Italo Calvino - El cavaller inexistent

'El cavaller no féu cap gest; la seva mà dreta, enguantada amb una manyopla de ferro
ben articulada, estrenyé més fort l'arçó, mentre l'altre braç, que aguantava l'escut, era
com sacsejat per un tremoleig. -Us ho dic a vós, ei, paladí! -insistí Carlemany-. Com és
que no ensenyeu la cara al vostre rei? La veu sortí clara del gorjal: -Perquè no existeixo,
senyor.'
Amb aquestes paraules ens presenta Calvino el seu estrany personatge: 'El cavaller
inexistent'. La sàtira de Calvino ens afecta directament, interessa l'home d'avui, perquè
les situacions que hi descriu són ben actuals. I és que enmig dels fets grotescos, de
batalles, duels i naufragis, no tardem a descobrir la seva força: una moral activa i una
actitud irònica i melangiosa, una aspiració a la plenitud de la vida, a la humanitat total.
Italo Calvino
El cavaller inexistent
Els nostres avantpassats - 3
ePUB v1.0
Calamanga 17.05.13
Títol original: Il cavaliere inesistente
Autor: Italo Calvino
Any de 1a. publicació en idioma original: 1959
Traducció: Francesc Vallverdú Canes
Editor digital: Calamanga (v1.0)
ePUBCat base r1.1
www.epubcat.net
L
Capítol I
'EXÈRCIT de França era arrenglerat sota les vermelles muralles de París. Carlemany havia de
passar revista als paladins. Feia més de tres hores que eren allà; feia calor; era una tarda de
començament d'estiu, una mica tapada, núvol; dins les armadures bullien com en unes peroles
a foc lent. No se sap si algun en aquella fila immòbil de cavallers havia ja perdut els sentits o s'havia
abaltit, però de tota manera l'armadura els aguantava tots drets a la sella. De sobte, tres tocs de
trompa: els plomalls de les cimeres se somogueren en l'aire quiet com per una bufada de vent, i callà
de seguida aquella mena de bramul marí que fins aleshores s'havia sentit: eren, es veu, els roncs dels
guerrers enfosquits pels gorjals metàl·lics dels cascos. Finalment van albirar Carlemany, avançant
per allà baix, sobre un cavall que semblava més gran que els corrents, amb la barba sobre el pit, les
mans al pom de la sella. De regnar i batallar, de batallar i regnar, tant i tant, semblava una mica
envellit, des de l'última vegada que aquells guerrers l'havien vist.
Aturava el cavall davant cada oficial i es tombava per mirar-lo de dalt a baix:
—I qui sou vós, paladí de França?
—Salomó de Bretanya, senyor! —contestava l'altre a tota veu, alçant la visera i descobrint el
rostre acalorat; i afegia alguna informació pràctica, com ara això—: Cinc mil cavallers, tres mil
cinc-cents soldats de peu, mil vuit-cents servidors, cinc anys de campanya.
—Amb els bretons, paladí! —deia Carles i, quetric-quetrac, s'acostava a un altre cap de
formació.
—I qui sou vós, paladí de França? —tornava.
—Oliver de Viena, senyor! —declamaven uns llavis, tot just llevada la reixeta del casc. I tot
seguit—: Tres mil cavallers escollits, set mil de tropa, vint màquines d'assetjament. Vencedor del
pagà Ferabraç, per la gràcia de Déu i la glòria de Carles, rei dels francs!
—Molt bé, magnífic, vienès —deia Carlemany, i als oficials del seguici—: Estan prims aquests
cavalls, augmenteu-los la civada.
I continuava endavant:
—I qui sou vós, paladí de França? —repetia, sempre amb la mateixa cadència: «tarà-tatà tatarà
tatara…»
—Bernat de Montpeller, senyor! Vencedor de Brunamon i Galifern.
—Bella ciutat, Montpeller! Ciutat de dones belles! —i al seguici—: A veure si el pugem de grau.
Totes aquestes coses, dites pel rei, són agradables, però era sempre la mateixa tornada, de feia
anys.—
I qui sou vós, amb aquesta ensenya que conec?
Coneixia tothom per les armes que portaven a l'escut, sense necessitat que li diguessin res, però
l'ús manava que fossin ells els qui descobrissin el nom i la cara. Potser perquè, si no, algú, tenint
coses millors a fer que prendre part a la revista, hi hauria pogut enviar la seva armadura amb un altre
a dins.
—Alard de Dordonya, del duc Amó…
—Valent Alard, què fa el pare… —I així per l'estil. «Tarà-tatà tatarà tatara…»
—Guifré de Montjoia! De cavallers, vuit mil, llevat dels morts!
Les cimeres onejaven.
—Otger Danès! Nam de Baviera! Palmerí d'Anglaterra!
Es feia fosc. Les cares, darrera la ventalla i la bavera, no es distingien tampoc gaire bé. Cada
paraula, cada gest era ja previsible, i així tot en aquella guerra de tants anys, cada encontre, cada
duel, portat a terme sempre segons unes regles, de manera que avui ja se sabia qui devia guanyar
demà, qui perdre, qui devia ésser heroi, qui traïdor, qui havia de quedar esventrat i qui sortir-ne ben
parat amb una desensellada i una culada a terra. Les cuirasses, al vespre, sota la llum de les torxes,
eren martellejades pels ferrers sempre sobre les mateixes abonyegadures.
—I vós?
El rei havia arribat al davant d'un cavaller amb una armadura tota blanca; solament una ratlleta
negra seguia tot al voltant les cantoneres; quant a la resta era llampant, ben dreta, sense cap rascada,
ben acabada en cada junta, encimbellada sobre el casc per un plomall d'aneu a saber quina mena de
gall oriental, tornassolada amb tots els colors de l'iris. A l'escut hi havia dibuixat una ensenya entre
dues puntes d'un ample mantell drapejat, i dins l'ensenya s'obrien unes altres dues puntes de mantell
amb una ensenya més petita al mig, la qual contenia una altra ensenya emmantellada encara més
petita. Amb un dibuix cada vegada més prim hi havia pintat un seguit de mantells que s'entreobrien
l'un dins l'altre, i al mig hi devia haver segurament alguna cosa, però no s'acabava d'endevinar de tant
remenut com es feia el dibuix.
—I vós, eh, duent això tan polit… —digué Carlemany que, com més durava la guerra, menys
respecte tenia per la netedat dels paladins amb qui topava.
—Jo sóc —la veu sortia amb un so metàl·lic de dins del casc tancat, com si fos no una gola sinó
la mateixa planxa de l'armadura el que vibrava, i amb un lleu retruny d'eco— Agilulf Em Bertrandí
dels Guildiverns i dels Altres de Corbentraz i Sura, cavaller de Selímpia Citerior i Fez!
—Aaah… —va fer Carlemany i del llavi de sota, tret enfora, se li escapà un petit espetec i tot,
com si digués: «Si hagués de recordar-me del nom de tots, estaríem frescos!» Però tot d'una arrufà
les celles.
—I per què no aixequeu la visera i no mostreu la vostra cara?
El cavaller no féu cap gest; la seva mà dreta, enguantada amb una manyopla de ferro ben
articulada, estrenyé més fort l'arçó, mentre l'altre braç, que aguantava l'escut, era com sacsejat per un
tremoleig.
—Us ho dic a vós, ei, paladí! —insistí Carlemany—. Com és que no ensenyeu la cara al vostre
rei?
La veu sortí clara del gorjal.
—Perquè jo no existeixo, senyor.
—No en volia saber d'altra! —exclamà l'emperador—. Ara ens les havem fins i tot amb un
cavaller que no existeix! A veure si us expliqueu.
Agilulf semblava dubtar encara una mica, després amb mà ferma però lenta aixecà la visera. El
casc era buit. Dins l'armadura blanca amb cimera iridiscent no hi havia ningú.
—I ara! Que se'n veuen, de coses! —féu Carlemany—. I com us ho feu per prestar servei, si no hi
sou?
—Amb força de voluntat —digué Agilulf— i fe en la nostra santa causa!
—Està bé, està bé, perfecte, és així com cal complir el deure. Bé, per ser un que no existeix,
esteu en forma!
Agilulf tancava la fila. L'emperador ja havia passat revista a tots; girà el cavall i s'allunyà cap a
les tendes reials. Era vell i tendia a allunyar de la ment les qüestions complicades.
La trompa tocà el senyal de «trenqueu files». Hi hagué, com de costum, una desbandada de
cavalls, i el gran bosc de llances es plegà, es mogué en onades com un camp de blat quan hi passa el
vent. Els cavallers baixaven de la sella, movien les cames per desentumir-se; els escuders s'enduien
els cavalls per la brida. Després, d'entremig del desori i de la polseguera, es destacaren els paladins,
agrupats en colles sobrealçades per cimeres acolorides, desfogant-se de la forçada immobilitat
d'aquelles hores amb bromes i fatxendes, amb xerrameques de dones i recompenses.
Agilulf féu unes passes per ficar-se en una d'aquestes colles, després sense cap motiu passà en
una altra, però no hi entrà i ningú no es va fixar en ell. Es va quedar una mica indecís darrera aquest
o aquell, sense participar en les converses, i per fi es mantingué apartat. Era el capvespre; dalt les
cimeres els plomalls iridiscents ara semblaven tots d'un únic color indistint; però l'armadura blanca
ressaltava aïllada per damunt del prat. Agilulf, com si tot d'un plegat se sentís nu, va fer el gest
d'encreuar els braços i estrènyer-se les espatlles.
Es reféu de seguida i, a un bon pas, es dirigí cap als estables. Quan hi arribà, va trobar que la
vigilància dels cavalls no era acomplida segons les ordenances; esbroncà els palafreners, imposà
càstigs als mossos, inspeccionà tots els torns de serveis, redistribuí les tasques explicant
minuciosament a cadascú com calia realitzar-les i fent-se repetir allò que havia dit per veure si
l'havien entès bé. I com que a cada moment afloraven les negligències en el servei dels companys
oficials paladins, els cridava d'un en un, sostraient-los a les agradables converses desvagades del
vespre, i assenyalava amb discreció però amb exactitud ferma llurs mancaments, i els obligava un a
anar amb l'escamot, l'altre de guàrdia, el de més enllà de patrulla, i així la resta. Sempre tenia raó, i
els paladins no podien pas escapolir-se'n, però no dissimulaven el disgust. Agilulf Em Bertrandí dels
Guildiverns i dels Altres de Corbentraz i Sura, cavaller de Selímpia Citerior i Fez era certament un
model de soldat, però a tothom era antipàtic.
L
Capítol II
A nit, per als exèrcits en campanya, és regulada com el cel estelat: els torns dels sentinelles,
l'oficial de guàrdia, les patrulles. Quant a la resta, la perpètua confusió de la host en guerra; el
formigueig diürn, en el qual pot sorgir un imprevist, com l'esbojarrament d'un cavall, ara
reposa, car el son ha vençut tots els guerrers i els quadrúpedes de la Cristiandat: aquests en rengles i
drets, a estones refregant una peüngla amb el terra o fent un curt renill o bram, aquells finalment
deslliurats dels elms i de les cuirasses, i, satisfets de sentir-se de nou persones humanes diferents i
inconfusibles, aquí els teniu tots roncant.
A l'altre costat, al campament dels Infidels, tot igual: les mateixes passes endavant i endarrera
dels sentinelles, el comandant de la guàrdia que veu davallar l'últim gra de sorra del rellotge i se'n va
a despertar els homes del relleu, l'oficial que aprofita la nit de vetlla per a escriure a la muller. I les
patrulles cristiana i infidel s'endinsen totes dues mitja milla, arriben gairebé fins al bosc i després
reculen, una ençà l'altra enllà, sense trobar-se mai, tornen cap al campament a informar que tot és en
calma, i se'n van al llit. Els estels i la lluna llisquen silenciosament sobre els dos campaments
adversos. Enlloc no es dorm tan bé com a l'exèrcit.
Agilulf era l'únic que no gaudia d'aquest alleujament. Dins l'armadura blanca, complidament
muntada, sota la seva tenda, una de les més endreçades i confortables del campament cristià,
intentava d'estar-se ajagut, i continuava pensant: no pas les cabòries ocioses i divagadores del qui
està a punt d'agafar el son, sinó sempre raonaments definits i concrets. Al cap de poca estona,
s'aixecava sobre un colze: sentia la necessitat de dedicar-se a una ocupació manual qualsevol, com
ara enllustrar l'espasa, que ja era molt lluent, o untar de greix les juntures de l'armadura. No durava
gaire: vet aquí que es llevava, que sortia de la tenda, embraçant llança i escut, i la seva ombra
blanquinosa rondava pel camp. De les tendes còniques s'aixecava el concert de les pesades
respiracions dels adormits. Agilulf no podia saber què era poder cloure els ulls, perdre consciència
de si, enfonsar-se en el buit de les pròpies hores, i després, tot despertant-se, tornar-se a trobar igual
com abans reprenent els fils de la pròpia vida; i la seva enveja per la facultat de dormir pròpia de les
persones existents era una enveja vaga, com d'una cosa que ni tan sols sabem imaginar. El colpia i
inquietava més de veure uns peus nus que eixien aquí i allà sota les vores de les tendes, amb els dits
grossos enlaire: el campament durant el son era el regne dels cossos, una estesa de vella carn
d'Adam, amb sentor del vi empassat i de la suor d'una jornada bèl·lica; mentre a la llinda dels
pavellons es quedaven desmuntades les armadures buides, que els escuders i els servidors al matí
enllustrarien i deixarien a punt. Agilulf passava, amatent, nerviós, altiu: la còrpora de la gent que
tenia un cos li feia, és cert una angúnia semblant a l'enveja, però també una emoció que era d'orgull,
de superioritat desdenyosa. Heus aquí els companys, amb tant de nom, els gloriosos paladins, què
eren? L'armadura, testimoniatge del grau i el nom, de les empreses realitzades, de la puixança i el
valor, aquí la teniu reduïda a embolcall, a ferralla buida; i les persones roncant, amb la cara
ensorrada al coixí, deixant anar un regalim de bava pels llavis desclosos. Ell no, no era possible de
desfer-lo a trossos, de desmembrar-lo: era i no deixava d'ésser en tot moment del dia i de la nit
Agilulf Em Bertrandí dels Guildiverns i dels Altres de Corbentraz i Sura, cavaller de Selímpia
Citerior i Fez, armat el dia tal, havent acomplert les gestes tal i tal i tal, i assumint en l'exèrcit de
l'emperador Carlemany el comanament de les tropes tals i tals altres. I posseïdor de l'armadura més
bella i llampant de tot el campament, inseparable d'ell. I oficial millor que altres que tenen honors tan
il·lustres; més aviat, el millor de tots els oficials. I tanmateix passejava infeliç en la nit.
Va sentir una veu:
—Senyor oficial, excuseu-me, però quan arribarà el relleu? M'han deixat aquí plantat fa tres
hores! —Era un sentinella que es repenjava a la llança com si tingués recargolaments de ventre.
Agilulf ni es girà; digué:
—T'equivoques, no sóc jo l'oficial de guàrdia —i prosseguí.
—Perdoneu, senyor oficial. Com que us he vist per aquí, em pensava…
La més petita deficiència en el servei feia entrar en Agilulf la dèria de controlar-ho tot, de trobar
altres errors i negligències en l'actuació d'altri, el sofriment agut per tot el que és mal fet, fora de
lloc… Però no essent de la seva incumbència de practicar una inspecció així en aquella hora, també
el seu capteniment hagués hagut de considerar-se fora de lloc, totalment indisciplinat. Agilulf mirava
d'entretenir-se, de cenyir el seu interès en qüestions particulars de les quals d'una manera o altra
l'endemà s'hauria ocupat, com ara l'ordenació d'uns rastells on es guardaven les llances, o les
disposicions per a conservar sec el farratge… La seva ombra blanca, però, anava a raure sempre allà
on desenrotllava les seves funcions el comandant de post, l'oficial de servei, la patrulla que
escorcollava la cantina cercant una garrafeta de vi encarregada el vespre abans… Cada vegada,
Agilulf tenia un moment d'inseguretat, si calia comportar-se com qui sap imposar amb la seva sola
presència el respecte de l'autoritat o com qui, trobant-se on no hi ha motiu de trobar-se, fa un pas
enrera, discret, i fa veure que no hi és. En aquesta inseguretat, s'aturava, pensarós: i no es decidia a
prendre una o l'altra actitud; notava solament que molestava a tothom i hauria volgut fer alguna cosa
per entrar en qualsevol mena de relació amb el proïsme, per exemple posar-se a cridar donant unes
ordres, engegant uns insults de caporal, o esclafir en riallades i dir paraulotes com si fos entre
companys de taverna. En canvi, murmurava alguns mots de salutació poc intel·ligibles, amb una
timidesa disfressada de supèrbia, o una supèrbia pal·liada de timidesa, i passava de llarg; però
llavors li semblava que aquells li havien dirigit la paraula, i es tombava dient només:
—Què? —De seguida s'adonava, però, que no era amb ell que parlaven i se n'anava com si fugis.
Arribava fins als extrems del campament, per indrets solitaris, sobre una altura pelada. La nit en
calma només era somoguda pel vol lleuger d'unes petites ombres informes d'ales silencioses, que
donaven voltes sense dirigir-se enlloc ni tan sols momentàniament: les rata-pinyades. De tota manera,
aquell cos minso i indefinit mig rata mig ocell era també una cosa tangible i segura, una cosa que
servia per a bellugar-se per l'aire amb la boca oberta engolint mosquits, mentre Agilulf amb tota la
seva cuirassa era traspassat en cada escletxa per les bufades del vent, pel vol dels mosquits i pels
raigs de la lluna. Una ràbia indefinida, que havia congriat dintre seu, va esclatar tot d'un plegat: es
tragué l'espasa de la beina, l'agafà amb totes dues mans i l'engegà enlaire amb força contra les ratapinyades
que se li atansaven. Res: continuaven el vol sense començament ni final, amb prou feines
sorpreses per la remoguda d'aire. Agilulf feia giravolts a cada cop; ara ni tan sols intentava ja de
colpir les rata-pinyades; i els seus moviments seguien trajectòries més regulars, s'ordenaven d'acord
amb els models de l'esgrima amb espasa; Agilulf, doncs, havia començat a fer exercicis com si
s'estigués practicant per al pròxim combat i donava exemples de la teoria de les travesses, de les
defenses, dels enganys.
De sobte s'aturà. Un xicot acabava de sortir d'entremig de la bardissa, a l'altura, i el mirava.
Anava armat només amb una espasa i duia el cos cobert per una cuirassa prima.
—Oh cavaller! —exclamà—. No us volia pas interrompre! És per la batalla que us exerciteu?
Perquè ¿oi que hi haurà batalla a primera hora del matí? ¿Em permeteu que jo faci pràctiques amb
vós? —I després d'un silenci—: Vaig arribar al campament ahir… Serà la primera batalla, per mi…
Tot és tan diferent de com m'esperava…
Agilulf s'havia quedat de gairell, amb l'espassa contra el pit, els braços junts, emparat tot ell
darrera l'escut.
—Les disposicions sobre un eventual encontre armat, dimanades del comandament, són
comunicades als senyors oficials i a la tropa una hora abans de l'inici de les operacions —digué.
El xicot restà una mica confús, com frenat en la seva embranzida; però, vencent un lleu balbuceig,
reprengué amb l'ardor del començament:
—És que jo, aquí on em teniu, he vingut… per venjar el meu pare… I voldria que em diguéssiu,
vós que sou vell, si us plau, què haig de fer per trobar-me en batalla enfront d'aquell miserable pagà
que és l'argalif Isoarre, sí, el mateix, i trencar-li la llança entre les costelles, tal com ell va fer amb el
meu heroic genitor, que Déu tingui a la glòria, el difunt marquès Gerard de Rosselló!
—És molt senzill, minyó —digué Agilulf, i també hi havia en la seva veu un cert ardor, l'ardor de
qui coneix a la menuda els reglaments i l'organització, i gaudeix no solament demostrant la pròpia
competència sinó confonent la impreparació aliena—: has de fer una instància a la Superintendència
de Duels, Venjances i Màcules a l'Honor, especificant els motius de la teva demanda, i serà
estudiada la millor manera de posar-te en condicions d'obtenir la satisfacció desitjada.
El xicot, que esperava almenys un signe d'admirada reverència al nom del seu pare, se sentí
mortificat més aviat pel to que pel contingut del parlament. Després provà de reflexionar sobre les
paraules que li havia dit el cavaller, a fi i efecte, encara, de negar-les dintre seu i mantenir viu
l'entusiasme.
—Cavaller, no són pas les superintendències allò que em preocupa, m'heu de comprendre, sinó si
en batalla el coratge que tinc, l'aferrissament que em bastaria per a esbudellar no un sinó cent
infidels, i també el meu braó en les armes, perquè he estat ben ensinistrat, sabeu?, dic, si allí enmig
d'aquell garbuix, abans d'haver-me orientat, no sé… Si no trobo aquell malvat, si se m'escapa,
voldria saber com us ho feu en aquests casos, cavaller, digueu-me, quan en la batalla es troba en joc
una qüestió personal, una qüestió vostra i només vostra…
Agilulf respongué secament:
—M'atinc estrictament a les disposicions. Fes el mateix tu també i no erraràs.
—Perdoneu-me —féu el noi, que s'estava allà com glaçat—, no volia molestar-vos. M'hauria
agradat tant de fer uns exercicis d'espasa amb vós, un paladí! Perquè, sabeu, jo en l'esgrima sóc
abrivat, però a vegades, de bon matí, els músculs estan com entumits, freds, no rutllen com voldria.
No us passa a vós també?
—A mi no —digué Agilulf, tot girant-se d'esquena i anant-se'n.
El xicot s'encaminà cap al campament. Era l'hora vaga que precedeix l'alba. Es notava entre els
pavellons el primer bellugueig de la gent. Abans de la diana els estats majors eren a la feina. A les
tendes dels oficials i dels furriers hom encenia les torxes, que contrastaven amb la mitja claror que es
filtrava del cel. ¿Era veritablement un dia de batalla, el que començava, com n'havia corregut la veu
al vespre? El nou vingut estava dominat per l'excitació, una excitació diferent tanmateix de la que
esperava, de la que l'havia portat fins allà; o més ben dit: era una ànsia de tornar a sentir la terra sota
els peus, ara que li semblava que tot allò que tocava era buit.
Es topava amb paladins ja enclosos en les cuirasses lluents, sota els esfèrics elms emplomallats,
amb el rostre tapat per la visera. El minyó es tombava per mirar-los i li venien ganes d'imitar-ne el
capteniment, l'orgullosa manera de girar sobre la cintura, com si cuirassa, casc i espatllera fos tot
d'una peça. Heus-el aquí entre els paladins invencibles, disposat a emular-los en combat, amb les
armes a la mà, a esdevenir un d'ells! Però els dos que estava seguint, en lloc de muntar a cavall,
anaven a seure darrera un taulell tot ple de papers: eren segurament dos grans comandants. El jove
s'apressà a presentar-s'hi:
—Sóc En Rambald de Rosselló, batxiller, fill del difunt marquès Gerard! He vingut a allistar-me
per venjar el meu pare, mort com un heroi a les muralles de Sevilla!
Els dos allarguen les mans a l'elm emplomallat, se'l lleven desenganxant la barballera del gorjal,
i el deixen sobre el taulell. I sota els cascs apareixen dues testes calbes, grogoses, dues cares amb
una pell una mica flonja, tota penjarelles, i uns bigotis minsos, dues cares d'escrivans, de vells
funcionaris pixatinters.
—Rosselló, Rosselló —fan, tot resseguint uns rotlles amb els dits humitejats de saliva—. Però si
ja et vam inscriure ahir! Què vols? ¿Per què no estàs amb la teva secció?
—És que… No sé, aquesta nit no he pogut agafar el son, pensant en el combat, haig de venjar el
meu pare, sabeu, haig, de matar l'argalif Isoarre i per tant cercar… Vet-ho aquí: la Superintendència
de Duels, Venjances i Màcules a l'Honor, on es troba?
—Tot just arriba, i aquí el tens: mira què se li acut de demanar! I què en saps tu, de la
Superintendència?
—M'ho ha dit aquell cavaller, com se diu, aquell que va amb una armadura tota blanca…
—Uix! Només ens faltava aquest! Qui li fa ficar pertot el nas que no té!
—Com? No té nas?
—Com que no té pessigolles —digué l'altre que hi havia darrera el taulell—, no troba feina
millor que la de buscar les pessigolles als altres.
—Per què no pot tenir pessigolles?
—I a quin lloc vols que en tingui? És un cavaller que no hi és…
—Com! Que no hi és? Si jo l'he vist! Hi era!
—Què has vist tu? Ferralla… És un que hi és sense que hi sigui, entens, passarell?
Mai el jove Rambald no haguera imaginat que l'aparença pogués resultar tan enganyadora: d'ençà
que havia arribat al campament no parava de descobrir que tot era diferent de com semblava…
—A l'exèrcit de Carlemany, doncs, algú pot ser cavaller amb molt de nom i títols i, a més, brau
combatent i zelós oficial, sense necessitat d'existir!
—Ei! Ningú no ha dit que a l'exèrcit de Carlemany algú pugui ser això o allò. Hem dit només que
al nostre regiment hi ha un cavaller així i aixà. Això és tot. El que pugui haver-hi o no en general, no
ens interessa a nosaltres. Ho has entès?
Rambald es dirigí al pavelló de la Superintendència de Duels, Venjances i Màcules a l'Honor.
Ara ja no es deixaria enganyar per cuirasses i elms emplomallats: comprenia que darrera els taulells
les armadures amagaven uns homenets escanyolits i polsosos. I encara gràcies si hi havia algú a dins!
—Així que vols venjar el teu pare, el marquès de Rosselló, amb grau de general! Vejam: per
venjar un general, el procediment millor és treure del mig tres oficials superiors. Podríem assignarte'n
tres de fàcils, i quedes en regla.
—No dec haver-me explicat bé: és Isoarre, l'argalif, que haig de matar. És ell en persona el qui
ha abatut el meu gloriós pare!
—Sí, sí, ho hem entès, però estossinar un argalif no et pensis pas que sigui una cosa tan
senzilla… Vols quatre capitans? Et garantim quatre capitans infidels aquest matí mateix. Mira que
quatre capitans els donem per un general de divisió i el teu pare era només general de brigada.
—Jo buscaré Isoarre i li trauré els budells! A ell, a ell només!
—Tu acabaràs arrestat i no anant a combatre, ja en pots estar segur! Mira-t'hi una mica abans
d'enraonar! Si et posem entrebancs per a Isoarre, és que alguna raó hi deu haver… Si el nostre
emperador, per exemple, tingués uns tractes en curs amb Isoarre…
Però un dels funcionaris, que fins aleshores havia estat amb el cap ficat entre el paperam, s'aixecà
tot content:
—Tot resolt! Tot resolt! No cal fer res! Ni la venjança cal! Oliver, l'altre dia, creient morts en
batalla els seus dos oncles, els va venjar! I resulta que s'havien quedat beguts sota un taulell! Tenim,
doncs, dues venjances d'oncle de més, un nyap com una casa. Ara tot s'arregla: una venjança d'oncle
la comptem com mitja venjança de pare: és com si tinguéssim una venjança de pare en blanc, ja
acomplida.
