A l'estil marcià - Isaac Asimov

A l'estil marcià recull dos relats llargs i dos relats curts d'Asimov publicats originalment a
principis dels anys cinquanta, dècada que es recorda com la més fructífera i memorable
de tota la seva trajectòria com a escriptor de ciència-ficció.
Les dues narracions llargues són particularment sòlides i mereixen figurar entre les obres
més destacades d'Asimov. Plantejant un cert grau d'expansió de la humanitat pel sistema
solar, el relat A l'estil marcià descriu la crisi que pateix una colònia establerta
precàriament a Mart com a conseqüència dels interessos polítics conservadors d'un
mandatari terrestre. El reclam, l'altre relat llarg, se centra en l'estudi que porta a terme
una expedició científica de les restes d'una colònia establerta en un planeta bellíssim, que
ha sucumbit als efectes mortals d'una misteriosa malaltia.
Isaac Asimov
A l'estil marcià
ePUB v1.0
Raticulina 27.03.14
Títol original: The Martian Way (The Martian Way, Youth, The Deep, Sucker Bait)
Autor: Isaac Asimov
Any de 1a. publicació en idioma original: 1955
Traducció: Josep Sampere i Martí
Retoc de portada: Raticulina
Edició digital: Raticulina (v1.0)
Digitalització: Raticulina
ePUBCat base r1.3
Més informació a http://www.epub.cat
A L. Sprague de Camp i Flechter Pratt:
Els llibres que han escrit junts
només els poden igualar
els llibres que han escrit separats.
A L'ESTIL MARCIÀ
1
Des de l'entrada del petit passadís que comunicava les dues úniques cabines situades a proa de
l'astronau, Mario Esteban Rioz observava amb cara de pomes agres els afanys de Ted Long per
ajustar els dials del vídeo. Ara els girava cap a la dreta, ara cap a l'esquerra. La imatge era pèssima.
Rioz sabia molt bé que continuaria sent pèssima. Eren massa lluny de la Terra i en una posició
desfavorable respecte al Sol. Long, però, llavors no tenia cap obligació de saber-ho. Rioz va quedarse
un momentet més a l'entrada, amb el cap cot per no tocar la llinda, i el cos mig de cantó per cabre
en l'estreta obertura. Després va entrar de cop a la cuina, com un tap que salta d'una ampolla.
—Què busques? —va preguntar.
—Volia captar Hilder —va dir Long.
Rioz va seure al cantell d'una taula prestatge i va agafar un envàs cònic de llet del prestatge ull de
bou que hi havia més amunt del seu cap. El va obrir fent pressió a la punta. Rioz el va agitar
suaument, tot esperant que s'escalfés.
—Per què? —va dir. Va alçar l'envàs cap per avall i va xarrupar sorollosament.
—Volia sentir-lo.
—Em sembla que és malgastar energia.
Long va aixecar els ulls i va arrufar les celles.
—Sempre s'ha permès disposar lliurement dels aparells de vídeo individuals.
—D'una manera prudencial —va replicar Rioz.
Les mirades es van trobar, desafiadores. Rioz era alt i prim, cara-xuclat, gairebé el prototípic
ferroveller marcià, els astronautes que resseguien pacientment les rutes espacials entre la Terra i
Mart. Els ulls, blaus, clars, li lluïen intensament en la cara morena i arrugada, que contrastava amb la
pell blanca artificial que folrava el coll aixecat de la caçadora espacial de cuir sintètic.
Long era tot ell més pàl·lid i delicat. Tenia alguns trets dels habitants de la Terra, tot i que hauria
estat inexacte qualificar de terrícola cap marcià de la segona generació. El coll de la caçadora el
duia plegat, i els cabells, castanys, completament a la vista.
—Què és per tu d'una manera prudencial? —va preguntar Long.
Els llavis prims de Rioz es van aprimar encara més. Va dir:
—Com que en aquest viatge, pel que sembla, ni tan sols cobrirem despeses, no és prudent
malbaratar energia, per poca que sigui.
—Doncs si hi perdem diners —va dir Long—, més val que tornis al teu lloc, oi? Et toca fer
guàrdia.
Tot remugant, Rioz es va passar el dit gros i l'índex per la barbeta sense afaitar. Es va aixecar i
va anar feixugament cap a la porta. Les botes, pesants i flexibles, amortien el soroll dels passos. Es
va aturar a mirar el termòstat, i es va girar fet una fúria.
—Ja em semblava a mi que feia calor! On et penses que ets?
—Quaranta graus F no és massa —va dir Long.
—Per tu, potser no. Però això és l'espai, no un despatx amb calefacció a les mines de ferro. —
Rioz va posar al mínim el comandament del termòstat amb un moviment ràpid del polze—. El sol ja
escalfa prou.
—A la cuina no hi toca mai el sol.
—Ja hi passarà l'escalfor, punyeta.
Rioz va sortir i Long va seguir-lo amb la mirada. Després va tornar a fixar l'atenció en el vídeo,
però no va apujar el termòstat.
La imatge continuava espurnejant de mala manera, però s'hi hauria de conformar. Long va
desplegar una cadira collada a la paret. S'hi va asseure i, tirat endavant, va esperar que s'acabés
l'anunci de rigor i la pausa momentània que precedia la lenta dissolució de la cortina; llavors,
enfocaren el cèlebre personatge barbut, que va anar creixent, mentre la càmera l'atansava, fins a
omplir la pantalla.
La veu, que era impressionant malgrat els xiulets i espetecs provocats per les tempestes
d'electrons dels més de vint milions de milles, va començar dient:
—Amics! Conciutadans de la Terra…
2
Kioz va adonar-se de l'intermitent del senyal de la ràdio quan entrava a la cabina de pilotatge. Per un
moment, va notar una suor freda als palmells de les mans perquè l'havia confós amb el senyal del
radar; era fruit del sentiment de culpa. Encara que tots els ferrovellers ho feien, no hauria d'haver
sortit de la cabina estant teòricament de guàrdia. El malson més corrent, però, era que es detectés una
desferra durant els cinc minuts en què abandonaves el lloc per anar a fer un cafè, convençut que
l'espai estava net; era un malson que s'havia convertit en realitat alguna vegada.
Rioz va engegar el multidetector. Es gastava molta energia, però, ben mirat, valia més estar-ne
segurs.
L'espai estava net, deixant de banda els ecos llunyans de les naus veïnes de la línia dels
ferrovellers.
Va connectar el circuit de la ràdio; el cap, ros i amb un bon nas, de Richard Swenson, copilot de
la nau més pròxima que feia la ruta de Mart, va aparèixer a la pantalla.
—Ei, Mario —va dir Swenson.
—Hola. Com va això?
Hi va haver una pausa entre l'última frase de Swenson i la següent, ja que la velocitat de les
radiacions electromagnètiques no és il·limitada.
—Quin dia!
—Que ha passat res? —va preguntar Rioz.
—He detectat ferralla.
—Magnífic.
—Sí, si l'hagués poguda pescar —va contestar Swenson, de mal humor.
—Què ha passat?
—Càsum dena! He tirat en direcció contrària.
Rioz tenia massa seny per riure.
—Com és això?
—No ha estat culpa meva. Ha sortit malament perquè la carcassa es desviava de l'eclíptica. Com
pot ser que hi hagi un pilot tan estúpid que no sàpiga fer com Déu mana la maniobra d'acostament?
No se m'hauria acudit mai! He calculat la distància de la carcassa, i m'he limitat a deixar que fes la
seva. Em pensava que l'òrbita que seguiria era una de les trajectòries previstes més habituals. No t'ho
haguessis pensat, tu? He seguit la línia d'intersecció que em semblava més bona, i al cap de cinc
minuts m'he adonat que la distància continuava augmentant. Els senyals trigaven molt a tornar. Per
això he agafat les projeccions angulars de la carcassa, però ja era massa tard per atrapar-la.
—Ho ha provat cap dels altres xicots?
—No. Ja és fora de l'eclíptica, i cada vegada és més lluny. No és això el que m'empipa més. Al
capdavall, només era l'esquelet d'una carcassa. El que no puc sofrir és haver gastat tantes tones de
combustible per accelerar i tornar a l'estació. Si haguessis sentit Canute!
Canute era el germà i soci de Swenson.
—Com es deu haver posat, eh? —va dir Rioz.
—Fet una fúria! Em volia matar! De fet, ja fa cinc mesos que som aquí i la situació comença a
fer-se pesada. Ja ho saps.
—Prou que ho sé.
—I a tu com et va, Mario?
Rioz va fer com si escopís.
—Com a tu, si fa no fa. Un parell de carcasses les dues últimes setmanes, i vaig haver
d'empaitar-les durant sis hores.
—Eren grosses?
—Que estàs de broma? Les hauria pogut arrossegar cap a Fobos amb la mà. És el pitjor viatge
que he fet mai.
—Us quedareu gaire més?
—Jo me n'aniria demà mateix. Només fa dos mesos que vam marxar, però fumo crits a Long tot el
sant dia.
Hi va haver una pausa que es va afegir a la de l'interval electromagnètic.
—En fi —va dir Swenson—, i què tal és, Long?
Rioz va mirar enrere. Se sentia la crepitació esmorteïda del vídeo instal·lat a la cuina.
—No l'entenc. Al cap d'una setmana de començar el viatge, em pregunta: «Mario, per què ets
ferroveller?» Jo me'l miro i li dic: «Doncs per guanyar-me la vida. A tu què et sembla?» T'adones de
quina mena de pregunta: per què som ferrovellers? Llavors, em contesta: «No és per això, Mario.»
M'ho haurà d'explicar ell, que ho veus? I afegeix: «Ets ferroveller perquè aquest és un tret del tarannà
marcià.»
—I què volia dir amb això? —va preguntar Swenson.
Rioz va arronsar les espatlles.
—No li ho vaig preguntar. Ara és allà dins, escoltant un terrícola anomenat Hilder per
l'ultramicroones de la Terra.
—Hilder? Em sembla que és un polític terrícola, membre del Congrés o una cosa semblant, oi?
—Exacte. Vaja, jo diria que sí. Long sempre fa coses així. Ha portat gairebé quinze lliures de
llibres que parlen de la Terra. Pes mort, si vols que et digui la veritat.
—Però és el teu soci. I parlant de socis, em sembla que me'n torno a la feina. Si deixo escapar
més ferralla, em pela.
Swenson va desaparèixer de la pantalla i Rioz es va reclinar en el seient, contemplant la línia
verda i recta del detector per impulsos. Va provar un moment el multidetector. L'espai continuava
desert.
Es va sentir una mica reconfortat. Una mala temporada sempre és pitjor quan veus que els
ferrovellers que tens a la vora troben una carcassa rere l'altra; quan veus que baixen giravoltant fins a
les foneries de Fobos, marcades amb el senyal de tothom tret del teu. D'altra banda, havia aconseguit
que minvés una mica el ressentiment que tenia envers Long.
S'havia equivocat, en associar-s'hi. Sempre era una equivocació col·laborar amb un novell. Tots
es pensen que vols conversa, però més que ningú Long, amb les seves teories inacabables sobre Mart
i el paper nou i grandiós que li pertoca en el progrés humà. Ho deia així: progrés humà, a l'estil
marcià. La nova minoria creadora. Però Rioz no volia conversa, sinó una bona troballa, unes quantes
carcasses la captura de les quals es pogués atribuir.
Però no tenia cap altra opció. Long era força conegut a Mart i guanyava diners llargs com a
enginyer de mines. Era amic del comissari Sankov i havia participat en dues petites expedicions de
recollida de ferralla; no es pot rebutjar ningú sense haver-lo posat a prova, encara que l'experiència
no tingui gaire solta ni volta. Com és que un enginyer de mines, amb una feina tan còmoda i lucrativa,
té ganes de perdre el temps a l'espai?
Rioz mai no li ho va preguntar. Els socis d'una empresa de recollida de ferralla han de conviure
estretament, i la curiositat no és gaire desitjable; de vegades, fins i tot pot resultar perillosa. Però
Long parlava tant que li ho va contestar espontàniament.
—Havia de venir, Mario —li va dir—. El futur de Mart no és a les mines, sinó a l'espai.
Rioz va provar d'imaginar-se com seria fer un viatge tot sol. Tothom deia que era impossible.
Fins i tot deixant de banda les ocasions desaprofitades en haver d'abandonar la guàrdia per dormir o
encarregar-se d'altres coses, era ben sabut que un home sol a l'espai acabaria caient en una depressió
insuportable en relativament poc temps.
Amb un company, un viatge de sis mesos sí que era factible. Una tripulació completa hauria estat
ideal, però un ferroveller amb una nau de tanta capacitat no hauria fet ni cinc. Solament el capital que
es gastaria en combustible…!
Ni tan sols dues persones no estaven precisament eufòriques a l'espai. Per regla general, s'havia
de canviar de company a cada viatge, encara que amb alguns s'hi podia passar més temps que amb
altres. Només calia pensar en Richard i Canute Swenson. Anaven plegats cada cinc o sis viatges
perquè eren germans. Amb tot i això, la tensió i l'antagonisme no paraven d'augmentar a partir de la
primera setmana.
Vaja, l'espai estava net. Rioz va pensar que se sentiria més bé si tornava a la cuina i mirava de
fer les paus amb Long. De passada, li demostraria que era un veterà astronauta experimentat que
sabia prendre's amb filosofia les molèsties de l'espai.
Es va aixecar i va fer els tres passos necessaris per arribar al passadís curt i estret que unia les
dues cambres de l'astronau.
3
Rioz, un altre cop, va aturar-se un moment a l'entrada, observant Long, que mirava fixament la
pantalla tremolosa.
—Vaig a posar més fort el termòstat —va dir de cop—. Per gastar una mica d'energia no passarà
res.
Long va assentir amb el cap.
—Com vulguis.
Rioz va fer un pas vacil·lant. Com que l'espai estava net, per què coi havia de quedar-se assegut
mirant una línia verda, llisa i muda?
—De què parla aquest terrícola? —va dir.
—En termes generals, de la història de l'astronàutica. No diu res de nou, però ho fa bé. A més,
treu de tot: dibuixos animats en colors, trucatges fotogràfics, imatges de pel·lícules antigues, el que
sigui. Com per corroborar les paraules de Long, el personatge barbut va desaparèixer i la secció
transversal d'una astronau va ocupar la pantalla, mentre la veu de Hilder comentava diverses
característiques interessants, que s'anaven veient en esquemes de colors. Els dispositius de
comunicacions de la nau es van destacar en vermell quan s'hi va referir, de la mateixa manera que les
bodegues, el motor, consistent en una micropila protònica, els circuits cibernètics…
Després, Hilder va tornar a aparèixer a la pantalla.
—Però només es tracta de la proa de la nau. Què la fa moure? Què l'aixeca de la Terra?
Tothom sabia com s'impulsaven les naus, però la veu de Hilder feia l'efecte d'una droga,
aconseguint que semblés el secret més important de la història, la revelació definitiva. Fins i tot
Rioz, que s'havia passat mitja vida a bord d'una astronau, va notar un lleuger pessigolleig d'emoció.
Hilder va prosseguir:
—Els científics ho anomenen de diferents maneres. N'hi ha que en diuen llei d'acció i reacció. De
vegades ho anomenen tercera llei de Newton, o bé conservació de l'impuls adquirit. Però nosaltres
no n'hi direm de cap manera. N'hi ha prou d'apel·lar al sentit comú. Quan nedem, empenyem l'aigua
cap enrere i així avancem. Quan caminem, fem pressió a terra cap endarrere i així anem endavant.
Quan pilotem un ultralleuger empenyem l'aire cap enrere i així avancem. Res no es pot moure cap
endavant si res no es mou cap endarrere. Això respon al principi que diu: «Res no es pot obtenir
sense esforç.» Imaginem ara una astronau que pesa cent mil tones elevant-se de la Terra. Per
aconseguir-ho, hi ha d'haver alguna cosa que empenyi cap avall. Com que una astronau és
extremadament pesant, haurà d'expulsar una gran quantitat de material en sentit contrari. Tant
material, de fet, que cap nau no té prou espai per transportar-lo. S'ha de construir un compartiment
especial a popa destinat a contenir-lo.
Hilder va tornar a ser substituït per la imatge de la nau, que es va anar enxiquint fins que es va
poder veure a la part posterior un con truncat, en el qual, amb llampants lletres grogues, hi deia:
Material per llençar.
—Però ara —va dir Hilder— el pes total de l'astronau ha augmentat fora mida. Caldrà molta més
força de propulsió.
La nau es va encongir moltíssim més i se li va afegir una altra secció més grossa, i després una
tercera de proporcions immenses. La nau pròpiament dita, el con situat a proa, s'havia convertit en un
puntet sobre la pantalla, un puntet vermell i brillant.
—Apa, home, això s'ensenya a la llar d'infants —va dir Rioz.
—La gent a qui s'adreça no ho veu així, Mario —va replicar Long—. La Terra no és Mart. Hi deu
haver milions d'habitants de la Terra que no han vist mai una astronau i que en desconeixen els
principis més elementals.
Hilder deia en aquells moments:
—Quan s'esgota el material de la secció més gran, aquesta se separa i es llença a l'espai.
A la pantalla es va veure com es desprenia la secció de l'últim tram i s'allunyava donant voltes.
—Després li toca a la segona —va dir Hilder—, i, finalment, si el viatge és llarg, l'última també
es deixa anar.
La nau s'havia convertit en una taqueta vermella, i les tres seccions donaven voltes, perdudes a
l'espai.
—Cada una d'aquestes seccions —va prosseguir Hilder—, representa unes cent mil tones de
tungstè, magnesi, alumini i acer. La Terra les ha perdudes per sempre. Mart està envoltat de
ferrovellers que vigilen les rutes de l'espai, esperant aquestes carcasses abandonades. Llavors les
atrapen amb les seves xarxes, les marquen i se les enduen a Mart perquè els d'allà se'n beneficiïn. La
Terra no en rep ni un cèntim. Com que és material abandonat, pertany a la primera nau que el
recupera.
—Nosaltres hi arrisquem els diners i la vida —va dir Rioz—. Si no les recollíssim nosaltres,
ningú no ho faria. Què hi perd amb això la Terra?
—Doncs —va dir Long—, no ha parlat d'altra cosa que de la càrrega que Mart, Venus i la Lluna
representen per a la Terra. I això constitueix un factor més de pèrdua.
—Ja se'n rescabalaran. Cada any extraiem més ferro, de les mines.
—I gairebé tot es queda a Mart. Si ens refiem de les xifres, la Terra ha invertit dos-cents mil
milions de dòlars a Mart i ha rebut ferro per valor d'uns cinc mil milions de dòlars. També ha invertit
cinc-cents mil milions de dòlars a la Lluna, i a canvi ha obtingut magnesi, titani i diversos metalls
lleugers per import de vint-i-cinc mil milions de dòlars. D'altra banda, ha invertit cinquanta mil
milions de dòlars a Venus i no n'ha tret res. I vet aquí el que interessa de debò als contribuents de la
Terra: els impostos que paguen, sense obtenir res en canvi.
Mentre parlava, la pantalla es va omplir de diagrames que representaven els ferrovellers en la
ruta de Mart; eren petites caricatures de naus que allargaven uns braços prims i nerviüts, provant
d'aferrar les carcasses buides que rodolaven per l'espai; quan les tenien, les engrapaven ben fort, se
les acostaven a estrebades, hi posaven la marca Propietat de Mart amb lletres brillants, i després les
arrossegaven cap a Fobos.
Hilder va tornar a aparèixer a la pantalla.
—Ens diuen que a la llarga ens ho tornaran tot. A la llarga! Quan s'hagin convertit en una empresa
pròspera! Vés a saber quan serà això. D'aquí a un segle? Mil anys? Un milió? «A la llarga.» De totes
maneres, acceptem la seva paraula. Algun dia ens tornaran tots els nostres metalls. Algun dia
cultivaran els seus propis aliments, faran servir la seva pròpia energia, tindran la seva pròpia vida.
Però hi ha una cosa que no poden tornar-nos, ni en cent milions d'anys. L'aigua! Mart només té una
mínima quantitat d'aigua perquè és un planeta molt petit. La Lluna no en té gens perquè és massa
petita i càlida. Per això, la Terra ha de proporcionar no tan sols aigua potable als astronautes, i aigua
perquè es rentin, facin funcionar les seves indústries i les fàbriques hidropòniques que diuen que
estant muntant, sinó fins i tot aigua perquè la llencin a milions de tones. Perquè, quina és aquesta
força propulsora amb què funcionen les astronaus? Què és el que expulsen pel darrere per poder
accelerar cap endavant? Antigament, eren els gasos procedents de la combustió, però resultava molt
car. Aleshores, es va inventar la micropila protònica, una font d'energia molt barata capaç d'escalfar
qualsevol líquid fins a convertir-lo en un gas sotmès a una pressió tremenda. I quin és el líquid més
barat i més abundant que pot obtenir-se? L'aigua, sens dubte. Cada astronau que parteix de la Terra
transporta gairebé un milió de tones —no litres, sinó tones— d'aigua, amb l'única finalitat de
projectar-la cap a l'espai per tal de poder accelerar o disminuir la marxa. Els nostres avantpassats
van cremar el petroli de la Terra d'una manera absurda i premeditada. Van esgotar-ne el carbó
irreflexivament. Això fa que sentim menyspreu per ells, i els censurem; però aquella gent, almenys,
tenien una excusa: s'imaginaven que quan comencés a escassejar el petroli, es descobririen substituts.
I tenien raó. Ara disposem de vivers de plàncton i micropiles protòniques. Però per a l'aigua no hi ha
cap substitut. Cap ni un! I mai no n'hi haurà. I quan els nostres descendents contemplin la Terra
convertida en un desert, quina disculpa tindrem? Quan comenci la sequera i es vagi estenent…
Long es va incorporar, i va desconnectar l'aparell tot dient:
—Ja n'estic tip. Aquest beneit ho fa a propòsit per… Què passa?
Rioz s'havia aixecat, intranquil.
—Hauria d'anar a vigilar el detector.
—Que el bombin, el detector. —Però Long també es va aixecar, va seguir Rioz pel passadís
estret i es va aturar així que va haver entrat a la cabina de pilotatge—. Si Hilder aconsegueix fer
prevaler la seva opinió, i té els pebrots de fer-ne una qüestió de màxima urgència… Ostres, tu!
Rioz també ho havia vist. Era un senyal de primera classe, que corria al darrere de lona de
sortida com un llebrer empaitant una llebre mecànica.
—L'espai era buit —balbucejava Rioz—, buit, et dic. Per Mart, Ted, no et quedis palplantat
mirant-me. Prova de localitzar-lo visualment.
Rioz es va posar en acció de seguida, amb una eficiència que era el resultat de gairebé vint anys
de dedicar-se a la recuperació de ferralla. En dos minuts va calcular la distància. Després,
recordant-se del que li havia passat a Swenson, va mesurar també l'angle de declinació i la velocitat
radial.
Després va cridar a Long:
—U, coma, set sis radiants. No se't pot escapar, xaval.
Long va aguantar la respiració mentre ajustava el nònius.
—Està a mig radiant del Sol. El veurem només com una mitjalluna.
Va incrementar l'augment tan de pressa com li permetia la prudència, sense perdre de vista
aquella «estrella» que canviava de posició i es feia més gran, fins a revelar una forma que
demostrava que no era cap estrella.
—Començaré de totes maneres —va dir Rioz—. No podem esperar.
—Ja ho tinc, ja ho tinc.
L'augment era encara massa insignificant per permetre d'observar una forma definida, però el
puntet que veia Long brillava i s'enfosquia rítmicament, a mesura que la carcassa girava i reflectia la
llum del Sol en superfícies de grandària diversa.
—Vinga!
Els primers d'una infinitud de tènues dolls de vapor van sortir de les toveres corresponents,
deixant llargues traces de cristalls de gel microscòpics, que brillaven tèrbolament sota els raigs
pàl·lids del sol distant. Cada cop s'aprimaven més i més, fins a la fi del seu curs que ultrapassava les
cent milles. Traient un doll rere l'altre, la nau ferrovellera es va desviar de la seva trajectòria estable
i va adoptar-ne una de tangencial a la que duia la carcassa.
—Es mou com un cometa en el periheli! —va exclamar Rioz—. Aquests maleïts pilots terrícoles
deixen anar les carcasses en aquesta direcció expressament. Si pogués…
Es va posar a dir renecs per desfogar-se, posseït d'una fúria impotent, alhora que llançava vapor
amunt i avall de qualsevol manera, a cops de peu, no aconseguint altra cosa que el suport hidràulic
del seu seient s'enfonsés més d'un pam i Long gairebé no pogués agafar-se a la barana protectora.
—No et posis així, Mario! —va suplicar.
Però Rioz no treia la vista del senyal de la pantalla.
—Si no ho pots aguantar, xaval, queda't a Mart!
Continuava sentint-se l'estrèpit llunyà dels dolls de vapor.
La ràdio es va animar. Long es va incorporar a través d'un aire que semblava melassa i va
establir contacte. Era Swenson, amb els ulls flamejants.
—A on punyeta aneu, vosaltres? —va dir a crits—. D'aquí a deu segons estareu en el meu sector.
—Vaig al darrere d'una carcassa —va dir Rioz.
—En el meu sector?
—L'he trobada en el meu, i a més, tu no estàs en posició d'atrapar-la. Para la ràdio, Ted.
La nau solcava l'espai amb un retruny ensordidor, un retruny que només se sentia a l'interior del
casc. Llavors Rioz va anar parant els motors gradualment, però amb tanta brusquedat que va fer
trontollar Long. Aquell silenci sobtat molestava més les orelles que el terrabastall que l'havia
precedit.
—Molt bé —va dir Rioz—. Deixa'm la pantalla.
Tots dos van mirar. La carcassa ja es veia com un con truncat que girava amb lentitud solemne
mentre avançava enmig de les estrelles.
—És de primera classe, i tant —va dir Rioz tot satisfet. Una carcassa gegant que els faria sortir
del mal pas, va pensar.
—Hi ha un altre senyal a la pantalla del detector —va avisar-lo Long—. Deu ser Swenson, que
ve darrere nostre.
Rioz amb prou feines hi va fer una ullada.
—No ens atraparà.
La carcassa augmentava de volum per moments, fins que va omplir la finestra d'observació.
Rioz tenia les mans a la palanca de l'arpó. Es va esperar una estona, va fer un parell d'ajustatges
microscòpics en l'angle de tir i va posar a punt el dipòsit de corda. Llavors va estirar la palanca, fent
saltar el disparador.
Per un moment, no va passar res. Després, un cable metàl·lic trenat va aparèixer serpentejant en
la finestra d'observació, movent-se cap a la carcassa com una cobra que es llança en atac. Va establir
contacte però no va aconseguir aferrar-s'hi. Si ho hagués fet s'hauria estès a l'acte com el fil d'una
teranyina. La carcassa girava amb un moviment rotatori l'impuls del qual equivalia a milers de tones.
Però el cable sí que va servir per crear un poderós camp magnètic que va fer l'efecte d'un fre sobre la
carcassa.
Dos cables més van sortir disparats successivament. Rioz els enviava sense reparar en despeses
d'energia.
—Aquesta sí que l'atrapo! Per Mart que aquesta l'atrapo!
Quan ja tenia un parell de dotzenes de cables estesos entre la nau i la carcassa, va aturar-se.
L'energia rotatòria d'aquella enorme despulla, que en frenar s'havia convertit en calor, n'havia elevat
la temperatura fins a l'extrem que els aparells mesuradors de la nau captaven la radiació que emetia.
—Vols que vagi a posar-hi la nostra marca? —va dir Long.
—D'acord. Però no cal que ho facis, si no vols. Em toca fer guàrdia a mi.
—Tant se val.
Long es va encofurnar en el vestit espacial i va sortir per l'escotilla. Que pogués comptar les
vegades que s'havia passejat per l'espai amb aquell vestit era el senyal inequívoc de la seva condició
de novell. Aquesta era la cinquena.
Aferrant-se al cable més pròxim, va avançar ara una mà ara l'altra, notant la vibració dels fils
d'acer trenat a través de les manyoples de metall.
Amb el bufador va gravar el seu número de sèrie en el metall llis de la carcassa. No hi havia res
capaç d'oxidar l'acer en el buit de l'espai interestel·lar. El metall, simplement, es fonia i s'evaporava,
condensant-se a uns quants metres del raig d'energia, tenyint d'un gris deslluït i polsegós qualsevol
superfície que tocava. Long va tornar a la nau balancejant-se.
Un cop a dins es va treure el casc, cobert d'una capa blanca i gruixuda de gebre que se li havia
format en entrar.
El primer que va sentir va ser la veu de Swenson que venia de la ràdio, totalment desfigurada a
causa de la ràbia:
—… de dret al comissari. Apa home! En aquesta feina encara hi ha unes quantes normes que
s'han de respectar!
Rioz va repenjar-se en el seient, sense alterar-se.
—Escolta, ja t'he dit que ha entrat en el meu sector; com que l'he detectada massa tard, he hagut
d'empaitar-la fins al teu. Tu tampoc l'hauries poguda atrapar perquè Mart et feia de pantalla. No cal
donar-hi més voltes… Ja ets aquí, Long?
I va tallar la comunicació.
La llum vermella d'avís es va encendre repetidament.
Però ell no en va fer cas.
—Diu que anirà a veure el comissari? —va preguntar Long.
—I ara! Es posa així per trencar la monotonia. No te l'has de prendre seriosament. Ja sap que
aquesta carcassa és nostra. Què et sembla aquest tros de peça, Ted?
—Està la mar de bé.
—La mar de bé? És fabulosa! Espera't, que la faré girar.
Els propulsors laterals van escopir vapor i la nau va començar a girar a poc a poc al voltant de la
carcassa, la qual va seguir el moviment. Al cap de trenta minuts, semblaven la presa d'un llaç gegantí
girant per l'espai. Long va fer les comprovacions pertinents amb l'Ephemeris per obtenir la posició
de Deimos.
En un moment calculat amb precisió, els cables van suprimir el seu camp magnètic i la carcassa
va sortir disparada tangencialment, seguint una trajectòria que, al cap d'un dia si fa no fa, la situaria a
una distància convenient dels dipòsits de ferralla del satèl·lit marcià.
Rioz va mirar com s'allunyava. Estava de molt bon humor. Tombant-se cap a Long, li va dir:
—Avui hem tingut un bon dia.
—I el discurs de Hilder? —va preguntar Long.
—Què? El discurs de Hilder? Ah, sí. Mira, si m'hagués d'amoïnar per tot el que diuen aquests
maleïts terrícoles, no dormiria mai. No hi pensis més.
—Em sembla que hi hauríem de pensar.
—Tu estàs guillat. No m'empipis amb aquest tema, d'acord? Val més que te'n vagis a dormir.
4
Ted Long trobava molt estimulant la grandària imponent de l'avinguda principal de la ciutat. Ja feia
dos mesos que el comissari havia decretat un ajornament de les tasques de recollida de ferralla i
havia retirat totes les naus de l'espai; tanmateix, aquella vista dilatada continuava fent una forta
impressió a Long. Ni tan sols la idea que l'ajornament va ser decretat perquè la Terra pogués
deliberar sobre l'aplicació de les noves restriccions en matèria d'economia d'aigua, decidint imposar
un límit als ferrovellers, va aconseguir desanimar-lo en absolut.
El sostre de l'avinguda estava pintat d'un blau clar lluminós; potser era una imitació antiquada del
cel de la Terra. Ted no n'estava segur. Els aparadors obrien espais il·luminats a les parets.
Al lluny, dominant la remor del trànsit i el soroll apagat dels peus dels vianants, sentia les
explosions intermitents provocades pels treballs de perforació de nous canals a l'escorça de Mart.
Aquelles explosions les recordava de tota la vida. Quan va néixer, el sòl que trepitjava formava part
d'una massa compacta de roca. La ciutat creixia sense parar… i continuaria creixent si la Terra no li
ho impedia.
Va tirar per un carrer lateral, més estret i no tan ben il·luminat, en què els aparadors eren
substituïts per cases d'apartaments, cada una amb la filera de llums corresponent sobre la façana. Els
compradors i el trànsit es van transformar en passejants que caminaven més a poc a poc, i en jovenets
cridaners que s'obstinaven a desobeir l'ordre materna d'anar a sopar.
Tot d'una, Long es va recordar de les bones maneres socials i es va aturar en una botiga d'aigua
que feia cantonada.
Va allargar la cantimplora.
—Ompli-la —va dir.
El botiguer, un home grassonet, va descargolar el tap i va donar una llambregada pel broc.
Després la va sacsejar una mica per sentir el clapoteig.
—No en queda gaire —va dir, tot content.
—No —va assentir Long.
El botiguer va començar a omplir la cantimplora amb un rajolí d'aigua, acostant el broc a la punta
de la mànega per tal que no se'n vessés ni una gota. L'indicador va fer un sorollet. Llavors va tornar a
cargolar el tap.
Long li va donar unes monedes i va agafar la cantimplora. De seguida va notar-la contra el costat,
amb una sensació de pes força agradable. Era molt mal vist anar a visitar una família amb la
cantimplora mig buida. En els joves, encara podia disculpar-se, però tampoc no es veia amb gaire
bons ulls.
Va entrar al vestíbul del número 27, va pujar un tram d'escales curt i es va aturar amb el dit sobre
el timbre.
Se sentia un soroll de veus que venien del pis.
Una era femenina, i més aviat aguda.
—Tu trobes molt bé això de convidar a casa els teus amics ferrovellers, oi? I pel que es veu,
encara t'haig d'agrair que estiguis amb mi un parell de mesos l'any. Oh, ja puc estar ben contenta, que
em dediques un dia o dos. I després, torne-m'hi, altra vegada amb els ferrovellers.
—Ara fa molt temps que no em moc de casa —va dir una veu d'home—. A més, es tracta de
negocis. Per Mart, Dora, ja n'hi ha prou. Estan a punt d'arribar.
Long va decidir d'esperar un moment abans de trucar, perquè tinguessin temps de tocar un tema
menys delicat.
—Tant se me'n dóna que arribin —va replicar Dora—. Que em sentin. I tant de bo que el
comissari allargui l'ajornament per sempre. Em sents?
—I de què viuríem? —va dir acaloradament la veu masculina—. A veure, explica-m'ho.
—Ja t'ho explicaré. Podries guanyar-te la vida aquí a Mart, d'una manera decent i honrada, com
tothom. Sóc l'única viuda d'un ferroveller de tots aquests apartaments. Perquè això és el que sóc, una
viuda. Pitjor encara que una viuda, perquè si ho fos, almenys em podria casar amb un altre… Deies
alguna cosa?
—No, no res.
—Ja sé el que deies. Escolta, Dick Swenson…
—Només deia que ara ja entenc per què els ferrovellers no solen casar-se —va dir Swenson
cridant.
—Tu tampoc t'hauries d'haver casat. Ja n'estic tipa que al barri tothom em tingui llàstima, em
mirin fent rialletes i em preguntin quan tornaràs. Els altres fan d'enginyers de mines,
d'administradors, o fins i tot foraden túnels. Almenys, les dones dels que foraden túnels tenen una
vida familiar com Déu mana, i els seus fills no pugen com vagabunds. Viure així és com si Peter no
tingués pare…
L'aguda veu de soprano d'un noi va travessar la porta. Semblava que vingués de més lluny, com
d'una altra habitació.
—Ei, mama, què és un vagabund?
La veu de Dora va pujar de to:
—Peter! Vols ocupar-te de fer els deures?
Swenson va dir en veu baixa:
—No està bé que parlem així davant del nen. Quina idea es formarà de mi?
—Doncs queda't a casa i ensenya-li altres coses.
La veu de Peter va tornar a ressonar.
—Saps què, mama? Quan sigui gran seré ferroveller.
Es van sentir uns passos ràpids, després un silenci momentani i finalment un xiscle:
—Mama! Mama, prou! Deixa'm estar l'orella! Què t'he fet?
Llavors es va sentir un esbufec, i tot va quedar en silenci.
Aprofitant l'avinentesa, Long va prémer el timbre ben fort.
El mateix Swenson va obrir la porta, i després es va allisar els cabells amb les mans.
—Hola, Ted —va dir en veu baixa, i va afegir més fort—: És Ted, Dora. On és Mario, Ted?
—Vindrà de seguida —va dir Long.
Dora va sortir disparada de l'habitació del costat. Era una dona petitona i morena, amb el nas
arromangat i algunes clapes blanques als cabells, que duia pentinats cap endarrere.
—Hola, Ted. Que has sopat?
—Sí, i molt bé, gràcies. No us interrompo pas?
—I tant que no. Ja fa molta estona que hem acabat. Vols un cafè?
—Sí, gràcies. —Ted es va despenjar la cantimplora i els la va oferir.
—Ai, molt amable, però no cal. Tenim aigua de sobres.
—Tant és. Agafeu-ne de la meva.
—D'acord, doncs…
Dora va tornar a la cuina. Per la porta oscil·lant, Long va entreveure uns quants plats posats en
Secoterg, el «detergent en sec que neteja i absorbeix el greix i la brutícia en un tres i no res. Amb una
unça d'aigua n'hi ha prou per esbaldir vuit peus quadrats de superfície de vaixella, deixant-la neta
com una patena. Compri avui mateix Secoterg. Secoterg neteja de meravella, deixa els plats d'allò
més lluents, posa fi al malbaratament d'aigua…»
La cantarella de l'anunci va començar a venir-li però ell se la va treure del cap tot preguntant:
—Què fa, Peter?
—Està la mar de bé… Ara va a quart. No el veig gaire sovint, ja ho saps. Quan vaig tornar
aquesta vegada, em va mirar i em va dir…
Va continuar així una estona més, fent una bona demostració de com solen explicar els pares una
mica soques les gràcies dels seus fills llestos.
