Lao Tse-Tao Te King

El Tao Te King -道德經 en xinès- és un dels llibres fonamentals de la civilització xinesa i
un dels tresors de la cultura universal. L'esperit del Tao Te King està a la base del
Taoisme i la seva influència ha impregnat tots els aspectes de la cultura xinesa i, per
extensió, de tot l'Extrem Orient. Religió, filosofia, art, política i comportaments socials
s'han vist en diferents èpoques modelats per la visió del món que transmet el llibre de
Lao Tse.
En aquest llibre misteriós i profund, fosc i diàfan alhora, tothom pot trobar una idea o una
paraula que estimuli la seva intuïció sobre les realitats essencials de l'home i del món.
Lao Tse
Tao Te King
道德經
ePUB v1.0
Calamanga 26.02.13
Títol original: Tao Te King
Autor: Lao Tse o Laozi
any de 1a. publicació en idioma original: segle VI a.C.
Editor digital: Calamanga (v1.0)
ePUBCat base r1.1
www.epubcat.net
I
El Tao que pot ésser expressat no és el Tao absolut.
Els Noms que poden ésser dits no són els Noms absoluts.
El Sense Nom és l´origen del Cel i la Terra.
L'Anomenat és la Mare de totes les coses.
Així, el qui s'allibera de la passió veu el Secret de la Vida.
El qui contempla la vida amb passió veu els
resultats manifestos.
El Secret i les seves manifestacions són de la mateixa naturalesa.
Reben diferents noms quan es fan manifestos.
Ambdós poden ésser anomenats el Misteri Còsmic.
El Misteri dels misteris és la Porta del Secret de tota vida.
II
Quan tots els homes reconeixen el bell com a tal,
sorgeix el reconeixement del lleig.
Quan tots els homes reconeixen el bo com a tal,
sorgeix el reconeixement del dolent.
Així, l'ésser i el no-ésser s'engendren mútuament;
el difícil i el fàcil es completen mútuament;
el llarg i el curt contrasten entre ells;
l'alt i el baix són l'un la mesura del'altre;
el to i la veu s'harmonitzen mútuament;
davant i darrere s'acompanyen mútuament.
Per això,
el Savi condueix els seus afers sense actuar,
predica l'ensenyament sense parlar.
Totes les coses es manifesten, ell no les rebutja.
Els dóna vida, però no se n'apodera.
Actua, però no s'apropia.
Acompleix la seva tasca, però no s'atribueix cap mèrit.
I precisament perquè no s'atribueix cap mèrit,
el mèrit no li pot ésser arrabassat.
III
Si hom no exalta els homes de talent,
el poble no intrigarà ni es barallarà.
Si hom no aprecia els objectes rars, el poble no robarà.
Si hom no exhibeix el desitjable, el cor del poble no s'alterarà.
Així, en el seu govern, el Savi
manté els cors buits
i omple els ventres,
afebleix les ambicions
i enforteix els ossos,
de manera que el poble es purifiqui dels seus
pensaments i desigs
i els astuts no tractin d'interferir.
Gràcies a l'acció sense actes
tothom pot viure en pau.
IV
El Tao és un recipient buit
que mai no es pot omplir.
És insondable.
És com la font de totes les coses.
Arrodoneix els seus caires tallants,
desenreda els seus nusos,
modera la seva llum,
cobreix el seu tumult.
Però roman transparent com l'aigua quieta.
No sé de qui és fill,
és una imatge d'allò que va existir abans que els déus.
V
La Natura no és sentimental,
tracta totes les coses com si fossin gossos de palla.
El Savi no és sentimental,
tracta els homes com si fossin gossos de palla.
L´univers és com una manxa:
és buit, però és inesgotable.
Com més se'l fa treballar, més produeix.
L'excés de paraules esgota la intel·ligència.
És millor aferrar-se a l'essencial.
VI
L'Esperit de la Vall no mor mai.
És la Femella Misteriosa.
La Porta de la Femella Misteriosa
és l´arrel del Cel i la Terra.
Sembla romandre per sempre.
La seva eficiència és inesgotable.
VII
L'univers és etern.
La raó per la qual és etern és que no viu per a si mateix.
Per això perdura eternament.
Així, el Savi es col·loca el darrer
i es troba davant de tots els altres.
Veu la seva persona com quelcom accidental,
i així la seva persona es conserva.
¿Per ventura no és perquè no viu per a si mateix
que es realitza?
VIII
L'home superior és com l'aigua.
L'aigua beneficia totes les coses
i no competeix amb elles.
Habita en els llocs humils que tothom desdenya.
Per això és a prop del Tao.
En el seu estatge, el Savi estima la terra humil;
en el seu cor, estima el que és profund;
en la seva relació amb els altres, estima la bondat;
en les seves paraules, estima la sinceritat;
en el govern, estima la pau;
en els negocis, estima l'habilitat;
en els seus actes, estima triar el moment oportú.
Com que no es baralla amb ningú,
hom no li retreu res.
IX
Si tenses un arc fins al punt màxim,
desitjaràs haver-te aturat a temps.
Si esmoles massa el tall d'una espasa,
aquesta no durarà gaire.
Si l'or i el jade omplen casa teva,
no podràs guardar-los amb seguretat.
Enorgullir-se de la riquesa i l'honor
és sembrar les llavors de la pròpia caiguda.
Retira't quan hagis acabat la feina:
aquest és el Camí del cel.
X
¿Pots mantenir units el cos i l'esperit
sense que es dissociïn?
¿Pots controlar la teva força vital i aconseguir la
flexibilitat
d'un nadó?
¿Pots netejar i purificar la teva visió interior
esforçant-te per arribar a la perfecció?
¿Pots estimar el poble i governar el reialme
practicant la no-acció?
¿Pots obrir i tancar les Portes del Cel
fent el paper de la Femella?
¿Pots comprendre totes les coses
sense fer servir la ment?
Engendrar, alimentar,
engendrar sense apropiar-se,
actuar sense prendre possessió,
ésser guia dels homes sense exercir la dominació:
aquesta és la Virtut amagada.
XI
Trenta radis s'ajunten en el botó d´una roda;
del buit (del botó) sorgeix la utilitat de la roda.
Forma un recipient d'argila;
del buit (del recipient) en sorgeix la utilitat.
