Agota Kristof - L'analfabeta

Onze capítols per onze moments de la vida d'Agota Kristof; de la nena que devora els
llibres a Hongria, a l'escriptura de les primeres novel·les en francès. La infància feliç, la
pobresa arran la guerra, els anys de solitud a l'internat, la mort de Stalin, la llengua
materna i les llengües enemigues —imposades— que són l'alemany i el rus, la fugida cap
a Àustria i l'arribada a Lausanne, amb la seva criatura.
No es tracta d'històries tristes, sinó més aviat colpidores… amb frases curtes, la paraula
justa, una lucidesa constant, l'humor… Una dona que supera amb esforç l'escull fet d'exili
i de llengües estranyes, amb les quals ha de conviure.
Agota Kristof
L'analfabeta
ePUB v1.0
Raticulina 05.03.14
Títol original: L'analfabète. Récit autobiographique
Autor: Agota Kristof
Any de 1a. publicació en idioma original: 2004
Traducció: Montserrat Solé Serra
Il·lustració de portada: Girl of the Tatra de Marianne Stockes
Retoc de portada: Raticulina
Edició digital: Raticulina (v1.0)
Digitalització: Raticulina
ePUBCat base r1.3
Més informació a http://www.epub.cat
Els inicis
Llegeixo. De manera gairebé malaltissa. Llegeixo tot el que em cau a les mans, tot el que tinc a la
vista: diaris, llibres escolars, cartells, trossos de paper que trobo pel carrer, receptes de cuina,
llibres infantils. Qualsevol cosa impresa.
Tinc quatre anys. La guerra acaba de començar. En aquest moment vivim en un poblet que no té ni
estació, ni electricitat, ni aigua corrent, ni telèfon.
El meu pare és l'únic mestre de l'escola del poble. És el mestre de tots els alumnes, de primer a
sisè curs. I a la mateixa aula. L'única separació entre l'escola i casa nostra és el pati i les finestres de
l'escola donen a l'hort de la meva mare. Quan m'enfilo a la finestra més alta del menjador, veig tota la
classe, amb el meu pare davant, dret i escrivint a la pissarra.
L'aula del pare fa olor de guix, de tinta, de paper, de calma, de silenci i de neu, a l'estiu i tot. La
gran cuina de la mare fa olor de carn crua i de carn bullida, de llet, de melmelada, de pa, de bugada
humida, de pipí del nadó, de soroll i rebombori, i de calor estival, fins i tot a l'hivern.
Quan per culpa del temps, no podem anar a jugar fora, quan el nadó crida més fort que
normalment, quan el meu germà i jo fem massa soroll i massa estralls a la cuina, la mare ens envia al
pare perquè ens «castigui».
Sortim de casa. El meu germà es para davant del rafal on tallem la llenya:
—Prefereixo quedar-me aquí. Tallaré branquetes.
—D'acord. La mare es posarà contenta.
Travesso el pati, entro a Taula del pare, m'aturo davant la porta i abaixo la mirada.
El pare em diu:
—Atansa't.
M'hi atanso. I li dic a cau d'orella:
—Estic castigada… la mare…
—I res més? Em pregunta si «res més?» perquè de vegades hi ha una nota de la meva mare que li
he de donar sense dir res, o bé una paraula que li he de dir, com ara «metge» o «urgència», i a
vegades només una xifra: 38 o 40. I tot per culpa d'un nadó que es passa el dia malalt.
Li dic al pare:
—No, no. Res més.
Em dóna un llibre de dibuixos:
—Vés a seure.
Vaig al fons de l'aula, on sempre hi ha llocs lliures darrere els més grans.
Va ser així com, de molt petita, gairebé sense adonar-me'n i absolutament per atzar, vaig
contraure la incurable malaltia de la lectura.
Quan anem a veure els pares de la mare, que viuen en una ciutat propera, en una casa amb llum i
aigua, l'avi m'agafa de la mà, i plegats anem a fer un tomb pel veïnat.
L'avi es treu un diari de la butxaca gran del redingot i diu als veïns:
—Mireu! Escolteu!
I a mi:
—Llegeix!
I jo llegeixo. Normalment, sense errors i tan de pressa com m'ho demani.
Deixant a banda aquest orgull d'avi, la meva malaltia de la lectura el que em portarà és més aviat
retrets i menyspreu:
Que si «no fa res. Tot el dia llegeix».
Que si «no sap fer res més».
Que si «és l'ocupació més vagarosa que hi ha».
Que si «això és fer el mandra».
I, sobretot, que si «llegeix en comptes de…»
En comptes de què?
«Hi ha tantes coses més útils, oi?»
Fins i tot ara, al matí, quan la casa es buida i tots els veïns se'n van a treballar, tinc una mica de
mala consciència de posar-me a la taula de la cuina a llegir els diaris hores i hores, en comptes de…
fer la neteja o de rentar els plats d'ahir al vespre, d'anar a comprar, de rentar i planxar la roba, de fer
melmelada o pastissos…
I, per damunt, damunt de tot! En comptes d'escriure.
De la paraula a l'escriptura
Ja des de ben petita, m'ha agradat explicar històries. Històries que jo mateixa invento.
De tant en tant, l'àvia ve de la ciutat a casa per veure'ns i per ajudar la mare. Al vespre, és l'àvia
la que ens posa a dormir i mira de fer-nos adormir amb contes que ja hem sentit mil vegades.
I jo surto del llit i dic a l'àvia:
—Les històries, les explico jo i no tu.
Ella em fa seure a la falda i m'acarona:
—Explica, explica, doncs…
Començo dient una frase, la primera que em ve al cap, i a continuació tot surt encadenat. Els
personatges apareixen, moren o desapareixen. N'hi ha de bons i de dolents, de pobres i de rics, de
vencedors i de vençuts. I sense acabar ni mai ni mai més, xarrotejo a la falda de l'àvia:
—I després… i després…
L'àvia em posa al llit plegable, afluixa la flama de la llàntia de petroli i se'n va a la cuina.
Els meus germans dormen, i jo també m'adormo però en el meu somni la història continua, bonica
i aterridora alhora.
