer la història!», va exclamar el senyor Pratt. «Tot indica que el Parnàs
s'ha tornat sufragista! Ben, encarrega't dels animals que jo portaré a la senyora Mifflin a la taula.»
«Esperi», vaig dir. «Em dic McGill, senyoreta McGill. Miri, està aquí pintat a la caravana. L'hi
vaig comprar tot al senyor Mifflin. El negoci sencer.»
«Vaja, vaja», va dir el senyor Pratt. «Ens complau veure per aquí a una amiga del professor.
Llàstima que no hagi vingut ell també. Passi i prengui un mos amb nosaltres.»
Sense cap dubte, el senyor i la senyora Pratt eren gent de bon cor. Ben va portar a la Peg i al
Bock a l'estable i els va donar de menjar, mentre la senyora Pratt m'ensenyava la cambra on passaria
la nit, no sense abans oferir-me una gerra d'aigua calenta. Després tots van baixar en tromba al
menjador i van seguir amb el sopar. Suposo que sóc una experta en cuina camperola: cal reconèixer
que Beulah Pratt era una mestressa de casa de primera. Els seus panets calents eren perfectes; el cafè
era pura moka, colat i no bullit. La salsa freda i l'amanida de patates eren tan bones com qualsevol de
les que l'Andrew solia menjar. Va fer també una truita francesa especialment per a mi i va obrir una
de les seves conserves de maduixes. Els nens (dos nois i una noia) es van asseure amb la boca
oberta, donant-se cops de colze disimuladament entre si, i el senyor Pratt va treure la seva pipa
mentre jo acabava de menjar les peres rostides amb crema i el pastís de xocolata. Va ser un sopar
com cal. Em vaig preguntar què estaria menjant l'Andrew i si hauria trobat el niu darrere de la pila de
troncs on la gallina vermella sempre pon els seus ous.
«Bé», va dir el senyor Pratt, «parli'ns del professor. Esperàvem la seva arribada qualsevol dia
d'aquesta tardor. En general arriba a l'època de la sidra.»
«Suposo que no hi ha gaire a explicar», vaig dir. «Es va detenir en la nostra granja l'altre dia i va
dir que volia vendre la caravana. Així que la hi vaig comprar. Planejava tornar a Brooklyn i escriure
un llibre.»
«Ah, aquest llibre del que tant parla!», va dir. «Encara que no crec si més no que hagi començat a
escriure'l.»
«De quins paratges ve vostè, senyoreta McGill?», va dir en Pratt. Es notava de bon tros que
estava molt intrigat amb la idea que una dona rondés sola pel camp amb una caravana plena de
llibres.
«Vinc de Redfield», vaig dir.
«És vostè parent de l'escriptor que viu en aquestes terres?»
«Es refereix a l'Andrew McGill?», vaig dir. «És el meu germà.»
«No em digui!», va exclamar la senyora Pratt. «El professor el tenia molt present, no sap quant.
Una nit ens va dormir a tots llegint en veu alta un dels seus llibres. Va dir que era la millor literatura
de l'estat o alguna cosa així.»
Vaig somriure per dins en recordar l'altercat del camí de Shelby.
«Bé», va dir en Pratt, «si el professor té millors amics que nosaltres en aquests verals
m'agradaria conèixer-los. Va venir aquí per primera vegada fa uns quatre anys. Jo estava treballant al
camp de fenc aquella tarda, quan vaig escoltar un crit provinent de la llacuna al costat del molí. Vaig
fer un cop d'ull en aquella direcció i vaig veure a un parell de nois agitant les mans i cridant. Vaig
baixar corrent pel pujol i allà estava el professor traient al meu petit Dick de l'aigua. Dick és aquest
d'aquí.»
Dick, un noi d'uns tretze anys, s'enrrojolà sota les seves pigues.
«Els nois estaven fent el ximple en una bassa i en el moment menys pensat Dick va caure a
l'aigua, pel dic. No sabia nedar. El professor, que passava just per aquí en aquest autobús seu, va
escoltar els crits dels nois. Va baixar del vagó amb l'habilitat d'un ximpanzé, va saltar sobre el clos
de filferro, es va llançar a la llacuna, va nedar fins al lloc i va treure al noi de l'aigua. Sí, senyoreta,
li va salvar la vida, així com ho sent. Aquest home pot fer-me dormir llegint-me poemes quantes
vegades vulgui. El nostre professor és un petit barril de pólvora.»
El granger Pratt li va donar una fona calada a la seva pipa. Evidentment, la seva amistat amb el
llibreter ambulant era una de les veritats de la seva vida.
«Sí, senyoreta», va continuar, «el professor ha estat un dels meus bons amics, tingui-ho per segur.
El va treure de l'aigua i el va portar a la part posterior de casa. El noi s'havia enfonsat tant que el
professor va haver de capbussar-se fins al fons per trobar-lo. Realment estava molt al fons, i li puc
assegurar que tenia molta por. Però, no sé com, aconseguírem agafar al Dick, el vam ficar en un
barril de sucre, li vam tirar whisky damunt, li vam moure els braços i el vam embolicar en llençols
calents. A poc a poc va anar tornant en si. I llavors em vaig adonar que el professor, després de
saltar sobre el filferro de punxes, mentre corria a tot córrer cap a la llacuna, s'havia fet un forat a la
cama pel qual es podia ficar un dit. Els seus pantalons estaven rígids de tanta sang i ell no deia res.
És el baliga-balaga més valent en tres estats, per Judes! En fi, el vam estirar en un llit també. I
llavors la senyora de la casa va sofrir un col·lapse i vam haver de portar-la al llit. Tres persones a
les quals el doctor va haver d'atendre. Quina tarda d'estiu la d'aquell dia! Però ni així vam aconseguir
que el professor es quedés gaire temps allitat. L'endemà ja estava buscant els seus llibres de poesia, i
en un tres i no res ja ens tenia a tots reunits per predicar la bona literatura com qualsevol evangelista.
Suposo que tots ens vam quedar adormits amb la seva poesia, així que va començar a llegir-nos
aquesta història de "l'illa del tresor", no va anar així, mare? Per tots els sants, cap de nosaltres es va
quedar adormit amb aquella història. Va sorprendre als nens amb la seva lectura, tant que des de
llavors s'han aficionat als llibres i en Dick és ara el millor de la seva classe. El professor diu que
mai havia conegut a un nen al que li agradessin tant els llibres. Això és el que el professor ha fet per
nosaltres! En fi, parli'ns de vostè, senyoreta McGill. Hi ha algun bon llibre que hauríem de llegir?
Abans volia llegir alguna cosa d'aquest senyor Shakespeare del que tant parlava el meu pare, però el
professor sempre em va dir que allò em quedava gran.»
Em vaig sentir molt emocionada en sentir totes aquestes històries sobre el Mifflin. Podia imaginar
vivament a l'hàbil homenet captivant els nobles cors dels Pratt amb la seva eloqüència, amb la seva
vehemència. I la història de la llacuna del molí també tenia el seu què. El petit Barbarroja no era un
simple rodamón, era un home de debò, fred i amb el cap al seu lloc, amb les cicatrius d'un heroi.
Vaig sentir un sobtat borbolleig de calor en recordar els seus còmics posats.
La senyora Pratt va encendre el foc a la seva estufa Franklin i jo em vaig trencar el cap pensant
com podria seguir totalment els passos del professor. Finalment vaig treure del Parnàs un exemplar
del "llibre de la selva" i els vaig llegir la història de Rikki-Tikki-Tavi. Va haver-hi un profund
silenci quan vaig acabar de llegir.
«Digues-me, papà», va dir Dick amb timidesa, «aquesta *mangosta era una mica com el
professor, no és així?»
El professor era senzillament l'heroi d'aquesta família i no vaig trigar a començar a sentir-me
com una impostora.
Suposo que no era el més assenyat, però ja havia pres la decisió de seguir fins a Woodbridge
aquesta nit. No devia estar a més de quatre milles i amb prou feines eren les vuit passades. Sentia una
punxada d'indigna irritació, doncs vaig entendre que m'estava aprofitant de la influència social del
professor. Els Pratt no parlaven d'una altra cosa, i la veritat és que volia trobar-me en un lloc on
m'estimessin pel meu propi valor i no com una mera deixebla. «Vaja amb el petit Barbarroja!», vaig
pensar, «crec que ha embruixat a aquesta pobra gent!» I malgrat les seves protestes i invitacions a
passar la nit a casa seva, vaig insistir que havia de tornar a guarnir a la Peg.
Els vaig donar l'exemplar del llibre de la selva com un petit pagament per la seva hospitalitat i,
finalment, li vaig vendre al senyor Pratt una edició dels contes de Shakespeare, de Lamb; en fi,
alguna cosa que pogués llegir sense que li donessin febres. Llavors vaig encendre la meva lot i,
després d'una coral de comiats, el Parnàs va començar a rodar. «Molt bé», em vaig dir a mi mateixa
en entrar de nou al camí principal, «al diable amb l'homenet. Pel que sembla hipnotitza a tothom… A
aquestes hores ja deu estar a Brooklyn!»
El camí estava en silenci, la foscor era gairebé total, ja què el cel s'havia omplert de núvols i no
es veien ni la lluna ni els estels.
El camí era directe i no tindria per què haver sofert dificultats, però la Peg devia aprofitar que
em vaig quedar adormida durant una estona per prendre un desviament equivocat. Sigui com sigui,
cap a dos quarts de deu em vaig adonar que el Parnàs transitava per un camí molt més pedregós del
que es suposa en qualsevol carretera principal. Jo sabia que els pals del telèfon s'estenien al llarg
dels camins importants, i com no es veia cap als voltants, era evident que havia comès un error. Per
un moment em vaig resistir a acceptar que estava equivocada, però llavors la Peg va ensopegar
bruscament i es va detenir en sec. No va fer cas a cap de les meves exhortacions, i quan vaig baixar
de la caravana amb la lot a la mà per veure si alguna cosa s'havia travessat al camí, vaig veure que li
faltava una ferradura i el casc estava sagnant. La ferradura devia haver-se caigut uns metres més
enrere i segurament s'havia clavat alguna cosa pel camí. No vaig veure una altra alternativa que
quedar-me allà a passar la nit.
No era el més agradable, però les aventures del dia m'havien posat en un estat d'ànim més aviat
estoic i em va semblar inútil lamentar-me. Vaig deslligar la Peg, li vaig rentar la pota i la vaig lligar
a un arbre. Hagués fet una exploració més atenta per determinar el lloc en el qual em trobava, però
just en aquest moment va caure un xàfec. Vaig pujar al Parnàs, em vaig tancar amb el Bock i vaig
encendre el llum que penjava del sostre. Per llavors el rellotge tocava les deu en punt. No hi havia
res a fer excepte quedar-se dins, de manera que em vaig llevar les botes i em vaig recolzar al catre.
En Bock es va estirar còmodament al terra. Em proposava llegir durant una estona, així que vaig
deixar la llum encesa.Tanmateix, em vaig quedar adormida gairebé a l'instant.
Em vaig despertar a dos quarts de dotze i vaig apagar el llum, que havia escalfat massa l'interior
de la caravana. Vaig obrir les diminutes finestres, i hauria fet el mateix amb la porta però vaig témer
que el Bock pogués escapar-se. Encara estava plovent una mica. Per a la meva irritació em sentia
totalment desperta. Em vaig quedar estirada, sentint el timbaleig de les gotes al sostre i la claraboia,
un so molt acollidor quan un es troba fora de perill en un lloc calent. De tant en tant s'escoltava la
Peg petjant el terra sota el brancam. Era a punt de tornar a quedar-me adormida quan el Bock va
llançar un greu lladruc.
Cap dona forta com jo té dret a posar-se nerviosa, o això crec. El cas és que la meva seguretat es
va esvair instantàniament. El timbaleig de la pluja es va tornar quelcom amenaçador i em vaig
imaginar tota classe d'horrors. Estava totalment sola i desarmada i el Bock no era precisament un gos
gran. Va grunyir novament i em vaig sentir pitjor que mai. Vaig creure escoltar sons assetjadors entre
els arbusts i de sobte la Peg remugà com si estigués espantada. Vaig tractar de calmar al Bock
donant-li copets al llom i vaig notar que el seu coll estava rígid com el d'un gall de baralla. El gos va
deixar escapar un so que era a mitges un estrany gruny, a mitges un ploricó, i vaig sentir
esgarrifances. Algú devia estar donant tombs al voltant de la caravana, però enmig del xàfec no podia
escoltar res.
Vaig sentir que havia de fer alguna cosa. Tenia por de cridar, per no fer patent el fet que hi havia
una dona sola dins de la caravana. El meu recurs va ser absurd però, almenys, va satisfer el meu
desig d'actuar: vaig agafar una de les meves botes i vaig picar de peus vigorosament al terra alhora
que grunyia amb veu profunda i masculina: «Quins dimonis passa aquí fora? Què ocorre?» Pot
semblar una ximpleria, per descomptat, però em va proporcionar cert alleujament. I com el Bock va
deixar de grunyir em va semblar que havia fet efecte.