Obre portes i finestres en les parets d'una casa;
del buit (de les obertures) sorgeix la utilitat de la casa.
Així, doncs, amb l'existència de les coses ens beneficiem,
i la no-existència de les coses ens és útil.
XII
Els cinc colors enceguen els ulls de l'home.
Els cinc sons ensordeixen les orelles de l'home.
Els cinc sabors espatllen el gust de l'home.
Les curses de cavalls i la cacera enfolleixen la ment de l'home.
Els objectes valuosos no deixen agafar el son a qui els posseeix.
Per això el Savi es preocupa del ventre (l'interior) i node l'ull (l'exterior).
Així, rebutja això i pren allò.
XIII
"El favor i la desgràcia ens sobresalten;
allò que estimem i allò que temem és dins nostre".
¿Què vol dir: "El favor i la desgràcia ens sobresalten"?
Els qui reben un favor de dalt
se sobresalten quan el reben,
i també quan el perden.
¿Què vol dir:"Allò que estimem i allò que temem és
dins nostre"?
Tenim por perquè tenim un jo.
Si no considerem aquest jo com a tal,
de què podem tenir por?
Per tant, a qui aprecia el món com a si mateix
se li pot lliurar el govern del món;
i a qui estima el món com a si mateix
se li pot confiar el món.
XIV
El mires però no el veus;
hom l'anomena l'Invisible.
L'escoltes però no el sents;
hom l'anomena l'Inaudible.
El toques però no el perceps;
hom l'anomena l'Intangible.
Aquestes tres qualitats són insondables,
i totes juntes constitueixen l'U.
La seva part superior no és lluminosa,
la seva part inferior no és fosca.
És incessant i continu,
i no es pot anomenar,
retorna sempre al no-ésser.
Per això li diuen la Forma del Sense Forma,
la Imatge del No-Ésser.
Per això li diuen l'Elusiu:
si el trobes, no li veus el rostre,
si el segueixes, no li veus l'esquena.
El qui s'adhereix fermament al Tao antic
pot manejar els afers actuals.
Qui coneix els Orígens primitius
posseeix la disciplina del Tao.
XV
Els antics seguidors del Tao posseïen una saviesa
subtil i una comprensió profunda.
Eren tan profunds que eren insondables.
I perquè eren insondables només se'ls pot descriure
d'aquesta manera:
eren prudents, com qui travessa un riu a l'hivern;
eren cauts, com qui està envoltat de perills;
eren greus, com els hostes;
eren dòcils, com el gel que comença de fondre's;
eren genuïns, com un tros de fusta sense treballar;
eren oberts, com una vall,
i eren foscos, com l'aigua tèrbola.
¿Qui pot, a poc a poc, calladament,
passar del que és tèrbol al que és clar?
¿Qui pot, a poc a poc, però fermament,
passar de la calma a l'activitat?
El qui guarda aquest Tao
evita l'abundància.
Com que evita l'abundància,
està més enllà de la caducitat i la renovació.
XVI
Ateny la total Vacuïtat.
Mantén-te fermament en la Quietud.
Els innombrables éssers neixen i actuen,
però veiem com tornen al seu origen.
Com la vegetació que creix luxuriant
però retorna al sòl d'on ha sorgit.
El retorn a l'arrel és Repòs;
hom en diu retornar al propi Destí.
Retornar al propi Destí és trobar la Llei Eterna.
Conèixer la Llei Eterna és la Il·luminació.
I no conèixer la Llei Eterna
és caminar vers el desastre.
El qui coneix la Llei Eterna és tolerant,
essent tolerant, és imparcial;
essent imparcial, és sobirà;
essent sobirà, està en harmonia amb la Natura;
estant en harmonia amb la Natura, està en harmonia
amb el Tao;
estant en harmonia amb el Tao, és etern,
i la seva vida està protegida contra tot dany.
XVII
Els millors sobirans,
el poble amb prou feines sap que existeixen;
després vénen aquells els quals estima i exalça;
Després, aquells els quals tem,
i finalment aquells els quals menysprea.
Quan no gaudeixen de la confiança del poble,
la perden, i aleshores recorren als juraments.
Amb els millors passa que, un cop han acabat la seva obra,
el poble diu:"Ho hem fet nosaltres mateixos".
XVIII
Quan el gran Tao va ésser abandonat,
sorgiren les doctrines de l'"amor" i la "justícia".
Quan aparegueren els coneixements i l'enginy,
els seguí una gran hipocresia.
Quan els sis parentius deixaren de viure en pau,
s'exalçà l'amor patern i la pietat filial.
Quan un país caigué en el caos i el desgovern,
aparegueren els "ministres lleials".
XIX
Desterreu la saviesa, abandoneu els coneixements,
i el poble se'n beneficiarà cent vegades més.
Desterreu l'"amor", abandoneu la "justícia",
i el poble tornarà a estimar els seus.
Desterreu l'astúcia, abandoneu la "utilitat",
i els lladres i bandits desapareixeran.
Aquestes tres normes són insuficients;
la gent necessita allò en què pot confiar:
revela el teu jo simple i natural,
abraça la teva Naturalesa Original,
controla el teu egoisme,
restringeix els teus desigs.
XX
Elimineu la instrucció i s'acabaran les preocupacions .
Quina diferència hi ha entre "ah" i "oh"?
Quina diferència hi ha entre "bé" i "mal"?
No es pot deixar de témer allò que els homes temen,
però, que lluny que està l'alba dels desvetllament.
Tothom s'alegra,
com si mengés les ofrenes sacrificials,
com si pugés a la terrassa en primavera.
Només jo estic en calma, com qui no té res a fer,
com el nadó que encara no sap somriure,
desaferrat, com qui no té casa.
La gent del món viu en l'abundància,
però jo sóc com un abandonat,
el meu cor és com el d'un foll,
és confús i nebulós.
Els homes vulgars saben, brillen;
només jo semblo curt i atordit.
Els homes vulgars són llestos i estan segurs d'ells mateixos;
només jo estic abatut.
Sóc serè com el mar,
sóc mòbil com el vent.
Tothom té un objectiu;
només jo semblo tossut i rude.
Sóc diferent dels altres
perquè aprecio la Mare que em nodreix.
