Jules Verne - Cinc setmanes amb globus

El doctor Samuel Fergusson, el seu amic Kennedy i el criat Joe, s'embarquen en un
globus, el «Victoria», amb el qual pretenen travessar l'Àfrica, per arrodonir i completar,
des de l'aire, les primeres expedicions fetes en aquell continent, un gran desconegut
encara en ple segle XIX.
Cinc setmanes amb globus és la primera novel·la de la llarga sèrie dels Viatges
extraordinaris i potser una de les més reeixides de Jules Verne. En poc temps fou un èxit
absolut i aportà a Verne la tranquil·litat econòmica i un contracte amb l'editorial de Jules
Hetzel, que publicarà diverses desenes de les seves obres durant més de quaranta anys.
Jules Verne
Cinc setmanes amb globus
Viatges extraordinàris
ePUB v1.0
Calamanga 07.05.13
Títol original: Cinq semaines en ballon
Autor: Jules Verne
Any de 1a. publicació en idioma original: 1863
Traducció: Ramon Farrés
Editor digital: Calamanga (v1.0)
ePUBCat base r1.1
www.epubcat.net
H
Capítol I
El final d'un discurs molt aplaudit. — Presentació del doctor Samuel
Fergusson. — Excelsior. — Retrat de cos sencer del doctor. — Un
fatalista convençut. — Sopar al Traveller's Club. — Nombrosos brindis
de circumstància.
I havia una gran afluència d'oients, el 14 de gener de 1862, a la sessió de la Reial Societat
Geogràfica de Londres, Waterloo place. 3. El president, Sir Francis M…, feia una important
comunicació als seus honorables col·legues, en un discurs freqüentment interromput pels
aplaudiments.
Aquest excepcional fragment d'eloqüència acabava finalment amb algunes frases altisonants en
les quals el patriotisme es vessava en períodes sencers:
—Anglaterra ha anat sempre al capdavant de les nacions (ja que, com ha estat demostrat, les
nacions van universalment les unes al capdavant de les altres) per la intrepidesa dels seus viatgers en
el camí dels descobriments geogràfics. (Nombrosos assentiments.) El doctor Samuel Fergusson, un
dels seus gloriosos fills, no decebrà pas el seu origen. (De pertot arreu: No! No!) Aquest intent, si
reïx (reeixirà!), enllaçarà, tot completant-les, les nocions esparses de la cartologia africana
(aprovació vehement), i si fracassa (mai!, mai!), quedarà si més no com una de les concepcions més
audaces del geni humà! (Frenètiques picades de peus.)
—Hurra! Hurra! —va fer l'assemblea electritzada per aquestes emotives paraules.
—Hurra per l'intrèpid Fergusson! —exclamà un dels membres més expansius de l'auditori.
Ressonaren crits entusiastes. El nom de Fergusson esclatà a totes les boques, i tenim motius per
creure que guanyà extraordinàriament passant per gargamelles angleses. La sala de sessions
s'ensorrava.
Tanmateix, els que eren allà, nombrosos, envellits, cansats, eren aquells intrèpids viatgers que
llur temperament mòbil havia passejat pels cinc continents! Tots, més o menys, físicament o
moralment, s'havien escapat de naufragis, d'incendis, dels tomahawks de l'indi, dels garrots del
salvatge, de l'estaca del suplici, dels estómacs de la Polinèsia! Però res no pogué reprimir els batecs
dels seus cors durant el discurs de Sir Francis M…, i, fins on abasta la memòria, aquell fou
certament l'èxit oratori més bell de la Reial Societat Geogràfica de Londres.
Però a Anglaterra l'entusiasme no en té prou només amb paraules. Bat moneda més ràpidament
encara que la saca de la Royal Mint.1 Es votà immediatament un subsidi d'encoratjament a favor del
doctor Fergusson, que s'elevà a la xifra de dues mil cinc-centes lliures. La importància de la suma
era proporcional a la importància de l'empresa.
Un dels membres de la Reial Societat interpel·là el president sobre la qüestió de si el doctor
Fergusson no seria presentat oficialment.
—El doctor està a la disposició de l'assemblea —respongué Sir Francis M…
—Que entri —exclamaren—, que entri! Val la pena veure amb els propis ulls un home d'una
audàcia tan extraordinària!
—Potser aquesta increïble proposta no ha tingut altre objectiu que enganyar-nos! —digué un vell
comodor apoplèctic.
—I si el doctor Fergusson no existís? —cridà una veu maliciosa.
—Caldria inventar-lo —respongué un membre divertit d'aquella greu societat.
—Feu entrar el doctor Fergusson —digué simplement Sir Francis M…
I el doctor entrà enmig d'una salva d'aplaudiments, no gens ni mica emocionat d'altra banda.
Era un home d'una quarantena d'anys, de talla i de constitució ordinàries; una coloració forçada
del rostre traïa el seu temperament sanguini; tenia una cara freda, de trets regulars, amb un nas fort, el
nas de proa de vaixell de l'home predestinat als descobriments; els ulls molt dolços, més intel·ligents
que ardits, donaven un gran encís a la seva fesomia; els braços eren llargs, i els seus peus es posaven
a terra amb l'aplom del gran caminador.
Tota la persona del doctor respirava una gravetat calmosa, i no cabia al cap la idea que pogués
ser l'instrument de la més innocent mistificació.
De manera que els hurres i els aplaudiments no van cessar sinó en el moment que el doctor
Fergusson reclamà silenci amb un gest amable. Es dirigí cap a la butaca preparada per a la
presentació; després, dret, ferm, la mirada enèrgica, aixecà l'índex de la mà dreta cap al cel, obrí la
boca i pronuncià aquest únic mot:
—Excelsior!
No!, mai una interpel·lació inesperada dels senyors Bright i Cobden, mai una demanda de fons
extraordinaris de Lord Palmerston per cuirassar els penyals d'Anglaterra no obtingueren un èxit
semblant. El discurs de Sir Francis M… havia estat superat, i de bon tros. El doctor es mostrava a la
vegada sublim, gran, sobri i mesurat; havia dit el mot de la situació:
—Excelsior!
El vell comodor, completament adherit a aquell home estrany, reclamà la inserció «integral» del
discurs d'en Fergusson als «Proceedings of the Royal Geographical Society of London».
¿Qui era doncs aquell doctor, i a quina empresa anava a consagrar-se?
El pare del jove Fergusson, un valent capità de la marina anglesa, havia associat el seu fill, des
de molt petit, als perills i a les aventures de la seva professió. Aquell digne infant, que sembla que no
ha conegut mai la por, anuncià promptament un esperit viu, una intel·ligència de recercador, una
propensió remarcable envers els treballs científics; mostrava, a més a més, una traça poc comuna a
sortir-se de les dificultats; mai no s'atribolà per res, ni tan sols a l'hora de servir-se de la seva
primera forquilla, cosa en la qual els infants tenen en general tan poc èxit.
Ben aviat se li encengué la imaginació amb la lectura d'empreses agosarades, d'exploracions
marítimes; va seguir amb passió els descobriments que marcaren la primera part del segle xix; somià
la glòria dels Mungo-Park, dels Bruce, dels Caillié, dels Levaillant, i em sembla que fins i tot una
mica la de Selkirk, el Robinson Crusoe, que no la trobava inferior. Que d'hores ben esmerçades va
passar amb ell a la seva illa de Juan Fernàndez! Aprovà sovint les idees del mariner abandonat; de
vegades en discutí els plans i projectes; ell hauria fet altrament, potser millor, tan bé com ell, això
segur! Però el que és cert és que no hauria fugit mai d'aquella benaurada illa, on era feliç com un
monarca sense súbdits…; no, ni que hagués estat per esdevenir primer lord de l'almirallat!
Podeu imaginar-vos com es desenvoluparen aquestes tendències durant la seva joventut
aventurera llançada als quatre caps del món. D'altra banda, el seu pare, com a home instruït que era,
no deixava de consolidar aquesta viva intel·ligència per mitjà d'estudis seriosos en el camp de la
hidrografia, de la física i de la mecànica, amb un lleuger vernís de botànica, medicina i astronomia.
A la mort del digne capità, en Samuel Fergusson, de vint-i-dos anys d'edat, ja havia donat la volta
al món; s'enrolà en el cos d'enginyers bengalins, i es distingí en diversos afers; però aquella
existència de soldat no li esqueia pas; es preocupava poc de manar i no li agradava obeir. Demanà la
dimissió i, mig caçant mig herboritzant, pujà cap al nord de la península índia i la travessà de Calcuta
a Surate. Una simple passejada d'afeccionat.
De Surate, el veiem passar a Austràlia i prendre part el 1845 en l'expedició del capità Sturt,
encarregat de descobrir aquell mar Caspi que se suposa que existeix al centre de Nova Holanda.
En Samuel Fergusson tomà a Anglaterra el 1850, i, més que mai posseït pel dimoni dels
descobriments, acompanyà fins al 1853 el capità MacClure en l'expedició que vorejà el continent
americà des de l'estret de Behring fins al cap Farewell.
A despit de fatigues de tota mena i sotmesa a tots els climes, la constitució d'en Fergusson resistia
meravellosament; vivia a pler enmig de les més completes privacions; era el prototipus del perfecte
viatger, que té un estómac que s'encongeix o es dilata a voluntat i unes cames que s'allarguen o
s'escurcen d'acord amb el jaç improvisat, que s'adorm a qualsevol hora del dia i es desperta a
qualsevol hora de la nit.
No és gens sorprenent, a partir d'aquí, retrobar el nostre infatigable viatger visitant de 1855 a
1857 tot l'oest del Tibet en companyia dels germans Schlagintweit i portant d'aquesta expedició
curioses observacions d'etnografia.
Durant aquests diversos viatges, en Samuel Fergusson fou el corresponsal més actiu i més
interessant del «Daily Telegraph», aquell diari d'un penic, que té un tiratge de quaranta mil exemplars
per dia i amb prou feines arriba per a uns quants milions de lectors. De manera que era ben conegut,
aquell doctor, encara que no fos membre de cap institució de savis, ni de les Reials Societats
Geogràfiques de Londres, de París, de Berlín, de Viena o de Sant Petersburg, ni del Club dels
Viatgers, ni tan sols de la Royal Politechnic Institution, on senyorejava el seu amic, l'estadístic
Kokburn.
Aquest savi fins i tot li proposà un dia, amb la finalitat de complaure'l, de resoldre el problema
següent: Donat el nombre de milles recorregudes pel doctor al voltant del món, quantes n'han fet de
més el seu cap que els seus peus, per raó de la diferència de radis? 0 bé, un cop conegut aquest
nombre de milles recorregudes pels peus i pel cap del doctor, calcular la seva talla exacta, amb un
error d'un centímetre.
Però en Fergusson es mantenia sempre allunyat de les corporacions de savis, essent com era de
l'església militant i no garlant; trobava que aprofitava més bé el temps investigant que discutint,
descobrint que discorrent.
Expliquen que un anglès anà un dia a Ginebra amb la intenció de visitar el llac; el feren pujar en
un d'aquells vells cotxes en què hom s'asseia de costat com en els òmnibus: però s'esdevingué que,
per atzar, el nostre anglès fou col·locat de manera que donava l'esquena al llac; el cotxe dugué a
terme el seu viatge circular plàcidament, sense que se li acudís ni un sol cop girar-se, i se'n tomà a
Londres, encantat amb el llac de Ginebra.
El doctor Fergusson sí que s'havia girat, i més d'un cop, durant els seus viatges, i tan ben girat que
havia vist moltes coses. En això, d'altra banda, obeïa a la seva naturalesa, i tenim bones raons per
creure que era una mica fatalista, però d'un fatalisme molt ortodox, que comptava amb ell, i fins i tot
amb la Providència; es considerava més aviat empès que atret en els seus viatges, i recorria el món
semblant a una locomotora, que no es dirigeix, sinó que és dirigida per la ruta.
—Jo no segueixo el meu camí —deia sovint—, és el meu camí que em segueix.
Hom no se sorprendrà pas, doncs, de la sang freda amb què acollí els aplaudiments de la Reial
Societat; estava per sobre d'aquelles misèries, ja que no tenia orgull i encara menys vanitat; trobava
molt simple la proposta que havia adreçat al president Sir Francis M… i ni tan sols s'adonà de
l'immens efecte que va produir.
Després de la sessió, el doctor va ser conduït al Traveller's Club, a Pall Mall; hi havia un festí
superb preparat en honor seu; la dimensió de les peces servides estigué en relació amb la
importància del personatge, i l'esturió que figurà en aquell esplèndid àpat no feia ni tres polzades
menys de llargada que el mateix Samuel Fergusson.
Es van fer nombrosos brindis amb vins francesos en honor dels il·lustres viatgers que s'havien fet
cèlebres per les terres d'Àfrica. Es begué a llur salut o a llur memòria, i per ordre alfabètic, cosa que
fa molt anglès: per Abbadie, Adams, Adamson, Anderson, Arnaud, Baikie, Baldwin, Barth, Batouda,
Bake, Beltrame, du Berba, Bimbachi, Bolognesi, Bolwiè, Bolzoni, Bonnemain, Brisson, Browne,
Bruce, Brun-Rollet, Burchell, Burckhardt, Burton, Caillaud, Caillié, Campbell, Chapman,
Clapperton, Clot-Bey, Colomieu, Courval, Cumming, Cuny, Debono, Decken, Denham,
Desavanchers, Dicksen, Dickson, Dochard, Duchaillu, Duncan, Durand, Duroulé, Duveyrier, Erhardt,
d'Escayrac de Lauture, Ferret, Fresnel, Galinier, Galton, Geoffroy, Golberry, Hahn, Halm, Harnier,
Hecquart, Heuglin, Hornemann, Hougton, Imbert, Kaufmann, Knoblecher, Krapf, Kummer, Lafargue,
Laing, Lajaille, Lambert, Lamiral, Lamprière, John Lander, Richard Lander, Lefebvre, Lejean,
Levaillant, Livingstone, Maccarthie, Maggiar, Maizan, Malzac, Moffat, Mollien, Monteiro,
Morrisson, Mungo-Park, Neimans, Overweg, Panet, Partarrieau, Pascal, Pearse, Peddie, Peney,
Petherick, Poncet, Prax, Raffenel, Rath, Rebmann, Richardson, Riley, Ritchie, Rochet d'Héricourt,
Rongawi, Roscher, Ruppel, Saugnier, Speke, Steidner, Thibaud, Thompson, Thornton, Toole, Tousny,
Trotter, Tuckey, Tyrwitt, Vaudey, Veysière, Vincent, Vinco, Vogel, Wahlberg, Warington,
Washington, Werne, Wild, i finalment pel doctor Samuel Fergusson, que, amb el seu increïble intent,
havia d'enllaçar els treballs d'aquells viatgers i completar la sèrie dels descobriments africans.
L
Capítol II
Un article del «Daily Telegraph». — Guerra de publicacions
científiques. — El senyor Petermann dóna suport al seu amic, el doctor
Fergusson. — Resposta del savi Koner. — Es fan apostes. — Diverses
propostes fetes al doctor.
'ENDEMÀ, en la seva edició del 15 de gener, el «Daily Telegraph» publicava un article que
s'expressava així:
«L'Àfrica revelarà per fi el secret de les seves vastes solituds; un Èdip modern ens donarà
la clau d'aquest enigma que els savis de seixanta segles no han pogut desxifrar. En altres temps,
cercar les fonts del Nil, fontes Nili quaerere, era considerat un intent insensat, una quimera
impossible de realitzar.
»El doctor Barth, que ha seguit fins al Sudan la ruta traçada per Denham i Clapperton; el doctor
Livingstone, que ha multiplicat les seves intrèpides investigacions des del cap de Bona Esperança
fins a la conca del Zambezi; els capitans Burton i Speke, amb el descobriment dels Grans Llacs
interiors, han obert tres camins a la civilització moderna; el punt d'intersecció, on cap viatger no ha
pogut encara arribar, és el cor mateix de l'Àfrica. Allà han de tendir els esforços.
»Doncs bé, els treballs d'aquests ardits pioners de la ciència seran represos per l'audaç intent del
doctor Fergusson, les esplèndides exploracions del qual han estat sovint apreciades pels nostres
lectors.
»Aquest intrèpid descobridor (discoverer) es proposa travessar en globus tota l'Àfrica, d'est a
oest. Si les nostres informacions són certes, el punt de partida d'aquest viatge sorprenent serà l'illa de
Zanzíbar, a la costa oriental. Quant al punt d'arribada, sols a la Providència és reservat de conèixerlo.
»La proposta d'aquesta exploració científica es va fer ahir oficialment a la Reial Societat de
Geografia, i s'aprovà una suma de dues mil cinc-centes lliures per subvenir a les despeses de
l'empresa.
»Tindrem els nostres lectors al corrent d'aquesta temptativa, que no té precedents en els annals
geogràfics.»
Com es pot imaginar, aquest article tingué un ressò enorme; primer aixecà les tempestes de la
incredulitat, i el doctor Fergusson passà per un ser purament quimèric, inventat pel senyor Barnum,
que, després d'haver treballat als Estats Units, es disposava a «fer» les illes Britàniques.
A Ginebra, en el número de febrer dels «Butlletins de la Société Géographique», aparegué una
resposta divertida, que es mofava finament de la Reial Societat de Londres, el Traveller's Club i el
fenomenal esturió.
Però el senyor Petermann, en els seus Mittheilungen, publicats a Gotha, reduí al silenci més
absolut la publicació de Ginebra. El senyor Petermann coneixia personalment el doctor Fergusson i
es feia garant de la intrepidesa del seu audaç amic.
D'altra banda, aviat ja no hi va haver possibilitat de dubte: a Londres es feien els preparatius del
viatge, les fàbriques de Lió havien rebut una comanda important de tafetà per a la construcció de
l'aeròstat; i, finalment, el govern britànic posava a disposició del doctor el transport Resolute,
comandat pel capità Pennet.
Immediatament, de la nit al dia, sorgiren mil encoratjaments, esclataren mil felicitacions. Als
«Butlletins de la Societat Geogràfica de París» aparegueren fil per randa els detalls de l'empresa; a
les «Nouvelles Annales des voyages, de la géographie, de l'histoire et de l'archéologie» s'edità un
article remarcable del senyor V.-A. Malte-Brun; un treball minuciós del doctor W. Koner, publicat a
«Zeitschrift für Allgemeine Erdkunde», demostrà victoriosament la possibilitat del viatge, les
probabilitats d'èxit, la naturalesa dels obstacles, els immensos avantatges del mitjà de locomoció per
via aèria; blasmà només el punt de partida; proposava més aviat Masuah, un petit port de l'Abissínia,
d'on el 1768 James Bruce s'havia llançat a la recerca de les fonts del Nil. Això de banda, admirava
sense reserves l'esperit enèrgic del doctor Fergusson, i el seu cor de ferro, que concebia i intentava
un viatge com aquell.
La «North American Review» no deixà de veure amb un cert disgust una tal glòria reservada a
Anglaterra; va fer broma amb la proposta del doctor, i l'exhortà a prosseguir fins a Amèrica, atès que
estaria tan ben encaminat.
En resum, sense tenir en compte els diaris de tot el món, no hi hagué un sol recull científic, des
del «Journal des missions évangéliques» fins a la «Révue algérienne et coloniale», des dels
«Annales de la propagation de la foi» fins al «Church Missionnary Intelligencer», que no relatés el
fet de totes les maneres possibles.
A Londres i per tot Anglaterra s'establiren apostes considerables, lr. sobre l'existència real o
suposada del doctor Fergusson; 2n. sobre el viatge mateix, que segons uns ni s'intentaria i segons els
altres s'emprendria; 3r. sobre la qüestió de si reeixiria o no reeixiria; 4t. sobre les probabilitats o les
improbabilitats del retorn del doctor Fergusson. Es fixaren sumes enormes al llibre de les apostes,
com si s'hagués tractat de les curses d'Epson.
Així doncs, creients, incrèduls, ignorants i savis, tots tingueren els ulls posats en el doctor, que es
convertí en l'estrella del moment, sense que ni tan sols sospités que feia llum. Donà de bon grat
informacions precises sobre l'expedició; fou fàcilment abordable i l'home més natural del món. Se li
presentà més d'un aventurer atrevit que volia compartir la glòria i els perills del seu intent, però ell
s'hi negà sense donar raons de la seva negativa.
Nombrosos inventors de mecanismes aplicables a la direcció dels globus anaren a proposar-li el
seu sistema. No en volgué acceptar cap. Es negà repetidament a explicar-se a qui li demanà si havia
descobert alguna cosa sobre aquesta qüestió, i s'ocupà més activament que mai dels preparatius del
viatge.
E
Capítol III
L'amic del doctor. — De quan datava la seva amistat. En Dick Kennedy
a Londres. — Proposta inesperada, però no gens tranquil·litzadora. —
Proverbi poc consolador. — Algunes paraules sobre el martirologi
africà. Avantatges d'un aeròstat. — El secret del doctor Fergusson.
L doctor Fergusson tenia un amic. No era, però, una mena de germà bessó, un alter ego; entre
dos éssers totalment idèntics no podria existir amistat.
Però si bé posseïen unes qualitats, unes aptituds i un temperament distints, en Dick
Kennedy i en Samuel Fergusson compartien una sola ànima, i això no els suposava cap problema. Al
contrari.
Aquest tal Dick Kennedy era un escocès en tot el sentit de la paraula, obert, decidit, tossut. Vivia
a la vila de Leith, prop d'Edimburg, en realitat un suburbi de la «Vella Fumada».2 Era un pescador
esporàdic i un caçador decidit sempre i en tot lloc, la qual cosa no té res de sorprenent venint d'un
fill de la Caledònia, prou avesat a córrer per les muntanyes de les Highlands. Se'l considerava un
magnífic tirador amb la carrabina: no només partia les bales contra una fulla de ganivet, sinó que a
més les tallava en dues meitats tan iguals, que si les pesàveu tot seguit no hi podríeu trobar cap
diferència apreciable.
La fesonomia d'en Kennedy recordava molt la d'en Halbert Glendinning, tal com la pintà Walter
Scott a El monestir; passava dels sis peus anglesos d'alçada, era ple d'encant i desimboltura i
semblava dotat d'una força hercúlia; una cara fortament embrunida pel sol, uns ulls vius i negres, una
valentia natural molt decidida, al capdavall quelcom de bo i de sòlid en tota la seva persona parlava
a favor de l'escocès.
Els dos amics es van conèixer a l'Índia, a l'època que tots dos pertanyien al mateix regiment;
mentre en Dick caçava tigres i elefants, en Samuel caçava plantes i insectes; cada un podia
considerar-se destre en el seu camp, i la captura de més d'una planta rara que esdevingué presa del
doctor tingué tant mèrit com la d'un parell d'ullals d'ivori.
Aquells dos joves no van tenir mai l'ocasió de salvar-se la vida ni de fer-se cap favor. D'aquí ve
que la seva amistat fos inalterable. Algun cop el destí els va allunyar, però la simpatia els tornà a
ajuntar sempre.
D'ençà que tornaren a Anglaterra, les expedicions llunyanes del doctor els van separar sovint;
però aquest, en retornar, no deixà mai d'anar, no a sol·licitar, sinó a oferir unes quantes setmanes
seves a l'amic escocès.
En Dick parlava del passat, en Samuel preparava el futur: l'un mirava endavant, l'altre endarrera.
D'aquí l'esperit inquiet d'en Fergusson i la placidesa absoluta d'en Kennedy.
Després del seu viatge al Tibet, el doctor va estar prop de dos anys sense parlar de noves
exploracions; en Dick suposà que els seus instints viatgers i la seva fam d'aventures es calmaven. Se
n'alegrà moltíssim. Allò, pensava, havia d'acabar malament un dia o altre; per molt acostumat que
s'estigui a tractar amb la gent, no es viatja impunement enmig dels antropòfags i les feres; així doncs,
en Kennedy incitava en Samuel a detenir-se, tenint en compte que ja havia fet prou per la ciència i
massa per la gratitud humana.
El doctor s'acontentava de no respondre-hi res, en això; restava pensatiu, i després es lliurava a
càlculs secrets, passava les nits treballant amb números, fins i tot experimentava amb ginys estranys
que passaven desapercebuts a tothom. Es pressentia que una gran idea fermentava al seu cervell.
—Què pot haver rumiat d'aquesta manera? —es preguntà en Kennedy, quan el seu amic el va
haver deixat per tornar a Londres, al mes de gener.
Ho va saber un matí per l'article del «Daily Telegraph».
—Valga'm Déu! —exclamà—. El boig!, l'insensat! Travessar l'Àfrica amb globus! Només faltava
això! Vet aquí el que meditava des de fa dos anys!
Per comptes de tots aquests punts d'admiració, poseu-hi cops de puny aplicats enèrgicament al
cap, i tindreu una idea de l'exercici al qual es lliurava el bon Dick en dir això.
Quan la vella Elspeth, la dona que li portava la casa, volgué insinuar que podria molt ben ser una
invenció:
—Això mateix! —respongué—, com si no el conegués, aquest home! Com si no fes per a ell!
Viatjar pel cel! Ara està gelós de les àguiles! No pot ser, de cap manera! Sabré prou com impedir-liho!
És ben bé que, si el deixaven fer, un bon dia se n'aniria a la lluna!
Aquell vespre mateix, en Kennedy, mig inquiet mig exasperat, agafava el tren a General Railway
station, i l'endemà arribava a Londres.
Tres quarts d'hora més tard un cabriolé el deixava a la caseta del doctor, Soho square, Greek
Street; pujà l'escalinata i s'anuncià trucant a la porta amb cinc cops enèrgics.
L'obrí en Fergusson en persona.
—Dick? —va fer sense sorprendre's massa.
—El mateix —contestà en Kennedy.
—Com, estimat Dick, tu a Londres durant les caceres d'hivern?
—Sí, jo a Londres.
—I què has vingut a fer-hi?
—Evitar un disbarat que no té nom!
—Un disbarat? —digué el doctor.
—És veritat el que explica aquest diari? —respongué en Kennedy ensenyant-li l'exemplar del
«Daily Telegraph».
—Ah, vols dir això! Aquests diaris són ben indiscrets! Però seu, estimat Dick.
—No penso asseure'm. Tens de debò la intenció d'emprendre aquest viatge?
—De debò; els preparatius van a bon ritme, i el…
—On són els teus preparatius, que te'ls trossejo? On són, que te'ls esmicolo?
El bon escocès estava enfurismat molt seriosament.
—Calma, estimat Dick —reprengué el doctor—. Entenc la teva irritació. Estàs disgustat amb mi
perquè encara no t'he assabentat dels meus nous projectes.
—D'això en dius nous projectes.
—He estat molt ocupat —reprengué en Samuel sense admetre la interrupció—, he tingut molta
feina! Però estigues tranquil, no me n'hauria pas anat sense escriure't…
—Aquesta sí que és bona!
—Perquè tinc la intenció de portar-te amb mi.
L'escocès va fer un bot, que fins un isard l'hauria vist amb bons ulls.
—Com hi ha món! —digué—, tu vols que ens tanquin a tots dos a l'hospital de Betlem!3
—Compto positivament amb tu, estimat Dick, i t'he triat excloent-ne molts d'altres.
En Kennedy estava completament estupefacte.
—Quan m'hagis escoltat cinc minuts, me'n donaràs les gràcies —respongué tranquil·lament el
doctor.
—Parles seriosament?
—Molt seriosament.
—I si em nego a acompanyar-te?
—No ho faràs pas.
—Però si després de tot m'hi nego?
—Me n'aniré sol.
—Seguem —digué el caçador—, i parlem desapassionadament. Des del moment que no fas
broma, val la pena de discutir-ho.
—Discutim-ho tot dinant, estimat Dick, si no hi veus cap pega.
Els dos amics s'instal·laren l'un davant de l'altre en una petita taula, entre una pila de sandvitxos i
una tetera monumental.
—Estimat Samuel —digué el caçador—, el teu projecte és desassenyat, impossible! No
s'assembla a res de seriós ni practicable!
—Això ja ho veurem quan ho hàgim provat.
—Però precisament el que no s'ha de fer és provar-ho.
—I per què, si et plau?
—I els perills, i els obstacles de tota mena?
—Els obstacles —respongué seriosament en Fergusson—, han estat inventats per vèncer-los;
quant als perills, qui pot estar segur de fugir-ne? Tot a la vida és perill; pot ser perillós asseure's a
taula o posar-se el barret; d'altra banda cal considerar el que ha de passar com si ja hagués passat, i
veure en el futur només el present, ja que el futur no és sinó un present una mica llunyà.
—Ja hi som! —va fer en Kennedy arronsant les espatlles—. Sempre tan fatalista.
—Sí, però en el bon sentit de la paraula. Així doncs, no ens preocupem del que ens reserva la
sort i no oblidem mai aquell proverbi anglès tan bo: «L'home nascut per ser penjat no morirà mai
negat.»
No hi havia resposta possible, però això no impedí que en Kennedy reprengués una sèrie
d'arguments fàcils d'imaginar, però massa extensos per reproduir-los aquí.
—Però després de tot, si vols travessar l'Àfrica de totes passades —digué després d'una hora de
discussió—, si això és necessari per a la teva felicitat, per què no agafar les rutes ordinàries?
—Per què? —respongué el doctor animant-se—: Perquè fins ara tots els intents han fracassat!
Perquè des de Mungo-Park, assassinat al Níger, fins a Vogel, desaparegut al Ouadai; des d'Oudney,
mort a Murmur, i Clapperton, mort a Sackatú, fins al francès Maizan, tallat a trossets; des del major
Laing, assassinat pels tuaregs, fins a Roscher d'Hamburg, massacrat a començaments de 1860, una
bona colla de víctimes han estat inscrites al martirologi africà! Perquè lluitar contra els elements,
contra la fam, la set, la febre, contra els animals salvatges i contra tribus encara més salvatges és
impossible! Perquè allò que no es pot fer d'una manera s'ha d'intentar d'una altra! En fi, perquè allà
on no es pot passar pel mig cal passar pel costat o passar pel damunt.
—Si només es tractés de passar pel damunt —replicà en Kennedy—, però passar per dalt!
—I què? —reprengué el doctor amb la sang freda més gran del món—, de què he de tenir por?
Admetràs que he pres precaucions per tal que no es pugui témer una caiguda del globus, i si acaba
per fallar-me em trobaré a terra en les condicions normals dels exploradors; però el meu globus no
em fallarà, no cal ni tenir en compte aquesta possibilitat.
—Al contrari, cal tenir-la en compte.
—No, estimat Dick. No penso separar-me'n abans d'arribar a la costa occidental d'Àfrica. Amb
ell, tot és possible; sense ell, torno a caure en els perills i els obstacles naturals d'una expedició
d'aquesta mena; amb ell, no he de tenir por ni de la calor, ni dels torrents, ni de les tempestes, ni del
simun, ni dels climes insalubres, ni dels animals salvatges, ni dels homes! Si tinc massa calor, pujo;
si tinc fred, baixo; una muntanya, la supero; un precipici, el franquejo; un riu, el travesso; una
tempestat, la domino; un torrent, el raso com un ocell! Avanço sense cansar-me, m'aturo sense tenir
necessitat de reposar! Plano per sobre de ciutats noves! Volo amb la rapidesa de l'huracà, tan aviat a
les capes més altes del cel com a cent peus del terra, i el mapa d'Àfrica es desplega sota els meus
ulls en el gran atlas del món!
El bon Kennedy començava a emocionar-se; tanmateix l'espectacle evocat davant dels seus ulls li
feia vertigen. Contemplava en Samuel amb admiració, però també amb por; ja s'hi trobava, gronxantse
per l'espai.
—A veure, a veure, estimat Samuel —va fer—, així has trobat el sistema de dirigir els globus?
—Ni pensar-hi. És una utopia.
—Però aleshores aniràs…
—On voldrà la Providència; però tanmateix d'est a oest.
—Per què?
—Perquè compto aprofitar els vents alisis, que tenen una direcció constant.
—Oh, és clar! —va fer en Kennedy tot reflexionant—: els vents alisis… certament… en rigor es
pot… ja tens alguna cosa…
—Alguna cosa! No, amic meu, ho tinc tot. El govern anglès ha posat un transport a la meva
disposició; així mateix s'ha convingut que tres o quatre vaixells creuarien la costa occidental a
l'època en què se suposa que es produirà la meva arribada. D'aquí a tres mesos, com a molt, seré a
Zanzíbar, on duré a cap l'operació d'inflar el globus, i d'allà ens llançarem…
—Ens! —va fer en Dick.
—Semblaria que tinguessis encara alguna objecció a fer-me? Parla, amic Kennedy.
—Una objecció! En tindria mil per fer; però, entre altres, digue'm: si penses veure els països, si
penses pujar i baixar a voluntat, no ho podràs fer sense perdre gas; fins ara no hi ha hagut cap altra
manera de procedir, i això és el que ha impedit sempre les peregrinacions llargues per l'atmosfera.
—Estimat Dick, només et diré una cosa: no perdré ni un àtom de gas, ni una mol·lècula.
—I baixaràs a voluntat?
—Baixaré a voluntat.
—I com t'ho faràs?
—Aquest és el meu secret, estimat Dick. Tingues confiança, i que la meva divisa sigui la teva:
Excelsior!
—Doncs per Excelsior! —respongué el caçador, que no sabia ni una paraula de llatí.
Però estava ben decidit a oposar-se, per tots els mitjans possibles, a la marxa del seu amic. Així
doncs, va fer com si estigués d'acord amb ell i s'acontentà d'observar. Pel que fa a en Samuel, anà a
controlar els preparatius.
L
Capítol IV
Exploracions africanes. — Barth, Richardson, Overweg, Werne, Brun-
Rollet, Peney, Andrea Debono, Miani, Guillaume Lejean, Brucefi Krapf
i Rebmann, Maizan, Roscher, Burton i Speke.
A línia aèria que el doctor Fergusson pensava seguir no havia pas estat triada a l'atzar; el punt
de partida va ser estudiat seriosament, i si es decidí a enlairar-se de l'illa de Zanzíbar no va
ser sense cap raó. Aquesta illa, situada prop de la costa oriental d'Àfrica, es troba a 6° de
latitud austral, és a dir a quatre-centes trenta milles geogràfiques per sota l'equador.
D'aquesta illa acabava de partir l'última expedició enviada cap als Grans Llacs, a la descoberta
de les fonts del Nil.
Però val la pena indicar quines eren les exploracions que el doctor Fergusson esperava enllaçar
entre elles. N'hi ha dues de principals: la del doctor Barth el 1849 i la dels lloctinents Burton i Speke
el 1858.
El doctor Barth és un hamburguès que obtingué per al seu compatriota Overweg i per a ell mateix
el permís d'unir-se a l'expedició de l'anglès Richardson, a qui havien encarregat una missió al Sudan.
Aquest extens país és situat entre 15° i 10° de latitud nord, és a dir que, per arribar-hi, cal
avançar més de mil cinc-centes milles cap a l'interior de l'Àfrica.
Fins aleshores, aquesta zona només era coneguda pel viatge de Denham, Clapperton i Oudney, de
1822 a 1824. Richardson, Barth i Overweg, delerosos de portar més lluny les seves investigacions,
arriben a Tunis, com els seus predecessors, i fan cap a Murzuq, capital del Fezzan.
Llavors abandonen la línia perpendicular i fan una marrada cap a l'oest, en direcció a Ghat,
guiats, no sense dificultats, pels tuaregs. Després de mil escenes de pillatge, de vexacions, d'atacs a
mà armada, a l'octubre la caravana arriba al gran oasi de l'Asben. El doctor Barth deixa els seus
companys, fa una excursió a la ciutat d'Agadèz, i es reincorpora a l'expedició, que es torna a posar en
marxa el 12 de desembre. En arribar a la província de Damergou, els tres viatgers se separen, i Barth
pren la ruta de Kano, on arriba a força de paciència i pagant considerables tributs.
Malgrat una intensa febre, deixa aquesta ciutat el 7 de març, acompanyat per un sol criat. La
finalitat principal del seu viatge és explorar el llac Txad, del qual el separen encara tres-centes
cinquanta milles. Avança doncs cap a l'est i ateny la ciutat de Zuricolo, al Bornu, que és el nucli del
gran imperi central de l'Àfrica. Allà s'assabenta de la mort de Richardson, abatut pel cansament i les
privacions. Arriba a Kuka, capital del Bornu, a les vores del llac. Finalment, al cap de tres setmanes,
el 14 d'abril, dotze mesos i mig després d'haver deixat Trípoli, ateny la ciutat de Ngornu.
El trobem partint de nou el 29 de març de 1851, amb Overweg, per visitar el reialme d'Adamaua,
al sud del llac; arriba fins a la ciutat de Yola, una mica per sota del grau 9è. de latitud nord. És el
límit extrem assolit al sud per aquest agosarat viatger.
El mes d'agost torna a Kuba, des d'on recorre successivament el Mandara, el Barghimi i el
Kanem, i assoleix com a límit extrem cap a l'est la ciutat de Masena, situada a 17° 20' de longitud
oest. El 25 de novembre de 1852, després de la mort d'Overweg, el seu darrer company, Barth
s'endinsa cap a l'oest, visita Sokoto, travessa el Níger i arriba finalment a Tombouctou, on ha de
llanguir durant vuit mesos llargs, enmig de les vexacions del xeic, els maltractaments i la misèria.
Però la presència d'un cristià a la ciutat no pot ser tolerada durant més temps; els fulàs amenacen
d'assetjar-la. Així doncs, el doctor marxa el 17 de març de 1854, es refugia a la frontera, on roman
trenta-tres dies en la més completa indigència, torna a Kano el novembre i recula fins a Kuba, des
d'on reprèn la ruta de Denham, després de quatre mesos d'espera. És de nou a Trípoli cap a finals
d'agost de 1855, i torna a Londres el 6 de setembre, sol, sense cap dels seus companys.
Vet aquí com va anar l'agosarat viatge de Barth.
El doctor Fergusson anotà amb cura que s'havia aturat a 4° de latitud nord i a 17° de longitud
oest. Vegem ara què van fer els lloctinents Burton i Speke a l'Àfrica oriental.
Les diverses expedicions que remuntaren el Nil no van poder arribar mai a les misterioses fonts
d'aquest riu. Segons la relació del metge alemany Ferdinand Werne, l'expedició intentada el 1840
sota els auspicis de Mehemet Alí s'aturà a Gondokoro, entre els paral·lels 4t. i 5è. nord.
El 1855, el savoià Brun-Rollet, nomenat cònsol de Sardenya al Sudan oriental en substitució de
Vaudey, mort d'extenuació, partí de Khartum fent-se passar per un marxant, Iacub, traficant de goma i
d'ivori; arribà a Belènia, més enllà del grau 4° i tornà malalt a Khartum, on morí el 1857.
Ni el doctor Peney, cap del servei mèdic egipci, que amb un petit steamer arribà fins a un grau
per sota de Gondokoro i tornà a morir d'extenuació a Khartum; ni el venecià Miani, que, vorejant les
cascades que hi ha més avall de Gondokoro, va atènyer el 2n. paral·lel; ni el negociant maltès
Andrea Debono, que dugué més enllà encara la seva expedició pèl Nil, no pogueren franquejar
l'infranquejable límit.
El 1859, el senyor Guillaume Lejean, que tenia al seu càrrec una missió del govern francès, va fer
cap a Khartum pel mar Roig, s'embarcà al Nil amb vint-i-un homes de tripulació i vint soldats; però
no va poder passar de Gondokoro, i va córrer perills gravíssims entre els negres, en plena revolta.
L'expedició dirigida pel senyor d'Escayrac de Lauture intentà igualment d'arribar a les famoses fonts.
Però aquell terme fatal aturà sempre els viatgers. Els enviats de Neró havien arribat antigament
fins al grau 9 de latitud; en divuit segles, doncs, només es guanyaren 5 o 6 graus, és a dir entre trescentes
i tres-centes seixanta milles geogràfiques.
Diversos viatgers intentaren arribar a les fonts del Nil prenent com a punt de partida algun indret
de la costa oriental de l'Àfrica.
Entre 1768 i 1772 l'escocès Bruce partí de Masuah, port d'Abissínia, recorregué el Tigre, visità
les ruïnes d'Axum, va veure les fonts del Nil allà on no eren i no obtingué cap resultat seriós.
El 1844, el doctor Krapf, missioner anglicà, fundava una colònia a Monbaz, a la costa de
Zanguebar, i descobria, en companyia del reverend Rebmann, dues muntanyes a tres-centes milles de
la costa; són els pics Kilimanjaro i Kenya, que els senyors de Heuglin i Thornton acaben d'escalar en
part. El 1845, el francès Maizan desembarcava sol a Bagamayo, enfront de Zanzíbar, i arribava a
Deje-la-Mhora, on el cabdill local el féu morir enmig de cruels suplicis.
El 1859, al mes d'agost, el jove viatger Roscher, d'Hamburg, que anava amb una caravana de
mercaders àrabs, va atènyer el llac Nyassa, on fou assassinat mentre dormia.
Finalment, el 1857, els lloctinents Burton i Speke, tots dos oficials a l'exèrcit de Bengala, van ser
enviats per la Societat Geogràfica de Londres a explorar els Grans Llacs africans; el 17 de juny
deixaren Zanzíbar i s'internaren directament cap a l'oest.
Després de quatre mesos de sofriments inaudits, amb els equipatges saquejats i els portadors
occits, arribaren a Kazeh, punt de trobada dels traficants i les caravanes. Eren en plena terra de la
Lluna, i hi recolliren documents preciosos sobre els costums, l'organització social, la religió, la fauna
i la flora del país; tot seguit es dirigiren cap al primer dels Grans Llacs, el Tanganyika, situat entre
els graus 3 i 8 de latitud austral; hi arribaren el 14 de febrer de 1858 i visitaren les diverses tribus de
les vores del llac, la major part caníbals.
Se'n tornaren el 26 de maig, i arribaren de nou a Kazeh el 20 de juny. Allà Burton, extenuat, restà
uns quants mesos malalt; durant aquest temps, Speke va fer una incursió de més de tres-centes milles
cap al nord, fins al llac Ukerewe, que va percebre el 3 d'agost; però només en pogué veure l'obertura,
a 2° 30' de latitud.
El 25 d'agost era de tornada a Kazeh i reprenia amb Burton el camí de Zanzíbar, on arribaren de
nou el mes de març de l'any següent. Llavors aquests dos valents exploradors tornaren a Anglaterra, i
la Societat de Geografia de París els concedí el seu premi anual.
El doctor Fergusson remarcà amb cura que no havien franquejat ni el grau 2 de latitud austral ni
el grau 29 de longitud est.
Es tractava doncs d'unir les exploracions de Burton i Speke amb les del doctor Barth; això volia
dir emprendre una travessia de més de dotze graus d'extensió pel continent africà.
E
Capítol V
Somnis d'en Kennedy. — Verbs i pronoms en plural. Insinuacions d'en
Dick. — Passeig pel mapa d'Àfrica. — El que queda entre les dues
puntes del compàs. — Expedicions actuals. — Speke i Grant. — Krapf,
De Decken, De Heuglin.
L doctor Fergusson feia avançar activament els preparatius de la seva partida; ell mateix
dirigia la construcció de l'aeròstat, seguint certes modificacions sobre les quals guardava un
silenci absolut.
Des de feia temps ja, s'havia consagrat a l'estudi de l'àrab i de diversos idiomes mandings;
gràcies a les seves aptituds de poliglota, va fer-hi progressos ràpids.
Mentrestant, el seu amic caçador no el deixava de petja; sens dubte temia que el doctor no
aixequés el vol sense dir res; sobre això li engegava encara els discursos més persuasius, que no
persuadien en Samuel Fergusson, i es deixava anar en patètiques súpliques, que semblaven no
afectar-lo gaire. En Dick sentia que se li escapava d'entre els dits.
El pobre escocès era realment de plànyer; ja no podia esguardar la volta blava del cel sense
veure-hi negres terrors; quan dormia experimentava balanceigs vertiginosos, i cada nit se sentia caure
d'altures incommensurables.
Val a dir que, durant aquests terribles malsons, va caure del llit una o dues vegades. El seu
primer pensament va ser ensenyar a en Fergusson una forta contusió que es va fer al cap.
—I això —va afegir amb bonhomia—, amb tres peus d'altura! No pas més! I mira quina banya!
Ara imagina't!
Aquesta insinuació, plena de malenconia, no va commoure el doctor.
—No caurem pas —va fer.
—Però i si caiem?
—No caurem pas.
Clar i net; en Kennedy no tingué res més a dir-hi.
El que exasperava en Dick de manera particular és que el doctor semblava veure en la
personalitat d'ell, d'en Kennedy, una abnegació absoluta; el considerava destinat irrevocablement a
esdevenir el seu company aeri. Això ja no era ni motiu de dubte. En Samuel feia un abús intolerable
de la primera persona del plural.
«Anem» avançant…, «estarem» a punt el…, «marxarem» el…
I de l'adjectiu possessiu corresponent, en singular:
«El nostre» globus…, «la nostra» barqueta…, «la nostra» exploració…
I en plural, és clar:
«Els nostres» preparatius…, «els nostres» descobriments…, «les nostres» ascensions…
En Dick, en sentir-ho, s'estremia, encara que estava decidit a no partir de cap de les maneres;
però no volia contrariar massa el seu amic. Fins i tot hem de confessar que, sense adonar-se'n ben bé,
havia fet venir a poc a poquet d'Edimburg uns quants vestits assortits i les seves millors escopetes de
caça. Un dia, després d'haver reconegut que, amb una sort descarada, hom podia tenir una possibilitat
contra mil de reeixir, simulà lliurar-se als desitjós del doctor; però, per diferir el viatge, encetà una
sèrie de subterfugis d'allò més variats. Es tornà a ficar amb la utilitat de l'expedició i amb la seva
oportunitat… Era necessari de debò el descobriment de les fonts del Nil?… Treballarien realment
pel benestar de la humanitat?… Comptat i debatut, quan les tribus de l'Àfrica serien civilitzades,
serien més felices?… Tenien la certesa, d'altra banda, que la civilització era a Europa i no pas allà?
«És possible.» I abans que res, no podien esperar una mica més?… La travessia de l'Àfrica es faria
algun dia, ben segur, i d'una manera menys atzarosa… Dintre d'un mes, dintre de sis mesos, abans
d'un any, sens dubte alguna exploració arribaria…
Aquestes insinuacions produïen un efecte totalment contrari al que pretenien, i el doctor
s'estremia d'impaciència.
—Que potser vols, desgraciat, que potser vols, fals amic, que aquesta glòria sigui per a un altre?
Que potser he de renegar del meu passat?, recular davant d'obstacles que no són seriosos?, agrair
amb vacil·lacions covardes el que fan per mi tant el govern anglès com la Reial Societat de Londres?
—Però… —reprengué en Kennedy, que tenia el vici d'aquesta conjunció.
—Però —va fer el doctor—, és que no saps que el meu viatge ha de contribuir a l'èxit de les
empreses actuals? És que ignores que d'altres exploracions avancen cap al centre de l'Àfrica?
—Tanmateix…
—Escolta'm bé, Dick, i fes-me el favor de donar un cop d'ull en aquest mapa.
En Dick ho va fer amb resignació.
—Remunta el curs del Nil —digué en Fergusson.
—El remunto —respongué dòcilment l'escocès.
—Arriba fins a Gondokoro.
—Ja hi sóc.
I en Kennedy pensava en com era de fàcil un viatge com aquell… sobre el mapa.
—Agafa una de les puntes d'aquest compàs —reprengué el doctor—, i recolza-la en aquesta
ciutat, que els més valents amb prou feines han ultrapassat.
—La hi recolzo.
—I ara busca a la costa l'illa de Zanzíbar, a 6° de latitud sud.
—Ja la tinc.
—Ara segueix aquest paral·lel i arriba fins a Kazeh.
—Ja està.
—Remunta pel grau 33 de longitud fins a l'obertura del llac Ukerewe, al lloc on s'aturà el
lloctinent Speke.
—Ja hi sóc! Una mica més i caic al llac.
—Doncs bé! Saps què tenim dret a suposar d'acord amb les informacions donades per les tribus
riberenques?
—No en tinc ni idea.
—Que aquest llac, l'extremitat inferior del qual és a 2° 30' de latitud, es deu estendre igualment
dos graus i mig per sobre l'equador.
—Déu n'hi do!
—Bé doncs, d'aquesta extremitat septentrional s'escapa un curs d'aigua que ha de trobar
necessàriament el Nil, si no és el Nil mateix.
—És ben curiós.
—Bé doncs, recolza la segona punta del teu compàs en aquesta extremitat del llac Ukerewe.
—Ja està, amic Fergusson.
—Quants graus comptes entre les dues puntes?
—A penes dos.
—I saps quant és això, Dick?
—Ni poc ni molt.
—A penes són cent vint milles, és a dir no res.
—Quasi res, Samuel.
—Doncs bé, saps què passa en aquest moment?
—No, ni que em matessin!
—Doncs vet-ho aquí. La Societat de Geografia considera molt important l'exploració d'aquest
llac entrevist per Speke. Sota els seus auspicis, el lloctinent, avui capità, Speke s'ha associat amb el
capità Grant, de l'exèrcit de les Índies, i tots dos s'han posat al front d'una expedició nombrosa i
àmpliament subvencionada que té la missió de remuntar el llac i tornar fins a Gondokoro; han rebut
un subsidi de més de cinc mil lliures i el governador del Cap ha posat a la seva disposició soldats
hotentots; partiren de Zanzíbar a finals d'octubre de 1860. Mentrestant, l'anglès John Petherick,
cònsol de Sa Majestat a Khartum, ha rebut al voltant de set-centes lliures del Foreign-Office; ha
d'equipar un vaixell de vapor a Khartum, carregar-lo de provisions suficients i fer cap a Gondokoro;
allà esperarà la caravana del capità Speke i estarà en condicions d'avituallar-la.
—Ben pensat —digué en Kennedy.
—Ja veus que si volem participar en aquests treballs d'exploració ens hem d'afanyar. I això no és
tot; mentre uns caminen amb pas segur a la descoberta de les fonts del Nil, altres viatgers van
decididament al cor de l'Àfrica.
—A peu —va fer en Kennedy.
—A peu —respongué el doctor sense recollir la insinuació—. El doctor Krapf té la intenció
d'obrir-se camí cap a l'oest pel Djob, riu situat sota l'equador. El baró de Deckem ha partit de
Monbaz, ha fet un reconeixement de les muntanyes de Kenya i del Kilimanjaro, i s'interna cap al
centre.
—A peu sempre?
—Sempre a peu, o a cavall d'una mula.
—Per mi és exactament el mateix —replicà en Kennedy.
—Finalment —reprengué el doctor—, el senyor de Heuglin, vice-cònsol d'Àustria a Khartum,
acaba d'organitzar una expedició molt important, que té com a primer objectiu cercar el viatger
Vogel, que el 1853 va ser enviat al Sudan per tal d'associar-se als treballs del doctor Barth. El 1856
deixà el Bornu i decidí explorar aquell país desconegut que s'estén entre el llac Txad i el Darfur.
Però des d'aleshores no se n'ha sabut res més. El juny de 1860 arribaren a Alexandria unes cartes que
informen que fou assassinat per ordre del rei del Ovadai; però unes altres cartes, adreçades pel
doctor Hartmann al pare del viatger, diuen, recollint el relat d'un fellata del Bornu, que Vogel estaria
tan sols retingut a Wara com a presoner; així doncs, no s'ha perdut tota l'esperança. S'ha format un
comitè sota la presidència del duc regent de Saxe-Cobourg-Gotha; el meu amic Petermann n'és el
secretari; una subscripció nacional ha cobert les despeses de l'expedició, a la qual s'han unit
nombrosos savis; el senyor de Heuglin partí de Masuah el mes de juny, i al mateix temps que cerca el
rastre de Vogel, ha d'explorar tota la regió compresa entre el Nil i el Txad, és a dir enllaçar les
operacions del capità Speke amb les del doctor Barth. I aleshores l'Àfrica haurà estat travessada
d'est a oest.4
—Bé doncs! —reprengué l'escocès—, si està tot tan ben encarrilat, què hi hem d'anar a fer
nosaltres allà baix?
El doctor Fergusson no va respondre, i s'acontentà d'arronsar les espatlles.
E
Capítol VI
Un criat increïble. — Veu els satèl·lits de Júpiter! — En Dick i en Joe
se les tenen. — El dubte i la creença. — El pes. — Joe-Wellington. —
En Joe rep mitja corona.
L doctor Fergusson tenia un criat que responia amatent al nom de Joe; un caràcter excel·lent
que consagrava al seu amo una confiança absoluta i un lliurament sense límits, avançant-se fins
i tot a les seves ordres, interpretades sempre de manera intel·ligent; una mena de Caleb no
gens rondinaire i d'un etern bon humor; si l'haguessin fet exprés no se n'haurien pas sortit més bé. En
Fergusson deixava a les seves mans absolutament tots els detalls de la seva existència, i feia ben fet.
Una persona excepcional i honesta, aquest Joe!, un criat que encarrega el vostre sopar al vostre gust,
que fa la vostra maleta i no es descuida ni de les mitges ni de les camises, que posseeix les vostres
claus i els vostres secrets i no n'abusa!
Però, al mateix temps, quin concepte tenia del doctor el bon Joe!, amb quin respecte i quina
confiança acollia les seves decisions. Quan en Fergusson havia parlat, hauria estat de bojos
respondre. Tot el que pensava era just; tot el que deia, assenyat; tot el que encomanava, factible; tot
el que emprenia, possible; tot el que acabava, admirable. Hauríeu pogut tallar en Joe a trossets, cosa
que sens dubte us hauria repugnat, que ell no hauria pas canviat de parer respecte al seu mestre.
Així, quan el doctor concebé aquell projecte de travessar l'Àfrica per l'aire, per a en Joe va ser
cosa feta; els obstacles deixaven d'existir; des del moment que el doctor Fergusson havia decidit
partir, era com si ja hagués arribat —amb el seu fidel servidor, ja que aquell valent xicot, sense
haver-ne parlat mai, sabia del cert que prendria part en el viatge.
D'altra banda hi seria d'enorme utilitat per la seva intel·ligència i la seva meravellosa agilitat. Si
hagués calgut nomenar un professor de gimnàstica per als micos del Zoological Garden, que
tanmateix no són pas gens maldestres, de segur que en Joe hauria obtingut aquesta plaça. Saltar,
grimpar, volar, fer mil giragonses increïbles era només un joc per a ell.
Si en Fergusson era el cap i en Kennedy el braç, en Joe havia de ser la mà. Ja havia acompanyat
el seu amo en alguns viatges, i posseïa alguns rudiments científics adaptats a la seva manera de ser;
però es distingia sobretot per una filosofia dolça, un optimisme encantador; ho trobava tot fàcil,
lògic, natural, i conseqüentment ignorava la necessitat de plànyer-se o de botzinar.
Entre altres qualitats, posseïa una potència i una extensió de visió sorprenents; compartia amb
Moestlin, el professor de Kepler, la rara facultat de distingir sense lents els satèl·lits de Júpiter i de
comptar catorze estrelles en el grup de les Plèiades, les darreres de les quals són de novena
magnitud. Però no es mostrava pas més orgullós per això; al contrari: us saludava de molt lluny, i, en
el moment oportú, sabia servir-se bellament dels seus ulls.
Amb aquella confiança que en Joe testimoniava al doctor, no ens hem d'estranyar de les contínues
discussions que se suscitaven entre en Kennedy i el respectable servent, bo i mantenint, això sí, tota
la deferència.
L'un dubtava, l'altre creia; l'un era la prudència clarivident, l'altre la confiança cega; el doctor es
trobava entre el dubte i la creença!, però he de dir que no es preocupava ni per una cosa ni per l'altra.
—Què, senyor Kennedy? —deia en Joe.
—Què, noi?
—S'acosta el moment. Sembla ser que ens embarquem cap a la lluna.
—Vols dir la terra de la Llima, que no és pas tan lluny, ni de bon tros; però estigues tranquil, no
passis ànsia, és igual de perillós.
—Perillós! Amb un home com el doctor Fergusson!
—No voldria pas desil·lusionar-te, estimat Joe, però aquesta empresa és, parlant clar, una acció
insensata: al final no marxarà.
—Que no marxarà! Es coneix que no heu vist el seu globus als tallers dels senyors Mittchell, al
Borough.5
—Em guardaré prou d'anar-lo a veure.
—Doncs us perdeu un bon espectacle, senyor! Quina cosa tan bella!, quines línies tan maques!,
quina barqueta tan meravellosa! Que còmodes que hi estarem allà dins!
—Així penses seriosament acompanyar el teu amo?
—Jo —replicà en Joe amb convicció— l'acompanyaré allà on vulgui! Només faltaria això!,
deixar-lo marxar sol després d'haver corregut el món plegats! Qui el sostindria quan estigués cansat?,
qui li allargaria una mà vigorosa per saltar un precipici?, qui el curaria si queia malalt? No, senyor
Dick, en Joe serà sempre al seu lloc vora el doctor, més que vora, al voltant del doctor Fergusson.
—Quin gran xicot!
—D'altra banda, vós veniu amb nosaltres —reprengué en Joe.
—I tant com sí! —féu en Kennedy—; és a dir, us acompanyo per impedir fins a l'últim moment a
en Samuel que cometi una bogeria semblant! El seguiré fins a Zanzíbar i tot, per tal que, un cop allà,
la mà d'un amic encara l'aturi en el seu projecte insensat.
—No aturareu res de res, senyor Kennedy, amb tots els respectes. El meu amo no és de cap
manera un cap calent; medita llargament allò que vol emprendre, i quan ha pres una resolució ni el
diable no l'en faria desdir.
—Això ja ho veurem.
—No us feu pagues d'aconseguir-ho. D'altra banda, l'important és que vingueu. Per a un caçador
com vós, l'Àfrica és un país meravellós. És a dir que, sigui com sigui, no us penedireu gens del
viatge.
—No, certament, no me'n penediré, sobretot si aquest tossut es rendeix finalment davant
l'evidència.
—Per cert —digué en Joe—, sabeu que avui hi ha la pesada?
—Com, la pesada?
—Sí, que l'amo, vós i jo, tots tres ens pesarem.
—Com joqueis!
—Com joqueis. Tanmateix, tranquil·litzeu-vos, no us farem pas aprimar si feu massa pes. Us
prendrem tal com sigueu.
—No em deixaré pas pesar, i tant com no —digué l'escocès amb fermesa.
—Però, senyor, sembla ser que és necessari per a la màquina.
—Doncs la seva màquina haurà de passar sense.
—Aquesta sí que és bona! I si, per manca de càlculs exactes, no poguéssim pujar!
—Justa la fusta!, només demano això!
—Vinga, senyor Kennedy, l'amo vindrà a buscar-nos d'aquí a un moment.
—No hi aniré.
—No deveu pas voler-li donar aquest disgust.
—L'hi donaré.
—Bé, bé! —va fer en Joe rient—, dieu això perquè no és aquí; però quan us digui cara a cara:
«Dick (amb tots els respectes), necessito saber exactament el teu pes», hi anireu, no sé què m'hi jugo.
—No hi aniré.
En aquell moment el doctor entrà al seu despatx, on tenia lloc aquesta conversa, i mirà en
Kennedy, que no es va sentir massa còmode.
—Dick —va dir el doctor—, vine amb en Joe; necessito saber quant peseu tots dos.
—Però…
—No cal que et treguis el barret. Vine.
I en Kennedy hi anà.
Es traslladaren tots tres al taller dels senyors Mittchell, on havia estat preparada una d'aquestes
balances que en diuen romanes.
Calia efectivament que el doctor conegués el pes dels seus companys per establir l'equilibri de
l'aeròstat. Així doncs, va fer pujar en Dick a la plataforma de la balança; aquest, sense oposar-hi
resistència, deia a mitja veu:
—Ja n'hi ha prou!, ja n'hi ha prou!, això no porta enlloc.
—Cent cinquanta-tres lliures —va dir el doctor, mentre anotava aquest número a la seva llibreta.
—Peso massa?
—No, i ara, senyor Kennedy —replicà en Joe—; d'altra banda, jo sóc lleuger i quedarà
compensat.
Tot dient això, en Joe, entusiasmat, ocupà el lloc del caçador; va estar a punt de trabucar la
balança i tot, de l'embranzida que portava; es posà en l'actitud del Wellington que escarneix
Aquil·les a l'entrada del Hyde-Park, i, sense escut i tot, va estar magnífic.
—Cent vint lliures —anotà el doctor.
—Eh?, eh? —va fer en Joe amb un somriure de satisfacció. No hauria pogut dir ni per què
somreia.
—Em toca a mi —digué en Fergusson, i anotà cent trenta-cinc lliures a compte seu.
—Tots tres —va dir—, no pesem més de quatre-centes lliures.
—Senyor —respongué en Joe—, si fos necessari per a la vostra experiència, podria aprimar-me
ben bé una vintena de lliures fent dejuni.
—És inútil, noi —respongué el doctor—; pots menjar de gust, i aquí tens mitja corona perquè
agafis llast al teu caprici.
E
Capítol VII
Detalls geomètrics. — Càlcul de la capacitat del globus. — L'aeròstat
doble. — La coberta. — La barqueta. — L'aparell misteriós. — Els
queviures. — La suma final.
L doctor Fergusson s'havia preocupat des de feia molt temps dels detalls de la seva expedició.
Es comprèn que el globus, aquell meravellós vehicle destinat a transportar-lo per l'aire, fos
objecte de la seva constant sol·licitud.
Primer de tot, i per no donar dimensions massa grans a l'aeròstat, decidí inflar-lo amb hidrogen,
que és catorze vegades i mitja més lleuger que l'aire. La producció d'aquest gas és fàcil, i és el que
ha donat més bons resultats en les experiències aerostàtiques.
El doctor, d'acord amb càlculs molt exactes, trobà que, pel que fa al seu aparell i als objectes
indispensables per al viatge, s'havia d'emportar un pes de quatre mil lliures; va caldre doncs esbrinar
quina seria la força ascensional capaç d'aixecar aquell pes, i, conseqüentment, quina capacitat
tindria.
Un pes de quatre mil lliures és representat per un desplaçament d'aire de quaranta-quatre mil
vuit-cents quaranta-set peus cúbics, que és el mateix que dir que quaranta-quatre mil vuit-cents
quaranta-set peus cúbics d'aire pesen aproximadament quatre mil lliures.
Si dotem el globus d'aquesta capacitat de quaranta-quatre mil vuit-cents quaranta-set peus cúbics
i l'omplim, en lloc d'aire, d'hidrogen, que, essent catorze vegades i mitja més lleuger, només pesa
dues-centes setanta-sis lliures, això dóna una ruptura d'equilibri, és a dir una diferència de tres mil
set-centes vint-i quatre lliures. Aquesta diferència entre el pes del gas contingut al globus i el pes de
l'aire circumdant constitueix la força ascensional de l'aeròstat.
Tanmateix, si hom introduïa al globus els quaranta-quatre mil vuit-cents quaranta peus cúbics de
gas de què parlem, quedaria totalment ple; i això no pot ser, perquè a mesura que el globus puja cap a
les capes menys denses de l'aire, el gas que enclou tendeix a dilatar-se i no trigaria a rebentar la
coberta. Generalment, doncs, només s'omplen dues terceres parts dels globus.
Però el doctor, en virtut de cert projecte que només ell coneixia, decidí omplir el seu aeròstat
només fins a la meitat, i, com que li calia emportar-se quaranta-quatre mil vuit-cents quaranta-set
peus cúbics d'hidrogen, donà al globus una capacitat gairebé doble.
El disposà seguint el model de globus allargat, que com se sap és preferible; el diàmetre
horitzontal fou de cinquanta peus i el diàmetre vertical de setanta-cinc; obtingué així un esferoide
amb una capacitat que s'elevava, en números rodons, a noranta mil peus cúbics.