Em vaig quedar desperta durant una estona, tremolant de nerviosisme. Després vaig començar a
calmar-me, i ja començava a dormir-me contra la meva voluntat quan vaig escoltar l'inconfusible so
de la cua del Bock topant contra el terra, un senyal evident d'alegria. Això em va intrigar tant com els
seus grunyits. No em vaig atrevir a encendre el llum, però vaig escoltar que el gos ensumava la porta
de la caravana i xisclava amb dificultat. Em va semblar molt estrany, i una vegada més em vaig
aixecar sigil·losament del catre i vaig picar al terra amb energia, aquesta vegada amb la paella, que
va ressonar amb una dringadissa sobrenatural. La Peg va renillar i rondinà i el Bock va començar a
bordar. Vaig ser a punt de ficar-me a riure, malgrat la meva angoixa. «Sona com de manicomi», vaig
pensar, i immediatament vaig suposar que tal vegada la pertorbació havia estat provocada per algun
animal petit. Un conill potser o una mofeta que el Bock hauria detectat i voldria perseguir. El vaig
tustar i em vaig arrossegar fins al catre una vegada més.
Però les emocions més fortes estaven encara per venir. Prop de mitja hora després vaig escoltar
l'inconfusible soroll d'uns passos al costat de la caravana. el Bock va grunyir furiós i es va tirar al
terra, mort de por. Alguna cosa va sacsejar una de les rodes. Després es va escoltar el més
extraordinari renou, uns passos veloços, la Peg va renillar i alguna cosa va xocar pesadament contra
la part posterior de la caravana. Va haver-hi un brusc fregament al terra, soroll de cops i una
respiració agitada. Amb el meu cor bategant a tot córrer vaig treure el cap per una de les finestres
posteriors. Amb prou feines hi havia llum, però amb esforç vaig poder veure un embalum arraulit que
xisclava i es retorçava de dolor al terra. Alguna cosa va copejar una de les rodes posteriors i el
Parnàs va tremolar. Algú va maleir en veu alta i després tot el cos, fos el que fos, es va allunyar
rodant cap als arbustos. Va haver-hi un soroll esborronador de branques que s'agiten i es trenquen. El
Bock va xisclar, grunyí i va gratar la porta desesperadament. Llavors es va fer un silenci total.
Aquesta vegada els meus nervis estaven destrossats. Des de la meva infància, quan em
despertava després d'un malson, no m'havia sentit tan terroritzada. Petits tremolors de por em
recorrien l'espina dorsal i sentia punxades en el cuir cabellut. Vaig arrossegar al Bock fins al catre i
em vaig recolzar subjectant-lo del collaret. Ell també semblava molt espantat i ensumava amb fruïció
de tant en tant. Finalment, va fer un bleix i es va quedar adormit. Vaig calcular que devien ser les
dues de la matinada, però no vaig encendre el llum. I per fi vaig caure profundament adormida.
Quan vaig despertar el sol brillava al cel i l'aire estava ple del cant dels ocellets. Em vaig sentir
entumida i incòmoda per haver dormit amb la roba posada i tenia la cama adormida pel pes del
Bock.
Em vaig aixecar i vaig treure el cap per la finestra. El Parnàs es trobava en un camí estret prop
d'un bosc de bedolls. El sòl estava enfangat i cobert de petjades a la part posterior de la caravana.
Vaig obrir la porta i vaig mirar al voltant. El primer que vaig veure al terra, al costat d'una de les
rodes, va ser una vella i atrotinada gorra de tweed.
Capítol 9
Els meus sentiments estaven tan regirats com una macedònia de fruites. Així que el professor no
s'havia anat a Brooklyn després de tot! Què es proposava en aguaitar-me com un lladre? Era perquè
trobava a faltar el seu Parnàs? No ho crec! I, després, aquells horribles sorolls que havia escoltat a
la nit. Per ventura algun brètol havia estat rondant al voltant de la caravana amb la intenció de robarme?
El pispa havia atacat al senyor Mifflin o el senyor Mifflin havia atacat al brètol? Qui havia sortit
pitjor lliurat?
Vaig recollir la gorra ronyosa i la vaig posar dins de la caravana. Al cap i a la fi ja tenia massa
assumptes dels quals preocupar-me. Els del professor podien esperar.
La Peg va renillar en veure'm. Vaig examinar la seva pota. A plena llum no em va semblar tan
difícil fer un diagnòstic. Un llarg i esmolat fragment de pissarra s'havia clavat al forc del casc. Se'l
vaig extreure sense major dificultat, vaig escalfar una mica d'aigua i vaig tornar a rentar el casc amb
una esponja. Es posaria bé quan tornessin a ferrar-la. Però on estaria la ferradura?
Li vaig donar uns flocs de civada a l'animal, vaig preparar uns ous i una tassa de cafè per a mi en
la petita estufa de querosè i li vaig donar una galeta per a gossos al Bock. Una vegada més vaig
quedar meravellada amb com de ben equipat estava el Parnàs. El Bock em va ajudar a netejar la
paella. El gos ensumava ansiosament la gorra cada vegada que la hi ensenyava i bellugava la cua.
Em va semblar que l'única cosa que podia fer era deixar el Parnàs i els animals on estaven i
desfer camí fins a la granja dels Pratt. Sens dubte el senyor Pratt estaria encantat de vendre'm una
ferradura i enviar al seu jornaler perquè m'ajudés a ferrar a la Peg. No podia portar el cavall fins a la
granja en aquest estat, amb una pota ferida i sense una de les ferradures. Al meu parer el Parnàs
estaria fora de perill allà, enmig d'aquella sendera solitària que semblava conduir a algun paratge
desert. Vaig lligar al Bock als estreps perquè fes de gos guardià, vaig agafar la meva bossa, la gorra
del professor, vaig tancar amb clau la porta de la caravana i vaig partir de tornada per aquell camí.
El Bock va xisclar i va estirar de la seva cadena violentament quan va veure que m'allunyava, però
em va semblar que no hi havia un altre remei.
Prop d'una milla després, la sendera confluïa amb el camí principal. Devia haver-me quedat
adormida, en cas contrari no hauria comès l'error de desviar-me. No vaig entendre per què la Peg ho
havia fet, tret que li fes mal la pota i hagués jutjat que aquella sendera era un bon lloc per descansar.
Devia estar molt acostumada a passar la nit a la intempèrie.
Vaig caminar reflexionant sobre les meves aventures i vaig decidir que compraria un arma quan
arribés a Woodbridge. Recordo haver pensat que a aquestes altures jo també podria escriure un
llibre dels bons. Ja començava a sentir-me com una pionera curtida. Una persona que s'adapta a les
circumstàncies no necessita molt temps per acostumar-se a una nova forma de vida i la tediosa rutina
de la granja certament semblava prosaica comparada amb els viatges a bord del Parnàs. Quan arribés
més enllà de Woodbridge i hagués creuat el riu, començaria a vendre llibres de debò. També em
compraria una llibreta per anotar les meves experiències. Havia sentit que vendre llibres era un ofici
apropiat per a les dones, però sentia que la meva experiència en aquest camp era potser única. Fins i
tot podria escriure un llibre que rivalitzés amb el de l'Andrew, clar. I amb el del Mifflin. I això em
va portar a pensar novament amb en Barbarroja. Sens dubte, entre tota la gent extraordinària, aquest
es portava la palma.
I, llavors, en un recó del camí, el vaig veure assegut a sobre d'una tanca, amb el seu cap lluent
sota el sol del matí. El cor em va fer un bot. Crec que començava a sentir alguna cosa pel professor.
Mifflin estava observant atentament alguna cosa que tenia a la mà.
«Li agafarà una insolació, prengui la seva gorra», vaig dir abans de treure-la de la butxaca i
llançar-la-hi als peus.
«Gràcies», va dir, fred com un caramell. «I aquí està la seva ferradura. Un intercanvi net!»
vaig riure a riallades i ell va semblar desconcertat, tal com jo esperava que ocorregués.
«Vaig pensar que a aquestes hores estaria a Brooklyn», vaig dir, «Al 600 d'Abingdon Avenue,
redactant el primer capítol. Què es proposa en seguir-me d'aquesta manera? Anit gairebé em mata
d'un esglai. Em vaig sentir com una de les heroïnes de Fenimore Cooper, tancada en el fortí militar
durant el setge dels pells roges.»
Envermellí, donant mostres d'incomoditat.
«Li dec una disculpa», va dir. «Per descomptat no pretenia que vostè em descobrís. Vaig comprar
un bitllet a Nova York i vaig facturar el meu equipatge. Però després, mentre esperava el tren, se'm
va ocórrer que potser el seu germà tenia raó i que era massa perillós per a vostè viatjar sola en el
Parnàs. Vaig tenir por de què li passés alguna cosa dolenta. La vaig seguir pel camí, mantenint la
distància.»
«On estava mentre em vaig detenir a casa dels Pratt?»
«No gaire lluny d'allà, assegut a la riba del camí, menjant pa amb formatge», va dir. «I també
vaig escriure un poema… Una cosa que molt poques vegades he fet.»
«Espero que li hagin xiulat les orelles», vaig dir, «doncs els Pratt el tenen en un pedestal.»
Es va sentir més incòmode que mai. Després va començar a remugar: «Bé, admeto que tot això va
ser un error, però… sí… l'he seguit. Quan es va desviar per aquesta sendera, la vigilava molt d'a
prop… Val a dir,que conec molt bé aquesta regió i sé que, sovint, hi ha molts rodamons que es
refugien a la vella pedrera, al final de la sendera. Allà tenen una cova que fan servir com a caserna
d'hivern. Temia que algun d'ells pogués molestar-la… Difícilment hauria pogut escollir un lloc pitjor
per passar la nit, la veritat. Pels ossos de George Eliot, En Pratt hauria d'haver-la advertit! No puc
creure que no hagi passat la nit a casa seva».
«Doncs hauria de saber que em vaig cansar d'escoltar el fotimer de lloances dirigides a vostè.»
Vaig poder veure que començava a sentir-se molest.
«Lamento haver-la alarmat», va dir. «Si m'ho permet, l'ajudaré a ferrar a la Peg… Després, ja no
la molestaré més.»
Començàrem a caminar i per primera vegada em vaig fixar en el seu perfil dret. Sota l'orella tenia
una ferida profunda i blavosa.
«Aquest pispa o el que sigués», vaig dir, «devia ser un contrincant molt millor que l'Andrew.
Veig que li va donar a la galta. Per ventura li agrada passar l'estona atonyinant-se?»
La seva incomoditat va desaparèixer. Pel que sembla el professor gaudia d'una baralla tant com
d'un bon llibre.
«Siusplau, no prengui les últimes vint-i-quatre hores com una cosa normal en mi», va dir amb una
rialleta. «Estic tan poc acostumat a ser el guardià de les dames que potser assumeixo massa
responsabilitats.»
«Va aconseguir dormir alguna cosa anit?», vaig preguntar.
Llavors em vaig adonar que el petit galà havia passat la nit a la intempèrie enmig d'un xàfec
torrencial, només per protegir-me d'un possible agressor. I jo m'havia comportat de forma
imperdonable, com una maleducada.
«Vaig trobar un paller bastant còmode en un camp des del qual es veia la pedrera. Vaig dormir
entre el fenc. Un paller pot ser de vegades molt més còmode que una casa d'hostes.»
«M'alegro», vaig dir amb penediment. «Lamento haver-li causat tants problemes. Li agraeixo
molt que hagi fet tot això. Siusplau, posi's la seva gorra no sigui que s'encostipi.»
Vam caminar en silenci durant llargs minuts. El vaig mirar de cua d'ull. Temia que pogués haver
contret una pulmonia per passar la humida nit al ras, per no parlar de la baralla que havia tingut amb
el rodamón. Però la veritat és que tenia tan bon aspecte com de costum.
«Què li sembla la vida salvatge d'un venedor de llibres, eh?», va dir. «Hauria de llegir a George
Borrow. A ell li hauria encantat el Parnàs.»
«Just estava pensant, després de conèixer-lo, que jo també podria escriure de les meves
aventures.»
«Molt bé», va dir. «Podríem ajudar-nos mútuament.»
«Hi ha una altra cosa en la qual podríem ajudar-nos», vaig dir, «i és el desdejuni. Estic segura
que no ha menjat res encara.»
«No», va dir, «crec que no. Mai menteixo quan sé que no em creuran.»
«Jo tampoc he desdejunat», vaig dir i vaig pensar que no dir la veritat era el menys que podia fer
per recompensar l'homenet per la seva generositat.
«Bé», va dir, «encara que creia que a aquestes hores…»
I es va interrompre: «És en Bock el que borda?», va preguntar bruscament.
Havíem caminat a poc a poc fins llavors i encara no arribàvem al punt on començava la sendera.
Encara estàvem a uns tres quarts de milla del lloc on havia passat la nit. Tots dos guardàvem silenci
per escoltar atentament, però jo no sentia una altra cosa que el brunzit dels cables del telèfon.
«No importa», va dir. «m'ha semblat haver escoltat un gos.» Però vaig notar que augmentava la
velocitat.
«Com li deia», va continuar, «aquest matí creia que ja no tornaria a veure el Parnàs i la
possibilitat de tenir-lo davant una vegada més em causa un pessigolleig de mort. Espero que sigui per
a vostè una excel·lent companyia com ho va ser per a mi. Imagino que el vendrà quan torni a casa del
Savi.»
«No ho sé, no estic segura», vaig dir. «Haig de confessar-li que encara estic una mica a la deriva.
El meu desig d'aventures m'ha portat a un terreny més profund del que pensava. Començo a entendre
que hi ha molt més en aquest joc de vendre llibres del que m'imaginava. Per ser-li franca, crec que ho
porto a la sang.»
«Això està molt bé», va dir ell amb sinceritat. «No podria haver deixat el Parnàs en millors
mans. Ha de dir-me que planeja fer amb ell i llavors, potser, quan hagi acabat el meu llibre, l'hi
compri de nou.»
Arribem per fi a la sendera.