El que m'agrada més és explicar històries al meu germanet Tila. És el consentit de la mare. És
tres anys més petit que jo, de manera que es creu tot el que li dic. Per exemple, el porto fins a un
raconet del jardí i li pregunto:
—Vols que t'expliqui un secret?
—Quin secret?
—El secret del teu naixement.
—No hi ha cap secret en el meu naixement.
—Sí que n'hi ha un. Però només te'l diré si em jures que no en diràs res a ningú.
—T'ho juro.
—Doncs, mira: tu ets un nen trobat. No ets de la família. Et vam trobar en un descampat,
abandonat, tot despullat.
En Tila diu:
—No és veritat.
—Els pares t'ho diran més endavant, quan siguis gran. Si sabessis la llàstima que ens vas fer, tan
primet i tot despullat.
En Tila comença a plorar. Me'l pujo al coll:
—No ploris. T'estimo com si fossis el meu germà de veritat.
—Com en Yano?
—Gairebé. Encara que en Yano és el meu germà autèntic.
En Tila reflexiona:
—Però, aleshores, per què tinc el mateix cognom que vosaltres? I per què la mare m'estima més
que a vosaltres dos? Vosaltres esteu sempre castigats, tu i en Yano. I jo, mai.
Li explico:
—Tens el mateix cognom perquè et vam adoptar oficialment. I si la mare és més afectuosa amb tu
que amb nosaltres és perquè vol demostrar que no fa cap diferència entre tu i els seus veritables fills.
—Jo sóc el seu veritable fill!
En Tila xiscla mentre corre cap dins a casa:
—Mare, mare!
Jo corro rere seu:
—M'has jurat que no diries res. Era una broma!
Massa tard. En Tila arriba a la cuina i es llença als braços de la mare:
—Digues que sóc el teu fill. El teu veritable fill. I que tu ets la meva veritable mare.
Em castiguen, és clar, per haver explicat bestieses. M'agenollo sobre una panotxa en un racó de
l'habitació. De seguida arriba en Yano amb una altra panotxa i s'agenolla al meu costat.
Li pregunto:
—Per què t'han castigat, a tu?
—No ho sé. Només he acariciat el caparró d'en Tila i li he dit: «T'estimo, bastardet».
Ens posem a riure. Sé que ho ha fet expressament perquè el castiguessin, per solidaritat i perquè
sense mi s'avorreix.
Acabo explicant encara altres bestieses a en Tila, i també ho intento amb en Yano, però ell no em
creu perquè té un any més que jo.
Les ganes d'escriure començaran més tard, quan els núvols de cotó fluix de la infància
s'esquincen, quan arribaran els mals dies i arribaran els anys dels quals jo diria: «No m'agraden».
Quan, separada dels pares i dels germans, ingressaria a l'internat en una ciutat desconeguda, en
què, per suportar el dolor de la separació, només em quedava una solució: escriure.
Poemes
Quan ingresso a l'internat, tinc catorze anys. En Yano, el meu germà, ja fa un any que és a l'internat,
però en el d'una altra ciutat. En Tila encara és amb la mare.
No és un internat per a adolescents riques, sinó més aviat tot el contrari. És quelcom entre una
caserna i un convent, entre un orfenat i un reformatori.
Som unes dues-centes noies de catorze a divuit anys, amb allotjament i manutenció a càrrec de
l'Estat.
Tenim dormitoris de deu a vint persones, amb lliteres cobertes amb màrfegues i mantes grises.
Els estrets armaris metàl·lics són al passadís.
Una campana ens desperta a les sis del matí i una vigilant endormiscada controla les habitacions.
Algunes noies s'amaguen sota els llits, altres baixen corrent al jardí. Després de fer tres tombs pel
jardí, fem exercicis durant deu minuts i aleshores pugem sempre corrent cap a l'edifici. Ens rentem
amb aigua freda, ens vestim i baixem cap al menjador. Per esmorzar, ens donen un cafè amb llet i una
llesca de pa.
Distribució del correu de la vigília: cartes obertes per la direcció. Justificació:
—Vosaltres sou menors d'edat i nosaltres substituïm els vostres pares.
A dos quarts de vuit, marxem cap a l'escola en fila índia, cantant cançons revolucionàries tot
travessant la ciutat. Els nens s'aturen en veure'ns passar, xiulen, i ens llancen floretes o ens diuen
vulgaritats.
En tornar de l'escola, dinem i anem a les sales d'estudi fins a l'hora de sopar.
A les sales d'estudi ens exigeixen un silenci absolut. I què es podia fer durant aquelles llargues
hores? Els deures, és clar, però els deures estan acabats de seguida perquè no ens interessen gens.
També podem llegir, però només tenim llibres de «lectura obligatòria» i de seguida estan llegits; a
més, aquests llibres, per a la majoria, tampoc no tenen cap interès.
Aleshores, durant aquelles hores de silenci obligat, vaig començar a redactar una mena de dietari,
i també em vaig inventar una escriptura secreta perquè ningú el pogués llegir. Hi anoto mostres
d'infelicitat, d'enyorança, de tristesa, tot el que, al vespre, em fa plorar en silenci, dins el llit.
Ploro per la pèrdua dels germans, dels pares i de la nostra casa, on ara viuen uns forasters.
I ploro, sobretot, per la llibertat perduda.
Tenim la llibertat, això sí, de rebre visites els diumenges a la tarda a la «sala d'estar» de
l'internat, fins i tot de nois, en presència d'una vigilant. També tenim la llibertat de passejar-nos,
també amb noiets, els diumenges a la tarda, però només pel carrer principal de la ciutat. Una vigilant
també s'hi passeja.
Però no tinc la llibertat d'anar a veure el meu germà Yano, que és a només vint quilòmetres
d'aquí, en la mateixa situació que jo, i ell tampoc em pot venir a veure a mi. Tenim la prohibició de
sortir de la ciutat i, de tota manera, tampoc tenim diners per al tren.
Ploro també per la meva infància, la infància de tots tres, d'en Yano, d'en Tila i meva.
Adéu a les corredisses descalços a través del bosc sobre el terra humit fins a la «roca blava»;
adéu als arbres on enfilar-nos o d'on caure quan es trenca una branca podrida; adéu a en Yano per
refer-me de la caiguda; adéu a les passejades nocturnes sobre les teulades; adéu a en Tila per
delatar-nos a la mare.