XXI
Les manifestacions de la gran Virtut
procedeixen únicament del Tao.
Allò que anomenem Tao
és elusiu i esquiu.
És evasiu i esquiu,
però en ell són contingudes les formes.
És evasiu i esquiu,
però en ell són continguts els objectes.
És obscur i indistint,
però en ell hi ha la força vital.
És sent aquesta força vital molt vertadera,
en ella hi ha latents les evidències.
Des dels temps més remots,
les seves formes manifestades, dotades de nom, mai no
han cessat,
i per elles podem veure el Pare de totes les coses.
Com puc veure la forma del Pare de totes les coses?
A través d'elles!
XXII
Cedir és conservar-se íntegre.
Doblegar-se és redreçar-se.
Estar buit és omplir-se.
Consumir-se és renovar-se.
No tenir res és posseir.
Tenir en abundància és desorientar-se.
Per això, el Savi abraça l'U
i esdevé el model del món.
No es mostra,
i per això és lluminós.
No es justifica,
i per això té gran fama.
No es vanagloria de res,
i per això la gent el creu.
No s'enorgulleix,
i per això és qui governa els homes.
No competeix amb ningú,
i per això ningú del món no pot competir amb ell.
¿Per ventura no és cert que, com diuen els antics,
"cedir és conservar-se íntegre"?
Així és com es conserva, i el món li ret homenatge.
XXIII
La Natura diu poques paraules.
Per això un huracà no dura tot el matí.
Un xàfec no dura tot lo dia.
D'on provenen?
De la Natura.
Ni tan sols les manifestacions de la Natura duren gaire,
¿quant ha de durar, doncs, l'home?
Per consegüent,
el qui segueix el Tao s'identifica amb el Tao;
el qui segueix la Virtut s'identifica amb la Virtut;
el qui abandona el Tao s'identifica amb l'abandó del Tao.
Aquell que s'identifica amb el Tao,
el Tao també està content d'acollir-lo.
Aquell que s'identifica amb la Virtut,
la Virtut també està contenta d'acollir-lo.
Aquell que s'identifica amb l'abandó,
l'Abandó també està content d'acollir-lo.
El qui no té prou fe
no serà capaç d'obtenir la fe dels altres.
XXIV
Qui va de puntetes no s'aguanta amb fermesa.
Qui camina amb grans gambades no arriba lluny.
Qui s'exhibeix no és lluminós.
Qui es justifica a si mateix no aconsegueix la fama.
Qui es vanagloria, ningú no el creu.
Qui s'enorgulleix d'ell mateix no arriba a ésser cap.
Per al Tao, aquestes coses s'anomenen "l'escòria i les
excrescències de la Virtut",
i són repugnants.
Per això l'home del Tao les rebutja.
XXV
Abans que existissin el Cel i la Terra,
ja hi havia quelcom nebulós,
silenciós, aïllat,
solitari i immutable,
que gira eternament sense parar
i pot ésser considerat com la Mare de totes les coses.
No en conec el nom
i l'anomeno Tao.
Si m'obliguen a dar-li un nom, l'anomenaria "Gran".
Ésser gran significa estendre's per l'espai,
estendre's per l'espai significa arribar lluny,
arribar lluny significa tornar al punt original.
Per això, el Tao és gran,
el Cel és gran,
la Terra és gran,
el Sobirà també és gran.
Aquests són els Quatre Grans de l´univers,
i el Sobirà és un d'ells.
L'home segueix la llei de la Terra;
la Terra segueix la llei del Cel;
el Cel segueix la llei del Tao;
el Tao segueix la seva pròpia llei.
XXVI
El pesant és l'arrel del lleuger;
el quiet domina l'agitat.
Per això, el Savi viatja tot el dia,
per això no se separa del carro de les provisions.
Encara que estigui envoltat d'honors i de glòria,
viu en pau i pausadament.
¿Com pot el rei amb deu mil carros
obrar amb lleugeresa en l'imperi?
En la frivolitat, el Centre es perd;
en l'acció precipitada, es perd l'autodomini.
XXVII
Un bon corredor no deixa petjades.
Un bon discurs no conté errors que permetin atacar-lo.
Un bon comptable no necessita l'àbac.
Una porta ben tancada no necessita forrellat,
i això no obstant no pot ésser oberta.
Un nus ben fet no necessita corda,
i això no obstant no pot ésser desfet.
Per això el Savi sap ajudar les persones,
no rebutja ningú.
Sap conservar les coses,
no rebutja res.
D'això se'n diu saber fer ús de la Llum interior.
Per consegüent, l'home bo és el mestre del dolent.
I el dolent és la lliçó del bo.
Aquell qui no valora el seu mestre
ni estima la seva lliçó
va per mal camí,
per molt il·lustrat que sigui,
Aquest és el secret subtil.
XXVIII
Qui té consciència del Viril
però es manté en el Femení
esdevé la fondalada del món.
Essent la fondalada del món,
posseeix la virtut eterna que mai no decau
i retorna a la innocència de la primera infància.
El qui té consciència del blanc
però es manté en el negre
esdevé un model per al món.
Essent el model del món,
posseeix la virtut eterna que mai no erra
i retorna al No-res Primordial.
El qui coneix l'honor i la glòria
però es manté en l'obscuritat
esdevé la vall del món.
Essent la vall del món,
posseeix l'eterna virtut que sempre basta
i retorna a la Senzillesa Original.
Quan la senzillesa es diversifica,
hom en fa instruments útils.
En mas del Savi,
es converteixen en funcionaris i magistrats.
Per això el gran sobirà no divideix.
XXIX
Hi ha qui pretén conquerir el món
i fer-ne el que vulgui.
Veig que no reeixirà.
Perquè el món és un Recipient Sagrat
que hom no pot manipular.
Qui el manipula el fa malbé.
Qui l'aferra el perd.
Perquè unes coses van davant
i unes altres van darrere.
Unes bufen amb força
i unes altres, suaument.
Unes són fortes
i unes altres són febles.
Unes poden trencar-se
i unes altres, caure.
Per això, el Savi
evita l'excés,
evita l'extravagància,
evita l'orgull.
XXX
El qui vulgui guiar un sobirà amb el Tao
s'oposarà a tota conquesta aconseguida amb el poder de les armes.
