Italo Calvino - Les cosmicòmiques

Les cosmicòmiques és un recull de contes fantàstics escrits en clau d'humor,
protagonitzats per Qfwfq, un personatge difícil de definir perquè és tan vell com l'univers i
ningú no sap ben bé qui és, ni tan sols si és un home. Si la ciència-ficció normalment ens
situa en un temps futur, les narracions de Les cosmicòmiques es remunten a un passat
remot.
Com molt encertadament va escriure Jordi Mestres a El temps:«El genial escriptor italià
ens ha acostumat a meravellar-nos sempre amb narracions on l'originalitat i la imaginació
creadora són elements característics i definidors. I, evidentment, no havia de ser una
excepció en conrear aquest gènere anomenat ciència-ficció».
Italo Calvino
Les cosmicòmiques
ePUB v1.0
Calamanga 01.05.13
Títol original: Le cosmicomiche
Autor: Italo Calvino
Any de 1a. publicació en idioma original: 1965
Traducció: Francesc Miravitlles Salvador
Editor digital: Calamanga (v1.0)
ePUBCat base r1.1
www.epubcat.net
1. La distància de la Lluna
EN altres temps, segons Sir George H. Darwin, la Lluna era molt a prop de la Terra. Foren les
marees que a poc a poc l'empenyeren lluny: les marees que ella, la Lluna, provoca en les aigües
terrestres i en les quals la Terra perd lentament energia.
Prou que ho sé! —exclamà el vell Qfwfq—, vosaltres no us en podeu recordar, però jo sí. La
teníem sempre al damunt, la Lluna, desmesurada: quan feia el seu ple —nits clares com si fos de dia,
però d'una llum color mantega—, semblava que ens esclafés; quan era nova rodava pel cel com un
paraigua negre dut pel vent; i en quart creixent avançava amb les banyes tan baixes que semblava a
punt d'enfilar la cresta d'un promontori i quedar-hi ancorada. Però tot el mecanisme de les fases
anava de manera diferent de com va avui en dia: a causa que les distàncies des del Sol eren diferents,
i les òrbites, i la inclinació no recordo de què; d'eclipsis, a més, amb la Terra i la Lluna tan
enganxades n'hi havia a cada moment: com no havien de trobar, aquelles dues bestiasses, la manera
de fer-se ombra contínuament l'una a l'altra?
L'òrbita? El·líptica, s'entén, el·líptica: ara s'aplanava damunt nostre, ara prenia el vol. Les
marees, quan la Lluna es feia més ençà, pujaven sense que ningú les pogués aturar. Hi havia nits de
pleniluni tan baix i de marea alta tan alta que si la Lluna no es mullava al mar hi faltava un pèl;
diguem que pocs metres. Si no hi vam intentar pujar? És clar que sí! N'hi havia prou amb posar-s'hi
ben bé a sota amb la barca, recolzar-hi una escala de mà i muntar-hi.
El punt on la Lluna passava més baixa era en mar obert, als Esculls de Zenc. Anàvem amb
aquelles barquetes de rems que s'usaven aleshores, rodones i planes, de suro. Érem uns quants: jo, el
capità Vhd Vhd, la seva dona, el meu cosí el sord, i a vegades també la petita Xlthlx, que aleshores
devia tenir dotze anys. L'aigua en aquelles nits estava encalmadíssima, platejada que semblava
mercuri, i els peixos, a dins, violetes, els quals, no podent resistir l'atracció de la Lluna, sortien tots a
flor d'aigua, i el mateix pops i meduses de color safrà. Hi havia sempre un vol de bestioletes
diminutes —petits crancs, calamars, i també algues lleugeres i diàfanes i plantetes de corall— que es
desprenien del mar i acabaven a la Lluna, penjant cap per avall d'aquell sostre calcinós, o bé es
quedaven allí enmig de l'aire, formant un eixam fosforescent, que espantàvem tot agitant fulles de
bananer.
La nostra feina era així: a la barca dúiem una escala de mà: un l'aguantava, un altre pujava al
capdamunt i un altre, als rems, mentrestant empenyia fins a situar-se sota la Lluna; per això calia que
fóssim tants (només us he anomenat els principals). El de dalt l'escala, quan la barca s'apropava a la
Lluna, cridava espantat: —Pareu! Pareu! Que m'hi donaré un cop de cap! —Era la impressió que
feia, veient-la al damunt tan immensa, tan accidentada de punxes tallants i caires escantellats i
dentats. Ara potser és diferent, però aleshores la Lluna, o millor, el fons, el ventre de la Lluna, en fi,
la part que passava més a frec de la Terra fins gairebé esgarrapar-la, era coberta d'una crosta
d'escates punxegudes. Al ventre d'un peix, s'havia anat assemblant, i també l'olor, pel que recordo,
era, si no ben bé de peix, lleugerament més fluixa, com de salmó fumat.
En realitat, des del capdamunt de l'escala se la podia arribar a tocar estirant els braços, fent
equilibris drets sobre l'últim travesser. Havíem pres bé les mides (encara no sospitàvem que
s'estigués allunyant); l'única cosa que calia vigilar molt era com posar les mans. Jo triava una escata
que semblés sòlida (hi havíem de pujar tots, per torn, en equips de cinc o sis), m'agafava amb una mà,
després amb l'altra i immediatament sentia que l'escala i la barca em fugien de sota, i el moviment de
la Lluna m'arrencava de l'atracció terrestre. Sí, la Lluna tenia una força que se t'emportava, te
n'adonaves en el moment del pas entre l'una i l'altra: calia dreçar-se de bursada, amb una mena de
tombarella, agafar-se a les escates, llançar amunt les cames, per trobar-se dempeus sobre el fons
lunar. Vist des de la Terra apareixies com penjat cap per avall, però per a tu era l'habitual posició de
sempre, i l'única cosa estranya era, en alçar els ulls, veure al teu damunt la capa del mar lluent amb
la barca i els companys capgirats que es gronxaven com el raïm del sarment.
El qui en aquells salts demostrava un talent excepcional era el meu cosí el sord. Les seves mans
barroeres, a penes tocaven la superfície lunar (sempre era el primer a saltar des de l'escala), es feien
tot d'una suaus i segures. De seguida trobaven el punt en què fer presa per tal d'hissar-se, més encara,
semblava com si només amb la pressió dels palmells ja s'adherís a la crosta del satèl·lit. Una vegada
fins em va semblar que la Lluna, mentre ell estenia les mans, li anava a l'encontre.
Igualment hàbil era en el descens a la Terra, operació encara més difícil. Per nosaltres consistia
en un salt cap amunt, tan amunt com podíem, amb els braços aixecats (vist des de la Lluna, perquè
vist des de la Terra, en canvi, era més semblant a una capbussada, o a nedar en profunditat, amb els
braços penjant), exactament igual al salt des de la Terra, en fi, només que ara ens faltava l'escala,
perquè a la Lluna no hi havia res on recolzar-la. Però el meu cosí, en lloc de llançar-se amb els
braços endavant, s'ajupia sobre la superfície lunar amb el cap per avall com en una tombarella, i
començava a saltar fent força amb les mans. Des de la barca, nosaltres el vèiem dret en l'aire com si
sostingués l'enorme pilota de la Lluna i la fes botar colpejant-la amb els palmells, fins que les seves
cames no es posaven al nostre abast i aconseguíem agafar-lo pels turmells i baixar-lo a bord.
Ara em demanareu què dimonis hi anàvem a fer, a la Lluna, i jo us ho explico. Anàvem a recollir
llet, amb una cullera grossa i un gibrell. La llet lunar era molt densa, com una mena de mató. Es
formava en els intersticis entre escata i escata per la fermentació de diversos cossos i substàncies de
procedència terrestre, arribats allí dalt des de les prades, selves i llacunes que el satèl·lit
sobrevolava. Era composta essencialment de: sucs vegetals, capgrossos, betum, llenties, mel
d'abelles, cristalls de midó, ous d'esturió, floridures, pollets, substàncies gelatinoses, cucs, resines,
pebre, sals minerals, material de combustió. N'hi havia prou amb enfonsar la cullera sota les escates
que cobrien el terra crostós de la Lluna per a enretirar-la plena d'aquell preciós fangueig. No en estat
pur, s'entén; les escòries eren moltes: en la fermentació (en travessar la Lluna les extensions d'aire
tòrrid per sobre els deserts), no tots els cossos es fonien; alguns hi quedaven entaforats: ungles i
cartílags, claus, cavalls marins, pinyols i peduncles, bocins de terrissa, hams de pescar, a vegades
fins una pinta. De manera que aquest puré, després de recollit, s'havia de destriar, de passar per un
colador. Però la dificultat no era aquesta: era com enviar-lo a la Terra. Es feia així: cada cullerada
era llançada enlaire, manejant la cullera com una catapulta, amb dues mans. El mató volava i, si el tir
era prou fort, anava a esclafar-se al sostre, és a dir, a la superfície marina. Una vegada allí, quedava
flotant i pujar-lo des de la barca ja era d'allò més fàcil. També en aquests llançaments el meu cosí el
sord demostrava una especial destresa; tenia pols i punteria; amb un cop decidit aconseguia centrar el
seu tir en un gibrell que li paràvem des de la barca. En canvi jo a vegades errava el tret; la cullerada
no aconseguia vèncer l'atracció lunar i em queia en un ull.
Encara no us ho he dit pas tot, de les operacions en què el meu cosí excel·lia. Aquell treball
d'esprémer llet lunar de les escates per a ell era una mena de joc: en lloc de la cullera, a vegades
només calia que fiqués sota les escates la mà nua, o un sol dit. No procedia amb ordre, sinó en punts
aïllats, desplaçant-se de l'un a l'altre fent salts, com si volgués plaguejar amb la Lluna, sorprendre-la,
o fins i tot fer-li pessigolles. I on ell ficava la mà, la llet sortia a raig com de les mamelles d'una
cabra. Fins al punt que nosaltres només havíem d'anar darrera seu, i recollir amb les culleres la
substància que, ara aquí ara allí, anava fent xarbotar; però sempre com per casualitat, atès que els
itineraris del sord no semblaven respondre a cap clar propòsit pràctic. Hi havia punts, per exemple,
que només tocava pel gust de tocar-los: intersticis entre escata i escata, plecs nus i tendres de polpa
lunar. A vegades el meu cosí hi premia no els dits de la mà, sinó —en un moviment ben calculat dels
seus salts— el dit gros del peu (pujava a la Lluna descalç), i semblava que això fos per a ell el
súmmum del divertiment, a jutjar per l'esgüell que emetia la seva gargamella, i pels nous salts que
seguien.
El sòl de la Lluna no era uniformement escatós, sinó que mostrava irregulars zones nues cobertes
d'una relliscosa argila pàl·lida. Al sord, aquests espais suaus li feien venir el rampell de cabrioles o
vols quasi d'ocell, com si volgués estampar-se en la pasta lunar amb tota la seva persona. Quan
s'endinsava així, en un moment determinat el perdíem de vista. A la Lluna s'estenien regions que mai
no havíem tingut motiu o curiositat d'explorar, i era allí on el meu cosí desapareixia; i jo m'havia fet
la idea que totes aquelles cabrioles i pessigades amb què s'esbravava sota els nostres ulls no eren
més que una preparació, un preludi, a alguna cosa secreta que havia de desenrotllar-se a les zones
amagades.
Estàvem d'un humor especial, aquelles nits dels Esculls de Zenc; alegre, però un mica com en
suspens, com si dins el crani ens sentíssim, en lloc del cervell, un peix que surés atret per la Lluna. I
navegàvem així, tocant i cantant. La dona del capità tocava l'arpa; tenia uns braços llarguíssims,
argentats en aquelles nits com anguiles, i unes aixelles fosques i misterioses com garotes; i el so de
l'arpa era tan dolç i agut, tant, que gairebé no es podia suportar, i ens vèiem obligats a llançar llargs
crits, no tant per acompanyar la música com per protegir-ne la nostra oïda.
Meduses transparents apareixien a flor de la superfície marina, vibraven una mica, alçaven el vol
cap a la Lluna, onejants. La petita Xlthlx es divertia atrapant-les en l'aire, però no era fàcil. Una
vegada, estirant-se amb els seus bracets per enxampar-ne una, va fer un saltiró i es trobà també ella
suspesa. Primeta com era, li faltava alguna unça de pes perquè la gravetat la fes tornar a la Terra
vencent l'atracció lunar: d'aquesta manera volava entre les meduses penjada sobre el mar. De seguida
s'espantà, plorà, després rigué i es posà a jugar atrapant al vol crustacis i peixets, portant-se'n alguns
a la boca i rosegant-los. Nosaltres vogàvem per seguir-la: la Lluna corria per la seva el·lipsi
arrossegant aquell eixam de fauna marina pel cel, i un ròssec de llargues algues arrissades, i la nena
suspesa allí al mig. Xlthlx tenia dues trenetes fines que semblaven volar pel seu compte, esteses cap
a la Lluna; però mentrestant espeternegava, donava cops de canyella en l'aire, com si volgués
combatre aquella influència, i els mitjons —havia perdut les sandàlies durant el vol— li sortien dels
peus i penjaven atrets per la força terrestre. Des de l'escala, nosaltres intentàvem agafar-los.
La idea de Xlthlx de posar-se a menjar les bestioletes suspeses havia estat bona; com més pes
guanyava, més davallava cap a la Terra; més ben dit, com que entre aquells cossos suspesos el seu
era el que tenia més massa, mol·luscs, algues i plàncton començaren a gravitar sobre ella, i la nena
aviat va estar recoberta de minúscules closques silícies, cuirasses quitinoses, clofolles i filaments
d'herbes marines. I com més es perdia en aquest embolic, més s'anava deslliurant de la influència
lunar, fins que va fregar la superfície de l'aigua i s'hi immergí.
Vam vogar disposats a recollir-la i auxiliar-la: el seu cos havia quedat imantat, i vam haver
d'esforçar-nos per despullar-la de tot allò que se li havia incrustat al damunt. Coralls tendres li
cobrien el cap, i cada passada de pinta feia caure dels cabells anxoves i gambetes; els ulls eren
segellats per closques de pegellides que s'enganxaven a les parpelles amb les seves ventoses;
tentacles de sípia li entortolligaven els braços i el coll; i el vestidet ja semblava entreteixit únicament
d'algues i esponges. La vam deslliurar del més gros; i després ella continuà arrencant-se durant
setmanes musclos i petxines; però la pell picada de petitíssimes diatomees li quedà per sempre, sota
l'aparença —per qui no ho observés bé— d'un subtil polsim de pigues.
Així era de disputat l'interstici entre la Terra i la Lluna per les dues influències que
s'equilibraven. Encara diré més: un cos que baixava a la Terra des del satèl·lit quedava carregat
durant un temps de la força lunar i rebutjava l'atracció del nostre món. Fins jo, amb tot i ser gran i
gros, cada vegada que havia estat allí dalt, trigava a acostumar-me al damunt i al davall terrestres, í
els companys havien d'atrapar-me pels braços i retenir-me a la força, penjats com un raïm de la barca
onejant, mentre jo, amb el cap per avall, continuava allargant les cames cap al cel.
—Agafa't! Agafa't fort a nosaltres! —em cridaven, i jo bracejant d'aquesta manera a vegades
acabava per aferrar un pit de la senyora Vhd Vhd, que els tenia rodons i turgents, i el contacte era bo
i segur, exercia una atracció semblant o més forta que la de la Lluna, sobretot si en la meva caiguda
de cap aconseguia estrènyer amb l'altre braç la seva cintura, i així ja havia passat novament a aquest
món, i queia de cop i volta al fons de la barca, i el capità Vhd Vhd per reanimar-me em llançava al
damunt un cubell d'aigua.
Així començà la història del meu enamorament per la dona del capità, i dels meus sofriments.
Perquè no vaig trigar a adonar-me d'a qui anaven adreçades les mirades més insistents de la senyora:
quan les mans del meu cosí es posaven segures sobre el satèl·lit, jo la mirava de fit a fit, i al seu
esguard llegia els pensaments que aquella confiança entre el sord i la Lluna li anava suscitant, i quan
ella desapareixia per a les seves misterioses exploracions lunars veia que ella es neguitejava, com si
passés ànsia, i ja tot m'era clar, de com la senyora Vhd Vhd s'estava engelosint de la Lluna i jo del
meu cosí. Tenia ulls de diamant, la senyora Vhd Vhd; quan miraven la Lluna flamejaven, gairebé en
un desafiament, com si digués: «No ho hauràs!» I jo me'n sentia exclòs.
De tot això, qui menys se n'assabentava era el sord. Quan se l'ajudava en la baixada tot estirant-lo
—com us he explicat —per les cames, la senyora Vhd Vhd perdia tota contenció prodigant-se a fer-li
caure al damunt la seva persona, embolcallant-lo amb els seus llargs i argentats braços; jo sentia una
punxada al cor (les vegades que jo m'agafava a ella, el seu cos era dòcil i complaent, però no tirat
endavant com amb el meu cosí), mentre ell mostrava indiferència, perdut encara en el seu
arravatament lunar.
Jo mirava el capità, demanant-me si ell també notava el comportament de la seva dona; però cap
expressió no passava mai per aquell rostre rosegat pel salnitre, solcat per arrugues enquitranades.
Essent el sord sempre l'últim a separar-se de la Lluna, la seva baixada era el senyal de la sortida per
a les barques. Aleshores, amb un gest insòlitament amable, Vhd Vhd collia l'arpa del fons de la barca
i l'oferia a la seva dona. Ella estava obligada a agafar-la i a extreure'n algunes notes. Res no la podia
separar tant del sord com el so de l'arpa. Jo entonava aquella cançó malenconiosa que fa: «Tots els
peixos lluents floten, floten, i tots els peixos foscos s'enfonsen, s'enfonsen…», i tothom, llevat del
cosí, s'hi afegia.
Cada mes, a penes el satèl·lit s'havia fet enllà, el sord tornava a caure en el seu aïllat allunyament
de les coses del món; només l'aproximació del pleniluni el despertava. Aquella vegada, jo havia fet
de manera de no trobar-me al torn de la pujada per quedar-me a la barca prop de la dona del capità. I
tan bon punt el meu cosí havia pujat escales amunt, la senyora Vhd Vhd va dir:
—Avui jo també hi vull anar, allí dalt!
No havia passat mai, que la dona del capità pugés a la Lluna. Però Vhd Vhd no s'hi oposà, sinó
que quasi l'empenyé per l'escala, exclamant:
—Doncs, vés-hi! —i tots començàrem llavors a ajudar-la i jo la subjectava per darrera, i la
sentia als meus braços rodanxona i flonja, i per sostenir-la premia contra seu els palmells i la cara, i
quan vaig sentir que s'alçava a l'esfera lunar m'agafà un tal esllanguiment per aquell contacte perdut,
que vaig fer per llançar-me darrera seu dient:
—Jo també pujo un moment a donar-hi un cop de mà!
Vaig ser retingut com per una estrebada.
—Tu queda't aquí que hi tens feina a fer —m'ordenà sense alçar la veu el capità Vhd Vhd.
Les intencions de cadascú ja eren en aquell moment prou clares. I tanmateix, jo no m'hi entenia, i
encara avui no estic segur d'haver-ho interpretat tot exactament. Sens dubte, la dona del capità havia
covat llargament el desig d'allunyar-se allí dalt amb el meu cosí (o almenys, de no deixar que ell
s'allunyés sol amb la Lluna), però, probablement, el seu pla tenia un objectiu més ambiciós, de tal
manera que devia haver estat traçat d'acord amb el sord: amagar-se plegats allí dalt i quedar-se a la
Lluna un mes. Però també pot ser que el meu cosí, sord com era, no hagués entès res del que ella
havia intentat explicar-li, o que fins i tot no s'hagués adonat que era objecte dels desigs de la senyora.
I el capità? No esperava altra cosa que deslliurar-se de la dona; tant és així que, a penes ella va ser
confinada allí dalt, el vam veure abandonar-se a les seves inclinacions i enfonsar-se dins el vici, i
aleshores vam comprendre per què no havia fet res per retenir-la. Però, ¿sabia ell des del principi
que l'òrbita de la Lluna s'anava eixamplant?
Cap de nosaltres no podia sospitar-ho. El sord, potser només el sord: en la manera larval en què
ell sabia les coses, havia pressentit que aquella nit li tocava de dir adéu a la Lluna. Per això s'amagà
als seus llocs secrets i no aparegué sinó per tornar a bord. I la dona del capità va ser endebades que
el perseguí: la vam veure travessar l'extensió escatosa diversos cops amunt i avall, i de sobte s'aturà
mirant-nos a la barca, quasi a punt de demanar-nos si l'havíem vist.
Certament, hi havia alguna cosa d'insòlit aquella nit. La superfície del mar, en lloc de tensa com
sempre que hi havia lluna plena, o millor, gairebé arquejada vers el cel, ara semblava estar
amollada, fluixa, com si l'imant lunar no exercís tota la seva força. I també la Lluna no s'hauria dit la
mateixa dels altres plenilunis, com per un espessiment de la tenebra nocturna. Fins els companys, allí
dalt, hagueren d'adonar-se del que estava succeint i, en efecte, alçaren cap a nosaltres uns ulls
esfereïts. I de les seves boques i de les nostres, al mateix temps, sortí un crit:
—La Lluna s'està allunyant!
Encara no s'havia apagat aquest crit, que a la Lluna aparegué el meu cosí, corrent. No semblava
espantat, i ni tan sols sorprès: posà les mans a terra llançant-se en la seva cabriola de sempre, però
aquesta vegada, després d'haver-se tirat enlaire, s'hi quedà, suspès, com ja li havia passat a la petita
Xlthlx, giravoltà per un moment entre la Terra i la Lluna, es capgirà i, després, amb un esforç dels
braços com qui nedant ha de vèncer un corrent, es dirigí, amb insòlita lentitud, cap al nostre planeta.
De la Lluna estant, els altres mariners s'apressaren a seguir el seu exemple. Ningú no pensava a
fer arribar a les barques la llet lunar recollida, ni el capità els ho reprovava. Ja havíem esperat
massa, la distància era a hores d'ara difícil de travessar; per bé que ells tractessin d'imitar la forma
de volar o de nedar del meu cosí, es van quedar gesticulant, suspesos enmig del cel.
—Ajunteu-vos! Imbècils! Ajunteu-vos! —xisclà el capità. A la seva ordre, els mariners van
tractar d'agrupar-se, de fer pinya, d'empènyer tots junts fins a arribar a la zona d'atracció terrestre:
fins que de sobte una caiguda de cossos es precipità al mar amb un clapoteig.
Les barques ara remaven per recollir-los.
—Espereu! Falta la senyora! —vaig cridar. La dona del capità també havia intentat fer el salt,
però havia quedat suspesa a pocs metres de la Lluna, i movia suaument els llargs braços argentats en
l'aire. Em vaig enfilar a l'escaleta, i en el va intent d'atansar-li un agafador estenia l'arpa cap a ella
—. No s'hi arriba! Cal anar-la a buscar! —i vaig fer per llançar-m'hi, brandant l'arpa. Al meu
damunt, l'enorme disc lunar ja no semblava el mateix d'abans, tant s'havia empetitit, més encara:
s'anava contraent cada cop més quasi com si fos la meva mirada el que l'empenyés lluny, i el cel
esclarissat s'esbatanava com un abisme al fons del qual les estrelles s'anaven multiplicant, i la nit
abocava sobre meu un riu de buit, em cobria de basarda i de vertigen.
«Tinc por! —vaig pensar—. Tinc massa por per llançar-m'hi! Sóc un vil», i en aquell moment
vaig llançar-m'hi. Nedava pel cel furiosament, i allargava l'arpa vers ella, i en lloc de venir cap a mi,
es rebolcava sobre ella mateixa ensenyant-me ara el rostre impassible, ara l'esquena.
—Unim-nos! —vaig cridar, i ja l'abastava, i la cenyia per la cintura, i enllaçava els meus
membres amb els seus—. Unim-nos i baixem junts! —i concentrava les meves forces a ajuntar-me
més estretament amb ella, i les meves sensacions a assaborir la plenitud d'aquella abraçada. Fins al
punt que vaig trigar a adonar-me que sí, l'estava arrencant del seu estat de suspensió, però fent-la
caure novament a la Lluna. No me'n vaig adonar? O bé aquesta havia estat des del principi la meva
intenció? Encara no havia aconseguit formular un pensament, i ja un crit irrompia de la meva gola—:
Seré jo qui es quedarà un mes amb tu! —més ben dit—: Damunt teu! —cridava, en la meva excitació
—. Jo damunt teu un mes! —i en aquell moment la caiguda sobre el sòl lunar havia desfet la nostra
abraçada, ens havia fet rodar jo aquí i ella allí entre aquelles fredes escates.
Vaig alçar els ulls com feia cada vegada que tocava la crosta de la Lluna, segur de trobar a sobre
meu el mar nadiu com un sostre desmesurat, i el vaig veure, sí, també aquesta vegada el vaig veure,
però que alt, i que exiguament limitat pels seus contorns de costes, esculls i promontoris, i que petites
hi apareixien les barques, i irreconeixibles les cares dels companys i apagats els seus crits! Un so
m'arribà de prop d'allí: la senyora Vhd Vhd havia trobat la seva arpa, i l'acariciava esbossant un
acord melangiós com un plany.
Començà un llarg mes. La Lluna girava lenta al voltant de la Terra. Sobre el globus suspès ja no
vèiem la nostra riba familiar, sinó el pas d'oceans profunds com abismes, i deserts de lapilli
incandescents, i continents de glaç, i selves serpentejants de rèptils, i els murs de roca de les cadenes
muntanyoses tallades per la fulla dels rius que s'hi precipitaven, i ciutats palustres, i necròpolis de
turo, i imperis d'argila i fang. La llunyania escampava sobre totes les coses un mateix color: les
perspectives estranyes feien estranya tota imatge; bandades d'elefants i eixams de llagostes recorrien
les planes tan igualment vastos, densos i espessos que no es diferenciaven.
Hauria d'haver estat feliç; com en els meus somnis estava sol amb ella, la intimitat amb la Lluna
tantes vegades envejada al meu cosí i la de la senyora Vhd Vhd eren ara privilegi exclusiu meu, un
mes de dies i nits lunars s'estenia ininterromput davant nostre, la crosta del satèl·lit ens nodria amb la
seva llet de gust àcid i familiar, la nostra mirada s'alçava cap al món on havíem nascut, finalment
resseguit en tota la seva multiforme extensió, explorat en paisatges mai vistos per cap terrestre, o bé
contemplava els estels de més enllà de la Lluna, grossos com fruita de llum madurada a les
retorçades branques del cel, i tot era més enllà de les esperances més lluminoses, i en canvi…, i en
canvi era l'exili.
No pensava més que en la Terra, jo. Era la Terra que feia de manera que cadascú fos precisament
aquell algú i no pas un altre; aquí dalt, arrabassats de la Terra, era com si jo ja no fos jo, ni ella per a
mi ella. Estava ansiós de tornar a la Terra, i m'estremia de la por d'haver-la perduda. L'acompliment
del meu somni d'amor només havia durat aquell instant en què ens havíem unit giravoltant entre la
Terra i la Lluna; privat del seu terreny terrestre, el meu enamorament ara no coneixia sinó la
nostàlgia esquinçadora d'allò que ens faltava; un on, un entorn, un abans, un després.
Això era el que jo sentia. Però, i ella? En preguntar-m'ho, els meus temors feien que em dividís.
Perquè, si també ella no pensava més que en la Terra, podia ser un bon senyal, d'una entesa amb mi
finalment aconseguida, però també podia ser senyal que tot havia estat inútil, que encara era només al
sord a qui aspiraven els seus desigs. I en canvi, res. Mai no alçava la mirada al vell planeta, se
n'anava pàl·lida entre aquelles landes, remugant cantarelles i acariciant l'arpa, com concentrada en la
seva provisional (creia jo) condició lunar. Era senyal que havia guanyat sobre el meu rival? No;
havia perdut; una derrota desesperada. Perquè ella havia entès molt bé que l'amor del meu cosí sols
era per a la Lluna, i a hores d'ara tot el que ella volia era esdevenir Lluna, assimilar-se a l'objecte
d'aquell amor extrahumà.
Quan la Lluna va haver acomplert la seva volta al planeta, ens vam trobar altra vegada sobre els
Esculls de Zenc. Fou amb astorament que els vaig reconèixer: ni tan sols en les meves previsions més
negres m'havia esperat de veure'ls tan empetitits per la distància. En aquell bassal de mar, els
companys havien tornat a navegar sense les escales ara inútils; però de les barques s'alçà com una
selva de llargues llances; cada un d'ells en brandava una, guarnida al capdamunt amb un arpó o garfi,
amb l'esperança potser d'escarbotar encara una mica de l'últim mató lunar i tal vegada d'oferir-nos,
als malaurats d'aquí dalt, alguna ajuda. Però de seguida va ser clar que no hi havia llargada de perxa
suficient per abastar la Lluna; i van tornar a caure, ridículament curtes, envilides, per surar sobre el
mar; i en aquell desgavell, alguna barca perdé l'equilibri i sotsobrà. Però, justament aleshores, des
d'una altra barca començà a alçar-se'n una de més llarga, arrossegada fins allí ran de l'aigua: devia
ser de bambú, de moltes i moltes canyes de bambú ajustades una sobre l'altra, i per aixecar-la calia
anar a poc a poc perquè —prima com era— les oscil·lacions no la trenquessin, i manejar-la amb
molta força i perícia, perquè el pes totalment vertical no fes trontollar la barqueta.
I sí: era clar que la punta d'aquell pal tocaria la Lluna, i el vam veure fregar i prémer el terra
escatós, recolzar-s'hi un moment, donar gairebé una petita empenta, o millor, una forta empenta que la
feia allunyar de nou, i després tornar a topar en aquell punt com de rebot, i novament allunyar-se. I
aleshores el vaig reconèixer, més ben dit, tots dos —la senyora i jo— vam reconèixer el meu cosí, no
podia ser sinó ell, era ell que feia el seu darrer joc amb la Lluna, un truc dels seus, amb la Lluna a la
punta de la canya com si la mantingués en equilibri. I ens vam adonar que la seva gosadia no aspirava
a res, no intentava aconseguir cap resultat pràctic, més encara, s'hauria dit que l'estava empenyent, la
Lluna, que n'estava secundant l'allunyament, que la volia acompanyar en la seva òrbita més distant. I
també això era propi d'ell: d'ell que no sabia concebre desigs oposats a la natura de la Lluna, el seu
curs i el seu destí, i si ara la Lluna tendia a allunyar-se d'ell, doncs bé, ell gaudia d'aquest
allunyament com havia gaudit fins aleshores de la seva proximitat.
Què havia de fer, davant d'això, la senyora Vhd Vhd? Sols en aquell moment mostrà fins a quin
punt el seu enamorament pel sord no havia estat un caprici frívol, sinó un vot sense compensació. Si
allò que ara estimava el meu cosí era la Lluna distant, ella es quedaria distant, a la Lluna. Ho vaig
intuir en veure que no feia un pas cap al bambú, sinó que només dirigia l'arpa cap a la Terra, allí dalt
al cel, pessigant les cordes. Dic que la vaig veure, però en realitat només va ser de cua d'ull que vaig
captar la seva imatge, perquè, així que el pal havia tocat la crosta lunar, jo havia saltat per aferrarm'hi,
i ara, ràpid com una serp, m'enfilava pels nusos del bambú, pujava amb petits moviments
bruscos de braços i de genolls, lleuger en l'espai enrarit, empès com per una força de la natura que
em manava de tornar a la Terra, oblidant el motiu que m'havia dut allí dalt, o potser més conscient
que mai d'ell i del seu resultat advers, i l'escalada per la perxa onejant ja havia arribat al punt en què
no calia fer cap esforç, sinó només deixar-me lliscar amb el cap endavant atret per la Terra, fins que
en aquesta carrera la canya es trencà en mil bocins i jo vaig caure al mar entre les barques.
Era el dolç retorn, la pàtria retrobada, però el meu pensament només era de dolor per la pèrdua
d'ella, i els meus ulls es dreçaven a la Lluna per sempre més inassolible, buscant-la. I la vaig veure.
Era on l'havia deixada, estesa en una platja justament a sobre dels nostres caps, i no deia res. Era del
color de la Lluna; tenia l'arpa al seu costat, i movia una mà fent arpegis lents i espaiats. Es distingia
bé la forma del pit, dels braços, dels malucs, així com encara la recordo, així com també ara que la
Lluna s'ha convertit en aquest cerclet aplanat i llunyà, amb la mirada continuo buscant-la a penes al
cel apareix el primer grill, i com més creix més m'imagino que la veig, ella o alguna cosa d'ella, però
res més que ella, en cent, en mil aspectes diferents, ella per la qual la Lluna és Lluna i que cada
vegada que aquesta fa el seu ple empeny els gossos a udolar tota la nit i jo amb ells.
2. A punta de dia
ELS planetes del sistema solar, explica G. P. Kuiper, començaren a solidificar-se a les
tenebres per la condensació d'una nebulosa fluida i informe. Tot era fred i fosc. Més tard el Sol
començà a concentrar-se fins que es va reduir quasi a les dimensions actuals, i en aquest esforç la
temperatura pujà i pujà milers de graus i començà a emetre radiacions a l'espai.
Fosc com gola de llop, era —confirmà el vell Qfwfq—, jo encara era menut, amb prou feines
me'n recordo. Érem allí, com de costum, amb el pare i la mare, l'àvia Bb'b, uns oncles que havien
vingut de visita, el senyor Hnw, aquell que després es va tornar cavall, i nosaltres els petits. A les
nebuloses, em sembla que ja ho he explicat altres vegades, s'hi estava com si diguéssim ajaguts,
aplanats, vaja, ben quiets, deixant-se rodar per on rodava. No era que ens estiréssim a l'exterior,
m'enteneu?, a la superfície de la nebulosa; no: hi feia massa fred, allí; ens estàvem a sota, com
entaforats en un estrat de matèria fluida i granulosa. De manera de calcular el temps no n'hi havia;
cada vegada que ens posàvem a comptar les voltes de la nebulosa hi havia raons, ja que en la foscor
no es tenien punts de referència; i acabàvem per barallar-nos. Així que preferíem deixar que els
segles s'escolessin com si fossin minuts; no calia sinó esperar, mantenir-se a cobert mentre es
pogués, dormisquejar, cridar-se de tant en tant per estar segurs que encara hi érem tots; i —
naturalment— rascar-se; perquè, per més que es digui, tot aquell remolí de partícules no tenia altre
efecte que una picor empipadora.
