Memòries d'una puça- Anònim

Segurament, una puça enganxada a la pell d'un gos o d'un gat -encara que l'un sigui un
llebrer d'allò més aristocràtic, l'altre un persa refinat i tots dos tinguin un pedigrí d'aquells
que et deixen garratibat-, no deu tenir gaire cosa interessant a dir fora d'explicar-nos la
manera de protegir-se de les gratades de l'animal o dels productes antiparasitaris. ¿Què
passa, però, quan ens trobem amb una puça instal·lada al cos d'una noia jove i atractiva;
amb una puça intel·ligent i disposada a contar-nos tot el que pot observar des dels
diversos indrets del cos femení que li serveix alhora d'aliment i d'aixopluc? Per obtenir la
resposta, només cal que el lector obri aquest llibre per la primera pàgina. Segur que no el
deixarà fins a l'última...
Aquesta obra va ser publicada per primera vegada a Gran Bretanya el 1881, i traduïda al
francès nou anys després. Al nostre país no faria la seva aparició fins a un segle més tard,
el 1997. El desconegut autor d'aquest biografia descriu amb sorprenent llibertat les
luxúries i perversitats més prohibides per l'estricta moral victoriana, alhora que carrega
contra la hipocresia de l'Església i els costums sexuals de l'època.
Anònim
Memòries d'una puça
ePUB v1.0
Calamanga 15.03.14
Títol original: Mémoires d'une puce
Autor: Anònim
Any de 1a. publicació en idioma original: 1881
Traducció: Jeremies Flit
Disseny/Retoc de portada: Calamanga
Edició digital: Calamanga (v1.0)
ePUBCat base r1.3
Més informació a http://www.epub.cat
CAPÍTOL I
VAIG NÉIXER , però no sabria dir ni quan ni com, de manera que no puc fer altra cosa sinó
deixar que el lector accepti aquesta afirmació a les bones i que se la cregui si vol.
Hi ha una altra cosa també certa: el fet del meu naixement no és gens ni mica menys verídic que la
realitat d’aquestes memòries, i si al lector intel·ligent d’aquestes pàgines el sorprèn que només una
de la meva espècie hagi aconseguit, durant el seu pas —potser hauria de dir «salt»— per la vida,
adquirir la saviesa, la capacitat d’observació i el poder de transmetre tots els esdeveniments
meravellosos que he vist i tots els descobriments que he fet i que conto aquí, només puc recordar-li
que hi ha intel·ligències que la gent vulgar ni sospita, i lleis a la natura l’existència de les quals
encara no han descobert ni els savis més avançats.
He sentit a dir alguna vegada que xuclar la sang era la manera de viure de la meva espècie. No
ocupo de cap manera l’últim lloc en aquesta fraternitat universal. I si visc una existència precària a
càrrec dels cossos d’aquells amb els quals em poso en contacte, la meva pròpia experiència
demostra que ho faig d’una manera notòria i particular, avisant que em poso a la feina, cosa que
rarament fan els qui ocupen altres llocs a l’escala de la meva professió. Però jo sostinc que
persegueixo altres objectius, i més nobles, tret del simple fet de sobreviure, quan enxampo algun
imprudent. Vaig ser conscient d’aquest pecat original, i, com que tinc un esperit molt per sobre dels
instints de la meva raça, vaig arribar gradualment a les altures de la percepció mental i de la ciència,
les quals em van situar per sempre més al cim de la grandesa de l’insecte.
És aquesta aptitud per instruir-me la que demostraré a l’hora de descriure les escenes de les
quals vaig ser testimoni. Més ben dit, en les quals vaig participar.
No m’aturaré a explicar com és que posseeixo les prerrogatives humanes de poder pensar i
observar: durant les meves elucubracions, digueu-vos que les tinc, i sorpreneu-vos-en en
conseqüència.
Així us adonareu que no sóc una puça corrent. I realment, quan penso en les companyies amb les
quals he estat barrejada, en la familiaritat amb què m’ha estat permès de tractar les persones de la
categoria més alta i en les ocasions durant les quals vaig fer la majoria de les meves relacions,
convindreu sens dubte amb mi que sóc, realment, un insecte sorprenent i digne d’atenció.
Els meus records més antics em porten a un temps que jo em trobava en una església. Hi sonava
una música majestuosa i un cant monòton i lent que aleshores van deixar-me esbalaïda i plena
d’admiració. Ara, però, ja fa molt de temps que vaig aprendre el significat vertader d’aquelles
influències. Avui prenc el capteniment dels fidels com la manifestació externa d’emocions interiors
generalment inexistents.
Sigui com vulgui, jo em trobava ocupada en una feina professional en relació amb la cama blanca
i molsuda d’una noia d’uns catorze anys, de la qual recordo el gust deliciós de la sang, un sabor
que… Però ara me’n vaig del tema…
Poc després que jo hagués començat les meves petites atencions, d’una manera tranquil·la i
amistosa, la noia, amb la resta de l’assemblea, va aixecar-se per anar-se’n, i, naturalment, vaig
decidir acompanyar-la. Tinc la vista tan fina com l’oïda, i vaig veure com un jove esmunyia un petit
full plegat, de paper blanc, a la bufona mà enguantada de la noieta quan aquesta passava sota el porxo
a través de la multitud. Jo havia observat ja el nom de «Bella» a la seda suau de la mitja que m’havia
atret a la primeria, i ara veia aparèixer el mateix nom a la banda de fora de la carta d’amor.
La noia anava amb una dama alta i majestuosa amb la qual jo no tenia cap gana d’establir
relacions íntimes.
Bella, que tenia exactament catorze anys, era una bellesa, una persona perfecta. Malgrat que era
tan jove, el seu pit tendre ja tenia les proporcions que agraden a l’altre sexe. Tenia una cara
encantadora en la seva simplicitat, el seu alè desprenia l’aroma dels perfums d’Aràbia i, com em
sembla que ja he dit, tenia la pell tan suau i càlida com el vellut.
Bella, evidentment, sabia perfectament que era bufona i aixecava el cap amb tant d’orgull i de
coqueteria com una reina. Que despertava admiració no era difícil de veure en advertir les mirades
de desig que els joves —i també de vegades els homes d’edat madura— li llançaven.
Fora de l’edifici, va haver-hi una aturada sobtada de les converses i una convergència general de
les mirades sobre la bufona Bella, que van expressar més clarament que les paraules que tots els ulls
l’admiraven i la desitjaven tots els cors —si més no els que pertanyien al sexe masculí.
Concedint amb prou feines atenció a allò que era, evidentment, un fet quotidià, la noia caminava
ràpidament amb la seva companya cap a casa seva. Un cop va arribar al senzill i elegant edifici, se’n
va anar de seguida a la seva habitació. No diré que vaig seguir-la perquè «anava amb ella» i vaig
veure com la tranquil·la noieta creuava les cames i començava a treure’s les sabatetes de cabritilla
més petites, elegants i ajustades que us pugueu imaginar. Jo vaig saltar a sobre de la catifa i vaig
dedicar-me a les meves investigacions. Bella es va treure l’altra sabata i, sense separar els seus
panxells molsuts, va posar-se a mirar el full de paper plegat que jo havia vist que el xicot li havia
esmunyit secretament a la mà.
Observant-ho tot de prop, vaig veure la inflor de les cuixes que s’allargaven cap amunt, per sobre
de les lligacames ajustades, fins que es perdien enmig de la fosca i es trobaven en un punt, on, a
causa de la posició inclinada de la noia, coincidien amb el ventre deliciós, i gairebé amagaven un
petit préssec, amb una mena de tall de dalt a baix, que, en la penombra, amb prou feines deixava
veure uns llavis arrodonits.
Bella va deixar caure aviat la nota i, com que aquesta es trobava oberta, em vaig prendre la
llibertat de llegir-la.
Aquest vespre seré al lloc habitual eren els únics mots que el paper contenia, però semblaven
tenir un interès especial per a Bella, que va quedar-se una estona en la seva actitud pensativa.
La meva curiositat s’havia despertat, i el meu desig de saber més coses sobre aquella interessant
personeta amb la qual l’atzar m’havia fet establir un contacte tan íntim com agradable, em va
empènyer a quedar-me tranquil·lament a cobert en un amagatall sovint celebrat, per bé que humit, i no
vaig sortir-ne fins a l’hora fixada per seguir el curs dels esdeveniments.
Bella s’havia empolainat amb una cura escrupolosa i en aquell moment es disposava a dirigir-se
al jardí que envoltava la casa de camp on vivia.
Vaig anar amb ella.
Quan va arribar al final d’una avinguda llarga i ombrívola, la noia va seure en un banc rústic i va
esperar l’arribada de la persona amb la qual havia de trobar-se.
No va escolar-se gaire estona fins que va presentar-se el jove que jo havia vist el matí mentre es
comunicava amb la meva deliciosa amigueta.
Van encetar una conversa que, si havíeu de jutjar per la despreocupació de la parella per tot el
que els envoltava, hauríeu dit que tenia un interès poc corrent per a tots dos.
Vesprejava, havia començat el crepuscle. L’aire era càlid i agradable. La parelleta continuava
asseguda al banc i abraçada, ignorant tot allò que no fos la seva pròpia felicitat.
—No es pot imaginar com l’estimo, Bella —deia el jove, segellant tendrament la seva declaració
amb un petó als llavis de la seva companya, que feia una ganyota.
—Sí, ja ho sé —va replicar la noieta ingènuament—. M’ho diu contínuament. Aviat em cansaré
de sentir-ho.
Bella va moure un peuet amb impaciència. Semblava pensativa.
—Quan m’explicarà i m’ensenyarà aquestes coses divertides de les quals em parla sempre? —va
preguntar mentre feia una ullada ràpida al seu company i tornava a abaixar els ulls per continuar
mirant la sorra de l’avinguda.
—Ara, estimada Bella —va respondre el jove—. Ara que tenim l’ocasió de trobar-nos sols i
sense por que ens vinguin a interrompre. Sap que ja no som unes criatures, oi, Bella?
La noia va assentir amb el cap.
—Bé. Hi ha coses que les criatures no saben però que els enamorats no solament han de saber
sinó que també han de practicar.
—De debò? —va preguntar seriosament la noia.
—Sí —va continuar el company—. Hi ha secrets que fan feliços els amants i que constitueixen
l’alegria d’estimar i de ser estimat.
—Redéu! —va exclamar Bella—. Que sentimental s’ha tornat, Charly. Recordo que, no fa gaire,
deia que el sentiment era només un engany.
—És el que pensava fins que vaig estimar-la a vostè —va respondre el jove.
—Absurd —va continuar Bella—. Continuï, però, i digui’m el que m’ha promès.
—No li ho puc dir sense ensenyar-li-ho —va replicar Charly—. El coneixement només pot ser
obtingut a través de l’experiència.
—Oh! Avant, doncs, i ensenyi-m’ho —va exclamar la noia, en els ulls brillants i les galtes
vermelles de la qual va semblar-me que podia descobrir un coneixement molt conscient de la mena
d’instrucció que li anava a ser impartida.
Hi havia alguna cosa que s’encomanava en la seva impaciència. El jove hi va cedir i, tot cobrint
el cos d’ella amb el seu, va enganxar la boca a la de la noia i va besar-la amb èxtasi.
Bella no va oferir cap resistència. Fins i tot va ajudar, i va correspondre a les carícies del seu
enamorat. Mentrestant s’anava fent tard: en la fosca cada cop més densa, els arbres formaven una
pantalla amb les altes branques per desviar dels amants les darreres llums.
Aviat Charly va acostar-se-li encara més. Va fer un petit moviment i va ficar una mà sota les
faldilles de Bella i, sense trobar cap oposició, la va esmunyir cap amunt. Sense conformar-se amb els
encants que va trobar dins les brillants mitges de seda, va provar d’anar més lluny i els seus dits
tafaners van tocar aviat la carn suau i tremolosa de les joves cuixes. La respiració de Bella
esdevingué sibilant i ràpida sota l’efecte de l’assalt indelicat adreçat contra els seus encants.
Tanmateix, lluny de resistir-s’hi, va experimentar un plaer evident amb aquelles carícies excitants.
—Toqui-me’l —va murmurar—. Pot fer-ho.
Charly no necessitava cap invitació; en realitat ja es preparava per avançar sense tenir-la, i,
entenent instantàniament el permís, va llançar els dits endavant. La intel·ligent noia va entreobrir les
cuixes al mateix moment, i, al cap d’un instant, la mà del jove li cobria els delicats llavis rosats de la
vulva.
Durant els deu minuts següents, la parella amb prou feines es va moure. Només els llavis
enganxats i la respiració indicaven les sensacions que tots dos experimentaven sota l’efecte de la
voluptuositat. Charly notava un objecte delicat que es posava rígid sota els seus dits àgils i adquiria
una prominència sobre la qual ell no tenia cap mena d’experiència.
Bella va tancar aviat els ulls i, tot tirant el cap enrere i recolzant-lo al braç del seu amic, va
començar a estremir-se lleugerament mentre el cos se li tornava dòcil i lànguid.
—Oh, Charly! —va murmurar—. Què em fa? Quines sensacions tan delicioses em fa sentir!
Mentrestant el jove no s’adormia a la palla. Al contrari: un cop va explorar a fons tot el que
podia en la posició incòmoda en què es trobava, va aixecar-se. Sentint la necessitat de calmar la
furiosa passió que els seus actes havien provocat, va demanar a la seva amable companya que li
deixés guiar-li una mà cap a un objecte capaç —va assegurar-li— de proporcionar-li un plaer molt
més intens que el que li donava amb els dits.
Al cap d’un instant, Bella, sense resistència, va agafar un nou i deliciós instrument. I, tant si va
cedir a la curiositat que fingia com si l’arrossegava realment el desig que tot allò li provocava, va
haver de treure a la llum el sòlid objecte del seu amic.
Aquells dels meus lectors que s’hagin trobat en una situació semblant entendran ràpidament
l’entusiasme de l’engrapada i la sorpresa de la mirada que va saludar la primera aparició en públic
de la nova adquisició.
Era el primer cop de la seva vida que Bella contemplava un membre masculí en la plenitud de la
seva potència. I encara que no es tractava d’un exemplar excepcional —jo podia adonar-me’n força
bé—, la blanca columna amb barret vermell, la pell suau de la qual es retirava a mesura que ella la
comprimia, va provocar-li ràpidament el desig d’aprendre més coses.
Charly també es trobava trasbalsat: els ulls li brillaven i continuava grapejant els joves i
agradables tresors dels quals acabava de prendre possessió.
Mentrestant, les carícies que la maneta blanca prodigava al jove membre amb el qual es trobava
en contacte havien produït els efectes habituals que, en aquestes circumstàncies, experimenten tots els
que tenen una constitució tan sana i vigorosa com la del propietari d’aquell instrument íntim.
Encisat per aquelles pressions suaus, per les agradables i delicioses engrapades, i per la manera
que la noia tenia d’estirar sense artifici els plecs de la pell mòbil i de descobrir la fava de color de
robí amb el foradet que esperava llançar a raig la seva ofrena, el jove es tornava boig de luxúria. I
Bella, que també gaudia de la seva part d’aquelles sensacions noves i rares, que l’arrossegaven en un
remolí d’agitació apassionada, panteixava, ja que desconeixia l’èxtasi que implicava l’alleujament.
Amb els seus ulls bufons mig aclucats, amb els llavis entreoberts i com humits de rosada, amb la
pell que li cremava i brillava sota la febre desacostumada que la hi recorria, Bella era la víctima
deliciosa de qualsevol que hagués tingut l’oportunitat d’obtenir els seus favors i de collir la seva
rosa jove i delicada.
Tot i la seva joventut, Charly no era tan cec per perdre una ocasió tan bona com aquella. A sobre,
les seves passions, ara sobreexcitades, l’arrossegaven malgrat els consells de prudència que potser
hauria escoltat en un altre moment.
Sentia la vulva humida i palpitant estremir-se sota els seus dits, contemplava aquella noia bufona
que s’oferia als jocs amorosos, vigilava la tendra respiració que feia pujar i baixar els pits joves, i
s’adonava de les fortes emocions sensuals que trasbalsaven el cos resplendent de la seva companya.
Les cames plenes, suaus i molsudes de la noia es trobaven ara exposades a les seves mirades
sensuals.
Aixecant lentament el darrer vel, Charly va destapar encara més els encants secrets de la seva
deliciosa companya fins que, amb els ulls encesos, va veure la unió de les cuixes molsudes amb els
malucs plens i el ventre blanc i palpitant.
També aleshores la seva mirada ardent i fixa va anar a parar a l’indret principal d’atracció: el
petit tall de color de rosa que s’entreobria, mig amagat a la base del mont de Venus, arrodonit i amb
prou feines enfosquit per un pèl finíssim.
La titil·lació amb què l’havia treballat i les carícies que havia prodigat al desitjat indret havien
conduït a un vessament del suc natural que una excitació d’aquesta mena tendeix a provocar, i Bella
s’oferia amb la seva figueta ben mullada pel lubrificant millor i més adient que la natura forneix.
Veient l’oportunitat que se li presentava, Charly va alliberar suaument el membre de l’engrapada
que el feia estremir i va llançar-se frenèticament sobre el cos estirat de la noia.
Amb el braç esquerre va abraçar la fina cintura, el seu alè ardent va abrasar les galtes fresques, i
els seus llavis van collar-se als de la noia en un petó llarg, impacient i apassionat.
Amb la mà dreta, ara lliure, provava de posar en contacte les parts de tots dos que són els
instruments actius del plaer dels sentits, i intentava d’acomplir-ne la unió amb esforços ardents.
Per primera vegada en la seva vida, Bella sentia el fregament màgic de l'instrument d’un mascle
entre els llavis rosats del seu forat.
Amb prou feines havia tingut temps de percebre el contacte càlid de la fava rígida del membre de
Charly, la noia es va estremir d’una manera perceptible, i, avançant-se a les delícies de Venus, va
fornir una prova abundant de la seva natura susceptible.
Charly va sentir-se encantat per la seva pròpia felicitat i va esforçar-se apassionadament a
completar la de la seva companya.
Tanmateix, la natura, que havia fet tant pel desenvolupament de les passions sensuals de Bella,
havia deixat encara un últim obstacle que impedia que l’obertura d’una flor tan precoç pogués ser
realitzada fàcilment.
Bella era molt jove, encara no havia madurat pel que fa al cas de les seves visites mensuals que
se suposa que marquen el començament de la pubertat.
Els òrgans de Bella, malgrat la seva perfecció i la seva frescor, estaven amb prou feines
preparats per rebre fins i tot un campió tan modest com aquell, el qual, un cop introduïda la fava,
provava aleshores d’entrar-hi del tot i d’instal·lar-s’hi.
Charly va empènyer i va esforçar-se debades a fer avançar el membre excitat pel territori delicat
de l’amable noieta.
Els llavis rosats i el foradet van resistir tots els intents de penetració a la cova mística. La bufona
Bella, ara d’allò més excitada i mig embogida per les carícies que ja havia suportat, secundava
debades amb totes les seves forces els intents audaços del seu jove enamorat.
La membrana era forta i va resistir bravament fins que el jove, amb la intenció d’aconseguir el
seu objectiu o de trencar-ho tot, va retirar-se una mica per envestir a continuació d’una manera
desesperada. Aleshores va reeixir en el seu intent, va foradar l’obstacle i va introduir totalment la
seva arma rígida dins el ventre de la noia complaent.
Bella va amollar un crit quan va sentir el potent invasor a l’interior dels seus encants. Però el
deliciós contacte va donar-li el coratge per suportar el fort dolor amb l’esperança de l’alleujament,
que ja arribava.
Mentrestant Charly redoblava els seus esforços i, orgullós de la victòria aconseguida, no
solament conservava el que havia conquerit sinó que, a cada nova envestida, avançava una mica més.
Diuen que el que més costa de fer és el primer pas, però també és veritat que, de vegades, costa
massa. I potser el lector estarà d’acord amb mi en aquest cas.
Tanmateix cap dels nostres dos enamorats no tenia —resulta estrany dir-ho— ni el més mínim
pensament sobre aquest tema. Completament absorbits per les delicioses sensacions que els havien
subjugat, s’unien l’un amb l’altre per fer efectius aquells moviments ardents, que tots dos pressentien
que havien d’acabar en un èxtasi.
Quant a Bella, tot el seu cos tremolava amb una impaciència delirant i els seus llavis
completament vermells deixaven escapar exclamacions tan expressives com curtes que anunciaven
l’extrema satisfacció amb la qual s’abandonava en cos i ànima a les delícies del coit. Les seves
compressions musculars sobre l’arma que l’havia foradat eficaçment, la ferma abraçada amb la qual
subjectava el noi que es retorçava i la delicada estretor de la seva beina humida semblant a un guant
tendien a excitar Charly fins a embogir-lo. El noi sentia el seu membre enfonsat en aquell cos de dona
fins a l’arrel, fins als dos globus que, a sota del campió de la seva virilitat cobert d’escuma,
s’esclafaven contra les galtes fermes del cul blanc de Bella. Ja no podia anar més lluny i només es
preocupava de gaudir de l’objecte posseït, de recollir el premi als seus esforços.
Però Bella, insaciable en la seva passió, només trobava realitzat el seu desig d’unió assaborint el
plaer intens que aquell membre rígid i calent li estava donant, i estava massa excitada per assabentarse
de res o per inquietar-se per qualsevol altra cosa, tret del que passava en aquell moment. I, en la
seva febre delirant, ràpidament sorpresa per un nou espasme embogidor de luxúria assaborit fins al
final, va exercir una pressió encara més intensa sobre l’objecte del seu plaer, va aixecar els braços
en un èxtasi apassionat i, tot deixant-se anar enrere amb uns gemecs sords d’agonia i d’èxtasi, i amb
petits crits de sorpresa i delícia, va llançar una copiosa emissió que, en trobar dificultats per vessarse,
va inundar les dues bosses bessones del noi.
Amb prou feines s’havia adonat del plaer que podia proporcionar amb el seu membre a la noia i
del diluvi que aquesta havia escampat amb una profusió tan abundant sobre la seva persona, una fúria
luxuriosa s’apoderà també del xicot. Va semblar-li que un torrent impetuós de desig li corria per les
venes. Tan aviat tenia l’instrument clavat del tot al ventre deliciós de la noieta com gairebé
completament fora, fins a la fava.
Embeinava i desembeinava sense manies. Sentia que una sensació enervant i embogidora
s’apoderava d’ell. Va abraçar amb més força la seva jove amant. Al mateix temps que un altre crit
indicible brollava del pit de Bella, va deixar-se caure sobre el pit de la noia i va vessar dins la
matriu agraïda el pessigolleig fèrtil del seu jove vigor.
Un gemec sord de satisfacció lasciva va escapar dels llavis entreoberts de Bella mentre la noia
percebia els raigs intermitents del fluid seminal que sortia del membre excitat que tenia clavat al
ventre. Al mateix temps, el deliri eròtic de l’emissió va fer amollar a Charly un xiscle penetrant
mentre arribava, amb els ulls en blanc, a l’últim acte del drama sensual.
El crit fou el senyal d’una interrupció tan sobtada com inesperada. Dels arbustos pròxims i, fins
aleshores, protectors, va emergir silenciosament la fosca figura d’un home que va plantar-se davant
dels joves enamorats…
L’horror els va glaçar la sang.
Fugint del seu refugi càlid i luxuriós, i provant, amb penes i treballs, de mantenir-se dret, Charly
va apartar-se de l’aparició com si es tractés d’una serp verinosa.
Quant a la dolça Bella, tan aviat com va veure l’intrús va tapar-se la cara amb les mans i reculà
sobre el seient que havia estat el testimoni silenciós dels seus plaers. Massa esfereïda per poder dir
res, va esperar amb una notable presència d’ànim a poder trobar-se en estat de fer front a la tempesta
que es preparava.
L’espera no va durar gaire estona.
Avançant ràpidament cap a la parella culpable, el nouvingut va agafar el noi pel braç mentre li
ordenava amb un gest ferm i autoritari que es posés la roba en ordre.
—Noi imprudent —va remugar entre dents—, què ha fet? Fins a quin punt l’han empès les seves
passions boges i salvatges? Com farà front a la fúria del seu pare justament ofès? Com aplacarà la
seva còlera, quan jo, complint el meu deure inexcusable, li comunicaré la falta comesa pel seu únic
fill?
Sense deixar d’agafar Charly pel braç, el qui parlava va fer una pausa i va avançar unes passes.
Aleshores la llum de la lluna va mostrar la figura d’un home d’uns quaranta-cinc anys, baix, vigorós i
força corpulent.
La seva cara, realment afavorida, encara resultava més atractiva gràcies a un parell d’ulls
brillants, negres com el jade, que llançaven a totes bandes espurnes de ressentiment apassionat.
Portava un vestit eclesiàstic, la forma fosca i la netedat simple i modesta del qual encara feien
destacar més les seves notables proporcions musculars i les seves fesomies esplèndides.
Charly semblava d’allò més confós, però va sentir un alleujament infinit i egoista quan el sever
intrús va girar-se cap a la jove còmplice del seu plaer libidinós.
—Quant a vostè, noia miserable, l’únic que puc fer és expressar el meu horror més gran i la meva
indignació més justa. Sense tenir en compte els preceptes de la nostra mare l’Església, sens
preocupar-se del seu propi honor, ha permès a aquest noi viciós i presumptuós collir el fruit prohibit.
Què li queda ara? Menyspreada pels seus amics, expulsada de la casa del seu oncle, viurà en un
ramat amb les bèsties del camp, com aquell Nabucodonosor de l’antiguitat, el qual, defugit pels de la
seva espècie, que se n’apartaven com de la pesta, arrossegava la seva existència miserable a la vora
dels camins. Oh, filla del pecat, criatura lliurada a la luxúria de Satanàs, et dic…
El desconegut havia arribat a aquest punt de la seva censura contra la infortunada noia, quan
Bella, abandonant el seu capteniment humiliat, se li va llençar als peus i va afegir els seus precs i
llàgrimes als del seu jove enamorat per demanar perdó.
—Prou —la va interrompre finalment l’eclesiàstic, sever—, prou. Els precs no serveixen de res,
i humiliar-se només fa que agreujar el pecat. El meu esperit em fa vacil·lar sobre el meu deure en
aquest trist afer. Si feia cas del que ara mateix m’ordena la consciència, aniria directament als
vostres familiars i els assabentaria immediatament de la infàmia que l’atzar m’ha fet descobrir.
—Oh, si li plau, tingui pietat de mi —va suplicar Bella. Ara les llàgrimes lliscaven per aquelles
galtes bufones que, només feia un moment, encenia un plaer llibertí.
—No ens denunciï, pare, a cap dels dos. Farem tot el que podrem per expiar el nostre pecat.
Farem dir sis misses i uns quants Pater. Anirem en pelegrinatge a la relíquia de sant Engulphe, de la
qual em va parlar vostè l’altre dia. Faré el sacrifici que calgui si no diu res sobre la meva estimada
Bella —va suplicar Charly al seu torn.
El capellà va fer un gest amb la mà per imposar silenci. Després va parlar. Accents de pietat es
barrejaven al seu estil sever i decidit de mena.
—Prou —va dir—. Necessito temps. He d’invocar l’assistència de la Verge, que no va conèixer
cap pecat i que, sense les delícies carnals de la còpula que mata l’ànima, va portar al món el nen
Jesús al pessebre de Betlem. Vingui a veure’m demà a la sagristia, Bella. Allí, dins el recinte sagrat,
li comunicaré la voluntat divina pel que fa a la seva transgressió. L’esperaré a les dues. Quant a
vostè, jove temerari, reservaré el meu judici i qualsevol acció fins demà passat. L’esperaré al mateix
lloc i a la mateixa hora.
Tots dos penitents van desfer-se alhora en expressions d’agraïment quan l’eclesiàstic va dir-los
que es separessin.
Feia estona que s’havia fet completament fosc i la humitat de la nit pujava de tot arreu.
—Mentrestant, bona nit i tranquil·litat. El vostre secret es troba segur amb mi fins que ens tornem
a trobar —va dir el capellà. I va fer-se fonedís.
CAPÍTOL II
LA CURIOSITAT DE CONÈIXER la continuació d’una aventura que ja m’havia interessat
molt, i també una tendra i dolça sol·licitud per la dolça i amable Bella, van incitar-me a quedar-me a
prop seu, i, en conseqüència, vaig evitar d’incomodar-la amb una atenció massa sostinguda per part
meva i provocar resistències contra mi per un atac a deshora en un moment durant el qual resultava
necessari per a l’èxit del meu desig quedar-me dins del cercle d’operacions de la joveneta.
No provaré de parlar de les hores miserables viscudes per la meva jove protegida durant
l’interval que va escolar-se entre l’horrible descobriment fet pel sant pare confessor i l’hora
designada per aquest per a l’entrevista a la sagristia, durant la qual havia de decidir-se el destí de la
infortunada.
Amb passes tremoloses i els ulls baixos, la noia, plena d’espant, va presentar-se al porxo i va
trucar.
Aleshores la porta va obrir-se, i el capellà va aparèixer al llindar.
Quan li fa ver un gest, Bella va entrar i es va quedar dreta davant de l’eclesiàstic, sant i imposant.
Després va produir-se un silenci incòmode que va durar un quants segons. El pare Ambroise va
ser el primer que va trencar-lo.
—Ha fet bé, filla meva, de venir tan puntualment. L’obediència immediata de la penitent és el
primer signe de l’esperit amb el qual ella obté el perdó diví.
Davant d’aquestes paraules amables, Bella va reprendre coratge i va semblar-li que li havien tret
un pes enorme del cor. El pare Ambroise va continuar parlant mentre s’acomodava en un seient
guarnit de coixins a sobre d’un bagul enorme de roure:
—He meditat molt i he pregat també molt per vostè, filla meva. Durant una bona estona, m’ha
semblat que l’única manera que tenia de descarregar la meva consciència era acudir de seguida al
protector natural de vostè i assabentar-lo del terrible secret del qual sóc el malaurat coneixedor.
Aquí va fer una pausa. I Bella, que coneixia bé el caràcter rígid del seu oncle, de qui depenia
absolutament, va tremolar en sentir les paraules del religiós.
Tot agafant-li una mà tremolosa i atraient lentament la noia cap al mateix seient, de manera que
Bella va trobar-se agenollada davant seu, el capellà va continuar parlant mentre li posava la mà dreta
a sobre de l’espatlla:
—Però m’horroritza pensar en les terribles conseqüències que es derivarien d’una revelació
semblant, i, en el meu trasbals, he demanat l’ajuda de la Verge. Ella m’ha ensenyat un mitjà que,
alhora que s’ajusta perfectament a les intencions de la nostra Santa Església, evita que les
conseqüències del pecat de vostè siguin conegudes pel seu oncle. La primera condició, tanmateix,
que imposa aquest mitjà és una obediència cega.
Bella, que va posar-se d’allò més contenta en sentir que li era possible sortir d’aquell problema,
va prometre ràpidament la submissió més absoluta a les ordres del seu pare espiritual.
La noia es trobava agenollada als peus de l’eclesiàstic. El pare Ambroise va decantar la testa
poderosa cap a la cara inclinada de Bella. Tenia les galtes vermelles, un foc estrany li ballava pels
ulls ardents. Les mans li tremolaven lleugerament quan les posava sobre les espatlles de la seva
penitent. Pel que fa a la resta, però, el seu posat era de calma.
Sens dubte el seu esperit es trobava torbat pel conflicte entre el deure que havia de complir i
l’objectiu tortuós que es proposava, la difícil explicació del qual volia evitar.
Aleshores va encetar una llarga lliçó sobre la virtut de l’obediència i sobre la submissió absoluta
deguda als consells de direcció espiritual del ministres de la Santa Església.
Bella va renovar la seva promesa de paciència absoluta i d’obediència en totes les coses.
Mentrestant a mi em resultava evident que el capellà era víctima d’un esperit presoner però
rebel, que es revoltava en ell contra ell, i de vegades arribava a esclatar gairebé a l’exterior, en una
victòria total que se li reflectia en els ulls espurnejants i en els llavis ardents a causa de la passió.
El pare Ambroise, va atreure molt a poc a poc cap a ell la seva bella penitent fins que els bonics
braços de la noia van descansar sobre els genolls de l’eclesiàstic. Amb la cara inclinada en una santa
resignació, Bella gairebé es tocava les mans.
—I ara, filleta meva —va continuar el sant home—, ha arribat l’hora de dir-li els mitjans que
m’ha indicat la Verge, i només pels quals em serà perdonat de no revelar el pecat de vostè. Hi ha
ànimes subordinades a les quals es confia la tasca d’alleujar les passions i les exigències que els
servidors de l’Església no poden confessar obertament però que tenen, sens dubte, necessitat de
satisfer. Aquestes privilegiades són escollides principalment entre aquelles que ja han anat pel camí
de la feblesa carnal. A elles, els és confiat el deure solemne i sant d’apaivagar els desigs terrenals de
la nostra comunitat religiosa en el secret més estricte. A vostè… —va murmurar el capellà amb la
veu tremolosa a causa de l’emoció, mentre les seves mans passaven, en una transició fàcil, de les
espatlles a la fina cintura de la penitent—, a vostè, que ja ha tastat el plaer suprem de la còpula, li
convé fer aquesta feina santa. No solament el seu pecat serà així més fàcilment esborrat i perdonat
sinó que li serà permès d’assaborir legítimament aquestes delícies supremes, que ultrapassen les de
l’èxtasi diví, i que pot estar segura de trobar tothora en braços dels servidors de Déu. Nedarà en un
mar de plaer sensual sense incórrer en les penes de l’amor il·lícit. Tindrà l’absolució cada vegada
que concedirà el seu tendre cos a les satisfaccions de l’Església, a través dels seus ministres, i serà
recompensada i animada en el seu treball piadós no solament sent-ne testimoni, sinó compartint
plenament les emocions intenses i fervents que ha de provocar la utilització de la seva atractiva
persona.
Bella va escoltar aquestes proposicions insidioses amb una barreja de sorpresa i de plaer.
Com hauria pogut resistir els impulsos violents i sensuals de la seva natura calenta, desvetllats de
cop i volta pel quadre presentat a la seva imaginació ardent?
Amb un gest piadós, el sacerdot la va atreure cap a ell i va imprimir-li un petó llarg i càlid als
llavis rosats i consentidors.
—Verge santa! —va murmurar Bella, els instints sexuals de la qual es despertaven cada cop més
—. Això supera el que puc suportar… En tinc ganes… Estic meravellada… no sé què em passa…
—Estimada innocent! Jo la instruiré. En la meva persona, trobarà el millor preceptor i el més
adient per als exercicis que farà d’ara endavant.
El pare Ambroise va canviar lleugerament de posició. Aleshores Bella li va veure per primer
cop la mirada encesa per la sensualitat i que gairebé va espantar-la.
També va adonar-se aleshores de la protuberància enorme visible a la part del davant de la
sotana de seda.
L’eclesiàstic, excitat, ja no es va prendre la molèstia de continuar amagant el seu estat ni les
seves intencions.
Va abraçar la buf ona criatura i va besar-la una llarga estona i apassionadament. En va prémer el
cos tendre contra la seva persona, grossa i grassa, i es va fer endavant per gaudir d’un contacte més
íntim amb aquella graciosa figura.
Finalment la concupiscència devoradora que el cremava va fer-li perdre l’oremus. Va afluixar
una mica l’abraçada ardent, va descordar-se la part del davant de la sotana i, sense cap mena de
pudor, va mostrar davant dels ulls esbalaïts de la seva jove penitent un membre les gegantesques
proporcions del qual va atabalar-la tant com la seva rigidesa i consistència.
És impossible descriure les sensacions que l’exhibició del formidable instrument van produir en
la tendra criatura.
Va clavar-hi instantàniament els ulls mentre el capellà, que va adonar-se de l’esbalaïment de la
noia sense descobrir-hi, però, res que s’assemblés a alarma o aprensió, cosa que va alegrar-lo, la hi
va posar fredament a les mans.
Va ser aleshores quan Bella, en sentir el contacte muscular d’aquella cosa meravellosa, va
excitar-se d’una manera salvatge.
Com que només havia vist fins aleshores les modestes proporcions de l’instrument de Charly, va
sentir que els seus desigs impúdics es despertaven ràpidament davant d’un fenomen tan notable. Va
prémer tant com va poder l’enorme objecte amb les seves tendres manetes i va enfonsar-se davant
seu en un èxtasi de delícies sensuals.
—Verge santa, això ja és el cel! —va murmurar Bella—. Oh, pare, qui hauria cregut que seria
escollida per a un plaer semblant!
Allò també era massa per al pare Ambroise. L’encisava la lubricitat de la seva bufona penitent i
estava encantat amb l’èxit de la seva astúcia infame (perquè era ell qui ho havia preparat tot i n’havia
estat l’instigador, incitant els dos enamorats a trobar-se i proporcionant-los així una ocasió de cedir
als seus temperaments fogosos, que tots ignoraven fora d’ell. Amb els ulls encesos havia seguit les
fases del combat amorós des de l’ombra on s’havia amagat).
Aixecant-se ràpidament va agafar en braços el tendre cos de Bella i va aixecar-la. Va posar-la a
sobre dels coixins del seient on ell mateix es trobava assegut feia un instant. Va aixecar-li les cames,
i, després de separar-li tant com va poder les cuixes complaents, va contemplar un moment el
deliciós tall rosat que apareixia a sota del ventre blanc. Aleshores, sense dir mot, va abaixar la cara
cap a la vulva beneita, va ficar la seva llengua disbauxada tan endins com va poder en aquella beina
humida i va fer-hi una xuclada tan deliciosa que Bella, amb un estremiment d’èxtasi i de passió,
mentre el seu cos jove es retorçava amb contorsions espasmòdiques de plaer, va segregar una
emissió abundant que el sant home es va empassar com ho hauria fet amb un pot de crema divina.
Va haver-hi calma durant una estona.
Bella, de panxa enlaire, amb els braços estirats a banda i banda del cos i el cap tirat enrere, es
trobava en una actitud de deliciós exhauriment després de les estranyes sensacions que li havien
provocat feia només un instant els procediments impúdics del reverend.
El pit encara li palpitava a causa de la violència de l’èxtasi i tenia els ulls bufons mig aclucats en
un repòs lànguid.
El pare Ambroise era un d’aquests rars homes que són capaços de mantenir el control dels seus
instints en unes circumstàncies com aquelles. Estava acostumat a esperar amb molta paciència
l’acompliment dels seus objectius, tenia una rudesa general de maneres, i la seva natura ardent sabia
mantenir les convencions que eren la garantia del seu orde. I encara que el seu caràcter no era gens
apropiat per al seu estat i que l’agitaven uns desigs tan violents com irregulars, havia après a
dominar les seves passions fins a la mortificació.
Ja és hora de revelar el caràcter real d’aquell home. Ho faré amb respecte però cal dir la veritat.
El pare Ambroise era la viva personificació de la luxúria. Tot el seu esperit estava dedicat a
satisfer-la, i els seus instints grosserament animals, la seva constitució vigorosa i ardent, tant com el
seu tarannà inflexible i dur, el feien assemblar-se en cos i ànima al sàtir de l’Antiguitat.
Però Bella hi veia únicament el sant pare que, no solament li havia perdonat el seu pecat, sinó
que li havia obert el camí, com la noia suposava, per gaudir legítimament d’uns plaers que ja havien
trasbalsat amb tanta força la seva imaginació jove.
L’audaç eclesiàstic, singularment encantat no solament per l’èxit del seu estratagema que li havia
proporcionat una víctima tan suculenta, sinó també per l’extraordinària sensualitat d’aquesta i pel
plaer evident amb què s’havia prestat al seu desig, es preparava ara a collir sense pressa el fruit de
la seva trapelleria i a gaudir totalment del plaer que la possessió de tots els delicats encants de Bella
podien proporcionar-li per calmar la seva concupiscència espantosa.
Bella, finalment, era seva. I, mentre es separava del cos estremit, amb els llavis encara mullats
per la prova abundant de la participació de la noia en el plaer, encara va trempar més: la gruixuda
fava vermella de la terrible cigala brillava sota l’aflux de la sang i la tibantor dels músculs.
Tan aviat com la jove Bella va sentir-se deslliurada de l’atac del seu confessor contra la part més
sensible, ja descrita, de la seva persona, i va aixecar una mica el cap de la posició estirada en la
qual es trobava, la seva mirada va topar, per segona vegada, amb el gros cabiró que el capellà
mantenia impúdicament exposat.
La noia va observar la llarga i gruixuda fletxa blanca i la selva de pèls negres i arrissats d’on
sortia per dreçar-se rígidament cap al cel. També va veure’n la punta, semblant a un ou, de pell
vermella, la qual semblava invitar la seva mà a tocar-la.
Bella mirava el membre de carn rígida. I, incapaç de resistir la temptació, va allargar de nou la
mà per engrapar-la.
La va agafar, la va prémer, va estirar-ne enrere la pell mòbil i va fitar la grossa fava quan s’hi
abocava. Va veure’n amb sorpresa el foradet en forma de tall, i agafant tota la cigala amb les dues
mans, va mantenir-la, palpitant, molt a prop de la seva cara.
—Oh, pare meu, quina cosa! —va exclamar—. I que enorme! Oh, si us plau, digui’m què he de
fer per alliberar-lo d’aquestes sensacions que vostè diu que causen tant dolor i tantes incomoditats
als sants ministres de la religió.
El pare Ambroise estava massa excitat per respondre-li. Va agafar, però, la mà de la noieta i va
ensenyar a la verge ignorant com havia de moure els ditets blancs, amb un moviment regular de
vaivé, al llarg de l’enorme cabiró.
El seu plaer va ser intens, i el de Bella amb prou feines una mica menys fort. La noia va continuar
fregant-li el membre amb els seus palmells suaus, i, tot aixecant els ulls cap a la cara de l’eclesiàstic,
va preguntar-li dolçament si allò li donava plaer, si li resultava agradable i si podia continuar de la
mateixa manera.
Mentrestant el reverend sentia que el penis se li enduria cada cop més i trempava encara amb més
força sota les titil·lacions excitants de la noia.
—Pari un moment. Si continua treballant-me el membre així, em farà ejacular —va dir suaument
—. Val més retardar-ho una mica.
—Ejacular, pare? —va preguntar Bella àvidament—. Què significa això?
—Oh, estimada criatura, tan encantadora per la seva bellesa com per la seva innocència! Que bé
compleix la seva missió! —va exclamar Ambroise, encantat d’ultratjar i de corrompre la
inexperiència evident de la seva jove penitent—. Ejacular vol dir completar Tacte amb el qual
arribem al plaer total de la voluptuositat: aleshores una quantitat abundant de fluid blanc i espès surt
de la cosa que vostè té ara a les mans i, brollant amb força, proporciona tant plaer a qui el llança
com a la persona que el rep d’una manera o d’una altra.
Bella va recordar-se de Charly i del seu èxtasi, i va comprendre immediatament el que allò
significava.
—I aquesta ejaculació el curarà, pare?
—Certament, filla meva, i és aquest alleujament el que busco quan li ofereixo l’ocasió de prendre
de mi el benaventurat sacrifici d’un dels servidors més humils de l’Església.
—Que deliciós! —va murmurar Bella molt baixet—. Aquest raig abundant brollarà per a mi, i és
per a mi que aquest sant baró proposa aquesta fi del seu plaer. Que feliç em fa ser capaç de
proporcionar-li tanta delectació.
Mig meditant, mig proferint aquests pensaments, va abaixar el cap. Aleshores un perfum sensual
feble però exquisit va pujar-li de l’instrument de la seva adoració. En va prémer la punta amb els
seus llavis humits, va cobrir-ne el foradet en forma de tall amb la seva boca encantadora i va
imprimir tot seguit un petó fervent sobre el membre brillant.
—Quin és el nom d’aquest fluid? —va preguntar mentre aixecava un cop més la seva cara bufona.
—En té diversos —va respondre el sant baró—, segons la mena de persona que els fa servir.
Però aquí, entre vostè i jo, l’anomenarem semen.
—Semen —va repetir Bella amb innocència tot deixant caure la paraula eròtica dels seus dolços
llavis amb una unció natural en aquelles circumstàncies.
—Sí, estimada filleta meva, semen és el nom amb el qual desitjo que el conegueu, i molt aviat
veurà una riada d’aquesta preciosa essència.
—Com la rebré? —va preguntar Bella mentre pensava en Charly i en la, relativament, prodigiosa
diferència entre l’instrument del noi i la cigala gegantesca que ara tenia al davant.
—Hi ha diverses maneres de fer-ho i vostè les haurà d’aprendre totes. Però encara tenim una
experiència massa petita de l’acte principal de la santa? cardada, la còpula permesa de la qual ja li
he parlat. Per tant, en conseqüència, aquesta vegada ens limitarem a la manera més còmoda. En lloc,
doncs, de descarregar aquesta essència anomenada semen dins el cos de vostè, on l’extrema estretor
de la vulva produiria sens dubte un raig molt abundant, començarem per la fricció dels seus dits
obedients fins al moment que jo sentiré l’acostament dels espasmes que acompanyen l’emissió.
Aleshores jo li faré un senyal i vostè es ficarà a la boca, tan endins com pugui, la fava del meu
instrument i suportarà que jo li descarregui el semen fins a la darrera gota i em retiri satisfet, almenys
aquesta vegada.
Bella, l’instint lúbric de la qual la portava a delectar-se en la descripció que el confessor li feia,
i que estava tan impacient com ell per realitzar aquell programa ultratjant, va expressar ràpidament la
seva bona voluntat de sotmetre-s’hi.
Ambroise va posar un cop més la seva enorme cigala a les mans de Bella.
Tan excitada per la vista com pel contacte d’un objecte tan notable, el qual les seves mans
engrapaven aleshores amb delectació, la noia va posar-se a la feina pessigollejant, fregant i prement
la cigala enorme i dura d’una manera que va provocar un plaer d’allò més intens al capellà
llicenciós.
Sense donar-se per satisfeta amb la feina dels seus dits delicats, Bella, tot pronunciant paraules
de satisfacció i d’emoció, va posar-se als seus deliciosos llavis vermells la fava inflamada de la
cigala erecta i li va permetre esmunyir-se entre ells tan endins com va poder, tot esperant de
provocar, tant per la fricció com pels moviments llepadors de la llengua, la deliciosa ejaculació que
esperava.
Allò excedia el que s’havia atrevit a esperar el sant baró, que no s’imaginava trobar, ni de bon
tros, una alumna amb tantes ganes d’acceptar el que ell es proposava. Al cim de l’exaltació a causa
de les delicioses titil·lacions que experimentava al membre viril, va preparar-se a inundar la boca i
la gola de la noia amb la riada de la seva descàrrega potent.
Ambroise va començar a adonar-se que no podria retenir gaire estona la seva llet i que, per tant,
ja estava a punt d’arribar al final del seu plaer.
Era un d’aquests homes extraordinaris l’abundància de l’ejaculació dels quals deixa molt enrere
la dels mascles corrents. No solament tenia el do interessant de poder repetir diverses vegades
seguides l'acte venerí amb pauses molt curtes; també la quantitat de líquid amb la qual acabava cada
còpula era tan prodigiosa com inhabitual. Aquesta sobreabundància semblava sortir d’ell en
proporció a les seves emocions animals: com més intensos i nombrosos eren els seus desigs
libidinosos, més forta era l’emissió que els calmava.
Va ser sota aquestes circumstàncies que l’amable Bella va emprendre la tasca d’alliberar els
torrents continguts de la luxúria d’aquell home. La seva boca perfumada estava destinada a ser el vas
on es vessaria la matèria espessa i enganxifosa de la qual la noia encara no tenia cap experiència. I,
tot i que ignorava els efectes de l’alleujament que estava tan ansiosa de provocar, la noia desitjava la
consumació de la seva feina i el desbordament d’aquell esperma del qual l’eclesiàstic li havia parlat.
A mesura que els llavis excitants de Bella en premien la fava i que la seva llengua acariciava els
voltants del foradet, el membre viril es posava més dur i més calent. Les dues manetes blanques
n’arromangaven la pell suau i en pessigollejaven la base alternativament.
Dos cops, Ambroise, incapaç de suportar més estona el contacte deliciós sense ejacular, va
separar la fava dels llavis rosats per evitar-ho.
Finalment, Bella, impacient a causa del retard i decidida a enllestir la seva feina, va exercir, amb
molta més energia que fins aleshores, una pressió cap avant sobre la fletxa rígida.
Va produir-se instantàniament una tibantor general als membres del bon capellà. Va estirar les
cames a banda i banda de la seva penitent, les seves mans van aferrar convulsivament els coixins i va
arquejar el cos.
—Oh, Crist sagrat, estic a punt de descarregar! —va exclamar. Amb la boca oberta, va llançar
amb els ulls vidriosos una última mirada a la seva víctima innocent. Després es va estremir d’una
manera visible i, mentre amollava gemecs sords i xiscles histèrics i breus, el seu penis, obeint les
provocacions de la noia, va començar a emetre a sacsejades el seu esperma espès i enganxós.
Bella, en percebre’n els raigs que, un darrere l’altre, li omplien la boca i la gola; en sentir els
crits del seu company i en adonar-se, amb una intuïció ràpida, que el capellà experimentava l’efecte
suprem que ella havia provocat, va continuar els fregaments i les compressions fins que, ennuegada
per la viscosa descàrrega i mig asfixiada per la seva abundància, va veure’s obligada a deixar
escapar de la boca aquella xeringa humana, que tanmateix va continuar llançant-li els seus raigs a la
cara.—
Verge santa! —va exclamar Bella, els llavis i la cara de la qual fumejaven a causa de
l’esperma que els cobria—. Verge santa, quin plaer tan fort! I vostè, pare? Li he proporcionat els
preciós alleujament que desitjava?
El pare Ambroise, massa agitat per respondre, va aixecar l’estimada criatura amb els braços,
enganxant la seva boca a la d’ella, encara mullada, va xuclar-li els llavis amb gratitud i plaer.
Van reposar tranquil·lament durant un quart d’hora sense que res interrompés el seu descans des
de l’exterior.
La porta continuava tancada. El sant baró havia escollit bé l’hora de la trobada.
Tanmateix Bella, els desigs de la qual havien estat terriblement excitats per l’escena que acabo
de descriure, estava boja d’impaciència perquè el membre rígid d’Ambroise li practiqués la mateixa
operació que ja havia suportat amb l’instrument de proporcions més moderades de Charly.
Envoltant amb els braços el coll rodanxó del seu confessor, va murmurar-li paraules incitants,
l’efecte de les quals observava sobre la cigala.
—Vostè m’ha dit que l’estretor d’aquest petit tall —i Bella va posar, amb una pressió suau,
l’ampla mà de l’eclesiàstic sobre l’indret del qual parlava— el faria descarregar a dojo el licor que
posseeix. Ho donaria tot, pare meu, per sentir com s’escampa dintre meu a través de la punta
d’aquesta cosa vermella!
Era evident que la bellesa de la noia inflamava tant com la innocència i la ingenuïtat del seu
caràcter la natura sensual del capellà. El sentiment del seu triomf, de l’abandó total de la joveneta
entre les seves mans, de la delicadesa i del refinament de Bella, tot plegat conspirava per excitar al
màxim la lascívia de la seva natura apassionada i ardent.
Bella era seva. Seva per gaudir-ne com li plagués; seva per sotmetre-la a tots els capricis de la
seva horrible luxúria i també per fer-la servir per satisfer la seva sensualitat més ultratjant i
desbocada.
—Ah, redéu, això és massa! —va exclamar Ambroise la luxúria del qual, que ja es tornava a
encendre, entrava violentament en activitat davant d’aquella sol·licitud.
—No sap el que demana, filleta meva. La desproporció és terrible. Vostè patiria molt durant
aquest acoblament.
—Ho suportaré tot —va replicar Bella— per sentir aquest instrument dins del meu ventre i, com
més aviat millor, el broll del seu licor en mi.
—Verge santa, això és massa! La tindrà, Bella: comprovarà la plena mesura d’aquesta verga
erecta i, criatura meva, l’ompliré amb un oceà d’esperma calent.
—Oh, pare meu, serà una felicitat celestial!
—Despulli’s, Bella, tregui’s el vestit, tot allò que pugui engavanyar els nostres moviments, que li
prometo que seran bastant violents.
En rebre l’ordre, Bella va despullar-se de seguida i, trobant que el seu confessor semblava
embadalit davant la seva bellesa i que el membre se li inflava i allargava en proporció a la nuesa
exhibida, es va treure d’una revolada la darrera peça de roba i va quedar-se nua de pèl a pèl.
El pare Ambroise va quedar-se bocabadat davant els encants de la noia. Els malucs grassons, els
pits plens, la pell blanca com la neu i tan suau com el setí, les natges rodones i les cuixes ben
molsudes, el ventre bufó i pla, el pubis cobert de pèl finíssim i sobretot l’encisadora vulva rosada,
que ara es mostrava a la base del mont de Venus, ara s’amagava, atemorida, entre les cuixes grasses
com si volgués defugir les mirades… van fer que es llancés a sobre la seva víctima amb un crit de
luxúria ara ja irreprimible.
L’abraçava amb força, premia el cos suau i càlid contra el seu, gras i gros. La cobria de petons
lascius i, concedint llibertat total a la llengua disbauxada, prometia a la noia que la introducció del
seu cabiró enorme dins la figueta i el ventre d’ella, li proporcionaria tots els plaers del paradís.
Bella va correspondre a l’abraçada i va llançar un petit xiscle extasiat. Mentre el raptor excitat
l’estirava a sobre del seient, la noia ja sentia la pressió de la inquieta i grossa fava de la gegantesca
verga del religiós contra els llavis sucosos i calents del seu forat gairebé virginal.
El sant baró, que trobava deliciós el contacte del penis amb els llavis encesos de la vulva de
Bella, va començar aviat a empènyer amb tota la seva energia fins que el suc que vessava la petita i
sensible beina va cobrir-li la fava.
La passió de Bella havia arribat al cim. Els esforços del pare Ambroise per clavar-li la punta de
la cigala entre els llavis humits de la figueta, lluny de defraudar-la, van estimular-la amb bogeria fins
que, amb un altre xiscle feble, va inclinar-se i va vessar el tribut fluid del seu temperament lasciu.
Era exactament el que desitjava l’audaç capellà: quan la càlida i agradable emissió va mullar-li
el penis orgullosament dilatat, va empènyer amb decisió i va embeinar la meitat del seu pesat cabiró
a l’entrecuix de la noia.
Ara bé, així que Bella va sentir-ne la dura penetració en el seu cos tendre, va perdre el poc
control que li quedava i, sense fer cap mena de cas del dolor que suportava, va envoltar amb les
cames la ronyonada de l’enorme assaltant, mentre li pregava ansiosament que la penetrés sense
compassió.
—Estimada i deliciosa filleta —va murmurar l’eclesiàstic lúbric—, l’envolto amb els meus
braços, tinc la meitat de l’arma clavada en el seu ventre ofert. Aviat gaudirà els plaers del paradís.
—Oh, ja ho sé, el sento a dintre meu. No es retiri, clavi’m aquesta cosa deliciosa tan endins com
pugui.—
Ja ho faig! Premo, envesteixo però la tinc massa grossa per penetrar-la amb comoditat. Potser
li faré mal. Però ja és massa tard. He de posseir-la o morir.
Bella va relaxar-se una mica i Ambroise va guanyar una polzada més. Tenia el membre palpitant
en carn viva, clavat a mig camí dins el ventre de la noia. El seu plaer era intens, la vagina de Bella li
comprimia deliciosament la cigala.
—Endavant, pare meu. Estic esperant que ragi el licor que vostè m’ha promès.
No calia aquesta mena d’estímul per induir el confessor a practicar el seu poder prodigiós de
copulació. Envestia frenèticament i, a cada empenta, el penis ardent s’enfonsava una mica més a
l’entrecuix de la noia… De cop i volta va penetrar fins als collons dins el cotxó estret de Bella.
Aleshores la furiosa clavada del capellà brutal va ultrapassar tot el que la seva tendra víctima —
sostinguda fins llavors per la febre del desig— podia suportar.
Amb un crit feble —encara que més agut— d’angoixa física, Bella va sentir que el religiós havia
superat tota la resistència que la seva joventut havia oposat a l’entrada del membre viril. La tortura
de la potent inserció d’aquella massa enorme va esborrar les sensacions luxurioses que li havien fet
suportable l’atac a la primeria de l’acoblament.
Ambroise va cridar de plaer i va abaixar la mirada sobre la cosa bufona que la seva serp
acabava de picar. Va contemplar amb passió la víctima, ara empalada per l’enorme cabiró. Sentia el
contacte embogidor amb una delícia indicible. Veia tremolar Bella sota el dolor de la formidable
introducció. La seva natura brutal s’havia despertat del tot i volia gaudir fins al grau suprem, de grat
o per força! Va aferrar doncs la noia amb els braços i va obsequiar-la amb tota la potència del seu
membre immens.
—És realment excitant, reina meva! Cal que vostè també gaudeixi. Li donaré l’esperma del qual
li he parlat. Abans, però, necessito excitar el meu òrgan i la meva natura amb aquesta titil·lació
deliciosa. Abraci’m, Bella; després, el rebrà. I, quan el líquid calent sortirà de mi i penetrarà en les
seves joves parts, vostè sentirà el mateix plaer embriagador que jo sento ara. Empenyi, Bella, i
deixi’m empènyer també a mi. Tingui, filleta meva. Ja torna a entrar… La sent a dins? Oh!… Oh…
Ambroise va incorporar-se un moment i va observar la seva enorme polla rodona i el deliciós
tall de Bella, aleshores ja completament eixamplat.
Fermament embotit dins aquella beina deliciosa, gaudint d’allò més de l’estretor excessiva dels
càlids plecs de carn que li comprimien la cigala, va empènyer, indiferent davant el dolor causat pel
seu membre implacable a la jove Bella. Només volia aconseguir, com fos, tant plaer com pogués.
No era de la mena d’homes que es deixen entendrir per cap noció falsa de pietat en un cas com
aquest. Enfonsava el membre tan com podia mentre els seus llavis ardents xuclaven petons deliciosos
als llavis oberts i tremolosos de la pobra Bella.
Durant una estona, no va sentir-se res fora de les sacsades amb les quals el capellà lasciu
preparava el seu plaer i del xipolleig de la polla que entrava i sortia alternativament del ventre de la
bufona penitent.
És inimaginable que un home com el pare Ambroise ignorés les facultats prodigioses de plaer
que el seu membre podia despertar en una persona de l’altre sexe ni les potents emocions que devia
produir, per la seva grandària i la seva capacitat d’ejaculació, a la noia que aleshores es tirava.
La natura, però, també s’afirmava en la persona de la jove Bella. El dolor de l’esquinçament es
diluïa en les intenses sensacions de plaer que li produïa l’arma vigorosa del sant baró, i les queixes
sordes i els sanglots de la criatura no van tardar gaire estona a barrejar-se amb expressions ofegades
de plaer.
—Oh, pare meu! Oh, pare estimat i generós! Ah, empenyi, empenyi! Oh, empenyi! Puc suportarho…
ho desitjo… Em trobo al cel! Quin cap tan calent té aquest instrument beneit! Oh, cor meu, oh…
Oh, Verge santa, quines sensacions!
Ambroise veia l’efecte que produïa. El seu propi plaer avançava ràpidament. Movia la cigala
amb força endavant endarrere i cada cop que envestia l’enfonsava fins als pèls arrissats que en
cobrien la base, fins a les dues boles que li penjaven a sota.
Finalment Bella es va escórrer i va obsequiar l’home, excitat i encantat, amb una emissió calenta
que va lliscar-li al llarg de la cigala trempada.
Resulta impossible descriure el deliri luxuriós que va apoderar-se aleshores de la jove i bufona
Bella. Va aferrar-se amb una tenacitat desesperada al tors corpulent del religiós, que la penetrava
amb tota la força que era capaç d’imprimir al seu cos de mascle, feixuc i voluptuós. Va retenir-lo
clavat fins als testicles dins la seva beina estreta i relliscosa.
Bella, tanmateix, durant el seu èxtasi, no va perdre en cap moment de vista el coronament del seu
orgasme que li havia estat promès. El sant baró havia de vessar-li el licor a dins del seu cos, com ho
havia fet Charly. I aquest pensament encara alimentava amb més força el seu pensament impur.
En conseqüència, quan el pare Ambroise, tot envoltant-li amb els braços la cintura flexible, va
clavar un altre cop fins als ous el seu membre de semental al cony de Bella, i, panteixant, va
murmurar que l’esperma es trobava a punt de brollar, la noia, d’allò més excitada, va obrir les cames
tant com va poder, va començar a llançar veritables crits de plaer i va permetre que el capellà li
vessés una riada d’esperma al fons de les parts vitals.
L’ejaculació del pare Ambroise va durar ben bé dos minuts. Cada cop que rebia una injecció
potent i calenta d’aquella espessa llet, Bella, amb els seus moviments i amb els seus crits d’èxtasi,
donava una prova abundant de l’efecte que li produïa la poderosa descàrrega de l’eclesiàstic lúbric.
CAPÍTOL III
EM SEMBLA QUE MAI no he deplorat tant com en aquella ocasió la meva incapacitat
natural per envermellir. Fins i tot una puça hauria tingut motiu per ofuscar-se davant l’espectacle
llibertí ofert en les circumstàncies que acabo de relatar.
Com poden resultar tan impúdics i també tan lascius els desigs i les inclinacions d’una noia tan
jove i aparentment tan plena d’innocència?
Com és possible que una persona d’una gràcia i d’una frescor infinites pugui esdevenir un esperit
de sensualitat ardent, revelar-se de sobte, a causa del curs accidental dels esdeveniments, com un
volcà de luxúria?
Jo hauria pogut exclamar perfectament com el vell poeta: «Oh, Moisès!».
O, com els descendents més pràctics del patriarca: «Oh, sant Moisès!».
No cal parlar dels canvis profunds que Bella va experimentar com a conseqüència d’unes
experiències com les que acabo de contar. Resultaven aparents tant en la seva manera de caminar
com en el seu capteniment.
Del seu jove enamorat, no sé què se’n va fer ni em vaig prendre la pena d’informar-me’n. Però
m’inclino a creure que, al sant baró Ambroise, no li mancaven els gustos irregulars tan generalment
atribuïts als del seu orde, i que potser el jovenet va ser conduït fàcilment d’una manera progressiva a
prestar-se, com la seva jove amant, a la satisfacció dels desigs sense límit del capellà.
Tornem, però, a les meves pròpies observacions pel que fa la bufona Bella.
Si bé les puces no podem envermellir, sí que podem observar i jo m’he imposat la tasca de
confiar a la ploma i a la tinta totes les parts amoroses de les meves experiències que em sembla que
poden interessar al cercador de la veritat. També podem escriure, si més no aquesta puça que us
parla; altrament no tindríeu aquestes pàgines davant dels ulls, i prou.
Van escolar-se uns quants dies abans que Bella no va trobar l’ocasió de reveure el seu admirador
eclesiàstic. Finalment l’oportunitat va presentar-se i, com era de preveure, la noia va afanyar-se a
aprofitar-la.
Havia trobat la manera d’advertir Ambroise de la seva intenció de visitar-lo. I, per tant, l’astut
personatge es trobava preparat per rebre la seva bufona hostessa com la primera vegada.
Així que va trobar-se sola amb ell, la noia va llançar-se als braços del seu seductor, prement
aquella carcassa enorme contra el seu cos d’allò més flexible i va començar a prodigar-li les
carícies més tendres.
Ambroise no va fer-se pregar per correspondre amb passió a l’abraçada de la noia, i va passar
que la parella va començar un intercanvi de petons ardents, ell i ella estirats al seient tou del qual ja
hem parlat abans.
Però Bella no estava disposada a limitar-se als petons; volia un menú més substanciós, que sabia,
per experiència, que el religiós podia proporcionar-li.
Per la seva banda, Ambroise, no estava menys excitat. Els petons li havien encès la sang, als ulls
foscos li flamejava una luxúria declarada, i la protuberància de la seva roba posava de manifest
sense cap mena de dubte el desordre dels seus sentits.
Bella comprenia el seu estat: no se li escapaven ni les mirades enceses del religiós ni l’erecció
evident del seu membre la qual, d’altra banda, ell no feia res per amagar. La noia pretenia atiar
encara més els desigs del seu company, no pas apaivagar-los.
Tanmateix, Ambroise, va demostrar-li aviat que no necessitava que l’excitessin més perquè
l’arma se li dilatés d’una manera ferotge i es posés en un estat que omplia la noia d’un desig frenètic
només de veure-la.
En qualsevol altra ocasió, Ambroise s’hauria preocupat més del seu plaer que de posar-se
immediatament a la feina amb la seva petita conquista… Ara, però els seus propis sentits van
revoltar-se en contra d’ell, i va ser incapaç de dominar el desig aclaparador de gaudir tan aviat com
pogués dels encants juvenils que se li oferien d’aquella manera.
Ja es trobava a sobre d’ella. La seva enorme corpenta cobria de la manera més potent i completa
les formes femenines de Bella. La cigala trempada premia amb duresa l’estómac de la noia, la qual ja
tenia el vestit arromangat fins a la cintura.
Amb una mà que tremolava de febre, Ambroise va engrapar la vulva, centre del seu desig, i va
ficar la fava, vermella i calenta, del seu membre entre els llavis sucosos. Va empènyer, va esforçarse
a penetrar-hi i va aconseguir-ho. La cigala immensa va començar a endinsar-se d’una manera lenta
però segura… la fava va desaparèixer a l’interior del cony. Unes quantes envestides fermes i
decidides van completar la unió, i Bella va rebre, tan llarg com era, l’enorme cabiró excitat del sant
baró. El raptor, ja en possessió total dels encants més profunds de la seva companya, va jeure,
panteixant, sobre el pit de la deliciosa criatura.
Bella, amb el membre vigorós ben enfonsat al seu ventre menut, sentia vigorosament els efectes
produïts per aquell visitant calent i tremolós.
Al mateix temps, Ambroise va iniciar el moviment de vaivé. Bella va llançar-li al coll els seus
braços blancs i va nuar lascivament les cames amb mitges de seda al voltant de la ronyonada del
formidable cardador.
—Oh, que deliciós —murmurava la noia tot cobrint-li de petons els llavis molsuts—. Empenyi,
empenyi amb més força. Oh, això encara m’obliga a obrir-me més. Que grossa la té! I que calenta, i
que… oh, oh!
I una onada amorosa va rajar del dipòsit de Bella com a resposta a les vigoroses envestides de
les quals era objecte, mentre la noia tirava el cap enrere i obria la boca amb els espasmes de
l’apassionat acoblament.
Aleshores el religiós va contenir-se i va immobilitzar-se un instant: els estremiments de la cigala
revelaven prou l’estat en què es trobava. Desitjava, tanmateix, allargar el plaer tant com pogués, fins
al límit.
Bella va comprimir la fletxa terrible amb les seves parts íntimes i va adonar-se que es posava
més dura i més rígida quan la fava de color porpra va tocar-li la tendra matriu.
Gairebé immediatament després, el seu corpulent enamorat, incapaç d’allargar més estona el seu
plaer, va sucumbir a la més intensa de les sensacions esmolades i penetrants que pugui procurar
l’emissió de la llet espessa.
—Oh, ja li surt allò de la verga! —va exclamar la noia, excitada. En sento els raigs intermitents!
Oh, doni-me’n més… encara més… molt més… descarregui-me’l a dintre… empenyi més fort, no
tingui compassió de mi! Oh, encara en surt… empenyi… esquinci’m si li ve de gust, però doni’m tot
el seu esperma!
Ja he parlat abans de la quantitat de llet que el pare Ambroise tenia el poder de descarregar. I
aquella vegada fins i tot l’ultrapassava. L’havia estat emmagatzemant durant gairebé una setmana i
ara Bella en rebia una onada tan enorme que la descàrrega semblava més aviat l’acció d’una xeringa
que no pas l’ejaculació dels òrgans virils d’un mascle.
Finalment el pare Ambroise va retirar-se. Bella va posar-se dreta i va sentir que una matèria
espessa li regalimava lentament per les cuixes molsudes.
Amb prou feines el sant baró acabava de desembeinar, la porta d’entrada de l’església es va
obrir i van presentar-se dos capellans més a l’interior.
Naturalment la retirada era impossible.
—Ambroise —va exclamar el més vell de tots dos, que podia tenir entre trenta anys i quaranta—,
això que fas va en contra dels nostres privilegis i de les nostres regles, que diuen que aquests jocs
han de ser practicats en comú.
—Preneu-hi part! —va respondre l’interpel·lat—. Encara no és massa tard. Volia parlar-vos del
meu descobriment, però…
—Però la temptació d’aquesta floreta va ser massa forta per a tu, amic meu —va exclamar l’altre
mentre, tot parlant, agafava Bella, tota sorpresa, i li ficava una manassa sota les faldilles, buscant-li
les cuixes de pell suau.
—Ho he vist tot pel forat del pany —va xiuxiuejar-li el brètol a l’orella—. No té per què
espantar-se, criatura: l’únic que farem serà tractar-la de la mateixa manera.
Bella va recordar les condicions de la seva admissió al perdó de l’Església i va pensar que allò
també formava part de les seves noves obligacions. Va abandonar-se, doncs, sense cap mena de
resistència, en braços dels nou vinguts.
Mentrestant, el seu interlocutor acabava de passar-li un braç robust al voltant de la cintura i li
cobria de petons les galtes delicades.
Ambroise semblava destarotat i confós.
La noia va trobar-se, doncs, entre dos focs, i no parlem de la flama que continuava abrasant el
seu primer posseïdor. La mirada de Bella anava debades de l’un a l’altre, provant de trobar la
manera de sortir d’aquella situació.
Perquè, malgrat que s’havia resignat plenament a la situació en què l’havia col·locat l’hàbil
astúcia del pare Ambroise, ara gairebé l’abaltia una sensació física de feblesa i de por davant
d’aquells nous assaltants.
Bella no llegia més que luxúria i desig furiós en els ulls d’aquests, mentre la passivitat
d’Ambroise li prohibia qualsevol intent propi de defensa.
Els nouvinguts l’havien col·locada entre tots dos i mentre el primer que li havia parlat ja li havia
arribat amb la mà al cony rosat, l’altre no perdia el temps a l’hora de prendre possessió de les galtes
rodones del seu cul molsut.
Enxampada entre tots dos, la pobra Bella no tenia prou força per resistir-se.
—Atureu-vos un moment —va suggerir finalment Ambroise—. Si tan encesos aneu i tantes ganes
teniu de gaudir d’ella, almenys despulleu-la sense esquinçar-li el vestit com sembleu disposats a fer.
—Despulli’s, Bella —va continuar—. Sembla que ens l’hem de repartir entre tots tres. Prepari’s,
doncs, a convertir-se en l’instrument submís dels nostres plaers en comú. Al nostre convent, hi ha
d’altres sacerdots tan exigents com jo mateix i el càrrec de vostè no serà pas una sinecura. Haurà de
recordar sempre el privilegi que li ha estat concedit i trobar-se sempre a punt de deslliurar els sants
barons del desig fogós que ara ja sap calmar.
Davant d’aquelles ordres, no hi havia escapatòria. Bella va quedar-se nua davant dels tres
vigorosos eclesiàstics.
Tots tres van amollar murmuris d’encantament quan la noia va avançar tímidament, despullada de
pèl a pèl. Amb prou feines el primer dels nouvinguts que havia parlat, i que era evidentment el
superior dels altres dos, va veure aquella meravellosa nuesa que es lliurava a les seves mirades
lúbriques, va obrir-se la roba sense vacil·lar i, després de deixar en llibertat un membre fort i llarg,
va agafar la noia en braços i va portar-la al seient. Allí va obrir-li àmpliament les cames, va plantarse-
li entre les cuixes, va ficar la fava del seu furiós campió a l’entrada del tendre forat, va empènyer
un mica i després, amb una brusca empenta, va clavar el membre fins als ous.
Bella va amollar un petit xiscle de satisfacció en sentir la ruda penetració d’aquella arma nova i
potent.
Per a l’home que posseïa plenament la bufona criatura, el contacte va ser un pur èxtasi, la
sensació que va experimentar en trobar-s’hi clavat fins a l’arrel del penis desfermat, va ser d’una
emoció indescriptible. No s’imaginava que podria penetrar tan ràpidament fins al fons d’aquell sexe
jove; no havia tingut en compte l’onada d’esperma que ja havia rebut.
El superior, tanmateix, no va aturar-se a reflexionar: va començar el vaivé amb tanta energia que
les sacsejades llargues i potents van produir immediatament tot el seu efecte sobre el temperament
ardent de Bella i li van fer emetre de seguida el seu dolç tribut de suc. Allò va resultar excessiu per
al lasciu eclesiàstic. Fermament embotit dins l’estreta beina, semblant a un guant de carn, amb prou
feines va sentir l’emissió calenta de la noia, va amollar un llarg gemec i va descarregar amb fúria.
A Bella, va agradar-li l’ejaculació potent d’aquell home i, obrint les cames al màxim, va rebre la
cigala fins al fons per permetre a l’eclesiàstic satisfer allí a estrebades la concupiscència de la seva
natura fogosa.
Els sentiments més impúdics de Bella van ser desvetllats per aquest segon i vigorós atac contra
la seva persona. I el seu temperament excitable va rebre amb un plaer extraordinari les libacions
abundants que li havien ofert els dos robustos campions.
Tanmateix, tot i la seva lascívia i la seva ànsia de plaer, la noia va quedar esgotada per l’esforç
físic continuat i va veure amb espant com el segon intrús es preparava a aprofitar immediatament la
retirada del superior.
Bella va quedar-se, però, esbalaïda, quan va descobrir les proporcions gegantesques del capellà.
Ja s’havia descordat la roba i exhibia una cigala trempada davant la qual fins i tot el vigorós
Ambroise es veia obligat a inclinar-se.
D’una mata arrissada de pèl roig, sortia la blanca columna de carn, coronada per la feixuga i
brillant fava vermella amb el seu forat, la petitesa del qual semblava destinada a evitar que una
descàrrega precipitada no fes vessar massa aviat l’esperma dels testicles. Aquests, enormes i peluts,
penjaven a sota i completaven el quadre a la vista del qual la sang de Bella començà a bullir de nou,
predisposant-la a acceptar una altra vegada el combat desigual, fent-li fins i tot desitjar-lo
ardorosament.
—Oh, pare meu, com podré allotjar aquesta cosa tan grossa dins el meu petit cos? —va preguntar
la pobra noia amb espant—. Com podré suportar-la quan em penetrarà? Tinc por que no m’esquinci
d’una manera esgarrifosa!
—Aniré amb compte, filla meva. Entraré a poc a poc. D’altra banda, vostè ja ha estat preparada
pel doble suc dels dos sants barons que han tingut la sort de precedir-me.
Bella va engrapar el membre gegantí.
L’eclesiàstic era espantosament lleig, baixet i gros, però tenia les espatlles d’un Hèrcules.
La noia estava posseïda per una mena de follia amorosa i la lletjor del capellà no va fer sinó
atiar encara més el seu desig sexual. No aconseguia abraçar amb les seves manetes el terrible cabiró.
Tanmateix no el deixava anar, continuava prement-lo, fent-li inconscientment unes carícies que
n’augmentaven la rigidesa i el preparaven per al plaer. En les seves mans tendres, semblava una
barra d’acer.