Perquè les armes solen girar-se contra qui les usa.
Allà on hi ha exèrcits tan sols creixen espines i esbarzers.
La creació d'un gran exèrcit
va seguida per anys de misèria.
Per això, un bon general aconsegueix el seu objectiu i s'atura.
No gosa confiar en el poder de les armes.
Aconsegueix el seu objectiu i no se'n vanagloria.
Aconsegueix el seu objectiu i no se'n vanta.
Aconsegueix el seu objectiu i no se n'enorgulleix.
Aconsegueix el seu objectiu i ho veu com quelcom
necessari però lamentable.
Aconsegueix el seu objectiu però no estima la
violència.
Perquè, un cop aconseguida llur plenitud, les coses decauen.
Aquesta violència seria contrària al Tao.
I allò que és contrari al Tao aviat pereix.
XXXI
Les bones armes són instruments nefastos,
odiats pels homes.
Per això l'home del Tao les evita.
En la vida quotidiana, el cavaller considera l'esquerra
com el lloc d'honor,
mentre que, en temps de guerra, ho és la dreta.
Puix que les armes són instruments del mal,
no són adequades per al cavaller.
Quan l'ús de les armes és inevitable,
és millor romandre en calma.
Ni tan sols en la victòria hi ha bellesa,
i qui la troba bella
és algú que gaudeix de la matança.
El qui gaudeix de la matança
no prevaldrà en el món.
Per a les coses de bon auguri, hom prefereix el costat esquerre.
Per a les coses de mal auguri, hom prefereix el costat dret.
El lloctinent es col·loca a l'esquerra,
el general es col·loca a la dreta.
Això vol dir que la guerra és considerada com un funeral.
Cal plorar amb gran tristesa les grans matances.
Una victòria s'ha de celebrar amb el ritu funerari.
XXXII
El Tao és etern i no té nom.
Encara que en la seva Simplicitat primordial és petit,
ningú no pot utilitzar-lo.
Si els reis i els barons s'hi adherissin,
el món sencer se'ls sotmetria espontàniament.
El Cel i la Terra s'unirien
i deixarien caure una dolça rosada.
El poble, sense necessitat d'ordres,
viuria en harmonia.
Quan la Simplicitat primordial es diversificà,
aparegueren els noms.
Puix que hi hagué noms,
era convenient de saber on aturar-se per reposar.
El qui sap on aturar-se per reposar
sap evitar el perill.
El Tao és en el món
com el gran riu o el mar on van a parar tots els rierols.
XXXIII
El qui coneix els homes és intel·ligent.
El qui es coneix a si mateix és savi.
El qui venç els altres és vigorós.
El qui es venç a si mateix és veritablement fort.
El qui s'acontenta amb el que té és ric.
El qui persevera és home de voluntat.
El qui no perd el seu Centre resisteix.
El qui mor i no pereix té llarga vida.
XXXIV
El Gran Tao flueix pertot arreu.
Com una inundació, pot anar cap a la dreta o cap a l'esquerra.
Totes les coses li deuen l'existència,
i ell no els la nega.
Un cop realitzada la seva obra,
no reclama res per a si mateix.
Vesteix i alimenta tots els éssers,
però no se n'apropia.
Com que no té passions,
se'l pot anomenar Petit.
Com que és la llar de tots els éssers, encara que no els reclami,
se'l pot anomenar Gran.
Precisament perquè no pretén ésser gran,
la seva grandesa es realitza.
XXXV
Conserva el Gran Símbol,
i el món sencer acudirà a tu.
Acudirà sense rebre cap dany,
i trobarà pau, seguretat i felicitat.
Ofereix bones coses per menjar
i el vianant s'aturarà.
Però el Tao no té sabor.
El mires, i no el veus.
L'escoltes, i no el sents.
L'uses, i mai no s' esgota.
XXXVI
Allò que es contraurà
de primer ha d'expandir-se.
Allò que es debilitarà
de primer ha d'ésser fort.
Allò que es rebaixarà
de primer s' ha d'exaltar.
Allò que serà pres
de primer s'ha de donar.
Aquest és el Coneixement subtil.
El tendre i feble venç al fort.
El peix ha de romandre en l'aigua profunda
i les armes esmolades han de quedar ocultes.
XXXVII
El Tao mai no actua,
i això no obstant fa totes les coses.
Si els reis i els barons s'atinguessin al Tao,
el món es reformaria per si sol.
Si un cop reformat aparegués el desig d'obrar,
caldria contenir-lo amb la Simplicitat original sense nom.
La Simplicitat original sense nom no té desigs.
L'absència de desigs produeix el repòs.
I el món es pacifica per si sol.
XXXVIII
L'home de virtut superior no pensa en la seva virtut,
per això és virtuós.
L'home de virtut inferior s'aferra a la virtut,
per això no té virtut.
L'home de virtut superior mai no actua,
i mai no obeeix a motius personals.
L'home de virtut inferior actua,
però obeeix a motius personals.
L'home de bondat superior actua,
però ho fa sense motius personals.
L'home de justícia superior actua,
i ho fa perseguint una finalitat.
Però quan l'home de cortesia superior actua i no troba resposta,
s'arromanga per tal de forçar-la.
Per això,
quan es perd el Tao, sorgeix la doctrina de la bondat;
quan es perd la bondat, sorgeix la doctrina de la justícia;
quan es perd la justícia, sorgeix el ritual.
Ara bé, el ritual no és més que l'escorça de la lleialtat i la fe,
i és el començament del caos.
La presciència tan sols és la flor de Tao
i l'origen de la insensatesa.
Per això l'home noble viu en el que és sòlid
i no en el diluït.
Viu en el fruiti no en la flor.
Per això rebutja això i agafa allò.
XXXIX
En els temps antics hi havia aquestes coses que
posseïen l'U:
Per la possessió de l'U, el Cel s'aclarí,
Per la possessió de l'U, la Terra s'estabilitzà.
Per la possessió de l'U, els déus s'espiritualitzaren.
Per la possessió de l'U, les valls s'ompliren.
Per la possessió de l'U, totes les coses visqueren i creixeren.
Per la possessió de l'U, els prínceps i els barons
esdevingueren els nobles del món.
Totes aquestes coses són el que són a causa de l'U.
