Charles A. Eastman - L'ànima de l'indi

L'ànima de l'indi descriu els fonaments mítics i existencials del pensament de l'indi nordamericà
tal com era abans de conèixer l'home blanc. És una aproximació directa, feta per
un indi, al nucli de la mentalitat índia. L'autor, basant-se en la pròpia experiència i en les
tradicions orals dels sioux, la seva tribu, passa revista a fets tan importants com la Dansa
del Sol, el Bany de Vapor, el cerimonial de la Pipa, etc., i dóna informacions molt
interessants sobre l'organització familiar i social, la moralitat dels indis, el seu concepte
del coratge i de la guerra, la mitologia, i molts altres aspectes. Heus ací, doncs, un llibre
ple d'experiència viva i autèntica que ens acosta a la vida real dels indis d'antany i ens fa
comprendre tota la grandesa de l'ànima d'aquells nobles guerrers i caçadors.
Charles A. Eastman
L'ànima de l'indi
ePUB v1.0
Raticulina 06.03.14
Títol original: The Soul of the Indian
Autor: Charles A. Eastman
Any de 1a. publicació en idioma original: 1911
Traducció: Esteve Serra
Disseny de portada: Ed. J.J. de Olañeta
Edició digital: Raticulina (v1.0)
Digitalització: Raticulina
ePUBCat base r1.3
Més informació a http://www.epub.cat
DEDICO AQUEST LLIBRE
A LA MEVA ESPOSA,
ELAINE GOODALE EASTMAN,
AMB AGRAÏT RECONEIXEMENT
DE LA SEVA COMPANYONIA SEMPRE INSPIRADORA
EN EL PENSAMENT I EN LA TASCA,
I AMB AMOR PER LES SEVES VIRTUTS
TAN ÍNDIES.
Parlo per tot arbre silenciós
que cada primavera esdevé més noble,
i calladament, ple d'anyorança,
els braços poderosos estén en oració
i una gran benedicció cap avall dispensa.
SIDNEY LANIER
Però hi ha una cúpula de mesures més nobles, un temple donat
a la teva fe, que els intolerants no gosen interdir—
el seu espai és el cel!
És el sostre de la Natura, ple d'estrelles,
on, extasiant el sentit de l'esperit arrapat,
i Déu mateix a l'home revelant-se,
les esferes harmonioses
fan música, el so de la qual no senten
les oïdes mortals!
THOMAS CAMPBELL
Déu! canteu, rierols de la prada, amb veu alegre!
Bosquets de pins, de sons dolços i espirituals!
Àguiles que jugueu amb la tempesta dalt dels cims!
Llamps, fletxes terribles de la nuvolada!
Signes i meravelles dels elements,
manifesteu Déu i ompliu els turons d'alabança…!
La terra, amb ses mil veus, alaba DÉU!
COLERIDGE
LA VISIÓ
Prefaci
«Nosaltres també tenim una religió que va ésser donada als nostres avantpassats i que ha estat
transmesa fins a nosaltres, els seus fills. Ens ensenya a ésser agraïts, a estar units i a estimar-nos els
uns als altres! Mai disputem sobre la religió.»
Així parlà el gran orador seneca Red Jacket en la seva superba rèplica al missioner Cram fa més
de cent anys[1], i sovint he sentit expressar la mateixa idea als meus compatriotes.
He intentat representar la vida religiosa de l'indi americà típic tal com era abans de conèixer
l'home blanc. Fa molt de temps que desitjava fer-ho perquè no veig que mai s'hagi fet d'una manera
seriosa, adequada i sincera. La religió de l'indi és l'última cosa d'ell que un home d'una altra raça
entendrà mai.
Primer, l'indi no parla d'aquestes matèries profundes mentre hi creu, i quan ha deixat de creure-hi
ho fa amb descurança i desdeny.
Segon, encara que hom pugui induir-lo a parlar, els prejudicis racials i religiosos de l'altre
s'interposaran en el camí de la seva comprensió.
Tercer, pràcticament tots els estudis existents sobre aquest tema s'han fet durant el període de
transició, en què les creences i filosofia originals de l'americà nadiu ja estaven sofrint una ràpida
desintegració.
De tant en tant hom pot trobar relats superficials de costums i cerimònies estranys, el simbolisme
o sentit interior dels quals romania en gran part ocult per a l'observador; i hi ha hagut molt de
material recollit en els darrers anys que no té valor perquè és modern i híbrid, mesclat
inextricablement amb llegendes bíbliques i filosofies de l'home blanc. Part d'aquest material ha estat
fins i tot inventat amb fins comercials. Doneu un present a un indi de les reserves i us proporcionarà
tantes cançons sagrades, mitologia i folklore com vulgueu!
El meu llibret no pretén ésser un tractat científic. L'he fet tan fidel com he sabut a les ensenyances
de la meva infantesa i als ideals ancestrals, però des del punt de vista humà, no etnològic. No m'ha
interessat amuntegar més ossos secs, sinó revestir-los de carn i de sang. Gran part d'allò que els
estrangers han escrit sobre la nostra antiga fe i el nostre culte els tracta sobretot com una curiositat. A
mi m'agradaria emfasitzar la seva qualitat universal i el seu atractiu personal.
Els primers missioners, bona gent imbuïda de l'estretor de la seva època, ens varen catalogar de
pagans i d'adoradors del diable i ens exigiren que abjuréssim dels nostres falsos déus abans
d'agenollar-nos davant el seu sagrat altar. Fins i tot ens digueren que ens perdríem per tota l'eternitat
si no adoptàvem un símbol tangible i professàvem una forma particular de la seva fe, que té tants
caps com l'hidra.
La gent del segle vint ho entenem millor. Sabem que tota aspiració religiosa, tot culte sincer, no
pot tenir més que un origen i un fi. Sabem que el Déu del lletrat i de l'illetrat, del grec i del bàrbar, és
al cap i a la fi el mateix Déu; i, com Pere, ens adonem que Ell no fa pas accepció de persones, sinó
que de qualsevol nació que sigui, aquell qui el tem i obra la justícia, li és agradable.
CHARLES A. EASTMAN (OHIYESA)
I
EL GRAN MISTERI
El culte solitari. El filòsof salvatge. La ment dual. Dons espirituals
contra progrés material. La paradoxa de la «civilització cristiana».
L'actitud original de l'indi americà envers l'Etern, el «Gran Misteri» que ens rodeja i ens abraça,
era tan senzilla com elevada. Per a l'indi, era el concepte suprem, que duia amb ell la mesura més
gran possible de joia i satisfacció en aquesta vida.
El culte al «Gran Misteri» era silenciós, solitari, lliure de tot egoisme. Era silenciós perquè tota
paraula és necessàriament feble i imperfecta; per això, les ànimes dels meus avantpassats s'elevaven
fins a Déu en una adoració muda. Era solitària perquè creien que Ell és més a prop de nosaltres en la
solitud, i no hi havia sacerdots autoritzats a interposar-se entre un home i el seu Creador. Ningú no
podia exhortar o confessar o ficar-se de cap manera en l'experiència religiosa d'un altre. Entre
nosaltres, tots els homes foren creats fills de Déu i s'alçaven ben drets, com conscients de llur
divinitat. La nostre fe no es podia formular en credos, ni es podia imposar a ningú que no volgués
acceptar-la; per tant, no hi havia predicació, ni proselitisme, ni persecució, i tampoc no hi havia
burletes ni ateus.
Entre nosaltres no hi havia més temples o santuaris que els de la natura. Essent un home natural,
l'indi era intensament poètic. Hauria considerat com un sacrilegi bastir una casa per a Aquell que
podem trobar cara a cara en les naus misterioses i obagues del bosc primitiu, o en el si assolellat de
les praderies verges, sobre les agulles i pinacles vertiginosos de roca nua i, més enllà, en la volta
enjoiada del cel nocturn. Aquell que es revesteix amb subtils vels de boira, allà al caire del món
visible on el nostre Besavi el Sol encén al vespre el seu foc de camp, Aquell que cavalca en el vent
rigorós del nord o exhala el seu esperit en els aromàtics vents del sud, Aquell que avara la seva
canoa de guerra en rius majestuosos i mars interiors —Aquell no necessita cap altra catedral!
Aquella comunió solitària amb l'Invisible que era l'expressió més alta de la nostra vida religiosa,
la descriu en part la paraula hambeday, literalment «sentiment misteriós», que ha estat traduïda com
«dejunar» i «somniar». És millor interpretar-la com «consciència d'allò diví».
El primer hambeday, o retir religiós, marcava una època en la vida del jove que es pot comparar
amb la de la confirmació o conversió en l'experiència cristiana. Després de preparar-se mitjançant el
bany de vapor purificador i d'haver expulsat tan lluny com fos possible tota influència humana o
carnal, el jove cercava l'altura més noble, el cim més imposant de tota la rodalia. Sabent que Déu no
dóna valor a les coses materials, no s'enduia cap altra ofrena o sacrifici que uns quants objectes
simbòlics, com ara pintures i tabac. Desitjant aparèixer davant Ell en tota humilitat, no duia altre
vestit que els seus mocassins i el seu tapall. A l'hora solemne de l'alba o la posta ocupava el seu lloc,
dominant les glòries de la terra i de cara al «Gran Misteri», i allà romania, nu, dret, silenciós i
immòbil, exposat als elements i les forces de les Seves armes, durant una nit i un dia o dues nits i dos
dies, però rarament més temps. De vegades entonava un himne sense paraules, o oferia la «pipa
plena» cerimonial. En aquell trànsit o èxtasi sagrat el místic indi trobava la seva felicitat més alta i la
força motriu de la seva existència.
Quan tornava al campament, havia de mantenir-se a distància fins que havia pres un altre bany de
vapor i s'havia preparat per a relacionar-se amb el seu proïsme. De la visió o senyal que li havia
estat concedit, no en parlava, llevat que inclogués algun encàrrec que hagués d'ésser acomplert
públicament. De vegades es donava el cas que un ancià, ja al caire de l'eternitat, revelava a uns
quants escollits l'oracle de la seva llunyana joventut.
L'americà nadiu ha estat menyspreat generalment pels seus conqueridors blancs a causa de la
seva pobresa i senzillesa. Tal vegada obliden que la seva religió prohibia l'acumulació de béns i el
gaudi del luxe. Per a ell, com per a altres homes d'esperit senzill de tots els temps i totes les races, de
Diògenes als germans de sant Francesc i dels montanistes als shakers, l'amor a les possessions ha
estat vist com un parany, i les càrregues d'una societat complexa, una font de perills i temptacions
innecessaris. A més, la norma de la seva vida era compartir els fruits de la seva destresa i el seu èxit
amb els seus germans menys afortunats. Així mantenia l'esperit lliure de les traves de l'orgull,
l'avarícia o l'enveja, i creia acomplir el manament diví —cosa, per a ell, de profunda importància.
Així, doncs, no era del tot per ignorància o manca de previsió que no va establir ciutats
permanents ni va desenvolupar una civilització material. Per al savi illetrat, la concentració de la
població era la mare prolífica de tots els mals, tant físics com morals. Arguïa que el menjar és bo,
però que l'empatx mata; que l'amor és bo, però la luxúria destrueix; i tant com la pestilència resultant
dels habitatges atapeïts i malsans, temia la pèrdua de poder espiritual inseparable del contacte massa
estret amb els altres homes. Tots els qui han viscut molt a l'aire lliure saben que hi ha una força
magnètica i nerviosa que s'acumula en la solitud i que es dissipa ràpidament en viure entre la
multitud; i fins i tot els seus enemics han reconegut que, pel que fa a un cert poder i equilibri innats,
del tot independents de les circumstàncies, l'indi americà no és superat per cap altre home.
El pell-roja dividia la ment en dues parts: la ment espiritual i la ment física. La primera és pur
esperit i només té a veure amb l'essència de les coses. Aquesta part era la que l'indi mirava de
reforçar mitjançant la pregària espiritual, durant la qual el cos és sotmès pel dejuni i les penalitats.
En aquest tipus de pregària no hi havia petició de favors o d'ajuda. Totes les qüestions d'interès
personal o egoista, com ara l'èxit en la cacera o la guerra, l'alleujament de la malaltia o la salvació
d'una vida estimada, eren clarament relegades al pla de la ment inferior o material, i totes les
cerimònies, encanteris i conjurs destinats a procurar un benefici o evitar un perill es consideraven
emanats del jo físic.
Els ritus d'aquest culte físic, a més, eren del tot simbòlics; l'indi no adorava pas més el Sol que el
cristià adora la Creu. El Sol i la Terra, per una paràbola evident que a penes tenia més de metàfora
poètica que de veritat científica, eren, per a ell, els pares de tota la vida orgànica. Del Sol, pare
universal, procedeix el principi vivificant de la natura, i en el ventre pacient i fèrtil de la nostra
mare, la Terra, estan amagats els embrions de les plantes i dels homes. Per tant, la nostra reverència i
amor envers ells era realment una extensió imaginativa del nostre amor pels nostres pares immediats,
i a aquest sentiment de pietat filial s'afegia la disposició a recórrer a ells, com a un pare, per tal
d'obtenir els bons dons que podem desitjar. Aquesta és la pregària material o física.
Els elements i les forces majestuoses de la natura —el Llamp, el Vent, l'Aigua, el Foc i el Gebre
—, els consideràvem, amb temor reverencial, com poders espirituals, però sempre de caràcter
secundari i intermedi. Crèiem que l'esperit penetra tota la creació i que tota criatura posseeix una
ànima en un grau o un altre, encara que no necessàriament una ànima conscient d'ella mateixa.