Què esperàvem, ningú no hauria sabut dir-ho; certament, l'àvia Bb'b encara es recordava de quan
la matèria era uniformement dispersa a l'espai; i la calor, i la llum; amb totes les exageracions que hi
havia d'haver en aquelles explicacions dels vells, els temps havien estat d'alguna manera millors, o si
més no, diferents; i es tractava, per a nosaltres, de deixar passar aquesta enorme nit.
Qui es trobava millor de tots, pel seu caràcter introvertit, era la meva germana G'd(w)ⁿ: era una
noia esquiva, i li agradava la fosca. Per estar-s'hi, G'd(w)ⁿ triava llocs una mica apartats, a la vora
de la nebulosa, i contemplava la negror, i deixava escórrer els granets de polsim en petites cascades,
i parlava sola, amb rialletes que eren com petites cascades de polsim, i cantussejava, i es lliurava —
adormida o desperta— als seus somnis. No eren somnis com els nostres —enmig de la foscor,
nosaltres somniàvem una altra foscor, perquè no ens venia al cap res més—; ella somiava —pel que
podíem entendre del seu desvarieig— una foscor cent vegades més fonda, vària i vellutada.
Va ser el meu pare el primer a adonar-se que alguna cosa estava canviant. Jo estava ensonyat i el
seu crit em despertà:
—Atenció! Aquí es toca!
Sota nostre, la matèria de la nebulosa, de fluida que sempre havia estat, començava a condensarse.
En realitat, la meva mare ja feia algunes hores que havia començat a regirar-se, a dir: —Uf!, no
sé de quin costat posar-me! —en fi, segons el que deia, semblava haver notat un canvi al lloc on
estava ajaguda: el polsim ja no era el d'abans, tou, elàstic, uniforme, en què un podia rabejar-se tant
com volgués sense deixar empremta, sinó que s'hi anava formant com una clotada o un enfonsament,
sobretot on ella acostumava recolzar-se amb tot el pes. I li semblava sentir allí sota com una gran
quantitat de grànuls, espessiments o bonys; que després tal vegada eren enterrats centenars de
quilòmetres més avall i premien a través de tots aquells estrats de polsim tendre. No era que
normalment féssim molt de cas a aquestes premonicions de la meva mare: pobreta, per a una
hipersensible com ella, i ja força carregada d'anys, la manera com estàvem aleshores no era la més
indicada per als nervis.
I a més hi va haver el meu germà Rwzfs, en aquells temps infant, a qui en un moment determinat,
sentint-lo, què sé jo?, batre, cavar, en fi, agitar-se, vaig demanar:
—Però què fas?
I ell em va dir:
—Jugo.
—Jugues? I amb què?
—Amb una cosa —va dir.
Enteneu? Era la primera vegada. De coses amb què jugar no n'hi havia hagut mai. I com voleu que
juguéssim? Amb aquelles farinetes de matèria gasosa? Bona diversió!: una cosa que anava d'allò més
bé per a ma germana G'd(w)ⁿ. Si Rwzfs jugava era senyal que havia trobat quelcom de nou: tant és
així que de seguida es va dir, amb una de les habituals exageracions, que havia trobat un còdol.
Còdol no, però certament un conjunt de matèria més sòlida, o —diguem— menys gasosa. Ell sobre
aquest punt mai no va ser precís, més encara, explicà històries, tal com li venien, i quan va arribar
l'època en què es formà el níquel, i no es parlava més que de níquel, ell va dir: —Sí: era níquel,
jugava amb níquel! —per la qual cosa li quedà el sobrenom «Rwzfs de níquel». (No com ara diu
algú: que el cridaven així perquè s'havia tornat de níquel, en no aconseguir, curt de gambals com era,
anar més enllà de l'estadi mineral; les coses són ben altrament, ho dic per amor de veritat, no perquè
es tracti del meu germà: sempre havia estat una mica curt, això sí, però no de tipus metàl·lic, sinó
més aviat col·loïdal; fins al punt que, molt jove encara, es casà amb una alga, una de les primeres, i
no se'n va saber mai més res.)
En fi, sembla que tots havien notat alguna cosa; llevat de mi. Deu ser que sóc distret. Vaig sentir
—no recordo si en somnis o ja despert— l'exclamació del nostre pare: —Aquí es toca! —una
exclamació sense significat (atès que abans d'aleshores res no havia tocat mai res, podem estar-ne
segurs), però que adquirí un significat al mateix moment en què va ser dita, és a dir, significà la
sensació que començàvem a experimentar, lleugerament basquejant, com d'un aiguamoll fangonós que
ens passava per sota, de pla, i sobre el qual ens semblava que rebotíem. I jo vaig dir, amb to de
retret:—
Oh, àvia!
Posteriorment, m'he demanat moltes vegades per què la meva primera reacció va ser de prendrela
amb la nostra àvia. L'àvia Bb'b, per haver-se quedat amb els seus costums d'altre temps, feia
sovint coses fora de lloc: continuava creient que la matèria s'expansionava de manera uniforme i, per
exemple, que les deixalles n'hi havia prou de llençar-les on fos per veure-les enrarir-se i
desaparèixer lluny d'allí. Que el procés de condensació hagués començat de feia temps, és a dir, que
la brutícia s'espesseís sobre les partícules de manera que ja no aconseguíem treure'ns-la del damunt,
no li entrava al cap. Així, obscurament, vaig relacionar aquell fet nou del «es toca!» amb alguna cosa
que la meva àvia havia pogut fer equivocadament, i vaig llançar aquella exclamació.
I llavors, l'àvia Bb'b:
—Què? Has trobat el flotador?
Aquest flotador era un petit el·lipsoide de matèria galàctica que l'àvia havia desenfonyat qui sap
d'on en els primers cataclismes de l'univers i sempre havia dut amb ella, per seure-hi a sobre. En un
moment determinat, en la gran nit, s'havia perdut, i la meva àvia em culpava d'haver-lo amagat. Ara
bé, era veritat que aquell flotador jo sempre l'havia odiat, tan desmanyotat i fora de lloc apareixia en
la nostra nebulosa, però el que se'm podia retreure era, pel cap alt, de no haver-li fet guàrdia
constantment, com l'àvia pretenia.
Fins el meu pare, que amb ella era molt respectuós, no pogué estar-se de fer-li-ho observar:
—Escolteu, mare, aquí està passant no sé què, i vós, ara, sortiu amb el flotador!
—Ah, ja ho deia jo que no aconseguia dormir!
—va fer la meva mare; també en el seu cas, una intervenció poc apropiada per a la situació.
Aleshores se sent un gran: —Puac! Uac! Sgrr! —i vam comprendre que al senyor Hnw devia
haver-li'n passada alguna: escopia i estossegava de valent.
—Senyor Hnw! Senyor Hnw! Agafi's! On ha anat a parar? —començà a dir el meu pare, i en
aquelles tenebres encara sense lluerna, vam aconseguir, a les palpentes, enxampar-lo i hissar-lo a la
superfície de la nebulosa, perquè reprengués alè. El vam estirar en aquell estrat extern que aleshores
estava agafant una consistència quallada i lliscosa.
—Uac! Se't tanca al damunt, aquesta cosa! —intentava dir el senyor Hnw, que quant a capacitat
d'expressar-se mai no havia estat molt dotat—. Un se'n va avall, avall, i empassa! Scrrac! —i
escopia.
La novetat era aquesta: que ara, a la nebulosa, si no vigilàvem, ens enfonsàvem. La meva mare,
amb l'instint de les mares, va ser la primera a entendre-ho. I cridà:
—Nens: hi sou tots? On sou?
En realitat, ens havíem distret una mica, i mentre que abans, quan tot jeia regularment pels segles,
sempre ens preocupàvem de no dispersar-nos, ara ens n'havíem oblidat.
—Tranquils, tranquils. Que ningú s'allunyi —va fer el meu pare—, G'd(w)ⁿ! On ets? I els
bessons? Qui hagi vist els bessons que ho digui!
Ningú no respongué.
—Valga'm Déu, s'han perdut! —cridà la nostra mare. Els meus germanets no estaven encara en
edat de saber transmetre algun missatge: per això es perdien fàcilment i eren constantment vigilats.
—Vaig a buscar-los! —vaig fer jo.
—Sí, vés-hi, molt bé, Qfwfq! —van fer el pare i la mare, i després, penedint-se de seguida—:
Però, si t'allunyes, et perdràs també tu! Queda't aquí! Bé, vés-hi, però fes-nos saber on ets: xiula!
Vaig començar a caminar en la fosca, pel pantà d'aquella condensació de nebulosa, emetent un
xiulet continuat. He dit: caminar, és a dir, una manera de moure's per la superfície, fins a pocs minuts
abans inimaginable, i que ara ja era prou si es podia insinuar, perquè la matèria oposava tan poca
resistència que, si no vigilaves, en lloc de seguir per la superfície, t'enfonsaves de biaix o fins i tot
perpendicularment, i et trobaves enterrat. Però, en qualsevol direcció que anés i a qualsevol nivell,
les probabilitats de trobar els germanets eren les mateixes: qui sap on s'havien ficat, aquells dos.
Tot d'una, vaig rodar; com si m'haguessin fet —es diria avui— la traveta. Era la primera vegada
que queia, ni tan sols sabia què era, això de «caure», però encara érem sobre aquell tou i no em vaig
fer res.
—No trepitgis aquí —va dir una veu—, Qfwfq, no vull. —Era la veu de la meva germana
G'd(w)ⁿ.
—Per què? Què hi ha, allí?
—He fet coses amb coses… —va dir. Em calgué una mica de temps per adonar-me, a les
palpentes, que ma germana, potinejant amb aquella mena de llot, havia alçat un muntijol tot ell
pinacles, merlets i agulles.
—Què t'has posat a fer?
G'd(w)ⁿ sempre donava respostes sense cap ni peus:
—Un fora amb a dins un dins. Tslll, tslll, tslll
Vaig continuar el meu camí entre tombarella i tombarella. També vaig topar amb l'habitual senyor
Hnw, que havia anat a parar un altre cop dins la matèria en condensació, amb el cap per avall.
—Vinga, senyor Hnw, senyor Hnw! Com pot ser que no aconsegueixi estar-se dret! —i vaig
haver d'ajudar-lo novament a sortir d'allí, aquesta vegada amb una empenta de baix a dalt, perquè jo
també estava completament immergit.
El senyor Hnw, tossint, esbufegant i esternudant (feia una gelor mai no sentida), aparegué de
sobte a la superfície justament al lloc on era asseguda l'àvia Bb'b. L'àvia volà pels aires, i de seguida
es va entendrir.
—Els meus néts! Han tornat els meus néts!
—Que no, mare, no ho veieu?, és el senyor Hnw! —Ja no entenia res.
—I els meus néts?
—Són aquí! —vaig cridar—, i el flotador també!
Els bessons devien haver-se fet temps enrera un amagatall secret, a l'espessor de la nebulosa, i
eren ells els qui havien amagat el flotador allí sota, per jugar-hi. Mentre la matèria havia estat fluida,
suspesos allí al mig fins podien fer salts mortals a través del flotador, però ara estaven immobilitzats
en una espècie de mató esponjós: el forat del flotador estava tapat, i ells se sentien esclafats per totes
bandes.
—Agafeu-vos al flotador! —vaig intentar fer-los entendre—, que us trec d'aquí, beneitons! —
Vaig estirar i en un moment determinat, abans que no se n'haguessin adonat, ja feien cabrioles sobre
la superfície, que ara s'havia recobert d'una pel·lícula incrustada com clara d'ou. El flotador, en
canvi, s'havia dissolt tan bon punt va emergir. Vés a saber quina classe de fenòmens succeïen en
aquells dies, i vés-ho a explicar a l'àvia Bb'b.
Precisament aleshores, com si no haguessin pogut triar un moment millor, els oncles s'alçaren
lentament i digueren:
—Bé, s'ha fet tard, els nois qui sap què deuen fer, estem una mica preocupats, ha estat un plaer
haver-vos vist, però ara millor que fem un pensament.
No pot dir-se que anessin errats: és més, hauria estat raonable alarmar-se i marxar d'allí ja força
abans; però aquests oncles, potser pel lloc apartat en què habitualment vivien, eren uns tipus una mica
babaus. Potser havien estat amb ànsia fins llavors i no havien gosat dir-ho.
I el meu pare que fa:
—Si voleu anar-vos-en, no us entretinc més; penseu només si no us convé esperar que la situació
s'aclareixi una mica, perquè ara com ara no se sap a quins perills ens aviem. —En fi, unes paraules
plenes de bon sentit.
Aquells, però:
—No, no, gràcies pel compliment, ha estat una xerradeta molt agradable, però no us volem
molestar més —i altres bajanades. En fi, no era que nosaltres entenguéssim molt, però ells no
s'adonaven absolutament de res.
Per a ser exactes, aquests oncles eren tres: una tia i dos oncles, tots tres llargaruts i pràcticament
idèntics; mai no es va entendre qui, entre ells, era marit o germà de qui, i ni tan sols com era
exactament la relació de parentiu amb nosaltres: en aquells temps eren moltes les coses que restaven
imprecises.
Començaren a marxar un rera l'altre, els oncles, cada un en una direcció diferent, cap al cel
negre, i de tant en tant, com per mantenir els contactes, feien: —O! O! —Tot ho feien d'aquesta
manera: no servien per a procedir amb una mica de mètode.
A penes havien marxat tots tres, i els seus «O! O!» ja se sentien des de punts llunyaníssims,
mentre haurien de ser encara allí a poques passes. I també se senten certes exclamacions seves que
no enteníem què volien dir:
—Aquí hi ha el buit! Per aquí no es pot passar! I per què no véns? I on ets? Salta! I què vols que
salti? Per aquí es torna enrera! —En fi, no s'hi entenia un borrall, llevat del fet que entre nosaltres i
aquells oncles s'anaven estenent enormes distàncies.
Va ser la tia, que havia estat la darrera a anar-se'n, qui s'esgargamellava a dissertar més
raonablement:
—Doncs jo ara em quedo sola dalt d'un tros d'aquesta cosota que s'ha desenganxat…
I les veus dels dos oncles, febles ja per la llunyania, que repetien:
—Ximple… Ximple… Ximple…
Estàvem escrutant aquesta foscor travessada de veus, quan va tenir lloc el canvi: l'únic i veritable
gran canvi a què he tingut ocasió d'assistir, i en comparació amb el qual la resta no és res. En fi:
aquesta cosa que començà a l'horitzó, aquesta vibració que no s'assemblava a les que aleshores
anomenàvem sons, ni a les esmentades ara amb el «es toca!», ni a d'altres; una mena d'ebullició
certament llunyana i que, al mateix temps, apropava el que era a prop; en fi: de cop i volta, tota la
foscor va ser foscor en contrast amb una altra cosa que no era foscor, és a dir, la llum. Tan aviat com
es va poder fer una anàlisi més acurada de la situació, resultà que hi havia: primer, el cel fosc com
sempre però que ja començava a no ser el mateix; segon, la superfície sobre la qual érem, tota
boteruda i coberta de crostes, d'un glaç brut i fastigós que s'anava desfent ràpidament perquè la
temperatura pujava d'allò més; i, tercer, el que després anomenaríem una font de llum, és a dir, una
massa que s'estava tornant incandescent, separada de nosaltres per un enorme espai buit, i que
semblava que provés un per un tots els colors amb sotragades canviants. I encara més: allí, al mig del
cel, entre nosaltres i la massa incandescent, un parell d'illots il·luminats i vagues, que giravoltaven
en el buit amb els nostres oncles o altra gent al damunt reduïts a ombres llunyanes que llançaven una
mena de grinyol.
El més important, doncs, ja era fet: el cor de la nebulosa, en contraure's, havia desenvolupat calor
i llum, i ara hi havia el Sol. Tota la resta continuava rodant per allí dividida i agrumollada en
diversos trossos, Mercuri, Venus, la Terra, altres més enllà, i qui hi era, ja hi era. I per damunt de tot,
feia una calor que feia espetegar les pedres.
Nosaltres, allí, amb la boca badada, dempeus, excepte el senyor Hnw que encara anava de quatre
grapes, per prudència. I la meva àvia, vinga riure. Ja ho he dit: l'àvia Bb'b era de l'època de la
lluminositat difosa, i durant tot aquest temps fosc havia continuat parlant com si d'un moment a l'altre
les coses haguessin de tornar a ser igual que abans. Ara li semblava que era arribat el seu moment;
durant un temps havia volgut fer-se la indiferent, la persona per a qui tot el que passa és perfectament
natural; després, en veure que no li fèiem cas, li havia agafat per riure, per apostrofar-nos:
—Ignorants… Ignorantots…
No era del tot de bona fe, però; a menys que la memòria ja no li rutllés tan bé. El meu pare, pel
poc que entenia, li va dir, encara amb cautela:
—Mare, sé el que suposeu, però això de debò que sembla un fenomen diferent… —I assenyalant
el terra—: Mireu cap avall! —exclamà.
Abaixàrem els ulls. La Terra que ens sostenia encara era un conglomerat gelatinós, diàfan, que
cada cop esdevenia més compacte i opac, començant pel centre on s'estava condensant una mena de
rovell; però les nostres mirades encara aconseguien travessar-la d'una banda a l'altra, il·luminada
com estava per aquell primer Sol. I al mig d'aquesta espècie de bombolla transparent vèiem una
ombra que es movia com si nedés i volés. I la nostra mare va dir:
—Filla meva!
Tots vam reconèixer G'd(w)ⁿ: espantada potser per l'incendi del Sol, en un rampell de la seva
ànima retreta, s'havia enfonsat dins la matèria de la Terra en condensació i ara intentava d'obrir-se un
pas en les profunditats del planeta, i semblava una papallona d'or i d'argent, cada vegada que passava
a una zona encara il·luminada i diàfana, o bé desapareixia a l'esfera d'ombra que s'eixamplava més i
més.—
G'd(w)ⁿ! G'd(w)ⁿ! —cridàvem, i ens llançàvem a terra intentant d'obrir-nos també nosaltres
una via, per arribar fins a ella. Però la superfície terrestre es quallava progressivament agafant la
consistència d'una clofolla porosa, i el meu germà Rwzfs, que havia aconseguit ficar el cap en una
escletxa, per poc no s'escanya.
Després, ja no la vam veure: la zona sòlida ocupava ara tota la part central del planeta. Ma
germana s'havia quedat a l'altra banda i ja no vaig saber res més d'ella, si havia quedat enterrada en
les profunditats o si estava fora de perill a l'altre cantó, fins que la vaig trobar, molt més tard, a
Camberra, el 1922, casada amb un tal Sullivan, ferroviari retirat, tan canviada que gairebé no la vaig
reconèixer.
Ens alçàrem. El senyor Hnw i l'àvia eren davant nostre, plorant i tot envoltats de flames blaves i
daurades.
—Rwzfs! Per què has encès l'àvia? —havia començat a cridar el nostre pare, però, girant-se cap
al meu germà, el va veure igualment envoltat de flames. I també el meu pare, i la meva mare, i jo: tots
cremàvem en el foc. Això és: no cremàvem, hi érem immersos com en una selva enlluernadora, les
flames es dreçaven altes sobre tota la superfície del planeta, era un aire de foc en què podíem córrer,
quedar suspesos i volar, fins al punt que ens agafà com una nova alegria.
Les radiacions del Sol estaven cremant els embolcalls dels planetes, fets d'heli i hidrogen: al cel,
al lloc on eren els nostres oncles, giravoltaven boles de foc que arrossegaven darrera seu llargues
barbes d'or i turquesa, com l'estel volant la seva cua.
Tornà la foscor. Ja crèiem que tot allò que podia succeir havia succeït, i:
—Ara sí que és la fi —va dir l'àvia—, feu cas dels vells.
En canvi, la Terra tot just si havia fet una de les seves voltes habituals. Tot estava sols
començant.
3. Un senyal a l'espai
SITUAT a la zona exterior de la Via Làctia, el Sol està uns 200 milions d'anys per acomplir
una revolució completa de la Galàxia.
Exacte, aquest temps s'hi està, no pas menys —va dir Qfwfq—, jo una vegada tot passant vaig fer
un senyal en un punt de l'espai, expressament per poder-lo trobar de nou dos-cents milions d'anys
després, quan passéssim altra vegada per allí a la volta següent. Un senyal com? És difícil de dir,
perquè si se us diu senyal, vosaltres de seguida penseu en alguna cosa que es distingeixi d'alguna
cosa, i allí no hi havia res que es distingís de res; vosaltres de seguida penseu en un senyal marcat
amb algun estri o bé amb les mans, estri o mans que després desapareixen i el senyal en canvi queda,
però d'estris, en aquells temps, encara no n'hi havia, ni tampoc mans, o dents, o nassos, coses totes
elles que es van tenir posteriorment, però molt de temps després. Quant a la forma que calia donar al
senyal, vosaltres dieu que no és cap problema perquè, tingui la forma que tingui, un senyal només ha
de servir de senyal, és a dir, que sigui diferent o igual a d'altres senyals: també en aquest cas us és
ben fàcil de parlar, però jo en aquella època no tenia exemples en què agafar-me per dir el faig igual
o el faig diferent; coses per a copiar no n'hi havia, i ni tan sols una línia, fos recta o torta, se sabia
què era, o un punt, o un sortint, o un entrant. Tenia la intenció de fer un senyal, això sí, o sigui, tenia
la intenció de considerar senyal qualsevol cosa que se m'acudís de fer, per tant, havent fet jo, en
aquell punt de l'espai i no en cap altre, alguna cosa volent fer un senyal, resultà que hi havia fet
realment un senyal.
En fi, per ser el primer senyal que es feia a l'univers, o almenys al circuit de la Via Làctia, he de
dir que va sortir força bé. Visible? Sí, molt bé, i qui els tenia els ulls per veure-hi, en aquells temps?
Res no havia estat mai vist per res, ni tan sols es plantejava la qüestió. Que fos reconeixible sense
possibilitat d'equivocar-se, això sí: a causa que tots els altres punts de l'espai eren iguals i
indistingibles, i en canvi aquest tenia el senyal.
Així, prosseguint els planetes la seva volta, i el Sistema solar la seva, ben aviat vaig deixar el
senyal darrera meu, separat per camps interminables d'espai. I ja no podia estar-me de pensar quan
tornaria a trobar-lo, i com el reconeixeria, i el gust que em donaria, en aquella extensió anònima,
després de cent mil anys llum recorreguts sense topar en res que em fos familiar, res durant centenars
de segles, durant milers de mil·lenis, tornar i veure'l al seu lloc, tal com l'havia deixat, pelat, però
amb aquella empremta —diguem— inconfusible que jo li havia donat.
Lentament, la Via Làctia es girava sobre ella mateixa amb les seves filagarses de constel·lacions,
de planetes i de núvols, i el Sol juntament amb la resta, cap a la vora. En aquells cavallets de fira,
només el senyal estava quiet, en un punt qualsevol, a cobert de qualsevol òrbita (per fer-lo, m'havia
abocat una mica als marges de la Galàxia, de manera que quedés enfora i el rodar de tots aquells
mons no li vingués al damunt), en un punt qualsevol que ja no era qualsevol des del moment que era
l'únic punt que estàvem segurs que era allí, i en relació al qual podien ser definits els altres punts.
Hi pensava nit i dia; més ben dit, no podia pensar en res més; o sigui, era aquella la primera
ocasió que tenia de pensar alguna cosa; o millor, pensar alguna cosa mai no havia estat possible,
primer perquè faltaven les coses per pensar, i segon perquè faltaven els senyals per a pensar-les,
però des del moment que hi havia aquell senyal, apareixia la possibilitat que qui pensés, pensés un
senyal, i per tant aquell, en el sentit que el senyal era la cosa que es podia pensar i també el senyal de
la cosa pensada, és a dir, d'ell mateix.
Per tant, la situació era aquesta: el senyal servia per a assenyalar un punt, però a la vegada
assenyalava que allí hi havia un senyal, cosa encara més important, perquè de punts n'hi havia molts,
mentre que de senyals només hi havia aquell, i a la vegada el senyal era el meu senyal, el senyal de
mi, perquè era l'únic senyal que jo havia fet mai i jo era l'únic que havia fet mai senyals. Era com un
nom, el nom d'aquell punt, i també el meu nom que jo havia signat en aquell punt, en fi, era l'únic nom
disponible per a tot allò que demanava un nom.
Transportat pels marges de la Galàxia, el nostre món navegava més enllà d'espais llunyaníssims, i
el senyal era on l'havia deixat per assenyalar aquell punt, i al mateix temps m'assenyalava, el portava
amb mi, m'habitava, em posseïa enterament, s'interposava entre jo i qualsevol cosa amb què podia
provar una relació. En l'espera de tornar-lo a trobar, podia intentar derivar-ne altres senyals i
combinacions de senyals, sèries de senyals iguals i contraposicions de senyals diferents. Però ja
havien passat dotzenes i dotzenes de milers de mil·lennis des del moment en què l'havia traçat (més
ben dit: des dels pocs segons en què l'havia aviat en el moviment continu de la Via Làctia) i,
justament ara que em calia tenir-lo present en tots els seus detalls (la més mínima incertesa sobre
com estava fet feia incertes les possibles distincions respecte a d'altres senyals eventuals), em vaig
adonar que, a pesar de tenir-lo al cap en els seus trets essencials, en la seva aparença general, amb
tot me'n fugia alguna cosa, en fi, si intentava descompondre'l en els seus diversos elements, ja no
recordava si entre un element i un altre fos així o bé aixà. Hauria hagut de tenir-lo allí al davant,
estudiar-lo, examinar-lo, mentre que era lluny no sabia encara quant, perquè l'havia fet precisament
per saber el temps que esmerçaria a tornar-lo a trobar, i fins que no el tornés a trobar no ho sabria.
Ara, però, no era el motiu pel qual l'havia fet el que m'importava, sinó com era fet, i em vaig posar a
fer hipòtesis sobre aquest com, i teories segons les quals un senyal determinat havia de ser
necessàriament d'una manera determinada, o procedint per exclusió intentava eliminar tots els tipus
de senyals menys probables per arribar al correcte, però tots aquests senyals imaginaris s'esvanien
amb una habilitat imparable perquè no hi havia aquell primer senyal per fer de terme de comparació.
En aquest encaparrament (mentre la Galàxia continuava regirant-se insomne al seu llit de buidor
mòrbida, com moguda per la picor de tots els mons i els àtoms que s'encenien i resplendien), vaig
comprendre que a hores d'ara també havia perdut aquella confusa noció del meu senyal, i aconseguia
concebre únicament fragments de senyals intercanviables entre ells, és a dir, senyals interiors al
senyal, i cada canvi d'aquests senyals a l'interior del senyal canviava el senyal en un senyal
completament diferent, això és, m'havia oblidat ben bé de com era el meu senyal i no hi havia manera
de fer-me'l venir al cap.
Em vaig desesperar? No, l'oblit era empipador, però no irremeiable. Anés on anés, sabia que el
senyal m'estava esperant, quiet i callat. Hi arribaria, el retrobaria i podria reprendre el fil dels meus
raonaments. Poc més o menys, ja devíem haver arribat a la meitat del recorregut de la nostra
revolució galàctica: calia paciència, la segona meitat sempre fa la impressió de passar més de
pressa. Ara no havia de pensar més que en el fet que el senyal existia i que tornaria a passar per allí.
Un dia rera l'altre, ja devia trobar-me a prop. Frisava d'impaciència perquè podia topar amb el
senyal en qualsevol moment. Era aquí, no, una mica més enllà, ara compto fins a cent… I si ja no hi
fos? I si havia passat de llarg? Res. El meu senyal s'havia quedat aneu a saber on, enrera,
completament fora de l'abast respecte a l'òrbita de revolució del nostre sistema. No havia tingut en
compte les oscil·lacions a què, especialment en aquells temps, estaven subjectes les forces de
gravetat dels cossos celests i que els menaven a traçar òrbites irregulars i esmotxades com dàlies.
Durant un centenar de mil·lennis em vaig esprémer el cervell per refer els meus càlculs: resultà que
el nostre recorregut tocava aquell punt no cada any galàctic, sinó solament cada tres, és a dir, cada
sis-cents milions d'anys solars. Qui ha esperat dos-cents milions d'anys també en pot esperar siscents;
i jo vaig esperar; el camí era llarg però no havia de fer-lo pas a peu; a cavall de la Galàxia
recorria els anys llum voltejant sobre les òrbites planetàries i estel·lars com sobre la sella d'un
corser amb les peülles espargint guspires; em trobava en un estat d'exaltació progressivament
creixent; em semblava que avançava a la conquesta d'allò que només comptava per mi, senyal, regne
i nom…
Vaig fer la segona volta, la tercera. Ja hi era. Vaig llançar un crit. En un punt que havia de ser
precisament aquell punt, al lloc del meu senyal hi havia un gargot informe, una raspadura de l'espai
esmussada i masegada. Ho havia perdut tot: el senyal, el punt, allò que feia de manera que jo —
essent el d'aquell senyal en aquell punt— fos jo. L'espai, sense senyal, s'havia convertit en una afrau
de buidor sense principi ni final basquejant, en què tot —jo inclòs— es perdia. (I que no se'm digui
que, per a assenyalar un punt, el meu senyal o l'esborrament del meu senyal eren exactament el
mateix: l'esborrament era la negació del senyal, i per tant no assenyalava, és a dir, no servia per a
distingir un punt dels punts precedents i següents.)
Descoratjat, em vaig estar arrossegant molts anys com mancat de sentits. Quan finalment vaig
alçar els ulls (en l'endemig, la vista havia aparegut al nostre món, i per consegüent, també la vida),
quan vaig alçar els ulls, vaig veure allò que mai no m'hauria esperat de veure. El vaig veure, el
senyal, però no aquell, sinó un senyal semblant, un senyal sens dubte copiat del meu, però que es veia
de seguida que no podia ser el meu, rabassut com era, descurat i matusserament pretensiós, una
grollera imitació del que jo havia pretès assenyalar en aquell senyal i la indicible puresa del qual
només ara —per contrast— aconseguia evocar de nou. Qui m'havia fet aquesta jugada? No me'n sabia
avenir. Finalment, una plurimil·lenària cadena d'induccions em va dur a la solució: en un altre
sistema planetari que acomplia la seva revolució galàctica davant nostre, hi havia un tal Kgwgk (el
nom es deduí posteriorment, en l'època tardana dels noms), individu despectiu i rosegat per l'enveja,
que en un impuls vandàlic havia esborrat el meu senyal i, després, amb artifici barroer, havia intentat
marcar-ne un altre.
Era clar que aquell senyal no assenyalava res fora de la intenció de Kgwgk d'imitar el meu
senyal, per la qual cosa ni tan sols calia comparar-los. Però en aquell moment, el desig de no cedir al
rival va ser en mi més fort que qualsevol altra consideració: vaig voler traçar de seguida un nou
senyal a l'espai que fos un autèntic senyal i fes morir d'enveja Kgwgk. Feia poc més o menys setcents
milions d'anys que no intentava de fer un senyal, després d'aquell primer: m'hi vaig posar amb
afany. Però ara les coses eren diferents, perquè el món, tal com us he indicat, estava començant a
donar una imatge de si mateix, i en cada cosa a la funció li començava a correspondre una forma, i es
creia que les formes d'aleshores tenien un llarg esdevenidor davant seu (en canvi, no era veritat:
vegeu —per referir-nos a un cas relativament recent— els dinosaures), i per tant en aquest nou senyal
meu es notava la influència de com es veien les coses aleshores, diguem-li l'estil, aquella manera
especial que tenia cada cosa d'estar d'una manera determinada. He de dir que me'n vaig sentir
realment satisfet, i ja no tenia ganes d'enyorar aquell primer senyal esborrat, perquè aquest d'ara em
semblava molt més bonic.
Però per la durada d'aquell any galàctic ja es començà a comprendre que fins en aquell moment
les formes del món havien estat provisionals i que canviarien una per una. I el coneixement d'això anà
acompanyat d'un fastigueig per les velles imatges, fins al punt que no se'n podia suportar ni el record.
I em va començar a turmentar un pensament: havia deixat aquell senyal a l'espai, aquell senyal que
m'havia semblat tan bonic, original i adequat per a la seva funció, i que ara apareixia a la memòria
amb tota la seva presumpció fora de lloc, com a senyal abans de tot d'una manera antiquada de
concebre els senyals, i de la meva estúpida complicitat amb una disposició de les coses de la qual
hauria d'haver sabut separar-me a temps. En fi, m'avergonyia d'aquell senyal que, al llarg de segles,
continuava essent vorejat pels mons voladors, donant un espectacle ben ridícul d'ell, de mi i
d'aquella manera nostra de veure provisional. Quan el recordava (i el recordava contínuament),
m'agafaven unes vermellors que duraven eres geològiques senceres: per amagar la meva vergonya
m'enfonsava als cràters dels volcans, clavava les dents pel remordiment als casquets de les
glaciacions que cobrien els continents. Em corsecava el pensament que Kgwgk, precedint-me sempre
en el periple de la Via Làctia, veuria el senyal abans que jo el pogués esborrar i, vil com era,
m'escarniria i m'imitaria, repetint el senyal per menyspreu en destraleres imitacions per tots els
racons de l'esfera circumgalàctica.
