Paulo Coelho- L'Alquimista

Quan una persona desitja realment una cosa, tot l’Univers conspira perquè pugui realitzar
el seu somni. N’hi ha prou que es deixi guiar per l’aprenentatge més difícil: aprendre a
escoltar el Llenguatge dels Senyals, que està sempre a punt de mostrar el que els ulls no
poden veure.
L’Alquimista relata el viatge del jove Santiago, que va deixar les seves ovelles als camps
d’Andalusia per endinsar-se en el desert, camí de les Piràmides. Amb un llenguatge
planer, Coelho construeix un símbol cristal·lí sobre l’home, els seus somnis i la vida en el
món. Comparada sovint amb El Petit Príncep i Joan Salvador Gavina, aquesta novel·la ha
captivat milers de lectors d’arreu del món i ha obtingut un important reconeixement
internacional: la National Library Association dels Estats Units el va considerar un dels
quatre millors llibres del 1994 i va ser escollit millor llibre de l’any pel Sidney Morning
Herald d’Austràlia i pels lectors de la revista francesa Elle.
Paulo Coelho
L’Alquimista
ePUB r1.0
PerDut 05.05.13
Títol original portuguès: O Alquimista
Autor: Paulo Coelho
Primera edició en portuguès: 1988
Primera edició en català: («A tot vent»): abril del 1995
Primera edició a «Clàssics moderns»: març del 1996
Primera reimpressió: setembre del 1996
Traducció: M. Dolors Ventós
Editor digital: PerDut (r1.0)
ePUBCat base r1.1
www.epubcat.net
Per a J.,
Alquimista que coneix i utilitza
els secrets de la Gran Obra.
PREFACI
ÉS IMPORTANT QUE DIGUI ALGUNA COSA sobre el fet que L’Alquimista sigui un llibre simbòlic,
diferent del Diari d’un Mag, que era un treball de ficció.
Durant onze anys de la meva vida, vaig estudiar alquímia. La simple idea de transformar metalls
en or o de descobrir l’Elixir de la Llarga Vida ja era prou fascinadora per no passar desapercebuda a
ningú que s’iniciés en la màgia. Confesso que el que em seduïa més era l’Elixir de la Llarga Vida
perquè, abans d’entendre i sentir la presència de Déu, la idea que algun dia s’acabaria tot em
desesperava. Per tant, quan vaig saber que hi havia la possibilitat d’aconseguir un beuratge capaç de
prolongar durant molts anys la meva existència, vaig decidir dedicar-me en cos i ànima a la seva
elaboració.
Era una època de grans transformacions socials —al començament de la dècada dels setanta— i
no hi havia cap publicació seriosa sobre el tema de l’alquímia. Vaig començar, com un dels
personatges del llibre, a gastar els pocs diners que tenia comprant llibres d’importació, i dedicava
moltes hores diàries a estudiar-ne la complicada simbologia. Vaig buscar dues o tres persones a Rio
de Janeiro que s’hi dedicaven seriosament, a la Gran Obra, però no em van voler rebre. També vaig
conèixer moltes persones que em van assegurar que eren alquimistes i que tenien laboratoris: em van
prometre que m’ensenyarien els secrets d’aquest art en canvi d’autèntiques fortunes. Avui dia he
comprès que no en sabien res, d’allò que pretenien ensenyar.
Malgrat tota la meva dedicació, els resultats eren absolutament nuls. No s’esdevenia res de tot
allò que els manuals d’alquímia afirmaven amb el seu complicat llenguatge. Hi havia un munt de
símbols, dracs, lleons, sols, llunes i mercuris, i jo sempre tenia la impressió que anava pel camí que
no era, perquè el llenguatge simbòlic permet un marge d’equivocacions gegantí. El 1973, desesperat
per la manca de progressos, vaig cometre una greu falta de responsabilitat. En aquella època m’havia
contractat el Departament d’Ensenyament del Mato Grosso perquè fes classes de teatre en aquell
estat, i vaig decidir utilitzar els meus alumnes en uns tallers de teatre que tenien com a tema la Taula
de la Maragda. Aquesta actitud, acompanyada d’algunes incursions que vaig fer en les zones
pantanoses de la màgia, va donar com a resultat que l’any següent jo sofrís en carn pròpia
l’autenticitat del refrany que diu: «Qui la fa, la paga». Tot plegat es va esfondrar completament al
meu voltant.
Els sis anys següents de la meva vida els vaig passar amb una actitud força escèptica amb relació
a tot el que es referia a la mística.
Durant aquest exili espiritual, vaig aprendre moltes coses importants, com ara que no acceptem
cap veritat que no hàgim negat primer des del fons de l’ànima, que no podem fugir del nostre destí i
que la mà de Déu és infinitament generosa malgrat el seu rigor.
El 1981 vaig conèixer Ram, el meu mestre, el qui em portaria de tornada al camí que estava
traçat per a mi. I mentre ell m’impartia les seves ensenyances, vaig tornar a estudiar l’alquímia pel
meu compte. Una nit, mentre conversàvem després d’una esgotadora sessió de telepatia, li vaig
preguntar com era que el llenguatge dels alquimistes era tan vague i tan complicat.
—Hi ha tres menes d’alquimistes —em va dir el meu mestre—. Els qui són vagues perquè no
saben de què parlen; els qui són vagues perquè saben de què parlen, però saben que el llenguatge de
l’alquímia està adreçat al cor i no pas a la raó.
—Quina és la tercera mena? —li vaig demanar.
—Els qui mai no han sentit parlar de l’alquímia, però han aconseguit descobrir la Pedra Filosofal
mitjançant la seva vida.
I per això, el meu mestre, que formava part del segon grup, va decidir fer-me classes d’alquímia.
Vaig descobrir que el llenguatge simbòlic, que tant m’irritava i em desorientava, era l’única manera
d’arribar a l’Ànima del Món, és a dir, allò que Jung va anomenar «l’inconscient col·lectiu». Vaig
descobrir la Llegenda Personal i els Senyals de Déu, unes veritats que el meu raciocini intel·lectual
es negava a acceptar a causa de la seva simplicitat. Vaig descobrir que atènyer la Gran Obra no és la
tasca d’unes quantes persones, sinó de tots els éssers humans que poblem la faç de la Terra. És clar
que la Gran Obra no sempre se’ns presenta en forma d’ou ni de flascó ple de líquid; i tots nosaltres
—sense cap mena de dubte— ens podem submergir en l’Ànima del Món.
Per això, L’Alquimista també és un text simbòlic. Al llarg de les seves pàgines, a més de
transmetre tot el que vaig aprendre sobre el tema, procuro homenatjar alguns grans escriptors que van
atènyer el Llenguatge Universal: Hemingway, Blake, Borges (que també va fer servir contes perses
en una de les seves narracions) i Halba Tahan, entre d’altres.
Per acabar aquest prefaci tan extens i il·lustrar el que el meu mestre volia dir amb la tercera
mena d’alquimistes, val la pena recordar una història que em va explicar ell mateix al seu laboratori.
La Mare de Déu, amb el Nen Jesús als braços, va decidir baixar a la Terra per visitar un
monestir. Molt orgullosos, tots els religiosos es van posar en fila, una fila molt llarga, i cadascun es
presentava davant la Mare de Déu per homenatjar-la. Un monjo li va recitar uns poemes molt bonics;
un altre li va ensenyar les il·luminacions que havia fet per a la Bíblia; un tercer li va recitar de
memòria els noms de tots els sants. I, monjo rere monjo, tots van retre homenatge a la Mare de Déu i
el Nen Jesús.
L’últim de la fila era el religiós més humil de tot el convent, un monjo que no havia après pas cap
dels savis textos de l’època. Els seus pares eren unes persones molt senzilles que treballaven en un
circ vell que hi havia a la rodalia, i l’únic que li havien ensenyat a fer eren jocs de mans amb
pilotetes i alguns malabarismes.
Quan li va tocar el torn, els altres religiosos van voler posar fi als homenatges, perquè l’antic
malabarista no tenia res important a dir i podia perjudicar la imatge del convent. Malgrat tot, molt
endins del seu cor, ell també sentia una gran necessitat de fer alguna aportació personal al Nenjesús i
a la Mare de Déu.
Tot avergonyit, sentint les mirades reprovadores dels seus germans, es va treure tres taronges de
la bossa, les va tirar cap enlaire i va fer uns quants malabarismes, que era l’únic que sabia fer.
Aleshores, el Nenjesús va somriure i va picar de manetes en braços de Maria. I va ser a ell a qui
la Mare de Déu va allargar el Nen i va deixar que l’aguantés una estona.
L’AUTOR
Mentre feien camí, va entrar en un poblet, i una dona que es deia Marta el va rebre a casa seva. Aquesta tenia una
germana que es deia Maria, la qual, bo i asseguda als peus del Senyor, escoltava la seva paraula. Marta, en canvi,
estava absorbida preparant moltes coses per obsequiar-lo i, presentant-se, digué: «Senyor, ¿no us fa res que la meva
germana em deixi tota sola per servir? Digueu-li, doncs, que m’ajudi». Però el Senyor li va respondre: «Marta,
Marta, et preocupes i et neguiteges per preparar moltes coses, i només poques són necessàries o una de sola. Maria
ha escollit la bona porció, que no li serà pas presa».
LLUC, 10:38-42
PRÒLEG
L’ALQUIMISTA VA AGAFAR un llibre que havia dut algú de la caravana. El volum no tenia tapes,
però en va poder identificar l’autor: Oscar Wilde. Mentre el fullejava, hi va trobar una història sobre
Narcís.
L’Alquimista el coneixia, el mite de Narcís: un jove molt bell que cada dia feia cap a un llac per
contemplar-hi la seva bellesa. Estava tan fascinat per ell mateix que un dia va caure al llac i hi va
morir ofegat. A l’indret on va caure, hi va néixer una flor que van anomenar Narcís. Però la història
d’Oscar Wilde no acabava així.
Ell deia que el dia que Narcís va morir, hi van anar les Orèades —les nimfes del bosc— i van
veure que el llac s’havia transformat: de llac d’aigua dolça s’havia convertit en un càntir de
llàgrimes salades.
«“Per què plores?”, li van demanar les Orèades.
»“Ploro per Narcís”, va dir el llac.
»“És clar! No ens estranya gens que ploris per Narcís”, li van replicar elles. “Malgrat que
nosaltres sempre l’empaitàvem pel bosc, vas ser tu l’únic que va tenir l’oportunitat de contemplar de
prop la seva bellesa.”
»“Però, que era bell, Narcís?”, els va preguntar el llac. »“Home! Qui ho pot saber més bé que no
pas tu?”, li van respondre les Orèades, molt sorpreses. “Al capdavall, era a les teves ribes on ell
s’inclinava cada dia.”
El llac es va quedar en silenci una estona. A la fi, va dir: »“Ploro per Narcís, però no me n’havia
adonat pas, que era bell.
»”Ploro per Narcís perquè, cada vegada que s’abocava a les meves ribes, al fons dels seus ulls
hi podia veure la meva bellesa reflectida.”»
—Quina història més bonica —va dir l’Alquimista.
PRIMERA PART
EL NOI ES DEIA SANTIAGO. Ja es començava a fer fosc quan va arribar amb el seu ramat
davant d’una església vella i abandonada. Devia fer molt de temps que s’havia esfondrat el sostre,
perquè un sicòmor grandiós creixia al lloc que abans havia ocupat la sagristia.
Va decidir passar-hi la nit. Va fer entrar totes les ovelles per la porta en ruïnes i després hi va
posar uns taulons per impedir que fugissin durant la nit. En aquella comarca no hi havia llops, però
una vegada se li va escapar un animal en plena nit i es va passar tot l’endemà buscant l’ovella
esgarriada.
Va posar el gec a terra i s’hi va ajeure al damunt; el llibre que acabava de llegir li va servir de
coixí. Abans d’adormir-se va pensar que li convenia llegir llibres més gruixuts: trigaven més a
acabar-se i a la nit eren uns coixins molt més còmodes.
Quan es va despertar encara era fosc. Va mirar enlaire i va veure les estrelles que brillaven per
entremig del sostre mig caigut.
«M’agradaria dormir una estoneta més», va pensar. Havia tingut el mateix somni que la setmana
anterior i s’havia tornat a despertar abans del final.
Es va llevar i va beure un glop de vi. Després, va agafar el gaiato i va despertar les ovelles que
encara dormien. S’havia fixat que, tan bon punt es despertava, la majoria dels animals també es
començaven a despertar. Era com si una energia misteriosa unís la seva vida a la d’aquelles ovelles
que ja feia dos anys que recorrien la terra amb ell, a la recerca d’aigua i d’aliment.
—S’han avesat tant a mi, que ja em coneixen els horaris —va dir en veu baixa. Va reflexionar un
moment i va pensar que també podia ser que fos al contrari: que fos ell qui s’hagués acostumat a
l’horari de les ovelles.
Ara que n’hi havia algunes que trigaven més a despertar-se. El noi les va despertar, una a una,
amb el gaiato, cridant-les pel seu nom. Sempre havia cregut que les ovelles eren capaces d’entendre
el que els deia. Per això tenia el costum de llegir-los en veu alta els fragments que l’havien
impressionat més dels llibres que havia llegit, els parlava de la solitud i de l’alegria dels pastors al
camp o els explicava les últimes novetats que havia vist a les ciutats per on solia passar.
Els últims dies, però, només els havia parlat d’un sol tema: una noieta, filla d’un comerciant, que
vivia a la ciutat on havien d’arribar al cap de quatre dies. Solament hi havia estat una vegada, l’any
abans. El comerciant era l’amo d’una botiga de teixits i li agradava que esquilessin les ovelles
davant seu, per evitar que li fessin trampa. Un amic seu li havia parlat d’aquella botiga i el pastor hi
va dur les seves ovelles.
* * *
—Necessito vendre llana —va dir al comerciant.
Com que la botiga era plena de gom a gom, el comerciant va demanar al pastor que s’esperés fins
al capvespre. El noi es va asseure a l’entrada de la botiga i va treure un llibre de l’alforja.
—No sabia que els pastors eren capaços de llegir llibres —va dir una veu femenina al seu costat.
Era una noia típica de la regió andalusa, amb els cabells negres i llisos i uns ulls que recordaven
vagament als antics conqueridors moros.
—És que les ovelles ensenyen més coses que no pas els llibres —va respondre el noi. Van fer
petar la xerrada durant més de dues hores. Ella li va dir que era la filla del comerciant i li va
explicar com era la vida al poble, on cada dia era igual que l’anterior. El pastor li va parlar dels
camps d’Andalusia i de les últimes novetats que havia vist a les ciutats que havia visitat. Estava molt
content de no haver de parlar sempre amb les ovelles.
—Com en vas aprendre, de llegir? —li va demanar la noieta al cap d’una estona.
—Com tothom —li va respondre el noi—. A escola.
—Però, si saps llegir, com és que fas de pastor?
El noi va improvisar una excusa per escapolir-se d’aquella pregunta. Estava convençut que
aquella noieta no el podria entendre. Li va continuar explicant coses dels seus viatges i els seus ullets
moros es tancaven i s’obrien d’espant i sorpresa. A mesura que passava el temps, el noi va començar
a desitjar que aquell dia no s’acabés mai, que el pare de la noieta estigués molt i molt enfeinat i el fes
esperar tres dies. Es va adonar que sentia una cosa que no havia sentit mai: ganes de quedar-se a
viure en una mateixa ciutat per sempre. Amb la noieta de cabells negres, els dies no serien mai
iguals.
Però el comerciant hi va fer cap i li va demanar que esquilés quatre ovelles. Després, li va pagar
el preu establert i li va demanar que tornés al cap d’un any.
* * *
Només faltaven quatre dies per arribar a aquell poble. Estava animat i alhora se sentia insegur:
potser la noieta ja no es recordaria d’ell. Per allà, hi passaven molts pastors per vendre-li llana.
—No té cap importància —va dir el pastor a les ovelles—. Conec d’altres noietes en d’altres
ciutats.
Però, en el fons del seu cor, sabia que en tenia molta, d’importància. I que tant els pastors, com
els mariners o els representants de comerç, sempre coneixen alguna ciutat on hi ha una persona capaç
de fer-los oblidar l’alegria de viatjar sols pel món.
* * *
El dia va començar a despuntar i el pastor va menar les ovelles en direcció al sol. «No cal que
prenguin cap decisió», va pensar. «Potser és per això que no se separen mai de mi.» L’única
necessitat que sentien les ovelles era l’aigua i l’aliment. Mentre el noi conegués les millors pastures
de tot Andalusia, elles serien sempre amigues seves. Malgrat que tots els dies fossin iguals i que les
hores s’arrosseguessin lentament entre la sortida i la posta del sol; malgrat que no haguessin llegit
cap llibre en les seves curtes vides i no coneguessin la llengua dels homes que explicaven les últimes
novetats als pobles. Elles estaven ben contentes amb l’aigua i l’aliment, amb això en tenien prou. A
canvi, li oferien generosament la seva llana, la companyia i, de tant en tant, la seva carn.
«Si avui em convertís en un monstre i decidís matar-les una a una, només se n’adonarien després
que hagués exterminat gairebé tot el ramat», va pensar el noi. «Perquè confien en mi, i han deixat de
confiar en el seu instint. Només perquè les guio cap a l’aigua i l’aliment.»
El noi es va començar a estranyar dels seus pensaments.
Potser l’església, amb aquell sicòmor que hi creixia dins, estava embruixada. Li havia fet tenir el
mateix somni per segona vegada, un que li provocava una sensació de ràbia contra les seves fidels
companyes. Va beure una mica del vi que havia sobrat del sopar de la nit anterior. Es va tapar bé
amb el gec. Sabia de sobres que, al cap d’unes hores, quan el sol fos al zenit, la calor seria tan forta
que no podria menar les ovelles pel camp. Era l’hora en què tot Espanya dormia, durant l’estiu. La
calor durava fins a la nit i, al llarg de tot el dia, havia de carregar el gec. Tot i així, quan estava a
punt de rondinar pel pes, es recordava que gràcies al gec no havia sentit el fred del matí.
«Cal que estiguem sempre preparats per a les sorpreses del temps», pensava, i aleshores
s’alegrava de sentir el pes del gec.
El gec tenia una finalitat i el noi també. En dos anys havia recorregut tots els camps d’Andalusia i
se sabia de memòria totes les ciutats de la regió; i aquesta era la gran raó de la seva vida, viatjar.
Aquesta vegada, estava disposat a explicar a la noieta com era que un simple pastor en sabia, de
llegir: havia estat en un seminari fins als setze anys. Els seus pares volien que fos capellà i motiu
d’orgull per a aquella senzilla família de pagesos, que treballava per poder-se proveir d’aigua i
d’aliment, com les seves ovelles. Va estudiar llatí, espanyol i teologia. Però des de ben petit que el
seu somni era conèixer el món, i allò era molt més important que no pas conèixer Déu o els pecats
dels homes. Una tarda que havia anat a visitar la família, havia tingut prou valor per dir al seu pare
que no volia ser capellà. Volia viatjar.
—Fill meu, per aquest poble, hi han passat homes de tot el món —va dir el seu pare—. Vénen a
la recerca de coses noves, però no deixen de ser les mateixes persones. Fan cap al turó per visitar el
castell i es pensen que el passat era millor que el present. Tenen els cabells rossos o la pell fosca,
però són iguals que els homes del nostre poble.
—Però jo no conec els castells de les seves terres —va replicar el noi.
—Aquests homes, quan coneixen els nostres camps i les nostres dones, diuen que els agradaria
quedar-se a viure aquí per sempre —va continuar dient el seu pare.
—Vull conèixer les dones i les terres d’on ells vénen —va dir el noi—. Perquè ells no s’hi
queden mai, aquí.
—Aquests homes duen la bossa plena de diners —va insistir el seu pare—. Entre nosaltres, els
únics que viatgen són els pastors.
—Aleshores, seré pastor.
El pare no va dir res més. L’endemà li va donar una bossa amb tres monedes d’or espanyoles,
molt antigues.
—Les vaig trobar un dia al camp. Havien de ser el teu dot per a l’església. Compra un ramat i
recorre el món fins que comprenguis que el nostre castell és el més important i que les nostres dones
són les més boniques.
I el va beneir. Als ulls del pare, també hi va llegir el desig de córrer món. Un desig que encara
era viu, malgrat les desenes d’anys en què havia provat d’enterrar-lo amb aigua, menjar i dormint
cada nit al mateix lloc.
* * *
L’horitzó es va tenyir de vermell i després va sortir el sol. El noi es va recordar de la conversa
amb el pare i es va posar content; ja havia conegut molts castells i moltes dones (però cap
s’assemblava a la que l’esperava al cap de dos dies). Tenia un gec, un llibre que podia canviar per
un altre, i un ramat d’ovelles. El més important, però, era que cada dia realitzava el somni més gran
de la seva vida: viatjar. Quan es cansés dels camps d’Andalusia, es podria vendre les ovelles i ferse
mariner. Quan es cansés del mar, ja hauria conegut moltes ciutats, moltes dones i hauria tingut
moltes oportunitats de ser feliç.
«No sé per què busquen Déu en un seminari», va pensar mentre contemplava el sol naixent.
Sempre que li era possible, buscava camins diferents. No hi havia estat mai, en aquella església,
malgrat que havia passat moltes vegades per aquell indret. El món era gran i inesgotable i, si deixava
que les ovelles el guiessin una miqueta, encara descobriria més coses interessants. «El problema és
que elles no s’adonen que cada dia enceten camins nous. No noten que les pastures canvien i que les
estacions són diferents, perquè només es preocupen de l’aigua i del menjar.»
«Potser nosaltres fem el mateix», va pensar el pastor. «Fins i tot jo, que no he pensat en cap altra
dona d’ençà que vaig conèixer la filla del comerciant.» Va mirar el cel i va calcular que abans de
l’hora de dinar ja seria a Tarifa. Allà podria canviar el seu llibre per un altre de més gros, ompliria
l’ampolla de vi i aniria a cal barber, perquè l’afaités i li tallés els cabells; havia d’estar preparat per
trobar-se amb la noieta; no volia pensar en la possibilitat que un altre pastor hi hagués arribat abans
que ell, amb més ovelles, i hagués demanat la seva mà.
«És precisament la possibilitat d’arribar a realitzar un somni el que fa que la vida sigui
interessant», va reflexionar mentre tornava a mirar el cel i apressava el pas. Tot just havia recordat
que, a Tarifa, hi vivia una vella que en sabia, d’interpretar somnis. I ell havia tingut un somni repetit,
aquella nit.
La vella va dur el noi fins a una habitació que hi havia al fons de la casa. Una cortina feta de tires
de plàstic de colors la separava de la sala. Dins, hi havia una taula, una imatge del Sagrat Cor de
Jesús i dues cadires.
La vella es va asseure i li va demanar que fes el mateix. Després va agafar les mans del noi i va
resar en veu baixa.
Semblava una oració gitana. El noi n’havia conegut molts, de gitanos, pel camí; ells viatjaven
però no cuidaven ovelles. La gent deia que la vida dels gitanos consistia a enganyar els altres. També
deien que havien fet un pacte amb el diable, que raptaven criatures per fer-les servir d’esclaus en els
seus misteriosos campaments. De petit, li feia una por horrorosa que no el raptessin els gitanos, i
aquella por antiga li va tornar tan bon punt la vella li va agafar les mans.
«Però hi ha la imatge del Sagrat Cor de Jesús», va pensar, provant de calmar-se. No volia que li
tremolés la mà i que la vella s’adonés que tenia por. Va resar un parenostre en silenci.
—Que interessant —va dir la vella, sense apartar els ulls de la mà del noi. I va tornar a quedar
en silenci.
El noi s’estava posant nerviós. Les mans li van començar a tremolar involuntàriament i la vella
s’hi va fixar. Va retirar les mans d’una estrebada ràpida.
—No he vingut perquè em llegeixi les mans —li va dir, tot penedit d’haver entrat en aquella casa.
Durant un moment va pensar que valia més pagar-li la consulta i anar-se’n sense saber res. Havia
concedit massa importància a un somni repetit.
—Has vingut a preguntar per uns somnis —va respondre la vella—. I els somnis són el llenguatge
de Déu. Quan ell parla amb el llenguatge del món, el puc interpretar. Però si parla amb el llenguatge
de l’ànima, només el podràs entendre tu. I, sigui com sigui, et cobraré la consulta.
Un altre truc, va pensar el noi. Tot i així, va decidir arriscar-s’hi. Un pastor sempre corre el
perill dels llops o les sequeres i això fa que el seu ofici sigui més emocionant.
—He tingut el mateix somni dues vegades —va dir—. Vaig somiar que era en una pastura, amb
les meves ovelles, i, tot d’una, hi apareixia una criatura que es posava a jugar amb els animals. No
m’agrada que toquin les meves ovelles: els fan por els desconeguts. Però les criatures sempre se’n
surten de tocar-les sense fer-les espantar. No sé pas per què. No sé com s’ho fan, els animals, per
saber l’edat dels éssers humans.
—Torna al somni —va dir la vella—. Que tinc l’olla al foc. A més a més, tu no tens gaires diners
i no em pots pas ocupar tot el temps.
—La criatura jugava amb les ovelles una estona —va continuar dient el noi, una mica forçat—. I,
de sobte, m’agafava per les mans i em duia a les Piràmides d’Egipte.
»I aleshores, a les Piràmides d’Egipte —va pronunciar lentament les darreres paraules, perquè la
vella l’entengués bé— la criatura em deia: “Si véns aquí, hi trobaràs un tresor amagat”. I quan estava
a punt d’ensenyar-me el lloc exacte, em vaig despertar. Totes dues vegades.
La vella va continuar silenciosa una estona. Després, va tornar a agafar les mans del noi i les va
estudiar atentament.
—Ara no et cobraré res —va dir la vella—. Però vull una dècima part del tresor, si el trobes.
El noi es va posar a riure. De felicitat. Què es pensava? ¿Que faria estalvis amb els pocs diners
que tenia, per un somni que li parlava de tresors amagats? I ara! Segur que la vella era gitana. Tots
els gitanos són uns rucs.
—Aleshores, interpreti’m el somni —li va demanar el noi.
—Abans m’ho has de jurar. Jura’m que em donaràs una dècima part del teu tresor en canvi del
que et diré.
El noi li ho va jurar. La vella li va demanar que repetís el jurament mirant la imatge del Sagrat
Cor de Jesús.
—És un somni del Llenguatge del Món —li va dir—. El puc interpretar, però és una interpretació
molt difícil. Per això trobo que em mereixo una part del que trobis.
—La meva interpretació és la següent: has de fer cap a les Piràmides d’Egipte. No n’he sentit
parlar mai, però si te les ha fet veure una criatura vol dir que existeixen. Allà, hi trobaràs un tresor
que et farà ric.
De primer, el noi es va quedar molt parat, i després, es va enrabiar. No calia que hagués buscat
la vella per saber allò. A la fi, però, es va adonar que no li pagava res.
—Per dir-me això, no calia que em fes perdre el temps —li va dir.
—Ja t’he dit que el teu somni era difícil. Les coses senzilles són les més extraordinàries, només
les arriben a comprendre els savis. Com que jo no sóc sàvia, haig de conèixer d’altres arts, com ara
la lectura de les mans.
—I com m’ho faré, per arribar a Egipte?
—Jo només els interpreto, els somnis. No els sé transformar en realitat. Per això visc del que em
donen les meves filles.
—I si no hi arribo mai, a Egipte?
—Em quedaré sense cobrar. No serà pas la primera vegada.
I la vella no va dir res més. Va demanar al noi que se n’anés, perquè ja hi havia perdut massa
temps, amb ell.
* * *
El noi se’n va anar tot decebut, decidit a no creure mai més en cap somni. Aleshores, es va
recordar que havia de fer unes quantes coses: va anar a comprar queviures a ca l’adroguer, va
canviar el seu llibre per un altre de més gruixut i es va asseure en un banc de la plaça per tastar el vi
que havia acabat de comprar. Era un dia xafogós i el vi, per un d’aquests misteris insondables, li
refrescava una mica el cos. Les ovelles eren a l’entrada del poble, a l’estable d’un amic que feia poc
temps que havia conegut. Hi coneixia molta gent, en aquella comarca; per això li agradava viatjar.
Sempre en fem, d’amics nous, i no cal que ens hi estiguem al costat en tot moment, dia rere dia. Si
sempre veiem les mateixes persones —tal com li passava al seminari—, acaben formant part de la
nostra vida. I com que formen part de la nostra vida, la volen modificar. I si no som com elles
esperen, s’enfaden. Perquè totes les persones tenen la idea més exacta de com hem de viure la nostra
vida.
I mai no tenen idea de com han de viure les seves vides. Com la dona dels somnis, que no els
sabia transformar en realitat.