—Ai, pare meu! —Rambald estava trasbalsat.
—Però què et passa?
Havien tocat la diana. El camp, a l'alba, zumzejava d'armats. Rambald hauria volgut mesclar-se
en aquella munió que de mica en mica prenia forma d'escamots i companyies arrenglerades, però li
semblava que aquella fressa de ferro era com un fimbreig d'èlitres d'insectes, una crepitació de
clofolles seques. Molts guerrers s'havien ficat dins el casc i la cuirassa que els tapava fins a la
cintura i sota els faldons i les ronyoneres sortien les cames en calces i mitges, perquè per a posar-se
els cuixals, les genolleres i els gamberes, esperaven ésser a la sella. Les cames, sota aquell tòrax
d'acer, semblaven més primes, com unes potes de grill; i la manera que tenien de moure, tot
enraonant, els caps rodons i sense ulls, així com la d'aguantar els braços engavanyats per
guardabraços, braçals i manyoples, era també de grill o de formiga; i per això tot aquell renou
semblava un zumzeig indefinit d'insectes. Enmig d'ells, els ulls de Rambald anaven cercant alguna
cosa: era la blanca armadura d'Agilulf que ell esperava trobar de nou, potser perquè la seva aparició
li devia fer veure més concreta la resta de l'exèrcit, o bé perquè la presència més sòlida amb què
havia topat era justament la del cavaller inexistent.
El descobrí sota un pi, assegut a terra, ordenant les petites pinyes, que havien caigut per allà, fent
un dibuix regular, un triangle isòsceles. En aquella hora del matí, Agilulf tenia sempre necessitat de
dedicar-se a un exercici de precisió: comptar objectes, ordenar-los en figures geomètriques, resoldre
problemes d'aritmètica. És l'hora en què les coses perden la consistència d'ombra que les ha
acompanyades durant la nit i readquireixen a poc a poc els colors, però mentrestant travessen una
mena de llimbs insegurs, en ésser desflorades i gairebé allunyades per la claror: l'hora en què estem
menys segurs de l'existència del món. A Agilulf li calia sempre sentir-se enfront de les coses com si
fossin un mur massís al qual contraposar la tensió de la seva voluntat, i només així aconseguia
mantenir una consciència ferma de si mateix. En canvi, si el món del voltant s'esvaïa en l'indefinit, en
l'ambigu, sentia que fins i tot ell es negava en aquesta penombra mòrbida, que no podia de cap
manera arrencar del buit un pensament definit, un raig de decisió, un encaparrament. No s'hi trobava
bé: eren aquells els moments en què menys s'adonava de si mateix; a vegades era només per un esforç
extraordinari que aconseguia no dissoldre's. Llavors es posava a comptar: fulles, pedres, llances,
pinyes, qualsevol cosa que tingués davant seu. O bé a distribuir-les en fila, a ordenar-les en quadrats
o en piràmides. El fet de dedicar-se a aquestes feines precises li permetia de vèncer el malestar,
d'absorbir el descontent, la inquietud i el marasme, i de reprendre la lucidesa i el capteniment
habituals.
Així el va veure Rambald, tot disposant amb gestos abstrets i ràpids unes pinyes en triangle,
després en quadrats als costats del triangle i sumant tot capficat les pinyes dels quadrats dels catets
que confrontava amb les del quadrat de la hipotenusa. Rambald s'adonava que aquí tot rutllava en
rituals, en convencions, en fórmules, i per sota d'això, què hi havia, doncs? Se sentia corprès per un
neguit indefinible, en veure's fora de totes aquestes regles del joc… De totes maneres, el seu desig de
donar venjança a la mort del seu pare, el seu braó… per a combatre, per a allistar-se amb els
guerrers de Carlemany, ¿no era, doncs, això també, un ritual per a no enfonsar-se en el no-res com el
d'aixecar i deixar pinyes del cavaller Agilulf? I trasbalsat pel torbament d'unes preguntes tan
inesperades, el jove Rambald es llançà a terra i esclatà en plors.
Va notar que una cosa se li posava sobre els cabells, una mà, una mà de ferro, però lleugera.
Agilulf era agenollat a costat seu.
—Què tens, minyó? Per què plores?
Els estats de defallença o de desesperació o de furor en els altres éssers humans donaven
immediatament a Agilulf una calma i una seguretat perfectes. El fet de sentir-se immune als trasbalsos
i a les angúnies que esfondren les persones existents el portava a prendre una actitud de superioritat i
protectora.
—Perdoneu —féu Rambald—, potser és el cansament. En tota la nit no he pogut aclucar els ulls i
ara em sento com abatut. Si pogués endormiscar-me almenys una estona… Però ja és de dia. I vós,
que també heu estat despert, com us trobeu?
—Jo em sentiria abatut només que m'endormisqués una estoneta —digué lentament Agilulf—. És
més, ja no em sentiria gens, em perdria per sempre. Per això sempre vaig ben despert, cada moment
del dia i de la nit.
—Deu ser desagradable…
—No. —La veu s'havia tornat seca, dura.
—I l'armadura ¿no us la traieu mai del damunt?
Tomà a murmurar:
—No hi val cap «damunt». Treure o posar per mi no té sentit.
Rambald havia alçat el cap i mirava a les escletxes de la visera, com si cerqués en aquella foscor
l'espuma d'una mirada.
—I com pot ser?
—I com pot ser, si no?
La mà de ferro de l'armadura blanca encara recolzava sobre els cabells del jove. Rambald tot just
si la sentia descansar sobre el seu cap, com una cosa, sense que li comuniqués cap escalfor de
proximitat humana, fos consoladora o molesta, i malgrat tot s'adonava que una obstinació tensa
penetrava en ell.
C
Capítol III
ARLEMANY cavalcava al capdavant de l'exèrcit dels francs. Eren en marxa d'atansament; no
hi havia cap pressa; no anaven gaire separats. Al voltant de l'emperador hi havia una munió
de paladins que frenaven pel mos els impetuosos cavalls; i tot serpentejant i topant de colzes
amb els escuts argentins, s'alçaven i baixaven com les ganyes d'un peix. De fet, era un gran peix tot
escates el que semblava l'exèrcit: una anguila.
Pagesos, pastors, pobletans s'aplegaven a la vora del camí.
—Aquell és el rei, és En Carles! —i inclinaven el cap, reconeixent-lo, més que per la corona,
que era poc familiar, per la barba. Després de seguida es redreçaven per descobrir els guerrers:
—Aquell és En Rotllan! Que no, aquell és N'Oliver!
No n'encertaven cap, però tant se valia, perquè aquest i aquell altre eren tots allí i sempre
podrien jurar que havien vist el qui fos.
Agilulf, cavalcant en aquell grup, de tant en tant feia una petita avançada, després s'aturava
esperant els altres, es girava endarrera per comprovar que la tropa seguia compacta, o mirava al sol
com si calculés per l'alçada sobre l'horitzó l'hora. Era impacient. Només ell, allà al mig, tenia en la
ment l'ordre de marxa, les etapes, l'indret on havien d'arribar abans de la nit. Els altres paladins, oi
tal, marxa d'atansament, anar de pressa o a poc a poc tot és atansar-se, i amb l'excusa que
l'emperador és vell i està cansat a cada taverna estaven disposats a aturar-s'hi per beure. Pel camí no
veien altra cosa que rètols de tavernes i culs de criades, per a dir quatre impertinències; fora d'això,
viatjaven com closos dins un bagul.
Carlemany encara era el qui mostrava més curiositat per tota mena de coses que veien pel camí.
—Guaiteu, ànecs, ànecs! —exclamava. N'hi havia un estol pels prats que vorejaven el camí.
Enmig d'aquells ànecs, hi havia un home, però no endevinaven què dimonis devia fer: caminava tot
ajupit, amb les mans darrera l'esquena, aixecant els peus com un plat igual que un palmíped, amb el
coll estirat, i dient «Qua, qua, qua». Els ànecs ni se'l miraven, com si el creguessin un d'ells. I la
veritat és que entre l'home i els ànecs a primer cop d'ull no hi havia gaires diferències, perquè el
vestit que portava l'home, d'un color bru terrós (semblava fet, en gran part, amb retalls de sac),
presentava unes clapes d'un gris verdós clavat al de llurs plomes, i, a més, hi havia tot de pedaços,
estrips i taques dels colors més diversos, com les llistes iridescents d'aquells volàtils.
—Ei, tu! ¿Et sembla que és aquesta la manera d'inclinar-se davant l'emperador? —li cridaren els
paladins, disposats sempre a buscar raons.
L'home no es va girar, però els ànecs, espantats per les veus, aixecaren el vol tots alhora. L'home
s'entretingué per un moment veient com s'enlairaven, bocabadat; després estengué els braços, féu un
bot, i així fent bots i aletejant amb els braços esbatanats d'on penjaven un seguit de parracs, esclafint
rialles i «qua, qua!» plens d'alegria, provava d'anar al darrera de l'estol.
Hi havia un estany. Els ànecs, volant, anaren a posar-se allà a flor d'aigua i, lleugers, amb les
ales plegades, van escampar la boira nedant. L'home, a l'estany, es ficà dins l'aigua de panxa, aixecà
grans esquitxos, s'agità amb uns gestos barroers, intentà encara un «qua, qua!» que acabà en un
engargallament perquè se n'anava cap al fons, emergí, intentà de nedar, s'enfonsà.
—És el qui vigila els ànecs, aquest? —van preguntar els guerrers a una pageseta que venia cap
allí amb una canya a la mà.
—No, els ànecs els vigilo jo, són meus, ell no hi té res a veure, és en Gurdulú… —digué la
pageseta.
—I què feia amb els teus ànecs?
—Oh no res, de tant en tant li agafa per aquí, els veu, es malfixa, i creu que és ell…
—Creu que ell és un ànec?
—Creu que ell i els ànecs són tot u… Ja sabeu com és en Gurdulú: no s'hi fixa…
—I on ha anat, ara?
Els paladins s'acostaren a l'estany. No veien Gurdulú per enlloc. Els ànecs, una vegada travessat
el mirall d'aigua, havien reprès el camí per l'herba amb llurs passos palmats. Al voltant de l'estany,
entremig d'unes falgueres, se sentia un raucar de granotes. L'home va treure el cap fora de l'aigua tot
d'un plegat, com si s'hagués recordat en aquell moment que havia de respirar. Es mirà desorientat,
com si no comprengués què era aquella vorada de falgueres que s'emmirallaven a l'aigua a un pam
del seu nas. Sobre cada fulla de falguera estava asseguda una bestiola verda, completament llisa, que
el mirava i feia amb totes les seves forces: «Cra! Cra! Cra!».
—Cra! Cra! Cra! —respongué Gurdulú, content, i en sentir la seva veu tot de granotes van saltar
de les falgueres a l'aigua i de l'aigua a la riba. I Gurdulú cridant «Cra!» també va fer un bot, saltà a la
riba, moll i enfangat de cap a peus, s'ajupí com una granota i cridà un «Cra!» tan fort que enmig d'una
trencadissa de canyes i herbes caigué novament a l'estany.
—I no s'ofegarà? —preguntaren els paladins a un pescador.
—Oh, a vegades l'Homebò es descuida, s'equivoca… Però ofegar-se, no… Quan hi ha perill és si
s'enreda amb la xarxa dels peixos… Un dia que es va posar a pescar, li'n va passar una… Fica a
l'aigua la xarxa, veu un peix que està a punt d'entrar-hi, i s'encaterina tant amb aquell peix que es
llança a l'aigua i entra dintre la xarxa ell… Ja sabeu com és, l'Homebò…
—Homebò? Però no es diu Gurdulú?
—Nosaltres li diem Homebò.
—Però aquella noia…
—Ah, aquella no és del meu poble, potser sí que al seu li diuen així.
—I ell de quin poble és?
—Doncs, volta…
La cavalcada flanquejava un camp de pereres. La fruita era madura. Amb les llances els guerres
enfilaven les peres, les feien desaparèixer dins el bec dels elms, i en acabat escopien els tronxos. En
un rengle, entre les pereres, qui veuen? Gurdulú-Homebò. Estava amb els braços alçats, tots torts,
com unes branques, i a les mans i a la boca i sobre el cap i entre els estrips del vestit tenia peres.
—Guaiteu-lo com fa la perera! —deia Carlemany rialler.
—Ara el sacsejaré! —digué Rotllan, i li ventà un cop.
Gurdulú deixà caure totes alhora les peres, que van rodolar pel prat en pendent, i veient-les
rodolar no es pogué estar de rodolar ell també com una pera pel prat i així es féu fonedís.
—Perdoneu-lo, majestat! —digué un vell camperol—. Martinzul no s'adona a vegades que el seu
lloc no és entre les plantes o les fruites arencades, sinó entre els súbdits devots de la vostra majestat!
—Però què és el que li passa, a aquest boig que vosaltres anomeneu Martinzul? —preguntà, molt
afable, el nostre emperador—. Em sembla que no sap res del que li passa per la clepsa!
—Com podem saber-ho nosaltres, majestat? —El vell camperol parlava amb la prudència humil
de qui n'ha vistes de tots colors—. Potser no se li pot dir boig: sols és un que hi és però que no sap
ser-hi.
—Que bona! Aquest súbdit que hi és però que no sap ser-hi i aquell paladí meu que sap ser-hi
però que no hi és. Fan un bon parell, us ho dic jo!
Carlemany, havent cavalcat tanta estona, estava cansat. Repenjant-se amb els seus palafreners,
panteixant sota la barba, remugant «Pobra França!», davallà. Com si fos un senyal, així que
l'emperador va posar els peus a terra, tot l'exèrcit s'aturà i preparà un bivac. Van treure les marmites
per al ranxo.
—Porteu-me aquí aquell Gurgur… Com se diu? —féu el rei.
—Depèn dels països per on passa —digué el prudent camperol— i dels exèrcits cristians o
infidels amb qui s'ajunta: l'anomenen Gurdulú o Gudi-Ussuf o Ben-Va-Ussuf o Ben-Stanbul o
Pestanzul o Bertinzul o Martibò o Homebò o Homebèstia o bé el Lleig de la Vall o En Jan Bonjan o
En Pere Ballarí. Pot succeir que en un casalot perdut li donin un nom ben diferent dels altres; a més
he notat que pertot els seus noms canvien d'una estació a l'altra. Diríeu que els noms li rellisquen per
damunt sense acabar d'enganxar-s'hi. Per ell, és igual, li diguin com li diguin. Crideu-lo i ell es pensa
que crideu una cabra; digueu «formatge» o «riera» i us contestarà: «Sóc aquí.»
Dos paladins —Samsonet i Dudó— avançaven cap allà arrossegant Gurdulú com si fos un sac. El
posaren dret a empentes davant Carlemany.
—Descobreix-te el cap, bèstia! No veus que ets davant el rei!
La cara de Gurdulú s'il·luminà; era una cara llarga, suada, en la qual es barrejaven caràcters
francs i morescos: un puntejament de pigues vermelles sobre una pell color d'oliva; uns ulls blau-cel,
líquids, amb fils de sang, sobre un nas camús i una bocassa amb uns llavis gruixuts; cabell rossenc
però arrissat i una barba hirsuta, a clapes. I entremig dels pèls, en manyocs, punxes de castanya i
espigues de civada.
Començà prosternant-se en reverències i parlant seguit seguit. Aquells nobles senyors, que fins
aleshores només l'havien sentit proferir crits d'animals, quedaren sorpresos. Parlava molt de pressa,
menjant-se els mots i trabucant-se; a vegades semblava passar sense interrupció d'un dialecte a l'altre
i fins i tot d'una llengua a l'altra, tant cristiana com mora. Entre paraules que no s'entenien i disbarats,
el seu discurs era més o menys aquest:
—Amb el nas toco a terra, caic de peu dret als vostres genolls, em declaro august servidor de la
vostra humilíssima majestat, maneu-vos i m'obeiré! —Brandà una cullera que duia lligada a la
cintura—… I quan la vostra majestat diu: «Ordeno, mano i vull», i fa així amb el ceptre, així amb el
ceptre com faig jo, veieu?, i crida així como crido jo: «Ordenooo, manooo i vuuull!», tots vosaltres,
vils súbdits, heu d'obeir-me, si no us faré empalar, i tu el primer, el d'aquesta barba i aquesta cara de
vell xaruc!…
—¿Haig de tallar-li el cap en rodó, senyor? —preguntà Rotllan, tot desembeinant.
—Demano gràcia per ell, majestat —digué el camperol—. Ha tingut una de les seves
equivocacions acostumades: parlant al rei s'ha confós i no ha recordat més si el rei era ell o aquell a
qui parlava. De les marmites fumejants venia una olor de ranxo.
—Doneu-li una ració de sopa! —digué, clement, Carlemany.
Amb tot de gestos, inclinacions i enraonaments incomprensibles, Gurdulú es va retirar sota un
arbre a menjar.
—I què fa, ara?
Estava ficant el cap dins la caldera deixada a terra, com si hi volgués entrar. El bon camperol s'hi
atansà i li tocà l'espatlla:
—Quan ho entendràs, Martinzul, que ets tu que has de menjar la sopa i no la sopa menjar-te a tu!
No te'n recordes? Te l'has de posar a la boca amb la cullera…
Gurdulú començà a ficar-se cullerades a la boca, àvidament. Movia la cullera amb tanta fúria que
a vegades errava la punteria. A l'arbre, als peus del qual s'havia assegut, hi havia una cavitat,
justament a l'alçada del seu cap. Gardulú es posà a donar cullerades de sopa al forat del tronc.
—No és pas la teva boca, aquesta! És de l'arbre!
Agilulf havia seguit des del principi amb una atenció mesclada de torbament les fetes d'aquella
còrpora carnosa, que semblava rodar entremig de les coses existents satisfet com un poltre que vol
gratar-se l'esquena; i per això notava una mena de vertigen.
—Cavaller Agilulf —va fer Carlemany—. Sabeu què us dic? Us assigno aquell home com a
escuder! Eh? Oi que és una bona idea?
Els paladins, irònics, feien l'ullet. Agilulf, en canvi, que s'ho prenia tot, sempre, amb serietat (i
molt més una ordre expressa de l'emperador!), s'apropà al nou escuder per comunicar-li els primers
manaments, però Gurdulú, després d'empassar-se la sopa, havia caigut ben adormit a l'ombra d'aquell
arbre. Ajagut a l'herba, roncava amb la boca oberta, i pit, estómac i ventre s'inflaven i es desinflaven
com la manxa d'un ferrer. El plat greixós havia rodat fins a la vora d'un dels seus grossos peus
descalços. De l'herbam, un eriçó, potser atret per l'olor, s'acostà al plat i es posà a llepar les últimes
gotes de sopa. Fent això atansava les punxes a la planta nua del peu de Gurdulú i com més avançava
llepant les exigües deixalles de sopa, més clavava les seves espines al peu nu. Fins que el rodamón
va descloure els ulls: mirà al seu voltant, sense adonar-se d'on venia aquella sensació de dolor que
l'havia despertat. Veié el peu nu, dret enmig de l'herba com una pala de figuera de moro i, tocant al
peu, l'eriçó.
—Oh peu —començà a dir Gurdulú—, peu, ei, a tu, t'ho dic! Què fas aquí plantat com un beneit?
¿No ho veus que aquesta bèstia et punxa? Oh peeeu! Oh babau! Per què no et tires cap ençà? ¿No
notes que fa mal? Beneit de peu! N'hi ha prou amb tan poc, n'hi ha prou amb que et separis una mica
de res! Però com hi ha Déu que siguis tan estúpid! Peeeu! Que no m'escoltes? Però, guaita, com es
deixa destrossar! Tira't cap aquí, idiota! Com se t'ha de dir? Para atenció: guaita com ho faig jo, ara
t'ensenyaré què has de fer… —I tot dient això doblegà la cama, enretirant el peu cap a ell i allunyantlo
de l'eriçó—. Ve-t'ho aquí! Era tan fàcil que només t'he mostrat com es fa que tu mateix ho has fet.
Estúpid de peu, ¿per què t'has deixat punxar tanta estona?
Es fregà la planta adolorida, es posà dret, començà a xiular, féu una correguda, es dirigí cap als
matolls, deixà anar un pet, després un altre, i en acabat desaparegué.
Agilulf semblava que es disposés a encalçar-lo, però on se n'havia anat? La vall s'obria amb un
seguit d'espessos camps de civada, i mates d'arboç i olivella, recorreguda pel vent, per bufades
plenes de pollen i papallones, i, a dalt, al cel, per oratjades de núvols blancs. Gurdulú havia
desaparegut per allà al mig, en el pendent on el sol avançat dibuixava taques mòbils d'ombra i de
llum; podia ésser en qualsevol indret d'aquest o d'aquell vessant.
D'algun lloc s'aixecà un cant desafinat:
—De sur les ponts de Bayonne…
La blanca armadura d'Agilulf, ben dreta al capdamunt de la vall, encreuà els braços sobre el pit.
—I doncs: ¿quan començarà a prestar servei el nou escuder? —li burxaven els companys.
Maquinalment, amb una veu sense cap entonació, Agilulf declarà:
—Una afirmació verbal de l'emperador té el valor immediat d'un decret.
—De sur les ponts de Bayonne… —se sentia encara la veu, més llunyana.
E
Capítol IV
NCARA era confús l'estat de les coses del món, a l'Edat en què aquesta història es
desenrotlla. No era estrany de trobar-se amb noms, pensaments, formes i institucions que no
corresponien a res d'existent. I d'altra banda arreu del món pul·lulaven objectes, facultats i
persones que no tenien nom ni al capdavall distinció. Era una època en què de la voluntat i
l'obstinació d'ésser-hi, de marcar una empremta, de contrastar amb tot el que és, no se'n feia gaire ús,
ja que molts no hi donaven importància —per misèria o ignorància o perquè tot els sortia bé
igualment—, i per tant una certa quantitat acabava perdent-se en el buit. Aleshores, podia també
donar-se el cas que ací o allà aquesta voluntat i consciència de si mateix, tan diluïda, es condensés,
es fes grumoll, com l'imperceptible polsim aquós es condensa en flocs de núvols, i aquest manyoc,
per atzar o per instint, es topés amb un nom i un cognom, vacants, com llavors n'hi havia sovint, amb
un grau dins l'organització militar, amb un conjunt de càrrecs a exercir i de regles establertes; i —
sobretot— amb una armadura buida, perquè sense, amb els temps que corrien, si un home que hi és
perillava de desaparèixer, afigureu-vos un que no hi és… Així havia començat a actuar Agilulf dels
Guildiverns i a procurar-se glòria.
Jo, la qui narra aquesta història, sóc sor Teodora, religiosa de l'orde de sant Colombà. Escric al
convent, traient l'entrellat de vells papers, d'enraonies sentides al locutori, i d'algun testimoniatge rar
de gent que hi era. Nosaltres, les monges, d'ocasions per a conversar amb soldats, en tenim ben
poques: allò que no sé, procuro d'imaginar-m'ho, doncs; si no, com m'ho faria? I no pas tots els
aspectes d'aquesta història em resulten clars. No me'n feu retret: som noies de pagès, encara que
nobles, amb una vida sempre retirada, en castells perduts i després en convents; fora de funcions
religioses, tríduums, novenes, feines del camp, batudes, veremes, flagel·lacions de serfs, incestos,
incendis, penjaments, invasions d'exèrcits, saqueigs, violacions, pestes, nosaltres no hem vist res.
¿Què pot saber-ne, del món, una pobra monja? Prossegueixo, doncs, amb penes i treballs aquesta
història que m'he proposat de narrar com a penitència. Ara, Déu sap com m'ho faré per contar-vos la
batalla, jo que de les guerres, Déu me'n guard, sempre n'he estat allunyada, i llevat dels quatre o cinc
encontres campals que es van produir a la plana que hi ha sota el nostre castell i que de menudes
seguíem des dels merlets, entremig de les calderes de seu bullent (quants morts insepults es quedaven
podrint-se després pels prats i ens els trobaven jugant, l'estiu vinent, sota un núvol de vespots!), de
batalles —deia— no en sé res.
Ni tan sols Rambald no en sabia res: malgrat que no havia pensat en altra cosa en la seva jove
vida, aquell era el seu bateig d'armes. Esperava el senyal de l'atac, allà en fila, dalt de cavall, però
no hi trobava cap plaer. Duia massa coses al damunt: la cota de malla de ferro amb camall, la
cuirassa amb gorjal i espatlleres, la ventrera, l'elm de bec d'ocell a través del qual amb prou feines
s'hi veia, la cota d'armes sobre l'armadura, un escut més alt que ell, una llança que si es girava cada
vegada topava amb el cap dels companys, i sota d'ell un cavall del qual no veia res, de tan grossa
com era l'albarda de ferro que el recobria.
Ja li havien passat les ganes de rescabalar-se de la mort del seu pare amb la sang de l'argalif
Isoarre. Li havien dit, mirant uns papers on eren senyalades totes les formacions:
—Quan soni la trompa, tu galopa endavant en línia recta amb la llança de punta fins que
l'enganxis. Isoarre sempre combat en aquest punt de l'ordenació. Si no corres de tort, ben segur que
l'encertaràs, fora del cas que l'exèrcit enemic es desbandi, cosa que no succeeix mai al primer cop. I,
tot és possible, posat que hi hagués un petit desplaçament, estigues segur que si no l'enganxes tu,
l'enganxarà el del teu costat.
A Rambald, si les coses se li posaven així, ja no li importava res.
El senyal que la batalla havia començat fou la tos. Va veure allà baix una polseguera groga que
avançava, i una altra polseguera pujà de la terra perquè els cavalls cristians també s'havien llançat
endavant al galop. Rambald començà a tossir; i tot l'exèrcit imperial tossia entaforat dins les
armadures, i així tossint i galopant corria cap a la polseguera infidel i ja se sentia sempre més a prop
la tos sarraïna. Les dues polsegueres es van ajuntar: tota la plana retrunyí de cops de tos i de llança.
L'habilitat del primer encontre no era pas d'enfilar (perquè contra els escuts perillaves de
trossejar la llança i encara, per l'empenta, de clavar-te una patacada a terra), sinó de fer caure de
l'arcó l'adversari, ficant-li la llança entre el darrera i la sella al moment, up!, del giravolt. Et podia
anar malament, perquè la llança apuntada cap avall s'entrebancava fàcilment amb algun obstacle o a
vegades es clavava a terra fent d'alçaprem, llançant-te daltabaix de la sella com una catapulta. El xoc
de les primeres línies era, doncs, tot d'anades enlaire de guerrers agafats a les llances. I com que els
desplaçaments de costat eren difícils, ja que amb les llances, si hom es bellugava una mica, de
seguida ensopegava les costelles d'amics i d'enemics, es formava ben aviat un embús tal que ja no
s'hi entenia ningú. I aleshores arribaven els campions, al galop, amb l'espasa desembeinada, i
s'escarrassaven a tallar la barreja a còpia d'espasades.