Aquesta vegada, en canvi, la complicada rellotgeria astral em va ser favorable. La constel·lació
de Kgwgk no trobà el senyal, mentre que el nostre sistema solar hi anà a parar puntualment en acabar
la primera volta, tan a la vora que vaig poder esborrar-ho tot amb cura extrema.
Ara, de senyals meus a l'espai no n'hi havia ni un. Podia posar-me a traçar-ne un altre, però a
hores d'ara ja sabia que els senyals també serveixen per a jutjar qui els traça, i que en un any galàctic
els gustos i les idees tenen temps de canviar, i la manera de considerar els d'abans depèn del que ve
després, en fi, em feia por que el que ara em podia semblar un senyal perfecte, d'aquí a dos-cents o
sis-cents milions d'anys no em fes fer un mal paper. Per contra, en el meu enyorament, el primer
senyal, vandàlicament esborrat per Kgwgk, restava inatacable per l'evolució dels temps, per tal com
havia nascut abans de tots els inicis de les formes i contenia sens dubte alguna cosa que sobreviuria a
totes les formes, és a dir, el fet de ser senyal i prou.
Fer senyals que no fossin aquell senyal ja no tenia interès per a mi; i aquell senyal feia mil
milions d'anys que l'havia oblidat. Així, no podent fer veritables senyals, però volent d'alguna manera
fer empipar Kgwgk, em vaig posar a fer senyals falsos, osques a l'espai, forats, taques, truquets que
només un incompetent com Kgwgk podia prendre per senyals. I tanmateix, ell s'entestava a fer-los
desaparèixer tot esborrant-los (com jo constava a les voltes subsegüents), amb una obstinació que
devia fer-li suar sang. (Jo ara sembrava l'espai d'aquests senyals falsos, per veure fins a on arribava
la seva beneiteria.)
Ara bé, observant aquests esborraments una volta rera l'altra (les revolucions de la Galàxia ja
s'havien convertit per a mi en un navegar ronsejaire i avorrit, sense finalitat ni expectativa), em vaig
adonar d'una cosa: amb el pas dels anys galàctics tendien a esblaimar-se a l'espai, i a sota tornava a
aflorar allò que havia marcat jo en aquell punt, el meu —com deia— fals senyal. El descobriment,
lluny de desplaure'm, m'omplí novament d'esperança. Si els esborraments de Kgwgk s'esborraven, el
primer que ell havia fet, allí en aquell punt, ja devia haver desaparegut, i el meu senyal devia haver
tornat a la seva primitiva aparença!
Així, l'espera tornà a dur inquietud als meus dies. La Galàxia es girava com una truita en la seva
paella roent, ella mateixa paella xauxinadora i daurada truita a la francesa; i jo em fregia amb ella
d'impaciència.
Però amb el pas dels anys galàctics l'espai ja no era aquella extensió uniformement erma i
esgrogueïda. La idea de marcar amb senyals els llocs per on es passava, de la mateixa manera que
se'ns havia ocorregut a mi i a Kgwgk, l'havien tinguda molts, escampats per milers de planetes
d'altres sistemes solars, i contínuament topava amb una d'aquestes coses, o un parell, o fins i tot una
dotzena, simples burots bidimensionals, o bé sòlids de tres dimensions (per exemple, políedres), o
àdhuc alguna cosa feta amb més mirament, amb la quarta dimensió i tot. El cas és que arribo al punt
del meu senyal, i n'hi trobo cinc, tots allí. I no sóc capaç de reconèixer el meu. És aquest, no, és
aquest altre, i ara!, aquest té un aspecte massa modern, i amb tot, bé podria ser el més antic, no hi
reconec la meva mà, com podeu pensar que em passés pel cap de fer-lo així… I mentrestant la
Galàxia lliscava per l'espai i deixava darrera seu senyals vells i senyals nous, i jo no havia retrobat
el meu.
No exagero si dic que els anys galàctics que seguiren van ser els pitjors que mai havia viscut.
Avançava buscant, i a l'espai s'atapeïen els senyals, de tots els mons, qualsevol que en tingués la
possibilitat, ara no deixava de marcar la seva petja d'alguna manera, i el nostre món també, cada
vegada que em girava, el trobava més carregat, fins al punt que món i espai semblaven un el mirall de
l'altre, l'un i l'altre minuciosament ornamentats amb jeroglífics i ideogrames, cadascun dels quals
podia ser un senyal o no ser-ho: una concreció calcària al basalt, una cresta alçada pel vent a la sorra
aglevada del desert, la disposició dels ulls a les plomes del paó (a poc a poc, el fet de viure entre els
senyals ens havia dut a veure com a senyals les innombrables coses que abans eren allí sense
assenyalar res més que la pròpia presència, les havia transformades en el senyal d'elles mateixes i
les havia afegides a la sèrie de senyals fets expressament per qui volia fer un senyal), les estries del
foc contra una paret de roca esquistosa, la quatre-cents vint-i-setena entalla —una mica de biaix— de
la cornisa del frontó d'un mausoleu, una seqüència de línies en un vídeo durant una tempesta
magnètica (la sèrie de senyals es multiplicava en la sèrie de senyals de senyals, de senyals repetits
innombrables cops sempre iguals i sempre d'alguna manera diferents perquè al senyal fet
deliberadament s'afegia el senyal que havia anat a raure allí per casualitat), la cama mal impresa de
la lletra R que en un exemplar d'un diari de la tarda es trobava amb un residu filamentós del paper, un
d'entre els vuit-cents mil escrostonaments d'un mur enquitranat en un carreró dels docks de
Melbourne, la corba d'una estadística, una frenada sobre l'asfalt, un cromosoma… De tant en tant, un
esglai: És aquell!, i per un segon estava segur d'haver retrobat el meu senyal, a la terra o a l'espai no
feia distinció perquè a través dels senyals s'havia establert una continuïtat sense un límit precís.
A l'univers ja no hi havia un continent i un contingut, sinó solament un gruix general de senyals
sobreposats i aglutinats que ocupava tot el volum de l'espai, era un puntejat continu, diminut, una
retícula de línies, esgratinyades, relleus i incisions, l'univers era esborrallat per totes bandes, al llarg
de totes les dimensions. Ja no hi havia manera de fixar un punt de referència: la Galàxia continuava
girant però jo ja no aconseguia comptar les voltes, qualsevol punt podia ser el de partença, qualsevol
senyal encavallat als altres podia ser el meu, però descobrir-lo no hauria servit de res, tan clar era
que independentment dels senyals l'espai no existia i potser no havia existit mai.
4. Tot en un punt
MITJANÇANT els càlculs iniciats per Edwin P. Hubble sobre la velocitat d'allunyament de les
galàxies, es pot establir el moment en què tota la matèria de l'univers estava concentrada en un
sol punt, abans de començar a expandir-se en l'espai.
S'entén que estàvem tots allí —va fer el vell Qfwfq—, i on, si no? Que hi pogués haver l'espai,
encara no ho sabia ningú. I el temps, el mateix: què voleu que en féssim, del temps, estant allí
premuts com sardines?
He dit «premuts com sardines» per ganes d'usar una imatge literària: en realitat no hi havia espai
ni per estar premuts. Cada punt de cadascun de nosaltres coincidia amb cada punt de cadascun dels
altres en un únic punt que era aquell en què érem tots. En fi, ni tan sols ens fèiem la guitza, excepte en
relació al caràcter, perquè, quan no hi ha espai, ensopegar sempre amb un antipàtic com el senyor
Pber¹ Pberdés d'allò més empipador.
Que quants érem? Ah, mai no vaig poder saber-ho ni aproximadament. Per comptar-nos, cal que
ens separem almenys una miqueta un de l'altre, i en canvi tots ocupàvem aquell mateix punt.
Contràriament al que pot semblar, no era una situació que afavorís la sociabilitat; sé que per exemple
en altres èpoques entre veïns la gent es tracta; allí, en canvi, pel fet que veïns ho érem tots, no ens
dèiem ni bon dia o bona nit.
Cadascú acabava per relacionar-se únicament amb un nombre reduït de coneguts. Els qui jo
recordo són, sobretot, la senyora Ph(i)Nko, el seu amic De XuaeauX, una família d'immigrats, uns tals
Z'zu, i el senyor Pber¹ Pberdque ja he esmentat. També hi havia una dona de fer feines —hom li deia
«encarregada del manteniment»—, una sola per a tot l'univers, donat l'ambient tan petit. En veritat, no
tenia res a fer en tot el dia, ni tan sols treure la pols —dins un punt no pot entrar ni un granet de pols
—, i es desfogava en tafaneries i ploriqueigs continus.
Amb aquests que us he dit ja n'hi hauria hagut de sobres; afegiu-hi, a més, les coses que havíem
de tenir-hi amuntegades: tot el material que serviria després per a formar l'univers, desarmat i
concentrat de manera que no aconseguies reconèixer allò que posteriorment arribaria a formar part de
l'astronomia (com la nebulosa d'Andròmeda) d'allò que era destinat a la geografia (per exemple, els
Vosges) o a la química (com certs isòtops del beril·li). A més, sempre topàvem amb les andròmines
de la família Z'zu, catres, matalassos, cistells; aquests Z'zu, si no es vigilava, amb l'excusa que eren
una família nombrosa, feien com si al món només hi fossin ells: pretenien fins i tot de penjar cordes a
través del punt per estendre la roba.
Els altres, però, també anaven errats respecte als Z'zu, començant per aquella definició
d'«immigrats», basada en la pretensió que, mentre els altres eren allí des d'abans, ells havien vingut
després. Que això fos un prejudici sense fonament em sembla clar, atès que no existia ni un abans, ni
un després, ni un altre lloc des d'on immigrar, però hi havia qui sostenia que el concepte
d'«immigrat» podia entendre's en estat pur, és a dir, independentment de l'espai i del temps.
Era una mentalitat, diguem-ho així, estreta, la que teníem aleshores, mesquina. Culpa de l'ambient
en què ens havíem format. Una mentalitat que ha quedat al fons de tots nosaltres, mireu: continua
manifestant-se encara avui, si per casualitat dos de nosaltres es troben —a la parada d'un autobús, en
un cinema, en un congrés internacional de dentistes—, i es posen a recordar aquells temps. Ens
saludem —a vegades és algú que em reconeix, a vegades sóc jo que reconec algú—, i de seguida
comencem a demanar per aquell i per aquell altre (fins i tot si cadascú només recorda algun dels
recordats pels altres), i així es reprenen les picabaralles d'altre temps, les malifetes, les
denigracions. Fins que s'anomena la senyora Ph(i)Nko —totes les converses hi van a parar sempre—,
i llavors, de cop, les mesquineses són deixades de banda, i ens sentim enlairats com en una
commoció benaurada i generosa. La senyora Ph(i)Nko, l'única que cap de nosaltres no ha oblidat i
que tots enyorem. On ha anat a parar? Fa temps que he deixat de buscar-la: la senyora Ph(i)Nko, la
seva sina, els seus malucs, la seva bata taronja, ja no la trobarem, ni en aquest sistema de galàxies ni
en un altre.
Que quedi ben clar, a mi la teoria que diu que l'univers, després d'haver arribat a un grau màxim
de rarefacció, tornarà a condensar-se, i que per tant haurem de retrobar-nos en aquell punt per
començar de bell nou, no m'ha convençut mai. I tanmateix molts de nosaltres no esperem sinó allò,
continuen fent projectes per quan tots serem altra vegada allí. El mes passat, entro al cafè de la
cantonada, i qui hi veig? El senyor Pber¹ Pberd.
—Què hi ha de nou? Què hi fa per aquí? —M'assabento que té una representació de plàstics, a
Pavia. Està igual, amb la seva dent de plata, i els elàstics amb flors—. Quan hi tornem, allí —em diu,
amb veu baixa—, el que cal vigilar és que aquesta vegada certa gent quedi fora… Ja ens entenem:
aquells Z'zu…
Hauria volgut respondre-li que aquestes paraules ja les havia sentides dir a més d'un de nosaltres,
que afegia: «Ja ens entenem…, el senyor Pber¹ Pberd…»
Per no deixar-me endur cap a aquest terreny, em vaig apressar a dir:
—I la senyora Ph(i)Nk0, creu que la retrobarem?
—Ah, sí… Ella sí —va fer ell, enrojolant-se.
Per a tots nosaltres, l'esperança de tornar al punt és sobretot la de trobar-nos altra vegada amb la
senyora Ph(i)Nk0. (I també per a mi que no hi crec.) I en aquell cafè, com passa sempre, ens vam
posar a evocar-la de nou, commoguts, i fins l'antipatia del senyor Pber¹Pberdminvava, davant d'aquell
record.
El gran secret de la senyora Ph(i)Nko és que mai no ha provocat gelosia entre nosaltres. I ni tan
sols tafaneries. Que se n'anava al llit amb el seu amic, el senyor De XuaeauX, se sabia. Però en un
punt, si hi ha un llit, ocupa tot el punt; per tant, no es tracta d'anar-se'n al llit, sinó d'ésser-hi, perquè
qui és al punt també és al llit. Per consegüent, era inevitable que ella fos al llit també amb tots
nosaltres. Si hagués estat una altra persona, qui sap quantes coses no s'haurien dit d'ella. La dona de
fer feines sempre era la primera a esplaiar-se en les enraonies, i els altres no es feien pregar per
imitar-la. Dels Z'zu, baldament fos per canviar, les coses horribles que havíem de sentir: pares, fills,
germans, germanes, ties, no s'aturaven davant de cap insinuació equívoca. Amb ella, en canvi, era
diferent: la felicitat que em venia d'ella era a la vegada la d'amagar-me jo puntiforme en ella i la de
protegir-la a ella puntiforme en mi, era contemplació viciosa (donada la promiscuïtat de la
convergència puntiforme de tots en ella) i a la vegada casta (donada la impenetrabilitat puntiforme
d'ella). En fi, què més podia demanar?
I tot això, de la mateixa manera que era cert per a mi, també valia per a cada un dels altres. I per
a ella: contenia i era continguda amb la mateixa joia, i ens acollia, estimava i habitava tots igualment.
S'hi estava tan bé tots junts, tan bé, que alguna cosa extraordinària havia de succeir. N'hi hagué
prou que en un moment determinat ella digués:
—Nois, si tingués una mica d'espai, com m'agradaria fer-vos unes tallarines!
I en aquell moment tots vam pensar en l'espai que ocuparien els braços rodons d'ella movent-se
endavant i endarrera amb el rodet sobre la massa aplanada, el pit d'ella caient sobre el gran munt de
farina i ous que atapeïa l'ampla post mentre els seus braços pastaven i pastaven, blancs i untats d'oli
fins més amunt del colze; vam pensar en l'espai que ocuparien la farina, i el gra per a fer la farina, i
els camps per a conrear el gra, i les muntanyes des d'on baixava l'aigua per a regar els camps, i les
pastures per als ramats de vedelles que donarien la carn per a la salsa; en l'espai que caldria perquè
el Sol arribés amb el seus raigs a madurar el gra; en l'espai perquè des dels núvols de gas estel·lars
el Sol es condensés i cremés; en les quantitats d'estrelles, galàxies i masses galàctiques fugint per
l'espai que caldrien per a mantenir suspesa cada galàxia, cada nebulosa, cada sol, cada planeta, i al
mateix temps de pensar-lo aquest espai es formava imparablement, al mateix temps en què la senyora
Ph(i)Nk0 pronunciava aquelles paraules:
—…Unes tallarines, eh, nois! —el punt que contenia ella i tots nosaltres s'expandia en una
aurèola de distàncies d'anys llum, segles i milions de mil·lennis llum, i nosaltres llançats per tots els
racons de l'univers (el senyor Pber¹ Pberdfins a Pavia), i ella dissolta en no sé quina mena d'energia,
llum, calor, ella, la senyora Ph(i)Nko, la qui enmig del tancat i mesquí món nostre havia estat capaç
d'un impuls generós, el primer «Nois, quines tallarines us faria menjar», un veritable impuls d'amor
general, originant al mateix moment el concepte d'espai, i l'espai pròpiament dit, i el temps, i la
gravitació universal, i l'univers que gravita, fent possibles milions de milions de sols, i de planetes, i
de camps de blat, i de senyores Ph(i)Nko escampades pels continents dels planetes que pasten amb
els braços olioses i generoses pasterades, i ella des d'aquell moment perduda, i nosaltres enyorant-la.
5. Sense colors
ABANS de formar la seva atmosfera i els seus oceans, la Terra devia tenir l'aspecte d'una
pilota grisa voltejant per l'espai. Com és ara la Lluna: allí on els raigs ultraviolats emesos pel Sol
arriben sense obstacles, els colors es destrueixen; per això les roques de la superfície lunar, en
comptes d'acolorides com les terrestres, són d'un gris esmorteït i uniforme. Si la Terra mostra una
faç multicolor és gràcies a l'atmosfera, que filtra aquella llum mortífera.
UNA MICA MONÒTON —confirmà Qfwfq—, però asserenant. Durant milles i milles anava
molt de pressa, com es va quan no hi ha aire pel mig, i no veia sinó gris i més gris. Res de contrastos
nítids: blanc realment blanc, si n'hi havia, era al centre del Sol i no s'hi podia ni acostar la mirada; de
negre realment negre, no n'hi havia ni en la foscor de la nit, donat el gran nombre d'estels sempre a la
vista. Al meu davant s'obrien horitzons no interromputs per les cadenes de muntanyes que tot just
començaven a despuntar, grises, al voltant de grises planes de pedra; i per més que travessés
continents i continents, no arribava mai a una riba, perquè oceans, llacs i rius jeien qui sap on sota
Terra.
Els encontres en aquells temps eren rars: érem tan pocs! Amb l'ultraviolat, per poder resistir
calia no tenir gaires pretensions. La manca d'atmosfera, sobretot, es feia sentir de moltes maneres,
vegeu per exemple els meteors: plovien des de tots els punts de l'espai, perquè faltava l'estratosfera
en la qual ara topen com en una teulada i es desintegren. A més, el silenci; ja podies esgargamellarte!
Sense aire que vibrés, tots érem sords i muts. I la temperatura? No hi havia res al voltant que
conservés l'escalfor del Sol, i amb la nit venia un fred que pelava. Sortosament, l'escorça terrestre
s'escalfava per sota, amb tots aquells minerals fosos que s'anaven comprimint a les vísceres del
planeta; les nits eren curtes (com els dies: la terra girava sobre ella mateixa més ràpidament); jo
dormia abraçat a una roca ben calenta; el fred sec a tot el voltant era un plaer. En fi, quant a clima, si
he de ser sincer, jo personalment no em trobava gaire malament.
Entre tantes coses que ens faltaven, comprendreu que l'absència dels colors era el problema
menor; i si haguéssim sabut que existien, ho hauríem considerat un luxe fora de lloc. L'únic
inconvenient, l'esforç de la vista, quan s'havia de buscar alguna cosa o algú, perquè, essent tot
igualment incolor, no hi havia forma que es distingís clarament del que estava darrera i al voltant.
Amb prou feines s'aconseguia identificar allò que es movia: un fragment de meteorit que giravoltava,
o un abisme sísmic que es badava serpentejant, o un lapilli que sortia llançat.
Aquell dia jo corria per un amfiteatre de roques poroses com esponges, foradat tot ell d'arcs
darrera els quals s'obrien altres arcs: en fi, un lloc accidentat en què l'absència de color es tenyia de
matisos d'ombres còncaves. I entre els pilars d'aquests arcs incolors vaig veure com un llampec
incolor que corria veloç, desapareixia i tornava a aparèixer més enllà: dues resplendors apariades
que apareixien i desapareixien de sobte; encara no m'havia adonat de què eren i ja corria enamorat
perseguint els ulls d'Ayl.
Em vaig endinsar en un desert de sorra: avançava enfonsant-me entre dunes d'alguna manera
sempre diferents i tanmateix quasi iguals. Segons el punt des d'on les mirava, les crestes de les dunes
semblaven relleus de cossos ajaguts. Allí semblava modelar-se un braç cenyit sobre un pit tendre,
amb el palmell estès sota una galta inclinada; més enllà semblava sorgir un peu jove amb el dit gros
esvelt. Palplantat mentre observava aquelles possibles analogies, vaig deixar transcórrer un bon
minut abans d'adonar-me que sota els meus ulls no tenia un crestall de sorra, sinó l'objecte del meu
encalç.
Jeia, incolora, vençuda pel son, sobre la sorra incolora. M'hi vaig asseure a prop. Era l'estació
—ara ho sé— en què l'era ultraviolada arribava al seu final, per al nostre planeta; una manera d'ésser
que estava per acabar desplegava el seu punt culminant de bellesa. Mai res de tan bonic no havia
recorregut la terra, com l'ésser que tenia sota els ulls.
Ayl va descloure els ulls. Em va veure. De primer crec que no em distingí —com m'havia passat
a mi— de la resta d'aquell món arenós; després reconegué en mi la presència desconeguda que
l'havia perseguida i s'atemorí. Però finalment semblà adonar-se de la nostra substància comuna i va
tenir un estremiment entre tímid i rialler dels ulls que em va fer llançar de la felicitat un udol
silenciós.
Vaig encetar la conversa, tot gesticulant.
—Sorra. No sorra —vaig dir, assenyalant primer al voltant i després nosaltres dos.
Va fer que sí, indicant que havia entès.
—Roca. No roca —vaig fer, si més no per continuar desenvolupant aquell tema. Era una època en
què no disposàvem de gaires conceptes: designar per exemple el que érem nosaltres dos, en allò que
teníem de comú i de diferent, no era una tasca fàcil.
—Jo. Tu no jo —vaig intentar d'explicar amb gestos.
S'hi oposà.
—Sí. Tu com jo, però així així —corregí.
S'havia tranquil·litzat una mica, però encara desconfiava.
—Jo, tu, junts, córrer —vaig intentar de dir.
Esclafí una riallada i escapà corrents.
Corríem sobre la cresta dels volcans. En la grisor meridiana, el vol dels cabells d'Ayl i les
llengües de foc que s'alçaven dels cràters es confonien en un esbatec d'ales pàl·lid i idèntic.
—Foc. Cabells —li vaig dir—. Foc igual cabells.
Semblava convençuda.
—Oi que és bonic? —vaig preguntar.
—Bonic —respongué.
El Sol ja es colgava en una posta blanquinosa. Sobre un estimball de pedres opaques, els raigs,
tocant de biaix, en feien brillar algunes.
—Pedres allí no pas igual. Oi que és bonic —vaig dir.
—No —respongué, i girà els ulls.
—Pedres allí, oi que és bonic —vaig insistir, assenyalant el gris brillant de les pedres.
•—No. —Es negava a mirar.
—A tu, jo, pedres allí! —li vaig oferir.
—No, pedres aquí! —respongué Ayl i agafà un grapat de les opaques. Però jo ja havia corregut
endavant.
Vaig tornar amb les pedres brillants que havia recollit, però vaig haver de forçar-la perquè les
prengués.
—Bonic! —tractava de convèncer-la.
—No! —protestava, però després les mirà; lluny ara d'aquell reflex solar, eren pedres opaques
com les altres; i sols aleshores va dir—: Bonic!
Es va fer de nit, la primera que jo passava abraçat no a una roca, i potser per això em va semblar
cruelment més curta. Si la llum tendia en tot moment a esborrar Ayl, a posar-ne en dubte la presència,
la fosca em donava novament la certesa que ella existia.
Tornà el dia a tenyir de gris la Terra; i els meus ulls giraven entorn i no la veien. Vaig llançar un
crit mut:
—Ay! Per què t'has escapat? —Però ella era davant meu, i també em buscava, i no m'apercebia, i
silenciosament cridà:
—Qfwfq! On ets? —Fins que la nostra vista no s'acostumà altra vegada a escrutar en aquella
lluminositat caliginosa i a reconèixer el relleu d'una cella, d'un colze, d'un maluc.
Aleshores hauria volgut cobrir Ayl de regals, però res no em semblava digne d'ella. Buscava tot
allò que es destaqués d'alguna manera de la uniforme superfície del món, tot allò que accentués un
jaspiat, una taca. Però aviat vaig haver d'admetre que Ayl i jo teníem gustos diferents, si no clarament
oposats: jo buscava un món diferent més enllà de la pàtina somorta que empresonava les coses, i
n'espiava cada senyal, cada indici (en veritat, alguna cosa estava començant a canviar: en certs llocs,
l'absència de color semblava travessada de besllums variats); en canvi, Ayl era una habitant feliç del
silenci que regna allí on tota vibració és exclosa; per a ella, tot allò que apuntava a rompre una
absoluta neutralitat visiva era una desentonació estrident; per a ella, allí on el gris havia apagat tot —
per bé que remot— desig de ser alguna altra cosa que gris, només allí començava la bellesa.
Com podíem entendre'ns? Cap cosa del món tal com es presentava als nostres ulls no bastava per
a expressar el que sentíem l'un per l'altra, però mentre que jo em delia per arrencar de les coses
vibracions desconegudes, ella volia reduir cada cosa al més enllà incolor de la seva substància
última.
Un meteorit travessà el cel, amb una trajectòria que passà davant del Sol; el seu embolcall fluid i
roent per un instant va fer de filtre als raigs solars, i de cop i volta el món s'immergí en una llum mai
vista. Abismes morats s'obrien al peu de penyals taronges, i les meves mans violeta assenyalaven el
bòlid flamejant mentre un pensament pel qual encara no existien paraules tractava de prorrompre de
la meva gola.
—Això per a tu. De mi això per a tu ara sí que és bonic!
I mentrestant em girava de cop sobre mi mateix ansiós de veure de quina manera resplendia Ayl
en la general transfiguració: i no la vaig veure, com si en aquell sobtat esmicolament de la pintura
incolora ella hagués trobat la manera d'amagar-se i d'esmunyir-se entre les esquerdes del mosaic.
—Ayl!, no t'espantis, Ayl! Surt i mira!
Però l'arc del meteorit ja s'havia allunyat del Sol, i la Terra era reconquerida pel gris de sempre,
encara més gris als meus ulls enlluernats, i indistint, i opac, i Ayl no hi era.
Havia desaparegut de debò. La vaig buscar durant un llarg bategar de dies i de nits. Era l'època
en què el món estava provant les formes que prendria posteriorment: les provava amb el material que
tenia disponible, encara que no era el més adequat, total, quedava entès que no hi havia res de
definitiu. Arbres de lava color de fum estenien retortes ramificacions de les quals penjaven fines
fulles de pissarra. Papallones de cendra volant per sobre de prats d'argila quedaven suspeses damunt
opaques margarides de cristall. Ayl podia ser l'ombra incolora que es gronxava d'una branca de la
selva incolora, o que s'ajupia per collir bolets grisos sota matolls grisos. Cent vegades vaig creure
que l'havia descoberta i cent vegades que l'havia perduda. De les landes desertes vaig passar a
contrades habitades. En aquells temps, presagiant les mutacions que vindrien, obscurs constructors
modelaven imatges prematures d'un remot i possible futur. Vaig creuar una metròpoli nuràgica amb
tot de torres de pedra; vaig deixar enrera una muntanya travessada de galeries com una tebaida; vaig
arribar a un port que s'obria sobre un mar de fang; vaig entrar en un jardí en què d'erols de sorra
s'alçaven al cel alts menhirs.
Un dibuix de franges grises a penes insinuades resseguia la pedra grisa dels menhirs. Em vaig
aturar. Enmig d'aquest parc, Ayl jugava amb les seves companyes. Llançaven enlaire una pilota de
quars i l'entomaven al vol.
La pilota, per un impuls massa fort, volà a l'abast de les meves mans, i me'n vaig apropiar. Les
companyes s'escamparen per buscar-la; jo, quan vaig veure Ayl sola, vaig llançar la pilota enlaire i
la vaig agafar al vol. Ayl hi va acórrer; jo, amagant-me, llançava la pilota de quars atraient Ayl a
llocs cada vegada més allunyats. Després em vaig mostrar; ella m'escridassà; després rigué; i així
anàvem jugant per regions desconegudes.
En aquells temps, els estrats del planeta estaven buscant fatigosament un equilibri a cops de
terratrèmol. De tant en tant, una sotragada aixecava el sòl, i entre Ayl i jo s'obrien escletxes a través
de les quals continuàvem llançant-nos la pilota de quars. Sortint d'aquests abismes, els elements
comprimits al cor de la Terra trobaven el camí per alliberar-se, i ara en vèiem emergir esperons de
roca, ara exhalar núvols fluids, ara brollar dolls bullents.
Jugant encara amb Ayl, em vaig adonar que un espessiment gasós s'havia anat estenent sobre
l'escorça terrestre, com una boira baixa que pujava progressivament. Un moment abans ens arribava
als turmells, i ara ja hi érem a dins fins als genolls, després als malucs… Als ulls d'Ayl, davant
d'allò, creixia una ombra d'incertesa i de temor; jo no volia esverar-la, i per això seguia amb el
nostre joc com si no fos res, però jo també estava amb ànsia.
Era una cosa que no s'havia vist mai: una immensa bombolla fluida s'anava inflant al voltant de la
Terra i l'embolcallava tota; aviat ens cobriria de cap a peus amb qui sap quines conseqüències.
Vaig llançar la pilota a Ayl a l'altra banda d'una fenedura que s'obria a terra, però l'impuls resultà
inexplicablement més fluix que no era en les meves intencions, la pilota va caure a l'escletxa; tot
d'una s'havia tornat pesadíssima, no: era l'abisme que s'havia esbatanat enormement, i ara Ayl era
lluny, ben lluny, enllà d'una extensió líquida i onejant que s'havia obert entre nosaltres i escumejava
contra la riba de roques, i jo em tirava endavant des d'aquesta riba cridant:
—Ayl! Ayl! —i la meva veu, el so, justament el so de la meva veu, es propagava fort com mai no
ho havia imaginat, i les ones remorejaven més fort que la meva veu. En fi, ja no s'hi entenia res de
res.
Em vaig dur les mans a les orelles ensordides, i en aquell moment també vaig sentir la necessitat
de tapar-me nas i boca per no aspirar la forta mescla d'oxigen i nitrogen que m'envoltava, però el més
fort de tots va ser l'impuls de cobrir-me els ulls que em semblava que anessin a esclatar.
La massa líquida que s'estenia als meus peus s'havia tornat de cop i volta d'un color nou, que
m'encegava, i jo vaig prorrompre en un crit inarticulat que en endavant havia d'assumir un significat
ben precís:
—Ayl! El mar és blau!
El gran canvi des de tant de temps esperat havia ocorregut. A la Terra ara hi havia l'aire i l'aigua.
I sobre aquell mar blau acabat de néixer, el Sol s'estava ponent també ell acolorit, i d'un color
absolutament diferent i encara més violent. Fins al punt que jo sentia la necessitat de continuar els
meus crits insensats, tipus:
—Que roig que és el Sol, Ayl! Ayl!, que roig! Es va fer de nit. Fins la fosca era diferent. Jo
corria buscant Ayl, emetent sons sense cap ni peus per expressar allò que veia:
—Les estrelles són grogues! Ayl! Ayl!
No la vaig trobar ni aquella nit ni durant els dies i les nits que seguiren. Entorn, el món exhibia
colors sempre nous, núvols rosa s'espesseïen en cúmulus violeta que descarregaven llamps daurats;
després dels temporals, llargs arcs de Sant Martí anunciaven les tonalitats que encara no s'havien
vist, en totes les possibles combinacions. I la clorofil·la ja començava la seva avançada: molses i
falgueres verdejaven a les valls solcades de torrents. Aquest era finalment l'escenari digne de la
bellesa d'Ayl; però ella no hi era! I sense ella, tot aquest fast multicolor em semblava inútil,
malversat.
Recorria la Terra, tornava a veure les coses que havia conegut en gris, astorat cada vegada en
descobrir que el foc era roig, el gel blanc, el cel celest, la terra marró, i que els robins eren de color
robí, i els topazis de color topazi, i de color maragda les maragdes. I Ayl? Amb tota la meva fantasia
deixada anar, no aconseguia imaginar-me com es presentaria als meus ulls.
Vaig trobar el jardí dels menhirs, verdejant ara d'arbres i herbes. Hi havia brolladors on nedaven
peixos vermells, grocs i blaus. Les companyes d'Ayl encara saltaven sobre els prats, llançant-se la
pilota iridescent: però, com havien canviat! Una era rossa amb la pell blanca, una morena amb la pell
de color d'oliva, una castanya amb la pell rosada, una roja tota pigallada d'innombrables i
encantadores llentilles.
—I Ayl? —vaig cridar—. I Ayl? On és? Com és? Per què no és amb vosaltres?
Els llavis de les companyes eren vermells, i blanques les dents i rosades les llengües i les
genives. Rosat era també el cim dels pits. Els ulls eren blau aiguamarina, negre guinda, avellana i
amarant.
—Ayl…? —responien—. Ja no hi és… No en sabem res… —i reprenien el joc.
Jo intentava imaginar la cabellera i la pell d'Ayl en tots els colors possibles i no ho aconseguia, i
així, buscant-la, explorava la superfície del globus.
«Si aquí dalt no hi és —vaig pensar—, deu voler dir que és a sota!», i al primer terratrèmol que
se'm presentà em vaig precipitar abisme avall, dins les vísceres de la Terra.
—Ayl! Ayl! —cridava en la foscor—, Ayl! Vine a veure que bonic que és a fora!
Esgargamellat, vaig callar. I en aquell moment em va respondre la veu d'Ayl, submisa, serena.
—Ssh… Sóc aquí. Per què crides tant? Què vols?
No s'hi veia res.
—Ayl! Surt amb mi. Si sabessis: a fora…
—No m'agrada, a fora…
—Però tu, abans…
—Abans era abans. Ara és diferent. Hi va haver tot aquell enrenou.
Vaig mentir:
—Que no, va ser un canvi de llum momentani. Com aquella vegada del meteorit! Ara s'ha acabat.
Tot ha tornat a ser com abans. Vine, no tinguis por. —Si surt, pensava jo, un cop passat el primer
moment de confusió, s'acostumarà als colors, estarà contenta i comprendrà que he mentit amb bona
intenció.
—És veritat?