Va decidir esperar que el sol estigués una mica més baix abans d’agafar les ovelles i fer cap al
camp, seguint la direcció del sol. Passats tres dies, seria amb la filla del comerciant.
Va començar a llegir el llibre que li havia proporcionat el capellà de Tarifa. Era un llibre gruixut
que ja parlava d’un enterrament a la primera pàgina. A més a més, els noms dels personatges eren
complicadíssims. Si mai escrivia un llibre, va pensar, hi faria sortir els personatges d’un en un,
perquè els lectors no haguessin de recordar tants noms.
Quan per fi es va poder concentrar en la lectura —que era bona, perquè parlava d’un enterrament
a la neu, cosa que li transmetia una sensació de fred sota aquell sol abrusador—, un vell es va
asseure al seu costat i hi va encetar conversa.
—Què fan? —li va preguntar el vell, assenyalant les persones que hi havia a la plaça.
—Treballen —li va respondre el noi, secament, i va tornar a fer veure que estava concentrat en la
lectura. En realitat, pensava a esquilar les ovelles davant de la filla del comerciant, perquè la noieta
pogués testimoniar que ell era capaç de fer coses interessants. Ja se l’havia imaginada una colla de
vegades, aquesta escena, i en totes la noieta es quedava bocabadada quan ell li començava a explicar
que cal esquilar les ovelles de la cua al cap. També provava de recordar històries engrescadores per
explicar a la noieta mentre esquilés les ovelles. La majoria, les havia llegides als llibres, però les hi
explicaria com si les hagués viscudes personalment. Ella no la notaria pas, la diferència, perquè no
sabia llegir.
El vell, però, va insistir. Va dir que estava cansat i que tenia set, i li va demanar un glop de vi. El
noi li va oferir l’ampolla; potser així callaria, el vell.
Però el vell tenia ganes de fer-la petar de totes totes. Li va preguntar quin llibre llegia. Al noi li
va passar pel cap de comportar-se com un mal educat i canviar de banc, però el seu pare li havia
ensenyat a respectar la gent gran. I li va allargar el llibre per dues raons: la primera, que no en sabia
pronunciar el títol. I la segona era que, si el vell no sabia llegir, ell mateix canviaria de banc, per no
sentir-se humiliat.
—Hum… —va fer el vell, mentre mirava el volum per totes bandes, com si fos un objecte molt
estrany—. És un llibre important, però molt avorrit.
El noi es va quedar ben parat. El vell també en sabia, de llegir, i havia llegit aquell llibre. Si el
llibre era tan avorrit com deia, encara era a temps de canviar-lo per un altre.
—Aquest llibre parla del que parlen gairebé tots els llibres —va continuar dient el vell—. De la
incapacitat que tenen les persones per elegir el seu propi destí. I acaba fent per manera que tothom es
cregui la mentida més gran del món.
—Quina és la mentida més gran del món? —li va preguntar el noi, tot sorprès.
—És aquesta: que, en un moment determinat de la nostra existència, perdem el control de la
nostra vida, la qual passa a ser governada pel destí. Aquesta és la mentida més gran del món.
—Això és el que em va passar a mi —va dir el noi—. Volien que fos capellà, però jo vaig
decidir que seria pastor.
—És molt millor així —va dir el vell—. Perquè, a tu, t’agrada viatjar.
«M’ha endevinat el pensament», va reflexionar el noi. El vell, mentrestant, fullejava aquell llibre
tan gruixut i no semblava que tingués la més mínima intenció de tornar-l’hi. Aleshores, el noi es va
fixar que vestia d’una manera molt rara: semblava àrab, cosa que no era pas estranya en aquella
regió. L’Àfrica era a poques hores de Tarifa, només calia travessar un estret amb barca. Els àrabs hi
feien cap molt sovint, en aquella ciutat. Hi anaven a comprar i resaven unes oracions molt estranyes
unes quantes vegades al dia.
—I vostè d’on és? —li va preguntar el noi.
—De molts llocs.
—Ningú no pot ser de molts llocs alhora —li va replicar el noi—. Jo sóc pastor i passo per
molts llocs, però només sóc d’un lloc, d’una ciutat que és a prop d’un castell molt antic. És allà, on
vaig néixer.
—Aleshores, es podria dir que vaig néixer a Salem.
El noi no sabia on era Salem, però no li ho va voler preguntar per no sentir-se humiliat per la
seva ignorància. Es va dedicar a contemplar la plaça. La gent anava i venia, tothom semblava molt
ocupat.
—Com està Salem? —va preguntar el noi, buscant alguna pista.
—Com sempre.
Allò no era una pista. Però sabia que Salem no era a Andalusia. Si no, la coneixeria, aquella
ciutat.—
I vostè què hi fa, a Salem?
El vell va esclafir a riure de bon grat.
—Home! Jo sóc el rei de Salem!
«Les persones diuen unes coses ben estranyes», va pensar el noi. «De vegades és millor estar en
companyia de les ovelles, que són tan callades i només es preocupen de buscar aigua i aliment. O
encara millor: en companyia de llibres, que ens expliquen unes històries increïbles, sempre que les
vulguem escoltar. Però quan parlem amb persones, ens surten amb cada una que ens quedem sense
saber com continuar la conversa.»
“Em dic Melquisedec “li va dir el vell—. Quantes ovelles tens?
“En tinc prou “li va respondre el noi. El vell volia saber massa coses de la seva vida.
—Hem topat amb un problema. No et podré ajudar mentre et pensis que tens prou ovelles.
El noi es va enrabiar. No li demanava pas ajuda. Era el vell, el qui li havia demanat el vi, el
llibre i hi havia encetat conversa.
—Torni’m el llibre, sisplau —li va dir—. Haig d’anar a buscar les ovelles i seguir el meu camí.
—Si em dónes una dècima part de les ovelles —li va dir el vell—, t’ensenyaré com arribar al
tresor amagat.
El noi es va recordar del somni i, de sobte, tot es va aclarir. La vella no li havia cobrat res, però
el vell —que potser era el seu marit— li volia xuclar molts més diners en canvi d’una informació
que no existia. Segur que el vell també era gitano.
Abans que el noi tingués temps de dir res, el vell es va inclinar per agafar un branquilló i es va
posar a escriure a la sorra de la plaça. Quan es va inclinar, al seu pit, hi va brillar alguna cosa, amb
tanta intensitat que el va enlluernar. Però, amb un moviment massa ràpid per a un home de la seva
edat, va tapar aquella resplendor amb el mantell. Els ulls del noi van tornar a la normalitat i va poder
veure el que escrivia el vell.
En la sorra de la plaça gran de la petita ciutat, hi va llegir els noms del seu pare i de la seva
mare. Hi va llegir la història de la seva vida fins en aquell moment, els jocs de la infància, les nits
fredes del seminari. Hi va llegir el nom de la filla del comerciant, que no sabia. Hi va llegir coses
que no havia explicat a ningú, com ara el dia que li va pispar l’escopeta al seu pare per anar a caçar
cérvols, o la seva primera experiència sexual en solitari.
«Sóc el rei de Salem», li havia dit el vell.
—Com és que un rei conversa amb un pastor? —li va preguntar el noi, tot avergonyit i d’allò més
admirat.
—Per diversos motius. Però el més important és que has estat capaç de complir la teva Llegenda
Personal.
El noi no sabia què era la Llegenda Personal.
—És allò que sempre has desitjat fer. Totes les persones, al començament de la joventut, saben
quina és la seva Llegenda Personal.
—En aquesta època de la vida, tot és clar, tot és possible, i ningú no té por de somiar ni de
desitjar tot el que li agradaria fer en la seva vida. Però, a mesura que passa el temps, una força
misteriosa prova de demostrar que és impossible realitzar la Llegenda Personal.
Les paraules del vell no tenien gaire sentit per al noi. Però volia saber què eren les «forces
misterioses»; la filla del comerciant es quedaria bocabadada amb allò.
—Són les forces que semblen negatives, però que, en realitat, t’ensenyen què has de fer per
realitzar la teva Llegenda Personal. Preparen el teu esperit i la teva voluntat, perquè hi ha una veritat
molt gran, en aquest planeta: siguis qui siguis i facis el que facis, si vols alguna cosa de tot cor, és
perquè aquest desig ha nascut a l’Ànima de l’Univers. És la teva missió a la Terra.
—Encara que només sigui viatjar? O casar-se amb la filla d’un comerciant de teixits?
—O buscar un tresor; l’Ànima del Món, l’alimenta la felicitat de la gent. O la infelicitat, l’enveja,
la gelosia. Complir la Llegenda Personal és l’única obligació que tenen els homes. Tot és una sola
cosa. I quan vols una cosa, tot l’Univers conspira perquè puguis realitzar el teu desig.
Es van estar una estona callats, contemplant la plaça i la gent que hi passava. Va ser el vell, el
qui va trencar el silenci.
—Per què et dediques a cuidar ovelles?
—Perquè m’agrada viatjar.
El vell va assenyalar un venedor de crispetes que era en un cantó de la plaça amb el seu carret
vermell.
—Aquell venedor de crispetes també desitjava viatjar, de petit. Però es va estimar més comprar
un carret de crispetes i estalviar diners durant molts anys. Quan sigui vell, anirà a passar un mes a
l’Àfrica. Mai no ha comprès que les persones sempre estan en condicions per fer el que somien.
—S’hauria d’haver fet pastor —va pensar en veu alta el noi.
—Hi va pensar —li va dir el vell—. Però els venedors de crispetes són més importants que els
pastors. Els venedors de crispetes tenen casa; els pastors, en canvi, dormen al ras. Els pares
s’estimen més casar les filles amb venedors de crispetes que no pas amb pastors.
El noi va sentir una fiblada al cor, pensant en la filla del comerciant. Segur que hi havia un
venedor de crispetes a la seva ciutat.
—És a dir, que el que les persones pensen dels venedors de crispetes i dels pastors passa a ser
més important per a elles que no pas la seva Llegenda Personal.
El vell va fullejar el llibre i es va entretenir llegint-ne una pàgina. El noi va esperar una estona i
després el va interrompre, de la mateixa manera que ell l’havia interromput.
—Per què me’n parla, d’aquestes coses?
—Perquè tu proves de viure la teva Llegenda Personal. I estàs a punt de desistir-ne.
“I vostè sempre apareix en aquest moment?
—No sempre adopto la mateixa aparença, però mai no deixo d’aparèixer. De vegades, aparec en
forma d’una bona pensada, d’una bona idea… D’altres, en un moment decisiu, faig que les coses
resultin més fàcils. I etcètera; però la majoria de les persones no ho noten.
El vell li va explicar que la setmana anterior s’havia vist obligat a aparèixer-se a un buscador de
diamants en forma de pedra. El buscador de diamants ho havia engegat tot per anar a buscar
diamants. Havia treballat cinc anys en un riu i ja havia trencat 999.999 pedres a la recerca d’una
maragda. Aleshores, el buscador de diamants va pensar a desistir-ne, i només li faltava una pedra —
només UNA PEDRA— per trobar la seva maragda. Com que aquell home s’havia jugat el futur per la
seva Llegenda Personal, el vell va decidir d’intervenir-hi. Es va convertir en una pedra que va
rodolar sobre el peu del buscador, el qual, amb tota la ràbia i la frustració dels cinc anys
malaguanyats, li va clavar una puntada que la va llançar molt lluny. I la va picar amb tanta força que
va petar contra una altra pedra, que es va partir i li va mostrar la maragda més bonica del món.
—Les persones l’aprenen molt aviat, la seva raó de viure —li va dir el vell amb un deix
d’amargura als ulls—. Deu ser per això que també en desisteixen molt aviat. Però el món és fet així.
Aleshores, el noi es va recordar que la conversa havia començat amb un tresor amagat.
—Els tresors, els desenterren les rierades, i els enterren les inundacions —va dir el vell—. Si
vols saber res del teu tresor, m’hauràs de donar una dècima part de les teves ovelles.
—No s’estima més una dècima part del tresor?
El vell va tenir un desengany.
—Si em promets una cosa que encara no tens, perdràs les ganes d’aconseguir-la.
El noi li va explicar que ja n’havia promès una dècima part a la gitana.
—Els gitanos són molt espavilats —va sospirar el vell—. Sigui com sigui, és bo que aprenguis
que tot en la vida té un preu. Això és el que proven d’ensenyar els Guerrers de la Llum.
El vell va tornar el llibre al noi.
—Demà, a aquesta hora, em portaràs una dècima part de les teves ovelles. I jo t’ensenyaré què
has de fer per trobar el tresor amagat. Bona tarda.
I va desaparèixer per una de les cantonades de la plaça.
* * *
El noi va provar de llegir el llibre, però no s’hi va poder concentrar. Estava neguitós i tens,
perquè sabia que el vell li havia dit la veritat. Va anar a la parada del venedor de crispetes i n’hi va
comprar una bossa, mentre rumiava si li deia o no el que li havia explicat el vell. «De vegades, val
més deixar les coses tal com estan», va pensar el noi, i no va badar boca. Si li deia alguna cosa, el
venedor de crispetes s’estaria tres dies pensant a engegar-ho tot, però ja estava molt avesat al seu
carret.
Bé li podia estalviar aquell sofriment, al venedor de crispetes. Es va posar a caminar sense rumb
per la ciutat i va fer cap al port. Hi havia una caseta, i a la caseta hi havia una finestreta on la gent
comprava passatges. Egipte era a l’Àfrica.
—Que vols res? —li va preguntar l’home de la taquilla.
—Potser demà —li va dir el noi, mentre se n’allunyava. Només li calia vendre una ovella per
poder anar a l’altra banda de l’estret. Aquella idea l’aterria.
—Un altre somiatruites —va dir l’home de la taquilla al seu ajudant, mentre el noi se n’allunyava
—. No té diners per viatjar.
Quan era a la taquilla, el noi s’havia recordat de les seves ovelles i li havia fet por de tornar amb
elles. S’havia estat dos anys aprenent l’art del pasturatge; sabia esquilar, tenir cura de les ovelles
prenyades, protegir els animals dels llops. Ja coneixia tots els camps i les pastures d’Andalusia.
Sabia el preu just per comprar i vendre cadascun dels seus animals.
Va decidir fer cap a l’estable del seu amic pel camí més llarg. Aquella ciutat també tenia un
castell i li va venir de gust pujar la rampa de pedra i asseure’s en una de les muralles. Des d’allà dalt
podia veure l’Àfrica. Una vegada li havien explicat que per allà havien arribat els moros, que havien
ocupat gairebé tot Espanya durant molts anys. El noi els detestava, els moros. Eren ells, els qui
havien portat els gitanos.
Des d’allà, també podia veure gairebé tota la ciutat, fins i tot la plaça on havia conversat amb el
vell.«En mala hora m’he topat amb aquest vell», va pensar. Al cap i a la fi, només hi havia anat a
buscar una dona perquè li interpretés els somnis. Ni la dona ni el vell hi donaven cap mena
d’importància, al fet que ell fos un pastor. Eren unes persones solitàries, que ja no creien en la vida i
no entenien que els pastors acaben molt units a les seves ovelles. Els coneixia tots els detalls: sabia
quina ranquejava, quina trigaria dos mesos a parir i quines eren més mandroses. També les sabia
esquilar i matar. Si decidia anar-se’n, les ovelles patirien.
Va començar a bufar un vent. El coneixia, aquell vent: en deien Llevant, perquè amb aquest vent
van arribar les hordes d’infidels. Fins que no va conèixer Tarifa, no es va adonar que l’Àfrica era tan
a prop. Això representava un gran perill: els moros els podien tornar a envair.
El Llevant es va posar a bufar més fort. «Estic entre les ovelles i el tresor», va pensar el noi.
S’havia de decidir entre una cosa a què s’havia acostumat i una cosa que li agradaria tenir. També hi
havia la filla del comerciant, però no era tan important com les ovelles, perquè no depenia d’ell.
Potser ni se’n recordava. Va tenir la seguretat que, si no hi feia cap passats dos dies, la noieta no ho
notaria: per a ella, tots els dies eren iguals, i quan tots els dies són iguals vol dir que les persones
han deixat de comprendre les coses bones que apareixen en les seves vides .sempre que el sol
travessa el cel.
«Jo vaig abandonar el pare, la mare i el castell de la meva ciutat. Ells s’hi han acostumat i jo
també m’hi he acostumat. Les ovelles també s’hi acostumaran, a la meva absència», va pensar el noi.
Des d’allà dalt, va contemplar la plaça. El venedor de crispetes continuava venent crispetes. Una
parella jove es va asseure al banc on ell havia conversat amb el vell i es van fer un petó molt llarg.
«El venedor de crispetes», va dir per a ell mateix, sense completar la frase, perquè el Llevant
s’havia posat a bufar amb més força, i ell sentia com el vent li petava a la cara.
Aquell vent duia els àrabs, ben cert, però també duia la flaire del desert i de les dones cobertes
amb vel. Duia la suor i els somnis d’uns homes que un dia van partir a la recerca de mons
desconeguts, d’or, d’aventures —i de piràmides. El noi va començar a envejar la llibertat del vent, i
es va adonar que podia ser com ell. No li ho impedia res ni ningú, llevat d’ell mateix. Les ovelles, la
filla del comerciant i els camps d’Andalusia amb prou feines eren unes etapes de la seva Llegenda
Personal.
* * *
L’endemà al migdia, el noi es va trobar amb el vell. Li va dur sis ovelles.
—M’he quedat ben parat —li va dir—. El meu amic m’ha comprat les ovelles immediatament.
M’ha dit que tota la vida havia somiat fer de pastor i que això era un bon senyal.
—Sempre és igual —li va dir el vell—. En diem Principi Favorable. La primera vegada que
jugues a cartes, és gairebé segur que guanyaràs. És la sort del principiant.
—I per què?
—Perquè la vida vol que visquis la teva Llegenda Personal.
Després, es va posar a examinar les sis ovelles i va descobrir que n’hi havia una que ranquejava.
El noi li va explicar que allò no tenia importància, perquè era la més intel·ligent, i produïa força
llana.—
On és el tresor? —va preguntar.
—El tresor és a Egipte, prop de les Piràmides.
El noi va tenir un ensurt. La vella li havia dit el mateix, però no li havia cobrat res.
—Per arribar-hi, hauràs de seguir els senyals. Déu ha escrit al món el camí que ha de seguir cada
home. Només cal que llegeixis el que ha escrit per a tu.
Abans que el noi no tingués temps de dir res, una papallona es va posar a voleiar entre tots dos.
Es va recordar del seu avi; quan el noi era petit, el seu avi li havia dit que les papallones eren senyal
de bona sort. Com els grills, els saltamartins, les sargantanes i els trèvols de quatre fulles.
—Això —va dir el vell, que li podia llegir els pensaments—. És exactament tal com et va dir el
teu avi. Aquests són els senyals.
Tot seguit, el vell va obrir el mantell que li tapava el pit. El noi va quedar molt impressionat amb
el que hi va veure i es va recordar de la resplendor que havia observat el dia abans. El vell duia un
pectoral d’or massís, cobert de pedres precioses.
Era un rei de debò. Es devia haver disfressat d’aquella manera per fugir dels bandolers.
—Té —li va dir el vell, mentre arrencava una pedra blanca i una pedra negra que estaven
enganxades al bell mig del pectoral d’or—. Es diuen Urim i Tumim. La negra vol dir «sí»; la blanca
vol dir «no». Et faran servei quan no puguis desxifrar els senyals. Fes-los sempre preguntes
objectives. Però, en general, procura prendre les decisions tu mateix. El tresor és a les Piràmides,
això ja ho sabies; però m’has hagut de pagar sis ovelles perquè t’he ajudat a prendre una decisió.
El noi va guardar les pedres a l’alforja. D’ara endavant, prendria les decisions tot sol.
—No oblidis que tot és una sola cosa. No oblidis el llenguatge dels senyals. I, sobretot, no
oblidis que has d’arribar fins a la fi de la teva Llegenda Personal. Abans, però, m’agradaria
explicar-te un conte:
»Vet aquí que, una vegada, hi havia un mercader que va enviar el seu fill amb el més savi de tots
els homes perquè aprengués el Secret de la Felicitat. El noi va caminar quaranta dies pel desert, fins
que va arribar a un castell molt bonic, al cim d’una muntanya. Allà dalt, hi vivia el Savi que buscava
el noi.
»En lloc de trobar-hi un santó, el nostre heroi va entrar en una sala i hi va veure una gran
activitat: tot de mercaders que entraven i sortien, gent que feia petar la xerrada pels racons, una
orquestrina que tocava melodies suaus, i també hi havia una taula molt ben parada amb els plats més
deliciosos d’aquella part del món. El Savi conversava amb tothom i el noi es va haver d’esperar
dues hores fins que no li va tocar la tanda.
»El Savi va escoltar atentament el motiu de la visita del noi, però li va dir que en aquell moment
no tenia temps d’explicar-li el Secret de la Felicitat. Li va suggerir que fes un tomb pel seu palau i
que hi tornés al cap de dues hores.
»“Tot i així, et vull demanar un favor”, va dir el Savi per acabar, mentre li donava una cullereta
de te on va abocar dues gotes d’oli. “Mentre caminis, porta aquesta cullereta i procura que no en
vessi l’oli.”
»El noi es va posar a pujar i baixar les escales del palau amb els ulls fixos a la cullereta.
Passades les dues hores, va tornar en presència del Savi.
»“Vejam”, li va preguntar el Savi, “¿has vist les tapisseries perses que tinc al menjador? ¿Has
vist el jardí que el mestre dels jardiners va trigar deu anys a fer créixer? ¿T’has fixat en els
pergamins tan preciosos que tinc a la biblioteca?” »El noi, tot avergonyit, li va confessar que no
havia vist res. Només s’havia preocupat de no vessar les gotes d’oli que li havia confiat el Savi.
»“Aleshores, torna-hi i coneix les meravelles del meu món”, li va dir el Savi. “No pots pas
confiar en un home si no coneixes casa seva.”
»Més tranquil, el noi va agafar la cullereta i va tornar a passejar pel palau, però aquesta vegada
es va fixar en totes les obres d’art que penjaven del sostre i les parets. Va veure els jardins, les
muntanyes que hi havia al voltant, la delicadesa de les flors, el gust amb què cada obra d’art estava
col·locada al lloc més adequat. Quan va tornar en presència del Savi, li va explicar el que havia vist
amb tots els ets i uts.
»“Però, on són les dues gotes d’oli que t’he confiat?”, li va preguntar el Savi.
»En mirar la cullereta, el noi es va fixar que les havia vessades.
»“Doncs aquest és l’únic consell que et puc donar”, va dir el més Savi de tots els Savis. “El
secret de la felicitat consisteix a contemplar totes les meravelles del món sense oblidar les dues
gotes d’oli de la cullereta.”
El noi es va quedar en silenci. Havia comprès la història del vell monarca. Als pastors, els
agrada viatjar, però mai no s’obliden de les seves ovelles.
El vell va mirar el noi i, amb totes dues mans planes, li va fer uns gestos molt estranys sobre el
cap. Després, va agafar els animals i va seguir el seu camí.
* * *
Al capdamunt de la petita ciutat de Tarifa hi ha una antiga fortalesa que van construir els moros, i
el qui s’asseu en les seves muralles pot veure una plaça, un venedor de crispetes i una punta
d’Àfrica. Aquella tarda, Melquisedec, rei de Salem, es va asseure a la muralla de la fortalesa i va
sentir el vent de llevant al rostre. Les ovelles espeternegaven al seu costat, amb por del nou amo i
neguitoses per tants canvis. Al capdavall, l’únic que volien elles era aigua i aliment.
Melquisedec va contemplar el petit vaixell que salpava del port. No el veuria mai més, el noi, de
la mateixa manera que no va tornar a veure Abraham, després d’haver-li cobrat el delme. Malgrat tot,
aquesta era la seva tasca.
Els déus no han de tenir desitjós, perquè els déus no tenen Llegenda Personal. Tot i així, el rei de
Salem va anhelar íntimament que el noi tingués èxit.
«Llàstima que de seguida s’oblidarà del meu nom», va pensar. «L’hi hauria d’haver repetit més
d’una vegada. Així, quan parlés de mi, hauria dit que sóc Melquisedec, rei de Salem.»
Després va mirar cap al cel, tot penedit: «Ja sé que és vanitat de vanitats, tal com Tu vas dir,
Senyor. Però, de vegades, un monarca vell necessita estar orgullós de si mateix».
* * *
«Que n’és, d’estranya, l’Àfrica», va pensar el noi.
Estava assegut en una mena de bar que s’assemblava a d’altres bars que havia vist pels estrets
carrerons de la ciutat. Algunes persones fumaven una mena de pipa gegant, que passaven de boca a
boca. En poques hores havia vist homes agafats de les mans, dones amb la cara coberta, i uns
sacerdots que pujaven a unes torres molt altes i es posaven a cantar —mentre tota la gent del seu
voltant s’agenollava i es donava cops de cap al terra.
«Coses d’infidels», va dir per a ell mateix. De petit, a l’església del seu poble, es fixava sempre
en la imatge de sant Jaume Matamoros muntat en el seu cavall blanc, amb l’espasa desembeinada i tot
de figures com aquelles als seus peus. El noi se sentia terriblement sol. Els infidels tenien una mirada
sinistra.
A més a més, amb la precipitació del viatge, no s’havia recordat d’un detall, de l’únic detall, que
el podia allunyar del tresor durant molt de temps: en aquell país tothom parlava l’àrab.
L’amo del bar se li va acostar i el noi li va indicar una beguda que havia servit en una altra taula.
Era un te amarg. El noi s’estimava més beure vi.
Però ara no s’havia pas de preocupar per això. Només havia de pensar en el seu tresor i la
manera d’aconseguir-lo. La venda de les ovelles li havia omplert la butxaca amb força diners i el noi
sabia prou que els diners eren màgics: amb diners, ningú no està mai sol. Al cap de poc temps, potser
uns quants dies, ja seria al costat de les Piràmides. A un vell amb tant d’or carregat al pit no li calia
dir mentides per obtenir sis ovelles.
El vell li havia parlat de senyals. Mentre travessava el mar, hi havia pensat, en els senyals. Sí, ja
sabia de què li havia parlat: durant tot el temps que va ser als camps d’Andalusia, s’havia acostumat
a llegir en la terra i el cel les condicions del camí que havia de seguir. Va aprendre que alguns ocells
indicaven que hi havia serps a prop, i que alguns arbustos eren senyal que hi havia aigua al cap de
pocs quilòmetres. Li ho havien ensenyat les ovelles.
«Si Déu mena tan bé les ovelles, també menarà bé l’home», va reflexionar, i es va tranquil·litzar
una mica. El te ja no li semblava tan amarg.
—Qui ets? —li van dir en espanyol.
El noi es va sentir immensament alleujat. Justament quan pensava en els senyals, havia aparegut
una persona.
—Com és que parles espanyol? —va preguntar. El xicot, que tot just acabava d’arribar, vestia a
l’occidental, però el color de la seva pell indicava que era natiu d’aquella ciutat. Si fa no fa, devia
tenir la mateixa alçada i edat que ell.
—Aquí, gairebé tothom el parla, l’espanyol. Som a dues hores encara no d’Espanya.
—Seu, que et convido al que vulguis —va dir el noi—. I demana’m un got de vi. Aquest te no
m’agrada gens.
—No n’hi ha, de vi, en tot el país —li va dir el xicot que acabava d’arribar—. La nostra religió
ens el prohibeix.
Aleshores, el noi li va dir que havia d’anar a les Piràmides. Quan estava a punt de parlar-li del
tresor, va decidir que s’estimava més no dir res. Perquè l’àrab encara seria capaç de voler-li cobrar
una part per portar-lo fins allà. Es va recordar d’allò que el vell li havia dit de les ofertes.
—M’agradaria que m’hi portessis, si pots. T’ho pagaré, si em fas de guia.
El noi es va fixar que l’amo del bar rondava pel seu voltant i escoltava la conversa amb atenció.
La seva presència el feia sentir incòmode. Però havia trobat un guia i no pensava perdre aquella
oportunitat.
—Has de travessar tot el desert del Sàhara —va dir el xicot que acabava d’arribar—. I per a
això ens farien falta diners. Haig de saber si en tens prou.
Al noi li va estranyar molt la pregunta. Però confiava en el vell, i el vell li havia dit que, quan
desitges una cosa, l’univers sempre conspira a favor teu.
Va treure els diners de la bossa i els va ensenyar al xicot que acabava d’arribar. L’amo del bar
també s’hi va acostar i els va mirar. Tots dos van intercanviar algunes paraules en àrab. L’amo del
bar semblava enrabiat.
—Anem-nos-en! —va dir el xicot que acabava d’arribar—. No ens hi vol, aquí.
El noi es va quedar molt descansat. Es va alçar per pagar el compte, però l’amo del bar el va
subjectar i s’hi va posar a parlar sense parar. El noi era fort, però era en una terra estrangera. Va ser
el seu nou amic, el qui va empènyer l’amo del bar cap a un costat i va estirar el noi cap enfora.
