Isaac Asimov - Relats d'un futur proper

Recopilació de relats d'Isaac Asimov, amb històries escrites originalment durant els anys
cinquanta, dècada prodigiosa per a l'autor i durant la qual es va guanyar a pols la fama
que l'ha acompanyat des d'aleshores com a escriptor de ciència-ficció.
Relats d'un futur proper explora tot l'espectre de temes del gènere d'intriga de ciènciaficció:
la investigació científica, els ordinadors, les professions lligades a les noves
tecnologies, visions del futur proper i del futur llunyà …i hi són tractats amb la lucidesa
característica d'Asimov.
Tot i que l'edició original —«Nine Tomorrows»— conté 9 relats i dos poemes, l'edició
catalana es va fer amb només 7 dels 9 relats, i va prescindir dels poemes.
Isaac Asimov
Relats d'un futur proper
ePUB v1.0
Raticulina 11.03.14
Títol original: Nine Tomorrows (Profession, The feeling of power, The dying night, I'm in Marsport without Hilda,
The gentle vultures, Spell my name with S, All the troubles in the world)
Autor: Isaac Asimov
Any de 1a. publicació en idioma original: 1958
Traducció: Josep Sampere i Martí
Disseny de portada: Raticulina
Edició digital: Raticulina (v1.0)
Digitalització: Raticulina
ePUBCat base r1.3
Més informació a http://www.epub.cat
A la Betty Shapian:
la seva amabilitat i esperit de servei
han estat inesgotables.
Tots els personatges d'aquest llibre son ficticis,
i qualsevol semblança amb persones reals,
vives o mortes, és pura coincidència.
SÓC A PORT DE MART SENSE HILDA
Tot va passar sol, com en un somni. No vaig haver de decidir res, ni vaig haver de fer res. Em vaig
limitar a veure com les coses anaven passant… Potser havia d'haver ensumat abans la catàstrofe.
La cosa va començar amb l'habitual mes de descans que em pertocava entre dues missions. Un
mes de treball i un de permís és la norma del Servei Galàctic. Vaig arribar a Port de Mart per fer-hi
l'escala normal de tres dies, tot esperant fer el petit salt de tornada a la Terra.
Per regla general, Hilda, que Déu la beneeixi, la dona més tendra que es pugui arribar a tenir,
hauria estat allà per rebre'm, i ella i jo hauríem passat tres dies d'allò més tranquils… un agradable
respir per a tots dos. Però hi havia un petit inconvenient que ens podia aigualir la festa, i era que Port
de Mart és el lloc més agitat i bulliciós del sistema, un indret gens adient per als agradables respirs.
Ara bé, com li podia explicar això, a Hilda?
Doncs bé, aquesta vegada, la meva sogra, que Déu la «beneeixi» (per variar), es va posar malalta
justament quan faltaven dos dies perquè jo arribés a Port de Mart, i la nit abans de desembarcar vaig
rebre un espaciograma de Hilda comunicant-me que s'havia de quedar a la Terra amb la mare i que,
sentint-ho molt, no podria venir a rebre'm.
Li vaig enviar un altre espaciograma dient-li tendrament que a mi també em sabia molt greu i que
estava trasbalsadíssim per allò de la seva mare. Tot plegat que, quan vaig desembarcar…
Era a Port de Mart, i sense Hilda!
Això, de totes maneres, encara no era res especial. Només era el marc del quadre, per dir-ho
així, o l'esquelet de la dona. Hi faltava la part més important, que eren les formes i els colors de dins
el marc; la pell i la carn que cobria els ossos.
Així doncs, vaig procurar-me una cabina de vídeo i vaig trucar a Flora (la Flora d'algunes
trobades esporàdiques d'anys enrere). Se me'n fumien, les despeses; en tenia moltes ganes.
Estava gairebé segur que no la trobaria, o que tindria el videòfon desconnectat, o fins i tot que
s'hauria mort. Però va resultar que sí que hi era i, per tota la galàxia, de morta no en tenia res.
Estava més bé que mai. El pas dels anys no la pansien, com va dir una vegada algú, ni alteraven
els matisos infinits de la seva bellesa.
Que si es va alegrar de veure'm? Va embogir!
—Max! —va xisclar—. Feia anys que no ens vèiem!
—Prou que ho sé, Flora. Però ara hem d'aprofitar el temps, si no tens cap compromís. Saps què
passa? Que sóc a Port de Mart, i sense Hilda!
Ella va tornar a xisclar:
—Perfecte! Doncs vine de seguida.
Per poc no caic de cul. Allò era massa.
—Vols dir que no tens cap compromís?
El lector ha de saber que a Flora se li havia de demanar audiència amb dies d'anticipació; era una
noia espaterrant.
—Oh, tenia un compromís sense importància, Max, però això ho soluciono de seguida. Tu vine.
—Vinc disparat —vaig dir, més content que un gínjol.
Flora era una d'aquelles noies… Bé, perquè el lector se'n faci una idea, li diré que tenia el pis
sotmès a la gravetat marciana, que era un 0,4 de la normal de la Terra. El dispositiu que l'alliberava
del camp gravitatori simulat que regia Port de Mart era caríssim, no cal dir-ho, però si el lector ha
tingut mai entre els braços una noia a 0,4 ges, sobren les explicacions. I si no la hi ha tinguda, les
explicacions no serveixen per a res. A més, ho sento pel lector.
Es, si fa no fa, com flotar als núvols.
Vaig tallar la comunicació. Només la perspectiva de veure-la en carn i ossos podia obligar-me a
esborrar la seva imatge amb tal celeritat. Vaig sortir corrent de la cabina.
En aquell moment, en aquell precís instant, en aquella fracció de segon, la primera alenada de la
catàstrofe em va fregar.
Aquella primera alenada va revestir la forma del cap pelat de Rog Crinton, aquell pollós de les
oficines de Mart, un cap pelat que brillava al damunt d'uns ullots enormes d'un blau clar, una carota
descolorida i un bigoti castany pàl·lid. No em vaig molestar a posar-me de quatre grapes i provar
d'enterrar el cap a terra perquè les meves vacances havien començat tan bon punt havia baixat de la
nau. No m'havia d'amagar de res.
Així doncs, amb una cortesia només regular, li vaig dir:
—Què vols? Tinc pressa. M'esperen.
—El qui t'espera sóc jo —va replicar—. He anat a trobar-te a la sala de descàrrega.
—Doncs no t'he vist.
—Tu mai no veus res.
Tenia raó, perquè pensant-hi, em vaig adonar que si Rog era a la sala de descàrrega, es devia
haver quedat girant com una baldufa a causa de la meva embranzida, ja que jo havia travessat aquell
lloc com el cometa Halley rasant la corona solar.
—Molt bé —vaig dir aleshores—. Què vols?
—Tinc una feineta per a tu.
Jo em vaig posar a riure.
—I jo un mes de permís, nano.
—Doncs es tracta d'una situació d'urgència, codi vermell, nano.
La qual cosa significava que s'havien acabat les vacances, ni més ni menys. No m'ho podia
creure. De manera que li vaig dir:
—Càsum l'ou, Rog. Tingues compassió. Jo també tinc una situació d'urgència particular.
—No es pot ni comparar amb això.
—Rog! —vaig exclamar—. No pots trobar algú altre? Que no hi ha ningú més?
—Tu ets l'únic agent de primera classe que hi ha a Mart.
—Demana'n un a la Terra, doncs. Al quarter general hi tenen els agents amuntegats com
micropiles.
—Això s'ha de resoldre abans de les onze d'aquest mateix matí. Però, què passa? No tens ni un
parell d'hores lliures?
Em vaig posar les mans al cap. Què sabia ell!
—Em deixes fer una trucada? —li vaig dir.
Després de llançar-li una mirada fulminant, vaig tornar a ficar-me a la cabina, tot dient:
—Privat!
Flora va tornar a aparèixer a la pantalla, enlluernadora com un miratge en un asteroide.
—Que passa res, Max? —va preguntar—. No em diguis que no pots venir. Ja he anul·lat l'altre
compromís.
—Flora, maca —vaig replicar—, vindré, no pateixis, vindré. Però ha passat una cosa.
Ella em va preguntar amb veu adolorida el que ja em podia imaginar, i jo vaig respondre:
—No, no és cap altra noia. Al teu costat, no n'hi ha més, de noies. D'individus del sexe femení
potser sí, però de noies, no. Amor! Tresor meu! —Em va venir el rampell d'abraçar la pantalla de
vídeo, però no vaig voler fer el paperina—. És una cosa de la feina. Però tu espera'm. No trigaré
gaire.
Ella va dir:
—D'acord.
Però ho va dir d'una manera que no se la veia convençuda, i que no em va fer gens de gràcia.
Vaig tornar a sortir de la cabina.
—Molt bé, Rog —vaig dir-li—, quina mena d'embolic m'heu preparat?
Vam anar al bar de l'astroport i ens vam ficar en una cabina insonoritzada. Rog em va explicar:
—L'Antares Giant arriba de Sírius exactament d'aquí a mitja hora; a les vuit en punt.
—Entesos.
—En baixaran tres homes, barrejats amb els altres passatgers, per esperar l'Space Eater, que
arriba de la Terra a les onze i surt en direcció a Cabra, a la constel·lació d'Auriga, al cap d'una
estona. Aquests tres homes pujaran a l'Space Eater, i a partir d'aleshores sortiran dels límits de la
nostra jurisdicció.
—Molt bé, i què?
—Entre les vuit i les onze estaran en una sala d'espera especial, i tu els faràs companyia. Tinc
una imatge tridimensional de cadascun, perquè puguis identificar-los. En aquestes tres hores hauràs
de descobrir quin dels tres porta contraban.
—Quina mena de contraban?
—De la pitjor mena. Espaciolina alterada.
—Espaciolina alterada? M'havia deixat de pedra. Sabia perfectament què era, l'espaciolina. Si el
lector ha voltat una mica per la galàxia també ho sabrà, sens dubte. I en el cas que no s'hagi mogut
mai de la Terra, li diré que tothom n'ha de prendre en fer el primer viatge per l'espai, i gairebé ningú
no pot prescindir-ne en els dotze viatges següents. I també hi ha moltes persones que n'han de prendre
en tots els viatges. Sense aquesta substància, s'experimenta vertigen durant la caiguda lliure, un pànic
incontenible, i alguns contrauen psicosis semipermanents. Però l'espaciolina fa desaparèixer
completament aquestes molèsties. A més, no crea hàbit ni té efectes secundaris nocius. L'espaciolina
és ideal, essencial, insubstituïble. Si el lector ho dubta, que en prengui i ho veurà.
En Rog va continuar:
—Exacte. Espaciolina alterada. Es modifica la fórmula mitjançant una senzilla reacció que
tothom pot fer al soterrani de casa, i llavors es converteix en una droga superpotent que t'enganxa des
de la primera dosi. Se la pot comparar amb els alcaloides més perillosos que es coneixen.
—I no ho descobrim fins ara, això?
—No. El Servei ja ho sabia de fa anys; hem evitat que corregués la veu procurant no dir ni piu
cada cop que en confiscàvem alguna partida. Però ara les coses han anat massa lluny.
—Què vols dir?
—Un dels tres individus que faran escala aquí porta al damunt una certa quantitat d'espaciolina
alterada. Els químics del sistema de Cabra, que no forma part de la federació, l'analitzaran i
investigaran la manera de produir-la sintèticament. O sigui que tenim dues opcions. Lluitar contra la
pitjor amenaça que ha provocat mai el tràfic d'estupefaents, o tallar d'arrel el problema suprimint la
matèria primera per tal que ningú no en compri d'alterada pensant-se que és la bona.
—Això voldria dir suprimir l'espaciolina del nostre mercat —vaig fer jo.
—Això mateix. I si suprimim l'espaciolina, de passada suprimirem els viatges espacials.
Vaig decidir posar el dit a la llaga.
—Quin d'aquests tres individus la porta, la droga?
Rog va fer un somriure desdenyós.
—Et penses que et necessitaríem, si ho sabéssim? Ets tu qui ho ha de descobrir.
—Així que m'has avisat per fer una miserable feineta d'escorcoll.
—Just; si t'equivoques d'individu t'exposes que et pelin de viu en viu. Cadascun d'aquests tres és
un peix gros al seu planeta. L'un és Edward Harponaster; l'altre, Joaquín Lipsky, i el tercer, Andiamo
Ferrucci. Què et sembla?
Tenia raó. Havia sentit parlar de tots tres. És probable que el lector també els conegui; no cal dir
que per posar-los les mans al damunt s'havien de tenir proves ben contundents.
—N'hi ha un que està disposat a emmerdar-se per…?
—Hi ha uns quants mils de milions pel mig —va replicar Rog—; això vol dir que qualsevol
d'ells s'hi emmerdaria encantat. I sabem que és un d'ells, perquè Jack Hawk va aconseguir descobrirho
abans que el matessin…
—Han matat Jack Hawk?
Durant un minut em vaig oblidar de l'amenaça que planava sobre la galàxia a causa d'aquells
traficants de drogues. I gairebé vaig estar a punt d'oblidar-me de Flora i tot.
—Sí, i va ser un d'aquests tipus qui va instigar l'assassinat. Tu l'has de descobrir. Si enxampes el
criminal abans de les onze, ja pots comptar amb un ascens i un augment de sou; a més, tindràs la
satisfacció d'haver venjat el pobre Jack Hawk i d'haver salvat la galàxia. Però si enxampes un
innocent, provocaràs un conflicte interestel·lar de cal déu, et fumeran una puntada de peu al cul i et
posaran en totes les llistes negres que hi ha d'aquí a Antares.
—I si no enxampo ningú? —vaig preguntar.
—Això seria com enxampar un innocent, pel que fa al Servei.
—O sigui, que haig d'enxampar algú, però només el culpable, perquè si no m'hi va el cap.
—Te'l tallaran a rodanxes ben primes. Ja veig que em comences a entendre, Max.
En cap moment d'una llarga vida sent més lleig que un pecat, Rog Crinton no havia arribat a ser
tan lleig com aleshores. L'únic que em va consolar en mirar-lo va ser pensar que ell també estava
casat i que vivia amb la seva dona a Port de Mart tot l'any. I s'ho havia ben guanyat, allò. Potser era
massa dur amb ell, però s'ho havia ben guanyat.
Tan bon punt vaig perdre de vista Rog, vaig anar corrent a trucar Flora.
—Què passa? —em va preguntar.
—Mira, reina meva —li vaig dir—, ara no t'ho puc explicar, però es tracta d'un compromís
ineludible. Tingues una mica de paciència, que l'acabaré de seguida, aquest afer, encara que hagi de
travessar nedant el Gran Canal fins al casquet polar en calçotets, ho entens?, o arrencar Fobos del
firmament… o tallar-me a trossets i enviar-me com a paquet postal.
—Ostres —va dir ella—, si hagués sabut que m'havia d'esperar…
Vaig fer una ganyota. Flora no era d'aquella mena de noies que es deixen impressionar per la
poesia. En realitat, només era una dona que anava per feina… Però, al capdavall, quan flotés
bressolat per la gravetat marciana en un mar de perfum de gessamí, en companyia de Flora, la
sensibilitat poètica no seria precisament la qualitat que jo trobaria més indispensable.
—Sisplau, espera'm. No trigaré gens. Després t'ho compensaré de sobres —vaig dir-li, suplicant.
Evidentment, estava empipat, però encara no havia començat a posar-me nerviós. Així que Rog se'n
va anar, se'm va acudir un pla per descobrir qui era el culpable.
Era molt fàcil. Vaig estar a punt de trucar a Rog per explicar-l'hi, però no ho vaig fer. Ho
resoldria en cinc minuts i després aniria com un llamp a acontentar Flora; amb una mica de retard,
potser, però amb un ascens a la butxaca, un augment de sou al meu compte corrent i un petó enganxós
del Servei a cada galta.
El meu pla era el següent: els magnats de la indústria no volten gaire per l'espai; s'estimen més
fer servir el transvídeo. Quan han d'assistir a alguna conferència interestel·lar important, com devia
ser el cas d'aquells tres, prenien espaciolina. No estaven prou acostumats a recórrer l'espai per
atrevir-se a prescindir-ne. A més, l'espaciolina és un producte caríssim, i els grans potentats sempre
volen el bo i millor. Ja la conec, la seva mentalitat.
Això es podria aplicar perfectament a dos d'aquells individus. De totes maneres, el que portava
el contraban no podia arriscar-se a prendre espaciolina… ni tan sols per evitar el mareig de l'espai.
Sota els efectes de l'espaciolina, seria capaç de llençar la droga, de donar-la a algú perquè sí, o dir
alguna cosa incoherent que podria delatar-lo. Havia de conservar el domini de si mateix tota l'estona.
Era així de senzill. Em vaig disposar a esperar-los.
L'Antares Giant va arribar puntualment, i jo vaig posar-me a l'aguait amb els músculs de la cama
ben tensos, per marxar corrent així que hagués emmanillat aquella rata assassina traficant de drogues
i hagués desitjat bon viatge als altres dos prohoms de la indústria.
El primer que va entrar va ser Lipsky. Tenia els llavis molsuts, una bona papada, celles
fosquíssimes i cabell gris. Es va limitar a mirar-me i es va asseure sense dir res. Estava sota els
efectes de l'espaciolina.
—Bona tarda —li vaig dir.
—Dadaistme de Panamà remeva i Adamsterdam canalsfabets i gammes omegues —va murmurar
ell amb veu tèrbola.
Era l'espaciolina, efectivament. L'espaciolina, que afluixava els ressorts de la ment humana.
L'última paraula o síl·laba que pronunciava algú suggeria la següent, en una desordenada associació
d'idees.
El pròxim va ser Andiamo Ferrucci. Bigoti negre, llarg i llustrós, cara de pell fosca, tota gravada.
Es va asseure en una altra cadira, davant nostre.
—Què, bon viatge? —vaig preguntar-li.
Ell va contestar:
—Xaval·larina de Moscou o Damas cou demà fregim la mà dreta de l'abat al cub.
Lipsky va intervenir:
—Cúbic un pic que ben compacte fem un tracte intestinal a la tina de l'aviram iranià.
Jo vaig fer la rialleta. Això volia dir que l'home que jo buscava era Harponaster. Era ben clar
que aquell parell estaven sota els efectes de l'espaciolina. Ja tenia ben amagada al palmell la pistola
injectora i les manilles magnètiques a punt per immobilitzar-lo.
I en aquell moment va entrar Harponaster. Era prim, colrat, gairebé calb i bastant més jove del
que semblava a la imatge tridimensional. I estava amarat d'espaciolina fins al moll de l'os!
—Càsum dena! —vaig exclamar.
—Ena o és nòmada un pelegrí pel·lagrós gegantí va fer camí que a mi comí de mica en mica i un
xic de pissarra —va dir Harponaster.
Ferrucci va afegir:
—Raval ple de naps i cols vegetals i quals un selvàtic guirigall d'indigesta militar.
I Lipsky va continuar:
—Tard o d'hora oh Dora t'adoro.
Jo mirava d'un costat a l'altre mentre ells anaven dient bestieses a ratxes cada cop més breus, fins
que van callar del tot.
De seguida vaig entendre què passava. N'hi havia un que feia comèdia, ja que havia estat prou
llest per adonar-se que si no apareixia sota els efectes de l'espaciolina es posaria en evidència.
Potser havia subornat algun funcionari perquè li injectés una solució salina, o havia fet servir
qualsevol truc per l'estil.
Un d'aquells tres fingia. No era gaire difícil de representar, aquell numeret. Els humoristes del
subeteri el feien molt sovint. El lector segur que els ha sentit un munt de vegades.
Vaig mirar aquells tres homes i llavors vaig notar per primer cop un pessigolleig al clatell, en
pensar què passaria si no aconseguia descobrir el culpable.
Eren dos quarts de nou i cada cop m'obsessionava més pensant en la feina que m'havien
encarregat, però més que res pensava en el meu cap, la posició del qual començava a perillar. Vaig
ajornar aquelles cabòries per més endavant i vaig pensar en Flora. No cal dir que no m'esperaria
eternament. Segur que ni m'esperaria mitja hora més.
Llavors em vaig dir dintre meu: el culpable seria capaç de continuar associant idees amb la
mateixa desimboltura si l'anava empenyent cap a un terreny relliscós?
Així doncs, vaig dir:
—Aquella porta em recorda un arc gòtic. —Però vaig ajuntar les tres últimes paraules articulantles
com «narcòtic».
Lipsky va atrapar la frase al vol i va prosseguir:
—Narcòtic-tac-tic-tac el cor em salta a les tres de la matinada ens hem de salvar.
—Banalitats dels estatsbornits amb un paraigua et deixaré bòrnia si fas l'òrnia —va dir Ferrucci.
—N'hi ha tants de tenors a la vora de l'estany d'argent pelut com una lluna de llauna —va
intervenir Harponaster.
—Llaunes d'aram —va dir Lipsky.
—Aramdeu —va dir Ferrucci.
—Déumeu —va dir Harponaster.
Uns quants grunyits i van callar.
Ho vaig tornar a provar, aquesta vegada amb més de compte, pensant que es recordarien de tot el
que digués. Per això havia de procurar inventar-me frases inofensives.
Així que vaig dir:
—Cada cop hi ha més trànsit en aquesta línia.
Ferrucci va dir:
—Línia recta com un home sant amassant virtuts…
Jo vaig interrompre'l, tot mirant Harponaster:
—Realment, és una bona línia!
—Línia directa i selecta amb l'anyell dissecat corsecat del pecat…
També vaig interrompre'l, mirant Lipsky amb els ulls encesos:
—Doncs jo diria que és la millor línia.
—Niàgara encara raja a raig fet i fet estic desfet com una desferra ferroviària.
Un d'ells va afegir:
—Ariadna i un cordill i els cretins s'ho miraven mentre el brau panteixava.
—Ja vaig tocat.
—Tocata.
—Catapum.
—Pomada magistral.
—Taral·larà.
Ho vaig intentar dues o tres vegades més, fins que em vaig adonar que per allà no arribaria
enlloc. El culpable, fos qui fos, s'havia exercitat o bé posseïa un talent natural per associar idees
espontàniament. Desconnectava el cervell i deixava que les paraules li sortissin a l'atzar. A més,
l'avantatge de saber exactament què buscava jo devia inspirar-lo més que mai. Si «narcòtic» no
l'havia delatat, la triple repetició de la paraula «línia» l'hauria d'haver fet sortir de to. Els altres dos
no devien sospitar res, però ell sí.
I per acabar-ho d'adobar, aquell tipus s'ho passava d'allò més bé, amb mi. Tots tres deien frases
que semblaven suggerir un profund sentiment de culpa («Narcòtic-tac-tic-tac el cor em salta», «ens
hem de salvar», «l'anyell dissecat del pecat», etcètera). N'hi havia dos que les deien
involuntàriament, a l'atzar. El tercer, el canvi, em prenia el pèl.
Com m'ho manegaria, per descobrir-lo, doncs? Vaig sentir un odi incontenible cap a ell i vaig
notar que se'm crispaven els dits. Aquella rata fastigosa volia pervertir la galàxia. I per si no fos
prou, era el culpable de la mort del meu amic i company de fatigues. Però, per damunt de tot,
m'impedia d'anar a veure Flora.
Em quedava el recurs d'escorcollar-los. Els dos que estaven realment sota els efectes de
l'espaciolina no farien res per aturar-me, ja que no podien sentir emoció, temor, angoixa, odi, passió
ni cap desig de defensar-se. I si algun feia el més petit gest de resistència, aquell seria l'home que
buscava.
Els innocents, però, es recordarien del que havia passat. Es recordarien que els havien
escorcollat a fons mentre estaven sota els efectes de l'espaciolina.
Vaig sospirar. Si ho intentava, no cal dir que descobriria el criminal, però després em convertiria
en una cosa extraordinàriament semblant al fetge picat. Al servei hi hauria un merder de pronòstic,
l'escàndol seria de proporcions còsmiques, i enmig del caos i la commoció que s'esdevindria, el
secret de l'espaciolina alterada es difondria als quatre vents. Per tant valia més deixar-ho córrer.
Evidentment, el culpable podia ser el primer que escorcollés. Hi havia una possibilitat entre tres.
Però no me'n fiava gens.
Càsum l'ou, mentre em lliurava a les meves cabòries, alguna cosa els havia disparat, i com que
l'espaciolina s'encomana en un ai… ai… ai…
Vaig mirar desesperat el rellotge i els ulls se'm van clavar en l'hora: les 9,15.
Com podia ser que el temps passés tan de pressa?
Ai, Déu meu! Ai, pobre de mi! Ai, Flora!
No tenia cap més remei que quedar-me allà. Vaig tornar a la cabina per fer una altra trucada ràpida a
Flora. Una trucada ràpida, perquè la cosa no es refredés; suposant que ja no estigués glaçada.
No parava de dir-me: «No contestarà.»
Vaig provar de preparar-me per encaixar més bé el cop, tot dient-me que hi havia altres noies,
que n'hi havia d'altres…
Tot era inútil; no n'hi havia cap més, de noia.
Si Hilda hagués estat a Port de Mart, ja no se m'hauria acudit pensar en Flora, això d'entrada, i
llavors ja no hauria patit gens. Però era a Port de Mart, i sense Hilda, i a més havia quedat amb
Flora.
El senyal sonava, i sonava, i jo no gosava tallar la comunicació.
Contesta! Contesta!
I va contestar!
—Ah, ets tu —em va dir.
—És clar, tresor, qui podia ser, si no?
—Doncs qualsevol altre. Algú que em digués que venia cap aquí, per exemple.
—Haig d'acabar aquesta feineta, reina.
—Quina feineta? No pots venir perquè tens que portar plastons a algú?
Vaig estar a punt de corregir-li la frase mal construïda, però estava massa ocupat intentant
endevinar què coi era allò dels plastons.
De cop me'n vaig recordar. Temps enrere li havia dit que era representant de plastó. Va ser el
mateix dia que li vaig regalar una camisa de dormir de plastó que era una preciositat.
Llavors li vaig dir:
Escolta, dóna'm mitja hora més…
Li van venir les llàgrimes als ulls.
—Fa estona que t'espero, aquí, tota sola…
—Ja t'ho compensaré.
Perquè el lector es faci càrrec de la magnitud de la meva desesperació, li diré que el meu cap ja
començava a fer via per uns camins que només podien portar-me a una joieria, fins i tot a risc de fer
un forat tan considerable al meu compte corrent, que als ulls de Hilda semblaria més o menys com el
que ocasionaria la nebulosa Cap de Cavall si travessés la Via Làctia. Però s'ha d'entendre que estava
absolutament desesperat.
—Tenia una cita magnífica, i l'he anul·lada per tu.
—Però si m'has dit que era un compromís sense importància —vaig protestar.
Així que li ho vaig haver dit, em vaig adonar que m'havia equivocat.
Ella es va posar a cridar:
—Un compromís sense importància! (Això va ser exactament el que havia dit. Però no serveix
per a res tenir la veritat de la nostra part a l'hora de discutir amb una dona. Com si no ho sabés, jo!)
Flora va prosseguir:
—Mira que dir això d'un home que m'ha promès una finca a la Terra!
Llavors va començar a xerrar pels descosits d'aquella finca de la Terra. A Port de Mart no hi
havia ni un noia que no fes l'aleta per aconseguir una finca a la Terra, però el nombre de les que se
sortien amb la seva es podia comptar amb el sisè dit de cada mà.
Vaig provar de fer-la callar. Va ser inútil.
—I jo aquí, tota sola, i sense ningú —va dir al final.
I va tallar la comunicació.
No cal dir que tenia raó. Em vaig sentir l'individu més menyspreable de tota la galàxia.
Vaig tornar a la sala d'espera. Un porter em va invitar a passar amb un gest adulador.
Vaig contemplar els tres potentats i em vaig dedicar a pensar en quin ordre els escanyaria
lentament si tingués la sort que m'ho manessin. Potser començaria per Harponaster. Aquell tipus tenia
un coll prim i nerviüt que podria envoltar perfectament amb les mans, i una nou prominent que seria
un punt de suport magnífic per als dits.
Com que aquests pensaments em van aixecar un pèl la moral, de cop i volta se'm va escapar un
«Ostres!» de pur desig, tot i que no em ve mai gens de gust, aquest mol·lusc.
Allò els va disparar un altre cop. Ferrucci va dir:
—Traspassa un espadatxí amb una petxina i camines a cal rei Salomó sense calar foc a la foca,
una balena al ball africà…
Harponaster, el del coll sec, va afegir:
—Distàncies ansioses a l'horitzó de l'eriçó d'Arizona, no em sona.
Lipsky va dir:
—Amazona mestressa implacablelèctric del parallamps i la maretrons.
—Turons com taurons a l'escull del sufràgil de la votant desfetjada.
—Fatxada restadaurada rei Mides pam a pam.
—Apamadama escaquimat.
—Matusalem rejovenit.
—Nitidia.
—Diable.
—Ble.
I van callar.
Llavors se'm van quedar mirant. Jo me'ls vaig mirar a ells. Estaven despullats d'emoció (dos
d'ells, si més no) i jo estava despullat d'idees. I el temps anava passant.
Vaig seguir mirant-los fixament i em vaig posar a pensar en Flora. Se'm va acudir que ja no podia
perdre res que ja no hagués perdut. I si els en parlava?
—Senyors, hi ha una noia en aquesta ciutat de la qual no diré el nom per no comprometre-la.
Permetin-me que els la descrigui —vaig començar.
I ho vaig fer. He de reconèixer que en les últimes dues hores se m'havien posat els sentits tan de
punta que la meva descripció de Flora es va revestir d'una mena de poesia que semblava brollar
d'algun pou de virilitat oculta situat a les fondàries més pregones del meu subconscient.
Tot tres restaven petrificats, gairebé com si escoltessin, sense interrompre'm gairebé gens. Les
persones sotmeses a l'espaciolina manifesten una mena de cortesia. Quan algú enraona, guarden
silenci. És per això que parlen per torns.
Vaig continuar descrivint-los Flora en un to de tristesa molt sentida, fins que els altaveus van
anunciar estrepitosament l'arribada de l'Space Eater.
Ja havia acabat. En veu alta, vaig dir:
—Posin-se drets, senyors. —Tot afegint—: No, tu no, assassí.
I vaig immobilitzar els punys de Ferrucci amb les manilles magnètiques, gairebé sense deixar-li
temps per respirar.
Ferrucci es va resistir com una bèstia. Evidentment, no estava sota la influència de l'espaciolina.
Els meus companys li van trobar la droga alterada en unes bossetes molt primes de plàstic de color
de carn que portava enganxades a la part interior de les cuixes. D'aquesta manera quedaven
completament ocultes a la vista; només es descobrien al tacte.
Més tard, Rog Crinton, somrient com un beneit i mig boig d'alegria, em va engrapar per les
solapes i em va dir:
—Com t'ho has fet? Com l'has descobert?
Jo, mirant de desfer-me'n, vaig contestar:
—Estava segur que n'hi havia un que feia veure que es trobava sota els efectes de l'espaciolina.
Així doncs, se m'ha acudit parlar-los… (vaig decidir anar amb peus de plom; ell no n'havia de fer
res, dels detalls), ehem, d'una noia, saps què vull dir?, i com que dos d'ells no reaccionaven, he vist
ben clar que estaven sota els efectes de la droga. Però Ferrucci ha començat a respirar més de
pressa, i el front se li ha cobert de suor. L'he descrita d'una manera molt gràfica, i en notar que ell
reaccionava, ja no n'he tingut cap dubte: no havia pres espaciolina. Ara, em faràs el favor de deixarme
anar?
Em va deixar anar, i per poc que no caic d'esquena.
Em disposava a sortir corrent. Els peus em marxaven sols, aliens a la meva voluntat… però tot
d'una em vaig girar.
—Escolta, Rog —li vaig dir—. Em podries firmar un val per mil crèdits, però sense fer-ho
constar als llibres… sinó en concepte de serveis prestats a l'organització?
Va ser llavors que vaig entendre que estava mig boig d'alegria i d'agraïment —passatger—, ja
que em va dir:
—És clar, Max, és clar. Però mil és massa poc… Te'n donaré deu mil, si vols.
—Sí que ho vull —vaig dir, engrapant-lo jo, per variar—. I tant que ho vull!
Em va estendre un val per deu mil crèdits en paper oficial del Servei; diners comptants a tota la
galàxia. Em va entregar el val tot somrient; jo, per la meva part, no somreia pas menys en rebre'l,
com es pot suposar.
Quan hagués de justificar aquells diners, ja s'espavilaria tot sol. A mi que em fessin un nus a la
cua; el més important era que jo no hauria de respondre'n davant Hilda.
Per última vegada, em vaig ficar a la cabina per trucar a Flora. No m'atrevia a fer-me gaires
esperances fins que no arribés a casa seva. Durant la darrera mitja hora, havia tingut temps de sobres
per buscar algú altre, això suposant que no l'hagués rebut feia estona.
«Que contesti. Que contesti. Que con…»
Va contestar, però anava vestida per sortir. Pel que sembla, l'havia pescada en el moment just de
marxar.
—Me n'haig d'anar —va dir-me—. Encara en queden, d'homes formals. D'ara endavant no et vull
veure més. És que no vull ni mirar-te. Em faràs un gran favor, senyor daixonses, si no tornes a
embrutar el meu senyal amb…
Jo no deia res. Em limitava a aguantar la respiració i sostenir el val de manera que ella el veiés.
M'estava així i prou.
I n'hi va haver prou. Perquè després de dir la paraula «embrutar» es va acostar a la pantalla per
veure més bé què li ensenyava. No era una noia gaire culta, però sabia llegir «deu mil» crèdits més
de pressa que cap llicenciat del sistema solar.
—Max! Són per a mi? —va dir.
—Tots per a tu, maca —vaig contestar—. Ja t'he dit que havia de fer una feineta. Volia donar-te
una sorpresa.
—Oh, Max, que amable que ets. Suposo que ja saps que no parlava seriosament. Ho deia tot de
broma. Vine de seguida. T'espero.
I es va treure l'abric.
—I la teva cita, què? —li vaig preguntar.
—No t'he dit que feia broma?
—Vinc com un llamp —vaig dir amb veu feble.
—I ara no et descuidis cap d'aquests crèdits, eh? —va dir ella amb picardia.
—No me'n descuidaré cap ni un.
Vaig tallar la comunicació i vaig sortir de la cabina, tot pensant que per fi estava a punt de…
de…
Vaig sentir que em cridaven pel nom.
—Max! Max!
Algú venia corrent cap a mi.
—Rog Crinton m'ha dit que et trobaria aquí. Com que la mama ja està millor, he comprat un
bitllet especial per a l'Space Eater i al final he pogut venir… Escolta, què és això dels deu mil
crèdits?
Sense tombar-me, vaig dir:
—Hola, Hilda.
I llavors em vaig tombar i vaig fer la cosa més difícil de tota la meva vida d'inútil rondaire de
l'espai.
Vaig aconseguir somriure.
VOLTORS GENTILS
Ja feia quinze anys que els hurrians tenien la base a la cara invisible de la Lluna.
Era una cosa sense precedents, inaudita. A cap hurrià mai no se li havia acudit que els farien
esperar tant de temps. Les esquadres de descontaminació havien estat preparades, esperant, durant
aquells quinze anys; a punt per llançar-se en picat a través dels núvols radioactius i salvar el que es
pogués per als supervivents… A canvi, evidentment, d'una retribució ben justa.
Però el planeta havia girat quinze vegades al voltant del seu sol. Cada cop que el planeta
completava una revolució, el satèl·lit ja havia girat quasi tretze vegades al voltant seu. I durant tot
aquell temps, la guerra nuclear no havia esclatat.
Els grans primats intel·ligents havien llançat bombes atòmiques en diversos punts de la superfície
del planeta. L'estratosfera d'aquest s'havia anat escalfant extraordinàriament a causa de les deixalles
radioactives. Però la guerra definitiva continuava sense esclatar.
Devi-en desitjava de tot cor que el rellevessin. Era el quart capità que estava al capdavant
d'aquella expedició colonitzadora (si encara es podia anomenar així, després de quinze anys de
paralització), i res no l'hauria alegrat tant com que un cinquè capità anés a substituir-lo. La imminent
arribada de l'arxiadministrador, que venia del planeta matern per inspeccionar la situació
personalment, indicava que potser ja faltava menys per al relleu. Tant de bo!
Es trobava a la superfície de la Lluna, ficat dins el vestit espacial i pensant en Hurria, el planeta
on havia nascut. Mentre rumiava, anava bellugant, inquiet, els braços llargs i prims com si el seu
instint hagués sobreviscut els mil·lennis i enyorés els arbres ancestrals. Només feia noranta
centímetres d'alçada. El que se li veia pel visor transparent del casc era una cara negra i arrugada
amb un nas carnós i mòbil al bell mig. La barba, un floquet de pèls finíssims, semblava, per contrast,
ben blanca. A la part del darrere de l'escafandre, una mica més avall del centre, hi havia uns
protuberància destinada a allotjar còmodament la cua curta i gruixuda dels hurrians.
No cal dir que Devi-en considerava la seva aparença com la cosa més natural del món, però
s'adonava perfectament de les diferències que separaven els hurrians de les altres races intel·ligents
de la galàxia. Només els hurrians eren tan petits; només ells tenien cua i eren vegetarians… i només
ells s'havien salvat de la inevitable guerra nuclear que havia destruït les altres espècies racionals
conegudes.
Es trobava a la plana emmurallada. La plana tenia tantes milles d'extensió, que la vora elevada i
circular (que a Hurria haurien anomenat cràter, si hagués estat més petita) es perdia en l'horitzó.
Arran de la paret meridional del cercle, en un lloc força protegit de l'acció directa dels raigs del sol,
s'havia establert una ciutat.
Al principi, és clar, només era un campament, però en el decurs dels anys els hurrians van portarhi
femelles de la seva espècie, i van començar a néixer-hi descendents. A hores d'ara, hi havia
escoles i complicades estructures hidropòniques, cisternes enormes, i tot allò que cal per abastar una
ciutat en un món sense aire.
Quina situació més ridícula! I tot perquè un planeta que disposava d'armes atòmiques no es
decidia a desencadenar una guerra.
L'arxiadministrador, que estava a punt d'arribar, faria, sens dubte, la mateixa pregunta que Devien
s'havia formulat un nombre esgotador de vegades: Per què no havia esclatat una guerra atòmica?
Devi-en va observar com els mauvs, grossos i pesants, preparaven el terreny per a l'aterratge,
aplanant-lo i col·locant la base de ceràmica destinada a absorbir el camp de força hiperatòmica, per
estalviar molèsties als passatgers que ocuparien l'astronau.
Fins i tot coberts amb els escafandres, els mauvs semblaven traspuar força, una força purament
muscular. Més enllà es veia la minúscula silueta d'un hurrià donant ordres, que els mauvs obeïen
sense badar boca. Evidentment.
La raça mauviana era l'única, entre les altres races de grans primats intel·ligents, que pagava el
seu tribut amb una moneda d'allò més insòlita: la seva pròpia persona, en lloc d'enviar articles de
consum. Aquell tribut era veritablement útil, molt millor que l'acer, l'alumini o les espècies.
Tot d'una, el receptor de Devi-en va cobrar vida:
—Ja hem localitzat la nau, senyor. Aterrarà en menys d'una hora.
—Molt bé —va dir Devi-en—. Que preparin el cotxe per dur-me a la nau tan bon punt s'iniciï la
maniobra d'aterratge.
Li feia l'efecte, encara que no sabria dir exactament per què, que alguna cosa no acabava de
rutllar.
L'arxiadministrador va arribar, escortat per un seguici personal de cinc mauvs. Van entrar a la ciutat
amb ell, un a cada banda i tres tancant la processó. El van ajudar a treure's l'escafandre i després van
fer el mateix amb les seves.
Malgrat el seu aspecte repulsiu —el cos gairebé sense pèl, la cara grossa, de faccions tosques, el
nas ample i els pòmuls llisos— no causaven el més mínim terror. Tot i que eren el doble d'alts que
els hurrians i molt més corpulents que ells, tenien una manca d'expressió als ulls, una manera submisa
de moure's, amb el coll musculós una mica inclinat, i els braços penjant apàticament.
L'arxiadministrador els va fer marxar amb un gest i ells van sortir en massa, dòcilment. No cal dir
que no necessitava pas la seva protecció, però com que el càrrec que exercia l'obligava a disposar
d'un seguici de cinc mauvs, s'havia d'atenir al protocol.
Ni durant el sopar ni durant l'interminable ritual de benvinguda, no van parlar de cap assumpte
oficial, però quan va arribar una hora que hauria estat molt més adient per anar a dormir que per
iniciar una conversa, l'arxiadministrador es va acariciar la barbeta amb els dits petitons i va
preguntar:
—Quant de temps ens haurem d'esperar encara per culpa d'aquest planeta, capità?
Devi-en el trobava molt envellit. Tenia el pèl de les extremitats superiors tot grisós, i els flocs
dels colzes quasi tan blancs com la barba.
—No ho sé pas, altesa —va respondre Devi-en, amb humilitat—. No han seguit el camí que
s'esperava.
—Això és evident. El que jo pregunto és per què no l'han seguit. El consell opina que els teus
informes prometen més que no pas ofereixen. Parles de teories però no proporciones detalls. A
Hurria ja comencen a estar-ne cansats, d'això. Si saps alguna cosa que encara no ens has comunicat,
ara és el moment de dir-m'ho.
—La qüestió és difícil de demostrar, altesa. Mai no havíem pogut espiar una raça durant tant de
temps. Fins fa molt poc no ens hem dedicat a observar el que calia. Cada any ens pensàvem que la
guerra nuclear esclataria d'un moment a l'altre, però només des que jo sóc capità ens hem dedicat a
estudiar més a fons aquella gent. Si més no, aquesta llarga espera ens ha reportat un avantatge, i és
que hem pogut aprendre alguns dels seus idiomes principals.
—Ah sí? Sense ni aterrar al planeta?
Devi-en li ho va explicar:
—Algunes de les nostres naus que van penetrar l'atmosfera del planeta en missions d'observació,
sobretot durant els primers anys, van captar unes quantes comunicacions de ràdio. Vaig fer servir els
nostres programes lingüístics per desxifrar-les, i m'he passat el darrer any provant de treure'n
l'entrellat.
L'arxiadministrador el mirava fixament. Només calia veure-li la cara per adonar-se que una
exclamació de sorpresa hauria estat supèrflua.
—I has descobert res interessant?
—És possible, altesa, però el que vaig esbrinar és tan estrany, i a més costa tant d'obtenir-ne
proves palpables, que no em vaig veure amb cor d'esmentar-ho en els informes oficials.
L'arxiadministrador se'n va fer càrrec. Fredament, va preguntar:
—Et faria res d'exposar-me les teves opinions… d'una manera extraoficial?
—Ho faré encantat, senyor —va contestar Devi-en de seguida—. Els habitants d'aquest planeta
formen part, evidentment, de la família dels grans primats, i es caracteritzen sobretot per un fort
esperit de competència.
El seu interlocutor va deixar anar aire fent una mena de sospir d'alleujament, i es va passar
ràpidament la llengua pel nas.
—Per un moment —va dir—, se m'havia acudit la idea estrafolària que potser no en tenien,
d'esperit de competència, i que per aquest motiu… Però continua, sisplau, continua.
—Tenen un esperit de competència molt fort —va dir-li Devi-en—, molt superior al normal, us
ho asseguro.
—Aleshores, com és que els esdeveniments no segueixen el seu curs natural?
—En certa manera el segueixen, altesa. Després del llarg període d'incubació típic, van
començar a mecanitzar-se; tot seguit, les matances habituals entre grans primats van esdevenir
veritables guerres devastadores. En finalitzar el seu últim conflicte bèl·lic a gran escala, van
descobrir les armes atòmiques i la guerra es va acabar de seguida.
L'arxiadministrador va fer que sí.
—I després?
—Després d'això —va prosseguir Devi-en—, el més normal hauria estat que esclatés una altra
guerra, durant la qual haurien perfeccionat ràpidament el poder destructiu de les armes atòmiques,
utilitzant-les a la manera típica dels grans primats, amb el resultat que haurien reduït en un tres i no
res la població a un munt de supervivents famèlics perduts en un món devastat.
—És clar, però no va ser pas així. Per què?
—Hi ha una possible explicació. Un cop va començar a mecanitzar-se, aquesta raça va
progressar amb una rapidesa extraordinària.
—I què? —va replicar l'arxiadministrador—. I això què importa? D'aquesta manera, van
descobrir les armes atòmiques molt més de pressa.
—És cert. Però després de l'última guerra generalitzada, van continuar perfeccionant les armes
atòmiques a un ritme insòlit. Vet aquí l'inconvenient. La capacitat mortífera d'aquestes armes havia
tocat sostre abans que pogués començar la nova guerra, i a hores d'ara la situació ha arribat a un punt
que ni tan sols aquests primats no s'atreveixen a emprendre un conflicte bèl·lic.
L'arxiadministrador va obrir molt els ullets negres.
—Però això no pot ser. Les ciències militars només avancen durant les guerres.
—Doncs en aquest planeta no ha anat així. Però, sigui com sigui, el cas és que ja ho estan, en
guerra; no ben bé una guerra oberta, però és una guerra, al capdavall.
—No és una guerra, però sí que ho és —va repetir l'arxiadministrador, sense immutar-se—. Com
s'entén, això?
—No n'estic segur —va dir Devi-en, tot bellugant el nas amb exasperació—. És aquí on fallen
els meus intents de trobar una certa lògica a les dades disperses que hem anat recopilant. En aquest
planeta té lloc el que ells anomenen guerra freda. Sigui el que sigui, és una situació que fa avançar
moltíssim les seves investigacions, però no desencadena l'anihilament nuclear.
—Impossible! —va exclamar l'arxiadministrador.
—Ja ho veu. El planeta d'aquests grans primats encara és ben sencer, altesa. I nosaltres som aquí,
esperant, de fa quinze anys.
L'arxiadministrador va aixecar els llargs braços i els va encreuar per sobre el cap fins que les
mans li van tocar les espatlles oposades.
—En aquest cas, només hi una solució. El consell ha tingut en compte la possibilitat que aquest
planeta hagi arribat a un punt mort, una mena de pau inestable que es manté en equilibri al caire d'una
guerra atòmica. El mateix que has dit tu, si fa no fa, tot i que ningú no va exposar els arguments que
has presentat. Però és una situació inadmissible.
—Sí, altesa?
—Sí —va dir l'arxiadministrador, com si s'hagués d'esforçar molt—. Com més duri aquest
estancament, més grans seran les probabilitats que algun primat superior descobreixi la manera
d'efectuar viatges interestel·lars. Llavors, aquesta raça s'escamparia progressivament per la galàxia, i
el seu afany de competència desbordaria els límits del seu planeta. Ho entens?
—I què hem de fer, doncs?
L'arxiadministrador va enfonsar el cap entre els braços, com si ni ell mateix no volgués sentir-se
la resposta. Amb una veu una mica esmorteïda, va dir:
—Per treure'ls del precari equilibri en què es troben, no hi altre remei que empènyer-los una
mica, capità. Els hem d'empènyer una mica.
A Devi-en se li va regirar l'estómac, i li va tornar a la boca el sopar.
—Que els hem d'empènyer, altesa?
Es negava a entendre el sentit d'aquelles paraules.
Però l'arxiadministrador ho va dir sense embuts:
—Els hem d'ajudar a emprendre la guerra atòmica. —Semblava dominat per la mateixa
repugnància que sentia Devi-en. En veu baixa, va afegir—: No tenim cap altre remei!
Devi-en amb prou feines podia parlar.
—Però com es pot fer, una cosa així, altesa? —va dir, també en veu baixa.
—No en tinc ni idea… I no em miris així. La decisió no és cosa meva. Correspon al consell.
Estic segur que entens les conseqüències que tindria per a la galàxia que una raça que no ha estat
amansida per un guerra atòmica arribés a l'espai posseïda d'un afany de competència il·limitat.