A l'internat, a les deu del vespre tot queda mort. Una vigilant controla els dormitoris.
Jo encara llegeixo, si tinc alguna cosa per llegir, a la llum del fanal i de nit, mentre m'adormo
amb llàgrimes als ulls, neixen noves frases. Frases que giren al voltant meu, em xiuxiuegen, agafen
ritmes, rimen, canten i es converteixen en poemes:
«Ahir, tot era més bell,
la música als arbres,
el vent al meu cabell,
i a tes mans esteses,
el Sol.»
Pallassades
Anys cinquanta. A banda d'alguns privilegiats, tothom és pobre al nostre país. I alguns són encara
més pobres que els altres.
A l'internat estem entretingudes, és veritat. Tenim per menjar i tenim un sostre, però el menjar és
tan dolent i escadusser que tothora tenim gana. A l'hivern, passem fred. A l'escola, ens traiem els
abrics però cada quart d'hora ens aixequem per fer taules de gimnàstica per tornar a entrar en calor.
Als dormitoris, també hi fa molt fred, dormim amb mitjons i quan pugem a les sales d'estudi, hem
d'agafar les jaquetes.
En aquesta època, em poso el vell abric d'en Yano, que ja se li ha quedat petit; un abric negre,
sense botons, estripat pel costat esquerre.
Un amic em dirà més tard:
—Com t'admirava amb el teu abric negre sempre obert, a l'hivern i tot.
En anar cap a l'escola, també porto la cartera d'una amiga, perquè jo no en tinc cap de meva, i
poso els quaderns i els llibres a la seva cartera. La cartera pesa molt i se'm gelen els dits perquè no
tinc guants. Tampoc tinc llapis ni ploma, ni xandall per fer gimnàstica. Tot m'ho han de deixar.
També he de manllevar sabates quan he de portar les meves a arreglar al sabater.
Si les hi he de deixar, em quedo al llit tres dies per culpa del sabater. El que no puc és dir a la
directora de l'internat que no tinc sabates de recanvi per anar a l'escola. Li dic que estic malalta i em
creu perquè sóc una bona alumna. Em toca el front i em diu:
—Tens febre. Com a mínim estàs a trenta-vuit. Tapa't bé.
Jo em tapo bé. Però com pagaré el sabater? No és qüestió de demanar diners als meus pares. El
pare és a la presó i no en tenim cap notícia des de fa anys. La mare treballa on pot. Ocupa una sola
habitació amb en Tila i, de vegades, els veïns li deixen fer servir la cuina.
Durant un breu període, la mare treballà a la ciutat on jo estudio. Una vegada, en tornar de
l'escola, la vaig anar a veure. Era una petita sala en un soterrani on vuit o deu dones, assegudes al
voltant d'una gran taula, envasaven verí per a rates sota la llum d'una bombeta elèctrica.
La mare em preguntà:
—Va tot bé?
Jo li vaig respondre:
—Sí, tot va bé. No t'amoïnis.
No em preguntà si em feia falta res, però jo ja vaig afegir:
—No necessito res. I en Tila, què fa?
La mare digué:
—Està bé. També entrarà en un internat, cap a la tardor.
No tenim res més a dir-nos. Voldria dir-li que he portat les sabates a arreglar i que el sabater
m'ha fiat però que l'he de pagar com abans millor, però en veure el vell vestit usat de la mare i els
seus guants empastifats de verí, no he gosat a dir-li'n res. Li faig un petó i me'n vaig, i no hi torno
més. Per guanyar uns quants diners, organitzo un espectacle a l'escola, amb una representació de vint
minuts. Escric esquetxs que, amb dues o tres amigues, ens aprenem ben de pressa, i de vegades fins i
tot n'improvisem alguns. La meva especialitat és la imitació de professors. Al matí, representem els
esquetxs en algunes classes; l'endemà, en altres. El preu de l'entrada és l'equivalent al preu d'un dels
croissants que la bidell ven a l'hora del pati.
L'espectacle rutlla bé; tenim molt èxit i les espectadores es parteixen de riure fins al passadís.
Fins i tot ens vénen a veure professors, cosa que a vegades m'obliga a canviar tot d'una el tema
d'imitació.
Repeteixo l'experiència dins del marc de l'internat, amb altres amigues i altres esquetxs. Al
vespre, anem de dormitori en dormitori, ens conviden, ens supliquen que hi anem, ens preparen
festins amb els paquets que les filles de camperols reben dels seus pares. Nosaltres, les actrius,
acceptem tant diners com menjar, però la nostra recompensa més gran serà, sens dubte, la felicitat de
fer riure.
Llengua materna i llengües enemigues
Al principi, només hi havia una llengua. I els objectes, les coses, els sentiments, els colors, els
somnis, les cartes, els llibres i els diaris… eren en aquesta llengua.
Jo ni tan sols m'imaginava que pogués existir una altra llengua, que una persona pogués
pronunciar una paraula que jo no entendria.
A la cuina de la mare, a l'escola del pare, a l'església de l'oncle Guéza, als carrers, a les cases
del poble i també a la ciutat dels avis, tothom parlava la mateixa llengua, i mai s'havia plantejat
l'existència d'una altra.
Deien que els gitanos, instal·lats als afores del poble, parlaven en una altra llengua, però jo
pensava que no es tractava d'una llengua de debò i que no era sinó una llengua inventada que només
parlaven entre ells, com fèiem el meu germà Yano i jo, quan parlàvem de manera que el germà petit,
en Tila, no ens pogués entendre.
També pensava que els gitanos feien això perquè al bar del poble, ells tenien gots marcats, gots
només per a ells, ja que ningú volia beure en un got en què hagués begut un gitano.
També deien que els gitanos robaven criatures. En realitat, sí que robaven moltes coses, però
quan passava per davant de les seves cases construïdes amb argila i veia la quantitat de criatures que
jugaven al voltant d'aquelles cases ruïnoses, em preguntava per quin motiu n'haurien de robar més, de
criatures. A més, quan els gitanos venien al poble per vendre els seus objectes de terrissa, o els seus
coves trenats amb bova, parlaven de manera «normal», en la mateixa llengua que nosaltres.