—Volia els teus diners —li va dir—. Tànger no és com la resta de l’Àfrica. Som en un port, i als
ports sempre hi ha molts lladres.
Hi podia confiar, en el seu nou amic. L’havia ajudat en una situació crítica. Va treure els diners
de la bossa i els va comptar.
—Hi podem arribar demà mateix, a les Piràmides —li va dir l’altre, mentre li agafava els diners
—. Però haig de comprar dos camells.
Van caminar pels estrets carrerons de Tànger. A totes les cantonades hi havia parades on venien
de tot. A la fi, van arribar al mig d’una plaça molt gran on hi havia el mercat. S’hi aplegaven milers
de persones que discutien, venien i compraven, hi havia hortalisses barrejades amb dagues i catifes
al costat de tota mena de pipes. Però el noi no apartava la vista del seu nou amic. Al capdavall, el
xicot tenia tots els seus diners a les mans. Va pensar a demanar-li que els hi tornés, però va trobar
que era poc delicat. No coneixia els costums d’aquelles terres desconegudes que trepitjava.
«Només cal que el vigili bé i prou», va dir per a ell mateix. Era més fort que no pas l’altre.
De sobte, al bell mig d’aquella confusió, es va fixar en l’espasa més bonica que havien vist mai
els seus ulls. La beina era platejada i el mànec negre, clavetejat amb pedres precioses. El noi es va
prometre que, quan tornés d’Egipte, compraria aquella espasa.
—Pregunta a l’amo de la parada quant val —va dir al seu amic. Però es va adonar que s’havia
distret dos segons contemplant l’espasa.
El cor se li va tornar molt petit, com si el pit se li hagués encongit. Li feia por mirar cap al seu
costat perquè ja sabia què hi trobaria. Els seus ulls van continuar fixos en l’espasa bonica durant uns
moments, fins que el noi no va aplegar prou valor i es va tombar.
Al seu voltant hi havia el mercat, la gent que anava i venia, que cridava i comprava, les catifes
barrejades amb avellanes, els enciams al costat de les safates de coure, els homes que anaven pel
carrer agafats de les mans i les dones amb vel i la flaire de menjars exòtics, però enlloc, allò que es
diu ben bé enlloc, no hi va veure la cara del seu company.
Malgrat tot, el noi encara va voler pensar que s’havien perdut per casualitat. Va decidir quedarse
allà i esperar que l’altre tornés. Poc després, un home va pujar en una d’aquelles torres i es va
posar a cantar; tots els presents es van agenollar, van donar cops de cap al terra i també van cantar.
Després, com una corrua de formigues treballadores, van desmuntar les parades i se’n van anar.
El sol també va començar a anar cap a la posta. El noi el va contemplar durant molta estona, fins
que es va amagar darrera les cases blanques que donaven a la plaça. Es va recordar que aquell matí,
quan havia sortit el sol, ell era en un altre continent, era pastor, tenia seixanta ovelles i una cita amb
una noia. Al matí, ell sabia tot el que podia passar mentre caminés pels camps.
Però ara que el sol es ponia, era en un país diferent, un foraster en una terra estranya on no podia
ni entendre la llengua que hi parlaven. Ja no era pastor i no tenia res en la vida, ni diners per tornar
enrere i començar de bell nou.
«Tot plegat, entre la sortida i la posta del mateix sol», va pensar el noi. I es va compadir de si
mateix perquè, de vegades, les coses de la vida canvien en el lapse de temps que dura un simple crit,
abans que la gent no hagi tingut temps d’acostumar-s’hi.
Li feia vergonya plorar. No havia plorat mai davant de les seves ovelles. Però aleshores el
mercat era buit i era lluny de la pàtria.
El noi va plorar. Va plorar perquè Déu era injust i recompensava d’aquella manera les persones
que creien en els seus somnis. «Mentre era amb les ovelles, jo era feliç, i escampava felicitat al meu
voltant. La gent que em veia arribar, em rebia de bon grat. Però ara estic trist i em sento desgraciat.
Què faré? Em tornaré un amargat i no confiaré mai més en les persones, perquè una persona m’ha
traït. Odiaré els qui han trobat tresors amagats perquè jo no he trobat el meu. I procuraré conservar
les poques coses que tingui perquè sóc massa petit per abastar tot el món.»
Va obrir l’alforja per veure què hi tenia dins; potser li havia sobrat un mos de l’entrepà que havia
menjucat al vaixell. Però només hi va trobar el llibre gruixut, el gec i les dues pedres que li havia
donat el vell.
En veure les pedres, es va sentir immensament alleujat. Havia canviat sis ovelles per dues pedres
precioses que havien sortit d’un pectoral d’or. Les podia vendre i comprar el bitllet de tornada.
«D’ara endavant, seré més espavilat», va pensar el noi, mentre treia les pedres de l’alforja i les
guardava a la butxaca. Allò era un port i aquesta era l’única veritat que li havia dit el xicot: els ports
sempre són plens de lladres.
Aleshores va comprendre la desesperació de l’amo del bar: provava d’avisar-lo que no confiés
en aquell xicot. «Sóc com tothom: veig les coses del món de la manera que m’agradaria que fossin i
no com són en realitat.»
Va contemplar les pedres una estona. Les va tocar totes dues amb compte, sentint-ne la
temperatura i la superfície llisa. Eren el seu tresor. El simple fet de palpar les pedres el va
tranquil·litzar una mica. Li recordaven el vell.
«Quan vols una cosa, tot l’Univers conspira perquè la puguis aconseguir», li havia dit el vell.
Volia comprendre com era que allò era veritat. Era enmig d’un mercat buit, no en tenia ni cinc a
la butxaca, ni tampoc ovelles per tancar aquella nit. Però les pedres li demostraven que havia conegut
un rei —un rei que sabia la seva història, sabia de l’escopeta del seu pare i de la seva primera
experiència sexual.
«Les pedres serveixen per endevinar. Es diuen Urim i Tumim». El noi va guardar les pedres dins
de la bossa i va decidir provar-ho. El vell li havia dit que els fes preguntes clares, perquè les pedres
només servien per a qui sap el que vol.
Aleshores, el noi va preguntar si la benedicció del vell encara continuava vigent.
Va treure una de les pedres. Era la del «sí».
«El trobaré, el meu tresor?», va preguntar el noi.
Va ficar la mà en l’alforja i quan estava a punt d’agafar una de les pedres, totes dues van caure
per un forat del teixit. Fins aleshores, el noi no s’havia adonat que l’alforja tenia un estrip. Es va
ajupir a collir l’Urim i el Tumim, per tornar-les a desar a la bossa. En veure-les al terra, però, li va
venir una altra frase al cap.
«Aprèn a respectar i a seguir els senyals», li havia dit el vell monarca.
Un senyal. El noi va riure per a ell mateix. Després va collir les dues pedres de terra i les va
tornar a desar a l’alforja. No el pensava pas sargir, el forat —les pedres s’hi podrien escapar sempre
que volguessin. Havia comprès que hi havia algunes coses que les persones no hem de preguntar —
per no fugir del propi destí. «Em vaig prometre que prendria les decisions tot sol», va dir per a ell
mateix.
Però les pedres li havien dit que el vell continuava amb ell i això li va donar confiança. Va tornar
a mirar el mercat buit i no es va sentir tan desesperat com abans. No era un món estrany; era un món
nou.
Al capdavall, el que ell volia era justament això: conèixer mons nous. Encara que no hi arribés
mai, a les Piràmides, ja havia anat més lluny que qualsevol altre pastor que coneixia. «Ah! Si
sabessin que a dues hores escasses de vaixell hi ha tantes coses diferents.»
El món nou se li presentava en la forma del mercat buit que tenia al davant, però aquell mercat
també l’havia vist ple de vida i mai més no se n’oblidaria. Es va recordar de l’espasa —havia pagat
un preu molt elevat per mirar-la uns moments, però tampoc no havia vist res de semblant abans. De
sobte, va tenir la sensació que podia contemplar el món com la pobra víctima d’un lladre o com un
aventurer que busca un tresor.
«Sóc un aventurer que busca un tresor», va pensar, abans d’adormir-se, vençut per l’esgotament.
* * *
Un individu el va despertar a cops de colze. Havia dormit al mig de la plaça del mercat i la vida
d’aquella plaça estava a punt de tornar a començar.
Va mirar al seu voltant, buscant les ovelles, i es va adonar que era en un altre món. En lloc de
posar-se trist, es va posar content. No calia que anés a buscar aigua ni menjar; podia continuar la
recerca del tresor. No en tenia ni cinc, però tenia fe en la vida. La nit abans havia decidit que seria un
aventurer, igual com els personatges dels llibres que acostumava a llegir.
Va començar a caminar sense pressa per la plaça. Els venedors muntaven les parades; va ajudar
un pastisser a muntar la seva. Aquell pastisser hi tenia un somriure diferent, al rostre: estava alegre,
tenia ganes de viure, estava disposat a començar una bona jornada. Era un somriure que li feia pensar
en el vell, aquell misteriós monarca vell que havia conegut. «Aquest pastisser no fa les pastes perquè
vulgui viatjar, ni casar-se amb la filla d’un comerciant. Aquest pastisser fa pastes perquè li agrada»,
va pensar el noi, i es va adonar que podia fer el mateix que el vell: saber si una persona és a prop o
lluny de la seva Llegenda Personal. Només de mirar-la. «És ben fàcil, però no m’hi havia fixat mai.»
Quan van acabar de muntar la parada, el pastisser li va donar la primera pasta que va fer. El noi
se la va menjar tot satisfet, n’hi va donar les gràcies i va seguir el seu camí. Quan ja se n’havia
allunyat una mica, es va adonar que, la parada, l’havien muntada dues persones: una que parlava àrab
i una altra que parlava espanyol.
I s’havien entès perfectament.
«Hi ha un llenguatge més enllà de les paraules», va pensar el noi. «Jo ho havia comprovat amb
les ovelles i ara ho comprovo amb els homes.»
Estava aprenent moltes coses noves. Goses que ja havia notat però que tot i amb això eren noves,
perquè li havien passat sense que se n’adonés. I no se n’havia adonat perquè hi estava avesat. «Si
aprenc a desxifrar aquest llenguatge sense paraules, podré desxifrar el món.»
«Tot és una sola cosa», li havia dit el vell.
Va decidir caminar sense pressa ni ansietat pels carrerons de Tànger; només així arribaria a
percebre els missatges. Això li demanava molta paciència, però aquesta és la primera virtut que
aprèn un pastor. Es va tomar a adonar que, en aquell món desconegut, hi aplicava els mateixos
coneixements que li havien ensenyat les seves ovelles.
«Tot és una sola cosa», li havia dit el vell.
* * *
El Mercader de Vidres va veure néixer el dia, i va sentir la mateixa angoixa de cada matí. Ja feia
trenta anys que s’estava al mateix lloc, una botiga al capdamunt d’una pujada on rarament arribava
cap comprador. I ja era tard per canviar les coses; l’únic que havia après en la vida era comprar i
vendre vidres. Hi havia hagut un temps en què molta gent coneixia la seva botiga: mercaders àrabs,
geòlegs francesos i anglesos, soldats alemanys amb la butxaca sempre plena de diners. En aquella
època vendre vidres era tota una aventura i ell s’imaginava que es faria ric, i que tindria unes dones
molt belles en la seva vellesa.
Però va anar passant el temps i la ciutat també. Ceuta va créixer més que no pas Tànger i el
comerç va canviar de rumb. Els veïns es van canviar de casa i hi van quedar molt poques botigues, a
la pujada. Ningú no estava disposat a fer aquella pujada per unes quantes botigues.
Però el Mercader de Vidres no tenia elecció. Havia viscut trenta anys de la seva vida comprant i
venent objectes de vidre i ja era massa tard per canviar de rumb.
Es va passar tot el matí a la porta, contemplant el poc moviment que hi havia al seu carrer. Ja feia
anys que ho feia i sabia els horaris de cadascú.
Quan faltaven pocs minuts per a l’hora de dinar, un noi estranger es va aturar davant de
l’aparador. Vestia amb una roba normal, però els ulls experimentats del Mercader de Vidres van
deduir que no tenia diners. Tot i així, va decidir entrar a la botiga i esperar-s’hi uns moments, fins
que no se n’anés el noi.
* * *
Hi havia un cartell a la porta que deia que hi parlaven diverses llengües. El noi va veure
aparèixer un home darrera del taulell.
—Si vol, li netejaré aquests gerros —va dir el noi—. Tal com estan no els comprarà ningú.
L’home el va mirar sense dir res.
—A canvi, només li demano que em pagui un plat de menjar.
L’home va continuar en silenci i el noi va comprendre que havia de prendre una decisió. Dins de
l’alforja, hi tenia el gec —no li faria pas falta al desert. El va agafar i es va posar a netejar els
gerros. En mitja hora va netejar tots els gerros de l’aparador; durant aquesta mitja hora hi van entrar
dos clients i van comprar vidres a l’home.
Quan va acabar de netejar-ho tot, va demanar el plat de menjar a l’home.
—Anem a dinar —li va dir el Mercader de Vidres.
Va penjar un cartell a la porta, i van fer cap a un baret que hi havia al capdamunt de la pujada.
Tan bon punt es van haver assegut en l’única taula que hi havia, el Mercader de Vidres li va fer un
somriure.
—No calia que netegessis res —li va dir—. La llei de l’Alcorà ens obliga a donar menjar a qui
té gana.
—I per què m’ho ha deixat fer?
—Perquè els vidres estaven bruts. I tots dos necessitàvem netejar el cap de mals pensaments.
Quan van acabar de dinar, el Vidrier es va tombar cap al noi:
—M’agradaria que treballessis en la meva botiga. Avui, mentre netejaves els gerros, han entrat
dos clients, i això és un bon senyal.
«La gent en parla molt, de senyals», va pensar el pastor. «Però no sap què s’empesca. De la
mateixa manera que jo no m’havia adonat que ja feia molts anys que feia servir un llenguatge sense
paraules per parlar amb les meves ovelles.»
—Vols treballar amb mi? —va insistir el Vidrier.
—Puc treballar la resta del dia —li va respondre el noi—. M’hi estaré fins a la matinada i
netejaré tots els vidres de la botiga. A canvi, em donarà diners perquè demà pugui ser a Egipte.
El vell va tornar a somriure.
—Malgrat que em netegessis la vidrieria durant un any sencer, malgrat que guanyessis una bona
comissió de la venda de cada peça, encara hauries de demanar un préstec per poder anar a Egipte.
Milers de quilòmetres de desert separen Tànger de les Piràmides.
Hi va haver un moment de silenci tan gran que va semblar que la ciutat s’havia adormit. Ja no
existien els basars, les discussions dels mercaders, els homes que pujaven als minarets i cantaven, ni
espases boniques amb mànecs clavetejats. Ja no hi havia esperança ni aventura, vells monarques ni
Llegendes Personals, ni tampoc tresors a les Piràmides. Semblava com si tot el món callés perquè
l’ànima del noi estava en silenci. No existia el dolor ni el sofriment ni la decepció: amb prou feines
sentia unes immenses ganes de morir, que tot plegat s’acabés per sempre més en aquell moment.
El Vidrier va mirar el noi, tot espantat. Semblava com si tota l’alegria que li havia vist durant el
matí hagués desaparegut de cop i volta.
—¿Vols que et doni diners perquè puguis tornar a la teva terra, fill meu? —li va dir el Mercader
de Vidres.
El noi va continuar en silenci. Després, es va alçar, es va posar bé la roba i va agafar l’alforja.
—Treballaré amb vostè —li va dir.
I després d’un altre silenci prolongat, li va dir per acabar:
—Necessito diners per comprar ovelles.
SEGONA PART
JA FEIA GAIREBÉ UN ANY que el noi treballava per al Mercader de Vidres, però no era
precisament la mena de feina que el podia fer feliç. El Vidrier es passava el dia remugant darrera el
taulell, li deia que vigilés molt amb els vidres i que no en trenqués cap.
Però hi continuava treballant perquè el Vidrier era un vell rondinaire però no era injust; el noi
rebia una bona comissió per cada peça que venien i ja havia pogut estalviar diners. Aquell matí havia
fet càlculs: si continuava treballant cada dia al mateix ritme, li faria falta tot un any per poder
comprar unes quantes ovelles.
—M’agradaria fer una prestatgeria per a la botiga —va dir el noi al Vidrier—. La podem posar a
la part de fora, perquè cridi l’atenció dels vianants que passin per la part de baix de la pujada.
—No n’he fet mai cap, de prestatgeria —li va respondre el Vidrier—. La gent que passa hi topa.
I trenquen els vidres.
—Quan anava pel camp amb les ovelles, també hi havia la possibilitat que es morissin, si
topaven amb una serp verinosa. Però això forma part de la vida de les ovelles i dels pastors.
El Vidrier va atendre un client que volia tres gerros. Venia més que mai, com si el món hagués
tornat a l’època en què el seu carrer era una de les principals atraccions de Tànger.
—La clientela ha augmentat força —va dir al noi quan se’n va anar el client—. Els diners em
permeten viure més bé i et tornaran les ovelles d’aquí a poc temps. Per què volem demanar més de la
vida?—
Perquè hem de seguir els senyals —va dir el noi, gairebé sense voler; i tot seguit se’n va
penedir perquè el Vidrier no havia conegut cap rei.
—Se’n diu Principi Favorable, és la sort del principiant. Perquè la vida vol que visqui la seva
Llegenda Personal —va dir al vell.
El Vidrier, malgrat tot, escoltava el que li deia el noi. La seva presència ja era un senyal i, amb el
pas dels dies i els diners que li havien entrat a la caixa, no se n’havia pas penedit, d’haver contractat
l’espanyol. Encara que el noi guanyés més que no li pertocava; com que sempre li havia fet l’efecte
que les vendes no minvarien, li havia ofert una comissió molt alta, i la intuïció li deia que d’aquí a
poc temps el noi tornaria a tenir el seu ramat d’ovelles.
—Per què les volies conèixer, les Piràmides? —li va preguntar, per deixar córrer el tema de la
prestatgeria.
—Perquè sempre me n’han parlat —va dir el noi, evitant parlar del seu somni. Aleshores, el
tresor era un record molt dolorós i el noi mirava de no pensar-hi.
—Jo no conec ningú que vulgui travessar el desert només per veure les Piràmides —li va dir el
Vidrier—. Tot plegat, són un munt de pedres. Te’n pots fer una al jardí.
—Vostè no ha somiat mai a viatjar —va dir el noi, mentre anava a atendre un client que havia
entrat a la botiga.
Al cap de dos dies el vell va buscar el noi per parlar-li de la prestatgeria.
—No m’agraden els canvis —va dir el Vidrier—. Ni tu ni jo som com Hassan, aquell comerciant
tan ric. Si ell s’equivoca en una compra, no l’afecta gaire. Però nosaltres hem de conviure amb les
nostres equivocacions.
«Té raó», va pensar el noi.
—Per què la vols, la prestatgeria? —va dir el Vidrier.
—Vull tornar a tenir un ramat al més aviat possible. I ara que tenim la sort de cara, l’hem
d’aprofitar i fer tot el que convingui per ajudar-la de la mateixa manera que ens ajuda ella. Se’n diu
Principi Favorable. O bé «sort del principiant».
El vell es va quedar callat una estona. Després li va dir:
—El Profeta ens va lliurar l’Alcorà i solament ens va encomanar cinc preceptes, perquè els
complíssim al llarg de la nostra existència. El més important és aquest: només hi ha un Déu. Els
altres són: resar cinc cops el dia, fer dejuni el mes del Ramadà, fer caritat als pobres…
Va callar. Els ulls se li van omplir de llàgrimes en parlar del Profeta. Era un home fervorós que,
malgrat la seva impaciència, provava de viure la vida d’acord amb la llei musulmana.
—Quin és el cinquè precepte? —li va preguntar el noi.
—Fa dos dies em vas dir que jo no havia somiat mai a viatjar —li va respondre el Vidrier—. El
cinquè precepte és un viatge. Hem d’anar, si més no una vegada en la vida, a la ciutat sagrada de la
Meca.—
La Meca és molt més lluny que les Piràmides. Quan era jove, em vaig estimar més estalviar els
pocs diners que tenia per muntar aquesta botiga. Em pensava que em faria ric algun dia i aleshores
podria anar a la Meca. Vaig guanyar diners, però no podia deixar la meva vidrieria en mans de ningú
més, perquè el vidre és molt delicat. Al mateix temps veia que, per davant de la meva botiga, hi
passava molta gent que anava en direcció a la Meca. Hi havia pelegrins rics que duien un seguici de
criats i camells, però la majoria eren molt més pobres que no pas jo. Tots hi anaven i en tornaven
contents, i col·locaven davant les portes de casa seva els símbols del seu pelegrinatge. Una de les
persones que hi va anar, un pegot que vivia d’adobar les botes dels altres, em va dir que havia
caminat gairebé tot un any pel desert, però que es cansava molt més quan havia de caminar uns quants
blocs de cases de Tànger per anar a comprar cuiro.
—Per què no hi va ara, a la Meca? —li va preguntar el noi.
—Perquè la Meca és el que em manté viu. El que em fa suportar tots aquests dies iguals, aquests
gerros silenciosos en els prestatges, dinar i sopar en aquella fonda tan horrible i el fet de no tenir
altres motius per continuar viu. Tu somies ovelles i piràmides. Ets diferent de mi, perquè desitges
realitzar els teus somnis. Jo només somio el viatge a la Meca. Me l’he imaginat milers de vegades: la
travessa del desert, l’arribada a la plaça on hi ha la Pedra Sagrada, les set voltes que hi hauré de fer
al voltant abans de tocar-la. M’he imaginat les persones que estaran al meu costat i al davant, i les
converses i les oracions que resarem junts. Però em fa por tenir una gran decepció, per això m’estimo
més somiar.
Aquell dia, el Vidrier va donar permís al noi perquè fes la prestatgeria. No tothom veu els somnis
de la mateixa manera.
* * *
Van passar dos mesos i la prestatgeria va atraure molts clients a la botiga. El noi va calcular que,
si treballava mig any més, podria tornar a Espanya i comprar seixanta ovelles i seixanta ovelles més.
En menys d’un any hauria duplicat el ramat i podria fer tractes amb els àrabs, perquè ja se’n sortia de
parlar aquella llengua tan estranya. Després d’aquell matí al mercat, no havia tornat a consultar
l’Urim i el Tumim perquè, per a ell, Egipte s’havia convertit en un somni tan llunyà com la Meca per
al Vidrier. Però aleshores, el noi estava content amb la seva feina i pensava en tot moment en el dia
en què desembarcaria a Tarifa com un triomfador.
«Recorda’t de saber sempre el que vols», li havia dit el vell. El noi ho sabia i treballava per a
allò. Potser el seu tresor havia estat arribar a aquella terra desconeguda, topar amb un lladre i
duplicar el nombre de caps del seu ramat sense haver gastat ni un cèntim.
Estava orgullós de si mateix. Havia après coses importants, com ara el comerç del vidre, el
llenguatge sense paraules i els senyals. Una tarda, al capdamunt de la costa, hi va veure un home que
s’exclamava perquè era impossible de trobar un local com Déu mana per prendre alguna cosa
després d’aquella pujada. El noi, que ja coneixia el llenguatge dels senyals, va cridar el vell per
tenir-hi una conversa.
—Vendrem te a les persones que pugin per la costa —li va dir.
—Ja hi ha moltes persones que en venen, per aquí —li va respondre el Vidrier.
—El te, el vendrem en gots de vidre. Als clients, els agradarà el te i els farà venir ganes de
comprar objectes de vidre. Perquè el que sedueix més els homes és la bellesa.
El Vidrier va contemplar el noi una estona. No li va replicar. Però aquella tarda, després de resar
les seves oracions i tancar la botiga, es va asseure a l’entrada amb ell i el va convidar a fumar amb
el narguilé —aquesta pipa tan rara que fan servir els àrabs.
—Es pot saber què busques? —li va preguntar l’ancià Mercader de Vidres.
—Ja li ho vaig dir. Haig de tornar a comprar ovelles. I per comprar-les, necessito diners.
El vell va col·locar més brases al narguil, i va fer una pipada molt llarga.
—Fa trenta anys que tinc aquesta botiga. Conec el vidre bo i el vidre dolent, i conec tots els
detalls del seu funcionament. Estic acostumat a la seva mida i al seu moviment. Si serveixes el te en
gots de vidre, la botiga prosperarà. I aleshores hauré de canviar d’estil de vida.
—Que no és bo, això?
—Estic acostumat al meu estil de vida. Abans no vas arribar tu, jo em pensava que havia perdut
molt de temps en el mateix lloc, mentre els meus amics es traslladaven i feien fallida o prosperaven.
Això em produïa una tristesa immensa. Ara sé que no era ben bé això: la meva botiga té la mida
exacta que sempre he volgut que tingués. No vull canviar perquè no sé com canviar. Ja estic molt fet
a mi mateix.
El noi no sabia què dir-li. Aleshores, el vell va afegir:
—Per a mi, has estat una benedicció. Però a hores d’ara he comprès que tota benedicció que no
és ben acollida es converteix en una maledicció. No en vull res més, de la vida. I tu m’obligues a
veure unes riqueses i uns horitzons que no havia vist mai. Ara que els conec i que conec les
immenses possibilitats que tinc, em sentiré molt pitjor que no pas abans. Perquè sé que ho puc tenir
tot i que no vull.
«Sort que no vaig parlar amb el venedor de crispetes», va pensar el noi.
Van continuar fumant amb el narguil durant una estona, mentre el sol anava a la posta. Parlaven en
àrab, i el noi estava tot satisfet de si mateix, perquè sabia parlar l’àrab. Hi havia hagut una època en
què es pensava que les ovelles li ho podien ensenyar tot sobre el món. Però les ovelles no li haurien
pogut ensenyar l’àrab.
«Al món, hi deu haver d’altres coses que les ovelles no em poden ensenyar», va pensar el noi,
mentre mirava el Vidrier en silenci. «Perquè elles només busquen aigua i aliment.»
«Em sembla que no són pas elles, les qui m’ensenyen, sinó que sóc jo, el qui aprenc.»
—Maktub —va dir el Vidrier a la fi.
—Què vol dir això?
—Hauries d’haver nascut àrab per comprendre-ho —li va respondre—. Però la traducció ve a
ser una cosa així com «està escrit».
I, mentre apagava les brases del narguil, va dir al noi que podia començar a vendre te en els gots.
De vegades, no és possible aturar el riu de la vida.
* * *
Els homes s’hi cansaven molt, mentre pujaven la costa. Però després, dalt de tot, hi trobaven una
botiga on hi havia uns gots preciosos, plens a vessar d’un te de menta d’allò més refrescant. Els
homes hi entraven per prendre el te, que servien en uns gots de vidre molt bonics.
—La dona no hi ha pensat mai, en això —comentava un home, i comprava uns quants gots, perquè
aquella nit tenia visites: els seus convidats es quedaven impressionats amb la riquesa d’aquells gots.
Un altre home va assegurar que el te tenia més bon gust si el servien en recipients de vidre,
perquè conservaven més bé l’aroma. Un tercer hi va afegir que a l’Orient era tradicional servir el te
en gots de vidre, perquè tenia poders màgics.
En poc temps, la novetat es va escampar pertot i molta gent pujava al capdamunt de la costa per
veure la botiga que havia introduït una innovació en un comerç tan antic. Van muntar d’altres botigues
de te en gots de vidre, però no eren al capdamunt d’una costa i sempre eren buides.
En poc temps, el Vidrier va haver de contractar dos dependents més. I, junt amb els vidres, va
començar a importar unes enormes quantitats de te, que consumien diàriament els homes i les dones
que tenien set de coses noves.
I així van passar sis mesos.
* * *
El noi es va llevar abans de l’alba. Ja havien passat onze mesos d’ençà de la primera vegada que
havia trepitjat el continent africà.
Es va vestir amb la roba d’àrab, feta de lli blanc, que havia comprat expressament per a aquell
dia. Es va posar el mocador al cap i el va lligar amb una baga de pèl de camell. Es va calçar les
sandàlies noves i va baixar sense fer soroll.
La ciutat encara dormia. Es va fer un entrepà de sèsam i va prendre un te calent en un got de
vidre. Després, es va asseure al llindar de la porta i va fumar tot sol amb el narguil.
Va fumar en silenci, sense pensar res, amb prou feines escoltava el xiulet constant del vent que li
duia la flaire del desert. Quan va acabar de fumar, va ficar la mà en una de les butxaques del vestit i,
durant uns instants, va contemplar el que n’havia tret.
Hi havia un gran feix de diners. N’hi havia prou per comprar cent vint ovelles, un passatge de
tornada i una llicència de comerç entre el seu país i el país on era.