Al cap d’un instant, Bella ja tenia a sobre el tercer assaltant. La noia, tan excitada com ell, va fer
tot el que va poder per empalar-se ella mateixa amb aquella arma terrible.
Durant uns minuts, la proesa va semblar impossible, malgrat que el cony de Bella estava ben
lubrificat per les ejaculacions precedents. Finalment, una estrebada furiosa va aconseguir fer penetrar
la fava enorme.
Bella va xisclar de dolor. Una segona envestida, seguida immediatament d’una altra, van fer que
el brutal cardador, sord a tot el que no fos el seu propi plaer, continués penetrant.
La criatura, boja de dolor, va cridar i va provar desesperadament de desempallegar-se del
salvatge assaltant.
Una altra estrebada, un altre crit de la víctima, i el capellà va penetrar-la a fons.
Bella s’havia desmaiat.
Va semblar que, a la primeria, els dos espectadors d’aquell acte monstruós de disbauxa anaven a
intervenir a favor de la noia. Aviat, però, com que experimentaven una atracció cruel contemplant
aquella lluita i les seves fases lúbriques, van prendre un plaer i un interès evidents a observar-ne els
més petits detalls.
Tiro un vel sobre l’escena de luxúria que va seguir: sobre les contorsions d’aquell salvatge que
—posseint amb seguretat la jove i bufona criatura— va fer durar el seu plaer fins que una descàrrega
copiosa i bullent va posar fi al seu èxtasi i va permetre un descans durant el qual van poder fer
recobrar els sentits a la pobra noia.
El robust capellà havia descarregat dues vegades abans de retirar el membre, llarg i inflamat. La
quantitat d’esperma havia estat tan grossa que n’havia caigut a sobre del parquet on havia format un
petit llac.
Finalment, prou restablerta per moure’s, la jove Bella va poder procedir a les ablucions que
l’estat de les seves delicades parts feien necessàries.
CAPÍTOL IV
VAN TREURE UNES AMPOLLES d’un vi vell i rar, i, sota la seva influència poderosa,
Bella va retrobar lentament les forces.
Menys d’una hora més tard, els tres eclesiàstics, considerant que la noia ja es trobava prou refeta
per respondre a la seva lascívia, van començar a mostrar un altre cop els símptomes del desig de
gaudir de nou de la seva persona.
Tan excitada pel vi ranci com per la vista i el contacte dels seus companys disbauxats, la noia va
començar al seu torn a descordar-los les sotanes i a destapar-los les cigales. L’absència de tota mena
d’embaràs per part dels capellans, en posava de manifest el plaer.
En menys d’un minut, Bella va treure a la fresca les tres polles, llargues i rígides. Les besava i hi
jugava, ensumava el feble perfum que desprenien, i les manejava amb la cura d’una cardadora feta i
dreta.—
Cardem! —va exclamar piadosament el superior, la fava del qual es trobava en aquell moment
entre els llavis de Bella.
—Amén! —va cantussejar Ambroise.
El tercer eclesiàstic va guardar silenci però la seva cigala enorme amenaçava el cel.
Després de comprovar que les portes es trobaven ben tancades, els tres capellans van despullarse
de pèl a pèl. Davant dels ulls brillants de la noia, van presentar-se tres campions vigorosos en la
plenitud de la vida, cadascun d’ells armat amb una cigala poderosa i trempada, que es movia d’una
manera força amenaçadora a cada moviment que feia el propietari.
—Carall! Quins monstres! —va exclamar la noia sense que l’espant l’impedís, tanmateix, de
grapejar alternativament els terribles instruments.
Aviat la van fer seure en una banda de la taula i, per torn, van llepar-li el sexe, passant i tornant a
passar les llengües calentes per la vulva sucosa on acabaven d’apaivagar no feia gaire estona el seu
desig. Bella va prestar-se de gust al joc i va obrir tant com va poder les cuixes molsudes per
facilitar-lo.
—Jo proposo que ella ens la llepi a nosaltres, l’un darrere l’altre —va exclamar el superior.
—Certament —va aprovar el pare Clément, l’home del pèl roig i de la cigala fenomenal. Però no
vull que la cosa acabi així. Vull penetrar-la una altra vegada.
—No, Clément, de cap manera —va dir el superior—. Gairebé l’ha destrossat, el primer cop: se
li escorrerà vostè a la gola o no li farà res de res.
Bella no volia de cap manera sotmetre’s a un nou atac de Clément. Per tant, va tallar la discussió
agafant el gros membre i enfonsant-se’l tant com va poder a la boca, massa petita per empassar-se’l
tot. La noieta va treballar amb els llavis humits la fava de color violeta que en constituïa la punta, tot
aturant-se de tant en tant per fer entrar la cigala una mica més. Les mans hàbils acariciaven el cabiró
llarg i gruixut amb una engrapada treballosa, i Bella veia el penis monstruós inflar-se i endurir-se
sota la intensitat de les sensacions que li procuraven les delicioses carícies.
En menys de cinc minuts, Clément va començar a llançar uns udols més semblants als d’una
bèstia salvatge que als d’una laringe humana, i va descarregar en abundància al fons de la gola de
Bella.
La noia va desencaputxar la llarga cigala per facilitar l’emissió de l’esperma.
Les ejaculacions de Clément eren tan espesses i calentes com abundants, i la llet va omplir, un
raig darrere un altre, la boca de la joveneta.
Bella s’ho va empassar tot.
—Hem de posar en pràctica una altra experiència, filla meva, i ara la hi mostraré —va dir el
superior quan Bella, al cap d’un instant, li acostava els llavis al membre brillant—. A la primeria li
provocarà més dolor que plaer perquè els camins de Venus són, de vegades, difícils, i només els
podem conèixer i aconseguir si ens lliuren els seus secrets d’una manera gradual.
—Em sotmetré a tot, pare meu, va respondre la noieta—. Ara conec una mica millor el meu deure
i sé que sóc una de les privilegiades escollides per satisfer les necessitats dels bons pares.
—Certament, filla meva —va continuar el superior—, i encarà sentirà més la benedicció del cel
quan obeirà totes les nostres ordres i s’abandonarà a totes les nostres exigències per estranyes i
inesperades que li puguin semblar.
Dit això, va agafar la noia amb els seus braços robustos, va portar-la un altre cop al catre, on va
fer-la estirar de boca terrosa, exposant així el preciós cul de Bella, despullat, a les mirades de tots
tres eclesiàstics.
A continuació, va posar-se entre les cuixes de la seva víctima, va dirigir la punta de la cigala
rígida cap al foradet amagat entre les natges molsudes de Bella, va empènyer molt lentament la seva
arma ben lubrificada i va començar a penetrar la noia d’aquella manera nova i antinatural.
—Oh! Auxili! —va cridar Bella—. S’equivoca de lloc… em fa mal… Ai! Pietat, oh, pietat,
pietat! Si li plau, tingui compassió de mi! Verge santa! Em moro…!
Aquesta darrera exclamació va ser causada per un cop final i vigorós del superior, que va
enfonsar el seu membre de semental fins a la mata de pèls que li cobria el baix ventre. Aleshores
Bella va sentir que tenia la cigala clavada fins als testicles.
L’eclesiàstic va agafar-la pels malucs amb un braç robust i se li va enganxar amb més força a la
gropa: el gros ventre del capellà li fregava les natges i el membre rígid li havia penetrat al recte tan
endins com podia. Bella sentia com la cigala inflada bategava de plaer. Mossegant-se els llavis,
esperava els moviments que sabia que l’home anava a començar a fi i efecte d’arribar a l’orgasme.
Els altres dos s’ho miraven amb una concupiscència envejosa i, mentrestant, es masturbaven
lentament.
Pel que fa al superior, embogit per l’estretor d’aquella nova i deliciosa beina, va afanyar-se entre
les natges molsudes de Bella fins que, amb una estrebada final, va omplir-li les entranyes amb la
seva descàrrega. Aleshores, retirant-li del cos l’instrument encara rígid i fumejant, va declarar que
havia obert un nou camí per al plaer i va recomanar a Ambroise que l’usés.
Aquest últim, els sentiments del qual són més fàcils d’imaginar que de descriure, es trobava
embogit. L’espectacle dels seus confrares, gaudint davant seu, l’un darrera l’altre, li havia suscitat un
estat d’excitació eròtica tan intensa que necessitava forçosament apaivagar amb urgència.
—Entesos —va cridar—, entraré pel temple de Sodoma, i vostè, mentrestant, per l’altra banda,
omplirà amb la seva robusta cigala la vall de Venus.
—Digui més aviat la vall del plaer legítim —va respondre el superior tot esclafint a riure—.
Fem-ho, doncs, com vostè vol. M’agradaria tornar a gaudir d’un ventre tan estret.com el d’aquesta
criatura.
Bella encara es trobava estirada sobre el llit, amb el cul molsut i rodó ben a la vista, i més morta
que viva després del brutal atac que acabava de suportar.
De la ullera fosca, no se li escapava ni una gota de la llet que acabaven d’injectar-li. A sota,
però, encara li vessava de la vulva la barreja de les emissions dels tres eclesiàstics.
Ambroise va apoderar-se de la noia i va posar-la a sobre de les cuixes del superior, el membre
vigorós del qual va encastar-se-li entre els llavis de la vulva rosa. Ajupint-se lentament, la noia va
guiar-lo cap a l’interior. Aviat va entrar del tot i Bella el va rebre fins als testicles.
Però el robust superior va agafar-la per la cintura i va deixar-se anar enrere. D’aquesta manera
va situar les natges exquisides i rodones de Bella davant de l’arma furiosa d’Ambroise, el qual va
dirigir-ne la fava directament a la ullera, ja humida, amagada entre els dos turons bessons.
Va caldre superar les mil dificultats que van presentar-se. Finalment, però, el lasciu Ambroise va
trobar-se enfonsat a les entranyes de la seva tendra víctima. Va maniobrar lentament dins l’estret
canal fins que va ejacular i va gaudir també dels cops vigorosos amb els quals el superior atacava
Bella per davant.
Aviat, el superior, amb un sospir profund, va arribar a l’orgasme i Bella va sentir com li omplia
ràpidament el cony d’esperma. No va poder resistir-ho i el seu propi suc va barrejar-se de seguida
amb el del seu assaltant.
Ambroise, però, havia estalviat els seus recursos i continuava mantenint la noia empalada
fermament amb el seu enorme cabiró.
En aquella posició, Clément no va poder estar-se d’aprofitar l’avinentesa. Va escollir el moment
que el superior s’eixugava la cigala per posar-se davant de Bella i clavar-li gairebé immediatament
la cigala al cony, ara literalment regat per tot el que hi havien abocat.
Malgrat la grandària del monstre de pèl roig, Bella trobà la manera de rebre’l totalment dins el
seu cos delicat. Durant una bona estona només van sentir-se els sospirs i els gemecs voluptuosos dels
lúbrics combatents.
Els moviments esdevingueren aviat més violents. Bella esperava que cadascun seria l’últim.
Tenia el membre enorme d’Ambroise enfonsat a l’entrada posterior fins a les grosses pilotes, mentre
el bastó incansable i gegantí de Clément li abocava un cop més al ventre la seva escuma.
Entre tots dos sostenien la noia, els peus de la qual ni solament tocaven a terra. Bella suportava
els cops amb què els capellans la treballaven per davant i per darrere amb els seus instruments
excitats, cadascun pel seu canal respectiu.
Quan Bella començava a perdre consciència, la respiració pesada i l’espantosa trempera del
brètol que tenia al davant van advertir-la que aquest no tardaria gens ni mica a descarregar: al cap
d’un segon, va sentir que la injecció calenta brollava de la fava gegant en raigs forts i untuosos.
—Ah, m’escorro! —va exclamar Clément mentre llençava un raig força copiós dins la vagina de
Bella, que el va rebre amb un plaer infinit.
—I jo també —va panteixar Ambroise mentre tornava a enfonsar el membre vigorós i llançava al
mateix temps un altre raig bullent a l’interior del negre túnel que li pertocava.
Tots dos van continuar vomitant els elixirs prolífics dels seus cossos a l’interior del de
l’encantadora noia mentre ella, sota l’efecte de la doble onada, nedava en un mar de plaer.
Qualsevol pot pensar que una puça d’intel·ligència mitjana n’hauria tingut prou amb aquelles
fastigoses exhibicions que jo m’he imposat l’obligació de revelar, però un cert sentiment d’amistat i
també de simpatia per la jove Bella em va empènyer a quedar-me amb ella i fer-li companyia.
L’esdeveniment va justificar les meves previsions i, com podreu comprovar aviat, va determinar
la meva conducta futura.
Només van escolar-se tres dies abans que la jove Bella es trobés de nou amb els tres eclesiàstics
al mateix lloc.
Bella s’havia empolainat d’una manera molt especial per a aquella cita. El resultat va ser que
estava més bufona i encantadora que mai amb un vestit de seda molt bonic, unes sabatetes de
cabritilla i uns guants molt petits i d’allò més seductors.
Els tres homes van quedar-se esbalaïts. Bella va ser rebuda amb tant d’entusiasme que la seva
sang jove va escalfar-se immediatament i li va envermellir les galtes de desig. Els reverends pares
van tancar la porta de seguida i es van treure la roba. Entre les carícies barrejades i les grapejades
lascives del trio, la noia els va poder contemplar els membres, exposats d’una manera descarada i
amb intenció ja clarament amenaçadora.
El superior va ser el primer que va demostrar la seva intenció de posseir-la.
Se li va posar al davant sense manies, va prémer el seu cos contra el de la noia, va abraçar-la i
va cobrir-li la boca i la cara de petons ardents.
Bella estava tan excitada com ell.
D’acord amb els desigs d’ells, la noia es va treure les calces i els enagos. Només va conservar
les faldilles, les mitges de seda i les fines sabates de cabritilla, i així va oferir-se a la contemplació i
a les carícies vicioses dels seus companys.
Al cap només d’un instant, el superior, llançant-se deliciosament sobre el cos inclinat de la noia,
va ficar-li de seguida la grossa cigala fins als pèls a l’interior dels seus tendres encants i va
començar a gaudir d’aquell acoblament tan íntim amb una delectació d’allò més evident.
Empenyia, premia, es fregava contra la noia. Va encetar al mateix temps un seguit de moviments
deliciosos que van produir l’efecte d’elevar el grau d’excitació de la companya i també el de la seva
pròpia. L’augment considerable de la llargària i de la duresa del seu cabiró en donava testimoni.
—Empenyi! Oh, empenyi més fort! —murmurava Bella.
Mentrestant Ambroise i Clément, el desig dels quals no suportava gaire bé l’ajornament imposat,
procuraven atreure una part de l’atenció de la noia.
Clément va posar-li el seu membre enorme entre els dits que sabien acariciar hàbilment, i
Ambroise va enfilar-se al llit i va posar-li als llavis delicats la fava de la grossa cigala.
Al cap d’un moment el superior va retirar-se de la suculenta posició que ocupava.
Bella va recolzar-se a l’espona del llit. Davant seu es trobaven els tres homes, cadascú amb el
membre despullat i erecte. Clément gairebé tenia collada al seu ventre d’eclesiàstic gras la fava
enorme de la cigala.
Bella tenia les faldilles arromangades fins a la cintura. Entre les cuixes despullades, guaitava la
preciosa vulva rosa, aleshores vermella i excitada per la grossera inserció i per la retirada del
cabiró del superior.
—Atureu-vos un moment —va observar aquest—. Procedim amb ordre en els nostres plaers.
Aquesta bufona criatura ha de satisfer-nos tots tres. Per això seria necessari que reguléssim els
nostres plaers i que, alhora, la féssim capaç, a ella, de suportar els atacs als quals serà exposada. Pel
que fa a mi, tant se me’n dóna ser el primer com el segon. Però, com que Ambroise ejacula amb tanta
abundància com un ase, empastifarà probablement totes les regions on penetrarà. Proposo, doncs, ser
el primer. Clément haurà d’acontentar-se certament amb el segon lloc o el tercer perquè, si el seu
instrument enorme actués el primer, no tan sols correríem el risc que destrossés la noia, sinó que,
cosa encara més greu, ens privaria del millor dels nostres plaers.
—Ja vaig ser el tercer 1’altra vegada —va exclamat Clément—. No veig cap raó per la qual hagi
de ser sempre l'últim. Reclamo el segon lloc.
—Bé, d’acord, que sigui així —va decidir aleshores el superior—. Pel que fa a vostè, Ambroise,
com ja pot suposar, trobarà un niu d’allò més untuós.
—De cap manera! —va respondre aquell eclesiàstic decidit—. Si vostè va el primer i aquest
monstre de Clément la posseeix el segon i davant meu, jo l’atacaré per la bretxa posterior i faré la
meva ofrena en una altra direcció.
—Facin amb mi el que vulguin —va exclamar Bella, impacient—. Ho provaré tot i ho suportaré
tot. Però, pares meus, comencin aviat si els plau!
Un cop més el superior va avançar la seva arma vigorosa preparada, i Bella va prestar-se de gust
a la rude penetració. Va abraçar el capellà i va recolzar-s’hi amb tot el pes del seu cos per rebre
millor els raigs de la seva ejaculació als quals va respondre amb els del seu propi èxtasi.
Després va arribar el torn de Clément. Va situar la monstruosa cigala entre les cuixes molsudes
de la jove penitent. La desproporció era terrible però el vigor i la disbauxa del capellà eren tan
formidables com la seva polla, i, després de diversos esforços violents i infructuosos, va aconseguir
forçar l’entrada i va començar a enfonsar-li al ventre la totalitat de la cigala asinina.
És impossible explicar fins a quin punt les terribles proporcions d’aquell home excitaven els
pensaments lascius de Bella o plasmar-ne el frenesí de passió quan es sentia dilatada i estirada pels
enormes genitals del pare Clément.
Després d’una lluita que va durar ben bé deu minuts, Bella va rebre totalment la massa palpitant
que, des de baix, li premia el fons de la matriu.
La noia va eixancarrar-se i va permetre d’aquesta manera que el brètol gaudís dels seus encants.
A Clément no semblava córrer-li cap pressa arribar a l’orgasme, i va escolar-se ben bé un quart
d’hora abans que dues descàrregues violentes no posessin punt i final a la seva insaciable golafreria
lúbrica.
Bella va rebre les citades descàrregues amb símptomes d’una satisfacció profunda i va afegir una
copiosa emissió del seu propi suc a l’espessa injecció del luxuriós capellà.
Amb prou feines Clément havia retirat l’enorme cigala del ventre de la joveneta, aquesta, encara
calenta, va anar a parar als braços d’Ambroise.
Fidel al que havia anunciat, aquest va atacar-li les lluents galtes del cul, provant, amb una energia
furiosa, d’encastar la nerviosa fava de la cigala a l’esfínter de l’ullet amagat al centre d’aquell
darrera.
L’intent, però, va fracassar. La grossa fava de la polla era rebutjada cada cop que, amb una
luxúria brutal, Ambroise provava durament de fer-s’hi un camí cap a l’interior.
Tanmateix el capellà no es deixava vèncer fàcilment: va continuar provant-ho i, finalment, amb
una estrebada més decidida que les altres, va aconseguir de ficar la punta de l’instrument a dins del
delicat foradet.
Aquella era la seva: amb una altra envestida vigorosa va penetrar un parell més de polzades, i
després, amb una sola empenta, va enfonsar la cigala fins als collons.
Les delicioses natges de Bella tenien un encant indiscutible per a ell. S’havia excitat d’una
manera extraordinària i envestia amb estrebades furioses: enfonsava amb èxtasi el membre llarg i
gruixut per sentir la compressió deliciosa de l’esfínter estret, sense tenir en compte el patiment que
una dilatació semblant podia causar a la seva jove pacient.
Bella va llançar un crit espantós. Es trobava empalada a fons pel membre rígid del brutal
agressor: en sentia la carn palpitant al bell mig de les parts vitals i provava de desempallegar-se’n
amb esforços frenètics.
Però Ambroise va envoltar-li la fina cintura amb els seus braços robustos. Va retenir-la i, seguint
amb el seu cos cada moviment de la noia, va mantenir-se clavat dins l’ullet sense afluixar gens ni
mica. Durant aquella lluita, la noia, pas a pas, va travessar la peça, arrossegant el salvatge Ambroise,
fermament instal·lat al seu passatge posterior.
L’espectacle llibertí no deixava de provocar efecte entre els espectadors, que reien i aplaudien el
vigor del company, la cara del qual, congestionada per l’esforç de la feina, era una prova clara de les
seves emocions i del seu plaer.
Però l’escena va despertar també ràpidament el seu desig, i l’estat dels seus membres demostrava
que encara no estaven satisfets ni de bon tros. Quan Bella, durant la seva fugida empalada, va arribar
a prop del superior, aquest va abraçar-la. Ambroise va aprofitar l’oportuna imprudència per encetar
un moviment de vaivé del membre dins les entranyes de la noia, l’escalfor intensa del cos de la qual
li proporcionava un plaer vivíssim.
En la posició que tots tres es trobaven aleshores, el superior tenia la boca al nivell dels encants
naturals de Bella. Va collar-hi immediatament els llavis i va posar-se a llepar amb delectació el cony
tendre i sucós.
L’excitació que això va provocar-li exigia, però, una satisfacció més sòlida. Al mateix temps que
seia, va estirar cap a ell la bufona criatura; va deixar en llibertat el membre rígid i ardent i va
introduir-lo ràpidament a l’interior d’aquell ventre femení tan suau i deliciós.
Bella va trobar-se doncs entre dos focs: les estrebades furioses del pare Ambroise contra les
natges molsudes alternaven amb les del superior en direcció contrària.
Tots dos gaudien d’aquelles delícies i es submergien en les sensacions agradables que
experimentaven. Mentrestant la víctima, foradada pel davant i pel darrera per les cigales inflades i
enormes, havia de suportar com podia els moviments excitats dels dos atacants lascius.
A la pobra noia, però, encara li esperava un altra prova, perquè el vigorós Clément, així que va
veure l’íntim acoblament dels seus companys, encès pel desig i empès per la violència de la passió,
va enfilar-se al seient, darrere el seu superior, va agafar pel cap la pobra Bella i va posar-li la cigala
inflamada als llavis. Va obligar-la a obrir la boca, va ficar-hi la fava, el foradet de la qual ja
segregava gotes amb anticipació, i va fer que Bella li acariciés amb les mans tota la part de la cigala
que sobresortia de l’estoig humit.
Mentrestant, Ambroise, sota l’efecte de la penetració per davant del membre del superior, va
adonar-se que s’acostava el moment de rebre la recompensa pel seu treball esforçat. L’altre, excitat
al seu torn per l’acció posterior del company, també va sentir gairebé al mateix instant l’acostament
dels espasmes que precedeixen i acompanyen el plaer final: l’ejaculació.
Clément va ser el primer que es va escórrer: Va enviar la seva descàrrega, untuosa i abundant, en
onades successives al fons de la gola de la petita Bella.
Aleshores Ambroise va seguir-lo. Va desplomar-se sobre de l’esquena de la criatura i va
injectar-li a les entranyes el torrent del seu orgasme mentre el superior, al mateix moment, li omplia
la matriu amb la seva contribució.
Envoltada d’aquella manera, la pobra Bella va rebre llavors les copioses descàrregues dels tres
robustos eclesiàstics com si fossin una de sola.
CAPÍTOL V
TRES DIES DESPRÉS dels esdeveniments detallats a les pàgines precedents, Bella va
entrar, més fresca i encisadora que mai, al saló de la casa del seu oncle.
Els meus moviments, mentrestant, havien estat vagabunds perquè el meu apetit no havia minvat
gens ni mica, i les noves fesomies sempre van tenir per a mi un cert atractiu picant que m’impedia
allargar massa la meva estada al mateix lloc.
Així vaig aconseguir plegar una conversa que em va sorprendre d’allò més i que no em fa res de
revelar perquè es refereix directament als esdeveniments que acabo de relatar.
Per aquesta conversa vaig arribar a conèixer la profunditat real i la subtilesa del caràcter del
pare Ambroise.
No en reproduiré ara el discurs sencer, tal com vaig sentir-lo: només caldrà que n’expliqui les
idees principals i que en conti l’aplicació.
Estava clar que Ambroise es sentia molest i incòmode per la sobtada participació dels seus
confrares en el gaudiment de la seva última adquisició, i que rumiava un projecte audaç i diabòlic
per desempallegar-se d’aquella intrusió i semblar al mateix temps completament innocent en
l’assumpte.
En poques paraules, Ambroise va anar directament a l’oncle de Bella i va explicar-li que havia
descobert la seva neboda i el seu enamorat al bosquet de Cupido i que no hi havia cap dubte que la
noia havia rebut les últimes proves de passió que una noia pugui rebre del seu xicot i que ella hi
havia correspost.
En actuar així, l’astut capellà tenia un altre objectiu. Volia conèixer el caràcter de l’home amb el
qual anava a relacionar-se. També sabia que una part suficient de la seva pròpia vida no era cap
misteri per a l’oncle.
De fet aquell parell es van comprendre força bé mútuament. Ambroise era un home de passions
fortes i estava d’allò més enamorat. I el mateix passava amb l’oncle de Bella.
Aquest últim s’havia confessat sovint amb Ambroise i, en revelar-li els seus freqüents desigs
irregulars, li havia proporcionat la seguretat que no crearia cap mena de problema si el confessor
provava de trobar en ell un còmplice per als plans que havia preparat.
Feia molt de temps que el senyor Verbouc havia posat els ulls sobre la seva neboda i s’havia
confessat d’aquella falta. De sobte Ambroise li portava una notícia que li obria els ulls sobre el fet
que la noia havia començat a experimentar sentiments de la mateixa mena envers altres mascles.
Ambroise era el seu director espiritual. Va demanar-li, doncs, consell.
El sant baró li va fer comprendre que, finalment, se li presentava una oportunitat i que seria
avantatjós per a tots dos de repartir-se el premi.
La proposta va tocar a l’esperit de Verbouc una corda que Ambroise no ignorava: la satisfacció
més gran de la seva sensualitat, o la que podia afegir més pebre a les seves febleses, era veure un
altre durant la còpula carnal total i completar tot seguit el seu propi plaer penetrant i ejaculant dins el
cos de la mateixa pacient.
Van tancar el tracte immediatament: havien trobat una ocasió, el secret estava garantit (perquè la
tia de Bella era una invàlida confinada a la seva cambra de malalta) i Ambroise va preparar Bella
perquè l’esdeveniment pogués tenir lloc.
Després d’un breu discurs preliminar per recomanar-li que no digués res sobre la seva intimitat
precedent, va explicar-li que el seu oncle havia descobert, d’una manera o d’una altra, la seva
intriga. Així va portar-la gradualment al punt que rumiava feia molt de temps. Fins i tot li va parlar
de la passió que el seu oncle sentia per ella i li va dir sense embuts que la millor manera d’evitar el
seu terrible ressentiment era fer tot el que ell li pogués exigir.
El senyor Verbouc era un home sa, de corpenta vigorosa i d’uns cinquanta anys. Com a oncle,
sempre havia inspirat a Bella un gran respecte, barrejat amb la molta por que la seva presència i la
seva autoritat li provocaven. D’ençà de la mort del seu germà, l’havia tractat, si no amb afecte,
almenys sense maldat encara que amb una reserva deguda al seu caràcter.
Evidentment, la pobra Bella, en aquella ocasió, no podia esperar cap mena de clemència ni
pensar tampoc a escapar a la indignació del seu tutor.
Deixaré de banda el primer quart d’hora: les llàgrimes de la criatura i la confusió amb què va
haver de suportar alhora l’abraçada massa tendra de l’oncle i el seus retrets ben merescuts.
La comèdia, d’allò més interessant, va progressar a poc a poc fins que el senyor Verbouc va
posar-se la neboda entre els genolls i li va revelar audaçment que havia pres la decisió de posseir-la.
—No ha d’haver-hi cap mena de resistència estúpida, Bella —va continuar—. No vacil·laré ni
fingiré gens de modèstia. N’hi ha prou que el bon pare hagi santificat l’operació perquè jo, en
conseqüència, pugui posseir el teu cos i gaudir-ne com el teu jove company ja va fer amb el teu
consentiment.
Bella va quedar-se completament esbalaïda. Per bé que sensual, com ja hem tingut ocasió de
veure, i fins a un grau no gaire freqüent en una noia de la seva edat, havia estat educada de la manera
estricta i convencional adient amb el caràcter fred i distant del seu tutor. Va adonar-se de cop de tot
l’horror d’aquell crim. Ni la presència ni l’autorització del pare Ambroise invocada per l’oncle
podien atenuar l’angoixa amb què escoltava l’horrible proposta que li feien sense embuts.
Tremolava de sorpresa i de terror davant la mena de crim que projectaven. La idea d’aquella
nova situació l’aclaparava. La transformació de l’oncle (fins aleshores reservat i sever, la còlera del
qual havia temut sempre, de qui havia procurat sempre apaivagar la fúria i de qui estava acostumada
a rebre l’educació amb respecte) en un enamorat apassionat, amb ganes de posseir al seu torn els
favors que ella havia concedit no feia gaire a d’altres la deixava muda d’astorament i de fàstic.
Mentrestant el senyor Verbouc, que, evidentment, no estava disposat a donar-li temps per
reflexionar i que deixava veure clarament, i de més d’una manera, el desordre dels seus sentits, va
agafar la seva jove neboda entre els braços, malgrat la repugnància gens dissimulada de la noia, i va
cobrir-li la cara i el coll de petons tan ardents com prohibits.
El pare Ambroise, cap al qual la noia es girava en la seva situació compromesa, no li va aportar
cap mena de consol, sinó més aviat al contrari: somrient odiosament davant les temptatives de l’altre,
l’animava, fent-li l’ullet d’amagat, a portar fins al final tant el seu plaer com la seva lubricitat.
En aquelles condicions, la resistència era difícil.
Bella era jove i relativament impotent davant la forta abraçada del parent. El contacte i les seves
grapejades obscenes gairebé la tornaven boja de fàstic. El senyor Verbouc buscava, amb una energia
redoblada, posseir el cos de la neboda. Els seus dits nerviosos ja li grapejaven el setí suau de les
cuixes. Amb una altra estrebada decidida, i malgrat que Bella s’esforçava a defensar-se prement amb
força les cuixes, la mà impúdica va atènyer els llavis rosats: els dits tremolosos van entreobrir la
vulva estreta i humida, baluard suprem de la seva virtut.
Fins llavors Ambroise havia estat un espectador tranquil de la lluita excitant. Aleshores, però, va
acostar-se a la noia, va passar-li el seu poderós braç esquerre al voltant de l’esvelta cintura i va
agafar-li totes dues mans només amb la seva dreta. Un cop va immobilitzar-la d’aquella manera, va
convertir Bella en una presa fàcil per al seu còmplice.
—Per pietat! —va gemegar Bella, panteixant a causa de l’esforç que feia per deslliurar-se—.
Deixi’m anar! Això és massa horrible, massa monstruós! Són vostès molt cruels! Estic perduda!
—No, bufona neboda meva, no estàs perduda —va replicar-li l’oncle—, només lliurada als
plaers que Venus reserva per als seus devots i per a aquells que són prou audaços per agafar-los i
gaudir-ne mentre poden.
—M’han enganyat d’una manera horrible! —va cridar Bella, gens aplacada per aquella enginyosa
explicació—. Ara me n’adono! Quina vergonya! No ho puc permetre! Oh, no puc, no puc! Verge
santa! Deixi’m, oncle, deixi’m! Oh, oh…
—Calma’t, Bella. T’has de sotmetre. Si no m’ho permets de grat, et posseiré per força. Va, obre
aquestes cames tan bufones, deixa’m acariciar aquests panxells deliciosos i aquestes cuixes de pell
vellutada; deixa’m passejar la mà per aquest petit ventre que batega. No, no: estigues tranquil·la,
petita boja! Finalment ets meva! Oh, quant de temps fa que desitjava que arribés aquest moment,
Bella!
Tanmateix la noia encara mantenia una certa resistència que només servia per estimular encara
més l’apetit criminal del seu assaltant, mentre Ambroise la tenia fermament agafada amb les seves
urpes.—
Oh, la vall deliciosa! —va exclamar el senyor Verbouc mentre esmunyia una mà intrusa sota
les cuixes vellutades de la pobra Bella i li tocava les galtes rodones del cul encantador—. Oh, la vall
agradable! Ara tot això és meu! A cada cosa, li arribarà el seu torn, ho festejarem tot!
—Deixi’m! —va tornar a exclamar Bella—. Deixi’m, si li plau! Oh! Oh!…
Bella va amollar aquestes últimes exclamacions desesperades quan els seus botxins van estirar-la
de panxa enlaire sobre el llit que es trobava preparat a la vora.
En caure, va trobar-se a sobre del cos robust d'Ambroise. Mentrestant, el senyor Verbouc, que li
havia arromangat el vestit i havia posat impúdicament a la vista les cames amb mitges de seda i el
cos exquisit de la neboda, reculava una mica per gaudir a gust de l'exhibició indecent per la qual
havia treballat tant.
—Que està boig, oncle? —va exclamar Bella mentre es retorçava provant debades d'amagar la
seva nuesa ardent, oferta del tot a la vista—. Deixi'm anar si li plau!
—Sí, Bella, estic boig, boig de desig i de passió per tu; boig per la voluptuositat de posseir-te;
boig per gaudir de tu; boig per sadollar-me del teu cos. Resistir és inútil. Vull trobar tot el meu plaer
en aquests deliciosos encants, al fons d'aquesta beina de carn, estreta i exquisida.
Mentre parlava així, el senyor Verbouc es preparava per a l'acte final d'aquell drama incestuós:
va descordar-se la part inferior de la roba i, deixant de banda qualsevol consideració de modèstia,
va exposar llibertinament a la mirada de la neboda les grosses i rubicundes proporcions del seu
membre excitat, que, erecte i lluent, l’amenaçava directament per davant.
Només uns segons més tard, Verbouc va llançar-se a sobre de la seva presa, sòlidament
mantinguda pel capellà estirat al llit. Va aplicar la fava vermella de la cigala al tendre foradet i va
provar de completar el coit introduint el llarg cabiró al ventre de la neboda.
Tanmateix les contínues contorsions del jove cos de Bella, el fàstic i l'horror que s'havien
apoderat de la noia i la falta de maduresa de les seves parts sexuals, van impedir-li d’obtenir
eficaçment la fàcil victòria que desitjava.
Jo mai no havia sentit un desig tan ardent de contribuir al fracàs d’un campió com en aquella
ocasió. Colpida per les queixes de la bufona Bella, vaig fer un salt i, amb el cos d’una puça i l’ànima
d’una vespa, vaig anar a auxiliar-la.
Clavar el fibló a la pell sensible de l’escrot del senyor Verbouc va ser cosa d’un segon. I va
provocar l’efecte desitjat. Una sensació de dolor, irresistible i aguda, va aturar-lo. I allò va resultarli
fatal perquè, al cap d’un instant, les cuixes i el ventre de Bella van quedar coberts per la
descàrrega perduda del seu vigor de mascle incestuós.
El contratemps inesperat va anar seguit d’un enfilall de renecs tan gruixuts com poc sorollosos.
El qui pretenia arrasar-ho tot va retirar-se de la terra conquerida i, incapaç de continuar la lluita, va
mirar-se amb despit l’arma ara inútil.
Ara bé, així que el senyor Verbouc va alliberar la neboda de la seva abraçada, el pare Ambroise
va començar a manifestar la violència de la seva pròpia excitació, atiada per la seva posició de
testimoni passiu de l’escena eròtica precedent.
Mentre encara mantenia Bella abraçada amb força, i satisfeia així el seu sentit del tacte, l’aspecte
de la part del davant del seu hàbit denotava sense cap possibilitat d’error l’estat del seu instrument i
les seves ganes d’aprofitar l’avinentesa. Pel que es veia, la temible cigala menyspreava la presó del
vestit i oferia a la vista la grossa fava rodona ja destapada i agitada per la perspectiva del plaer.
—Ah! —va exclamar el guerrer desarmat mentre dirigia la seva mirada lúbrica a la polla erecta
del seu confessor—. Vet aquí un campió que no patirà cap derrota. Jo ho garanteixo.
Tot dient això, va agafar la cigala del pare Ambroise i la va manipular amb una satisfacció
evident.
.—Quin monstre! Que fort és! I que dur!
El pare Ambroise va aixecar-se. La seva cara congestionada delatava la intensitat del desig. Va
situar Bella en una posició més favorable, va posar-li la fava a la vulva humida i es va posar a
empènyer amb desesperació.
El patiment, l’agitació i el desig es succeïen a través del sistema nerviós de la criatura víctima
d’aquella luxúria.
Per bé que aquella no era la primera vegada que el capellà prenia per assalt les defenses
avançades i sucoses de Bella, aquell cop la presència de l’oncle, la indelicadesa de tota l’escena i la
convicció innata, que ara s’obria pas a l’esperit de la noia, de les trampes i de l’egoisme del sant
baró, s’unien per rebutjar les violentes sensacions de plaer que s’havien manifestat amb tanta
potència en ocasions anteriors.
Però les temptatives d’Ambroise no deixaven a Bella temps per reflexionar. Ansiós de sentir la
delicada beina ajustar-se-li com un guant al voltant de la cigala, el capellà s’afanyava a completar la
penetració i, amb unes quantes estrebades hàbils i vigoroses, va enfonsar-la-hi fins als testicles. Van
seguir uns instants de plaer salvatge, de cops ràpids i de pressions íntimes i fermes fins que un crit
sord i lent de Bella va anunciar que la natura acabava de triomfar un cop més i que la criatura havia
arribat a la deliciosa crisi del combat amorós, quan els espasmes de plaer indicible es succeeixen
d’una manera ràpida i voluptuosa a través del sistema nerviós; quan, amb el cap tirat enrere, amb els
llavis entreoberts, amb els dits agitats convulsivament i amb tot el cos tibat, la nimfa deixa vessar la
seva essència jove perquè es barregi amb el licor de l’amant.
El cos cargolat de Bella, els seus ulls en blanc i les mans crispades palesaven prou quin era el
seu estat mentre la noia amollava un gemec d’èxtasi que li sortia com una queixa fatigada dels llavis
tremolosos.
Tota la massa de la cigala poderosa, ara ben lubrificada, la treballava deliciosament des de les
vores externes de la vulva fins al fons de la matriu. L’excitació d’Ambroise creixia a cada moment, i
el seu instrument, dur com el ferro, amenaçava, a cada sacsejada, de descarregar la seva essència
fumejant.
—Oh, no puc més. Em sembla que la meva llet està a punt de brollar. Cal que vostè se la foti,
Verbouc. Aquesta noia és deliciosa. La seva vagina em prem la cigala com ho faria un guant massa
estret… Oh, oh, oh!
Unes estrebades més fortes, més seguides, una envestida vigorosa, una inclinació de l’home
robust sobre la cara delicada de la criatura, una abraçada profunda i baixa, i Bella va sentir amb un
plaer inefable, la injecció calenta d’Ambroise, que li va inundar d’esperma abundant, espès i suau,
les seves parts íntimes fins al fons.
Ambroise va retirar a contracor la llança fumejant i va deixar ben exposades les lluents parts
sexuals de la noia, de les quals començava a vessar el semen que ell acabava d’abocar-hi.
—Bé! —va exclamar Verbouc, sobre el qual l’escena havia tingut un potent efecte excitant. Ara
em toca a mi, pare Ambroise. Vostè ha posseït la meva neboda davant meu: és el que jo volia, i, a
ella, l’ha encantat. Ha compartit el plaer amb vostè. Les meves previsions s’han realitzat: la noia pot
rebre el mascle, pot obtenir-ne plaer. Puc, per tant, gaudir d’ella i dins del seu cos. Bé, vaig a
començar. Finalment m’ha arribat el torn, ara no se m’escaparà. Vaig a satisfer un desig llargament
esperat. Apaivagaré la meva ànsia insaciable per la filla del meu germà. Mira, noia, com aquest
membre aixeca orgullosament el seu cap vermell; és el desig que sento per tu. Toca, Bella, dolça
neboda meva, les pilotes del teu oncle, mira que dures són: les tinc plenes per a tu. Tu ets la causa
que tingui la cigala tan dura, tan llarga i tan inflada. I tu ets la destinada a alleujar-la. Estira’n la pell
enrera, Bella. Així, petita meva… deixa’m que dirigeixi la teva maneta bufona! Oh, res de bestieses,
res de rubors, res de modèstia, res de fàstic! Te n’adones, de la seva llargària? Doncs, hauràs
d’acollir-la tota dins aquesta figueta calenta que aquest estimat pare Ambroise acaba d’omplir
gairebé a vessar. Veus els dos grossos globus que tinc a sota del membre, estimada Bella? Són
carregats de llet, que t’injectaré al ventre per al teu plaer i també per al meu. Sí, Bella, al ventre de
la filla del meu germà…
Era d’allò més evident que la idea de l’horrible incest que projectava alimentava el seu estat
d’excitació i li produïa una sensació sobreabundant de luxuriosa impaciència la qual es palesava tant
en la seva cara inflamada com en la rigidesa i l’erecció de la cigala que amenaçava les parts humides
de Bella.
El senyor Verbouc va fer els preparatius amb una seguretat total. Realment, com ell deia, la pobra
Bella no tenia escapatòria. Se li va posar a sobre, li va separar les cames. Ambroise la mantenia
sòlidament contra el seu ventre, inclinat a sobre d’ella. El violador va veure la seva oportunitat: la
via estava lliure, les cuixes blanques es trobaven ja ben separades, tenia a l’abast els llavis vermells
i lluents d’aquell cony jove i bufó. No podia esperar més. Va obrir la vulva, que semblava fer una
ganyota, va encastar-hi la pesada fava vermella de la cigala i va empènyer. Amb una sola estrebada, i
mentre deixava anar un udol de plaer sensual, va clavar-la fins als testicles dins el ventre de la seva
neboda.
—Ah, Senyor! Finalment ja sóc a dintre seu —va exclamar Verbouc—. Oh, oh, que agradable és
això, quin plaer! Que estreta és! Oh!
Mentrestant, el bon pare Ambroise subjectava la pobre criatura fermament.
Bella es va agitar violentament i va deixar anar un petit xiscle de dolor i d’espant quan va sentir
la penetració del membre inflat de l’oncle. Aquest, però, clavat fermament al cos calent de la seva
víctima, va començar una correguda ràpida i furiosa de plaer egoista. Era l’anyell a la gola del llop,
el colom entre les urpes de l’àguila… Sense pietat ni consideració pel que la noia pogués sentir, el
brètol va continuar empenyent fins que, massa aviat per al seu propi plaer, va descarregar amb un crit
de plaer agònic i va injectar al ventre de la neboda un abundant torrent d’esperma incestuós.
Els dos miserables van divertir-se unes quantes vegades més amb la seva tendra víctima. La seva
concupiscència ardent, estimulada en cadascun d’ells per la contemplació dels plaers que sentia
l’altre, els embogia.
Ambroise va provar d’atacar-la per l’ullet del cul, però Verbouc, que tenia sens dubte raons
personals per evitar-ho, va prohibir aquella violació, i el capellà, gens ofès, va abaixar la fava del
seu gros instrument i va clavar-la per darrere a la vulva rosada. Verbouc, agenollat a sota, vigilava la
maniobra, i, quan el capellà va acabar, va llepar amb un plaer evident els llavis regalimosos del
cony, ple a vessar, de la jove neboda…
Aquell vespre vaig acompanyar Bella al llit perquè, malgrat que els meus nervis havien rebut un
xoc terrible, la meva gana no havia minvat. I potser era una sort que la meva jove protegida no
tingués una pell prou irritable i no s’adonés gaire dels meus esforços per satisfer els meus desigs
naturals insaciables.
La seva son m’havia permès de xalar amb un bon àpat i havia trobat un refugi deliciosament
calent i segur entre la molsa tendra i suau que li cobria el mont de Venus quan, cap a la mitjanit, un
terrabastall violent va interrompre el meu repòs ple de dignitat.
Algú havia abraçat d’una manera violenta i poderosa la noia, i una forma feixuga cobria
vigorosament el seu cos delicat. Un crit ofegat va sortir-li dels llavis espantats i, entre la seva lluita
inútil per fugir i els esforços, més afortunats, del seu assaltant, vaig reconèixer la veu i la persona del
senyor Verbouc.
La sorpresa havia estat completa, i vana la feble resistència que la noia podia oferir. L’oncle
incestuós, amb una pressa febril i espantosament excitat pel suau contacte de la pell vellutada dels
membres de la neboda, prenia possessió d’una manera salvatge dels seus encants més secrets.
Embogit per la seva fastigosa concupiscència, empenyia la seva arma enorme contra el cos de la
criatura.
Va seguir una lluita en la qual cadascun d’ells va fer un paper diferent.
El violador, tan inflamat per les dificultats de la conquista com per les sensacions exquisides que
li procurava, va enfonsar la cigala rígida dins la beina adorable i, amb envestides ardents, va provar
de calmar la seva luxúria amb una descàrrega copiosa mentre Bella, el temperament de la qual, més
reservat, no es trobava preparat per a un atac tan fort i tan llibertí, provava debades de resistir les
reaccions del seu cos, que, provocades per la fricció excitant, amenaçaven de trair-la. Finalment,
però, amb els membres tremolosos i la respiració panteixant, va rendir-se i va deixar anar el dolç
producte del seu ser intern al llarg de la cigala inflada que li bategava tan deliciosament a dintre.
El senyor Verbouc tenia plena consciència del seu avantatge i, canviant de tàctica com un general
prudent, va tenir cura de no esgotar-se i va poder provocar així un nou combat.
La cosa no va resultar-li gaire difícil perquè el combat semblava excitar furiosament la noia. El
llit tremolava sota les sacsejades i l’atac lasciu semblava omplir tot el dormitori. Tots dos cossos
giraven, rodolaven, es barrejaven en una massa indistinta.
La concupiscència, impacient i abrasadora, regnava com a sobirana a totes dues bandes, tant a la
d’ell com a la d’ella…
Els clavava unes envestides furioses, s’esforçava, empenyia, premia, es retirava fins que la fava
vermella del penis inflat es trobava entre els llavis inflamats de la vulva ardent de Bella, a l’entrada
de la beina… Aleshores tornava a enfonsar-s’hi fins que el pèl negre i arrissat del seu ventre es
barrejava amb la molsa, més tendra, que cobria el pubis gras de la seva neboda, i la noia deixava
anar un sanglot tremolós que expressava alhora el seu patiment i el seu plaer.
Un cop més, la victòria fou de l’oncle. En una de les seves envestides, mentre embeinava el
membre vigorós fins als testicles en aquell cos obert, un crit ronc, tendre i gemegós va expressar
l’èxtasi d’aquella carn el sistema nerviós de la qual era sacsejat de nou per l’agut espasme del
plaer… Després amb un sospir brutal de triomf, ell va llançar-li un raig ardent d’esperma que va
arribar fins al plec més profund de la matriu de Bella.
Lliurat al frenesí d’un desig desvetllat de nou, que la possessió d’una flor tan bufona encara no
havia apaivagat, el brutal Verbouc va girar de bocaterrosa la neboda mig desmaiada i va contemplarli
a plaer les natges agradables. El seu objectiu es va fer aleshores evident perquè, servint-se d’una
mica de l’esperma que omplia aleshores la figueta, va lubrificar-li l’ull del cul, on enfonsava l’índex
tant com podia.
Va excitar-se al màxim un altre cop. La fava de la cigala amenaçava el cul molsut.
Aleshores va posar-se sobre el cos inclinat de la noia, va acostar la punta del membre al foradet
estret i va provar de fer-la entrar, casa que va aconseguir al cap d’una estona. Bella va rebre al recte
tota la cigala del seu oncle. L’estretor de l’anus va provocar un plaer d’allò més picant a l’oncle, que
va continuar lentament el seu vaivé durant més d’un quart d’hora fins que la cigala se li va posar dura
com el ferro. Aleshores Bella va notar que l’oncle li omplia les entranyes d’esperma calent, com si li
administrés una lavativa amb una xeringa.
El senyor Verbouc no va alliberar la neboda dels luxuriosos acoblaments amb els quals havia
satisfet la seva passió fins que no va fer-se de dia i va esmunyir-se, afeblit, cap al seu propi llit fred,
deixant que Bella, morta de cansament, caigués en una pesada son d’esgotament de la qual no va
despertar-se fins molt tard.
Quan, finalment, Bella va sortir del dormitori, va fer-ho amb la sensació d’haver experimentat un
gran canvi pel qual no va amoïnar-se gens ni mica ni va provar d’analitzar. La sensualitat s’havia
afermat en el seu caràcter: fortes emocions sexuals havien estat desvetllades i satisfetes. El conreu
del desig i la seva satisfacció havien engendrat la luxúria. I aquesta luxúria havia facilitat el camí
cap a d’altres febleses sense aturador i fins i tot contra natura.
Bella, jove, encara amb aspecte de criatura i encara innocent fins no feia gaire temps, havia
esdevingut de sobte una dona de passions violentes i de lubricitat sense fre.
CAPÍTOL VI
NO AVORRIRÉ LES LECTORES d’aquest relat amb les circumstàncies que van fer que un
dia em trobés agradablement amagada sobre la persona del bon pare Clément ni les entretindré
explicant-los com vaig trobar-me present quan aquest digne eclesiàstic va rebre i va confessar una
jove dama d’uns vint anys, bufona i d’aspecte noble.
Per la seva conversa, vaig descobrir aviat que la dama no tenia cap títol aristocràtic. Estava
estretament lligada, però no casada, amb un dels terratinents més rics de la contrada.
Els noms no tenen cap importància aquí. Per això suprimiré el de la bufona penitent.
Quan el confessor va acabar la benedicció i la cerimònia en virtut de la qual havia esdevingut el
dipositari dels secrets més escollits de la dama, va acompanyar-la, sense repugnància, des de la nau
de l’església a la mateixa petita sagristia on Bella havia rebut la seva lliçó de copulació santificada.
Van tancar la porta amb clau, no van perdre ni un segon. La dama va deixar caure el seu vestit, el
robust confessor va descordar-se la sotana i va posar al descobert la seva arma enorme, la fava
rubicunda de la qual ja es dreçava, dilatada i amenaçadora. Així que la dama la va veure, va
apoderar-se’n amb una expressió que donava a entendre que aquell objecte de plaer no era de cap
manera nou per a ella. La seva mà elegant va acariciar lentament la columna de músculs endurits i va
devorar-ne amb els ulls la llargària i el gruix.
—Faci-m’ho per darrere —va dir la dama—, de quatre grapes. Però caldrà que prengui
precaucions perquè la té terriblement grossa!
Els ulls del pare Clément van espurnejar sota els seus espessos cabells rojos i la cigala
monumental va bategar amb prou força per aixecar una cadira.
En un tancar i obrir d’ulls la jove senyora va agenollar-se a sobre del seient. Clément se li va
acostar per darrere, va aixecar-li la fina camisa blanca i va exposar a plena llum un cul gros i rodó
sota el qual, mig amagats per les cuixes molsudes, amb prou feines eren visibles els llavis vermells
d’una vulva encisadora, luxuriosament ombrejada per la tofuda vegetació d’una rica mata fosca que
l’envoltava completament.
Clément no va necessitar cap altra mena d’excitació: va encastar la fava del seu gros membre
entre els llavis humits i a continuació, amb nombroses empentes i molt d’exercici, va esforçar-se a
fer-lo entrar fins als collons.
Va entrar, va entrar… va entrar dins que va semblar que el bufó recipient no en podia rebre més
sense perill per a les seves parts vitals. Mentrestant les fesomies de la dama traïen l’emoció
extraordinària que l’ariet gegantí li provocava.
El pare Clément va aturar-se aviat. Havia entrat fins als testicles. Els seus pèls rojos i arrissats
premien les galtes del cul de la dona que havia rebut al cos tota la llargària de l’instrument.
Aleshores va començar una escaramussa que va fer tremolar el seient i tots els mobles de l’habitació.
Amb els braços al voltant del cos bufó que subjectava amb les urpes, el sensual eclesiàstic
clavava sempre la cigala fins al fons i només en retirava la meitat per obrir-se camí millor, fins que
la dama va estremir-se de nou sota els efectes de les sensacions exquisides que li procuraven unes
estrebades tan vigoroses. La dona va tancar els ulls, va deixar caure el cap endavant i va vessar a
sobre de la cigala que la penetrava una emissió calenta d’essència natural.
Mentrestant el pare Clément s’agitava a l’interior de la tèbia beina. Cada moviment només li
servia perquè el gruixut cabiró esdevingués encara més dur i més fort fins que va agafar l’aspecte
d’una barra de sòlid acer.
Però totes les coses tenen un final, i també va tenir-lo el plaer del bon pare… perquè, després
d’haver empès, envestit i foradat amb la seva llança furiosa fins que no va poder més, va sentir que
es trobava a punt de descarregar i de portar les coses a l’apogeu.
Finalment allò es va produir. Aleshores, amb un xiscle de felicitat, va desplomar-se sobre el cos
de la dama, amb el membre clavat fins als testicles al ventre d’aquesta i va abocar-li una riada
d’esperma a la matriu. Tot es va acabar aviat: havia tingut lloc el darrer espasme, havia caigut
l’última gota calenta i Clément encara jeia immòbil com un mort.
El lector s’equivocarà si es pensa que el bon pare havia quedat satisfet amb el simple clau que
acabava de fotre, i amb un resultat tan excel·lent, o que la dama, les inclinacions lascives de la qual
havien estat sadollades d’una manera tan potent, desitjava abstenir-se de noves entremaliadures. Ben
al contrari, aquella còpula només havia fet que despertar les facultats sensuals que dormien en tots
dos, i l’eclesiàstic i la seva companya van posar-se a buscar altres calmants per a la flama ardent de
la seva luxúria.
La dama va estirar-se de panxa enlaire, el seu company, gras i gros, se li va llançar a sobre, va
clavar-li l’ariet tremolós fins que les mates púbiques van barrejar-se. Es va escórrer un segon cop i
va tornar-li a omplir la matriu amb un torrent espès. Sempre insatisfeta, la parella va prosseguir el
passatemps excitant.
Aleshores va ser Clément qui va estirar-se de panxa enlaire i la dama, tot jugant lascivament amb
l’enorme cigala, va agafar-li’n la fava vermella amb els seus llavis rosats i, després d’haver-lo
excitat al màxim amb carícies embogidores, àvidament, va fer-li descarregar el prolífic fluid el qual,
espès i calent, va omplir-li la boca i va lliscar-li gola avall.
Tot seguit, la dama, el llibertinatge de la qual igualava com a mínim el del seu confessor, va
pujar a cavall del cos musculós d’aquest i, després de provocar-li una altra erecció decidida i
enorme, va ajupir-se sobre la cigala palpitant i va empalar-se ella mateixa sobre la massa de carn i
de múscul fins que només van quedar a la vista els voluminosos collons que penjaven a sota de
l’instrument. Així va munyir Clément una quarta vegada. Després, exhaurida pel vessament excessiu
de fluid seminal i també cansada per la durada inhabitual del passatemps, va dedicar-se a contemplar
a plaer les monstruoses proporcions i les capacitats sorprenents del seu confessor gegantí.
CAPÍTOL VII
BELLA TENIA UNA AMIGA només uns quants mesos més gran que ella i filla d’un ric
cavaller que vivia molt a prop del senyor Verbouc. Julia era, però, d’inclinacions menys ardents i
voluptuoses, i Bella va adonar-se aviat que no era prou madura per comprendre els sentiments de
passió ni els instints poderosos que provocaven el seu plaer.
Julia era una mica més alta que la seva amiga i una mica més prima però tenia una figura
admirable, feta per encisar els ulls i el cor d’un artista a causa de les seves formes impecables i dels
seus trets exquisits.
És evident que una puça no és la més indicada per descriure la bellesa personal, fins i tot la de
les persones de les quals s’alimenta. Tot el que jo sé és que Julia era un festí deliciós per a mi i que,
algun dia, també ho seria per a algú de l’altre sexe perquè estava feta per provocar el desig dels
homes més insensibles i per fascinar els devots més exigents de Venus amb les seves gracioses
maneres i la seva silueta sempre agradable.
Com ja hem dit, el pare de Julia era molt ric; la seva mare era una pobra d’esperit que s’ocupava
molt poc de la filla i de tot el que no fossin els seus deures religiosos, als quals consagrava una gran
part del seu temps, o les visites a velles devotes del veïnat que l’animaven a viure d’aquella manera.
El senyor Delmont era relativament jove. Era un home robust i enamorat de la vida, i, com que la
seva piadosa dona estava massa ocupada per oferir-li els consols matrimonials que el pobre home
tenia dret a esperar, els buscava en una altra banda.
El senyor Delmont tenia, doncs, una amant, una dona jove i bufona a la qual, segons vaig deduir,
tampoc no agradava gens ni mica la conducta d’aquella mena de gent fins al punt d’acontentar-se amb
el seu ric protector.
El senyor Delmont no limitava de cap manera les seves atencions a la seva amant. Era de
temperament voluble i de gustos decididament amorosos.
Donades les circumstàncies, no tenia res d’estrany, doncs, que un dia es fixés en l’esponerosa i
bufona figura de la jove amiga de la seva filla. El senyor Delmont ja havia trobat més d’una ocasió
d’agafar-li la delicada mà enguantada; de besar-li, naturalment d’una manera d’allò més paternal i
convenient, el front blanc, i fins i tot de posar-li una mà tremolosa —accidentalment per descomptat!
— a sobre de les cuixes molsudes.
En realitat Bella, més llesta i amb molta més experiència que la major part de les noietes de la
seva edat, s’adonava perfectament que el senyor Delmont només esperava l’ocasió propícia per
portar les coses fins al final.
Era precisament el que ella hauria volgut. Però estava molt vigilada i les noves i vergonyoses
relacions que acabava d’encetar ocupaven tots els seus pensaments.
Tanmateix el pare Ambroise estava ben advertit de la necessitat de ser prudent i el bon home no
deixava escapar cap ocasió, quan la noia anava a confessar-se, de fer interrogatoris directes i
pertinents sobre la conducta de la noia amb els altres i sobre la dels altres amb ella. D’aquesta
manera, Bella va acabar confessant al seu director espiritual els sentiments que li provocaven els
procediments amorosos del senyor Delmont. El pare Ambroise va donar-li uns quants consells
assenyats i paternals, i va posar-la immediatament a treballar fent que li mamés la cigala.
Un cop acabat el deliciós episodi i esborrats els senyals del plaer, el digne eclesiàstic, amb la
seva astúcia habitual, va disposar-se a treure profit del fet del qual acabava d’assabentar-se durant la
confessió de Bella.
Al seu cervell sensual i viciós, no va costar-li gaire de rumiar un projecte tan criminal i audaç
que a mi —humil insecte—, va deixar-me esbalaït.
No caldria dir que el primer que va decidir fou que la jove Julia seria finalment seva —cosa
d’allò més natural—; ara bé, aconseguir aquest objectiu i divertir-se al mateix temps amb la passió
que, evidentment, el senyor Velmont sentia per Bella, era una doble proesa la qual va disposar-se a
realitzar mitjançant un pla d’allò més fastigós i menys escrupolós, que el lector comprendrà de
seguida.
El primer que calia fer era escalfar la imaginació lúbrica de la bufona Julia i desenvolupar-li al
màxim els focs latents de la luxúria.
Aquella noble tasca fou confiada pel bon eclesiàstic a Bella, que, degudament instruïda, va
prometre tot seguit la seva col·laboració complaent.
Si val a dir la veritat, Bella no desitjava altre sinó que Julia esdevingués tan culpable com ella
mateixa.
Per tant, va posar de seguida fil a l’agulla a fi i efecte de corrompre la seva jove amiga. Ara
veurem exactament com va aconseguir-ho.
Havien passat pocs dies d’ençà de la iniciació de la jove Bella a les delícies del crim sota la
forma de l’incest, crim que ja hem explicat i que no s’havia repetit perquè el senyor Verbouc havia
hagut de sortir de viatge. Finalment, tanmateix, va presentar-se una nova ocasió i Bella va trobar-se,
sola i tranquil·la, una segona vegada amb el seu oncle i el pare Ambroise.
La nit era freda però una estufa escalfava agradablement el luxós apartament. Els sofàs, tous i
elàstics, i les otomanes que guarnien l’habitació li conferien un aspecte de repòs despreocupat. Sota
la llum brillant de la peça deliciosament perfumada, tots dos homes, lleugerament vestits, que
acabaven de celebrar un sumptuós àpat, semblaven deixebles de Bacus i de Venus.
Quant a Bella, es superava a ella mateixa en bellesa. Vestida amb una bata encantadora, amagava
i ensenyava alhora aquells pits dels quals podia sentir-se orgullosa.
Els braços, rodons i seductors; les cames enfundades en mitges de seda transparent; el pit inflat
del qual sobresortien dues pomes blanques de forma exquisida amb mugrons de maduixa; el turmell
ben modelat i el peu petit, embotit en una sabata que li anava meravellosament bé… totes aquestes
belleses i altres contribuïen amb els seus diversos atractius a formar un tot deliciós i esplèndid amb
el qual haurien pogut embriagar-se les divinitats totpoderoses i del qual es disposaven a gaudir dos
mortals luxuriosos.
No calia tanmateix excitar més els desigs inflamats i desordenats dels dos homes, que, amb els
ulls brillants de luxúria, contemplaven a plaer el libidinós festí que tenien en perspectiva.
Amb la garantia que ningú no els interrompria, tos dos provaven, amb grapejades lascives, de
satisfer el desig ardent de la seva imaginació.
Incapaç de contenir la seva avidesa, l’oncle sensual va allargar la mà, va atreure la seva bufona
neboda cap a ell i li va ficar els dits entre les cuixes. Pel que fa a l’eclesiàstic, va apoderar-se del pit
de la noia i va enfonsar la cara en aquella frescor jove.
No van permetre que cap consideració de modèstia es barregés amb el seu plaer: les cigales dels
dos robustos compares van aparèixer a plena llum, trempant d’una manera excitant i amb les faves
vermelles lluents a causa de la forta tensió de la sang i de la dels músculs de sota.
—Oh! Quina manera de tocar-me! —va murmurar Bella mentre obria involuntàriament les cuixes
sota la mà tremolosa del seu oncle mentre Ambroise gairebé l’ofegava fent-li petons amb els seus
llavis gruixuts a la boca rosada.
Aviat va agafar amb el palmell tebi de la mà la cigala erecta del vigorós eclesiàstic.
—Oi que és bufó, filla meva? I es mor de ganes de descarregar a dintre teu! Oh, com m’excites,
filleta! La teva mà, la teva maneta! Oh, em moro de ganes de clavar la cigala al teu ventre de pell
llisa, a l’interior encara més suau! Besa’m, Bella! Miri com m’excita la seva neboda, Verbouc!
Verge santa, quin cabiró! Mira quina fava té, Bella… I que lluent! Guaita aquesta llarga fletxa blanca,
mira com es dreça cap al cel, igual que una serp que es prepara per mossegar la seva víctima! Mira,
Bella, ja ha aparegut una gota a la punta de la fava… Oh, que rígida! I com palpita! Com tira cap
endavant! Amb prou feines puc aguantar-la! Em mates amb els teus dolços petons, criatura, em xucles
la vida…
El senyor Verbouc va fer un moviment endavant i, al mateix temps, va destapar un altre cop la
seva arma, trempada, d’un vermell fosc, amb la fava descoberta i humida.
Els ulls de Bella van guspirejar davant d’aquest quadre tan libidinós.
—Cal que regulem els nostres plaers, Bella —va dir l’oncle—. Hem de fer tot el possible per
allargar al màxim els nostres èxtasis. A Ambroise el devora la luxúria! És un animal esplèndid!
Quina cigala! Sembla la d’un ruc! Ah, neboda, filla meva, t’eixamplarà el conyet i s’enfonsarà a
dintre teu fins a les parts vitals. I després d’una llarga correguda et descarregarà a les entranyes un
torrent de llet per al teu plaer.
—Quina felicitat! —va murmurar Bella—. Ja tinc ganes de sentir-me-la fins a l’estómac.
—Oh, sí, sí… Però no la facis arribar massa aviat a l’orgasme deliciós. Com et deia abans, hem
de treballar tots tres per allargar el plaer.
Segurament l’encantadora Bella hauria continuat parlant si la fava vermella de la cigala trempada
del seu oncle no li hagués entrat aleshores a la boca.
Bella va rebre amb una gran avidesa entre els seus llavis de corall l’instrument rígid i palpitant i
va acceptar-ne a la boca tan tros com va poder-se empassar. Va llepar la cigala i fins i tot va provar
de ficar la punta de la llengua al foradet de la punta. L’excitació li havia fet perdre el cap. Tenia les
galtes vermelles, respirava impetuosament d’una manera espasmòdica. Mentrestant la seva mà, com
un cargol mòbil, continuava subjectant el membre del capellà lúbric. El cony et jove, de llavis
tancats, se li estremia de plaer anticipat. Hauria continuat pessigollejant, fregant i excitant
l’instrument inflat del lasciu Ambroise si el digne eclesiàstic no li hagués fet, al cap d’un instant,
senyal de parar.
—Deixa’m un instant, Bella —va sospirar—. Si continuessis així, em faries descarregar massa
aviat.
Bella va alliberar el gruixut cabiró i es deixà anar enrere de manera que l’oncle va poder
treballar-la a gust tant dintre de la boca com fora. Tanmateix la noia no va deixar d’ull la cigala
enorme del pare Ambroise.
Bella encara no havia assaborit mai un membre viril amb tant de plaer com ara assaboria el del
seu oncle. Movia els llavis activament amb una gran satisfacció i xuclava àvidament el suc que, de
tant en tant, sortia de la punta de la cigala. El senyor Verbouc estava extasiat davant d’aquells serveis
que la neboda li proporcionava amb una bona voluntat tan evident.
L’eclesiàstic va agenollar-se, va passar el cap entre els genolls del senyor Verbouc, va entreobrir
les cuixes molsudes de la noia, va separar-li amb els dits els llavis rosats de la figueta delicada i va
enfonsar-hi la llengua, tot cobrint-li completament la vulva amb la seva boca de llavis gruixuts.
Bella va tremolar de plaer: la cigala de l’oncle esdevenia cada cop més rígida, l’home
l’empenyia més viciosament i amb més vigor dins de la seva boca bufona… La noia va agafar-li amb
una mà els collons rebotits i els hi va prémer suaument; amb l’altra va retirar-li la pell del prepuci i
va continuar mamant-li el cabiró amb un plaer evident.
—Deixi-la descarregar —va dir Bella, abandonant un moment la pruna lluent per poder parlar i
recobrar l’alè—. Deixi-la descarregar, oncle. M’agradaria tant tastar-ne el suc!
—Ja ho faràs, reina meva, no et preocupis, però encara no és el moment. No hem d’anar massa de
pressa.
—Oh, quina llepada em fa el pare Ambroise! Oh, quina llengua! Estic encesa! Aquest home em
mata!—
Ah, Bella, ara ja no sents sinó plaer! Ja t’has reconciliat amb les alegries de les nostres
relacions incestuoses?
—Sí, oncle, de veritat que sí! Torni’m a ficar el membre a la boca.
—No, Bella, amor meu, encara no.
—No em faci esperar gaire estona. Vostès em tornen boja! Oh, pare, pare meu! Oh, ve cap a mi!
Es prepara per fotre’m! Verge santa, quina cigala! Oh, pietat! Em destrossarà!
Mentrestant, Ambroise, enfurit per la deliciosa feina que havia encetat, s’havia excitat massa per
poder contenir-se més estona i, aprofitant l’avinentesa de la retirada momentània del senyor Verbouc,
va aixecar-se i va empènyer la noia cap al sofà còmplice.
Aleshores Verbouc va agafar el penis formidable del sant pare i, després de gratificar-lo amb una
o dues sacsejades preliminars i retirar-li’n parcialment la pell del prepuci que cobria el cap en forma
d’ou, va guiar la fava inflamada cap a la figa rosada, on va enfonsaria vigorosament.
L’estat ja humit de les parts genitals de la criatura va facilitar la inserció de la fava i Parma del
capellà va enfonsar-se ràpidament. Van seguir unes estrebades vigoroses i, amb una luxúria salvatge
reflectida a la cara i ben poca pietat per la joventut de la víctima, Ambroise va començar a fotre-sela.
Per la seva banda, la noia estava tan excitada que no sentia gens ni mica de dolor i va obrir tant
com va poder les seves cames bufones per permetre a l’eclesiàstic enfonsar-se-li tan endins com
volgués mentre la posseïa.
Un gemec d’èxtasi foll va sortir dels llavis entreoberts de la noia quan va sentir que l’arma, dura
com l’acer, li envaïa el ventre i l’omplia amb la seva massa.
El senyor Verbouc no es va perdre ni un detall d’aquella escena lasciva. Ben al contrari, va
situar-se molt a prop de l’excitada parella i va posar el seu propi membre, amb prou feines menys
vigorós que el de l’eclesiàstic, entre els dits convulsos de la neboda.
Així que Ambroise va sentir-se allotjat i segur dins el cos fascinant que jeia a sota seu, va posar
fre a la seva avidesa i, amb l’ajuda del meravellós poder de control de si mateix, va passar les mans
tremoloses per darrere dels malucs de la noia, va apartar cap a una banda la sotana i va deixar al
descobert el seu ventre pelut amb el qual, cada cop que clavava la cigala a fons, fregava el suau pèl
púbic de Bella. Aviat, però, el capellà va posar més ardor en el joc. Amb envestides fortes i
regulars, es clavava cada cop més en el tendre cos que dominava mentre Bella li envoltava el coll
musculós amb els seus braços blanquíssims. Els collons plens a vessar colpejaven l’entrecuix molsut
de la noieta, i la cigala nerviüda es dreçava enmig de la selva de pèls negres i arrissats que cobria el
ventre prominent del digne eclesiàstic.
—Miri la seva neboda, Verbouc: ara ja la té ben endins. Guaiti com li agraden els meus cops de
salpasser. Ah, quines pressions! Quina traça que té! Com m’enxampa la cigala i com me la prem amb
la seva figueta estreta!
—Oh, estimat meu… Oh, pare meu, foti’m… M’agrada. Clavi-me-la, clavi-me-la… Ben endins!
Mati’m si això ha de fer-lo feliç. Sí, així! Oh, Déu meu…! Ah, ah, ah! Senyor, que grossa la té! Quina
manera de penetrar-me!
El sofà feia el que podia i grinyolava sota les estrebades de la parella.
—Oh, Déu meu… m’està matant! Això és realment excessiu… em moro… m’escorro! —va
exclamar Bella i, amb un crit mig ofegat la noia es deixà anar i va inundar, una segona vegada, el
membre que la treballava d’aquella manera tan deliciosa.
El llarg ariet encara va endurir-se i va escalfar-se més. La fava també s’inflava i tota la màquina
esgarrifosa semblava a punt de rebentar de luxúria. La jove Bella gemegava i proferia mots
incoherents l’únic dels quals que s’entenia era «fotre».
Ambroise, sentint-se la cigala ben empresonada per l’estreta figa de la noieta, no va poder
contenir-se més: va agafar amb totes dues mans el cul de Bella, va enfonsar fins als collons el cabiró
immens i va descarregar tot llançant a raigs intermitents la seva llet espessa dins el ventre de la seva
companya de jocs.
Quan va sentir que l’esperma calent se li escapava, va llançar un rugit semblant al d’una fera.
—Oh, estic plena, vostè m’inunda. Me n’adono… Que és bo! —exclamava Bella.
Mentrestant el cabiró del capellà es redreçava, ferm, dins el cos de la noieta i la fava inflada
continuava injectant l’esperma perlat al fons del ventre jove.
—Oh, quina quantitat me n’ha regalat! —va observar Bella mentre es posava dempeus vacil·lant
i contemplava la llet calenta que li lliscava cames avall en totes les direccions—. Que blanc i viscós
teniu el suc!
Aquell era l’estat que agradava amb bogeria al seu oncle en aquella mena d’afers i en gaudia
d’allò més. Mirava les boniques mitges de seda cobertes de taques humides; passava el dit entre els
llavis rosats de la figueta, hi recollia l’esperma que en sortia i després l’escampava sobre el ventre i
les cuixes de la noia.
Després, posant-se la neboda al davant en la posició més convenient, el senyor Verbouc va
exposar un cop més el seu campió trempat i pelut, i, excitat per les circumstàncies excepcionals que
li agradaven tant, va contemplar un altre cop àvidament les tendres parts sexuals de la jove Bella,
completament empastifades per la descàrrega de l’eclesiàstic, de les quals encara regalimaven
nombroses i espesses gotes del seu suc prolífic.
Bella, seguint els desig de l’oncle, va separar les cames tant com va poder. Aleshores, ell va ferse
endavant i va situar la cigala nua entre les cuixes molsudes.
—No tinguis por, estimada neboda. No tinc la cigala ni tan llarga ni tan grossa com la del pare
Ambroise, però conec bé l’art de cardar i ara podràs comprovar si l’esperma del teu oncle és tan
espès i enganxós com el de qualsevol eclesiàstic. Mira que dura la tinc.
—Ah, no em faci llanguir, oncle —va exclamar Bella—. Veig la seva cosa que espera el seu
torn… La trobo molt vermella! Clavi-me-la, oncle estimat. Estic preparada i el bon pare Ambroise
ha greixat copiosament el camí per a vostè.
El membre dur, de fava vermella, va arribar als llavis entreoberts, ja ben lubrificats, i la punta va
penetrar ràpidament, seguida a l’instant per la resta de l’instrument. Amb uns quantes envestides,
aquell oncle exemplar va enfonsar-se fins a les pilotes al ventre de la neboda i va delectar-se
luxuriosament en la lleterada encara calenta que, per al seu plaer profà, hi havia deixat no feia gaire
estona el pare Ambroise.
—Oncle estimat —va exclamar la noia—, recordi amb qui està cardant. No és cap estranya sinó
la filla del seu germà, la seva pròpia neboda. Clavi-me-la, doncs! Fiqui’m tota la seva forta cigala!
Tiri-se’m, ah, tiri-se’m fins que el seu suc incestuós s’escampi a dintre meu. Ah, oh, oh!
Tot seguit, subjugada per les seves pròpies idees lúbriques, va abandonar-se i va lliurar-se a la
més boja sensualitat per al plaer del seu oncle.
Content de satisfer la seva disbauxa favorita, aquest últim va començar a administrar cops ràpids
i potents. Com que la vulva de la seva bufona adversària era naturalment petita i estreta, va trobar-se
deliciosament comprimit dins l’angosta obertura i el seu plaer va progressar ràpidament.
Verbouc es dreçava i queia sobre el cos agradable de la neboda tot empenyent vigorosament a
cada envestida, i Bella se li agafava amb la tenacitat d’una luxúria encara insatisfeta. La cigala
encara va posar-se-li més dura i més calenta.
La titil·lació aviat va esdevenir gairebé insuportable, i Bella va gaudir com una boja del combat
incestuós fins que el senyor Verbouc, amb un xiscle semblant a un sanglot, va caure endavant,
panteixant sobre la neboda mentre descarregava i omplia d’esperma el ventre de Bella. Aleshores la
noia va atènyer el cim de les seves sensacions i, mentre sentia i acollia la potent injecció, va emetre
una prova igualment ardent del seu propi plaer.
Un cop acabat Tacte d’aquesta manera, Bella va poder procedir a les ablucions necessàries, i,
després de prendre un got de vi fortificant, tots tres van seure plegats i van concertar un pla diabòlic
per corrompre i gaudir voluptuosament dels encants de la bella Julia Delmont.