Sense claredat, els Cels podrien esquerdar-se.
Sense estabilitat, la Terra podria esfondrar-se.
Sense poder espiritual, els déus podrien desintegrar-se.
Si no estiguessin plenes, les valls podrien partir-se.
Sense el poder dador de vida, totes les coses podrien morir.
Sense el poder ennoblidor, els reis i els barons podrien entrebancar-se i caure.
Així, la noblesa necessita el suport de l'home comú,
i allò que és eminent té el seu fonament en el que és baix.
Per això els prínceps i els sobirans s'anomenen a si
mateixos "orfes", "pobres" i "indignes".
¿No és cert que tenen llur fonament en allò que és humil?
Desmunta les parts d'un carro,i no quedarà carro.
És millor retrunyir com les roques
que dringar com el jade.
XL
El retorn és l'acció del Tao.
La suavitat és la funció del Tao.
Les coses d'aquest món venen de l'Ésser,
i l'Ésser ve del No-Ésser.
XLI
Quan l'home superior sent parlar del Tao,
el practica amb diligència.
Quan l'home mediocre sent parlar del Tao,
tan aviat el practica com se n'oblida.
Quan l'home inferior sent parlar del Tao,
deixa anar grans riallades.
Si no se'n rigués, no seria el Tao.
Per això diu el proverbi:
"El qui comprèn el Tao sembla obtús.
El qui avança en el Tao sembla que vagi enrere.
El qui camina per la sendera plana del Tao sembla pujar i baixar".
La virtut superior sembla buida com una vall.
La pura blancor sembla tacada.
El gran caràcter sembla insuficient.
El caràcter sòlid sembla dèbil.
La pura qualitat sembla contaminada.
El gran espai té angles.
El gran talent necessita molt de temps per madurar.
La gran música se sent feblement.
La gran Forma no té contorn.
I el Tao és amagat i no té nom.
Aquest Tao sap com prestar el seu poder i donar la plenitud.
XLII
Del Tao, en va néixer l'U;
de l'U, el Dos;
del Dos, el Tres;
de Tres, totes les coses.
Totes les coses porten el ying a l'esquena i el yang al davant,
i arriben a l'harmonia per la unió d'aquest dos principis que tot ho omplen.
Allò que els homes més detesten és l'"orfenesa", la"pobresa" i la "indignitat".
I això no obstant els prínceps i els sobirans adopten aquests títols.
Perquè a vegades hom guanya perdent,
i perd guanyant.
D'altres han ensenyat aquesta màxima,
que també ensenyo jo:
"L'home violent morirà de mort violenta".
Això ho consideraré com la meva guia espiritual.
XLIII
El més tou de l'univers
travessa el més dur.
El que no té forma penetra en allò que no presenta cap escletxa.
Per això conec el benefici de la no-acció.
L'ensenyament sense paraules
i el benefici de la no-acció
no tenen comparació en l'univers.
XLIV
Què s'estima més: la fama o la pròpia persona?
Què té més valor: la pròpia persona o els béns
materials?
Quin mal és més gran: la pèrdua o la possessió?
El qui estima massa les coses consumeix massa.
El qui acumula molt perdrà molt.
L'home que sap acontentar-se no pateix cap desgràcia.
El qui sap aturar-se evita el perill
i podrà viure molt de temps.
XLV
La perfecció més gran sembla imperfecta,
però la seva acció és inesgotable.
La plenitud més gran sembla buida,
però la seva acció no té fi.
El més recte sembla tortuós.
La intel·ligència més gran sembla estupidesa.
L'eloqüència més gran sembla quequeig.
El moviment venç el fred,
però la quietud venç la calor.
La calma i la quietud són la norma de l'univers.
XLVI
Quan el món viu d'acord amb el Tao,
els corsers es fan servir per a traginar fems.
Quan el món no viu d'acord amb el Tao,
els cavalls de guerra abunden al camp.
No hi ha maledicció més gran que la manca d'acontentament.
No hi ha pitjor mal que el desig de possessió.
Per això, el qui sap acontentar-se sempre estarà content.
XLVII
Sense sortir de casa seva,
hom pot conèixer el món.
Sense mirar per la finestra,
hom pot veure el Tao del Cel.
Com més lluny hom va,
menys sap.
Per això, el Savi coneix sense viatjar,
comprèn sense mirar,
realitza sense actuar.
XLVIII
Qui practica l'estudi aspira a incrementar els seus
coneixements de dia en dia.
Qui practica el Tao aspira a perdre de dia en dia.
Per la pèrdua contínua
s'arriba a la no-acció.
Sense fer res, es fa tot.
Qui conquereix el món, el conquereix sense fer res.
Si algú es veu obligat a fer res,
ja no pot conquerir-lo.
XLIX
El Savi no té opinions ni sentiments propis,
sinó que fa seus les opinions i els sentiments del poble.
Es bo amb els bons.
També és bo amb els dolents,
perquè la Virtut és bondat.
Creu als sincers,
i també creu els mentiders,
perquè la Virtut és sinceritat.
El Savi viu en el món amb pau i harmonia.
Els homes giren els ulls vers ell,
i ell els veu com si fossin els seus propis fills.
L
Se surt de la vida, s'entra en la mort.
Els òrgans de la vida són tretze.
Els òrgans de la mort també són tretze.
Els qui envien l'home a la mort també són tretze.
Com és això?
És a causa d'una activitat massa intensa.
Ha estat dit que qui sap conservar la vida
no troba tigres ni búfals en el seu camí
i és invulnerable a les armes en el camp de batalla.
El búfal salvatge no troba on clavar-li les banyes,
el tigre no troba on clavar-li les urpes,
l'arma del soldat no troba on clavar-li el tall.
Com és això?
És perquè ell està més enllà de la mort.
LI
El Tao les engendra,
la Virtut les nodreix
la matèria els dóna forma,
les circumstàncies les compleixen.
Per això, totes les coses de l'Univers veneren el Tao
i honoren la Virtut.
Veneren el Tao i honoren la Virtut
sense que ningú no els ho ordeni, per voluntat pròpia.
Perquè el Tao les engendra,
la Virtut les nodreix,
les fa créixer, les desenvolupa,
els dóna un recer i un lloc on viure en pau,
les alimenta i les protegeix.