Pacientment, va esperar que el vell es llevés i obrís la botiga. En acabat, van prendre un te
plegats.
—Me’n vaig avui —va dir el noi—. Tinc prou diners per comprar les ovelles. I vostè per anar a
la Meca.
El vell no li va dir res.
—Doni’m la seva benedicció —va insistir el noi—. Vostè m’ha ajudat molt.
El vell va continuar la preparació del te en silenci. Al cap d’una estona, però, es va tombar cap
al noi.
—Estic orgullós de tu —li va dir—. Has portat l’ànima a la meva botiga de vidres. Però saps de
sobres que no aniré a la Meca. De la mateixa manera que tu no tornaràs a comprar ovelles.
—Qui li ho ha dit, això? —li va preguntar el noi, tot espantat.
—Maktub —li va respondre senzillament el vell Mercader de Vidres.
I el va beneir.
* * *
El noi se’n va anar a la seva habitació i va aplegar les seves coses. Va omplir tres bosses. Quan
ja en sortia, es va fixar que, en un racó de l’habitació, hi havia la seva vella alforja de pastor. Estava
tota rebregada, gairebé ja ni se’n recordava. Dins, encara hi havia el mateix llibre i el gec. Quan en
va treure el gec, que pensava regalar a qualsevol noi del carrer, les dues pedres van rodolar per
terra. L’Urim i el Tumim.
Aleshores, el noi es va recordar del monarca vell i es va quedar ben parat quan es va adonar que
feia molt de temps que no hi pensava. Durant un any havia treballat sense parar, només pensava a
recollir diners per no haver de tornar a Espanya amb la cua entre cames.
«No renunciïs mai als teus somnis», li havia dit el vell monarca. «Segueix els senyals.»
El noi va collir l’Urim i el Tumim de terra i va tornar a tenir l’estranya sensació que el rei era
prop seu. Havia treballat de valent durant un any i els senyals li indicaven que era el moment de
partir.
«Tornaré a ser exactament el que era abans», va pensar el noi. «I les ovelles no m’ensenyaran a
parlar l’àrab.»
Tot i així, les ovelles li havien ensenyat una cosa molt més important: que al món hi havia un
llenguatge que tothom comprenia, i era el que el noi havia fet servir durant tot aquell lapse de temps
per fer progressar la vidrieria. Era el llenguatge de l’entusiasme, de les coses fetes amb amor i amb
ganes, a la recerca d’una cosa que desitges o una cosa en què creus. Tànger ja no era una ciutat
desconeguda i va tenir la sensació que, de la mateixa manera que havia conquerit aquell lloc, podia
conquerir el món.
«Quan desitges una cosa, tot l’Univers conspira perquè la puguis realitzar», li havia dit el vell
monarca.
Però el vell monarca no li havia parlat pas de robatoris, de deserts immensos, ni de persones que
coneixen els seus somnis, però que no desitgen realitzar-los. El vell monarca no li havia dit que les
Piràmides eren un munt de pedres i que qualsevol persona pot apilar un munt de pedres al jardí de
casa seva. I tampoc no havia pensat a dir-li que, quan tens diners per comprar un ramat més nombrós
que no pas el que posseïes abans, cal que compris el ramat més gros.
El noi va agafar l’alforja i se la va endur amb les altres bosses. Va baixar les escales; el vell
estava atenent una parella d’estrangers; mentrestant, hi havia dos clients més que feien un cop d’ull a
la botiga i prenien el te en gots de vidre. Hi havia força moviment, per ser la primera hora del matí.
Des d’on era, es va fixar per primera vegada que els cabells del Vidrier s’assemblaven molt als del
rei. Es va recordar del somriure del pastisser, el dia que va arribar a Tànger, quan no tenia on anar ni
res per menjar; aquell somriure també li feia pensar en el vell monarca.
«És com si hagués passat per aquí i hi hagués deixat una marca», va pensar. «I que cada persona
hagués conegut aquest rei en algun moment de la seva existència. Al capdavall, em va dir que sempre
s’apareixia a qui vivia la seva Llegenda Personal.»
Se’n va anar sense acomiadar-se del Mercader de Vidres. No volia que el veiessin plorar. Però
trobaria a faltar molt aquell temps i les coses bones que havia après durant aquells mesos. Confiava
més en ell mateix i tenia ganes de conquerir el món.
«Però me’n torno cap a les pastures que ja conec per tornar a menar les meves ovelles.» No
estava gaire content de la seva decisió. Havia treballat un any sencer per realitzar un somni, però
aquest somni, a cada minut que passava, anava perdent importància. Potser perquè no era el seu
somni.
«Potser val més fer com el Mercader de Vidres: no anar mai a la Meca i viure amb les ganes
d’anar-hi.» Però tenia l’Urim i el Tumim a les mans, i les pedres li duien la força i la voluntat del
vell monarca. Per una coincidència —o potser un senyal, va pensar el noi— va anar a parar al bar on
havia entrat el primer dia. El lladre no hi era, i l’amo li va servir una tassa de te.
«Sempre puc tornar a fer de pastor», va pensar el noi. «Vaig aprendre a cuidar les ovelles i mai
més no oblidaré com són. Però potser no tornaré a tenir cap més oportunitat d’anar a les Piràmides
d’Egipte. El vell duia un pectoral d’or i sabia la meva història. Era un rei de debò, un rei savi.»
Dues hores escasses de vaixell el separaven de les planes d’Andalusia, però hi havia tot un
desert entre les Piràmides i ell. Potser el noi va reaccionar d’aquesta manera davant de la mateixa
situació: en realitat, era dues hores més a prop del seu tresor. Malgrat que, per caminar aquestes dues
hores, hagués trigat un any sencer.
«Ja sé per què vull tornar amb les meves ovelles. Ja les conec, les ovelles; no demanen gaire
feina i les pots estimar. No sé si és possible estimar el desert que amaga el meu tresor. Però, si no el
trobo, sempre puc tornar a casa. De sobte, la vida m’ha ofert els diners que necessitava i tinc tant de
temps com em faci falta; per què no?»
En aquell moment va sentir una alegria immensa. Sempre podria tornar a fer de pastor d’ovelles.
Sempre podria tornar a fer de venedor de vidres. Potser el món tenia molts més tresors amagats, però
ell havia tingut un somni repetit i havia conegut un rei. Això no li passa a tothom.
Va sortir del bar tot content. S’havia recordat que un dels proveïdors del Vidrier els portava el
vidre en caravanes que travessaven el desert. Duia l’Urim i el Tumim a la mà; gràcies a aquelles
dues pedres, tornava a ser camí del seu tresor.
«Sempre sóc a prop dels qui viuen la Llegenda Personal», li havia dit el vell monarca.
No li costava res fer cap al magatzem, i preguntar si les Piràmides eren tan lluny com això.
* * *
L’Anglès estava assegut en una construcció que feia pudor de bestiar, suor i polseguera. D’allò,
no se’n podia dir un magatzem; amb prou feines era un corral. «Tota una vida per veure’m obligat a
passar per un lloc com aquest», va pensar mentre fullejava distretament una revista de química. «Deu
anys d’estudis m’han dut a un corral.»
Però calia tirar endavant. Bé hi havia de creure, en els senyals. Tota la seva vida, tots els seus
estudis, els havia fet en la recerca del llenguatge únic que parlava l’Univers. Primer s’havia
interessat per l’esperanto, després, per les religions, i, finalment, per l’alquímia. Sabia parlar
l’esperanto i comprenia perfectament les diverses religions, però encara no era un alquimista. Se
n’havia sortit de desxifrar coses força importants, això sí. Però les seves investigacions havien
arribat a un punt mort i no aconseguia progressar més. Havia provat en va de posar-se en contacte
amb algun alquimista. Però els alquimistes eren unes persones estranyes que només pensaven en si
mateixes i gairebé sempre li negaven l’ajuda. Vés a saber si no havien descobert el secret de la Gran
Obra —l’anomenada Pedra Filosofal— i per això no badaven boca.
Ja s’havia gastat una part de la fortuna que li havia llegat son pare buscant inútilment la Pedra
Filosofal. Havia freqüentat les millors biblioteques del món i havia comprat els llibres més
importants i poc corrents sobre alquímia. En un d’aquests llibres va descobrir que feia molts i molts
anys un alquimista àrab molt famós havia visitat Europa. Deien que tenia més de dos-cents anys, i que
havia descobert la Pedra Filosofal i l’Elixir de la Llarga Vida. Aquella història va impressionar
l’Anglès de quina manera. Però tot plegat no hauria passat d’una llegenda com qualsevol altra, si no
hagués estat perquè un amic seu —que acabava de tornar d’una expedició arqueològica pel desert—
li va parlar d’un àrab que tenia uns poders excepcionals.
—Viu a l’oasi del Faium —li va dir el seu amic—. Diuen que té dos-cents anys i que és capaç de
transformar qualsevol metall en or.
L’Anglès no hi cabia a la pell de tanta emoció. Va cancel·lar tots els seus compromisos, va
aplegar els llibres més importants, i vet aquí que en aquell moment era en un magatzem que semblava
un corral, mentre a la part de fora una caravana immensa es preparava per travessar el Sàhara. La
caravana passava pel Faium.
«Haig de conèixer aquest coi d’alquimista», va pensar l’Anglès. I la pudor del bestiar es va
tomar una mica més suportable.
Un àrab jove, també carregat de bosses, va entrar al magatzem on era l’Anglès i el va saludar.
—On vas? —li va preguntar l’àrab jove.
—Al desert —li va respondre l’Anglès, i es va concentrar en la seva lectura. No era moment de
conversar. Volia repassar tot el que havia après en deu anys perquè segurament l’Alquimista el
sotmetria a alguna mena de prova.
L’àrab jove es va posar a llegir un llibre. El llibre era escrit en espanyol. «Encara sort», va
pensar l’Anglès. Parlava l’espanyol millor que no pas l’àrab i, si aquell noi anava fins al Faium, hi
podria conversar quan no estigués ocupat en coses importants.
* * *
«Que és estrany», va pensar el noi mentre provava de llegir una altra vegada l’escena de
l’enterrament amb què començava el llibre. «Fa gairebé dos anys que em vaig posar a llegir-lo, i no
me’n surto de passar de les primeres pàgines.» Malgrat que no l’interrompia cap rei, no es podia
concentrar. Encara dubtava de la seva decisió. Però s’havia adonat d’un fet molt important: les
decisions tot just són el començament d’una cosa. En realitat, quan una persona pren una decisió, se
submergeix en un corrent molt fort, que la porta en un indret que no havia somiat ni remotament en el
moment de decidir-s’hi.
«Quan vaig decidir anar a buscar el meu tresor, no em podia pas imaginar que treballaria en una
vidrieria», va pensar el noi. «De la mateixa manera, malgrat que unir-me a aquesta caravana sigui
una decisió meva, el seu recorregut sempre serà un misteri.»
Al seu davant, hi havia un europeu que també llegia un llibre. L’europeu era un antipàtic i l’havia
mirat amb menyspreu quan havia entrat. Es podien haver fet amics i tot, però l’europeu havia
interromput la conversa.
El noi va tancar el llibre. Es negava a fer res que s’assemblés al que feia aquell europeu. Va
treure l’Urim i el Tumim de la butxaca i s’hi va posar a jugar.
L’estranger va fer un crit:
—Un Urim i un Tumim!
El noi, més de pressa que corrents, va desar les pedres a la butxaca.
—No estan en venda —li va dir.
—No tenen gaire valor —va dir l’Anglès—. Només són uns cristalls de roca. A la terra, n’hi ha
milions, de cristalls de roca, però, per als qui hi entenen, aquestes són l’Urim i el Tumim. No sabia
que n’hi havia en aquesta part del món.
—Me les va regalar un rei —va dir el noi.
L’estranger es va quedar mut. Després, es va ficar la mà a la butxaca i, tot tremolós, en va treure
dues pedres iguals.
—M’has parlat d’un rei —li va dir.
—I tu no et deus creure que els reis parlin amb pastors, oi? —va replicar el noi, que volia tallar
la conversa.
—Al contrari. Els pastors van ser els primers de reconèixer un rei que la resta del món es va
negar a reconèixer. Per això és molt possible que els reis parlin amb pastors.
I va afegir, amb por que el noi no l’entengués.
—Ho diu a la Bíblia. Al mateix llibre que em va ensenyar a fer aquest Urim i aquest Tumim.
Aquestes pedres són l’única forma d’endevinació que permet Déu. Els sacerdots les portaven en uns
pectorals d’or.
El noi es va alegrar de ser en aquell magatzem.
—Potser és un senyal —va dir l’Anglès, com aquell qui pensa en veu alta.
—Qui t’ha parlat de senyals? —l’interès del noi augmentava per moments.
—En la vida, tot són senyals —va dir P Anglès, alhora que tancava la revista que llegia—.
L’univers, el va crear una llengua que tothom entén, però que ja s’ha oblidat. Estic buscant aquest
Llenguatge Universal, a part d’altres coses. Per això sóc aquí. Perquè haig de trobar un home que
coneix aquest Llenguatge Universal. Un alquimista.
L’amo del magatzem els va interrompre la conversa.
—Heu tingut sort —va dir l’àrab gras—. Aquesta tarda sortirà una caravana en direcció al
Faium.
—Però si jo vaig a Egipte —va dir el noi.
—El Faium és a Egipte —va replicar l’amo—. De quina banda d’Aràbia véns?
El noi li va dir que era espanyol. L’Anglès es va quedar satisfet: si més no, el noi era europeu,
encara que anés vestit d’àrab.
—Dels senyals, en diu «sort» —va dir l’Anglès, quan l’àrab gras va haver sortit—. Si pogués,
escriuria una enciclopèdia gegantina sobre les paraules «sort» i «coincidència». Amb aquestes
paraules, s’escriu el Llenguatge Universal.
Després, va comentar al noi que no havia estat pas una coincidència que l’hagués trobat amb
l’Urim i el Tumim a la mà. I li va preguntar si ell també anava a buscar l’Alquimista.
—Jo vaig a buscar un tresor —va dir el noi, que se’n va penedir immediatament. Però li va
semblar que l’Anglès no hi concedia cap mena d’importància.
—Segons com, jo també —va dir.
—No sé ni què vol dir alquímia —va dir el noi per acabar, quan l’amo del magatzem els va
cridar perquè sortissin.
* * *
—Jo sóc el Cap de la Caravana —va dir un senyor de barba llarga i ulls foscos—. Tinc poder
sobre la vida i la mort de cadascuna de les persones que porto. Perquè el desert és una dona
capriciosa i, de vegades, fa tornar bojos els homes. Hi ha diversos homes i déus diferents en el cor
dels homes. Però el meu únic Déu és Al·là i per ell us juro que faré els possibles per tornar a vèncer
el desert. Ara vull que em jureu pel Déu en qui cregueu, en el fons del vostre cor, que m’obeireu en
qualsevol circumstància. Al desert, la desobediència significa la mort.
Es va sentir un murmuri fluixet. Tothom feia el jurament davant del seu Déu. El noi va jurar per
Jesucrist. L’Anglès es va quedar en silenci. El murmuri es va prolongar més temps que no durava un
simple jurament perquè, a més, tothom demanava protecció als déus.
Van sentir un llarg toc de corneta i cadascú va muntar en el seu animal. El noi i l’Anglès havien
comprat camells i s’hi van enfilar amb dificultats. El noi va plànyer el camell de l’Anglès perquè
anava carregat amb unes bosses de llibres molt feixugues.
—Les coincidències no existeixen —va dir l’Anglès, provant de continuar la conversa que havien
encetat al magatzem—. Un amic meu em va fer venir fins aquí perquè havia conegut un àrab que…
Però la caravana es va posar en marxa i no li era possible sentir el que deia l’Anglès. Tot i així,
el noi sabia exactament de què es tractava: de la cadena misteriosa que uneix una cosa amb una altra,
la que l’havia empès a fer-se pastor, a repetir un somni, a ser en una ciutat prop de l’Àfrica, a
conèixer un rei en una plaça, a deixar que li robessin perquè pogués conèixer un mercader de vidres
i…
«Com més t’acostes al somni, la Llegenda Personal esdevé més i més la teva autèntica raó de
viure», va pensar el noi.
La caravana es va encaminar en direcció a Ponent. Viatjaven durant tot el matí, s’aturaven quan el
sol era més fort i prosseguien al capvespre. El noi no conversava gaire amb l’Anglès, que es passava
bona part del temps capficat en els seus llibres.
Aleshores, es va posar a observar en silenci la marxa dels animals i els homes pel desert. Tot era
molt diferent del dia en què havien partit: aquell dia, una confusió de crits, plors de criatures i renills
d’animals es barrejava amb les ordres nervioses dels guies i dels comerciants.
Al desert, en canvi, amb prou feines se sentia el vent etern, el silenci i el trepig dels cascos dels
animals. Fins i tot els guies parlaven poc entre ells.
—Ja les he travessades moltes vegades, aquestes sorres —va dir una nit un cameller—. Però el
desert és tan gran, els horitzons són tan llunyans, que fan que les persones ens sentim petites i
romanguem en silenci.
El noi va comprendre el que volia dir el cameller, encara que no havia trepitjat mai abans un
desert. Cada vegada que contemplava el mar o el foc, era capaç d’estar-se moltes hores en silenci,
sense pensar res, submergit en la immensitat i la força dels elements.
«Vaig aprendre amb les ovelles i els vidres», va pensar el noi. «També puc aprendre amb el
desert. Sembla que és més vell i més savi.»
El vent no parava mai. El noi es va recordar del dia en què el va sentir per primera vegada,
mentre seia en una fortalesa de Tarifa. Potser ara fregava lleument les seves ovelles, que continuaven
buscant aigua i aliment pels camps d’Andalusia.
«Ja no són les meves ovelles», va dir per a ell mateix, sense nostàlgia. «Es deuen haver
acostumat al nou pastor i ja no em deuen recordar. Això és bo. Qui està avesat a viatjar, com les
ovelles, sap que sempre arriba un dia en què és necessari partir.»
Després es va recordar de la filla del comerciant i va tenir la seguretat que ja s’havia casat.
Potser amb un venedor de crispetes o un altre pastor que també sabés llegir i explicar narracions
extraordinàries; al capdavall, ell no devia pas ser l’únic. Però el seu pressentiment el va deixar tot
impressionat. Potser ell també estava aprenent la història aquesta del Llenguatge Universal, que sap
el passat i el present de tots els homes. «Pressentiments», que en deia la seva mare. El noi va
començar a comprendre que els pressentiments eren unes ràpides submersions que feia l’ànima en
aquest corrent universal de la vida, on la història de tots els homes està lligada entre si i ho podem
saber tot, perquè tot està escrit.
«Maktub», va dir el noi, recordant el Mercader de Vidres.
El desert de vegades és de sorra i de vegades de pedra. Si la caravana arribava davant d’un
pedregar, hi passava pel costat; si es trobaven davant d’una roca, feien una marrada molt llarga. Si
l’arena era massa fina per als cascos dels camells, buscaven un altre indret on fos més consistent. De
vegades, en el lloc on hi devia haver hagut un llac, el terra era cobert de sal. Aleshores els animals
es queixaven i els camellers en baixaven i els descarregaven. Tot seguit, es carregaven els paquets a
les espatlles, travessaven aquell terra tan traïdor i després tornaven a carregar els animals. Si un guia
es posava malalt o es moria, els camellers s’ho feien a la sort i elegien un guia nou.
Però tot això passava per una sola raó: tant se valia els tombs que hagués de fer, la caravana
seguia en direcció a un mateix punt. Un cop havien vençut tots els obstacles, tornava a fer cap a
l’astre que indicava la posició de l’oasi. Quan els viatgers veien aquell astre que brillava en el cel
matutí, sabien que els indicava un indret amb dones, aigua, dàtils i palmeres. L’únic que no se
n’adonava era l’Anglès, que es passava gairebé tot el temps capficat en la lectura dels seus llibres.
El noi també tenia un llibre i havia provat de llegir-lo durant els primers dies del viatge. Però
trobava molt més interessant observar la caravana i escoltar el vent. Tan bon punt va conèixer més bé
el seu camell i li va posar afecte, va llençar el llibre. Era un pes innecessari, malgrat que el noi havia
agafat la superstició que, cada vegada que obria el llibre, coneixia una persona important.
Va fer amistat amb el cameller que viatjava al seu costat. De nit, mentre s’estaven al voltant de
les fogueres, solia explicar al cameller les aventures que havia viscut quan feia de pastor.
Durant una d’aquestes converses, el cameller li va explicar la seva vida.
—Jo vivia prop del Caire —li va dir—. Tenia un hort de propietat, fills i una vida que no havia
de canviar fins a l’hora de la meva mort. Un any que vam tenir una collita molt bona, tots plegats vam
fer cap a la Meca i així vaig complir l’únic precepte que em faltava en la vida. Ja em podia morir en
pau i n’estava molt content. Però vet aquí que un dia la Terra es va posar a tremolar i el Nil va sortir
de mare. Allò que jo em pensava que només els passava als altres, m’estava passant a mi. Als meus
veïns, els va fer por perdre les oliveres amb la inundació; la meva dona patia per por que les aigües
no s’enduguessin els nostres fills. I a mi m’aterria veure destruït tot allò que jo havia conquerit. Però
no hi va haver cap solució. La terra va quedar inservible i jo em vaig haver de buscar una altra
manera de guanyar-me la vida.
—Avui dia, faig de cameller —va continuar—. Però va ser aleshores quan vaig comprendre la
paraula d’Al·là: ningú no té por del que no coneix, perquè tothom és capaç de conquerir tot allò que
vol i que necessita. Només ens fa por perdre allò que tenim, tant si són les nostres vides com les
nostres hisendes. Però aquesta por ens passa quan comprenem que la nostra història i la història del
món han estat escrites per la mateixa Mà.
* * *
Algunes vegades es creuaven amb altres caravanes de nit. Sempre es donava el cas que l’una
tenia allò que feia falta a l’altra —com si realment tot hagués estat escrit per una sola Mà. Els
camellers s’intercanviaven informació sobre les tempestes de vent i es reunien al voltant de les
fogueres, tot explicant-se històries del desert.
D’altres vegades venien uns encaputxats misteriosos; eren beduïns que espiaven la ruta que
seguien les caravanes. Portaven notícies de bandolers i tribus bàrbares. Arribaven en silenci i se
n’anaven en silenci; els seus vestits negres amb prou feines els deixaven els ulls al descobert.
Una d’aquelles nits el cameller va fer cap a la foguera on seien el noi i l’Anglès.
—Corren rumors d’una guerra entre els clans —els va dir el cameller.
Tots tres es van quedar callats. El noi va percebre que la por flotava en l’aire, malgrat que ningú
no hagués dit ni paraula. Havia tornat a copsar el llenguatge sense paraules, el Llenguatge Universal.
Al cap d’una estona, l’Anglès va preguntar si corrien perill.
—El qui entra al desert no es pot fer enrere —va dir el cameller—. I si no ens podem fer enrere,
només cal que ens preocupem per la millor manera de tirar endavant. De la resta, se n’encarrega
Al·là, fins i tot del perill.
I va acabar amb aquella paraula tan misteriosa: «Maktub.»
“T’hauries de fixar més en les caravanes —va dir el noi a l’Anglès, quan el cameller se’n va anar
—. Fan molts tombs, però sempre es dirigeixen al mateix lloc.
—I tu hauries de llegir més sobre el món —li va respondre l’Anglès—. Els llibres són iguals que
les caravanes.
L’immens grup d’homes i animals va apressar la marxa. A part del silenci que regnava de dia, les
nits —quan els viatgers s’acostumaven a aplegar per fer petar la xerrada al voltant de les fogueres—
també es van tornar silencioses. Un dia, el Cap de la Caravana va decidir que ja no encendrien més
fogueres, perquè la caravana no cridés l’atenció.
Els viatgers feien una rotllana d’animals i dormien tots junts al centre, per protegir-se del fred
nocturn. El Cap va posar sentinelles al voltant del grup.
Durant una d’aquelles nits, l’Anglès, que no podia dormir, va cridar el noi i tots dos van fer una
passejada al voltant del campament. Era una nit de lluna plena i el noi va explicar la seva història a
l’Anglès.
L’Anglès es va quedar bocabadat en saber que la vidrieria havia prosperat tant i tant quan el noi
hi havia començat a treballar.
—Aquest és el principi que mou totes les coses —va dir—. En alquímia, en diuen Ànima del
Món. Quan desitges una cosa de tot cor, ets més a prop de l’Ànima del Món. Sempre és una força
positiva.
També va dir que allò no era pas un do exclusiu dels homes: totes les coses tenen una ànima, tant
se val que siguin minerals, vegetals, animals o un simple pensament.
—Tot el que hi ha sota i sobre la faç de la Terra es transforma, perquè la Terra és viva i té una
Ànima. Nosaltres formem part d’aquesta Ànima, però rarament sabem que sempre treballa a favor
nostre. Però has de comprendre que, a la vidrieria, fins i tots els gerros col·laboraven en el teu èxit.
El noi es va quedar en silenci una estona, absort en la contemplació de la lluna i la sorra blanca.
—He vist com la caravana caminava a través del desert —va dir a la fi—. Ella i el desert parlen
la mateixa llengua, per això ell deixa que ella el travessi. Comprovarà cadascun dels seus passos,
per esbrinar si està en perfecta sintonia amb ell, i, si hi està, ella arribarà a l’oasi. Si un de nosaltres
arribés aquí amb molt de coratge però sense entendre aquesta llengua, es moriria el primer dia.
Van continuar contemplant la lluna, tots dos.
—Aquesta és la màgia dels senyals —va afegir el noi—. He vist com els guies llegeixen els
senyals del desert i com l’ànima de la caravana conversa amb l’ànima del desert.
Al cap d’una estona, va parlar l’Anglès.
—M’hauré de fixar més en la caravana —va dir, a la fi.
—I jo hauré de llegir els teus llibres —va afirmar el noi.
* * *
Eren uns llibres molt estranys. Parlaven de mercuri, sal, dracs i reis, però ell no hi entenia res.
Tot i així, hi havia una idea que es repetia en gairebé tots els llibres: totes les coses són
manifestacions d’una sola cosa.
En un dels llibres, hi va descobrir que el text més important de l’alquímia només té unes quantes
línies i està escrit en una simple maragda.
—És la Taula de la Maragda —va dir l’Anglès, tot orgullós de poder ensenyar alguna cosa al
noi.
—Aleshores, com és que hi ha tants llibres?
—Per poder comprendre aquestes línies —li va replicar l’Anglès, no gaire convençut de la seva
resposta.
El llibre que va interessar més el noi va ser el que explicava la història de dos alquimistes molt
famosos. Eren uns homes que havien dedicat tota la vida a purificar metalls en laboratoris; perquè
creien que, si bullien un metall durant molts i molts anys, al final, s’alliberaria de totes les seves
propietats individuals i, en el seu lloc, hi quedaria l’Ànima del Món. Aquesta Cosa Única que
permetia que els alquimistes comprenguessin qualsevol cosa que s’esdevingués en la faç de la Terra,
perquè era el llenguatge mitjançant el qual es comuniquen les coses. D’aquest descobriment, en deien
la Gran Obra —que es compon d’una part líquida i una part sòlida.
—¿Que no n’hi ha prou d’observar els homes i els senyals, per descobrir aquest llenguatge? —li
va preguntar el noi.
—Tu tens la mania de simplificar-ho tot —li va replicar l’Anglès, irritat—. L’alquímia és una
tasca seriosa. Cal seguir cada pas exactament tal com el van ensenyar els mestres.
El noi va descobrir que, de la part líquida de la Gran Obra, en deien Elixir de la Llarga Vida, el
qual curava totes les malalties i evitava que l’alquimista envellís. De la part sòlida, en deien Pedra
Filosofal.
—No és fàcil descobrir la Pedra Filosofal —va dir l’Anglès—. Els alquimistes es passaven
molts anys als laboratoris, contemplant aquell foc que purificava els metalls. Estaven tan pendents
del foc que al cap de poc temps els seus pensaments van prescindir de totes les vanitats mundanes. I
vet aquí que, un bon dia, van descobrir que la purificació dels metalls també els havia purificat a
ells.
El noi es va recordar del Mercader de Vidres. Li havia dit que havia estat positiu que li netegés
els gerros, perquè tots dos també es poguessin alliberar dels mals pensaments. Cada vegada estava
més convençut que l’alquímia es podia aprendre en la vida quotidiana.
—A més a més —va dir l’Anglès—, la Pedra Filosofal té una propietat fascinadora. Un petit
fragment d’aquesta pedra pot transformar grans quantitats de metall en or.
A partir d’aquella frase, el noi s’hi va interessar d’allò més, en l’alquímia. Es va pensar que,
amb una mica de paciència, ho podria transformar tot en or. Va llegir la vida de diverses persones
que ho havien aconseguit: Helvetius, Elies, Fulcanelli, Gèber… Eren unes històries fascinadores: tots
vivien la seva Llegenda Personal fins al final. Viatjaven, coneixien savis, feien miracles davant dels
incrèduls, i posseïen la Pedra Filosofal i l’Elixir de la Llarga Vida.