Quan tenia nou anys, ens vam traslladar. Ens en vam anar a viure a una ciutat fronterera en què
almenys una quarta part de la població parlava en alemany. Per a nosaltres, els hongaresos, era una
llengua enemiga, perquè recordava la dominació austríaca i era també la llengua dels militars
estrangers que ocupaven el nostre país en aquella època.
Al cap d'un any, eren altres militars estrangers els que ocupaven el nostre país. El rus va passar a
ser la llengua obligatòria a les escoles, i les altres llengües estrangeres estaven prohibides.
Ningú no sabia rus. Els professors que ensenyaven llengües estrangeres, com l'alemany, el
francès o l'anglès, segueixen cursos accelerats de rus durant uns quants mesos, però ni dominen
realment la llengua ni tenen ganes d'ensenyar-la. I, sigui com sigui, tampoc els alumnes tenen ganes
d'aprendre-la.
S'assisteix a un sabotatge intel·lectual nacional, a una resistència passiva natural que, sense acord
previ, sorgeix de manera espontània.
Amb la mateixa manca d'entusiasme s'ensenyen i s'aprenen la geografia, la història i la literatura
de la Unió Soviètica. De les escoles, en surt una generació d'ignorants.
És així com, a l'edat de vint-i-un anys, en arribar a Suïssa, i totalment per atzar en una ciutat on es
parlava en francès, em trobo amb una llengua per mi totalment desconeguda. És aquí on comença la
meva lluita per conquerir aquesta llengua, una lluita llarga i acarnissada que durarà tota la meva
vida. Parlo francès des de fa més de trenta anys, l'escric des de fa vint anys, però encara no en sé prou.
El parlo amb errors i només el puc escriure amb l'ajuda de diccionaris consultats amb assiduïtat.
És per aquesta raó que jo dic que el francès és també una llengua enemiga. I hi ha encara una altra
raó, i és la més greu: aquesta llengua està eliminant la meva llengua materna.
La mort de Stalin
Març de 1953. Stalin ha mort. Ho sabem des d'ahir al vespre. La tristesa és obligatòria a l'internat.
Ens n'anem a dormir sense parlar. L'endemà al matí ens preguntem:
—És festa, avui?
La vigilant diu:
—No. Anireu a l'escola com sempre. Però no canteu.
Anem a l'escola com de costum, en fila, però sense cantar. A les façanes dels edificis onegen
banderes roges i banderes negres.
El professor de classe ens espera. Diu:
—A les onze, la campana de l'escola sonarà. Us aixecareu per fer un minut de silenci. Fins
aleshores, escriureu una redacció amb el tema «La mort de Stalin». En aquesta redacció escriureu tot
el que el camarada Stalin era per a vosaltres. D'entrada, un pare, i també un far il·luminat.
Una de les alumnes es posa a sanglotar de tristesa. El professor li diu:
—Controleu-vos, senyoreta. Tots estem patint més enllà de les nostres forces. Però mirem de
dominar el nostre dolor. Tenint en compte l'estat de xoc en què us trobeu en aquest moment, no
puntuaré les redaccions.
Escrivim. Mentre, el professor es passeja per l'aula, amb les mans agafades a l'esquena.
Una campana sona, i totes ens posem dretes. El professor es mira el rellotge. Nosaltres esperem.
Les sirenes de la ciutat també haurien de sonar.
Una noia, a tocar de la finestra, mira al carrer i diu:
—Només és la campana per les escombraries.
Ens tornem a asseure, contagiades per un riure sense solta ni volta.
La campana de l'escola i les sirenes de la ciutat sonen al cap de ben poca estona; ens tornem a
aixecar, però recordant la història de les escombraries, no podem parar de riure. Ens estem així
dretes, durant un llarg minut, envaïdes per un riure silenciós, i el professor també riu.
Havia portat la fotografia en color de Stalin a la butxaca durant diversos anys, però en el moment
de la seva mort, vaig per fi comprendre perquè la meva tia me la va estripar quan em vaig estar a
casa seva.
L'adoctrinament era important, i eficaç sobretot en les ànimes joves. Rudolf Noureev, el gran
ballarí rus dissident, explica: «El dia de la mort de Stalin, havia anat fora, al camp. Esperava que
passés alguna cosa extraordinària, que la natura respongués a la tragèdia. Però res. Ni un terratrèmol,
cap senyal».
No. El «terratrèmol» no arribà fins al cap de trenta-sis anys, i no fou una resposta de la natura,
sinó la resposta dels pobles. Havia calgut esperar tots aquells anys perquè el «Pare» de tots morís
veritablement, perquè el nostre «far il·luminat» s'apagués, i per sempre, esperem.
Quantes víctimes tenia en la seva consciència? Ningú ho sabia. A Romania, encara compten
morts; a Hongria, n'hi va haver trenta mil el 1956. El que no es podrà mesurar mai és el paper nefast
que la dictadura ha exercit sobre la filosofia, l'art i la literatura dels països de l'Est. En imposar-los
la seva ideologia, la Unió Soviètica no només ha impedit el desenvolupament econòmic d'aquests
països sinó que també ha intentat ofegar les seves cultures i les seves identitats nacionals.
Que jo sàpiga, cap escriptor rus dissident no ha tractat mai aquesta qüestió, i ni tan sols l'ha
esmentada. Què en pensen, els que han hagut d'estar sotmesos al tirà, què en pensen d'aquests «petits
països sense importància» que, a més, han estat sotmesos a una dominació estrangera, la seva. La
dels seus països. Se n'avergonyeixen o se n'arribaran a avergonyir alguna vegada?
Aquí, no puc sinó pensar en Thomas Bernhard, el gran escriptor austríac, que no ha deixat mai de
criticar ni de fustigar —amb odi i amor, i també amb humor— el seu país, la seva època, la societat
en què vivia.
Morí el 12 de febrer de 1989. Per a ell, no hi hagué dol nacional o internacional, ni falses
llàgrimes, ni tampoc de sinceres, potser. Només els seus lectors apassionats, entre els quals m'incloc,
s'han adonat de la immensa pèrdua per a la literatura: Thomas Bernhard, per desgràcia, no escriurà
més. I encara pitjor: prohibí que publiquessin els manuscrits que deixaria pòstums.