Si el doctor Fergusson hagués pogut fer servir dos globus, les seves possibilitats d'èxit s'haurien
incrementat; efectivament, en cas que un arribés a rompre's a l'aire, hom podria aguantar-se, deixant
anar llast, per mitjà de l'altre. Però maniobrar dos aeròstats es fa molt difícil, quan es tracta de
mantenir-los amb una força d'ascensió igual.
Després d'haver reflexionat llargament, en Fergusson, amb una enginyosa disposició, va reunir
els avantatges de dos globus sense tenir-ne els inconvenients; en va construir dos de grandària
desigual i els tancà l'un dintre l'altre. El globus exterior, que conservà les dimensions que hem donat
més amunt, en contenia un de més petit, amb la mateixa forma, que només feia quaranta-cinc peus de
diàmetre horitzontal i seixanta-vuit peus de diàmetre vertical. La capacitat d'aquest globus interior,
doncs, només era de seixanta-set mil peus cúbics, i havia de nedar en el fluid que l'envoltava; d'un
globus a l'altre s'obria una vàlvula que permetia, en cas de necessitat, fer-los comunicar entre ells.
Aquesta disposició presentava el següent avantatge: que, sï calia donar sortida al gas per baixar,
es deixava escapar primer el del globus gran, i, encara que s'hagués de buidar del tot, el petit restava
intacte; aleshores hom podia desfer-se de la coberta exterior, com d'un pes incòmode, i el segon
aeròstat, tot sol, no oferia al vent la resistència dels globus mig desinflats.
A més, en cas de tenir lloc un accident, d'un esquinç produït al globus exterior, hi havia
l'avantatge que l'altre quedava preservat.
Els dos aeròstats van ser construïts amb un tafetà assarjat de Lió recobert amb un bany de
gutaperxa. Aquesta substància gomo-resinosa gaudeix d'una impermeabilitat absoluta i és totalment
inatacable pels àcids i el gas. Al pol superior del globus, on es fa quasi tota la força, s'hi posà doble
gruix de tafetà.
Aquesta coberta podia retenir el fluid durant un temps limitat. Pesava mitja lliura per cada nou
peus quadrats. Per tant, com que la superfície del globus exterior era aproximadament d'onze mil siscents
peus quadrats, la coberta pesà sis-centes cinquanta lliures. La coberta del segon globus, que
feia nou mil dos-cents peus quadrats de superfície, només pesava cinc-centes deu lliures: en total,
doncs, mil cent seixanta lliures.
La xarxa destinada a aguantar la barqueta va ser feta amb corda de cànem d'una gran solidesa; les
dues vàlvules esdevingueren objecte de cures minucioses, com ho hagués estat el timó d'un vaixell.
La barqueta, de forma circular i d'un diàmetre de quinze peus, era feta de vímet, reforçada per
una lleugera armadura de ferro i revestida per la part inferior de molles elàstiques destinades a
esmorteir els xocs. El seu pes i el de la xarxa no passaven en total de les dues-centes vuitanta lliures.
El doctor va fer construir, a més a més, quatre caixes de planxa de sis mil·límetres de gruix,
unides entre elles per tubs proveïts d'aixetes; hi ajuntà un serpentí de dues polzades de diàmetre
aproximadament, que s'acabava amb dos braços verticals de llargària desigual: el més llarg
mesurava vint-i-cinc peus d'altura i el més curt només quinze.
Les caixes de planxa anaven encastades a la barqueta, de manera que ocupessin el mínim espai
possible; el serpentí, que no s'havia d'ajustar fins més tard, va ser embalat per separat, així com una
pila Bunsen molt potent. Aquell aparell havia estat combinat tan enginyosament, que no pesava més
de set-centes lliures, incloent-hi fins i tot vint-i-cinc galons0 d'aigua continguts en una caixa especial.
Els instruments destinats al viatge consistiren en dos baròmetres, dos termòmetres, dues
brúixoles, un sextant, dos cronòmetres, un horitzó artificial i un altazimut per situar els objectes
llunyans i inaccessibles. L'Observatori de Greenwich s'havia posat a disposició del doctor, que,
d'altra banda, no tenia intenció de fer experiments de física; només volia conèixer la seva direcció i
determinar la posició dels principals rius, muntanyes i ciutats.
Es va proveir de tres àncores de ferro que ja havien estat ben provades, així com d'una escala de
seda lleugera i resistent, d'uns cinquanta peus de llargada.
Calculà igualment el pes exacte dels queviures, que consistiren en te, cafè, galetes, carn salada i
pemmican, un preparat que conté molts elements nutritius en un volum molt minso. Independentment
d'una reserva suficient d'aiguardent, disposà dos dipòsits d'aigua que contenien vint-i-dos galons
cadascun.
El consum d'aquests aliments diversos havia de disminuir a poc a poc el pes aixecat per
l'aeròstat. Cal dir que l'equilibri d'un globus a l'atmosfera és d'una extrema sensibilitat. La pèrdua
d'un pes quasi insignificant és suficient per produir un desplaçament molt apreciable.
El doctor no oblidà ni una tenda que havia de cobrir una part de la barqueta ni les mantes, que
componien tota la roba de llit del viatge, ni les escopetes del caçador, ni les seves provisions de
pólvora i de bales.
Vet aquí el resum dels diferents càlculs:
Fergusson 135 lliures
Kennedy 153 »
Joe 120 »
Pes del primer globus 650 »
Pes del segon globus 510 »
Barqueta i xarxa 280 »
Àncores, instruments, fusells, mantes, tenda, utensilis diversos 190 »
Carn, pemmican, galetes, te, cafè, aiguardent 386 lliures
Aigua 400 »
Aparell 700 »
Pes de l'hidrogen 276 »
Llast 200 »
Total 4.000 lliures
Aquesta era la descomposició de les quatre mil lliures que el doctor Fergusson tenia la intenció
d'enlairar; només s'enduia dues-centes lliures de llast, «tan sols per als casos imprevistos», deia,
perquè comptava no haver-se'n de servir gràcies al seu aparell.
C
Capítol VIII
Importància d'en Joe. — El comandant del Resolute. L'arsenal d'en
Kennedy. — Arranjaments. — El sopar de comiat. — La sortida del 21
de febrer. — Sessions científiques del doctor. — Duveyrier,
Livingstone. — Detalls del viatge aeri. — En Kennedy reduït al silenci.
AP al 10 de febrer els preparatius arribaren a llur fi; els aeròstats, tancats l'un dintre l'altre,
eren acabats del tot, i havien suportat una forta pressió d'aire projectat contra els seus flancs;
aquesta prova donà una bona impressió de la seva solidesa i testimonià la cura esmerçada en
la seva construcció.
En Joe no s'hi veia d'alegria; anava sense parar de Greek Street als tallers dels senyors Mittchell,
sempre enfeinat, però sempre radiant, donant de bon grat detalls del projecte a gent que ni tan sols li
ho demanava, orgullós per damunt de tot d'acompanyar el seu amo. Fins i tot em sembla que,
ensenyant l'aeròstat, descabdellant les idees i els plans del doctor, deixant-lo albirar per una finestra
entreoberta o al seu pas pels carrers, el bon xicot va guanyar-s'hi unes quantes mitges corones; no se
li n'ha de fer retret, tenia tot el dret d'especular una mica amb l'admiració i la curiositat dels seus
contemporanis.
El 16 de febrer el Resolute anà a tirar l'àncora davant de Greenwich. Era un vaixell d'hèlice de
vuit-centes tones de càrrega, avesat als trajectes llargs, que fou l'encarregat d'avituallar la darrera
expedició de Sir James Ross a les regions polars. El comandant Pennet passava per ser un home
amable, i s'interessava particularment pel viatge del doctor, que apreciava de temps ha. Aquest
Pennet feia més per savi que no per soldat, cosa que no impedia que la seva embarcació portés
quatre boques de foc, que no havien fet mai mal a ningú i només servien en qualsevol cas per produir
els sorolls més pacífics del món.
La bodega del Resolute va ser acondicionada per tal que pogués allotjar l'aeròstat, que hi fou
transportat amb les màximes precaucions el dia 18 de febrer; quedà emmagatzemat al fons del
vaixell, per tal de prevenir qualsevol accident; la barqueta i els seus accessoris, les àncores, les
cordes, els queviures, els dipòsits per a l'aigua, que s'havien d'omplir en arribar, tot va ser estibat
sota els ulls d'en Fergusson.
Hom embarcà deu tones d'àcid sulfúric i deu tones de ferralla vella per a la producció de
l'hidrogen. Aquella quantitat era més que suficient, però calia estar previngut contra les possibles
pèrdues. L'aparell destinat a desenvolupar el gas, compost d'una trentena de barrils, va ser col·locat
al fons de la bodega.
Aquests preparatius diversos acabaren el 18 de febrer al vespre. Dues cabines arranjades
confortablement esperaven el doctor Fergusson i el seu amic Kennedy. Aquest darrer, tot i jurant que
no hi aniria, pujà a bord amb un veritable arsenal de la caça, dues excel·lents escopetes de
retrocàrrega de dos trets i una carrabina a tota prova de la fàbrica de Purdey Moore i Dickson
d'Edimburg; amb una arma com aquella, el caçador no tenia problemes per col·locar una bala a l'ull
d'un isard a dues mil passes de distància; hi afegí dos revòlvers Coit de sis trets per a casos
imprevistos; el polvorí, la bossa dels cartutxos, el plom i les bales, en quantitat suficient, no
depassaven els límits de pes assignats pel doctor.
Els tres viatgers s'instal·laren a bord el dia 19 de febrer; van ser rebuts amb una gran distinció
pel capità i els seus oficials, el doctor sempre bastant fred, únicament preocupat per la seva
expedició, en Dick emocionat sense voler-ho semblar massa, en Joe botant, esclatant en acudits
burlescos; ben aviat es convertí en el bromista de la cambra dels contramestres, on li havia estat
reservat un catre.
El 20, la Reial Societat de Geografia oferí un gran sopar de comiat al doctor Fergusson i a en
Kennedy. El comandant Pennet i els seus oficials assistiren a l'àpat, que va ser molt animat i ben
proveït de libacions falagueres; s'hi féu un gran nombre de brindis per assegurar a tots els convidats
una existència centenària. Sir Francis M… presidia amb emoció continguda, però plena de dignitat.
Amb gran confusió per part seva, en Dick Kennedy tingué una part important en les felicitacions
bàsiques. Després d'haver begut «per l'intrèpid Fergusson, glòria d'Anglaterra», es va beure «pel no
menys coratjós Kennedy, el seu valent company».
En Dick es va posar molt vermell, cosa que passà per modèstia: els aplaudiments redoblaren. En
Dick es va posar encara més vermell.
A les postres arribà un missatge de la reina; adreçava els seus compliments als dos viatgers i feia
vots per l'èxit de l'empresa.
Això va fer necessaris nous brindis «per Sa Molt Graciosa Majestat».
A mitjanit, després de comiats emocionants i de caloroses estretes de mà, els convidats se
separaren.
Les barques del Resolute esperaven al pont de Westminster; el comandant s'hi embarcà en
companyia dels passatgers i dels oficials, i el corrent ràpid del Tàmesis els portà cap a Greenwich.
A la una tothom dormia a bord.
L'endemà, 21 de febrer, a les tres de la matinada, els forns roncaven; a les cinc es llevava
l'àncora, i, impulsat per la seva hèlice, el Resolute va fer cap a la desembocadura del Tàmesis.
No cal dir que les converses de bord giraren únicament al voltant de l'expedició del doctor
Fergusson. Veient-lo o escoltant-lo, inspirava una tal confiança, que ben aviat, tret de l'escocès,
ningú no posà en qüestió l'èxit de la seva empresa.
Durant les llargues hores de lleure del viatge, el doctor feia un veritable curs de geografia a la
cambra dels oficials. Aquells joves s'apassionaven amb els descobriments fets els darrers quaranta
anys a l'Àfrica; els explicà les exploracions de Barth, de Burton, de Speke, de Grant, els pintà
aquella misteriosa contrada lliurada per tots cantons a les investigacions de la ciència. Al nord, el
jove Duveyrier explorava el Sàhara i s'emportava a París els cabdills tuaregs. Sota la inspiració del
govern francès, e» preparaven dues expedicions que, baixant del nord i dirigint-se a l'oest, es
creuarien a Tombouctou. Al sud, l'infatigable Livingstone continuava avançant cap a l'equador i, des
del març de 1862, remuntava, en companyia de Mackensie, el riu Rovoonia. Segur que el segle xix no
passaria sense que l'Àfrica hagués revelat els secrets enterrats al seu si des de feia sis mil anys.
L'interès dels oients de Fergusson es despertà sobretot quan els va fer conèixer detalladament els
preparatius del seu viatge; volgueren verificar els seus càlculs, discutiren, i el doctor entrà
obertament en la discussió.
En general, s'estranyaven de la quantitat relativament restringida de queviures que s'emportava.
Un dia, un dels oficials interrogà el doctor sobre aquest punt.
—Us sorprèn això —respongué en Fergusson.
—Certament.
—Però quina durada suposeu que tindrà el meu viatge? Mesos sencers? És un gran error; si
s'allargava, estaríem perduts, no arribaríem. Sapigueu que no hi ha més de tres mil cinc-centes,
poseu-hi quatre mil milles, de Zanzíbar a la costa del Senegal. Doncs bé, a dues-centes quaranta
milles cada dotze hores, cosa que no s'acosta a la rapidesa dels nostres ferrocarrils, viatjant dia i nit,
n'hi hauria prou amb set dies per travessar l'Àfrica.
—Però aleshores no podríeu veure res, ni aixecar plans del terreny, ni reconèixer el país.
—Si domino el globus, si pujo i baixo a voluntat —respongué el doctor—, també podré aturarme
quan em semblarà bé, sobretot quan hi hagi corrents massa violents que amenacin d'arrossegarnos.
—I en trobareu —digué el comandant Pennet—; hi ha huracans que van a més de dues-centes
quaranta milles per hora.
—Ja ho veieu —replicà el doctor—, amb aquesta rapidesa travessaríem l'Àfrica en dotze hores;
ens aixecaríem a Zanzíbar per anar a dormir a Saint-Louis.
—Però un globus podria ser arrossegat per una velocitat així? —reprengué un oficial.
—S'ha donat el cas —respongué en Fergusson.
—I el globus ha resistit?
—Perfectament. Era a l'època del coronament de Napoleó, el 1804. L'aeronauta Garnerin llançà
de París, a les onze del vespre, un globus que portava la inscripció següent, feta amb lletres d'or:
«París, 25 de frimari de l'any XIII, coronament de l'emperador Napoleó per S. S. Pius VII.» L'endemà
al matí, a les cinc, els habitants de Roma veien com el mateix globus planava per sobre el Vaticà,
recorria els camps romans i anava a caure al llac de Brassiano. Així doncs, senyors, un globus pot
resistir aquestes velocitats.
—Un globus sí, però un home… —s'aventurà a dir en Kennedy.
—Però un home també! Perquè un globus està sempre immòbil en relació amb l'aire que l'envolta;
no és pas ell que corre, és la mateixa massa de l'aire; així que, si enceneu una espelma a la barqueta,
la flama no vacil·larà. Un aeronauta que hagués anat a dalt del globus de Garnerin no hauria sofert
cap mena de dany per la velocitat. D'altra banda, no tinc pas la intenció d'experimentar una rapidesa
semblant, i si durant la nit em puc agafar en algun arbre o en algun accident del terreny, no me
n'estaré pas. D'altra banda ens emportem queviures per a dos mesos, i res no impedirà que el nostre
destre caçador ens proveeixi de caça en abundància quan prenguem terra.
—Ah, senyor Kennedy!, podreu fer-hi gala de la vostra mestria —digué un jove midshipman tot
mirant l'escocès amb ulls d'enveja.
—Sense comptar —reprengué un altre—, que una gran glòria doblarà el vostre plaer.
—Senyors… —respongué el caçador—, sóc molt sensible… als vostres compliments… però no
em correspon de rebre'ls…
—Com! —van fer de tots costats—, que no hi anireu?
—No hi aniré.
—No acompanyareu el doctor Fergusson?
—No només no l'acompanyaré, sinó que sóc aquí tan sols per aturar-lo a l'últim moment.
Totes les mirades es dirigiren cap al doctor.
—No l'escolteu —respongué amb el seu aire tranquil—. No cal discutir-li ho, això; en el fons,
sap perfectament que vindrà.
—Per sant Patrici! —exclamà en Kennedy—, juro…
—No juris res, amic Dick; t'hem aforat, t'hem pesat, a tu, la teva pólvora, les teves escopetes i les
teves bales; així que no en parlem més.
I, de fet, des d'aquell dia fins a l'arribada a Zanzíbar, en Dick no tornà a obrir la boca; no parlà
més ni d'això ni de cap altra cosa. Callà.
E
Capítol IX
Hom dobla el cap. — El castell de proa. — Curs de cosmografia pel
professor Joe. — Sobre la direcció dels globus. — Sobre la recerca
dels corrents atmosfèrics. Εὕρηκα.
L Resolute feia via ràpidament en direcció al cap de Bona Esperança; es mantenia el bon
temps, encara que el mar esdevingué més mogut.
El 30 de març, vint-i-set dies després de la sortida de Londres, el mont Table es perfilà a
l'horitzó; la ciutat del Cap, situada al peu d'un amfiteatre de turons, aparegué a l'extrem de les ulleres
de llarga vista, i ben aviat el Resolute ancorà al port. Però el comandant hi feia escala només per
proveir-se de carbó; va ser qüestió d'un dia; l'endemà, el vaixell es dirigia al sud per doblar la punta
meridional de l'Àfrica i entrar al canal de Moçambic.
Aquell no era el primer viatge que feia en Joe per mar, i no havia trigat a trobar-s'hi com a casa,
a bord. Tothom l'estimava per la seva franquesa i el seu bon humor. Una gran part de la celebritat del
seu amo requeia en ell. Se l'escoltaven com un oracle, i no s'equivocava pas més que un altre.
Però, mentre el doctor prosseguia el curs de les seves descripcions a la cambra dels oficials, en
Joe tenia la seva trona al castell de proa, i feia història a la seva manera, procediment seguit pels
més grans historiadors de tots els temps, d'altra banda.
Naturalment el tema era el viatge aeri. En Joe havia tingut treballs per fer acceptar l'empresa a
esperits recalcitrants; però al mateix temps, un cop la cosa va ser acceptada, per a la imaginació dels
mariners, estimulada pel relat d'en Joe, ja no hi va haver res d'impossible.
L'enlluernador contista persuadia el seu auditori que després d'aquell viatge en farien molts
altres. Allò només era el començament d'una llarga sèrie d'empreses sobrehumanes.
—Amics, feu-vos càrrec que, quan s'ha tastat aquest mitjà de locomoció, ja no te'n pots estar; així
doncs, a la nostra propera expedició, en lloc d'anar de costat, anirem ben de dret, sempre amunt.
—Caram! Així a la lluna —digué un oient meravellat.
—A la lluna! —contestà en Joe—; tingueu per segur que no és massa corrent! Tothom hi va, a la
lluna. D'altra banda, no hi ha aigua, i us veieu obligats a emportar-vos en provisions enormes, i
flascons d'atmosfera i tot, posat que us entesteu a respirar.
—Bé, mentre hi hagi ginebra! —digué un mariner molt amant d'aquesta beguda.
—Ni parlar-ne, amic. No, res de lluna! Però ens passejarem per aquestes boniques estrelles, per
aquests encantadors planetes dels quals m'ha parlat tan sovint el meu amo. Començarem, doncs, per
visitar Saturn…
—Aquell que té un anell? —demanà el contramestre.
—Sí, un anell de casament! Només que no se sap on para la seva dona!
—Com!, aniríeu allà tan amunt? —va fer un grumet estupefacte—. És el diable, doncs, el vostre
amo.—
El diable! És massa bo per ser-ho!
—Però, i després de Saturn? —demanà un dels més impacients de l'auditori.
—Després de Saturn? Doncs mira, farem una visita a Júpiter; un país estrambòtic, eh?, on els
dies només són de nou hores i mitja, la qual cosa és una comoditat per als mandrosos, i on els anys,
ara ves, duren dotze anys, la qual cosa és un avantatge per a la gent que només té sis mesos de vida.
Això els allarga una mica l'existència!
—Dotze anys? —reprengué el grumet.
—Sí, vailet; vol dir que, en aquell país, tu encara mamaries de ta mare, i aquell home d'allà, que
va per la cinquantena, seria un marrec de quatre anys i mig.
—Això no s'ho creu ningú! —cridà el castell de proa a una sola veu.
—És la pura veritat —va fer en Joe amb seguretat—. Però, què voleu?; si hom persevera a
vegetar en aquest món, no s'aprèn res, hom resta ignorant com un cap d'olla. Veniu algun dia a Júpiter
i ho veureu! Això sí, s'ha de tenir aguant allà dalt, perquè hi corren uns satèl·lits no gens agradables!
I la gent reia, però se'l creien a mitges; i els parlava de Neptú, on els mariners són
esplèndidament rebuts, i de Mart, on els militars estan ben apoltronats, cosa que acaba per fer-se
carregosa. Pel que fa a Mercuri, un món dolent: només hi ha lladres i comerciants, i uns i altres
s'assemblen tant que es fa difícil de distingir-los. I finalment els feia un quadre veritablement
encisador de Venus.
—I quan tornarem d'aquesta expedició —digué el simpàtic contista—, ens condecoraran amb la
creu del Sud, que brilla allà dalt, al trau de Nostre Senyor.
—I us l'haureu ben guanyada —van dir els mariners.
Així transcorrien, en alegres xerrades, els llargs vespres del castell de proa. I, mentrestant, les
converses instructives del doctor seguien la seva marxa.
Un dia s'enraonava de la direcció dels globus, i en Fergusson fou pregat de donar el seu parer al
respecte.
—No crec —digué—, que hom pugui arribar a dirigir els globus. Conec tots els sistemes
experimentats o proposats; ni un de sol ha tingut èxit, ni un de sol és practicable. Us podeu imaginar
que m'he hagut de preocupar d'aquesta qüestió, que havia de tenir un interès tan gran per a mi; però
no l'he pogut resoldre amb els mitjans que ens proporcionen els coneixements actuals de mecànica.
Caldria descobrir un motor d'una força extraordinària i una lleugeresa increïble! I així i tot no es
podrien resistir els corrents de certa importància! D'altra banda, fins ara hom s'ha ocupat més aviat
de dirigir la barqueta més que no pas el globus. Això és un error.
—Tanmateix —replicà algú—, hi ha una gran relació entre un aeròstat i un vaixell, que es
dirigeix a voluntat.
—No —respongué el doctor Fergusson—, n'hi ha poca, per no dir gens. L'aire és infinitament
menys dens que l'aigua, on el vaixell només és submergit fins a la meitat, mentre que l'aeròstat és
immers tot sencer en l'atmosfera, i resta immòbil en relació amb el fluid que l'envolta.
—¿Llavors penseu que la ciència aerostàtica ja ha dit l'última paraula?
—No, ben segur que no! Cal buscar una altra cosa, i, si hom no pot dirigir un globus, si més no es
pot mantenir-lo en els corrents atmosfèrics favorables, que, a mesura que hom puja, esdevenen més
uniformes i són de direcció constant; ja no els pertorben les valls i les muntanyes que solquen la
superfície terrestre, i aquesta, ja ho sabeu, és la causa principal dels canvis de vent i de la desigualtat
de la seva força. Doncs bé, un cop determinades aquestes zones, només caldrà que el globus es
col·loqui dins els corrents que li convinguin.
—Però llavors —reprengué el comandant Pennet—, per atènyer-los caldrà pujar i baixar
constantment. Aquí hi ha veritable dificultat, estimat doctor.
—I per què, estimat comandant?
—Entenguem-nos: serà una dificultat i un obstacle només per als viatges de llarg recorregut, no
pas per a les simples passejades aèries.
—I per quin motiu, si us plau?
—Perquè només podeu pujar a condició de deixar anar llast, i només podeu baixar a condició de
perdre gas, i amb aquesta maniobra les vostres provisions de gas i de llast aviat s'hauran esgotat.
—Estimat Pennet, aquí hi ha el quid de la qüestió. Aquí hi ha l'única dificultat que la ciència ha
de tendir a vèncer. No es tracta de dirigir els globus; es tracta de moure'ls amunt i avall, sense gastar
aquest gas que és la seva força, la seva sang, la seva ànima, si se'm permet dir-ho així.
—Teniu raó, estimat doctor, però aquesta dificultat encara no s'ha resolt, aquest sistema encara
no s'ha trobat.
—Perdoneu, s'ha trobat.
—Qui l'ha trobat?
—Jo!
—Vós?
—Podeu comprendre que, sense això, no m'hauria arriscat a fer aquesta travessia de l'Àfrica amb
globus. Al cap de vint-i-quatre hores m'hauria quedat a zero de gas!
—Però d'això no n'heu parlat a Anglaterra.
—No. No tenia ganes de lliurar-me a una discussió pública. Em semblava inútil. He fet
experiències preparatòries en secret, i n'he quedat satisfet; no tenia necessitat de saber-ne més.
—Bé doncs, estimat Fergusson, ¿us podem demanar el vostre secret?
—Heus-lo aquí, senyors, el meu sistema és ben senzill. L'atenció de l'auditori arribà al seu punt
més alt, i el doctor prengué tranquil·lament la paraula en aquests termes:
-H
Capítol X
Proves anteriors. — Les cinc caixes del doctor. — El bufador de gas.
— El calorífer. — Forma de maniobrar. — Èxit segur.
OM ha intentat sovint, senyors, enlairar-se o baixar a voluntat, sense perdre el gas o el llast
d'un globus. Un aeronauta francès, el senyor Meunier, volia aconseguir aquest objectiu
comprimint aire en una cavitat interior. Un belga, el doctor van Hecke, per mitjà d'ales i paletes,
desplegava una força vertical que hauria estat insuficient en la major part dels casos. Els resultats
pràctics obtinguts amb aquests diversos sistemes han estat insignificants.
»He resolt, doncs, abordar la qüestió més decididament. Per començar suprimeixo completament
el llast, si no és per a casos de força major, com la ruptura del meu aparell o. l'obligació d'enlairarme
instantàniament per evitar un obstacle imprevist.
»Els meus mitjans d'ascensió i descens consisteixen únicament a dilatar o a contreure el gas
contingut a l'interior de l'aeròstat a través de temperatures diverses. I vet aquí com obtinc aquest
resultat.
»Heu vist embarcar amb la cistella unes quantes caixes l'ús de les quals desconeixeu. Són cinc
caixes en total. La primera conté aproximadament vint-i-cinc galons d'aigua, a la qual afegeixo unes
gotes d'àcid sulfúric per augmentar la seva conductibilitat, i la descomponc per mitjà d'una potent
pila Bunsen. L'aigua, com sabeu, es compon de dos volums d'hidrogen i un volum d'oxigen.
»Aquest darrer, sota l'acció de la pila, va a parar pel pol positiu a la segona caixa. La tercera,
col·locada damunt d'aquesta i de capacitat doble, rep l'hidrogen que arriba pel pol negatiu.
»Dues aixetes, l'una de les quals té una obertura el doble de gran que l'altra, fan comunicar
aquestes dues caixes amb la quarta, que s'anomena caixa de mescla. Allà, en efecte, es mesclen els
dos gasos provinents de la descomposició de l'aigua. La capacitat d'aquesta caixa de mescla és
aproximadament de quaranta-un peus cúbics.
»A la part superior d'aquesta caixa hi ha un tub de platí, amb una aixeta.
»Ara ja ho enteneu, senyors: l'aparell que us descric és senzillament un bufador d'oxigen i
hidrogen, l'escalfor del qual ultrapassa la del foc de forja.
»Un cop establert això, passo a la segona part de l'aparell.
»De la part inferior del meu globus, que és tancat hermèticament, surten dos tubs separats per un
petit interval. L'un té el seu naixement enmig de les capes superiors de l'hidrogen, l'altre enmig de les
capes inferiors.
»Aquests dos canons estan proveïts a cada certa distància de fortes articulacions de cautxú, que
els permeten d'adaptar-se a les oscil·lacions de l'aeròstat.
»Tots dos baixen fins a la barqueta, i es perden en una caixa de ferro de forma cilíndrica, que
s'anomena caixa d'escalfor, i que és tancada a cada extrem per dos sòlids discs del mateix metall.
»El tub que parteix de la regió inferior del globus va a parar en aquest recipient cilíndric pel disc
de baix; hi penetra, i aleshores afecta la forma d'un serpentí helicoïdal els anells superposats del qual
ocupen quasi tota l'alçada de la caixa. Abans de sortir-ne, el serpentí va a parar en un petit con, la
base còncava del qual, en forma de casquet esfèric, és dirigida cap a baix.
»Pel cim d'aquest con surt el segon tub, i va a parar, com us he dit, a les capes superiors del
globus.
»El casquet esfèric del con és de platí, per tal que no es fongui sota l'acció del bufador. Ja que
aquest és col·locat al fons de la caixa de ferro, al mig del serpentí helicoïdal, i l'extremitat de la seva
flama arribarà a llepar lleugerament el casquet.
»Ja sabeu, senyors, què és un calorífer destinat a escalfar les cases. Sabeu com actua. Es fa
passar l'aire de la casa per les canonades i es restitueix a una temperatura més elevada. Doncs bé, en
realitat el que acabo de descriure-us no és altra cosa que un calorífer. En efecte, què passarà? Una
vegada el bufador és encès, l'hidrogen del serpentí i del con còncau s'escalfa i puja ràpidament pel
canó que el condueix a les regions superiors de l'aeròstat. A sota es fa el buit, i atreu el gas de les
regions inferiors, que al seu torn s'escalfa i es renova contínuament; així es produeix en els canons i
el serpentí un corrent extremadament ràpid de gas, que surt del globus, hi torna a entrar i se
sobreescalfa constantment.
»Però com que els gasos augmenten en 1/480 del seu volum per cada grau d'escalfor, si forço la
temperatura en divuit graus l'hidrogen de l'aeròstat es dilatarà en 18/480, o mil sis-cents catorze peus
cúbics, i desplaçarà per tant mil sis-cents catorze peus cúbics d'aire de més, cosa que augmentarà la
seva força ascensional en cent seixanta lliures. Això equival a deixar anar el mateix pes de llast. Si
augmento la temperatura en cent vuitanta graus, el gas es dilatarà en 180/480: desplaçarà setze mil
set-cents quaranta peus cúbics de més, i la seva força ascensional s'incrementarà en mil sis-centes
lliures.
»Ja ho enteneu, senyors, vol dir que puc obtenir fàcilment ruptures d'equilibri considerables. El
volum de l'aeròstat ha estat calculat de tal manera que, quan és mig inflat, desplaça un pes d'aire
exactament igual al de la coberta de l'hidrogen i la barqueta carregada de viatgers i de tots els
accessoris. Inflat fins en aquest punt, està en perfecte equilibri a l'aire, no puja ni baixa.
»Per operar l'ascensió, escalfo el gas a una temperatura superior a la temperatura ambiental per
mitjà del meu bufador; amb aquest excés d'escalfor, s'obté una tensió més forta, i s'infla més el
globus, que puja en la mateixa proporció que dilato l'hidrogen.
»El descens es fa, naturalment, moderant l'escalfor del bufador i deixant que la temperatura es
refredi. Per tant, l'ascensió serà generalment molt més ràpida que el descens. Però aquesta és una
feliç circumstància; baixar ràpidament no m'interessarà mai, i en canvi amb una gran rapidesa en la
marxa ascendent és com podré evitar els obstacles. Els perills són a baix i no a dalt.
»D'altra banda, com us he dit, tinc una certa quantitat de llast que em permetrà d'enlairar-me
encara més de pressa, si és necessari. La vàlvula situada al pol superior del globus és només una
vàlvula de seguretat. El globus conserva sempre la mateixa càrrega d'hidrogen; les variacions de
temperatura que produeixo en aquest medi clos de gas basten per a tots els moviments de pujada i
baixada.
»Ara, senyors, com a detall pràctic, afegiré el que segueix.
»La combustió de l'hidrogen i l'oxigen a la punta del bufador produeix tan sols vapor d'aigua. Per
això he proveït la part inferior de la caixa cilíndrica de ferro d'un tub de sortida amb una vàlvula que
funciona a menys de dues atmosferes de pressió; conseqüentment, tan aviat com arriba a aquesta
tensió, el vapor s'escapa tot sol.
»Aquí teniu ara xifres molt exactes.
»Vint-i-cinc galons d'aigua descomposta en els seus elements constitutius donen dues-centes
lliures d'oxigen i vint-i-cinc lliures d'hidrogen. Això, a pressió atmosfèrica, representa mil vuit-cents
noranta peus cúbics del primer i tres mil set-cents vuitanta peus cúbics del segon, en total cinc mil
sis-cents setanta peus cúbics de mescla.
»D'altra part, l'aixeta del bufador, oberta al màxim, gasta vint-i-set peus cúbics per hora amb una
flama almenys sis vegades més forta que la dels grans fanals de l'enllumenat. De mitjana, doncs, i per
mantenir-me a una alçada poc considerable, no cremaré més de nou peus cúbics per hora; per tant,
els vint-i-cinc galons d'aigua em representen sis-centes trenta hores de navegació aèria, una mica més
de vint-i-sis dies.
»Ara bé, com que puc baixar quan em plagui i renovar la meva provisió d'aigua pel camí, el meu
viatge pot tenir una durada indefinida.
»Heus ací el meu secret, senyors; és senzill, i, com totes les coses senzilles, ha de reeixir per
força. La dilatació i la contracció del gas de l'aeròstat, aquest és el meu sistema, que no exigeix ni
ales enutjoses ni motor mecànic. Un calorífer per produir els canvis de temperatura i un bufador per
escalfar-lo no són cap incomoditat, ni massa pes. Crec, doncs, que he reunit totes les condicions
serioses per a l'èxit.
El doctor Fergusson acabà així el seu discurs, i va ser aplaudit de tot cor. No hi havia cap
objecció a fer; tot era previst i resolt.
—Tanmateix —digué el comandant—, això pot ser perillós. —Què hi fa, si és practicable? —
respongué senzillament el doctor.
U
Capítol XI
Arribada a Zanzíbar. — El cònsol anglès. — Males disposicions dels
habitants. — L'illa de Kumbeni. — Els creadors de pluja. — S'infla el
globus. — La marxa del 18 d'abril. — L'últim adéu. — El Victoria.
N vent constantment favorable havia apressat la marxa del Resolute cap al seu punt de
destinació. La navegació del canal de Moçambic fou particularment tranquil·la. La travessia
marítima feia augurar una bona travessia aèria. Tots anhelaven el moment de l'arribada i
desitjaven donar els últims retocs als preparatius del doctor Fergusson.
Finalment el bastiment arribà a les envistes de la ciutat de Zanzíbar, situada a l'illa del mateix
nom, i el 15 d'abril, a les onze del matí, deixà anar l'àncora al port.
L'illa de Zanzíbar pertany a l'imam de Mascate, aliat de França i Anglaterra, i és de ben segur la
seva colònia més bella. El port rep un gran nombre de vaixells dels països veïns.
L'illa és separada de la costa africana només per un canal que té una amplada màxima de trenta
milles.
Hi ha un important comerç de goma, ivori i sobretot «eben»,6 ja que Zanzíbar és el gran mercat
d'esclaus. Allà es concentra tot el botí conquerit a les batalles que lliuren incessantment entre ells els
caps de l'interior. Aquest tràfic s'estén també per tota la costa oriental, fins a sota les latituds del Nil,
i el senyor G. Lejean hi ha vist trafiquejar obertament sota pavelló francès.
Tan bon punt arribà el Resolute, el cònsol anglès de Zanzíbar pujà a bord per posar-se a
disposició del doctor, dels projectes del qual, des de feia un mes, l'havien tingut al corrent els diaris
d'Europa. Però fins en aquell moment formava part de la nombrosa falange dels incrèduls.
—Dubtava —digué allargant la mà a en Samuel Fergusson—, però ara ja no dubto.
Oferí la seva pròpia casa al doctor, a en Dick Kennedy i, naturalment, al bon Joe.
Gràcies a les seves atencions, el doctor tingué coneixement de diverses cartes que havia rebut del
capità Speke. El capità i els seus companys havien hagut de patir terriblement a causa de la fam i del
mal temps abans d'atènyer el país d'Ugogo; no avançaven sinó amb extrema dificultat i ja no pensaven
poder donar puntualment notícies seves.
—Aquests són perills i privacions que nosaltres podrem evitar —digué el doctor.
Els equipatges dels tres viatgers van ser transportats a la casa del cònsol, i tot seguit es
disposaren a desembarcar el globus a la platja de Zanzíbar; prop del pal dels senyals hi havia un
indret favorable, al costat d'una enorme construcció que el mantindria a l'abric dels vents de l'est. Era
una gran torre, semblant a un tonell posat dret, al costat del qual la bóta de Heidelberg hauria passat
per un insignificant barril; servia de fort, i dalt de la seva plataforma feien guàrdia balutxis armats
amb llances, formant una mena de guarnició de ganduls i bramaires.
Però, en el moment del desembarcament de l'aeròstat, el cònsol va ser advertit que la població de
l'illa s'hi oposaria per la força. No hi ha res més cec que les passions fanatitzades. La notícia de
l'arribada d'un cristià que s'havia d'enlairar cel amunt va ser rebuda amb irritació; els negres, més
afectats que els àrabs, veieren en aquest projecte intencions hostils a la seva religió; s'imaginaven
que els volien algun mal al sol i la lluna. I aquests dos astres són objecte de veneració per part de les
tribus africanes. Decidiren, doncs, oposar-se a aquella expedició sacrílega.
El cònsol, instruït sobre aquestes resolucions, ho consultà amb el doctor Fergusson i el
comandant Pennet. Aquest no volia recular davant les amenaces, però el seu amic el féu entrar en raó
sobre aquest punt.
—Acabaríem per sortir-nos amb la nostra, certament —li digué—; la mateixa guarnició de
l'imam ens faria costat si calgués; però, estimat comandant, un accident es pot produir amb molta
facilitat; n'hi hauria prou amb un cop ben donat per causar al globus un accident irreparable, i el
viatge quedaria compromès irremissiblement; per tant, cal actuar amb moltes precaucions.
—Però què es pot fer? Si desembarquem a la costa d'Àfrica ens trobarem amb les mateixes
dificultats! Què es pot fer?
—És molt senzill —respongué el cònsol—. Veieu aquelles illes situades a l'altra banda del port?
Desembarqueu l'aeròstat en una d'elles, rodegeu-vos d'un cinturó de mariners i no correreu cap risc.
—Perfecte —digué el doctor—, i podrem acabar els nostres preparatius amb comoditat.
El comandant se sotmeté a aquest consell. El Resolute s'acostà a l'illa de Kumbeni. Durant la
matinada del 16 d'abril, el globus va ser posat en lloc segur al mig d'una clariana, entre els grans
boscos que cobrien la superfície de l'illa.
S'aixecaren dos màstils de vuitanta peus d'alçada separats l'un de l'altre per una distància
semblant; un joc de politges fixades a llur extrem permeté, per mitjà d'un cable transversal, aixecar
l'aeròstat, que aleshores era totalment desinflat. El globus interior estava agafat al capdamunt del
globus exterior, de manera que fos alçat amb ell.
A l'apèndix inferior de cada globus es fixaren els dos canons d'introducció de l'hidrogen.
Al llarg de tot el dia 17 es disposà l'aparell destinat a produir gas; es componia de trenta bótes,
en les quals la descomposició de l'aigua es feia per mitjà de ferralla i d'àcid sulfúric ficats juntament
dins d'una gran quantitat d'aigua. L'hidrogen anava a parar en una vasta bóta central després d'haver
estat rentat al seu pas, i d'allà passava a cada aeròstat per les canonades d'introducció. D'aquesta
manera, cadascun d'ells s'omplia d'una quantitat de gas perfectament determinada.
Calgué fer servir, per a aquesta operació, mil vuit-cents seixanta-sis galons d'àcid sulfúric, setze
mil cinquanta lliures de ferro i nou-cents seixanta-sis galons d'aigua.
Aquesta operació començà la nit següent, cap a les tres de la matinada, i durà prop de vuit hores.
L'endemà, l'aeròstat, recobert per la xarxa, es gronxava graciosament per sobre la barqueta, retingut
per a un gran nombre de sacs de terra. L'aparell de dilatació va ser muntat amb gran cura, i els canons
que sortien de l'aeròstat van ser adaptats al recipient cilíndric.
Les àncores, les cordes, els instruments, les mantes de viatge, la tenda, els queviures, les armes,
hagueren d'ocupar el lloc que els era assignat a la barqueta; la provisió d'aigua es va fer a Zanzíbar.
Les dues-centes lliures de llast foren repartides en cinquanta sacs col·locats al fons de la barqueta,
però tanmateix a l'abast de la mà.
Aquests preparatius s'acabaren cap a les cinc de la tarda; els sentinelles vigilaven sense parar al
voltant de l'illa, i les barques del Resolute solcaven el canal.
Els negres continuaven manifestant la seva còlera amb crits, ganyotes i contorsions. Els bruixots
recorrien els grups irritats, atiant tota aquella irritació; alguns fanàtics intentaren guanyar l'illa
nedant, però els van allunyar amb molta facilitat.
Aleshores començaren els sortilegis i encanteris; els creadors de pluja, que pretenen tenir poders
sobre els núvols, cridaren els huracans i els «ruixats de pedra» perquè els socorressin; a tal fi,
colliren fulles de tots els arbres diferents del país i les van fer bullir a foc lent mentre mataven un xai
enfonsant-li una llarga agulla al cor. Però, malgrat les seves cerimònies, el cel romangué serè:
malaguanyat el xai i malaguanyades les ganyotes.
Els negres es lliuraren llavors a frenètiques orgies, emborratxant-se amb tembo, licor ardent
extret del cocoter, o amb una cervesa extremadament capitosa, anomenada togwa. Els seus cants,
sense melodia apreciable, però amb un ritme molt precís, se succeïren fins ben entrada la nit.
Cap a les sis del vespre els viatgers s'assegueren per darrera vegada a la taula del comandant i
els seus oficials a sopar. En Kennedy, a qui ja ningú no preguntava res, murmurava molt baixet
paraules inaprensibles i no treia la vista del doctor Fergusson.
Aquell àpat, d'altra banda, va ser trist. El fet que s'acostés el moment suprem inspirava a tothom
penoses reflexions. Què els reservava el destí, a aquells agosarats viatgers? Es tornarien a trobar mai
entre els seus amics, asseguts a la llar casolana? Si els mitjans de transport arribaven a fallar, què
seria d'ells al si de tribus ferotges, en aquelles contrades inexplorades, al mig d'immensos deserts?
Aquestes idees, fins aleshores esparses i sense fer-ne gaire cabal, en aquells moments assetjaven
les imaginacions sobreexcitades. El doctor Fergusson, sempre fred, sempre impassible, parlà de
coses i més coses; però en va intentà dissipar aquella tristesa comunicativa; no ho va poder
aconseguir.
Com que temien alguna maniobra contra la persona del doctor i dels seus companys, tots tres van
dormir a bord del Resolute. A les sis del matí deixaven la seva cabina i es dirigien a l'illa de
Kumbeni.
El globus es gronxava lleugerament mogut pel vent de l'est. Els sacs de terra que el retenien
havien estat substituïts per vint mariners. El comandant Pennet i els seus oficials assistien a aquella
marxa solemne.
En aquell moment, en Kennedy anà de dret al doctor, li agafà la mà i digué:
—Estàs ben decidit a partir, Samuel?
—Decidit del tot, estimat Dick.
—He fet tot el que depenia de mi per impedir-ho?
—Tot.
—Aleshores, quant a això, tinc la consciència tranquil·la, i t'acompanyo.
—N'estava segur —respongué el doctor, deixant veure en els seus trets una ràpida emoció.
Arribava el moment dels últims adéus. El comandant i els seus oficials abraçaren efusivament els
seus intrèpids amics, sense exceptuar ne el bon Joe, orgullós i content. Tots els assistents van voler
tenir el privilegi d'estrènyer la mà del doctor Fergusson.
A les nou els tres companys de ruta ocuparen el seu lloc a la barqueta: el doctor encengué el
bufador i avivà la flama per tal de produir una escalfor ràpida. El globus, que es mantenia a terra en
perfecte equilibri, començà a aixecar-se al cap d'uns minuts. Els mariners hagueren de filar una mica
les cordes que el retenien. La barqueta s'elevà uns vint peus.
—Amics meus —exclamà el doctor dret entre els seus dos companys i brandant el barret—,
donem a la nostra nau aèria un nom que li porti sort! Que sigui batejada Victoria!7
Ressonà un hurra formidable:
—Visca la reina! Visca Anglaterra!
En aquell moment, la força ascensional de l'aeròstat s'incrementava prodigiosament. En
Fergusson, en Kennedy i en Joe enviaren un últim adéu als seus amics.
—Amolleu-ho tot! —cridà el doctor.
I el Victoria s'elevà ràpidament enlaire, mentre les quatre boques de foc del Resolute tronaven en
honor seu.
L
Capítol XII
Travessia de l'estret. — El Mrima. — Sentència d'en Dick i
suggeriment d'en Joe. — Recepta per al cafè. — L'Uzaramo. — El
dissortat Maizan. — El mont Duthumi. — Els mapes del doctor. — Nit
dalt d'un nopal.
'AIRE era pur, el vent moderat; el Victoria pujà quasi perpendicularment a una altitud de 1500
peus, que va ser indicada per una depressió de 2 polzades menys 2 línies a la columna
baromètrica.
En arribar a aquesta elevació, un corrent més marcat portà el globus cap al sud oest. Quin
magnífic espectacle es desplegava sota els ulls dels viatgers! L'illa de Zanzíbar s'oferia tota sencera
a la vista i es destacava en color més fosc, com sobre un gran planisferi; els camps agafaven
l'aparença de retalls de diversos colors, i grans grups d'arbres assenyalaven els boscos i les
arbredes.
Els habitants de l'illa feien l'efecte d'insectes. Els hurres i els crits s'apagaven de mica en mica en
l'atmosfera, i tan sols les canonades del vaixell vibraven a la concavitat inferior de l'aeròstat.
—Que n'és de bonic tot això! —exclamà en Joe trencant el silenci per primera vegada.
No obtingué resposta. El doctor s'ocupava d'observar les variacions baromètriques i de prendre
nota dels diversos detalls de l'ascensió.
En Kennedy mirava i no tenia prou ulls per veure-ho tot.
Amb l'ajut que els raigs del sol prestaven al bufador, la tensió del gas augmentà. El Victoria va
atènyer una altitud de 2500 peus.
El Resolute feia l'efecte d'una simple barca, i la costa africana apareixia a l'oest, amb una
immensa franja d'escuma.
—No dieu res? —va fer en Joe.
—Mirem, nosaltres —va respondre el doctor dirigint la seva ullera de llarga vista cap al
continent.
—Doncs el que és jo, he de parlar.
—Parla tant com vulguis, Joe, amb tota llibertat.
I en Joe, tot sol, consumí una quantitat esgarrifosa d'onomatopeies. Continus oh!, ah!, bufa!
esclataven als seus llavis.
Mentre travessaven el mar, el doctor va creure convenient mantenir-se en aquella elevació; podia
observar la costa amb una extensió més gran; tenia constantment a la vista el termòmetre i el
baròmetre, penjats a l'interior de la tenda entreoberta; un segon baròmetre, col·locat a l'exterior,
havia de servir durant les guàrdies de nit.
Al cap de dues hores, el Victoria, impulsat a una velocitat d'una mica més de vuit milles, guanyà
sensiblement la costa. El doctor decidí acostar-se a terra; moderà la flama del bufador, i ben aviat el
globus baixà a 300 peus del sòl.
Es trobava damunt del Mrima, nom que porta aquesta part de la costa oriental de l'Àfrica; les
ribes eren protegides per espesses franges de mangles; la marea baixa deixava entreveure les seves
arrels espesses rosegades pels ullals de l'oceà Índic. Les dunes que temps enrera formaven la línia
costanera s'arrodonien a l'horitzó, i el mont Nguru dreçava el seu pic al nord-oest.
El Victoria passà prop d'un poble, que el doctor reconegué al seu mapa: era Kaole. Tota la
població reunida proferia xiscles de còlera i de por, i en va dirigien les seves fletxes contra aquell
monstre de l'aire, que es gronxava majestuosament per sobre de tots aquells furors impotents.
El vent es decantava cap al sud, però aquesta direcció no inquietà el doctor; al contrari: li
permetia seguir la ruta traçada pels capitants Burton i Speke.
En Kennedy s'havia tornat finalment tan loquaç com en Joe, i s'intercanviaven les frases
admiratives.
—Quin fàstic, les diligències! —deia l'un.
—Quin fàstic, els vapors! —deia l'altre.
—Quin fàstic, els ferrocarrils, amb els quals hom travessa els països sense veure'ls! —responia
en Kennedy.
—A mi, doneu-me un globus! —reprenia en Joe—; no noteu com avanceu, i la natura es pren la
molèstia de desplegar-se sota els vostres ulls!
—Quin espectacle!, quina admiració!, quin èxtasi! Un somni en una hamaca.
—I si dinàvem? —va fer en Joe, a qui l'aire lliure obria la gana.
—És una idea, noi.
—Oh!, no hi haurà gaire feina a cuinar! Galetes i carn en conserva.
—I cafè a discreció —afegí el doctor—. Et dono permís per manllevar una mica d'escalfor al
meu bufador; n'hi ha de sobra. I d'aquesta manera no haurem de patir gens per por d'un incendi.
—Això seria terrible —reprengué en Kennedy—. És com si portéssim un polvorí al damunt.
—No exactament —respongué en Fergusson—; però al capdavall, si el gas s'inflamava, es
consumiria a poc a poc i baixaríem a terra, cosa que ens deixaria en una situació compromesa; però
no tingueu por, el nostre aeròstat és tancat hermèticament.
—Mengem doncs —va fer en Kennedy.
—Aquí teniu, senyors —digué en Joe—, i, mentre us imito, confeccionaré un cafè que ja me'n
direu alguna cosa.
—El fet és que en Joe, entre mil altres virtuts, té un talent remarcable per preparar aquesta
deliciosa beguda —reprengué el doctor—; la compon d'una barreja de diverses procedències, que
mai no m'ha volgut deixar conèixer.
—Bé, senyor, ja que som a ple aire, prou us puc confiar la meva recepta. És senzillament una
barreja a parts iguals de moca, bourbon i rio-nunez.
Uns instants més tard, els servia unes tasses fumejants que posaven fi a un dinar substanciós
amanit pel bon humor dels comensals; després cadascun tornà al seu lloc d'observació.
El país es distingia per una extrema fertilitat. Viaranys sinuosos i estrets s'endinsaven sota voltes
de verdor. Passaven per sobre de camps conreats de tabac, blat de moro i ordi que feien goig de
veure; i de tant en tant grans arrossars amb llurs tiges dretes i llurs flors de color de purpurina. Es
veien xais i cabres tancats en grans gàbies aixecades sobre pilars, que els preservaven dels ullals del
lleopard. Una vegetació luxuriant s'escabellava sobre aquella terra pròdiga. En alguns pobles es
reproduïen les escenes de crits i d'estupefacció davant la visió del Victoria, i el doctor Fergusson es
mantenia prudentment fora de l'abast de les fletxes; els habitants, agrupats entorn de les seves
cabanes contigües, perseguien una bona estona els viatgers amb les seves vanes imprecacions.
Al migdia, el doctor, consultant el seu mapa, estimà que es trobava sobre el país d'Uzaramo,8 que
es veia totalment cobert de cocoters, papaiers i cotoners; el Victoria semblava que joguinegés damunt
seu. En Joe trobava aquella vegetació molt natural, des del moment que es tractava de l'Àfrica. En
Kennedy albirava llebres i guatlles que semblava que només fossin allà per rebre una escopetada;
però hauria estat pólvora malaguanyada, tenint en compte la impossibilitat de recollir la presa.
Els aeronautes anaven a una velocitat de dotze milles per hora, i ben aviat es trobaren a 38° 20'
de longitud, per sobre del poble de Tunda.
—Allà —digué el doctor—, és on Burton i Speke agafaren unes febres molt fortes i cregueren per
un instant que la seva expedició estava compromesa. I tanmateix encara no s'havien allunyat gaire de
la costa, però el cansament i les privacions es feien sentir ja rudement.
En efecte, en aquella regió regna una malària perpètua; fins a tal punt que el doctor només en
pogué evitar els atacs elevant el globus per sobre dels miasmes d'aquella terra humida, les
emanacions de la qual eren xuclades per un sol ardent.
De tant en tant es podia albirar una caravana reposant en un kraal, tot esperant la frescor del
vespre per reprendre la ruta. Els kraals són grans emplaçaments envoltats de bardisses i de jungla,
on els traficants s'aixopluguen no només de les salvatgines, sinó també de les tribus pillardes de la
regió. Hom veia com els indígenes corrien i es dispersaven en veure el Victoria. En Kennedy
desitjava contemplar-los de més a la vora, però en Samuel s'oposà una i altra vegada a aquesta
voluntat.
—Els caps van armats amb mosquets —digué—, i el nostre globus seria un punt de mira massa
fàcil per col·locar-hi una bala.
—Un forat de bala podria fer-nos caure? —demanà en Joe.
—Immediatament no; però ben aviat aquest forat esdevindria un gran esquinç pel qual se'ns
escaparia tot el gas.
—Doncs mantinguem-nos a una distància respectuosa d'aquests descreguts. ¿Què deuen pensar
veient-nos planar pel cel? Estic segur que els vénen ganes d'adorar-nos.
—Deixem que ens adorin —respongué el doctor—, però de lluny. Sempre s'hi surt guanyant.
Mireu, el país canvia d'aspecte ja; els pobles són més rars; els mangles han desaparegut; llur
vegetació s'atura en aquesta latitud. El terra es torna montuós i fa pressentir la proximitat de
muntanyes.
—És cert —digué en Kennedy—, em sembla que veig algunes altures per aquest costat.
—Cap a l'oest…, són les primeres cadenes d'Urizara, el mont Duthumi segurament, darrera el
qual espero que ens puguem arrecerar per passar la nit. Donaré més activitat a la flama del bufador;
ens cal mantenir-nos a una altitud de cinc a sis-cents peus.
—És una idea fantàstica, de tota manera, la que heu tingut amb això —digué en Joe—; la
maniobra no és ni difícil ni cansada: es fa girar una aixeta i ja està tot dit.
—Ara s'està més bé —va fer el caçador quan el globus es va haver enlairat; el reflex dels raigs
del sol sobre aquella arena roja es feia insuportable.
—Quins arbres tan magnífics! —exclamà en Joe—; per bé que molt natural, és molt bell! Amb
menys d'una dotzena n'hi hauria prou per fer un bosc.
—Són baobabs —respongué el doctor Fergusson—; mireu aquest, el seu tronc potser fa cent peus
de circumferència. Tal vegada és al peu d'aquest mateix arbre que morí el francès Maizan el 1845, ja
que som damunt del poble de Deje la Mhora, on s'aventurà tot sol; l'agafà el cap d'aquesta regió, el
lligà al peu d'un baobab i aquell negre ferotge li tallà lentament les articulacions, mentre ressonava el
cant de guerra; després començà amb la gorja, però s'aturà per esmolar el seu ganivet esmussat i
arrencà el cap del dissortat abans d'acabar de tallar-l'hi! Aquell pobre francès tenia vint-i-cinc anys!
—I França no s'ha venjat d'un crim com aquest? —preguntà en Kennedy.
—França ha presentat una reclamació; el said de Zanzíbar ha fet tot el possible per apoderar-se
de l'assassí, però no ho ha aconseguit.
—Val més que no ens parem a mig camí —digué en Joe—; pugem, senyor, pugem, si em voleu
creure.
—De bon grat, Joe, sobretot tenint en compte que el Duthumi es dreça davant nostre. Si els meus
càlculs són exactes, l'haurem sobrepassat abans de les set del vespre.
—De nit no viatjarem? —preguntà el caçador.
—No, mentre sigui possible; amb precaucions i vigilància, es podria fer sense perill, però no n'hi
ha prou de travessar l'Àfrica, cal veure-la.
—Fins ara no ens podem pas queixar, senyor. El país més conreat i més fèrtil del món, en lloc
d'un desert! Feu cas dels geògrafs!
—Esperem, Joe, esperem; ja ho veurem més tard.
Cap a dos quarts de set del vespre, el Victoria es trobà davant del Duthumi; per travessar-lo,
s'hagué d'elevar a més de tres mil peus, i per fer-ho el doctor en tingué prou d'elevar la temperatura
de divuit graus. Es pot ben dir que maniobrava el globus amb la mà. En Kennedy li indicava els
obstacles que calia remuntar i el Victoria volava per l'aire a frec de la muntanya.
A les vuit baixava pel vessant oposat, que feia un pendent més suau; llançaren les àncores fora de
la cistella, i una d'elles topà amb les branques d'un enorme nopal i s'hi quedà ben enganxada. Tot
seguit en Joe es deixà anar per la corda i la subjectà tan sòlidament com pogué. Li allargaren l'escala
de seda i tornà a pujar ràpidament. L'aeròstat romania quasi immòbil, a l'abric dels vents de l'est.
Es preparà l'àpat del vespre; la passejada aèria havia obert la gana als viatgers, i van fer un bon
forat a les seves provisions.
—Quin camí hem fet avui? —preguntà en Kennedy fent unes queixalades que espantaven. El
doctor calculà la seva situació per mitjà d'observacions lunars i consultà l'excel·lent mapa que li
servia de guia; pertanyia a l'atlas Der Neuester Entdekungen in Afrika, publicat a Gotha pel seu amic
l'estudiós Petermann, el qual l'hi havia enviat. Aquell havia de servir per a tot el viatge del doctor, ja
que contenia l'itinerari de Burton i Speke als Grans Llacs, el Sudan segons el doctor Barth, el baix
Senegal segons Guillaume Lejean i el delta del Níger pel doctor Baikie.
En Fergusson s'havia proveït igualment d'una obra que reunia en un sol cos totes les nocions
adquirides sobre el Nil, que es titulava: The sources of the Nil, being a general surwey of the basin
of that river and of its head stream with the history of the Nilotic discovery by Charles Beke, th. D.
Posseïa també els excel·lents mapes publicats als «Butlletins de la Societat Geogràfica de
Londres», i no se li podia escapar cap punt de les regions descobertes.
Situant-se en el mapa, trobà que la seva ruta latitudinal era de dos graus, o cent vint milles, cap a
l'oest.
En Kennedy observà que la ruta es dirigia cap a migdia. Però aquesta direcció satisfeia el doctor,
que volia, fins on fos possible, inspeccionar les traces dels seus predecessors.
Decidiren que la nit es dividiria en tres guàrdies per tal que cadascun, per torns, pogués vetllar
per la seguretat dels altres dos. El doctor agafà la guàrdia de les nou, en Kennedy la de mitjanit i en
Joe la de les tres de la matinada.
Així, doncs, en Kennedy i en Joe, embolicats amb les seves mantes, s'ajagueren a la tenda i
dormiren tranquil·lament, mentre el doctor Fergusson vetllava.
L
Capítol XIII
Canvi de temps. — Febre d'en Kennedy. — La medecina del doctor. —
Viatge per terra. — La conca d'Imengé. — El mont Rubeho. — A sis
mil peus. — Una parada de dia.
A nit va ser tranquil·la; tanmateix, el dissabte al matí, en despertar-se, en Kennedy es queixà
de fatiga i d'esgarrifances de febre. El temps canviava; el cel, cobert de núvols espessos,
semblava agafar provisions per a un nou diluvi. Trist país, aquest de Zungomero, on plou
contínuament, llevat potser de quinze dies al mes de gener.
No tardà a arremetre contra els viatgers una pluja violenta; per sota d'ells, els camins, tallats per
nul·lahs, una mena de torrents momentanis, esdevenien impracticables, obstaculitzats, d'altra banda,
per mates espinoses i lianes gegantines. Els arribaven distintament aquelles emanacions d'hidrogen
sulfurós de què parla el capità Burton.
—Segons ell —digué el doctor—, i té raó, n'hi ha per creure que hi ha un cadàver amagat a cada
matoll.
—Mal país —respongué en Joe—, i sembla que el senyor Kennedy no es troba massa bé per
haver-hi passat la nit.
—Certament, tinc una febre bastant forta —va fer el caçador.
—No m'estranya gens, estimat Dick, ens trobem en una de les regions més insalubres de l'Àfrica.
Però no ens hi quedarem gaire temps. Som-hi.
Amb una hàbil maniobra en Joe desenganxà l'àncora, i per mitjà de l'escala guanyà de nou la
barqueta. El doctor dilatà el gas ràpidament, i el Victoria reprengué el vol, empès per un vent bastant
fort.
Al mig d'aquella boirada pestilent, apareixien a penes algunes cabanes. El país canviava
d'aspecte. A l'Àfrica s'esdevé freqüentment que una regió malsana i de poca extensió confina amb
contrades perfectament salubres.
En Kennedy patia visiblement, i la febre aclaparava la seva naturalesa vigorosa.
—I això que no és pas el moment de posar-se malalt —va fer, embolicant se amb la manta i
estirant-se a la tenda.
—Una mica de paciència, estimat Dick —respongué el doctor Fergusson—, i et posaràs bo
ràpidament.
—Bo! Samuel, a fe que si tens a la farmaciola de viatge alguna droga que em faci tornar a posar
dret, administra-me-la ara mateix. Me l'empassaré amb els ulls tancats.
—Tinc una cosa millor que no això, amic Dick; et donaré un febrífug natural que no costarà res.
—I com t'ho faràs?
—És molt senzill. Simplement pujaré per sobre d'aquests núvols que ens inunden, i m'allunyaré
d'aquesta atmosfera pestilent. Deixa'm deu minuts per dilatar l'hidrogen.
Encara no s'havien escolat els deu minuts, que els viatgers havien superat la zona humida.
—Espera una mica, Dick, i notaràs la influència de l'aire pur i del sol.
—Vatua, quin remei! És meravellós! —digué en Joe.
—No, és ben natural.
—Oh!, natural, no ho dubto pas.
—Envio en Dick a respirar aire sa, com es fa cada dia a Europa, i com a la Martinica l'enviaria
als Pitons 9 per fugir de la febre groga.
—Renoi! És un paradís aquest globus —digué en Kennedy ja més refet.
—En tot cas, hi porta —respongué en Joe seriosament.
Era un espectacle curiós veure masses de núvols conglomerats en aquell moment sota la barqueta;
giraven els uns sobre els altres, i es confonien en un esclat magnífic reflectint els raigs del sol. El
Victoria va atènyer una altitud de quatre mil peus. El termòmetre indicava una certa davallada de la
temperatura. Ja no es veia la terra. A una cinquantena de milles cap a l'oest, el mont Rubeho dreçava
la seva testa resplendent; constituïa el límit del país d'Ugogo, a 36° 20' de longitud. El vent bufava a
una velocitat de vint milles per hora, però els viatgers no la notaven gens, aquella rapidesa; no
trobaven cap sotragada, ni tan sols tenien la sensació del moviment.
Tres hores més tard, la predicció del doctor es realitzava. En Kennedy ja no sentia cap
esgarrifança de febre, i dinà amb gana.
—Això enfonsarà el sulfat de quinina —digué satisfet.
—Decididament —va fer en Joe—, em vindré a retirar aquí quan sigui vell.
Cap a les deu del matí s'aclarí l'atmosfera. Es va fer un esvoranc entre els núvols i tornà a
aparèixer la terra; el Victoria s'hi acostà insensiblement. El doctor Fergusson buscava un corrent que
el portés més cap al nord-est, i el trobà a sis-cents peus del sòl. El territori esdevenia accidentat,
muntanyós fins i tot. El districte del Zungomero s'esborrava cap a l'est amb els darrers cocoters
d'aquella latitud.