Bella va dir sense embuts que el senyor Delmont estava certament enamorat d’ella i que només
esperava l’ocasió propícia per abordar l’assumpte.
El pare Ambroise va confessar que trempava només de sentir el nom d’aquella noia tan bufona.
Ell n’era el confessor i va revelar que encara incapaç de mantenir les mans lluny de la verga quan la
noia es confessava: el perfum del seu alè tan pròxim li produïa una excitació sexual indescriptible.
El senyor Verbouc va declarar també que desitjava gaudir d’uns encants tan tendres que només la
descripció dels quals el tornava boig de luxúria. Calia, però, trobar la manera de realitzar aquell
libidinós projecte.
—Si la violo sense cap mena de preparació —va exclamar el pare Ambroise mentre treia un altre
cop a la fresca el seu instrument rubicund, encara calent a causa de la darrera cardada—, corro el
risc de rebentar-la.
—Jo no tinc cap gana de posseir-la el primer i no m’agradaria gens ni mica haver de provar-ho.
Necessito l’excitació d’una còpula anterior —va objectar el senyor Verbouc.
—M’agradaria d’allò més veure com la violen a fons —va dir aleshores Bella—. Jo vigilaria de
gust l’operació, i, quan el pare Ambroise li hauria enfonsat la seva grossa cigala al ventre, vostè,
oncle, podria clavar-me la seva per rescabalar-me del do que hauríem fet a la bella Julia.
—Sí, això seria doblement deliciós.
—Fem-ho així, doncs: no cal que en parlem més —va exclamar Bella—. Però, Verge santa, que
dura torna a tenir la cigala, estimat pare Ambroise!
—Se m’acaba d’acudir una cosa en què només de pensar-hi, trempo violentament. Posar-la en
pràctica seria el punt culminant de la luxúria i, per tant, del plaer.
—Digui’ns-la! —van exclamar els altres dos.
—Esperin un moment —va respondre el sant baró mentre deixava que Bella li descobrís una
mica la fava porpra de la cigala i li’n pessigollegés el foradet humit amb la punta de la llengua—.
Escoltin: el senyor Delmont està enamorat de Bella. Nosaltres n’estem de la seva filla, i a la nostra
criatura, la qual ara mateix m’està llepant la cigala, li agradaria veure la dolça Julia amb el ventre
ple, només per proporcionar un plaer extra a la seva viciosa personeta. En això, tots tres estem
d’acord. Ara, escolteu-me atentament i, per un instant, Bella, deixa’m tranquil·la la cigala… Vet aquí
el meu pla. Sé que la petita Julia no és insensible als seus instints sexuals. De fet, el petit dimoni ja
sent les fiblades de la carn. Una mica de persuasió i una mica d’engany faran la resta. Julia accedirà
que li calmin les seves ansietats carnals. Bella les hi despertarà i després les hi atiarà. Al mateix
temps, farà anar el senyor Delmont més lluny: li pot permetre que se li declari si ell vol; de fet això
és necessari per a l’èxit del pla. Aleshores ell recorrerà a mi: jo suggeriré que el senyor Verbouc és
un home que es troba per sobre de tots els prejudicis vulgars i que, per una quantitat que caldrà
discutir, li lliurarà la bellesa i la virginitat de la seva neboda.
—No ho acabo de veure gaire clar… —va començar a dir Bella.
—Ni jo tampoc no veig que això ens acosti al nostre objectiu —la va interrompre el senyor
Verbouc.
—Esperin un moment —va continuar el digne eclesiàstic—. Fins aquí tots estem d’acord, no?
Bella serà venuda al senyor Delmont, i li serà permès de gaudir-ne en secret: ella no el veurà, a ell,
ni ell a ella. Si més no la cara, que romandrà amagada durant tota l’estona. L’introduirem a
l’habitació, en la qual veurà el cos completament nu d’una noia jove i bufona; sabrà que es tracta de
la seva víctima i en gaudirà.
—I a què treu cap tant de misteri? —el va interrompre aleshores Bella.
El pare Ambroise va fer un somriure diabòlic.
—Ja ho veurà, Bella, tingui paciència. Tots desitgem gaudir de Julia Delmont. El senyor Delmont
desitja gaudir de vostè. Només podem aconseguir el nostre objectiu evitant que esclati un escàndol.
Cal reduir el senyor Delmont al silenci: si no ho fem així, podríem tenir problemes amb la violació
de la seva filla. Ara el meu pla és que el senyor Delmont violi la seva pròpia filla en lloc de Bella, i,
un cop ens haurà obert el camí d’aquesta manera, ens autoritzarà de fet a satisfer la nostra pròpia
luxúria. Si el senyor Delmont cau a la trampa, podem fer dues coses: o bé revelar-li l’incest i
recompensar-lo deixant-lo gaudir de Bella a canvi de la seva filla, o actuar d’una altra manera
segons com es presentin les circumstàncies.
—Oh, ja estic a punt de descarregar —va exclamar el senyor Verbouc—. Tinc la cigala encesa!
Quina astúcia i quina perspectiva tan excitants!
Tots dos homes van aixecar-se i van abraçar Bella, que va sentir la pressió de dues armes rígides
i enormes contra el seu cos. Van portar-la al llit.
Ambroise s’hi va estirar de panxa enlaire. Bella va pujar-li a sobre, va agafar-li la cigala de
semental i la hi va guiar cap a la seva vulva.
El senyor Verbouc mirava.
Bella va ajupir-se fins que va tenir tota la cigala a dins. Aleshores va descansar sobre el ventre
gras de l’eclesiàstic i va començar una sèrie de deliciosos moviments ondulatoris.
El senyor Verbouc va veure com el cul esplèndid de la noia pujava i baixava, acostant-se i
allunyant-se a cada vaivé. Era evident que Ambroise la hi havia clavat fins als ous; aquests penjaven
exactament a sota i els llavis molsuts del sexe de Bella els tocaven cada cop que la noia abaixava la
gropa.
Aquell espectacle era massa per a ell: l’oncle virtuós va pujar també al llit i va dirigir la seva
cigala llarga i dura cap al cul de la bufona Bella i, sense grans dificultats, va aconseguir ficar-la-hi
sencera per l’ullet.
El cul de la neboda era gros, tenia la suavitat del vellut i la blancor de l’alabastre. Verbouc,
tanmateix, ni tan sols es va aturar a contemplar-lo. Ja tenia el membre a dintre i sentia actuar els
músculs compressors de l’estreta entrada d’una manera que res no hauria pogut igualar. Totes dues
cigales es fregaven, separades només per una membrana finíssima.
Bella sentia l’efecte embogidor de la doble penetració. La seva excitació va esdevenir terrible
fins que totes dues armes van inundar-la alhora amb un torrent d’esperma.
Després Ambroise va descarregar dos cops més a la boca de Bella, on l’oncle també va vessar la
seva llet incestuosa. Això va posar fi a la festa.
Amb la seva manera de treballar, Bella es va guanyar els elogis més entusiastes dels seus
companys.
Va seure al cantó d’una cadira, amb les armes encara dures de tots dos campions, drets davant
seu, gairebé al nivell dels seus llavis de corall. L’un després de l’altre, els agafava amb la boca la
fava vellutada, mentre amb les mans els acariciava, fregava i excitava la resta de la cigala i els
accessoris. Així feia arribar al grau màxim d’excitació el company de joc corresponent. Aquest, amb
la cigala a punt de rebentar a força d’inflada, gaudia de la deliciosa titil·lació, fins que les carícies
de Bella ultrapassaven la seva capacitat de resistència i, amb sospirs d’èxtasi, omplia la boca i la
gola de la noia amb un sobtat raig d’esperma.
La petita golafre s’ho empassava tot goludament, com se n’hauria empassat una dotzena de
racions més si les hagués tingudes a la seva disposició.
CAPÍTOL VIII
BELLA VA CONTINUAR proporcionant-me la millor alimentació. Els seus membres joves
mai no van refusar-me el beuratge vermell que jo absorbeixo per subsistir ni van sentir, fora
d'algunes rares ocasions, les punxadetes que em veia obligada a infligir-li, ben a contracor, per
continuar vivint.
Vaig decidir, doncs, quedar-me amb ella per bé que la seva conducta hagués esdevingut, per no
dir una cosa pitjor, dubtosa i també una mica irregular.
Una cosa quedava absolutament clara: Bella havia perdut tot sentiment de pudor i de reserva
virginals, i només vivia per al plaer dels sentits.
Vaig comprovar aviat que la meva jove senyora no havia oblidat gens ni mica la lliçó que havia
rebut sobre el seu paper en la conxorxa en curs de preparació. Com va representar l'esmentat paper
és el que em proposo de contar ara.
L'atzar, o per dir-ho més exactament els tripijocs del senyor Delmont, va voler que Bella no
tardés gaire temps a trobar-se sola amb el digne propietari a casa d’aquest.
El senyor Delmont va veure l'oportunitat que se li oferia i, igual que un hàbil general, va llançarse
immediatament a l'assalt. Va trobar la seva visitant o bé en plena ignorància de les seves
intencions o meravellosament preparada per animar-lo a tirar endavant els seus propòsits.
El senyor Delmont ja havia passat un braç al voltant de la cintura de Bella mentre que,
aparentment amb tota la innocència del món i per atzar, la tendra mà dreta de la noia, empresonada
sota el seu palmell nerviós i viril, reposava a sobre d’una cuixa del digne cavaller. El que Bella va
notar aleshores va posar força en evidència la violència de l’emoció que cert instrument, que ella
premia amb la mà, experimentava. Una palpitació va recórrer aquell objecte endurit, el qual romania
amagat, i Bella també va sentir l’espasme simpàtic que precedeix el plaer sensual.
L’enamorat senyor Delmont va atreure suaument la noia cap a ell i va abraçar el seu cos dòcil.
De sobte va fer-li un càlid petó en una galta i va murmurar-li paraules afalagadores per desviar
l’atenció de la noia de la maniobra. Va atrevir-se una mica més i, lentament, va passejar la mà de
Bella per sobre del duríssim objecte fins que la noia va comprendre que l’excitació que rebia el
digne propietari esdevenia massa ràpida.
Bella representava tan bé el seu paper que semblava la innocència i la modèstia personificades.
El senyor Delmont, animat per la manca de resistència de la seva jove amiga, va fer uns passos
més decisius. Va fer lliscar una mà llibertina fins a la vora del lleuger vestit de Bella i li va prémer
el panxell, que no va fer res per esquivar la carícia. Aleshores, de sobte, mentre la besava amb ardor
als llavis, va esmunyir ràpidament els dits tremolosos sota les faldilles de la dolça criatura i va
atènyer una cuixa molsuda.
Bella va recular. En una altra ocasió, li hauria agradat deixar-se estirar de panxa enlaire i hauria
desitjat que li fessin el pitjor. Però va recordar les instruccions rebudes i va representar el seu paper
a la perfecció.
—Oh, quin atreviment! —va exclamar la noia—. Quina cosa més lletja! No puc permetre que em
feu això. El meu oncle sempre em diu que no he de permetre de cap manera que ningú em toqui aquí,
si més no abans de…
En arribar en aquest punt, la dolça Bella va callar i va fer cara de babau.
El senyor Delmont era tan lasciu com xafarder.
—Si més no abans de què, Bella?
—Oh, no li ho puc dir, ho tinc prohibit. No hauria hagut de parlar-ne. El que passa es que vostè,
amb el seu comportament groller, m’ha fet oblidar…
—Oblidar què?
—Una cosa que el meu oncle m’ha dit moltes vegades —va replicar Bella.
—Quina cosa? Digui-me-la!
—No m’atreveixo… A més a més, no en comprenc gens ni mica el significat.
—Jo l’hi explicaré, si vostè em repeteix el que el seu oncle li ha dit.
—Si li ho explico, em promet que no ho xerrarà a ningú? Puc refiar-me’n?
—Per descomptat.
—Doncs, bé, l’oncle sempre em diu que no he de permetre que ningú em posi la mà en aquest
lloc i que qui vulgui fer-ho el primer ha de pagar, i bé.
—De debò diu això?
—Sí, de veritat. Diu que, d’aquesta manera, puc fer-li guanyar una quantitat de diners força
galdosa, i que hi ha molts senyors rics que pagarien de gust pel que vostè vol fer-me. També assegura
que no és cap estúpid i que no té la intenció de deixar escapar una oportunitat tan bona com aquesta.
—Realment, Bella, pel que veig el seu oncle és d’allò més estricte en assumptes de negocis. Mai
no m’hauria imaginat que fos aquesta mena d’home.
—Oh, ja ho crec que l’és! —va respondre Bella—. No ho diu a ningú, és un secret, però la
veritat és que li agraden moltíssim els diners. I no sé què és això que diu de vegades de vendre la
meva virginitat!
«Aquesta sí que és bona! —va pensar el senyor Delmont—. Ostres, ostres…! Deu ser un tipus de
pronòstic i amb un ull meravellós per als negocis!»
De fet, com més hi pensava, més es convencia de la veritat de l’enginyosa explicació de Bella.
La noia es trobava en venda, l’anaven a vendre… Valia més, doncs, comprar-la, que no pas arriscarse
a ser descobert i castigat si recorria a una relació secreta.
Abans, però, que pogués fer res més que encetar aquests pensaments i aquestes assenyades
reflexions, el va interrompre l’arribada de la seva pròpia filla, Julia, i va haver de deixar a contracor
la seva companya i adoptar un posat convenient.
Bella va excusar-se gairebé immediatament i se’n va anar, deixant que germinés la llavor que
acabava de sembrar.
El camí que va agafar la meva jove i bufona mestressa travessava diversos prats i, per un camí de
carro, anava a parar a la carretera principal, molt a prop de la residència del seu oncle.
Era a la tarda i el temps era inusualment bo. La senda feia molts revolts sobtats, i, tot seguint-la,
Bella es divertia mirant el bestiar que pasturava als prats veïns.
Va arribar aviat a un punt on la senda es trobava vorejada d’arbres, la llarga línia recta dels
troncs dels quals la separava de la calçada. Al prat més pròxim, Bella va veure uns quants homes
treballant la terra. A poca distància, un grup de dones havia deixat una estona d’arrencar les males
herbes per intercanviar algunes idees força interessants.
A l’altra banda de la senda, hi havia una tanca a través de la qual Bella va fer una ullada i va
veure una cosa que la va estremir. Al prat hi havia un cavall i una egua. El primer, evidentment, havia
perseguit la segona al voltant del prat i, finalment, havia acorralat la companya en un racó, no gaire
lluny de l’indret on es trobava Bella. Allò que va estremir, però, la bufona joveneta i la va
sorprendre més, fou l’erecció meravellosa d’un membre llarg i grisenc que penjava sota el ventre del
semental i que, de tant en tant, es dreçava bruscament amb una sacsejada impacient.
Certament l’egua també s’havia adonat de l’estat en què es trobava el seu company perquè
s’estava perfectament tranquil·la amb la gropa girada cap al mascle.
A aquest, l’instint amorós l’apressava massa per badar gaire estona al costat de la femella, i la
noia, d’allò més esbalaïda, va poder contemplar com grimpava per darrere a sobre de l’egua i
provava de ficar-li la cigala.
Bella s’ho mirava amb un interès que li tallava la respiració. Va veure com, finalment, el membre
inflat del cavall encertava el blanc i desapareixia completament a l’interior de la femella.
Dir que allò va agitar tots els seus instints sexuals, no seria sinó expressar el resultat natural
d’una exhibició tan lúbrica. Més que agitats, però, es trobaven encesos. Bella es retorçava les mans i
mirava de fit a fit, amb un interès absorbent i tot el cos en tensió la impúdica escaramussa. I quan,
després d’un acoblament ràpid i furiós, l’animal va retirar la cigala de la qual encara queien gotes
d’esperma, Bella va llençar a l’enorme instrument que penjava una mirada que expressava el seu
desig d’agafar-lo ella mateixa i manipular-lo per a la seva pròpia satisfacció.
En aquell estat d’excitació, va pensar que havia de fer per força alguna cosa per alliberar-se de
la tensió que l’oprimia. Amb un esforç molt meritori, va girar el cap i va fer unes quantes passes.
Això, però, va fer-la topar amb un altre espectacle, i no precisament el més adequat per calmar la
seva excitació.
Dret al camí, hi havia un jove pagès d’uns divuit anys. Tenia la cara bufona però una mica
estúpida, girada cap al prat on es divertien els cavalls enamorats. Un forat a la tanca que vorejava la
senda li permetia una visió excel·lent de l’espectacle, el qual, evidentment, desvetllava en ell tant
d’interès com havia desvetllat en Bella. Allò que va captar, però, l’atenció de la noia va ser l’estat
de la roba del xicot i l’aparició d’una verga formidable, vermella i ben desenvolupada la qual,
despullada i en plena exposició, dreçava la cresta orgullosa sense cap mena de vergonya.
El seu estat era degut, sense cap mena de dubte, a l’efecte que havia produït en el seu propietari
la contemplació dels jocs del prat perquè el noi s’havia descordat la part inferior de la basta
vestimenta i s’agafava nerviosament el potent cabiró, del qual s’hauria sentit orgullós un monjo
carmelita. Amb ulls àvids, el pagès devorava l’escena que tenia lloc al seu davant. Mentrestant, amb
la mà es destapava la fava de la cigala i es treballava el membre amb un vigorós vaivé sense sospitar
que una representant del sexe complementari era testimoni de la seva acció.
Una exclamació que Bella va deixar anar involuntàriament a causa del sobresalt, va fer que el
noi, tot exhibint la seva nuesa i la seva erecció impúdica, es girés i que veiés davant seu aquella
joveneta tan bufona.
—Oh, Déu meu! —va exclamar Bella així que va poder recobrar l’ús de la paraula—. Quin
espectacle tan horrible! Quin noi tan viciós! Què penses fer amb aquesta cosa vermella tan llarga?
El noi, avergonyit, s’atabalava tot provant de ficar-se a dintre dels pantalons l’objecte que
acabava de provocar aquells comentaris. Però la seva confusió evident i la rigidesa de la mateixa
cosa, feien l’operació difícil per no dir penosa.
Bella va ajudar-lo amablement.
—Què fas? Deixa’m que t’ajudi… Com és que t’ha sortit? Que gruixuda i que llarga! Ostres!
Tens una cosa espantosament grossa, ganàpia!
Tot fent seguir l’acció a la paraula, la noia va agafar amb la seva maneta delicada i blanca la
cigala dura del xicot, i, amb una pressió suau i càlida, el va fer encara més incapaç de tornar a ficarse
al seu amagatall.
Mentrestant el xicot, que reprenia gradualment la seva presència d’ànim i s’adonava de la bellesa
i de la innocència aparent de la seva nova coneixença, va deixar d’ajudar-la en els lloables esforços
que la noia feia per amagar el membre dur i ofensiu. Realment allò havia esdevingut una cosa
impossible, fins i tot en el cas que el noi l’hagués desitjada. Perquè, amb prou feines la noia li havia
agafat la cigala, aquesta havia adquirit unes proporcions enormes i la fava violàcia i dilatada
brillava com una pruna madura.
—Ets un noi molt dolent! Què puc fer? —va dir Bella mentre mirava ingènuament el petit
camperol a la cara.
—Ah, quina cosa tan agradable! —va sospirar aquest—. Qui hauria pogut pensar que vostè es
trobava tan a prop meu quan he començat a trobar-me malament i això ha començat a bategar i a
inflar-se fins a arribar a Testat que vostè pot veure!
—Això és una cosa molt i molt lletja —va observar la noia mentre li premia amb més força la
cigala i es sentia també cada cop més excitada, posseïda per la luxúria—. Es terriblement lletja i
incorrecta. Ja ho saps, noi malvat?
—Ha vist vostè el que aquests cavalls feien al prat? —va preguntar el xicot mentre mirava amb
admiració Bella, la bellesa de la qual semblava aixecar-se sobre el seu esperit tosc com el sol sobre
un paisatge plujós.
—Sí, ho he vist —va replicar la noia amb innocència—. Què feien? Què significa això?
—Això significa «fer l’amor» —va respondre el xicot mentre amollava una riallada lúbrica—.
El cavall tenia ganes d’egua, i l’egua tenia ganes de cavall. I tots dos s’han trobat, doncs, al prat per
«fotre un clau».
—Ostres, que curiós! —va exclamar Bella mentre, amb una simplicitat d’allò més infantil, feia
anar la mirada des de la cigala enorme que tenia agafada, a la cara del noi.
—Oi que sí? I, redéu, quina verga tenia el cavall! No és veritat, senyoreta?
—Immensa —va murmurar Bella mentre pensava en part tota l’estona en l’objecte la pell del
qual feia lliscar lentament amunt i avall amb la seva pròpia mà.
—Oh, quines pessigolles! —va sospirar el seu company—. Que bufona és, vostè, i que bé me la
pela… Oh, senyoreta, tinc ganes de descarregar.
—Fes-ho, doncs —va xiuxiuejar Bella, d’allò més excitada—. Puc ajudar-te?
Bella va veure que l’objecte endurit, que es posava vermell a causa de la dolça titil·lació que
ella li aplicava, s’inflava enormement fins que la fava va semblar a punt de rebentar. La idea
llibertina de veure l’efecte de la frega que ella continuava fent-li, va sacsejar Bella amb violència.
La noia va aplicar-se amb energia redoblada a aquella tasca impúdica.
—Sí, sí, continuï… Ja està a punt d’arribar… Oh. oh, que bé m’ho fa! Premi més fort… vagi més
de pressa… Estiri’m la pell enrere. Més, més! Oh, Déu meu, oh!
El llarg instrument va posar-se encara més calent i més rígid a mesura que les manetes el
treballaven.
—Ah, oh, ja ve! Oh, o… oh! —va exclamar el camperol amb la veu trencada. Els genolls li
tremolaven, el cos se li dreçava, tirava el cap enrere. I, entre les contorsions i els crits ofegats, el
penis enorme i poderós llançava un raig de líquid espès sobre les delicioses manetes les quals,
deleroses de banyar-se en aquell torrent calent i llefiscós, van abraçar després la grossa cigala per
acariciar-la i netejar-la de la riada seminal.
Bella, sorpresa i feliç, el va munyir fins a la darrera gota (les hauria llepat una a una si s’hagués
atrevit a fer-ho). Després es va treure el mocador de batista i va eixugar amb les seves mans el líquid
espès i perlat.
Aleshores el xicot, estúpid i atabalat, va tornar al seu lloc el membre exànime i va mirar la seva
companya amb una barreja de curiositat i de sorpresa.
—On viu, vostè, senyoreta? —va ser capaç de preguntar finalment el camperol.
—No gaire lluny d’aquí —va respondre Bella—. Però no tractis de seguir-me ni d’espiar-me. Si
ho fas, te’n penediràs. No t’ho faré mai més i, a sobre, et castigaran.
—Per què no fotem un clau, com el semental i l’egua? —va suggerir el xicot el desig del qual,
només calmat a mitges, començava a despertar-se de nou.
—Potser ho farem algun dia, no sé quan. Però no pas ara perquè tinc moltíssima pressa. Faig tard
i he d’anar-me’n immediatament a casa meva.
—Em permet que li fiqui la mà sota les faldilles abans d’anar-se’n, senyoreta?
—Ara és impossible —va dir Bella mentre començava a anar-se’n a poc a poc.
—Ens tornarem a trobar?
—Sí, més endavant.
Bella no es podia treure del cap el record de la robusta cigala del xicot.
—Vull saber una cosa —va dir la noia—. Digues: has… cardat alguna vegada?
—No, però m’agradaria fer-ho. No em creu? Bé, doncs, sí, ja he cardat…
—És horrible! —va exclamar Bella.
—Al meu pare, li agradaria fotre un clau amb vostè, senyoreta —va dir el noi sense vacil·lar ni
fer cas del moviment que ella feia d’anar-se’n.
—Al teu pare, li agradaria fer-me això tan espantós? Quin horror! Com ho saps?
—Perquè ell i jo ens fotem les noies plegats. No la té pas més grossa que jo.
—Això ho expliques tu. Ho dius, però, de debò, que el teu pare i tu feu aquestes coses tan
horribles plegats?
—Quan en tenim l’oportunitat, sí, sempre. Hauria de veure’l cardar! Oh…!
I va fer una rialla idiota.
—No em sembles pas un noi gaire intel·ligent —va dir aleshores Bella.
—El meu pare no és tan intel·ligent com jo —va replicar el noi, tot rient encara més fort i
exhibint un altre cop la cigala, que ja se li tornava a posar dura. Ara ja sé cardar, fins i tot si estic
sol. Hauria de veure’m fotre.
Bella va veure que la grossa cigala començava a dreçar-se i a bategar.
—Amb qui has fet fins ara aquestes coses tan lletges, xicot malvat? Digues-m’ho!
—Amb una noieta de catorze anys. Ens la vam fotre el pare i jo, i gairebé vam destrossar-la.
—Qui va ser el primer?
—Jo. I el meu pare va enxampar-me mentre me la fotia. Aleshores van entrar-li ganes de fer-ho a
ell també i em va fer mantenir agafada la noia perquè no fugis. Hauria de veure’l cardar!
CAPÍTOL IX
AL CAP D’UN MOMENT, Bella es trobava de nou en camí i va arribar a casa seva sense
més peripècies.
Quan, aquell mateix vespre, Bella va exposar el resultat de la seva conversa amb el senyor
Delmont, tots dos conspiradors van deixar anar un cloqueig de satisfacció.
D’altra banda no va dir res sobre el jove camperol que havia trobat al camí. Considerava
completament inútil pertorbar amb aquella part de les seves activitats del dia tant l’astut pare
Ambroise com l’oncle, no menys penetrant que l’eclesiàstic.
El setge s’anava, evidentment, a estrènyer. La llavor llançada amb tanta discreció anava sens
dubte a fructificar. I, mentre Ambroise somiava el festí deliciós que faria amb el cos de la jove Julia
Delmont, va posar-se content i les seves passions animals van alimentar-se amb anticipació dels
tendres encants que aviat serien seus, fins al punt que tot això va traduir-se ràpidament i de manera
ben visible en l’enorme dilatació de la seva cigala i en l’excitació que delatava tota la seva persona.
I el senyor Verbouc no es trobava menys afectat. Sensual fins al grau més alt, es va prometre un
àpat suculent a costa dels encants virginals de la filla del veí, i la perspectiva d’un festí semblant va
actuar sobre el seu temperament nerviós de la mateixa manera que ho havia fet sobre el capellà.
Encara calia lligar alguns detalls. Estava clar que el babau senyor Delmont provaria de treure
profit de les afirmacions de Bella sobre la voluntat de l’oncle de vendre’n la virginitat.
El pare Ambroise, a qui el seu coneixement del senyor Delmont, del qual era el confessor, havia
portat a suggerir aquella idea a Bella, sabia molt bé què es feia. No és que fos indiscret o que no
observés amb fidelitat el silenci imposat per l’Església, però el lector, a hores d’ara, ja sap tan bé
com jo que utilitzava sense escrúpols i per al seu propi profit tot el que plegava al confessionari. El
pla va quedar així: un dia del qual encara caldria acordar la data, Bella convidaria la seva amiga a
venir a passar la jornada a casa del seu oncle, i el senyor Velmont seria incitat a passar a recollir-la.
Després d’una certa estona de flirteig entre ell i la innocent Bella, flirteig abans del qual el posarien
al corrent de tot i l’assumpte quedaria arranjat, la noia es retiraria i, amb el pretext que era
absolutament necessari prendre aquelles precaucions a fi i efecte d’evitar qualsevol possibilitat
d’escàndol, Bella li seria presentada estirada a sobre d’un sofà, on el seu cos i els seus encants es
trobarien a la seva disposició; el seu cap, però, quedaria amagat darrere una cortina ben tancada.
Així el senyor Delmont, encès per la tendra trobada, podria posseir la joia que desitjava de l’amable
víctima, mentre Bella, ignorant qui podia ser el seu assaltant, mai no podria acusar-lo d’ultratge ni
sentir-se avergonyida en presència d’ell.
Tot allò seria explicat al senyor Delmont i es donava per segur el seu assentiment. Només van
acordar una reserva: cap dels còmplices no havia de dir-li que la seva pròpia filla substituiria Bella.
No ho sabria fins que no seria massa tard. Mentrestant Julia seria preparada gradualment i en secret
pel que havia de succeir, sense parlar-li, naturalment, de la catàstrofe final ni de la participació que
ella hi tindria. Aquí, però, el pare Ambroise es trobava en el seu terreny. Mitjançant unes preguntes
hàbilment plantejades i una quantitat d’explicacions innecessàries al confessionari, faria que la noia
conegués aviat un seguit de coses de les quals no tindria la més mínima idea fins aleshores. Totes li
serien explicades i confirmades després per la seva amiga Bella.
Un cop decidides definitivament aquestes matèries en aquella reunió, i l’evocació de l’objectiu
havent produït anticipadament un efecte violentíssim sobre el dos homes, aquests van posar-se a
celebrar la seva bona fortuna posseint la bufona Bella amb un ardor al qual mai no havien arribat fins
aleshores.
Per la seva banda, la meva jove mestressa es prestava sense resistència a les seves fantasies.
Estirada al sofà i amb un membre viril a cada mà, les seves pròpies emocions augmentaven en la
mateixa proporció i aviat va sospirar per sentir les vigoroses penetracions que sabia que anaven a
produir-se.
Com de costum, el pare Ambroise va ser el primer. La va fer posar de bocaterrosa i després de
fer-li treure tant com podia les natges blanques i grasses, va estar-se una estona mirant-li la delicada
vulva visible a sota del deliciós ullet del cul. L’arma de l’eclesiàstic, temible i ben proveïda de
municions per la natura, trempava orgullosament i amenaçava les dues vies ombrívoles de l’amor.
El senyor Verbouc, com sempre, va disposar-se a ser testimoni de l’assalt desproporcionat, amb
la intenció evident de representar el seu paper preferit a continuació.
El pare Ambroise mirava amb una expressió de concupiscència els promontoris rodons i blancs
que tenia just al seu davant. Les tendències clericals de la seva educació l’incitaven a cometre una
infidelitat a la deessa de l’amor i a penetrar per la via de Sodoma. Però el fet de saber allò que el
seu amic i protector esperava d’ell va fer que hi renunciés per aquell cop.
—Els retards són perillosos —digué—. Tinc els collons rebotits, aquesta estimada criatura ha de
rebre’n el contingut. I vostè, amic meu, xalarà amb l’abundant lubrificació que li proporcionaré.
Si més no en aquella ocasió, Ambroise va dir la veritat. La seva cigala enorme, coronada per la
feixuga fava porpra, les dimensions de la qual la feien semblant a un fruit lluent i madur, se li
dreçava amb fermesa cap al melic, i els immensos testicles, rodons i durs, eren plens del perillós
licor que es disposaven a descarregar. Una gota espessa, opaca, precursora de la riada que vindria
després, li perlava la punta de la fava mentre el sàtir luxuriós s’acostava a la seva presa.
Abaixant ràpidament el dur cabiró, Ambroise va encastar-ne la punta entre els llavis de la tendra
vulva de Bella, ja ben sucosa, i va començar a empènyer.
—Oh, que dura! La té molt grossa! —va exclamar Bella—. Em fa mal. No me la clavi amb tanta
força! Oh, pari!
Era parlar en xinès. Una ràpida successió d’envestides, amb unes curtes pauses entre cada sèrie
d’estrebades, uns quants cops més, i Bella fou empalada.
—Ah! —va exclamar l’assaltant tot girant-se triomfalment cap al seu company amb els ulls
brillants i bavejant a causa del plaer que sentia—. Això és realment bo! Té la figa estreta i tanmateix
li he clavat la cigala fins als collons.
El senyor Verbouc ho examinava tot amb molta cura. Ambroise deia la veritat. Només li
quedaven fora els enormes dipòsits, comprimits per les cuixes de Bella.
Mentrestant Bella sentia que l’escalfor de l’intrús li vivificava el ventre. També sentia la pressió
de la fava enorme encastada a l’interior de la vagina. De sobte les impúdiques emocions que sentia
la van sorprendre inesperadament i la noia va començar a descarregar copiosament amb un crit feble
i llarg.
El senyor Verbouc es sentia feliç.
—Endins, endins! —deia—. Ara ja li agrada. Clavi-la-hi tota! Endins!
Ambroise no necessitava que l’animessin. Agafant Bella per la cintura, li enfonsava la cigala fins
als testicles a cada envestida. L’orgasme s’acostava ràpidament: l’eclesiàstic va retirar el penis
fumejant del qual només va quedar la fava dins la vulva, i aleshores va tornar a enfonsar-lo de cop,
furiosament. Amb un gemec sord va llançar un veritable diluvi de líquid calent a l’interior del cos
delicat de Bella.
La noia va sentir el cop violent de la matèria calenta i regalimosa, i, una vegada més, va deixar
anar el seu tribut. Les poderoses onades que s’escampaven pel seu interior des dels dipòsits
d’Ambroise, els dons particulars del qual pel que fa a aquesta matèria ja he explicat abans, van
provocar-li unes sensacions d’allò més agradables i va experimentar un plaer vivíssim durant la
descàrrega interminable.
Així que Ambroise va retirar-se, el senyor Verbouc va prendre possessió de la neboda i començà
a divertir-se d’una manera lenta i deliciosa amb els encants secrets de la noia. Durant vint minuts
llargs, l’oncle lúbric va xalar. Després va acabar amb una ejaculació copiosa que Bella va rebre
amb un estremiment de plaer que només podia assaborir un temperament completament donat a la
luxúria.
—Em pregunto —digué el senyor Verbouc un cop va recobrar l’alè i després de refer-se amb un
got de vi dolç—, em pregunto per què aquesta estimada criatura em procura un plaer tan atuïdor.
Entre els seus braços, m’oblido de mi mateix i del món sencer. Em deixo arrossegar per la bogeria
del moment i caic en un èxtasi per al qual no trobo cap explicació.
L’observació, o la reflexió —digueu-ne el que vulgueu— de l’oncle anava adreçada en part a
l’eclesiàstic, però també era el resultat dels seus pensaments íntims que pujaven involuntàriament a
la superfície i es traduïen en paraules.
—Em sembla que li ho podria explicar —va respondre Ambroise—, però potser vostè no
seguiria el meu raonament.
—De totes maneres, expliqui-m’ho —digué el senyor Verbouc—. L’escoltaré amb atenció.
M’agradaria conèixer la seva explicació d’aquestes coses.
—La meva explicació, o potser hauria de dir més aviat les meves explicacions, són manifestes si
vostè accepta la meva hipòtesi —va dir el capellà mentre prenia una polsada de rapè, cosa que el
sant baró tenia el costum de fer quan es disposava a mollar pensaments profunds, abans de continuar
—: El plaer sensual ha de ser sempre proporcionat a l’adaptabilitat de les circumstàncies que
pretenem que produeixi. I això és paradoxal, ja que com més avancen en sensualitat i els nostres
gustos esdevenen més voluptuosos, més gran és la necessitat que aquestes circumstàncies estiguin en
desacord. No m’entengui malament. Procuraré ser més clar. Per què un home perpetra una violació
quan es troba envoltat de dones disposades a permetre-li l’ús dels seus cossos? Simplement perquè
no li causa cap satisfacció estar d’acord, per al seu plaer, amb la part contrària, i és el refús
d’aquesta part allò que constitueix el plaer per a ell. Sens dubte hi ha exemples d’homes d’esperit
brutal i que no busquen sinó el seu plaer —quan no els és possible de trobar la persona que accepti
satisfer-los— que obliguen una dona, o una criatura, a sotmetre-s’hi amb l’única finalitat de calmar
els instints que els tornen bojos. Consulti, però, les estadístiques d’aquests crims i descobrirà que la
immensa majoria són el resultat d’una voluntat deliberada i executada davant l’existència de mitjans
evidents, i fins i tot legítims, de satisfacció. L’oposició al plaer que el subjecte es proposa serveix
per atiar el seu plaer disbauxat; i la introducció del crim i de la violència afegeix picant a allò que
s’ha apoderat del seu esperit. És reprovable, està prohibit. Per tant mereix ser buscat i esdevé
deliciós. Per quina raó un home sòlidament constituït i capaç de satisfer una dona plenament
desenvolupada, preferirà una simple noieta de catorze anys? Jo responc: perquè aquesta mateixa
disparitat li proporciona el plaer, satisfà la seva imaginació i constitueix l’exacta adaptabilitat de
circumstàncies de la qual parlava abans. És, efectivament, cosa de la imaginació. La llei del contrast
és constant, en això com en tot. No hi ha prou amb la simple distinció dels sexes per ella mateixa per
al voluptuós cerebral: necessita contrastos més pronunciats i més especials per completar allò que ha
concebut. Les variants són infinites. En totes, però, trobem la mateixa llei. Els homes alts prefereixen
les dones petites; els rossos, les morenes; els forts trien dones dolces i febles, i aquestes últimes
tenen un gust pronunciat pels mascles vigorosos i robustos. Els trets de Cupido són fets
d’incompatibilitats i guarnits amb les incongruències més estranyes. Ningú, si no és entre els animals
inferiors, no voldrà copular a l’atzar amb qualsevol exemplar de l’altre sexe; fins i tot les bèsties
tenen les seves preferències i els seus desigs, tan irregulars com els dels humans. Qui no ha vist
alguna vegada la conducta contra natura d’un parell de gossos vagabunds o no ha rigut amb els
esforços maldestres d’alguna vaca vella que, quan la porten al mercat amb la resta del ramat, dóna
curs als seus instints sexuals llançant-se a sobre del veí més pròxim? Així responc a la seva invitació
i aquests són els motius de la seva preferència per la seva neboda, aquesta preciosa companya de
jocs, agradable però prohibida, de la qual estic ara mateix acariciant el cos deliciós.
El pare Ambroise es va aturar i va contemplar una estona l’esplèndida criatura mentre la cigala li
arribava a les dimensions màximes.
—Vine, fruita prohibida del meu cor. Deixa’m collir-te i gaudir de tu amb tot el meu cor. Ets el
meu plaer, el meu èxtasi, la meva follia. Vull inundar-te d’esperma… Vull posseir-te malgrat la
prohibició de la societat. Ets meva, vine!
Bella també contemplava el membre vermell i dur del seu confessor; veia igualment la lluentor
dels ulls de l’eclesiàstic clavats en el seu cos jove. Coneixia les intencions d’Ambroise i es
preparava per satisfer-lo.
Ell ja la hi havia ficat sovint al ventre tendre tota la llargària d’aquella cigala majestuosa. El
dolor de les primeres dilatacions havia donat pas, ara, al plaer, i la vulva jove i elàstica s’obria
només el que calia perquè Bella posés atenció a rebre adequadament aquella columna de cartílag.
El sant baró va contemplar un moment la temptadora perspectiva que tenia al davant. Després va
avançar-se, va separar els llavis rosats de la vulva de Bella i va ficar-hi la fava lluent de l’enorme
cigala. Bella va acollir-la amb un estremiment i una mica d’angoixa.
Ambroise va continuar penetrant fins que, després d’uns quantes sacsejades vigoroses, va clavar
la cigala fins als testicles en aquell cony estret de joveneta.
Aleshores va tenir lloc un seguit d’esforços: moviments vigorosos per una banda, i sanglots
espasmòdics i crits ofegats per l’altra. Si el plaer de l’eclesiàstic fou immens, el de la seva jove
companya no va quedar-se enrere. Ambroise ja tenia el cabiró ben greixat per la descàrrega de Bella
quan va arribar un cop més a la consumació de la còpula amb un gemec d’emoció ardent. La noia va
sentir aleshores una onada de llet calenta al fons del ventre.
—Ah, vostès dos m’han inundat —va dir Bella, observant mentre parlava el suc que li cobria les
cames i que formava un bassal a sobre del sofà, entre les seves cuixes.
Abans que cap dels dos pogués respondre al comentari, la tranquil·litat que regnava a la cambra
fou trencada per una sèrie de crits, que va anar-se afeblint a mesura que s'allargaven i que van atreure
tota l'atenció dels presents.
Ara cal que posi el lector al corrent d'una o dues particularitats que fins ara, degut a la meva
inferioritat d'esperit, no m'havia passat pel cap de mencionar. El fet és que les puces, de les quals
ningú no pot dubtar que siguin membres àgils de la societat, no poden ser a tot arreu alhora.
Jo hauria hagut d'explicar, com fan els escriptors del gènere humà, encara que potser amb no tants
circumloquis i una mica més de veracitat, que la tia de Bella, la senyora Verbouc, la qual vaig
presentar apressadament als lectors al començament de la meva història, ocupava una habitació
privada en una ala de la casa, on s'estava la major part del temps, com la senyora Delmont, fent
exercicis de devoció amb un menyspreu total per les coses del món i deixant la direcció dels afers
domèstics de la casa a la seva neboda.
Amb ella, el senyor Verbouc ja havia arribat a l'etapa de la indiferència pel que feia a les
relacions sexuals i la visitava o alterava molt rarament el seu repòs amb la intenció d'exercir els seus
drets de marit. Tanmateix la senyora Verbouc encara era jove —aquella dona piadosa i devota només
tenia trenta-dos anys— i força bufona. A sobre havia aportat al seu marit l'avantatge afegit d'una
fortuna considerable.
Malgrat la seva pietat, la senyora Verbouc sospirava de vegades pel sòlid consol que li
aportaven les abraçades del marit, i assaboria amb un plaer intens les visites ocasionals que aquest li
feia al llit i els drets que hi exercia.
Aquesta dissertació era necessària per explicar el que ve a continuació.
Aquell vespre la senyora Verbouc, com de costum, s’havia retirat d’hora i, també com de costum,
havia començat a fer les seves ablucions nocturnes.
Mentre la dama es troba ocupada en aquestes tasques tan íntimes que ni solament les puces gosem
profanar, parlarem d’un altre personatge, no menys important que ella, la conducta del qual haurem
de vigilar estretament.
Va passar que el pare Clément, les proeses del qual pel que fa al culte d’Afrodita ja hem tingut
ocasió de comentar, va empipar-se per la retirada de Bella de la societat de la sagristia i que, sabent
com sabia qui era i on podia trobar-la, havia rondat durant uns quants dies al voltant de la casa del
senyor Verbouc per provar de reprendre possessió d’aquella presa tan deliciosa, de la qual ell i els
seus companys havien estat privats per l’astúcia del pare Ambroise.
Clément havia estat ajudat en aquella temptativa pel superior, que deplorava tan amargament com
ell aquella pèrdua sense sospitar, però, el paper que el pare Ambroise hi havia jugat.
Aquell vespre, Clément, que es trobava a l’aguait, havia trobat l’ocasió d’acostar-se a la casa per
vigilar una finestra que creia que era la de Bella.
Que vans són realment els càlculs dels homes! Mentre l’abandonat Clément, privat del plaer,
vigilava inexorablement una habitació, en una altra l’objecte del seu desig gaudia aleshores
lúbricament entre els seus dos vigorosos amants.
Mentrestant s’anava fent de nit i Clément, veient que tot estava tranquil, va provar de pujar a la
finestra. Gràcies a la feble llum de l’habitació, l’ansiós eclesiàstic va poder distingir una dona que
dormia profundament.
Sense dubtar gens ni mica de la seva habilitat per aconseguir que Bella, si podia parlar amb la
noia, cedís al seu desig, i amarat de la mateixa felicitat que ja havia sentit quan gaudia d’ella, l’audaç
poca-vergonya va obrir furtivament la finestra i va entrar al dormitori. Ben embolicat amb els seus
hàbits folgats i amb la cara amagada sota l’ampla caputxa, va arribar al costat del llit mentre la seva
cigala gegantina, ja animada pels plaers que el seu propietari es prometia, es dreçava orgullosament
contra el seu ventre pelut.
La senyora Verbouc, despertada d’un somni agradable, donant per descomptat que qui l’abraçava
tan efusivament era el seu fidel marit, va girar-se amorosament vers l’intrús i, sense oferir
resistència, va obrir les cuixes complaents davant del vigorós atac.
Clément, per la seva banda, també segur que tenia Bella entre els seus braços, una Bella que, a
més, no s’oposava a les seves carícies, no s’ho va pensar dues vegades: va posar-se ràpidament
entre les cames de la dona, va dirigir el seu enorme instrument cap a la vulva ja ben sucosa i,
conscient de les dificultats que probablement trobaria amb una noia tan jove, va empènyer amb
violència.
Va haver-hi una sacsejada, un nou moviment del gros cul del frare, un sospir de part de la dama, i
després, d’una manera lenta però segura, l’immens cabiró de carn endurida va encastar-se fins als
testicles a la vagina. Aleshores, mentre Clément la treballava, la senyora Verbouc va adonar-se per
primer cop de la diferència extraordinària entre aquella cigala i la del seu marit: era gairebé el doble
de grossa. El dubte va donar pas a la certesa quan, sota la llum imprecisa del dormitori, va aixecar el
cap i va veure, molt a prop de la seva, la cara excitada del ferotge Clément.
Instantàniament va produir-se una lluita, va esclatar un xiscle i la dona va fer una temptativa inútil
de desempallegar-se del seu robust assaltant.
Allò ja no tenia remei. Clément es trobava en plena possessió de la senyora Verbouc i gaudint
completament del seu cos. No va aturar-se. Al contrari, sense fer cas dels seus crits, encara va
clavar-li la cigala més endins i va esforçar-se a completar la seva horrible victòria. Encegat pel
furor i la luxúria, no va adonar-se que algú obria la porta i que li començaven a ploure-li cops al cul
fins que, amb les dents serrades i mugint com un brau, va arribar a l’orgasme i va abocar un torrent
d’esperma a les entranyes de la seva víctima.
Aleshores va prendre consciència de la seva posició, i, emporuguit per les conseqüències del seu
acte culpable, va retirar la cigala coberta d’escuma del cony de la senyora Verbouc, va aixecar-se
ràpidament, i va baixar del llit per la banda oposada a la que ocupava el seu atacant. Esquivant tan
bé com podia els cops que li clavava el senyor Verbouc i conservant la caputxa posada per evitar
que el reconeguessin, va córrer cap a la finestra per la qual havia entrat i, saltant precipitadament a
fora, va aconseguir escapar entre la fosca, seguit per les imprecacions del marit furiós.
Ja hem exposat en un capítol precedent que la senyora Verbouc era una invàlida o, si més no, s’ho
pensava. El lector pot imaginar-se, doncs, com es devia trobar una persona com ella, de nervis febles
i de costums tímids, després d’un ultratge semblant. Les dimensions enormes del membre de l'home,
la seva força i la seva fúria gairebé havien acabat amb ella i jeia inconscient sobre el llit que havia
estat testimoni de la seva violació.
El senyor Verbouc no estava dotat precisament d'un gran coratge natural i, quan havia vist que el
violador de la seva dona s'aixecava i fugia, l'havia deixat anar-se'n en pau.
Mentrestant, el pare Ambroise i Bella, que havien seguit a una distància respectable el marit
ultratjat, contemplaven des de la porta entreoberta el desenllaç de l'estranya escena.
Quan el violador s'havia aixecat, tant Bella com Ambroise l'havien reconegut. La primera, com el
lector ja sap, tenia bones raons per recordar aquella cigala enorme que penjava, regalimant esperma,
entre les cames de l'eclesiàstic.
Tots dos interessats a guardar silenci, van intercanviar una mirada per posar-se d'acord sobre la
necessitat de mantenir la reserva i van retirar-se abans que algun moviment de la dona ultratjada
delatés la seva presència.
Van passar uns quants dies abans que la pobra senyora Verbouc es tornés a trobar prou bé de
salut per abandonar el seu llit. El xoc sobre el seus nervis havia estat terrible i van caldre tota
l'amabilitat i tota la tendresa del seu marit perquè la pobra dona pogués superar aquell tràngol.
El senyor Verbouc tenia els seus propis motius per deixar l'afer de banda i no hi feia cap mena
d'al·lusió si no era estrictament indispensable.
L’endemà de la catàstrofe que acabo de mencionar, el senyor Verbouc va rebre la visita del seu
estimat amic i veí, el senyor Delmont, i, després de tancar-se amb ell en privat durant una hora, tots
dos van separar-se amb uns somriures esplèndids i fent-se uns compliments d’allò més efusius.
Un havia venut la seva neboda, l’altre estava convençut d’haver comprat una joia preciosa: una
virginitat.
Quan l’oncle de Bella va anunciar aquell mateix vespre que ell i el seu veí havien tancat el tracte,
els conspiradors van alegrar-se’n d’allò més.
El pare Ambroise va prendre possessió immediatament de la suposada virginitat de Bella i, tot
clavant la cigala fins als ous al cony de la noia, va procedir a mantenir l’indret ben escalfat. El
senyor Verbouc, com tenia per costum, va reservar-se fins que el seu «confrare» va acabar, per no
atacar la mateixa plaça forta, com explicava fent-hi broma, abans que el seu amic no li hagués greixat
a fons l’indret.
Després d’això, van posar-se d’acord sobre els últims detalls. A continuació, els còmplices van
separar-se, confiats en l’èxit del seu estratagema.
CAPÍTOL X
D'ENÇÀ DE LA TROBADA al camí amb el camperol la simplicitat del qual li havia
interessat tant, Bella recordava sempre les expressions que el xicot havia usat i la seva
extraordinària confessió sobre la complicitat del seu pare en la seva vida sexual. Estava clar que era
curt de gambals, gairebé un idiota, i del seu comentari «El meu pare no és tan hàbil com jo», Bella
deduïa que la seva simplicitat era congènita, i també es preguntava si els òrgans virils del pare eren
tan grossos com els seus o encara més, com declarava el xicot.
Pel costum que la noia tenia de pensar en part en veu alta, vaig veure clar que la noia no feia
gaire cas de l’opinió del seu oncle i que ja no es reprimiria més per por del pare Ambroise. Sens
dubte estava decidida a seguir el seu propi camí, fos quin fos, i, per tant, no em va sorprendre gens ni
mica veure que l’endemà, si fa no fa a la mateixa hora, se n’anés cap als prats.
En un bancal molt proper a l’indret on havia contemplat la primera vegada la trobada sexual entre
el semental i la seva companya, Bella va descobrir ara el xicot ocupat en alguna operació agrícola
senzilla amb una altra persona, un home alt i de pell notablement fosca, d’uns quaranta-cinc anys.
Gairebé tan aviat com ella els va veure, el noi va adonar-se de la seva presència i, després,
aparentment, d’unes paraules d’explicació al seu company, va anar corrents cap a Bella demostrant la
seva alegria amb un ampli somriure.
—Aquell és el meu pare —va dir mentre l’assenyalava per sobre de l’espatlla—. Vingui a fer-li
un massatge.
—No et fa vergonya, noi malvat? —va dir Bella amb més ganes de riure que d’empipar-se—.
Com t’atreveixes a parlar-me d’aquesta manera tan grollera?
—Per què ha vingut, doncs? —va preguntar el noi—. No ha vingut per fotre un clau?
Mentre parlaven havien arribat al lloc on es trobava l’home, que va clavar la pala a terra i va
començar a riure gairebé de la mateixa manera que el seu fill tot mirant Bella. Era fort i ben plantat i,
pel seu capteniment, Bella va adonar-se que el noi li havia explicat els detalls de la seva primera
trobada.
—Miri el meu pare —va dir el noi—. No li sembla un bon mascle? Ah, si vostè el veiés quan
carda!
Aquells dos no tenien secrets l’un per l’altre: es comprenien perfectament i reien més que mai. El
pare semblava acceptar allò com un enorme compliment per part del fill i no deixava d’ull la
delicada joveneta. Segurament no n’havia vist mai cap de semblant abans. I era impossible enganyarse
sobre l’ardor sensual del desig que brillava en aquella negra mirada.
En aquell instant, Bella va començar a desitjar no haver anat mai al prat.
—M’agradaria ensenyar-li la polla del meu pare —va dir el xicot, i, afegint l’acció a la paraula,
va començar a descordar la bragueta del seu il·lustre progenitor.
Bella va tapar-se els ulls i va iniciar un moviment de retirada. El xicot va posar-se-li
immediatament al darrere i va tallar-li el pas cap al camí.
—M'agradaria fotre-li un clau —va exclamar el pare amb una veu ronca—. I Tim també té ganes
de fer el mateix. Per tant, encara no se'n pot anar, senyoreta. Quedi's, que la cardarem.
Bella estava realment espantada.
—No puc —va dir Bella—. Me n'he d'anar. De debò. No està gens bé que em retinguin d'aquesta
manera. No m'agafi, deixi'm anar! A on em porten?
En un cantó del camp, hi havia una petita construcció i ara es trobaven a l'entrada. Al cap d'un
segon, l'havien fet entrar i havien tancat la porta amb una barra de fusta.
Bella va mirar al seu voltant i va veure que el lloc estava net i mig ple de garbes de farratge. Va
semblar-li preferible mantenir-se tranquil·la. I potser, al capdavall, aquella estranya parella no li
farien mal. Tanmateix va observar les bosses que els pantalons els feien a l'entrecuix i no va dubtar
que les seves intencions es trobaven en harmonia amb el seu estat.
—Vull que vegi l'instrument del pare. També hauria de veure-li els collons.
El noi va començar un cop més a descordar la bragueta del pare. Va obrir-la: va aparèixer la
camisa amb alguna cosa a sota que la inflava d'una manera curiosa.
—Oh, tranquil, papà! —va murmurar el noi—. Deixa que la senyoreta et vegi la cigala.
Mentre deia això, va aixecar la camisa i va exposar als ulls de Bella una cigala orgullosament
erecta, amb un gland tan gros com una pruna, vermella i gruixuda però d'una llargària que no tenia res
d'extraordinari. Mirava cap amunt, i la fava, dividida i tibada pel filet, s’acostava cada cop més al
ventre pelut. Era immensament gruixuda i estava molt inflamada.
A la noia, en veure tot allò, va començar a bullir-li la sang. La fava era com un ou i tota ella de
color porpra. Desprenia una olor forta. El noi va fer que Bella s’hi acostés i li posés a sobre la seva
maneta blanca de senyoreta.
—No li havia dit que era més grossa que la meva? —va continuar el xicot—. Miri aquí: la meva
no és, ni de bon tros, tan gruixuda com la seva.
Bella va girar-se. El noi s’havia descordat els pantalons i havia tret la polla a prendre la fresca.
Tenia raó: el seu instrument no es podia comparar encara amb el del seu pare.
Aquest l’havia agafat per la cintura. Tim provava també d’agafar-la i ficar-li la mà sota el vestit.
Entre tos dos la feien trontollar. Una empenta sobtada la va fer caure sobre el farratge. Van aixecar-li
les faldilles. Bella s’havia vestit d’una manera lleugera i còmoda, i no portava calces. Així que li
van veure les cuixes molsudes i blanques, pare i fill van esbufegar de desig i se li van llançar a sobre
alhora. Va haver-hi lluita entre ells. El pare, més corpulent i més fort que el fill, va guanyar. Els
pantalons li van caure als peus: el seu cabiró, gruixut i vermell, se li aixecava fins a menys de tres
polzades del melic. Bella, impacient per tastar-lo, va posar-hi la mà a sobre i va obrir les cuixes. La
cigala cremava i estava dura com una barra de ferro. L’home va interpretar malament les seves
intencions, va apartar-li el braç rudement i ell sol va guiar la punta del penis cap als llavis rosats de
la vulva. Bella va obrir-se encara més, tant com va poder: gràcies a unes quantes empentes fortes, el
camperol va ficar-li la meitat del membre. Aleshores l'excitació va desbordar-lo i Bella va rebre un
torrent espès d'esperma. L'home va descarregar violentament, sense deixar d'empènyer fins que la
fava va arribar a la matriu de Bella i la hi va omplir d'esperma.
—Oh, oh, vostè m'està matant! —va exclamar la tendra criatura, mig ofegada—. Em vol explicar
què és el que m'està abocant a dintre d'aquesta manera?
—Llet! Vet aquí el que és! —va respondre Tim, que, inclinat, vigilava amb fruïció l'operació—.
No li havia dit que era molt bo per a aquestes coses?
Bella es pensava que l'home es retiraria i que li permetria aixecar-se, però s'equivocava. Aquell
membre enorme, que l'home mantenia encastat a la seva vagina, semblava tornar-se encara més gros i
més rígid, per dilatar-la més abans. El camperol va encetar aviat un moviment de bombeig,
enfonsant-se cruelment cada cop més endins. El seu plaer semblava intensíssim. La descàrrega prèvia
facilitava al màxim el vaivé de la cigala de manera que aquell tendre indret semblava treure fum a
causa del ràpid moviment.
Bella s'excitava cada cop més: obria la boca, panteixava, havia aixecat les cames i les seves
mans es crispaven a banda i banda. Ajudava l'assaltant en cadascun dels seus moviments i xalava
sentint les violentes envestides amb què aquell rústic sensual li clavava l'arma fumejant al ventre.
La batalla va durar un quart d'hora, amb els combatents cada cop més aferrissats. Bella arribava
a l'orgasme i estava a punt de deixar anar una càlida emissió de suc, quan un furiós raig d'esperma va
brollar del membre de l'home i la va inundar.
Aleshores l’home es va aixecar i va retirar la cigala, de la qual encara regalimaven les últimes
gotes de l’abundant ejaculació, i va quedar-se contemplant una estona, amb humor, el cos palpitant
que acabava d’abandonar.
L’enorme estaca encara trempava, amenaçadora, davant de la càlida beina. Tim, amb una devoció
realment filial, va eixugar-la-hi amb tendresa, va cobrir-la amb la camisa i va posar-la, ja flàccida,
per bé que inflada a causa de l’última excitació, a dintre dels pantalons del propietari.
Un cop fet això, el noi va començar a mirar-se amb ulls tendres Bella, que continuava estesa
sobre el farratge tot refent-se lentament. Mirant i tocant, Tim, que no trobava cap mena de resistència,
va començar a passejar els dits pels voltants de les delicioses parts privades de la joveneta.
El pare va tornar a aparèixer aleshores en escena: va agafar la cigala del fill i va començar a
masturbar-lo. La polla va endurir-se i va trempar aviat. Davant dels ulls de Bella, va aparèixer una
massa formidable de músculs i de carn.
—Per l’amor de Déu! —va murmurar la noia—. Suposo que no penses enfilar-me això.
—Doncs, s’equivoca de mig a mig —va respondre el xicot amb un dels seus somriures estúpids
—. El pare me la pela per preparar-me; això que em fa m’agrada i ara tinc la intenció d’enfilar-la-hi,
a vostè, al cony.
El pare va guiar l’ariet cap a l’entrecuix de la noia, i la vulva, ja lubrificada per l’esperma del
camperol, va rebre ràpidament la fava vermella. Tim va abocar-se sobre la noia i va enfonsar la
cigala a la llarga beina fins que els pèls del seu ventre van fregar la pell blanca de Bella.
—Oh! Es terriblement llarga! —va exclamar aquesta—. La tens grossa d'una manera
desagradable, xicot malvat! No siguis tan violent! Em sents? Oh, em mates! No me la clavis tan
endins! Oh, és que no t'adones que ja no pot entrar més? Si et plau, fes-m'ho a poc a poc: així
m'agrada moltíssim! Ara la sento tota a dins! Oh, Tim, noi horrible i malvat!
—Endavant! —va murmurar aleshores el pare, que palpava els collons del seu fill i li feia
pessigolles contínuament entre les cuixes—. Se l'empassarà tota, Tim. Oi que és bufona? I quin cony
més estret, noi!
—Oh, calla, pare! No em deixes xalar!
Durant uns minuts, només la remor dels dos cossos que bregaven i lluitaven a sobre del farratge
va trencar el silenci. Després el xicot es va aturar. La seva cigala, dura com el ferro, no havia
ejaculat aparentment ni una gota d'esperma. El noi la va treure, tota lluent, del cony de Bella.
—No em puc escórrer —va dir tristament.
—Això és degut a la masturbació —va explicar el pare—. Li faig tantes palles que ara no se'n
surt.
Bella continuava estesa a sobre del munt de farratge, palpitant i amb el cony ben exposat.
L'home va agafar aleshores la verga de Tim i començà a masturbar-lo vigorosament.
La noia esperava que el galifardeu li ejacularia a la cara d'un moment a l'altre.
Quan el pare va haver excitat a fons el seu fill d'aquella manera, va aplicar de sobte la punta
encesa de la cigala a la vulva de Bella. Així que la fava va enfonsar-se-li a la vagina, un esplèndid
diluvi d’esperma va inundar-li les entranyes. Tim s’agitava i es retorçava i va acabar mossegant un
braç de la noia.
Quan va acabar completament d’ejacular i el darrer estremiment va recórrer-li la cigala, el xicot
es va retirar lentament i va deixar que la noia s’aixequés.
Tanmateix era evident que no tenien cap intenció de deixar que se n’anés, perquè el noi, després
d’obrir la porta i fer un cop d’ull a l’exterior, va tornar a col·locar la barra de fusta i va girar-se cap
a Bella.
—Quina estona més collonuda, oi? —va dir—. No li havia dit que el meu pare era molt bo per
cardar?
—Sí, m’ho havies dit —va respondre Bella—. Ara, però, cal que siguis un bon noi i que em
deixis marxar.
Una riallada sarcàstica va ser l’única resposta que Bella va obtenir. La noia va girar-se cap al
pare i el va veure en un estat que hauria pogut qualificar-se de nuesa absoluta si no hagués conservat
la camisa i les sabates. I amb una erecció que amenaçava els encants de Bella amb un nou atac encara
més ferotge que el primer. Tenia el membre literalment lívid a causa de l’excés de tensió, li copejava
el ventre pelut. A causa de la forta irritació precedent, la fava se li havia inflamat espantosament i
encara conservava a la punta un gota brillant d’esperma.
—Sense fer escarafalls, em permetrà que li foti un altre clau —va dir l’home mentre l’agafava
per la cintura i li feia posar una mà a sobre de la cigala.
—Ho provaré —va murmurar Bella, que, en veure que no tenia cap possibilitat de rebre ajuda,
va suggerir l’home que s’assegués sobre el munt de farratge. D’aquella manera, ella se li podria
agenollar a sobre i provaria d’introduir-se aquella massa enorme de carn cartilaginosa.
Després d’algunes sacsejades, la polla va entrar al cony de Bella. Va començar una nova
correguda, no menys violenta que la primera. Va passar un quart d’hora. Aquell cop era el pare qui
no podia arribar a ejacular.
«Quin parell de pesats», va pensar Bella, cansada ja d’aquella situació.
—Fes-me una palla, estimada —va dir l’home mentre li retirava la cigala del cony. El membre
estava més dur que mai.
Bella va agafar-li la cigala amb les dues manetes i va començar la feina. Al cap de poca estona
va aturar-se i, en veure que sortia una mica d’esperma per la uretra, va tornar a agenollar-se a sobre
de l’enorme estaca. Així que va ficar-se-la a dintre, va sentir-se inundada per un torrent d’esperma.
La noia va aixecar-se immediatament, va inclinar-se i va xuclar-li la cigala fins que l’home es va
acabar d’escórrer.
Després li van permetre que se n’anés.
Finalment va arribar el dia, el matí ple d’esdeveniments durant el qual Julia Delmont havia de
perdre el seu anhelat tresor, la virginitat, una cosa tan buscada per una banda i dissipada amb tanta
despreocupació per l’altra.
Encara era molt d’hora quan Bella va sentir-la pujar per les escales. Així que van reunir-se, totes
dues amigues van posar-se a contar-se mil i una xafarderies fins que Julia va adonar-se que Bella li
amagava alguna cosa. En realitat, la seva loquacitat només era una màscara per ocultar certes
notícies que semblava resistir-se a comunicar a la seva amiga.
—Intueixo que vols dir-me alguna cosa, Bella —va fer Julia—. Una cosa que encara no he sentit
i que vols explicar-me. Oi que no m’equivoco, estimada?
Davant la pregunta de la seva amiga, Bella havia adoptat un posat misteriós.
—No ets capaç d’endevinar-ho? —va preguntar amb un somriure d’allò més pervers mentre li
acariciava les comissures del seus llavis rosats.
—És alguna cosa relacionada amb el pare Ambroise? —va preguntar Julia—. Oh, no pots
imaginar-te que impressionada i incòmoda em sento ara cada cop que el veig. I això que va dir-me
que no hi havia cap mena de perill en el que ell feia.
—I segur que no n’hi havia, pots pujar-hi de peus. Però, què et va fer?
—Oh, més coses que mai! Va dir-me coses molt agradables, després va passar-me un braç per la
cintura i em va besar fins que gairebé va tallar-me la respiració.
—I què més?
—No sé com explicar-t’ho, estimada —va exclamar Julia—. Oh! Em va dir i em va fer una pila
de coses, tantes que em va semblar que anava a tornar-me boja.
—Almenys explica-me’n algunes.
—Doncs, bé, després d’haver-me besat una bona estona, va abaixar una mà fins a la vora del meu
vestit, va acariciar-me els peus, a continuació les mitges i va arribar tan amunt que em va semblar
que anava a desmaiar-me.
—Ah, noia sensual, estic ben segura que tot el que et va fer et va agradar d’allò més!
—Naturalment! No podia ser d’altra manera. Em va fer experimentar sensacions que mai no
havia sentit fins aleshores.
—Continua, Julia. Això no deu ser tot. Segur que ell no es va aturar aquí.
—Oh, no. Naturalment no va fer-ho, però no et puc dir el que va passar després.
—No siguis criatura! —va exclamar Bella fingint que es sentia ofesa per les reticències de la
seva amiga. Per què no m’ho confesses tot?
—Sí, t’ho explicaré tot. Tanmateix va semblar-me molt sorprenent que fos tan nou per a mi sense
ser dolent. Després que gairebé em va fer estremir com si m’estigués morint, a causa de la deliciosa
sensació que els seus dits m’havien provocat, de sobte va agafar-me una mà i la va posar a sobre
d’una cosa que ell tenia i que semblava un braç de criatura. Va demanar-me que la hi premés amb
força. Vaig fer el que m’indicava i, quan vaig abaixar els ulls, vaig veure una cosa grossa, amb la
pell blanca i venes blaves, amb un cap rodó de color porpra, com una pruna. Vaig veure que allò li
sortia del ventre i que tenia la part de baix coberta amb una mata enorme de pèls negres i arrissats.
Julia va vacil·lar.
—Continua —va dir Bella.
—Va mantenir-me la mà a sobre d’aquella cosa i va fer que la hi fregués sense parar —va
prosseguir Julia—. Era grossa, dura i estava molt calenta.
—Estava així a causa de l’excitació que li produïa una noia tan bufona com tu.
—Després va agafar-me l’altra mà i també me la va posar a sobre d’aquella cosa peluda. Vaig
espantar-me molt quan vaig veure com brillaven els ulls al pare Ambroise mentre la seva respiració
es tornava ràpida i ronca. Va tranquil·litzar-me. Va dir-me estimada criatura, va aixecar-se i va
demanar-me que premés aquella cosa contra el meu pit. M’arribava gairebé a la cara.
—Això és tot? —va preguntar Bella amb una veu d’allò més persuasiva.
—No, no. La veritat és que no. Però em fa tanta vergonya! No sé si he de continuar. Està bé
divulgar aquestes coses? Bé, doncs, t’ho diré tot. Després que vaig tenir aquella mena de monstre tan
calent contra el meu pit una bona estona, tot sentint-lo bategar, el pare Ambroise va dir-me que li fes
un petó. Vaig accedir immediatament. En pujava una càlida olor sensual quan vaig posar-hi els llavis
a sobre. Va demanar-me que continués fent-li petons i em va dir que, amb els llavis separats, li
fregués la punta de la cosa. Vaig sentir immediatament una humitat a la llengua i, al cap d’un instant,
un broll de líquid calent va omplir-me la boca i va esquitxar-me la cara i les mans. Encara estava
jugant amb la cosa quan el soroll d’una porta a l’altra punta de l’església va obligar el bon pare a
amagar allò que jo havia tingut a les mans, perquè —segons va dir— la gent corrent no tenia per què
saber el que jo sabia ni fer el que m’havia permès de fer a mi. Les seves maneres eren molt amables i
molt obsequioses i em va fer pensar que jo no era com les altres noies. Però, digues, Bella, quines
són les notícies misterioses que has de comunicar-me? Fa molta estona que em moro de ganes de
saber-les.
—Primer m’has de dir si el bon pare Ambroise t’ha parlat de les alegries i dels plaers que pot
proporcionar l’objecte amb el qual vas jugar i si et va indicar els mitjans que permeten buscar
aquests plaers sense cometre cap pecat.
—Naturalment que va parlar-me’n. Va dir-me que, en certs casos, una feblesa semblant esdevenia
un mèrit.
—Com en el matrimoni, per exemple?
—Sobre això, no va dir res tret que el matrimoni causa sovint moltes misèries i que fins i tot el
vots matrimonials, en segons quines circumstàncies, poden ser trencats profitosament.
Bella va somriure. Recordava haver escoltat si fa no fa el mateix raonament dels mateixos llavis
sensuals.
—I en quines circumstàncies va voler dir que aquests plaers eren permesos?
—Només quan el nostre esperit persegueix amb fermesa un bon motiu, més enllà de la feblesa en
ella mateixa. I això, va dir, només pot tenir lloc quan una noia, escollida entre totes les altres per les
qualitats del seu esperit, és consagrada a satisfer els ministres de la religió.
—Ja ho veig. Continua.
—Després em va dir que jo era una noia molt adequada i que seria molt meritori per a mi exercir
el privilegi que ell em concedia i dedicar-me a l’alleujament sensual d’ell i dels altres, ja que els
seus vots no els permeten ni casar-se ni satisfer de cap altra manera les necessitats que la natura ha
posat en ells com en la resta dels homes. Però, digues, Bella, si et plau, quines són les notícies que
has de donar-me?
—Doncs, bé, si te n’he de parlar… i suposo que he de fer-ho… has de saber que el bon pare
Ambroise ha pensat que valia més per a tu que fossis iniciada immediatament. I ha preparat les coses
per avui, aquí mateix.
—Oh! Parles seriosament? Em farà molta vergonya i també moltíssima por!
—Oh, no, estimada meva. Tot ha estat previst. Com pots imaginar, un home com el nostre
confessor ha d’haver preparat perfectament tots els detalls del que cal fer. Ha estat projectat que el
sant baró podrà gaudir de totes les belleses que la teva encantadora personeta pot oferir-li, sense que
ell vegi la teva cara ni tu la seva.
—I com ho farem això? A les fosques?
—Ni parlar-ne!
—Per què?
—Això eliminaria completament el plaer importantíssim de la vista, i ell es perdria l’esplèndid
regal de contemplar aquests encants deliciosos la possessió dels quals sempre ha tingut coll avall.
—Em fas posar d’allò més vermella, Bella. Com ho farem, doncs, això que dius?
—Serà molt fàcil —va explicar Bella com una mare parlant amb la seva filla—. Ho farem en una
petita habitació que tenim: tu t’estiraràs a sobre d’un llit adequat: el teu cap quedarà darrere d’una
cortina que hi ha a la porta que dóna a una peça interior contigua, de manera que només el teu cos, nu
de pèl a pèl, quedarà exposat a la vista del teu ardent atacant.
—Oh, quina vergonya!
—Per què?
—També nua?
—Oh, Julia, estimada, tendra Julia meva! —va murmurar Bella al mateix temps que un
estremiment intens de plaer la sacsejava—. Serà deliciós! Seràs iniciada en els plaers sublims dels
immortals! Ja t’acostes al període anomenat pubertat i ja comences a necessitar aquesta mena de
consols.
—Oh, Bella, si et plau, no em diguis aquestes coses.
—I, finalment —va continuar la seva companya, a qui la imaginació havia portat ja a un somni els
símptomes externs del qual eren violentament imperiosos—, quan acabarà la lluita i arribarà
l’orgasme, aquella cosa grossa i palpitant vessarà el seu torrent espès de voluptuositat embogidora, i
aleshores ella, oh!, arribarà a l’èxtasi i descarregarà al seu torn el seu tribut virginal.
—Què murmures, Bella?
Aquesta va reaccionar.
—Pensava —va dir com si parlés en somnis— en totes les alegries que aviat compartiràs.
—Oh, no! —va exclamar Julia—. Em fas envermellir quan em dius aquestes coses tan terribles.
Va continuar la conversa durant la qual van parlar de moltes petites coses. Mentre la feina de
Bella progressava, jo vaig tenir l’oportunitat de sorprendre un altre diàleg també molt interessant, del
qual només faré un resum per a coneixement dels meus lectors.
Va tenir lloc a la biblioteca entre el senyor Delmont i el senyor Verbouc. Evidentment s’havien
entès sobre els principals punts en discussió, és a dir, encara que això sembli increïble, el lliurament
del cos de Bella al senyor Delmont mitjançant el pagament d’una certa suma força elevada que
l’indulgent senyor Verbouc invertiria després a nom de la seva neboda.
Per poc honest i molt sensual que fos, l’home no podia accedir completament a la perpetració
d’una transacció tan abominable sense provar de tranquil·litzar una mica la seva consciència.
—Sí —va dir aquell oncle tan bo i tan complaent—, els interessos de la meva neboda són
primordials. Un futur matrimoni no és improbable, però la petita feblesa que vostè em demana està,
em sembla, prou ben retribuïda per compensar la noia de la pèrdua d'una cosa al capdavall tan fràgil.
Aleshores va esclafir de riure perquè s'adonava que el seu hoste no l'entenia.
Un cop decidida la cosa, només quedaven per decidir els preliminars. El senyor Delmont va
sentir-se encantat de la seva espessa i estúpida indiferència quan va ser informat que la venda seria
efectuada immediatament i que anava a prendre possessió d'aquella deliciosa virginitat que tant havia
desitjat destruir.
Mentrestant el bo, l'estimat, el generós pare Ambroise s'havia dedicat a preparar l'habitació de la
casa on havia de tenir lloc el sacrifici.
Després d'un dinar sumptuós, el senyor Delmont va trobar-se només amb una porta entre ell i la
víctima de la seva irreprimible concupiscència.
No sabia qui era en realitat la seva víctima. No pensava sinó en Bella.
En un instant va fer girar la clau i va trobar-se dins de l'habitació, la suau escalfor de la qual va
estimular-li els instints sensuals que anaven a entrar en joc.
Redéu, quina visió més encantadora! Just al seu davant, estirat sobre un llit i completament nu, hi
havia el cos d'una noia. Amb una mirada va tenir-ne prou per adonar-se de la seva bellesa, però
hauria necessitat una estona per admirar-lo amb detall i descobrir els encants d'aquells membres tan
deliciosos: cames i braços ben formats però encara infantils en les seves proporcions; un pit delicat
que acabava de madurar en dos turonets de carn delicada amb un mugró rosat a cada cim; les venes
blavoses que guaitaven aquí i allà i clarejaven a través de la superfície perlada com diminuts rierols
de fluid sanguini només per fer ressaltar encara amb més intensitat la blancor enlluernadora de la
pell. I després, oh, després, el punt central del desig de l’home, els estrets llavis rosats, on a la natura
—d’on ella surt i on ella entra— li agrada recrear-se, la font, era perfectament visible en la seva
perfecció encara gairebé infantil.
Hi era tot, tret del cap… Però les suaus ondulacions d’aquell cos bellíssim feien evident que la
noia no patia gens ni mica per tenir la cara amagada.
Al senyor Delmont, allò no el va sorprendre gens ni mica. L’havien preparat, li havien dit que,
sobretot, havia de guardar un silenci total. Només va dedicar-se, doncs, a observar i a delectar-se
amb els encants que es trobaven allí perquè ell en gaudís.