Devi-en va tenir esgarrifances en imaginar-s'ho. L'afany salvatge de competència desfermat per
l'espai… De totes maneres, va insistir:
—Però com es desencadena una guerra atòmica? Què s'ha de fer?
—No ho sé pas, ja t'ho he dit. Però hi ha d'haver algun mètode; potser… potser podríem enviarlos
un missatge… o provocar una tempesta mitjançant la condensació de núvols… Es poden
aconseguir moltes coses, manipulant el clima…
—Però creieu, altesa, que n'hi hauria prou amb això per provocar una guerra atòmica? —va
preguntar Devi-en, escèptic.
—Potser no. Ho dic només com un exemple. Però aquests primats ho deuen saber. Tingues en
compte que són ells els que desencadenen les guerres atòmiques de debò. Saber-ho forma part de la
seva configuració cerebral. I ara et diré la decisió que va prendre el consell.
Devi-en va notar el soroll suau que li feia la cua en colpejar lenta i repetidament la cadira. Va
provar d'evitar-ho però no podia.
—Quina decisió va prendre, altesa?
—Capturar un gran primat a la superfície del planeta. Raptar-lo.
—Un de salvatge?
—De moment, no n'hi ha de cap altra mena, al planeta. Ha de ser un de salvatge per força.
—I què espereu que ens digui?
—Això és igual, capità. La qüestió és que parli del que sigui; l'anàlisi mentàlica ja ens donarà la
resposta.
Devi-en va enfonsar el cap entre els omòplats tant com va poder. La pell de les aixelles li
tremolava de pura repulsió. Capturar un d'aquells grans primats salvatges! Va provar d'imaginar-se'l,
un ésser que encara no havia estat afectat pels resultats esbalaïdors d'una guerra atòmica, ni sotmès a
la influència civilitzadora del control hurrià de la reproducció mitjançant l'eugenèsia.
L'arxiadministrador no va fer res per amagar la repulsió evident que també experimentava, però
va dir:
—Tu comandaràs l'expedició de captura, capità. Pensa que és pel bé de la galàxia.
Devi-en havia vist el planeta unes quantes vegades, però tot i això cada cop que circumdava la Lluna
amb la nau i aquell món apareixia al seu camp de visió, el dominava una onada d'insofrible nostàlgia.
Era un planeta preciós, molt similar a Hurria quant a dimensions i característiques, però més
agrest i impressionant. El panorama que oferia, després de la desolació de la Lluna, li causava el
mateix impacte que un cop de puny.
Es va preguntar quants planetes com aquell devien figurar aleshores en les llistes de colonització
dels hurrians. Quants d'altres planetes existien, sobre els quals arribaven informes redactats per
observadors meticulosos, comunicant una sèrie de canvis d'aparença periòdics, que només es podien
interpretar com el resultat del cultiu artificial de plantes alimentàries? Quantes vegades, en anys
posteriors, arribaria un dia en què la radioactivitat de l'estratosfera d'un d'aquells planetes
començaria a pujar, en què les esquadres de colonització haurien de partir de seguida, en detectar
aquells senyals inequívocs?
Com hauria de ser el cas d'aquell planeta.
Gairebé feia llàstima pensar en la confiança amb què els hurrians havien actuat al principi. Devien
hauria rigut de bona gana en llegir aquells primers informes, si ell no hagués estat ficat encara en
la mateixa empresa. Les naus d'exploració dels hurrians s'havien acostat al planeta per recollir dades
geogràfiques i localitzar-ne els centres de població. No cal dir que els natius les havien vistes, però
allò no tenia importància, donat que faltava tan poc, com ells creien, per a l'explosió final.
Que faltava poc?… Van anar passant els anys i els pilots de les naus de reconeixement van
començar a prendre més precaucions, i s'apartaven del planeta.
La nau de Devi-en també es movia amb molt de compte, en aquells moments. Els tripulants
estaven molt nerviosos perquè era una missió desagradable; per més que Devi-en els assegurés que
no pensaven fer cap mal al gran primat que havien de capturar, estaven neguitosos. De totes maneres,
no podien precipitar-se. La captura havia de produir-se en un lloc desert. Així, van estar uns quants
dies a bord de la nau, immòbils a una altura de deu milles, al damunt d'una regió deshabitada, erma i
de relleu irregular. A mesura que transcorria el temps, el nerviosisme de la tripulació augmentava.
Només els mauvs, impertorbables com sempre, conservaven la calma.
Fins que un dia van veure un d'aquells éssers a la pantalla. Avançava tot sol pel terreny pedregós,
amb un bastó llarg a la mà i una bossa a l'esquena.
La nau va descendir silenciosament, a velocitat supersònica. El mateix Devi-en, amb el pèl
estarrufat pel neguit, manejava els comandaments.
Van sentir que aquell ésser deia dues coses abans que el capturessin, i aquestes frases van ser els
primers comentaris enregistrats per analitzar-los més tard amb el programa mentàlic.
La primera frase, que el gran primat va pronunciar en adonar-se de la nau suspesa que tenia
gairebé sobre el cap, va ser captada pel micròfon direccional, i era la següent:
—Déu meu! Un plat volador!
Devi-en va entendre la segona part de la frase. Era un terme que feien servir els grans primats per
referir-se a les naus hurrianes, que s'havia generalitzat durant aquells anys d'observació imprudent.
Aquella criatura salvatge va pronunciar la segona frase quan la van pujar a la nau, debatent-se
com una bèstia, però sense poder desfer-se de la fèrria abraçada dels impassibles mauvs.
Devi-en, esbufegant, amb el nas carnós tremolant-li lleugerament, es va avançar per rebre'l i
aquell ésser (la cara del qual, força repulsiva per l'absència de pèl, s'havia cobert d'una secreció
greixosa) va dir cridant:
—Només em faltava això! Una mona! Devi-en també va entendre la segona part de la frase. Amb
aquella paraula es designava una espècie de petits primats en un dels idiomes principals del planeta.
Aquella criatura salvatge era molt difícil de tractar. Va caldre una dosi infinita de paciència per
poder parlar-li d'una manera civilitzada. Al principi, patia una crisi rere l'altra. Es va adonar quasi
de seguida que se l'emportaven de la Terra, i el que Devi-en s'imaginava que podria ser una
experiència emocionant per a aquell ésser, va resultar el contrari. Passava tota l'estona parlant de les
seves cries i d'una femella.
(«Tenen mullers i fills —va pensar Devi-en, ple de compassió— i a la seva manera els estimen,
perquè són grans primats.»)
Després van haver de fer-li entendre que els mauvs que el custodiaven i l'immobilitzaven quan ho
exigien els seus accessos de violència no li farien cap mal, i que ningú no pensava maltractar-lo.
(A Devi-en li feia fàstic la idea que un ésser racional pogués causar cap dany a un altre. Li
costava moltíssim de parlar d'aquell tema, encara que només fos per admetre la possibilitat de negarla
tot seguit. L'ésser de l'altre planeta es prenia amb una gran suspicàcia aquelles vacil·lacions. Els
grans primats salvatges eren així.)
Durant el cinquè dia, quan aquella criatura, potser a causa de l'esgotament, va estar tranquil·la
una bona estona, Devi-en va poder parlar-hi a la seva pròpia cabina; tot d'una, però, el salvatge es va
tornar a enfurir perquè l'hurrià es va posar a explicar-li tranquil·lament que esperaven que esclatés
una guerra atòmica.
—O sigui que espereu això, eh? —va dir cridant el salvatge—. I què ho fa que estigueu tan segurs
que n'hi haurà una?
No cal dir que Devi-en no n'estava tan segur, però va replicar:
—Sempre n'hi ha, de guerres atòmiques. Nosaltres ens proposem de venir a ajudar-vos quan
s'hagi acabat.
—Quan s'hagi acabat, eh?
Va començar a proferir paraules incoherents, tot sacsejant violentament els braços, i els mauvs
que el vigilaven van haver-lo d'agafar delicadament un altre cop i endur-se'l.
Devi-en va sospirar. Ja tenia una bona col·lecció de frases pronunciades per aquella criatura, i
potser el programa mentàlic podria treure'n l'aigua clara. Sense l'ajut de l'ordinador, ell no
aconseguia copsar-ne el sentit.
Mentrestant, aquell ésser no feia cap progrés. Tenia el cos gairebé desproveït de pèl, fet que
l'observació a llarga distància no havia revelat, per culpa de les pells artificials amb què es cobrien,
ja fos per procurar-se escalfor o a causa de la repulsió instintiva que fins i tot ells mateixos
experimentaven per la manca de pèl. (Allò seria un tema d'estudi interessant. El programa mentàlic
podia extreure tota mena de conclusions tant d'uns comentaris com dels altres.)
Curiosament, a la cara d'aquell primat havia començat a brotar un pèl semblant al que cobria la
cara de l'hurrià, si bé d'un color més fosc.
Però el fet principal era que no feia progressos. S'havia aprimat molt, perquè amb prou feines
menjava, i si allò durava gaire, la seva salut se'n ressentiria. Devi-en no tenia gens de ganes de
carregar amb aquella responsabilitat.
L'endemà, el gran primat es mostrava força tranquil. Gairebé semblava que tingués ganes d'enraonar.
De seguida va treure el tema de la guerra atòmica, com si fos el que més l'interessava. (Quina
atracció més terrible exercia aquell tema sobre la ment dels grans primats!, va pensar Devi-en.)
—Vas dir que sempre n'hi havia, de guerres atòmiques, oi? —va preguntar aquell ésser—. Això
significa que existeixen d'altres éssers, tret de nosaltres, vosaltres i… ells?
I va assenyalar els mauvs, situats a la vora.
—N'existeixen milers d'espècies intel·ligents, que viuen en milers de mons. Molts milers —va
contestar Devi-en.
—I tots tenen guerres atòmiques?
—Tots els que han arribat a un cert grau de desenvolupament tècnic, sí. Tots, llevat de nosaltres.
Nosaltres som diferents. Ens falta l'esperit de competitivitat. En canvi, posseïm l'instint de
cooperació.
—Vols dir que sabeu que hi hauran guerres atòmiques i no féu res per evitar-les?
—Sí, que fem res —va replicar Devi-en, dolgut—. Intentem proporcionar ajuda. En els temps
antics del meu poble, quan vam descobrir els mitjans per efectuar viatges interplanetaris, no enteníem
els grans primats. Sempre rebutjaven els nostres intents de fer amistat amb ells, fins que ens vam
donar per vençuts. Va ser llavors que vam descobrir tot de planetes coberts de ruïnes radioactives.
Fins que a l'últim vam arribar a un món en el qual s'hi estava desenvolupant una guerra atòmica. Vam
quedar horroritzats, però no vam poder fer-hi res. De mica en mica, en vam anar aprenent. A hores
d'ara, ja estem en disposició d'intervenir en qualsevol món que hagi arribat a l'era atòmica. Després
de la guerra que el destrueix, hi intervenim nosaltres amb els nostres aparells de descontaminació i
els nostres analitzadors eugenèsics.
—Què són els analitzadors eugenèsics?
Devi-en havia creat aquella expressió per analogia amb el que coneixia de l'idioma dels primats.
Llavors, mesurant bé les seves paraules, va contestar:
—Regulem les unions i les esterilitzacions per extirpar tant com es pugui l'instint bel·licós dels
supervivents.
Per uns moments es va pensar que el primat tornaria a encendre's d'ira.
Però, en lloc d'això, el salvatge va dir fredament:
—Els convertiu en criatures dòcils com aquestes, oi?
I va assenyalar els mauvs un altre cop.
—No, no. Aquests són diferents. Senzillament, aconseguim que els supervivents s'acontentin
vivint en una societat pacífica, sense ambicions de conquesta ni agressions, sotmesa a la nostra
direcció. Si no fos així, s'exterminarien mútuament, tal com ho feien abans que hi arribéssim
nosaltres.
—I vosaltres què n'obteniu, a canvi?
Devi-en va mirar amb expressió indecisa el salvatge. Era veritablement necessari d'explicar-li
quin era el plaer fonamental de la vida?
—A tu no et satisfà, ajudar els altres? —li va preguntar, com a resposta.
—Sí, però, deixant això de banda, què en traieu, a canvi?
—No cal dir que Hurria rep certs tributs.
—Ja.
—Em sembla que el mínim que pot fer una espècie que ens deu la salvació és pagar-nos-ho
d'alguna manera —va protestar Devi-en—. A més a més, s'han de pagar les despeses de la
intervenció. No els demanem gaire, i sempre són coses que s'adaptin a la naturalesa del seu món. Per
exemple, pot ser una tramesa anual de fusta, si es tracta d'un món selvàtic; sals de manganès, en un
món que en tingui… Com que el món d'on procedeixen els mauvs és molt escàs de recursos naturals,
s'han ofert a facilitar-nos un cert nombre d'ells mateixos perquè els fem servir d'ajudants personals.
Gaudeixen d'una força tremenda, extraordinària fins i tot en els grans primats, i els sotmetem a l'acció
d'unes drogues indolores anticerebrals…
—Els convertiu en una mena d'autòmats, vaja!
Devi-en es va imaginar el significat d'aquella paraula i va replicar amb indignació:
—Això sí que no! Només ho fem perquè estiguin contents amb el seu paper de servidors i
s'oblidin del seu planeta natal. No volem de cap manera que se sentin desgraciats. Són éssers
intel·ligents!
—I què faríeu amb la Terra si emprenguéssim una guerra nuclear?
—Hem tingut quinze anys per decidir-ho —va respondre el Devi-en—. El vostre món és molt ric
en ferro i ha creat una magnífica indústria siderúrgica. Em sembla que us demanaríem acer —va
sospirar—. Però en aquest cas la contribució no compensaria les despeses. La nostra espera ja dura
uns deu anys de més.
—A quantes races imposeu aquesta mena de contribucions? —li va preguntar el gran primat.
—En desconec el nombre exacte. Però, sens dubte, a més de mil.
—Aleshores, vosaltres sou els petits amos de la galàxia, oi? Milers de mons s'anihilen per
contribuir al vostre benestar. Però a més de ser-ne els amos, sou una altra cosa.
La veu del salvatge començava a pujar de to.
—Sou uns voltors.
—Voltors? —va dir Devi-en, intentant recordar aquella paraula.
—Devoradors de carronya. Uns ocellots que esperen que es mori de set algun pobre animal al
desert, i llavors baixen per menjar-se el cadàver.
Devi-en va notar que defallia i es marejava en evocar aquella imatge. Amb veu feble, va dir:
—No, no, nosaltres les ajudem, les espècies.
—Espereu que esclati la guerra, com una bandada de voltors. Si de debò voleu ajudar-les,
proveu d'evitar la guerra. No salveu només els supervivents, salveu a tothom.
A Devi-en se li va contraure la cua de l'emoció que va dominar-lo de cop.
—I com s'evita, una guerra? M'ho pots explicar?
(Què era evitar una guerra sinó el contrari de provocar-la? Només calia aprendre un procés
perquè l'altre esdevingués obvi.)
Però el salvatge va mostrar-se indecís, fins que a l'últim va dir:
—Baixeu al nostre planeta i expliqueu la situació.
Devi-en va tenir una profunda desil·lusió. Allò no solucionava absolutament res. A més…
—Que aterrem al vostre planeta? —va dir—. Ni pensar-hi! —la simple idea de tenir tractes amb
aquelles hordes de salvatges que es comptaven per milions li va fer estremir cada centímetre del cos.
Devia ser tan pronunciada la cara de repulsió que feia Devi-en, tan inconfusible, que el salvatge
va saber exactament què indicava, malgrat la barrera que separava les dues races. Llavors va provar
de llançar-se sobre l'hurrià, i un dels mauvs va haver-lo d'agafar pràcticament al vol, immobilitzantlo
de seguida amb una simple contracció muscular.
El salvatge va dir, cridant:
—Això mateix! Limita't a esperar-te aquí assegudet! Voltor! No ets altra cosa que un miserable
voltor!
Van haver de transcórrer uns dies perquè Devi-en se sentís amb forces per tornar a veure el salvatge.
Va estar a punt de faltar al respecte a l'arxiadministrador, quan aquest va insistir que no tenia prou
dades per fer una anàlisi completa de l'estructura mental d'aquells salvatges.
—Sens dubte, hi ha dades de sobres per donar alguna solució al nostre problema —va afirmar
Devien, amb molta seguretat.
A l'arxiadministrador va tremolar-li el nas; tot pensatiu, se'l va llepar amb la llengua de color
rosa.—
Potser n'hi hagi alguna, de solució, però no me'n refio gens. Ens enfrontem amb una espècie que
surt completament de l'ordinari. Ja ho sabíem, això. No podem cometre la més petita equivocació…
Una cosa, abans d'acabar. Hem capturat un exemplar extremadament intel·ligent. Llevat que… llevat
que representi el tipus normal de la seva raça.
Aquesta idea semblava trasbalsar l'arxiadministrador.
Devi-en va dir:
—El primat va evocar l'horrible imatge d'aquell… d'aquell ocell… d'aquell anomenat…
—Voltor —va completar l'arxiadministrador.
—Aquesta imatge dóna a tota la nostra missió una llum totalment diferent. D'ençà d'aquell dia he
estat incapaç de menjar com Déu mana, i de dormir. De fet, temo molt que hauré de demanar el
relleu…
—Però no abans d'acabar el que ens ha portat aquí —va dir l'arxiadministrador amb fermesa—.
Et penses que m'agrada sentir-me un… devorador de carronya?… Has de reunir més dades.
A l'últim, Devi-en va fer que sí. Evidentment, ho havia entès. L'arxiadministrador no desitjava
més que cap altre hurrià desencadenar una guerra atòmica. Donava allargs a l'afer tant com podia.
Devi-en es va disposar a celebrar una altra entrevista amb el salvatge. L'entrevista va resultar
completament insuportable, i l'última de totes.
El salvatge tenia un blau a la galta, com si s'hagués resistit als mauvs un altre cop. Sí, s'hi havia
resistit. Els havia plantat cara tantes vegades que els mauvs, malgrat tots els seus esforços per no
causar-li cap dany, no havien pogut evitar de fer-li mal en una ocasió. Es podia pensar que el
salvatge s'adonaria de la cura amb què ells intentaven no fer-li mal, i que això l'hauria hagut
d'apaivagar. En canvi, era com si el convenciment de la seguretat en què es trobava l'encoratgés a
oferir més resistència.
(Aquelles espècies de grans primats eren ferotges com una mala cosa, va dir-se Devi-en amb
tristesa.)
Durant més d'una hora la conversa va girar al voltant de qüestions sense importància, fins que el
salvatge va preguntar, embravint-se de cop i volta:
—Quant temps dius que fa que ens observeu, bestioles?
—Quinze anys dels vostres —va contestar Devi-en.
—Això concorda. Els primers plats voladors van ser vistos poc després de la Segona Guerra
Mundial. Quant de temps us semblava que faltava llavors per a la guerra atòmica?
Amb automàtica sinceritat, Devi-en va dir:
—Tant de bo que ho sabés.
I es va interrompre de cop.
El salvatge va prosseguir:
—Jo creia que la guerra atòmica era inevitable. Esperàveu que esclatés la guerra fa deu anys, no
és veritat?
—M'estimo més no parlar-ne, d'aquest tema.
—No? —va exclamar el salvatge—. I què penseu fer, doncs? Quant de temps penseu esperar?
Per què no ens doneu una empenteta? No us limiteu a esperar, voltors, provoqueu-ne una.
Devi-en es va aixecar d'una revolada.
—Però què dius?
—Què espereu, si no, fastigosos…? —va pronunciar un epítet completament incomprensible, i
després va continuar, esbufegant—: No és això el que fan els voltors quan algun pobre animal sense
forces, o potser un home, triga massa a morir? No poden esperar. Baixen en picat i li treuen els ulls a
cops de bec. Llavors esperen que estigui completament indefens per precipitar la seva mort.
Devi-en va manar que se l'emportessin i llavors es va retirar a la seva cabina, on va estar-se unes
quantes hores. Se sentia realment malament. Aquella nit no va poder agafar el son. La paraula
«voltor» li ressonava a les orelles, i aquella espantosa imatge final li ballava davant els ulls.
Devi-en va dir amb fermesa:
—Altesa, no puc seguir parlant amb el salvatge. Encara que necessiteu més dades, em sap molt
greu, però no puc ajudar-vos.
L'arxiadministrador es veia ullerós i cansat.
—Ja ho entenc. Això que ens comparin amb voltors… és molt difícil de suportar. Tot i així, ja et
deus haver adonat que aquesta idea no li fa cap mena d'efecte, a ell. Els grans primats són immunes a
aquestes coses; són éssers durs i despietats. La seva mentalitat és així. Quin horror.
—No puc proporcionar-vos més dades.
—D'acord, d'acord. Me'n faig càrrec… A més, cada cosa nova que descobrim només serveix per
reforçar la resposta preliminar; la resposta que jo em pensava que només era provisional, que
esperava de tot cor que ho fos.
Va ocultar el cap entre els seus braços grisencs.
—Hi ha un mitjà de desencadenar aquesta guerra atòmica.
—Ah sí? Què hem de fer?
—És una cosa molt directa, molt senzilla. Una cosa que potser no se m'hauria acudit mai. Ni a tu
tampoc.
—En què consisteix, altesa? —Devi-en va sentir pànic abans d'hora.
—Actualment, el que manté la pau en aquell planeta és que cap dels dos bàndols no s'atreveix a
fer-se responsable de l'inici d'una guerra. Tot i així, si algun dels dos ho fes, l'altre… bé, diguem-ho
sense embuts, prendria represàlies immediatament.
Devi-en va fer que sí.
—Si una sola bomba atòmica caigués al territori d'un dels dos bàndols —va prosseguir
l'arxiadministrador—, els agredits suposarien de seguida que l'agressió partia de l'altre bàndol.
S'adonarien que no podien limitar-se a esperar altres atacs. Al cap d'unes hores, llançarien un
contraatac; l'altre bàndol, per la seva part, s'hi tornaria. En menys d'unes setmanes, la guerra s'hauria
acabat.
—Però, com ho farem per obligar un dels dos bàndols que tiri la primera bomba?
—No l'obligarem pas, capità. Aquest és el punt essencial de la qüestió. La primera bomba la
tirarem nosaltres.
—Què?
Devi-en va notar que li rodava el cap.
—El que sents. Després d'analitzar la ment d'un gran primat, el resultat lògic és aquest.
—Però com ho podem fer, això?
—Muntarem una bomba. És un procés relativament fàcil. Una nau la transportarà fins al planeta i
la deixarà caure sobre una zona habitada…
—Habitada?
L'arxiadministrador va apartar la vista i va dir, incòmode:
—Altrament, no aconseguiríem l'efecte que busquem.
—Ja ho entenc —va dir Devi-en, tot imaginant-se bandades de voltors. No podia treure-se'ls del
cap. Se'ls imaginava com ocells enormes i coberts d'escates (semblants a les aus petites i inofensives
d'Hurria, però moltíssim més grans), amb ales membranoses i becs llargs, esmolats com navalles,
descendint en cercles per picotejar els ulls dels moribunds.
Es va tapar els ulls amb la mà. Amb veu tremolosa, va preguntar:
—Qui pilotarà la nau? Qui la tirarà, la bomba?
La veu de l'arxiadministrador amb prou feines era més segura que la d'en Devi-en, quan va
contestar:
—No ho sé.
—Jo no —va dir Devi-en—. No puc. Cap hurrià no seria capaç de fer-ho… per res del món.
L'arxiadministrador va començar a moure's endavant i endarrere, amb expressió desolada.
—Potser podríem donar ordres als mauvs…
—I qui estaria disposat a donar-los aquesta mena d'ordres?
L'arxiadministrador va sospirar profundament.
—Convocaré el Consell. Potser ells tenen totes les dades i siguin capaços d'indicar-nos què hem
de fer.
Així, després que haguessin transcorregut poc més de quinze anys de la seva arribada, els hurrians
van començar a desmantellar la seva base de la cara invisible de la Lluna.
No s'havia aconseguit res. Els grans primats del planeta no havien emprès cap guerra atòmica; la
guerra potser no esclataria mai.
I malgrat la terrible amenaça que això significava per al futur, Devi-en experimentava una joiosa
agonia. No servia de res pensar en el futur. De moment, s'allunyava del més horrible dels mons.
Va veure com la Lluna anava quedant enrere, com esdevenia un puntet lluminós, juntament amb el
planeta i el sol del mateix sistema, fins que aquest gran astre es va perdre enmig de les
constel·lacions.
Fins aleshores no va experimentar alleujament. Fins aleshores no va formar-se una vaga idea de
què hauria pogut passar.
—Potser tot hauria anat bé si haguéssim tingut una mica més de paciència —va dir a
l'arxiadministrador—. Podria ser que al final s'haguessin embrancat en una guerra nuclear.
—Tinc els meus dubtes —va replicar-li l'arxiadministrador—. L'anàlisi mentàlica de…
Devi-en sabia molt bé a qui es referia. El salvatge havia estat retornat al seu planeta amb la
màxima delicadesa possible. Li havien esborrat de la memòria els esdeveniments de l'última
setmana. El van deixar prop d'un poble petit, no gaire lluny de l'indret on l'havien capturat. Els seus
semblants es pensarien que s'havia perdut. Que estigués més prim, tingués uns quants blaus i patís
d'amnèsia ho atribuirien a les penes i treballs que havia passat.
Però el mal que ell havia causat…
Si almenys no l'haguessin portat a la Lluna… Potser haurien acabat per acceptar la idea de
provocar una guerra. Potser fins i tot haurien arribat a fabricar una bomba, inventant algun mètode
indirecte per mitjà d'un comandament a distància per tirar-la.
Va ser la imatge dels voltors, evocada pel salvatge, la que ho va fer anar tot en orris. Aquella
paraula terrible havia desfet moralment Devi-en i l'arxiadministrador. Quan van enviar a Hurria totes
les dades que havien reunit, el consell va quedar impressionat. És per això que l'ordre de
desmantellar la base havia arribat de seguida.
Devi-en va dir:
—No penso participar mai més en empreses de colonització.
L'arxiadministrador va replicar tristament:
—És possible que cap de nosaltres no hi hagi de participar més. Quan la galàxia s'ompli de
salvatges d'aquell planeta, amb les seves idees absurdes i perilloses, serà la fi de… de…
El nas de Devi-en es va contraure. La fi de tot plegat; de tot el bé que Hurria havia sembrat tan
generosament per la galàxia; de tot el bé que hauria continuat sembrant.
—Hauríem d'haver tirat… —va dir, sense acabar la frase.
De què servia, dir-ho? No haurien pogut tirar la bomba ni que hagués estat pel bé de tota la
galàxia. Si haguessin estat capaços de fer-ho, haurien demostrat que pensaven com els grans primats,
i encara hi ha coses molt pitjors que, simplement, la fi de tot plegat.
Devi-en va tornar a pensar en els voltors.
LA PROFESSIÓ
—Demà és l'u de maig —va dir George Platen, sense que la veu li pogués dissimular la frisança—.
Els Jocs Olímpics!
Es va tombar de bocaterrosa damunt el llit i va observar el seu company d'habitació. Que no
s'immutava, ell? Com podia ser que el deixés fred, una cosa així?
George tenia la cara prima, i en l'any i mig, si fa no fa, que havia passat a la residència, se li
havia aprimat encara més. Però, tot i ser esprimatxat, tenia una mirada viva que no l'abandonava mai.
En aquells moments, la inquietud el rosegava i s'arrapava al cobrellit amb nerviosisme.
El seu company d'habitació va aixecar els ulls del llibre un breu instant i va aprofitar-ho per
ajustar el grau de lluminositat del pany de paret que hi havia arran de la seva cadira. Es deia Hali
Omani, i era nigerià. La pell marró fosc i els amples trets facials transmetien una impressió de calma
permanent; en sentir aquella al·lusió als Jocs Olímpics no es va ni immutar.
—Ja ho sé, George —va dir.
George estava molt agraït a Hali per l'amabilitat i la paciència que el nigerià mostrava quan
calia, però aquestes qualitats de vegades podien resultar excessives. No era el moment més oportú
per quedar-se petrificat com una estàtua de càlida fusta fosca! George es va preguntar si ell també
seria d'aquella manera al cap de deu anys, però va rebutjar la idea enèrgicament. Ni pensar-hi!
—Em sembla que has oblidat què representa, el maig —va dir desafiadorament.
—Me'n recordo molt bé del que representa —va replicar el seu company—. Absolutament res!
Ets tu qui se n'oblida. El maig no representa res per a tu, George Platen… ni tampoc per a mi, Hali
Omani —va afegir suaument.
—Al maig comencen a venir les naus que recluten gent —va dir George—. Pels volts de juny,
n'hi haurà uns quants milers que partiran amb milions d'homes i dones a bord en direcció a tots els
planetes que se t'acudin… I dius que això no representa res?
—Res en absolut. A més, què vols que hi faci, jo?
Omani va resseguir amb el dit un passatge difícil del llibre que llegia mentre els llavis se li
movien en silenci.
George el va observar. Vinga, home!, el va animar interiorment. Crida, pega'm, fes alguna cosa,
càsum dena!
El que li passava era que volia compartir la ràbia amb algú per no sentir-se tan sol. No tenia
ganes de ser l'únic que desbordava de ressentiment, l'únic que patia una lenta agonia.
Havien estat molt millor aquelles primeres setmanes que l'univers es reduïa a un embolcall de
llum i de so imprecisos que el tenallava. Llavors estava molt més bé, fins que Omani va aparèixer
per forçar-lo a tornar a una vida que no valia la pena de ser viscuda.
Omani ja era un vell. Almenys tenia trenta anys! George es va preguntar: «Jo també seré així, als
trenta? Seré així d'aquí a dotze anys?» I com que tenia por de ser-ho, va etzibar:
—Vols parar de llegir aquest llibrot?
Omani va girar un full i va llegir unes quantes paraules; després va aixecar el cap, cobert de
rínxols diminuts, i va preguntar:
—Què?
—De què et serveix llegir aquest llibre? —George va dirigir-se a Hali i va exclamar amb un
esbufec de ràbia—: Més electrònica! —I d'una manotada li va fer caure el llibre de les mans.
Omani es va aixecar a poc a poc i va plegar el llibre, tot allisant una pàgina rebregada sense cap
mostra de rancor.
—Digue-li satisfacció de la curiositat, si vols —va comentar—. Avui entenc algunes coses, i
demà potser n'entendré unes quantes més. En certa manera, això és un triomf.
—Un triomf? Quina mena de triomf? Això és l'únic que et fa feliç a la vida? Arribar a saber la
quarta part del que sap un electrònic diplomat quan compleixis seixanta-cinc anys?
—Potser quan en compleixi trenta-cinc.
—I llavors qui et voldrà? Qui et donarà feina? A on aniràs?
—Ningú. Enlloc. Em quedaré aquí per llegir altres llibres.
—I això et fa feliç? Quina ximpleria! M'has fet anar a classe per força. Has aconseguit que
llegeixi, i també que aprengui coses de memòria. I per què? Jo no trobo que res d'això provoqui cap
mena de satisfacció.
—No et satisfà perquè tu no ho vols.
—Doncs, perquè ho sàpigues, vull renunciar a aquesta farsa. Faré el que pensava fer al principi,
quan encara no m'havies ensarronat per treure-m'ho del cap. Els obligaré a… a…
Omani va deixar el llibre. Va esperar que al seu company se li acabés la corda, i llavors va dir:
—A què, George?
—A rectificar una injustícia. Un complot. Aniré a veure aquest Antonelli i l'obligaré a admetre
que… que ell…
Omani va fer que no amb el cap.
—Tots els que vénen aquí s'entesten a afirmar que es tracta d'un error. Em pensava que ja l'havies
superat, aquest període.
—No li diguis «període»! —va exclamar George bruscament—. El meu cas no té res a veure amb
els altres. Ja t'he dit…
—Sí, ja m'ho has dit, però en el fons saps perfectament que, en el teu cas, no hi va haver cap
equivocació.
—Per què ningú no vol admetre-ho? El que passa és que no són capaços d'admetre un error. Tret
que se'ls obligui a fer-ho… Doncs bé, jo estic disposat a obligar-los-hi.
El mes de maig tenia la culpa de l'actitud de George; era el mes dels Jocs Olímpics, i li retornava
aquella fogositat que havia sentit en altre temps, sense que pogués evitar-ho de cap manera. Però és
que tampoc no volia evitar-ho. Li havia anat de poc que no se n'oblidés i no volia tornar a córrer el
risc.
—Jo volia ser programador d'ordinadors —va dir—, i encara puc ser-ho. Podria ser-ho avui
mateix, malgrat el que ells volen fer creure que demostren les anàlisis —va donar un cop de puny al
matalàs—. Estan equivocats, ho han d'estar per força.
—Els analistes no s'equivoquen mai.
—Doncs aquest cop sí. Que potser dubtes de la meva intel·ligència?
—La intel·ligència no hi pinta res, aquí. Encara no t'ho han dit prou vegades? Mira que et costa
d'entendre-ho!
George es va tombar de panxa enlaire i va mirar fixament al sostre amb aire pessimista.
—I tu què volies ser, Hali?
—No tenia cap intenció concreta. Em sembla que m'hauria agradat dedicar-me als cultius
hidropònics.
—Creus que t'hi hauries pogut dedicar?
—No n'estic gaire segur.
George mai no havia fet preguntes de caire personal a Omani. Li va semblar estrany, poc natural,
que d'altres persones amb ambicions haguessin acabat allà. Cultius hidropònics!
—T'imaginaves que acabaries fent el que fas ara?
—No, però les coses són així, i no hi puc fer res.
—I n'estàs satisfet. Més que satisfet. Ets feliç. T'encanta. No voldries estar enlloc més.
Pausadament, Omani es va aixecar i, amb molt de compte, va començar a preparar-se el llit.
—George, ets un cas difícil —va dir—. No pares de mortificar-te perquè et negues a acceptar la
veritat sobre tu mateix. Et trobes en el que tu anomenes la residència, però mai no t'he sentit dir-ne el
nom sencer. Digue'l, George, digue'l. Després fica't al llit i rumia-t'ho.
George va fer carrisquejar les dents i va ensenyar-les, crispant els llavis. Amb veu ofegada va
exclamar:
—No!
—Doncs ja el diré jo —va dir Omani, i va recitar el nom pronunciant cada síl·laba
meticulosament.
A George li va fer tanta vergonya sentir-lo que va haver de girar el cap.
Durant la major part dels divuit anys de la seva vida, George Platen havia seguit un sol camí, el que
el duria a ser programador d'ordinadors diplomat. N'hi havia alguns, a la seva colla, que eren més
assenyats i parlaven d'astronàutica, dels mètodes tècnics per a la refrigeració, de la regulació de
transports i fins i tot d'administració. Però George estava fermament decidit.
Defensava la seva opció amb tanta fermesa com els altres. Per què no?
El Dia de l'Educació es perfilava davant d'ells com la data crucial de la seva existència.
S'acostava indefectiblement, amb la rígida precisió dels calendaris: era el primer dia de novembre
posterior al divuitè aniversari.
Després d'aquell dia sorgien temes de conversa nous. Es podien comentar amb els altres els
detalls de la professió, o les virtuts de la dona i els fills, o la sort de l'equip de polo espacial del
qual eres seguidor, o les experiències viscudes en els Jocs Olímpics. Tot i així, abans del Dia de
l'Educació, no hi havia sinó una cosa que acaparava constantment l'atenció general, i era aquesta data
importantíssima.
—A què et penses dedicar? Creus que estaràs capacitat? Ostres, això no pinta gaire bé. Mira les
llistes; han reduït el nombre d'aspirants. L'organització, en canvi…
O la hipermecànica… O les comunicacions… O la gravítica…
En aquell moment, la gravítica era el que despertava l'interès de tothom, a causa de la invenció
del motor gravític, que havia tingut lloc només un parell d'anys abans.
A qualsevol món situat en un radi inferior als deu anys llum d'una estrella nana, segons deia
tothom, haurien perdut el cap per disposar d'un enginyer gravític diplomat.
Aquesta idea mai no l'havia preocupat gens, a George. Sabia perfectament el que havia passat
temps enrere amb una altra tècnica acabada de crear: la racionalització i la simplificació del model
inicial anava deixant obsolets els especialistes ràpidament. Amb la gravítica passaria el mateix.
Cada any sorgirien nous models, nous tipus de motors, nous principis. Llavors, tots aquells senyors
amb tanta requesta esdevindrien antiquats, i serien substituïts per individus de noves promocions
dotats dels coneixements més moderns. Els del primer grup s'haurien de dedicar aleshores a feines
que no requerien cap mena de qualificació, o bé s'haurien de traslladar a algun planeta remot que
encara no estigués al dia.
Actualment, la demanda de programadors d'ordinadors seguia un ritme constant que semblava
immune al pas dels anys i dels segles. Tot i que mai no arribava a proporcions descomunals, ja que
el mercat dels programadors no havia tingut en cap moment un èxit clamorós, la demanda augmentava
sense parar a mesura que s'obrien nous mons al comerç i els antics esdevenien més complexos.
George discutia constantment amb Stubby Trevelyan sobre aquest punt. Com sol passar entre
amics íntims, les seves discussions eren interminables i sarcàstiques, i no cal dir que cap no
convencia l'altre ni es deixava convèncer.
Stubby Trevelyan, però, tenia un pare que era metal·lúrgic diplomat i havia treballat en un dels
mons exteriors, i un avi que també tenia aquest títol.
Ell també es proposava ser metal·lúrgic diplomat, gairebé com si fos un dret que li corresponia
per llei familiar, i estava fermament convençut que cap altra professió no seria tan respectable.
—Sempre n'hi haurà, de metalls —solia dir—, i no hi ha res com emmotllar aliatges d'acord amb
les normes i veure com creixen les estructures. En canvi, què fan els programadors? Passar-se el dia
asseguts davant d'una màquina d'una milla i mitja, subministrant-li dades a través d'un teclat.
Fins i tot quan tenia setze anys, George ja demostrava que posseïa un caràcter pràctic. La seva
opinió sobre la feina que pretenia fer el seu amic era d'allò més concisa:
—Hauràs de competir amb un milió de metal·lúrgics.
—Perquè és una bona professió. La millor que hi ha!
—Però acabaràs per no trobar feina de tants aspirants que es presenten, Stubby. T'hauràs de
tornar a posar a la cua. Qualsevol món és capaç de crear els seus propis metal·lúrgics, i els últims
models terrestres no tenen tanta sortida com sembla. On hi ha més demanda és als mons petits. Saps
quina proporció de metal·lúrgics diplomats s'envien a mons de primera categoria? Ho vaig consultar.
Només un 13,3 per cent. Això vol dir que tens set probabilitats entre vuit de quedar-te en un món que
amb prou feines té aigua corrent. Fins i tot és possible que et quedis a la Terra: el 2,3 per cent s'hi
queden.
—No és cap desgràcia, quedar-se a la Terra. Allà també en necessiten, de tècnics; i dels bons —
va dir Trevelyan acaloradament.
El seu avi havia estat metal·lúrgic a la Terra. Trevelyan es va tocar el llavi superior amb el dit,
tustant-se un bigoti que encara no existia. George ja sabia allò de l'avi de Trevelyan, i tenint en
compte que els seus avantpassats també s'havien quedat a la Terra, va empassar-se les ganes de riure.
En canvi, va dir tot diplomàtic:
—És veritat, no és cap desgràcia, des del punt de vista intel·lectual. Però estaria força bé anar a
un món de primera categoria, no et sembla? Considerem ara el cas dels programadors. Els mons de
primera categoria són els únics que posseeixen els tipus d'ordinadors que necessiten programadors
de primera classe, i per tant aquests programadors mai no van a parar a mons petits. Necessiten més
programadors dels que els pot facilitar la seva població. És una simple qüestió d'estadística.
Suposem que només existeix un programador de primera classe entre un milió. Si un món amb una
població de deu milions d'habitants necessita vint programadors, ha de recórrer a la Terra per trobar
els que li falten, no? Doncs bé, saps quants programadors d'ordinadors diplomats van traslladar-se a
mons de primera categoria, l'any passat? Ja t'ho diré: absolutament tots. Si ets programador,
t'escullen. I tant!
Trevelyan va arrufar les celles.
—Si només un d'entre un milió se surt amb la seva, què et fa pensar que tu seràs un dels
privilegiats?
—No ho sé, però n'estic segur —va contestar George.
Mai no va dir a ningú, ni a Trevelyan ni als seus pares, la causa que se sentís tan segur.
Simplement no estava gens preocupat: estava segur de si mateix, i prou (aquest va ser el pitjor de tots
els records que va tenir en els dies angoixants que viuria després).
Experimentava la tranquil·la confiança en si mateix de qualsevol nen de vuit anys en vigílies del
Dia de la Lectura… l'equivalent infantil del Dia de l'Educació.
No cal dir que el Dia de la Lectura havia estat molt diferent, en part per la senzilla raó que ell encara
era petit. Als vuit anys es fan coses extraordinàries sense cap mena d'esforç. Un dia no se sap llegir i
a l'altre ja se n'ha après. És així com van les coses.
A més a més, l'ocasió era molt menys important. No hi havia tot de patrons esperant-se, que
després s'empentarien els uns als altres per mirar les llistes. Un nen o una nena que ha passat pel Dia
de la Lectura no és sinó que una persona que encara ha de viure deu anys més de monotonia a
l'atapeïda superfície de la Terra; una persona que torna a casa seva, amb la família, amb una nova
aptitud.
Quan va arribar el Dia de l'Educació, deu anys més tard, George ja no es recordava de gairebé
cap detall del seu Dia de la Lectura. L'únic que recordava clarament és que havia estat un dia de
setembre d'allò més trist, i que plovisquejava. (El Dia de la Lectura és al setembre, el Dia de
l'Educació al novembre, i el dels Jocs Olímpics al maig. Fins i tot es componien cançons infantils
sobre això.) George s'havia vestit a la claror de la llum que emetien les parets; els seus pares estaven
més emocionats que ell. El seu pare era instal·lador de canonades diplomat, i la feina l'havia trobada
a la Terra. Això sempre va ser una humiliació, tot i que, com tothom sabia, la gran majoria de
persones de cada generació s'havia de quedar a la Terra. Era llei de vida.
A la Terra hi havia d'haver agricultors, miners i fins i tot tècnics. Les professions amb més
demanda en els mons exteriors eren les més modernes i especialitzades, però dels vuit mil milions de
persones que integraven la població de la Terra, només se'n podien exportar uns quants milions cada
any; per això sempre hi hauria homes i dones que en serien exclosos, inevitablement. De totes
maneres, si més no, encara els quedava la possibilitat que algun dels seus fills resultés escollit, i el
Platen pare tenia les mateixes esperances sobre això que qualsevol altre persona. Ell veia ben clar (i
els altres també) que George era intel·ligent i perspicaç. Estava convençut que se'n sortiria; era
imprescindible que se'n sortís, ja que era fill únic. Si George no aconseguia situar-se en un món
exterior, haurien d'esperar a tenir néts perquè es presentés una altra oportunitat com aquella. Però
això era massa lluny per reconfortar-los.
El Dia de la Lectura no confirmaria res concret, evidentment, però seria l'únic indici que tindrien
fins que no arribés la data decisiva. Tots els pares de la Terra escoltaven amb atenció la qualitat de
la lectura així que el fill arribava a casa després del tractament; paraven l'orella intentant percebre
una fluïdesa particular en les paraules, que els permetés de fer presagis per al futur. Hi havia molt
poques famílies que no tinguessin algun jovenet prometedor, el qual, d'ençà del Dia de la Lectura,
esdevenia la gran esperança dels seus pares, per la manera com pronunciava les paraules més
llargues.
George s'adonava vagament de la causa de la tensió que dominava els seus pares, i si aquell matí
plujós sentia que els nervis li rosegaven l'estómac, era perquè tenia por de veure desaparèixer la
il·lusió dels ulls del seu pare quan tornés a casa i es posés a llegir.
Els nens es reunien en l'espaiosa sala d'actes del centre educatiu de la ciutat. Durant tot aquell
mes, per tota la Terra, en milions de sales semblants, s'anirien reunint colles similars de nens i nenes.
George es va deprimir a la vista d'aquella sala ombrívola, i dels altres nens, nerviosos i encarcarats,
incòmodes dins dels seus millors vestits.
Maquinalment, George va imitar els seus companys. Va trobar el grupet format pels nens que
vivien a la mateixa planta que ell en el bloc de pisos, i s'hi va ajuntar.
Trevelyan, que vivia al pis del costat, continuava portant el cabell llarg com un nen petit i encara
el separaven uns quants anys de les patilles i el bigotet rogenc que es deixaria tan bon punt li ho
permetés la seva fisiologia.
—Estàs cagadet, eh? —li va dir Trevelyan.
—Què dius, ara! —va replicar George; i va afegir en un to confidencial—: Els meus pares han
deixat un munt de fulls impresos a la meva taula, i quan torni els faré una demostració de lectura.
(El principal patiment de George, en aquell moment, consistia a no saber on posar les mans.
L'havien advertit que no es gratés el cap, ni es fregués les orelles, ni es burxés el nas, ni es fiqués les
mans a les butxaques. Això eliminava gairebé totes les possibilitats.)
Trevelyan, en canvi, es va ficar les mans a les butxaques com si res i va dir:
—El meu pare no em farà cap prova, quan arribi a casa. No n'està gens, de preocupat.
Trevelyan pare havia fet de metal·lúrgic a Diporia durant gairebé set anys, la qual cosa li donava
una categoria social superior entre la gent del barri, tot i que ja estigués jubilat i hagués tornat a la
Terra.
La Terra s'oposava al retorn d'aquests immigrants a causa de la superpoblació que patia, però de
tant en tant n'hi havia alguns que aconseguien tornar. En primer lloc, la vida a la Terra era més
barata; el que a Diporia, per exemple, era una renda anual insignificant, a la Terra es convertia en uns
ingressos d'allò més avantatjosos. A més, mai no faltaven els homes que trobaven una gran
satisfacció a gloriejar-se del seu triomf davant dels amics i als llocs on havia transcorregut la seva
infància, en comptes de fer-ho davant la resta de l'univers.
Trevelyan pare va explicar després que si s'hagués quedat a Diporia els seus fills haurien hagut
de fer el mateix, i Diporia era un planeta que només tenia una miserable nau espacial. Tanmateix, a la
Terra, els seus fills podien ser enviats a tot arreu, fins i tot a Novia.
Stubby Trevelyan va aprendre la lliçó ben aviat. Abans i tot del Dia de la Lectura, la seva
conversa girava constantment al voltant de la idea, per ell indiscutible, que la seva residència
definitiva seria Novia.
George, aclaparat pel grandiós futur del seu company, que contrastava amb el seu present
insignificant, no va poder sinó posar-se a la defensiva immediatament.
—El meu pare tampoc no està preocupat. L'únic que vol es sentir-me llegir perquè està segur que
ho faré molt bé. Suposo que el teu pare s'estima més no sentir-te perquè es deu pensar que ho faràs
malament.
—Jo no ho faré malament. Però això de llegir no és res. A Novia llogaré gent que llegeixi per a
mi.
—Perquè ets tan ruc que no seràs capaç de llegir tot sol!
—Si vaig a Novia voldrà dir que no sóc gens ruc.
George li va replicar:
—I qui ho diu que aniràs a Novia? M'hi jugo el que vulguis que no vas enlloc.
Stubby Trevelyan es va posar vermell.
—Però no seré instal·lador de canonades, com ton pare —va etzibar.
—Retira el que has dit, idiota.
—Retira-ho tu.
Van quedar-se nas contra nas, sense gaires ganes de barallar-se, però contents de poder fer
alguna cosa familiar en aquell lloc estrany. A més a més, en cloure els punys i alçar-los davant la
cara, George havia resolt el problema de no saber què fer amb les mans, almenys durant una estona.
D'altres nens es van agrupar al seu voltant, esvalotats.
Però tot es va acabar quan una ressonant veu femenina va parlar pels altaveus. Hi hagué un
silenci immediat. George va afluixar els punys i es va oblidar de Trevelyan.