L'arbre, la cascada, l'ós gris, són cadascun d'ells una Força encarnada, i com a tal, un objecte de
reverència.
A l'indi li agradava molt establir una harmonia i una comunió espiritual amb els seus germans del
món animal, les ànimes inarticulades dels quals tenien per a ell quelcom de la puresa sense pecat que
atribuïm a l'infant innocent i irresponsable. Tenia fe en llurs instints, com en una saviesa misteriosa
rebuda del cel; i mentre que acceptava humilment el sacrifici suposadament voluntari de llurs cossos
per tal de conservar el seu, retia homenatge a llurs esperits amb pregàries i ofrenes prescrites.
En tota religió hi ha un element sobrenatural, que varia segons la influència de la pura raó damunt
els seus seguidors. L'indi pensava de manera lògica i clara en les coses que entraven dins l'abast de
la seva comprensió, però encara no havia explorat el vast camp de la naturalesa ni havia expressat
les seves meravelles en termes científics. Dins el seu limitat coneixement de les causes i efectes, veia
miracles pertot arreu —el miracle de la vida en les llavors i els ous, el miracle de la mort en la
fogonada del llampec i en les profunditats agitades—. Res de meravellós no podia sorprendre'l, ni
que una bèstia parlés, ni que el sol s'aturés. El naixement virginal amb prou feines li semblaria més
meravellós que el de tot infant que arriba al món, i el miracle dels pans i els peixos no el
meravellaria més que la collita que dóna una simple espiga de blat.
Qui pot condemnar la seva superstició? Per descomptat que no pot fer-ho el fervorós missioner
catòlic, o fins i tot protestant, que ensenya els miracles de la Bíblia com fets literalment certs! L'home
lògic, o bé ha de negar tots els miracles, o bé no ha de negar-ne cap, i els mites i relats heroics de
l'indi americà són tal vegada, en ells mateixos, tan creïbles com els dels antics hebreus. Si tenim el
tipus de mentalitat moderna, que veu en la llei natural una majestat i una grandesa molt més
impressionants que el que podria ésser-ho qualsevol infracció solitària d'aquesta llei, no oblidem
que, al cap i a la fi, la ciència no ho ha explicat tot. Encara ens hem d'enfrontar al miracle
fonamental: l'origen i el principi de la vida. Aquí hi ha el misteri suprem que és l'essència de
l'adoració, sense la qual no pot haver-hi religió, i en presència d'aquest misteri la nostra actitud no
pot ésser molt diferent de la del filòsof natural, que contempla amb temorós respecte allò Diví en tota
la creació.
És una simple veritat que l'indi, mentre la seva filosofia nadiua dominava el seu esperit, no
envejava ni desitjava imitar les esplèndides realitzacions de l'home blanc. Es considerava molt per
sobre d'elles! Les menyspreava, igual com un esperit elevat, consagrat a la seva tasca rigorosa,
rebutja el llit tou, el menjar fastuós i la frivolitat lliurada al plaer d'un veí ric. Per a ell era clar que
la virtut i la felicitat són independents d'aquestes coses, si no incompatibles amb elles.
Sens dubte, en el cristianisme primitiu hi havia moltes coses que podien atreure aquest home, i
les dures paraules de Jesús al ric i sobre el ric haurien estat del tot comprensibles per a ell. Però la
religió predicada en les nostres esglésies i practicada per les nostres congregacions, amb el seu
element d'exhibició i autoexaltació, el seu actiu proselitisme i el seu menyspreu declarat per totes les
religions llevat de la pròpia, fou per a ell extremament repel·lent durant molt de temps. Per a la seva
mentalitat senzilla, el professionalisme de la trona, l'exhortador pagat, l'església adinerada, eren
coses que no tenien res d'espiritual ni d'edificant. Fins que el seu esperit no es va rompre i la seva
constitució moral i física no va quedar minada pel comerç, la conquesta i la beguda, els missioners
cristians no varen tenir cap poder real sobre ell. Per estrany que pugui semblar, el cert és que
l'orgullós pagà, en el secret de la seva ànima, menyspreava la bona gent que havia vingut a convertirlo
i instruir-lo!
La propaganda i el fariseisme no eren els únics elements de la religió aliena que ofenien l'home
roig. Per a ell, era escandalós i gairebé increïble que, entre aquesta gent que pretenia ésser superior,
hi hagués moltes persones irreligioses, que ni tan sols aparençaven professar la fe nacional. No
solament no la professaven, sinó que es rebaixaven fins a insultar el seu Déu amb paraules profanes i
sacrílegues! En la nostra llengua, el Seu nom no es deia mai en veu alta, ni tan sols amb la més gran
reverència, i molt menys de manera lleugera o irreverent.
I encara més: fins i tot en els homes blancs que professaven la religió trobàvem moltes
contradiccions pel que fa a llur conducta. Parlaven molt de coses espirituals, mentre que buscaven
només les materials. Ho compraven i ho venien tot: el temps, la feina, la independència personal,
l'amor de la dona, i fins i tot el ministeri de la seva santa fe! L'ànsia de diner, poder i conquesta tan
característica de la raça anglosaxona no s'escapava de la condemna moral del seu jutge indocte, que
no deixava de comparar aquest tret sobresortint de la raça dominant amb l'esperit del mansoi i humil
Jesús.
Amb el temps podia arribar a reconèixer que els homes blancs embriacs i llicenciosos, amb els
quals massa sovint entrava en contacte, també eren condemnats per la religió de l'home blanc i no
s'havien de fer servir per a desacreditar-la. Però no era fàcil passar per alt o excusar la mala fe
nacional. Quan distingits emissaris del Pare de Washington, alguns d'ells ministres de l'evangeli i fins
i tot bisbes, arribaven a les nacions índies i comprometien en tractats solemnes l'honor nacional, amb
pregàries i menció de llur Déu; i quan aquests tractats, fets d'aquesta manera, eren trencats
ràpidament i sense vergonya, és estrany que aquesta acció provoqués, no solament còlera, sinó també
menyspreu? Els historiadors blancs reconeixen que l'indi no va ésser mai el primer a violar un
jurament.
La meva creença personal, després de tenir-ne experiència durant trenta-cinc anys, és que no
existeix una «civilització cristiana». Crec que el cristianisme i la civilització moderna són oposats i
incompatibles, i que l'esperit del cristianisme i el de la nostra antiga religió són essencialment el
mateix.
II
L'ALTAR FAMILIAR
La influència prenatal. Primeres ensenyances religioses. La funció
dels ancians. La dona, el matrimoni i la família. Lleialtat,
hospitalitat, amistat.
L'indi americà era un individualista, tant en la religió com en la guerra. No tenia ni un exèrcit
nacional ni una església organitzada. No hi havia cap sacerdot que pogués assumir la responsabilitat
de l'ànima d'un altre. Aquest és, crèiem nosaltres, el deure suprem del pare o la mare, l'única persona
que podia pretendre, fins a un cert punt, el càrrec i la funció sacerdotal, ja que el seu poder creador i
protector és l'únic que s'acosta a la solemne funció de la Divinitat.
L'indi era un home religiós des del ventre de la seva mare. Des del moment que aquesta
s'adonava del fet de la concepció fins al final del segon any de vida, que era la durada ordinària de la
lactància, crèiem que la influència espiritual de la mare comptava moltíssim. La seva actitud i les
seves meditacions secretes han d'ésser tals que infonguin a l'infant no nascut l'amor al «Gran Misteri»
i un sentiment de germanor amb tota la creació. El silenci i l'aïllament són la regla de vida per a la
dona embarassada. Passeja devotament en la quietud dels grans boscos, o en el si de la praderia
intocada, i per al seu esperit poètic el naixement immanent del seu fill prefigura l'adveniment d'un
home insigne —un heroi, o una mare d'herois—, pensament concebut en el pit virginal de la natura
primigènia i somniat en un silenci que només és trencat pel sospir del pi o l'orquestra commovedora
d'un salt d'aigua distant.
I quan comença el dia més transcendental de la seva vida —el dia en què hi ha d'haver una nova
vida, el miracle de la formació de la qual li ha estat confiat—, ella no cerca cap ajut humà. Ha estat
ensinistrada i preparada en cos i ànima per a aquest deure seu sacratíssim durant tota la vida. És
millor passar la prova tota sola, allà on no hi hagi ulls encuriosits o compassius que la torbin, on tota
la natura digui al seu esperit: «És l'amor! És l'amor! L'acompliment de la vida!» Quan li arriba una
veu sagrada sorgida del silenci i un parell d'ulls s'obren davant ella en la soledat, la dona sap amb
joia que ha fet bé la seva part dins el gran càntic de la creació.
Al cap de poc torna al campament, portant el fardell misteriós, sagrat i estimadíssim. En sent
l'escalfor entendridora i el dolç alenar. Encara és una part d'ella mateixa, car tots dos s'alimenten del
mateix mos, i cap mirada d'amant no podria ésser més dolça que el seu esguard profund i confiat.
Ella continua el seu ensenyament espiritual, primer en silenci —un mer assenyalar la natura amb
el dit—, i després amb cançons murmurejades, com els ocells, al matí i al vespre. Per a ella i el seu
fill, els ocells són vertaderes persones, que viuen molt a prop del «Gran Misteri»; els arbres
remorosos expressen la Seva presència; les aigües que cauen canten la Seva alabança.
Si l'infant alguna vegada està inquiet, la mare aixeca la mà. «Silenci! Silenci!», l'adverteix
tendrament, «podries destorbar els esperits!» Li diu que calli i escolti —que escolti la veu argentada
del trèmol, o els címbals ressonants del bedoll; i de nit assenyala el brillant camí del cel, el Déu de
la natura a través de la galàxia d'esplendor de la natura. Silenci, amor, reverència —aquesta és la
trinitat de les primeres lliçons; més endavant hi afegirà la generositat, el coratge i la castedat.
En els temps antics, les nostres mares es consagraven completament a la responsabilitat que els
havia estat imposada; i, com solia dir un cèlebre cap del nostre poble: «Els homes poden matar-se
els uns als altres, però mai no poden vèncer la dona, perquè en la quietud de la seva falda hi ha
l'infant! Podeu matar-lo una vegada i una altra, però ell torna a néixer cada cop de la mateixa falda
gentil —un do del Gran Bé a la raça, en el qual l'home només és un còmplice!»
Aquesta mare salvatge no solament té com a guia l'experiència de la seva mare i la seva àvia, i
les regles acceptades del seu poble, sinó que humilment cerca d'aprendre una lliçó de les formigues,
les abelles, les aranyes, els castors i els teixons. Estudia la vida familiar dels ocells, tan exquisida en
la seva intensitat emocional i la seva pacient devoció, fins que li sembla que al seu pit batega el cor
de mare universal. Quan és l'hora, l'infant pren espontàniament l'actitud de pregària i parla amb
reverència dels Poders. Creu que és germà de sang de tots els éssers vivents, i en el vent de la
tempesta hi ha per a ell un missatge del «Gran Misteri».
Cap a l'edat de vuit anys, si és un noi, la mare el cedeix al pare perquè li doni un ensinistrament
més espartà. Si és una noia, des d'aquell moment està molt sota la tutela de la seva àvia, que és
considerada com la protectora més digna per a la donzella. En realitat, la tasca particular dels avis és
la de donar a conèixer al jove les tradicions i creences nacionals. Els està reservat de repetir amb
dignitat i autoritat els relats consagrats pel temps, per tal de transmetre-li l'herència de la saviesa i
l'experiència acumulades de la raça. Els vells es consagren al servei dels joves, com a mestres i
consellers, i els joves, per la seva banda, els consideren amb amor i reverència.
La nostra ancianitat era en alguns aspectes el període mes feliç de la vida. L'edat avançada
comportava un gran alliberament, no solament del pes de tasques feixugues i perilloses, sinó també
de restriccions de costums i d'etiqueta que els altres observaven religiosament. Ningú que, per poc
que sigui, hagi tractat l'indi a casa seva pot negar que som un poble educat. Com a regla general, el
guerrer que inspirava el terror més gran en el cor dels seus enemics era un home de la més exemplar
gentilesa, i d'un refinament quasi femení, enmig de la seva família i els seus amics. Un to de veu suau
i greu es considerava com una cosa excel·lent en un home, i també en una dona! De fet, la forçada
intimitat de la vida de la tenda aviat hauria esdevingut intolerable si no fos per aquestes reserves i
delicadeses instintives, aquest respecte inalterable pel lloc i les possessions de tots els altres
membres del cercle familiar, aquesta calma, ordre i decòrum habituals.
La nostra gent, tot i que era capaç de sentiments intensos i duradors, no els demostrava en
qualsevol moment, i menys que res en presència de convidats o estrangers. Només als ancians, que
han viatjat molt i que en certa manera estan exempts de les normes ordinàries, els estan permeses
algunes familiaritats enjogassades amb els fills i els néts, i poden enraonar amb franquesa, i fins i tot
amb duresa i en to de censura, coses de les quals els altres s'han d'abstenir rígidament. En resum, els
homes i dones ancians tenen el privilegi de dir el que vulguin i com vulguin, sense ésser contradits,
mentre que les penalitats i xacres corporals que necessàriament els pertoquen són alleujades fins on
és possible per una consideració i una atenció universals.
Entre nosaltres no hi havia cap cerimònia religiosa relacionada amb el matrimoni, mentre que,
per altra banda, la relació entre home i dona era considerada en ella mateixa com una cosa misteriosa
i sagrada. Pel que sembla, allà on és solemnitzat per l'església i beneït pel sacerdot, el matrimoni pot
estar envoltat al mateix temps de costums i idees d'un caràcter frívol, superficial i fins i tot lasciu.