Fins que es trobaven de cara els campions enemics, escut contra escut. Començaven els duels,
però com que el sòl era cobert de carcasses i cadàvers, es movien amb dificultats, i allà on no podien
arribar, es desfogaven amb insults. Llavors era decisiu el grau i la intensitat de l'insult, perquè segons
que l'ofensa fos mortal, sangonent, insostenible, mitjana o lleu, s'exigien diverses reparacions o a
vegades odis implacables que eren traspassats als descendents. Per tant, l'important era entendre's, la
qual cosa no era fàcil entre moros i cristians i amb les diferents llengües mores i cristianes per
entremig. Si copsaves un insult indesxifrable, ¿què hi podies fer? Et tocava aguantar-te'l i potser
quedaves deshonorat per tota la vida. Per això en aquesta fase del combat entraven en joc els
intèrprets, una mena de tropa ràpida, amb armament lleuger, muntada dalt d'uns cavallets, que anaven
amunt i avall, caçaven al vol els insults i els traduïen de cop a la llengua del destinatari.
—Khar as-Sus!
—Excrement de cuc!
—Mushrik! Sozo! Escalvâo! Marrano! Hijo de puta! Zabalkan! Merde! Malparit!
Era tàcitament convingut, d'una part i de l'altra, que aquests intèrprets no calia que els matessin.
De tota manera s'esquitllaven de pressa i en aquella confusió si no era fàcil de matar un pesant
cavaller muntat en un gros cavall que amb prou feines podia eixarrancar les cames de tantes cuirasses
com l'engavanyaven, afigureu-vos aquests saltadors. Però ja se sap: la guerra és la guerra, i de tant en
tant algun s'hi quedava. I ells, d'altra banda, amb l'excusa que sabien dir «fill de puta» en un parell de
llengües, bé havien de córrer algun risc pel guany. En efecte, pels camps de batalla, si vas amb les
mans lliures, sempre pots arreplegar alguna cosa, especialment si arribes al moment just, abans que
et vingui al damunt el gran eixam de la infanteria, la qual tot el que troba ho arrabassa.
Per arreplegar coses, els infants, tan baixets, tenen tots els trumfos, però els cavallers dels
arçons, al bell mig de la feina, els estaborneixen amb una patacada i ho engeguen tot enlaire. En dir
«coses» no vull dir pas les que eren arrencades dels morts, perquè despullar un mort és feina que
requereix un recolliment especial, sinó totes les coses que es perden. Amb el costum d'anar a la
batalla carregats d'arreus l'un damunt l'altre, a la primera topada una pila d'objectes diversos cau per
terra. Aleshores, qui es recorda ja de combatre? La gran lluita és per a arreplegar-los; i de tornada al
campament, al vespre, fer barates i mercadeigs. Ara aquí, ara allà, sempre són les mateixes coses que
van d'un campament a l'altre i d'un regiment a l'altre del mateix camp; i ¿què és la guerra si no aquest
passar-se de mà en mà unes coses cada vegada més malmeses?
A Rambald li ocorregué tot diferent de com li havien dit. Va córrer amb la llança endavant,
trepidant pel deler de l'encontre entre els dos rengles. De trobar-se, es van trobar; però tot semblava
calculat perquè cada cavaller passés per l'interstici entre dos enemics, sense ni tocar-se. Durant un
instant els dos rengles continuaren corrent cadascun en la pròpia direcció, donant-se mútuament
l'esquena, però l'ímpetu ja havia minvat. ¿Qui el podia trobar, l'argalif, allà al mig? Rambald se les
havia, escut contra escut, amb un sarraí dur com un bacallà. Semblava que cap dels dos no tingués
ganes de deixar estès a l'altre: s'empenyien amb els escuts, mentre els cavalls apuntalaven les
peüngles a terra.
El sarraí, amb una cara esblaimada com de guix, parlà.
—Intèrpret! —cridà Rambald—. Què diu?
Trotava per allí un d'aquells vagarosos.
—Diu que li deixis pas.
—I ara! Això mai!
L'intèrpret traduí; l'altre replicà.
—Diu que ha d'anar cap allà complint ordres; o si no la batalla no sortirà d'acord amb el pla
previst…
—El deixaré passar si em diu on es troba Isoarre, l'argalif!
El sarraí va fer un senyal cap a un turonet, tot cridant. I l'intèrpret:
—Allà dalt, a l'esquerra!
Rambald es girà i marxà al galop. L'argalif, abillat de verd, estava mirant l'horitzó.
—Intèrpret!
—Aquí em teniu!
—Digue-li que sóc el fill del marquès de Rosselló i que vinc a venjar el meu pare.
L'intèrpret traduí. L'argalif aixecà la mà amb els dits plegats.
—I qui era?
—Que qui era el meu pare? Aquesta és la teva última ofensa!
Rambald desembeinà l'espasa. L'argalif féu el mateix. Era un hàbil espadatxí. Rambald ja es veia
atrapat quan va irrompre, a corre-cuita, aquell sarraí d'abans de cara de guix, cridant.
—Atureu-vos, senyor! —traduí de pressa l'intèrpret—. Perdoneu, que m'havia confós: l'argalif
Isoarre és al turonet de la dreta! Aquest és l'argalif Abdul!
—Gràcies! Sou un home d'honor! —digué Rambald. Apartant el cavall, saludà amb l'espasa
l'argalif Abdul i es llançà al galop cap a l'altra altura.
En saber que Rambald era fill del marquès, l'argalif Isoarre digué:
—Què?
Calgué repetir-li-ho unes quantes vegades a l'orella, cridant. Al final assentí i alçà l'espasa.
Rambald s'abraonà contra ell. Però ja s'entrecreuaven les armes que li va venir el dubte que tampoc
no fos Isoarre aquest i el seu ímpetu en resultà un xic apaivagat. Mirava d'abatre'l amb tota l'ànima i
com més s'hi aferrissava menys segur se sentia de la identitat del seu enemic.
Aquesta inseguretat estava a punt d'ésser-li Fatal. El moro l'encalçava amb atacs cada vegada
més propers, quan un gran brogit esclatà a la vora d'ells. Un oficial mahometà es trobava al mig de
l'aldarull i tot d'una va fer un crit.
Sentint aquell crit, l'adversari de Rambald alçà l'escut com per demanar treva, i digué unes
paraules de resposta.
—Què ha dit? —preguntà Rambald a l'intèrpret.
—Ha dit: «Sí, argalif Isoarre, ara et porto les ulleres!»
—Ah, doncs, no és ell!
—Jo sóc —explicà l'adversari— el porta-ulleres de l'argalif Isoarre. Les ulleres, un aparell que
vosaltres, els cristians, desconeixeu, són una mena de vidres que corregeixen la vista. Com que
Isoarre és curt de vista, es veu forçat a portar-ne en combat, però com que són de vidre, a cada
contesa se li'n fan a miques un parell. Jo estic destinat a tornar-li'n a fornir de noves. Demano, doncs,
d'interrompre el duel amb vós, perquè, si no, l'argalif, tan malament com està de la vista, s'hi
quedarà.
—Ah, el porta-ulleres! —rugí Rambald, i no sabia pas si esventrar-lo de ràbia o bé haver-se-les
amb l'autèntic Isoarre. Però ¿on hauria estat la bravesa si combatés contra un adversari encegat?
—M'hi heu de deixar anar, senyor —continuà l'ullerer—, perquè en el pla de batalla és fixat que
Isoarre es conservi en plena forma, i si no s'hi lluca està perdut!
I brandia les ulleres, cridant enllà:
—Ara vinc, argalif, ja et porto les ulleres!
—No! —va dir Rambald i etzibà un cop d'espasa contra els vidres, esmicolant-los.
Al mateix instant, gairebé com si el soroll de les ulleres fetes a miques hagués estat per a ell el
senyal que l'havien despatxat, Isoarre anava a parar de dret contra una llança cristiana.
—Ara la seva vista —digué l'ullerer—, ja no té necessitat d'ulleres per contemplar les hurís del
Paradís.
I fugi esperonant.
El cadàver de l'argalif, en abalançar-se i caure de dalt de la sella, quedà enganxat als estreps per
les cames, i el cavall l'arrossegà fins als peus de Rambald.
L'emoció de veure Isoarre mort a terra, els pensaments contradictoris que l'havien neguitejat —de
triomf en poder dir finalment que havia venjat la sang del seu pare, de dubte sobre si, havent
provocat la mort de l'argalif en fer a bocins les ulleres, podia considerar-se que la venjança era
acomplida degudament, de desorientació en trobar-se de sobte privat de l'objecte que l'havia conduït
fins allà—, tot plegat, només li durà un moment. Després, no sentí sinó una estranya lleugeresa per
trobar-se al capdavall sense aquell neguit obsessiu enmig de la batalla i perquè podia córrer, mirar
al voltant, batre's, com si tingués ales als peus.
Amb la dèria que tenia fins llavors de matar l'argalif, no Havia parat gens d'atenció a l'ordre de
la batalla, i no pensava ni tan sols que hi hagués cap ordre. Tot li semblava nou i l'exaltació i l'horror
només ara els sentia. El terreny ja tenia un bon grapat de morts. Esfondrats en les armadures, jeien en
positures desllorigades, segons com els cuixals o les colzeres o unes altres vestimentes de ferro
romanien fent munt, tenint a vegades aixecats enlaire braços o cames. En algun indret, les feixugues
cuirasses s'havien esberlat i en sobreeixia el budellam, com si les armadures haguessin estat farcides
no pas de cossos sencers sinó de tripes ficades allí dintre barroerament, que s'escampessin per fora a
la primera clivella. Aquestes visions cruentes omplien Rambald de commoció: ¿havia potser oblidat
que era ben bé sang humana la que movia i donava vigor a tots aquells embolcalls? A tots, llevat
d'un: ¿o és que la inaferrable naturalesa del cavaller de les armes blanques li semblava que ja era
estesa per tot el camp?
Va esperonar. Ansiava enfrontar-se amb unes presències vivents, fossin amigues o enemigues.
Es trobava en una petita vall: era deserta, a part els morts i les mosques que sobre aquests
zumbejaven. La batalla havia arribat en un moment de treva, o bé prenia virulència cap a una altra
banda del camp. Rambald cavalcava guaitant entorn seu. Va sentir el trepig d'un cavall: hi havia un
guerrer a dalt d'un turó. És un sarraí! Mira al seu voltant, lleuger, tiba les regnes i fuig. Rambald
esperona, el segueix. Ara hi és ell, al turó; veu com el sarraí galopa pel prat i desapareix adesiara
entre uns avellaners. El cavall de Rambald és una fletxa: semblava que no esperés altra cosa que
l'ocasió d'una cursa. El minyó està content: finalment, sota aquelles closques inanimades, el cavall és
un cavall, l'home és un home. El sarraí tomba cap a la dreta. Per què? Ara Rambald està segur que
l'atraparà. Però vet aquí que per la dreta surt de la malesa un altre sarraí i li talla el pas. Els dos
infidels es giren, van cap a ell: és una emboscada! Rambald s'hi abraona amb l'espasa enlaire i crida:
—Covards!
L'ataca un que duu un casc negre i banyut com un vespot. El noi para un cop que dóna de ple en el
seu escut, però el cavall se separa, és el primer el qui s'atansa, ara Rambald s'ha de servir de l'escut i
l'espasa i ha de fer giravoltar el cavall estrenyent amb els genolls els costats.
—Covards! —crida, amb ràbia de debò: la lluita és ben bé una lluita aferrissada i la minva de
les seves forces per haver de sotjar alhora dos enemics és ben bé un afebliment esgotador en els
ossos i en la sang; Rambald potser morirà, ara que està segur que el món existeix, i no sap si morir
ara és més trist o menys trist.
Els tenia tots dos al damunt. Es feia enrera. Aguantava ben fort el puny de l'espasa com si hi
estigués agafat: si la perd es perd ell. Quan, justament en aquell moment extrem, sentí un galop.
Aquest soroll, com si fos el toc d'un tambor, féu que els dos enemics s'apartessin d'ell. Es protegien
amb els escuts alçats, retrocedint. Rambald també es va tombar: veié al seu costat un cavaller de les
hosts cristianes que sobre la cuirassa portava una cota d'armes de color malva. Una cimera de llarg
plomatge també de color malva voleiava sobre el casc. Brandant destrament una llança lleugera tenia
allunyats els sarraïns.
Ara són de costat, Rambald i el cavaller desconegut. Aquest no deixa d'esgrimir la llança. Un
dels dos enemics intenta un ardit per tal d'arrencar-li la llança de la mà. Però el cavaller malva en
aquell moment fica la llança al ganxo del rest i agafa el punyalet. S'abraona contra l'infidel, lluiten.
Rambald, veient amb quina lleugeresa se serveix del punyalet l'auxiliador desconegut, gairebé
s'oblida de tot i es quedaria ben quiet mirant. Només és un instant: ara es llança contra l'altre enemic,
amb un gran espetec d'escuts.
Així anava combatent a costat del malva. I cada vegada que, després d'un nou assalt inútil, els
enemics es feien endarrera, l'un es posava a lluitar amb l'adversari de l'altre, amb un ràpid bescanvi,
i així els atabalaven amb llur perícia diversa. Combatre al costat d'un company és una cosa molt més
bella que combatre tot sol: essent dos s'encoratgen i es reconforten, i el sentiment de tenir un enemic i
el de tenir un amic es fonen en un mateix escalf.
Rambald, per engrescar-se, crida adreçant-se a l'altre; aquell calla. El xicot comprèn que en
batalla no convé malgastar l'alè i deixa de cridar, però no li agrada gaire això de no sentir la veu del
seu company.
La baralla s'ha fet més serrada. Heus aquí que el guerrer malva fa caure de la sella el seu sarraí;
aquest, a peu, fuig entre el boscatge. L'altre s'abraona contra Rambald però en la topada trenca
l'espasa; per por d'ésser fet presoner gira el cavall i també fuig.
—Gràcies, germà —fa Rambald dirigint-se al seu auxiliador, i descobrint-se el rostre—, m'has
salvat la vida! —i li acosta la mà—. El meu nom és Rambald, del marquesat de Rosselló, batxiller.
El cavaller malva no respon: ni diu el seu nom, ni estreny la mà estesa de Rambald, ni descobreix
el rostre. El minyó es torna vermell.
—Per què no em contestes?
I vet aquí que dóna mitja volta al cavall i se'n va corrents.
—Cavaller, encara que et dec la vida, això ho considero una ofensa mortal! —crida Rambald,
però el cavaller malva ja està lluny.
El reconeixement per l'inconegut auxiliador, la muda comunitat sorgida en el combat, la ràbia per
l'afront inesperat, la curiositat per aquell misteri, l'aferrissament que, calmat a penes amb la victòria,
de seguida cercava uns altres objectes, tot això va fer que Rambald esperonés el cavall per tal de
seguir el cavaller malva, mentre cridava:
—Em pagaràs l'afront, siguis qui siguis!
Esperona, esperona, però el cavall que no es mou. Estira la brida, el morro li torna a caure. El
sacseja per l'arçó. Tentineja com si fos un cavallet de fusta. Llavors baixa. Aixeca el morrió de ferro
i veu que té els ulls blancs: era mort. Un cop d'espasa sarraïna, entre les planxes de l'albarda, l'havia
ferit al cor. Ja s'hauria desplomat per terra faria estona si els embolcalls de ferro amb què tenia
cenyides les potes i els costats no l'haguessin aguantat dret i com arrelat en aquell lloc. Rambald
sentí com el dolor per aquell valent corser, mort dempeus després d'haver-lo tan fidelment servit fins
aleshores, li calmava per un moment la fúria: allargà els braços pel coll del cavall aturat com una
estàtua i li féu un petó en el musell fred. En acabat, refent-se, s'eixugà unes llàgrimes i, a peu, se'n va
anar. Però, on podia anar? Es trobava recorrent senderes incertes, pel pendís boscós d'un rieral, sense
cap senyal de batalla a l'entorn. Havia perdut les petges del cavaller desconegut. Rambalt avançava
d'esma, ben convençut que se li havia escapat, i tanmateix encara pensava: «Però el trobaré, ni que
sigui a l'últim racó de món!»
Ara, allò que el turmentava més, després d'aquell matí tan xafogós, era la set. Davallant cap al
marge de la riera per beure, va sentir una remor de fulles: lligat a un avellaner amb unes llargues
traves, hi havia un cavall que pasturava entre l'herba d'un prat, deslliurat de les planxes més pesants
de la cuirassa, que eren per allà a la vora. No hi havia cap dubte: era el cavall del cavaller
desconegut i el cavaller no devia trobar-se gaire lluny! Rambald es ficà entre les canyes per cercarlo.
Va arribar al marge, va treure el cap entre les fulles: el guerrer era allí. El cap i el bust eren
encara closos dins la cuirassa i l'elm impenetrables, com un crustaci; però s'havia tret els cuixals, les
genolleres i les gamberes, i anava, doncs, tot nu de la cintura en avall, i corria descalç per les pedres
de la riera.
Rambald no creia el que veien els seus ulls. Perquè aquella nuesa era de dona: un ventre llis,
emplomissat d'or, unes natges color de rosa ben rodones i unes cames llargues i dretes de noia.
Aquesta meitat de noia (llavors la meitat de crustaci tenia encara un aspecte més deshumà i
inexpressiu) giravoltà, cercà un indret acollidor, posà un peu cap a una banda i l'altre cap a l'altra
d'un rec, doblegà una mica els genolls, hi recolzà els braços per les colzeres de ferro, tirà endavant
el cap i endarrera el dors, i es posà traquil·lament i altiva a fer pipí. Era una dona de llunes
harmonioses, de borrissol tendre i d'aire gentil. Rambald se'n va enamorar tot seguit.
La jove guerrera baixà a la riera, s'ajupí a l'aigua, féu una ràpida ablució enmig d'uns quants
tremolins i corregué cap enfora saltironant amb els peus nus rosats. Fou llavors que s'adonà que
Rambald l'estava espiant entre les canyes.
—Schweine Hund! —va cridar i traient-se de la cintura un punyal el va tirar contra ell, no pas
amb el gest de perfecta manejadora d'armes que era, sinó amb el rampell aïrat de la dona encegada
que llança al cap de l'home un plat, uns espolsadors o qualsevol cosa que tingui a les mans.
De tota manera, no encertà el front de Rambald per un pèl. El xicot, avergonyit, es va retirar.
Però al cap d'un moment ja imaginava com ho faria per presentar-s'hi, per revelar-li d'alguna manera
el seu enamorament. Sentí un soroll de ferradures; corregué cap al prat; el cavall ja no hi era; la noia
havia desaparegut. El sol declinava: fins ara no s'adonava que havia transcorregut tot un dia.
Cansat, caminant, massa encaparrat amb tantes coses que li havien ocorregut per a ésser feliç,
massa feliç per a capir que havia bescanviat la seva dèria d'abans per unes dèries més abrusadores
encara, va tornar al campament.
—Sabeu, he venjat el meu pare, he guanyat. Isoarre ha caigut, jo… —però s'explicava
confusament, massa de pressa, perquè al punt on volia arribar ara era un altre—, i lluitava contra
dos, i ha vingut un cavaller a ajudar-me, i després he descobert que no era un soldat, que era una
dona, molt bonica, no li conec la cara sobre l'armadura duu una jupa de color malva…
—Ha, ha, ha! —esclafiren els companys de tenda, ocupats a posar-se ungüent per les nafres que
els cobrien pit i braços, enmig de la fortor de suat que se sent cada vegada que es lleven les
armadures després d'una batalla—. ¿Amb la Bradamant te les vols haver? Quin pollet! Si que vas
apanyat! Bradamant va amb generals o amb mossos d'estable! No l'atraparàs ni amb un filtre d'amor!
Rambald no gosà dir res més. Sortí de la tenda; el sol es ponia, rogent. Encara ahir, veient
amagar-se el sol, es preguntava: «Què serà de mi demà al capvespre? Hauré passat la prova? ¿Tindré
la confirmació d'ésser un home, de deixar una petja del meu pas per la terra?» I vet aquí que era al
capvespre d'aquell demà, i les primeres proves, superades, ja no comptaven gens, i la prova nova era
inesperada i difícil, i la confirmació només podia trobar-se allà. En aquesta situació d'inseguretat
Rambald hauria volgut confiar-se amb el cavaller de l'armadura blanca, com si fos l'únic que pogués
comprendre'l, sense saber dir-li tanmateix el perquè.
S
Capítol V
OTA la meva cel·la hi ha la cuina del convent. Mentre escric, sento el soroll que fan els plats
d'aram i d'estany: les germanes llegues estan esbandint la vaixella del nostre menut refectori. A
mi l'abadessa m'ha encomanat una tasca diferent de la d'elles: escriure aquesta història; però,
donat que tots els treballs del convent tenen un sol fi —la salvació de l'ànima—, és com si fossin un
de sol. Ahir escrivia sobre la batalla i amb la fressa de la pica em semblava sentir batre unes llances
contra escuts i cuirasses, retrunyir els elms sota unes espases feixugues; de l'altra banda del pati
m'arribaven els cops de teler de les germanes teixidores i em semblava un martelleig de ferradures
de cavall al galop: i així allò que les meves orelles sentien, els meus ulls entreclucats ho
transformaven en visions i els meus llavis silenciosos en paraules i més paraules i la ploma es
llançava a recórrer el full blanc.
Avui l'aire potser és més calent, l'olor de cols més espessa, la meva ment més feixuga, i el
rebombori de les llegues no em deixa anar més enllà de les cuines de l'exèrcit franc: veig els guerrers
en rengles davant les peroles fumejants, amb un renou d'atuells i un timbaleig de culleres continus, i
la topada dels cullers contra les vores dels recipients i el frec d'escurar les peroles buides i
engrudoses, i aquest panorama i aquesta olor de cols es repeteixen a cada regiment, el normand,
l'angeví, el borgonyó.
Si la puixança d'un exèrcit es mesura per la fressa que escampa, aleshores el sorollós exèrcit dels
francs es fa notar de debò quan és l'hora del ranxo. La remor ressona per valls i planes, fins allà on
es barreja amb un altre rebombori igual, provinent de les peroles infidels. Els enemics també estan
ocupats a la mateixa hora a empassar-se una infame sopa de cols. Ahir la batalla no retrunyia pas
tant. Ni deixava anar tanta pudor.
No em cal sinó, doncs, imaginar els herois de la meva història pels volts de les cuines. Veig
Agilulf que apareix entremig del fum, abocat sobre una perola, insensible a l'olor de cols, repartint
admonicions als cuiners del regiment de l'Alvernya. I vet aquí que compareix el jove Rambald,
corrents.
—Cavaller! —digué encara esbufegant—. Finalment us trobo! És que jo, sabeu, voldria ésser
paladí! A la batalla d'ahir vaig venjar… en la contesa… després estava tot sol, amb dos contra mi…
una emboscada… i aleshores… en fi, que ara sé què és combatre. Voldria que en batalla em fos
donat el lloc més perillós… o partir cap a qualsevol empresa a procurar-me glòria… per la nostra
santa fe… salvar dones desvalgudes, vells necessitats… vós em podríeu dir…
Agilulf, abans de girar-se cap a ell, s'estigué un moment donant-li l'esquena, com si volgués
mostrar l'enuig per haver-lo interromput en l'acompliment d'un dels seus deures; després, girant-se,
començà un parlament deseixit i elegant, en el qual era visible el plaer d'encetar tot seguit una
argumentació que li venia ben bé a propòsit i de desenrotllar-la amb competència.
—De tot això que em dius, batxiller, em sembla remarcar que la nostra condició de paladins
comporti exclusivament cobrir-nos de glòria, qui en batalla al capdavant de les tropes, qui en
agosarades empreses individuals, aquestes últimes sia en defensa de la nostra santa fe, sia en el
socors de dones i vells desvalguts. ¿Ho he entès bé?
—Sí.
—Bé, doncs: en efecte, totes les activitats que has assenyalat són particularment inherents al
nostre cos d'oficials escollits, però… —i aquí Agilulf esclafí una rialleta, la primera que Rambald
sentia de la blanca gorgera, una rialleta cortesa i sarcàstica alhora—… però no són pas les úniques.
Si ho desitges, em serà fàcil d'enumerar-te una per una les tasques que competeixen als Paladins
rasos, als Paladins de Primera Classe, als Paladins d'Estat Major…
Rambald l'interrompé:
—Només caldrà que us segueixi i us prengui com a exemple, cavaller.
—Prefereixes, doncs, d'anteposar l'experiència a la doctrina: ho accepto. Bé, veus que avui estic
prestant servei, com cada dimecres, d'Inspector a les ordres de la Intendència de l'Exèrcit. En tal
qualitat, haig de controlar les cuines dels regiments de l'Alvernya i el Poitou. Si em segueixes,
podràs de mica en mica exercitar-te en aquesta delicada branca del servei.
No era pas això el que Rambald esperava, i es quedà una mica parat. Però no volent tirar-se
enrera, va fer veure que s'interessava pel que Agilulf feia i deia amb caps de cuina, cantiners i
marmitons, encara amb l'esperança que només fos un ritual preparatori abans de llançar-se en algun
fulgurant fet d'armes.
Agilulf comptava i recomptava les assignacions de queviures, les racions de sopa, el nombre de
plats per a omplir, el contingut de les peroles.
—Has de saber que la cosa més difícil en el comandament d'un exèrcit —explicà a Rambald—,
és de calcular quants plats d'escudella conté una perola. A cap regiment no surten els comptes. 0
sobren racions que no saps on van a parar i com has de consignar-les als estadets, o —si redueixes
les assignacions— en falten i de seguida creix el descontent entre la tropa. És veritat que a cada
cuina militar hi ha sempre una cua d'esparracats, de pobres velles i d'esguerrats, que vénen a recollir
les deixalles. Però això, es comprèn, és un desordre complet. Per mirar de treure'n l'aigua clara, he
disposat que cada regiment presenti, junt amb la llista dels seus efectius, els noms dels pobres que
solen venir a fer cua pel ranxo. Així, cada plat d'escudella sabrem amb precisió on va a parar. Ara
tu, doncs, per fer pràctica dels teus deures de paladí, podries fer la ronda per les cuines regimentals,
amb les llistes a la mà, i controlar si tot està en ordre. En acabat, torna a informar-me.
Què havia de fer Rambald? ¿Refusar, reclamar per a ell la glòria o res? Així, potser perillava de
fer-se malbé la carrera per una bestiesa. Va anar-hi.
En tornà avorrit, sense idees clares.
—Que sí, sembla correcte —va dir a Agilulf—. De tota manera, és un embolic. A més, aquests
captaires que vénen per la sopa, ¿són tots germans?
—Germans, per què?
—Doncs s'assemblen… Són tan iguals que els bescanviaríeu l'un per l'altre. Cada regiment té el
seu, igualet als altres. Al començament m'he pensat que era el mateix home. Però mirant a les llistes
tots eren noms diferents: Boamoluz, Carotun, Balingatxo, Bertel·la… Llavors ho he preguntat als
sergents, ho he comprovat: sí, sempre corresponia. És cert, però, que aquesta semblança…
—Anem-hi que ho comprovaré jo mateix.
Es dirigiren tots dos cap al campament lorenès.