Fou el darrer «no» a la societat del genial autor del llibre titulat Oui. Aquest llibre el tinc aquí,
davant meu, sobre la taula, amb Béton, Le Naufrage, L'Imitateur, Des arbres à abattre i altres. Oui
és el primer llibre seu que vaig llegir. L'he prestat a diversos amics i els he dit que mai havia rigut
tant llegint un llibre. Ells me l'han tornat sense haver-se'l pogut acabar de llegir, ja que aquesta
lectura els semblava «desmoralitzadora» i «insostenible». Pel que fa a la vessant «còmica» del
llibre, en realitat no la veien per enlloc.
És cert que el contingut és terrible, ja que aquest «sí» és realment un «sí», però un «sí» a la mort
i, per tant, un «no» a la vida.
Tanmateix, ho vulgui o no, Thomas Bernhard viurà eternament per servir d'exemple a tots els que
tinguin la intenció de ser escriptors.
La memòria
M'assabento pels diaris i la televisió que un nen turc de deu anys ha mort de fred i d'esgotament quan
travessava, juntament amb els seus pares, la frontera suïssa de manera clandestina. Els «guies de
contrabandistes» els han deixat al costat de la frontera. L'únic que havien de fer era anar tot recte fins
al primer poble suís. Han caminat durant llargues hores a través de la muntanya i el bosc. Feia fred.
Cap al final, el pare duia el nen penjat a l'esquena. Però ja era massa tard. Quan han arribat al poble,
el nen ja era mort de cansament, de fred i d'esgotament.
La meva primera reacció és la mateixa que la de qualsevol suís: «Com es pot atrevir la gent a
aventurar-se en històries d'aquesta mena amb criatures? Una irresponsabilitat com aquesta és
inadmissible». El xoc, en canvi, és violent i immediat. Un vent fred de finals de novembre s'entafora
a la meva habitació ben caldejada, i la veu de la meva memòria s'eleva en mi estupefacta: «I doncs?
Ja t'has oblidat de tot? Tu has fet el mateix, exactament el mateix. I això que la teva criatura encara
era gairebé un nadó».
Sí, prou que me'n recordo.
Tinc vint-i-un anys. Fa dos anys que sóc casada i tinc una neneta de quatre mesos. Travessàrem la
frontera entre Hongria i Àustria un vespre de novembre, rere un «guia de contrabandistes». Es diu
Joseph, i el conec força bé.
Formem un grup d'unes deu persones, algunes encara criatures. La meva filla dorm als braços del
seu pare i jo porto dues bosses. En una hi ha biberons, bolquers i robeta de recanvi per a la criatura;
en l'altra, diccionaris. Caminem en silenci darrere en Joseph durant prop d'una hora. La foscor és
gairebé absoluta. De tant en tant, els fusells lluminosos i els projectils ho il·luminen tot, i se senten
esclats i trets, però tot seguit el silenci i la foscor ho tornen a envair tot.
Cap a l'altre extrem del bosc, en Joseph s'atura i ens diu:
—Ja sou a Àustria. L'únic que us cal fer és seguir recte. El poble no és gaire lluny.
M'acomiado d'en Joseph. Li donem tots els diners que tenim i, de tota manera, aquests diners
tampoc tindrien cap valor a Àustria.
Caminem per dins del bosc. Una bona estona. Massa estona. Els branquillons ens esgarrapen la
cara, ensopeguem en clots, les fulles mortes ens mullen les sabates i ens torcem els turmells amb les
arrels. Encenem llanternes però només il·luminen petits rogles i l'únic que ens deixen veure són
arbres, arbres i més arbres. Malgrat això, ja hauríem hagut de sortir del bosc. Tenim la impressió de
donar voltes sobre el mateix punt.
Un nen diu:
—Tinc por. Me'n vull anar a casa. Em vull posar al llit.
Un altre nen plora. Una dona diu:
—Estem perduts.
Un jove diu:
—Aturem-nos. Si continuem així, anirem a parar a Hongria, si és que encara no hi som. No us
moveu. Me'n vaig a fer una ullada.
Tornar a Hongria, tots sabem el que això voldria dir: presó per haver travessat il·legalment la
frontera, i potser fins i tot ser atacats per agents fronterers russos en estat d'embriaguesa.
El jove s'enfila a un arbre. Quan en baixa, diu:
—Ja sé on som. M'he fixat en les llums. Seguiu-me.
El seguim. Ben aviat, arriba la claror al bosc i per fi caminem per un camí de debò, sense
branquillons, ni clots, ni arrels.
Tot d'una, una llum potent ens il·lumina i una veu diu:
—Alto!
Un membre del nostre grup diu en alemany:
—Som refugiats.
Els agents fronterers austríacs responen tot rient:
—No ho hauríem dit pas… Veniu amb nosaltres.
Ens van portar fins a la plaça del poble. Hi havia una multitud de refugiats. L'alcalde arriba:
—Els que tinguin criatures que facin un pas endavant!
Ens hem allotjat a casa d'una família camperola. Són molt bona gent. S'ocupen de la nena, i ens
donen menjar i un llit per dormir.
El que em resulta curiós són els pocs records que conservo de tot plegat. És com si tot formés
part d'un somni, o d'una altra vida. Com si la meva memòria es negués a recordar aquell moment en
què vaig perdre gran part de la meva vida.
A Hongria, hi he deixat el meu dietari d'escriptura secreta, i també els meus primers poemes. Hi
he deixat els germans i els pares, sense previ avís, sense dir-los ni adéu ni a reveure. Però sobretot,
aquell dia, aquell dia de les acaballes de novembre de 1956, vaig perdre definitivament el sentiment
de pertinença a un poble.
Desterrats
Des del poblet austríac on havíem arribat des d'Hongria, agafem l'autocar cap a Viena. L'alcalde del
poble ens paga els bitllets. Durant el viatge, la nena dorm amb el cap a la meva falda. A la vorera de
la carretera, els guarda-rodes lluminosos se succeeixen. Encara no n'havia vist mai, de guarda-rodes
lluminosos.
Un cop arribats a Viena, trobem una comissaria de policia per anunciar la nostra arribada. A
l'interior de la comissaria canvio els bolquers de la nena i li dono el biberó. Vomita. Els policies ens
donen l'adreça d'un centre de refugiats, i ens indiquen el tramvia que ens hi portarà de franc. Al
tramvia, unes dones ben vestides es posen la meva nena a la falda i em fiquen diners a la butxaca.