Va sonar el timbre i va entrar Mario Rioz, tot vermell i amb cara de pomes agres.
Swenson va anar cap a ell ràpidament.
—Escolta, no parlis d'atrapar carcasses. Dora encara es recorda de la vegada que vas treure'n
una de primera classe del meu territori; a més a més, avui està de mal humor.
—Qui coi pensa parlar de carcasses?
Rioz es va treure bruscament una caçadora amb folre de pell, la va tirar sobre el respatller d'una
cadira i es va asseure.
Dora va sortir per la porta oscil·lant, va dedicar un somriure artificial al nouvingut i va dir:
—Hola, Mario. També prendràs cafè?
—Sí —va contestar, agafant maquinalment la seva cantimplora.
—Prepara'l amb més aigua de la meva, Dora —va dir Long precipitadament—. Així me'n deurà.
—Molt bé —va dir Rioz.
—Què passa, Mario? —va preguntar Long.
—Vinga —va dir Rioz amb aire d'esgotament—, digue-li que ja em vas avisar. Fa un any, quan
Hilder va fer aquell discurs, tu ja m'ho vas dir. Vinga, digue-li.
Long va arronsar les espatlles.
—Han establert la quota. Fa un quart que han donat la notícia.
—Quant és?
—Cinquanta mil tones d'aigua per viatge.
—Què? —va exclamar Swenson, furiós—. Amb aquesta quantitat no et pots ni envolar de Mart!
—Doncs és la xifra que han dit. És una mala passada. S'han acabat els ferrovellers.
Dora va sortir amb el cafè i el va servir.
—Què dius? Que s'han acabat els ferrovellers? —Es va asseure tot decidida. Swenson semblava
consternat.
—Pel que sembla —va dir Long—, ens han racionat l'aigua a cinquanta mil tones, i això vol dir
que no podem fer més viatges.
—Bé, i què? —va dir Dora assaborint el cafè i somrient alegrement—. Si voleu saber la meva
opinió, això és perfecte. Ja és hora que els ferrovellers trobeu una feina còmoda i segura aquí a Mart.
Ho dic de debò. Això de rondar per l'espai no és vida…
—Dora, sisplau —va dir Swenson.
Rioz va estar a punt de deixar anar un bufec de ràbia.
Dora va arrufar les celles.
—Només donava la meva opinió.
Long va intervenir:
—En tens tot el dret. Però jo vull dir una cosa, si m'ho permeteu. Això de les cinquanta mil tones
no és sinó un detall. Tothom sap que la Terra, almenys el partit de Hilder, vol beneficiar-se
políticament d'aquesta campanya a favor de l'estalvi d'aigua, la qual cosa significa que ho tenim mal
parat. Si no trobem aigua sigui com sigui, ens faran plegar definitivament, oi?
—Sí, és clar —va dir Swenson.
—Però la qüestió és saber com fer-ho, no?
—Si només es tracta de l'aigua —va dir Rioz en una sobtada efusió d'eloqüència—, només
podem fer una cosa, i vosaltres ja sabeu quina és. Si els terrícoles ens neguen l'aigua, els la
prendrem. L'aigua és seva simplement perquè els seus pares i els seus avis van ser massa caguetes
per atrevir-se a abandonar el seu gras planeta. L'aigua pertany als éssers humans de tot arreu.
Nosaltres també som éssers humans, i per això també hi tenim dret.
—I com ho penses fer? —va preguntar Long.
—És molt fàcil! A la Terra hi ha oceans enormes. No poden posar un vigilant a cada milla
quadrada. Nosaltres podem descendir sempre que vulguem en el costat nocturn del planeta, omplir
els nostres dipòsits d'aigua i escapar-nos. Com ho podran evitar?
—De moltes maneres, Mario. Com t'ho manegues tu per localitzar les carcasses que vaguen per
l'espai fins a distàncies de cent mil milles? I es tracta d'una closqueta de metall perduda en la
immensitat de l'espai. Com ho fas? Per mitjà del radar. Que potser et penses que no en tenen de radar,
a la Terra? Et penses que si els terrestres ensumessin que ens dediquem a fer contraban d'aigua, no
seria molt senzill per a ells establir una xarxa de radars per localitzar les naus que arribin de l'espai?
Dora el va interrompre indignada:
—Saps què, Mario Rioz? El meu marit no formarà part de cap expedició per aconseguir aigua i
fer-la servir per continuar buscant ferralla.
—No es tracta tan sols de la ferralla —va dir Mario—. Després ens racionaran totes les altres
coses. Els hem de parar els peus ara mateix.
—Però si al capdavall no necessitem per a res la seva aigua —va dir Dora—. No estem ni a la
Lluna ni a Venus. Amb l'aigua que fem baixar dels casquets polars en tenim de sobres. Si en aquest
pis disposem d'aixeta i tot. En tots els apartaments d'aquesta casa n'hi ha.
—L'aigua per a ús domèstic gairebé no té importància. Les mines consumeixen molta aigua… i no
diguem els tancs hidropònics.
—Tens raó —va dir Swenson—. I els tancs hidropònics què, Dora? Necessiten aigua, i ja és hora
que comencem a cultivar els nostres propis aliments, enlloc de consumir la porqueria condensada
que ens envien de la Terra.
—Mireu qui parla —va dir Dora, sarcàstica—. Què saps tu dels aliments naturals, si mai no n'has
menjat?
—N'he menjat més del que et penses. No te'n recordes d'aquelles pastanagues que vaig collir una
vegada?
—No sé per què eren tan meravelloses. Si vols que et digui la veritat, m'estimo més un bon plat
de proteïnes cuites. És un menjar més saludable. Ara s'ha posat de moda parlar de verdures naturals
perquè han apujat els impostos per culpa d'aquest coi d'hidropònics. A més, tot això anirà per terra.
—No ho crec —va dir Long—. Almenys, no crec que fracassi tot sol. Si Hilder és el pròxim
coordinador, aleshores sí que les coses aniran malament de debò. Imagineu que també racionessin les
remeses de queviures per a les naus…
—Doncs què podem fer? —va exclamar Rioz—. Jo continuo dient que els prenguem l'aigua!
—I jo repeteixo que no podem, Mario. No t'adones que suggereixes que fem les coses com els
terrícoles, a la seva manera, a l'estil terrestre? T'esforces per conservar el cordó umbilical que uneix
la Terra amb Mart. No pots prescindir-ne? No pots veure les coses a la nostra manera, a l'estil
marcià?
—No, no puc. Per què no m'ho expliques?
—Ja t'ho explicaré, si m'escoltes. Quan parlem del sistema solar, en què pensem? En Mercuri, en
Venus, en la Terra, en la Lluna, en Mart, en Fobos i en Deimos. Vet-ho aquí: set cossos celestes, en
total. Però això no representa ni un u per cent del sistema solar. Nosaltres els marcians estem
justament a la vora del 99 per cent restant. I allà, a moltíssima distància del Sol, hi ha quantitats
increïbles d'aigua!
Tots el van mirar de fit a fit.
—Et refereixes a les capes de gel de Júpiter i Saturn? —va preguntar Swenson amb veu insegura.
—No exactament, tot i que heu d'admetre que allò és aigua. Una capa d'aigua d'un gruix de mil
milles és un munt d'aigua.
—Però està coberta amb capes d'amoníac o… o d'alguna altra cosa, oi? —va preguntar Swenson
—. A més, tampoc no podem aterrar en els planetes gegants.
—Això ja ho sabia —va dir Long—, però jo no he dit que la solució sigui aquesta. Els planetes
gegants no són els únics cossos celestes que hi ha en aquella regió. I els asteroides i els satèl·lits?
Vesta és un asteroide que fa més de dues-centes milles de diàmetre i gairebé no és altra cosa que un
tros de gel. Una de les llunes de Saturn és una altra llenca de glaç gegantina. Què me'n dieu?
—Has estat mai a l'espai, Ted? —va preguntar Rioz.
—Ja saps que sí. Per què m'ho preguntes?
—En efecte, ja sé que hi has estat, però encara parles com un terrícola. No has pensat en les
distàncies que hauríem de recórrer? La distància mitjana dels asteroides és de gairebé dos-cents
milions de milles des de Mart, i això quan estan a prop. Aquesta distància és el doble de la que
separa Venus de Mart, i, com saps molt bé, hi ha poquíssimes naus regulars que facin aquest viatge
d'una tirada. Per regla general, fan escala a la Terra o a la Lluna. A més, quant de temps et penses
que es pot aguantar a l'espai, xaval?
—No ho sé. Quin és el teu límit?
—No cal que m'ho preguntis, ho saps tan bé com jo. Són sis mesos, i és una dada que figura en
tots els manuals. Si al cap de sis mesos no has tornat de l'espai, et converteixes en carn de psiquiatra.
Oi, Dick?
Swenson va fer que sí amb el cap.
—I fins ara només hem parlat dels asteroides —va prosseguir Rioz—. Però de Mart a Júpiter hi
ha tres-cents trenta milions de milles, i fins a Saturn set-cents milions. Com es poden recórrer
distàncies tan enormes? Suposem que establim una velocitat mitjana o, dit d'una altra manera, que
podem fer unes bones dues-centes quilomilles per hora. Així tardaríem… vejam, tenint en compte
l'acceleració i la desceleració… uns sis o set mesos per arribar a Júpiter i gairebé un any per arribar
a Saturn. És clar que, teòricament, podríem augmentar la velocitat fins a un milió i mig de milles per
hora, però d'on trauríem l'aigua necessària per fer-ho?
—Apa! —va dir una veueta que sortia de sota un nas de mocs i uns ulls rodons—. Saturn!
Dora es va tombar com un llamp des de la cadira.
—Peter, torna ara mateix a la teva habitació!
—Ai, mama!
—Ni «ai mama» ni res —va fer com si s'anés a aixecar de la cadira, i Peter es va escapolir.
—Per què no vas a fer-li companyia una estona, Dora? —va dir Swenson—. És normal que no
pugui fer els deures tranquil·lament si ens sent parlar aquí fora.
Dora va fer un gest de tossuderia i no es va moure.
—Em quedaré aquí asseguda fins que no sàpiga quina una en porta de cap Ted Long. D'entrada, ja
us dic que no m'agrada gens el caire que va agafant tot plegat.
—Bé, deixem estar Júpiter i Saturn —va dir Swenson, tot nerviós—. Estic segur que Ted no hi
pensava. Però, què us sembla Vesta? Podríem arribar-hi en deu o dotze setmanes i trigar el mateix a
tornar. I té més de dues-centes milles de diàmetre. Això representaria uns cinc milions de milles
cúbiques de gel!
—D'acord —va dir Rioz—. I què hi faríem a Vesta? Explotar una pedrera de gel? Instal·lar
maquinària de mineria? Sabeu el temps que necessitaríem per fer-ho?
Long va dir:
—Jo parlo de Saturn, no de Vesta.
Rioz es va adreçar a un auditori invisible.
—Li he dit que hi ha set-cents milions de milles, però ell continua parlant-ne.
—Molt bé —va dir Long—. I si em diguessis com saps que només podem estar sis mesos a
l'espai, Mario?
—Ho sap tot déu, punyeta.
—Perquè ho diu en el Manual d'astronàutica, que conté dades compilades per científics de la
Terra, basades en les seves experiències amb pilots i astronautes de la Terra. Continues pensant com
un terrícola. No vols pensar com un marcià.
—Per molt marcians que siguem, continuem sent éssers humans.
—Però, com pots ser tan tossut? Quantes vegades heu estat vosaltres a l'espai més de sis mesos
seguits?
—Això és una altra cosa —va dir Rioz.
—Perquè sou marcians? Perquè sou ferrovellers professionals?
—No. Perquè no es tracta d'una travessia. Perquè podem tornar a Mart sempre que vulguem.
—Però no volíeu tornar. D'això es tracta. Els homes de la Terra disposen de naus fabuloses
dotades de filmoteca, amb quinze tripulants més els passatgers, i malgrat tot, només poden passar sis
mesos com a màxim a l'espai. Els ferrovellers marcians tenen naus de dues cabines i només van de
dos en dos, però poden aguantar més de sis mesos.
—Pel que sembla, el que tu vols és anar a Saturn i passar un any a la nau —va dir Dora.
—I per què no? —va replicar Long—. Podem fer-ho si ens ho proposem. Que no te n'adones? Els
homes de la Terra sí que no poden. Ells tenen un món de debò, amb un cel obert, aliments naturals i
l'aigua que volen. Per ells, tancar-se en una nau representa un canvi terrible. Per això no poden
resistir més de sis mesos. Els marcians som diferents. Nosaltres hem viscut sempre en una nau…
Mart no és altra cosa que això: una nau. Una nau immensa de quatre mil cinc-centes milles de
diàmetre, on hi ha una cambra minúscula ocupada per cinquanta mil persones. Tot està tancat
hermèticament, com en una nau. A Mart tots respirem aire en conserva i bevem aigua envasada, que
depurem contínuament; i el que mengem són les mateixes racions que es mengen a bord de les naus.
Quan ens fiquem en una, gairebé no notem el canvi. Si convé, podem resistir més d'un any.
—Dick també? —va preguntar Dora.
—Tots nosaltres.
—Doncs no, Dick no pot. Em sembla molt bé que tu, Ted Long, i aquest lladre de carcasses,
Mario, parleu de fer una excursioneta d'un any. Vosaltres no esteu casats. Però Dick, sí. Ell s'ha
d'ocupar d'una dona i un fill, i amb això ja en té prou. El que ha de fer es trobar una feina normal aquí
a Mart. Per l'amor de Déu! Suposem que aneu a Saturn i resulta que allà no hi ha aigua. Com us ho
fareu per tornar? I encara que us quedés aigua, les provisions ja se us haurien acabat. És la cosa més
ridícula que he sentit mai.
—No. Escolta —va dir Long, amb sequedat—. Ho tinc molt ben rumiat. He parlat amb el
comissari Sankov i ell ens ajudarà. Però necessitem personal i naus, i això no puc aconseguir-ho jo.
Els astronautes no em farien cas, perquè sóc novell. En canvi, a vosaltres dos us coneixen i us
respecten, sou veterans. Si em doneu suport, encara que no sigui personalment, si m'ajudeu tan sols a
provar de convèncer els altres, a trobar voluntaris…
—Primer has d'explicar moltes coses —va dir Rioz, emmurriat—. Així que arribem a Saturn, on
trobarem l'aigua?
—Això és el més bo del cas —va respondre Long—. Per això ha de ser Saturn. Allà trobarem
l'aigua flotant a l'espai, esperant que se l'emporti el primer que arribi.
5
Quan Hamish Sankov va arribar a Mart, encara no hi havia marcians estrictament originaris del
planeta. A hores d'ara, però, ja hi havia més de dos-cents nens petits que tenien els avis que havien
nascut a Mart… És a dir, que eren la tercera generació de marcians.
Quan va arribar al planeta encara no havia fet vint anys, i Mart amb prou feines era res més que
un munt de naus parades a terra i connectades per mitjà de túnels subterranis hermètics. Amb el pas
dels anys, va veure com els edificis es multiplicaven i s'estenien per nombroses galeries, traient el
morro xato en la tènue atmosfera irrespirable. Va veure sorgir magatzems enormes a l'interior dels
quals podien desaparèixer completament les astronaus amb les seves càrregues. Va veure créixer del
no-res les mines, fins a convertir-se en cicatrius immenses sobre l'escorça marciana, mentre la
població de Mart passava de cinquanta persones a cinquanta mil.
Aquests antics records el feien sentir vell…, però no tan sols aquests, sinó també els més
nebulosos que li despertava la presència d'aquell home de la terra. El seu visitant li feia recuperar
aquells bocins de memòria, llargament oblidats, evocadors d'un món càlid i acollidor, que allotjava
la humanitat amb tanta bondat i tendresa com un úter matem.
El terrestre semblava acabat de sortir d'aquell úter. No era gaire alt, ni gaire prim; de fet, era més
aviat rodanxó. Tenia els cabells foscos, amb una onda petita i pulcra, com el bigotet, i un rostre net i
lluent. Anava vestit a la moda, i la seva indumentària era tan polida i llepada com ho permetia el
plàstek.
La roba que duia Sankov era de factura marciana, resistent i neta, però força passada de moda.
Ell tenia les faccions marcades i plenes d'arrugues, i els cabells completament blancs; la nou se li
movia amunt i avall quan parlava.
El terrestre era Myron Digby, membre del Congrés General de la Terra. Sankov era el Comissari
de Mart.
—Això ens ha trasbalsat a tots, diputat —va dir Sankov.
—A molts de nosaltres, també, comissari.
—Ah sí? Aleshores reconec que sóc incapaç d'entendre-ho. Això no vol dir, naturalment, que
sigui incapaç d'entendre els mètodes terrestres, perquè jo també he nascut a la Terra. La vida és molt
dura, a Mart, diputat, com vostè ja deu saber. Les mercaderies com ara el menjar, l'aigua i les
primeres matèries que necessitem per subsistir ocupen molt espai, i per això a les naus no hi ha gaire
lloc per a llibres i pel·lícules noves. Ni tan sols els programes de vídeo no poden arribar a Mart,
excepte un mes a l'any, si fa no fa, quan el planeta es troba en conjunció amb la Terra, i ni llavors la
gent té gaire temps per veure'ls. La meva oficina està subscrita a un resum de notícies audiovisual
que edita la Premsa Planetària cada setmana. Per regla general, mai no tinc temps de dedicar-li una
estona. Potser vostè dirà que som provincians, i no anirà gens errat. Però el cas és que quan passa
una cosa així, no podem fer altra cosa que mirar-nos, impotents.
Digby, amb veu pausada, va dir:
—Vol dir que a Mart no hi ha ningú que estigui assabentat de la campanya contra els
malgastadors que ha emprès Hilder?
—No, no em refereixo exactament a això. Hi ha un jove ferroveller, fill d'un bon amic meu que va
morir a l'espai —en Sankov es va gratar el costat del coll, indecís—, a qui li agrada molt llegir sobre
la història de la Terra. Quan és a l'espai, capta emissions de vídeo, i d'aquesta manera va sentir el
discurs del tal Hilder. Em fa l'efecte que va ser el primer discurs que va fer Hilder al·ludint els
malgastadors. El jove em va venir a veure per explicar-m'ho. No cal dir que no me'l vaig prendre
gaire seriosament. L'únic que vaig fer va ser seguir més de prop els resums de la Premsa Planetària,
però gairebé no vaig trobar-hi referències a Hilder, i les poques vegades que parlaven d'ell el
pintaven com un tipus molt extravagant.
—Sí, comissari —va dir Digby—, quan va començar, tot semblava una broma.
Sankov va estirar les seves llargues cames per un costat de la taula i va posar un peu damunt de
l'altre.
—Doncs a mi encara m'ho sembla. Quins arguments fa servir, aquest home? Diu que malgastem
aigua. Se li ha acudit de revisar les xifres? Aquí hi són totes, a la seva disposició. Vaig manar que
me les portessin quan es va presentar aquest comitè. Pel que es veu, els oceans de la Terra contenen
quatre-cents milions de milles cúbiques d'aigua, i cada milla cúbica pesa quatre mil cinc-cents
milions de tones. Això és un munt d'aigua. Ara bé, nosaltres en gastem per navegar per l'espai. Però
com que la major part de l'impuls inicial té lloc dins el camp gravitatori terrestre, això vol dir que
l'aigua que expulsem va a parar un altre cop als oceans. Hilder no esmenta aquest detall. Quan diu
que en cada viatge gastem un milió de tones d'aigua, menteix descaradament. La veritat és que en
consumim menys de cent tones. Suposem ara que féssim cinquanta mil viatges a l'any, que no els fem
ni de bon tros. Però deixem-ho en cinquanta mil. M'imagino que a la llarga els viatges augmentaran
considerablement. Amb cinquanta mil viatges, es perdria a l'espai una milla cúbica d'aigua cada any.
La qual cosa equival a dir que, en un milió d'anys, la Terra perdria un quart d'un u per cent de les
seves reserves totals d'aigua!
Digby va estendre les mans amb els palmells cap amunt i després les va deixar caure.
—Comissari, les Lligues Interplanetàries han esgrimit dades semblants per oposar-se a les idees
de Hilder, però és impossible de combatre una campanya tan contundent i plena de passió com la
seva amb la fredor de les matemàtiques. Aquest home, Hilder, s'ha inventat un nom: els malgastadors.
De mica en mica ha anat fent que esdevingués sinònim de conspiració gegantina, tramada per una
colla de miserables brutals i interessats que saquegen la Terra per treure'n un profit immediat i
exclusiu. Ha acusat el govern de fer-los costat; el Congrés, d'estar dominat per ells, i la premsa, de
ser propietat seva. Per desgràcia, res d'això no sembla ridícul a l'home del carrer, que ja sap prou bé
el que són capaços de fer els individus egoistes amb els recursos de la Terra. Encara es recorden del
que va passar amb el petroli terrestre durant l'època dels conflictes, per exemple, i de quina manera
es van malmetre les terres de cultiu. Quan un agricultor pateix els efectes de la sequera, tant li fa que
la quantitat d'aigua perduda en els viatges espacials no passi d'una gota comparada amb totes les
reserves de la Terra. Hilder li ha proporcionat un culpable, i això és el millor consol que es pot
donar a qui està afectat per un desastre. Mai no se li acudiria canviar-lo per una sèrie de números.
—Això és el que em desconcerta. Potser perquè no sé com van les coses a la Terra, però a mi em
sembla que no hi viuen només agricultors de secà. Segons el que he pogut deduir dels noticiaris, els
partidaris de Hilder són una minoria. Com és possible que a la Terra facin cas d'una colla de pagesos
i d'uns quants sonats que es dediquen a encoratjar-los?
—Comissari, perquè hi ha molts més éssers humans que estan preocupats. La indústria
siderúrgica pensa que l'increment dels viatges espacials donarà cada cop més importància als
aliatges lleugers no fèrrics. Els diversos sindicats miners temen la competència extraterrestre.
Qualsevol persona de la Terra que no pot comprar alumini per construir cases prefabricades està
segura que això passa per culpa de l'alumini que va a parar a Mart. Conec un professor d'arqueologia
que està en contra dels malgastadors perquè no ha aconseguit que el govern subvencioni les seves
excavacions. Està convençut que tots els diners del govern s'inverteixen en investigacions en el camp
de la ciència de les naus espacials, o en medicina de l'espai, i això l'empipa moltíssim.
—Pel que diu vostè —va apuntar Sankov—, no sembla que la gent de la Terra sigui gaire diferent
de nosaltres. Però, i el congrés? Per què ha de seguir la veta a Hilder?
Digby va fer un somriure amarg.
—La política no fa mai de bon explicar. Hilder va sol·licitar que es creés un comissió per
investigar el malbaratament d'aigua en els viatges interplanetaris. Potser les tres quartes parts, o fins i
tot més, del congrés s'oposaven a una investigació semblant, considerant-la com una prolongació
inútil i intolerable de la burocràcia… la qual cosa és força exacta. Però, com podia oposar-se cap
membre de l'assemblea legislativa a la creació d'una simple investigació d'un afer de malbaratament?
Semblaria que tingués por d'alguna cosa o n'amagués d'altres, com si també fos un dels qui s'aprofiten
de la situació. Hilder no té pèls a la llengua a l'hora de fer aquesta mena d'acusacions, i tant si són
certes com si no, poden ser un instrument molt poderós de cara als votants a les pròximes eleccions.
Així doncs, el projecte de llei va ser aprovat. I aleshores es va plantejar la qüestió de designar els
integrants de la comissió. Els adversaris de Hilder van provar d'evitar que els nomenessin, perquè
haurien de prendre contínuament decisions que serien enutjoses per a ells. Si es mantenien al marge,
evitarien de convertir-se en l'objecte dels atacs de Hilder. El resultat de tot plegat és que jo sóc
l'únic membre de la comissió declaradament contrari a Hilder, i això em pot costar la reelecció,
sense cap mena de dubte.
—Em sabria molt greu, diputat —va dir Sankov—. Em fa l'efecte que Mart no té tants amics com
ens pensàvem. I no ens agradaria perdre'n un. Però, suposant que Hilder guanyi, quina una en porta de
cap, en definitiva?
—Al meu entendre —va dir Digby—, és ben clar. Vol ser el nou Coordinador mundial.
—I vostè creu que ho aconseguirà?
—Si res no l'atura, sí.
—I llavors, què? Renunciarà a la seva campanya contra els malgastadors?
—No en tinc ni idea. No sé si el seu programa ultrapassa les seves estrictes funcions de
Coordinador. Tot i això, em sembla que no podria abandonar la campanya sense jugar-se la
popularitat. A hores d'ara la campanya se li ha escapat de les mans.
Sankov va tornar a gratar-se el coll.
—D'acord. Així doncs, li demanaré un consell. Què podem fer els marcians? Vostè coneix la
Terra i sap com està la situació. Nosaltres, no. Digui'ns què hem de fer.
Digby es va aixecar, es va acostar a la finestra i va contemplar les cúpules baixes dels altres
edificis. Al mig hi havia una plana rogenca i pedregosa, completament desolada; un sol pansit lluïa
en el cel violaci.
—De debò els agrada viure a Mart? —va preguntar sense tombar-se.
Sankov va somriure.
—La majoria de nosaltres amb prou feines coneixem cap més món. Em fa l'efecte que la Terra
ens semblaria estranya i desagradable.
—Però, vostè no creu que acabarien acostumant-s'hi? Després d'això, no crec que els fos tan
difícil de viure a la Terra. No els agradaria gaudir del privilegi de respirar aire pur sota un cel
descobert? Vostè hi ha viscut, a la Terra; se n'ha de recordar de com era.
—Sí, me'n recordo una mica. De totes maneres, costa d'explicar. Entre la Terra i els seus
habitants hi ha una entesa perfecta. A la Terra, les persones accepten les coses tal com les troben.
Mart és diferent. Encara s'ha de bastir, i per això no ofereix a les persones el que necessiten. Ara
com ara, el planeta no és gran cosa, però nosaltres no parem de construir. Quan hàgim acabat tindrem
tot el que desitgem. Dedicar-se a edificar tot un món és un dels sentiments més grandiosos que es
poden experimentar. Després d'això, la Terra ens semblarà més aviat insípida.
—Però segur que el marcià corrent no té una mentalitat prou filosòfica per conformar-se a dur
una vida duríssima en nom d'un futur per al qual encara falten centenars de generacions —va dir el
diputat.
—No, no exactament —va admetre Sankov, recolzant el turmell esquerre sobre el genoll dret i
agafant-se'l amb totes dues mans mentre parlava—. Ja he dit que els marcians són molt semblants als
terrestres, perquè, al capdavall, són éssers humans, i els homes no solen filosofar gaire. De totes
maneres, viure en un món que no para de créixer no és pas una experiència insignificant, tant si li
agrada com si no. Quan vaig arribar a Mart, el pare m'escrivia sovint. Ell era comptable, i ho va ser
tota la vida. Quan va morir, la Terra no era gaire diferent de quan va néixer. No va presenciar grans
esdeveniments. Els seus dies van ser tots iguals, i per a ell la vida es va reduir a una successió de
dies que anaven passant, fins que va morir. A Mart és diferent. Cada dia hi ha alguna novetat… La
ciutat és més gran, la xarxa de ventilació avança una miqueta, polim les conduccions d'aigua dels
pols. A hores d'ara, precisament, ens proposem de fundar una associació de la premsa audiovisual.
L'anomenarem Premsa Marciana. Si no se sap el que és viure en un lloc on tot va creixent al teu
voltant, no es pot arribar a entendre fins a quin punt es una experiència gratificant. No, diputat.
Reconec que Mart és dur i aspre, i que la Terra ofereix moltes més comoditats, però em sembla que
si portéssim els nostres nois a la Terra, no aconseguiríem altra cosa que amargar-los la vida. Sense
saber per què, se sentirien perduts; perduts i inútils. Estic segur que n'hi hauria molts que mai no
aconseguirien adaptar-se a les noves condicions.
Digby es va apartar de la finestra i Sankov va veure que s'havien format arrugues en la pell llisa i
rosada del seu front.
—En aquest cas, comissari, em sap greu per vostè. Per tots vostès.
—Per què?
—Perquè no crec que vostès puguin fer res sobre això. Ni vostès, ni els habitants de la Lluna o de
Venus. No dic que la cosa passi de seguida; potser encara trigarà un any o dos, o potser cinc. El cas,
però, és que ben aviat hauran de tornar a la Terra, llevat que…
—Llevat que què? —va preguntar Sankov, arrufant les celles blanques.
—Llevat que aconsegueixin trobar una altra font d'aigua que no sigui el planeta Terra.
Sankov va negar amb el cap.
—És bastant difícil, no li sembla?
—Sí, molt.
—I, a part d'això, vostè creu que no hi cap altra possibilitat?
—Cap ni una.
Havent dit aquestes paraules, Digby se'n va anar. Sankov va estar una bona estona amb la mirada
perduda, fins que es va decidir a marcar una combinació a la línia de comunicacions local.
Al cap d'uns moments, Ted Long el mirava des de la pantalla.
—Tenies raó, noi. No poden fer-hi res. Ni tan sols els que ens tenen simpatia no hi veuen cap
solució. Com ho vas saber?
—Comissari —va dir Long—, quan t'has llegit tot el que has pogut sobre l'època dels conflictes,
i particularment sobre el segle vint, ja no hi res relacionat amb política que et sorprengui de debò.
—És possible. De totes maneres, noi, el diputat Digby ho lamenta per nosaltres, i bastant, pel que
sembla. Però res més. Diu que haurem de marxar de Mart…, o trobar aigua on sigui. Tot i que està
convençut que no hi ha cap altre lloc on en puguem trobar.
—Vostè sap que en trobarem, oi, comissari?
—Sé que en podríem trobar. Però correm un risc terrible.
—Si reuneixo prou voluntaris, el risc és cosa nostra.
—Com va tot?
—Bastant bé. Ja he aconseguit que alguns em facin costat. He pogut convèncer Mario Rioz, per
exemple; vostè ja sap que és un dels millors.
—Vet aquí el que em preocupa… que els qui s'ofereixen voluntaris estiguin entre els millors. No
em fa gens de gràcia autoritzar-ho.
—Si tornem, haurà valgut la pena.
—Si torneu! És molt gros això que dius, fill meu.
—I el que volem intentar també ho és.
—Bé, vaig prometre que si la Terra no ens ajudava, procuraria que els dipòsits de Fobos us
cedissin tota l'aigua que us calgui. Us desitjo bona sort.
6
A cinc-centes mil milles sobre la superfície de Saturn, Mario Rioz es gronxava en el buit, gaudint
d'un son deliciós. Es va anar desvetllant a poc a poc, i durant uns moments, tot sol amb el seu vestit
espacial, es va dedicar a comptar les estrelles i a traçar línies imaginàries de l'una a l'altra.
Al principi, a mesura que s'escolaven les setmanes, no va notar cap diferència amb la seva vida
de ferroveller, llevat de la sensació que cada minut que passava equivalia a uns quants milers de
milles més entre ell i la humanitat. Era una sensació molt desagradable.
Havien pres una altura considerable per tal de passar l'eclíptica tot travessant el cinturó
d'asteroides. Això els va fer consumir molta aigua, tot i que era una maniobra probablement
innecessària. Si bé aquells milers de planetoides es veuen tan atapeïts com un formiguer en una
projecció bidimensional sobre una placa fotogràfica, el cert és que estan escampats amb tanta
amplitud al llarg dels bilions de milles cúbiques que componen la seva trajectòria orbital conjunta,
que únicament la més irrisòria de les coincidències hauria provocat una col·lisió.
Així doncs, van travessar el cinturó. Algú de la tripulació va calcular les possibilitats de
col·lisió amb algun fragment meteòric capaç de causar danys a la nau, i la xifra que va obtenir va ser
tan petita, tan insignificant, que potser era inevitable que se'ls acudís la idea de flotar per l'espai.
Els dies eren llargs i monòtons; l'espai estava buit i només calia un home per governar els
comandaments de la nau. Per això, la idea els va semblar la cosa més natural del món.
El primer que va sortir va ser un d'esperit particularment agosarat, que es va atrevir a quedar-se
uns quinze minuts fora de la nau. Després, un altre s'hi va estar mitja hora. A l'últim, quan encara no
havien ultrapassat del tot els asteroides, cada nau solia portar el tripulant que no estava de guàrdia
suspès a l'espai a l'extrem d'un cable.
No era gaire difícil. El cable, un dels que es destinarien a la maniobra que farien al final del
viatge, s'enganxava magnèticament per totes dues puntes. En primer lloc, una l'enganxaves al vestit
espacial. Aleshores sorties per l'escotilla, t'enfilaves al casc de la nau i allà hi enganxaves l'altra
punta. Després t'esperaves un moment, arrapat a la superfície de metall per mitjà dels electroimants
de les botes, i tot seguit, desconnectant-los, t'empenyies fent un petit esforç muscular.
Molt a poc a poc, t'anaves alçant de la nau, l'enorme massa de la qual, encara amb més lentitud,
descendia en la mateixa proporció. Llavors començaves a flotar ingràvidament, d'una manera
increïble, enmig d'una negror compacta i constel·lada d'estrelles. Quan la nau estava a prou distància,
la teva mà, coberta per la manyopla, estrenyia el cable, que no havia deixat anar en cap moment, amb
molta suavitat. Si l'estrenyies massa fort, tornaves cap a la nau. Si premies només una mica, la fricció
t'aturava. Com que els moviments que feies equivalien als de la nau, semblava que aquesta restés
immòbil sota teu, com si l'haguessin pintada sobre un fons impossible, mentre el cable penjava al mig
formant voltes que no hi havia cap motiu per estirar.
Només veies mitja nau. La meitat il·luminada per la feble llum del Sol, que encara brillava massa
per mirar-lo directament, sense la protecció del visor polaritzat. L'altra meitat era negre sobre negre:
invisible.
Després l'espai es tancava al teu voltant, i era com si dormís. El vestit era càlid, l'aire es
depurava automàticament, hi havia aliments i beguda en recipients especials, que es podien xuclar
amb un petit moviment del cap; també s'havia tingut present l'evacuació de les deixalles orgàniques.
Però el principal, el millor de tot, era l'eufòria tan agradable causada per la ingravitació.
Mai de la vida no t'havies sentit tan bé. Els dies ja no semblaven tan llargs; ni tan sols es feien
llargs, i passaven molt de pressa.
Havien deixat enrere l'òrbita de Júpiter per un punt que estava a uns 30 graus de la seva posició
actual. Durant mesos, aquest planeta havia estat l'objecte més brillant del cel, tret només de
l'enlluernador pèsol blanc que era el sol. Quan lluïa amb més intensitat, alguns ferrovellers
asseguraven que eren capaços de distingir Júpiter, que prenia la forma d'una esfera diminuta, amb una
cara completament desfigurada per l'ombra nocturna.
Després va desaparèixer durant alguns mesos, mentre un altre punt de llum anava creixent, fins
que va esdevenir més brillant que Júpiter: era Saturn. Primer va ser un punt brillant, després una taca
ovalada i lluent. («Per què ovalada?», havia preguntat un; i al cap d'un moment, un altre va dir: «Pels
anells, és clar.» Evidentment.)
Cap al final del viatge, tots feien el mort a l'espai sempre que en tenien l'oportunitat, sense treure
la vista de Saturn.
(«Ei, tu, talòs, torna d'una vegada. Et toca guàrdia.» «Que em toca guàrdia? Segons el meu
rellotge, encara em falten quinze minuts.» «El deus haver retardat. A més, ahir et vaig deixar vint
minuts de propina.» «Tu, ni dos minuts deixaries a ta mare.» «Torna ara mateix, càsum dena, o surto
jo a buscar-te.» «Molt bé, ja vinc. Redéu, quin escàndol per una merdeta de minut!» Però cap
d'aquelles batusses anava de debò. A l'espai, era impossible. S'hi trobaven massa bé, allà dalt.)
Saturn va anar augmentant de volum fins que al final va rivalitzar amb el Sol, i després el va
superar. Els anells, que formaven un angle molt ampli amb la trajectòria d'acostament de la nau,
giraven majestuosos al voltant del planeta, que tenia tan sols una mínima part immergida en la foscor.
Després, a mesura que s'hi atansaven, l'amplària dels anells va anar creixent per moments, tot i que
va començar a disminuir al mateix temps que es reduïa l'angle d'acostament.
Les llunes més grans es dibuixaven al firmament dels voltants com plàcides cuques de llum.
Mario Rioz es va alegrar d'estar despert, per poder gaudir de l'espectacle.
Saturn omplia la meitat del cel, amb les seves ratlles carbasses i el tros ombrejat a la dreta,
tallant gairebé una quarta part de la superfície. Dos puntets rodons que es destacaven sobre la part
il·luminada eren les ombres que projectaven dues llunes. Cap a l'esquerra, al seu darrere (podia girar
el cap per damunt de l'espatlla esquerra per mirar i, en fer aquest moviment, la resta del cos
s'inclinava lleugerament cap a la dreta, conservant l'impuls angular), hi havia el Sol, com un diamant
blanc.
El que més li agradava era contemplar els anells. Cap a l'esquerra, sorgien pel darrere de Saturn,
com una triple banda de llum, tensa i brillant. Cap a la dreta, el punt d'on naixien estava immergit en
la foscor, però es veien de més a prop i més amples. A mesura que s'acostaven, s'anaven eixamplant,
com el tub d'una trompa, i es tornaven més nebulosos amb la proximitat, fins que, mentre els
resseguies amb la mirada, semblaven omplir el cel i perdre's.
Des de la posició que ocupava la flota dels ferrovellers, a l'interior de la vora externa de l'últim
anell, els anells es disgregaven i assumien la seva veritable condició d'amuntegament fenomenal de
fragments sòlids, perdent així l'aspecte de banda compacta i tensa de substància lluminosa.