—Escolteu —deia la veu—, ara us cridarem pel nom. Quan us cridin, aneu a trobar un dels
homes que s'esperen a cada banda de la sala. Els veieu? Els distingireu fàcilment, porten uniforme
vermell. Les nenes han d'anar cap a la dreta. Els nens, cap a l'esquerra. Ara mireu al vostre voltant
per veure l'home vestit de vermell que teniu més a prop…
George va trobar el seu a primer cop d'ull i va esperar que el cridessin. Com que encara no
coneixia l'existència de l'alfabet, el temps que va haver d'esperar perquè arribés la seva lletra el va
inquietar molt.
La munió de nens i nenes s'anava fent menys compacta; els grupets que s'encaminaven cap als
guies de l'uniforme vermell eren cada cop més reduïts.
Quan a l'últim van dir «George Platen», la sensació d'alleujament que va sentir només va ser
superada per l'alegria indescriptible que va experimentar en veure que l'Stubby Trevelyan continuava
al seu lloc sense que l'avisessin.
Tombant-se a mitges, mentre marxava, George li va dir cridant:
—Adéu, Stubby, potser no et volen.
Aquell moment de joia va durar ben poc. El van fer posar en una fila juntament amb altres nens
desconeguts i els van dur per un seguit de passadissos. Tots es miraven, amb ulls molt oberts i cara
de preocupació, però fora d'alguns «Para d'empènyer» i «Vés amb compte!» dits a mitja veu, no
tenien cap mena de conversa.
Els van donar un paper a cadascun, tot manant-los que el guardessin. George va mirar el seu
encuriosit. Estava ple de signes negres de formes diferents. Ja sabia que eren lletres, però com es
podia arribar a distingir paraules en aquell garbuix? Era incapaç d'imaginar-s'ho.
Li van manar que es despullés, a ell i als altres quatre únics noiets amb qui l'havien ajuntat. Es
van treure la roba de mudar i la nuesa els va fer semblar escarransits: una colla de nens de vuit anys
que tremolaven més de vergonya que de fred. Van presentar-se uns tècnics en medicina que els van
palpar, els van aplicar estranys instruments i els van treure mostres de sang. Després els van demanar
els papers i hi van afegir més marques amb unes barretes negres que servien per traçar aquells
signes, perfectament alineats, a gran velocitat. George va observar els nous signes, però no
resultaven més comprensibles que els d'abans. Després van rebre l'ordre de vestir-se.
Van asseure's en unes cadires petites i separades i es van esperar. Van tornar a cridar-los pel
nom. El de «George Platen» va ser el tercer.
George va entrar en una sala molt gran, plena d'instruments esfereïdors proveïts de botons i
pantalles lluents. Al centre de la sala hi havia una taula; hi seia un home que mirava fixament un munt
de papers que tenia al davant.
—George Platen? —li va dir.
—Sí, senyor —va contestar George, amb un fil de veu. Tanta estona d'espera i d'anar d'una banda
a l'altra començaven a posar-lo nerviós. Tenia ganes que tot allò s'acabés d'una vegada.
L'home que seia a la taula li va dir:
—Sóc el doctor Lloyed, George. Com estàs?
No havia aixecat els ulls en parlar. Probablement havia dit aquelles paraules tantes vegades que
ja ni es prenia la molèstia de mirar qui tenia davant.
—Bé, gràcies.
—Tens por, George?
—Doncs… no, senyor —va dir George amb una veu que li va semblar atemorida fins i tot a ell
mateix.
—Molt bé —va dir el metge—, perquè no has de témer res. Vejam, George. A la teva fitxa diu
que el teu pare es diu Peter i és instal·lador de canonades diplomat, i que la teva mare es diu Amy i
és tècnica domèstica diplomada. És veritat?
—Sí… senyor.
—I tu vas néixer el tretze de febrer, i vas tenir una infecció a l'orella farà cosa d'un any, oi?
—Sí, senyor.
—Saps per què les sé, totes aquestes coses?
—Suposo que perquè ho diu la fitxa, senyor.
—Això mateix.
El metge va mirar George per primera vegada i va somriure, tot ensenyant una filera de dents
blanques i iguals. Semblava molt més jove que el pare de George. El nerviosisme del nen va
disminuir lleugerament.
El doctor li va allargar la fitxa.
—Saps què signifiquen tots aquests signes que veus aquí, George?
Li va sorprendre que el doctor li fes mirar la fitxa, com si esperés que de cop i volta fos capaç
d'entendre-la per art d'encantament. Tot i així, se la va mirar, hi va veure els mateixos signes d'abans
i la hi va tornar, tot dient:
—No, senyor.
—Per què, no?
George va sentir una sobtada malfiança pel que feia al seny d'aquell metge. Que potser no ho
sabia, ell?
—Perquè no sé llegir, senyor.
—T'agradaria saber-ne?
—Sí, senyor.
—I com és, això?
George el va mirar, esbalaït. Mai no li havien preguntat una cosa així.
—No ho sé, senyor —va dir amb la veu apagada.
—La lletra impresa et guiarà durant tota la vida. Hauràs d'aprendre moltes coses, fins i tot
després del Dia de l'Educació. Les hauràs de treure de fitxes com aquesta. Les hauràs de treure dels
llibres i de les pantalles de televisió. Les lletres et diran coses tan útils i interessants que t'adonaràs
que no saber llegir seria tan terrible com no veure-hi. M'entens?
—Sí, senyor.
—Encara tens por, George?
—No, senyor.
—Molt bé. Ara t'explicaré pas a pas què farem. Et posaré aquests elèctrodes al front, just damunt
dels ulls. Se t'hi quedaran enganxats, però no et faran gens de mal. Després engegaré un aparell que
farà un brunzit. És un sorollet força curiós que potser et farà pessigolles, però de mal, gens ni mica.
D'acord?
George va fer que sí i es va empassar la saliva.
—Som-hi?
George va tornar a bellugar el cap, tancant els ulls mentre el metge ho preparava tot. Els seus
pares ja li ho havien explicat. Ells també li van dir que no li faria mal, però, i allò que deien els
nanos més grans? Quan trobaven els petits que encara no havien passat pel Dia de la Lectura, els de
deu i dotze anys els deien a crits: «Ja veureu quan us facin allò de l'agulla!»
D'altres deien confidencialment: «T'obriran el cap amb un ganivet esmoladíssim, així de gros,
que té un ganxo.» I després s'estenien en un munt de detalls esgarrifosos.
George mai no se'ls va creure, però tot i això li feien tenir malsons, i en aquells moments, quan va
tancar els ulls, va experimentar un terror extrem.
No va notar els elèctrodes que el metge li va posar a les temples. El brunzit era una cosa
llunyana; sentia millor el so de la sang a les orelles, que li bategava sordament com si es trobés a
dins d'una cova enorme. A l'últim es va arriscar a obrir els ulls, però ho va fer molt a poc a poc.
El metge li donava l'esquena. D'un dels instruments anava sortint una tira de paper, coberta d'una
línia violeta, fina i ondulant. El doctor n'arrencava trossos i els introduïa a la ranura d'una altra
màquina. Ho feia sense parar. D'aquesta altra màquina en sortia una pel·lícula, que el metge
examinava. A l'últim es va tombar cap a George, amb una expressió estranya a la cara.
El brunzit es va aturar en sec.
—Ja… ja està? —va dir George, després de fer un sospir.
El metge va fer que sí, però encara tenia la mateixa expressió.
—Ja sé llegir? —va preguntar George, tot i que no notava res de diferent.
—Què dius? —va fer el doctor, distret. Però de seguida va fer un somriure breu i sobtat—. Això
va molt bé, George —va dir—. D'aquí a quinze minuts ja seràs capaç de llegir. Ara farem servir una
altra màquina, i l'operació durarà una mica més. Et taparé el cap amb un aparell i, quan l'engegui, no
veuràs ni sentiràs res durant una estona, però no et farà cap mal. Perquè estiguis tranquil, et donaré
aquest interruptor petit. Tingue'l a la mà, i si et fa mal res pitja el botonet i l'aparell s'aturarà.
D'acord?
Uns quants anys més tard, a George li van assegurar que l'interruptor no tenia cap eficàcia; només
era per tranquil·litzar els noiets. Però ell no ho havia pogut comprovar personalment; no havia tingut
motiu per prémer-lo.
Tot seguit li van col·locar un casc revestit per dins d'una matèria que semblava goma. Li va fer
l'efecte que tres o quatre protuberàncies petites li cenyien el crani, però només es tractava d'una
mínima pressió que va desaparèixer de seguida. No notava gens de dolor enlloc.
La veu del metge li arribava molt fluixa.
—Et trobes bé, George?
Tot d'un plegat, una mena de capa espessa i tova el va envoltar completament. Se sentia
incorpori, no experimentava cap sensació, el món havia desaparegut, deixant-lo tot sol amb un
murmuri llunyà que venia del fons del no-res i li deia alguna cosa… alguna cosa…
Es va escarrassar per sentir-lo i entendre'l, però aquella capa espessa li feia de barrera.
Llavors li van treure el casc i una claror encegadora li va ferir els ulls, mentre la veu del metge li
perforava les orelles.
—Aquí tens la teva fitxa, George. Què hi diu?
George va tornar a mirar la fitxa i va fer un crit ofegat. Els signes ja no eren només signes.
Formaven paraules. Eren paraules que es veien tan clares com si les hi diguessin a cau d'orella. En
realitat, sentia com si algú les anés dient a mesura que les mirava.
—Què hi diu, George?
—Diu… diu… «Platen, George. Nascut el tretze de febrer de 6492. Fill de Peter i Amy…» —Es
va interrompre.
—Ja saps llegir, George —va dir el metge—. S'ha acabat.
—En sabré per sempre? No me n'oblidaré?
—No, mai —el metge es va inclinar cap endavant i li va donar la mà, seriós—. Ara et portaran a
casa. Van haver de passar uns quants dies perquè George s'acostumés al seu nou i extraordinari do.
Llegia per al seu pare amb tanta desimboltura que l'home no podia contenir les llàgrimes i fins tot va
avisar els parents per comunicar-los la bona notícia.
George passejava per la ciutat, llegint qualsevol mena de text que se li posava al davant, fent-se
creus de no haver-los entès fins aleshores.
S'escarrassava per recordar quin efecte li feia no poder llegir, però no ho aconseguia. Li
semblava que havia sabut llegir tota la vida. Des de sempre.
Als divuit anys, George era un xicot morè i d'estatura mitjana, que semblava més alt de tan prim
que estava. Trevelyan, que amb prou feines feia dos centímetres menys, era tan rabassut que el nom
d'Stubby[1] li anava que ni pintat; tot i així, durant aquell últim any s'havia tornat més conscient del
seu aspecte i no podia suportar que l'hi diguessin. I com que el seu nom de pila encara li feia més
ràbia, tothom li deia Trevelyan o qualsevol variant d'aquest nom. A més a més, com per demostrar
d'una manera més concloent que ja era un home, s'havia deixat patilles i un bigotet, que consistia en
quatre pèls eriçats.
En aquells moments estava tot suat i nerviós, i George s'ho passava bastant bé mirant-lo.
Eren un altre cop a la mateixa sala enorme on havien estat deu anys enrere. Des d'aleshores no hi
havien tornat. Feia l'efecte com que un somni vague del passat s'hagués acomplert sobtadament.
Durant els primers minuts, George es va quedar molt sorprès en veure que tot semblava més petit i
estret de com ho recordava; després va pensar que ell havia crescut.
El grup de gent era més reduït que aquell dia d'un passat ja molt llunyà. A més, estava compost
exclusivament per nois. Per a les noies s'havia fixat una altra data.
Trevelyan es va inclinar cap a ell i li va dir.
—No entenc per què ens fan esperar tant!
—La burocràcia —va dir George—. És inevitable.
—Com és que t'ho agafes amb tanta paciència? —va exclamar Trevelyan.
—No val la pena capficar-s'hi.
—Au, nano, de vegades em rebentes. Tant de bo que acabis fent d'Escampamerda Diplomat, per
veure't la cara quan treballis.
Els ulls ombrívols de Trevelyan van inspeccionar la gentada neguitosament.
George també va mirar al seu voltant. Aquell no era el mateix mètode que feien servir amb els
nens. Tot anava més a poc a poc, i al començament els havien donat un full amb les instruccions. Els
noms de Platen i Trevelyan quedaven bastant avall, segons l'ordre alfabètic, però aquesta vegada tots
dos ho sabien.
Els joves anaven sortint de les sales d'educació, amb cara de pomes agres; recollien la roba i els
objectes personals i anaven a la secció d'anàlisis per assabentar-se dels resultats.
Cada un d'ells, en sortir, es veia envoltat per algun grupet que l'assetjava amb preguntes: «Com
t'ha anat?», «Quina sensació fa?», «Creus que ho has fet bé?» «Et sents diferent?»
Les respostes eren imprecises i evasives.
George va fer un esforç per mantenir-se apartat d'aquells grupets. L'únic que s'aconseguia
ajuntant-s'hi era que t'augmentés la pressió sanguínia. Tothom deia que es tenien més possibilitats
d'èxit si es conservava la calma. De mica en mica notaves com se't gelaven els palmells de les mans.
Curiosament, amb el pas dels anys, sorgien noves tensions en el cos.
Els professionals altament especialitzats que es dirigien a un món exterior, per exemple, anaven
acompanyats dels seus cònjuges respectius. Era important de mantenir ben equilibrada la relació
entre sexes en tots els mons. I quina noia es negaria a acompanyar un xicot destinat a un món de
primera categoria? George encara no pensava en cap noia determinada; de moment no s'interessava
per cap. Així que fos programador i pogués posar, al darrere del nom, el seu títol en lletres
majúscules, aleshores sí que agafaria la noia que volgués, com un sultà en un harem. Aquesta idea el
va entusiasmar tant que va haver d'esforçar-se per desempallegar-se'n. No havia de perdre la
serenitat.
Trevelyan va murmurar:
—No sé a què treu cap, tot això. Primer diuen que si estàs relaxat i a gust obtens més bons
resultats. Després et fan aguantar això, de manera que t'és impossible estar relaxat.
—Potser ho fan expressament. Abans que res, deuen voler distingir els nens dels homes. No et
posis nerviós, Trev.
—Calla d'una vegada.
Llavors va ser el torn de George. No el van cridar sinó que el seu nom va aparèixer en lletres
lluminoses al tauler d'anuncis.
Va dir adéu amb la mà a Trevelyan.
—Calma't. Procura no perdre la paciència.
Estava molt content quan va entrar a la sala de proves. Content de debò.
L'home que seia davant la taula li va preguntar:
—George Platen?
Durant un brevíssim instant, la ment de George va evocar nítidament la imatge d'un altre home
que, deu anys enrere, li havia fet la mateixa pregunta. Gairebé li va semblar que aquell era el mateix
home i que ell, George, tornava a tenir vuit anys, com el dia que havia travessat el llindar d'aquella
sala. Però quan l'individu que seia davant la taula va aixecar els ulls, la seva fesomia no corresponia
en absolut amb la que li havia vingut sobtadament a la memòria. Aquell home tenia el nas gros i
ample, els cabells esclarissats, i la pell del coll li penjava flàccida, com si s'hagués aprimat molt
després d'haver estat enormement gras.
George va tornar de nou a la realitat quan va veure la cara de pocs amics que feia aquell
individu.
—Sí, sóc George Platen, senyor.
—Digue-ho, doncs. Jo sóc el doctor Zachary Antonelli, i d'aquí a ben poc ens coneixerem a fons.
Va acostar unes tiretes de pel·lícula a la llum i les va mirar fixament amb ulls de miop.
George es va estremir interiorment. Molt vagament, va recordar que l'altre metge (del nom del
qual s'havia oblidat) havia mirat unes pel·lícules semblants. Devien ser les mateixes? Aquell altre
metge tenia una expressió estranya, i aquest el mirava amb aire irritat.
L'alegria se li esfumava per moments.
El doctor Antonelli va obrir un expedient força gruixut que tenia al davant, i va apartar
meticulosament els fragments de pel·lícula.
—Aquí diu que vols ser programador d'ordinadors.
—Sí, doctor.
—Encara no has canviat d'idea?
—No, senyor.
—És una feina de molta responsabilitat, que exigeix un gran treball. Et veus amb cor d'ocupar-la?
—Sí, senyor.
—La major part dels qui encara no han rebut educació no posen cap ofici concret. Suposo que
tenen por de fer-lo malament.
—Hi estic d'acord, senyor.
—I tu, no tens por?
—M'estimo més ser-li franc i dir-li que no, senyor.
El doctor Antonelli va fer que sí amb el cap, però sense que la seva expressió se suavitzés gens
ni mica.
—Com és que vols ser programador?
—Com vostè ha dit, doctor, és un lloc de treball de responsabilitat i que exigeix un gran treball.
És una feina important i apassionant. M'agrada, i em sembla que estic capacitat per exercir-la.
El doctor Antonelli va guardar l'expedient, i va mirar George amb agror.
—I com ho saps, que t'agrada? Perquè et penses que t'enviaran a un planeta de primera categoria?
George, inquiet, va dir-se: «Intenta confondre't. Tu, tranquil, i contesta-li amb franquesa.»
Llavors va dir:
—Crec que un programador té moltes possibilitats que l'enviïn a un planeta de primera categoria,
senyor, però encara que em quedés a la Terra, sé que m'agradaria igualment.
«Això és veritat. No dic cap mentida», va pensar George.
—Molt bé. I com ho saps?
Li va fer aquesta pregunta com si sabés per endavant que no podria contestar-la. George amb
prou feines va poder estar-se de somriure. Ell sí que la podia contestar.
—He llegit coses sobre programació, senyor —va dir.
—Què dius que has fet?
El metge es mostrava sorprès de debò, la qual cosa va produir una gran satisfacció a George.
—Que he llegit coses sobre programació d'ordinadors. Vaig comprar un llibre que tractava d'això
i m'he dedicat a estudiar-lo.
—Un llibre per a programadors diplomats?
—Sí, senyor.
—Però no és possible que l'entenguessis.
—Al principi, no. Vaig comprar d'altres llibres de matemàtiques i electrònica, i vaig fer el
màxim per entendre'ls tant com pogués. Encara no en sé gaire, però amb el que he après ja en tinc
prou per saber que m'agrada i que puc arribar a ser programador. (Ni tan sols els seus pares van
poder descobrir l'amagatall on guardava els llibres. Tampoc no sabien per què passava tant temps a
la seva habitació, ni on anaven a parar les hores de son que perdia.)
El metge es va estirar el penjoll del sotabarba.
—Què et proposaves fent això, noi?
—Volia estar segur que la programació m'agradaria, senyor.
—Però ja sabies, suposo, que interessar-se per una cosa no té cap importància. Es pot sentir
veritable passió per un tema, però si la conformació del teu cervell indica que series més competent
dedicant-te a una altra cosa, llavors et dedicaràs a una altra cosa. Suposo que ho deus saber, això,
oi?
—Sí, ja m'ho van explicar —va dir George cautelosament.
—Doncs ja t'ho pots ben creure. És veritat.
George va guardar silenci.
El doctor Antonelli va prosseguir:
—O potser et penses que l'estudi d'una matèria determinada fa que les neurones es tornin més
receptives a aquesta matèria, com aquella altra teoria segons la qual una dona embarassada només ha
d'escoltar reiteradament obres mestres de la música perquè el seu fill sigui un gran compositor? Tu
també t'ho creus, això?
George es va posar vermell. Evidentment, se li havia acudit. Estava convençut que si dirigia
constantment el seu intel·lecte en la direcció desitjada, podria arribar a assolir bons resultats en les
proves. Quasi tota la confiança que tenia en ell mateix es fonamentava justament en aquesta idea.
—Mai no havia… —va començar a dir, sense trobar paraules per acabar la frase.
—Doncs no és cert. Has de saber, jovenet, que la conformació del cervell ja està determinada
des del naixement. Es pot alterar a conseqüència d'un cop prou fort per produir lesions a les
neurones, per una hemorràgia cerebral, un tumor o una infecció greu… però en tots aquests casos el
cervell perdrà facultats. Està ben demostrat que els teus pensaments no poden afectar-lo de cap
manera.
Va mirar tot pensatiu George, i va dir:
—Qui et va dir que fessis això?
George, que ja estava força neguitós, va empassar saliva i va contestar:
—Ningú, doctor. Se'm va acudir a mi sol.
—Hi havia cap altra persona que ho sabés, fora de tu?
—No ho sabia ningú, doctor; ho vaig fer sense mala intenció.
—I qui diu el contrari? A mi només em sembla que és una pèrdua de temps. Per què no ho vas dir
a ningú?
—Vaig pensar… vaig pensar que es riurien de mi.
(Tot d'una es va recordar d'una conversa que havia tingut feia poc amb Trevelyan. George va
abordar el tema amb molta cautela, com si es tractés d'una cosa que li donava voltes per les zones
més remotes de la ment: la possibilitat d'aprendre una matèria escampant-la lentament pel cervell,
per dir-ho així, a petits fragments. Trevelyan va posar el crit al cel. «I després d'això què se
t'acudirà, George? —va dir-li—. Adobar tu mateix la pell de les sabates i teixir-te les camises?»
Llavors es va alegrar d'haver mantingut des del principi una actitud reservada.)
El doctor Antonelli va col·locar en posicions diverses les pel·lícules que abans havia examinat,
amb un aire abstret i taciturn. Després va dir:
—T'hauré d'analitzar. Així no anem enlloc.
Va fixar uns elèctrodes a les temples de George. Es va sentir un brunzit. El noi va recordar un
altre cop, clarament, el que havia passat deu anys enrere.
Les mans se li van cobrir de suor freda; el cor li bategava furiosament. Havia fet una bestiesa
revelant al metge que llegia d'amagat.
Tot era culpa de la seva maleïda vanitat, va dir-se. Havia volgut demostrar que tenia una gran
empenta, que era ple d'iniciatives. Però només havia aconseguit passar per supersticiós i ignorant,
despertant l'hostilitat del doctor. (S'adonava que el metge li tenia ràbia perquè el veia com un jovenet
saberut i ambiciós.)
I per acabar-ho d'adobar, s'havia posat tan nerviós que estava segur que les dades que
subministraria l'analitzador no tindrien solta ni volta.
No es va adonar que li treien els elèctrodes de les temples. La figura del metge, que el mirava tot
pensatiu, va penetrar la seva consciència com un llamp, i tot es va acabar; els elèctrodes havien
desaparegut. George va fer un esforç sobrehumà per intentar animar-se. Ja havia renunciat
completament a la seva ambició de ser programador. En l'interval de deu minuts, totes les seves
ambicions se n'havien anat en orris.
Amb veu afligida, va preguntar:
—No, oi?
—No què?
—No seré programador…
El metge es va fregar el nas i va dir:
—Recull la teva roba i els objectes personals i vés a l'habitació 15-C. Allà hi ha el teu expedient
i el meu informe.
George, completament esbalaït, va preguntar:
—Ja estic educat? Em pensava que això només era…
El doctor Antonelli tenia la mirada fixa sobre la taula.
—T'ho explicaran tot en el moment oportú. Ara fes el que et mano.
George va sentir una cosa molt semblant al pànic. Què volien amagar-li? Segurament, que no
servia sinó per a obrer diplomat. El prepararien per exercir aquesta professió, el farien adaptar-s'hi.
De cop i volta va estar-ne segur. Si no s'hagués reprimit, hauria fet un crit de desesperació.
Va tornar trontollant a la sala d'espera. No va veure enlloc Trevelyan, la qual cosa l'hauria
alegrat si hagués tingut prou domini de si mateix per adonar-se lúcidament en allò que l'envoltava. En
realitat, no quedava gairebé ningú, i saltava a la vista que si els pocs que encara esperaven no li
feien preguntes, era perquè estaven massa baldats d'esperar que els toqués el torn per espavilar-se
una mica davant la mirada fulminant que els va llançar.
Quin dret tenien ells a ser tècnics mentre que ell no seria altra cosa que un simple obrer? Un
obrer! N'estava segur!
Un guia amb uniforme vermell el va acompanyar pels passadissos atapeïts, plens d'habitacions que
anaven ocupant els grups corresponents, alguns formats per dues persones, d'altres per tres: mecànics
de motors, enginyers de la construcció, agrònoms…
Ell els detestava igualment a tots: els estadístics i els comptables, els de baixa categoria i els de
més alta. Els detestava perquè a hores d'ara ja podien presumir dels seus coneixements i sabien el
que els oferia el destí; ell, en canvi, continuava amb les mans buides i encara havia de patir més
tràmits burocràtics.
Va arribar a l'habitació 15-C, el van fer passar i el van deixar en una sala deserta. Durant un
moment, es va reanimar una mica. Si aquella fos la sala de classificació d'obrers, sens dubte hi
hauria hagut dotzenes de nois esperant-se.
Una porta corredissa es va obrir i va quedar amagada en un encaix dins de la paret, a l'altra
banda d'una barrera d'un metre d'alt, i un home de cabells blancs va entrar a la cambra. Li va fer un
somriure, ensenyant una dentadura perfecta, evidentment postissa. Tenia la pell de la cara llisa, sense
arrugues, i la veu vigorosa.
—Bona tarda, George —li va dir—. Pel que es veu, en el nostre sector només n'hi ha un, aquesta
vegada.
—Només un? —va dir George, amb aires de no entendre res.
—No cal dir que n'hi ha milers, en tota la Terra. No ets pas tu sol.
George començava a exasperar-se.
—No l'entenc, senyor. Quina és la meva classificació? Què passa?
—Calma't, noi. Tu estàs bé. Això li pot passar a qualsevol —va allargar la mà i George la hi va
estrènyer maquinalment. L'home vell tenia la mà càlida i la va serrar amb fermesa.
—Seu, fill. Em dic Sam Ellenford.
George va fer que sí, impacientment.
—Vull saber què passa, senyor.
—És clar. Abans de res, t'he de dir que no pots ser programador. Suposo que ja t'ho pensaves,
oi?
—Sí, ja m'ho pensava —va replicar George, decebut—. Què puc ser, doncs?
—Això és el més difícil d'explicar, George. —Es va deturar, i després va afegir amb calculada
claredat—: Res.
—Com?
—Res!
—Però què vol dir, això? Per què no poden assignar-me una professió?
—No depèn de nosaltres, George. Ho determina l'estructura del cervell.
George va quedar pàl·lid i els ulls li van sortir de les òrbites.
—Vol dir que no tinc el cervell prou bé?
—No tens el cervell adequat per poder classificar-te. Però només pel que fa a la classificació
professional.
—Però, per què?
Ellenford va arronsar les espatlles.
—Suposo que ja saps com està organitzat el programa educatiu de la Terra, George. Gairebé tots
els éssers humans són capaços d'assimilar qualsevol mena de coneixements, però l'estructura de cada
cervell varia, amb la qual cosa alguns són més aptes per rebre determinats coneixements que d'altres.
Nosaltres procurem donar a cada cervell els coneixements que més li escauen, dintre dels límits de la
demanda de places per a cada professió.
George va bellugar el cap.
—Sí, ja ho sabia.
—De tant en tant, George, ens trobem amb un jove que té el cervell que no és apte per rebre cap
mena de coneixements.
—O sigui, que no pot ser educat?
—Això mateix.
—Però això és una bestiesa. Jo sóc intel·ligent, entenc qualsevol…
Va mirar al seu voltant amb aire d'impotència, com si busqués alguna manera de demostrar que
tenia un cervell que funcionava.
—Et prego que no malinterpretis les meves paraules —va dir Ellenford seriosament—. Tu ho ets,
d'intelligent, per descomptat. Fins i tot posseeixes una intel·ligència superior a la normal. Per
desgràcia, això no té res a veure amb que el cervell pugui rebre o no uns coneixements addicionals.
De fet, quasi sempre solen ser persones molt intel·ligents les que vénen a aquesta secció.
—Vol dir que ni tan sols podré ser un obrer diplomat? —va balbucejar George. Sobtadament se
li va acudir que fins i tot allò era millor que el buit que tenia en perspectiva—. Què s'ha de saber per
ser obrer?
—No menystinguis els obrers, jovenet. Hi ha dotzenes de classificacions, i cadascuna posseeix el
seu propi cos de coneixements força detallats. Et penses que no s'ha de tenir traça per saber aixecar
un pes de la manera adequada? Fora d'això, per a la professió d'obrer no hem d'escollir tan sols
persones aptes mentalment, sinó també físicament. Amb el teu físic, George, no duraries gaire com a
obrer.
George es feia càrrec que era un noi més aviat escarransit.
—Però mai no he sentit parlar de ningú que no tingués cap professió —va dir.
—És que no n'hi ha gaires —va admetre Ellenford—. Per això nosaltres els protegim.
—Els protegeixen? —George va notar que el desconcert i la por li envaïen el cos.
—Estàs sota la protecció del planeta, George. Des del mateix moment que has entrat per aquesta
porta, hem començat a vetllar per tu.
I va somriure un altre cop.
Era un somriure afectuós. A George li va semblar un somriure protector; el somriure d'un adult
davant un nen indefens.
—Això vol dir que m'empresonaran?
—És clar que no. Simplement estaràs amb altres com tu.
«Amb altres com tu.» Aquelles paraules van sonar com un tro a les orelles de George.
Ellenford va prosseguir:
—Necessites un tractament especial. Nosaltres ens ocuparem de tu.
George va rompre a plorar, sense poder-ho evitar. Ellenford va anar a l'altra banda de l'habitació
i va desviar la mirada, com si estigués tot capficat.
George lluitava per reduir els sanglots desconsolats a plors més discrets, i després per dominarse
del tot. Es va posar a pensar en els pares, els amics, Trevelyan, en la vergonya que li feia tot
allò…
En un rampell de rebel·lia, va exclamar:
—Però vaig aprendre a llegir!
—Qualsevol persona que no tingui cap dificultat mental en pot aprendre. Mai no hem trobat cap
excepció a aquesta regla. Però aprendre a llegir no significa res. De totes maneres, quan tu vas
aprendre a llegir, George, ja ens va preocupar la conformació del teu cervell. El metge encarregat de
fer la revisió ja ens va comunicar certes particularitats.
—Per què no proven d'educar-me? Ni tan sols ho han intentat. Estic disposat a córrer el risc.
—La llei ens ho impedeix, George. Però, escolta, si no et passarà res de dolent! Ho explicarem a
la teva família perquè vegin que no és cap desgràcia. Al lloc on et portarem, tindràs certs privilegis.
Podràs disposar de llibres i estudiar tot el que t'agradi.
—Hauré d'aprendre les coses de mica en mica —va dir George amargament—. A bocins. Així,
quan em mori, tindré prou coneixements per ser noi dels encàrrecs diplomat, a la secció de clips per
a papers.
—Però tinc entès que ja t'hi has dedicat, a llegir llibres.
George es va quedar de pedra. De sobte ho va entendre tot amb una claredat que el va trasbalsar.
—Això mateix…
—Què?
—Ha estat aquell paio, l'Antonelli. Me la porta votada.
—No, George. T'equivoques de mig a mig.
—No m'enredi! —va cridar George, deixant-se emportar per la fúria—. Aquell malparit m'ha
deixat a l'estacada perquè li he semblat una mica massa llest. Li ha tocat el voraviu que llegís llibres
i volgués treballar de valent per dedicar-me a la programació. Bé, digui'm què vol per arreglar-ho
tot. Diners? Doncs no en veurà ni cinc! Me n'aniré d'aquí i quan acabi d'escampar pertot arreu
aquest…
Parlava a crits. En veure'l fora de si, Ellenford va fer que no amb el cap i va prémer un botó.
Van entrar dos homes silenciosament i es van posar a cada banda de George. En un moment, li
van immobilitzar els braços contra els costats. L'un li va aplicar un aerosol hipodèrmic al braç dret;
la substància hipnòtica se li va estendre per les venes produint-li un efecte gairebé immediat.
Va parar en sec de cridar i el cap se li va desplomar. Se li van doblegar els genolls, i no va caure
a plom perquè els dos homes l'aguantaven. Estava completament adormit.
Van tenir cura de George tal com li havien promès; van ser molt amables amb ell, omplint-lo
d'atencions… si fa no fa, pensava George, com hauria tractat ell un gatet malalt que li hagués fet
llàstima.
Li van dir que s'animés i mirés de prendre interès en la vida; després van afegir que quasi tots els
que ingressaven allà mostraven la mateixa desesperació al principi, i que ja la superaria.
Però George ni tan sols se'ls escoltava.
El mateix doctor Ellenford va anar a visitar-lo per dir-li que havien comunicat als seus pares que
l'havien enviat a una missió especial.
—Saben que…? —va murmurar George.
Ellenford va tranquil·litzar-lo de seguida:
—No els en vam donar cap detall.
Al principi, George es va negar a menjar i a beure res; així doncs, van haver-lo d'alimentar
mitjançant injeccions intravenoses. Van posar fora del seu abast els objectes punxeguts i el van tenir
vigilat a tothora. Més tard, Hali Omani va esdevenir el seu company d'habitació, i el temperament
flegmàtic del nigerià va tenir un efecte sedant sobre l'ànim de George.
Un dia, impel·lit per l'avorriment aclaparador que el consumia, George va demanar un llibre.
Omani, que llegia sense parar, va aixecar els ulls i un ampli somriure li va il·luminar el rostre.
George va estar a punt de retirar la seva petició, abans que donar la més petita alegria als que
l'envoltaven, però després va pensar: «I a mi què?» Com que no va dir quina mena de llibre volia,
Omani li'n va portar un de química. Estava imprès en un tipus de lletra grossa, amb paraules curtes i
moltes il·lustracions. Era un llibre per a joves. George el va rebotre contra la paret.
Això és el que seria sempre. Tota la vida el veurien com un jove. Sempre seria algú que no ha
rebut educació, i hauria de llegir llibres escrits expressament per a ell. Va quedar-se ajagut al llit,
exasperat, amb els ulls clavats al sostre. Al cap de mitja hora, es va aixecar amb cara de pomes
agres, va agafar el llibre i es va posar a llegir.
Va tardar una setmana a acabar-lo, i després en va demanar un altre.
—Puc tornar aquest a la biblioteca, ja? —li va preguntar Omani.
George va arrufar les celles. En aquell llibre hi havia coses que no entenia, però encara li feia
massa vergonya d'admetre-ho.
Omani li va dir:
—Ben mirat, val més que te'l quedis. Els llibres són per llegir-los tantes vegades com vulguis.
Va ser aquell mateix dia que finalment va acceptar la invitació d'Omani per visitar aquell lloc.
Caminant al darrere del nigerià, es va passar l'estona llançant mirades hostils a tort i a dret.
Aquell lloc, sens dubte, no era cap presó. No hi havia parets, ni portes tancades, ni guardes. Però
al capdavall era com estar-hi reclòs, ja que a fora no hi havia enlloc on els interns poguessin anar.
Sigui com sigui, el cas és que es va alegrar de veure dotzenes de persones com ell. Era tan fàcil
caure en la depressió i pensar que al món no hi havia ningú més tan… anormal.
—Quants som, aquí? —va dir xiuxiuejant.
—Dos-cents cinc, George, i pensa que aquesta no és l'única residència així que hi ha al món. N'hi
ha a milers.
Els interns els miraven passar, anessin allà on anessin: al gimnàs, a les pistes de tennis, a la
biblioteca (mai de la vida no s'hagués pogut imaginar que hi hagués aquella quantitat de llibres;
emmagatzemats en prestatgeries llarguíssimes). L'observaven encuriosits, i ell els responia amb
mirades rabioses. Almenys aquells no eren superiors a ell; aquells sí que no tenien cap motiu per
mirar-lo com si fos una cosa rara.
La majoria tenien poc més de vint anys. Tot d'una, George va preguntar:
—On són, els grans?
—Aquí només s'ocupen dels més joves —li va contestar Omani. Després, com si de sobte
entengués el sentit amagat de la pregunta de George, va bellugar el cap amb posat seriós i va dir—:
No els han eliminat, si et referies a això. Hi ha d'altres residències per a adults.
—M'és absolutament igual —va murmurar George, que tenia por de mostrar-se massa interessat i
fins i tot de sucumbir, d'abandonar la seva actitud contrària a tot allò.
—Doncs no t'ho hauries de prendre així. Quan siguis gran, et portaran a una residència on
conviuen interns de tots dos sexes.
George no va poder dissimular una certa sorpresa:
—També hi ha dones?
—I tant. Què et penses, que les dones hi són immunes, a això?
George es va posar a donar-hi voltes amb un interes i una emoció que no havia sentit des d'aquell
dia que… Es va forçar a treure-s'ho del cap.
Omani es va aturar a la porta d'una habitació que contenia un petit aparell de televisió de circuit
tancat i un ordinador. Hi havia cinc o sis interns asseguts al voltant del televisor. Omani li va dir:
—Això és una classe.
—Una classe? —va preguntar George—. I què és això?
—Aquests nois d'aquí estan aprenent. Però no pas de la manera normal —va afegir ràpidament.
—Vols dir que van assimilant nous coneixements de mica en mica?
—Això mateix. Així és com es feia antigament.
Des que havia arribat a la residència, no sentia dir altra cosa.
I què? Suposant que hi hagués hagut una època en què la humanitat no coneixia el forn diatèrmic,
volia dir això que ell s'havia de conformar menjant carn crua en un món on tothom se la menjava
cuita?—
I com és que accepten rebre coneixements a trossets?
—Per matar el temps, George, i també per curiositat.
—I quin bé els fa, això?
—Els alegra l'existència.
George se'n va anar a dormir amb aquella idea al cap.
L'endemà li va dir a Omani, de cop i volta:
—Em pots portar a una classe on pugui aprendre alguna cosa sobre programació?
Omani li va contestar cordialment:
—És clar que sí.
Allò era massa lent, i a George el revoltava. Per què li havien d'explicar el mateix tantes i tantes
vegades? Per què ell havia de llegir i rellegir un tros i després mirar fixament una equació sense
entendre-la de seguida? Els altres no havien de fer-ho així.
Una i altra vegada es donava per vençut i hi renunciava. Un cop va estar tota una setmana sense
anar a classe.
Però sempre acabava per tornar-hi. El professor que dirigia les classes els assenyalava les
lectures i organitzava les demostracions per mitjà de la televisió, i fins i tot els explicava els
fragments i els conceptes més difícils. Però mai no feia comentaris personals.
Finalment, a George li van assignar una feina als jardins, i també prenia part en el treball per
torns a les diverses cuines i en d'altres tasques domèstiques. Li volien fer veure que allò constituïa un
gran progrés, però ell no es va deixar enganyar. Aquella residència podia haver estat molt més
mecanitzada, i si no ho estava era perquè feien treballar els joves expressament per donar-los la
impressió que es dedicaven a alguna cosa útil. George, però, no s'ho empassava.
Fins i tot els pagaven sumes, poc importants, de diners, perquè poguessin comprar alguns articles
de luxe determinats, o perquè els estalviessin pensant en les incertes necessitats d'una vellesa encara
més incerta.
George ficava els seus diners en un pot, que guardava en un prestatge de l'armari. No tenia la més
petita idea de què havia estalviat. De totes maneres, li era igual saber-ho.
No va fer amics de debò, tot i que va acabar per acostumar-se a dir bon dia a tothom
educadament.
Fins i tot va parar de barrinar (o gairebé) sobre la injustícia que l'havia convertit en intern
d'aquell lloc. Passava setmanes sense somiar en Antonelli, en el seu nas boterut i la penjarella a la
sotabarba, en el somriure diabòlic que li feia abans de tirar-lo a un pou d'arenes movedisses, fins que
es despertava cridant i veia Omani inclinat sobre d'ell amb cara de preocupació.
Un dia de febrer que havia nevat, Omani li va dir:
—Em deixa parat que t'adaptis tan bé.
Llavors, però, era febrer, el dia tretze concretament, la data del seu aniversari. Després van venir
març, abril i, en acostar-se el mes de maig, es va adonar que en realitat no s'havia adaptat gens.
El maig anterior havia passat sense fer-li cap efecte, ja que en aquells dies George encara era al
llit, decaigut i sense ambicions. Aquest any, però, era ben diferent. Els Jocs Olímpics se celebrarien
en tot el món, i milers de nois i noies que rivalitzaven en destresa competirien entre ells, lluitant per
guanyar un lloc en un nou món. Pertot arreu regnaria una atmosfera festiva i animada, correrien les
notícies, vindrien de tot l'univers els agents autònoms encarregats de reclutar personal. Milers de
joves experimentarien la glòria del triomf o el consol d'un cert reconeixement després de la derrota.
Quants records li evocava, tot allò! Fins a quin punt l'emoció que sentia de petit anava lligada a
seguir els esdeveniments dels Jocs Olímpics any rere any! Quants projectes havia fet…
—Demà és l'u de maig —va dir George Platen, sense que la veu li pogués dissimular la frisança
—. Els Jocs Olímpics!
I allò va provocar la seva primera disputa amb Omani, i va fer que aquest li digués el nom exacte
de la institució que els acollia.
Omani va mirar fixament George i va dir, pronunciant clarament les paraules:
—Residència per a Dèbils Mentals.
George Platen es va tornar vermell. Dèbils mentals!
Desesperat, va intentar rebutjar aquella idea. Amb veu inexpressiva, va dir:
—Me'n vaig.
Ho va dir sense pensar, obeint una rauxa. Se'n va adonar quan ja havia pronunciat les paraules.
Omani, que s'havia posat a llegir un altre cop, va aixecar els ulls.
—Què dius?
George, llavors, va repetir la frase sabent el que deia, furiosament:
—Que me'n vaig.
—Quina bestiesa! Seu, George. Calma't.
—Oh, no. T'asseguro que he estat víctima d'un complot. Aquell metge, el tal Antonelli, em va
agafar tírria. Tot és culpa d'aquests buròcrates pretensiosos que es pensen que són déus. Si goses
portar-los la contrària, t'esborren dels seus arxius i se't carreguen la vida.
—Ja hi tornes?
—Sí, ja hi torno, i penso continuar fins que no s'aclareixi tot. Aniré a trobar Antonelli, sigui com
sigui, l'enxamparé i li faré dir la veritat.
George respirava amb dificultat i tenia la mirada febrosa. Havia arribat el mes dels Jocs
Olímpics, i no estava disposat a deixar-lo passar. Quedar-se amb els braços plegats seria el mateix
que donar-se per vençut definitivament.
Omani va treure les cames de damunt del llit i es va aixecar. Feia més d'un metre vuitanta i
l'expressió de la seva cara li donava l'aspecte d'un Sant Bernat preocupat. Va agafar George per les
espatlles.
—Si arribo a saber que et trasbalsaria tant…
George es va desfer de l'abraçada.
—T'has limitat a dir el que per a tu és la veritat, però jo et demostraré que no ho és. Res més que
això. Què m'ho impedeix? Les portes estan obertes. No hi ha panys ni claus. Ningú no m'ha prohibit
sortir. L'únic que he de fer és marxar.
—D'acord, però, on aniràs?
—A la terminal aèria més pròxima, i d'allà al primer centre olímpic que trobi. De diners no me'n
falten.
Va agafar el pot que contenia els seus estalvis. Algunes monedes van caure a terra.
—Amb això amb prou feines en tindràs per a una setmana. I després, què?
—Aleshores ja ho hauré arreglat tot.
—Aleshores tornaràs amb la cua entre cames —va dir Omani, molt seriós—, i hauràs de
començar de nou des del principi. Ets boig, George.
—L'expressió que has fet servir abans era «dèbil mental».
—Doncs em sap greu d'haver-ho fet. Et quedaràs, oi?
—Que potser em vols impedir que me'n vagi?
Omani va estrènyer els llavis gruixuts.
—No, no t'ho impediré. Això és cosa teva. Si l'única manera que n'aprenguis consisteix a plantar
cara al món i després tornar fet un nyap, ets ben lliure de fer-ho. Per mi, pots anar-te'n.
George ja era a la porta, i el mirava per damunt e l'espatlla.
—Me'n vaig —va dir. Però va tornar a entrar per recollir una bossa on tenia els estris de neteja
—. Suposo que no tens cap inconvenient que m'emporti alguns objectes personals.
Omani va arronsar les espatlles. S'havia estirat al llit una altra vegada i llegia amb total
indiferència.
George es va tornar a quedar a la porta, però Omani no el va mirar. George va serrar les dents, es
va tombar i va marxar ràpidament pel passadís desert, perdent-se després en el jardí envoltat de
tenebres.
Es pensava que algú l'aturaria en intentar sortir de la finca, però ningú no ho va fer. Va entrar en
un restaurant obert tota la nit perquè li indiquessin on era la terminal aèria més pròxima. El va
estranyar que l'amo no avisés la policia. Va agafar un taxi aeri per anar a l'aeroport, i el xofer no li
va fer cap pregunta.
De totes maneres, allò no el va animar gens; al contrari, va arribar a l'aeroport amb el cor
oprimit. No s'havia fet cap idea de com seria el món exterior. Tots els qui l'envoltaven eren
professionals. L'amo del restaurant tenia el nom inscrit en la placa de plàstic col·locada sobre la
caixa: senyor Tal, cuiner diplomat. El conductor del taxi també tenia la seva llicència a la vista:
xofer diplomat. George sentia que el seu nom estava nu, i per culpa d'això li feia l'efecte que anava
despullat; encara pitjor, se sentia com si l'haguessin escorxat. Però no va trobar ningú que el mirés
desconfiadament i li demanés proves de la seva situació professional.
Ple d'amargor, George va dir-se: «Com és possible imaginar-se un ésser humà sense títol
professional?»
Va comprar un bitllet per anar a San Francisco amb l'avió de les tres de la matinada. Aquella nit
no hi havia cap més vol en direcció a un centre olímpic important, i ell no volia perdre temps
esperant-ne un altre. Es va quedar assegut en un racó de la sala d'espera, amb els ulls ben oberts per
si venia la policia. Però la policia no es va presentar.
Va arribar a San Francisco abans del migdia, i el soroll de la ciutat li va produir l'efecte d'un cop
de puny. Era la ciutat més gran que havia vist; a més, durant l'any i mig que havia passat a la
residència s'havia acostumat al silenci i la quietud.
Per acabar-ho d'adobar, arribava a San Francisco justament el mes dels Jocs Olímpics. Gairebé
es va oblidar de les seves penes en adonar-se de sobte que, en part, tot aquell soroll i confusió eren
deguts a aquest fet.
A l'aeroport havien instal·lat taulers informatius dels Jocs Olímpics pensant en els viatgers que
anaven arribant, i al davant de cada un s'hi apilotava la gent. Cada professió important tenia el seu
tauler, en el qual apareixien les adreces dels estadis on se celebrarien les proves del dia, el nom dels
que hi participaven i la seva ciutat d'origen, com també el món exterior que els patrocinava (si n'hi
havia cap).
Tot estava perfectament organitzat. George havia llegit sovint descripcions dels Jocs Olímpics en
noticiaris escrits i en pel·lícules, havia vist competicions a la televisió, i a més havia presenciat uns
Jocs Olímpics locals per a la classificació de carnissers diplomats del comtat. Fins i tot aquells Jocs,
que no tenien repercussions galàctiques (no hi va assistir cap representant dels mons exteriors, per
descomptat), van suscitar molt d'entusiasme.
En part, l'entusiasme va ser degut a la competició, i en part al fet que s'hi jugava el prestigi local
(que bé quan podien aplaudir un noi de la ciutat, encara que no el coneguessin de res!). No cal dir
que les apostes, impossibles d'impedir, també van tenir-hi molt a veure.
A George li va costar molt obrir-se pas fins als taulers. Un cop allà es va adonar que mirava els
frenètics i entusiastes badocs d'una manera diferent.
Hi va haver un temps que aquells mateixos individus havien estat candidats idonis per als Jocs
Olímpics. I què havien fet? Res!
Si haguessin guanyat la competició, estarien en algun lloc remot de la galàxia, no s'haurien pas
quedat a la Terra. Fossin el que fossin, les seves respectives professions els devien haver marcat per
quedar-se a la Terra des del primer moment; o bé s'hi havien quedat a causa de la incompetència que
van demostrar en les professions altament especialitzades a què se'ls va destinar.