El terreny estava relliscós sota els arbres i vam haver de caminar l'un darrere de l'altre, el
Mifflin davant. Vaig mirar el meu rellotge. Eren les nou del matí. Només havia passat una hora des
que havia deixat la caravana. Quan ens apropàvem al lloc Mifflin va mirar amb estranyesa a través
dels bedolls.
«Què ocorre?», vaig preguntar. «Ja gairebé estem, no és així?»
«Estem… estem», va dir. «Aquest és el lloc.»
El Parnàs havia desaparegut!
Capítol 10
Ens vam quedar totalment esbalaïts, jo almenys, durant el temps que es triga a pelar una patata.
No cabia dubte de la direcció en què s'havia mogut la caravana, doncs les petjades de les rodes eren
clares. L'havien portat pel camí fins a la pedrera. Sobre la terra, que encara estava fangosa, hi havia
moltes petjades de peus.
«Pels ossos de Policarp!», va exclamar el professor, «aquests captaires han robat la caravana.
Creuran que poden fer un bon pullman per passar-hi les nits. Si m'hagués adonat que hi havia més
d'un per aquí m'hauria quedat més a prop. Hauré de donar-los una lliçó.»
Caram!, vaig pensar, aquí va El Quixot, disposat a ficar-se en una altra refrega.
«No seria millor tornar a buscar al senyor Pratt?», vaig preguntar. Òbviament no va ser el més
pertinent en aquell moment, doncs l'indomable homenet es va mostrar encara més decidit. La seva
barba es va estarrufar.
«De cap manera!», va dir. «Aquests paios no són més que uns covards i uns rodamons. No poden
haver arribat molt lluny. Vostè no ha estat caminant més d'una hora, m'equivoco? Si li han fet mal al
Bock juro pels ossos de Chaucer que els hi faré pagar. Ja sabia que l'havia sentit bordar.»
Va caminar a tot córrer i jo el vaig seguir en estat de pànic.
La sendera es perllongava al costat d'un pujol, entre un terreny escarpat i un bosc de bedolls.
Crec que la distància no superava un quart de milla. El cas és que en pocs minuts el camí va donar un
brusc tomb a la dreta i, de sobte, ens trobàrem davant de la pedrera, sobre un penya-segat de roca
massissa d'almenys cent peus d'altura. A baix, arraconat contra la paret rocallosa, es trobava el
Parnàs. La Peg estava lligada per les regnes. Al Bock no se'l veia per enlloc. Asseguts prop de la
caravana hi havia tres homes d'aspecte estrany. El fum d'una foguera ascendia per l'aire. Evidentment
estaven gaudint a pler dels meus queviures.
«Quedi's aquí», va dir el professor en veu baixa. «Amagui's bé.» Es va agenollar sobre la pastura
i va gatejar fins a la vora del penya-segat. Jo vaig fer el mateix i ens vam quedar allà, ben ocults però
amb una bona perspectiva de tota la pedrera. Els tres rodamons estaven prenent un estupend
desdejuni.
«Aquest lloc és un dels seus caus habituals», va murmurar en Mifflin. «He vist rodamons en
aquesta zona tots els anys. Es refugien aquí durant l'hivern, des de finals d'octubre, gairebé sempre.
Hi ha una zona de la pedrera que s'ha esfondrat; allà troben un bon dormitori sota sostre, i com la
pedrera està abandonada ningú els molesta mentre no cometin cap malvestat pels voltants. Els
donarem una…»
«Mans en l'aire!», va dir una veu agressiva a les nostres esquenes. Em vaig donar la volta. Un
tipus gros i amb cara colrada de brivall ens apuntava amb un revòlver platejat. Quin tràngol. El
professor i jo estàvem estirats al terra, totalment indefensos.
«Aixequin-se!», va dir el rodamón amb veu ronca i desagradable. «De debò crèieu que no ens
cobriríem les esquenes? Bé, haurem de lligar-vos. Almenys mentre fugim amb el vostre Palau de
Cristall.»
Em vaig posar en peus, però sorprenentment el professor es va quedar estirat al terra.
«Aixeca't, home!», va repetir el rodamón. «Volem veure aquestes boniques cames, si ets tan
amable.»
Suposo que no creia que una dona l'atacaria. Sigui com sigui, es va inclinar per agarrar al Mifflin
pel coll i jo vaig aprofitar per saltar damunt d'ell. Com ja vaig dir, sóc una dona pesada, així que el
tipus s'estampà contra el terra. Els meus dubtes sobre si el revòlver estaria o no carregat es van
dissipar aviat, doncs es va sentir un tret.Tanmateix, no va haver-hi cap ferit i en Mifflin es va aixecar
com un llamp. Va agafar al brètol pel clatell i li va llevar l'arma d'una puntada. Vaig córrer a
empunyar-la.
«Fill de Satanàs!», va dir el valent Barbarroja. «T'has cregut que podries acoquinar-nos, eh?
Senyoreta McGill, ha estat vostè més intrèpida que la mateixa Joana d'Arc. Doni'm la pistola, per
favor.»
Abans de donar-la-hi la vaig refregar en els nassos del bandit.
«Ara», va dir, «tregui's aquest drap que té al voltant del coll.»
El drap era un vell mocador vermell, increïblement brut. El vagarro se'l va treure, rondinant i
queixant-se.El Mifflin em va donar l'arma mentre ell s'encarregava de lligar al nostre presoner.
Entretant vam escoltar un crit provinent de la pedrera. Els tres rodamons miraven exaltats el que
ocorria a dalt.
«Ara, digues a aquestes joies d'allà baix», va dir Mifflin mentre acabava d'estrènyer el nus en les
nines del rodamón, «que si fan algun escarafall els disparo com si fossin corbs.» La seva veu era
freda i salvatge i semblava tenir controlada la situació, encara que haig de confessar que no sabia
com dominaríem als altres.
El brut lladregot va cridar als seus amics de la pedrera, però no vaig escoltar el que va dir
perquè just llavors el professor em va demanar que vigilés al nostre presoner mentre ell agafava un
pal. Em vaig quedar apuntant al seu cap amb el revòlver. Mifflin va córrer cap al bosc de bedolls per
buscar un bon garrot.
El rostre del rodamón es va posar del color d'un ou ferrat quan va veure enfront del seu musell la
seva pròpia arma.
«Perdoni, senyoreta», va dir amb veu suplicant, «aquest revòlver es dispara molt fàcilment,
apunti en una altra direcció o acabarà matant-me per error.»
Vaig pensar que no li vindria malament un bon esglai així que vaig mantenir l'arma apuntant-lo
fixament.
Els brivalls d'a baix semblaven estar discutint el que farien a continuació. Jo ignorava si estaven
o no armats, però és possible que imaginessin que érem més de dues persones. En tot cas,quan el
Mifflin va tornar amb un bon tronc, els rodamons ja intentaven escapolir-se pel vessant.
El professor va maleir en veu alta i em va fer l'efecte que li hauria agradat perseguir-los, però es
va contenir.
«A veure, tu», li va dir al captiu amb veu severa, «camina davant de nosaltres»
El gros brètol va baixar maldestrament pel camí. Vam haver de fer un llarg desviament per poder
apropar-nos fins a la pedrera, així que quan vam arribar els altres tres rufians ja s'havien marxat.
Francament no em va fer cap llàstima. Em va semblar que el professor ja havia tingut suficient renou
en les últimes vint-i-quatre hores.
La Peg va renillar amb força en veure'ns arribar, però el Bock no apareixia per enlloc.
«Què heu fet amb el nostre gos, imbècil?», va dir Mifflin. «Si li heu fet mal m'ho pagareu.»
El nostre presoner estava totalment acovardit. «No, mestre, no li hem fet res al gos», va dir,
adulador, «tan sols l'hem lligat perquè no bordés, això és tot. Està dins de la caravana.» A aquestes
altures, en efecte, ja s'escoltaven en sordina els panteixos i lladrucs provinents del Parnàs.
Vaig córrer a obrir la porta i allí estava el Bock, amb el musell lligat amb una corda. Va fer un
salt i va fer tota classe d'esforços canins per expressar la seva alegria de tornar a veure al professor.
Gairebé no em va parar esment.
«Bé», va dir Mifflin després de deslligar al gos i evitant amb dificultat que aquest li clavés els
ullals al lladregot, «què farem amb aquest heroic espècimen de la humanitat? El portem a la presó de
Port Vigor o el deixem escapar?»
El rodamón va llançar un enfilall de súpliques llastimoses que resultaven gairebé còmiques, de
tan abjectes. El professor el va fer callar en sec.
«Abans haig de saber algunes coses», va dir. «No series tu l'Apol·lo amb el qual em vaig topar
anit al camí? Què ensumaves en aquesta caravana?»
«No, mestre, aquest va ser Sam Llavipartit, li ho juro per Déu. Va tornar anit, mestre, va dir que
havia estat barallant-se amb un gat montés. Quina pallissa li va donar, mestre. Tenia un dels ulls fet
puré! Mestre, li juro que no vaig tenir res a veure amb això.»
«No m'agrada la vostra petita societat», va dir el professor, «però vaig a deixar-te lliure.
Comptaré fins a deu, i si per a llavors no has desaparegut et fotré un tret. Si torno a veure't alguna
vegada et pellingo viu. Ara, fuig!»
Mifflin li va tallar el nus dels canyells.
No va haver-hi necessitat de ficar-li pressa al rodamón. Va sortir cames ajudeu-me i va córrer
veloç com un conill. El vam veure allunyar-se. Quan la figura grassona i desmanegada es va internar
al matollar, en Mifflin va disparar a l'aire per espantar-lo encara més. Després va llançar l'arma a un
abeurador que hi havia allà a prop.
«Molt bé, senyoreta McGill», va dir amb una riallada, «si vol preparar el desdejuni jo vaig a
encarregar-me de la Peg.» I va treure la ferradura d'una de les seves butxaques.
Una breu revisió del Parnàs em va permetre comprovar amb alleujament que els lladres no
havien tingut temps suficient per fer gaires destrosses. Havien tret gairebé tots els queviures i els
havien posat sobre una roca plana abans de preparar el seu festí. També havien embrutat amb els
seus peus enfangats l'interior de la caravana. A part d'això no vaig trobar a faltar res. Així que mentre
el Mifflin estava atrafegat amb la peülla de la Peg, jo no vaig tenir cap problema a preparar el
menjar. Vaig trobar un fil d'aigua neta que baixava per la paret rocosa. Encara quedaven alguns ous,
pa i formatge en el petit armari de rebost i una llauna sense obrir de llet condensada. Li vaig donar a
la Peg la seva ració de flocs de civada i vaig alimentar al Bock, que joguinejava alegrement al meu
voltant.
Una vegada que el professor va acabar de ferrar la Peg ens vam asseure a menjar aquell
desdejuni improvisat. Començava a sentir que l'existència gitana era la destinació natural de la meva
vida.
«Professor», vaig dir mentre li passava una tassa de cafè i un plat d'ous remenats amb formatge,
«per ser un home que ha passat la nit a la intempèrie es maneja vostè amb admirable valor.»
«El vell Parnàs m'ha donat una vida atrafegada», va dir. «Abans pensava que el més difícil a
l'hora d'escriure un llibre era inventar les històries, però si m'assegués a escriure totes les aventures
que he viscut a bord de la meva caravana compondria una Odissea sencera.»
«I l'unglot de la Peg?», vaig preguntar. «Podrà continuar el viatge?»
«Tot anirà bé mentre no vagi molt ràpid. Li he raspat la part ferida abans de ferrar-la. Hi ha una
caixa d'eines sota la caravana, per a qualsevol emergència.»
Tenia fred i no ens vam entretenir massa amb el menjar. Amb prou feines vaig fer l'intent de
menjar, doncs ja havia desdejunat. D'altra banda, els esdeveniments de les últimes hores m'havien
omplert de certa inquietud. Volia reprendre el viatge al més aviat possible, rodar sota el sol i pensar
bé les coses. La pedrera era, d'altra banda, un lloc desolat i gens acollidor.
Però abans d'anar-nos vam explorar la cova i vam descobrir que els rodamons s'havien fet un
refugi bastant còmode per a l'hivern. No era realment una cova, sinó un buit en el penya-segat de
granit. Una pantalla de semprevives protegia l'entrada de les inclemències del temps i dins hi havia
piles de sacs que, evidentment, havien estat usats com a llits, a més de velles caixes de queviures
utilitzades com a taules i cadires. Em va divertir veure un mirall trencat en un racó de les roques. Ni
tan sols aquests brivalls eren totalment aliens al seu aspecte personal. Vaig aprofitar l'ocasió, mentre
el professor li feia un últim cop d'ull als unglots de la Peg, per arreglar-me el cabell, que estava
horrorós. L'Andrew no m'hauria reconegut aquest matí.
Vam conduir la Peg a dalt del turó per tornar a l'encreuament on m'havia extraviat i al cap d'una
estona vam arribar al camí principal. Va ser llavors quan li vaig deixar les coses clares a en
Barbarroja.
«Miri, professor», vaig dir, «no permetré que torni caminant a Port Vigor. Després de la nit que
ha passat es mereix un descans. Pugi's al Parnàs i dormi una bona migdiada. el portaré fins a
Woodbridge. Des d'allà podrà prendre el tren. Ara recolzi's en aquest catre, que jo conduiré.»
Va intentar negar-se sense molta convicció. Crec que el molt ximple estava fet pols, i no
m'estranya. De fet, jo mateixa estava una mica endormiscada. Al final es va comportar molt
dòcilment. Es va ficar a la caravana, es va treure les botes i es va estirar sota les mantes. El Bock es
va ficar al llit amb ell i crec que tots dos es van quedar adormits a l'instant. Jo em vaig pujar al
pescant i vaig prendre les regnes. No vaig permetre que la Peg accelerés gaire el pas perquè no volia
que es ressentís de la seva pota.