—Per què hauria d'explicar-te mentides? Vine, deixa'm dur-te a fora.
—No. Vés tu al davant. Jo et segueixo.
—Però és que jo estic impacient de veure't.
—Em veuràs només com jo vulgui. Vés al davant i no et tombis.
Les sotragades tel·lúriques ens obrien el camí. Els estrats de roca s'obrien com ventalls i
nosaltres avançàvem pels intersticis. Sentia a les meves espatlles el pas lleuger d'Ayl. Un altre
terratrèmol i ja seríem a fora. Corria entre jardins de basalt i granit que s'esfullaven com pàgines d'un
llibre: al fons ja es fendia la bretxa que ens conduiria de nou a l'aire lliure, fora de la lluerna ja
apareixia l'escorça de la Terra assolellada i verda, la llum ja s'obria pas per venir a trobar-nos. Sí:
ara també veuria encendre's els colors a la cara d'Ayl… Em vaig girar per mirar-la.
Vaig sentir el crit d'ella que s'enretirava cap a la foscor, els meus ulls encara enlluernats per la
llum d'abans no distingien res, després el tro del terratrèmol ho dominà tot, i una paret de roca s'alçà
de cop, vertical, separant-nos.
—Ayl! On ets? Intenta passar a aquest costat, afanya't, abans que la roca quedi ajustada! —i jo
corria al llarg de la paret buscant un pas, però la superfície llisa i grisa s'estenia compacta, sense una
fissura.
Una enorme cadena de muntanyes s'havia format en aquell punt. Mentre jo havia estat projectat a
fora, a l'aire lliure, Ayl s'havia quedat darrera la paret de roca, closa dins les vísceres de la Terra.
—Ayl! On ets, Ayl? Per què no ets a aquest costat? —i girava els ulls sobre el paisatge que
s'eixamplava als meus peus. Aleshores, de sobte, aquells prats verd pèsol en què estaven brotant les
primeres roselles escarlata, aquells camps groc canari que estriaven els turons panotxa degradant-se
vers un mar ple de centelleigs turquesa, tot m'aparegué tan insuls, tan banal, tan fals, tan oposat a la
persona d'Ayl, al món d'Ayl, a la idea de bellesa d'Ayl, que vaig comprendre que el seu lloc mai no
hauria pogut ser en aquest costat. I em vaig adonar amb dolor i espant que jo m'havia quedat en
aquest costat, que mai no podria defugir aquells espurneigs daurats i platejats, aquells petits núvols
que de blau cel mudaven a rosat, aquelles fulletes verdes que s'esgrogueïen cada tardor, i que el món
perfecte d'Ayl s'havia perdut per sempre, fins al punt que ja no sabia ni tan sols imaginar-me'l, i ja no
quedava res que pogués recordar-me'l ni de lluny, res fora d'aquella freda paret de pedra grisa.
6. Jocs sense fi
SI les galàxies s'allunyen, la rarefacció de l'univers és compensada per la formació de noves
galàxies compostes de matèria que es crea de cap i de nou. Per a mantenir estable la densitat
mitjana de l'univers, basta que es creï un àtom d'hidrogen cada 250 milions d'anys per 40
centímetres cúbics d'espai en expansió. (Aquesta teoria, dita de V«estat estacionari», ha estat
contraposada a l'altra hipòtesi que l'univers ha tingut origen en un moment concret, per una
explosió gegantina.)
Jo era un marrec i ja me n'havia adonat —explicà Qfwfq—. Els àtoms d'hidrogen els coneixia un
per un, i quan n'apareixia un de nou ho sabia de seguida. Als temps de la meva infància, per a jugar,
en tot l'univers no teníem més que àtoms d'hidrogen, i no fèiem sinó jugar-hi, jo i un altre nen de la
meva edat, que es deia Pfwfp.
Que com era el nostre joc? Aviat està dit. Essent l'espai corb, al voltant de la seva corba fèiem
córrer els àtoms, com si fossin bales, i qui enviava més lluny el seu àtom guanyava. En donar el cop a
l'àtom calia calcular bé els efectes, les trajectòries, saber aprofitar els camps magnètics i els camps
de gravitació, si no la piloteta sortia de la pista i era eliminada de la competició.
Les regles eren les habituals: amb un àtom podies tocar un altre àtom teu i fer-lo avançar, o bé
treure del mig un àtom de l'adversari. Naturalment es procurava no tirar massa fort perquè de la
topada de dos àtoms d'hidrogen, tic!, se'n podia formar un de deuteri, o fins i tot d'heli, i eren àtoms
perduts, per a la partida; no sols això, sinó que si un dels dos era del teu adversari, també havies de
tornar-l'hi.
Ja sabeu com està feta la curvatura de l'espai: una piloteta gira i gira i tot d'un plegat se'n va
pendent avall, s'allunya i ja no l'atrapes. Per això, a mesura que anàvem jugant, el nombre dels àtoms
en competició disminuïa progressivament, i el primer de nosaltres dos a quedar-se sense havia perdut
la partida.
I vet aquí que, just en el moment decisiu, començaven a sorgir àtoms nous. Entre un àtom nou i un
d'usat ja se sap que hi ha una bona diferència: els nous eren lluents, clars, frescos d'allò més, humits
com de rosada. Vam establir noves regles: que un dels nous valia com tres dels vells; que els nous,
així que es formaven, havien de repartir-se entre nosaltres dos a parts iguals.
D'aquesta manera, el nostre joc no s'acabava mai, i tampoc no ens hi avorríem, perquè cada
vegada que ens trobàvem àtoms nous ens semblava que el joc també era nou i aquella, la nostra
primera partida.
Després, amb el temps, és clar, el joc va decaure. D'àtoms nous, ja no se'n veien; els àtoms que
es perdien ja no eren substituïts, les nostres tirades esdevenien dèbils, vacil·lants, per por de perdre
les poques peces que quedaven en competició, en aquell espai llis i erm.
Pfwfp també havia canviat: es distreia, se n'anava a voltar, no hi era quan li tocava tirar, jo el
cridava i ell no responia, apareixia mitja hora després.
—Vinga, et toca a tu, què fas?, ja no jugues?
—Sí que jugo, no m'empipis, ara tiro.
—Mira, si te'n vas a passejar, suspenguem la partida!
—Uf!, fas el melindros perquè estàs perdent.
Era veritat; jo m'havia quedat sense àtoms, mentre que Pfwfp, qui sap com, sempre en tenia un de
reserva. Si no sortien àtoms nous per a poder-nos-els repartir, jo ja no tenia esperances de superar el
desavantatge.
Així que Pfwfp s'allunyà de nou, el vaig seguir de puntetes. Mentre era en presència meva,
semblava vagarejar distret, xiulant: però un cop fora del meu radi, es posava a trotar per l'espai amb
un pas amatent com qui té un programa ben decidit al cap. I quin era aquest programa seu —aquest
engany seu, com veureu—, no vaig trigar a descobrir-ho: Pfwfp sabia tots els llocs on es formaven
els àtoms nous i de tant en tant hi feia un tomb i els collia allí mateix, acabats de parir, i després els
amagava. Per això, els àtoms per a tirar no li faltaven mai!
Però abans de posar-los en joc, com a contumaç trampós que era, es posava a transformar-los en
àtoms vells, fregant una mica la capa d'electrons fins a deixar-la gastada i opaca, per tal de fer-me
creure que es tractava d'un àtom seu d'abans, trobat per casualitat en una butxaca.
Això no era tot: jo havia fet un ràpid càlcul dels àtoms jugats i m'havia adonat que només eren
una petita part dels que ell robava i amagava. Estava aplegant un magatzem d'hidrogen? Per fer-ne
què? Quina en portava de cap? Vaig tenir una sospita: Pfwfp volia construir-se un univers pel seu
compte, nou, flamant.
En endavant, no vaig tenir pau: havia de pagar-li amb la mateixa moneda. El podria imitar: ara
que sabia els llocs, arribar-hi amb alguns minuts d'anticipació, i apropiar-me dels àtoms acabats de
néixer, abans que ell hi fiqués les mans! Però hauria estat massa senzill. Volia fer-lo caure en un
parany digne de la seva perfídia. En primer lloc, em vaig posar a fabricar àtoms falsos: mentre ell
s'ocupava de les seves traïdores incursions, jo, en un amagatall que tenia, picava, dosificava i
aglutinava tot el material de què disposava. En realitat, aquest material era ben poca cosa: radiacions
fotoelèctriques, llimadura de camps magnètics, algun neutronet perdut pel camí; però a còpia
d'apilotar i d'impregnar amb saliva aconseguia mantenir-ho tot unit. En fi, vaig preparar uns
corpuscles que, observant-los atentament, es veia clar que no eren del tot d'hidrogen ni de cap altre
element designable, però a un que passés de pressa com Pfwfp per arrabassar-los i ficar-se'ls a la
butxaca amb els seus moviments furtius, podien semblar hidrogen genuí i nou de trinca.
Així, mentre ell no sospitava encara res, li vaig passar al davant. Els llocs els tenia tots ben fixats
al cap.
L'espai és corbat pertot arreu, però hi ha llocs en què és més corbat que en altres: una mena de
saques, o estretalls, o nínxols, on el buit es guerxa sobre si mateix. És en aquests nínxols que, amb un
lleu tentineig, cada dos-cents cinquanta milions d'anys, es forma, com la perla entre les valves de
l'ostra, un resplendent àtom d'hidrogen. Jo passava, m'embutxacava l'àtom i al seu lloc hi deixava el
fals. Pfwfp no s'adonava de res: rapaç, golut, s'omplia les butxaques d'aquella porqueria, mentre jo
acumulava tots els tresors que l'univers anava covant al seu si.
Les sorts de les nostres partides canviaren: jo sempre tena àtoms nous per a fer córrer, mentre
que els de Pfwfp feien figa. Tres vegades provà de tirar i tres vegades l'àtom s'esbocinà com esclafat
a l'espai. Ara Pfwfp buscava totes les excuses per a invalidar la partida.
—Vinga —l'acuitava—, si no tires, la partida és meva.
I ell:
—No val, quan un àtom s'espatlla, la partida és nul·la i es comença de nou. —Era una regla que
s'havia empescat en aquell moment.
Jo no li donava treva, ballava al seu voltant, el feia jugar a cavall fort i cantava:
—Tires tires tires tires si no tires et retires les tirades que no tires les tirades tiraré.
—Prou —va dir Pfwfp—, canviem de joc.
—Au, va —vaig dir jo—. Per què no juguem a fer volar les galàxies?
—Les galàxies? —de cop i volta Pfwfp s'il·luminà de satisfacció—. Jo hi estic d'acord! Però
tu…, tu no la tens pas, una galàxia!
—Que sí.
—Doncs jo també!
—Vinga! Vejam qui la fa volar més amunt!
I tots els àtoms nous que tenia amagats els vaig llançar a l'espai. Primer semblà que
s'escampaven, després es congriaren com en un núvol lleuger, i el núvol s'engrandí, s'engrandí, i al
seu interior es formaren condensacions incandescents, i rodaven, rodaven, i en un moment determinat
es van convertir en una espiral de constel·lacions mai vistes que planava obrint-se com un sortidor i
fugia, fugia, i jo m'hi agafava per la cua corrent. Però ara ja no era jo qui feia volar la galàxia, era la
galàxia qui em veia volar a mi, penjat de la seva cua; o sigui, ja no hi havia dalt ni baix, sinó sols
espai que es dilatava, i la galàxia enmig que també es dilatava, i jo penjat allí fent ganyotes en
direcció a Pfwfp distant ja milers d'anys llum.
Pfwfp, al meu primer moviment, s'havia apressat a treure tot el seu botí, i a llançar-lo
acompanyant-lo amb el moviment oscil·lant de qui s'espera veure obrir-se al cel les espires d'una
desmesurada galàxia. I en canvi, res. Hi va haver un carrisqueig de radiacions, un centelleig
desordenat, i de seguida s'extingí tot.
—Has acabat? —li cridava a Pfwfp que em cobria d'injúries, verd de ràbia.
—Ja t'ensenyaré jo, miserable de Qfwfq!
Però la meva galàxia i jo, mentrestant, volàvem entre milers d'altres galàxies, i la meva era la
més nova, envejada per tot el firmament, completament encesa per tal com era de jove hidrogen, de
joveníssim beril·li i de carboni infantó. Les galàxies velles ens fugien mortes d'enveja, i nosaltres,
altius, les defugíem espeternegant, en veure-les tan antiquades i pesants. En aquesta fuga recíproca,
acabàvem per travessar espais cada vegada més enrarits i desembarassats; i heus aquí que tornava a
veure despuntar aquí i allà, enmig del buit, com unes ruixades incertes de llum. Eren altres tantes
noves galàxies, formades de matèria acabada de néixer, galàxies més noves ja que la meva. Aviat
l'espai tornava a fer-se espès com una vinya abans de la verema, i volàvem fugint-hi, la meva galàxia
fugint de les més joves com de les velles, joves i velles fugint de nosaltres. I passàrem a volar per
cels buits, i altra vegada aquests cels van tornar a poblar-se, i així successivament.
En ocasió d'un d'aquests repoblaments, vet aquí que sento:
—Qfwfq, me la pagaràs, traïdor! —i veig una galàxia novíssima que vola sobre les nostres
petjades, i estirat a la punta de tot de l'espiral, baladrejant cap a mi amb insults i amenaces, el meu
antic company de jocs Pfwfp.
Començà la persecució. On l'espai feia pujada, la galàxia de Pfwfp, jove i àgil, guanyava terreny,
però on l'espai feia baixada, la meva, més pesant, agafava avantatge.
A les carreres, ja se sap quin és el secret: tot està en com s'agafen els revolts. La galàxia de
Pfwfp tendia a fer-los tancats, la meva, en canvi, oberts. Tan oberts que acabem foragitats més enllà
de la vora de l'espai, amb Pfwfp al darrera. Continuem la nostra carrera amb el sistema usual en
aquests casos, és a dir, creant-nos l'espai davant nostre a mesura que avancem.
Així, al davant tenia el no-res i al darrera tenia aquell malcarat de Pfwfp que em perseguia: des
d'ambdues bandes una vista ben lletja. De totes maneres, preferia mirar endavant, i què hi veig?
Pfwfp, que els meus ulls acabaven de deixar endarrera, corria per la seva galàxia just davant meu.
—Ah! —vaig cridar—. Ara em toca a mi perseguir-te!
—Com? —va fer Pfwfp, no sé exactament si des de darrera meu o des d'allí davant—. Si sóc jo
qui et persegueix!
Em giro: Pfwfp encara em seguia. Em giro altra vegada endavant: i es feia escàpol donant-me
l'esquena. Però fixant-m'hi més, vaig veure que davant d'aquesta galàxia seva que em precedia n'hi
havia una altra, i aquesta altra era la meva, tant és així que hi era jo a sobre, inconfusible encara que
vist d'esquena. I em vaig tombar cap al Pfwfp que em perseguia, i agusant la vista vaig veure que la
seva galàxia era perseguida per una altra galàxia, la meva, amb jo al damunt tal qual, i aquest jo
mateix just en aquell moment es girava a mirar al darrera.
I així, darrera de cada Qfwfq hi havia un Pfwfp, i darrera de cada Pfwfp un Qfwfq, i cada Pfwfp
perseguia un Qfwfq, i era perseguit per ell, i veceversa. Les nostres distàncies ara es reduïen, ara
s'allargaven, però a hores d'ara era clar que l'un no atraparia l'altre, ni l'altre l'un. De jugar a
percaçar-nos n'havíem perdut totes les ganes, i d'altra banda, ja no érem petits, però no teníem res
més a fer.
7. L'oncle aquàtic
ELS primers vertebrats que al Carbonífer van deixar la vida aquàtica per la terrestre
derivaven dels peixos ossis pulmonats, les aletes dels quals podien girar sota el cos i usar-se com
a potes a la terra.
ERA PROU CLAR que els temps de l'aigua s'havien acabat —recordà el vell Qfwfq—, els qui es
decidien a fer el gran pas cada vegada eren més, no hi havia família que no tingués algun dels seus
membres en lloc sec, tots explicaven coses extraordinàries del que hi havia per fer en terra ferma, i
cridaven els parents. A hores d'ara, els peixos joves ja no els retenia ningú, esbategaven les aletes
sobre les ribes de fang per veure si funcionaven com a potes, com havien aconseguit els més dotats.
Però, justament en aquells temps, s'accentuaven les diferències entre nosaltres: hi havia la família
que vivia a terra des de moltes generacions, els joves de la qual afectaven unes maneres que ja no
eren tampoc d'amfibis, sinó quasi de rèptils; i hi havia qui encara romancejava fent el peix, més ben
dit, es tornava més peix del que mai no s'havia estilat.
He de dir que la nostra família, amb els avis al davant, potejava a la platja completa, com si mai
no haguéssim conegut altra vocació. Si no hagués estat per l'obstinació de l'oncle avi N'ba N'ga, els
contactes amb el món aquàtic s'haurien perdut ja molt abans.
Sí, teníem un oncle avi peix, i exactament de la part de la meva àvia paterna, nascuda dels
Celacants del Devonià (els d'aigua dolça: que, a més, també serien cosins d'aquells altres —però no
vull aturar-me més sobre els graus de parentiu, total, ningú no aconsegueix mai seguir-los). Així
doncs, aquest oncle avi vivia en certes aigües baixes i fangoses, entre arrels de protoconíferes, en
aquell braç de llacuna on havien nascut tots els nostres avantpassats. No es movia mai d'allí: en
qualsevol estació, només ens calia acostar-nos a les capes de vegetació més humides fins a adonarnos
que ens enfonsàvem en aquella mullena, i allí sota, a pocs pams de la vora, vèiem la columna de
bombolletes que ell expel·lia esbufegant, com fan els individus d'edat, o el nuvolet de fang escarbat
pel seu musell agut, furgant sempre allí més per costum que per buscar alguna cosa.
—Oncle N'ba N'ga! Hem vingut a veure-us!
—cridàvem, xipollant en l'aigua potes i cua per cridar la seva atenció—. Us hem portat insectes
nous que es fan a casa! Oncle N'ba N'ga! N'havíeu vistos mai, d'escarabats tan grossos? Tasteu-los…
—Podeu netejar-vos aquestes berrugues fastigoses que teniu al damunt, amb els vostres
escabarats pudents! —La resposta de l'oncle avi sempre era una frase d'aquesta mena, o tal vegada
encara més ofensiva; ens acollia així sempre, però no en fèiem cas perquè sabíem que al cap d'una
estona acabava per assossegar-se, agrair els regals, i conversar en tons més galdosos.
—Però quines berrugues, oncle N'ba N'ga? Quan ens heu vist una berruga al damunt?
Això de les berrugues era un prejudici dels peixos vells segons el qual a nosaltres, per viure en
lloc sec, ens sortien un munt de berrugues per tot el cos que traspuaven matèria líquida; la qual cosa
era veritat, sí, però només per als gripaus, que amb nosaltres no tenien cap vincle; al contrari, la
nostra pell era suau i lliscosa com cap peix no l'havia tinguda mai; i l'oncle avi ho sabia, però no
renunciava a guarnir les seves paraules amb totes les calúmnies i les prevencions enmig de les quals
havia crescut.
Anàvem a visitar l'oncle avi una vegada l'any, tota la família sencera. També era una ocasió per
trobar-nos, escampats com estàvem pel continent, bescanviar notícies i insectes comestibles, i
discutir vells assumptes d'interessos que havien quedat sense resoldre.
L'oncle avi també ficava cullerada en qüestions que distaven d'ell quilòmetres i quilòmetres de
terra seca, com seria la repartició de les zones per a la caça de libèl·lules, i donava la raó als uns o
als altres segons criteris seus, que eren encara els aquàtics.
—¿És que no ho saps que qui caça al fons sempre té avantatge sobre qui caça a la superfície?
Què és el que tant et preocupa, aleshores?
—Mireu, oncle, no és qüestió de superfície o de fons: jo sóc al peu del pujol i ell a mig pendís…
Els pujols, sabeu?, oncle…
I ell:
—Al peu dels esculls hi ha sempre els millors crancs. —No hi havia manera de fer-li acceptar
com a possible una realitat diferent de la seva.
I això no obstant, el seu judici continuava tenint una autoritat sobre tots nosaltres: acabàvem per
demanar-li consell sobre fets dels quals no entenia res, tot i que sabíem que podia equivocar-se de
mig a mig. La seva autoritat potser li venia, precisament, del fet de ser una romanalla del passat, del
fet d'usar velles maneres de dir, tipus:
—Acala un poc les aletes, vatua! —de les quals ni tan sols enteníem bé el significat.
D'intents de dur-lo a terra amb nosaltres, n'havíem fet bastants, i continuàvem fent-ne; més encara,
sobre aquest punt mai no s'havia apagat la rivalitat entre les diferents branques de la família, perquè
qui aconseguís endur-se l'oncle avi a casa seva es trobaria en una posició diguem preeminent
respecte a tota la parentela. Però era una rivalitat inútil, perquè l'oncle avi no volia deixar la llacuna
ni de pensament.
—Oncle, a l'edat respectable que teniu, sabéssiu com ens desplau deixar-vos sempre així sol,
enmig d'aquesta humitat… Nosaltres, sabeu?, hem tingut una idea… —començàvem a dir.
—M'ho esperava, que ho comprendríeu —interrompia el vell peix—, el gust de xipollejar pels
llocs secs ja se us ha passat, és hora, justament, que torneu a viure com a éssers normals. Aquí hi ha
aigua per a tots, i pel que fa al menjar, la temporada dels cucs no ha estat mai tan bona. Podeu tirarvos-
hi ara mateix i no se'n parli més.
—Que no, oncle N'ba N'ga, què és el que heu entès? Nosaltres volíem dur-vos amb nosaltres, en
un bonic pradell… Veureu que bé us hi trobareu, us farem un clot humit, fresc: vós us hi regirareu
com us plagui, igual que aquí; també podreu intentar fer algunes passes per allí a prop, ja veureu com
us en sortiu. I a més, a la vostra edat, el clima de terra és més indicat. Apa!, oncle N'ba N'ga, no us
feu pregar més: veniu?
—No! —era la resposta seca de l'oncle avi, i ficant-se de nas a l'aigua desapareixia de la nostra
vista.—
Però com és, oncle?, què hi teniu, en contra?, no s'entén, vós, tan ampli de mires, certs
prejudicis…
En un esbufec a flor d'aigua, abans d'abismar-se amb un cop encara àgil de cua, ens arribava 1
ultima resposta de l'oncle avi:
—Neda amb la panxa al fang qui té puces entre les escates! —que devia ser una frase feta dels
seus temps (de la mena del nostre proverbi nou, i molt més ràpid: «Qui li piqui que es rasqui»), amb
aquella expressió «fang» que ell continuava emprant per a totes les ocasions en què nosaltres dèiem:
«terra».
Va ser en aquella època que em vaig enamorar. Passava els dies amb Lli, empaitant-nos; d'àgil
com ella no se n'havia vist mai cap; a les falgueres, que en aquells temps eren altes com arbres,
pujava fins a dalt de tot d'un salt, i les puntes s'inclinaven fins gairebé tocar a terra, i ella baixava i
reprenia la seva carrera; jo, amb moviments una mica més lents i feixucs, la seguia. Ens endinsàvem
en territoris de l'interior on cap empremta no havia marcat mai el sòl sec i crostós; a vegades
m'aturava espantat d'haver-me allunyat tant de la planura de les llacunes. Però res no semblava tan
lluny de la vida aquàtica com ella, Lli: els deserts de sorra i pedres, les praderies, l'espessor de les
selves, els relleus rocosos, les muntanyes de quars, aquest era el seu món: un món que semblava fet
exprés per a ser escrutat pels seus ulls oblongs i per a ser recorregut pel seu pas esmunyedís. Si
mirava la seva pell llisa, semblava que no haguessin existit mai escames de cap mena.
El parents de Lli em feien una mica de respecte: era una d'aquelles famílies que, pel fet d'haverse
establert en terra en una època més llunyana, havia acabat per convèncer-se que era aquí des de
sempre; una d'aquelles famílies en què ja es ponien els ous en lloc sec, protegits per una closca
resistent; i mirant Lli en fer els seus bots, els seus moviments vibrants, es comprenia que havia nascut
tal com era, d'un d'aquells ous calents de sorra i de sol, saltant-se de ple la fase natatòria i desvagada
del capgròs, encara de rigor a les nostres famílies menys evolucionades.
Era arribat el moment que Lli conegués els meus parents: i essent el més gran i de més autoritat
l'oncle N'ba N'ga, jo no podia deixar de fer-li una visita per presentar-li la meva promesa. Però, cada
vegada que es presentava l'ocasió, ho ajornava tot confós: coneixent els prejudicis en què ella havia
estat criada, encara no havia gosat dir a Lli que el meu oncle avi era un peix.
Un dia ens havíem endinsat en un d'aquells promontoris xopats que envolten la llacuna, on el
terra, més que de sorra, és fet d'una barreja d'arrels i de vegetació descomposta. I Lli em proposà un
dels seus habituals desafiaments o proves de valor:
—Qfwfq, fins on ets capaç de mantenir l'equilibri? A veure qui corre més estona per la vora! —i
es llançà endavant amb el seu saltiró de terra ferma, bé que una mica vacil·lant.
Aquesta vegada em veia amb capacitat no sols d'emular-la, sinó de guanyar-la, perquè en terreny
humit les meves potes tenien més agafador.
—Fins a la vora, el que vulguis! —vaig exclamar—, i potser fins i tot més enllà!
—No diguis ximpleries! —va fer ella—. Més enllà de la vora, com vols córrer? Hi ha l'aigua!
Potser era el moment propici per portar la conversa cap a l'oncle avi.
—I què —li vaig dir—. Hi ha qui corre més enllà de la vora i qui més ençà.
—Dius coses sense cap ni peus.
—Dic que el meu oncle avi N'ba N'ga és a l'aigua com nosaltres a terra, i que no n'ha sortit mai!
—Hum! M'agradaria conèixer-lo, aquest N'ba N'ga!
Encara no havia acabat de dir-ho, que la tèrbola superfície de la llacuna bombollejà, se
sommogué fent un remolí i deixà aflorar un musell tot recobert d'escates espinoses.
—Bé, sóc jo, què passa? —va dir l'oncle avi, fitant Lli amb ulls rodons i inexpressius com
pedres i fent bategar les brànquies als costats de l'enorme boca. Mai l'oncle avi no m'havia semblat
tan diferent de nosaltres: un autèntic monstre.
—Oncle, si em permeteu, aquesta… voldria tenir el plaer de fer-vos conèixer… la meva promesa
Lli —i vaig assenyalar la meva xicota, que, qui sap per què, s'havia posat dreta sobre les potes de
darrera, en una de les seves actituds més rebuscades i certament menys apreciables per aquell vell
pagerol.
—Així que xano-xano, senyoreta, ha vingut a mullar-se una mica la cua? —va fer l'oncle avi, una
sortida que a la seva època tal vegada era un afalac, però que a nosaltres ja ens sonava fins i tot
indecent.
Vaig mirar Lli, segur de veure-la, justament, girar cua i escapar corrents amb un xiscle
escandalitzat. Però no havia tingut en compte que era tan arrelada en ella l'educació que ignorava tota
vulgaritat del món que l'envoltava.
—Escolti, aquelles plantetes —fa, desimbolta, i assenyala unes juncàcies que creixien gegantines
enmig de la llacuna—, les arrels, digueu-me, on és que les enfonsen?
Una pregunta d'aquelles que es fan únicament per mantenir la conversa: què se li'n donaven, a
ella, les juncàcies? Però l'oncle avi semblava que no esperés res més per posar-se a explicar el per
què? i el com de les arrels dels arbres flotants, i de com s'hi podia nedar entremig, és més: els llocs
més indicats per a la caça eren allí sota.
No acabava mai. Jo esbufegava, intentava interrompre'l. Però aquella impertinent, en canvi, què
és el que fa? No es posa a donar-li corda?
—Així, vós caceu entre les arrels flotants? Que interessant!
Jo em moria de vergonya.
I ell:
—Deixi's de romanços: els cucs d'allí són per a fer-se'n uns bons tecs, cregui'm! —I, sense
pensar-s'hi més, es capbussa. Una capbussada àgil com no li n'havia vist fer mai; més ben dit, un salt
cap amunt: salta fora de l'aigua tan llarg com és, amb tot de clapes a les escates, obrint els ventalls
espinosos de les aletes; després, un cop descrit en l'aire un bonic semicercle, es deixa caure altra
vegada submergint-se amb el cap endavant, i desapareix ràpidament amb una mena de moviment
recargolat de la cua en forma de falç.
Davant d'això, el discurset que m'havia preparat per justificar-me de seguida amb Lli aprofitant
l'allunyament de l'oncle avi: «Saps?, cal entendre'l, amb aquesta idea fixa de viure com un peix, ha
acabat per assemblar-se realment a un peix…» se m'estroncà a la gola. Ni jo no m'havia adonat mai
de fins a quin punt era peix el germà de la meva àvia. Amb prou feines vaig dir:
—Lli, és tard, anem… —i l'oncle avi ja emergia duent entre els seus llavis de tauró una garlanda
de cucs i algues fangoses.
No em semblava cert, quan ens vam acomiadar; però, trotant callat darrera de Lli, pensava que
ara ella començaria a fer els seus comentaris, és a dir, que el pitjor per a mi encara havia de venir. I
de cop Lli, sense aturar-se, es tomba a penes cap a mi, i:
—Realment simpàtic, el teu oncle! —Això diu, i res més. Davant de la seva ironia, ja més d'una
vegada m'havia trobat desarmat; però la gelor que em vingué amb aquesta sortida va ser tal que
hauria preferit no veure-la més, abans que haver d'afrontar de nou la qüestió.
En canvi vam continuar veient-nos, sortint junts, i no es parlà més de l'episodi de la llacuna. Jo
no les tenia totes: intentava convèncer-me per tots els mitjans que se n'havia oblidat; de tant en tant
m'entrava la sospita que callava per poder-me avergonyir d'alguna manera clamorosa, davant de la
seva família, o bé —i aquesta era per a mi una hipòtesi encara pitjor— que només per compassió
s'esforçava a parlar d'altres coses. Fins que, inesperadament, un bon matí, surt amb això:
—Escolta, no m'hi penses portar més, a veure el teu oncle?
Amb un fil de veu vaig preguntar:
—…És una broma?
Sí, broma: ho deia seriosament, no veia l'hora de tornar a fer-la petar amb el vell N'ba N'ga. Jo
no entenia pas res.
Aquesta vegada, la visita a la llacuna va ser més llarga. Ens vam ajeure tots tres en una riba que
feia pendent: l'oncle més a la banda de l'aigua, però també nosaltres mig molls, de manera que, vistos
de lluny, estirats i junts, no s'hauria entès qui era terrestre i qui aquàtic.
El peix atacà una cançoneta de les usuals: la superioritat de la respiració amb aigua sobre l'aèria,
amb tot el repertori dels seus vituperis. «Ara surt Lli i li torna la pilota!», pensava jo. En canvi, es
veu que aquest dia Lli utilitzava una altra tàctica: discutia aferrissadament, defensant els nostres
punts de vista, però com si es prengués molt seriosament els del vell N'ba N'ga.
Les terres emergides, segons l'oncle avi, eren un fenomen limitat: desapareixerien tal com havien
sorgit, o, si més no, estarien subjectes a canvis continus: volcans, glaciacions, plegaments, canvis de
clima i de vegetació. I la nostra vida enmig d'allò hauria d'afrontar transformacions contínues, a
través de les quals races enteres desapareixerien, i només podria sobreviure qui estava disposat a
canviar talment les bases de la pròpia existència, que les raons per les quals era bonic viure serien
capgirades i oblidades completament.
Una perspectiva que topava obertament amb l'optimisme en què nosaltres, fills de la costa,
havíem estat criats; i que jo rebatia amb protestes escandalitzades. Però per mi, la vertadera, la
vivent refutació d'aquells arguments era Lli: veia en ella la forma perfecta, definitiva, nascuda de la
conquesta dels territoris emergits, la suma de les noves i il·limitades capacitats que s'obrien. Com
podia pretendre negar, l'oncle avi, la realitat encarnada de Lli? M'abrusava de passió polèmica, i em
semblava que la meva companya es mostrava fins massa pacient i comprensiva amb el nostre
contradictor.
Sens dubte, també per a mi —acostumat com estava a no sentir de boca de l'oncle avi més que
remugaments i improperis—, aquests arguments seus, etzibats així, sonaven com una novetat, bé que
amanits amb expressions antiquades i emfàtiques, i convertits en grotescos per la seva cadència
característica. També xocava sentir-lo fer gala d'una competència minuciosa —per bé que totalment
exterior— de les terres continentals.
Però Lli, amb les seves preguntes, intentava fer-lo parlar tant com podia de la vida sota l'aigua: i,
certament, aquest era el tema en què la conversa de l'oncle avi es feia més concisa, i a estones
commoguda. En comparació amb les incerteses de la terra i de l'aire, llacunes, mars i oceans
representaven un futur de seguretat. Allí, els canvis serien mínims, els espais i les provisions, sense
límits, la temperatura trobaria sempre el seu equilibri, en fi, la vida es mantindria tal com s'havia
desenvolupat fins aquí, en les seves formes plenes í perfectes, sense metamorfosis o afegits de
resultat dubtós, i cadascú podria aprofundir la pròpia naturalesa, arribar a l'essència d'ell mateix i de
cada cosa. L'oncle avi parlava de l'avenir aquàtic sense embelliments o il·lusions, no s'amagava els
problemes fins i tot greus que es presentarien (el més preocupant de tots, l'augment de la salinitat);
però eren problemes que no capgirarien els valors i les proporcions en què ell creia.
—Però nosaltres, ara, galopem per muntanyes i valls, oncle! —vaig exclamar, en nom meu i
sobretot de Lli, que en canvi estava callada.