A sota d'ell o, més aviat, en la direcció cap on apuntaven els seus peus, a unes vint milles de
distància, hi havia un dels fragments de l'anell. Semblava una taca gran i irregular, que espatllava la
simetria de l'espai, amb tres quartes parts il·luminades i l'ombra nocturna tallant-la com un ganivet.
Més lluny hi havia d'altres fragments, que llambrejaven com pols còsmica, cada cop més difusos i
espessos, fins que, seguint-ne el recorregut amb la vista, es convertien de nou en anells.
Els fragments restaven immòbils, si bé aquesta immobilitat aparent era deguda al fet que les naus
havien començat a descriure una òrbita al voltant de Saturn, equivalent a la de la vora exterior dels
anells.
El dia abans, Rioz havia estat en aquell fragment més proper, treballant amb més de vint
companys per donar-li la forma desitjada. L'endemà, reprendria la feina. Però de moment…, de
moment flotava per l'espai.
—Mario? —La veu que va ressonar als seus auriculars tenia un to interrogant. Rioz va sentir que
el dominava una irritació passatgera. No li venia gens de gust de tenir companyia.
—Digues —va contestar.
—Ja m'ha semblat que havia localitzat la teva nau. Com estàs?
—Molt bé. Que ets tu, Ted?
—Sí, sóc jo —va respondre Long.
—Que passa res, al fragment?
—No, no res. Estic a fora, flotant.
—Tu?
—A mi també m'agrada, de tant en tant. És magnífic, oi?
—Està força bé —va admetre Rioz.
—Ja saps que llegeixo llibres de la Terra…
—Llibres dels fotuts terrícoles, vols dir.
Rioz va badallar; ateses les circumstàncies, no va aconseguir pronunciar la frase amb la dosi
adequada de ressentiment.
—… i de vegades hi he trobat descripcions de persones ajagudes sobre l'herba —va prosseguir
Long—. Saps què és l'herba, oi? Una cosa verda que sembla tiretes primes i llargues de paper, i que
allà en tenen pertot arreu a terra, i on s'hi estiren per mirar el cel blau amb boires. No ho has vist mai
en cap pel·lícula?
—I tant, però no em va fer gaire gràcia. Tenia un aspecte fred.
—Em sembla que no ho és, de freda. Tingues en compte que la Terra està molt a prop del Sol, i
diuen que la seva atmosfera és prou densa per conservar l'escalfor. He d'admetre que a mi no
m'agradaria trobar-me a cel descobert només portant la roba. De totes maneres, suposo que a ells els
deu agradar.
—Els terrícoles estan sonats!
—En els llibres es parla dels arbres, que són uns troncs gruixuts de color marró, i del vent, que
és un moviment de l'aire, ja ho saps.
—Et refereixes als corrents? Per mi, ja se'ls poden quedar, també.
—Tant és, això. El que vull dir és que descriuen aquestes coses amb bellesa, gairebé amb passió.
Sovint em pregunto: com deu ser tot això realment? Ho experimentaré jo algun dia, o és una cosa que
només està reservada a les persones de la Terra? Moltes vegades he pensat que em faltava alguna
cosa important, però ara ja sé què era. Era la pau total enmig d'un univers desbordant de bellesa.
—Però a ells no els agradaria —va dir Rioz—. Em refereixo als terrícoles. Estan tan acostumats
al seu món esquifit i miserable, que no sabrien valorar què és flotar d'aquesta manera, contemplant
Saturn.
Va decantar el cos lleugerament i va començar a gronxar-se al voltant del seu centre de gravetat,
amb moviments lents i suaus.
—Sí, jo penso el mateix —va respondre Long—. Són esclaus del seu planeta. Encara que
vinguessin a Mart, només els seus fills se sentirien lliures. Algun dia hi haurà astronaus enormes,
grandioses, amb prou capacitat per transportar mils de persones i de conservar el seu equilibri intern
durant dècades, o potser segles sencers. La humanitat s'escamparà per tota la galàxia. Però les
persones hauran de passar tota la vida a bord d'aquestes naus, fins que es descobreixin nous mètodes
de viatge interestel·lar, i això vol dir que seran marcians, i no gent de la Terra, els qui colonitzaran
l'univers. Ha de ser així. La colonització es farà a l'estil marcià.
Però Rioz no va contestar. S'havia tornat a adormir, gronxant-se suaument a mig milió de milles
sobre la superfície de Saturn.
7
El torn de treball al fragment d'anell era l'altra cara de la moneda. La ingravitació, la pau i la
intimitat que es gaudia flotant a l'espai es transformava en una cosa que no hi tenia res a veure. Fins i
tot la ingravitació, que persistia, era més aviat un purgatori i no pas un paradís en aquelles noves
condicions.
Només calia provar de manipular un projector calòric, un aparell que en situació normal no feia
de gaire bon transportar. Aixecar-lo no costava gens, tot i que mesurava prop de dos metres quadrats
i era gairebé de metall sòlid, ja que el seu pes quedava reduït a menys d'un gram. El cas, però, és que
la seva inèrcia era la mateixa de sempre, i això volia dir que si no el desplaçaves amb molta cura,
continuaria movent-se, i t'arrossegaria al seu darrere. Llavors no tindries més remei que engegar el
camp pseudogravitatori del vestit per tal d'aturar-te i caure bruscament.
Keralski, que havia engegat el camp amb massa força, va baixar d'una manera un xic violenta,
aterrant, ell i projector, amb un angle perillós. La seva fractura de turmell va ser el primer incident
de l'expedició.
Rioz no parava de renegar. No havia aconseguit desfer-se de l'impuls de passar-se el dors de la
mà pel front per eixugar-se la suor. Cada vegada que cedia a aquell gest automàtic, el metall xocava
contra la silicona fent un estrèpit terrible que ressonava escandalosament a l'interior del casc, i no
aconseguia absolutament res. D'aquesta feina, se n'encarregaven els assecadors absorbents que duia
el vestit: contínuament recuperaven l'aigua i la convertien en un líquid amb ions nous i una exacta
proporció de sals, que passava llavors al recipient adequat.
—Càsum dena, Dick! —va dir Rioz a crits—. Et vols esperar fins que doni l'ordre?
La veu de Swenson va ressonar a les seves orelles.
—Quanta estona més haig d'estar aquí assegut?
—Fins que jo t'ho digui —va replicar Rioz.
Va augmentar la força del camp pseudogravitatori i va aixecar una mica el projector. Llavors va
fer disminuir la pseudogravetat, assegurant-se que el projector quedaria perfectament falcat durant
alguns minuts, encara que ell parés d'aguantar-lo. Amb un cop de peu va apartar el cable (que
s'estenia més lluny de l'«horitzó» proper, fins a una font d'energia que no es veia d'allà estant), i va
pitjar el botó que engegava el projector.
La matèria de la qual estava format el fragment va començar a bullir i es va desfer sota el raig
calorífic. Un tros de la vora de la immensa cavitat que Rioz ja havia excavat en aquella massa pètria
es va fondre, i una protuberància del contorn va desaparèixer.
—Prova-ho ara —va dir Rioz.
Swenson era a la nau que planava gairebé damunt el cap de Rioz.
—Cap obstacle? —va preguntar Swenson.
—Endavant, t'he dit.
D'una de les toveres de proa va sortir un petit raig de vapor, i la nau es va acostar a poc a poc al
fragment d'anell. Per mitjà d'una altra maniobra va corregir una lleu tendència a decantar-se, i llavors
va descendir en línia recta.
Un tercer doll de vapor, a la popa, va frenar la nau fins a fer-la descendir a la velocitat d'una
ploma.
Rioz observava, amb els músculs en tensió.
—Vinga, tira endavant, que ja hi ets.
La popa de la nau va penetrar en l'esvoranc, omplint-lo gairebé del tot. Les parets, que feien
panxa, s'atansaven cada cop més als costats. Hi va haver una vibració estrident quan es va
interrompre el moviment de la nau.
Llavors va ser Swenson qui va començar a renegar.
—No hi passa! —va exclamar.
Rioz, en un rampell de còlera, va llançar a terra el projector i va sortir donant voltes cap a
l'espai. El projector va aixecar una boira de pols cristal·lina, i Rioz va fer el mateix quan va tornar a
baixar mitjançant la pseudogravetat.
—Has entrat de tort, tros de terrícola —va dir.
—He entrat recte, tros de quòniam.
Les toveres laterals de la nau, que apuntaven cap enrere, llançaven els dolls de vapor encara més
fort que abans, i Rioz va haver d'apartar-se d'una revolada.
La nau va sortir fregant del forat i va enlairar-se com un llamp, recorrent gairebé una milla fins
que els propulsors de proa van frenar-la.
—Abonyegarem mitja dotzena de planxes si tornem a fer això —va dir Swenson, tot tens—.
Arregla el forat, entesos?
—Ja l'arreglaré, no pateixis. Però tu procura entrar com Déu mana.
Rioz va fer un salt i es va elevar unes tres-centes iardes, per tenir una bona perspectiva de la
cavitat. Els profunds solcs fets per la nau destacaven, perfectament, concentrats en un punt situat a la
meitat de l'esvoranc. Havia de fer uns quants retocs.
El sortint va començar a fondre's sota el raig del projector calòric.
Al cap d'una hora, la nau s'adaptava d'allò més bé a la cavitat i Swenson, protegit pel vestit
espacial, sortia per reunir-se amb Rioz.
—Si vols pujar a bord i treure't el vestit, ja me n'encarregaré jo del gel.
—No t'amoïnis —va dir Rioz—. M'estimo més seure aquí per contemplar Saturn.
I va asseure's a la vora de la cavitat. De la nau a les parets hi havia un espai d'uns sis peus. Però
en alguns llocs, la paret de la cavitat hi quedava a uns dos peus; i en d'altres, molt pocs, amb prou
feines a unes polzades. No es podia demanar pas més precisió en una feina artesanal com aquella.
Els últims retocs els farien fonent el gel amb molta cura, per deixar que es congelés un altre cop a la
cavitat que quedava entre la vora i la nau.
Saturn es movia sensiblement pel cel, una massa enorme que descendia pas a pas pel darrere de
l'horitzó.
—Quantes naus queden per col·locar en el gel? —va preguntar Rioz.
—No fa gaire en quedaven onze —va contestar Swenson—. Com que nosaltres ja estem, això vol
dir que només en falten deu. N'hi ha set que ja estan ficades al gel. Dues o tres encara no hi han
entrat.—
Fins ara, tot va bé, doncs.
—Encara queda molt per fer. No t'oblidis dels propulsors principals de l'altra banda, ni dels
cables, ni de les línies de conducció elèctrica. De vegades m'agradaria saber si ens en sortirem.
Durant el viatge, això no em preocupava tant; però ara, mentre seia davant dels comandaments, deia
dintre meu: «No ens en sortirem. Ens haurem de quedar aquí, fins que ens morim de gana, sense veure
altra cosa que Saturn, allà dalt.» Quan penso aquestes coses em sento…
No va explicar com se sentia.
—Tens el cap ple de cabòries —va comentar Rioz.
—El teu cas és diferent —va dir Swenson—. Jo no puc parar de pensar en Peter… i Dora.
—I per què? Si ella va estar d'acord que vinguessis. El comissari li va fer aquell sermó del
patriotisme, que series un heroi i tindries la vida solucionada per sempre quan tornessis, i ella et va
deixar venir. Tu no te'n vas haver d'anar d'amagat, com Adams.
—Adams és un altre cas. Aquella dona que té l'haurien d'haver pelada quan va néixer. Hi ha
dones que t'amarguen la vida, oi? Ella no volia que vingués, però segurament deu estimar-se més que
no torni i quedar-se amb la pensió de viudetat.
—Per què pateixes, doncs? Dora vol que tornis, no?
Swenson va fer un sospir.
—Mai no m'he portat bé amb ella.
—Si no m'equivoco, tu li dones tot el sou. Jo no ho faria amb cap dona, això. Els diners acordats,
sí, però ni un cèntim més.
—No es tracta de diners. Aquí he tingut molt temps per pensar. Les dones desitgen companyia.
Els nens necessiten son pare. Què faig aquí, jo?
—Et prepares per tornar.
—Ai! No entens res.
8
Ted Long es passejava pel tros de l'anell amb l'ànima tan glaçada com la superfície que trepitjava. A
Mart, tot li havia semblat completament lògic…, però Mart estava molt lluny. Ho havia rumiat tot
amb molta cura, sospesant ben bé tots els pros i els contres. Es recordava exactament de cada detall.
Per moure cada tona d'una nau no calia una tona d'aigua. No es tractava d'una equivalència de
masses, sinó que la massa per la velocitat era igual a la massa per la velocitat. Dit d'una altra forma,
era el mateix disparar una tona d'aigua a una milla per segon que dos-cents litres a vint milles per
segon. La velocitat de la nau era idèntica en tot dos casos.
Això volia dir que les toveres propulsores havien de ser més estretes i el vapor més calent. Però
aleshores es presentaven els inconvenients. Com més estreta fos la tovera, més gran seria la pèrdua
d'energia a causa de la fricció i les turbulències. Com més calent fos el vapor, més refractària hauria
de ser la tovera i, per tant, més aviat es desgastaria. D'aquesta manera s'arribava en un moment al
límit. Llavors, tenint en compte que una certa massa d'aigua podia desplaçar una massa molt superior
mitjançant la tovera estreta, convenia d'utilitzar-ne una gran quantitat.
Com més gran fos l'espai reservat als dipòsits d'aigua, més grans serien les dimensions de la proa
de la nau. Així doncs, van començar a construir naus més grans i més pesants. Però com més
voluminós era el casc, més ferms havien de ser els reforços, més difícils les feines de soldadura i
més precisos els requisits tècnics. De moment, aquest plantejament tampoc no havia tingut solució de
continuïtat.
Va ser aleshores quan va encertar el que, al seu entendre, constituïa el defecte fonamental: la
concepció tradicional i inviolable segons la qual el combustible s'havia d'emmagatzemar dins de la
nau; d'aquesta manera, calia construir una enorme estructura metàl·lica al voltant d'un milió de tones
d'aigua.
I per què aigua? Per què no podia ser gel? El gel podia adoptar la forma més adient. S'hi podien
fer forats, i encaixar-hi les proes i les toveres de les naus. Per mitjà de cables, aquestes parts podien
mantenir-se perfectament unides, i reforçar la cohesió del conjunt amb camps de força magnètics.
Long va notar que el terra tremolava. Estava a la part superior del fragment. Una dotzena de naus
entraven i sortien amb estrèpit de les concavitats practicades al fragment, que s'estremia sota els
impactes continus.
El gel no s'havia d'extreure com en una pedrera. Als anells de Saturn n'hi havia en blocs
descomunals. Els anells eren ben bé això: trossos de gel gairebé pur que envoltaven el planeta. Així
ho va revelar l'espectroscopi, i així va resultar ser en realitat. Long estava al damunt d'un d'aquells
trossos, que feia més de tres quilòmetres de llarg per un i mig d'ample. Representava uns cinc-cents
milions de tones d'aigua en una sola peça, que ell tenia sota els peus.
I ara s'enfrontava al moment de la veritat. Mai no havia dit a ningú en quant de temps pensava
convertir el fragment en una nau, però dintre seu s'imaginava que caldrien un parell de dies. Ja feia
una setmana que treballaven i no s'atrevia ni a calcular el temps que encara faltava. Havia perdut tota
la confiança en la possibilitat de l'empresa. Podrien fer funcionar els propulsors amb prou suavitat,
per mitjà de conductors que creuaven més de tres quilòmetres de gel per aconseguir desviar el
fragment de la terrible gravetat de Saturn?
L'aigua potable començava a escassejar, tot i que sempre quedava el recurs de destil·lar-ne més
del gel. D'altra banda, els dipòsits de provisions tampoc no estaven gaire ben assortits.
Es va aturar i va mirar cap al cel, forçant els ulls. Augmentava de volum aquell objecte? Havia
de calcular-ne la distància. La veritat, però, és que se sentia incapaç de suportar més maldecaps. Va
tornar a dirigir el pensament a coses més immediates. Si més no, tothom tenia la moral molt alta.
Semblava que als astronautes els agradés d'estar a la vora de Saturn. Eren els primers éssers humans
que havien arribat tan lluny, els primers que havien passat el cinturó d'asteroides, que havien vist,
amb els seus propis ulls, Júpiter semblant a una pedreta lluent, i que havien vist Saturn…, com ell el
veia. Mai no s'hauria imaginat que cinquanta ferrovellers prosaics, endurits pel treball, i que no feien
sinó aplegar munts de ferralla, dediquessin un moment a gaudir d'aquella mena d'emocions. Però era
així, i n'estaven orgullosos.
Dos homes i una nau mig enterrada van anar sorgint de l'horitzó que s'anava movent mentre ell
caminava.
—Ei, vosaltres! —els va cridar.
Va ser Rioz qui va contestar.
—Que ets tu, Ted?
—I tant. Que hi ha Dick, amb tu?
—Sí. Vine a seure. Anàvem a fondre el gel per tancar-hi la nau i buscàvem una excusa per fer-ho
més tard.
—Jo no —va dir Swenson de seguida—. Quan marxarem, Ted?
—Tan bon punt acabem. Quina resposta, oi?
—Suposo que no hi ha cap altra resposta —va dir Swenson desanimat.
Long va aixecar la vista cap a la taca brillant i irregular que es veia a dalt del cel.
Rioz el va imitar.
—Què passa?
Per un moment, Long no va contestar. El cel era negre i els fragments d'anell el tenyien d'una pols
carbassa. Saturn estava enfonsat en més de tres quartes parts rere l'horitzó, i els anells s'enfonsaven
amb ell. A una mitja milla de distància, una nau va saltar cap al cel, abandonant la vora gelada del
planetoide; la llum carbassa de Saturn la va il·luminar un instant, i després es va submergir un altre
cop rere la línia de l'horitzó.
El terra va tremolar una mica.
—Que potser et preocupa l'Ombra? —va preguntar Rioz. Així era com anomenaven el fragment
d'anell que estava més a prop; molt a prop, a dir veritat, tenint en compte que ells estaven a la vora
exterior dels anells, on els fragments eren relativament escassos i estaven força separats els uns dels
altres. Devia estar a unes vint milles i era una muntanya fragosa, de contorns clarament visibles.
—Què et sembla? —va preguntar Long.
Rioz va arronsar les espatlles.
—Em sembla bé. No hi veig res d'especial.
—No et fa l'efecte que augmenta de mida?
—I per què ha d'augmentar?
—No t'ho sembla? —va insistir Long.
Rioz i Swenson s'ho van mirar pensatius.
—Sí que sembla més gran —va admetre Swenson.
—Ens fas veure visions —va objectar Rioz—. Si es fes més gran, s'acostaria.
—I és impossible, això?
—Aquests cossos segueixen òrbites estables.
—Eren estables fins que vam arribar nosaltres —va observar Long—. Ep, que ho heu notat?
El terra havia tornat a tremolar.
—Ja fa una setmana que ens barallem amb aquest tros de pedra —va dir Long—. Primer hi van
aterrar vint-i-cinc naus, la qual cosa va alterar-ne l'impuls. No gaire, és clar. Després ens hem
dedicat a fondre'n trossos, i les nostres naus no han parat d'entrar-hi i sortir-ne, sempre pel mateix
costat. En una setmana, és possible que hàgim modificat una mica la seva òrbita. Els dos fragments,
aquest i l'Ombra, poden seguir trajectòries convergents.
—Hi ha espai de sobres perquè nosaltres no rebem —va dir Rioz, tot mirant pensatiu el
planetoide—. A més, si ni tan sols podem assegurar que augmenti de mida, com podem saber-ne la
velocitat? En relació a nosaltres, vull dir.
—No cal que es mogui gaire de pressa. El seu impuls és idèntic al nostre; per això, encara que
topi amb nosaltres molt fluixet, ens desviarà de l'òrbita completament, potser en direcció a Saturn,
que és el darrer lloc on volem anar. No oblideu que el gel té una resistència a la tensió molt baixa, la
qual cosa podria fer que tots dos planetoides quedessin reduïts a un grapat de pedretes.
Swenson es va aixecar.
—Càsum dena! Si sóc capaç d'esbrinar la velocitat d'una carcassa a milers de milles de
distància, també podré saber la d'una muntanya que només està a vint milles.
Long no li ho va impedir.
—Quin noi més nerviós —va dir Rioz.
El planetoide més pròxim es va elevar fins al zenit, va passar pel seu damunt i va començar a
descendir. Al cap de deu minuts, l'horitzó oposat al que havia ocultat Saturn va esclatar en una
flamarada taronja quan la massa enorme va començar a elevar-se un altre cop.
Rioz va parlar per la ràdio.
—Ei, Dick! Que t'has mort?
—Faig càlculs —va contestar una veu esmorteïda.
—Que es mou o no? —va preguntar Long.
—Sí.
—Cap a nosaltres?
Hi va haver uns moments de silenci. Després, amb veu desmaiada, Swenson va dir:
—Se'ns tira al damunt, Ted. La intersecció d'òrbites tindrà lloc d'aquí a tres dies.
—Estàs sonat! —va exclamar Long.
—Ho he calculat quatre vegades —va replicar Swenson.
Aclaparat, Long va pensar:
«I ara què farem?»
9
Alguns dels astronautes tenien certes dificultats amb els cables, que s'havien d'estendre amb molta
precisió; la seva posició geomètrica havia de ser quasi perfecte si es volia que el camp magnètic
atenyés la màxima intensitat. A l'espai, o fins i tot en una atmosfera, allò no hauria tingut importància,
perquè els cables s'haurien arrenglerat automàticament un cop connectat el fluid elèctric.
Però allà era diferent. S'havia de fer un regueró a la superfície del planetoide per tal d'allotjar-hi
el cable. Si el cable en qüestió no s'arrenglerava a uns quants minuts d'arc de la direcció calculada,
tot el planetoide rebria una descàrrega rotativa amb la consegüent pèrdua d'energia, de la qual no se'n
podia gastar gens ni mica. Si passava això, llavors s'havia de modificar la direcció dels reguerons,
canviar de posició els cables i fixar-los un altre cop en el gel.
Els astronautes feien amb desgana aquella feina monòtona.
Va ser aleshores que van rebre l'ordre:
—Tothom als propulsors!
Els ferrovellers no es distingien precisament per tenir gaire tirada a la disciplina. Eren una colla
de rondinaires i remugadors, que, de mala gana, es van posar a desmuntar les toveres de les naus que
encara restaven intactes, transportant-les a l'altra banda del planetoide, on les van plantar en la
posició adequada i van estendre els cables conductors per la superfície.
Van passar gairebé vint-i-quatre hores fins que un d'ells va aixecar la mirada cap al cel i va
exclamar «bufa!», i tot seguit una exclamació que no és adient d'imprimir.
El seu company també va aixecar la vista i va exclamar:
—Que em pengin!
Un cop se'n van haver adonat, tots van mirar cap amunt. Allò era la cosa més sorprenent de
l'univers.
—Mireu l'Ombra!
S'anava estenent pel cel com una ferida infectada. La mida del planetoide havia augmentat el
doble, i ningú no entenia per què no se n'havien adonat fins aleshores. La feina es va aturar gairebé
del tot. Tothom va assetjar Ted Long.
—No podem marxar —va dir ell—. No tenim prou combustible per tornar a Mart, ni el material
necessari per capturar un altre planetoide; de manera que ens hem de quedar aquí. L'Ombra s'acosta a
nosaltres perquè les perforacions ens han tret de l'òrbita. L'única manera d'arreglar-ho és continuar
perforant. Com que no podem treballar en la part del davant sense posar en perill la nau que
construïm, fem-ho per una altra banda.
Van reprendre el treball en les toveres amb un vigor furiós, que recobrava nou impuls cada mitja
hora, quan l'Ombra tornava a elevar-se per damunt de l'horitzó, cada cop més gran i amenaçadora.
Long no confiava en l'eficàcia d'aquella feina. Encara que les toveres obeïssin els comandaments
a distància, i el subministrament d'aigua —que depenia d'un dipòsit que comunicava directament amb
el cos gelat del planetoide, amb projectors calòrics encastats que injectaven el líquid propulsor,
vaporitzat, en les cèl·lules motrius— funcionés bé, no hi havia cap certesa que el cos del planetoide,
desproveït del revestiment protector de cables magnètics, es mantingués unit sota les enormes
pressions que hauria de suportar.
—Preparat! —va anunciar una veu en el receptor de Long.
Long va cridar:
—Preparat! —I va pitjar el botó del contacte.
La vibració va augmentar. El camp d'estels que es veia per la finestra d'observació va començar
a tremolar.
Per la finestra posterior va veure, al lluny, l'espuma encegadora dels cristalls de gel que es
movien ràpidament.
—Això vola! —va cridar la veu.
El vol va continuar. Long no gosava aturar-se. Durant sis hores, el planetoide va volar esbufegant
i bullint, amb el cos convertit en vapor, llançat a l'espai com una massa fumejant.
L'Ombra es va anar acostant, fins que els astronautes ja no van poder fer altra cosa que
contemplar embadalits aquella muntanya celeste, que sobrepujava fins i tot el propi Saturn en
grandesa. Cada escletxa i depressió de la superfície formava una cicatriu perfectament visible.
Però, quan va creuar l'òrbita del planetoide, va passar pel seu darrere, a més d'un quilòmetre de
distància. El doll de vapor va parar.
Long es va inclinar en el seient i es va tapar els ulls amb la mà. No menjava des de feia dos dies.
Ara ja podia fer-ho. No hi havia cap altre planetoide prou a la vora per interrompre'ls, encara que
comencés a atansar-se cap a ells en aquell mateix moment.
Des de la superfície del planetoide, Swenson va dir:
—Mentre veia com baixava aquella maleïda pedrota, deia dintre meu: «Això no pot passar. Hem
de fer alguna cosa».
—Maleït sigui! —va exclamar Rioz—. Estàvem molt nerviosos! No has vist Jim Davis? Estava
groc. Jo tampoc no les tenia totes, no creguis.
—Mira, és que no es tractava només de… morir. M'he posat a pensar… ja sé que és una bestiesa,
però no puc fer-hi res… pensava que Dora em va avisar que si jo em matava, no li tornaria a veure
mai més el pèl. No et sembla una actitud mesquina en un moment com aquell?
—Escolta —va dir Rioz—, tu volies casar-te i et vas casar. No m'expliquis ara els teus
maldecaps.
10
La flotilla, formant una sola nau, tornava de Saturn a Mart seguint la mateixa ruta de recorregut
descomunal. Anaven a tanta velocitat, que en un sol dia recorrien la distància que en el viatge
d'anada els n'havia ocupat nou. Ted Long tenia tota la tripulació en estat d'alerta permanent. Amb
vint-i-cinc naus encastades en el planetoide extret dels anells de Saturn, incapaç de moure's o
maniobrar amb independència, la coordinació de les seves fonts d'energia, reduïdes a una sola força
propulsora, era una qüestió delicada. La tremenda batzegada que van sofrir el primer dia gairebé els
va fer saltar totes les dents.
Per sort, les sotragades es van anar suavitzant a mesura que la velocitat augmentava gràcies a
l'impuls continu procedent de la part posterior de la nau. En acabar el segon dia ja anaven a més de
cent mil milles per hora, i la velocitat augmentava sense parar cap al milió de milles, i fins i tot més.
La nau de Long, que formava la punta de la flota congelada, era l'única que posseïa una vista
panoràmica de l'espai. En aquelles circumstàncies, la posició era més aviat incòmoda. Long
observava amb tot el cos en tensió, gairebé imaginant-se que les estrelles començarien a relliscar a
poc a poc cap endarrere, passant veloçment pel seu costat, sota els efectes de la tremenda velocitat
de la nau múltiple.
No cal dir que no va passar res. Les estrelles van restar clavades al seu negre teló de fons, tot
burlant-se, amb la seva distància i aquella pacient quietud, de qualsevol velocitat que l'home arribés
a atènyer.
Al cap d'uns quants dies, els homes van començar a queixar-se, i no tan sols per estar mancats de
la possibilitat de flotar per l'espai. El que els afeixugava no era el camp de pseudogravetat habitual
de les naus, sinó els efectes de l'acceleració brutal que havien de patir dia rere dia. El propi Long
amb prou feines podia resistir la pressió constant del seu cos contra els coixins hidràulics.
Van decidir parar els propulsors una hora de cada quatre, i Long va començar a inquietar-se.
Feia una mica més d'un any que havia vist Mart per última vegada des d'una finestra d'observació
d'aquesta nau, que aleshores era un aparell independent. Què hi havia passat des de llavors? Encara
existia la colònia?
Dominat per un pànic cada cop més intens, Long va enviar senyals de ràdio en direcció a Mart
cada dia, amb l'energia conjunta de les vint-i-cinc naus que duia al darrere. No va obtenir cap
resposta, però tampoc no n'esperava. A hores d'ara, Mart i Saturn es trobaven en extrems oposats del
Sol, i fins que la flotilla no ascendís a prou altura per damunt de l'eclíptica, deixant el Sol molt per
davall de la línia imaginària que l'uniria amb Mart, les interferències solars impedirien que
poguessin captar els senyals de ràdio.
Quan eren molt per damunt de la vora exterior del cinturó d'asteroides, van atènyer la velocitat
màxima. Amb petits dolls de vapor, primer d'una tovera lateral, i després de l'altra, l'enorme nau va
girar sobre el seu eix. La sèrie de propulsors de popa van començar a brogir estrepitosament un altre
cop, però l'efecte, aquesta vegada, va ser l'alentiment de la nau.
Van passar a cent milions de milles del Sol, iniciant una corba per tallar l'òrbita de Mart.
Quan eren a una setmana de Mart, van captar per primera vegada senyals de resposta. Eren
fragmentaris, desfigurats per l'èter, i incomprensibles, però procedien de Mart. La Terra i Venus es
trobaven en angles massa allunyats per ser-ne l'origen.
Long es va relaxar. Encara hi havia éssers humans, a Mart. A dos dies de Mart, els senyals se
sentien forts i clars, i Sankov n'era el responsable.
—Hola, fill meu —va dir Sankov—. Aquí són les tres de la matinada. És que no teniu
consideració d'un pobre vell. Mira que treure'm del llit a aquestes hores.
—Ho sento, senyor.
—No ho sentis. Els qui m'han despertat complien ordres. Gairebé no goso preguntar-t'ho, fill. Hi
ha ferits? Morts, potser?
—Cap mort, senyor. Ni un.
—I… l'aigua? Encara us en queda?
Long es va esforçar per parlar amb indiferència.
—Sí, bastant.
—Doncs torneu de seguida. No correu més riscos.
—Això vol dir que hi ha complicacions.
—Unes quantes. Quan arribareu?
—D'aquí a dos dies. Es podrà esperar tant de temps?
—Ja m'esperaré.
Al cap de quaranta hores, Mart s'havia convertit en una bola rogenca taronja que omplia els
portells de la nau, i ells entraven en l'última espiral de l'aterratge.
—A poc a poc —va dir Long—. A poc a poc.
En aquelles condicions, fins i tot la tènue atmosfera de Mart podia causar danys irreparables si la
creuaven a massa velocitat.
Com que procedien d'un punt situat molt per damunt de l'eclíptica, l'espiral que van descriure
anava de nord a sud. Un casquet polar va sorgir com un esclat blanc sota d'ells, i després un de molt
més petit, el de l'hemisferi estival, i tot seguit el gran un altre cop, i novament el petit, i així a
intervals cada vegada més llargs. El planeta s'anava aproximant, i van anar apareixent els detalls del
paisatge.
—Preparats per aterrar! —va cridar Long.
11
Sankov s'esforçava a fer veure que estava tranquil, cosa difícil tenint en compte que els havia anat de
poc que no tornessin. Finalment, però, tot s'havia resolt prou bé.
Fins no feia gaires dies, no tenia gens clar que haguessin sobreviscut. El que semblava més
probable —gairebé inevitable— era que s'haguessin convertit en un munt de cadàvers gelats, perduts
en les immensitats inabastables que s'estenien entre Mart i Saturn: nous planetoides que en altre
temps havien estat éssers vius.
La comissió no havia parat d'esperonar-lo durant algunes setmanes, fins que no van arribar les
primeres notícies de l'expedició. Volien, tant sí com no, que firmés uns documents per salvar les
aparences i fer veure que s'havien posat d'acord per consentiment mutu i voluntari. Sankov sabia molt
bé que, si no afluixava la corda, els de la comissió acabarien per intervenir d'una manera unilateral,
engegant a rodar les aparences. Ja semblava gairebé segur que Hilder guanyaria les eleccions, i ells
estaven disposats a córrer el risc de provocar una reacció de simpatia per Mart.
Així doncs, va anar retardant les negociacions, però deixant entreveure a tothora una possible
capitulació final.
Però quan va assabentar-se que Long tornava, es va afanyar a concloure l'acord.
Tenia els documents al davant, i va fer una última declaració als periodistes que hi havia
presents.
—Les importacions d'aigua de la Terra sumen vint milions de tones anuals —va començar dient
—. Aquesta xifra tendeix a disminuir, a causa de la creació de la nostra pròpia xarxa de canalització.
Si firmo aquest document pel qual accepto la prohibició, la nostra indústria quedarà paralitzada i les
nostres possibilitats d'expansió s'aturaran. A mi em fa l'efecte que això és el que pretén la Terra, no
és veritat?
La mirada dels membres de la comissió va topar amb la seva, sense reflectir altra cosa que una
duresa implacable. El diputat Digby ja havia estat substituït i els qui la formaven anaven en contra
d'ell unànimement.
El president de la comissió va puntualitzar amb impaciència:
—No va dir el mateix en una altra ocasió?
—Efectivament, però ara que em disposo a firmar, vull tenir les idees ben clares. La Terra està
decidida a clausurar la nostra colònia marciana?
—És clar que no. A la Terra, l'únic que li interessa és conservar les reserves d'aigua, que són
insubstituïbles. Res més.
—Vostès tenen un milió i mig de bilions de tones d'aigua, a la Terra.
El president de la comissió va replicar:
—No ens en podem desprendre, de gens.
I aleshores Sankov va firmar.
Aquesta era la nota final que desitjava: la Terra tenia un milió i mig de bilions de tones d'aigua i
no se'n podia desprendre.
Al cap d'un dia i mig de la firma del document, els membres de la comissió i els periodistes
s'esperaven a la cúpula de l'astroport. Per les finestres corbes i gruixudes, veien la planícia nua i
deserta de l'astroport de Mart.
El president de la comissió va preguntar amb irritació:
—Ens haurem d'esperar gaire estona? I, si no és molèstia, em podria dir què esperem?
—Alguns dels nostres astronautes han estat a l'espai, més enllà dels asteroides —va contestar
Sankov.
El president de la comissió es va treure les ulleres i es va posar a netejar-les amb un mocador
immaculat.
—I tornen ara?
—Això mateix.
El president va arronsar les espatlles i va mirar els periodistes, arquejant les celles.
A la sala més petita del costat, hi havia un munt de dones i nens congregats al voltant d'una altra
finestra. Sankov es va fer una mica enrere per mirar-los. S'hauria estimat més estar amb ells, per
compartir la seva emoció i nerviosisme. Ell també havia esperat més d'un any. Com aquelles dones i
aquells nens, ell també havia pensat dia rere dia que els astronautes devien estar morts.
—Que ho veuen, allò? —va dir Sankov, fent un gest.
—Ei! —va exclamar un periodista—. Una nau!
Una cridòria confusa es va aixecar a la sala del costat.
Més que una nau, semblava una taca brillant oculta sota una boira blanca que corria. La boira es
va fer més gran i va començar a prendre forma. Era una ratlla doble que es destacava sobre el cel,
amb els extrems inferiors ondulant rítmicament cap enfora i cap amunt. En acostar-se, la taca brillant
de l'extrem superior va prendre una forma toscament cilíndrica.
Era abrupta i fragosa, però reflectia la llum del sol en raigs enlluernadors.
El cilindre va anar perdent altura amb la feixuga lentitud de les naus espacials. Va restar suspès
sobre els propulsors que retronaven i va aterrar sostinguda pel retrocés que exercien tones de
matèria, llançant-se contra el terra com un home cansat que es deixa caure sobre una butaca.
Llavors, a l'interior de la cúpula, es va fer el silenci. Dones i nens en una sala, polítics i
periodistes a l'altra, tothom va restar petrificat, estirant el coll amb posat incrèdul.
Els vorells d'aterratge del cilindre, molt més sortints que les toveres de popa, van tocar el terra i
es van enfonsar en aquell fanguer pedregós. La nau va immobilitzar-se i els propulsors van deixar de
funcionar.
Però a la cúpula continuaven en silenci, i encara van estar-hi molta estona.
Pels costats de la nau gegantina van començar a baixar homes, recorrent molt a poc a poc les dues
milles que hi havia fins a terra. Portaven grampons a les botes i piolets a les mans: semblaven
mosquits al damunt d'aquella superfície encegadora.
A l'últim, uns dels reporters va poder articular:
—Què és això?
—Això —va dir Sankov, amb aplomés un tros de matèria que es dedicava a girar al voltant de
Saturn, formant part dels anells. Els nostres astronautes li han adaptat una cabina de comandament i
unes toveres, i l'han portat cap aquí. Pel que sembla, els anells de Saturn estan formats de gel.
Enmig d'un silenci sepulcral, va continuar explicant:
—Això que sembla una nau espacial no és altra cosa que una muntanya d'aigua gelada. Si la
dipositéssim sobre la Terra es fondria o potser es partiria pel seu propi pes. Però Mart és més fred i
té una gravetat inferior; per tant, no hi cap perill que passi una cosa així. Tan bon punt tinguem això
organitzat, instal·larem dipòsits d'aigua a les llunes de Saturn i Júpiter i als asteroides. Farem baixar
fragments dels anells de Saturn, els recollirem a mig camí i els enviarem a aquestes estacions. Els
nostres ferrovellers són molt destres en aquesta mena de feines. Tindrem tota l'aigua que ens calgui.