Les engendra i no les posseeix,
les ajuda i no se les apropia,
és el seu superior però no les controla.
Aquesta és la Virtut oculta.
LII
L´univers tingué un principi,
el qual podem anomenar la Mare de l'Univers.
Qui coneix la mare, coneix els fills.
Qui coneix els fills, s'aferra a la Mare.
D'aquesta manera, la seva vida es veu lliure de perill.
Tapa els orificis,
tanca les portes,
i tota la teva vida transcorrerà sense fatiga.
Obre els orificis,
multiplica les teves activitats,
i la teva vida no tindrà salvació possible.
Qui pot veure el petit és clarivident,
qui es manté en el feble és fort.
Fes servir la llum,
i torna a la clarividència.
Així evites mals futurs.
Això és conrear el Permanent.
LIII
Si posseís un mínim de saviesa,
recorreria el Gran Camí (Tao),
i evitaria els senders.
El Gran Camí és pla i fàcil de seguir,
però la gent s'estima més els senders.
Les corts dels prínceps brillen,
mentre els camps estan sense llaurar
i els graners són buits.
Porten vestits luxosos
i cenyeixen bones espases.
Estan tips de beguda i de bons menjars,
posseeixen més riqueses de les que poden usar.
Això fomenta el bandolerisme.
És la corrupció del Tao.
LIV
El que està ben plantat no es pot arrencar.
El que està ben abraçat no es pot deixar anar.
Les generacions futures celebraran els sacrificis
ancestrals sense parar.
Si es conrea en l'individu, la Virtut serà duradora.
Si es conrea en la família, la Virtut serà abundant.
Si es conrea en el poblet, la Virtut es multiplicarà.
Si es conrea en l'estat, la Virtut prosperarà.
Si es conrea en el món, la Virtut esdevindrà universal.
Així,
coneixem l'individu per la virtut de l'individu;
coneixem la família per la virtut de la família;
coneixem el poblet per la virtut del poblet;
coneixem l'estat per la virtut de l'estat;
coneixem el món per la virtut del món.
Com sé que el món és així?
Pel que hi ha en mi.
LV
El qui és ric en Virtut
és com un nadó.
Els insectes verinosos no li claven el fibló,
les feres salvatges no l'ataquen,
els ocells rapinyaires no l'arrabassen.
Els seus ossos són tous, els seus tendons, flexibles,
però aferra amb fermesa.
No coneix la unió del mascle i la femella,
però els seus òrgans són complets
i la seva vitalitat està intacta.
Crida tot el dia, però no s'enronqueix,
perquè la seva harmonia natural és perfecta.
Conèixer l'harmonia és conèixer l'Etern,
i conèixer l'Etern és tenir discerniment.
Intensificar el moviment de la vida és de mal averany.
Controlar l'alè és fortalesa.
Créixer amb excés és decaure.
Això és contrari al Tao.
I el que és contrari al Tao aviat pereix.
LVI
El qui sap no parla;
el qui parla no sap.
Tapa les obertures,
tanca les portes,
arrodoneix els caires,
desfés els embulls,
atenua la resplendor,
confon-te amb la pols.
Aquesta és la Unitat Mística.
L'amor i l'odi no poden tocar-la.
El benefici i la pèrdua no poden atènyer-la.
L'honor i la deshonra no poden afectar-la.
Per això és el més valuós del món.
LVII
Un reialme es governa amb la Norma,
a la guerra hom lluita amb l'excepcional,
però el món es conquereix amb la no-acció.
Com ho sé?
Per això:
Com més prohibicions hi ha, més pobre és el poble.
Com més armes esmolades existeixen, més desordre
hi ha en el reialme.
Com més habilitat tècnica tenen els homes,
més coses estranyes produeixen.
Com més grans és el nombre de lleis i de decrets,
més gran és el nombre de lladres i de bandits.
Per això el Savi diu:
No faig res i el poble es reforma per si mateix.
Resto en la quietud i el poble actua rectament per si mateix.
No m'ocupo de cap negoci i el poble s'enriqueix per si mateix.
No tinc cap desig i el poble és senzill i honrat per si mateix.
LVIII
Quan el govern és mandrós i inactiu,
el poble és diligent i feliç.
Quan el govern és eficient i actiu,
el poble està descontent.
La desgràcia recolza en la sort,
i la sort s'amaga en la desgràcia.
Qui coneix el resultat final d'aquest procés?
És que no existeix una norma?
El normal esdevé anormal
i el bo es torna sinistre.
Fa molt de temps que la humanitat s'ha esgarriat.
Per això el Savi és recte, però no tallant;
és integre, però no fereix;
és honest, però no altiu;
és brillant, però no enlluerna.
LIX
En el govern dels afers humans i en el servei del Cel
no hi ha millor regla que la frugalitat.
Ésser frugal és estar previngut.
Estar previngut és estar preparat i ésser fort.
Estar preparat i ésser fort és vèncer en tot.
Vèncer en tot és tenir una capacitat sense límits.
El qui posseeix una capacitat sense límits pot governar un reialme.
Quan hom posseeix la Mare del reialme, hom pot
mantenir-se durant molt de temps.
Això és tenir arrels fermes, força profunda,
el camí vers la immortalitat i la visió duradora.
LX
Governar un gran reialme és com fregir un peixet.
Si el món és governat d'acord amb el Tao,
els dimonis perden llur poder.
No és que els dimonis no tinguin poder,
sinó que deixen de fer mal als homes.
No és tan sols que els dimonis deixin de fer mal als homes,
sinó que el Savi mateix tampoc no fa mal als homes.
Quan no es fan mal mútuament,
el poder de la Virtut flueix vers ells.
LXI
Un gran reialme ha d'ésser com les terres baixes
vers les quals conflueixen les aigües del món,
i ha d'ésser la Femella del món.
La Femella venç el Mascle amb la quietud
i roman a baix amb la quietud.
Per això, si un gran reialme s'abaixa davant
un reialme petit,
absorbeix el reialme petit;
i si un reialme petit s'abaixa davant un gran reialme,
absorbeix el gran reialme.
Els uns vencen abaixant-se,
els altres, restant baixos.
El que un gran reialme desitja és acollir-ne d'altres
i el que un reialme petit desitja és poder entrar i ésser acollit.