Però quan volia aprendre la manera d’assolir la Gran Obra, es perdia completament. Solament hi
havia dibuixos, instruccions en codi i uns textos molt obscurs.
—Per què parlen d’aquesta manera tan complicada? —va preguntar una nit a l’Anglès. Es va fixar
que l’Anglès estava un pèl avorrit i que trobava a faltar els seus llibres.
—Perquè només els puguin entendre els qui tenen la responsabilitat d’entendre’ls —li va dir—.
Imagina’t que tothom sabés transformar el plom en or. Al cap de poc temps Por ja no tindria cap
valor. Només els persistents i els qui estudien molt assoleixen la Gran Obra. És per això que sóc
enmig d’aquest desert. Per provar de trobar un Alquimista de debò que m’ajudi a desxifrar els codis.
—Quan els van escriure, aquests llibres?
—Fa molts segles.
—En aquella època no existia la impremta —va insistir el noi—. No era pas possible que tothom
conegués l’alquímia. ¿Com és que feien servir aquest llenguatge tan estrany i ple de dibuixos?
L’Anglès no li va donar cap resposta. Li va dir que ja feia dies que observava la caravana i que
no havia descobert res de nou. L’única cosa que havia notat era que els comentaris sobre la guerra no
paraven d’augmentar.
* * *
Un bon dia, el noi va tornar tots els llibres a l’Anglès.
—I doncs? Que has après gaires coses? —li va preguntar l’altre, ple d’expectació. Necessitava
un interlocutor per poder-hi conversar i oblidar la por que li feia la guerra.
—He après que el món té una Ànima i que qui comprengui aquesta Ànima comprendrà el
llenguatge de les coses. He après que molts alquimistes que han viscut la seva Llegenda Personal han
descobert l’Ànima del Món, la Pedra Filosofal i l’Elixir. Però, per sobre de tot, he après que
aquestes coses són tan senzilles que es poden escriure en una maragda.
L’Anglès va tenir un desengany. Els anys d’estudi, els símbols màgics, les paraules complicades,
els estris de laboratori… Res no havia impressionat el noi. «Deu tenir una ànima massa primitiva per
poder-ho comprendre», va pensar.
Va agafar els llibres i els va guardar a les bosses que penjaven del camell.
—Torna a la teva caravana —li va dir—. A mi, tampoc no m’ha ensenyat res.
El noi va tornar a contemplar el silenci del desert i la sorra que alçaven els animals. «Cadascú té
el seu mètode per aprendre», es repetia a si mateix. «El seu mètode no és el meu i el meu mètode no
és el seu. Però tots dos busquem la nostra Llegenda Personal i per això el respecto.»
* * *
La caravana va començar a viatjar dia i nit. A tothora apareixien missatgers encaputxats, i el
cameller —que s’havia fet amic del noi— li va explicar que ja havia esclatat la guerra entre els
clans. Tindrien molta sort si podien arribar a l’oasi.
Els animals estaven esgotats i els homes cada vegada estaven més silenciosos. El silenci era més
terrible de nit, quan el simple renill d’un camell —que abans no passava de ser el renill d’un camell
— espantava tothom perquè podia ser el senyal d’un atac.
Al cameller, però, no semblava que l’afectés gaire l’amenaça de guerra.
—Sóc viu —va dir al noi, mentre es cruspia un plat de dàtils en una nit sense fogueres ni lluna—.
Mentre menjo, no faig altra cosa que no sigui menjar. Si estigués caminant, només caminaria. I si
hagués de lluitar, avui seria un dia tan bo com qualsevol altre per morir. Perquè no visc en el passat
ni en el futur. Només tinc el present i és l’únic que m’interessa. Si ets capaç de viure sempre en el
present, seràs un home feliç. T’adonaràs que al desert hi ha vida, que el cel té estrelles i que els
guerrers lluiten perquè això forma part de la raça humana. La vida serà una festa, un gran festival,
perquè només consisteix en el moment que estem vivint.
Al cap de dues nits, quan es preparava per anar-se’n a dormir, el noi va mirar en direcció a
l’astre que seguien durant la nit. Li va semblar que l’horitzó era una mica més baix, perquè al
capdamunt del desert hi havia centenars d’estrelles.
—És l’oasi —va dir el cameller.
—I per què no hi anem ara mateix?
—Perquè necessitem dormir.
* * *
El noi va obrir els ulls quan començava a sortir el sol. Al seu davant, on hi havia hagut una estesa
de petites estrelles durant la nit, hi havia una gran extensió de palmeres que cobrien tot l’horitzó del
desert.
—En§ n’hem sortit! —va exclamar l’Anglès, que també s’acabava de despertar.
El noi, en canvi, es mantenia en silenci. Havia après el silenci del desert i es conformava a
contemplar el palmerar que tenia al davant. Encara havia de caminar molt fins a arribar a les
Piràmides i, algun dia, aquell matí només seria un record. Però aquell moment era el present, la festa
de què li havia parlat el cameller, i procurava viure-la amb les ensenyances del passat i els somnis
del futur. Algun dia, aquella visió de milers de palmeres només seria un record. Però, per a ell,
aquell moment significava ombra, aigua i un refugi de la guerra. De la mateixa manera que un renill
de camell es podia transformar en un perill, una filera de palmeres podia significar un miracle.
* * *
«El món parla molts llenguatges», va pensar el noi.
«Quan els temps van de pressa, les caravanes també corren», va pensar l’Alquimista, mentre veia
arribar centenars de persones i animals a l’oasi. La gent cridava darrera dels qui acabaven d’arribar,
la polseguera tapava el sol del desert i les criatures saltironaven engrescades en veure els forasters.
L’Alquimista es va fixar que els caps de les tribus s’acostaven al Cap de la Caravana i que hi tenien
una llarga conversa.
Però allò no interessava gens l’Alquimista. Ja havia vist molta gent arribar i partir, però l’oasi i
el desert continuaven igual. Havia vist com reis i captaires trepitjaven aquella sorra que canviava de
forma constantment per l’acció del vent, però que era la mateixa que havia conegut en la seva
infància. Tot i així, no podia reprimir que en el fons del seu cor es manifestés una mica d’aquella
alegria que experimenta tot viatger quan, després de tanta terra groga i cel blau, se li presenta la
verdor de les palmeres davant dels ulls. «Potser Déu ha creat el desert perquè l’home pugui somriure
en veure les palmeres», va pensar.
Després, va decidir concentrar-se en assumptes més pràctics. Sabia que en aquella caravana
viatjava l’home a qui havia d’explicar una part dels seus secrets. Els senyals l’havien avisat. Encara
no el coneixia, aquest home, però els seus ulls experts el reconeixerien tan bon punt el veiés.
Confiava que tingués tantes aptituds com l’aprenent anterior.
«No sé pas per què les hem de transmetre oralment, aquestes coses», pensava. No era ben bé que
fossin secrets; Déu revelava generosament els seus secrets a totes les criatures.
Només sabia una explicació per a aquest fet: les coses s’han de transmetre així perquè siguin
fetes de Vida Pura, i aquesta mena de vida difícilment es pot expressar amb imatges ni paraules.
Perquè les persones queden fascinades per les imatges i les paraules, i s’obliden del Llenguatge
del Món.
* * *
Van conduir els qui havien acabat d’arribar en presència dels caps de les tribus del Faium. El noi
no es podia creure el que veia: en lloc de ser un pou envoltat de palmeres —tal com havia llegit una
vegada en un llibre d’història—, l’oasi era molt més gran que uns quants pobles d’Espanya junts.
Tenia tres-cents pous, cinquanta mil palmeres i moltes tendes acolorides escampades pertot.
—Sembla Les mil i una nits —va dir l’Anglès, impacient per trobar-se amb l’Alquimista.
Immediatament, els van assetjar les criatures, que miraven amb curiositat els animals, els camells
i les persones que arribaven. Els homes volien saber si havien vist cap combat i les dones es
disputaven els teixits i les pedres precioses que havien dut els mercaders. El silenci del desert
semblava un somni llunyà; les persones parlaven sense parar, reien i cridaven, com si haguessin
sortit d’un món espiritual per ser novament entre els homes. Estaven feliços i contents.
Malgrat les precaucions del dia abans, el cameller va explicar al noi que els oasis del desert són
considerats territori neutral, perquè la majoria dels habitants són dones i criatures. I hi havia oasis
tant d’un bàndol com de l’altre; per tant, els guerrers anaven a lluitar a les sorres del desert i
deixaven els oasis com a zona protegida.
Amb una certa dificultat, el Cap de la Caravana va reunir tothom i va començar a donar
instruccions. Es quedarien a l’oasi fins que no acabés la guerra entre els clans. Com que eren
visitants, haurien de compartir les tendes amb els habitants de l’oasi, els quals els proporcionarien
els millors indrets. Era la llei de l’hospitalitat. Després, va demanar que tothom, incloent-hi els
sentinelles, lliurés les armes als homes que els indicarien els caps de les tribus.
—Són les normes de la guerra —va explicar el Cap de la Caravana. D’aquesta manera, els oasis
no poden aixoplugar exèrcits ni guerrers.
El noi va tenir una gran sorpresa quan l’Anglès es va treure un revòlver cromat de la jaqueta i el
va lliurar a l’home que recollia les armes.
—Com és que duus revòlver? —va preguntar.
—Per aprendre a confiar en els homes —li va respondre l’Anglès. Estava molt content perquè
havia arribat al final de la seva recerca.
El noi, en canvi, pensava en el seu tresor. Com més s’acostava al seu somni, més se li
complicaven les coses. Ja no regia allò que li havia dit el rei de «la sort del principiant». El que
regia aleshores, prou que ho sabia, era la prova de la constància i del valor del qui busca la seva
Llegenda Personal. Per això ell no es podia precipitar ni tampoc impacientar-se. Si reaccionés
d’aquella manera, no podria veure els senyals que Déu havia posat en el seu camí.
«Déu els ha col·locat en el meu camí», va pensar el noi, sorprès de si mateix. Fins en aquell
moment, havia considerat els senyals com una cosa del món. Si fa no fa com menjar o dormir, com
buscar un amor, o trobar feina. No se li havia acudit que era un llenguatge que Déu utilitzava per
ensenyar-li el camí que havia de recórrer.
«No t’impacientis», va repetir el noi per a ell mateix. Tal com va dir el cameller, «menja quan
sigui hora de menjar i camina quan sigui hora de caminar».
El primer dia, tothom va dormir per sobreposar-se del cansament, fins i tot l’Anglès. El noi va
anar a parar molt lluny d’ell, en una tenda on hi havia cinc nois més de la seva edat. Eren gent de
desert i volien que els expliqués històries de les grans ciutats.
El noi els va parlar de la seva vida de pastor i, tot just quan els anava a explicar les seves
vivències a la vidrieria, l’Anglès va entrar a la tenda.
—T’he buscat tot el matí —li va dir, mentre l’arrossegava cap enfora—. Necessito que m’ajudis
a esbrinar on viu l’Alquimista.
D’entrada, van provar de localitzar-lo pel seu compte. Un alquimista, bé devia viure d’una
manera diferent dels altres habitants de l’oasi i era molt possible que a la seva tenda hi hagués
sempre un forn encès. Van caminar força, fins que es van convèncer que l’oasi era molt més gran que
no s’havien imaginat i que hi havia molts centenars de tendes.
—Hem perdut gairebé tot el dia —va dir l’Anglès, mentre s’asseia amb el noi prop d’un dels
pous de l’oasi.
—Val més que preguntem —va dir el noi.
L’Anglès, que no volia que se sabés que era a l’oasi, no s’hi acabava de decidir. Però al final
s’hi va avenir i va demanar al noi que ho preguntés ell, perquè parlava més bé l’àrab. El noi es va
acostar a una dona que havia anat al pou per omplir d’aigua un bot de pell de moltó.
—Bona tarda, senyora. M’agradaria saber on para un alquimista que viu en aquest oasi —va
preguntar el noi.
La dona li va respondre que no n’havia sentit parlar mai i se’n va anar immediatament. Però
abans va advertir el noi que no dirigís la paraula a les dones vestides de negre, perquè eren casades.
Calia que respectés la tradició.
L’Anglès va tenir un gran desengany. Havia fet el viatge perquè sí. El noi també es va entristir; el
seu company també buscava la seva Llegenda Personal. I quan una persona la busca, tot l’Univers
s’esforça perquè aconsegueixi el que desitja. Li ho havia dit el rei. No podia pas anar errat.
—Abans, jo no n’havia sentit parlar mai, d’alquimistes —va dir el noi—. Si no, provaria
d’ajudar-te.
Els ulls de l’Anglès van brillar tot de sobte.
—Es clar! Potser no saben què és un alquimista! Pregunta per l’home que cura les malalties del
poble.
Unes quantes dones vestides de negre van anar a buscar aigua al pou, però el noi no va encetar
conversa amb ningú —malgrat la insistència de l’Anglès— fins que no s’hi va acostar un home.
—Que coneix l’home que cura les malalties del poble?
—Al·là cura totes les malalties —va dir l’home, molt espantat per la presència dels forasters—.
Vosaltres deveu buscar un bruixot.
I després de citar uns versicles de l’Alcorà, va seguir el seu camí.
S’hi va acostar un altre home. Era més vell i només duia un cubellet. El noi va repetir la pregunta.
—Per què voleu conèixer aquesta mena d’home? —va respondre l’àrab amb una altra pregunta.
—Perquè el meu amic ha viatjat molts mesos per poder-lo localitzar —li va replicar el noi.
—Si aquest home viu a l’oasi, deu ser molt poderós —va dir el vell, després de rumiar uns
moments—. Ni els caps de les tribus el podrien veure quan els fes falta. Només quan ell ho decidís.
Espereu que s’acabi la guerra. I després marxeu amb la caravana. No us entremeteu en la vida de
l’oasi —va dir per acabar. I se’n va anar.
Però l’Anglès es va engrescar de quina manera. Seguien la pista bona.
Finalment, hi va aparèixer una noia que no anava vestida de negre. Duia un càntir a l’espatlla i el
cap cobert per un vel, però no tenia la cara tapada. El noi s’hi va acostar per preguntar-li per
l’Alquimista.
Aleshores, va semblar com si el temps es parés i l’Ànima del Món sorgís amb tota la seva força
davant del noi.
Quan li va veure aquells ulls tan negres i els llavis indecisos entre un somriure i el silenci, va
comprendre la part més important i més sàvia del Llenguatge que parlava el món, i que totes les
persones de la Terra eren capaces d’entendre amb el cor. D’això, en diuen Amor i és una cosa més
antiga que els homes i que el mateix desert. Tot i així, ressorgeix sempre amb la mateixa força en
qualsevol lloc en què es creuin dos parells d’ulls, tal com s’havien creuat aquells dos parells d’ulls
davant d’un pou. Finalment, els llavis es van decidir pel somriure, i allò era un senyal, el senyal que
havia esperat tota la vida sense saber-ho, el que havia buscat en les ovelles, els llibres, els vidres i
el silenci del desert.
Allò era el Llenguatge del Món en tota la seva puresa, no li calien explicacions, perquè l’Univers
no en necessita per seguir el seu camí en l’espai sense fi. En aquell moment, l’únic que comprenia el
noi era que estava davant de la dona de la seva vida, les paraules no feien cap falta; ella també ho
devia de saber. N’estava més segur que de qualsevol altra cosa al món, encara que els seus pares i
els pares dels seus pares diguessin que calia festejar, prometre’s, conèixer bé la persona i tenir
diners abans de casar-se. Els qui diuen això, és possible que no hagin conegut mai el Llenguatge
Universal, perquè, quan t’hi submergeixes, és fàcil entendre que, al món, sempre hi ha una persona
que n’espera una altra, tant si és al bell mig d’un desert com si és enmig d’una gran ciutat. Quan el
camí d’aquestes persones es creua i els seus ulls es troben, el passat i el futur perden tota la
importància i només existeix aquell moment i la increïble certesa que totes les coses que s’esdevenen
sota el sol han estat escrites per la mateixa Mà. La Mà que desvetlla l’Amor i que ha creat una ànima
bessona per a cada persona que treballa, descansa i busca tresors sota el sol. Perquè sense això els
somnis de la raça humana no tindrien cap sentit.
«Maktub», va pensar el noi.
L’Anglès es va alçar i va sacsejar el noi.
—Vinga! Pregunta-li-ho!
El noi es va acostar a la noia, que li va tornar a fer un somriure. Ell també li va somriure.
—Com et dius? —li va preguntar.
—Em dic Fàtima —li va dir la noia, mirant a terra.
—Algunes dones de la meva terra també se’n diuen.
—És el nom de la filla del Profeta —li va dir la Fàtima—. Els guerrers el van dur cap allà.
Aquella noia tan delicada parlava dels guerrers amb orgull. Al seu costat, l’Anglès insistia en el
seu tema i el noi va preguntar per l’home que curava totes les malalties.
—És un home que coneix els secrets del món. Conversa amb els djins del desert —va dir ella.
Els djins eren els dimonis. I la noia va assenyalar cap al sud, que era on vivia aquell home tan
estrany.
Després, va omplir el càntir i se’n va anar. L’Anglès també se’n va anar, a la recerca de
l’Alquimista. Però el noi es va quedar molta estona assegut al costat del pou: havia comprès que un
dia el vent de Llevant li havia perfumat el rostre amb la fragància d’aquella dona, i que l’estimava
fins i tot abans de saber que existia, i que l’amor que sentia per ella l’ajudaria a trobar tots els
tresors del món.
L’endemà, el noi va tornar al pou per esperar la noia. Es va quedar molt parat quan hi va trobar
l’Anglès, que contemplava el desert per primera vegada.
—El vaig esperar durant tota la tarda i la nit —va dir l’Anglès—. Va arribar amb les primeres
estrelles. Li vaig explicar què buscava. Aleshores, em va preguntar si ja havia transformat plom en
or. Li vaig respondre que era precisament el que volia aprendre. Em va manar que ho intentés. És
l’únic que em va dir: «Intenta-ho.»
El noi es va quedar callat. L’Anglès havia viatjat molt perquè li diguessin el que ja sabia.
Aleshores, es va recordar que ell havia donat sis ovelles al vell monarca pel mateix motiu.
—Doncs intenta-ho —va dir a l’Anglès.
—És el que penso fer. M’hi posaré ara mateix.
Poc després que l’Anglès hagués marxat, la Fàtima hi va anar per omplir el càntir d’aigua del
pou.
—T’he vingut a dir una cosa molt senzilla —va dir el noi—. Vull que siguis la meva dona.
T’estimo.
A la noia, li va vessar l’aigua del càntir.
—Et vindré a esperar aquí cada dia. He travessat el desert a la recerca d’un tresor que hi ha prop
de les Piràmides. La guerra era una maledicció per a mi. Però s’ha convertit en una benedicció
perquè em permet ser prop teu.
—La guerra acabarà algun dia —va dir la noia.
El noi va mirar les palmeres de l’oasi. Havia estat pastor. I hi havia moltes ovelles, allà. La
Fàtima era més important que no el tresor.
—Els guerrers busquen tresors —va dir la noia, com si pogués llegir el pensament del noi—. I
les dones del desert estan orgulloses dels seus guerrers.
Després, va tornar a omplir el càntir i se’n va anar.
El noi anava cada dia al pou per esperar la Fàtima. Li va explicar que havia fet de pastor, la
història del rei i la de la vidrieria. Es van fer amics, i llevat dels quinze minuts que passava amb ella,
el dia se li feia infinitament llarg. Quan ja feia un mes que era a l’oasi, el Cap de la Caravana va
convocar tothom a una reunió.
—No sabem quan acabarà la guerra i no podem continuar el viatge —va dir.
—Les batalles duraran molt de temps, potser molts anys. Hi ha guerrers forts i valents en tots dos
bàndols i per als dos exèrcits combatre és un honor. No és una guerra entre bons i dolents. Es una
guerra entre forces que lluiten pel mateix poder i, quan comença aquesta mena de batalla, dura molt
més que les altres, perquè Al·là és amb tots dos bàndols.
La gent es va dispersar. Aquella tarda, el noi es va tornar a trobar amb la Fàtima i li parlà de la
reunió.
—El segon dia que ens vam veure —li va dir la Fàtima— em vas parlar del teu amor. Després,
em vas ensenyar coses boniques, com ara el Llenguatge i l’Ànima del Món. Tot això va fer que al cap
de poc temps jo ja formés part de tu.
El noi sentia la seva veu i la trobava més bella que la fressa del vent en les fulles de les
palmeres.
—Feia molt de temps que t’esperava en aquest pou. No em puc recordar del meu passat, de la
Tradició, de la manera com els homes esperen que es comportin les dones del desert. Des de ben
petita jo somiava que el desert em duria el regal més gran de la meva vida. Finalment, el regal ha
arribat: ets tu.
El noi li volia agafar la mà. Però la Fàtima subjectava les nanses del càntir.
—M’has parlat dels teus somnis, del vell monarca i del tresor. M’has parlat dels senyals.
Aleshores, no em fa por res, perquè han estat aquests senyals els que t’han fet arribar a mi. I jo formo
part del teu somni, de la teva Llegenda Personal, tal com tu acostumes a dir. Per això vull que vagis
en direcció al que venies a buscar. Si has d’esperar que s’acabi la guerra, molt bé. Però si te n’has
d’anar abans, vés en direcció a la teva Llegenda. El vent canvia la forma de les dunes, però el desert
continua al mateix lloc. El nostre amor serà igual.
—«Maktub» —va dir—. Si formo part de la teva Llegenda, algun dia tornaràs.
La conversa amb la Fàtima va fer posar trist el noi. Es recordava de moltes persones que havia
conegut. Als pastors casats, els costava molt convèncer les esposes que era necessari que sortissin a
pasturar pels camps. L’amor exigia ser prop de la persona estimada.
L’endemà, ho va explicar a la Fàtima.
—El desert s’enduu els nostres homes i no sempre ens els torna —li va dir ella—. Hi estem
avesades. Però ells passen a existir en els núvols sense pluja, en els animals que s’amaguen sota les
pedres i en l’aigua que brolla generosament de la terra. Passen a formar part de tot, passen a ser
l’Ànima del Món.
—N’hi ha que tornen —va afegir—. Aleshores, totes les altres dones es posen molt contentes,
perquè és possible que els homes que elles esperen també tornin algun dia. Abans, jo contemplava
aquestes dones i els envejava la felicitat. Ara, jo també esperaré una persona.
—Sóc una dona del desert i me n’orgulleixo. Vull que el meu home també camini lliure com el
vent que mou les dunes. I també vull veure el meu home en els núvols, els animals i l’aigua.
El noi va anar a veure l’Anglès. Li volia parlar de la Fàtima. Es va quedar molt parat quan va
veure que l’Anglès havia construït un fornet al costat de la seva tenda. Era un forn molt estrany, amb
un flascó transparent al capdamunt. L’Anglès alimentava el foc amb llenya i contemplava el desert.
Semblava que els ulls li brillessin més que quan es passava tot el temps llegint llibres.
—Aquesta és la primera fase del treball —va dir l’Anglès—. N’haig de separar el sofre impur.
Per aconseguir-ho, cal que no tingui por de fracassar. La por del fracàs és el que m’havia impedit
intentar portar a terme la Gran Obra fins ara. És ara quan començo el que podia haver començat fa
deu anys. Però m’alegra no haver-ne esperat vint per intentar-ho.
I va continuar atiant el foc i contemplant el desert. El noi es va quedar al seu costat una estona,
fins que el desert va adquirir una tonalitat rosada amb la llum del capvespre. Aleshores, va sentir un
desig immens d’anar més enllà, per veure si el silenci podia respondre les seves preguntes.
Va caminar sense rumb durant una estona, sempre amb les palmeres de l’oasi a la vista.
Escoltava el vent i sentia les pedres sota els peus. De vegades, trobava alguna conquilla que li feia
saber que aquell desert, en una època molt remota, havia estat un mar grandiós. Més tard, es va
asseure en una pedra i es va deixar hipnotitzar per l’horitzó que tenia al davant. No comprenia l’amor
sense el sentiment de possessió; però la Fàtima era una dona del desert i només el desert li ho podia
ensenyar.
Es va estar així, sense pensar en res, fins que va notar un moviment per sobre del cap. Va mirar
cap al cel i hi va veure dos esparvers que volaven molt amunt.
El noi es va posar a observar els esparvers i les evolucions que feien al cel. Semblava que no
tinguessin ordre ni concert; en canvi, tenien un sentit per al noi. Però no n’acabava de comprendre el
significat. Va decidir que seguiria el moviment dels ocells amb els ulls, per si de cas hi podia llegir
alguna cosa. Potser el desert li sabria explicar l’amor sense possessió.
Li va agafar son. El cor li demanava que no s’adormís: ben al contrari, s’hi havia de lliurar.
«Estic penetrant en el Llenguatge del Món, i tot té un sentit en la Terra, fins i tot el vol dels
esparvers», va dir. I va aprofitar per donar les gràcies per estar ple d’amor per una dona. «Quan
estimes, les coses encara tenen més sentit», va pensar.
De sobte, un esparver va fer una baixada en picat i va atacar l’altre. Quan va fer aquest
moviment, el noi va tenir una visió molt sobtada i ràpida: un exèrcit que entrava a l’oasi amb les
espases desembeinades. La visió va desaparèixer tot seguit, però el va deixar tot espantat. Havia
sentit parlar dels miratges i ja n’havia vist alguns: eren uns desitjós que es materialitzaven sobre la
sorra del desert. Però ell no desitjava pas que cap exèrcit envaís l’oasi.
Va pensar que valia més oblidar-ho i tornar a la seva meditació. Va provar de concentrar-se en el
desert rosat i en les pedres. Però tenia el cor inquiet.
«Segueix sempre els senyals», li havia dit el vell monarca.
I el noi també va pensar en la Fàtima. Va recordar el que havia vist i va pressentir que era
imminent.
Amb penes i treballs va sortir del trànsit en què havia entrat. Es va alçar i va caminar en direcció
a les palmeres. Novament percebia els diversos llenguatges de les coses: aquesta vegada, el desert
era segur i l’oasi s’havia transformat en un perill.
El cameller estava assegut sota una palmera, i també contemplava la posta del sol. Va veure
sortir el noi de darrera una duna.
—S’acosta un exèrcit —li va dir—. He tingut una visió.
—El desert omple de visions el cor dels homes —li va respondre el cameller.
Però el noi li va parlar dels esparvers: n’estava contemplant el vol quan, tot de sobte, s’havia
submergit en l’Ànima del Món.
El cameller es va quedar callat; comprenia prou bé de què li parlava el noi. Sabia que qualsevol
cosa que hi hagi en la faç de la Terra pot explicar la història de totes les coses. Si obria un llibre per
qualsevol pàgina o mirava les mans de la gent, les cartes d’una baralla, el vol dels ocells o el que
fos, qualsevol persona hi podria trobar un vincle amb la vivència que estava experimentant. En
realitat, les coses no ensenyaven res; són les persones que, en observar les coses, descobrien la
manera de submergir-se en l’Ànima del Món.
El desert era ple d’homes que es guanyaven la vida perquè podien penetrar amb facilitat en
l’Ànima del Món. En deien endevins i els temien dones i vells. Els guerrers rarament els consultaven
perquè no podien pas entrar en una batalla sabent quan moririen. Els guerrers s’estimen més el regust
de la lluita i l’emoció del que no es coneix; el futur, l’havia escrit Al·là, i tant se valia el que Ell
hagués escrit, perquè segur que era pel bé de l’home. Per tant, els guerrers només vivien el present,
perquè el present era ple de sorpreses i ells havien d’estar a l’aguait de moltes coses: on duia
l’espasa l’enemic, on tenia el cavall, quin era el següent cop que li havia d’etzibar per salvar la
vida…
El cameller no era guerrer, per això ja havia consultat uns quants endevins. N’hi havia molts que
l’havien encertada; d’altres s’havien equivocat.
Un dia, l’endeví més vell (i el més temut) va preguntar al cameller per què li interessava tant
saber el futur.
—Per poder-ho fer tot —li va respondre el cameller—, i canviar el que no m’agradaria que
passés.
—Aleshores deixarà de ser el teu futur —va respondre l’endeví.
—Potser vull saber el futur per preparar-me per a les coses que vindran.
—Si són coses bones, serà una sorpresa molt agradable —va dir l’endeví—. Però, si són
dolentes, ja les patiràs molt abans que no et passin.
—Vull saber el futur perquè sóc un home —va dir el cameller a l’endeví—. I els homes viuen en
funció del seu futur.