Déu, quin matí el d'aquell dia després de la pluja! El camí estava prop de la riba del riu i de tant
en tant s'aconseguia a veure l'aigua. L'aire tenia una olor molt penetrant, no era la classe d'aire banal i
ordinari que respirem en tot moment i del que amb prou feines ens percatem, sinó una aroma fina i
estimulant, tan forta a les fosses nasals com la càmfora i l'amoníac. El sol semblava estar enfocat
sobre el Parnàs, així que avançàvem sobre el camí blanc sota un bany de llum daurada. Les planes
copes dels cedres es balancejaven suaument amb el vent salobre i per primera vegada en deu anys
vaig començar a divertir-me triant paraules per descriure la bellesa del matí. Fins i tot em vaig
imaginar escrivint una descripció, com qualsevol Andrew o qualsevol Thoreau. Crec que l'eixelebrat
professor m'havia inoculat el seu germen literari.
Llavors vaig fer una cosa deshonesta.
Per atzar vaig posar la meva mà en el petit calaix al costat del pescant on Mifflin guardava
algunes quincalles. Volia tornar a veure una d'aquelles targetes seves amb el poema. I llavors vaig
trobar un graciós i gruixut quadernet que evidentment s'havia deixat allà oblidat. Sobre la tapa havia
escrit amb tinta: Pensaments sobre les dissorts del present.
El títol em va semblar vagament familiar. Em recordava una mica els meus dies de l'escola, més
de vint anys enrere, valgui'm Déu! Per descomptat, si m'hagués comportat degudament no l'hauria
mirat. Però en una sort de retorçada justificació em vaig dir a mi mateixa que, com a nova propietària
del Parnàs, tot quant hi havia en ell em pertanyia, «fins a l'última agulla», com deia l'Andrew. I
llavors…
El quadern estava ple de petites anotacions escrites a llapis amb la lletra menuda i precisa del
professor. Les paraules estaven gargotejades i brutes, però eren perfectament llegibles. Deia:
«Suposo que ni el Bock ni la Peg se senten sols però, pels ossos de Ben Gunn!, jo sí. Sembla una
ximpleria dir això quan Herrick, Hans Andersen, Tennyson, Thoreau i una tona d'altres bons homes
m'han precedit. Puc escoltar les seves veus a mesura que viatjo pel camí. Però els llibres no
constitueixen un univers substancial després de tot, i de tant en tant anhelem relacions més properes,
més humanes. He estat completament sol des de fa vuit anys, excepte per Runt, que a aquestes hores
podria estar mort sense jo saber-ho. Això de viatjar és bo fins a cert punt, però algun dia haurà
d'arribar a la seva fi. Un home necessita plantar arrels en algun lloc per ser realment feliç.
»Quines víctimes tan absurdes de desitjos contradictoris som les persones! L'home que s'ha
establert en un lloc anhela la vida del rodamón.
L'home que viatja anhela tenir una llar. I, així i tot, com de bestial és el conformisme! Totes les
grans coses de la vida van ser fetes per gent que no estava conforme.
»La bona vida té tres ingredients: aprenentatge, satisfacció i desig. Un home hauria d'aprendre
sense parar sobre la marxa; també hauria de guanyar-se el pa per a ell i els seus; i hauria de desitjar
també, desitjar conèixer l'incognoscible.
»Quin bon poema és La corriola, de George Herbert! Aquests senyors isabelins sí que en sabien
d'escriure! Potser la idea que els poemes havien de ser enginyosos els feia malbé (recordeu que
Bacon deia que llegir poesia et feia enginyós? Allà va donar amb la clau de la literatura del seu
temps). Els seus fantàstics jocs de paraules i la seva presumpció han caigut en desús en els nostres
temps. Però, Senyor, ells van donar amb l'arrel de l'assumpte! Amb quanta galanteria, amb quanta
reverència afronten els problemes de l'existència!
»Quan Déu va crear al primer home (escriu George Herbert) tenia davant una copa de
benediccions, així que va abocar en ell totes les benediccions que tenia guardades: força, bellesa,
saviesa, honor, plaer; però es va abstenir de donar-li l'última, que és el descans, o sigui, la
satisfacció. Déu entén que si l'home està satisfet mai trobarà el seu camí cap a Ell. Deixeu, doncs, a
l'home disconforme de manera que si la bondat no el guia, tal vegada el cansant el llanci al meu pit.
»Algun dia escriuré una novel·la sobre aquest tema i es dirà La corriola. En aquest món tràgic i
sense assossec deu haver-hi un lloc on almenys pugui recolzar el meu cap i descansar. Alguns
anomenen aquest lloc la mort. Uns altres li diuen Déu.
»La meva idea d'home no és l'Omar que vol trencar en trossos aquest terrible mecanisme de les
coses per després emmotllar-ho als desitjos del seu cor. El vell Omar era un covard, amb el seu
pijama de seda i la seva copa de vi. L'home de debò és la ‘fusta noble’, l'home que resol amb perícia
tot el que li sobrevé. Encara que només es tracti de tirar carbó en un forn, aquest home pot manejar
bé la pala, llançar el carbó al foc amb precisió. Si es tracta només de manejar un tramvia, ell farà
d'això un treball artístic. Si es tracta només d'escriure un llibre o de pelar patates, ell posarà el
millor de si en la tasca. Fins i tot si es tracta d'un ximple calb major de quaranta anys que ven llibres
pels camins rurals, ell farà d'aquest treball el seu major ideal. Oh, vell Parnàs, quina gran alegria…
Suposo que hauré de deixar-ho aviat, tanmateix: haig d'escriure el meu llibre. Però el Parnàs ha estat
per a mi una autèntica copa plena de benediccions.»
Hi havia moltes més coses en el quadern. De fet, estava ple fins a la meitat de paràgrafs
gargotejats, notes i fragments (crec que alguns eren fragments), però ja havia vist massa. Era com si
hagués ensopegat per sorpresa amb el patètic, valent i solitari cor de l'homenet.
Sóc una criatura comú, em temo, insensible a moltes de les coses profundes de la vida, però de
tant en tant, com tots nosaltres, m'enfronto cara a cara amb alguna cosa que m'emociona. Havia vist
que aquest venedor ambulant de barba vermella se sentia com un grapat de llevat dins de l'enorme i
pesada massa de la humanitat: viatjava intentant complir amb el seu propi ideal de bellesa. Em vaig
sentir gairebé maternal i em van venir ganes de dir-li que el comprenia. I en certa manera em vaig
avergonyir d'haver fugit de les meves pròpies obligacions domèstiques, de la meva cuina, del meu
corral de gallines i del meu vell, temperamental i distret Andrew. Vaig caure en un estat d'ànim sobri
i temperat. Quan estigués sola, vaig pensar, vendria el Parnàs i tornaria corrent a la meva granja.
Aquest era el meu treball, la meva copa de benediccions. Què em proposava en última instància, jo,
una dona grossa de mitja edat, aventurant-me pels camins amb un carro ple de llibres que no
comprenia?
Vaig tornar a posar el quadern al seu amagatall. Hagués preferit morir abans que permetre que el
professor sabés que havia estat llegint-ho.
Capítol 11
Ens apropàvem a Woodbridge i just estava preguntant-me si havia de despertar o no al professor
quan la petita finestra es va obrir a les meves esquenes i en Mifflin va treure el cap.
«Hola», va dir. «Suposo que m'he quedat dormit!»
«Això espero», vaig dir. «Ho necessitava.»
En efecte, tenia molt millor aspecte, cosa que em va alleujar. Em preocupava que pogués
emmalaltir després d'haver passat la nit al ras, però suposo que el professor era més fort del que jo
imaginava. Es va asseure al meu costat i vam entrar al poble. Mentre ell anava a l'estació a preguntar
pels trens jo em vaig passar una bona estona venent llibres. Em trobava lluny de la regió on la gent
em coneixia i aquí no em feia cap vergonya imitar els mètodes del Mifflin. Fins i tot vaig anar un pas
més enllà comprant una campana a la ferreteria del poble. La vaig tocar amb entusiasme fins que una
munió es va congregar, després vaig aixecar les tapes i vaig ensenyar els meus llibres. De fet, només
vaig vendre'n un, però m'ho vaig passar molt bé.
A l'estona va tornar en Mifflin. Crec que havia anat al barber. Sigui com sigui tenia un aspecte
radiant. S'havia comprat una camisa nova i una corbata de color blau elèctric que realment li quedava
molt bé.
«No s'ho creurà», va dir, «El Savi realment vol rescabalar-se pel cop que li vaig donar al nas!
He anat al banc per cobrar el xec. Van telefonar a Redfield i pel que sembla el seu germà ha ordenat
suspendre el pagament. Ha estat vergonyós… I deuen haver pensat que era un *estafador.»
Em vaig posar furiosa. Quin dret tenia l'Andrew a fer una cosa així?
«El molt idiota!», vaig dir. «Què puc fer?»
«Li suggereixo que truqui per telèfon al banc de Redfield», va dir, «i doni l'ordre d'ignorar les
instruccions del seu germà. Tret que hagi canviat d'idea. No vull aprofitar-me de vostè.»
«Ximpleries!», vaig dir. «No permetré que l'Andrew arruïni les meves vacances… Sempre ha
estat així: si se li fica una cosa al cap és com una mula… Trucaré a Redfield i a continuació anirem
al banc d'aquí.»
Vam ficar el Parnàs a la cotxera de l'hotel i vam anar a telefonar. Estava furiosa amb l'Andrew i
primer vaig intentar comunicar-me amb ell. Però ningú va contestar a la granja. Després vaig trucar
al banc de Redfield i em van passar amb el senyor Shirley, el caixer, a qui conec bé. Suposo que va
reconèixer la meva veu, doncs no va posar cap objecció quan li vaig dir el que volia.
«Truqui ara mateix al banc de Woodbridge», vaig dir, «i digui'ls que el senyor Mifflin està
autoritzat per cobrar els seus diners. L'acompanyaré per identificar-ho. N'hi haurà prou amb això?»
«Per descomptat», va dir aquell tros d'engalipador rastrer. Si jo hagués sabut el que estava
tramant!
Mifflin va dir que hi havia un tren a les tres en punt. vam entrar en una fonda per prendre un mos,
i després vam anar al banc. Li vam preguntar al caixer si havia arribat algun missatge de Redfield.
«Sí», va dir. «Acabem de rebre'l.» I em va mirar d'una manera bastant rara.
«És vostè la senyoreta McGill?»
«Sí, senyor», vaig dir.
«Li importaria venir amb mi un moment?», em va preguntar cortesament.
Em va portar a una saleta i em va demanar que m'assegués. Vaig suposar que aniria a buscar els
papers que jo havia de signar, de manera que vaig esperar pacientment durant diversos minuts. Havia
deixat al professor enfront de la finestra del caixer perquè rebés els diners.
Vaig esperar una estona i finalment em vaig cansar de fullejar els calendaris de les companyies
d'assegurances. Després vaig mirar per la finestra i just llavors em va semblar veure que el professor
girava a la cantonada acompanyat per un altre home.
Vaig tornar a l'escriptori del caixer.
«Què ocorre?», vaig dir. «Els seus mobles de caoba són molt bonics però ja m'he cansat d'ells.
Quant més hauré d'asseure'm aquí? I on està el senyor Mifflin? Ha rebut els seus diners?»
El caixer era una criatura horrorosa de llargs bigotis.
«Lamento que hagi hagut d'esperar, senyoreta», va dir. «La transacció acaba de realitzar-se. Li
hem donat al senyor Mifflin el que devíem. No fa falta que esperi vostè més.»
Em va semblar extraordinari. De debò el professor havia marxat sense si més no acomiadar-se?
No obstant això, vaig notar que el rellotge donava les tres menys tres minuts, així que vaig pensar que
tal vegada havia hagut de sortir corrent per agafar el tren. Al cap i a la fi era un home tan singular…
Per fi vaig decidir tornar a l'hotel, una mica molesta per aquesta sobtada partida. Encara que em
vaig alegrar que l'homenet hagués pogut rebre els seus diners. Probablement m'escriuria des de
Brooklyn, però per descomptat jo no rebria la seva carta fins que tornés a la granja, l'única adreça
que Mifflin tenia. Potser tampoc passaria tant temps fins llavors, encara que encara no tenia ganes de
tornar després de l'horrible comportament de l'Andrew.
Vaig pujar el Parnàs al ferri i vam creuar el riu. Em vaig sentir perduda, irritada. Ni tan sols
l'aire fresc que bufava em va donar cap plaer. El Bock udolava desconsolat dins de la caravana.
No vaig trigar gaire a adonar-me que viatjar al Parnàs tota sola havia perdut part del seu encant.
Trobava a faltar al professor, la seva forma abrupta i simple de dir les coses i el seu enginy juganer.
I també m'enutjava que s'hagués esmunyit sense una sola paraula de comiat. No em semblava natural.
Vaig aconseguir apaivagar una mica la meva irritació al detenir-me en una granja a l'altre costat
del riu, on vaig vendre un llibre de cuina. Després vaig continuar el meu camí cap a Bath, que
quedava unes cinc milles més endavant. A la Peg no semblava molestar-li la pota, així que vaig
decidir que el més segur seria recórrer aquesta distància i passar la nit a cobert. Després de comptar
els dies (amb certa dificultat, doncs em sentia com si hagués estat viatjant durant un mes), vaig
recordar que era la nit de dissabte. Vaig pensar que el millor seria quedar-me a Bath fins al diumenge
per prendre un bon descans. Vam avançar a pas lent pel camí i vaig treure un exemplar de "La fira de
les vanitats". Estava tan encapficada en la Becky Sharp que ni tan sols em vaig preocupar en detenirme
a vendre llibres a les cases per les que passàvem.