Ben aviat les crestes d'una muntanya agafaren un relleu més definit. Aquí i allà s'aixecaven alguns
pics. Calgué parar atenció a cada moment als cons aguts que semblaven sorgir inopinadament.
—Som al mig del rompent —digué en Kennedy.
—Estigues tranquil, Dick, que no toparem pas.
—Però no em digueu que no és una bella manera de viatjar! —replicà en Joe.
En efecte, el doctor maniobrava el globus amb una meravellosa destresa.
—Si haguéssim de caminar per aquest terreny deixatat —digué—, ens arrossegaríem per un
fangueig malsà. Des que hauríem partit de Zanzíbar, la meitat de les nostres bèsties de càrrega ja
estarien mortes de cansament. Nosaltres semblaríem espectres, i la desesperació ens ompliria el cor.
Estaríem en lluita incessant amb els guies i els portadors, exposats a la seva brutalitat sense fre. De
dies una calor humida, insuportable, aclaparadora! De nits un fred sovint intolerable, i les pessigades
d'unes mosques que travessen la roba més espessa amb les seves mandíbules i et tornen boig! I tot
això sense comptar els animals salvatges i les tribus ferotges!
—M'estimo més no provar-ho —replicà simplement en Joe.
—No exagero gens —reprengué el doctor Fergusson—; si llegíeu els relats dels viatgers que han
tingut el coratge d'aventurar-se per aquestes contrades, se us negarien els ulls de llàgrimes.
Cap a les onze sobrevolaven la conca d'Imengé; les tribus escampades per aquells turons
amenaçaven en va amb llurs armes el Victoria, que arribava finalment a les ondulacions de terrenys
que precedeixen el Rubeho, la tercera cadena, i la més alta, de les muntanyes de l'Usagara.
Els viatgers s'adonaven perfectament de la configuració orogràfica del país. Aquelles tres
ramificacions, el primer esglaó de les quals el forma el Duthumi, són separades per grans planures
longitudinals; aquestes gropes elevades es componen de cons arrodonits, entre els quals el terra és
totalment cobert per blocs erràtics i còdols. La declivitat més dreta d'aquelles muntanyes és encarada
a la costa de Zanzíbar; els pendents occidentals són poca cosa més que altiplans inclinats. Les
depressions del terreny són cobertes per una terra negra i fèrtil, on la vegetació és vigorosa.
Diversos corrents d'aigua s'infiltren cap a l'est i van a desembocar al Kingani, enmig de boscos
gegantins de sicòmors, tamarius, carbasseres i palmyras.
—Atenció! —digué el doctor Fergusson—. Ens acostem al Rubeho, que en la llengua del país
significa «pas dels vents». Farem bé de doblar les seves agudes crestes a una certa alçària. Si el meu
mapa és exacte, ens enfilarem a una altitud de més de cinc mil peus.
—La tindrem sovint, l'oportunitat d'atènyer aquestes zones superiors?
—Rarament; l'altitud de les muntanyes de l'Àfrica sembla que és mediocre en relació amb els
cims d'Europa i Àsia. Però, en tot cas, el nostre Victoria no tindria problemes per franquejar-los.
En poc temps, el gas es dilatà sota l'acció de l'escalfor, i el globus agafà una marxa ascendent
molt marcada. La dilatació de l'hidrogen, d'altra banda, no representava cap perill, ja que la gran
capacitat de l'aeròstat només havia estat emplenada tres quartes parts; el baròmetre, amb una
depressió de prop de vuit polzades, indicà una elevació de sis mil peus.
—Podríem continuar gaire temps així?
—L'atmosfera terrestre té una altitud de sis mil canes —respongué el doctor—. Amb un globus
gran, podríem anar lluny. És el que han fet els senyors Brioschi i Gay-Lussac; però aleshores la sang
els sortia per la boca i per les orelles. Els faltava aire. Fa uns quants anys, dos francesos agosarats,
els senyors Barral i Bixio, s'aventuraren també cap a les regions altes; però el globus se'ls rebentà…
—I van caure? —preguntà ràpidament en Kennedy.
—I tant!, però com han de caure els savis, sense fer-se cap mal.
—Bé, va ja, senyors!, sou lliures de repetir la seva caiguda; però jo, que no sóc sinó un ignorant,
m'estimo més quedar-me en un punt mig honrós, ni massa alt ni massa baix. L'ambició no és cap bona
cosa.A sis mil peus, la densitat de l'aire ja ha disminuït sensiblement; el so hi és transmès amb
dificultat, i la veu costa més de sentir-se. La visió dels objectes es torna confusa. La mirada només
percep grans masses força indeterminades; els homes, els animals, es tornen absolutament invisibles:
les carreteres són cordons, i els llacs, estanys.
El doctor i els seus companys se sentien en un estat anormal; un corrent atmosfèric d'una extrema
velocitat els arrossegava a l'altra banda de les muntanyes àrides, al cim de les quals grans clapes de
neu sorprenien la mirada; el seu aspecte convulsionat era la prova d'algun treball neptunià dels
primers dies del món.
El sol brillava al zenit, i els seus raigs queien a plom sobre aquells cims deserts. El doctor
prengué un apunt exacte d'aquelles muntanyes, que es componen de quatre carenades distintes, de les
quals la més septentrional és la més allargada.
Ben aviat el Victoria baixà pel vessant oposat del Rubeho, resseguint una costa boscosa i reblerta
d'arbres d'un verd molt fosc; després vingueren crestes i barrancs, en una mena de desert que
precedia el país d'Ugogo; més avall s'estenien planes grogoses, torrades, clivellades, encatifades
aquí i allà per plantes salines i mates espinoses.
Algunes arbredes, convertides més lluny en boscos, embelliren l'horitzó. El doctor s'acostà al
terra; llançaren les àncores, i de seguida una d'elles s'enganxà a les branques d'un gran sicòmor.
En Joe, deixant-se anar ràpidament cap a l'arbre, subjectà l'àncora amb precaució; el doctor deixà
el bufador encès per conservar a l'aeròstat una certa força ascensional que el mantingués enlaire. El
vent s'havia calmat quasi de sobte.
—Ara, amic Dick —digué en Fergusson—, agafa dues escopetes, una per a tu, l'altra per a en
Joe, i intenteu, entre tots dos, portar uns bons talls d'antílop. Serà el nostre sopar.
—A caçar! —exclamà en Kennedy.
S'enfilà a la barqueta i baixà. En Joe s'havia deixat caure rodolant de branca en branca i
l'esperava estirant els membres. El doctor, alleugerit del pes dels seus dos companys, pogué apagar
del tot el bufador.
—Ves que no aixequeu el vol, senyor! —cridà en Joe.
—Estigues tranquil, noi, estic fortament agafat. Posaré en ordre les meves notes. Bona caça i
sigueu prudents. D'altra banda, des del meu lloc observaré el país, i a la més petita cosa sospitosa
tiraré un tret de carrabina. Serà el senyal de replegament.
—Entesos —digué el caçador.
E
Capítol XIV
El bosc de gomers. — L'antílop blau. — El senyal de replegament. —
Un assalt inesperat. — El Kanyemé. — Una nit en ple aire. — El
Mabunguru. — Jihue-La-Mkoa. — Provisió d'aigua. — Arribada a
Kazeh.
L territori, àrid, ressec, fet d'una terra argilosa que s'esquerdava amb la calor, semblava
desert; aquí i allà, alguns rastres de caravanes, ossades emblanquides d'homes i bèsties, mig
rosegades i confoses en la mateixa pols.
Després de mitja hora de camí, en Dick i en Joe s'endinsaven per un bosc de gomers, amb els ulls
ben oberts i el dit al gallet de l'escopeta. No sabien amb qui se les haurien d'haver. Sense ser un
rifleman, en Joe manejava amb traça una arma de foc.
—Es posa bé caminar, senyor Dick, i tanmateix aquest terreny no és gaire còmode —va fer
clavant cops de peu als fragments de quars que hi havia escampats arreu.
En Kennedy va fer un senyal al seu company perquè callés i s'aturés. Calia saber passar sense
gossos, i per gran que fos l'agilitat d'en Joe, no podia tenir el nas d'un perdiguer o un llebrer.
Al llit d'un torrent, on encara hi havia algunes basses estancades, s'abeurava un grup d'uns deu
antílops. Aquells graciosos animals flairaven algun perill, semblaven inquiets; entre glop i glop, el
seu bell cap s'aixecava amb vivesa, ensumant amb els narius mòbils l'aire que el vent portava de la
banda dels caçadors.
En. Kennedy donà la volta a una espessor d'arbres, mentre en Joe romania immòbil; arribà a tret
de fusell i va fer foc. El ramat desaparegué en un obrir i tancar d'ulls; tot sol, un antílop mascle, tocat
al punt flac de l'espatlla, queia fulminat. En Kennedy es precipità sobre la seva presa.
Era un blawe-bock, un magnífic animal d'un blau pàl·lid tirant a gris, amb el ventre i l'interior de
les cames d'una blancor de neu.
—Bon tret! —exclamà el caçador—. És una espècie molt rara d'antílop, i espero poder preparar
la seva pell per tal de conservar-la.
—I ara! Ho dieu de debò, senyor Dick?
—I tant! Mira aquest esplèndid pelatge.
—Però el doctor Fergusson no admetrà de cap manera una sobrecàrrega així.
—Tens raó, Joe! Tot i així és ben empipador abandonar un animal tan bell tot sencer!
—Tot sencer no, senyor Dick; en traurem tots els avantatges nutritius que posseeix, i, si em
permeteu, compliré amb el meu deure tan bé com el síndic de l'honorable corporació de carnissers de
Londres.
—Com et plagui, amic meu; ja saps, però, que en tant que caçador no tinc pas més problemes per
escorxar un animal que per abatre'l.
—N'estic segur, senyor Dick; llavors no us costarà gaire agençar un forn sobre tres pedres;
tindreu fusta seca en quantitat, i només us demano uns pocs minuts per utilitzar les brases.
—No hi trigarem gaire —replicà en Kennedy.
Procedí tot seguit a la construcció del fogar, que uns moments després flamejava.
En Joe havia extret del cos de l'antílop una dotzena de costelles i els trossos més tendres del filet,
que ben aviat es transformaren en saborosa carn a la brasa.
—Això complaurà l'amic Samuel —digué el caçador.
—Sabeu en què penso, senyor Dick?
—En el que fas, ben segur, en els teus bistecs.
—Ni poc ni molt. Penso en la cara que faríem si en tornar no trobéssim l'aeròstat.
—I ara!, quina idea! Com vols que el doctor ens abandoni?
—Però i si l'àncora es desenganxava?
—Impossible. D'altra banda en Samuel no tindria cap problema per fer que el globus tornés a
baixar; el fa maniobrar amb prou precisió.
—Però i si el vent se l'enduia, si no podia tornar cap a nosaltres?
—Vinga, Joe, deixa estar les teves suposicions; no tenen res de divertit.
—Ah, senyor! Tot el que passa en aquest món és natural; per tant, si tot pot passar, s'ha de
preveure tot…
En aquell moment ressonà un tret a l'aire.
—Ep! —va fer en Joe.
—La meva carrabina!, reconec la seva detonació.
—Un senyal!
—Correm algun perill!
—Potser és ell que el corre —replicà en Joe.
—Som-hi!
Els caçadors havien recollit ràpidament el producte de la seva caça i van refer el camí guiant-se
per les branques trencades que hi havia deixat en Dick. L'espessor del bosc baix els impedia veure el
Victoria, del qual no podien ser massa lluny.
Se sentí un segon tret.
—És urgent —va fer en Joe.
—Caram! —una altra detonació encara.
—Això fa tota la pinta de ser una defensa personal.
—Afanyem-nos.
I varen córrer cames ajudeu-me. Quan van ser al límit del bosc, veieren de primer el Victoria al
seu lloc, i el doctor a la barqueta.
—I doncs, què passa? —demanà en Kennedy.
—Déu meu! —exclamà en Joe.
—Què has vist?
—Allà baix, una colla de negres que assetgen el globus.
En efecte, a dues milles d'allà, una trentena d'individus s'amuntegaven gesticulant, xisclant,
guimbant al peu del sicòmor. Alguns, enfilats a l'arbre, avançaven fins a les branques més altes. El
perill semblava imminent.
—L'amo està perdut —cridà en Joe.
—Vinga, Joe, sang freda i vista. Tenim a les nostres mans la vida de quatre d'aquests negratxos.
Endavant!
Havien recorregut una milla amb una extraordinària rapidesa, quan se sentí un nou tret provinent
de la barqueta, que encertà un dimoniot que s'hissava per la corda de l'àncora. Un cos sense vida
caigué de branca en branca i quedà suspès a uns vint peus del terra, amb els braços i les cames
gronxant-se a l'aire.
—Com! —va fer en Joe aturant-se—, per on diantre s'aguanta aquest animal?
—Poc importa —respongué en Kennedy—, correm!, correm!
—Ah, senyor Kennedy! —exclamà en Joe esclatant a riure—: Per la cua!, per la cua! Un mico!,
no són sinó micos.
—Encara millor que si fossin homes —replicà en Kennedy precipitant-se al mig d'aquella banda
xisclaire.
Era un grup de cinocèfals força temibles, ferotges i brutals, que feien por de veure, amb aquells
morros de gos. Tanmateix unes quantes escopetades els posaren fàcilment a ratlla, i aquella horda
ganyotaire s'escapà, deixant-ne alguns a terra.
En un instant, en Kennedy es penjava a l'escala; en Joe s'enfilava als sicòmors i deslligava
l'àncora; la barqueta baixava fins on era ell i hi saltava sense dificultat. Uns minuts després el
Victoria s'enlairava cel amunt i es dirigia cap a l'est impulsat per un vent moderat.
—Quin assalt! —digué en Joe.
—Ens havíem pensat que t'assetjaven els indígenes.
—Només eren micos, afortunadament! —respongué el doctor.
—De lluny no hi ha gaire diferència, estimat Samuel.
—Ni tan sols de prop —replicà en Joe.
—Sigui com sigui —reprengué en Fergusson—, aquest atac de micos podia tenir conseqüències
gravíssimes. Si l'àncora s'hagués desenganxat a causa de les seves contínues sacsejades, qui sap on
m'hauria arrossegat el vent!
—Què us deia, senyor Kennedy?
—Tenies raó, Joe; però, tot i tenint raó, en aquell moment preparaves uns bistecs d'antílop que
em feien agafar gana només de veure'ls.
—M'ho crec prou —respongué el doctor—, la carn d'antílop és exquisida.
—Ara ho podreu jutjar, senyor, la taula està servida.
—Us dono la meva paraula que aquests talls de caça fan una aroma salvatge que no és pas cosa
de menysprear —digué el caçador.
—Caram!, viuria d'antílop la resta de la meva vida —respongué en Joe amb la boca plena—,
sobretot amb un vas de grog per facilitar-ne la digestió.
En Joe preparà el beuratge en qüestió, que fou degustat amb recolliment.
—Fins ara tot va prou bé —digué.
—Molt bé —respongué en Kennedy.
—A veure, senyor Dick, us penediu d'haver-nos acompanyat?
—Pobre de qui m'ho hagués impedit! —respongué el caçador molt convençut.
Eren aleshores les quatre de la tarda; el Victoria trobà un corrent més ràpid; el terra pujava
insensiblement, i aviat la columna baromètrica indicà una altura de 1500 peus per sobre el nivell del
mar. Aleshores el doctor es veié obligat a aguantar l'aeròstat amb una dilatació de gas bastant forta, i
el bufador funcionava sense parar.
Cap a les set el Victoria planava per sobre la conca de Kanyemé; el doctor reconegué de seguida
aquell gran espai desbrossat de deu milles d'extensió, amb els seus pobles perduts enmig de baobabs
i carbasseres. Allí hi ha la residència d'un dels sultans del país de l'Ugogo, on la civilització és
potser menys endarrerida: hom hi ven més rarament els membres de la pròpia família; però bèsties i
gent, tots viuen plegats en cabanes rodones sense carcassa que semblen pallers.
Després de Kanyemé, el terreny esdevingué àrid i rocallós; però al cap d'una hora, en una
depressió fèrtil, la vegetació recuperà tot el seu vigor, a poca distància de Mdaburu. El vent queia
amb el dia, i l'atmosfera semblava adormir-se. El doctor buscà en va un corrent a diverses altures;
veient aquella calma de la natura, decidí passar la nit a l'aire, i, per més seguretat, s'elevà a uns 1000
peus. El Victoria romania immòbil. La nit, magníficament estrellada, arribà en silenci.
En Dick i en Joe s'ajagueren al seu jaç tranquils i dormiren amb un son profund durant la guàrdia
del doctor, que a mitjanit va ser substituït per l'escocès.
—Si es produís algun incident, per petit que sigui, desperta'm —va dir—; i sobretot no perdis de
vista el baròmetre. És la nostra brúixola!
La nit va ser freda, hi hagué fins a 27 graus de diferència amb la temperatura del dia. Amb les
tenebres havia esclatat el concert nocturn dels animals, que la set i la fam fan sortir dels seus cataus;
les granotes van fer ressonar la seva veu de soprano, doblada pel clapit dels xacals, mentre el baix
imponent dels lleons sostenia els acords d'aquella orquestra vivent.
En ocupar altre cop el seu lloc al matí, el doctor Fergusson consultà la seva brúixola i s'adonà
que la direcció del vent havia canviat durant la nit. El Victoria derivava unes trenta milles cap al
nord-est des de feia aproximadament dues hores; passava per sobre el Mabunguru, país pedregós,
cobert de blocs de sienita bellament polits i completament bombat de roques en esquena d'ase;
masses còniques semblants a les pedres de Karnak eriçaven el terra com si es tractés de dòlmens
druídics; nombroses ossades de búfals i elefants blanquejaven aquí i allà; hi havia pocs arbres, tret
de cap a l'est, on boscos profunds amagaven alguns pobles.
Cap a les set aparegué una roca rodona de prop de dues milles d'extensió, com una immensa
closca.
—Anem per bon camí —digué el doctor Fergusson—. Això d'aquí és Jihue-la-Mkoa, on ens
aturarem una estona. Vull renovar la provisió d'aigua necessària per a l'alimentació del bufador;
provem d'ancorar en algun lloc.
—Hi ha pocs arbres —respongué el caçador.
—Provem-ho tanmateix; Joe, tira les àncores.
El globus, perdent de mica en mica la seva força ascensional, s'acostà a terra; les àncores
corregueren i l'ungla d'una d'elles s'agafà a la fissura d'una roca; el Victoria restà immòbil.
No penseu pas que el doctor pogués apagar del tot el bufador durant les seves parades.
L'equilibri del globus havia estat calculat al nivell del mar; però com que el terreny anava pujant
contínuament, en trobar-se a 600 o 700 peus d'altitud, el globus hauria tingut tendència a baixar més
avall que el mateix terra; calia doncs aguantar-lo mitjançant una certa dilatació del gas. Només en el
cas que, amb absència total de vent, el doctor hagués deixat reposar la barqueta a terra, l'aeròstat,
desllastat aleshores d'un pes considerable, s'hauria mantingut sense l'ajut del bufador.
Els mapes indicaven que hi havia grans basses al vessant occidental de Jihue-la-Mkoa. En Joe se
n'hi anà sol amb un barraló d'una capacitat de deu galons; trobà sense pegues l'indret indicat, no gaire
lluny d'un poble desert, va fer la seva provisió d'aigua i tornà en menys de tres quarts d'hora; no
havia vist res de particular, llevat d'immenses trampes d'elefants; fins i tot va estar a punt de caure en
una d'elles, en la qual hi havia una carcassa mig rosegada.
De la seva excursió portà una mena de nespres, que uns micos es menjaven àvidament. El doctor
reconegué el fruit del mbenbu, un arbre molt abundant a la part occidental de Jihue-la-Mkoa. En
Fergusson esperava en Joe amb una certa impaciència, ja que fins i tot una estada ràpida en aquella
terra inhòspita li inspirava por.
L'aigua va ser embarcada sense dificultat, perquè la barqueta baixà quasi al nivell del terra; en
Joe pogué arrencar l'àncora i tornà a pujar ràpidament vora el seu amo; tan bon punt la flama s'avivà
de nou, el Victoria reprengué la ruta del cel.
Es trobaven aleshores a unes cent milles de Kazeh, important establiment de l'interior de l'Àfrica,
on, gràcies a un corrent de sud-est, els viatgers podien arribar aquell mateix dia, ja que anaven a una
velocitat de 14 milles per hora; aleshores la conducció de l'aeròstat esdevingué força difícil; no es
podien enlairar massa sense dilatar molt el gas, car el territori es trobava ja a una altitud mitjana de
3000 peus. Però com que el doctor, mentre fos possible, s'estimava més no forçar la dilatació, va
seguir amb molta habilitat les sinuositats d'un pendent bastant dret, i passà fregant els pobles de
Thembo i Tura-Wels. Aquest darrer forma part de l'Unyamwezy, magnífic país on els arbres
assoleixen enormes dimensions, entre altres els cactus, que són gegantins.
Cap a les dues, amb un temps magnífic, sota un sol que devorava el més petit corrent d'aire, el
Victoria planava per sobre la ciutat de Kazeh, situada a 350 milles de la costa.
—Vam sortir de Zanzíbar a les nou del matí —digué el doctor Fergusson consultant les seves
notes—, i després de dos dies de travessia hem recorregut, a causa de les desviacions, 500 milles
geogràfiques. Els capitans Burton i Speke trigaren quatre mesos i mig a fer el mateix camí!
K
Capítol XV
Kazeh. — El mercat sorollós. — Aparició del Victoria. — Els
Waganga. — Els fills de la lluna. — Passeig del doctor. — Població.
— El tembe reial. — Les dones del sultà. — Una embriaguesa reial. —
En Joe adorat. — Com es balla a la lluna. — Canvi d'actitud. — Dues
llunes al firmament. — Inestabilitat de les grandeses divines.
AZEH, punt important de l'Àfrica central, no és pas una ciutat; en realitat no n'hi ha cap, de
ciutat, a l'interior. Kazeh no és res més que un conjunt de sis grans excavacions, que contenen
cases i cabanes d'esclaus, amb petits patis i jardinets cultivats amb molta cura; cebes, patates,
albergínies, carbasses i xampinyons d'un sabor perfecte hi creixen a meravella.
L'Unyamwezy és la terra de la Lluna per excel·lència, fèrtil i esplèndid parc de l'Àfrica; al centre
es troba el districte de l'Unyanembe, una contrada deliciosa, on viuen mandrosament unes quantes
famílies d'omanis, que són àrabs d'origen molt pur.
Durant molt temps aquesta gent va fer comerç a l'interior de l'Àfrica i a l'Aràbia; traficaren amb
gomes, ivori, indiana i esclaus; les seves caravanes solcaven aquelles regions equatorials, i encara
ara van a buscar a la costa els objectes de luxe i de plaer per a aquells mercaders enriquits que,
enmig de dones i servents, duen en aquella encisadora contrada l'existència menys agitada i més
horitzontal, sempre ajaguts, rient, fumant o dormint.
Al voltant d'aquelles excavacions, nombroses cases d'indígenes, grans esplanades per als
mercats, camps de cannabis i estramoni, bells arbres i frescos ombratges, vet aquí Kazeh.
Allí hi ha el punt de trobada general de les caravanes: les del sud amb els seus esclaus i els seus
carregaments d'ivori; i les de l'oest, que exporten cotó i bijuteria a les tribus dels Grans Llacs.
És per això que, als mercats, hi regna una agitació perpètua, un xivarri indescriptible, compost
del crit dels portadors mestissos, del so dels tambors i les cornetes, dels renills de les mules, del
bram dels ases, del cant de les dones, de la xerradissa dels nens i dels cops de bastó del
jemadar,10que porta el compàs d'aquesta simfonia pastoral.
Allí es despleguen sense ordre, i fins amb un desordre encantador, els teixits vistosos, la
granadura, els ivoris, els ullals de rinoceronts, els ullals de taurons, la mel, el tabac, el cotó; allí es
fan els més estranys mercadeigs, on cada objecte té valor tan sols pels desigs que excita.
Tot d'una, aquella agitació, aquell moviment, aquell soroll desaparegué sobtadament. El Victoria
acabava d'aparèixer al cel; planava majestuosament i davallava a poc a poc, sense desviar-se de la
vertical. Homes, dones, nens, esclaus, mercaders, àrabs i negres, tot desaparegué i es ficà als tembes
i a les cabanes.
—Estimat Samuel —digué en Kennedy—, si continuem produint efectes així, tindrem problemes
per establir relacions comercials amb aquesta gent.
—Tanmateix —digué en Joe—, hi hauria una operació comercial molt fàcil de fer. Es tractaria de
baixar tranquil·lament i endur-se les mercaderies més precioses, sense preocupar-nos dels
mercaders. Ens faríem rics.
—Bé! —replicà el doctor—, aquests indígenes han tingut por al primer moment. Però no trigaran
a tornar per superstició o per curiositat.
—Ho creieu així, senyor?
—Prou que ho veurem; però el més prudent serà no acostar-nos-hi massa, el Victoria no és un
globus blindat ni cuirassat; per tant no és a cobert ni d'una bala ni d'una fletxa.
—Tens pensat, doncs, estimat Samuel, d'entrar en contacte amb aquests africans?
—Si és possible, per què no? —respongué el doctor—; a Kazeh deu haver-hi mercaders àrabs
més instruïts, menys salvatges. Recordo que Burton i Speke no van tenir sinó elogis per l'hospitalitat
dels habitants de la ciutat. Així doncs, podem intentar l'aventura.
El Victoria, que s'havia acostat imperceptiblement a terra, enganxà una de les seves àncores al
cim d'un arbre prop de la plaça del mercat.
Tota la població reapareixia en aquell moment fora dels seus caus; els caps sortien amb
circumspecció. Diversos waganga, reconeixibles per les seves insígnies de petxines còniques,
avançaren amb valentia; eren els bruixots de l'indret. Portaven al cinyell carbassetes negres untades
de greix i diversos objectes de màgia, d'una matusseria tota doctoral, d'altra banda.
A poc a poc, la gentada es posà al seu costat, les dones i els nens els envoltaren, els tambors
rivalitzaren en estrèpit, les mans entrexocaren i s'estengueren cap al cel.
—És la seva manera de suplicar —digué el doctor Fergusson—; si no m'equivoco, serem cridats
a fer un gran paper.
—Bé, doncs, senyor, feu-lo.
—Tu mateix, amic Joe, potser et convertiràs en un déu.
—Això rai, senyor, no em preocupa gaire, i l'encens no em desagrada pas.
En aquell moment un dels bruixots, un myanga, va fer un gest, i tot aquell clamor s'apagà en un
profund silenci. Adreçà algunes paraules als viatgers, però en una llengua desconeguda.
El doctor Fergusson, sense haver-ho entès, llançà a l'atzar algunes paraules en àrab, i l'altre
respongué immediatament en aquesta llengua.
L'orador es lliurà a una arenga abundant, molt florida, molt escoltada; el doctor no tardà a
comprendre que el Victoria havia estat pres senzillament per la Lluna en persona, i que aquella
amable deessa s'havia dignat a acostar-se a la ciutat amb els seus tres Fills, honor que no seria
oblidat mai més en aquella terra estimada del Sol.
El doctor respongué amb una gran dignitat que la Lluna feia cada mil anys un recorregut pels seus
dominis, sentint la necessitat de mostrar-se de més a prop als seus adoradors; els pregava doncs que
no s'intimidessin i aprofitessin la seva divina presència per fer conèixer les seves necessitats i els
seus desigs.
El bruixot, al seu torn, respongué que el sultà, el mwani, malalt des de feia molts anys, reclamava
l'ajut del cel, i ell invitava els fills de la Lluna a presentar-se davant seu.
El doctor informà els seus companys de la invitació.
—I et presentaràs davant d'aquest rei negre? —digué el caçador.
—Sens dubte. Aquesta gent em sembla ben disposada; l'atmosfera està en calma; no fa ni un buf
de vent! No hem de patir gens pel Victoria.
—Però què faràs?
—Estigues tranquil, estimat Dick; amb una mica de medicina me'n sortiré.
Tot seguit s'adreçà a la multitud:
—La Lluna, apiadant-se del sobirà estimat pels infants de l'Unyamwezy, ens ha confiat de tenir
cura de la seva guarició. Que es prepari per rebre'ns!
Els clamors, els cants, les demostracions es repetiren, i tot aquell formiguer de caps negres es
tornà a posar en moviment.
—Ara, amics meus —digué el doctor Fergusson—, ho hem de tenir tot previst; en un moment
donat podem veure'ns obligats a marxar ràpidament. Així doncs, en Dick es quedarà a la barqueta, i,
mitjançant el bufador, mantindrà una força ascensional suficient. L'àncora està subjectada sòlidament;
no hi ha res a témer. Jo baixaré a terra. En Joe m'acompanyarà; només que ell es quedarà al peu de
l'escala.
—Com! Aniràs sol a casa d'aquest negratxo? —va dir en Kennedy.
—Com, senyor Samuel! —exclamà en Joe—, ¿no voleu que us segueixi fins al final?
—No; hi aniré sol; aquesta bona gent s'afigura que la seva gran deessa la Lluna ha vingut a
visitar-los, estic protegit per la superstició; per tant, no tingueu por i estigueu-vos cadascun al lloc
que us he assignat.
—Si ho vols fer així —respongué el caçador.
—Estigues atent a la dilatació del gas.
—Entesos.
Els crits dels indígenes augmentaren, reclamant enèrgicament la intervenció celeste.
—Guaita!, guaita! —va fer en Joe—. Els trobo una mica exigents amb la seva estimada Lluna i
els seus Fills divins.
El doctor, proveït de la seva farmaciola, baixà a terra, precedit d'en Joe. Aquest, greu i digne
com convenia, s'assegué al peu de l'escala sobre les seves cames encreuades, a l'estil àrab, i una part
de la gentada l'envoltà amb un cercle respectuós.
Mentrestant, el doctor Fergusson, conduït al so dels instruments, escortat per danses pírriques de
to religiós, avançà lentament cap al tembe reial, situat a força distància de la ciutat; eren
aproximadament les tres, i el sol resplendia; no podia fer menys en aquelles circumstàncies.
El doctor caminava amb dignitat; els waganga l'envoltaven i contenien la multitud. Ben aviat
sortí a l'encontre d'en Fergusson el fill natural del sultà, un noiet força ben plantat, que, seguint l'ús
del país, era l'únic hereu dels béns paterns, quedant-ne exclosos els fills legítims; es prosternà davant
del Fill de la Lluna, que el va fer aixecar amb un gest amable.
Tres quarts d'hora més tard, per viaranys ombrejats, al mig de tot el luxe d'una vegetació tropical,
aquella processó entusiasmada arribà al palau del sultà, una mena d'edifici quadrat anomenat Ititenya
i situat al vessant d'un turó. Al llarg de la façana sobresortia una espècie de veranda, formada per un
sostre de palla recolzat sobre dos pals de fusta que tenien la pretensió de ser esculpits. Llargues
línies d'argila vermellosa decoraven les parets, intentant reproduir figures d'homes i serps,
naturalment aquestes més aconseguides que no aquells. El teulat d'aquest habitacle no reposava
immediatament sobre els murs, de manera que l'aire hi podia circular lliurement; d'altra banda, no hi
havia ni un# finestra, i a penes una porta.
El doctor Fergusson va ser rebut amb grans honors pels guàrdies i favorits, homes de bona raça,
la dels wanyamwezi, tipus purs de les tribus de l'Àfrica central, forts i robustos, ben fets i plens de
salut. Els seus cabells, dividits en un gran nombre de trenetes, els queien per sobre les espatlles;
tenien les galtes ratllades, per mitjà d'incisions negres i blaves, des de les temples fins a la boca. Les
seves orelles, horriblement estirades, suportaven discos de fusta i plaques de goma copal; anaven
vestits amb teles brillantment pintades, i els soldats s'armaven amb atzagaia, arc, fletxa amb punxes i
enverinada amb suc d'eufòrbia, matxet, sime —sabre llarg amb dents de serra— i destraletes de
combat.
El doctor penetrà al palau. Allí, no obstant la malaltia del sultà, el xivarri, ja terrible, augmentà
amb la seva arribada. Remarcà que al llindar de la porta hi havia cues de llebre i crineres de zebra
penjades a manera de talismà. Va ser rebut pel grup de dones de Sa Majestat, enmig dels acords
harmoniosos de l'upatu, una espècie de címbal fet amb el cul d'un pot de coure, i de l'estrèpit del
kilindo, tambor de cinc peus d'alçària buidat d'un tronc d'arbre, contra el qual dos virtuosos bregaven
a cops de puny.
La majoria de les dones aparentaven ser molt belles, i tot rient fumaven tabac i thang en grans
pipes negres; semblaven ben fetes sota els seus llargs vestits drapats amb gràcia, i portaven el kilt de
fibres de carbassa agafat al voltant de la cintura.
Sis d'entre elles, que no eren pas les menys alegres del grup, estaven posades a part, reservades
per a un cruel suplici. A la mort del sultà, havien de ser enterrades vives al seu costat, per distreure'l
durant l'eterna solitud.
El doctor Fergusson, després d'haver abraçat tot aquell conjunt amb un cop d'ull, avançà fins al
llit de fusta del sobirà. Hi va veure un home d'uns quaranta anys, totalment atuït per orgies de tota
mena, per a qui no hi havia res a fer. Aquella malaltia que es prolongava des de feia anys no era altra
cosa que una embriaguesa perpètua. Aquell reial embriac havia perdut gairebé el coneixement, i ni
tot l'amoníac del món no l'hauria fet tornar a posar dret.
Els favorits i les dones s'estaven inclinats, amb el genoll flectit, durant aquella visita solemne.
Mitjançant unes gotes d'un cordial molt fort, el doctor reanimà uns instants aquell cos atuït; el sultà va
fer un moviment, i, tractant-se d'un cadàver que ja no donava senyals de vida des de feia hores,
aquell símptoma fou acollit amb una nova explosió de crits en honor del metge.
Aquest, que ja en tenia prou, apartà amb un moviment ràpid els adoradors massa efusius i va
sortir del palau. Es dirigí cap al Victoria. Eren les sis del vespre.
En Joe, durant la seva absència, esperava tranquil·lament al peu de l'escala; la multitud li retia
els més grans honors. Ell, com a veritable Fill de la Lluna, es deixava fer. Per ser una divinitat tenia
tot l'aire d'una bona persona, no gens altiu, fins i tot familiar amb les joves africanes, que no deixaven
de contemplar-lo. D'altra banda, enraonava amb elles amb amabilitat.
—Adoreu, senyoretes, adoreu —els deia—; sóc un bon jan, tot i ser fill de deessa!
Li presentaren dons propiciatoris, ordinàriament dipositats als mzimu o cabanes-fetitxes. Aquells
dons consistien en espigues d'ordi i pombe. En Joe es va sentir obligat a tastar aquella mena de
cervesa forta; però el seu paladar, tot i estar acostumat al gin i al whisky, no va poder-ho suportar de
fort que era. Va fer una ganyota horrible, que l'assistència prengué per un somriure amable.
Després les noies, confonent les veus en una melopea que s'arrossegava, executaren una dansa
greu entorn d'ell.
—Ah, balleu —va dir—; bé doncs, no vull pas quedar malament: un ensenyaré una dansa del meu
país.
I atacà una giga atordidora, recargolant-se, estirant-se, retorçant-se, ballant amb els peus, ballant
amb els genolls, ballant amb les mans, desplegant-se amb contorsions extravagants, amb positures
increïbles, amb ganyotes inversemblants, donant així a aquelles tribus una estranya idea de la manera
com ballen els déus a la Lluna.
Però tots aquells africans, escarnidors com micos, aviat van haver reproduït les seves maneres,
les seves cabrioles, els seus bellugueigs; no es perdien cap gest, no oblidaven cap postura; es produí
llavors un rebombori, un enrenou, una agitació de la qual és difícil donar una idea, ni que sigui
aproximada. Al fort de la festa, en Joe albirà el doctor.
Tornava corrents, enmig de la xiscladissa d'una multitud desordenada. Els bruixots i els caps
semblaven molt animats. La gentada envoltava el doctor; l'empenyien, l'amenaçaven. Quin canvi més
estrany! Què havia passat? Potser el sultà havia sucumbit maldestrament entre les mans del seu metge
celeste?
En Kennedy, des del seu lloc, va veure el perill sense entendre'n la causa. El globus, esperonat de
mala manera per la dilatació del gas, tibava la corda de retenció, impacient per elevar-se cel amunt.
El doctor arribà al peu de l'escala. Una por supersticiosa retenia encara la multitud i li impedia
deixar-se anar en violències contra la seva persona; grimpà ràpidament escala amunt, i en Joe el
seguí amb agilitat.
—No perdem ni un moment —li digué el seu amo—. No intentis desenganxar l'àncora! Tallarem
la corda! Segueix-me!
—Però què passa? —preguntà en Joe mentre escalava la barqueta.
—Què ha succeït? —va fer en Kennedy amb la carrabina a la mà.
—Mireu —respongué el doctor assenyalant l'horitzó.
—Què? —preguntà el caçador.
—Què!, la lluna!
La lluna, efectivament, s'aixecava vermella i esplèndida, un globus de foc sobre un fons de blau.
Era ben bé ella! Ella i el Victoria!
O bé hi havia dues llunes, o bé els estrangers només eren uns impostors, uns intrigants, uns falsos
déus! Aquestes havien estat les reflexions naturals de la multitud. D'aquí venia el seu canvi d'actitud.
En Joe no va poder aguantar-se un immens esclafit de rialles. La població de Kazeh, comprenent
que els fugia la seva presa, es posà a xisclar de valent; arcs i mosquets van ser encarats cap al
globus.
Però un dels bruixots va fer un senyal i les armes s'abaixaren; s'enfilà a l'arbre, amb la intenció
d'agafar la corda de l'àncora i conduir la màquina a terra.
En Joe s'abalançà amb una destral a la mà.
—Tallo? —va dir.
—Espera —respongué el doctor.
—Però aquest negre…
—Potser podrem salvar l'àncora, i m'interessa. Sempre hi serem a temps, a tallar.
El bruixot, un cop dalt de l'arbre, va fer-ho tan bé que trencà les branques i aconseguí
desenganxar l'àncora, la qual, atreta violentament per l'aeròstat, enxampà el bruixot per entre les
cames, i aquest, a cavall d'aquell hipogrif inesperat, se n'anà cap a les regions aèries.
L'estupor de la multitud va ser immens, quan veié que un dels seus waganga sortia disparat cap a
l'espai.
—Visca! —cridà en Joe, mentre el Victoria, gràcies a la seva potència ascensional, pujava amb
una gran rapidesa.
—S'aguanta bé aquest negre —digué en Kennedy—; un viatget no li farà cap mal.
—El voleu deixar anar de cop? —preguntà en Joe.
—Déu me'n guard! —replicà el doctor—, el tornarem a posar a terra suaument, i em sembla que
després d'aquesta aventura el seu poder de mag s'incrementarà extraordinàriament en l'esperit dels
seus contemporanis.
—Són capaços de convertir-lo en un déu —exclamà en Joe.
El Victoria havia arribat a una altura de mil peus aproximadament. El negre s'aferrava a la corda
amb una tremenda energia. S'estava callat, amb els ulls fixos. El seu terror es barrejava amb la
sorpresa. Un lleuger vent de l'est empenyia el globus enllà de la ciutat.
Mitja hora més tard, el doctor, veient el territori desert, moderà la flama del bufador i s'acostà a
terra. A vint peus del sòl, el negre aviat es va haver decidit; es llançà, caigué de peus i es posà a
córrer cap a Kazeh, mentre el Victoria, sobtadament desllastat, remuntava aire amunt.
-J
Capítol XVI
Símptomes de tempesta. — El país de la Lluna. — El futur del continent
africà. — La màquina de la darrera hora. — Vista del país a la posta
del sol. — Flora i fauna. — La tempesta. — La zona de foc. — El cel
estrellat.
A veieu què passa —digué en Joe—, per fer de Fills de la Lluna sense permís seu! Aquest
satèl·lit ha estat a punt de jugar-nos una mala passada! Que heu compromès, per casualitat, la
seva reputació amb la vostra medecina, senyor?
—Fet i fet —digué el caçador—, què tenia aquest sultà de Kazeh?
—Era un vell embriac mig mort —respongué el doctor—; la seva pèrdua no es farà sentir gaire
vivament. Però la moralitat de tot això és que els honors són efímers, i no s'hi ha d'agafar massa el
gust.—
Llàstima! —replicà en Joe—. M'anava això! Ser adorat, fer de déu al teu caprici! Però què hi
farem? La lluna s'ha mostrat, i ben vermella, bona prova que estava enfadada!
Durant aquests i altres discursos, en els quals en Joe examinà l'astre de la nit des d'un punt de
vista totalment nou, el cel es carregava de grossos núvols cap al nord, d'aquells núvols sinistres i
feixucs. Un vent bastant fort, que s'havia aixecat a tres-cents peus de terra, empenyia el Victoria cap
al nord, nord-est. Damunt seu, la volta del cel era pura, però es notava com una pesantor.
Cap a les vuit del vespre, els viatgers es trobaren a 32° 40' de longitud i 4° 17' de latitud; els
corrents atmosfèrics, sota la influència d'una tempesta propera, els empenyien a una velocitat de
trenta-cinc milles per hora. Sota els seus peus passaven ràpidament les planes ondulades i fèrtils de
Mfuto. L'espectacle era admirable, i no deixaren d'admirar-lo.
—Estem en ple país de la Lluna —va dir el doctor Fergusson—, ja que ha conservat aquest nom
que li donà l'antiguitat, segurament perquè la lluna hi era adorada a qualsevol època. És de debò una
contrada magnífica, i difícilment trobaríem una vegetació més bella.
—Si es pogués trobar al voltant de Londres, no seria natural —respongué en Joe—, però seria
molt agradable! Per què aquestes coses tan belles són reservades a països tan bàrbars?
—I qui sap —replicà el doctor—, si algun dia aquest país no esdevindrà el centre de la
civilització? Els pobles del futur potser s'hi traslladaran, quan les regions d'Europa ja no donaran
més de si per nodrir els seus habitants.
—Tu creus? —va fer en Kennedy.
—Sens dubte, estimat Dick. Fixa't en la marxa dels esdeveniments; considera les migracions
successives dels pobles i arribaràs a les mateixes conclusions que jo. L'Àsia és la primera nodrissa
del món, oi que sí? Durant quatre mil anys potser, treballa, és fecundada, produeix, i després, quan
creixen pedres allà on creixien les messes daurades d'Homer, els seus fills abandonen el seu si
esgotat i marcit. Aleshores els veus llançar-se cap a Europa, jove i puixant, que els nodreix des de fa
dos mil anys. Però la seva fertilitat ja es perd; les seves facultats productives disminueixen dia rera
dia; aquestes malalties noves que colpeixen cada any els productes de la terra, aquestes falses
collites, aquests recursos insuficients, tot això és el senyal segur d'una vitalitat que es deteriora, d'un
esgotament proper. És per això que veiem ja com els pobles es precipiten a les nodridores mamelles
d'Amèrica, com a una font no pas inesgotable, però encara inesgotada. Al seu torn, aquest nou
continent es farà vell; els seus boscos verges cauran sota la destral de la indústria; el seu sòl
s'afeblirà per haver produït massa allò que li hauran demanat massa; allà on cada any es fan dues
collites, en sortirà a penes una d'aquelles terres ja sense forces. Aleshores l'Àfrica oferirà a les
noves races els tresors acumulats al seu si d'ençà de segles. Aquests climes fatals per als estrangers
seran depurats mitjançant rotacions i drenatges; aquestes aigües esparses seran reunides en un llit
comú per formar una artèria navegable. I aquest país sobre el qual planem, més fèrtil, més ric, més
vital que els altres, es convertirà en un gran reialme, on es produiran descobriments encara més
sorprenents que el vapor i l'electricitat.
—Ah, senyor! —digué en Joe—, com m'agradaria veure-ho, això.
—Has nascut massa aviat, noi.
—D'altra banda —digué en Kennedy—, potser serà una època ben desagradable aquella en què
la indústria ho absorbirà tot per al seu profit! A força d'inventar màquines, els homes es deixaran
devorar per elles! Sempre m'he imaginat que l'últim dia del món serà aquell en què una immensa
caldera escalfada a tres mil milions d'atmosferes farà saltar el globus terraqüi!
—I jo hi afegeixo que els americans no hauran estat pas els darrers a treballar en la màquina —
va dir en Joe.
—Certament —respongué el doctor—, són uns grans calderers! Però no ens deixem dur per
aquesta mena de discussions i acontentem-nos d'admirar aquesta terra de la Lluna, ja que ens és donat
de veure-la.
El sol, fent lliscar els seus últims raigs per sota la massa de núvols amuntegats, guarnia amb una
cresta d'or fins els més petits accidents del terreny: arbres gegantins, herbes arborescents, molses
arran de terra, tot rebia la seva part d'aquell efluvi lluminós; el terra, lleugerament ondulat, ressaltava
aquí i allà en petits turons cònics; ni una muntanya a l'horitzó; immenses tanques de brossa, bardisses
impenetrables, jungles espinoses separaven les clarianes, on s'estenien nombrosos pobles; les
eufòrbies gegantines els envoltaven de fortificacions naturals, entremesclant-se amb les branques
coral·liformes dels arbustos.
Ben aviat el Malagazari, principal afluent del llac Tanganyika, es posà a serpentejar sota els
massissos de verdor; donava asil a aquells nombrosos corrents d'aigua nascuts de torrents inflats a
l'època de les riuades, o d'estanys excavats al llit argilós del sòl. Per a observadors enlairats, era
com una xarxa de cascades que es vessava per tota la cara occidental del país.
Bèsties de grans gepes pasturaven als prats grassos i desapareixien sota l'herba alta; els boscos,
d'espècies magnífiques, s'oferien als ulls com grans tofes; però en aquelles tofes es refugiaven lleons,
lleopards, hienes i tigres, fugint de les darreres calors del dia. De tant en tant un elefant feia onejar el
cim dels boscatges i se sentia el cruixit dels arbres que cedien a les seves banyes d'ivori.
—Quin país per a la caça! —exclamà en Kennedy entusiasmat—; una bala disparada totalment a
l'atzar, en ple bosc, trobaria una presa digna d'ella! No podríem provar-ho una mica?
—No, estimat Dick; ja tenim la nit aquí, una nit amenaçadora, escortada per una tempesta. I les
tempestes són terribles en aquesta regió, on el terra està disposat com una immensa bateria elèctrica.
—Teniu raó, senyor —digué en Joe—; la calor s'ha tornat ofegosa, el vent ha amainat del tot; es
nota que es prepara alguna cosa.
—L'atmosfera està sobrecarregada d'electricitat —respongué el doctor—; tot ser viu és sensible
a aquest estat de l'aire que precedeix la lluita dels elements, i confesso que mai no n'havia estat
impregnat fins a tal punt.
—Doncs què? —preguntà el caçador—, no seria qüestió de baixar?
—Al contrari, Dick, m'estimaria més pujar. Només em fa por ser arrossegat lluny de la meva ruta
durant aquests encreuaments de corrents atmosfèrics.
—Vols abandonar doncs la direcció que seguim d'ençà de la costa?
—Si puc —respongué en Fergusson—, em dirigiré directament cap al nord durant uns set o vuit
graus; intentaré remuntar cap a les latituds on se suposa que hi ha les fonts del Nil; potser percebrem
alguns rastres de l'expedició del capità Speke, o fins i tot la caravana del senyor de Heuglin. Si els
meus càlculs són exactes ens trobem a 32° 40' de longitud, i voldria pujar de dret cap a l'altra banda
de l'equador.
—Mira! —exclamà en Kennedy interrompent el seu company—, mira aquells hipopòtams que
s'esmunyen fora dels estanys, aquelles masses de carn sanguinolenta, i aquells cocodrils que aspiren
l'aire sorollosament!
—S'ofeguen! —va fer en Joe—. Ah!, quina forma més encantadora de viatjar, i com menyspreem
tota aquesta malvada xusma! Senyor Samuel!, senyor Kennedy!, mireu aquests ramats d'animals que
van en rengles atapeïts! N'hi ha ben bé dos-cents; són llops.
—No, Joe, són gossos salvatges; una famosa raça, que no té por de combatre amb els lleons. És
l'encontre més terrible que pot tenir un viatger. Aquestes feres el fan a trossos immediatament.
—Bufa!, no serà pas en Joe qui s'encarregarà de posar-los un morrió —respongué el simpàtic noi
—. Després de tot, si és la seva manera natural de fer, tampoc no els ho hem de retreure massa.
El silenci s'imposava a poc a poc sota la influència de la tempesta; semblava que l'aire espès
esdevingués incapaç de transmetre els sons; l'atmosfera semblava que estigués recoberta de boata i,
com una sala entapissada, perdia sonoritat. L'ocell remador, la grua coronada, els gaigs vermells i
blaus, el «centzontle», els colibrís desapareixien entre els grans arbres. La natura sencera oferia
símptomes d'un cataclisme proper.
A les nou del vespre el Victoria romania immòbil per sobre de Msené, una gran reunió de pobles
a penes distingibles en l'ombra; de tant en tant la reverberació d'un raig de llum perdut a l'aigua
moixa mostrava fossats distribuïts regularment, i, gràcies a una darrera clariana, la mirada pogué
abastar la forma tranquil·la i fosca de les palmeres, els tamarius, els sicòmors i les eufòrbies
gegantines.
—M'ofego! —digué l'escocès aspirant a plens pulmons el màxim possible d'aquell aire enrarit—.
Ja no ens movem! Haurem de baixar?
—Però, i la tempesta? —va fer el doctor força inquiet.
—Si tens por de ser arrossegat pel vent, em sembla que no tens cap més possibilitat.
—Potser la tempesta no esclatarà encara aquesta nit —reprengué en Joe—; els núvols són molt
alts.
—Justament és una raó que em fa dubtar de travessar-los; hauríem de pujar a una gran altura i
perdre de vista el terra, i durant tota la nit no sabríem si avancem ni cap a quin cantó ho fem.
—Decideix-te, Samuel, no tenim gaire temps.
—És empipador que el vent hagi parat —reprengué en Joe—; se'ns hauria emportat lluny de la
tempesta.
—És lamentable, amics, perquè els núvols són un perill per a nosaltres; contenen corrents
oposats que poden embolicar-nos en els seus remolins, i llampecs capaços d'incendiar-nos. Per una
altra part, si tirem l'àncora al cim d'un arbre, la força de la ràfega pot precipitar-nos a terra.
—Què hem de fer doncs?
—Hem de mantenir el Victoria en una zona mitjana entre els perills de la terra i els perills del
cel. Tenim aigua en quantitat suficient per al bufador i les dues-centes lliures de llast són intactes. En
cas de necessitat, les faré servir.
—Ens quedarem a vetllar amb tu —va dir el caçador.
—No, amics; poseu les provisions a aixopluc i aneu-Vos-en a dormir; si cal ja us despertaré.
—Però, senyor, no us aniria bé reposar també, ja que encara no correm cap perill?
—No, gràcies noi, m'estimo més vetllar. Estem immòbils, i si les circumstàncies no canvien demà
ens trobarem exactament al mateix lloc.
—Bona nit, senyor.
—Bona nit, si pot ser.
En Kennedy i en Joe s'estiraren sota les seves mantes, i el doctor es quedà sol en la immensitat.
Tanmateix, la cúpula de núvols anava baixant imperceptiblement, i ]ja foscor era cada cop més
fonda. La volta negra s'arrodonia al voltant del globus terrestre com per aixafar-lo.
Tot d'un plegat un llampec violent, ràpid, incisiu, ratllà l'ombra; encara no s'havia tornat a tancar
el seu esquinç, que un tro esgarrifós va fer trontollar les profunditats del cel.
—Alerta! —exclamà en Fergusson.
Els altres dos, que ja dormien, es despertaren amb aquell soroll espaordidor i es posaren a les
seves ordres.
—Baixem? —va fer en Kennedy.
—No!, el globus no ho resistiria. Pugem abans que aquests núvols no es dissolguin en aigua i el
vent es desencadeni.
I impulsà amb força la flama del bufador cap a les espirals del serpentí.
Les tempestes dels tròpics es desenvolupen amb una rapidesa comparable a la seva violència. Un
segon llampec esquinçà la nuvolada, i immediatament el seguiren vint més. El cel era zebrat de
guspires elèctriques que espetegaven sota les gotasses de la pluja.
—Hem anat massa tard! —digué el doctor—. Ara hem de travessar una zona de foc amb el globus
ple de gas inflamable!
—Cap a terra!, cap a terra! —tornava a dir en Kennedy.
—El risc de ser fulminats seria quasi el mateix, i aviat les branques haurien esquinçat el globus!
—Estem pujant, senyor Samuel!
—Més de pressa!, més de pressa encara!
En aquella part de l'Àfrica, durant les tempestes equatorials, no és estrany comptar entre trenta i
trenta-cinc llampecs per minut. El cel és literalment encès, i els trons són un esclat continu.
El vent es desencadenava amb una violència esfereïdora en aquella atmosfera abrusada, retorçant
els núvols incandescents; era com el bufec d'un immens ventilador que activava tot aquell incendi.
El doctor Fergusson mantenia el bufador al màxim d'escalfor; el globus es dilatava i pujava; de
genollons, al centre de la barqueta, en Kennedy retenia les lones de la tenda. El globus giravoltava
vertiginosament, i els viatgers estaven a la mercè d'oscil·lacions inquietants. Es formaven grans
cavitats a la coberta de l'aeròstat; el vent s'hi afuava amb violència, i el tafetà detonava sota la seva
pressió. Una mena de calamarsa, precedida d'un soroll tumultuós, solcava l'atmosfera i crepitava
sobre el Victoria, que, tanmateix, continuava la seva marxa ascendent, mentre els llampecs
dibuixaven tangents enceses a la seva circumferència; es trobava al bell mig del foc.
—Déu ens empari! —digué el doctor Fergusson—; estem a les seves mans; només ell ens pot
salvar. Preparem-nos per a qualsevol adversitat, fins i tot un incendi; la nostra caiguda pot no ser
ràpida.
La veu del doctor arribava a penes a l'oïda dels seus companys; però podien veure la seva cara
serena enmig del trenat dels llampecs; mirava els fenòmens de fosforescència produïts pel foc de
Sant Elm que voleiava per la xarxa de l'aeròstat.
El globus es contornejava, giravoltava, però sempre cap amunt; al cap d'un quart d'hora havia
superat la zona dels núvols tempestuosos, les efluències elèctriques es desenvolupaven per sota d'ell,
com una gran corona de focs d'artifici penjats de la barqueta.
Era aquell un dels més bells espectacles que la natura podia oferir a l'home. A baix, la tempesta.
A dalt, el cel estrellat, tranquil, mut, impassible, amb la lluna projectant els seus pacífics raigs sobre
aquells núvols irritats.
El doctor Fergusson consultà el baròmetre; donava dotze mil peus d'altura. Eren les onze del
vespre.
—Gràcies a Déu, ha passat tot el perill —digué—; n'hi ha prou que ens mantinguem en aquesta
elevació.
—Era esfereïdor! —respongué en Kennedy.
—Bé —replicà en Joe—, això dóna varietat al viatge, i no em sap pas greu haver vist una
tempesta des d'una mica amunt. És un espectacle molt bonic!
C
Capítol XVII
Les muntanyes de la Lluna. — Un oceà de verdor. — Hom tira l'àncora.
— L'elefant remolcador. — Foc nodrit. — Mort del paquiderm. — El
forn de camp. — Àpat a l'herba. — Una nit a terra.
AP a les sis del matí del dilluns, el sol s'aixecava per l'horitzó; els núvols es dissiparen, i un
ventet suau refrescava aquelles primeres clarors matinals.
La terra, tota perfumada, reaparegué als ulls dels viatgers. El globus, que girava en un lloc
fix enmig de corrents oposats, a penes havia derivat; el doctor, deixant que el gas es contragués,
davallà per tal d'agafar una direcció més septentrional. Durant una bona estona els seus intents foren
inútils; el vent se l'endugué cap a l'oest, fins a les envistes de les cèlebres muntanyes de la Lluna, que
s'arrodoneixen en semicercle al voltant de la punta del llac Tanganyika; la cadena, poc accidentada,
es destacava sobre un horitzó blavós; hauríeu dit que es tractava d'una fortificació natural,
infranquejable pels exploradors del centre de l'Àfrica; alguns pics aïllats tenien rastres de neus
perpètues.
—Ens trobem en un país inexplorat —va dir el doctor—; el capità Burton avançà molt endavant
en direcció oest, però no va poder atènyer aquestes cèlebres muntanyes; fins i tot en negà l'existència,
confirmada per Speke, el seu company; ell creia que havien nascut a la imaginació d'aquest darrer;
per a nosaltres, amics, ja no hi ha possibilitat de dubte.
—Les travessarem? —preguntà en Kennedy.
—No, si Déu vol; espero trobar un vent favorable que em torni a portar a l'equador; si cal,
esperaré i tot, i faré del Victoria un vaixell que tira l'àncora a causa dels vents contraris.
Però les previsions del doctor no tardarien a realitzar-se. Després d'haver assajat diverses
altituds, el Victoria va fer cap al nord-est a una velocitat mitjana.
—Estem en la bona direcció —digué mentre consultava la brúixola—, i amb prou feines a doscents
peus de terra, circumstàncies favorables totes per inspeccionar aquestes regions novelles; el
capità Speke, en anar a la descoberta del llac Ukerewe, remuntava més cap a l'est, en línia recta per
sobre de Kazeh.
—Continuarem així molt temps? —preguntà aleshores en Kennedy.
—Pot ser; el nostre objectiu és fer una incursió cap a la banda de les fonts del Nil, i ens queden
més de sis-centes milles per recórrer, fins al límit extrem assolit pels exploradors provinents del
nord.—
I no baixarem a terra? —va fer en Joe—. Només el just per estirar les cames.
—Sí, és clar; d'altra banda caldrà estalviar els queviures, i, tot fent camí, estimat Dick, ens
proveiràs de carn fresca.
—Quan vulguis, amic Samuel.
—També haurem de renovar la nostra reserva d'aigua. Qui sap si no serem arrossegats cap a
regions àrides? Totes les precaucions seran poques, doncs.
Al migdia el Victoria es trobava a 29° 15' de longitud i 3° 15' de latitud. Sobrevolava el poble
d'Uyofu, límit septentrional de l'Unyamwezy, amb el llac Ukerewe a estribord, tot i que encara no es
podia veure.
Les tribus properes a l'equador semblen ser una mica més civilitzades, i són governades per
monarques absolutistes, el despotisme dels quals no té límits; la conglomeració més compacta la
constitueix la província de Karagwah.
Entre tots tres viatgers van decidir que aterrarien al primer indret favorable. Calia fer una parada
llarga per tal que l'aeròstat fos revisat amb tota cura; moderaren la flama del bufador; les àncores,
llançades fora de la cistella, de seguida fregaren l'herba alta d'un immens prat. Des d'una certa altura,
aquell prat semblava cobert d'una gespa rasa, però en realitat aquella gespa feia set o vuit peus de
gruix.
El Victoria acariciava aquella herba sense corbar-la, com una papallona gegantina. Ni un
obstacle a la vista. Era com un oceà de verdor sense ni un sol escull.
—Haurem de córrer un bon tros així —va dir en Kennedy—; no veig ni un arbre on puguem
acostar-nos; em sembla que la caça perilla.
—Espera, estimat Dick; no podries pas caçar enmig d'aquesta herba més alta que tu; acabarem
trobant un lloc favorable.
Era certament un passeig encisador, una veritable navegació sobre aquell mar tan verd, quasi
transparent, amb ondulacions suaus provocades pel vent. La barqueta justificava ben bé el seu nom, i
semblava fendre les onades, si no hagués estat que de tant en tant una volada d'ocells de colors
esplèndids fugia de l'herba alta amb mil crits joiosos; les àncores s'enfonsaven en aquell llac de flors
i traçaven un solc que es tornava a tancar darrera seu, com el deixant d'un vaixell.
Tot d'un plegat, el globus va rebre una forta sotragada; segurament l'àncora s'havia enganxat a la
fissura d'alguna roca amagada sota aquella gespa gegantina.
—Hem quedat agafats —va fer en Joe.
—Bé, doncs tira l'escala —replicà el caçador.
Acabava de dir aquestes paraules, quan un crit agut ressonà a l'aire, i de la boca dels tres viatgers
s'escaparen les frases següents, entretallades per exclamacions.
—Què és això?
—Un crit ben estrany!
—Guaita, tu!, avancem!
—L'àncora s'ha desenganxat.
—No!, encara aguanta —va fer en Joe, que halava la corda.
—És la roca que avança!
A l'herba hi havia un gran bellugueig, i aviat per damunt d'ella s'aixecà una forma allargada i
sinuosa.
—Una serp! —va fer en Joe.
—Una serp! —exclamà en Kennedy armant la seva carrabina.
—Que no! —digué el doctor—, és una trompa d'elefant.
—Un elefant, Samuel!
I, dit això, en Kennedy engaltà l'arma.
—Espera, Dick, espera!
—Oi tant! L'animal ens remolca.
—I cap al costat bo, Joe, cap al costat bo.
L'elefant avançava amb una certa rapidesa; ben aviat arribà a una clariana, on el van poder veure
tot sencer; per la seva talla gegantina, el doctor hi reconegué un mascle d'una espècie magnífica;
portava dues defenses blanquinoses, d'una curvatura admirable, que podien fer vuit peus de llargada;
les ungles de l'àncora s'hi havien quedat ben agafades.
L'animal intentava en va amb la trompa desfer-se de la corda que el lligava a la barqueta.
—Endavant, valent! —cridà en Joe al súmmum de l'alegria, esperonant de la millor manera que
sabia aquell estrany carruatge—. Vet aquí una nova manera de viatjar! Molt millor que un cavall: un
elefant, si us plau!
—Però on ens porta? —demanà en Kennedy agitant la seva carrabina, que li cremava a les mans.
—Ens porta allà on volem anar, estimat Dick! Una mica de paciència!
—Wig a more! Wig a more !, com diuen els pagesos d'Escòcia —exclamava en Joe tot content—.
Endavant!, endavant!
L'animal agafà un galop força ràpid; projectava la trompa a dreta i a esquerra, i, en saltar,
clavava violentes sotragades a la barqueta. El doctor, amb la destral a la mà, estava preparat per
tallar la corda si convenia.
—Però no ens separarem de la nostra àncora fins a l'últim moment —digué.
Aquella cursa darrera un elefant durà prop d'una hora i mitja; l'animal no semblava gens ni mica
cansat; aquests enormes paquiderms poden fer tirades considerables, i, d'un dia a l'altre, hom els
retroba a distàncies immenses, com les balenes, de les quals tenen la massa i la rapidesa.
—De fet —deia en Joe—, és com si haguéssim arponat una balena, i l'únic que fem és imitar la
maniobra dels baleners durant la pesca.
Però un canvi en la naturalesa del terreny obligà el doctor a modificar el seu mitjà de locomoció.
Al nord de la planura, a tres milles aproximadament, apareixia un bosc espès de camaldores; es
feia necessari, a partir d'aquí, que el globus se separés del seu conductor.
Així, doncs, en Kennedy s'encarregà d'aturar l'elefant en la seva cursa; engaltà la carrabina, però
la seva posició no era favorable per encertar l'animal amb èxit; una primera bala, disparada al crani,
es xafà com sobre una planxa de metall; no semblà que això amoïnés gens ni mica l'animal; amb el
soroll de la descàrrega, el seu pas s'accelerà i agafà la velocitat d'un cavall llançat al galop.
—Dimontri! —va dir en Kennedy.
—Quin cap més dur! —va fer en Joe.
—Provarem amb unes quantes bales còniques al punt flac de l'espatlla —reprengué en Dick;
carregà la carrabina amb cura i disparà.