Nosaltres crèiem que dos que s'estimen han d'unir-se en secret, abans del reconeixement públic de la
seva unió, i experimentar llur apoteosi sols amb la natura. El prometatge podia esser discutit i
aprovat o no pels pares, però en qualsevol cas era costum que la jove parella desaparegués en la
natura verge i passés uns quants dies o setmanes en perfecte aïllament i dual solitud abans de tornar
al poble com a marit i muller. Després d'això, hi havia normalment un intercanvi de presents i
atencions entre ambdues famílies, però la benedicció nupcial la donava el Summe Sacerdot de Déu,
la reverendíssima i santa Natura.
La família no era solament la unitat social, sinó també la unitat de govern. El clan no és res més
que una família més extensa, amb el seu cap patriarcal com a cap natural, i la unió de diversos clans
per mitjà del matrimoni i la vinculació voluntària constitueix la tribu. El nom mateix de la nostra
tribu, Dakota, significa Poble Aliat. Els graus de parentiu més remots eren plenament reconeguts, i no
tan sols d'una manera formal: els cosins germans s'anomenaven germans i germanes; el nom de «cosí»
constituïa un títol vinculant, i la nostra rígida moralitat prohibia el matrimoni entre cosins de
qualsevol grau conegut, o, dit d'una altra manera, dins el clan.
La família pròpiament dita consistia en un home amb una o més esposes i els seus fills, tots els
quals vivien junts amicalment, sovint sota un mateix sostre, encara que hi havia homes de rang i
posició que proporcionaven una tenda separada a cada esposa. De fet, hi havia pocs matrimonis
d'aquests, excepte entre els homes més grans i els cabdills, i les dones eren normalment, si bé no
necessàriament, germanes. Un matrimoni podia dissoldre's honorablement per una causa vàlida, però
hi havia molt poca infidelitat o immoralitat, ja fos oberta o secreta.
Ha estat dit que la posició de la dona és la prova de la civilització, i la de les nostres dones era
segura. D'elles depenia el nostre nivell de moralitat i la puresa de la nostra sang. La muller no prenia
el nom del seu marit ni entrava en el seu clan, i els fills pertanyien al clan de la mare. Ella posseïa
totes les propietats de la família, la descendència era per la línia materna i l'honor de la casa estava
en les seves mans. La modèstia era el seu principal adornament; per això les dones més joves solien
ésser silencioses i reservades; però les dones que havien arribat a la maduresa dels anys i la saviesa,
o que havien mostrat un coratge notable en alguna emergència, de vegades eren convidades a
participar en el consell.
Així, ella governava sense discussió en el seu domini i era per a nosaltres una torre de força
moral i espiritual. Fins que va arribar l'home blanc de la frontera, el soldat i el comerciant, que amb
les begudes fortes va destruir l'honor de l'home i, a través del seu poder sobre l'espòs indigne, va
comprar la virtut de l'esposa o la filla. Quan ella va caure, tota la raça va caure amb ella.
Abans que aquesta calamitat s'abatés sobre nosaltres, no hauríeu pogut trobar enlloc una llar més
feliç que la creada per la dona índia. En la seva persona no hi havia res d'artificial, i molt poca
simulació en el seu caràcter. L'educació consistent i rebuda de bona hora, la claredat de la seva
vocació i, sobretot, la seva actitud profundament religiosa, li donaven una força i un equilibri que
cap desgràcia corrent no podia vèncer.
Els noms indis eren motius característics donats amb esperit enjogassat, noms derivats de proeses
de qui els duia, noms de naixement, o noms que tenien un significat religiós o simbòlic. Ha estat dit
que, quan neix un infant, algun accident o aparició inusual determina el seu nom. Això passa de
vegades, però no és la norma general. Un home de caràcter enèrgic, amb un bon historial guerrer,
acostuma de dur el nom del bisó o de l'ós, del llamp o d'alguna força natural terrible. Un altre de
temperament més pacífic pot rebre el nom d'Ocell Veloç o Cel Blau. Els noms de les dones
generalment suggerien alguna cosa relacionada amb la casa, sovint amb l'adjectiu «bonic» o «bo» i
una terminació femenina. Els noms d'una certa dignitat o importància han d'ésser concedits pels
ancians, sobretot si tenen algun significat espiritual, com ara Núvol Sagrat, Nit Misteriosa, Dona
Esperit, i d'altres de semblants. Aquests noms de vegades els duien homes de tres generacions, però
cada individu havia de demostrar que n'era digne.
A la vida de l'indi només hi havia un deure inevitable: el deure de la pregària, el reconeixement
diari de l'Invisible i Etern. Les seves devocions diàries li eren més necessàries que el menjar de
cada dia. L'indi es lleva quan comença a clarejar, es posa els mocassins i baixa fins a la vorera de
l'aigua. Es tira aigua clara i freda a la cara, o bé s'hi capbussa tot ell. Després del bany, es queda dret
davant l'alba que avança, de cara al sol que balla sobre l'horitzó, i ofereix la seva pregària
silenciosa. La seva companya pot precedir-lo o seguir-lo en les seves devocions, però mai no hi van
junts. Cada ànima ha de trobar-se tota sola amb el sol del matí, la terra nova i dolça i el Gran
Silenci!
Sempre que, en el transcurs de la cacera diària, el caçador roig es troba amb una escena sublim o
de bellesa impressionant —un núvol negre de tempesta amb un arc de Sant Martí radiant per sobre la
muntanya; una blanca cascada en el cor d'una gorja verda; una vasta praderia tenyida amb el roig de
sang de la posta— s'atura un moment en actitud d'adoració. No veu la necessitat de posar a part un
dia de cada set com a dia sagrat, ja que per a ell tots els dies són de Déu.
Cada acte de la seva vida és, en un sentit molt real, un acte religiós. Reconeix l'esperit en tota la
creació i creu que n'obté poder espiritual. El seu respecte per la part immortal de l'animal sovint
arriba al punt de fer-li estendre cerimonialment el cos del que ha caçat i decorar-li el cap amb
pintura simbòlica o plomes. Després, dret davant seu, roman en l'actitud de pregària, aguantant la
pipa plena, en senyal que ha alliberat amb honor l'esperit del seu germà, el cos del qual ha hagut de
prendre empès per la necessitat de mantenir la seva pròpia vida.
Quan hom menja, la dona «beneeix la taula» en un murmuri mentre deposita l'olla. Ho fa d'una
manera tan suau i discreta, que un que no coneix el costum normalment no s'adona del xiuxiueig:
«Esperit, menja!» Quan rep el bol o el plat, el marit també murmura la seva invocació a l'esperit. En
arribar a vell, li agrada molt de fer un notable esforç per tal de demostrar la seva gratitud. Talla el
bocí més escollit de la carn i el llença al foc —l'element més pur i eteri.
L'hospitalitat del wigwam només és limitada per la institució de la guerra. Això no obstant, si un
enemic ens honorés amb una visita, la seva confiança no estaria desplaçada, i se'n tornaria convençut
que ha trobat un amfitrió esplèndid. El nostre honor és la garantia de la seva seguretat mentre es trobi
dins el campament.
Hom considera que l'amistat és la prova més severa del caràcter. És fàcil, pensem, ésser lleial a
la família i al clan, la sang dels quals corre per les nostres venes. L'amor entre home i dona es basa
en l'instint d'apariament i no està lliure de desig i d'egoisme. Però tenir un amic, i ser-li fidel en totes
les adversitats, siguin quines siguin, amb això hom demostra ésser un home!
La classe més alta d'amistat és la relació de «germà-amic» o «amic-de-vida-i-mort». Aquest
vincle s'estableix entre dos homes, sol formar-se en la primera joventut i només es pot trencar amb la
mort. És l'essència de la companyonia i l'amor fraternal, sense cap pensament de plaer o de guany; al
contrari, allò que cerca és el suport i l'estímul morals. Cadascun es compromet a morir per l'altre, si
cal, i res no es nega al germà-amic, però tampoc no s'exigeix res que no estigui d'acord amb les
concepcions més elevades de l'esperit indi.
III
EL CULTE CERIMONIAL I SIMBÒLIC
Perversions modernes d'antics ritus religiosos. La Dansa del Sol. La
Gran Tenda de Medicina. Tòtems i amulets. El bany de vapor i el
cerimonial de la Pipa.
Els indis de les Planures tenen pocs ritus religiosos públics, els quals, d'altra banda, són d'origen
modern en llur majoria i pertanyen pròpiament a l'anomenat «període de transició». Aquest període,
hem de considerar que comença amb els primers efectes insidiosos que el contacte amb la raça
dominant tingué en els usos i costums dels pells-roges. Moltes tribus ja havien rebut aquesta
influència molt abans de deixar de practicar la vida nòmada.
Els comerciants de pells, els sacerdots «túniques negres», els militars, i finalment els missioners
protestants, foren els homes que començaren la desintegració de les nacions índies i la destrucció de
llur religió, entre setanta-cinc i cent anys abans que fossin obligats a iniciar la vida a les reserves.
No en tenim cap estudi autèntic fins una fase molt avançada del període de transició, quan el whisky i
el comerç ja havien corromput els seus ideals natius.
Durant l'època de reconstrucció, els indis modificaren contínuament els seus costums i les seves
creences, tot creant una barreja singular de supersticions cristianes i paganes i afegint a l'antic
folklore relats de la Bíblia disfressats amb aspecte indi. Fins i tot la seva música mostra la influència
dels cants catòlics. La major part dels materials recollits pels observadors moderns té
necessàriament aquest caràcter híbrid.
Cal fer notar que el primer efecte del contacte amb els blancs fou un augment de la crueltat i la
barbàrie, una intensificació de les ombres fosques del quadre. D'aquesta manera, la «Dansa del Sol»
dels indis de les Planures, la més important de les seves cerimònies públiques, fou maltractada i
pervertida fins que es convertí en una horrible exhibició de barbàrie i acabà essent prohibida pel
Govern.
En els temps antics, quan un guerrer sioux es trobava en les urpes de la mort, podia oferir una
pregària al seu pare, el Sol, demanant-li que li prolongués la vida. Si era salvat del perill imminent,
havia de reconèixer el favor diví fent una Dansa del Sol, d'acord amb la promesa inclosa en la seva
pregària, en la qual declarava que no temia la tortura ni la mort, però que demanava la vida tan sols
per aquells que l'estimaven. Així, la prova física era l'acompliment d'una promesa i una mena
d'expiació pel que, d'altra manera, podria semblar una feblesa censurable davant la mort. Tenia la
naturalesa d'una confessió i una acció de gràcies al «Gran Misteri» a través del pare físic, el Sol, i
no incloïa cap petició de favors futurs.
Les cerimònies generalment tenien lloc entre sis mesos i un any després del moment de la
promesa, a fi de permetre'n una preparació adequada. Sempre se celebraven a ple estiu i davant d'una
multitud imposant. Incloïen, naturalment, un banquet i el regal de molts de béns en honor de l'ocasió,
tot i que aquestes coses no eren una part essencial del ritu religiós.
Quan arribava el dia d'aconseguir el pal, un grup de guerrers, dirigits per un home distingit,
l'anava a cercar. L'arbre escollit tenia entre quinze i vint centímetres de diàmetre a la base, i una
alçada d'entre sis i set metres i mig. El triaven i el tallaven amb una certa solemnitat —fent, entre
altres coses, la cerimònia e a «pipa plena»— i el traslladaven com si fos una llitera, que
simbolitzava el cos de l'home que feia la dansa. A una certa distància del poble, en un lloc pla,
plantaven un tipi solitari i aixecaven el pal a prop amb la mateixa cerimònia, en el centre d'un recinte
circular fet amb branques acabades de tallar.
Mentrestant, un dels nostres ancians més notables havia afaiçonat en un tros de cuir —o, més
endavant, de fusta— dues figures, generalment les d'un home i un bisó. A vegades la figura d'un ocell,
que representava el Tro, substituïa la del bisó. Era costum de pintar l'home vermell i l'animal negre, i
tots dos eren penjats d'un extrem del pal transversal que hi havia fortament lligat a uns seixanta
centímetres de la punta del pal vertical. Mai no he pogut esbrinar si aquesta creu tenia algun
significat; probablement allò que feia coronar el pal de la Dansa del Sol amb el símbol del
cristianisme no era res més que una dramàtica coincidència.
La pintura indicava que l'home que havia de donar gràcies públicament havia estat potencialment
mort, però que el favor i la interferència misteriosos del Donador de la Vida li havien permès de
viure. El bisó penjava davant del seu cos mort perquè era el suport del seu jo físic i una figura de les
més importants en el llegendari. Seguint aquesta línia de pensament, quan sortia de la tenda solitària
de preparació i s'acostava al pal per a dansar, sense altra roba que el tapall i els mocassins, amb els
cabells deixats anar i empastifats d'argila, havia d'arrossegar un crani de bisó, que representava la
tomba de la qual s'havia escapat.
Hom feia uns quants talls o escarificacions al pit del dansaire, suficients per a fer sang i causar
dolor, acompanyament natural de la seva mort figurada. L'home se situava davant dels cantaires, de
cara al pal, arrossegant el crani amb unes tires de cuir que duia simplement lligades a les espatlles.
En una època posterior es feren incisions al pit o a l'esquena, de vegades a tots dos llocs, a través de
les quals passaven grosses agulles de fusta que anaven subjectades amb corretges al pal o als cranis.