—Aquí el teniu: és aquell que hi ha allà —i Rambald assenyalava un lloc com si hi hagués algú. I
de fet era així: però a primer cop d'ull entre que anava vestit de parracs verds i grocs, descolorits i
llantiats, i que tenia una cara tota puntejada de pigues i una barba hirsuta i desigual, l'esguard li
passava pel damunt confonent-lo amb el color de la terra i de les fulles.
—Si és Gurdulú!
—Gurdulú? Un altre nom encara! Que el coneixeu?
—És un home sense nom i amb tots els noms possibles. Et dono les gràcies, batxiller; no
solament has descobert una irregularitat en els nostres serveis, sinó que m'has fet trobar el meu
escuder, el qual em fou assignat per ordre de l'emperador i el vaig perdre de vista.
Els cuiners lorenesos, després de distribuir el ranxo a la tropa, havien deixat la perola a Gurdulú.
—Au, aquí tens, tot de sopa per a tu!
—Tot de sopa! —exclamà Gurdulú. S'inclinà cap a dintre la perola, com si s'aboqués en un
ampit, i amb la cullera pegava cops, gratant, per treure la substància més gustosa de les peroles, és a
dir l'engrut que resta enganxat a les parets.
—Tot de sopa! —ressonava la veu dins el recipient, que de repenjar-s'hi tan eixelebrament li
caigué al damunt.
Ara Gurdulú era presoner de la perola capgirada. Se'l sentia batre la cullera com en una campana
sorda, mentre la seva veu bramava:
—Tot de sopa!
Al final la perola es bellugà com una tortuga, tornà a donar mitja volta i veieren novament
Gurdulú.
Estava enllardat de sopa de cols de cap a peus, xop, greixós, i a més a més negre de la fumera.
Amb el brou que li regalimava pels ulls, semblava cec i caminava cridant:
—Tot és sopa! —Movia els braços cap endavant, com si nedés, i no veia altra cosa que la sopa
que li tapava els ulls i la cara.
—Tot és sopa! —i en una mà brandia la cullera com si volgués agafar cullerades de tot allò que
hi havia al voltant.
—Tot és sopa!
Aquell espectacle va trasbalsar Rambald fent-li rodar el cap: però no era ben bé una esgarrifança
sinó un dubte: que aquell home que rodava per allà davant encegat tingués raó i el món no fos sinó
una escudella immensa sense forma on tot s'esvania i tenyia amb això tota altra cosa. «No vull tornarme
escudella: socors!», estava a punt de cridar, però veié prop seu Agilulf, el qual estava
impassible, amb els braços plegats, com llunyà i ni tan sols colpit per la vulgaritat d'aquella escena; i
s'adonà que ell no hauria mai entès la seva aprensió. El colpiment oposat que la visió del guerrer de
la cuirassa • blanca sempre li produïa ara es contrapesava amb el nou colpiment causat per Gurdulú:
i d'aquesta manera aconseguí salvar el seu equilibri i recuperar la tranquil·litat.
—¿Per què no li feu entendre que no tot és sopa i acabeu d'un cop amb aquesta gresca? —va dir a
Agilulf, reeixint a donar to no alterat a la seva veu.
—L'única manera d'entendre-ho és de proposar-se una missió ben definida —digué Agilulf; i
adreçant-se a Gurdulú—: Tu ets el meu escuder, per ordre de Carles, rei dels francs i sacre
emperador. Ara m'hauràs d'obeir en tot. I com que la Superintendència d'Inhumacions i Deures
Pietosos m'ha encarregat de donar sepultura als morts de la batalla d'ahir, et proveiràs de pala i
aixada i anirem allí al camp a enterrar la carn batejada dels nostres germans que Déu tingui a la
glòria.
Demanà també a Rambald que l'acompanyés, perquè es fes càrrec d'aquesta altra delicada
incumbència dels paladins.
Caminaven tots tres cap al camp: Agilulf amb aquell pas seu que voldria ésser desimbolt i en
canvi és com si caminés sobre agulles; Rambald, amb els ulls de bat a bat, impacient per a
reconèixer els llocs recorreguts ahir sota una pluja de dards i espasades; Gurdulú que, amb l'aixada i
la pala a l'esquena, no gens corprès per la solemnitat de la seva missió, xiula i canta.
Des de dalt on es troben, descobreixen la plana en la qual la lluita més cruenta tingué lloc. El sòl
és recobert de cadàvers. Els voltors aturats, agafant-se amb les urpes a les espatlles o als rostres dels
morts, claven els becs i furguen els ventres esquarterats.
Això dels voltors no és un feina que resulti gaire fàcil. Baixen tot just acabada la batalla: el camp
és sembrat de morts tots embolcallats dins les cuirasses d'acer, contra les quals els ocells de presa
piquen i piquen sense fer cap esvoranc. Però cap al tard, silenciosos, dels camps oposats, caminant
de quatre grapes, arriben els rapinyadors de cadàvers. Els voltors, tornant-se'n a rondar pel cel,
esperen que hagin acabat. La primera llum del dia descobreix un camp blanquinós de cossos tots nus.
Els voltors baixen de nou i comencen el gran àpat. Però han d'afanyar-se, perquè no trigaran a venir
els enterramorts, els quals neguen als ocells allò que concedeixen als cucs.
Agilulf i Rambald a cops d'espasa i Gurdulú amb la pala, tots tres se les heuen amb els negres
visitants i els foragiten. Després emprenen la trista comesa: cadascú tria un mort, l'agafa pels peus i
l'arrossega cap amunt pel pendís fins en un indret adequat per a obrir-li la fossa.
Agilulf arrossegà un mort i pensa: «Oh, mort, tu tens el que jo mai no he tingut ni tindré: aquesta
carcanada. Més ben dit, no la iens: tu ets aquesta carcanada, és a dir, allò que a vegades, als
moments de malenconia, m'adono que em fa envejar els homes existents. Que galdosa! Em puc
considerar privilegiat, jo que puc passar-me'n sense i fer-ho tot. Tot —s'entén— el que em sembla
més important; i moltes coses aconsegueixo feries millor que el qui existeix, sense els seus defectes
acostumats de barroeria, contacte, inconseqüència, pudor. És cert que el qui existeix hi deixa sempre
un no sé què, una empremta particular, que jo no podré mai donar. Però si el secret està aquí, en
aquest munt de budells, llavors, gràcies, me'n puc estar ben bé. Aquesta vall de cossos nus que es
descomposen no em fa més angúnia que el camatge del gènere humà vivent.»
Gurdulú arrossega un mort i pensa: «Apa, que engegues uns pets més pudents que els meus,
cadàver. No sé pas per què tothom et plany. Què et fa falta? Abans et movies, ara el teu moviment
passa als cucs que alimentes. Feies créixer ungles i cabells: ara escolaràs unes secrecions que faran
créixer més altes al sol les herbes del prat. Et tornaràs herba, després llet de les vaques que menjaran
l'herba, sang del nen que haurà begut la llet, i així tot. ¿Veus com ets més apte per a viure tu que jo,
oh, cadàver?»
Rambald arrossega un mort i pensa: «Oh, mort, només faig que córrer per arribar aquí com tu i
que m'estirin pels talons. ¿Què és aquesta fúria que m'empeny, aquesta dèria de batalles i d'amors,
vista des del punt d'on miren els teus ulls esbatanats, el teu cap tombat que ensopega amb les pedres?
Hi penso, oh, mort, m'hi fas pensar. Què en trec? Res. No hi ha altres dies que aquests dies nostres
abans de la tomba, per a nosaltres els vius i també per a vosaltres els morts. Tant de bo jo no els
desaprofiti, no desaprofiti res del que sóc i del que podria ésser. Acomplir accions rellevants per a
l'exèrcit franc. Abraçar, abraçat per ella, l'orgullosa Bradamant. Espero que tu hagis despès els teus
dies no pas més malament, oh, mort. De totes maneres, per tu els daus ja han estat tirats; per mi
encara remenen dintre el gobelet. I jo estimo, oh, mort, la meva ànsia, no pas la teva pau.»
Gurdulú, tot cantant, es disposa a obrir una fossa per al mort. L'ajeu per terra per prendre-li les
mides, marca amb l'aixada els límits, l'aparta, i es posa a cavar amb una gran empenta.
—Mort, si has d'esperar gaire, potser t'hi cansaràs.
El tomba sobre un costat, cap a la fossa, de manera que tingui sota els ulls Gurdulú que cava.
—Però mort, tu també podries donar algun cop d'aixada, eh?
El posa dret, mira de posar-li a la mà l'aixada. S'ensorra.
—Bé. No n'ets capaç. Quedem que el qui cava sóc jo, en acabat tu taparàs la fossa.
La fossa és oberta, però com que Gurdulú té una manera tan desordenada de cavar, ha resultat de
forma irregular, de fons còncau. Ara Gurdulú la vol provar. Baixa i s'hi ajeu.
—Oh, que bé que s'hi està, com es descansa aquí baix! I quina terra més flonja! Com m'hi
rebolco! Mort, vine aquí baix a veure quina fossa més bonica t'he obert! —Després s'hi repensa—.
Ep, que hem quedat entesos que tu ompliries la fossa. Val més que no em mogui i tu em faràs caure la
terra al damunt amb la pala! —I espera una mica—. Apa! Afanya't! Que hem de fer? Així!
Ajagut allà dins, comença, aixecant la seva aixada, a fer caure la terra. S'esllavissa damunt seu
tota la pila.
Agilulf i Rambald sentiren un bram esmorteït, no sabien si d'espant o de satisfacció en veure's tan
ben enterrat. Tot just si arribaren a temps per treure Gurdulú tot recobert de terra, abans que morís
ofegat.
El cavaller trobà que la feina de Gurdulú era malfeta i la de Rambald insuficient. Ell, en canvi,
havia traçat tot un cementiriet, assenyalant les vores de les fosses rectangulars, paral·leles a banda i
banda d'un caminoi.
De retorn, al vespre, van passar per una clariana que hi havia al bosc, on els fusters de l'exèrcit
franc es proveïen de troncs per a les màquines de guerra i de llenya per al foc.
—Ara, Gurdulú, has de fer llenya.
Tanmateix, Gurdulú amb la destral etzibava cops a la babalà i posava tot junt feixos de secalls
per a cremar, llenya verda, pomells de falzilles, mates d'arboç i trossos d'escorça coberts de molsa.
El cavaller inspeccionava els treballs dels mestres d'aixa, les eines, els munts de llenya, i
explicava a Rambald quines eren les atribucions d'un paladí en l'aprovisionament de fusta i llenya.
Rambald ja no l'escoltava; una pregunta li abrusava la gola durant tota aquella estona, i ara estava a
punt d'acabar la passejada amb Agilulf i encara no la hi havia fet.
—Cavaller Agilulf! —l'interrompé.
—Què vols? —preguntà Agilulf manejant unes aixes.
El noi no sabia per on començar, no trobava cap pretext per a arribar a l'única qüestió que tenia
al cor. Així, enrojolant-se, digué:
—Coneixeu Bradamant?
Sentint aquell nom, Gurdulú que s'estava acostant estrenyent contra el pit un dels seus feixos
desgavellats, va fer un bot. S'escampà enlaire tot de llenya, de branquillons florits de lligabosc, de
ginebrons, de rames d'olivella.
Agilulf tenia a la mà una destral de dos fulls molt esmolada. L'aixecà enlaire, prengué esbranzida
i la clavà contra un tronc de roure. La destral traspassà l'arbre de banda a banda, tallant-lo en rodó,
però el tronc no es va separar de la base de tan hàbil que havia estat el cop.
—Què us passa, cavaller Agilulf? —exclamà Rambald en un sobresalt d'espant—. Què teniu?
Agilulf, ara amb els braços plegats, contemplava el tronc per tot el voltant.
—Veus? —va dir al minyó—. Un cop net, sense la més petita oscil·lació. Guaita el tall que recte
és.
A
Capítol VI
QUESTA història que m'he proposat d'escriure encara és més difícil que no pensava. Ara em
toca referir-me a la follia més gran dels mortals, la passió amorosa, de la qual m'han
alliberat fins aquí el vot, el claustre i el pudor natural. No dic pas que no n'hagi sentit parlar:
al contrari, al monestir, per tenir-nos en guàrdia contra les temptacions, moltes vegades és tema de
discussió, de la manera com podem fer-ho nosaltres amb la idea vaga que en tenim, i això succeeix
sobretot cada vegada que una de nosaltres, pobreta, per inexperiència té algun percaç, o bé, després
de raptar-la algun magnat sense temor de Déu, torna i ens explica tot el que li han fet. Així, doncs, de
l'amor, com de la guerra, diré a la bona de Déu allò que en puc imaginar: l'art d'escriure històries
està a saber treure d'aquell no-res que hem entès de la vida tota la resta; però acabada la plana
reprenem la vida i ens adonem que allò que sabíem és ben bé no-res.
Bradamant en sabia gaire més? Al llarg de la seva Vida d'amazona guerrera, havia fet via en el
seu ànim una insatisfacció profunda. Havia emprès el mester de la cavalleria per l'amor que sentia
per tot el que era sever, precís, rigorós, conforme a una regla moral i —en el maneig de les armes i
dels cavalls— a una extrema captinença de gestos. En lloc d'això, què havia trobat? Homenots suats,
que s'escarrassaven a fer la guerra a la babalà i barroerament, i així que estaven lliures de servei,
sempre agafaven mones o feien el ximplet anant darrera d'ella per veure qui aconseguiria emportarse-
la a la tenda aquell vespre. Perquè ja se sap que la cavalleria és una gran cosa, però els cavallers
són molt talossos, acostumats a realitzar empreses grandioses però a l'engròs, tal com raja. De fet,
aconsegueixen estar de la millor manera dins les sacrosantes regles que han jurat de seguir, i que,
essent tan ben fixades, els estalvien el treball de pensar. La guerra, tanmateix, ara és un escorxador,
ara un avorriment, i no cal pas filar gaire prim.)
Bradamant no era pas diferent d'ells en el fons: la seva pruïja de severitat i rigor si la tenia ficada
al cap, potser era per contrastar amb la seva naturalesa veritable. Per exemple, si hi havia una
deixadota en tot l'exèrcit de França, era ella. La seva tenda, posem per cas, era la més mal endreçada
de tot el campament. Mentre els homes, pobrets, s'apanyaven, àdhuc en les feines que es consideren
de dones, com ara rentar la roba, apedaçar els vestits, escombrar el terra, treure del mig el que no
serveix, ella, pujada com a princesa, aviciada, no tocava res, i si no hagués estat per les velles
bugaderes i feineres que sempre ronden pels regiments —totes unes alcavotes de la primera a
l'última— el seu pavelló hauria estat pitjor que un corral. Tanmateix, ella no s'hi estava mai; la seva
jornada començava quan es posava al damunt l'armadura i pujava dalt de cavall; de fet, així que
s'emparava de les armes era una altra, tota lluent del cim de l'elm a les gamberes, exhibint les peces
d'armadura més perfectes i noves, i amb la cota de malles enllaçada de cintes de color malva,
amatent que no n'hi hagués cap fora de lloc. En aquest desig seu d'ésser la més esplendorosa del
camp de batalla, més que una vanitat femenina hi havia un recel incessant envers els paladins, una
superioritat sobre ells, un urc. Als guerrers amics o enemics exigia una perfecció en l'aguant i en el
maneig de les armes que fos signe d'una corresponent perfecció d'ànim. I si li ocorria de trobar-se
amb un campió que li semblava que en alguna mesura responia a les seves exigències, aleshores es
desvetllava en ella la dona de forts apetits amorosos. En això també deien que desmentia del tot els
seus rígids ideals: era una amant tendra i furiosa alhora. Però si l'home la seguia per aquest camí i
s'abandonava i perdia el control de si mateix, ella de seguida se'n desenamorava i tornava a la
recerca de tremps més diamantins. Qui podia trobar tanmateix? Cap dels campions cristians o
enemics ja no tenia ascendent sobre ella: de tots coneixia febleses i matusseries.
S'exercitava a tirar amb arc al terreny de davant la seva tenda, quan Rambald que l'anava cercant
amb delit, la veié per primer cop de cara. Vestia una túnica curta; els braços nus tensaven l'arc; la
cara a causa de l'esforç era un poc enfosquida; els cabells eren lligats sabre el clatell i queien en una
gran cua esbullada. Però l'esguard de Rambald no es detingué en cap observació de detall: va veure
la dona tota en conjunt, la seva persona, els seus colors, i no podia ésser altra que ella, la que, sense
haver-la gairebé vista encara, desitjava esbojarradament; i ja per a ell no podia ésser diferent.
La fletxa sortí disparada de l'arc, es clavà en el pal del fitó a la ratlla justa d'unes altres tres que
ja hi havia clavades.
—Et desafio amb l'arc! —digué Rambald corrent cap a ella.
Sempre corre així el jove cap a la dona: ¿l'empeny de debò l'amor per ella? ¿O és més aviat
l'amor de si mateix, la recerca d'una certitud d'ésser que només la dona li pot donar? El jove corre i
s'enamora, insegur de si mateix, feliç i esbojarrat, i per a ell la dona és aquella qui certament és, i
només ella pot donar-li'n la prova. La dona, però, també és i no és: aquí està enfront d'ell, tota
tremolosa també, insegura, ¿com és que el jove no se n'adona? ¿Què importa qui sigui de tots dos el
fort o el feble? Són iguals. Però el xicot no ho sap perquè no ho vol saber: té fam de la dona que és,
la dona certa. Ella en canvi sap més coses, o menys; tanmateix sap coses diferents; ara és una altra
manera d'ésser la que busca; fan una competició d'arquers; ella l'esbronca i no el considera gens; ell
no sap que és per joc. Al voltant, els pavellons de l'exèrcit de França, els gonfanons al vent, els
rengles de cavalls que mengen finalment la civada. Els servents paren taula per als paladins. Aquests,
esperant l'hora de dinar, fan rotllos per allà a la vora, veient com Bradamant i el noi tiren amb arc.
Bradamant diu:
—Encertes el senyal, però sempre de casualitat.
—De casualitat? Però si no n'erro cap!
—Encara que te'n sortissis amb cent fletxes, sempre seria de casualitat!
—Aleshores, què és el que no és casual? ¿Qui se'n surt que no sigui de casualitat?
Per un cantó del camp caminava a poc a poc Agilulf; sobre l'armadura blanca penjava un llarg
mantell negre; passava per allà com aquell qui no vol mirar però sap que el miren i creu que ha de
mostrar que no li importa i de fet sí que li importa, però d'una altra manera de com els altres ho
podrien entendre.
—Cavaller, vine tu a demostrar com se fa… —La veu de Bradament no tenia ara el to de
menyspreu habitual i fins i tot la seva captinença havia perdut arrogància. Havia fet dos passos cap a
Agilulf, allargant-li l'arc amb un fletxa ja col·locada.
Agilulf lentament s'acostà, agafà l'arc, s'enretirà el mantell, posà un peu endavant i un altre
endarrera, i mogué endavant braços i arc. Els seus moviments no eren pas els dels músculs i els
nervis que intenten d'encertar el punt de mira: al lloc d'aquests posava unes forces en un ordre volgut,
aturava la punta de la fletxa a la línia invisible del fitó, movia l'arc el que calia i no pas més, i
disparava. La fletxa no podia sinó anar a l'objectiu. Bradamant cridà:
—Això sí que és una tirada!
A Agilulf no li importava res, estrenyia amb les fermes mans de ferro l'arc que encara vibrava;
després el deixava caure; es tapava amb el mantell, aguantant-se'l amb els punys contra la pitrera de
la cuirassa; i així s'allunyava. No tenia res a dir ni havia dit res.
Bradamant recollí l'arc, l'aixecà amb els braços estirats, tot sacsejant la cua dels cabells sobre
les espatlles.
—¿Qui, a veure, qui pot tirar amb l'arc amb tanta netedat? ¿Qui pot ésser tan precís i exacte en
tots els seus actes com és ell? —i dient això arrencava a puntades de peu terrossos amb herbes,
trencava fletxes contra les estaques. Agilulf era ja lluny i no es tombava; la cimera iridiscent se li
plegava endavant com si caminés cap cot, amb els punys closos sobre el pit, arrossegant el mantell
negre.
Entre els guerrers que feien grup per allà al voltant, algun s'assegué a l'herba per divertir-se amb
l'escena de Bradamant que estava ben encapritxada.
—Des que està enamorada d'Agilulf, pobra, no viu tranquil·la…
—Com? Què heu dit? —Rambald, havent copsat al vol la frase, agafà per un braç el qui havia
parlat.
—I doncs, cadell? Ja et pots inflar la pitrera amb la nostra paladina! A ella no li agraden sinó les
cuirasses ben polides per dins i per fora! ¿No ho saps que està enamorada com una ximpleta
d'Agilulf?
—Però com pot ser… Agilulf… Bradamant… ¿Com s'entén?
—S'entén que quan una dona ja no té cap desig pels homes existents, l'únic desig que li queda pot
ser només el d'un home que no hi és per res…
Fins ara Rambald havia tingut com a tendència natural, a cada moment de dubte o de defallença,
el desig d'anar a cercar el cavaller de l'armadura blanca. També aquesta vegada el va sentir, però no
sabia si encara era per demanar-li consell o bé ja per encarar-s'hi com a rival.
—Ei, rossa, ¿no és una mica massa prim per anar al llit? —l'apostrofaven els col·legues d'armes.
Aquesta davallada de Brandamant devia ésser ben trista: afigureu-vos si abans haurien tingut el
coratge de parlar-li en aquest to.
—Digues —insistien aquells impertinents—. Una vegada l'has despullat, eh, què engrapes? —i
esclafien riallades.
El doble dolor de sentir parlar així de Bradamant i de sentir parlar així del cavaller i la ràbia de
comprendre que en aquella història ell no hi entrava per res, que ningú no el podia considerar part en
la causa, es mesclaven en Rambald en un mateix abatiment.
Ara Bradamant s'havia armat d'un fuet i començà a fer-lo girar enlaire esbargint els badocs,
Rambald amb ells.
—¿I que us penseu que jo no sóc prou dona com per fer fer a qualsevol home tot el que ha de fer?
Els homes corrien, cridant:
—Ui, ui! Si vols que li deixem alguna cosa, nosaltres, Bradamó, només ens ho has de dir!
Rambald, empès pels altres, seguí la colla de guerrers desvagats, fins que es van dispersar. Ja no
tenia cap desig de tornar amb Bradamant; i la companyia d'Agilulf tampoc no li feia cap gràcia. A
l'atzar s'havia trobat al costat d'un altre jove, que es deia Torrismon, fill petit del duc de Cornualla,
el qual caminava mirant a terra, consirós, xiulant. Rambald continuà caminant al costat d'aquest xicot
que li era gairebé desconegut, i com que tenia ganes de desfogar-se, començà a enraonar.
—Jo aquí sóc nou, no sé, no és pas com em creia, tot se m'escapa, no m'hi aclareixo, no ho
entenc.
Torrismon no aixecava els ulls; només va interrompre per un moment el seu xiulet fondo, i va dir:
—Tot és un fàstic.
—Home, veus —contestà Rambald—, jo no seria tan pessimista. Hi ha moments en què em sento
ple d'entusiasme, fins i tot d'admiració, em sembla que ho comprenc tot, finalment, i em dic: si ara he
trobat l'angle just per veure les coses, si la guerra a l'exèrcit franc és tota així, ben bé és el que
somniava. En canvi no pots estar mai segur de res…
—I de què vols estar segur? —el va interrompre Torrismon—. Insígnies, graus, pompes, noms…
Pura fatxada. Els escuts amb les armes i les divises dels paladins no són de ferro: són de cartó, que
pots foradar de banda a banda amb un dit.
Havien arribat en un estany. Per les pedres de la riba saltaven les granotes, raucant. Torrismon
s'havia girat cap al campament i assenyalava els gonfanons enlairats sobre els pals amb un gest com
si volgués acabar-ho tot.
—Però l'exèrcit imperial —objectà Rambald, la descàrrega d'amargor del qual havia estat
ofegada per la fúria de negació de l'altre, i ara mirava de no perdre el sentit de la proporció per
tornar a trobar un lloc per als propis dolors—, l'exèrcit imperial, val a dir, lluita sempre per una
santa causa i defensa la cristiandat contra l'infidel.
—No hi ha defensa ni ofensa: no té cap mena de sentit —va dir Torrismon—. La guerra durarà
fins a la fi dels segles i ningú no guanyarà ni perdrà: estarem plantats els uns davant els altres per
sempre. I sense els uns els altres no serien res i ara, tant nosaltres com ells, hem oblidat per què
lluitem… Sents aquestes granotes? Tot el que fem té tant de sentit i tant d'ordre com aquests raucs,
aquests salts de l'aigua a la riba i de la riba a l'aigua…
—Per a mi no és pas així —digué Rambald—, per a mi, al contrari, tot és massa encasellat,
regulat… Veig la virtut, el valor, però tot és tan fred… Que hi hagi un cavaller que no existeix, t'ho
confesso, em fa por… Tanmateix l'admiro, és tan perfecte en tot allò que fa, dóna més seguretat que
si hi fos, i gairebé —va enrojolar-se— comprenc Bradamant… Agilulf és de veritat el millor
cavaller de les nostres armes…
—Bah!
—Per què «bah»?
—També és una fatxada, pitjor encara que els altres.
—Què entens per «fatxada»? Tot el que fa, ho fa seriosament.
—Res! Tot són falòrnies… No hi ha res: ni ell, ni les coses que fa, ni les que diu, res de res…
—I ¿com s'ho faria, aleshores, amb l'inconvenient en què es troba respecte als altres, per ocupar
dins l'exèrcit el lloc que ocupa? Només pel nom?
Torrismon romangué un instant en silenci i en acabat, a poc a poc, va dir:
—Aquí els noms i tot són falsos. Si volgués ho engegaria tot enlaire. No ens queda ni la terra, per
posar-nos-hi de peus.
—I no hi ha res que se salvi, tanmateix?
—Potser sí. Però no aquí.
—Qui? On?
—Els cavallers del Sant Graal.
—I on són?
—Als boscos d'Escòcia.
—Els has vistos?
—No.
—I com en tens notícia?
—Ho sé.
Van callar. Només se sentia raucar a les granotes. A Rambald començava a entrar-li la por que
aquells raucs no ho envoltessin tot, no el neguessin enmig d'un verd llefiscós i cec de ganyes
contraient-se. Però recordà Bradamant, com havia aparegut en la batalla, amb l'espasa aixecada, i
tota aquesta angúnia era oblidada: frisava per batre's i realitzar proeses davant els seus ulls de
maragda.