L’endeví es va quedar callat una estona. La seva especialitat era el joc de les varetes, que tirava
al terra i interpretava segons la manera com havien caigut. Aquell dia no les va tirar. Les va
embolicar amb un mocador i les va guardar a la butxaca.
—Em guanyo la vida endevinant el futur de la gent —li va dir—. Conec la ciència de les varetes
i sé com utilitzar-la per penetrar en l’espai on ha estat escrit tot. Allà, hi puc llegir el passat i
descobrir el que ja estava oblidat per poder comprendre els senyals del present. Quan les persones
em consulten, no els llegeixo el futur; els endevino el futur. Perquè el futur pertany a Déu, i Ell només
el revela en circumstàncies molt extraordinàries. I com m’ho faig per endevinar el futur? Pels senyals
del present. El secret és en el present; si prestes atenció al present, el podràs millorar. I si millores el
present, el que passarà després també serà millor. Oblida el futur i viu cada dia de la teva vida
segons les ensenyances de la Llei i en la confiança que Déu cuida les seves criatures. Cada dia porta
en si l’Eternitat.
El cameller va voler saber quines eren les circumstàncies en què Déu permetia que veiéssim el
futur.—
Quan Ell mateix ens l’ensenya. I Déu ensenya el futur molt poques vegades i per un sol motiu:
és un futur que ha estat escrit perquè el canviéssim.
«Déu ha ensenyat un futur al noi» —va pensar el cameller—. «Perquè volia que el noi fos la Seva
eina.»
—Vés a parlar amb els caps de les tribus —va dir el cameller—. Explica’ls que s’acosten uns
guerrers.
—Es riuran de mi.
—Són homes del desert, i els homes del desert estan avesats als senyals.
—Doncs ja ho deuen saber.
—No els preocupa gens, això. Ells creuen que, si s’han d’assabentar de res que Al·là els vulgui
comunicar, ja els ho dirà alguna persona. I avui, aquesta persona ets tu.
El noi va pensar en la Fàtima. I va decidir que aniria a veure els caps de les tribus.
—Us porto uns senyals del desert —va dir al guardià que vigilava l’entrada de la immensa tenda
blanca que hi havia al centre de l’oasi—. Vull veure els caps.
El guardià no va dir res. Hi va entrar i s’hi va estar molta estona. Més tard, en va sortir en
companyia d’un àrab jove que vestia de blanc i daurat. El noi li va explicar el que havia vist. El jove
li va demanar que s’esperés una mica i va tornar a entrar a la tenda.
Es va fer de nit. Van entrar a la tenda i en van sortir uns quants àrabs i mercaders. Poc després, es
van apagar les fogueres i l’oasi va quedar tan silenciós com el desert. Solament continuava encès el
llum de la tenda gran. Durant tota aquella estona, el noi va pensar en la Fàtima, i encara no comprenia
la conversa que havien tingut aquella tarda.
Al final, després de moltes hores d’espera, el guardià li va ordenar que hi entrés.
El que va veure el va deixar extasiat. No s’hauria imaginat mai que enmig del desert existís una
tenda com aquella. El terra, el cobrien les catifes més precioses que havia trepitjat mai i, del sostre,
en penjaven unes aranyes de metall treballat, amb tot d’espelmes enceses. Els caps de les tribus
estaven asseguts al fons de la tenda, en semicercle, i reposaven braços i cames en coixins de seda
amb brodats riquíssims. Hi entraven i en sortien criats amb safates de plata plenes d’espècies i te.
N’hi havia que es cuidaven de mantenir enceses les brases dels narguils. Un encens delicat
perfumava l’ambient.
Hi havia vuit caps, però el noi es va adonar de seguida de quin era el més important: un àrab que
vestia de blanc i daurat i que seia al centre del semicercle. Al seu costat, hi seia el jove amb qui
havia parlat abans.
—Qui és l’estranger que parla de senyals? —va preguntar un dels caps, tot observant-lo.
—Sóc jo —li va respondre. I els va explicar el que havia vist.
—¿Per què creus que el desert tindria l’acudit d’explicar-ho a un foraster, si sap de sobres que
nosaltres som aquí des de fa moltes generacions? —va comentar un altre cap de tribu.
—Perquè els meus ulls encara no s’han acostumat al desert —li va replicar el noi—. I hi puc
veure coses que ja no poden veure els ulls que hi estan massa acostumats.
«I perquè conec l’Ànima del Món», va pensar. Però no ho va dir, perquè els àrabs no creuen en
aquestes coses.
—L’Oasi és territori neutral. No els ataca ningú, els oasis —va dir un altre cap.
—Jo només els he explicat el que he vist. Si no em volen creure, no facin res.
Un silenci complet es va abatre sobre la tenda, seguit d’una exaltada conversa entre els caps de
les tribus. Parlaven un dialecte àrab que el noi no entenia, però, quan va esmentar que se’n volia
anar, un guardià li va dir que es quedés. El noi va començar a agafar por; els senyals deien que hi
havia alguna cosa que no rutllava. Li va saber greu haver-ne parlat al cameller.
De sobte, el vell que hi havia al centre va fer un somriure gairebé imperceptible i el noi es va
tranquil·litzar. El vell no havia participat en la discussió i no havia badat boca fins aleshores. Però el
noi ja estava acostumat al Llenguatge del Món, per això va poder sentir la vibració de pau que
travessava la tenda de punta a punta. La intuïció li deia que havia fet bé d’anar-hi.
La discussió es va acabar. I es van quedar en silenci una estona, mentre escoltaven el vell.
Després, es va tombar cap al noi: aleshores, el seu rostre era fred i distant.
—Fa dos mil anys, en una terra molt llunyana, van tirar en un pou i després van vendre com a
esclau un home que creia en els somnis —va dir el vell—. Els nostres mercaders el van comprar i el
van dur a Egipte. Tots nosaltres sabem que qui creu en els somnis també els sap interpretar.
«Malgrat que no sempre els pugui realitzar», va pensar el noi, tot recordant la vella gitana.
—Gràcies als somnis del faraó, que parlaven de vaques primes i grasses, aquell home va
alliberar Egipte de la fam. Es deia Josep. També era un estranger en terra estrangera, com tu, i devia
tenir la teva edat, si fa no fa.
Tothom continuava en silenci. Els ulls del vell conservaven la fredor.
—Sempre seguim la Tradició. En aquella època, la Tradició va salvar Egipte de la fam i el va
convertir en el més ric dels pobles. La Tradició ensenya als homes com han de travessar el desert i
com han de casar les filles. La Tradició diu que un oasi és un territori neutral, perquè tots dos
bàndols en tenen, d’oasis, i són vulnerables.
Ningú no deia una paraula mentre el vell parlava.
—Però la Tradició també diu que hem de creure els missatges del desert. Tot el que sabem, ens
ho ha ensenyat el desert.
El vell va fer un senyal i tots els àrabs es van alçar. La reunió estava a punt d’acabar. Van apagar
els narguils i els guardians es van col·locar en posició de ferms. Quan el noi anava per sortir, el vell
va tornar a parlar:
—Demà trencarem un acord que diu que ningú no hi pot anar armat, als oasis. Durant tot el dia
esperarem l’enemic. Quan el sol davalli per l’horitzó, tots els homes em tornaran les armes. Per cada
deu enemics morts, rebràs una moneda d’or.
»Tot i així —va continuar—, les armes no poden sortir del seu cau sense experimentar la batalla.
Són tan capricioses com el desert i, si les acostumem malament, la propera vegada els farà mandra
disparar. Si demà al vespre no n’hem utilitzat cap, en farem servir una amb tu, si més no.
* * *
Només la lluna plena il·luminava l’oasi quan el noi va sortir de la tenda. Tenia vint minuts a peu
fins a la seva i es va posar en camí.
Estava espantat per tot el que li havia passat. S’havia submergit en l’Ànima del Món i el preu per
creure-hi era la seva vida. Era una aposta molt alta. Però havia apostat alt d’ençà que havia venut les
ovelles per seguir la seva Llegenda Personal. I, tal com deia el cameller, l’endemà era tan bon dia
per morir com qualsevol altre. Tots els dies havien estat fets per viure’ls o per abandonar el món.
Tot depenia d’una sola paraula: «Maktub».
Va caminar en silenci. No n’estava penedit. Si l’endemà es moria, seria perquè Déu no tenia
ganes de canviar el futur. Però moriria després d’haver travessat un estret, treballat en una vidrieria,
conegut el silenci del desert i els ulls de la Fàtima. Havia viscut intensament cadascun dels seus dies,
d’ençà que se n’havia anat de casa, ja feia molt de temps. Si l’endemà es moria, els seus ulls haurien
vist moltes més coses que els ulls dels altres pastors, i el noi n’estava orgullós.
Tot de sobte va sentir un terrabastall i, de cop i volta, el va fer caure a terra l’impacte d’un vent
que no coneixia. Aquell indret es va omplir d’una polseguera que gairebé va tapar la lluna. Al seu
davant, s’hi va encabritar un corser enorme, tot fent un renill esfereïdor.
El noi amb prou feines podia veure què passava, però, quan la polseguera va baixar, va sentir
més por que no havia sentit mai. Dalt del corser, hi havia un cavaller tot vestit de negre que duia un
falcó a l’espatlla esquerra. Portava turbant i un mocador que li cobria tot el rostre; tot just se li veien
els ulls. Semblava un missatger del desert, però la seva presència imposava més que la de totes les
altres persones que havia conegut en la vida.
El cavaller desconegut va desembeinar l’enorme espasa que duia penjada a la sella. L’acer va
brillar a la llum de la lluna.
—Qui s’ha atrevit a llegir el vol dels esparvers? —va preguntar amb una veu tan potent que va
semblar que ressonava en les cinquanta mil palmeres del Faium.
—M’hi he atrevit jo —va dir el noi.
Tot seguit, es va recordar de la imatge de Santiago Matamoros i del seu corser blanc, amb els
infidels sota les potes. Era exactament igual. Però la situació era a la inversa.
—M’hi he atrevit jo —va repetir el noi, i va acotar el cap per rebre el cop d’espasa—. Se
salvaran moltes vides perquè vosaltres no comptàveu amb l’Ànima del Món.
Però l’espasa no va caure ràpidament. El foraster va abaixar la mà lentament, fins que la punta
del tall va tocar el cap del noi. Estava tan esmolada que n’hi va rajar una gota de sang.
El cavaller estava completament immòbil. El noi també. No va pensar a fugir ni per un moment.
Una estranya alegria li va posseir el cor: moriria per la seva Llegenda Personal. I per la Fàtima. És a
dir, que els senyals eren autèntics. L’enemic era allà, i per això no s’havia de preocupar pas per la
mort, perquè hi havia una Ànima del Món. Al cap de poc en formaria part. I, l’endemà, l’enemic
també en formaria part.
Però el desconegut mantenia l’espasa sobre el seu cap.
—Per què has llegit el vol dels ocells?
—Hi he llegit allò que els ocells m’han volgut explicar. Ells volien salvar l’oasi i vosaltres
morireu. L’oasi té més homes que no pas vosaltres.
L’espasa continuava sobre el seu cap.
—Qui ets tu per canviar el destí d’Al·là?
—Al·là ha creat els exèrcits i també ha creat els ocells. Al·là m’ha ensenyat el llenguatge dels
ocells. Tot ha estat escrit per la mateixa Mà —va dir el noi, tot recordant les paraules del cameller.
Finalment, el desconegut li va retirar l’espasa del cap. El noi es va sentir una mica alleujat. Però
no podia fugir.
—Vés amb compte amb les endevinacions —li va dir el foraster—. Quan les coses han estat
escrites, no hi ha manera d’evitar-les.
—Només he vist un exèrcit —va dir el noi—. No he vist el resultat de la batalla.
El cavaller semblava satisfet amb aquella resposta. Però encara duia l’espasa a la mà.
—Què hi fa un estranger en terra estrangera?
—Busco la meva Llegenda Personal. Una cosa que vostè no entendrà mai.
El cavaller va guardar l’espasa a la beina, i el falcó que duia a l’espatlla va fer un xiscle molt
estrany. El noi es va començar a relaxar.
—Havia de posar a prova el teu coratge —va dir el desconegut—. El coratge és el do més
important per a qui busca el Llenguatge del Món.
El noi es va quedar parat. Aquell home parlava de coses que poca gent coneixia.
—És necessari que no ens confiem mai, encara que hàgim arribat molt lluny —va afegir—. Cal
estimar el desert, però no confiar-hi mai del tot. Perquè el desert és una prova per a tots els homes:
examina cada pas i mata el qui es distreu.
Les seves paraules feien pensar en les del vell monarca.
—Si vénen els guerrers i encara conserves el cap sobre les espatlles després de la posta del sol,
busca’m —va dir el desconegut.
La mateixa mà que havia subjectat l’espasa, va empunyar un fuet. El cavall es va tornar a
encabritar, tot alçant un núvol de polseguera.
—On viu? —va cridar el noi, mentre el cavaller s’allunyava.
La mà que subjectava el fuet va assenyalar en direcció al sud.
El noi havia trobat l’Alquimista.
* * *
L’endemà al matí hi havia dos mil homes armats entre les palmeres del Faium. Abans que el sol
no arribés al cim del cel, cinc-cents guerrers van aparèixer a l’horitzó. Els cavallers van penetrar a
l’oasi per la part del nord; semblava una expedició de pau, però duien armes amagades sota els
mantells blancs. Quan van ser prop de la gran tenda que era al centre del Faium, van treure les
simitarres i les espingardes. I van atacar una tenda buida.
Els homes de l’oasi van encerclar els cavallers del desert. Al cap de mitja hora, hi havia quatrecents
noranta-nou cossos escampats per terra. Les criatures eren a l’altra banda del palmerar i no van
veure res. Les dones resaven pels seus marits dins de les tendes i tampoc no van veure res. Si no fos
pels cadàvers escampats, semblaria que l’oasi visqués una jornada normal i corrent.
Només en van dispensar un, de guerrer: el comandant del batalló. A la tarda, el van dur en
presència dels caps de les tribus, els quals li van demanar per què havien transgredit la Tradició. El
comandant els va dir que els seus homes tenien fam i set i que estaven esgotats per tants dies de
batalla, per això havien decidit ocupar un oasi, per poder recomençar la lluita.
El cap tribal va dir que ho lamentava pels guerrers, però que de cap manera no es podia
transgredir la Tradició. L’únic que canvia al desert són les dunes, quan bufa el vent.
Després va condemnar el comandant a una mort deshonrosa. En lloc de l’acer o la bala de fusell,
el van penjar d’una palmera morta. El vent del desert gronxava el seu cos.
El cap tribal va fer cridar l’estranger i li va donar cinquanta monedes d’or. Després, va tomar a
recordar la història de Josep a Egipte i li va demanar que fos Conseller de l’Oasi.
* * *
Quan el sol es va pondre completament i van despuntar les primeres estrelles (no brillaven gaire,
perquè encara hi havia lluna plena), el noi es va encaminar en direcció al sud. Només hi havia una
tenda i alguns àrabs que passaven pel costat deien que aquell indret era ple de djins. Però el noi s’hi
va asseure i va esperar molta estona.
L’Alquimista va aparèixer quan la lluna ja era molt amunt del cel. Duia dos esparvers morts a
l’espatlla.
—Sóc aquí —va dir el noi.
—No hi hauries de ser —va respondre l’Alquimista—. ¿O és que potser la teva Llegenda
Personal era arribar fins aquí?
—Hi ha una guerra de clans. No podem travessar el desert.
L’Alquimista va baixar del cavall i va fer un senyal perquè el noi entrés a la tenda amb ell. Era
una tenda com totes les altres de l’oasi, llevat de la central, que tenia un luxe de conte de fades. Hi va
buscar estris i forns d’alquímia, però no hi va trobar res. Només hi havia uns quants llibres apilats,
un fogó per cuinar i unes catifes plenes de dibuixos misteriosos.
—Seu, que et prepararé un te —li va dir l’Alquimista— i ens menjarem plegats aquests
esparvers.
El noi va sospitar que eren els mateixos ocells que havia vist el dia abans, però no va dir res.
L’Alquimista va encendre el foc i al cap de poc una deliciosa flaire de carn rostida impregnava la
tenda. Era millor que el perfum dels narguils.
—Per què em volia veure? —va dir el noi.
—Pels senyals —va respondre l’Alquimista—. El vent m’havia dit que vindries. I que et faria
falta ajuda.
—No sóc jo. És l’altre estranger, l’Anglès. És ell, el qui el buscava.
—Encara ha de trobar altres coses abans de trobar-me a mi. Però va pel bon camí. Ja s’ha posat a
contemplar el desert.
—I jo?
—Quan una persona desitja una cosa, tot l’Univers conspira perquè pugui realitzar el seu somni
—va dir l’Alquimista, tot repetint les paraules del vell monarca. El noi ho va comprendre. Havia
aparegut un altre home en el seu camí per dur-lo cap a la seva Llegenda Personal.
—És a dir que m’ensenyarà coses, oi?
—No. Ja saps tot el que et fa falta. Només t’ajudaré a seguir en direcció al teu tresor.
—Hi ha una guerra de clans —va repetir el noi.
—Conec el desert.
—Ja he trobat el meu tresor. Tinc un camell, els diners de la vidrieria i cinquanta monedes d’or.
A la meva terra seré un home ric.
—Però cap d’aquestes coses és prop de les Piràmides —li va dir l’Alquimista.
—Tinc la Fàtima. És un tresor molt més gran que tot el que he aplegat.
—Ella tampoc no és prop de les Piràmides —va dir l’Alquimista.
Es van menjar els esparvers en silenci. L’Alquimista va encetar una ampolla i va abocar un
líquid vermellós al got del noi. Era vi, un dels millors vins que havia pres en sa vida. Però la llei
prohibia el vi.
—El mal no rau en el que entra a la boca de l’home —va dir l’Alquimista—. El mal rau en el que
en surt.
El noi es va posar molt alegre gràcies al vi. Però l’Alquimista li feia por. Es van asseure a
l’entrada de la tenda i van contemplar la claror de la lluna, que ofuscava les estrelles.
—Beu i distreu-te una mica —li va dir l’Alquimista, que es va adonar que l’alegria del noi
augmentava més i més—. Descansa tal com descansa un guerrer abans del combat. Però no oblidis
que el teu cor és on hi ha el tresor. I que has de trobar el teu tresor perquè tot el que has descobert en
el camí tingui un sentit.
»Demà —va afegir—, ven el teu camell i compra un cavall.
Els camells són molt traïdors: caminen milers de passes, i no mostren cap senyal de cansament.
Però, tot de sobte, s’agenollen i es moren. Els cavalls es cansen més a poc a poc. Per això sempre
sabràs què els pots exigir i quan es moriran.
* * *
L’endemà a la nit el noi va fer cap a la tenda de l’Alquimista amb un cavall. Es va esperar una
estona i l’home va aparèixer, muntat en el seu cavall, amb el falcó a l’espatlla esquerra.
—Ensenya’m la vida que hi ha al desert —li va dir l’Alquimista—. Només qui sap trobar vida,
sap trobar tresors.
Se’n van anar a cavalcar per la sorra; la lluna encara brillava per sobre d’ells. «No sé si hi sabré
trobar vida, al desert», va pensar el noi. «Encara no conec el desert.»
Es volia tombar per dir-ho a l’Alquimista, però li feia por. Van arribar al pedregar on el noi
havia vist els esparvers al cel; aleshores, tot era silenci i vent.
—No puc trobar vida al desert —va dir el noi—. Sé que n’hi ha, però no la puc trobar.
—La vida atrau la vida —li va respondre l’Alquimista.
El noi ho va comprendre. Tot seguit, va deixar anar les regnes del cavall, que va trotar lliurement
per les pedres i la sorra. L’Alquimista romania en silenci i el cavall del noi va caminar durant
gairebé mitja hora. Ja no veien les palmeres de l’oasi, només la lluna gegantina suspesa al cel i les
roques, que brillaven com la plata. De cop i volta, el noi es va adonar que el seu cavall s’aturava en
un indret on no havia estat mai abans.
—Aquí hi ha vida —va dir el noi a l’Alquimista—. No conec el llenguatge del desert, però el
meu cavall coneix el llenguatge de la vida.
Van desmuntar. L’Alquimista no va dir res. Es va posar a mirar les pedres, tot caminant
lentament. De sobte, es va aturar i es va ajupir amb molt de compte. Al terra, entremig de les pedres,
hi havia un forat; l’Alquimista va ficar la mà al forat i després hi va posar tot el braç fins a l’espatlla.
Allà dins, s’hi va moure alguna cosa, i els ulls de l’Alquimista —només li podia veure els ulls— es
van encongir de tant d’esforç i de tensió. Semblava que el seu braç lluités amb el que hi havia dins
del forat. Però, amb un bot que va fer espantar el noi, l’Alquimista en va treure el braç i es va posar
dret immediatament. La seva mà aferrava una serp per la cua.
El noi també va fer un bot, però cap enrere. La serp, que es debatia sense parar, feia uns sorolls i
uns xiulets que ferien el silenci del desert. Era una cobra. El verí d’aquella serp podia matar una
persona en pocs minuts.
«Compte amb el verí», va pensar el noi. Però l’Alquimista havia ficat la mà al forat i ja el devia
haver mossegat. Però el seu rostre estava serè. «L’Alquimista té dos-cents anys», li havia dit
l’Anglès. Ja devia saber com tractar les cobres del desert.
El noi va veure que el seu company anava cap al cavall i agafava la llarga espasa en forma de
mitja lluna. Amb ella, va traçar un cercle a terra i va posar la cobra al mig. L’animal es va
tranquil·litzar immediatament.
—No passis ànsia —va dir l’Alquimista—. No en sortirà. I has descobert vida al desert, que és
el senyal que jo necessitava.
—Per què era tan important?
—Perquè les Piràmides estan envoltades de desert.
El noi no volia sentir parlar de Piràmides. Tenia el cor feixuc i trist des de l’altra nit. Perquè
continuar la recerca del seu tresor significava abandonar la Fàtima.
—Et guiaré pel desert —li va dir l’Alquimista.
—Em vull quedar a l’oasi —va respondre el noi—. Ja he trobat la Fàtima. I ella, per a mi, val
molt més que el tresor.
—La Fàtima és una dona del desert —va dir l’Alquimista—. Sap que els homes han de partir, per
poder tornar. Ella ja ha trobat el seu tresor: tu. Ara, espera que tu trobis el que busques.
—I si decideixo quedar-me?
—Seràs el Conseller de l’Oasi. Tens prou or per comprar moltes ovelles i molts camells. Et
casaràs amb la Fàtima i viureu feliços el primer any. Aprendràs a estimar el desert i coneixeràs
cadascuna de les cinquanta mil palmeres. Veuràs com creixen, tot mostrant un món que canvia
sempre. I cada vegada entendràs més i més els senyals, perquè el desert és més bon mestre que tots
els mestres junts.
»El segon any et recordaràs que hi ha un tresor. Els senyals te’n començaran a parlar amb
insistència, però tu provaràs d’ignorar-los. Faràs servir els teus coneixements per al benestar de
l’oasi i dels seus habitants. Els caps de les tribus te n’estaran molt agraïts. Els teus camells et duran
riquesa i poder.
»El tercer any —va prosseguir— els senyals et continuaran parlant del teu tresor i la teva
Llegenda Personal. Et passaràs moltes nits vagarejant per l’oasi, i la Fàtima es convertirà en una
dona trista perquè t’haurà fet interrompre el camí. Però tu l’estimaràs i el teu amor serà correspost.
Et recordaràs que no t’havia demanat que et quedessis, perquè la dona del desert sap esperar el seu
home. Per això no n’hi donaràs la culpa. Però caminaràs moltes nits per la sorra del desert i entremig
de les palmeres, tot pensant que podries haver continuat endavant, que podries haver confiat més en
el teu amor per la Fàtima. Perquè el que t’haurà retingut a l’oasi haurà estat la teva por de no tornarhi
mai més. I, aleshores, els senyals t’indicaran que el teu tresor està enterrat per sempre.
»El quart any —va afegir—, els senyals t’abandonaran perquè no els hauràs volgut fer cas. Els
Caps de les Tribus se n’adonaran i et destituiran del Consell. Però, aleshores, ja seràs un comerciant
molt ric, amb molts camells i moltes mercaderies. Però passaràs la resta dels teus dies vagarejant
entre les palmeres i el desert, conscient que no hauràs realitzat la teva Llegenda Personal i que ja és
massa tard per fer-ho.
»No comprendràs mai que l’Amor no impedeix a cap home de seguir la seva Llegenda Personal.
Si això passa, és que no era un Amor autèntic, aquell que parla el Llenguatge del Món.
L’Alquimista va desfer el cercle de terra i la cobra va sortir corrents i va desaparèixer per
entremig de les pedres. El noi pensava en el mercader de vidres, que sempre havia volgut anar a la
Meca, i en l’Anglès, que buscava un alquimista. El noi va pensar en una dona que va confiar en el
desert i, un dia, el desert li va dur la persona que desitjava estimar.
Van muntar en els cavalls i, aleshores, va ser el noi, el qui va seguir l’Alquimista. El vent els
duia la fressa de l’oasi i ell provava d’identificar la veu de la Fàtima. Aquell dia no havia anat al
pou per culpa de la batalla.
Però aquella nit, mentre contemplaven una serp enmig d’un cercle, l’estrany cavaller amb el falcó
a l’espatlla li havia parlat d’amor i de tresors, de les dones del desert i de la seva Llegenda
Personal.
—L’acompanyaré —va dir el noi. I tot seguit va sentir una gran pau dins del cor.
—Partirem demà abans de l’alba —va dir l’Alquimista com a única resposta.
* * *
El noi va passar la nit sencera en blanc. Dues hores abans de l’alba, va despertar un dels nois que
dormia a la seva tenda i li va demanar que el portés a ca la Fàtima. Hi van fer cap plegats. A canvi, li
va donar diners perquè es comprés una ovella.
Després, li va demanar que esbrinés on dormia la Fàtima, que la despertés i que li digués que
l’esperava. L’àrab ho va fer i, a canvi, va obtenir diners per comprar una altra ovella.
—Ara deixa’ns sols —va dir el noi al jove àrab, que se’n va tornar a dormir a la seva tenda, tot
orgullós d’haver ajudat el Conseller de l’Oasi, i content de tenir diners per comprar ovelles.
La Fàtima va aparèixer a l’entrada de la tenda. Tots dos se’n van anar cap a les palmeres. El noi
sabia que allò anava contra la Tradició, però en aquell moment no tenia cap mena d’importància.
—Me’n vaig —li va dir—. Però vull que sàpigues que tornaré. T’estimo perquè…
—No diguis res —el va interrompre la Fàtima—. S’estima perquè s’estima. No hi ha cap motiu
per estimar.
Però el noi va continuar parlant:
—T’estimo perquè vaig tenir un somni, vaig conèixer un rei, vaig vendre vidres, vaig travessar el
desert, els clans es van declarar la guerra i vaig fer cap a un pou per preguntar on vivia un
Alquimista. T’estimo perquè tot l’Univers ha conspirat perquè arribés a tu.
Es van abraçar. Era la primera vegada que els seus cossos es tocaven.
—Tornaré —va repetir el noi.
—Abans mirava el desert amb desig —va dir la Fàtima—. Ara el miraré amb esperança. El pare
també va partir un dia, però va tornar a la mare i sempre més hi ha tornat.
Ja no van dir res més. Van caminar una estona per entremig de les palmeres i el noi la va
acompanyar fins a l’entrada de la tenda.
—Tornaré tal com el teu pare va tornar a la teva mare —va dir.
Es va adonar que els ulls de la Fàtima eren plens de llàgrimes.
—Plores?
—Sóc una dona del desert —li va respondre ella, tot amagant el rostre—. Però, per sobre de tot,
sóc una dona.
La Fàtima va entrar a la tenda. Al cap de poca estona sortiria el sol. Quan es fes de dia, ella
sortiria a fer el mateix que havia fet durant tants anys, però tot havia canviat. El noi ja no seria a
l’oasi, i l’oasi ja no tindria el mateix significat que havia tingut fins feia poc temps. Ja no seria un
indret amb cinquanta mil palmeres i tres-cents pous, on arribaven els pelegrins molt contents després
d’un viatge molt llarg. D’ara endavant, per a ella, l’oasi seria un lloc buit.
A partir d’aquell dia, el desert seria molt més important. L’observaria sempre i provaria
d’esbrinar quina estrella seguia el noi en la recerca del tresor. Li enviaria els seus petons pel vent,
amb l’esperança que tocaria el rostre del noi i que li explicaria que era viva, i que l’esperava, tal
com una dona espera un home coratjós que va a la recerca de somnis i de tresors. A partir d’aquell
dia, el desert seria una cosa solament: l’esperança del seu retorn.
* * *
—No pensis en el que has deixat enrere —li va dir l’Alquimista, quan van començar a cavalcar
per les sorres del desert—. Tot està gravat en l’Ànima del Món i s’hi quedarà per sempre.