Així, considerant que tots dos poden aconseguir el que volen,
el gran reialme ha d'abaixar-se.
LXII
El Tao és el misteriós secret de l'univers,
el tresor de l'home bo
i el refugi del qui no ho és.
Les belles paraules es poden vendre en el mercat,
les nobles accions es poden oferir com a present.
Encara que hi hagi homes que no són bons,
per què rebutjar-los?
Per això, en la coronació de l'Emperador,
en el nomenament dels Tres Ministres,
en comptes d'enviar discs de jade i tirs
de quatre cavalls,
és millor oferir el tribut d'aquest Tao.
Per què els antics apreciaven tant aquest Tao?
¿No diuen, per ventura, que, gràcies a la seva virtut, el
qui cerca troba i el culpable és perdonat?
Per això el Tao és el tresor del món.
LXIII
Acompleix la no-acció.
Esforça't en el no-esforç.
Assaboreix el que no té sabor.
Considera gran el petit i petit el gran,
correspon a l'odi amb la Virtut.
Aborda el difícil quan encara és fàcil.
Aborda el gran quan encara és petit.
Els grans problemes del món
cal abordar-los quan encara són petits.
Per això, el Savi, que mai no s'enfronta a coses grans,
acompleix el gran.
A qui promet a la lleugera
sovint li costarà de complir el que ha promès.
Aquell a qui tot li sembla fàcil
trobarà moltes dificultats.
Per això el Savi ho considera tot difícil,
i per això mai no troba dificultats.
LXIV
Allò que està quiet és fàcil d'agafar.
Allò que encara no és manifest és fàcil d'evitar.
Allò que és fràgil és fàcil de trencar.
Allò que es petit és fàcil de dispersar.
Ocupa't de les coses abans que no es presentin.
Conrea l'ordre abans que no irrompi el desordre.
Un arbre que quasi no es pot abraçar neix d'una llavor diminuta.
Una torre de nou pisos comença amb un grapat de terra.
Un viatge de mil li s'inicia als nostres peus.
Qui actua, fracassa.
Qui s'aferra al quelcom, ho perd.
El Savi no actua, i per això no fracassa.
No s'aferra a res, i per això no perd res.
Els afers dels homes sovint fracassen quan són a punt de culminar.
Si hom té tanta cura al final com al començament,
evita el fracàs.
Per això el Savi desitja no tenir desigs
i no aprecia els objectes costosos.
Aprèn a desprendre
i recupera allò que els homes han perdut.
Així pot afavorir el curs natural de les coses,
sense aventurar-se a actuar.
LXV
Els antics que eren versats en la pràctica del Tao
no tractaven d'il·lustrar el poble,
sinó que el mantenien en la seva senzillesa.
Si al poble li costa de viure en pau
és perquè té massa coneixements.
Els qui tracten de governar amb la instrucció
són la maledicció del país.
Els qui no tracten de governar amb la instrucció
són la benedicció del país.
Els qui coneixen aquests dos principis
coneixen l'Antiga Norma,
i tenir constantment present l'Antiga Norma
és posseir la Virtut Mística.
Quan la Virtut Mística esdevé profunda i de llarg abast
i les coses tornen a la seva font,
aleshores emergeix la Gran Harmonia.
LXVI
Els grans rius i mars són els reis de tots els rius
perquè es mantenen a baix.
Per això són reis de tots els rius.
Així, el Savi regna damunt el poble
rebaixant-se en les seves paraules.
El Savi guia el poble
caminant darrere d'ell.
Per això el Savi roman a dalt
i el poble no en sent el pes.
Camina davant el poble
sense fer-li mal.
Aleshores tothom li dóna de grat la primacia.
Com que no ataca ningú,
ningú no l'ataca a ell.
LXVII
Tothom diu que el meu Tao sembla follia.
Perquè és gran, sembla follia.
Si no ho semblés,
fa temps que hauria esdevingut insignificant.
Posseeixo Tres Tresors
que guardo i protegeixo amb cura:
el primer és l'Amor,
el segon, la Sobrietat,
i el tercer, No Voler Ésser Mai el Primer en el Món.
Gràcies a l'amor, hom és valent.
Gràcies a la sobrietat, hom té àmplies reserves.
Gràcies a no voler ésser el primer en el món,
hom pot ésser senyor de totes les coses.
Però si un home vol ésser valent sense amor,
generós sense sobrietat,
i ésser el primer sense humilitat,
camina vers la mort.
L'amor és victoriós en l'atac
i invulnerable en la defensa.
El Cel arma amb l'amor
aquells que vol protegir.
LXVIII
El bon soldat no és agressiu.
El bon lluitador no és irascible.
El gran conqueridor evita la guerra.
El qui sap conduir els homes se supedita a ells.
Aquesta és la Virtut de no-lluitar.
És la capacitat de conduir els homes.
És elevar-se fins a la Unió amb el Cel,
com en els temps antics.
LXIX
Els estrategues militars tenen una màxima:
"Val més ésser hoste que amfitrió.
Val més retrocedir un peu que avançar una polsada."
D'això se'n diu avançar sense moure's,
rebutjar sense moure el braç,
capturar l'enemic sense enfrontar-s'hi,
armar-se sense armes.
No hi ha calamitat més gran que infravalorar l'enemic.
Fer-ho podria ocasionar la pèrdua dels tresors.
Per això, quan s'enfronten dos exèrcits
de força similar,
venç aquell a qui el fet de matar afligeix.
LXX
Els meus ensenyaments són molt fàcils d'entendre
i molt fàcils de practicar,
però ningú del món no els entén
i ningú no els practica.
Les meves paraules tenen un origen
i els meus actes tenen un senyor.
Però els homes no els coneixen,
i per això no em coneixen a mi.
Són molt pocs els qui em coneixen,
la qual cosa em distingeix.
El Savi porta un vestit bast
i amaga el jade en el seu pit.
LXXI
Saber que hom no sap és tenir una noble intuïció.
Pretendre saber i no saber és una malaltia de l'esperit.
I el qui coneix la malaltia com a tal
no la pateix.
El Savi no pateix cap malaltia de l'esperit.
Com que reconeix la malaltia com a tal,
no la pateix.
LXXII
Quan la gent no tem la força,
sobrevé una gran força.