C
Capítol VII
ADASCUNA de nosaltres té la seva penitència, aquí al convent, la seva manera de guanyar-se
la salvació eterna. A mi m'ha tocat d'escriure històries: és dura, molt dura. Som a l'estiu i a
fora bat el sol; puja de la vall una fressa de xiscles i d'aigua xipollejada: la meva cel·la és a
dalt de tot i per la finestreta veig una recolzada del riu, uns joves pagerols desvestits que es banyen,
i, més enllà, darrera un clap de salzes, unes noies, també amb poca roba, que vénen a banyar-se. Un,
nedant per sota de l'aigua, les ha descobertes i elles l'assenyalen amb xiscles. També m'hi podria
trobar jo, en bona companyia, amb joves de la meva edat, i criades i servents. Però la nostra santa
vocació vol que anteposem a la joia caduca del món alguna cosa que després resta. Que resta…
posat que aquest llibre, i tots els nostres actes de pietat, acomplerts amb el cor fet cendra viva, no
siguin també cendra… més cendra que els actes sensuals d'allà al riu, els quals tremolen de vida i es
propaguen com cercles sobre l'aigua… Ens posem a escriure amb braó, però arriba un moment en
què la ploma no grata sinó tinta polsosa, i ja no s'escola cap gota de vida, i et sembla que mai més no
podràs refugiar-te en la pàgina que escrius, obrir un altre món, fer el salt. Potser és millor així:
potser quan escrivia feliç no era ni miracle ni gràcia: era pecat, idolatria, supèrbia. ¿En són fora,
doncs? No, escrivint no m'he fet pas més bona: només he consumit un xic d'ansiosa i inconscient
joventut. ¿Què em valdran aquestes planes descontentes? El llibre, el vot, no valdrà pas més del que
tu vals. Que escrivint salvi l'ànima, no és cosa feta. Escrius, escrius, i la teva ànima ja s'ha perdut.
Aleshores, ¿voleu que me'n vagi a la mare abadessa i li supliqui que em canviï la tasca, que
m'enviï a treure aigua del pou, a filar cànem, a pelar cigrons? No val. Continuaré amb el meu deure
de monja escrivana, de la millor manera que sàpiga. Ara em toca de contar el banquet dels paladins.
Contra totes les regles d'etiqueta imperials, Carlemany, se n'anava a seure a taula abans d'hora,
quan encara no hi havia els altres comensals. S'asseu i comença a picar bocins de pa o formatge,
olives o pebrotets, és a dir, tot el que ja és a taula. No sols això, sinó que se serveix amb les mans.
Sovint el poder absolut fa perdre tot fre àdhuc als sobirans més atemperats i origina l'arbitrari.
Ara els uns, ara els altres, arriben els paladins, vestits amb les belles robes de cerimònia que
entre brocats i blondes sempre mostren, tanmateix, les malles de ferro de les cotes, però de les de
forats més grossos, i cuirasses de les de passeig, lluents com un mirall però que n'hi ha prou amb un
cop de punyalet perquè s'esquincin. Primerament Rotllan que es posa a la dreta del seu oncle
l'emperador, després Reinald de Montalbà, Astolf, Angelí de Baiona, Ricard de Normandia, i tots els
altres.
En una punta de la taula seia Agilulf, sempre amb la seva armadura de combat sense màcula.
¿Què hi venia a fer, a taula, ell que no tenia ni tindria mai gana, ni un estómac per a emplenar, ni una
boca on atansar la forquilla, ni un paladar per a remullar amb vi de Borgonya? Tanmateix mai no
falta a cap d'aquests banquets que es prolonguen durant hores —ell que sabria esmerçar-les molt
millor, aquelles hores, en gestions relatives al servei. Al contrari: ell té dret com tots els altres a un
lloc a la taula imperial, i l'ocupa; i compleix el cerimonial del banquet amb la mateixa cura
meticulosa que desplega en qualsevol altre cerimonial de la jornada.
Els plats són els corrents a l'exèrcit: gall dindi farcit, oca a l'ast, bou a la brasa, porcells lletons,
anguiles, orades. Els vailets no donen l'abast i així que allarguen les plates els paladins s'hi llancen
al damunt, ho engrapen tot amb les mans, trossegen, es llantien les cuirasses, esquitxen salsa pertot
arreu. Hi ha més desori que a la batalla: soperes que s'aboquen, pollastres rostits que volen, i els
vailets a enretirar de pressa els plats de menjar abans que un famolenc li buidi a la seva escudella.
Al cantó de taula on és Agilulf, en canvi, tot resulta net, tranquil i ordenat, però necessita que hi
hagi més servidors assistint-lo a ell que no menja, que per a tota la resta de la taula. En primer lloc
—mentre pertot hi ha un desori de vaixella bruta, talment que entre un plat i l'altre ni tan sols la
canvien i tothom menja allà on pot, i a vegades sobre les tovalles—, Agilulf continua demanant que li
duguin vaixella i coberts nous: plats, platets, escudelles, copes de tota mena i cabuda, forquilles i
culleres i culleretes i ganivets (pobres d'ells si no estan ben esmolats!), i és tan exigent pel que fa a la
netedat, que només que hi hagi una petita ombra en una copa o en un cobert, ja fa que se'ls emportin.
A més, se serveix de tot: poc, però se serveix; no deixa passar cap plat. Per exemple, trinxa una cuixa
de porc senglar rostit, posa en un plat la carn, en un platet la salsa, després talla amb un ganivet ben
esmolat la carn en tot de llenquetes primes, i aquestes llenquetes les passa una per una en un altre plat
encara, on les amaneix amb la salsa, fins que n'han quedat ben xopes; les sucades les posa en un altre
plat, i aleshores crida un vailet, li dóna aquest últim plat perquè se l'emporti i en demana un de net.
Així té feina per mitja hora. I no parlem del pollastre, del faisà, dels tords: hi treballa hores senceres
sense tocar-los mai si no és amb la punta d'uns ganivets que reclama a propòsit i que fa canviar molts
cops per escurar de l'últim osset la fibra de carn més prima i encastada. També se serveix vi, i tota
l'estona el trascola i reparteix entre el munt de copes i gotets que té al davant, i els gerros en què
barreja un vi amb l'altre, i de tant en tant crida un vailet perquè se'ls emporti i li'n dugui de nous. De
pa en fa un gran consum: amb la molla no para de fer unes boletes totes iguals que distribueix sobre
les tovalles en rengles ordenats; quant a la crosta, l'esmicola en engrunes i construeix amb les
engrunes unes petites piràmides: fins que se'n cansa i ordena als servidors que li raspallin les
tovalles amb una escombreta. En acabat hi torna.
Malgrat la seva feinada, no perd el fil de la conversa que es teixeix al llarg de la taula, i sempre
intervé a punt.
De què parlen els paladins, durant l'àpat? Com de costum, fatxendegen, Rotllan diu:
—Val a dir que la batalla d'Aspramont s'estava posant malament, abans que jo abatés en duel el
rei Agolant i li prengués la Durlindana. S'hi havia aferrissat tant que quan li vaig tallar en rodó el
braç dret, el seu puny va quedar agafat al pom de la Durlindana i vaig haver de fer-ho amb estenalles
per desenganxar-lo.
I Agilulf:
—No és per contradir-te, però la realitat és que la Durlindana va ser consignada per l'enemic en
els acords d'armistici cinc dies després de la batalla d'Aspramont. Efectivament, així consta en una
llista d'armes lleugeres cedides a l'exèrcit franc, entre les condicions del tractat.
Fa Reinald:
—De tota manera no hi ha res a dir sobre la Fusberta. Passant els Pirineus, aquell drac amb el
qual vaig encarar-me, el vaig tallar en dos d'un sol cop i sabeu prou que la pell de drac és més dura
que el diamant.
Agilulf s'interfereix:
—Vejam, mirem de posar les coses al seu lloc: el passatge dels Pirineus va produir-se per
l'abril, i per l'abril, com tothom sap, els dracs muden de pell, i són tous i tendres com uns nadons.
Els paladins:
—Doncs, sí, aquell dia o un altre, si no era allí era en un altre indret, fet i fet la cosa va anar així
i no cal que hi donem més voltes…
Però ja els havia tallat. Aquell Agilulf ho recordava sempre tot, de cada fet sabia citar-ne els
documents, àdhuc quan una empresa era famosa, acceptada per tothom, recordada fil per randa per
qui no l'havia mai vista, tant se valia, volia reduir-la a un episodi normal de servei, per a consignar
en l'informe vespertí al comandament del cos. Entre allò que s'esdevé a la guerra i allò que després
s'explica, d'ençà que el món és món, sempre hi ha hagut una bona diferència, però en una vida de
guerrer que uns fets hagin ocorregut o no, poc importa; hi ha la teva persona, la teva força, la
continuïtat del teu tarannà per a garantir que si les coses no han succeït així punt per punt, així haurien
pogut succeir tanmateix, i encara podrien succeir en una ocasió semblant. Però un com Agilulf no té
res per a sostenir les pròpies accions, siguin veritables o falses: o bé consten dia per dia en acta,
signades als registres, o bé és el buit, la foscor més espessa. I també voldria reduir així els
companys, aquestes esponges xopes de vi i fatxenderies, de projectes que traslladen al passat sense
que mai hagin estat al present, de llegendes que després d'haver-les atribuïdes ara a l'un ara a l'altre
sempre acaben per trobar el protagonista a qui escauen.
De tant en tant algú reclama el testimoniatge de Carlemany. Però l'emperador ha fet tantes guerres
que sempre confon l'una amb l'altra i no recorda mai bé ni tan sols quina és la que ara està fent. La
seva comesa és de fer-la, la guerra, i a tot estirar de pensar en la que vindrà després; les guerres ja
fetes han anat com han anat; d'allò que conten els cronistes i romancers ja se sap que no se'n pot fer
gaire cas; mal aniria que l'emperador hagués d'estar darrera tothom rectificant. Només quan es treuen
els drapets al sol d'algun embolic que té repercussions sobre l'organització militar, sobre els graus,
sobre l'atribució de títols nobiliaris o de territoris, aleshores el rei ha de dir-hi la seva. La seva és
una manera de dir, entenguem-nos; llavors la voluntat de Carlemany compta poc, cal atenir-se a les
conseqüències, jutjar a base de les proves que es tenen i fer respectar les lleis i costums. Per això,
quan l'interpel·len, s'arronsa d'espatlles, no surt d'unes quantes generalitats i a vegades fuig d'estudi
amb un «Ah! Qui sap! Cada terra fa sa guerra». Al cavaller Agilulf dels Guildiverns que només fa
que arrodonir molles de pa i contestar totes les fetes que —baldament siguin explicades en una
versió no del tot exacta— són les autèntiques glòries de l'exèrcit franc, Carlemany voldria
encolomar-li alguna missió enutjosa, però li han dit que per ell els serveis més amoïnosos són
delejades proves de zel, i per tant és inútil.
—No veig per què has de filar tan prim, Agilulf —va dir Oliver—. La glòria mateixa de les
gestes tendeix a amplificar-se en la memòria popular i això prova que és glòria genuïna, fonament
dels títols i dels graus conquistats per nosaltres.
—No pas dels meus! —replicà Agilulf—. Tots els títols i atributs meus els he tinguts per gestes
ben autèntiques i testimoniades en documents impugnables!
—I un be! —digué una veu.
—El qui hagi parlat em donarà la raó! —digué Agilulf aixecant-se.
—Calma't, no t'empipis —li van dir els altres—. Tu que sempre tens alguna cosa a dir sobre les
empreses dels altres, no pots impedir que algú en tingui alguna sobre les teves…
—Jo no ofenc ningú: em limito a puntualitzar uns fets, amb lloc i data i una pila de proves!
—Sóc jo el qui ha parlat. Jo també puntualitzaré. —Un jove guerrer, pàl·lid, s'havia aixecat.
—Doncs voldria veure, Torrismon, si trobaves en el meu passat alguna cosa que fos contestable
—digué Agilulf al jove, que era efectivament Torrismon de Cornualla—. ¿Potser vols posar en
dubte, per exemple, que vaig ser armat cavaller perquè, fa exactament quinze anys, vaig salvar de la
violació de dos bandolers la verge Sofrònia, filla del rei d'Escòcia?
—Sí, ho contesto: fa quinze anys, Sofrònia, filla del rei d'Escòcia, no era verge.
Un murmuri corregué al llarg de tota la taula. El codi de la cavalleria vigent aleshores prescrivia
que el qui havia salvat de perill cert la virginitat d'una donzella de noble nissaga fos immediatament
armat cavaller; però per haver salvat de la violència carnal una dama ja no verge només prescrivia
una menció d'honor i sou doble durant tres mesos.
—¿Com pots sostenir això que és una ofensa no solament a la meva dignitat de cavaller sinó a
una dama que vaig prendre sota la protecció de la meva espasa?
—Ho sostinc.
—Amb quines proves?
—Sofrònia és la meva mare!
Crits de sorpresa van eixir dels pits dels paladins. ¿El jove Torrismon no era, doncs, fill dels
ducs de Cornualla?
—Sí, vaig néixer fa vint anys de Sofrònia, que llavors en tenia tretze —explicà Torrismon—.
Aquí teniu el medalló de la reial casa d'Escòcia —i regirant-se la pitrera en tragué un segell penjat a
una cadeneta d'or.
Carlemany que fins aleshores havia tingut la cara i la barba inclinades sobre un plat de crancs de
riu, jutjà que havia arribat el moment d'alçar la mirada.
—Jove cavaller —digué donant a la seva veu la més gran autoritat imperial—, ¿us adoneu de la
gravetat de les vostres paraules?
—Plenament —va dir Torrismon—, i encara més per a mi que per a altres.
Hi havia silenci a l'entorn: Torrismon rebutjava la seva filiació del duc de Cornualla, la qual
comportava, com a fill petit, el títol de cavaller. En declarar-se bastard, ni que fos d'una princesa
reial, anava de dret a l'allunyament de l'exèrcit.
Però força més greu era el que hi havia en joc per Agilulf. Abans de batre's per Sofrònia,
agredida per uns malfactors, i de salvar-ne la puresa, era un simple guerrer sense nom dins una
armadura blanca que rodava pel món a la ventura. O més ben dit (com aviat es va saber) era una
blanca armadura buida, sense guerrer dintre. La seva gesta en defensa de Sofrònia li havia donat dret
a ésser armat cavaller; i com que les terres de Selímpia Citerior en aquell moment eren vacants,
havia assumit aquell títol senyorial. La seva entrada en servei i tots els reconeixements, els graus, els
nomenaments que li havien vingut després, eren una conseqüència d'aquell episodi. Si hom
demostrava la inexistència de virginitat en Sofrònia en ésser salvada per ell, el seu títol i els seus
dominis se n'anaven a rodar, i tot el que ell havia fet després no podia pas ésser reconegut com a
vàlid a cap efecte, i tots els nomenaments i honors quedaven anul·lats, i així cadascuna de les seves
atribucions esdevindria tan inexistent com la seva persona.
—Era encara una nena que la meva mare va quedar embarassada de mi —contava Torrismon—, i
per por de la ira dels seus pares quan sabessin el seu estat, va fugir del castell reial d'Escòcia i va
anar vagant per les planures. Em va donar a llum a la serena, en una bruguera, i em va criar vagant
per camps i boscatges d'Anglaterra fins a l'edat de cinc anys. Aquests primers records són els de
l'època més bonica de la meva vida, que la intrusió d'aquest va interrompre. Em recordo bé del dia.
La meva mare m'havia deixat a recer de la nostra cova, mentre ella se n'anava com de costum a robar
fruita pels camps. Va topar amb dos bandolers de camins que volien abusar d'ella. Potser haurien
acabat fent-se amics: la meva mare es planyia sovint de la seva soledat. Però va arribar aquesta
armadura buida a la recerca de glòria i va derrotar els dos bandolers. Reconeixent l'estirp reial de la
meva mare, la va prendre sota la seva protecció i la va conduir al castell més pròxim, el de
Cornualla, confiant-la als ducs. Mentrestant jo havia quedat a la cova, sol i afamat. La meva mare,
així que va poder, va confessar als ducs l'existència del fïllet que havia abandonat a la força. Em van
venir a cercar uns servidors amb torxes i em van dur al castell. Per salvar l'honor de la família
d'Escòcia, lligada als de Cornualla per vincles de parentiu, em van adoptar i em van reconèixer com
a fill del duc i de la duquessa. La meva vida es va fer ensopida i carregada de prohibicions com
sempre passa en la dels fills petits de les famílies nobles. Mai més no vaig poder veure la meva
mare, que va prendre el vel en un convent llunyà. El pes d'aquest munt de falsedats que ha fet girar el
curs natural de la meva vida ha marcat el meu destí fins ara. Finalment he pogut dir la veritat. Sigui
què sigui el que succeeixi, em serà de segur millor que no ha estat fins avui.
Mentrestant havien portat a taula el dolç, un pa de Cadis amb guarniments al damunt de colors
delicats, però era tanta l'estupefacció per aquell seguit de revelacions que cap forquilla no s'alçava
devers les boques emmudides.
—I vós, ¿què hi teniu a dir, a tot això? —preguntà Carlemany a Agilulf. Tothom va notar que no li
havia dit «cavaller».
—Són mentides. Sofrònia era donzella. Sobre la flor de la seva puresa reposa el meu nom i el
meu honor.
—Podeu provar-ho?
—Haig de trobar Sofrònia.
—¿Que preteneu trobar-la tal qual quinze anys després? —digué, maliciosament, Astolf—. Les
nostres cuirasses de ferro martellejat no duren pas tant.
—Va fer-se monja tot seguit d'haver-la confiada a aquella pietosa família.
—En quinze anys, amb els temps que corren, cap convent no se salva de dispersions ni
saqueigs…
—De tota manera, una castedat violada pressuposa un violador. El trobaré i obtindré d'ell
testimoniatge de la data fins quan Sofrònia podia considerar-se noia.
—Us dono llicència per a marxar a l'instant, si ho desitgeu —va dir l'emperador—. Penso que en
aquest moment res no us deu preocupar tant com el dret a portar títol i armes, que ara acaba de ser
contestat. Si aquest minyó diu la veritat, no podria tenir-vos al meu servei, i no podria considerarvos
des de cap punt de vista, ni tan sols per als endarreriments del sou.
Carlemany no podia estar-se de donar al seu discurs un timbre de satisfacció alliberadora, com si
digués: «¿Veieu com hem trobat el sistema de deslliurar-nos d'aquest emprenyador?»
L'armadura blanca ara queia tota endavant i mai com en aquell moment no havia deixat veure que
era buida. La veu en sortia a penes distingible:
—Sí, emperador, me n'aniré.
—I vós? —Carlemany s'adreçà a Torrismon—. ¿Us adoneu que declarant-vos nascut fora del
matrimoni no podeu revestir el grau que us esperava per la vostra nissaga? ¿Sabeu almenys qui era el
vostre pare? ¿Teniu esperança de fer-vos reconèixer per ell?
—Mai no podré ser reconegut…
—No veig el perquè. Tot home, quan es fa gran, tendeix a repassar els comptes en el balanç de la
seva vida. Fins i tot jo he reconegut tots els fills que he tingut amb concubines, i n'eren molts, i
segurament que algun ni tan sols deu ser meu.
—El meu pare no és un home.
—I qui és, eh? En Banyeta?
—No, senyor —digué tranquil·lament Torrismon.
—Qui doncs?
Torrismon avançà cap al mig de la sala, posà un genoll a terra, alçà els ulls al cel i digué:
—És el Sagrat Orde dels Cavallers del Sant Graal.
Un murmuri va córrer per la taula. Algun paladí se senyà.
—La meva mare era una nena entremaliada —explicà Torrismon— i s'endinsava sempre pels
boscos que voltaven el castell. Un dia, enmig de l'espessor de la malesa, es va ensopegar amb els
Cavallers del Sant Graal, acampats allà per a enfortir l'esperit en l'aïllament del món. La noia es va
posar a jugar amb aquells guerrers i d'ençà d'aquell dia cada vegada que podia burlar la vigilància
familiar tornava al campament. Però al cap de poc temps, d'aquells jocs de criatura, va quedar
embarassada.
Carlemany va romandre un moment pensarós, després digué:
—Els Cavallers del Sant Graal han fet tots vot de castedat i cap d'ells no et podrà mai reconèixer
com a fill.
—Ni jo ho voldria tampoc —digué Torrismon—. La meva mare no m'ha parlat mai d'un cavaller
en particular, sinó que m'ha educat a respectar com a pare el Sagrat Orde en el seu conjunt.
—Aleshores —afegí Carlemany—, l'Orde en el seu conjunt no està lligat a cap vot d'aquesta
mena. Res no prohibeix, doncs, que es reconegui pare d'una criatura. Si tu aconsegueixes trobar els
Cavallers del Sant Graal i et fas reconèixer com a fill de tot l'Orde considerat col·lectivament, els
teus drets militars, donades les prerrogatives de l'Orde, no serien pas diferents dels que tenies com a
fill d'una família noble.
—Marxaré —digué Torrismon.
Vespre de marxes, aquella tarda, allà al camp dels francs. Agilulf preparà meticulosament el seu
equipatge i el seu cavall, i l'escuder Gurdulú arreplegà de qualsevol manera flassades, rastells,
peroles, en féu un embalum que li impedia de veure per on anava, prengué el cantó oposat del seu
amo, i galopà enllà perdent-ho tot pel camí.
Ningú no havia vingut a saludar Agilulf que partia, fora d'uns pobres palafreners, mossos
d'establa i ferrers de forja, els quals no feien gaires distincions entre l'un i l'altre i havien comprès
que aquest era un oficial més amoïnador però també més infeliç que els altres. Els paladins, amb
l'excusa que no els havien avisat a quina hora marxaria, no acudiren; i endemés no era cap excusa:
Agilulf des que havia sortit del banquet no havia dirigit més la paraula a ningú. La seva partença no
fou comentada: una vegada distribuïdes les funcions de manera que cap de les seves comeses quedés
penjada, l'absència del cavaller inexistent fou considerada digna de silenci com per una entesa
general.
L'única que en restà commoguda, trasbalsada i tot, va ésser Bradamant. Va córrer cap a la seva
tenda: «Ràpid!», cridà als criats, minyones, feineres: «Ràpid!» I llançava enlaire robes i cuirasses,
llances i ornaments: «Ràpid!» Ho feia no pas com solia fer-ho en despullar-se o en una ravata d'ira,
sinó per posar en ordre, per fer un inventari de les coses que hi havia, i marxar.
—Prepareu-m'ho tot que me'n vaig, me'n vaig, no m'estic aquí ni un minut més, ell se n'ha anat,
l'únic per qui aquest exèrcit tenia un sentit, l'únic que podia donar un sentit a la meva vida i a la meva
guerra, i ara no queda sinó una colla de borratxos i brètols, comptant-me a mi i tot, i la vida és passar
del llit a la llitera, i només ell en sabia la geometria secreta, l'ordre, la regla per a comprendre'n el
principi i la fi!
I dient això es col·locava peça a peça l'armadura de campanya, la pellissa de color malva, i aviat
muntà a dalt de cavall, masculina en tot llevat de l'orgullosa manera que tenen d'ésser virils les dones
veritablement dones, i esperonà el cavall al galop esquivant estacades, tibants de tendes i carretons
de cansaladers, i aviat desaparegué enmig d'una gran polseguera.
Rambald, que corria a cercar-la, veié aquella polseguera i cridà:
—On vas, on vas, Bradamant, aquí estic jo, per a tu, i tu te'n vas! —Ho deia amb aquella tossuda
indignació de qui és enamorat i vol dir: «Aquí estic, jove, curull d'amor, ¿com pot no agradar-li el
meu amor, què vol aquesta que no em pren, que no m'estima, què més pot voler que allò que jo puc i
haig de donar-li?» I així s'enrabia i no troba cap raó, i fins a un cert punt l'enamorament per ella és
enamorament de si mateix, enamorat d'ella, és enamorament del que podrien ésser ells dos tots junts,
i no són. I en aquesta fúria Rambald corria de dret a la seva tenda, preparava cavall, armes i
alforges, i també marxava, perquè només lluites de gust en la guerra si endevines, enmig de les puntes
de les llances, una boca de dona, i res —les ferides, la polseguera, la sentor dels cavalls—, no té
altre sabor que aquell somriure.
Torrismon se n'anava igualment aquell vespre, trist també, també ple d'esperança. Volia retrobar
el bosc, l'humit i espès bosc de la seva infantesa, la mare, els dies de la cova, i més al fons la pura
germanor dels pares, armats i vigilants al voltant dels focs d'un bivac amagat, vestits de blanc,
silenciosos, allà on la floresta és més atapeïda, on les branques baixes gairebé freguen les falgueres i
de la terra molla surten bolets que no veuen mai el sol.
Carlemany, aixecant-se del banquet amb un caminar no gaire segur, li feien saber totes aquelles
partences sobtades, es dirigia al pavelló reial i pensava en els temps en què els qui marxaven eren
Astolf, Reinald, Guidó el «Salvatge», Rotllan, per unes empreses que acabaven en les cançons dels
poetes, mentre que ara no hi havia res que els fes moure, aquells veterans, llevat de les estrictes
obligacions del servei. «Que se'n vagin, són joves, que facin», deia Carlemany, amb l'habitud, pròpia
dels homes d'acció, de pensar que el moviment és sempre un bé, però ja amb l'amargor dels vells que
sofreixen més aviat pel fet de perdre's les coses d'un altre temps que pel fet de no gaudir-ne de noves.
L
Capítol VIII
LIBRE, s'ha fet de nit, m'he posat a escriure més lleugera: del riu no ve res més que la fressa
de la cascada d'allà baix, per la finestra volen mudes rates-pinyades, algun gos borda, sona
alguna veu a les pallisses. Potser no ha estat tan mal triada la meva penitència, per la mare
abadessa: a vegades m'adono que la ploma s'ha posat a córrer pel full com si anés sola i corregués
darrera seu. És devers la veritat que correm, la ploma i jo, la veritat que sempre espero que em
vingui a l'encontre, del fons d'una pàgina en blanc i que només podré atrapar quan a trets de ploma
hauré aconseguit enterrar totes les amargueses, les insatisfaccions, el fastig que aquí reclosa haig
d'expiar.
Ara, n'hi ha prou amb el soroll d'una rata (les golfes del convent en són plenes), amb una bufada
improvisa de vent que fa batre les vidrieres (sempre inclinada a distreure'm, m'apresso a tornar-les a
obrir), n'hi ha prou amb la fi d'un espisodi d'aquesta història i el començament d'un altre o bé acabar
una ratlla i vet aquí que la ploma s'ha tornat pesant com una biga i la cursa cap a la veritat s'ha fet
incerta.
Ara haig de descriure les terres travessades per Agilulf i el seu escuder durant el viatge: cal que
ho faci entrar tot, en aquesta plana, la carretera general tota polsosa, el riu, el pont, aquí tenim Agilulf
que passa dalt de cavall amb un trot lleuger, toc-toc toc-toc, pesa poc el cavaller sense cos, el cavall
pot fer milles i milles sense cansar-se, i l'amo no cal dir que és incansable. Ara passa pel pont un
galop pesant: tututum!, és Gurdulú tirat endavant i agafant-se al coll del seu cavall, tots dos caps tan
pròxims que no se sap si el cavall pensa amb el cap de l'escuder o l'escuder amb el del cavall.
Dibuixo sobre el paper una línia recta, de tant en tant tallada per angles: és el recorregut d'Agilulf.
Aquesta altra línia tota gargots i giragonses: és el camí de Gurdulú. Si veu voleiar una papallona,
Gurdulú de seguida engega al seu darrera el cavall, es creu que va dalt no del cavall sinó de la
papallona i així surt del camí i vagareja pels prats. Mentrestant, Agilulf marxa endavant, tot dret,
seguint el seu camí. De tant en tant els itineraris fora de ruta de Gurdulú coincideixen amb dreceres
invisibles (o bé és el cavall que es posa a seguir una sendera triada per ell, ja que el seu palafrener
no el mena) i després de tombs i tombs el rodamón es torna a trobar al costat de l'amo al camí ral.