Aquest fragment que veuen vostès, amb prou feines fa una milla cúbica… l'equivalent de l'aigua que
la Terra ens enviaria en dos-cents anys. Els nostres xicots n'han gastat un bon munt en tornar de
Saturn. En cinc setmanes de viatge, segons m'han dit, han consumit uns cent milions de tones d'aigua.
Però això no ha fet ni un foradet insignificant en aquesta muntanya de gel. En prenen nota, nois?
Es va tombar cap als periodistes. Sens dubte, en prenien nota.
—Anotin això, també: la Terra està preocupada per les seves reserves d'aigua. Només té un milió
i mig de bilions de tones d'aigua. És natural que no pugui desprendre's ni d'una sola tona. Escriguin
que nosaltres, els marcians, estem molt preocupats per la Terra i no volem que els passi res, als
d'allà baix. Escriguin que estem disposats a vendre aigua a la Terra. Escriguin que els en vendrem
per partides d'un milió de tones per un preu moderat. Escriguin que d'aquí a deu anys els en podrem
vendre per partides d'una milla cúbica. Escriguin que no cal que la Terra es preocupi més, perquè
Mart li vendrà tota l'aigua que necessiti i desitgi.
El president de la comissió ja no el sentia, adonant-se que el futur es precipitava al seu damunt.
Confusament, veia com els periodistes somreien i alhora prenien notes com uns desesperats.
Somreien.
Ja sentia aquell somriure convertir-se en riallada quan els de la Terra s'assabentessin de
l'elegància amb què Mart havia girat la truita i plantat cara als qui atacaven els malgastadors. Li
semblava sentir les riallades ressonant per tots els continents quan es difongués la notícia d'aquell
fracàs històric. I ja veia l'abisme, profund i negre com l'espai, en què s'enfonsarien per sempre les
esperances polítiques de John Hilder i de tots els qui s'oposaven als viatges interplanetaris… i també
les seves.
A la sala del costat, Dora Swenson va fer un crit d'alegria i Peter, dues polzades més alt, és va
posar a saltar, cridant:
—Papa! Papa!
Richard Swenson acabava de baixar per un costat del vorell d'aterratge i es dirigia cap a la
cúpula: pel diàfan visor de silicona del casc les seves faccions es distingien clarament.
—Has vist mai ningú tan content? —va comentar Ted Long—. Potser sí que val la pena, això del
matrimoni.
—El que et passa és que has estat massa temps a l'espai, tu —va dir Rioz.
CRIATURES
1
Un raig de pedretes va picar contra la finestra i el noiet es va regirar adormit. Al segon raig, però, es
va despertar.
Es va asseure al llit a poc a poc, i fins al cap d'uns segons no va reconèixer el lloc estrany on es
trobava. No era a casa seva, és clar, sinó al camp. Hi feia més fred i per la finestra es veia tot verd.
—Sec!
Una veu ronca i inquieta el cridava fluixet. Es va aixecar d'una revolada i va acostar-se a la
finestra.
De fet, no es deia Sec, però aquell nou amic que tenia des del dia abans tan bon punt el va veure
tan primet li va dir:
—Tu ets el Sec. —I va afegir—: Jo sóc el Roig.
Tampoc no es deia Roig, però saltava a la vista que li esqueia. S'havien fet amics de seguida,
amb l'amistat ràpida i incondicional de la quitxalla que encara no ha entrat a l'adolescència, abans
que les primeres taques de l'edat adulta comencin a deixar-se veure.
—Hola, Roig! —va cridar el Sec, saludant-lo amb la mà i fregant-se els ulls per treure's la son
de sobre.
El Roig va tornar a parlar amb aquell xiuxiueig ronc:
—No cridis! Que vols despertar algú?
El Sec es va adonar de seguida que el sol amb prou feines apuntava pels turons baixos de l'est, i
que les ombres eren allargades i l'herba era humida.
—Què passa? —va preguntar el Sec, més fluixet.
El Roig li va dir amb signes que sortís.
El Sec es va vestir de pressa, content de limitar la neteja matinal a una esquitxada momentània
amb una mica d'aigua tèbia. Va deixar que l'aire li eixugués les parts descobertes del cos mentre
sortia corrent i l'herba coberta de rosada li mullava els peus.
—No facis soroll —va dir el Roig—. Si la mama o el papa o el teu pare es desperten, o algú del
servei, començaran amb el «Veniu de seguida, que agafareu una calipàndria fent el ruc descalços amb
aquesta mullena».
Va imitar tan bé la veu i el to, que el Sec es va posar a riure, pensant que mai no havia tingut un
amic tan divertit com el Roig.
El Sec va dir il·lusionat:
—Cada dia surts tan d'hora? És com si tot el món fos teu, oi que sí, Roig? No hi ha ningú, a fora.
Se sentia orgullós perquè el seu amic l'havia deixat entrar en el seu món.
El Roig el va mirar de gairell i va dir despreocupat:
—Fa hores que m'he llevat. No has sentit res, aquesta nit?
—El què?
—El tro.
—Que hi ha hagut tempesta? —El Sec estava sorprès. Mai no podia dormir quan hi havia
tempesta.
—Em sembla que no. Però ha fet un tro. Jo l'he sentit, i he mirat per la finestra i no plovia. El cel
estava ben estrellat i tenia un color com grisos. Saps què vull dir?
El Sec mai no ho havia vist, però va fer que sí amb el cap.
—Llavors se'm va acudir de sortir —va dir el Roig.
Caminaven pel marge ple d'herba de la carretera de ciment que tallava el paisatge ben bé pel mig
fins que desapareixia entre els turons. Aquella carretera era tan antiga que el pare del Roig no sabia
l'any que l'havien construïda, però, tot i així, no tenia ni una esquerda ni un clot.
—Ets capaç de guardar un secret? —li va preguntar el Roig.
—I tant. Quina mena de secret?
—Un secret i prou. Potser te'l diré, o potser no. Encara no ho sé.
El Roig va arrencar una tija llarga i flexible de falguera que va trobar pel camí, li va treure
metòdicament totes les fulles i la va brandar com si fos un fuet. Per un moment es va sentir com si
muntés un cavall fogós, que s'encabritava sota el seu ferri domini. Després es va cansar del joc, va
llençar el fuet i va guardar el cavall en un racó de la seva imaginació per fer-lo servir més tard.
—Vindrà un circ —va dir.
—Això no és cap secret —va replicar el Sec—. A més a més, ja ho sabia. El pare m'ho va dir
abans de venir…
—El secret no és això. Vaja quin secret! Que n'has vist mai cap, de circ?
—És clar que sí.
—T'agrada?
—Ostres, no hi ha res que m'agradi més.
El Roig tornava a mirar-lo de gairell.
—Has pensat mai si t'agradaria estar en un circ? Per sempre, vull dir.
El Sec s'ho va rumiar.
—Em sembla que no. M'estimo més ser astrònom, com el pare. Ell vol que ho sigui.
—Bah! Astrònom! —va exclamar el Roig.
El Sec va sentir que les portes d'aquell món nou es tancaven davant seu i que l'astronomia
estudiava estrelles mortes.
—Un circ deu ser molt més divertit —va dir en to conciliador.
—Ho dius per dir-ho.
—No, ho dic de debò.
Al Roig li van venir les ganes de discutir:
—Suposem que tens la possibilitat d'anar-te'n ara mateix amb un circ. Què faries?
—Doncs… jo…
—Ho veus? —va dir el Roig, fent veure que es reia dels seus dubtes.
El Sec es va empipar.
—Doncs me n'hi aniria.
—Va!
—Vols que t'ho demostri?
El Roig es va tombar cap a ell d'una revolada, mirant-lo intensament d'una manera estranya.
—De debò, estàs disposat a venir amb mi?
—Què vols dir? —El Sec va recular una mica.
—Tinc una cosa que servirà perquè ens acceptin al circ. Potser algun dia podrem tenir un circ
nostre i tot. Podríem arribar a ser el circ més gran del món. Això, és clar, si vols venir amb mi. Si
no… bé, em sembla que també puc fer-ho tot sol, però jo pensava donar-te una oportunitat. Era un
món estrany i atractiu i el Sec va dir:
—És clar, Roig. Ja hi pots comptar! De què es tracta, Roig? Digue-m'ho.
—A veure si ho endevines. Què és el més important dels circs?
El Sec es va posar a rumiar com un desesperat, mirant d'encertar la resposta exacta. Al final, va
dir:
—Els acròbates?
—Apa aquí! Jo no faria un pas per veure un acròbata.
—Doncs no ho sé.
—Els animals, ves! Quina és la millor atracció, la que té més públic? A la pista central, els
millors números són els d'animals.
—Vols dir?
—I tant! Pregunta-ho a qui vulguis. I mira, he trobat dos animals aquest matí.
—I els tens?
—I tant. És això el secret. No ho diràs a ningú, oi?
—És clar que no.
—Molt bé. Els tinc a l'estable. Vols que te'ls ensenyi?
Ja havien arribat gairebé a l'estable; la porta, enorme, estava oberta i deixava veure un forat fosc.
Massa fosc. Tota l'estona s'havien encaminat cap allà i ara el Sec es va aturar de cop. Es va esforçar
a parlar amb indiferència:
—Són grossos?
—Creus que hi jugaria, si fossin grossos? Són inofensius. Són així —va fer un gest amb les mans
—. Els tinc en una gàbia.
Dins l'estable, el Sec va veure una gàbia molt grossa penjada al sostre. Estava coberta amb una
lona encartronada.
—Em sembla que en aquesta gàbia hi teníem ocells. No es poden escapar pas. Vine, pugem al
graner.
Van enfilar-se per les escales de fusta i el Roig va acostar la gàbia amb un ganxo.
El Sec va assenyalar la lona i va dir:
—Hi ha com un forat.
El Roig va arrufar el nas.
—Com es deu haver fet?
Va aixecar la lona, va mirar a dins i va dir, traient-se un pes de sobre:
—Encara hi són.
—La lona sembla que estigui cremada —va dir el Sec amb aire de preocupació.
—Vols veure'ls o no?
El Sec va fer que sí amb el cap lentament, tot i que no n'estava gaire segur. I si eren…?
Però el Roig ja havia apartat la lona i allà els tenia. N'hi havia dos, tal com havia dit el Roig.
Eren petits i més aviat fastigosos. Amb la lona enlaire, de seguida es van acostar als noiets. El Roig
els va tocar amb el dit.
—Compte! —va dir el Sec; li feia angúnia.
—Són inofensius —va assegurar el Roig—. N'havies vist mai així?
—No.
—Oi que sí, que un circ donaria el que fos per tenir-los?
—Potser són massa petits, per a un circ.
El Roig va fer cara d'empipat i va deixar anar la gàbia. Va oscil·lar com un pèndol.
—Et fas enrere, eh?
—No. És que…
—No són massa petits, no pateixis. A mi em preocupa una altra cosa.
—Quina?
—Doncs que els haig de mantenir fins que vingui el circ, no? Haig d'esbrinar què mengen.
La gàbia ballava i els petits éssers que hi havia presoners s'aferraven als barrots, fent gestos
estranys i moviments ràpids davant els noiets… Gairebé com si fossin intel·ligents.
2
L'astrònom va entrar al menjador amb la correcció pròpia dels convidats; era conscient que ho era.
—On són els vailets? —va dir—. El meu fill no hi és, a la seva habitació.
L'industrial va somriure.
—Fa hores que són fora. De totes maneres, no pateixi; les dones els han fet esmorzar ja fa una
estona. La joventut, doctor, la joventut!
—La joventut!
Aquella paraula va semblar que deprimia l'astrònom.
Van esmorzar en silenci.
—Ho creu de debò, que vindran? —va dir l'industrial en cert moment—. El dia sembla tan…
normal.
—Sí que vindran —va dir l'astrònom.
I així es va acabar la conversa. Al cap d'una estona, l'industrial va afegir:
—Perdoni'm, però no me l'imagino inventant una enganyifa tan complicada. De veritat que va
parlar-hi?
—De la mateixa manera que parlo amb vostè. Bé, és un dir. No va ser exactament de la mateixa
manera. Ells poden transmetre el pensament.
—Això és el que vaig deduir després de llegir la seva carta. I com ho fan?
—No en tinc ni idea. Els ho vaig preguntar i no cal dir que em van respondre amb evasives. O
potser no els vaig entendre. Pel que sembla, fan servir un projector per enfocar el pensament, però,
abans de res, és molt important que tant l'emissor com el receptor es concentrin. Em va costar una
mica d'adonar-me que volien comunicar-se amb mi. És possible que aquests projectors mentals
formin part de les innovacions científiques que ens proporcionaran.
—Potser sí —va dir l'industrial—. Tanmateix, pensi en les modificacions que introduiria una
cosa així en la societat. Un projector de pensaments!
—I per què no? Aquestes modificacions serien profitoses per a nosaltres.
—No ho crec pas.
—Les innovacions només es rebutgen a la vellesa —va dir l'astrònom—, i les races també es fan
velles, com els individus.
L'industrial va assenyalar la finestra.
—Veu aquesta carretera? La van construir abans de les guerres. No sé exactament quan. Està en
tan bon estat com quan la van inaugurar. Probablement, nosaltres no podríem fer-la igual. Quan es va
fer aquesta carretera, la raça era jove, oi?
—En aquell temps? Sí! Almenys no tenien por de les innovacions.
—No. Tant de bo que n'haguessin tingut! Què se n'ha fet de la societat d'abans de les guerres? Ha
estat destruïda, doctor! De què li va servir la joventut i les innovacions? Ara vivim més bé. Hi ha pau
al món i anem progressant de mica en mica. La raça no va enlloc, però, al capdavall, tampoc no es
pot anar enlloc. Ells ens ho van demostrar. Em refereixo als qui van construir la carretera. Estic
disposat a parlar amb els nostres visitants, si vénen. Ja ho he dit. Però em sembla que l'únic que els
demanaré és que se'n vagin.
—No és que la raça no vagi enlloc —va dir l'astrònom seriosament—. Es dirigeix cap a la
destrucció definitiva. A la meva universitat cada any hi assisteixen menys estudiants. Cada cop
s'escriuen menys llibres i es treballa menys. Els vells prenen el sol, i tenen una vida tranquil·la i
monòtona, però, tot i així, cada dia es desperten més a prop de la mort.
—Ves per on! —va dir l'industrial.
—No, no se'n desentengui. Miri, abans d'escriure-li, em vaig informar de la seva posició dins
l'economia planetària.
—I em considera solvent? —va tallar-lo l'industrial, amb un somriure.
—Oh, i tant. Ah, està de broma. De totes maneres, la broma no és gens gratuïta. Vostè és menys
solvent que el seu pare, i el seu pare ho va ser menys que el seu. Potser el seu fill ja serà insolvent.
Cada vegada és més difícil per al planeta mantenir les indústries que continuen existint, tot i que són
simples escuradents si les comparem amb els roures d'abans de les guerres. Tornarem a l'economia
rural, i després… a què?, a les cavernes?
—I la injecció de nous coneixements tècnics farà canviar aquesta situació?
—No es tracta només dels nous coneixements. Jo penso més aviat en l'efecte total d'aquestes
modificacions, l'ampliació d'horitzons que suposarien. Miri, jo el vaig escollir per parlar d'aquest
afer no tan sols perquè fos ric i tingués influència sobre els funcionaris estatals, sinó perquè té fama,
insòlita pels temps que corren, d'home que s'atreveix a trencar amb la tradició. El nostre poble
s'oposarà a les innovacions, però vostè sabrà com portar-lo i què fer perquè… perquè…
—Perquè revisqui l'esperit juvenil de la raça?
—Sí.
—Amb bombes atòmiques i tot?
—Les bombes atòmiques —va replicar l'astrònom— no han de significar per força la fi de la
civilització. Els meus forasters també van tenir la seva bomba atòmica, o una cosa equivalent, als
seus mons, i van sobreviure-hi perquè no van defallir. Que no se n'adona? No va ser la bomba el que
ens va derrotar, sinó la nostra neurosi de guerra. Potser aquesta sigui l'última ocasió que tenim de
rectificar l'error.
—Digui'm —va dir l'industrial—. I què volen a canvi aquests amics seus de l'espai?
L'astrònom va vacil·lar un moment.
—Li seré sincer —va dir—. Ells procedeixen d'un planeta més dens. El nostre és més ric en
àtoms lleugers.
—Volen magnesi? Alumini?
—No, senyor. Carboni i hidrogen. Volen carbó i petroli.
—De debò?
L'astrònom va afegir ràpidament:
—Vostè es preguntarà com és que volen carbó i petroli uns éssers que han arribat a dominar la
navegació interplanetària i, per tant, l'energia atòmica. No sé pas què contestar-li.
L'industrial va fer un somriure.
—Doncs jo sí. Això és la millor prova que el seu relat és cert. A primera vista, semblava que el
qui posseís l'energia atòmica ja no necessitaria per a res el carbó i el petroli. No obstant això,
deixant de banda l'energia que genera la combustió d'aquests elements, el carbó i el petroli són i
continuaran sent les primeres matèries fonamentals per a la química orgànica: plàstics, tints,
productes farmacèutics, dissolvents, etcètera. La indústria no podria existir sense, ni tan sols a
l'època atòmica. Tanmateix, si el carbó i el petroli són el mòdic preu pel qual podrem comprar els
maldecaps i les tortures que comporta el rejoveniment de la raça, jo li dic que aquests productes em
semblarien cars encara que me'ls oferissin de franc.
Amb un sospir, l'astrònom va dir:
—Ja són aquí, els nois!
Se'ls podia veure tots dos per la finestra oberta. S'havien aturat al prat, embrancats en una
animada conversa. El fill de l'industrial va assenyalar la casa amb autoritat; el fill de l'astrònom va
fer un gest d'assentiment i va arrencar a córrer cap a la casa.
L'industrial va comentar:
—Vet aquí la joventut de què parlava. La nostra raça n'està tan ben proveïda com sempre.
—Sí, però nosaltres la fem envellir abans d'hora i la fiquem al motlle.
El Sec va entrar disparat a l'habitació donant un cop de porta. L'astrònom el va mirar amb una
lleu desaprovació.
—Això és manera d'entrar?
El Sec, sorprès, va aixecar la vista i es va aturar.
—Perdonin. Em pensava que no hi havia ningú. Em sap greu haver-los molestat.
Va pronunciar les frases amb una precisió gairebé angoixosa.
—No t'amoïnis, xicot —li va dir l'industrial.
Però l'astrònom va replicar:
—Encara que entris en una habitació buida, fill, no hi ha cap motiu per donar aquests cops de
porta.—
Això són bestieses —va insistir l'industrial—. El noi no fra fet res de dolent. Vostè només el
renya perquè és jove. Vostè i les seves opinions!
Tombant-se cap al Sec, li va dir:
—Vine aquí, noi.
El Sec va avançar a poc a poc.
—Què, t'agrada el camp?
—Molt, senyor. Gràcies.
—Suposo que el meu fill et deu haver ensenyat la casa i els voltants, oi?
—Sí, senyor. El Roig…, vull dir el…
—Tranquil, ja pots dir-li Roig. Jo també li ho dic. Ara, digue'm, quina una en porteu de cap, eh?
El Sec va apartar la mirada.
—Doncs…, ens dediquem a explorar.
L'industrial es va girar cap a l'astrònom.
—Ja ho veu: la curiositat juvenil i la set d'aventures. La raça encara no ha perdut aquestes virtuts.
—Perdoni —va dir el Sec.
—Digues, noi.
El noiet no s'acabava de decidir; al final va dir:
—El Roig em fa venir a buscar alguna cosa per menjar, però no sé exactament què vol i jo no
tenia ganes que ho notés…
—Demana-ho a la cuinera. Segur que té moltes coses bones per a la canalla.
—És que és per a animals.
—Per a animals?
—Sí, senyor. Què mengen els animals?
L'astrònom va intervenir:
—Recordi que el meu fill s'ha criat a ciutat.
—I què? —va replicar l'industrial—. No hi cap mal en això. Quina mena d'animals són, noi?
—Són petits.
—Doncs prova de donar-los fulles o herbes, i si no les volen, doneu-los nous o fruits silvestres;
segur que els agraden.
—Gràcies.
El Sec va tancar la porta amb molt de compte i va sortir corrent.
L'astrònom va preguntar:
—Vostè creu que han atrapat cap animal viu? —Era evident que no li feia gens de gràcia.
—No m'estranyaria. A la propietat no està permès caçar i al camp hi ha un munt de bestioles
inofensives, com ara rosegadors i altres animalons. El Roig sempre porta a casa una bestiola o altra.
Però aviat se'n cansa.
Va mirar l'hora al rellotge de paret.
—Els seus amics, ja haurien de ser aquí, oi?
3
El balanceig s'havia aturat i estaven a les fosques. L'explorador no s'hi sentia bé en aquell aire
estrany. Era espès com puré, i havia de respirar amb esforç. Però tot i així…
Va tocar el comerciant, sobtadament necessitat de companyia. Era càlid al tacte. Respirava
fatigosament, agitat de tant en tant per espasmes. Sens dubte dormia. Després d'un moment de
vacil·lació, l'explorador va decidir no despertar-lo. No serviria de res.
Ningú no aniria a rescatar-los, per descomptat. Aquell era el preu que s'havia de pagar pels
substanciosos beneficis que permetia d'obtenir la competència sense limitacions. El comerciant que
obrís un nou planeta al mercat aconseguia un monopoli per deu anys que podia explotar personalment
o bé —i això tenia més al·licients— arrendar-lo per un bon preu a tercers. Per tant, tothom buscava
en secret nous planetes, situats preferentment lluny de les rutes comercials acostumades. En aquest
cas, no hi havia gairebé cap possibilitat que una altra nau es posés a l'abast de la seva ràdio
subetèria, si no era per una coincidència d'allò més improbable. I això només podria passar si tots
dos fossin a bord de la nau, i no en aquella… en aquella gàbia.
L'explorador es va agafar als barrots gruixuts. Encara que els trenquessin amb una explosió, cosa
que podien fer, estarien a massa altura per saltar.
Quin desastre. Anteriorment ja havien aterrat dues vegades amb la nau de reconeixement i havien
establert comunicació amb els natius, que eren grotescament enormes, però amables i pacífics. Era
evident que en altre temps havien posseït una tècnica pròspera, però no van ser capaços d'afrontar-ne
les conseqüències. Aquell món hauria estat un mercat meravellós.
I era un món descomunal. El comerciant, sobretot, es va quedar de pedra. Si bé ja coneixia les
xifres del diàmetre del planeta, quan era a una distància de dos segons llum, davant del visualitzador,
va murmurar:
—És increïble!
—Oh, hi ha mons més grans —va dir l'explorador. Un explorador no es deixa impressionar
fàcilment.
—I estan habitats?
—No, no ho estan.
—Ostres, el teu planeta es podria enfonsar tranquil·lament en aquest oceà enorme i desaparèixer
per sempre.
L'explorador va somriure de la burla contra el seu planeta arturià, més petit que la majoria de
planetes.
—No n'hi ha per a tant.
El comerciant va seguir el curs dels seus pensaments.
—I els habitants són proporcionals a la grandària del seu món?
Aquesta idea ja no semblava fer-li tanta gràcia.
—Són unes deu vegades més alts que nosaltres.
—I estàs segur que són amics?
—Això fa de mal contestar. L'amistat entre intel·ligències diferents és difícil de mesurar. Però no
crec que siguin perillosos. Ja hem trobat altres grups incapaços de mantenir l'equilibri després de les
guerres atòmiques. Ja en coneixes els resultats: introversió, retraïment, una decadència progressiva
juntament amb una afabilitat cada cop més gran.
—Fins i tot en monstres com aquests?
—El principi continua sent vàlid.
Va ser aleshores que l'explorador va notar la forta vibració dels motors.
—Descendim una mica massa ràpid —va dir amb cara llarga.
Unes hores abans havien comentat els perills que implicava l'aterratge. Aquell objectiu planetari
era enorme per ser d'oxigen i aigua. Tot i que no tenia la grandària dels inhòspits planetes d'hidrogen
i amoníac, i la seva escassa densitat feia que la gravetat fos gairebé normal a la superfície, les seves
forces gravitatòries anaven disminuint amb la distància. Resumint: el seu potencial gravitatori era
elevat i l'aparell de càlcul de l'astronau era d'un model ordinari, que no havia estat ideat per
determinar trajectòries d'aterratge en aquelles circumstàncies. Això volia dir que el pilot hauria
d'utilitzar els comandaments manuals.
Hauria estat més prudent instal·lar un model de més potència, però això hauria suposat fer un
viatge a alguna estació llunyana, és a dir, perdre temps i potser exposar-se que el secret es divulgués.
Així doncs, el comerciant va exigir que aterressin immediatament.
Però al cap d'uns moments, va pensar que era necessari raonar la seva opinió.
—Que no et refies de l'habilitat del pilot? Gràcies a ell, ja has aterrat dues vegades al planeta
sense complicacions.
«Sí», va pensar l'explorador, «amb una nau de reconeixement, no amb una de càrrega com
aquesta, tan difícil de maniobrar». Però va guardar-se molt de dir-ho en veu alta. No apartava la
vista del visualitzador. Descendien massa de pressa. Ja no hi havia dubte. Baixaven a tota velocitat.
El comerciant va dir amb mala cara:
—Per què no dius res?
—Mira, si vols que parli, et diré que et lliguis el salvavides i m'ajudis a preparar l'ejector.
El pilot lluitava intrèpidament. No era cap principiant. L'atmosfera, molt alta i espessa a causa de
la gravetat que imperava en aquell món, castigava la nau, escalfant-la, però fins al darrer moment va
fer l'efecte que el pilot, malgrat tot, aconseguia dominar-la.
Fins i tot va mantenir-ne el rumb, seguint la línia imaginària que conduïa la nau al punt del
continent septentrional que constituïa el seu objectiu. En altres circumstàncies, amb una espurna més
de sort, les seves peripècies haurien acabat per convertir-se en una epopeia, exemple de com s'havia
resolt una situació espinosa d'una manera magistral i heroica. Però quan el triomf ja s'albirava, la
fatiga i els nervis van fer que el pilot estirés massa fort una palanca. La nau, que gairebé ja s'havia
estabilitzat, va perdre altura de nou.
Aquest últim error ja no tenia remei. Eren només a una milla de terra. El pilot va estar-se al seu
lloc fins al moment de l'aterratge, sense pensar en res més que a amortir la força de l'impacte i
mantenir l'estanquitat de la nau. Va costar-li la vida. Amb la nau giravoltant fora de control en
aquella atmosfera tèrbola, pocs ejectors podien activar-se, i no més d'un a la vegada.
Quan l'explorador va recobrar el coneixement i es va aixecar, era ben conscient que els únics
supervivents eren ell i el comerciant. I potser havia exagerat els càlculs. El seu salvavides s'havia
fos quan ja eren a una distància de la superfície des de la qual la caiguda en picat l'havia deixat sense
sentits. El comerciant potser no havia tingut tanta sort.
Al seu voltant hi havia un món de tiges d'herba, gruixudes i flexibles, i lluny es veien uns arbres
que li van recordar vagament les estructures similars que creixien al seu planeta natal, amb l'única
diferència que les branques inferiors eren molt més altes que les capçades dels arbres que a ell li
semblaven normals.
Va cridar el comerciant, i la seva veu va ressonar cavernosament en la densa atmosfera. El seu
company va contestar, i es va dirigir cap a ell, apartant amb energia les tiges aspres que li barraven
el pas.
—Estàs ferit? —va preguntar.
El comerciant va fer una ganyota de dolor.
—Em sembla que m'he desllorigat alguna cosa. Em costa caminar.
L'explorador li va palpar suaument la part adolorida.
—No crec que tinguis res trencat. Hauràs de caminar, encara que et faci mal.
—No podem descansar primer?
—És molt important que mirem de localitzar la nau. Si conserva l'estanquitat i podem reparar-la,
potser ens salvarem. Si no, no hi ha res a fer.
—Només una estona. Deixa'm que recuperi l'alè.
L'explorador també va agrair aquells minuts de repòs. Com que el comerciant ja tenia els ulls
clucs, va deixar que els seus també es tanquessin.
Llavors va sentir un soroll molt fort de passos que el va obligar a obrir-los de cop.
«No t'has d'adormir mai en un planeta estrany», es va renyar inútilment.
El comerciant també s'havia despertat i xisclava de terror.
—Només és un natiu d'aquest planeta —va dir l'explorador—. No et farà res.
Però mentre parlava, el gegant es va abalançar damunt d'ells i d'una revolada els va agafar, va
aixecar-los i els va acostar a la seva monstruosa lletjor.
El comerciant es debatia amb violència, però no cal dir que inútilment.
—No pots parlar amb ell? —va cridar.
L'explorador només va poder fer que no amb el cap.
—No puc arribar-hi amb el projector. No m'escoltaria.
—Doncs fulmina'l. Pela'l ara mateix.
—No podem.
Va estar a punt d'afegir «estúpid». L'explorador es va esforçar a no perdre la sang freda. El
paisatge passava molt de pressa mentre el monstre se'ls enduia decididament.
—Per què no? —va cridar el comerciant—. Pots agafar l'arma ben bé. La veig perfectament. No
tinguis por de caure.
—No és tan senzill. Si matem aquest monstre, ja pots oblidar-te de comerciar amb aquest planeta.
No en sortiries pas. Probablement, no arribaríem vius a demà.
—Per què? Per què no?
—Perquè aquest monstre és un exemplar jove de l'espècie. Hauries de saber el que passa quan un
comerciant mata un jove indígena, encara que sigui sense voler. A més a més, si estem en el punt al
qual ens dirigíem, vol dir que som a la propietat d'un indígena molt poderós. I potser aquest és un fill
seu.
Així va ser com van arribar a la presó on estaven tancats. Amb molta cura, van cremar un tros de
la roba gruixuda i encartronada que els cobria, i es van adonar que els era impossible saltar des
d'aquella altura esfereïdora.
La gàbia va tornar a trontollar i es va decantar descrivint una corba ascendent. El comerciant va
rodolar fins a l'extrem oposat i es va despertar de l'espant. La coberta va desaparèixer i la llum va
entrar de ple. Tal com l'altra vegada, tenien al davant dos espècimens dels joves d'aquella raça.
Gairebé no es diferenciaven dels adults, va pensar l'explorador, tot i que, naturalment, eren molt més
petits.
Els van donar un manat d'herbes verdes, primes i allargades, per entremig dels barrots. No feien
una olor desagradable, però tenien els extrems plens de terra.
El comerciant es va apartar i va dir amb veu ronca:
—Què fan?
—Jo diria que proven de donar-nos menjar —va contestar l'explorador. Almenys, això sembla
l'herba que es fa en aquest planeta.
Els monstres van tornar a posar la lona, i tots dos van tornar a quedar-se sols dins la gàbia
oscil·lant, davant del seu farratge.
4
El Sec va tenir un sobresalt en sentir passos, però l'expressió se li va il·luminar quan va veure que
era el Roig.
—No hi ha ningú per aquí —va dir—. He estat a l'aguait.
—Pst! —va fer el Roig—. Mira. Agafa això i dóna'ls-ho a la gàbia. Jo haig d'anar cap a casa.
—Què és? —va preguntar el Sec, parant la mà de mala gana.
—Carn picada. Ostres, que no n'has vist mai? És el que m'havies de portar quan t'he fet anar a
casa, enlloc d'aquelles herbotes.
El Sec es va ofendre.
—I com volies que sabés que no menjaven herba? A més a més, la carn no la venen a grapats
d'aquesta manera. Va embolicada amb cel·lofana, i no és d'aquest color.
—Això a la ciutat… Però aquí la trinxem nosaltres mateixos i sempre és d'aquest color, fins que
no es cou.
—Vols dir que no és cuita? —El Sec va enretirar la mà immediatament.
El Roig el va mirar renyant-lo.
—Et penses que les bèsties mengen carn cuita? Au va, agafa-la, que no et passarà res. No tenim
gaire temps.
—Per què? Què passa a casa?
—No ho sé. El papa i el teu pare han anat a fer un volt. Em sembla que em busquen. Potser la
cuinera els ha dit que m'he emportat la carn. De totes maneres, hem d'impedir que ens segueixin.
—Que no has demanat permís a la cuinera per endur-te la carn?
—A la cuinera? A aquella rondinaire? Encara gràcies si em deixa beure un got d'aigua, i perquè
el papa l'obliga. Vinga. Té.
El Sec va agafar la bola grossa de carn, tot i que en tocar-la es va esgarrifar. Llavors es va
encaminar cap a l'estable i el Roig va marxar corrent.
Va anar frenant mentre s'acostava als dos adults, va respirar profundament unes quantes vegades,
per recobrar l'alè, i després va anar cap a ells caminant amb molta calma i calculada
despreocupació. (Es va adonar que anaven en direcció a l'estable, però no fins allà.)
—Hola, papa —va dir, i després es va adreçar a l'astrònom—. Bon dia.
L'industrial el va cridar.
—Un moment, Roig. T'haig de fer una pregunta.
El Roig va mirar al pare amb un posat inexpressiu.
—Digues, papa.
—La mare m'ha dit que aquest matí has sortit molt d'hora.
—Molt d'hora no, papa. Una mica abans d'esmorzar.
—M'ha dit que li has explicat que ho has fet perquè aquesta nit t'havia despertat alguna cosa.
El Roig no va contestar de seguida. Per què ho havia dit a la mare?
—Sí, papa —va admetre finalment.
—I què és el que t'ha despertat?
El Roig no va veure cap mal a contestar aquella pregunta.
—No ho sé, papa. Semblava una mena de tro, i com un xoc.
—I d'on et sembla que venia?
—Semblava que venia de prop del turó.
Era veritat i, a més, útil ja que el turó queia en direcció contrària a la de l'estable.
L'industrial va mirar al seu convidat.
—Suposo que no hi perdrem res per donar un cop d'ull al turó.
—Som-hi —va respondre l'astrònom.
El Roig va mirar com s'allunyaven, i en girar-se va veure el Sec guaitant cautelosament per
entremig dels esbarzers d'una tanca.
—Vine —va dir el Roig, fent-li un signe amb la mà.
El Sec va sortir i es va acostar.
—Que han dit res de la carn?
—No. Em sembla que no en saben res. Han anat al turó.
—A què fer?
—Ni idea. Només m'han preguntat pel soroll que he sentit aquesta nit. Escolta, que s'han menjat la
carn, els animals?
—Doncs… —va dir el Sec amb cautela— la miraven, més o menys, i l'ensumaven, o ho
semblava.
—Molt bé —va dir el Roig—. Em penso que se la menjaran; han de menjar alguna cosa, punyeta.
Anem al turó a veure què hi han anat a fer el papa i el teu pare.
—I els animals?
—No pateixis. No podem estar tot el sant dia vigilant-los. Els has donat aigua?
—És clar, i se l'han beguda.
—Ja. Au, va. Els anirem a veure després de dinar. Saps què? Els portarem fruita. Tots els
animals en mengen, de fruita.
Van fer la costa corrent. El Roig, com sempre, anava al davant.
5
—Vostè creu que aquell soroll el va fer la seva nau en aterrar? —va dir l'astrònom.
—Podria ser, oi?
—Doncs potser ja són morts.
—O potser no —va dir l'industrial, arrufant les celles.
—Si han aterrat i encara són vius, on són?
—Per què no rumia una mica? —va replicar, sense canviar d'expressió.
—No l'entenc —va dir l'astrònom.
—Potser no vénen amb bones intencions.
—No, i ara! He parlat amb ells. Havien…
—Vostè ha parlat amb ells. Anomenem-ho reconeixement del terreny. I el pròxim pas quin seria?
La invasió?
—Però si només tenen una nau.
—Això és el que li van dir. Podrien disposar d'una flota.
—Ja li vaig parlar de la seva mida. Són…
—La mida no té importància, si disposen d'armes portàtils que puguin superar la nostra artilleria.
—No volia dir això.
—Aquesta idea em ronda pel cap des del primer moment —va prosseguir l'industrial—. Per això
vaig accedir a veure'ls quan vaig rebre la carta de vostè. No per acceptar un comerç
desestabilitzador i impossible, sinó per saber quines són les seves veritables intencions. No em
pensava que defugirien aquesta entrevista —va sospirar—. No crec que sigui culpa nostra. De totes
maneres, en una cosa té raó: el món fa massa temps que està en pau, per això anem perdent un sentit
molt sa, el de la desconfiança.
La veu suau de l'astrònom va pujar de to:
—Calma, home! Li ben asseguro que no hi ha cap motiu per suposar que siguin hostils. Són petits,
efectivament, però això només compta perquè dóna a entendre que els seus mons d'origen també són
petits. El nostre món posseeix el que per a ells seria una gravetat normal, però a causa del nostre
potencial gravitatori, molt més elevat, la nostra atmosfera és massa densa per permetre'ls de viure
aquí còmodament durant un període llarg. Per un motiu similar, la utilització del nostre món com a
base per als viatges interestel·lars, llevat que sigui per fer el comerç d'algunes mercaderies, no els
surt a compte. A més, hi ha diferències importants en la bioquímica per culpa de les disparitats
fonamentals del terreny. Per això, ni ells podrien consumir els nostres aliments ni nosaltres els seus.
—Però, segurament, tot això podria resoldre's. Ells podrien portar el seu propi menjar, edificar
estacions en forma de cúpula en les quals hi hauria una pressió atmosfèrica més baixa, i construir
naus espacials.