Crec que llegir un bon llibre et fa modest. Quan un aconsegueix veure amb lucidesa l'interior de
la naturalesa humana, cosa que et proporcionen els grans llibres, un sent la necessitat de fer-se petit.
És com mirar l'Óssa Major en una nit clara o com veure el clarejar a l'hivern quan un va a recollir els
ous del matí. I qualsevol cosa que et faci sentir petit és meravellosament bona.
«A què et refereixes amb un gran llibre?», va dir el professor, és a dir, em vaig imaginar que deia
el professor. Per un moment era com si estigués allà al costat de mi, amb la seva pipa a la mà i
mirant-me amb aquella expressió enigmàtica. D'alguna manera, parlar amb el professor m'havia fet
reflexionar. Era tan bo com un d'aquests cursos per correu d'Scranton, creo jo, i a sobre no calia
pagar els segells.
Bé, li vaig dir, o més aviat em vaig dir a mi mateixa, anem a veure: què és un bon llibre? No
m'estic referint a llibres com els de Henry James (el gran ídol de l'Andrew, encara que a mi sempre
m'ha semblat que tenia un al·luvió de paraules al cap i mai es detenia a triar-les adequadament). Un
bon llibre ha de ser simple. I com Eva, ha de provenir d'algun lloc entre la segona i la tercera
costella: ha d'haver-hi un cor bategant en el seu interior. Una història que és només cervell no val
gaire.O, en tot cas, no passaria la prova en una reunió de la societat caritativa Dorcas. Aquest és el
problema amb Henry James. L'Andrew parlava tant d'ell que un dia vaig portar un dels seus llibres al
grup de costura de Redfield per llegir-lo en veu alta. Després d'un primer intent vam haver de tornar
a Pollyana, d'Eleanor H.Porter.
No m'he passat quinze anys ocupant-me de les tasques domèstiques de la granja sense haver
elaborat les meves pròpies idees sobre la vida. I sobre els llibres. No enfrontaria la meva visió de la
literatura a la seva, professor (encara seguia parlant amb en Mifflin dins la meva ment), no, ni tan
sols a la de l'Andrew. Però, com li he dit, tinc les meves pròpies idees. He après que el treball
honest val tant en l'escriptura de llibres com a l'hora de rentar plats. Suposo que els llibres de
l'Andrew deuen ser bons perquè, després de tot, treballa en ells sense descans. Puc perdonar-li que
sigui un pagès inconstant mentre realitzi a preu fet les seves tasques literàries. Un home pot ser un
vagarro en tota la resta mentre faci una sola cosa amb tota la cura possible. De manera que no
importa que jo sigui una ignorant en literatura mentre sigui la millor a la cuina. En això solia pensar
mentre abrillantava, fregava, netejava, desempolsava i escombrava, just abans de posar-me a
preparar el sopar. Si alguna vegada m'asseia a llegir durant deu minuts el gat anava a menjar-se les
natilles. Cap dona del camp pot asseure's més de quinze minuts seguits entre l'albada i la posta del
sol, tret que tingui una dotzena de servents, esclar. I ningú sap gaire bé res sobre literatura tret que
passi la major part de la seva vida assegut. Com vostè mateix, professor.
El cultiu de la reflexió filosòfica era una experiència nova per a mi.La Peg trotava satisfeta i el
gos anava corrent, lligat sota la caravana. Llegia "La fira de les vanitats" i pensava en tota classe de
coses. Em vaig baixar un moment per recollir algunes fulles de arç de color escarlata que em van
cridar l'atenció. Els cotxes a motor que passaven em molestaven amb el seu soroll i la pols que
deixaven al seu pas. Però aviat un d'ells es va detenir, els ocupants van mirar la meva caravana amb
curiositat i em van demanar alguns llibres. Vaig aixecar les tapes i ens vam fer a un costat del camí
per xerrar animadament. Al final em van comprar dos o tres llibres.
Quan ens aproximàvem a Bath les busques del meu rellotge indicaven l'hora del sopar. Encara em
feia vergonya copiar el pla del Mifflin de passar la nit a les granges, així que vaig decidir que
entraria directament al poble i buscaria un hotel. L'endemà seria diumenge, de manera que semblava
raonable donar-li un descans al cavall i quedar-me dues nits a Bath. Hominy House semblava neta i
antiquada i el seu nom em resultava divertit, així que vaig entrar a la recepció. Era una espècie de
casa d'hostes de classe alta, ocupada gairebé exclusivament per senyores grans. Em va semblar un
lloc gairebé literari, i comparat amb el Grand Central de Shelby fins i tot tenia un aire al Elbert
Hubbard. Les persones que estaven a la recepció em van mirar amb suspicàcia i, per un moment, vaig
pensar que em dirien que allà no rebien rodamons. Però quan vaig posar un lluent bitllet de cinc
dòlars sobre el mostrador vaig rebre la millor atenció. Un bitllet de cinc dòlars és com un títol
nobiliari a Nova Anglaterra.
Oh, per Déu, quant vaig gaudir del pastís de pollastre amb torrades! I de les torradetes de blat de
moro amb xerop d'arç!
Quan una està acostumada a cuinar el seu propi menjar, menjar alguna cosa feta amb cura en el
forn d'una altra persona és la millor recompensa que es pot obtenir. Havent sopat em disposava a
passar una bona estona asseguda en un balancí al porxo, amb el meu jersei posat, quan vaig recordar
que estava obligada a complir amb les tradicions del Parnàs. Estava allà per divulgar l'evangeli dels
bons llibres. Em vaig posar a pensar que el professor mai havia defallit en el compliment del seu
deure i vaig resoldre que a partir de llavors seria sempre digna de la causa.
Quan rememoro l'experiència em sembla una mica eixelebrada, però alhora plena d'una aura
gairebé evangèlica. Vaig pensar que si el meu propòsit era vendre llibres també era necessari que em
divertís fent-ho. Gairebé totes les senyores d'edat estaven escarxofades al saló, brodant, llegint o
jugant a les cartes. Al saló de fumadors vaig veure a dos homes molt arrugats. La senyora Hominy,
l'encarregada de l'hotel, estava asseguda al seu escriptori darrera d'una reixa, revisant els comptes
amb una ploma d'oca a la mà. Vaig deduir que en aquella casa no havia pasat res emocionant des que
Walt Whitman escrivís "Fulles d'herba". Imbuïda de l'esperit «ara o mai», vaig decidir que els
aixecaria l'ànim.
Havia vist en el menjador una campana darrere de la porta. Després de fer-me amb ella, dempeus
enmig del saló principal, vaig començar a tocar-la amb totes les meves forces.
Algú podria haver cregut que es tractava d'una alarma d'incendi. La senyora Hominy, aterrida, va
deixar caure la seva ploma. Les dames colonials del saló van tornar a la vida i van córrer al saló
principal com a paneroles. En un minut havia congregat a una audiència bastant considerable. Ara
hauria de captivar-los a tots.
«Amics», vaig dir, imitant inconscientment els trucs del professor, suposo que, «aquesta campana
que generalment us convoca a l'hora dels aliments, ara us crida per a un tiberi literari. Amb el permís
de l'administració, i disculpant-me per haver pertorbat la vostra tranquil·litat, us obsequiaré amb
algunes reflexions sobre el valor dels bons llibres… Veig que a molts de vosaltres us agrada llegir,
de manera que potser el tema us resulti amè.»
Em van mirar amb calidesa, com un grup de col·legials.
«Dames i cavallers», vaig prosseguir, «segur que recordeu la història d'Abe Lincoln quan va dir:
Si li dius cua a una pota, quantes cues té un gos? Cinc, em direu. No és correcte. Perquè, com va dir
el senyor Lincoln, anomenar cua a una pota…»
Encara segueixo pensant que era una bona manera de començar. Però només vaig poder arribar
fins a allí. La senyora Hominy va sortir del seu tràngol, va saltar fora de la seva gàbia de metall i em
va agafar del braç. Estava vermella d'ira.
«De debò!», va dir. «De debò l'hi dic!… Haurà de continuar amb això en algun altre lloc! En
aquesta casa no acceptem aquesta classe de comerç ambulant!»
I en menys de quinze minuts ja havien enganxat la Peg i m'estaven demanant que marxés. La
veritat és que m'havia quedat tan desconcertada que amb prou feines vaig poder protestar. Abatuda,
em vaig veure a mi mateixa registrant-me a l'Hotel Moose, on em van assegurar que no tenien res
contra el gremi dels comerciants. Vaig pujar directament a la meva cambra i em vaig quedar
adormida quan vaig arribar al matalàs de palla.
Aquesta va ser la primera i única vegada que vaig parlar en públic.
Capítol 12
L'endemà va ser diumenge, 6 d'octubre. Recordo bé la data.
Vaig despertar tan animada com qualsevol heroïna de Robert W. Chambers. Tots els meus dubtes
i tristeses de la nit anterior s'havien dissipat i em sentia en plaent harmonia amb el món i tot el que
aquest contenia.
L'hotel es trobava en un estat bastant precari, però això no bastava per arruïnar-me l'ànim. Em
vaig donar una dutxa terriblement gelada en una autèntica banyera de camp i després vaig desdejunar
ous i torradetes. A la taula hi havia un tipus que venia parallamps i molts altres viatjants de comerç.
Molt em temo que la meva conversa aquell matí va estar conscientment modelada pel que el
professor hauria dit si hagués estat allà; sigui com sigui, vaig aconseguir ensortir-me'n. Els viatjants,
després d'un moment de vergonyosa indiferència, em van tractar com a una més dels seus i em van
preguntar per la meva «línia» de negoci amb viu interès.
Els vaig explicar el que feia i tots van dir que m'envejaven per la meva llibertat d'anar i venir
sense necessitar dels trens. Vam parlar animadament durant llarga estona i, gairebé sense proposarm'ho,
vaig començar a predicar sobre els llibres. Al final van insistir que els ensenyés el meu Parnàs.
Sortim tots a l'estable, on es trobava la caravana, i aquells homes van ensumar entre les
prestatgeries. Vaig vendre cinc dòlars en llibres en un moment, a pesar que havia decidit que no faria
cap negoci en ser diumenge. No obstant, no vaig poder negar-me a vendre'ls aquells volums, doncs
tots semblaven agraïts d'aconseguir alguna cosa bona que llegir. Un home es va posar a parlar sense
parar d'Harold Bell Wright, però per desgràcia vaig haver d'admetre que no sabia qui era.
Evidentment, el professor no tenia cap de les seves obres. Em va alegrar una mica saber que, després
de tot, el petit Barbarroja no sabia absolutament tot sobre la literatura.
Després d'allò vaig dubtar sobre si havia d'anar a l'església o dedicar-me a escriure algunes
cartes. Finalment em vaig decidir per les cartes. Vaig començar per l'Andrew i vaig escriure:
HOTEL MOOSE, BATH
Matí del diumenge
Benvolgut Andrew:
Sembla absurd pensar que només han passat tres dies des de que vaig marxar de Sabine Farm.
Honestament: m'han passat més coses en aquests tres dies que en els últims quinze anys allà.
Lamento que el senyor Mifflin i tu hàgiu discutit, encara que puc entendre com et sents. No
obstant això, m'he enfadat molt en saber que havies intentat detenir el pagament del xec.
Senzillament, no era assumpte teu, Andrew.
Vaig telefonar al senyor Shirley i li vaig demanar que donés l'ordre de pagar al senyor Mifflin
al banc de Woodbridge. El professor no em va enganyar perquè comprés el seu Parnàs. Ho vaig
fer per la meva pròpia voluntat. Si vols saber la veritat, la culpa és teva! El vaig comprar perquè
tenia por que el compressis tu si no ho feia jo! I no volia quedar-me sola a la granja d'aquí al Dia
d'Acció de Gràcies mentre tu t'anaves a un altre dels teus viatges. De manera que vaig decidir que
ho faria jo.
Vaig pensar que així veuries el que se sent en quedar-se sol i a càrrec de tot a casa. Vaig
pensar que seria bo per a mi buidar la meva ment durant un temps i viure la meva pròpia
aventura.
Ara, Andrew, vet aquí algunes instruccions per a tu:
1. No oblidis alimentar a les gallines dues vegades al dia i recollir tots els ous. Hi ha un niu
darrere de la pila de llenya i algunes de les lloques han estat ponent a sota de la gelera.
2. No deixis que la Rosie toqui la porcellana blava de l'àvia perquè estic segura que la
trencaria quan posés els seus gruixuts i maldestres dits suecs sobre ella.
3. No oblidis la teva roba interior d'hivern. Les nits comencen a ser fredes.
4. Vaig oblidar cobrir la màquina de cosir. Siusplau, cobreix-la tu o s'omplirà de pols.
5. No deixis que el gat volti lliurement per la casa de nit: sempre trenca alguna cosa.
6. Envia-li els teus mitjons o qualsevol cosa que necessitis apedaçar ala senyora McNally.
Ella ho farà per tu.
7. No oblidis alimentar els porcs.
8. No oblidis reparar el penell del graner.
9. No oblidis enviar el barril de pomes a la fàbrica de sidra o no tindràs res per beure quan el
senyor Decameron vingui a veure'ns a la fi de la tardor.