I a hores d'ara aquells fracassats passaven l'estona allà, especulant sobre les possibilitats de
triomf que tenien d'altres candidats més joves. Voltors! Com li hauria agradat que especulessin a
costa seva!
Va seguir la filera de taulers com un somnàmbul, arran dels grups que s'hi formaven al voltant.
Havia esmorzat a l'estratoreactor i no tenia gana. El temor, però, el dominava. Es trobava en una gran
ciutat submergida en la confusió que precedia l'inici de les proves olímpiques. Allò era una bona
protecció, sens dubte. La ciutat era plena de forasters. Ningú no li faria preguntes ni es fixaria en ell.
Ningú no es preocuparia per ell. Ni tan sols la residència, va pensar George amargament. Tenien
cura d'ell com d'un gatet malalt, però si el gatet un bon dia s'escapava, què podien fer-hi?
I ara que estava a San Francisco, què havia de fer? Els seus pensaments xocaven a les palpentes
contra una paret. Aniria a veure algú? A qui? Com? On s'allotjaria? La quantitat de diners que li
quedava li semblava irrisòria.
Per primera vegada li va passar pel cap la idea de tornar, i se'n va avergonyir. Podia anar a veure
la policia… Va fer que no violentament amb el cap, com si discutís amb un adversari de carn i ossos.
Una paraula que brillava en un dels taulers li va cridar l'atenció: Metal·lúrgic. I en lletres més
petites: no fèrric. Al final d'una llarga llista de noms, amb lletres que apareixien i desapareixien, hi
deia: patrocinat per Novia.
Allò va evocar-li records dolorosos; es va tornar a veure discutint amb Trevelyan, convençut que
ell seria programador, convençut que un programador era superior a un metal·lúrgic, convençut que
ell havia triat el bon camí, convençut que era més llest que ningú…
Tan llest que no va poder contenir-se i va fer ostentació dels coneixements que posseïa davant
d'aquell individu estret de mires i rancorós, el tal Antonelli. Estava tan segur d'ell mateix aquell dia,
quan el van cridar i va deixar Trevelyan a la sala d'espera, tot nerviós… tenia tants fums, aquell dia!
George va deixar anar un crit agut i inarticulat. Algú es va tombar per mirar-lo, però va continuar
caminant de seguida. La gent passava molt a prop d'ell, empenyent-lo per tots cantons. Ell, però, no
podia apartar els ulls del tauler, bocabadat.
Semblava que el tauler hagués contestat els seus pensaments. Pensava en el nom de «Trevelyan»
amb tanta intensitat que durant un moment li va fer l'efecte que al tauler hi diria «Trevelyan». Però és
que sí que hi deia, Trevelyan, al tauler. Deia Armand Trevelyan (el nom de pila que tan poc agradava
a l'Stubby, era allà dalt, en caràcters lluminosos, perquè tothom el veiés), i la seva ciutat natal. A més
a més, Trev volia anar a Novia, es proposava anar a Novia, insistia a traslladar-se a Novia; i aquella
prova estava patrocinada precisament per Novia.
Era Trev, sens dubte, el seu vell i estimat amic Trev. Gairebé sense pensar-s'ho, va apuntar
l'adreça del lloc de la competició i es va posar a la cua per agafar un taxi aeri.
I llavors va pensar amb pessimisme:
«Trev s'ha sortit amb la seva! Volia ser metal·lúrgic i s'ha sortit amb la seva!»
George es va sentir més sol i desemparat que mai.
Hi havia cua per entrar a l'estadi. Semblava que els Jocs Olímpics dels metal·lúrgics serien d'allò
més disputats i emocionants. Almenys, això era el que deia l'anunci lluminós que hi havia damunt de
l'estadi, i el munt de gent que donava empentes per agafar un lloc ho confirmava.
Pel color del cel, George va pensar que devia ser un dia plujós, però a San Francisco havien
corregut la pantalla protectora. Allò era una mesura molt costosa, sens dubte, però totes les despeses
estaven autoritzades quan es tractava de procurar comoditats als representants dels mons exteriors,
reunits a la ciutat per assistir als Jocs Olímpics. Aquella gent representava molts diners. Per cada
persona que reclutessin, pagarien una quota, tant a la Terra com al govern del planeta que
patrocinava els Jocs. Era un bon negoci oferir els millors aspectes de la ciutat als representants dels
mons exteriors. San Francisco sabia molt bé què es feia.
George, que s'havia quedat absort meditant, va notar de cop una suau pressió a l'espatlla i va
sentir una veu que deia:
—Que és vostè l'últim, jove?
La cua s'havia desplaçat i George no s'havia adonat que es quedava enrere. Va avançar
ràpidament, tot murmurant:
—Sí, senyor. Perdoni.
Va notar que li premien el colze amb dos dits i va mirar al seu voltant furtivament.
L'home que tenia al darrere va bellugar el cap alegrement. Tenia els cabells d'un gris d'acer i sota
la jaqueta duia un jersei antiquat, dels que es cordaven per davant.
—No tenia la intenció d'ofendre't.
—No m'ha ofès.
—Molt bé, doncs —el desconegut parlava en un to desimbolt i amistós—. No sabia si eres a la
cua o si només t'hi havies enredat, per dir-ho així, sense voler. Em pensava que potser eres…
—Què? —va dir George bruscament.
—Doncs un participant, és clar. Sembles molt jove.
George li va girar l'esquena. No se sentia desimbolt ni amistós, i els xafarders el feien sortir de
polleguera.
Se li va acudir una idea. I si haguessin donat l'alarma per agafar-lo, difonent la seva descripció o
la seva fotografia? I si aquell tipus dels cabells grisos que tenia al darrere només volia veure-li bé la
cara?
Encara no havia vist cap noticiari. Va estirar el coll per donar una ullada a la filera de titulars
que s'anava desplegant al llarg d'una secció de la pantalla protectora de la ciutat, una mica deslluïts
per la grisor del cel ennuvolat de la tarda. Era inútil. Va deixar-ho córrer de seguida. Els titulars mai
no es referirien a ell. Eren els dies dels Jocs Olímpics, i les úniques notícies dignes de fer-se
públiques eren les classificacions dels guanyadors i els trofeus obtinguts per continents, nacions i
ciutats.
Allò continuaria així durant setmanes; es calcularien els resultats atenent a les puntuacions
individuals, mentre cada ciutat se les empescava per col·locar-se en una posició d'honor. La seva
ciutat, sense anar més lluny, havia quedat una vegada tercera en uns Jocs Olímpics que incloïen els
tècnics en instal·lacions elèctriques; va ser la tercera en tot l'estat. Encara se'n podia veure la placa
commemorativa, a l'ajuntament.
George va enfonsar el cap entre les espatlles i es va ficar les mans a les butxaques, però de
seguida va adonar-se que amb aquell posat encara cridava més l'atenció. Així doncs, va relaxar-se i
va intentar adoptar un aire de tranquil·litat; de totes maneres, tampoc no es va sentir més segur. Ja
havien arribat al vestíbul, i de moment cap mà autoritària no havia caigut sobre la seva espatlla.
Seguint la fila, va sortir finalment a les grades i es va col·locar tan endavant com va poder.
Es va emportar una desagradable sorpresa en veure que l'home dels cabells grisos s'havia posat
al seu costat. Ràpidament va mirar cap a un altre lloc i va procurar de convèncer-se que no passava
res. Al capdavall, aquell home anava al darrere seu a la cua. No hi havia cap motiu per sospitar res.
Després de fer-li un somriure vacil·lant, aquell individu va deixar de prestar-li atenció. A més,
els Jocs Olímpics estaven a punt de començar. George es va aixecar per veure si podia localitzar
Trevelyan, i es va oblidar de qualsevol altra cosa fora d'això.
L'estadi era de dimensions mitjanes i tenia la forma clàssica d'oval allargat, amb els espectadors en
dues graderies enfrontades, i els participants en la llenca plana que quedava entremig. Les màquines
estaven preparades, i els marcadors que indicarien la puntuació, situats sobre cada banc, tenien el
quadrant fosc, tan sols amb el nom i el número de cada participant. Pel que fa a aquests, ja eren a
l'estadi, llegint, enraonant; n'hi havia un que s'inspeccionava minuciosament les ungles. (No cal dir
que es considerava incorrecte que els participants prestessin atenció al problema que haurien de
resoldre abans que sonés el senyal de començar.)
George va consultar el programa que va trobar en una ranura feta a propòsit al braç del seu
seient, i va buscar el nom de Trevelyan. Li havien assignat el número dotze i, amb gran disgust per la
seva part, George va constatar que aquest número corresponia a l'altra banda de l'estadi. Arribava a
distingir el participant dotze, que estava dret i amb les mans a les butxaques, d'esquena a la seva
màquina, i mirant el públic com si comptés el nombre d'assistents, però des d'allà no aconseguia
veure-li la cara.
Però sabia que era Trev.
George es va deixar caure al seient, i es va preguntar si el seu amic se'n sortiria. S'adonava que
tenia el deure moral de desitjar el triomf de Trev; tot i així, hi havia alguna cosa dintre seu que
l'obligava a rebelar-se i a sentir un profund ressentiment. Ell, George, que no tenia cap professió, era
allà de simple espectador. Trevelyan, metal·lúrgic diplomat, era a baix, participant a la competició.
George es va preguntar si Trevelyan també es devia haver presentat a la competició Tany
anterior, el seu primer any com a metal·lúrgic. De vegades n'hi havia alguns que ho feien, si se
sentien prou segurs de si mateixos… o tenien pressa. Resultava una mica arriscat. Per més eficaç que
fos el mètode educatiu, un any d'espera a la Terra («per deixar reposar els coneixements», com se
solia dir) era garantia de millors resultats.
Si Trevelyan es presentava per segona vegada, potser això indicava que no li anava tan bé com
s'havia pensat. George es va avergonyir de la satisfacció que li inspirava aquesta idea.
Va mirar al seu voltant. Les graderies estaven gairebé plenes. Aquells Jocs Olímpics serien un
èxit de públic, la qual cosa implicaria més tensió dels participants… o més energia, segons
l'individu.
Per què els anomenaven olímpics, aquells jocs?, va pensar tot d'una. Mai no ho havia sabut. Per
què al pa li diem «pa»?
Una vegada ho va preguntar al seu pare:
—Per què s'anomenen Jocs Olímpics, papa?
I el seu pare li va contestar:
—«Jocs Olímpics» significa competició, lluita.
Llavors, George va dir:
—Així, quan l'Stubby i jo ens barallem, fem uns Jocs Olímpics, papa?
Platen, pare, va replicar:
—No. Els Jocs Olímpics són una competició especial… Au, no facis més preguntes estúpides. Ja
sabràs tot el que hagis de saber quan t'hagin educat.
George, de nou al present, va sospirar i es va arraulir a la cadira.
Tot el que hagis de saber!
Era curiós que en aquell moment es recordés de tot amb tanta claredat. «Quan t'hagin educat.»
Ningú no deia mai: «Si arribes a educar-te.»
Ell sempre havia fet preguntes estúpides, va pensar. Era com si el seu cervell sabés per endavant,
d'una manera instintiva, que no podria ser educat, i s'hagués posat a fer preguntes per anar-se formant
una cultura fragmentària de la millor manera possible.
I a la residència l'encoratjaven per tal que seguís aquest camí, perquè seguís el seu instint natural.
No hi havia cap altre sistema.
Tot d'un plegat es va incorporar. Però, què dimoni feia? Que potser se l'empassava, aquella
mentida? Podia ser que es donés per vençut perquè Trev era allà davant, amb el seu diploma nou de
trinca, i competint en els Jocs Olímpics?
Ell no era un dèbil mental! No!
I el crit de rebel·lia que va fer dintre seu va ser corejat pel sobtat clamoreig del públic. Tots els
espectadors es van aixecar de cop.
La tribuna situada al bell mig d'un dels costats de l'oval estava ocupada per un grup de persones
vestides amb els colors de Novia, i aquesta paraula va aparèixer al seu damunt, en el marcador
principal.
Novia era un món de primera categoria, que posseïa una gran població i una civilització
summament desenvolupada, potser la més desenvolupada de la galàxia. Era el tipus de planeta on tots
els terrestres desitjaven viure algun dia; o, si això no era possible, almenys que hi visquessin els seus
fills. (George es va recordar de la fal·lera que tenia Trevelyan per anar a Novia… i ara era un dels
qui lluitaven per aconseguir-ho.)
Els llums es van apagar a la part del sostre que s'estenia damunt el públic, i a les parets. La
depressió central, ocupada pels participants, es va il·luminar amb focus.
George va provar un altre cop de veure Trevelyan, però era massa lluny.
La veu clara i refinada del locutor va sonar pels altaveus:
—Distingits patrocinadors novians, senyores i senyors. Està a punt de començar la competició
olímpica per a metal·lúrgics no fèrrics. Els participants són…
Amb veu clara i potent, va llegir la llista que figurava en el programa, dient els noms, la ciutat
d'origen, quin any havien rebut l'educació… Cada nom despertava una tempesta d'aplaudiments i
visques. Els més forts van ser per als participants de San Francisco. Quan el locutor va pronunciar el
nom de Trevelyan, George, amb gran sorpresa per part seva, es va posar a cridar i aplaudir com un
boig. Amb no menys sorpresa, va veure que l'home dels cabells grisos que tenia al costat aplaudia
amb el mateix entusiasme.
George no va poder estar-se de llançar una mirada estupefacta al seu veí, el qual es va inclinar
cap a ell tot dient-li (a crits, per fer-se entendre per sobre del xivarri):
—Com que aquí no hi ha ningú de la meva ciutat, animaré els de la teva. El coneixes, aquell noi?
George es va arronsar.
—No —va mentir.
—He vist que miraves cap allà. Si vols, et deixo els meus prismàtics.
—No cal, gràcies. (Per què es ficava on no el demanaven, aquell pesat?)
Tot seguit, el locutor va donar altres dades referents al número de sèrie de la prova, el mètode de
cronometratge i puntuació i així successivament. Finalment va entrar en l'aspecte central de la
competició, i el públic va restar en silenci per no perdre paraula.
—Cada participant disposarà d'una barra d'aliatge no fèrric, de la qual desconeixerà la
composició. Se li demanarà que l'analitzi, la sotmeti a una prova, i doni tots els resultats
correctament, amb una precisió de quatre xifres decimals en els percentatges. Per realitzar aquesta
operació, tots els participants faran servir microespectrógrafs Beeman, model FX-2, cap dels quals
no funciona correctament.
El públic va fer un crit d'admiració.
—Cada participant haurà de descobrir el defecte de funcionament de l'aparell i corregir-lo. Amb
aquesta finalitat disposarà d'eines i peces de recanvi. Si la peça necessària no estigués entre les que
li hem facilitat, l'haurà de demanar, per la qual cosa el temps de lliurament de la peça es restarà del
temps total invertit. Estan a punt tots els participants?
El marcador situat sobre el participant número cinc es va il·luminar amb un senyal vermell que
llampeguejava frenèticament. El número cinc va sortir corrent de la pista i hi va tornar al cap d'un
moment. Es van sentir rialles entre el públic.
—Estan a punt tots els participants? —va repetir el locutor.
Cap marcador no es va encendre.
—Cap pregunta?
Els marcadors van restar apagats.
—Comença la competició.
El públic, és clar, només podia saber els progressos que feien els participants gràcies a les xifres
que apareixien al marcador. Però, a dir veritat, això no tenia gaire importància. Deixant de banda els
escassos metal·lúrgics professionals que hi hagués entre el públic, ningú no hauria entès res dels
aspectes tècnics de la prova. L'únic que volia saber el públic era qui guanyaria, qui quedaria segon, i
qui ocuparia el tercer lloc. Això era el més important per als qui havien fet apostes (pràctica il·legal
però inevitable). Les altres coses eren secundàries.
George contemplava l'espectacle amb el mateix entusiasme que tothom; la mirada li passava d'un
participant a l'altre, veient com l'un havia tret la tapa del seu microespectrògraf servint-se amb
destresa d'un petit instrument; com un altre examinava la part frontal de la màquina; com un tercer
introduïa la barra d'aliatge en el suport, i com el de més enllà ajustava un nònius amb uns copets tan
petits i precisos que semblava que gairebé no es mogués.
Trevelyan estava tan concentrat com els altres. George no podia veure de cap manera com li
anava.
El tauler del concursant disset es va il·luminar i va formar-s'hi aquesta frase: «Placa
d'enfocament mal ajustada.»
El públic va aplaudir amb bogeria.
El participant disset potser ho havia encertat, però també es podia haver equivocat, és clar. En
aquest últim cas, hauria de rectificar el diagnòstic, amb la qual cosa perdria temps. O potser no el
rectificaria, de manera que no podria dur a terme l'anàlisi del metall, o acabaria la prova amb una
anàlisi completament equivocada, que encara seria pitjor.
Però era igual. De moment, el públic no parava de cridar amb entusiasme.
D'altres taulers es van encendre. George va buscar amb la mirada el del participant número
dotze. A l'últim, aquest també es va il·luminar: «Suport de mostres descentrat. Falta palanca per
abaixar la grapa.»
Un ajudant va córrer cap a ell amb la peça que demanava. Si Trevelyan s'havia equivocat,
aquella demora no serviria per a res, ni tampoc se li restaria el temps que havia passat esperant la
peça. George gairebé no gosava respirar.
En el tauler disset ja hi començaven a aparèixer resultats, en lletres brillants: alumini, 41,2649;
magnesi, 22,1914; coure, 10,1001.
Per aquí i per allà, van començar a aparèixer xifres en d'altres taulers.
L'estadi semblava una casa de bojos.
George no entenia com els participants podien treballar enmig d'aquell maremàgnum, però
després va pensar que potser els afavoria i tot. Un tècnic de primera classe treballava millor si el
pressionaven.
El participant disset es va aixecar, mentre el seu tauler quedava voltat d'un rectangle vermell,
indicant que havia acabat la prova. El quatre el va imitar amb només dos segons de diferència. Tot
seguit se'n van aixecar dos més, un darrere l'altre.
Trevelyan continuava treballant; encara no havia comunicat els elements secundaris de la seva
barra d'aliatge. Quan ja gairebé tots els participants estaven drets, Trevelyan es va aixecar, finalment.
L'últim va ser el cinc, que va rebre un aplaudiment irònic.
La prova encara no s'havia acabat. Com era previsible, els resultats oficials es van fer esperar.
El temps mínim tenia importància, però també s'havia d'anar amb molt de compte a l'hora de fer els
càlculs definitius. No tots els diagnòstics tenien el mateix grau de dificultat; s'havien de sospesar una
dotzena de factors.
A l'últim, va sonar la veu del locutor:
—S'ha classificat primer, amb un temps de quatre minuts i dotze segons, amb diagnòstic correcte,
i anàlisi igualment correcta, amb una mitjana de zero coma set parts per cent mil, el participant
número… disset, Henry Anton Schmidt, de…
La resta de la frase va quedar ofegada pels aplaudiments. El número vuit s'havia classificat
segon, seguit pel número quatre, el magnífic temps del qual es va veure perjudicat per un error de
cinc deumil·lèsimes en la xifra del niobi. El participant dotze ni tan sols el van esmentar, ja que
figurava entre els que no havien aconseguit classificar-se.
George es va escolar entre la multitud fins a la sortida de participants i la va trobar atapeïda de
gent. Devia haver-hi parents que ploraven (d'alegria o tristesa, segons els casos), periodistes que
anaven a entrevistar els que s'havien classificat primers o els que havien vestit els colors de la ciutat,
col·leccionistes d'autògrafs, gent que buscava publicitat, i individus senzillament curiosos. També hi
havia moltes noies, esperant potser que algun campió que quasi segur que aniria a Novia, es fixés en
elles (o, si no, algú que ocupés un lloc més baix a la classificació, tingués necessitat de consol i
disposés de prou diners per pagar-lo).
George es va quedar enrere. No veia ningú conegut. Com que San Francisco era tan lluny de la
seva ciutat natal, pensava que no hi hauria parents per ajudar Trev a suportar el pes de la derrota.
Els participants anaven sortint, somrient d'esma i agraint amb moviments del cap les aclamacions.
Les forces d'ordre públic mantenien la gent apartada per deixar un passadís per on es pogués
circular. Cada un dels primers classificats arrossegava amb ell una part de la multitud, com un imant
que passés entre un munt de llimadures de ferro.
Quan va sortir Trevelyan, amb prou feines quedava ningú. (George va ensumar-se que devia
haver trigat a sortir per vergonya.) A la boca, crispada en un gest d'amargor, hi duia un cigarret. Amb
els ulls baixos, va començar a allunyar-se.
Era la primera imatge familiar que veia George des de feia prop d'un any i mig, tot i que li
semblava que en realitat havia transcorregut una dècada i mitja. Gairebé el va sorprendre de
comprovar que Trevelyan no hagués envellit, que fos el mateix Trev que havia vist per última
vegada.
George va anar cap a ell d'una revolada.
—Trev!
Trevelyan es va girar bruscament, estupefacte. Va mirar George de dalt a baix i després li va
oferir la mà ràpidament.
—George Platen! Què diantre…?
Però l'expressió de joia se li va esborrar de la cara tan de pressa com li havia aparegut. Va
deixar caure la mà abans que George la hi hagués pogut estrènyer.
—Que hi eres, allà dins? —amb un gest sec del cap, el Trev va indicar l'estadi.
—Sí.
—Per veure'm?
—Sí.
—No ho he fet gaire bé, oi?
Va tirar a terra el cigarret i el va trepitjar, mirant cap al carrer, on la gentada que sortia
s'amuntegava a poc a poc, per distribuir-se en taxis i autobusos volants, mentre es formaven d'altres
cues per als següents jocs.
Trevelyan va dir amb veu espessa:
—I què? Només és la segona vegada que perdo. Novia se'n pot anar a fer punyetes després de la
pallissa que m'han fumut avui. Hi ha d'altres planetes que em contractarien encantats… Però, escolta,
no ens havíem vist des del Dia de l'Educació. On t'havies ficat? Els teus pares em van dir que et van
enviar a una missió especial, però sense donar-me més detalls. A més, no m'has escrit en tot aquest
temps. M'hauries pogut escriure, no?
—Sí, és clar —va dir George, inquiet—. En fi, venia a dir-te que em sap molt greu que les coses
t'hagin anat malament.
—Gràcies, però no t'amoïnis. Et repeteixo que Novia se'n pot anar a fer punyetes… M'ho hauria
d'haver imaginat. S'han passat setmanes anunciant que farien servir màquines Beeman. Van invertir
tots els diners en màquines Beeman. Aquelles fotudes cintes educatives que em van passar contenien
les dades de les Henslers, i qui en fa servir, de Henslers, avui dia? Els mons del cúmul de Goman, si
és que se'ls pot anomenar mons, i encara! Tu creus que és just, això?
—No et podries queixar a…?
—No siguis ximple. Em diran que el meu cervell està preparat per a les Henslers. Prova de
discutir amb ells i ja ho veuràs. Tot m'ha sortit malament. Jo he estat l'únic que he hagut de demanar
una peça de recanvi. No ho has vist?
—Però suposo que t'han restat aquest temps de la puntuació total.
—I tant, però he perdut temps rumiant si podria fer un diagnòstic correcte, i llavors m'he adonat
que a les peces que tenia no hi havia palanca per abaixar la grapa. Aquest temps no el resten. Si la
màquina hagués estat una Hensler, jo hauria sabut si anava per bon camí. Com podia competir, en
aquestes condicions? El primer era de San Francisco, com els tres d'entre els quatre següents
classificats. I el cinquè era de Los Angeles. Tots ells van disposar de cintes educatives de les que es
fan servir a les grans ciutats. O sigui, de les millors, juntament amb espectrògrafs Beeman i tot. Com
volies que hi competís, amb ells? Vaig venir fins aquí per veure si tenia la sort de classificar-me
entre els patrocinats per Novia, però hauria valgut més que em quedés a casa… Ja m'ho imaginava,
jo. No cal parlar-ne més. De totes maneres, Novia no és l'única pedrota que hi ha a l'espai. Amb el
munt de fotuts planetes…
Trev no s'adreçava a George. No parlava amb ningú en particular. Se li havia encès la sang i
treia foc pels queixals. George se n'adonava.
—Si sabies per endavant que farien servir màquines Beeman —li va dir—, per què no et vas
dedicar a estudiar-les abans?
—Et repeteixo que no figuraven a les cintes que em van passar.
—Podries haver llegit… llibres.
La mirada hostil que li va fer Trevelyan de sobte, gairebé va ofegar l'última paraula de George.
—Que t'ho vols prendre de broma, a més a més? Creus que té gràcia, el que ha passat? Com vols
que llegeixi llibres i intenti aprendre de memòria prou coses per competir amb un que ho sap, que té
els coneixements ficats al cervell?
—Em va fer l'efecte…
—Tu prova-ho, i ja ho veuràs… —Tot d'una li va preguntar—: Ara que hi penso, quina és la teva
professió?
La seva veu denotava una oberta hostilitat.
—Doncs…
—Vinga, digue-m'ho. Si vols quedar d'espavilat davant meu, demostra almenys què has fet. Veig
que encara ets a la Terra; això vol dir que no ets programador d'ordinadors, i que aquella missió
especial que et van encarregar no deu ser gran cosa.
George va dir, tot nerviós:
—Perdona, Trev, però tinc un compromís i ja faig tard.
I va retrocedir, intentant somriure.
—No, tu no te'n vas —va dir Trevelyan furiós, allargant la mà i agafant George per la jaqueta—.
Primer has de contestar la meva pregunta. Per què tens por de dir-m'ho? Què et passa? No sé per què
véns a fer el pinxo, si no tens motiu. Em sents?
Va sacsejar furiosament George i tots dos van començar a barallar-se, anant d'una banda a l'altra
a batzegades. De sobte, la veu del destí va sonar a les orelles de George sota la forma del crit
indignat d'un policia.
—Ja n'hi ha prou. Ja n'hi ha prou! Separeu-vos.
George va notar que se li gelava la sang a les venes. El policia li demanaria el nom, la targeta
d'identitat, i George no la hi podria ensenyar. Llavors l'interrogaria i la seva manca de professió
quedaria palesa a l'acte; i a més a més, davant del propi Trevelyan, que estava molt dolgut de la
derrota que havia sofert i s'afanyaria a esbombar la notícia entre els seus per endolcir la seva pena.
George no podia consentir-ho. Es va desprendre de Trevelyan i va provar d'arrencar a córrer,
però la mà feixuga del policia li va engrapar l'espatlla.
—Quiet, aquí. A veure, la targeta d'identitat.
Trevelyan buscava la seva amb les mans balbes mentre deia amb la veu ronca:
—Jo sóc Armand Trevelyan, metal·lúrgic no fèrric. Acabo de participar en els Jocs Olímpics.
Val més que s'encarregui d'aquest, senyor agent.
George els va mirar tots dos, amb els llavis tan secs com la gorja, incapaç de pronunciar cap
paraula. Llavors es va sentir una altra veu, tranquil·la, cortesa.
—Agent? Un moment, sisplau.
El policia va fer un pas enrere.
—Sí, senyor?
—Aquest jove és convidat meu. Què passa?
George va mirar al seu voltant, estupefacte. Era l'home de cabells grisos que havia segut al seu
costat. El desconegut va fer una amable inclinació de cap a George.
El seu convidat? Que s'havia begut l'enteniment?
El policia va respondre:
—Aquests dos, que estaven esvalotant.
—Han comès cap delicte? Han causat cap dany?
—No, senyor.
—Així doncs, jo me'n faig responsable —va posar un carnet davant els ulls del policia, i aquest
va fer de seguida un pas enrere.
Trevelyan, indignat, va balbucejar:
—Escolti, esperi's…
Però el policia es va tombar cap a ell:
—Aquí no ha passat res. Acuses de res aquest noi.
—Jo només…
—Doncs ja pots marxar. A veure, vostès, circulin… —S'havia aplegat un grup bastant nombrós
d'espectadors, que tot seguit van començar a marxar de mala gana.
George va deixar que l'home dels cabells grisos el conduís fins a un taxi aeri, però abans de
pujar-hi es va parar en sec i va dir-li:
—Moltes gràcies, però jo no sóc pas el seu convidat. (I si es tractava d'una confusió? I si aquell
home l'havia pres per un altre?)
Tot i així, el desconegut va somriure i va replicar:
—No ho eres, efectivament, però sí que ho seràs, a partir d'ara. Permet-me que em presenti: em
dic Ladislas Ingenescu, historiador diplomat.
—Però…
—Vinga, que no et passarà res, t'ho asseguro; l'únic que volia era estalviar-te complicacions amb
aquell policia.
—Però, per què?
—Vols que et doni un motiu? Bé, diguem que som conciutadans honoraris, tu i jo. Tots dos hem
victorejat el mateix participant, te'n recordes?, i els conciutadans ens hem d'ajudar, encara que el
vincle que ens uneixi només sigui honorífic, oi?
I George, que estava molt poc segur d'aquell home que deia anomenar-se Ingenescu, i que tampoc
no estava segur de si mateix, va acabar per pujar al vehicle. I abans que tingués temps de pensar que
potser seria millor que en baixés, ja eren a una alçada considerable de terra.
Fet un mar de dubtes, va pensar:
«Aquest home deu tenir certa categoria. El policia l'ha tractat amb molt de respecte.»
Gairebé s'havia oblidat que el veritable motiu del seu viatge a San Francisco no consistia a veure
Trevelyan, sinó a trobar alguna persona influent que fos capaç d'aconseguir que valoressin de nou la
seva capacitat d'educació.
I si el tal Ingenescu era l'home adequat? A més a més, com aquell qui diu, havia baixat del cel.
Encara era possible que tot anés bé… Però aquella idea feia cara de ser falsa. No estava gens
tranquil.
Durant el breu viatge aeri en taxi, Ingenescu es va limitar a parlar de trivialitats, assenyalant-li els
monuments de la ciutat, recordant altres Jocs Olímpics als quals havia assistit. George, que parava
prou atenció per anar fent sorollets incomprensibles d'aprovació a cada pausa de l'altre, observava
neguitosament la ruta que seguien.
Es dirigien cap a una de les obertures de la pantalla protectora, per tal d'abandonar la ciutat?
No, el vehicle va començar a baixar, i George va sospirar alleugerit. A la ciutat es trobava més
segur.
El taxi va parar-se al terrat d'un hotel i, mentre baixava, Ingenescu li va dir:
—Vols sopar amb mi a la meva habitació?
George va contestar que sí, tot fent un somriure d'allò més sincer. Ja començava a notar el buit
que tenia a dins per haver-se saltat el dinar. Ingenescu observava George en silenci mentre aquest
menjava. Quan es va fer fosc, els llums de les parets es van encendre automàticament. George va dirse:
«Estic tot sol des de fa vint-i-quatre hores.»
En acabat, mentre prenien cafè, Ingenescu va tornar a parlar:
—Has estat tota l'estona a la defensiva, com si jo pogués perjudicar-te —va dir.
George es va tornar vermell, va deixar la tassa i va intentar negar-ho, però l'home dels cabells
grisos es va posar a riure, bellugant el cap.
—És veritat. T'he observat atentament des de la primera vegada que t'he vist, i em fa l'efecte que
ja et conec força bé.
George, esfereït, va fer com si s'anés a aixecar.
Ingenescu el va contenir.
—Seu, home —va dir-li—. Només vull ajudar-te.
George es va asseure, però li sortia fum del cap. Si aquell home sabia qui era, per què no l'havia
lliurat al policia? D'altra banda, per què havia d'oferir-li la seva ajuda?
Ingenescu va dir:
—Vols saber per què vull ajudar-te? Oh, no t'esveris. No tinc pas poders telepàtics. El que passa
és que la meva educació em permet captar les petites reaccions que revelen el veritable estat d'ànim
d'una persona. Ho entens?
George va fer que no amb el cap.
Ingenescu va prosseguir:
—Pensa en el nostre primer encontre. Tu feies cua per anar a veure unes proves olímpiques, però
les teves reaccions imperceptibles no concordaven amb els teus actes. L'expressió de la teva cara no
era l'adequada, i el mateix es podria dir de la teva manera de moure les mans. Això volia dir que et
passava alguna cosa, i allò més interessant era que, fos el que fos, no era res vulgar i corrent. Podria
ser, m'he dit, que fos alguna cosa de la qual ni tan sols la teva ment conscient s'adonava… No he
pogut estar-me de seguir-te, i de seure al teu costat. Quan has marxat, t'he tornat a seguir, i llavors he
escoltat d'amagat la conversa que tenies amb el teu amic. En vista de tot plegat, em resultaves un tema
d'estudi massa interessant, i perdona que et parli amb tanta fredor, per deixar que un policia se
t'endugués… Ara, digues: què et passa, exactament?
George estava dominat per una gran indecisió. Si aquell individu li parava una trampa, per què ho
feia amb tants embuts i circumloquis? Fora d'això, li convenia molt fiar-se d'algú. Havia anat a San
Francisco per trobar ajuda, i ara li n'oferien. Potser era aquell, el perill: la facilitat amb què li
oferien ajuda.
Ingenescu li va dir:
—Sens dubte, com a científic social que sóc, el que em diguis serà informació confidencial. Saps
què vol dir, això?
—No, senyor.
—Doncs vol dir que seria molt poc honorable per part meva que repetís el que tu em diguis a un
tercer, pel motiu que fos. A més a més, ningú no pot obligar-me legalment a repetir-ho.
George, amb sobtada malfiança, va observar:
—Em pensava que era historiador, vostè.
—I ho sóc.
—Doncs acaba de dir que és científic social.
Ingenescu es va posar a riure sorollosament. Quan va poder parlar, es va disculpar d'haver
reaccionat d'aquella manera.
—Perdona'm, noi, ja sé que no hauria de riure. Però no reia de tu, ni molt menys. Em reia de la
Terra, i de la importància que dóna a les ciències físiques, que divideix en un munt de segments
pràctics. M'hi jugo el que vulguis que podries enumerar en un moment totes les subdivisions de la
tècnica de la construcció o de l'enginyeria mecànica i, en canvi, no podries dir-me ni paraula de les
ciències socials.
—Molt bé. Què són les ciències socials?
—Les ciències socials es dediquen a l'estudi dels grups humans. Consten de moltes seccions
summament especialitzades, el mateix que passa amb la zoologia, per exemple. Així, tenim els
culturòlegs, que estudien la mecànica de la cultura, la seva formació, desenvolupament i decadència.
S'anomena cultura —va afegir, anticipant-se a una pregunta de George— a tots els aspectes d'uns
costums determinats. Per exemple, aquest terme engloba la nostra manera de guanyar-nos la vida, el
nostre lleure i creences, el que donem per bo i dolent, etcètera. M'entens?
—Em sembla que sí.
—Un economista (no un estadístic de l'economia, sinó un economista) s'especialitza en l'estudi de
les formes per mitjà de les quals una cultura satisfà les necessitats materials de les persones que la
integren. Un psicòleg s'especialitza en l'estudi de l'individu d'una societat determinada, i de la
manera amb què aquesta societat afecta el seu comportament. Un futuròleg s'especialitza en l'estudi
del rumb futur que seguirà una societat, i un historiador… aquí surto jo en escena.
—Sí, senyor.
—Un historiador és una persona que s'especialitza en l'estudi del passat de la nostra societat i
d'altres societats que tenen diferents cultures.
George començava a interessar-se en tot plegat.
—Que eren diferents les coses, en el passat?
—Sí que ho eren. Fins fa un miler d'anys, l'educació no existia; almenys, el que ara entenem per
educació.
George va intervenir:
—Ja ho sabia. La gent aprenia a fragments, estudiant llibres.
—Renoi! Com és que ho saps?
—Ho he sentit a dir —va contestar George, cautelosament, tot afegint—: serveix de res
preocupar-se pel que va passar fa tant de temps? Ho dic perquè són coses que s'han acabat
definitivament, no?, que ja no existeixen.
—Res no s'acaba mai definitivament, noi. El passat explica el present. Per exemple, per què és
com és el nostre sistema educatiu?
George es va bellugar, inquiet. El seu interlocutor havia tornat al tema.
—Perquè és el millor —va dir George, esquerp.
—I per què és el millor? Ara, si no et fa res d'escoltar-me un moment, jo t'ho explicaré. Llavors
tu mateix entendràs si és útil o no, la història. Molt abans que comencessin els viatges
interestel·lars… —es va interrompre de cop en veure l'expressió d'esbalaïment que mostrava la cara
de George—. Que potser et pensaves que havien existit sempre?
—Mai no se m'havia acudit de pensar-hi, senyor.
—No m'estranya. Doncs va haver-hi un temps, fa cosa de quatre o cinc mil anys, que la humanitat
estava confinada a la superfície de la Terra. Disposaven de recursos tècnics bastant moderns, però,
tot i així, la població havia augmentat de tal manera que la més petita fallada en la maquinària hauria
significat la fam i la malaltia per a milers de persones. Per tal que no decaigués el progrés tècnic
assolit davant d'una població que no parava de créixer, van haver de formar un nombre cada cop més
elevat d'especialistes i científics, però al mateix temps, a mesura que les ciències evolucionaven,
cada cop costava més de preparar-los… Quan van començar a fer-se els primers viatges
interplanetaris, i després interestel·lars, el problema es va accentuar. En realitat, la colonització de
planetes extrasolars no va ser factible durant uns mil cinc-cents anys, per culpa de l'escassetat de
personal especialitzat… El moment crític va arribar quan es va descobrir el mecanisme mitjançant el
qual el cervell emmagatzemava els coneixements. Gràcies a això, va ser possible crear cintes
educatives que modificaven el mecanisme de tal manera que inserien en la ment un conjunt de
coneixements «fabricats en sèrie», per dir-ho així. Però això tu ja ho saps… A partir d'aleshores, ja
no costava gens d'obtenir especialistes a milers, a milions, i vam poder iniciar el que no sé qui ha
anomenat l'«ocupació de l'univers». Actualment hi ha mil cinc-cents planetes habitats, a la galàxia, i
encara no se n'albira el final… Entens què representa, tot això? La Terra exporta cintes educatives
per a professions poc especialitzades, i així contribueix a unificar la cultura a tota la galàxia. Les
cintes de lectura, per exemple, asseguren l'existència d'un sol llenguatge per a tots nosaltres… No
facis aquesta cara de sorpresa; també hi ha d'altres idiomes possibles, els que s'utilitzaven en el
passat. N'hi havia a centenars… La Terra també exporta professionals summament especialitzats, i
manté la seva població dins de límits tolerables. Com que s'envien tècnics de tots dos sexes en
proporció justa, la qüestió reproductiva està resolta per endavant, i això contribueix a augmentar la
població dels mons exteriors que ho necessiten. A més, aquestes exportacions de cintes i personal es
paguen amb primeres matèries i articles que aquí ens convenen molt, i dels quals depèn la nostra
economia. Entens ara per què el nostre mètode d'educació és el millor?
—Sí, senyor.
—T'ajuda a comprendre-ho saber que, quan no existia, la colonització interestel·lar va ser
impossible durant mil cinc-cents anys?
—Sí, senyor.
—Així doncs, també comprens el servei que fa la història —Ingenescu va somriure—. Ara
m'agradaria saber si entens per què tinc tant d'interès per tu.
George va caure del temps i l'espai, retornant bruscament a la realitat. Pel que es veia, aquell
historiador sabia molt bé on volia anar a parar. La seva dissertació no havia estat altra cosa que un
subterfugi per atacar-lo des d'un nou angle.
Posant-se un altre cop a la defensiva, va preguntar amb una certa vacil·lació:
—Per què?
—Els científics socials estudien les societats, i aquestes estan constituïdes per éssers humans.
—Ah, està bé.
—Però els éssers humans no són màquines. Els especialistes en ciències físiques treballen amb
màquines. Per fer funcionar una màquina només cal saber un nombre determinat de coses, i els
especialistes saben totes aquestes coses. A més, totes les màquines d'un mateix tipus són tan
semblants que no tenen cap mena de qualitat distintiva individual que els desperti l'interès. Però els
éssers humans són una altra cosa… Són tan complexos i diferents entre ells, que un científic social no
podrà saber mai tot allò que s'ha de saber, ni tan sols una bona part. Per aprofundir tant com pugui la
seva especialitat, sempre ha d'estar disposat a estudiar les persones; sobretot els casos particulars,
els exemplars que surten de la norma.
—Com ara jo —va dir George amb veu inexpressiva.
—Jo no gosaria anomenar-te exemplar, però s'ha de reconèixer que surts de la norma. Val la pena
d'estudiar-te, i si m'ho permets, jo, en canvi, provaré d'ajudar-te en les teves dificultats, si és que
puc.
A la ment de George els engranatges giraven a tota marxa. Pensava en tot allò que havia sentit…
aquella colonització dels mons llunyans, que l'educació havia fet possible. Li feia l'efecte que un
munt d'idees petrificades dintre seu havien saltat a miques i s'havien escampat pertot arreu, atabalantlo.
—Deixi'm pensar —va dir, tapant-se les orelles amb les mans. Després les va apartar i va
demanar a l'historiador—: Em podria fer un favor, senyor Ingenescu?
—Si és a les meves mans… —va respondre l'historiador, amablement.
—Vostè m'ha promès que tot allò que es digui en aquesta habitació quedarà entre nosaltres, no és
veritat?
—Exactament.
—Doncs aconsegueixi'm una entrevista amb un funcionari dels mons exteriors; amb un funcionari
de… Novia.
Ingenescu va tenir un sobresalt.
—Home, és que…
—Vostè pot fer-ho —va afegir George seriosament—. Ocupa un càrrec important. He vist la cara
que ha fet aquell policia quan li ha ensenyat el carnet. Si s'hi nega… no deixaré que m'estudiï.
Al mateix George li va semblar infantil aquella amenaça, desproveïda de sentit. Però va semblar
que Ingenescu quedava molt impressionat. L'historiador, capficat, va dir:
—Em demanes una cosa impossible. Un novià durant el mes olímpic…
—Molt bé; doncs simplement truqui un novià per videòfon i jo mateix li demanaré una entrevista.
—T'hi atreviràs?
—És clar que sí. Ja ho veurà.
Ingenescu va mirar fixament George, tot pensatiu, i després va allargar la mà cap al videòfon.
George es va esperar, amb el cap mig als núvols gràcies al nou caire que prenien les coses i la
sensació de poder que aquesta nova situació li transmetia. Havia de sortir bé per força. Malgrat tot,
aniria a Novia. Ho veia claríssim. Marxaria triomfant de la Terra a pesar d'Antonelli i de la colla
d'imbècils de la Residència per a (gairebé es va posar a riure) Dèbils Mentals.
George esperava, neguitós, que s'il·luminés la pantalla. Seria com una finestra oberta a la intimitat
dels novians, una finestra per on veuria un fragment de la vida de Novia trasplantada a la Terra. No
sabia avenir-se que en només vint-i-quatre hores hagués arribat tan lluny.
Es van sentir rialles mentre la pantalla es feia menys borrosa i s'enfocava, però de moment no va
veure la cara de ningú; només ombres d'homes i dones que anaven ràpidament d'una banda a l'altra.
Es va sentir clarament una veu sobre un fons de murmuris confosos.
—Qui em truca? Ingenescu?
Al cap d'un moment va aparèixer una cara a la pantalla. Un novià. Un novià autèntic. (George no
en tenia el més petit dubte. Aquella fesomia traspuava alguna cosa completament extraterrestre. No
era res que es pogués definir del tot, però no admetia error.)
Era morè de cara i tenia els cabells ondulats i molt foscos, pentinats cap enrere. Duia un bigotet
negre i una barba punxeguda, tan negra com els cabells, que amb prou feines ultrapassava els límits
del seu estret mentó; la resta de la cara, però, la tenia tan fina que semblava que s'hi hagués fet una
depilació definitiva.
En aquell moment, el novià somreia:
—Ladislas, això és abusar. Sempre ens imaginem que ens espiaran, dintre del que és raonable,
cada cop que ens estem a la Terra, però recórrer a la telepatia és extralimitar-se.
—La telepatia, Honorable?
—Confessa-ho! Tu sabies que et trucaria, aquesta nit. I també sabies que només esperava acabar
aquesta copa —va aixecar la mà, fent-la aparèixer a la pantalla, i va mirar Ingenescu a través d'una
copeta plena d'un licor violeta pàl·lid—. Em sap greu de no poder convidar-te.
George, que estava fora de l'abast del transmissor d'Ingenescu, era invisible per al novià, la qual
cosa el tranquil·litzava bastant. Necessitava temps per calmar-se. Li feia l'efecte que estava format
exclusivament per dits nerviosos que tamborinaven sense parar…
Però havia endevinat la tecla. Els seus càlculs eren exactes. Ingenescu era un personatge
important. El novià el tractava pel nom de pila.
Magnífic! Les coses anaven com una seda. El que Antonelli li havia fet perdre, George ho
recuperaria de sobres gràcies a Ingenescu. I algun dia, quan fos un home independent, podria tornar a
la Terra tan poderós com aquell novià, que tractava Ingenescu pel nom de pila com si res, mentre que
aquest s'adreçava a ell dient-li «Honorable»…
Quan tornés, ja passaria comptes amb Antonelli. Li havia de fer pagar l'any i mig que havia
perdut per culpa seva, i…
Va estar a punt de deixar-se arrossegar per aquelles fantasies tan seductores, però es va dominar
en adonar-se, angoixat, que perdia el fil dels esdeveniments.
El novià deia en aquells moments:
—… ni solta ni volta. Novia té una civilització tan complexa i moderna com la de la Terra.
Tingues en compte que no som de Zeston. És absurd que hàgim de venir aquí a buscar tècnics.
Ingenescu va dir, conciliador:
—Només a buscar nous models de tècnics. Mai no se sap quants en faran falta, d'aquests tècnics.
Les cintes educatives els costarien el mateix preu que un miler de tècnics, i, com ho saben que en
necessitarien tants, de tècnics?
El novià es va beure d'un sol glop el licor que li quedava i es va posar a riure. (A George li va
empipar una mica que un novià fos tan frívol. Amb un cert neguit, es va preguntar si el novià no
s'hauria d'haver privat d'aquella copa, i fins i tot de les dues o tres anteriors.)
El novià va dir:
—Això és una mentida típica, Ladislas. Saps perfectament que podem col·locar tots els nous
tècnics que ens envieu. Aquesta tarda mateix he contractat cinc metal·lúrgics…
—Ja ho sabia —va dir Ingenescu—. Jo hi era.
—Vigilant-me! Espiant-me! —va cridar el novià—. Però espera't un moment, que et vull dir una
cosa. Els metal·lúrgics de l'últim model que he contractat només es diferenciaven del model anterior
en una cosa, que sabien fer anar espectrògrafs Beeman. Les cintes no podien variar tant (va aixecar
dos dits ben junts) respecte del model de l'any passat. Creeu nous models de tècnics per fer-nos
gastar diners.
—Nosaltres no els obliguem pas a comprar nous tècnics.
—No, però veneu tècnics de l'últim model a Lanaonum i això ens obliga a estar al dia si no
volem quedar endarrerits. Ens heu fet entrar a la cursa, però aneu amb compte, que potser decidirem
sortir-ne.
El seu riure semblava un pèl forçat, i es va acabar d'una manera una mica massa sobtada.
Ingenescu va dir:
—Sé que vostès faran el que els sembli millor. Mentrestant, pel que fa a la meva trucada…
—Ah, sí, m'has trucat tu. Molt bé, jo ja he dit el que havia de dir; suposo que l'any que ve tindreu
un model nou de metal·lúrgic que ens costarà un ull de la cara, que tindrà més informació que els
actuals per analitzar el niobi, i que l'altre any… Però deixem-ho estar. Què volies?
—Aquí hi ha un jove amb qui m'agradaria que parlés.
—Jo? —La idea no va semblar complaure gaire el novià—. I de què?
—No ho sé. No m'ho ha dit. En realitat, ni tan sols m'ha dit el seu nom ni professió.
El novià va arrufar les celles.
—Doncs per què em fas perdre temps?
—Sembla que està molt segur que a vostè l'interessarà el que li ha de dir.
—Ves per on!
—A més a més —va afegir Ingenescu—, consideri-ho com un favor que jo li demano.