El centre és un gran edifici que devia haver estat una fàbrica o una caserna. En immenses sales,
les màrfegues estaven col·locades directament a terra. Hi ha dutxes comunitàries i un menjador
grandiós. A l'entrada d'aquest menjador hi ha una pissarra on es pengen els anuncis de cerca. Hi ha
gent que busca els seus pares, amics que han perdut en travessar la frontera, abans o després, a la
ciutat de Viena, o fins i tot entre la multitud i el caos del centre.
El meu marit, com tothom, es passa el dia esperant en els despatxos de les diferents ambaixades
per trobar un país d'acollida. Jo em quedo amb la nena que, ajaguda a la màrfega, xerroteja tot jugant
amb els brins de palla que en surten. Em veig obligada a aprendre algunes paraules en alemany per
poder demanar el necessari per a la criatura. Emportant-me-la al coll, vaig a la gran cuina del centre,
i dic al senyor que sembla ser-ne el xef: «Milch für Kinder, bitte». O bé: «Seife für Kinder». Aquest
senyor em dóna sempre personalment el que li demano.
En vigílies de Nadal, agafem el tren en direcció a Suïssa. Hi ha branquetes d'avet sobre la lleixa
de la finestra, i també xocolata i taronges. És un tren especial. A banda dels acompanyants, a
l'interior només hi ha hongaresos, i el tren no para fins a la frontera suïssa. Allí, una banda de música
ens dóna la benvinguda i unes amables dones ens passen per la finestra cassons de te calent, xocolata
i taronges.
Arribem a Lausanne. Ens allotgen en una caserna a la part alta de la ciutat, prop d'un camp de
futbol. Unes joves vestides com militars ens agafen les criatures amb rialles tranquil·litzadores. Ens
separen homes i dones per a la dutxa. S'enduen la nostra roba per desinfectar-la.
Són aquells d'entre nosaltres que ja havien viscut una situació semblant els que més tard
confessaren que havien tingut por. Tots ens hem consolat pensant que després ens tornaríem a trobar i
que, sobretot, trobaríem els nostres fills, ja nets i ben alimentats. La meva nena dorm tranquil·lament
en un bonic bressol, el més bonic que hagi tingut mai, al costat del meu llit.
El diumenge, després del partit de futbol, els espectadors ens vénen a veure darrere la barrera de
la caserna. Ens regalen xocolata i taronges, és clar, però també cigarrets i fins i tot diners. Això ja no
ens recorda els camps de concentració, sinó més aviat el zoo. Els més púdics s'abstenen de sortir al
pati; altres, però, es passen el dia amb la mà estesa a través de la barrera i comparant els respectius
botins.
Diverses vegades per setmana, alguns empresaris vénen per buscar mà d'obra. Alguns amics i
coneguts troben feina i un allotjament. Se'n van i ens deixen la seva nova adreça.
Després d'haver passat un mes a Lausanne, passem un altre mes a Zuric, allotjats en una escola en
ple bosc. Ens fan classes de llengua però jo, amb la nena, gairebé no hi puc anar mai.
Com hauria estat la meva vida si no me n'hagués anat del meu país? Més dura, més pobra, em
penso, però també menys solitària, menys esquinçada, i feliç, potser.
L'únic que tinc clar és que jo hauria escrit igual, tan se val on i tan se val en quina llengua.
El desert
Des del centre de refugiats de Zuric, ens hem «distribuït» una mica per tota Suïssa. És així, per
casualitat, que arribem a Neuchâtel, i més concretament a Valangin, on ens espera un pis de dues
habitacions moblat pels habitants del poble. Unes setmanes més tard, començo a treballar en una
fàbrica de rellotges de Fontainemelon.
M'aixeco a quarts de sis del matí. Vesteixo la nena i li dono l'esmorzar, i després em vesteixo jo i
agafo l'autobús de dos quarts de set que em portarà a la fàbrica. Deixo la nena a la guarderia i entro a
treballar. En surto a les cinc de la tarda. Vaig a buscar la nena a la guarderia, torno a agafar l'autobús
i tornem a casa. Faig les compres a la botigueta del poble, encenc el foc (al pis no hi ha calefacció),
preparo el sopar, poso la nena a dormir, rento els plats, escric una mica i me'n vaig a dormir.
Per escriure poemes, la fàbrica és ideal. Com que el treball és monòton, es pot estar pensant en
una altra cosa i les màquines tenen un ritme regular que ajuda a comptar versos. Al meu calaix, tinc
un full de paper i un llapis. Quan el poema pren forma, l'anoto. Al vespre, ho passo tot a net en un
quadern.
A la fàbrica, hi treballem cap a deu hongaresos. A la pausa del migdia, ens retrobem a la cantina,
però els plats són tan diferents dels que estem acostumats a menjar que gairebé no els tastem mai. Jo
mateixa, durant un any i mig, a dinar, l'únic que he pres és cafè amb llet i pa.
A la fàbrica, tothom es porta molt bé amb nosaltres. Ens fan la rialla i ens diuen coses, però
nosaltres no entenem res.
És aquí que comença el desert. El desert social i el desert cultural. A l'exaltació dels dies de la
revolució i de la fugida se succeeixen el silenci, la buidor, la nostàlgia dels dies en què teníem la
sensació de participar en alguna cosa important, històrica i tot potser, l'enyor del país i l'enyor de la
família i els amics.
Ens esperàvem alguna cosa en arribar aquí. No sabíem què ens esperàvem, però això sí que no:
aquelles tristes jornades de treball, aquells vespres silenciosos, aquella vida prefixada, sense canvi,
sense sorpresa, sense esperança.
Materialment, vivim una mica millor que abans. Tenim dues habitacions en comptes d'una. Tenim
prou carbó i no ens falta menjar. Però en relació amb tot el que hem perdut, això ho hem pagat molt
car.