—Au, capgròs, que així que et mullis seràs a casa! —m'engaltà ell, reprenent el to que sempre li
havia sentit fer servir amb nosaltres.
—No creieu, oncle, que si ara volguéssim aprendre a respirar sota l'aigua seria massa tard? —
preguntà Lli, tota seriosa, i jo no sabia si sentir-me afalagat perquè havia dit oncle al meu vell parent
o desorientat perquè certes qüestions (almenys, així estava acostumat a pensar jo) ni tan sols eren
plantejades.
—Si hi estàs d'acord, estrella —va fer el peix—, te n'ensenyo de seguida.
Lli esclatà en una rialla estranya i finalment es posà a córrer, i corria tant que no era possible
seguir-la.
La vaig buscar per muntanyes i planes, vaig arribar dalt d'un esperó de basalt que dominava el
paisatge de deserts i boscos del voltant encerclat per les aigües. Lli era allí. Sens dubte era això el
que m'havia volgut dir —jo ho havia entès!— donant escolta a N'ba N'ga i després fugint i refugiantse
allí dalt: que calia estar en el nostre món amb la mateixa fermesa amb què el vell peix estava en el
seu.
—Jo seré per aquí com l'oncle per allí —vaig cridar, embarbussant-me una mica; després em
vaig corregir—: Nosaltres dos, serem, plegats! —perquè era veritat que sense ella no em sentia
segur.
I aleshores Lli, què és el que em respon? Encara se'm pugen els colors a la cara en recordar-ho,
amb la distància de tantes eres geològiques. Em respon:
—Saps què et dic, capgròs, que no em fas el pes —i jo no sabia si és que volia imitar l'oncle avi,
per riure's d'ell i de mi a la vegada, o si realment havia fet seva l'actitud d'aquell vell xaruc envers el
nebot nét, i l'una i l'altra hipòtesis eren igualment descoratjadores, perquè ambdues significaven que
em considerava com algú a meitat de camí, algú que no era al seu terrer ni en un món ni en un altre.
L'havia perduda? Davant el dubte, em vaig llançar a reconquistar-la. Vaig començar a fer
proeses: en la caça d'insectes voladors, en el salt, en l'excavació de caus subterranis, en la lluita amb
els més forts dels nostres. Estava orgullós de mi mateix, però, malauradament, cada vegada que feia
alguna cosa valerosa, ella no era allí per veure'm: desapareixia contínuament, no se sabia on anava a
amagar-se.
Finalment, hi vaig caure: anava a la llacuna on l'oncle avi li ensenyava a nedar per sota l'aigua.
Els vaig veure aparèixer junts: avançaven a la mateixa velocitat, fins al punt de semblar germà i
germana.
—Saps —va fer, riallera, en veure'm—, les potes funcionen molt bé d'aletes!
—Fabulós: d'això se'n diu un pas endavant —no vaig poder-me estar de comentar, amb sarcasme.
Era un joc, per ella, ho comprenia. Però un joc que no m'agradava. Havia de fer-la tornar a la
realitat, al futur que ens esperava.
Un dia la vaig esperar enmig d'un bosc d'altes falgueres que davallava cap a l'aigua.
—Lli, he de parlar amb tu —vaig dir així que la vaig veure—, ja t'has divertit prou. Tenim coses
més importants davant nostre. He descobert un pas a la cadena de muntanyes: a l'altra banda s'estén
una immensa plana de pedra, abandonada de fa poc per les aigües. Serem els primers a establir-noshi,
poblarem territoris il·limitats, nosaltres i els nostres fills.
—El mar, és il·limitat —digué Lli.
—Deixa de repetir les bajanades d'aquell vell repapiejador. El món és de qui té cames, no dels
peixos, ja ho saps.
—Sé que ell és realment algú —digué Lli.
—I jo?
—No n'hi ha cap amb cames que sigui com ell.
—I la teva família?
—M'hi he barallat. No han entès mai res.
—Ets boja? No es pot pas tornar enrera!
—Jo sí.
—I què vols fer, tu sola amb un peix vell?
—Casar-m'hi. Fer-me peix com ell. I portar al món altres peixos. Adéu.
I, amb una última grimpada de les seves, pujà fins al capdamunt d'una alta fulla de falguera,
l'inclinà vers la llacuna, i es deixà anar en un capbussó. Tornà a emergir, però no sola: la robusta cua
en forma de falç de l'oncle avi N'ba N'ga aflorà prop de la seva i junts fendiren les aigües.
Va ser un cop dur per a mi. Què hi podia fer, però? Vaig seguir el meu camí, enmig de les
transformacions del món, transformant-me jo mateix. De tant en tant, entre la munió de formes dels
éssers vivents, trobava algú que «era algú» més que no pas ho era jo: algú que anunciava el futur,
ornitorinc que alleta el petit sortit de l'ou, girafa esprimatxada enmig de la vegetació encara baixa; o
algú que testimoniava un passat sense retorn, dinosaure sobrevivent després que havia començat el
Cenozoic, o bé —cocodril— un passat que havia trobat la manera de mantenir-se immutable pels
segles. Tots ells tenien alguna cosa, ho sé, que els feia d'alguna manera superiors a mi, sublims, i que
em feia a mi, per comparació amb ells, mediocre. I això no obstant, no m'hauria canviat per cap
d'ells.
8. Què t'hi jugues
LA lògica de la cibernètica, aplicada a la història de l'univers, és en via de demostrar com les
Galàxies, el Sistema solar, la Terra, la vida cel·lular no podien no néixer. Segons la cibernètica,
l'univers es forma a través d'una sèrie de «retroaccions» positives i negatives, de primer per la
força de gravetat que concentra masses d'hidrogen al núvol primitiu, després per la força nuclear
i la força centrífuga que s'equilibren amb la primera. Des del moment en què el procés es posa en
funcionament, no pot sinó seguir la lògica d'aquestes «retroaccions» en cadena.
Sí, però al principi no se sabia —precisà Qfwfq—, o sigui, un podia potser preveure-ho, però
així, una mica a ull, a qui l'encerta l'endevina. Jo, mal m'està dir-ho, des del començament vaig jugarm'hi
que l'univers existiria, i la vaig encertar, i també que es farien diferents juguesques, amb el Degà
(k)yK.
Quan començàrem a fer juguesques encara no hi havia res que pogués fer preveure res, llevat
d'unes poques partícules que rodaven, electrons llançats aquí i allà de qualsevol manera, i protons
amunt i avall cada un pel seu costat. De cop sento no sé què, com si anés a canviar el temps (en
efecte, s'havia girat una mica de fred), i dic:
—Què t'hi jugues que avui això va d'àtoms?
I el Degà (k)yK:
—Sí, segur: àtoms! Jo m'hi jugo tot el que vulguis que no.
I jo:
—T'hi jugaries fins i tot ics?
I el Degà:
—Ics elevat a ena!
No havia acabat de dir-ho, i al voltant de cada protó ja havia començat a giravoltar el seu
electró, brunzint. Un enorme núvol d'hidrogen s'estava condensant a l'espai.
—Has vist? Àtoms a dojo!
—Àtoms allò?, bah!, foteses! —feia (k)yK, perquè tenia el mal costum de tergiversar-ho tot, en
lloc de reconèixer que havia perdut la juguesca.
Sempre fèiem juguesques, el Degà i jo, perquè no hi havia realment res més a fer, i també perquè
l'única prova que jo existís era el fet que feia juguesques amb ell, i l'única prova que ell existís era el
fet que feia juguesques amb mi. Fèiem juguesques sobre els esdeveniments que s'esdevindrien o no;
la tria era pràcticament il·limitada, atès que fins en aquell moment no s'havia esdevingut
absolutament res. Però com que no hi havia tampoc la manera d'imaginar-se com podria ser un
esdeveniment, el designàvem de forma convencional: esdeveniment A, esdeveniment B,
esdeveniment C, etcètera, sols per distingir-los. O sigui: atès que aleshores no existien alfabets o
altres sèries de signes convencionals, primer fèiem juguesques sobre com podria ser una sèrie de
signes i després acoblàvem aquests possibles signes a possibles esdeveniments, de tal manera que
designessin amb suficient precisió coses de les quals no sabíem ben bé res.
L'aposta de les juguesques tampoc no se sabia què era, perquè no hi havia res que pogués fer
d'aposta, i per tant jugàvem de paraula, portant el compte de les juguesques guanyades per cadascú,
per fer-ne la suma posteriorment. Operacions totes elles molt difícils, atès que aleshores no existien
números, i ni tan sols teníem el concepte de número, per a començar a comptar, ja que no
s'aconseguia separar res de res.
Aquesta situació començà a canviar quan a les Protogalàxies s'anaren condensant les
Protoestrelles, i jo vaig comprendre de seguida com acabaria tot allò, amb aquella temperatura que
augmentava més i més, i vaig dir:
—Ara s'encenen.
—Bestieses! —va fer el Degà.
—Què t'hi jugues? —faig jo.
—El que vulguis —fa ell, i paf!, la fosca va ser oberta per tot de pilotes incandescents que es
dilataven.
—Però encendre's no vol pas dir això… —començava (k)yK, amb el seu sistema habitual de
desplaçar la qüestió a les paraules.
Jo aleshores tenia el meu, de sistema, per fer-lo callar:
—Ah, sí?, i llavors què vol dir, segons tu?
Ell s'estava callat: pobre d'imaginació com era, així que una paraula començava a tenir un
significat, no era capaç de pensar que en podia tenir un altre.
El Degà, si t'hi estaves un temps, era un tipus bastant avorrit, sense recursos, no tenia mai res per
explicar. Tampoc jo, d'altra banda, no hauria pogut explicar gran cosa, atès que fets dignes de ser
explicats no n'havien ocorregut, o almenys així ens ho semblava. L'únic era fer hipòtesis, més
exactament: fer hipòtesis sobre la possibilitat de fer hipòtesis. Ara bé, per a fer hipòtesis d'hipòtesis,
jo tenia més imaginació que no el Degà, i això era ensems un avantatge i un desavantatge, perquè em
menava a fer juguesques més arriscades, de tal manera que les possibilitats de guanyar eren les
mateixes.
En general, jo apostava per la possibilitat que un determinat esdeveniment s'esdevingués, mentre
que el Degà jugava gairebé sempre en contra. (k)yK tenia un sentit estàtic de la realitat, si em puc
expressar d'aquesta manera, atès que entre estàtic i dinàmic aleshores no hi havia la diferència que hi
ha ara, o almenys calia estar alerta per copsar-la, aquesta diferència.
Per exemple, les estrelles s'engrandien, i jo que faig:
—Quant creixen? —Mirava de portar el pronòstic cap als números perquè així ell tenia menys on
agafar-se per discutir.
En aquells temps, de números només n'hi havia dos: el número e i el número pi. El Degà fa un
càlcul a ull, i respon:
—Creix e elevat a pi.
Mira-te'l! Fins aquí hi arribàvem tots. Però les coses no eren tan simples, jo ho havia entès.
—Què t'hi jugues que arriba un moment en què s'atura?
—D'acord. I quan és que s'hauria d'aturar?
I jo, jugant-m'ho tot, li engalto el meu pi. Vaig encertar. El Degà es quedà de pedra.
A partir d'aquell moment vam començar a fer juguesques a base de e i de pi.
—Pi! —cridava el Degà, enmig de la fosca sembrada de resplendors. En canvi, era la vegada que
era e. Ho fèiem per divertir-nos, s'entén; perquè com a benefici no se n'hauria tret gran cosa. Quan
començaren a formar-se els elements, ens vam posar a valorar les apostes en àtoms dels elements
més rars, i en això vaig cometre un error. Havia vist que el més rar de tots era el tecneci, i vaig
posar-me a jugar tecneci, i a guanyar, i a fer calaix: vaig acumular un capital de tecneci. No havia
previst que era un element inestable i se n'anava tot en radiacions: em vaig trobar que havia de
començar altra vegada des de zero.
És clar que jo també fallava a vegades, però després tornava a agafar avantatge i em podia
permetre algun pronòstic arriscat.
—Ara apareix un isòtop del bismut —m'apressava a dir, mirant com els elements acabats de
néixer sortien escopetejats del gresol d'una estrella «supernova»—. Què t'hi jugues?
Però res: era un àtom de poloni, tendre i fresc.
En aquests casos, (k)yK es posava a riure estrepitosament, com si les seves victòries fossin un
gran mèrit, mentre que únicament era un impuls massa arriscat per part meva que l'havia afavorit. Jo,
per contra, com més avançava, més entenia el mecanisme, i davant de qualsevol fenomen nou,
després d'alguna aposta feta una mica a cegues, calculava els meus pronòstics mirant-m'hi molt. La
regla per la qual una galàxia es fixava a tants milions d'anys llum d'una altra, ni més ni menys, sempre
arribava a entendre-la abans jo que ell. Després d'un temps, era tan fàcil que ja no hi trobava gust.
Així, de les dades de què disposava, intentava deduir-ne mentalment d'altres, fins que aconseguia
proposar eventualitats que en aparença no tenien res a veure amb allò que estàvem discutint. I les
engegava així, sense pensar-m'hi.
Per exemple, estàvem fent pronòstics sobre la curvatura de les espirals galàctiques, i de sobte
surto dient:
—Escolta una cosa, (k)yK, segons tu, els Assiris envairan Mesopotàmia?
Es quedà desorientat.
—Meso… què? Quan?
Vaig calcular de pressa i li vaig disparar una data, naturalment no en anys i en segles, perquè
aleshores les unitats per a mesurar el temps no eren avaluables en dimensions d'aquesta mena, i per
indicar una data exacta havíem de recórrer a fórmules tan complicades que escrites haurien omplert
una pissarra.
—I com vols saber-ho…?
—Ràpid, (k)yK, envairan Mesopotàmia o no? Per mi, l'envairan; per tu, no. D'acord? Vinga, no
t'hi entretinguis tant.
Encara érem al buit sense límits, solcat aquí i allà d'alguns esborralls d'hidrogen al voltant dels
remolins de les primeres constel·lacions. Admeto que calien deduccions molt complicades per a
preveure tot el formiguer d'homes, cavalls i trompes a les planícies de Mesopotàmia, però no tenint
res més a fer, s'hi podia reeixir.
En canvi, en aquests casos, el Degà sempre apostava pel no, i no perquè pensés que els Assiris
no se'n sortirien, sinó simplement perquè excloïa que mai hi hauria Assiris, Mesopotàmia, Terra i
gènere humà.
Aquestes, s'entén, eren juguesques a més llarg termini que les altres; no com en certs casos en què
el resultat se sabia de seguida.
—Veus aquell Sol que s'està formant allí amb un el·lipsoide al voltant? De pressa, abans que es
formin els planetes, digues a quina distància estaran les òrbites l'una de l'altra…
Amb prou feines havíem acabat de dir-ho, i vet aquí que en un lapse de vuit o nou, què dic?, de
sis o set centenars de milions d'anys, els planetes es posaven a girar cada un en la seva òrbita, ni més
estreta ni més ampla.
Molta més satisfacció em donaven, en canvi, les juguesques que havíem de retenir en la memòria
durant milions i milions d'anys, sense oblidar-nos per quina cosa havíem apostat i quina quantitat, i al
mateix temps recordar-nos de les juguesques a termini més curt, i el nombre (havia començat l'època
dels nombres enters, i això complicava una mica les coses) de les juguesques guanyades per l'un o
per l'altre, l'import de les apostes (el meu avantatge continuava creixent: el Degà estava endeutat fins
al coll). I a més de tot això, havia d'empescar-me juguesques noves, cada vegada més endavant en la
cadena de les deduccions.
—El 8 de febrer de 1926, a Santhià, província de Vercelli, d'acord?, a via Garibaldi, al número
18, em segueixes?, la senyoreta Giuseppina Pensotti, de vint-i-dos anys, surt de casa a tres quarts de
sis de la tarda: agafa la dreta o l'esquerra?
—Eeeh…? —feia (k)yK.
—Va, de pressa. Jo dic que la dreta. —I a través de les nebuloses de ploviscol solcades per les
òrbites de les constel·lacions, ja veia pujar la boirina del capvespre pels carrers de Santhià,
encendre's, feble, un fanal que a penes arribava a marcar la línia de la vorera en la neu i il·luminava
per un moment l'ombra esvelta de Giuseppina Pensotti mentre tombava la cantonada després de la
bàscula del Burot, i es perdia.
Sobre el que havia de succeir als cossos celests, podia deixar de fer noves juguesques i esperar
tranquil·lament d'embutxacar-me les apostes de (k)yK a mesura que les meves previsions
s'acomplien. Però la passió del joc em menava, de cada esdeveniment possible, a preveure la sèrie
interminable d'esdeveniments que en resultaven, fins als més marginals i aleatoris. Vaig començar a
apariar pronòstics sobre els fets més immediats i fàcilment calculables amb altres que requerien
operacions extremadament complexes.
—De pressa, ja veus com es condensen els planetes: digues en quin es formarà una atmosfera:
Mercuri?, Venus?, Terra?, Mart? Vinga, decideix-te; i a més, ara que hi ets, calcula'm l'índex
d'increment demogràfic de l'índia durant la dominació anglesa. Què fas que t'hi penses tant? Afanya't.
M'havia ficat per un canal, per una lluerna, més enllà de la qual els esdeveniments s'espesseïen
amb creixent densitat, només calia agafar-los a grapats i rebotre'ls a la cara del meu competidor, que
no n'havia suposat mai l'existència. La vegada que em passà pel cap de deixar caure quasi
distretament la pregunta:
—Arsenal-Real Madrid, en una semifinal, l'Arsenal juga a casa, qui guanya? —en un instant vaig
comprendre que, amb això que semblava un casual revoltim de paraules, havia tocat una reserva
infinita de noves combinacions entre els. signes, de què la realitat compacta, opaca i uniforme
s'hauria servit per a disfressar la seva monotonia; i potser la carrera vers el futur, aquella carrera que
jo havia estat el primer a preveure i a augurar, no tendia a res més, a través del temps i de l'espai,
que a esmicolar-se en alternatives com aquesta, fins a dissoldre's en una geometria d'invisibles
triangles i rebots com el recorregut de la pilota entre les línies blanques del camp, que jo tractava
d'imaginar-me traçades al fons del remolí lluminós del sistema planetari, desxifrant els números
marcats al pit i a l'esquena de jugadors nocturns irreconeixibles des de lluny.
Ara m'havia llançat en aquesta nova àrea del possible jugant-hi tots els meus guanys precedents.
Qui em podia aturar? L'habitual i perplexa incredulitat del Degà no servia més que per a incitar-me a
arriscar. Quan em vaig adonar que havia caigut en un parany, ja era tard. Vaig tenir encara la
satisfacció —magra satisfacció, aquesta vegada— de ser el primer a adonar-me'n: (k)yK no
semblava parar esment que la sort s'havia girat de la seva banda, però jo comptava les seves rialles,
anteriorment rares i la freqüència de les quals ara cada cop augmentava més i més…
—Qfwfq, has vist que el Faraó Amenhotep IV no ha tingut fills mascles? He guanyat jo!
—Qfwfq, has vist que Pompeu no hi ha pogut, amb Cèsar? Jo ja ho deia!
I amb tot, jo, els meus càlculs els havia seguit fins al fons, no havia passat per alt cap component.
Fins si hagués hagut de tornar a començar, hauria apostat com abans.
—Qfwfq, sota el regnat de Justinià es va importar de la Xina a Constantinoble el cuc de seda, no
la pólvora… O sóc jo qui em confonc?
—Que no, has guanyat tu, has guanyat…
Certament, m'havia deixat anar a fer pronòstics sobre esdeveniments fugissers, impalpables, i
n'havia fet molts, moltíssims, i ara ja no podia fer-me enrera, no podia corregir-me. I d'altra banda,
corregir-me com?, en base a què?
—Bé, Balzac no fa suïcidar-se Lucien de Rubempré al final de les Illusions perdues —deia el
Degà, amb una veueta triomfant que li havia sortit d'un temps ençà—, sinó que el fa salvar per Carlos
Herrera, àlias Vautrin, saps?, aquell que ja sortia al Père Goriot… Aleshores, Qfwfq, a quants
estem?
El meu avantatge davallava. Havia posat en lloc segur els meus guanys, convertits en preuades
divises, en una banca suïssa; però havia de retirar contínuament grans sumes per fer front a les
pèrdues. No és que perdés sempre. Alguna juguesca encara la guanyava, fins i tot grossa, però els
papers s'havien invertit; quan guanyava no estava segur que no hagués estat una casualitat, i que la
vegada següent no em toqués un nou desmentiment als meus càlculs.
Al punt en què ens trobàvem, ens eren necessaris una biblioteca d'obres de consulta,
subscripcions a revistes especialitzades, a més d'un equip de màquines de calcular per als nostres
còmputs: tot plegat, com sabeu, ha estat posat a la nostra disposició per una Research Foundation, a
la qual, un cop establerts en aquest planeta, ens havíem adreçat perquè subvencionés els nostres
estudis. Naturalment, les juguesques representa que són un joc innocent entre nosaltres, i ningú no
sospita les grosses xifres que hi són implicades. Oficialment, la campem amb la nostra modesta
mesada d'investigadors del Centre de Previsions Electròniques, amb l'afegit, per a (k)yK, de la prima
que li comporta el càrrec de Degà, que ha aconseguit obtenir de la Facultat sempre amb el seu
aspecte de no moure un dit. (La seva predilecció per l'estasi s'ha anat agreujant cada vegada més, fins
al punt que aquí s'ha presentat sota l'aparença d'un paralític, en una cadira de rodes.) Aquest títol de
Degà, sigui dit entre parèntesis, amb l'antiguitat no hi té res a veure, si no, jo hi tindria almenys tant
dret com ell, sols que a mi no m'interessa.
Així hem arribat a aquesta situació. El Degà (k)yK, des de la balconada de casa seva, assegut a la
cadira de rodes, amb les cames cobertes per la flassada de diaris de tot el món arribats amb el correu
del matí, crida per fer-se sentir d'una banda a l'altra del campus:
—Qfwfq, el tractat atòmic entre Turquia i el Japó no s'ha signat avui, ni tan sols han començat les
negociacions, has vist? Qfwfq, l'uxoricida de Termini Imerese ha estat condemnat a tres anys, com
deia jo, no a cadena perpètua!
I agita en l'aire les pàgines dels diaris, blanques i negres com l'espai quan s'anaven formant les
galàxies, i farcides —com llavors l'espai— de corpuscles aïllats, envoltats de buit, desproveïts en
ells mateixos de destinació i de sentit. I jo penso que bonic era aleshores, a través d'aquell buit,
traçar rectes i paràboles, establir el punt exacte, la intersecció entre espai i temps en què saltaria
l'esdeveniment, destacant-se incontestable amb la seva resplendor; mentre que ara els esdeveniments
se succeeixen ininterrompudament, com una colada de ciment, l'un damunt l'altre formant una
columna, l'un encastat en l'altre, separats per títols negres i incongruents, llegibles per totes bandes,
però intrínsecament il·legibles, una pasta d'esdeveniments sense forma ni direcció, que envolta,
submergeix i esclafa cada raonament.
—Saps, Qfwfq? Les cotitzacions a l'hora de tancar, avui, a Wall Street, han baixat el 2 %, no el
6! I mira, l'edifici construït il·legalment a Via Cassia és de dotze pisos, no de nou! Nearc IV guanya a
Longchamp per dues llargàries. A quants estem, Qfwfq?
9. Els Dinosaures
CONTINUEN essent misterioses les causes de la ràpida extinció dels Dinosaures, que s'havien
desenvolupat i engrandit durant tot el Triàsic i el Juràssic, i durant 150 milions d'anys havien
estat els incontrastables dominadors dels continents. Potser van ser incapaços d'adaptar-se als
grans canvis de clima i de vegetació que tingueren lloc al Cretaci. Al final d'aquesta època tots
eren morts.
Tots excepte jo —precisà Qfwfq—, perquè, durant un cert temps, també vaig ser dinosaure:
diguem durant una cinquantena de milions d'anys; i no me'n penedeixo: aleshores, en ésser dinosaure
es tenia la consciència d'estar en el que és just, un es feia respectar.
Després, la situació canvià, és inútil que us n'expliqui els detalls, començaren a haver-hi
desgràcies de tota mena, desfetes, errors, dubtes, traïcions, pestes. Uns pobles nous creixien a la
terra, enemics nostres. Rebíem des de totes bandes, res no ens anava bé. Ara hi ha qui diu que les
ganes d'extingir-se, la passió d'ésser destruïts formaven part de l'esperit de nosaltres els Dinosaures
ja des d'abans. No ho sé: jo aquest sentiment no l'he experimentat mai; si els altres el tenien, és
perquè ja se sentien perduts.
Prefereixo no tornar amb la memòria a l'època de la gran mortaldat. No hauria cregut mai que
salvaria la pell. La llarga migració que em posà fora de perill la vaig portar a cap a través d'un
cementiri de carcasses descarnades, en què només una cresta, o una banya, o una peça de cuirassa, o
un tros de pell escatosa recordava l'antiga esplendor de l'ésser viu. I damunt d'aquestes restes
treballaven els becs, els rostres, els ullals, les ventoses dels nous amos del planeta. Quan no vaig
veure més senyals ni de vius ni de morts em vaig aturar.
En aquells altiplans deserts vaig passar molts i molts anys. Havia sobreviscut a les emboscades,
a les epidèmies, a la inanició, al glaç: però era sol. Continuar estant allí dalt eternament no podia.
Em vaig posar en camí per davallar.
El món havia canviat: ja no reconeixia ni les muntanyes, ni els rius, ni les plantes. La primera
vegada que vaig descobrir éssers vius em vaig amagar; eren una bandada de Nous, individus petits
però forts.
—Ep, tu! —M'havien albirat, i de seguida em sorprengué aquella manera familiar d'adreçar-se'm.
Em vaig escapar; em perseguiren. Estava acostumat des de mil·lennis a infondre terror al meu
voltant, i a tenir terror de les reaccions dels altres al terror que jo infonia. I ara, res—: Ep, tu! —
s'acostaven a mi com si res, ni hostils, ni espantats.
—Per què corres? Què és el que et passa pel cap? —Només volien que els indiqués el camí per
anar no sé on. Vaig balbucejar que no era d'allí—. Què t'ha agafat per escapar? —digué un—.
Semblava que haguessis vist… un Dinosaure! —i els altres rigueren. Però en aquella rialla vaig notar
per primer cop un to recelós. Reien una mica per força. I un d'ells es posà seriós i afegí—: No ho
diguis ni en broma. Tu no saps què són…
Així doncs, el terror dels Dinosaures encara persistia, en els Nous, però potser no n'havien vistos
des de diverses generacions, i no els sabien reconèixer. Vaig seguir el camí, cautelós però impacient
de repetir l'experiment. En una font bevia una jove dels Nous; estava sola. M'hi vaig apropar a poc a
poc, vaig allargar el coll per beure al costat d'ella; ja pressentia el seu crit desesperat així que em
veiés, la seva fugida ansiosa. Sens dubte donaria l'alarma, vindrien en gran nombre els Nous a donarme
encalç… A l'instant ja m'havia penedit del meu gest; si em volia salvar, havia de trossejar-la de
seguida: tornar a començar…
La jove es tombà, digué:
—Oi que és fresca? —Es posà a conversar amablement, amb frases una mica de circumstàncies,
com es fa amb els estrangers, a preguntar-me si venia de lluny i si havia trobat pluja o bon temps
durant el viatge. Jo no hauria imaginat mai que s'hi pogués parlar així, amb els no-Dinosaures, i
estava força tens i quasi mut.
—Jo sempre vinc a beure aquí —digué ella—, a la Font del Dinosaure…
Un estremiment em va fer sacsejar el cap, vaig esbatanar els ulls.
—Sí, sí, l'anomenem així, la Font del Dinosaure, des dels temps antics. Diuen que una vegada
s'amagà aquí un Dinosaure, un dels últims, i a qui venia a beure ell li saltava al damunt i el feia
bocins, ai, mare!
Hauria volgut desaparèixer. «Ara comprendrà qui sóc —pensava jo—, ara s'hi fixarà més i em
reconeixerà!», i com fa el qui voldria que no el miressin, mantenia els ulls baixos, i m'entortolligava
la cua com per amagar-la. Tan forta era la tensió nerviosa que quan ella, tota somrient, em saludà i
prosseguí per la seva via, em vaig sentir cansat com si hagués lliurat una batalla, d'aquelles del temps
en què ens defensàvem amb ungles i dents. Em vaig adonar que no havia estat capaç ni de respondreli
bon dia.
Vaig arribar a la riba d'un riu, on els Nous tenien els seus caus, i vivien de la pesca. Per crear un
meandre al riu on l'aigua, menys ràpida, retingués els peixos, construïen una presa de branques. Així
que em veieren, alçaren el cap i aturaren la feina; em miraren, es miraren entre ells, com interrogantse,
sempre en silenci. «Ja hi som —vaig pensar—, però els ho penso fer suar», i em vaig preparar
per fer un salt.
Per sort, vaig saber aturar-me a temps. Aquells pescadors no tenien res contra meu: com que em
veien fort, volien demanar-me si em podia quedar amb ells, treballant en el transport de la fusta.
—Aquest lloc és segur —insistiren, davant la meva actitud indecisa—. De Dinosaures, des del
temps dels avis dels nostres avis que no se'n veuen…
Ningú no tenia la més lleu sospita de qui podia ser jo. M'hi vaig quedar. El clima era bo, el
menjar, no exactament per als nostres gustos però discret, i un treball no excessivament feixuc,
donada la meva força. Em cridaven amb un sobrenom: «el Lleig», perquè era diferent d'ells, no per
altra cosa. Aquests Nous, no sé com dimonis els anomeneu vosaltres, Pantoters o què, eren d'una
espècie encara una mica informe, de la qual, en efecte, sorgí després tota la resta de l'espècie, i en
aquell temps entre individu i individu ja es passava a través de les més diverses semblances i
dissemblances possibles, de manera que jo, per bé que d'un tipus del tot diferent, em vaig haver de
convèncer que després de tot no destacava pas tant.
No era que m'acostumés completament a aquesta idea: encara em sentia un Dinosaure enmig dels
enemics, i cada vespre, quan començaven a explicar històries de Dinosaures, transmeses de
generació en generació, jo em feia enrera, a l'ombra, amb els nervis tensos.
Eren unes històries terrorífiques. Els oients, pàl·lids, prorrompent de tant en tant en crits d'espant,
estaven pendents dels llavis del contista, el qual, a la vegada, revelava amb la veu una emoció no
menor. Aviat es va veure clar que aquelles històries ja les coneixien tots (no obstant constituïssin un
repertori força abundant), però en sentir-les, l'espant es renovava cada vegada. Els Dinosaures hi
apareixien com a monstres, descrits amb detalls que mai no haurien permès de reconèixer-ne un, i
ocupats únicament a irrogar danys als Nous, com si els Nous haguessin estat des del principi els més
importants pobladors de la Terra, i nosaltres no haguéssim tingut res més a fer que córrer darrera seu
tot el sant dia. Per a mi, pensar en nosaltres els Dinosaures era, en canvi, refer mentalment una llarga
sèrie de peripècies, d'agonies, de dols; les històries que de nosaltres explicaven els Nous eren tan
allunyades de la meva experiència que m'haurien d'haver deixat indiferent, com si parlessin
d'estranys, de desconeguts. I tanmateix, tot escoltant-les m'adonava que no havia pensat mai en com
havíem aparegut als ulls dels altres, i que entre moltes falòrnies, aquells contes, en algun detall i des
del seu determinat punt de vista, l'encertaven de ple. Al meu cap, les seves històries de terror
infligides per nosaltres es confonien amb els meus records de terror sofert: com més comprenia com
havíem fet tremolar, més tremolava.
Explicaven una història cada un, per torn, i en un moment determinat fan:
—I el Lleig què hi diu? No en tens, d'històries per explicar, tu? A la teva família no n'heu tingut,
d'aventures amb els Dinosaures?
—Sí, però… —m'embarbussava—, ha passat tant de temps… ah, si sabéssiu…
Qui m'ajudava, en aquests destrets, era Flor de Falguera, la jove de la font. —Deixeu-lo en pau…
És foraster, encara no s'ha ambientat, parla malament la nostra llengua…
Acabaven canviant de conversa. Jo respirava tranquil.
Entre Flor de Falguera i jo s'havia establert una mena de confiança. Res de gaire íntim: jo no
havia gosat mai tocar-la. Però parlàvem molt. O sigui, era ella qui m'explicava tot de coses de la
seva vida; jo, per por de trair-me, de fer-li despertar sospites sobre la meva identitat, em mantenia
sempre en un nivell vague. Flor de Falguera m'explicava els seus somnis:
—Aquesta nit he vist un Dinosaure enorme, espantós, que treia foc pels narius. S'acosta, m'agafa
pel clatell, se m'emporta, se'm vol menjar de viu en viu. Era un somni terrible, terrible, però jo, cosa
estranya, no estava pas espantada, no, com t'ho diria?, m'agradava…
D'aquell somni hauria hagut d'entendre moltes coses i sobretot una: que Flor de Falguera no
desitjava altra cosa que ser agredida. Era el moment, per a mi, d'abraçar-la. Però el Dinosaure que
ells imaginaven era massa diferent del Dinosaure que jo era, i aquest pensament em feia encara més
diferent i tímid. En fi, vaig perdre una bona ocasió. Després, el germà de Flor de Falguera tornà de la
temporada de pesca al pla, la jove era molt més vigilada, i les nostres converses disminuïren.
Aquest germà seu, Zahn, des del primer moment que em va veure adoptà una actitud recelosa.
—I aquell qui és? D'on ha sortit?— demanà als altres, assenyalant-me.
—És el Lleig, un foraster que treballa a la fusta —li van dir—. Per què? Què té d'estrany?
—M'agradaria preguntar-ho a ell —va fer Zahn, amb un aire enfellonit—. Ei, tu!, què tens,
d'estrany?
Què havia de respondre?