Així dansava sense interrupció durant un dia i una nit, o més temps encara, sempre mirant fixament el
sol durant el dia, i bufant de tant en tant un xiulet sagrat fet amb l'os de l'ala d'una oca.
En èpoques recents, aquest ritu va ésser exagerat i deformat fins a esdevenir una simple i horrible
exhibició de força física i de resistència a la tortura, gairebé al mateix nivell que la institució
europea de les curses de braus, o de l'encara més moderna boxa. A més, en comptes d'una expiació o
una acció de gràcies, es va convertir en l'acompanyament d'una petició d'èxit en la guerra o en una
expedició de robatori de cavalls a l'enemic. El nombre de dansaires s'incrementà, i hom els penjava
del pal sostinguts per la seva pròpia carn, que havien d'esquinçar abans de deixar-se anar. Recordo
bé els comentaris que feien a casa sobre la desaparició d'aquesta senzilla però impressionant
cerimònia i la seva pèrdua de tot significat i decència a causa dels afegitons desmoralitzadors que
eren alguns dels fruits dels primers contactes amb l'home blanc.
La que fou tal vegada l'organització més remarcable que conegueren els indis nord-americans, la
de la «Gran Tenda de Medicina», va ésser un resultat indirecte dels esforços dels primers missioners
jesuïtes. Hom hi pot reconèixer fàcilment idees europees, i sembla raonable suposar que els seus
fundadors desitjaven establir un orde que pogués resistir amb èxit les intromissions dels «túniques
negres». Fos com fos, és un fet indiscutible que els únics líders religiosos d'un cert renom que han
sorgit entre les tribus natives des de l'arribada de l'home blanc, el «Profeta shawnee» en 1762 i el
profeta mestís de la «Dansa dels Esperits» en 1890, han basat les seves declaracions o profecies en
el relat de l'Evangeli. Així, en cada cas d'aquests, la revifalla o mania religiosa dels indis, tot i ésser
més o menys amenaçadora per a l'invasor, era d'origen clarament estranger.
La Tenda de Medicina s'originà en la tribu algonquina i s'estengué gradualment per totes les seves
branques fins a afectar finalment els sioux de la Vall del Mississippi, formant un ferm baluard contra
la tasca dels primers missioners, els quals, en efecte, a penes aconseguiren cap conversió fins
després de l'alçament de 1862, quan la submissió, la fam i l'empresonament inclinaren el nostre
poble angoixat a acceptar el cristianisme, que semblava oferir-li l'únic raig de bondat o esperança.
L'orde era secret i en certs aspectes no es diferenciava gaire dels francmaçons. Consistia en una
unió o afiliació de diverses lògies, cadascuna amb les seves cançons i medicines distintives. La
direcció s'establia per ordre d'antiguitat en els graus, que només es podien obtenir per mèrits, i les
dones eren admeses com a membres en igualtat de condicions, amb la possibilitat d'aconseguir els
honors més alts. Ningú no podia ésser-ne membre si la seva reputació moral no era excel·lent, tots
els candidats estaven a prova durant un o dos anys, i els assassins i els adúlters n'eren expulsats. Els
manaments promulgats per aquest orde eren essencialment els mateixos que els de la llei mosaica, de
manera que exercia una clara influència moral, a més del seu objectiu ostensible, que era instruir
sobre els secrets de la medicina legítima.
En aquesta societat, els vells, sobre tot, practicaven i ensenyaven exhaustivament els usos de
totes les arrels i herbes curatives que coneixíem, i els membres més joves s'ensinistraven per tal
d'ocupar els llocs dels qui morien. La meva àvia era una metgessa de renom i d'èxit, i tant la meva
mare com el meu pare eren membres de l'orde, però no practicaven.
Un banquet de medicina o de «misteri» no era un afer públic, ja que solament podien participarhi
els membres de l'orde, i en aquestes ocasiones hom exhibia les «bosses de medicina» i els tòtems
de les diverses lògies i cantava les seves «cançons de medicina» particulars. Només menjaven els
convidats, i no els amfitrions o la lògia que oferia el banquet.
La «Gran Dansa de Medicina» se celebrava amb motiu de la iniciació dels candidats que havien
acabat llur període de prova, un nombre suficient dels quals era designat perquè ocupés el lloc dels
qui havien mort d'ençà de l'ultima trobada. Les invitacions eren trameses en forma de paquetets que
contenien tabac. Hom plantava dos tipis molt grans l'un davant de l'altre, separats per un espai d'uns
trenta metres, mig oberts i connectats per un passadís o columnata sense sostre feta amb branques
tallades de poc. Una d'aquestes tendes era per a la societat que oferia la dansa i per als novicis, i
l'altra l'ocupaven els «soldats», la feina dels quals consistia a repartir el refrigeri i mantenir l'ordre
entre els espectadors. Eren seleccionats d'entre els guerrers millors i més valents de la tribu.
Un cop acabats els preparatius i un cop vestits i pintats d'acord amb els seus rituals, els membres
de cada lògia entraven al passadís per separat, en fila índia, conduïts pel seu home més vell o «Gran
Cap». Dret davant la «Tenda dels Soldats», de cara al sol ponent, llur cap s'adreçava directament al
«Gran Misteri» amb unes quantes paraules, i després tots, amb el braç dret estès horitzontalment des
de l'espatlla i amb la mà oberta, cantaven una breu invocació a l'uníson, que acabava amb un profund
«E-ho-ho-ho!» Aquesta acció, que era realment impressionant, es repetia davant la tenda del quarter
general, de cara al sol ixent, i després cada lògia ocupava el lloc que li tocava i s'executaven les
cançons i les danses en ordre regular.
La cerimònia de clausura, d'un caràcter intensament dramàtic, era la iniciació dels novicis, que
havien rebut la preparació final la nit abans. Ara els conduïen davant la tenda del quarter general i
els feien agenollar sobre una catifa de riques pells i mantells, els homes a mà dreta, nus i pintats de
negre, amb un punt rodó just damunt el cor, i les dones, que duien llurs millors vestits, a mà esquerra.
Ambdós sexes duien els cabells deixats anar, com si estiguessin de dol o esperant la mort. Un nombre
igual de grans homes medicina, cadascun dels quals tenia cura especial d'un dels novicis, estaven
davant per davant d'ells a una distància de la meitat de la longitud del passadís, tal vegada uns quinze
metres.
Després d'una pregària silenciosa, cada home medicina s'adreçava per torn al seu protegit
exhortant-lo a observar totes les regles de l'orde sota la mirada del Misteriós i instruint-lo en les
seves obligacions envers el seu proïsme i envers el Sobirà de la Vida. Després, tots ells adoptaven
una actitud de poder i dignitat superbs, ajupint-se lleugerament, com si estiguessin a punt de saltar
cap endavant per córrer una cursa, i agafant fermament amb les dues mans llurs bosses de medicina.
Llançant els braços cap endavant en el mateix moment, pronunciaven el seu «Yo-ho-ho-ho!» gutural
perfectament a l'uníson i amb un efecte esglaiador. Enmig d'un silenci absolut, feien un pas cap
endavant, i després un altre i un altre, i s'aturaven a uns cinc metres de la fila de víctimes
agenollades, amb un potent balanceig de les bosses sagrades que semblava projectar tot el seu poder
místic dins els cossos dels iniciats. Tots queien immediatament cap endavant, aparentment sense
vida. Quan es produïa aquest clímax emocionant, els tambors tocaven vigorosament i la dansa tornava
a començar amb energia. Després que els dansaires fessin unes quantes voltes a l'entorn dels cossos
prostrats dels nous membres, tot cobrint-los amb mantells bons i altres vestits que més tard s'havien
de distribuir com a regals, a aquests se'ls permetia tornar a la vida i participar en la dansa final. Tota
l'acció simbolitzava clarament la mort i la resurrecció.
Tot i que no puc creure que aquest elaborat ritual, amb el seu ús de la pregària pública i audible i
de l'exhortació o sermó públic, junt amb altres característiques del fer de la raça blanca, fos practicat
abans d'una època relativament moderna, no hi ha dubte que els seus membres hi creien a consciència
i que durant un temps el poble el considerà amb veneració. Però en un període posterior es va
corrompre encara més i desvetllà sospites de bruixeria.
No hi ha dubte que l'indi considerava la medicina com quelcom afí al món espiritual, però en
això també se l'ha entès malament. De fet, tota cosa que ell considerava sagrada s'anomena
indiscriminadament «medicina», en el sentit de misteri o màgia. Com a metge, l'indi originalment era
molt hàbil i sovint tenia èxit. Solament feia servir escorça, arrels i fulles curatives amb les propietats
de les quals estava familiaritzat i les utilitzava en forma d'essència o d'infusió, i sempre d'una en una.
Un valuós descobriment seu fou el bany d'estómac o intern, i s'emprava de manera general el bany
turc o de vapor. Sabia reduir els ossos trencats, però mai no practicava cap mena de cirurgia. A més
de tot això, l'home medicina posseïa molt de magnetisme i autoritat personal, i en els seus tractaments
sovint intentava restablir l'equilibri del pacient mitjançant la influència mental o espiritual, una
espècie de psicoteràpia primitiva.
La paraula sioux per a designar l'art de la curació és «wah-piyah», que significa literalment
reajustar o fer de nou. «Pay-ji-hutah», literalment arrel, significa medicina, i «wakan» significa
esperit o misteri. Així, aquestes tres idees, tot i que de vegades anaven associades, es distingien
curosament l'una de l'altra.
Cal recordar que, antigament, els «homes medicina» no rebien cap pagament pels seus serveis,
els quals tenien el caràcter d'una funció o càrrec honorable. Quan la idea de pagament i intercanvi
s'introduí entre nosaltres i hom començà a demanar valuosos presents o honoraris per tractar els
malalts, l'ambició i la rivalitat que en seguiren varen donar lloc a moltes pràctiques
desmoralitzadores i, amb el temps, a l'aparició del «mag» modern, que generalment és un impostor i
un estafador d'allò més matusser. És una sort que ja hagi desaparegut pràcticament del tot.
Cercant sempre d'establir una companyonia espiritual amb la creació animal, l'indi adoptava un o
altre animal com a «tòtem», la figura emblemàtica de la seva societat, família o clan. És probable
que l'animal escollit fos l'avantpassada tradicional, ja que hom ens diu que el Primer Home tenia
moltes esposes entre el poble animal. La bèstia, ocell o rèptil sagrat, representat per la seva pell
dissecada o per una tosca pintura, era tractat amb reverència i el duien a la batalla per tal
d'assegurar-se la protecció dels esperits. Hom creia que l'atribut simbòlic del castor, l'ós o la
tortuga, com ara la saviesa, l'astúcia, el coratge i d'altres per l'estil, eren conferits misteriosament al
portador de la insígnia. El tòtem o amulet emprat en medicina era generalment el de la tenda de
medicina a a qual pertanyia el metge, encara que hi havia alguns grans homes que es vanagloriaven
d'haver rebut una revelació especial.
Hi ha dos usos cerimonials que, pel que he pogut esbrinar, eren universals entre els indis nordamericans
i clarament fonamentals. Ja els hem esmentat: l'«eneépi», o bany de vapor, i el «xan-dúhupah-
yú-za-pi», o cerimonial de la pipa. En les nostres llegendes i tradicions sioux, aquests dos usos
són preeminents, ja que foren transmesos des dels temps més antics i han persistit fins al final.
En el nostre mite o relat de la Creació, el bany de vapor fou la màgia utilitzada per El-Que-Fou-
Creat-Primer per a donar vida als ossos morts del seu germà petit, que havia estat mort pels monstres
de les profunditats. A la riba de la Gran Aigua, va excavar dos clots rodons, damunt d'un dels quals
va construir una tanca baixa de branques fragants de cedre, i allí va ajuntar els ossos del seu germà.
A l'altre clot, va fer-hi un foc i va escalfar quatre pedres rodones, que va introduir rodolant d'una en
una dins el recinte de branques. Després de tancar totes les obertures tret d'una, va entonar un cant
místic mentre ficava el braç dins el recinte i aspergia aigua sobre les pedres amb un manat de sàlvia.
Tot d'una es desprengué vapor i, tal com diu la llegenda, «hi hagué una aparença de vida». Va
aspergir aigua per segona vegada, i els ossos secs s'entrexocaren. El tercer cop li semblà sentir un
feble cant dins el recinte; i la quarta vegada una veu exclamà: «Germà, deixa'm sortir!» (cal fer notar
que el nombre quatre és el nombre màgic o sagrat dels indis).
Aquest relat dóna l'origen tradicional de l'«eneépi», que des d'aleshores ha estat considerat
essencial en l'esforç que realitza l'indi per a purificar-se i recrear el seu esperit. L'utilitza tant el
metge con el seu pacient. Tot home ha d'entrar al bany purificador i fer la capbussada freda que el
segueix, quan es prepara per a qualsevol crisi espiritual, per a una mort possible, o per a un perill
imminent.
No solament l'«eneépi» en si, sinó tot allò que es fa servir en relació amb l'esdeveniment
misteriós —el cedre i la sàlvia aromàtics, l'aigua, i sobretot els còdols polits per l'aigua— es
considera sagrat, o almenys adaptat a un ús espiritual. Per a la pedra, tenim un nom especial de
reverència: «Tunkan», contracció del mot sioux que vol dir Avi.