Amb prou feines s’havia refet de la sorpresa i de l’emoció que tanta bellesa nua li havia produït
quan va descobrir proves evidents de l’efecte que allò havia tingut sobre aquests òrgans sexuals que,
en els homes del seu temperament, responen tan ràpidament a les emocions calculades per produirlos.
El membre, inflat i dur, li trempava dins els pantalons i amenaçava sortir del seu allotjament. Per
tant, va alliberar-lo i li va permetre de sortir a la llum i d’aixecar el cap vermell en presència de la
seva presa. Jo, lector, no sóc més que una puça, el meu poder de percepció és limitat, i sóc incapaç
de descriure les fines gradacions dels tocaments amb què aquell rapinyaire extasiat va apoderar-se a
poc a poc de la seva conquesta. Gaudint de la seva seguretat, el senyor Delmont passejava ulls i
mans pertot arreu. Els seus dits van obrir la vulva delicada més amunt de la qual el pèl encara
naixent amb prou feines era una ombra lleugera. La noia, que sentia el progrés de l’intrús en la seva
intimitat, s’agitava, amb la reserva natural en aquelles circumstàncies, per evitar aquelles carícies
llibertines.
Aviat, però, ell va abraçar-la: els llavis ardents van prémer el ventre suau i els mugrons tendres i
sensibles dels pits. Amb una mà àvida, l’home va agafar amb fermesa els malucs carnuts, i va situarse
entre les cames blanques després de separar-les.
Ja t’he fet observar fa només una estona, lector, que solament sóc una puça. Ara bé, les puces
també tenim els nostres sentiments i no vull provar de descriure els meus quan vaig veure que aquell
membre excitat s’acostava als llavis gairebé tancats de la vulva humida de Julia. Vaig tancar els ulls.
Tots els instints sexuals de la puça mascle van despertar-se en mi, i hauria volgut, sí, trobar-me en el
lloc del senyor Delmont.
Aquest, mentrestant, prosseguia, amb fermesa i severitat, la seva feina de demolició. Amb una
envestida sobtada va provar de penetrar en les parts verges de Julia. Va fracassar, va intentar-ho de
nou, i de nou la cigala va lliscar cap amunt i va trobar-se estirada a sobre del ventre de la víctima.
Sens dubte, durant aquesta estona de prova, Julia hauria desvelat la conxorxa amb algun crit més
o menys fort si el corruptor prudent que era el pare Ambroise no hagués adoptat les precaucions que
feien al cas: havia narcotitzat Julia.
El senyor Delmont va tornar un cop més a la càrrega. Va empènyer, va forçar, va emprenyar-se,
va treure el fetge per la boca, i, finalment —lloat sigui Déu!—, la tendra barrera elàstica va obrir-se
i l’home va entrar-hi amb un sentiment de triomf extasiat. El plaer d’aquella compressió estreta i
humida a què tenia sotmesa la cigala va arrencar-li un gemec. L’arma, clavada fins als pèls que
cobrien el ventre del senyor Delmont, inflada i estremida, esdevenia cada cop més dura i llarga
ficada en aquella beina semblant a un guant estret.
Va seguir una lluita que cap puça no pot descriure. Dels llavis entreoberts del senyor Delmont,
sortien sospirs provocats per les delicioses sensacions que experimentava. Empenyia, s’inclinava
endavant, girava els ulls en blanc, obria la boca, i, incapaç de retardar més l’arribada del plaer
luxuriós, aquell home fort va arribar a l’orgasme i va llançar dins el ventre de la seva pròpia filla un
torrent de líquid seminal.
El pare Ambroise havia estat un testimoni amagat de tot aquell drama luxuriós, i Bella s’havia
estat darrere la cortina per prevenir qualsevol temptativa de parlar de la seva jove visitant. Aquella
precaució, tanmateix, va resultar completament inútil perquè Julia només va retornar de l’efecte
produït pel narcòtic per desmaiar-se tot seguit a causa de l’intens dolor que li havia provocat la
pèrdua de la virginitat.
CAPÍTOL XI
AMB PROU FEINES el combat havia arribat a la fi, i el vencedor, aixecant-se del cos
estremit de la noia, havia començat a refer-se de l’èxtasi en el qual l’havia fet caure aquella
escaramussa tan deliciosa, la cortina es va descórrer de sobte cap a una banda i Bella, en persona, va
aparèixer.
Si una bala de canó hagués passat fregant el sorprès senyor Delmont, no li hauria ocasionat ni la
meitat de la consternació que va experimentar mentre, amb la boca oberta i sense acabar de creure’s
allò que veien els seus ulls, mirava alternativament el cos prostrat de la seva víctima i l’aparició
d’aquella a la qual suposava que acabava de posseir.
Bella, la bata de la qual en ressaltava els joves encants a la perfecció, fingia estar igualment
estupefacta. Després, tot fent veure que es refeia de l’ensurt, va recular un pas amb una expressió de
por molt ben aconseguida.
—Què passa? Què significa tot això? —va preguntar el senyor Delmont, el trasbals del qual li
havia impedit recordar que encara no havia posat la seva roba en ordre i que l’instrument principal
dels seus recents impulsos sensuals, inflat i regalimant suc, li penjava a la fresca entre les cames.
—Oh, cel, potser he comès un error terrible! —va exclamar Bella mentre dissimulava les
mirades furtives que llançava a la cigala del senyor Delmont.
—Quina mena d’error? Digui-m’ho, pietat! Qui és aleshores aquesta persona? —va exclamar el
violador, tremolant com la fulla a l’arbre, mentre assenyalava el cos estirat davant seu.
—Oh, vagi-se’n, vagi-se’n —li va respondre Bella mentre fugia ràpidament cap a la porta,
seguida pel senyor Delmont, ansiós per obtenir l’explicació del misteri.
Bella va conduir-lo a una saleta contigua i, després de tancar-ne bé la porta, va llançar-se a sobre
d’un llit luxosament equipat, tot procurant d’ensenyar els seus esplèndids encants mentre fingia
trobar-se massa aclaparada per l’horror per reparar en la indecència de la seva posició.
—Oh, què he fet, què he fet? —plorava tapant-se la cara amb les mans.
Una sospita horrible va travessar el cervell del seu company.
—Parli, si li plau… —va fer amb la veu alterada per l’emoció—. Qui…?
—No ha estat culpa meva… Jo no podia saber que era vostè qui havia vingut aquí per mi… i…
sense saber què podia fer… havia posat Julia en el meu lloc.
El senyor Delmont va trontollar. Tenia la sensació que alguna cosa terrible li havia esclatat a
sobre. Un atordiment momentani va enfosquir-li la vista, després va tornar a la realitat… Abans,
però, que pogués dir ni una paraula, Bella, ben alliçonada pel pare Ambroise sobre la direcció que
agafarien els pensaments de l’home, va afanyar-se a impedir-li pensar.
—Afortunadament, ella no sap res de tot això. Ha estat un error, un error espantós i prou. Si vostè
s’ha equivocat, la culpa ha estat meva, no pas seva perquè jo no he pensat en cap moment que pogués
ser vostè. Penso —va afegir amb una ganyota adorable i una mirada de reüll, carregada d’intenció,
cap al membre que començava a trempar un altre cop— que no ha estat gens bé per part seva no dirme
que havia de ser vostè…»
El senyor Delmont mirava la joveneta que tenia al davant i no li quedava més remei que admetre
interiorment que, tot i el plaer que havia experimentat en aquell incest en el qual havia participat
involuntàriament, no havia aconseguit la cosa que realment volia i per la qual havia pagat un bon
preu.—
Oh, si descobrien el que he fet! —va murmurar Bella mentre canviava una mica de posició i
ensenyava un tros de cama més amunt del genoll.
Al senyor Delmont se li va encendre la mirada a desgrat seu, va perdre la calma i va sentir que
les seves passions animals es despertaven de nou.
—Si em descobrien… —va sospirar Bella un altre cop mentre s’incorporava una mica i passava
els braços al voltant del coll d’aquell oncle enganyat.
El senyor Delmont va abraçar-la apassionadament.
—Oh, Déu meu, què és això? —va murmurar Bella, que havia agafat amb una de les seves
manetes l’arma enganxosa del seu company i la hi premia i acariciava amb ardor.
El desgraciat sentia l’efecte de totes aquelles carícies, de tots aquells encants. I, un cop més,
embogit per la luxúria, va provar de gaudir d’aquella jove virginitat.
—Si he de cedir —va dir Bella—, sigui dolç amb mi. Oh, quina manera de tocar-me… Oh, tregui
aquesta mà d’aquí… Oh, Déu meu, què em fa?
Bella amb prou feines va tenir temps de fer un cop d’ull ràpid al membre de fava vermella i més
dur i més inflat que mai. Al cap d’un segon, tenia l’home a sobre. No va oferir cap mena de
resistència. El senyor Delmont, encès per la seva bellesa, va trobar de seguida l’indret exacte i,
aprofitant la posició favorable de la noia, va clavar furiosament en aquell cony jove la cigala ja
lubrificada per l’ejaculació anterior.
Bella va gemegar.
La polla calenta va enfonsar-se cada cop més fins que els ventres van tocar-se i l’arma va quedar
clavada fins als testicles. Aleshores va començar una escaramussa ràpida i deliciosa durant la qual
Bella va representar perfectament el seu paper: excitada per aquell nou instrument de plaer es va
escórrer enmig d’un torrent de plaer. El senyor Delmont va seguir-ne aviat l’exemple i va abocar a
l’interior de Bella una copiosa onada del seu esperma.
Durant una bona estona, tots dos van quedar-se immòbils, mútuament encisats i panteixant a causa
de l’esforç, fins que van sentir un sorollet… I abans que cap dels dos hagués tingut temps de retirarse
o de dissimular la situació equívoca en la qual es trobaven, la porta de la saleta va obrir-se i tres
persones van aparèixer gairebé simultàniament.
Eren el pare Ambroise, el senyor Verbouc i la deliciosa Julia. Els dos homes sostenien el cos
encara gairebé inconscient de la noia, el cap de la qual penjava lànguidament de costat i descansava
sobre les espatlles del robust eclesiàstic. Verbouc, no menys afavorit per la proximitat de Julia,
l’agafava per l’altre costat amb els seus braços nerviosos i contemplava la cara de la criatura amb
una mirada de desig insatisfet: només un dimoni encarnat n’hauria pogut exhibir una de semblant. Els
vestits dels dos homes es trobaven aleshores en un desordre força indecent. La infortunada Julia
estava nua de pèl a pèl, com quan havia estat deshonrada pel seu pare feia amb prou feines un quart
d’hora.
—Oh! —va murmurar Bella mentre posava un dit als llavis del seu company amorós—. Per
l’amor de Déu, no s’acusi de res, ells no poden saber què ha passat. Val més callar i suportar el que
calgui que confessar un fet tan terrible. Ells no tenen pietat, val més no contrariar-los.
El senyor Delmont va captar immediatament la sensatesa de les paraules de Bella.
—Miri, home luxuriós! —va exclamar el pare Ambroise—. Miri en quin estat acabem de trobar
aquesta estimada criatura.
Mentre deia això, va posar la seva enorme mà sobre la vulva de la jove Julia i després va
mostrar llibertinament els dits impregnats de les restes de l’ejaculació paternal.
—Horrible! —va observar aleshores Verbouc—. I si ha quedat prenyada?
—Abominable! —va cridar el pare Ambroise—. Naturalment hem d’evitar una cosa així.
Delmont va gemegar.
Mentrestant, Ambroise i el seu còmplice van acabar d’entrar la jove i bufona víctima a?
l’habitació i van començar a grapejar-la i a cobrir-la de les carícies lascives que precedeixen el
desencadenament de la possessió luxuriosa. Julia, que s’havia refet a mitges dels efectes del narcòtic
que li havien administrat, avergonyida per les maniobres d’aquell parell de virtuosos, no s’havia
adonat de la presència del pare, que, retingut pels blancs braços de Bella, encara tenia la cigala
clavada al cony dolcíssim de la noia.
—La llet li regalima cuixes avall —va exclamar Verbouc mentre ficava apassionadament una mà
a l’entrecuix de la pobra Julia—. Quina vergonya!
—En té fins i tot als peuets —va observar Ambroise tot aixecant una de les cames carnudes amb
el pretext d’examinar una de les fines sabates de cabritilla sobre la qual havia realment observat més
d’una gota de líquid seminal. El que explorava, però, amb els seus ulls encesos de passió era la
vulva rosada que, en aquella posició, quedava completament exposada a la vista.
Delmont va tornar a gemegar.
—Oh, Déu meu, quina bellesa! —va exclamar Verbouc alhora que clavava un parell de cops a
les galtes, rodones i molsudes, del cul de la noieta.
Ambroise volia impedir qualsevol conseqüència d’un fet tan inhabitual. Només una segona
descàrrega d’un altre home vigorós podia prevenir d’una manera segura el desastre.
—Sí, hem de fer-ho, no hi ha cap mena de dubte —va murmurar Ambroise, l’estat del qual durant
tota aquella estona és més fàcil d’imaginar que no pas de descriure. La sotana li feia un bony a la part
del ventre, la seva manera de comportar-se traïa les seves violentes emocions. L’eclesiàstic va
aixecar-se la roba i va deixar en llibertat el membre robust, la fava vermella i inflamada del qual
semblava amenaçar el cel. Julia, horriblement espantada, va fer un moviment feble per fugir.
Verbouc, que ja xalava d’allò més, va retenir-la. Per segona vegada, la noia veia el membre
orgullosament erecte del seu confessor, i, adonant-se de les seves intencions gràcies a la iniciació
que acabava de patir, va mig esvanir-se de por.
Ambroise, com si volgués ultratjar encara més els sentiments del pare i de la filla, exposava de
ple els seus genitals enormes i agitava davant seu la cigala gegantina. Delmont, espantat, conscient
que estava a les mans dels dos còmplices, s’aguantava la respiració al costat de Bella. Aquesta,
d’allò més feliç per l’èxit de l’estratagema, no parava d’aconsellar-li que mantingués la calma i que
els deixés fer la seva voluntat.
Verbouc, que havia tocat prèviament amb els dits les parts humides de la petita Julia, cedia ara la
pobra criatura a la furiosa luxúria del seu amic i es preparava per a la seva diversió favorita:
contemplar la violació.
L’eclesiàstic, encès, es va treure la part de baix de la roba i, amb el membre fastigosament
erecte, va procedir a la deliciosa tasca que l’esperava.
—Finalment és meva —va murmurar.
Va apoderar-se immediatament de la seva presa, va agafar-la amb els braços i va aixecar-la de
terra; va portar-la, tremolosa, a un sofà que hi havia a la vora, va llançar-se sobre el cos nu de la
noia i va provar amb totes les seves forces de penetrar-la. La seva arma monstruosa, dura com el
ferro, va envestir la petita vulva rosada que, tot que havia estat lubrificada per l’esperma que havia
rebut del senyor Delmont, no resultava de cap manera una beina còmoda per a la formidable cigala
que l’amenaçava.
Ambroise va continuar esforçant-se. El senyor Delmont només podia entreveure una pesada
massa de seda negra mentre la robusta figura del sacerdot s’agitava sobre el cos de la criatura.
Massa experimentat per veure’s frenat gaire estona, Ambroise va començar a guanyar terreny
ràpidament. Tanmateix tenia un control prou ferri sobre ell mateix per deixar-se sorprendre massa
aviat pel plaer. Finalment va superar els obstacles i un crit de dolor de Julia va anunciar la
penetració de l’enorme cigala.
Els crits van continuar fins a l’acabament. Ambroise, fermament instal·lat al ventre de la noia, va
comprendre que no podia anar més endins i va iniciar els deliciosos moviments de pistó que havien
de culminar en el seu plaer i en la fi de la tortura de la seva pobra víctima..
Mentrestant, Verbouc, les emocions eròtiques del qual havien estat intensament excitades per
l’escena entre el senyor Delmont i Julia, i, després per la que havia tingut lloc entre aquell home
enganyat i Bella, va córrer cap a aquesta i, retirant-la de la fluixa abraçada del seu infortunat amic,
va obrir-li de cop les cames, va mirar-li un moment el forat sucós i, amb una estocada, enmig d’un
plaer agònic, li va clavar la cigala a la vulva convenientment preparada per l’abundant esperma que
l’altre hi havia descarregat. Aleshores totes dues parelles van acabar en silenci la còpula delirant,
tret dels gemecs que amollava una Julia mig morta, dels esbufecs del ferotge Ambroise i dels
sanglots del senyor Verbouc. La cursa va esdevenir més ràpida i deliciosa. Ambroise, que havia
clavat l’enorme cabiró, fins a la mata de pèl negre i arrissat que li’n cobria la base, a la vulva estreta
de la joveneta, va empal·lidir de lubricitat. Empenyia, es retirava, envestia amb la força d’un toro. I
si la natura no hagués actuat a favor seu fent-lo arribar a l’èxtasi, hauria caigut víctima d’un atac que
probablement li hauria impedit per sempre la repetició d’una escena semblant.
Ambroise va llançar un gran crit. Verbouc en coneixia perfectament el significat: l’eclesiàstic
descarregava. I aquell plaer va servir per accelerar el seu. Un udol de luxúria apassionada va
esclatar a l’habitació quan els dos monstres van omplir les seves víctimes amb una riada d’esperma.
L’eclesiàstic no va llançar solament una vegada sinó tres la seva essència dins les entranyes de la
tendra criatura abans no va calmar-se la seva rabiosa febre copuladora.
Tal com van anar les coses, dir simplement que Ambroise va descarregar seria donar una imatge
ben pobra del que va passar. Va llançar la seva llet a l’interior de la petita Julia en raigs espessos i
potents i proferia contínuament gemecs d’èxtasi cada cop que una d’aquelles injeccions, calentes i
viscoses, li brollava de la uretra i s’escampava com un torrent dins el receptacle eixamplat. Allò va
durar una estona. Quan el brutal eclesiàstic va acabar d’ejacular, va retirar la gegantina cigala del
cony esquinçat i sagnant de la seva víctima i va aixecar-se.
Al mateix temps, el senyor Verbouc deixava ben a la vista les cuixes obertes i empastifades de la
seva neboda, que jeia, mig esvanida per aquell orgasme salvatge, sense preocupar-se per les gotes
espesses de llet que li regalimaven del cony i formaven un petit bassal blanc al parquet, entre les
seves cames.
—Ah, que bo! —va exclamar Verbouc—. Al capdavall, també trobes plaer en el camí del deure,
oi, Delmont? —va afegir tot girant-se cap aquest individu, a qui la confusió havia deixat mut—. Si el
pare Ambroise i jo no haguéssim barrejat les nostres humils ofrenes amb el licor prolífic del qual
vostè sembla haver fet tan bon ús, no vull ni pensar en el desastre que hauria pogut produir-se. Oh, no
hi ha res millor que fer el que cal! Oi, Delmont?
—No ho sé. Em trobo malament. Em sento en una mena de somni. Tanmateix no sóc insensible a
les sensacions que em proporcionen un plaer renovat. No puc dubtar de la seva amistat, de la seva
discreció. He gaudit molt. Encara em sento excitat. No sé ben bé què vull… M’ho poden dir vostès,
amics meus?
El pare Ambroise va acostar-se al pobre, va posar-li una de les seves mans enormes a l’espatlla i
va animar-lo mentre li murmurava unes paraules de consol.
Jo, al capdavall una pobra puça, no sabria dir quines van ser però van tenir l’efecte de dissipar
en bona part el núvol d’horror que pesava sobre el senyor Delmont. L’home va seure i va
tranquil·litzar-se a poc a poc.
Julia i Bella també s’havien refet i, assegudes a banda i banda de l’eclesiàstic, no van tardar
gaire a sentir-se comparativament còmodes. El sant baró els va parlar com un pare i va saber
aconseguir que el senyor Delmont abandonés la seva reserva. Aviat aquest home digne, després de
recobrar el vigor amb un bon got de vi ranci, va començar a demostrar d’una manera evident que es
trobava a gust en aquella companyia.
Les virtuts del vi van començar a actuar aviat sobre el senyor Delmont. Llançava mirades atentes
i carregades de desig a la seva filla. La seva excitació era d’allò més evident. Ho demostrava el
bony de la seva bragueta.
Ambroise va adonar-se del seu desig i el va animar. Va portar-li Julia, que, encara nua, no podia
fer res per amagar els seus encants. El pare ho recorria tot amb una mirada carregada de luxúria. Va
acostar-li Julia la qual, encara nua, no tenia res per amagar els seus encants. El pare ho mirava tot
amb un ulls plens de luxúria. Una segona vegada no augmentaria gaire la seva culpabilitat, es va
dir… Ambroise movia el cap afirmativament. Bella va descordar-li les calces, va agafar-li la cigala
rígida i la hi va prémer tendrament.
El senyor Velmont va comprendre la proposició i al cap d’un instant ja es trobava a sobre de la
seva filla. Bella va guiar el membre incestuós cap als tendres llavis vermells: el pare, mig embogit,
va fer unes quantes envestides i va clavar la cigala completament al ventre de la seva filla. Les
circumstàncies d’aquella horrible còpula van intensificar l’interès de la lluita. Després d’una
cardada ardent i ràpida, el senyor Velmont va descarregar i la seva filla va rebre als racons més
secrets de la matriu els raigs culpables d’aquell pare desnaturalitzat.
El pare Ambroise, a més de deixar-se dominar pel seu caràcter sensual, tenia una altra feblesa:
predicar. Volia predicar tothora, però, més que sobre temes religiosos, li agradava fer-ho sobre unes
altres qüestions, molt més profanes, no precisament recomanades per la santa mare Església.
En aquella ocasió va fer un discurs que no vaig poder seguir i me’n vaig anar a dormir en una
aixella de Bella fins que l'eclesiàstic va acabar.
No sé quanta estona hauria pogut durar aquell sermó si la gentil Bella no li hagués agafat amb la
seva maneta blanca la grossa cigala que li penjava entre les cames i no la hi hagués premut i
pessigollejat d’una manera tan hàbil que va obligar el capellà a interrompre el discurs a causa de les
sensacions que allò li produïa.
Pel que fa al senyor Verbouc, el lector recordarà que res no li agradava tant com una figueta ben
sucosa, i l’home sabia prou bé que les parts delicioses de Julia, la nova conversa, regalimaven
esperma. A més, la presència del pare, absolutament incapaç d’impedir els pitjors abusos d’aquells
dos libidinosos sobre la seva filla, li estimulava l’apetit, mentre Bella, que sentia que la llet li
degotava de la vulva ardent, també es sentia trasbalsada per certs desitjós que les escaramusses
precedents no havien satisfet.
Verbouc va començar de nou a cobrir de carícies lascives els encants infantils i tendres de Julia,
grapejant-li impúdicament les natges rodones i ficant els dits al solc que separava els dos turons
lletosos.
El pare Ambroise, no menys actiu, havia passat un braç per la cintura de Bella i, acostant cap al
seu aquell cos mig nu, li llepava els llavis amb petons llicenciosos.
Al cap d’una estona de practicar aquests jocs, tots dos homes van sentir que, a poc a poc, el desig
els feia trempar fermament les vergues vermelles i encara força inflamades pels plaers precedents:
les enormes cigales, ben rígides, amenaçaven les tendres criatures que es trobaven en poder seu.
Ambroise, la luxúria del qual mai no necessitava gaires estímuls, va començar ràpidament a
posseir Bella. La noia, sense oferir resistència, va deixar-se estirar al sofà que acabava de ser
testimoni de les dues escaramusses precedents, i va excitar encara més el cabiró encès. A
continuació, aquella noia audaç, va lliurar l’entrecuix al seu assaltant, va facilitar al màxim l’atac
desproporcionat i va rebre tota la cigala dins la seva vagina ben sucosa.
Aquell espectacle va estimular el senyor Delmont el qual, evidentment, només necessitava que
l’animessin una mica per provar-ho una altra vegada quan el religiós acabés. El senyor Verbouc, que
només feia que llançar ullades lascives des de feia una estona a la filla del seu amic, aviat va trobarse
en estat de gaudir-ne una vegada més. Pensava que les violacions successives que ja havia patit a
mans del pare i de l’eclesiàstic havien preparat prou la noia per a allò que a ell li agradava. Sabia,
tant pel tacte com per la vista, que tenia la vagina prou lubrificada per les violentes descàrregues que
havia patit, cosa que li permetria satisfer el seu caprici preferit, el que apreciava per sobre de tots
els altres.
Verbouc va llançar una mirada al capellà, que aleshores es trobava ocupat amb la neboda, va
agafar la bella Julia, la va estirar a sobre d’un llit i, amb un esforç vigorós, va clavar-li sense
contemplacions la robusta cigala.
Aquella nova copulació, encara més intensa, va portar Verbouc a la frontera de la bogeria: la
vagina estreta de la noia li serrava la polla com un guant. Va estremir-se de cap a peus a causa de la
deliciosa impressió.
—Oh, això és el cel! —va murmurar mentre acabava d’enfonsar el gros cabiró fins als testicles,
que, estretament units, li penjaven a sota—. Redéu, que estreta és! I quina manera de lliscar-me la
cigala… Oh, oh!
Mentre deia això, va fer gemegar la pobra Julia amb una furiosa envestida.
Al mateix temps, el pare Ambroise, amb els ulls mig tancats, els llavis entreoberts i els narius
dilatats, provocava les delícies sexuals de la jove Bella la qual demostrava el seu plaer amb sanglots
de felicitat.
—Oh, senyor capellà, la té massa grossa… la té enorme! Ostres, quina estaca! M’arriba gairebé a
l’estómac… Oh, oh, és massa! No tan fort, estimat pare… Quina manera de clavar-me-la! Em
matarà… Ah, a poc a poc, faci-ho més a poc a poc… Sento com les seves pilotes em copegen el
cul…
—Para un moment —va exclamar Ambroise, el plaer del qual havia esdevingut insuportable i es
trobava a punt d’ejacular—. Aturem-nos una estona. Vol que canviem de parella, amic meu? No li
sembla que seria una cosa excel·lent?
—No, no. Ara no puc deixar-ho, he de continuar. Aquesta estimada criatura és la voluptuositat en
persona.
—Estigues tranquil·la, Bella, nena estimada, o em faràs ejacular abans d’hora. Fes el favor de no
prémer-me l’arma d’una manera tan adorable.
—No puc fer-hi res, vostè em mata de plaer. Oh, continuï si li plau, però més lentament… Oh, no
tan fort! No me la clavi amb tanta fúria! Redéu, està a punt d’ejacular! Se li tanquen els ulls, obre la
boca… Oh, Déu meu, vostè em mata. M’arribarà a la gola amb aquesta cigala tan grossa. Ah, oh, sí,
descarregui… estimat… pare… Ambroise. Doni’m la seva llet bullent! Oh, ara, clavi-me-la més fort,
més fort, més endins! Mati’m si li ve de gust!
Bella va envoltar amb els seus braços blancs el coll colrat del sacerdot, va obrir al màxim les
seves cuixes esplèndides i va xuclar amb el cony la cigala enorme fins que el ventre pelut de
l’eclesiàstic va fregar-li el pubis.
Ambroise es trobava a punt de llançar la seva ardent ejaculació dins el cos de la noieta estirada a
sota del seu.
—Empenyi, empenyi ara! —va cridar Bella sense cap mena de pudor mentre ella mateixa
descarregava enmig d’espasmes de plaer—. Descarregui, llenci-ho tot a dintre meu! Oh, sí, així, així!
Oh, Déu meu, que grossa la té, i que llarga! Oh, oh, oh, ja s’escorre, me n’adono! Déu, quanta llet!
Quins raigs!
Ambroise va descarregar furiosament, com a bon semental que era, clavant la cigala a fons al
ventre de la noia.
Després va retirar-se’n a repèl, i Bella, alliberada dels seus braços, va dirigir la seva mirada cap
a l’altra parella. El seu oncle administrava tot un seguit d’envestides curtes a la seva petita amiga i
resultava evident que el joc estava arribant ràpidament al seu punt culminant.
Tanmateix, Julia, a qui la seva recent violació i el dur tractament que li havia infligit el brutal
Ambroise havien afeblit i ferit dolorosament, no sentia cap mena de plaer sinó que jeia com una
massa inerta, sense oferir cap mena de resistència, en braços del seu assaltant.
Per això, quan, després d’unes quantes sacsejades més, Verbouc va desplomar-se a sobre d’ella i
va descarregar voluptuosament, la noia només va sentir que alguna cosa calenta i humida
s’escampava dins el seu ventre i no va experimentar cap mena de sensació agradable; només llangor i
fatiga.
Aquest tercer ultratge va anar seguit d’una nova pausa durant la qual el senyor Delmont va
desplomar-se en un racó, aparentment adormit. Mentrestant els altres van fer mil coses delicioses.
Ambroise, estirat a sobre d’un llit, es va fer cavalcar per Bella, va collar-li els llavis a la vulva
escumosa i va fer-li mil petons i carícies lascives i depravades. El senyor Verbouc, per no quedar-se
enrere, va divertir-se assajant altres invents, tan libidinosos com els del seu company, amb la
innocent Julia.
Després tots dos van portar la noia, inconscient, al sofà i van gaudir de tots els seus encants,
aturant-se especialment, amb admiració, al pubis deliciós, encara imberbe, i als llavis rosats de la
jove figueta.
Al cap d’una estoma, l’erecció dels seus membres, ansiosos per tastar un altre cop aquells plaers
tan delicats i escollits, va delatar el desig renovats dels dos còmplices.
Anaven a inaugurar, però, un programa nou. Ambroise va ser el primer que va proposar-lo.
—Ja en tenim prou, dels seus conys —va dir grollerament mentre es girava cap a Verbouc, que ja
es trobava a sobre de la seva neboda i xalava amb els pits de la noia. Fem un cop d’ull als seus culs.
Aquesta criatura deliciosa seria un regal per al mateix Papa: té unes natges vellutades i un ullet
delicat on fins i tot un emperador abocaria el seu esperma.
La idea va ser acceptada instantàniament. Van agafar la víctima. Va ser una cosa abominable i
monstruosa. Donades les desproporcions entre les cigales de l’un i de l’altre i els llocs on volien
encabir-les, la penetració resultava aparentment impossible. El membre enorme de l’eclesiàstic va
presentar-se a l’entrada posterior de Julia mentre el de Verbouc amenaçava la de la seva neboda. Els
preliminars van durar un quart d’hora, i, després d’una espantosa escena de luxúria i lascívia, totes
dues noies van rebre a les entranyes els raigs ardents d’aquelles ejaculacions impies.
Finalment la calma va seguir a les violentes emocions que havien esgotat els actors d’aquella
escena monstruosa. Aleshores van reparar en el senyor Delmont. Com ja he dit abans, aquell digne
cavaller s’havia deixat caure tranquil·lament en un racó, vençut aparentment per la son o pel vi, o per
totes dues coses alhora.
—Està molt tranquil —va observar Verbouc.
—La mala consciència és una companyia més aviat trista —va afegir el pare Ambroise, mentre
s’ocupava de netejar-se amb cura el membre flàccid.
—Vingui, amic meu. Ara li toca a vostè —va continuar Verbouc tot exhibint, per a edificació dels
presents les parts més secretes d’una Julia gairebé inconscient—. Vingui a gaudir d’això… I ara! Què
li passa, en aquest bon home? Redéu! Què significa això? Però… què dimonis…?
Verbouc, esgarrifat, va recular una passa. Aleshores el pare Ambroise va inclinar-se sobre el cos
del desgraciat Delmont i va auscultar-li el cor.
—És mort —va dir tranquil·lament.
I era veritat.
CAPÍTOL XII
UNA MORT SOBTADA és un fet tan comú, especialment entre les persones la història
anterior de les quals fa suposar que patien alguna lesió orgànica permanent,. que la sorpresa de la
primeria va deixar lloc aviat a les expressions ordinàries de condol, i aquestes a un estat de
resignació gens sorprenent.
La transició podria ser expressada més o menys de la manera següent:
—Qui ho havia de dir!
—És possible?
—Jo sempre havia temut que acabaria passant-li una cosa com aquesta.
—Pobre amic!
—No m’agrada presumir de profeta, però, la veritat és que això es veia a venir.
Aquesta fórmula tan interessant fou exactament la utilitzada quan el pobre senyor Delmont va
anar-se’n al calaix. Quinze dies després que l’infortunat cavaller se n’hagués anat a sopar amb sant
Pere, tots els seus amics estaven convençuts que, des de feia temps, li havien descobert símptomes
que, tard o d’hora, havien de provocar un desenllaç fatal, i més aviat es sentien orgullosos de la seva
sagacitat tot i admetent devotament els camins insondables de la providència. Quant a mi, feia la vida
de sempre, només amb una excepció: a causa del canvi, trobava una aroma més picant a les cames de
Julia i, per tant, les sagnava regularment per als meus àpats de matí i vespre.
¿No era d’allò més natural que Julia passés la major part del temps amb la seva estimada amiga
Bella, i, sobretot, que el sensual pare Ambroise i el seu client, el lasciu oncle de la meva estimada
Bella, volguessin aprofitar l’ocasió per repetir les seves experiències amb aquella criatura tan dòcil?
I van aprofitar-la, ho sé perfectament perquè vaig passar unes nits d’allò més incòmodes i
empipadores, sempre exposades a les interrupcions causades per les incursions de les llargues
cigales peludes a l’agradable bosquet on m’havia posat a viure durant un temps i on corria els risc
d’ofegar-me en un torrent espès i enganxós d’esperma humà.
La impressionable i jove Julia era violada a fons i amb comoditat. Ambroise i el seu luxuriós
amic gaudien plenament de la seva possessió. Havien aconseguit el que volien, i això, als seus ulls,
ho justificava tot.
Mentrestant unes idees ben diferents ocupaven el pensament de Bella. L’havia tingut abandonada
però vaig decidir tornar-hi i abandonar els baixos de Julia, on el meu règim, no gaire variat, havia
acabat per fastiguejar-me.
Vaig tornar doncs al plat tendre i suculent que m’oferia la sensual Bella. I vet aquí el resultat.
Una nit, Bella va retirar-se a descansar més tard que de costum. El pare Ambroise havia hagut
d’anar en missió a una parròquia llunyana, i el seu indulgent i estimat oncle es trobava allitat a
conseqüència d’un atac agut de gota, cosa que li passava cada cop més sovint. La noia ja s’havia
recollit els cabells per anar-se’n a dormir. També s’havia tret la roba interior. Quan es treia pel cap
la camisa, els enagos li van caure cames avall i el seu cos deliciós, amb la seva pell suau i
transparent, va quedar reflectit al mirall.
Tota aquella bellesa hauria excitat un anacoreta. Però, a l’habitació, ai, las!, no hi havia cap
asceta al qual inflamar. Quant a mi, gairebé va trencar-me l’antena més llarga i em va tòrcer el
múscul saltador dret mentre feia voltar la tèbia peça de roba per sobre del seu cap.
Al dormitori, però, hi havia algú més, amb qui Bella no comptava, i que, no caldria ni dir-ho, no
es va perdre ni un detall del meravellós espectacle.
I ara cal que expliqui que, d’ençà que l’astut pare Clément havia vist com li refusaven la seva
part dels encants de Bella, havia jurat —amb un jurament poc eclesiàstic i molt bestial— renovar la
seva temptativa de sorprendre i capturar la deliciosa fortalesa que ja havia saquejat i encisat una
vegada. El record de la felicitat d’aleshores li omplia de llàgrimes els ullets sensuals i el seu
membre enorme manifestava una certa dilatació.
De fet, amb el seu terrible jurament, Clément havia assegurat que es fotria Bella tant sí com no, i
jo, encara que només sóc una puça, havia entès perfectament el que allò significava.
La nit era fosca, plovia. Ambroise estava absent; Verbouc, malalt i impotent. Bella devia trobarse
sola. Tot això, Clément ho sabia perfectament i, en conseqüència, va intentar posar en pràctica el
seu projecte.
La seva experiència recent l’havia posat al corrent de la distribució de la casa. Va anar, doncs,
directament a la finestra de Bella i, com suposava, va trobar-la oberta. Va entrar tranquil·lament i va
amagar-se sota el llit. Des d’aquella posició, va contemplar, excitadíssim, la toaleta de la bufona
Bella fins al moment que la noia, com ja he dit, es treia la camisa. Clément veia a la perfecció la
nuesa de la noia, i esbufegava literalment com un toro. Estirat a sota el llit, podia contemplar sense
cap dificultat el cos de Bella de cintura cap avall, i, com que la noia es trobava d’esquena, els ulls li
espurnejaren davant dels deliciosos globus bessons de les natges, els quals s’obrien i es tancaven tot
seguint els moviments que feia aquell cos elàstic per treure’s la camisa pel cap.
Clément no va poder-se aguantar més estona. El seu desig va arribar al punt d’ebullició i, en
silenci però molt ràpidament, va sortir de l’amagatall, va posar-se dret darrere la noia i, sense perdre
ni un instant, va abraçar aquell cos nu i s’ho va manegar per tapar-li la boca amb una de les seves
enormes mans.
La primera reacció de Bella fou cridar però aquella mà a la boca li ho va impedir. El segon
pensament va ser desmaiar-se i ho hauria fet si no s’hagués produït un cert fet: quan l’intrús audaç va
abraçar-la, la noia va notar que una cosa dura, llarga i calenta, se li encastava a les tendres natges i li
palpitava entre aquestes i esquena amunt. En aquest moment crític, els ulls de Bella van veure la seva
pròpia imatge reflectida al mirall i, per sobre de l’espatlla, va reconèixer la cara encesa i lletja,
coronada per un cercle espantós de cabells rojos, del religiós sensual.
Bella va fer-se càrrec de la situació instantàniament. Feia més d’una setmana que no cardava ni
amb Ambroise ni amb l’oncle, i això, sense cap mena de dubte, va influir en les conclusions a les
quals va arribar en aquella ocasió. Aleshores la noia impúdica va fingir el desmai que havia estat a
punt de produir-se realment. Va deixar-se caure lentament d’esquena, sobre el cos robust de Clément,
i aquest feliç individu, pensant-se que es desmaiava de debò, va retirar-li la mà de la boca i va
sostenir la noia amb els braços.
La indefensió d’una bellesa com aquella gairebé va embogir Clément. La noia estava mig
despullada i el religiós va passar les mans sobre aquella pell setinada. L’arma immensa, ja rígida i
dilatada per la impaciència, s’estremia de passió.
Tremolant de desig, va acostar a la seva aquella cara amb els ulls tancats i va imprimir un petó
llarg i voluptuós sobre aquells llavis que se li oferien.
Bella va estremir-se i va obrir els ulls.
Clément va reprendre les carícies.
La noieta va sospirar.
—Oh! —va dir en veu baixa—. Com ha gosat de venir aquí? Si li plau, si li plau, deixi’m… això
és vergonyós.
Clément va riure. Sempre havia estat lleig, però, en aquell moment, amb la luxúria reflectida a les
fesomies, tenia un aspecte realment fastigós.
—Sí —va dir—, tractar així una noia és vergonyós, però també deliciós.
Bella va sanglotar.
Cada cop més petons, cada cop més carícies de les mans que vagaven sobre el cos nu de la
noia… Una de les mans va posar-se sobre el pubis; un dit audaç, després de separar els llavis humits
de rosada, va penetrar a la vulva calenta i va arribar al clítoris. Bella va tancar els ulls i va sospirar
un altre cop. El petit òrgan sensible va començar a créixer immediatament; i, aviat, sota la carícia
lasciva del lleig Clément, va endurir-se, va trempar. Bella estava encesa, el desig li feia brillar els
ulls. La febre se li havia encomanat quan havia llançat una mirada al seu seductor i havia vist la
màscara de luxúria que li cobria la cara mentre jugava amb els seus joves encants secrets.
Posseïda de cap a peus pel desig del coit, tremolava d’impaciència. Incapaç de dominar-se més
estona, va allargar una mà i va agafar l’enorme cigala que li premia el cul. Els seus ulls van trobar-se
amb els del religiós. La luxúria flamejava en les mirades de tots dos. Clément va reprendre els
petons, va ficar-li la llengua a la boca. La noia no va tardar a secundar l’abraçada llibertina i a
deixar-li plena llibertat d’acció, tant pel que feia a les mans tafaneres com als petons. El religiós va
portar-la a poc a poc cap a una cadira; Bella s’hi va deixar caure i va esperar amb impaciència les
següents iniciatives de l’eclesiàstic. Clément es trobava exactament davant seu. La sotana de seda
negra, que li arribava als peus, li feia un bony a l’altura del ventre: les seves galtes, d’un vermell
ardent causat per la violència del seu desig, només podien ser comparades amb els llavis encesos. La
promesa del plaer el feia panteixar. S’havia adonat que no havia de témer res, que li ho oferien tot…
—No pot ser… —va murmurar Bella—. Vagi-se’n.
—Oh, impossible! Ara ja he corregut el risc de venir fins aquí. No penso anar-me’n.
—Però el descobriran i això serà la meva ruïna.
—No és gaire probable. Saps perfectament que ens trobem sols i no hem de tenir por que ens
molestin. A més, criatura, ets tan deliciosa, tan fresca, tan jove, tan bufona… Ep! no retiris la cama.
Només he fet que posar la mà sobre la teva cuixa vellutada. De fet, tinc ganes de clavar-te-la, reina
meva.
Bella va adonar-se que el religiós trempava.
—Vostè és un fastigós! Quina manera de parlar!
—De debò, reina meva, angelet del meu cor? —va exclamar Clément mentre tornava a apoderarse
del sensible clítoris el qual va començar a treballar amb els dits—. Si parlo així és degut a la
satisfacció que em produeix sentir aquest conyet bufó i emmurriadís que vol fugir de les meves
carícies.
—Quina vergonya! —va exclamar Bella mentre esclafia de riure a pesar seu.
Clément se li va acostar i va inclinar-se a sobre d’ella mentre la noia seia. Va agafar-li la cara
amb les seves manasses. Mentrestant, Bella va adonar-se que el bony de la sotana, causat per la
violència del desig del religiós transmès a la cigala, es trobava molt a prop del seu cos; podia fins i
tot captar les sacsejades del negre vestit de seda. La temptació la va vèncer: va posar una de les
seves delicades manetes sobre la sotana, va arromangar-la i va trobar a sota un cabiró gros i pelut
adornat amb unes boles grosses com ous.
—Déu meu, quina cosa tan enorme… —va murmurar la noia, absolutament encisada.
—I plena d’una llet ben espessa —va sospirar Clément tot jugant amb els pitets de la noia.
Bella va canviar d’idea i va tornar a prémer el penis poderós i erecte.
—És esgarrifós! Quin monstre! —va exclamar la viciosa criatura—. Realment és una de les més
grosses que he vist en ma vida. Redéu quina polla!
—Oi, que en tinc un bon bocí? —va fer Clément, mentre s’aixecava una mica més la sotana i
tirava el ventre endavant per descobrir totalment l’eina gegantina.
Bella no va poder resistir-ho. Va acabar d’arromangar el vestit de l’home per contemplar a gust
l’instrument.
Les puces no servim per prendre les mides de les coses. Per tant, m’abstindré de donar les
dimensions exactes de l’arma que la noia mirava aleshores de fit a fit. Només puc dir que era
realment gegantina, monumental. Tenia una fava gruixuda i vermella, que guaitava, nua i brillant, a la
punta de la llança amenaçadora. El forat del cim, habitualment tan petit, era, en aquell cas,
considerable; la humitat seminal que s’hi condensava regalimava per l’obertura. Al llarg de la tija,
eren visibles les venes blaves inflades. I, a la base, hi havia un bosc de pèls rojos barrejats i eriçats.
A sota, penjaven dos testicles enormes.
—Déu meu! Verge santa! —va murmurar Bella amb els ulls tancats mentre aplicava una lleugera
pressió sobre la cosa.
La fava, gruixuda i vermella, que s’havia dilatat i esdevingut de color porpra a causa de les
exquisides pessigolles de la noia, es trobava totalment al descobert: emergia, rígida, dels plecs de la
pell que Bella feia lliscar enrere sobre la gran cigala blanca. La noia jugava deliciosament amb la
pell vellutada la seva preciosa troballa.
Clément va sospirar.
—Oh, deliciosa criatura! —va exclamar mentre la mirava amb els ulls brillants—. He de clavarte-
la ara mateix o descarregaré a sobre teu, a fora.
—No, no. No n’hem de perdre gens ni mica! —va fer Bella—. Per què té tanta pressa?
—No em puc aguantar. Para un moment. Si continues acariciant-me, m’escorreré.
—Quina cigala tan extraordinària! Digui’m: quanta llet hi cap, aquí dintre?
Clément va inclinar-se i va xiuxiuejar alguna cosa a l’orella de la criatura.
—Oh, és deliciós, però no gaire creïble.
—Què dius! És veritat. Però cal que col·laboris amb mi. Vine, em moro de ganes de demostrart’ho,
reina meva. Mira com la tinc ja! T’he de fotre per força!
Dret davant Bella, Clément es va sacsejar la monstruosa polla. Després va doblegar-la cap avall
i va soltar-la… L’instrument va redreçar-se instantàniament, la pell va lliscar sola enrere, i la grossa
fava escarlata va emergir amb una gota de semen al forat mig obert de la uretra, molt a prop de la
cara de Bella. La noia en va percebre l’olor sensual i encara va sentir-se més trasbalsada. Va
continuar jugant amb el membre.
—Para, si et plau, reina meva —va tornar a pregar l’eclesiàstic—, o descarregaré enlaire.
Bella va estar-se tranquil·la uns segons, prement tant com podia la polla del capellà. Aquest,
mentrestant, es divertia grapejant-li el pit i passant-li els dits pel conyet sucós. Aquest joc embogia
Bella. El clítoris se li havia escalfat i sobresortia dels llavis de la vulva. La respiració de la noia
esdevenia ronca i la impaciència del desig li envermellia la cara.
La fava s’enduria i brillava com una pruna madura. La passió havia fet envermellir Bella: mirava
furtivament el ventre nu i pelut de l’home, les seves cuixes, també cobertes de pèl fosc, com les d’un
mico. El gran cabiró, cada cop més inflat, amenaçava el cel i li causava emocions indescriptibles.
Excitada d’allò més, Bella envoltava amb els seus braços blancs el cos robust d’aquella bèstia
enorme, el cobria de petons extasiats. La lletjor de l’home encara augmentava les sensacions
llibertines de la noia.
—No, no el perdrà; no puc permetre que el malgasti —va exclamar Bella. Després va aturar-se
un moment, va gemegar de plaer i, abaixant el cap, va obrir la seva boca rosada i va ficar-s’hi la
cigala fins que la fava va tocar-li la gola.
—Oh, que agradable! Quina manera de xuclar-me-la! Quin plaer! —va gemegar Clément.
—No permetré que malgasti l’esperma, me l’empassaré tot —va murmurar un altre cop Bella
separant un moment els llavis de la fava lluent.
Tot seguit va tornar a abaixar el cap, va prémer amb els llavis la grossa punta del cabiró, els va
entreobrir delicadament i va xuclar el forat de l’ampla uretra.
—Oh, santa mare de Déu! —va exclamar Clément—. Això és la glòria! Com ejacularé? Redéu!
Quina manera de pessigollejar-me i de mamar-me-la!
Bella va aplicar la punta de la llengua al forat i va llepar-ne les vores.
—Quin gust més agradable! —va dir la criatura—. Ja n’ha deixat sortir una gota o dues.
—No puc aguantar-me, m’adono que no puc! —va murmurar l’eclesiàstic mentre empenyia la
cigala endavant, sense deixar de pessigollejar al mateix temps amb un dit el clítoris inflat que Bella
li oferia. La noia va reprendre immediatament la fava entre els seus llavis, però no va aconseguir
ficar-se tota la cigala a la boca ja que el membre s’havia dilatat d’una manera monstruosa.
Pessigollejant i xuclant, tirant enrere amb deliciosos moviments lents la pell que envoltava la
fava vermella i sensible d’aquella cosa terrible, Bella, evidentment, pretenia obtenir el resultat que
sabia que Clément no podria retardar gaire estona.
—Ah, verge santa! Ja ve! Ja ve… Oh, oh! Xucla, xucla, ja ho has aconseguit!
Clément va aixecar els braços, va tirar el cap enrere, va eixancarrar-se, va agitar les mans
convulsivament, va girar els ulls en blanc, i Bella va sentir que un violent espasme nerviós recorria
el monstruós instrument. Immediatament després, un poderós raig d’esperma que va sortir
impetuosament de les parts genitals del mascle, gairebé va fer caure d’esquena la pobra criatura en
inundar-li torrencialment la gola.
A desgrat del seu desig i dels seus esforços, l’àvida criatura no va poder evitar que una mica de
suc se li escapés per la comissura dels llavis mentre Clément, completament embogit pel plaer,
continuava projectant endavant el membre amb violentes sacsejades cadascuna de les quals enviava
un nou raig de llet al fons de la gola de la noia. Bella seguia tots els moviments del capellà i va
mantenir fermament l’arma xopa d’esperma fins que tot va acabar.
—Quanta llet hi tenia? —va murmurar Bella—. Una tassa de te plena? Diria que més aviat n’eren
dues!—
Reina meva! —va exclamar Clément quan va prendre alè—. M’has donat un plaer diví! Ara
em toca a mi i m’has de deixar examinar tots els racons que m’agraden del teu cos.
—Ah, que agradable ha estat! Em sento gairebé plena —va dir Bella completament encisada—.
Que bé que entrava, Déu meu, i quina quantitat n’hi havia!
—Sí, te n’havia promès molt, petita meva. I m’has excitat tant que en deus haver rebut una bona
dosi. M’ha semblat que en deixava anar una rierada.
—Sí, realment ha estat així.
—Ara et lleparé el cony i a continuació t’hi clavaré la cigala. Ja veuràs quina cosa tan deliciosa.
Dit i fet: el sensual eclesiàstic va llançar-se entre les cuixes lletoses de Bella, va avançar la cara
i va enfonsar la llengua entre els llavis de la figueta rosada. Després va llepar-li el clítoris ja rígid i
va començar a aplicar-li una titil·lació tan exquisida que la noieta no va poder estar-se de cridar.
—Oh, Senyor! Vostè em xucla la vida, pare. Oh, ja arriba… me’n vaig… m’escorro —i, tot fentse
endavant per buscar aquella llengua tan activa, Bella va vessar copiosament el seu suc a sobre de
la cara de Clément, que va rebre’n tant com va poder amb la boca, amb el plaer d’un epicuri.
Finalment l’eclesiàstic va aixecar-se. La grossa cigala, que només s’havia reblanit una mica a
conseqüència de l’ejaculació de feia una estona, havia recobrat la tensió viril i presentava una
erecció terrible. El religiós esbufegava de luxúria mentre mirava la bella criatura complaent.
—Ara t’encigalaré —li va dir tot empenyent-la cap al llit—. Necessito posseir-te i fer-te una
demostració d’aquest instrument, clavant-te’l al ventre. Oh, la cosa serà absolutament memorable,
reina meva!
Es va desempallegar de la sotana i de la resta de la roba, i va obligar la noia a treure’s fins i tot
la camisa. Després, aquella bèstia, amb el cos fosc com el d’un mulat i cobert completament de pèl,
va agafar amb els seus braços musculosos el cos delicat i blanquíssim de Bella i va deixar-lo a sobre
del llit… Va contemplar un moment la delicada figura de la noia que, palpitant de desig i de temor
alhora, esperava el terrible assalt. Després va mirar-se amb complaença la formidable cigala que
trempava de luxúria, va ficar-se al llit, va llançar-se a sobre de la noia i va cobrir-se amb la vànova.
Bella, mig ofegada sota aquella enorme bèstia peluda, va sentir que el membre s’interposava
entre els dos ventres. Va allargar la mà i va tornar a tocar-lo.
—Redéu, és una polla espantosament grossa! No aconseguirà ficar-me-la!
—Sí, sí, ja ho crec que entrarà, i del tot, fins als collons. Però tu hauràs d’ajudar-me. Si no
col·labores amb mi, reina meva, et podria fer mal.
Bella no va tenir l’oportunitat de respondre a les paraules de Clément perquè, tot seguit, una
llengua ardent va penetrar-li a la boca i gairebé va ofegar-la.
Aleshores va adonar-se que l’eclesiàstic acabava d’aixecar lleugerament el cos i que la fava
calenta del formidable instrument començava a penetrar entre els llavis sucosos del conillet de color
de rosa.
No vaig poder seguir totes les etapes d’aquests treballs preliminars. Van durar ben bé deu minuts.
Finalment, però, el feixuc Clément va trobar-se enfonsat fins als testicles al cos bufó de Bella.
Aquesta, amb les cames aixecades i plegades sobre la ronyonada del religiós, en rebia les carícies
lascives. Per la seva banda, Clément xalava amb la seva víctima i va començar els moviments
luxuriosos per descarregar l’esperma bullent. Pel cap baix, deu polzades de múscul dur i nerviós
bategaven, xops de suc vaginal, dins el ventre de la criatura, mentre una mata de pèls aspres fregava
el mont de Venus de la pobra Bella.
—Oh, Senyor! Oh, pobra de mi! Em fa molt de mal —gemegava la noia—. Déu meu, m’està
destrossant!
Clément va empènyer encara més.
—No puc suportar-ho! La té realment massa grossa… Oh, tregui-me-la! Oh, quines estrebades!
Clément, sense cap mena de pietat, va clavar-li dues o tres envestides més.
—Espera una mica, petita diablessa, abans vull ofegar-te amb la meva llet. Oh, que estreta ets! I
que bé em xucles la cigala amb el teu conillet… Ara ja la tens tota a dintre…
—Oh, pietat…
Clément va iniciar una sèrie d’envestides dures i fermes mentre s’agitava i es retorçava sobre el
cos suau de la noia. La seva luxúria furiosa, ardent, estava arribant al cim. L’enorme cigala semblava
a punt d’esclatar sota la intensitat del plaer i de les delícies embogidores del moment.
—Ah, ja era hora! Finalment, estimada reina meva, et puc fotre un clau!
—Foti-me’l —va murmurar Bella obrint encara més les seves precioses cames mentre es sentia
posseïda per la mateixa febre que el capellà.
—Sí…
—Oh, clavi-me-la més fort, encara més!
I, extasiada, amb un gemec profund de satisfacció, va amarar la cigala del seu cardador brutal
amb una descàrrega copiosa, projectant al mateix temps el ventre endavant perquè l’envestida de
l’eclesiàstic resultés encara més terrible.
Bella agitava les cames a totes bandes mentre Clément se li enfonsava amb fúria a l’entrecuix i li
treia i li ficava la seva estaca ardent.
Tendres sospirs, barrejats amb els petons del seu assaltant, esdevenien crits d’èxtasi. Les ràpides
vibracions del llit de fusta traduïen tota l’excitació de l’escena.
—Foti’m més fort, encara més fort…
Clément no necessitava que l’animessin. L’emissió de la seva bufona companya li havia
proporcionat la lubricació que desitjava i va aprofitar-ho per començar una sèrie d’envestides molt
ràpides que van causar a Bella tan plaer com dolor.
La noia el secundava tant com podia. Empalada fins a la gola, s’agitava i tremolava sota les
estrebades vigoroses de l’eclesiàstic. Va començar a sanglotar, va tancar els ulls sota el plaer ferotge
d’un espasme gairebé constant. Cada cop que clavava la cigala o la treia, les natges de l’horrible
amant, seguint-ne el moviment de vaivé, s’obrien i es tancaven.
Al cap d’una llarga estona, Clément, que ja panteixava, va aturar-se un instant.
—No puc aguantar-me més. Vaig a descarregar. Rebràs una riada de llet, reina meva.
Bella ho sabia: cada vena del membre monstruós es trobava inflada al màxim. La grossària de
l’instrument havia esdevingut insuportable; semblava el cabiró d’un ruc.
Clément va reprendre el vaivé. Bavejava. Bella, extasiada, esperava la descàrrega seminal.
Clément va clavar un parell d’envestides curtes i profundes, després va sospirar i va quedar-se
immòbil, agitat solament per una tremolor lleu. Tot seguit, un raig aterridor d’esperma va brollar-li
de la cigala i va inundar la matriu de la noieta. El bestial eclesiàstic va enfonsar la cara als coixins i
va empènyer amb tota la seva força mentre recolzava els peus al bastiment del llit.
—Oh, la llet! —va exclamar Bella—. Ja la sento! Quin diluvi! Oh, doni-me-la! Déu meu, quin
plaer!—
Aquí la tens, és tota teva! Agafa-la! —va cridar el capellà, que, com havia fet amb el primer
raig, continuava clavant la cigala salvatgement al ventre de la noia, llançant-li cada vegada una
injecció bullent.
—Oh, quin plaer!
—Aquí la tens!
Malgrat les previsions de Bella, la noia no tenia ni idea de la quantitat immensa d’esperma que
aquell home robust podia descarregar. L’abocava a rius, el fluid espès li esquitxava el ventre.
—Oh, torno a descarregar! —va exclamar Bella, i es va desmanegar, mig esvanida, sota la
corpulència d’aquell mascle la cigala del qual no deixava de rajar aquell líquid viscós que li estava
omplint la matriu a vessar.
Al llarg d’aquella nit Bella va rebre cinc vegades més el contingut viscós dels enormes testicles
de Clément. Si la llum del dia no els hagués indicat que havia arribat el moment de separar-se, aquell
fanàtic hi hauria tornat.
Quan, a l’alba, va abandonar la casa i se’n va anar cap al seu barri humil, va haver d’admetre que
se n’anava tan content del plaer que havia experimentat com Bella de la riada de llet que li havia
inundat el ventre.
Pel que fa a la jove senyoreta, va ser una sort que els seus dos protectors es trobessin
incapacitats, un per la malaltia i l’altre per la distància, de ficar-se al llit amb ella ja que l’estat
dolorós i inflamat de les seves parts íntimes hauria revelat que un intrús havia estat caçant a la seva
reserva.
La carn jove és elàstica. Tothom ho diu. Bella era jove i molt elàstica. Si tu, lector, haguessis vist
la immensa ferramenta de Clément, hauries dit el mateix. L’elasticitat natural de la senyoreta va fer-la
capaç no solament de suportar la introducció de l’ariet del brutal eclesiàstic, sinó també de no
ressentir-se’n gens ni mica al cap d’un parell de dies.
CAPÍTOL XIII
TRES DIES DESPRÉS d’aquest interessant episodi, el pare Ambroise va tornar. Una de les
primeres coses que va fer va ser anar a buscar Bella. Va trobar la bufona criatura i va invitar-la a
seguir-lo fins a la saleta.
—Mira —va exclamar mentre treia a la fresca el seu instrument inflamat i trempat—, fa una
setmana que no em diverteixo gens ni mica. Tinc la cigala encesa, estimada Bella.
Al cap de dos minuts, Bella es trobava abocada sobre la taula de la saleta, amb el vestit
arromangat i per sobre del cap, posició que exposava completament el seu cul molsut, mentre el
capellà lasciu li contemplava les galtes posteriors i les hi copejava vigorosament amb la seva llarga
polla. Un minut més tard, li havia introduït l’arma fins que el pèl negre i arrissat del seu ventre
fregava les natges de la noia. Va tenir-ne prou amb unes quantes envestides per provocar l’ejaculació
de l’esperma, i Bella va sentir-se inundada per aquell torrent. El sant baró es trobava massa excitat
per la seva llarga abstinència per perdre la rigidesa de l’eina: només va retirar-la, doncs, per guiarla,
xopa de suc, cap a l’estret foradet que s’oferia entre les natges calentes. Bella va prestar-s’hi, i la
cigala, ben greixada com estava, va penetrar fàcilment i va vessar-li una altra dosi del producte dels
seus testicles prolífics.
Bella va sentir la descàrrega fervorosa i va acollir de grat l’esperma ardent a mesura que
Ambroise la hi injectava a les entranyes. Després l’eclesiàstic va girar-la de panxa enlaire a sobre
de la taula i va llepar-li el cony durant un quart d’hora, fent que la noia li descarregués dos cops a la
boca. Després la va encigalar un altre cop per la via natural.
A continuació, la bufona Bella va anar-se’n a la seva habitació per purificar-s’hi. Va rentar-se,
va reposar una estoneta, va vestir-se i va sortir.
* * *
Aquell vespre, el senyor Verbouc va trobar-se pitjor. L’atac afectava parts del cos que
inquietaven seriosament el seu metge. Bella va desitjar-li bona nit i va retirar-se.
Julia s’havia instal·lat a l’habitació de Bella per passar-hi la nit, i totes dues amigues, aleshores
ja ben instruïdes sobre la natura i les propietats del mascle, van intercanviar les seves idees i
experiències.
—Quan el pare Ambroise va clavar-me aquella cosa espantosa al meu petit ventre —va dir Julia
—, vaig pensar que em mataria. Quan va acabar, vaig pensar que li agafava un atac, i jo no sabia
quina cosa podia ser aquell suc calent i viscós que m’inundava. Però, oh…!
—Aleshores, estimada meva, vas començar a notar la fricció sobre la coseta sensible que tens a
la part de dalt del cony i que la llet del pare Ambroise també va amarar.
—Sí, és exactament això. Quan m’ho fa, sempre tinc la sensació que m’ofegaré.
—Ep! Què és això?
Totes dues noies van aixecar-se i van parar l’orella. Bella, més acostumada, òbviament, que Julia
a les particularitats de l'habitació, va dirigir la seva atenció cap a la finestra. Aleshores els finestrons
van obrir-se lentament i va aparèixer un cap d'home.
Julia el va veure i anava a xisclar quan Bella, ràpidament, va aconsellar-li que callés.
—No tinguis por, dona —va murmurar Bella per tranquil·litzar-la—, no se'ns menjarà pas.
Tanmateix no està gens bé espantar la gent d'aquesta manera.
—Què vol? —va preguntar Julia mentre amagava a mitges el cap sota el llençol però sense
deixar de fitar aquell intrús.
Mentrestant l'home es preparava per entrar. Després d'obrir prou els finestrons, va introduir el
seu cos enorme per l'obertura i va deixar-se caure a l'interior del dormitori. Quan va aixecar-se, la
llum va il·luminar la figura panxuda i les fesomies fastigosament sensuals del pare Clément.
—Verge santa, un capellà! —va exclamar Julia—. I, a sobre, gros! Oh, Bella, què vol?
—Ho veurem aviat —va murmurar l'altra.
Mentrestant, Clément s'havia acostat al llit.
—Ostres! És possible? Un doble regal? —va exclamar—. Realment, deliciosa Bella, aquest és
un plaer inesperat.
—No li fa vergonya, pare Clément?
i Julia havia desaparegut sota els llençols. En un tres i no res, el sacerdot va despullar-se i, sense
esperar que el convidessin, va ficar-se al llit.
—Oh! —va xisclar Julia—. M'està tocant!
—Ah, sí… bé, les «tocades» serem dues —va murmurar Bella mentre notava a l'esquena l'arma
enorme de l'eclesiàstic—. Entrar aquí sense permís és una vergonya!
—Vols que me'n vagi, doncs, reina meva? —va preguntar el capellà mentre posava la cigala a
sobre d'una mà de Bella.
—Ara que ja és aquí, ja pot quedar-se.
—Gràcies —va murmurar Clément tot aixecant-li una cama i clavant-li la grossa fava de la cigala
per darrere.
Bella va notar el cop i, d'una manera mecànica, va abraçar Julia per la cintura.
Clément va clavar una altra envestida, però Bella, sobtadament, va esquivar-lo fent un salt de
costat, va rebatre la vànova i va descobrir alhora el cos del capellà i el delicat de la seva amiga.
Julia va girar-se instintivament i va veure davant mateix del seu nas la cigala dura, a punt
d'esclatar a causa de la luxuriosa proximitat del propietari de l'instrument als encants de la noia.
—Toca-la-hi —va murmurar Bella.
Gens intimidada, va agafar amb les seves manetes blanques el cabiró de l'eclesiàstic.
—Com batega! Cada vegada està més dura.
—Sacseja-la —va murmurar Clément—. Sí, així, continua. Oh, que agradable!
Totes dues noies van saltar del llit i, engrescades, van començar a fregar la cigala i a descobrirne
la fava, fins que el capellà va trobar-se a punt d’ejacular.
—Això és la glòria celestial —va exclamar el pare Clément mentre aixecava els ulls i movia els
dits convulsivament, cosa que denotava el seu plaer.
—Atura, estimada o descarregarà —va observar Bella tot prenent un posat d’experiència al qual
tenia dret, sens dubte, a causa de les seves trobades precedents amb aquell monstre.
Tanmateix el pare Clément no tenia cap intenció de malgastar el tret, tenint com tenia a l'abast dos
conillets contra els quals disparar. Durant les carícies a les quals les noies li havien sotmès la cigala,
s'havia mantingut passiu. Ara, però, va atreure delicadament cap a ell la jove Julia, va arromangar-li
la camisa i va exposar a la vista totes les seves belleses secretes. Va deixar que les mans grapegessin
i palpessin les agradables natges i les cuixes de la noia i es va permetre obrir, amb els polzes, la
vulva rosa per ficar-hi la llengua i fer-li una sucosa llepada.
Julia era incapaç de romandre insensible davant d’un tractament semblant. I quan, finalment,
l’audaç capellà, tremolant de desig i embogit per la luxúria, la va llançar de panxa enlaire al llit, ella
mateixa va obrir les cuixes i va oferir-li l’espectacle de la seva vulva de llavis vermells i tibants.
Clément va instal·lar-se immediatament entre les cames de la noia, les hi va aixecar i va fregar-li els
llavis humits del cony amb la punta de la cigala. Bella el va ajudar: va agafar-li l’instrument immens
amb una maneta bufona i va guiar delicadament la fava cap al forat.
Julia s’aguantava la respiració i es mossegava els llavis. Clément va empènyer bruscament i
Julia, valenta com una lleona, va mantenir-se ferma. La fava va entrar. Van seguir una nova envestida,
noves empentes, i, en un tres i no res, Julia va trobar-se empalada per l’enorme cabiró de
l’eclesiàstic.
Un cop en possessió del cos de la noia, Clément va iniciar una sèrie regular d’estocades
profundes. Julia, trasbalsada per unes sensacions indescriptibles, va tirar el cap enrere i va tapar-se
la cara amb una mà mentre amb l’altra s’agafava al sacerdot.
—Oh, és enorme, però quin plaer em dóna!
—Ja la té tota a dins —va exclamar aleshores Bella—. Fins als collons.
—Ah, que deliciós! Quina bogeria! Aquesta noia em farà ejacular de seguida! No puc aguantarme…
El seu conyet sembla de vellut. Té, agafa això!
Va clavar-li una envestida desesperada.
—Oh! —va fer Julia.
Al mateix temps, el gegant lúbric va tenir la pensada de satisfer una altra fantasia llibertina: va
retirar amb cura el membre de l’estreta beina de Julia, va guiar-lo cap a l’entrecuix de Bella i va
enfonsar-lo al conyet fresc d’aquesta. El gruixut cabiró va obrir la figueta jove mentre el propietari
de l’afortunada cigala bavejava a causa del plaer que sentia.
Julia observava meravellada la facilitat aparent amb la qual el luxuriós capellà introduïa la
gegantina polla al cos blanc de la seva amiga.
Al cap d’un quart d’hora d’aquest exercici amorós durant el qual Bella va abraçar frenèticament
el religiós dues vegades i va amarar-li amb el seu tribut calent la fava de l’enorme cigala, Clément
va retirar-se un cop més per descarregar el semen ardent que el consumia al cos delicat de la petita
Julia. Va llançar-se-li a sobre i, després de clavar-li sense grans dificultats la polla inflamada al cony
sedós, va disposar-se a omplir-la d’esperma.
Va seguir una furiosa sèrie d’estocades ràpides i profundes al final de la qual Clément, amb un
sanglot sorollós, va clavar l’arma fins als testicles al cos de la noia i començà a inundar-la de llet.
L’èxtasi va apoderar-se d'ell: va llançar un raig darrere l'altre mentre girava els ulls en blanc i
tremolava de cap a peus.
Julia estava totalment trasbalsada i va unir-se al seu assaltant en el paroxisme de l'orgasme, amb
un plaer tan salvatge que cap puça no podria descriure.
Les orgies d'aquella nit de luxúria superen la meva capacitat narrativa. Amb prou feines Clément
va refer-se de la primera ejaculació, va anunciar amb un llenguatge d'allò més groller la seva
intenció de gaudir de Bella la qual va atacar immediatament amb la seva temible cigala.
Durant més d'un quart d'hora, va estar-se amb la cigala clavada fins als pèls al ventre de la noia,
fent durar el plaer fins que la natura va imposar-se un cop més i Bella va notar com l'omplia amb la
seva descàrrega.
Clément va treure un mocador de batista amb el qual va eixugar els conys amarats de les dues
belleses les quals van agafar-li el membre i, amb carícies tendres i lascives, van excitar el
temperament calent del capellà fins que la cigala va tornar a trempar amb una força i una virilitat
impossibles de descriure. El seu penis enorme, més vermell i més inflat que mai després de la seva
primera actuació, amenaçava totes dues noies les quals es divertien movent-lo ara cap a una banda
ara cap a l'altra. Bella va xuclar-ne diverses vegades la fava ardent i va pessigollejar-ne amb la
punta de la llengua la uretra oberta.
Aquella manera de divertir-se resultava agradable a Clément, que aviat va enfonsar la fava tant
com va poder a la boca de la joveneta llaminera.
Després les va acariciar pertot arreu, nues de pèl a pèl, tot collant els seus llavis gruixuts ara en
un cony ara en l'altre. Va palpar i va prémer les natges molsudes de les noies, tot ficant-los de
vegades un dit a l’ull del cul.
Després Clément i Bella van posar-se d’acord per convèncer Julia de permetre que el capellà li
fiqués a la boca la fava de la cigala. Després que la noia va acariciar i excitar una estona
considerable el monstruós instrument, l’eclesiàstic va llançar-li a la gola una rierada d’esperma que
gairebé va ofegar-la.
Va haver-hi una pausa breu, però, un cop més, la influència inhabitual d’unes criatures tan
temptadores i delicades, va produir efecte, i Clément va recobrar tot el seu vigor.
Va posar-les una al costat de l’altra i els anava clavant alternativament la cigala al cony. Després
va estirar-se de panxa enlaire, va fer que les noies se li posessin a sobre, i, mentre una d’elles
s’empalava a fons amb el membre, ell llepava el conillet de l’altra. I així va descarregar moltes
vegades més.
Només l’arribada de l’aurora va posar fi a aquella escena monstruosa de disbauxa.
Tanmateix, mentre passava tot això, una cosa molt diferent succeïa a l’habitació del senyor
Verbouc. I quan, tres dies més tard, el pare Ambroise va tornar d’una nova absència, va ser per
trobar el seu amic i protector a les acaballes.
Al cap de poques hores, la mort va acabar amb la vida i les experiències d’aquell gentilhome
excèntric.
Després del traspàs del marit, la vídua, que mai no havia estat una persona del tot equilibrada, va
començar a desenvolupar símptomes de bogeria. En el paroxisme de les crisis, cridava el capellà, i
quan li n’enviaven ràpidament un de vell i respectable, la bona senyora negava que pogués ser un
eclesiàstic i demanava «el del gros instrument». Com que el seu llenguatge i la seva conducta
escandalitzaven tothom, van tancar-la en un asil on, enmig del seu deliri, continuava demanant la
cigala grossa.
Bella, en trobar-se sense protector, va escoltar els precs del seu confessor i va accedir a fer-se
monja.
Julia, també òrfena, va decidir-se a compartir la sort de la seva amiga i, després d’haver obtingut
ràpidament el permís de la seva mare, va ser acollida juntament amb Bella al si de la santa mare
Església. Un cop van acabar el noviciat, totes dues van fer els vots corresponents i van prendre el
vel.
Fins a quin punt van mantenir els seus vots de castedat, no és un tema sobre el qual una humil
puça com ara jo pugui dir gaire cosa. Només sé que, un cop acabada la cerimònia, van portar-les en
secret al convent, on les esperaven, si fa no fa, catorze religiosos.
Gairebé sense deixar que les noves religioses tinguessin temps de despullar-se, aquells
miserables, embogits per la perspectiva d’un festí com aquell, se’ls van llançar a sobre i, l’un
darrere l’altre, van satisfer la seva luxúria diabòlica.
Bella va rebre més de vint descàrregues fervents en totes les posicions imaginables. I Julia, amb
prou feines assaltada amb una mica menys de vigor, va acabar desmaiant-se sota el tractament brutal
que va haver de suportar.
L’habitació es trobava ben protegida de les indiscrecions. No havien de tenir por de cap
indiscreció, la sensual comunitat, reunida per fer els honors a les germanes acabades d’admetre, va
festejar-les a cor què vols cor què desitges.
Ambroise formava part del grup. Feia temps que s’havia adonat de la impossibilitat de conservar
Bella per a ell sol. I, d’altra banda, temia l’animositat dels seus companys.
El superior va tenir també l’oportunitat de satisfer els seus gustos contra natura; ni solament la
delicada i amb prou feines desflorada Julia, va escapar al turment del seu assalt. Va haver-s’hi de
sotmetre, i el religiós, amb indescriptibles i fastigoses mostres de plaer, va injectar-li la seva llet
espessa a les entranyes.
Els crits dels qui descarregaven; els esbufecs dels qui s’esforçaven durant la còpula; el gemecs i
els grinyols dels mobles; les converses, ara en veu alta, ara amb prou feines un xiuxiueig, dels
espectadors, tot plegat tendia a accentuar la monstruositat de l’escena, a ressaltar i a fer encara més
revoltants els detalls d’aquell infern eclesiàstic.
Angoixada per aquestes idees i absolutament fastiguejada per l’orgia, vaig fugir i no vaig aturarme
fins que no vaig trobar-me a molts quilòmetres d’aquell drama odiós. D’ençà d’aquell dia no vaig
tornar a tenir gens ni mica de relació ni amb Bella i amb Julia.
Sé que van convertir-se en els instruments ordinaris de plaer dels hostes del convent. Estic segura
que l’excitació sensual vigorosa i constant a la qual van ser sotmeses va acabar aviat amb la bellesa
juvenil d’aquells encants que m’havien agradat tant. Però, deixem-ho córrer. He mantingut la meva
promesa, he fet la meva tasca: he acabat les meves memòries. I si bé no és competència d’una puça
parlar de moral, sí que pot, si més no, escollir el seu aliment espiritual i material. Quan vaig tenir-ne
prou, d’aquelles que havia descobert, vaig fer allò que fan molts, que, sense ser puces, són tanmateix
xucladors de sang: vaig fotre el camp…
Segurament, una puça enganxada a la pell d’un gos o d’un gat —encara que l’un sigui un llebrer
d’allò més aristocràtic, l’altre un persa refinat i tots dos tinguin un pedigrí d’aquells que et deixen
garratibat—, no deu tenir gaire cosa interessant a dir fora d’explicar-nos la manera de protegir-se de
les gratades de l’animal o dels productes antiparasitaris. ¿Què passa, però, quan ens trobem amb una
puça instal·lada al cos d’una noia jove i atractiva; amb una puça intel·ligent i disposada a contar-nos
tot el que pot observar des dels diversos indrets del cos femení que li serveix alhora d’aliment i
d’aixopluc? Per obtenir la resposta, només cal que el lector obri aquest llibre per la primera pàgina.