—Jo? Res…
—Perquè tu, segons tu, no series estrany, oi? —i rigué. Aquesta vegada acabà així, però jo no
m'esperava res de bo.
Aquest Zahn era un dels tipus més resoluts del poblat. Havia rodat món i demostrava saber
moltes més coses que els altres. Quan sentia les coses que habitualment es deien sobre els
Dinosaures, li agafava una mena de neguit.
—Faules —va dir una vegada—, això que conteu són faules. Us voldria veure si arribava un
Dinosaure de veritat.
—Fa tant de temps que no n'hi ha… —intervingué un pescador.
—No pas tant… —rigué estrepitosament Zahn— i , no es pot dir que no n'hi hagi encara alguna
bandada perduda pels camps… Al pla, els nostres fan torns de guàrdia dia i nit. Però allí poden
refiar-se de tothom, no es queden amb gent que no coneixen… —i fixà la mirada en mi, amb tota la
intenció.
Era inútil allargar-ho més: millor que buidés el pap de seguida. Vaig fer un pas endavant.
—L'has agafada amb mi? —vaig preguntar.
—L'he agafada amb qui no sabem de qui ha nascut ni d'on ve, i pretén menjar del que és nostre i
cortejar les nostres germanes…
Algun dels pescadors sortí en defensa meva:
—El Lleig la vida se la guanya: treballa fort…
—De portar troncs a l'esquena deu ser capaç, no ho nego —insistí Zahn—, però en un moment de
perill, quan ens haguéssim de defensar amb ungles i dents, qui ens garanteix que es portarà com cal?
Començà una discussió general. El més estrany era que la possibilitat que jo fos un Dinosaure no
es prenia mai en consideració; la culpa que se m'imputava encara era la de ser un Diferent, un
Estranger, i per tant, un Infidel; i el punt controvertit era en quina mesura la meva presència
augmentava el perill d'un eventual retorn dels Dinosaures.
—El voldria veure en combat, amb aquesta boqueta de llargandaix… —continuà provocant-me
Zahn, desdenyós.
M'hi vaig encarar d'improvís, nas a nas.
—Doncs ja em pots veure ara, si no t'escapes.
No s'ho esperava. Mirà al seu voltant. Els altres van fer rotllana. No hi havia altre remei que
batre'ns.
Vaig avançar, vaig esquivar una mossegada seva torçant el coll, ja li havia ventat una guitza que
el tombà panxa enlaire, i m'hi vaig llançar al damunt. Era un moviment equivocat: com si no ho sabés,
com si no n'hagués vistos morir, de Dinosaures, a unglades i mossegades al pit i al ventre, mentre
creien que havien immobilitzat l'enemic. La cua, però, encara la sabia utilitzar, per a tenir-me ferm;
no em volia deixar tombar al meu torn; feia força, però sentia que estava a punt de cedir…
Va ser aleshores que un del públic cridà:
—Pit i fora, Dinosaure! —Comprendre que m'havien desemmascarat i tornar a ser el d'abans va
ser tot u: perdut per perdut, tant era que els fes sentir altre cop l'antic espant. I vaig colpejar Zahn
una, dues, tres vegades…
Ens separaren.
—Zahn, t'ho havíem dit: el Lleig té bona musculatura. No s'hi poden fer bromes, amb el Lleig! —i
reien i es congratulaven amb mi, em donaven copets de pota a l'esquena. Jo, que ja em creia
descobert, no me'n sabia avenir; no va ser fins més tard que vaig comprendre que l'apòstrofe
«Dinosaure» era una manera seva de dir, per encoratjar els contendents d'una lliça, com un: «Vinga,
que ets el més fort!», i ni tan sols era clar si ho havien cridat a mi o a Zahn.
Des d'aquell dia, tots em respectaren més. Fins Zahn m'encoratjava, em seguia per veure'm fer
noves proves de força. He de dir que les seves referències als Dinosaures també havien canviat una
mica, com passa quan ens cansem de jutjar les coses sempre de la mateixa manera i la moda comença
a anar en una altra direcció. Ara, si volien criticar alguna cosa al poblat, havien agafat el costum de
dir que entre els Dinosaures certes coses no haurien passat, que els Dinosaures en moltes coses
podien donar l'exemple, que sobre el comportament dels Dinosaures en aquesta o en aquella situació
(per exemple, en la vida privada) no hi havia res a dir, i així successivament. En fi, semblava sorgir
quasi una admiració pòstuma per aquests Dinosaures dels quals ningú no sabia res de concret.
Jo, una vegada, vaig tenir l'acudit de dir:
—Tampoc cal exagerar: què creieu que era, un Dinosaure, després de tot?
Em van escridassar:
—Tu calla, què en vols saber, si no n'has vistos mai?
Potser era arribat el moment de començar a posar les coses al seu lloc.
—Sí que n'he vistos —vaig exclamar—, i si voleu fins us puc explicar com eren!
No em van creure; pensaven que volia passejar-me'ls. Per a mi, aquesta nova manera seva de
parlar dels Dinosaures era gairebé tan insuportable com la d'abans. Perquè —deixant de banda el
dolor que sentia pel cruel destí que havia tocat a la meva espècie— jo la vida dels Dinosaures la
coneixia des de dins, sabia fins a quin punt prevalia entre nosaltres una mentalitat limitada, plena de
prejudicis, incapaç d'ajustar-se a les situacions noves. I ara havia de veure tots aquells prendre per
model aquell petit món nostre tan retrògrad, tan —diguem-ne— avorrit! Havia de sentir-me imposar
precisament per ells una mena de respecte sagrat per la meva espècie que jo no havia experimentat
mai! Però en el fons era just que fos així: aquests Nous, què tenien de tan diferent respecte als
Dinosaures dels bons temps? Segurs al seu poblat, amb les preses i els vivers, havien agafat també
ells uns fums, una presumpció… Em passava que experimentava envers ells la mateixa inquietud que
havia tingut pel meu ambient, i com més els sentia admirar els Dinosaures, més detestava els
Dinosaures i el seu ambient.
—Saps?, aquesta nit he somiat que havia de passar un Dinosaure per davant de casa meva —em
va dir Flor de Falguera—, un Dinosaure magnífic, un príncep o un rei dels Dinosaures. Jo
m'empolainava, em posava una cinta al voltant del cap i m'abocava a la finestra. Intentava atreure
l'atenció del Dinosaure, li feia una reverència, però ell de mi ni tan sols semblava adonar-se'n, no em
considerava digna d'una mirada…
Aquest somni em donà una nova clau per comprendre l'estat d'ànim de Flor de Falguera en
relació a mi: la jove devia haver pres la meva timidesa per una desdenyosa supèrbia. Ara, si hi
penso, comprenc que només hauria calgut insistir en aquella actitud una mica més, demostrar una
desafecció altiva, i l'hauria conquistada completament. En canvi, la revelació em commogué tant que
em vaig llançar als seus peus amb els ulls plens de llàgrimes, mentre deia:
—No, no, Flor de Falguera, no és com tu et penses, tu ets millor que qualsevol Dinosaure, cent
vegades millor, jo em sento tan inferior a tu…
Flor de Falguera s'enravenà, va fer un pas enrera.
—I ara!, què dius? —No era el que ella s'esperava: estava desconcertada i trobava l'escena un
xic desagradable. Jo ho vaig comprendre massa tard; em vaig recompondre de seguida, però una
atmosfera d'incomoditat pesava ara entre nosaltres.
No hi va haver temps de repensar-s'ho, amb tot el que passà poc després. Van arribar al poblat
uns missatgers traient el fetge per la boca.
—Que vénen els Dinosaures! —Una bandada de monstres desconeguts havia estat albirada
mentre corria enfurida per la plana. Si prosseguien a aquell pas, l'endemà a l'alba escometrien el
poblat. Es donà l'alarma.
Podeu imaginar la plètora de sentiments que es desencadenà al meu pit amb la notícia: la meva
espècie no era extingida, podia reunir-me amb els meus germans, recomençar la vida d'abans! Però el
record de la vida d'abans que em venia a la memòria era la sèrie interminable de les desfetes, de les
fugides, dels perills; recomençar significava potser tan sols un suplement temporani a aquella agonia,
el retorn a una fase que m'havia fet la il·lusió d'haver ja clos. Ara havia aconseguit, aquí al poblat,
una espècie de nova tranquil·litat i m'apesarava perdre-la.
L'ànim dels Nous també estava dividit entre sentiments oposats. D'una banda el pànic, de l'altra el
desig de triomfar sobre el vell enemic, de l'altra, encara, la idea que si els Dinosaures havien
sobreviscut i ara avançaven per revenjar-se era senyal que ningú no els podia aturar, i que una
victòria seva, tot i despietada, no s'excloïa que pogués constituir un bé per a tots. Els Nous volien al
mateix temps, en suma, defensar-se, fugir, exterminar l'enemic, ser vençuts; i aquesta incertesa es
reflectia en el desordre dels seus preparatius de defensa.
—Un moment! —cridà Zahn—. N'hi ha un de sol entre nosaltres en condicions de prendre el
comandament! El més fort de tots nosaltres, el Lleig!
—És veritat! El Lleig és qui ens ha de manar! —corejaven els altres—. Sí, sí, el comandament
per al Lleig! —i es posaven a les meves ordres.
—Que no, com voleu que jo, un estranger, no estic a l'altura… —intentava esquitllar-me'n, però
no hi va haver manera que els convencés.
Què havia de fer? Aquella nit no vaig poder aclucar l'ull. La veu de la sang m'imposava desertar i
reunir-me amb els meus germans; la lleialtat envers els Nous que m'havien acollit, hostatjat i donat
confiança volia, en canvi, que em considerés de la seva part; endemés, sabia prou bé que ni els
Dinosaures ni els Nous mereixien que es mogués un dit per ells. Si els Dinosaures tractaven de
restablir el seu domini amb invasions i estralls, era senyal que no havien après res de l'experiència,
que havien sobreviscut sols per error. I era clar que els Nous, donant-me el comandament, havien
trobat la solució més còmoda: deixar totes les responsabilitats a un estranger, que podia ser tant el
seu salvador com, en el cas d'una desfeta, un boc expiatori que calia lliurar a l'enemic per apaivagarlo,
com, encara, un traïdor que, posant-los en mans de l'enemic, portés a cap el seu somni
inconfessable d'ésser dominats pels Dinosaures. En fi, no volia saber res ni dels uns ni dels altres;
que es degollessin mútuament!; jo me'n reia de tots plegats. M'havia d'escapar de seguida, deixar que
s'ho fessin ells, i no tenir res més a veure amb aquestes velles històries.
Aquella mateixa nit, arrossegant-me en la foscor, vaig deixar el poblat. El primer impuls era
allunyar-me tant com pogués del camp de batalla, tornar als meus refugis secrets; però la curiositat va
ser més forta; tornar a veure els meus consemblants, saber qui guanyaria. Em vaig amagar dalt d'unes
roques que dominaven el meandre del riu, i vaig esperar l'alba.
Amb la llum, a l'horitzó aparegueren unes figures. Avançaven a la càrrega. Ja abans de distingirlos
bé, podia excloure que mai cap Dinosaure havia corregut amb tan poca gràcia. Quan els vaig
reconèixer no sabia si riure o vergonyar-me'n. Rinoceronts, una bandada, dels primers, grossos,
desmanyotats i grollers, amb bonys de matèria còrnia, però substancialment inofensius, ocupats a
rosegar herbeta: aquests eren els qui havien pres pels antics Reis de la Terra!
La bandada de rinoceronts galopà amb soroll de tro, s'aturà a llepar unes mates, reprengué la
cursa cap a l'horitzó sense ni tan sols adonar-se dels apostaments dels pescadors.
Vaig tornar corrents al poblat.
—No heu entès res! No eren Dinosaures! —vaig anunciar—. Rinoceronts: això eren! Ja han
marxat! No hi ha cap perill! —I vaig afegir, per justificar la meva deserció nocturna—: Jo havia
sortit a explorar! Per espiar i contar-vos-ho!
—Nosaltres podem no haver entès que no eren Dinosaures —digué, serè, Zahn—, però hem entès
que tu no ets un heroi —i se'm girà d'esquena.
Evidentment, havien quedat decebuts: dels Dinosaures, de mi. Ara les seves històries de
Dinosaures esdevingueren acudits en què els terribles monstres apareixien com a personatges
ridículs. Jo ja no em sentia més afectat per aquest esperit mesquí seu. Ara reconeixia la grandesa
d'ànim que ens havia fet optar per desaparèixer abans que habitar un món que ja no era per a
nosaltres. Si jo sobrevivia només era perquè un Dinosaure continués sentint-se com a tal enmig
d'aquesta gentussa que amagava amb befes banals la por que encara la dominava. I quina altra opció
podia presentar-se als Nous fora d'entre mofa i por?
Flor de Falguera mostrà una actitud diferent en explicar-me un somni:
—Hi havia un Dinosaure, grotesc, verd verd, i tothom se'n reia, li estiraven la cua. Aleshores, jo
em vaig fer endavant, el vaig protegir, me'l vaig emportar, el vaig acariciar. I em vaig adonar que,
ridícul com era, era la més trista de les criatures, i dels seus ulls grocs i vermells s'escolava un riu
de llàgrimes.
Què m'agafà, en sentir aquelles paraules? ¿Una repulsió a identificar-me amb les imatges del
somni, el rebuig d'un sentiment que semblava haver esdevingut de pietat, el neguit davant la idea
limitada que tots ells es feien de la dignitat dinosaura? Vaig tenir un arravatament de supèrbia, em
vaig mostrar inflexible i li'n vaig dir quatre de fresques:
—Per què m'amoïnes amb aquests somnis teus cada cop més infantils? ¿No saps somiar res més
que beneiteries?
Flor de Falguera esclafí a plorar. Jo em vaig allunyar amb un arronsament d'espatlles.
Això va passar a la presa; no érem sols; els pescadors no havien sentit el nostre diàleg però
s'havien adonat del meu esclat i de les llàgrimes de la jove.
Zahn se sentí en el deure d'intervenir-hi.
—Però qui et creus que ets —va fer, amb veu agra—, per faltar al respecte a la meva germana?
Em vaig aturar sense respondre. Si es volia batre, jo estava a punt. Però l'estil del poblat en els
últims temps havia canviat: s'ho prenien tot en broma. Del grup de pescadors sortí una veu
d'espinguet:
—Au, va, Dinosaure! —Això era, prou que ho sabia, una expressió faceciosa que havia entrat en
ús darrerament, per dir: «Abaixa la cresta, no exageris», i coses per l'estil. Però a mi se'm remogué
la sang.
—Sí, ho sóc, si voleu saber-ho —vaig cridar—, un Dinosaure, exactament això! Si no n'heu
vistos mai, de Dinosaures, aquí en teniu un: mireu-me!
Esclatà una riallada general.
—Jo en vaig veure un ahir —digué un vell—, ha sortit de la neu. —Al seu voltant es va fer
silenci de seguida.
El vell tornava d'un viatge per les muntanyes. El desglaç havia fos una vella glacera i un esquelet
de Dinosaure havia sortit a la llum.
La nova es propagà pel poblat.
—Anem a veure el Dinosaure! —Tots corregueren muntanya amunt, i jo amb ells.
Un cop superada una morena de còdols, troncs arrabassats, fang i carcanades d'ocells, s'obria una
petita vall còncava. Un primer vel de líquens tenyia de verd les roques deslliurades del gel. Enmig,
estirat com si dormís, amb el coll allargat pels intervals de les vèrtebres, la cua estesa en una llarga
línia serpentina, jeia un esquelet de Dinosaure gegantí. La caixa toràcica s'arquejava com una vela, i
quan el vent batia sobre els llistons plans de les costelles, semblava que encara li palpités a dins un
cor invisible. El crani estava girat en una posició forçada, amb la boca oberta com per un darrer crit.
Els Nous van córrer fins allí baladrejant festius: davant del crani se sentiren fitats per les
conques buides; es quedaren a algunes passes de distància, silenciosos; després es van girar
d'esquena i van reprendre la seva estúpida barrila. Només hauria calgut que un d'ells passés amb la
mirada de l'esquelet a mi, mentre m'estava quiet contemplant-lo, perquè s'adonés que érem idèntics.
Però cap no ho va fer. Aquells ossos, aquells ullals, aquelles urpes exterminadores, parlaven un
llenguatge ja il·legible, no deien res a ningú, tret d'aquell nom vague que havia quedat sense lligam
amb les experiències del present.
Jo continuava mirant l'esquelet, el Pare, el Germà, l'igual a mi, Jo Mateix; hi reconeixia els meus
membres descarnats, els meus lineaments gravats en la roca, tot allò que havíem estat i que ja no
érem, la nostra majestuositat, les nostres culpes, la nostra ruïna.
Ara aquestes despulles servirien als nous i distrets ocupants del planeta per a assenyalar un punt
del paisatge, seguirien el destí del nom «Dinosaure» que havia esdevingut un so opac sense sentit. No
ho havia de permetre. Tot allò que es referia a la vertadera naturalesa dels Dinosaures havia de
romandre ocult. A la nit, mentre els Nous dormien al voltant de l'esquelet engalanat, vaig transportar i
enterrar vèrtebra per vèrtebra el meu Mort.
L'endemà al matí, els Nous no trobaren cap senyal de l'esquelet. No se'n preocuparen gaire temps.
Era un nou misteri que s'afegia als molts misteris relatius als Dinosaures. El van foragitar aviat dels
seus caps.
Però l'aparició de l'esquelet deixà un senyal, i així en tots ells la idea dels Dinosaures restà
lligada a la d'una trista fi, i en les històries que ara explicaven predominava un to de commiseració,
de pena pels nostres sofriments. D'aquesta pietat seva, jo no sabia què fer-me'n. Pietat de què? Si mai
una espècie havia tingut una evolució plena i rica, un regnat llarg i feliç, era la nostra. L'extinció
havia estat un epíleg grandiós, digne del nostre passat. Què podien entendre'n aquests ximples? Cada
vegada que els veia posar-se sentimentals amb els pobres Dinosaures, em venien ganes de rifarme'ls,
d'explicar-los històries inventades i inversemblants. Al capdavall, la veritat sobre els
Dinosaures ja no la comprendria ningú, era un secret que servaria només per a mi.
Un escamot de vagabunds s'aturà al poblat. Enmig d'ells hi havia una jove. En veure-la, em vaig
estremir. Si els ulls no m'enganyaven, aquella, a les venes, no hi tenia únicament sang dels Nous: era
una mulata, una mulata dinosaura. Se n'adonava? Evidentment que no, a jutjar per la seva
desimboltura. Tal vegada no un dels pares, sinó un dels avis, dels besavis o dels tresavis havia estat
dinosaure, i els trets, les maneres de la nostra nissaga es tornaven a manifestar en ella amb un posat
gairebé desvergonyit, a hores d'ara irreconeixible en tots, ella inclosa. Era una criatura graciosa i
alegre; va tenir de seguida un grup de galantejadors al darrera, i entre ells, el més assidu i enamorat
era Zahn.
Començava l'estiu. El jovent feia una festa al riu.
—Vine amb nosaltres! —m'invità Zahn, que després de tantes baralles intentava fer-se'm amic; es
posà a nedar al costat de la Mulata.
Em vaig acostar a Flor de Falguera. Potser havia arribat el moment de donar-nos explicacions,
d'arribar a un acord.
—Què has somiat, aquesta nit? —vaig preguntar, per encetar conversa.
Es quedà amb el cap cot.
—He vist un Dinosaure ferit que es retorçava en l'agonia. Inclinava el cap noble i delicat, i patia,
patia… Jo el mirava, no sabia separar-ne els ulls, i em vaig adonar que sentia un plaer subtil, a
veure'l patir…
Els llavis de Flor de Falguera es tensaven en un plec malèvol, que no havia observat mai en ella.
Només hauria volgut demostrar-li que amb aquell joc de sentiments ambigus i tèrbols jo no hi tenia
res a veure: jo era algú que treia profit de la vida, era l'hereu d'una estirp feliç. Em vaig posar a
ballar al seu voltant, la vaig esquitxar amb aigua del riu remenant la cua.
—Només ets capaç d'explicar històries tristes! —vaig dir, frívol—. Ja n'hi ha prou, vine a ballar!
No em va entendre. Va fer una ganyota.
—I si no balles amb mi, ballaré amb una altra! —vaig exclamar. Vaig agafar per una pota la
Mulata, emportant-me-la de davant els nassos de Zahn, que de primer mirà com s'allunyava sense
comprendre, tan absort estava en la seva contemplació amorosa, i després tingué un atac de gelosia.
Massa tard: la Mulata i jo ja ens havíem capbussat al riu i nedàvem cap a l'altra riba, per amagar-nos
entre les mates.
Potser només volia donar a Flor de Falguera una prova de qui era jo realment, desmentir les
idees sempre equivocades que s'havia fet de mi. I potser també m'empenyia una vella rancúnia envers
Zahn, volia rebutjar d'una manera ostensible el seu nou oferiment d'amistat. O bé, més que res, eren
les formes familiars i tanmateix insòlites de la Mulata el que em feia desitjar una relació natural,
directa, sense pensaments amagats, sense records.
La caravana dels vagabunds se n'aniria l'endemà al matí. La Mulata accedí a passar la nit entre
les mates. Em vaig quedar festejant amb ella fins a l'alba.
Tot això no eren més que episodis efímers d'una vida d'altra banda tranquil·la i escassa
d'esdeveniments. Havia deixat enfonsar-se en el silenci la veritat sobre mi i sobre l'era del nostre
regnat. Dels Dinosaures, gairebé ja no se'n parlava més; potser ningú ja no creia que haguessin
existit. Fins Flor de Falguera havia deixat de somiar-hi.
Quan ella m'explicà:
—He somiat que en una cova hi havia l'únic que havia quedat d'una espècie de la qual ningú
recordava el nom, i jo l'hi anava a demanar, i era fosc, i sabia que hi era, i no el veia, i sabia prou bé
qui era i com era però no hauria sabut dir-ho, i no comprenia si era ell que responia a les meves
preguntes o jo a les seves… —fou per a mi el senyal que finalment havia començat una entesa
amorosa entre nosaltres, com jo havia desitjat des que m'havia aturat la primera vegada a la font i
encara no sabia si m'era donat de sobreviure.
D'aleshores ençà havia après moltes coses, i sobretot la manera com guanyen els Dinosaures.
Primer, havia cregut que el fet de desaparèixer havia estat per als meus germans la magnànima
acceptació d'una desfeta; ara sabia que els Dinosaures com més desapareixen més estenen el seu
domini, i en selves força més il·limitades que aquelles que cobreixen els continents: a l'envitricoll
dels pensaments del qui resta. Des de la penombra de les pors i dels dubtes de generacions ja
ignotes, continuaven estirant els seus colls, alçant les seves potes articulades, i quan l'última ombra
de la seva imatge s'havia esborrat, el seu nom continuava superposant-se a tots els significats,
perpetuant la seva presència en les relacions entre els éssers vius. Ara, esborrat també el nom, els
esperava fer-se una mateixa cosa amb els motlles muts i anònims del pensament, a través dels quals
prenen forma i substància les coses pensades: pels Nous, i per aquells que vindrien després dels
Nous, i per aquells que vindran encara després.
Vaig mirar al meu voltant: el poblat que m'havia vist arribar estranger ara podia ben dir que era
meu, i dir que era meva Flor de Falguera: de la manera com un Dinosaure pot dir-ho. Per això, amb
un silenciós gest de salutació em vaig acomiadar de Flor de Falguera, vaig deixar el poblat, me'n
vaig anar per sempre.
Pel camí mirava els arbres, els rius i les muntanyes, i ja no sabia distingir els que hi eren als
temps dels Dinosaures i els que havien vingut després. Entorn d'uns caus hi havia uns vagabunds
acampats.
Vaig reconèixer de lluny la Mulata, encara plaent, a penes una mica més grassa. Per tal de no ser
vist, em vaig arrecerar al bosc i la vaig espiar. La seguia un fillet que amb prou feines podia córrer
sobre les seves cames remenant la cua. ¿Des de quan no veia un Dinosaure tan perfecte, tan ple de la
pròpia essència de dinosaure, i tan ignorant d'allò que el nom Dinosaure significa?
El vaig esperar en una clariana del bosc per veure'l jugar, perseguir una papallona, rebotre una
pinya contra una pedra per treure'n els pinyons. M'hi vaig apropar. Era realment el meu fill.
Em mirà encuriosit.
—Qui ets? —preguntà.
—Ningú —vaig fer—. I tu, ho saps qui ets?
—I ara! Ho saben tots: sóc un Nou! —va dir.
Era justament allò que esperava que em digués. Li vaig acaronar el cap, li vaig dir:
—Molt bé! —i me'n vaig anar.
Vaig recórrer planes i valls. Vaig arribar a una estació, vaig agafar el tren, em vaig confondre
amb la multitud.
10. La forma de l'espai
LES equacions del camp gravitacional que posen en relació la curvatura de l'espai amb la
distribució de la matèria fa comencen a formar part del sentit comú.
Caure en el buit com queia jo, cap de vosaltres no sap què vol dir. Per vosaltres caure és
estimbar-se potser des del vintè pis d'un gratacel, o d'un avió que s'avaria en ple vol: precipitar-se
cap per avall, gesticular una mica en l'aire, i de cop la terra ja és allí, i un es clava una gran
patacada. Jo us parlo, en canvi, de quan no hi havia a sota cap terra ni cap altra cosa sòlida, ni tan
sols un cos celest a la llunyania capaç d'atreure't a la seva òrbita. Es queia, així, indefinidament,
durant un temps indefinit. Jo anava avall en el buit fins al límit extrem al final del qual és concebible
que es pugui anar avall, i una vegada allí, veia que aquell límit extrem devia trobar-se molt i molt
més ensota, llunyaníssim, i continuava caient per tal d'arribar-hi. No havent-hi punts de referència, no
tenia ni idea de si la meva caiguda era ràpida o lenta. Ara que hi penso m'adono que ni tan sols hi
havia proves que realment estigués caient: tal vegada m'havia quedat sempre immòbil al mateix lloc,
o em movia en sentit ascendent; atès que no hi havia ni un amunt ni un avall, només es tractava de
qüestions nominals, i tant era continuar pensant que queia, com semblava natural de pensar.
Admès, doncs, que es queia, tots quèiem amb la mateixa velocitat, sense sotracs; en efecte,
sempre érem si fa no fa a la mateixa altura, jo, Úrsula H'x, el Tinent Fenimore. Jo no li treia els ulls
del damunt, a l'Úrsula H'x, perquè era molt bonica de veure, i tenia en caure un capteniment
desimbolt i relaxat; esperava aconseguir d'interceptar algun cop la seva mirada, però Úrsula H'x,
mentre queia, sempre estava ocupada llimant-se i llustrant-se les ungles o passant-se la pinta pels
cabells llargs i llisos, i no girava mai els ulls cap a mi. Cap al Tinent Fenimore tampoc, val a dir, i
això que ell feia de tot per atreure'n l'atenció.
Una vegada el vaig sorprendre —ell creia que no el veia— mentre feia senyals a Ürsula H'x:
primer picava els dos índexs estirats l'un contra l'altre, després feia un gest rotatori amb una mà,
després assenyalava avall. En fi, semblava al·ludir a una entesa amb ella, a una cita per a més tard,
en alguna localitat d'allí sota on es trobarien. Tot plegat, romanços, ho sabia perfectament: no hi
havia trobades possibles entre nosaltres, perquè les nostres caigudes eren paral·leles i entre
nosaltres sempre quedava la mateixa distància. Però que el Tinent Fenimore es fiqués al cap idees
d'aquesta mena —i intentés fícar-les al cap d'Úrsula H'x— era suficient per a posar-me nerviós;
malgrat que ella no li fes cas, més ben dit, amb els llavis feia un lleu trompeteig, dirigint-se —em
semblava que no hi havia dubte— justament a ell. (Úrsula H'x queia regirant-se sobre ella mateixa
amb moviments mandrosos com si es rabegés en el seu llit, i era difícil de dir si un gest seu era
adreçat a algú més que no a algú altre o si estava joguinejant pel seu compte com de costum.)
També jo, naturalment, no somiava res més que trobar-me amb Úrsula H'x, però atès que en la
meva caiguda seguia una recta absolutament paral·lela a la que seguia ella, em semblava fora de lloc
manifestar un desig irrealitzable. Certament, volent ser optimista, sempre quedava la possibilitat que,
si les nostres paral·leles continuaven fins a l'infinit, arribaria el moment en què es tocarien. Aquesta
eventualitat era suficient per a donar-me alguna esperança, o millor: per a mantenir-me en una
excitació contínua. Us diré que una trobada de les nostres paral·leles l'havia somiada tant, en tots els
seus detalls, que a hores d'ara formava part de la meva experiència com si ja ho hagués viscut. Tot
s'esdevindria d'un moment a l'altre, amb senzillesa i naturalitat: després de tant de temps d'anar
separats sense poder-nos acostar un sol pam, després de tant de temps d'haver-la sentida estranya,
presonera del seu trajecte paral·lel, vet aquí que la consistència de l'espai, d'impalpable que havia
estat sempre, es faria més tensa i al mateix temps més flonja, un espessiment del buit que semblaria
venir no de fora sinó de dintre de nosaltres i que ens estrenyeria tots dos alhora (només havia de
tancar els ulls per veure-la venir endavant, amb un capteniment que sabia seu encara que fos diferent
de tots els capteniments habituals en ella: els braços estirats cap avall, tocant els costats, torçant els
polsos com si es desemperesís i, a la vegada, insinués una contorsió que era també una manera quasi
serpentina d'estirar-se), i tot d'una, la línia invisible que recorria jo i la que ella recorria es
convertirien en una sola línia, ocupada per una mescla d'ella i de mi en què tot el que d'ella era
mòrbid i secret era penetrat, millor encara, embolcallava i gairebé diria xuclava tot el que de mi,
amb més tensió, havia anat sofrint fins allí d'estar sol, separat i eixut.
Passa, amb els somnis més bonics, que es transformen de cop i volta en malsons, i així ara se
m'acudia que el punt en què es trobarien les nostres dues paral·leles podia ser aquell en què es troben
totes les paral·leles existents en l'espai, i aleshores no sols assenyalaria la trobada d'Úrsula H'x i
meva, sinó també —perspectiva execrable!— del Tinent Fenimore. En el mateix moment en què
Úrsula H'x deixés de ser-me estranya, un estrany amb el seu bigotet negre es trobaria compartint les
nostres intimitats de forma inextricable: aquest pensament era suficient per a llançar-me a les més
lacerants al·lucinacions de la gelosia: sentia el crit que la nostra trobada —d'ella i meu— ens
arrencava, fondre's en un uníson espasmòdicament joiós, i heus aquí que —jo m'esborronava només
de pensar-ho!— d'ell se separava lancinant el crit d'ella violada —així en la meva enquimerada
parcialitat ho imaginava— a traïció, i al mateix temps el crit de vulgar triomf del Tinent, però potser
—i aquí la meva gelosia arribava al deliri— aquests crits seus —d'ella i d'ell— també podien ser no
tan diferents i dissonants, podien atènyer igualment ells un uníson, sumar-se en un únic crit fins i tot
de plaer, distingint-se del crit incontenible i desesperat que sorgiria dels meus llavis.
En aquesta alternança d'esperances i aprensions, jo continuava la meva caiguda, sense però
deixar d'escrutar les profunditats de l'espai per si mai alguna cosa anunciés un canvi actual o futur de
la nostra condició. Un parell de cops vaig aconseguir albirar un univers, però era lluny i es veia petit,
petit, molt a la dreta o a l'esquerra; amb prou feines era a temps de distingir un cert nombre de
galàxies com puntets brillants reagrupats en masses superposades que rodaven amb un flèbil zumzeig,
i ja tot s'havia esvanit de la mateixa manera que havia aparegut, cap amunt o cap a un costat, fins al
punt de quedar en el dubte que no haguessin estat pampallugues.
—Allí! Mira! Hi ha un univers! Mira allí! Hi ha alguna cosa! —cridava a Úrsula H'x assenyalant
en aquella direcció, però ella, amb la llengua estreta entre les dents, estava molt aqueferada
acariciant-se la pell llisa i tersa de les cames a la recerca d'escassíssims i quasi invisibles pèls
superflus que extirpava amb una seca estrebada de les ungles formant una pinça, i l'únic senyal que
indicava que hagués entès la meva crida podia ser la forma com estirava una cama cap amunt, com
per aprofitar —s'hauria dit—, per a la seva metòdica inspecció, la poca llum que reverberés d'aquell
llunyà firmament.
És inútil que digui el desdeny que el Tinent Fenimore mostrava en aquests casos per allò que jo
podia haver descobert: alçava les espatlles —la qual cosa li feia sacsejar les xarreteres, la banda i
les condecoracions de què anava inútilment guarnit— i es tombava de l'altre costat rient amb
sornegueria. Ell, però (quan estava segur que jo mirava cap a una altra banda), per despertar la
curiositat d'Úrsula (i aleshores era el meu torn, de riure, en veure que ella, per tota resposta, es
girava sobre si mateixa en una mena de tombarella plantant-li el darrera als nassos: un gest
indubtablement poc delicat però bonic de veure, fins al punt que jo, després d'haver-me'n alegrat com
si es tractés d'una pena infligida al meu rival, em sorprenia envejant-lo com si es tractés, en canvi,
d'un privilegi), assenyalava un làbil punt que fugia per l'espai baladrejant:
—Allí! Allí! Un univers! Així de gros! L'he vist! És un univers!
No dic que mentís: afirmacions d'aquesta mena, pel que jo sé, tant podien ser certes com falses.