Aquí a la vora del riu assenyalaré un molí. Agilulf s'atura a preguntar el camí. Li respon
cortesament la molinera i li ofereix vi i pa, però ell refusa. Accepta només civada per al cavall. El
camí és polsós i assolellat; els bons moliners es meravellen que el cavaller no tingui set.
Quan ja ha marxat, arriba, fent el soroll d'un regiment al galop, Gurdulú.
—Que l'heu vist, l'amo?
—I qui és el teu amo?
—Un cavaller… No: un cavall…
—Estàs al servei d'un cavall?
—No… És el meu cavall que està al servei d'un cavall…
—I qui munta aquell cavall?
—Aaah… No se sap pas.
—I el teu cavall, qui el munta?
—Bo! Pregunteu-li-ho a ell!
—I ¿tu tampoc no vols res per a menjar o per a beure?
—Sí, sí! Menjar! Beure! —i s'afarta.
Això que dibuixo ara és una ciutat envoltada de muralles. Agilulf l'ha de travessar. Els guàrdies,
a la porta, volen que descobreixi la cara; tenen l'ordre de no deixar passar ningú amb el rostre tapat,
perquè podria ésser el feroç bandit que fa malifetes per aquells voltants. Agilulf s'hi nega, s'enfronta
amb les armes als guàrdies, força el pas, s'escapa.
Més enllà de la ciutat això que estic esbossant és un bosc. Agilulf el recorre de dalt a baix fins
que en foragita el terrible bandit. El desarma i l'encadena i el porta als milicians que no el volien
deixar passar.
—Aquí teniu en grillons el qui tant temíeu!
—Oh, beneït sigueu, blanc cavaller! Però digueu qui sou i per què teniu closa la visera del vostre
casc.—
El meu nom és al final del meu viatge —digué Agilulf i fugi.
Per la ciutat n'hi ha que diu que és un arcàngel i d'altres que és una ànima del purgatori.
—El cavall corria lleuger —diu un—, com si no hi hagués ningú a la sella.
Aquí, on acaba el bosc, passa un altre camí que també porta a la ciutat. És el camí que recorre
Bradamant. Diu als de la ciutat:
—Cerco un cavaller amb una armadura blanca. Sé que és aquí.
—No. No hi és —li contesten.
—Si no hi és, és ben bé ell.
—Doncs aneu a buscar-lo on és. D'aquí ja se n'ha anat.
—L'heu vist tanmateix? Una armadura blanca que sembla que hi hagi un home a dins…
—I qui hi ha sinó un home?
—Un que és més que cap altre home!
—Em semblen moltes bruixeries les vostres —diu un vell—. Les teves també, oh cavaller de veu
tan dolça! Bradamant esperona.
Al cap d'una estona, a la plaça de la ciutat és Rambald el qui fa parar el seu cavall.
—Que heu vist passar un cavaller?
—Quin? N'han passats dos i vós sou el tercer.
—El que corria darrera l'altre.
—És veritat que un no és un home?
—El segon és una dona.
—I el primer?
—Res.
—I vós?
—Jo? Jo… sóc un home.
—Valga'm Déu!
Agilulf cavalcava seguit per Gurdulú. Una donzella va córrer cap al camí, amb la cabellera
esbullada, els vestits estripats, i es llançà de genolls. Agilulf aturà el cavall.
—Socors, noble cavaller —invocava la noia—. A mitja milla d'aquí un feroç ramat d'óssos té
assetjat el castell de la meva senyora, la noble vídua Priscil·la. El castell és habitat només per unes
quantes dones indefenses. Ningú no hi pot entrar ni sortir-ne. Jo m'he fet baixar amb una corda des
dels merlets i he escapat de les ungles d'aquelles feres per miracle. Oh cavaller, veniu a alliberarnos!
—La meva espasa està sempre al servei de les vídues i de les criatures indefenses —va dir
Agilulf—. Gurdulú, puja a dalt de la teva sella aquesta xicota que ens guiarà al castell de la seva
mestressa.
Anaven per un caminoi escabrós. L'escuder avançava però ni es mirava el camí; el pit de la dona
asseguda entre els seus braços apareixia rosat i ple dels estrips del vestit, i Gurdulú perdia el món de
vista.
La donzella estava girada mirant Agilulf.
—Quina noble cap tinença que té el teu amo! —va dir.
—Hu, hu —respongué Gurdulú, tot allargant una mà cap aquella sina tan tèbia.
—I tan segur i altiu a cada paraula i a cada gest —deia la noia, sempre amb els ulls sobre
Agilulf.
—Hu —feia Gurdulú i amb totes dues mans, aguantant la brida amb els polsos, mirava de
comprendre com una persona podia ésser tan sòlida i tan mòrbida alhora.
—I la veu —deia ella—, tallant, metàl·lica…
De la boca de Gurdulú només sortia un murmuri fosc, perquè l'havia ficada entre el coll i
l'espatlla de la noia i es perdia enmig d'aquell perfum.
—Que feliç serà la meva mestressa quan l'alliberi dels óssos justament ell… Però, ei! Que
deixem el camí! Què passa, escuder, que bades?
A un revolt del camí, hi havia un ermità amb una safata per a l'almoina. Agilulf que a cada
captaire que trobava feia per norma la caritat en la mesura fixada de tres sous, va aturar el cavall i va
furgar la bossa.
—Beneït sigueu, cavaller —digué l'ermità arreplegant les monedes, i li féu senyal que s'inclinés
per parlar-li a l'orella—. Ara us recompensaré dient-vos això: guardeu-vos de la vídua Priscil·la!
Això dels óssos no és més que una enganyifa: és ella mateixa qui els cria per fer-se alliberar pels
més valents cavallers que passen pel camí ral i atreure'ls al castell i així alimentar la seva lascívia
insaciable.
—Deu ser com vós dieu, germà —contestà Agilulf—, però jo sóc cavaller i fóra una descortesia
si em sostreia a la sol·licitud formal d'auxili d'una dona en llàgrimes.
—No teniu por de les flames de la luxúria?
Agilulf se sentia una mica incòmode.
—Doncs, ara veurem…
—¿Sabeu què en queda d'un cavaller després d'una estada en aquell castell?
—Què?
—Davant vostre ho teniu. Jo també vaig ser cavaller, també vaig salvar Priscil·la dels óssos, i
ara aquí em teniu.
Realment, es veia ben malanat.
—Guardaré com un tresor la vostra experiència, germà, però haig d'afrontar la prova —i Agilulf
esperonà, i atrapà Gurdulú i la minyona.
—No sé pas què en treuen de malparlar aquests ermitans —va dir la noia al cavaller—. En cap
altra categoria de religiosos o laics no hi ha tanta xafarderia ni tanta maledicència.
—¿N'hi ha gaires, d'ermitans, per aquests indrets?
—Una munió. I sempre n'hi ha de nous.
—No seré pas jo un d'aquests —féu Agilulf—. Fem via.
—Ja sento el grunyit dels óssos —exclamà la donzella—. Quina por tinc! Feu-me baixar i
m'amagaré darrera aquests esbarzers.
Agilulf irromp a la clariana on s'alça el castell. Tot el voltant és ple d'óssos. En veure el cavall i
el cavaller, grunyen ensenyant les dents i s'apinyen l'un al costat de l'altre per barrar-los el camí.
Agilulf carrega brandint la llança. N'enfila algun, n'estaborneix d'altres, en balda molts. S'hi afegeix
amb el seu cavall Gurdulú i els percaça amb el punxó. En deu minuts els que no han quedat estesos
com si fossin catifes, se n'han anat a amagar-se dins els boscos més espessos.
Es va obrir la porta del castell.
—Noble cavaller, ¿podrà la meva hospitalitat pagar-vos tot el que us dec?
Al llindar havia aparegut Priscil·la, voltada per les seves dames i criades. (Entre elles hi havia
la minyona que els havia acompanyat fins allà; no se sap com, era ja a casa i no anava pas amb un
vestit esparracat sinó que duia un uniforme bonic i polit.)
Agilulf, seguit per Gurdulú, va fer la seva entrada al castell. La vídua Priscil·la era una dona no
gaire alta, no gaire plena, però tota polida, amb un pit no abundant però força sortit, uns ulls negres
lluents, en fi una dona que té coses per a dir. Era allí, davant la blanca armadura d'Agilulf, tota
complaguda. El cavaller s'aguantava, però era tímid.
—Cavaller Agilulf Em Bertrandí dels Guildiverns —digué Priscil·la—, ja conec el vostre nom i
sé també qui sou i qui no sou.
Sentint això, Agilulf, com deslliurat d'una nosa, perdé la timidesa i adquirí un aire de suficiència.
Tanmateix s'inclinà, doblegà un genoll a terra i digué:
—Servidor vostre —i s'aixecà d'un rampell.
—He sentit parlar tant de vós —va dir Priscil·la— que feia temps que tenia un desig ardent de
conèixer-vos. ¿Quin miracle us ha portat per aquest camí tan remot?
—Estic en viatge —digué Agilulf— per trobar, abans que sigui massa tard, una virginitat de fa
quinze anys.
—Mai no he sentit parlar d'una empresa cavalleresca que tingués una fita tan fugissera —digué
Priscil·la—. Però si ja han passat quinze anys, no tinc cap recança a fer-vos retardar una nit més i us
demano que sigueu l'hoste del meu castell. —I es col·locà al seu costat.
Les altres dones van restar totes amb els ulls sobre ell, fins que desaparegué amb la castellana
traspassant tot de sales. Aleshores es van girar cap a Gurdulú.
—Oh, quin plafrener més ben plantat! —fan, picant de mans; ell s'està tot aturat com un beneit, i
es grata—. Llàstima que tingui puces i faci tanta pudor! —diuen—. Apa, afanyem-nos, cal rentar-lo!
—Se l'emporten a llurs dominis i el despullen de cap a peus.
Priscil·la havia dut Agilulf en una taula parada per a dues persones.
—Conec la vostra temperància habitual, cavaller —li digué—, però no sé pas com començar a
fer-vos honor si no és convidant-vos a seure a aquesta taula. És ben cert —afegí maliciosa—, que els
senyals de gratitud que tinc en cor d'oferir-vos no s'acaben aquí.
Agilulf donà les gràcies, seié enfront de la castellana, esmicolà una engruna de pa entre els dits,
estigué una estona en silenci, aclarí la veu i es posà a parlar de qualsevol cosa.
—De debò que són estranyes i atzaroses, senyora, les ventures que toquen en sort a un cavaller
errant. Aquestes, endemés, poden agrupar-se en diversos tipus. Primerament…
I així enraona, afable, precís, informat, de vegades deixant traspuar una excessiva meticulositat,
tot d'una correcte però amb la volubilitat de passar a parlar d'altres coses, intercalant frases serioses
amb acudits enginyosos i facècies sempre de bona llei, donant sobre els fets i les persones uns
judicis ni massa favorables ni massa contraris, sempre dels que puguin ésser apropiats per a la
interlocutora, a la qual ofereix l'oportunitat de dir-hi la seva, tot encoratjant-la amb preguntes
agradoses.
—Oh, quin conversador més deliciós! —fa Priscil·la extasiant-se.
Tot d'un plegat, de la mateixa manera que s'havia posat a enraonar, Agilulf s'aboca al silenci.
—És hora que comencin els cants —féu Priscil·la i picà de mans. Entraren a la sala les tocadores
de llaüt. Van interpretar la cançó que diu Il licorno coglierà la rosa; després aquella altra: Jasmin,
veuillez embellir le beau coussin.
Agilulf té paraules amables per a la música i les veus.
Un estol de donzelles entrà dansant. Duien unes túniques lleugeres i garlandes als cabells. Agilulf
acompanyava la dansa portant el ritme amb cops dels seus guants de ferro sobre la taula.
No eren pas menys festives les danses que es desenrotllaven en una altra ala del castell, als
dominis de les dames de companyia. Mig vestides, les noies jugaven amb una pilota i pretenien que
Gurdulú participés en el joc. L'escuder, també vestit amb una petita túnica que aquelles damisel·les li
havien prestat, en comptes d'estar al seu lloc esperant que li tiressin la pilota, hi anava al darrera i a
la seva manera mirava d'arreplegar-la, llançant-se a pes mort damunt l'una o l'altra donzella, i en
aquests encontres sovint li agafava un altre rampell i rodolava amb la dona sobre un dels jaços força
tous que hi havia parats per allà al voltant.
—Oh, però que fas? No, no, animalet! Ha, guaiteu, guaiteu què em fa, no, que vull jugar a pilota,
ha!, ha!, ha!
Gurdulú ja no comprenia res. Amb el bany tebió que li havien fet prendre, els perfums i aquelles
carns blanques i roses, ara només desitjava de fondre's dins la fragància general.
—Ha, ha, de nou és aquí, ui mareta meva, però escolta una cosa, haaaa!…
Les altres jugaven amb la pilota com si no passés res, bromejaven, reien, cantaven:
—Hola, hola, hola, la lluna a dalt que vola…
La donzella que Gurdulú havia enxarpat, després d'un llarg crit agut, tornava amb les seves
companyes, una mica encesa de cara, una mica atordida, i tot rient i picant de mans, tornava a jugar:
—Au, au, ara a mi!
No passava gaire estona que Gurdulú queia rodant sobre una altra.
—Fuig, para, para, però que pesat, que fogós, no, em fas mal, digues… —i sucumbia.
Altres dones i noies que no participaven en els jocs seien sobre uns bancs i enraonaven:
—…I tot era perquè la Filomena, sabeu, tenia gelosia de la Clara, però, en canvi… —i sentia
que Gurdulú se li arrapava a la cintura—, ui, quin ensurt!…, en canvi, deia, semblava que en Guillem
anava amb l'Eufèmia… però on em portes? —Gurdulú se l'havia carregada a l'espatlla—, ho heu
entès?… aquella altra beneita mentrestant amb la seva gelosia de costum… —continuava xerrant i
gesticulant la dona, penjant de l'espatlla de Gurdulú, i desapareixia.
No passava pas gaire temps i tornava, tota despintada, amb algun estrip als tirants, i engegava de
nou, tot seguit:
—És així com us dic, la Filomena va fer una escena a la Clara i l'altre en canvi…
A la sala dels banquets, mentrestant, les dansarines i les tocadores de llaüt s'havien retirat.
Agilulf s'entretenia explicant a la castellana les composicions que els músics de l'emperador
Carlemany interpretaven més sovint.
—El cel s'enfosqueix —observà Priscil·la.
—Ja és de nit, negra nit —admeté Agilulf.
—L'habitació que us he reservat…
—Gràcies. Sentiu el rossinyol, allà, al parc.
—L'habitació que us he reservat… és la meva…
—La vostra hospitalitat és exquisida… És en aquell roure que canta el rossinyol. Acostem-nos a
la finestra.
S'aixecà, li allargà el braç de ferro, s'atansà a l'ampit. Els refilets dels rossinyols li donaren peu a
una sèrie de referències poètiques i mitològiques. Però Priscil·la va tallar en rodó:
—És a dir que el rossinyol canta per amor. I nosaltres…
—Ah, l'amor! —cridà Agilulf amb un sobresalt de veu tan brusc que Priscil·la s'espantà tota ella.
I ell, blanc de dalt a baix, començà una dissertació sobre la passió amorosa. Priscil·la era tendrament
encesa; recolzant-se al seu braç, se l'emportà a una habitació presidida per un gran llit amb baldaquí.
—Entre els antics, com que l'amor era considerat un déu… —continuava Agilulf, sense parar ni
un moment.
Priscil·la va tancar la porta de dues fulles, es va acostar a ell, va inclinar el cap sobre la cuirassa
i va dir:
—Tinc una mica de fred, la xemeneia està apagada…
—El parer dels antics —digué Agilulf— sobre si era millor d'estimar-se en habitacions fredes o
calentes, és posat en dubte. Però el consell de la majoria…
—Oh, que en sabeu de coses sobre l'amor —xiuxiuejava Priscil·la.
—El consell de la majoria, bo i excloent els ambients sufocants, s'inclina per una certa tebior
natural…
—Haig de cridar les dones perquè m'encenguin la llar?
—L'encendré jo mateix.
Examinà la llenya amuntegada a la llar de foc, es referí a les excel·lències de tal o tal altra fusta,
enumerà les diverses maneres d'encendre foc a l'aire lliure o en llocs tancats. Un sospir de Priscil·la
l'interrompé; com si s'adonés que aquestes noves explicacions estaven espatllant la trepidació
amorosa que havia anat creant, Agilulf es posà ràpidament a omplir la seva explicació sobre els focs
de referències, comparances i al·lusions a l'ardor dels sentiments i dels sentits.
Priscil·la ara somreia, amb els ulls mig clucs, allargava les mans devers la flama que començava
a aflorar i deia:
—Quina tebior més agradable!… Que bé s'hi ha d'estar al llit, sentint-la sota les flassades…
L'argument del llit suggerí a Agilulf una sèrie de noves consideracions: segons ell el difícil art de
fer el llit era desconegut de les minyones de França i als més nobles palaus no es troben sinó llençols
mal agafats.
—Oh, no! Digueu, el meu llit també…? —preguntà la vídua.
—És cert que el vostre llit és el d'una reina, molt superior a qualsevol altre de tots els territoris
imperials, però permeteu que el meu desig de veure-us voltada només de coses en tot i per tot dignes
de vós em porti a considerar amb aprensió aquesta gira…
—Oh, aquesta gira! —cridà Priscil·la, enduta també pel deler de perfecció que Agilulf li
comunicava.
Van desfer el llit peça a peça, descobrint i criticant petits sécs, bosses, trossos massa tibants o
massa bufats, i aquest escorcoll ara esdevenia un neguit punyent ara una ascensió a cims sempre més
alts.
Desfet de dalt a baix el llit fins a deixar-ne només la màrfega, Agilulf es posà a fer-lo segons les
normes. Era una operació laboriosa: convé no deixar res a l'atzar i en l'obra són posades destreses
secretes. Ell les anava explicant profusament a la vídua. Però de tant en tant hi havia alguna cosa que
el deixava poc satisfet i llavors tornava a començar de nou.
De les altres ales del castell ressonà un xiscle, més aviat un bramul o un eguí, incontenible.
—Què ha estat? —se sobresaltà Priscil·la.
—No res, és la veu del meu escuder —digué ell.
Enmig d'aquell xiscle n'hi havia d'altres de més aguts, com sospirs esmolats que pujaven als
estels.
—I ara què és? —es preguntà Agilulf.
—Oh, són les noies —digué Priscil·la—, juguen… Ja se sap, la joventut.
I continuaven posant bé el llit, parant l'orella de tant en tant als sorolls nocturns.
—Gurdulú xiscla…
—Quina fressa que fan aquestes dones…
—El rossinyol…
—Els grills…
El llit ara ja estava llest, sense tatxa. Agilulf es va tombar cap a la vídua. Era nua. Els vestits
havien caigut castament a terra.
—Per a les dames despullades, aconsellen —declarà Agilulf—, com a la més sublim emoció
dels sentits, que s'abraci a un cavaller amb l'armadura.
—Magnífic: a mi m'ho heu d'ensenyar! —va fer Priscil·la—. No sóc pas nascuda d'ahir!
I dient això, féu un bot i s'enfilà a Agilulf, estrenyent cames i braços al voltant de la cuirassa. Va
provar, una darrera l'altra, totes les maneres en què una armadura pot ésser abraçada, després,
esllanguidament, es ficà al llit.
Agilulf s'agenollà al capçal.
—Els cabells —digué.
Priscil·la, en desvestir-se, no s'havia desfet l'esplèndid pentinat de la seva cabellera bruna, tota
reixinxolada. Agilulf es posà a descriure la importància que tenia en el trasbals dels sentits una
cabellera deixada anar.
—Provem-ho.
Amb gestos decidits i delicats de les seves mans de ferro, li desnuà el castell de trenes i féu
caure la cabellera sobre el pit i les espatlles.
—Tanmateix —afegí—, certament té més picardia aquell qui prefereix una dama amb el cos nu
però amb el cap no sols agençat curosament sinó adornat amb vels i diademes.
—Tornem-ho a provar?
—Us pentinaré jo.
La va pentinar i va demostrar la seva audàcia teixint trenes, enrotllant-les i fixant-les al cap amb
pinces. En acabat preparà un fastuós agençament amb vels i agulles. Així passà una hora, però
Priscil·la, quan ell li dugué el mirall, no s'havia mai vist tan bella.
El va invitar a ajeure's al seu costat.
—Diuen que Cleopatra —va dir ell— cada nit es delia per tenir al llit un guerrer amb armadura.
—No ho he provat mai —confessà ella—. Tots se la treuen bastant abans.
—Doncs bé, ara ho provareu.
I lentament, sense arrugar els llençols, es ficà tot armat dintre el llit i s'hi estirà ben posat com en
un sepulcre.
—I ni tan sols us traieu l'espasa del baldric?
—La passió amorosa no vol coses a mitges.
Priscil·la aclucà els ulls, extasiada.
Agilulf es mig aixecà sobre un colze.
—El foc fumeja. M'alço per veure com és que la xemeneia no tira.
A la finestra es veia un bocí de lluna. Tornant de la llar al llit, Agilulf es deturà:
—Senyora, anem fins al mirador a gaudir d'aquesta tardana claror lunar.
La va tapar amb el seu mantell. Enllaçats, pujaren a la torre. La lluna argentava la vegetació. Una
òliba cantava. Alguna finestra del castell encara era il·luminada i en sortien ara i adés xiscles, rialles
o gemecs i el bramul de l'escuder.
—Tota la natura és amor…
Tornaren a la cambra. El foc era gairebé apagat. Es van ajupir per bufar les brases. L'un a tocar
de l'altre, amb els rosats genolls de Priscil·la fregant les metàl·liques genolleres d'ell, naixia una
nova intimitat, més innocent.
Quan Priscil·la tornà a ficar-se al llit, la finestra ja era il·luminada per la primera claror.
—Res no transfigura tant la cara d'una dona com els primers raigs de l'alba —digué Agilulf, però
perquè la cara quedés més ben il·luminada li calgué enretirar llit i baldaquí.
—Com estic? —demanà la vídua.
—Bellíssima.
Priscil·la era feliç. Però el sol sortia ràpidament i per seguir-ne els raigs, Agilulf havia
d'enretirar contínuament el llit.
—És l'aurora —digué; la seva veu ja havia canviat—. El meu deure de cavaller exigeix que en
aquesta hora em posi en camí.
—Tan d'hora! —gemegà Priscil·la—. Justament ara!
—Em sap greu, gentil dama, però m'hi obliga una comesa més greu.
—Oh, era tan bonic…
Agilulf doblegà el genoll.
—Beneïu-me, Priscil·la.
S'aixeca, crida l'escuder. Volta per tot el castell i finalment el descobreix, esgotat, profundament
adormit, en una mena de cofurna.
—Espavila't, a muntar!
Però se l'ha de carregar a l'esquena. El sol, continuant la seva ascensió, acoloreix les dues figures
a cavall entre l'or del fullatge del bosc: l'escuder com un sac fent equilibris, el cavaller dret i
destacant com l'ombra fina d'un pollancre.
Les dames i les minyones havien corregut a l'entorn de Priscil·la.
—Com ha anat, mestressa, com ha anat?
—Oh, una cosa, si ho sabéssiu! Un home, un home…
—Però digueu, expliqueu-nos-ho, com és?
—Un home, un home… Una nit, un continu, un paradís…
—I què ha fet? Què ha fet?
—Com us ho diré? És tan bonic, tan bonic…
—Així, doncs, ho és, oi? Tanmateix, digueu…
—Ara no sabria pas com… Tantes coses… I vosaltres, què em direu, amb aquell escuder…?
—Què? Oh, res, no sé, tu potser? No: tu! Doncs no sé, no me'n recordo…
—Però què dieu ara? Bé prou us sentia, precioses…
—Bé, vaja, pobret, jo no recordo… Jo tampoc, potser tu… I ara! Jo?… Senyora, parleu-nos
d'ell, del cavaller… Com era, Agilulf?
—Oh, Agilulf!
J
Capítol IX
O que escric aquest llibre seguint en papers quasi il·legibles una antiga crònica, no m'adono fins
ara que he omplert pàgines i pàgines i tot just sóc al començament de la meva història: ara
s'inicia el veritable desenrotllament de la gesta, és a dir, els aventurosos viatges d'Agilulf i el
seu escuder per a encercar la prova de la virginitat de Sofrònia, els quals s'entrellacen amb els de
Bradamant seguidora i seguida, alhora, de Rambald enamorat i de Torrismon a la recerca dels
Cavallers del Sant Graal. Però aquest fil, en lloc de descabdellar-se veloçment entre els dits, veig
que s'afluixa, que es nua, i si penso en tot allò que encara haig de posar sobre el paper, itineraris,
entrebancs, persecucions, enganys, duels i torneigs, perdo l'esma. Vet aquí com aquesta disciplina
d'escrivana del convent i la penitència constant de cercar mots i meditar l'essència última de les
coses m'han canviat: allò que el vulgus —i jo mateixa fins ara— té com a plaer més gran, és a dir, el
teixit d'aventures en què consisteix tota novel·la de cavalleries, ara em sembla un guarniment
superflu, un ornament fred, la part més ingrata de la meva tasca.
Voldria córrer a narrar, narrar de pressa, historiar cada plana amb tants duels i batalles com les
que hi ha en un poema, però si m'aturo i em poso a rellegir m'adono que la ploma no ha deixat cap
senyal sobre el full i que les planes romanen blanques.
Per a contar com jo voldria, caldria que aquesta pàgina en blanc es tornés tota sembrada de
roques rogenques, s'esgranés en una Sorra espessa, plena de còdols, i hi creixés una vegetació
atapeïda de ginebreres. Al mig, per on serpenteja una sendera poc fressada, faria que hi passés
Agilulf, tibat dalt la sella, amb la llança al rest. Però a més de contrada rocosa aquesta pàgina hauria
d'ésser al mateix temps la volta del cel aplanada aquí damunt, tan baixa que entremig només hi hagués
lloc per a un vol de corbs grallants. Amb la ploma hauria d'aconseguir de senyalar el full, però amb
dolcesa, perquè caldria que representés que el prat era recorregut pel fregament d'una serp invisible
entre l'herba i que la bruguera era travessada per una llebre que ara surt a la clariana, s'atura, ensuma
els voltants movent els bigotis, desapareix.