El novià va arronsar les espatlles.
—Posa-m'hi i digue-li que sigui breu.
Ingenescu es va apartar de la pantalla i va dir a George, xiuxiuejant:
—Fes servir el tractament d'«Honorable».
George va empassar saliva amb dificultat. Havia arribat el moment crític.
El noi va notar que estava amarat de suor. La idea que havia tingut era molt recent, però n'estava
completament convençut. Va començar a albirar-la tot parlant amb Trevelyan, després va fermentar i
prendre forma mentre Ingenescu xerrava, i al capdavall, les pròpies observacions del novià hi havien
donat els tocs finals.
—Honorable —va dir George—, si vostè m'ho permet, li indicaré la manera de sortir de la cursa
a què vostè ha fet referència.
Va fer servir expressament la mateixa imatge que el novià.
Aquest el va mirar seriosament.
—De quina cursa parles?
—De la que vostè mateix ha esmentat, Honorable. La cursa en què s'ha de ficar Novia quan es
veu obligada a acudir a la Terra per buscar… tècnics. (No va poder evitar que les dents li petessin;
però no de por, sinó d'emoció.)
El novià va dir:
—Que potser vols dir que coneixes un mitjà gràcies al qual podríem deixar de ser clients del
supermercat mental de la Terra? És això el que vols dir?
—Sí, senyor. Novia pot dirigir el seu propi sistema educatiu.
—Mmm… Sense cintes?
—Doncs… sí, Honorable.
El novià, sense apartar els ulls de George, va ordenar:
—Ingenescu, posa't a la vista.
L'historiador es va col·locar al darrere de George, perquè el novià el veiés per damunt de
l'espatlla d'aquest.
—Què és tot això? —va preguntar el novià—. No ho acabo de veure clar.
—Li prometo solemnement que, sigui el que sigui, es fa per pròpia iniciativa d'aquest jove,
Honorable —va replicar Ingenescu—. Jo no hi tinc res a veure, amb això. Me'n rento les mans.
—Llavors, qui és aquest jove? Per què em truques en nom seu?
—El meu principal objectiu és estudiar-lo, Honorable —va contestar Ingenescu—. Per a mi és
valuós i miro de complaure'l.
—Què ho fa que sigui tan valuós?
—Es difícil d'explicar; té a veure amb la meva feina.
El novià va fer una rialleta.
—Bé, a cadascú la seva feina —va fer un senyal amb el cap a alguna persona o persones que es
trobaven fora del camp de visió—. Aquí hi ha un jove, un protegit d'Ingenescu, o una cosa semblant,
que ens vol explicar com es pot educar sense cintes. —Va fer petar els dits, i una altra copa de licor
pàl·lid va aparèixer-li a la mà—. Endavant, jove.
A la pantalla hi havia un munt de cares, tant d'homes com de dones, apinyades per veure George,
amb expressions que anaven des de la sorna fins a la curiositat.
George va provar de mostrar-se indiferent. Tots aquells individus, novians o terrestres, es
dedicaven a «estudiar-lo» com si fos un insecte clavat en una agulla.
Ingenescu seia en un racó de la cambra, tot mirant-lo amb ulls de mussol.
«Tots són uns estúpids —va dir-se George, furiós—, del primer a l'últim. Però ho hauran
d'entendre. Faré el que sigui perquè m'entenguin.»
—Aquesta tarda jo també he estat als Jocs Olímpics dels metal·lúrgics —va dir.
—Tu també? —va dir el novià, plàcidament—. Pel que es veu, hi havia tota la Terra reunida,
allà.
—Tota la Terra no, Honorable, però jo sí. A un amic meu que participava en els Jocs li ha anat
molt malament per culpa de les màquines que s'han fet servir, les Beeman. Les úniques que van
incloure a la seva educació eren les Henslers, i sembla que, a més, eren d'un model antic. Vostè ha
dit que la diferència entre les Henslers i les Beeman era mínima —va aixecar dos dits ben junts,
imitant conscientment el gest que havia fet abans el novià—. D'altra banda, el meu amic sabia des de
feia temps que caldria conèixer les màquines Beeman per a la competició.
—On vols anar a parar?
—El meu amic havia ambicionat tota la vida obtenir un destí a Novia. Les Henslers ja les
coneixia, però per classificar-se també havia de conèixer les Beeman, i ell ho sabia perfectament.
Per aprendre a fer-les anar només hauria hagut d'estudiar uns quants detalls més, algunes dades,
practicar una mica, potser. Amb l'ambició de tota una vida esperonant-lo, podria ser que ho hagués
aconseguit…
—I d'on hauria tret una cinta amb les dades i xifres addicionals? O és que potser l'educació s'ha
convertit en una qüestió d'estudi privat, a la Terra?
Les cares apinyades al seu darrere es van posar a riure obedientment.
George va replicar:
—Precisament per això no va poder aprendre, Honorable. Ell es pensava que necessitaria una
cinta. Ni tan sols se li va acudir de provar d'estudiar sense, malgrat tot el que s'hi jugava. Es va negar
a provar-ho sense cinta.
—Així que s'hi va negar, eh? Deu ser de la mena de persones que es neguen a volar sense avió.
—Més rialles, fins que el novià va limitar-se a fer un somriure i va dir—: Aquest jove em fa gràcia.
Continua, et concedeixo una estona més.
George, rígidament, va replicar:
—No és cap broma. La veritat és que el mètode de les cintes és dolent. Amb les cintes s'aprèn
massa, i sense cap esforç. Els que s'acostumen a aprendre d'aquesta manera ja no saben fer-ho d'una
altra. Només saben el que els han inculcat les cintes. Però si a una persona no se li proporcionessin
cintes, sinó que l'obliguessin a estudiar pel seu compte des del primer moment, en aquest cas
adquiriria l'hàbit de l'estudi, i no li costaria gens de seguir assimilant coneixements. Em sembla que
aquesta idea no pot ser més raonable. Un cop hagi aconseguit desenvolupar bé aquest costum, no
nego que pugui aprendre algunes coses per mitjà de cintes, per omplir certes llacunes o fixar alguns
detalls. Després continuaria progressant tot sol. D'aquesta manera, a Novia es podria convertir els
metal·lúrgics que només coneixen les màquines Henslers en metal·lúrgics que coneguessin a més les
Beeman, sense necessitat d'anar a buscar nous tècnics a la Terra.
El novià va fer que sí amb el cap i va beure un glop de licor.
—I d'on traurem els coneixements si prescindim de les cintes? Del buit interestel·lar?
—Dels llibres. De l'estudi dels instruments i les màquines. Pensant.
—Dels llibres? I com es poden entendre els llibres sense passar pel Dia de l'Educació?
—Els llibres contenen paraules. La major part de les paraules es poden entendre. Pel que fa als
termes especialitzats, els mateixos tècnics que ja tenen vostès a Novia poden encarregar-se
d'explicar-los.
—I què en penses de la lectura? Deixaries que es fessin servir cintes de lectura?
—Les cintes de lectura em semblen molt bé, però no hi ha cap motiu per què no es pugui aprendre
a llegir a l'estil d'abans, almenys en part.
El novià, llavors, va dir:
—Perquè així s'adquireixin bons hàbits des del començament?
—Exacte —va dir George tot content. Aquell home començava a entendre-ho.
—I les matemàtiques?
—Això és el més fàcil de tot, senyor… Honorable. Les matemàtiques difereixen de les altres
assignatures tècniques. Comencen amb l'enunciat d'alguns principis molt senzills, i procedeixen a
passos graduals. Es pot començar des de zero i aprendre. Pràcticament, han estat pensades amb
aquest propòsit. Aleshores, quan domines el tipus adequat de matemàtiques, es pot arribar a entendre
bastant bé altres llibres tècnics. Sobretot si es comença pels fàcils.
—Que n'hi ha, de llibres fàcils?
—Sí, evidentment. I encara que no n'hi hagués, els tècnics de què vostès disposen actualment
podrien escriure'ls. Alguns d'ells segur que serien capaços d'exposar els seus coneixements en
paraules i símbols.
—Déu meu —va exclamar el novià, adreçant-se al grup que l'envoltava—, aquest coi de nano té
respostes per a tot.
—Sí que en tinc —va cridar George, entusiasmat—. Pregunti'm!
—Tu ho has provat, d'aprendre amb llibres? O només es tracta d'una teoria?
George va llançar una mirada a Ingenescu, però l'historiador no va donar a entendre res. La seva
cara no mostrava altra cosa que un benèvol interès.
—Sí, he estudiat amb llibres —va contestar George.
—I creus que és un sistema eficaç?
—Sí, Honorable —va dir George, amb impaciència—. Porti'm amb vostè a Novia. Establiré un
programa i dirigiré…
—Espera't, que t'he de fer unes quantes preguntes. Quant de temps tardaries, segons la teva
opinió, a convertir-te en un metal·lúrgic capaç de manejar una màquina Beeman, suposant que
comencessis de zero i no fessis servir cintes educatives?
George va dubtar.
—Doncs… alguns anys, potser.
—Dos anys? Cinc? Deu?
—No ho sé del cert, Honorable.
—Doncs és una pregunta importantíssima i, pel que veig, no saps què contestar-hi. Diguem cinc
anys? Et sembla prudent, aquesta xifra?
—Sí, em sembla que sí.
—D'acord. Tenim un tècnic estudiant metal·lúrgia segons el teu mètode durant cinc anys. Durant
aquest temps, no ens reporta cap benefici, hauràs d'admetre-ho, en canvi l'hem de mantenir, allotjarlo
i donar-li un sou…
—Però…
—Deixa'm acabar. Quan estigui completament instruït i ja pugui manejar una màquina Beeman,
hauran passat cinc anys. Tu et penses que aleshores encara farem servir les màquines Beeman amb
les quals ell va començar a estudiar?
—Però quan arriba aquesta data, ell ja dominarà la tècnica de l'estudi. Podrà aprendre els detalls
nous que convinguin en qüestió de dies.
—Això és el que dius tu. Tanmateix, suposem que aquest amic teu, per exemple, hagués estudiat
les màquines Beeman pel seu compte i hagués arribat a dominar-les. Tindria el mateix domini de la
matèria que un competidor que les hagués estudiades amb les cintes?
—Potser no, però… —va començar a dir George.
—Ah —va exclamar el novià.
—Sisplau, deixi'm acabar. Encara que no dominés tan a fons una matèria, el que importa de debò
és la seva capacitat d'aprendre. Podria inventar coses noves, fer descobriments que no se li acudirien
mai a cap tècnic instruït amb les cintes. Novia tindria una reserva de pensadors originals…
—Durant el temps que has dedicat als teus estudis —el va interrompre el novià—, has descobert
res d'original?
—No, però jo només sóc un exemple i no he estudiat prou…
—És clar… Molt bé. Ja s'han divertit prou, senyores i senyors?
—Esperi's! —va cridar George, esglaiat, de sobte—. Deixi'm parlar amb vostè personalment. Hi
ha coses que no puc explicar pel videòfon. Hi ha detalls…
El novià va mirar més enllà d'on era George.
—Ingenescu! Em sembla que ja t'he fet el favor que em demanaves. Ara et prego que em
disculpis, perquè demà tinc un horari molt atapeït.
La pantalla es va enfosquir.
George va allargar bruscament les mans cap a la pantalla, com si li hagués vingut la rauxa de revifarla
tant sí com no. Al mateix temps, va cridar:
—No m'ha cregut! No m'ha cregut!
—No, George —li va dir Ingenescu—. Que t'ho pensaves de debò, que et creuria?
George amb prou feines el va sentir.
—Per què no? Si tot el que he dit és veritat! Ells serien els primers a beneficiar-se'n. No hi ha
cap mena de risc. Podrien començar amb mi i uns quants més… Una dotzena de persones que
estudiessin durant uns quants anys, els costaria menys que un sol tècnic… Estava begut! Begut! No ha
entès res! —George va mirar al seu voltant, respirant amb dificultat—. Com el podria veure? L'he de
veure. Aquesta entrevista ha estat un error. No hauríem d'haver fet servir el videòfon. Necessito més
temps. He de parlar amb ell cara a cara. Com podria…?
Ingenescu va dir:
—No voldrà rebre't, George. I encara que et rebés, no et creuria.
—Acabaria per creure'm, l'hi asseguro. Però, és clar, ell hauria d'estar absolutament serè… —
George es va tombar en rodó cap a Ingenescu, amb els ulls ben oberts—. Per què em diu George?
—Que no et dius així? George Platen?
—Em coneix?
—Perfectament.
George es va quedar parat; l'únic que se li movia era el pit, que pujava i baixava al compàs de la
seva respiració accelerada.
Ingenescu va afegir:
—Jo et vull ajudar, George. Ja t'ho vaig dir. T'he estat estudiant i vull ajudar-te.
George va fer un crit.
—No en necessito pas, d'ajuda! No sóc cap dèbil mental! Els altres sí que ho són, però jo no.
Es va girar d'una revolada i es va llançar com un boig cap a la porta.
La va obrir i dos policies que estaven de guàrdia a l'altra banda es van espavilar de cop i el van
agafar.
Tot i que George es debatia com una mala cosa, va sentir l'aerosol hipodèrmic a la part carnosa
de sota la mandíbula, i després ja no va notar res més. L'últim que recordava era la cara de Ladislas
Ingenescu, observant-lo amb preocupació i afabilitat alhora.
Quan va obrir els ulls, George va veure un sostre blanc al seu damunt. De seguida es va recordar del
que havia passat. Se'n recordava amb indiferència, com si li hagués succeït a algú altre. Es va quedar
mirant el sostre fins que aquella blancor li va omplir els ulls i li va netejar el cervell, deixant lloc
per a noves idees i nous pensaments.
No va saber quant de temps va romandre en aquell estat, escoltant les seves pròpies divagacions
mentals.
De sobte li va sonar una veu a les orelles:
—Que estàs despert?
Aleshores, George va sentir per primera vegada els gemecs que ell mateix feia. Havia gemegat
tota l'estona? Va provar de girar el cap.
La veu li va preguntar:
—Que et fa mal res, George?
—És curiós —va murmurar George—. Tenia tantes ganes de marxar de la Terra que no em vaig
adonar que…
—Saps on ets?
—Sóc un altre cop… a la residència.
George va aconseguir tombar-se. La veu era d'Umani.
—És curiós que no me n'adonés —va repetir George.
Omani li va fer un somriure afectuós.
—Au, dorm una mica més…
George es va adormir.
Quan es va tornar a despertar ja tenia el cap ben clar.
Omani estava assegut a la capçalera del llit de George, llegint, però va deixar el llibre tan bon
punt el seu company va obrir els ulls.
George va provar d'incorporar-se. Després va dir:
—Hola, Omani.
—Tens gana?
—Força —va contestar, mirant-lo encuriosit—. Em van seguir quan em vaig escapar, oi?
Omani va fer que sí amb el cap.
—Et van vigilar constantment. Ens proposàvem de deixar-te arribar fins a Antonelli perquè
deixessis anar els teus sentiments agressius. Ens semblava que era l'única manera d'aconseguir alguna
cosa positiva. Les teves emocions eren un entrebanc que t'impedia d'avançar.
Amb una certa torbació, George va dir:
—Em vaig equivocar de mig a mig, amb ell.
—Això és igual, ara. Quan et vas aturar per mirar el tauler informatiu dels metal·lúrgics a
l'aeroport, un dels nostres agents ens va comunicar la llista de noms. Gràcies a les nombroses
converses que havíem tingut sobre el teu passat, em vaig adonar de seguida del que representava per
a tu que el nom de Trevelyan figurés en aquella llista de l'aeroport. Després vas anar fins a l'estadi
on es feien els Jocs Olímpics; hi havia la possibilitat que això provoqués la crisi que tant desitjàvem.
Va ser llavors que vam enviar Ladislas Ingenescu al vestíbul perquè simulés un encontre fortuït.
—És un personatge important del govern, oi?
—Sí.
—I vosaltres li vau encarregar aquesta missió. Caram! Això em fa sentir important.
—És que n'ets d'important, George.
En aquell moment li van portar un estofat espès, que escampava un aroma deliciós. George va fer
un somriure voraç i va apartar els llençols per treure els braços de dins el llit. Omani el va ajudar a
incorporar-se. Durant una estona, George es va dedicar a menjar sense fer comentaris.
Tot d'una, va dir:
—Fa una estona m'he despertat, i després m'he tornat a adormir.
—Sí, ja ho sé. Jo era aquí.
—Ja me'n recordo. Saps què? Quan m'he despertat tenia la sensació que tot havia canviat. Estava
massa cansat per sentir emocions. Ja no estava gens enrabiat. Podia pensar tranquil·lament. Em sentia
com si m'haguessin administrat alguna droga que m'hagués suprimit totes les emocions.
—Doncs no te'n vam donar cap, de droga —va replicar Omani—. Només sedants. Estaves
descansat.
—Sigui com vulgui, el cas és que ho he vist tot més clar que l'aigua, com si ho sabés des de
sempre però no hagués volgut sentir-ho. He pensat dintre meu: què els demanava jo, als de Novia?
Que m'hi deixessin anar per posar-me al capdavant d'una colla de nanos sense educar i dedicar-me a
instruir-los mitjançant llibres. No volia altra cosa que establir una residència per a dèbils mentals…
com aquesta… tot i que la Terra ja en té… i moltíssimes.
La blanca dentadura d'Omani va brillar quan el nigerià va somriure.
—El nom exacte d'aquesta mena d'institucions és el d'Institut d'Estudis Superiors.
—Ara ho entenc tot —va dir George—. Ho veig tot tan clar que no em sé avenir de com puc
haver estat tan cec, fins ara. Al capdavall, qui inventa els nous models d'instruments que necessiten
els tècnics de l'últim model? Qui va inventar els espectrògrafs Beeman, per exemple? Un home que
es deia Beeman, suposo, que no podia haver estat educat amb cintes, perquè, en aquest cas, com
hauria pogut dur a terme el seu invent?
—Exacte.
—I qui les fa, les cintes educatives? Uns tècnics especialitzats? Llavors, qui fa les cintes… que
els eduquen aquests tècnics especialitzats? Un tècnics superiors? I qui fa les cintes que…? Ja veus
per on vaig, oi? Per força ha d'haver-hi un límit. En algun lloc hi ha d'haver homes i dones dotats de
la facultat de tenir idees originals.
—Això mateix, George.
George es va recolzar sobre els coixins, mirant fixament més enllà d'on seia Omani, i per un
moment va semblar que la inquietud li retornava als ulls.
—Per què no m'ho van explicar tot des del començament?
—Tant de bo que ho poguéssim fer… —va dir Omani—. Quin munt de maldecaps ens
estalviaríem… Mira, George, nosaltres podem analitzar un cervell i esbrinar qui és apte per
convertir-se en un bon arquitecte o un bon ebenista. Del que no disposem, però, és de cap mètode per
detectar la capacitat creadora. És una cosa massa subtil. Tan sols disposem d'unes quantes tècniques
rudimentàries per identificar els individus susceptibles de posseir aquest talent… Al Dia de la
Lectura se'n descobreixen uns quants, d'aquests individus. Tu, per exemple, en vas ser un. Se'n sol
descobrir un, si fa no fa, entre deu mil. Quan arriba el Dia de l'Educació, aquests individus són
revisats un altre cop, i nou de cada deu resulten haver estat una falsa alarma. Els que queden se'ls
envia a llocs com aquest.
—I quin mal hi ha a dir a la gent que un de cada… de cada cent mil acabarà en un lloc com
aquest? —va preguntar George—. Així, els que correguessin aquesta sort no rebrien una impressió
tan desagradable.
—I els altres? Què me'n dius dels noranta-nou mil nou-cents noranta-nou que no la correguessin?
No podem permetre que hi hagi tanta gent convençuda que són uns fracassats. Ells també aspiren a
alguna professió concreta, i d'una manera o d'una altra tots acaben per aconseguir-la. Cada un d'ells
pot escriure al darrere del seu nom: Diplomat en tal o qual professió. En la mesura de les seves
possibilitats, cadascú obté el lloc que li correspon a la societat, i això és necessari perquè les coses
funcionin.
—I què passa amb nosaltres, els casos excepcionals? —va preguntar George.
—A vosaltres és als que menys es pot parlar de tot això. Portar-vos aquí és la prova definitiva.
Fins i tot després del Dia de l'Educació, nou de cada deu dels que arriben aquí no porten dintre seu
l'espurna del geni creador, i no hi ha cap mecanisme que ens permeti de separar aquests nou del que
busquem. Aquest individu únic ens ho ha de dir ell mateix.
—De quina manera?
—Us portem aquí, a la Residència per a Dèbils Mentals, i el que no accepta el seu destí, el que
es rebel·la, és el que busquem. Potser és cruel, aquest mètode, però dóna resultat. No serveix de res,
dir-li a algú: «Tu pots crear, així que fes-ho.» És molt més segur esperar que ell digui: «Sé que puc
crear, i ho faré tant si us agrada com si no.» Hi ha deu mil homes com tu, George, dels quals depèn el
progrés tècnic de mil cinc-cents mons. No podem permetre'ns de perdre'n cap ni un, d'aquests, ni
malversar les nostres energies en un individu que no està a l'altura.
George va apartar la safata buida i es va acostar la tassa de cafè als llavis.
—I els que vénen aquí i no… estan a l'altura?
—Se'ls converteix, educant-los amb cintes, en els nostres científics socials. Ingenescu, per
exemple, n'és un. O jo mateix. Sóc psicòleg diplomat. Ocupem el segon graó de l'escala, per dir-ho
així.
George es va acabar el cafè, i va dir:
—Hi ha una cosa que encara no acabo d'entendre.
—Què?
George va apartar els llençols del tot i es va posar dret.
—D'on ve el nom de Jocs Olímpics?
SENSACIÓ DE PODER
Jehan Shuman estava acostumat a tractar amb els poderosos de la Terra, que des de feia temps es
trobava en estat de guerra permanent. Ell només era un civil, però havia creat uns programes que
s'utilitzaven en els ordinadors autònoms superiors destinats a usos bèl·lics. Per tant, els generals,
com també els presidents de comitès del congrés, prestaven atenció a les seves paraules.
En aquell moment hi havia un representant de cada grup a la sala de reunions especial del Nou
Pentàgon. El general Weider era un veterà de l'espai, amb una boca petita i sempre serrada, que
semblava un gargot que li haguessin escrit sota el nas. El diputat Brant tenia els ulls clars i les galtes
llises. Fumava tabac denebià amb l'aire despreocupat d'algú amb tanta reputació de bon patriota que
es pot prendre tals llibertats.
Shuman, programador de primera classe, d'elevada estatura i port distingit, se sentia
completament segur davant d'ells.
—Senyors —va dir—, els presento Myron Aub.
—L'home que posseeix una qualitat insòlita que vostè va descobrir d'una manera més aviat
fortuïta, oi? —va dir plàcidament el diputat Brant.
I va dedicar-se a inspeccionar aquell homenet calb com una síndria amb afable curiositat.
L'homenet en qüestió es retorçava els dits neguitosament. Era la primera vegada que es trobava
en presència d'homes tan importants. Ell només era un tècnic de segona categoria, ja madur, que molt
temps enrere no havia aconseguit superar les proves establertes per seleccionar els superdotats de la
humanitat, i s'havia fet esclau de la seva tasca monòtona i poc especialitzada. L'únic que el distingia
era aquell entreteniment que el gran programador havia descobert i que havia provocat tant de renou.
—Trobo absolutament pueril aquesta atmosfera de misteri —va dir el general Weider.
—Aviat canviarà d'idea —va replicar Shuman—. No és una cosa que es pugui revelar al primer
que passi… Aub! —va cridar. Hi havia un deix autoritari en la seva manera de pronunciar aquell
nom d'una sola síl·laba, però, al capdavall, es tractava d'un gran programador adreçant-se a un
simple tècnic—. Aub! —va repetir—, quant fan nou per set?
Aub va dubtar un moment. En els seus ulls blanquinosos va brillar una feble inquietud.
—Seixanta-tres —va contestar.
El diputat Brant va arquejar les celles.
—És això?
—Comprovi-ho vostè mateix, senyor.
El polític va treure el seu ordinador de butxaca, va prémer unes tecles, va examinar la pantalla de
l'instrument que aguantava al palmell, i va tornar a guardar-se'l, tot dient:
—Aquesta és la qualitat que ens volia demostrar. Un truc d'il·lusionisme?
—És més que això, senyor. Aub sap de memòria algunes operacions i les fa servir per fer càlculs
amb paper.
—Un ordinador de paper? —va dir el general, fent cara de pena.
—No, senyor —va replicar Shuman, pacientment—. No es tracta d'un ordinador de paper. Només
d'un simple full de paper. General, seria tan amable de dir-me un número qualsevol?
—Disset —va dir el general.
—I vostè, senyor Brant?
—Vint-i-tres.
—Molt bé! Aub, multipliqui aquests números i faci el favor d'ensenyar com ho fa a aquests
senyors.
—Sí, programador —va dir Aub, acotant el cap.
Va treure's una llibreteta d'una butxaca de la camisa i un estil de dibuixant de punta molt fina de
l'altra. El front se li va omplir d'arrugues mentre traçava laboriosament uns quants signes sobre el
paper.
El general Weider el va interrompre bruscament:
—A veure, ensenyi-m'ho.
Aub li va allargar el paper, i Weider va exclamar:
—Doncs sí… sí que sembla la xifra disset.
El diputat Brant va fer que sí amb el cap, tot comentant:
—Ho sembla, efectivament, però suposo que tothom és capaç de copiar les xifres d'un ordinador.
Em sembla que jo mateix arribaria a fer un disset bastant passable, fins i tot sense pràctica.
—Si us plau, senyors, deixin continuar Aub —va dir Shuman, impertèrrit.
Aub va continuar escrivint xifres, amb la mà una mica tremolosa. A l'últim va dir molt fluixet:
—La solució és tres-cents noranta-u.
El diputat Brant va tornar a treure l'ordinador.
—Caram, doncs és veritat. Com ho ha encertat?
—No ho ha encertat, senyor Brant —va dir Shuman—. Ho ha calculat ell mateix. Ho ha calculat
sobre aquest full de paper.
—No digui bestieses —va exclamar el general, amb impaciència—. Un ordinador és una cosa, i
una altra de molt diferent uns quants gargots sobre un paper.
—Expliqui'ls-ho, Aub —va dir-li Shuman.
—Sí, programador… Doncs, veuran, senyors, primer escric vint-i-tres i després, a sota, hi escric
disset. Tot seguit em dic: set per tres…
El diputat va tallar-lo amb suavitat:
—Però, escolti, Aub, el problema està a saber quant fan disset per vint-i-tres.
—Sí, ja ho sé —va dir el petit tècnic molt seriós—, però jo començo dient «set per tres», perquè
aquesta operació s'ha de resoldre així. Com deia, set per tres són vint-i-u.
—I com ho sap, vostè? —va preguntar el diputat.
—Perquè ho vaig aprendre de memòria. L'ordinador sempre dóna vint-i-u. Ho he comprovat un
munt de vegades.
—Tanmateix, això no vol dir que sempre doni aquest resultat, oi?
—Potser no —va balbucejar Aub—. Jo no sóc cap matemàtic. Però el cas és que amb el meu
mètode sempre obtinc la solució exacta.
—Continuï.
—Set per tres fa vint-i-u, així doncs, escric vint-i-u. Després, u per tres és tres, i per tant escric
un tres sota el dos de vint-i-u.
—I per què sota el dos? —li va etzibar el diputat Brant.
—Perquè… —Aub va mirar amb aire desvalgut el seu superior—. És difícil d'explicar.
Shuman va intervenir:
—Els prego que de moment acceptin els seus resultats; els detalls podem deixar-los per als
matemàtics.
Brant va calmar-se, i Aub va continuar dient:
—Tres i dos fan cinc, i així el vint-i-u es converteix en cinquanta-u. Ara deixem-ho estar una
estona, i tornem a començar. Si multipliquem set per dos, ens donarà catorze, i u per dos, dos. Posant
aquest trenta-quatre a sota del cinquanta-u de la manera que ho he fet aquí, i sumant-los, llavors
obtindrem el resultat de tres-cents noranta-u.
Es va produir un moment de silenci, i després el general Weider va dir:
—No m'ho crec. Aquest home ha armat un galimaties de números, multiplicant-los i sumant-los
així i aixà, però de totes maneres no m'ho crec. És tan complicat que només pot ser una enganyifa.
—Això sí que no, general —va dir Aub, tot amoïnat—. Només ho sembla, de complicat, perquè
vostè no està acostumat a fer-ho. En realitat, les regles són força senzilles, i es poden aplicar a
qualsevol número.
—A qualsevol número, eh? —va dir el general—. A veure, doncs. —Es va treure el seu propi
ordinador (un sobri model de l'exèrcit) i va teclejar-hi a l'atzar—. Escrigui cinc, set, tres, vuit al
paper. O sigui, cinc mil set-cents trenta-vuit.
—Sí, senyor —va dir Aub, agafant un altre full de paper.
—Ara —va prosseguir el general, tornant a teclejar—, set, dos, tres, nou. Set mil dos-cents
trenta-nou.
—Ja està, senyor.
—I ara multipliqui aquests dos números.
—Trigaré una mica, senyor —va dir Aub amb la veu trèmula.
—No tenim pressa —va replicar el general.
—Endavant, Aub —li va manar Shuman, secament.
Aub va posar-se a la feina, molt encorbat. Va agafar un full de paper, i després un altre. A l'últim,
el general es va treure el rellotge i va consultar-lo.
—Ja ha acabat les seves operacions màgiques, tècnic?
—Gairebé, senyor… Miri, ja està. Quaranta-un milions, cinc-cents trenta-set mil, tres-cents
vuitanta-dos.
Va ensenyar les xifres que representaven el resultat.
El general Weider va somriure desdenyosament. Va prémer el botó de multiplicar del seu
ordinador i va esperar que es formés el resultat. Després el va mirar estupefacte i va dir amb una veu
aguda:
—Gran galàxia, aquest home ho ha encertat!
El president de la Federació Terrestre, al seu despatx, tenia un aspecte cada cop més desmillorat i,
en la intimitat, també deixava que una expressió de profunda malenconia se li reflectís a la delicada
fesomia. La guerra amb Deneb, que havia començat amb una adhesió generalitzada i entusiasta de la
població terrestre, havia anat reduint-se a una sòrdida successió d'atacs i contraatacs, mentre el
desencant creixia entre els habitants de la Terra. La situació, a Deneb, devia ser aproximadament
igual.
I per acabar-ho d'adobar, havia rebut el diputat Brant, cap de l'importantíssim Comitè Militar de
Requisició, que, alegrement, dedicava la mitja hora que li havia concedit a dir una bestiesa rere
l'altra.
—Calcular sense ordinador —va replicar el president, que ja començava a perdre la paciència
—, és contradictori per definició.
—El càlcul no és altra cosa que un sistema per manejar dades. Una màquina pot fer-ho, però el
cervell humà també. Permeti'm de posar-li un exemple.
I valent-se del nou sistema que havia après, va efectuar unes quantes sumes i multiplicacions, fins
que el president va començar a prendre-hi interès, en contra de la seva pròpia voluntat.
—No falla mai?
—Mai, senyor president. És un mètode absolutament segur.
—I és difícil d'aprendre?
—Jo vaig trigar una setmana a dominar-lo, però estic segur que vostè se'n sortiria abans.
—D'acord —va admetre el president—, reconec que és un joc de saló força interessant, però no
hi veig cap altra utilitat.
—I quina utilitat té un nen acabat de néixer, senyor president? De moment no serveix per a res,
però… no s'adona que això assenyala el camí que condueix a l'alliberament de l'esclavitud imposada
per la màquina? Tingui en compte, senyor president —va dir el diputat, tot aixecant-se, mentre la
seva veu prenia automàticament la grandiloqüència que utilitzava en els discursos—, que la guerra
amb Deneb és una guerra d'ordinadors que lluiten entre ells. Els ordinadors de l'enemic engeguen un
feix impenetrable d'antimíssils que fan esclatar els nostres míssils, i nosaltres fem el mateix. Quan
nosaltres creem un ordinador més perfeccionat, ells no tarden a imitar-nos. Així s'ha mantingut durant
cinc anys un precari equilibri que no ha beneficiat cap dels bàndols combatents… Però ara tenim a
les nostres mans un mètode per ultrapassar l'ordinador, saltant per sobre d'ell, deixant-lo enrere.
Combinarem la mecànica del càlcul amb el pensament humà; disposarem de l'equivalent d'uns
ordinadors intel·ligents i en disposarem en grans quantitats: milers de milions. No puc predir-li
exactament quines seran les conseqüències d'això, però li ben asseguro que tindran una importància
incalculable. I si Deneb arribés a derrotar-nos, podrien ser inimaginablement catastròfiques.
El president va dir, preocupat:
—I què vol que faci?
—Que utilitzi tot el poder del govern per donar suport a una investigació secreta per fomentar el
càlcul humà. Anomeni'l «Projecte Número», si li sembla bé. Jo puc respondre del meu comitè, però
també necessito refiar-me del suport del govern.
—Però, fins on pot arribar el càlcul humà?
—No hi ha límits. Segons el programador Shuman, que va ser qui em va comunicar aquest
descobriment…
—Ja n'he sentit parlar, de Shuman, per descomptat.
—Sí. Doncs bé, el doctor Shuman m'assegura que, teòricament, els ordinadors no fan res que no
pugui fer també la ment humana. Els ordinadors es limiten a servir-se d'un nombre limitat de dades
per fer-hi un nombre igualment limitat d'operacions. El cervell humà pot duplicar-lo, aquest procés.
El president va rumiar-s'ho. Després va dir:
—Si és Shuman qui ho afirma, en principi m'inclino a creure'l…, si més no, en teoria. Però, a la
pràctica, com pot saber ningú com funciona un ordinador?
Brant va riure afablement.
—El cas, senyor president, és que jo vaig ter mateixa pregunta. Pel que sembla, hi va haver una
època en què els ordinadors eren construïts directament per éssers humans. Es tractava d'aparells
molt senzills, però això, és clar, va passar molt abans que es fes un ús racional dels ordinadors per
crear-ne d'altres de més perfeccionats.
—Sí, sí, continuï.
—Segons es veu, el tècnic Aub es dedicava, per entretenir-se, a reconstruir alguns d'aquests
aparells antics. En va estudiar els detalls de la maquinària i va descobrir que era capaç d'imitar-los.
La multiplicació que acabo de resoldre és una simple imitació del funcionament d'un ordinador.
—És sorprenent!
El diputat va tossir lleugerament, amb cortesia.
—Si em permet, senyor president… Com més perfeccionem aquesta empresa, més possibilitats
tindrem de dedicar les activitats federals a altres terrenys que no siguin la producció i conservació
d'ordinadors. A mesura que aquests siguin substituïts pel cervell humà, podrem consagrar més
energia a empreses pacífiques, i el pes de la guerra afectarà menys l'home del carrer. No cal dir que
això repercutirà d'una manera molt favorable sobre els que ocupin el poder.
—Ah —va dir el president—, ja l'entenc. Molt bé, segui, sisplau, diputat Brant. Doni'm temps per
rumiar-hi… Però, mentrestant, torni'm a ensenyar aquell truquet de la multiplicació. A veure si jo
també sóc capaç de fer-lo.
El programador Shuman no volia precipitar els esdeveniments. Loesser era un home conservador,
molt conservador, i tenia una gran afecció als ordinadors, tal com l'havien tinguda el seu pare i el seu
avi. D'altra banda, dirigia el monopoli informàtic de l'Europa Occidental, i si aconseguia persuadirlo
que ingressés en el «Projecte Número» de bona gana, ja s'hauria guanyat molt de terreny.
Loesser, però, feia el ronsa:
—No m'acaba de convèncer la idea de treure importància als ordinadors. La ment humana és molt
variable. Els ordinadors, en canvi, sempre donen la mateixa solució al mateix problema. Quina
garantia tenim que el cervell humà actuarà igual?
—El cervell humà, informàtic Loesser, es limita a tractar dades. Importa ben poc que sigui el
cervell humà o una màquina qui ho faci. No són altra cosa que simples eines.
—Sí, sí. Ja he vist la seva enginyosa demostració, de la qual s'extreu que el cervell pot imitar els
ordinadors, però a mi no em sembla gaire digna de confiança. Concedeixo que en teoria vostè té raó,
però res no ens permet de suposar que de la teoria puguem passar a la pràctica.
—Al contrari, senyor; a mi em sembla que tenim bons motius per suposar-ho. Al capdavall, els
ordinadors no han existit sempre. Els homes de les cavernes, amb les seves trirrems, les destrals de
pedra i els ferrocarrils, no en tenien pas, d'ordinadors.
—I segur que no havien de fer cap mena de càlculs.
—Sí que n'havien de fer. Fins i tot la construcció d'un ferrocarril o d'un ziggurat exigia que es
fessin certes operacions de càlcul, i aquests homes primitius van haver de realitzar-les sense
disposar dels ordinadors actuals.
—Que potser vol suggerir que les feien de la manera que m'acaba d'ensenyar?
—No, segurament no ho feien així. Al cap i a la fi, aquest mètode —que nosaltres anomenem
«grafítica», de l'antiga paraula europea grafos, que significa «escriure», s'ha desenvolupat a partir
dels ordinadors, la qual cosa fa impossible que sigui anterior a ells. Tot i així, els homes de les
cavernes devien tenir-ne algun, de mètode, no li sembla?
—No em surti amb una història d'arts perdudes, ara!
—No, no. No sóc cap entusiasta de les arts perdudes, jo, tot i que no en nego l'existència. No
oblidem que l'home s'alimentava de blat abans que es descobrissin els cultius hidropònics, i que si
els primitius menjaven blat, és que el plantaven a terra. Què podien haver fet, si no?
—No ho sé pas, però només creuré en el cultiu de la terra quan algú aconsegueixi fer créixer una
llavor plantada a la terra. De la mateixa manera que només creuré que es pot fer foc fregant dues
pedres quan vegi algú que ho fa.
Shuman es va mostrar conciliador.
—Bé, deixem-ho i tornem a la grafítica. La grafítica forma part del procés d'eterialització. El
transport de cossos de grans dimensions se substitueix progressivament per la transferència directa
de masses. Els aparells de comunicació esdevenen cada cop menys voluminosos i més eficients.
Només cal que compari el seu ordinador de butxaca amb les màquines enormes de fa mil anys. Què
impedeix, doncs, que el darrer pas consisteixi en l'eliminació total dels ordinadors? No ho dubti més,
senyor, el Projecte Número té molt de futur. Però necessitem la seva valuosa ajuda. Si les raons
patriòtiques no li semblen suficients, pensi en l'aventura intel·lectual que representaria una empresa
així.
Però Loesser va dir amb escepticisme:
—Futur, quin futur? Què es pot fer, amb aquest sistema, tret de multiplicar? Es pot integrar una
funció?
—Tot arribarà, senyor. Tot arribarà. Jo mateix, per exemple, el mes passat vaig aprendre a
dividir. Sé resoldre, correctament, operacions amb decimals.
—Decimals? Fins a quants decimals?
El programador Shuman va fer un esforç per conservar el seu to indiferent.
—Els decimals que vulgui!
Loesser va quedar bocabadat.
—Sense ordinador?
—Posi'm un problema.
—Divideixi vint-i-set per tretze. Fins a sis decimals.
Al cap de cinc minuts, Shuman va dir:
—Dos coma zero, set, sis, nou, dos, tres.
Loesser va comprovar l'operació.
—Això, és sorprenent. La multiplicació no m'ha impressionat gaire, tenint en compte que
s'efectuava amb números enters, i he pensat que es podia realitzar amb alguna mena de truc. Però amb
decimals…
—I la cosa no s'acaba aquí. S'ha fet un nou descobriment, que fins ara es guarda en el secret més
rigorós i que, a dir veritat, jo no hauria d'esmentar ni tan sols a vostè. Però… hem començat a
extreure arrels quadrades.
—Arrels quadrades?
—Aquest tema presenta alguns aspectes molt difícils i encara no hem arribat a resoldre'l del tot,
però el tècnic Aub, l'home que va inventar aquesta ciència i que posseeix una intuïció sorprenent,
afirma que gairebé ha resolt completament el problema, ell és un tècnic i prou. Imagini's què faria un
home com vostè, un matemàtic de gran talent! Per a vostè no hauria d'haver-hi cap dificultat!
—Coi, arrels quadrades… —murmurava Loesser, fascinat.
—I després vindran les arrels cúbiques. Bé, podem comptar amb vostè, doncs?
Loesser li va allargar la mà, enèrgicament.
—Comptin amb mi.
El general Weider caminava feixugament d'una banda a l'altra pel fons de la sala i s'adreçava als seus
oients com ho faria un professor furiós a una colla d'alumnes tossuts. Al general tant se li'n donava
que els presents fossin els científics civils que dirigien el Projecte Número. El general n'era el cap
indiscutible, i així es considerava ell en tot moment.
—Les arrels quadrades estan la mar de bé —deia—. Jo no en sé fer, ni entenc pas com es fan,
però això no impedeix que estiguin bé. De totes maneres, no vull que el projecte es desviï cap als
interessos d'alguns de vostès. Ja tindran temps de jugar amb la grafítica tant com vulguin així que
s'acabi la guerra, però a hores d'ara tenim una sèrie de problemes concrets i pràctics que s'han de
resoldre.
A l'altra costat de la sala, el tècnic Aub escoltava atentament. No cal dir que ja no era cap tècnic,
perquè l'havien exonerat de les seves funcions i destinat a l'experiment amb un títol altisonant i un
bon salari. Però les diferències socials subsistien i els científics més encimbellats mai no voldrien
considerar-lo com un igual ni admetre'l a les seves files. D'altra banda, Aub tampoc no ho desitjava.
Quan estava amb ells també es trobava incòmode.
El general deia en aquell moment:
—El nostre objectiu és molt senzill, senyors: la substitució dels ordinadors. Una nau que pugui
navegar per l'espai sense cap ordinador a bord pot construir-se en una cinquena part del temps
invertit en la fabricació d'una nau dotada d'ordinadors, i amb unes despeses deu vegades més baixes.
Podríem construir flotes cinc vegades, deu vegades més poderoses que les de Deneb, amb l'única
condició que fóssim capaços d'eliminar els ordinadors… I encara hi veig altres possibilitats. Ara
potser sembla fantàstic, tot això, un simple somni… Però en el futur veig míssils dirigits per éssers
humans!
Hi va haver murmuris entre els assistents.
El general va prosseguir:
—En l'actualitat, l'obstacle principal amb què ensopeguem és la limitada capacitat dels
projectils. L'ordinador que els governa ha de tenir unes dimensions limitades; per aquest motiu, els
míssils no poden burlar les defenses antiprojectils, que estan en constant evolució. Molt pocs míssils,
per no dir cap, aconsegueixen encertar el blanc, i per culpa d'això, la guerra de projectils està
arribant a un punt mort; tant per a l'enemic, sortosament, com per a nosaltres… D'altra banda, un
projectil amb un pilot o dos a l'interior, dedicats a governar-ne el vol per mitjà de la grafítica, seria
més lleuger, tindria més mobilitat, més capacitat estratègica, en suma. Ens permetria d'obtenir un
avantatge que, ben possiblement, podria conduir-nos a la victòria. Fora d'això, senyors, les
exigències de la guerra ens obliguen a tenir present una altra cosa. Un home és molt menys valuós que
un ordinador. Podríem llançar els projectils tripulats en un nombre i en unes circumstàncies que cap
general no afrontaria, si es tractés de projectils amb cervell electrònic…
Va dir moltes altres coses, però el tècnic Aub ja no va voler esperar més.
En la intimitat del seu allotjament, Aub va redactar meticulosament la nota que pensava deixar. La
versió definitiva deia el següent:
«Quan vaig començar l'estudi del que ara es coneix amb el nom de grafítica, per mi no va
representar gaire més que un simple passatemps. No em semblava altra cosa que una manera
interessant de distreure'm, un exercici mental.
»Quan es va iniciar el Projecte Número, vaig refiar-me del seny i la prudència dels meus
superiors; vaig pensar que es faria un ús pacífic de la grafítica, en benefici de la humanitat, per
contribuir, per exemple, a la creació d'aparells de transport per mitjà de transferència de masses que
fossin veritablement pràctics. Però a hores d'ara m'adono que aquesta ciència només s'utilitza per a la
mort i la destrucció.
»Per tant, no puc assumir la responsabilitat d'haver inventat la grafítica.»
Llavors va dirigir premeditadament cap a ell mateix el focus d'un despolaritzador de proteïnes, i
va caure instantàniament mort, sense experimentar el més petit dolor.
Tots eren al voltant de la tomba del petit tècnic, retent homenatge al seu grandiós descobriment.
El programador Shuman tenia el cap cot, com la resta de concurrents, però no sentia la més
mínima emoció. Al cap i a la fi, el tècnic havia complert la seva part i ja no el necessitaven per a res.
Era el creador de la grafítica, però després d'aquella primera embranzida, la ciència ja no podia
aturar-se, sinó que havia de continuar avançant tota sola, amb pas irrefrenable, triomfalment, fins a
fer possibles els projectils pilotats, i qui sap què més.
«Nou per set, seixanta-tres», va dir-se Shuman, amb profunda satisfacció. «I no em fa cap falta un
ordinador per saber-ho. En tinc un al cap!»
I era sorprenent la sensació de poder que això li produïa.
QUAN MOR LA NIT
Primera part
Era gairebé una reunió d'antics alumnes, i si bé es distingia per la falta d'animació, encara no hi havia
cap motiu per pensar que acabaria tràgicament.
Edward Talliaferro, acabat d'arribar de la Lluna i sense haver recuperat encara el sentit de la
gravetat, es va reunir amb els altres dos a l'habitació de Stanley Kaunas, que es va aixecar per
saludar-lo amb aire servil. Battersley Ryger va continuar assegut i es va limitar a fer-li un gest amb
el cap.
Talliaferro va asseure's amb molt de compte al sofà, conscient del pes desacostumat del seu
enorme cos. Va fer una ganyota de dolor, i els llavis molsuts se li van contraure enmig de la
pelussera que li envoltava la boca i li mig cobria la barbeta i les galtes.
S'havien vist abans, aquell mateix dia, en circumstàncies més oficials. Ara estaven sols per
primera vegada.
—Això és un gran esdeveniment —va dir Talliaferro—. Feia deu anys que no ens reuníem. Des
que ens vam llicenciar, de fet.
Ryger va arrufar el nas. Se l'havia trencat poc abans de llicenciar-se, i va haver de rebre el títol
de doctor en astronomia amb un embenat que li desfigurava la cara.
—Algú ha demanat xampany, o alguna altra cosa? —va preguntar, de mal humor.
—Vinga! —va dir Talliaferro—. El primer gran congrés astronòmic interplanetari no és un lloc
per estar trist. I menys entre amics!
—És la Terra —va dir Kaunas de cop—. No em prova gens. No acabo d'acostumar-m'hi —va
bellugar el cap, però la seva expressió d'abatiment no es va alterar.
—Ja ho sé —va dir Talliaferro—. Jo em noto feixuc. La gravetat d'aquí em deixa sense forces.
En aquest aspecte, tu estàs més bé que jo, Kaunas. La gravetat de Mercuri és un 0,4 de la normal. A
la Lluna, és només un 0,16… —Ryger es disposava a fer algun comentari, però ell el va tallar, tot
dient—: I a Ceres es fan servir camps de gravetat simulats que s'ajusten a un 0,8. Tu sí que no et pots
queixar, Ryger.
L'astrònom de Ceres va fer cara de pomes agres.
—És l'aire lliure. Això de sortir sense vestit no em fa cap gràcia.
—És veritat —va admetre Kaunas—. Igual que rebre directament els raigs del sol.
Talliaferro va començar a pensar en el passat. Ni ell ni els seus companys no havien canviat
gaire. Tots tenien deu anys més, és clar; Ryger s'havia engreixat una mica, i la cara xuclada de
Kaunas s'havia tornat un pèl més apergaminada, però tot i així els hauria reconegut si els hagués
trobat inesperadament.