—Sí que ho podrien fer. És molt fàcil enumerar les proeses que estan a l'abast de la gent d'una
raça jove. Però, simplement, el que passa és que no tenen cap necessitat de fer-ho. A la galàxia hi
trobaran milions de mons adequats per a ells. Per què han de voler aquest, que no reuneix les
condicions mínimes?
—I vostè com ho sap? També li ho han dit ells, tot això?
—No, això ho vaig poder comprovar tot sol. Recordi que sóc astrònom.
—És veritat. Llavors, mentre anem cap allà, expliqui'm a quines conclusions ha arribat.
—Abans de res, tingui en compte que durant molt de temps els nostres astrònoms han cregut que
hi havia dos tipus generals de cossos planetaris. Els primers eren els que es van formar lluny del seu
nucli estel·lar, a prou distància per refredar-se i així ser capaços de capturar àtoms d'hidrogen.
Serien planetes grans, rics en hidrogen, amoníac i metà. En tenim exemples ens els gegantins planetes
exteriors. La segona classe inclouria els planetes formats tan a prop de l'estrella central que la seva
elevada temperatura els impediria capturar molts àtoms d'hidrogen. Aquests planetes serien més
petits, d'un contingut en hidrogen relativament escàs, però abundants en oxigen. Nosaltres coneixem
molt bé aquest tipus, perquè hi vivim en un. El nostre és l'únic sistema solar que coneixem
detalladament, i per això ens hem acostumat a suposar que només poden existir aquests dos tipus de
planetes.
—Pel que vostè diu, dedueixo que hi ha un tercer tipus.
—Sí. N'hi ha un de superdens, encara més petit i més escàs en contingut d'hidrogen que els
planetes interiors del sistema solar. La proporció en què es troben els planetes d'hidrogen-amoníac i
aquests mons superdensos d'aigua-oxigen en què viuen ells, és, en tota la galàxia, de tres a un… i
recordi que ells ja han dut a terme una exploració de zones molt considerables de la galàxia, cosa
que, nosaltres, sense mitjans per emprendre viatges interestel·lars, no podem fer. Això els permet
explorar i colonitzar uns quants milions de mons superdensos.
L'industrial va contemplar el cel blau i els arbres coronats de verd entre els quals caminaven.
—I mons com el nostre? —va dir.
—El nostre és el primer sistema solar que han descobert que conté un món així —va dir
l'astrònom suaument—. Sembla que la creació del nostre sistema solar va ser un fet aïllat, que no es
va ajustar a la norma general.
L'industrial va meditar aquestes paraules.
—I això equival a dir que aquests éssers de l'espai viuen en asteroides.
—No, no. Els asteroides són una altra cosa. Només es troben, segons em van dir, en un de cada
vuit sistemes estel·lars, però són una cosa completament diferent de la que parlàvem.
—I com pot ser que vostè, que és astrònom, es limiti a repetir el que li han dit aquests éssers,
sense més proves?
—Però és que no es van limitar a proporcionar-me dades simplement. Em van explicar una teoria
de l'evolució estel·lar que em va convèncer ben bé, i que és molt més vàlida que tot el que han ideat
els nostres astrònoms fins avui, llevat d'algunes teories, possiblement perdudes, que daten de l'època
anterior a les guerres. La seva teoria tenia una estructura rigorosament matemàtica i la galàxia que
predeia és exactament igual que la que descriuen ells. Per tant, ja veu que tenen tots els mons que
desitgen. No els mouen afanys de conquesta. I molt menys del nostre planeta.
—La raó ens impulsa a creure-ho, admetent que el que diu vostè sigui cert. Però poden existir
éssers intel·ligents i alhora gens raonables. Els nostres avantpassats probablement eren intel·ligents,
però més aviat es van comportar com éssers sense seny. Li sembla racional destruir gairebé tota la
seva enorme civilització en una guerra atòmica les causes de la qual no poden esbrinar amb exactitud
ni els nostres historiadors? —L'industrial evocava aquells records amb tristesa—. Des que es va
tirar la primera bomba sobre les Illes del Sol Naixent, que no recordo com es deien abans, només hi
havia un final possible, i molt fàcil de preveure. Però, tot i així, ningú no va impedir que els
esdeveniments fessin el seu curs, fins que es va arribar fatalment a aquell final.
Aixecant la mirada de sobte, va dir enèrgicament:
—Bé, on som? M'agradaria saber si no perdem el temps, al capdavall.
Però l'astrònom, que anava una mica més avançat, va dir amb un fil de veu:
—No perdem el temps. Vingui a veure això.
6
El Roig i el Sec seguien de la vora els grans, amb la traça pròpia de l'edat i emparats en el
capficament i l'ànsia dels seus pares. La brossa enmig de la qual s'ocultaven impedia de veure amb
claredat l'objecte final de la recerca.
—Ostres! —va exclamar de cop el Roig—. Mira allò d'allà. Sembla tot de plata lluent, o una
cosa semblant.
Però el qui estava emocionat de debò era el Sec. Va agafar el seu company, i va dir:
—Ja sé el que és. És una nau espacial. Ara entenc perquè ha vingut, el pare. Com que és un dels
astrònoms més importants del món, és ben lògic que el teu pare l'hagi avisat si una nau ha aterrat a la
seva propietat.
—Però què dius? El papa no sabia pas que fos aquí, això. Ha vingut perquè jo li he dit que havia
sentit un tro que venia d'aquesta banda. A més a més, les naus espacials no existeixen.
—És clar que existeixen. Mira, allà en tens una. Veus aquelles coses rodones? Són portells. I
també es veuen els tubs dels coets.
—Com és que saps tantes coses?
El Sec es va tornar vermell.
—Les he llegides —va dir—. El pare té llibres que en parlen. Són llibres antics, d'abans de les
guerres.
—No em vinguis amb històries! Llibres d'abans de les guerres!
—El pare els ha de tenir. Fa classes a la universitat. És la seva feina.
Com que havia parlat més fort, el Roig el va renyar.
—Que vols que ens sentin? —va dir-li en veu baixa, indignat.
—Doncs és una nau espacial.
—A veure si ens entenem, Sec. Vols dir que és una nau d'un altre món?
—Ho ha de ser per força. Mira com la inspecciona per totes bandes, el pare. Si fos una altra
cosa, no hi tindria tant d'interès.
—Altres mons! I on paren aquests mons?
—Pertot arreu. Què me'n dius, dels planetes? N'hi alguns que són mons com el nostre. I d'altres
estrelles també tenen planetes, probablement. Deu haver-n'hi una pila, de planetes.
El Roig se sentia aclaparat i perplex.
—Estàs sonat! —va murmurar.
—Molt bé. T'ho demostraré.
—Ei! On vas?
—Allà, a preguntar-ho al pare. Suposo que t'ho creuràs, si t'ho diu ell. Suposo que et creuràs el
que digui un professor d'astronomia que sap el que…
Ja estava gairebé dret.
—Ei, tu —li va dir el Roig—. Val més que no ens vegin. No els farà cap gràcia saber que els
hem seguit. Vols que ens comencin a fer preguntes i descobreixin tot això dels animals?
—Tant me fa. Tu has dit que estava sonat.
—Ets un bocamoll! M'has promès que no ho diries a ningú.
—I no penso dir-ho. Però si ells ho descobreixen serà culpa teva, per haver dit que estic sonat.
—Doncs ho retiro —va remugar el Roig.
—Molt bé. Val més així.
Fins a cert punt, el Sec va endur-se un desengany, perquè volia veure la nau de prop. Tanmateix,
com que ja no tenia l'excusa del greuge personal, no podia faltar a la paraula donada de guardar el
secret.
—És petitíssima per ser una nau espacial —va dir el Roig.
—És clar, perquè segurament deu ser una nau de reconeixement.
—Em sembla que el papa no podria ni ficar-s'hi, dins d'aquest trasto.
El Sec va haver d'admetre que era veritat. Com que era un punt en contra de la seva tesi, es va
estimar més no contestar.
El Roig es va aixecar, fent un posat d'avorriment d'allò més estudiat.
—Em sembla que val més que marxem. Tenim feina per fer i jo no puc passar-me tot el dia aquí
contemplant aquesta nau espacial o el que sigui. Hem d'encarregar-nos dels nostres animals si volem
treballar al circ. Això és el primer que ha de fer la gent de circ: encarregar-se dels animals. I això és
el que vaig a fer —va concloure fent-se el bon noi.
—Per què, Roig? —va preguntar el Sec—. Tenen carn a dojo. Quedem-nos aquí a mirar.
—Ho trobo molt avorrit. A més, el papa i el teu pare ja se'n van i em sembla que és hora de
dinar.
El Roig va voler ser contundent:
—Mira, Sec, no podem començar a desvetllar sospites, perquè llavors no pararan fins a
descobrir què passa. Per l'amor de Déu, que no has llegit mai novel·les policíaques? Quan s'intenta
fer un cop de mà sense que t'enxampin, el més important de tot, pràcticament, és continuar
comportant-te amb normalitat. Llavors ningú no sospita res. És la primera norma…
—Molt bé, molt bé.
El Sec es va aixecar, ressentit. En aquell moment, el circ li semblava la cosa més mediocre i
ridícula del món, incapaç de competir amb les meravelles de l'astronomia, i no acabava d'entendre
com havia pogut acceptar aquella proposta absurda del Roig.
Van tirar costa avall. El Sec, com sempre, anava al darrere.
7
—El que més em sorprèn és la construcció —va dir l'industrial—. No havia vist mai una cosa així.
—I per a què ens serveix, ara? —va comentar l'astrònom amargament—. No hi ha supervivents. I
no hi haurà un segon aterratge. Aquesta nau va advertir la presència de vida al nostre planeta per pura
casualitat. Els altres grups d'exploració només s'acostaran fins a la distància que els permeti
assegurar-se que no hi ha mons superdensos en el nostre sistema solar.
—Bé, no cal donar-hi més voltes si la nau s'ha estavellat.
—Però sembla que gairebé no hagi patit danys. Si hi hagués hagut supervivents, no ens hauria
costat gaire reparar-la.
—Si n'hi hagués hagut, no hi hauríem guanyat gaire. Són massa diferents. Massa estranys. De totes
maneres, ja no hi ha res a fer.
Van entrar a la casa i l'industrial va saludar amb naturalitat la seva dona.
—Hola, maca. Ja està a punt el dinar?
—Ho sento, però no. És que… —Va mirar amb indecisió l'astrònom.
—Què passa? —va preguntar l'industrial—. Per què no m'ho dius? Estic segur que al nostre
convidat no li farà res assistir a una petita discussió familiar.
—Per mi no s'amoïnin —va murmurar l'astrònom, dirigint-se discretament a l'altra banda de la
sala d'estar.
La dona de l'industrial, en veu baixa i precipitada, va dir al seu marit:
—La veritat, la cuinera està molt disgustada. Ja fa hores que miro de calmar-la. Si t'he de ser
franca, no entenc per què ho ha fet, això, el Roig.
—El què?
A l'industrial tot allò més aviat li feia gràcia. Havien calgut els esforços combinats d'ell i el seu
fill durant mesos sencers per convèncer la seva dona que li digués Roig enlloc del nom de debò,
completament ridícul (des del punt de vista dels joves).
—S'ha emportat gairebé tota la carn trinxada.
—I se l'ha menjada?
—Espero que no. Era crua.
—Llavors, per què la volia?
—No en tinc ni la més petita idea. No l'he vist des de l'hora d'esmorzar. La cuinera està feta una
fúria. Es veu que l'ha sorprès quan s'escapolia per la porta de la cuina i s'ha adonat que el bol del
trinxat que volia fer per dinar era gairebé buit. Com que ha hagut de canviar el menú, estarà de mala
lluna tota la setmana. Hauries de parlar amb el Roig i fer-li prometre que no tornarà a tocar res de la
cuina. I que demani disculpes a la cuinera.
—Au, vinga. Aquesta dona està al nostre servei. Si nosaltres no ens queixem perquè ha hagut de
variar el menú, per què s'ha de queixar ella?
—Perquè li toca fer la feina dues vegades, i ja ha començat a remugar que se'n vol anar. De
bones cuineres no se'n troben fàcilment. Te'n recordes, de la que teníem abans?
Aquell argument era de pes. Mirant distret al seu voltant, l'industrial va dir:
—Potser tens raó. Però ara el Roig no hi és. Quan vingui, ja hi parlaré.
—Doncs ja pots preparar-te perquè ja ve.
El Roig va entrar a casa i va dir content:
—Ja és hora de dinar, oi? —Els seus ulls van passar del pare a la mare, mirant d'endevinar a què
treien cap aquelles mirades severes, i va dir—: Però primer m'hauré de rentar.
—Un moment, fill —va dir l'industrial.
—Mana, papa?
—On és el teu amiguet?
—Deu ser per aquí fora —va contestar el Roig a la lleugera—. Hem anat a fer un volt i se n'ha
anat sense que me n'adonés. —Com que això era totalment cert, el Roig se sentia segur—. Li he dit
que era l'hora de dinar. Li he dit: «Em sembla que és hora de dinar», i després li he dit: «Hauríem de
començar a passar cap a casa.» I ell m'ha contestat: «Sí.» Llavors he continuat caminant, i quan ja
arribava a la riera he mirat al voltant i…
L'astrònom va interrompre aquella xerrameca, aixecant els ulls d'una revista que fullejava
distretament.
—No pateixi pel meu fill. Sap molt bé el que es fa. No cal que l'esperin per començar a dinar.
—És que el dinar no està a punt, doctor. —L'industrial es va girar una altra vegada cap al seu fill
—. I ara que ho dic, fill: no està fet perquè ha passat alguna cosa amb els ingredients. Què hi dius, tu?
—Jo?
—Em sap greu, però em fa l'efecte que hauré de ser més explícit. Per què t'has emportat el
trinxat?
—La carn picada?
—Sí, la carn picada. —I va esperar pacientment.
—Bé, és que tenia… —va dir el Roig.
—Gana? —va suggerir el seu pare—. I et venia de gust carn crua?
—No, papa. La necessitava.
—Per a què, si es pot saber?
Amb la mirada baixa, el Roig va guardar silenci.
L'astrònom va intervenir un altre cop:
—Si em permet… Se'n recorda, que després d'esmorzar el meu fill ha vingut a preguntar-nos què
menjaven els animals?
—És veritat. Com és que se me n'ha anat del cap! Digue'm, Roig, has agafat la carn per a algun
animal que has atrapat?
El Roig va recobrar l'alè, indignat:
—O sigui que el Sec ha vingut i ha dit això? Ha dit que jo tenia un animal?
—No. Només ha preguntat què menjaven els animals, res més. Si t'ha promès que no ho diria a
ningú, no ho ha dit. Ha estat la teva imprudència d'agafar una cosa sense permís el que t'ha delatat. Ja
saps que això és robar. Així, doncs, tens un animal?… T'he fet una pregunta molt clara.
—Sí, papa. —Ho va dir en veu tan baixa que gairebé no es va sentir.
—D'acord. Doncs ara desempallega-te'n, m'entens?
—Això vol dir que tens un animal que menja carn, Roig? I si et mossega i t'encomana la ràbia? —
va intervenir la seva mare.
—Són molt petits —va dir el Roig, amb la veu tremolosa—. Gairebé no es belluguen quan els
toques.
—Que no es belluguen? Quants en tens?
—Dos.
—On són?
L'industrial va tocar el braç a la dona.
—No l'atabalis més —va dir fluix—. Si promet que se'n desempallegarà, segur que ho farà. Ja és
un bon càstig.
I no hi van donar més voltes.
8
Quan estaven a mig dinar, el Sec va entrar esverat al menjador. Per un moment va restar avergonyit, i
després va dir amb una veu gairebé histèrica:
—He de parlar amb el Roig. Li he de dir una cosa.
El Roig va aixecar els ulls, espantat, però l'astrònom va adreçar-se al Sec:
—No tens gaire educació, fill. Ja fa estona que t'esperem per dinar.
—Perdona, papa.
—Oh, no el renyi —va dir la dona de l'industrial—. Que parli amb el Roig, si vol; i això del
dinar no ha estat res.
—És que hem de parlar tots dos sols —va insistir el Sec.
—Au va, ja n'hi ha prou per ara —va dir l'astrònom, afectant una amabilitat evident de cara als
altres, però que traspuava una crispació impossible de dissimular—. Vine a seure.
El Sec es va asseure, però només menjava quan el miraven. I encara.
La seva mirada es va trobar amb la del Roig. Aquest, movent els llavis, va formar les paraules:
—S'han escapat?
El Sec va bellugar el cap lleugerament.
—No, però…
L'astrònom el va traspassar amb la mirada i al Sec li va fallar la veu.
Així que van acabar de dinar, el Roig va escapolir-se del menjador, tot fent un gest imperceptible
al Sec perquè el seguís. Se'n van anar en silenci cap a la riera.
Tot d'una, el Roig es va girar enfadat cap al seu company:
—A veure, per quins set sous has dit al papa que donàvem menjar als animals?
—Jo no li ho he dit pas —va replicar el Sec—. Només li he preguntat què mengen els animals.
No és el mateix. A més a més, es tracta d'una altra cosa.
Però el Roig encara no havia acabat els motius de queixa.
—I on t'havies ficat fins ara? Em pensava que tornaries a casa. M'han tractat com si fos per culpa
meva que no venies.
—Intento explicar-te el que ha passat. Vols callar un moment i deixar-me parlar? És que no
pares, eh?
—Molt bé, parla, doncs, si has d'explicar tantes coses.
—Ja fa estona que ho intento. He tornat a la nau espacial. Ells ja se n'havien anat, i jo volia veure
com era.
—No és una nau —va dir el Roig sorrudament. Tant se li'n donava.
—Et dic que sí que ho és. He mirat a dins; es pot mirar pels portells. Doncs he mirat a dins i he
vist que eren morts. —Va fer cara de fàstic—. Eren tots morts.
—Qui era mort?
El Sec va contestar amb veu estrident:
—Uns animals! Com els nostres! Però que no ho són. Són persones d'altres planetes.
Per un moment, el Roig es va quedar de pedra. Ara ja no podia dubtar de les paraules del Sec:
per la cara que feia, es veia ben clar que portava notícies fidedignes. A l'últim va dir.
—Ostres!
—Què farem, ara? Si se n'adonen, ens estovaran! —va dir tremolant.
—Val més que els deixem anar —va suggerir el Roig.
—Ens delataran.
—No parlen la nostra llengua. No dius que són d'un altre planeta?
—Sí que la parlen. Ho sé perquè un cop vaig sentir que el pare parlava d'això amb la mare,
pensant-se que jo no hi era. Li deia que uns forasters podien parlar amb la ment. Es diu tele…
telepateria, o una cosa per l'estil. Jo em vaig pensar que s'ho inventava.
—Déu meu. O sigui… Déu meu. —El Roig va aixecar els ulls—. Saps què? El papa m'ha manat
que me'n desempallegui. Enterrem-los en algun lloc, o tirem-los a la riera.
—T'ha manat que fessis això?
—He hagut de confessar-li que tenia els animals, i llavors m'ha dit: «Desempallega-te'n.» He de
fer-ho. Ostres, no coneixes el meu pare.
El Sec va notar que li disminuïa la sensació de pànic, en vista d'aquella solució completament
legal.—
Doncs fem-ho ara mateix, abans que se n'adonin. Si se n'adonen la passarem negra!
Van arrencar a córrer cap a l'estable, dominats per visions horripilants.
9
Era molt diferent mirar-los sabent que eren algú. Com a animals, eren interessants; com a persones,
horribles. Aquells ulls que abans semblaven cosetes indiferents, ara els miraven amb una viva
malevolència.
—Fan sorolls —va dir el Sec en veu baixa.
—Em sembla que parlen —va dir el Roig. No se'n sabia avenir que no hagués atribuït cap
significat a aquells sorolls que ja havia sentit abans. No feia cap moviment per atansar-se a la gàbia.
Ni el Sec tampoc.
Havien tret la lona, però es limitaven a mirar-los. El Sec es va adonar que no havien tocat la carn
picada.
—No penses fer res? —va preguntar el Sec.
—I tu?
—Ets tu qui els ha trobat.
—Molt bé, però ara et toca a tu.
—No. Tot el que ha passat és culpa teva. Jo només mirava.
—Tu també hi has participat, Sec. No ho neguis.
—Tant me fa. Els has trobat tu, i això és el que diré quan ens vinguin a buscar.
—No et queixis. —Però la idea del que podia passar va esperonar-lo i va estirar la mà cap a la
porta de la gàbia.
—Espera't! —va exclamar el Sec.
El Roig es va alegrar d'esperar-se.
—I ara què t'ha picat? —va dir.
—N'hi ha un que porta una mena de cosa metàl·lica.
—A on?
—Allà. Ja ho he vist abans, però em pensava que formava part del seu cos. Però si és una
persona, podria ser que fos una pistola desintregradora.
—I què és, això?
—Ho he llegit als llibres d'abans de les guerres. Gairebé tots els qui van amb les naus espacials
porten pistoles desintregradores. T'apunten i et desintregres.
—Doncs encara no ens han apuntat —va dir el Roig, sense veure-ho gaire clar.
—És igual. Però jo no penso quedar-me aquí perquè em desintregrin. Vaig a buscar el pare.
—Ets un cagat. Un caguetes.
—I què? Insulta'm tant com vulguis, però si ara els empipes, acabaran per desintregrar-te. Ja ho
veuràs, ja; serà per culpa teva, completament teva.
Va anar cap a l'escaleta de cargol que donava a la planta baixa de l'estable, es va aturar en
arribar-hi, i llavors es va fer enrere.
La mare del Roig pujava escales amunt, esbufegant una mica a causa de l'esforç. Feia un somriure
postís en atenció al Sec, convidat de la família.
—Roig! Ei, Roig! Ets aquí dalt? No t'amaguis. Ja sé que els tens aquí. La cuinera t'ha vist sortir
corrent amb la carn.
—Hola, mama —va dir el Roig estremint-se.
—Vinga, ensenya'm aquestes bèsties fastigoses. Jo mateixa vull veure que te'n desempallegues de
seguida.
S'havia acabat! Però malgrat l'imminent càstig corporal, el Roig va sentir que es treia un pes de
sobre. Com a mínim, la responsabilitat ja no depenia d'ell.
—Són allà, mama. No els he fet res. Jo no ho sabia. Em va semblar que eren unes bestioles i em
vaig pensar que me les deixaries quedar. Si haguessin menjat herba o fulles no hauria agafat la carn,
però no vam trobar nous ni fruits silvestres per donar-los… Com que la cuinera no em dóna mai res,
per això vaig agafar la carn sense demanar-la-hi, però jo no sabia que fos per dinar i…
Parlava atropelladament, impulsat pel terror, i per això no es va adonar que la mare no
l'escoltava, sinó que, amb els ulls fora de les òrbites, mirava fixament la gàbia fins que va deixar
anar un xiscle fluix però penetrant.
10
—L'únic que podem fer és enterrar-los discretament —deia l'astrònom—. No serviria de res
esbombar aquest afer.
Llavors van sentir el xiscle. Quan van arribar on eren ells, la dona encara no s'havia refet de la
impressió. Fins al cap d'uns minuts, el seu marit no va aconseguir que parlés amb coherència. Al
final, ella va dir:
—Sí, són a l'estable. No sé pas què són. No, no…
Va barrar el pas a l'industrial, que es disposava a dirigir-se cap allà immediatament.
—No hi vagis —li va dir. Envia-hi un mosso amb una escopeta. Et dic que mai no he vist res de
semblant. Són unes bestioles horribles amb… amb… sóc incapaç de descriure-ho. I pensar que el
Roig les ha tocades i ha provat de donar-los menjar! Si les ha agafades i els ha donat carn!
—Jo només… —va començar a dir el Roig.
—No era… —va afegir el Sec.
L'industrial els va tallar en sec:
—Ja heu fet prou disbarats, per avui! Cap a casa! I no digueu ni piu, ni piu! No m'interessen els
vostres comentaris. Quan tot això s'hagi resolt, ja us escoltaré. I pel que fa a tu, Roig, ja
m'encarregaré de castigar-te com cal. —I tombant-se cap a la seva dona, va dir—: Siguin el que
siguin aquells animals, farem que els matin. —I va afegir en veu baixa, quan els noiets ja no podien
sentir-lo—: Au, va, que no els ha passat res als xicots i, al capdavall, el que han fet tampoc no és tan
terrible. Han trobat unes bestioles que no havien vist mai, i prou.
L'astrònom va parlar com si li costés pronunciar les paraules:
—Perdoni, senyora, però, me'ls podria descriure aquests animals?
Ella va fer que no amb el cap. Havia perdut les paraules.
—No podria dir-me només si…?
—Perdoni —va dir l'industrial en to d'excusa—, però ja me n'ocuparé jo, d'ella. Em permet?
—Un moment, si us plau. Un moment. La seva dona ha dit que mai no havia vist animals com
aquells. No li sembla estrany de trobar animals tan rars en una finca com aquesta?
—Ho sento, però no em sembla el moment més indicat per parlar d'això.
—Llevat que aquells animals tan rars aterressin aquí anit passada.
L'industrial va apartar-se de la seva dona.
—Què insinua?
—Val més que anem corrents a l'estable!
L'industrial el va mirar de fit a fit un moment, va fer mitja volta, i de sobte —cosa no gens pròpia
d'ell—, va arrencar a córrer. L'astrònom el va seguir, i darrere d'ells es va sentir un gemec de la
dona. Ningú no en va fer cas.
11
L'industrial guaitava fixament, mirava l'astrònom i continuava guaitant.
—Són ells, oi?
—Sí, són ells —va dir l'astrònom—. Sens dubte els semblem tan estranys i repulsius com ells a
nosaltres.
—Què diuen?
—Que estan molt incòmodes i cansats, i fins i tot una mica marejats, però que no tenen ferides
greus, i que els nois els han tractat bé.
—Que els han tractat bé! Després d'agafar-los d'una revolada, ficar-los en una gàbia i donar-los
herba i carn crua per menjar? Digui'm, què haig de fer per comunicar-me amb ells?
—Potser li costarà una mica. Pensi en direcció a ells. Miri d'escoltar-los. Els seus pensaments li
arribaran, però potser no de seguida.
L'industrial ho va provar. La cara se li va contreure a causa de l'esforç de pensar repetidament:
«Els nois no sabien qui éreu.»
De cop i volta, un pensament que no era seu li va aparèixer a la ment: «Ens en vam adonar
perfectament, i com que sabíem que tenien bones intencions, des del seu punt de vista, no vam atacarlos.
»
«Atacar-los?», va pensar l'industrial, i es va concentrar per expressar-ho clarament.
«Sí, atacar-los», va ser la resposta mental. «Anem armats.»
Un dels éssers petits i repugnants va empunyar un objecte metàl·lic i tot d'una va obrir-se un forat
a dalt de la gàbia i un altre al sostre de l'estable: en tots dos havia quedat un cèrcol de fusta
socarrada al voltant.
«Esperem que no sigui difícil de reparar», van pensar els dos éssers.
A l'industrial li era impossible de coordinar els pensaments. Es va tombar cap a l'astrònom:
—I tenint armes es van deixar capturar i engabiar? —va preguntar-li—. No ho entenc.
Un pensament serè li va respondre:
«No volem fer mal als joves d'una espècie intel·ligent.»
12
Ja es feia fosc. L'industrial s'havia descuidat de sopar i ni tan sols se n'havia adonat.
—Creu que la nau podrà volar?
—Si ells ho diuen —va contestar l'astrònom—, ens ho haurem de creure. Espero que no tardin
gaire a tornar.
—I quan tornin —va dir l'industrial enèrgicament—, mantindré la meva part de l'acord. A més a
més, remouré cel i terra per tal que el món els accepti. M'havia equivocat de mig a mig, doctor. Uns
éssers que es neguen a fer mal a uns nens malgrat el tracte que han rebut són admirables. Tot i que…
gairebé em dol d'haver de dir-ho…
—Què?
—La nostra quitxalla. Gairebé n'estic orgullós. S'ho imagina? Van agafar aquells éssers, van
donar-los menjar, o ho van intentar, i els van mantenir amagats. Han de tenir valor! El Roig em va dir
que pensaven guanyar-se la vida en un circ, exhibint-los. S'ho imagina!
—Criatures! —va exclamar l'astrònom.
13
—Ens envolarem aviat? —va preguntar el comerciant.
—D'aquí a mitja hora —va contestar l'explorador.
El viatge de tornada seria molt solitari; els altres disset tripulants havien mort i les seves cendres
romandrien en un planeta estrany. Ells haurien de tornar amb una nau espatllada i la responsabilitat
de controlar els comandaments seria tota de l'explorador.
—Hem tingut molt sentit comercial no fent mal als petits. Farem tractes en unes condicions molt
bones; boníssimes.
«Negocis!», va pensar l'explorador.
—Han sortit tots a acomiadar-nos. No creus que són massa a prop? Seria un desastre que ara en
creméssim algun amb els dolls de gasos dels coets.
—No els passarà res.
—Són fastigosos, oi?
—Però són agradables, per dins. Els seus pensaments són completament amistosos.
—Qui ho diria, en veure'ls? Aquell jove, el que ens ha capturat…
—Li diuen Roig.
—Quin nom per a un monstre! Em fa riure. I li sap greu de debò que marxem. Tot i que no acabo
d'entendre'n el motiu. Tinc la vaga impressió que té a veure amb una oportunitat perduda amb alguna
mena d'organització que no acabo de copsar…
—Amb un circ —va dir l'explorador lacònicament.
—Què? Però què s'ha cregut aquell monstre impertinent?
—I per què no? Què hauries fet tu si l'haguessis trobat a ell vagant pel teu planeta natal, dormint
en un camp de la Terra, amb els tentacles vermells, les sis potes, els pseudòpodes i tota la resta?
14
El Roig va mirar com partia la nau. El seus tentacles vermells, que li havien valgut el sobrenom, van
tremolar de pena fins al darrer moment a causa d'aquella oportunitat que se li escapava. I els ulls que
hi tenia a les puntes es van omplir de cristalls groguencs, que eren l'equivalent de les llàgrimes
terrestres.
A LES PROFUNDITATS
1
Tard o d'hora, tot planeta ha de morir. Pot ser una mort ràpida, si el seu sol explota. O pot ser lenta,
si el seu sol es va extingint i els oceans es converteixen en gel. En aquest cas, almenys, la vida
intel·ligent té possibilitats de subsistir.
Els supervivents poden dirigir-se a l'exterior, cap a l'espai, a un planeta situat més a la vora del
sol que s'apaga, o a un planeta que giri al voltant d'un altre sol. Aquesta via els estarà barrada si el
planeta té l'inconvenient de ser l'únic cos celeste important que gravita al voltant del seu sol, o si no
hi ha cap altra estrella a menys de cinc-cents anys llum.
Els supervivents, però, també poden dirigir-se a l'interior, cap dins l'escorça del planeta. Això
sempre es pot fer. S'edifica una nova llar sota terra, i l'escalfor del nucli del planeta proporciona
l'energia necessària. Aquesta tasca pot costar milers d'anys, però un sol agonitzant es refreda a poc a
poc.
L'escalfor del centre, tanmateix, també s'esgota a la llarga. Cada cop cal excavar túnels més
fondos, fins que el planeta sucumbeix definitivament.
L'hora s'acostava.
Per la superfície del planeta hi lliscaven masses esfilagarsades i disperses de neó, que amb prou
feines podien agitar els tolls d'oxigen que es formaven a les terres baixes. De tant en tant, durant el
llarg dia, el sol, amb l'escorça cada cop més formada, flamejava momentàniament amb una claror
somorta, i els tolls d'oxigen bombollejaven una mica.
Durant la llarga nit, una capa d'oxigen glaçat d'un color blanc blavós es condensava sobre els
tolls, i damunt les roques nues s'hi formava una fina gebrada de neó.
A vuit-centes milles sota la superfície, subsistia encara una darrera bombolla d'escalfor i de
vida.
2
Les relacions de Wenda amb Roi eren tan estretes com es vulgui imaginar, fins i tot més estretes del
que li era permès de concebre.
A Wenda només l'havien deixada entrar a l'ovàrium una vegada a la vida, i li van dir molt clar
que seria l'única vegada.
El raçòleg li havia dit:
—No tens les condicions requerides, Wenda, però com que ets fecunda et farem una prova.
Potser donarà resultat.
Ella volia que donés resultat. Ho desitjava desesperadament. Des de la seva joventut sabia que
tenia una intel·ligència deficient i que mai no seria sinó una obrera. La incomodava no ser capaç de
complir els deures envers la raça i tenia moltes ganes que se li presentés una ocasió de contribuir a
la creació d'un altre ésser. Allò es va convertir en una obsessió per a ella.
Va segregar l'òvul en un angle de l'estructura i va tornar després per observar-lo. El procés
«aleatori» que feia moure suaument els òvuls durant la inseminació mecànica (per tal d'assegurar la
distribució uniforme dels gens), feia que, per sort, el seu, introduït enmig dels altres, amb prou feines
es balancegés una mica.
Discretament, va continuar vigilant-lo durant el període de maduració, va observar com el petit
sortia d'aquell òvul concret que era el seu, es va fixar en les seves característiques físiques i el va
veure créixer.
Com que era una criatura sana, el raçòleg va acceptar-la sense reserves.
En una ocasió, ella va dir, amb un aire de fingida naturalitat:
—Miri aquell petit, el que està assegut allà. Que està malalt?
—Quin? —El raçòleg es va sobresaltar: una criatura amb símptomes visibles de malaltia en
aquella fase posaria en dubte la seva capacitat—. Et refereixes a Roi? I ara! Tant de bo que tots els
nostres joves estiguessin com ell.
Al principi, Wenda se sentia molt satisfeta d'ella mateixa, però després va començar a tenir por i
finalment va agafar pànic: es va adonar que no podia estar-se de veure el petit. S'interessava
constantment pels seus estudis i no li treia els ulls de sobre mentre jugava. Estava molt contenta, quan
el tenia a prop; trista i abatuda, quan era lluny. Com que mai no havia sentit parlar que això passés,
se sentia avergonyida.
Hauria d'haver visitat el mentalista, però se'n va guardar prou d'anar-hi. No era tan curta per no
adonar-se que allò no era una aberració lleu que es podia curar estirant una neurona. Era una
autèntica manifestació psicòtica. N'estava convençuda. Si ho descobrien, la tancarien, o potser li
aplicarien l'eutanàsia, per eliminar una consumidora inútil de l'energia estrictament limitada de què
podia disposar la raça. Fins i tot podien arribar a aplicar l'eutanàsia a la cria sortida del seu òvul si
aconseguien esbrinar qui era.
Ella s'havia esforçat per lluitar contra aquelles tendències anormals any rere any i, fins a cert
punt, se n'havia sortit. Un dia, però, es va assabentar que Roi havia estat escollit per fer el llarg
viatge i això la va omplir d'una tristesa insuportable.
El va seguir fins a un dels corredors buits de la caverna, situat a unes quantes milles del centre de
la ciutat. La ciutat! Només n'hi havia una.
Aquella caverna l'havien tancada temps enrere, Wenda encara se'n recordava. Els caps en van
mesurar la llargada, van avaluar-ne la població i l'energia necessària perquè funcionessin les
instal·lacions i després van decidir enfosquir-la. Els habitants, més aviat pocs, van ser traslladats a
una zona situada més a prop del centre, i es va reduir el nombre de participants a la pròxima sessió
de l'ovàrium.
Wenda va descobrir que el grau de pensament de parla de Roi era baix, com si la major part de la
seva ment estigués absorta en la contemplació.
«Que tens por?», va pensar adreçant-se a ell.
«M'ho dius perquè he vingut aquí a pensar?» Va dubtar un moment, i després va dir:
—Sí que en tinc. És l'última oportunitat de la raça. Si fracasso…
«Tens por per tu mateix?»
La va mirar estupefacte i el corrent mental de Wenda es va agitar de vergonya pel seu atreviment.
—M'agradaria anar-hi en lloc teu —va dir Wenda.
—Creus que tu ho faries més bé? —va preguntar Roi.
—No, què va. Però si fracassés i… no pogués tornar, la meva pèrdua no seria tan important per a
la raça.
—La pèrdua seria la mateixa —va dir ell impertorbablement—, tant si fos la teva com la meva.
El que es perdria seria una vida de la raça.
La vida de la raça era l'últim en què Wenda pensava en aquells moments. Va fer un sospir:
—És un viatge tan llarg.
—Quant dura? —va preguntar ell somrient—. Que ho saps?
Ella va dubtar. No s'atrevia a passar per estúpida davant d'ell.
—Pel que he sentit a dir, fins al primer nivell —va respondre cautelosament.
Quan Wenda era petita i els corredors amb calefacció s'estenien cap als afores de la ciutat, ella
els va explorar, com feia la quitxalla. Però un dia, es va allunyar molt, fins a una zona on el fred
glaçava el moll dels ossos, i va arribar a una cambra el sòl de la qual feia pujada, si bé al cap de poc
el pas estava barrat per un bloc gegantí, encastat fermament del sostre a terra i de paret a paret.
Més enllà d'aquell obstacle, com va saber molt més tard, hi havia el nivell setanta-nou; i després,
al damunt, el setanta-vuit, i així successivament.
—Anem més enllà del primer nivell, Wenda.
—Però si no hi ha res, després del primer nivell.
—Això mateix. No hi ha res. Allà s'acaba tota la matèria sòlida del planeta.
—Però, com hi pot existir una cosa si no hi ha res? Que hi ha aire, potser?
—No, vull dir no res. El buit. Suposo que saps el que és el buit, no?
—Sí, però el buit es fa amb una bomba i després es conserva tancant-lo hermèticament.
—Això és el que fan els serveis de conservació. Però més enllà del primer nivell justament hi ha
una quantitat indefinida de buit que s'estén en totes direccions.
Wenda va rumiar un moment. Després va preguntar:
—Hi ha estat mai ningú, allà?