El còdol natural entra en moltes de les nostres cerimònies solemnes, com ara la «Dansa de la
Pluja» i la «Festa de les Verges». El caçador i guerrer solitari presenta amb reverència la seva pipa
plena a «Tunkan» en commemoració solitària d'un miracle que per a ell és tan autèntic i sagrat com la
resurrecció de Llàtzer per al cristià devot.
Hi ha una llegenda segons la qual el Primer Home es va posar malalt i el seu Germà Gran li va
ensenyar l'ús cerimonial de la pipa, en una pregària als esperits en petició de benestar i ajuda.
Aquesta senzilla cerimònia és l'expressió diària de gràcies o de «benedicció» més comuna, com
també un jurament de lleialtat i bona fe quan el guerrer emprèn alguna tasca perillosa, i entra fins i tot
en el seu «hanbeday», o pregària solitària, com un vapor o encens que s'eleva vers el Pare dels
Esperits.
En totes les cerimònies de guerra i en la medicina s'empra una pipa especial, però a casa o a la
cacera el guerrer fa servir la seva pròpia pipa. L'herba esmicolada es barreja amb escorça aromàtica
de salze roig i es comprimeix lleugerament dins la cassoleta de la llarga pipa de pedra. El celebrant
l'encén amb gravetat i fa una o dues pipades; després, col·locat dempeus, la sosté en silenci en
direcció al Sol, el nostre pare, i en direcció a la Terra, la nostra mare. Hi ha variacions modernes,
com ara dirigir la pipa als Quatre Vents, el Foc, l'Aigua, la Roca i altres elements o objectes de
veneració.
Hi ha moltes celebracions religioses de caràcter local i especial que inclouen una pregària per
l'èxit en la cacera o la guerra, o en petició de pluja i collites abundants, però aquests dos són els
sagraments de la nostra religió. En comptes del baptisme, tenim l'«eneépi», la purificació mitjançant
el vapor, i en la nostra sagrada comunió prenem l'encens apaivagador del tabac en lloc del pa i el vi.
IV
LA BARBÀRIE I EL CODI MORAL
El silenci, pedra angular del caràcter. Idees bàsiques sobre
moralitat. «Dóna-ho tot o res!». Regles de la guerra honorable. Una
concepció índia del coratge.
Molt abans que sentís parlar de Crist o que veiés un home blanc, vaig aprendre d'una dona
illetrada l'essència de la moralitat. Amb l'ajuda de l'estimada Natura, m'ensenyà coses senzilles però
d'una importància immensa. Vaig conèixer Déu. Vaig percebre què és la bondat. Vaig veure i estimar
allò que és realment bell. La civilització no m'ha ensenyat res de millor!
Quan era petit vaig comprendre com havia de donar; des que sóc civilitzat he oblidat aquesta
gràcia. Vivia la vida natural, mentre que ara visc l'artificial. Aleshores, qualsevol pedreta bonica
m'era valuosa; tot arbre vivent, un objecte de reverència. Ara rendeixo culte amb l'home blanc davant
d'un paisatge pintat el valor del qual es mesura en dòlars! Així és com es reconstrueix l'indi, igual
com les roques naturals es trituren fins a convertir-les en pols per tal de fer-ne blocs artificials que
es poden afegir als murs de la societat moderna.
El primer americà barrejava amb el seu orgull una humilitat singular. L'arrogància espiritual era
aliena a la seva naturalesa i al seu ensenyament. Mai no pretengué que la parla articulada fos una
prova de superioritat respecte a la creació muda; d'altra banda, per a ell la paraula és un do perillós.
Creu profundament en el silenci —el senyal d'un perfecte equilibri—. El silenci és l'aplom o
equilibri absolut de cos, ment i esperit. L'home que manté la seva personalitat sempre calmada i
inalterada per les tempestes de l'existència —com si diguéssim, ni una fulla movent-se en l'arbre, ni
una ondulació a la superfície de l'estany brillant—, aquest home té, per al savi illetrat, l'actitud i el
capteniment ideals en la vida.
Si li demaneu: «Què és el silenci?», us respondrà: «És el Gran Misteri!» «El sant silenci és la
seva veu!». Si li demaneu: «Quins són els fruits del silenci?», us dirà: «Són l'autocontrol, el coratge
o resistència vertaders, la paciència, la dignitat i la reverència. El silenci és la pedra angular del
caràcter».
«Vigileu la vostra llengua de joves», deia el vell cabdill Wabashaw, «i de vells potser
madurareu un pensament que farà servei al vostre poble».
En el moment en què l'home concebé la idea d'un cos perfecte, àgil, simètric, airós i resistent, en
aquest moment va posar els fonaments d'una vida moral! Cap home no pot esperar mantenir un temple
de l'esperit semblant més enllà del període de l'adolescència, tret que sigui capaç de controlar la
seva tendència a satisfer els plaers dels sentits. Sobre aquesta veritat l'indi va construir un rígid
sistema d'entrenament físic, un codi social i moral que era la llei de la seva vida.
De petit se li inculcava un alt ideal de força i bellesa virils, l'assoliment del qual s'havia de basar
en una estricta moderació en el menjar i en les relacions sexuals, juntament amb un exercici sever i
persistent. Desitjava ésser una baula digna entre les generacions i no destruir, amb la seva feblesa,
aquell vigor i aquella puresa de sang que una llarga línia d'avantpassats havia aconseguit al preu de
molta abnegació.
De tant en tant hom el feia dejunar durant breus períodes, i havia de desfer-se de la seva energia
supèrflua corrent i nedant vigorosament i mitjançant els banys de vapor. La fatiga corporal que
d'aquesta manera es produeix, especialment quan va lligada amb una dieta reduïda, és una cura
segura per als desigs sexuals excessius.
La modèstia personal es començava a cultivar molt aviat com a salvaguarda, juntament amb una
forta dignitat i orgull de família i de raça. Això s'aconseguia en part mantenint sempre l'infant davant
els ulls de la societat des que naixia. La seva entrada al món, especialment en el cas del primogènit,
sovint era anunciada públicament per l'herald i anava acompanyada d'un repartiment de presents per
als vells i els necessitats. El mateix passava quan feia el primers passos, quan li foradaven les
orelles i quan matava la primera peça de caça, per tal que les seves proeses i progressos infantils
fossin coneguts per tot el clan en tant que família extensa, i l'infant es feia home amb el sentiment
salvador de tenir una reputació per conservar.
El jove era encoratjat a participar aviat en el servei públic i a desenvolupar una sana ambició
d'obtenir els honors de líder i donador de banquets, els quals mai no podria aconseguir si no era
veraç i generós, com també valent, i sempre curós de la seva castedat i honor personals. Hi havia
molts costums cerimonials que tenien una clara influència moral; la dona romania rígidament reclosa
en certs períodes, i al jove marit li estava prohibit d'acostar-se a la seva esposa quan es preparava
per a la guerra o per a qualsevol celebració religiosa. La posició pública o tribal de l'indi depèn del
tot de la seva virtut privada, i mai se li permet d'oblidar que no viu per a ell tot sol, sinó per a la
seva tribu i el seu clan. D'aquesta manera ben aviat s'establien hàbits de perfecte autocontrol, i no hi
va haver circumstàncies innaturals ni temptacions complexes que assetgessin l'indi fins que una raça
més forta va topar amb ell i el va destruir.
Per tal d'ajudar els nois i les noies a viure d'una manera estrictament honorable, hom celebrava
entre nosaltres, segons el meu record, certes cerimònies anuals de naturalesa semireligiosa. Una de
les més impressionants era la sagrada «Festa de les Verges», que, quan s'oferia per primer cop, era
equivalent a l'anunci públic de l'arribada d'una noia a l'edat núbil. L'herald, tot fent la ronda del
poble de tipis, anunciava la festa més o menys d'aquesta manera:
«Dona Mostela Bonica, la filla d'Ós Brau, encendrà demà el seu primer foc de donzella!
Vosaltres, totes les que no heu cedit mai als precs de l'home, les que no heu destruït la vostra
innocència, vosaltres sou les úniques convidades a proclamar de nou davant del Sol i la Terra,
davant de les vostres companyes i sota la mirada del Gran Misteri, la castedat i puresa de la vostra
virginitat. Veniu, totes les que no heu conegut l'home!».
En tot el poble es desvetllava de seguida l'interès pel pròxim esdeveniment, que es considerava
com el de més importància pública després de la Dansa del Sol i la Gran Dansa de Medicina.
Sempre tenia lloc a ple estiu, quan diversos clans es reunien amb motiu de les festivitats estivals, i se
celebrava en el centre del gran campament circular.
Hom formava dos cercles, l'un dins de l'altre, a l'entorn d'una pedra que tenia vagament forma de
cor i estava pintada de color vermell, i a cada banda de la pedra hi havia, clavats a terra, un ganivet i
dues fletxes. El cercle interior era per a les donzelles, i l'exterior per a les seves mares i dones
acompanyants, que se suposava que havien passat el climateri. Al voltant del lloc on se celebrava la
festa hi havia reunit un públic molt nombrós, l'ordre del qual era mantingut per certs guerrers de la
més alta reputació. Qualsevol home d'entre els espectadors podia acostar-se i reptar qualsevol noia
que considerés indigna; però si l'acusador no aconseguia demostrar la seva acusació, els guerrers
acostumaven de castigar-lo severament.
Una darrera l'altra, cadascuna de les noies s'acostava a la pedra sagrada i hi posava la mà al
damunt amb tota solemnitat. Aquesta era la declaració religiosa de la seva virginitat, la seva promesa
de romandre pura fins que es casés. Si mai violava el jurament de les donzelles, benvinguts el ganivet
esmolat i les fletxes punxegudes!
Les nostres donzelles tenien l'ambició d'assistir a diverses festes d'aquestes abans de casar-se, i
de vegades passava que una noia es veia obligada a celebrar-ne una a causa dels rumors que corrien
sobre la seva conducta. Aleshores era con un repte als murmuradors per tal que provessin les seves
paraules. De vegades els nois celebraven una festa similar; per a ells les regles encara eren més
estrictes, ja que cap jove que hagués tan sols parlat d'amor amb una noia podia participar-hi. Entre
nosaltres es considerava com un alt honor el fet d'haver-se distingit en la guerra i la cacera, i sobretot
d'haver estat convidat a seure en el consell, abans d'haver dirigit la paraula a qualsevol noia que no
fos la pròpia germana.
Teníem la creença que l'amor a les possessions és una feblesa que cal vèncer. Aquest amor
apel·la a la part material i, si se li deixa pas lliure, amb el temps pertorbarà l'equilibri espiritual de
l'home. Per tant, l'infant ha d'aprendre de bona hora la bellesa de la generositat. Hom li ensenya a
donar allò que estima més i, per tal que pugui tastar la felicitat de donar, de molt petit ja el fan
almoiner de la família. Si un infant té tendència a ésser gasiu, o a aferrar-se a qualsevol de les seves
petites possessions, hom li conta llegendes que parlen del menyspreu i el deshonor que cauen damunt
l'home mesquí i mancat de generositat.
La donació pública forma part de tota cerimònia important. Pertany pròpiament a la celebració
del naixement, el matrimoni i la mort, i s'observa sempre que hom vol honorar especialment
qualsevol persona o esdeveniment. En aquestes ocasions, és corrent de donar fins al punt de
l'empobriment total. L'indi, en la seva simplicitat, regala literalment tot el que té, als parents, als
convidats d'una altra tribu o clan, però sobretot als pobres i als vells, dels quals no pot esperar res a
canvi. Finalment, el present al «Gran Misteri», l'ofrena religiosa, pot ésser de poc valor per ella
mateixa, però per al qui la fa ha de tenir el sentit i la recompensa del vertader sacrifici.
No solament els parents, sinó tot el clan, té cura invariablement dels orfes i els ancians. Per al
pare afectuós, és un motiu d'orgull que les seves filles visitin els dissortats i els desvalguts, que els
portin menjar, els pentinin els cabells i els arreglin els vestits. El nom de «Wenonah», donat a la filla
gran, vol dir clarament totes aquestes coses, i una noia que no complia les seves obligacions de
caritat era considerada indigna del nom.
L'home que és un caçador hàbil i que té una esposa que sap aprofitar les oportunitats, celebra
molts banquets, als quals es preocupa de convidar els homes més vells del seu clan, conscient que
llur període d'activitat més intensa ja ha passat i que ara no hi ha res que els agradi tant com menjar
en bona companyia i recordar el passat. Els ancians, per la seva banda, fan tot el que poden per
correspondre a la seva liberalitat amb un petit discurs, en el qual acostumen de relatar les accions
valentes i generoses dels avantpassats del seu amfitrió, i finalment el feliciten pel fet d'ésser un digne
successor d'una nissaga honorable. D'aquesta manera aconsegueix la seva reputació de caçador i
banquetejador, i l'home que té la fama i la consideració d'«home de pau» és gairebé tan famós a la
seva manera com el gran guerrer.
L'indi veritable no posa preu a la seva propietat ni al seu treball. La seva generositat no té altre
límit que la seva força i la seva capacitat. Considera com un honor el fet d'ésser elegit per a un servei
difícil o perillós, i trobaria vergonyós demanar qualsevol tipus de compensació; més aviat diu: «Que
aquell a qui serveixo expressi la seva gratitud d'acord amb la seva criança i sentit de l'honor». Això
no obstant, reconeix uns drets a la propietat. Robar a algú de la seva tribu seria realment una
vergonya, i, en cas d'ésser descobert, el nom de «Wamanon», o Lladre, li quedaria gravat per sempre
com un estigma inalterable. L'única excepció a la regla és el menjar, que sempre està a disposició de
l'afamat si no hi ha ningú que l'hi ofereixi. A part la llei moral, no podia haver-hi cap altra protecció
en una comunitat índia, on no hi havia panys ni portes i tot era obert i de fàcil accés per a tothom.