Segur que no el deixarà fins a l’última…

Segurament, una puça enganxada a la pell d'un gos o d'un gat -encara que l'un sigui un
llebrer d'allò més aristocràtic, l'altre un persa refinat i tots dos tinguin un pedigrí d'aquells
que et deixen garratibat-, no deu tenir gaire cosa interessant a dir fora d'explicar-nos la
manera de protegir-se de les gratades de l'animal o dels productes antiparasitaris. ¿Què
passa, però, quan ens trobem amb una puça instal·lada al cos d'una noia jove i atractiva;
amb una puça intel·ligent i disposada a contar-nos tot el que pot observar des dels
diversos indrets del cos femení que li serveix alhora d'aliment i d'aixopluc? Per obtenir la
resposta, només cal que el lector obri aquest llibre per la primera pàgina. Segur que no el
deixarà fins a l'última...
Aquesta obra va ser publicada per primera vegada a Gran Bretanya el 1881, i traduïda al
francès nou anys després. Al nostre país no faria la seva aparició fins a un segle més tard,
el 1997. El desconegut autor d'aquest biografia descriu amb sorprenent llibertat les
luxúries i perversitats més prohibides per l'estricta moral victoriana, alhora que carrega
contra la hipocresia de l'Església i els costums sexuals de l'època.
Anònim
Memòries d'una puça
ePUB v1.0
Calamanga 15.03.14
Títol original: Mémoires d'une puce
Autor: Anònim
Any de 1a. publicació en idioma original: 1881
Traducció: Jeremies Flit
Disseny/Retoc de portada: Calamanga
Edició digital: Calamanga (v1.0)
ePUBCat base r1.3
Més informació a http://www.epub.cat
CAPÍTOL I
VAIG NÉIXER , però no sabria dir ni quan ni com, de manera que no puc fer altra cosa sinó
deixar que el lector accepti aquesta afirmació a les bones i que se la cregui si vol.
Hi ha una altra cosa també certa: el fet del meu naixement no és gens ni mica menys verídic que la
realitat d’aquestes memòries, i si al lector intel·ligent d’aquestes pàgines el sorprèn que només una
de la meva espècie hagi aconseguit, durant el seu pas —potser hauria de dir «salt»— per la vida,
adquirir la saviesa, la capacitat d’observació i el poder de transmetre tots els esdeveniments
meravellosos que he vist i tots els descobriments que he fet i que conto aquí, només puc recordar-li
que hi ha intel·ligències que la gent vulgar ni sospita, i lleis a la natura l’existència de les quals
encara no han descobert ni els savis més avançats.
He sentit a dir alguna vegada que xuclar la sang era la manera de viure de la meva espècie. No
ocupo de cap manera l’últim lloc en aquesta fraternitat universal. I si visc una existència precària a
càrrec dels cossos d’aquells amb els quals em poso en contacte, la meva pròpia experiència
demostra que ho faig d’una manera notòria i particular, avisant que em poso a la feina, cosa que
rarament fan els qui ocupen altres llocs a l’escala de la meva professió. Però jo sostinc que
persegueixo altres objectius, i més nobles, tret del simple fet de sobreviure, quan enxampo algun
imprudent. Vaig ser conscient d’aquest pecat original, i, com que tinc un esperit molt per sobre dels
instints de la meva raça, vaig arribar gradualment a les altures de la percepció mental i de la ciència,
les quals em van situar per sempre més al cim de la grandesa de l’insecte.
És aquesta aptitud per instruir-me la que demostraré a l’hora de descriure les escenes de les
quals vaig ser testimoni. Més ben dit, en les quals vaig participar.
No m’aturaré a explicar com és que posseeixo les prerrogatives humanes de poder pensar i
observar: durant les meves elucubracions, digueu-vos que les tinc, i sorpreneu-vos-en en
conseqüència.
Així us adonareu que no sóc una puça corrent. I realment, quan penso en les companyies amb les
quals he estat barrejada, en la familiaritat amb què m’ha estat permès de tractar les persones de la
categoria més alta i en les ocasions durant les quals vaig fer la majoria de les meves relacions,
convindreu sens dubte amb mi que sóc, realment, un insecte sorprenent i digne d’atenció.
Els meus records més antics em porten a un temps que jo em trobava en una església. Hi sonava
una música majestuosa i un cant monòton i lent que aleshores van deixar-me esbalaïda i plena
d’admiració. Ara, però, ja fa molt de temps que vaig aprendre el significat vertader d’aquelles
influències. Avui prenc el capteniment dels fidels com la manifestació externa d’emocions interiors
generalment inexistents.
Sigui com vulgui, jo em trobava ocupada en una feina professional en relació amb la cama blanca
i molsuda d’una noia d’uns catorze anys, de la qual recordo el gust deliciós de la sang, un sabor
que… Però ara me’n vaig del tema…
Poc després que jo hagués començat les meves petites atencions, d’una manera tranquil·la i
amistosa, la noia, amb la resta de l’assemblea, va aixecar-se per anar-se’n, i, naturalment, vaig
decidir acompanyar-la. Tinc la vista tan fina com l’oïda, i vaig veure com un jove esmunyia un petit
full plegat, de paper blanc, a la bufona mà enguantada de la noieta quan aquesta passava sota el porxo
a través de la multitud. Jo havia observat ja el nom de «Bella» a la seda suau de la mitja que m’havia
atret a la primeria, i ara veia aparèixer el mateix nom a la banda de fora de la carta d’amor.
La noia anava amb una dama alta i majestuosa amb la qual jo no tenia cap gana d’establir
relacions íntimes.
Bella, que tenia exactament catorze anys, era una bellesa, una persona perfecta. Malgrat que era
tan jove, el seu pit tendre ja tenia les proporcions que agraden a l’altre sexe. Tenia una cara
encantadora en la seva simplicitat, el seu alè desprenia l’aroma dels perfums d’Aràbia i, com em
sembla que ja he dit, tenia la pell tan suau i càlida com el vellut.
Bella, evidentment, sabia perfectament que era bufona i aixecava el cap amb tant d’orgull i de
coqueteria com una reina. Que despertava admiració no era difícil de veure en advertir les mirades
de desig que els joves —i també de vegades els homes d’edat madura— li llançaven.
Fora de l’edifici, va haver-hi una aturada sobtada de les converses i una convergència general de
les mirades sobre la bufona Bella, que van expressar més clarament que les paraules que tots els ulls
l’admiraven i la desitjaven tots els cors —si més no els que pertanyien al sexe masculí.
Concedint amb prou feines atenció a allò que era, evidentment, un fet quotidià, la noia caminava
ràpidament amb la seva companya cap a casa seva. Un cop va arribar al senzill i elegant edifici, se’n
va anar de seguida a la seva habitació. No diré que vaig seguir-la perquè «anava amb ella» i vaig
veure com la tranquil·la noieta creuava les cames i començava a treure’s les sabatetes de cabritilla
més petites, elegants i ajustades que us pugueu imaginar. Jo vaig saltar a sobre de la catifa i vaig
dedicar-me a les meves investigacions. Bella es va treure l’altra sabata i, sense separar els seus
panxells molsuts, va posar-se a mirar el full de paper plegat que jo havia vist que el xicot li havia
esmunyit secretament a la mà.
Observant-ho tot de prop, vaig veure la inflor de les cuixes que s’allargaven cap amunt, per sobre
de les lligacames ajustades, fins que es perdien enmig de la fosca i es trobaven en un punt, on, a
causa de la posició inclinada de la noia, coincidien amb el ventre deliciós, i gairebé amagaven un
petit préssec, amb una mena de tall de dalt a baix, que, en la penombra, amb prou feines deixava
veure uns llavis arrodonits.
Bella va deixar caure aviat la nota i, com que aquesta es trobava oberta, em vaig prendre la
llibertat de llegir-la.
Aquest vespre seré al lloc habitual eren els únics mots que el paper contenia, però semblaven
tenir un interès especial per a Bella, que va quedar-se una estona en la seva actitud pensativa.
La meva curiositat s’havia despertat, i el meu desig de saber més coses sobre aquella interessant
personeta amb la qual l’atzar m’havia fet establir un contacte tan íntim com agradable, em va
empènyer a quedar-me tranquil·lament a cobert en un amagatall sovint celebrat, per bé que humit, i no
vaig sortir-ne fins a l’hora fixada per seguir el curs dels esdeveniments.
Bella s’havia empolainat amb una cura escrupolosa i en aquell moment es disposava a dirigir-se
al jardí que envoltava la casa de camp on vivia.
Vaig anar amb ella.
Quan va arribar al final d’una avinguda llarga i ombrívola, la noia va seure en un banc rústic i va
esperar l’arribada de la persona amb la qual havia de trobar-se.
No va escolar-se gaire estona fins que va presentar-se el jove que jo havia vist el matí mentre es
comunicava amb la meva deliciosa amigueta.
Van encetar una conversa que, si havíeu de jutjar per la despreocupació de la parella per tot el
que els envoltava, hauríeu dit que tenia un interès poc corrent per a tots dos.
Vesprejava, havia començat el crepuscle. L’aire era càlid i agradable. La parelleta continuava
asseguda al banc i abraçada, ignorant tot allò que no fos la seva pròpia felicitat.
—No es pot imaginar com l’estimo, Bella —deia el jove, segellant tendrament la seva declaració
amb un petó als llavis de la seva companya, que feia una ganyota.
—Sí, ja ho sé —va replicar la noieta ingènuament—. M’ho diu contínuament. Aviat em cansaré
de sentir-ho.
Bella va moure un peuet amb impaciència. Semblava pensativa.
—Quan m’explicarà i m’ensenyarà aquestes coses divertides de les quals em parla sempre? —va
preguntar mentre feia una ullada ràpida al seu company i tornava a abaixar els ulls per continuar
mirant la sorra de l’avinguda.
—Ara, estimada Bella —va respondre el jove—. Ara que tenim l’ocasió de trobar-nos sols i
sense por que ens vinguin a interrompre. Sap que ja no som unes criatures, oi, Bella?
La noia va assentir amb el cap.
—Bé. Hi ha coses que les criatures no saben però que els enamorats no solament han de saber
sinó que també han de practicar.
—De debò? —va preguntar seriosament la noia.
—Sí —va continuar el company—. Hi ha secrets que fan feliços els amants i que constitueixen
l’alegria d’estimar i de ser estimat.
—Redéu! —va exclamar Bella—. Que sentimental s’ha tornat, Charly. Recordo que, no fa gaire,
deia que el sentiment era només un engany.
—És el que pensava fins que vaig estimar-la a vostè —va respondre el jove.
—Absurd —va continuar Bella—. Continuï, però, i digui’m el que m’ha promès.
—No li ho puc dir sense ensenyar-li-ho —va replicar Charly—. El coneixement només pot ser
obtingut a través de l’experiència.
—Oh! Avant, doncs, i ensenyi-m’ho —va exclamar la noia, en els ulls brillants i les galtes
vermelles de la qual va semblar-me que podia descobrir un coneixement molt conscient de la mena
d’instrucció que li anava a ser impartida.
Hi havia alguna cosa que s’encomanava en la seva impaciència. El jove hi va cedir i, tot cobrint
el cos d’ella amb el seu, va enganxar la boca a la de la noia i va besar-la amb èxtasi.
Bella no va oferir cap resistència. Fins i tot va ajudar, i va correspondre a les carícies del seu
enamorat. Mentrestant s’anava fent tard: en la fosca cada cop més densa, els arbres formaven una
pantalla amb les altes branques per desviar dels amants les darreres llums.
Aviat Charly va acostar-se-li encara més. Va fer un petit moviment i va ficar una mà sota les
faldilles de Bella i, sense trobar cap oposició, la va esmunyir cap amunt. Sense conformar-se amb els
encants que va trobar dins les brillants mitges de seda, va provar d’anar més lluny i els seus dits
tafaners van tocar aviat la carn suau i tremolosa de les joves cuixes. La respiració de Bella
esdevingué sibilant i ràpida sota l’efecte de l’assalt indelicat adreçat contra els seus encants.
Tanmateix, lluny de resistir-s’hi, va experimentar un plaer evident amb aquelles carícies excitants.
—Toqui-me’l —va murmurar—. Pot fer-ho.
Charly no necessitava cap invitació; en realitat ja es preparava per avançar sense tenir-la, i,
entenent instantàniament el permís, va llançar els dits endavant. La intel·ligent noia va entreobrir les
cuixes al mateix moment, i, al cap d’un instant, la mà del jove li cobria els delicats llavis rosats de la
vulva.
Durant els deu minuts següents, la parella amb prou feines es va moure. Només els llavis
enganxats i la respiració indicaven les sensacions que tots dos experimentaven sota l’efecte de la
voluptuositat. Charly notava un objecte delicat que es posava rígid sota els seus dits àgils i adquiria
una prominència sobre la qual ell no tenia cap mena d’experiència.
Bella va tancar aviat els ulls i, tot tirant el cap enrere i recolzant-lo al braç del seu amic, va
començar a estremir-se lleugerament mentre el cos se li tornava dòcil i lànguid.
—Oh, Charly! —va murmurar—. Què em fa? Quines sensacions tan delicioses em fa sentir!
Mentrestant el jove no s’adormia a la palla. Al contrari: un cop va explorar a fons tot el que
podia en la posició incòmoda en què es trobava, va aixecar-se. Sentint la necessitat de calmar la
furiosa passió que els seus actes havien provocat, va demanar a la seva amable companya que li
deixés guiar-li una mà cap a un objecte capaç —va assegurar-li— de proporcionar-li un plaer molt
més intens que el que li donava amb els dits.
Al cap d’un instant, Bella, sense resistència, va agafar un nou i deliciós instrument. I, tant si va
cedir a la curiositat que fingia com si l’arrossegava realment el desig que tot allò li provocava, va
haver de treure a la llum el sòlid objecte del seu amic.
Aquells dels meus lectors que s’hagin trobat en una situació semblant entendran ràpidament
l’entusiasme de l’engrapada i la sorpresa de la mirada que va saludar la primera aparició en públic
de la nova adquisició.
Era el primer cop de la seva vida que Bella contemplava un membre masculí en la plenitud de la
seva potència. I encara que no es tractava d’un exemplar excepcional —jo podia adonar-me’n força
bé—, la blanca columna amb barret vermell, la pell suau de la qual es retirava a mesura que ella la
comprimia, va provocar-li ràpidament el desig d’aprendre més coses.
Charly també es trobava trasbalsat: els ulls li brillaven i continuava grapejant els joves i
agradables tresors dels quals acabava de prendre possessió.
Mentrestant, les carícies que la maneta blanca prodigava al jove membre amb el qual es trobava
en contacte havien produït els efectes habituals que, en aquestes circumstàncies, experimenten tots els
que tenen una constitució tan sana i vigorosa com la del propietari d’aquell instrument íntim.
Encisat per aquelles pressions suaus, per les agradables i delicioses engrapades, i per la manera
que la noia tenia d’estirar sense artifici els plecs de la pell mòbil i de descobrir la fava de color de
robí amb el foradet que esperava llançar a raig la seva ofrena, el jove es tornava boig de luxúria. I
Bella, que també gaudia de la seva part d’aquelles sensacions noves i rares, que l’arrossegaven en un
remolí d’agitació apassionada, panteixava, ja que desconeixia l’èxtasi que implicava l’alleujament.
Amb els seus ulls bufons mig aclucats, amb els llavis entreoberts i com humits de rosada, amb la
pell que li cremava i brillava sota la febre desacostumada que la hi recorria, Bella era la víctima
deliciosa de qualsevol que hagués tingut l’oportunitat d’obtenir els seus favors i de collir la seva
rosa jove i delicada.
Tot i la seva joventut, Charly no era tan cec per perdre una ocasió tan bona com aquella. A sobre,
les seves passions, ara sobreexcitades, l’arrossegaven malgrat els consells de prudència que potser
hauria escoltat en un altre moment.
Sentia la vulva humida i palpitant estremir-se sota els seus dits, contemplava aquella noia bufona
que s’oferia als jocs amorosos, vigilava la tendra respiració que feia pujar i baixar els pits joves, i
s’adonava de les fortes emocions sensuals que trasbalsaven el cos resplendent de la seva companya.
Les cames plenes, suaus i molsudes de la noia es trobaven ara exposades a les seves mirades
sensuals.
Aixecant lentament el darrer vel, Charly va destapar encara més els encants secrets de la seva
deliciosa companya fins que, amb els ulls encesos, va veure la unió de les cuixes molsudes amb els
malucs plens i el ventre blanc i palpitant.
També aleshores la seva mirada ardent i fixa va anar a parar a l’indret principal d’atracció: el
petit tall de color de rosa que s’entreobria, mig amagat a la base del mont de Venus, arrodonit i amb
prou feines enfosquit per un pèl finíssim.
La titil·lació amb què l’havia treballat i les carícies que havia prodigat al desitjat indret havien
conduït a un vessament del suc natural que una excitació d’aquesta mena tendeix a provocar, i Bella
s’oferia amb la seva figueta ben mullada pel lubrificant millor i més adient que la natura forneix.
Veient l’oportunitat que se li presentava, Charly va alliberar suaument el membre de l’engrapada
que el feia estremir i va llançar-se frenèticament sobre el cos estirat de la noia.
Amb el braç esquerre va abraçar la fina cintura, el seu alè ardent va abrasar les galtes fresques, i
els seus llavis van collar-se als de la noia en un petó llarg, impacient i apassionat.
Amb la mà dreta, ara lliure, provava de posar en contacte les parts de tots dos que són els
instruments actius del plaer dels sentits, i intentava d’acomplir-ne la unió amb esforços ardents.
Per primera vegada en la seva vida, Bella sentia el fregament màgic de l'instrument d’un mascle
entre els llavis rosats del seu forat.
Amb prou feines havia tingut temps de percebre el contacte càlid de la fava rígida del membre de
Charly, la noia es va estremir d’una manera perceptible, i, avançant-se a les delícies de Venus, va
fornir una prova abundant de la seva natura susceptible.
Charly va sentir-se encantat per la seva pròpia felicitat i va esforçar-se apassionadament a
completar la de la seva companya.
Tanmateix, la natura, que havia fet tant pel desenvolupament de les passions sensuals de Bella,
havia deixat encara un últim obstacle que impedia que l’obertura d’una flor tan precoç pogués ser
realitzada fàcilment.
Bella era molt jove, encara no havia madurat pel que fa al cas de les seves visites mensuals que
se suposa que marquen el començament de la pubertat.
Els òrgans de Bella, malgrat la seva perfecció i la seva frescor, estaven amb prou feines
preparats per rebre fins i tot un campió tan modest com aquell, el qual, un cop introduïda la fava,
provava aleshores d’entrar-hi del tot i d’instal·lar-s’hi.
Charly va empènyer i va esforçar-se debades a fer avançar el membre excitat pel territori delicat
de l’amable noieta.
Els llavis rosats i el foradet van resistir tots els intents de penetració a la cova mística. La bufona
Bella, ara d’allò més excitada i mig embogida per les carícies que ja havia suportat, secundava
debades amb totes les seves forces els intents audaços del seu jove enamorat.
La membrana era forta i va resistir bravament fins que el jove, amb la intenció d’aconseguir el
seu objectiu o de trencar-ho tot, va retirar-se una mica per envestir a continuació d’una manera
desesperada. Aleshores va reeixir en el seu intent, va foradar l’obstacle i va introduir totalment la
seva arma rígida dins el ventre de la noia complaent.
Bella va amollar un crit quan va sentir el potent invasor a l’interior dels seus encants. Però el
deliciós contacte va donar-li el coratge per suportar el fort dolor amb l’esperança de l’alleujament,
que ja arribava.
Mentrestant Charly redoblava els seus esforços i, orgullós de la victòria aconseguida, no
solament conservava el que havia conquerit sinó que, a cada nova envestida, avançava una mica més.
Diuen que el que més costa de fer és el primer pas, però també és veritat que, de vegades, costa
massa. I potser el lector estarà d’acord amb mi en aquest cas.
Tanmateix cap dels nostres dos enamorats no tenia —resulta estrany dir-ho— ni el més mínim
pensament sobre aquest tema. Completament absorbits per les delicioses sensacions que els havien
subjugat, s’unien l’un amb l’altre per fer efectius aquells moviments ardents, que tots dos pressentien
que havien d’acabar en un èxtasi.
Quant a Bella, tot el seu cos tremolava amb una impaciència delirant i els seus llavis
completament vermells deixaven escapar exclamacions tan expressives com curtes que anunciaven
l’extrema satisfacció amb la qual s’abandonava en cos i ànima a les delícies del coit. Les seves
compressions musculars sobre l’arma que l’havia foradat eficaçment, la ferma abraçada amb la qual
subjectava el noi que es retorçava i la delicada estretor de la seva beina humida semblant a un guant
tendien a excitar Charly fins a embogir-lo. El noi sentia el seu membre enfonsat en aquell cos de dona
fins a l’arrel, fins als dos globus que, a sota del campió de la seva virilitat cobert d’escuma,
s’esclafaven contra les galtes fermes del cul blanc de Bella. Ja no podia anar més lluny i només es
preocupava de gaudir de l’objecte posseït, de recollir el premi als seus esforços.
Però Bella, insaciable en la seva passió, només trobava realitzat el seu desig d’unió assaborint el
plaer intens que aquell membre rígid i calent li estava donant, i estava massa excitada per assabentarse
de res o per inquietar-se per qualsevol altra cosa, tret del que passava en aquell moment. I, en la
seva febre delirant, ràpidament sorpresa per un nou espasme embogidor de luxúria assaborit fins al
final, va exercir una pressió encara més intensa sobre l’objecte del seu plaer, va aixecar els braços
en un èxtasi apassionat i, tot deixant-se anar enrere amb uns gemecs sords d’agonia i d’èxtasi, i amb
petits crits de sorpresa i delícia, va llançar una copiosa emissió que, en trobar dificultats per vessarse,
va inundar les dues bosses bessones del noi.
Amb prou feines s’havia adonat del plaer que podia proporcionar amb el seu membre a la noia i
del diluvi que aquesta havia escampat amb una profusió tan abundant sobre la seva persona, una fúria
luxuriosa s’apoderà també del xicot. Va semblar-li que un torrent impetuós de desig li corria per les
venes. Tan aviat tenia l’instrument clavat del tot al ventre deliciós de la noieta com gairebé
completament fora, fins a la fava.
Embeinava i desembeinava sense manies. Sentia que una sensació enervant i embogidora
s’apoderava d’ell. Va abraçar amb més força la seva jove amant. Al mateix temps que un altre crit
indicible brollava del pit de Bella, va deixar-se caure sobre el pit de la noia i va vessar dins la
matriu agraïda el pessigolleig fèrtil del seu jove vigor.
Un gemec sord de satisfacció lasciva va escapar dels llavis entreoberts de Bella mentre la noia
percebia els raigs intermitents del fluid seminal que sortia del membre excitat que tenia clavat al
ventre. Al mateix temps, el deliri eròtic de l’emissió va fer amollar a Charly un xiscle penetrant
mentre arribava, amb els ulls en blanc, a l’últim acte del drama sensual.
El crit fou el senyal d’una interrupció tan sobtada com inesperada. Dels arbustos pròxims i, fins
aleshores, protectors, va emergir silenciosament la fosca figura d’un home que va plantar-se davant
dels joves enamorats…
L’horror els va glaçar la sang.
Fugint del seu refugi càlid i luxuriós, i provant, amb penes i treballs, de mantenir-se dret, Charly
va apartar-se de l’aparició com si es tractés d’una serp verinosa.
Quant a la dolça Bella, tan aviat com va veure l’intrús va tapar-se la cara amb les mans i reculà
sobre el seient que havia estat el testimoni silenciós dels seus plaers. Massa esfereïda per poder dir
res, va esperar amb una notable presència d’ànim a poder trobar-se en estat de fer front a la tempesta
que es preparava.
L’espera no va durar gaire estona.
Avançant ràpidament cap a la parella culpable, el nouvingut va agafar el noi pel braç mentre li
ordenava amb un gest ferm i autoritari que es posés la roba en ordre.
—Noi imprudent —va remugar entre dents—, què ha fet? Fins a quin punt l’han empès les seves
passions boges i salvatges? Com farà front a la fúria del seu pare justament ofès? Com aplacarà la
seva còlera, quan jo, complint el meu deure inexcusable, li comunicaré la falta comesa pel seu únic
fill?
Sense deixar d’agafar Charly pel braç, el qui parlava va fer una pausa i va avançar unes passes.
Aleshores la llum de la lluna va mostrar la figura d’un home d’uns quaranta-cinc anys, baix, vigorós i
força corpulent.
La seva cara, realment afavorida, encara resultava més atractiva gràcies a un parell d’ulls
brillants, negres com el jade, que llançaven a totes bandes espurnes de ressentiment apassionat.
Portava un vestit eclesiàstic, la forma fosca i la netedat simple i modesta del qual encara feien
destacar més les seves notables proporcions musculars i les seves fesomies esplèndides.
Charly semblava d’allò més confós, però va sentir un alleujament infinit i egoista quan el sever
intrús va girar-se cap a la jove còmplice del seu plaer libidinós.
—Quant a vostè, noia miserable, l’únic que puc fer és expressar el meu horror més gran i la meva
indignació més justa. Sense tenir en compte els preceptes de la nostra mare l’Església, sens
preocupar-se del seu propi honor, ha permès a aquest noi viciós i presumptuós collir el fruit prohibit.
Què li queda ara? Menyspreada pels seus amics, expulsada de la casa del seu oncle, viurà en un
ramat amb les bèsties del camp, com aquell Nabucodonosor de l’antiguitat, el qual, defugit pels de la
seva espècie, que se n’apartaven com de la pesta, arrossegava la seva existència miserable a la vora
dels camins. Oh, filla del pecat, criatura lliurada a la luxúria de Satanàs, et dic…
El desconegut havia arribat a aquest punt de la seva censura contra la infortunada noia, quan
Bella, abandonant el seu capteniment humiliat, se li va llençar als peus i va afegir els seus precs i
llàgrimes als del seu jove enamorat per demanar perdó.
—Prou —la va interrompre finalment l’eclesiàstic, sever—, prou. Els precs no serveixen de res,
i humiliar-se només fa que agreujar el pecat. El meu esperit em fa vacil·lar sobre el meu deure en
aquest trist afer. Si feia cas del que ara mateix m’ordena la consciència, aniria directament als
vostres familiars i els assabentaria immediatament de la infàmia que l’atzar m’ha fet descobrir.
—Oh, si li plau, tingui pietat de mi —va suplicar Bella. Ara les llàgrimes lliscaven per aquelles
galtes bufones que, només feia un moment, encenia un plaer llibertí.
—No ens denunciï, pare, a cap dels dos. Farem tot el que podrem per expiar el nostre pecat.
Farem dir sis misses i uns quants Pater. Anirem en pelegrinatge a la relíquia de sant Engulphe, de la
qual em va parlar vostè l’altre dia. Faré el sacrifici que calgui si no diu res sobre la meva estimada
Bella —va suplicar Charly al seu torn.
El capellà va fer un gest amb la mà per imposar silenci. Després va parlar. Accents de pietat es
barrejaven al seu estil sever i decidit de mena.
—Prou —va dir—. Necessito temps. He d’invocar l’assistència de la Verge, que no va conèixer
cap pecat i que, sense les delícies carnals de la còpula que mata l’ànima, va portar al món el nen
Jesús al pessebre de Betlem. Vingui a veure’m demà a la sagristia, Bella. Allí, dins el recinte sagrat,
li comunicaré la voluntat divina pel que fa a la seva transgressió. L’esperaré a les dues. Quant a
vostè, jove temerari, reservaré el meu judici i qualsevol acció fins demà passat. L’esperaré al mateix
lloc i a la mateixa hora.
Tots dos penitents van desfer-se alhora en expressions d’agraïment quan l’eclesiàstic va dir-los
que es separessin.
Feia estona que s’havia fet completament fosc i la humitat de la nit pujava de tot arreu.
—Mentrestant, bona nit i tranquil·litat. El vostre secret es troba segur amb mi fins que ens tornem
a trobar —va dir el capellà. I va fer-se fonedís.
CAPÍTOL II
LA CURIOSITAT DE CONÈIXER la continuació d’una aventura que ja m’havia interessat
molt, i també una tendra i dolça sol·licitud per la dolça i amable Bella, van incitar-me a quedar-me a
prop seu, i, en conseqüència, vaig evitar d’incomodar-la amb una atenció massa sostinguda per part
meva i provocar resistències contra mi per un atac a deshora en un moment durant el qual resultava
necessari per a l’èxit del meu desig quedar-me dins del cercle d’operacions de la joveneta.
No provaré de parlar de les hores miserables viscudes per la meva jove protegida durant
l’interval que va escolar-se entre l’horrible descobriment fet pel sant pare confessor i l’hora
designada per aquest per a l’entrevista a la sagristia, durant la qual havia de decidir-se el destí de la
infortunada.
Amb passes tremoloses i els ulls baixos, la noia, plena d’espant, va presentar-se al porxo i va
trucar.
Aleshores la porta va obrir-se, i el capellà va aparèixer al llindar.
Quan li fa ver un gest, Bella va entrar i es va quedar dreta davant de l’eclesiàstic, sant i imposant.
Després va produir-se un silenci incòmode que va durar un quants segons. El pare Ambroise va
ser el primer que va trencar-lo.
—Ha fet bé, filla meva, de venir tan puntualment. L’obediència immediata de la penitent és el
primer signe de l’esperit amb el qual ella obté el perdó diví.
Davant d’aquestes paraules amables, Bella va reprendre coratge i va semblar-li que li havien tret
un pes enorme del cor. El pare Ambroise va continuar parlant mentre s’acomodava en un seient
guarnit de coixins a sobre d’un bagul enorme de roure:
—He meditat molt i he pregat també molt per vostè, filla meva. Durant una bona estona, m’ha
semblat que l’única manera que tenia de descarregar la meva consciència era acudir de seguida al
protector natural de vostè i assabentar-lo del terrible secret del qual sóc el malaurat coneixedor.
Aquí va fer una pausa. I Bella, que coneixia bé el caràcter rígid del seu oncle, de qui depenia
absolutament, va tremolar en sentir les paraules del religiós.
Tot agafant-li una mà tremolosa i atraient lentament la noia cap al mateix seient, de manera que
Bella va trobar-se agenollada davant seu, el capellà va continuar parlant mentre li posava la mà dreta
a sobre de l’espatlla:
—Però m’horroritza pensar en les terribles conseqüències que es derivarien d’una revelació
semblant, i, en el meu trasbals, he demanat l’ajuda de la Verge. Ella m’ha ensenyat un mitjà que,
alhora que s’ajusta perfectament a les intencions de la nostra Santa Església, evita que les
conseqüències del pecat de vostè siguin conegudes pel seu oncle. La primera condició, tanmateix,
que imposa aquest mitjà és una obediència cega.
Bella, que va posar-se d’allò més contenta en sentir que li era possible sortir d’aquell problema,
va prometre ràpidament la submissió més absoluta a les ordres del seu pare espiritual.
La noia es trobava agenollada als peus de l’eclesiàstic. El pare Ambroise va decantar la testa
poderosa cap a la cara inclinada de Bella. Tenia les galtes vermelles, un foc estrany li ballava pels
ulls ardents. Les mans li tremolaven lleugerament quan les posava sobre les espatlles de la seva
penitent. Pel que fa a la resta, però, el seu posat era de calma.
Sens dubte el seu esperit es trobava torbat pel conflicte entre el deure que havia de complir i
l’objectiu tortuós que es proposava, la difícil explicació del qual volia evitar.
Aleshores va encetar una llarga lliçó sobre la virtut de l’obediència i sobre la submissió absoluta
deguda als consells de direcció espiritual del ministres de la Santa Església.
Bella va renovar la seva promesa de paciència absoluta i d’obediència en totes les coses.
Mentrestant a mi em resultava evident que el capellà era víctima d’un esperit presoner però
rebel, que es revoltava en ell contra ell, i de vegades arribava a esclatar gairebé a l’exterior, en una
victòria total que se li reflectia en els ulls espurnejants i en els llavis ardents a causa de la passió.
El pare Ambroise, va atreure molt a poc a poc cap a ell la seva bella penitent fins que els bonics
braços de la noia van descansar sobre els genolls de l’eclesiàstic. Amb la cara inclinada en una santa
resignació, Bella gairebé es tocava les mans.
—I ara, filleta meva —va continuar el sant home—, ha arribat l’hora de dir-li els mitjans que
m’ha indicat la Verge, i només pels quals em serà perdonat de no revelar el pecat de vostè. Hi ha
ànimes subordinades a les quals es confia la tasca d’alleujar les passions i les exigències que els
servidors de l’Església no poden confessar obertament però que tenen, sens dubte, necessitat de
satisfer. Aquestes privilegiades són escollides principalment entre aquelles que ja han anat pel camí
de la feblesa carnal. A elles, els és confiat el deure solemne i sant d’apaivagar els desigs terrenals de
la nostra comunitat religiosa en el secret més estricte. A vostè… —va murmurar el capellà amb la
veu tremolosa a causa de l’emoció, mentre les seves mans passaven, en una transició fàcil, de les
espatlles a la fina cintura de la penitent—, a vostè, que ja ha tastat el plaer suprem de la còpula, li
convé fer aquesta feina santa. No solament el seu pecat serà així més fàcilment esborrat i perdonat
sinó que li serà permès d’assaborir legítimament aquestes delícies supremes, que ultrapassen les de
l’èxtasi diví, i que pot estar segura de trobar tothora en braços dels servidors de Déu. Nedarà en un
mar de plaer sensual sense incórrer en les penes de l’amor il·lícit. Tindrà l’absolució cada vegada
que concedirà el seu tendre cos a les satisfaccions de l’Església, a través dels seus ministres, i serà
recompensada i animada en el seu treball piadós no solament sent-ne testimoni, sinó compartint
plenament les emocions intenses i fervents que ha de provocar la utilització de la seva atractiva
persona.
Bella va escoltar aquestes proposicions insidioses amb una barreja de sorpresa i de plaer.
Com hauria pogut resistir els impulsos violents i sensuals de la seva natura calenta, desvetllats de
cop i volta pel quadre presentat a la seva imaginació ardent?
Amb un gest piadós, el sacerdot la va atreure cap a ell i va imprimir-li un petó llarg i càlid als
llavis rosats i consentidors.
—Verge santa! —va murmurar Bella, els instints sexuals de la qual es despertaven cada cop més
—. Això supera el que puc suportar… En tinc ganes… Estic meravellada… no sé què em passa…
—Estimada innocent! Jo la instruiré. En la meva persona, trobarà el millor preceptor i el més
adient per als exercicis que farà d’ara endavant.
El pare Ambroise va canviar lleugerament de posició. Aleshores Bella li va veure per primer
cop la mirada encesa per la sensualitat i que gairebé va espantar-la.
També va adonar-se aleshores de la protuberància enorme visible a la part del davant de la
sotana de seda.
L’eclesiàstic, excitat, ja no es va prendre la molèstia de continuar amagant el seu estat ni les
seves intencions.
Va abraçar la buf ona criatura i va besar-la una llarga estona i apassionadament. En va prémer el
cos tendre contra la seva persona, grossa i grassa, i es va fer endavant per gaudir d’un contacte més
íntim amb aquella graciosa figura.
Finalment la concupiscència devoradora que el cremava va fer-li perdre l’oremus. Va afluixar
una mica l’abraçada ardent, va descordar-se la part del davant de la sotana i, sense cap mena de
pudor, va mostrar davant dels ulls esbalaïts de la seva jove penitent un membre les gegantesques
proporcions del qual va atabalar-la tant com la seva rigidesa i consistència.
És impossible descriure les sensacions que l’exhibició del formidable instrument van produir en
la tendra criatura.
Va clavar-hi instantàniament els ulls mentre el capellà, que va adonar-se de l’esbalaïment de la
noia sense descobrir-hi, però, res que s’assemblés a alarma o aprensió, cosa que va alegrar-lo, la hi
va posar fredament a les mans.
Va ser aleshores quan Bella, en sentir el contacte muscular d’aquella cosa meravellosa, va
excitar-se d’una manera salvatge.
Com que només havia vist fins aleshores les modestes proporcions de l’instrument de Charly, va
sentir que els seus desigs impúdics es despertaven ràpidament davant d’un fenomen tan notable. Va
prémer tant com va poder l’enorme objecte amb les seves tendres manetes i va enfonsar-se davant
seu en un èxtasi de delícies sensuals.
—Verge santa, això ja és el cel! —va murmurar Bella—. Oh, pare, qui hauria cregut que seria
escollida per a un plaer semblant!
Allò també era massa per al pare Ambroise. L’encisava la lubricitat de la seva bufona penitent i
estava encantat amb l’èxit de la seva astúcia infame (perquè era ell qui ho havia preparat tot i n’havia
estat l’instigador, incitant els dos enamorats a trobar-se i proporcionant-los així una ocasió de cedir
als seus temperaments fogosos, que tots ignoraven fora d’ell. Amb els ulls encesos havia seguit les
fases del combat amorós des de l’ombra on s’havia amagat).
Aixecant-se ràpidament va agafar en braços el tendre cos de Bella i va aixecar-la. Va posar-la a
sobre dels coixins del seient on ell mateix es trobava assegut feia un instant. Va aixecar-li les cames,
i, després de separar-li tant com va poder les cuixes complaents, va contemplar un moment el
deliciós tall rosat que apareixia a sota del ventre blanc. Aleshores, sense dir mot, va abaixar la cara
cap a la vulva beneita, va ficar la seva llengua disbauxada tan endins com va poder en aquella beina
humida i va fer-hi una xuclada tan deliciosa que Bella, amb un estremiment d’èxtasi i de passió,
mentre el seu cos jove es retorçava amb contorsions espasmòdiques de plaer, va segregar una
emissió abundant que el sant home es va empassar com ho hauria fet amb un pot de crema divina.
Va haver-hi calma durant una estona.
Bella, de panxa enlaire, amb els braços estirats a banda i banda del cos i el cap tirat enrere, es
trobava en una actitud de deliciós exhauriment després de les estranyes sensacions que li havien
provocat feia només un instant els procediments impúdics del reverend.
El pit encara li palpitava a causa de la violència de l’èxtasi i tenia els ulls bufons mig aclucats en
un repòs lànguid.
El pare Ambroise era un d’aquests rars homes que són capaços de mantenir el control dels seus
instints en unes circumstàncies com aquelles. Estava acostumat a esperar amb molta paciència
l’acompliment dels seus objectius, tenia una rudesa general de maneres, i la seva natura ardent sabia
mantenir les convencions que eren la garantia del seu orde. I encara que el seu caràcter no era gens
apropiat per al seu estat i que l’agitaven uns desigs tan violents com irregulars, havia après a
dominar les seves passions fins a la mortificació.
Ja és hora de revelar el caràcter real d’aquell home. Ho faré amb respecte però cal dir la veritat.
El pare Ambroise era la viva personificació de la luxúria. Tot el seu esperit estava dedicat a
satisfer-la, i els seus instints grosserament animals, la seva constitució vigorosa i ardent, tant com el
seu tarannà inflexible i dur, el feien assemblar-se en cos i ànima al sàtir de l’Antiguitat.
Però Bella hi veia únicament el sant pare que, no solament li havia perdonat el seu pecat, sinó
que li havia obert el camí, com la noia suposava, per gaudir legítimament d’uns plaers que ja havien
trasbalsat amb tanta força la seva imaginació jove.
L’audaç eclesiàstic, singularment encantat no solament per l’èxit del seu estratagema que li havia
proporcionat una víctima tan suculenta, sinó també per l’extraordinària sensualitat d’aquesta i pel
plaer evident amb què s’havia prestat al seu desig, es preparava ara a collir sense pressa el fruit de
la seva trapelleria i a gaudir totalment del plaer que la possessió de tots els delicats encants de Bella
podien proporcionar-li per calmar la seva concupiscència espantosa.
Bella, finalment, era seva. I, mentre es separava del cos estremit, amb els llavis encara mullats
per la prova abundant de la participació de la noia en el plaer, encara va trempar més: la gruixuda
fava vermella de la terrible cigala brillava sota l’aflux de la sang i la tibantor dels músculs.
Tan aviat com la jove Bella va sentir-se deslliurada de l’atac del seu confessor contra la part més
sensible, ja descrita, de la seva persona, i va aixecar una mica el cap de la posició estirada en la
qual es trobava, la seva mirada va topar, per segona vegada, amb el gros cabiró que el capellà
mantenia impúdicament exposat.
La noia va observar la llarga i gruixuda fletxa blanca i la selva de pèls negres i arrissats d’on
sortia per dreçar-se rígidament cap al cel. També va veure’n la punta, semblant a un ou, de pell
vermella, la qual semblava invitar la seva mà a tocar-la.
Bella mirava el membre de carn rígida. I, incapaç de resistir la temptació, va allargar de nou la
mà per engrapar-la.
La va agafar, la va prémer, va estirar-ne enrere la pell mòbil i va fitar la grossa fava quan s’hi
abocava. Va veure’n amb sorpresa el foradet en forma de tall, i agafant tota la cigala amb les dues
mans, va mantenir-la, palpitant, molt a prop de la seva cara.
—Oh, pare meu, quina cosa! —va exclamar—. I que enorme! Oh, si us plau, digui’m què he de
fer per alliberar-lo d’aquestes sensacions que vostè diu que causen tant dolor i tantes incomoditats
als sants ministres de la religió.
El pare Ambroise estava massa excitat per respondre-li. Va agafar, però, la mà de la noieta i va
ensenyar a la verge ignorant com havia de moure els ditets blancs, amb un moviment regular de
vaivé, al llarg de l’enorme cabiró.
El seu plaer va ser intens, i el de Bella amb prou feines una mica menys fort. La noia va continuar
fregant-li el membre amb els seus palmells suaus, i, tot aixecant els ulls cap a la cara de l’eclesiàstic,
va preguntar-li dolçament si allò li donava plaer, si li resultava agradable i si podia continuar de la
mateixa manera.
Mentrestant el reverend sentia que el penis se li enduria cada cop més i trempava encara amb més
força sota les titil·lacions excitants de la noia.
—Pari un moment. Si continua treballant-me el membre així, em farà ejacular —va dir suaument
—. Val més retardar-ho una mica.
—Ejacular, pare? —va preguntar Bella àvidament—. Què significa això?
—Oh, estimada criatura, tan encantadora per la seva bellesa com per la seva innocència! Que bé
compleix la seva missió! —va exclamar Ambroise, encantat d’ultratjar i de corrompre la
inexperiència evident de la seva jove penitent—. Ejacular vol dir completar Tacte amb el qual
arribem al plaer total de la voluptuositat: aleshores una quantitat abundant de fluid blanc i espès surt
de la cosa que vostè té ara a les mans i, brollant amb força, proporciona tant plaer a qui el llança
com a la persona que el rep d’una manera o d’una altra.
Bella va recordar-se de Charly i del seu èxtasi, i va comprendre immediatament el que allò
significava.
—I aquesta ejaculació el curarà, pare?
—Certament, filla meva, i és aquest alleujament el que busco quan li ofereixo l’ocasió de prendre
de mi el benaventurat sacrifici d’un dels servidors més humils de l’Església.
—Que deliciós! —va murmurar Bella molt baixet—. Aquest raig abundant brollarà per a mi, i és
per a mi que aquest sant baró proposa aquesta fi del seu plaer. Que feliç em fa ser capaç de
proporcionar-li tanta delectació.
Mig meditant, mig proferint aquests pensaments, va abaixar el cap. Aleshores un perfum sensual
feble però exquisit va pujar-li de l’instrument de la seva adoració. En va prémer la punta amb els
seus llavis humits, va cobrir-ne el foradet en forma de tall amb la seva boca encantadora i va
imprimir tot seguit un petó fervent sobre el membre brillant.
—Quin és el nom d’aquest fluid? —va preguntar mentre aixecava un cop més la seva cara bufona.
—En té diversos —va respondre el sant baró—, segons la mena de persona que els fa servir.
Però aquí, entre vostè i jo, l’anomenarem semen.
—Semen —va repetir Bella amb innocència tot deixant caure la paraula eròtica dels seus dolços
llavis amb una unció natural en aquelles circumstàncies.
—Sí, estimada filleta meva, semen és el nom amb el qual desitjo que el conegueu, i molt aviat
veurà una riada d’aquesta preciosa essència.
—Com la rebré? —va preguntar Bella mentre pensava en Charly i en la, relativament, prodigiosa
diferència entre l’instrument del noi i la cigala gegantesca que ara tenia al davant.
—Hi ha diverses maneres de fer-ho i vostè les haurà d’aprendre totes. Però encara tenim una
experiència massa petita de l’acte principal de la santa? cardada, la còpula permesa de la qual ja li
he parlat. Per tant, en conseqüència, aquesta vegada ens limitarem a la manera més còmoda. En lloc,
doncs, de descarregar aquesta essència anomenada semen dins el cos de vostè, on l’extrema estretor
de la vulva produiria sens dubte un raig molt abundant, començarem per la fricció dels seus dits
obedients fins al moment que jo sentiré l’acostament dels espasmes que acompanyen l’emissió.
Aleshores jo li faré un senyal i vostè es ficarà a la boca, tan endins com pugui, la fava del meu
instrument i suportarà que jo li descarregui el semen fins a la darrera gota i em retiri satisfet, almenys
aquesta vegada.
Bella, l’instint lúbric de la qual la portava a delectar-se en la descripció que el confessor li feia,
i que estava tan impacient com ell per realitzar aquell programa ultratjant, va expressar ràpidament la
seva bona voluntat de sotmetre-s’hi.
Ambroise va posar un cop més la seva enorme cigala a les mans de Bella.
Tan excitada per la vista com pel contacte d’un objecte tan notable, el qual les seves mans
engrapaven aleshores amb delectació, la noia va posar-se a la feina pessigollejant, fregant i prement
la cigala enorme i dura d’una manera que va provocar un plaer d’allò més intens al capellà
llicenciós.
Sense donar-se per satisfeta amb la feina dels seus dits delicats, Bella, tot pronunciant paraules
de satisfacció i d’emoció, va posar-se als seus deliciosos llavis vermells la fava inflamada de la
cigala erecta i li va permetre esmunyir-se entre ells tan endins com va poder, tot esperant de
provocar, tant per la fricció com pels moviments llepadors de la llengua, la deliciosa ejaculació que
esperava.
Allò excedia el que s’havia atrevit a esperar el sant baró, que no s’imaginava trobar, ni de bon
tros, una alumna amb tantes ganes d’acceptar el que ell es proposava. Al cim de l’exaltació a causa
de les delicioses titil·lacions que experimentava al membre viril, va preparar-se a inundar la boca i
la gola de la noia amb la riada de la seva descàrrega potent.
Ambroise va començar a adonar-se que no podria retenir gaire estona la seva llet i que, per tant,
ja estava a punt d’arribar al final del seu plaer.
Era un d’aquests homes extraordinaris l’abundància de l’ejaculació dels quals deixa molt enrere
la dels mascles corrents. No solament tenia el do interessant de poder repetir diverses vegades
seguides l'acte venerí amb pauses molt curtes; també la quantitat de líquid amb la qual acabava cada
còpula era tan prodigiosa com inhabitual. Aquesta sobreabundància semblava sortir d’ell en
proporció a les seves emocions animals: com més intensos i nombrosos eren els seus desigs
libidinosos, més forta era l’emissió que els calmava.
Va ser sota aquestes circumstàncies que l’amable Bella va emprendre la tasca d’alliberar els
torrents continguts de la luxúria d’aquell home. La seva boca perfumada estava destinada a ser el vas
on es vessaria la matèria espessa i enganxifosa de la qual la noia encara no tenia cap experiència. I,
tot i que ignorava els efectes de l’alleujament que estava tan ansiosa de provocar, la noia desitjava la
consumació de la seva feina i el desbordament d’aquell esperma del qual l’eclesiàstic li havia parlat.
A mesura que els llavis excitants de Bella en premien la fava i que la seva llengua acariciava els
voltants del foradet, el membre viril es posava més dur i més calent. Les dues manetes blanques
n’arromangaven la pell suau i en pessigollejaven la base alternativament.
Dos cops, Ambroise, incapaç de suportar més estona el contacte deliciós sense ejacular, va
separar la fava dels llavis rosats per evitar-ho.
Finalment, Bella, impacient a causa del retard i decidida a enllestir la seva feina, va exercir, amb
molta més energia que fins aleshores, una pressió cap avant sobre la fletxa rígida.
Va produir-se instantàniament una tibantor general als membres del bon capellà. Va estirar les
cames a banda i banda de la seva penitent, les seves mans van aferrar convulsivament els coixins i va
arquejar el cos.
—Oh, Crist sagrat, estic a punt de descarregar! —va exclamar. Amb la boca oberta, va llançar
amb els ulls vidriosos una última mirada a la seva víctima innocent. Després es va estremir d’una
manera visible i, mentre amollava gemecs sords i xiscles histèrics i breus, el seu penis, obeint les
provocacions de la noia, va començar a emetre a sacsejades el seu esperma espès i enganxós.
Bella, en percebre’n els raigs que, un darrere l’altre, li omplien la boca i la gola; en sentir els
crits del seu company i en adonar-se, amb una intuïció ràpida, que el capellà experimentava l’efecte
suprem que ella havia provocat, va continuar els fregaments i les compressions fins que, ennuegada
per la viscosa descàrrega i mig asfixiada per la seva abundància, va veure’s obligada a deixar
escapar de la boca aquella xeringa humana, que tanmateix va continuar llançant-li els seus raigs a la
cara.—
Verge santa! —va exclamar Bella, els llavis i la cara de la qual fumejaven a causa de
l’esperma que els cobria—. Verge santa, quin plaer tan fort! I vostè, pare? Li he proporcionat els
preciós alleujament que desitjava?
El pare Ambroise, massa agitat per respondre, va aixecar l’estimada criatura amb els braços,
enganxant la seva boca a la d’ella, encara mullada, va xuclar-li els llavis amb gratitud i plaer.
Van reposar tranquil·lament durant un quart d’hora sense que res interrompés el seu descans des
de l’exterior.
La porta continuava tancada. El sant baró havia escollit bé l’hora de la trobada.
Tanmateix Bella, els desigs de la qual havien estat terriblement excitats per l’escena que acabo
de descriure, estava boja d’impaciència perquè el membre rígid d’Ambroise li practiqués la mateixa
operació que ja havia suportat amb l’instrument de proporcions més moderades de Charly.
Envoltant amb els braços el coll rodanxó del seu confessor, va murmurar-li paraules incitants,
l’efecte de les quals observava sobre la cigala.
—Vostè m’ha dit que l’estretor d’aquest petit tall —i Bella va posar, amb una pressió suau,
l’ampla mà de l’eclesiàstic sobre l’indret del qual parlava— el faria descarregar a dojo el licor que
posseeix. Ho donaria tot, pare meu, per sentir com s’escampa dintre meu a través de la punta
d’aquesta cosa vermella!
Era evident que la bellesa de la noia inflamava tant com la innocència i la ingenuïtat del seu
caràcter la natura sensual del capellà. El sentiment del seu triomf, de l’abandó total de la joveneta
entre les seves mans, de la delicadesa i del refinament de Bella, tot plegat conspirava per excitar al
màxim la lascívia de la seva natura apassionada i ardent.
Bella era seva. Seva per gaudir-ne com li plagués; seva per sotmetre-la a tots els capricis de la
seva horrible luxúria i també per fer-la servir per satisfer la seva sensualitat més ultratjant i
desbocada.
—Ah, redéu, això és massa! —va exclamar Ambroise la luxúria del qual, que ja es tornava a
encendre, entrava violentament en activitat davant d’aquella sol·licitud.
—No sap el que demana, filleta meva. La desproporció és terrible. Vostè patiria molt durant
aquest acoblament.
—Ho suportaré tot —va replicar Bella— per sentir aquest instrument dins del meu ventre i, com
més aviat millor, el broll del seu licor en mi.
—Verge santa, això és massa! La tindrà, Bella: comprovarà la plena mesura d’aquesta verga
erecta i, criatura meva, l’ompliré amb un oceà d’esperma calent.
—Oh, pare meu, serà una felicitat celestial!
—Despulli’s, Bella, tregui’s el vestit, tot allò que pugui engavanyar els nostres moviments, que li
prometo que seran bastant violents.
En rebre l’ordre, Bella va despullar-se de seguida i, trobant que el seu confessor semblava
embadalit davant la seva bellesa i que el membre se li inflava i allargava en proporció a la nuesa
exhibida, es va treure d’una revolada la darrera peça de roba i va quedar-se nua de pèl a pèl.
El pare Ambroise va quedar-se bocabadat davant els encants de la noia. Els malucs grassons, els
pits plens, la pell blanca com la neu i tan suau com el setí, les natges rodones i les cuixes ben
molsudes, el ventre bufó i pla, el pubis cobert de pèl finíssim i sobretot l’encisadora vulva rosada,
que ara es mostrava a la base del mont de Venus, ara s’amagava, atemorida, entre les cuixes grasses
com si volgués defugir les mirades… van fer que es llancés a sobre la seva víctima amb un crit de
luxúria ara ja irreprimible.
L’abraçava amb força, premia el cos suau i càlid contra el seu, gras i gros. La cobria de petons
lascius i, concedint llibertat total a la llengua disbauxada, prometia a la noia que la introducció del
seu cabiró enorme dins la figueta i el ventre d’ella, li proporcionaria tots els plaers del paradís.
Bella va correspondre a l’abraçada i va llançar un petit xiscle extasiat. Mentre el raptor excitat
l’estirava a sobre del seient, la noia ja sentia la pressió de la inquieta i grossa fava de la gegantesca
verga del religiós contra els llavis sucosos i calents del seu forat gairebé virginal.
El sant baró, que trobava deliciós el contacte del penis amb els llavis encesos de la vulva de
Bella, va començar aviat a empènyer amb tota la seva energia fins que el suc que vessava la petita i
sensible beina va cobrir-li la fava.
La passió de Bella havia arribat al cim. Els esforços del pare Ambroise per clavar-li la punta de
la cigala entre els llavis humits de la figueta, lluny de defraudar-la, van estimular-la amb bogeria fins
que, amb un altre xiscle feble, va inclinar-se i va vessar el tribut fluid del seu temperament lasciu.
Era exactament el que desitjava l’audaç capellà: quan la càlida i agradable emissió va mullar-li
el penis orgullosament dilatat, va empènyer amb decisió i va embeinar la meitat del seu pesat cabiró
a l’entrecuix de la noia.
Ara bé, així que Bella va sentir-ne la dura penetració en el seu cos tendre, va perdre el poc
control que li quedava i, sense fer cap mena de cas del dolor que suportava, va envoltar amb les
cames la ronyonada de l’enorme assaltant, mentre li pregava ansiosament que la penetrés sense
compassió.
—Estimada i deliciosa filleta —va murmurar l’eclesiàstic lúbric—, l’envolto amb els meus
braços, tinc la meitat de l’arma clavada en el seu ventre ofert. Aviat gaudirà els plaers del paradís.
—Oh, ja ho sé, el sento a dintre meu. No es retiri, clavi’m aquesta cosa deliciosa tan endins com
pugui.—
Ja ho faig! Premo, envesteixo però la tinc massa grossa per penetrar-la amb comoditat. Potser
li faré mal. Però ja és massa tard. He de posseir-la o morir.
Bella va relaxar-se una mica i Ambroise va guanyar una polzada més. Tenia el membre palpitant
en carn viva, clavat a mig camí dins el ventre de la noia. El seu plaer era intens, la vagina de Bella li
comprimia deliciosament la cigala.
—Endavant, pare meu. Estic esperant que ragi el licor que vostè m’ha promès.
No calia aquesta mena d’estímul per induir el confessor a practicar el seu poder prodigiós de
copulació. Envestia frenèticament i, a cada empenta, el penis ardent s’enfonsava una mica més a
l’entrecuix de la noia… De cop i volta va penetrar fins als collons dins el cotxó estret de Bella.
Aleshores la furiosa clavada del capellà brutal va ultrapassar tot el que la seva tendra víctima —
sostinguda fins llavors per la febre del desig— podia suportar.
Amb un crit feble —encara que més agut— d’angoixa física, Bella va sentir que el religiós havia
superat tota la resistència que la seva joventut havia oposat a l’entrada del membre viril. La tortura
de la potent inserció d’aquella massa enorme va esborrar les sensacions luxurioses que li havien fet
suportable l’atac a la primeria de l’acoblament.
Ambroise va cridar de plaer i va abaixar la mirada sobre la cosa bufona que la seva serp
acabava de picar. Va contemplar amb passió la víctima, ara empalada per l’enorme cabiró. Sentia el
contacte embogidor amb una delícia indicible. Veia tremolar Bella sota el dolor de la formidable
introducció. La seva natura brutal s’havia despertat del tot i volia gaudir fins al grau suprem, de grat
o per força! Va aferrar doncs la noia amb els braços i va obsequiar-la amb tota la potència del seu
membre immens.
—És realment excitant, reina meva! Cal que vostè també gaudeixi. Li donaré l’esperma del qual
li he parlat. Abans, però, necessito excitar el meu òrgan i la meva natura amb aquesta titil·lació
deliciosa. Abraci’m, Bella; després, el rebrà. I, quan el líquid calent sortirà de mi i penetrarà en les
seves joves parts, vostè sentirà el mateix plaer embriagador que jo sento ara. Empenyi, Bella, i
deixi’m empènyer també a mi. Tingui, filleta meva. Ja torna a entrar… La sent a dins? Oh!… Oh…
Ambroise va incorporar-se un moment i va observar la seva enorme polla rodona i el deliciós
tall de Bella, aleshores ja completament eixamplat.
Fermament embotit dins aquella beina deliciosa, gaudint d’allò més de l’estretor excessiva dels
càlids plecs de carn que li comprimien la cigala, va empènyer, indiferent davant el dolor causat pel
seu membre implacable a la jove Bella. Només volia aconseguir, com fos, tant plaer com pogués.
No era de la mena d’homes que es deixen entendrir per cap noció falsa de pietat en un cas com
aquest. Enfonsava el membre tan com podia mentre els seus llavis ardents xuclaven petons deliciosos
als llavis oberts i tremolosos de la pobra Bella.
Durant una estona, no va sentir-se res fora de les sacsades amb les quals el capellà lasciu
preparava el seu plaer i del xipolleig de la polla que entrava i sortia alternativament del ventre de la
bufona penitent.
És inimaginable que un home com el pare Ambroise ignorés les facultats prodigioses de plaer
que el seu membre podia despertar en una persona de l’altre sexe ni les potents emocions que devia
produir, per la seva grandària i la seva capacitat d’ejaculació, a la noia que aleshores es tirava.
La natura, però, també s’afirmava en la persona de la jove Bella. El dolor de l’esquinçament es
diluïa en les intenses sensacions de plaer que li produïa l’arma vigorosa del sant baró, i les queixes
sordes i els sanglots de la criatura no van tardar gaire estona a barrejar-se amb expressions ofegades
de plaer.
—Oh, pare meu! Oh, pare estimat i generós! Ah, empenyi, empenyi! Oh, empenyi! Puc suportarho…
ho desitjo… Em trobo al cel! Quin cap tan calent té aquest instrument beneit! Oh, cor meu, oh…
Oh, Verge santa, quines sensacions!
Ambroise veia l’efecte que produïa. El seu propi plaer avançava ràpidament. Movia la cigala
amb força endavant endarrere i cada cop que envestia l’enfonsava fins als pèls arrissats que en
cobrien la base, fins a les dues boles que li penjaven a sota.
Finalment Bella es va escórrer i va obsequiar l’home, excitat i encantat, amb una emissió calenta
que va lliscar-li al llarg de la cigala trempada.
Resulta impossible descriure el deliri luxuriós que va apoderar-se aleshores de la jove i bufona
Bella. Va aferrar-se amb una tenacitat desesperada al tors corpulent del religiós, que la penetrava
amb tota la força que era capaç d’imprimir al seu cos de mascle, feixuc i voluptuós. Va retenir-lo
clavat fins als testicles dins la seva beina estreta i relliscosa.
Bella, tanmateix, durant el seu èxtasi, no va perdre en cap moment de vista el coronament del seu
orgasme que li havia estat promès. El sant baró havia de vessar-li el licor a dins del seu cos, com ho
havia fet Charly. I aquest pensament encara alimentava amb més força el seu pensament impur.
En conseqüència, quan el pare Ambroise, tot envoltant-li amb els braços la cintura flexible, va
clavar un altre cop fins als ous el seu membre de semental al cony de Bella, i, panteixant, va
murmurar que l’esperma es trobava a punt de brollar, la noia, d’allò més excitada, va obrir les cames
tant com va poder, va començar a llançar veritables crits de plaer i va permetre que el capellà li
vessés una riada d’esperma al fons de les parts vitals.
L’ejaculació del pare Ambroise va durar ben bé dos minuts. Cada cop que rebia una injecció
potent i calenta d’aquella espessa llet, Bella, amb els seus moviments i amb els seus crits d’èxtasi,
donava una prova abundant de l’efecte que li produïa la poderosa descàrrega de l’eclesiàstic lúbric.
CAPÍTOL III
EM SEMBLA QUE MAI no he deplorat tant com en aquella ocasió la meva incapacitat
natural per envermellir. Fins i tot una puça hauria tingut motiu per ofuscar-se davant l’espectacle
llibertí ofert en les circumstàncies que acabo de relatar.
Com poden resultar tan impúdics i també tan lascius els desigs i les inclinacions d’una noia tan
jove i aparentment tan plena d’innocència?
Com és possible que una persona d’una gràcia i d’una frescor infinites pugui esdevenir un esperit
de sensualitat ardent, revelar-se de sobte, a causa del curs accidental dels esdeveniments, com un
volcà de luxúria?
Jo hauria pogut exclamar perfectament com el vell poeta: «Oh, Moisès!».
O, com els descendents més pràctics del patriarca: «Oh, sant Moisès!».
No cal parlar dels canvis profunds que Bella va experimentar com a conseqüència d’unes
experiències com les que acabo de contar. Resultaven aparents tant en la seva manera de caminar
com en el seu capteniment.
Del seu jove enamorat, no sé què se’n va fer ni em vaig prendre la pena d’informar-me’n. Però
m’inclino a creure que, al sant baró Ambroise, no li mancaven els gustos irregulars tan generalment
atribuïts als del seu orde, i que potser el jovenet va ser conduït fàcilment d’una manera progressiva a
prestar-se, com la seva jove amant, a la satisfacció dels desigs sense límit del capellà.
Tornem, però, a les meves pròpies observacions pel que fa la bufona Bella.
Si bé les puces no podem envermellir, sí que podem observar i jo m’he imposat la tasca de
confiar a la ploma i a la tinta totes les parts amoroses de les meves experiències que em sembla que
poden interessar al cercador de la veritat. També podem escriure, si més no aquesta puça que us
parla; altrament no tindríeu aquestes pàgines davant dels ulls, i prou.
Van escolar-se uns quants dies abans que Bella no va trobar l’ocasió de reveure el seu admirador
eclesiàstic. Finalment l’oportunitat va presentar-se i, com era de preveure, la noia va afanyar-se a
aprofitar-la.
Havia trobat la manera d’advertir Ambroise de la seva intenció de visitar-lo. I, per tant, l’astut
personatge es trobava preparat per rebre la seva bufona hostessa com la primera vegada.
Així que va trobar-se sola amb ell, la noia va llançar-se als braços del seu seductor, prement
aquella carcassa enorme contra el seu cos d’allò més flexible i va començar a prodigar-li les
carícies més tendres.
Ambroise no va fer-se pregar per correspondre amb passió a l’abraçada de la noia, i va passar
que la parella va començar un intercanvi de petons ardents, ell i ella estirats al seient tou del qual ja
hem parlat abans.
Però Bella no estava disposada a limitar-se als petons; volia un menú més substanciós, que sabia,
per experiència, que el religiós podia proporcionar-li.
Per la seva banda, Ambroise, no estava menys excitat. Els petons li havien encès la sang, als ulls
foscos li flamejava una luxúria declarada, i la protuberància de la seva roba posava de manifest
sense cap mena de dubte el desordre dels seus sentits.
Bella comprenia el seu estat: no se li escapaven ni les mirades enceses del religiós ni l’erecció
evident del seu membre la qual, d’altra banda, ell no feia res per amagar. La noia pretenia atiar
encara més els desigs del seu company, no pas apaivagar-los.
Tanmateix, Ambroise, va demostrar-li aviat que no necessitava que l’excitessin més perquè
l’arma se li dilatés d’una manera ferotge i es posés en un estat que omplia la noia d’un desig frenètic
només de veure-la.
En qualsevol altra ocasió, Ambroise s’hauria preocupat més del seu plaer que de posar-se
immediatament a la feina amb la seva petita conquista… Ara, però els seus propis sentits van
revoltar-se en contra d’ell, i va ser incapaç de dominar el desig aclaparador de gaudir tan aviat com
pogués dels encants juvenils que se li oferien d’aquella manera.
Ja es trobava a sobre d’ella. La seva enorme corpenta cobria de la manera més potent i completa
les formes femenines de Bella. La cigala trempada premia amb duresa l’estómac de la noia, la qual ja
tenia el vestit arromangat fins a la cintura.
Amb una mà que tremolava de febre, Ambroise va engrapar la vulva, centre del seu desig, i va
ficar la fava, vermella i calenta, del seu membre entre els llavis sucosos. Va empènyer, va esforçarse
a penetrar-hi i va aconseguir-ho. La cigala immensa va començar a endinsar-se d’una manera lenta
però segura… la fava va desaparèixer a l’interior del cony. Unes quantes envestides fermes i
decidides van completar la unió, i Bella va rebre, tan llarg com era, l’enorme cabiró excitat del sant
baró. El raptor, ja en possessió total dels encants més profunds de la seva companya, va jeure,
panteixant, sobre el pit de la deliciosa criatura.
Bella, amb el membre vigorós ben enfonsat al seu ventre menut, sentia vigorosament els efectes
produïts per aquell visitant calent i tremolós.
Al mateix temps, Ambroise va iniciar el moviment de vaivé. Bella va llançar-li al coll els seus
braços blancs i va nuar lascivament les cames amb mitges de seda al voltant de la ronyonada del
formidable cardador.
—Oh, que deliciós —murmurava la noia tot cobrint-li de petons els llavis molsuts—. Empenyi,
empenyi amb més força. Oh, això encara m’obliga a obrir-me més. Que grossa la té! I que calenta, i
que… oh, oh!
I una onada amorosa va rajar del dipòsit de Bella com a resposta a les vigoroses envestides de
les quals era objecte, mentre la noia tirava el cap enrere i obria la boca amb els espasmes de
l’apassionat acoblament.
Aleshores el religiós va contenir-se i va immobilitzar-se un instant: els estremiments de la cigala
revelaven prou l’estat en què es trobava. Desitjava, tanmateix, allargar el plaer tant com pogués, fins
al límit.
Bella va comprimir la fletxa terrible amb les seves parts íntimes i va adonar-se que es posava
més dura i més rígida quan la fava de color porpra va tocar-li la tendra matriu.
Gairebé immediatament després, el seu corpulent enamorat, incapaç d’allargar més estona el seu
plaer, va sucumbir a la més intensa de les sensacions esmolades i penetrants que pugui procurar
l’emissió de la llet espessa.
—Oh, ja li surt allò de la verga! —va exclamar la noia, excitada. En sento els raigs intermitents!
Oh, doni-me’n més… encara més… molt més… descarregui-me’l a dintre… empenyi més fort, no
tingui compassió de mi! Oh, encara en surt… empenyi… esquinci’m si li ve de gust, però doni’m tot
el seu esperma!
Ja he parlat abans de la quantitat de llet que el pare Ambroise tenia el poder de descarregar. I
aquella vegada fins i tot l’ultrapassava. L’havia estat emmagatzemant durant gairebé una setmana i
ara Bella en rebia una onada tan enorme que la descàrrega semblava més aviat l’acció d’una xeringa
que no pas l’ejaculació dels òrgans virils d’un mascle.
Finalment el pare Ambroise va retirar-se. Bella va posar-se dreta i va sentir que una matèria
espessa li regalimava lentament per les cuixes molsudes.
Amb prou feines el sant baró acabava de desembeinar, la porta d’entrada de l’església es va
obrir i van presentar-se dos capellans més a l’interior.
Naturalment la retirada era impossible.
—Ambroise —va exclamar el més vell de tots dos, que podia tenir entre trenta anys i quaranta—,
això que fas va en contra dels nostres privilegis i de les nostres regles, que diuen que aquests jocs
han de ser practicats en comú.
—Preneu-hi part! —va respondre l’interpel·lat—. Encara no és massa tard. Volia parlar-vos del
meu descobriment, però…
—Però la temptació d’aquesta floreta va ser massa forta per a tu, amic meu —va exclamar l’altre
mentre, tot parlant, agafava Bella, tota sorpresa, i li ficava una manassa sota les faldilles, buscant-li
les cuixes de pell suau.
—Ho he vist tot pel forat del pany —va xiuxiuejar-li el brètol a l’orella—. No té per què
espantar-se, criatura: l’únic que farem serà tractar-la de la mateixa manera.
Bella va recordar les condicions de la seva admissió al perdó de l’Església i va pensar que allò
també formava part de les seves noves obligacions. Va abandonar-se, doncs, sense cap mena de
resistència, en braços dels nou vinguts.
Mentrestant, el seu interlocutor acabava de passar-li un braç robust al voltant de la cintura i li
cobria de petons les galtes delicades.
Ambroise semblava destarotat i confós.
La noia va trobar-se, doncs, entre dos focs, i no parlem de la flama que continuava abrasant el
seu primer posseïdor. La mirada de Bella anava debades de l’un a l’altre, provant de trobar la
manera de sortir d’aquella situació.
Perquè, malgrat que s’havia resignat plenament a la situació en què l’havia col·locat l’hàbil
astúcia del pare Ambroise, ara gairebé l’abaltia una sensació física de feblesa i de por davant
d’aquells nous assaltants.
Bella no llegia més que luxúria i desig furiós en els ulls d’aquests, mentre la passivitat
d’Ambroise li prohibia qualsevol intent propi de defensa.
Els nouvinguts l’havien col·locada entre tots dos i mentre el primer que li havia parlat ja li havia
arribat amb la mà al cony rosat, l’altre no perdia el temps a l’hora de prendre possessió de les galtes
rodones del seu cul molsut.
Enxampada entre tots dos, la pobra Bella no tenia prou força per resistir-se.
—Atureu-vos un moment —va suggerir finalment Ambroise—. Si tan encesos aneu i tantes ganes
teniu de gaudir d’ella, almenys despulleu-la sense esquinçar-li el vestit com sembleu disposats a fer.
—Despulli’s, Bella —va continuar—. Sembla que ens l’hem de repartir entre tots tres. Prepari’s,
doncs, a convertir-se en l’instrument submís dels nostres plaers en comú. Al nostre convent, hi ha
d’altres sacerdots tan exigents com jo mateix i el càrrec de vostè no serà pas una sinecura. Haurà de
recordar sempre el privilegi que li ha estat concedit i trobar-se sempre a punt de deslliurar els sants
barons del desig fogós que ara ja sap calmar.
Davant d’aquelles ordres, no hi havia escapatòria. Bella va quedar-se nua davant dels tres
vigorosos eclesiàstics.
Tots tres van amollar murmuris d’encantament quan la noia va avançar tímidament, despullada de
pèl a pèl. Amb prou feines el primer dels nouvinguts que havia parlat, i que era evidentment el
superior dels altres dos, va veure aquella meravellosa nuesa que es lliurava a les seves mirades
lúbriques, va obrir-se la roba sense vacil·lar i, després de deixar en llibertat un membre fort i llarg,
va agafar la noia en braços i va portar-la al seient. Allí va obrir-li àmpliament les cames, va plantarse-
li entre les cuixes, va ficar la fava del seu furiós campió a l’entrada del tendre forat, va empènyer
un mica i després, amb una brusca empenta, va clavar el membre fins als ous.
Bella va amollar un petit xiscle de satisfacció en sentir la ruda penetració d’aquella arma nova i
potent.
Per a l’home que posseïa plenament la bufona criatura, el contacte va ser un pur èxtasi, la
sensació que va experimentar en trobar-s’hi clavat fins a l’arrel del penis desfermat, va ser d’una
emoció indescriptible. No s’imaginava que podria penetrar tan ràpidament fins al fons d’aquell sexe
jove; no havia tingut en compte l’onada d’esperma que ja havia rebut.
El superior, tanmateix, no va aturar-se a reflexionar: va començar el vaivé amb tanta energia que
les sacsejades llargues i potents van produir immediatament tot el seu efecte sobre el temperament
ardent de Bella i li van fer emetre de seguida el seu dolç tribut de suc. Allò va resultar excessiu per
al lasciu eclesiàstic. Fermament embotit dins l’estreta beina, semblant a un guant de carn, amb prou
feines va sentir l’emissió calenta de la noia, va amollar un llarg gemec i va descarregar amb fúria.
A Bella, va agradar-li l’ejaculació potent d’aquell home i, obrint les cames al màxim, va rebre la
cigala fins al fons per permetre a l’eclesiàstic satisfer allí a estrebades la concupiscència de la seva
natura fogosa.
Els sentiments més impúdics de Bella van ser desvetllats per aquest segon i vigorós atac contra
la seva persona. I el seu temperament excitable va rebre amb un plaer extraordinari les libacions
abundants que li havien ofert els dos robustos campions.
Tanmateix, tot i la seva lascívia i la seva ànsia de plaer, la noia va quedar esgotada per l’esforç
físic continuat i va veure amb espant com el segon intrús es preparava a aprofitar immediatament la
retirada del superior.
Bella va quedar-se, però, esbalaïda, quan va descobrir les proporcions gegantesques del capellà.
Ja s’havia descordat la roba i exhibia una cigala trempada davant la qual fins i tot el vigorós
Ambroise es veia obligat a inclinar-se.
D’una mata arrissada de pèl roig, sortia la blanca columna de carn, coronada per la feixuga i
brillant fava vermella amb el seu forat, la petitesa del qual semblava destinada a evitar que una
descàrrega precipitada no fes vessar massa aviat l’esperma dels testicles. Aquests, enormes i peluts,
penjaven a sota i completaven el quadre a la vista del qual la sang de Bella començà a bullir de nou,
predisposant-la a acceptar una altra vegada el combat desigual, fent-li fins i tot desitjar-lo
ardorosament.
—Oh, pare meu, com podré allotjar aquesta cosa tan grossa dins el meu petit cos? —va preguntar
la pobra noia amb espant—. Com podré suportar-la quan em penetrarà? Tinc por que no m’esquinci
d’una manera esgarrifosa!
—Aniré amb compte, filla meva. Entraré a poc a poc. D’altra banda, vostè ja ha estat preparada
pel doble suc dels dos sants barons que han tingut la sort de precedir-me.
Bella va engrapar el membre gegantí.
L’eclesiàstic era espantosament lleig, baixet i gros, però tenia les espatlles d’un Hèrcules.
La noia estava posseïda per una mena de follia amorosa i la lletjor del capellà no va fer sinó
atiar encara més el seu desig sexual. No aconseguia abraçar amb les seves manetes el terrible cabiró.
Tanmateix no el deixava anar, continuava prement-lo, fent-li inconscientment unes carícies que
n’augmentaven la rigidesa i el preparaven per al plaer. En les seves mans tendres, semblava una
barra d’acer.