Que de tant en tant passéssim a certa distància d'un univers estava comprovat (o bé que un univers
passés a certa distància de nosaltres), però no es comprenia si eren molts universos escampats per
l'espai o si sempre era el mateix univers que continuàvem creuant mentre rodàvem en una misteriosa
trajectòria, o si, en canvi, no hi havia cap univers i aquell que crèiem veure era el miratge d'un
univers que potser havia existit alguna vegada i la imatge del qual continuava rebotant a les parets de
l'espai com el retruny d'un eco. Però també podia ben ser que els universos haguessin estat sempre
allí, atapeïts al voltant nostre, i no tinguessin cap pensament de moure's, i nosaltres tampoc ens
movíem, i tot s'estava quiet per sempre, sense temps, en una fosca sols puntejada de ràpids
centelleigs quan alguna cosa o algú aconseguia desprendre's per un moment d'aquella tòrpida
absència de temps i insinuar l'aparença d'un moviment.
Hipòtesis, totes elles, igualment dignes de ser preses en consideració, i de les quals només
m'interessava la part que concernia la nostra caiguda i la possibilitat d'aconseguir o no de tocar
Úrsula H'x. En fi, ningú no en sabia res. I aleshores, per què aquell presumptuós de Fenimore prenia
a vegades uns aires de superioritat, com de qui està segur del que es fa? S'havia adonat que, quan
volia fer-me enrabiar, el sistema més segur era fingir que tenia amb Úrsula H'x una familiaritat que
datava de molt enrera. En un moment determinat, Úrsula es posava a davallar balancejant-se, amb els
genolls junts, desplaçant el pes cap aquí o cap allà, com oscil·lant en una ziga-zaga cada vegada més
àmplia: tot per enganyar l'avorriment d'aquella caiguda interminable. I el Tinent, aleshores, també es
posava a oscil·lar, intentant agafar el mateix ritme que ella, com si seguís la mateixa pista invisible,
o millor, com si ballés al so d'una mateixa música audible només per a ells dos, que ell fins i tot feia
veure que xiulava, i posant-hi, només ell, una mena de sobreentès, d'al·lusió a un joc entre companys
de gresques. Tot era un bluf, com si jo no ho sabés, però era suficient per a ficar-me al cap la idea
que una trobada entre Úrsula H'x i el Tinent Fenimore ja podia haver-se esdevingut, qui sap quant de
temps abans, a l'origen de les seves trajectòries, i aquesta idea em causava un desfici dolorós, com
una injustícia comesa en perjudici meu. Reflexionant-hi, però, si Úrsula i el Tinent havien ocupat en
el passat el mateix punt de l'espai, era senyal que les respectives línies de caiguda s'havien anat
allunyant i, presumiblement, continuaven allunyant-se. Ara, en aquest lent però continu allunyar-se
del Tinent, res de més fàcil que Úrsula s'acostés a mi; per tant, el Tinent tenia ben pocs motius per
anar tan envanit per les seves passades intimitats: el futur era a mi que somreia.
El raonament que em portava a aquesta conclusió no bastava per a tranquil·litzar-me íntimament:
l'eventualitat que Úrsula H'x ja s'hagués trobat amb el Tinent era per si sola un tort que si se m'havia
fet ja no podia reparar-se. He d'afegir que passat i futur eren per a mi termes vagues, entre els quals
no aconseguia fer distinció: la meva memòria no anava més enllà de l'interminable present de la
nostra caiguda paral·lela, i el que podia haver-hi hagut abans, atès que no es podia recordar,
pertanyia al mateix món imaginari del futur, i amb el futur es confonia. Així, fins podia suposar que,
si mai dues paral·leles havien sortit del mateix punt, eren justament les línies que seguíem Úrsula H'x
i jo (en aquest cas es tractava de la nostàlgia d'una identitat perduda que nodria el meu ansiós desig
de trobar-la); però jo em resistia a donar crèdit a aquesta hipòtesi, perquè podia implicar un
allunyament nostre progressiu i potser una arribada d'ella entre els braços galonejats del Tinent
Fenimore, però sobretot perquè jo no sabia sortir del present si no era per imaginar-me un present
diferent, i tota la resta no comptava.
Potser era aquest el secret: identificar-se tant en el propi estat de caiguda per arribar a
comprendre que la línia seguida en caure no era la que semblava sinó una altra, o sigui, aconseguir
canviar aquella línia de l'única manera en què podia canviar-se, és a dir, fent que arribés a ser com
realment havia estat sempre. Però no va ser concentrant-me en mi mateix que em va venir aquesta
idea, sinó observant amb ulls d'enamorat que maca que també era Úrsula H'x vista de darrera, i
notant, en el moment en què passàvem a la vista d'un llunyaníssim sistema de constel·lacions, un
arquejament de l'esquena i una mena de sacsejada del cul, però no tant del cul en si mateix com un
lliscament extern que semblava que fregués contra el cul i hi provoqués una reacció no antipàtica per
part del cul mateix. N'hi hagué prou amb aquesta impressió fugissera per a fer-me veure la situació
d'una nova forma: si era veritat que l'espai amb alguna cosa a dins és diferent de l'espai buit, perquè
la matèria hi provoca una curvatura o tensió que força totes les línies contingudes en ell a tensar-se o
a corbar-se, aleshores la línia que cada un de nosaltres seguia era una recta de l'única manera en què
una recta pot ser una recta, això és, deformant-se tant com la límpida harmonia del buit és deformada
pel destorb de la matèria, o sigui, entortolligant-se a tot el voltant d'aquest galet, porro o
excrescència que és l'univers al mig de l'espai.
El meu punt de referència continuava essent Úrsula i, de fet, una certa manera seva d'anar com
voltejant podia fer més familiar la idea que la nostra caiguda era un cargolament i descargolament en
una mena d'espiral que ara s'estrenyia, ara s'eixamplava. Però aquests balandreigs Úrsula els feia —
si un s'hi fixava bé— adés en un sentit, adés en un altre, i per tant el dibuix que traçàvem era més
complicat. L'univers era considerat, així doncs, no un inflament barroer plantat allí com un nap, sinó
com una figura escairada i punxeguda en què a cada entrant, sortint o faceta corresponien cavitats,
carreus i entalles de l'espai i de les línies recorregudes per nosaltres. Però aquesta era encara una
imatge esquemàtica, com si haguéssim d'heure'ns-les amb un sòlid de parets llises, una
compenetració de políedres, un conjunt de cristalls; de fet, l'espai en què ens movíem era tot
emmerlat i foradat, amb agulles i pinacles que resplendien per tots costats, amb cúpules, balustrades
i peristils, amb coronells i rosetons, i nosaltres, mentre ens semblava que ens precipitàvem recte
avall, en realitat lliscàvem per la vora de motllures i frisos invisibles, com formigues que per
travessar una ciutat segueixen recorreguts traçats no per l'empedrat dels carrers, sinó al llarg de les
parets, els sostres, les cornises i els llums. Ara, dir ciutat equival a tenir encara al cap figures
d'alguna manera regulars, amb angles rectes i proporcions simètriques, mentre que, en canvi, hauríem
de tenir sempre present com es retalla l'espai entorn de cada cirerer i de cada fulla de cada branca
que es mou al vent, i de cada dent del marge de cada fulla, i també com s'afaiçona en cada nervació
de fulla, i en la xarxa dels nervis a l'interior de la fulla i en les punxades amb què a cada moment les
fletxes de la llum la crivellen, tot estampat en negatiu en la pasta del buit, de manera que no hi ha res
que no hi deixi la seva empremta, cada empremta possible de cada cosa possible, i ensems cada
transformació d'aquestes empremtes instant per instant, i és així que el petit furóncol que creix al nas
d'un califa o la bombolla de sabó que es posa sobre el pit d'una bugadera canvien la forma general de
l'espai en totes les seves dimensions.
Em bastà comprendre que l'espai era fet així, per a adonar-me que s'hi amuntegaven certes
cavitats mòrbides i acollidores com hamaques en què jo em podia trobar enllaçat amb Úrsula H'x i
gronxar amb ella mossegant-nos recíprocament per tot el cos. Les propietats de l'espai, en efecte,
eren tals que una paral·lela anava per un cantó i una per l'altre; jo, per exemple, em precipitava dins
una caverna tortuosa, mentre Úrsula H'x era xuclada a una galeria que comunicava amb aquella
mateixa caverna, de manera que ens trobàvem rodolant altra vegada plegats sobre una catifa d'algues
en una mena d'illa subespacial entrellaçant-nos en totes les positures i capgiraments, fins que de
sobte les nostres dues rectes reprenien la seva trajectòria rectilínia i prosseguien cada una per la
seva banda com si res no hagués passat.
La constitució de l'espai era porosa i reblerta d'escletxes i dunes. Si estava ben alerta, podia
adonar-me de quan el recorregut del Tinent Fenimore passava al fons d'un congost estret i tortuós;
aleshores m'apostava dalt d'un espadat i, al moment just, m'hi llançava al damunt procurant
d'encertar-lo a les vèrtebres cervicals amb tot el meu pes. El fons d'aquests precipicis del buit era
pedregós com el llit d'un torrent assecat, i entre dos punxons de roca que emergien, el Tinent
Fenimore, en estimbar-se, quedava amb el cap entaforat, i jo de seguida li premia un genoll a
l'estómac, però ell, mentrestant, m'estava esclafant les falanges contra les espines d'un cactus —o el
dors d'un porc espí?— (espines, en tot cas, d'aquelles que corresponen a determinades contraccions
agudes de l'espai), per tal que jo no aconseguís apoderar-me de la pistola que li havia fet caure amb
una puntada de peu. No sé com, però un instant després em vaig trobar amb el cap enfonsat en la
granulositat sufocant dels estrats en què l'espai cedeix esfullant-se com sorra; vaig escopir, atordit i
encegat; Fenimore havia aconseguit arreplegar la seva pistola; una bala em xiulà a l'orella, desviada
per una proliferació del buit que es dreçava en forma de termiter. I jo ja era damunt seu amb les mans
al coll per escanyar-lo, però les mans van batre l'una contra l'altra amb un «paf!»: els nostres camins
havien tornat a ser paral·lels i el Tinent Fenimore i jo baixàvem mantenint les nostres distàncies de
costum i donant-nos ostensiblement l'esquena com dos que fan veure que no s'han vist ni conegut mai.
Aquestes línies que bé podien considerar-se rectes unidimensionals s'assemblaven, de fet, a
ratlles d'escriptura cursiva traçades en una pàgina blanca per una ploma que desplaça paraules i
trossos de frase d'una ratlla a l'altra amb afegits i remissions en la pressa d'acabar una exposició
conduïda a través d'aproximacions successives i sempre insatisfactòries, i així ens perseguíem, el
Tinent Fenimore i jo, amagant-nos darrera els traus de les «1», especialment les «1» de la paraula
«paral·leles», per disparar i protegir-nos de les bales i fingir-nos morts i esperar que passi Fenimore
per fer-li la traveta i arrossegar-lo pels peus, fent-lo caure de morros al fons de les «v», de les «u»,
de les «m» i de les «n», que, escrites totes iguals en cursiva, esdevenen una sotraguejant successió de
sots de l'empedrat, per exemple, en l'expressió «univers unidimensional», deixant-lo estès en algun
lloc tot masegat pels gargots i des d'allí alçar-me brut de tinta agrumollada i córrer cap a Úrsula H'x
que, la molt múrria, voldria ficar-se dins els nusos de la «efa» que s'afinen fins a esdevenir
filiformes, però jo l'agafo pels cabells i la doblego contra una «d» o una «t», així com,
apressadament, les escric jo ara, tan inclinades que hom pot ajeure-s'hi a sobre, després ens excavem
una concavitat al més pregon de la «g», a la «g» de «pregon», un cau soterrani que es pot adaptar a
voluntat a les nostres dimensions o fer més recollit i gairebé invisible, o bé disposar en sentit més
horitzontal per estar-nos-hi ben ajaçats. Mentre que, naturalment, les mateixes ratlles, en comptes de
successions de lletres i de paraules, poden desenrotllar-se perfectament en el seu fil negre i
entendre's en línies rectes, contínues, paral·leles, que no signifiquen res més que elles mateixes en el
seu continu escolament sense trobarse mai, així com no ens trobem mai en la nostra contínua caiguda
jo, Úrsula H'x, el Tinent Fenimore i tots els altres.
11. Els anys llum
COM més distant és una galàxia, més ràpidament s'allunya de nosaltres. Una galàxia que es
trobés a deu mil milions d'anys llum de nosaltres tindria una velocitat de fuga equivalent a la de
la llum, tres-cents mil quilòmetres per segon. Les «quasi estrelles» descobertes recentment serien
properes a aquest llindar.
Una nit, com de costum, observava el cel amb el meu telescopi. Vaig notar que en una galàxia
distant cent milions d'anys llum es destacava un cartell. Hi havia escrit: t'he vist. Vaig fer ràpidament
el càlcul: la llum de la galàxia havia emprat cent milions d'anys per a arribar fins a mi, i com que des
d'allí dalt veien el que passava aquí amb cent milions d'anys de retard, el moment en què m'havien
vist devia remuntar-se a dos-cents milions d'anys enrera.
Ja abans de consultar la meva agenda per saber què havia fet aquell dia, havia tingut un
pressentiment esglaiador: justament dos-cents milions d'anys abans, ni un dia més ni un dia menys,
m'havia passat una cosa que sempre havia procurat amagar. Esperava que amb el temps l'episodi
estaria completament oblidat; de fet, contrastava clarament —almenys així m'ho semblava —amb el
meu comportament habitual d'abans i de després d'aquella data, de manera que, si mai algú hagués
intentat desenterrar aquella història, estava disposat a desmentir-lo amb tota tranquil·litat, i no només
perquè li hauria estat impossible aportar proves, sinó també perquè un fet determinat per
eventualitats tan excepcionals —encara que s'havia comprovat complidament— era tan poc probable
que fins jo mateix podia considerar-lo de bona fe incert. I vet aquí que, en canvi, d'un llunyà cos
celeste algú m'havia vist i la història tornava a sortir precisament ara.
Naturalment, jo estava en condicions d'explicar tot el que havia passat, i com havia pogut passar,
i de fer comprensible, si no del tot justificable, la meva forma d'actuar. Vaig pensar de respondre de
seguida també jo amb un cartell, emprant una fórmula defensiva com DEIXEU QUE US HO
EXPLIQUI, O bé US VOLDRIA haver vist al meu lloc, però això no hauria bastat i l'explicació
hauria estat massa llarga per a una inscripció sintètica que resultés llegible a tanta distància. I
sobretot havia d'estar alerta a no fer un pas fals, o sigui, a no subratllar amb una admissió explícita
meva allò a què el t'he vist es limitava a al·ludir. En fi, abans de deixar-me anar en una declaració
qualsevol, hauria de saber exactament què havien vist i què no havien vist des de la galàxia; i per a
això no havia de fer res més que demanar-ho amb un cartell del tipus: HO HAS VIST TOT O
NOMÉS UNA PART?, O BÉ: VEJAM SI DIUS LA VERITAT: QUÈ FEIA?, després esperar el
temps necessari perquè des d'allí veiessin el meu rètol, i el temps igualment llarg perquè jo veiés la
resposta d'ells i pogués proveir a les rectificacions necessàries. Per a tot plegat haurien calgut uns
altres dos-cents milions d'anys, o millor, algun milió d'anys més, perquè en l'endemig les imatges
anaven i venien amb la velocitat de la llum, les galàxies continuaven allunyant-se entre elles i, així
aquella constel·lació ara tampoc ja no era on jo la veia, sinó una mica més enllà, i la imatge del meu
cartell havia d'anar-li al darrera. En fi, era un sistema lent, que m'hauria obligat a tornar a discutir,
després de més de quatre-cents milions d'anys d'ençà que havien succeït, esdeveniments que hauria
volgut fer oblidar en el temps més breu possible.
La millor línia de conducta que se m'oferia era simular indiferència, minimitzar l'abast del que
podien haver arribat a saber. Per això em vaig apressar a exposar ben a la vista un cartell en què
havia escrit simplement: x què. Si els de la galàxia havien cregut posar-me en un compromís amb el
seu T'HE VIST, la meva calma els desconcertaria, i es convencerien que no era convenient insistir en
aquell episodi. Si, en canvi, no disposaven de molts elements en contra meu, una expressió indefinida
com i què serviria de caut sondeig sobre la importància que s'havia de donar a la seva afirmació t'he
vist. La distància que ens separava (del seu moll dels cent milions d'anys llum, la galàxia ja havia
salpat feia un milió de segles i s'havia endinsat en la fosca) faria potser menys evident que el meu i
què replicava al seu t'he vist de dos-cents milions d'anys abans, però no em semblà oportú afegir al
cartell referències més explícites, perquè si la memòria d'aquell dia, passats tres milions de segles,
s'hagués anat esborrant, no volia ser precisament jo qui la refresqués.
En el fons, l'opinió que es podien haver fet de mi en aquella ocasió singular no m'havia de
preocupar excessivament. Els fets de la meva vida, els que havien subseguit a partir d'aquell dia
durant anys, segles i mil·lennis, parlaven —almenys en àmplia majoria— a favor meu; per tant, no
havia de fer res més que deixar que parlessin els fets. Si des d'aquell llunyà cos celest havien vist
què feia jo un dia de dos-cents milions d'anys enrera, també em veurien l'endemà, i l'endemà passat, i
l'endemà passat l'altre, i el dia després, i modificarien a poc a poc l'opinió negativa que de mi es
podien haver fet jutjant apressadament sobre la base d'un episodi aïllat. Més encara, n'hi havia prou a
pensar en el nombre d'anys que ja havien passat des del t'he vist, perquè em convencés que aquella
mala impressió ja estava esborrada de feia temps, i havia estat substituïda per una valoració
probablement positiva i, en tot cas, més conforme a la realitat. Però aquesta certesa racional no era
suficient per a donar-me consol: mentre no tingués la prova d'un canvi d'opinió a favor meu, em
quedaria amb el malestar d'haver estat sorprès en una situació compromesa i identificat amb ella,
travat allí.
Direu que podia riure'm perfectament del que pensaven de mi uns desconeguts habitants d'una
constel·lació aïllada. De fet, el que em preocupava no era l'opinió circumscrita a l'àmbit d'aquest o
d'aquell cos celest, sinó la sospita que les conseqüències d'haver estat vist per ells poguessin no tenir
límit. Entorn d'aquella galàxia n'hi havia moltes altres, algunes en un radi de menys de cent milions
d'anys llum, amb observadors que mantenien els ulls ben oberts: el cartell t'he vist, abans que jo
aconseguís albirar-lo, havia estat llegit indubtablement per habitants d'altres cossos celests, i el
mateix s'esdevindria a continuació en les constel·lacions progressivament més distants. Encara que
ningú no podia saber amb precisió a quina situació específica es referia aquell t'he vist, una tal
indeterminació no jugaria per res al meu favor. Més encara, atès que la gent sempre està disposada a
donar crèdit a les conjectures pitjors, allò que, en realitat, podien haver vist de mi a cent milions
d'anys llum de distància, en el fons era una cosa de no res en comparació de tot allò que es podia
imaginar que hagués estat vist en altres llocs. La mala impressió que podia haver deixat durant
aquella momentània desconsideració de feia dos milions de segles s'engrandia i es multiplicava,
doncs, refractant-se a través de totes les galàxies de l'univers, i no m'era possible desmentir-la sense
empitjorar la situació, atès que, no sabent a quines extremes i calumnioses deduccions podien haver
arribat aquells que no m'havien vist directament, no tenia ni idea d'on començar i on acabar els meus
desmentiments.
En aquest estat d'ànim, cada nit continuava mirant a l'entorn amb el telescopi. I dues nits després
em vaig adonar que en una galàxia que distava cent milions d'anys i un dia llum havien posat el
cartell t'he vist. No hi havia dubte que ells també es referien a aquella vegada: allò que jo sempre
havia procurat amagar havia estat descobert no sols per un cos celest, sinó també per un altre, situat
en una altra zona de l'espai. I encara per altres: les nits que seguiren vaig continuar veient nous
cartells amb el t'he vist que s'alçaven des de constel·lacions sempre noves. Calculant els anys llum
resultava que la vegada que m'havien vist era sempre aquella. A cada un dels t'he vist jo responia
amb cartells impregnats d'una desdenyosa indiferència, com ah sí? molt de gust, o bé m'importa força,
o també d'una insolència gairebé provocadora, com tant pis, o bé cucut, sóc jo!, però sempre
mantenint certes distàncies.
Per bé que la lògica dels fets em fes mirar el futur amb raonable optimisme, la convergència de
tots aquells t'he vist en un únic punt de la meva vida, convergència certament fortuïta, deguda a
particulars condicions de visibilitat interestel·lar (l'única excepció, un cos celest en què, sempre en
correspondència amb aquella data, va aparèixer el cartell no s'hi veu gota), em feia estar molt
neguitós.
Era com si, en l'espai que contenia totes les galàxies, la imatge del que jo havia fet aquell dia es
projectés a l'interior d'una esfera que es dilatava contínuament a la velocitat de la llum: els
observadors dels cossos celests que s'anaven trobant dins el radi de l'esfera eren posats en situació
de veure el que havia succeït. Al seu torn, cada un d'aquests observadors podia ser considerat el
centre d'una esfera que també es dilatava a la velocitat de la llum i projectava la inscripció t'he vist
dels seus cartells a tot el voltant. Al mateix temps, tots aquests cossos celests formaven part de
galàxies que s'allunyaven l'una de l'altra per l'espai amb velocitat proporcional a la distància, i cada
observador que mostrava haver rebut un missatge, abans de poder-ne rebre un segon, ja s'havia
allunyat per l'espai a una velocitat cada cop més gran. En un moment determinat, les galàxies més
llunyanes que m'havien vist (o que havien vist el cartell t'he vist d'una galàxia més propera a
nosaltres, o el cartell he vist el t'he vist d'una situada una mica més enllà) arribarien al llindar dels
deu mil milions d'anys llum, passat el qual s'allunyarien a tres-cents mil quilòmetres per segon,
ràpides com la llum, i cap imatge ja no les podria atènyer. Hi havia, per tant, el risc que es quedessin
amb la seva provisional i equívoca opinió sobre mi, que des d'aquell moment esdevindria definitiva,
sense possibilitat de rectificació, inapel·lable, i per això, en un cert sentit, justa, és a dir, conforme a
la veritat.
Per consegüent, era indispensable que, com més aviat millor, s'aclarís l'equívoc. I per aclarir-lo,
només podia confiar en una cosa: que, després d'aquella vegada, jo hagués estat vist altres vegades,
mentre donava de mi tota una altra imatge, això és, aquella que era —no tenia dubtes en aquest
respecte— la veritable imatge de mi que calia tenir present. D'ocasions, en el decurs dels últims doscents
milions d'anys, no n'havien faltades, i n'hauria tingut prou amb una de sola, molt clara, per a no
crear confusions. Sí: recordava un dia, per exemple, durant el qual havia estat jo mateix, és a dir, jo
mateix de la manera com volia que els altres em veiessin. D'aquest dia —vaig calcular ràpidament—
feia ara exactament cent milions d'anys. Per tant, de la galàxia que distava cent milions d'anys llum
m'estaven veient justament ara en aquella situació tan afalagadora per al meu prestigi, i la seva
opinió sobre mi certament estava canviant, s'estava corregint, o, millor, desmentia aquella primera
impressió fugaç. Justament ara, o poc més o menys: perquè ara la distància que ens separava devia
ser, ja no de cent milions d'anys llum, sinó almenys de cent un; de tota manera, només havia d'esperar
el mateix nombre d'anys per donar temps a la llum d'allí d'arribar fins aquí (la data exacta en què
s'esdevindria aviat fou calculada, tenint en compte fins i tot la «constant de Hubble») i m'adonaria de
la reacció d'ells.
Qui havia aconseguit veure'm en el moment x, amb més raó em veuria en el moment z, i atès que
la meva imatge a z era molt més persuasiva que la d'x —o més ben dit: suggestiva, de manera que una
vegada vista ja no s'oblidava—, és a z que jo seria recordat, mentre que tot el que de mi s'havia vist
a x seria oblidat immediatament, esborrat, tal vegada després d'haver-lo reclamat fugaçment a la
memòria, a tall de comiat, com dient: mireu, a algú que és com z pot passar-li que sigui vist com x,
mentre que és clar que és absolutament com z.
Gairebé m'alegrava de la quantitat de t'he vist que apareixien arreu, perquè era senyal que
l'atenció sobre mi era desperta i, per tant, no els passaria per alt el meu dia més lluminós. Aquest
tindria —o sigui: ja estava tenint, sense jo saber-ho— un ressò molt més ampli que aquell altre —
limitat a un determinat ambient, i de més a més, he d'admetre-ho, més aviat perifèric—, que jo
aleshores, en la meva modèstia, m'havia esperat.
A més, també cal considerar aquells cossos celests des dels quals —per desatenció o per mala
ubicació— no m'havien vist, però que havien clissat un cartell t'he vist pels voltants, i els quals
també havien exposat cartells que deien: SEMBLA QUE T'HAN VIST, o bé: PER ALLÍ SÍ QUE
T'HAN VIST! (expressions en què sentia traspuar ara curiositat, ara sarcasme); també allí hi havia
ulls fixats en mi que, precisament per haver desaprofitat una ocasió, no se'n deixarien escapar una
segona, i que, havent tingut d'x sols una notícia indirecta i conjuntural, estarien encara més disposats
a acceptar y com l'única i vertadera realitat que em concernís.
Així, l'eco del moment y es propagaria a través del temps i de l'espai, arribaria a les galàxies
més llunyanes i més ràpides, i aquestes se sostraurien a tota imatge ulterior corrent els tres-cents mil
quilòmetres per segon de la llum i portant de mi aquella imatge ja definitiva, més enllà del temps i de
l'espai, convertida en la veritat que conté en la seva esfera de radi il·limitat totes les altres esferes de
veritats parcials i contradictòries.
Un centenar de milions d'anys no són, després de tot, una eternitat, però em semblava que no
passaven mai. Finalment arribà la nit en qüestió: el telescopi ja feia una bona estona que el tenia
apuntat en direcció a aquella galàxia de la primera vegada. Acosto l'ull dret a l'ocular, mantenint la
parpella entreoberta, alço a poc a poc la parpella, ja tinc la constel·lació enquadrada perfectament,
hi ha un cartell plantat allí al mig, no es llegeix bé, enfoco millor… Hi ha escrit: tra la la la. Només
això: tra la la la. En el moment en què jo havia expressat l'essència de la meva personalitat, amb
palmària evidència i sense risc d'equívocs, en el moment en què havia donat la clau per a interpretar
tots els gestos de la meva vida passada i futura i per a treure'n un judici equànime i de conjunt, qui
tenia no sols la possibilitat sinó també l'obligació moral d'observar tot el que jo feia i prendre'n nota,
què havia vist?, no res, no s'havia adonat de res, no havia notat res d'especial. Descobrir que una part
tan gran de la meva reputació era a la mercè d'un tipus que inspirava tan poca confiança, m'abaltí.
Aquella prova de qui era jo, que per les moltes circumstàncies favorables que l'havien acompanyada
podia considerar irrepetible, havia passat així, inobservada, malbaratada, definitivament perduda per
a tota una zona de l'univers, només perquè aquell senyor s'havia concedit els seus cinc minutets de
distracció, d'esbargiment, diguem també d'irresponsabilitat, badoquejant com un beneit, potser en
l'eufòria de qui ha begut un got de massa, i al seu cartell no havia trobat res de millor per a escriurehi
que uns signes mancats de sentit, potser la fàtua musiqueta que estava xiulant, descurós dels seus
deures, tra la la la.
Un sol pensament m'era d'algun consol: que a les altres galàxies no haurien faltat observadors
més diligents. Mai com en aquell moment vaig estar satisfet del gran nombre d'espectadors que el
vell i desagradable episodi havia tingut, els quals estarien disposats, ara, a realçar la novetat de la
situació. Em vaig posar novament al telescopi, cada nit. Una galàxia a la distància adequada
m'aparegué alguna nit després en tota la seva esplendor. Tenia cartell. I hi havia escrita aquesta
frase: PORTES SAMARRETA DE LLANA.
Amb llàgrimes als ulls, em vaig esprémer el cervell per trobar-hi una explicació. Potser en aquell
lloc, amb el pas dels anys, havien perfeccionat talment els telescopis, que es divertien observant els
detalls més insignificants, la samarreta que un duia a sobre, si era de llana o de cotó, i tota la resta no
els importava gens, ni tan sols hi paraven esment. I de la meva honorable acció —diguem-ho—
magnànima i generosa, no havien retingut cap més element que la meva samarreta de llana, òptima
samarreta, res a dir-hi, tal vegada en un altre moment no m'hauria desplagut que s'hi fixessin, però no
aleshores, no aleshores.
De tota manera, tenia molts altres testimonis que m'esperaven: era natural que entre tants en fallés
algun: jo no era d'aquests que perden la serenitat per tan poca cosa. I de fet, d'una galàxia de poc més
enllà, vaig tenir finalment la prova que algú havia vist perfectament com m'havia comportat i n'havia
donat la valoració justa, és a dir, entusiàstica. En efecte, al seu cartell hi havia escrit: AQUELL
XICOT SÍ QUE ÉS TREMPAT. Jo n'havia pres nota plenament satisfet —una satisfacció, remarqui's
bé, que no feia res més que confirmar la meva espera, o millor la meva seguretat de ser reconegut en
els meus justos mèrits—, quan l'expressió aquell xicot cridà la meva atenció. Per què em deien
aquell xicot, si ja m'havien vist, mal que fos en aquella circumstància desfavorable, però, en fi, no
podia no ser ben conegut per a ells? Amb algun dispositiu vaig millorar l'enfocament del meu
telescopi i vaig descobrir al peu del mateix cartell una ratlla en caràcters una mica més petits: qui
deu ser? vés-ho A saber. Es pot imaginar una dissort més gran? Els qui disposaven dels elements per
comprendre qui era jo realment no m'havien reconegut. No havien relacionat aquest episodi lloable
amb aquell de blasmable ocorregut dos-cents milions d'anys abans; per tant, l'episodi blasmable
continuava essent-me atribuït, i aquest no, aquest encara era una anècdota impersonal, anònima, que
no entrava a formar part de la història de ningú.
El meu primer impuls va ser de desplegar un cartell: si sóc jo! Vaig renunciar-hi: de què hauria
servit? L'haurien vist al cap de més de cent milions d'anys, que, amb els altres tres-cents i escaig que
havien passat des del moment x, se n'anaven cap al mig miler de milions d'anys; per estar segur de
fer-me entendre hauria hagut d'especificar, portar a col·lació una vegada més aquella vella història,
és a dir, justament allò que més volia evitar.
A hores d'ara ja no estava tan segur de mi mateix. Temia que de les altres galàxies tampoc no
obtindria satisfaccions més grans. Els qui m'havien vist, m'havien vist de manera parcial,
fragmentària, distreta, o havien entès només fins a cert punt el que passava, sense copsar l'essencial,
sense analitzar els elements de la meva personalitat que, agafats un per un, més es destacaven.
Un sol cartell deia el que veritablement m'esperava: saps que ets d'allò més eixerit! Em vaig
apressar a fullejar el meu quadern per veure quines reaccions hi havia hagut per part d'aquella
galàxia al moment x. Per combinació, era precisament allí que havia aparegut el cartell no s'hi veu
gota. En aquella zona de l'univers, jo gaudia certament de la millor consideració, res a dir-hi,
finalment hauria d'haver-me'n alegrat, en canvi, no en sentia cap satisfacció. Em vaig adonar que,
com que aquests admiradors meus no es trobaven entre aquells que abans podien haver-se fet una
idea equivocada de mi, d'ells tot m'era igual. La prova que el moment y desmentís i esborrés el
moment x, ells no me la podien donar, i el meu amoïnament continuava, agreujat per la llarga durada i
pel fet de no saber si les causes n'havien estat o n'estarien remogudes.
Naturalment, per als observadors escampats per l'univers, el moment x i el moment y només eren
dos entre els innombrables moments que podien observar-se, i de fet, cada nit, a les constel·lacions
situades a les distàncies més diverses, apareixien cartells que es referien a d'altres episodis, cartells
que deien CONTINUA AIXÍ QUE VAS BÉ, ENCARA HI ETS, VIGILA EL QUE FAS, JA T'HO
HAVIA DIT, jo. Per cada un d'ells podia fer el càlcul, els anys llum d'aquí fins allí, els anys llum
d'allí fins aquí, i establir a quin episodi es referien: tots els gestos de la meva vida, totes les vegades
que m'havia ficat un dit al nas, totes les vegades que havia aconseguit saltar del tramvia en marxa,
encara eren allí viatjant d'una galàxia a l'altra, i eren presos en consideració, comentats, jutjats.
Comentaris i judicis que no eren sempre pertinents: la inscripció tss, tss corresponia a aquella
vegada que havia lliurat una tercera part del meu sou per a una col·lecta de beneficència; la
inscripció AQUESTA VEGADA M'HAS AGRADAT a quan havia oblidat al tren el manuscrit del
tractat que m'havia costat tants anys d'estudi; el meu famós discurs d'ingrés a la Universitat de
Gottinga havia estat comentat amb el rètol: vigila els corrents d'aire.
En certa manera, podia estar tranquil: res del que feia, per bé o per mal, no es perdia del tot.
Sempre se'n salvava un ressò, millor dit: molts ressons, que variaven d'un cap a l'altre de l'univers,
en aquella esfera que es dilatava i generava altres esferes; però eren notícies discontínues,
inharmòniques, inessencials, de les quals no s'inferia el nexe entre les meves accions, i una nova
acció no aconseguia explicar o corregir l'altra, de manera que quedaven agregades l'una a l'altra, amb
signe positiu o negatiu, com en un llarguíssim polinomi que no és possible reduir a una expressió més
simple.
Què podia fer, arribat a aquest punt? Continuar ocupant-me del passat era inútil; fins ara havia
anat com havia anat; havia de fer de manera que en endavant anés millor. La cosa important era que,
de tot el que feia, resultés clar què era l'essencial, on es posava èmfasi, què s'havia de notar i què no.