Tot es mou en la pàgina llisa sense que es noti, sense que res canviï a la seva superfície, com en
el fons tot es mou i res no canvia per la fugosa escorça del món, perquè només hi ha una estesa de la
mateixa matèria, igual que el full en què escric, una estesa que es contreu i s'agrumolla en formes i
consistències diverses i en diferents escales de colors, però que pot de tota manera representar-se
escampada sobre una superfície plana, àdhuc amb els seus conglomerats pelosos, emplomats o
nuosos com una closca de tortuga, i tal pelositat, emplomament o nuositat a vegades sembla que es
mogui, és a dir, hi ha uns canvis de relacions entre les diverses qualitats distribuïdes per l'estesa de
matèria uniforme del voltant, sense que res substancialment fugi de lloc. Podem dir que l'únic que en
realitat fuig de lloc aquí al mig és Agilulf, no pas el seu cavall, no pas la seva armadura, sinó aquella
mena de cosa única, de preocupació de si mateix, d'impaciència, que està viatjant a cavall dins
l'armadura. Al seu voltant les pinyes cauen de les branques, les rieres llisquen entre els còdols, els
peixos neden dintre les rieres, els cucs roseguen les fulles, les tortugues ranquegen amb el ventre
endurit per terra, però és tan sols una il·lusió de moviment, un perpetu anar i tornar com l'aigua de les
ones. I en aquesta ona va i torna Gurdulú, presoner de la catifa de les coses, també escampat en la
mateixa pasta juntament amb les pinyes, els peixos, els cucs, les pedres, les fulles, mera excrescència
de l'escorça del món.
Amb tot això, que difícil em resulta d'indicar en aquest paper la carrera de Bradamant, o la de
Rambald, o la de l'esquerp Torrismon! Caldria que hi hagués sobre la superfície uniforme un
lleugeríssim desflorament, com podem aconseguir ratllant sota el full amb una agulla, i que aquest
desflorament, aquesta ratllada fos sempre, però, curulla i amarada de la pasta general del món i que
precisament aquí hi hagués el sentit, la bellesa i el dolor, la veritable separació i moviment.
Però ¿com puc anar endavant amb la història, si em poso a triturar d'aquesta manera les pàgines
en blanc, a excavar-hi valls i avencs, a fer-hi sorgir arrugues i clivelles, llegint en tot això les
cavalcades dels paladins? Millor seria, per a ajudar-me a narrar, que em dibuixés un mapa dels
llocs, amb el dolç país de França, i l'altiva Bretanya, i el canal d'Anglaterra, ple d'onades negres, i al
capdamunt l'alta Escòcia, i aquí baix els escarpats Pirineus, i Espanya encara en mans infidels, i
l'Àfrica mare de serps. Després, amb fletxes, creuetes i números podria senyalar el camí d'aquest o
aquell heroi. Ara ja puc, amb una línia ràpida malgrat algunes girades, dirigir Agilulf a Anglaterra i
encaminar-lo cap al monestir on de fa quinze anys s'ha retirat Sofrònia.
Arriba i el monestir és un munt de ruïnes.
—Molt tard arribeu, noble cavaller —diu un vell—, aquestes valls encara retrunyen dels crits
d'aquelles desventurades. Una flota de pirates barbarescos, que va desembarcar en aquestes costes,
va saquejar no fa gaire el convent, es van endur com a esclaves totes les religioses i van calar foc a
les muralles.
—Se les van endur? On?
—Les van vendre com a esclaves al Marroc, senyor meu.
—Entre aquelles monges, ¿n'hi havia una que en el segle era filla del rei d'Escòcia, Sofrònia?
—Ah, voleu dir sor Palmira! Si hi era? De seguida se la van carregar a l'esquena, aquells brètols!
Tot i que ja no era una joveneta, encara era de bon veure. La recordo com si fos ara cridant quan
aquells bèsties malcarats l'agafaven.
—Vau presenciar el saqueig?
—Què hem de fer els de poble, ja se sap, sempre som a la plaça.
—I no vau anar a auxiliar-les?
—A elles? Mireu, senyor, què vol fer-hi, així de cop i volta… No teníem autoritats, ni
experiència… De no fer a fer malfet, vam pensar que era millor no fer.
—I, digueu-me, ¿aquesta Sofrònia, al convent, portava una vida pietosa?
—Aquests temps que corren de monges n'hi ha de tota mena, però sor Palmira era la més pietosa i
casta de tot el bisbat.
—Afanya't, Gurdulú, anem al port i embarquem cap al Marroc.
Tot això que ara assenyalo amb ratlles ondulades és el mar, més ben dir l'Oceà. Ara dibuixo la
nau en què Agilulf fa el seu viatge, i més ençà dibuixo una enorme balena, amb un rètol i la inscripció
«Mar Oceà». Aquesta fletxa indica el recorregut de la nau. Encara puc fer una altra fletxa que indiqui
el recorregut de la balena; té!, es troben. En aquest punt de l'Oceà, doncs, es produirà l'encontre de la
balena amb la nau, i com que la balena l'he dibuixada més grossa, la nau rebrà. Ara dibuixo moltes
fletxes encreuades en totes direccions per donar entenent que en aquest punt entre la balena i la nau es
produeix una batalla aferrissada. Agilulf també combat i clava la seva llança en un costat del cetaci.
Un raig pudent d'oli de balena l'envesteix cosa que represento amb aquestes línies divergents.
Gurdulú salta sobre la balena i s'oblida de la nau. D'un cop de cua, la nau es tomba. Agilulf, amb
l'armadura de ferro, no pot més que enfonsar-se de cop. Abans d'ésser submergit del tot per les ones,
crida a l'escuder:
—Ja ens trobarem al Marroc! Me n'hi vaig a peu!
En efecte, en davallar a milles i milles de profunditat, Agilulf cau de peus sobre la sorra del fons
del mar i es posa a caminar a bon pas. Sovint es troba amb monstres marins i es defensa a cops
d'espasa. L'únic inconvenient per a una armadura al fons del mar ja sabeu vosaltres quin és: el rovell.
Però com que ha estat untada de cap a peus amb l'oli de balena, l'armadura blanca té al damunt una
capa de greix que la manté intacta.
A l'Oceà ara hi dibuixo una tortuga. Gurdulú s'ha empassat un glop d'aigua salada abans d'adonarse
que no és el mar el que ha d'estar dintre seu sinó ell sobre el mar; i al final s'ha aferrat a la closca
d'una gran torturga marina. Una mica deixant-se portar, un mica mirant de dirigir-la a copets i
pessics, s'atansa a les costes de l'Àfrica. Aquí s'enreda amb una xarxa de pescadors sarraïns.
Pujades les xarxes a bord, els pescadors veuen aparèixer enmig d'un munt de molls bellugadissos
un home amb floridures al vestit, recobert d'herbes marines.
—L'home-peix! L'home-peix! —criden.
—I ca! On veieu l'home-peix? És en Gudi-Ussuf! —diu el patró—. És en Gudi-Ussuf, jo el
conec!
Gudi-Ussuf era efectivament un dels noms amb què a les cuines mahometanes era designat
Gurdulú, quan sense adonar-se'n passava les línies i es trobava als campaments del sultà. El patró de
pesca havia fet de soldat a l'exèrcit moresc per terres d'Espanya; sabent que Gurdulú era de físic
robust i de tarannà dòcil, se l'endugué per fer-ne un pescador d'ostres.
Un vespre, els pescadors, i entre ells Gurdulú, estaven asseguts a les roques de la costa marroquí,
obrint una per una les ostres pescades, quan de dintre l'aigua apunta una cimera, un elm, una cuirassa,
en fi una armadura tota sencera que caminant se'n ve xano-xano cap a la platja.
—L'home-llagosta! L'home-llagosta! —criden els pescadors, corrent plens de por a amagar-se
entre el rocam.
—I ca! On veieu l'home-llagosta? —diu Gurdulú—. És el meu amo!… Deveu estar esgotat,
cavaller. Us ho heu fet tot a peu!
—No estic gens cansat —replicà Agilulf—. I tu, què hi fas aquí?
—Busquem perles per al sultà —intervé l'ex-soldat—, que cada vespre ha de regalar a una
esposa diferent una perla nova.
Com que tenia tres-centes seixanta-cinc mullers, el sultà en visitava una cada nit, i per tant cada
muller només era visitada una vegada a l'any. A la que visitava, solia portar-li com a regal una perla;
per això cada dia els mercaders havien de lliurar-li una perla tot just trobada. Però aquell dia els
mercaders havien exhaurit llur gènere i s'havien adreçat als pescadors perquè els procuressin una
perla al preu que fos.
—Vós que us en sortiu tan bé de caminar pel fons del mar —digué a Agilulf l'ex-soldat—, ¿per
què no us associeu a la nostra empresa?
—Un cavaller no s'associa a empreses que tinguin com a objecte el guany, sobretot si són
dirigides per enemics de la seva religió. Us regracio, oh pagà, per haver salvat i nodrit aquest
escuder meu, però que el vostre sultà aquesta nit no pugui regalar cap perla a la seva tres-centesseixanta-
cinquena esposa no m'importa gens ni mica.
—A nosaltres sí que ens importa, perquè ens fuetejaran —va fer el pescador—. Aquesta nit no
serà una nit nupcial com les altres. Li toca a una esposa nova, que el sultà visitarà per primera
vegada. La van comprar ara fa gairebé un any a uns pirates i ha esperat fins ara el seu tom. És
inadequat que el sultà es presenti a ella amb les mans buides, molt més tractant-se d'una
correligionària vostra, Sofrònia d'Escòcia, de nissaga reial, portada al Marroc com a esclava i de
seguida destinada a l'harem del nostre sobirà.
Agilulf no deixà veure la seva emoció.
—Us diré la manera de sortir del mal pas —digué—. Que els mercaders proposin al sultà de fer
portar a la nova esposa no pas la perla acostumada sinó un regal que pugui alleujar la seva enyorança
del país llunyà: és a dir, una armadura completa de cavaller cristià.
—I on la trobarem, aquesta armadura?
—La meva! —digué Agilulf.
Sofrònia esperava que es fes fosc a la seva estança del palau de les mullers. A través de la reixa
de la finestra llargaruda guaitava les palmeres del jardí, les piques, les plantes. El sol davallava, el
muetzí feia el seu crit, al jardí es descloïen les flors perfumades del capvespre.
Truquen. Ja és l'hora! No, són els eunucs de sempre. Duen un obsequi de part del sultà: una
armadura. Una armadura tota blanca. Aneu a saber què vol dir. Sofrònia, sola novament, se'n torna a
la finestra. Fa gairebé un any que és allà. Així que la van comprar com a esposa, li havien assignat la
tanda d'una muller que havia estat repudiada no feia gaire, una tanda que l'hauria de fer esperar més
d'onze mesos. Estar allí dins, a l'harem, sense fer res, un dia darrera l'altre, era molt més ensopit que
al convent.
—No tingueu por, noble Sofrònia —digué una veu darrera d'ella. Es va girar. Era l'armadura que
parlava.
—Sóc Agilulf dels Guildiverns que ja una altra vegada va salvar la vostra virtut immaculada.
—Oh, auxili! —havia dit sobresaltant-se l'esposa del sultà; i després, captenint-se—: Ah, sí, ja
em semblava que no m'era desconeguda aquesta armadura blanca. Vós sou el qui vau arribar al
moment just, fa anys, per impedir que un bandit abusés de mi…
—I ara arribo al moment just per salvar-vos de l'oprobi de les noces paganes.
—Ja… Sempre vós, sou…
—Ara, protegida per aquesta espasa, us acompanyaré fora dels dominis del sultà.
—Ja… Es comprèn…
Quan els eunucs vingueren a anunciar l'arribada del sultà, foren passats a fil d'espasa.
Embolcallada en un mantell, Sofrònia corria pels jardins al costat del cavaller. Els dragomans van
donar l'alarma. Ben poca cosa pogueren les pesants simitarres contra l'espasa precisa i àgil del
guerrer de la cuirassa blanca. I el seu escut aguantà bé l'assalt de les llances de tot un escamot.
Gurdulú esperava amb uns cavalls darrera una figuera de moro. Al port, hi ha una falua a punt de
partir cap a terres cristianes. Sofrònia, de la coberta estant, veia com s'allunyaven les palmeres de la
platja.
Ara dibuixo, aquí al mar, la falua. La faré una mica més grossa que la nau d'abans, perquè en el
cas que topés amb la balena no succeeixi cap desastre. Amb aquesta línia torta assenyalo el
recorregut de la falua que voldria fer arribar al port de Sant Maló. La llàstima és que l'altura del golf
de Biscaia hi ha un embolic tan gros de ratlles que s'intersequen, que. és millor fer passar la falua una
mica més ençà, per aquí dalt, i per aquí dalt, i vet aquí un accident: se'n va de dret als escullats de
Bretanya! Naufraga, s'enfonsa de cop, i amb penes i treballs Agilulf i Gurdulú aconsegueixen portar
Sofrònia a la costa sana i estàlvia.
Sofrònia està cansada. Agilulf decideix de refugiaria en una gruta i de marxar amb l'escuder cap
al campament de Carlemany per anunciar que la virginitat encara està intacta i així mateix la
legitimitat del seu nom. Ara marco amb una creueta l'indret de la gruta a la costa bretona per a poderla
trobar després. No sé què deu ésser aquesta línia que també passa per aquest indret: ara el meu
paper és un garbuix de ratlles traçades en tots sentits. Ah, guaiteu, és una línia que correspon al
recorregut de Torrismon. Així, doncs, el jove consirós passa justament per aquí, mentre Sofrònia jeu
a la caverna. El noi també s'acosta a la gruta, hi entra, la veu.
C
Capítol X
OM havia arribat allà, Torrismon? Durant el temps que Agilulf havia passat de França a
Anglaterra, d'Anglaterra a l'Àfrica i de l'Àfrica a Bretanya, el fill petit putatiu dels ducs de
Cornualla havia recorregut del llarg i del través els boscos de les nacions cristianes a la
recerca del campament secret dels Cavallers del Sant Graal. Com que cada any el Sagrat Orde sol
canviar la seva veu i no indica mai la seva presència als profans, Torrismon no trobava cap senyal a
seguir en el seu itinerari. Anava a l'atzar darrera una sensació remota que per ell era tot u amb el nom
del Graal; però ¿era l'Orde dels pietosos Cavallers allò que cercava o més aviat perseguia el record
de la seva infantesa a les brugueres d'Escòcia? A vegades, en descobrir de sobte una valia negra
d'alerços, o un barranc de penyes grises al fons del qual zumzejava un torrent blanc d'escuma, sentia
una emoció inexplicable, que ell prenia per un avís. «Té! Potser són aquí, per aquí a la vora.» I si en
aquell indret s'aixecava un llunyà i apagat so de com, llavors Torrismon ja no tenia cap dubte, es
posava a escorcollar tots els racons feréstecs pam a pam cercant un indici. Tot al més ensopegava
amb algun caçador perdut o amb un pastor menant el seu ramat.
Arribant a la llunyana terra de Curvaldia, s'aturà en un poblet i demanà a uns vilatans que li fessin
la caritat d'un bocí de mató i pa moreno.
—De donar-vos-en, prou que us en donaríem, senyoret —va dir un cabrer—, però fixeu-vos en
mi, en la meva muller i en els fills, que esquelètics estem! Les almoines que hem de fer als cavallers
són ja tantes! Aquest bosc formigueja de col·legues vostres, encara que van vestits d'una manera
diferent. N'hi ha tot un regiment, i quan han de fer provisions, tots cauen sobre nosaltres!
—Uns cavallers que viuen al bosc? I com van vestits?
—Duen un mantell blanc, amb un casc d'or i dues ales blanques de cigne als costats.
—I són molt pietosos?
—Oh, de pietosos en són molt. I no cal dir que no s'embruten les mans amb diners perquè no en
tenen ni cinc. Però de pretensions sí que en tenen, i nosaltres hem d'obeir! Ara ens hem quedat sense
suc: escurats! Quan tornin la pròxima vegada, què els donarem?
El xicot ja corria cap al bosc.
Enmig del prat, per les aigües tranquil·les d'un rierol, avançaven lentament un estol de cignes.
Torrismon caminava per la riba, seguint-los. Dintre la bardissa sonà un arpegi: «Blim, blim, blim!»
El minyó s'endinsava i semblava que el so ara el seguia, ara el precedia: «Blim, blim, blim!» Allà on
la frondositat minvava aparegué una figura humana. Era un guerrer que duia un casc adornat amb ales
blanques. Aguantava una llança i al mateix temps una petita arpa amb la qual, a estones, intentava
aquell acord: «Blim, blim, blim!» No va dir res; el seu esguard no evitava Torrismon sinó que li
passava per damunt, gairebé com si no se n'adonés, i tanmateix semblava acompanyar-lo: quan troncs
i arbustos els separaven, li feia trobar el camí reclamant-lo amb un dels seus arpegis: «Blim, blim,
blim!» Torrismon hauria volgut parlar-li, preguntar-li coses, però el seguia callat y esporuguit.
Van anar a parar a una clariana. Per totes bandes hi havia guerrers armats de llances, amb
cuirasses d'or, embolcallats amb llargs mantells blancs, immòbils, cadascun d'ells girat en una
direcció diferent, amb l'esguard al buit. Un guerrer donava grans de blat de moro a un cigne, girant
els ulls cap a una altra banda. Després d'un nou arpegi del tocador, un guerrer a cavall respongué
alçant el corn i fent un llarg reclam. Quan va callar, tots aquells guerrers es mogueren, feren uns
passos cadascú en la seva direcció i s'aturaren de nou.
—Cavallers… —s'esforçà a dir Torrismon—, perdoneu-me, potser m'equivoco, però vosaltres
no sou potser els Cavallers del Gra…
—No en pronuncieu mai el nom! —l'interrompé una veu al seu darrera: un cavaller, amb els
cabells blancs, estava quiet prop d'ell—. ¿No en tens prou amb haver vingut a torbar el nostre pietós
recolliment?
—Oh, perdoneu-me! —se li dirigí el minyó—. Sóc tan feliç d'estar amb vosaltres! Si sabéssiu
com us he cercat!
—Per què?
—Perquè… —i el desfici de proclamar el seu secret fou més fort que la temença de cometre un
sacrilegi—, perquè… sóc el vostre fill!
El cavaller ancià romangué impassible.
—Aquí no es coneixen pares ni fills —digué al cap d'un moment de silenci—. El qui entra al
Sagrat Orde abandona tots els parentius terrenals.
Torrismon, més que rebutjat, se sentí desil·lusionat: potser esperava una repulsa indignada per
part dels seus castos pares, que ell hauria replicat adduint proves, invocant la veu de la sang; però
aquesta resposta tan tranquil·la, que no negava la possibilitat dels fets, però excloïa tota discussió
per una qüestió de principi, era descoratjadora.
—No tinc altra aspiració que ser reconegut fill per aquest Sagrat Orde —intentà d'insistir—, pel
qual sento una admiració sense límits!
—Si admires tant el nostre Orde —va dir l'ancià—, no hauries de tenir altra aspiració que ser
admès entre vosaltres.
—I seria possible, digueu? —exclama Torrismon, tot d'una atret per aquesta perspectiva.
—Quan en fossis digne.
—Què cal fer?
—Purificar-se de bon grat de qualsevol passió i deixar-se posseir per l'amor del Graal.
—Oh, vós el pronuncieu, el nom!
—Nosaltres, els Cavallers, ho podem fer; vosaltres, els profans, no.
—I digueu-me, ¿per què tots callen i només vós parleu?
—És a mi que em pertoca la comesa de relacionar-me amb els profans, Com que les paraules
sovint són impures, els Cavallers s'estimen més abstenir-se'n, si no és per deixar parlar a través de
llurs llavis el Graal.
—Digueu-me: què haig de fer per començar?
—Veus aquesta fulla d'acer? S'hi ha posat una gota de rosada. Estigués quiet, immòbil, i fixa't en
aquella gota sobre la fulla, entotsolat, oblida qualsevol cosa del món en aquella gota, fins que et
sentiràs tu mateix perdut i amarat per la infinita força del Graal.
I el deixà plantat. Torrismon mirà fixament la gota, mirà estona i estona, es posà a pensar en les
seves coses, veié una aranya que s'enfilava per la fulla, mirà l'aranya, una bona estona, tornà a mirar
la gota, mogué un peu que se li enrampava, buf!, s'avorria. Al seu entorn apareixien i desapareixien
dins el bosc tot de cavallers que movien lentament els peus, amb la boca desclosa i els ulls
esbatanats, acompanyats per cignes dels quals de tant en tant acaronaven el plomatge flonjo. Alguns
d'ells, tot d'un plegat, allargaven els braços i feien una petita cursa, emetent un crit llangorós.
—¿I a aquells —Torrismon no es pogué estar de preguntar a l'ancià, que havia tornat a aparèixer
per allí—, què els passa?
—L'èxtasi —digué el vell—, és a dir una cosa que tu no coneixeràs mai si ets tan distret i tafaner.
Aquells germans han assolit finalment la completa comunió amb el tot.
—I aquells altres? —preguntà el jove. Uns cavallers caminaven espernegant, com si tinguessin
uns tremolins suaus, i feien ganyotes.
—Encara estan en un estadi intermedi. Abans de sentir-se tot u amb el sol i els estels, el novici
sent com si dintre seu només tingués les coses més properes, però molt intensament. Això, sobretot
als més joves, fa un cert efecte. A aquests germans nostres que tu veus, el murmuri del rierol, el
fimbreig del fullatge, la creixença subterrània dels bolets els comuniquen una mena d'agradables i
molt lleus pessigolles.
—I no es cansen, a la llarga?
—Arriben de mica en mica als estadis superiors, en els quals ja no estan solament ocupats amb
les vibracions més properes sinó amb la gran respiració del cel, i a poc a poc es distancien dels
sentits.
—Es produeix en tots?
—En pocs. I d'una manera total només en un de nosaltres, l'Elegit, el Rei del Graal.
Havien arribat a una esplanada on un gran nombre de cavallers feien exercicis d'armes davant una
tribuna amb dosser. Sota aquell dosser hi havia assegut, o més ben dit agombolat, immòbil, algú que
semblava, més un home, una mòmia, també vestida amb l'uniforme del Graal, però de mena més
fastuosa. Tenia els ulls oberts, més aviat esbatanats, en un rostre corsecat com una castanya.
—I viu? —preguntà el xicot.
—Sí, viu, però ara està tan amarat per l'amor del Graal que ja no té necessitat de menjar, ni de
bellugar-se, ni de fer les seves feines, ni gairebé de respirar. No hi veu ni hi sent. Ningú no coneix
els seus pensaments: de segur que reflecteixen el recorregut de llunyans planetes.
—I, doncs, ¿per què el fan presenciar una parada militar, si no hi veu?
—Són els ritus del Graal.
Els cavallers s'exercitaven entre ells en assalts d'esgrima. Movien les espases a batzegades,
mirant al buit, i llurs passos eren angulosos i sobtats com si no poguessin mai preveure què farien un
instant després. I tanmateix no fallaven cap estocada.
—Però, ¿com poden combatre amb aquest aire de mig endormiscats?
—És el Graal que està en nosaltres movent les nostres espases. L'amor de l'univers pot prendre la
forma d'un furor espaordidor i menar-nos a enfilar amorosament els enemics. El nostre Orde és
invencible en guerra precisament perquè lluitem sense cap esforç ni cap tria sinó deixant que el furor
sagrat es desfermi a través dels nostres cossos.
—I sempre resulta?
—Sí, per a qui ha perdut tot residu de voluntat humana i deixa que sigui solament la força del
Graal la que mogui el seu mínim gest.
—El seu mínim gest? Fins i tot ara que camineu?
L'ancià caminava com un somnànbul.
—Certament. No sóc pas jo qui el mou el meu peu: deixo que sigui mogut. Intenta-ho. Tothom
comença per aquí.
Torrismon ho intentà, però, primerament, no hi havia manera d'aconseguir-ho, i, segonament, no
hi trobava cap plaer. Hi havia el bosc, verd i frondós, amb els seus batements d'ales i xiuxiueigs, per
on li hauria agradat de córrer, d'estirar-se, de caçar salvatgines, d'oposar-se a aquella ombra, a
aquell misteri, a aquella natura estranya, ell mateix, la seva força, el seu treball, el seu coratge. En
lloc d'això, havia d'estar allí tentinejant com un paralític.
—Deixa't posseir —l'amonestava l'ancià—, deixa't posseir pel tot.
—A mi, realment —abocà Torrismon—, el que m'agradaria és posseir jo, no pas deixar-me
posseir.
L'ancià encreuà els braços sobre la cara per tal de tapar-se alhora ulls i orelles.
—Que en tens de camí per fer, minyó.
Torrismon romangué al campament del Graal. S'esforçava a aprendre, a imitar els seus pares o
germans (ja no sabia com anomenar-los), mirava d'ofegar qualsevol moviment de l'ànim que li
semblés massa individual, de fondre's en comunió amb l'infinit amor de Graal, estava amatent a
percebre el més petit indici d'aquelles inefables sensacions que feien posar en èxtasi els cavallers.
Però passaven els dies i la seva purificació no avançava. Tot el que més plaïa a ells, al noi
l'enutjava: aquelles veus, aquelles músiques, allò d'estar sempre a punt de vibrar. I sobretot la
proximitat contínua dels confrares, vestits d'aquella manera, mig nus i amb la cuirassa i el casc d'or,
blancs de carns, alguns un xic vellets, d'altres jovençans delicats, cerca-raons, gelosos, susceptibles,
li resultava cada vegada més antipàtica. A més amb l'excusa que era el Graal el que els feia moure,
es lliuraven a tota mena de relaxacions de costums i sempre pretenien ésser purs.
Pensar que ell podia haver estat engendrat així, amb els ulls clavats al buit, sense ni fixar-se en
allò que feien, oblidant-se'n tot seguit, li resultava insuportable.
Vingué el dia del recaptament dels tributs. Totes les viles que voltaven el bosc en unes diades
establertes havien de fer a mans dels Cavallers del Graal un cert nombre de matons, de cistells de
pastanagues, de sacs d'ordi i d'anyells de llet.
S'atansà una ambaixada de pagesos.
—Us venim a dir que l'anyada, a tota la terra de Curvaldia, ha estat magra. No sabem com ens ho
farem per sadollar la fam dels nostres fills. L'escassetat tant és per al ric com per al pobre. Pietosos
cavallers, hem vingut aquí a demanar-vos humilment que ens perdoneu els tributs, per aquesta
vegada.
El Rei del Graal, sota el dosser, estava callat i quiet com sempre. En un moment determinat, a
poc a poc, apartà les mans que tenia plegades sobre la panxa, les alça al cel (tenia unes ungles
llarguíssimes) i la seva boca digué:
—Hiii…
Sentint això, tots els Cavallers avançaren amb les llances dirigides contra els pobres curvalds.
—Auxili! Defensem-nos! —cridaren—. Correm a armar-nos amb aixes i falçs —i es dispersaren.
Els Cavallers, amb els esguards fitant el cel, al so dels corns i dels crits, van marxar cap a les
viles curvaldes al vespre. Dels rengles de llúpols i de les bardisses sortien tot de vilatans armats
amb forques i dalles, intentant d'oposar-se a llur pas. Però ben poc podien contra les llances
inexorables dels Cavallers. Un cop trencades les dèbils línies dels defensors, aquells es llançaven
amb els pesants cavalls de guerra contra les cabanes de pedra, palla i fang, i les enderrocaven sota
les ferradures, sords als crits de les dones, dels vells i dels infants. D'altres Cavallers duien torxes
enceses i calaven foc als coberts, a les pallisses, als corrals, als graners miserables fins que els
poblets esdevenien unes fogueres entre bels i xiscles.