—No crec que sigui culpa de la Terra —va dir—. Reconeguem-ho d'una vegada.
Kaunas va aixecar els ulls bruscament. Era un homenet escarransit, que gesticulava nerviosament
i solia portar uns vestits que semblava que li vinguessin grans.
—És Villiers, ja ho sé! —va exclamar—. De vegades hi penso. —Després, amb aire de
desesperació, va afegir—: Vaig rebre una carta seva.
Ryger es va enravenar; la seva cara de color d'oliva es va enfosquir encara més.
—Una carta? Quan? —va preguntar, en to enèrgic.
—Fa un mes.
Ryger es va tombar cap a Talliaferro.
—I tu?
Talliaferro va parpellejar ràpidament i va fer que sí.
—S'ha tornat boig —va dir Ryger—. Afirma que ha descobert un sistema pràctic per a la
transferència de masses a través de l'espai… També us ho diu, a vosaltres?… Llavors no hi ha dubte.
Sempre va estar una mica sonat. Ara ho està del tot.
Es va fregar el nas amb força i Talliaferro va pensar en el dia que Villiers l'hi va aixafar.
Durant deu anys, Villiers els havia empaitat com l'ombra imprecisa d'una culpa que en realitat no
els pertanyia. Havien fet junts la tesi de fi de carrera; tots quatre eren homes selectes i consagrats de
ple a la seva tasca, que es preparaven per a una professió que havia arribat a fites molt altes en
aquella època de viatges interplanetaris.
S'anaven creant observatoris en altres mons, envoltats pel buit, situació ideal per als telescopis,
que així no havien de travessar una atmosfera tèrbola.
Hi havia l'Observatori Lunar, des del qual es podien estudiar la Terra i els planetes més propers;
un món silenciós, al firmament del qual semblava que hi hagués suspès el nostre planeta.
L'Observatori de Mercuri, més a prop del Sol, estava instal·lat al pol nord del planeta, on el límit
d'il·luminació amb prou feines es movia, i el Sol restava fix a l'horitzó, cosa que en permetia un
estudi detallat.
L'Observatori de Ceres era el més recent i modern i tenia un radi d'acció que anava de Júpiter
fins a les galàxies més llunyanes.
Hi havia alguns inconvenients, sens dubte. A causa de les dificultats que encara presentaven els
viatges interplanetaris, els permisos eren escassos i la vida normal quasi impossible; però tot i així,
aquella generació podia considerar-se afortunada. Els futurs científics trobarien els camps del
coneixement molt petjats, i fins que no s'inventés un mitjà de propulsió que agilitzés els viatges
interestel·lars, no s'obriria un altre horitzó tan il·limitat com aquell.
Els quatre afortunats, Talliaferro, Ryger, Kaunas i Villiers, es trobarien en la situació d'un
Galileu, que pel fet de posseir el primer telescopi autèntic, no podia dirigir-lo a cap punt del cel
sense fer algun descobriment important.
Però llavors Romero Villiers havia caigut malalt de febres reumàtiques. No havia estat culpa de
ningú, però el cor li va quedar tocat i feble.
Era el més brillant dels quatre, el més prometedor, el més animat… i ni tan sols va poder acabar
la carrera i doctorar-se. A sobre, mai no podria sortir de la Terra; l'acceleració d'una nau espacial en
envolar-se l'hauria matat.
Talliaferro va ser destinat a la Lluna, Ryger a Ceres, Kaunas a Mercuri. Només Villiers va haver
de quedar-se, condemnat a cadena perpètua, a la Terra.
Van intentar expressar-li el seu condol, però Villiers va rebutjar les seves paraules amables amb
una reacció molt semblant a l'odi. Va maltractar-los i omplir-los d'insults. Un cop que Ryger va
perdre la paciència i va fer un gest amenaçador, Villiers se li va llançar al damunt, fora de si, i li va
trencar el nas d'un cop de puny.
Era evident que Ryger no se n'havia oblidat, d'allò, ja que s'acariciava suaument el nas amb el
dit.
Kaunas tenia el front solcat d'arrugues d'incertesa.
—Ha vingut al congrés. Té una habitació a l'hotel, la 405.
—Jo no el vull veure —va dir Ryger.
—Doncs vindrà. Va dir que ens volia veure. Jo vaig pensar… Va dir que vindria a les nou.
Arribarà d'un moment a l'altre.
—En aquest cas —va dir Ryger—, jo me'n vaig, si a vosaltres no us fa res. —I es va aixecar.
—Espera't una estona —li va dir Talliaferro—. Quin mal hi ha, a veure'l?
—És perdre el temps. Està boig.
—I què? No siguem tan rancorosos. Que li tens por?
—Por, jo? —Ryger va fer un gest despectiu.
—Llavors, és que estàs nerviós. Quins motius tens per estar-ho?
—No estic gens nerviós —va replicar Ryger.
—I tant que sí. Tots tenim remordiments per ell, i sense cap motiu. Res del que va passar no va
ser culpa nostra —però ell també s'havia posat a la defensiva, i ho sabia perfectament.
I quan, en aquell moment, va sonar el timbre de la porta, tots tres van fer un bot, es van girar i van
mirar neguitosament la barrera que s'interposava entre ells i Villiers.
Es va obrir la porta, i Romero Villiers va entrar. Els seus antics companys es van aixecar tots
encarcarats a saludar-lo, però després es van quedar drets, desconcertats, sense que ningú li
allargués la mà.
Villiers els va mirar de dalt a baix amb expressió sarcàstica.
«Ell sí que ha canviat», va pensar Talliaferro.
Efectivament, havia canviat molt. S'havia encongit molt. Unes espatlles molt carregades el feien
semblar encara més baix. La pell del crani brillava a través dels pocs cabells que hi quedaven, i els
dors de les mans els tenia coberts de les protuberàncies blavenques de nombroses venes. Feia molt
mala cara. Del Villiers d'abans només semblava que en quedés el gest de protegir-se el ulls amb la
mà quan mirava algú fixament; i, en parlar, la impertorbable i continguda veu de baríton.
—Amics meus! —va dir—. Els meus aventurers de l'espai! Quant de temps sense veure'ns!
—Hola, Villiers —va dir Talliaferro.
—Et trobes bé? —li va preguntar Villiers, observant-lo.
—Sí, prou bé.
—I vosaltres dos?
Kaunas va aconseguir fer la mitja rialla i murmurar alguna cosa. Ryger va saltar:
—Molt bé, Villiers. Què hi ha?
—Ryger, el geniüt —va dir Villiers—. Com està Ceres?
—Quan vaig marxar, estava bé. I la Terra, com va?
—Ja ho pots veure tu mateix —però Villiers s'havia posat tens en dir-ho.
—Espero —va prosseguir— que hàgiu vingut tots tres al congrés per sentir la meva ponència de
demà passat.
—La teva ponència? Quina ponència? —li va preguntar Talliaferro.
—Us vaig escriure a tots tres per explicar-vos-ho. Es refereix al meu mètode per a la
transferència de masses.
Ryger va somriure sorneguerament.
—Sí, és veritat. Però tot i així no deies res de cap ponència, i no recordo haver-te vist a la llista
dels ponents. Me n'hauria adonat, si hi hagués figurat el teu nom.
—Tens raó. No hi sóc, a la llista. Ni tan sols he preparat un resum per publicar-lo.
En veure que Villiers s'havia enrojolat, Talliaferro va provar de calmar-lo tot dient-li:
—No et posis nerviós, Villiers. No fas gaire bona cara.
Villiers es va girar cap a ell d'una revolada, amb els llavis crispats.
—El cor encara em resisteix, gràcies.
—Escolta, Villiers —va dir Kaunas—, si no ets a la llista ni has publicat cap resum…
—Escolteu vosaltres. He esperat deu anys. Vosaltres teniu feines a l'espai i jo haig de fer de
professor en una escola de la Terra, però de totes maneres jo valc més que tots vosaltres junts.
—D'acord, però… —va començar a dir Talliaferro.
—I tampoc no em fa cap falta la vostra condescendència. Mandel va presenciar l'experiment.
Suposo que sabeu qui és, Mandel. Doncs bé, és el president de la secció d'astronàutica del congrés, i
li vaig fer una demostració de la transferència de masses. Com que l'aparell era molt rudimentari, es
va cremar després de fer-lo servir una vegada, però… que m'escolteu?
—T'escoltem —va dir Ryger, fredament.
—Ell m'ho deixarà exposar a la meva manera. En podeu estar ben segurs, d'això. Sense avisar,
sense fer propaganda. Ho deixaré anar davant de tothom com una bomba. Quan els expliqui les
relacions fonamentals en què es basa el meu descobriment, el congrés s'acabarà de cop i volta… Tots
marxaran corrent als seus laboratoris particulars, per comprovar les meves dades i construir aparells
aplicant-les. I aleshores veuran que funcionen. Vaig fer que un ratolí desaparegués d'un punt del meu
laboratori i aparegués en un altre. Mandel ho va veure.
Els va mirar un per un, traient foc pels ulls.
—No em creieu, oi? —va preguntar.
—Si no en vols fer propaganda, per què ens ho expliques, a nosaltres?
—Vosaltres sou diferents. Sou els meus amics, els meus companys de curs. Vosaltres vau marxar
a l'espai i em vau deixar a l'estacada.
—No podíem fer altra cosa —va replicar Kaunas, amb veu feble i aguda.
Villiers no en va fer cas. Va continuar:
—Per tant, vull que ho sapigueu des d'aquest precís moment. Si ha sortit bé amb un ratolí, també
sortirà bé amb un ésser humà. El que serveix per traslladar una cosa a tres metres de distància en un
laboratori, també ho traslladarà a un milió de quilòmetres per l'espai. Aniré a la Lluna, a Mercuri i a
Ceres, i a on em doni la gana. Faré el que vosaltres heu fet, i un munt de coses més. I hauré contribuït
molt més a l'astronomia, limitant-me a fer de professor i a pensar, que vosaltres amb els vostres
observatoris, telescopis, càmeres i naus espacials.
—Molt bé —va dir Talliaferro—. Me n'alegro molt. Així tindràs més poder. Puc veure el text de
la teva ponència?
—Ni pensar-hi! —Villiers va serrar les mans contra el pit, com si agafés uns fulls imaginaris i
volgués apartar-los de la vista—. Us haureu d'esperar com tothom. Només en tinc un exemplar, i
ningú no el veurà fins que jo no vulgui. Ni tan sols Mandel.
—Només un exemplar! —va exclamar Talliaferro—. Si el perds…
—No el perdré pas. I encara que el perdés, me'n recordo perfectament de tot.
—Però si… —Talliaferro va estar a punt d'afegir «et morissis», però es va contenir, prosseguint
després d'una pausa imperceptible—: …tinguessis una mica de seny, almenys ho enregistraries. Com
a mesura de seguretat.
—No —va dir Villiers, bruscament—. Ja em sentireu demà passat. Veureu ampliar-se de cop
l'horitzó humà fins a límits mai vistos.
Va tornar a mirar fixament la cara dels seus antics companys:
—Deu anys —va dir-los—. Adéu.
—És boig —va esclatar Ryger, amb els ulls clavats a la porta, com si Villiers encara hi fos al
davant.
—Vols dir? —va replicar Talliaferro, pensatiu—. Em penso que només ho és fins a cert punt.
Ens detesta per motius irracionals. I a més a més, això de no enregistrar la ponència com a
precaució…
Talliaferro va toquejar el seu propi enregistrador portàtil mentre deia aquestes paraules. No era
altra cosa que un cilindre de color gris, sense cap particularitat, una mica més gruixut i curt que un
llapis corrent. En els últims anys, havia esdevingut el segell distintiu del científic, així com
l'estetoscopi ho era del metge i el microordinador de l'estadístic. L'enregistrador es portava en una
butxaca de la jaqueta, o enganxat a la màniga, o darrere de l'orella o bé penjant d'un cordó.
De vegades, en els seus moments més filosòfics, Talliaferro es preguntava com s'ho devien
manegar abans els investigadors, obligats a copiar laboriosament pàgines senceres de llibres o
arxivar munts d'articles. Quina incomoditat!
En l'actualitat, n'hi havia prou amb enregistrar qualsevol text publicat o manuscrit per obtenir-ne
un micronegatiu que podia revelar-se quan li vingués bé a l'interessat. Talliaferro ja havia enregistrat
tots els resums que hi havia en el programa del congrés, i estava convençut que els seus companys
havien fet el mateix.
Així doncs, va comentar:
—En aquestes circumstàncies, negar-se a enregistrar-la és una bogeria.
—Espai infinit! —va exclamar Ryger amb vehemència—. Segur que no té cap ponència
preparada, ni ha descobert res! Per passar-nos al davant, aquest home seria capaç de dir-ne de tots
colors.
—Doncs què farà, demà passat? —va preguntar Kaunas.
—No en tinc ni idea. Està tocat de l'ala.
Talliaferro seguia potinejant el seu enregistrador, preguntant-se distretament si havia de treure i
revelar les tires de pel·lícula emmagatzemades a l'interior de l'aparell. Va decidir que no.
—No menystingueu Villiers —va dir—. És molt intel·ligent.
—Fa deu anys, potser sí que ho era —va replicar Ryger—. Però ara està com un llum. Au, ja n'hi
ha prou. No en parlem més.
Tot seguit, es va posar a enraonar en veu molt alta, com si volgués fer fugir Villiers i tot allò que
es referia a ell. Va esmentar Ceres i la seva feina, la realització d'un radiodiagrama de la Via Làctia
amb nous radiotelescopis capaços d'analitzar estrelles aïllades.
Kaunas escoltava i feia que sí amb el cap; després va intervenir en la conversa tot parlant de les
ones de ràdio emeses per les taques solars i de la seva pròpia ponència, que era a punt de publicarse,
sobre la relació que tenien les tempestes de protons amb les gegantines flamarades d'hidrogen de
la superfície solar.
L'aportació de Talliaferro al congrés no era gaire important. Els treballs que s'efectuaven sobre
la Lluna eren molt poc atractius, en comparació amb els que exposarien els seus dos companys. Les
darreres notícies sobre la previsió del temps a gran escala gràcies a l'observació directa dels
corrents atmosfèrics terrestres, no es podien ni comparar amb aquelles investigacions sobre
radioastronomia i tempestes protòniques.
A més, no aconseguia treure's Villiers del cap. Villiers era un geni. Tots ells ho sabien. Fins i tot
Ryger, malgrat la seva típica fatxenderia, havia de pensar que si la transferència de masses era
possible, només Villiers l'havia poguda descobrir.
L'examen dels treballs de cada un va acabar amb l'acceptació més aviat incòmoda que cap d'ells
no havia fet res de l'altre món. Talliaferro estava al corrent de la literatura especialitzada, i ho sabia.
Les ponències que havia escrit no tenien gaire importància. El mateix podia dir-se dels treballs
d'investigació que havien publicat els altres dos companys seus.
Ni un d'ells —s'havia de tocar de peus a terra— havia dut a terme cap descobriment
revolucionari. Els somnis grandiosos de la seva època d'estudiants no s'havien acomplert; aquesta
era la veritat. No eren altra cosa que uns obrers de la ciència força competents, però dedicats a una
feina rutinària. Ni més, per desgràcia, ni menys. Se n'adonaven perfectament.
Villiers podria haver arribat més lluny. D'això també se n'adonaven. Era aquesta certesa, així
com el seu sentiment de culpa, el que creava aquell antagonisme entre ells.
Talliaferro, inquiet, s'adonava que, malgrat tot, Villiers arribaria a superar-los. Els seus
companys devien pensar el mateix, i probablement el pes de la mediocritat se'ls faria insuportable
molt de pressa. Segur que se li publicaria el treball sobre la transferència de masses, i Villiers rebria
tots els honors que, pel que semblava, sempre li havien estat reservats; els seus companys de curs, en
canvi, malgrat la seva posició avantatjosa, serien relegats a l'oblit. El seu paper es limitaria al de
simples espectadors, que aplaudirien barrejats amb la multitud.
Es va deixar emportar per l'enveja i la tristesa. Se'n va avergonyir, però no va poder rebutjar
aquells sentiments.
La conversa es va acabar; apartant la mirada, Kaunas va dir:
—Escolteu, per què no fem una visita a Villiers?
Ho va dir amb falsa cordialitat, fent un esforç per mostrar-se desimbolt que no resultava gens
convincent.
—No serveix de res guardar rancors… —va afegir.
Talliaferro va dir-se:
«Vol esbrinar què pot haver-hi de veritat en la transferència de masses. Té ganes d'assegurar-se
que es tracta només del malson d'un boig, per poder dormir tranquil aquesta nit.»
Però com que ell també estava encuriosit, no hi va fer cap objecció; fins i tot Ryger va arronsar
les espatlles feixugament, mentre deia:
—Molt bé, per què no?
Estaven a punt de tocar les onze.
Talliaferro es va despertar en sentir la trucada insistent del timbre de la porta. Es va incorporar
sobre un colze a les fosques, indignat. La claror tènue de l'indicador del sostre assenyalava gairebé
les quatre de la matinada.
—Qui hi ha? —va cridar.
Els cops de timbre van continuar.
Tot rondinant, es va posar el barnús. Va obrir la porta i va parpellejar, enlluernat per la llum del
passadís. Va reconèixer de seguida l'home que tenia al davant, ja que l'havia vist molt sovint als
noticiaris tridimensionals.
Tot i així, el visitant va xiuxiuejar amb brusquedat:
—Sóc Hubert Mandel.
—Ja el conec, senyor Mandel —va dir Talliaferro.
Mandel era una celebritat en astronomia. Ocupava un lloc importantíssim a la Societat
Astronòmica Mundial, i gràcies al seu tarannà actiu i organitzador, li havia estat confiada la
presidència de la secció d'astronàutica del congrés.
De cop i volta, Talliaferro va recordar que precisament Mandel havia presenciat l'experiment de
transferència de masses de Villiers.
Mandel li va preguntar:
—És vostè el doctor Edward Talliaferro?
—Sí, senyor.
—Doncs vesteixi's i vingui amb mi. Es tracta d'un afer molt important. Té a veure amb un conegut
seu i meu.
—El doctor Villiers? Mandel va parpellejar. Tenia les celles i les pestanyes d'un ros tan clar que
donaven als seus ulls un aspecte nu, descobert. Tenia els cabells fins com la seda, i aparentava uns
cinquanta anys.
—Per què Villiers? —va preguntar.
—Ahir al vespre el va esmentar a vostè, doctor Mandel. Que jo sàpiga, no en tenim cap altre,
d'amic comú.
Mandel va fer que sí amb el cap. Va esperar que Talliaferro es vestís i després va fer mitja volta
i enfilà el passadís al seu davant. Ryger i Kaunas ja els esperaven en una habitació que hi havia al
pis de sobre del de Talliaferro. Kaunas tenia els ulls enrogits i l'expressió preocupada. Ryger feia
pipades nervioses a un cigarret.
—Ja hi som tots —va dir Talliaferro—. Una altra reunió.
Ningú no li va respondre.
Es va asseure i tots tres es van mirar. Ryger va arronsar les espatlles.
Mandel caminava d'una banda a l'altra amb les mans enfonsades a les butxaques.
—Els demano disculpes per les molèsties que els he causat, senyors, i els agraeixo la seva
col·laboració —va dir tombant-se cap a ells—. Però tot i així encara me'n caldrà molta més. El
nostre amic comú, Romero Villiers, és mort. Farà cosa d'una hora, s'han endut el seu cadàver de
l'hotel. El metge ha certificat que la mort ha estat causada per una aturada cardíaca.
Es va fer un silenci tens. El cigarret de Ryger va quedar suspès a mig camí dels llavis, i després
la mà que l'agafava va baixar a poc a poc, sense completar la trajectòria.
—Pobre paio —va dir Talliaferro.
—És terrible —va dir Kaunas amb un xiuxiueig enrogallat—. Era… —La veu se li va trencar.
Ryger va reaccionar.
—Sí, ja sabíem que patia del cor. Era inevitable.
—No estava tan malament —va corregir-lo Mandel suaument—. Encara podia refer-se.
—Què vol dir, amb això? —va preguntar Ryger amb brusquedat.
En lloc de respondre, Mandel va fer una altra pregunta:
—Quan el van veure per última vegada?
—Ahir al vespre, ja l'hi he dit —va contestar Talliaferro. Va ser una mena de reunió. No ens
havíem vist des de feia deu anys. Em sap greu, però no va ser una reunió gaire agradable. Villiers
estava convençut que tenia motius de queixa de nosaltres, i va venir molt enfadat.
—A quina hora va ser, això?
—La primera vegada, pels volts de les nou.
—Com vol dir, la primera vegada?
—El vam tornar a veure una mica més tard.
—Va marxar fet una fúria —va explicar Kaunas, que semblava inquiet—. No podíem deixar les
coses així. Havíem de provar de calmar-lo. Recordi que érem antics amics. Llavors vam anar a la
seva habitació i…
Mandel va saltar en sentir això:
—Tots vostès van ser a la seva habitació?
—Sí —va dir Kaunas, sorprès.
—A quina hora?
—Devien ser les onze, em sembla —va mirar els seus companys, i Talliaferro va fer que sí amb
el cap.
—I quant de temps hi van estar?
—Ni dos minuts —va intervenir Ryger—. Ens va fer marxar de mala manera; es pensava que
anàvem al darrere de la seva ponència —va fer una pausa, com si esperés que Mandel li preguntés a
quina ponència es referia, però l'astrònom no va dir res. Llavors va prosseguir—: Em sembla que la
guardava sota el coixí, perquè hi estava ajagut a sobre mentre cridava que marxéssim.
—Potser en aquell moment s'estava morint —va dir Kaunas, xiuxiuejant amb veu tètrica.
—Encara no —va replicar Mandel, secament—. Així doncs, probablement tots vostès van deixar
empremtes digitals.
—Probablement —va dir Talliaferro, que començava a perdre part del respecte inconscient que
li inspirava Mandel i s'impacientava. Per més que fos Mandel, eren les quatre de la matinada! És per
això que va dir—: A veure, on vol anar a parar?
—Bé, senyors —va dir Mandel—; la mort de Villiers no és tan sols una simple mort. La seva
ponència, l'únic exemplar que hi havia, que jo sàpiga, l'hem trobada a l'incinerador automàtic; no cal
dir que només en quedaven uns quants fragments. Jo no l'havia vist ni llegit, el document, però sé
prou coses d'aquest afer per jurar davant de qualsevol tribunal, si convé, que les restes de paper
sense cremar que s'han trobat a l'incinerador corresponen a la ponència que Villiers pensava exposar
en aquest congrés… No sembla gaire convençut, doctor Ryger.
—Sí, no estic gaire convençut que hagués arribat a exposar-la —va dir Ryger, somrient de mala
gana—. Al meu entendre, doctor Mandel, aquell home estava boig. Durant deu anys es va sentir
presoner a la Terra, i es va inventar tot allò de la transferència de masses com un mitjà per evadir-se
dels seus pensaments. Probablement, això el va ajudar a continuar vivint. Pel que fa a la demostració
que havia fet, sens dubte es tractava d'alguna mena de truc. No dic que fes expressament una
demostració fraudulenta. Segurament era d'allò més sincer, però la sinceritat no exclou la bogeria.
Ahir vespre les coses van arribar a una situació realment greu. Villiers es va presentar a les nostres
habitacions (ens odiava perquè havíem aconseguit sortir de la Terra) per passar-nos el seu triomf per
la cara. Havia viscut deu anys esperant aquell moment. Potser va rebre una impressió tan forta que va
recobrar el seny passatgerament. Aleshores es va adonar que no podria llegir la ponència, perquè no
tenia solta ni volta. Per això la va llençar a l'incinerador, i el cor, incapaç de resistir tantes
emocions, li va fallar. És una llàstima.
Mandel va escoltar l'astrònom amb una expressió de manifesta desaprovació. Després va dir:
—Parla vostè molt bé, doctor Ryger, però s'equivoca de mig a mig. Jo no em deixo enganyar tan
fàcilment per demostracions fraudulentes com vostè creu. Segons les dades d'inscripció al congrés,
que per força he hagut de revisar precipitadament, vostès van estudiar amb Villiers a la universitat.
És cert, això?
Tots tres van fer que sí.
—Hi ha d'altres companys de curs seus, al congrés?
—No —va contestar Kaunas—. Nosaltres quatre vam ser els únics que ens vam doctorar en
astronomia aquell any. És a dir, ell també s'hauria doctorat, si no hagués estat que…
—Sí, ja ho sé —va dir Mandel—. Bé, doncs; en aquest cas, un de vostès va visitar Villiers a la
seva habitació per última vegada fa quatre hores, a mitjanit.
Hi va haver un breu silenci. Llavors Ryger va dir fredament:
—Jo no.
Kaunas, amb els ulls molt oberts, va fer que no amb el cap.
—Què insinua, exactament? —va dir Talliaferro.
—Un de vostès l'ha anat a veure a mitjanit, insistint que li deixés fer una mirada a la ponència.
Ignoro els motius que tenia per fer-ho. És possible que fos amb la intenció deliberada de provocar-li
un atac de cor. Quan Villiers va sofrir el col·lapse, el criminal, si és que puc anomenar-lo així, va
passar a l'acció. Va apoderar-se de la ponència, que probablement estava amagada sota el coixí, i la
va enregistrar. Després va destruir el document original a l'incinerador, però com que anava amb
presses, els papers no van quedar del tot destruïts.
Ryger el va interrompre:
—Com ho sap, tot això? Que potser ho va veure?
—Gairebé —va replicar Mandel—. Villiers no va morir immediatament, després del primer
atac. Quan l'assassí se'n va anar, ell va aconseguir arribar fins al telèfon i trucar a la meva habitació.
Només va poder pronunciar algunes frases ofegades, però ja n'hi va haver prou per reconstruir el què
havia passat. Per desgràcia, jo no era a la meva habitació, llavors, perquè havia hagut d'assistir a una
reunió que em va tenir ocupat fins molt tard. Tot i així, el meu contestador automàtic va gravar la veu
de Villiers. Sempre tinc el costum de passar la gravació quan torno a l'habitació o al meu despatx. És
un costum burocràtic. Li vaig trucar de seguida, però ja era mort.
—Molt bé —va fer Ryger—. I va dir el nom del culpable?
—No. O si ho va fer, va ser d'una manera inintel·ligible. Però unes quantes paraules sí que les
vaig entendre clarament. Eren «company de curs».
Talliaferro va treure el seu enregistrador, que portava a la butxaca interior de la jaqueta, i el va
oferir a Mandel, tot dient amb veu tranquil·la:
—Si vol revelar la pel·lícula, pot fer-ho sense cap compromís. No hi trobarà la ponència de
Villiers.
Kaunas es va afanyar a imitar-lo, seguit de Ryger, que va fer una ganyota despectiva.
Mandel va agafar els tres enregistradors i va dir, fredament:
—Segurament, qui hagi comès el crim ja haurà fet desaparèixer la pel·lícula que conté la
ponència. Però…
Talliaferro va arquejar les celles.
—Pot escorcollar-me, i la meva habitació, si vol.
Però Ryger continuava fent cara de pocs amics.
—Esperi's un moment… Que potser és de la policia, vostè?
Mandel el va mirar fixament:
—Vol que l'avisi, la policia? Vol un escàndol i una acusació d'assassinat? Vol que se suspengui
el congrés i que la premsa de tot el Sistema es mofi de l'astronomia i dels astrònoms? La mort de
Villiers podria haver estat fortuïta. No oblidem que patia del cor. Qui fos de vostès que era allà
podria haver actuat sota un impuls. Potser no es va tractar d'un crim premeditat. Si el que ha comès
aquest acte vol tornar el negatiu, ens podem estalviar molts problemes.
—I el criminal també se'ls estalviarà? —va preguntar Talliaferro.
Mandel va arronsar les espatlles.
—Potser es ficarà en un embolic. Jo no li prometo la immunitat. Però, sigui com sigui, es lliurarà
de la vergonya pública i de la cadena perpètua, que és el que passaria si aviséssim la policia.
Silenci.
—És un de vostès —va dir Mandel.
Silenci.
—Em sembla que veig el raonament que fa el culpable —va prosseguir Mandel—. La ponència
havia de desaparèixer. Només nosaltres quatre havíem sentit parlar de la transferència de masses, i
jo sóc l'únic que n'he vist una demostració. A més, vostès només ho saben perquè els ho va dir
Villiers, a qui tenien per boig. Un cop mort Villiers d'una aturada cardíaca, un cop eliminada la
ponència, seria molt fàcil de creure la teoria del doctor Ryger, segons la qual no existeix la
transferència de masses ni mai no ha estat possible. Passarien un any o dos, i el nostre criminal, que
disposaria de totes les dades sobre la transferència de masses, podria anar-les revelant de mica en
mica, preparant experiments, publicant estudis acurats, i acabar convertit en l'artífex indiscutible del
descobriment, amb tots els diners i honors que això comportaria. Ni tan sols els seus propis
companys d'universitat no sospitarien res. A tot estirar, es pensarien que l'entrevista que van tenir
feia tant de temps amb Villiers l'havia inspirat per dedicar-se a investigar pel seu compte en aquest
terreny. No crec que anessin més enllà.
Mandel va passar ràpidament la mirada pels tres homes.
—Però res d'això no serà possible d'ara endavant. Qualsevol de vostès que es presenti com el
descobridor de la transferència de masses es revelarà a si mateix com el criminal. Jo vaig presenciar
la demostració; sé que era autèntica; també sé que un de vostès posseeix una còpia del document. A
partir d'ara, aquest treball científic ja no té cap utilitat per a qui l'hagi robat. Per això, val més que el
torni, qui el tingui.
Silenci.
Mandel es va dirigir a la porta i es va tombar un altre cop.
—Els agrairé que no es moguin d'aquí fins que torni. No trigaré gaire. Espero que el culpable
aprofiti aquesta estona per reflexionar. Si tem que una confessió li costi el càrrec, em permeto de
recordar-li que una sessió amb la policia pot costar-li la llibertat i, a més, que el sotmetin a la
psicoprova —va sospesar els tres enregistradors, amb cara de pocs amics i aspecte fatigat de no
dormir—. Vaig a revelar el que hi ha aquí.
—I si provem de tocar el dos mentre vostè és fora? —va dir Kaunas intentant somriure.
—Només un de vostès té motius per intentar-ho —va contestar Mandel—. Em sembla que puc
confiar en els dos innocents perquè vigilin el tercer, encara que només sigui per protegir-se a ells
mateixos.
Un cop dit això, se'n va anar.
Eren les cinc de la matinada. Ryger va consultar el rellotge indignat.
—Quina broma! Me'n vull anar a dormir.
—Podem fer una becaina aquí mateix —va dir Talliaferro, filosòfic—. Ningú no té la intenció de
confessar?
Kaunas va apartar la mirada i Ryger va fer una ganyota amb els llavis.
—Ja m'ho pensava, que no —Talliaferro va tancar els ulls, va recolzar el seu cap enorme a la
cadira i va dir amb veu cansada—: A la Lluna, ara és l'època de descans. Tenim una nit de quinze
dies, i després, feina i més feina. Aleshores vénen dues setmanes de sol, i passem el temps dedicantnos
als càlculs, establint correlacions i fent feines mecàniques. És d'allò més avorrit. Ho trobo
inaguantable. Si hi hagués més dones, si pogués aconseguir alguna cosa estable…
Kaunas, a mitja veu, va explicar que a Mercuri encara era impossible de tenir una vista completa
del Sol per damunt de l'horitzó i a l'abast del telescopi. Però amb dues milles més de vies que
instal·larien al cap de poc tots els aparells de l'observatori es podrien desplaçar. Això suposaria un
esforç titànic, tot i que es faria servir energia solar, però representaria un gran pas endavant en
l'observació del Sol.
Fins i tot Ryger va consentir a parlar de Ceres després de sentir l'apagat rumor de les veus dels
seus companys. Allà s'enfrontaven amb el problema del període de rotació de dues hores, la qual
cosa significava que les estrelles creuaven el cel a una velocitat angular dotze vegades més gran que
al firmament de la Terra. Una xarxa consistent en tres telescopis, tres radioscopis, tres de tot,
permetien d'anar passant d'un camp d'observació a l'altre per seguir les estrelles.
—Per què no feu servir un dels dos pols? —va preguntar Kaunas.
—Tu penses en Mercuri i el Sol —va dir Ryger, amb impaciència—. Fins i tot als pols, el cel
continuaria girant, i a més l'altra meitat estaria sempre amagada. Ara bé, si Ceres només presentés al
sol una cara, tal com Mercuri, tindríem un cel nocturn permanent, en el qual les estrelles efectuarien
una rotació lentíssima un cop cada tres anys.
El cel començava a aclarir-se; aviat es faria clar.
Talliaferro estava endormiscat, però s'esforçava a mantenir-se despert. No volia quedar-se
adormit mentre els seus dos companys estiguessin desperts. Va pensar que tots tres devien preguntarse:
«Qui deu ser? Qui deu ser?»… Tret del culpable, és clar.
Talliaferro va obrir els ulls bruscament quan Mandel va entrar un altre cop. El cel que es veia per la
finestra s'havia tornat blau, i Talliaferro es va alegrar que estigués tancada. No cal dir que l'hotel
disposava d'aire condicionat, però quan feia bo, els terrestres que ho volguessin podien obrir les
finestres per gaudir de la il·lusió de respirar aire pur. Talliaferro, acostumat al buit de la Lluna, es va
estremir pel sol fet de pensar-hi, sentint un veritable malestar.
—Té res per dir, algú de vostès? —va preguntar Mandel.
Tots tres van mirar-lo fixament. Ryger va fer que no.
Mandel va afegir:
—Senyors, he revelat les pel·lícules dels seus enregistradors i n'he inspeccionat els resultats —
va deixar caure els aparells i els fragments de cinta sobre el llit—. Res!… Em sembla que tindran
una mica de feina a classificar les pel·lícules. Els demano disculpes. Però estic segur que en falta
una.
—Sí? —va dir Ryger, i va fer un badall fenomenal.
—Els agrairia que m'acompanyessin a l'habitació de Villiers, senyors —va dir Mandel.
Kaunas va fer cara de sorpresa.
—Per què?
—Com a recurs psicològic? —va comentar Talliaferro—. Portant el criminal al lloc del crim, els
remordiments l'obligaran a confessar?
Mandel va respondre:
—Hi ha una raó menys melodramàtica, i és que m'agradaria comptar amb l'ajuda dels dos de
vostès que són innocents per trobar la pel·lícula desapareguda que conté la ponència de Villiers.
—Vostè creu que és allà? —va preguntar Ryger, en to de provocació.
—És possible. De totes maneres, s'ha de començar per algun lloc. Després podem escorcollar les
habitacions de vostès. El simposi d'astronàutica no comença fins demà al matí a les deu. Tenim temps
fins aleshores.
—I després?
—Potser haurem d'avisar la policia.
Van entrar cautelosament a l'habitació de Villiers. Ryger estava vermell. Kaunas, pàl·lid. Talliaferro
maldava per conservar la calma.
La nit anterior havien vist aquella cambra a la claror de la llum artificial mentre un Villiers
escabellat i trasbalsat, arrapava el coixí clavant-los mirades assassines i els feia fora a crits. En
aquells moments, l'habitació estava impregnada de la flaire indefinible de la mort.
Mandel va maniobrar el polaritzador de la finestra per deixar entrar més llum, però va obrir-lo
massa i el sol naixent va entrar a raig fet.
Kaunas, tapant-se els ulls amb el braç, va cridar:
—El sol!
Els altres van sorprendre's de la reacció del seu company.
La cara de Kaunas reflectia un terror desmesurat, com si aquell sol que inundava la cambra fos el
de Mercuri.
Talliaferro va pensar en quina seria la seva pròpia reacció en el cas que es trobés a l'aire lliure, i
les dents li van començar a espetegar. Tots tres estaven completament desmarxats pels deu anys que
havien passat lluny de la Terra.
Kaunas va anar corrent a la finestra, panteixant, i va buscar el polaritzador a les palpentes.
Mandel va anar cap a ell ràpidament.
—Què passa?
Els altres se'ls van acostar.
La ciutat s'estenia als seus peus fins a l'horitzó, edificis i més edificis de pedra i totxos, banyats
pel sol naixent, amb els espais ombrejats de cara a ells. Talliaferro s'ho va mirar furtivament, amb
ulls neguitosos.
Kaunas, amb el pit enfonsat com si ja no li quedés alè per cridar, tenia els ulls fixos en alguna
cosa que estava molt més a prop. Sobre l'ampit exterior de la finestra, amb un extrem encastat en una
minúscula imperfecció i mal amagada en una esquerda del ciment, hi havia una tira de pel·lícula
grisosa, de poc més de dos centímetres de llarg, sobre la qual incidien els primers raigs de sol.
Mandel, fent un crit de fúria incoherent, va treure un braç a fora i es va apoderar de la pel·lícula.
De seguida la va protegir amb la mà i va mirar els altres amb ulls encesos i enrogits.
—Esperin-se aquí! —va cridar.
Hi sobraven els comentaris. Quan Mandel se'n va anar, es van asseure i es van limitar a mirar-se
l'un a l'altre amb expressió estúpida.
Mandel va tornar al cap de vint minuts. Els va dir, suaument, amb una veu que semblava tranquil·la
només perquè el seu propietari ja havia superat l'estat d'irritació inicial:
—L'extrem de la pel·lícula ficat a l'esquerda no estava velat. N'he pogut llegir algunes paraules.
És la ponència de Villiers, no hi ha dubte. La resta està feta malbé, no se'n pot aprofitar res. El text
s'ha perdut.
—I ara què? —va preguntar Talliaferro.
Mandel va arronsar les espatlles, amb aire cansat.
—Ara, m'és ben igual. La transferència de masses s'ha fet fonedissa. Haurem d'esperar que algú
tan brillant com Villiers la torni a descobrir. Jo hi penso treballar, però no em faig il·lusions respecte
a la meva pròpia capacitat. Un cop desaparegut això, vostès tres no importen, siguin culpables o
innocents —semblava que el cos li havia perdut tota la força i s'havia enfonsat en la desesperació.
Però Talliaferro va parlar amb una veu que tot d'una s'havia endurit:
—A veure, no es precipiti. Segons vostè, el culpable pot ser qualsevol de nosaltres tres. Jo
mateix, per exemple. Com que vostè és una figura molt important en el camp de l'astronomia, a partir
d'ara ja no tornarà a dir mai més res favorable de mi. Pot córrer la veu que sóc un incompetent, o
alguna cosa pitjor. No estic disposat a arruïnar el meu futur per una sospita de culpabilitat. Per tant,
hem d'aclarir immediatament aquest afer.
—Jo no sóc cap detectiu —va dir Mandel, fatigat.
—Doncs avisi la policia, punyeta.
—Espera't un moment —va intervenir Ryger—. No insinues pas que el culpable sóc jo, oi?
—L'únic que dic és que sóc innocent.
—Això vol dir que ens sotmetran a la psicoprova —Kaunas va alçar la veu espantat—. Les
nostres facultats mentals poden quedar afectades…
Mandel va aixecar els braços.
—Senyors, senyors, sisplau! Podem fer una altra cosa, si no volem acudir a la policia. Sí, té raó,
senyor Talliaferro; seria injust per als innocents deixar les coses com estan.
Tots es van tombar cap a ell, fent mostra de diferents graus d'hostilitat.
—Què ens proposa, ara? —li va preguntar Ryger.
—Tinc un amic que es diu Wendell Urth. Potser n'han sentit parlar, o potser no. De totes maneres,
intentaré aconseguir que ens rebi aquesta mateixa nit.
—I per a què servirà? —va preguntar Talliaferro—. Què en traurem, d'això?
—És un home especial —va dir Mandel, amb una certa indecisió—. Molt especial. I, a la seva
manera, molt intel·ligent. Ha col·laborat unes quantes vegades amb la policia, i ara potser ens podrà
ajudar.
Segona part
Edward Talliaferro no va poder estar-se de mirar l' habitació i el seu ocupant amb gran sorpresa.
Tant l'una com l'altre semblaven existir aïlladament, sense formar part de cap món identificable. Cap
soroll de la Terra no arribava a l'interior d'aquell niu perfectament isolat i desproveït de finestres. La
llum i l'aire de la Terra havien estat eliminats a consciència per mitjà de la il·luminació artificial i la
climatització.
Era una habitació espaiosa, ombrívola i atapeïda. Van endinsar-s'hi esquivant tota mena
d'obstacles escampats per terra, fins a un sofà del qual havien retirat precipitadament munts de
microfilms, que formaven un garbuix en un racó.
L'amo d'aquella habitació tenia la cara grossa i rodona, així com un cos rabassut i rodanxó. Es
movia ràpidament d'un costat a l'altre sobre unes cames més aviat curtes, sacsejant nerviosament el
cap en parlar, de manera que les ulleres gruixudes que duia gairebé li saltaven del bony pràcticament
inapreciable que li feia de nas. Els seus ulls una mica sortints, de parpelles molsudes, els miraven
amb l'aire bonifaci de la miopia. L'home estava assegut en una combinació de cadira i escriptori —
que ell mateix havia dissenyat—, il·luminada per l'única llum, intensa, de la cambra.
—Me n'alegro que hagin vingut, senyors. Disculpin l'estat de l'habitació —va abastar la cambra
amb un ampli gest de les seves mans molsudes—. Estic enfeinat catalogant els nombrosos objectes
curiosos d'origen extraterrestre que he anat acumulant amb el pas dels anys. És una feina enorme. Per
exemple…
Va saltar de la cadira i es va posar a remenar un pilot d'objectes diversos que tenia al costat de
l'escriptori, fins que en va trobar un de color grisenc fosc, mig translúcid i de forma cilíndrica.
—Això que veuen aquí és un objecte que podria ser un vestigi d'éssers racionals no humans —va
dir-los—. Encara no està determinat. Només se n'han trobat una dotzena, i aquesta és la peça més
perfecta que conec.
La va tirar a un racó i Talliaferro va fer un bot.
L'home rodanxó va mirar-lo i va dir:
—És irrompible.
Va tornar a seure, va encreuar fermament les mans de dits carnosos sobre la panxa i va deixar que
pugessin i baixessin amb suavitat al compàs de la seva respiració.
—Vejam, en què puc servir-los?
Hubert Mandel ja havia fet les presentacions, i Talliaferro estava submergit en profundes
cavil·lacions. Recordava que l'autor d'un llibre publicat feia poc, que es titulava Estudi comparat
dels processos evolutius als planetes dotats d'aigua i d'oxigen, es deia també Wendell Urth, però
sens dubte no podia ser aquell home.
De totes maneres, li va preguntar:
—Vostè és l'autor de l'Estudi comparat dels processos evolutius, doctor Urth?
Un somriure beatífic va dibuixar-se a la cara d'Urth.
—Que l'ha llegit? —va preguntar.
—Doncs, no, no l'he llegit, però…
Instantàniament, l'expressió d'Urth va esdevenir reprovatòria.
—Doncs l'ha de llegir —va ordenar—. De seguida. Tingui, n'hi regalo un exemplar.
Va tornar a saltar de la cadira, però Mandel va exclamar:
—Esperi's, Urth, cada cosa al seu temps. L'afer que ens ha portat aquí és molt greu.
Gairebé va obligar Urth a seure de nou, i va començar a parlar ràpidament, com si volgués evitar
que sorgissin altres temes secundaris. Va fer un resum del cas amb un laconisme admirable.
Urth va anar enrojolant-se gradualment mentre escoltava. Va tirar-se les ulleres nas amunt, abans
que no li tornessin a caure, i va exclamar:
—Transferència de masses!
—Ho vaig veure amb els meus propis ulls —va dir Mandel.
—I no va ser capaç de dir-m'ho?
—Vaig jurar que guardaria el secret. Villiers era un home bastant… peculiar. Ja l'hi vaig
explicar.
Urth va clavar un cop de puny a l'escriptori.
—Com va poder permetre que un descobriment semblant restés en poder d'un excèntric, Mandel?
Si hagués convingut, se li hauria d'haver aplicat la psicoprova per arrencar-li els coneixements.
—Hauria estat el mateix que matar-lo —va protestar Mandel.
Urth, inquiet, es gronxava en la cadira prement-se fort les galtes amb les mans.
—Transferència de masses… L'únic mitjà de transport que haurien de fer servir les persones
civilitzades. L'únic mitjà possible, l'única manera concebible. Si ho hagués sabut… si hagués pogut
ser allà… Però l'hotel està a gairebé trenta milles d'aquí.
Ryger, que escoltava amb un posat d'irritació, va intervenir tot dient:
—Segons tinc entès, hi ha una línia directa de d'aerolliscadors fins a la seu del congrés. No
hauria trigat més de deu minuts, a arribar-hi.
Urth va agafar un aire encarcarat i va llançar una mirada estranya a Ryger, inflant les galtes. Tot
seguit es va aixecar d'una revolada i va sortir corrent de l'habitació.
—Què coi li passa? —va preguntar Ryger.
—Càsum dena —va dir Mandel—. Els hauria d'haver avisat.
—De què?
—El doctor Urth no fa servir cap mitjà de transport. És una de les seves fòbies. Només es
desplaça a peu.
Kaunas va parpellejar en la penombra.
—Però tinc entès que és extraterròleg, no és veritat? Un expert en organismes d'altres planetes.
Talliaferro s'havia posat dret i en aquells moments contemplava una lent galàctica instal·lada
sobre un pedestal. Va observar la lluentor intensa dels sistemes estel·lars. Mai no havia vist una lent
d'aquella mida, i tan complicada.
—Sí, és extraterròleg —va dir Mandel—, però no ha estat mai en cap dels planetes sobre les
característiques dels quals és un expert, i no crec que mai hi estigui. M'estranyaria molt que en els
últims trenta anys s'hagués allunyat més d'un parell de milles d'aquesta habitació.
Ryger va posar-se a riure.
Mandel es va enfurismar.
—Potser els fa gràcia, però els agrairia que, quan torni el doctor Urth, anessin amb compte amb
el que diuen.
Al cap d'un moment, Urth va tornar a entrar, furtivament.
—Els prego que em disculpin, senyors —va dir en un murmuri—. I ara, estudiem el nostre
problema. No vol pas confessar, algun de vostès?
Talliaferro va fer una ganyota despectiva. Aquell extraterròleg rabassut, reclòs per pròpia
voluntat, imposava tan poc que no hauria aconseguit arrencar cap confessió ni al més nyicris dels
criminals.
—Doctor Urth —va dir Talliaferro—, que té cap relació amb la policia, vostè?
A la cara rubicunda d'Urth s'hi va reflectir una certa suficiència.
—No hi tinc cap relació oficial, doctor Talliaferro, però li asseguro que les meves relacions
extraoficials són d'allò més bones.
—En aquest cas, li facilitaré certa informació que pot comunicar a la policia.
Urth va encongir la panxa i es va estirar els faldons de la camisa fora dels pantalons. Després s'hi
va netejar les ulleres amb parsimònia. Havent acabat, se les va tornar a col·locar en precari equilibri
sobre el nas, i va preguntar:
—I de quina informació es tracta?
—Li diré qui estava present quan Villiers va morir i qui va enregistrar la seva ponència.
—Ha resolt el misteri?
—He estat tot el dia donant-hi voltes. Sí, em sembla que l'he resolt.
Talliaferro assaboria amb plaer l'efecte que causaven les seves paraules.
—I qui va ser?
Talliaferro va respirar profundament. Allò no li seria gens fàcil, tot i que havia passat hores
planejant-ho.
—El culpable és evidentment el doctor Hubert Mandel —va declarar.
Mandel va llançar una mirada d'irreprimible indignació a Talliaferro.
—Escolti, doctor —va començar a dir amb vehemència—, no sé pas en què fonamenta aquesta
bestiesa…
La veu de tenor d'Urth el va interrompre.
—Deixa'l parlar, Hubert; a veure què diu. Tu has sospitat d'ell, i res no impedeix que ell sospiti
de tu. Mandel va guardar silenci, furiós.