L'animal deixà anar un crit terrible i continuà cada vegada més de pressa.
—Vejam —digué en Joe armant-se d'una de les escopetes—, us hauré d'ajudar, senyor Dick, o si
no no acabarem mai.
I dues bales anaren a allotjar-se als costats de la bèstia.
L'elefant s'aturà, aixecà la trompa i tornà a engegar la seva cursa a tota velocitat cap al bosc;
sacsejava el seu caparràs i li començava a rajar sang a dolls de les ferides.
—Continuem disparant, senyor Dick.
—I foc nodrit —afegí el doctor—, no som ni a vuit canes del bosc!
Ressonaren deu trets més. L'elefant va fer un bot esfereïdor; la barqueta i el globus cruixiren com
si tot s'hagués trencat; la sotragada va fer caure la destral de les mans del doctor a terra.
La situació era terrible en aquell moment; el cable de l'àncora, fermament subjectat, no es podia
desenganxar ni tallar amb els ganivets dels viatgers; el globus s'acostava ràpidament al bosc, quan
l'animal va rebre una bala a l'ull en el moment que alçava el cap; s'aturà, vacil·là, se li plegaren els
genolls i oferí el seu costat al caçador.
—Una bala al cor —digué aquest descarregant per darrera vegada la carrabina.
L'elefant llançà un rugit d'angoixa i agonia; es redreçà un moment contornejant la trompa i després
tornà a caure amb tot el seu pes damunt d'una de les seves defenses, que es va partir en rodó. Era
mort.—
Se li ha trencat l'ullal! —exclamà en Kennedy—. I aquest ivori a Anglaterra valdria trenta-cinc
guinees cada cent lliures!
—Tant com això? —va fer en Joe tot deixant-se anar a terra per la corda de l'àncora.
—De què serveixen els teus laments, estimat Dick? —respongué el doctor Fergusson—. ¿Que
potser som traficants d'ivori? Que hem .vingut a fer fortuna?
En Joe revisà l'àncora; estava sòlidament agafada a l'ullal que quedava sencer. En Samuel i en
Dick van saltar a terra, mentre l'aeròstat, mig desinflat, es gronxava per sobre el cos de l'animal.
—Quin exemplar tan magnífic! —exclamà en Kennedy—. Quina còrpora! A l'índia no he vist mai
un elefant d'aquesta talla!
—No et sorprengui gens ni mica, estimat Dick; els elefants de l'Àfrica central són els més bells.
Els Anderson, els Cumming en caçaren tants pels voltants del Cap, que emigraren cap a l'equador, on
en trobaren sovint en grups nombrosos.
—De moment —respongué en Joe—, espero que tastarem una mica aquest! Em comprometo a
procurar-vos un àpat suculent a compte d'aquest animal. El senyor Kennedy caçarà durant una o dues
hores, el senyor Samuel passarà revista al Victoria, i, mentrestant, jo faré el menjar.
—Molt ben disposat —respongué el doctor—. Fes al teu aire.
—Pel que fa a mi, em prenc les dues hores de llibertat que en Joe s'ha dignat a atorgar-me.
—Vés, amic meu; però no facis imprudències. No t'allunyis massa.
—Estigues tranquil.
I en Dick Kennedy, armat amb la seva escopeta, es ficà bosc endins.
Aleshores en Joe s'ocupà de les seves funcions. De primer va fer un clot a terra de dos peus de
fondària i l'omplí de branques seques que hi havia escampades arreu, provinents dels esvorancs que
havien fet al bosc els elefants, dels quals es podia veure el rastre. Un cop ple el clot, hi calà foc.
Tot seguit tornà cap al cadàver de l'elefant, caigut a penes a deu canes del bosc; separà amb
molta traça la trompa, que mesurava prop de dos peus d'amplada al seu naixement, n'escollí la part
més delicada i hi afegí un dels peus esponjosos de l'animal; aquests són, efectivament, els trossos per
excel·lència, com la gepa del bisó, la pota de l'ós o el cap del senglar.
Quan la foguera s'hagué consumit del tot per dins i per fora, el clot, netejat de cendres i brases,
oferí una temperatura molt elevada; en Joe diposità al fons d'aquell forn improvisat els trossos de
l'elefant, envoltats de fulles aromàtiques, i els recobrí amb cendra calenta; tot seguit aixecà una
segona foguera al damunt, i quan la llenya es va haver consumit la carn era cuita al seu punt.
Aleshores en Joe tragué el sopar del foc, diposità aquella vianda apetitosa damunt de fulles
verdes i disposà l'àpat al mig d'un magnífic herbei; hi portà galetes, aiguardent, cafè i agafà aigua
fresca i límpida d'un rierol veí.
Aquell festí tan ben parat feia goig de veure, i en Joe pensava, sense ser massa orgullós, que
encara faria més goig de menjar.
—Un viatge sense fatiga i sense perill! —repetia—. Els àpats a les hores! Una hamaca perpètua!
¿Què més es pot demanar? I aquest bonàs del senyor Kennedy que no volia venir!
Per la seva part, el doctor Fergusson es lliurava a un examen seriós de l'aeròstat, que no
semblava haver patit cap dany per la tempestat; el tafetà i la gutaperxa havien resistit
meravellosament; agafant l'altitud actual del sòl i calculant la força ascensional del globus, veié amb
satisfacció que hi havia la mateixa quantitat d'hidrogen; la coberta, fins en aquell moment, es
mantenia completament impermeable.
Feia només cinc dies que els viatgers havien sortit de Zanzíbar; encara no havien encetat el
pemmican; les provisions de galetes i de carn en conserva eren suficients per a un viatge llarg; només
s'havia de renovar la reserva d'aigua, doncs.
Les canonades i el serpentí semblaven estar en perfecte estat; gràcies a les seves articulacions de
cautxú, s'havien prestat a totes les oscil·lacions de l'aeròstat.
Un cop acabà el seu examen, el doctor s'ocupà de posar en ordre les seves notes. Va fer un esbós
molt reeixit del paisatge del voltant, amb la prada llarga fins on abastaven els ulls, el bosc de
camaldores i el globus immòbil sobre el cos del monstruós elefant.
Al cap de dues hores, com era previst, en Kennedy tornava amb un enfilall de perdius grasses i un
cuixot d'òrix, una mena de gemsbock pertanyent a l'espècie més àgil dels antílops. En Joe s'encarregà
de preparar aquell escreix de provisions.
—El sopar és servit! —cridà de seguida amb la seva millor veu.
I els tres viatgers només s'hagueren d'asseure al verd herbei; trobaren els peus i la trompa
d'elefant exquisits; van beure a la salut d'Anglaterra, com sempre, i uns deliciosos havans perfumaren
per primera vegada aquella contrada encantadora.
En Kennedy menjava, bevia i xerrava per quatre; estava ebri; proposà seriosament al seu amic, el
doctor, d'establir-se en aquell bosc, construir-hi una cabana amb fulles i iniciar-hi la dinastia dels
Robinsons africans.
La proposta no va tenir una excessiva acceptació, tot i que en Joe s'oferí per fer el paper de
Divendres.
El territori semblava tan tranquil, tan desert, que el doctor decidí passar la nit a terra. En Joe
formà un cercle de focs, barricada indispensable contra les feres; les hienes, els pumes, els xacals,
atrets per l'olor de la carn d'elefant, rondaren pels voltants. En Kennedy va haver de descarregar
moltes vegades la carrabina contra visitants massa agosarats; però finalment la nit s'acabà sense cap
incident enutjós.
L
Capítol XVIII
El Karagwah. — El llac Ukerewe. — Una nit en una illa. — L'equador.
— Travessia del llac. — Les cascades. — Vista del país. — Les fonts
del Nil. — L'illa de Benga. — La signatura d'Andrea Debono. — El
pavelló amb les armes d'Anglaterra.
'ENDEMÀ, a partir de les cinc, començaren els preparatius de la partida. En Joe, amb la
destral, que feliçment havia retrobat, tallà les defenses de l'elefant. El Victoria, alliberat,
arrossegà els viatgers cap al nord-est a una velocitat de divuit milles.
Durant la nit anterior, el doctor havia calculat amb cura la seva posició per l'altitud de les
estrelles. Es trobava a 2° 40' de latitud per sota l'equador, és a dir a 160 milles geogràfiques;
travessà nombrosos pobles sense preocupar-se pels crits provocats per la seva aparició; prengué
nota de la configuració dels llocs amb vistes sumàries; travessà les rampes del Rubemhe, quasi tan
dretes com els cims de l'Usagara, i més tard, a Tenga, va trobar els primers sortints de les serralades
de Karagwah, que, segons ell, deriven necessàriament de les muntanyes de la Lluna. D'altra banda,
l'antiga llegenda que feia d'aquestes muntanyes el bressol del Nil s'acostava a la veritat, ja que
confinen amb el llac Ukerewe, suposat dipòsit de les aigües del gran riu.
Des de Kafuro, el gran districte dels mercaders del país, s'albirà finalment a l'horitzó aquell llac
tan buscat, que el capità Speke entreveié el 3 d'agost de 1858.
En Samuel Fergusson estava emocionat; era gairebé a tocar d'un dels punts principals de la seva
exploració, i, amb la ullera de llarga vista a l'ull, no es perdia cap racó d'aquella regió misteriosa,
que la seva mirada detallava així:
Sota seu, una terra en general esmicolada; a penes uns quants barrancs cultivats; el terreny, cobert
arreu de promontoris d'una altitud mitjana, es tornava pla a les proximitats del llac; els camps d'ordi
substituïen els arrossars, i hi creixia aquell plantatge del qual es treu el vi del país i el mwani, planta
silvestre que serveix de cafè. Una concentració d'unes cinquanta cabanes circulars, recobertes de
canyes florides, constituïa la capital del Karagwah.
Es percebien fàcilment les cares atònites d'una raça força bella, d'un to moreno tirant a groc. Unes
dones d'una corpulència inversemblant s'arrossegaven per les plantacions, i el doctor deixà ben
parats els seus companys en assabentar-los que aquelles formes revingudes, molt apreciades,
s'obtenien per mitjà d'un règim «alimentari obligatori a base de llet quallada.
Al migdia el Victoria es trobava a 1° 45' de latitud austral; a la una, el vent l'empenyia per sobre
del llac.
Aquell llac, que fou anomenat Nyanza11 Victoria pel capità Speke, podia mesurar en aquell indret
noranta milles d'amplada. A l'extrem meridional, el capità hi trobà un grup d'illes, que anomenà
arxipèlag de Bengala. Prosseguí la seva expedició fins a Muanza, a la costa de l'est, on va ser ben
rebut pel sultà. Va triangular aquella part del llac, però no pogué procurar-se una barca, ni per
travessar-lo ni per visitar la gran illa d'Ukerewe; aquesta illa, molt populosa, és governada per tres
sultans, i amb la marea baixa forma tan sols una península.
El Victoria abordava el llac més cap al nord, amb gran recança per part del doctor, que hauria
volgut determinar-ne els contorns inferiors. Les vores, eriçades de mates espinoses i esbarzers
entortolligats, desapareixien literalment sota miríades de mosquits d'un marró clar; aquell país devia
ser inhabitable i inhabitat; s'hi veien ramats d'hipopòtams rebolcant-se per boscos de canyes, o
ficant-se a les aigües blanquinoses del llac.
Vist des de dalt, el llaç oferia en direcció oest un horitzó tan ample que hauríeu dit que era un
mar; la distància entre les dues ribes és prou gran perquè no s'hi puguin establir comunicacions;
d'altra banda, les tempestats hi són fortes i freqüents, ja que els vents es desencadenen amb fúria en
aquesta conca elevada i descoberta.
El doctor va tenir treballs per dirigir el globus; tenia por de ser arrossegat cap a l'est; però per
sort un corrent el portà directament cap al nord, i, a les sis del vespre, el Victoria s'establí en un illot
desert, a 0° 30' de latitud i 32° 52' de longitud, a vint milles de la costa.
Els viatgers van poder agafar-se en un arbre, i, en calmar-se el vent cap al vespre, restaren
tranquil·lament ancorats. No calia pensar a baixar a terra; aquí, com a les vores del Nyanza, legions
de mosquits cobrien el sòl amb un núvol espès. En Joe mateix tornà de l'arbre cobert de pessigades;
però no es va enfadar, perquè ho trobava molt natural per part dels mosquits.
Això no obstant, el doctor, menys optimista, amollà el màxim de corda que va poder, a fi de fugir
d'aquells insectes sense pietat que s'aixecaven amb un murmuri inquietant.
El doctor reconegué l'altitud del llac per sobre el nivell del mar, tal com l'havia determinada el
capità Speke, és a dir tres mil set-cents cinquanta peus.
—Aquí ens teniu, doncs, en una illa! —va dir en Joe, que es gratava d'una manera que semblava
que hi hagués de deixar els punys.
—Aviat l'hauríem recorregut de cap a cap —va respondre el caçador—; i, tret d'aquests amables
insectes, no s'hi veu ni un ser viu.
—Les illes que hi ha escampades per tot el llac en realitat no són sinó cims de turons submergits
—respongué el doctor—; però podem estar contents d'haver-hi trobat aixoplucs, perquè les ribes del
llac són habitades per tribus ferotges. Aneu a dormir, doncs, que el cel ens prepara una nit
tranquil·la.
—I tu, no faràs el mateix, Samuel?
—No; no podria aclucar l'ull. Els meus pensaments foragitarien el son. Demà, amics meus, si el
vent és favorable, anirem de dret cap al nord, i potser descobrirem les fonts del Nil, aquest secret
que s'ha mantingut impenetrable. I tan a prop de les fonts del gran riu no sabria dormir.
En Kennedy i en Joe, que no s'alteraven fins en aquest punt per les preocupacions científiques, no
tardaren a adormir-se profundament sota la custòdia del doctor.
El dimecres 23 d'abril, a les quatre del matí, el Victoria llevava àncores cap a un cel grisenc; la
nit abandonava amb dificultat les aigües del llac, embolcallades per una boira espessa, però ben
aviat un fort vent dissipà tota aquella broma. El Victoria es balancejà durant uns minuts en diversos
sentits, i finalment remuntà directament cap al nord.
El doctor Fergusson picà de mans d'alegria.
—Estem en el bon camí! —exclamà—. Avui o mai veurem el Nil! Amics meus, en aquests
moments travessem l'equador!, entrem en el nostre hemisferi!
—Oh! —va fer en Joe—. ¿Creieu que l'equador passa per aquí, senyor?
—Per aquí mateix, noi!
—Bé doncs, amb tots els respectes, em sembla que hauríem de remullar-lo sense perdre temps.
—Vinga un vas de grog! —respongué el doctor tot rient—. Tens una manera d'entendre la
cosmografia que no té res de ximple.
I així fou com va ser celebrat el pas de la línia a bord del Victoria.
El globus feia via ràpidament. S'albirava cap a l'oest la costa baixa i poc accidentada; al fons, les
planúries més elevades d'Uganda i Usoga. La velocitat del vent començava a ser excessiva: prop de
trenta milles per hora.
Les aigües del Nyanza, aixecades amb violència, escumejaven com les ones del mar. Per unes
onades de fons que es gronxaven molta estona després dels moments de calma, el doctor endevinà
que el llac devia tenir una gran profunditat. A penes albiraren una o dues barques rústegues durant
aquella ràpida travessia.
—Evidentment —digué el doctor—, aquest llac, per la seva posició elevada, és el dipòsit natural
dels rius de la part oriental d'Àfrica; el cel li torna amb pluja tot el vapor que s'emporta dels seus
afluents. Em sembla cosa segura que el Nil deu néixer aquí.
—Prou que ho veurem —replicà en Kennedy.
Cap a les nou s'acostaren a la costa oest, que semblava deserta i boscosa. S'aixecà una mica de
vent en direcció est i van poder entreveure l'altra riba del llac, que feia una línia corba i s'acabava
amb un angle molt obert, cap a 2° 40' de latitud septentrional. En aquella extremitat del Nyanza
s'aixecaven els pics àrids d'unes muntanyes molt altes; però entre elles un congost profund i sinuós
donava pas a una riera borbollejant.
Tot maniobrant el seu aeròstat, el doctor Fergusson examinava el país amb una mirada àvida.
—Mireu! —exclamà—, mireu, amics! Les explicacions dels àrabs eren exactes! Parlaven d'un riu
pel qual el llac Ukerewe es descarregava cap al nord, i aquest riu existeix, i l'estem seguint, i baixa
amb una rapidesa comparable a la nostra pròpia velocitat! I aquesta gota d'aigua que fuig sota els
nostres peus ben segur que anirà a confondre's amb les onades del Mediterrani! És el Nil!
—És el Nil! —repetí en Kennedy, que es deixava portar per l'entusiasme d'en Samuel Fergusson.
—Visca el Nil! —digué en Joe, que de bon grat cridava visques a qualsevol cosa quan estava
content.
De tant en tant, roques enormes impedien el curs d'aquella misteriosa riera. L'aigua escumejava;
es formaven ràpids i cascades que confirmaven el doctor en les seves previsions. De les muntanyes
del voltant s'abocaven nombrosos torrents, que escumejaven també en la seva caiguda; la vista
n'abastava a centenars. Es veien sorgir del terra prims filets d'aigua que s'espargien, creuant-se,
confonent-se, lluitant en velocitat, i tots corrien cap a aquella riera naixent, que es convertia en riu
després d'haver-los absorbit.
—És ben bé el Nil —repetí el doctor amb convicció—. L'origen del seu nom ha apassionat els
savis tant com l'origen de les seves aigües; se l'ha fet derivar del grec, del cop te, del sànscrit;12 tant
li fa, al capdavall, ja que finalment ha hagut de descobrir el secret de les seves fonts!
—¿Però com ens podem assegurar de la identitat d'aquesta riera i la que han explorat els viatgers
del nord? —digué el caçador.
—En tindrem proves segures, irrecusables, infal·libles, si el vent ens afavoreix una hora més —
respongué en Fergusson.
Les muntanyes se separaven i donaven lloc a nombroses ciutats i a camps cultivats de sèsam,
melcaelca i canya de sucre. Les tribus d'aquestes contrades es mostraven agitades, hostils; semblaven
més a prop de la còlera que de l'admiració; pressentien estrangers, no déus. Semblava que, remuntant
les fonts del Nil, els haguessin de robar alguna cosa. El Victoria s'hagué de mantenir fora de l'abast
dels mosquets.
—Abordar aquí serà difícil —digué l'escocès.
—Doncs pitjor per a aquests indígenes —replicà en Joe—; els privarem de l'encant de la nostra
conversa.
—Tanmateix cal que baixi —respongué el doctor Fergusson—, ni que sigui un quart d'hora.
Altrament no puc constatar els resultats de la nostra exploració.
—Així és indispensable, Samuel?
—És indispensable, i baixarem, encara que hàgim de tirar algun tret!
—Això fa per mi —respongué en Kennedy acariciant la seva carrabina.
—Quan vulgueu, senyor —digué en Joe preparant-se per al combat.
—No serà la primera vegada que la ciència s'haurà fet amb les armes a la mà —respongué el
doctor Fergusson—; una cosa semblant li va passar a un savi francès a les muntanyes d'Espanya, quan
mesurava el meridià terrestre.
—Estigues tranquil, Samuel, i refia't dels teus dos guardaespatlles.
—Som-hi, senyor?
—Encara no. Abans ens enlairarem una mica més i tot per copsar la configuració exacta del
territori.
L'hidrogen es dilatà i, en menys de deu minuts, el Victoria planava a una altitud de dos mil cinccents
peus per damunt del sòl.
Des d'allà es distingia una inextricable xarxa de rierols que el riu rebia al seu llit; sobretot en
venien de l'oest, entre els nombrosos turons, enmig de camps fèrtils.
—No som ni a noranta milles de Gondokoro —digué el doctor assenyalant el seu mapa—, i a
menys de cinc milles del punt assolit pels exploradors provinents del nord. Acostem-nos a terra amb
precaució.
El Victoria descendí més de dos mil peus.
—Ara, amics, estigueu preparats per a qualsevol atzar.
—Estem preparats —respongueren en Dick i en Joe.
—Bé!
El Victoria anava seguint el llit del riu, amb prou feines a cent peus. En aquell indret el Nil
mesurava cinquanta canes, i en els pobles situats a les seves ribes, els indígenes s'agitaven
tumultuosament. Al segon grau forma una cascada a pic que fa aproximadament deu peus d'alçada i,
conseqüentment, és infranquejable.
—Heus aquí la cascada indicada per Debono —exclamà el doctor.
La conca del riu s'eixamplava, esquitxada de nombroses illes que Samuel Fergusson devorava
amb la mirada; semblava que busqués un punt de referència que encara no distingia.
Alguns negres havien avançat amb una barca fins a sota el globus; en Kennedy els saludà amb una
escopeta, que, sense tocar-los, els obligà a guanyar de nou la riba a tota velocitat.
—Bon viatge! —els desitjà en Joe—. Jo, al seu lloc, no m'aventuraria pas a tornar! Em faria una
por enorme un monstre que tira pólvora quan li sembla.
Però vet aquí que el doctor Fergusson agafà de sobte la ullera de llarga vista i l'enfocà cap a una
illa estesa al mig del riu.
—Quatre arbres! —cridà—. Mireu, allà baix!
En efecte, quatre arbres aïllats s'aixecaven en una punta.
—És l'illa de Benga!, i tant com l'és! —afegí.
—Bé, i què? —demanà en Dick.
—Baixarem allà, si Déu vol!
—Però sembla habitada, senyor Samuel!
—En Joe té raó; si no m'equivoco, allò d'allà és una concentració d'uns vint indígenes.
—Els farem fugir; no serà difícil —respongué en Fergusson.
—Fet —replicà el caçador.
El sol era al zenit. El Victoria s'acostà a l'illa.
Els negres, que pertanyien a la tribu dels makados, llançaren crits enèrgics. Un d'ells agitava el
seu barret d'escorça. En Kennedy el prengué com a punt de mira, va fer foc i el barret volà a trossos.
Es produí un desconcert general. Els indígenes es precipitaren al riu i el van travessar nedant; des
d'ambdues ribes arribà un ruixat de bales i una pluja de fletxes, però sense perill per a l'aeròstat.
L'àncora s'havia enganxat en una fissura de roca, i en Joe es deixà anar a terra.
—L'escala! —cridà el doctor—. Segueix-me, Kennedy.
—Què vols fer?
—Baixem; em cal un testimoni.
—Aquí em tens.
—Estigueu tranquil, senyor, responc de tot.
—Anem, Dick! —digué el doctor en posar el peu a terra.
Arrossegà el seu company cap a un grup de roques que s'aixecaven a la punta de l'illa; allà, va
buscar durant una estona, furetejà per les bardisses i es va fer sang a les mans.
Tot d'una, agafà amb força el braç del caçador.
—Mira —digué.
—Són lletres! —exclamà en Kennedy.
En efecte, es veien amb tota nitidesa dues lletres gravades a la roca. Es llegia clarament:
—A. D. —repetí el doctor Fergusson—, Andrea Debono! La signatura del viatger que remuntà el
curs del Nil fins més endavant!
—Això és irrecusable, amic Samuel.
—Te n'has convençut ara?
—És el Nil, sense cap mena de dubte!
El doctor mirà per darrera vegada aquelles precioses inicials i n'anotà la forma i les dimensions.
—I ara al globus! —va dir.
—Ràpid, doncs, que ja tenim alguns indígenes preparant-se per tornar a travessar el riu.
—Ara ja tant li fa! Si el vent ens empeny cap al nord durant, unes quantes hores, arribarem a
Gondokoro i estrenyerem la mà dels nostres compatriotes.
Deu minuts més tard, el Victoria s'enlairava majestuosament, mentre el doctor Fergusson, en
senyal d'èxit, desplegava el pavelló amb les armes d'Anglaterra.
-Q
Capítol XIX
El Nil. — La muntanya tremolosa. — Enyorança. — Els relats dels
àrabs. — Els Nyam-Nyams. — Reflexions assenyades d'en Joe. — Les
ascensions aerostàtiques. — La senyora Blanchard.
UINA direcció portem? —preguntà en Kennedy veient que el seu amic consultava la brúixola.
—Nord, nord-oest.
—Diantre, però això no és el nord!
—No, Dick, i em penso que tindrem problemes per guanyar Gondokoro; és una llàstima, però al
capdavall hem enllaçat les exploracions de Test amb les del nord; no ens podem queixar.
El Victoria s'allunyava a poc a poc del Nil.
—Una última mirada a aquesta latitud infranquejable que ni els viatgers més intrèpids no han
pogut depassar mai! —va fer el doctor—. I aquestes són les tribus intractables indicades per
Petherick, d'Arnaud, Miani i aquell jove viatger, Lejean, a qui devem els millors treballs sobre l'alt
Nil.
—Així —demanà en Kennedy—, els nostres descobriments estan d'acord amb les previsions de
la ciència?
—Totalment d'acord. Les fonts del riu Blanc, del Bahr-el-Abiad, es troben submergides en un
llac gran com un mar; allí és on neix. Segurament la poesia hi perdrà; ens agradava suposar un origen
celeste per a aquest rei dels rius; els antics li donaven el nom d'Oceà, i no estaven gaire lluny de
creure que degotava directament del. sol! Però de tant en tant cal cedir i acceptar el que la ciència
ens ensenya; potser no sempre hi haurà savis, en canvi sempre hi haurà poetes.
—Encara es veuen més cascades —digué en Joe.
—Són les cascades de Makedo, a tres graus de latitud. Tot concorda perfectament! Llàstima que
no hàgim pogut seguir el curs del Nil durant unes quantes hores!
—I allà baix, davant nostre, es veu el cim d'una muntanya —digué el caçador.
—És el Logwek, la muntanya tremolosa dels àrabs; tota aquesta regió va ser visitada per Debono,
que la recorria sota el nom de Latif Effendi. Les tribus veïnes del Nil són enemigues, i duen a terme
una guerra exterminadora entre elles. No us costarà gaire imaginar els perills que va haver d'afrontar.
El vent portava aleshores el Victoria cap al nord-oest. Per evitar el Logwek, calgué buscar un
corrent més decantat.
—Amics meus —digué el doctor als seus companys—, ara comencem veritablement la nostra
travessia africana. Fins aquí hem seguit sobretot el rastre dels nostres predecessors. A partir d'aquest
moment ens llancem cap al desconegut. ¿No ens mancarà el coratge?
—Mai! —cridaren a una sola veu en Dick i en Joe.
—En ruta, doncs, i que Déu ens empari!
A les deu del vespre, per sobre barrancs, boscos i pobles dispersos, els viatgers arribaven a la
falda de la muntanya tremolosa i en resseguien les rampes suaus.
Aquell memorable 23 d'abril, durant una marxa de quinze hores, havien recorregut, gràcies a
l'impuls d'un vent ràpid, una distància de més de tres-centes quinze milles.
Però aquella darrera part del viatge els havia deixat amb una impressió trista. Un silenci total
regnava a la barqueta. ¿Tal vegada el doctor Fergusson estava absorbit pels seus descobriments? I
els seus dos companys, ¿pensaven potser en aquella travessia al mig de regions desconegudes?
Alguna cosa de tot això hi havia, sens dubte, barrejat amb vius records d'Anglaterra i dels amics que
havien deixat enrera. En Joe era l'únic que mostrava una filosofia despreocupada, i trobava molt
natural que la pàtria no fos allà des del moment que n'era absent; però respectà el silenci d'en Samuel
Fergusson i d'en Dick Kennedy.
A les deu del vespre el Victoria «fondejava» al peu de la muntanya tremolosa;13 es va fer un àpat
substanciós i tots s'adormiren successivament mentre un d'ells feia el torn de guàrdia.
L'endemà, en despertar-se, els tornaren a venir idees més serenes; feia bon temps, i el vent bufava
pel costat bo; un esmorzar molt amenitzat per en Joe acabà de posar els ànims de bon humor.
La zona recorreguda fins en aquell moment era immensa: entre les muntanyes de la Lluna i les
muntanyes de Darfur; si fa no fa com Europa de gran.
—Estem travessant, segurament, el que se suposa que és el reialme d'Usoga —digué el doctor—;
alguns geògrafs han suposat que existia al centre de l'Àfrica una gran depressió, un immens llac
central. Ara veurem si aquest sistema té alguna semblança amb la realitat.
—Però com l'han poguda fer, aquesta suposició? —preguntà en Kennedy.
—Pels relats dels àrabs. A aquesta gent els agrada molt explicar històries, potser massa. Alguns
viatgers, en arribar a Kazeh o als Grans Llacs, van veure esclaus procedents de les regions centrals i
els interrogaren sobre el seu país; aquests documents diversos els van aplegar i en tragueren
conclusions. En el fons de tot això sempre hi ha alguna cosa de cert, i, ja ho veus, sobre l'origen del
Nil no s'equivocaven pas.
—És ben cert —respongué en Kennedy.
—És per mitjà d'aquests documents que s'ha intentat fer provatures de mapes. De manera que jo
seguiré la nostra ruta sobre un d'ells, i l'aniré rectificant quan convingui.
—És habitada tota aquesta regió? —preguntà en Joe.
—I tant, i de mala manera.
—Ja m'ho pensava.
—Aquestes tribus esparses s'agrupen sota la denominació de nyam nyams, i aquest nom no és
altra cosa que una onomatopeia; reprodueix el soroll de la masticació.
—Fantàstic —va dir en Joe—; nyam!, nyam!
—Pobre Joe, si fossis la causa immediata d'aquesta onomatopeia, no ho trobaries fantàstic.
—Què voleu dir?
—Que aquestes tribus són considerades antropòfagues.
—És veritat això?
—I tan veritat; també s'havia assegurat que aquests indígenes portaven cua, com si fossin simples
quadrúpedes; però aviat es va descobrir que aquest apèndix pertanyia a les pells d'animals amb què
es revesteixen.
—Pitjor per a ells! Una cua va molt bé per caçar mosquits.
—És possible, Joe; però, això, cal relegar-ho al terreny de les faules, de la mateixa manera que
els caps de gos que el viatger Brun-Rollet atribuïa a certes tribus.
—Caps de gos? Molt còmode per lladrar, i fins i tot per ser antropòfag!
—El que malauradament s'ha corroborat és la ferocitat d'aquests pobles, que, àvids de carn
humana, la busquen amb passió.
—Només demano que no s'apassionin massa per la meva persona —digué en Joe.
—Mireu-vos-el —digué el caçador.
—És així, senyor Dick. Si mai se m'han de menjar en un moment de mancança, vull que sigui a
profit vostre, i del meu amo! Però nodrir aquests negratxos! Ai uix! Em moriria de vergonya!
—Bé doncs, estimat Joe —va fer en Kennedy—, està entès, comptem amb tu per a quan es
presenti l'ocasió.
—Disposeu, senyors.
—Això, en Joe ho diu perquè tinguem bona cura d'engreixar-lo —replicà el doctor.
—Ja pot ser! —respongué en Joe—, l'home és un animal tan egoista!
A la tarda el cel es va cobrir d'una calitja calenta que traspuava del terra; la boirina amb prou
feines permetia distingir els objectes terrestres; així és que, per por de xocar contra algun pic
imprevist, cap a les cinc el doctor va fer el senyal de parada.
La nit transcorregué sense cap incident, però va caldre doblar la vigilància a causa d'aquella
profunda obscuritat.
El monsó bufà amb una violència extraordinària durant la matinada de l'endemà; el vent
s'acanalava per les cavitats inferiors del globus, agitant violentament l'apèndix pel qual penetraven
els tubs de dilatació; va caldre subjectar-los amb cordes, i en Joe complí amb destresa aquesta
maniobra.
Al mateix temps constatà que l'orifici de l'aeròstat romania hermèticament tancat.
—Això té una doble importància per a nosaltres —digué el doctor Fergusson—; primer de tot
evitem la pèrdua d'un gas preciós, i segonament no deixem al voltant nostre cap mena de reguera
inflamable, a la qual acabaríem per calar foc.
—Seria un incident molt desagradable —digué en Joe.
—Ens precipitaríem a terra? —preguntà en Dick.
—Precipitar-nos no. El gas aniria cremant tranquil·lament i baixaríem a poc a poc. Un accident
d'aquesta mena el va tenir una aeronauta francesa, la senyora Blanchard, que calà foc al seu globus
llançant artefactes pirotècnics; però no caigué, i segurament no s'hauria matat si la seva barqueta no
hagués xocat amb una xemeneia, des d'on va caure a terra.
—Esperem que no ens passi res d'això —digué el caçador—; fins ara la travessia no em sembla
perillosa, i no veig cap motiu que ens impedeixi d'arribar al nostre objectiu.
—Jo tampoc no en veig cap, estimat Dick; d'altra banda, els accidents sempre han estat causats
per la imprudència dels aeronautes o per la mala construcció dels seus aparells. Tanmateix, d'entre
uns quants milers d'ascensions aerostàtiques, no s'han comptabilitzat ni vint accidents que hagin
causat la mort. En general allò que presenta més perills són els aterraments i les sortides. Així és
que, en aquests casos, no hem de passar per alt cap precaució.
—Ja és hora de dinar —va dir en Joe—; ens acontentarem amb carn en conserva i cafè, fins que
el senyor Kennedy hagi trobat la manera de regalar-nos amb un bon tros de caça.
E
Capítol XX
El Victoria dóna bordades. — L'ampolla celeste. — Les figuerespalmeres.
— Els mammouth trees. — L'arbre de guerra. — Àligues de
tir. — Combats entre dues tribus. — Carnatge. — Intervenció divina.
L vent es tornava violent i irregular. El Victoria donava veritables bordades per l'aire. Llançat
ara cap al nord, ara cap al sud, no podia trobar una direcció constant.
—Anem molt de pressa sense avançar gaire —digué en Kennedy, fent notar les freqüents
oscil·lacions de l'agulla imantada.
—El Victoria fa via a una velocitat d'almenys trenta llegües per hora —digué en Samuel
Fergusson—. Aboqueu-vos i mireu que ràpidament desapareixen les terres sota els nostres peus.
Guaiteu!, aquest bosc sembla que s'hagi de precipitar davant nostre!
—El bosc ja s'ha convertit en una clariana —respongué el caçador.
—I la clariana en un poble —contestà en Joe al cap d'un moment—. Mireu quines cares més
atònites els negres!
—És ben natural —respongué el doctor—. Els pagesos de França, quan aparegueren els primers
globus, van disparar contra ells, prenent-los per monstres aeris; es pot permetre, doncs, que un negre
del Sudan obri uns ulls així de grossos.
—Ja ho crec! —digué en Joe, mentre el Victoria rasava un poble a cent peus del sòl—; amb el
vostre permís, senyor, ara els tiraré una ampolla buida; si arriba sencera, l'adoraran; si es trenca, se'n
faran talismans amb els trossets!
I, dit això, tirà una ampolla, que evidentment es trencà en mil bocins, mentre els indígenes es
precipitaven cap a les seves cabanes rodones, tot fent grans crits.
Una mica més lluny, en Kennedy exclamà:
—Mireu quin arbre més estrany! És d'una espècie per dalt i d'una altra per baix.
—Ara pla! —va fer en Joe—. En aquest país els arbres creixen els uns sobre els altres.
—És senzillament un tronc de figuera damunt del qual s'ha escampat una mica de terra vegetal —
respongué el doctor—. Un bon dia el vent hi ha tirat una grana de palmera, i la palmera hi ha crescut
com al mig d'un camp.
—Una moda fantàstica —digué en Joe—, que importaré a Anglaterra; quedarà bé als parcs de
Londres; sense comptar que seria un mitjà de multiplicar els arbres fruiters; la gent podria tenir
jardins d'alçada, cosa que seria apreciada per tots els petits propietaris.
En aquell moment, calgué enlairar el Victoria per travessar un bosc d'arbres de més de tres-cents
peus d'alçada, una mena de figueres de l'índia seculars.
—Són uns arbres magnífics! —exclamà en Kennedy—; no conec res de tan bell com l'aspecte
d'aquests venerables boscos. Mira, Samuel.
—L'alçària d'aquestes figueres de l'índia és veritablement meravellosa, estimat Dick; i tanmateix
no tindria res d'estrany als boscos del Nou Món.
—Com!, existeixen arbres més alts?
—I tant, entre ells els que nosaltres anomenem mammouth trees. Així, a Califòrnia, hom ha trobat
un cedre de quatre-cents cinquanta peus d'alçària, és a dir més alt que la torre del Parlament, i que la
gran piràmide d'Egipte i tot. La base feia cent vint peus de volt, i les línies concèntriques de la seva
fusta li donaven més de quatre mil anys d'existència.
—Ep, mestre! Així no m'estranya gens! Si hom viu quatre mil anys, és la cosa més natural del
món que tingui una bona talla, oi?
Però, durant l'explicació del doctor i la resposta d'en Joe, el bosc ja havia deixat lloc a una gran
reunió de cabanes disposades circularment al voltant d'una plaça. Al mig creixia un únic arbre, i en
Joe que exclama en veure'l:
—Home!, si aquell d'allà fa quatre mil anys que produeix unes flors així, no li'n faig pas
compliment.
I assenyalava un sicòmor gegantí el tronc del qual desapareixia tot sencer sota un munt d'ossades
humanes. Les flors de què parlava en Joe eren caps acabats de tallar, penjats per punyals clavats a
l'escorça.
—L'arbre de guerra dels caníbals! —digué el doctor—. Els indis americans lleven la pell del
crani, els africans el cap sencer.
—Qüestió de modes —va dir en Joe.
Però el poble dels caps sagnants ja desapareixia a l'horitzó; més enllà n'hi havia un altre que
oferia un espectacle no pas menys repel·lent; cadàvers mig devorats, esquelets desfent-se en pols,
membres humans esparsos per aquí i per allà, deixats per a pastura de hienes i xacals.
—Segurament són els cossos dels criminals; una pràctica semblant existeix a l'Abissínia: els
exposen a les feres, que acaben per devorar-los a pler, després d'haver-los escanyat d'una dentegada.
—No és pas gaire més cruel que la forca —digué l'escocès—. Només que és més brut.
—A les regions del sud de l'Àfrica —reprengué el doctor—, s'acontenten de tancar el criminal a
la seva pròpia cabana, amb les seves bèsties i potser la seva família; hi calen foc i crema tot plegat.
D'això en dic jo crueltat, però reconec amb en Kennedy que, si bé la forca és menys cruel, és igual de
bàrbara.
En Joe, amb aquella vista excel·lent que tan bé sabia fer anar, assenyalà unes bandades d'ocells
carnissers que planaven a l'horitzó.
—Són àligues —exclamà en Kennedy després d'haver-les reconegut amb la ullera de llarga vista
—; el vol d'aquests magnífics ocells és tan ràpid com el nostre.
—Que el Cel ens guardi dels seus atacs! —digué el doctor—. Per a nosaltres són més de témer
que les feres o les tribus salvatges.
—Bah! —respongué el caçador—. Les allunyaríem a escopetades.
—Continuo preferint no haver de recórrer a la teva destresa, estimat Dick; el tafetà del globus no
resistiria ni a un dels seus cops de bec; sortosament, em penso que aquests temibles ocells estan més
espaordits que no atrets per la nostra màquina.
—Però és clar! Tinc una idea —digué en Joe—. Avui les idees em surten a dotzenes; si
aconseguíssim agafar vives les àligues, les lligaríem a la barqueta i ens arrossegarien per l'aire!
—El mitjà ha estat proposat seriosament —respongué el doctor—; però jo el considero poc
practicable amb animals rebecs de mena.
—Ja els adreçaríem —reprengué en Joe—; en lloc de mos, les guiaríem amb ulleres que els
interceptarien la vista; bòrnies, anirien cap a la dreta o cap a l'esquerra; cegues, s'aturarien.
—Permet-me, estimat Joe, que prefereixi un vent favorable a les teves àligues de tir; és menys car
d'alimentar i més segur.
—Us ho prometo, senyor, però em guardo la idea.
Era migdia; el Victoria, des de feia una estona, es mantenia amb una marxa més moderada; per
sota seu, el país avançava, ja no fugia.
Tot d'un plegat arribaren a les orelles dels viatgers crits i xiulets; s'abocaren i veieren, en una
esplanada oberta, un espectacle fet per commoure'ls.
Dues tribus s'esbatussaven en un combat acarnissat i feien volar núvols de fletxes cap al cel. Els
combatents, àvids de matar-se entre ells, no s'adonaven de l'arribada del Victoria; eren al voltant de
tres-cents, entrexocant en una barreja inextricable; la major part d'ells, vermells de la sang dels
ferits, en la qual es rebolcaven, formaven un conjunt esgarrifós de veure.
Amb l'aparició de l'aeròstat hi hagué una pausa; els xiscles augmentaren; es llançaren algunes
fletxes contra la barqueta, i una d'elles prou a la vora perquè en Joe l'aturés amb la mà.
—Pugem, posem-nos fora del seu abast! —cridà el doctor Fergusson—. No fem imprudències, no
ens està permès!
El carnatge continuava per una i altra part, a cops de destrals i d'atzagaies; de seguida que un
enemic jeia a terra, el seu adversari s'apressava a tallar-li el cap; les dones, barrejades amb aquell
batibull, recollien els caps sagnants i els apilaven a cada extrem del camp de batalla; sovint es
barallaven per conquerir aquell esgarrifós trofeu.
—Quina escena tan horrorosa! —exclamà en Kennedy amb una profunda repugnància.
—Pobres miserables! —digué en Joe—. Després de tot, si portessin uniforme serien com tots els
guerrers del món.
—Tinc unes ganes terribles d'intervenir en el combat —reprengué el caçador brandant la
carrabina.
—No! —respongué ràpidament el doctor—. No!, no ens fiquem on no ens demanen! ¿Que potser
saps qui té raó i qui no en té, per fer el paper de la Providència? Fugim al més aviat possible
d'aquest espectacle repel·lent! Si els grans capitans poguessin dominar així el teatre de les seves
gestes, potser arribaria que perdrien el gust per la sang i les conquestes!
El cabdill d'un d'aquells bàndols salvatges es distingia per una talla atlètica, unida a una força
hercúlia. Amb una mà enfonsava la seva llança en els rengles compactes dels enemics, i amb l'altra
hi obria grans esvorancs a cops de destral. En un moment donat, llançà lluny la seva atzagaia
vermella de sang, es precipità sobre un ferit, a qui tallà el braç d'un sol cop, agafà aquell braç amb
una mà i, posant-se'l a la boca, hi clavà totes les dents.
—Ah! —digué en Kennedy—. Que bèstia! No ho suporto més!
I el guerrer, tocat al front per una bala, va caure d'esquena a terra.
Quan hagué caigut, un profund estupor s'emparà dels seus guerrers; aquella mort sobrenatural els
espaordí, tot reanimant l'ardor dels seus adversaris, i en un segon el camp de batalla va ser
abandonat per la meitat dels combatents.
—Vinga, busquem més amunt un corrent que se'ns emporti —digué el doctor—. Se'm regira el cor
davant d'aquest espectacle.
Però no partí prou de pressa per no veure com la tribu victoriosa es precipitava sobre els morts i
els ferits, es disputava aquella carn encara calenta i se n'assadollava àvidament.
—Ecs! —va fer en Joe—. És repel·lent!
El Victoria s'anava enlairant a mesura que es dilatava; els xiscles d'aquella horda en deliri el
perseguiren durant uns moments; però finalment, conduït cap al sud, s'allunyà d'aquella escena de
carnatge i canibalisme.
El terreny oferia aleshores accidents variats, amb nombrosos corrents d'aigua que s'escolaven
cap a l'est; segurament anaven a desembocar en aquells afluents del llac Nu o del riu de les Gaseles,
del qual Guillaume Lejean donà detalls tan curiosos.
Entrada la nit, el Victoria tirà l'àncora a 27° de longitud i 4° 20' de latitud septentrional, després
d'una travessia de 150 milles.
L
Capítol XXI
Murmuris estranys. — Un atac nocturn. — En Kennedy i en Joe a
l'arbre. — Dos trets. — «A mi! A mi!» Resposta en francès. — El matí.
— El missioner. — El pla de salvament.
A nit era molt fosca. El doctor no havia pogut examinar el terreny; havia ancorat en un arbre
molt elevat, del qual distingia a penes la massa confusa en l'ombra.
Seguint el seu costum, va fer el torn de les nou, i a mitjanit en Dick anà a substituir-lo.
—Vigila bé, Dick, vigila amb molta atenció.
—Que hi ha alguna novetat?
—No, però m'ha semblat percebre vagues murmuris a sota nostre; no sé ben bé on ens ha portat el
vent, i un excés de prudència no ens pot perjudicar.
—Deus haver sentit els crits d'algun animal salvatge.
—No, m'ha semblat una cosa ben diferent; en fi, a la més petita alarma no deixis de despertarnos.
—Estigues tranquil.
Després d'haver escoltat atentament per darrera vegada i no haver sentit res, el doctor s'ajagué
damunt la seva manta i s'adormí de seguida.
El cel era cobert de núvols espessos, però ni una bufada de vent agitava l'aire. El Victoria, tot i
ser aguantat per una sola àncora, no sofria cap oscil·lació.
En Kennedy, recolzat a la barqueta per tal de vigilar l'activitat del bufador, esguardava aquella
calma obscura; escrutava l'horitzó, i, com sol passar amb els esperits inquiets o previnguts, de
vegades la seva mirada creia percebre vagues clarors.
Un cop, fins i tot, cregué copsar-ne una distintament a dos-cents passos de distància; però només
fou un esclat, i després no va veure res més.
Segurament era una d'aquelles sensacions lluminoses que percep l'ull en les foscors profundes.
En Kennedy es tranquil·litzava i tornava a caure en la seva contemplació indecisa, quan un xiulet
agut travessà l'aire.
Era el crit d'un animal, d'un ocell nocturn? Sortia de llavis humans?
En Kennedy, conscient de tota la gravetat de la situació, va estar a punt de despertar els seus
companys; però es va dir que, homes o bèsties, en tot cas quedaven fora del seu abast; revisà les
seves armes i, amb la ullera de nit, enfonsà de nou la seva mirada en l'espai.
Ben aviat li semblà veure sota d'ell formes vagues que s'esmunyien cap a l'arbre; per un raig de
llima que es filtrà com un llampec entre dos núvols, reconegué clarament un grup d'individus que
s'agitaven en l'ombra.
L'aventura dels cinocèfals li tornà a la ment, i va posar la mà damunt l'espatlla del doctor.
Aquest es despertà tot seguit.
—Silenci —va fer en Kennedy—, parlem en veu baixa.
—Passa alguna cosa?
—Sí, despertem en Joe.
Quan en Joe s'hagué despertat, el caçador explicà el que havia vist.
—Una altra vegada aquests micos maleïts? —va preguntar en Joe.
—És possible; però cal prendre precaucions.
—En Joe i jo —digué en Kennedy— baixarem a l'arbre per l'escala.
—I mentrestant prendré les mesures necessàries per tal de poder-nos enlairar ràpidament —
contestà el doctor.
—Entesos.
—Baixem —digué en Joe.
—No feu servir les armes si no és com a últim recurs —digué el doctor—; és inútil revelar la
nostra existència en aquests paratges.
En Dick i en Joe respongueren amb un signe. Es deixaren anar sense soroll cap a l'arbre i
prengueren posició en una enforcadura de fortes branques on l'àncora s'havia enganxat.
Feia uns quants minuts que escoltaven muts i immòbils entre el fullatge quan es produí una mena
de cruixit a l'escorça; en Joe agafà la mà de l'escocès.
—No sentiu?
—Sí, alguna cosa s'acosta.
—I si fos una serp? El xiulet que heu sentit…
—No! tenia alguna cosa d'humà.
—Encara m'estimo més els salvatges —es digué en Joe—. Aquests rèptils em repugnen.
—El soroll augmenta —reprengué en Kennedy uns moments després.
—Sí!, pugen, s'enfilen.
—Vigila per aquest costat, jo m'encarrego de l'altre.
—Bé.
Es trobaven tots dos aïllats al cim d'una branca mestra que creixia dreta al mig d'aquell bosc que
anomenem baobab; la foscor, incrementada per l'espessor del fullatge, era profunda; tanmateix en
Joe, inclinant-se a l'orella d'en Kennedy i indicant-li la part inferior de l'arbre, digué:
—Són negres.
Fins i tot arribaren als dos viatgers unes paraules intercanviades en veu baixa.
En Joe engaltà l'escopeta.
—Espera —digué en Kennedy.
Efectivament, uns salvatges havien escalat el baobab; sorgien de pertot arreu, lliscant per les
branques com rèptils, grimpant lentament però amb seguretat; en aquell moment els traïen les
emanacions dels seus cossos, untats amb un greix infecte.
Ben aviat aparegueren dos caps a la vista d'en Kennedy i en Joe, al mateix nivell de la branca que
ocupaven.
—Atenció —va fer en Kennedy—, foc!
La doble detonació ressonà com un tro, i s'apagà enmig de crits de dolor. En un moment, tota
l'horda havia desaparegut.
Però, enmig dels xiscles, s'havia produït un crit estrany, inesperat, increïble! Una veu humana
havia proferit manifestament aquests mots en francès:
—A mi! A mi!
En Kennedy i en Joe, estupefactes, guanyaren de nou la barqueta tan de pressa com pogueren.
—Heu sentit? —els digué el doctor.
—I tant! Aquest crit sobrenatural: a mi!, a mi!
—Un viatger!
—Potser un missioner!
—Dissortat! —exclamà el caçador—; l'assassinen, el martiritzen!
El doctor intentava endebades dissimular la seva emoció.
—No n'hi ha dubte —digué—. Un francès dissortat ha caigut entre les mans d'aquests salvatges.
Però no ens n'anirem sense haver fet tot el possible per salvar-lo. Deu haver reconegut en els nostres
trets un auxili inesperat, una intervenció providencial. No podem decebre aquesta darrera esperança.
Sou del mateix parer?
—Som del mateix parer, Samuel, i estem preparats per obeir-te.
—Doncs organitzem un pla d'actuació, i al matí intentarem emportar-nos-el.
—Però com allunyarem aquests miserables negres? —demanà en Kennedy.
—Per mi és evident, per la manera com han guillat, que no coneixen les armes de foc —digué el
doctor—; ens haurem d'aprofitar del seu espant, doncs; però cal esperar que es faci de dia abans
d'actuar, i estudiarem el nostre pla de salvament d'acord amb la disposició de l'indret.
—Aquest pobre desgraciat no deu ser gaire lluny —digué en Joe, perquè…
—A mi! A mi! —repetí la veu, ara més apagada.
—Bàrbars —cridà en Joe frisós—. ¿Però i si el maten aquesta nit?
—Sents, Samuel —insistí en Kennedy agafant la mà del doctor—, i si el maten aquesta nit?
—No és probable, amics; aquestes tribus salvatges fan morir els presoners en ple dia; necessiten
la llum del sol!
—¿I si, aprofitant la foscor, m'esmunyo cap a aquest dissortat? —digué l'escocès.
—Us acompanyo, senyor Dick!
—Prou, amics, prou! Aquest propòsit fa honor al vostre cor i al vostre coratge; però ens
exposaríeu a tots, i perjudicaríeu encara més aquell que volem salvar.
—Per què això? —reprengué en Kennedy—. Aquests salvatges estan espaordits, dispersats! No
tornaran pas.
—Dick, t'ho suplico, obeeix-me; actuo així en bé de tots; si, per casualitat, et deixaves enxampar,
estaria tot perdut!
—Però aquest desventurat que espera, que encara té esperança! Res no li respon! Ningú no acut
al seu auxili! Deu pensar que els sentits l'enganyen, que no ha sentit res!…
—Podem tornar-lo a tranquil·litzar —digué el doctor Fergusson.
I dret enmig de la foscor, fent servir les mans de portaveu, cridà amb energia en la llengua de
l'estranger:
—Sigueu qui sigueu, tingueu confiança! Tres amics vetllen per vós!
Un xiscle terrible li respongué, ofegant sens dubte la resposta del presoner.
—El degollen!, el volen degollar! —cridà en Kennedy—. La nostra intervenció només haurà
servit per precipitar l'hora del seu suplici! Cal actuar!
—Però com, Dick? Què pretens fer enmig d'aquesta foscor?
—Oh!, si es fes de dia! —exclamà en Joe.
—És clar, i si es fes de dia? —preguntà el doctor amb un to estrany.
—Molt senzill, Samuel —respongué el caçador—. Baixaria a terra i dispersaria aquesta gentussa
a escopetades.
—I tu, Joe? —preguntà en Fergusson.
—Jo, senyor, actuaria amb més prudència, fent saber al presoner que fugis cap a una direcció
convinguda.
—I com li faries arribar aquest avís?
—Per mitjà d'aquesta fletxa que he collit al vol, a la qual lligaria un paperet, o senzillament
parlant-li en veu alta, ja que aquests negres no entenen la nostra llengua.
—Els vostres plans són impracticables, amics; la dificultat més gran seria que arribés a esquivar
la vigilància dels seus botxins. Pel que fa a tu, estimat Dick, amb molta audàcia i aprofitant l'espant
produït per les nostres armes de foc, el teu projecte potser tindria èxit; però si fracassava estaries
perdut, i tindríem dues persones per salvar en lloc d'una. No!, hem de posar totes les perspectives al
nostre costat i actuar d'una altra manera.
—Però de seguida —replicà el caçador.
—Pot ser! —respongué en Samuel recalcant aquests dos mots.
—Senyor, és que sou capaç de dissipar les tenebres?
—Qui sap, Joe?
—Ah!, si feu una cosa així, us proclamo el primer savi del món.
El doctor callà durant uns instants; reflexionava. Els seus dos companys l'esguardaven amb
emoció; estaven sobreexcitats per aquella situació extraordinària. Aviat en Fergusson tornà a prendre
la paraula:
—Vet aquí el meu pla —va dir—. Ens queden dues-centes lliures de llast, perquè els sacs que
ens hem emportat encara són intactes. Suposem que aquest presoner, un home evidentment exhaust
pels seus sofriments, pesa tant com un de nosaltres; encara ens quedaran unes seixanta lliures per
llençar a fi de pujar més ràpidament.
—I com penses maniobrar? —preguntà en Kennedy.
—Fixa't, Dick: estàs d'acord que, si arribo fins al presoner i llanço una quantitat de llast igual al
seu pes, no he canviat en res l'equilibri del globus; però aleshores, si vull obtenir una ascensió ràpida
per escapar d'aquesta tribu de negres, em cal emprar mètodes més enèrgics que el bufador; doncs bé,
deixant caure aquest excedent de llast en el moment oportú, estic segur d'enlairar-me amb una gran
rapidesa.
—És evident!
—Sí, però hi ha un inconvenient, i és que més tard, per baixar, hauré de perdre una quantitat de
gas proporcional a l'escreix de llast que hauré llençat. Aquest gas és una cosa preciosa; però no en
podem lamentar la pèrdua quan es tracta de la salvació d'un home.
—Tens raó, Samuel, hem de sacrificar-ho tot per salvar-lo!
—Som-hi, doncs; col·loqueu aquests sacs a la borda de la barqueta, de manera que els puguem
deixar caure tots de cop.
—Però i aquesta foscor?
—Amaga els nostres preparatius, i no es dissiparà fins que s'hauran acabat. Tingueu cura de tenir
totes les armes a l'abast de la mà. Potser caldrà disparar; tenim un tret per la carrabina, quatre per les
dues escopetes, pels dos revòlvers dotze, en total disset que poden ser disparats en un quart de minut.
Però potser no tindrem necessitat de recórrer a tot aquest estrèpit. Esteu preparats?
—Estem preparats —respongué en Joe.
Els sacs eren col·locats, les armes a punt.
—Bé —va fer el doctor—. Sigueu tot ulls. En Joe s'encarregarà de deixar anar el llast, i en Dick
de fer pujar el presoner; però no feu res abans que jo ho ordeni. Joe, vés primer a desenganxar
l'àncora i torna a pujar de seguida a la barqueta.
En Joe es deixà anar pel cable i reaparegué al cap d'un moment. El Victoria, alliberat, flotava
gairebé immòbil a l'aire.
Mentrestant, el doctor s'assegurà que a la caixa de mescles hi havia una quantitat suficient de gas,
perquè, en cas de necessitat, pogués alimentar el bufador sense que fos necessari recórrer durant una
estona a l'acció de la pila Bunsen; després va treure els dos fils conductors perfectament aïllats que
servien per a la descomposició de l'aigua, i seguidament, escorcollant en la seva bossa de viatge, en
va extreure dos trossos de carbó tallats en punta, que fixà a l'extrem de cada fil.
Els seus dos amics el miraven sense entendre res, però callaven; quan el doctor va haver acabat
la seva feina, es quedà dret al mig de la barqueta; agafà un carbó amb cada mà i els acostà per les
puntes.
De sobte, es produí una claror intensa i enlluernadora, amb un insuportable esclat entre les dues
puntes de carbó; un feix intens de llum elèctrica trencava literalment la foscor de la nit.
—Oh! —va fer en Joe—. Senyor!
—Ni una paraula —digué el doctor.
E
Capítol XXII
El feix de llum. — El missioner. — Rapte enmig d'un raig de llum. —
El capellà llatzarista. — Poca esperança. — Cures del doctor. — Una
vida abnegada. — Pas d'un volcà.
N Fergusson projectà cap a diversos punts de l'espai el seu poderós raig de llum i l'aturà en un
indret on es van sentir crits d'espant. Els seus dos companys hi clavaven la mirada àvidament.
El baobab damunt del qual es mantenia quasi immòbil el Victoria es dreçava al bell mig
d'una clariana; entre els camps de sèsam i de canya de sucre, es distingia una cinquantena de cabanes
baixes i còniques al voltant de les quals formiguejava una tribu nombrosa.
A cent peus per sota el globus s'aixecava una estaca. Al peu d'aquella estaca hi havia ajaguda una
criatura humana, un home jove, de trenta anys pel cap alt, amb cabells llargs negres, mig nu, prim,
ensangonat, ple de nafres, amb el cap inclinat damunt del pit, com el Crist a la creu. Alguns cabells
més arranats al capdamunt del crani indicaven encara el lloc d'una tonsura mig esborrada.
—Un missioner!, un capellà! —exclamà en Joe.
—Pobre desgraciat! —respongué el caçador.
—El salvarem, Dick! —va fer el doctor—. El salvarem!
La munió de negres, veient el globus, que semblava un cometa enorme amb una cua de llum
esclatant, va ser presa d'un espant fàcil d'imaginar. Amb els crits, el presoner tornà a aixecar el cap.
Els seus ulls brillaren amb una ràpida esperança i, sense comprendre massa el que passava, allargà
les mans cap a aquells salvadors inesperats.
—És viu!, és viu! —cridà en Fergusson—; lloat sia Déu! Aquests salvatges estan sumits en un
magnífic esglai! El salvarem! Esteu preparats, amics?
—Estem preparats, Samuel.
—Joe, apaga el bufador.
L'ordre del doctor va ser executada. Un oreig que amb prou feines es notava impulsava suaument
el Victoria a sobre d'on era el presoner, al mateix temps que anava baixant insensiblement amb la
contracció del gas. Durant deu minuts aproximadament restà flotant al mig de les ones lluminoses. En
Fergusson llançava contra la multitud el seu feix resplendent, que dibuixava aquí i allà plaques de
llum ràpides i vives. La tribu, governada per una por indescriptible, desaparegué a poc a poc dins de
les cabanes, i entorn de l'estaca regnà la solitud. Així doncs, el doctor havia tingut raó de comptar
amb l'aparició fantàstica del Victoria, que projectava raigs de sol en aquella intensa foscor.
La barqueta s'acostà a terra. Tanmateix alguns negres més valents, comprenent que la seva
víctima estava a punt d'escapar-se'ls, tornaren amb grans crits. En Kennedy agafà l'escopeta, però el
doctor li ordenà que no tirés.
El sacerdot, agenollat, ja sense forces per aguantar-se dret, no estava ni tan sols lligat a l'estaca,
ja que la seva feblesa feia inútils els lligams. En el moment que la barqueta arribà a tocar del terra,
el caçador, deixant anar l'arma i agafant el capellà per la cintura, el diposità a la barqueta, just al
moment que en Joe deixava caure bruscament les dues-centes lliures de llast.
El doctor esperava pujar amb una extrema rapidesa; però, contràriament a les seves previsions,
el globus, després d'haver-se enlairat tres o quatre peus per sobre del terra, romangué immòbil!
—Què ens reté? —cridà amb veu aterrida.
Alguns salvatges corrien cap al globus fent uns crits ferotges.
—Oh! —exclamà en Joe abocant-se a fora—. Un d'aquests maleïts negres s'ha penjat a sota de la
barqueta!
—Dick!, Dick! —cridà el doctor—, la caixa d'aigua!
En Dick va entendre la pensada del seu amic; aixecà una de les caixes d'aigua, que pesava més de
cent lliures, i la tirà per la borda.
El Victoria, desllastat sobtadament, va fer un bot de tres-cents peus enlaire, enmig dels rugits de
la tribu, que veia com se li escapava el presoner enmig d'un raig de llum encegadora.
—Visca! —cridaren els dos companys del doctor.
De sobte el globus va fer un altre bot, que el dugué a més de mil peus d'altura.
—Què és això? —preguntà en Kennedy, que una mica més i perd l'equilibri.
—Res, aquell bergant, que ens deixa —respongué tranquil·lament en Samuel Fergusson.
I en Joe, abocant-se ràpidament, encara pogué veure com el salvatge, amb els braços estesos,
giravoltava en l'espai i s'esclafava contra el terra al cap d'un moment. Aleshores el doctor separà els
dos fils elèctrics, i la foscor tornà a ser profunda. Era la una de la matinada.
El francès, que s'havia desmaiat, obrí finalment els ulls.
—Esteu salvat —li digué el doctor.
—Salvat —respongué en anglès, amb un somriure trist—, salvat d'una mort cruel! Germans, us
dono les gràcies; però els meus dies són comptats, les meves hores i tot; ja no em queda gaire temps
de vida!
I el missioner, extenuat, tornà a caure en el seu abaltiment.
—Es mor —exclamà en Dick.
—No, no —respongué en Fergusson abocant-se damunt seu—, però està molt dèbil; ajaguem-lo a
la tenda.
Estiraren suaument sobre les mantes aquell pobre cos amagrit, cobert de cicatrius i de ferides que
encara sagnaven; el ferro i ei foc hi havien deixat rastres dolorosos en vint indrets. El doctor va fer
una mica de desfila amb un mocador i l'estengué per les nafres després d'haver-les rentades; aquestes
cures, les va fer amb traça, amb l'habilitat d'un metge; després, prenent un cordial de la seva
farmaciola, en vessà unes quantes gotes als llavis del capellà.
Aquest premé dèbilment els seus llavis compassius i amb prou feines va tenir forces per dir:
«Gràcies!, gràcies!»
El doctor comprengué que calia deixar-lo en un repòs absolut; tirà les cortines de la tenda i tornà
a agafar la direcció del globus.
Aquest, tenint en compte el pes del seu nou hoste, havia estat desllastat de prop de cent vuitanta
lliures; per tant s'aguantava sense l'ajut del bufador. Amb el primer raig de llum, un corrent
l'empenyia suaument en direcció oest, nord-oest. En Fergusson anà a examinar un moment el capellà
abaltit.
—Tant de bo poguéssim conservar aquest company que el Cel ens ha enviat! —digué el caçador
—. Tens alguna esperança?
—Sí, Dick, amb les cures i aquest aire tan pur…
—Com ha patit aquest home! —digué en Joe amb emoció—. Val a dir que es necessita més
coratge per fer el que feia ell, ficant-se tot sol enmig d'aquestes tribus, que no pas per fer el que fem
nosaltres!
—Qui pot dubtar-ne? —respongué el caçador.
Durant tot aquell dia el doctor no va voler que el son del malaurat fos interromput; es tractava
d'un llarg abaltiment, entretallat per alguns murmuris de sofriment que no deixaven d'inquietar en
Fergusson.