No menyspreïs llurs cases,
no sentis aversió contra llur progènie.
Si tu no els tens aversió,
ells no et tindran aversió.
El Savi es coneix, però no s'exhibeix.
S'estima a si mateix, però no s'alaba.
Prefereix la gentilesa a la força.
LXXIII
L'home valent però temerari troba la mort.
L'home valent però prudent sobreviu.
Una d'aquestes classes de valor és benèfica,
i l'altra és perjudicial.
Hi ha coses que el Cel detesta,
però qui sap per què?
És difícil de saber, fins i tot per al Savi.
El Camí del Cel és vèncer sense lluitar,
respondre sense parlar,
atreure sense cridar,
aconseguir resultats sense fer plans.
La Xarxa del cel és immensa i d'amples malles,
però no deixa escapar res.
LXXIV
Si la gent no tem la mort,
per a què amenaçar-la amb la mort?
Si la temés
i el qui violés la llei pogués ésser detingut i executat,
qui gosaria violar-la?
Sovint passa que l'executor mor.
Ocupar el lloc de l'executor
és com manejar la destral del mestre fuster.
Qui maneja la destral del mestre fuster,
poques vegades deixa de ferir-se les mans.
LXXV
Quan el poble passa gana
és perquè els governants exigeixen massa tributs.
El poble famolenc és difícil de governar
perquè els seus governants actuen massa.
Per això és difícil de governar.
El poble es pren la mort a la lleugera
perquè tan sols anhela viure.
Per això no tem la mort.
No interferir en la vida
és exaltar-la sàviament.
LXXVI
L'home, quan neix, és tou i flexible.
Quan mor, roman rígid i dur.
Les herbes i les plantes, quan viuen, són tendres i flexibles.
Quan moren, són trencadisses i seques.
La duresa i la rigidesa són les companyes de la mort,.
El tendre i el flexible són els companys de la vida.
Per això, un exèrcit potent perdrà la batalla,
i un arbre dur serà tallat.
El gran i fort és a sota.
El tendre i feble és a dalt de tot.
LXXVII
El Tao del Cel
és semblant a l'acció de tesar un arc.
La part superior baixa i la part inferior puja.
El que és massa llarg s'escurça, i el que és
massa estret s'eixampla.
El Camí del Cel pren a qui té massa
i dóna a qui no en té prou.
El Camí de l'home és diferent:
pren a qui fretura
i dóna a qui té de sobres.
¿Qui té de sobres i ho ofereix al món?
Tan sols l'home del Tao.
Per això el Savi actua, però no posseeix;
compleix, però no s'atribueix cap mèrit,
perquè no té cap desig de semblar superior.
LXXVIII
No hi ha res més bla i feble que l'aigua,
però res no la supera a vèncer el que és dur.
Res no pot substituir-la.
El feble venç el fort
i el tou venç el dur.
Això és quelcom que tothom sap,
però que ningú no practica.
Per això el Savi diu:
Qui suporta els oprobis del món
és qui preserva el reialme.
Qui es carrega les desgràcies del món
és el rei del món.
Les paraules vertaderes semblen falses.
LXXIX
Després de fer les paus entre dues parts que s'odien
sempre queda una mica de rancor.
¿Per ventura això és satisfactori?
Per això, en un acord, el Savi s'estima més
la part pitjor
i compleix el que ha pactat,
però no culpa l'altre.
L'home virtuós compleix la seva obligació.
El qui no té virtut sempre exigeix als altres.
El camí del Cel és imparcial,
però sempre està a favor de l'home bo.
LXXX
Un petit país, de poca població.
Tot i que posseeix tota mena d'eines, la gent
no les fa servir.
Els seus habitants senten respecte per la mort i no
emigren lluny.
Tot i que posseeixen vaixells i carruatges,
no hi ha ningú que hi pugi.
Tot i que posseeixen cuirasses i armes,
no hi ha ocasió d'exhibir-les.
Que la gent torni a usar les cordes de nusos per a
comunicar-se,
que frueixi del seu menjar,
que embelleixi els seus vestits,
que estigui satisfeta amb les seves cases,
que gaudeixi dels seus costums.
A prop hi ha altres països, tan propers que es poden
veure els uns als altres,
i els uns i els altres poden sentir els lladrucs dels
gossos i el cant dels galls de llurs veïns,
però no hi ha cap relació entre ells
i la gent arriba a una edat avançada
sense haver-se visitat mai.
LXXXI
Les paraules vertaderes no són agradables.
Les paraules agradables no són vertaderes.
L'home bo no discuteix.
Qui discuteix no és un home bo.
L'home savi no és un erudit.
L'erudit no és un home savi.
El Savi no acumula:
viu per als altres
i cada cop és més ric.
Dóna als altres
i cada cop posseeix en major abundància.
El Tao del Cel és beneficiar i no perjudicar.
El Tao del Savi és actuar sense competir.
LAOZI -en xinès 老子, tradicionalment transcrit com LAO TSE, "vell mestre"- (Xina, segle VI a.C.)
fou un pensador xinès que la tradició presenta com a fundador del Taoisme, un dels corrents de
pensament més influent dins de la civilització xinesa.
Les dades biogràfiques d'aquest personatge són més llegendàries que històriques. Es creu que va
viure en el segle IV aC, durant el període de les Cent escoles del pensament i dels Regnes
Combatents, tot i que tradició xinesa estableix que va viure al segle VI aC. Aquesta mateixa tradició
diu que hauria nascut a la Prefectura de Ku, en el que avui és el país de Lùyi, a la província de
Henan, en els darrers anys del Període de les Primaveres i Tardors. Igualment, Laozi hauria estat
contemporani de Confuci i hauria treballat com a arxiver a la Llibreria Imperial de la cort de la
Dinastia Zhou. Degut a la dimissió de les autoritats de la cort de Zhou, hauria estat cessat del seu
càrrec i per això va partir amb el seu brufol d'aigua cap a l'estat de Qin, on desaparegué en el desert.
Se li atribueix l'autoria del Daodejing o Tao Te King, obra fonamental del Taoisme. D'acord amb
aquest llibre, el Tao o Dao ("el Principi universal") és el canvi permanent i aquest fet que tot canvia
en permanència seria l'única veritat universal.