—És clar que no. Però consta en els arxius.
—I si estan equivocats, els arxius?
—No poden estar-ho. Saps quina extensió d'espai recorreré?
El corrent mental de Wenda va fer que no, aclaparada.
—La velocitat de la llum, la deus conèixer, suposo.
—És clar —va contestar ella de seguida. Era una constant universal que fins i tot les criatures
sabien—. Mil nou-centes cinquanta-quatre vegades tota la longitud de la caverna, anada i tornada,
per segon.
—Exacte —va dir Roi—, doncs si la llum hagués de recórrer la distància que faré jo en el meu
viatge, trigaria deu anys.
—No m'enredis —va dir Wenda—. Tu vols espantar-me.
—Per què t'haig d'espantar? —va contestar ell. Es va aixecar—. Ja fa massa estona que estic aquí
encaboriat…
Un dels sis membres prènsils de Roi es va posar suaument sobre un dels d'ella, expressant una
amistat objectiva i impassible. Wenda va tenir el rampell irracional d'abraçar-lo ben fort, d'impedir
que se n'anés.
Per un moment va sentir pànic, tement que ell li explorés la ment per sota del grau de parla, sentís
fàstic i no la volgués tornar a veure mai més, o fins i tot que la denunciés perquè la sotmetessin a
tractament. Després es va calmar. Roi era normal, no estava pas desequilibrat, com ella. Mai no se li
acudiria d'endinsar-se en la ment d'una amiga més enllà del grau de parla, fos el que fos el que l'hi
incités.
Quan Roi s'allunyava, Wenda va pensar que era molt ben plantat. Tenia les extremitats prènsils
rectes i fortes, i els flagels, que també eren prènsils i adaptables, molt delicats, i les regions òptiques
li brillaven amb una lluentor opalescent d'una bellesa que Wenda no havia vist mai.
3
Laura es va arrepapar en el seient. Que tous i còmodes que els feien! I que agradables i acollidors
que eren els avions, per dins! Quina diferència entre l'interior i la part de fora, amb aquella lluentor
dura, platejada i inhumana!
El cabàs amb el nadó era sobre el seient del costat. Va donar un cop d'ull sota la manta i la
gorreta amb volantet. Walter dormia. Tenia la cara rodona, llisa i inexpressiva de tots els infants, i
unes parpelles semblants a mitjallunes amb orles que li tancaven els ulls.
Una onda de cabells castany clar li baixava front avall; amb summa delicadesa, Laura els hi va
ficar sota la gorreta.
Com que aviat seria l'hora de donar-li el biberó, esperava que el seu fill no s'adonés de l'estrany
ambient que l'envoltava, ja que era massa xic per notar-lo. L'hostessa era molt amable: fins i tot li
guardava els biberons en una nevera petita. Una nevera a bord d'un avió!
La parella que ocupava els seients de l'altra banda del passadís la mirava d'aquella manera
peculiar que indicava que els agradaria molt parlar amb ella, sempre que se'ls acudís un pretext
adient. L'ocasió es va presentar quan ella va treure Walter del cabàs i se'l va posar —un bocinet de
carn rosada en un embolcall de cotó— damunt la falda.
Una criatura és sempre un bon pretext per iniciar una conversa entre desconeguts.
Així doncs, la senyora de l'altra banda del passadís va dir (no es podia esperar que digués una
altra cosa):
—I quin nen més bufó! Quant té, maca?
Laura, que havia estès una manta damunt la falda i estava enfeinada canviant els bolquers a
Walter, va contestar a través de les agulles imperdibles que tenia a la boca:
—Farà quatre mesos la setmana que ve.
Walter va somriure a la senyora, i després va obrir la boca en un rialla fresca, ensenyant les
genives. (Li agradava que el canviessin.)
—Mira com riu, George —va dir la senyora.
El marit va tornar el somriure, va bellugar els dits i va dir:
—Tat!
Walter va fer una rialla aguda que recordava un singlot.
—Com es diu? —va preguntar la senyora.
—Walter Michael —va dir. I va afegir—: Com el seu pare.
Ja s'havia trencat el glaç. Tot seguit, Laura va saber que aquella parella era el matrimoni Ellis,
que es deien George i Eleanor, que anaven de vacances i tenien tres fills ja grans, dues noies i un noi.
Les noies eren casades i una ja tenia dos fills.
Laura escoltava amb una expressió satisfeta a la cara. Walter (el marit) sempre deia que s'havia
fixat en ella precisament perquè sabia escoltar.
L'altre Walter ja començava a bellugar-se. Laura li va deixar anar els bracets per tal que es
mogués còmodament.
—Em faria el favor d'escalfar-me el biberó? —va demanar a l'hostessa.
Sotmesa a un interrogatori estricte però cordial, Laura va explicar quantes menjades al dia feia
Walter, el contingut exacte del biberó, i si els bolquers li encetaven el culet.
—Espero que avui no se li regiri la panxeta —va dir, preocupada—. Per culpa dels moviments
de l'avió, vull dir.
—Verge santa —va dir la senyora Ellis—, encara és massa petit perquè aquestes coses el
molestin. A més a més, aquests avions dels vols regulars són magnífics. Si no mirés per la finestreta,
ningú diria que volem. Oi, George?
Però el senyor Ellis, que no anava amb embuts, va dir:
—Em sorprèn que viatgi amb avió amb un nen tan petit.
La senyora Ellis el va mirar desaprovant.
Laura va agafar Walter a coll i li va donar uns copets a l'esquena. L'inici d'un plor fluixet va
apagar-se quan els ditets de la criatura van poder agafar els cabells rossos i sedosos de la mare, i
van començar a furgar el monyo fluix que duia sobre el clatell.
—El porto perquè el vegi el seu pare —va dir—. Walter encara no coneix el seu fill.
El senyor Ellis va quedar desconcertat, i es disposava a dir alguna cosa, però la seva dona se li
va anticipar:
—Deu ser a l'exèrcit, el seu marit, oi, maca?
—Sí, això mateix.
(El senyor Ellis va obrir la boca fent un «Oh» silenciós i després va tornar a tancar-la.)
—Està destinat als afores de Davao i em vindrà a esperar al camp d'aviació de Nichols —va
prosseguir Laura.
Abans que l'hostessa tornés amb el biberó, ja sabien que el seu marit era sergent de primera
classe del cos d'intendència, que era a l'exèrcit des de feia quatre anys, que en feia dos que s'havien
casat, que estava a punt de llicenciar-se, que passarien una llarga lluna de mel allà i després
tornarien a San Francisco.
L'hostessa li va donar el biberó. Laura es va posar Walter al braç esquerre i li va acostar el
recipient a la boca. La tetina se li va esmunyir entre els llavis i la va agafar ben fort amb les genives.
Van començar a pujar bombolletes amb la llet, mentre les mans del nen copejaven inútilment el vidre
tebi i els seus ulls blaus miraven fix la seva mare.
Laura va abraçar amb tendresa el petit Walter, pensant que, malgrat les molèsties i disgustos que
ocasionen els nens, tenir un fill era una cosa meravellosa.
4
«Teoria», va pensar Gan, «sempre teoria». Els habitants de la superfície, aproximadament un milió
danys abans, podien veure l'univers, percebre'l directament. A hores d'ara, però, amb vuit-centes
milles de roca damunt el cap, la raça només podia fer especulacions basant-se en les agulles
tremoloses dels instruments de mesura.
Era una simple teoria la que afirmava que les neurones, a més del seu potencial elèctric ordinari,
emetien una altra mena d'energia completament diferent. Una energia que no era electromagnètica i,
per tant, no estava predestinada a avançar amb la lentitud de la llum. Una energia que únicament
estava relacionada amb les funcions superiors del cervell i que per això només era característica
dels éssers racionals i intel·ligents.
Va ser tan sols el moviment imperceptible d'una agulla el que va detectar la presència d'aquell
camp d'energia que es filtrava a l'interior de la caverna, i van ser unes altres agulles les que en van
localitzar l'origen en una direcció determinada a deu anys llum de distància. Sens dubte, devia haverhi
una estrella que se'ls havia acostat molt durant el temps transcorregut des que els habitants de la
superfície van calcular que la més pròxima es trobava a cinc-cents anys llum. Però, i si la teoria era
errònia?
—Que tens por?
En Gan va passar tot d'un plegat al grau de parla de pensament i va xocar de ple contra la
superfície vibrant de la ment de Roi.
—És una gran responsabilitat —va dir Roi.
En Gan va pensar: «Tothom parla de responsabilitat.» Durant generacions, un director tècnic rere
l'altre havien treballat en el ressonador i en l'estació receptora, però fins a la seva època no s'havia
fet el pas decisiu. Què en sabien ells, de responsabilitat?
—Sí que ho és —va admetre—. Parlem amb massa facilitat de l'extinció de la raça, però donem
per fet que tindrà lloc algun dia, però no ara, a la nostra època. De totes maneres, serà així. Ho
entens? Serà així. El que farem avui consumirà les dues terceres parts de les nostres reserves totals
d'energia. No ens en quedarà prou per intentar-ho mai més. Ni tampoc no en quedarà prou perquè
aquesta generació arribi al final de la seva vida. Però això és igual, si segueixes les ordres. Ho hem
pensat tot. Hem passat generacions preparant-ho tot, fins al més petit detall.
—Compliré les ordres —va dir Roi.
—El teu camp mental s'entremesclarà amb els que provinguin de l'espai. Com que tots els camps
mentals són característics de l'individu, generalment la probabilitat d'una duplicació és molt remota.
Però els camps procedents de l'espai són uns quants mils de milions, segons els nostres càlculs més
aproximats. És molt probable que el teu camp coincideixi amb algun d'aquests, i en aquest cas,
s'establirà una ressonància que durarà mentre tinguem en funcionament el nostre ressonador.
Coneixes els principis en què es basa?
—Sí, senyor.
—Aleshores ja deus saber que, durant la ressonància, la teva ment serà al planeta X, allotjada al
cervell de l'ésser que tingui un camp mental idèntic al teu. Aquest procés no consumeix energia.
Llavors nosaltres també posarem tota la massa de l'estació receptora en ressonància amb la teva
ment.
El mètode per transferir massa d'aquesta manera era l'última fase del problema que s'havia de
resoldre, i requeria un consum d'energia equivalent al que la raça faria servir durant cent anys, en
circumstàncies normals.
En Gan va agafar el cub negre que constituïa l'estació receptora i el va mirar amb pessimisme.
Tres generacions abans s'havia cregut que era impossible de fabricar-ne una amb tots els requisits en
un espai inferior als vint metres cúbics. Però ja ho havien aconseguit: aquella estació era de la
mateixa mida que el seu puny.
En Gan va dir:
—El camp mental de les neurones intel·ligents només es pot ajustar a uns quants models
perfectament definits. Tots els éssers vius, siguin del planeta que siguin, han de basar el seu cicle
vital en les proteïnes i en una química de l'oxigen i l'aigua. Si el seu món és habitable per a ells,
també ho serà per a nosaltres.
«Teoria», va pensar Gan en un pla més profund, «sempre teoria».
Va prosseguir:
—Això no vol dir que el cos en què tu et trobaràs, la seva ment i les seves emocions, no et
resultin completament estranyes. Per tant hem disposat tres mecanismes per fer funcionar l'estació
receptora. Si resulta que posseeixes uns membres forts, només cal que exerceixis una pressió d'uns
dos-cents vint-i-cinc quilos sobre qualsevol cara del cub. Si tens els membres delicats, l'únic que
hauràs de fer és prémer un botó, al qual s'hi arriba per l'única obertura que hi ha al cub. Si no
tinguessis membres, si el cos que t'alberga estigués paralitzat o impedit per qualsevol motiu, podràs
posar en marxa l'estació recorrent únicament a l'energia mental. Així que l'estació funcioni,
disposarem de dos punts de referència, i no d'un de sol, i la raça podrà ser transferida al planeta X
mitjançant el teletransportament ordinari.
—Això significa que haurem d'utilitzar energia electromagnètica —va dir Roi.
—I què?
—Que tardarem deu anys a transferir-nos.
—No el notarem, el temps que passi.
—Ja ho sé, senyor, però això vol dir que l'estació haurà de restar deu anys al planeta X. I si en
aquest període la destrueixen?
—També ho hem previst, això. Hem pensat en tot. Tan bon punt es connecti, l'estació generarà un
camp de forces paral·lel. Gràcies a aquest camp, es desplaçarà seguint l'atracció gravitatòria,
passant a través de la matèria normal, fins a trobar un medi continu d'una densitat prou elevada
perquè exerceixi la fricció suficient per aturar-lo. Això només es pot assolir amb un gruix de sis
metres de roca. Cap altra matèria de menys densitat no serà capaç d'afectar-lo. Així doncs, durant
deu anys romandrà a sis metres de profunditat, fins que un camp de forces contràries el farà pujar a la
superfície. Tot seguit, anirem apareixent tots els qui formem part de la raça… un a un.
—En aquest cas, per què no es pot fer que l'estació comenci a funcionar automàticament? Ja té
tantes funcions automàtiques que…
—Tu no ho has rumiat a fons, Roi. Nosaltres sí. No tots els punts de la superfície del planeta X
poden ser adequats. Si els habitants són poderosos i estan avançats, hauràs de buscar un lloc discret
per amagar l'estació. No podem presentar-nos al mig de la plaça d'una ciutat. I hauràs d'assegurar-te
que les condicions ambientals immediates no comportin perills d'altres menes.
—De quines altres menes, senyor?
—No ho sé pas. Als antics arxius de la superfície hi consten moltes coses que ja no entenem. No
tenien cap necessitat d'explicar-les perquè les consideraven com les coses més naturals del món,
però nosaltres ja fa més de cent mil generacions que vam abandonar la superfície, i per això no
sabem de què va res. Els nostres tècnics ni tan sols es posen d'acord sobre quina pot ser la naturalesa
física de les estrelles, que els arxius esmenten i analitzen amb molta freqüència. Però, què són
«tempestes», «sismes», «volcans», «tornados», «aiguaneu», «esllavissaments de terres»,
«inundacions», «llampecs» i tantes altres coses? Tots aquests termes es refereixen a fenòmens que
tenen lloc a la superfície i que són perillosos, però no sabem en què consisteixen, ni com protegirnos-
en. Per mitjà de la ment de l'ésser en qui t'allotjaràs, podràs saber el que convé fer i actuar en
conseqüència.
—De quant temps disposaré, senyor?
—El ressonador no pot funcionar més de dotze hores seguides. El millor seria que no triguessis
més de dues a acabar la missió. Tornaràs aquí automàticament tan bon punt comenci a funcionar
l'estació. Estàs a punt?
—Estic a punt —va dir Roi.
En Gan es va dirigir cap a la cabina de vidre opac, i Roi el va seguir. Un cop a l'interior, Roi es
va acomodar en el seient, disposant els membres en les depressions adequades. Va ficar els flagels
en mercuri per establir un bon contacte.
Llavors va preguntar:
—Què faig, si em trobo en un cos agonitzant?
—El camp mental està molt deformat quan un ésser està a la vora de la mort —va respondre Gan
mentre ajustava els instruments—. Un camp mental com el teu, en situació normal, no podria
ressonar-hi de cap manera.
—I si estigués a punt de morir en un accident?
—També hi hem pensat, en això —va dir Gan—. No podem fer-hi res per evitar-ho, però les
probabilitats d'una mort tan instantània que t'impedeixi de fer funcionar l'estació mentalment no
arriben a una per cada vint bilions, tret que els misteriosos perills de la superfície siguin més mortals
del que ens pensem… Tens un minut.
Per algun motiu estrany, l'últim pensament de Roi abans de la translació anava dirigit a Wenda.
5
Laura es va despertar amb un sobresalt. Què havia passat? Li semblava que l'havien punxada amb una
agulla. El sol de la tarda li tocava de ple a la cara; l'enlluernava, la feia parpellejar. Va abaixar la
cortineta i es va inclinar per mirar Walter.
Li va sorprendre una mica trobar-lo amb els ulls oberts. No li tocava estar despert. Va consultar
el rellotge de polsera. No, no encara. Faltava més d'una hora per a l'altre biberó. Ella es guiava pel
vell mètode del «qui no plora, no mama», però per regla general Walter seguia el ritme del rellotge
al peu de la lletra.
Li va fer una magarrufa, arrufant el nas.
—Que tens gana, petitonet?
Walter no es va immutar; Laura va quedar decebuda, perquè tenia ganes de veure-li fer una
rialleta. En realitat, el que li hauria agradat de debò és que s'hagués posat a riure i se li hagués penjat
al coll amb els braços grassonets, acaronant-la i dient-li «mareta», però ja sabia que encara no podia
fer res d'això. Però una rialla, sí que la podia fer.
Li va tocar la barbeta amb el dit i li va donar uns copets.
—Tat, tat, tat. —El nen sempre reia, quan li feia això.
Però aquest cop es va limitar a parpellejar.
—Espero que no estigui malalt —va dir Laura. I va mirar la senyora Ellis amb expressió
preocupada.
La senyora Ellis va deixar la revista que llegia.
—Què passa, maca?
—No ho sé. Walter està massa quietó.
—Pobret. Deu estar cansat.
—I per què no dorm?
—Està en un ambient que no coneix. Deu voler saber què és tot això.
La senyora es va aixecar, va creuar el passadís i es va inclinar sobre Laura, acostant la cara a la
de Walter.
—Vols saber què és tot això, oi, murri? Sí, sí que ho vols saber. Deus pensar: on és el meu
bressolet i aquells ninotets tan bonics del paper de la paret?
Llavors la senyora es va posar a fer-li magarrufes amb una veueta estrident.
Walter va apartar els ulls de la cara de la mare i va clavar una mirada tètrica a la senyora Ellis.
La dona es va redreçar de sobte i la cara va reflectir una expressió de dolor. Duent-se la mà al
cap, va murmurar:
—Ui, quina punxada! Que estrany.
—Vostè creu que té gana? —va preguntar Laura.
—Ai, Senyor! —va dir la senyora Ellis, mentre la cara li recobrava l'expressió normal—. Quan
tenen gana, ja t'ho fan saber. No li passa res. Jo he tingut tres fills, maca. Prou que ho sé.
—Em sembla que li demanaré a l'hostessa que m'escalfi un altre biberó.
—Si això la fa sentir més bé…
L'hostessa li va portar el biberó i Laura va treure Walter del cabàs, tot dient-li:
—Ara et prendràs aquest biberó, i després et canviaré, i en acabat…
Va acomodar el cap del nen al plec del braç, es va inclinar per fer-li un petonet a la galta i
després el va acaronar mentre li acostava el biberó als llavis…
El nen va fer un crit!
La boca se li va obrir del tot, va estendre els braços amb els dits molt separats, el cos se li va
posar tan rígid i dur com si tingués el tètanus, i aleshores va fer aquell crit. El xiscle va ressonar per
tot el compartiment.
Laura també va cridar. El biberó li va caure i es va trencar, i el líquid blanc es va escampar
pertot arreu.
La senyora Ellis va fer un bot. Mitja dotzena de passatgers van imitar-la. El senyor Ellis, que
estava endormiscat, va desvetllar-se de cop.
—Què passa? —va preguntar la senyora Ellis, amb aires de no entendre res.
—No ho sé, no ho sé —deia Laura, sacsejant Walter frenèticament, posant-se'l a coll i donant-li
copets a l'esquena—. Petitó, ninó, no ploris, què tens, petitonet? Petitonet…
L'hostessa venia corrent pel passadís. Quan es va aturar, el peu va quedar-li a menys d'una
polzada del cub que hi havia sota el seient de Laura.
Walter es debatia furiosament, bramant com un orgue desafinat.
6
Una brusca commoció va inundar la ment de Roi. Feia un moment, estava lligat al seient amb les
corretges i en comunicació amb la ment clara de Gan; a l'instant següent (no va percebre en absolut
l'espai temporal), es trobava submergit en un batibull de pensament estrany, bàrbar i incoherent.
Va tancar la ment per complet. L'havia obert de bat a bat per tal d'augmentar l'eficàcia de la
ressonància, i el primer contacte amb l'ésser estrany havia estat…
No dolorós… no. Vertiginós, nauseabund? No, això tampoc. No es podia descriure amb paraules.
Va intentar de fer el cor fort en el buit tranquil de la clausura mental i va examinar la situació.
Notava el lleu contacte de l'estació receptora, amb la qual estava enllaçat mentalment. Això volia dir
que l'havia acompanyat. Sort!
De moment va fer cas omís de l'ésser al cos del qual s'havia allotjat. Com que potser el
necessitaria més endavant per fer alguna cosa important de debò, era més prudent de no desvetllar
sospites.
Es va dedicar a explorar. Va entrar a l'atzar en una ment i va començar a analitzar les sensacions
que s'hi filtraven. Aquell ésser era sensible a algunes zones de l'espectre electromagnètic, a les
vibracions de l'aire i, naturalment, al contacte corporal. Disposava d'uns sentits químics localitzats…
I poca cosa més. Va prosseguir la inspecció, estupefacte. No solament no hi havia cap sentit
directe de la massa, ni cap sentit electropotencial, cap d'aquells intèrprets de l'univers tan refinats,
sinó que tampoc no existia cap mena de contacte mental.
L'esperit d'aquell ésser estava completament aïllat.
Aleshores, com es comunicaven? Va continuar estudiant-lo. Disposaven d'un codi molt complicat
de vibracions d'aire regulades. Eren intel·ligents? I s'hi havia anat a parar a l'interior d'una ment
esguerrada? No, tots eren així.
Va analitzar el grup de ments que tenia al voltant per mitjà dels seus palps mentals, provant de
trobar un tècnic o el seu equivalent entre aquelles semiintel·ligències mutilades. Va descobrir una
ment que es considerava capaç de conduir vehicles. Llavors, una dada precisa va ocupar la ment de
Roi. Es trobava en un vehicle aeri.
Així doncs, encara que no disposessin de la comunicació mental, aquells éssers podien edificar
una rudimentària civilització mecànica. I si eren simples eines animals al servei de les veritables
intel·ligències del planeta? No… les seves ments li deien que no.
Va sondejar el tècnic, per tal d'obtenir dades sobre les condicions ambientals immediates. Calia
témer els terrors de què parlaven els antics? Depenia de com s'interpretessin. Evidentment, hi havia
uns quants perills immediats. Moviments de l'aire. Canvis de temperatura. Aigua que queia de dalt,
en estat líquid o sòlid. Descàrregues elèctriques. Hi havia vibracions xifrades per a cada fenomen,
però per a ell no tenien cap sentit. La relació d'aquelles vibracions amb els noms que donaven als
fenòmens els antics pobladors de la superfície era matèria d'especulacions.
Tant era. Hi havia cap perill, en aquells moments? Hi havia perill, allà? Hi havia cap motiu per
tenir por o per inquietar-se?
No! La ment del tècnic ho va negar.
Amb això bastava. Llavors es va tornar a centrar en la ment de l'ésser que ocupava i, després de
fer un breu descans, es va expandir cautelosament…
Res!
La ment d'aquell ésser era buida. A tot estirar, hi havia una vaga sensació d'escalfor, i unes
imprecises reaccions de resposta descontrolada a uns quants estímuls elementals.
Estava a punt de morir, aquell ésser, potser? Patia d'afàsia? I si no tenia cervell?
Es va traslladar amb rapidesa a la ment més pròxima a la recerca de dades sobre la ment que
ocupava; les va trobar de seguida.
S'havia ficat al cos d'un cadell d'aquella espècie.
Una criatura? Una criatura normal? I tan poc desenvolupada?
Va deixar que la ment s'hi endinsés i es fongués per un moment amb el que hi havia a l'interior.
Va buscar les zones motrius del cervell i va trobar-les sense dificultats. Un estímul cautelós va
provocar el moviment desordenat de les extremitats del nen. Va intentar dominar-lo amb més
precisió, però no se'n va sortir.
Va sentir còlera. Segur que havien pensat en tot? Se'ls havia acudit que podien existir
intel·ligències mancades de la facultat de comunicar-se mentalment? Havien pensat que podien
haver-hi uns éssers joves tan escassament desenvolupats com si encara fossin a l'interior de l'òvul?
Allò volia dir, sens dubte, que no podia valer-se de la persona d'aquell ésser per posar en marxa
l'estació receptora. Tant els seus músculs com la seva ment eren massa febles, massa mancats de
domini per posar en acció cap dels tres mètodes exposats per Gan.
Va pensar intensament. No podia refiar-se d'influir sobre molta massa per mitjà de l'enfocament
imperfecte de les neurones cerebrals del seu hoste; però, i si provava d'influir-hi indirectament
servint-se del cervell d'un adult? La influència física directa seria mínima: es reduiria a la
paralització de les molècules adequades de trifosfat d'adenosina i d'acetilcolina. Després l'ésser
actuaria tot sol. Dubtava si ho havia de fer, temorós de fracassar, i després es va maleir per ser tan
covard. Va penetrar un altre cop a la ment més pròxima. Era d'una femella de l'espècie i es trobava
en l'estat d'inhibició temporal que ja havia observat en d'altres. Allò no el va sorprendre. Unes ments
tan rudimentàries com aquelles necessitaven repòs periòdicament.
Va estudiar la ment que tenia al davant, palpant les zones que podien reaccionar als seus estímuls.
En va triar una, la va fiblar i les zones conscients es van animar gairebé alhora. Van penetrar a dolls
les impressions sensorials i el grau de consciència es va elevar ràpidament.
Molt bé!
Però encara no n'hi havia prou. Allò no era sinó una punxada, un pessic. No era cap ordre d'acció
específica. Es va remoure inquiet quan el va inundar una cascada d'emocions. Procedien de la ment
que acabava d'estimular i anaven dirigides, no cal dir-ho, a l'ésser que ocupava i no pas a ell.
Tanmateix, el caràcter tosc i primitiu d'aquestes manifestacions el va disgustar, impulsant-lo a barrar
la ment per tal de defensar-se de la calidesa desagradable dels sentiments nus de la femella.
Una segona ment es va concentrar en l'ésser que ocupava; aquell intrús li va provocar tal
irritació, que si hagués revestit una forma material o s'hagués introduït en un ésser fàcil de dominar, li
hauria clavat un cop.
Per les grans cavernes! Que no el deixarien concentrar en l'important afer que tenia entre mans?
Va empènyer la segona ment amb tota la força, activant alguns centres d'incomoditat, fins que va
aconseguir que s'apartés.
Allò li agradava. Havia estat alguna cosa més que un simple estímul indefinit i havia donat el
resultat que esperava: netejar l'atmosfera mental.
Va tornar a ocupar-se del tècnic que pilotava el vehicle; havia de saber els detalls de la
superfície sobre la qual passaven.
Aigua? Va arxivar aquesta dada ràpidament.
Aigua! I més aigua!
Pels nivells eterns! La paraula «oceà» començava a tenir sentit. L'antiga i tradicional paraula
«oceà». Qui hauria pogut somiar que existís tanta aigua!
Però aleshores, si allò era l'oceà, el terme tradicional «illa» prenia un significat obvi. Va
esmerçar tota l'energia mental per obtenir dades geogràfiques. L'oceà estava sembrat de taques de
terra, però ell necessitava exacta…
El va interrompre una lleu fiblada de sorpresa quan el cos que ocupava es va desplaçar per
l'espai i va descansar sobre el cos de la femella que tenia al costat.
La ment de Roi, absorta en les seves especulacions, estava oberta i desprevinguda. Amb tota la
intensitat, les emocions de la femella li van caure al damunt.
Roi va recular. Intentant apartar aquelles passions animals que distreien l'atenció, va estrènyer
les neurones del nen, a través de les quals passaven aquelles tosques emocions.
Ho va fer amb massa rapidesa i energia. La ment del nen es va omplir d'un dolor difús, i gairebé
de seguida totes les ments a les quals arribava van reaccionar a les vibracions de l'aire resultants.
Furiós, va provar de cobrir el dolor, però només va aconseguir estimular-lo encara més.
Entre l'apegalosa boira mental que desprenia el dolor de l'ésser que ocupava, va saquejar les
ments dels tècnics, escarrassant-se per evitar que el contacte es desenfoqués.
La ment se li va glaçar. L'ocasió propícia se li presentava ara! Disposava d'uns vint minuts. Més
tard es presentarien altres ocasions, però no tan bones. Tanmateix, no s'atrevia a dirigir les accions
d'un tercer amb la ment de l'ésser que ocupava sumida en una confusió tan absoluta.
Es va retirar, es va recollir en la clausura mental, conservant només una tènue connexió amb les
neurones de la medul·la de l'hoste, i va esperar.
Va passar una estona; de mica en mica, va anar retornant a l'estret lligam anterior.
Disposava encara de cinc minuts. Va escollir la persona.
7
—Em sembla que ja comença a trobar-se una mica més bé, pobret —va dir l'hostessa.
—Mai no ho havia fet, això —va insistir Laura, amb llàgrimes als ulls—. Mai.
—Deu tenir una mica de còlic —va dir l'hostessa.
—Potser va massa abrigat —va suggerir la senyora Ellis.
—Potser sí —va dir l'hostessa—. Aquí fa força calor.
Laura va desembolicar el nen i li va aixecar la samarreta; una panxa rosadeta i bombada es
contreia. Walter continuava gemegant.
—Vol que l'hi canviï? —va dir l'hostessa—. Ja va força moll.
—Li ho agrairé.
Gairebé tots els passatgers del voltant ja havien tornat als seus seients. Els de més lluny van
deixar d'estirar el coll.
El senyor Ellis es va quedar al passadís amb la seva dona.
—Què és això? —va dir.
Laura i l'hostessa estaven massa ocupades per prestar-li atenció, i la senyora Ellis no li va fer
cas, per pura rutina.
El senyor Ellis ja hi estava acostumat. De totes maneres, aquell comentari l'havia fet sense
esperar resposta. Es va ajupir i va mirar d'agafar la caixa que hi havia sota el seient.
La seva dona se'l va mirar amb impaciència.
—Per l'amor de Déu, George —li va dir—, deixa estar equipatge dels altres passatgers. Seu. No
veus que aquí fas nosa?
El senyor Ellis es va adreçar, avergonyit.
Laura, que encara tenia els ulls vermells i plorosos, va dir:
—Això no és meu. Ni tan sols sabia que estigués sota el seient.
L'hostessa, apartant els ulls del petit que gemegava, va dir:
—Què és?
El senyor Ellis va arronsar les espatlles.
—És una caixa.
La seva dona va dir:
—Per què la vols, si es pot saber?
El senyor Ellis va intentar trobar un motiu. Per què la volia? Es va limitar a mussitar:
—Simple curiositat.
—Tingui! —va dir l'hostessa—. Ben bufó i canviat; segur que d'aquí un parell de minuts estarà
més content que unes pasqües. Eh? Oi que sí, patufet?
Però el patufet continuava ploriquejant. Quan li van tornar a acostar el biberó, va apartar la cara
bruscament.
L'hostessa va dir:
—Deixi'm que l'escalfi una mica.
Va agafar el biberó i se'n va anar pel passadís.
El senyor Ellis es va decidir. Tot resolt, va agafar la caixa i la va col·locar sobre el braç del
seient, fent cas omís de la mirada severa de la seva dona.
—No faig cap mal —va dir—. Només la miro. De què deu estar feta?
I li va donar uns copets amb els nusos dels dits. Cap dels altres passatgers no li prestava atenció.
Tampoc no semblava que la caixa els interessés. Era com si alguna cosa hagués tancat aquell canal
de curiositat concret. Fins i tot la senyora Ellis, embrancada en una conversa amb Laura, li donava
l'esquena.
El senyor Ellis va tombar la caixa i va trobar el forat. Ho sabia, que hi havia d'haver un forat. Era
prou gros per permetre-li d'introduir-hi un dit, tot i que no hi havia cap motiu, és clar, perquè volgués
ficar el dit en una caixa que acabava de trobar.
Amb molta cura, va posar-hi el dit. Va tocar un botó negre, i va sentir un gran desig de prémer-lo.
El va prémer.
La caixa va tremolar, va saltar de les seves mans i va travessar el braç del seient.
Li va semblar que travessava el terra, però després no va veure altra cosa que el terra, intacte
com abans. Llavors va estendre les mans i es va mirar fixament els palmells. Tot seguit, es va posar
de quatre grapes i va començar a palpar el terra.
L'hostessa, que en aquell moment tornava amb el biberó, li va preguntar cortesament:
—Que ha perdut res, senyor?
La senyora Ellis, veient la positura del seu marit, va exclamar:
—George!
El senyor Ellis es va aixecar amb penes i treballs. Estava tot vermell i nerviós. Va començar a
dir:
—Aquella caixa… m'ha relliscat i ha caigut…
—Quina caixa, senyor? —va dir l'hostessa.
—Em pot donar el biberó, senyoreta? Ja ha parat de plorar —va dir Laura.
—I tant. Tingui.
Walter va obrir la boca amb avidesa, acceptant la tetina. La llet es va omplir de bombolles que
pujaven, mentre se sentien els sorollets que feia en empassar-se-la.
Laura va aixecar la mirada, radiant d'alegria.
—Sembla que ja es troba bé del tot. Moltes gràcies, senyoreta. I a vostè també, senyora Ellis. Per
un moment, gairebé m'ha semblat que no era el meu xiquet.
—Ja es troba bé, oi? —va dir la senyora Ellis—. Potser era una mica de mareig. Seu, George.
L'hostessa va dir:
—Cridi'm, si em necessita.
—Gràcies —va contestar Laura.
El senyor Ellis va murmurar:
—La caixa… —i es va interrompre.
Quina caixa? No es recordava de cap caixa.
Però a l'avió hi havia una ment que va seguir el cub negre quan va caure descrivint una paràbola,
sense el destorb del vent ni de la resistència de l'aire, ja que travessava les molècules de gas que
trobava pel camí.
Més avall, l'atol era un punt minúscul en una diana enorme. Feia uns anys, durant la guerra, hi
havia hagut una pista d'aterratge i unes instal·lacions militars. Les casernes s'havien ensorrat, la pista
d'aterratge era una ralla desigual, que s'esborrava per moments, i l'atol estava desert.
El cub va xocar contra la capçada d'una palmera sense que es mogués ni una sola fulla. Va
travessar el tronc i la crosta de coral de l'atol. Es va enfonsar en el cos del planeta sense alçar ni el
més petit núvol de pols que delatés el lloc per on havia entrat.
A sis metres sota la superfície del sòl, el cub va atènyer l'equilibri i es va aturar, íntimament
mesclat amb els àtoms de la roca, però distingint-se'n clarament.
I aquí es va acabar tot. Es va fer de nit, i després de dia. Va ploure, es va girar vent i les onades
del Pacífic van rompre escumejants contra el blanc coral. No havia passat res.
Ni res no passaria… durant deu anys.
8
—Ja hem donat per ràdio la notícia del teu èxit —va dir Gan—. Ara hauries de reposar una mica.
—Reposar? Ara? —va dir Roi—. Després d'haver-me retrobat amb les ments completes dels
meus? Li ho agraeixo, però no ho vull fer. Estic massa content.
—Tan desagradable ha estat establir contacte amb una intel·ligència que no té la facultat de la
comunicació mental?
—Sí —va respondre Roi, amb brusquedat. Discretament, Gan va estar-se de seguir el fil dels
seus pensaments que es retiraven.
En lloc de fer-ho, va dir:
—I què, la superfície?
—No podia ser més horrible —va contestar Roi—. El que els antics anomenaven «sol» és una
insuportable taca resplendent a dalt del cel. Sembla que és una font lluminosa i varia periòdicament;
aquests canvis s'anomenen «dia» i «nit». També hi ha d'altres variacions imprevisibles.
—Núvols, potser? —va preguntar Gan.
—Per què «núvols»?
—Ja saps la frase tradicional: «Els núvols amaguen el sol.»
—Vol dir? Sí, és possible.
—Bé, continua.
—Vejam. Ja li he explicat el que són «oceà» i «illa». «Tempesta» es refereix a una humitat de
l'aire que cau a gotes. «Vent» és un moviment d'aire de grans proporcions. «Tro» és una descàrrega
espontània i estàtica que té lloc a l'aire, o bé un gran soroll espontani. «Aiguaneu» és gel que cau.
—Aquesta és curiosa —va dir Gan—. D'on pot caure, el gel? I com? I per què?
—No en tinc la més petita idea. Em sembla tot molt capritxós. En un moment hi ha tempesta, i a
l'altre, calma. Es veu que hi ha algunes regions de la superfície en què sempre fa fred, i d'altres en
què sempre fa calor, i unes altres encara on fa fred i calor en èpoques diferents.
—Sorprenent. Et sembla que hi ha res que es pugui atribuir a una mala interpretació de la ment
d'aquells éssers?
—Cap ni una. N'estic segur. Tot era d'allò més evident. He tingut temps de sobres d'inspeccionar
a fons aquelles ments tan estranyes. Massa temps i tot.
Els seus pensaments es van retirar de nou a la intimitat.
—Tot això em sembla molt bé —va dir Gan—. Mai no m'ha fet gens de gràcia la nostra tendència
a fantasiejar sobre la pretesa Edat d'Or dels nostres avantpassats de la superfície. Vaig arribar a
témer que es desencadenés una forta inclinació en el nostre grup a favor d'emprendre una nova vida a
la superfície.
—No! —va exclamar Roi, impetuosament.
—És clar que no. Em fa l'efecte que ni al més agosarat d'entre nosaltres se li acudiria passar un
sol dia en un ambient com el que descrius, amb tempestes, dies i nits, variacions inacceptables i
imprevisibles de l'ambient. —Els pensaments de Gan reflectien una gran satisfacció—. Demà
començarem el procés de transferència. Tan bon punt siguem en aquella illa… està deshabitada,
segons dius, oi?