Cap al vespre, el Victoria romania estacionari al mig de la foscor, i durant aquella nit, mentre en
Joe i en Kennedy es rellevaven al costat del malalt, en Fergusson vetllà per la seguretat de tots.
L'endemà al matí el Victoria amb prou feines havia derivat cap a l'oest. El dia s'anunciava pur i
magnífic. El malalt pogué cridar els seus nous amics amb una veu millor. Li aixecaren les cortines de
la tenda i aspirà amb felicitat l'aire viu del matí.
—Com us trobeu? —li demanà en Fergusson.
—Més bé, tal vegada —respongué—. Però vosaltres, amics, encara no us he vist més que en un
somni! A penes em puc fer càrrec del que ha passat! Qui sou, per tal que els vostres noms no siguin
oblidats en la meva última pregària?
—Som uns viatgers anglesos —respongué en Samuel—; intentem travessar l'Àfrica amb globus, i,
durant la nostra travessia, hem tingut la fortuna de salvar-vos.
—La ciència té els seus herois —digué el missioner.
—Però la religió té els seus màrtirs —contestà l'escocès.
—Sou missioner? —preguntà el doctor.
—Sóc un capellà de la missió dels llatzaristes. El Cel us ha enviat a mi, lloat sia el Cel! El
sacrifici de la meva vida era cosa feta! Però vosaltres veniu d'Europa. Parleu-me d'Europa, de
França! Fa cinc anys que no en tinc notícies.
—Cinc anys, sol, enmig d'aquests salvatges! —exclamà en Kennedy.
—Són ànimes que cal rescatar —digué el jove capellà—, germans ignorants i bàrbars que només
la religió pot instruir i civilitzar.
En Samuel Fergusson, responent al desig del missioner, li parlà llargament de França.
Aquest l'escoltava àvidament, amb llàgrimes als ulls. El pobre home agafava ara i adés les mans
d'en Kennedy i d'en Joe amb les seves, que cremaven de febre; el doctor li preparà algunes tasses de
te, que ell va beure amb plaer; aleshores tingué la força d'incorporar-se una mica i de somriure
veient-se emportat per aquell cel tan pur!
—Sou viatgers valents —digué—, i reeixireu en la vostra agosarada empresa; tornareu a veure
els vostres pares, els vostres amics, la vostra pàtria, vosaltres!…
Llavors la debilitat del jove capellà esdevingué tan gran que calgué tornar-lo a ajeure. Una
prostració d'unes quantes hores el mantingué com mort entre les mans d'en Fergusson, que no podia
contenir la seva emoció; sentia que aquella existència se li escapava. Així doncs, havien de perdre
tan de pressa aquell que havien arrencat del suplici? Curà de nou les nafres horribles del màrtir i
hagué de sacrificar la part més gran de la seva provisió d'aigua per refrescar els seus membres
febrils. L'envoltà de les atencions més tendres i més intel·ligents. El malalt renaixia a poc a poc entre
els seus braços i recobrava els sentits, si no la vida.
El doctor copsà la seva història entre les seves paraules entretallades.
—Parleu en la vostra llengua materna —li havia dit—; jo l'entenc, i vós no us cansareu tant.
El missioner era un pobre home del poble d'Aradon, a la Bretanya, en ple Morbihan; els seus
primers instints el conduïren cap a la carrera eclesiàstica; en aquella abnegada vida volgué afegir
encara la vida de perill, i entrà a l'orde dels capellans de la Missió, de la qual sant Vicenç de Paül
fou el gloriós fundador; a vint anys deixava el seu país per les platges inhòspites de l'Àfrica. I des
d'allí, a poc a poc, franquejant els obstacles, desafiant les privacions, caminant i pregant, avançà fins
al cor de les tribus que viuen vora els afluents de l'alt Nil; durant dos anys, van rebutjar la seva
religió, van menystenir el seu zel, van prendre's malament les seves caritats; fet presoner per una de
les tribus més cruels del Nyambarra, restà a la mercè de mil maltractaments. Però continuava
ensenyant, instruint, pregant. Després d'un d'aquells combats tan freqüents entre població i població,
aquella tribu es dispersà i, a ell, el deixaren per mort; però en lloc de recular sobre els seus passos
continuà el seu pelegrinatge evangèlic. L'època més tranquil·la per a ell va ser aquella en què el
prengueren per boig; s'havia familiaritzat amb els idiomes d'aquelles contrades, i catequitzava.
Finalment, durant uns altres dos anys, recorregué aquelles regions bàrbares, empès per aquella força
sobrehumana que ve de Déu; i ara feia un any que residia en aquella tribu dels nyam-nyams
anomenada barafri, una de les més salvatges. En morir-se el cap uns dies enrera, va ser a ell que
atribuïren aquella mort inesperada, i decidiren immolar-lo; feia ja quaranta hores que durava el seu
suplici, i, tal com havia suposat el doctor, havia de morir amb el sol del migdia. Quan va sentir el
soroll de les armes de foc, se li despertà el geni natural: «A mi!, a mi!», cridà, i ja es pensava que ho
havia somiat, quan una veu vinguda del cel li envià paraules de consol.
—No em planyo per aquesta existència que se'n va —afegí—, la meva vida és de Déu!
—Tingueu esperança —li respongué el doctor—; estem amb vós; us salvarem de la mort tal com
us hem arrencat del suplici.
—No demano pas tant al Cel —respongué el capellà resignat—. Beneït sia Déu per haver-me
donat abans de morir aquest goig d'estrènyer mans amigues, i de sentir la llengua del meu país.
El missioner tomà a debilitar-se. El dia passà així, entre l'esperança i la por, en Kennedy molt
emocionat i en Joe eixugant-se els ulls d'amagat.
El Victoria no feia gaire via, semblava que el vent volgués tractar amb miraments el seu preciós
fardell.
Al vespre en Joe assenyalà una claror immensa cap a l'oest. En latituds més elevades, s'hauria
pogut pensar en una gran aurora boreal; el cel semblava encès. El doctor es posà a examinar
atentament aquell fenomen.
—Només pot tractar-se d'un volcà en activitat —digué en acabat.
—Però el vent ens hi porta al damunt —replicà en Kennedy.
—Doncs el travessarem a una altura prudent.
Tres hores més tard, el Victoria es trobava al mig de muntanyes; la seva posició exacta era de
24° 15' de longitud i 4° 42' de latitud; davant d'ell, un cràter encès vessava torrents de lava en fusió i
projectava blocs de pedra a una gran alçària: hi havia dolls de foc líquid que queien en cascades
encegadores. Un espectacle magnífic i perillós, perquè el vent, mantenint una direcció fixa i constant,
portava el globus cap a aquella atmosfera incendiada.
Aquell obstacle, que no es podia esquivar, calgué franquejar-lo; el bufador va ser activat a tota
flama, i el Victoria arribà a sis mil peus, deixant entre ell i el volcà un espai de més de tres-centes
canes.
Des del seu llit de dolor, el capellà moribund va poder contemplar aquell cràter encès del qual
s'escapaven amb estrèpit mil raigs encegadors.
—Que bell que és —digué—, i que infinit el poder de Déu fins en les seves manifestacions més
terribles!
Aquell vessament de flames en ignició revestia les faldes de la muntanya amb un veritable tapís
de flames; l'hemisferi inferior del globus resplendia en la nit; una calor tòrrida pujava fins a la
barqueta, i el doctor Fergusson s'afanyà a fugir d'aquella perillosa situació.
Cap a les deu del vespre, la muntanya ja no era sinó un punt vermell a l'horitzó, i el Victoria
prosseguia tranquil·lament el seu viatge per una zona menys elevada.
U
Capítol XXIII
Còlera d'en Joe. — La mort d'un just. — La vetlla del cos. — Aridesa.
— La sepultura. — Els blocs de quars. Al·lucinació d'en Joe. — Un
llast preciós. — Situació de les muntanyes auríferes. — Comencen les
desesperacions d'en Joe.
NA nit magnífica s'estenia damunt la terra. El capellà s'adormí en una prostració tranquil·la.
—Ja no el retornarem! —digué en Joe—. Pobre home! A penes trenta anys!
—Se'ns apaga als braços! —digué el doctor amb desesperació—. La seva respiració, ja
prou dèbil, encara es debilita més, i no puc fer res per salvar-lo!
—Infames morts de gana! —exclamà en Joe, que de tant en tant agafava còleres sobtades—. I
pensar que aquest digne capellà encara ha trobat paraules per plànyer-los, per excusar-los, per
perdonar-los!
—El Cel li fa una nit ben maca, Joe, potser la seva última nit. A partir d'ara patirà poc, i la seva
mort no serà sinó un son tranquil.
El moribund pronuncià algunes paraules entretallades; el doctor s'hi acostà; la respiració del
malalt esdevenia dificultosa; demanava aire; retiraren del tot les cortines i aspirà amb delit l'aire
lleuger d'aquella nit transparent; les estrelles li enviaven la seva llum tremolosa i la lluna
l'embolcallava amb la blanca mortalla dels seus raigs.
—Amics meus —digué amb una veu afeblida—, me'n vaig! Que el Déu que recompensa us
condueixi a port i us pagui per mi el meu deute de reconeixença!
—Tingueu esperança —li respongué en Kennedy—. Només és un defalliment passatger. No us
morireu encara! Com pot un hom morir-se en aquesta bella nit d'estiu?
—La mort és aquí —reprengué el missioner—, ho sé! Deixeu-me-la mirar a la cara! La mort,
inici de les coses eternes, no és res més que el final dels neguits terrestres. Agenolleu-me, germans,
us ho prego!
En Kennedy el va aixecar; feia llàstima veure com els seus membres sense forces es replegaven
sota seu.
—Déu meu!, Déu meu! —exclamà l'apòstol moribund—, tingueu pietat de mi!
Se li il·luminà la cara. Lluny d'aquella terra de la qual mai no havia conegut les alegries, al mig
d'aquella nit que li enviava les seves clarors més dolces, pel camí d'aquell cel cap al qual s'elevava
com en una assumpció miraculosa, ja semblava reviure amb una nova existència.
El seu últim gest va ser una benedicció suprema als seus amics d'un dia. I tornà a caure als braços
d'en Kennedy, que tenia el rostre moll de llàgrimes.
—És mort! —digué el doctor inclinant-se damunt seu—. És mort!
I de comú acord els tres amics s'agenollaren per pregar en silenci.
—Demà al matí —reprengué al cap de poc en Fergusson—, el sepultarem en aquesta terra
d'Àfrica regada per la seva sang.
Durant la resta de la nit, el doctor, en Kennedy i en Joe vetllaren per torns aquell cos, i ni una
paraula pertorbà aquell silenci religiós; tots ploraven.
L'endemà, el vent venia del sud, i el Victoria avançava bastant a poc a poc per sobre d'un vast
altiplà de muntanyes; aquí cràters apagats, allà barrancs incultes, i ni una gota d'aigua en aquelles
crestes resseques; roques amuntegades, blocs erràtics, margueres blanquinoses, tot denotava una
pregona esterilitat.
Cap al migdia, el doctor, per procedir a la sepultura del cos, decidí baixar en un barranc, al mig
de roques plutòniques de formació primitiva; les muntanyes del voltant el resguardarien i li
permetrien conduir la barqueta fins al sòl, ja que no hi havia cap arbre que pogués oferir-li un punt on
aturar-se.
Però, tal com ho havia fet entendre a en Kennedy, de resultes de la seva pèrdua de llast en el
moment del rapte del capellà, ara només podia baixar amb la condició de deixar escapar una
quantitat proporcional de gas; així doncs, obrí la vàlvula del globus exterior. L'hidrogen es dispersà i
el Victoria baixà tranquil·lament cap al barranc.
Quan la barqueta tocà a terra, el doctor tancà la vàlvula; en Joe saltà a fora i, mentre s'agafava
amb una mà a la borda exterior, amb l'altra recollí un cert nombre de pedres, que substituïren
ràpidament el seu propi pes; aleshores va poder fer servir les dues mans, i de seguida va haver
apilotat més de cinc-centes lliures de pedres a la barqueta; aleshores van poder baixar, al seu tom, el
doctor i en Kennedy.
El Victoria estava en equilibri, i la seva força ascensional era incapaç d'enlairar-lo.
D'altra banda, no va caldre fer servir una quantitat gaire gran d'aquelles pedres, perquè els blocs
recollits per en Joe eren d'una pesantor extraordinària; això cridà per un moment l'atenció d'en
Fergusson. El terra era sembrat de quars i de roques porfíriques.
—Un descobriment insòlit —es digué mentalment el doctor.
Mentrestant, en Kennedy i en Joe anaren unes passes enllà a triar un lloc adequat per a la fossa.
Feia una calor extraordinària en aquell barranc encaixonat com una mena de forn. El sol de migdia hi
vessava a plom els seus raigs roents.
Primer calgué netejar el terreny dels fragments de roca que l'obstruïen; després cavaren una fossa
prou fonda perquè les feres no poguessin desenterrar el cadàver.
El cos del màrtir hi fou dipositat amb respecte.
La terra tornà a caure damunt d'aquelles despulles mortals, i a sobre hi disposaren grans
fragments de roques, com una tomba.
El doctor, tanmateix, restava immòbil i perdut en les seves reflexions. No sentia la crida dels
seus companys, no tornava amb ells a buscar un recer contra la calor del dia.
—En què penses, Samuel? —li preguntà en Kennedy.
—En un contrast estrambòtic de la natura, en un estrany efecte de l'atzar. Sabeu en quina terra ha
estat sepultat aquest home abnegat, aquest pobre d'esperit?
—Què vols dir, Samuel? —preguntà l'escocès.
—Aquest capellà, que havia fet vot de pobresa, ara reposa en una mina d'or!
—Una mina d'or! —exclamaren a la vegada en Kennedy i en Joe.
—Sí, una mina d'or —respongué tranquil·lament el doctor—. Aquests blocs que aixafeu amb els
peus com pedres sense valor són minerals d'una gran puresa.
—Impossible!, impossible! —repetí en Joe.
—No hauríem de buscar gaire estona en aquestes fissures d'esquist pissarrós per trobar-hi
palletes importants.
En Joe es precipità com un foll damunt d'aquells fragments esparsos. A en Kennedy no li faltava
gaire per imitar-lo.
—Calma't, Joe —li digué el seu amo.
—Això és molt fàcil de dir, senyor.
—Com!, un filòsof del teu tremp…
—Ep, mestre!, en aquests casos no hi ha filosofia que valgui.
—A veure, reflexiona una mica. De què ens serviria tota aquesta riquesa? No ens la podem pas
emportar.
—Que no ens la podem emportar? Aquesta sí que és bona!
—És un xic pesat per a la nostra barqueta! Fins i tot dubtava si t'havia de comunicar aquest
descobriment, per por de despertar la teva recança.
—Com! —digué en Joe—, abandonar aquests tresors! Una fortuna per a nosaltres!, tota per a
nosaltres!, deixar-la!
—Vés amb compte, amic meu. Que t'agafa la febre de l'or?, que no t'ha ensenyat aquest mort que
acabes d'enterrar el valor de les coses humanes?
—Tot això és cert —respongué en Joe—; però al capdavall és or! Senyor Kennedy, no
m'ajudareu a arreplegar un bocí d'aquests milions?
—Què en faríem, pobre Joe? —digué el caçador, que no pogué contenir un somriure—. No hem
vingut aquí a buscar fortuna, i no ens l'hem d'emportar.
—Pesen una mica, els milions —reprengué el doctor—, i no es fiquen fàcilment a la butxaca.
—Però al capdavall —respongué en Joe, acorralat a les seves últimes trinxeres—, no podem
emportar-nos aquest mineral per llast, en lloc de sorra?
—És clar!, t'ho consento —digué en Fergusson—: però vols dir que no faràs massa ganyotes,
quan tirarem uns quants milers de lliures per la borda?
—Milers de lliures! —repetia en Joe—, és possible que tot això sigui or?
—Sí, amic meu; això és un receptacle on la natura ha apilotat els seus tresors d'ençà de segles;
n'hi ha per enriquir països sencers! Una Austràlia i una Califòrnia al fons d'un desert!
—I tot això es quedarà aquí inútilment!
—Pot ser. En tot cas, mira què faré per consolar-te.
—Serà difícil —replicà en Joe, que tenia un aire d'allò més contrit.
—Escolta. Agafaré la situació exacta d'aquest placer, te la donaré i, en tornar a Anglaterra, la
podràs comunicar als teus conciutadans, si creus que tant d'or pot fer la seva felicitat.
—Bé, senyor, ja veig que teniu raó; em resigno, ja que no hi ha altra alternativa. Emplenem la
barqueta d'aquest mineral preciós. Per poc que en quedi al final del viatge, tot això que hi haurem
guanyat.
I en Joe es posà a la tasca; s'hi feia tant com podia, i ben aviat hagué apilotat prop de mil lliures
de fragments de quars, que conté l'or com una ganga de gran duresa.
El doctor se'l mirava somrient; mentre durava aquella feina, calculà la posició de la tomba del
missioner, i trobà que era situada a 22° 23' de longitud i 4° 55' de latitud septentrional.
Després, havent donat una darrera ullada en aquella inflor del sòl sota la qual reposava el cos del
pobre francès, tornà a la barqueta.
Hauria volgut dreçar una creu modesta i tosca sobre aquella tomba abandonada al mig dels
deserts de l'Àfrica; però no creixia ni un arbre pels voltants.
—Déu el reconeixerà —va dir.
Una altra preocupació força seriosa s'introduïa a l'esperit d'en Fergusson; hauria donat molt or
d'aquell per trobar una mica d'aigua; volia substituir la que havia llençat amb la caixa quan
s'endugueren amunt el negre, però era quelcom impossible en aquells terrenys àrids; el tenia molt
preocupat, això; obligat a alimentar contínuament el bufador, començava a fer curt per a les
necessitats de la set; així doncs, es va prometre que no deixaria passar cap oportunitat de renovar la
reserva.
De retorn a la barqueta, la trobà obstruïda per les pedres d'en Joe; hi pujà sense dir res, en
Kennedy es posà al seu lloc habitual i en Joe els seguí a tots dos, no sense clavar una mirada
cobdiciosa als tresors del barranc.
El doctor va encendre el bufador; el serpentí s'escalfà, el corrent d'hidrogen s'inicià al cap d'uns
minuts, el gas es dilatà, però el globus no es bellugà.
En Joe mirava amb inquietud la maniobra i no deia ni paraula.
—Joe —va fer el doctor.
En Joe no va respondre.
—Joe, em sents?
En Joe va fer senyal que el sentia, però que no volia entendre'l.
—Fes-me el favor —reprengué en Fergusson—, de llançar una certa quantitat d'aquest mineral a
terra.—
Però senyor, m'heu donat permís…
—T'he donat permís perquè poguessis substituir el llast, i res més.
—Tot i així…
—Que potser vols que ens quedem eternament en aquest desert?
En Joe llançà una mirada de desesperació a en Kennedy; però el caçador va fer el posat de qui no
hi pot fer res.
—Què, Joe?
—No funciona el bufador? —reprengué el tossut.
—El bufador és encès, prou que ho veus! Però el globus no s'aixecarà fins que l'hagis desllastat
una mica.
En Joe es gratà l'orella, agafà un fragment de quars, el més petit de tots, el sospesà, el tornà a
sospesar, el va fer saltar a les mans; era un pes de tres o quatre lliures; el llençà.
El Victoria no es bellugà.
—I doncs —va fer—, encara no pugem?
—Encara no —respongué el doctor—. Continua.
En Kennedy reia. En Joe va llençar unes deu lliures més. El globus continuava immòbil. En Joe
empal·lidí.
—Pobre noi —digué en Fergusson—; en Dick, tu i jo pesem, si no m'equivoco, aproximadament
quatre-centes lliures; per tant, t'has de desempallegar si més no d'un pes igual al nostre, que és el que
ens substituïa.
—Llençar quatre-centes lliures! —exclamà en Joe llastimosament.
—I encara una mica més per enlairar-nos. Vinga, valent!
El bon noi, tot deixant anar fondos sospirs, es posà a desllastar el globus. De tant en tant parava:
—Pugem! —deia.
—No pugem —li responien invariablement.
—Se somou —digué finalment.
—Encara més —repetia en Fergusson.
—Puja!, n'estic segur.
—Continua encara —replicava en Kennedy.
Aleshores en Joe, agafant desesperat un últim bloc, el deixà caure fora de la barqueta. El Victoria
s'aixecà un centenar de peus i, amb l'ajut del bufador, superà de seguida els cims del voltant.
—Ara, Joe —digué el doctor—, encara et queda una bona fortuna, si aconseguim guardar aquesta
provisió fins al final del viatge, i seràs ric la resta dels teus dies.
En Joe no contestà res i s'estirà flonjament sobre el seu llit de mineral.
—Ja veus, estimat Dick —reprengué el doctor—, el que el poder d'aquest metall aconsegueix
amb el xicot més bo del món. Quantes passions, quantes avideses, quants crims no engendraria el
coneixement d'una mina com aquesta! És ben trist.
Al vespre, el Victoria havia avançat noranta milles cap a l'oest; es trobava aleshores a mil
quatre-centes milles de Zanzíbar en línia recta.
E
Capítol XXIV
Cau el vent. — Les proximitats del desert. — El compte enrera de la
provisió d'aigua. — Les nits de l'equador. — Inquietuds d'en Samuel
Fergusson. — La situació tal com és. — Respostes enèrgiques d'en
Kennedy i en Joe. — Una nit més.
L Victoria, ancorat en un arbre solitari i gairebé sec, passà la nit en una tranquil·litat absoluta;
els viatgers van poder gaudir una mica d'aquell son que tanta falta els feia; les emocions dels
dies precedents els havien deixat records tristos.
Cap al matí, el cel recuperà la seva limpidesa brillant i la seva calor. El globus s'elevà aire
amunt; després d'alguns intents infructuosos, trobà un corrent, no gaire ràpid d'altra banda, que el
portà cap al nord-oest.
—No avancem —digué el doctor—; si no m'equivoco, hem acomplert la meitat del nostre viatge
en deu dies si fa no fa; però al ritme amb què avancem ens faran falta mesos per acabar-lo. I això és
empipador sobretot perquè correm el risc de quedar-nos sense aigua.
—Però ja en trobarem —va respondre en Dick—; és impossible que no trobem algun riu, algun
torrent, algun estany, en aquesta gran extensió de territori.
—Tant de bo!
—No deu pas ser el carregament d'en Joe, el que retarda la nostra marxa?
En Kennedy deia això per fer la guitza al bon xicot; ho feia encara amb més ganes pel fet que ell
mateix havia patit per un instant les al·lucinacions d'en Joe; però, com que no se li havia notat gens,
ara es feia el valent; tot de per riure, d'altra banda.
En Joe li llançà una mirada llastimosa. Però el doctor no va respondre. Pensava, no sense secrets
terrors, en les grans solituds del Sàhara; allí passen setmanes sense que les caravanes trobin un pou
on apaivagar la set. Per això examinava amb la màxima atenció les més petites depressions del sòl.
Aquestes precaucions i els últims incidents havien modificat sensiblement l'estat d'ànim dels tres
viatgers: parlaven menys i estaven més absorts en els seus propis pensaments.
El bon Joe ja no era el mateix d'ençà que havia enfonsat els ulls en aquell oceà d'or; s'estava
callat i esguardava àvidament aquelles pedres apilotades a la barqueta, avui sense valor, demà
inestimables.
L'aspecte d'aquella part de l'Àfrica era inquietant, d'altra banda. A poc a poc apareixia el desert.
Ja no es veia cap poble, ni tan sols unes quantes cabanes aplegades. La vegetació es retirava. Amb
prou feines algunes plantes renoques, com als bruguerars d'Escòcia, un inici d'arenes blanquinoses i
pedres de foc, alguns llentiscles i matolls espinosos. Al mig d'aquella esterilitat, la carcassa
rudimentària de l'esfera terrestre apareixia en forma d'arestes de roques vives i tallants. Aquells
símptomes d'aridesa feien pensar al doctor Fergusson.
No semblava que cap caravana hagués afrontat mai aquella regió deserta; hauria deixat rastres
visibles d'acampada, les ossades blanquinoses dels seus homes o les seves bèsties. Però res. I hom
pressentia que ben aviat una immensitat de sorra s'empararia d'aquella regió desolada.
Tanmateix no podien recular; calia tirar endavant; el doctor no demanava res més; hauria desitjat
una tempesta que l'arrossegués a l'altra banda d'aquell país. I ni un núvol al cel! Al cap del dia, el
Victoria no havia fet ni trenta milles.
Si no hagués faltat l'aigua! Però en total en quedaven tres galons! En Fergusson en separà un,
destinat a apagar la set ardent, que amb una calor de noranta graus es feia intolerable; així doncs,
quedaven, per alimentar el bufador, dos galons, que només podien produir quatre-cents vuitanta peus
cúbics de gas; i com que el bufador gastava aproximadament nou peus cúbics per hora, només podien
continuar la marxa durant cinquanta-quatre hores. Tot allò era rigorosament matemàtic.
—Cinquanta-quatre hores! —digué als seus companys—.
I com que estic ben decidit a no viatjar de nit, per por de passar per alt un rierol, una font, una
bassa, són tres dies i mig de viatge el que ens queda, durant els quals hem de trobar aigua a qualsevol
preu. M'ha semblat que us havia de prevenir d'aquesta greu situació, amics, ja que reservo únicament
un galó per a la nostra set, i ens haurem de sotmetre a un racionament sever.
—Raciona'ns —respongué el caçador—; però encara no és el moment de desesperar-se; dius que
tenim tres dies per davant, oi?
—Sí, estimat Dick.
—Bé doncs, com que no en traurem res, de plànyer-nos, d'aquí a tres dies serà el moment de
prendre partit; fins aleshores doblem la vigilància.
Així doncs, a l'àpat del vespre l'aigua va ser mesurada estrictament; s'incrementà la quantitat
d'aiguardent en els grogs; però calia malfiar-se d'aquell licor, més apropiat per assedegar que per
refrescar.
Durant la nit la barqueta reposà en una immensa planura que presentava una forta depressió. La
seva altitud era a penes de vuit-cents peus per sobre el nivell del mar. Aquesta circumstància va fer
agafar de nou una mica d'esperança al doctor; li recordà les suposicions dels geògrafs sobre
l'existència d'una gran extensió d'aigua al centre de l'Àfrica. Però, si el llac existia, calia arribar-hi; i
en aquell cel immòbil no es produïa ni un sol canvi.
A la nit tranquil·la, a la seva magnificència estrellada, li succeïren el dia immutable i els raigs
ardents del sol; des de les primeres clarors, la temperatura esdevenia abrusadora. A les cinc del
matí, el doctor donà el senyal de partença, i durant un temps força llarg el Victoria romangué sense
moviment en una atmosfera de plom.
El doctor hauria pogut fugir d'aquella intensa calor enlairant-se cap a zones superiors; però calia
gastar una quantitat més gran d'aigua, cosa impossible en aquell moment. Així doncs, s'acontentà de
mantenir l'aeròstat a cent peus del sòl, on un corrent dèbil l'empenyia lentament cap a l'horitzó
occidental.
El dinar consistí en una mica de carn assecada i pemmican. Cap al migdia, el Victoria amb prou
feines havia fet unes quantes milles.
—No podem anar més de pressa —digué el doctor—. No comandem, obeïm.
—Ah, estimat Samuel! —digué el caçador—, en ocasions com aquesta, no diríem pas que no si
ens oferien un propulsor.
—És clar, Dick, suposant tot i així que no gastés aigua per engegar-se, perquè llavors la situació
seria exactament la mateixa; d'altra banda, fins en aquest moment no s'ha inventat res que fos
practicable. Els globus encara són al punt on es trobaven els vaixells abans de la invenció del vapor.
Hom ha trigat sis mil anys a enginyar-se les pales i les hèlices; per tant tenim temps per esperar.
—Maleïda calor! —va fer en Joe eixugant-se el front, que regalimava.
—Si tinguéssim aigua, aquesta calor ens seria útil, ja que dilata l'hidrogen de l'aeròstat i es
necessita una flama menys forta al serpentí! Certament, si no estiguéssim a les últimes de líquid, no
hauríem pas d'economitzar-lo. Ah, maleït salvatge que ens ha costat aquesta preciosa caixa!
—No lamentes el que has fet, Samuel?
—No, Dick, perquè hem pogut sostreure aquell desventurat d'una mort horrible. Però les cent
lliures d'aigua que hem llençat ens serien molt útils; n'hi havia encara per a dotze o tretze dies de
marxa assegurats, suficients sens dubte per travessar aquest desert.
—Hem fet si més no la meitat del viatge? —demanà en Joe.
—En distància sí; en durada no, si ens abandona el vent. I tendeix a minvar del tot.
—Vinga, senyor —reprengué en Joe—, no ens planyem; ens n'hem sortit prou bé fins ara, i, faci
el que faci, m'és impossible desesperar-me. Trobarem aigua, us ho dic jo.
El terreny, tanmateix, es deprimia de milla en milla; les ondulacions de les muntanyes auríferes
anaven a morir a la plana; eren els últims sortints d'una natura esgotada. L'herba esparsa substituïa
els bells arbres de l'est; algunes franges d'una verdor assedegada lluitaven encara contra la invasió
de la sorra; les grans roques precipitades dels cims llunyans, esclafades en la seva caiguda,
s'escampaven en pedres punxegudes, que ben aviat es convertirien en arena tosca i més tard en pols
impalpable.
—Aquí tens l'Àfrica tal com te la imaginaves, Joe; tenia raó quan et deia: tingues paciència!
—Bé, senyor —replicà en Joe—, això és natural si més no! Sorra i calor! Seria absurd buscar
una altra cosa en un país com aquest. Ja ho veieu, afegí tot rient, jo no em fiava dels vostres boscos i
les vostres prades; era un contrasentit! No val pas la pena anar tan lluny per trobar el paisatge
d'Anglaterra. Aquesta és la primera vegada que em sento a l'Àfrica, i no em sap pas greu tastar-la una
mica. Cap al vespre el doctor constatà que el Victoria no havia guanyat ni vint milles durant aquella
jornada abrusadora. Una foscor calenta l'embolcallà des del moment que el sol hagué desaparegut
darrera un horitzó traçat amb la nitidesa d'una línia recta.
L'endemà era el lr. de maig, un dijous; però els dies se succeïen amb una monotonia desesperant;
el matí equivalia al matí que l'havia precedit; el migdia llançava amb profusió els mateixos raigs,
sempre inesgotables, i la nit condensava en la seva ombra aquella calor esparsa que el dia següent
havia de legar una altra vegada a la nit següent. El vent, a penes perceptible, semblava més aviat que
expirés que no pas que bufés, i es podia pressentir el moment que fins i tot aquell alè s'apagaria.
El doctor reaccionava contra la tristesa d'aquella situació; conservava la calma i la sang freda
d'un cor aguerrit. Amb la ullera de llarga vista a la mà, escrutava tots els punts de l'horitzó; veia com
decreixien imperceptiblement els últims turons i s'esborrava l'última vegetació; davant seu s'estenia
tota la immensitat del desert.
La responsabilitat que pesava damunt seu l'afectava molt, malgrat que no ho manifestés. Aquells
dos homes, en Dick i en Joe, tots dos amics, els havia arrossegat lluny, quasi per la força de l'amistat
o del deure. Havia actuat bé? No era temptar els camins prohibits allò? No intentava franquejar els
límits de l'impossible amb aquell viatge? No havia reservat Déu a segles més reculats el coneixement
d'aquell continent ingrat?
Tots aquells pensaments, com s'esdevé en els moments de descoratjament, es multiplicaren al seu
cap, i, amb una irresistible associació d'idees, en Samuel es deixava endur més enllà de la lògica i la
raó. Després d'haver constatat allò que no hauria hagut de fer, es preguntava què calia fer aleshores.
Seria impossible tornar sobre els seus passos? No hi hauria corrents superiors que el durien de nou
cap a contrades menys àrides? Sabia del cert com era el que havien deixat enrera i ignorava el que
venia; així doncs, deixant parlar en veu alta la seva consciència, decidí explicar-se amb franquesa
als seus companys; els exposà nítidament la situació; els mostrà el que havien fet i el que quedava
per fer; en rigor podien tornar enrera, intentar-ho si més no; quina era la seva opinió?
—Jo no tinc altra opinió que la del meu amo —va respondre en Joe—. El que ell patirà, ho puc
patir jo, i millor que no ell. On vagi ell, aniré jo.
—I tu, Kennedy?
—Jo, amic Samuel, no sóc una persona que es desesperi; ningú no ignorava menys que jo els
perills de l'empresa; però no els he volgut veure més a partir del moment que tu els afrontaves. Per
tant, sóc amb tu en cos i ànima. En la situació actual, el meu parer és que hem de perseverar, anar fins
al final. D'altra banda, els perills per tornar enrera em semblen igual de grans. Així doncs, endavant,
pots comptar amb nosaltres.
—Gràcies, bons amics —respongué el doctor veritablement emocionat—. M'esperava una
adhesió tan gran, però em feien falta aquestes paraules d'encoratjament. Gràcies una altra vegada.
I els tres homes es van estrènyer les mans efusivament.
—Escolteu-me —reprengué en Fergusson—. D'acord amb els meus càlculs, no ens trobem a més
de tres-centes milles del golf de Guinea; el desert, doncs, no es pot allargar indefinidament, ja que la
costa és habitada i explorada fins a una certa profunditat terra endins. Si cal, ens dirigirem cap a
aquesta costa, i és impossible que no trobem algun oasi, algun pou on puguem renovar la nostra
provisió d'aigua. Però el que ens falta és el vent, i sense ell estem retinguts en una calma absoluta al
mig del cel.
—Esperem resignadament —digué el caçador.
Però cadascú, per la seva part, escrutà endebades l'espai durant aquella jornada inacabable; no
aparegué res que pogués fer néixer una esperança. Els últims moviments del terra desaparegueren
amb el sol ponent, i els seus raigs horitzontals s'estiraren en llargues línies de foc damunt d'aquella
plana immensa. Era el desert.
Els viatgers no havien recorregut ni una distància de quinze milles, i havien gastat, igual que el
dia anterior, cent trenta-cinc peus cúbics de gas per alimentar el bufador, i dues pintes d'aigua d'entre
vuit van haver de ser sacrificades per apagar una set ardent.
La nit transcorregué tranquil·lament, massa tranquil·lament! El doctor no va dormir.
L
Capítol XXV
Una mica de filosofia. — Un núvol a l'horitzó. — Al mig de la boira. —
El globus inesperat. — Els senyals. Visió exacta del Victoria. — Les
palmeres. — Rastres d'una caravana. — El pou al mig del desert.
'ENDEMÀ, la mateixa puresa del cel, la mateixa immobilitat de l'atmosfera. El Victoria
s'elevà fins a una altitud de cinc-cents peus, però a penes si es desplaçà perceptiblement cap a
l'oest.
—Som en ple desert —va dir el doctor—. Vet aquí la immensitat de sorra! Quin espectacle més
estrany! Quina disposició de la natura tan singular! Per què allà baix aquella vegetació excessiva i
aquí aquesta extrema aridesa, i això a la mateixa latitud, sota els mateixos raigs de sol?
—El perquè, estimat Samuel, no em preocupa gaire —respongué en Kennedy—; el motiu em
preocupa menys que el fet. És així, i això és el que compta.
—Bé cal filosofar una mica, estimat Dick; no pot fer cap mal…
—D'acord, doncs, filosofem; tenim temps per fer-ho; amb prou feines avancem. El vent té por de
bufar, dorm.
—No durarà això —digué en Joe—, em sembla albirar algunes tires de núvols cap a l'est.
—En Joe té raó —va respondre el doctor.
—Bé —va fer en Kennedy—, a veure si ens deixaran un núvol per a nosaltres sols, amb una bona
pluja i un bon vent que ens piqui a la cara!
—Ja ho veurem, Dick, ja ho veurem.
—Tanmateix és divendres, senyor, i no em fio dels divendres.
—Ara pla!, espero que avui mateix deixis de banda les teves aprensions.
—Ho desitjo, senyor. Uf! —va fer eixugant-se la cara—, la calor és una bona cosa, sobretot a
l'hivern; però a l'estiu val més no abusar-ne.
—No et fa por el globus, amb aquest sol tan ardent? —preguntà en Kennedy al doctor.
—No, la gutaperxa que recobreix el tafetà suporta temperatures molt més altes. Interiorment, per
mitjà del serpentí, l'he sotmesa de vegades a una temperatura de cent cinquanta graus, i la coberta no
sembla pas que se n'hagi ressentit.
—Un núvol!, un núvol de debò! —cridà en aquell moment en Joe, que amb la seva vista penetrant
desafiava totes les lents.
En efecte, una tira espessa i ara ben perceptible s'aixecava lentament per damunt de l'horitzó;
semblava profunda i com embotida; era un amuntegament de petits núvols que conservaven
invariablement la seva forma primera; el doctor arribà a la conclusió que no hi havia cap corrent
d'aire en aquella aglomeració.
Aquella massa compacta havia aparegut cap a les vuit del matí, i fins a les onze no va atènyer el
disc del sol, que desaparegué tot sencer rera aquella cortina espessa; en aquell moment mateix, la tira
inferior del núvol abandonava la línia de l'horitzó, que esclatava amb una llum intensa.
—Només és un núvol aïllat —va dir el doctor—, val més que no ens en refiem massa. Mira,
Dick, encara té exactament la forma que tenia aquest matí.
—Ben cert, Samuel, aquí no hi ha ni pluja ni vent, almenys per a nosaltres.
—Em fa por que no, perquè es manté a una alçada molt gran.
—Bé doncs, Samuel, i si anàvem a buscar aquest núvol que no vol petar damunt nostre?
—M'imagino que no servirà de gran cosa —respongué el doctor— serà una despesa de gas, i
conseqüentment d'aigua, més considerable. Però en una situació com la nostra no hem de deixar
passar res; pugem.
El doctor impulsà al màxim la flama del bufador per les espirals del serpentí; es produí una forta
escalfor, i de seguida el globus s'enlairà sota l'acció de l'hidrogen dilatat.
A mil cinc-cents peus del sòl aproximadament trobà la massa opaca del núvol i entrà en una
espessa boira, que es mantenia en aquella alçària; però no hi trobà ni la més petita bufada de vent;
aquella boira semblava desproveïda d'humitat i tot, i els objectes exposats al seu contacte amb prou
feines es van humitejar. El Victoria, embolcallat per aquell vapor, hi guanyà potser una marxa més
sensible, però res més.
El doctor constatava amb tristesa el mediocre resultat obtingut amb la maniobra, quan va sentir
que en Joe cridava amb un to vivíssim de sorpresa:
—Ai caram!
—Què hi ha, Joe?
—Senyor Samuel!, senyor Kennedy!, això sí que és estrany!
—I doncs, què passa?
—No estem sols aquí! Hi ha algun intrigant! Ens han robat l'invent!
—Que s'ha tornat boig? —preguntà en Kennedy.
En Joe era l'estàtua de l'estupefacció en persona, completament immòbil!
—No deu ser el sol, que li ha trastornat el seny, en aquest pobre noi? —digué el doctor girant-se
cap a ell—. Em vols dir?…
—Però mireu, senyor —digué en Joe assenyalant un punt en l'espai.
—Per sant Patrici! —exclamà en Kennedy al seu torn—, és increïble! Samuel, Samuel, guaita!
—Ja ho veig —respongué tranquil·lament el doctor.
—Un altre globus!, uns altres viatgers com nosaltres!
En efecte, a dos-cents peus flotava per l'aire un aeròstat amb la seva barqueta i els seus viatgers;
seguia exactament la mateixa ruta que el Victoria.
—Bé doncs, només cal que els fem senyals —va dir el doctor—; agafa la bandera, Kennedy, i
ensenyem-los els nostres colors.
Segons semblava, els viatgers del segon globus devien haver tingut la mateixa pensada en el
mateix moment, ja que la mateixa bandera repetia idènticament la mateixa salutació per mitjà d'una
mà que l'agitava de la mateixa manera.
—Què significa això? —preguntà el caçador.
—Són micos —exclamà en Joe—, es riuen de nosaltres!
—Significa —respongué en Fergusson rient—, que ets tu mateix que et fas aquests senyals,
estimat Dick; això vol dir que som nosaltres mateixos els d'aquesta segona barqueta, i que el globus
és senzillament el nostre Victoria.
—Això, mestre, amb tots els respectes, no m'ho fareu pas creure.
—Puja a la borda, Joe, agita els braços, i tu mateix ho veuràs.
En Joe obeí: va veure els seus gestos reproduïts exactament i instantàniament.
—Només és un efecte de miratge —digué el doctor—, un senzill fenomen d'òptica; és degut a la
rarefacció desigual de les capes de l'aire, vet aquí.
—És meravellós! —repetia en Joe, que no es donava per vençut i multiplicava les seves
experiències fent anar els braços tant com podia.
—Quin espectacle més curiós! —reprengué en Kennedy—. Fa goig de veure el nostre valent
Victoria! Sabeu que té bon aspecte i s'aguanta majestuosament?
—Podeu prou explicar la cosa de la vostra manera —replicà en Joe—, però tanmateix és un
efecte ben estrany.
Ben aviat, però, aquella imatge s'esborrà gradualment; els núvols s'elevaren a una altitud més
gran i abandonaren el Victoria, que ja no intentà seguir-los; al cap d'una hora desaparegueren al mig
del cel.
El vent, a penes perceptible, va semblar que encara minvava més. El doctor, desesperat, s'acostà
a terra.
Els viatgers, després d'haver estat arrencats de les seves preocupacions per aquell incident,
tornaren a caure en pensaments tristos, aclaparats per una calor devoradora.
Cap a les quatre en Joe assenyalà un objecte en relleu sobre la immensa planura de sorra, i ben
aviat va poder afirmar que a poca distància s'aixecaven dues palmeres.
—Palmeres! —digué en Fergusson—, així potser hi haurà una font, un pou!
Agafà una ullera de llarga vista i s'assegurà que els ulls d'en Joe no l'enganyaven.
—Per fi —repetí—, aigua!, aigua! Estem salvats, perquè per poc que avancem anem endavant, i
acabarem per arribar-hi!
—Bé doncs, senyor! —digué en Joe—, i si bevíem tot esperant? L'aire és sufocant de debò.
—Beguem, noi.
Ningú no es va fer pregar. Sacrificaren una pinta sencera, cosa que reduí la provisió a tres pintes
i mitja només.
—Ah, que es posa bé! —va fer en Joe—. Que és bo! Ni la cervesa Perkins no l'havia beguda mai
tan de gust.
—Són els avantatges de la privació —va respondre el doctor.
—Són minsos, de totes maneres —digué el caçador—, i encara que no hagués de trobar-hi cap
gust bevent aigua, hi consentiria a condició de no estar-ne mai privat.
A les sis, el Victoria ja planava per sobre aquelles dues palmeres.
Eren dos arbres magres, escarransits, ressecs, dos espectres d'arbres sense fullatge, més morts
que vius. En Fergusson els contemplà esfereït.
A sota es distingien les pedres mig rosegades d'un pou; però aquelles pedres, esmicolades per les
ardors del sol, feien l'efecte de formar només una pols impalpable. No hi havia cap indici d'humitat.
El cor d'en Samuel es va estrènyer, i anava a comunicar els seus temors als companys, quan les
exclamacions d'aquests atragueren la seva atenció.
Cap a l'oest, fins on arribava la vista, s'estenia una llarga línia d'ossades blanquinoses; fragments
d'esquelets envoltaven la font; una caravana havia arribat fins allí, senyalant el seu pas amb aquell
llarg ossari; els més dèbils havien caigut a poc a poc a la sorra; els més forts, en arribar en aquella
font tan desitjada, hi havien trobat una mort terrible.
Els viatgers, empal·lidint, es miraven.
—No baixem pas —va dir en Kennedy—, fugim d'aquest espectacle esgarrifós! Aquí no hi
recollirem ni una gota d'aigua.
—No, Dick, hem de tenir la consciència neta. Tant és passar la nit aquí com en una altra banda.
Furgarem aquest pou fins al fons; des del moment que hi ha hagut una font, potser en queda alguna
cosa. El Victoria aterrà; en Joe i en Kennedy ficaren a la barqueta un pes de sorra equivalent al seu i
baixaren. Corregueren cap al pou i penetraren a l'interior per una escala que no era més que pols. La
font semblava eixuta des de feia molts anys. Excavaren una sorra seca i friable, la més àrida de les
sorres; no hi havia rastre d'humitat.
El doctor els va veure que tornaven a pujar a la superfície del desert, suats, desfets, coberts d'una
pols fina, abatuts, descoratjats, desesperats.
Va comprendre que la recerca havia estat inútil; s'ho esperava, i no va dir res. Sentia que a partir
d'aquell moment hauria de tenir coratge i energia per tots tres.
En Joe portava els fragments d'un bot eixarreït, que llençà amb còlera al mig de les ossades
disperses per terra.
Durant el sopar els viatgers no intercanviaren ni una paraula; menjaven amb repugnància. I,
tanmateix, encara no havien endurat de debò els turments de la set; el que els feia desesperar era
l'esdevenidor.
L
Capítol XXVI
Cent tretze graus. — Reflexions del doctor. — Recerca desesperada. —
El bufador s'apaga. — Cent vint-i-dos graus. — La contemplació del
desert. — Un passeig per la nit. — Soledat. — Defalliment. —
Projectes d'en Joe. — Un dia més de coll.
A ruta recorreguda pel Victoria durant el dia precedent no excedia les deu milles, i per
aguantar-se havien gastat cent seixanta-dos peus cúbics de gas.
El dissabte al matí el doctor va fer el senyal de partença.
—El bufador només pot anar sis hores més —digué—. Si d'aquí a sis hores no hem descobert cap
pou o cap font, només Déu sap què serà de nosaltres.
—Poc vent aquest matí, senyor! —digué en Joe—; però potser es girarà —afegí en veure la
tristor mal dissimulada d'en Fergusson.
Vana esperança! Hi havia una calma total a l'aire, una d'aquelles calmes que encadenen
obstinadament els vaixells als mars tropicals. La calor es va fer intolerable, i el termòmetre, a
l'ombra, sota la tenda, marcà cent tretze graus.14
En Joe i en Kennedy, estirats un al costat de l'altre, buscaven, si no en el son almenys en
l'ensopiment, l'oblit de la situació. Una forçosa inactivitat els provocava lleures penibles. L'home
que no pot treure's del cap els pensaments amb un treball o una ocupació material és més de plànyer;
allí no hi havia res per vigilar; per intentar encara menys; calia patir la situació sense poder millorarla.
Els sofriments de la set es començaven a fer sentir cruelment; l'aiguardent, lluny d'apaivagar
aquella imperiosa necessitat, encara l'augmentava, i mereixia ben bé el nom de «llet de tigres» que li
donen els naturals de l'Àfrica. A penes quedaven dues pintes d'un líquid calent. Tots devoraven amb
la mirada aquelles poques gotes tan precioses, i cap no gosava mullar-se'n els llavis. Dues pintes
d'aigua al mig d'un desert!
Aleshores el doctor Fergusson, immers en les seves reflexions, es demanà si havia actuat amb
prudència. No hauria valgut més conservar aquella aigua que havia descompost —i era com si
l'hagués llençat— per aguantar-se a l'atmosfera? Havia fet una mica de via, és clar, però en realitat
havia avançat res? Quina importància tenia que es trobés seixanta milles més endarrera, per sota
d'aquella latitud, o en aquell lloc precís, si li faltava l'aigua? El vent, si finalment es girava, bufaria
tant allí baix com aquí, aquí menys ràpid i tot, si venia de l'est! Però l'esperança empenyia en Samuel
endavant! I tanmateix, amb aquells dos galons d'aigua malversats en va n'hi havia prou per a nou dies
de parada en aquell desert! I en nou dies podien produir-se tants canvis! D'altra banda, si hagués
conservat aquella aigua, potser hauria hagut d'enlairar-se deixant anar llast, tot exposant-se a perdre
gas per tornar a baixar després! Però el gas del globus era la seva sang, la seva vida!
Aquestes mil reflexions entrexocaven dins el seu cap, que tenia agafat amb les mans, sense
aixecar-lo durant hores senceres.
—Cal fer un últim esforç —es va dir cap a les deu del matí—. Cal intentar descobrir un corrent
atmosfèric que se'ns emporti! Cal arriscar els nostres últims recursos.
I, mentre els seus companys dormisquejaven, escalfà l'hidrogen de l'aeròstat a una temperatura
alta; el globus s'arrodoní amb la dilatació del gas i pujà de dret cap als raigs perpendiculars del sol.
El doctor buscà endebades una bufada de vent des dels cent peus fins a les cinc milles; el punt d'on
havia partit romangué obstinadament sota seu; una calma absoluta semblava regnar fins als darrers
límits de l'aire respirable.
Finalment s'esgotà l'aigua d'alimentació, i el bufador s'apagà per falta de gas; la pila Bunsen
deixà de funcionar, i el Victoria, contraient-se, baixà suaument fins a la sorra, just al lloc on la
barqueta havia deixat la seva empremta.
Era migdia; els càlculs de situació donaren 19° 35' de longitud i 6° 51' de latitud, a unes cinccentes
milles del llac Txad, a més de quatre-centes milles de les costes occidentals de l'Àfrica.
En aterrar, en Dick i en Joe sortiren del seu feixuc ensopiment.
—Ens aturem —digué l'escocès.
—Per força —respongué en Samuel amb un to greu.
Els seus companys van entendre-ho. El nivell del sòl es trobava aleshores al nivell del mar, de
resultes de la seva constant depressió; per això el globus es mantingué en un perfecte equilibri i una
absoluta immobilitat.
El pes dels viatgers va ser substituït per una càrrega equivalent de sorra, i posaren el peu a terra;
cada un quedà absort en els seus pensaments, i durant unes quantes hores no es van dir res. En Joe
preparà el sopar, consistent en galetes i pemmican; però amb prou feines el van tocar; un glop d'aigua
bullent completà aquell trist àpat.
Durant la nit ningú no vetllà, però ningú no dormí. La calor va ser sufocant. L'endemà no quedava
sinó mitja pinta d'aigua; el doctor la deixà en reserva, i decidiren no tocar-la si no era en últim
extrem.
—M'ofego! —exclamà aviat en Joe—. La calor augmenta! No m'estranya —digué després
d'haver consultat el termòmetre—, cent quaranta graus!15
—La sorra crema —respongué el caçador com si sortís d'un forn—. I ni un núvol en aquest cel de
foc! És per tornar-se boig!!
—No ens desesperem —digué el doctor—; en aquesta latitud, després de calorades així es
produeixen inevitablement tempestes, i arriben amb la rapidesa d'un llamp; malgrat la serenitat
aclaparadora del cel, hi poden haver grans canvis en menys d'una hora.
—Però algun o altre indici hi deuria haver! —reprengué en Kennedy.
—Bé doncs —digué el doctor—, em sembla que el baròmetre té una lleugera tendència a baixar.
—Que Déu t'escolti, Samuel!, perquè estem ben clavats a terra, com un ocell amb les ales
trencades.
—Amb aquesta diferència, malgrat tot, estimat Dick, que les nostres ales són intactes, i espero
que ens podran prou servir encara.
—Ah!, vent!, vent! —cridà en Joe—. El just per portar-nos a un rierol, a un pou, i no ens faltarà
res; els queviures són suficients, i amb aigua podem esperar un mes sense patir! Però la set és una
cosa molt cruel.
La set, però també la contemplació incessant del desert, fatigava l'esperit; no hi havia ni un
accident del terreny, ni un monticle de sorra, ni una pedra on aturar la mirada. Aquella planor
desmoralitzava i produïa aquell malestar que hom anomena mal del desert. La impassibilitat d'aquell
blau àrid del cel i d'aquell groc immens de l'arena acabava per esglaiar. En aquella atmosfera
incendiada, la calor semblava que vibrés, com damunt d'una llar incandescent; l'esperit es
desesperava veient aquella immensa calma, i no entreveia cap motiu perquè aquell estat de coses
s'acabés, car la immensitat és una mena d'eternitat.
Així és que els dissortats, privats d'aigua en aquella temperatura tòrrida, començaven a patir
símptomes d'al·lucinació; els ulls se'ls engrandien, la mirada se'ls entelava.
Quan arribà la nit, el doctor resolgué combatre aquella disposició inquietant amb una marxa
ràpida; volgué recórrer aquella plana de sorra durant unes hores, no per buscar, sinó per caminar.
—Veniu —digué als seus companys—, creieu-me, us anirà bé.
—Impossible —respongué en Kennedy—, no podria fer ni una passa.
—Jo m'estimo més dormir —va fer en Joe.
—Però el son o el repòs us seran funestos, amics meus. Reaccioneu contra aquest ensopiment.
Va, veniu.
El doctor no en va treure res, i se n'anà sol enmig de la transparència estrellada de la nit. Els seus
primers passos van ser penosos, els passos d'un home debilitat que ha perdut el costum de caminar;
però ben aviat descobrí que aquell exercici li seria saludable. Avançà unes quantes milles cap a
l'oest, i el seu esperit ja es reconfortava, quan, tot d'un plegat, li agafà vertigen; es cregué abocat a un
abisme; va sentir que se li plegaven els genolls; aquella vasta solitud l'esglaià; ell era el punt
matemàtic, el centre d'una circumferència infinita, és a dir, res! El Victoria desapareixia
completament a l'ombra. El doctor va ser envaït per un esglai invencible, ell, l'impassible, el viatger
audaç! Volgué tornar sobre els seus passos, però fou en va; va cridar! Ni tan sols un eco per
respondre-li, i la seva veu caigué a l'espai com una pedra en un estimball sense fons. S'estirà
defallent sobre la sorra, sol, al mig dels grans silencis del desert.
A mitjanit tornava en si entre els braços del seu fidel Joe, que, inquiet per l'absència prolongada
del seu amo, s'havia llançat rera les seves petges, nítidament empremtades al terra pla; l'havia trobat
desmaiat.
—Què us ha passat, senyor? —preguntà.
—No serà res, estimat Joe; un moment de feblesa, vet-ho aquí.
—És clar que no serà res, senyor; però aixequeu-vos; recolzeu-vos en mi i tornem cap al
Victoria.
El doctor, agafat al braç d'en Joe, va refer la ruta que havia seguit.
—Era una imprudència, senyor, un no es pot aventurar així. Us haurien pogut atracar —afegí rient
—. Vejam, senyor, parlem seriosament.
—Parla, t'escolto!
—Cal prendre una decisió de totes passades. La nostra situació no pot durar gaires dies més, i si
el vent no arriba estem perduts.
El doctor no va respondre.
—Bé doncs, cal que algú se sacrifiqui per la sort de tots, i és molt natural que sigui jo!
—Què vols dir?, quin és el teu projecte?
—Un projecte molt simple: agafar queviures i caminar sempre endavant fins que arribi en algun
lloc; una hora o altra hi he d'arribar, no falla. Mentrestant, si el Cel us envia un vent favorable, no
m'esperareu pas, us n'anireu. Per la meva part, si arribo en un poble, me'n sortiré amb les quatre
paraules d'àrab que em donareu per escrit, i us portaré ajuda, o hi deixaré la pell! Què en dieu, del
meu pla?
—És forassenyat, però digne del teu bon cor, Joe. És impossible, no ens deixaràs pas.
—Al cap i a la fi, senyor, cal intentar alguna cosa; això no us pot perjudicar per res, ja que, us ho
repeteixo, no m'esperareu, i, en rigor, puc aconseguir-ho!
—No, Joe, no!, no ens separem! Seria un dolor més per afegir als altres. Estava escrit que aniria
així, i molt probablement està escrit que anirà d'una altra manera més endavant. Així doncs, esperem
resignadament.
—D'acord, senyor; però us previnc d'una cosa: us dono un dia de coll; no esperaré més; avui
diumenge, o més aviat dilluns, perquè és la una de la matinada; si dimarts no partim, intentaré
l'aventura; és un projecte irrevocablement decidit.
El doctor no va respondre; ben aviat arribà de nou a la barqueta i es posà al costat d'en Kennedy,
que estava immers en un silenci absolut que no devia pas ser el son.
L
Capítol XXVII
Calor espantosa. — Al·lucinacions. — Les últimes gotes d'aigua. —
Nit de desesperació. — Intent de suïcidi. — El simun. — L'oasi. —
Lleó i lleona.
A primera precaució del doctor, l'endemà, va ser consultar el baròmetre. A penes si la
columna de mercuri havia sofert una depressió apreciable.
—Res! —es digué—. Res!
Sortí de la barqueta i examinà el temps; la mateixa calor, la mateixa puresa, la mateixa
implacabilitat.
—Hem de perdre l'esperança, doncs? —exclamà.
En Joe no deia ni paraula, absort com estava en els seus pensaments, tot meditant el seu pla
d'exploració.
En Kennedy s'aixecà molt malalt i víctima d'una sobreexcitació inquietant. Patia horriblement per
la set. La seva llengua i els seus llavis tumefactes amb prou feines podien articular un so.
Quedaven unes quantes gotes d'aigua; tots ho sabien, tots hi pensaven i se sentien atrets cap a
elles; però cap no gosava fer el pas.
Aquells tres companys, aquells tres amics es miraven amb ulls esquerps, amb un sentiment
d'avidesa bestial, que es delatava sobretot en Kennedy; la seva constitució poderosa sucumbia més
de pressa a aquelles privacions intolerables; durant tot el dia va ser víctima del deliri; anava i venia,
engegant crits roncs, mossegant-se els punys, a punt d'obrir-se les venes per beure's la sang.
—Ah! —exclamà—. País de la set! Et podrien ben anomenar país de la desesperació!
Després caigué en una prostració profunda; no se sentí res més que el xiulet de la seva respiració
entre els seus llavis assedegats.
Cap al vespre en Joe va ser pres al seu torn per un inici de follia; aquell vast oasi de sorra li
semblava un estany immens, amb aigües clares i límpides; més d'una vegada es precipità cap a aquell
sòl inflamat per beure a morro, i es tornava a alçar amb la boca plena de pols.
—Maleït siga! —va exclamar colèricament—. És aigua salada!
Aleshores, mentre en Fergusson i en Kennedy romanien ajaguts i immòbils, li agafà la dèria
d'escurar aquelles poques gotes d'aigua posades en reserva. Va ser més fort que ell; avançà cap a la
barqueta arrossegant-se de genolls, devorà amb els ulls l'ampolla on s'agitava aquell líquid, hi clavà
una mirada desmesurada, l'agafà i se la portà als llavis.
En aquell moment se sentiren aquestes paraules, amb una veu estripada: «A beure!, a beure!»
Era en Kennedy, que s'arrossegava cap a ell; el pobre feia llàstima, demanava de genolls,
plorava.
En Joe, plorant també, li oferí l'ampolla, i, fins a la darrera gota, en Kennedy n'escurà el
contingut.
—Gràcies —va fer.
Però en Joe no el va sentir; havia tornat a caure a la sorra com ell.
El que passà durant aquella nit horrorosa, ho ignorem. Però el dimarts al matí, sota aquelles
dutxes de foc que vessava el sol, els desafortunats sentiren que els seus membres s'anaven ressecant a
poc a poc. Quan en Joe volgué aixecar-se, li va ser impossible; no va poder posar el seu pla a la
pràctica.
Donà un cop d'ull al seu voltant. A la barqueta, el doctor, aclaparat, amb els braços encreuats
damunt del pit, mirava un punt imaginari de l'espai amb una fixesa idiota. En Kennedy feia esgarrifar;
balancejava el cap de dreta a esquerra com una fera engabiada.
Tot d'una, els ulls del caçador s'aturaren a la seva carrabina, la culata de la qual sobresortia de la
barqueta.
—Ah! —exclamà mentre s'aixecava amb un esforç sobrehumà.
Es precipità cap a l'arma, esmaperdut, foll, i dirigí el canó cap a la seva boca.
—Senyor!, senyor! —va fer en Joe, precipitant-se damunt seu.
—Deixa'm!, vés-te'n —bramulà l'escocès.
Lluitaven tots dos acarnissadament.
—Vés-te'n o et mato —repetí en Kennedy.
Però en Joe se li arrapava amb força; es debateren així, sense que el doctor semblés veure'ls,
durant prop d'un minut; enmig de la lluita, de sobte la carrabina es descarregà; amb el soroll de la
detonació, el doctor es posà dret com un espectre i mirà al seu voltant.
Però, tot d'una, vet aquí que el seu esguard s'anima, allarga la mà cap a l'horitzó i, amb una veu
que ja no tenia res d'humà, cridà:
—Allà, allà!, allà baix!
Hi havia tanta energia en el seu gest, que en Joe i en Kennedy se separaren, i tots dos van mirar.
La plana s'agitava com una mar enfurida un dia de tempesta; onades de sorra rompien les unes
contra les altres enmig d'una polseguera intensa; del sud-oest venia una immensa columna, giravoltant
amb una extrema rapidesa; el sol desapareixia darrera un núvol opac, l'ombra desmesurada del qual
s'allargava fins al Victoria; els grans de sorra fina lliscaven amb la facilitat de moliècules líquides, i
aquella marea ascendent anava guanyant de mica en mica.
Una mirada enèrgica d'esperança brillà als ulls d'en Fergusson.
—El simun! —cridà.
—El simun! —repetí en Joe sense entendre-ho massa.
—Millor! —exclamà en Kennedy amb una ràbia desesperada—. Millor!, morirem d'una vegada!
—Millor! —replicà el doctor—. Al contrari: viurem!
Es posà a llençar ràpidament la sorra que llastava la barqueta.
Al final els seus companys ho van entendre, anaren cap a ell i li feren costat.
—I ara, Joe —digué el doctor—, tira'm a fora una cinquantena de lliures del teu mineral!
En Joe no dubtà pas, i tanmateix experimentà una cosa semblant a una recança ràpida.
El globus s'aixecà.
—Ja era hora —exclamà el doctor.
Efectivament, el simun arribava amb la rapidesa del llamp. Una mica més i esclafava el Victoria,
el feia a miques, l'anorreava. La immensa tromba era a punt d'atènyer-lo; una pluja de sorra el va
cobrir.
—Més llast! —cridà el doctor a en Joe.
—Apa! —respongué aquest darrer tot llençant un enorme bloc de quars.
El Victoria pujà ràpidament per sobre de la tromba; però, embolcallat per l'immens desplaçament
d'aire, va ser arrossegat a una velocitat incalculable per sobre d'aquella mar escumejant.
En Samuel, en Dick i en Joe no deien res; miraven, esperaven, refrescats d'altra banda pel vent
d'aquell remolí.
A les tres la tempestat amainava; la sorra, en caure de nou, formava una quantitat innombrable de
monticles; el cel recuperava la seva tranquil·litat primera.
El Victoria, que havia tornat a quedar immòbil, planava a les envistes d'un oasi, una illa coberta
d'arbres verds que havia remuntat a la superfície d'aquell oceà.
—L'aigua!, l'aigua és allà! —cridà el doctor.
Tot seguit, obrint la vàlvula superior, donà pas a l'hidrogen, i baixà suaument a dos-cents peus de
l'oasi.
En quatre hores, els viatgers havien recorregut un espai de dues-centes quaranta milles.
Equilibraren tot seguit la barqueta, i en Kennedy, seguit d'en Joe, es llançà a terra.
—Les escopetes! —cridà el doctor—. Emporteu-vos les escopetes, i sigueu prudents.
En Dick es precipità cap a la seva carrabina i en Joe s'emparà d'una de les escopetes. Avançaren
ràpidament fins als arbres i penetraren en aquella verdor fresca que els anunciava fonts abundants; no
pararen esment en unes grans petjades, en unes empremtes fresques que marcaven aquí i allà el terra
humit.
De sobte, un rugit ressonà a vint passes d'ells.
—El rugit d'un lleó! —va dir en Joe.