Em vaig procurar un enorme cartell amb un senyal indicador de direcció, d'aquells que tenen una mà
amb l'índex estès. Quan duia a terme una acció sobre la qual volia cridar l'atenció, no havia de fer
res més que alçar aquell cartell, intentant fer de manera que l'índex apuntés al detall més important de
l'escena. Per als moments en què, en canvi, preferia passar inobservat, em vaig fer un altre cartell,
amb una mà que dirigia el polze en la direcció oposada a aquella en què jo m'encaminava, de manera
que en desviava l'atenció.
Només havia de portar amb mi aquells cartells onsevulga que anés i alçar l'un o l'altre segons les
ocasions. Era una operació feta per obtenir resultats a llarg termini: els observadors que distaven
centenars de milers de mil·lennis llum trigarien centenars de milers de mil·lennis a percebre tot el
que jo feia ara, i jo trigaria uns altres centenars de milers de mil·lennis a llegir les seves reaccions.
Però aquest retard era inevitable; per desgràcia, hi havia un altre inconvenient que no havia previst:
què havia de fer quan m'adonava que havia alçat el cartell contrari?
Per exemple, en un moment determinat, jo estava segur d'estar a punt de dur a terme alguna cosa
que em donaria dignitat i prestigi; m'apressava a desplegar el cartell amb l'índex apuntant cap a mi; i
precisament llavors ficava la pota fins al capdamunt, l'espifiava d'una manera imperdonable, feia una
exhibició de misèria humana que n'hi havia per a amagar-se sota terra de la vergonya. Però la jugada
ja era feta: aquella imatge amb el seu cartellàs indicador apuntant-me navegava per l'espai, ningú ja
no la podia aturar, s'empassava els anys llum, es propagava per les galàxies, suscitava, en els milions
de segles futurs, comentaris, rialles i arrufades de nassos, els quals, des del fons dels mil·lennis
tornarien a mi i m'obligarien a justificacions encara més maldestres, a enutjosos intents de
justificació.
Un altre dia, en canvi, havia d'afrontar una situació desagradable, un d'aquests atzars de la vida a
través dels quals un es veu obligat a passar sabent ja per endavant que, vagi on vagi, no hi ha manera
de sortir-ne ben parat. Em vaig escudar darrera el cartell amb el polze que assenyalava a la banda
oposada i vaig continuar. Inesperadament, en aquella situació tan delicada i espinosa vaig donar
prova d'una promptesa d'esperit, d'un equilibri, d'una gràcia, d'una resolució en les decisions que
ningú —i menys encara jo mateix— no havia sospitat mai en mi: d'improvís vaig prodigar una
reserva de dots que pressuposaven la llarga maduració d'un caràcter; i mentrestant el cartell distreia
les mirades dels observadors fent-les convergir en un test de peònies de prop d'allí.
Casos com aquests, que de primer només considerava excepcions i fruits de la inexperiència, em
succeïen cada vegada més freqüentment. M'adonava massa tard que hauria hagut d'indicar allò que no
havia volgut fer veure, i amagar allò que havia assenyalat: no hi havia manera d'arribar abans que la
imatge i avisar que aquell cartell no calia tenir-lo en compte.
Vaig intentar fer un tercer cartell amb la inscripció: no val per alçar-lo quan volia desmentir el
cartell precedent, però a cada galàxia aquesta imatge no s'hauria vist fins després d'aquella que havia
de corregir, i el mal ja era fet i no podia sinó afegir un altre lluïment meu, per a neutralitzar el qual un
nou cartell no val el no val hauria estat igualment inútil.
Continuava vivint a l'espera del moment remot en què de les galàxies arribarien els comentaris
dels nous episodis carregats per a mi d'embaràs i incomoditat, i que jo podria contrabatre llançantlos
els meus missatges de resposta, que ja estudiava, graduats segons els casos. Mentrestant, les
galàxies amb les quals estava més compromès ja rodaven pels llindars dels mil milions d'anys llum,
a unes velocitats que, per a arribar fins a elles, els meus missatges haurien d'escarrassar-se a través
de l'espai aferrant-se a la seva acceleració de fuga: i vet aquí que una a una desapareixerien de
l'últim horitzó dels deu mil milions d'anys llum, més enllà del qual ja no es pot veure cap objecte
visible, i s'emportarien amb elles un judici a hores d'ara irrevocable.
I pensant en aquest seu judici que jo ja no podria canviar, em vingué de sobte com una sensació
d'alleujament, com si la pau només em pogués venir des del moment en què a aquell arbitrari registre
de malentesos no hi hagués res més a afegir o a treure, i les galàxies que s'anaven reduint a l'última
cua del raig lluminós regirat enfora de l'esfera de la foscor em semblava que portaven amb elles
l'única veritat possible de mi mateix, i no veia l'hora que una a una totes seguissin aquest camí.
12. L'espiral
PER a la majoria de mol·luscs, la forma orgànica visible no té gaire importància en la vida
dels membres d'una espècie, atès que no poden veure's l'un a l'altre o tenen solament una vaga
percepció dels altres individus i de l'ambient. Això no exclou que, independentment de qualsevol
relació amb la visibilitat, existeixin estries de colors vius i formes que apareixen bellíssimes a la
nostra mirada (com en moltes conquilles de gasteròpodes).
I
Voleu dir com quan jo estava enganxat en aquell escull? —preguntà Qfwfq—, amb les ones que
pujaven i baixaven, i jo quiet, escarxofat, xuclant el que hi havia per xuclar i escalfant-me el cap tota
l'estona? Si és d'aleshores que us voleu assabentar, us en puc dir ben poca cosa. De forma no en
tenia, és a dir, no sabia que en tenia, o sigui, no sabia que se'n pogués tenir una. Creixia igual per tots
costats, sense preocupar-me'n ni poc ni molt; si és el que en dieu simetria radiada, doncs vol dir que
tenia simetria radiada, però en veritat no hi he parat mai esment. Per què hauria d'haver crescut més
per un costat que per un altre? No tenia ni ulls, ni cap, ni altra part del cos que fos diferent de
qualsevol altra part; ara em volen convèncer que de dos forats que tenia un era la boca i l'altre l'anus,
i que, per tant, ja aleshores tenia la meva simetria bilateral, ni més ni menys que els trilobits i tots
vosaltres, però en el record aquests forats no els distingeixo pas, feia passar la manduca per on em
venia de gust, endins o enfora era el mateix, les diferències i els fàstics han vingut força després. De
tant en tant tenia fantasies, això sí; per exemple, em venien ganes de gratar-me les aixelles, o de
creuar les cames, una vegada fins de deixar-me créixer un bigotet. Utilitzo aquestes paraules aquí
amb vosaltres, per a explicar-me: aleshores tants detalls no podia pressuposar-los: tenia cèl·lules, si
fa no fa iguals l'una de l'altra, que feien sempre la mateixa feina, estirar i arronsar. Però, com que no
tenia forma, sentia a dins totes les formes possibles, i tots els gestos, i les ganyotes i les possibilitats
de fer sorolls, fins i tot inconvenients. En fi, no tenia límits per als meus pensaments, que, d'altra
banda, no eren pensaments, perquè no tenia un cervell en què pensar-los, i cada cèl·lula pensava pel
seu costat tot allò pensable i tot a la vegada, no a través d'imatges, que no en teníem a disposició de
cap mena, sinó simplement d'aquella manera indeterminada de sentir-se allí que no excloïa cap
manera de sentir-se allí d'una altra manera.
Era una condició rica, lliure i completa, la meva de llavors, tot el contrari del que vosaltres
podeu creure. Era solter (el sistema de reproducció d'aleshores no exigia aparellaments ni tan sols
temporanis), gaudia de bona salut i no tenia gaires pretensions. Quan un és jove, té al davant
l'evolució entera amb tots els camins oberts, i al mateix temps pot delectar-se en el fet d'estar en
aquell escull, polpa de mol·lusc aplanada, humida i feliç. Si es compara amb les limitacions de
després, si es pensa en allò que el fet de tenir una forma fa excloure d'altres formes, en el rum-rum
sense imprevistos en què, en un moment determinat, hom acaba per sentir-se bloquejat, doncs bé, puc
dir que aquella era una bona vida.
Certament, vivia una mica concentrat en mi mateix, això és veritat, no es pot comparar amb la
vida de relació que es fa ara; i també admeto d'haver estat —en part per l'edat, en part per influència
de l'ambient— allò que es diu lleugerament narcisista; en suma, que m'estava observant tota l'estona,
veia en mi totes les qualitats i tots els defectes, i m'agradava a mi mateix, tant en les unes com en els
altres; de termes de comparació no en tenia, cal també tenir-ho en compte.
Però no estava tan endarrerit com per no saber que jo no era l'única cosa que existia: hi havia
l'escull a sobre del qual estava enganxat, és clar, i també l'aigua que m'arribava a cada onada, però
també altres coses més enllà, és a dir, el món. L'aigua era un mitjà d'informació fiable i precís; em
duia substàncies comestibles que jo absorbia a través de tota la meva superfície, i d'altres no
comestibles però per les quals em feia una idea del que hi havia per allí al voltant. El sistema era el
següent: arribava una onada, i jo, que estava enganxat a l'escull, m'alçava una miqueta, però una cosa
imperceptible, només havia d'afluixar lleugerament la pressió i, xaf!, l'aigua em passava per sota
plena de substàncies, sensacions i estímuls. Aquests estímuls mai no sabies com serien, a vegades
unes pessigolles per petar-se de riure, a vegades una esgarrifança, una coïssor, una pruïja, de tal
manera que era una contínua alternança de divertiment i d'emocions. Però no cregueu que m'estigués
passiu, acceptant amb la boca oberta tot el que venia: després d'un temps ja m'havia fet la meva
experiència i era amatent a analitzar quina mena de cosa m'estava arribant i a decidir com havia de
comportar-me, per tal de treure'n el màxim profit o d'evitar les conseqüències més desagradables.
Tot consistia en un joc de contraccions, amb intervenció de totes les cèl·lules que tenia, o en una
relaxació en el moment adequat; i podia triar, refusar, atreure i fins i tot escopir.
Així vaig saber que hi havia els altres, l'element que m'envoltava era impregnat de rastres seus,
altres hostilment diversos de mi o bé desagradablement semblants. No, ara us estic donant una idea
de mi com d'un caràcter esquerp, i no és veritat; sens dubte, cadascú continuava ocupant-se de les
seves coses, però la presència dels altres em tranquil·litzava, descrivia al meu voltant un espai
habitat, em lliurava de la sospita de constituir una excepció alarmant, pel fet que només a mi em fos
donat d'existir, com un exili.
I hi havia les altres. L'aigua transmetia una vibració especial, com una frisança; recordo la
primera vegada que me'n vaig adonar, o sigui: no la primera, recordo el moment en què em vaig
adonar que m'adonava com d'una cosa que sempre havia sabut. En descobrir la seva existència, vaig
sentir una gran curiositat, no tant de veure-les, ni tampoc que elles em veiessin —atès que, primer, no
teníem vista, i, segon, que els sexes encara no estaven diferenciats, qualsevol individu era idèntic a
qualsevol altre individu, i mirant un altre o una altra hauria sentit el mateix gust que mirant-me a mi
mateix—, sinó una curiositat de saber si entre elles i jo passaria alguna cosa. Un desfici, m'agafà, no
de fer alguna cosa en especial, que no hauria estat el cas, sabent que no hi havia absolutament res
d'especial a fer, ni de no especial tampoc, sinó, d'alguna manera, de respondre a aquella vibració
amb una vibració corresponent, o per ser més exactes: una vibració meva personal, perquè allí sí que
resultava una cosa que no era exactament igual que una altra, és a dir, ara dieu no sé què de les
hormones, però per mi era realment molt bonic.
En fi, que una d'elles, flif, flif, flif, emetia els seus ous, i jo, fluf, fluf, fluf, els fecundava: tot allí
dins el mar, barrejat, en l'aigua tèbia de sota el sol (no us he dit que el sol jo el sentia, entebeïa el
mar i escalfava la roca).
Una d'elles, he dit. Perquè, entre tots aquells missatges femenins que el mar em llançava al
damunt, de primer com una escudella indiferenciada en què per a mi tot era bo i hi furgava enmig
sense fixar-me de com era l'una i l'altra, vet aquí que, en un moment determinat, jo havia entès què
responia millor als meus gustos, gustos que, ben segur, no coneixia abans d'aleshores. En suma, que
m'havia enamorat. Val a dir: havia començat a reconèixer, a aïllar, els senyals d'una dels de les
altres, ço és, els esperava, aquests senyals que havia començat a reconèixer, els buscava, ço és,
responia a aquests senyals que esperava amb altres senyals que feia jo, ço és, era jo qui els
provocava, aquests senyals d'ella als quals jo responia amb altres senyals meus, val a dir, jo estava
enamorat d'ella i ella de mi, què més es podia desitjar en aquesta vida?
Els costums ara ban canviat, i ja us sembla inconcebible que un es pogués enamorar així de
qualsevol, sense haver-la freqüentada. I tanmateix, per mitjà d'allò que ella tenia d'inconfusible que
restava dissolt en l'aigua marina i que les ones posaven a la meva disposició, rebia una quantitat
d'informacions sobre ella que no us podeu imaginar: no les informacions superficials i genèriques
que s'obtenen ara veient, olorant, tocant i sentint la veu, sinó informacions de l'essencial, sobre les
quals després podia treballar llargament amb la imaginació. Podia pensar en ella amb una precisió
minuciosa, i no tant pensar com era feta, que hauria estat una forma banal i grollera de pensar en ella,
sinó pensar com, des de la seva manca de forma, s'hauria transformat si hagués agafat una de les
infinites formes possibles, mantenint-se, però, sempre ella. O sigui, no és que m'imaginés les formes
que hauria pogut prendre, ans m'imaginava la particular qualitat que ella, en prendre-les, hauria donat
a aquelles formes.
La coneixia bé, vaja. I no estava segur d'ella. De tant en tant em sentia suspicaç, ansiós, exaltat.
No deixava traslluir res, ja coneixeu el meu caràcter, però sota aquella màscara d'impassibilitat
passaven suposicions que ni ara sóc capaç de confessar. Més d'un cop vaig sospitar que em traïa, que
adreçava missatges no sols a mi, sinó també a altres; més d'un cop vaig creure que n'havia interceptat
un, o que havia descobert en un d'adreçat a mi tons no sincers.
Estava gelós, ara ho puc dir, gelós no tant per desconfiança envers ella, com perquè estava
insegur de mi mateix: qui em garantia que ella hagués entès bé qui era jo?, més encara: que hagués
entès que jo hi era? Aquesta relació que s'acomplia entre nosaltres dos mitjançant l'aigua marina —
una relació plena, completa, què més podia pretendre?— era per a mi absolutament personal, entre
dues individualitats úniques i distintes; però, i per a ella? Qui em garantia que el que ella podia
trobar en mi no ho trobés també en un altre, o en uns altres dos, o tres, o deu, o cent com jo? Qui
m'assegurava que l'abandó amb què ella participava en la relació amb mi no fos un abandó
indiscriminat, perquè sí, una gaubança —que passi el següent— col·lectiva?
Que aquesta suspicàcia no es corresponia amb la realitat, m'ho confirmava la vibració sumida,
privada, a estones encara trepidant de pudor que tenien les nostres correspondències; però, i si
justament per timidesa i inexperiència no es fixés prou en les meves característiques i d'això se
n'aprofitessin d'altres per immiscir-se?, i, novella, no distingís l'un de l'altre, i així els nostres jocs
més íntims s'estenguessin a un cercle de desconeguts…?
Va ser aleshores que em vaig posar a secretar matèria calcària. Volia fer alguna cosa que
marqués la meva presència de forma inequívoca, que la defensés, aquesta presència meva individual,
de la labilitat indiferenciada de tota la resta. És inútil que ara intenti explicar acumulant paraules la
novetat d'aquesta intenció meva, amb la primera paraula que he dit ja n'hi ha més que prou: fer, volia
fer, i considerant que no havia fet mai res ni havia pensat que es pogués fer res, això ja era un gran
esdeveniment. Així vaig començar a fer la primera cosa que se m'acudí, i que era una conquilla. Des
del marge d'aquella capa carnosa que tenia sobre el cos, mitjançant certes glàndules, vaig començar a
treure secrecions que prenien una curvatura a tot el voltant, fins a cobrir-me d'un escut dur i bigarrat,
aspre per fora i llis i lluent per dintre. Naturalment, jo no tenia manera de comprovar quina forma
tenia allò que estava fent: continuava estant arraulit en mi mateix, callat i parsimoniós, i secretava.
Vaig continuar fins i tot després que la conquilla ja m'havia recobert tot el cos, i així vaig començar
una altra volta, en fi, que em sortia una conquilla d'aquestes recargolades en espiral, que vosaltres,
en veure-les, creieu que són molt difícils de fer i, en canvi, no cal sinó insistir i treure a poc a poquet
matèria sempre igual sense interrupció, i creixen així, una volta després de l'altra.
Des del moment que va existir, aquesta conquilla també va ser un lloc necessari i indispensable
per a estar-s'hi a dins, una defensa per a la meva supervivència que pobre de mi si no l'hagués feta,
però mentre la feia no se m'acudia pas que la feia perquè m'era útil, ans al contrari, com a un se li
acut de fer una exclamació que també podria perfectament no fer i, en canvi, la fa, com un que diu
«bah!», o bé «apa!», així feia jo la conquilla, és a dir, només per expressar-me. I en aquest
expressar-me hi posava totes les. cabòries que tenia tocant a aquella, el desfogament de la ràbia que
em feia, la forma amorosa de pensar-hi, la voluntat de ser per a ella, de ser jo que fos jo, i per a ella
que fos ella, i l'amor per a mi mateix que posava en l'amor per a ella, totes les coses que només
podien dir-se en aquella closca de petxina cargolada en espiral.
A intervals regulars la substància calcària que secretava em sortia acolorida, i així es formava un
seguit d'estries boniques que. continuaven sense interrompre's a través de les espirals, i aquesta
conquilla era una cosa diferent de mi però també la part més autènticament meva, l'explicació de qui
era jo, el meu retrat traduït en un sistema rítmic de volums, estries, colors i substància dura, i també
era el retrat d'ella traduït en aquell sistema, però també l'autèntic i fidel retrat d'ella tal com era,
perquè al mateix temps ella s'estava fabricant una conquilla idèntica a la meva i jo, sense saber-ho,
estava copiant el que feia ella i ella, sense saber-ho, copiava el que feia jo, i tots els altres estaven
copiant tots els altres i construint-se conquilles totes iguals, de manera que ens hauríem quedat com
abans si no fos pel fet que amb aquestes conquilles és fàcil de dir que són iguals, però si te les mires
bé, s'hi descobreixen moltes petites diferències que bé podrien convertir-se en grans diferències.
Puc dir, doncs, que la meva conquilla es feia sola, sense que jo hi posés una especial atenció per
tal que fos d'una manera en comptes d'una altra, però això no vol dir que mentrestant jo romangués
distret, amb la ment en blanc; per contra, m'hi aplicava, en aquella acció de secretar, sense
distreure'm un segon, sense pensar mai en una altra cosa, o sigui: pensant sempre en una altra cosa,
atès que no sabia pensar en la conquilla, com d'altra banda tampoc no sabia pensar en cap altra cosa,
sinó acompanyant l'esforç de fer la conquilla amb l'esforç de pensar a fer alguna cosa, ço és,
qualsevol cosa, ço és, totes les coses que s'haurien pogut fer. De manera que no era tampoc una feina
monòtona, perquè l'esforç de pensament que l'acompanyava s'expandia en innombrables tipus de
pensament que s'expandien, cadascun, en innombrables tipus d'accions que podien servir per a fer,
cadascun, innombrables coses, i fer cadascuna d'aquestes coses era implícit en el fet de fer créixer la
conquilla, volta rera volta…
II
(Tant és així que ara, transcorreguts cinc-cents milions d'anys, miro al meu voltant i veig
sobre l'escull el talús ferroviari i el tren que passa per sobre amb una comitiva de noies
holandeses abocades a la finestreta i, a l'últim compartiment, un viatger sol que llegeix Heròdot
en una edició bilingüe, i desapareix dins el túnel a sobre del qual passa la carretera en què hi ha
la tanca «Visiteu la Rau» que representa les piràmides, i un tricicle de gelats intenta avançar un
camió carregat de números del fascicle «Rh-Stijl» d'una enciclopèdia en fascicles, però després
frena i torna a ficar-se a la corrua de vehicles perquè un núvol d'abelles impedeix la visibilitat, el
qual núvol travessa la carretera provenint d'una fila d'arnes situades en un camp des del qual,
certament, una abella reina se'n va arrossegant tot l'eixam en sentit contrari al fum d'un tren que
ha aparegut novament a l'altre extrem del túnel, de manera que ja no s'hi veu res per causa
d'aquest estrat nuvolós d'abelles i fum de carbó fora de, alguns metres més amunt, un pagès que
aixafa terrossos a cops d'aixada i sense adonar-se'n treu a la llum i torna a colgar un fragment
d'aixada neolítica semblant a la seva, en un hort que envolta un observatori astronòmic amb els
telescopis apuntats al cel i, asseguda al seu llindar, la filla del porter llegeix els horòscops d'una
revista que duu a la coberta el rostre de la protagonista de la pel·lícula Cleopatra; veig tot això i
no me'n meravello pas perquè fer la conquilla també implicava fer la mel a la bresca de cera, i el
carbó, i els telescopis, i el regne de Cleopatra, i les pel·lícules sobre Cleopatra, i les piràmides, i
el zodíac dels astròlegs caldeus, i les guerres i els imperis de què parla Heròdot, i les paraules
escrites per Heròdot, i les obres escrites en totes les llengües incloses les de Spinoza en holandès,
i el resum en catorze línies de la vida i les obres de Spinoza al fascicle «Rj-Stijl» de l'enciclopèdia
del camió que el tricicle ja ha avançat, i així en fer la conquilla em sembla haver fet també la
resta.Miro al meu voltant i qui busco?, encara és ella que busco, enamorat des de fa cinc-cents
milions d'anys, i veig a la platja una banyista holandesa a la qual un banyador amb cadeneta d'or
mostra per espantar-la l'eixam d'abelles al cel, i la reconec, és ella, la reconec per la manera
inconfusible d'alçar el muscle fins gairebé tocar-se la galta, n'estic quasi segur, és més, diria
absolutament segur si no fos per una certa semblança que també hi trobo en la filla del porter de
l'observatori astronòmic, i en la fotografia de l'actriu caracteritzada de Cleopatra, o potser en
Cleopatra com era realment en persona, per la part de la Cleopatra real que sobreviu en cada
representació de Cleopatra, o en l'abella reina que vola al capdavant de l'eixam per la
impetuositat inflexible amb què avança, o en la dona de paper retallat i enganxat al parabrisa de
plàstic del tricicle de gelats, amb un vestit de bany igual al de la banyista de la platja, la qual
escolta ara en un transistor una veu de dona que canta, la mateixa veu que sent en la seva ràdio el
camioner de l'enciclopèdia, i la mateixa també que a hores d'ara estic segur d'haver sentit durant
cinc-cents milions d'anys, és indubtablement ella la que sento cantar i de la qual busco una
imatge a l'entorn i no veig res més que gavines que planen sobre la superfície del mar on apareix
el centelleig d'un banc de seitons i per un moment estic convençut de reconèixer-la en una gavina
i un moment després dubto que no sigui en canvi un seitó femella, però podria ser igualment una
reina o esclava qualsevol esmentada per Heròdot o només al·ludida a les pàgines del volum que
assenyala el seient del lector que ha sortit al passadís del tren per entaular conversa amb les
turistes holandeses, o una qualsevol de les turistes holandeses, de cada una d'elles puc dir-me'n
enamorat i a la vegada segur de continuar enamorat d'ella sola.
I com més em consumeixo d'amor per cada una d'elles, menys em decideixo a dir-los: «Sóc
jo!», per por d'equivocar-me i, encara més, per por que s'equivoqui ella, que em prengui per algun
altre, per algun altre que, pel que ella sap de mi, també podria haver confós amb mi, per exemple,
el banyador de la cadeneta d'or, o el director de l'observatori astronòmic, o una gavina mascle, o
un seitó, o el lector d'Heròdot, o el mateix Heròdot, o el venedor de gelat motoritzat que ara ha
baixat a la platja per un camí polsós entremig de figueres de moro i està encerclat per les turistes
holandeses en vestit de bany, o Spinoza, o el camioner que duu a la seva càrrega la vida i l'obra
de Spinoza resumides i repetides dues mil vegades, o un dels abellots que agonitzen al fons de
l'arna després d'haver acomplert el seu acte de continuació de l'espècie.)
III
…La qual cosa no treu que la conquilla fos per damunt de tot conquilla, amb la seva forma
particular, que no podia ser diferent perquè era precisament la forma que jo li havia donat, és a dir,
l'única que sabia i volia donar-li. En tenir la conquilla una forma, la forma del món també havia
canviat, en el sentit que ara incloïa la forma del món tal com era sense la conquilla més la forma de
la conquilla.
I això tenia grans conseqüències: perquè les vibracions ondulatòries de la llum, en colpir els
cossos, n'extreuen efectes particulars, principalment el color, és a dir, aquella cosa que jo utilitzava
per a fer les estries i que vibrava de manera diferent de la resta, però també el fet que un volum entra
en una relació especial de volums amb els altres volums, fenòmens tots ells de què jo no podia
adonar-me i que, això no obstant, hi eren.
La conquilla, així, era capaç de produir imatges visuals de conquilles, que són coses molt
semblants —pel que se'n sap— a la mateixa conquilla, només que, mentre que la conquilla és aquí,
les imatges es formen en una altra banda, possiblement en una retina. Una imatge pressuposava,
doncs, una retina, la qual, a la vegada, pressuposa un sistema complicat que fa cap a un encèfal. És a
dir, que jo tot produint la conquilla en produïa també la imatge —més ben dit, no una sinó
moltíssimes, perquè amb una sola conquilla poden fer-se tantes imatges de conquilles com es vulgui
—, però només imatges potencials, perquè per a formar una imatge són necessaris diversos elements,
com deia abans: un encèfal amb els seus corresponents ganglis òptics, i un nervi òptic que porti les
vibracions des de fora fins allí dins, el qual nervi òptic, a l'altre extrem acaba en una cosa feta
expressament per veure i que seria l'ull. Ara bé, és ridícul pensar que un, pel fet de tenir l'encèfal, en
derivi un nervi com si fos una llinya llançada a la foscor i fins que no li broten els ulls no pugui saber
si a fora hi ha alguna cosa per a veure o no. Jo de material d'aquesta mena no en tenia, i per tant era
el menys autoritzat per parlar-ne; però me n'havia fet una idea personal, i és que l'important era
constituir imatges visuals i després els ulls vindrien com a conseqüència. Per tant, em concentrava
per fer de manera que tot el que de mi era a fora (i també tot el que de mi a l'interior condicionava
l'exterior) pogués donar lloc a una imatge, o millor, a aquella que posteriorment es diria una bella
imatge (comparada amb altres imatges definides com a menys belles, lletgetes o lletges com un
pecat).
Un cos que aconsegueix emetre o reflectir vibracions lluminoses en un ordre diferent i
reconeixible —pensava jo— què en fa, d'aquestes vibracions?, se les fica a la butxaca?, no, les
descarrega al damunt del primer que passa prop d'allí. I com es comportarà aquest tal davant de
vibracions que pot utilitzar i que preses així fins potser fastiguegen una mica?, amagarà el cap en un
forat?, no, l'estirarà en aquella direcció fins que el punt més exposat a les vibracions òptiques se
sensibilitzi i desenvolupi el dispositiu per fruir-ne en forma d'imatges. En fi, l'enllaç ull-encèfal jo el
veia com un túnel excavat des de fora, per la força d'allò que estava a punt per a esdevenir imatge,
més que no pas des de dintre, o sigui, per la intenció de captar una imatge qualsevol.
I no m'equivocava: encara avui estic segur que el projecte —en línies generals— era encertat.
Però el meu error estava a pensar que la vista ens vindria a nosaltres, és a dir, a ella i a mi. Jo
elaborava una imatge de mi harmoniosa i acolorida per poder entrar en la receptivitat visual d'ella,
ocupar-ne el centre, establir-m'hi, perquè ella pogués fruir de mi contínuament, amb el somni, amb el
record i amb la idea a més de amb la vista. I sentia que al mateix temps ella irradiava una imatge de
si tan perfecta que s'imposaria als meus sentits emboirats i peresosos, desenvolupant en mi un camp
visual interior on resplendiria definitivament.
Així, els nostres esforços ens menaren a esdevenir aquells perfectes objectes d'un sentit que
encara no se sabia bé què era i que després arribà a ser perfecte precisament en funció de la
perfecció del seu objecte, el qual érem precisament nosaltres. Em refereixo a la vista, als ulls; una
sola cosa no havia previst: els ulls que finalment s'obriren per veure'ns no eren nostres sinó d'altres.
Éssers informes, incolors, munts de budells engiponats de qualsevol manera, poblaven l'ambient
per tot el voltant, sense preocupar-se ni poc ni molt de què fer d'ells mateixos, de com expressar-se i
representar-se d'una forma estable i completa, i tal que enriquís les possibilitats visuals de quisvulla
que la veiés. Van d'ací d'allà, ara s'enfonsen, ara emergeixen, en aquell espai entre aire, aigua i
escull, es mouen distrets, es tomben; i nosaltres, mentrestant, jo, ella i tots aquells que estàvem
amatents a esprémer una forma per nosaltres mateixos, ens estem escarrassant en el nostre fosc afany.
Per mèrit nostre, aquell espai mal diferenciat esdevé un camp visual, i qui en treu profit?, aquests
intrusos, aquests que en la possibilitat de la vista no hi havien pensat mai abans (perquè, lletjos com
eren, veient-se entre ells no hi haurien guanyat res), aquests que havien estat els més sords a la
vocació de la forma. Mentre nosaltres estàvem ajupits carregant amb la feina més feixuga, és a dir,
fent de manera que hi hagués alguna cosa per a veure, ells, a la callada, s'ocupaven de la part més
còmoda: adaptar els seus mandrosos, embrionaris òrgans receptius al que hi havia per a rebre, és a
dir, les nostres imatges. I que no em vinguin a dir que la seva també va ser una tasca laboriosa:
d'aquella pasteta mucilaginosa de què eren plens els seus caps, podia sortir-ne de tot, i empescar-se
un dispositiu fotosensible no costa pas tant. Però perfeccionar-lo, us hi voldria veure! ¿Com t'ho fas,
si no hi tens objectes visibles per a veure, això és, vistosos, això és, tals que s'imposin a la vista? En
suma, es van fer els ulls a costa de nosaltres.
Així, la vista, la nostra vista, que nosaltres obscurament esperàvem, va ser la vista que els altres
obtingueren de nosaltres. D'una manera o d'una altra, la gran revolució s'havia acomplert: tot d'un
plegat, al nostre entorn s'obriren ulls, còrnies, iris i pupil·les: ulls tímids i esblanqueïts de pops i de
sípies, ulls atònits i gelatinosos d'orades i de molls, ulls sortints i pedunculats de crancs i de
llagostes, ulls inflats i compostos de mosques i de formigues. Una foca avança negra i lluent
parpellejant amb ulls petits com caps d'agulla. Un cargol treu enfora les boletes dels seus ulls, a
l'extrem de llargues antenes. Els ulls inexpressius d'una gavina escruten la superfície de l'aigua. A
l'altra banda del vidre d'unes ulleres, els ulls arrufats d'un pescador submarí exploren el fons.
Darrera de lents de binocles, els ulls d'un capità d'alta mar i, darrera d'ulleres de sol, els ulls d'una
banyista fan convergir les seves mirades en la meva conquilla, després les creuen entre ells i
m'obliden. Emmarcats per lents de prèsbita, sento damunt meu els ulls prèsbites d'un zoòleg que
intenta enquadrar-me en l'ull d'una Rolleiflex. En aquell moment, un banc de petitíssimes anxoves
acabades de néixer passa per davant meu, tan petites que en cada peixet blanc sembla que només hi
hagi lloc per al puntet negre de l'ull, i és un plugim d'ulls que travessa el mar.
Tots aquests ulls eren els meus. Els havia fet possibles jo; jo hi havia tingut la part activa; jo els
fornia la primera matèria, la imatge. Amb els ulls havia vingut tota la resta, per tant, tot allò que els
altres, en tenir ulls, havien esdevingut, en cada forma i funció seva, i la quantitat de coses que en tenir
ulls havien aconseguit fer, en cada forma i funció seva, provenia del que havia fet jo. No per res eren
implícites en el fet que jo fos allí, que jo tingués relacions amb els altres i amb les altres, etcètera,
que jo em posés a fer la conquilla, etcètera. En suma, ho havia previst absolutament tot.
I al fons de cada un d'aquells ulls habitava jo, o sigui, habitava un altre jo, una de les imatges de
mi, i es trobava amb les imatges d'ella, la imatge més fidel d'ella, a l'ultramón que s'obre travessant
l'esfera semilíquida dels iris, la foscor de les pupil·les, el palau de miralls de les retines, al veritable
element nostre que s'estén sense ribes ni confins.
ITALO CALVINO (Santiago de las Vegas, l'Havana, 1923 ― Siena, 1985) és un autèntic clàssic
contemporani italià fonamental en la literatura del segle XX. La seva àmplia obra narrativa comença
al final dels anys quaranta amb novel·les que participen del corrent neorealista. Més tard, evoluciona
cap a una literatura de filiació fantàstica impregnada d'un peculiar humor per mitjà de la trilogia Els
nostres avantpassats, que la conformen El vescomte migpartit (1952), El baró rampant (1957) i El
cavaller inexistent (1959).
Entre la seva diversa producció posterior, sobresurten clàssics de la literatura contemporània
com Marcovaldo (1963), Les cosmicòmiques (1965), Les ciutat invisibles (1972) i Si una nit
d'hivern un viatger (1979). Renovador incansable del llenguatge literari, és sens dubte un dels
escriptors clau de la literatura italiana.