10. Només per arribar als deu manaments, afegiré un més: truca a la senyora Collins i diguesli
que la reunió de les Dorcas haurà de fer-se a una altra casa la setmana vinent, perquè no sé
quan tornaré. Potser m'absenti durant quinze dies més. Aquestes són les meves primeres vacances
en molt temps i penso gaudir-les al màxim. El professor (el senyor Mifflin, vull dir) ha tornat a
Brooklyn per treballar en el seu llibre. Lamento que us hàgiu posat a barallar-vos enmig del camí
com dos lladregots. Ell és un bon home i estic segura que et cauria bé si el coneguessis millor.
Passaré el diumenge a Bath i demà aniré fins a Hastings. He venut cinc dòlars en llibres
aquest matí, malgrat ser diumenge.
La teva germana,
HELEN McGILL
P. D. No oblidis netejar l'alambí quan no el facis servir, en cas contrari quedarà en un estat
lamentable.
Després d'escriure-li a l'Andrew vaig pensar a enviar-li un missatge al professor. Ja li havia
escrit una llarga carta en la meva ment, però, no sé per què, quan vaig intentar posar-la per escrit em
vaig sentir un xic maldestre. No sabia per on començar. Vaig pensar en el divertit que seria que
estigués allà amb mi i que pogués escoltar-me. I, llavors, mentre escrivia les primeres línies, alguns
dels venedors van tornar a la sala d'estar.
«He pensat que potser li agradaria veure el diari del diumenge», va dir un d'ells.
Vaig agafar el diari, li vaig donar les gràcies i li vaig fer un cop d'ull als titulars. Les
desproporcionades lletres negres van sorgir davant meu i el meu cor es va contreure d'horror. Vaig
sentir que se'm refredaven els dits. «Terrible accident a la via del riu. Tren exprés descarrila. Deu
morts i desenes de ferits. Error en la senyalització.»
Les lletres semblaven aixecar-se com un anunci de llet merengada. Amb tremolosa aprehensió
vaig llegir els detalls. Pel que sembla, l'exprés que havia sortit de Providence a les quatre del
dissabte a la tarda s'havia estavellat en un camp proper a Willdon cap a les sis, xocant amb una fila
de vagons de càrrega buits. El vagó principal havia quedat destruït i la locomotora havia bolcat
abans d'espetegar contra un mur de contenció. Deu homes havien mort… Em rodava el cap. No era
aquell el tren del professor? Anem a veure, va sortir de Woodbridge en un tren local a les tres. El dia
anterior havia dit que l'exprés sortia de Port Vigor a les cinc… Si havia fet el canvi a l'exprés…
Amb una barreja de fascinació i horror, els meus ulls van caure en la llista de morts.
Vaig recórrer els noms. Gràcies a Déu, no, Mifflin no estava entre ells.
Llavors vaig veure l'última línia: «Home de mitja edat sense identificar».
Seria el professor?
De sobte, em vaig sentir marejada, i per primera vegada en la meva vida em vaig desmaiar.
Gràcies a Déu no hi havia ningú en aquella sala. Els venedors havien tornat a sortir i ningú va
sentir com em desplomava. Vaig recuperar la consciència poc després, el meu cor girava sense parar
com un penell. Al principi no m'adonava de què m'ocorria. Llavors els meus ulls van tornar a caure
sobre el diari. Febrilment vaig llegir el relat dels fets i els noms dels ferits que abans havia passat
per alt. Per cap lloc apareixia un nom conegut. Però les tràgiques paraules «home sense identificar»
van ballar davant els meus ulls. Oh! Si fos el professor…
La veritat no va trigar a cobrir-me com una ona. Estimava a aquell homenet: l'estimava,
l'estimava. Havia portat fins a la meva vida quelcom completament nou, i les seves maneres tan
pintoresques i atrevides havien escalfat el meu gros i vell cor, que, per primera vegada, amb un
borbolleig intolerable de dolor, semblava saber que la meva vida ja no tornaria a ser la mateixa
sense ell. I ara… què podria fer?
Com saber la veritat?
Si ell estava en aquest tren i havia sortit il·lès de l'accident, segurament m'havia enviat un
missatge a Sabine Farm. Era possible, sí. Vaig córrer al telèfon i vaig trucar a l'Andrew.
Oh, com n'és d'agònica la lentitud de les connexions telefòniques quan alguna cosa urgent ens
constreny! La meva veu va tremolar quan li vaig dir a l'operadora: «Redfield 158d». picant de peus
amb nerviosisme vaig esperar a escoltar el familiar clic del brunzidor a l'altre costat de la línia. Vaig
sentir com en la centraleta de Redfield rebien la trucada i connectaven amb el nostre telèfon. Vaig
poder veure en la meva imaginació l'aparell penjat del mur, al vell passadís de la granja Sabine.
Vaig poder veure el brut reforç de guix on l'Andrew posa el colze mentre parla per telèfon i el lloc
on anota els números amb llapis, cobert de molles de pa. Vaig veure l'Andrew sortint de la sala per
contestar. I llavors l'operadora va dir amb indiferència: «No contesten». El meu front estava ple de
suor quan vaig sortir de la cabina.
Espero no haver de tornar a viure mai els horrors de la següent hora. Malgrat les meves maneres
trempades i sentimentals, en els moments difícils sóc més reservada que una ostra. Estava decidida a
ocultar la meva angoixa i la meva ansietat de la benintencionada clientela de l'Hotel Moose. Vaig
córrer a l'estació de ferrocarril per enviar-li un telegrama al professor, a Brooklyn, però estava
tancat. Un noi em va dir que no obririen fins a la tarda. Des d'una cafeteria vaig trucar a «informació»
a Willdon i finalment em van connectar amb un enterrador d'aquell poble. Una horrible i compassiva
veu (alguna vegada heu parlat amb un enterrador per telèfon?) em va dir que ningú anomenat Mifflin
estava entre els morts, però va admetre que encara hi havia un cos sense identificar. Va utilitzar una
paraula espantosa que em va fer sentir esgarrifances: irrecognoscible, va dir. I va penjar.
Va ser la primera vegada que vaig sentir l'horror de la solitud. Vaig pensar en el quadern del
pobre petit home. Vaig pensar en les seves maneres temeràries i amables, en la seva ridícula gorra de
tweed, en el botó que li faltava a la seva jaqueta, en els maldestres sargits de les seves mànigues. En
aquest moment em va semblar que el paradís es reduïa a viatjar per camins polsosos a bord del
Parnàs en companyia del professor. Amb prou feines el coneixia, esclar, però què més donava?
Havia portat l'esplendor d'un ideal a la meva vida rutinària i grisa. I ara… ho havia perdut per
sempre? Andrew i la granja semblaven esvair-se a la llunyania. Jo era una dona senzilla, mortalment
solitària i desemparada. Enmig de la meva perplexitat vaig caminar fins als afores del poble i vaig
esclatar en plors.
Finalment vaig recuperar la complanta. No m'avergonyeix dir que llavors vaig poder acceptar
amb franquesa el que m'havia ocultat a mi mateixa durant tant temps. Estava enamorada. Enamorada
d'un llibreter de barba vermella que era para mi més formidable que Sir Galahad. I vaig jurar que si
m'acceptava, el seguiria fins a la mateixa fi del món.
Vaig tornar a l'hotel caminant. Intentaria trucar una altra vegada a l'Andrew per telèfon. La meva
ànima sencera es va estremir quan per fi vaig escoltar el clic.
«Sí?», va dir la veu de l'Andrew.
«Oh, Andrew», vaig dir, «sóc jo, la Helen.»
«On estàs?» Semblava enutjat.
«Andrew, hi ha algun… algun missatge del senyor Mifflin per a mi? Aquell accident d'ahir…
Potser anava a bord d'aquest tren. Estic tan preocupada… Creus que li haurà passat… alguna cosa?»
«Vaja una ximpleria», va dir l'Andrew. «El Mifflin està engarjolat a la presó de Port Vigor.»
Crec que en aquest moment l'Andrew devia quedar-se estupefacte, doncs vaig començar a plorar
i a riure'm al mateix temps. I, així, enmig de tanta agitació, vaig penjar.
Capítol 13
El meu primer impuls va ser buscar un racó on amagar-me per donar regna solta als meus
sentiments sense cap objecció ni temor. Em vaig arreglar el millor que vaig poder abans de sortir de
la cabina; després vaig passar a través de la recepció i vaig sortir per la porta lateral. Vaig caminar
fins a l'estable, on la bona de la Pegasus estava rumiant. L'agradable i familiar olor a cavall i a cuir
gastat va entrar directament al meu cor, i mentre en Bock es recolzava als meus genolls vaig recolzar
el meu cap al coll de la Peg i vaig plorar. Crec, de debò, que aquell vell i obès animal em va
entendre. Era tan prosaica, refetota i madura com jo. I estimava al professor.
De sobte, les paraules de l'Andrew van fer ressò a la meva ment. Amb prou feines les-hi havia
parat esment, presa de la sensació d'alleujament que em van produir. Però llavors, el seu significat es
va fer palès. «A la presó.» El professor a la presó! Així s'explicava la seva misteriosa desaparició a
Woodbridge. L'horripilant tipus de Shirley devia telefonar des de Redfield, i quan el professor va
arribar al banc per cobrar el seu xec el van arrestar. Per això m'havien tancat en aquesta sala plena
de mobles de caoba. L'Andrew havia d'estar darrere de tot això. Maleït sonat! El meu rostre va
cremar de ràbia i humiliació.
Mai abans havia sentit el que era estar realment furiosa. Podia sentir com formiguejava el meu
cervell. El professor a la presó! El galant i cavallerós homenet, que se les havia vist amb pinxos i
lladregots, sospitós de ser un estafador… Per ventura pensaven que jo no podia cuidar de mi
mateixa? Què es pensaven que era? Un segrestador?
Immediatament vaig decidir tornar a tot córrer a Port Vigor. Si l'Andrew havia aconseguit ficar al
professor a la presó, només podia haver-ho fet acusant-lo d'estafar-me a mi. Per descomptat, no seria
per haver-li trencat el nas al camí de Shelby. I si jo em presentava per anul·lar els càrrecs,
segurament el deixarien sortir.
Crec que devia estar parlant en veu alta al costat del coll de la Peg. En tot cas, just en aquest
moment va aparèixer el mosso de quadra i em va mirar sorprès quan va veure, amb el rostre vermell
d'emoció, que estava parlant amb un cavall. Li vaig preguntar a quina hora sortia el proper tren cap a
Port Vigor.
«No, senyora», va respondre, «diuen que tots els trens locals estan suspesos fins que no es buidi
la via després de l'accident de Willdon. I, com és diumenge, no crec que aconsegueixi res fins demà
al matí.»
Vaig pensar amb calma què havia de fer.
Port Vigor no quedava tan lluny després de tot. Un automòbil del garatge local podria portar-me
fins a allà en un parell d'hores com a molt. Tanmateix, em va semblar que seria més apropiat anar a
rescatar al professor en el seu propi Parnàs, encara que em prengués més temps.
Francament, malgrat que em sentia furiosa i humiliada en pensar que l'Andrew l'havia fet
empresonar, al mateix temps no podia evitar sentir gratitud en el més profund de la meva ànima. Què
hauria passat si hagués pres aquell tren? En realitat, el Savi de Redfield havia fet el paper de la
Providència. I si sortia en aquest mateix instant amb el Parnàs, podria arribar a Port Vigor… bé,
arribaria durant el matí del dilluns.
Les bones gents de l'Hotel Moose es van portar una gran sorpresa en veure com devorava el meu
esmorzar a tota velocitat. Però no els vaig donar explicacions. El meu cap estava ple d'altres
pensaments i la salsa de poma era com l'amiant de les meves idees.
Ja sabeu que una dona només s'enamora una vegada a la seva vida i si la cosa no ocorre fins a
entrats els quaranta anys… En fi, cal apressar-se!
Veureu, no estava vacunada contra l'amor mitjançant algun flirteig juvenil. Vaig començar a
treballar com institutriu des de molt jove, i una institutriu no té massa oportunitats per posar a prova
la seva templança. Així que el cop, encara que tardà, havia estat molt fort. És aquí quan una dona es
troba amb si mateixa: quan s'enamora. No importa si és vella o grossa o avorrida o ximpleta. Sent
aquest pessigolleig sota les costelles i cau de l'arbre com una fruita madura. No m'importava que
Roger Mifflin i jo féssim una parella tan estranya com la del doctor Johnson i la seva esposa, només
estava segura d'una cosa: que quan tornés a veure a aquell dimoniet em lliuraria totalment a ell… si
ell volia, clar. Per això, el vell Hotel Moose és per a mi un lloc sagrat. És allí on vaig saber que la
vida encara em reservava coses fresques, coses millors que pastar pastissets per a l'Andrew.
Aquell diumenge va ser un d'aquests dies daurats i càlids que solem tenir a l'octubre aquí a Nova
Anglaterra. L'any comença realment al març, com saben els grangers, i cap a finals de setembre o
començaments d'octubre l'estació arriba a la maduresa i perfecció del seu clímax. Hi ha dies en què
el món sembla bressolar-se en els braços d'un somni dolç, en el més àlgid de la plenitud de la fruita,
just abans de l'inici del declivi. No tinc paraules com l'Andrew per descriure-ho, però cada tardor,
des de fa molts anys, puc percebre-ho. Recordo que, de vegades, a la granja solia recolzar-me sobre
una pila de troncs, just abans del sopar, a contemplar per un instant aquelles postes de sol porpra
d'octubre. Escoltava la dringadissa aguda de la petita màquina d'escriure de l'Andrew provinent de
l'estudi. I després intentava endinsar, bé dins de mi, la bellesa i la nostàlgia de tot allò, abans de
córrer a la cuina a fer el puré de patates.