Al cap d’un instant, Bella ja tenia a sobre el tercer assaltant. La noia, tan excitada com ell, va fer
tot el que va poder per empalar-se ella mateixa amb aquella arma terrible.
Durant uns minuts, la proesa va semblar impossible, malgrat que el cony de Bella estava ben
lubrificat per les ejaculacions precedents. Finalment, una estrebada furiosa va aconseguir fer penetrar
la fava enorme.
Bella va xisclar de dolor. Una segona envestida, seguida immediatament d’una altra, van fer que
el brutal cardador, sord a tot el que no fos el seu propi plaer, continués penetrant.
La criatura, boja de dolor, va cridar i va provar desesperadament de desempallegar-se del
salvatge assaltant.
Una altra estrebada, un altre crit de la víctima, i el capellà va penetrar-la a fons.
Bella s’havia desmaiat.
Va semblar que, a la primeria, els dos espectadors d’aquell acte monstruós de disbauxa anaven a
intervenir a favor de la noia. Aviat, però, com que experimentaven una atracció cruel contemplant
aquella lluita i les seves fases lúbriques, van prendre un plaer i un interès evidents a observar-ne els
més petits detalls.
Tiro un vel sobre l’escena de luxúria que va seguir: sobre les contorsions d’aquell salvatge que
—posseint amb seguretat la jove i bufona criatura— va fer durar el seu plaer fins que una descàrrega
copiosa i bullent va posar fi al seu èxtasi i va permetre un descans durant el qual van poder fer
recobrar els sentits a la pobra noia.
El robust capellà havia descarregat dues vegades abans de retirar el membre, llarg i inflamat. La
quantitat d’esperma havia estat tan grossa que n’havia caigut a sobre del parquet on havia format un
petit llac.
Finalment, prou restablerta per moure’s, la jove Bella va poder procedir a les ablucions que
l’estat de les seves delicades parts feien necessàries.
CAPÍTOL IV
VAN TREURE UNES AMPOLLES d’un vi vell i rar, i, sota la seva influència poderosa,
Bella va retrobar lentament les forces.
Menys d’una hora més tard, els tres eclesiàstics, considerant que la noia ja es trobava prou refeta
per respondre a la seva lascívia, van començar a mostrar un altre cop els símptomes del desig de
gaudir de nou de la seva persona.
Tan excitada pel vi ranci com per la vista i el contacte dels seus companys disbauxats, la noia va
començar al seu torn a descordar-los les sotanes i a destapar-los les cigales. L’absència de tota mena
d’embaràs per part dels capellans, en posava de manifest el plaer.
En menys d’un minut, Bella va treure a la fresca les tres polles, llargues i rígides. Les besava i hi
jugava, ensumava el feble perfum que desprenien, i les manejava amb la cura d’una cardadora feta i
dreta.—
Cardem! —va exclamar piadosament el superior, la fava del qual es trobava en aquell moment
entre els llavis de Bella.
—Amén! —va cantussejar Ambroise.
El tercer eclesiàstic va guardar silenci però la seva cigala enorme amenaçava el cel.
Després de comprovar que les portes es trobaven ben tancades, els tres capellans van despullarse
de pèl a pèl. Davant dels ulls brillants de la noia, van presentar-se tres campions vigorosos en la
plenitud de la vida, cadascun d’ells armat amb una cigala poderosa i trempada, que es movia d’una
manera força amenaçadora a cada moviment que feia el propietari.
—Carall! Quins monstres! —va exclamar la noia sense que l’espant l’impedís, tanmateix, de
grapejar alternativament els terribles instruments.
Aviat la van fer seure en una banda de la taula i, per torn, van llepar-li el sexe, passant i tornant a
passar les llengües calentes per la vulva sucosa on acabaven d’apaivagar no feia gaire estona el seu
desig. Bella va prestar-se de gust al joc i va obrir tant com va poder les cuixes molsudes per
facilitar-lo.
—Jo proposo que ella ens la llepi a nosaltres, l’un darrere l’altre —va exclamar el superior.
—Certament —va aprovar el pare Clément, l’home del pèl roig i de la cigala fenomenal. Però no
vull que la cosa acabi així. Vull penetrar-la una altra vegada.
—No, Clément, de cap manera —va dir el superior—. Gairebé l’ha destrossat, el primer cop: se
li escorrerà vostè a la gola o no li farà res de res.
Bella no volia de cap manera sotmetre’s a un nou atac de Clément. Per tant, va tallar la discussió
agafant el gros membre i enfonsant-se’l tant com va poder a la boca, massa petita per empassar-se’l
tot. La noieta va treballar amb els llavis humits la fava de color violeta que en constituïa la punta, tot
aturant-se de tant en tant per fer entrar la cigala una mica més. Les mans hàbils acariciaven el cabiró
llarg i gruixut amb una engrapada treballosa, i Bella veia el penis monstruós inflar-se i endurir-se
sota la intensitat de les sensacions que li procuraven les delicioses carícies.
En menys de cinc minuts, Clément va començar a llançar uns udols més semblants als d’una
bèstia salvatge que als d’una laringe humana, i va descarregar en abundància al fons de la gola de
Bella.
La noia va desencaputxar la llarga cigala per facilitar l’emissió de l’esperma.
Les ejaculacions de Clément eren tan espesses i calentes com abundants, i la llet va omplir, un
raig darrere un altre, la boca de la joveneta.
Bella s’ho va empassar tot.
—Hem de posar en pràctica una altra experiència, filla meva, i ara la hi mostraré —va dir el
superior quan Bella, al cap d’un instant, li acostava els llavis al membre brillant—. A la primeria li
provocarà més dolor que plaer perquè els camins de Venus són, de vegades, difícils, i només els
podem conèixer i aconseguir si ens lliuren els seus secrets d’una manera gradual.
—Em sotmetré a tot, pare meu, va respondre la noieta—. Ara conec una mica millor el meu deure
i sé que sóc una de les privilegiades escollides per satisfer les necessitats dels bons pares.
—Certament, filla meva —va continuar el superior—, i encarà sentirà més la benedicció del cel
quan obeirà totes les nostres ordres i s’abandonarà a totes les nostres exigències per estranyes i
inesperades que li puguin semblar.
Dit això, va agafar la noia amb els seus braços robustos, va portar-la un altre cop al catre, on va
fer-la estirar de boca terrosa, exposant així el preciós cul de Bella, despullat, a les mirades de tots
tres eclesiàstics.
A continuació, va posar-se entre les cuixes de la seva víctima, va dirigir la punta de la cigala
rígida cap al foradet amagat entre les natges molsudes de Bella, va empènyer molt lentament la seva
arma ben lubrificada i va començar a penetrar la noia d’aquella manera nova i antinatural.
—Oh! Auxili! —va cridar Bella—. S’equivoca de lloc… em fa mal… Ai! Pietat, oh, pietat,
pietat! Si li plau, tingui compassió de mi! Verge santa! Em moro…!
Aquesta darrera exclamació va ser causada per un cop final i vigorós del superior, que va
enfonsar el seu membre de semental fins a la mata de pèls que li cobria el baix ventre. Aleshores
Bella va sentir que tenia la cigala clavada fins als testicles.
L’eclesiàstic va agafar-la pels malucs amb un braç robust i se li va enganxar amb més força a la
gropa: el gros ventre del capellà li fregava les natges i el membre rígid li havia penetrat al recte tan
endins com podia. Bella sentia com la cigala inflada bategava de plaer. Mossegant-se els llavis,
esperava els moviments que sabia que l’home anava a començar a fi i efecte d’arribar a l’orgasme.
Els altres dos s’ho miraven amb una concupiscència envejosa i, mentrestant, es masturbaven
lentament.
Pel que fa al superior, embogit per l’estretor d’aquella nova i deliciosa beina, va afanyar-se entre
les natges molsudes de Bella fins que, amb una estrebada final, va omplir-li les entranyes amb la
seva descàrrega. Aleshores, retirant-li del cos l’instrument encara rígid i fumejant, va declarar que
havia obert un nou camí per al plaer i va recomanar a Ambroise que l’usés.
Aquest últim, els sentiments del qual són més fàcils d’imaginar que de descriure, es trobava
embogit. L’espectacle dels seus confrares, gaudint davant seu, l’un darrera l’altre, li havia suscitat un
estat d’excitació eròtica tan intensa que necessitava forçosament apaivagar amb urgència.
—Entesos —va cridar—, entraré pel temple de Sodoma, i vostè, mentrestant, per l’altra banda,
omplirà amb la seva robusta cigala la vall de Venus.
—Digui més aviat la vall del plaer legítim —va respondre el superior tot esclafint a riure—.
Fem-ho, doncs, com vostè vol. M’agradaria tornar a gaudir d’un ventre tan estret.com el d’aquesta
criatura.
Bella encara es trobava estirada sobre el llit, amb el cul molsut i rodó ben a la vista, i més morta
que viva després del brutal atac que acabava de suportar.
De la ullera fosca, no se li escapava ni una gota de la llet que acabaven d’injectar-li. A sota,
però, encara li vessava de la vulva la barreja de les emissions dels tres eclesiàstics.
Ambroise va apoderar-se de la noia i va posar-la a sobre de les cuixes del superior, el membre
vigorós del qual va encastar-se-li entre els llavis de la vulva rosa. Ajupint-se lentament, la noia va
guiar-lo cap a l’interior. Aviat va entrar del tot i Bella el va rebre fins als testicles.
Però el robust superior va agafar-la per la cintura i va deixar-se anar enrere. D’aquesta manera
va situar les natges exquisides i rodones de Bella davant de l’arma furiosa d’Ambroise, el qual va
dirigir-ne la fava directament a la ullera, ja humida, amagada entre els dos turons bessons.
Va caldre superar les mil dificultats que van presentar-se. Finalment, però, el lasciu Ambroise va
trobar-se enfonsat a les entranyes de la seva tendra víctima. Va maniobrar lentament dins l’estret
canal fins que va ejacular i va gaudir també dels cops vigorosos amb els quals el superior atacava
Bella per davant.
Aviat, el superior, amb un sospir profund, va arribar a l’orgasme i Bella va sentir com li omplia
ràpidament el cony d’esperma. No va poder resistir-ho i el seu propi suc va barrejar-se de seguida
amb el del seu assaltant.
Ambroise, però, havia estalviat els seus recursos i continuava mantenint la noia empalada
fermament amb el seu enorme cabiró.
En aquella posició, Clément no va poder estar-se d’aprofitar l’avinentesa. Va escollir el moment
que el superior s’eixugava la cigala per posar-se davant de Bella i clavar-li gairebé immediatament
la cigala al cony, ara literalment regat per tot el que hi havien abocat.
Malgrat la grandària del monstre de pèl roig, Bella trobà la manera de rebre’l totalment dins el
seu cos delicat. Durant una bona estona només van sentir-se els sospirs i els gemecs voluptuosos dels
lúbrics combatents.
Els moviments esdevingueren aviat més violents. Bella esperava que cadascun seria l’últim.
Tenia el membre enorme d’Ambroise enfonsat a l’entrada posterior fins a les grosses pilotes, mentre
el bastó incansable i gegantí de Clément li abocava un cop més al ventre la seva escuma.
Entre tots dos sostenien la noia, els peus de la qual ni solament tocaven a terra. Bella suportava
els cops amb què els capellans la treballaven per davant i per darrere amb els seus instruments
excitats, cadascun pel seu canal respectiu.
Quan Bella començava a perdre consciència, la respiració pesada i l’espantosa trempera del
brètol que tenia al davant van advertir-la que aquest no tardaria gens ni mica a descarregar: al cap
d’un segon, va sentir que la injecció calenta brollava de la fava gegant en raigs forts i untuosos.
—Ah, m’escorro! —va exclamar Clément mentre llençava un raig força copiós dins la vagina de
Bella, que el va rebre amb un plaer infinit.
—I jo també —va panteixar Ambroise mentre tornava a enfonsar el membre vigorós i llançava al
mateix temps un altre raig bullent a l’interior del negre túnel que li pertocava.
Tots dos van continuar vomitant els elixirs prolífics dels seus cossos a l’interior del de
l’encantadora noia mentre ella, sota l’efecte de la doble onada, nedava en un mar de plaer.
Qualsevol pot pensar que una puça d’intel·ligència mitjana n’hauria tingut prou amb aquelles
fastigoses exhibicions que jo m’he imposat l’obligació de revelar, però un cert sentiment d’amistat i
també de simpatia per la jove Bella em va empènyer a quedar-me amb ella i fer-li companyia.
L’esdeveniment va justificar les meves previsions i, com podreu comprovar aviat, va determinar
la meva conducta futura.
Només van escolar-se tres dies abans que la jove Bella es trobés de nou amb els tres eclesiàstics
al mateix lloc.
Bella s’havia empolainat d’una manera molt especial per a aquella cita. El resultat va ser que
estava més bufona i encantadora que mai amb un vestit de seda molt bonic, unes sabatetes de
cabritilla i uns guants molt petits i d’allò més seductors.
Els tres homes van quedar-se esbalaïts. Bella va ser rebuda amb tant d’entusiasme que la seva
sang jove va escalfar-se immediatament i li va envermellir les galtes de desig. Els reverends pares
van tancar la porta de seguida i es van treure la roba. Entre les carícies barrejades i les grapejades
lascives del trio, la noia els va poder contemplar els membres, exposats d’una manera descarada i
amb intenció ja clarament amenaçadora.
El superior va ser el primer que va demostrar la seva intenció de posseir-la.
Se li va posar al davant sense manies, va prémer el seu cos contra el de la noia, va abraçar-la i
va cobrir-li la boca i la cara de petons ardents.
Bella estava tan excitada com ell.
D’acord amb els desigs d’ells, la noia es va treure les calces i els enagos. Només va conservar
les faldilles, les mitges de seda i les fines sabates de cabritilla, i així va oferir-se a la contemplació i
a les carícies vicioses dels seus companys.
Al cap només d’un instant, el superior, llançant-se deliciosament sobre el cos inclinat de la noia,
va ficar-li de seguida la grossa cigala fins als pèls a l’interior dels seus tendres encants i va
començar a gaudir d’aquell acoblament tan íntim amb una delectació d’allò més evident.
Empenyia, premia, es fregava contra la noia. Va encetar al mateix temps un seguit de moviments
deliciosos que van produir l’efecte d’elevar el grau d’excitació de la companya i també el de la seva
pròpia. L’augment considerable de la llargària i de la duresa del seu cabiró en donava testimoni.
—Empenyi! Oh, empenyi més fort! —murmurava Bella.
Mentrestant Ambroise i Clément, el desig dels quals no suportava gaire bé l’ajornament imposat,
procuraven atreure una part de l’atenció de la noia.
Clément va posar-li el seu membre enorme entre els dits que sabien acariciar hàbilment, i
Ambroise va enfilar-se al llit i va posar-li als llavis delicats la fava de la grossa cigala.
Al cap d’un moment el superior va retirar-se de la suculenta posició que ocupava.
Bella va recolzar-se a l’espona del llit. Davant seu es trobaven els tres homes, cadascú amb el
membre despullat i erecte. Clément gairebé tenia collada al seu ventre d’eclesiàstic gras la fava
enorme de la cigala.
Bella tenia les faldilles arromangades fins a la cintura. Entre les cuixes despullades, guaitava la
preciosa vulva rosa, aleshores vermella i excitada per la grossera inserció i per la retirada del
cabiró del superior.
—Atureu-vos un moment —va observar aquest—. Procedim amb ordre en els nostres plaers.
Aquesta bufona criatura ha de satisfer-nos tots tres. Per això seria necessari que reguléssim els
nostres plaers i que, alhora, la féssim capaç, a ella, de suportar els atacs als quals serà exposada. Pel
que fa a mi, tant se me’n dóna ser el primer com el segon. Però, com que Ambroise ejacula amb tanta
abundància com un ase, empastifarà probablement totes les regions on penetrarà. Proposo, doncs, ser
el primer. Clément haurà d’acontentar-se certament amb el segon lloc o el tercer perquè, si el seu
instrument enorme actués el primer, no tan sols correríem el risc que destrossés la noia, sinó que,
cosa encara més greu, ens privaria del millor dels nostres plaers.
—Ja vaig ser el tercer 1’altra vegada —va exclamat Clément—. No veig cap raó per la qual hagi
de ser sempre l'últim. Reclamo el segon lloc.
—Bé, d’acord, que sigui així —va decidir aleshores el superior—. Pel que fa a vostè, Ambroise,
com ja pot suposar, trobarà un niu d’allò més untuós.
—De cap manera! —va respondre aquell eclesiàstic decidit—. Si vostè va el primer i aquest
monstre de Clément la posseeix el segon i davant meu, jo l’atacaré per la bretxa posterior i faré la
meva ofrena en una altra direcció.
—Facin amb mi el que vulguin —va exclamar Bella, impacient—. Ho provaré tot i ho suportaré
tot. Però, pares meus, comencin aviat si els plau!
Un cop més el superior va avançar la seva arma vigorosa preparada, i Bella va prestar-se de gust
a la rude penetració. Va abraçar el capellà i va recolzar-s’hi amb tot el pes del seu cos per rebre
millor els raigs de la seva ejaculació als quals va respondre amb els del seu propi èxtasi.
Després va arribar el torn de Clément. Va situar la monstruosa cigala entre les cuixes molsudes
de la jove penitent. La desproporció era terrible però el vigor i la disbauxa del capellà eren tan
formidables com la seva polla, i, després de diversos esforços violents i infructuosos, va aconseguir
forçar l’entrada i va començar a enfonsar-li al ventre la totalitat de la cigala asinina.
És impossible explicar fins a quin punt les terribles proporcions d’aquell home excitaven els
pensaments lascius de Bella o plasmar-ne el frenesí de passió quan es sentia dilatada i estirada pels
enormes genitals del pare Clément.
Després d’una lluita que va durar ben bé deu minuts, Bella va rebre totalment la massa palpitant
que, des de baix, li premia el fons de la matriu.
La noia va eixancarrar-se i va permetre d’aquesta manera que el brètol gaudís dels seus encants.
A Clément no semblava córrer-li cap pressa arribar a l’orgasme, i va escolar-se ben bé un quart
d’hora abans que dues descàrregues violentes no posessin punt i final a la seva insaciable golafreria
lúbrica.
Bella va rebre les citades descàrregues amb símptomes d’una satisfacció profunda i va afegir una
copiosa emissió del seu propi suc a l’espessa injecció del luxuriós capellà.
Amb prou feines Clément havia retirat l’enorme cigala del ventre de la joveneta, aquesta, encara
calenta, va anar a parar als braços d’Ambroise.
Fidel al que havia anunciat, aquest va atacar-li les lluents galtes del cul, provant, amb una energia
furiosa, d’encastar la nerviosa fava de la cigala a l’esfínter de l’ullet amagat al centre d’aquell
darrera.
L’intent, però, va fracassar. La grossa fava de la polla era rebutjada cada cop que, amb una
luxúria brutal, Ambroise provava durament de fer-s’hi un camí cap a l’interior.
Tanmateix el capellà no es deixava vèncer fàcilment: va continuar provant-ho i, finalment, amb
una estrebada més decidida que les altres, va aconseguir de ficar la punta de l’instrument a dins del
delicat foradet.
Aquella era la seva: amb una altra envestida vigorosa va penetrar un parell més de polzades, i
després, amb una sola empenta, va enfonsar la cigala fins als collons.
Les delicioses natges de Bella tenien un encant indiscutible per a ell. S’havia excitat d’una
manera extraordinària i envestia amb estrebades furioses: enfonsava amb èxtasi el membre llarg i
gruixut per sentir la compressió deliciosa de l’esfínter estret, sense tenir en compte el patiment que
una dilatació semblant podia causar a la seva jove pacient.
Bella va llançar un crit espantós. Es trobava empalada a fons pel membre rígid del brutal
agressor: en sentia la carn palpitant al bell mig de les parts vitals i provava de desempallegar-se’n
amb esforços frenètics.
Però Ambroise va envoltar-li la fina cintura amb els seus braços robustos. Va retenir-la i, seguint
amb el seu cos cada moviment de la noia, va mantenir-se clavat dins l’ullet sense afluixar gens ni
mica. Durant aquella lluita, la noia, pas a pas, va travessar la peça, arrossegant el salvatge Ambroise,
fermament instal·lat al seu passatge posterior.
L’espectacle llibertí no deixava de provocar efecte entre els espectadors, que reien i aplaudien el
vigor del company, la cara del qual, congestionada per l’esforç de la feina, era una prova clara de les
seves emocions i del seu plaer.
Però l’escena va despertar també ràpidament el seu desig, i l’estat dels seus membres demostrava
que encara no estaven satisfets ni de bon tros. Quan Bella, durant la seva fugida empalada, va arribar
a prop del superior, aquest va abraçar-la. Ambroise va aprofitar l’oportuna imprudència per encetar
un moviment de vaivé del membre dins les entranyes de la noia, l’escalfor intensa del cos de la qual
li proporcionava un plaer vivíssim.
En la posició que tots tres es trobaven aleshores, el superior tenia la boca al nivell dels encants
naturals de Bella. Va collar-hi immediatament els llavis i va posar-se a llepar amb delectació el cony
tendre i sucós.
L’excitació que això va provocar-li exigia, però, una satisfacció més sòlida. Al mateix temps que
seia, va estirar cap a ell la bufona criatura; va deixar en llibertat el membre rígid i ardent i va
introduir-lo ràpidament a l’interior d’aquell ventre femení tan suau i deliciós.
Bella va trobar-se doncs entre dos focs: les estrebades furioses del pare Ambroise contra les
natges molsudes alternaven amb les del superior en direcció contrària.
Tots dos gaudien d’aquelles delícies i es submergien en les sensacions agradables que
experimentaven. Mentrestant la víctima, foradada pel davant i pel darrera per les cigales inflades i
enormes, havia de suportar com podia els moviments excitats dels dos atacants lascius.
A la pobra noia, però, encara li esperava un altra prova, perquè el vigorós Clément, així que va
veure l’íntim acoblament dels seus companys, encès pel desig i empès per la violència de la passió,
va enfilar-se al seient, darrere el seu superior, va agafar pel cap la pobra Bella i va posar-li la cigala
inflamada als llavis. Va obligar-la a obrir la boca, va ficar-hi la fava, el foradet de la qual ja
segregava gotes amb anticipació, i va fer que Bella li acariciés amb les mans tota la part de la cigala
que sobresortia de l’estoig humit.
Mentrestant, Ambroise, sota l’efecte de la penetració per davant del membre del superior, va
adonar-se que s’acostava el moment de rebre la recompensa pel seu treball esforçat. L’altre, excitat
al seu torn per l’acció posterior del company, també va sentir gairebé al mateix instant l’acostament
dels espasmes que precedeixen i acompanyen el plaer final: l’ejaculació.
Clément va ser el primer que es va escórrer: Va enviar la seva descàrrega, untuosa i abundant, en
onades successives al fons de la gola de la petita Bella.
Aleshores Ambroise va seguir-lo. Va desplomar-se sobre de l’esquena de la criatura i va
injectar-li a les entranyes el torrent del seu orgasme mentre el superior, al mateix moment, li omplia
la matriu amb la seva contribució.
Envoltada d’aquella manera, la pobra Bella va rebre llavors les copioses descàrregues dels tres
robustos eclesiàstics com si fossin una de sola.
CAPÍTOL V
TRES DIES DESPRÉS dels esdeveniments detallats a les pàgines precedents, Bella va
entrar, més fresca i encisadora que mai, al saló de la casa del seu oncle.
Els meus moviments, mentrestant, havien estat vagabunds perquè el meu apetit no havia minvat
gens ni mica, i les noves fesomies sempre van tenir per a mi un cert atractiu picant que m’impedia
allargar massa la meva estada al mateix lloc.
Així vaig aconseguir plegar una conversa que em va sorprendre d’allò més i que no em fa res de
revelar perquè es refereix directament als esdeveniments que acabo de relatar.
Per aquesta conversa vaig arribar a conèixer la profunditat real i la subtilesa del caràcter del
pare Ambroise.
No en reproduiré ara el discurs sencer, tal com vaig sentir-lo: només caldrà que n’expliqui les
idees principals i que en conti l’aplicació.
Estava clar que Ambroise es sentia molest i incòmode per la sobtada participació dels seus
confrares en el gaudiment de la seva última adquisició, i que rumiava un projecte audaç i diabòlic
per desempallegar-se d’aquella intrusió i semblar al mateix temps completament innocent en
l’assumpte.
En poques paraules, Ambroise va anar directament a l’oncle de Bella i va explicar-li que havia
descobert la seva neboda i el seu enamorat al bosquet de Cupido i que no hi havia cap dubte que la
noia havia rebut les últimes proves de passió que una noia pugui rebre del seu xicot i que ella hi
havia correspost.
En actuar així, l’astut capellà tenia un altre objectiu. Volia conèixer el caràcter de l’home amb el
qual anava a relacionar-se. També sabia que una part suficient de la seva pròpia vida no era cap
misteri per a l’oncle.
De fet aquell parell es van comprendre força bé mútuament. Ambroise era un home de passions
fortes i estava d’allò més enamorat. I el mateix passava amb l’oncle de Bella.
Aquest últim s’havia confessat sovint amb Ambroise i, en revelar-li els seus freqüents desigs
irregulars, li havia proporcionat la seguretat que no crearia cap mena de problema si el confessor
provava de trobar en ell un còmplice per als plans que havia preparat.
Feia molt de temps que el senyor Verbouc havia posat els ulls sobre la seva neboda i s’havia
confessat d’aquella falta. De sobte Ambroise li portava una notícia que li obria els ulls sobre el fet
que la noia havia començat a experimentar sentiments de la mateixa mena envers altres mascles.
Ambroise era el seu director espiritual. Va demanar-li, doncs, consell.
El sant baró li va fer comprendre que, finalment, se li presentava una oportunitat i que seria
avantatjós per a tots dos de repartir-se el premi.
La proposta va tocar a l’esperit de Verbouc una corda que Ambroise no ignorava: la satisfacció
més gran de la seva sensualitat, o la que podia afegir més pebre a les seves febleses, era veure un
altre durant la còpula carnal total i completar tot seguit el seu propi plaer penetrant i ejaculant dins el
cos de la mateixa pacient.
Van tancar el tracte immediatament: havien trobat una ocasió, el secret estava garantit (perquè la
tia de Bella era una invàlida confinada a la seva cambra de malalta) i Ambroise va preparar Bella
perquè l’esdeveniment pogués tenir lloc.
Després d’un breu discurs preliminar per recomanar-li que no digués res sobre la seva intimitat
precedent, va explicar-li que el seu oncle havia descobert, d’una manera o d’una altra, la seva
intriga. Així va portar-la gradualment al punt que rumiava feia molt de temps. Fins i tot li va parlar
de la passió que el seu oncle sentia per ella i li va dir sense embuts que la millor manera d’evitar el
seu terrible ressentiment era fer tot el que ell li pogués exigir.
El senyor Verbouc era un home sa, de corpenta vigorosa i d’uns cinquanta anys. Com a oncle,
sempre havia inspirat a Bella un gran respecte, barrejat amb la molta por que la seva presència i la
seva autoritat li provocaven. D’ençà de la mort del seu germà, l’havia tractat, si no amb afecte,
almenys sense maldat encara que amb una reserva deguda al seu caràcter.
Evidentment, la pobra Bella, en aquella ocasió, no podia esperar cap mena de clemència ni
pensar tampoc a escapar a la indignació del seu tutor.
Deixaré de banda el primer quart d’hora: les llàgrimes de la criatura i la confusió amb què va
haver de suportar alhora l’abraçada massa tendra de l’oncle i el seus retrets ben merescuts.
La comèdia, d’allò més interessant, va progressar a poc a poc fins que el senyor Verbouc va
posar-se la neboda entre els genolls i li va revelar audaçment que havia pres la decisió de posseir-la.
—No ha d’haver-hi cap mena de resistència estúpida, Bella —va continuar—. No vacil·laré ni
fingiré gens de modèstia. N’hi ha prou que el bon pare hagi santificat l’operació perquè jo, en
conseqüència, pugui posseir el teu cos i gaudir-ne com el teu jove company ja va fer amb el teu
consentiment.
Bella va quedar-se completament esbalaïda. Per bé que sensual, com ja hem tingut ocasió de
veure, i fins a un grau no gaire freqüent en una noia de la seva edat, havia estat educada de la manera
estricta i convencional adient amb el caràcter fred i distant del seu tutor. Va adonar-se de cop de tot
l’horror d’aquell crim. Ni la presència ni l’autorització del pare Ambroise invocada per l’oncle
podien atenuar l’angoixa amb què escoltava l’horrible proposta que li feien sense embuts.
Tremolava de sorpresa i de terror davant la mena de crim que projectaven. La idea d’aquella
nova situació l’aclaparava. La transformació de l’oncle (fins aleshores reservat i sever, la còlera del
qual havia temut sempre, de qui havia procurat sempre apaivagar la fúria i de qui estava acostumada
a rebre l’educació amb respecte) en un enamorat apassionat, amb ganes de posseir al seu torn els
favors que ella havia concedit no feia gaire a d’altres la deixava muda d’astorament i de fàstic.
Mentrestant el senyor Verbouc, que, evidentment, no estava disposat a donar-li temps per
reflexionar i que deixava veure clarament, i de més d’una manera, el desordre dels seus sentits, va
agafar la seva jove neboda entre els braços, malgrat la repugnància gens dissimulada de la noia, i va
cobrir-li la cara i el coll de petons tan ardents com prohibits.
El pare Ambroise, cap al qual la noia es girava en la seva situació compromesa, no li va aportar
cap mena de consol, sinó més aviat al contrari: somrient odiosament davant les temptatives de l’altre,
l’animava, fent-li l’ullet d’amagat, a portar fins al final tant el seu plaer com la seva lubricitat.
En aquelles condicions, la resistència era difícil.
Bella era jove i relativament impotent davant la forta abraçada del parent. El contacte i les seves
grapejades obscenes gairebé la tornaven boja de fàstic. El senyor Verbouc buscava, amb una energia
redoblada, posseir el cos de la neboda. Els seus dits nerviosos ja li grapejaven el setí suau de les
cuixes. Amb una altra estrebada decidida, i malgrat que Bella s’esforçava a defensar-se prement amb
força les cuixes, la mà impúdica va atènyer els llavis rosats: els dits tremolosos van entreobrir la
vulva estreta i humida, baluard suprem de la seva virtut.
Fins llavors Ambroise havia estat un espectador tranquil de la lluita excitant. Aleshores, però, va
acostar-se a la noia, va passar-li el seu poderós braç esquerre al voltant de l’esvelta cintura i va
agafar-li totes dues mans només amb la seva dreta. Un cop va immobilitzar-la d’aquella manera, va
convertir Bella en una presa fàcil per al seu còmplice.
—Per pietat! —va gemegar Bella, panteixant a causa de l’esforç que feia per deslliurar-se—.
Deixi’m anar! Això és massa horrible, massa monstruós! Són vostès molt cruels! Estic perduda!
—No, bufona neboda meva, no estàs perduda —va replicar-li l’oncle—, només lliurada als
plaers que Venus reserva per als seus devots i per a aquells que són prou audaços per agafar-los i
gaudir-ne mentre poden.
—M’han enganyat d’una manera horrible! —va cridar Bella, gens aplacada per aquella enginyosa
explicació—. Ara me n’adono! Quina vergonya! No ho puc permetre! Oh, no puc, no puc! Verge
santa! Deixi’m, oncle, deixi’m! Oh, oh…
—Calma’t, Bella. T’has de sotmetre. Si no m’ho permets de grat, et posseiré per força. Va, obre
aquestes cames tan bufones, deixa’m acariciar aquests panxells deliciosos i aquestes cuixes de pell
vellutada; deixa’m passejar la mà per aquest petit ventre que batega. No, no: estigues tranquil·la,
petita boja! Finalment ets meva! Oh, quant de temps fa que desitjava que arribés aquest moment,
Bella!
Tanmateix la noia encara mantenia una certa resistència que només servia per estimular encara
més l’apetit criminal del seu assaltant, mentre Ambroise la tenia fermament agafada amb les seves
urpes.—
Oh, la vall deliciosa! —va exclamar el senyor Verbouc mentre esmunyia una mà intrusa sota
les cuixes vellutades de la pobra Bella i li tocava les galtes rodones del cul encantador—. Oh, la vall
agradable! Ara tot això és meu! A cada cosa, li arribarà el seu torn, ho festejarem tot!
—Deixi’m! —va tornar a exclamar Bella—. Deixi’m, si li plau! Oh! Oh!…
Bella va amollar aquestes últimes exclamacions desesperades quan els seus botxins van estirar-la
de panxa enlaire sobre el llit que es trobava preparat a la vora.
En caure, va trobar-se a sobre del cos robust d'Ambroise. Mentrestant, el senyor Verbouc, que li
havia arromangat el vestit i havia posat impúdicament a la vista les cames amb mitges de seda i el
cos exquisit de la neboda, reculava una mica per gaudir a gust de l'exhibició indecent per la qual
havia treballat tant.
—Que està boig, oncle? —va exclamar Bella mentre es retorçava provant debades d'amagar la
seva nuesa ardent, oferta del tot a la vista—. Deixi'm anar si li plau!
—Sí, Bella, estic boig, boig de desig i de passió per tu; boig per la voluptuositat de posseir-te;
boig per gaudir de tu; boig per sadollar-me del teu cos. Resistir és inútil. Vull trobar tot el meu plaer
en aquests deliciosos encants, al fons d'aquesta beina de carn, estreta i exquisida.
Mentre parlava així, el senyor Verbouc es preparava per a l'acte final d'aquell drama incestuós:
va descordar-se la part inferior de la roba i, deixant de banda qualsevol consideració de modèstia,
va exposar llibertinament a la mirada de la neboda les grosses i rubicundes proporcions del seu
membre excitat, que, erecte i lluent, l’amenaçava directament per davant.
Només uns segons més tard, Verbouc va llançar-se a sobre de la seva presa, sòlidament
mantinguda pel capellà estirat al llit. Va aplicar la fava vermella de la cigala al tendre foradet i va
provar de completar el coit introduint el llarg cabiró al ventre de la neboda.
Tanmateix les contínues contorsions del jove cos de Bella, el fàstic i l'horror que s'havien
apoderat de la noia i la falta de maduresa de les seves parts sexuals, van impedir-li d’obtenir
eficaçment la fàcil victòria que desitjava.
Jo mai no havia sentit un desig tan ardent de contribuir al fracàs d’un campió com en aquella
ocasió. Colpida per les queixes de la bufona Bella, vaig fer un salt i, amb el cos d’una puça i l’ànima
d’una vespa, vaig anar a auxiliar-la.
Clavar el fibló a la pell sensible de l’escrot del senyor Verbouc va ser cosa d’un segon. I va
provocar l’efecte desitjat. Una sensació de dolor, irresistible i aguda, va aturar-lo. I allò va resultarli
fatal perquè, al cap d’un instant, les cuixes i el ventre de Bella van quedar coberts per la
descàrrega perduda del seu vigor de mascle incestuós.
El contratemps inesperat va anar seguit d’un enfilall de renecs tan gruixuts com poc sorollosos.
El qui pretenia arrasar-ho tot va retirar-se de la terra conquerida i, incapaç de continuar la lluita, va
mirar-se amb despit l’arma ara inútil.
Ara bé, així que el senyor Verbouc va alliberar la neboda de la seva abraçada, el pare Ambroise
va començar a manifestar la violència de la seva pròpia excitació, atiada per la seva posició de
testimoni passiu de l’escena eròtica precedent.
Mentre encara mantenia Bella abraçada amb força, i satisfeia així el seu sentit del tacte, l’aspecte
de la part del davant del seu hàbit denotava sense cap possibilitat d’error l’estat del seu instrument i
les seves ganes d’aprofitar l’avinentesa. Pel que es veia, la temible cigala menyspreava la presó del
vestit i oferia a la vista la grossa fava rodona ja destapada i agitada per la perspectiva del plaer.
—Ah! —va exclamar el guerrer desarmat mentre dirigia la seva mirada lúbrica a la polla erecta
del seu confessor—. Vet aquí un campió que no patirà cap derrota. Jo ho garanteixo.
Tot dient això, va agafar la cigala del pare Ambroise i la va manipular amb una satisfacció
evident.
.—Quin monstre! Que fort és! I que dur!
El pare Ambroise va aixecar-se. La seva cara congestionada delatava la intensitat del desig. Va
situar Bella en una posició més favorable, va posar-li la fava a la vulva humida i es va posar a
empènyer amb desesperació.
El patiment, l’agitació i el desig es succeïen a través del sistema nerviós de la criatura víctima
d’aquella luxúria.
Per bé que aquella no era la primera vegada que el capellà prenia per assalt les defenses
avançades i sucoses de Bella, aquell cop la presència de l’oncle, la indelicadesa de tota l’escena i la
convicció innata, que ara s’obria pas a l’esperit de la noia, de les trampes i de l’egoisme del sant
baró, s’unien per rebutjar les violentes sensacions de plaer que s’havien manifestat amb tanta
potència en ocasions anteriors.
Però les temptatives d’Ambroise no deixaven a Bella temps per reflexionar. Ansiós de sentir la
delicada beina ajustar-se-li com un guant al voltant de la cigala, el capellà s’afanyava a completar la
penetració i, amb unes quantes estrebades hàbils i vigoroses, va enfonsar-la-hi fins als testicles. Van
seguir uns instants de plaer salvatge, de cops ràpids i de pressions íntimes i fermes fins que un crit
sord i lent de Bella va anunciar que la natura acabava de triomfar un cop més i que la criatura havia
arribat a la deliciosa crisi del combat amorós, quan els espasmes de plaer indicible es succeeixen
d’una manera ràpida i voluptuosa a través del sistema nerviós; quan, amb el cap tirat enrere, amb els
llavis entreoberts, amb els dits agitats convulsivament i amb tot el cos tibat, la nimfa deixa vessar la
seva essència jove perquè es barregi amb el licor de l’amant.
El cos cargolat de Bella, els seus ulls en blanc i les mans crispades palesaven prou quin era el
seu estat mentre la noia amollava un gemec d’èxtasi que li sortia com una queixa fatigada dels llavis
tremolosos.
Tota la massa de la cigala poderosa, ara ben lubrificada, la treballava deliciosament des de les
vores externes de la vulva fins al fons de la matriu. L’excitació d’Ambroise creixia a cada moment, i
el seu instrument, dur com el ferro, amenaçava, a cada sacsejada, de descarregar la seva essència
fumejant.
—Oh, no puc més. Em sembla que la meva llet està a punt de brollar. Cal que vostè se la foti,
Verbouc. Aquesta noia és deliciosa. La seva vagina em prem la cigala com ho faria un guant massa
estret… Oh, oh, oh!
Unes estrebades més fortes, més seguides, una envestida vigorosa, una inclinació de l’home
robust sobre la cara delicada de la criatura, una abraçada profunda i baixa, i Bella va sentir amb un
plaer inefable, la injecció calenta d’Ambroise, que li va inundar d’esperma abundant, espès i suau,
les seves parts íntimes fins al fons.
Ambroise va retirar a contracor la llança fumejant i va deixar ben exposades les lluents parts
sexuals de la noia, de les quals començava a vessar el semen que ell acabava d’abocar-hi.
—Bé! —va exclamar Verbouc, sobre el qual l’escena havia tingut un potent efecte excitant. Ara
em toca a mi, pare Ambroise. Vostè ha posseït la meva neboda davant meu: és el que jo volia, i, a
ella, l’ha encantat. Ha compartit el plaer amb vostè. Les meves previsions s’han realitzat: la noia pot
rebre el mascle, pot obtenir-ne plaer. Puc, per tant, gaudir d’ella i dins del seu cos. Bé, vaig a
començar. Finalment m’ha arribat el torn, ara no se m’escaparà. Vaig a satisfer un desig llargament
esperat. Apaivagaré la meva ànsia insaciable per la filla del meu germà. Mira, noia, com aquest
membre aixeca orgullosament el seu cap vermell; és el desig que sento per tu. Toca, Bella, dolça
neboda meva, les pilotes del teu oncle, mira que dures són: les tinc plenes per a tu. Tu ets la causa
que tingui la cigala tan dura, tan llarga i tan inflada. I tu ets la destinada a alleujar-la. Estira’n la pell
enrera, Bella. Així, petita meva… deixa’m que dirigeixi la teva maneta bufona! Oh, res de bestieses,
res de rubors, res de modèstia, res de fàstic! Te n’adones, de la seva llargària? Doncs, hauràs
d’acollir-la tota dins aquesta figueta calenta que aquest estimat pare Ambroise acaba d’omplir
gairebé a vessar. Veus els dos grossos globus que tinc a sota del membre, estimada Bella? Són
carregats de llet, que t’injectaré al ventre per al teu plaer i també per al meu. Sí, Bella, al ventre de
la filla del meu germà…
Era d’allò més evident que la idea de l’horrible incest que projectava alimentava el seu estat
d’excitació i li produïa una sensació sobreabundant de luxuriosa impaciència la qual es palesava tant
en la seva cara inflamada com en la rigidesa i l’erecció de la cigala que amenaçava les parts humides
de Bella.
El senyor Verbouc va fer els preparatius amb una seguretat total. Realment, com ell deia, la pobra
Bella no tenia escapatòria. Se li va posar a sobre, li va separar les cames. Ambroise la mantenia
sòlidament contra el seu ventre, inclinat a sobre d’ella. El violador va veure la seva oportunitat: la
via estava lliure, les cuixes blanques es trobaven ja ben separades, tenia a l’abast els llavis vermells
i lluents d’aquell cony jove i bufó. No podia esperar més. Va obrir la vulva, que semblava fer una
ganyota, va encastar-hi la pesada fava vermella de la cigala i va empènyer. Amb una sola estrebada, i
mentre deixava anar un udol de plaer sensual, va clavar-la fins als testicles dins el ventre de la seva
neboda.
—Ah, Senyor! Finalment ja sóc a dintre seu —va exclamar Verbouc—. Oh, oh, que agradable és
això, quin plaer! Que estreta és! Oh!
Mentrestant, el bon pare Ambroise subjectava la pobre criatura fermament.
Bella es va agitar violentament i va deixar anar un petit xiscle de dolor i d’espant quan va sentir
la penetració del membre inflat de l’oncle. Aquest, però, clavat fermament al cos calent de la seva
víctima, va començar una correguda ràpida i furiosa de plaer egoista. Era l’anyell a la gola del llop,
el colom entre les urpes de l’àguila… Sense pietat ni consideració pel que la noia pogués sentir, el
brètol va continuar empenyent fins que, massa aviat per al seu propi plaer, va descarregar amb un crit
de plaer agònic i va injectar al ventre de la neboda un abundant torrent d’esperma incestuós.
Els dos miserables van divertir-se unes quantes vegades més amb la seva tendra víctima. La seva
concupiscència ardent, estimulada en cadascun d’ells per la contemplació dels plaers que sentia
l’altre, els embogia.
Ambroise va provar d’atacar-la per l’ullet del cul, però Verbouc, que tenia sens dubte raons
personals per evitar-ho, va prohibir aquella violació, i el capellà, gens ofès, va abaixar la fava del
seu gros instrument i va clavar-la per darrere a la vulva rosada. Verbouc, agenollat a sota, vigilava la
maniobra, i, quan el capellà va acabar, va llepar amb un plaer evident els llavis regalimosos del
cony, ple a vessar, de la jove neboda…
Aquell vespre vaig acompanyar Bella al llit perquè, malgrat que els meus nervis havien rebut un
xoc terrible, la meva gana no havia minvat. I potser era una sort que la meva jove protegida no
tingués una pell prou irritable i no s’adonés gaire dels meus esforços per satisfer els meus desigs
naturals insaciables.
La seva son m’havia permès de xalar amb un bon àpat i havia trobat un refugi deliciosament
calent i segur entre la molsa tendra i suau que li cobria el mont de Venus quan, cap a la mitjanit, un
terrabastall violent va interrompre el meu repòs ple de dignitat.
Algú havia abraçat d’una manera violenta i poderosa la noia, i una forma feixuga cobria
vigorosament el seu cos delicat. Un crit ofegat va sortir-li dels llavis espantats i, entre la seva lluita
inútil per fugir i els esforços, més afortunats, del seu assaltant, vaig reconèixer la veu i la persona del
senyor Verbouc.
La sorpresa havia estat completa, i vana la feble resistència que la noia podia oferir. L’oncle
incestuós, amb una pressa febril i espantosament excitat pel suau contacte de la pell vellutada dels
membres de la neboda, prenia possessió d’una manera salvatge dels seus encants més secrets.
Embogit per la seva fastigosa concupiscència, empenyia la seva arma enorme contra el cos de la
criatura.
Va seguir una lluita en la qual cadascun d’ells va fer un paper diferent.
El violador, tan inflamat per les dificultats de la conquista com per les sensacions exquisides que
li procurava, va enfonsar la cigala rígida dins la beina adorable i, amb envestides ardents, va provar
de calmar la seva luxúria amb una descàrrega copiosa mentre Bella, el temperament de la qual, més
reservat, no es trobava preparat per a un atac tan fort i tan llibertí, provava debades de resistir les
reaccions del seu cos, que, provocades per la fricció excitant, amenaçaven de trair-la. Finalment,
però, amb els membres tremolosos i la respiració panteixant, va rendir-se i va deixar anar el dolç
producte del seu ser intern al llarg de la cigala inflada que li bategava tan deliciosament a dintre.
El senyor Verbouc tenia plena consciència del seu avantatge i, canviant de tàctica com un general
prudent, va tenir cura de no esgotar-se i va poder provocar així un nou combat.
La cosa no va resultar-li gaire difícil perquè el combat semblava excitar furiosament la noia. El
llit tremolava sota les sacsejades i l’atac lasciu semblava omplir tot el dormitori. Tots dos cossos
giraven, rodolaven, es barrejaven en una massa indistinta.
La concupiscència, impacient i abrasadora, regnava com a sobirana a totes dues bandes, tant a la
d’ell com a la d’ella…
Els clavava unes envestides furioses, s’esforçava, empenyia, premia, es retirava fins que la fava
vermella del penis inflat es trobava entre els llavis inflamats de la vulva ardent de Bella, a l’entrada
de la beina… Aleshores tornava a enfonsar-s’hi fins que el pèl negre i arrissat del seu ventre es
barrejava amb la molsa, més tendra, que cobria el pubis gras de la seva neboda, i la noia deixava
anar un sanglot tremolós que expressava alhora el seu patiment i el seu plaer.
Un cop més, la victòria fou de l’oncle. En una de les seves envestides, mentre embeinava el
membre vigorós fins als testicles en aquell cos obert, un crit ronc, tendre i gemegós va expressar
l’èxtasi d’aquella carn el sistema nerviós de la qual era sacsejat de nou per l’agut espasme del
plaer… Després amb un sospir brutal de triomf, ell va llançar-li un raig ardent d’esperma que va
arribar fins al plec més profund de la matriu de Bella.
Lliurat al frenesí d’un desig desvetllat de nou, que la possessió d’una flor tan bufona encara no
havia apaivagat, el brutal Verbouc va girar de bocaterrosa la neboda mig desmaiada i va contemplarli
a plaer les natges agradables. El seu objectiu es va fer aleshores evident perquè, servint-se d’una
mica de l’esperma que omplia aleshores la figueta, va lubrificar-li l’ull del cul, on enfonsava l’índex
tant com podia.
Va excitar-se al màxim un altre cop. La fava de la cigala amenaçava el cul molsut.
Aleshores va posar-se sobre el cos inclinat de la noia, va acostar la punta del membre al foradet
estret i va provar de fer-la entrar, casa que va aconseguir al cap d’una estona. Bella va rebre al recte
tota la cigala del seu oncle. L’estretor de l’anus va provocar un plaer d’allò més picant a l’oncle, que
va continuar lentament el seu vaivé durant més d’un quart d’hora fins que la cigala se li va posar dura
com el ferro. Aleshores Bella va notar que l’oncle li omplia les entranyes d’esperma calent, com si li
administrés una lavativa amb una xeringa.
El senyor Verbouc no va alliberar la neboda dels luxuriosos acoblaments amb els quals havia
satisfet la seva passió fins que no va fer-se de dia i va esmunyir-se, afeblit, cap al seu propi llit fred,
deixant que Bella, morta de cansament, caigués en una pesada son d’esgotament de la qual no va
despertar-se fins molt tard.
Quan, finalment, Bella va sortir del dormitori, va fer-ho amb la sensació d’haver experimentat un
gran canvi pel qual no va amoïnar-se gens ni mica ni va provar d’analitzar. La sensualitat s’havia
afermat en el seu caràcter: fortes emocions sexuals havien estat desvetllades i satisfetes. El conreu
del desig i la seva satisfacció havien engendrat la luxúria. I aquesta luxúria havia facilitat el camí
cap a d’altres febleses sense aturador i fins i tot contra natura.
Bella, jove, encara amb aspecte de criatura i encara innocent fins no feia gaire temps, havia
esdevingut de sobte una dona de passions violentes i de lubricitat sense fre.
CAPÍTOL VI
NO AVORRIRÉ LES LECTORES d’aquest relat amb les circumstàncies que van fer que un
dia em trobés agradablement amagada sobre la persona del bon pare Clément ni les entretindré
explicant-los com vaig trobar-me present quan aquest digne eclesiàstic va rebre i va confessar una
jove dama d’uns vint anys, bufona i d’aspecte noble.
Per la seva conversa, vaig descobrir aviat que la dama no tenia cap títol aristocràtic. Estava
estretament lligada, però no casada, amb un dels terratinents més rics de la contrada.
Els noms no tenen cap importància aquí. Per això suprimiré el de la bufona penitent.
Quan el confessor va acabar la benedicció i la cerimònia en virtut de la qual havia esdevingut el
dipositari dels secrets més escollits de la dama, va acompanyar-la, sense repugnància, des de la nau
de l’església a la mateixa petita sagristia on Bella havia rebut la seva lliçó de copulació santificada.
Van tancar la porta amb clau, no van perdre ni un segon. La dama va deixar caure el seu vestit, el
robust confessor va descordar-se la sotana i va posar al descobert la seva arma enorme, la fava
rubicunda de la qual ja es dreçava, dilatada i amenaçadora. Així que la dama la va veure, va
apoderar-se’n amb una expressió que donava a entendre que aquell objecte de plaer no era de cap
manera nou per a ella. La seva mà elegant va acariciar lentament la columna de músculs endurits i va
devorar-ne amb els ulls la llargària i el gruix.
—Faci-m’ho per darrere —va dir la dama—, de quatre grapes. Però caldrà que prengui
precaucions perquè la té terriblement grossa!
Els ulls del pare Clément van espurnejar sota els seus espessos cabells rojos i la cigala
monumental va bategar amb prou força per aixecar una cadira.
En un tancar i obrir d’ulls la jove senyora va agenollar-se a sobre del seient. Clément se li va
acostar per darrere, va aixecar-li la fina camisa blanca i va exposar a plena llum un cul gros i rodó
sota el qual, mig amagats per les cuixes molsudes, amb prou feines eren visibles els llavis vermells
d’una vulva encisadora, luxuriosament ombrejada per la tofuda vegetació d’una rica mata fosca que
l’envoltava completament.
Clément no va necessitar cap altra mena d’excitació: va encastar la fava del seu gros membre
entre els llavis humits i a continuació, amb nombroses empentes i molt d’exercici, va esforçar-se a
fer-lo entrar fins als collons.
Va entrar, va entrar… va entrar dins que va semblar que el bufó recipient no en podia rebre més
sense perill per a les seves parts vitals. Mentrestant les fesomies de la dama traïen l’emoció
extraordinària que l’ariet gegantí li provocava.
El pare Clément va aturar-se aviat. Havia entrat fins als testicles. Els seus pèls rojos i arrissats
premien les galtes del cul de la dona que havia rebut al cos tota la llargària de l’instrument.
Aleshores va començar una escaramussa que va fer tremolar el seient i tots els mobles de l’habitació.
Amb els braços al voltant del cos bufó que subjectava amb les urpes, el sensual eclesiàstic
clavava sempre la cigala fins al fons i només en retirava la meitat per obrir-se camí millor, fins que
la dama va estremir-se de nou sota els efectes de les sensacions exquisides que li procuraven unes
estrebades tan vigoroses. La dona va tancar els ulls, va deixar caure el cap endavant i va vessar a
sobre de la cigala que la penetrava una emissió calenta d’essència natural.
Mentrestant el pare Clément s’agitava a l’interior de la tèbia beina. Cada moviment només li
servia perquè el gruixut cabiró esdevingués encara més dur i més fort fins que va agafar l’aspecte
d’una barra de sòlid acer.
Però totes les coses tenen un final, i també va tenir-lo el plaer del bon pare… perquè, després
d’haver empès, envestit i foradat amb la seva llança furiosa fins que no va poder més, va sentir que
es trobava a punt de descarregar i de portar les coses a l’apogeu.
Finalment allò es va produir. Aleshores, amb un xiscle de felicitat, va desplomar-se sobre el cos
de la dama, amb el membre clavat fins als testicles al ventre d’aquesta i va abocar-li una riada
d’esperma a la matriu. Tot es va acabar aviat: havia tingut lloc el darrer espasme, havia caigut
l’última gota calenta i Clément encara jeia immòbil com un mort.
El lector s’equivocarà si es pensa que el bon pare havia quedat satisfet amb el simple clau que
acabava de fotre, i amb un resultat tan excel·lent, o que la dama, les inclinacions lascives de la qual
havien estat sadollades d’una manera tan potent, desitjava abstenir-se de noves entremaliadures. Ben
al contrari, aquella còpula només havia fet que despertar les facultats sensuals que dormien en tots
dos, i l’eclesiàstic i la seva companya van posar-se a buscar altres calmants per a la flama ardent de
la seva luxúria.
La dama va estirar-se de panxa enlaire, el seu company, gras i gros, se li va llançar a sobre, va
clavar-li l’ariet tremolós fins que les mates púbiques van barrejar-se. Es va escórrer un segon cop i
va tornar-li a omplir la matriu amb un torrent espès. Sempre insatisfeta, la parella va prosseguir el
passatemps excitant.
Aleshores va ser Clément qui va estirar-se de panxa enlaire i la dama, tot jugant lascivament amb
l’enorme cigala, va agafar-li’n la fava vermella amb els seus llavis rosats i, després d’haver-lo
excitat al màxim amb carícies embogidores, àvidament, va fer-li descarregar el prolífic fluid el qual,
espès i calent, va omplir-li la boca i va lliscar-li gola avall.
Tot seguit, la dama, el llibertinatge de la qual igualava com a mínim el del seu confessor, va
pujar a cavall del cos musculós d’aquest i, després de provocar-li una altra erecció decidida i
enorme, va ajupir-se sobre la cigala palpitant i va empalar-se ella mateixa sobre la massa de carn i
de múscul fins que només van quedar a la vista els voluminosos collons que penjaven a sota de
l’instrument. Així va munyir Clément una quarta vegada. Després, exhaurida pel vessament excessiu
de fluid seminal i també cansada per la durada inhabitual del passatemps, va dedicar-se a contemplar
a plaer les monstruoses proporcions i les capacitats sorprenents del seu confessor gegantí.
CAPÍTOL VII
BELLA TENIA UNA AMIGA només uns quants mesos més gran que ella i filla d’un ric
cavaller que vivia molt a prop del senyor Verbouc. Julia era, però, d’inclinacions menys ardents i
voluptuoses, i Bella va adonar-se aviat que no era prou madura per comprendre els sentiments de
passió ni els instints poderosos que provocaven el seu plaer.
Julia era una mica més alta que la seva amiga i una mica més prima però tenia una figura
admirable, feta per encisar els ulls i el cor d’un artista a causa de les seves formes impecables i dels
seus trets exquisits.
És evident que una puça no és la més indicada per descriure la bellesa personal, fins i tot la de
les persones de les quals s’alimenta. Tot el que jo sé és que Julia era un festí deliciós per a mi i que,
algun dia, també ho seria per a algú de l’altre sexe perquè estava feta per provocar el desig dels
homes més insensibles i per fascinar els devots més exigents de Venus amb les seves gracioses
maneres i la seva silueta sempre agradable.
Com ja hem dit, el pare de Julia era molt ric; la seva mare era una pobra d’esperit que s’ocupava
molt poc de la filla i de tot el que no fossin els seus deures religiosos, als quals consagrava una gran
part del seu temps, o les visites a velles devotes del veïnat que l’animaven a viure d’aquella manera.
El senyor Delmont era relativament jove. Era un home robust i enamorat de la vida, i, com que la
seva piadosa dona estava massa ocupada per oferir-li els consols matrimonials que el pobre home
tenia dret a esperar, els buscava en una altra banda.
El senyor Delmont tenia, doncs, una amant, una dona jove i bufona a la qual, segons vaig deduir,
tampoc no agradava gens ni mica la conducta d’aquella mena de gent fins al punt d’acontentar-se amb
el seu ric protector.
El senyor Delmont no limitava de cap manera les seves atencions a la seva amant. Era de
temperament voluble i de gustos decididament amorosos.
Donades les circumstàncies, no tenia res d’estrany, doncs, que un dia es fixés en l’esponerosa i
bufona figura de la jove amiga de la seva filla. El senyor Delmont ja havia trobat més d’una ocasió
d’agafar-li la delicada mà enguantada; de besar-li, naturalment d’una manera d’allò més paternal i
convenient, el front blanc, i fins i tot de posar-li una mà tremolosa —accidentalment per descomptat!
— a sobre de les cuixes molsudes.
En realitat Bella, més llesta i amb molta més experiència que la major part de les noietes de la
seva edat, s’adonava perfectament que el senyor Delmont només esperava l’ocasió propícia per
portar les coses fins al final.
Era precisament el que ella hauria volgut. Però estava molt vigilada i les noves i vergonyoses
relacions que acabava d’encetar ocupaven tots els seus pensaments.
Tanmateix el pare Ambroise estava ben advertit de la necessitat de ser prudent i el bon home no
deixava escapar cap ocasió, quan la noia anava a confessar-se, de fer interrogatoris directes i
pertinents sobre la conducta de la noia amb els altres i sobre la dels altres amb ella. D’aquesta
manera, Bella va acabar confessant al seu director espiritual els sentiments que li provocaven els
procediments amorosos del senyor Delmont. El pare Ambroise va donar-li uns quants consells
assenyats i paternals, i va posar-la immediatament a treballar fent que li mamés la cigala.
Un cop acabat el deliciós episodi i esborrats els senyals del plaer, el digne eclesiàstic, amb la
seva astúcia habitual, va disposar-se a treure profit del fet del qual acabava d’assabentar-se durant la
confessió de Bella.
Al seu cervell sensual i viciós, no va costar-li gaire de rumiar un projecte tan criminal i audaç
que a mi —humil insecte—, va deixar-me esbalaït.
No caldria dir que el primer que va decidir fou que la jove Julia seria finalment seva —cosa
d’allò més natural—; ara bé, aconseguir aquest objectiu i divertir-se al mateix temps amb la passió
que, evidentment, el senyor Velmont sentia per Bella, era una doble proesa la qual va disposar-se a
realitzar mitjançant un pla d’allò més fastigós i menys escrupolós, que el lector comprendrà de
seguida.
El primer que calia fer era escalfar la imaginació lúbrica de la bufona Julia i desenvolupar-li al
màxim els focs latents de la luxúria.
Aquella noble tasca fou confiada pel bon eclesiàstic a Bella, que, degudament instruïda, va
prometre tot seguit la seva col·laboració complaent.
Si val a dir la veritat, Bella no desitjava altre sinó que Julia esdevingués tan culpable com ella
mateixa.
Per tant, va posar de seguida fil a l’agulla a fi i efecte de corrompre la seva jove amiga. Ara
veurem exactament com va aconseguir-ho.
Havien passat pocs dies d’ençà de la iniciació de la jove Bella a les delícies del crim sota la
forma de l’incest, crim que ja hem explicat i que no s’havia repetit perquè el senyor Verbouc havia
hagut de sortir de viatge. Finalment, tanmateix, va presentar-se una nova ocasió i Bella va trobar-se,
sola i tranquil·la, una segona vegada amb el seu oncle i el pare Ambroise.
La nit era freda però una estufa escalfava agradablement el luxós apartament. Els sofàs, tous i
elàstics, i les otomanes que guarnien l’habitació li conferien un aspecte de repòs despreocupat. Sota
la llum brillant de la peça deliciosament perfumada, tots dos homes, lleugerament vestits, que
acabaven de celebrar un sumptuós àpat, semblaven deixebles de Bacus i de Venus.
Quant a Bella, es superava a ella mateixa en bellesa. Vestida amb una bata encantadora, amagava
i ensenyava alhora aquells pits dels quals podia sentir-se orgullosa.
Els braços, rodons i seductors; les cames enfundades en mitges de seda transparent; el pit inflat
del qual sobresortien dues pomes blanques de forma exquisida amb mugrons de maduixa; el turmell
ben modelat i el peu petit, embotit en una sabata que li anava meravellosament bé… totes aquestes
belleses i altres contribuïen amb els seus diversos atractius a formar un tot deliciós i esplèndid amb
el qual haurien pogut embriagar-se les divinitats totpoderoses i del qual es disposaven a gaudir dos
mortals luxuriosos.
No calia tanmateix excitar més els desigs inflamats i desordenats dels dos homes, que, amb els
ulls brillants de luxúria, contemplaven a plaer el libidinós festí que tenien en perspectiva.
Amb la garantia que ningú no els interrompria, tos dos provaven, amb grapejades lascives, de
satisfer el desig ardent de la seva imaginació.
Incapaç de contenir la seva avidesa, l’oncle sensual va allargar la mà, va atreure la seva bufona
neboda cap a ell i li va ficar els dits entre les cuixes. Pel que fa a l’eclesiàstic, va apoderar-se del pit
de la noia i va enfonsar la cara en aquella frescor jove.
No van permetre que cap consideració de modèstia es barregés amb el seu plaer: les cigales dels
dos robustos compares van aparèixer a plena llum, trempant d’una manera excitant i amb les faves
vermelles lluents a causa de la forta tensió de la sang i de la dels músculs de sota.
—Oh! Quina manera de tocar-me! —va murmurar Bella mentre obria involuntàriament les cuixes
sota la mà tremolosa del seu oncle mentre Ambroise gairebé l’ofegava fent-li petons amb els seus
llavis gruixuts a la boca rosada.
Aviat va agafar amb el palmell tebi de la mà la cigala erecta del vigorós eclesiàstic.
—Oi que és bufó, filla meva? I es mor de ganes de descarregar a dintre teu! Oh, com m’excites,
filleta! La teva mà, la teva maneta! Oh, em moro de ganes de clavar la cigala al teu ventre de pell
llisa, a l’interior encara més suau! Besa’m, Bella! Miri com m’excita la seva neboda, Verbouc!
Verge santa, quin cabiró! Mira quina fava té, Bella… I que lluent! Guaita aquesta llarga fletxa blanca,
mira com es dreça cap al cel, igual que una serp que es prepara per mossegar la seva víctima! Mira,
Bella, ja ha aparegut una gota a la punta de la fava… Oh, que rígida! I com palpita! Com tira cap
endavant! Amb prou feines puc aguantar-la! Em mates amb els teus dolços petons, criatura, em xucles
la vida…
El senyor Verbouc va fer un moviment endavant i, al mateix temps, va destapar un altre cop la
seva arma, trempada, d’un vermell fosc, amb la fava descoberta i humida.
Els ulls de Bella van guspirejar davant d’aquest quadre tan libidinós.
—Cal que regulem els nostres plaers, Bella —va dir l’oncle—. Hem de fer tot el possible per
allargar al màxim els nostres èxtasis. A Ambroise el devora la luxúria! És un animal esplèndid!
Quina cigala! Sembla la d’un ruc! Ah, neboda, filla meva, t’eixamplarà el conyet i s’enfonsarà a
dintre teu fins a les parts vitals. I després d’una llarga correguda et descarregarà a les entranyes un
torrent de llet per al teu plaer.
—Quina felicitat! —va murmurar Bella—. Ja tinc ganes de sentir-me-la fins a l’estómac.
—Oh, sí, sí… Però no la facis arribar massa aviat a l’orgasme deliciós. Com et deia abans, hem
de treballar tots tres per allargar el plaer.
Segurament l’encantadora Bella hauria continuat parlant si la fava vermella de la cigala trempada
del seu oncle no li hagués entrat aleshores a la boca.
Bella va rebre amb una gran avidesa entre els seus llavis de corall l’instrument rígid i palpitant i
va acceptar-ne a la boca tan tros com va poder-se empassar. Va llepar la cigala i fins i tot va provar
de ficar la punta de la llengua al foradet de la punta. L’excitació li havia fet perdre el cap. Tenia les
galtes vermelles, respirava impetuosament d’una manera espasmòdica. Mentrestant la seva mà, com
un cargol mòbil, continuava subjectant el membre del capellà lúbric. El cony et jove, de llavis
tancats, se li estremia de plaer anticipat. Hauria continuat pessigollejant, fregant i excitant
l’instrument inflat del lasciu Ambroise si el digne eclesiàstic no li hagués fet, al cap d’un instant,
senyal de parar.
—Deixa’m un instant, Bella —va sospirar—. Si continuessis així, em faries descarregar massa
aviat.
Bella va alliberar el gruixut cabiró i es deixà anar enrere de manera que l’oncle va poder
treballar-la a gust tant dintre de la boca com fora. Tanmateix la noia no va deixar d’ull la cigala
enorme del pare Ambroise.
Bella encara no havia assaborit mai un membre viril amb tant de plaer com ara assaboria el del
seu oncle. Movia els llavis activament amb una gran satisfacció i xuclava àvidament el suc que, de
tant en tant, sortia de la punta de la cigala. El senyor Verbouc estava extasiat davant d’aquells serveis
que la neboda li proporcionava amb una bona voluntat tan evident.
L’eclesiàstic va agenollar-se, va passar el cap entre els genolls del senyor Verbouc, va entreobrir
les cuixes molsudes de la noia, va separar-li amb els dits els llavis rosats de la figueta delicada i va
enfonsar-hi la llengua, tot cobrint-li completament la vulva amb la seva boca de llavis gruixuts.
Bella va tremolar de plaer: la cigala de l’oncle esdevenia cada cop més rígida, l’home
l’empenyia més viciosament i amb més vigor dins de la seva boca bufona… La noia va agafar-li amb
una mà els collons rebotits i els hi va prémer suaument; amb l’altra va retirar-li la pell del prepuci i
va continuar mamant-li el cabiró amb un plaer evident.
—Deixi-la descarregar —va dir Bella, abandonant un moment la pruna lluent per poder parlar i
recobrar l’alè—. Deixi-la descarregar, oncle. M’agradaria tant tastar-ne el suc!
—Ja ho faràs, reina meva, no et preocupis, però encara no és el moment. No hem d’anar massa de
pressa.
—Oh, quina llepada em fa el pare Ambroise! Oh, quina llengua! Estic encesa! Aquest home em
mata!—
Ah, Bella, ara ja no sents sinó plaer! Ja t’has reconciliat amb les alegries de les nostres
relacions incestuoses?
—Sí, oncle, de veritat que sí! Torni’m a ficar el membre a la boca.
—No, Bella, amor meu, encara no.
—No em faci esperar gaire estona. Vostès em tornen boja! Oh, pare, pare meu! Oh, ve cap a mi!
Es prepara per fotre’m! Verge santa, quina cigala! Oh, pietat! Em destrossarà!
Mentrestant, Ambroise, enfurit per la deliciosa feina que havia encetat, s’havia excitat massa per
poder contenir-se més estona i, aprofitant l’avinentesa de la retirada momentània del senyor Verbouc,
va aixecar-se i va empènyer la noia cap al sofà còmplice.
Aleshores Verbouc va agafar el penis formidable del sant pare i, després de gratificar-lo amb una
o dues sacsejades preliminars i retirar-li’n parcialment la pell del prepuci que cobria el cap en forma
d’ou, va guiar la fava inflamada cap a la figa rosada, on va enfonsaria vigorosament.
L’estat ja humit de les parts genitals de la criatura va facilitar la inserció de la fava i Parma del
capellà va enfonsar-se ràpidament. Van seguir unes estrebades vigoroses i, amb una luxúria salvatge
reflectida a la cara i ben poca pietat per la joventut de la víctima, Ambroise va començar a fotre-sela.
Per la seva banda, la noia estava tan excitada que no sentia gens ni mica de dolor i va obrir tant
com va poder les seves cames bufones per permetre a l’eclesiàstic enfonsar-se-li tan endins com
volgués mentre la posseïa.
Un gemec d’èxtasi foll va sortir dels llavis entreoberts de la noia quan va sentir que l’arma, dura
com l’acer, li envaïa el ventre i l’omplia amb la seva massa.
El senyor Verbouc no es va perdre ni un detall d’aquella escena lasciva. Ben al contrari, va
situar-se molt a prop de l’excitada parella i va posar el seu propi membre, amb prou feines menys
vigorós que el de l’eclesiàstic, entre els dits convulsos de la neboda.
Així que Ambroise va sentir-se allotjat i segur dins el cos fascinant que jeia a sota seu, va posar
fre a la seva avidesa i, amb l’ajuda del meravellós poder de control de si mateix, va passar les mans
tremoloses per darrere dels malucs de la noia, va apartar cap a una banda la sotana i va deixar al
descobert el seu ventre pelut amb el qual, cada cop que clavava la cigala a fons, fregava el suau pèl
púbic de Bella. Aviat, però, el capellà va posar més ardor en el joc. Amb envestides fortes i
regulars, es clavava cada cop més en el tendre cos que dominava mentre Bella li envoltava el coll
musculós amb els seus braços blanquíssims. Els collons plens a vessar colpejaven l’entrecuix molsut
de la noieta, i la cigala nerviüda es dreçava enmig de la selva de pèls negres i arrissats que cobria el
ventre prominent del digne eclesiàstic.
—Miri la seva neboda, Verbouc: ara ja la té ben endins. Guaiti com li agraden els meus cops de
salpasser. Ah, quines pressions! Quina traça que té! Com m’enxampa la cigala i com me la prem amb
la seva figueta estreta!
—Oh, estimat meu… Oh, pare meu, foti’m… M’agrada. Clavi-me-la, clavi-me-la… Ben endins!
Mati’m si això ha de fer-lo feliç. Sí, així! Oh, Déu meu…! Ah, ah, ah! Senyor, que grossa la té! Quina
manera de penetrar-me!
El sofà feia el que podia i grinyolava sota les estrebades de la parella.
—Oh, Déu meu… m’està matant! Això és realment excessiu… em moro… m’escorro! —va
exclamar Bella i, amb un crit mig ofegat la noia es deixà anar i va inundar, una segona vegada, el
membre que la treballava d’aquella manera tan deliciosa.
El llarg ariet encara va endurir-se i va escalfar-se més. La fava també s’inflava i tota la màquina
esgarrifosa semblava a punt de rebentar de luxúria. La jove Bella gemegava i proferia mots
incoherents l’únic dels quals que s’entenia era «fotre».
Ambroise, sentint-se la cigala ben empresonada per l’estreta figa de la noieta, no va poder
contenir-se més: va agafar amb totes dues mans el cul de Bella, va enfonsar fins als collons el cabiró
immens i va descarregar tot llançant a raigs intermitents la seva llet espessa dins el ventre de la seva
companya de jocs.
Quan va sentir que l’esperma calent se li escapava, va llançar un rugit semblant al d’una fera.
—Oh, estic plena, vostè m’inunda. Me n’adono… Que és bo! —exclamava Bella.
Mentrestant el cabiró del capellà es redreçava, ferm, dins el cos de la noieta i la fava inflada
continuava injectant l’esperma perlat al fons del ventre jove.
—Oh, quina quantitat me n’ha regalat! —va observar Bella mentre es posava dempeus vacil·lant
i contemplava la llet calenta que li lliscava cames avall en totes les direccions—. Que blanc i viscós
teniu el suc!
Aquell era l’estat que agradava amb bogeria al seu oncle en aquella mena d’afers i en gaudia
d’allò més. Mirava les boniques mitges de seda cobertes de taques humides; passava el dit entre els
llavis rosats de la figueta, hi recollia l’esperma que en sortia i després l’escampava sobre el ventre i
les cuixes de la noia.
Després, posant-se la neboda al davant en la posició més convenient, el senyor Verbouc va
exposar un cop més el seu campió trempat i pelut, i, excitat per les circumstàncies excepcionals que
li agradaven tant, va contemplar un altre cop àvidament les tendres parts sexuals de la jove Bella,
completament empastifades per la descàrrega de l’eclesiàstic, de les quals encara regalimaven
nombroses i espesses gotes del seu suc prolífic.
Bella, seguint els desig de l’oncle, va separar les cames tant com va poder. Aleshores, ell va ferse
endavant i va situar la cigala nua entre les cuixes molsudes.
—No tinguis por, estimada neboda. No tinc la cigala ni tan llarga ni tan grossa com la del pare
Ambroise, però conec bé l’art de cardar i ara podràs comprovar si l’esperma del teu oncle és tan
espès i enganxós com el de qualsevol eclesiàstic. Mira que dura la tinc.
—Ah, no em faci llanguir, oncle —va exclamar Bella—. Veig la seva cosa que espera el seu
torn… La trobo molt vermella! Clavi-me-la, oncle estimat. Estic preparada i el bon pare Ambroise
ha greixat copiosament el camí per a vostè.
El membre dur, de fava vermella, va arribar als llavis entreoberts, ja ben lubrificats, i la punta va
penetrar ràpidament, seguida a l’instant per la resta de l’instrument. Amb uns quantes envestides,
aquell oncle exemplar va enfonsar-se fins a les pilotes al ventre de la neboda i va delectar-se
luxuriosament en la lleterada encara calenta que, per al seu plaer profà, hi havia deixat no feia gaire
estona el pare Ambroise.
—Oncle estimat —va exclamar la noia—, recordi amb qui està cardant. No és cap estranya sinó
la filla del seu germà, la seva pròpia neboda. Clavi-me-la, doncs! Fiqui’m tota la seva forta cigala!
Tiri-se’m, ah, tiri-se’m fins que el seu suc incestuós s’escampi a dintre meu. Ah, oh, oh!
Tot seguit, subjugada per les seves pròpies idees lúbriques, va abandonar-se i va lliurar-se a la
més boja sensualitat per al plaer del seu oncle.
Content de satisfer la seva disbauxa favorita, aquest últim va començar a administrar cops ràpids
i potents. Com que la vulva de la seva bufona adversària era naturalment petita i estreta, va trobar-se
deliciosament comprimit dins l’angosta obertura i el seu plaer va progressar ràpidament.
Verbouc es dreçava i queia sobre el cos agradable de la neboda tot empenyent vigorosament a
cada envestida, i Bella se li agafava amb la tenacitat d’una luxúria encara insatisfeta. La cigala
encara va posar-se-li més dura i més calenta.
La titil·lació aviat va esdevenir gairebé insuportable, i Bella va gaudir com una boja del combat
incestuós fins que el senyor Verbouc, amb un xiscle semblant a un sanglot, va caure endavant,
panteixant sobre la neboda mentre descarregava i omplia d’esperma el ventre de Bella. Aleshores la
noia va atènyer el cim de les seves sensacions i, mentre sentia i acollia la potent injecció, va emetre
una prova igualment ardent del seu propi plaer.
Un cop acabat Tacte d’aquesta manera, Bella va poder procedir a les ablucions necessàries, i,
després de prendre un got de vi fortificant, tots tres van seure plegats i van concertar un pla diabòlic
per corrompre i gaudir voluptuosament dels encants de la bella Julia Delmont.