Torrismon, empès a la marxa pels Cavallers, es revoltava.
—Però digueu-me, per què això? —cridava al vell, retenint-lo enrera, essent l'únic que el podia
escoltar—. No és veritat, doncs, que estigueu envaïts per l'amor del tot! Ei, compte!, que envestiu
aquesta vella!… Com podeu tenir cor d'escometre aquests desgraciats?… Auxili, les flames s'agafen
a aquell bressol! Però què feu?
—No vulguis escrutar els designis del Graal, novici! —l'amonestà el vell—. No som pas
nosaltres els qui fem això: és el Graal que està en nosaltres el que ens mou! Abandona't al seu amor
furient!
Però Torrismon havia baixat del cavall, se n'anava a socórrer una mare, a tornar als seus braços
un nen caigut.
—No! No us emporteu la collita! He treballat tant! —cridava un vell.
Torrismon es posà al seu costat.
—Amolla el sac, bandarra! —i s'abraonà sobre un cavaller arrabassant-li la rapinya.
—Beneït sigues! Estàs amb nosaltres! —van dir alguns d'aquelles infeliços que encara intentaven
d'agrupar-se darrera un mur, defensant-se amb forçats, coltells i destrals.
—Poseu-vos en semicercle, llancem-nos damunt d'ells tots plegats! —els cridà Torrismon i es
posà al capdavant de la milícia camperola curvalda.
Ara escometia els Cavallers fora de polleguera. Es trobà cara a cara amb l'ancià i altres dos
armats amb torxes.
—És un traïdor! Agafeu-lo!
Hi hagué una gran baralla. Els curvalds atacaven amb astos i les dones i els nois amb pedres. Al
cap d'una estona sonà el corn.
—Retirada!
Davant la represa curvalda els Cavallers s'havien replegat en diferents punts i ara abandonaven
la vila. L'escamot que envoltava Torrismon també es féu enrera.
—Ràpid, germans! —cridà l'ancià—, deixem-nos conduir on ens porta el Graal!
—Lloat sigui el Graal! —van corejar els altres girant cua.
—Visca! Ens has salvat! —i els pagesos s'aplegaven al voltant de Torrismon—. Ets cavaller
però generós! Al final n'hi ha un que ho és! Queda't amb nosaltres! Demana el que desitgis: t'ho
donarem!
—Ara… el que vull… ja no sé… —balbucejava Torrismon.
—Nosaltres tampoc no sabíem res, ni tan sols ser persones humanes, abans d'aquesta batalla… I
ara ens sembla que podem… que volem… que ens cal fer-ho tot… Encara que sigui dur… —i es
tombaven per plorar els morts.
—No puc quedar-me amb vosaltres… No sé qui sóc… Adéu-siau… —i ja galopava.
—Torna! —li cridaven aquells pobletans, però Torrismon ja s'allunyava de la vida, del bosc del
Graal, de la Curvaldia.
Recomençà el seu vagabundeig per les nacions. Fins aleshores havia desdenyat tot honor i tot
plaer, delejant com a únic ideal el Sagrat Orde dels Cavallers del Graal. I ara que aquest ideal
s'havia esvanit, ¿quin rumb podia donar al seu neguit?
S'alimentava amb fruita silvestre als boscos, amb plats de mongetes als convents que trobava pel
camí, amb garotes a les costes rocoses. I a la platja de Bretanya, buscant garotes a la vora d'una
gruta, heus aquí que descobreix una dona adormida.
Aquell deler que l'havia menat pel món, de llocs encatifats per una vegetació flonja, recorreguts
per un ventijol rasant, i de jornades nítides sense sol, finalment, en veure aquelles llargues pestanyes
negres closes sobre una galta plena i pàl·lida i la tendresa d'aquell cos abandonat, amb la mà posada
sobre la sina abundosa, els suaus cabells deixats anar, i els llavis, les cames, els dits, el respir, ara
sembla que aquell deler es calmi.
Inclinat sobre ella, l'estava mirant, quan Sofrònia obrí els ulls.
—No em fareu cap mal —digué, dolça—. ¿Què busqueu entre aquests esculls deserts?
—Busco una cosa que sempre m'ha faltat i només ara que us veig sé què és. Com heu arribat en
aquest indret?
—Em van obligar a casar-me, tot i essent monja, amb un seguidor de Mahoma, però el casament
no es va arribar a consumar pel fet que, essent jo la que feia tres-cents seixanta-cinc, hi hagué una
intervenció d'armes cristianes que em portà fins aquí, víctima d'altra banda, d'un naufragi durant el
viatge de tornada, així com, a l'anada, d'un saqueig de pirates molt ferotges.
—Ja entenc. I esteu sola?
—El meu salvador se n'ha anat als terrenys imperials per tal d'aclarir, segons tinc entès, unes
qüestions.
—Voldria oferir-vos la protecció de la meva espasa, però tinc por que el sentiment que m'ha
inflamat en veure-us no es desmesuri en propòsits que vós podríeu considerar no honestos.
—Oh, no tingueu escrúpols, sabeu, n'he vistes tantes. Per bé que, cada vegada, quan arriba el
moment, compareix el salvador, sempre el mateix.
—També arribarà aquesta vegada?
—Oh, no deu comparèixer pas sempre…
—Quin és el vostre nom?
—Atzira; o sor Palmira. Segons fos a l'harem del sultà o al convent.
—Atzira, em sembla que us hagi estimat des de sempre… que ja m'hagi fos dintre vostre…
Capítol XI
Carlemany cavalcava cap a la costa de Bretanya.
—Vejam, vejam, Agilulf dels Guildiverns, no us neguitegeu. Si el que m'heu dit és veritat, si
aquesta dona té encara la mateixa virginitat que tenia ara fa quinze anys, no hi ha res a dir, haureu
estat armat cavaller a ple dret, i aquell minyó ens volia fer empassar una falòrnia. Per assegurar-me'n
he fet venir amb el nostre seguici una comare experta en les coses de les dones. Nosaltres, els
soldats, per a aquestes coses, oi, no hi tenim la mà trencada…
La velleta, muntada dalt del cavall de Gurdulú, amb veu escardalenca, deia:
—Sí, sí, majestat, us ho faré amb tots els ets i uts, encara que sigui una bessonada… —Era sorda
i encara no havia entès de què es tractava.
En primer lloc entren a la gruta dos oficials del seguici, amb torxes. Tornen aclaparats:
—Senyor, la verge jeu abraçada amb un jove soldat. Els amants són trets a la presència de
l'emperador.
—Tu, Sofrònia! —crida Agilulf.
Carlemany mana que descobreixin la cara del xicot.
—Torrismon!
Torrismon fa un bot cap a Sofrònia.
—Tu ets Sofrònia? Ai, mare meva!
—Coneixeu aquest xicot, Sofrònia? —demana l'emperador.
La dona inclina el cap, tota pàl·lida.
—Si és Torrismon, el vaig criar jo mateixa —diu amb un fil de veu.
Torrismon s'enfila a la sella.
—He comès un incest nefand! No em veureu mai més! —esperona i corre cap al bosc, per la
dreta.
Agilulf esperona al seu torn el cavall.
—Tampoc no em veureu a mi! —diu—. Ja no tinc nom! Adéu-siau! —i s'endinsa al bosc, per
l'esquerra.
Tothom s'ha quedat consternat. Sofrònia té el rostre amagat entre les mans.
Se sent un galop per la dreta. És Torrismon que torna del bosc a gran marxa. Crida:
—Però com? Si fins fa poc era verge? Com és que no hi he pensat de seguida? Era verge! No pot
ésser la meva mare!
—En realitat, Torrismon no és fill meu, sinó el meu germà, més ben dit el meu germanastre —diu
Sofrònia—. La reina d'Escòcia, la nostra mare, trobant-se el rei, el meu pare, en guerra feia un any, el
donà a llum després d'un encontre fortuït, sembla, amb el Sagrat Orde dels Cavallers del Graal. Quan
el rei va anunciar el seu retorn, aquella pèrfida criatura (així en efecte em veig obligada a titllar la
meva mare) amb l'excusa de fer-me portar a passejar el germanet, em va fer perdre pels boscos. Va
tramar un engany monstruós de cara al marit que estava a punt d'arribar. Li va dir que jo, que tenia
tretze anys, havia fugit per donar a llum un bordet. Continguda per un malentès respecte filial, mai no
vaig trair aquest secret de la nostra mare. Vaig viure entremig de les brugueres amb el germanastre
quan era petit i per a mi també van ser uns anys lliures i feliços, comparats amb els que m'esperaven,
al convent on em van enviar els ducs de Cornualla. No he conegut cap home fins aquest matí, a l'edat
de trenta-tres anys, i la primera relliscada que tinc amb un home, ai las, resulta que és un incest…
—En fi, mirem-ho amb calma, com està tot això —fa Carlemany, conciliant—. D'incest n'hi ha,
certament, però entre germanastres no és pas dels més greus…
—No hi ha incest, sacra majestat! Alegra't, Sofrònia! —exclama Torrismon, radiant de cara—.
Escorcollant el meu origen he sabut un secret que hauria volgut guardar sempre: aquella que
considerava la meva mare, és a dir, tu, Sofrònia, va néixer no pas de la reina d'Escòcia, sinó que és
filla natural del rei, de la muller d'un masover. El rei et va adoptar per la seva muller, és a dir, per la
que acabo de saber que era la meva mare i que a tu t'era solament madrastra. Ara comprenc per què
ella, obligada pel rei a passar com a la teva mare contra la seva voluntat, tenia tantes ganes de
deslliurar-se de tu: i ho va fer atribuint-te el fruit d'una incidental culpa seva, que sóc jo. Com que tu
ets filla del rei d'Escòcia i d'una camperola i jo de la reina i del Sagrat Orde, no tenim cap lligam de
sang, sinó tan sols el lligam amorós cenyit lliurement no fa gaire estona i que espero ardentment que
tu vulguis tornar a nuar.
—Em sembla que tot acaba de la millor manera… —diu Carlemany, fregant-se les mans—. Però
no triguem a fer tornar el nostre brau cavaller Agilulf, assegurant-li que el seu nom i el seu títol no
corren ja cap perill.
—Hi aniré jo, majestat! —diu un cavaller iniciant la carrera. És Rambald.
Entra al bosc. Crida:
—Cavaller! Cavaller Agiluuulf! Cavaller dels Guildiveeerns! Agilulf Em Bertrandí dels
Guildiverns i dels Altres de Corbentraz i Sura, cavaller de Selímpia Citerior i Feeez! Tot està
arreglat! Torneeeu!
Només li respon l'eco.
Rambald es posa a escorcollar el bosc, camí per camí, i fora dels camins per cingles i
torrenteres, cridant, parant l'orella, cercant un senyal, una petja. Troba una petjada de ferradures. En
un indret apareixen marcades més fondes, com si l'animal s'hagués aturat. Més enllà les petjades de
ferradures tornen a ésser lleugeres, com si el cavaller hagués estat deixat anar. I del mateix lloc
surten unes altres empremtes, unes petges de peus calçats amb botes de ferro. Rambald les segueix.
S'aguantava l'alè. Arribà en una clariana. Als peus d'un roure, escampats per terra, hi havia un
elm capgirat amb una cimera iridiscent, una cuirassa blanca, unes cuixeres, uns braçals, unes
manyoples, és a dir, totes les peces de l'armadura d'Agilulf, algunes posades amb la intenció,
semblava, de formar una pila ordenada, d'altres llençades a terra de qualsevol manera. Al puny de
l'espasa, hi havia un rètol: «Deixo aquesta armadura al cavaller Rambald de Rosselló.» A sota hi
havia una mitja rúbrica, com si la firma, un cop començada, hagués quedat interrompuda.
—Cavaller —crida Rambald, adreçant-se a l'elm, a la cuirassa, al roure, al cel—. Cavaller!
Agafeu novament l'armadura! El vostre grau a l'exèrcit i a la noblesa de França és incontestable!
I intenta de tornar a aplegar l'armadura, de fer-la estar dreta, i continua cridant:
—Sou, cavaller, ningú ja no ho pot negar, ara!
Cap veu no li contesta. L'armadura no s'aguantava dreta, l'elm roda per terra.
—Cavaller, heu resistit tant de temps amb la sola força de voluntat, sempre heu aconseguit
d'actuar com si existíssiu: per què us rendiu de sobte?
Però ja no sap cap a quin cantó mirar: l'armadura és buida, no pas buida com abans, buida fins i
tot d'aquella mena de cosa que anomenaven cavaller Agilulf i que ara s'ha dissolt com una gota en el
mar.
Rambald es treu ara la seva cuirassa, es despulla, es col·loca l'armadura blanca, es cobreix amb
l'elm d'Agilulf, pren en mà l'escut i l'espasa, munta a cavall. Armat així compareix a presència de
l'emperador i del seu seguici.
—Ah, Agilulf, veig que heu tornat, tot s'arregla, oi?
Però de l'elm respon una altra veu:
—No sóc Agilulf, majestat! —La visera s'aixeca i apareix la cara de Rambald—. Del cavaller
dels Guildiverns només queda l'armadura blanca i aquest paper que me n'assigna la propietat… Ara
ja no tinc altre deler que llançar-me a combatre!
Les trompes toquen l'alarma. Una flota de falues ha desembarcat un exèrcit sarraí a la Bretanya.
Les hosts franques corren a arrenglerar-se.
—El teu desig ha estat escoltat —fa el rei Carles—, ha arribat l'hora de combatre. Fes honor a
les armes que portes. Encara que fos estrany de caràcter, Agilulf en sabia un munt, de fer de soldat!
L'exèrcit franc planta cara als invasors, obre una escletxa en el front sarraí i el jove Rambald és
el primer a posar-hi el coll. S'abraona, colpeix, es defensa, aquí clava i allà rep. Molts mahometans
mosseguen la terra. Rambald tots els qui troba sota la llança, un darrera l'altre, els enfila. Els
batallons invasors es repleguen, es donen empentes pels volts de les falues ancorades. Encalçats per
les armes franques, els vençuts toquen pirandó, llevat dels qui romanen a amarar amb sang mora la
terra grisa de Bretanya.
Rambald acaba la batalla victoriós i incòlume; però l'armadura, polida, intacta, impecable
d'Agilulf, ara és tota empastifada de sang, esquitxada de sang enemiga, baldada de cops, bonys,
rascades, clivelles, la cimera mig esplomada, l'elm tort, l'escut escarbotat justament al mig de la
misteriosa ensenya. El jove ja sent l'armadura com a seva, d'ell, Rambald de Rosselló; l'angúnia que
havia sentit en posar-se-la s'ha fet fonedissa; ara li entra com un guant.
Galopa, tot sol, per la cresta d'un turó. Una veu aguda puja del fons de la vall:
—Ei, allà dalt, Agilulf!
Un cavaller corre cap a ell. Sobre l'armadura duu una pellissa de color malva. És Bradamant que
el segueix.
—Finalment t'he tornat a trobar, blanc cavaller!
«Bradamant, no sóc Agilulf: sóc Rambald!», voldria de seguida cridar ell, però pensa que és
millor dir-li-ho a la vora, i fa girar cua al cavall per acostar-s'hi.
—Ja era hora que fossis tu qui vinguessis cap a mi, guerrer inabastable! —exclama Bradamant—.
Oh, veure't córrer al meu costat, tu també, l'únic home que no actua a la babalà, amb actes
improvisats, facilots, com els de la llopada que em sol venir al darrera!
I dient això, fa girar el cavall i mira d'esquivar-lo, sempre, però, tombant-se per veure si ell
segueix el joc i li va a l'encalç.
Rambald està impacient per a dir-li: «¿No t'adones que jo també sóc un dels qui es mouen amb
maldestresa, que cada gest meu traeix el desig, la insatisfacció, el neguit? Però també el que jo vull
és tan sols de ser un que sap el que vol!», i per dir-li-ho galopa tot perseguint la noia que riu i
exclama:
—Aquest és el dia que sempre havia somniat!
L'ha perduda de vista. Hi ha una vall florida i solitària. El cavall d'ella és lligat a una morera.
Tot recorda la primera vegada que l'havia seguida i encara no sospitava que fos una dona. Rambald
baixa del cavall. Heus-la aquí: la veu, ajaguda en un pendís de molsa. S'ha tret l'armadura, duu una
curta túnica de color topazi. Ajaguda estant obre els braços cap a ell. Rambald avança amb
l'armadura blanca. Aquest és el moment de dir-li: «No sóc Agilulf, l'armadura de què et vas
enamorar, guaita ara com es ressent de la pesantor d'un cos, encara que sigui jove i àgil com el meu.
¿No veus que aquesta cuirassa ha perdut el seu candor inhumà i s'ha tornat en un abric dins el qual
fem la guerra, exposat a tots els cops, un guarniment pacient i útil?». Voldria dir-li això, i en canvi
s'està amb les mans tremoloses, fa unes passes vacil·lants devers ella. Potser el millor que podria fer
fóra de descobrir-se, treure's l'armadura, mostrar-se com a Rambald, ara per exemple que ella té els
ulls clucs, amb un somriure d'espera. El xicot es desfà de l'armadura, ansiós: ara Bradamant quan
obrirà els ulls el reconeixerà… No: s'ha posat una mà a la cara com si no volgués torbar amb la
mirada l'acostament invisible del cavaller inexistent. I Rambald s'ajeu damunt d'ella.
—Oh, sí, n'estava segura! —exclama Bradamant, amb els ulls closos—. Estava sempre segura
que seria possible! —i s'abraça a ell, i enmig d'una febre que és igual en tots dos, es junyeixen—.
Oh, sí! Oh, sí, n'estava segura!
Ara que ha acabat això, és el moment de mirar-se als ulls.
«Em veurà —pensa ràpidament amb una espurna d'orgull i d'esperança Rambald—, ho
comprendrà tot, comprendrà que ha estat just i bonic així i m'estimarà per sempre!»
Bradamant obre els ulls.
—Ah, tu!
S'aixeca del jaç, empeny enrera Rambald.
—Tu! Tu! —crida amb la boca plena de ràbia, amb els ulls amarats de llàgrimes—. Tu!
Impostor!
Està dempeus, branda l'espasa, la dirigeix contra Rambald, li encerta de ple el cap, però plana,
l'estaborneix, i tot el que ell ha pogut dir-li, aixecant les mans desarmades, potser per defensar-se,
potser per abraçar-la, ha estat:
—Digues, digues, que potser no era bonic…?
En acabat perd els sentits, i li arriba només confusament el soroll del cavall d'ella que se'n va.
Si és infeliç l'enamorat que invoca besos dels quals no sap el sabor, ho és mil vegades més el qui
ha gustat a penes aquest sabor i després li és negat. Rambald continua la seva vida de soldat impàvid.
On més confusa és la lluita, cap allà fa camí amb la seva llança. Si entre el garbuix d'espases veu una
espurna de color malva, hi acut, crida: «Bradamant!», però sempre en va.
L'únic a qui voldria confessar les seves penes, ha desaparegut. A vegades, caminant entre els
bivacs, la manera de sostenir-se sobre els faldons una cuirassa o d'aixecar-se sobtadament una
colzera, el fan sobresaltar, perquè li recorden Agilulf. ¿I si el Cavaller no s'hagués dissolt, si hagués
trobat una altra armadura? Rambald s'acosta i diu:
—No us ho prengueu pas malament, company, però desitjaria que aixequéssiu la visera del vostre
casc. Cada vegada espera trobar-se enfront d'una cavitat buida: tanmateix sempre hi ha un nas que
s'arromanga, uns bigotis arrissats.
—Perdoneu —mussita i se'n va.
També un altre va cercant Agilulf: és Gurdulú, que cada vegada que veu una caldera buida, o una
xemeneia, o una tina, s'atura i exclama:
—Senyor amo! A manar, senyor amo!
Assegut en un prat, vora un camí, estava fent una llarga xerrada al broc d'una garrafa, quan una
veu l'interpel·la:
—Què busques aquí dintre, Gurdulú?
Era Torrismon, que acabava de celebrar solemnialment les noces amb Sofrònia amb l'assistència
de Carlemany i ara cavalcava amb la muller i un important seguici cap a la Curvaldia, d'on havia
estat nomenat comte per l'emperador.
—Busco el meu amo —diu Gurdulú.
—Dintre la garrafa?
—El meu amo és un que no hi és; així, doncs, tant pot ser que no hi sigui en una garrafa com en
una armadura.
—El teu amo s'ha dissolt en l'aire!
—Així, ¿jo sóc l'escuder de l'aire?
—Seràs el meu escuder, si em segueixes.
Arribaren a Curvaldia. El país no era el mateix d'abans. En lloc de poblets hi havia ciutats amb
palaus de pedra, molins i canals.
—He tornat, bona gent, per quedar-me amb vosaltres…
—Visca! Magnífic! Visca ell! Visca l'esposa!
—Espereu a desfogar la vostra felicitat amb la notícia que us donarà: l'emperador Carlemany, al
sagrat nom del qual d'ara endavant us inclinareu, m'ha investit del títol de comte de la Curvaldia!
—Ah… Caram… Carlemany…? Naturalment…
—No ho compreneu? Ara teniu un comte! Us defensaré encara contra les malifetes dels Cavallers
del Graal!
—Oh, aquells rai! Fa temps que els vam fer fora de tota la Curvaldia! Mireu, nosaltres durant
molt de temps sempre havíem obeït… Però ara hem vist que podem viure sense deure res a cavallers
ni a comtes… Conreem les terres, hem endegat obradors d'artesans, molins, entre nosaltres mirem de
fer respectar les nostres lleis, de defensar les nostres fronteres, en una paraula, anem fent, no ens
podem queixar. Vós sou un jove generós i no hem oblidat allò que vau fer per nosaltres… Ens
agradaria que us quedéssiu… però com a igual…
—Com a igual? No em voleu com a comte? Però si és una ordre de l'emperador, no ho
compreneu? És impossible que us hi negueu!
—Ui, sempre la mateixa: impossible… Treure'ns de sobre els del Graal també semblava
impossible… I aleshores només teníem aixes i forques… Nosaltres no volem mal a ningú, senyoret, i
a vós encara menys… Sou un jove que val, sabeu fer tot de coses que nosaltres no sabem… Si us
quedeu aquí com un més de nosaltres i no voleu imposar-vos, potser acabareu essent també el primer
entre nosaltres…
—Torrismon, estic cansada de tants viatges —digué Sofrònia alçant-se el vel—. Aquesta gent
sembla enraonada i cortesa i la ciutat és més bonica i ben parada que altres… Per què no intentem
d'arribar a un acord?
—I el nostre seguici?
—Tothom esdevindrà ciutadà de Curvaldia —respongueren els habitants—, i tindran segons el
que valguin.
—¿Haig de considerar com a igual a mi aquest escuder, que no sap ni tan sols si hi és o si no hi
és?
—Ell també n'aprendrà… Nosaltres tampoc no sabíem ser al món… També se n'aprèn, de ser…
L
Capítol XII
LIBRE, ara has arribat al final. Darrerament m'he posat a escriure a corre-cuita. D'una ratlla a
l'altra saltava entre les nacions, els mars i els continents. ¿Què és aquesta fúria que m'ha
agafat, aquesta impaciència? És com si esperés alguna cosa. Però ¿què poden esperar les
monges, retirades aquí precisament per estar lluny de les sempre canviants ocasions del món? ¿Què
espero fora de noves pàgines per a ésser guixades i els tocs acostumats de la campana del convent?
Té! Se sent un cavall que puja pel camí escarpat, s'atura justament a la porta del monestir. El
cavaller truca. Des de la meva finestra no puc veure'l, però en sento la veu.
—Ei, bones germanes, ei, escolteu!
Però ¿no és aquesta la veu, o m'equivoco? Sí, és aquesta! És la veu de Rambald que he fet sentir
tantes estones al llarg d'aquestes pàgines! ¿Què hi busca, aquí, Rambald?
—Escolteu, bones germanes, ¿sabríeu dir-me, si us plau, si ha trobat refugi en aquest convent una
guerrera, la famosa Bradamant?
És clar, cercant Bradamant pertot arreu, Rambald havia d'arribar també fins aquí.
Sento la veu de la germana guardiana que respon:
—No, soldat, aquí no hi ha cap guerrera, sinó solament unes pobres dones pietoses que preguen
per netejar-te de pecat!
Ara sóc jo que corro a la finestra i crido:
—Sí, Rambald, aquí estic, espera'm, sabia que vindries, ara baixo, marxaré amb tu!
I corrents m'arrenco la còfia, les benes de clausura, les faldilles, trec del caixó la meva tuniqueta
de color topazi, la cuirassa, les espatlleres, l'elm, els esperons, la pellissa malva.
—Espera'm Rambald, que estic aquí, sóc jo. Bradamant!
Sí, llibre. La sor Teodora que narrava aquesta història i la guerrera Bradamant som la mateixa
dona. Ara galopo pels camps de guerra enmig de duels i d'amors, ara em tanco al convent, meditant i
escrivint les aventures que m'han ocorregut, per mirar de comprendre-les. Quan vaig venir a
recloure'm aquí estava desesperada d'amor per Agilulf, ara m'abruso pel jove i apassionat Rambald.
Per això la meva ploma en un moment determinat s'ha posat a córrer. Devers ell, corria; sabia que
no tardaria a arribar. La pàgina assoleix el seu bé només quan la tombes i al darrera hi ha la vida que
empeny i escampa tots els fulls del llibre. La ploma corre empesa pel mateix plaer que a tu et fa
córrer camins. El capítol que encetes i encara no saps quina història explicarà és com el revolt que
tombaràs en sortir del convent i no saps si se't plantarà al davant un drac, un estol barbaresc, una illa
encantada, un nou amor.
Vinc corrents, Rambald. No saludo ni tan sols l'abadessa. Ja em coneixen i saben que després de
combats, abraçades i enganys retorno sempre en aquest claustre. Però ara serà diferent… Serà…
De narrar en temps passat i del present que m'agafava la mà en els trossos de desfici, ara, oh
futur, he pujat a dalt del teu cavall. ¿Quins nous estendards m'alces enfront als penons de les torres de
ciutats encara no fundades? ¿Quines fumeres de devastacions als castells i als jardins que estimava?
Quines imprevistes edats d'or prepares, tu, mal contingut, tu, anunciador de tresors pagats a un preu
car, tu, regne meu a conquerir, futur…
1959
ITALO CALVINO (Santiago de las Vegas, l'Havana, 1923 ― Siena, 1985) és un autèntic clàssic
contemporani italià fonamental en la literatura del segle XX. La seva àmplia obra narrativa comença
al final dels anys quaranta amb novel·les que participen del corrent neorealista. Més tard, evoluciona
cap a una literatura de filiació fantàstica impregnada d'un peculiar humor per mitjà de la trilogia Els
nostres avantpassats, que la conformen El vescomte migpartit (1952), El baró rampant (1957) i El
cavaller inexistent (1959).
Entre la seva diversa producció posterior, sobresurten clàssics de la literatura contemporània
com Marcovaldo (1963), Les cosmicòmiques (1965), Les ciutat invisibles (1972) i Si una nit
d'hivern un viatger (1979). Renovador incansable del llenguatge literari, és sens dubte un dels
escriptors clau de la literatura italiana.