La Peg va arrossegar el Parnàs per aquell camí secundari amb un trot alegre. Crec que sabia que
tornàvem per veure al professor.
El Bock corria a tot córrer a un costat de la caravana. I a mi em sobrava temps per pensar. Ben
pensat, allò no em desagradava en absolut, perquè tenia molt sobre què reflexionar.
Una aventura que, havent començat com una mera broma o un capritx, havia acabat per convertirse
en la substància mateixa de la vida. Era una cosa extravagant, suposo, i tan romàntic com una
gallina lloca, però, pels ossos de George Eliot!, em fan pena les dones que mai han tingut
l'oportunitat de viure una extravagància.
En Mifflin estava a la presó. Ai, però bé podria haver estat mort! I irrecognoscible! El meu cor es
negava a enfonsar-se en la tristesa.L'homenet aviat estaria a resguard de tan humiliant oprobi.
Semblava haver-se creat un parentiu entre l'estació i el meu esperit, vaig pensar en veure els
rajos daurats, que ja es tornaven de bronze lànguid sobre el camí. Allà em trobava, en la maduresa de
la meva feminitat, a la vora mateixa del declivi de la tardor. Qui ho anava a dir. Per la gràcia de Déu,
havia trobat al meu home, al meu mestre! Ell m'havia tocat amb el seu foc i la seva valentia. Ja no
m'importava la sort de l'Andrew o de la granja o cap altra cosa al món. La meva llar i el meu estatge
estaven aquí, al Parnàs. O allà on Roger Mifflin muntés la seva tenda de campanya. Vaig imaginar
que creuava el pont de Brooklyn al costat d'ell en fosquejar, observant els gratacels retallats contra el
cel en flames. M'agradava dir-li a les coses pel seu nom. La tinta és la tinta, encara que en el tinter
posi «fluït comercial». No intentaria ocultar el fet que estava enamorada. De fet, em delectava amb
això. Mentre el Parnàs avançava pel camí i les fulles d'arç escarlates giraven gràcils en l'aire blau
d'octubre, vaig inventar una espècie de càntic que vaig titular "Himne per a una dona de mitja edat (i
grossa) que s'ha enamorat".
«Oh, Déu, et dono gràcies per haver posat en el meu camí aquesta gran aventura! Et dono gràcies
per haver sortit de la terra erma de les solterones, per veure la glòria d'un amor més gran que el meu
propi ésser! Et dono gràcies per ensenyar-me que barrejar i pastar i fornejar no era l'única cosa que
la vida tenia reservada per a mi. Fins i tot si ell no m'estima, Senyor, sempre seré seva.»
Semblants coses cantussejava per a mi mateixa quan, prop de Woodbridge, em vaig topar amb un
luxós i enorme automòbil a la riba del camí.
Diverses persones, sens dubte intel·ligents i adinerades, estaven assegudes a l'ombra d'un arbre
mentre el xofer lluitava per arreglar una roda. Estava tan embeguda en els meus propis pensaments
que de bona gana hauria passat de llarg sense prestar-los major atenció, però de sobte vaig recordar
el credo del professor: predicar l'evangeli dels bons llibres dia i nit, en tot moment. Diumenge o no,
vaig pensar que la millor forma d'honrar a en Mifflin seria actuant segons el seu propi criteri. Em
vaig detenir a un costat.
Vaig notar com es miraven entre si amb aire de sorpresa, murmurant. Hi havia un home gran, amb
el rostre eixut i arrugat, una dama robusta, que era evidentment la seva esposa, dues jovenetes i un
home amb roba de jugar al golf. La cara de l'home gran em va resultar vagament familiar. Em vaig
preguntar si per ventura no es tractaria d'una de les amistats literàries de l'Andrew, la foto de les
quals hauria vist en algun lloc.
El Bock es va quedar al costat de la roda del Parnàs, la seva llarga i corbada llengua entrant i
sortint del musell. Vaig dubtar per un instant, pensant en la millor manera d'iniciar l'atac, però llavors
l'home gran va cridar:
«On és el professor?»
Començava a adonar-me que en Mifflin era, en efecte, un personatge públic.
«Renoi!», vaig dir. «Vostè també el coneix?»
«Bé, això em temo», va dir. «La passada primavera va venir a veure'm per parlar-me d'una
adquisició per a les biblioteques de les escoles i no va marxar fins que li vaig prometre que faria el
que ell em demanava. Va passar la nit amb nosaltres i vam estar parlant de literatura fins a les quatre
del matí. On es troba ara? És vostè la nova propietària del Parnàs?»
«Només de moment», vaig dir. «El senyor Mifflin està a la presó de Port Vigor.»
Les senyores van deixar anar xiscles d'admiració i fins i tot l'home no semblava menys sorprès.
(Crec que es tractava d'un funcionari d'educació o alguna cosa per l'estil.)
«A la presó?», va dir. «I com rellamp ha passat una cosa així? Per casualitat s'ha proppassat amb
algú per llegir a Nick Carter o a Bertha M. Clay? Aquest és l'únic delicte que se m'ocorre que hagi
pogut cometre el professor.»
«L'acusen d'haver-me pres quatre-cents dòlars valent-se d'ardits», vaig dir, «i el meu germà l'ha
fet empresonar. Però la veritat és que el professor no li robaria ni a una gallina que acaba de pondre.
Vaig comprar el Parnàs per la meva pròpia voluntat. Vaig camí de Port Vigor per treure'l de la
garjola. Després li demanaré que es casi amb mi. Si ell vol. Igual no és el meu dia de sort.»
El rostre afilat del vell em va mirar amb simpatia. Era un home ben plantat, amb el pèl curt i ja
gris, el front buit, àmpli i ben bronzejat. Vaig observar el seu vestit fosc i fi, el coll impecable de la
camisa. Era un home de bona família, sens dubte.
«Bé, senyoreta», va dir, «qualsevol amic del professor és amic nostre.» La seva esposa i les
noies van assentir amb el cap. «Si ho desitja podem portar-la en el nostre automòbil per agilitar el
tràmit; estic segur que el Bob estarà encantat de portar el Parnàs fins a Port Vigor… Aviat estarà
llesta la roda.»
El jove va assentir sincerament, però com havia dit abans, estava decidida a portar el Parnàs jo
mateixa. Vaig pensar que la imatge del seu tabernacle seria el millor bàlsam per al Mifflin, després
d'una experiència tan vergonyant. Així que vaig rebutjar l'oferta i els vaig explicar la situació amb
més detall.
«Com vulgui», va dir, «en tot cas, permeti'm que l'ajudi d'una altra forma.»
Va treure una targeta de la seva cartera i va escriure alguna cosa en ella. «Quan arribi a Port
Vigor», va dir, «ensenyi això a la presó i veurà com no té cap problema. Dóna la casualitat que conec
a algunes persones allà.»
Així, després d'una encaixada amb tota la família, vaig seguir el meu camí, molt més animada
després d'aquest petit i amistós incident. No vaig mirar la targeta que m'havia donat fins que vaig
haver-hi recorregut un bon tros. Llavors vaig comprendre per què el rostre del vell m'havia resultat
familiar. La targeta deia simplement: «Raleigh Stone Stafford. Seu del Govern, Darlington». Era el
governador de l'estat!
Capítol 14
No vaig poder evitar riure mentre el Parnàs arribava al cim d'un pujol, des del que s'albirava
lluny el riu. Què diferent era tot això dels somnis romàntics que tenia en la meva joventut. I això ha
estat una cosa característica al llarg de tota la meva vida, una vida plena d'esdeveniments quotidians,
senzills i sovint alguna cosa còmica, malgrat els meus feixucs esforços per semblar seriosa i
solemne. No obstant, vaig estar a la vora de vessar llàgrimes en pensar en l'accident de Willdon i en
el dolor dels cors pel dol. Em vaig preguntar si el governador tornava precisament de Willdon,
després d'ordenar una investigació.
En la seva targeta havia escrit: «Per favor, alliberin al senyor R. Mifflin immediatament i
mostrin-se cortesos amb aquesta dama». Així que vaig imaginar que no hi hauria cap problema. Això
va augmentar la meva ansietat per arribar al més aviat possible, i després de creuar el riu a bord del
ferri ens vam detenir a Woodbridge només per menjar alguna cosa. Vaig passar davant del banc on
m'havien fet esperar a la tarda i de bona gana li hauria donat uns assots a aquell caixer manefla. Em
vaig preguntar com haurien portat al professor fins a Port Vigor i vaig pensar irònicament que el matí
anterior en Mifflin havia pensat en la possibilitat de portar als rufians a aquella mateixa presó.
Malgrat tot, no vaig tenir dubtes que el seu esperit filosòfic trauria el millor profit de la situació.
Woodbridge estava tan mort com qualsevol poble de la comarca en una nit de diumenge. Al petit
hotel on vaig sopar no es parlava d'una altra cosa que de l'accident de tren. Però quan vaig pagar el
compte, el propietari va notar la presència del Parnàs a l'estable.
«Aquest és l'autobús que li va vendre el delinqüent, no és així?», va preguntar amb una mirada
satírica.
«Sí», vaig contestar secament.
«Suposo que torna per portar-lo a judici», va dir. «Aquest tipus és el dimoni, cregui'm. Quan el
xèrif va intentar posar-li les esposes li va donar un cop de puny a l'ull i va estar a punt de trencar-li
la mandíbula. Molt milhomes per ser un nan!»
El meu petit buscabregues, vaig pensar, inflada d'orgull.
El camí de retorn a Port Vigor em va semblar interminable. Em vaig posar una mica nerviosa en
recordar als bandits de la pedrera de Pratt, però vaig pensar que n'hi hauria prou amb tenir al Bock
assegut al meu costat al pescant per acoquinar-los. Avançàvem a bon pas en la foscor, entre els
foscants passadissos que formaven els pins, allí on la llum dels estels s'estirava sobre nosaltres com
un rivet. I, més enllà, sobre les suaus dunes que s'alcen enfront del riu. Estava terriblement cansada,
em sentia sola i desitjava ferventment trobar-me amb el meu petit Barbarroja. La Peg estava exhausta
també i ara caminava lentament. Era potser mitjanit quan vam veure les llums vermelles i verdes dels
senyals ferroviaris, i llavors vaig saber que Port Vigor estava molt a prop.
Vaig decidir acampar allí mateix. Vaig portar la Peg fins a un prat al costat del camí, la vaig
lligar a una tanca i vaig portar el gos a la caravana. Estava massa cansada com per treure'm la roba.
Em vaig desplomar sobre el catre i em vaig tapar amb els llençols. Al mateix temps alguna cosa va
caure al terra amb un cop sec. Era una de les pipes ronyoses i plenes de sutge que el professor
s'havia deixat oblidada. La vaig posar sota del meu coixí i em vaig quedar adormida.
Dilluns, 7 d'octubre. Si aquesta fos una novel·la sobre una noia encantadora, esvelta i de mirada
coqueta, com de diferent hauria estat la meva descripció dels sentiments que m'embargaven al matí
següent. Però tractant-se d'unes poques pàgines sobre la vida d'un mestressa de casa grossa de Nova
Anglaterra, em veig obligada a ser sincera. Em vaig despertar sentint-me una dona insulsa i
amargada. El dia estava gris, gelat: suaus filagarses de boira s'abocaven sobre el Sound i surava en
l'aire un desolador grinyol de gavines. Em sentia molesta, infeliç i, per descomptat, avergonyida.
Guiada per la meva passió desitjava córrer a trobar-me amb el professor, estrènyer-lo entre els meus
braços, estar tota sola amb ell al Parnàs, viatjant per algun camí assolellat. Però llavors vaig
recordar les seves paraules: jo no era res para ell. Què ocorreria si després de tot ell no m'estimava?
Vaig creuar caminant un extens camp fins a arribar a la platja on les petites ones assotaven els
còdols. Em vaig rentar el rostre i les mans amb l'aigua salada. Després vaig tornar al Parnàs i vaig
preparar una mica de cafè amb llet condensada. Els vaig donar el seu desdejuni als animals. Després
li vaig posar els arnesos a la Peg i em vaig sentir millor. Quan entràvem al poble vaig haver
d'esperar en el pas a nivell mentre el tren accidentat, que tornava de Willdon, passava per les vies.
Això volia dir que tot estava buit ja. Vaig observar als homes plens de sutge que viatjaven en els
vagons i em vaig estremir en pensar en el que havien estat fent.
La presó del comtat de Vigor queda a una milla del poble i és un conjunt de lletges barraques
grises envoltat per un elevat mur amb punxes de metall a dalt. Vaig donar gràcies a Déu què encara
fos tan d'hora, i així vaig poder transitar pels carrers buits sense trobar-me amb cap conegut.
Finalment vaig arribar a l'entrada de la presó. Un guàrdia em va sortir al pas. «No pot entrar,
senyora», va dir. «Ahir va ser el dia de visites. res de visites fins al mes que ve.»
«Haig d'entrar», vaig dir. «Han tancat a un home aquí amb falsos càrrecs.»
«Això diuen tots», va respondre amb calma i va llançar una escopinada fins a l'altre costat del
camí. «Vostè no pensaria que cap dels nostres inquilins hauria d'estar aquí si sentís parlar a
qualsevol dels seus amics.»
Li vaig ensenyar la targeta del governador. L'home va quedar molt impressionat i va córrer a una
garita al costat del mur. Per telefonar, suposo.