Bella va dir sense embuts que el senyor Delmont estava certament enamorat d’ella i que només
esperava l’ocasió propícia per abordar l’assumpte.
El pare Ambroise va confessar que trempava només de sentir el nom d’aquella noia tan bufona.
Ell n’era el confessor i va revelar que encara incapaç de mantenir les mans lluny de la verga quan la
noia es confessava: el perfum del seu alè tan pròxim li produïa una excitació sexual indescriptible.
El senyor Verbouc va declarar també que desitjava gaudir d’uns encants tan tendres que només la
descripció dels quals el tornava boig de luxúria. Calia, però, trobar la manera de realitzar aquell
libidinós projecte.
—Si la violo sense cap mena de preparació —va exclamar el pare Ambroise mentre treia un altre
cop a la fresca el seu instrument rubicund, encara calent a causa de la darrera cardada—, corro el
risc de rebentar-la.
—Jo no tinc cap gana de posseir-la el primer i no m’agradaria gens ni mica haver de provar-ho.
Necessito l’excitació d’una còpula anterior —va objectar el senyor Verbouc.
—M’agradaria d’allò més veure com la violen a fons —va dir aleshores Bella—. Jo vigilaria de
gust l’operació, i, quan el pare Ambroise li hauria enfonsat la seva grossa cigala al ventre, vostè,
oncle, podria clavar-me la seva per rescabalar-me del do que hauríem fet a la bella Julia.
—Sí, això seria doblement deliciós.
—Fem-ho així, doncs: no cal que en parlem més —va exclamar Bella—. Però, Verge santa, que
dura torna a tenir la cigala, estimat pare Ambroise!
—Se m’acaba d’acudir una cosa en què només de pensar-hi, trempo violentament. Posar-la en
pràctica seria el punt culminant de la luxúria i, per tant, del plaer.
—Digui’ns-la! —van exclamar els altres dos.
—Esperin un moment —va respondre el sant baró mentre deixava que Bella li descobrís una
mica la fava porpra de la cigala i li’n pessigollegés el foradet humit amb la punta de la llengua—.
Escoltin: el senyor Delmont està enamorat de Bella. Nosaltres n’estem de la seva filla, i a la nostra
criatura, la qual ara mateix m’està llepant la cigala, li agradaria veure la dolça Julia amb el ventre
ple, només per proporcionar un plaer extra a la seva viciosa personeta. En això, tots tres estem
d’acord. Ara, escolteu-me atentament i, per un instant, Bella, deixa’m tranquil·la la cigala… Vet aquí
el meu pla. Sé que la petita Julia no és insensible als seus instints sexuals. De fet, el petit dimoni ja
sent les fiblades de la carn. Una mica de persuasió i una mica d’engany faran la resta. Julia accedirà
que li calmin les seves ansietats carnals. Bella les hi despertarà i després les hi atiarà. Al mateix
temps, farà anar el senyor Delmont més lluny: li pot permetre que se li declari si ell vol; de fet això
és necessari per a l’èxit del pla. Aleshores ell recorrerà a mi: jo suggeriré que el senyor Verbouc és
un home que es troba per sobre de tots els prejudicis vulgars i que, per una quantitat que caldrà
discutir, li lliurarà la bellesa i la virginitat de la seva neboda.
—No ho acabo de veure gaire clar… —va començar a dir Bella.
—Ni jo tampoc no veig que això ens acosti al nostre objectiu —la va interrompre el senyor
Verbouc.
—Esperin un moment —va continuar el digne eclesiàstic—. Fins aquí tots estem d’acord, no?
Bella serà venuda al senyor Delmont, i li serà permès de gaudir-ne en secret: ella no el veurà, a ell,
ni ell a ella. Si més no la cara, que romandrà amagada durant tota l’estona. L’introduirem a
l’habitació, en la qual veurà el cos completament nu d’una noia jove i bufona; sabrà que es tracta de
la seva víctima i en gaudirà.
—I a què treu cap tant de misteri? —el va interrompre aleshores Bella.
El pare Ambroise va fer un somriure diabòlic.
—Ja ho veurà, Bella, tingui paciència. Tots desitgem gaudir de Julia Delmont. El senyor Delmont
desitja gaudir de vostè. Només podem aconseguir el nostre objectiu evitant que esclati un escàndol.
Cal reduir el senyor Delmont al silenci: si no ho fem així, podríem tenir problemes amb la violació
de la seva filla. Ara el meu pla és que el senyor Delmont violi la seva pròpia filla en lloc de Bella, i,
un cop ens haurà obert el camí d’aquesta manera, ens autoritzarà de fet a satisfer la nostra pròpia
luxúria. Si el senyor Delmont cau a la trampa, podem fer dues coses: o bé revelar-li l’incest i
recompensar-lo deixant-lo gaudir de Bella a canvi de la seva filla, o actuar d’una altra manera
segons com es presentin les circumstàncies.
—Oh, ja estic a punt de descarregar —va exclamar el senyor Verbouc—. Tinc la cigala encesa!
Quina astúcia i quina perspectiva tan excitants!
Tots dos homes van aixecar-se i van abraçar Bella, que va sentir la pressió de dues armes rígides
i enormes contra el seu cos. Van portar-la al llit.
Ambroise s’hi va estirar de panxa enlaire. Bella va pujar-li a sobre, va agafar-li la cigala de
semental i la hi va guiar cap a la seva vulva.
El senyor Verbouc mirava.
Bella va ajupir-se fins que va tenir tota la cigala a dins. Aleshores va descansar sobre el ventre
gras de l’eclesiàstic i va començar una sèrie de deliciosos moviments ondulatoris.
El senyor Verbouc va veure com el cul esplèndid de la noia pujava i baixava, acostant-se i
allunyant-se a cada vaivé. Era evident que Ambroise la hi havia clavat fins als ous; aquests penjaven
exactament a sota i els llavis molsuts del sexe de Bella els tocaven cada cop que la noia abaixava la
gropa.
Aquell espectacle era massa per a ell: l’oncle virtuós va pujar també al llit i va dirigir la seva
cigala llarga i dura cap al cul de la bufona Bella i, sense grans dificultats, va aconseguir ficar-la-hi
sencera per l’ullet.
El cul de la neboda era gros, tenia la suavitat del vellut i la blancor de l’alabastre. Verbouc,
tanmateix, ni tan sols es va aturar a contemplar-lo. Ja tenia el membre a dintre i sentia actuar els
músculs compressors de l’estreta entrada d’una manera que res no hauria pogut igualar. Totes dues
cigales es fregaven, separades només per una membrana finíssima.
Bella sentia l’efecte embogidor de la doble penetració. La seva excitació va esdevenir terrible
fins que totes dues armes van inundar-la alhora amb un torrent d’esperma.
Després Ambroise va descarregar dos cops més a la boca de Bella, on l’oncle també va vessar la
seva llet incestuosa. Això va posar fi a la festa.
Amb la seva manera de treballar, Bella es va guanyar els elogis més entusiastes dels seus
companys.
Va seure al cantó d’una cadira, amb les armes encara dures de tots dos campions, drets davant
seu, gairebé al nivell dels seus llavis de corall. L’un després de l’altre, els agafava amb la boca la
fava vellutada, mentre amb les mans els acariciava, fregava i excitava la resta de la cigala i els
accessoris. Així feia arribar al grau màxim d’excitació el company de joc corresponent. Aquest, amb
la cigala a punt de rebentar a força d’inflada, gaudia de la deliciosa titil·lació, fins que les carícies
de Bella ultrapassaven la seva capacitat de resistència i, amb sospirs d’èxtasi, omplia la boca i la
gola de la noia amb un sobtat raig d’esperma.
La petita golafre s’ho empassava tot goludament, com se n’hauria empassat una dotzena de
racions més si les hagués tingudes a la seva disposició.
CAPÍTOL VIII
BELLA VA CONTINUAR proporcionant-me la millor alimentació. Els seus membres joves
mai no van refusar-me el beuratge vermell que jo absorbeixo per subsistir ni van sentir, fora
d'algunes rares ocasions, les punxadetes que em veia obligada a infligir-li, ben a contracor, per
continuar vivint.
Vaig decidir, doncs, quedar-me amb ella per bé que la seva conducta hagués esdevingut, per no
dir una cosa pitjor, dubtosa i també una mica irregular.
Una cosa quedava absolutament clara: Bella havia perdut tot sentiment de pudor i de reserva
virginals, i només vivia per al plaer dels sentits.
Vaig comprovar aviat que la meva jove senyora no havia oblidat gens ni mica la lliçó que havia
rebut sobre el seu paper en la conxorxa en curs de preparació. Com va representar l'esmentat paper
és el que em proposo de contar ara.
L'atzar, o per dir-ho més exactament els tripijocs del senyor Delmont, va voler que Bella no
tardés gaire temps a trobar-se sola amb el digne propietari a casa d’aquest.
El senyor Delmont va veure l'oportunitat que se li oferia i, igual que un hàbil general, va llançarse
immediatament a l'assalt. Va trobar la seva visitant o bé en plena ignorància de les seves
intencions o meravellosament preparada per animar-lo a tirar endavant els seus propòsits.
El senyor Delmont ja havia passat un braç al voltant de la cintura de Bella mentre que,
aparentment amb tota la innocència del món i per atzar, la tendra mà dreta de la noia, empresonada
sota el seu palmell nerviós i viril, reposava a sobre d’una cuixa del digne cavaller. El que Bella va
notar aleshores va posar força en evidència la violència de l’emoció que cert instrument, que ella
premia amb la mà, experimentava. Una palpitació va recórrer aquell objecte endurit, el qual romania
amagat, i Bella també va sentir l’espasme simpàtic que precedeix el plaer sensual.
L’enamorat senyor Delmont va atreure suaument la noia cap a ell i va abraçar el seu cos dòcil.
De sobte va fer-li un càlid petó en una galta i va murmurar-li paraules afalagadores per desviar
l’atenció de la noia de la maniobra. Va atrevir-se una mica més i, lentament, va passejar la mà de
Bella per sobre del duríssim objecte fins que la noia va comprendre que l’excitació que rebia el
digne propietari esdevenia massa ràpida.
Bella representava tan bé el seu paper que semblava la innocència i la modèstia personificades.
El senyor Delmont, animat per la manca de resistència de la seva jove amiga, va fer uns passos
més decisius. Va fer lliscar una mà llibertina fins a la vora del lleuger vestit de Bella i li va prémer
el panxell, que no va fer res per esquivar la carícia. Aleshores, de sobte, mentre la besava amb ardor
als llavis, va esmunyir ràpidament els dits tremolosos sota les faldilles de la dolça criatura i va
atènyer una cuixa molsuda.
Bella va recular. En una altra ocasió, li hauria agradat deixar-se estirar de panxa enlaire i hauria
desitjat que li fessin el pitjor. Però va recordar les instruccions rebudes i va representar el seu paper
a la perfecció.
—Oh, quin atreviment! —va exclamar la noia—. Quina cosa més lletja! No puc permetre que em
feu això. El meu oncle sempre em diu que no he de permetre de cap manera que ningú em toqui aquí,
si més no abans de…
En arribar en aquest punt, la dolça Bella va callar i va fer cara de babau.
El senyor Delmont era tan lasciu com xafarder.
—Si més no abans de què, Bella?
—Oh, no li ho puc dir, ho tinc prohibit. No hauria hagut de parlar-ne. El que passa es que vostè,
amb el seu comportament groller, m’ha fet oblidar…
—Oblidar què?
—Una cosa que el meu oncle m’ha dit moltes vegades —va replicar Bella.
—Quina cosa? Digui-me-la!
—No m’atreveixo… A més a més, no en comprenc gens ni mica el significat.
—Jo l’hi explicaré, si vostè em repeteix el que el seu oncle li ha dit.
—Si li ho explico, em promet que no ho xerrarà a ningú? Puc refiar-me’n?
—Per descomptat.
—Doncs, bé, l’oncle sempre em diu que no he de permetre que ningú em posi la mà en aquest
lloc i que qui vulgui fer-ho el primer ha de pagar, i bé.
—De debò diu això?
—Sí, de veritat. Diu que, d’aquesta manera, puc fer-li guanyar una quantitat de diners força
galdosa, i que hi ha molts senyors rics que pagarien de gust pel que vostè vol fer-me. També assegura
que no és cap estúpid i que no té la intenció de deixar escapar una oportunitat tan bona com aquesta.
—Realment, Bella, pel que veig el seu oncle és d’allò més estricte en assumptes de negocis. Mai
no m’hauria imaginat que fos aquesta mena d’home.
—Oh, ja ho crec que l’és! —va respondre Bella—. No ho diu a ningú, és un secret, però la
veritat és que li agraden moltíssim els diners. I no sé què és això que diu de vegades de vendre la
meva virginitat!
«Aquesta sí que és bona! —va pensar el senyor Delmont—. Ostres, ostres…! Deu ser un tipus de
pronòstic i amb un ull meravellós per als negocis!»
De fet, com més hi pensava, més es convencia de la veritat de l’enginyosa explicació de Bella.
La noia es trobava en venda, l’anaven a vendre… Valia més, doncs, comprar-la, que no pas arriscarse
a ser descobert i castigat si recorria a una relació secreta.
Abans, però, que pogués fer res més que encetar aquests pensaments i aquestes assenyades
reflexions, el va interrompre l’arribada de la seva pròpia filla, Julia, i va haver de deixar a contracor
la seva companya i adoptar un posat convenient.
Bella va excusar-se gairebé immediatament i se’n va anar, deixant que germinés la llavor que
acabava de sembrar.
El camí que va agafar la meva jove i bufona mestressa travessava diversos prats i, per un camí de
carro, anava a parar a la carretera principal, molt a prop de la residència del seu oncle.
Era a la tarda i el temps era inusualment bo. La senda feia molts revolts sobtats, i, tot seguint-la,
Bella es divertia mirant el bestiar que pasturava als prats veïns.
Va arribar aviat a un punt on la senda es trobava vorejada d’arbres, la llarga línia recta dels
troncs dels quals la separava de la calçada. Al prat més pròxim, Bella va veure uns quants homes
treballant la terra. A poca distància, un grup de dones havia deixat una estona d’arrencar les males
herbes per intercanviar algunes idees força interessants.
A l’altra banda de la senda, hi havia una tanca a través de la qual Bella va fer una ullada i va
veure una cosa que la va estremir. Al prat hi havia un cavall i una egua. El primer, evidentment, havia
perseguit la segona al voltant del prat i, finalment, havia acorralat la companya en un racó, no gaire
lluny de l’indret on es trobava Bella. Allò que va estremir, però, la bufona joveneta i la va
sorprendre més, fou l’erecció meravellosa d’un membre llarg i grisenc que penjava sota el ventre del
semental i que, de tant en tant, es dreçava bruscament amb una sacsejada impacient.
Certament l’egua també s’havia adonat de l’estat en què es trobava el seu company perquè
s’estava perfectament tranquil·la amb la gropa girada cap al mascle.
A aquest, l’instint amorós l’apressava massa per badar gaire estona al costat de la femella, i la
noia, d’allò més esbalaïda, va poder contemplar com grimpava per darrere a sobre de l’egua i
provava de ficar-li la cigala.
Bella s’ho mirava amb un interès que li tallava la respiració. Va veure com, finalment, el membre
inflat del cavall encertava el blanc i desapareixia completament a l’interior de la femella.
Dir que allò va agitar tots els seus instints sexuals, no seria sinó expressar el resultat natural
d’una exhibició tan lúbrica. Més que agitats, però, es trobaven encesos. Bella es retorçava les mans i
mirava de fit a fit, amb un interès absorbent i tot el cos en tensió la impúdica escaramussa. I quan,
després d’un acoblament ràpid i furiós, l’animal va retirar la cigala de la qual encara queien gotes
d’esperma, Bella va llençar a l’enorme instrument que penjava una mirada que expressava el seu
desig d’agafar-lo ella mateixa i manipular-lo per a la seva pròpia satisfacció.
En aquell estat d’excitació, va pensar que havia de fer per força alguna cosa per alliberar-se de
la tensió que l’oprimia. Amb un esforç molt meritori, va girar el cap i va fer unes quantes passes.
Això, però, va fer-la topar amb un altre espectacle, i no precisament el més adequat per calmar la
seva excitació.
Dret al camí, hi havia un jove pagès d’uns divuit anys. Tenia la cara bufona però una mica
estúpida, girada cap al prat on es divertien els cavalls enamorats. Un forat a la tanca que vorejava la
senda li permetia una visió excel·lent de l’espectacle, el qual, evidentment, desvetllava en ell tant
d’interès com havia desvetllat en Bella. Allò que va captar, però, l’atenció de la noia va ser l’estat
de la roba del xicot i l’aparició d’una verga formidable, vermella i ben desenvolupada la qual,
despullada i en plena exposició, dreçava la cresta orgullosa sense cap mena de vergonya.
El seu estat era degut, sense cap mena de dubte, a l’efecte que havia produït en el seu propietari
la contemplació dels jocs del prat perquè el noi s’havia descordat la part inferior de la basta
vestimenta i s’agafava nerviosament el potent cabiró, del qual s’hauria sentit orgullós un monjo
carmelita. Amb ulls àvids, el pagès devorava l’escena que tenia lloc al seu davant. Mentrestant, amb
la mà es destapava la fava de la cigala i es treballava el membre amb un vigorós vaivé sense sospitar
que una representant del sexe complementari era testimoni de la seva acció.
Una exclamació que Bella va deixar anar involuntàriament a causa del sobresalt, va fer que el
noi, tot exhibint la seva nuesa i la seva erecció impúdica, es girés i que veiés davant seu aquella
joveneta tan bufona.
—Oh, Déu meu! —va exclamar Bella així que va poder recobrar l’ús de la paraula—. Quin
espectacle tan horrible! Quin noi tan viciós! Què penses fer amb aquesta cosa vermella tan llarga?
El noi, avergonyit, s’atabalava tot provant de ficar-se a dintre dels pantalons l’objecte que
acabava de provocar aquells comentaris. Però la seva confusió evident i la rigidesa de la mateixa
cosa, feien l’operació difícil per no dir penosa.
Bella va ajudar-lo amablement.
—Què fas? Deixa’m que t’ajudi… Com és que t’ha sortit? Que gruixuda i que llarga! Ostres!
Tens una cosa espantosament grossa, ganàpia!
Tot fent seguir l’acció a la paraula, la noia va agafar amb la seva maneta delicada i blanca la
cigala dura del xicot, i, amb una pressió suau i càlida, el va fer encara més incapaç de tornar a ficarse
al seu amagatall.
Mentrestant el xicot, que reprenia gradualment la seva presència d’ànim i s’adonava de la bellesa
i de la innocència aparent de la seva nova coneixença, va deixar d’ajudar-la en els lloables esforços
que la noia feia per amagar el membre dur i ofensiu. Realment allò havia esdevingut una cosa
impossible, fins i tot en el cas que el noi l’hagués desitjada. Perquè, amb prou feines la noia li havia
agafat la cigala, aquesta havia adquirit unes proporcions enormes i la fava violàcia i dilatada
brillava com una pruna madura.
—Ets un noi molt dolent! Què puc fer? —va dir Bella mentre mirava ingènuament el petit
camperol a la cara.
—Ah, quina cosa tan agradable! —va sospirar aquest—. Qui hauria pogut pensar que vostè es
trobava tan a prop meu quan he començat a trobar-me malament i això ha començat a bategar i a
inflar-se fins a arribar a Testat que vostè pot veure!
—Això és una cosa molt i molt lletja —va observar la noia mentre li premia amb més força la
cigala i es sentia també cada cop més excitada, posseïda per la luxúria—. Es terriblement lletja i
incorrecta. Ja ho saps, noi malvat?
—Ha vist vostè el que aquests cavalls feien al prat? —va preguntar el xicot mentre mirava amb
admiració Bella, la bellesa de la qual semblava aixecar-se sobre el seu esperit tosc com el sol sobre
un paisatge plujós.
—Sí, ho he vist —va replicar la noia amb innocència—. Què feien? Què significa això?
—Això significa «fer l’amor» —va respondre el xicot mentre amollava una riallada lúbrica—.
El cavall tenia ganes d’egua, i l’egua tenia ganes de cavall. I tots dos s’han trobat, doncs, al prat per
«fotre un clau».
—Ostres, que curiós! —va exclamar Bella mentre, amb una simplicitat d’allò més infantil, feia
anar la mirada des de la cigala enorme que tenia agafada, a la cara del noi.
—Oi que sí? I, redéu, quina verga tenia el cavall! No és veritat, senyoreta?
—Immensa —va murmurar Bella mentre pensava en part tota l’estona en l’objecte la pell del
qual feia lliscar lentament amunt i avall amb la seva pròpia mà.
—Oh, quines pessigolles! —va sospirar el seu company—. Que bufona és, vostè, i que bé me la
pela… Oh, senyoreta, tinc ganes de descarregar.
—Fes-ho, doncs —va xiuxiuejar Bella, d’allò més excitada—. Puc ajudar-te?
Bella va veure que l’objecte endurit, que es posava vermell a causa de la dolça titil·lació que
ella li aplicava, s’inflava enormement fins que la fava va semblar a punt de rebentar. La idea
llibertina de veure l’efecte de la frega que ella continuava fent-li, va sacsejar Bella amb violència.
La noia va aplicar-se amb energia redoblada a aquella tasca impúdica.
—Sí, sí, continuï… Ja està a punt d’arribar… Oh. oh, que bé m’ho fa! Premi més fort… vagi més
de pressa… Estiri’m la pell enrere. Més, més! Oh, Déu meu, oh!
El llarg instrument va posar-se encara més calent i més rígid a mesura que les manetes el
treballaven.
—Ah, oh, ja ve! Oh, o… oh! —va exclamar el camperol amb la veu trencada. Els genolls li
tremolaven, el cos se li dreçava, tirava el cap enrere. I, entre les contorsions i els crits ofegats, el
penis enorme i poderós llançava un raig de líquid espès sobre les delicioses manetes les quals,
deleroses de banyar-se en aquell torrent calent i llefiscós, van abraçar després la grossa cigala per
acariciar-la i netejar-la de la riada seminal.
Bella, sorpresa i feliç, el va munyir fins a la darrera gota (les hauria llepat una a una si s’hagués
atrevit a fer-ho). Després es va treure el mocador de batista i va eixugar amb les seves mans el líquid
espès i perlat.
Aleshores el xicot, estúpid i atabalat, va tornar al seu lloc el membre exànime i va mirar la seva
companya amb una barreja de curiositat i de sorpresa.
—On viu, vostè, senyoreta? —va ser capaç de preguntar finalment el camperol.
—No gaire lluny d’aquí —va respondre Bella—. Però no tractis de seguir-me ni d’espiar-me. Si
ho fas, te’n penediràs. No t’ho faré mai més i, a sobre, et castigaran.
—Per què no fotem un clau, com el semental i l’egua? —va suggerir el xicot el desig del qual,
només calmat a mitges, començava a despertar-se de nou.
—Potser ho farem algun dia, no sé quan. Però no pas ara perquè tinc moltíssima pressa. Faig tard
i he d’anar-me’n immediatament a casa meva.
—Em permet que li fiqui la mà sota les faldilles abans d’anar-se’n, senyoreta?
—Ara és impossible —va dir Bella mentre començava a anar-se’n a poc a poc.
—Ens tornarem a trobar?
—Sí, més endavant.
Bella no es podia treure del cap el record de la robusta cigala del xicot.
—Vull saber una cosa —va dir la noia—. Digues: has… cardat alguna vegada?
—No, però m’agradaria fer-ho. No em creu? Bé, doncs, sí, ja he cardat…
—És horrible! —va exclamar Bella.
—Al meu pare, li agradaria fotre un clau amb vostè, senyoreta —va dir el noi sense vacil·lar ni
fer cas del moviment que ella feia d’anar-se’n.
—Al teu pare, li agradaria fer-me això tan espantós? Quin horror! Com ho saps?
—Perquè ell i jo ens fotem les noies plegats. No la té pas més grossa que jo.
—Això ho expliques tu. Ho dius, però, de debò, que el teu pare i tu feu aquestes coses tan
horribles plegats?
—Quan en tenim l’oportunitat, sí, sempre. Hauria de veure’l cardar! Oh…!
I va fer una rialla idiota.
—No em sembles pas un noi gaire intel·ligent —va dir aleshores Bella.
—El meu pare no és tan intel·ligent com jo —va replicar el noi, tot rient encara més fort i
exhibint un altre cop la cigala, que ja se li tornava a posar dura. Ara ja sé cardar, fins i tot si estic
sol. Hauria de veure’m fotre.
Bella va veure que la grossa cigala començava a dreçar-se i a bategar.
—Amb qui has fet fins ara aquestes coses tan lletges, xicot malvat? Digues-m’ho!
—Amb una noieta de catorze anys. Ens la vam fotre el pare i jo, i gairebé vam destrossar-la.
—Qui va ser el primer?
—Jo. I el meu pare va enxampar-me mentre me la fotia. Aleshores van entrar-li ganes de fer-ho a
ell també i em va fer mantenir agafada la noia perquè no fugis. Hauria de veure’l cardar!
CAPÍTOL IX
AL CAP D’UN MOMENT, Bella es trobava de nou en camí i va arribar a casa seva sense
més peripècies.
Quan, aquell mateix vespre, Bella va exposar el resultat de la seva conversa amb el senyor
Delmont, tots dos conspiradors van deixar anar un cloqueig de satisfacció.
D’altra banda no va dir res sobre el jove camperol que havia trobat al camí. Considerava
completament inútil pertorbar amb aquella part de les seves activitats del dia tant l’astut pare
Ambroise com l’oncle, no menys penetrant que l’eclesiàstic.
El setge s’anava, evidentment, a estrènyer. La llavor llançada amb tanta discreció anava sens
dubte a fructificar. I, mentre Ambroise somiava el festí deliciós que faria amb el cos de la jove Julia
Delmont, va posar-se content i les seves passions animals van alimentar-se amb anticipació dels
tendres encants que aviat serien seus, fins al punt que tot això va traduir-se ràpidament i de manera
ben visible en l’enorme dilatació de la seva cigala i en l’excitació que delatava tota la seva persona.
I el senyor Verbouc no es trobava menys afectat. Sensual fins al grau més alt, es va prometre un
àpat suculent a costa dels encants virginals de la filla del veí, i la perspectiva d’un festí semblant va
actuar sobre el seu temperament nerviós de la mateixa manera que ho havia fet sobre el capellà.
Encara calia lligar alguns detalls. Estava clar que el babau senyor Delmont provaria de treure
profit de les afirmacions de Bella sobre la voluntat de l’oncle de vendre’n la virginitat.
El pare Ambroise, a qui el seu coneixement del senyor Delmont, del qual era el confessor, havia
portat a suggerir aquella idea a Bella, sabia molt bé què es feia. No és que fos indiscret o que no
observés amb fidelitat el silenci imposat per l’Església, però el lector, a hores d’ara, ja sap tan bé
com jo que utilitzava sense escrúpols i per al seu propi profit tot el que plegava al confessionari. El
pla va quedar així: un dia del qual encara caldria acordar la data, Bella convidaria la seva amiga a
venir a passar la jornada a casa del seu oncle, i el senyor Velmont seria incitat a passar a recollir-la.
Després d’una certa estona de flirteig entre ell i la innocent Bella, flirteig abans del qual el posarien
al corrent de tot i l’assumpte quedaria arranjat, la noia es retiraria i, amb el pretext que era
absolutament necessari prendre aquelles precaucions a fi i efecte d’evitar qualsevol possibilitat
d’escàndol, Bella li seria presentada estirada a sobre d’un sofà, on el seu cos i els seus encants es
trobarien a la seva disposició; el seu cap, però, quedaria amagat darrere una cortina ben tancada.
Així el senyor Delmont, encès per la tendra trobada, podria posseir la joia que desitjava de l’amable
víctima, mentre Bella, ignorant qui podia ser el seu assaltant, mai no podria acusar-lo d’ultratge ni
sentir-se avergonyida en presència d’ell.
Tot allò seria explicat al senyor Delmont i es donava per segur el seu assentiment. Només van
acordar una reserva: cap dels còmplices no havia de dir-li que la seva pròpia filla substituiria Bella.
No ho sabria fins que no seria massa tard. Mentrestant Julia seria preparada gradualment i en secret
pel que havia de succeir, sense parlar-li, naturalment, de la catàstrofe final ni de la participació que
ella hi tindria. Aquí, però, el pare Ambroise es trobava en el seu terreny. Mitjançant unes preguntes
hàbilment plantejades i una quantitat d’explicacions innecessàries al confessionari, faria que la noia
conegués aviat un seguit de coses de les quals no tindria la més mínima idea fins aleshores. Totes li
serien explicades i confirmades després per la seva amiga Bella.
Un cop decidides definitivament aquestes matèries en aquella reunió, i l’evocació de l’objectiu
havent produït anticipadament un efecte violentíssim sobre el dos homes, aquests van posar-se a
celebrar la seva bona fortuna posseint la bufona Bella amb un ardor al qual mai no havien arribat fins
aleshores.
Per la seva banda, la meva jove mestressa es prestava sense resistència a les seves fantasies.
Estirada al sofà i amb un membre viril a cada mà, les seves pròpies emocions augmentaven en la
mateixa proporció i aviat va sospirar per sentir les vigoroses penetracions que sabia que anaven a
produir-se.
Com de costum, el pare Ambroise va ser el primer. La va fer posar de bocaterrosa i després de
fer-li treure tant com podia les natges blanques i grasses, va estar-se una estona mirant-li la delicada
vulva visible a sota del deliciós ullet del cul. L’arma de l’eclesiàstic, temible i ben proveïda de
municions per la natura, trempava orgullosament i amenaçava les dues vies ombrívoles de l’amor.
El senyor Verbouc, com sempre, va disposar-se a ser testimoni de l’assalt desproporcionat, amb
la intenció evident de representar el seu paper preferit a continuació.
El pare Ambroise mirava amb una expressió de concupiscència els promontoris rodons i blancs
que tenia just al seu davant. Les tendències clericals de la seva educació l’incitaven a cometre una
infidelitat a la deessa de l’amor i a penetrar per la via de Sodoma. Però el fet de saber allò que el
seu amic i protector esperava d’ell va fer que hi renunciés per aquell cop.
—Els retards són perillosos —digué—. Tinc els collons rebotits, aquesta estimada criatura ha de
rebre’n el contingut. I vostè, amic meu, xalarà amb l’abundant lubrificació que li proporcionaré.
Si més no en aquella ocasió, Ambroise va dir la veritat. La seva cigala enorme, coronada per la
feixuga fava porpra, les dimensions de la qual la feien semblant a un fruit lluent i madur, se li
dreçava amb fermesa cap al melic, i els immensos testicles, rodons i durs, eren plens del perillós
licor que es disposaven a descarregar. Una gota espessa, opaca, precursora de la riada que vindria
després, li perlava la punta de la fava mentre el sàtir luxuriós s’acostava a la seva presa.
Abaixant ràpidament el dur cabiró, Ambroise va encastar-ne la punta entre els llavis de la tendra
vulva de Bella, ja ben sucosa, i va començar a empènyer.
—Oh, que dura! La té molt grossa! —va exclamar Bella—. Em fa mal. No me la clavi amb tanta
força! Oh, pari!
Era parlar en xinès. Una ràpida successió d’envestides, amb unes curtes pauses entre cada sèrie
d’estrebades, uns quants cops més, i Bella fou empalada.
—Ah! —va exclamar l’assaltant tot girant-se triomfalment cap al seu company amb els ulls
brillants i bavejant a causa del plaer que sentia—. Això és realment bo! Té la figa estreta i tanmateix
li he clavat la cigala fins als collons.
El senyor Verbouc ho examinava tot amb molta cura. Ambroise deia la veritat. Només li
quedaven fora els enormes dipòsits, comprimits per les cuixes de Bella.
Mentrestant Bella sentia que l’escalfor de l’intrús li vivificava el ventre. També sentia la pressió
de la fava enorme encastada a l’interior de la vagina. De sobte les impúdiques emocions que sentia
la van sorprendre inesperadament i la noia va començar a descarregar copiosament amb un crit feble
i llarg.
El senyor Verbouc es sentia feliç.
—Endins, endins! —deia—. Ara ja li agrada. Clavi-la-hi tota! Endins!
Ambroise no necessitava que l’animessin. Agafant Bella per la cintura, li enfonsava la cigala fins
als testicles a cada envestida. L’orgasme s’acostava ràpidament: l’eclesiàstic va retirar el penis
fumejant del qual només va quedar la fava dins la vulva, i aleshores va tornar a enfonsar-lo de cop,
furiosament. Amb un gemec sord va llançar un veritable diluvi de líquid calent a l’interior del cos
delicat de Bella.
La noia va sentir el cop violent de la matèria calenta i regalimosa, i, una vegada més, va deixar
anar el seu tribut. Les poderoses onades que s’escampaven pel seu interior des dels dipòsits
d’Ambroise, els dons particulars del qual pel que fa a aquesta matèria ja he explicat abans, van
provocar-li unes sensacions d’allò més agradables i va experimentar un plaer vivíssim durant la
descàrrega interminable.
Així que Ambroise va retirar-se, el senyor Verbouc va prendre possessió de la neboda i començà
a divertir-se d’una manera lenta i deliciosa amb els encants secrets de la noia. Durant vint minuts
llargs, l’oncle lúbric va xalar. Després va acabar amb una ejaculació copiosa que Bella va rebre
amb un estremiment de plaer que només podia assaborir un temperament completament donat a la
luxúria.
—Em pregunto —digué el senyor Verbouc un cop va recobrar l’alè i després de refer-se amb un
got de vi dolç—, em pregunto per què aquesta estimada criatura em procura un plaer tan atuïdor.
Entre els seus braços, m’oblido de mi mateix i del món sencer. Em deixo arrossegar per la bogeria
del moment i caic en un èxtasi per al qual no trobo cap explicació.
L’observació, o la reflexió —digueu-ne el que vulgueu— de l’oncle anava adreçada en part a
l’eclesiàstic, però també era el resultat dels seus pensaments íntims que pujaven involuntàriament a
la superfície i es traduïen en paraules.
—Em sembla que li ho podria explicar —va respondre Ambroise—, però potser vostè no
seguiria el meu raonament.
—De totes maneres, expliqui-m’ho —digué el senyor Verbouc—. L’escoltaré amb atenció.
M’agradaria conèixer la seva explicació d’aquestes coses.
—La meva explicació, o potser hauria de dir més aviat les meves explicacions, són manifestes si
vostè accepta la meva hipòtesi —va dir el capellà mentre prenia una polsada de rapè, cosa que el
sant baró tenia el costum de fer quan es disposava a mollar pensaments profunds, abans de continuar
—: El plaer sensual ha de ser sempre proporcionat a l’adaptabilitat de les circumstàncies que
pretenem que produeixi. I això és paradoxal, ja que com més avancen en sensualitat i els nostres
gustos esdevenen més voluptuosos, més gran és la necessitat que aquestes circumstàncies estiguin en
desacord. No m’entengui malament. Procuraré ser més clar. Per què un home perpetra una violació
quan es troba envoltat de dones disposades a permetre-li l’ús dels seus cossos? Simplement perquè
no li causa cap satisfacció estar d’acord, per al seu plaer, amb la part contrària, i és el refús
d’aquesta part allò que constitueix el plaer per a ell. Sens dubte hi ha exemples d’homes d’esperit
brutal i que no busquen sinó el seu plaer —quan no els és possible de trobar la persona que accepti
satisfer-los— que obliguen una dona, o una criatura, a sotmetre-s’hi amb l’única finalitat de calmar
els instints que els tornen bojos. Consulti, però, les estadístiques d’aquests crims i descobrirà que la
immensa majoria són el resultat d’una voluntat deliberada i executada davant l’existència de mitjans
evidents, i fins i tot legítims, de satisfacció. L’oposició al plaer que el subjecte es proposa serveix
per atiar el seu plaer disbauxat; i la introducció del crim i de la violència afegeix picant a allò que
s’ha apoderat del seu esperit. És reprovable, està prohibit. Per tant mereix ser buscat i esdevé
deliciós. Per quina raó un home sòlidament constituït i capaç de satisfer una dona plenament
desenvolupada, preferirà una simple noieta de catorze anys? Jo responc: perquè aquesta mateixa
disparitat li proporciona el plaer, satisfà la seva imaginació i constitueix l’exacta adaptabilitat de
circumstàncies de la qual parlava abans. És, efectivament, cosa de la imaginació. La llei del contrast
és constant, en això com en tot. No hi ha prou amb la simple distinció dels sexes per ella mateixa per
al voluptuós cerebral: necessita contrastos més pronunciats i més especials per completar allò que ha
concebut. Les variants són infinites. En totes, però, trobem la mateixa llei. Els homes alts prefereixen
les dones petites; els rossos, les morenes; els forts trien dones dolces i febles, i aquestes últimes
tenen un gust pronunciat pels mascles vigorosos i robustos. Els trets de Cupido són fets
d’incompatibilitats i guarnits amb les incongruències més estranyes. Ningú, si no és entre els animals
inferiors, no voldrà copular a l’atzar amb qualsevol exemplar de l’altre sexe; fins i tot les bèsties
tenen les seves preferències i els seus desigs, tan irregulars com els dels humans. Qui no ha vist
alguna vegada la conducta contra natura d’un parell de gossos vagabunds o no ha rigut amb els
esforços maldestres d’alguna vaca vella que, quan la porten al mercat amb la resta del ramat, dóna
curs als seus instints sexuals llançant-se a sobre del veí més pròxim? Així responc a la seva invitació
i aquests són els motius de la seva preferència per la seva neboda, aquesta preciosa companya de
jocs, agradable però prohibida, de la qual estic ara mateix acariciant el cos deliciós.
El pare Ambroise es va aturar i va contemplar una estona l’esplèndida criatura mentre la cigala li
arribava a les dimensions màximes.
—Vine, fruita prohibida del meu cor. Deixa’m collir-te i gaudir de tu amb tot el meu cor. Ets el
meu plaer, el meu èxtasi, la meva follia. Vull inundar-te d’esperma… Vull posseir-te malgrat la
prohibició de la societat. Ets meva, vine!
Bella també contemplava el membre vermell i dur del seu confessor; veia igualment la lluentor
dels ulls de l’eclesiàstic clavats en el seu cos jove. Coneixia les intencions d’Ambroise i es
preparava per satisfer-lo.
Ell ja la hi havia ficat sovint al ventre tendre tota la llargària d’aquella cigala majestuosa. El
dolor de les primeres dilatacions havia donat pas, ara, al plaer, i la vulva jove i elàstica s’obria
només el que calia perquè Bella posés atenció a rebre adequadament aquella columna de cartílag.
El sant baró va contemplar un moment la temptadora perspectiva que tenia al davant. Després va
avançar-se, va separar els llavis rosats de la vulva de Bella i va ficar-hi la fava lluent de l’enorme
cigala. Bella va acollir-la amb un estremiment i una mica d’angoixa.
Ambroise va continuar penetrant fins que, després d’uns quantes sacsejades vigoroses, va clavar
la cigala fins als testicles en aquell cony estret de joveneta.
Aleshores va tenir lloc un seguit d’esforços: moviments vigorosos per una banda, i sanglots
espasmòdics i crits ofegats per l’altra. Si el plaer de l’eclesiàstic fou immens, el de la seva jove
companya no va quedar-se enrere. Ambroise ja tenia el cabiró ben greixat per la descàrrega de Bella
quan va arribar un cop més a la consumació de la còpula amb un gemec d’emoció ardent. La noia va
sentir aleshores una onada de llet calenta al fons del ventre.
—Ah, vostès dos m’han inundat —va dir Bella, observant mentre parlava el suc que li cobria les
cames i que formava un bassal a sobre del sofà, entre les seves cuixes.
Abans que cap dels dos pogués respondre al comentari, la tranquil·litat que regnava a la cambra
fou trencada per una sèrie de crits, que va anar-se afeblint a mesura que s'allargaven i que van atreure
tota l'atenció dels presents.
Ara cal que posi el lector al corrent d'una o dues particularitats que fins ara, degut a la meva
inferioritat d'esperit, no m'havia passat pel cap de mencionar. El fet és que les puces, de les quals
ningú no pot dubtar que siguin membres àgils de la societat, no poden ser a tot arreu alhora.
Jo hauria hagut d'explicar, com fan els escriptors del gènere humà, encara que potser amb no tants
circumloquis i una mica més de veracitat, que la tia de Bella, la senyora Verbouc, la qual vaig
presentar apressadament als lectors al començament de la meva història, ocupava una habitació
privada en una ala de la casa, on s'estava la major part del temps, com la senyora Delmont, fent
exercicis de devoció amb un menyspreu total per les coses del món i deixant la direcció dels afers
domèstics de la casa a la seva neboda.
Amb ella, el senyor Verbouc ja havia arribat a l'etapa de la indiferència pel que feia a les
relacions sexuals i la visitava o alterava molt rarament el seu repòs amb la intenció d'exercir els seus
drets de marit. Tanmateix la senyora Verbouc encara era jove —aquella dona piadosa i devota només
tenia trenta-dos anys— i força bufona. A sobre havia aportat al seu marit l'avantatge afegit d'una
fortuna considerable.
Malgrat la seva pietat, la senyora Verbouc sospirava de vegades pel sòlid consol que li
aportaven les abraçades del marit, i assaboria amb un plaer intens les visites ocasionals que aquest li
feia al llit i els drets que hi exercia.
Aquesta dissertació era necessària per explicar el que ve a continuació.
Aquell vespre la senyora Verbouc, com de costum, s’havia retirat d’hora i, també com de costum,
havia començat a fer les seves ablucions nocturnes.
Mentre la dama es troba ocupada en aquestes tasques tan íntimes que ni solament les puces gosem
profanar, parlarem d’un altre personatge, no menys important que ella, la conducta del qual haurem
de vigilar estretament.
Va passar que el pare Clément, les proeses del qual pel que fa al culte d’Afrodita ja hem tingut
ocasió de comentar, va empipar-se per la retirada de Bella de la societat de la sagristia i que, sabent
com sabia qui era i on podia trobar-la, havia rondat durant uns quants dies al voltant de la casa del
senyor Verbouc per provar de reprendre possessió d’aquella presa tan deliciosa, de la qual ell i els
seus companys havien estat privats per l’astúcia del pare Ambroise.
Clément havia estat ajudat en aquella temptativa pel superior, que deplorava tan amargament com
ell aquella pèrdua sense sospitar, però, el paper que el pare Ambroise hi havia jugat.
Aquell vespre, Clément, que es trobava a l’aguait, havia trobat l’ocasió d’acostar-se a la casa per
vigilar una finestra que creia que era la de Bella.
Que vans són realment els càlculs dels homes! Mentre l’abandonat Clément, privat del plaer,
vigilava inexorablement una habitació, en una altra l’objecte del seu desig gaudia aleshores
lúbricament entre els seus dos vigorosos amants.
Mentrestant s’anava fent de nit i Clément, veient que tot estava tranquil, va provar de pujar a la
finestra. Gràcies a la feble llum de l’habitació, l’ansiós eclesiàstic va poder distingir una dona que
dormia profundament.
Sense dubtar gens ni mica de la seva habilitat per aconseguir que Bella, si podia parlar amb la
noia, cedís al seu desig, i amarat de la mateixa felicitat que ja havia sentit quan gaudia d’ella, l’audaç
poca-vergonya va obrir furtivament la finestra i va entrar al dormitori. Ben embolicat amb els seus
hàbits folgats i amb la cara amagada sota l’ampla caputxa, va arribar al costat del llit mentre la seva
cigala gegantina, ja animada pels plaers que el seu propietari es prometia, es dreçava orgullosament
contra el seu ventre pelut.
La senyora Verbouc, despertada d’un somni agradable, donant per descomptat que qui l’abraçava
tan efusivament era el seu fidel marit, va girar-se amorosament vers l’intrús i, sense oferir
resistència, va obrir les cuixes complaents davant del vigorós atac.
Clément, per la seva banda, també segur que tenia Bella entre els seus braços, una Bella que, a
més, no s’oposava a les seves carícies, no s’ho va pensar dues vegades: va posar-se ràpidament
entre les cames de la dona, va dirigir el seu enorme instrument cap a la vulva ja ben sucosa i,
conscient de les dificultats que probablement trobaria amb una noia tan jove, va empènyer amb
violència.
Va haver-hi una sacsejada, un nou moviment del gros cul del frare, un sospir de part de la dama, i
després, d’una manera lenta però segura, l’immens cabiró de carn endurida va encastar-se fins als
testicles a la vagina. Aleshores, mentre Clément la treballava, la senyora Verbouc va adonar-se per
primer cop de la diferència extraordinària entre aquella cigala i la del seu marit: era gairebé el doble
de grossa. El dubte va donar pas a la certesa quan, sota la llum imprecisa del dormitori, va aixecar el
cap i va veure, molt a prop de la seva, la cara excitada del ferotge Clément.
Instantàniament va produir-se una lluita, va esclatar un xiscle i la dona va fer una temptativa inútil
de desempallegar-se del seu robust assaltant.
Allò ja no tenia remei. Clément es trobava en plena possessió de la senyora Verbouc i gaudint
completament del seu cos. No va aturar-se. Al contrari, sense fer cas dels seus crits, encara va
clavar-li la cigala més endins i va esforçar-se a completar la seva horrible victòria. Encegat pel
furor i la luxúria, no va adonar-se que algú obria la porta i que li començaven a ploure-li cops al cul
fins que, amb les dents serrades i mugint com un brau, va arribar a l’orgasme i va abocar un torrent
d’esperma a les entranyes de la seva víctima.
Aleshores va prendre consciència de la seva posició, i, emporuguit per les conseqüències del seu
acte culpable, va retirar la cigala coberta d’escuma del cony de la senyora Verbouc, va aixecar-se
ràpidament, i va baixar del llit per la banda oposada a la que ocupava el seu atacant. Esquivant tan
bé com podia els cops que li clavava el senyor Verbouc i conservant la caputxa posada per evitar
que el reconeguessin, va córrer cap a la finestra per la qual havia entrat i, saltant precipitadament a
fora, va aconseguir escapar entre la fosca, seguit per les imprecacions del marit furiós.
Ja hem exposat en un capítol precedent que la senyora Verbouc era una invàlida o, si més no, s’ho
pensava. El lector pot imaginar-se, doncs, com es devia trobar una persona com ella, de nervis febles
i de costums tímids, després d’un ultratge semblant. Les dimensions enormes del membre de l'home,
la seva força i la seva fúria gairebé havien acabat amb ella i jeia inconscient sobre el llit que havia
estat testimoni de la seva violació.
El senyor Verbouc no estava dotat precisament d'un gran coratge natural i, quan havia vist que el
violador de la seva dona s'aixecava i fugia, l'havia deixat anar-se'n en pau.
Mentrestant, el pare Ambroise i Bella, que havien seguit a una distància respectable el marit
ultratjat, contemplaven des de la porta entreoberta el desenllaç de l'estranya escena.
Quan el violador s'havia aixecat, tant Bella com Ambroise l'havien reconegut. La primera, com el
lector ja sap, tenia bones raons per recordar aquella cigala enorme que penjava, regalimant esperma,
entre les cames de l'eclesiàstic.
Tots dos interessats a guardar silenci, van intercanviar una mirada per posar-se d'acord sobre la
necessitat de mantenir la reserva i van retirar-se abans que algun moviment de la dona ultratjada
delatés la seva presència.
Van passar uns quants dies abans que la pobra senyora Verbouc es tornés a trobar prou bé de
salut per abandonar el seu llit. El xoc sobre el seus nervis havia estat terrible i van caldre tota
l'amabilitat i tota la tendresa del seu marit perquè la pobra dona pogués superar aquell tràngol.
El senyor Verbouc tenia els seus propis motius per deixar l'afer de banda i no hi feia cap mena
d'al·lusió si no era estrictament indispensable.
L’endemà de la catàstrofe que acabo de mencionar, el senyor Verbouc va rebre la visita del seu
estimat amic i veí, el senyor Delmont, i, després de tancar-se amb ell en privat durant una hora, tots
dos van separar-se amb uns somriures esplèndids i fent-se uns compliments d’allò més efusius.
Un havia venut la seva neboda, l’altre estava convençut d’haver comprat una joia preciosa: una
virginitat.
Quan l’oncle de Bella va anunciar aquell mateix vespre que ell i el seu veí havien tancat el tracte,
els conspiradors van alegrar-se’n d’allò més.
El pare Ambroise va prendre possessió immediatament de la suposada virginitat de Bella i, tot
clavant la cigala fins als ous al cony de la noia, va procedir a mantenir l’indret ben escalfat. El
senyor Verbouc, com tenia per costum, va reservar-se fins que el seu «confrare» va acabar, per no
atacar la mateixa plaça forta, com explicava fent-hi broma, abans que el seu amic no li hagués greixat
a fons l’indret.
Després d’això, van posar-se d’acord sobre els últims detalls. A continuació, els còmplices van
separar-se, confiats en l’èxit del seu estratagema.
CAPÍTOL X
D'ENÇÀ DE LA TROBADA al camí amb el camperol la simplicitat del qual li havia
interessat tant, Bella recordava sempre les expressions que el xicot havia usat i la seva
extraordinària confessió sobre la complicitat del seu pare en la seva vida sexual. Estava clar que era
curt de gambals, gairebé un idiota, i del seu comentari «El meu pare no és tan hàbil com jo», Bella
deduïa que la seva simplicitat era congènita, i també es preguntava si els òrgans virils del pare eren
tan grossos com els seus o encara més, com declarava el xicot.
Pel costum que la noia tenia de pensar en part en veu alta, vaig veure clar que la noia no feia
gaire cas de l’opinió del seu oncle i que ja no es reprimiria més per por del pare Ambroise. Sens
dubte estava decidida a seguir el seu propi camí, fos quin fos, i, per tant, no em va sorprendre gens ni
mica veure que l’endemà, si fa no fa a la mateixa hora, se n’anés cap als prats.
En un bancal molt proper a l’indret on havia contemplat la primera vegada la trobada sexual entre
el semental i la seva companya, Bella va descobrir ara el xicot ocupat en alguna operació agrícola
senzilla amb una altra persona, un home alt i de pell notablement fosca, d’uns quaranta-cinc anys.
Gairebé tan aviat com ella els va veure, el noi va adonar-se de la seva presència i, després,
aparentment, d’unes paraules d’explicació al seu company, va anar corrents cap a Bella demostrant la
seva alegria amb un ampli somriure.
—Aquell és el meu pare —va dir mentre l’assenyalava per sobre de l’espatlla—. Vingui a fer-li
un massatge.
—No et fa vergonya, noi malvat? —va dir Bella amb més ganes de riure que d’empipar-se—.
Com t’atreveixes a parlar-me d’aquesta manera tan grollera?
—Per què ha vingut, doncs? —va preguntar el noi—. No ha vingut per fotre un clau?
Mentre parlaven havien arribat al lloc on es trobava l’home, que va clavar la pala a terra i va
començar a riure gairebé de la mateixa manera que el seu fill tot mirant Bella. Era fort i ben plantat i,
pel seu capteniment, Bella va adonar-se que el noi li havia explicat els detalls de la seva primera
trobada.
—Miri el meu pare —va dir el noi—. No li sembla un bon mascle? Ah, si vostè el veiés quan
carda!
Aquells dos no tenien secrets l’un per l’altre: es comprenien perfectament i reien més que mai. El
pare semblava acceptar allò com un enorme compliment per part del fill i no deixava d’ull la
delicada joveneta. Segurament no n’havia vist mai cap de semblant abans. I era impossible enganyarse
sobre l’ardor sensual del desig que brillava en aquella negra mirada.
En aquell instant, Bella va començar a desitjar no haver anat mai al prat.
—M’agradaria ensenyar-li la polla del meu pare —va dir el xicot, i, afegint l’acció a la paraula,
va començar a descordar la bragueta del seu il·lustre progenitor.
Bella va tapar-se els ulls i va iniciar un moviment de retirada. El xicot va posar-se-li
immediatament al darrere i va tallar-li el pas cap al camí.
—M'agradaria fotre-li un clau —va exclamar el pare amb una veu ronca—. I Tim també té ganes
de fer el mateix. Per tant, encara no se'n pot anar, senyoreta. Quedi's, que la cardarem.
Bella estava realment espantada.
—No puc —va dir Bella—. Me n'he d'anar. De debò. No està gens bé que em retinguin d'aquesta
manera. No m'agafi, deixi'm anar! A on em porten?
En un cantó del camp, hi havia una petita construcció i ara es trobaven a l'entrada. Al cap d'un
segon, l'havien fet entrar i havien tancat la porta amb una barra de fusta.
Bella va mirar al seu voltant i va veure que el lloc estava net i mig ple de garbes de farratge. Va
semblar-li preferible mantenir-se tranquil·la. I potser, al capdavall, aquella estranya parella no li
farien mal. Tanmateix va observar les bosses que els pantalons els feien a l'entrecuix i no va dubtar
que les seves intencions es trobaven en harmonia amb el seu estat.
—Vull que vegi l'instrument del pare. També hauria de veure-li els collons.
El noi va començar un cop més a descordar la bragueta del pare. Va obrir-la: va aparèixer la
camisa amb alguna cosa a sota que la inflava d'una manera curiosa.
—Oh, tranquil, papà! —va murmurar el noi—. Deixa que la senyoreta et vegi la cigala.
Mentre deia això, va aixecar la camisa i va exposar als ulls de Bella una cigala orgullosament
erecta, amb un gland tan gros com una pruna, vermella i gruixuda però d'una llargària que no tenia res
d'extraordinari. Mirava cap amunt, i la fava, dividida i tibada pel filet, s’acostava cada cop més al
ventre pelut. Era immensament gruixuda i estava molt inflamada.
A la noia, en veure tot allò, va començar a bullir-li la sang. La fava era com un ou i tota ella de
color porpra. Desprenia una olor forta. El noi va fer que Bella s’hi acostés i li posés a sobre la seva
maneta blanca de senyoreta.
—No li havia dit que era més grossa que la meva? —va continuar el xicot—. Miri aquí: la meva
no és, ni de bon tros, tan gruixuda com la seva.
Bella va girar-se. El noi s’havia descordat els pantalons i havia tret la polla a prendre la fresca.
Tenia raó: el seu instrument no es podia comparar encara amb el del seu pare.
Aquest l’havia agafat per la cintura. Tim provava també d’agafar-la i ficar-li la mà sota el vestit.
Entre tos dos la feien trontollar. Una empenta sobtada la va fer caure sobre el farratge. Van aixecar-li
les faldilles. Bella s’havia vestit d’una manera lleugera i còmoda, i no portava calces. Així que li
van veure les cuixes molsudes i blanques, pare i fill van esbufegar de desig i se li van llançar a sobre
alhora. Va haver-hi lluita entre ells. El pare, més corpulent i més fort que el fill, va guanyar. Els
pantalons li van caure als peus: el seu cabiró, gruixut i vermell, se li aixecava fins a menys de tres
polzades del melic. Bella, impacient per tastar-lo, va posar-hi la mà a sobre i va obrir les cuixes. La
cigala cremava i estava dura com una barra de ferro. L’home va interpretar malament les seves
intencions, va apartar-li el braç rudement i ell sol va guiar la punta del penis cap als llavis rosats de
la vulva. Bella va obrir-se encara més, tant com va poder: gràcies a unes quantes empentes fortes, el
camperol va ficar-li la meitat del membre. Aleshores l'excitació va desbordar-lo i Bella va rebre un
torrent espès d'esperma. L'home va descarregar violentament, sense deixar d'empènyer fins que la
fava va arribar a la matriu de Bella i la hi va omplir d'esperma.
—Oh, oh, vostè m'està matant! —va exclamar la tendra criatura, mig ofegada—. Em vol explicar
què és el que m'està abocant a dintre d'aquesta manera?
—Llet! Vet aquí el que és! —va respondre Tim, que, inclinat, vigilava amb fruïció l'operació—.
No li havia dit que era molt bo per a aquestes coses?
Bella es pensava que l'home es retiraria i que li permetria aixecar-se, però s'equivocava. Aquell
membre enorme, que l'home mantenia encastat a la seva vagina, semblava tornar-se encara més gros i
més rígid, per dilatar-la més abans. El camperol va encetar aviat un moviment de bombeig,
enfonsant-se cruelment cada cop més endins. El seu plaer semblava intensíssim. La descàrrega prèvia
facilitava al màxim el vaivé de la cigala de manera que aquell tendre indret semblava treure fum a
causa del ràpid moviment.
Bella s'excitava cada cop més: obria la boca, panteixava, havia aixecat les cames i les seves
mans es crispaven a banda i banda. Ajudava l'assaltant en cadascun dels seus moviments i xalava
sentint les violentes envestides amb què aquell rústic sensual li clavava l'arma fumejant al ventre.
La batalla va durar un quart d'hora, amb els combatents cada cop més aferrissats. Bella arribava
a l'orgasme i estava a punt de deixar anar una càlida emissió de suc, quan un furiós raig d'esperma va
brollar del membre de l'home i la va inundar.
Aleshores l’home es va aixecar i va retirar la cigala, de la qual encara regalimaven les últimes
gotes de l’abundant ejaculació, i va quedar-se contemplant una estona, amb humor, el cos palpitant
que acabava d’abandonar.
L’enorme estaca encara trempava, amenaçadora, davant de la càlida beina. Tim, amb una devoció
realment filial, va eixugar-la-hi amb tendresa, va cobrir-la amb la camisa i va posar-la, ja flàccida,
per bé que inflada a causa de l’última excitació, a dintre dels pantalons del propietari.
Un cop fet això, el noi va començar a mirar-se amb ulls tendres Bella, que continuava estesa
sobre el farratge tot refent-se lentament. Mirant i tocant, Tim, que no trobava cap mena de resistència,
va començar a passejar els dits pels voltants de les delicioses parts privades de la joveneta.
El pare va tornar a aparèixer aleshores en escena: va agafar la cigala del fill i va començar a
masturbar-lo. La polla va endurir-se i va trempar aviat. Davant dels ulls de Bella, va aparèixer una
massa formidable de músculs i de carn.
—Per l’amor de Déu! —va murmurar la noia—. Suposo que no penses enfilar-me això.
—Doncs, s’equivoca de mig a mig —va respondre el xicot amb un dels seus somriures estúpids
—. El pare me la pela per preparar-me; això que em fa m’agrada i ara tinc la intenció d’enfilar-la-hi,
a vostè, al cony.
El pare va guiar l’ariet cap a l’entrecuix de la noia, i la vulva, ja lubrificada per l’esperma del
camperol, va rebre ràpidament la fava vermella. Tim va abocar-se sobre la noia i va enfonsar la
cigala a la llarga beina fins que els pèls del seu ventre van fregar la pell blanca de Bella.
—Oh! Es terriblement llarga! —va exclamar aquesta—. La tens grossa d'una manera
desagradable, xicot malvat! No siguis tan violent! Em sents? Oh, em mates! No me la clavis tan
endins! Oh, és que no t'adones que ja no pot entrar més? Si et plau, fes-m'ho a poc a poc: així
m'agrada moltíssim! Ara la sento tota a dins! Oh, Tim, noi horrible i malvat!
—Endavant! —va murmurar aleshores el pare, que palpava els collons del seu fill i li feia
pessigolles contínuament entre les cuixes—. Se l'empassarà tota, Tim. Oi que és bufona? I quin cony
més estret, noi!
—Oh, calla, pare! No em deixes xalar!
Durant uns minuts, només la remor dels dos cossos que bregaven i lluitaven a sobre del farratge
va trencar el silenci. Després el xicot es va aturar. La seva cigala, dura com el ferro, no havia
ejaculat aparentment ni una gota d'esperma. El noi la va treure, tota lluent, del cony de Bella.
—No em puc escórrer —va dir tristament.
—Això és degut a la masturbació —va explicar el pare—. Li faig tantes palles que ara no se'n
surt.
Bella continuava estesa a sobre del munt de farratge, palpitant i amb el cony ben exposat.
L'home va agafar aleshores la verga de Tim i començà a masturbar-lo vigorosament.
La noia esperava que el galifardeu li ejacularia a la cara d'un moment a l'altre.
Quan el pare va haver excitat a fons el seu fill d'aquella manera, va aplicar de sobte la punta
encesa de la cigala a la vulva de Bella. Així que la fava va enfonsar-se-li a la vagina, un esplèndid
diluvi d’esperma va inundar-li les entranyes. Tim s’agitava i es retorçava i va acabar mossegant un
braç de la noia.
Quan va acabar completament d’ejacular i el darrer estremiment va recórrer-li la cigala, el xicot
es va retirar lentament i va deixar que la noia s’aixequés.
Tanmateix era evident que no tenien cap intenció de deixar que se n’anés, perquè el noi, després
d’obrir la porta i fer un cop d’ull a l’exterior, va tornar a col·locar la barra de fusta i va girar-se cap
a Bella.
—Quina estona més collonuda, oi? —va dir—. No li havia dit que el meu pare era molt bo per
cardar?
—Sí, m’ho havies dit —va respondre Bella—. Ara, però, cal que siguis un bon noi i que em
deixis marxar.
Una riallada sarcàstica va ser l’única resposta que Bella va obtenir. La noia va girar-se cap al
pare i el va veure en un estat que hauria pogut qualificar-se de nuesa absoluta si no hagués conservat
la camisa i les sabates. I amb una erecció que amenaçava els encants de Bella amb un nou atac encara
més ferotge que el primer. Tenia el membre literalment lívid a causa de l’excés de tensió, li copejava
el ventre pelut. A causa de la forta irritació precedent, la fava se li havia inflamat espantosament i
encara conservava a la punta un gota brillant d’esperma.
—Sense fer escarafalls, em permetrà que li foti un altre clau —va dir l’home mentre l’agafava
per la cintura i li feia posar una mà a sobre de la cigala.
—Ho provaré —va murmurar Bella, que, en veure que no tenia cap possibilitat de rebre ajuda,
va suggerir l’home que s’assegués sobre el munt de farratge. D’aquella manera, ella se li podria
agenollar a sobre i provaria d’introduir-se aquella massa enorme de carn cartilaginosa.
Després d’algunes sacsejades, la polla va entrar al cony de Bella. Va començar una nova
correguda, no menys violenta que la primera. Va passar un quart d’hora. Aquell cop era el pare qui
no podia arribar a ejacular.
«Quin parell de pesats», va pensar Bella, cansada ja d’aquella situació.
—Fes-me una palla, estimada —va dir l’home mentre li retirava la cigala del cony. El membre
estava més dur que mai.
Bella va agafar-li la cigala amb les dues manetes i va començar la feina. Al cap de poca estona
va aturar-se i, en veure que sortia una mica d’esperma per la uretra, va tornar a agenollar-se a sobre
de l’enorme estaca. Així que va ficar-se-la a dintre, va sentir-se inundada per un torrent d’esperma.
La noia va aixecar-se immediatament, va inclinar-se i va xuclar-li la cigala fins que l’home es va
acabar d’escórrer.
Després li van permetre que se n’anés.
Finalment va arribar el dia, el matí ple d’esdeveniments durant el qual Julia Delmont havia de
perdre el seu anhelat tresor, la virginitat, una cosa tan buscada per una banda i dissipada amb tanta
despreocupació per l’altra.
Encara era molt d’hora quan Bella va sentir-la pujar per les escales. Així que van reunir-se, totes
dues amigues van posar-se a contar-se mil i una xafarderies fins que Julia va adonar-se que Bella li
amagava alguna cosa. En realitat, la seva loquacitat només era una màscara per ocultar certes
notícies que semblava resistir-se a comunicar a la seva amiga.
—Intueixo que vols dir-me alguna cosa, Bella —va fer Julia—. Una cosa que encara no he sentit
i que vols explicar-me. Oi que no m’equivoco, estimada?
Davant la pregunta de la seva amiga, Bella havia adoptat un posat misteriós.
—No ets capaç d’endevinar-ho? —va preguntar amb un somriure d’allò més pervers mentre li
acariciava les comissures del seus llavis rosats.
—És alguna cosa relacionada amb el pare Ambroise? —va preguntar Julia—. Oh, no pots
imaginar-te que impressionada i incòmoda em sento ara cada cop que el veig. I això que va dir-me
que no hi havia cap mena de perill en el que ell feia.
—I segur que no n’hi havia, pots pujar-hi de peus. Però, què et va fer?
—Oh, més coses que mai! Va dir-me coses molt agradables, després va passar-me un braç per la
cintura i em va besar fins que gairebé va tallar-me la respiració.
—I què més?
—No sé com explicar-t’ho, estimada —va exclamar Julia—. Oh! Em va dir i em va fer una pila
de coses, tantes que em va semblar que anava a tornar-me boja.
—Almenys explica-me’n algunes.
—Doncs, bé, després d’haver-me besat una bona estona, va abaixar una mà fins a la vora del meu
vestit, va acariciar-me els peus, a continuació les mitges i va arribar tan amunt que em va semblar
que anava a desmaiar-me.
—Ah, noia sensual, estic ben segura que tot el que et va fer et va agradar d’allò més!
—Naturalment! No podia ser d’altra manera. Em va fer experimentar sensacions que mai no
havia sentit fins aleshores.
—Continua, Julia. Això no deu ser tot. Segur que ell no es va aturar aquí.
—Oh, no. Naturalment no va fer-ho, però no et puc dir el que va passar després.
—No siguis criatura! —va exclamar Bella fingint que es sentia ofesa per les reticències de la
seva amiga. Per què no m’ho confesses tot?
—Sí, t’ho explicaré tot. Tanmateix va semblar-me molt sorprenent que fos tan nou per a mi sense
ser dolent. Després que gairebé em va fer estremir com si m’estigués morint, a causa de la deliciosa
sensació que els seus dits m’havien provocat, de sobte va agafar-me una mà i la va posar a sobre
d’una cosa que ell tenia i que semblava un braç de criatura. Va demanar-me que la hi premés amb
força. Vaig fer el que m’indicava i, quan vaig abaixar els ulls, vaig veure una cosa grossa, amb la
pell blanca i venes blaves, amb un cap rodó de color porpra, com una pruna. Vaig veure que allò li
sortia del ventre i que tenia la part de baix coberta amb una mata enorme de pèls negres i arrissats.
Julia va vacil·lar.
—Continua —va dir Bella.
—Va mantenir-me la mà a sobre d’aquella cosa i va fer que la hi fregués sense parar —va
prosseguir Julia—. Era grossa, dura i estava molt calenta.
—Estava així a causa de l’excitació que li produïa una noia tan bufona com tu.
—Després va agafar-me l’altra mà i també me la va posar a sobre d’aquella cosa peluda. Vaig
espantar-me molt quan vaig veure com brillaven els ulls al pare Ambroise mentre la seva respiració
es tornava ràpida i ronca. Va tranquil·litzar-me. Va dir-me estimada criatura, va aixecar-se i va
demanar-me que premés aquella cosa contra el meu pit. M’arribava gairebé a la cara.
—Això és tot? —va preguntar Bella amb una veu d’allò més persuasiva.
—No, no. La veritat és que no. Però em fa tanta vergonya! No sé si he de continuar. Està bé
divulgar aquestes coses? Bé, doncs, t’ho diré tot. Després que vaig tenir aquella mena de monstre tan
calent contra el meu pit una bona estona, tot sentint-lo bategar, el pare Ambroise va dir-me que li fes
un petó. Vaig accedir immediatament. En pujava una càlida olor sensual quan vaig posar-hi els llavis
a sobre. Va demanar-me que continués fent-li petons i em va dir que, amb els llavis separats, li
fregués la punta de la cosa. Vaig sentir immediatament una humitat a la llengua i, al cap d’un instant,
un broll de líquid calent va omplir-me la boca i va esquitxar-me la cara i les mans. Encara estava
jugant amb la cosa quan el soroll d’una porta a l’altra punta de l’església va obligar el bon pare a
amagar allò que jo havia tingut a les mans, perquè —segons va dir— la gent corrent no tenia per què
saber el que jo sabia ni fer el que m’havia permès de fer a mi. Les seves maneres eren molt amables i
molt obsequioses i em va fer pensar que jo no era com les altres noies. Però, digues, Bella, quines
són les notícies misterioses que has de comunicar-me? Fa molta estona que em moro de ganes de
saber-les.
—Primer m’has de dir si el bon pare Ambroise t’ha parlat de les alegries i dels plaers que pot
proporcionar l’objecte amb el qual vas jugar i si et va indicar els mitjans que permeten buscar
aquests plaers sense cometre cap pecat.
—Naturalment que va parlar-me’n. Va dir-me que, en certs casos, una feblesa semblant esdevenia
un mèrit.
—Com en el matrimoni, per exemple?
—Sobre això, no va dir res tret que el matrimoni causa sovint moltes misèries i que fins i tot el
vots matrimonials, en segons quines circumstàncies, poden ser trencats profitosament.
Bella va somriure. Recordava haver escoltat si fa no fa el mateix raonament dels mateixos llavis
sensuals.
—I en quines circumstàncies va voler dir que aquests plaers eren permesos?
—Només quan el nostre esperit persegueix amb fermesa un bon motiu, més enllà de la feblesa en
ella mateixa. I això, va dir, només pot tenir lloc quan una noia, escollida entre totes les altres per les
qualitats del seu esperit, és consagrada a satisfer els ministres de la religió.
—Ja ho veig. Continua.
—Després em va dir que jo era una noia molt adequada i que seria molt meritori per a mi exercir
el privilegi que ell em concedia i dedicar-me a l’alleujament sensual d’ell i dels altres, ja que els
seus vots no els permeten ni casar-se ni satisfer de cap altra manera les necessitats que la natura ha
posat en ells com en la resta dels homes. Però, digues, Bella, si et plau, quines són les notícies que
has de donar-me?
—Doncs, bé, si te n’he de parlar… i suposo que he de fer-ho… has de saber que el bon pare
Ambroise ha pensat que valia més per a tu que fossis iniciada immediatament. I ha preparat les coses
per avui, aquí mateix.
—Oh! Parles seriosament? Em farà molta vergonya i també moltíssima por!
—Oh, no, estimada meva. Tot ha estat previst. Com pots imaginar, un home com el nostre
confessor ha d’haver preparat perfectament tots els detalls del que cal fer. Ha estat projectat que el
sant baró podrà gaudir de totes les belleses que la teva encantadora personeta pot oferir-li, sense que
ell vegi la teva cara ni tu la seva.
—I com ho farem això? A les fosques?
—Ni parlar-ne!
—Per què?
—Això eliminaria completament el plaer importantíssim de la vista, i ell es perdria l’esplèndid
regal de contemplar aquests encants deliciosos la possessió dels quals sempre ha tingut coll avall.
—Em fas posar d’allò més vermella, Bella. Com ho farem, doncs, això que dius?
—Serà molt fàcil —va explicar Bella com una mare parlant amb la seva filla—. Ho farem en una
petita habitació que tenim: tu t’estiraràs a sobre d’un llit adequat: el teu cap quedarà darrere d’una
cortina que hi ha a la porta que dóna a una peça interior contigua, de manera que només el teu cos, nu
de pèl a pèl, quedarà exposat a la vista del teu ardent atacant.
—Oh, quina vergonya!
—Per què?
—També nua?
—Oh, Julia, estimada, tendra Julia meva! —va murmurar Bella al mateix temps que un
estremiment intens de plaer la sacsejava—. Serà deliciós! Seràs iniciada en els plaers sublims dels
immortals! Ja t’acostes al període anomenat pubertat i ja comences a necessitar aquesta mena de
consols.
—Oh, Bella, si et plau, no em diguis aquestes coses.
—I, finalment —va continuar la seva companya, a qui la imaginació havia portat ja a un somni els
símptomes externs del qual eren violentament imperiosos—, quan acabarà la lluita i arribarà
l’orgasme, aquella cosa grossa i palpitant vessarà el seu torrent espès de voluptuositat embogidora, i
aleshores ella, oh!, arribarà a l’èxtasi i descarregarà al seu torn el seu tribut virginal.
—Què murmures, Bella?
Aquesta va reaccionar.
—Pensava —va dir com si parlés en somnis— en totes les alegries que aviat compartiràs.
—Oh, no! —va exclamar Julia—. Em fas envermellir quan em dius aquestes coses tan terribles.
Va continuar la conversa durant la qual van parlar de moltes petites coses. Mentre la feina de
Bella progressava, jo vaig tenir l’oportunitat de sorprendre un altre diàleg també molt interessant, del
qual només faré un resum per a coneixement dels meus lectors.
Va tenir lloc a la biblioteca entre el senyor Delmont i el senyor Verbouc. Evidentment s’havien
entès sobre els principals punts en discussió, és a dir, encara que això sembli increïble, el lliurament
del cos de Bella al senyor Delmont mitjançant el pagament d’una certa suma força elevada que
l’indulgent senyor Verbouc invertiria després a nom de la seva neboda.
Per poc honest i molt sensual que fos, l’home no podia accedir completament a la perpetració
d’una transacció tan abominable sense provar de tranquil·litzar una mica la seva consciència.
—Sí —va dir aquell oncle tan bo i tan complaent—, els interessos de la meva neboda són
primordials. Un futur matrimoni no és improbable, però la petita feblesa que vostè em demana està,
em sembla, prou ben retribuïda per compensar la noia de la pèrdua d'una cosa al capdavall tan fràgil.
Aleshores va esclafir de riure perquè s'adonava que el seu hoste no l'entenia.
Un cop decidida la cosa, només quedaven per decidir els preliminars. El senyor Delmont va
sentir-se encantat de la seva espessa i estúpida indiferència quan va ser informat que la venda seria
efectuada immediatament i que anava a prendre possessió d'aquella deliciosa virginitat que tant havia
desitjat destruir.
Mentrestant el bo, l'estimat, el generós pare Ambroise s'havia dedicat a preparar l'habitació de la
casa on havia de tenir lloc el sacrifici.
Després d'un dinar sumptuós, el senyor Delmont va trobar-se només amb una porta entre ell i la
víctima de la seva irreprimible concupiscència.
No sabia qui era en realitat la seva víctima. No pensava sinó en Bella.
En un instant va fer girar la clau i va trobar-se dins de l'habitació, la suau escalfor de la qual va
estimular-li els instints sensuals que anaven a entrar en joc.
Redéu, quina visió més encantadora! Just al seu davant, estirat sobre un llit i completament nu, hi
havia el cos d'una noia. Amb una mirada va tenir-ne prou per adonar-se de la seva bellesa, però
hauria necessitat una estona per admirar-lo amb detall i descobrir els encants d'aquells membres tan
deliciosos: cames i braços ben formats però encara infantils en les seves proporcions; un pit delicat
que acabava de madurar en dos turonets de carn delicada amb un mugró rosat a cada cim; les venes
blavoses que guaitaven aquí i allà i clarejaven a través de la superfície perlada com diminuts rierols
de fluid sanguini només per fer ressaltar encara amb més intensitat la blancor enlluernadora de la
pell. I després, oh, després, el punt central del desig de l’home, els estrets llavis rosats, on a la natura
—d’on ella surt i on ella entra— li agrada recrear-se, la font, era perfectament visible en la seva
perfecció encara gairebé infantil.
Hi era tot, tret del cap… Però les suaus ondulacions d’aquell cos bellíssim feien evident que la
noia no patia gens ni mica per tenir la cara amagada.
Al senyor Delmont, allò no el va sorprendre gens ni mica. L’havien preparat, li havien dit que,
sobretot, havia de guardar un silenci total. Només va dedicar-se, doncs, a observar i a delectar-se
amb els encants que es trobaven allí perquè ell en gaudís.