—Millor! —replicà el caçador exasperat—. Lluitarem! Hom és fort quan només es tracta de
lluitar.
—Prudència, senyor Dick, prudència! De la vida d'un depèn la vida de tots.
Però en Kennedy no l'escoltava; avançava amb els ulls flamejants i la carrabina armada, terrible
en la seva audàcia. Sota una palmera, un enorme lleó de crinera negra estava en posició d'atac. A
penes veié el caçador saltà; però encara no havia tocat a terra que una bala al cor el fulminava; va
caure mort.
—Visca!, visca! —exclamà en Joe.
En Kennedy es precipità cap al pou, s'esmunyí pels graons humits i es tirà a terra davant d'una
font fresca, en la qual mullà els llavis àvidament; en Joe l'imità, i no se sentí res més que aquells
esclafits de llengua dels animals que s'abeuren.
—Alerta, senyor Dick —digué en Joe tot respirant—. No n'abusem.
Però en Dick, sense respondre, continuava bevent. Submergia el cap i les mans en aquella aigua
benefactora; s'embriagava.
—I el senyor Fergusson? —digué en Joe.
Només aquest mot retornà en Kennedy en si; omplí una ampolla que havia portat i es llançà cap
als graons del pou.
Però quina no va ser la seva estupefacció! Un cos opac, enorme, tancava l'obertura. En Joe, que
seguia en Dick, hagué de recular amb ell.
—Estem tancats!
—És impossible! Què vol dir això?…
En Dick no acabà les seves paraules; un rugit terrible li va fer comprendre amb quin enemic se
les havia.
—Un altre lleó! —exclamà en Joe.
—No, una lleona! Ah, maleïda bèstia! Espera't —digué el caçador tornant a carregar ràpidament
la seva carrabina.
Al cap d'un moment feia foc, però l'animal havia desaparegut.
—Endavant! —cridà.
—No, senyor Dick, no; no l'heu pas matat del tret; el seu cos hauria rodolat fins aquí; és a dalt, a
punt de saltar sobre el primer de nosaltres que surti, i sigui qui sigui està perdut!
—Què cal fer, doncs? Bé hem de sortir! I en Samuel que ens espera!
—Atraguem l'animal; agafeu la meva escopeta i passeu-me la carrabina.
—Quin pla tens?
—Ja ho veureu.
En Joe es va treure la jaqueta, la posà al capdamunt de l'arma i la féu sortir per l'obertura, com un
esquer. L'animal, furiós, s'hi precipità al damunt; en Kennedy, que esperava que passés, li estavellà
una bala a l'espatlla. La lleona, rugint, rodolà per l'escala i va fer caure en Joe. Aquest ja es pensava
trobar que les enormes potes de l'animal s'abatien damunt seu, quan ressonà una segona detonació, i
el doctor Fergusson aparegué a l'obertura, amb la seva escopeta, encara fumejant, a la mà.
En Joe es va tornar a aixecar d'una revolada, passà per sobre el cos de la bèstia i lliurà al seu
amo l'ampolla plena d'aigua.
Portar-se-la als llavis i buidar-la fins a la meitat, per a en Fergusson va ser cosa d'un instant, i els
tres viatgers donaren les gràcies de tot cor a la Providència, que els havia salvat tan miraculosament.
E
Capítol XXVIII
Vespre deliciós. — La cuina d'en Joe. — Dissertació sobre la carn
crua. — Història de James Bruce. — El bivac. — Els somnis d'en Joe.
— El baròmetre baixa. El baròmetre torna a pujar. — Preparatius per a
la marxa. — L'huracà.
L vespre va ser encisador, i el passaren sota frescos fullatges de mimoses, després d'un àpat
reconfortant on no estalviaren el te i el grog.
En Kennedy havia recorregut aquell petit terreny en totes direccions, i havia escorcollat
els matolls; els viatgers eren els únics éssers animats d'aquell paradís terrestre; s'ajagueren damunt
les seves mantes i passaren una nit tranquil·la, que els va fer oblidar els dolors passats.
L'endemà, 7 de maig, el sol brillava amb tot el seu esclat, però els seus raigs no podien travessar
l'espessa cortina de fullam. Com que hi havia queviures en quantitat suficient, el doctor decidí
esperar en aquell indret un vent favorable.
En Joe hi havia transportat la seva cuina portàtil, i es lliurava a una multitud de combinacions
culinàries, gastant l'aigua amb una despreocupada prodigalitat.
—Quina successió de penes i plaers més estranya! —exclamà en Kennedy—; tanta abundància
després de tanta privació!, tanta misèria seguida de tant luxe! Ah, he estat ben a punt de tornar-me
boig!—
Estimat Dick —li digué el doctor—, si no hagués estat per en Joe no series aquí discorrent
sobre la inestabilitat de les coses humanes.
—Amic meu! —va fer en Dick allargant la mà a en Joe.
—No es mereixen —respongué aquest—. A l'espera de ser correspost, senyor Dick, per bé que
m'estimo més que no es presenti l'ocasió de tornar-me el favor.
—Quina naturalesa tan pobra, la nostra! —reprengué en Fergusson—. Deixar-se abatre per tan
poca cosa!
—Per tan poca aigua voleu dir, senyor! Ja ha de ser ben necessari per a la vida aquest element!
—I tant, Joe, i la gent privada de menjar resisteix més que la gent privada de beure.
—M'ho crec prou; d'altra banda, en cas de necessitat hom menja el que troba, fins i tot el seu
semblant, encara que aquest deu ser un àpat que t'ha de quedar molt temps al cor!
—Els salvatges no en fan ni més ni menys, tanmateix —va dir en Kennedy.
—Sí, però això els salvatges, que estan habituats a menjar carn crua; un costum que em
repugnaria!
—Certament —reprengué el doctor—, és prou repugnant perquè ningú no hagi prestat fe als relats
dels primers viatgers a l'Àfrica, que informaren que diverses tribus s'alimentaven amb carn crua; en
general hom refusà d'admetre el fet. Fou en aquestes circumstàncies que James Bruce visqué una
estranya aventura.
—Expliqueu-nos-ho, senyor; tenim temps per sentir-vos —digué en Joe ajaient-se
voluptuosament damunt l'herba fresca.
—De bon grat. James Bruce era un escocès del comtat de Stirling que, de 1768 a 1772,
recorregué tota l'Abissínia fins al llac Tyana, a la recerca de les fonts del Nil; després tornà a
Anglaterra, i no publicà els seus viatges fins al 1790. Els seus relats van ser acollits amb una extrema
incredulitat, la incredulitat que segurament reservem als nostres. Els hàbits dels abissinis semblaven
tan diferents dels usos i costums anglesos, que ningú no se'ls volgué creure. Entre altres detalls,
James Bruce havia afirmat que els pobles de l'Àfrica oriental menjaven carn crua. Aquest fet va fer
aixecar tothom contra ell. Podia parlar-ne tal com li plagués, com que ningú no ho aniria a veure!
Bruce era un home molt valent i molt colèric. Aquests dubtes l'irritaven en grau suprem. Un dia, en un
saló d'Edimburg, un escocès reprengué en presència seva el tema de les bromes quotidianes, i pel
que fa a la carn crua manifestà clar i net que la cosa no era ni possible ni certa. Bruce no va dir res;
sortí i tomà a entrar uns moments després amb un bistec cru, amanit amb sal i pebre a la manera
africana. «Senyor —digué a l'escocès—, dubtant d'una cosa que jo he afirmat, m'heu fet una greu
injúria; us heu equivocat totalment, en creure-ho impracticable. I, per provar-ho a tothom, us
menjareu ara mateix aquest bistec cru, o us faré pagar les vostres paraules.» L'escocès va tenir por, i
obeí, no sense fer moltes ganyotes. Aleshores, amb molta sang freda, James Bruce afegí: «Fins i tot
admetent que la cosa no sigui certa, senyor, mai més no sostindreu, si més no, que és impossible.»
—Ben contestat —va fer en Joe—. Si l'escocès va agafar una indigestió, va tenir el que es
mereixia. I si, en tornar a Anglaterra, posen en dubte el nostre viatge…
—Bé, què faràs, Joe?
—Faré menjar als incrèduls els trossos del Victoria, sense sal ni pebre!
I tots van riure de la sortida d'en Joe. El dia transcorregué d'aquesta manera, amb agradables
tertúlies; amb la força tornava l'esperança; amb l'esperança, el coratge. El passat s'esborrava davant
del futur amb una rapidesa providencial.
En Joe no hauria volgut deixar mai aquell asil encantador; era el regne dels seus somnis; se sentia
a casa seva; el seu amo li'n va haver de donar la situació exacta, i amb gran serietat inscrigué a les
seves notes de viatge: 15° 43' de longitud i 8° 32' de latitud.
En Kennedy només lamentava una cosa, no poder caçar en aquell bosc en miniatura; segons ell,
s'hi trobaven a faltar unes quantes feres.
—Tanmateix, estimat Dick, oblides ràpidament —reprengué el doctor—. I aquell lleó i aquella
lleona?
—Ah, allò! —va fer amb el menyspreu del veritable caçador per l'animal abatut—. Però, de fet,
la seva presència en aquest oasi pot fer suposar que no som gaire lluny de regions més fèrtils.
—Prova mediocre, Dick; aquests animals, acuitats per la fam, recorren sovint distàncies
considerables; fins al punt que, durant la nit vinent, faríem bé d'augmentar la vigilància i encendre
focs i tot.
—Amb aquesta temperatura! —va fer en Joe—. En fi, si és necessari ho haurem de fer. Però em
farà pena de debò cremar aquest bosc tan bonic, que ens ha estat tan útil.
—Sobretot anirem amb compte de no incendiar-lo —respongué el doctor—, per tal que altres
puguin trobar-hi algun dia un refugi al mig del desert.
—Ja vigilarem, senyor; ¿però penseu que aquest oasi és conegut?
—Segur. És un lloc de parada per a les caravanes que freqüenten el centre de l'Àfrica, i llur
visita podria ser que no et plagués gaire, Joe.
—¿Que encara hi ha, per aquí, aquells horribles nyam-nyams?
—I tant; és el nom genèric de totes aquestes tribus, i, amb el mateix clima, les mateixes races
deuen tenir costums semblants.
—Ai uix! —va fer en Joe—. Després de tot, és ben natural! Si els salvatges tinguessin gustos de
gent Iemen, quina diferència hi hauria? Aquesta bona gent, per exemple, no s'hauria fet pregar per
endrapar el bistec de l'escocès, i l'escocès i tot per postres.
Feta aquesta reflexió tan raonable, en Joe anà a preparar les fogueres per a la nit, i les va fer tan
minses com va ser possible. Aquelles precaucions van ser, sortosament, inútils, i tots s'adormiren per
torns amb un son profund.
L'endemà el temps encara no canvià; continuava fent bo obstinadament. El globus romania
immòbil, sense que cap oscil·lació traís un buf de vent.
El doctor començava a inquietar-se de nou: si el viatge s'havia de prolongar així, els queviures
serien insuficients. Després d'haver estat a punt de sucumbir per falta d'aigua, es veurien reduïts a
morir de fam?
Però es tornà a tranquil·litzar en veure que al baròmetre el mercuri baixava molt sensiblement; hi
havia signes evidents d'un canvi proper en l'atmosfera; decidí, doncs, fer els preparatius per a la
marxa per aprofitar la primera oportunitat; omplí totalment tant la caixa d'alimentació com la caixa de
l'aigua.
Tot seguit en Fergusson hagué de restablir l'equilibri de l'aeròstat, i obligà en Joe a sacrificar una
part notable del seu preciós mineral. Amb la salut, li havien tornat les idees ambicioses, i va fer més
d'una ganyota abans d'obeir el seu amo; però aquest li demostrà que no podria aixecar un pes tan
considerable; li donà a escollir entre l'aigua o l'or, i en Joe ja no s'hi pensà més: tirà a la sorra una
gran quantitat de les seves precioses pedres.
—Això per als qui vindran després de nosaltres —digué—; quedaran ben sorpresos de trobar la
fortuna en un lloc com aquest.
—Ep! —va fer en Kennedy—. ¿I si algun savi viatger troba aquestes mostres?…
—No tinguis cap dubte, estimat Dick, que quedarà ben sorprès i que publicarà la seva sorpresa
en nombrosos infòlios! Algun dia sentirem parlar d'un meravellós jaciment de quars aurífer al mig de
les arenes de l'Àfrica.
—I en Joe en serà la causa.
La idea d'ensarronar potser algun savi consolà el bon xicot i el féu somriure.
Durant la resta del dia, el doctor esperà endebades un canvi en l'atmosfera. La temperatura
augmentà i, si no hagués estat pels ombratges de l'oasi, s'hauria fet insuportable. El termòmetre
assenyalà cent quaranta-nou graus al sol.16 Una veritable pluja de foc travessava l'aire. Era la calor
més forta que s'havia observat fins aleshores.
En Joe organitzà, com el dia abans, el bivac del vespre, i durant les guàrdies del doctor i en
Kennedy no es produí cap nou incident.
Però cap a les tres de la matinada, quan vetllava en Joe, la temperatura baixà sobtadament, el cel
es cobrí de núvols i la foscor augmentà.
—Alerta! —cridà en Joe tot despertant els seus companys—. Alerta!, ja tenim el vent aquí.
—Per fi! —digué el doctor observant el cel—. És una tempesta! Al Victoria! Al Victoria!
Hi arribaren just a temps. El Victoria es corbava sota l'esforç de l'huracà i arrossegava la
barqueta, que ratllava la sorra. Si per casualitat una part del llast hagués caigut a terra, el globus
hauria marxat i s'hauria perdut qualsevol esperança de retrobar-lo mai més.
Però el veloç Joe corregué cames ajudeu-me i aturà la barqueta, mentre l'aeròstat es tombava a la
sorra, amb perill d'esquinçar-se. El doctor es posà al lloc de sempre, encengué el bufador i llençà
l'excés de pes.
Els viatgers miraren per darrera vegada els arbres de l'oasi, que es vinclaven sota la tempesta, i
tot seguit, recollint el vent de Test a dos-cents peus del sòl, desaparegueren en la nit.
D
Capítol XXIX
Símptomes de vegetació, — Idea fantasiosa d'un autor francès. — País
magnífic. — El reialme d'Adamua. — Les exploracions de Speke i
Burton enllaçades amb les de Barth. — Les muntanyes Atlàntika. — El
riu Benue. — La ciutat de Yola. — El Bagele. — El mont Mendif.
ES del moment de la seva partença, els viatgers avançaren amb una gran rapidesa; no veien
l'hora de deixar enrera aquell desert que havia estat a punt de ser-los tan funest.
Cap a un quart de deu del matí, s'entreveieren alguns símptomes de vegetació, herbes
flotant sobre aquell mar de sorra i anunciant-los, com a Cristòfol Colom, la proximitat de la terra;
brots verds apuntaven tímidament entre les pedres, que havien d'esdevenir, al seu torn, les roques
d'aquell oceà.
A l'horitzó onejaven turons encara poc elevats; el seu perfil, difuminat per la calitja, es dibuixava
vagament; la monotonia desapareixia.
El doctor saludava amb alegria aquella nova contrada, i, com el guaita d'un vaixell, estava a punt
de cridar:
—Terra! Terra!
Una hora més tard el continent es desplegava sota els seus ulls, amb un aspecte encara salvatge,
però menys pla, menys nu; alguns arbres es perfilaven sota el cel gris.
—Així ens trobem en una regió civilitzada? —digué el caçador.
—Civilitzada, senyor Dick? És una manera de dir; encara no es veuen habitants.
—No n'hi ha per gaire estona —respongué en Fergusson—, amb la marxa que portem.
—Encara som al país dels negres, senyor Samuel?
—Sí, Joe, encara, tot esperant el país dels àrabs.
—Àrabs, senyor? Voleu dir àrabs de debò, amb els seus camells?
—No, sense camells; aquests animals són rars, per no dir desconeguts, en aquestes regions; cal
pujar uns quants graus cap al nord per trobar-los.
—Llàstima.
—Per què, Joe?
—Perquè, si el vent se'ns girava en contra, ens podrien fer servei.
—Com?
—És una idea que se m'acut, senyor; podríem enganxar-los a la barqueta i fer que ens
remolquessin. Què me'n dieu?
—Pobre Joe, aquesta idea ja la va tenir un altre abans que tu; va ser explotada per un autor
francès molt enginyós…17 en una novel·la, tot s'ha de dir. Uns viatgers es fan estirar amb globus per
camells; ve un lleó, es cruspeix els camells, s'empassa el remolc i estira en lloc seu; i així anar fent.
Ja veus que tot això és alta fantasia i no té res a veure amb el nostre mitjà de locomoció.
En Joe, una mica humiliat en saber que la seva idea ja havia servit, buscà quin animal havia pogut
cruspir-se el lleó; però no el trobà, i es posà de nou a contemplar el país.
Un llac d'una extensió mitjana s'estenia sota la seva mirada, amb un amfiteatre de turons que
encara no tenien el dret de dir-se muntanyes; nombroses i fecundes valls hi serpentejaven, amb
inextricables garbuixos dels arbres més variats; dominava en aquella massa la palmera d'oli, amb
fulles de quinze peus de llargària al capdamunt de la seva tija coberta d'espines punxegudes; el
capoquer carregava el vent, al seu pas, amb el fi borrissol de les seves llavors; els actius perfums del
pendanus, que és el kenda dels àrabs, embalsamaven l'aire fins a la zona que travessava el Victoria;
el papaier de fulles palmejades, l'esterculaci, que produeix la nou del Sudan, el baobab i els
bananers completaven aquella flora luxuriant de les regions intertropicals.
—Aquest país és superb —digué el doctor.
—Aquí tenim els animals —va fer en Joe—; el homes no poden ser gaire lluny.
—Ah, els magnífics elefants! —exclamà en Kennedy—. No hi hauria manera de caçar una mica?
—¿I com ens hem d'aturar, estimat Dick, amb un corrent d'aquesta violència? No, tasta una mica
el suplici de Tàntal! Ja et rescabalaràs més tard.
Certament n'hi havia per excitar la imaginació d'un caçador; a en Dick, el cor li botava dins del
pit, i els dits se li crispaven sobre la culata de la seva Purdey.
La fauna d'aquell país no es quedava enrera respecte a la flora. El bou salvatge es rebolcava per
una herba espessa, sota la qual desapareixia tot sencer; elefants grisos, negres o grocs, de les més
grans dimensions, passaven com una tromba pel mig dels boscos, trencant, rosegant, saquejant,
senyalant el seu pas amb la devastació; al vessant boscos dels turons regalimaven cascades i cursos
d'aigua enduts cap al nord; allà, els hipopòtams es banyaven sorollosament, i manatins de dotze peus
de llargària, de cos pisciforme, s'ajeien per les ribes, aixecant cap al cel les seves mamelles
rodones, inflades de llet.
Era tota una estranya col·lecció de bèsties en un meravellós hivernacle, on ocells sense nombre i
de mil colors treien reflexos tornassolats a través de l'espessor de les plantes arborescents.
Per aquella prodigalitat de la natura, el doctor reconegué el superb reialme d'Adamaua.
—Usurpem els descobriments moderns —va dir—; he reprès la pista interrompuda dels viatgers;
és una feliç fatalitat, amics; podrem enllaçar els treballs dels capitans Burton i Speke amb les
exploracions del doctor Barth; hem deixat uns anglesos per trobar un hamburguès, i aviat arribarem al
punt extrem assolit per aquest savi audaç.
—Em sembla —digué en Kennedy— que entre aquestes dues exploracions hi ha una gran extensió
de territori, si he de jutjar-ho pel camí que hem fet.
—És fàcil de calcular; agafa el mapa i veuràs quina és la longitud de la punta meridional del llac
Ukerewe assolida per Speke.
—Es troba si fa no fa al grau trenta-set.
—I la ciutat de Yola, que veurem aquest vespre, i a la qual arribà Barth, com està situada?
—Al grau dotze de longitud aproximadament.
—Això fa, doncs, vint-i-cinc graus; a seixanta milles cadascun, són mil cinc-centes milles.
—Un passeig d'una bona tirada per als qui anessin a peu —va fer en Joe.
—Tanmateix es farà. Livingstone i Moffat continuen pujant cap a l'interior; el Nyassa, que ha
estat descobert per ells, no es troba gaire lluny del llac Tanganyika, reconegut per Burton; abans que
s'acabi el segle, aquestes regions immenses hauran estat explorades, sens dubte. Però és una llàstima
que el vent ens porti tan cap a l'oest —afegí el doctor consultant la brúixola—; hauria volgut tornar a
pujar cap al nord.
Després de dotze hores de camí, el Victoria es trobà als confins de la Nigrítia. Els primers
habitants d'aquella terra, àrabs «xuàs», pasturaven els seus ramats nòmades. A l'horitzó sobresortien
els grans cims de les muntanyes Atlàntika; l'altitud d'aquestes muntanyes, que cap europeu no ha
trepitjat encara, ha estat estimada en mil tres-centes canes aproximadament. El seu pendent occidental
determina l'escolament de totes les aigües d'aquesta part de l'Àfrica cap a l'oceà; són les muntanyes
de la Lluna d'aquesta regió.
Finalment, un riu de debò aparegué als ulls dels viatgers, i pels immensos formiguers que hi havia
al voltant el doctor reconegué el Benue, un dels grans afluents del Níger, que els indígenes
anomenaren la «Font de les aigües».
—Aquest riu —digué el doctor als seus companys—, esdevindrà un dia la via natural de
comunicació amb l'interior de la Nigrítia; sota el comandament d'un dels nostres valents capitans,
l'steamboat La Pléiade l'ha remuntat ja fins a la ciutat de Yola; ja veieu que ens trobem en una zona
coneguda.
Nombrosos esclaus s'ocupaven dels treballs dels camps, on conreaven el sorgo, espècie de mill
que constitueix la base de la seva alimentació; al pas del Victoria, que corria com un meteor, se
succeïen les més atònites sorpreses. Al vespre s'aturà a quaranta milles de Yola, i davant d'ell, però
a la llunyania, s'aixecaven els dos cons punxeguts del mont Mendif.
El doctor va fer tirar les àncores, que s'enganxaren a la copa d'un arbre elevat; però un vent molt
fort batzegava el Victoria, fins a tombar-lo horitzontalment, i de vegades feia extremadament
perillosa la posició de la barqueta. En Fergusson no aclucà l'ull en tota la nit; va estar sovint a punt
de tallar el cable de l'àncora i de fugir enllà amb la tempestat.
Finalment el temps es calmà, i les oscil·lacions de l'aeròstat deixaren de ser preocupants.
L'endemà el vent es mostrà més moderat, però allunyava els viatgers de la ciutat de Yola, que,
reconstruïda recentment pels fulàs, despertava la curiositat d'en Fergusson; nogensmenys, va haver de
resignar-se a pujar cap al nord, i fins i tot una mica cap a l'est.
En Kennedy proposà fer una parada en aquell país de caça; en Joe afirmava que es feia notar la
necessitat de carn fresca; però els costums salvatges d'aquell país, l'actitud de la població, alguns
trets disparats en la direcció del Victoria, exhortaren el doctor a continuar el viatge. Aleshores
travessaven una contrada, teatre de matances i d'incendis, on les lluites guerreres són incessants, i en
elles els sultans es juguen el reialme enmig dels carnatges més atroços.
Nombroses viles, populoses, amb llargues barraques, s'estenien entre els grans pasturatges,
l'herba dels quals, espessa, era sembrada de flors violetes; les cabanes, semblants a grans ruscos,
s'arreceraven darrera de tanques acabades en punxa. Els vessants salvatges dels turons recordaven
els glen de les terres altes d'Escòcia, i en Kennedy ho remarcà diverses vegades.
Malgrat els seus esforços, el doctor anava de ple cap al nord-est, en direcció al mont Mendif, que
desapareixia enmig dels núvols; els alts pics d'aquelles muntanyes separaven la conca del Níger de
la conca del llac Txad.
Ben aviat aparegué el Bagele, amb els seus divuit pobles arrapats als flancs, com tota una fillada
a la falda de la mare, un espectacle magnífic per a unes mirades que dominaven i abastaven aquell
conjunt; els barrancs es veien coberts de camps d'arròs i de cacauets.
A les tres el Victoria es trobava enfront del mont Mendif. Com que no l'havien pogut evitar,
calgué franquejar-lo. El doctor, augmentant la temperatura fins a cent vuitanta graus, donà al globus
una força ascensional de prop de mil sis-centes lliures; s'elevà a més de vuit mil peus. Va ser
l'elevació més gran obtinguda durant el viatge, i la temperatura baixà tant que el doctor i els seus
companys hagueren de recórrer a les seves mantes.
En Fergusson s'apressà a davallar, car la coberta de l'aeròstat tendia a rompre's; tanmateix tingué
temps de constatar l'origen volcànic de la muntanya, amb cràters apagats que no són sinó fondos
abismes. Grans aglomeracions de femta d'ocells donaven als flancs del Mendif l'aparença de roques
calcàries: n'hi havia per femar les terres de tot el Regne Unit.
A les cinc, el Victoria, a recer dels vents del sud, resseguia suaument els pendents de la muntanya
i s'aturava en una gran clariana allunyada de qualsevol zona habitada; quan hagué tocat el terra, es
prengueren precaucions per retenir-l'hi fermament, i en Kennedy, amb l'escopeta a la mà, es llançà
cap a la plana inclinada; no trigà gaire a tornar amb mitja dotzena d'ànecs salvatges i una mena de
becadell, que en Joe preparà de la millor manera que va saber. L'àpat va ser agradable, i la nit
transcorregué en un repòs profund.
L
Capítol XXX
Mosfeia. — El xeic. — Denham, Clapperton, Oudney. — Vogel. — La
capital del Loggum. — Toole. — Calma damunt de Kemak. — El
governador i la seva cort. — L'atac. — Els coloms incendiaris.
'ENDEMÀ, 11 de maig, el Victoria reprengué la seva cursa aventurera; els viatgers confiaven
en ell com un mariner confia en el seu vaixell.
De terribles huracans, de calors tropicals, d'enlairaments perillosos, de davallades encara
més perilloses, se n'havia sortit sempre i a tot arreu feliçment. Es pot dir que en Fergusson el guiava
amb un gest; per això, sense conèixer el punt d'arribada, el doctor ja no temia pel desenllaç del
viatge. Només que, en aquell país de bàrbars i fanàtics, la prudència l'obligava a prendre les més
severes precaucions; així doncs, tornà a encomanar als seus companys que tinguessin els ulls ben
oberts per a tot el que vingués i a tota hora.
El vent els conduïa de nou una mica més al nord, i cap a les nou entreveieren la gran ciutat de
Mosfeia, bastida damunt d'una prominència que al seu torn quedava encaixada entre dues muntanyes
altes; era situada en una posició inexpugnable, i l'únic accés era una carretera estreta entre un
aiguamoll i un bosc.
En aquell moment, un xeic acompanyat per una escorta a cavall abillat amb vestits de colors vius,
precedit d'uns que tocaven la trompeta i uns altres que corrien al davant apartant les branques al seu
pas, feia la seva entrada a la ciutat.
El doctor baixà, per tal de contemplar aquells indígenes de més a prop; però, a mesura que el
globus s'engrandia als seus ulls, es manifestaren els signes d'un terror profund, i no trigaren a tocar el
dos tan de pressa com les seves cames, o les dels seus cavalls, els permeteren.
L'únic que no es bellugà va ser el xeic; agafà el seu llarg mosquet, l'armà i esperà altivament. El
doctor s'acostà fins a cent cinquanta peus com a molt, i amb un to tan agradable com va poder, li
adreçà una salutació en àrab.
Però, davant d'aquelles paraules vingudes del cel, el xeic, posant el peu a terra, es prosternà
sobre la pols del camí, i el doctor no va poder distreure'l de la seva adoració.
—És impossible que aquesta gent no ens prengui per éssers sobrenaturals —digué—, ja que quan
van arribar entre ells els primers europeus es van pensar que eren d'una raça sobrehumana. I quan
aquest xeic parlarà d'aquest encontre, no deixarà d'amplificar el fet amb tots els recursos d'una
imaginació àrab. Proveu d'imaginar, doncs, el que les llegendes faran de nosaltres algun dia.
—Potser serà enutjós —respongué el caçador—; des del punt de vista de la civilització, valdria
més passar per simples homes; això donaria a aquests negres una idea ben diferent del poder
europeu.
—D'acord, estimat Dick; però què hi podem fer? Podries explicar llargament als savis del país el
mecanisme d'un aeròstat, que no et sabrien entendre i continuarien veient-hi una intervenció
sobrenatural.
—Senyor, heu parlat dels primers europeus que exploraren aquest país; qui van ser, si us plau?
—demanà en Joe.
—Estimat xicot, ens trobem precisament sobre la ruta del major Denham, que va ser rebut aquí
mateix, a Mosfeia, pel sultà de Mandara; havia deixat el Bornu i acompanyava el xeic en una
expedició contra els fellatas; assistí a l'atac de la ciutat, que resistí valentament amb fletxes a les
bales àrabs i posà en fuga les tropes del xeic; tot allò no era sinó un pretext per a assassinats,
pillatges i ràzzies; el major va ser totalment espoliat, el deixaren a pèl, i si no arriba a ser perquè
s'esmunyí sota el ventre d'un cavall que li va permetre fugir dels vencedors amb el seu galop
desenfrenat, no hauria tornat mai a Kuka, la capital del Bornu.
—Però qui era aquest major Denham?
—Un intrèpid anglès, que de 1822 a 1824 comandà una expedició al Bornu en companyia del
capità Clapperton i del doctor Oudney. Sortiren de Trípoli el mes de març, arribaren a Murzuq, la
capital del Fezzan, i, seguint el camí que més tard havia d'agafar el doctor Barth per tornar a Europa,
arribaren el 16 de febrer de 1823 a Kuka, prop del llac Txad. Denham va fer diverses exploracions
pel Bornu, el Mandara i les ribes orientals del llac; mentrestant, el 15 de desembre de 1823, el capità
Clapperton i el doctor Oudney s'internaven al Sudan fins a Sackatú, i Oudney moria de fatiga i
extenuació a la ciutat de Murmur.
—Així aquesta part de l'Àfrica ha pagat un ampli tribut de víctimes a la ciència —digué en
Kennedy.
—Sí, aquesta regió és fatal! Ens dirigim directament cap al reialme de Barghimi, que Vogel
travessà el 1856 per penetrar al Ouadai, on desaparegué. Aquest jove de vint-i-tres anys havia estat
enviat per cooperar amb els treballs del doctor Barth; ambdós es trobaren el lr. de desembre de
1854; després Vogel començà a explorar el país; cap al 1856, anuncià en les seves darreres cartes
que tenia la intenció de reconèixer el reialme del Ouadai, on encara no havia penetrat cap europeu;
sembla ser que arribà fins a Wara, la capital, on va ser fet presoner segons uns, mort segons altres,
per haver intentat l'ascensió d'una muntanya sagrada dels voltants; però no s'ha d'admetre a la
lleugera la mort dels viatgers, perquè això dispensa d'anar-los a cercar; així, quantes vegades no ha
estat escampada oficialment la mort del doctor Barth, cosa que li ha causat sovint una legítima
irritació! És molt possible, doncs, que Vogel estigui retingut pel sultà del Ouadai com a presoner,
amb l'esperança d'exigir-ne un rescat. El baró de Neimans es posava en ruta cap al Ouadai quan morí
a El Caire el 1855. Ara sabem que el senyor de Heuglin, amb l'expedició enviada des de Leipzig,
s'ha llançat darrera el rastre de Vogel. És a dir que properament ens serà confirmada la sort d'aquest
jove i interessant viatger.18
Mosfeia havia desaparegut ja feia molta estona a l'horitzó. El Mandara desplegava sota l'esguard
dels viagers la seva sorprenent fertilitat, amb boscos d'acàcies, de locustes de flors vermelles, i les
plantes herbàcies dels camps de cotó i d'indi; el Shari, que va a desembocar al Txad vuitanta milles
enllà, rodolava amb curs impetuós.
El doctor va fer que els seus companys el seguissin sobre els mapes de Barth.
—Ja veieu —digué—, que els treballs d'aquest savi són d'una extrema precisió; ens dirigim de
dret cap al districte de Loggum, i potser fins i tot cap a Kemak, la capital. Allí és on morí el pobre
Toole, a penes amb vint-i-dos anys d'edat: era un jove anglès, banderer del 80è. regiment, que feia
unes quantes setmanes s'havia unit al major Denham a l'Àfrica, i no tardà a trobar-hi la mort. Ah, hom
pot anomenar amb justícia aquesta contrada el cementiri dels europeus!
Algunes canoes, de cinquanta peus de llargada, baixaven pel curs del Shari; el Victoria, a 1.000
peus de terra, atreia poc l'atenció dels indígenes; però el vent, que fins aleshores bufava amb una
certa força, tendí a minvar.
—Ens tornarà a enxampar la calma? —va exclamar aleshores el doctor.
—Bé, senyor, almenys no haurem de témer ni la falta d'aigua ni el desert!
—No, només poblacions encara més temibles.
—Mireu —digué en Joe—, una cosa que s'assembla a una ciutat.
—És Kernak. Les últimes bufades de vent ens hi porten; si ho creiem convenient, podrem
aixecar-ne el pla exacte.
—No ens hi acostarem? —preguntà en Kennedy.
—No ens costa gens, Dick, estem just al damunt de la ciutat; deixa'm tancar una mica l'aixeta del
bufador i no trigarem a baixar.
El Victoria, mitja hora després, s'estava immòbil a dos-cents peus del sòl.
—Ja som a tocar de Kernak —digué el doctor—, més que no ho seria de Londres un home
encimbellat a la bola de Saint-Paul. Així podem veure-ho tot a pler.
—Què és aquest soroll de maces que se sent pertot arreu?
En Joe mirà atentament i veié que aquell soroll era produït pels nombrosos teixidors que, a l'aire
lliure, picaven les seves teles esteses damunt de grans troncs d'arbres.
La capital del Loggum es deixava abastar aleshores en tot el seu conjunt, com sobre un pla
desplegat; era una veritable ciutat, amb cases alineades i carrers força amples; al mig d'una gran
plaça tenia lloc el mercat d'esclaus; hi havia una gran afluència de compradors, perquè les indígenes
de Mandara, amb peus i mans d'una menudesa extrema, són molt buscades i es venen en condicions
avantatjoses.
Amb la visió del Victoria, l'efecte produït tan sovint es reproduí una altra vegada: de primer
crits, després una profunda estupefacció; van abandonar els negocis, van suspendre els treballs; el
soroll parà. Els viatgers restaven en una perfecta immobilitat i no es perdien ni un detall d'aquella
vila populosa; fins i tot van gosar davallar a seixanta peus del sòl.
Aleshores el governador de Loggum sortí de casa seva, desplegant el seu estendard verd i
acompanyat per uns músics que semblava que ho havien d'esbotzar tot, tret dels seus pulmons, bufant
en ronques banyes de búfal. La gentada es tornà a aplegar al voltant seu. El doctor Fergusson va
voler fer-se sentir; no pogué aconseguir-ho.
Aquella població de front alt, de cabells arrissats, de nas quasi aguilenc, semblava orgullosa i
intel·ligent; però la presència del Victoria la neguitejava de manera singular; es veien cavallers que
corrien en totes direccions; ben aviat es va fer evident que les tropes del governador s'aplegaven per
combatre un enemic tan extraordinari. Per molt que en Joe va anar desplegant mocadors de tots
colors, no obtingué cap resultat.
Tanmateix el xeic, envoltat de la seva cort, reclamà silenci i pronuncià un discurs del qual el
doctor no va poder entendre res; era àrab barrejat amb baghirmi; només reconegué, per la llengua
universal dels gestos, una invitació expressa a anar-se'n; no hauria volgut altra cosa, però sense vent
era impossible. La seva immobilitat exasperà el governador, i els seus cortesans es posaren a xisclar
per obligar el monstre a fugir.
Eren uns personatges estrambòtics, aquells cortesans: duien posades cinc o sis camises virolades
i tenien unes panxes enormes, algunes semblaven postisses i tot. El doctor deixà parats els seus
companys en assabentar-los que era la seva manera de fer la cort al sultà. La rodonesa de l'abdomen
indicava l'ambició de la gent.
Aquells homes grassos gesticulaven i cridaven, sobretot un d'ells, que, si el seu volum trobava
recompensa allí baix, devia ser primer ministre. La multitud de negres unia els seus xiscles als crits
de la cort, repetint les seves gesticulacions com si fossin micos, la qual cosa produïa un moviment
únic i instantani de deu mil braços.
En aquestes mesures d'intimidació, que van ser considerades insuficients, se n'hi afegiren d'altres
de més temibles. Soldats armats amb arcs i fletxes s'arrengleraven en ordre de batalla; però el
Victoria ja s'inflava i s'enlairava tranquil·lament fora del seu abast. Aleshores el governador, agafant
un mosquet, el dirigí cap al globus. Però en Kennedy el vigilava, i amb una bala de la seva carrabina
trencà l'arma a les mans del xeic.
Amb aquell tret inesperat es produí un desconcert general; tothom tornà el més ràpid possible a la
seva barraca, i durant la resta del dia la ciutat romangué absolutament deserta.
Arribà la nit. El vent seguia sense bufar. Calgué decidir-se a restar immòbils a tres-cents peus del
sòl. Ni un foc no brillava en l'ombra; regnava un silenci de mort. El doctor doblà la prudència;
aquella calma podia amagar una trampa.
I en Fergusson tenia raó de vigilar. Cap a mitja nit tota la ciutat semblà encendre's; centenars de
raigs de foc es creuaven com coets, formant un embull de línies flamejants.
—Això sí que és estrany! —va fer el doctor.
—Però, valga'm Déu! —replicà en Kennedy—, diríeu que l'incendi puja i s'acosta a nosaltres.
En efecte, enmig del soroll de crits esgarrifosos i les detonacions dels mosquets, aquella massa
de foc s'enlairava cap al Victoria. En Joe es preparà per llençar llast. En Fergusson no trigà a tenir
l'explicació d'aquell fenomen.
Milers de coloms, amb la cua guarnida de matèries combustibles, havien estat llançats contra el
Victoria; aterrits, pujaven tot traçant ziga-zagues de foc a l'espai. En Kennedy es posà a descarregar
totes les seves armes al mig d'aquella massa; però què podia fer contra un exèrcit innombrable? Els
coloms ja envoltaven la barqueta i el globus, les parets del qual, que reflectien aquella llum,
semblaven embolcallades per una xarxa de foc.
El doctor no dubtà ni un instant; deixà caure un fragment de quars i es mantingué fora de l'abast
d'aquells perillosos ocells. Durant dues hores, els van veure corrent d'ací d'allà en la nit; després llur
nombre disminuí a poc a poc, i s'apagaren.
—Ara podem dormir tranquils —digué el doctor.
—No està mal pensat per ser uns salvatges! —va fer en Joe.
—Sí, fan servir aquests coloms per incendiar les teulades de palla dels pobles; però aquesta
vegada, el poble volava més amunt encara que els seus ocells incendiaris!
—Decididament un globus no ha de témer cap enemic —digué en Kennedy.
—Oi tant com sí —replicà el doctor.
—I doncs, qui?
—Els imprudents que porta a la barqueta; així és que alerta a tot arreu, amics, alerta sempre.
C
Capítol XXXI
Partida de nit. — Tots tres. — Els instints d'en Kennedy. —
Precaucions. — El curs del Shari. — El llac Txad. — L'aigua del llac.
— L'hipopòtam. — Una bala perduda.
AP a les tres de la matinada, en Joe, que estava de guàrdia, va veure que per fi la ciutat es
desplaçava sota els seus peus. El Victoria reprenia la seva marxa. En Kennedy i el doctor es
despertaren.
Aquest darrer consultà la brúixola i comprovà satisfet que el vent els portava cap al nord, nordest.
—Estem de sort —va dir—; tot ens surt bé; avui mateix descobrirem el llac Txad.
—És una extensió d'aigua gaire gran? —preguntà en Kennedy.
—Considerable, estimat Dick; tant de llargada com d'amplada màximes, aquest llac pot mesurar
cent vint milles.
—Això de passejar-nos per sobre una superfície líquida donarà una mica de varietat al nostre
viatge.
—Però em sembla que no ens podem pas queixar; és molt variat, i sobretot transcorre en les
millors condicions possibles.
—Sens dubte, Samuel; llevat de les privacions del desert, no haurem corregut cap perill seriós.
—També és veritat que el nostre estimat Victoria s'ha comportat sempre meravellosament. Avui
és 12 de maig; vam partir el 18 d'abril; són doncs vint-i-cinc dies de marxa. Deu dies més i haurem
arribat.
—On?
—Poc que ho sé; però què hi fa?
—Tens raó, Samuel; confiem a la Providència la tasca de dirigir-nos i de mantenir-nos en bona
salut, com ara mateix! No en fem la cara d'haver travessat els països més pestilents del món!
—Estàvem en condicions d'enlairar-nos, i és el que hem fet.
—Visca els viatges aeris! —exclamà en Joe—. Aquí ens teniu, després de vint-i-cinc dies, ben
saludables, ben alimentats, ben descansats, massa descansats potser, perquè les cames se'm
comencen a rovellar, i no em sabria greu estirar-les durant una trentena de milles.
—Ja et donaràs aquest gust als carrers de Londres, Joe; però, per concloure, hem partit tres com
Denham, Clapperton i Oudney, com Barth, Richardson i Overweg, i, més afortunats que els nostres
predecessors, encara ens trobem tots tres aquí! Però és molt important que no ens separem. Si mentre
un de nosaltres és a terra el Victoria s'havia d'enlairar per evitar un perill sobtat, imprevist, qui sap
si el tornaríem a veure mai més? Per això, t'ho dic amb franquesa, Kennedy, no m'agrada que
t'allunyis amb el pretext de la caça.
—Tanmateix, Samuel, deixa que me'n faci passar les ganes encara una altra vegada; no ens farà
cap mal renovar les provisions; d'altra banda, abans de marxar m'has fet entreveure tota una sèrie de
caces superbes, i fins ara poca cosa he fet en el camp dels Anderson i els Cumming.
—Però, estimat Dick, et falla la memòria, o la teva modèstia t'incita a oblidar les teves proeses?
Em sembla que, deixant de banda la caça menor, ja portes un antílop, un elefant i dos lleons sobre la
teva consciència.
—Home!, ¿què és això per a un caçador africà que veu passar tots els animals de la creació
davant de la seva escopeta? Guaita, guaita aquell esbart de girafes!
—Això, girafes! —va fer en Joe—. Si són de la mida d'un puny!
—Perquè som a mil peus per damunt d'elles; però de la vora veuries que fan tres vegades la teva
alçada.
—I què me'n dius d'aquell ramat de gaseles? —reprengué en Kennedy—, ¿I aquells estruços que
fugen més de pressa que el vent?
—Això, estruços! —va fer en Joe—. Són gallines, de tota la vida que són gallines!
—Vinga, Samuel, no ens hi podem acostar?
—Ens hi podem acostar, Dick, però no aterrar. De què serviria, doncs, disparar contra aquests
animals, que no et faran cap servei? Si es tractava de destruir un lleó, un felí, una hiena, ho entendria;
sempre seria un animal perillós menys; però un antílop, una gasela, sense altre profit que la
satisfacció dels teus instints de caçador, no val pas la pena, certament. Després de tot, amic meu, ens
mantindrem a cent peus de terra, i si distingeixes alguna fera, ens complaurà que li enviïs una bala al
cor.
El Victoria baixà a poc a poc, tot mantenint-se nogensmenys a una altitud segura. En aquella regió
salvatge i molt poblada, calia malfiar-se de perills inesperats.
Els viatgers seguien, en aquell moment, el curs del Shari; les vores encisadores d'aquell riu
desapareixien sota el fullatge d'arbres de variats matisos; lianes i plantes enfiladisses serpentejaven
pertot arreu i produïen curiosos garbuixos de colors. Els cocodrils s'esbargien a ple sol o es
capbussaven sota l'aigua amb la vivesa d'un llangardaix; tot jugant, abordaven les nombroses illes
verdes que trencaven el corrent del riu.
Fou així, enmig d'una natura rica i verdejant, que passà el districte de Maffatay. Cap a les nou del
matí el doctor Fergusson i els seus amics atenyien finalment la riba meridional del llac Txad.
Allí tenien, doncs, aquell Caspi de l'Àfrica, l'existència del qual va ser relegada durant tant temps
al regne de les faules, aquell mar interior al qual arribaren només les expedicions de Denham i de
Barth.
El doctor intentà establir-ne la configuració actual, ben diferent ja de la de 1847; el mapa
d'aquest llac és, efectivament, impossible de traçar; és envoltat d'aiguamolls fangosos i gairebé
infranquejables, en els quals Barth cuidà morir-se; d'un any a l'altre, aquests aiguamolls, coberts de
canyes i papirs de quinze peus, esdevenen el llac mateix; per altra part, sovint les ciutats ajaçades a
les seves ribes queden mig submergides, com succeí amb Ngornu el 1856, i ara els hipopòtams i els
al·ligàtors es capbussen als mateixos llocs on s'aixecaren els edificis del Bornu.
El sol vessava els seus raigs enlluernadors damunt d'aquella aigua tranquil·la, i al nord els dos
elements es confonien en un mateix horitzó.
El doctor volgué constatar la naturalesa de l'aigua, que durant molt temps es cregué que era
salada; no hi havia cap perill per acostar-se a la superfície del llac, i la barqueta anà a rasar-lo com
un ocell a cinc peus de distància.
En Joe hi enfonsà una ampolla i la'n tragué mig plena; tastaren aquella aigua i la trobaren poc
potable, amb un cert gust de natró.
Mentre el doctor anotava el resultat del seu experiment, esclatà un tret al costat seu. En Kennedy
no havia pogut resistir el desig d'enviar una bala a un monstruós hipopòtam que respirava
tranquil·lament, el qual desaparegué amb el soroll de la detonació, i la bala cònica del caçador no
semblà que el pertorbés gran cosa.
—Hauria valgut més arponejar-lo —digué en Joe.
—Com?
—Amb una de les nostres àncores. Hauria estat un ham adequat per a un animal com aquest.
—I tant —digué en Kennedy—, en Joe ha tingut una bona idea…
—Que us prego que no poseu en pràctica! —replicà el doctor—. L'animal aviat ens hauria
arrossegat cap on no se'ns ha perdut res.
—Sobretot ara que tenim la confirmació sobre la qualitat de l'aigua del Txad. ¿Que es menja
aquest peix, senyor Fergusson?
—El teu peix, Joe, no és altra cosa que un mamífer del gènere dels paquiderms; la seva carn és
excel·lent, segons diuen, i és objecte d'un gran comerç entre les tribus riberenques del llac.
—Aleshores lamento que el tret del senyor Dick no hagi tingut més èxit.
—Aquest animal només és vulnerable al ventre i entre les cuixes; la bala d'en Dick no li deu ni
haver encetat la pell. Però si el terreny em sembla propici ens aturarem a la punta septentrional del
llac; allà en Kennedy tindrà tota una col·lecció de bèsties per a ell sol i podrà rescabalar-se de gust.
—Bé doncs! —digué en Joe—. A veure si el senyor Dick caça algun hipopòtam! Voldria tastar la
carn d'aquest amfibi. De debò, no és natural penetrar fins al centre de l'Àfrica per viure-hi de
becadells i de perdius com a Anglaterra!
D
Capítol XXXII
La capital del Bornu. — Les illes dels Biddiomahs. — Els Gipaets. —
Les inquietuds del doctor. — Les seves precaucions. — Un atac en ple
aire. — La coberta esquinçada. — La caiguda. — Lleialtat sublim. —
La costa septentrional del llac.
'ENÇÀ de la seva arribada al llac Txad, el Victoria havia trobat un corrent que es decantava
més cap a l'oest; alguns núvols temperaven llavors la calor del dia; d'altra banda, un cert
airet es feia notar damunt d'aquella vasta extensió d'aigua; però, cap a la una, el globus,
després de tallar de baix aquella part del llac, avançà de nou terra endins durant set o vuit milles.
El doctor, una mica molest de primer per aquella direcció, deixà de plànyer-se quan va albirar la
ciutat de Kuka, la cèlebre capital del Bornu; l'entreveié uns instants, cenyida per les seves muralles
d'argila blanca; algunes mesquites força rústegues s'aixecaven pesadament per sobre d'aquella
multitud de daus que constitueixen les cases àrabs. Als patis de les cases i a les places públiques
creixien palmeres i arbres de cautxú, coronats per una cúpula de fullatge de més de cent peus
d'amplada. En Joe va fer observar que aquells immensos para sols estaven en relació amb l'ardor
dels raigs solars, i en tragué conclusions molt falagueres per a la Providència.
Kuka es compon en realitat de dues ciutats distintes, separades pel dental, ample passeig de trescentes
canes, atapeït en aquell moment de vianants i genets. En un costat s'arrepapa la ciutat rica, amb
edificis alts i airejats.; en l'altra s'amuntega la ciutat pobra, un trist conjunt de cabanes baixes i
còniques, on vegeta una població indigent, perquè Kuka no és ni comerciant ni industrial.
En Kennedy li trobà una certa retirada amb un Edimburg allargassat en una plana, amb les seves
dues ciutats perfectament determinades.
Però els viatgers a penes pogueren donar-hi un cop d'ull, perquè, amb la mobilitat que
caracteritza els corrents d'aquella regió, enxamparen bruscament un vent contrari que els tornà a
portar durant unes quaranta milles per sobre el Txad.
Aleshores veieren un espectacle diferent; podien comptar les nombroses illes del llac, habitades
pels biddiomahs, terribles pirates molt sanguinaris, el veïnatge dels quals és tan temut com el dels
tuaregs al Sàhara. Aquells salvatges es preparaven per rebre valentament el Victoria a cops de
fletxes i de pedres, però aquest aviat va haver passat de llarg aquelles illes, damunt les quals
semblava papallonejar com un escarabat gegantí.
En aquell moment, en Joe mirava l'horitzó, i, adreçant-se a en Kennedy, li digué:
—Senyor Dick, vós que somieu sempre amb la caça, a fe que aquí teniu justament el que us
convé.
—I doncs, què hi ha Joe?
—I aquesta vegada l'amo no s'oposarà als vostres trets.
—Però què hi ha?
—¿Veieu allà baix aquella bandada d'ocellassos que es dirigeixen cap a nosaltres?
—Ocells! —va fer el doctor agafant la ullera de llarga vista.
—Ja ho veig —replicà en Kennedy—; pel cap baix són una dotzena.
—Catorze, si no us sap greu —respongué en Joe.
—Déu vulgui que siguin de mena prou dolenta perquè el tendre Samuel no pugui objectar-m'hi
res!
—No tinc res a dir-hi —respongué en Fergusson—, però m'estimaria més veure aquests ocells
ben lluny de nosaltres!
—Teniu por d'aquestes aus? —va fer en Joe.
—Són gipaets, Joe, i dels més grossos; i si ens ataquen…
—Què!, ens defensarem, Samuel! Tenim un arsenal per rebre'ls! No em sembla que aquests
animals siguin temibles!
—Qui sap? —respongué el doctor.
Deu minuts després, la bandada s'havia aproximat a tret d'escopeta; aquells catorze ocells feien
ressonar l'aire amb els seus crits roncs; avançaren cap al Victoria, més irritats que espaordits per la
seva presència.
—Com criden! —va fer en Joe—. Quin esvalot! No els deu semblar gaire bé, probablement, que
usurpem els seus dominis i que ens permetem de volar com ells.
—Veritablement —digué el caçador—, tenen un aspecte bastant terrible, i em faria força por si
anessin armats amb una carrabina de Purdey Moore!
—No els fa cap falta —respongué en Fergusson, que s'estava posant molt seriós.
Els gipaets volaven traçant cercles immensos, i les seves òrbites s'estretien a poc a poc al voltant
del Victoria; ratllaven el cel amb una rapidesa fabulosa, precipitant-se de vegades a la velocitat
d'una bala i trencant la seva línia de projecció amb un angle brusc i atrevit.
El doctor, inquiet, resolgué enlairar-se cap a l'atmosfera per fugir d'aquell veïnatge perillós;
dilatà l'hidrogen del globus, que no tardà a pujar.
Però els gipaets pujaren amb ell, poc disposats a abandonar-lo.
—Tenen tot l'aire de voler-nos mal —digué el caçador bo i armant la seva carrabina.
Efectivament, els ocells s'acostaven, i més d'un, arribant a penes a cinquanta peus, semblava que
plantés cara a les armes d'en Kennedy.
—Tinc unes ganes terribles d'engegar-los un tret —digué.
—No, Dick, no! No els fem enfurir sense motiu! Seria excitar-los perquè ens ataquessin.
—Però si me'ls poliré en poca estona.
—T'equivoques, Dick.
—Tenim una bala per a cadascun.
—¿I si es llancen cap a la part superior del globus, com els encertaràs? Imagina't com si et
trobessis en presència d'una bandada de lleons a terra, o de taurons en ple oceà! Per a uns aeronautes,
la situació és igual de perillosa.
—Ho dius seriosament, Samuel?
—Molt seriosament, Dick.
—Esperem, doncs.
—Sí, espera. Estigues a punt en cas d'atac, però no facis foc si no t'ho ordeno.
Els ocells s'aplegaven aleshores a .una distància mínima; es distingia perfectament la seva gorja
pelada, tibant per l'esforç dels seus crits, i la seva cresta cartilaginosa, guarnida de papil·les
violetes, que s'aixecava amb furor. Eren dels més grossos; el seu cos passava de tres peus de
llargada, i el sota de les seves ales blanques resplendia al sol; hauríeu dit que eren taurons alats, de
tan formidable que era la retirada que hi tenien.
—Ens segueixen —digué el doctor veient que s'enlairaven amb ell—, i ja podem anar pujant, que
el seu vol els portarà encara més amunt que nosaltres!
—Doncs què hem de fer? —preguntà en Kennedy.
El doctor no va respondre.
—Escolta, Samuel —reprengué el caçador—: aquests ocells són catorze; tenim disset trets a la
nostra disposició, si fem foc amb totes les armes. ¿No hi ha manera de destruir-los o dispersar-los?
Jo me n'encarrego d'una bona colla.
—No dubto de la teva traça, Dick; i de bon grat tinc per morts els que passin per davant de la
teva carrabina; però, t'ho repeteixo, per poc que les emprenguin amb l'hemisferi superior del globus,
ja no els podràs veure; rebentaran la coberta que ens aguanta, i som a tres mil peus d'altura!
En aquell instant, un ocell dels més ferotges es tirà en picat contra el Victoria, amb el bec i les
urpes oberts, a punt per mossegar, a punt per esquinçar.
—Foc!, foc! —cridà el doctor.
Encara no havia acabat, que l'ocell, ferit de mort, queia giravoltant per l'espai.
En Kennedy havia agafat una de les escopetes de dos trets. En Joe engaltava l'altra.
Aterrits per la detonació, els gipaets s'apartaren un moment; però quasi de seguida tornaren a la
càrrega amb una ràbia extrema. En Kennedy, amb una primera bala, tallà en rodó el coll del més
proper. En Joe trencà l'ala de l'altre.
—Onze i prou —digué.
Però aleshores els ocells canviaren de tàctica, i de comú acord s'enlairaren per damunt del
Victoria. En Kennedy va mirar en Fergusson.
Malgrat la seva energia i la seva impassibilitat, aquest es tornà blanc. Hi hagué un moment de
silenci terrible. Després se sentí una esquinçada estrident, com si estripessin seda, i la barqueta va
fer figa sota els peus dels tres viatgers.
—Estem perduts! —cridà en Fergusson donant una ullada al baròmetre, que pujava amb rapidesa.
Després afegí—: Fora el llast, fora!
En uns segons havien desaparegut tots els blocs de quars.
—Encara caiem!… Buideu les caixes d'aigua!… Joe!, ¿em sents?… Ens precipitem al llac!
En Joe obeí. El doctor s'abocà. Semblava que el llac s'acostés com la marea que puja; els
objectes s'engrandien visiblement; la barqueta no era ni a dos-cents peus de la superfície del Txad.
—Les provisions, les provisions! —cridà el doctor.
I la caixa que les contenia va ser llançada a l'espai.
La caiguda esdevingué menys ràpida, però els dissortats continuaven caient!
—Llenceu!, llenceu més coses! —cridà encara una altra vegada el doctor.
—No hi ha res més —digué en Kennedy.
—Sí! —respongué lacònicament en Joe assenyalant-se amb un gest ràpid.
I desaparegué per la borda de la barqueta.
—Joe!, Joe! —va fer el doctor aterrit.
Però en Joe ja no el podia sentir. El Victoria, desllastat, reprenia la seva marxa ascendent,
remuntava cel amunt fins a mil peus i el vent, afuant-se contra la coberta desinflada, l'arrossegava
cap a les costes septentrionals del llac.
—L'hem perdut! —digué el caçador amb un gest de desesperació.
—Per salvar-nos! —respongué en Fergusson.
I aquells homes tan valents sentiren que dues grans llàgrimes els corrien galtes avall. S'abocaren,
intentant distingir algun rastre del malaurat Joe, però ja eren lluny.
—Què hem de fer? —preguntà en Kennedy.
—Baixar a terra tan aviat com sigui possible, Dick, i esperar.
Després d'una marxa de seixanta milles, el Victoria s'aclofà en una costa deserta, al nord del llac.
Les àncores s'enganxaren en un arbre poc elevat, i el caçador les subjectà fortament.
Arribà la nit, però ni en Fergusson ni en Kennedy no van poder agafar el son ni un instant.
L
Capítol XXXIII
Conjectures. — Restabliment de l'equilibri del Victoria. — Nous
càlculs del doctor Fergusson. — Cacera d'en Kennedy. — Exploració
completa del llac Txad. — Tangàlia. — Retorn. — Lari.
'ENDEMÀ, 13 de maig, els viatgers inspeccionaren de bell antuvi la part de la costa que
ocupaven. Era una mena d'illa de terra ferma al mig d'un immens aiguamoll.
Entorn d'aquell tros de terreny sòlid s'elevaven canyes grans com arbres europeus, que
s'estenien fins on allargava la vista.
Aquells pantans infranquejables feien segura la posició del Victoria; només calia vigilar el costat
del llac; la gran extensió d'aigua s'anava eixamplant, sobretot cap a l'est, i no es veia res a l'horitzó,
ni continent ni illes.
Els dos amics encara no havien gosat parlar del seu desafortunat company. En Kennedy va ser el
primer a comunicar les seves conjectures al doctor.
—Potser no l'hem perdut del tot, en Joe —digué—. És un xicot traçut, un nedador com n'hi ha
pocs. Travessava sense dificultats el Frith of Forth a Edimburg. El tornarem a veure; quan i com, ho
ignoro; però per la nostra part no descuidem res per donar-li l'oportunitat de trobar-nos.
—Déu t'escolti, Dick —respongué el doctor amb emoció a la veu—. Farem tot el que sigui per
trobar el nostre amic! Primer de tot orientem-nos. Però, abans que res, alliberem el Victoria
d'aquesta coberta exterior que ja no serveix; així ens desfarem d'un pes considerable, sis-centes
cinquanta lliures, que ja val la pena.
El doctor i en Kennedy iniciaren aquella tasca; van tenir-hi dificultats greus: va caldre arrencar
tros per tros aquell tafetà tan resistent i tallar-lo a tires menudes per desprendre'l de les malles de la
xarxa. L'esquinçament produït pel bec dels ocells de presa s'estenia en una llargada d'uns quants
peus. Aquella operació els portà quatre hores pel cap baix; però finalment el globus interior,
completament desprès, semblà no haver sofert cap mena de dany. D'aquella manera el Victoria havia
minvat una cinquena part. I aquella diferència era prou sensible per sorprendre en Kennedy.
—Serà suficient? —preguntà al doctor.
—Per això no passis ànsia, Dick; restabliré l'equilibri, i, si el pobre Joe torna, sabrem prou
reprendre amb ell la ruta habitual.
—Al moment de la caiguda, si els meus records són exactes, no devíem ser gaire lluny d'una illa,
oi Samuel?
—És cert, me'n recordo; però aquella illa, com totes les del Txad, és habitada sens dubte per una
raça de pirates i assassins; aquests salvatges segurament deuen haver estat testimonis de la nostra
catàstrofe, i si en Joe cau a les seves mans, a menys que la superstició el protegeixi, què serà d'ell?
—És un home que se'n surt de totes, t'ho repeteixo; confio en la seva destresa i la seva
intel·ligència.
—Esperem-ho. Ara, Dick, aniràs a caçar pels voltants, sense allunyar-te, però; ens urgeix renovar
els queviures, perquè la major part els hem sacrificats.
—D'acord, Samuel; no hi estaré gaire estona.
En Kennedy agafà una escopeta de dos trets i avançà per l'herba alta cap a un bosquet proper;
aviat repetides detonacions feren saber al doctor que la caça seria fructuosa.
Mentrestant ell s'ocupà de prendre nota dels objectes conservats a la barqueta i d'establir
l'equilibri del segon aeròstat; quedaven unes trenta lliures de pemmican, algunes provisions de te i
cafè, prop d'un galó i mig d'aiguardent i una caixa d'aigua totalment buida; tota la carn assecada havia
desaparegut.
El doctor sabia que, a causa de la pèrdua de l'hidrogen del primer globus, la seva força
ascensional es trobava reduïda d'unes nou-centes lliures; per tant s'hagué de basar en aquesta
diferència per reconstituir l'equilibri. El nou Victoria cubicava seixanta mil peus i contenia trentatres
mil quatre-cents vuitanta peus cúbics de gas; l'aparell de dilatació semblava ser en bon estat; ni
la pila ni el serpentí no havien sofert danys.
Així doncs, la força ascensional del nou globus era d'unes tres mil lliures; sumant els pesos de
l'aparell, els viatgers, la provisió d'aigua, la barqueta i els seus accessoris, i embarcant cinquanta
galons d'aigua i cent lliures de carn fresca, el doctor arribava a un total de dues mil vuit-centes trenta
lliures. Per tant podia emportar-se cent setanta lliures de llast per als casos imprevistos, i aleshores
l'aeròstat es trobaria equilibrat amb l'aire ambient.
Prengué les seves disposicions en conseqüència, i substituí el pes d'en Joe per un suplement de
llast. Esmerçà tot el dia amb aquests preparatius diversos, que acabà quan en Kennedy tornava. El
caçador havia fet una bona cacera; portava una veritable càrrega d'oques, ànecs salvatges, becadells,
xarxets i corriols. S'ocupà de preparar aquella caça i de fumar-la. Cada peça, enastada amb una
vareta menuda, va ser penjada sobre una foguera de llenya verda. Quan a en Kennedy, que d'altra
banda hi entenia, li semblà que la preparació era al punt, el conjunt va ser emmagatzemat a la
barqueta.
L'endemà el caçador completaria els seus proveïments.
El vespre sorprengué els viatgers immersos en aquells treballs. El sopar va consistir en
pemmican, galetes i te. El cansament, després d'haver-los fet venir gana, els va fer venir son.
Cadascun, durant la seva guàrdia, escrutà les tenebres, creient copsar la veu d'en Joe de tant en tant;
però, ai las!, era ben lluny aquella veu que haurien volgut sentir!
Amb els primers raigs del dia, el doctor despertà en Kennedy.
—He meditat llargament sobre el que convé que fem per trobar el nostre company —li digué.
—Sigui quin sigui el teu pla, Samuel, m'està bé; digues.
—Abans que res, és important que en Joe tingui notícies nostres.
—És clar que sí! Només faltaria que aquest bon noi arribés a imaginar que l'abandonem!
—Ell?, ens coneix massa! Mai no li passaria pel cap una idea semblant; però cal que
l'assabentem d'on som.
—Com?
—Ens ficaren de nou a la barqueta i ens enlairarem cel amunt una altra vegada.
—Però, i si el vent se'ns emporta?