—Els homes somien més la tornada que la partida —va dir el noi, que ja es començava a
habituar novament al silenci del desert.
—Si el que has trobat és fet de matèria pura, no es podrirà mai. I hi podràs tornar algun dia. Si tot
just ha estat una resplendor momentània, com l’esclat d’una estrella, no hi trobaràs res quan hi tornis.
Però hauràs vist un esclat de llum. I això sol ja haurà valgut la pena.
L’home parlava amb el llenguatge de l’alquímia. Però el noi sabia que es referia a la Fàtima.
Era difícil no pensar en el que havia deixat enrere. El desert, amb un paisatge que gairebé sempre
era igual, solia omplir-se de somnis. El noi encara veia les palmeres, els pous i el rostre de la dona
que estimava. Veia l’Anglès amb el seu laboratori i el cameller, que era un mestre i no ho sabia.
«Potser l’Alquimista no ha estimat mai ningú», va pensar el noi.
L’Alquimista cavalcava davant seu, amb el falcó a l’espatlla. El falcó el coneixia prou bé, el
llenguatge del desert, i, quan s’aturaven, abandonava l’espatlla de l’Alquimista i volava a la recerca
d’aliment. El primer dia, els va dur una llebre. El segon dia, els va dur dos ocells.
De nit, estenien les mantes i no encenien fogueres. Les nits del desert eren fredes i es van anar
enfosquint a mesura que la lluna minvava en el cel. Durant una setmana van caminar en silenci, amb
prou feines es parlaven per comentar les precaucions que calien per defugir els combats entre els
clans. La guerra continuava i, de vegades, el vent els duia la flaire dolçassa de la sang. Devien haver
lliurat una batalla prop d’allà i el vent recordava al noi que existia el Llenguatge dels Senyals,
sempre a punt per mostrar el que els seus ulls no podien veure.
Quan van completar el setè dia de viatge, l’Alquimista va decidir acampar més d’hora que de
costum. El falcó va sortir de cacera i ell va agafar la cantimplora d’aigua i en va oferir al noi.
—Ja ets gairebé al final del teu viatge —li va dir l’Alquimista—. Et felicito per haver seguit la
teva Llegenda Personal.
—Però vostè em guia en silenci —va dir el noi—. Em pensava que m’ensenyaria el que sap. Fa
poc temps vaig creuar el desert amb un home que tenia llibres d’Alquímia. Però no en vaig aprendre
res.
—Només hi ha una manera d’aprendre —va respondre l’Alquimista—. I és amb l’acció. Tot el
que et calia saber t’ho ha ensenyat el viatge. Només falta una cosa.
El noi volia saber què era, però l’Alquimista mantenia els ulls fixos en l’horitzó, tot esperant la
tornada del falcó.
—Per què li diuen Alquimista?
—Perquè ho sóc.
—¿En què han errat els altres alquimistes, que han buscat l’or i no l’han trobat?
—Només buscaven or —va respondre el seu company—. Buscaven el tresor de la seva Llegenda
Personal sense desitjar viure la Llegenda.
—Què em falta saber?
Però l’Alquimista va continuar contemplant l’horitzó. Al cap d’una estona, el falcó va tornar amb
el menjar. Van cavar un forat i van encendre una foguera a dins, perquè ningú no pogués veure la
resplendor de les flames.
—Sóc Alquimista perquè sóc Alquimista —va dir, mentre preparaven l’àpat—. Vaig aprendre la
ciència dels meus avantpassats, que la van aprendre dels seus avantpassats, i això es remunta fins a la
creació del món. En aquella època, tota la ciència de la Gran Obra es podia escriure en una simple
maragda. Però els homes no van donar importància a les coses simples i van començar a escriure
tractats, interpretacions i estudis filosòfics. També van començar a dir que sabien el camí més bé que
no pas els altres. Però la Taula de la Maragda ha continuat viva fins avui dia.
—Què hi ha escrit a la Taula de la Maragda? —va voler saber el noi.
L’Alquimista es va posar a fer uns dibuixos a la sorra, però no s’hi va estar més de cinc minuts.
Mentre dibuixava, el noi es va recordar del vell monarca i de la plaça on s’havien conegut un dia;
semblava que haguessin passat molts i molts anys.
—Això és el que hi ha escrit a la Maragda —va dir l’Alquimista, quan va acabar d’escriure.
El noi s’hi va acostar i va llegir les paraules que hi havia a la sorra.
—És un codi —va dir el noi, una mica desil·lusionat amb la Taula de la Maragda—. S’assembla
als llibres de l’Anglès.
—No —va replicar l’Alquimista—. És com el vol dels esparvers; no ha de ser compresa
simplement per la raó. La Taula de la Maragda és un passadís que mena directament a l’Ànima del
Món.
»Els savis van comprendre que aquest món natural només és una imatge i una còpia del Paradís
—va afegir—. La simple existència d’aquest món és la garantia que existeix un altre món, més
perfecte. Déu el va crear perquè, a través de les coses visibles, els homes poguessin comprendre les
seves ensenyances espirituals i les meravelles de la seva saviesa. D’això, jo en dic Acció.
—Cal que comprengui la Taula de la Maragda? —va preguntar el noi.
—Si fossis en un laboratori d’alquímia, potser ara seria el moment adequat per estudiar la millor
manera de comprendre la Taula de la Maragda. Però ets al desert. Per tant, t’has de submergir en el
desert. Et farà el mateix servei per comprendre el món que qualsevol altra cosa sobre la superfície
de la terra. No fa falta que comprenguis el desert: només cal que observis un simple gra de sorra, i hi
veuràs totes les meravelles de la Creació.
—I com m’ho faig, per submergir-me en el desert?
—Escolta el teu cor. Ell coneix totes les coses, perquè prové de l’Ànima del Món i algun dia hi
tornarà.
* * *
Van caminar en silenci dos dies més. L’Alquimista era molt més cautelós perquè s’acostaven a la
zona dels combats més violents. I el noi provava d’escoltar el seu cor.
Era un cor difícil; abans, estava avesat a partir sempre, i ara volia arribar fos com fos. De
vegades, el seu cor s’estava moltes hores explicant històries d’enyorances; d’altres vegades,
s’emocionava amb la sortida del sol al desert i obligava el noi a plorar d’amagat. El cor bategava
més de pressa quan li parlava del tresor i anava més a poc a poc quan els ulls del noi es perdien en
l’horitzó sense fi del desert. Però no estava mai en silenci, encara que el noi no intercanviés ni una
paraula amb l’Alquimista.
—Per què hem d’escoltar el cor? —va preguntar el noi quan van acampar aquell dia.
—Perquè, on sigui el teu cor, és on serà el teu tresor.
—El meu cor està trasbalsat —va dir el noi—. Somia, s’emociona i està enamorat d’una dona del
desert. Em demana coses i, moltes nits, quan penso en ella, no em deixa dormir.
—Això és bo. El teu cor és viu. No deixis d’escoltar el que t’hagi de dir.
Durant els tres dies següents, tots dos van passar pel costat d’alguns guerrers, i en van veure
d’altres a l’horitzó. El cor del noi li va començar a parlar de la por. Li contava històries que havia
sentit explicar a l’Ànima del Món, històries d’homes que havien anat a la recerca dels seus tresors i
que no els havien trobat mai. De vegades, l’espantava amb el pensament que potser no se’n sortiria,
de trobar el tresor, o que es moriria al desert. D’altres vegades, li deia que ja estava satisfet, perquè
havia trobat un amor i moltes monedes d’or.
—El meu cor és molt traïdor —va dir el noi a l’Alquimista, quan es van aturar perquè els cavalls
descansessin una estona—. No vol que continuï endavant.
—Això és bo —va respondre l’Alquimista—. Perquè demostra que el teu cor és viu. És natural
tenir por de canviar per un somni tot allò que ja has aconseguit.
—Aleshores, per què haig d’escoltar el cor?
—Perquè no el podràs fer callar mai. Encara que facis veure que no escoltes allò que et diu, el
tindràs dins del pit, i no pararà de repetir el que pensa sobre la vida i el món.
—Malgrat que sigui traïdor?
—La traïció és el cop que no t’esperes. Si coneixes bé el teu cor, no se’n sortirà mai. Perquè
coneixeràs els teus somnis i els teus desitjós i sabràs com tractar-los. Ningú no pot fugir del seu cor.
Per això val més que escoltis el que et digui. Per no rebre mai un cop que no t’esperes.
El noi va continuar escoltant el seu cor, mentre caminaven pel desert. En va arribar a conèixer
totes les trampes i trucs i el va arribar a acceptar tal com era. Aleshores, el noi ja no va tenir més
por, ni va tenir més ganes de tornar, perquè una tarda el seu cor li va dir que estava content. «Si
rondino una mica», li deia el cor, «és perquè sóc un cor d’home, i els cors dels homes són així. Els fa
por realitzar els seus somnis més grans, perquè es pensen que no s’ho mereixen o que no se’n
sortiran. Nosaltres, els cors, ens morim de por només de pensar en amors que han partit per sempre,
en moments que podien haver estat bons i no ho van ser, en tresors que podien haver estat descoberts
i s’han quedat amagats per sempre en la sorra. Perquè sofrim molt, quan ens passa això.»
—Al meu cor li fa por haver de sofrir —va dir el noi a l’Alquimista, una nit que contemplaven el
cel sense lluna.
—Digues-li que la por de sofrir és pitjor que el mateix sofriment. I que no hi ha cap cor que hagi
sofert quan ha anat a la recerca dels seus somnis, perquè cada moment de recerca és un moment
d’encontre amb Déu i amb l’Eternitat.
«Cada moment de recerca és un moment d’encontre», va dir el noi al seu cor. «Mentre buscava el
tresor, tots els dies van ser lluminosos, perquè sabia que cada hora formava part del somni de trobar.
Pel camí, mentre buscava el tresor, vaig descobrir coses que mai no m’hauria imaginat que arribaria
a saber, si no hagués tingut el valor d’emprendre coses impossibles per als pastors.»
Aleshores, el seu cor va romandre en silenci durant tota una tarda. A la nit, el noi va dormir
tranquil, i quan es va despertar el cor li va explicar coses de l’Ànima del Món. Va dir que l’home
feliç era l’home que tenia Déu dins seu. I que la felicitat la podria trobar en un simple gra de sorra
del desert, tal com havia dit l’Alquimista. Perquè un gra de sorra és un moment de la Creació, i
l’Univers va trigar milers de milions d’anys per crear-lo. «En la faç de la terra, a cadascú, li espera
un tresor», va dir el cor. «Nosaltres, els cors, no acostumem a parlar-ne gaire, d’aquests tresors,
perquè els homes ja no els volen trobar. Només en parlem a les criatures. Després, deixem que la
vida els encamini en direcció al seu destí. Però, desgraciadament, molt pocs segueixen el camí que
els ha estat traçat, que és el camí de la Llegenda Personal i de la felicitat. Es pensen que el món és
amenaçador, i és per això que el món es torna amenaçador.»
«Aleshores, nosaltres, els cors, parlem cada vegada més fluixet, però mai no callem. I procurem
que no sentin les nostres paraules: no volem que els homes pateixin perquè no han seguit els seus
cors.»
—¿I com és que els cors no diuen als homes que han de seguir els seus somnis? —va preguntar el
noi a l’Alquimista.
—Perquè, en aquest cas, el cor és qui pateix més. I als cors no els agrada gens patir.
A partir d’aquell dia, el noi va comprendre el cor. Li va demanar que no el deixés mai més. Li va
demanar que, quan fos lluny dels seus somnis, li oprimís el pit amb força, com a senyal d’alarma. El
noi li va jurar que l’escoltaria sempre, aquest senyal, i també que el seguiria.
Aquella nit, va parlar de tot plegat amb l’Alquimista. I l’Alquimista va comprendre que el cor del
noi havia tornat a l’Ànima del Món.
—I ara què faig? —va preguntar el noi.
—Continua en direcció a les Piràmides —va respondre l’Alquimista—. I estigues atent als
senyals. El teu cor ja és capaç de mostrar-te el tresor.
—Que era això, el que em faltava saber?
—No —va respondre l’Alquimista—. El que et faltava saber és el següent: abans de realitzar un
somni, l’Ànima del Món sempre posa a prova tot allò que hem après durant el camí. No ho fa pas
perquè sigui dolenta, sinó perquè, junt amb el nostre somni, també puguem conquerir les lliçons que
hem après mentre hi fèiem cap. És el moment en què la majoria en desisteix. És allò que, en el
llenguatge del desert, en diem «morir de set quan ja tens les palmeres a l’horitzó».
—Una recerca comença amb la «sort del principiant» —va afegir—. I acaba sempre amb la
«prova del conqueridor».
El noi es va recordar d’un antic proverbi de la seva terra que diu que l’hora més fosca és abans
de l’alba.
* * *
L’endemà va aparèixer el primer senyal concret de perill. Se’ls van acostar tres guerrers i els van
preguntar què hi feien, allà.
—He vingut a caçar amb el meu falcó —va respondre l’Alquimista.
—Us haurem d’escorcollar per comprovar que no dugueu armes —va dir un dels guerrers.
L’Alquimista va baixar lentament del cavall. El noi va fer el mateix.
—Com és que duus tants diners? —va preguntar el guerrer, en veure la bossa del noi.
—Per anar a Egipte —li va respondre.
El guardià que escorcollava l’Alquimista, va trobar un flasconet de vidre ple de líquid i un ou de
vidre groguenc, una mica més gran que els ous de gallina.
—Què és això? —li va preguntar el guardià.
—És la Pedra Filosofal i l’Elixir de la Llarga Vida. És la gran obra dels alquimistes. Qui prengui
aquest elixir no es posarà mai malalt, i un fragment d’aquesta pedra transforma qualsevol metall en
or.
Els guardians es van fer un tip de riure, i l’Alquimista va riure amb ells. Els havia fet tanta gràcia
la resposta que els van deixar partir sense més contratemps amb totes les seves pertinences.
—Però que és boig? —va preguntar el noi a l’Alquimista, quan se’n van haver allunyat prou—.
Per què els ho ha dit, això?
—Per demostrar-te una llei del món molt senzilla —va respondre l’Alquimista—. Quan tenim els
tresors més grans al davant, no ens n’adonem. Saps per què? Perquè els homes no creuen en els
tresors.
Van continuar cavalcant pel desert. Cada dia que passava, el cor del noi es tornava més silenciós.
Ja no volia saber res de les coses passades ni futures; també s’acontentava de contemplar el desert i
de beure de l’Ànima del Món amb el noi. Ell i el seu cor es van fer molt amics —l’un era incapaç de
trair l’altre.
Quan el cor parlava, era per donar estímul i força al noi, que de vegades trobava d’allò més
avorrits aquells dies de silenci. El cor li va parlar per primera vegada de les seves grans qualitats:
del valor que havia tingut en abandonar les ovelles i en viure la seva Llegenda Personal, i del seu
entusiasme en la vidrieria.
També li va parlar d’una altra cosa que el noi no havia notat: els perills que li havien passat pel
costat i que ell no havia vist. El cor li va dir que una vegada li havia amagat la pistola que ell havia
agafat al seu pare, perquè era molt probable que prengués mal. Li va fer memòria d’aquell dia en què
s’havia trobat tan malament enmig del camp i havia vomitat i dormit durant molta estona: més
endavant, hi havia dos bandolers que havien planejat robar-li les ovelles i matar-lo. Però com que el
noi no hi apareixia, van decidir anar-se’n, pensant que havia canviat de ruta.
—Sempre ajuden els homes, els cors? —va preguntar el noi a l’Alquimista.
—Només els que viuen la seva Llegenda Personal. Però ajuden molt les criatures, els borratxos i
els vells.
—És a dir, que no hi ha perill?
—És a dir que els cors s’hi esforcen tant com poden —va respondre l’Alquimista.
Una tarda van passar pel campament d’un dels clans. Hi havia tot d’àrabs que duien uns vestits
blancs molt vistosos i tenien armes amuntegades pertot arreu. Els homes fumaven narguil i parlaven
dels combats. Cap d’ells no va fer gaire cas dels viatgers.
—No hi ha perill —va dir el noi quan es van haver allunyat una mica del campament.
L’Alquimista es va enfurismar.
—Confia en el teu cor! —li va dir—. Però no oblidis que ets al desert. Quan els homes estan en
guerra, l’Ànima del Món també sent els crits del combat. No se’n salva ningú, de les conseqüències
de les coses que passen sota el sol.
«Tot és una sola cosa», va pensar el noi.
I com si el desert li volgués demostrar que el vell Alquimista tenia raó, van sorgir dos cavallers
per darrera dels viatgers.
—No podeu seguir endavant —va dir un d’ells—. Sou a l’indret on es lliuren els combats.
—No anem gaire lluny —va respondre l’Alquimista, mentre mirava el fons dels ulls dels
guerrers. Es van quedar quiets uns minuts i després els van deixar continuar el viatge.
El noi ho va observar bocabadat.
—Ha dominat els guardians amb la mirada —li va comentar.
—Els ulls mostren la força de l’ànima —va respondre l’Alquimista.
Era veritat, va pensar el noi. Abans, s’havia fixat que, enmig de la multitud de soldats del
campament, n’hi havia un que els mirava fixament. Era tan lluny que no li havia pogut veure bé la
cara. Però el noi estava convençut que els mirava.
Finalment, mentre començaven a travessar una muntanya que s’estenia per tot l’horitzó,
l’Alquimista va dir que faltaven dos dies per arribar a les Piràmides.
—Ja que aviat ens separarem —va dir el noi—, ensenyi’m alquímia.
—Ja en saps. Consisteix a penetrar en l’Ànima del Món i descobrir-hi el tresor que ens ha
reservat.
—No és això, el que vull saber. Jo em referia a transformar el plom en or.
L’Alquimista va respectar el silenci del desert i no va respondre al noi fins que no es van aturar
per dinar.
—Tot l’Univers evoluciona —li va dir—. Per als savis, l’or és el metall més evolucionat. No em
preguntis per què; no ho sé. L’únic que sé és que la Tradició no s’equivoca mai. Són els homes, els
qui no van interpretar bé les paraules dels savis. I l’or, que era símbol d’evolució, es va convertir en
el senyal de les guerres.
—Les coses parlen molts llenguatges —va dir el noi—. Ja em vaig fixar que el renill d’un
camell, que tot just era el renill d’un camell, es convertia en un senyal de perill i després tornava a
ser tot just un renill.
Però va callar. L’Alquimista ja ho devia saber, allò.
—He conegut alquimistes de debò —va continuar dient—. Es tancaven amb pany i clau al
laboratori i provaven d’evolucionar amb l’or; i descobrien la Pedra Filosofal. Perquè havien
comprès que, quan una cosa evoluciona, evoluciona tot el que té al seu voltant. D’altres van
aconseguir la pedra per casualitat. Ja tenien el do i les seves ànimes eren més despertes que les de
les altres persones. Però aquests casos no compten, perquè són molt poc freqüents. D’altres només
buscaven l’or. Aquests no el van descobrir mai, el secret. No van tenir present que el plom, el sofre i
el ferro també han de complir la seva Llegenda Personal. Qui destorba la Llegenda Personal dels
altres no descobrirà mai la seva.
Les paraules de l’Alquimista van sonar com una maledicció. Es va ajupir per recollir la closca
d’un cargol de mar sobre la sorra.
—Fa molt temps, hi havia un mar, aquí —va dir.
—Ja m’hi havia fixat —va respondre el noi.
L’Alquimista li va demanar que es posés el cargol a l’orella. El noi ho havia fet moltes vegades,
de petit. Hi va sentir la remor del mar.
—El mar continua dins d’aquest cargol, perquè és la seva Llegenda Personal. I no l’abandonarà
mai, fins que l’aigua no torni a colgar el desert.
Després van agafar els cavalls i van continuar el camí en direcció a les Piràmides d’Egipte.
El sol començava a anar cap a la posta quan el cor del noi va fer un senyal de perill. Eren enmig
d’unes dunes gegantines; el noi va observar l’Alquimista, però semblava que no havia notat res. Al
cap de cinc minuts va veure dos cavallers al seu davant; les seves siluetes es retallaven contra el sol.
Abans no pogués parlar amb l’Alquimista, els dos cavallers es van convertir en deu, després en cent
i, a la fi, van ocupar totes aquelles dunes gegantines.
Aquells guerrers vestien de blau i duien una tiara negra sobre el turbant. Es cobrien el rostre amb
un altre vel blau i amb prou feines deixaven els ulls al descobert.
Tot i que eren lluny, els seus ulls mostraven la força de les seves ànimes. I aquells ulls parlaven
de mort.
* * *
Els van conduir a un campament militar de la rodalia. Un soldat va empènyer el noi i
l’Alquimista cap a l’interior d’una tenda. Era diferent de les que havia vist a l’oasi; hi havia un
comandant reunit amb el seu estat major.
—Són els espies —va dir un dels homes.
—Som viatgers —va replicar l’Alquimista.
—Us van veure fa tres dies al campament enemic. I vau tenir una conversa amb un dels guerrers.
—Sóc un home que viatja pel desert i coneix les estrelles —va dir l’Alquimista—. No tinc cap
informació sobre tropes ni moviments de clans. Només he guiat el meu amic fins aquí.
—Qui és el teu amic? —va preguntar el comandant.
—Un alquimista —va dir l’Alquimista—. Coneix els poders de la natura. I desitja mostrar al
comandant la seva extraordinària capacitat.
El noi l’escoltava en silenci. I amb molta por.
—Què fa un estranger en terra estrangera? —va demanar un altre home.
—Ha vingut a oferir diners al vostre clan —va respondre l’Alquimista abans que el noi no
pogués dir cap paraula. Tot seguit, li va agafar la bossa i va lliurar les monedes d’or al general.
L’àrab les va acceptar en silenci. Amb allò podia comprar moltes armes.
—Què és un alquimista? —li va preguntar finalment.
—Un home que coneix la natura i el món. Si volgués, podria destruir aquest campament amb la
força del vent.
Aquells homes es van fer un tip de riure. Estaven avesats a la força de la guerra i el vent no atura
cap cop mortal. Tot i així, van sentir una opressió dins del pit. Eren homes del desert i temien els
bruixots.
—Ho vull veure —va dir el general.
—Ens faran falta tres dies —va respondre l’Alquimista—. I ell es transformarà en vent per
mostrar la força del seu poder. Si no se’n surt, us oferim humilment les nostres vides per a l’honra
del vostre clan.
—No em podeu oferir el que ja és meu —va dir, tot arrogant, el general.
Però va concedir els tres dies als viatgers.
El noi estava paralitzat de terror. Va poder sortir de la tenda perquè l’Alquimista el va agafar
pels braços.
—Que no se’t noti que tens por —va dir l’Alquimista—. Són uns homes molt valents i
menyspreen els covards.
El noi, però, havia quedat sense veu. La va recuperar al cap d’una estona, mentre caminaven pel
mig del campament. No calia que els tanquessin en una presó: els àrabs es van limitar a prendre’ls
els cavalls. I novament el món els va mostrar que tenia molts llenguatges: el desert, que abans era un
territori lliure i sense fi, s’havia convertit en una muralla infranquejable.
—Els ha donat tot el meu tresor! —va exclamar el noi—. Tot el que he guanyat al llarg de la
meva vida!
—I de què et serviria, si et mataven? —va replicar l’Alquimista—. Els teus diners t’han salvat
durant tres dies. Ben poques vegades serveixen per ajornar la mort, els diners.
Però el noi estava massa espantat per escoltar aquelles paraules tan sàvies. No se sabia
transformar en vent. No era un alquimista.
L’Alquimista va demanar te a un guerrer i en va posar una mica als polsos del noi. Una onada de
tranquil·litat li va inundar el cos, mentre l’Alquimista pronunciava unes paraules que ell no podia
entendre.
—No t’abandonis a la desesperació —va dir l’Alquimista, amb una veu estranyament dolça—.
Perquè si ho fas, no podràs conversar amb el teu cor.
—Però és que jo no em sé transformar en vent!
—Qui viu la seva Llegenda Personal sap tot el que li cal saber. Només hi ha una cosa que fa que
un somni esdevingui impossible: la por de fracassar.
—No em fa pas por fracassar. És que no em sé transformar en vent.
—Doncs n’hauràs d’aprendre. La teva vida en depèn.
—I si no me’n surto?
—Moriràs mentre vivies la teva Llegenda Personal. És molt millor que no pas morir com milions
de persones, que no han arribat a saber que la Llegenda Personal existia. Malgrat tot, no t’hi amoïnis.
En general, la mort fa que les persones siguin més sensibles a la vida.
Va transcórrer el primer dia. Hi va haver una gran batalla a la rodalia i van dur uns quants ferits
al campament militar. «La mort no canvia res», pensava el noi. Els guerrers que morien, els
substituïen per uns altres i la vida continuava.
—Et podries haver mort més endavant, amic meu —va dir el guardià al cadàver d’un company—.
Et podies haver mort quan hagués arribat la pau. Però igualment t’hauries mort algun dia.
Al final del dia, el noi va anar a buscar l’Alquimista, que s’enduia el falcó cap al desert.
—No em sé transformar en vent —va repetir el noi.
—Recorda allò que et vaig dir: que el món és amb prou feines la part visible de Déu. I que
l’alquímia consisteix a traslladar al pla material la perfecció espiritual.
—Què fa?
—Alimento el meu falcó.
—Si no aconsegueixo transformar-me en vent, morirem —va dir el noi—. Per què alimenta el
falcó?—
Ets tu, el qui morirà —va dir l’Alquimista—. Jo em sé transformar en vent.
El segon dia el noi va pujar al capdamunt d’una roca que hi havia prop del campament. Els
sentinelles el van deixar passar; ja havien sentit parlar del bruixot que es transformava en vent i no
volien ser-hi a prop. A més a més, el desert era una muralla gran i infranquejable.
Es va passar la resta de la tarda del segon dia contemplant el desert. Va escoltar el seu cor. I el
desert va escoltar la seva por.
Tots dos parlaven la mateixa llengua.
El tercer dia, el General es va reunir amb els comandants principals.
—Anem a veure el marrec que es transforma en vent —va dir el General a l’Alquimista.
—Anem-hi —va respondre l’Alquimista.
El noi els va portar al lloc on havia estat el dia abans. Aleshores, els va demanar que
s’asseguessin.
—Trigaré una mica —va dir el noi.
—No tenim pressa —va respondre el General—. Som homes del desert.
El noi es va posar a mirar l’horitzó que tenia al davant. En la llunyania, hi havia muntanyes,
també hi havia dunes, roques i plantes reptants que insistien a viure on la supervivència era
impossible. Era el desert, el que havia recorregut durant tants mesos i del qual, malgrat tot, només
coneixia una petita part. En aquella petita part, s’havia topat amb anglesos, caravanes, guerres de
clans i un oasi amb cinquanta mil palmeres i tres-cents pous.
—Es pot saber què vols, avui? —li va preguntar el desert—. Que no ens vam contemplar prou,
ahir?—
En algun indret guardes la persona que estimo —va dir el noi—. Per això, mentre miro les
teves sorres, també la contemplo a ella. Hi vull tornar i necessito que m’ajudis a transformar-me en
vent.—
Què és l’Amor? —va preguntar el desert.
—L’Amor és quan el falcó vola per sobre de la teva sorra. Per a ell, tu ets un camp verd i mai no
ha tornat sense caça. Ell coneix les teves roques, les dunes, les muntanyes, i tu ets generós amb ell.
—El bec del falcó s’enduu bocins de mi —va dir el desert—. Durant anys cultivo la seva caça,
l’alimento amb la poca aigua que tinc, li ensenyo on hi ha menjar. I un dia, el falcó baixa del cel,
justament quan estava a punt de sentir l’afecte de la caça sobre les meves sorres. S’emporta el que jo
he criat.
—Però és justament per això, que vas criar la caça —li va respondre el noi—. Per alimentar el
falcó. I el falcó alimentarà l’home. I, algun dia, l’home alimentarà la teva sorra, de la qual tornarà a
sorgir la caça. És així com es mou el món.
—És això, l’Amor?
—Això és l’Amor. El que fa que la caça es transformi en falcó, el falcó en home i l’home en
desert. És això el que fa que el plom es transformi en or i que l’or es torni a amagar sota la terra.
—No comprenc les teves paraules —li va dir el desert.
—Aleshores procura comprendre que, en algun indret de les teves sorres, m’hi espera una dona. I
és per això que m’haig de transformar en vent.
El desert es va quedar silenciós uns instants.
—Jo et dono les meves sorres perquè el vent pugui bufar. Però tot sol no puc fer res. Demana
ajuda al vent.
Va començar a bufar una brisa suau. Des de lluny, els comandants miraven el noi, que parlava un
llenguatge que ells no coneixien.
L’Alquimista somreia.