A l'autobús del matí, el revisor s'asseu al meu costat; cada matí és igual; gras i jovial, tot el camí
m'explica coses. No entenc gran cosa, però sé que em vol tranquil·litzar explicant-me que els suïssos
no permetran que els russos hi vagin. Em diu que no he de tenir més por, que no he d'estar trista, que
a hores d'ara estic fora de perill. Somric, no li puc dir que no tinc por dels russos i que si estic trista
és sobretot a causa de la meva excessiva seguretat actual, i perquè no hi ha res més a fer ni a pensar
que en la feina, la fàbrica, les compres, la bugada, els àpats, i que no hi ha res més a esperar que els
diumenges per dormir i somniar una estona més en el meu país.
Com li podria explicar, sense ofendre'l, i amb les poques paraules que sé en francès, que el seu
bonic país no és altra cosa que un desert per a nosaltres, els refugiats, un desert que hem de travessar
per arribar al que anomenen «la integració», «l'assimilació»? En aquest moment, encara no sé que
alguns no hi arribaran mai.
Dos dels nostres han tornat a Hongria tot i la pena de presó que els hi espera. Dos més, dos joves
solters, han marxat més lluny, als Estats Units, al Canadà. Altres quatre, encara més lluny, tan lluny
com es pugui anar, més enllà de la gran frontera. Aquestes quatre persones, coneguts meus, es van
suïcidar durant els dos primers anys del nostre exili. Una amb barbitúrics, una amb gas, i dos més es
van penjar. La més jove tenia divuit anys. Es deia Gisèle.
Com es torna algú escriptor?
D'entrada, cal escriure, és clar. Després, cal continuar escrivint. Fins i tot quan el que s'escriu no
interessa a ningú. Fins i tot quan es té la impressió que el que s'escriu no interessarà mai a ningú.
Fins i tot quan els manuscrits s'amunteguen als calaixos i els deixes oblidats per escriure'n altres.
En arribar a Suïssa, la meva esperança de ferme escriptora era poc més que nul·la. Publicava,
certament, alguns poemes en una revista literària hongaresa, però les oportunitats, les possibilitats de
ser publicada no anaven més enllà. I quan, després de llargs anys de dur treball, vaig aconseguir
acabar dues obres de teatre en francès, no acabava de saber què n'havia de fer, on les podia enviar, a
qui les podia enviar.
La meva primera obra interpretada, titulada John et Joe, es va presentar en un bar, el Cafè du
Marché, de Neuchâtel. Els divendres i els dissabtes, després de sopar, alguns actors amateurs hi
organitzaven les «vetllades de cabaret». Així comença la meva «carrera» d'autora dramàtica. En
aquella època, l'èxit d'aquesta obra, interpretada durant diversos mesos, em va donar moltes alegries
i em va animar a continuar escrivint.
Dos anys després, es va estrenar una altra de les meves obres al Teatre de la Tarentule, a Saint-
Aubin, un poblet del costat de Neuchâtel. També eren amateurs els que la interpretaven.
La meva «carrera» semblava acabar-se aquí, i tots els meus manuscrits a poc a poc es posaven
grocs i polsosos en una lleixa. Encara bo que em van aconsellar d'enviar els meus textos a la ràdio i
aquest fou el debut d'una altra «carrera», la d'autora radiofònica. En aquest cas, els meus originals ja
són interpretats, o en realitat llegits, per actors professionals i ja rebo autèntics drets d'autor. Entre el
1978 i el 1983, la Ràdio Suïssa Francòfona estrena cinc obres meves, i fins i tot rebo un encàrrec
amb motiu de l'any de la infància.
Mentrestant, tampoc abandono el teatre. El 1983, accepto treballar amb l'escola de teatre del
Centre Cultural de Neuchâtel. La meva feina consisteix en escriure una obra a mida per una quinzena
d'alumnes. Aquesta feina m'agrada moltíssim i no em perdo ni un assaig.
Les classes comencen, en general, amb tota mena d'exercicis corporals. Aquests exercicis em
recorden els que fèiem de petits, el meu germà i jo, o bé una amiga i jo. Exercicis de silenci,
d'immobilitat, de dejuni… Començo a escriure textos breus sobre els meus records d'infància. Encara
ni em plantejo que aquests textos breus es puguin convertir algun dia en un llibre. I, malgrat tot, dos
anys després, tinc sobre l'escriptori un gran quadern amb una història coherent, amb un inici i un
final, com una autèntica novel·la. Encara s'ha de passar a màquina, corregir-lo, tornar-lo a passar a
màquina, eliminar-ne la palla, corregir-lo i tornar-lo a corregir, fins que trobi que és un text amb cara
i ulls. Tampoc en aquest cas sé massa bé què cal fer amb el manuscrit. A qui l'he d'enviar, a qui l'he
de donar? No conec cap editor, ni cap persona que en conegui algun. Penso vagament en les edicions
de L'Âge d'Homme, però un amic em diu: «Cal començar pels tres grans editors parisencs». Em
facilita l'adreça de tres editorials: Gallimard, Grasset i Seuil. Faig tres còpies del manuscrit, preparo
tres paquets i els escric tres cartes idèntiques: «Senyor Director,…».
El dia que ho envio tot, faig saber a la meva filla gran:
—Ja he acabat la novel·la.
Em diu:
—Ah sí? I vols dir que algú te l'editarà?
Li dic:
—I tant que sí.
En efecte, jo no en dubto ni un moment. Tinc el convenciment, la certesa que la meva novel·la és
una bona novel·la, i que la publicaran sense cap problema. Així, que em sorprèn més que no pas em
decep el fet que, al cap de quatre o cinc setmanes, em retornen el manuscrit de Gallimard i tot seguit
de Grasset, acompanyat d'una elegant i impersonal carta de refús. Penso que ja em puc posar a buscar
adreces d'altres editors fins que, una tarda de novembre, rebo una trucada. Em truca Gilles
Carpentier, de les Editions du Seuil. Em diu que acaba de llegir el meu llibre i que no ha llegit res de
semblant des de fa anys. Em diu que ja se l'ha rellegit i tot, i que té la intenció de publicar-lo. Però
que, per fer-ho, cal que diverses persones hi estiguin d'acord. Em tornarà a trucar d'aquí a unes
quantes setmanes. Em truca la setmana següent i em diu: “Preparo el seu contracte”.
Tres anys després, em passejo pels carrers de Berlín amb la meva traductora, Erika Tophoven.