La propietat de l'enemic és botí de guerra i sempre està permès de confiscar-la si és possible.
Això no obstant, en els temps antics no hi havia gaire pillatge. Abans de l'arribada de l'home blanc,
hi havia, de fet, poques temptacions o oportunitats de saquejar l'enemic; però, en els temps moderns,
la pràctica de «robar cavalls» a les tribus hostils ha esdevingut habitual, i hom no la considera
deshonrosa, ni de bon tros.
La guerra era vista com una institució del «Gran Misteri»: un torneig o prova de coratge i
destresa, amb elaborades regles i «còmputs» que regulaven l'obtenció del cobejat honor de la ploma
d'àguila. Hom considerava que desenvolupava la qualitat de virilitat, i el mòbil n'era cavalleresc o
patriòtic, però mai el desig d'engrandiment territorial o la desfeta d'una nació germana. Era habitual,
en els temps antics, que una batalla o escaramussa durés tot el dia, amb gran desplegament d'accions
agosarades i habilitats eqüestres, però amb prou feines més morts i ferits que els que hom pot endurse
del camp en un partit universitari de futbol americà.
El qui matava un home en la batalla havia de portar dol durant trenta dies, i es pintava la cara de
negre i es tallava els cabells d'acord amb el costum. Naturalment, no considerava pas que fos un
pecat llevar la vida a un enemic, i aquest dol cerimonial era un senyal de respecte envers l'esperit del
difunt. El fet que a la guerra hom matés persones no combatents, com ara dones i nens, s'explica en
part perquè, en la vida salvatge, una dona sense marit o protector es troba en una situació molt
llastimosa, i hom creia que l'esperit del guerrer estaria més satisfet si no deixava enrere vídues i
orfes que patirien privacions i sofririen.
Antigament, l'únic que podia arrancar una cabellera era el cap de la partida de guerra, i no es
practicava cap altra mutilació. Era un floc de cabells de no més de sis o set centímetres quadrats, que
només es portava durant els trenta dies de celebració d'una victòria i després s'enterrava
religiosament. Les crueltats exagerades i els costums de guerra més bàrbars s'intensificaren molt amb
l'arribada de l'home blanc, que duia licors forts i armes mortíferes, va desvetllar les pitjors passions
de l'indi, provocant en ell la venjança i la cobdícia, i àdhuc oferia recompenses per les cabelleres
d'homes, dones i infants innocents.
L'assassinat dins la tribu era un delicte greu, que s'expiava de la manera que decidia el consell, i
passava sovint que l'assassí havia de pagar el crim amb la seva pròpia vida. No feia cap intent
d'escapar-se o d'eludir la justícia. Per a ell era igual que el crim s'hagués comès en les profunditats
del bosc o en la fosca de la nit, sense cap testimoni humà. Estava plenament convençut que el «Gran
Misteri» ho sap tot, i per tant no dubtava a lliurar-se i sotmetre's al judici dels homes ancians i savis
del clan de la víctima. La seva família i el seu clan no podien excusar-lo o defensar-lo de cap
manera, però els seus jutges prenien en consideració totes les circumstàncies conegudes, i si
resultava que havia matat en defensa pròpia, o que la provocació havia estat greu, podia ésser
alliberat després d'un període de trenta dies de dol en soledat. Altrament, els parents de l'home
assassinat eren autoritzats a llevar-li la vida; i si s'abstenien de fer-ho, com passava sovint, l'home
quedava proscrit del clan. L'assassinat intencionat era un fet poc freqüent abans dels temps del
whisky i les baralles d'embriacs, ja que no érem un poble violent ni cercabregues.
Hom recorda bé que Crow Dog, que va matar el cap sioux Spotted Tail l'any 1881, es va lliurar
tranquil·lament i va ésser jutjat i condemnat pels tribunals de Dakota del Sud. Un cop condemnat, a la
presó li permeteren gaudir d'una llibertat considerable, com potser cap home blanc no ha gaudit mai
estant condemnat a mort.
La causa de la seva acció fou una comissió solemne encomanada pel seu poble prop de trenta
anys abans, en el moment en què Spotted Tail va usurpar el cabdillatge amb l'ajut dels militars, amb
els quals havia col·laborat. Crow Dog havia fet el jurament d'occir el cap si mai aquest traïa o
deshonrava el nom dels sioux brulé. No hi ha dubte que Spotted Tail havia comès crims, tant públics
com privats, i era culpable d'abús de poder i també de grollers delictes contra la moralitat; per tant,
la seva mort no va ésser un cas de venjança personal, sinó de justa retribució.
Uns quants dies abans de la data en què Crow Dog havia d'ésser executat, va demanar permís per
anar a casa seva i acomiadar-se de la seva esposa i els seus fills bessons, que aleshores tenien uns
nou o deu anys. Per estrany que sembli, la petició va ésser atesa, i el condemnat partí cap a casa
escortat pel xèrif delegat, que va romandre a l'agència índia i es limità a dir al seu presoner que es
presentés allí l'endemà. Quan a l'hora fixada Crow Dog no comparegué, el xèrif envià la policia índia
a cercar-lo. No el varen trobar, i la seva dona digué simplement que Crow Dog havia desitjat
cavalcar tot sol fins a la presó i que hi arribaria el dia fixat. L'endemà tots els dubtes s'esvaïren quan
es rebé un telegrama de Rapid City, localitat situada a dues-centes milles de distància, el qual deia:
«Crow Dog acaba d'arribar».
L'incident va atreure l'atenció del públic envers l'indi assassí, amb l'inesperat resultat que el
procés es reobrí i Crow Dog fou absolt. Encara és viu, un home ben conservat de setanta-cinc anys i
molt respectat pel seu poble.
Hom diu que entre nosaltres, en els temps més reculats, la mentida era un crim castigat amb la
pena capital. Creient que el mentider deliberat és capaç de cometre qualsevol crim darrere la
pantalla de la falsedat covarda i la duplicitat, el destructor de la confiança mútua era executat
sumàriament per tal que el mal no pogués anar més endavant.
Ni tan sols els pitjors enemics de l'indi, aquells que l'acusen de traïdoria, caràcter sanguinari,
crueltat i cobdícia, no han negat el seu coratge, però per a ells es tracta d'un coratge ignorant, brutal i
extravagant. El concepte del coratge que té l'indi en fa una alta virtut moral perquè, per a ell, no
consisteix tant en una autoafirmació agressiva com en un autocontrol absolut. L'home veritablement
valent, diem nosaltres, no cedeix a la por ni a la còlera, al desig ni a l'agonia; en tot moment és amo
d'ell mateix; el seu coratge s'eleva a les altures de la cavallerositat, el patriotisme i el vertader
heroisme.
«Que ni el fred, ni la fam, ni el dolor, ni la por a tenir-ne, ni les dents punxegudes del perill, ni
les mateixes urpes de la mort, t'impedeixin de fer una bona acció», digué un vell cabdill a un
explorador que estava a punt de sortir a cercar bisons en ple hivern per tal d'ajudar la gent que es
moria de fam. Aquesta era la seva innocent concepció del coratge.
V
LES ESCRIPTURES NO ESCRITES
Un llibre vivent. El relat sioux de la Creació. La primera batalla. Una
altra versió del Diluvi. Els nostres avantpassats animals.
Una vegada un missioner es va posar a instruir un grup d'indis en les veritats de la seva santa
religió. Els va parlar de la creació de la terra en sis dies, i de la caiguda dels nostres primers pares
per haver menjat una poma.
Els cortesos salvatges l'escoltaren atentament i, després de donar-li les gràcies, un d'ells va
contar al seu torn una tradició molt antiga referent a l'origen del blat de moro. Però el missioner va
mostrar clarament la seva repugnància i la seva incredulitat, tot dient indignat:
«Les coses que jo us he explicat eren veritats sagrades, però això que em conteu són simples
faules i falsedats!»
«Germà», respongué amb gravetat l'indi ofès, «em sembla que no t'han educat gaire bé pel que fa
a les normes d'urbanitat. Ja has vist que nosaltres, que practiquem aquestes normes, hem cregut les
teves històries; per què, doncs, et negues a donar crèdit a les nostres?».
Tota religió té el seu Llibre Sagrat, i el nostre era una barreja d'història, poesia i profecia, de
preceptes i folklore tal com la que el lector modern troba dins les cobertes de la seva Bíblia.
Aquesta Bíblia nostra era tota la literatura que teníem, un llibre vivent, sembrat com llavor preciosa
pels nostres savis més grans i que brotava de bell nou en els ulls meravellats i en els llavis innocents
dels infants. En la seva antiga saviesa de proverbis i faules, en el seu saber místic i llegendari
conservat i transmès d'aquesta manera sagrada de pares a fills, es basaven en gran part els nostres
costums i la nostra filosofia.
Naturalment magnànim i de mentalitat oberta, l'home roig s'estima més creure que l'Esperit de
Déu no ha estat insuflat només a l'home, sinó que tot l'univers creat participa de la perfecció immortal
del seu Creador. El seu esperit imaginatiu i poètic, com el dels grecs, assigna a cada muntanya, arbre
i font el seu esperit, nimfa o divinitat, ja sigui benèfic o malvolent. Els herois i semidéus de la
tradició índia reflecteixen la tendència característica del seu pensament i la seva atribució de
personalitat i voluntat als elements, al sol i a les estrelles, i a tota la natura animada o inanimada.
En el relat sioux de la Creació, el gran Misteriós no és dut directament a escena ni és concebut de
forma antropomòrfica, sinó que roman de manera sublim en segon terme. El Sol i la Terra, que
representen els principis masculí i femení, son els elements principals de la seva creació, mentre que
els altres planetes són subsidiaris. L'escalfor abrandadora del Sol penetrà al si de la nostre mare, la
Terra, que tot seguit concebé i donà a llum la vida, tant animal com vegetal.
Finalment aparegué misteriosament Ix-na-e-txa-ge, el «Primogènit», un ésser semblant a l'home,
però més que l'home, que rondava solitari entre el poble animal i comprenia els seus costums i la
seva llengua. Els animals el contemplaven meravellats i plens de respecte temerós, perquè no podien
fer res sense el seu coneixement. Havia plantat la seva tenda en el centre de la terra, i no hi havia cap
lloc que li fos impossible de penetrar. Per fi, igual com Adam, el «Primogènit» dels sioux es va
cansar de viure sol i va formar per a ell un company —no una parella, sinó un germà, i no d'una
costella del seu costat, sinó d'un resquill que es tragué del dit gros del peu—. Aquest fou l'Home
Noiet, que no va ésser creat com un adult, sinó com un infant innocent, confiat i desvalgut. El seu
Germà Gran fou el seu mestre al llarg de totes les fases del desenvolupament humà, des de la
infantesa fins a l'edat adulta. Les regles que establí i els consells que donà a l'Home Noiet són per a
nosaltres l'origen de moltes de les nostres creences més arrelades i dels nostres costums més sagrats.
Un dels animals principals era Unk-to-mi, l'Aranya, el cerca-raons original, que observà
agudament com el noi creixia en intel·ligència i enginy i aviat va aconsellar als animals que el
matessin «perquè», va dir, «si no ho feu, arribarà un dia que serà l'amo de tots nosaltres». Però tots
els animals estimaven l'Home Noiet perquè era molt afable i alegre. Només l'escoltaren els monstres
del mar profund, els quals poc després mataren l'Home Noiet i amagaren el seu cos al fons del mar.
Amb tot, gràcies al poder màgic del Primogènit, el cos fou recuperat i tornà a la vida en el bany de
vapor sagrat, que ja hem descrit en un capítol anterior.
Un cop més el nostre primer avantpassat va poder anar feliçment d'una banda a l'altra enmig del
poble animal, que en aquells temps era una nació poderosa. Va aprendre els seus costums i la seva
llengua —ja que aleshores tenien una llengua comuna—; va aprendre a cantar com els ocells, a nadar
com els peixos i a escalar les roques amb peu segur com el mufló. Malgrat que per a ells era un bon
company i no els feia cap mal, Unk-to-mi va tornar a sembrar la discòrdia entre els animals, i foren
enviats missatges en totes les direccions de la terra, el mar i l'aire dient que totes les tribus s'havien
d'unir per declarar la guerra a l'home solitari que estava destinat a convertir-se en el seu senyor.
Al cap d'un temps el jove va descobrir el complot i se'n va anar cap a casa molt trist. Estimava
els seus amics animals i li dolia que s'unissin contra ell. A més, estava nu i desarmat. Però el seu
Germà Gran l'armà amb un arc i unes fletxes de punta de pedrenyal, una maça de pedra i una llança.
Així mateix, va llançar enlaire una pedreta quatre vegades, i cada vegada es convertí en un espadat o
paret de roca a l'entorn del tipi.
«Ara», digué, «ha arribat l'hora de lluitar i d'afirmar la teva supremacia, perquè són ells els qui
t'han provocat a tu, i no tu a ells!».
Nit i dia, l'Home Noiet va estar a l'aguait dels seus enemics a dalt de tot del mur, i a la fi va
veure les praderies negres de ramats de bisons i els ants que s'ajuntaven a la vora del bosc. Óssos i
llops s'acostaven per totes bandes, i des del cel el Tro va llançar el seu temible crit de guerra, que
fou contestat pel llarg udol del llop.