Amb prou feines s’havia refet de la sorpresa i de l’emoció que tanta bellesa nua li havia produït
quan va descobrir proves evidents de l’efecte que allò havia tingut sobre aquests òrgans sexuals que,
en els homes del seu temperament, responen tan ràpidament a les emocions calculades per produirlos.
El membre, inflat i dur, li trempava dins els pantalons i amenaçava sortir del seu allotjament. Per
tant, va alliberar-lo i li va permetre de sortir a la llum i d’aixecar el cap vermell en presència de la
seva presa. Jo, lector, no sóc més que una puça, el meu poder de percepció és limitat, i sóc incapaç
de descriure les fines gradacions dels tocaments amb què aquell rapinyaire extasiat va apoderar-se a
poc a poc de la seva conquesta. Gaudint de la seva seguretat, el senyor Delmont passejava ulls i
mans pertot arreu. Els seus dits van obrir la vulva delicada més amunt de la qual el pèl encara
naixent amb prou feines era una ombra lleugera. La noia, que sentia el progrés de l’intrús en la seva
intimitat, s’agitava, amb la reserva natural en aquelles circumstàncies, per evitar aquelles carícies
llibertines.
Aviat, però, ell va abraçar-la: els llavis ardents van prémer el ventre suau i els mugrons tendres i
sensibles dels pits. Amb una mà àvida, l’home va agafar amb fermesa els malucs carnuts, i va situarse
entre les cames blanques després de separar-les.
Ja t’he fet observar fa només una estona, lector, que solament sóc una puça. Ara bé, les puces
també tenim els nostres sentiments i no vull provar de descriure els meus quan vaig veure que aquell
membre excitat s’acostava als llavis gairebé tancats de la vulva humida de Julia. Vaig tancar els ulls.
Tots els instints sexuals de la puça mascle van despertar-se en mi, i hauria volgut, sí, trobar-me en el
lloc del senyor Delmont.
Aquest, mentrestant, prosseguia, amb fermesa i severitat, la seva feina de demolició. Amb una
envestida sobtada va provar de penetrar en les parts verges de Julia. Va fracassar, va intentar-ho de
nou, i de nou la cigala va lliscar cap amunt i va trobar-se estirada a sobre del ventre de la víctima.
Sens dubte, durant aquesta estona de prova, Julia hauria desvelat la conxorxa amb algun crit més
o menys fort si el corruptor prudent que era el pare Ambroise no hagués adoptat les precaucions que
feien al cas: havia narcotitzat Julia.
El senyor Delmont va tornar un cop més a la càrrega. Va empènyer, va forçar, va emprenyar-se,
va treure el fetge per la boca, i, finalment —lloat sigui Déu!—, la tendra barrera elàstica va obrir-se
i l’home va entrar-hi amb un sentiment de triomf extasiat. El plaer d’aquella compressió estreta i
humida a què tenia sotmesa la cigala va arrencar-li un gemec. L’arma, clavada fins als pèls que
cobrien el ventre del senyor Delmont, inflada i estremida, esdevenia cada cop més dura i llarga
ficada en aquella beina semblant a un guant estret.
Va seguir una lluita que cap puça no pot descriure. Dels llavis entreoberts del senyor Delmont,
sortien sospirs provocats per les delicioses sensacions que experimentava. Empenyia, s’inclinava
endavant, girava els ulls en blanc, obria la boca, i, incapaç de retardar més l’arribada del plaer
luxuriós, aquell home fort va arribar a l’orgasme i va llançar dins el ventre de la seva pròpia filla un
torrent de líquid seminal.
El pare Ambroise havia estat un testimoni amagat de tot aquell drama luxuriós, i Bella s’havia
estat darrere la cortina per prevenir qualsevol temptativa de parlar de la seva jove visitant. Aquella
precaució, tanmateix, va resultar completament inútil perquè Julia només va retornar de l’efecte
produït pel narcòtic per desmaiar-se tot seguit a causa de l’intens dolor que li havia provocat la
pèrdua de la virginitat.
CAPÍTOL XI
AMB PROU FEINES el combat havia arribat a la fi, i el vencedor, aixecant-se del cos
estremit de la noia, havia començat a refer-se de l’èxtasi en el qual l’havia fet caure aquella
escaramussa tan deliciosa, la cortina es va descórrer de sobte cap a una banda i Bella, en persona, va
aparèixer.
Si una bala de canó hagués passat fregant el sorprès senyor Delmont, no li hauria ocasionat ni la
meitat de la consternació que va experimentar mentre, amb la boca oberta i sense acabar de creure’s
allò que veien els seus ulls, mirava alternativament el cos prostrat de la seva víctima i l’aparició
d’aquella a la qual suposava que acabava de posseir.
Bella, la bata de la qual en ressaltava els joves encants a la perfecció, fingia estar igualment
estupefacta. Després, tot fent veure que es refeia de l’ensurt, va recular un pas amb una expressió de
por molt ben aconseguida.
—Què passa? Què significa tot això? —va preguntar el senyor Delmont, el trasbals del qual li
havia impedit recordar que encara no havia posat la seva roba en ordre i que l’instrument principal
dels seus recents impulsos sensuals, inflat i regalimant suc, li penjava a la fresca entre les cames.
—Oh, cel, potser he comès un error terrible! —va exclamar Bella mentre dissimulava les
mirades furtives que llançava a la cigala del senyor Delmont.
—Quina mena d’error? Digui-m’ho, pietat! Qui és aleshores aquesta persona? —va exclamar el
violador, tremolant com la fulla a l’arbre, mentre assenyalava el cos estirat davant seu.
—Oh, vagi-se’n, vagi-se’n —li va respondre Bella mentre fugia ràpidament cap a la porta,
seguida pel senyor Delmont, ansiós per obtenir l’explicació del misteri.
Bella va conduir-lo a una saleta contigua i, després de tancar-ne bé la porta, va llançar-se a sobre
d’un llit luxosament equipat, tot procurant d’ensenyar els seus esplèndids encants mentre fingia
trobar-se massa aclaparada per l’horror per reparar en la indecència de la seva posició.
—Oh, què he fet, què he fet? —plorava tapant-se la cara amb les mans.
Una sospita horrible va travessar el cervell del seu company.
—Parli, si li plau… —va fer amb la veu alterada per l’emoció—. Qui…?
—No ha estat culpa meva… Jo no podia saber que era vostè qui havia vingut aquí per mi… i…
sense saber què podia fer… havia posat Julia en el meu lloc.
El senyor Delmont va trontollar. Tenia la sensació que alguna cosa terrible li havia esclatat a
sobre. Un atordiment momentani va enfosquir-li la vista, després va tornar a la realitat… Abans,
però, que pogués dir ni una paraula, Bella, ben alliçonada pel pare Ambroise sobre la direcció que
agafarien els pensaments de l’home, va afanyar-se a impedir-li pensar.
—Afortunadament, ella no sap res de tot això. Ha estat un error, un error espantós i prou. Si vostè
s’ha equivocat, la culpa ha estat meva, no pas seva perquè jo no he pensat en cap moment que pogués
ser vostè. Penso —va afegir amb una ganyota adorable i una mirada de reüll, carregada d’intenció,
cap al membre que començava a trempar un altre cop— que no ha estat gens bé per part seva no dirme
que havia de ser vostè…»
El senyor Delmont mirava la joveneta que tenia al davant i no li quedava més remei que admetre
interiorment que, tot i el plaer que havia experimentat en aquell incest en el qual havia participat
involuntàriament, no havia aconseguit la cosa que realment volia i per la qual havia pagat un bon
preu.—
Oh, si descobrien el que he fet! —va murmurar Bella mentre canviava una mica de posició i
ensenyava un tros de cama més amunt del genoll.
Al senyor Delmont se li va encendre la mirada a desgrat seu, va perdre la calma i va sentir que
les seves passions animals es despertaven de nou.
—Si em descobrien… —va sospirar Bella un altre cop mentre s’incorporava una mica i passava
els braços al voltant del coll d’aquell oncle enganyat.
El senyor Delmont va abraçar-la apassionadament.
—Oh, Déu meu, què és això? —va murmurar Bella, que havia agafat amb una de les seves
manetes l’arma enganxosa del seu company i la hi premia i acariciava amb ardor.
El desgraciat sentia l’efecte de totes aquelles carícies, de tots aquells encants. I, un cop més,
embogit per la luxúria, va provar de gaudir d’aquella jove virginitat.
—Si he de cedir —va dir Bella—, sigui dolç amb mi. Oh, quina manera de tocar-me… Oh, tregui
aquesta mà d’aquí… Oh, Déu meu, què em fa?
Bella amb prou feines va tenir temps de fer un cop d’ull ràpid al membre de fava vermella i més
dur i més inflat que mai. Al cap d’un segon, tenia l’home a sobre. No va oferir cap mena de
resistència. El senyor Delmont, encès per la seva bellesa, va trobar de seguida l’indret exacte i,
aprofitant la posició favorable de la noia, va clavar furiosament en aquell cony jove la cigala ja
lubrificada per l’ejaculació anterior.
Bella va gemegar.
La polla calenta va enfonsar-se cada cop més fins que els ventres van tocar-se i l’arma va quedar
clavada fins als testicles. Aleshores va començar una escaramussa ràpida i deliciosa durant la qual
Bella va representar perfectament el seu paper: excitada per aquell nou instrument de plaer es va
escórrer enmig d’un torrent de plaer. El senyor Delmont va seguir-ne aviat l’exemple i va abocar a
l’interior de Bella una copiosa onada del seu esperma.
Durant una bona estona, tots dos van quedar-se immòbils, mútuament encisats i panteixant a causa
de l’esforç, fins que van sentir un sorollet… I abans que cap dels dos hagués tingut temps de retirarse
o de dissimular la situació equívoca en la qual es trobaven, la porta de la saleta va obrir-se i tres
persones van aparèixer gairebé simultàniament.
Eren el pare Ambroise, el senyor Verbouc i la deliciosa Julia. Els dos homes sostenien el cos
encara gairebé inconscient de la noia, el cap de la qual penjava lànguidament de costat i descansava
sobre les espatlles del robust eclesiàstic. Verbouc, no menys afavorit per la proximitat de Julia,
l’agafava per l’altre costat amb els seus braços nerviosos i contemplava la cara de la criatura amb
una mirada de desig insatisfet: només un dimoni encarnat n’hauria pogut exhibir una de semblant. Els
vestits dels dos homes es trobaven aleshores en un desordre força indecent. La infortunada Julia
estava nua de pèl a pèl, com quan havia estat deshonrada pel seu pare feia amb prou feines un quart
d’hora.
—Oh! —va murmurar Bella mentre posava un dit als llavis del seu company amorós—. Per
l’amor de Déu, no s’acusi de res, ells no poden saber què ha passat. Val més callar i suportar el que
calgui que confessar un fet tan terrible. Ells no tenen pietat, val més no contrariar-los.
El senyor Delmont va captar immediatament la sensatesa de les paraules de Bella.
—Miri, home luxuriós! —va exclamar el pare Ambroise—. Miri en quin estat acabem de trobar
aquesta estimada criatura.
Mentre deia això, va posar la seva enorme mà sobre la vulva de la jove Julia i després va
mostrar llibertinament els dits impregnats de les restes de l’ejaculació paternal.
—Horrible! —va observar aleshores Verbouc—. I si ha quedat prenyada?
—Abominable! —va cridar el pare Ambroise—. Naturalment hem d’evitar una cosa així.
Delmont va gemegar.
Mentrestant, Ambroise i el seu còmplice van acabar d’entrar la jove i bufona víctima a?
l’habitació i van començar a grapejar-la i a cobrir-la de les carícies lascives que precedeixen el
desencadenament de la possessió luxuriosa. Julia, que s’havia refet a mitges dels efectes del narcòtic
que li havien administrat, avergonyida per les maniobres d’aquell parell de virtuosos, no s’havia
adonat de la presència del pare, que, retingut pels blancs braços de Bella, encara tenia la cigala
clavada al cony dolcíssim de la noia.
—La llet li regalima cuixes avall —va exclamar Verbouc mentre ficava apassionadament una mà
a l’entrecuix de la pobra Julia—. Quina vergonya!
—En té fins i tot als peuets —va observar Ambroise tot aixecant una de les cames carnudes amb
el pretext d’examinar una de les fines sabates de cabritilla sobre la qual havia realment observat més
d’una gota de líquid seminal. El que explorava, però, amb els seus ulls encesos de passió era la
vulva rosada que, en aquella posició, quedava completament exposada a la vista.
Delmont va tornar a gemegar.
—Oh, Déu meu, quina bellesa! —va exclamar Verbouc alhora que clavava un parell de cops a
les galtes, rodones i molsudes, del cul de la noieta.
Ambroise volia impedir qualsevol conseqüència d’un fet tan inhabitual. Només una segona
descàrrega d’un altre home vigorós podia prevenir d’una manera segura el desastre.
—Sí, hem de fer-ho, no hi ha cap mena de dubte —va murmurar Ambroise, l’estat del qual durant
tota aquella estona és més fàcil d’imaginar que no pas de descriure. La sotana li feia un bony a la part
del ventre, la seva manera de comportar-se traïa les seves violentes emocions. L’eclesiàstic va
aixecar-se la roba i va deixar en llibertat el membre robust, la fava vermella i inflamada del qual
semblava amenaçar el cel. Julia, horriblement espantada, va fer un moviment feble per fugir.
Verbouc, que ja xalava d’allò més, va retenir-la. Per segona vegada, la noia veia el membre
orgullosament erecte del seu confessor, i, adonant-se de les seves intencions gràcies a la iniciació
que acabava de patir, va mig esvanir-se de por.
Ambroise, com si volgués ultratjar encara més els sentiments del pare i de la filla, exposava de
ple els seus genitals enormes i agitava davant seu la cigala gegantina. Delmont, espantat, conscient
que estava a les mans dels dos còmplices, s’aguantava la respiració al costat de Bella. Aquesta,
d’allò més feliç per l’èxit de l’estratagema, no parava d’aconsellar-li que mantingués la calma i que
els deixés fer la seva voluntat.
Verbouc, que havia tocat prèviament amb els dits les parts humides de la petita Julia, cedia ara la
pobra criatura a la furiosa luxúria del seu amic i es preparava per a la seva diversió favorita:
contemplar la violació.
L’eclesiàstic, encès, es va treure la part de baix de la roba i, amb el membre fastigosament
erecte, va procedir a la deliciosa tasca que l’esperava.
—Finalment és meva —va murmurar.
Va apoderar-se immediatament de la seva presa, va agafar-la amb els braços i va aixecar-la de
terra; va portar-la, tremolosa, a un sofà que hi havia a la vora, va llançar-se sobre el cos nu de la
noia i va provar amb totes les seves forces de penetrar-la. La seva arma monstruosa, dura com el
ferro, va envestir la petita vulva rosada que, tot que havia estat lubrificada per l’esperma que havia
rebut del senyor Delmont, no resultava de cap manera una beina còmoda per a la formidable cigala
que l’amenaçava.
Ambroise va continuar esforçant-se. El senyor Delmont només podia entreveure una pesada
massa de seda negra mentre la robusta figura del sacerdot s’agitava sobre el cos de la criatura.
Massa experimentat per veure’s frenat gaire estona, Ambroise va començar a guanyar terreny
ràpidament. Tanmateix tenia un control prou ferri sobre ell mateix per deixar-se sorprendre massa
aviat pel plaer. Finalment va superar els obstacles i un crit de dolor de Julia va anunciar la
penetració de l’enorme cigala.
Els crits van continuar fins a l’acabament. Ambroise, fermament instal·lat al ventre de la noia, va
comprendre que no podia anar més endins i va iniciar els deliciosos moviments de pistó que havien
de culminar en el seu plaer i en la fi de la tortura de la seva pobra víctima..
Mentrestant, Verbouc, les emocions eròtiques del qual havien estat intensament excitades per
l’escena entre el senyor Delmont i Julia, i, després per la que havia tingut lloc entre aquell home
enganyat i Bella, va córrer cap a aquesta i, retirant-la de la fluixa abraçada del seu infortunat amic,
va obrir-li de cop les cames, va mirar-li un moment el forat sucós i, amb una estocada, enmig d’un
plaer agònic, li va clavar la cigala a la vulva convenientment preparada per l’abundant esperma que
l’altre hi havia descarregat. Aleshores totes dues parelles van acabar en silenci la còpula delirant,
tret dels gemecs que amollava una Julia mig morta, dels esbufecs del ferotge Ambroise i dels
sanglots del senyor Verbouc. La cursa va esdevenir més ràpida i deliciosa. Ambroise, que havia
clavat l’enorme cabiró, fins a la mata de pèl negre i arrissat que li’n cobria la base, a la vulva estreta
de la joveneta, va empal·lidir de lubricitat. Empenyia, es retirava, envestia amb la força d’un toro. I
si la natura no hagués actuat a favor seu fent-lo arribar a l’èxtasi, hauria caigut víctima d’un atac que
probablement li hauria impedit per sempre la repetició d’una escena semblant.
Ambroise va llançar un gran crit. Verbouc en coneixia perfectament el significat: l’eclesiàstic
descarregava. I aquell plaer va servir per accelerar el seu. Un udol de luxúria apassionada va
esclatar a l’habitació quan els dos monstres van omplir les seves víctimes amb una riada d’esperma.
L’eclesiàstic no va llançar solament una vegada sinó tres la seva essència dins les entranyes de la
tendra criatura abans no va calmar-se la seva rabiosa febre copuladora.
Tal com van anar les coses, dir simplement que Ambroise va descarregar seria donar una imatge
ben pobra del que va passar. Va llançar la seva llet a l’interior de la petita Julia en raigs espessos i
potents i proferia contínuament gemecs d’èxtasi cada cop que una d’aquelles injeccions, calentes i
viscoses, li brollava de la uretra i s’escampava com un torrent dins el receptacle eixamplat. Allò va
durar una estona. Quan el brutal eclesiàstic va acabar d’ejacular, va retirar la gegantina cigala del
cony esquinçat i sagnant de la seva víctima i va aixecar-se.
Al mateix temps, el senyor Verbouc deixava ben a la vista les cuixes obertes i empastifades de la
seva neboda, que jeia, mig esvanida per aquell orgasme salvatge, sense preocupar-se per les gotes
espesses de llet que li regalimaven del cony i formaven un petit bassal blanc al parquet, entre les
seves cames.
—Ah, que bo! —va exclamar Verbouc—. Al capdavall, també trobes plaer en el camí del deure,
oi, Delmont? —va afegir tot girant-se cap aquest individu, a qui la confusió havia deixat mut—. Si el
pare Ambroise i jo no haguéssim barrejat les nostres humils ofrenes amb el licor prolífic del qual
vostè sembla haver fet tan bon ús, no vull ni pensar en el desastre que hauria pogut produir-se. Oh, no
hi ha res millor que fer el que cal! Oi, Delmont?
—No ho sé. Em trobo malament. Em sento en una mena de somni. Tanmateix no sóc insensible a
les sensacions que em proporcionen un plaer renovat. No puc dubtar de la seva amistat, de la seva
discreció. He gaudit molt. Encara em sento excitat. No sé ben bé què vull… M’ho poden dir vostès,
amics meus?
El pare Ambroise va acostar-se al pobre, va posar-li una de les seves mans enormes a l’espatlla i
va animar-lo mentre li murmurava unes paraules de consol.
Jo, al capdavall una pobra puça, no sabria dir quines van ser però van tenir l’efecte de dissipar
en bona part el núvol d’horror que pesava sobre el senyor Delmont. L’home va seure i va
tranquil·litzar-se a poc a poc.
Julia i Bella també s’havien refet i, assegudes a banda i banda de l’eclesiàstic, no van tardar
gaire a sentir-se comparativament còmodes. El sant baró els va parlar com un pare i va saber
aconseguir que el senyor Delmont abandonés la seva reserva. Aviat aquest home digne, després de
recobrar el vigor amb un bon got de vi ranci, va començar a demostrar d’una manera evident que es
trobava a gust en aquella companyia.
Les virtuts del vi van començar a actuar aviat sobre el senyor Delmont. Llançava mirades atentes
i carregades de desig a la seva filla. La seva excitació era d’allò més evident. Ho demostrava el
bony de la seva bragueta.
Ambroise va adonar-se del seu desig i el va animar. Va portar-li Julia, que, encara nua, no podia
fer res per amagar els seus encants. El pare ho recorria tot amb una mirada carregada de luxúria. Va
acostar-li Julia la qual, encara nua, no tenia res per amagar els seus encants. El pare ho mirava tot
amb un ulls plens de luxúria. Una segona vegada no augmentaria gaire la seva culpabilitat, es va
dir… Ambroise movia el cap afirmativament. Bella va descordar-li les calces, va agafar-li la cigala
rígida i la hi va prémer tendrament.
El senyor Velmont va comprendre la proposició i al cap d’un instant ja es trobava a sobre de la
seva filla. Bella va guiar el membre incestuós cap als tendres llavis vermells: el pare, mig embogit,
va fer unes quantes envestides i va clavar la cigala completament al ventre de la seva filla. Les
circumstàncies d’aquella horrible còpula van intensificar l’interès de la lluita. Després d’una
cardada ardent i ràpida, el senyor Velmont va descarregar i la seva filla va rebre als racons més
secrets de la matriu els raigs culpables d’aquell pare desnaturalitzat.
El pare Ambroise, a més de deixar-se dominar pel seu caràcter sensual, tenia una altra feblesa:
predicar. Volia predicar tothora, però, més que sobre temes religiosos, li agradava fer-ho sobre unes
altres qüestions, molt més profanes, no precisament recomanades per la santa mare Església.
En aquella ocasió va fer un discurs que no vaig poder seguir i me’n vaig anar a dormir en una
aixella de Bella fins que l'eclesiàstic va acabar.
No sé quanta estona hauria pogut durar aquell sermó si la gentil Bella no li hagués agafat amb la
seva maneta blanca la grossa cigala que li penjava entre les cames i no la hi hagués premut i
pessigollejat d’una manera tan hàbil que va obligar el capellà a interrompre el discurs a causa de les
sensacions que allò li produïa.
Pel que fa al senyor Verbouc, el lector recordarà que res no li agradava tant com una figueta ben
sucosa, i l’home sabia prou bé que les parts delicioses de Julia, la nova conversa, regalimaven
esperma. A més, la presència del pare, absolutament incapaç d’impedir els pitjors abusos d’aquells
dos libidinosos sobre la seva filla, li estimulava l’apetit, mentre Bella, que sentia que la llet li
degotava de la vulva ardent, també es sentia trasbalsada per certs desitjós que les escaramusses
precedents no havien satisfet.
Verbouc va començar de nou a cobrir de carícies lascives els encants infantils i tendres de Julia,
grapejant-li impúdicament les natges rodones i ficant els dits al solc que separava els dos turons
lletosos.
El pare Ambroise, no menys actiu, havia passat un braç per la cintura de Bella i, acostant cap al
seu aquell cos mig nu, li llepava els llavis amb petons llicenciosos.
Al cap d’una estona de practicar aquests jocs, tots dos homes van sentir que, a poc a poc, el desig
els feia trempar fermament les vergues vermelles i encara força inflamades pels plaers precedents:
les enormes cigales, ben rígides, amenaçaven les tendres criatures que es trobaven en poder seu.
Ambroise, la luxúria del qual mai no necessitava gaires estímuls, va començar ràpidament a
posseir Bella. La noia, sense oferir resistència, va deixar-se estirar al sofà que acabava de ser
testimoni de les dues escaramusses precedents, i va excitar encara més el cabiró encès. A
continuació, aquella noia audaç, va lliurar l’entrecuix al seu assaltant, va facilitar al màxim l’atac
desproporcionat i va rebre tota la cigala dins la seva vagina ben sucosa.
Aquell espectacle va estimular el senyor Delmont el qual, evidentment, només necessitava que
l’animessin una mica per provar-ho una altra vegada quan el religiós acabés. El senyor Verbouc, que
només feia que llançar ullades lascives des de feia una estona a la filla del seu amic, aviat va trobarse
en estat de gaudir-ne una vegada més. Pensava que les violacions successives que ja havia patit a
mans del pare i de l’eclesiàstic havien preparat prou la noia per a allò que a ell li agradava. Sabia,
tant pel tacte com per la vista, que tenia la vagina prou lubrificada per les violentes descàrregues que
havia patit, cosa que li permetria satisfer el seu caprici preferit, el que apreciava per sobre de tots
els altres.
Verbouc va llançar una mirada al capellà, que aleshores es trobava ocupat amb la neboda, va
agafar la bella Julia, la va estirar a sobre d’un llit i, amb un esforç vigorós, va clavar-li sense
contemplacions la robusta cigala.
Aquella nova copulació, encara més intensa, va portar Verbouc a la frontera de la bogeria: la
vagina estreta de la noia li serrava la polla com un guant. Va estremir-se de cap a peus a causa de la
deliciosa impressió.
—Oh, això és el cel! —va murmurar mentre acabava d’enfonsar el gros cabiró fins als testicles,
que, estretament units, li penjaven a sota—. Redéu, que estreta és! I quina manera de lliscar-me la
cigala… Oh, oh!
Mentre deia això, va fer gemegar la pobra Julia amb una furiosa envestida.
Al mateix temps, el pare Ambroise, amb els ulls mig tancats, els llavis entreoberts i els narius
dilatats, provocava les delícies sexuals de la jove Bella la qual demostrava el seu plaer amb sanglots
de felicitat.
—Oh, senyor capellà, la té massa grossa… la té enorme! Ostres, quina estaca! M’arriba gairebé a
l’estómac… Oh, oh, és massa! No tan fort, estimat pare… Quina manera de clavar-me-la! Em
matarà… Ah, a poc a poc, faci-ho més a poc a poc… Sento com les seves pilotes em copegen el
cul…
—Para un moment —va exclamar Ambroise, el plaer del qual havia esdevingut insuportable i es
trobava a punt d’ejacular—. Aturem-nos una estona. Vol que canviem de parella, amic meu? No li
sembla que seria una cosa excel·lent?
—No, no. Ara no puc deixar-ho, he de continuar. Aquesta estimada criatura és la voluptuositat en
persona.
—Estigues tranquil·la, Bella, nena estimada, o em faràs ejacular abans d’hora. Fes el favor de no
prémer-me l’arma d’una manera tan adorable.
—No puc fer-hi res, vostè em mata de plaer. Oh, continuï si li plau, però més lentament… Oh, no
tan fort! No me la clavi amb tanta fúria! Redéu, està a punt d’ejacular! Se li tanquen els ulls, obre la
boca… Oh, Déu meu, vostè em mata. M’arribarà a la gola amb aquesta cigala tan grossa. Ah, oh, sí,
descarregui… estimat… pare… Ambroise. Doni’m la seva llet bullent! Oh, ara, clavi-me-la més fort,
més fort, més endins! Mati’m si li ve de gust!
Bella va envoltar amb els seus braços blancs el coll colrat del sacerdot, va obrir al màxim les
seves cuixes esplèndides i va xuclar amb el cony la cigala enorme fins que el ventre pelut de
l’eclesiàstic va fregar-li el pubis.
Ambroise es trobava a punt de llançar la seva ardent ejaculació dins el cos de la noieta estirada a
sota del seu.
—Empenyi, empenyi ara! —va cridar Bella sense cap mena de pudor mentre ella mateixa
descarregava enmig d’espasmes de plaer—. Descarregui, llenci-ho tot a dintre meu! Oh, sí, així, així!
Oh, Déu meu, que grossa la té, i que llarga! Oh, oh, oh, ja s’escorre, me n’adono! Déu, quanta llet!
Quins raigs!
Ambroise va descarregar furiosament, com a bon semental que era, clavant la cigala a fons al
ventre de la noia.
Després va retirar-se’n a repèl, i Bella, alliberada dels seus braços, va dirigir la seva mirada cap
a l’altra parella. El seu oncle administrava tot un seguit d’envestides curtes a la seva petita amiga i
resultava evident que el joc estava arribant ràpidament al seu punt culminant.
Tanmateix, Julia, a qui la seva recent violació i el dur tractament que li havia infligit el brutal
Ambroise havien afeblit i ferit dolorosament, no sentia cap mena de plaer sinó que jeia com una
massa inerta, sense oferir cap mena de resistència, en braços del seu assaltant.
Per això, quan, després d’unes quantes sacsejades més, Verbouc va desplomar-se a sobre d’ella i
va descarregar voluptuosament, la noia només va sentir que alguna cosa calenta i humida
s’escampava dins el seu ventre i no va experimentar cap mena de sensació agradable; només llangor i
fatiga.
Aquest tercer ultratge va anar seguit d’una nova pausa durant la qual el senyor Delmont va
desplomar-se en un racó, aparentment adormit. Mentrestant els altres van fer mil coses delicioses.
Ambroise, estirat a sobre d’un llit, es va fer cavalcar per Bella, va collar-li els llavis a la vulva
escumosa i va fer-li mil petons i carícies lascives i depravades. El senyor Verbouc, per no quedar-se
enrere, va divertir-se assajant altres invents, tan libidinosos com els del seu company, amb la
innocent Julia.
Després tots dos van portar la noia, inconscient, al sofà i van gaudir de tots els seus encants,
aturant-se especialment, amb admiració, al pubis deliciós, encara imberbe, i als llavis rosats de la
jove figueta.
Al cap d’una estoma, l’erecció dels seus membres, ansiosos per tastar un altre cop aquells plaers
tan delicats i escollits, va delatar el desig renovats dels dos còmplices.
Anaven a inaugurar, però, un programa nou. Ambroise va ser el primer que va proposar-lo.
—Ja en tenim prou, dels seus conys —va dir grollerament mentre es girava cap a Verbouc, que ja
es trobava a sobre de la seva neboda i xalava amb els pits de la noia. Fem un cop d’ull als seus culs.
Aquesta criatura deliciosa seria un regal per al mateix Papa: té unes natges vellutades i un ullet
delicat on fins i tot un emperador abocaria el seu esperma.
La idea va ser acceptada instantàniament. Van agafar la víctima. Va ser una cosa abominable i
monstruosa. Donades les desproporcions entre les cigales de l’un i de l’altre i els llocs on volien
encabir-les, la penetració resultava aparentment impossible. El membre enorme de l’eclesiàstic va
presentar-se a l’entrada posterior de Julia mentre el de Verbouc amenaçava la de la seva neboda. Els
preliminars van durar un quart d’hora, i, després d’una espantosa escena de luxúria i lascívia, totes
dues noies van rebre a les entranyes els raigs ardents d’aquelles ejaculacions impies.
Finalment la calma va seguir a les violentes emocions que havien esgotat els actors d’aquella
escena monstruosa. Aleshores van reparar en el senyor Delmont. Com ja he dit abans, aquell digne
cavaller s’havia deixat caure tranquil·lament en un racó, vençut aparentment per la son o pel vi, o per
totes dues coses alhora.
—Està molt tranquil —va observar Verbouc.
—La mala consciència és una companyia més aviat trista —va afegir el pare Ambroise, mentre
s’ocupava de netejar-se amb cura el membre flàccid.
—Vingui, amic meu. Ara li toca a vostè —va continuar Verbouc tot exhibint, per a edificació dels
presents les parts més secretes d’una Julia gairebé inconscient—. Vingui a gaudir d’això… I ara! Què
li passa, en aquest bon home? Redéu! Què significa això? Però… què dimonis…?
Verbouc, esgarrifat, va recular una passa. Aleshores el pare Ambroise va inclinar-se sobre el cos
del desgraciat Delmont i va auscultar-li el cor.
—És mort —va dir tranquil·lament.
I era veritat.
CAPÍTOL XII
UNA MORT SOBTADA és un fet tan comú, especialment entre les persones la història
anterior de les quals fa suposar que patien alguna lesió orgànica permanent,. que la sorpresa de la
primeria va deixar lloc aviat a les expressions ordinàries de condol, i aquestes a un estat de
resignació gens sorprenent.
La transició podria ser expressada més o menys de la manera següent:
—Qui ho havia de dir!
—És possible?
—Jo sempre havia temut que acabaria passant-li una cosa com aquesta.
—Pobre amic!
—No m’agrada presumir de profeta, però, la veritat és que això es veia a venir.
Aquesta fórmula tan interessant fou exactament la utilitzada quan el pobre senyor Delmont va
anar-se’n al calaix. Quinze dies després que l’infortunat cavaller se n’hagués anat a sopar amb sant
Pere, tots els seus amics estaven convençuts que, des de feia temps, li havien descobert símptomes
que, tard o d’hora, havien de provocar un desenllaç fatal, i més aviat es sentien orgullosos de la seva
sagacitat tot i admetent devotament els camins insondables de la providència. Quant a mi, feia la vida
de sempre, només amb una excepció: a causa del canvi, trobava una aroma més picant a les cames de
Julia i, per tant, les sagnava regularment per als meus àpats de matí i vespre.
¿No era d’allò més natural que Julia passés la major part del temps amb la seva estimada amiga
Bella, i, sobretot, que el sensual pare Ambroise i el seu client, el lasciu oncle de la meva estimada
Bella, volguessin aprofitar l’ocasió per repetir les seves experiències amb aquella criatura tan dòcil?
I van aprofitar-la, ho sé perfectament perquè vaig passar unes nits d’allò més incòmodes i
empipadores, sempre exposades a les interrupcions causades per les incursions de les llargues
cigales peludes a l’agradable bosquet on m’havia posat a viure durant un temps i on corria els risc
d’ofegar-me en un torrent espès i enganxós d’esperma humà.
La impressionable i jove Julia era violada a fons i amb comoditat. Ambroise i el seu luxuriós
amic gaudien plenament de la seva possessió. Havien aconseguit el que volien, i això, als seus ulls,
ho justificava tot.
Mentrestant unes idees ben diferents ocupaven el pensament de Bella. L’havia tingut abandonada
però vaig decidir tornar-hi i abandonar els baixos de Julia, on el meu règim, no gaire variat, havia
acabat per fastiguejar-me.
Vaig tornar doncs al plat tendre i suculent que m’oferia la sensual Bella. I vet aquí el resultat.
Una nit, Bella va retirar-se a descansar més tard que de costum. El pare Ambroise havia hagut
d’anar en missió a una parròquia llunyana, i el seu indulgent i estimat oncle es trobava allitat a
conseqüència d’un atac agut de gota, cosa que li passava cada cop més sovint. La noia ja s’havia
recollit els cabells per anar-se’n a dormir. També s’havia tret la roba interior. Quan es treia pel cap
la camisa, els enagos li van caure cames avall i el seu cos deliciós, amb la seva pell suau i
transparent, va quedar reflectit al mirall.
Tota aquella bellesa hauria excitat un anacoreta. Però, a l’habitació, ai, las!, no hi havia cap
asceta al qual inflamar. Quant a mi, gairebé va trencar-me l’antena més llarga i em va tòrcer el
múscul saltador dret mentre feia voltar la tèbia peça de roba per sobre del seu cap.
Al dormitori, però, hi havia algú més, amb qui Bella no comptava, i que, no caldria ni dir-ho, no
es va perdre ni un detall del meravellós espectacle.
I ara cal que expliqui que, d’ençà que l’astut pare Clément havia vist com li refusaven la seva
part dels encants de Bella, havia jurat —amb un jurament poc eclesiàstic i molt bestial— renovar la
seva temptativa de sorprendre i capturar la deliciosa fortalesa que ja havia saquejat i encisat una
vegada. El record de la felicitat d’aleshores li omplia de llàgrimes els ullets sensuals i el seu
membre enorme manifestava una certa dilatació.
De fet, amb el seu terrible jurament, Clément havia assegurat que es fotria Bella tant sí com no, i
jo, encara que només sóc una puça, havia entès perfectament el que allò significava.
La nit era fosca, plovia. Ambroise estava absent; Verbouc, malalt i impotent. Bella devia trobarse
sola. Tot això, Clément ho sabia perfectament i, en conseqüència, va intentar posar en pràctica el
seu projecte.
La seva experiència recent l’havia posat al corrent de la distribució de la casa. Va anar, doncs,
directament a la finestra de Bella i, com suposava, va trobar-la oberta. Va entrar tranquil·lament i va
amagar-se sota el llit. Des d’aquella posició, va contemplar, excitadíssim, la toaleta de la bufona
Bella fins al moment que la noia, com ja he dit, es treia la camisa. Clément veia a la perfecció la
nuesa de la noia, i esbufegava literalment com un toro. Estirat a sota el llit, podia contemplar sense
cap dificultat el cos de Bella de cintura cap avall, i, com que la noia es trobava d’esquena, els ulls li
espurnejaren davant dels deliciosos globus bessons de les natges, els quals s’obrien i es tancaven tot
seguint els moviments que feia aquell cos elàstic per treure’s la camisa pel cap.
Clément no va poder-se aguantar més estona. El seu desig va arribar al punt d’ebullició i, en
silenci però molt ràpidament, va sortir de l’amagatall, va posar-se dret darrere la noia i, sense perdre
ni un instant, va abraçar aquell cos nu i s’ho va manegar per tapar-li la boca amb una de les seves
enormes mans.
La primera reacció de Bella fou cridar però aquella mà a la boca li ho va impedir. El segon
pensament va ser desmaiar-se i ho hauria fet si no s’hagués produït un cert fet: quan l’intrús audaç va
abraçar-la, la noia va notar que una cosa dura, llarga i calenta, se li encastava a les tendres natges i li
palpitava entre aquestes i esquena amunt. En aquest moment crític, els ulls de Bella van veure la seva
pròpia imatge reflectida al mirall i, per sobre de l’espatlla, va reconèixer la cara encesa i lletja,
coronada per un cercle espantós de cabells rojos, del religiós sensual.
Bella va fer-se càrrec de la situació instantàniament. Feia més d’una setmana que no cardava ni
amb Ambroise ni amb l’oncle, i això, sense cap mena de dubte, va influir en les conclusions a les
quals va arribar en aquella ocasió. Aleshores la noia impúdica va fingir el desmai que havia estat a
punt de produir-se realment. Va deixar-se caure lentament d’esquena, sobre el cos robust de Clément,
i aquest feliç individu, pensant-se que es desmaiava de debò, va retirar-li la mà de la boca i va
sostenir la noia amb els braços.
La indefensió d’una bellesa com aquella gairebé va embogir Clément. La noia estava mig
despullada i el religiós va passar les mans sobre aquella pell setinada. L’arma immensa, ja rígida i
dilatada per la impaciència, s’estremia de passió.
Tremolant de desig, va acostar a la seva aquella cara amb els ulls tancats i va imprimir un petó
llarg i voluptuós sobre aquells llavis que se li oferien.
Bella va estremir-se i va obrir els ulls.
Clément va reprendre les carícies.
La noieta va sospirar.
—Oh! —va dir en veu baixa—. Com ha gosat de venir aquí? Si li plau, si li plau, deixi’m… això
és vergonyós.
Clément va riure. Sempre havia estat lleig, però, en aquell moment, amb la luxúria reflectida a les
fesomies, tenia un aspecte realment fastigós.
—Sí —va dir—, tractar així una noia és vergonyós, però també deliciós.
Bella va sanglotar.
Cada cop més petons, cada cop més carícies de les mans que vagaven sobre el cos nu de la
noia… Una de les mans va posar-se sobre el pubis; un dit audaç, després de separar els llavis humits
de rosada, va penetrar a la vulva calenta i va arribar al clítoris. Bella va tancar els ulls i va sospirar
un altre cop. El petit òrgan sensible va començar a créixer immediatament; i, aviat, sota la carícia
lasciva del lleig Clément, va endurir-se, va trempar. Bella estava encesa, el desig li feia brillar els
ulls. La febre se li havia encomanat quan havia llançat una mirada al seu seductor i havia vist la
màscara de luxúria que li cobria la cara mentre jugava amb els seus joves encants secrets.
Posseïda de cap a peus pel desig del coit, tremolava d’impaciència. Incapaç de dominar-se més
estona, va allargar una mà i va agafar l’enorme cigala que li premia el cul. Els seus ulls van trobar-se
amb els del religiós. La luxúria flamejava en les mirades de tots dos. Clément va reprendre els
petons, va ficar-li la llengua a la boca. La noia no va tardar a secundar l’abraçada llibertina i a
deixar-li plena llibertat d’acció, tant pel que feia a les mans tafaneres com als petons. El religiós va
portar-la a poc a poc cap a una cadira; Bella s’hi va deixar caure i va esperar amb impaciència les
següents iniciatives de l’eclesiàstic. Clément es trobava exactament davant seu. La sotana de seda
negra, que li arribava als peus, li feia un bony a l’altura del ventre: les seves galtes, d’un vermell
ardent causat per la violència del seu desig, només podien ser comparades amb els llavis encesos. La
promesa del plaer el feia panteixar. S’havia adonat que no havia de témer res, que li ho oferien tot…
—No pot ser… —va murmurar Bella—. Vagi-se’n.
—Oh, impossible! Ara ja he corregut el risc de venir fins aquí. No penso anar-me’n.
—Però el descobriran i això serà la meva ruïna.
—No és gaire probable. Saps perfectament que ens trobem sols i no hem de tenir por que ens
molestin. A més, criatura, ets tan deliciosa, tan fresca, tan jove, tan bufona… Ep! no retiris la cama.
Només he fet que posar la mà sobre la teva cuixa vellutada. De fet, tinc ganes de clavar-te-la, reina
meva.
Bella va adonar-se que el religiós trempava.
—Vostè és un fastigós! Quina manera de parlar!
—De debò, reina meva, angelet del meu cor? —va exclamar Clément mentre tornava a apoderarse
del sensible clítoris el qual va començar a treballar amb els dits—. Si parlo així és degut a la
satisfacció que em produeix sentir aquest conyet bufó i emmurriadís que vol fugir de les meves
carícies.
—Quina vergonya! —va exclamar Bella mentre esclafia de riure a pesar seu.
Clément se li va acostar i va inclinar-se a sobre d’ella mentre la noia seia. Va agafar-li la cara
amb les seves manasses. Mentrestant, Bella va adonar-se que el bony de la sotana, causat per la
violència del desig del religiós transmès a la cigala, es trobava molt a prop del seu cos; podia fins i
tot captar les sacsejades del negre vestit de seda. La temptació la va vèncer: va posar una de les
seves delicades manetes sobre la sotana, va arromangar-la i va trobar a sota un cabiró gros i pelut
adornat amb unes boles grosses com ous.
—Déu meu, quina cosa tan enorme… —va murmurar la noia, absolutament encisada.
—I plena d’una llet ben espessa —va sospirar Clément tot jugant amb els pitets de la noia.
Bella va canviar d’idea i va tornar a prémer el penis poderós i erecte.
—És esgarrifós! Quin monstre! —va exclamar la viciosa criatura—. Realment és una de les més
grosses que he vist en ma vida. Redéu quina polla!
—Oi, que en tinc un bon bocí? —va fer Clément, mentre s’aixecava una mica més la sotana i
tirava el ventre endavant per descobrir totalment l’eina gegantina.
Bella no va poder resistir-ho. Va acabar d’arromangar el vestit de l’home per contemplar a gust
l’instrument.
Les puces no servim per prendre les mides de les coses. Per tant, m’abstindré de donar les
dimensions exactes de l’arma que la noia mirava aleshores de fit a fit. Només puc dir que era
realment gegantina, monumental. Tenia una fava gruixuda i vermella, que guaitava, nua i brillant, a la
punta de la llança amenaçadora. El forat del cim, habitualment tan petit, era, en aquell cas,
considerable; la humitat seminal que s’hi condensava regalimava per l’obertura. Al llarg de la tija,
eren visibles les venes blaves inflades. I, a la base, hi havia un bosc de pèls rojos barrejats i eriçats.
A sota, penjaven dos testicles enormes.
—Déu meu! Verge santa! —va murmurar Bella amb els ulls tancats mentre aplicava una lleugera
pressió sobre la cosa.
La fava, gruixuda i vermella, que s’havia dilatat i esdevingut de color porpra a causa de les
exquisides pessigolles de la noia, es trobava totalment al descobert: emergia, rígida, dels plecs de la
pell que Bella feia lliscar enrere sobre la gran cigala blanca. La noia jugava deliciosament amb la
pell vellutada la seva preciosa troballa.
Clément va sospirar.
—Oh, deliciosa criatura! —va exclamar mentre la mirava amb els ulls brillants—. He de clavarte-
la ara mateix o descarregaré a sobre teu, a fora.
—No, no. No n’hem de perdre gens ni mica! —va fer Bella—. Per què té tanta pressa?
—No em puc aguantar. Para un moment. Si continues acariciant-me, m’escorreré.
—Quina cigala tan extraordinària! Digui’m: quanta llet hi cap, aquí dintre?
Clément va inclinar-se i va xiuxiuejar alguna cosa a l’orella de la criatura.
—Oh, és deliciós, però no gaire creïble.
—Què dius! És veritat. Però cal que col·laboris amb mi. Vine, em moro de ganes de demostrart’ho,
reina meva. Mira com la tinc ja! T’he de fotre per força!
Dret davant Bella, Clément es va sacsejar la monstruosa polla. Després va doblegar-la cap avall
i va soltar-la… L’instrument va redreçar-se instantàniament, la pell va lliscar sola enrere, i la grossa
fava escarlata va emergir amb una gota de semen al forat mig obert de la uretra, molt a prop de la
cara de Bella. La noia en va percebre l’olor sensual i encara va sentir-se més trasbalsada. Va
continuar jugant amb el membre.
—Para, si et plau, reina meva —va tornar a pregar l’eclesiàstic—, o descarregaré enlaire.
Bella va estar-se tranquil·la uns segons, prement tant com podia la polla del capellà. Aquest,
mentrestant, es divertia grapejant-li el pit i passant-li els dits pel conyet sucós. Aquest joc embogia
Bella. El clítoris se li havia escalfat i sobresortia dels llavis de la vulva. La respiració de la noia
esdevenia ronca i la impaciència del desig li envermellia la cara.
La fava s’enduria i brillava com una pruna madura. La passió havia fet envermellir Bella: mirava
furtivament el ventre nu i pelut de l’home, les seves cuixes, també cobertes de pèl fosc, com les d’un
mico. El gran cabiró, cada cop més inflat, amenaçava el cel i li causava emocions indescriptibles.
Excitada d’allò més, Bella envoltava amb els seus braços blancs el cos robust d’aquella bèstia
enorme, el cobria de petons extasiats. La lletjor de l’home encara augmentava les sensacions
llibertines de la noia.
—No, no el perdrà; no puc permetre que el malgasti —va exclamar Bella. Després va aturar-se
un moment, va gemegar de plaer i, abaixant el cap, va obrir la seva boca rosada i va ficar-s’hi la
cigala fins que la fava va tocar-li la gola.
—Oh, que agradable! Quina manera de xuclar-me-la! Quin plaer! —va gemegar Clément.
—No permetré que malgasti l’esperma, me l’empassaré tot —va murmurar un altre cop Bella
separant un moment els llavis de la fava lluent.
Tot seguit va tornar a abaixar el cap, va prémer amb els llavis la grossa punta del cabiró, els va
entreobrir delicadament i va xuclar el forat de l’ampla uretra.
—Oh, santa mare de Déu! —va exclamar Clément—. Això és la glòria! Com ejacularé? Redéu!
Quina manera de pessigollejar-me i de mamar-me-la!
Bella va aplicar la punta de la llengua al forat i va llepar-ne les vores.
—Quin gust més agradable! —va dir la criatura—. Ja n’ha deixat sortir una gota o dues.
—No puc aguantar-me, m’adono que no puc! —va murmurar l’eclesiàstic mentre empenyia la
cigala endavant, sense deixar de pessigollejar al mateix temps amb un dit el clítoris inflat que Bella
li oferia. La noia va reprendre immediatament la fava entre els seus llavis, però no va aconseguir
ficar-se tota la cigala a la boca ja que el membre s’havia dilatat d’una manera monstruosa.
Pessigollejant i xuclant, tirant enrere amb deliciosos moviments lents la pell que envoltava la
fava vermella i sensible d’aquella cosa terrible, Bella, evidentment, pretenia obtenir el resultat que
sabia que Clément no podria retardar gaire estona.
—Ah, verge santa! Ja ve! Ja ve… Oh, oh! Xucla, xucla, ja ho has aconseguit!
Clément va aixecar els braços, va tirar el cap enrere, va eixancarrar-se, va agitar les mans
convulsivament, va girar els ulls en blanc, i Bella va sentir que un violent espasme nerviós recorria
el monstruós instrument. Immediatament després, un poderós raig d’esperma que va sortir
impetuosament de les parts genitals del mascle, gairebé va fer caure d’esquena la pobra criatura en
inundar-li torrencialment la gola.
A desgrat del seu desig i dels seus esforços, l’àvida criatura no va poder evitar que una mica de
suc se li escapés per la comissura dels llavis mentre Clément, completament embogit pel plaer,
continuava projectant endavant el membre amb violentes sacsejades cadascuna de les quals enviava
un nou raig de llet al fons de la gola de la noia. Bella seguia tots els moviments del capellà i va
mantenir fermament l’arma xopa d’esperma fins que tot va acabar.
—Quanta llet hi tenia? —va murmurar Bella—. Una tassa de te plena? Diria que més aviat n’eren
dues!—
Reina meva! —va exclamar Clément quan va prendre alè—. M’has donat un plaer diví! Ara
em toca a mi i m’has de deixar examinar tots els racons que m’agraden del teu cos.
—Ah, que agradable ha estat! Em sento gairebé plena —va dir Bella completament encisada—.
Que bé que entrava, Déu meu, i quina quantitat n’hi havia!
—Sí, te n’havia promès molt, petita meva. I m’has excitat tant que en deus haver rebut una bona
dosi. M’ha semblat que en deixava anar una rierada.
—Sí, realment ha estat així.
—Ara et lleparé el cony i a continuació t’hi clavaré la cigala. Ja veuràs quina cosa tan deliciosa.
Dit i fet: el sensual eclesiàstic va llançar-se entre les cuixes lletoses de Bella, va avançar la cara
i va enfonsar la llengua entre els llavis de la figueta rosada. Després va llepar-li el clítoris ja rígid i
va començar a aplicar-li una titil·lació tan exquisida que la noieta no va poder estar-se de cridar.
—Oh, Senyor! Vostè em xucla la vida, pare. Oh, ja arriba… me’n vaig… m’escorro —i, tot fentse
endavant per buscar aquella llengua tan activa, Bella va vessar copiosament el seu suc a sobre de
la cara de Clément, que va rebre’n tant com va poder amb la boca, amb el plaer d’un epicuri.
Finalment l’eclesiàstic va aixecar-se. La grossa cigala, que només s’havia reblanit una mica a
conseqüència de l’ejaculació de feia una estona, havia recobrat la tensió viril i presentava una
erecció terrible. El religiós esbufegava de luxúria mentre mirava la bella criatura complaent.
—Ara t’encigalaré —li va dir tot empenyent-la cap al llit—. Necessito posseir-te i fer-te una
demostració d’aquest instrument, clavant-te’l al ventre. Oh, la cosa serà absolutament memorable,
reina meva!
Es va desempallegar de la sotana i de la resta de la roba, i va obligar la noia a treure’s fins i tot
la camisa. Després, aquella bèstia, amb el cos fosc com el d’un mulat i cobert completament de pèl,
va agafar amb els seus braços musculosos el cos delicat i blanquíssim de Bella i va deixar-lo a sobre
del llit… Va contemplar un moment la delicada figura de la noia que, palpitant de desig i de temor
alhora, esperava el terrible assalt. Després va mirar-se amb complaença la formidable cigala que
trempava de luxúria, va ficar-se al llit, va llançar-se a sobre de la noia i va cobrir-se amb la vànova.
Bella, mig ofegada sota aquella enorme bèstia peluda, va sentir que el membre s’interposava
entre els dos ventres. Va allargar la mà i va tornar a tocar-lo.
—Redéu, és una polla espantosament grossa! No aconseguirà ficar-me-la!
—Sí, sí, ja ho crec que entrarà, i del tot, fins als collons. Però tu hauràs d’ajudar-me. Si no
col·labores amb mi, reina meva, et podria fer mal.
Bella no va tenir l’oportunitat de respondre a les paraules de Clément perquè, tot seguit, una
llengua ardent va penetrar-li a la boca i gairebé va ofegar-la.
Aleshores va adonar-se que l’eclesiàstic acabava d’aixecar lleugerament el cos i que la fava
calenta del formidable instrument començava a penetrar entre els llavis sucosos del conillet de color
de rosa.
No vaig poder seguir totes les etapes d’aquests treballs preliminars. Van durar ben bé deu minuts.
Finalment, però, el feixuc Clément va trobar-se enfonsat fins als testicles al cos bufó de Bella.
Aquesta, amb les cames aixecades i plegades sobre la ronyonada del religiós, en rebia les carícies
lascives. Per la seva banda, Clément xalava amb la seva víctima i va començar els moviments
luxuriosos per descarregar l’esperma bullent. Pel cap baix, deu polzades de múscul dur i nerviós
bategaven, xops de suc vaginal, dins el ventre de la criatura, mentre una mata de pèls aspres fregava
el mont de Venus de la pobra Bella.
—Oh, Senyor! Oh, pobra de mi! Em fa molt de mal —gemegava la noia—. Déu meu, m’està
destrossant!
Clément va empènyer encara més.
—No puc suportar-ho! La té realment massa grossa… Oh, tregui-me-la! Oh, quines estrebades!
Clément, sense cap mena de pietat, va clavar-li dues o tres envestides més.
—Espera una mica, petita diablessa, abans vull ofegar-te amb la meva llet. Oh, que estreta ets! I
que bé em xucles la cigala amb el teu conillet… Ara ja la tens tota a dintre…
—Oh, pietat…
Clément va iniciar una sèrie d’envestides dures i fermes mentre s’agitava i es retorçava sobre el
cos suau de la noia. La seva luxúria furiosa, ardent, estava arribant al cim. L’enorme cigala semblava
a punt d’esclatar sota la intensitat del plaer i de les delícies embogidores del moment.
—Ah, ja era hora! Finalment, estimada reina meva, et puc fotre un clau!
—Foti-me’l —va murmurar Bella obrint encara més les seves precioses cames mentre es sentia
posseïda per la mateixa febre que el capellà.
—Sí…
—Oh, clavi-me-la més fort, encara més!
I, extasiada, amb un gemec profund de satisfacció, va amarar la cigala del seu cardador brutal
amb una descàrrega copiosa, projectant al mateix temps el ventre endavant perquè l’envestida de
l’eclesiàstic resultés encara més terrible.
Bella agitava les cames a totes bandes mentre Clément se li enfonsava amb fúria a l’entrecuix i li
treia i li ficava la seva estaca ardent.
Tendres sospirs, barrejats amb els petons del seu assaltant, esdevenien crits d’èxtasi. Les ràpides
vibracions del llit de fusta traduïen tota l’excitació de l’escena.
—Foti’m més fort, encara més fort…
Clément no necessitava que l’animessin. L’emissió de la seva bufona companya li havia
proporcionat la lubricació que desitjava i va aprofitar-ho per començar una sèrie d’envestides molt
ràpides que van causar a Bella tan plaer com dolor.
La noia el secundava tant com podia. Empalada fins a la gola, s’agitava i tremolava sota les
estrebades vigoroses de l’eclesiàstic. Va començar a sanglotar, va tancar els ulls sota el plaer ferotge
d’un espasme gairebé constant. Cada cop que clavava la cigala o la treia, les natges de l’horrible
amant, seguint-ne el moviment de vaivé, s’obrien i es tancaven.
Al cap d’una llarga estona, Clément, que ja panteixava, va aturar-se un instant.
—No puc aguantar-me més. Vaig a descarregar. Rebràs una riada de llet, reina meva.
Bella ho sabia: cada vena del membre monstruós es trobava inflada al màxim. La grossària de
l’instrument havia esdevingut insuportable; semblava el cabiró d’un ruc.
Clément va reprendre el vaivé. Bavejava. Bella, extasiada, esperava la descàrrega seminal.
Clément va clavar un parell d’envestides curtes i profundes, després va sospirar i va quedar-se
immòbil, agitat solament per una tremolor lleu. Tot seguit, un raig aterridor d’esperma va brollar-li
de la cigala i va inundar la matriu de la noieta. El bestial eclesiàstic va enfonsar la cara als coixins i
va empènyer amb tota la seva força mentre recolzava els peus al bastiment del llit.
—Oh, la llet! —va exclamar Bella—. Ja la sento! Quin diluvi! Oh, doni-me-la! Déu meu, quin
plaer!—
Aquí la tens, és tota teva! Agafa-la! —va cridar el capellà, que, com havia fet amb el primer
raig, continuava clavant la cigala salvatgement al ventre de la noia, llançant-li cada vegada una
injecció bullent.
—Oh, quin plaer!
—Aquí la tens!
Malgrat les previsions de Bella, la noia no tenia ni idea de la quantitat immensa d’esperma que
aquell home robust podia descarregar. L’abocava a rius, el fluid espès li esquitxava el ventre.
—Oh, torno a descarregar! —va exclamar Bella, i es va desmanegar, mig esvanida, sota la
corpulència d’aquell mascle la cigala del qual no deixava de rajar aquell líquid viscós que li estava
omplint la matriu a vessar.
Al llarg d’aquella nit Bella va rebre cinc vegades més el contingut viscós dels enormes testicles
de Clément. Si la llum del dia no els hagués indicat que havia arribat el moment de separar-se, aquell
fanàtic hi hauria tornat.
Quan, a l’alba, va abandonar la casa i se’n va anar cap al seu barri humil, va haver d’admetre que
se n’anava tan content del plaer que havia experimentat com Bella de la riada de llet que li havia
inundat el ventre.
Pel que fa a la jove senyoreta, va ser una sort que els seus dos protectors es trobessin
incapacitats, un per la malaltia i l’altre per la distància, de ficar-se al llit amb ella ja que l’estat
dolorós i inflamat de les seves parts íntimes hauria revelat que un intrús havia estat caçant a la seva
reserva.
La carn jove és elàstica. Tothom ho diu. Bella era jove i molt elàstica. Si tu, lector, haguessis vist
la immensa ferramenta de Clément, hauries dit el mateix. L’elasticitat natural de la senyoreta va fer-la
capaç no solament de suportar la introducció de l’ariet del brutal eclesiàstic, sinó també de no
ressentir-se’n gens ni mica al cap d’un parell de dies.
CAPÍTOL XIII
TRES DIES DESPRÉS d’aquest interessant episodi, el pare Ambroise va tornar. Una de les
primeres coses que va fer va ser anar a buscar Bella. Va trobar la bufona criatura i va invitar-la a
seguir-lo fins a la saleta.
—Mira —va exclamar mentre treia a la fresca el seu instrument inflamat i trempat—, fa una
setmana que no em diverteixo gens ni mica. Tinc la cigala encesa, estimada Bella.
Al cap de dos minuts, Bella es trobava abocada sobre la taula de la saleta, amb el vestit
arromangat i per sobre del cap, posició que exposava completament el seu cul molsut, mentre el
capellà lasciu li contemplava les galtes posteriors i les hi copejava vigorosament amb la seva llarga
polla. Un minut més tard, li havia introduït l’arma fins que el pèl negre i arrissat del seu ventre
fregava les natges de la noia. Va tenir-ne prou amb unes quantes envestides per provocar l’ejaculació
de l’esperma, i Bella va sentir-se inundada per aquell torrent. El sant baró es trobava massa excitat
per la seva llarga abstinència per perdre la rigidesa de l’eina: només va retirar-la, doncs, per guiarla,
xopa de suc, cap a l’estret foradet que s’oferia entre les natges calentes. Bella va prestar-s’hi, i la
cigala, ben greixada com estava, va penetrar fàcilment i va vessar-li una altra dosi del producte dels
seus testicles prolífics.
Bella va sentir la descàrrega fervorosa i va acollir de grat l’esperma ardent a mesura que
Ambroise la hi injectava a les entranyes. Després l’eclesiàstic va girar-la de panxa enlaire a sobre
de la taula i va llepar-li el cony durant un quart d’hora, fent que la noia li descarregués dos cops a la
boca. Després la va encigalar un altre cop per la via natural.
A continuació, la bufona Bella va anar-se’n a la seva habitació per purificar-s’hi. Va rentar-se,
va reposar una estoneta, va vestir-se i va sortir.
* * *
Aquell vespre, el senyor Verbouc va trobar-se pitjor. L’atac afectava parts del cos que
inquietaven seriosament el seu metge. Bella va desitjar-li bona nit i va retirar-se.
Julia s’havia instal·lat a l’habitació de Bella per passar-hi la nit, i totes dues amigues, aleshores
ja ben instruïdes sobre la natura i les propietats del mascle, van intercanviar les seves idees i
experiències.
—Quan el pare Ambroise va clavar-me aquella cosa espantosa al meu petit ventre —va dir Julia
—, vaig pensar que em mataria. Quan va acabar, vaig pensar que li agafava un atac, i jo no sabia
quina cosa podia ser aquell suc calent i viscós que m’inundava. Però, oh…!
—Aleshores, estimada meva, vas començar a notar la fricció sobre la coseta sensible que tens a
la part de dalt del cony i que la llet del pare Ambroise també va amarar.
—Sí, és exactament això. Quan m’ho fa, sempre tinc la sensació que m’ofegaré.
—Ep! Què és això?
Totes dues noies van aixecar-se i van parar l’orella. Bella, més acostumada, òbviament, que Julia
a les particularitats de l'habitació, va dirigir la seva atenció cap a la finestra. Aleshores els finestrons
van obrir-se lentament i va aparèixer un cap d'home.
Julia el va veure i anava a xisclar quan Bella, ràpidament, va aconsellar-li que callés.
—No tinguis por, dona —va murmurar Bella per tranquil·litzar-la—, no se'ns menjarà pas.
Tanmateix no està gens bé espantar la gent d'aquesta manera.
—Què vol? —va preguntar Julia mentre amagava a mitges el cap sota el llençol però sense
deixar de fitar aquell intrús.
Mentrestant l'home es preparava per entrar. Després d'obrir prou els finestrons, va introduir el
seu cos enorme per l'obertura i va deixar-se caure a l'interior del dormitori. Quan va aixecar-se, la
llum va il·luminar la figura panxuda i les fesomies fastigosament sensuals del pare Clément.
—Verge santa, un capellà! —va exclamar Julia—. I, a sobre, gros! Oh, Bella, què vol?
—Ho veurem aviat —va murmurar l'altra.
Mentrestant, Clément s'havia acostat al llit.
—Ostres! És possible? Un doble regal? —va exclamar—. Realment, deliciosa Bella, aquest és
un plaer inesperat.
—No li fa vergonya, pare Clément?
i Julia havia desaparegut sota els llençols. En un tres i no res, el sacerdot va despullar-se i, sense
esperar que el convidessin, va ficar-se al llit.
—Oh! —va xisclar Julia—. M'està tocant!
—Ah, sí… bé, les «tocades» serem dues —va murmurar Bella mentre notava a l'esquena l'arma
enorme de l'eclesiàstic—. Entrar aquí sense permís és una vergonya!
—Vols que me'n vagi, doncs, reina meva? —va preguntar el capellà mentre posava la cigala a
sobre d'una mà de Bella.
—Ara que ja és aquí, ja pot quedar-se.
—Gràcies —va murmurar Clément tot aixecant-li una cama i clavant-li la grossa fava de la cigala
per darrere.
Bella va notar el cop i, d'una manera mecànica, va abraçar Julia per la cintura.
Clément va clavar una altra envestida, però Bella, sobtadament, va esquivar-lo fent un salt de
costat, va rebatre la vànova i va descobrir alhora el cos del capellà i el delicat de la seva amiga.
Julia va girar-se instintivament i va veure davant mateix del seu nas la cigala dura, a punt
d'esclatar a causa de la luxuriosa proximitat del propietari de l'instrument als encants de la noia.
—Toca-la-hi —va murmurar Bella.
Gens intimidada, va agafar amb les seves manetes blanques el cabiró de l'eclesiàstic.
—Com batega! Cada vegada està més dura.
—Sacseja-la —va murmurar Clément—. Sí, així, continua. Oh, que agradable!
Totes dues noies van saltar del llit i, engrescades, van començar a fregar la cigala i a descobrirne
la fava, fins que el capellà va trobar-se a punt d’ejacular.
—Això és la glòria celestial —va exclamar el pare Clément mentre aixecava els ulls i movia els
dits convulsivament, cosa que denotava el seu plaer.
—Atura, estimada o descarregarà —va observar Bella tot prenent un posat d’experiència al qual
tenia dret, sens dubte, a causa de les seves trobades precedents amb aquell monstre.
Tanmateix el pare Clément no tenia cap intenció de malgastar el tret, tenint com tenia a l'abast dos
conillets contra els quals disparar. Durant les carícies a les quals les noies li havien sotmès la cigala,
s'havia mantingut passiu. Ara, però, va atreure delicadament cap a ell la jove Julia, va arromangar-li
la camisa i va exposar a la vista totes les seves belleses secretes. Va deixar que les mans grapegessin
i palpessin les agradables natges i les cuixes de la noia i es va permetre obrir, amb els polzes, la
vulva rosa per ficar-hi la llengua i fer-li una sucosa llepada.
Julia era incapaç de romandre insensible davant d’un tractament semblant. I quan, finalment,
l’audaç capellà, tremolant de desig i embogit per la luxúria, la va llançar de panxa enlaire al llit, ella
mateixa va obrir les cuixes i va oferir-li l’espectacle de la seva vulva de llavis vermells i tibants.
Clément va instal·lar-se immediatament entre les cames de la noia, les hi va aixecar i va fregar-li els
llavis humits del cony amb la punta de la cigala. Bella el va ajudar: va agafar-li l’instrument immens
amb una maneta bufona i va guiar delicadament la fava cap al forat.
Julia s’aguantava la respiració i es mossegava els llavis. Clément va empènyer bruscament i
Julia, valenta com una lleona, va mantenir-se ferma. La fava va entrar. Van seguir una nova envestida,
noves empentes, i, en un tres i no res, Julia va trobar-se empalada per l’enorme cabiró de
l’eclesiàstic.
Un cop en possessió del cos de la noia, Clément va iniciar una sèrie regular d’estocades
profundes. Julia, trasbalsada per unes sensacions indescriptibles, va tirar el cap enrere i va tapar-se
la cara amb una mà mentre amb l’altra s’agafava al sacerdot.
—Oh, és enorme, però quin plaer em dóna!
—Ja la té tota a dins —va exclamar aleshores Bella—. Fins als collons.
—Ah, que deliciós! Quina bogeria! Aquesta noia em farà ejacular de seguida! No puc aguantarme…
El seu conyet sembla de vellut. Té, agafa això!
Va clavar-li una envestida desesperada.
—Oh! —va fer Julia.
Al mateix temps, el gegant lúbric va tenir la pensada de satisfer una altra fantasia llibertina: va
retirar amb cura el membre de l’estreta beina de Julia, va guiar-lo cap a l’entrecuix de Bella i va
enfonsar-lo al conyet fresc d’aquesta. El gruixut cabiró va obrir la figueta jove mentre el propietari
de l’afortunada cigala bavejava a causa del plaer que sentia.
Julia observava meravellada la facilitat aparent amb la qual el luxuriós capellà introduïa la
gegantina polla al cos blanc de la seva amiga.
Al cap d’un quart d’hora d’aquest exercici amorós durant el qual Bella va abraçar frenèticament
el religiós dues vegades i va amarar-li amb el seu tribut calent la fava de l’enorme cigala, Clément
va retirar-se un cop més per descarregar el semen ardent que el consumia al cos delicat de la petita
Julia. Va llançar-se-li a sobre i, després de clavar-li sense grans dificultats la polla inflamada al cony
sedós, va disposar-se a omplir-la d’esperma.
Va seguir una furiosa sèrie d’estocades ràpides i profundes al final de la qual Clément, amb un
sanglot sorollós, va clavar l’arma fins als testicles al cos de la noia i començà a inundar-la de llet.
L’èxtasi va apoderar-se d'ell: va llançar un raig darrere l'altre mentre girava els ulls en blanc i
tremolava de cap a peus.
Julia estava totalment trasbalsada i va unir-se al seu assaltant en el paroxisme de l'orgasme, amb
un plaer tan salvatge que cap puça no podria descriure.
Les orgies d'aquella nit de luxúria superen la meva capacitat narrativa. Amb prou feines Clément
va refer-se de la primera ejaculació, va anunciar amb un llenguatge d'allò més groller la seva
intenció de gaudir de Bella la qual va atacar immediatament amb la seva temible cigala.
Durant més d'un quart d'hora, va estar-se amb la cigala clavada fins als pèls al ventre de la noia,
fent durar el plaer fins que la natura va imposar-se un cop més i Bella va notar com l'omplia amb la
seva descàrrega.
Clément va treure un mocador de batista amb el qual va eixugar els conys amarats de les dues
belleses les quals van agafar-li el membre i, amb carícies tendres i lascives, van excitar el
temperament calent del capellà fins que la cigala va tornar a trempar amb una força i una virilitat
impossibles de descriure. El seu penis enorme, més vermell i més inflat que mai després de la seva
primera actuació, amenaçava totes dues noies les quals es divertien movent-lo ara cap a una banda
ara cap a l'altra. Bella va xuclar-ne diverses vegades la fava ardent i va pessigollejar-ne amb la
punta de la llengua la uretra oberta.
Aquella manera de divertir-se resultava agradable a Clément, que aviat va enfonsar la fava tant
com va poder a la boca de la joveneta llaminera.
Després les va acariciar pertot arreu, nues de pèl a pèl, tot collant els seus llavis gruixuts ara en
un cony ara en l'altre. Va palpar i va prémer les natges molsudes de les noies, tot ficant-los de
vegades un dit a l’ull del cul.
Després Clément i Bella van posar-se d’acord per convèncer Julia de permetre que el capellà li
fiqués a la boca la fava de la cigala. Després que la noia va acariciar i excitar una estona
considerable el monstruós instrument, l’eclesiàstic va llançar-li a la gola una rierada d’esperma que
gairebé va ofegar-la.
Va haver-hi una pausa breu, però, un cop més, la influència inhabitual d’unes criatures tan
temptadores i delicades, va produir efecte, i Clément va recobrar tot el seu vigor.
Va posar-les una al costat de l’altra i els anava clavant alternativament la cigala al cony. Després
va estirar-se de panxa enlaire, va fer que les noies se li posessin a sobre, i, mentre una d’elles
s’empalava a fons amb el membre, ell llepava el conillet de l’altra. I així va descarregar moltes
vegades més.
Només l’arribada de l’aurora va posar fi a aquella escena monstruosa de disbauxa.
Tanmateix, mentre passava tot això, una cosa molt diferent succeïa a l’habitació del senyor
Verbouc. I quan, tres dies més tard, el pare Ambroise va tornar d’una nova absència, va ser per
trobar el seu amic i protector a les acaballes.
Al cap de poques hores, la mort va acabar amb la vida i les experiències d’aquell gentilhome
excèntric.
Després del traspàs del marit, la vídua, que mai no havia estat una persona del tot equilibrada, va
començar a desenvolupar símptomes de bogeria. En el paroxisme de les crisis, cridava el capellà, i
quan li n’enviaven ràpidament un de vell i respectable, la bona senyora negava que pogués ser un
eclesiàstic i demanava «el del gros instrument». Com que el seu llenguatge i la seva conducta
escandalitzaven tothom, van tancar-la en un asil on, enmig del seu deliri, continuava demanant la
cigala grossa.
Bella, en trobar-se sense protector, va escoltar els precs del seu confessor i va accedir a fer-se
monja.
Julia, també òrfena, va decidir-se a compartir la sort de la seva amiga i, després d’haver obtingut
ràpidament el permís de la seva mare, va ser acollida juntament amb Bella al si de la santa mare
Església. Un cop van acabar el noviciat, totes dues van fer els vots corresponents i van prendre el
vel.
Fins a quin punt van mantenir els seus vots de castedat, no és un tema sobre el qual una humil
puça com ara jo pugui dir gaire cosa. Només sé que, un cop acabada la cerimònia, van portar-les en
secret al convent, on les esperaven, si fa no fa, catorze religiosos.
Gairebé sense deixar que les noves religioses tinguessin temps de despullar-se, aquells
miserables, embogits per la perspectiva d’un festí com aquell, se’ls van llançar a sobre i, l’un
darrere l’altre, van satisfer la seva luxúria diabòlica.
Bella va rebre més de vint descàrregues fervents en totes les posicions imaginables. I Julia, amb
prou feines assaltada amb una mica menys de vigor, va acabar desmaiant-se sota el tractament brutal
que va haver de suportar.
L’habitació es trobava ben protegida de les indiscrecions. No havien de tenir por de cap
indiscreció, la sensual comunitat, reunida per fer els honors a les germanes acabades d’admetre, va
festejar-les a cor què vols cor què desitges.
Ambroise formava part del grup. Feia temps que s’havia adonat de la impossibilitat de conservar
Bella per a ell sol. I, d’altra banda, temia l’animositat dels seus companys.
El superior va tenir també l’oportunitat de satisfer els seus gustos contra natura; ni solament la
delicada i amb prou feines desflorada Julia, va escapar al turment del seu assalt. Va haver-s’hi de
sotmetre, i el religiós, amb indescriptibles i fastigoses mostres de plaer, va injectar-li la seva llet
espessa a les entranyes.
Els crits dels qui descarregaven; els esbufecs dels qui s’esforçaven durant la còpula; el gemecs i
els grinyols dels mobles; les converses, ara en veu alta, ara amb prou feines un xiuxiueig, dels
espectadors, tot plegat tendia a accentuar la monstruositat de l’escena, a ressaltar i a fer encara més
revoltants els detalls d’aquell infern eclesiàstic.
Angoixada per aquestes idees i absolutament fastiguejada per l’orgia, vaig fugir i no vaig aturarme
fins que no vaig trobar-me a molts quilòmetres d’aquell drama odiós. D’ençà d’aquell dia no vaig
tornar a tenir gens ni mica de relació ni amb Bella i amb Julia.
Sé que van convertir-se en els instruments ordinaris de plaer dels hostes del convent. Estic segura
que l’excitació sensual vigorosa i constant a la qual van ser sotmeses va acabar aviat amb la bellesa
juvenil d’aquells encants que m’havien agradat tant. Però, deixem-ho córrer. He mantingut la meva
promesa, he fet la meva tasca: he acabat les meves memòries. I si bé no és competència d’una puça
parlar de moral, sí que pot, si més no, escollir el seu aliment espiritual i material. Quan vaig tenir-ne
prou, d’aquelles que havia descobert, vaig fer allò que fan molts, que, sense ser puces, són tanmateix
xucladors de sang: vaig fotre el camp…
Segurament, una puça enganxada a la pell d’un gos o d’un gat —encara que l’un sigui un llebrer
d’allò més aristocràtic, l’altre un persa refinat i tots dos tinguin un pedigrí d’aquells que et deixen
garratibat—, no deu tenir gaire cosa interessant a dir fora d’explicar-nos la manera de protegir-se de
les gratades de l’animal o dels productes antiparasitaris. ¿Què passa, però, quan ens trobem amb una
puça instal·lada al cos d’una noia jove i atractiva; amb una puça intel·ligent i disposada a contar-nos
tot el que pot observar des dels diversos indrets del cos femení que li serveix alhora d’aliment i
d’aixopluc? Per obtenir la resposta, només cal que el lector obri aquest llibre per la primera pàgina.
Segur que no el deixarà fins a l’última…