Talliaferro, esforçant-se perquè no li tremolés la veu, va prosseguir:
—És més que una simple sospita, doctor Urth. Les proves salten a la vista. Tots quatre coneixíem
el descobriment de la transferència de masses, però només un de nosaltres, o sigui el doctor Mandel,
n'havia presenciat una demostració. Per tant, ell sabia del cert que no era cap fantasia. Ell també
sabia del cert que hi havia una ponència sobre això. L'únic que sabíem nosaltres tres, en canvi, era
que Villiers estava més o menys desequilibrat. De totes maneres, no descartàvem que hi hagués una
possibilitat. Precisament, vam anar-lo a veure a les onze per comprovar-ho, però llavors ell va
demostrar que estava més boig que mai… Consideri, doncs, què sabia el doctor Mandel i els motius
que van poder conduir-lo al crim. Ara, doctor Urth, imagini's una altra cosa. Fos qui fos que es va
entrevistar amb Villiers a mitjanit, el va veure patir l'atac i va enregistrar la seva ponència, va haver
d'endur-se una gran sobresalt en veure que Villiers ressuscitava aparentment i es posava a parlar per
telèfon. L'assassí, dominat pel pànic del moment, només va pensar en una cosa, desfer-se de l'única
prova que podia acusar-lo… S'havia de desfer de la pel·lícula sense revelar, i ho havia de fer de tal
manera que ningú no pogués descobrir-la, per tornar-la a agafar si aconseguia quedar lliure de
sospites. L'ampit de la finestra era l'amagatall ideal. Es va afanyar a aixecar el vidre de la finestra,
va amagar la pel·lícula a fora, i se'n va anar ràpidament. D'aquesta manera, encara que Villiers
sobrevisqués o la seva trucada telefònica servís per a alguna cosa, l'única prova en contra que tindria
seria la paraula de Villiers, i costaria molt poc demostrar que aquest no estava en possessió de les
seves facultats mentals.
Talliaferro va fer una pausa i els va mirar amb aire de triomf. Es pensava que aquest argument
era irrefutable.
Wendell Urth va pestanyejar i va fer girar els polzes amb les mans encreuades, tot fent-los xocar
contra l'ampla pitrera de la camisa. Llavors va preguntar:
—Em vol explicar el significat de tot això?
—El significat és el següent: el qui va dur a terme tot el que acabo de descriure, va haver d'obrir
la finestra per amagar la pel·lícula a l'aire lliure. Tingui present que Ryger ha viscut deu anys a
Ceres, Kaunas deu anys a Mercuri, i jo mateix a la Lluna, també deu anys… llevat de breus permisos,
força escassos. Ahir mateix, sense anar més lluny, vam comentar unes quantes vegades les dificultats
que suposa aclimatar-se a la Terra… Els mons en que treballem estan desproveïts d'atmosfera. Mai
no ens aventurem a sortir sense escafandre. No se'ns acut de cap manera la idea d'exposar-nos sense
protecció a l'espai obert. És per això que l'acte d'obrir una finestra hauria provocat una terrible lluita
interior a qualsevol de nosaltres. En canvi, el doctor Mandel ha viscut sempre a la Terra. Per a ell,
obrir una finestra no representa altra cosa que un petit esforç muscular. A ell no li costa res. Però a
nosaltres, sí. Per tant, va ser ell qui ho va fer.
Talliaferro es va recolzar al seient amb un lleu somriure.
—Per l'espai infinit!, ho has encertat! —va cridar Ryger, amb entusiasme.
—De cap manera! —va bramar Mandel, mig incorporant-se com si s'anés a llançar sobre
Talliaferro—. Nego rotundament aquesta miserable calúmnia! I la gravació de la trucada de Villiers?
Ell va dir les paraules «company de curs». Tota la gravació demostra ben clar…
—Era un moribund —va interrompre'l Talliaferro—. Vostè mateix va reconèixer que quasi tot el
que va dir era incomprensible. Ara li pregunto, doctor Mandel, sense haver sentit la gravació, si no
és cert que la veu de Villiers estava tan deformada que no s'hi entenia res en absolut.
—Doncs… —va dir Mandel, confús.
—Estic segur que sí. No hi ha cap motiu per suposar, doncs, que vostè no hagués falsejat abans la
cinta, sense oblidar-se d'incloure-hi la frase incriminatòria de «companys de curs».
—Per l'amor de Déu! Com podia saber, jo, que hi havia companys de curs de Villiers, al
congrés? —va replicar Mandel—. Com podia saber que coneixien el seu descobriment de la
transferència de masses?
—Villiers l'hi podria haver dit. I em penso que ho va fer.
—Escoltin —va dir Mandel—, vostès van veure Villiers amb vida a les onze. El metge que va
certificar-ne la defunció poc després de les tres de la matinada va declarar que havia mort feia
almenys dues hores. No cal dir que això era veritat. Així doncs, el moment de la mort va ser entre les
onze i la una. Com ja saben, ahir a la nit vaig assistir a una reunió. Puc demostrar que era a unes
quantes milles de l'hotel, entre les deu i les dues de la matinada, i ho poden corroborar dotzenes de
testimonis, a cap dels quals no es pot posar en dubte. No en té prou, amb això?
Talliaferro va dubtar un moment, però tot seguit va continuar, obstinadament:
—Així i tot. Suposem que va tornar a l'hotel a dos quarts de tres. De seguida va anar a l'habitació
de Villiers per parlar de la seva ponència. Va trobar la porta oberta, o bé disposava d'una còpia de
la clau. Sigui com vulgui, ja el va trobar mort. Llavors va aprofitar l'oportunitat per enregistrar la
ponència…
—I si ell ja era mort, i per tant no podia trucar a ningú per telèfon, quin motiu tenia jo per amagar
la pel·lícula?
—Eliminar sospites. Pot ser que tingui una altra còpia de la pel·lícula amagada en lloc segur. En
realitat, és vostè qui afirma que el document va ser destruït, ningú més.
—Prou, prou! —va exclamar Urth—. És una hipòtesi interessant, doctor Talliaferro, però cau pel
seu propi pes.
Talliaferro va arrufar les celles.
—Jo diria que això és la seva opinió personal…
—Seria l'opinió de qualsevol persona amb dos dits de front Que no veu que Hubert Mandel va
fer massa coses, per ser ell el criminal?
—No —va replicar Talliaferro.
Wendell Urth va somriure bondadosament.
—Com a científic, doctor Talliaferro, sap perfectament que no convé deixar-se enlluernar per les
pròpies teories fins al punt de prescindir dels fets i del raonament. Permeti'm d'actuar com un
detectiu, igual que vostè… Pensi que si el doctor Mandel hagués provocat la mort de Villiers, i
s'hagués preparat una coartada, o si l'hagués trobat mort i se n'hagués volgut aprofitar, en realitat no
hauria hagut de fer gairebé res! Per què havia d'enregistrar la ponència, o fingir que ho havia fet un
altre? En tenia prou apoderant-se del document. Qui n'estava assabentat, de la seva existència?
Ningú, en realitat. No hi ha cap motiu per pensar que Villiers en parlés a ningú més, del seu
descobriment. Villiers era un home reservat en un grau malaltís. Per això, tot ens porta a pensar que
no havia comunicat el seu descobriment a ningú… L'únic que sabia que Villiers parlaria al congrés
era el doctor Mandel. La seva ponència no figurava al programa. No se n'havia publicat cap resum.
El doctor Mandel podia haver-se emportat el document amb tota la tranquil·litat. I encara que hagués
sabut que Villiers havia parlat de l'afer amb els seus companys de curs, això no tenia cap mena
d'importància. L'única prova que en tenien els seus antics companys eren les paraules d'un home a qui
ells ja se sentien inclinats a considerar com a desequilibrat… En canvi, en anunciar que la ponència
de Villiers havia estat destruïda, en declarar que la seva mort no era completament natural, en buscar
una còpia enregistrada de la pel·lícula… en una paraula, en actuar com ha actuat, el doctor Mandel
ha desvetllat un seguit de sospites que no hauria pogut desvetllar ningú més, tret d'ell… Si hagués
volgut cometre el crim perfecte, s'hauria hagut de limitar a deixar les coses com estaven i a callar. Si
ell fos el criminal, demostraria haver estat més estúpid i més rematadament curt de gambals que
ningú que jo hagi conegut mai. I el doctor Mandel, d'imbècil no en té res.
Talliaferro medità febrilment però no va trobar res per dir.
—Llavors, qui ho va fer? —va preguntar Ryger.
—Un de vostès. Això és evident.
—Però, qui?
—Oh, això també és evident. He sabut quin de vostès era el culpable tan bon punt el doctor
Mandel ha acabat la seva exposició dels fets.
Talliaferro va contemplar el rabassut extraterròleg amb aversió. Aquella fanfarronada no l'espantava,
però es va adonar que als altres dos sí que els havia afectat. Ryger treia els llavis enfora
neguitosament i Kaunas tenia la boca oberta com un enze. Semblaven un parell de peixos, tots dos.
—Qui és, doncs? A veure, digui'ns-ho —va preguntar.
Urth va parpellejar.
—Abans de res, vull deixar ben clar que el més important continua sent la transferència de
masses. Encara no podem donar-la per perduda.
Mandel, que encara estava tot sorrut, va preguntar queixosament:
—De què coi parles ara, Urth?
—El qui va enregistrar la ponència probablement la va mirar mentre ho feia. No crec pas que
tingués ni el temps ni la presència d'esperit necessaris per llegir-la, i encara que ho hagués fet, dubto
molt que aconseguís recordar-se'n… d'una manera conscient. Tot i així, tenim la psicoprova. Encara
que només hagués fet un simple cop d'ull al document, aquest li ha quedat gravat a la retina; la
psicoprova podria extreure-li aquesta informació.
Tots es van bellugar nerviosament.
—No hi ha cap motiu per témer la psicoprova —va afanyar-se a afegir Urth—. Ofereix garanties
de seguretat, particularment si el subjecte s'hi sotmet de forma voluntària. El dany sol causar-se quan
es produeix una resistència innecessària… Llavors, la psicoprova pot causar algun desajustament
mental. Per això, si el culpable volgués confessar voluntàriament, i posar-se sota la meva
protecció…
Talliaferro va fer una riallada, que va ressonar estrepitosament en el silenci ombrívol de la
cambra. Quin truc psicològic més transparent i ingenu!
Wendell Urth va semblar una mica desconcertat per aquesta reacció, i va mirar severament
Talliaferro per damunt de les ulleres, abans de dir-li:
—Tinc prou influència en la policia per mantenir la psicoprova en absolut secret.
—Jo no ho he fet! —va exclamar Ryger, enfurismat.
Kaunas va fer que no amb el cap.
Talliaferro no es va dignar a respondre.
—Llavors, no tindré altre remei que assenyalar el culpable —va sospirar Urth—. Però, així, el
procés serà traumàtic i més difícil —es va prémer més fort la panxa i els dits se li van crispar—. El
doctor Talliaferro ha suggerit que es va amagar la pel·lícula a l'ampit de la finestra perquè estigués
ben resguardada i ningú no la trobés. Estic d'acord amb ell.
—Gràcies —va dir Talliaferro, secament.
—No obstant això, a qui se li acut pensar que l'ampit d'una finestra és un amagatall prou segur?
No cal dir que la policia hi donaria un cop ull. I fins i tot en absència de la policia, la pel·lícula va
acabar per ser descoberta. Llavors, qui estaria inclinat a pensar que qualsevol lloc situat a fora d'un
edifici és prou segur? Evidentment, una persona que hagi viscut molt de temps en un món sense aire i
a la qual se li hagi recalcat que no s'ha de sortir d'un lloc tancat sense prendre les precaucions
necessàries… Per a un home acostumat a viure a la Lluna, per exemple, qualsevol cosa amagada a
l'exterior de la cúpula lunar estaria en un lloc relativament segur. Els qui hi viuen no s'arrisquen a
sortir-ne gairebé mai, i sempre que ho fan és per algun motiu ben concret. Per tant, només venceria la
basarda d'obrir una finestra i exposar-se al que ell consideraria d'una manera subconscient el buit si
l'impel·lís l'interès de trobar un bon amagatall. El pensament reflex de «l'exterior d'una construcció
habitada és un lloc segur» seria suficient.
—Per què esmenta la Lluna, doctor Urth? —va preguntar Talliaferro prement les dents.
—Només és un exemple —va replicar el científic suaument—. El que he dit fins ara és aplicable
igualment a tots tres. Però ara arribem al moment crucial, que és quan mor la nit.
Talliaferro va arrufar les celles.
—Es refereix a la nit de la mort de Villiers?
—No m'entén. Em refereixo a qualsevol nit. Miri, tot i admetent que l'ampit exterior d'una finestra
sigui un amagatall segur, qui de vostès seria prou eixelebrat per considerar-lo com un bon amagatall
per a un tros de pel·lícula sense revelar? No cal dir que la pel·lícula dels enregistradors no és gaire
sensible, i està feta perquè es pugui revelar despreocupadament, en qualsevol circumstància. La
difusa il·luminació nocturna pràcticament no l'afecta, però la llum de l'alba la faria malbé en pocs
minuts, i els raigs directes del sol la velarien immediatament. Això ho sap tothom.
—Escolti, Urth —va dir Mandel—, on vol anar a parar?
—No em doni presses —va replicar Urth, molest—. Vull que tots vostès ho vegin ben clar. El
que volia el criminal per damunt de tot era salvar la pel·lícula. Era l'únic document que existia d'una
cosa incalculablement valuosa per a ell i per al món. Per què la va posar, aleshores, en un lloc on el
sol del matí la faria malbé de manera inevitable? Doncs perquè no se li va acudir que l'endemà
sortiria el sol. Es va pensar, per dir-ho així, que la nit era immortal… Però les nits no ho són,
d'immortals. A la Terra moren i donen pas al dia. Fins i tot la nit polar de sis mesos acaba per morir.
Les nits de Ceres només duren dues hores; les nits de la Lluna duren dues setmanes. Però també
moren, i tant el doctor Talliaferro com el doctor Ryger saben que el dia arribarà tard o d'hora.
—Escolti, esperi's… —va dir Kaunas, aixecant-se.
Wendell Urth s'hi va encarar:
—No cal que esperem més, doctor Kaunas. Mercuri és l'únic cos celeste del sistema solar que
presenta constantment la mateixa cara al sol. Fins i tot tenint en compte el moviment oscil·latori de
libració, tres vuitenes parts de la superfície estan permanentment a les fosques i mai no els toca el
sol. L'observatori polar on vostè treballa està situat al límit de l'hemisferi fosc. Durant deu anys,
vostè s'ha fet la idea que les nits no moren mai, que una superfície a les fosques queda a les fosques
eternament, i per això va confiar una pel·lícula sense revelar a la nit de la Terra, oblidant-se, per
culpa dels nervis del moment, que les nits del nostre planeta moren indefectiblement…
Kaunas va anar cap a ell, tentinejant.
—Esperi's…
Urth va prosseguir, inexorable:
—Quan Mandel va ajustar el polaritzador a l'habitació de Villiers i el sol va entrar, vostè va fer
un crit. Va ser degut al seu temor arrelat al sol de Mercuri, o que es va adonar de sobte que el sol
podia espatllar-li els plans? Llavors, vostè va córrer a la finestra. Ho va fer per ajustar el
polaritzador, o per contemplar la pel·lícula feta malbé?
Kaunas va caure de genolls.
—Jo no ho volia fer. Només volia parlar amb ell, parlar amb ell i prou… però es va posar a
cridar i va tenir un atac. Vaig pensar que s'havia mort, i que tenia la ponència sota el coixí… La resta
ja se la poden imaginar… Una cosa em va portar a l'altra i, abans d'adonar-me'n, ja no vaig poder
fer-me enrere. Però no ho vaig fer premeditadament, els ho juro.
Els altres homes havien fet un semicercle al seu voltant. Wendell Urth va contemplar la implorant
figura de Kaunas amb una mirada de pietat.
L'ambulància va arribar i va marxar. Finalment, Talliaferro va fer el cor fort per acostar-se a
Mandel i dir-li fredament:
—Suposo, professor, que no em guardarà massa rancor pel que he dit.
Mandel, amb idèntica fredor, va contestar.
—Em sembla que el millor que podríem fer tots seria oblidar en la mesura del possible el que ha
passat en aquestes últimes vint-i-quatre hores.
Eren tots davant la porta, a punt de marxar, quan Wendell Urth va acotar el cap tot somrient, i va
dir:
—Encara no hem parlat de la qüestió dels meus honoraris.
Mandel es va ben sorprendre.
—No, res de diners —va dir Urth de seguida—. Però quan s'estableixi la primera xarxa de
transferència de masses per a éssers humans, vull que m'organitzin un viatge.
Mandel encara tenia un aire neguitós.
—Però, home, encara falta molt perquè es puguin fer viatges interplanetaris amb aquest mitjà.
Urth va fer que no amb el cap ràpidament.
—Jo no he dit res, de viatges interplanetaris. Res de res. Jo només vull fer un viatget fins a
Lower Falls, a New Hampshire.
—D'acord. I per què allà, precisament?
Urth va aixecar els ulls. Talliaferro es va endur una sorpresa en observar l'expressió de
l'extraterròleg, que era una barreja de timidesa i frisança.
—Un cop… fa molt de temps —va dir Urth— …vaig conèixer-hi una noia, allà. Han passat molts
anys… però de vegades em pregunto…
TOTS ELS MALS DEL MÓN
Les empreses més importants de la Terra gravitaven al voltant del Multivac. El Multivac era un
ordinador gegantí que havia anat creixent en el decurs de mig segle, fins que les seves diverses
ramificacions van abastar tot Washington i els voltants, i els seus tentacles van arribar finalment a
totes les ciutats i poblacions de la Terra.
Un exèrcit de funcionaris hi subministrava dades constantment, i un altre exèrcit relacionava i
interpretava les respostes. Un cos d'enginyers recorria per l'interior, mentre un seguit de mines i
fàbriques s'escarrassaven per mantenir plens els magatzems de peces de recanvi, procurant satisfer
minuciosament totes les necessitats d'aquella màquina desmesurada.
El Multivac dirigia l'economia del planeta i contribuïa al progrés científic. Per damunt de tot,
però, era la base d'informació central on s'emmagatzemaven totes les dades conegudes sobre cada
habitant de la Terra.
Una de les funcions que pertocava fer al Multivac cada dia era passar revista als quatre mil
milions de fets informatius sobre cada habitant de la Terra que omplien les seves entranyes i
extrapolar-los un dia més. Totes les direccions generals d'institucions penitenciàries de la Terra
rebien les dades corresponents a la seva jurisdicció, i el conjunt de totes aquestes dades es
presentava en bloc al departament de presons de Washington capital.
Bernard Gulliman ja havia complert quatre setmanes de servei com a cap de la direcció general
d'institucions penitenciàries, càrrec que exerciria durant un any, i ja s'havia acostumat a rebre
l'informe matinal sense espantar-se gaire. Com de costum, era un feix de papers de més de quinze
centímetres de gruix. No calia que li diguessin que no l'havia de llegir tot sencer, ja que fer-ho hauria
representat un esforç que superava les possibilitats humanes. Però li agradava entretenir-se una
estona fullejant-lo.
Contenia la llista habitual de delictes previsibles: estafes diverses, robatoris menors, avalots,
crims, incendis provocats, etcètera.
Va buscar el titular d'una secció particular i va tenir un petit sobresalt en descobrir-lo, i després
un altre en veure que a sota hi figuraven dos textos. No un, sinó dos. Dos assassinats. No n'havia vist
dos de junts el mateix dia des que era president.
Va pitjar el botó de l'intercomunicador i va esperar que la cara lluent del seu coordinador
aparegués a la pantalla.
—Ali —li va dir Gulliman—, avui s'han detectat dos possibles assassinats. Que passa res
d'especial?
—No, senyor.
La cara de faccions morenes i ulls negres traspuava una certa inquietud.
—Tots dos casos tenen un percentatge de probabilitat molt baix.
—Ja ho sé, això —va replicar Gulliman—. Ja he vist que cap d'ells no presenta una probabilitat
superior al quinze per cent. De totes maneres, hem de vetllar pel prestigi de Multivac. Gairebé ha
aconseguit suprimir la delinqüència a tot el planeta, i la fama li ve sobretot del seu èxit a impedir
assassinats, que, no cal dir-ho, són els delictes més espectaculars.
Ali Othman va fer que sí.
—Sí, senyor. Ho sé.
—També es deu haver adonat, suposo —va prosseguir Gulliman—, que no vull que es cometi
cap assassinat, cap ni un, durant el meu mandat. Si se'ns escapa algun altre delicte, sabré disculparho.
Però si se'ns escapa un assassinat, l'hi va el càrrec. Ho entén?
—Sí, senyor. Ja s'ha començat a efectuar l'anàlisi completa dels dos possibles assassinats a les
oficines dels districtes respectius. Tant els possibles assassins com les seves presumptes víctimes
estan vigilats. He estudiat a fons les probabilitats que el crim es cometi realment i he vist que ja
comencen a disminuir.
—Molt bé —va dir Gulliman, tallant la comunicació.
Va tornar a examinar la llista amb un cert malestar. Potser s'havia mostrat massa petulant amb el
seu subordinat… Però aquells funcionaris vitalicis se'ls havia de tractar amb mà de ferro perquè no
es pensessin que eren els amos de tot, incloent-hi el president. I amb qui s'havia d'anar amb més de
compte era amb el tal Othman, que treballava amb el Multivac des que tots dos eren força joves, i de
vegades gastava uns aires de suficiència que el feien sortir de polleguera.
Per Gulliman, aquella qüestió dels assassinats podia ser l'oportunitat de la seva vida en el terreny
polític. Fins aleshores, cap president no havia aconseguit acabar el seu govern sense que es produís
cap assassinat en un lloc o altre de la Terra. Durant el govern del president anterior se n'havien
comès vuit, o sigui tres més (no menys, sinó més) que durant el mandat del seu predecessor.
Però Gulliman es proposava que durant el seu no n'hi hagués ni un. Tenia la intenció de ser el
primer president sense cap assassinat. Després d'això, i de la publicitat favorable que li reportaria…
Amb prou feines es va fixar en la resta de l'informe. Va calcular que devia contenir uns dos mil
casos d'esposes en perill de ser apallissades. Indubtablement, no totes aquelles pallisses podrien
evitar-se a temps. Potser n'hi hauria un trenta per cent que es convertirien en realitat. Però aquella
mena de fets anava disminuint, així com la freqüència amb què es consumaven, que semblava
disminuir encara més de pressa.
Com que no feia ni cinc anys que el Multivac havia afegit els maltractaments conjugals a la llista
de delictes previsibles, el ciutadà mitjà encara no s'havia acostumat a la idea de veure's descobert
per endavant quan planejava estomacar la dona. A mesura que aquesta idea s'anés imposant en la
societat, les dones rebrien cada cop menys masegades, fins que al final ja no en rebrien cap.
Gulliman va observar que a la llista també hi figuraven alguns marits apallissats.
Ali Othman va tallar la connexió i es va quedar mirant la pantalla d'on havia desaparegut la cara de
Gulliman, amb la papada i la calbesa incipient. Després va mirar el seu ajudant, Rafe Leemy, i va
dir:
—Què farem? .
—No ho sé —va dir Leemy. I després va afegir—: Quan penso que ell està preocupat per un
parell d'assassinats de no res…!
—Jo crec que ens compliquem massa la vida en intentar portar això tots sols. De totes maneres,
val més no dir-l'hi perquè li agafarà un atac. Aquests candidats polítics volen tenir les espatlles ben
cobertes. Si n'hi parlem, s'hi voldrà ficar i encara embolicarà més les coses.
Leemy va fer que sí i es va mossegar el llavi inferior, que el tenia molt gruixut.
—Però… què passarà si l'espifiem? —va dir—. Ens passaran per la pedra.
—Tu et creus que algú es preocuparà per nosaltres, si l'espifiem? Amb el daltabaix que hi haurà,
serem dues víctimes més i prou. —Llavors en un to més animat, va afegir—: Però, a veure, les
probabilitats són només del 12,3 per cent. Per a qualsevol delicte, tret dels assassinats, potser,
sempre deixem que el percentatge augmenti una mica més, abans de decidir-nos a actuar. I en aquest
cas encara no hem arribat al límit. Potser hi haurà una correcció espontània del percentatge.
—Jo no me'n refiaria gaire —va dir Leemy, secament.
—No et vull pas convèncer. Em limitava a assenyalar-te aquest fet. De totes maneres, com que la
xifra encara no és gaire alta, em sembla que de moment val més que ens limitem a observar. Ningú no
pot planejar un delicte de tanta envergadura tot sol; hi ha d'haver còmplices.
—El Multivac no els esmenta.
—Ja ho sé… Tot i així… —No va acabar la frase.
Llavors es van posar a estudiar un altre cop els detalls d'aquell delicte que no s'incloïa a la llista
que havien entregat a Gulliman; l'únic delicte que no s'havia intentat cometre mai en tota la història
del Multivac. I es van preguntar què podien fer.
Ben Manners es considerava el noi de setze anys més feliç de Baltimore. Això potser era discutible,
però es veia ben clar que devia ser un dels més feliços, com també un dels que estaven més
emocionats. Almenys, era un dels quatre gats que tenien permís per anar a l'estadi el dia que els joves
de divuit anys pronunciaven el jurament. Com que el seu germà gran formava part dels escollits, els
seus pares van demanar entrades per a ells i van permetre que Ben també en sol·licités. El cas, però,
és que quan el Multivac va fer una tria entre tots els que volien entrades, Ben va ser l'únic afortunat.
Al cap de dos anys, Ben també hauria de pronunciar el jurament, però anar a veure Michael, el
seu germà gran, l'emocionava gairebé tant com si fos ell qui participés en la cerimònia.
Els seus pares el van vestir (o més aviat van fer que es vestís) de vint-i-un botó, ja que hi anava
en qualitat de representant de la família, i tot seguit el van enviar a l'estadi amb un munt de records
per a en Michael, que havia marxat uns dies abans per sotmetre's als reconeixements físics i
neurològics.
Un cop dins de l'estadi, que era als afores de la ciutat, Ben, que no cabia a la pell de goig, va
anar cap al seu seient. Un cop assegut, veia, al centre de l'estadi, fileres plenes de centenars i
centenars de joves de divuit anys (els nois a l'esquerra, les noies a la dreta), tots procedents del
districte segon de Baltimore. Allà a baix, en algun lloc, hi havia Mike, el seu germà.
El jove va inspeccionar les fileres de caps, amb la vaga esperança de reconèixer Mike. No ho va
aconseguir, evidentment. Quan un home va pujar a l'estrada que hi havia al mig de l'estadi, Ben va
deixar de buscar el seu germà per escoltar-lo.
L'home de l'estrada va dir:
—Bona tarda, participants a la cerimònia; bona tarda, senyores i senyors convidats. Sóc
Randolph T. Hoch, i se m'ha concedit l'honor de dirigir els actes de Baltimore d'aquest any. Els joves
que pronunciaran el jurament ja em coneixen, d'haver-me vist unes quantes vegades durant els
reconeixements físics i neurològics. La major part de la feina ja està feta, però encara queda el més
important. La personalitat completa de cadascun de vosaltres ha de passar als arxius del Multivac.
»Com cada any, faré una petita explicació per a aquests joves que ja han arribat a la majoria
d'edat. Fins aquesta data —va dir, tombant-se cap als nois i noies que tenia al davant, i deixant de
mirar el públic de les grades—, fins avui, no podíeu considerar-vos adults; el Multivac encara no us
tenia catalogats individualment, llevat que els vostres pares o el govern us haguessin distingit per
algun motiu.
»Fins avui, doncs, quan arribava el moment de posar al dia les dades anuals, eren els pares els
que omplien les vostres. D'ara endavant, però, haureu de ser vosaltres els que assumiu aquesta
obligació. És un gran honor, una gran responsabilitat. Els vostres pares ens han comunicat quina
educació heu rebut, quines malalties heu tingut, quins són els vostres costums… Això, i moltes altres
coses. Però a partir d'ara ens haureu de dir molt més; els vostres pensaments més profunds; els
vostres actes més secrets… Això és molt difícil, la primera vegada; fins i tot violent, però s'ha de fer
inevitablement. Un cop ho haureu fet, el Multivac tindrà una anàlisi completa de vosaltres als seus
arxius. Entendrà les vostres accions i reaccions. Fins i tot podrà preveure amb força exactitud el
vostre comportament futur… D'aquesta manera, el Multivac us protegirà. Si correu el risc de tenir un
accident, ho sabrà. Si algú té la intenció de fer-vos mal, ho sabrà. Si sou vosaltres els que trameu
alguna mala acció, també ho sabrà, amb la qual cosa podrem evitar que la cometeu i així no caldrà
castigar-vos… Amb el coneixement que tindrà de tots vosaltres, el Multivac podrà contribuir al
perfeccionament de l'economia i de les lleis de la Terra, pel bé de tothom. Si teniu cap conflicte
personal, podeu presentar-lo al Multivac, i l'ordinador, que us coneix a tots, us ajudarà a resoldre'l…
Ara haureu d'omplir un munt de formularis. Rumieu detingudament i responeu totes les preguntes amb
la màxima exactitud possible. No amagueu res per vergonya o per precaució. Les vostres respostes
no les sabrà mai ningú, llevat del Multivac, tret que calgui conèixer-les per protegir-vos. I en aquest
cas, només les coneixeran alguns funcionaris del govern, que gaudeixen d'autorització especial.
»A algun de vosaltres se li podria acudir deformar la veritat d'una manera més o menys
intencionada. No ho feu, perquè finalment se us descobrirà. El conjunt de les vostres respostes ha de
formar una estructura coherent. Si n'hi ha alguna de falsa, no s'adaptarà bé a l'estructura i el Multivac
la descobrirà. Si totes són falses, també es crearà una estructura completament deformada que el
Multivac identificarà de seguida. Per això, us demano que digueu la veritat.
Finalment, l'acte es va cloure; els joves van omplir els formularis, i les cerimònies i els discursos
es van acabar. Al vespre, Ben, posant-se de puntetes, va aconseguir localitzar Michael, que encara
portava la toga que s'havia posat per a la «desfilada d'adults». Es van saludar efusivament, van sopar
junts i van tornar a casa amb l'exprés, desbordants de satisfacció per aquell dia memorable.
Per això, no estaven preparats pel tomb radical que van prendre els esdeveniments així que van
arribar a casa. Tot dos van quedar glaçats quan un jove d'expressió freda, vestit d'uniforme i apostat
a la porta de l'habitatge, els va barrar el pas i els va demanar la documentació per deixar-los entrar.
A dins van trobar els seus pares asseguts al saló, aclaparats i amb l'empremta de la tragèdia a la
cara.
Joseph Manners, que semblava haver envellit uns quants anys d'ençà del matí, va mirar amb ulls
perplexos i enfonsats els seus fills (un dels quals encara portava penjada al braç la seva flamant toga
d'adult), i va dir:
—M'han dit que estic sota arrest domiciliari.
Com que fer-ho era humanament impossible, Bernard Gulliman no va llegir l'informe sencer, sinó que
va limitar-se a llegir el sumari i va quedar més que satisfet.
No hi havia dubte que tota una generació ja estava acostumada que el Multivac predigués els
delictes més importants que es podien cometre. Els semblava força natural que els agents del
departament d'institucions penitenciàries es presentessin al lloc on s'havia de produir el delicte abans
que aquest es perpetrés. Els semblava natural, també, que la consumació del delicte comportés el
càstig del criminal. De mica en mica, va anar augmentant la certesa que no hi havia forma humana
d'ensarronar el Multivac. El resultat, evidentment, va ser que cada cop es van tramar menys delictes.
A mesura que les intencions criminals disminuïen i la capacitat del Multivac augmentava, es van anar
afegint a la llista de delictes que l'ordinador predeia tots els matins, d'altres infraccions de menys
importància, les quals també ja començaven a disminuir.
Llavors, Gulliman va ordenar que es fes una anàlisi (no cal dir que se n'encarregaria el Multivac)
de la capacitat que posseïa l'ordinador per preveure les possibilitats dels casos de malaltia. Així, els
metges podrien ocupar-se immediatament dels individus exposats a tornar-se diabètics abans d'un
any, a patir tuberculosi o a desenvolupar càncer.
Val més curar-se en salut…
I el resultat de l'anàlisi era favorable!
El mateix dia que havia comprovat que el Multivac també podria encarregar-se de qüestions
mèdiques, li van portar la llista dels possibles crims del dia, i no hi figurava ni un assassinat.
Gulliman, que estava de molt bon humor, va trucar Ali Othman per l'intercomunicador:
—Escolti, Othman, quina és la mitjana de delictes que hi ha a les llistes diàries de la setmana
passada, comparada amb el percentatge de la meva primera setmana com a president?
La mitjana havia davallat, segons es va poder comprovar, en un vuit per cent; Gulliman estava
eufòric. Ell no n'era pas el responsable, és clar, però els seus votants no ho sabien. Es felicitava de
la sort que havia tingut en ser nomenat president en el moment oportú, a l'època d'esplendor del
Multivac, quan la malaltia també es podria col·locar a redós de omnisciència protectora del
superordinador.
Gulliman en sortiria molt beneficiat, d'allò.
—Està contentíssim, ara —va dir Othman arronsant les espatlles.
—Quan li aigualim la festa? —va replicar Leemy—. Sotmetre Manners a vigilància no ha servit
sinó per elevar les probabilitats, segons el Multivac, i l'arrest domiciliari encara les ha fet pujar més.
—Et penses que no ho sé? —va dir Otham, amb mala cara—. El que no sé és el perquè.
—Potser és cosa dels còmplices, com vas dir tu. Amb Manners ben custodiat, els altres han
d'actuar de seguida o la temptativa anirà per terra.
—Jo penso el contrari. Com que en tenim un de vigilat, els altres s'allunyaran prudencialment i es
faran fonedissos. A més, per què el Multivac no ens dóna els noms dels còmplices?
—Molt bé, doncs, ho diem a Gulliman, o què?
—No, encara no. Les probabilitats només són d'un 17,3 per cent, encara. Esperem-nos, a veure si
la cosa s'embulla una mica més.
—Vés-te'n a l'habitació, Ben —va dir Elizabeth Manners al seu fill.
—Però, què passa, mama? —va preguntar Ben amb un fil de veu, aclaparat per aquell final tan
estrany d'un dia que havia estat magnífic.
—Sisplau, Ben, fes el que et mano.
De mala gana, el xicot va sortir del saló, va pujar les escales fent molt soroll, i després va tornar
a baixar silenciosament.
Mike Manners, el primogènit, l'adult nou de trinca i esperança de la família, va dir en un to de
veu calcat del que havia fet servir el seu germà:
—Què passa?
Joe Manners va contestar:
—Et juro per Déu que no en tinc ni idea, fill. Jo no ne fet absolutament res.
—D'això n'estem tots convençuts —va dir Mike, mirant desconcertat el seu pare, que era petit i
d'aspecte pacífic—. Deuen haver vingut no perquè hagis fet res, sinó perquè penses fer alguna cosa.
La senyora Manners el va interrompre amb irritació:
—Què vols que pensés el teu pare que pugui provocar un… un enrenou com aquest? —va
descriure un ampli cercle amb el braç, en direcció al desplegament de forces de l'Estat que
acordonaven la casa, i va prosseguir—: Quan era petita, recordo que un cop van avisar el pare d'una
amiga meva, que treballava en un banc, i li van dir que no pensés més en aquells diners. Es tractava
de cinquanta mil dòlars. L'home no va arribar a cometre el robatori; només hi va pensar. En aquell
temps no es guardaven en secret, aquestes coses, com avui dia; tothom se'n va assabentar, i així és
com vaig saber-ho jo. —Fregant-se les mans molsudes a poc a poc, va continuar—: El que vull dir és
que eren cinquanta mil dòlars… un munt de diners… però tot i així es van limitar a trucar-li per
telèfon. Quina una en podia portar de cap el teu pare perquè s'hagin molestat a fer venir una dotzena
d'agents, que han encerclat la casa?
Joe Manners, amb els ulls angoixats, va dir:
—Jo no tinc la intenció de cometre cap delicte, ni el més insignificant de tots, us ho juro.
Mike, ple del seny lúcid d'un nou adult, va dir:
—I si és una cosa inconscient, papa? Potser tens un ressentiment amagat contra el director de
l'empresa.
—Fins al punt de tenir ganes de matar-lo? I ara.
—I no et volen dir de què es tracta?
La seva mare els va interrompre un altre cop.
—No, no ho volen. Ja els ho hem preguntat. A més, els he dit que, pel sol fet de ser aquí,
perjudicaven la nostra reputació al barri. Com a mínim, podien dir-nos a què treu cap tot això perquè
ens poguéssim defensar i donar explicacions.
—I no volen dir res?
—No, res.
Mike estava dret, amb les cames separades i les mans a les butxaques.
—Ostres, mama, és que el Multivac no s'equivoca mai… —va dir, amoïnat.
El seu pare, desesperat, va donar un cop de puny al braç de la butaca.
—Us repeteixo que no tinc la intenció de fer res de delictiu.
Van obrir la porta sense trucar i un home uniformat que caminava a passos ràpids i distesos va
entrar al saló. Tenia una expressió freda i solemne.
—És Joseph Manners, vostè?
Joe Manners es va aixecar.
—Sí. Podria dir-me què volen de mi?
—Joseph Manners, queda detingut per ordre de l'Estat. —I va ensenyar bruscament el seu carnet
d'agent de la direcció general d'institucions penitenciàries—. Faci el favor d'acompanyar-me.
—Per quin motiu? Què he fet?
—No estic autoritzat a dir-l'hi.
—Però no em poden detenir per tramar un delicte, ni tan sols admetent que l'hagi tramat. Perquè
em detinguin haig d'haver fet alguna cosa. En cas contrari, no poden arrestar-me. La llei no ho
permet.
L'agent no escoltava raons.
—Li prego que m'acompanyi.
La senyora Manners va fer un xiscle i es va deixar anar a la butaca, plorant histèricament. Joseph
Manners no va ser capaç de transgredir el codi que li havien inculcat des de petit, oposant resistència
a un agent, però almenys va fer una mica el ronsa, obligant el policia a endur-se'l per força.
—Però digui'm de què m'acusen! Per què no m'ho pot dir? Si almenys sabés per què se
m'enduen…! És un assassinat? Se m'acusa de tramar un assassinat? —cridava, mentre l'arrossegaven
cap a fora.
La porta es va tancar darrere d'ells, i Mike Manners, que de cop i volta ja no se sentia adult i
estava pàl·lid com un mort, va mirar la porta i després la seva mare, que plorava a llàgrima viva.
Ben Manners, que s'havia amagat en un racó, de cop es va sentir molt adult, va estrènyer els
llavis i va pensar que ell sabia exactament què fer.
El Multivac podia prendre't coses, és cert, però també te'n podia tornar. Ben es recordava
perfectament de les cerimònies que havia presenciat aquell mateix dia. Havia sentit el que deia
aquell home, Randolph Hoch, del Multivac i de tot allò que era capaç de fer. De la mateixa manera
que podia dirigir l'Estat, també podia fer sortir d'un mal pas qualsevol persona normal i corrent que
acudís a ell buscant ajuda.
Tothom podia demanar ajuda al Multivac, comptant-hi Ben. Ni la seva mare ni el seu germà
tindrien l'esma d'impedir-li marxar; a més, encara li quedaven alguns diners dels que li havien donat
els seus pares aquell dia memorable. Si després el trobaven a faltar i es preocupaven, ja seria massa
tard per fer-hi res. En aquell moment, el més important era ajudar el seu pare.
Va sortir per la porta del darrere i l'agent de guàrdia el va deixar passar, després de mirar per
sobre la documentació del noi.
Harold Quimby dirigia la secció de queixes de la subestació del Multivac de Baltimore. Es
considerava a si mateix com un dels membres de la secció més important de funcionaris. En certa
manera, potser no anava gaire errat, i els que el sentien parlar haurien d'haver estat molt insensibles
per no impressionar-se per les seves explicacions.
En primer lloc, deia Quimby, el Multivac es dedicava principalment a envair la intimitat. Durant
els últims cinquanta anys, la humanitat s'havia hagut d'acostumar a la idea que els seus pensaments i
impulsos més íntims ja no podien guardar-se en secret, i que els amagatalls més recòndits de l'ànima
havien deixat d'existir. La humanitat, en canvi d'això, havia de rebre alguna cosa.
No cal dir que la humanitat va obtenir pau, prosperitat i seguretat, però tot això eren simples
abstraccions. Els homes i les dones concrets necessitaven alguna cosa personal com a recompensa
per la seva renúncia a la vida privada, i la van obtenir. A l'abast de qualsevol habitant del planeta hi
havia estacions del Multivac dotades d'uns circuits als quals es podien sotmetre lliurement tota mena
de problemes i preguntes, sense inspeccions ni traves de cap tipus, i obtenir una resposta en pocs
minuts.
En qualsevol instant del dia o de la nit, cinc milions de circuits individuals entre els quatre mil
milions més de què disposava el Multivac, podien dedicar-se a atendre aquell programa de preguntes
i respostes. Les respostes potser no sempre eren infal·libles, però sí les més dignes de crèdit que es
podien obtenir, i com que els qui recorrien al Multivac ho sabien perfectament, tenien una fe absoluta
en es seves respostes.
I en aquells moments, un noi de setze anys, tot neguitós, avançava a poc a poc amb la cua d'homes
i dones que esperaven. Totes les cares dels que formaven la filera estaven il·luminades per diferents
graus d'esperança barrejada amb por, nerviosisme o fins i tot angoixa, i aquesta esperança anava
predominant per damunt dels altres sentiments a mesura que la persona s'acostava al Multivac.
Sense aixecar els ulls, Quimby va agafar el formulari degudament omplert que li donava el
primer de la fila i va dir:
—Cabina 5-B.
—Com he de fer la pregunta, senyor?
Llavors, Quimby va aixecar la vista, amb una certa sorpresa. Per regla general, els nois que
encara no havien arribat a la majoria d'edat no feien servir aquell servei. Amablement, li va dir:
—És la primera vegada que vens al Multivac, fill?
—Sí, senyor.
Quimby li va indicar un aparell que tenia sobre la taula.
—Ho has de fer amb això. Mira, funciona exactament igual que una màquina d'escriure. Sobretot,
no provis d'escriure res a mà; fes-ho només amb aquesta màquina. Ara vés a la cabina 5-B, i si vols
que t'ajudin, pitja el botó vermell i vindrà un empleat. Per aquell passadís, fill, a la dreta.
Va veure com el xicot se n'anava pel passadís fins a perdre's de vista, i va somriure. El Multivac
no rebutjava ningú. Evidentment, sempre hi havia un petit percentatge de qüestions trivials entre les
que li formulaven: gent que volia tafanejar en la vida dels seus veïns, o feia preguntes descarades
sobre personalitats eminents; estudiants que provaven d'endevinar el que els preguntarien als
exàmens, o que feien el viu mirant de marejar l'ordinador amb la doble paradoxa de Russell…
El Multivac era capaç d'encarregar-se tot solet, d'aquelles preguntes. No necessitava que ningú
l'ajudés.
A més, totes les preguntes i respostes quedaven arxivades i constituïen una peça més en el conjunt
de dades sobre cada individu. Fins i tot les trivials i les impertinents eren útils per a la humanitat, ja
que en reflectir la personalitat de qui les feia, permetien que el Multivac augmentés el seu
coneixement de la raça humana.
Quimby va dirigir l'atenció a la pròxima persona de la fila, una dona d'uns quaranta anys,
esprimatxada i angulosa, amb la preocupació reflectida als ulls.
Ali Othman feia unes bones gambades d'una banda a l'altra del despatx, clavant cops de taló
desesperats a la catifa.
—Les probabilitats continuen pujant. A hores d'ara són d'un 22,4 per cent. Càsum dena! Hem
detingut Joseph Manners, i les probabilitats no paren de pujar.
Suava a raig fet.
Leemy va penjar el telèfon.
—Encara no ha confessat. L'han sotmès a la psicoprova, però no han descobert cap senyal de
delicte. Pot ser que digui la veritat.
—Doncs què passa? Que s'ha tornat boig, el Multivac?
Un altre telèfon es va posar a sonar. Othman es va afanyar a connectar-lo, alegrant-se que
l'interrompessin. A la pantalla va aparèixer la cara un agent de la direcció general d'institucions
penitenciàries, que va dir:
—Hi ha noves instruccions pel que fa a la família Manners, senyor? Els hem de permetre circular
lliurement, com han fet fins ara?
—Què vol dir amb això de «com han fet fins ara»?
—Les primeres ordres que vam rebre es referien a l'arrest domiciliari de Joseph Manners. No es
deia res de les altres persones de la família, senyor.
—Doncs apliqui-les també a les altres persones de la família, fins que no rebi noves ordres.
—Però és que és aquest el problema, senyor. La mare i el fill gran no paren de demanar notícies
del petit. Ha desaparegut, i la seva mare i el germà es pensen que també l'han detingut, i volen anar a
l'oficina central per informar-se'n.
—El fill petit? Quants anys té? —va dir Othman a mitja veu, arrufant les celles.
—Setze, senyor —va contestar l'agent.
—Setze, i se n'ha anat. No sap a on?
—El van deixar sortir, senyor. No hi havia ordres de retenir-lo.
—No pengi. Un moment —Othman va suspendre la comunicació, es va agafar els cabells, negres
com el carbó, amb les mans i va dir cridant—: Sóc un imbècil!
Leemy va tenir un sobresalt.
—Què coi et passa?
—Aquest home té un fill de setze anys —va dir Othman amb veu ofegada—. Per tant, com que és
menor d'edat, no està enregistrat independentment als bancs de memòria del Multivac, sinó que forma
part de la fitxa del seu pare —va mirar Leemy furiós—. Fins que no fa divuit anys, cap jove no té
fitxa separada en el Multivac, sinó que les seves dades figuren en la del seu pare. Això ho sap
tothom. Com pot ser que no hi caiguéssim!
—Vols dir que el Multivac no es referia a Joe Manners? —va preguntar Leemy.
—El Multivac es referia al seu fill petit, i ara se'ns ha escapat. Posem una muralla d'agents al
voltant de la casa, i el nano surt tan tranquil i se'n va a fer qui sap quina feineta.
D'una revolada va tornar a connectar el circuit telefònic, a l'altra banda del qual encara
s'esperava l'agent. Aquella pausa d'un minut havia servit perquè Othman recuperés el domini de si
mateix, adoptant un aire fred i segur. (Hauria estat contraproduent fer una escena davant de l'agent, tot
i que li hauria anat molt bé per treure la verinada.)
—Agent —va dir llavors—, provi de localitzar el noi que ha desaparegut. Si convé, mobilitzi tot
el personal de què disposa, i si no n'hi ha prou, el de tot el districte. Més endavant ja li donaré les
ordres pertinents. De moment, només aquesta: trobi aquest noi costi el que costi.
—Sí, senyor.
La connexió es va interrompre.
—Torna a mirar com estan les probabilitats, Leemy —va dir Othman.
Al cap de cinc minuts, Leemy va comunicar:
—Han baixat a un 19,6 per cent. I continuen baixant.
—Per fi anem pel bon camí —Othman va sospirar a fons.
Ben Manners va asseure's dins la cabina 5-B i va teclejar lentament: «Em dic Benjamin Manners,
numero MB-71833412. El meu pare, Joseph Manners, ha estat detingut, però no sabem quin delicte
tramava. Podem ajudar-lo d'alguna manera?»
Va disposar-se a esperar la resposta de la màquina. Tot i que només tenia setze anys, ja sabia que
aquelles paraules s'havien posat a girar a tota velocitat per l'interior de l'aparell més complicat que
havia creat mai la ment humana; també sabia que es combinarien uns quants mils de milions de dades
fins a transformar-se en un conjunt coherent, a partir del qual el Multivac extrauria la resposta més
adequada.