Els teixons i altres animals excavadors de seguida es posaren a soscavar la seva fortalesa de
roca, mentre que els escaladors començaren a enfilar-se pels murs verticals.
Aleshores, per primer cop a la terra, es va disparar l'arc, i centenars de fletxes de punta de
pedrenyal feren blanc en els cossos dels animals, mentre que cada vegada que l'Home Noiet
brandava la maça de pedra, els seus enemics queien en nombre incalculable.
Finalment, els insectes, la gent petita de l'aire, l'atacaren en massa i li ompliren els ulls i les
orelles, turmentant-lo amb llurs llances enverinades. L'Home Noiet es desesperà i va cridar demanant
ajut al seu Germà Gran, el qual li ordenà que colpegés les roques amb la maça de pedra. Tot d'una
que ho hagué fet, guspires de foc caigueren damunt l'herba seca de la praderia, que començà a
encendre's. S'aixecà un fum poderós que va fer fora els eixams turmentadors del poble dels insectes,
mentre que les flames terroritzaven i dispersaven els altres.
Aquesta fou la primera vegada que els camins de l'home i del poble animal se separaren. Quan
els animals demanaren la pau, el tractat va establir que a partir d'aleshores havien de fornir a l'home
carn per a alimentar-se i pells per a vestir-se, encara que no sense esforç i perill per part de l'home.
Els petits insectes es negaren a fer cap concessió, i des d'aleshores han estat els turmentadors dels
homes; tanmateix, els ocells de l'aire declararen que els castigarien per llur obstinació, i així
continuen fent-ho avui dia.
La nostra gent sempre ha afirmat que les fletxes de pedra que hom troba tan sovint per tot el país
són les que va fer servir el primer home en la seva batalla amb els animals. En les nostres tradicions,
i encara menys en la memòria dels nostres ancians, no consta que mai haguéssim fet o emprat unes
puntes de fletxa semblants. Alguns han intentat fer-les servir per caçar peixos sota l'aigua, però amb
poc èxit, i són absolutament inútils amb l'arc indi que s'utilitzava quan Amèrica fou descoberta. És
possible que fossin fabricades per alguna raça prehistòrica que usés arcs molt més llargs i forts i que
treballés la pedra, cosa que no feia el nostre poble. Els seus utensilis de pedra eren simples còdols
naturals o bé esberles de pedrenyal, als quals afegien mànecs de pell crua o de fusta, excepte les
pipes, que eren tallades d'una classe de pedra que és tova quan es treu de la cantera i, per tant, es pot
treballar fàcilment amb les eines més primitives. Pràcticament totes les puntes de fletxa de pedrenyal
que veiem als museus i altres llocs han estat recollides o desenterrades, mentre que d'altres han estat
venudes fraudulentament per traficants indis o altres, incrustades en arbres i ossos.
En la nostra religió no hi havia diable ni infern fins que l'home blanc ens els va portar, però Unkto-
mi, l'Aranya, sens dubte s'assemblava a aquella vella Serpent que temptà la mare Eva. L'Aranya
sempre és caracteritzada com un personatge astut, traïdor, i al mateix temps afable i encantador, al
qual no manquen els dons d'intel·ligència, profecia i eloqüència. És una maga experta, capaç
d'assumir a voluntat gairebé qualsevol forma, i és insensible al ridícul i a l'insult. Aquí tenim, segons
que sembla, els elements del relat del Gènesi: l'Edèn primordial, el temptador en forma animal i la
vinguda del dolor i la mort a la terra per culpa dels pecats elementals de l'enveja i la gelosia.
L'advertiment contingut en la història d'Unk-to-mi sempre era utilitzat amb èxit pels pares indis, i
especialment pels avis, en la instrucció dels infants. Ix-na-e-txa-ge, d'altra banda, era un semidéu i
mestre misteriós, la funció del qual era iniciar el primer home en les tasques i plaers que li
corresponien aquí a la terra.
Després de la batalla amb els animals tingué lloc una batalla amb els elements, que en certa
mesura és paral·lela a la narració del diluvi de l'Antic Testament. En aquest cas, l'objectiu de la
batalla sembla haver estat la destrucció del pervers poble dels animals, que eren massa nombrosos i
massa forts per a l'home sol.
La llegenda ens diu que, quan es produí la caiguda, el Primogènit aconsellà al seu germà petit que
es construís una tenda càlida de pells de bisó i que acumulés molt de menjar. Tan aviat com ho hagué
fet va començar de nevar, i la neu va caure sense interrupció durant moltes llunes. L'Home Noiet es
va fer unes raquetes de neu i així va poder caçar fàcilment, mentre que els animals fugien d'ell amb
molta dificultat. Finalment els llops, les guineus i els corbs varen anar a la seva porta a demanar-li
menjar, i ell els va ajudar, però moltes de les bèsties salvatges més ferotges moriren de fred i de fam.
Un dia, quan comparegueren els afamats, la neu era més alta que les puntes dels pals del tipi,
però el foc de l'Home Noiet mantenia a dalt de tot un forat obert. Els animals miraren per aquest
forat, i vet aquí que l'home s'havia refregat cendra per la cara, aconsellat pel seu Germà Gran, i tots
dos jeien silenciosos i immòbils, un a cada banda del foc.
Llavors la guineu va bordar i el corb va grallar el seu senyal a les tribus errants, i tots s'alegraren
i digueren: «Ara tots dos son morts o s'estan morint, i no tindrem més problemes!». Però va aparèixer
el sol, i un vent càlid va fondre els munts de neu, de manera que la terra s'omplí d'aigua. El jove i el
seu Mestre varen fer una canoa d'escorça de bedoll, que va surar damunt la superfície inundada,
mentre que dels animals només se'n salvaren uns quants que havien trobat peu en els cims més alts.
Ara el jove havia passat triomfalment per les diverses proves de la seva virilitat. Un dia el seu
Germà Gran li parlà i li digué: «Ara has derrotat el poble animal i has resistit la força dels elements.
Has sotmès la terra a la teva voluntat, però encara estàs sol. Ha arribat l'hora que vagis a cercar una
dona que puguis estimar i amb l'ajuda de la qual puguis reproduir la teva espècie».
«Però, com ho de fer, això?», respongué el primer home, que no era més que un jovenet inexpert.
«Estic aquí tot sol, com tu dius, i no sé on he de trobar una dona o companya!».
«Vés i cerca-la», contestà el Gran Mestre; i tot seguit el jove partí a rodar pel món a la recerca
d'una esposa. No tenia la més petita idea de com festejar, i així va començar de fer la cort a les
donzelles boniques i coquetes de les tribus dels Ocells, els Castors i els Óssos. La rica imaginació
de l'indi ha farcit aquesta antiga llegenda amb històries d'amor commovedores i fantàstiques.
Hom diu, per exemple, que en el seu primer campament el nostre heroi va bastir una cabana de
branques verdes enmig del bosc i que allà el seu somnieig va ésser interromput per una veu que
sortia de l'espessor, una veu d'una dolçor irresistible i profunda. D'una manera misteriosa, l'ànima
del jove fou colpida com mai ho havia estat, ja que aquella crida exquisidament tendra i seductora
era la veu de la dona eterna!
Al cap de poc una noieta encisadora va comparèixer a la porta del wigwam de branques de pi.
Anava vestida modestament de gris, amb un toc d'atzabeja a la bonica cara, i duia un cistell de
cireres silvestres, que va oferir tímidament al jove. Així fou subjugat el rodamón, i així fou com
l'amor es desfermà sobre el món per a construir i destruir! Quan finalment ella se n'anà, el noi va
seguir-la amb la mirada des de la porta, però no va veure altra cosa que un pit-roig que inclinava el
cap amb murrieria i se n'anava aletejant entre els arbres.
El següent campament l'establí a la vora d'un torrent d'aigua clara, on hi havia una donzella
grassoneta i diligent molt enfeinada tallant llenya. El noi també se n'enamorà de seguida, i durant una
temporada visqueren junts en l'acollidora casa de la noia a la vora de l'aigua. Quan va néixer llur fill,
el rodamón sentí un gran desig de tornar amb el seu Germà Gran i ensenyar-li la seva dona i el seu
fill. Però la dona-castor refusà d'anar-hi. De manera que ell va acabar partint tot sol per anar a fer
una curta visita. Quan va tornar, al costat de la resclosa rompuda no hi havia més que un degotim
d'aigua, la bonica casa estava deserta i l'esposa i el fill havien desaparegut per sempre!
L'espòs abandonat s'assegué tot sol a la riba, insomne i defallint de dolor, fins que vingué a
consolar-lo una noia gentil que duia un vestit negre lluent, la qual es compadí de la seva pena i el va
calmar donant-li menjar i atencions amoroses. Aquesta era la dona-ós, de la qual després també es va
separar a causa d'alguna desgràcia. Conten que el noi tingué fills amb cadascuna de les seves moltes
mullers, i, d'aquests fills, uns s'assemblaven al seu pare —i aquests es convertiren en els
avantpassats de la raça humana—, mentre que els qui tenien les característiques de la seva mare
retornaren al seu clan. També diuen que a aquells que eren anormals o monstruosos de forma se'ls
prohibí de reproduir la seva espècie, i a partir d'aquell moment fou estrictament interdit tot amor i tot
apariament entre l'home i la creació animal. Hi ha curioses tradicions de joves i donzelles que
transgrediren aquesta llei sense saber-ho, seduïts i enganyats per un cérvol magnífic, potser, o per
una graciosa daina, i que per llur caiguda foren castigats amb la mort.
Hom deia que els tòtems animals tan generals entre les tribus provenien del clan de llur besàvia, i
hom citava sovint la llegenda per tal d'explicar la nostra estreta amistat amb el poble animal. De
vegades m'he preguntat per què la doctrina científica segons la qual l'home descendeix de l'animal no
ha fet augmentar de la mateixa manera el respecte de l'home blanc per aquests parents nostres més
humils.
Cada un dels nombrosos herois o Hiawathas posteriors que apareixen en aquest voluminós llibre
nostre no escrit inicià una època en la llarga història de l'home i el seu entorn. Tenim, per exemple, el
Venjador dels Innocents, que sorgí d'una gleva de sang; el noiet esparracat que obtingué fama i una
esposa en abatre l'Àguila Roja de fatídic averany; i el Noi Estel, que era fill d'una donzella mortal i
un Estel.
Aquest darrer fou qui va lluitar per l'home contra els seus enemics més poderosos, com ara
Waziyah, el Fred o Vent del Nord. Hi hagué un combat desesperat entre ells dos, en el qual ara duia
avantatge l'un i ara l'altre, fins que tots dos estigueren exhausts i declararen una treva. Mentre
reposaven, el Noi Estel estigué ventant-se tota l'estona amb el seu-gran ventall de plomes d'àguila, i
la neu es va fondre tan de pressa que Vent del Nord es veié obligat a signar un tractat de pau, segons
el qual només podria controlar una meitat de l'any. Així fou com s'establí la marxa ordenada de les
estacions, i cada any el Noi Estel posa en moviment amb el seu ventall de plomes d'àguila els vents
calents que anuncien la primavera.
VI
EN LA REGIÓ FRONTERERA DELS ESPERITS
La mort i els costums funeraris. El floc de cabells sagrat. La
reencarnació i la conversa dels esperits. Poders ocults i psíquics. El do
de la profecia.
L'actitud de l'indi envers la mort, prova i rerefons de la vida, és del tot coherent amb el seu
caràcter i la seva filosofia. La mort no enclou cap terror per a ell; hi va a l'encontre amb senzillesa i
perfecta calma, cercant tan sols una fi honorable com a últim present a la seva família i
descendència. Per això cerca la mort en la batalla; en canvi, consideraria una deshonra el fet d'ésser
mort en una brega privada. Si algú s'està morint a casa, és costum de treure-li el llit a l'aire lliure
quan s'acosta el final, per tal que el seu esperit pugui partir sota el cel sense límits.
Després d'això, la cosa que el preocupa més és el fet de separar-se dels éssers estimats,
especialment si té fills petits que han de quedar abandonats i passar privacions. Els seus afectes
familiars són profunds, i s'afligeix intensament quan perd un parent, malgrat que té una fe il·limitada
en una companyonia espiritual.
Els senyals externs de dol pels morts són molt més espontanis i convincents que el correcte i
endreçat color negre de la civilització. Entre nosaltres, homes i dones es deixen anar els cabells i
se'ls tallen segons el grau de parentiu o devoció que tenien amb la persona morta. D'acord amb la
idea de sacrificar tota bellesa i adornament personals, esporguen també els serrells i ornaments del
vestit, tal vegada l'escurcen, o esquincen pel mig el mantell o la manta. Els homes es pinten la cara de
negre, i les vídues o pares desconsolats de vegades es fan talls als braços i cames fins que els queden
plens de sang. Havent-se lliurat totalment al seu dolor, ja no senten interès per cap possessió terrenal
i sovint regalen tot el que tenen als primers que arriben, fins i tot els llits i la casa. Per acabar, la
lamentació pel difunt continua nit i dia fins al punt de la pèrdua total de la veu; és un so musical,
misteriós i punyent que ha estat comparat amb el cant fúnebre del ploramorts celta.