Ens parem davant les llibreries. Als aparadors, la meva segona novel·la. A casa meva, en una lleixa,
Le Grand Cahier, traduït a divuit llengües.
A Berlín, al vespre, ens organitzen una vetllada literària. La gent hi anirà per veure'm, per sentirme,
per fer-me preguntes. Sobre els meus llibres, la meva vida, la meva trajectòria professional com
a escriptora. Heus ací la resposta a la pregunta: algú es torna escriptor escrivint amb paciència i
tenacitat, i sense perdre mai la fe en allò que escriu.
L'analfabeta
Un bon dia, la meva veïna i amiga em diu:
—He vist un programa a la televisió sobre obreres estrangeres. Treballen tot el dia a la fàbrica i,
a més, al vespre porten la casa i cuiden els fills.
Li dic:
—És el que jo vaig fer en arribar a Suïssa.
Em diu:
—I a més, no saben francès.
—Tampoc en sabia jo.
La meva amiga s'enfada. No em pot explicar la impressionant història de les dones estrangeres
que ha vist a la televisió. S'ha oblidat tant del meu passat que no es pot fer la idea que jo hagi format
part d'aquesta nissaga de dones que desconeixen la llengua del país, que treballen a la fàbrica i que
al vespre s'ocupen de la família.
Jo sí que me'n recordo. La fàbrica, les compres, la criatura, fer el menjar. I una llengua
desconeguda. A la fàbrica, era difícil d'entendre's. Les màquines fan massa soroll. Només es pot
parlar als lavabos mentre es fuma un cigarret a corre-cuita.
Les meves amigues obreres m'ensenyen l'essencial. Em diuen: «Fa bon dia» i m'assenyalen el
paisatge de Val-de-Ruz. Per ensenyar-me altres paraules em toquen els cabells, el braç, les mans, la
boca o el nas.
Al vespre, torno a casa amb la criatura. Quan li parlo en hongarès, la nena em mira amb uns ulls
com taronges.
Una vegada es va posar a plorar perquè no l'entenia i, una altra vegada perquè ella no m'entenia a
mi.
Cinc anys després de l'arribada a Suïssa, parlo francès, però encara no el llegeixo. Em
converteixo en una analfabeta. Jo, que als quatre anys ja sabia llegir.
Sé força paraules. Però quan les llegeixo no les reconec. Les lletres no es corresponen amb res.
L'hongarès és una llengua fonètica; el francès, just el contrari.
No sé com he pogut viure sense llegir durant cinc anys. Hi havia, un cop al mes, la Gazette
littéraire hongroise, que a l'època publicava els meus poemes; també hi havia llibres hongaresos, la
majoria dels quals ja havia llegit anteriorment, que rebíem per correspondència de la Biblioteca de
Genève; però tan se val, és millor rellegir que no llegir res. I, afortunadament, hi havia l'escriptura.
La meva nena està a punt de fer sis anys i ara començarà a l'escola.
Jo també començo, de fet torno a començar, a l'escola. Als vint-i-sis anys, m'inscric al curs
d'estiu de la Universitat de Neuchâtel per aprendre a llegir. Hi ha cursos de francès destinats a
estudiants estrangers. Hi van anglesos, americans, alemanys, japonesos, suïssos de parla alemanya…
L'examen d'ingrés és un examen escrit. No en tinc ni idea, em posen al primer curs.
Després d'unes quantes sessions de classe, el professor em diu:
—Parles francès molt bé. Com és que ets al primer curs?
Li dic:
—No sé llegir ni escriure. Sóc una analfabeta.
Riu i em diu:
—Ja ho veurem.
Dos anys després, obtinc el Certificat d'Estudis de Francès amb matrícula d'honor.
Sé llegir i torno a saber escriure. Puc llegir Victor Hugo, Rousseau, Voltaire, Sartre, Camus,
Michaux, Francis Ponge, Sade, i tot el que vull llegir en francès i també els autors d'altres llengües
traduïts als francès, com ara Faulkner, Steinbeck o Hemingway. Tot va de llibres, de llibres
comprensibles, per fi, també per a mi.
Tindré dos fills més. Amb ells practicaré la lectura, l'ortografia i les conjugacions. Quan em
preguntaran el significat d'alguna paraula, o la seva ortografia, no els diré mai:
—No ho sé.
Sinó que els diré:
—Ara us ho miro.
I ho buscaré al diccionari, incansablement, ho buscaré tot al diccionari. Em torno una
apassionada del diccionari.
Sé que no escriuré mai en francès com hi escriuen els escriptors francesos de naixement, però
l'escriuré com pugui, tan bé com pugui.
Aquesta llengua, no l'he triada jo. Me la van imposar per atzar, per casualitat, per les
circumstàncies.
A escriure en francès, hi estic obligada. És un repte.
El repte d'una analfabeta.
AGOTA KRISTOF. (Köszeg, Hongria, 30 d'octubre de 1935 - Neuchâtel, 27 de juliol de 2011)
Fou una escriptora hongaresa. Als 21 anys Agota Kristof abandonà el seu país, Hongria, quan
l'exèrcit soviètic reprimí la insurrecció de Budapest. Ella, amb el seu marit i la filla de 4 mesos,
fugiren cap a Suïssa, a Neuchâtel, localitat on va residir a partir de 1956. La seva obra està marcada
per aquesta immigració forçada. Va treballar en una fàbrica de rellotges i va adoptar el francès com a
llengua d'adopció.
En els seus inicis com a dramaturga va aconseguir un gran èxit amb la seva trilogia sobre la
història de dos bessons, que s'ha traduït a moltes llengües. Va rebre el "Prix du Livre européen" pel
primer llibre, Le Grand Cahier, el 1987, i el "Prix du Livre Inter", pel tercer, Le Troisième
Mensonge, el 1992. El 2001 va guanyar el premi "Gottfried Keller" a Suïssa i el Premi austríac de
literatura europea el 2008.
Va morir el 27 de juliol de 2011 a casa seva, a Neuchâtel (Suïssa).
Altres obres seves son: Hier (1995) traduïda al català com a Ahir, L'Analphabète (2004)
traduïda al català com a L'analfabeta, C'est égal (2005) i Où es-tu Mathias?(2006).