El vent es va acostar al noi i li va tocar el rostre. Havia escoltat la seva conversa amb el desert,
perquè els vents sempre estan al corrent de tot. Recorren tot el món sense un lloc per néixer ni un lloc
per morir.
—Ajuda’m —va dir el noi al vent—. Un dia vaig escoltar en tu la veu de la meva estimada.
—¿Qui t’ha ensenyat a parlar el llenguatge del desert i del vent?
—El meu cor —va respondre el noi.
El vent tenia molts noms. Allà, en deien siroco perquè els àrabs creien que venia de les terres
cobertes d’aigua on vivien uns homes negres. En la terra llunyana d’on venia el noi en deien levante,
perquè creien que duia la sorra del desert i els crits de guerra dels moros. Potser en un altre lloc,
molt més lluny de les pastures de les ovelles, es pensaven que el vent naixia a Andalusia. Però el
vent no venia d’enlloc ni anava enlloc, per això era més fort que el desert. Els homes hi podrien
arribar a plantar arbres, al desert, i fins i tot hi podrien criar ovelles, però mai no se’n sortirien de
dominar el vent.
—No et pots convertir en vent —va dir el vent—. Tenim naturaleses diferents.
—No és pas veritat —va dir el noi—. He conegut els secrets de l’alquímia mentre rodava el món
amb tu. Dins meu hi ha els vents, els deserts, els oceans, les estrelles i tot el que ha estat creat per
l’Univers. Hem estat fets per la mateixa Mà i tenim la mateixa Ànima. Vull ser com tu, vull penetrar
pertot arreu, travessar els mars, treure la sorra que cobreix el meu tresor i apropar la veu de la meva
estimada.
—L’altre dia, vaig escoltar la teva conversa amb l’Alquimista —va dir el vent—. Et va dir que
cada cosa té la seva Llegenda Personal. Les persones no es poden transformar en vent.
—Ensenya’m a ser vent per uns instants —va dir el noi—. Perquè puguem conversar sobre les
possibilitats il·limitades dels homes i dels vents.
El vent era molt curiós i allò era una cosa nova. Li agradaria conversar sobre aquell tema, però
no sabia com transformar els homes en vent. I mira que en sabia un niu, de coses! Construïa deserts,
enfonsava vaixells, feia caure boscos sencers i passejava per ciutats plenes de música i sorolls
estranys. Es pensava que era il·limitat, però resulta que s’havia topat amb un noi que li deia que un
vent encara podia fer més coses.
—L’Amor és això —va dir el noi, en veure que el vent estava a punt de cedir a la seva petició—.
Quan estimem, ens podem convertir en qualsevol cosa de la Creació. Quan estimem, no tenim cap
necessitat d’entendre el que passa perquè tot passa dins de nosaltres i els homes es poden
transformar en vent. Sempre que els vents els hi ajudin, és clar.
El vent era molt orgullós i allò que li havia dit el noi el va fer enrabiar. Es va posar a bufar amb
més velocitat i va alçar la sorra del desert. Però, a la fi, va haver de reconèixer que, malgrat que
havia recorregut tot el món, no sabia transformar els homes en vents. I no coneixia l’Amor.
—Mentre recorria el món, em vaig fixar que moltes persones parlaven d’amor mirant el cel —va
dir el vent, que estava furiós perquè havia de reconèixer les seves limitacions—. Potser val més que
ho preguntem al cel.
—Doncs ajuda-m’hi —va dir el noi—. Alça molta polseguera en aquest indret perquè jo pugui
mirar el sol sense tornar-me cec.
Aleshores, el vent va bufar amb molta força i el cel es va omplir de sorra; amb prou feines s’hi
veia un disc daurat, en el lloc on hi havia el sol.
Al campament, gairebé no s’hi veien. Els homes del desert ja el coneixien, aquell vent. Es deia
simum, i era pitjor que una tempesta al mar —perquè ells no coneixien el mar. Els cavalls renillaven
i la sorra va començar a colgar les armes.
A la roca, un dels comandants es va tombar cap al General i li va dir:
—Val més que ho deixem córrer.
Amb prou feines podien veure el noi. Es cobrien el rostre amb els vels blaus i en aquell moment
els seus ulls només reflectien espant.
—Deixem-ho córrer! —va insistir un altre comandant.
—Vull veure la grandesa d’Al·là —va dir amb respecte el General—. Vull veure com els homes
es transformen en vent.
Però mentalment es va apuntar els noms dels dos que havien tingut por. Tan bon punt parés el
vent, els pensava destituir dels càrrecs, perquè els homes del desert no tenen por.
—El vent m’ha dit que coneixes l’Amor —va dir el noi al Sol—. Si coneixes l’Amor, també deus
conèixer l’Ànima del Món, que és feta d’Amor.
—Des d’on sóc —va dir el Sol— puc veure l’Ànima del Món. Ella es comunica amb la meva
ànima, i tots dos junts fem que creixin les plantes i que les ovelles caminin per buscar l’ombra. Des
d’on sóc, i sóc molt lluny del món, he après a estimar. I sé que, si m’acosto una mica més a la Terra,
tot el que hi viu morirà i l’Ànima del Món deixarà d’existir. Ens contemplem i ens estimem; jo li
dono vida i calor i ella em dóna una raó per viure.
—Per tant, coneixes l’Amor —va dir el noi.
—I conec l’Ànima del Món, perquè conversem molt durant aquest viatge sense fi per l’Univers.
Ella em diu que el seu problema més gran és que, fins ara, només els minerals i els vegetals han
comprès que tot és una sola cosa. Per això no cal que el ferro sigui igual que el coure ni que el coure
sigui igual que l’or. Cadascun compleix la seva funció exacta en aquesta sola cosa i tot plegat seria
una Simfonia de Pau si la Mà que ho ha escrit tot s’hagués aturat el cinquè dia de la creació.
—Però hi va haver un sisè dia —va dir el Sol.
—Ets savi perquè ho veus tot des de lluny —va respondre el noi—. Però no coneixes l’Amor. Si
no hagués existit el sisè dia de la creació, no existiria l’home i el coure seria sempre coure i el plom
sempre seria plom. Cadascú té la seva Llegenda Personal, és veritat, però, algun dia, aquesta
Llegenda Personal es complirà. Per això cal que ens transformem en una cosa millor i que tinguem
una nova Llegenda Personal, fins que l’Ànima del Món no sigui realment una sola cosa.
El Sol es va quedar pensatiu i va decidir brillar amb més força. El vent, que s’ho passava molt bé
amb aquella conversa, va bufar amb més força perquè el sol no enlluernés el noi.
—Per això existeix l’Alquímia —va dir el noi—. Perquè cada home busqui el seu tresor i el
trobi, i després vulgui ser millor que no havia estat en la seva vida anterior. El plom complirà el seu
paper fins que el món ja no necessiti més plom; aleshores, s’haurà de transformar en or.
«Els alquimistes ho fan, això. Ens ensenyen que, quan procurem ser millors que no som, millora
tot el que tenim al voltant nostre.»
—Per què dius que no conec l’Amor? —li va preguntar el Sol.
—Perquè l’Amor no és estar parat com el desert, ni recórrer el món com el vent, ni veure-ho tot
des de lluny com tu. L’Amor és la força que transforma i millora l’Ànima del Món. Quan hi vaig
penetrar per primera vegada, em va semblar que era perfecta. Però després em vaig adonar que era
un reflex de totes les criatures i que també tenia guerres i passions. Som nosaltres, els qui alimentem
l’Ànima del Món, i que la terra on vivim sigui pitjor o millor depèn de si nosaltres som millors o
pitjors. És aquí on es manifesta la força de l’Amor, perquè, quan estimem, sempre desitgem ser
millors del que som.
—Què vols de mi? —va preguntar el Sol.
—Que m’ajudis a transformar-me en vent —va respondre el noi.
—La natura em considera la més sàvia de les criatures —va dir el Sol—. Però no et sé
transformar en vent.
—Doncs amb qui haig de parlar?
El sol es va quedar callat una estona. El vent, que l’escoltava, escamparia per tot el món que la
seva saviesa era limitada. A més a més, no sabia com desempallegar-se d’aquell noi que parlava el
Llenguatge del Món.
—Parla amb la Mà que ho ha escrit tot —va dir el Sol.
El vent va xisclar d’alegria i va bufar amb més força que mai. Les tendes es van desclavar de la
sorra i els animals es van desfer de les regnes. A la roca, els homes s’aferraven els uns als altres
perquè no els arrossegués lluny.
Aleshores, el noi es va tombar vers la Mà que Ho Ha Escrit Tot. I, en lloc de dir res, va sentir
que l’Univers quedava en silenci, i ell també va quedar en silenci.
La força de l’Amor va brollar del seu cor i el noi es va posar a resar. Era una oració que no
havia resat mai, perquè era una oració sense paraules ni peticions. No donava les gràcies perquè les
ovelles havien trobat una pastura, ni implorava per poder vendre més vidres, ni tampoc demanava
que la dona que havia conegut esperés la seva tornada. En el silenci que en va seguir, el noi va
comprendre que el desert, el vent i el sol també buscaven els senyals que aquella Mà havia escrit, i
que provaven de seguir els seus camins i comprendre allò que estava escrit en una simple maragda.
Sabia que aquells senyals estaven escampats per la Terra i per l’espai i que, aparentment, no tenien
cap significat ni motiu, i que ni els deserts, ni els vents, ni els sols, ni els homes no sabien per què
havien estat creats. Però aquella Mà tenia un motiu per a tot allò, i només ella era capaç de fer
miracles, de transformar oceans en deserts i homes en vent. Perquè només ella comprenia que un
designi superior empenyia l’Univers cap a un punt en què els sis dies de la creació es transformarien
en la Gran Obra.
I el noi es va submergir en l’Ànima del Món, i va veure que l’Ànima del Món formava part de
l’Ànima de Déu, i va comprendre que l’Ànima de Déu era la seva pròpia ànima i que, per tant, ell
podia fer miracles.
Aquell dia, el simum va bufar com mai. Durant moltes generacions, els àrabs es van explicar
entre ells la llegenda del noi que s’havia transformat en vent, que gairebé havia destruït un
campament militar i que havia desafiat el poder del més important dels generals del desert.
Quan el simum va parar de bufar, tots van mirar cap a on era el noi. Però ja no hi era; es trobava
al costat d’un sentinella mig colgat per la sorra que vigilava l’altra banda del campament.
Els homes estaven morts de por amb aquella mostra de bruixeria. Només somreien dues
persones: l’Alquimista, perquè havia trobat el deixeble apropiat, i el General, perquè el deixeble
havia comprès la glòria de Déu.
L’endemà, el General es va acomiadar del noi i de l’Alquimista i va disposar que una escorta els
acompanyés fins on ells volguessin.
* * *
Van caminar tot el dia. Quan ja s’estava fent fosc, van arribar a un monestir copte. L’Alquimista
va dir a l’escorta que ja se’n podia anar i va baixar del cavall.
—D’ara endavant, continuaràs tot sol —va dir l’Alquimista—. Només falten tres hores per
arribar a les Piràmides.
—Gràcies —va dir el noi— per ensenyar-me el Llenguatge del Món.
—Tot just t’he recordat el que ja sabies.
L’Alquimista va trucar a la porta del monestir. La va obrir un monjo vestit de negre rigorós. Es
van parlar en llengua copta i l’Alquimista va convidar el noi a entrar.
—Li he demanat que em deixi fer servir la cuina —va dir.
Van anar a la cuina del monestir. L’Alquimista va encendre el foc i el monjo li va dur una mica
de plom, que l’Alquimista va fondre en un recipient de ferro. Un cop el plom es va haver tornat
líquid, l’Alquimista va treure de la seva bossa aquell ou tan estrany de vidre groguenc. En va rascar
una capa de la mida d’un cabell, el va embolicar amb cera i el va posar a l’olla, amb el plom.
La barreja es va tornar de color vermell, com la sang. Aleshores, l’Alquimista va treure l’olla
del foc i la va deixar refredar. Mentrestant, parlava amb el monjo de la guerra dels clans.
—Encara durarà molt —va dir al monjo.
El monjo n’estava tip. Feia molt de temps que les caravanes estaven parades a Gizeh, esperant
que s’acabés la guerra.
—Però que es faci la voluntat de Déu —va dir el monjo.
—Exacte —li va respondre l’Alquimista.
Quan l’olla es va acabar de refredar, el monjo i el noi la van mirar enlluernats. En assecar-se, el
plom havia agafat la forma circular de l’olla, però ja no era plom. Era or.
—Que ho aprendré a fer algun dia, jo? —va preguntar el noi.
—Aquesta ha estat la meva Llegenda Personal, no pas la teva —va respondre l’Alquimista—.
Però et volia demostrar que és possible.
Es van encaminar cap a la porta del monestir. Allà, l’Alquimista va dividir el disc en quatre
parts.—
Aquesta és per a vostè —va dir mentre n’allargava una part al monjo—. Per la seva
generositat amb els pelegrins.
—Aquest pagament ultrapassa la meva generositat —va respondre el monjo.
—No ho torni a dir mai més. La vida el pot escoltar i la pròxima vegada li donarà menys.
Després, es va acostar al noi.
—Aquesta és per a tu. Per recompensar el que vam donar al General.
El noi li anava a dir que era molt més que no pas el que havia donat al General. Però va callar,
perquè havia sentit el comentari que l’Alquimista havia fet al monjo…
—Aquesta és per a mi —va dir l’Alquimista, mentre se’n guardava una part—. Perquè haig de
tornar pel desert i hi ha una guerra de clans.
Aleshores, va agafar la quarta part i la va donar al monjo.
—Aquesta és per al noi. Per si de cas li fes falta.
—Però si vaig a buscar el meu tresor —va dir el noi—. I ja hi sóc molt a prop!
—I estic convençut que el trobaràs —va dir l’Alquimista.
—Doncs per què ho fa, això?
—Perquè ja has perdut dues vegades, amb el lladre i el General, els diners que havies guanyat
durant el viatge. Sóc un àrab vell i supersticiós, i crec en els proverbis de la meva terra. N’hi ha un
que diu:
«Allò que passa una vegada, és possible que no passi mai més. Però, allò que passa dues
vegades, és segur que passarà una tercera vegada.»
Van muntar als cavalls.
—Et vull explicar una història que parla de somnis —va dir l’Alquimista.
El noi s’hi va acostar amb el cavall.
—A l’antiga Roma, en l’època de l’emperador Tiberi, hi vivia un home molt bo que tenia dos
fills: l’un era militar i, quan es va allistar a l’exèrcit, el van enviar a les províncies més llunyanes de
l’imperi. L’altre era poeta i embadalia tot Roma amb la bellesa dels seus versos.
»Una nit, el vell va tenir un somni. Un àngel se li apareixia per dir-li que les paraules d’un dels
seus fills serien conegudes i repetides en el món sencer per totes les generacions futures. Aquella nit,
el vell es va despertar plorant d’agraïment perquè la vida era generosa i li havia revelat un fet que
enorgulliria qualsevol pare.
»Poc després, el vell va morir en intentar salvar una criatura que estava a punt de ser esclafada
per les rodes d’un carruatge. Com que havia tingut un comportament bo i just durant tota la vida, se’n
va anar de dret al cel i s’hi va trobar l’àngel que se li havia aparegut en el somni.
»“Has estat un bon home”, li va dir l’àngel. “Has viscut la teva existència amb amor i has mort
amb dignitat. Ara, et puc concedir qualsevol desig que tinguis.”
»“La vida també ha estat bona amb mi”, va respondre el vell. “Quan te’m vas aparèixer al somni,
vaig sentir que tots els meus esforços estaven justificats. Perquè els versos del meu fill perduraran
entre els homes dels segles que vindran. No demano res per a mi, tot pare s’enorgulleix de veure la
fama de qui va cuidar quan era una criatura i educar quan era adolescent. M’agradaria veure, en el
futur llunyà, les paraules del meu fill.”
»L’àngel va tocar l’espatlla del vell i tots dos es van projectar a un futur llunyà. Al seu voltant,
va aparèixer un indret immens on hi havia milers de persones que parlaven una llengua desconeguda.
»El vell va plorar d’alegria.
»“Ja sabia que els versos del meu fill poeta eren bons i immortals”, va dir a l’àngel, amb els ulls
plens de llàgrimes. “M’agradaria que em diguessis quina de les seves poesies és la que repeteixen
aquestes persones.”
»“Els versos del teu fill poeta van ser molt populars a Roma”, va dir l’àngel. “Tothom els
apreciava i s’hi divertia molt. Però quan es va acabar el regnat de Tiberi, els seus versos van caure
en l’oblit. Aquestes paraules són del fill que es va allistar a l’exèrcit.”
»Tot sorprès, el vell va mirar l’àngel.
»“El teu fill va anar a servir en un indret molt remot i va arribar a ser centurió. També era un
home just i bo. Una tarda, un dels seus criats es va posar molt malalt i estava a punt de morir.
Aleshores, el teu fill va sentir parlar d’un rabí que curava els malalts i el va buscar dies i dies.
Mentre el buscava, va saber que aquell home era el Fill de Déu. Va conèixer persones que ell havia
curat, va aprendre les seves ensenyances i, malgrat que era un centurió romà, es va convertir a la
seva fe. Un matí, el va trobar.
»”Li va explicar que tenia un criat malalt. El Rabí estava disposat a anar a casa seva. Però el
centurió era un home de fe i, en mirar el fons dels ulls del Rabí, va comprendre ben bé que era davant
del Fill de Déu, quan les persones que hi havia al seu voltant es van alçar.
»”Aquestes són les paraules del teu fill”, va dir l’àngel al vell. “Són les paraules que va adreçar
al Rabí en aquell moment i que mai més no han estat oblidades. Diuen: ‘Senyor, no sóc digne que
entreu a casa meva, digueu-ho només de paraula i el meu criat es posarà bo’.”
L’Alquimista va fer caminar el seu cavall.
—Tant se val el que faci, cada persona a la Terra representa sempre el paper principal de la
Història del Món —va dir—. Però normalment no ho sap.
El noi va somriure. Mai no havia pensat que la vida pogués ser tan important per a un pastor.
—Adéu —va dir l’Alquimista.
—Adéu —va respondre el noi.
* * *
El noi va caminar dues hores i mitja pel desert, mirant d’escoltar amb atenció el que li deia el
cor. Era ell, el qui li havia de revelar el lloc exacte on hi havia amagat el seu tresor.
«On sigui el teu tresor, hi serà també el teu cor», li havia dit l’Alquimista.
Però el seu cor parlava d’altres coses. Tot orgullós, explicava la història d’un pastor que havia
deixat les ovelles per seguir un somni que s’havia repetit dues nits. Parlava de la Llegenda Personal i
de molts homes que ho han fet, això: que han anat a la recerca de terres llunyanes o de dones
boniques, enfrontant-se amb els homes de la seva època, amb els seus judicis i prejudicis. Durant tota
aquella estona, no va parar de parlar de viatges, de descobriments, de llibres i de grans canvis.
Quan estava a punt de pujar una duna —no pas abans d’aquell moment— va ser quan el cor li va
dir a cau d’orella: «Fixa-t’hi bé, en el lloc on et posaràs a plorar. Perquè, en aquest lloc, hi sóc jo, i
en aquest lloc hi ha el teu tresor.»
El noi va començar a pujar la duna lentament. El cel, cobert d’estrelles, mostrava novament una
lluna plena; havien caminat un mes pel desert. La lluna il·luminava també la duna, en un joc d’ombres
que feia que el desert semblés un mar arrissat d’onades i que el noi es recordés del dia que va deixar
córrer lliurement el seu cavall pel desert, cosa que va significar un bon senyal per a l’Alquimista.
Finalment, la lluna il·luminava el silenci del desert i la jornada que fan els homes que busquen
tresors.
Al cap d’uns minuts, quan van arribar al cim de la duna, el cor li va fer un bot. Il·luminades per
la claror de la lluna plena i la blancor del desert, s’alçaven majestuoses i solemnes les Piràmides
d’Egipte.
El noi va caure de genolls i va arrencar a plorar. Donava gràcies a Déu perquè havia cregut en la
seva Llegenda Personal i perquè un dia havia trobat un rei, un mercader, un anglès i un alquimista. I,
sobretot, perquè havia trobat una dona del desert que li havia fet comprendre que l’Amor no separa
mai l’home de la seva Llegenda Personal.
Els molts segles de les Piràmides d’Egipte contemplaven el noi des de dalt de tot. Si ara volgués,
podia tornar a l’oasi i viure amb la Fàtima com un simple pastor d’ovelles. Perquè l’Alquimista
vivia al desert, malgrat que comprenia el Llenguatge del Món, malgrat que sabia transformar el plom
en or. No calia que ensenyés a ningú la seva ciència ni el seu art. Mentre caminava en direcció a la
seva Llegenda Personal, havia après tot el que necessitava i havia viscut tot el que havia somiat de
viure.
Però havia arribat al seu tresor i una obra només està completa quan assoleixes l’objectiu. El noi
hi havia plorat, en aquella duna. Va mirar a terra i es va fixar que, en el lloc on havien caigut les
llàgrimes, s’hi passejava un escarabat. Durant el temps que havia passat al desert havia après que, a
Egipte, els escarabats eren el símbol de Déu.
Allò era un senyal. El noi hi va començar a cavar, després de recordar les paraules del Mercader
de Vidres; però ningú no podria tenir una Piràmide al jardí, encara que hi amuntegués pedres durant
tota la vida.
Va cavar en el lloc indicat durant tota la nit, però no hi va trobar res. Des de dalt de tot de les
Piràmides, els segles el contemplaven en silenci. Però el noi no desistia: cavava i cavava, lluitant
contra el vent, que moltes vegades tornava a omplir de sorra el forat. Primer, se li van cansar les
mans, després, s’hi va fer mal. Però el noi creia en el seu cor. I el cor li havia dit que cavés en el lloc
on havien caigut les seves llàgrimes.
De sobte, quan provava de treure unes pedres que havien aparegut, el noi va sentir uns passos. Se
li van acostar unes persones. Estaven d’esquena a la lluna i el noi no els podia veure els ulls ni les
cares.—
Què hi fas, aquí? —va preguntar una de les siluetes.
El noi no va respondre. Però es va espantar. Estava a punt de desenterrar un tresor i per això
tenia por.
—Som uns refugiats de la guerra dels clans —va dir una altra silueta—. Volem saber què hi tens
amagat, aquí. Necessitem diners.
—No hi amago res —va respondre el noi.
Però un dels que acabaven d’arribar el va engrapar i el va fer sortir del forat. L’altre li va regirar
les butxaques. I hi van trobar el quarter d’or.
—Té or! —va dir un dels bandolers.
La lluna va il·luminar la cara del que l’escorcollava i, en els seus ulls, hi va veure la mort.
—Hi deu haver més or amagat a terra —va dir l’altre.
I van obligar el noi a cavar. El noi va continuar cavant, però no hi havia res. Aleshores, van
començar a pegar-li. El van apallissar fins que els primers rajos del sol no van despuntar al cel. La
roba li va quedar feta parracs i tenia la sensació que estava a punt de morir.
«De què et serveixen els diners, si et maten? Ben poques vegades serveixen per salvar ningú de
la mort, els diners», havia dit l’Alquimista.
—Estic buscant un tresor! —va cridar el noi a la fi. I, malgrat que tenia els llavis inflats i ferits
de tants cops de puny, va explicar als bandolers que havia somiat dues vegades un tresor que estava
amagat prop de les Piràmides d’Egipte.
El qui semblava el cap va quedar molta estona en silenci. Després, va dir a un de la colla:
—Deixa’l anar. No en traurem res més. El deu haver robat, aquest quarter d’or.
El noi va caure bocaterrosa a la sorra. Un parell d’ulls van buscar els seus; era el cap dels
bandolers. Però el noi mirava les Piràmides.
—Anem-nos-en! —va dir el cap als altres.
Després, es va tombar cap al noi:
—No moriràs —li va dir—. Viuràs i aprendràs que un home no pot ser tan beneit. Aquí, en
aquest mateix lloc on ets tu, jo també vaig tenir un somni repetit, ara fa gairebé dos anys. Vaig somiar
que havia de fer cap als camps d’Espanya, buscar una església en ruïnes on els pastors solien dormir
amb les ovelles i que tenia un sicòmor que creixia allà on hi havia la sagristia; si jo cavava entre les
arrels del sicòmor, hi trobaria un tresor amagat. Però no sóc tan beneit de travessar un desert només
perquè vaig tenir un somni repetit.
I tot seguit se’n va anar.
El noi es va aixecar amb dificultats i va tornar a mirar les Piràmides. Les Piràmides li van fer un
somriure i ell també els va fer un somriure, amb el cor ple de felicitat.
Havia trobat el seu tresor.
EPÍLEG
EL NOI ES DEIA SANTIAGO. Va arribar a la petita església abandonada al capvespre. El sicòmor
encara era a la sagristia i encara es podien veure les estrelles per entremig del sostre mig caigut. Es
va recordar que una vegada hi havia anat amb les seves ovelles i que havia estat una nit tranquil·la,
deixant a part el somni.
Aleshores no tenia cap ramat. En lloc de les ovelles, duia una pala.
Es va quedar molta estona mirant el cel. Després, va treure una ampolla de vi de l’alforja i en va
beure. Es va recordar d’una nit al desert en què també havia contemplat les estrelles i begut vi amb
l’Alquimista. Va pensar en els molts camins que havia fet i en la manera tan estranya amb què Déu li
havia mostrat el tresor. Si no hagués cregut en els somnis repetits, no hauria conegut la gitana, ni el
rei, ni el bandoler, ni… «En fi, la llista és molt llarga. Però el camí estava escrit pels senyals, i no
em podia pas equivocar», es va dir dintre seu.
Es va adormir sense adornar-se’n i, quan es va despertar, el sol ja estava molt amunt. Aleshores
es va posar a cavar en l’arrel del sicòmor.
«Coi de bruixot vell», pensava el noi. «Prou que ho sabies! Fins i tot em vas deixar una mica d’or
perquè pogués tornar a aquesta església. El monjo es va fer un tip de riure quan em va veure tornar
fet un parrac. No m’ho podies haver evitat?»
«No», va sentir que li deia el vent. «Si t’ho hagués explicat, no hauries vist les Piràmides. Són
molt boniques, no trobes?»
Era la veu de l’Alquimista. El noi va somriure i va continuar cavant. Al cap de mitja hora, la pala
va topar amb una cosa sòlida. Al cap d’una hora, tenia al davant un bagul ple de monedes d’or
espanyoles, molt antigues. També hi havia pedreries, màscares d’or amb plomes blanques i
vermelles, ídols de pedra amb diamants encastats. Peces d’una conquesta que el país ja feia molt de
temps que havia oblidat i que el conqueridor no havia pensat a explicar als seus fills.
El noi va treure l’Urim i el Tumim de l’alforja. Només havia fet servir les dues pedres una
vegada, un matí que era enmig d’un mercat. La vida i el seu camí havien estat sempre plens de
senyals.
Va guardar l’Urim i el Tumim dins del bagul d’or. També formaven part del seu tresor, perquè li
recordaven un vell monarca que no tornaria a veure mai més.
«Ja és ben veritat, que la vida és generosa amb qui viu la seva Llegenda Personal», va pensar el
noi. Aleshores, es va recordar que havia d’anar a Tarifa, a donar un dècim de tot allò a la gitana.
«Que espavilats que són, els gitanos», va pensar el noi. Potser era perquè viatjaven tant.
Aleshores, el vent va tornar a bufar. Era el llevant, el vent que venia de l’Àfrica. No li duia la
flaire del desert, ni l’amenaça de cap invasió dels moros. En canvi, li duia un perfum que coneixia
prou bé i el so d’un petó —que va veure arribar a poc a poquet, fins que es va posar en els seus
llavis.
El noi va somriure. Era la primera vegada que ella ho feia, allò.
—Ja vinc, Fàtima —va dir ell.
PAULO COELHO (Rio de Janeiro, 1947) és un dels autors més llegits i influents de l’actualitat. Es va
iniciar en el món de les lletres com a autor teatral. Després de treballar com a lletrista per als grans
noms de la cançó popular brasilera, es va dedicar al periodisme i a escriure guions per a la televisió.
Amb la publicació d’El Pelegrí de Compostel·la (1987) i L’Alquimista (1988), Paulo Coelho va
iniciar un camí d’èxits que l’ha consagrat com un dels grans escriptors del nostre temps. Publicades a
160 països, les seves obres han estat traduïdes a 71 llengües, amb més de 100 milions de llibres
venuts. A part de rebre nombrosos premis i distincions internacionals, l’any 1996 el ministeri de
Cultura francès el va nomenar Cavaller de les Arts i les Lletres. És conseller de la Unesco per al
programa de convergència espiritual i diàleg intercultural, membre de l’Acadèmia Brasilera de les
Lletres i l’any 2007 va ser nomenat Missatger de la Pau per les Nacions Unides.