L'enterrament antic dels indis de les planures es feia sobre una bastida de pals o una plataforma
col·locada entre les branques d'un arbre —únic mitjà que tenien de posar el cos fora de l'abast de les
bèsties salvatges, ja que no posseïen eines per a excavar tombes adequades—. Preparaven el cos
posant-li els millors vestits, juntament amb unes quantes possessions i ornaments personals,
l'embolicaven amb diversos mantells i finalment ho cobrien tot amb un embolcall segur de pell sense
adobar. En senyal especial de respecte, a vegades dipositaven amb gran cerimònia el cos d'una dona
jove o d'un guerrer en un tipi nou, amb els objectes domèstics habituals i fins i tot amb un plat de
menjar al costat, no perquè creguessin que l'esperit podia usar els objectes o menjar l'aliment, sinó
simplement com un tribut final. Després tot el poble aixecava el campament i marxaven a una certa
distància, deixant el mort en una honorable solitud.
No hi havia cap cerimònia d'enterrament establerta, si bé el cos era transportat amb més o menys
solemnitat per un grup selecte d'homes joves, i a vegades uns quants guerrers famosos duien a les
espatlles el cos d'un home distingit. Era habitual escollir com a últim lloc de descans dels nostres
morts un pujol prominent amb un panorama impressionant. Si un home moria en la batalla, era costum
des de molt antic recolzar el seu cos assegut en un arbre o una roca, sempre de cara a l'enemic, per
tal d'indicar el seu intrèpid desafiament i la seva valentia, àdhuc en la mort.
Recordo un costum nostre commovedor que tenia per objecte mantenir viu i pròxim el record dels
difunts en l'afligida família. Agafaven un floc de cabells del difunt estimat i l'embolicaven amb una
roba bonica, que suposaven que al difunt o difunta li hauria agradat de dur en vida. Aquest «farcell
de l'esperit», com en deien, era suspès d'un trípode i a la tenda ocupava un lloc que era el lloc
d'honor. A cada àpat col·locaven un plat sota el farcell, i després havien de convidar a menjar una
persona del mateix sexe i edat que el finat. Al cap d'un any del moment de la mort, els parents oferien
un banquet públic i regalaven la roba i altres presents, mentre que el floc de cabells era enterrat amb
les cerimònies apropiades.
Certament, l'indi mai no va dubtar de la naturalesa immortal de l'esperit o ànima de l'home, però
tampoc no es preocupava d'especular sobre el seu probable estat o condició en una vida futura. La
idea d'un «feliç territori de caça» és moderna, i probablement agafada d'una altra banda, o inventada
per l'home blanc. L'indi primitiu s'acontentava amb creure que l'esperit que el «Gran Misteri» havia
infós en l'home retorna a Aquell que el va donar, i que, un cop alliberat del cos, és per tot arreu i
penetra tota la natura, tot i que sovint roman prop de la tomba o del «farcell de l'esperit» per a consol
dels amics, i és capaç de sentir les pregàries. L'esperit desencarnat era mereixedor de tanta
reverència, que entre nosaltres fins i tot era costum de no esmentar el nom del mort en veu alta.
És ben sabut que els indis nord-americans, d'una manera o d'una altra, havien desenvolupat
poders ocults, i encara que en els últims temps hi ha hagut molts impostors i, tenint en compte la
vanitat i la feblesa de la naturalesa humana, és raonable de suposar que n'hi hagué d'haver algun fins i
tot en els temps antics, això no obstant, hi ha casos ben documentats de profecies extraordinàries i
d'altres pràctiques místiques.
Un profeta sioux va predir l'arribada de l'home blanc més de cinquanta anys abans de
l'esdeveniment, i fins i tot en va descriure acuradament els vestits i les armes. Abans que s'inventés el
vaixell de vapor, un altre profeta de la nostra raça va descriure el «Vaixell de Foc» que nadaria pel
seu riu poderós, el Mississippi, i la data d'aquesta profecia és testimoniada pel terme emprat, obsolet
des de fa molt de temps. Sens dubte, moltes prediccions foren alterades per tal d'adaptar-les als nous
temps, i és indubtable que els falsos profetes, faquirs i bruixots foren una plaga per a les tribus durant
el període de transició. Amb tot, àdhuc durant aquest període hi hagué ça i lla homes del tipus antic
en els quals hom cregué fins al final.
Entre aquests darrers, fou notable Tatxank-pi Hó-tank-a, o La Seva Maça de Guerra Parla Fort,
que va predir amb un any d'anticipació els detalls d'una gran partida de guerra contra els ojibways.
Hi havia d'haver set batalles, totes guanyades tret de la darrera, en la qual els sioux, sorpresos en
situació desavantatjosa, havien de sofrir una derrota aclaparadora. I va passar al peu de la lletra. La
nostra gent va sorprendre i matar molts ojibways en els seus pobles, però després foren seguits i
conduïts astutament a una emboscada, de la qual molt pocs en sortiren vius. Aquesta fou només una
de les seves remarcables profecies.
Un altre famós «home medicina» va néixer prop del riu Rum fa cosa d'uns cent cinquanta anys i
va arribar a viure gairebé un segle. Vingué al món durant una desesperada batalla amb els ojibways,
en un moment en què semblava que la banda de sioux seria anihilada. Per això mateix, l'àvia de
l'infant exclamà: «Ja que tots hem de morir, que mori d'una mort de guerrer en el camp de batalla!», i
col·locà el bressol a la línia de foc, prop del lloc on el seu oncle i els seus avis lluitaven, ja que
l'infant no tenia pare. Però quan un ancià descobrí el nadó, va ordenar a les dones que en tinguessin
cura «ja que no sabem», digué, «com pot arribar a ésser un dia de valuosa la força d'un sol guerrer
per a la seva nació!».
Aquest infant va viure fins a arribar a ésser un gran home dins la tribu, tal com les circumstàncies
de la seva naixença feren pensar als supersticiosos. A l'edat d'uns setanta-cinc anys, va salvar la seva
banda d'ésser totalment destruïda a mans dels seus enemics ancestrals en comunicar de sobte l'avís
que havia rebut en un somni sobre l'apropament d'una gran partida de guerrers. Els homes enviaren
exploradors immediatament i tallaren arbres per tal de fer una estacada, just a temps d'afrontar i
repel·lir l'atac predit. Cinc anys més tard, va repetir aquest servei i novament va salvar el seu poble
d'un carnatge terrible. En el seu cas no hi havia confusió de figures o presagis, com passava amb
d'altres homes medicina menys importants, sinó que, en tots els incidents que conten d'ell, la seva
interpretació del senyal, fos el que fos, resultà ésser singularment correcta.
El pare de Little Crow, el cap que dirigí la «matança de Minnesota» de 1862, fou un altre profeta
d'un cert renom. Una de les seves característiques profecies la va fer pocs anys abans de morir. Va
declarar que, malgrat que ja era un home vell, encara aniria una altra vegada pel camí de la guerra.
Durant el banquet de guerra final, declarà que tres enemics serien morts, però va mostrar-se molt
afligit i vacil·lant quan va predir que perdria dos dels seus homes. En efecte, tres ojibways foren
morts tal com ell havia dit, però, en la batalla, el vell profeta guerrer hi va perdre els seus dos fills.
Hi ha molts homes dignes de confiança, i homes de religió cristiana, que donen fe que aquests i
altres esdeveniments similars succeïren tal com foren pronosticats. No pretenc explicar-los, però sé
que el nostre poble posseïa uns poders de concentració i d'abstracció extraordinaris, i de vegades
m'imagino que una intimitat amb la natura tan gran com la que he descrit manté l'esperit en contacte
amb els poders invisibles i receptiu a impressions que hom no percep habitualment. Alguns de
nosaltres semblaven tenir una intuïció especial per a endevinar la situació de les tombes, cosa que
explicaven dient que havien rebut una comunicació de l'esperit del finat. La meva àvia era una
persona d'aquestes. Pel que puc recordar, quan acampàvem en un territori desconegut, el meu germà i
jo cercàvem i trobàvem ossos humans en el punt que ella ens havia assenyalat com un lloc
d'enterrament antic o com l'indret on havia caigut un guerrer solitari. Els senyals externs de
l'enterrament havien desaparegut, per descomptat, des de feia molt de temps.
Els escocesos sens dubte haurien declarat que la meva àvia posseïa la «segona visió», per tal
com, pel que jo recordo, tenia altres premonicions o intuïcions remarcables. L'he sentida parlar d'una
sensació peculiar que notava al pit, la qual, com ella deia, l'avisava de qualsevol cosa important
relacionada amb els seus fills absents. Altres dones natives han afirmat posseir un monitor semblant,
però mai no he sentit dir de cap que fos capaç d'interpretar-lo amb tanta precisió. Una vegada
estàvem acampats vora el llac Manitoba quan vàrem rebre la notícia que el meu oncle i la seva
família havien estat assassinats feia unes quantes setmanes, en un fort situat a dues-centes milles de
distància. Mentre tota la gent del clan gemegava i plorava la seva pèrdua, la meva àvia els ordenà
tranquil·lament que callessin, tot dient que el seu fill s'acostava i que el veurien al cap de poc. Si bé
no teníem cap altra raó per a dubtar de les males notícies, és un fet que el meu oncle va entrar al
campament dos dies després que ens anunciessin la seva mort.
En una altra ocasió, quan jo tenia catorze anys, acabàvem de sortir de Fort Ellis, vora el riu
Assiniboine, i el meu oncle més jove va triar un lloc molt bonic per a acampar durant la nit. Ja
s'havia post el sol, però a la meva àvia li va venir un nerviosisme inexplicable i es va negar en rodó
a plantar la seva tenda. De manera que, a contracor, continuàrem riu avall i acampàrem, ja negra nit,
en un indret aïllat. L'endemà ens assabentàrem que una família que venia darrere nostre s'havia aturat
en aquell lloc que primer havia triat el meu oncle i fou sorpresa durant la nit per una partida de
guerra errant, que els matà tots sense excepció. Aquest incident féu una gran impressió a la nostra
gent. Molts indis creien que hom pot néixer més d'una vegada, i n'hi havia que afirmaven posseir un
coneixement complet d'una encarnació anterior. També hi havia aquells que conversaven amb un
«esperit bessó», que havia nascut en una altra tribu o raça. Hi havia un profeta guerrer sioux molt
famós que visqué a mitjan segle passat, de manera que avui encara el recorden els ancians de la seva
banda. Quan ja havia arribat a la mitjana edat, declarà que tenia un esperit germà entre els ojibways,
els enemics ancestrals dels sioux. Fins i tot digué el nom de la banda a la qual el seu germà pertanyia,
i afegí que aquest també era un profeta guerrer en el seu poble.
En el transcurs d'una de les seves caceres al llarg dels límits entre les dues tribus, el cabdill
sioux, un vespre, va reunir els seus guerrers i els va declarar solemnement que estaven a punt de
trobar-se amb una banda semblant de caçadors ojibways guiada pel seu bessó espiritual. Puix que
aquesta havia d'ésser la seva primera trobada des que naixeren com a estrangers l'un de l'altre, va
pregar seriosament als joves que resistissin la temptació de començar una batalla amb llurs enemics
tribals.
«El coneixereu de seguida», els digué el profeta, «perquè no solament s'assemblarà a mi de cara i
de forma, sinó que mostrarà el mateix tòtem i fins i tot cantarà les meves cançons de guerra».
Llavors enviaren exploradors, els quals aviat tornaren amb notícies de la partida que s'acostava.
Aleshores els homes principals es dirigiren al campament ojibway amb la pipa de la pau, i quan en
foren a prop dispararen tres descàrregues clares, senyal de llur desig de reunir-se pacíficament.
La resposta arribà de la mateixa manera, i els sioux entraren al campament, amb la pipa de la pau
a les mans del profeta.
I vet aquí que el profeta estranger s'avançà a rebre'ls, i la gent quedà colpida per la semblança
que hi havia entre els dos homes, els quals es saludaren i s'abraçaren l'un a l'altre amb fervor poc
usual.
Ambdós grups acordaren de seguida que havien d'acampar plegats durant uns quants dies, i un
vespre els sioux celebraren un «banquet de guerrers» al qual invitaren nombrosos ojibways. El
profeta demanà al seu germà bessó que cantés una de les seves cançons sagrades, i resultà que era la
mateixa cançó que ell mateix solia cantar. Això va demostrar als guerrers, més enllà de tot dubte o
dificultat, que les afirmacions del seu vident eren certes.
CHARLES ALEXANDER EASTMAN. (Minnesota, 1858 - Detroit, 1939)
Charles Alexander Eastman, nom anglès d'Ohiyesa ("guanyador"), fou un intel·lectual sioux.
Membre de la tribu santee, va rebre l'educació tradicional fins als 15 anys, i fou el primer sioux
graduat en medicina a Darmouth. Fou metge a la reserva de Pine Ridge el 1890, on protestà pels fets
de Wounded Knee i fou acomiadat. Després de moltes penúries, el 1900 fou nomenat metge de la
reserva de Crow Creek, però el 1901 en fou acomiadat per enfrontar-se a la BIA (Oficina d'Afers
indis). Aleshores començà a escriure i a recórrer tot el territori indi. El 1911 es va establir a Nou
Hampshire i el 1923 fou nomenat Inspector d'Indis. També fou un dels impulsors de la Society of
American Indians, primera associació panameríndia moderna.
Va escriure llurs vivències i les del seu poble en anglès, com Indian Boyhood (1902), Red
Hunters and the Animal People (1904), Old Indian Days (1907), The Soul of the Indian (1911),
Indian Child Life (1913), Indian Scout Talks (1914), The Indian To Day (1915), From Deep Woods
Into Civilization (1916) i Indian Heroes and Great Chieftains (1918).
Notes
[1] Pel que fa a aquesta i altres referències temporals, cal recordar que foren escrites devers 1911,
any de la primera edició d'aquest llibre (N. del T.).[Torna]