—Completament deshabitada. És l'única d'aquest tipus sobre la qual ha passat la nau. Les dades
que m'han proporcionat els tècnics eren molt precises.
—Perfecte. Llavors iniciarem les maniobres. Ens costarà generacions, Roi, però arribarem a
instal·lar-nos a les profunditats d'un món nou i càlid, en cavernes acollidores, l'ambient de les quals,
perfectament regulat, permetrà l'expansió de la cultura.
—I sense cap mena de contacte amb els habitants de la superfície —va afegir Roi.
—Per què no? —va dir Gan—. Per molt primitius que siguin, ens poden ser útils quan hàgim
establert la nostra base. Una raça capaç de construir aparells voladors ha de tenir algunes aptituds.
—No es tracta d'això. Són molt agressius. Ens atacarien amb ferocitat per qualsevol motiu, i…
En Gan el va interrompre.
—M'inquieta la psicopenombra que envolta totes les teves referències a aquests éssers. Em
sembla que amagues alguna cosa, tu.
—Al principi he pensat que podria aprofitar-me'n —va dir Roi—. Si no ens acceptaven com a
amics, almenys podríem dominar-los. He influït damunt d'un per induir-lo a tancar el contacte del
cub, però m'ha costat molt. Moltíssim. Les seves ments són fonamentalment diferents.
—De quina manera?
—Si pogués descriure-les, la diferència ja no seria fonamental. Però li donaré un exemple. Jo em
trobava dins la ment d'una criatureta. No disposen de cambres de maduració. Els qui s'encarreguen
de les cries són altres individus de l'espècie. El qui s'encarregava de l'ésser en el qual m'allotjava…
—Sí?
—La qui s'encarregava, hauria de dir, perquè era una femella, se sentia lligada d'una manera
especial al petit. Experimentava un sentiment de propietat, tenia amb ell una relació que excloïa els
altres integrants del seu grup. Em va semblar percebre una cosa semblant a l'emoció que uneix un
home amb un col·laborador o un amic, però molt més intensa i sense restriccions.
—És clar —va dir Gan—, en mancar-los la comunicació mental probablement no tenen un
veritable concepte de la societat, i per això poden crear-se subrelacions. No era pas un cas
patològic?
—No, no. És la norma general. La femella que s'encarregava de la criatura era la seva mare.
—Impossible. La seva pròpia mare?
—Per força. La criatura ha passat la primera part de la seva existència dintre de la mare.
Físicament. Els ous d'aquests éssers romanen a l'interior del cos, que és on té lloc la inseminació. Es
desenvolupen a l'interior del cos i en surten vius.
—Grans cavernes! —va mussitar Gan, amb repugnància—. Això vol dir que cadascú sap qui és
la seva criatura. Que cada criatura ha de tenir un pare particular…
—I que també l'ha de conèixer. A la que jo he ocupat, li fan fer cinc mil milles, segons els meus
càlculs, perquè el seu pare la pugui veure.
—Increïble!
—Necessita res més per adonar-se que mai no podrà haver-hi cap correlació entre la seva ment i
la nostra? Ens separen diferències massa fonamentals i innates.
El curs del pensament de Gan es va tenyir de la tonalitat groguenca del pesar, i es va tornar aspre.
—No seria gens aconsellable —va dir—. Jo havia pensat…
—Què, senyor?
—Havia pensat que per primera vegada dues intel·ligències s'ajudarien mútuament, que junts
progressaríem més de pressa que no pas separats. Encara que estiguin endarrerits tècnicament, la
tècnica no ho és tot. Fins vaig arribar a pensar que podríem aprendre alguna cosa d'ells.
—Aprendre què? —va preguntar Roi brutalment—. A conèixer els nostres pares i a fer amistat
amb els nostres fills?
—No, tens raó —va dir Gan—. La barrera que ens separa s'ha de mantenir per sempre. Ells a la
superfície, i nosaltres a les profunditats. Sempre així.
En sortir del laboratori, Roi va trobar Wenda. Els pensaments d'ella eren pura joia.
—M'alegro que hagis tornat.
Roi també tenia pensaments joiosos. Era un confort poder establir comunicació mental, nítida i
clara, amb una amiga.
EL RECLAM
1
L'astronau Triple G va sortir disparada silenciosament del no-res de l'hiperespai i va penetrar a la
plenitud de l'espai-temps. Va aparèixer al mig de l'esclat del grandiós cúmul estel·lar d'Hèrcules.
Estava suspesa en l'espai, envoltada d'una munió de sols, cada un dels quals era el centre d'un
camp gravitatori que clavava fortes estrebades a aquella minúscula bombolla de metall. Però els
ordinadors de la nau ho havien calculat tot tan bé, que l'havien situada en la posició convenient amb
una exactitud perfecta. Era més o menys a un dia de viatge —utilitzant els mètodes normals de
propulsió— del sistema de Lagrange.
Aquest fet tenia una importància diversa per a cada un dels qui anaven a la nau. Per a la
tripulació, representava un dia més de feina, amb paga extra, i després descans a terra. El planeta al
qual es dirigien estava deshabitat, però fer una parada trepitjant terra, encara que fos en un asteroide,
seria un descans força agradable. Als tripulants no els amoïnava gaire que hi pogués haver
discrepància d'opinions entre ells i els passatgers.
Els tripulants, de fet, tenien bastant de menyspreu pels passatgers i els esquivaven sempre que
podien.
Eren uns setciències!
Efectivament, ho eren; tots, llevat d'un. Científics, dit una manera més educada… i una colla
d'allò més assortida. En aquells moments, l'única emoció vulgar que estaven més a prop de sentir era
l'ànsia pels seus instruments, i un desig imprecís de dur a terme una última comprovació.
I potser també un petit augment de la tensió i la inquietud. Era un planeta deshabitat. Tots ho
havien afirmat rotundament unes quantes vegades. No obstant això, les opinions humanes són molt
relatives.
Pel que fa a l'únic home de bord que no era ni tripulant ni científic, el sentiment més fort que
experimentava era una fatiga aclaparadora. Tentinejant, l'home en qüestió es va aixecar amb penes i
treballs i va lluitar per treure's del damunt els últims pòsits de mareig de l'espai. Era Mark Annuncio,
i feia quatre dies que estava al llit, sense menjar gairebé res, mentre la nau anava d'un costat a l'altre
de l'univers, travessant vertiginosament anys llum d'espai.
Però com que a hores d'ara ja no sentia tant la imminència de la mort, va haver de comparèixer
davant del capità. Tot i que li hauria costat d'expressar-ho, a Mark l'empipaven molt aquestes
obligacions: ell estava acostumat a fer allò que li passava pel cap i a seguir els seus propis impulsos.
Qui era el capità per…?
Un cop més li va venir el rampell d'explicar-ho al doctor Sheffield i deixar-ho córrer tot.
Però com que Mark era molt curiós, sabia que acabaria per anar-hi.
Era el seu únic vici important. La curiositat!
Resultava, però, que no era només un vici, sinó també la seva feina i la seva missió a la vida.
2
El capità Follenbee, que comandava la Triple G, era un cap quadrat. Ell mateix s'hi tenia. Ja havia fet
altres viatges subvencionats pel govern, viatges que havien estat molt profitosos. La Confederació no
solia regatejar. Volia dir un repàs general de la nau després de cada viatge, la substitució de les
peces defectuoses, un bon sou per a la tripulació. Era un bon negoci. Dels més bons.
Però aquell viatge era una mica diferent.
No tan sols a causa de la colla de passatgers peculiars que duia a bord —havia previst atacs de
fúria, enrabiades i ximpleries insuportables, però va resultar que aquells setciències es comportaven
com persones normals—, ni perquè li haguessin desmantellat mitja nau per construir el que, segons
els termes del contracte, s'anomenava «un laboratori universal d'accés centralitzat».
La veritat, i no suportava haver d'admetre-ho, és que el viatge era diferent a causa de Júnior… el
planeta al qual es dirigien.
La tripulació, és clar, no ho sabia, però ell, per molt cap quadrat que fos, començava a trobar
desagradable aquell afer.
Però tot plegat només començava…
En aquell moment, el que més el fumia era aquell individu, com es deia…? Mark Annuncio. Amb
una mà, es va donar un cop de puny al palmell de l'altra, tot pensant-hi amb irritació. La cara, ampla i
rodona, se li va enrogir de fúria.
Insolent!
Un noi que no passava dels vint, sense un paper definit entre els passatgers, havia gosat fer-li una
proposta com aquella…
Què hi havia, al darrere de tot allò? Havia de treure'n l'entrellat.
Estava d'un humor, que li hauria agradat descobrir-ho engrapant aquell noiet per les solapes i
fent-li petar les dents, però valia més que no… valia més que no perdés la calma…
Al cap i a la fi, ja era prou curiós que la Confederació de Mons hagués subvencionat aquella
mena de viatge, i que un xicot de vint anys que no parava de tafanejar i de ficar el nas pertot arreu
formés part integrant d'una empresa tan estranya. Quina missió tenia a bord? També hi havia el doctor
Sheffield, per exemple, que tota la seva feina semblava que era fer de mainadera del noi. Per què?
Qui era exactament aquest Annuncio?
Havia estat marejat durant tot el viatge, o ho havia fet veure per no moure's de la cabina?
Va sonar un lleuger brunzit quan algú va tocar el timbre de la porta.
Devia ser el noi.
Ara calma, va dir-se el capità. Calma.
3
Mark Annuncio va entrar a la cabina del capità i es va passar la llengua pels llavis, intentant
inútilment eliminar aquell gust amarg que tenia a la boca. Sentia que li rodava el cap i que tenia un
pes al pit.
En aquell moment, hauria renunciat amb molt de gust a la seva posició en el Servei per trobar-se
de nou a la Terra.
Va pensar amb nostàlgia en la seva habitació, tan familiar, petita però íntima; allà vivia amb els
seus. Els mobles es reduïen a un llit, una taula, una cadira i un armari, però només havia de demanar
el que volgués a la Biblioteca Central perquè li ho portessin immediatament. En aquella nau no hi
havia res. S'havia imaginat que podria aprendre moltes coses, a bord d'una nau, ja que no havia estat
mai en cap. El que no havia pensat, però, és que el mareig li duraria tants i tants dies.
Sentia un enyorament tan gran que s'hauria posat a plorar. Però no volia fer-ho, perquè el capità li
veuria els ulls vermells i humits i ho notaria de seguida. Estava disgustat amb ell mateix perquè no
era corpulent i fort, perquè tenia aspecte de ratolí.
En realitat, això era el que semblava. Tenia els cabells de color castany, sedosos i llisos com el
pèl d'un ratolí, la barba, estreta i enfonsada, la boca petita i el nas punxegut. L'únic que li faltava per
arrodonir l'efecte eren uns bigotis fins a cada costat del nas. La seva alçada, a més a més, era inferior
a la normal.
Llavors va veure el cel estelat pel portell d'observació del capità i es va quedar sense alè.
Estrelles!
Estrelles com mai no les havia vistes.
Era el primer cop que Mark sortia del planeta Terra. El doctor Sheffield li havia explicat que per
això es marejava, però ell no se'l va creure. Havia llegit en cinquanta llibres diferents que el mareig
de l'espai era psicològic. Fins i tot el doctor Sheffield provava d'enganyar-lo, a vegades.
No havia sortit mai de la Terra, i estava acostumat al cel de la Terra, a veure dues mil estrelles
escampades per la volta del cel, entre les quals només n'hi havia unes deu de primera magnitud.
Però allà s'apilotaven d'una manera increïble. Només pel quadradet del portell ja se'n veia un
nombre deu vegades superior a totes les que s'albiraven al cel de la Terra. I com brillaven!
Va gravar amb avidesa a la seva ment aquella disposició de les estrelles. Li produïa una
impressió aclaparadora. Les xifres del cúmul d'Hèrcules les sabia perfectament, és clar. Contenia
entre un i deu milions d'estrelles —encara no se n'havia pogut fer el càlcul exacte—, però una cosa
són les xifres i una altra les estrelles de debò.
Li va venir el rampell irresistible de comptar-les. Tenia curiositat per saber-ne el nombre. Li van
agafar ganes de saber si totes tenien nom, i si hi havia dades astronòmiques referents a cada una.
Les va comptar per grups de cent. Dos… tres… hauria pogut fer un càlcul mental, però li
agradava observar els objectes materials quan tenien una bellesa tan encisadora… sis… set…
La veu enèrgica del capità li va caure al damunt i el va fer tornar a l'interior de la nau.
—Senyor Annuncio. Encantat de conèixer-lo.
Mark va aixecar els ulls, sobresaltat i ofès. Qui gosava interrompre els seus càlculs?
—Les estrelles! —va exclamar amb irritació, assenyalant-les.
El capità es va tombar per mirar-les.
—Les estrelles? Què els passa?
Mark va observar les espatlles amples del capità i el seu cul excessivament desenvolupat. Es va
fixar també en el borrissol gris que li cobria el cap i en les manasses de dits gruixuts que tenia
encreuades al damunt de la ronyonada, copejant-les rítmicament contra el plàstex brillant de la
caçadora.
Què li importen a ell, les estrelles?, va pensar Mark. Que potser li importa la mida i la magnitud
que tenen, i la seva classificació espectral?
El llavi inferior li tremolava. El capità no era sinó un altre noncompos. Tots els qui anaven a la
nau ho eren, de noncompos. Així era com els anomenaven, al Servei: noncompos. Tots ho eren.
Incapaços de fer l'arrel cúbica de quinze sense ordinador.
Mark se sentia molt sol. Hauria estat una pèrdua de temps mirar d'explicar res a aquell home, i va
dir:
—Les estrelles estan molt juntes, aquí. Semblen un plat de pèsols.
—És una simple aparença, senyor Annuncio. —El capità va pronunciar la c del nom d'en Mark
com si fos una s i no pas una tx, i aquella pronúncia va ferir l'orella del noi—. La distància mitjana
entre les estrelles del cúmul més dens és de més d'un any llum. Quina mà d'espai, eh? De totes
maneres, reconec que es veuen molt juntes. Si apaguéssim els llums, les veuríem brillar com un bilió
de punts de Chisholm en un camp de força oscil·latori.
Però no semblava gaire disposat a apagar els llums, i Mark no li ho pensava demanar tampoc.
—Segui, senyor Annuncio. No serveix per a res, estar dret, eh? —va dir el capità—. Que fuma?
Li fa res que ho faci, jo? És una llàstima que aquest matí no hagi pogut gaudir de la magnífica vista de
Lagrange I i II a sis hores espacials de distància. El primer és vermell i el segon verd. Com un
semàfor, eh? L'hem trobat a faltar durant tot el viatge. A l'espai convé estirar les cames, eh?
Deixava anar els «eh» amb una veu estrident que Mark trobava terriblement irritant.
—Ara ja em trobo bé —va dir en veu baixa.
El capità no va semblar satisfet amb la resposta. Va fer unes quantes pipades al cigar i va mirar
Marc arquejant les celles.
—De totes maneres, m'alegro de veure'l —va dir a poc a poc—. Va bé que ens coneguem una
mica. La Triple G ha participat en un munt d'expedicions subvencionades pel govern sense cap mena
d'entrebanc. Mai no n'hem tingut, d'entrebancs. No ens interessen. No sé si m'entén.
Mark no l'entenia. El cansava intentar-ho. El seus ulls es van tornar a clavar delerosament en les
estrelles, la disposició de les quals havia canviat una mica.
La mirada del capità es va trobar amb la seva un instant. Feia mala cara, i les espatlles li
tremolaven com si estigués a punt d'arronsar-les despectivament. Es va dirigir cap al quadre
d'instruments i, com una parpella gegant, una placa metàl·lica va lliscar sobre el portell
d'observació.
Mark es va aixecar furiós, cridant:
—Però què fa? Les estic comptant, idiota.
—Comptant…? —El capità es va tornar vermell, però es va controlar per no perdre el to de
cortesia—. Ho sento, però hauríem de parlar d'una coseta.
I va subratllar lleugerament la paraula «coseta».
Mark ja sabia on volia anar a parar.
—No hem de parlar de res. Vull veure el diari de navegació de la nau. Ja fa hores que li he trucat
per dir-li-ho. No em faci perdre més temps.
—I si abans em digués per què el vol veure, eh? —va replicar el capità—. Això no m'ho ha
demanat mai ningú. De quina autoritat disposa, vostè?
Mark va quedar astorat.
—Puc mirar el que em doni la gana. Sóc del Servei Mnemotècnic.
El capità va fer una forta pipada al cigar. Era especial per ser fumat a l'espai i en llocs tancats.
Duia inclòs un oxidant que evitava el consum de l'oxigen de l'atmosfera.
Cautelosament, va dir:
—Ah sí? Mai no n'he sentit parlar. Què és?
Indignat, Mark va contestar:
—És el Servei Mnemotècnic, i prou. La meva feina consisteix a veure el que vulgui i a preguntar
el que em sembli. I tinc dret a fer-ho.
—Però no podrà mirar el diari de navegació sense el meu permís.
—Vostè no hi té ni vot ni veu… noncompos!
La sang freda del capità es va evaporar. Va tirar a terra el cigar i el va trepitjar; després el va
collir i el va ficar amb molta cura en l'extractor de cendra.
—Per l'impuls galàctic! Què vol dir, això? —va preguntar—. I qui coi és, vostè? Un agent de
seguretat? Quina una en porta de cap? Parlem clar. I ara mateix.
—Ja li he dit tot el que havia de dir.
—Jo no haig d'amagar res —va replicar el comandant—, però tinc alguns drets.
—Que no ha d'amagar res? —va cridar Mark—. Llavors, per què es diu Triple G, aquesta nau?
—Perquè és com se diu.
—Au, va. Al registre no hi cap nau que es digui així. Abans d'embarcar-me ja ho sabia. Esperava
la primera ocasió per dir-li-ho.
El capità va pestanyejar.
—El nom oficial és George G. Grundy. Però tothom l'anomena Triple G.
Mark es va posar a riure.
—D'acord, doncs. I quan hagi vist el diari de navegació, vull parlar amb els tripulants. Hi tinc
dret. Pregunti-ho al doctor Sheffield, si no.
—Els tripulants també, eh? —va dir el capità, fet una fúria—. Ja parlaré amb el doctor Sheffield,
doncs. I vostè es quedarà a la cabina fins que no aterrem. Xitxarel·lo!
I va agafar l'intercomunicador.
4
El personal científic de la Triple G era escàs per a la missió que havien de dur a terme, i l'integraven
individus joves. Potser no tant com Mark Annuncio, que formava una classe a part. Ni tan sols el més
gran de tots, Emmanuel George Cimon, astrofísic, no havia complert els quaranta anys; i com que
tenia una abundant cabellera fosca, i els ulls grossos i lluents, encara semblava més jove. Tot i que,
en rigor, la lluïssor dels ulls era deguda principalment al fet que portava lents de contacte.
Cimon, que potser estava massa segur d'ell mateix, tenint en compte la seva edat, i del seu dret a
ocupar el càrrec de cap de l'expedició (cosa que la majoria dels companys s'inclinaven a oblidar),
veia de manera poc dramàtica la missió que els havien encomanat. Va fer passar la cinta perforada
entre els dits i després va deixar que es cargolés silenciosament a la bobina.
—Com sempre —va sospirar, asseient-se en la butaca més tova del saló reduït destinat als
passatgers—. Res.
Va examinar les últimes fotografies en color del sistercia binari de Lagrange, insensible a la seva
bellesa. Lagrange I, més petit i més calent que el sol de la Terra, era d'un verd blavós llampant, amb
una corona nacrada d'un verd groguenc que l'envoltava com la muntura d'or d'una maragda. Tenia la
mida d'una llentia. A poca distància (tal com són les distàncies a les fotografies), hi havia Lagrange
II. Aparentment era el doble de gros que Lagrange I, a causa de la posició que ocupava en l'espai.
(En realitat, feia quatre cinquens del diàmetre de Lagrange I, la meitat del volum i dues terceres parts
de la massa.) El seu color taronja vermellós, per al qual la pel·lícula era menys sensible que la retina
humana, semblava més fosc que mai davant l'esclat del seu sol germà.
Al voltant de tots dos, sense que la lluïssor que desprenien quedés gens mitigada per la dels sols
que tenien a la vora, gràcies a les lents distintament polaritzades que es feien servir amb aquella
finalitat, s'estenia l'esclat increïble del cúmul d'Hèrcules. Semblava polsim de diamant, dens i
compacte: groc, blanc, blau i vermell.
—Res —va repetir Cimon.
—Doncs a mi em sembla bé —va dir l'altre ocupant de la sala. Era el metge Groot
Knoevenaagle, un home baixet i gras a qui tots anomenaven Novee—. I on és Júnior? —va preguntar.
I va fitar per damunt de l'espatlla de Cimon, mirant amb els seus ulls lleugerament miops.
Cimon va aixecar la vista i va arronsar les espatlles.
—No es diu Júnior. Però en aquest maleït desert d'estrelles no veuràs de cap manera el planeta
Tròade, si et refereixes a aquest planeta. Això és una fotografia del Scientific Earthman. No serveix
per a gran cosa.
—Espais infinits! —va exclamar Novee, decebut.
—Però no creus que és igual? —va preguntar Cimon—. Suposem que jo digués que un d'aquests
punts és Tròade. Un qualsevol. Tu no hi veuries cap diferència.
—Espera't un moment, Cimon. No et facis tant el savi. És natural que ho vulgui saber. Hi viurem
un quant temps, a Júnior. I pel que sabem, també podríem morir-hi.
—Aquí no hi ha públic, Novee, ni orquestra, ni micròfons, ni trompetes… No cal que ens posem
tan teatrals. No hi morirem, allà. Si ens hi moríem, seria per culpa nostra i probablement de resultes
d'una indigestió. —Ho va dir amb l'èmfasi peculiar que els homes frugals posen a les seves paraules
quan parlen amb golafres, com si una bona digestió només fos deguda a una rígida virtut i a un
intel·lecte superior.
—Però hi van morir mil persones —va dir Novee en veu baixa.
—Sí. I a tota la galàxia en moren gairebé mil milions cada dia.
—No pas d'aquesta manera.
—Ah, no?
Fent un esforç, Novee va procurar mantenir el seu to lent i afectat habitual.
—Vam decidir que no hi hauria discussions fora de les reunions oficials —va dir.
—Jo no haig de discutir de res —va dir Cimon, tot moix—. No són altra cosa que dues estrelles
normals. Encara no sé per què coi em vaig oferir voluntari. Suposo que va ser per l'ocasió que se'm
presentava de veure de prop aquest sistema troià desmesuradament gran. Potser va ser la idea de
veure un planeta habitable dotat d'un sol doble. No sé per què se'm va acudir que això podia tenir
alguna cosa de sorprenent.
—Perquè vas pensar en el miler d'homes i dones que van morir —va dir Novee, i va continuar
immediatament—: Escolta, digue'm una cosa. Què és un planeta troià?
El metge va sostenir la mirada despectiva de l'altre durant un moment i després va afegir:
—Molt bé, d'acord, no ho sé. I què? Tu no deus saber-ho tot, tampoc. Què en saps de les
incisions ultrasòniques, per exemple?
—No res, ni m'importa —va replicar Cimon—. Al meu entendre, tots els coneixements que
ultrapassen la teva especialitat són inútils i constitueixen una pèrdua d'energia mental. Les opinions
de Sheffield em deixen fred.
—De totes maneres, a mi m'agradaria saber què són els planetes troians. Si m'ho pots explicar, és
clar.—
Sí, home. En realitat, ja ens en van posar al corrent en donar-nos les instruccions preliminars,
però tu no devies escoltar. Quasi totes les estrelles múltiples, i això equival a dir una tercera part de
totes les estrelles, tenen alguna mena de planetes. Per desgràcia, aquests planetes mai no són
habitables. Si estan massa lluny del centre de gravetat del sistema estel·lar per descriure una òrbita
més o menys circular, són tan freds que tenen oceans d'heli. Si estan prou a la vora per rebre
escalfor, l'òrbita que descriuen és tan capritxosa que almenys una vegada a cada revolució passen tan
a prop d'una estrella o de l'altra que el ferro es fon a la superfície. Tanmateix, aquí al sistema de
Lagrange, tenim un cas insòlit. Les dues estrelles, Lagrange I i Lagrange II, i el planeta Tròade
juntament amb el seu satèl·lit Ílion, estan situades en els angles d'un triangle equilàter imaginari. Ho
entens? Doncs bé: resulta que aquesta distribució és estable, però no em preguntis per què, per l'amor
de Déu. Accepta-ho sense dir ni piu, com a opinió professional.
—No se m'acudiria pas de posar-ho en dubte —va murmurar Novee.
Cimon va fer cara d'empipat, i va prosseguir:
—Tot el sistema gravita com un tot inseparable. Tròade està sempre a cent milions de milles de
cada sol, i entre els sols en qüestió hi ha una distància de cent milions de milles.
Novee es va fregar l'orella amb expressió de descontent.
—Tot això ja ho sé. Encara que t'estranyi, sí que les vaig escoltar, les instruccions. Però, per què
és un planeta troià? Què ho fa que es digui així?
Els llavis fins de Cimon es van contraure, com si reprimís per la força una paraula desagradable.
Després va dir:
—En el nostre sistema solar tenim una distribució semblant. El Sol, Júpiter i un grup d'asteroides
petits formen un triangle equilàter estable. I resulta que aquests asteroides van rebre noms com ara
Hèctor, Aquil·les, Àiax i els d'altres herois de la guerra de Troia. Per això… Ja en tens prou, oi?
—Això és tot? —va dir Novee.
—Sí. Has acabat de fer-me la guitza?
—Au, vés a fer punyetes.
Novee es va aixecar, disposant-se a deixar sol l'indignat astrofísic, però la porta corredissa es va
obrir al moment que anava a tocar l'activador, i Borís Vernadsky, el geoquímic, va entrar a la sala.
Era un home de cara rodona, celles fosques i boca grossa, de sempre propens a les camises de
rodonetes i a les peces de roba de plàstic vermell amb botons magnètics.
Va fer cas omís de la cara encesa de Novee i de la gelada expressió de disgut de Cimon.
En to despreocupat, va dir:
—Estimats col·legues, si escolteu atentament, és possible que sentiu una explosió que farà
tremolar la Via Làctia, procedent de la cabina del capità.
—Què passa? —va preguntar Novee.
—El capità ha enxampat Annuncio, el geniet predilecte de Sheffield, i el doctor ha pujat fet una
fúria, traient foc pels queixals.
Cimon, que s'havia aturat per escoltar, se'n va anar amb un bufec.
Novee va exclamar:
—Sheffield! Però si aquell home és incapaç d'enfadar-se! Mai no li he sentit aixecar la veu.
—Doncs aquesta vegada ho ha fet. Quan ha descobert que el xicot havia sortit de la cabina sense
el seu permís i que el capità li estava estirant les orelles… Ui! Ho sabies que s'havia aixecat, el
xicotet, i ja anava en dansa, Novee?
—No, però no m'estranya. El mareig de l'espai és una d'aquelles coses rares. Quan t'agafa, et
penses que t'estàs morint. De fet, no sembles d'aquest món. Però al cap de dos minuts ja t'ha passat i
et trobes bé. Aixafat, però bé. Aquest matí he dit a Mark que aterraríem demà i això deu haver-lo
retornat. La idea d'una superfície planetària a quatre passes fa miracles amb el mareig de l'espai.
Aterrarem aviat, oi, Cimon?
L'astrofísic va dir alguna cosa inintel·ligible que es podia interpretar com un grunyit
d'assentiment.
—En fi —va dir Novee—. I què ha passat?
Vernadsky va continuar:
—Doncs bé: resulta que Sheffield i jo tenim la cabina a mitges des que aquell xicot va començar
a perdre l'esma per culpa del mareig de l'espai i va haver de reposar; Sheffield es passa tot el sant
dia assegut a la taula amb les seves fotudes cartes de navegar i donant la llauna amb l'ordinador de
polsera. De cop i volta sona el telèfon, m'hi poso i és el capità. Es veu que té el xicot allà amb ell, i
vol saber què daixonses i dallonses es proposa el govern en fotre-li un espia a la nau. Llavors
Sheffield li diu cridant que li clavarà a l'entrecuix una macropalanca Collamore si s'ha dedicat a
emprenyar el noi i se n'ha anat com un llamp, deixant el telèfon connectat i el capità renegant a l'altra
banda.
—Em sembla que exageres —va dir Novee—. Sheffield és incapaç de dir aquestes coses.
—Potser no ha dit ben bé això, però s'hi assemblava molt.
Novee es va encarar amb Cimon:
—Tu ets el cap del grup. Per què no hi intervens?
—En casos com aquest —va remugar Cimon— tothom es recorda que sóc el cap del grup. De
cop i volta em carreguen de responsabilitats. Ja s'arreglaran! Sheffield és molt eloqüent i el capità
sempre porta les mans al darrere. La pintoresca descripció de Vernadsky no significa necessàriament
que tots dos hagin d'arribar a les mans.
—D'acord, però en una expedició com la nostra no se'n treu res, de barallar-se.
—No parleu de la nostra expedició! —va dir Vernadsky, aixecant les mans amb temor simulat i
tombant els ulls cap al cel—. Ja tremolo de pensar en el moment que ens trobarem entre les despulles
de la primera expedició.
Però com si aquella imatge fos massa frívola, de sobte tothom es va quedar sense saber què dir.
Fins i tot el clatell de Cimon, que era l'únic que se li veia per damunt de la butaca, va semblar posarse
una mica rígid per culpa d'aquella referència.
5
Oswald Mayer Sheffield, psicòleg, prim com un filferro i alt com un bon tros d'aquest material, dotat
d'una veu que tant podia servir per cantar òpera amb sorprenent virtuosisme com per fer-se entendre
sempre amb suavitat, però alhora amb una precisió implacable, no mostrava la irritació que es podia
preveure pel relat de Vernadsky.
Fins i tot somreia quan va entrar a la cabina del capità.
Tan bon punt el va veure, el capità va esclatar, enfurit:
—Miri, Sheffield…
—Un moment, capità Follenbee —el va interrompre Sheffield—. Com estàs, Mark?
Mark va abaixar els ulls i va contestar amb veu apagada:
—Molt bé, doctor Sheffield.
—No ho sabia, que t'havies llevat.
Tot i que no hi havia ni una ombra de retret en la seva veu, Mark va contestar en to d'excusa:
—Em trobava més bé, doctor Sheffield, i no sé estar sense fer res. Des que sóc en aquesta nau no
he fet absolutament res. És per això que he trucat al capità, per demanar-li que em deixés veure el
diari de navegació i ell m'ha dit que pugés.
—Molt bé. Estic segur que no li farà res que tornis a la teva cabina, ara.
—Ah, no? —va començar a dir el capità.
Els ulls tranquils de Sheffield es van parar sobre el capità.
—El responsable d'aquest noi sóc jo —va dir.
Per un motiu o altre, el capità no va saber què contestar-li: no se li acudia res.
Mark, dòcilment, va fer mitja volta i Sheffield va mirar com se n'anava, esperant fins que la porta
no va estar ben tancada un altre cop.
Llavors es va tombar cap al capità.
—Es pot saber què coi passa, capità?
Els genolls del comandant de la nau es van flexionar lleugerament, i després es van redreçar i van
tornar a flexionar-se amb una mena de ritme amenaçador. Els cops que donava amb les mans,
amagades al seu darrere, se sentien perfectament.
—Això és cosa meva. El capità de la nau sóc jo, Sheffield.
—Ja ho sé.
—I sap què significa? Aquesta nau, a l'espai, gaudeix de les atribucions jurídiques d'un planeta.
Això vol dir que en sóc el governant absolut. A l'espai, el que dic jo és llei. El Comitè Central de la
Confederació dóna suport a les meves decisions. He de mantenir la disciplina, a bord, i cap espia…
—Molt bé, d'acord. Deixi'm que li digui unes quantes coses, ara. A vostè l'ha contractat el
Departament de Províncies Exteriors per tal de dur a terme una expedició finançada pel govern al
sistema de Lagrange, per romandre-hi tant de temps com ho exigeixin les investigacions i ho permetin
la seguretat de la tripulació i de la pròpia nau, i per emprendre finalment el viatge de tornada. En
firmar aquest contracte, vostè ha assumit certes obligacions, tant si ho vol com si no, capità. Per
exemple, no pot tocar els nostres instruments ni malmetre'ls.
—Jo no ho faig pas, això! —La veu del capità va esclatar amb indignació.
—Sí que ho fa —va replicar Sheffield tranquil·lament—. Faci el favor de no tocar Mark
Annuncio, capità. De la mateixa manera que no pot tocar per res el monocrom de Cimon ni el
micròptic de Vailleux, no pot tocar el meu Annuncio. Ni tan sols amb la punta d'un dit, per més dit de
capità que sigui. Entesos?
El capità va inflar el pit cobert amb l'uniforme.
—Jo no rebo ordres de ningú a bord de la meva pròpia nau. El llenguatge que fa servir
constitueix una falta de disciplina, senyor Sheffield. Continuï parlant així i l'arrestaré a la seva
cabina. A vostè i al seu Annuncio. Si no li agrada, queixi's a la Junta de Revisió quan tornem a la
Terra. Fins aleshores, muts i a la gàbia!
—Capità, deixi'm que li expliqui una cosa. Mark forma part del Servei Mnemotècnic…
—Ja ho sé. M'ho ha dit ell. El Servei Numotècnic. El Servei Numotècnic. Per mi, és el mateix
que la policia secreta. I no estic disposat a tolerar-la a bord de la meva nau.
—Servei Mnemotècnic —va dir Sheffield pacientment—. Ema-ena-e-ema-o-te-e-ce-ena-i-ce. No
«numotècnic». És una paraula d'origen grec que significa memòria.
El capità va mig aclucar els ulls.
—Aquest paio té molta memòria?
—Exactament, capità. En certa manera això és culpa meva, ja que l'hauria d'haver posat al
corrent. No cal dir que ho hauria fet si el noi no s'hagués trobat tan malament així que vam envolarnos.
El seu estat va fer que m'oblidés de totes les altres coses. Fora d'això, no se'm va acudir que
pogués arribar a interessar-se pel funcionament de la nau. No m'explico com espais no se'm va
acudir, ja que s'interessa per tot.
—Així que s'interessa per tot, eh? —El capità va fer una ullada al rellotge de la paret—. Posi'm
al corrent ara, eh? Però no em surti amb parauletes rares, ni tampoc vagi amb embuts. Tinc el temps
comptat.
—No trigaré gaire, li ho asseguro. Vostè és un home de l'espai, capità. Digui'm, doncs: quants
mons habitats creu que hi ha a la Confederació?
—Vuitanta mil va contestar el capità immediatament.
—Vuitanta-tres mil dos-cents —va puntualitzar Sheffield—. Què suposa que es necessita per
dirigir una organització política d'aquestes dimensions?
El capità tampoc no va vacil·lar, aquesta vegada:
—Ordinadors —va respondre.
—Això mateix. Només cal pensar en la Terra, on la meitat de la població treballa per l'Estat i no
fa altra cosa que classificar dades. Després, tots els altres mons tenen les seves respectives sucursals
de classificació de dades. I, tot i així, encara se'n perden, de dades. Cada món sap alguna cosa que
els altres ignoren. Gairebé cada persona d'aquests mons. Miri el nostre grupet. Vernadsky no sap res
de biologia, i si jo hagués de sobreviure amb la química que sé, em moriria de seguida. Cap de
nosaltres no és capaç de pilotar la nau més senzilla, tret de Fawkes. Per tant, hem de treballar en
equip i proporcionar-nos mútuament els coneixements que ens falten. Però això comporta un perill.
Cap de nosaltres no sap del cert quines de les dades o coneixements que posseïm podran ser útils a
un company en determinades circumstàncies. No podem asseure'ns i posar-nos a recitar tot el que
sabem. Així doncs, no tenim altre remei que actuar basant-nos en conjectures, i de vegades aquestes
conjectures són errònies. De tant en tant, dos fets, per exemple el fet A i el fet B, poden concordar
meravellosament. Per tant, l'individu A, que coneix el fet A, li diu a l'individu B, que coneix el fet B:
«Per què no m'ho deies fa deu anys, això?» I l'individu B contesta: «Em va semblar que no era
important», o bé «Em pensava que ho sabia tothom».
—Per això serveixen els ordinadors —va dir el capità.
—Els ordinadors són limitats, capità —va replicar Sheffield—. Se'ls ha de formular preguntes. A
més a més, aquestes preguntes han de ser de tal mena que es puguin formular mitjançant un nombre
limitat de símbols. Fora d'això, els ordinadors tenen una manera de procedir completament literal:
responen exclusivament el que els preguntes i no el que penses. De vegades la pregunta exacta no se
li acut a ningú, o se li donen a l'ordinador uns símbols equivocats, i aleshores la màquina ni tan sols
contesta. El que nosaltres necessitem, el que necessita tota la humanitat, és un ordinador que no sigui
mecànic; un ordinador amb capacitat creadora. Només n'hi ha un, capità. —El psicòleg es va tocar la
templa—. Tots en tenim un.
—És possible —va admetre el capità, a contracor—, però jo em quedo amb els tradicionals, eh?
Amb els que s'ha de pitjar un botó.
—N'està segur? Les màquines no tenen pressentiments. Ha tingut mai cap pressentiment, vostè?
—Vol dir que no s'aparta de la qüestió? —va preguntar el capità, mirant de nou el rellotge.
—En algun lloc del cervell tenim un arxiu de totes les dades que hem percebut en algun moment.
Només una mínima part d'aquestes dades es recorda conscientment, però hi són totes, allà, i n'hi ha
prou amb una petita associació per evocar una dada concreta, sense que l'individu sàpiga d'on ve.