—No n'hi ha perill, afortunadament. Fixa't, Dick, la brisa ens porta cap al llac, i aquesta
circumstància, que ahir hauria estat amoïnadora, avui ens és propícia. Per tant els nostres esforços es
limitaran a mantenir-nos damunt d'aquesta gran extensió d'aigua durant tot el dia. En Joe no pot deixar
de veure'ns allí on les seves mirades es deuen dirigir incessantment. Potser fins i tot aconseguirà
informar-nos del lloc on es troba amagat.
—Si està sol i lliure, segur que ho farà.
—I si està presoner —reprengué el doctor—, com que els indígenes no tenen el costum de tancar
els seus captius, ens veurà i entendrà l'objectiu de les nostres recerques.
—Però ja que cal preveure tots els casos —reprengué en Kennedy—, si finalment no trobem cap
indici, si no ha deixat cap rastre del seu pas, què farem?
—Intentarem tornar a guanyar la part septentrional del llac, tot mantenint-nos tan a la vista com
ens sigui possible; allí, esperarem, explorarem les ribes, escorcollarem les vores, on en Joe
segurament intentarà arribar, i no ens retirarem sense haver-ho fet tot per trobar-lo.
—Anem-hi doncs —respongué el caçador.
El doctor agafà la situació exacta d'aquell tros de terra ferma que deixarien enrera; estimà,
d'acord amb el seu mapa i la seva posició, que es trobava al nord del Txad, entre la ciutat de Lari i el
poble d'Ingemini, visitats tots dos pel major Denham. Mentrestant, en Kennedy completà els seus
proveïments de carn fresca. Tot i que als aiguamolls del voltant hi havia marques de rinoceronts,
manatins i hipopòtams, no tingué l'oportunitat de trobar ni un de sol d'aquells enormes animals.
A les set del matí, no sense greus dificultats, de les quals el pobre Joe se sabia sortir de
meravella, desenganxaren l'àncora de l'arbre. El gas es dilatà i el nou Victoria arribà a dos-cents
peus d'alçada. De primer vacil·là, girant sobre ell mateix, però finalment, endut per un corrent força
viu, avançà llac endins i ben aviat agafà una velocitat de vint milles per hora.
El doctor es mantingué constantment en una altitud que variava entre dos-cents i cinc-cents peus.
En Kennedy descarregava sovint la seva carrabina. Damunt les illes, els viatgers s'acostaven a terra
de forma imprudent i tot, escorcollant amb la mirada els bosquets, els matolls, la brossa, arreu on
algun fullatge, alguna anfractuositat de roca hagués pogut donar asil al seu company. Davallaven prop
de les llargues piragües que solcaven el llac. Els pescadors, en veure'ls, es tiraven a l'aigua i
guanyaven nedant la seva illa amb demostracions no gens dissimulades de por.
—No es veu res —va dir en Kennedy després de dues hores de recerca.
—Esperem, Dick, i no ens desanimem; no devem ser lluny del lloc de l'accident.
A les onze el Victoria havia corregut noranta milles; aleshores trobà un altre corrent que, fent-li
fer un angle gairebé recte, l'empenyé cap a l'est durant unes seixanta milles. Planava per sobre d'una
illa molt poblada, que el doctor va pensar que devia ser Farram, on es troba la capital dels
biddiomahs. Esperava veure sorgir en Joe de cada matoll, fugint, cridant-lo. Si era lliure, se
l'endurien sense problemes; si era presoner, repetint la maniobra utilitzada per al missioner, aviat
s'hauria unit als seus amics; però no es va veure res, no es bellugà res! Era per desesperar-se.
El Victoria arribava a dos quarts de tres a les envistes de Tangàlia, poble situat a la riba oriental
del Txad, que marcà el punt extrem assolit per Denham a l'època de la seva exploració.
El doctor començà a inquietar-se per aquella direcció persistent del vent. Ja es veia llançat de
nou cap a l'est, empès de nou al centre de l'Àfrica, cap a deserts inacabables.
—Cal que ens aturem de totes passades i que aterrem i tot —digué—; en interès d'en Joe,
sobretot, hem de tornar cap al llac; però, prèviament, intentem trobar un corrent oposat.
Durant més d'una hora cercà en diverses zones. El Victoria continuava decantant-se cap a terra
ferma; però, afortunadament, a mil peus una bufada molt violenta el dugué de nou cap al nord-oest.
No era possible que en Joe estigués retingut en una de les illes del llac, car hauria trobat sens
dubte algun mitjà de manifestar la seva presència; potser se l'havien endut terra endins. De tal manera
raonà el doctor, quan veié de nou la riba septentrional del Txad.
Pel que fa a la possibilitat que en Joe s'hagués negat, era inadmissible. Si bé una idea horrible
travessà la ment d'en Fergusson i en Kennedy: els caimans són nombrosos en aquells paratges! Però
ni l'un ni l'altre no van tenir el valor de formular aquella aprensió. Tanmateix, els vingué tan
manifestament al cap, que el doctor digué sense més preàmbuls: —Els cocodrils es troben només a
les ribes de les illes o del llac; en Joe serà prou hàbil per evitar-los; d'altra banda, són poc
perillosos, i els africans es banyen impunement sense por dels seus atacs.
En Kennedy no va respondre; s'estimava més callar que discutir aquella terrible possibilitat.
El doctor assenyalà la ciutat de Lari cap a les cinc de la tarda. Els habitants treballaven en la
recollida del cotó davant les cabanes de canyes trenades, al mig de cledes netes i conservades
acuradament. Aquella reunió d'una cinquantena d'habitacles ocupava una lleugera depressió de
terreny en una vall que s'estenia entre muntanyes baixes. La violència del vent els duia més enllà del
que convenia al doctor; però canvià per segona, vegada i els tornà a portar precisament al seu punt de
partença, en aquella mena d'illa ferma on havien passat la nit anterior. L'àncora, en lloc de trobar de
nou les branques de l'arbre, s'agafà a un feix de canyes barrejades a l'espessa base del pantà i d'una
resistència considerable.
El doctor tingué penes i treballs per contenir l'aeròstat; però finalment el vent caigué amb la nit, i
els dos amics vetllaren plegats, quasi desesperats.
A
Capítol XXXIV
L'huracà. — Partença obligada. — Pèrdua d'una àncora. — Tristes
reflexions. — Decisió presa. — La tromba. — La caravana engolida.
— Vent contrari i favorable. — Retorn al sud. — En Kennedy al seu
lloc.
les tres de la matinada es desencadenà el vent, i bufava amb una tal violència que el Victoria
no podia restar prop de terra sense perill; les canyes masegaven la coberta, amenaçant
d'esquinçar-la.
—Hem de marxar, Dick —va fer el doctor—; no podem quedar-nos en aquesta situació.
—I en Joe, Samuel?
—No l'abandono pas, i tant com no! Encara que l'huracà se m'hagués d'emportar a cent milles cap
al nord, tornaria! Però aquí comprometen la seguretat de tots.
—Anar-nos-en sense ell! —exclamà l'escocès amb un to de profund dolor.
—Et pensés que no em sagna el cor com a tu? —reprengué en Fergusson—. Que potser no
obeeixo a una imperiosa necessitat?
—Estic a les teves ordres —respongué el caçador—. Anem.
Però la partença presentava moltes dificultats. L'àncora, profundament enganxada, resistia a tots
els esforços, i el globus, que tibava en sentit contrari, encara incrementava la seva resistència. En
Kennedy no pogué aconseguir d'arrancar-la; d'altra banda, la maniobra era molt perillosa, perquè
corria el perill que el Victoria s'enlairés abans que ell hagués pogut tornar a pujar-hi.
El doctor, que no volia arriscar-se d'aquella manera, féu tornar l'escocès a la barqueta i es
resignà a tallar la corda de l'àncora. El Victoria va fer un bot de tres-cents peus cap amunt i agafà de
dret la ruta del nord.
En Fergusson no podia fer altra cosa que deixar-se portar per aquella tempesta; encreuà els
braços i s'abandonà a les seves tristes reflexions.
Després d'uns instants d'un silenci pregon, es girà de nou cap a en Kennedy, no menys taciturn.
—Potser hem temptat Déu —digué—. No era cosa humana emprendre un viatge com aquest!
I un sospir de dolor s'escapà del seu pit.
—Fa a penes uns quants dies ens felicitàvem d'haver escapat de molts perills! —respongué el
caçador—. Ens estrenyíem les mans tots tres!
—Pobre Joe, tan bo de mena, excel·lent! Un cor valent i franc! Enlluernat i tot un moment per les
riqueses, de bon grat sacrificava els seus tresors! I ara és lluny de nosaltres, vet aquí! I el vent se'ns
emporta a una velocitat irresistible!
—Vejam, Samuel, admetent que hagi trobat refugi entre les tribus del llac, no podrà fer com els
viatgers que les han visitades abans que nosaltres, com Denham, com Barth? Aquests tornaren a
veure el seu país.
—Ai, pobre Dick! En Joe no sap ni una paraula de la seva llengua! Està sol i sense recursos! Els
viatgers de qui parles no s'hi aventuraven sense enviar nombrosos presents als caps, i ben escortats,
armats i preparats per a aquelles expedicions. I així i tot, no podien evitar patiments i tribulacions de
la pitjor mena! ¿Què vols que sigui del nostre desafortunat companyó? És horrible pensar-ho, i
aquesta és una de les tribulacions més grans que m'ha tocat patir!
—Però tornarem, Samuel.
—Tornarem, Dick, encara que hàgim d'abandonar el Victoria, ni que ens calgui guanyar de nou el
llac Txad a peu i posar-nos en comunicació amb el sultà del Bornu! Els àrabs no poden haver
conservat un mal record dels primers europeus.
—T'acompanyaré, Samuel —respongué enèrgicament el caçador—. Pots comptar amb mi! Abans
renunciarem a acabar aquest viatge! En Joe s'ha donat per nosaltres, nosaltres ens sacrificarem per
ell!
Aquesta decisió va fer tornar una mica l'ànim al cor d'aquells dos homes. Es van sentir forts per
una mateixa idea.
En Fergusson va fer tot el possible per enxampar un corrent contrari que el pogués tornar a
acostar al Txad; però aleshores era impossible, i la davallada mateixa es feia impracticable en un
terreny denudat, i per un huracà d'aquella violència.
El Victoria travessà així el país dels tibbus; franquejà el Belad el Djerid, desert espinós que
constitueix la línia fronterera del Sudan, i penetrà al desert de sorra, solcat per llargues traces de
caravanes; l'última franja de vegetació es confongué aviat amb el cel a l'horitzó meridional, no gaire
lluny del principal oasi d'aquella part de l'Àfrica, amb cinquanta pous ombrejats per arbres
magnífics; però va ser impossible parar-s'hi. Un campament àrab, tendes de roba ratllada, uns quants
camells que estiraven el seu cap de vibra damunt la sorra, animaven aquella solitud; però el Victoria
passà com una estrella fugaç i recorregué d'aquesta manera una distància de seixanta milles en tres
hores, sense que en Fergusson aconseguís governar la seva cursa.
—No podem parar! —digué—, no podem baixar! No hi ha ni un arbre!, ni un sortint del terreny!
Haurem de travessar el Sàhara, doncs? Decididament el Cel ens va en contra!
Just quan deia això, amb una ràbia desesperada, va veure cap al nord que les arenes del desert
s'aixecaven enmig d'una espessa polseguera i giravoltaven sota l'impuls de corrents oposats.
Al mig del remolí, trencada, rompuda, capgirada, una caravana sencera desapareixia sota l'allau
de sorra; els camells, fets un desgavell, llançaven gemecs sords i lamentables; crits i xiscles sortien
d'aquella boira ofegosa. De tant en tant un vestit virolat ressaltava amb els seus colors vius enmig del
caos, i el bramul de la tempesta dominava aquella escena de destrucció.
Aviat la sorra s'acumulà en masses compactes, i allí on suara s'estenia la plana llisa s'elevava un
turó agitat, immensa tomba d'una caravana engolida.
El doctor i en Kennedy, pàl·lids, assistien en aquell terrible espectacle; ja no podien maniobrar
el globus, que giravoltava enmig de corrents contraris i ja no obeïa a les diferents dilatacions del gas.
Encerclat per aquells refluxos de l'aire, terbolinava amb una rapidesa vertiginosa, i la barqueta
descrivia amples oscil·lacions; els instruments penjats sota la tenda xocaven entre ells i semblava
que s'haguessin de trencar, els canons del serpentí es corbaven amb perill de rompre's, les caixes
d'aigua es desplaçaven amb estrèpit; a dos peus l'un de l'altre, els viatgers no es podien sentir i
s'aferraven als cordatges amb les mans crispades, provant d'aguantar-se contra el furor de l'huracà.
En Kennedy, amb els cabells esbullats, mirava sense dir res; el doctor havia recuperat l'audàcia
enmig del perill, i els seus trets no delataven gens aquelles violentes emocions, ni tan sols quan,
després d'un darrer giravolt, el Victoria es trobà de sobte aturat en una calma inesperada; el vent del
nord havia agafat la davantera i l'empenyia en sentit invers per la ruta del matí, amb una rapidesa no
gens inferior.
—On anem? —cridà en Kennedy.
—Deixem fer la Providència, estimat Dick; he comès l'error de dubtar-ne; el que convé, ho sap
ella més bé que nosaltres, i vet aquí que tornem cap als llocs que ja no esperàvem veure de nou.
El terra, tan pla, tan llis durant l'anada, es trobava aleshores trasbalsat com les onades després de
la tempesta; un seguit de petits monticles amb prou feines fixos jalonaven el desert; el vent bufava
amb violència i el Victoria volava.
La direcció seguida pels viatgers diferia una mica de la que havien pres el matí; així, cap a les
nou, en lloc de retrobar les ribes del Txad, veieren que el desert continuava estenent-se davant seu.
En Kennedy va fer-ne l'observació.
—Poc importa —respongué el doctor—; l'important és tornar al sud; trobarem les ciutats de
Bornu, Wuddie o Kuka, i no vacil·laré a deturar-m'hi.
—Si tu estàs satisfet, jo també ho estic —respongué el caçador—; però Déu vulgui que no ens
veiem obligats a travessar el desert com aquells àrabs dissortats! El que hem vist és horrible.
—I es reprodueix freqüentment, Dick. Les travessies del desert són perilloses d'una altra manera
que les de l'oceà; el desert té tots els perills del mar, fins i tot l'enfonsament, i, a més, fatigues i
privacions insostenibles.
—Em sembla que el vent tendeix a calmar-se —digué en Kennedy—; la pols de l'arena és menys
compacta, les ondulacions disminueixen, l'horitzó s'aclareix.
—Millor, hem d'examinar atentament amb la ullera de llarga vista, i que no se'ns escapi ni un sol
punt!—
Jo me n'encarrego, Samuel, i al primer arbre que aparegui en seràs previngut a l'acte.
I en Kennedy, amb la ullera a la mà, es col·locà al davant de la barqueta.
Q
Capítol XXXV
La història d'en Joe. — L'illa dels biddiomahs. — L'adoració. — L'illa
engolida. — Les ribes del llac. — L'arbre de les serps. — Viatge a peu.
— Patiments. — Mosquits i formigues. — La fam. — Passa el Victoria.
— Desapareix el Victoria. — Desesperació. — L'aiguamoll. — Un
últim crit.
UÈ havia estat d'en Joe durant les vanes recerques del seu amo?
Quan s'hagué precipitat al llac, el seu primer moviment a la superfície va ser aixecar els
ulls cap al cel; va veure com el Victoria, ja força enlairat per sobre del llac, tornava a pujar
ràpidament, s'anava fent petit i, agafant un corrent ràpid, desapareixia cap al nord. El seu amo, els
seus amics, s'havien salvat.
—Ha estat una sort que hagi tingut aquesta pensada de tirar-me al Txad —es digué—; tard o
d'hora li hauria passat pel cap al senyor Kennedy, i ben segur que no hauria vacil·lat a fer com jo,
perquè és ben natural que un home se sacrifiqui per salvar-ne dos. És matemàtic.
Un cop tranquil·litzat sobre aquest punt, en Joe es posà a pensar en ell; era al mig d'un llac
immens, rodejat de tribus desconegudes i probablement ferotges. Raó de més per sortir-se del mal
pas comptant amb ell mateix i prou; així, doncs, no es va espantar excessivament.
Abans de l'atac dels ocells de presa, que segons ell s'havien comportat com veritables gipaets,
havia destriat una illa a l'horitzó; decidí doncs dirigir-se cap a ella, i es posà a desplegar tots els
seus coneixements en l'art de la natació, després d'haver-se desempallegat de la part més molesta
dels seus vestits; no s'atribolava gaire per una passejada de cinc o sis milles; així és que, mentre va
ser al mig del llac, només pensà a nedar vigorosament i en línia recta.
Al cap d'una hora i mitja, la distància que el separava de l'illa havia disminuït considerablement.
Però a mesura que s'acostava a terra, un pensament fugitiu primer, més tard tenaç, s'emparà del
seu esperit. Sabia que per les ribes del llac ronden enormes al·ligàtors, i coneixia la voracitat
d'aquells animals.
Per molt que tingués la mania de trobar-ho tot natural en aquest món, el bon xicot se sentia
invenciblement commogut; tenia por que la seva carn blanca no fos particularment del gust dels
cocodrils; així doncs, no avançà més que amb una extrema precaució, mantenint els ulls ben oberts.
Era només a un centenar de braces d'una riba ombrejada per arbres verds, quan una bafarada d'aire
carregat de l'olor penetrant del mesc arribà fins a ell.
—Va ja! —digué—, vet aquí el que em feia por!, els caimans no són gaire lluny.
I es cabussà ràpidament, però no prou per evitar el contacte d'un cos enorme que en passar li va
fer un pelat amb la seva epidermis escatosa; es va veure perdut, i es posà a nedar desesperadament,
tan de pressa com podia; tornà a la superfície de l'aigua, respirà i desaparegué de nou. Durant un
quart d'hora va estar així, amb una indicible angoixa que no pogué superar ni amb tota la seva
filosofia; li semblava sentir darrera seu el soroll d'aquella gran mandíbula a punt d'enxarpar-lo.
Passava llavors per entre dues aigües, al més suaument possible, quan trobà que l'agafaven per un
braç, i tot seguit pel mig del cos.
Pobre Joe! Va tenir un últim pensament per al seu amo, i es posà a lluitar desesperadament,
sentint-se atret, no cap al fons del llac, com tenen per costum de fer els cocodrils per devorar la seva
presa, sinó cap a la superfície mateixa.
A penes havia pogut respirar i obrir els ulls, que es va veure entre dos negres de color d'eben;
aquells africans l'aguantaven fortament i feien uns crits estranys.
—Ara digueu! —no pogué estar-se d'exclamar en Joe—, negres en lloc de caimans! A fe que
encara m'ho estimo més! Però com gosen banyar-se en aquests paratges, aquests galifardeus!
En Joe ignorava que els habitants de les illes del Txad, com molts negres, es cabussen
impunement a les aigües infestades d'al·ligàtors, sense preocupar-se per llur presència; per la seva
part, els amfibis d'aquell llac tenen una reputació força merescuda de sauris inofensius.
¿Però potser en Joe havia evitat un perill només per caure en un altre? Això deixà que ho
decidissin els esdeveniments, i com que no podia fer altra cosa es deixà conduir fins a la riba sense
demostrar cap por.
—És evident —es deia—, que aquesta gent ha vist com el Victoria fregava les aigües del llac
com un monstre de l'aire; han estat els testimonis llunyans de la meva caiguda, i no poden deixar de
tenir miraments amb un home caigut del cel! Deixem-los fer!
En Joe era en aquest punt de les seves reflexions, quan arribà a terra enmig d'una multitud
xisclaire, de tots els sexes, de totes les edats, però no de tots els colors. Es trobava al mig d'una tribu
de biddiomahs d'un negre superb. Ni tan sols s'hagué de posar vermell per la lleugeresa dels seus
vestits; anava «desvestit» a l'última moda del país.
Però abans que tingués temps d'adonar-se de la seva situació, ja l'havien fet objecte de les seves
adoracions, sense confusió possible. Això no deixà de tranquil·litzar-lo, tot i que li vingué a la
memòria la història de Kazeh.
—Pressento que m'estan convertint en un déu, en un fill de la Lluna qualsevol! Sí ves, tant és
aquest ofici com un altre, quan no es pot triar. El que importa és guanyar temps. Si el Victoria torna a
passar, aprofitaré la meva nova posició per oferir als meus adoradors l'espectacle d'una ascensió
miraculosa.
Mentre en Joe feia aquestes reflexions, la gentada s'anava estrenyent al voltant seu; es
prosternaven, xisclaven, el palpaven, es familiaritzaven amb ell; però, si més no, tingueren la
pensada d'oferir-li un festí magnífic, consistent en llet agra i arròs picat amb mel; el bon xicot, que se
sabia adaptar a tot, va fer aleshores un dels millors àpats de la seva vida i donà al seu poble una
elevada idea de la manera com els déus devoren en les grans ocasions.
Quan arribà el vespre, els bruixots de l'illa li agafaren respectuosament la mà i el conduïren a una
mena de barraca envoltada de talismans; abans de penetrar-hi, en Joe donà una ullada força inquieta a
les piles d'ossades que s'aixecaven al voltant d'aquell santuari; d'altra banda, va tenir tot el temps que
va voler per reflexionar sobre la seva situació quan va quedar-se tancat a la cabana.
Durant tot el vespre i una part de la nit, va sentir cants de festa, els retrunys d'una espècie de
tambor i un soroll de ferralla molt suau per a orelles africanes; cors de xiscles acompanyaren
inacabables danses que encerclaven la cabana sagrada amb les seves contorsions i les seves
ganyotes.
En Joe podia copsar aquell conjunt ensordidor a través de les parets de fang i de canya de la
barraca; tal vegada en circumstàncies diferents aquelles estranyes cerimònies l'haurien complagut
vivament; però el seu esperit va ser turmentat molt aviat per una idea ben desagradable. Mirant-s'ho
pel costat bo, trobava estúpid i fins i tot trist estar perdut en aquella contrada salvatge, al mig
d'aquella mena de tribus. Pocs viatgers havien tornat a veure la seva pàtria, d'entre els que gosaren
aventurar-se fins a aquelles contrades. D'altra banda, podia ben refiar-se de les adoracions de què
era objecte! Tenia bones raons per creure en la vanitat de les grandeses humanes! Es preguntà si, en
aquell país, l'adoració no arribava fins a menjar-se l'adorat!
Malgrat aquella perspectiva amoïnadora, després d'unes hores de reflexió el cansament va poder
més que aquelles idees negres, i en Joe caigué en un son bastant profund, que sens dubte s'hauria
allargat fins a punta de dia, si una humitat inesperada no l'hagués despertat mentre dormia.
Aviat aquella humitat es convertí en aigua, i aquella aigua pujà tant que a en Joe li va arribar fins
a mig cos.
—Què és això? —digué—; una inundació!, una tromba!, un altre suplici d'aquests negres! A fe
que no esperaré pas que m'arribi fins al coll!
I dit això esbotzà la paret d'un cop d'espatlla, ¿i on es trobà? Al mig del llac! De l'illa, no en
quedava res! Submergida durant la nit! Al seu lloc la immensitat del Txad!
—Mal país per als propietaris! —es va dir en Joe, i reprengué amb vigor l'exercici de les seves
facultats natatòries.
Un d'aquells fenòmens tan freqüents al llac Txad havia deslliurat el valent xicot; més d'una illa
que semblava tenir la solidesa de la roca ha desaparegut així, i sovint les poblacions riberenques han
hagut de recollir els malaurats que s'han escapat d'aquestes terribles catàstrofes.
En Joe ignorava aquesta particularitat, però no deixà passar l'ocasió d'aprofitar-se'n. Destrià una
barca errívola i l'abordà ràpidament. Era una mena de tronc d'arbre buidat toscament. S'hi estaven un
parell de papagais la mar de feliços, i en Joe, aprofitant un corrent força ràpid, es deixà portar a la
deriva.
—Orientem-nos —digué—. L'estrella polar, que compleix amb tota honradesa l'ofici d'indicar la
ruta del nord a tothom, voldrà prou venir a ajudar-me.
Descobrí satisfet que el corrent el portava cap a la riba septentrional del Txad, i el deixà fer. Cap
a les dues de la matinada posava el peu a terra en un promontori cobert de canyes espinoses que li
semblaren molt inoportunes, fins i tot a un filòsof com ell; però allà mateix creixia un arbre
expressament per oferir-li un llit a les seves branques. En Joe s'hi enfilà per a més seguretat, i allà
esperà, sense dormir massa, les primeres clarors del dia.
Quan s'hagué fet de dia, amb aquella rapidesa particular de les regions equatorials, en Joe donà
un cop d'ull a l'arbre que l'havia acollit durant la nit; un espectacle força inesperat l'aterrí. Les
branques d'aquell arbre eren literalment cobertes de serps i camaleons; el fullatge desapareixia sota
els seus entrellaçaments; hauríeu dit que es tractava d'un arbre d'una espècie nova que produïa
rèptils; amb els primers raigs del sol, tot allò reptava i es retorçava. En Joe experimentà un acusat
sentiment de terror barrejat amb repugnància, i es llançà a terra enmig de la xiuladissa d'aquella
bandada.
—Això no s'ho creurà mai ningú —digué.
No sabia que les últimes cartes del doctor Vogel havien fet conèixer aquella singularitat de les
ribes del Txad, on els rèptils són més nombrosos que en cap altre país del món. Després d'allò que
acabava de veure, en Joe decidí ser més circumspecte en endavant, i, orientant-se pel sol, es posà a
caminar en direcció nord-est. Evitava amb tanta cura com podia cabanes, barraques, bordes, caus, en
una paraula tot el que pot servir de receptacle a la raça humana.
Quantes vegades les seves mirades es dirigien cap al cel! Esperava albirar el Victoria, i tot i que
el buscà endebades durant tot aquell dia de marxa, no per això minvà la seva confiança en el seu
amo; li calia una gran fortalesa de caràcter per prendre's la situació amb tanta filosofia. La gana
s'afegia al cansament, perquè alimentant-se d'arrels, del moll d'arbustos com el melé o dels fruits de
la palmera doum un hom no es refà. I tanmateix, d'acord amb els seus càlculs estimatius, avançà unes
trenta milles cap a l'est. El seu cos portava en vint indrets els rastres dels millers d'espines que
cobreixen les canyes del llac, les acàcies i les mimoses, i els seus peus ensangonats feien la seva
marxa extremadament dolorosa. Però finalment pogué reaccionar contra els seus patiments, i en
arribar el vespre decidí passar la nit a les ribes del Txad.
Allí hagué de patir les atroces pessigades de miríades d'insectes: mosques, mosquits, formigues
de mitja polzada de llargada que hi cobreixen literalment el terra. Al cap de dues hores, a en Joe no
li quedava ni un parrac de la poca roba que el cobria; els insectes ho havien devorat tot! Va ser una
nit terrible, que no deixà ni una hora de son al viatger cansat; mentrestant, els senglars, els búfals
salvatges, l'ajub, espècie de manatí força perillós, es removien sorollosament pels matolls i sota les
aigües del llac; el concert de les feres ressonava enmig de la nit. En Joe no gosà bellugar-se. La seva
resignació i la seva paciència aguantaren amb penes i treballs enfront d'una situació com aquella.
Finalment tornà el dia; en Joe s'aixecà precipitadament, i podeu imaginar la repugnància que
experimentà en veure quin animal immund havia compartit el seu jaç: un galàpet!, però galàpet de
cinc polzades d'amplada, una bèstia monstruosa, repel·lent, que el mirava amb uns ullassos rodons.
En Joe sentí que se li regirava el ventre, i, recuperant una mica de força en la seva repugnància,
corregué a grans camallades a cabussar-se a l'aigua del llac. Aquell bany calmà una mica les picors
que el torturaven, i, després de mastegar algunes fulles, reprengué la seva ruta amb obstinació, amb
entossudiment, tot i que ell no arribava a adonar-se'n; ja no tenia consciència dels seus actes, i
nogensmenys sentia dintre seu una força superior a la desesperació.
Tanmateix el torturava una fam terrible; el seu estómac, menys resignat que ell, es queixava; es va
veure obligat a estrènyer-se fortament al voltant del cos una liana; afortunadament, podia apaivagar la
set a cada pas, i, quan recordava els sofriments del desert, trobava que era una sort relativa no patir
els turments d'aquella imperiosa necessitat.
—On pot ser el Victoria?… —es demanava—. El vent bufa del nord! Hauria de tornar al llac!
Segurament el senyor Samuel deu haver procedit a una nova instal·lació per restablir d'equilibri;
però amb tot ahir n'hi deu haver hagut prou per a aquesta feina; per tant, no seria impossible que
avui… Però actuem com si no l'hagués de tornar a veure mai més. Al cap i a la fi, si arribava a
guanyar una de les grans ciutats del llac, em trobaria en la situació dels viatgers dels quals ens ha
parlat l'amo. ¿Per què no me n'hauria de sortir com ells? N'hi ha que han tornat, què dimoni!… Vinga,
coratge!
Però, tot dient això i mentre anava caminant, el valent d'en Joe va anar a parar en ple bosc al mig
d'un atropament de salvatges. S'aturà a temps i no el van veure. Els negres estaven ocupats enverinant
les seves fletxes amb suc d'eufòrbia, gran ocupació de les tribus d'aquestes contrades, que es fa amb
una mena de cerimònia solemne.
En Joe, immòbil, aguantant-se la respiració, s'estava amagat al mig d'un bosc baix, quan aixecà
els ulls i, per una clariana del fullam, albirà el Victoria, ni més ni menys que el Victoria, que es
dirigia cap al llac, a penes a cent peus per sobre d'ell. Impossible fer-se sentir!, impossible fer-se
veure!
Se li negaren els ulls, no de desesperació, sinó de reconeixement: el seu amo venia a buscar-lo!,
el seu amo no l'havia abandonat! Li va caldre esperar que els negres se n'anessin; aleshores va poder
deixar el seu amagatall i corregué cap a les vores del Txad.
Però en aquell moment el Victoria es perdia cel enllà. En Joe decidí esperar-lo: segur que
tornaria a passar! Tornà a passar, en efecte, però més cap a l'est. En Joe corregué, gesticulà, cridà…
Va ser en va! Un fort vent arrossegava el globus a una velocitat irresistible!
Per primera vegada, l'energia i l'esperança mancaren al cor del malaurat; es va veure perdut; es
va imaginar que el seu amo havia partit per no tornar; ja no gosava pensar, ja no volia reflexionar
més. Com un foll, amb els peus sagnant-li i el cos macat, caminà durant tot aquell dia i una part de la
nit. S'arrossegava, adés de genollons, adés de quatre grapes; veia venir el moment que li mancarien
les forces i hauria de morir.
Avançant així, acabà per trobar-se amb un aiguamoll al davant, o més aviat amb el que va saber
de seguida que era un aiguamoll, perquè ja feia unes quantes hores que s'havia fet de nit; va caure
inopinadament en un fangueig tenaç; malgrat els seus esforços, malgrat la seva resistència
desesperada, sentí com s'enfonsava a poc a poc al mig d'aquell terreny llotós; uns minuts més tard li
arribava fins a mig cos.
—M'ha arribat l'hora de la mort! —es digué—; i quina mort!…
Es debaté amb ràbia; però aquells esforços només servien per sepultar-lo encara més en aquella
tomba que es cavava ell mateix, el dissortat. Ni un tros de fusta que pogués parar-lo, ni una canya per
aguantar-lo!…
Comprengué que s'havia acabat per a ell!… Se li tancaren els ulls.
—Senyor!, Senyor!, a mi!… —cridà.
I aquella veu, desesperada, aïllada, ofegada ja, es perdé en la nit.
D
Capítol XXXVI
Una concentració a l'horitzó. — Un grup d'àrabs. — La persecució. —
És ell! — Caiguda de cavall. — L'àrab estrangulat. — Una bala d'en
Kennedy. — Maniobra. Rapte al vol. — En Joe salvat.
'ENÇÀ que en Kennedy havia ocupat de nou el seu lloc d'observació al davant de la
barqueta, no parava d'observar l'horitzó amb una gran atenció.
Al cap d'un cert temps, es girà cap al doctor i digué:
—Si no m'equivoco, allà baix hi ha un grup que es mou, homes o animals; encara és impossible
distingir-los. En tot cas, s'agiten violentament, perquè aixequen un núvol de pols.
—¿No deu pas ser un vent contrari una altra vegada —digué en Samuel—, una tromba que se'ns
tornarà a emportar cap al nord?
S'aixecà per observar l'horitzó.
—No ho crec, Samuel —respongué en Kennedy—; és una bandada de gaseles o de bous
salvatges.
—Pot ser, Dick; però aquesta concentració es troba pel cap baix a nou o deu milles de nosaltres,
i per la meva part, amb la ullera i tot, no puc distingir-hi res.
—En tot cas, no la perdré de vista; hi ha alguna cosa estranya que m'intriga; segons com fa pensar
en una maniobra de cavalleria. Ei, no m'equivoco! Són genets, i tant! Mira!
El doctor observà amb atenció el grup indicat.
—Em sembla que tens raó —digué—; és un destacament d'àrabs o de tibbus; fugen en la mateixa
direcció que nosaltres; però nosaltres anem més de pressa i els atraparem fàcilment. D'aquí a mitja
hora estarem en condicions de veure-ho i jutjar què cal fer.
En Kennedy havia tornat a agafar la ullera de llarga vista i atalaiava atentament. La massa dels
genets es feia més visible; alguns d'entre ells se separaven.
—Es tracta, evidentment, d'una maniobra o una cacera —reprengué en Kennedy—. Es diria que
aquesta gent persegueix alguna cosa. M'agradaria saber què és.
—Paciència, Dick. En poca estona els atraparem i els avançarem i tot, si continuen seguint
aquesta ruta; anem a una velocitat de vint milles per hora, i no hi ha cap cavall que pugui mantenir
una marxa semblant.
En Kennedy tornà a les seves observacions, i uns minuts després digué:
—Són àrabs llançats a tota velocitat. Els distingeixo perfectament. Són una cinquantena. Veig els
seus barnussos que s'inflen contra el vent. És un exercici de cavalleria; el seu cap els precedeix a
cent passes, i ells es precipiten rera les seves petges.
—Siguin qui siguin, Dick, no hem de tenir cap por; i si és necessari m'enlairaré.
—Espera!, espera una mica, Samuel! És estrany —afegí en Dick després d'un nou examen—. Hi
ha alguna cosa que se m'escapa; pels seus esforços i per la irregularitat de la seva línia, aquests
àrabs més aviat sembla que persegueixin i no que segueixin.
—N'estàs segur, Dick?
—I tant. No vaig errat! És una cacera, però una cacera a l'home! No és pas el cap el que va al
davant, sinó un fugitiu.
—Un fugitiu! —digué en Samuel emocionat.
—Sí!
—No el perdem de vista i esperem.
Aviat van haver guanyat tres o quatre milles a aquells genets, que tanmateix feien via a una
velocitat prodigiosa.
—Samuel, Samuel! —cridà en Kennedy amb veu tremolosa.
—Què tens, Dick?
—És una al·lucinació?, és possible?
—Què vols dir?
—Espera.
I el caçador fregà ràpidament els vidres de la ullera i es posà a mirar.
—Què? —va fer el doctor.
—És ell, Samuel!
—Ell! —exclamà aquest darrer.
«Ell» ho deia tot! No hi havia necessitat d'anomenar-lo!
—És ell que fuig a cavall!, a penes a cent passes dels seus enemics!
—És ben bé en Joe! —digué el doctor empal·lidint.
—No ens pot veure en la seva fugida.
—Ens veurà prou —respongué en Fergusson abaixant la flama del seu bufador.
—Però com?
—D'aquí a cinc minuts serem a cinquanta peus de terra; d'aquí a quinze, serem damunt seu.
—L'hem de prevenir amb un tret!
—No!, no pot recular, li tallen el pas.
—Què hem de fer doncs?
—Esperar.
—Esperar! I aquests àrabs?
—Els atraparem! Els avançarem! No som ni a dues milles d'ells, i mentre el cavall d'en Joe vagi
aguantant…
—Déu dels cels! —va fer en Kennedy.
—Què hi ha?
En Kennedy havia deixat anar un crit de desesperació en veure que en Joe havia caigut a terra. El
seu cavall, clarament rendit, extenuat, acabava d'aclofar-se.
—Ens ha vist —exclamà el doctor—; ens ha fet un senyal quan s'aixecava!
—Però els àrabs l'enxamparan!, què espera! Ah, quin noi tan valent! Visca! —va fer el caçador,
que ja no es podia contenir.
En Joe, que s'havia aixecat a l'acte després de la seva caiguda, just al moment que un dels genets
més ràpids es precipitava damunt d'ell, feia un bot com una pantera, l'esquivava, se li enfilava a la
gropa, agafava l'àrab pel coll, amb les seves mans nerviüdes, amb els seus dits de ferro,
l'estrangulava, el tombava a la sorra i continuava la seva cursa esfereïdora.
Un immens crit dels àrabs s'aixecà enlaire; però, totalment abocats a la seva persecució, no
havien vist el Victoria a cinc-centes passes darrera d'ells, i a penes a trenta peus de terra; pel que fa
a ells, no eren ni a vint llargades de cavall del fugitiu.
Un d'ells s'acostà sensiblement a en Joe, i anava a travessar-lo amb la seva llança, quan en
Kennedy, amb l'ull fit i la mà ferma, el parà en sec amb una bala i el va fer caure a terra.
En Joe ni tan sols es girà amb el soroll. Una part del grup suspengué la seva cursa i caigué de
morros a terra en veure el Victoria; la resta continuà la persecució.
—Però què fa en Joe? —cridà en Kennedy—. No es para!
—Ja l'entenc! Fa el millor que pot fer, Dick! Es manté en la direcció de l'aeròstat. Compta amb la
nostra intel·ligència! Ah, el valent! Ens l'emportarem davant dels nassos d'aquests àrabs! Som només
a dues-centes passes.
—Què cal fer? —preguntà en Kennedy.
—Deixa l'escopeta de banda.
—Molt bé —va fer el caçador deposant la seva arma.
—¿Pots aguantar amb els braços cent-cinquanta lliures de llast?
—Més i tot.
—No, amb això n'hi haurà prou.
I el doctor apilà sacs de sorra als braços d'en Kennedy.
—Estigue't al darrera de la barqueta, i a punt per llançar aquest llast de cop. Però, per l'amor de
Déu, no ho facis abans que t'ho ordeni!
—Estigues tranquil!
—D'altra manera fallaríem, i en Joe estaria perdut!
—Compta amb mi!
En aquell moment el Victoria quasi dominava el grup dels genets, que es llançaven a brida
abatuda rera els passos d'en Joe. El doctor, al davant de la barqueta, aguantava l'escala desplegada, a
punt de llançar-la al moment precís. En Joe havia mantingut la distància entre ell i els seus
perseguidors, uns cinquanta peus aproximadament. El Victoria els passà al davant.
—Atenció! —digué en Samuel a en Kennedy.
—Estic preparat.
—En guàrdia, Joe! —cridà el doctor amb la seva veu sonora mentre tirava l'escala; els primers
esglaons aixecaren la pols en tocar a terra.
Amb la crida del doctor, en Joe, sense aturar el seu cavall, s'havia girat; l'escala arribà a prop
d'ell, i just al moment que s'hi penjava:
—Deixa anar! —cridà el doctor a en Kennedy.
—Ja està.
I el Victoria, desllastat d'un pes superior al d'en Joe, s'elevà cent cinquanta peus enlaire.
En Joe s'arrapà fortament a l'escala durant les grans oscil·lacions que va haver de descriure;
després, fent un gest indescriptible als àrabs i enfilant-se amb l'agilitat d'un clown, arribà fins als
seus companys, que el van rebre amb els braços oberts.
Els àrabs deixaren anar un crit de sorpresa i de ràbia. El fugitiu acabava de ser-los raptat al vol, i
el Victoria s'allunyava ràpidament.
—Senyor Samuel!, senyor Dick! —havia dit en Joe.
I, sucumbint a l'emoció i al cansament, s'havia desmaiat, mentre en Kennedy, quasi en deliri,
exclamava:
—Salvat! Salvat!
—Renoi, ja ho pots ben dir! —va fer el doctor, que havia recuperat la seva tranquil·litat.
En Joe anava gairebé nu; els braços ensangonats, el cos cobert de macadures, tot delatava els
seus patiments. El doctor li curà les ferides i l'ajagué sota la tenda.
En Joe tornà en si ben aviat i demanà un got d'aigua; al doctor li va semblar que no l'hi havia de
negar, essent en Joe un home que no s'havia de tractar com un qualsevol. Després d'haver begut,
estrenyé la mà dels seus dos companys i declarà que estava preparat per explicar la seva història.
Però no li deixaren dir res, i el bon xicot tornà a caure en un son pregon; semblava tenir-ne molta
necessitat.
El Victoria prenia aleshores una direcció obliqua cap a l'oest. Sota l'impuls d'un vent excessiu,
tornà a veure la franja del desert espinós, per damunt de les palmeres corbades o arrancades per la
tempesta; i després d'haver acomplert una marxa de prop de dues-centes milles d'ençà del rapte d'en
Joe, cap al vespre ultrapassà el grau de longitud.
D
Capítol XXXVII
La ruta de l'Oest. — En Joe es desperta. — La seva tossuderia. — Final
de la història d'en Joe. — Tagelel. — En Kennedy preocupat. — Ruta
cap al nord. — Una nit prop d'Agadèz.
URANT la nit el vent reposà dels seus embats del dia, i el Victoria romangué tranquil·lament
al cim d'un gran sicòmor; el doctor i en Kennedy vetllaren alternativament, i en Joe ho
aprofità per dormir com un soc i d'una tirada durant vint-i-quatre hores.
—Aquest és el remei que necessita —digué en Fergusson—; la naturalesa s'encarregarà de
guarir-lo.
Amb el dia, es tornà a girar un vent fort, però capritxós; es llançava bruscament cap al nord i el
sud, però en últim terme va arrossegar el Victoria cap a l'oest.
El doctor, amb el mapa a la mà, reconegué el reialme del Damergou, terreny ondulós d'una gran
fertilitat, amb les cabanes dels seus pobles fetes de llargues canyes entremesclades amb branques
d'asclepiadàcia; els munts de gra s'aixecaven, entre els camps cultivats, sobre petites bastides
destinades a preservar-los de la invasió de ratolins i termites.
Ben aviat arribaren a la ciutat de Zinder, reconeixible per la seva gran plaça per a les
execucions; al mig s'aixeca l'arbre de la mort; el botxí fa guàrdia al peu, i qualsevol que passa sota la
seva ombra és penjat immediatament!
Consultant la brúixola, en Kennedy no pogué estar-se de dir:
—Ara tornem a agafar la ruta del nord!
—Què hi fa? Si ens porta a Tombouctou no ens queixarem pas! Mai no s'haurà dut a terme un
viatge més bell en millors circumstàncies!…
—Ni amb millor salut —respongué en Joe, que treia una cara tota alegre per entre les cortines de
la tenda.
—Aquí tenim el nostre valent amic! —exclamà el caçador—. El nostre salvador! Com va això?
—D'una manera molt natural, senyor Dick, molt natural! Mai no m'havia trobat tan bé! Res no refà
tant un home com un viatget d'esbarjo precedit d'un bany al Txad! Oi, senyor?
—Quin gran cor! —respongué en Fergusson estrenyent-li la mà—. Quantes angoixes i neguits ens
has causat!
—Ara pla! I vosaltres doncs? ¿Us penseu que estava tranquil per la vostra sort? Us podeu vantar
d'haver-me fet una por terrible!
—No ens entendrem mai, Joe, si et prens les coses d'aquesta manera.
—Ja veig que la caiguda no l'ha canviat —afegí en Kennedy.
—La teva entrega ha estat sublim, noi, i ens ha salvat; perquè el Victoria queia al llac, i una
vegada allà ningú no el n'hauria pogut treure.
—Però si la meva entrega, com us plau d'anomenar la meva tombarella, us ha salvat, ¿que potser
no m'ha salvat a mi també, ja que som tots tres aquí sans i estalvis? Conseqüentment, no tenim res a
reprotxar-nos, amb tot això.
—No ens entendrem mai amb aquest xicot —digué el caçador.
—La millor manera d'entendre'ns —replicà en Joe—, és no parlar-ne més. El que està fet està fet!
Bé o malament, no cal donar-hi més voltes.
—Tossut! —va fer el doctor rient—. ¿Si més no ens voldràs explicar la teva història?
—Si hi insistiu! Però prèviament posaré aquesta oca grassa en estat de perfecta cocció; ja veig
que el senyor Dick no ha perdut el temps.
—Ho has encertat, Joe.
—Bé doncs, ara veurem com es comporta aquesta caça africana en un estómac europeu.
L'oca aviat va ser rostida amb la flama del bufador, i poc després devorada. En Joe n'agafà la
seva bona part, com s'escau a un home que no ha menjat des de fa uns quants dies. Després del te i els
grogs, va posar els seus companys al corrent de les seves aventures; parlà amb una certa emoció,
enfocant els esdeveniments amb la seva filosofia habitual. El doctor no es va poder estar d'estrènyerli
diverses vegades la mà, quan veié aquell digne servidor més preocupat per la salut del seu amo
que per la seva; tocant a la immersió de l'illa dels biddiomahs, li explicà la freqüència d'aquell
fenomen al llac Txad.
Finalment en Joe, prosseguint el seu relat, arribà al moment que, enfonsat a l'aiguamoll, llançà un
darrer crit de desesperació.
—Em veia perdut, senyor —digué—, i els meus pensaments s'adreçaven a vosaltres. Vaig posarme
a debatre'm. Com? No us ho sabria pas dir; però estava ben decidit a no deixar-me engolir sense
oposició, quan, a dues passes de mi, ¿què distingeixo?, un cap de corda tallada de poc; em permeto
de fer un últim esforç, i, no sé ni com, arribo al cable; estiro; resisteix; m'halo, i ja em teniu finalment
a terra ferma! A l'altre cap de la corda trobo una àncora!… Ah, senyor!, tinc tot el dret d'anomenar-la
l'àncora de la salvació, si és que no hi teniu cap inconvenient. La reconec!, una àncora del Victoria!
Havíeu aterrat en aquell indret! Segueixo la direcció de la corda, que em dóna la vostra direcció, i,
després de nous esforços, aconsegueixo sortir del pantà. Amb el coratge havia recuperat les forces, i
vaig caminar durant una part de la nit, allunyant-me del llac. Vaig arribar finalment al llindar d'un
bosc immens. Allí, en una cleda, hi havia uns cavalls que pasturaven sense ensumar-se res. Hi ha
moments en la vida que tothom sap muntar a cavall, no us sembla? No perdo ni un minut per
reflexionar, salto a l'esquena d'un d'aquells quadrúpedes i ja em teniu guillant cap al nord a tota
velocitat. No us puc parlar de les ciutats que no he vist, ni dels pobles que he evitat. No. Travesso
els camps sembrats, traspasso la brossa, escalo les palissades, esperono el meu animal, l'excito,
l'aixeco! Arribo al límit de les terres cultivades. Té, el desert! Això em va bé; veuré més bé davant
meu, i més lluny. Sempre amb l'esperança de veure el Victoria que em buscava tot corrent bordades.
Però res. Al cap de tres hores vaig caure com un beneit en un campament d'àrabs! Ai, quina cacera!
… Mireu, senyor Kennedy, un caçador no sap pas què és una cacera, si ell no ha estat caçat també
alguna vegada! I tanmateix, si podeu, us aconsello que no ho proveu! El meu cavall queia de lassitud;
m'encerclen de prop; m'aclofo; salto a la gropa d'un àrab! No tenia res contra ell, i espero que no em
tingui rancúnia per haver-lo estrangulat! Però us havia vist!… i la resta ja la sabeu. El Victoria corre
rera els meus passos, i em recolliu al vol com ho fa un genet amb una anella. No tenia raó de confiar
en vosaltres? Bé doncs, senyor Samuel, ja veieu que n'és de senzill, tot això. La cosa més natural del
món! Estic a punt per tornar a començar, si us pot servir d'alguna cosa! I, d'altra banda, com us deia,
senyor, no val la pena de parlar-ne.
—El meu bon Joe! —respongué el doctor emocionat—. No anàvem errats de confiar en la teva
intel·ligència i la teva destresa!
—Ja podeu comptar, senyor! Només cal seguir els esdeveniments, i us en sortiu! El més segur
encara és acceptar les coses com es presenten, ja ho veieu.
Durant aquella història d'en Joe, el globus havia travessat ràpidament una gran extensió de
territori. En Kennedy va fer notar ben aviat a l'horitzó un aplegament de cases que presentava
l'aparença d'una ciutat. El doctor consultà el seu mapa i reconegué el llogarret de Tagelel al
Damergou.
—Aquí tornem a trobar la ruta de Barth —digué—. És aquí on se separà dels seus dos companys
Richardson i Overweg. El primer havia de seguir la ruta de Zinder, el segon la de Maradi, i
recordeu-vos que, d'aquests tres viatgers, Barth és l'únic que tornà a veure Europa.
—Així remuntem de dret cap al nord? —digué el caçador seguint en el mapa la direcció del
Victoria.
—De dret, estimat Dick.
—I això no et preocupa una mica?
—Per què?
—És que aquest camí ens condueix a Trípoli, i per sobre del gran desert.
—Oh, no anirem pas tan lluny, amic meu; almenys així ho espero.
—Però on tens intenció d'aturar-te?
—Vejam, Dick, no tens curiositat per visitar Tombouctou?
—T ombouctou?
—I tant —reprengué en Joe—. No es pot permetre fer un viatge per l'Àfrica sense visitar
Tombouctou!
—Seràs el cinquè o sisè europeu que haurà vist aquesta ciutat misteriosa.
—Cap a Tombouctou s'ha dit!
—Aleshores deixa'ns arribar entre els graus disset i divuit de longitud, i allà buscarem un vent
favorable que se'ns pugui emportar cap a l'oest.
—Bé —respongué el caçador, però ens queda encara una ruta gaire llarga per recórrer cap al
nord?—
Cent cinquanta milles pel cap baix.
—Doncs me'n vaig a dormir una mica.
—Dormiu, senyor —respongué en Joe—; i vós també, senyor Samuel, imiteu el senyor Kennedy;
us deu convenir descansar, que us he fet vetllar desconsideradament.
El caçador s'ajagué a la tenda; però, en Fergusson, el cansament no l'afectava gaire, i romangué al
seu lloc d'observació.
Al cap de tres hores el Victoria travessava amb una extraordinària rapidesa un terreny pedregós,
amb rengleres d'altes muntanyes pelades de base granítica; alguns pics aïllats assolien fins i tot els
quatre mil peus d'altura; les girafes, els antílops, els estruços saltaven amb una meravellosa agilitat al
mig dels boscos d'acàcies, de mimoses, de souahs i de datilers; després de l'aridesa del desert, la
vegetació recuperava el seu imperi. Era el país dels kailouas, que es tapen la cara amb una banda de
cotó, igual que els seus perillosos veïns, els tuaregs.
A les deu del vespre, després d'una superba travessia de dues centes cinquanta milles, el Victoria
s'aturà damunt d'una ciutat important; la lluna en deixava entreveure una part mig en ruïnes; algunes
puntes de mesquites s'enlairaven aquí i allà tocades per un raig de llum blanca; el doctor calculà
l'altura de les estrelles i descobrí que es trobava a la latitud d'Agadèz.
Aquesta ciutat, en altre temps centre d'un immens comerç, ja es trobava en situació ruïnosa a
l'època que la visità el doctor Barth.
El Victoria, que passà desapercebut per la foscor, aterrà dues milles per sobre d'Agadèz, en un
gran camp de mill. La nit va ser força tranquil·la i desaparegué cap a les cinc del matí, al moment
que un vent lleuger estirava el globus cap a l'oest, i una mica al sud i tot.
En Fergusson cuità a aprofitar aquella sort. S'enlairà ràpidament i fugi enllà enmig d'una llarga
reguera de raigs del sol.
E
Capítol XXXVIII
Travessia ràpida. — Decisions prudents. — Caravanes. — Xàfecs
continus. — Gao. — El Níger. — Golberry, Geoffroy, Gray. — Mungo-
Park. — Laing. — René Caillié. — Clapperton. — John i Richard
Lander.
L 17 de maig va ser un dia tranquil i exempt de qualsevol incident; recomençava el desert; un
vent mitjà conduïa altre cop el Victoria cap al sud-oest; no es desviava ni a dreta ni a
esquerra; la seva ombra traçava una línia rigorosament recta damunt la sorra.
Abans de partir, el doctor havia renovat prudentment la provisió d'aigua; tenia por de no poder
aterrar en aquelles regions infestades de tuaregs «aouelimminians». La plana, elevada a mil vuitcents
peus per sobre el nivell del mar, es deprimia cap al sud. Els viatgers, havent tallat la ruta
d'Agadèz a Murzuq, batuda sovint pels peus dels camells, arribaren al vespre a 16° de latitud i 4° 55'
de longitud, després d'haver travessat cent vuitanta milles d'una llarga monotonia.
Durant aquell dia en Joe deixà enllestides les últimes peces de caça, que només havien rebut una
preparació sumària; per sopar va servir uns becadells a l'ast molt apetitosos. Com que el vent era bo,
el doctor decidí continuar la seva ruta durant aquella nit, que la lluna, gairebé plena encara, feia
resplendent. El Victoria pujà a una altura de cinc-cents peus, i, durant aquella travessia nocturna de
seixanta milles aproximadament, ni tan sols el son lleuger d'un infant no hauria estat pertorbat.
El diumenge al matí, nou canvi en la direcció del vent: es decantà cap al nord-oest; alguns corbs
volaven pel cel, i, cap a l'horitzó, una bandada de voltors, que sortosament es mantingué allunyada.
La visió d'aquells ocells dugué en Joe a fer compliments al seu amo per la seva idea dels dos
globus.
—On seríem ara —digué—, amb una sola coberta? Aquest segon globus és com el canot d'un
vaixell; en cas de naufragi, sempre s'hi pot recórrer per salvar-se.
—Tens raó, amic meu; només que el meu canot em té una mica preocupat; no iguala la nau.
—Què vols dir? —demanà en Dick.
—Vull dir que el nou Victoria no iguala l'antic; ja sigui perquè el teixit ha rebut massa, o perquè
la gutaperxa s'ha fos amb l'escalfor del serpentí, constato una certa pèrdua de gas; fins ara no és gran
cosa, però tot i això és apreciable; tenim tendència a baixar, i per aguantar-me em veig obligat a
donar més dilatació a l'hidrogen.
—Redimoni —va fer en Kennedy—. No hi veig la solució, en això.
—És que no n'hi ha, Dick; per això faríem bé d'afanyar-nos, estalviant-nos fins i tot les parades
de nit.—Encara som lluny de la costa? —preguntà en Joe.
—Quina costa, noi? ¿Que potser sabem on ens portarà l'atzar? Tot el que et puc dir és que
Tombouctou es troba a quatre-centes milles cap a l'oest encara.
—I quant de temps hi estarem a arribar-hi?
—Si el vent no ens desvia massa, compto trobar aquesta ciutat cap al dimarts al vespre.
—Aleshores —va fer en Joe assenyalant una llarga filera d'animals i homes que serpentejava pel
desert—, arribarem més de pressa que aquella caravana.
En Fergusson i en Kennedy s'abocaren i van veure una gran aglomeració d'éssers de tota mena;
allà hi havia més de cent cinquanta camells, d'aquells que per dotze mutkals d'or van de Tombouctou
a Tafilet amb una càrrega de cinc-centes lliures a l'esquena; tots portaven sota la cua un saquet
destinat a recollir els seus excrements, únic combustible amb què es pot comptar al desert.
Aquests camells tuaregs són de la millor mena; poden estar-se de tres a set dies sense beure i dos
dies sense menjar; són més ràpids que els cavalls i obeeixen amb intel·ligència a la veu del khabir, el
guia de la caravana. Allà se'ls coneix amb el nom de meharu.
Aquests van ser els detalls que va donar el doctor, mentre els seus companys esguardaven aquella
multitud d'homes, dones i nens, caminant amb treballs per una arena mig movedissa, a penes
continguda per alguns cards, herbes marcides i matolls escarransits. El vent esborrava el rastre dels
seus passos quasi instantàniament.
En Joe demanà com s'ho feien els àrabs per orientar-se al desert i arribar als pous escampats per
aquella solitud immensa.
—Els àrabs —respongué en Fergusson—, han rebut de la natura un instint meravellós per trobar
la seva ruta; allí on un europeu es desorientaria, ells no vacil·len mai; amb una pedra insignificant, un
roc, una tofa d'herba, el matís diferent de la sorra, en tenen prou per caminar amb seguretat; durant la
nit es guien per l'estrella polar; no fan més de dues milles per hora, i reposen durant les grans calors
del migdia; imagineu doncs el temps que triguen a travessar el Sàhara, un desert de més de nou-centes
milles.
Però el Victoria ja havia desaparegut davant dels ulls sorpresos dels àrabs, que devien envejar la
seva rapidesa. Al vespre passava pels 2° 20' de longitud, i durant la nit encara recorregué més d'un
grau. El dilluns el temps canvià completament; es posà a ploure amb una gran violència; van haver de
resistir aquell diluvi i l'augment de pes amb què carregava el globus i la barqueta; aquell xàfec
perpetu explicava els aiguamolls i els pantans que componien únicament la superfície del país; la
vegetació hi apareixia de nou amb les mimoses, els baobabs i els tamarius.
Així era el Sonray, amb els seus pobles cofats de teulades capgirades, com gorres armènies; hi
havia poques muntanyes, tan sols els turons necessaris per formar barrancs i basses, que les pintades
i els becadells solcaven amb el seu vol; ara i adés un torrent impetuós tallava els camins; els
indígenes el travessaven arrapant-se a una liana lligada entre els arbres; els boscos deixaven lloc a
les jungles, on es removien al·ligàtors, hipopòtams i rinoceronts.
—No tardarem a veure el Níger —va dir el doctor—; el país es metamorfosa a les proximitats
dels grans rius. Aquests camins que avancen, segons una expressió molt encertada, han portat amb
ells d'antuvi la vegetació, tal com portaran més tard la civilització. Així, al llarg del seu recorregut
de dues mil cinc-centes milles, el Níger ha sembrat a les seves ribes les ciutats més importants de
l'Àfrica.
—Fixa't —digué en Joe—, això em recorda la història d'aquell gran admirador de la
Providència, que la lloava per la cura que havia tingut de fer passar els rius pel mig de les grans
ciutats!
Al migdia el Victoria passava per sobre d'un llogarret, d'una reunió de cabanes bastant
miserables, Gao, que en altres temps va ser una gran capital.
—Aquí —digué el doctor—, és per on Barth travessà el Níger de retorn de Tombouctou; vet aquí
aquell riu famós a l'antiguitat, rival del Nil, al qual la superstició pagana donà un origen celeste; com
ell, atragué l'atenció dels geògrafs de tots els temps, i la seva exploració, com la del Nil, i més
encara, ha costat nombroses víctimes.
El Níger lliscava entre dues ribes separades per una gran amplària; les seves aigües rodolaven
cap al sud amb una certa impetuositat; però els viatgers, arrossegats pel vent, amb prou feines van
poder copsar les seves curioses giragonses.
—Us vull parlar d'aquest riu i ja és lluny de nosaltres! —digué en Fergusson—. Amb els noms de
Dhiuleba, Mayo, Egghirreu, Quorra i encara d'altres, recorre una extensió de terreny immensa, i quasi
podria competir amb el Nil per la llargada. Aquests noms signifiquen senzillament «el riu», segons
els països que travessa.
—El doctor Barth va seguir aquesta ruta? —preguntà en Kennedy.
—No, Dick; en deixar el llac Txad, travessà les principals ciutats del Bornu i anà a tallar el
Níger a Say, quatre graus per sota de Gao; després penetrà al cor de les contrades inexplorades
encloses pel colze que fa el Níger, i, després de vuit mesos de noves fatigues, arribà a Tombouctou;
cosa que nosaltres farem a penes amb tres dies, amb un vent tan ràpid.
—S'han descobert les fonts del Níger? —preguntà en Joe.
—Ja fa temps —respongué el doctor—. L'exploració del Níger i dels seus afluents atragué
nombroses expedicions, i us en puc dir les principals. De 1749 a 1753, Adanson explora el riu i
visita Goré; de 1785 a 1788, Golberry i Geoffroy recorren els deserts de la Senegàmbia i remunten
fins al país dels moros, que van assassinar Saugnier, Brisson, Adam, Riley, Cochelet i tants altres
dissortats. Després ve l'il·lustre Mungo-Park, l'amic de Walter Scott, escocès com ell. Enviat el 1795
per la Societat Africana de Londres, arriba a Bambarra, veu el Níger, fa cinc-centes milles amb un
mercader d'esclaus, explora la ribera de Gàmbia i torna a Anglaterra el 1797; marxa de nou el 30 de
gener de 1805 amb el seu gendre Anderson, el dibuixant Scott i un grup d'obrers; arriba a Goré, es
procura un destacament de trenta-cinc soldats i torna a veure el Níger el 19 d'agost; però aleshores,
de resultes de les fatigues, les privacions, els maltractaments, les inclemències del cel i la
insalubritat del país, ja només queden onze europeus vius de quaranta; el 16 de novembre arribaven
les últimes cartes de Mungo-Park a la seva dona, i, un any més tard, se sabia per un traficant del país
que, un cop arribat a Bussa, a les vores del Níger, el 23 de desembre, el dissortat viatger trobà la
seva barca tombada per les cascades del riu, i que, pel que fa a ell, va ser mort pels indígenes.
—I aquest final terrible no deturà els exploradors?
—Al contrari, Dick, ja que aleshores calia no només explorar el riu, sinó també trobar els papers
del viatger. A partir del 1816 s'organitza a Londres una expedició, en la qual pren part el major Gray;
arriba al Senegal, penetra al Futa-Djallon, visita les poblacions fulàs i mandings, i torna a Anglaterra
sense cap altre resultat. El 1822, el major Laing explora tota la part de l'Àfrica occidental veïna de
les possessions angleses, i va ser ell el primer d'arribar a les fonts del Níger; segons els seus
documents, la font d'aquest riu immens no faria ni dos peus d'amplada.
—És fàcil de salvar, això —digué en Joe.
.—Ep, ep, fàcil! —replicà el doctor—. Si ens atenem a la tradició, qualsevol que intenti
travessar aquesta font d'un salt és engolit immediatament; i qui vol agafar-hi aigua se sent rebutjat per
una mà invisible.
—I està permès de no creure-se'n ni una paraula? —demanà en Joe.
—Està permès. Cinc anys més tard, el major Laing es llançaria a través del Sàhara, penetraria
fins a Tombouctou i moriria estrangulat unes quantes milles més amunt pels oulad-shimans, que
volien obligar-lo a fer-se musulmà.
—Una altra víctima! —digué el caçador.
—Fou aleshores quan un jove coratjós emprengué i acomplí, amb els seus minsos recursos, el
més sorprenent dels viatges moderns; em refereixo al francès René Caillié. Després de diversos
intents el 1819 i el 1824, partí una altra vegada el 19 d'abril de 1827, del Rio-Nunez; el 3 d'agost
arribà tan capolat i malalt a Timé, que no pogué reprendre el viatge fins al gener de 1828, sis mesos
després; aleshores s'ajuntà a una caravana, protegit per la seva vestimenta oriental, va atènyer el
Níger el 10 de març, penetrà a la ciutat de Djenné, s'embarcà al riu i el baixà fins a Tombouctou, on
arribà el 30 d'abril. Un altre francès, Imbert, el 1670, i un anglès, Robert Adams, el 1810, havien vist
tal vegada aquella estranya ciutat; però René Caillié havia de ser el primer europeu que en va fornir
detalls exactes; el 4 de maig deixà aquella reina del desert; el 9, explorà el mateix indret on va ser
assassinat el major Laing; el 19, arribà a El-Arauan i deixà aquella ciutat comerciant per travessar,
entre mil perills, les vastes solituds compreses entre el Sudan i les regions septentrionals de l'Àfrica;
finalment entrà a Tànger, i el 28 de setembre s'embarcà cap a Toulon; en dinou mesos, malgrat cent
vuitanta dies de malaltia, havia travessat l'Àfrica d'oest a nord. Ah!, si Caillié hagués nascut a
Anglaterra, l'haurien honorat com el viatger més valent dels temps moderns, igual que Mungo-Park!