Va tornar a l'instant.
«El xèrif diu que la rebrà, senyora. Però haurà de deixar aquest furgó de dinamita aquí mateix.»
Va obrir una portella enmig de l'immens portó de ferro i em va conduir fins a on es trobava un altre
home. «Porta a aquesta dama fins al despatx del xèrif», va dir.
Alguns dels presoners del comtat de Vigor devien haver après bé l'ofici de jardiners, doncs el
terreny, allà dins, tenia molt bon aspecte. La gespa era verda i estava finament tallada, i hi havia
parterres amb flors.
Lluny, un grup d'homes amb uniforme a ratlles arranjava un caminoi. El guia em va deixar enfront
d'una cabanya que es trobava al costat de l'edifici principal. Hi havia dos nens jugant fora. Recordo
haver pensat que, sens dubte, aquell era un lloc estrany per criar-los.
No obstant això, tenia altres coses en què pensar. Vaig aixecar la vista cap al lúgubre i gris
edifici. Darrere d'una d'aquelles petites finestres amb barrots es trobava el professor. Sabia que
hauria d'estar enfadada amb l'Andrew, però tot allò semblava part d'un somni.
Després de recórrer un passadís, dins de la cabanya del xèrif, em vaig trobar davant d'un home
molt alt amb coll de brau i un gran bigoti.
«Es troba aquí un pres anomenat Roger Mifflin?», vaig dir.
«Benvolguda senyoreta, no tinc una llista de tots els interns al meu cap. Si m'acompanya a la
meva oficina podem comprovar-ho als registres.»
Li vaig ensenyar la targeta del governador. La va agafar i es va quedar mirant-la durant una
estona, com esperant al fet que el missatge escrit en ella s'esborrés o canviés per si sol. Vam creuar
una franja de gespa fins a l'edifici de la presó. Allà, en una sòbria oficina, el xèrif va revisar els seus
arxius.
«Aquí està», va dir. «Roger Mifflin. Edat, 41. Rostre: ovalat. rostre: rogenc. Cabell: vermell,
però no massa. Altura: 64 polzades. Pes: 120 lliures, sense roba. Marques de naixement…»
«No segueixi», vaig dir. «És ell. De què se li acusa?»
«Està detingut per no pagar la fiança, ja que està pendent de judici. Se li acusa d'intent de frau a
la senyora Helen McGill, soltera, l'edat de la qual…»
«Bajanades!» vaig dir. «Jo sóc Helen McGill i aquest home no m'ha fet res.»
«Les acusacions i l'ordre judicial van ser fetes pel seu germà, Andrew McGill, que va actuar en
el seu nom.»
«Mai he autoritzat a l'Andrew a actuar en el meu nom.»
«Llavors retira els càrrecs?»
«Amb caràcter general», vaig dir. «Estic pensant seriosament a demandar a l'Andrew i fer que
l'arrestin.»
«Això és molt irregular», va dir el xèrif, «però si el presoner és conegut del governador, suposo
que no hi ha alternativa. No puc anul·lar l'ordre judicial sense algun tipus de reconeixement. Segons
les lleis de l'estat el parent més proper ha de fer-se responsable del bon comportament del presoner
després del seu alliberament. No hi ha parents propers…»
«Clar que els hi ha!» vaig dir. «Jo sóc el parent més proper.»
«Què vol dir?», va preguntar. «Quina relació té vostè amb Roger Mifflin?»
«Planejo casar-me amb ell tan aviat com surti d'aquí.»
El xèrif va deixar anar una sonora riallada. «Suposo que ningú l'hi impedirà», va dir. Va posar la
targeta del governador damunt d'un paper blau sobre l'escriptori i va començar a omplir uns
impresos.
«Bé, senyoreta McGill», va continuar, «procuri emportar-se només a aquest presoner, en cas
contrari perdré el meu treball. El guàrdia la portarà fins a la cel·la. Lamento molt el que ha
ocorregut: ja veu que no hem tingut la culpa d'aquest error.Faci el favor de dir-li-ho al governador,
quan el vegi.»
Vaig seguir al guàrdia i vam pujar per dos trams d'escales de pedra; després va arribar al fons
d'un llarg corredor pintat de blanc. Era un lloc sòrdid. Files i files de pesades portes i diminutes
finestres amb barrots. Vaig notar que cada porta tenia un pom amb combinació, com les caixes fortes.
Em tremolaven els genolls.
Tanmateix, la situació no era tan dramàtica com m'havia imaginat.
El carceller es va detenir al final d'un passadís. Va marcar la combinació al pom mentre jo
esperava, paralitzada d'horror. Crec que esperava veure al professor amb el cap afaitat (tampoc
haurien pogut treure-li molt cabell al pobre anyellet!), amb el seu uniforme a ratlles i una bola lligada
al turmell amb una cadena.
La pesada porta es va obrir lentament. Era una cambra estreta i neta amb un llit de campanya. I
sota la finestra amb barrots hi havia una taula plena de fulls de paper. Allí estava el professor, vestit
amb la seva pròpia roba, escrivint febrilment, d'esquena a mi. Potser va pensar que li portaven el
menjar, o potser ni tan sols es percatà de la interrupció. Vaig escoltar el gargoteig precipitat de la
ploma sobre el paper. Hauria d'haver-ho sospitat: ningú podia arrabassar-li una gota d'heroisme a
aquell home! Sempre les hi arreglava per treure el millor de si mateix!
«Un llenguado i una copa de xerès, siusplau, James», va dir el professor per sobre de l'espatlla. I
el guàrdia, que evidentment havia bromejat amb ell abans, va riure amb sornegueria.
«Ha vingut una dama a visitar-ho, altesa», va dir el guàrdia.
El professor es va donar la volta. El seu rostre empal·lidí. Per primera vegada des que havia
començat a tractar-lo, es va quedar sense paraules.
«Senyoreta… senyoreta McGill», va quequejar. «És vostè una bona samaritana. Estic fent de
John Bunyan aquí, se n'adona? Escrivint a la presó. Per fi he començat a escriure el meu llibre. I he
descobert que els companys aquí no saben absolutament res de literatura. Ni tan sols hi ha biblioteca
en aquest lloc.»
Per tots els cels, no podia expressar tota la tendresa del meu cor amb aquell goril·la de guàrdia
davant de nosaltres.
No sé com vam aribar a la planta baixa, després que el professor recollís els papers del seu
manuscrit. Per llavors ja havia assolit proporcions formidables, ja què havia escrit cinquanta pàgines
en les seves trenta-sis hores de presó. Vam haver de passar pel despatx per signar uns documents. El
xèrif es va disculpar diverses vegades amb Mifflin i es va oferir a portar-lo en el seu cotxe fins al
poble, però li vaig explicar que el Parnàs ens esperava en l'entrada. Els ulls del professor van brillar
quan va escoltar les meves paraules. Al final vaig haver de dissuadir-lo de deixar anar una llauna
sobre la necessitat de portar bons llibres a les presons. El xèrif ens va acompanyar fins a la sortida i
allà ens va encaixar la mà.
La Peg va renillar quan ens va veure arribar i el professor va acaronar el seu tou musell. En Bock
va tirar de la seva cadena amb frenètica alegria. Per fi estàvem sols.
Capítol 15
Mai vaig saber com va ocórrer. En lloc de seguir fins a Port Vigor, vam prendre un desviament i
vam arribar a un camí que conduïa a un pujol i un bruguerar on l'aire del mar arribava fresc i dolç. El
professor es va quedar en silenci, mirant al seu al voltant. Hi havia un bosc de bedolls al pujol i la
llum del sol joguinejava entre els seus troncs setinats.
«M'alegro d'estar fora», va dir amb calma. «El Savi no deu ser tan amant del camp i l'aire lliure
com ho indiquen els seus llibres, en cas contrari no s'atreviria a fer empresonar a un home amb tanta
facilitat. Potser es mereixi un altre cop de puny al nas per això.»
«Oh, Roger», vaig dir. Crec que la meva veu tremolava d'emoció. «Ho sento. Ho sento de debò.»
No vaig estar molt eloqüent, ja ho sé. Però després, no sé en quin moment, el professor em va
envoltar amb el seu braç.
«Helen», va dir, «et casaries amb mi? No sóc ric, però he estalviat prou per viure. Sempre
tindrem el Parnàs i aquest hivern anirem a viure a Brooklyn i allà escriuré el meu llibre. Viatjarem
amb la Peg i predicarem l'amor pels llibres i pels éssers humans. Helen, ets just el que necessito, que
Déu et beneeixi. Vindràs amb mi i em faràs el llibreter més feliç sobre la faç de la terra?»
Roger i jo vam romandre allí asseguts sense pensar en hores i minuts. Segur que a la Peg li va
sorprendre poder rumiar tant temps entre la pastura sense que ningú la molestés. I quan em va dir que
des de la nostra primera tarda junts ell s'havia proposat fer-me la seva esposa, tard o d'hora, em vaig
sentir la dona més orgullosa de tota Nova Anglaterra. Li vaig parlar al Roger del terrible accident
ferroviari i li vaig parlar de la meva angoixa i els meus temors. Crec que va ser això el que ens va
portar a perdonar a l'Andrew.
Més tard ens vam detenir per prendre un esmorzar lleuger a les dunes del Sound. Prenent una
drecera sobre el cingle vam arribar ràpidament al camí de Shelby sense haver de baixar a Port Vigor
novament. La Peg ens va arrossegar fins a Greenbriar i, en tot el camí, no vam parar de parlar.
Potser el millor va ser quan un fred plugim va començar a caure mentre ascendíem el turó. El
professor, com encara l'anomeno, arran del costum, va cobrir la part frontal de la caravana amb unes
estovalles d'hule. El Bock va pujar d'un bot i es va arraulir als peus del seu amo. Roger va treure la
seva pipa i es va asseure molt a prop de mi. Enmig de la creixent penombra seguírem avançant pel
camí, feliços com un trio o un quartet, si incloem a la grassoneta i ufana Peg. L'hivern havia acabat i
ja no érem joves, però ens esperaven grans coses.
Vaig escoltar les gotes de pluja i el grinyol constant del Parnàs sobre els seus eixos. Vaig pensar
en la meva «antologia» de fogasses de pa i vaig jurar que faria un milió més si Roger m'ho
demanava.
No vam arribar a Greenbriar fins cap a l'hora del sopar. Roger va suggerir que prenguéssim un
camí més curt, que ens portaria abans fins a Redfield, però jo li vaig pregar que tornéssim pel camí
de Shelby i Greenbriar, per on havíem vingut. No li vaig dir per què. I quan finalment ens vam detenir
enfront de la botiga d'en Kirby, en l'encreuament de camins, estava plovent a bots i barrals; tots dos
decidírem descansar.
«Bé, amor meu», va dir Roger, «vols que baixem a veure les habitacions que tenen aquí?»
«La veritat, se m'ocorre una idea millor», vaig dir. «Anem a veure al senyor Kane perquè ens
casi. Després podem tornar a Sabine Farm i donar-li a l'Andrew una sorpresa.»
«Pels ossos d'Himeneu!», va dir Roger. «Tens raó!»
Eren prop de les deu de la nit quan vam creuar el portal vermell de la granja. La pluja havia
amainat, però les rodes s'enfonsaven en el llot tot sovint.
La llum brillava a les finestres de la sala d'estar i vaig poder veure a l'Andrew inclinat sobre la
seva taula de treball. Ens vam baixar de la caravana, adolorits i magolats després del llarg viatge.
Vaig veure que el rostre del Roger adoptava una expressió entre còmica i severa. «Bé, aquí ve la
sorpresa per al Savi», va murmurar.
Ens vam obrir pas entre els tolls i vam trucar a la porta. L'Andrew va aparèixer amb el llum a la
mà. En veure'ns va llançar un gruny.
«Permeti'm presentar-li a la meva esposa!», va dir Roger.
«Maleït sia!», va dir l'Andrew.
Però l'Andrew no és tan dolent com l'hem pintat fins ara. Una vegada que es convenç que ha
comès un error, les seves ganes d'esmenar-ho resulten gairebé patètiques.
Només recordo una frase de la conversa que vam tenir llavors, ja què em va horroritzar tant
l'estat de la granja que immediatament em vaig posar a netejar la casa. No obstant, els dos homes, tan
aviat com el Parnàs va estar a l'estable i els animals sota sostre, es van asseure enfront del foc i van
parlar de mil coses.
«Li diré una cosa», va exclamar l'Andrew, «faci el que vulgui amb la seva esposa. Ella és massa
per a mi… Però m'agradaria comprar-li el Parnàs.»
«Per res del món!», va contestar el professor.
— FI —
CHRISTOPHER MORLEY, (1890-1957). Escriptor, periodista i poeta nord-americà, va estudiar
Història a Oxford i va col·laborar amb nombrosos diaris mentre desenvolupava una carrera literària
a cavall entre la novel·la, l'assaig i l'obra teatral, que li va portar a completar més de 100 obres
Notes
[1] «Lleial, discreta, vivaç i autèntica»: famós vers que Robert Louis Stevenson va dedicar a Fanny,
la seva dona.
[2] La Granja de les Savines.
[3] La dona de Sòcrates, proverbial com a esbroncadora i sinonim de dona busca-raons.
[4] Hi ha un moment en que Juli César, sense autorització del Senat, creua dit riu amb les seves
legions i penetra a Itàlia.
[5] En l'original Yeast is Yeast and West is West. Joc de paraules intraducible a partir dels famosos
versos de Rudyard Kipling «East is East and West is West». La paraula East (est) ha estat
reemplaçada per Yeast (llevat).