La màquina va fer un sorollet sec i va deixar anar una targeta. Hi havia escrita una resposta, una
resposta molt llarga. Deia el següent: «Agafa l'exprés de Washington immediatament. Baixa a
l'estació de l'avinguda de Connecticut. Veuràs una sortida especial amb un rètol que diu Multivac, i
en la qual hi ha un guàrdia. Digues-li que portes un encàrrec per al doctor Trumbull, i et deixarà
entrar. Llavors et trobaràs en un passadís. Segueix-lo fins que arribis a una porteta amb un rètol que
diu Interior. Entra i digues a les persones de dins: Porto un encàrrec per al doctor Trumbull. Ells et
deixaran passar. Llavors segueix…»
Les instruccions continuaven per l'estil. Ben no veia quina relació podia haver-hi entre allò i la
seva pregunta, però tenia una fe absoluta en el Multivac. Va sortir corrent, per agafar l'exprés de
Washington.
Els agents del ministeri de correccions van seguir la pista de Ben Manners fins a l'oficina Multivac
de Baltimore, on van arribar-hi quan ja feia una hora que el noi havia obtingut la targeta amb les
instruccions. El trasbalsat Harold Quimby va quedar d'una peça davant el nombre i la importància de
les persones que recorrien a ell per localitzar un noi de setze anys.
—Sí, ha vingut —va dir—, però no sé pas on ha anat quan ha marxat d'aquí. Jo no podia saber
que el buscaven. Aquí rebem a tothom. Sí, puc obtenir una còpia de la pregunta i la resposta.
Els agents van mirar per sobre la targeta i van televisar-les a la seu central de seguida.
Othman va llegir-les de cap a cap, va girar els ulls en blanc i va perdre els sentits. Van
aconseguir retornar-lo de seguida. Amb veu feble, va dir a Leemy:
—Que el detinguin, aquest noi. I que em facin una còpia de la resposta del Multivac. Això ja no
té solució. Haig de veure Gulliman ara mateix.
Bernard Gulliman mai no havia vist Othman tan trasbalsat. En veure els ulls aterrits del coordinador,
va sentir com si un rajolí d'aigua glaçada li baixés per l'esquena.
—Què vol dir amb això, Othman? Què significa això de… una cosa pitjor que un assassinat? —
va preguntar amb veu escanyada.
Gulliman estava molt pàl·lid.
—Es refereix a l'assassinat d'un alt funcionari estatal? (Fins i tot li va passar pel cap la idea que
podia ser ell mateix el que…)
Othman va fer que sí.
—No tan sols un funcionari estatal, sinó el funcionari estatal per excel·lència.
—El secretari general? —va dir Gulliman amb veu feble i espantada.
—Encara més; molt més. Ens enfrontem amb un complot per assassinar el Multivac!
—QUÈ!
—Per primera vegada en la història del Multivac, l'ordinador ens ha informat que és ell mateix el
que està en perill.
—Com és que no me n'han informat immediatament?
Othman no va mentir gaire en contestar:
—Com que es tractava d'un afer sense precedents, senyor, hem estudiat la situació a fons abans
d'atrevir-nos a redactar un informe oficial.
—Però el Multivac s'ha salvat, oi? Digui'm que s'ha salvat.
—Les probabilitats han davallat a menys d'un quatre per cent. Espero que l'informe que ho
confirma arribi d'un moment a l'altre.
—Porto un encàrrec per al doctor Trumbull —va dir Ben Manners a l'home encimbellat sobre un
tamboret molt alt, que manejava cautelosament el que semblaven els comandaments d'un creuer
estratosfèric, enormement ampliats.
—Hola, Jim —va dir l'home—. Endavant.
Ben va donar un cop d'ull a les instruccions i va entrar ràpidament. Trobaria una palanca
diminuta que havia d'abaixar del tot, tan aviat com s'encengués el llum vermell d'un indicador.
Va sentir una veu agitada al seu darrere, i després una altra, i tot d'un plegat dos homes el van
agafar pels colzes. Va notar com els peus no li tocaven a terra.
—Acompanya'ns, noi —va dir-li un dels homes.
La cara d'Ali Othman no va demostrar alleujament, quan Gulliman va dir, content:
—Si tenim el noi, el Multivac s'ha salvat.
—De moment.
Gulliman es va tocar el front amb la mà tremolosa.
—Quina mitja hora que he passat! S'imagina el que significaria la destrucció del Multivac, encara
que només fos per poc temps? S'enfonsaria el govern; l'economia es paralitzaria. Tindria unes
conseqüències més devastadores que un… —De sobte va aixecar el cap—. Què vol dir «de
moment»?
—Aquest xicot, Ben Manners, no trama res dolent. L'hem d'alliberar de seguida, ell i la seva
família, i els hem d'indemnitzar per haver-los empresonat injustificadament. El nano es limitava a
seguir les instruccions que li ha donat el Multivac per ajudar el seu pare, i ho ha aconseguit. Al seu
pare ja l'han deixat anar.
—Insinua que el propi Multivac va manar al xicot que abaixés una palanca en un moment en què
aquesta simple acció cremaria tal quantitat de circuits que caldria un mes de feina per reparar-los?
Que potser insinua que el Multivac proposava la seva pròpia destrucció per ajudar una sola persona?
—Molt pitjor que això, senyor. El Multivac no tan sols va donar aquestes instruccions a Ben, sinó
que abans d'això va seleccionar la família Manners perquè Ben s'assemblava moltíssim a un dels
noiets que fan encàrrecs per al doctor Trumbull, i per tant podria ficar-se en el Multivac sense que
l'aturessin.
—No ho acabo de veure clar.
—Ben no hauria anat a fer aquella pregunta a ordinador si no haguessin detingut al seu pare. I
Joseph Manners no l'haurien detingut mai si el Multivac no l'hagués acusat de tramar la seva pròpia
destrucció. Va ser el Multivac el que va desencadenar la successió d'esdeveniments que gairebé van
conduir a la destrucció de l'ordinador mateix.
—Però això no té cap ni peus —va dir Gulliman amb veu suplicant. Se sentia petit i desvalgut, i
de poc no es va posar de genolls per suplicar a Othman, aquell home que havia passat quasi tota la
vida a la vora del Multivac, que li aixequés la moral.
Però Othman no el va animar. En lloc d'això, li va dir:
—Aquest ha estat el primer intent que ha fet el Multivac amb aquest objectiu, que jo sàpiga. En
certa manera, estava molt ben ordit. Va saber triar la família. Va tenir molt de compte en no distingir
entre pare i fill, per tal de despistar-nos. Tot i així, va demostrar que no passa de ser un principiant
en aquesta mena d'estratègies. No va poder anul·lar les seves pròpies instruccions, que l'obligaven a
comunicar la probabilitat de la destrucció de si mateix, que anava augmentant a cada passa que fèiem
seguint pistes falses. Va enregistrar i va arxivar la resposta que va donar al xicot, en lloc de destruirla.
Quan tingui més pràctica, segurament aprendrà a servir-se de l'engany, a amagar certes dades, a no
enregistrar-ne d'altres. D'ara endavant, totes les instruccions que doni pot ser que continguin el
germen de la seva pròpia destrucció. No ho sabrem mai, això. I per més que anem amb compte, tard o
d'hora el Multivac aconseguirà enredar-nos. Em fa l'efecte, senyor Gulliman, que vostè serà l'últim
cap d'aquesta direcció general.
Gulliman va donar un cop de puny a la taula, fora de si.
—Però, per què, em pregunto? Per que ho fa, això. Què coi li passa? Que no podem reparar-lo?
—Em sembla que no —va replicar Othman, en un to de desesperació reprimida—. Mai no se
m'havia presentat l'ocasió de pensar-hi, però en vista del que ha passat estic convençut que hem
arribat a la fi, precisament perquè el Multivac és massa bo. El Multivac ha esdevingut tan complicat
que les seves reaccions ja no són les pròpies d'una màquina, sinó les d'un ésser viu.
—Vostè és boig. Però… i si fos així?
—Durant més de mig segle el Multivac, aquest ésser viu, ha hagut de carregar totes les
preocupacions de la humanitat. Li hem demanat que vetllés per tots nosaltres, per tothom en general, i
per cadascú en particular. Li hem confiat tots els nostres secrets; li hem fet absorbir la nostra maldat i
ens n'ha defensat. Cada un de nosaltres acudim a ell amb les nostres penes, augmentant-li el terrible
pes que ha de suportar. I ara ens proposem que el Multivac també carregui el pes de les malalties
humanes. —Othman va aturar-se un moment, i després va dir cridant—: Senyor Gulliman, el
Multivac ja n'està fart, de carregar amb tots els mals del món!
—Això és un desequilibri. Un desequilibri passatger —va murmurar Gulliman.
—Doncs deixi'm que li demostri una cosa. Farem una prova. Em permet fer servir la línia del
Multivac que té al seu despatx?
—Per a què?
—Per fer-li una pregunta al Multivac que ningú no li ha fet mai.
—Suposo que no el perjudicarà, oi? —va dir Gulliman, espantat.
—No. Però ens dirà el que volem saber.
—Endavant —va dir el president, després d'un primer moment de dubte.
Othman va acostar-se a la terminal que Gulliman tenia sobre la taula i va teclejar la pregunta amb
dits experts: «Multivac, què és el que desitges per damunt de tot?»
El moment que va transcórrer entre pregunta i resposta els va semblar interminable, però cap dels
dos no s'atrevia ni a respirar.
Es va sentir un sorollet sec i va aparèixer una targeta. Molt petita. Escrita en lletres molt clares,
hi havia la resposta: «Desitjo morir.»
EL MEU NOM S'ESCRIU AMB ESSA
Marshall Zebatinsky se sentia molt ridícul. Li feia l'efecte que el miraven des de l'altra banda del
vidre llardós de l'aparador, per una escletxa de la mampara de fusta atrotinada; li semblava notar uns
ulls que l'espiaven. Ni el vestit vell que havia desenterrat, ni l'ala doblegada d'un barret que,
normalment, no es posava, ni el fet de no portar les ulleres de sempre, no li donaven gens de
seguretat.
Se sentia molt ridícul, i això li marcava encara més les arrugues del front i li feia tornar més
pàl·lida la cara de jove prematurament envellit.
Mai no podria explicar a ningú com era que un físic nuclear com ell anava a visitar un numeròleg.
(Mai, però és que mai!, no podria explicar-ho a ningú, va dir-se.) Si ni ell mateix ho entenia…
L'única explicació és que s'havia deixat convèncer per la seva dona.
El numeròleg estava assegut darrere una taula vella que ja devia ser de segona mà quan la va
comprar. Cap taula que hagués tingut un sol propietari no podia ser tan tronada. Si fa no fa, el mateix
es podia dir de la roba que portava. Era un homenet morè que mirava Zebatinsky amb uns ullets
negres d'allò més vius i penetrants.
—És el primer cop que un físic em ve a veure, doctor Zebatinsky —li va dir.
Zebatinsky es va tornar vermell a l'acte.
—Suposo que entén que això és confidencial.
El numeròleg va somriure, i se li van formar tot d'arrugues a les comissures dels llavis i la pell
de la barbeta se li va estirar.
—Totes les consultes que em fan ho són, de confidencials.
—Abans que res, em sembla que hauria de deixar clara una cosa —va prosseguir Zebatinsky—:
jo no hi crec, en la numerologia, i dubto molt que hi comenci a creure d'ara endavant. Si això suposa
cap impediment, li prego que m'ho digui.
—Aleshores, per què ha vingut?
—La meva dona hi creu, fins a cert punt, en vostè. Li vaig prometre que vindria, i aquí em té —va
arronsar les espatlles, sentint-se cada cop més ridícul.
—I què vol, vostè, exactament? Diners? Seguretat? Llarga vida? Què?
Zebatinsky va restar immòbil una bona estona, mentre el numeròleg es dedicava a observar-lo en
silenci, sense fer res per donar-li pressa.
Mentrestant, Zebatinsky pensava: «I jo què li dic? Que tinc trenta-quatre anys i no veig gens clar
el futur?»
—Desitjo l'èxit —va dir a l'últim—. Vull que es valorin els meus mèrits.
—Una feina millor?
—Una feina diferent. Una feina d'una altra mena. A hores d'ara, formo part d'un equip i he d'obeir
les ordres que em donen. Sempre equips! És així com fa les investigacions, el govern. No ets altra
cosa que un violinista perdut en una orquestra simfònica.
—I vostè vol ser solista?
—El que vull és sortir de l'equip i treballar pel meu compte. —Zebatinsky es va sentir més
animat, gairebé eufòric en expressar en paraules aquell pensament davant d'una persona que no fos la
seva dona—. Fa vint-i-cinc anys —va prosseguir—, amb la meva educació tècnica i amb el que sé
fer, hauria pogut treballar en les primeres centrals d'energia nuclear. En aquest moment estaria al
capdavant d'alguna d'aquestes centrals o dirigiria un grup dedicat exclusivament a la investigació en
una universitat. Però si començo ara, sap on hauré arribat d'aquí a vint-i-cinc anys? Enlloc.
Continuaré sent un integrant més de l'equip, aportant el meu granet de sorra a la gran organització.
Sento que m'ofego en una multitud anònima de físics nuclears, i el que jo vull és una mica d'espai en
terra ferma… No sé si m'entén.
El numeròleg va fer que sí amb el cap, lentament.
—Tingui en compte, doctor Zebatinsky —li va dir—, que no puc garantir-li resultats.
Zebatinsky, malgrat la seva falta de fe, va experimentar una amarga fiblada de desengany.
—No? Aleshores què coi garanteix, vostè?
—Un augment del nombre de probabilitats. La meva feina és de naturalesa estadística. Com que
vostè treballa amb àtoms, suposo que deu entendre les lleis de l'estadística.
—I vostè, que les entén? —li va preguntar el físic, secament.
—Doncs sí que les entenc. Jo sóc matemàtic, i la meva feina es basa en càlculs rigorosos. Això
no l'hi dic per cobrar-li més diners. La meva tarifa és invariable: cinquanta dòlars per consulta. Però
com que vostè és científic, podrà copsar més bé la naturalesa de la meva feina que els altres clients.
Per a mi fins i tot és un plaer explicar-li tot això.
—M'estimo més que no ho faci, si no li importa. No li servirà de res parlar-me del valor numèric
de les lletres, el seu significat místic i totes aquestes coses. Al meu entendre, això no té res a veure
amb les matemàtiques. Anem al gra…
El numeròleg va replicar:
—Així doncs, vostè vol que l'ajudi, però amb la condició que no l'atabali explicant-li totes
aquestes bestieses anticientífiques que són la base del mètode que hauré utilitzat per ajudar-lo. Oi
que és això?
—Exacte. Això mateix.
—Però és que vostè encara es pensa que sóc numeròleg, i la veritat és que no ho sóc, jo. Em faig
dir d'aquesta manera perquè la policia no m'empipi, i també —va afegir l'homenet, tot rient per sota
el nas— perquè el psiquiatres em deixin en pau. Li asseguro que sóc matemàtic; un matemàtic de cap
a peus.
Zebatinsky va somriure.
—Dissenyo ordinadors. Estudio els futurs probables —va dir el numeròleg.
—Què?
—Que potser li sembla pitjor que la numerologia, això? Per què? Disposant de prou dades i d'un
ordinador capaç de realitzar el nombre necessari d'operacions per unitat de temps, el futur es pot
predir, si més no d'una manera probable. Quan vostès calculen els moviments d'un projectil que n'ha
d'interceptar un altre, no es dediquen també a predir el futur? El projectil interceptor i l'altre no
xocarien si el futur s'hagués calculat malament. Jo faig el mateix. Però com que treballo amb un
nombre més gran de variables, els meus resultats no són tan exactes.
—Vol dir que podrà predir el meu futur?
—D'una manera molt aproximada. Un cop ho hagi fet, modificaré les dades canviant el seu nom;
únicament el nom. Llavors introduiré aquest factor modificat en el programa d'operacions. Tot seguit
provaré d'altres noms modificats. Això em permetrà d'estudiar els diferents futurs que aniran
apareixent, fins a trobar-ne un en què vostè gaudeixi d'una fama més gran que en el futur que té
reservat a hores d'ara… Deixi'm dir-l'hi d'una altra manera: descobriré un futur en el qual les
probabilitats que vostè arribi a ocupar la posició que desitja siguin més elevades que les
probabilitats que enclou el seu futur actual.
—I per què me l'ha de canviar, el nom?
—Aquest és l'únic canvi que solc fer, per diversos motius. En primer lloc, és un canvi senzill.
Tingui en compte que si fes un canvi important o introduís molts canvis petits, entrarien en joc tants
factors nous que ja no seria capaç d'interpretar el resultat. El meu ordinador encara és bastant
imperfecte. En segon lloc, es tracta d'un canvi justificat. Jo no puc alterar la seva estatura, oi?, ni el
color dels seus ulls, ni tan sols el seu caràcter. En acabat tenim que el canvi del nom és un canvi
significatiu. Els noms són molt importants per a cadascú. I finalment, és un canvi força habitual, que
moltes persones realitzen cada dia.
—I si no aconsegueix trobar un futur millor? —va preguntar Zebatinsky.
—Aquest és un risc que s'ha de córrer. De totes maneres, la seva sort no empitjorarà, amic meu.
Zebatinsky va mirar amb inquietud el seu interlocutor.
—No em crec ni una paraula, de tot això —va dir—. Em sembla que estaria més disposat a
creure en la numerologia.
L'homenet va sospirar.
—Em pensava que una persona com vostè es trobaria més a gust coneixent la veritat. Jo desitjo
ajudar-lo de debò, i vostè pot col·laborar de moltes maneres. Si em veiés com un numeròleg, es
limitaria a no fer cas de les meves instruccions. Em pensava que si li deia la veritat em deixaria
ajudar-lo.
—Però si vostè preveu el futur… —va començar Zebatinsky.
—Per què no sóc l'home més ric del món? És això el que m'anava a preguntar? Però si ho sóc, de
ric… tinc tot el que vull. Vostè vol que valorin els seus mèrits i jo vull que em deixin en pau; que em
deixin treballar sense atabalar-me, i ho he aconseguit. Gràcies a això, em considero més ric que un
milionari. Quan necessito diners, els obtinc de persones com vostè, que vénen a visitar-me. M'agrada
molt ajudar els altres; un psiquiatre potser diria que això em proporciona una sensació de poder i
satisfà la meva vanitat. Però, a veure… de debò vol que l'ajudi?
—Quan ha dit que em cobraria?
—Cinquanta dòlars. Necessitaré un gran nombre de dades biogràfiques seves, però he preparat
un formulari que li facilitarà la feina. Ho sento, però conté moltes preguntes. Tot i així, si me'l pot
enviar per correu aquesta mateixa setmana, li tindré una resposta cap al… —va treure el llavi
inferior enfora i va arrufar les celles, tot fent un càlcul mental—. Cap al vint del mes que ve.
—Cinc setmanes? Tant de temps?
—Vostè no és l'únic, amic meu; tinc d'altres clients. Si fos un farsant, l'hi faria en cinc dies.
Quedem així, doncs?
Zebatinsky es va aixecar.
—Bé, d'acord… Li prego que guardi la màxima reserva.
—No pateixi. Li tornaré totes les dades que m'enviï quan li digui el canvi que ha de fer, i li dono
la meva paraula que no me n'aprofitaré en cap concepte, El físic nuclear es va aturar a la porta.
—No té por que reveli que no és numeròleg, vostè?
El numeròleg va fer que no amb el cap.
—I qui el creuria, amic meu? —va dir—. Això suposant que no li fes res d'admetre que havia
vingut a veure'm.
El dia 20, Marshall Zebatinsky es va presentar davant la porta despintada, mirant de reüll l'aparador
amb el rètol, arran de vidre, que deia: «Numerologia», en lletres descolorides i gairebé il·legibles
de la pols que hi havia. Va guaitar a dins de la botiga, mig esperant que hi hagués algú per poder tenir
una excusa que resolgués d'una vegada la seva indecisió i li servís per tornar-se'n d'una vegada.
Havia provat de treure's tot allò del cap unes quantes vegades. Cada cop que s'asseia per omplir
el formulari se sentia increïblement estúpid escrivint els noms dels seus amics, el preu de la casa on
vivia, si la seva dona havia tingut avortaments, etcètera. Cada cop l'abandonava, disposat a deixar-ho
córrer definitivament.
Però no ho podia fer. Només calia que arribés a casa, al vespre, per asseure's de nou davant del
formulari i continuar omplint-lo.
Potser l'impulsava la idea de l'existència d'un ordinador capaç de fer combinacions
d'informacions; o pensar en la barra monumental que tenia aquell homenet en afirmar que posseïa un
ordinador amb aquelles característiques. La temptació de desemmascarar-lo, de veure què passaria,
era massa forta.
A l'últim, va enviar els fulls ben complimentats per correu ordinari, posant nou cèntims de segells
i sense pesar la carta. «Si me la tornen —va pensar—, no la tornaré a enviar.»
No la hi van tornar.
Va mirar a l'interior de la botiga i va veure que era buida. Zebatinsky no tenia altre remei que entrar.
Quan va obrir la porta, va sonar una campaneta.
El vell numeròleg va sortir del darrere d'una cortina que feia de porta al fons de la botiga.
—Qui hi ha?… Ah, és vostè, doctor Zebatinsky.
—Es recorda de mi? —va dir Zebatinsky, fent un somriure forçat.
—I tant.
—A quina conclusió ha arribat?
El numeròleg va ajuntar les mans nuoses.
—Abans d'això, hi ha un detallet…
—El detallet dels seus honoraris?
—Ja he fet la feina, doctor Zebatinsky. Per tant, li agrairé que me la pagui.
Zebatinsky no hi va fer cap objecció. Ja estava disposat a pagar. Després d'haver arribat tan
lluny, seria una bestiesa tirar-se enrere només pels diners.
Va comptar cinc bitllets de deu dòlars i els va deixar sobre el taulell.
—I doncs?
El numeròleg va tornar a comptar els bitllets, a poc a poc, i després els va ficar en una capsa que
hi havia a la seva taula.
—El seu cas em va resultar molt interessant —va començar—. Jo li aconsellaria que es canviés
el nom pel de Sebatinsky.
—Com ho ha dit? Seba… què?
—El mateix que té ara, però escrit amb essa.
Zebatinsky va mirar-lo, indignat.
—Vol dir que canviï la inicial? Que converteixi la zeta en una essa? Amb això ja n'hi ha prou?
—Sí, ja n'hi ha prou. Mentre el canvi sigui adequat, un de petit és més segur que un de gran.
—Però, com pot influir sobre la meva vida, aquest canvi?
—Com influeixen els noms sobre la vida de les persones? —va preguntar suaument el numeròleg
—. No en tinc ni idea; l'únic que li puc dir és que hi poden influir, sigui com sigui. Recordi que li
vaig dir que no li garantia el resultat. Evidentment, si no desitja efectuar el canvi, deixem les coses
com estan. Però, en aquest cas, no puc tornar-li els diners.
—Llavors, què haig de fer? Dir a tothom que el meu nom s'escriu amb essa? —va preguntar
Zebatinsky.
—Si vol que li doni el meu parer, consulti-ho amb un advocat. Canviï de nom legalment. Ell el
posarà al corrent dels detalls.
—Quant de temps trigarà? És a dir, quant de temps caldrà perquè la meva situació comenci a
millorar?
—Com vol que ho sàpiga? Potser demà mateix començarà a millorar. O potser mai.
—Però vostè veu el futur. Si més no, afirma que el veu.
—No em confongui amb els que miren boles de vidre. No, no, doctor Zebatinsky. L'únic que em
proporciona el meu ordinador és un sèrie de nombres xifrats. Puc donar-li una llista de probabilitats,
però li asseguro que d'imatges del futur no en veig cap.
Zebatinsky es va tombar i va sortir·com un llamp del local. Cinquanta dòlars per canviar una
lletra! Cinquanta dòlars per Sebatinsky! Senyor, quin nom! Pitjor que Zebatinsky.
No va ser fins al cap d'un mes que es va decidir a visitar un advocat. Però a l'últim hi va anar.
Es va consolar amb la idea que sempre era a temps de tornar-se a canviar el nom.
«Per provar no es perd res», va dir-se.
Què carai, no hi havia cap llei que li ho prohibís.
Henry Brand va fullejar amb molta cura l'expedient, amb l'ull clínic d'un home que era a les forces de
seguretat des de feia catorze anys. No li calia llegir-lo paraula per paraula. Qualsevol particularitat li
hauria saltat a la vista.
—Aquest home em sembla irreprotxable —va dir.
Henry Brand també era un home d'aspecte irreprotxable, amb una panxa rodona i tova i una cara
rubicunda i lluent. Era com si el continu contacte amb tota mena de misèries humanes, des de la
ignorància a la traïció, l'hagués obligat a rentar-se amb més freqüència.
El tinent Albert Quincy, que li havia portat l'expedient, era jove i se sentia aclaparat per la
responsabilitat de ser agent de les forces de seguretat a la comissaria de Hanford.
—Però, per què Sebatinsky? —va preguntar.
—Per què no?
—Per què no té solta ni volta. Zebatinsky és un nom estranger, i jo me'l canviaria si me'n digués,
però en buscaria un d'anglosaxó, per exemple. Si Zebatinsky hagués fet un canvi així, la cosa seria
lògica, i jo ni tan sols hi tornaria a pensar. Però, per què s'ha de canviar la zeta per la essa? Em
sembla que hi hem de buscar altres raons.
—Ningú no l'hi ha preguntat personalment?
—Sí. En una conversa informal. És el primer que vaig fer. Va limitar-se a dir que estava cansat
de ser l'últim de l'alfabet.
—És una raó plausible, no l'hi sembla, tinent?
—I tant. Però, en aquest cas, per què no es va canviar el nom pel de Sands o Smith, si tan li
agradava la essa? O si estava tan cansat de la zeta, la darrera lletra de l'alfabet, per què no va anar a
l'altra punta i la canviar per una a? Per què no va adoptar el nom de… d'Aarons, per exemple?
—No és prou anglosaxó —va murmurar en Brand, tot afegint—: però no el podem culpar de res,
aquest home. Per més estrany que sigui el nom que ha triat algú, això no és cap prova en contra seva.
El tinent Quincy feia cara de contrariat.
Brand va prosseguir:
—Digui'm, tinent, què el preocupa? Estic segur que pensa alguna cosa; alguna teoria, algun
subterfugi. De què es tracta?
El tinent va arrufar el front; les celles, fines i primes, se li van ajuntar i va serrar els llavis.
—Doncs veurà, senyor. Aquest home és rus.
—No ho és, de rus —va replicar Brand—. És nord-americà de tercera generació.
—Vull dir que té un nom rus.
La cara de Brand va perdre una mica de la seva enganyosa delicadesa.
—No, tinent; s'ha tornat a equivocar. És polonès.
El tinent va estendre les mans amb impaciència, amb els palmells cap amunt.
—Tant se val.
Brand, la mare del qual de soltera es deia Wiszewski, va etzibar:
—Això no l'hi digui mai, a un polonès, tinent… —Després va afegir, pensatiu—: Ni tampoc a un
rus, suposo.
—El que volia dir, senyor —va replicar el tinent, posant-se vermell—, és que tant els polonesos
com els russos estan a l'altra banda del teló d'acer.
—Això ja ho sabem.
—I que Zebatinsky o Sebatinsky, com el vulgui anomenar, deu tenir-hi parents, allà.
—Li repeteixo que és de tercera generació. Sí, potser encara hi té cosins de segon grau. I què?
—Això, en si mateix, no vol dir res. Hi ha un munt de persones que tenen parents llunyans en
aquells països. Però Zebatinsky s'ha canviat el nom.
—Continuï.
—I si ho hagués fet per no cridar l'atenció? Potser té un cosí de segon grau que s'ha fet massa
famós, allà, i el nostre Zebatinsky tem que aquesta relació de parentesc pugui perjudicar les seves
possibilitats d'ascens.
—Però canviar de nom no li resol res. Continua sent igualment el seu cosí de segon grau.
—Sens dubte, però potser així podria amagar la seva relació de parentesc.
—I vostè, no coneix pas algun Zebatinsky de l'altra banda del teló?
—No, senyor.
—Aleshores no deu ser tan famós com diu vostè. I com podria conèixer-lo, el nostre Zebatinsky?
—Potser té tracte amb els seus parents. Això sol ja donaria peu a sospites, i encara més tenint en
compte que és físic nuclear.
Metòdicament, en Brand va tornar a repassar l'expedient del científic.
—Això és inversemblant, tinent. És tan inversemblant que no ens serveix per a res.
—Pot trobar alguna altra explicació, senyor, de per què s'ha hagut de canviar el nom d'aquesta
manera?
—No, no puc, ho reconec.
—En aquest cas, senyor, em sembla que hauríem d'investigar. Hem de començar localitzant tots
els Zebatinsky de l'altra banda del teló i comprovar si hi ha cap relació entre ells i el nostre. —El
tinent va alçar una mica la veu en acudir-se-li una altra idea—. I si s'hagués canviat el nom per
desviar l'atenció d'ells, amb la intenció de protegir-los?
—Jo diria que fa exactament el contrari.
—Ell potser no se n'adona, que ha aixecat la llebre. Segurament el que vol és protegir-los.
Brand va sospirar.
—D'acord, investigarem això dels Zebatinsky… —va dir—. Però si no en traiem l'aigua clara,
tinent, deixarem de banda aquest afer. Deixi'm l'expedient.
Quan les dades van arribar al despatx de Brand, ja s'havia oblidat completament del tinent i les seves
especulacions. El primer que se li va acudir en rebre una pila de papers entre els que s'incloïen
disset biografies de ciutadans russos i polonesos, tots els quals s'anomenaven Zebatinsky, va ser:
«Què punyeta és això?»
Llavors se'n va recordar, va renegar en veu baixa, i es va posar a llegir.
Va començar pels Zebatinsky nord-americans.
Marshall Zebatinsky (empremtes digitals i tot) havia nascut a Buffalo, Nova York (data, informes
de l'hospital). El seu pare també havia nascut a Buffalo, i la seva mare a Oswego, Nova York. Els
avis paterns eren naturals de la ciutat polonesa de Bialystok (data d'entrada als Estats Units, data en
què els va ser concedida la ciutadania, fotografies).
Els disset ciutadans polonesos i russos que s'anomenaven Zebatinsky descendien tots d'altres
Zebatinsky que, cosa de mig segle abans, havien viscut a Bialystok, o la vora. Era molt possible que
tots fossin parents, però això no s'afirmava d'una manera explícita en cap cas particular. (Els censos
que s'havien realitzat a l'Europa Oriental després de la Primera Guerra Mundial no eren gaire de
fiar.) Brand va repassar les biografies dels Zebatinsky de tots dos sexes les vides dels quals no oferien
res d'especial (era sorprenent la precisió amb què havien fet aquella feina els serveis secrets; sens
dubte, els russos també devien tenir tota aquella informació). Però quan va arribar a un es va aturar, i
el front se li va cobrir d'arrugues en arquejar les celles. Va apartar aquella biografia i va continuar
llegint les que quedaven. Quan va acabar, va tornar a ficar-les totes al sobre, tret de la que havia
separat.
Tot mirant-la, es va posar a donar copets a la taula amb una ungla molt cuidada.
Amb una certa desgana, va decidir trucar el doctor Paul Kristow, de la Comissió d'Energia
Nuclear.
El doctor Kristow va escoltar l'exposició d'aquell afer amb expressió immutable. De tant en tant es
fregava el nas boterut amb el dit xic, com si es volgués netejar alguna taqueta inexistent. Tenia els
cabells d'un color gris d'acer, molt escassos i tallats quasi al zero. Pràcticament, era com si fos ben
calb. Quan el seu interlocutor va haver acabat, va dir:
—No, no conec cap Zebatinsky rus. Però, d'altra banda, tampoc no havia sentit parlar mai del
nord-americà.
—Miri —va dir Brand, rascant-se el front per damunt del pols—. Jo no crec que hi hagi res de
particular, en tot això, però tampoc no vull deixar-ho de banda massa aviat. Tinc un tinent jove
estalonant-me, i vostè ja sap com són aquests agents joves. Seria capaç de presentar-se pel seu
compte davant d'un comitè del congrés. A més, la veritat és que un dels Zebatinsky russos, Mikhaïl
Andreievitx Zebatinsky, també és físic nuclear. N'està segur que no n'ha sentit parlar mai?
—Mikhaïl Andreievitx Zebatinsky? No… No, mai. Tot i que això no demostra res.
—Podria ser una simple coincidència, però en seria una de massa curiosa. Un Zebatinsky aquí i
un altre Zebatinsky allà, tots dos físics nuclears, i vet aquí que un es canvia de cop i volta la inicial
del nom, i es comporta neguitosament per culpa d'això. S'enfada si li pronuncien malament, i llavors
diu, amb èmfasi: «El meu nom s'escriu amb essa.» Tot això és força estrany, i el meu tinent, que veu
espies pertot arreu, gairebé ni dorm pensant-hi… I una altra cosa curiosa és que el Zebatinsky rus va
desaparèixer sense deixar rastre farà cosa d'un any.
El doctor Kristow va dir, sense alterar-se:
—El devien executar.
—És possible. En circumstàncies normals, és el que m'imaginaria, tot i que els russos no són més
estúpids que nosaltres, i no maten a la babalà els físics nuclears. De totes maneres, hi una altra raó
per explicar la desaparició sobtada d'un físic nuclear. Em sembla que no cal que l'hi digui.
—Que l'hagin destinat a una missió ultrasecreta? És això el que vol dir? Li sembla que podria ser
això?—
Ajunti-ho amb totes les altres coses que sabem, afegeixi-hi les sospites del nostre tinent, i n'hi
ha per començar a rumiar.
—Doni'm aquesta biografia.
El doctor Kristow va agafar el full de paper i el va llegir dos cops, tot bellugant el cap. Després
va dir:
—Comprovaré tot això en les Qüestions de Física Nuclear.
Les Qüestions de Física Nuclear ocupaven tota una paret de l'estudi del doctor Kristow, col·locades
acuradament en arxivadors especials, cada un dels quals estava ple de microfilms.
L'integrant de la Comissió d'Energia Nuclear va introduir els microfilms amb els índexs en el
projector, mentre Brand contemplava la pantalla armant-se de paciència.
Al cap d'una estona, el doctor Kristow va murmurar:
—Sí, un tal Mikhaïl Zebatinsky ha publicat sis articles, firmats per ell o escrits en col·laboració,
en les revistes soviètiques especialitzades dels últims sis anys. En buscarem els resums i potser
posarem alguna cosa en clar. Però tot i així, ho dubto.
Un selector va indicar la localització en els arxius dels microfilms sol·licitats. El doctor Kristow
els va alinear, els va passar pel projector i de mica en mica, al seu rostre, la concentració va deixar
pas a la sorpresa. Se li va anar dibuixant un gest de sorpresa a la cara.
—Que estrany! —va dir, de cop.
—Què passa? —li va preguntar Brand.
El doctor Kristow es va reclinar sobre el seient.
—Encara no m'atreveixo a assegurar-ho. Podria facilitar-me una llista d'altres físics nuclears que
vagin desaparèixer de la Unió Soviètica durant l'any passat?
—Vol dir que veu alguna cosa?
—Encara no. No veuria res si llegís aquests articles separadament. Però en veure'ls en conjunt, i
en saber que l'autor participa possiblement en un programa d'investigació secret, a més de les
sospites que m'ha fet agafar vostè… —va arronsar les espatlles—. La veritat és que no és res.
—M'agradaria que em digués què pensa. Encara que sigui una bestiesa, només ho sabrem vostè i
jo —va demanar Brand, seriós.
—En aquest cas… És possible que aquest Zebatinsky hagi aconseguit aportar algunes idees al
problema que presenta la reflexió dels raigs gamma.
—I això què vol dir?
—Ja l'hi explico: si es pogués crear una pantalla que reflectís els raigs gamma, es podrien
construir refugis individuals que protegirien contra la pluja radioactiva. El veritable perill per a la
humanitat, com ja deu saber, és la pluja radioactiva. Una bomba d'hidrogen pot aniquilar una ciutat,
però les pluges radioactives resultants de l'explosió poden matar lentament tothom que visqui en un
radi de centenars de milles.
—Nosaltres l'investiguem, aquest camp? —Brand es va afanyar a preguntar.
—No.
—Però si ells l'obtenen, aquesta pantalla, i nosaltres no, podran destruir totalment els Estats Units
pel preu de, diguem, deu ciutats de les seves, així que acabin el seu programa de refugis contra la
pluja radioactiva.
—Aquesta possibilitat encara queda molt lluny… No li sembla que ens precipitem una mica?
Totes aquestes sospites es basen en el simple canvi d'una lletra del cognom d'una persona.
—D'acord, sóc boig —va dir Brand—. Però no penso deixar les coses així. No pas a aquestes
altures. Li portaré la llista de físics nuclears desapareguts, encara que l'hagi d'anar a buscar a
Moscou.
Va obtenir la llista. Kristow i ell van examinar totes les comunicacions sobre temes científics i els
articles que havien escrit aquells homes. Van convocar una sessió plenària de la Comissió, i després
van reunir tots els especialistes en energia nuclear dels Estats Units. Al final, el doctor Kristow va
sortir d'una sessió que havia durat tota la nit, i a la meitat de la qual havia assistit el mateix president
de la nació.
Brand l'esperava a la porta. Tot dos tenien un aspecte cansat i ullerós. El policia va preguntar:
—Què diuen?
Kristow va fer que sí.
—Gairebé tots estan d'acord. N'hi ha alguns que encara dubten, però la majoria està d'acord.
—I vostè? N'està segur?
—De cap manera, però li he de confessar una cosa. És més fàcil de creure que el soviètics
treballen en la construcció d'una pantalla protectora contra els raigs gamma, que creure que totes les
dades que hem posat al descobert no tenen relació entre si.
—S'ha decidit que nosaltres comencem també les investigacions sobre la protecció contra els
raigs gamma?
—Sí.
Kristow es va passar la mà pels cabells, curts i eriçats, fent un sorollet sec i apagat.
—Hi dedicarem tots els recursos que tinguem al nostre abast —va dir—. Coneixent els articles
escrits pels físics desapareguts, no deixarem que ens portin gaire avantatge. Fins i tot els podem
atrapar… No cal dir que tard o d'hora descobriran l'objecte de les nostres investigacions.
—Que ho descobreixin —va dir Brand—. És igual. Així no s'atreviran a atacar. No veig que
sigui un bon negoci arrasar deu ciutats de les nostres en canvi de deu de les seves… si tots dos
disposem de protecció, i ells ho saben.
—Però no volem que se n'assabentin massa aviat. I què se'n sap del Zebatinsky-Sebatinsky nordamericà?
Brand va fer una cara solemne i va moure el cap.
—Fins ara no hi ha cap relació entre ell i aquest afer —va dir—. I puc assegurar-li que ho hem
investigat a fons. Estic d'acord amb vostè, per descomptat. Però aquest home a hores d'ara es troba en
una situació delicada dins de tota aquesta història, i no podem permetre que hi continuï, encara que
estigui lliure de sospites.
—No podem desfer-nos-en sense més ni més. Si ho féssim, els russos se n'estranyarien.
—Té alguna idea?
Caminaven pel llarguíssim passadís en direcció a l'ascensor llunyà, envoltats per la silenciosa
buidor de les quatre de la matinada.
El doctor Kristow va dir:
—He mirat el seu full de serveis. Aquest paio val més que molts d'altres. Només té un petit
inconvenient: no està content amb la seva feina. No li agrada treballar en equip.
—I?
—En canvi, és idoni per al treball acadèmic. Si podem aconseguir que una universitat important
li ofereixi una càtedra de física, em fa l'efecte que l'acceptaria encantat. Així podria treballar en
investigacions inofensives; nosaltres podríem vigilar-lo de prop, i tot semblaria una conseqüència
lògica. Els russos ja no tindrien cap motiu per sospitar. Què li sembla?
Brand va fer que sí.
—És una idea magnífica. Molt bé. L'exposaré al meu cap.
Es van ficar a l'ascensor i Brand es va posar a pensar en tot allò. Quin final pel que havia
començat amb el simple canvi de la lletra d'un cognom!
Marshall Sebatinsky amb prou feines podia parlar. Tot esverat, li va dir a la seva dona:
—Et juro que no sé com ha pogut passar, tot això! Jo em pensava que no tenien idea de la meva
existència, aquests de la comissió acadèmica!… Déu meu, Sophie, professor adjunt de física a
Princeton! T'ho imagines?
—Què creus? Que potser és degut a la conferència que vas fer a l'Associació de Física? —va
preguntar-li Sophie.
—Em sembla que no. Va quedar ben clar que era una ponència mediocre, després que tots els de
la secció me la trepitgessin —Sebatinsky va fer petar els dits—. Pel que es veu, a Princeton s'han
dedicat a fer una investigació sobre mi. No hi ha dubte. Te'n recordes de tots aquells formularis que
he hagut d'omplir durant els últims sis mesos; de totes aquelles entrevistes que no sabia a on treien
cap? Si vols que et sigui franc, et diré que ja començava a creure que em trobaven sospitós
d'activitats subversives… Però eren els de Princeton, que recollien dades sobre mi. S'ho rumien bé,
el que fan.
—I si fos el teu nom? —va observar la Sophie—. El canvi de nom, vull dir.
—Ja ho veuràs, ara. Per fi, la meva vida professional serà meva del tot, i de ningú més. Podré
deixar la meva empremta. Així que tingui l'oportunitat de treballar sense… —es va interrompre i es
va tombar cap a la seva dona—. El meu nom! Vols dir la essa que m'hi he posat?
—T'han fet aquesta oferta després de canviar-te el nom, tingue-ho en compte…
—Sí, però molt després. No, això és una simple coincidència. Ja t'ho vaig dir aleshores, Sophie,
em vaig limitar a tirar cinquanta dòlars per la finestra per complaure't. Que estúpid que m'he sentit
durant aquests mesos, insistint que el meu nom s'escrivia amb aquesta punyetera essa!
Sophie es va posar immediatament a la defensiva.
—Jo no et vaig obligar a fer-ho, Marshall. T'ho vaig suggerir i prou, no et vaig forçar perquè ho
fessis. A més, resulta que ha sortit bé. Estic segura que la causa de tot ha estat el canvi de nom.
Sebatinsky va fer un somriure indulgent.
—Tot això són supersticions.
—M'és igual com en diguis, però la veritat és que t'has quedat amb la essa.
—Doncs sí, ho reconec. M'ha costat tant que tothom s'acostumés a dir-me Sebatinsky que la
simple idea de tornar enrere em posa els pèls de punta. I si adoptés un altre nom… Jones, per
exemple?
Va fer una riallada gairebé histèrica.
Però Sophie no va riure.
—Deixa'l com està.
—És clar, és clar… només era una broma… Saps què? Un dia d'aquests aniré a veure aquell avi,
li diré que tot ha anat com oli en un llum i li donaré cinquanta dòlars més. Estaràs contenta, llavors?
Se sentia tan optimista que hi va anar la setmana següent, aquest cop sense disfressar-se. Portava
les ulleres, el seu vestit de sempre i el cap descobert.
Fins i tot taral·lejava una cançoneta mentre s'acostava a la botiga i s'apartava per deixar passar
una dona d'aspecte cansat i cara de pomes agres que empenyia un cotxet amb dues criatures.
Va posar la mà sobre la maneta de la porta i va fer força avall. La maneta va cedir a la pressió
dels dits però la porta no es va obrir. Estava tancada amb clau.
Tot d'una va veure que la targeta polsosa i descolorida amb la paraula «Numeròleg» no hi era. Un
altre rètol, que ja començava a cargolar-se i esgrogueir-se per l'acció del sol, deia: «PER LLOGAR.»
Sebatinsky va arronsar les espatlles. Què hi farem! Ell havia actuat com Déu mana.
Haround, molt feliç després d'haver-se deslliurat del seu embolcall corpori, brincava d'una banda a
l'altra joiosament, i els seus vòrtexs d'energia lluïen amb una claror violàcia difusa que s'estenia unes
quantes hipermilles.
—He guanyat? He guanyat? —anava repetint.
Mestack estava moix, i els vòrtexs li formaven simplement una esfera de llum en l'hiperespai.
—Encara no ho he calculat.
—Fes-ho, doncs. No canviaràs gens els resultats, per més temps que hi dediquis… Uf, quin
descans, tornar a l'energia pura i immaculada… Vaig haver d'estar-me tot un microcicle de temps en
un ésser corpori —que, per cert, era molt vell i gastat—, però valia la pena fer-ho per demostrart'ho.
Mestack va dir:
—D'acord, reconec que vas evitar una guerra nuclear en aquell planeta.
—I no és un efecte de primera magnitud, això?
—I tant que és un efecte de primera magnitud.
—Molt bé. Ara comprova el que vulguis i digue'm si no vaig assolir aquest efecte de primera
magnitud amb un estímul de sisena magnitud. Em vaig limitar a canviar la lletra d'un nom.
—Què?
—No res, no res. Tot és aquí. T'ho he preparat.
Mestack va dir, una mica de mal grat:
—Em dono. Un estímul de sisena magnitud.
—Llavors, he guanyat. Ho has d'admetre.
—Cap dels dos no podrà dir que ha guanyat quan el Vigilant ho vegi, això.
Haround, que havia adoptat l'aparença corporal d'un numeròleg d'edat avançada a la Terra i
encara no s'havia pogut acostumar del tot a l'alleujament que li produïa no haver de ser-ho més, va
dir:
—No semblava que t'amoïnés gaire, això, quan vas fer l'aposta.
—És que no em pensava que fossis capaç d'acceptar-la.
—Entropia! Però, a què treu cap, amoïnar-se? El Vigilant no sabrà mai que hem fet servir un
estímul de sisena magnitud.
—Potser no, però segur que descobrirà l'efecte de primera magnitud. Aquests corporis
continuaran existint fins i tot després d'una dotzena de microcicles. El Vigilant se n'adonarà.
—El que passa, Mestack, és que tu no vols pagar. Intentes fugir d'estudi.
—Ja pagaré. Però ja veuràs quan el Vigilant descobreixi que ens hem ocupat d'un problema que
no ens competia i que hem fet un canvi no autoritzat. Això, si… —Es va interrompre.
Haround va replicar:
—D'acord, deixaré les coses com estaven. Així no se n'adonarà.
L'energia de Mestack va agafar una lluentor astuta.
—Et caldrà un altre estímul de sisena magnitud, si vols que no se n'adoni.
Haround va dubtar.
—Ho puc fer —va dir.
—Ho dubto.
—T'asseguro que puc.
—Vols que fem una altra aposta?
Les radiacions de Mestack començaven a desbordar entusiasme.
—Vinga, doncs —va dir Haround, esperonat—. Tornaré a posar aquells corporis on eren i el
Vigilant no s'adonarà de res.
—Anul·lem la primera aposta, doncs, i tripliquem la segona —va dir Mestack, que volia
aprofitar-se de la situació.
A Haround se li va encomanar l'entusiasme de l'altre.
—Molt bé, d'acord —va acceptar—. Triplicat.
—Fet, doncs!
—Fet!
ISAAC IÚDOVITX ASIMOV. (1 de gener de 1920, Petrovitxi, URSS - 6 d'abril de 1992, Nova
York, EUA).
Va ser un prolífic escriptor i científic. Juntament amb els seus pares (jueus ortodoxos) i la seva
germana petita, va emigrar al 1923 als Estats Units obtenint la nacionalitat com a estatunidenc l'any
1928. Allà hi desenvoluparia la seva trajectòria vital així com la totalitat de la seva producció
literària. Autor de més de 500 texts sobre diversos temes: crítica literària, divulgació científica,
psicologia, química, bioquímica, matemàtiques, història, humor o poesia així com de 90.000 cartes i
postals, el camp en què fou més popular, però, fou el de la ciència-ficció. En aquest camp cal
destacar les seves dues obres més conegudes, la trilogia de les Fundacions i les seves històries
sobre robots que, de fet, va acabar combinant. En el marc de les seves obres sobre robots, Asimov
fou, per exemple, el creador de les tres lleis de la robòtica.
Respecte de la resta de la seva producció literària, va destacar en les obres de caràcter
divulgatiu (sobretot ciència i història), si be la quantitat de temes que va tractar es enormement
variada.
Notes
[1] Rodanxó. (N. del t.)[Torna]