Però, a França, no se l'aprecia pel que val.19
—Era un company valent —digué el caçador—. ¿Què se'n va fer?
—Morí a trenta-nou anys, de resultes de les seves fatigues; van creure que ja havien fet prou
concedint-li el premi de la Societat de Geografia el 1828; a Anglaterra se li haurien rendit els més
grans honors! Per altra part, mentre ell acomplia aquest viatge meravellós, un anglès concebia la
mateixa empresa i la intentava amb el mateix coratge, si no amb la mateixa sort. És el capità
Clapperton, el company de Denham. El 1829 tornà a l'Àfrica per la costa oest, al golf de Benín; seguí
el rastre de Mungo-Park i de Laing, trobà a Bussa els documents relatius a la mort del primer, i
arribà el 20 d'agost a Sackatú, on, havent estat fet presoner, exhalà el seu últim sospir entre els
braços del seu fidel criat Richard Lander.
—I què se'n va fer, d'aquest Lander? —preguntà en Joe amb molt interès.
—Aconseguí guanyar de nou la costa i tornà a Londres, portant amb ell els papers del capità i una
relació exacta del seu propi viatge; aleshores oferí els seus serveis al govern per completar
l'exploració del Níger; se li afegí el seu germà John, el segon fill d'una humil família de Cornuailles,
i tots dos, entre 1829 i 1831, baixaren altre cop el riu des de Bussa fins a la desembocadura,
descrivint-lo poble per poble, milla per milla.
—Així, ¿aquests dos germans van escapar-se de la sort comuna? —preguntà en Kennedy.
—Sí, si més no durant aquesta expedició, perquè el 1833 Richard emprengué un tercer viatge al
Níger, i morí tocat per una bala desconeguda prop de la desembocadura del riu. Ja veieu, doncs,
amics meus, que aquest país que travessem ha estat testimoni de nobles sacrificis, que massa sovint
no han tingut altra recompensa que la mort!
D
Capítol XXXIX
La regió del colze del Níger. — Vista fantàstica de les muntanyes
Hombori. — Kabra. — Tombouctou. — El pla del doctor Barth. —
Decadència. — On vulgui el Cel.
URANT aquella jornada rúfola del dilluns, el doctor Fergusson es complagué a donar als
seus companys mil detalls sobre la regió que travessaven. El terra, força pla, no presentava
cap obstacle a la seva marxa. L'únic neguit del doctor era causat per aquell maleït vent del
nord-est que bufava amb ràbia i l'allunyava de la latitud de Tombouctou.
El Níger, després d'haver remuntat al nord fins a aquella ciutat, s'arrodoneix com un immens
sortidor i torna a caure a l'oceà Atlàntic en forma de ram molt obert; en aquest colze, el territori és
molt variat, tan aviat d'una fertilitat luxuriant, com d'una extraordinària aridesa; les planes incultes
succeeixen als camps de blat de moro, que són substituïts per grans terrenys coberts de ginesta; totes
les menes d'ocells aquàtics, pelicans, xarxets, martinets, viuen en bandades nombroses a les vores
dels torrents i els aiguamorts.
De tant en tant apareixia un campament de tuaregs, arrecerats sota les seves tendes de cuir, mentre
les dones s'aplicaven als treballs exteriors, munyint les camelles i fumant unes pipes molt grosses.
El Victoria, cap a les vuit del vespre, havia avançat més de dues-centes milles cap a l'oest, i
llavors els viatgers van ser testimonis d'un magnífic espectacle.
Alguns raigs de lluna s'obriren camí per una fissura dels núvols, i, esmunyint-se entre les ratlles
de pluja, caigueren sobre la cadena de les muntanyes Hombori. Aquelles crestes d'aparença basàltica
eren d'allò més estranyes; es perfilaven en siluetes fantàstiques sobre el cel enfosquit; hauríeu dit que
eren les ruïnes llegendàries d'una immensa ciutat de l'Edat Mitjana, semblants a les que, a les nits
fosques, presenten a l'esguard sorprès els bancs de gel dels mars glacials.
—Un bon marc per als Misteris d'Udolf —digué el doctor—. Ann Radcliff no hauria retallat
aquestes muntanyes amb un aspecte més esglaiador.
—Us ben asseguro que no m'agradaria pas passejar-me sol al vespre en aquest país de fantasmes
— respongué en Joe—. Fixeu-vos què us dic, senyor: si no pesés tant, m'emportaria tot aquest
paisatge a Escòcia. Quedaria bé a les vores del llac Lomond, i els turistes hi correrien a patolls.
—El globus no és prou gran per permetre't aquest caprici. Però em sembla que canviem de
direcció. Caram!, els follets d'aquest indret són ben amables; ens envien un ventet de sud-est que ens
tornarà a portar pel bon camí.
Efectivament, el Victoria tornava a agafar una ruta més cap al nord, i el 20 al matí passava per
sobre d'una inextricable xarxa de canals, torrents i rierols, tot l'embolic sencer dels afluents del
Níger. Alguns d'aquells canals, coberts per una herba espessa, semblaven prats gerds. Allí, el doctor
retrobà la ruta de Barth, al lloc on s'embarcà per baixar riu avall fins a Tombouctou. D'una amplada
de vuit-centes canes, el Níger corria allí per entre dues ribes riques en crucíferes i tamarius; els
ramats de gaseles, tot saltironejant, barrejaven les seves banyes anellades amb l'herba alta, des d'on
l'al·ligàtor les guipava silenciosament.
Llargues fileres d'ases i camells, carregats amb les mercaderies de Djenné, s'endinsaven pels
arbres esplèndids; aviat aparegué, en un revolt del riu, un amfiteatre de cases baixes; sobre les
terrasses i les teulades hi havia acumulat tot el farratge recollit a les contrades del voltant.
—És Kabra —exclamà amb alegria el doctor—; és el port de Tombouctou; la ciutat no és ni a
cinc milles d'aquí!
—Esteu satisfet, doncs, senyor? —preguntà en Joe.
—Encantat, noi.
—Doncs em sembla fantàstic.
Efectivament, dues hores més tard, la reina del desert, la misteriosa Tombouctou, que tingué, com
Atenes i Roma, les seves escoles de savis i les seves càtedres de filosofia, es desplegà sota els ulls
dels viatgers.
En Fergusson en resseguia els mínims detalls damunt del pla traçat pel mateix Barth, i comprovà
la seva extraordinària exactitud.
La ciutat forma un gran triangle inscrit en una esplanada immensa de sorra blanca; la punta
d'aquest triangle és encarada al nord; perfora un angle del desert; pels encontorns, res; a penes unes
quantes gramínies, mimoses nanes i arbrissons escarransits.
Pel que fa a l'aspecte de Tombouctou, imagineu-vos un apilotament de bales i daus per jugar;
aquest és l'efecte que fa a vol d'ocell; els carrers, bastant estrets, tenen a banda i banda cases de
planta baixa i prou, construïdes amb totxos cuits al sol, i cabanes de palla i canyes, les unes
còniques, les altres quadrades; a les terrasses s'estan ajaguts despreocupadament alguns habitants
abillats amb vestits cridaners, amb la llança o el mosquet a la mà; de dones ni una, en aquella hora.
—Però diuen que són maques —afegí el doctor—. Mireu les tres torres de les tres mesquites, les
úniques que han quedat d'entre un gran nombre. La ciutat ha ben decaigut del seu antic esplendor! Al
cim del triangle s'aixeca la mesquita de Sankore amb les seves rengleres de porxades aguantades per
arcades d'un traç molt pur; més lluny, prop del barri de Sane-Gungu, la mesquita de Sidi-Yahia i unes
quantes cases de dos pisos. No hi cerqueu palaus ni monuments. El xeic és un simple traficant, i la
seva mansió reial una agència mercantil.
—Em sembla —digué en Kennedy—, que veig unes muralles mig aterrades.
—Foren destruïdes pels fulàs el 1826; en aquell moment la ciutat era un terç més gran, perquè
Tombouctou, objecte de la cobdícia general des del segle xi, ha pertangut successivament als tuaregs,
als sonrayans, als marroquins i als fulàs; i aquell gran centre de civilització, on un savi com Ahmed-
Baba posseïa al segle xvi una biblioteca de mil sis-cents manuscrits, no és més que un magatzem
comercial de l'Àfrica central.
Certament, la ciutat semblava abandonada a una gran incúria; acusava la negligència epidèrmica
de les urbs que s'extingeixen; immensos pilots de runa s'amuntegaven als ravals i formaven, amb el
turó del mercat, els únics accidents del terreny.
Al pas del Victoria, hi hagué prou algun moviment, un tambor repicà; però amb prou feines si
l'últim savi de l'indret va tenir temps d'observar aquell fenomen nou; els viatgers, desviats pel vent
del desert, reprengueren el curs sinuós del riu, i aviat Tombouctou no va ser sinó un dels records
ràpids del seu viatge.
—I ara —digué el doctor—, que el Cel ens porti on li plagui!
—Mentre sigui cap a l'oest! —replicà en Kennedy.
—Pots comptar! —va fer en Joe—, ni que es tractés de tornar a Zanzíbar pel mateix camí i
travessar l'oceà fins a Amèrica, no m'espantaria gaire!
—Primer caldria poder-ho fer, Joe.
—I què ens ho impedeix?
—El gas, noi; haurem d'estalviar-lo molt perquè el globus ens porti fins a la costa, ja que la força
ascensional disminueix sensiblement. Fins i tot em veuré obligat a llençar llast. Portem massa pes.
—Això ens passa per no fer res, senyor! Estant-se tot el sant dia estirat com un gandul a la seva
hamaca, un hom s'engreixa i pesa més. És un viatge de mandrosos, aquest nostre, i en tornar ens
trobaran horriblement grassos i grossos.
—Vet aquí unes reflexions dignes d'en Joe —respongué el caçador—; però espera el final; ¿que
potser saps què ens reserva el Cel? Encara som lluny del terme del nostre viatge. On creus que
anirem a trobar la costa d'Àfrica, Samuel?
—Això no t'ho podria contestar, Dick; estem a la mercè de vents molt variables; però al cap i a la
fi em consideraria afortunat si arribo entre Sierra-Leone i Portendick; en aquest punt hi ha una certa
extensió de territori on trobarem gent amiga.
—I serà un plaer estrènyer-los la mà; ¿però seguim si més no la direcció convenient?
—No massa, Dick, no massa; mira l'agulla imantada; ens dirigim cap al sud, i remuntem el Níger
cap a les seves fonts.
—Una excel·lent ocasió per descobrir-les —respongué en Joe—, si no fossin conegudes ja.
Posats a fer, ¿no li'n podríem trobar unes altres?
—No, Joe; però estigues tranquil, tinc tota l'esperança de no arribar fins allà.
En caure la nit, el doctor llençà els últims sacs de llast; el Victoria tornà a enlairar-se; el bufador,
tot i que funcionava a tot gas, a penes podia aguantar-lo; en aquell moment es trobaven a seixanta
milles al sud de Tombouctou, i l'endemà es despertaven a les vores del Níger, no gaire lluny del llac
Debo.
E
Capítol XL
El doctor Fergusson preocupat. — Direcció persistent cap al Sud. —
Un núvol de llagostes. — Vista de Djenné. — Vista de Sego. — Canvi
de vent. — Planys d'en Joe.
N aquell punt unes grans illes dividien el llit del riu en ramals estrets d'un corrent molt ràpid.
En una d'elles s'aixecaven unes quantes barraques de pastors; però va ser impossible aixecarne
el pla exacte, car la velocitat del Victoria continuava augmentant. Malauradament es
decantava encara més cap al sud, i en pocs moments travessà el llac Debo.
En Fergusson buscà altres corrents a diverses altituds de l'atmosfera, forçant extraordinàriament
la dilatació, però fou en va. Abandonà aquella maniobra, que encara incrementava la pèrdua de gas,
en prémer-lo contra les parets cansades de l'aeròstat.
No va dir res, però quedà molt preocupat. Aquella obstinació del vent a enviar-lo de nou cap a la
part meridional de l'Àfrica desbaratava els seus càlculs. Ja no sabia amb qui ni amb què comptar. Si
no atenyia els territoris anglès o francès, ¿què seria d'ells al mig dels bàrbars que infestaven les
costes de Guinea? Com hi podrien esperar un vaixell per tornar a Anglaterra? I la direcció actual del
vent l'empenyia cap al regne de Dahomey, al mig de les tribus més salvatges, a la mercè d'un rei que,
a les festes públiques, sacrificava milers de víctimes humanes! Allà estarien perduts.
Per un altre costat, el globus es cansava visiblement, i el doctor sentia que li fallava! Tanmateix,
com que el temps s'aclaria una mica, tingué l'esperança que el final de la pluja portaria un canvi en
els corrents atmosfèrics.
Però una reflexió d'en Joe el portà de nou, de fornia desagradable, a la realitat de la situació.
—Vaja! —deia aquest—, sembla que la pluja augmentarà, i aquesta vegada serà el diluvi, si hem
de fer cas d'aquella broma que s'acosta!
—Una altra broma! —digué en Fergusson.
—I de marca! —respongué en Kennedy.
—Com no n'havia vist mai cap —replicà en Joe—, amb caires tirats a llinyola.
—Uf, respiro —digué el doctor abaixant la ullera de llarga vista—. No és cap broma.
—Ara pla! —va fer en Joe.
—No, és un núvol!
—Bé, i què?
—Però un núvol de llagostes.
—Això, llagostes?
—Milers de llagostes que passaran per aquest país com una tromba, i pobre d'ell, perquè si es
deixen cauré el devastaran!
—Ja m'agradaria veure-ho!
—Espera una mica, Joe; d'aquí a deu minuts el núvol ens haurà enxampat, i ho veuràs amb els
teus propis ulls.
En Fergusson tenia raó; aquella broma espessa, opaca, d'una extensió d'unes quantes milles,
arribava amb un soroll eixordador, passejant pel terra la seva ombra immensa; era una legió
innumerable d'aquelles llagostes que en diuen saltamartins. A cent passes del Victoria es van deixar
caure sobre un país verdejant; un quart d'hora més tard, la massa reprenia el vol, i els viatgers encara
podien albirar de lluny els arbres, els matolls completament denudats, i els prats com si els haguessin
arranat. Hauríeu dit que un hivern sobtat acabava d'abocar aquella contrada a la més profunda
esterilitat.
—Què me'n dius, Joe?
—Què us puc dir, senyor! És molt curiós, però molt natural. El que una llagosta faria en petit,
milers de llagostes ho fan a l'engròs.
—És una pluja espantosa —digué el caçador—, i encara més terrible que la pedregada per les
seves devastacions.
—I és impossible resguardar-se'n —respongué en Fergusson—; de vegades els habitants han
tingut la pensada d'incendiar algun bosc, o fins i tot les messes, per aturar el vol d'aquests insectes;
però els primers rengles es precipitaven damunt les flames i les apagaven sota la seva massa, mentre
la resta de la bandada passava irresistiblement. Sortosament, en aquestes regions hi ha una mena de
compensació als seus estralls; els indígenes recullen aquests insectes a grapats i se'ls mengen molt
gustosament.
—Són les gambes de l'aire —digué en Joe, que, «per instruir-se», afegí, lamentà de no haver
pogut tastar-ne.
El territori es tornà més pantanós cap al vespre; els boscos deixaren pas a grups d'arbres aïllats;
a les vores del riu es distingien algunes plantacions de tabac i aiguamolls grassos de farratges.
Llavors aparegué, en una gran illa, la ciutat de Djenné, amb les dues torres de la seva mesquita de
terra, i la pudor infecta que deixaven anar els milions de nius d'orenetes acumulats als seus murs.
Algunes copes de baobabs, mimoses i datilers sortien per sobre les cases; de nit i tot, l'activitat
semblava molt gran. Djenné és efectivament una ciutat molt comerciant; proveeix Tombouctou de tot
el que necessita; les barques pel riu, les caravanes pels camins ombrejats, hi transporten les diverses
produccions de la seva indústria.
—Si per aquest fet no s'hagués de prolongar el nostre viatge, hauria intentat baixar en aquesta
ciutat —digué el doctor—; hi deu haver més d'un àrab que ha viatjat a França o a Anglaterra, a qui
potser no se li faria estrany el nostre mitjà de locomoció. Però no seria prudent.
—Ajornem aquesta visita per a la nostra propera excursió —digué en Joe rient.
—D'altra banda, si no m'equivoco, amics, el vent té una lleugera tendència a bufar de l'est; no
podem perdre una oportunitat com aquesta.
El doctor llençà uns quants objectes a hores d'ara inútils: botelles buides i una caixa de carn que
ja no feia cap servei; reeixí a mantenir el Victoria en una zona més favorable als seus projectes. A
les quatre del matí els primers raigs de sol il·luminaven Sego, la capital del Bambarra, perfectament
reconeixible per les quatre ciutats que la componen, per les seves mesquites mores i pel vaivé
incessant de les barques que transporten els habitants als diversos barris. Però els viatgers no varen
veure gaire res, ni van ser vistos: fugien ràpidament i directament cap al nord-oest, i les inquietuds
del doctor s'anaven calmant de mica en mica.
—Dos dies més en aquesta direcció, i amb aquesta velocitat arribarem al riu del Senegal.
—I ens trobarem en un país amic? —preguntà el caçador.
—No del tot, encara; però en última instància, si el Victoria acabava per fallar-nos, podríem
arribar a establiments francesos! Però tant de bo pugui aguantar uns centenars de milles més, i
arribarem sense fatigues, sense pors, sense perills, fins a la costa occidental.
—I s'haurà acabat! —va fer en Joe—. Quina llàstima! Si no fos pel plaer d'explicar-ho, no
voldria tornar a posar mai més el peu a terra! ¿Us sembla que la gent donarà crèdit als nostres relats,
senyor?
—Qui sap, estimat Joe. Al cap i a la fi, sempre hi haurà un fet incontestable; mil testimonis ens
hauran vist partir d'un costat de l'Àfrica; mil testimonis ens veuran arribar a l'altre costat.
—En aquest cas —respongué en Kennedy—, em sembla difícil que es pugui dir que no hem fet la
travessada!
—Ah, senyor Samuel! —reprengué en Joe amb un gran sospir—, enyoraré més d'una vegada les
meves pedres d'or massís! Això hauria donat pes a les nostres històries i versemblança als nostres
relats. A un gram d'or per oient, hauria aplegat una bona gentada a sentir-me i a admirar-me i tot.
E
Capítol XLI
Les proximitats del Senegal. — El Victoria baixa cada cop més. —
Anar llençant, anar llençant sempre. — Els senyors Pascal, Vincent,
Lambert. — El Marabut Al-Hadji. — Un rival de Mahoma. — Les
muntanyes difícils. — Les armes d'en Kennedy. — Una maniobra d'en
Joe. — Parada damunt d'un bosc.
L 27 de maig, cap a les nou del matí, el terreny es presentà sota un nou aspecte: les rampes
allargassades eren substituïdes per turons que feien presagiar muntanyes pròximes; caldria
travessar la serralada que separa la conca del Níger de la conca del Senegal i determina
l'escolament de les aigües bé al golf de Guinea, bé a la badia del cap Verd.
Fins al Senegal, aquella part de l'Àfrica és assenyalada com a perillosa. El doctor Fergusson ho
sabia pels relats dels seus predecessors, que havien patit mil privacions i corregut mil perills al mig
d'aquells negres bàrbars; aquell clima funest devorà la major part dels companys de Mungo-Park.
Així doncs, en Fergusson estava decidit més que mai a no posar el peu en aquella contrada inhòspita.
Però no va tenir ni un moment de repòs; el .Victoria baixava de forma perceptible; calgué llençar
encara un fotimer d'objectes més o menys inútils, sobretot al moment de franquejar una cresta. I això
es prolongà durant més de cent vint milles; es cansaren de pujar i baixar; el globus, com una nova
roca de Sísif, tornava a caure incessantment; les formes de l'aeròstat, poc inflat, s'anaven
esprimatxant; s'estirava, i el vent formava grans bosses a la coberta distesa.
En Kennedy no va poder estar-se de remarcar-ho.
—No deu pas tenir una fissura, el globus? —digué.
—No —respongué el doctor—; però és evident que la gutaperxa s'ha estovat o fos amb la calor, i
l'hidrogen s'escapa a través del tafetà.
—Com podem impedir la fuita?
—És impossible. Alleugerim-nos; és l'única manera; llencem tot el que es pugui llençar.
—Però què? —va fer el caçador veient la barqueta ja prou desguarnida.
—Desfem-nos de la tenda, que fa un pes considerable.
Aquesta ordre concernia en Joe, que pujà damunt del cercle que reunia les cordes de la xarxa; des
d'allí estigué en condicions de deslligar fàcilment les espesses lones de la tenda, i les precipità a
fora.—
Això farà la felicitat de tota una tribu de negres —digué—; n'hi ha per vestir un miler
d'indígenes, de la manera que són discrets amb la roba.
El globus s'havia tornat a aixecar una mica, però aviat es va fer evident que continuava acostantse
al terra.
—Baixem —digué en Kennedy—, i mirem què es pot fer amb la coberta.
—T'ho torno a dir, Dick, no tenim cap mitjà de reparar-la.
—Com ens ho farem, doncs?
—Sacrificarem tot el que no sigui totalment indispensable; vull evitar a qualsevol preu una
parada en aquests paratges; els boscos per sobre dels quals passem fregant en aquests moments ho
són tot menys segurs.
—Què, lleons?, hienes? —va fer en Joe amb menyspreu.
—Pitjor que això, noi; homes, i dels més cruels que hi ha a l'Àfrica.
—Com se sap?
—Pels viatgers que ens han precedit; a més els francesos, que ocupen la colònia del Senegal, han
hagut de tenir per força relacions amb les tribus dels voltants; sota el govern del coronel Faidherbe,
s'impulsaren exploracions fins molt endins de la regió; oficials com els senyors Pascal, Vincent,
Lambert, tornaren amb documents preciosos de les seves expedicions. Exploraren les contrades que
delimita el colze del Senegal, allí on la guerra i el pillatge no han deixat sinó ruïnes.
—I doncs, què va passar?
—Vet-ho aquí: el 1854, un marabut del Futa senegalès, Al-Hadji, proclamant-se inspirat com
Mahoma, abocà totes les tribus a la guerra contra els infidels, és a dir els europeus. Portà la
destrucció i la desolació entre el riu Senegal i el seu afluent, la Faleme. Tres hordes de fanàtics
guiats per ell solcaren el país pillant i assolant, de manera que no estalviaren ni un poble, ni una
cabana; avançà fins i tot vall del Níger endins, fins a la ciutat de Sego, que va ser amenaçada durant
molt temps. El 1857 tornava a pujar més cap al nord i posava setge al fort de Medina, bastit pels
francesos a les vores del riu; aquest establiment va ser defensat per un heroi, Paul Holl, que aguantà
durant uns quants mesos sense aliment, quasi sense municions, fins que el coronel Faidherbe va anar
a deslliurar-lo. Aleshores Al-Hadji i les seves bandes van passar de nou al Senegal, i tornaren al
Kaarta per continuar les seves rapinyes i les seves matances; doncs bé, aquí tenim les contrades a les
quals fugi i on es refugià amb les seves hordes de bandits, i us dic que no seria gaire agradable caure
a les seves mans.
—No hi caurem —digué en Joe—, encara que hàgim de sacrificar les sabates i tot per fer pujar
de nou el Victoria.
—No som gaire lluny del riu —digué el doctor—; però preveig que el globus no ens podrà portar
més enllà.
—Acabem d'arribar fins a les vores —replicà el caçador—, tot això que tindrem de guanyat.
—És el que intentem fer —digué el doctor—; únicament m'inquieta una cosa.
—Quina?
—Haurem de travessar muntanyes, i serà difícil, ja que no puc augmentar la força ascensional de
l'aeròstat, ni tan sols produint el màxim d'escalfor possible.
—Esperem —va fer en Kennedy—, i ja ho veurem quan sigui el moment.
—Pobre Victoria! —va fer en Joe—, m'hi sento lligat com un mariner al seu vaixell; em farà pena
separar-me'n! Ja no és el que era quan vam marxar, admetem-ho, però no en podem pas dir mal! Ens
ha servit estupendament, i per mi serà un cop molt fort abandonar-lo.
—Estigues tranquil, Joe; si l'abandonem, serà a desgrat nostre. Ens servirà fins que ja no li
quedin forces. Li demano vint-i-quatre hores més.
—S'esgota —va fer en Joe esguardant-lo—, s'aprima, se li'n va la vida. Pobre globus!
—Si no m'equivoco —digué en Kennedy—, aquí tenim les muntanyes de què parlaves, Samuel; a
l'horitzó.
—I tant que ho són —digué el doctor després d'haver-les examinat amb la ullera de llarga vista
—; semblen molt altes, tindrem treballs per travessar-les.
—No les podríem evitar?
—No ho crec, Dick; fixa't en l'immens espai que ocupen; prop de la meitat de l'horitzó!
—Fins i tot fan l'efecte d'encerclar-nos —digué en Joe—; avancen per la dreta i per l'esquerra.
—No ens queda altre remei que passar per sobre.
Aquells obstacles tan perillosos semblava que s'acostessin amb una extraordinària rapidesa, o,
més ben dit, un vent molt fort precipitava el Victoria cap a aquells pics aguts. Calia enlairar-se a tot
preu, sota pena de xocar contra ells.
—Buidem la caixa d'aigua —digué en Fergusson—; reservem només el necessari per a un dia.
—Ja està! —digué en Joe.
—S'aixeca el globus? —demanà en Kennedy.
—Una mica, uns cinquanta peus —respongué el doctor, que no treia la vista del baròmetre—.
Però no n'hi ha prou.
Efectivament, els alts cims arribaven per sobre dels viatgers, com si els haguessin de caure al
damunt; eren lluny de dominar-los; es necessitaven encara més de cinc-cents peus. La provisió
d'aigua del bufador va ser llençada igualment a fora; no en conservaren sinó unes quantes pintes; però
continuava essent insuficient.
—Hem de passar malgrat tot —digué el doctor.
—Llencem les caixes, ja que les hem buidades —digué en Kennedy.
—Llenceu-les.
—Ja està! —va fer en Joe—. És trist anar-se'n trosset a trosset.
—Pel que fa a tu, Joe, no renovis el teu sacrifici de l'altre dia! Passi el que passi, jura'm que no
ens abandonaràs.
—Estigueu tranquil, senyor, no ens abandonarem.
El Victoria havia guanyat altre cop una alçada d'unes vint canes, però la cresta de la muntanya
continuava dominant-lo. Era una aresta bastant dreta que culminava una veritable muralla tallada a
pic. Encara s'elevava més de dos-cents peus per sobre dels viatgers.
—D'aquí a deu minuts —es digué el doctor—, la nostra barqueta s'esbotzarà contra aquestes
roques, si no aconseguim ultrapassar-les!
—Què, doncs, senyor Samuel! —va fer en Joe.
—Conserva només la provisió de pemmican, i llença tota aquesta carn que pesa.
El globus va ser desllastat encara d'unes cinquanta lliures; s'aixecà molt sensiblement, però no
importava gaire, si no arribava per sobre de la línia de les muntanyes. La situació era esfereïdora; el
Victoria corria a tota velocitat; hom pressentia que es faria a miques; el xoc, en efecte, seria terrible.
El doctor mirà al voltant seu a la barqueta.
Era quasi buida.
—Dick, estigues preparat per si cal sacrificar les teves armes.
—Sacrificar les meves armes! —respongué el caçador commogut.
—Amic meu, si t'ho demano, és que serà necessari.
—Samuel!, Samuel!
—Les teves armes, les teves provisions de plom i de pólvora ens poden costar la vida.
—Ens hi acostem! —cridà en Joe—. Ens hi acostem!
Deu canes! La muntanya sobrepassava el Victoria de deu canes encara.
En Joe agafà les mantes i les tirà a fora. Sense dir-ne res a en Kennedy, llençà igualment uns
quants sacs de bales i de plom.
El globus tornà a pujar, sobrepassà el cim perillós i el seu pol superior s'il·luminà amb els raigs
del sol. Però la barqueta es trobava encara una mica per sota dels blocs de pedra, contra els quals
era a punt d'estavellar-se inevitablement.
—Kennedy!, Kennedy! —cridà el doctor—, llença les armes o estem perduts.
—Espereu, senyor Dick! —va fer en Joe—. Espereu!
I en Kennedy, girant-se, el va veure desaparèixer de la barqueta.
—Joe!, Joe! —cridà.
—Desgraciat! —va fer el doctor.
La cresta de la muntanya podia fer en aquell indret una vintena de peus d'amplada, i per l'altre
costat el pendent presentava una declivi tat mínima. La barqueta arribà just al nivell d'aquell altiplà
força llis; lliscà per sobre un terra compost de rocs aguts que xerricaven sota seu en passar.
—Passem!, passem!, hem passat! —cridà una veu que va fer-li saltar el cor a en Fergusson.
El valent xicot s'aguantava amb les mans a la borda inferior de la barqueta; corria a peu per
damunt la cresta, desllastant així el globus de la totalitat del seu pes; fins i tot es veia obligat a
retenir-lo fortament, perquè tendia a escapar-se-li.
Quan hagué arribat al vessant oposat i l'abisme es presentà davant seu, en Joe, fent un gran esforç,
es tornà a aixecar a pols i, penjant-se dels cordatges, tornà a pujar al costat dels seus companys.
—No és tan difícil —va fer.
—Joe, amic meu, valent! —digué el doctor efusivament.
—Oh, això no ho he fet pas per vosaltres —va respondre ell—; ho he fet per la carrabina del
senyor Dick! Li ho ben devia després de l'afer de l'àrab! M'agrada pagar els deutes, i ara estem en
paus —afegí allargant al caçador la seva arma predilecta—. M'hauria fet massa pena veure que us en
separàveu.
En Kennedy li estrenyé la mà amb força sense poder dir ni una paraula.
El Victoria ja només havia de davallar, la qual cosa li era fàcil; aviat tornà a trobar-se a doscents
peus del terra, i aleshores quedà equilibrat. El terreny semblava convulsionat; presentava
nombrosos accidents, molt difícils d'evitar durant la nit amb un globus que ja no obeïa. El vespre
arribava ràpidament, i, malgrat les seves reticències, el doctor hagué de resoldre's a deturar-se fins a
l'endemà.
—Buscarem un lloc favorable on aturar-nos —digué.
—Ah! —contestà en Kennedy—. Finalment et decideixes?
—Sí, he meditat llargament un projecte que posarem en pràctica; encara no són les sis de la tarda,
tenim temps. Tira les àncores, Joe.
En Joe obeí i les dues àncores penjaren per sota la barqueta.
—Es veuen uns grans boscos —digué el doctor—; correrem per sobre les seves copes i ens
agafarem a algun arbre. Per res del món no consentiria a passar la nit a terra.
—Podrem baixar nosaltres? —preguntà en Kennedy.
—Per a què? Us repeteixo que seria perillós separar-nos. D'altra banda, reclamo la vostra ajuda
per a un treball difícil.
El Victoria, que rasava el cim d'uns boscos immensos, no trigà a aturar-se bruscament; les
àncores s'havien agafat; el vent va caure amb el vespre, i el globus romangué quasi immòbil per
sobre d'aquell gran camp de verdor format pel cim d'un bosc de sicòmors.
E
Capítol XLII
Combat de generositat. — Últim sacrifici. — L'aparell de dilatació. —
Habilitat d'en Joe. — Mitjanit. — El torn del doctor. — El torn d'en
Kennedy. — En Kennedy s'adorm. — L'incendi. — Els xiscles. — Fora
de perill.
L doctor Fergusson començà per situar la seva posició d'acord amb l'altitud de les estrelles; es
trobava amb prou feines a vint-i-cinc milles del Senegal.
—Tot el que podem fer, amics —digué després de situar-se en el mapa—, és passar el riu;
però com que no hi ha ni pont ni barques, l'hem de passar amb globus al preu que sigui; així és que
encara ens hem d'alleugerir més.
—Però no veig massa com ens ho farem —respongué el caçador, que patia per les seves armes
—; a menys que un de nosaltres es decideixi a sacrificar-se, a quedar-se endarrera… i, per la part
que em toca, reclamo aquest honor.
—I ara! —contestà en Joe—; jo ja hi estic acostumat…
—No es tracta de llançar-se, amic meu, sinó d'arribar a peu a la costa d'Àfrica; sóc un bon
caminador, un bon caçador…
—No ho consentiré mai! —replicà en Joe.
—El vostre combat de generositat és inútil, amics —digué en Fergusson—; espero que no
arribarem a aquest extrem; d'altra banda, si fos necessari, lluny de separar-nos, ens mantindríem junts
per travessar aquest país.
—Això em sembla enraonat —digué en Joe—; una passejadeta no ens farà cap mal.
—Però prèviament —reprengué el doctor—, farem servir un últim recurs per alleugerir el
Victoria.
—Quin? —va fer en Kennedy—; tinc molta curiositat per conèixer-lo.
—Ens hem de desempallegar de les caixes del bufador, de la pila Bunsen i del serpentí; això fa
prop de nou-centes lliures de pes que arrosseguem per l'aire.
—Però Samuel, com obtindràs llavors la dilatació del gas?
—No l'obtindré; passarem sense.
—Però al capdavall…
—Escolteu-me, amics; he calculat amb molta exactitud el que ens queda de força ascensional; és
suficient per transportar-nos a tots tres amb els pocs objectes que ens queden; farem amb prou feines
un pes de cinc-centes lliures, comptant-hi les dues àncores, que vull conservar de totes passades.
—Estimat Samuel —respongué el caçador—, tu ets més competent que no nosaltres en aquesta
matèria; tu ets l'únic jutge de la situació; digue'ns el que hem de fer i ho farem.
—Estic a les vostres ordres, senyor.
—Us ho repeteixo, amics, per greu que sigui aquesta determinació, cal sacrificar el nostre
aparell.
—Doncs sacrifiquem-lo! —replicà en Kennedy.
—Som-hi! —va fer en Joe.
No va ser poca feina; va caldre desmuntar l'aparell peça per peça; primer tragueren la caixa de
mescles, després la del bufador, i finalment la caixa on tenia lloc la descomposició de l'aigua;
necessitaren ben bé tota la força dels tres viatgers per arrencar els recipients del fons de la barqueta,
ja que hi eren fortament encastats; però en Kennedy era tan forçut, en Joe tan traçut, en Samuel tan
enginyós, que se'n van sortir; aquelles diverses peces van ser tirades a fora successivament, i
desaparegueren fent grans forats al fullatge dels sicòmors.
—Els negres quedaran ben parats —digué en Joe—, quan trobin uns objectes com aquests als
boscos; són capaços de convertir-los en ídols!
Tot seguit s'hagueren d'ocupar dels tubs empalmats al globus i connectats al serpentí. En Joe
aconseguí tallar a uns quants peus per sobre de la barqueta les articulacions de cautxú; però, pel que
fa als tubs, va ser més difícil, car estaven agafats per la seva extremitat superior i fixats amb fils de
llautó al mateix cercle de la vàlvula.
Fou aleshores que en Joe desplegà una habilitat meravellosa; amb els peus nus, per no fer malbé
la coberta, aconseguí, amb l'ajut de la xarxa i malgrat les oscil·lacions, grimpar fins al cim exterior
de l'aeròstat; i allí, després de mil dificultats, penjat amb una mà en aquella superfície relliscosa,
desenganxà les femelles exteriors que retenien els tubs. Aleshores es desenganxaren fàcilment, i van
ser retirats per l'apèndix inferior, que va ser tancat de nou hermèticament mitjançant una forta
lligadura.
El Victoria, alliberat d'aquell pes considerable, es redreçà enlaire i tibà amb força la corda de
l'àncora.
A mitjanit aquells diversos treballs acabaven feliçment a preu de moltes fatigues; van fer
ràpidament un àpat de pemmican i grog fred, ja que el doctor ja no tenia escalfor per posar-la a la
disposició d'en Joe.
D'altra banda, tant aquest com en Kennedy estaven morts de cansament.
—Aneu a jeure i dormiu, amics —els digué en Fergusson—; jo agafaré el primer torn de guàrdia;
a les dues despertaré en Kennedy; a les quatre en Kennedy despertarà en Joe; a les sis partirem, i que
el Cel ens guardi encara durant aquest últim dia!
Els dos companys del doctor no es van fer pregar més, s'estiraren al fons de la barqueta i
s'adormiren amb un son tan ràpid com profund.
La nit era tranquil·la; uns quants núvols s'aixafaven contra el quart minvant de la lluna, els raigs
indecisos de la qual trencaven amb prou feines l'obscuritat. En Fergusson, recolzat a la borda de la
barqueta, passejava la mirada al voltant seu; vigilava atentament la fosca cortina de fullatge que
s'estenia sota els seus peus, sostraient-li la visió del sòl; el soroll més petit li semblava sospitós, i
mirava de trobar una explicació fins al lleuger estremiment de les fulles.
Es trobava en aquella disposició d'esperit que la solitud fa encara més sensible, i durant la qual
us pugen al cervell vagues terrors. Al final d'un viatge com aquell, després d'haver superat tants
obstacles, al moment d'assolir l'objectiu, els temors són més vius, les emocions més fortes, el punt
d'arribada sembla fugir davant dels ulls.
D'altra banda, la situació actual no era gens tranquil·litzadora, al mig d'un país bàrbar i amb un
mitjà de transport que, en definitiva, podia fallar d'un moment a l'altre. El doctor ja no comptava amb
el seu globus de manera absoluta; havia passat el temps en què el maniobrava amb audàcia perquè
estava segur d'ell.
Sota aquestes impressions, al doctor li semblà copsar algun cop remors indeterminades en
aquells grans boscos; fins i tot li semblà veure un foc ràpid que brillava entre els arbres; mirà
vivament, i dirigí la seva ullera de nit cap a aquella direcció; però no es veia res, i fins i tot es
produí un silenci més pregon.
En Fergusson havia patit una al·lucinació, sens dubte; escoltà sense sorprendre ni el més petit
soroll; i com que en aquell moment s'havia escolat el temps de la seva guàrdia, despertà en Kennedy,
li recomanà una vigilància extrema i s'instal·là al costat d'en Joe, que dormia com un soc.
En Kennedy va encendre tranquil·lament la seva pipa, tot fregant-se els ulls, que tenia treballs a
mantenir oberts; es recolzà en un racó i es posà a fumar amb força per treure's la son.
Al seu voltant regnava el silenci més absolut; un vent lleuger agitava el cim dels arbres i
gronxava suaument la barqueta, invitant el caçador a aquell son que l'envaïa a desgrat seu; va voler
resistir-s'hi, obrí diverses vegades les parpelles, enfonsà en la nit unes quantes mirades d'aquelles
que no veuen res i, finalment, sucumbint al cansament, s'adormí.
Quanta estona estigué submergit en aquell estat d'inèrcia? No se'n va poder fer el càrrec quan es
despertà bruscament a causa d'un petarrelleig inesperat.
Es fregà els ulls, s'aixecà. Una intensa calor es projectava a la seva cara. El bosc es cremava.
—Foc!, foc! —cridà, sense entendre massa què passava.
Els seus dos companys s'alçaren.
—Què és això? —preguntà en Samuel.
—Un incendi! —va fer en Joe—. Però qui pot…
En aquell moment esclataren xiscles sota el fullatge violentament il·luminat.
—Ah, els salvatges! —cridà en Joe—. Han calat foc al bosc per incendiar-nos amb més
seguretat!
—Els talibes!, els marabús d'Al-Hadji, sens dubte! —digué el doctor.
Un cercle de foc envoltava el Victoria; els espetecs de la fusta seca es barrejaven amb els
gemecs de les branques verdes; les lianes, les fulles, tota la part viva d'aquella vegetació es torçava
sota l'element destructor; la mirada només abastava un oceà de flames; els grans arbres es dibuixaven
en negre al mig de la foguera, amb les seves branques cobertes de carbons incandescents; aquell
conjunt encès, aquell flamareig es reflectia als núvols, i els viatgers es van trobar embolcallats per
una esfera de foc.
—Fugim! —cridà en Kennedy—, a terra!, és la nostra única possibilitat de salvació!
Però en Fergusson l'aturà amb mà ferma, i, precipitant-se damunt de l'àncora, la tallà amb un cop
de destral. Les flames, allargassant-se cap al globus, ja llepaven les seves parets il·luminades; però
el Victoria, havent-se desfet dels seus lligams, pujà més de mil peus cel amunt.
Sota el bosc esclataren crits esgarrifosos, amb violentes detonacions d'armes de foc; el globus,
agafant un corrent que s'aixecava amb el dia, es dirigí cap a l'oest.
Eren les quatre del matí.
-S
Capítol XLIII
Els talibes. — La persecució. — Un país devastat. — Vent moderat. —
El Victoria baixa. — Les últimes provisions. — Els salts del Victoria.
— Defensa a trets. — El riu del Senegal. — Les cascades de Güina.
L'aire calent. — Travessia del riu.
I no haguéssim pres la precaució d'alleugerir-nos ahir al vespre —digué el doctor—, estàvem
perduts sense escapatòria.
—Fer les coses a temps ho és tot —replicà en Joe—; aleshores hom se salva, és la cosa més
natural del món.
—No estem fora de perill —replicà en Fergusson.
—De què tens por, doncs? —preguntà en Dick—. El Victoria no pot pas baixar sense el teu
permís, i encara que baixés!
—Encara que baixés! Dick, mira!
Acabaven de depassar el límit del bosc, i els viatgers van poder albirar una trentena de genets
vestits amb pantalons amples i barnús flotant; anaven armats, uns amb llances, altres amb llargs
mosquets; seguien al trot dels seus cavalls vius i ardents la direcció del Victoria, que anava a una
velocitat moderada.
En veure els viatgers, llançaren crits salvatges, tot brandant les seves armes; la còlera i les
amenaces es llegien a les seves cares colrades, que una barba clara, però eriçada, feia més ferotges;
travessaven lleugers aquelles planes baixes i aquelles rampes suaus que davallen cap al Senegal.
—Són ells! —va dir el doctor—, els cruels talibes, els ferotges marabuts d'Al-Hadji!
M'estimaria més trobar-me en ple bosc, al mig d'un cercle de salvatgines, que caure a les mans
d'aquests bandits.
—No tenen un aspecte gaire plaent! —va fer en Kennedy—, i són uns brivalls cepats!
—Sortosament no volen aquests bèsties —respongué en Joe—; sempre és alguna cosa.
—Mireu —digué en Fergusson—, aquells pobles en ruïnes, aquelles cabanes incendiades! Vet
aquí la seva obra; allí on s'estenien grans conreus, hi han portat l'aridesa i la devastació.
—Al capdavall no poden atrapar-nos —replicà en Kennedy—, i si aconseguim posar el riu entre
ells i nosaltres estarem salvats.
—Exactament, Dick; però hem de mirar de no caure —respongué el doctor dirigint la mirada cap
al baròmetre.
—En tot cas, Joe —reprengué en Kennedy—, no estaria malament que preparéssim les armes.
—No ens pot fer cap mal, senyor Dick; haurem estat de sort de no haver-les escampat al llarg del
camí.
—La meva carrabina! —exclamà el caçador—; espero no separar-me'n mai.
I en Kennedy la carregà amb la màxima cura; li quedaven pólvora i bales en quantitat suficient.
—A quina alçada ens mantenim? —preguntà a en Fergusson.
—A set-cents cinquanta peus aproximadament; però ja no tenim la facultat de buscar corrents
favorables pujant o baixant; estem a la mercè del globus.
—Això és empipador —reprengué en Kennedy—; el vent és bastant mediocre, i si haguéssim
ensopegat un huracà semblant al de fa uns dies, ja faria estona que aquests horribles bandits serien
lluny de la nostra vista.
—Aquests murris ens segueixen sense amoïnar-s'hi, al trot —digué en Joe—; una veritable
passejada.
—Si fossin a tret —digué el caçador—, em divertiria descavalcant-los un rera l'altre.
—Oi tant! —respongué en Fergusson—; però nosaltres també seríem a tret, i el Victoria oferiria
un blanc massa fàcil a les bales dels seus mosquets llargs; i si el rebentaven, pots imaginar-te en
quina situació ens trobaríem.
La persecució dels talibes continuà al llarg de tot el matí. Cap a les onze, els viatgers amb prou
feines havien avançat una quinzena de milles cap a l'oest.
El doctor espiava a l'horitzó els núvols més minúsculs. Temia tota l'estona un canvi en
l'atmosfera. Si tornava a ser llançat cap al Níger, què seria d'ells? D'altra banda, constatava que el
globus tendia a baixar sensiblement; des que havien partit, ja havia perdut més de tres-cents peus, i el
Senegal devia ser unes dotze milles lluny; a la velocitat actual, havia de fer-se pagues de tres hores
de viatge encara.
En aquell moment, nous crits atragueren la seva atenció; els talibes s'agitaven i picaven els seus
cavalls.
El doctor consultà el baròmetre i comprengué la causa d'aquells xiscles:
—Baixem —va fer en Kennedy.
—Sí —respongué en Fergusson.
—Dimontri! —pensà en Joe.
Al cap d'un quart d'hora la barqueta no era ni a cent cinquanta peus del sòl, però el vent bufava
amb més força.
Els talibes esperonaren els seus cavalls, i aviat esclatà una descàrrega de mosquets a l'aire.
—Massa lluny, imbècils! —cridà en Joe—; em sembla que anirà bé mantenir aquests brètols a
distància.
I, apuntant un dels genets més avançats, va fer foc; el taliba rodolà per terra; els seus companys
s'aturaren i el Victoria guanyà distància.
—Són prudents —digué en Kennedy.
—Perquè estan segurs d'agafar-nos —respongué el doctor—; i ho aconseguiran, si continuem
baixant! Ens hem de tornar a enlairar sigui com sigui!
—Què podem llençar? —demanà en Joe.
—Tota la provisió de pemmican que quedi! Són unes trenta lliures més de les quals ens
desempallegarem!
—Ja està, senyor —va fer en Joe obeint les ordres del seu amo.
La barqueta, que gairebé tocava a terra, es tornà a enlairar enmig dels crits dels talibes; però
mitja hora més tard el Victoria tornava a baixar amb rapidesa; el gas s'escapava pels porus de la
coberta.
Aviat la barqueta anà a rasar el terra; els negres d'Al-Hadji es precipitaren cap a ella; però, com
sol passar en aquestes circumstàncies, tan bon punt tocà a terra, el Victoria tornà a enlairar-se d'un
bot, per aclofar-se de nou una milla més lluny.
—No ens n'escaparem! —va fer en Kennedy amb ràbia.
—Llença la reserva d'aiguardent, Joe —cridà el doctor—, els instruments, tot allò que pugui
pesar poc o molt, i la darrera àncora, ja que és necessari!
En Joe arrencà els baròmetres, els termòmetres; però tot això era poca cosa, i el globus, que
remuntà un moment, tornà a caure tot seguit cap a terra. Els talibes volaven rera les seves petges i no
eren ni a dues-centes passes d'ells.
—Llença els dos fusells! —cridà el doctor.
—No pas abans d'haver-los descarregat, si més no —respongué el caçador.
I quatre trets successius colpiren la massa dels genets; quatre talibes caigueren enmig dels crits
frenètics de la banda.
El Victoria es tornà a aixecar una altra vegada; feia uns bots d'una extensió enorme, com una
immensa pilota elàstica rebotant a terra. Estrany espectacle el d'aquells dissortats intentant fugir a
camallades gegantines i que, igual com Anteu, semblava que reprenien noves forces així que tocaven
el terra!
Però aquella situació havia de tenir un final. Era prop del migdia. El Victoria s'esgotava, es
buidava, s'allargava; la seva coberta esdevenia flàccida i fluctuant; els plecs del tafetà distès cruixien
els uns contra els altres.
—El Cel ens abandona —digué en Kennedy—, caurem!
En Joe no va respondre, mirava el seu amo.
—No! —digué aquest—, encara ens queden més de cent cinquanta lliures per llençar.
—De què? —preguntà en Kennedy, pensant-se que el doctor s'havia tornat boig.
—La barqueta! —contestà aquest—. Agafem-nos a la xarxa! Podem aguantar-nos amb les malles
i guanyar el riu! De pressa!, de pressa!
I aquells valents homes no dubtaren a intentar un mitjà de salvació com aquell. Es penjaren a les
malles de la xarxa, tal com ho havia indicat el doctor, i en Joe, aguantant-se amb una mà, tallà les
cordes de la barqueta, que caigué just al moment que l'aeròstat anava a aclofar-se definitivament.
—Visca!, visca! —cridà, mentre el globus, desllastat, tornava a pujar tres-cents peus cel amunt.
Els talibes excitaven els seus cavalls, que corrien que el ventre els tocava a terra; però el
Victoria, que ensopegà un vent més viu, els avantatjà i va fer via ràpidament cap a un turó que
barrava l'horitzó a l'oest. Va ser una circumstància favorable per als viatgers, perquè van poder
sobrepassar-lo, mentre que l'horda d'Al-Hadji es veia obligada a girar cap al nord per esquivar
aquell darrer obstacle.
Els tres amics es mantenien agafats a la xarxa; l'havien pogut tornar a lligar per sota d'ells, i
formava una mena de bossa flotant.
De sobte, després d'haver travessat el turó, el doctor exclamà:
—El riu!, el riu!, el Senegal!
A dues milles, el riu lliscava amb una massa d'aigua de força extensió; la riba oposada, baixa i
fèrtil, oferia un recer segur i un indret favorable per dur-hi a cap la davallada.
—Un quart d'hora més i estem salvats! —digué en Fergusson.
Però no seria així; el globus buit tornava a caure a poc a poc sobre un terreny quasi totalment
desproveït de vegetació. Eren llargs pendents i planes rocalloses; a penes uns quants matolls, una
herba espessa i assecada sota l'ardor del sol.
El Victoria tocà diverses vegades el terra i es tornà a enlairar; els seus salts minvaven en alçada i
en extensió; al darrer, quedà agafat per la part superior de la xarxa a les branques altes d'un baobab,
l'únic arbre aïllat al mig d'aquell país desert.
—S'ha acabat —va fer el caçador.
—I a cent passes del riu —digué en Joe.
Els tres dissortats baixaren a terra, i el doctor arrossegà els seus dos companys cap al Senegal.
En aquell indret, el riu deixava sentir un bramul prolongat; en arribar a la vora, en Fergusson
reconegué els salts de Güina! Ni una barca a la riba; ni un ser animat.
Amb una amplada de dos mil peus, el Senegal es precipitava des d'una alçada de cent cinquanta,
amb un soroll retrunyidor. Corria d'est a oest, i la línia de roques que li barrava el pas s'estenia de
nord a sud. Al mig del salt s'aixecaven unes roques de formes estranyes, com immensos animals
antediluvians petrificats al mig de les aigües.
La impossibilitat de travessar aquell abisme era evident; en Kennedy no pogué aguantar-se un
gest de desesperació.
Però el doctor Fergusson, amb un to enèrgic de valentia, exclamà:
—No s'ha acabat tot!
—Ho sabia —va fer en Joe amb aquella confiança en el seu amo que no podia perdre mai.
La visió d'aquella herba seca havia inspirat al doctor una idea agosarada. Era l'única possibilitat
de salvació. Conduí altre cop els seus companys cap a la coberta de l'aeròstat.
—Pel cap baix portem una hora d'avantatge sobre aquells bandits —digué—; no perdem temps,
amics; recolliu una gran quantitat d'herba seca; me'n calen cent lliures almenys.
—Per fer què? —demanà en Kennedy.
—No em queda gas; doncs travessaré el riu amb aire calent!
—Ah, el bon Samuel! —exclamà en Kennedy—, ets de debò un gran home!
En Joe i en Kennedy es posaren a la tasca, i aviat van haver apilat una enorme mole prop del
baobab.
Mentrestant, el doctor havia engrandit l'orifici de l'aeròstat tallant-lo per la part inferior;
prèviament tingué cura de fer fora el que podia quedar d'hidrogen a través de la vàlvula; després
apilà una certa quantitat d'herba seca sota la coberta i hi calà foc.
No es necessita gaire estona per inflar un globus amb aire calent; una escalfor de cent vuitanta
graus 20 és suficient per disminuir la pesantor de l'aire que conté a la meitat rarificant-lo; així, doncs,
el Victoria començà a agafar altra vegada la seva forma arrodonida; d'herba no en faltava; el doctor
activava el foc curosament, i a ull nu es veia com l'aeròstat s'anava fent gros.
Eren tres quarts d'una.
En aquell moment, a dues milles cap al nord, aparegué la banda de talibes; se sentien els seus
crits i el galop dels seus cavalls llançats a tota velocitat.
—D'aquí a vint minuts els tindrem aquí —va fer en Kennedy.
—Herba!, herba, Joe! D'aquí a deu minuts serem en ple vol!
—Aquí teniu, senyor!
El Victoria era inflat de dues terceres parts.
—Amics!, pengem-nos a la xarxa, com hem fet abans.
—Fet —respongué el caçador.
Al cap de deu minuts, algunes sacsejades del globus indicaren la seva tendència a elevar-se. Els
talibes s'acostaven; amb prou feines eren a cinc-centes passes.
—Agafeu-vos bé! —cridà en Fergusson.
—No tingueu por, senyor!, no tingueu por!
I amb el peu el doctor empenyé a la foguera una altra quantitat d'herba.
El globus, completament dilatat per l'augment de temperatura, aixecà el volt fregant les branques
del baobab.
—En marxa! —cridà en Joe.
Li respongué una descàrrega de mosquets; una bala li fregà l'espatlla i tot; però en Kennedy,
abocant-se i descarregant la seva carrabina amb una mà, tirà a terra un altre enemic.
Crits de ràbia impossibles de reproduir acolliren l'enlairament de l'aeròstat, que pujà fins a prop
de vuit-cents peus. Agafà un vent ràpid i va descriure oscil·lacions inquietants, mentre l'intrèpid
doctor i els seus companys contemplaven l'abisme de les cascades obert sota els seus ulls.
Deu minuts més tard, sense haver intercanviat ni una paraula, els intrèpids viatgers baixaven a
poc a poc cap a l'altra riba del riu.
Allí, sorprès, meravellat, esglaiat, s'estava un grup d'uns deu homes que portaven l'uniforme
francès. Imagineu-vos la seva sorpresa quan veieren enlairar-se aquell globus des de la riba dreta del
riu. No eren lluny de creure-ho un fenomen celeste. Però els seus caps, un lloctinent de marina i un
sots-tinent, coneixien pels diaris d'Europa l'intent audaç del doctor Fergusson, i de seguida
s'adonaren de l'esdeveniment.
El globus, desinflant-se a poc a poc, tornava a caure amb els valents aeronautes agafats a la seva
xarxa; però no era clar que pogués arribar a terra; així que els francesos es precipitaren al riu, i
reberen els tres anglesos entre els seus braços, al moment que el Victoria s'aclofava a unes quantes
canes de la riba esquerra del Senegal.
—El doctor Fergusson! —exclamà el lloctinent.
—Jo mateix, i els meus dos amics —respongué tranquil·lament el doctor.
Els francesos s'emportaren els viatgers a l'altra banda del riu, mentre el globus, mig desinflat,
arrossegat per un corrent ràpid, se n'anà com una bombolla immensa amb les aigües del Senegal, a
ser engolit per les cascades de Güina.
—Pobre Victoria! —va fer en Joe.
El doctor no va poder aguantar-se una llàgrima; obrí els braços i els seus dos amics s'hi
precipitaren dominats per una gran emoció.
L
Capítol XLIV
Conclusió. — L'acta. — Els establiments francesos. — La plaça de
Medina. — Le Basilic. — Saint-Louis. — La fragata anglesa. — Retorn
a Londres.
'EXPEDICIÓ que es trobava a la vora del riu havia estat enviada pel governador del Senegal;
es componia de dos oficials, els senyors Dufraisse, lloctinent d'infanteria de marina, i
Rodamel, sots-tinent, i d'un sergent i set soldats. Des de feia dos dies s'ocupaven de cercar la
situació més favorable per a l'establiment d'una plaça a Güina, quan van ser testimonis de l'arribada
del doctor Fergusson.
Us podeu imaginar fàcilment les felicitacions i les abraçades amb què foren aclaparats els tres
viatgers. Els francesos, que havien pogut contemplar amb els seus propis ulls l'acompliment d'aquell
audaç projecte, es convertien en els testimonis naturals d'en Samuel Fergusson.
Així doncs, el doctor els demanà de bell antuvi que constatessin oficialment la seva arribada a
les cascades de Güina.
—No tindreu inconvenient a signar una acta? —demanà al lloctinent Dufraisse.
—A les vostres ordres —respongué aquest darrer.
Els anglesos van ser conduïts a una plaça provisional establerta a la vora del riu; hi trobaren tota
mena d'atencions i provisions en abundància. I fou allí que es redactà en aquests termes l'acta que
figura avui als arxius de la Societat Geogràfica de Londres:
«Els sotasignats declaren que el dia esmentat hem vist arribar penjats a la xarxa d'un globus el
doctor Fergusson i els seus dos companys Richard Kennedy i Joseph Wilson;21 el qual globus ha
caigut a unes quantes passes de nosaltres, al llit mateix del riu, i, arrossegat pel corrent, s'ha estimbat
a les cascades de Güina.
»Perquè consti a tots els efectes oportuns, signem aquesta acta, en presència dels susdits.
»Cascades de Güina, 24 de maig de 1862.
»Samuel Fergusson, Richard Kennedy, Joseph Wilson; Dufraisse, lloctinent d'infanteria de
marina; Rodamel, sost-tinent; Dufays, sergent; Flippeau, Mayor, Pélissier, Lorois, Rascagnet,
Guillon, Lebel, soldats.»
Aquí s'acaba la sorprenent travessia del doctor Fergusson i dels seus valents companys,
constatada per testimonis irrecusables; es trobaven ja entre amics al mig de tribus més hospitalàries
que mantenen relacions freqüents amb els establiments francesos.
Havien arribat al Senegal el dissabte 24 de maig, i el 27 del mateix mes arribaven a la plaça de
Medina, situada una mica més al nord a les vores del riu.
Allí els oficials francesos els reberen amb els braços oberts i desplegaren envers ells tots els
recursos de la seva hospitalitat; el doctor i els seus companys van poder embarcar-se quasi
immediatament al vaporet Le Basilic, que baixava el Senegal fins a la desembocadura.
Catorze dies més tard, el 10 de juny, arribaren a Saint-Louis, on el governador els va rebre
magníficament; s'havien refet totalment de les seves emocions i fatigues. D'altra banda, en Joe deia a
qui volia escoltar-lo:
—El nostre ha estat un viatge de pacotilla, al capdavall, i si algú està àvid d'emocions, no li
aconsello que l'emprengui; acaba per fastiguejar-vos, i, si no hagués estat per les aventures del llac
Txad i del Senegal, penso de debò que ens haurien mort d'avorriment!
Una fragata anglesa estava per partir, i els tres viatgers agafaren passatge a bord; el 25 de juny
arribaven a Portsmouth, i l'endemà a Londres.
No descriurem l'acolliment que van rebre a la Reial Societat de Geografia, ni els miraments que
van tenir amb ells; en Kennedy partí de seguida cap a Edimburg amb la seva famosa carrabina; tenia
pressa per tranquil·litzar la seva vella majordoma.
El doctor Fergusson i el seu fidel Joe continuaren essent els que hem conegut. Tanmateix, s'havia
produït en ells un canvi sense saber-ho.
S'havien convertit en dos amics.
Els diaris de tot Europa no estalviaren elogis per als audaços exploradors, i el «Daily
Telegraph» va fer una tirada de nou-cents setanta-set mil exemplars el dia que publicà un extracte del
viatge.
El doctor Fergusson, en sessió pública a la Reial Societat de Geografia, explicà els detalls de la
seva expedició aeronàutica, i obtingué per a ell i per als seus dos companys la medalla d'or destinada
a recompensar l'exploració més remarcable de l'any 1862.
El viatge del doctor Fergusson tingué com a primer resultat la constatació precisa dels fets i les
situacions geogràfiques descobertes pels senyors Barth, Burton, Speke i altres. Gràcies a les
expedicions actuals dels senyors Speke i Grant, de Heuglin i Munzinger, que remunten les fonts del
Nil o es dirigeixen cap al centre de l'Àfrica, d'aquí a poc temps podrem comprovar també els
descobriments del doctor Fergusson en aquesta immensa regió compresa entre els graus catorze i
trenta-tres de longitud.
JULES GABRIEL VERNE (Nantes, 8 de febrer de 1828 - Amiens, 24 de març de 1905), va
començar escrivint obres de teatre, però l'èxit li va arribar amb la publicació de tota una sèrie de
novel·les que combinen l'acció i l'aventura amb un rigorós rerefons científic. Sota el títol de Viatges
extraordinaris, va iniciar una col·lecció de llibres d'aventures que comença amb Cinc setmanes amb
globus (1863) i prosseguí amb obres com Viatge al centre de la terra (1864), De la Terra a la
Lluna (1865) o Vint mil llegües de viatge submarí (1869-70), que s'han convertit en clàssics de la
literatura juvenil i han fet que Verne sigui considerat el pare indiscutible de la ciència ficció
moderna.
Altres obres famoses seves del centenar que en va escriure són Un capità de quinze anys (1878),
la trilogia: Els fills del capità Grant (1867-68), La volta al món en 80 dies (1873), L'illa
misteriosa (1874) i Miquel Strogoff (1876). La seva popularitat segueix ben vigent i és el segon
autor més traduït de tots els temps, després d'Agatha Christie
Notes
0 Un galó equival a 4.453 litres.
1 La Fàbrica de la Moneda de Londres.
2 Auld Reekie, motiu d'Edimburg.
3 Manicomi de Londres.
4 Després de la marxa del doctor Fergusson, s'ha tingut la notícia que el senyor Heuglin, arran de
certes discussions, ha pres una ruta diferent de la que s'havia assignat a la seva expedició, el
comandament de la qual ha estat confiat al senyor Munzinger.
5 Barriada meridional de Londres.
6 Nom que els negrers donen als esclaus negres amb què trafiquen. (N. del T.)
7 En llatí, com a l'original; per això va sense accent. (N. del T.)
8 U significa «contrada» en la llengua del país.
9 Muntanya elevada de la Martinica.
10 Cap de la caravana.
11 Nyanza significa «llac».
12 Un savi bizantí veia en Neilos un nom aritmètic. N representava 50, E 5, I 10, L 30, O 70, S 200:
això suma el nombre dels dies de l'any.
13 La tradició diu que tremola sempre que un musulmà hi posa els peus.
14 45° centígrads.
15 60° centígrads.
16 69° centígrads.
17 Joseph Méry.
18 D'ençà de la partida del doctor, unes cartes enviades des d'El'Obeid pel senyor Munzinger, el nou
cap de l'expedició, ja no permeten dubtar, malauradament, de la mort de Vogel.
19 El doctor Fergusson, en la seva qualitat d'anglès, potser exagera; nogensmenys, hem de reconèixer
que René Caillié no gaudeix a França, entre els viatgers, d'una celebritat digna de la seva entrega i el
seu valor.
20 100° centígrads.
21 Dick és el diminutiu de Richard i Joe el de Joseph.