Llavors es té el que anomenem «pressentiment» o «sensació». Algunes persones són més sensibles
que d'altres, a aquestes coses, i també n'hi ha que poden ser instruïdes especialment. Una minoria
s'acosta a la perfecció, com Mark Annuncio i un centenar de persones com ell. Espero que algun dia
n'hi hagi mil milions, de persones així, i llavors sí que podrem parlar de debò d'un Servei
Mnemotècnic… Durant tota la vida, aquestes persones no fan altra cosa que llegir, mirar i escoltar. I
s'exerciten a fer aquestes activitats d'una manera cada cop més eficient. Les dades que recullen no
tenen importància per elles mateixes. No cal que tinguin un sentit o un significat evidents. Tant és que
algú del Servei vulgui passar una setmana estudiant els resultats dels campionats de polo espacial del
Sector de Canopus del segle passat. Qualsevol dada pot ser útil un dia o altre. Aquest és el nostre
axioma fonamental… Molt de tant en tant, un membre del Servei aconsegueix relacionar unes dades
que cap màquina no hauria estat capaç de relacionar. En tal situació, la màquina fracassa perquè no
hi ha cap ordinador que pugui disposar d'aquestes dues dades completament inconnexes i, encara que
en disposés, no hi hauria ningú que estigués prou sonat per fer-li la pregunta adequada. Una bona
correlació establerta pel Servei pot amortitzar tots els diners que s'hi han invertit en deu o dotze anys,
o fins i tot més.
El capità va aixecar la seva manassa amb expressió preocupada.
—Esperi's. Annuncio ha dit que en el registre terrestre no hi figura cap nau anomenada Triple G.
Vol dir que se sap de memòria totes les naus registrades?
—És probable —va dir Sheffield—. Potser s'ha llegit sencer el Registre de Naus Mercants. Si és
aquest el cas, deu saber tots els noms, tonatges, anys de construcció, ports d'escala, dotació, i tot allò
que contingui el registre.
—I quan era aquí, s'ha posat a comptar estrelles.
—I per què no? És una dada més.
—Quina bestiesa!
—Potser sí, capità. Però el cas és que un home com Mark és diferent de qualsevol altre. Ha rebut
una educació extravagant i estrambòtica, i veu la vida d'una manera igualment extravagant i
estrambòtica. Aquesta és la primera vegada que abandona la residencia del Servei des que hi va
ingressar a l'edat de cinc anys. S'altera per qualsevol cosa… i pot tenir un greu daltabaix fàcilment.
Com que això no ha de passar, jo tinc l'obligació de vetllar per ell. És el meu instrument; un
instrument més valuós que totes les coses que conté aquesta nau perfectament empaquetades formant
una bola de xarxa de plutoni. De persones com ell només n'hi ha un centenar, en tota la Via Làctia.
El capità Follenbee va prendre un aire de dignitat ferida.
—Molt bé, doncs. Que miri el diari de navegació. Però d'una manera rigorosament confidencial,
eh?
—No pateixi. Només parla amb mi, i jo no dic res a ningú, llevat que descobreixi una correlació.
Va semblar que el capità no creia que allò també estigués comprès en la classificació de
«rigorosament confidencial», però va dir:
—I la tripulació… —va fer una pausa significativa—. Vostè ja m'entén.
Sheffield es va dirigir cap a la porta.
—Mark ja ho sap, això. La tripulació no sabrà res, per ell; no passi ànsia.
Quan ja estava a punt d'anar-se'n, el capità va cridar-lo:
—Sheffield!
—Què?
—Què dimoni és un noncompos?
Sheffield va reprimir un somriure.
—Això li ha dit?
—Què és?
—És l'abreviatura de non compos mentis, el nom que donen els del Servei als qui no en formen
part. Vostè n'és un, igual que jo. És una expressió llatina que vol dir «no tenir el seny complit».
Segons la meva opinió, capità… em sembla que tenen raó.
Va sortir precipitadament de la cabina.
6
Mark Annuncio va repassar el diari de navegació en quinze segons. El va trobar incomprensible,
però la major part dels elements informatius que arxivava a la ment ho eren. Això no el preocupava,
ni tampoc que fos avorrit. Va tenir una desil·lusió en veure que no satisfeia la seva curiositat, i per
això el va deixar amb una mescla d'alleujament i enuig.
Després va passar a la biblioteca i va despatxar tres dotzenes de volums amb tanta rapidesa com
permetia el dispositiu de lectura automàtic. Havia passat tres anys de la seva adolescència aprenent a
llegir mitjançant el mètode de la forma total i encara recordava amb orgull que havia aconseguit la
millor nota del seu curs als exàmens finals.
Finalment va ficar-se en la part de la nau destinada a laboratori i es va dedicar a tafanejar una
mica pertot arreu. No feia preguntes i continuava caminant quan algú començava a fixar-se en ell.
L'empipava moltíssim que el miressin d'aquella manera, com si fos una mena d'animal estrany.
No suportava els aires de superioritat dels seus companys, com si tingués algun valor concentrar
totes les energies d'un cervell en una matèria mínima per després recordar-ne només una part molt
petita.
Tard o d'hora, és clar, hauria de fer-los preguntes. Ho exigia la seva feina, i encara que no fos
així, la curiositat l'incitaria a fer-ho. Tanmateix, esperava poder-se'n estar fins que no haguessin
baixat al planeta.
Li resultava agradable saber que es trobaven a l'interior d'un sistema estel·lar. Ben aviat veuria
un món nou, amb uns sols nous —dos, en concret— i una nova lluna. Quatre objectes que li
proporcionarien observacions noves de trinca; immensos magatzems de dades que podria recollir
amorosament per classificar-les més tard.
S'emocionava només de pensar en la muntanya informe de dades que l'esperaven. La seva ment,
per a ell, era un catàleg fabulós amb índex de matèries, índex de títols i índex d'autors. La veia
estenent-se indefinidament en totes direccions. Polida. Suau. Ben lubricada. Un mecanisme de
precisió.
En pensar en les golfes polsegoses que els noncompos anomenaven ments, gairebé va esclatar de
riure. Ho notava fins i tot quan parlava amb el doctor Sheffield, que no era mal tipus, tot i ser un
noncompos. De vegades s'esforçava i gairebé arribava a entendre'ls. Els altres, els qui formaven la
tripulació, tenien ments que no passaven de ser magatzems de fusta. Magatzems de fusta plens de
pols, amb taulons escampats pertot arreu; i els únics que podien abastar eren els de sobre de tot.
Pobres imbècils! N'hauria tingut llàstima si no haguessin estat tan fastigosament antipàtics. Si
sabessin com eren en realitat… Si se n'adonessin.
Sempre que podia, Mark rondava pels punts d'observació per veure com s'anaven acostant als
nous mons. Van passar molt a prop del satèl·lit Ílion. (Cimon, l'astrofísic, tenia molta cura
d'anomenar sempre al seu planeta de destí Tròade i al satèl·lit Ílion, però tots els altres els
anomenaven Júnior i Síster, respectivament.) A la banda oposada dels dos sols, en la posició
contrària del sistema troià, hi havia un grup d'asteroides. Cimon els va batejar amb el nom de
Lagrange Èpsilon, però els altres els anomenaven Els gossets.
Mark pensava en tot això d'una manera vaga i simultània. El nom d'Ílion li va passar pel cap i
gairebé no en va fer cas, deixant-lo passar com una dada que no oferia cap interès immediat. D'una
manera encara més vaga, i encara més per sota del seu nivell de consciència mental, s'hi bellugaven
confusament unes altres cinc-centes variants vulgars de noms que es contraposaven a la dignitat de la
nomenclatura astronòmica. Alguns els havia trobat durant les seves lectures, d'altres els havia sentit
en programes subetèrics, i la resta els havia atrapat al vol en converses de cada dia, o bé els havia
ensopegat en alguns noticiaris. Aquelles dades les hi podien haver comunicat directament o podien
ser una paraula sentida per casualitat. Però fins i tot la substitució de George G. Grundy per Triple G
ocupava algun lloc de l'arxiu indefinit de la seva ment.
Sheffield s'havia interessat sovint sobre els seus processos mentals… d'una manera molt amable i
cautelosa.
—Volem tenir més persones com tu, Mark, al Servei Mnemotècnic. En necessitem uns quants
milions. Mils de milions, en realitat, quan la raça humana ocupi tota la galàxia, la qual cosa
s'esdevindrà algun dia. Però, d'on els traurem? No n'hi ha prou de refiar-se del talent natural. Tots en
posseïm, en grau més o menys alt. És l'educació d'aquestes facultats, el que compta, i si no podem
saber més bé en què consisteixen, no sabrem com educar-les.
I compel·lit per Sheffield, Mark es va dedicar a observar-se, a escoltar-se, a inspeccionar el seu
interior, tractant d'analitzar-se. Així va descobrir els arxivadors que tenia al cap. Els va veure
desfilar davant dels seus ulls. Va observar com sorgien les dades aïllades obeint la seva crida,
sempre disposades, tremoloses. Tot alio era difícil de descriure, però es va esforçar a fer-ho.
D'aquesta manera, va augmentar la seva pròpia confiança. L'angoixa que havia patit en la seva
infància i durant els primers anys al Servei va anar disminuint. Ja no es va despertar més a mitjanit,
amarat de suor, cridant per culpa de la por que tenia d' oblidar. I el mal de cap li va passar
definitivament.
Va veure com Ílion creixia en el portell d'observació. Era més brillant del que s'havia imaginat
que pogués ser una lluna. (Les xifres de la intensitat de la llum de tres-cents planetes habitats van
desfilar per la seva ment, pulcrament disposades en ordre decreixent. Amb prou feines li van tocar
l'epidermis mental, i ell no els va fer ni cas.)
Aquella brillantor que el feia pestanyejar estava concentrada en les immenses taques irregulars
que, segons havia dit Cimon —ell el va sentir per casualitat quan contestava amb veu cansada a una
altra pregunta—, van ser antigament un fons marí. Una observació va sorgir en el cervell de Mark.
L'informe inicial de Hidosheki Makoyama afirmava que la composició d'aquelles sals brillants era
d'un 78,6% de clorur sòdic, un 19,2% de carbonat de magnesi i d'un 1,4% de sulfat de potassi… La
idea va dissipar-se. Era innecessària.
Ílion tenia atmosfera. Una pressió d'uns 100 mil·límetres de mercuri. (Una mica més d'una
vuitena part de la terrestre, deu vegades la de Mart, un 0,254 de la de Coralemon i un 0,1376 de la
d'Aurora.) Va deixar ociosament que els decimals continuessin creixent. Era una forma d'exercici,
però l'avorria. L'aritmètica ràpida era una cosa que ja s'aprenia al cinquè curs. De fet, encara tenia
algunes dificultats amb el càlcul integral, i es pensava que potser era degut al fet que no sabia què era
una integral. Van passar-li pel cap com un llamp mitja dotzena de definicions, però ell mai no havia
sabut prou matemàtiques per entendre-les, tot i que era capaç de repetir-les textualment fil per randa.
A l'escola sempre els havien dit: «Mai no prengueu massa interès per una matèria o una sèrie de
matèries. Tan aviat com cediu a aquesta temptació, començareu a seleccionar les dades, i això s'ha
d'evitar costi el que costi. Tot, qualsevol cosa, és important. Mentre tingueu els elements informatius
arxivats, importa ben poc que els entengueu o no.»
Però els noncompos no pensaven així. Ments arrogants plenes de llacunes!
S'anaven acostant a Júnior. També era brillant, però amb una lluïssor diferent. Provenia dels
casquets polars del nord i del sud del planeta. (Un munt de manuals de paleoclimatologia terrestre
van creuar la ment de Mark, però ell no va fer res per aturar-los.) Els casquets polars reculaven. Al
cap d'un milió danys, Júnior gaudiria d'un clima semblant al que tenia la Terra en aquells moments.
Posseïa un volum i una massa similars als de la Terra, i la seva rotació ocupava un període de trentasis
hores.
Podria haver estat el germà bessó de la Terra. Les diferències que separaven tots dos planetes,
segons l'informe de Makoyama, eren favorables a Júnior. Pel que se sabia, no hi havia res en aquell
planeta que pogués constituir una amenaça per a la humanitat. D'altra banda, ningú no s'hauria pogut
imaginar tampoc que existís, si no s'hagués donat el cas que la primera colònia humana establerta al
planeta va ser anihilada completament. I el pitjor de tot és que la destrucció va esdevenir-se de tal
manera que l'estudi de les dades que es van poder recuperar no proporcionava cap indici raonable
sobre el que havia passat.
7
Unes hores abans de l'aterratge, Sheffield va entrar a la cabina de Mark per acompanyar-lo. Al
principi del viatge, els havien col·locat a tots dos en la mateixa cabina. Allò es va fer a títol
d'experiment, ja que als mnemotècnics no els agradava la companyia dels noncompos, encara que
fossin dels millors. De totes maneres, l'experiment havia estat un fracàs. Tan bon punt van haver-se
envolat, la cara plena de suor de Mark i els seus ulls suplicants van donar a entendre que necessitava
la intimitat per damunt de tot.
Sheffield se'n sentia responsable. Se sentia responsable de tot allò que afectés Marc, tant si era
culpa seva, com si no. Eren homes com ell els qui havien educat Mark i altres nens de les seves
característiques, convertint-los en veritables ruïnes humanes. Els havien fet madurar per força. Els
havien deformat per fer-los cabre en un motlle. Els havien impedit que es relacionessin
espontàniament amb nens de la seva edat, per tal que no agafessin hàbits normals. Cap mnemotècnic
no havia pogut contraure matrimoni normalment, ni tan sols dins del seu propi grup.
Allò creava un terrible sentiment de culpa a Sheffield.
Vint anys enrere hi va haver una dotzena de nois educats a l'única escola que existia en aquell
temps, i que estava dirigida per U Karaganda, un asiàtic sonat que feia petar-se de riure els
periodistes com pocs. Karaganda va acabar per suïcidar-se, impel·lit qui sap per quin motiu, però
d'altres psicòlegs, com ara Sheffield, sens dubte no tan brillants com ell però molt més respectables,
ja eren seguidors seus i havien après del mestre.
L'escola va continuar funcionant i se'n van establir d'altres. Fins i tot se'n va fundar una a Mart,
que en aquell moment només tenia cinc alumnes. Segons les últimes xifres, hi havia cent tres
llicenciats amb matrícula d'honor; naturalment, només una part molt petita dels qui es matriculaven
acabaven el curs. Cinc anys abans, el Govern Planetari Terrestre (que no s'ha de confondre amb el
Comitè Galàctic Central, amb seu a la Terra i que governa tota la Confederació Galàctica) va
autoritzar la creació del Servei Mnemotècnic, dependent del Ministeri de l'Interior.
Les despeses que havia comportat la creació del Servei ja s'havien amortitzat unes quantes
vegades, però això ho sabien molt pocs. D'altra banda, el govern terrestre no divulgava res que es
relacionés amb el Servei Mnemotècnic. Es tractava d'una qüestió delicada, que encara es
considerava com un experiment. El govern temia que el fracàs pogués pagar-se car en el terreny
polític. L'oposició (a la qual amb prou feines podien impedir que s'aprofités de l'afer per a les seves
campanyes) parlava de la «guilladura del govern» i del «malbaratament dels diners dels
contribuents». I això últim malgrat l'existència de proves documentals que demostraven justament el
contrari.
Amb la civilització maquinista que predominava en la galàxia, era difícil que es valoressin les
proeses d'una ment humana que no havia tingut una gran preparació.
A Sheffield li hauria agradat saber si encara faltava gaire perquè aquest tipus de ments es
valoressin.
Però era millor que no estigués deprimit en presència de Mark. Hi havia massa perill de contagi.
—Et trobo molt bé, noi —va dir-li.
Mark va semblar que s'alegrava de veure'l. Pensativament, va dir:
—Quan tornem a la Terra, doctor Sheffield… —Es va interrompre, posant-se una mica vermell, i
va prosseguir—: Això suposant que tornem… Penso procurar-me tants llibres i pel·lícules com pugui
sobre els costums de la gent. Gairebé no he llegit res, d'això. He buscat a la biblioteca de la nau i he
vist que no tenien res.
—Què ho fa que t'interessi, aquest tema?
—És a causa del capità. Segons vostè, ell li va dir que la tripulació no havia de saber que ens
dirigíem cap a un planeta on va morir la primera expedició que va explorar-lo, oi?
—Sí, això mateix. Per què?
—Perquè els astronautes pensen que porta mala sort aterrar en un món així, sobretot si sembla
inofensiu. Sap com l'anomenen? Reclam.
—Exacte.
—Això és el que diu el capità, però no crec que sigui conforme a la veritat. Penso en els disset
planetes habitables dels quals mai no van tornar les primeres expedicions, i en els que mai no s'hi
van poder establir colònies. I cadascun d'ells va ser colonitzat més tard, i actualment tots formen part
de la Confederació. Sarmatia n'és un, i s'ha convertit en un món força desenvolupat.
—També hi ha planetes en què els desastres són continus —Sheffield, expressament, va formular
aquesta frase com l'afirmació d'un fet.
(Mai no s'han de fer preguntes de caràcter tècnic. Heus aquí una de les normes de Karaganda. Les
correlacions mnemotècniques no corresponen a la intel·ligència conscient no són volitives. Quan es
fa una pregunta directa les correlacions resultants són nombroses, però només com les que qualsevol
persona moderadament informada pot efectuar. Era la ment inconscient la que salvava les llacunes
més àmplies i impracticables.)
Mark, com li hauria passat a qualsevol mnemotècnic, va caure en la trampa i va dir enèrgicament:
—No, jo mai no he sentit parlar de cap. Almenys, si el planeta és completament habitable. Si el
planeta és de gel massís, o un desert total, llavors és diferent. Però Júnior no és així.
—No, no és així —va assentir Sheffield.
—Llavors, per què en té por, la tripulació? Mentre era al llit no vaig parar de pensar-hi. Va ser
aleshores que se'm va acudir de mirar el diari de navegació. Com que mai no n'havia vist cap, valia
la pena, de fer-ho. I estava segur que hi trobaria la solució, allà.
—Ja… —va dir Sheffield.
—Però… potser em vaig equivocar. No vaig trobar en tot el diari ni la més petita referència als
propòsits de l'expedició. Una cosa així no té gaire lògica, tret que es vulgui mantenir en secret la
finalitat de l'expedició. Semblava que fins i tot se'ls volgués amagar als altres oficials de la nau. I al
diari, el nom de la nau apareix com George G. Grundy.
—Això no m'estranya. És natural que sigui així —va dir Sheffield.
—No ho sé pas. Aquesta qüestió de la Triple G em va fer mala espina —va dir Mark,
misteriosament.
—Sembla que et desil·lusioni que el capità no mentís —va comentar Sheffield.
—No em desil·lusiona. Més aviat em treu un pes de sobre. Jo em pensava…, em pensava… —Es
va interrompre, amb l'aire desconcertat, però Sheffield no va fer res per ajudar-lo. Així, es va veure
obligat a continuar—: Em pensava que tots m'enganyaven, no tan sols el capità. Fins i tot vostè, podia
enganyar-me, doctor Sheffield. M'imaginava que vostè no volia que parlés amb la tripulació, pel
motiu que fos.
Sheffield va provar de somriure i ho va aconseguir. La deformació professional del Servei
Mnemotècnic era la suspicàcia. Com que vivien incomunicats, aquells mnemotècnics eren una mica
diferents. La relació de causa i efecte saltava a la vista.
En to despreocupat, Sheffield va dir:
—Quan estudiïs la història dels costums, veuràs que aquestes supersticions no es fonamenten
necessàriament en l'anàlisi lògica. Tothom s'imagina que ha de passar alguna cosa dolenta, en un
planeta que ha assolit la notorietat. Les coses bones que hi passen no es tenen en compte; allò dolent,
en canvi, es proclama als quatre vents, s'esbomba i s'exagera. I la cosa va augmentant
progressivament, com una bola de neu.
Apartant-se de Mark, es va posar a inspeccionar els seients hidràulics. Aviat aterrarien. Va
palpar sense cap necessitat l'ampla cingla de les corretges, girat d'esquena al xicot. Protegit d'aquesta
manera, va dir, gairebé xiuxiuejant:
—I, sens dubte, el que empitjora la situació és que Júnior sigui tan diferent.
(Calma, calma, va dir-se dintre seu. No precipiti's les coses. Ja havia provat aquell truc
anteriorment i…)
—No, no és pas això —deia Mark—. Les altres expedicions que van fracassar eren diferents. La
veritat és aquesta.
Sheffield continuava girat d'esquena, esperant. Mark va prosseguir:
—Les altres disset expedicions que van fracassar en planetes que ara estan habitats, eren totes
petites expedicions de reconeixement. En setze dels casos, la causa de la mort va ser la destrucció de
la nau per un motiu o un altre, i en el cas que resta —el de Coma Minor—, el fracàs va ser el resultat
d'un atac per sorpresa emprès per formes de vida indígena, no intel·ligents, no cal dir-ho. Tinc els
detalls de tots els casos…
(Sheffield ja no va poder aguantar-se més la respiració. Mark era capaç de donar-li els detalls de
les disset expedicions, sense descuidar-se'n ni un. Per a ell era molt fàcil de repetir textualment tots
els informes de cada expedició, paraula per paraula; tan fàcil com dir sí o no. I potser se li acudiria,
de repetir-los. Els mnemotècnics no tenien capacitat de selecció. Això era un dels trets que feien
impossible la convivència entre ells i les persones normals. Els mnemotècnics eren uns pesats com
no n'hi ha per la seva pròpia naturalesa. Fins i tot Sheffield, que estava acostumat a escoltar-los, i
que no tenia cap intenció d'interrompre Mark si li agafava la dèria de parlar, va sospirar suaument.)
—… però no serviria per a res, repetir-los —va continuar Mark, i Sheffield va sentir que se
salvava d'una llauna monumental—. No concorden amb els de l'expedició a Júnior. Aquesta va
consistir en una veritable colonització: es van establir al planeta set-cents vuitanta-nou homes, duescentes
set dones i quinze nens menors de tretze anys. En el decurs de l'any següent, s'hi van afegir, per
immigració, tres-centes quinze dones, nou homes i dos nens. La colònia va subsistir durant gairebé
dos anys i es desconeix la causa de la mort de tots el qui la integraven. Si s'ha de jutjar pel seu propi
informe, podria haver estat una epidèmia. Això és diferent, no cal dir-ho. Però a Júnior no hi ha res
d'insòlit, tret, és clar de… —Mark va fer una pausa, com si aquell detall tingués tan poca importància
que ni tan sols valgués la pena d'esmentar-lo.
Sheffield es va contenir per no cridar. Però es va esforçar per dir amb calma:
—Ah, sí, la diferència que tots sabem.
Mark va prosseguir:
—Exacte. Que té dos sols, i tots els altres planetes només en tenen un.
El psicòleg hauria plorat de ràbia. Res!
Però, per a què hauria servit? La pròxima vegada tindria més sort. El qui no sigui capaç de tenir
paciència amb un mnemotècnic, més valdrà que en prescindeixi.
Es va asseure en el seient hidràulic i es va lligar ben fort amb les corretges. Mark va fer el
mateix. (A Sheffield li hauria agradat ajudar-lo, però hauria estat una imprudència.) Va fer una ullada
al rellotge. Era molt possible que ja estiguessin descendint en espiral.
Per culpa del desengany que sentia, Sheffield estava molt trasbalsat. Mark Annuncio havia fet
malament de refiar-se de la sospita que l'havia induït a pensar que el capità i tots els altres
l'enganyaven. Els mnemotècnics tenien propensió a creure que, com que el seu repertori de dades era
molt gran, era també complet. Evidentment, això és un error de primera magnitud. El que convenia,
per tant (així parlà Karaganda), era que presentessin les seves correlacions a una autoritat
degudament qualificada, sense actuar mai pel seu compte.
Quina importància podia tenir, l'error de Mark? El xicot era el primer mnemotècnic que
abandonava la residència del Servei; el primer a qui separaven dels seus col·legues; el primer que
vivia entre noncompos. Quins efectes li havia produït, això? Quins efectes continuaria produint-li?
Serien dolents? Si era aquest el cas, com podien evitar-se?
El doctor Oswald Mayer Sheffield ignorava la resposta a totes aquestes preguntes.
8
Els homes de la cabina de pilotatge eren els més afortunats. Ells i, per descomptat, Cimon, que per la
seva condició d'astrofísic i cap de l'expedició els acompanyava gràcies a un permís especial. Els
altres tripulants s'ocupaven de tasques diverses, mentre el personal científic preferia la relativa
comoditat dels seients hidràulics, a mesura que la nau anava descendint en espiral cap a Júnior.
L'espectacle més grandiós era el que s'oferia quan el planeta encara es trobava a prou distància
per tenir-ne una visió de conjunt.
Cap al nord i al sud, abastant una tercera part de la distància que separava els pols de l'equador,
s'estenien els casquets polars, que havien començat a minvar i continuarien fent-ho durant mil·lennis.
Com que la Triple G descendia en espiral seguint una gran òrbita de nord a sud (escollida
expressament per poder contemplar les regions polars, ja que Cimon hi havia insistit, a costa de la
seguretat de la nau), els dos casquets apareixien i desapareixien successivament per dessota d'ells.
Tots dos rebien igual la llum solar, a causa de la manca d'inclinació de l'eix de Júnior. I cada
casquet era tallat en sectors, recordant un pastís que l'haguessin dividit amb un ganivet irisat.
La tercera part de cada casquet, a la zona il·luminada, rebia simultàniament la llum de tots dos
sols, prenent una blancor brillant que anava tornant-se groga cap a ponent i verda cap a l'orient. A
l'est del sector blanc se n'estenia un altre, la meitat d'ample, banyat solament per la llum de Lagrange
I, i allà la neu tornava la resposta amb un esclat de bellesa de safir. Cap a l'oest, un altre mig sector,
que rebia tan sols la llum de Lagrange II, brillava amb el càlid vermell taronja d'una posta de sol
terrestre. Els tres colors se succeïen l'un a l'altre en la direcció dels raigs lluminosos; això contribuïa
a augmentar la similitud amb un arc de Sant Martí.
El terç final semblava fosc per contrast, però si es mirava amb prou atenció, també s'hi distingien
unes quantes parts desiguals. La porció més petita era negra de debò, però la més gran tenia un tènue
color de llet.
Cimon va dir en veu baixa:
—És la llum de la lluna, sens dubte. —Després va mirar precipitadament al seu voltant per
comprovar si algú l'havia sentit. No li agradava que els altres fossin testimonis del procés pel qual el
seu cervell arribava a deduir alguna conclusió. Es complaïa, més aviat, a presentar les seves
conclusions als alumnes i oients, a tots els qui l'envoltaven, en suma, d'una manera perfecta i polida
que no revelés les imperfeccions del naixement i la maduració.
Però només l'envoltaven astronautes, i no l'havien sentit. A pesar que tots eren veterans de l'espai
molt bregats, dedicaven tota l'atenció que podien robar als seus deures i instruments a l'espectacle
meravellós que se'ls oferia.
L'espiral es va corbar, es va desviar del rumb nord-sud fins a prendre el nord-est/sud-oest i
finalment l'est-oest, que facilitava un aterratge més segur. La fragor sorda procedent de les capes
atmosfèriques va penetrar en la cabina de pilotatge; aguda i feble al principi, va anar prenent
consistència i volum a mesura que passaven els minuts.
Fins aleshores, en bé de l'observació científica (i amb inquietud considerable per part del
capità), l'espiral havia estat molt tancada; la disminució de la velocitat, insignificant; i les
circumnavegacions del planeta, nombroses. Quan van penetrar en l'atmosfera de Júnior, la nau va
frenar ostensiblement i la superfície se'ls va acostar.
Els dos casquets polars van desaparèixer i la terra va començar a alternar amb l'aigua
regularment. Un continent, muntanyós a les costes i amb una planícia a l'interior, com un plat soper
amb dues vores cobertes de gel, passava com un llamp a intervals cada cop més llargs. Ocupava
gairebé la meitat de Júnior. La resta era aigua.
Quasi tot l'oceà, en aquell moment, es trobava al sector fosc, i la part que no hi era estava
il·luminada per la resplendor vermell taronja de Lagrange II. En la llum d'aquell sol, l'aigua tenia un
color violaci molt obscur i estava sembrada de taques rogenques més abundants com més cap al nord
i cap al sud. Eren enormes llenques flotants de gel!
Les terres es distribuïen en aquell moment entre el sector vermell taronja i el de la llum
completament blanca. Només les costes orientals eren dins la zona verda i blava. La serralada
oriental oferia un espectacle sorprenent, amb els vessants occidentals vermells i els orientals verds.
La velocitat de la nau disminuïa ràpidament; ja havia passat per darrer cop per damunt de l'oceà.
Eren a punt d'aterrar!
9
Els primers passos van ser bastant cautelosos. I també bastant lents. Cimon va examinar
minuciosament els fotocroms de Júnior que havia fet des de l'espai. Com que hi va haver protestes,
va repartir-los entre els altres integrants de l'expedició, i més d'un es va lamentar interiorment
d'haver posat la comoditat per damunt de l'ocasió de veure-ho realment.
Borís Vernadsky, barreja de roba llampant i remugueigs ofegats, va estar acotat una estona
interminable sobre l'analitzador de gasos.
—Jo diria que estem al nivell del mar —va dir—, tenint en compte el valor de g.
Llavors, com que la seva explicació anava adreçada a tots els presents, va afegir:
—És a dir, la constant gravitatòria.
La qual cosa no va aclarir res a gairebé ningú.
—La pressió atmosfèrica és d'uns vuit-cents mil·límetres de mercuri —va prosseguir—; o sigui,
un cinc per cent més alta que a la Terra. I dos-cents quaranta mil·límetres d'aquesta pressió és
oxigen. En canvi, la xifra d'oxigen de la Terra és de només cent cinquanta. No està malament.
Va semblar que esperava l'aprovació dels seus col·legues, però els científics s'estimaven més no
fer gaires comentaris sobre les dades referents a una especialitat aliena.
—Hi ha nitrogen, naturalment —va continuar—. Oi que és avorrida aquesta manera de repetir-se
que té la naturalesa? Sembla una criatura que només sap tres lliçons. Es perd tota la gràcia quan
comproves invariablement que un món amb aigua conté una atmosfera d'oxigen i nitrogen. T'agafen
ganes de badallar.
—Què més hi ha, a l'atmosfera? —va preguntar Cimon, amb irritació—. Fins ara només tenim
oxigen, nitrogen i una filosofia de pa sucat amb oli que devem a l'amable oncle Borís.
Vernadsky va passar el braç per damunt de l'espatllera del seient i va dir, en un to bastant
cordial:
—I tu qui ets? El director general?
Cimon, per a qui el càrrec de cap de l'expedició amb prou feines representava res més que
l'avorriment d'haver de preparar informes detallats per al Departament, es va tornar vermell i va dir
amb aire sorrut:
—Què més hi ha a l'atmosfera, doctor Vernadsky?
Ell va respondre sense consultar les seves notes:
—Menys d'un u per cent i més d'un centèsim d'un u per cent d'hidrogen, heli i anhídrid carbònic,
per aquest ordre. Menys d'un centèsim d'un u per cent i més d'un deumil·lèsim d'un u per cent de
metà, argó i neó, per aquest ordre. Menys d'un deumil·lèsim d'un u per cent i més d'un milionèsim
d'un u per cent de radó, criptó i xenó, per aquest ordre. Aquestes xifres no són gaire explícites. L'únic
que en puc deduir és que Júnior serà un món prometedor pel que fa a l'urani, que el seu contingut en
potassi serà baix i que no és estrany que amb els dos casquets polars petitons que té, aquest món sigui
tan maco.
Va dir això expressament, perquè algú li preguntés com ho sabia; llavors, com es podia esperar,
algú, amb admiració gratificadora, li ho va preguntar.
Vernadsky va fer un somriure benèvol i va dir:
—El radó que conté l'atmosfera es troba aquí en una proporció de deu a cent vegades més
elevada que a la Terra. El mateix es pot dir de l'heli. Tant el radó com l'heli es poden considerar com
subproductes radioactius de l'urani i el tori. Conclusió: els minerals que contenen urani i tori són de
deu a cent vegades més abundants a l'escorça de Júnior que a la terrestre… L'argó, d'altra banda, és
unes cent vegades més escàs que a la Terra. És molt probable que Júnior hagi perdut tot l'argó que
contenia a l'origen. Un planeta d'aquesta mena només té l'argó procedent de la desintegració del K40,
un dels isòtops del potassi. L'escassetat d'argó indica una escassetat corresponent de potassi.
Elemental, oi, nanos?
Un dels reunits va preguntar.
—I què ens en dius, dels casquets polars?
Cimon, que en sabia la resposta, va preguntar abans que Vernadsky pogués contestar:
—Quin és el contingut exacte d'anhídrid carbònic?
—Zero coma zero u, sis, ema ema —va dir Vernadsky.
Cimon va fer que sí amb el cap, i no va dignar-se a dir res més.
—I què contestes? —va insistir el qui havia fet la pregunta anterior.
—El contingut d'anhídrid carbònic és només la meitat del que conté l'atmosfera terrestre, i és
precisament l'anhídrid carbònic el que produeix l'efecte d'hivernacle. Deixa passar les ones curtes de
la radiació solar fins a la superfície del planeta, però no permet la irradiació de les ones llargues
calorífiques que es generen en aquesta superfície. Quan la concentració d'anhídrid carbònic
augmenta, a conseqüència de l'activitat volcànica, el planeta s'escalfa una mica i aleshores s'inicia
una era carbonífera amb l'elevació del nivell dels oceans i la reducció de superfície terrestre. Quan
l'anhídrid carbònic disminueix per culpa de la vegetació, que es nega a deixar en pau una cosa que no
fa mal a ningú, el nostre bon amic el C02, i se n'afarta fins a rebentar, llavors la temperatura baixa, es
forma gel i s'inaugura el cercle viciós de la glaciació… i voilà.
—Hi ha alguna altra cosa, a l'atmosfera? —va preguntar Cimon.
—Vapor d'aigua i pols. Suposo que també hi ha uns quants milions de gèrmens portats pel vent
d'unes quantes malalties gravíssimes per centímetre cúbic. —Malgrat el to lleuger en què ho va dir,
les seves paraules van causar una commoció a la sala. Va semblar que més d'un contenia l'alè.
Arronsant les espatlles, Vernadsky va afegir:
—No ens hem de preocupar, per ara. El meu analitzador separa completament la pols i els
gèrmens. Aquesta, però, no és la meva especialitat. Suggereixo que Rodríguez comenci a preparar de
seguida els seus fotuts cultius sota d'una campana de vidre. Però que sigui d'un vidre ben gruixut.
10
Mark Annuncio es passejava d'una banda a l'altra. Els ulls li brillaven mentre escoltava, i empenyia
els del seu davant per sentir-hi més bé. El grup de científics tolerava la seva intromissió amb
diferents graus de resistència, segons el temperament i la personalitat de cadascun.
Sheffield no se'n separava, de Mark. Quasi no parlava, tampoc. Únicament s'esforçava per no
desaparèixer del fons de la consciència del jove. Volia evitar-li la impressió que l'assetjava; en lloc
d'això, volia comunicar-li una sensació de llibertat. El seu desig era que la seva presència semblés
purament casual.
S'adonava que aquella comèdia no era gens convincent, però no podia fer altra cosa. Havia
d'evitar que el noi es fiqués en un embolic.
11
Miguel Antonio Rodríguez y López era el microbiòleg; un homenet morè, de cabell negre bastant
llarg, que gaudia de la reputació (que ell no feia res per desmentir) de ser un perfecte llatí pel que fa
a les dones.
Va agafar la pols procedent de l'analitzador de gasos de Vernadsky i la va sotmetre a cultiu amb
una mescla de precisió i respectuosa delicadesa.
—Res —va concloure—. Tots els cultius que obtinc semblen inofensius.
Li van suggerir que els bacteris de Júnior no havien de tenir necessàriament un aspecte nociu; que
les toxines i els processos metabòlics no es podien analitzar visualment ni tan sols mitjançant el
microscopi.
Aquests comentaris van ser rebuts amb menyspreu vehement, gairebé com si fossin una intrusió en
la seva esfera d'activitat. Arquejant una cella, va dir:
—Jo ja sé el que em faig. Quan s'ha vist el microcosmos com jo l'he vist, s'ensuma el perill… o
l'absència de perill.
Aquests comentaris eren una mentida com una casa i Rodríguez ho va demostrar transferint amb
molta cura unes quantes mostres de les diverses colònies de bacteris a diferents medis aïllats i
isotònics, i injectant a alguns conills porquins les solucions concentrades resultants. Va semblar que
no els feia cap efecte.
Va introduir aire del planeta en unes grans campanes, juntament amb uns quants exemplars de
formes inferiors de vida de la Terra i altres planetes. Aquelles bestioles tampoc no es van immutar.
12
Neville Fawkes, el botànic, era un home que realçava la seva bellesa pentinant-se a l'estil dels busts
tradicionals d'Alexandre el Gran, si bé el goig que feia quedava notablement minvat per la presència
d'una nàpia molt més aquilina que la d'Alexandre. Havia marxat feia dos dies, segons la cronologia
de Júnior, amb una de les naus de reconeixement de la Triple G. Sabia pilotar aquells vehicles
petitons a la perfecció, i com que era l'únic que podia fer-ho, passat dels tripulants, era natural que el
triessin per a aquella tasca, que a Fawkes no semblava produir-li cap efusió de joia.
Va tornar il·lès i incapaç de reprimir un somriure d'alleujament. Es va sotmetre a la irradiació
per tal d'esterilitzar l'exterior del seu vestit atmosfèric flexible, destinat a protegir els astronautes de
l'efecte nociu de les condicions ambientals de l'espai quan no hi havia diferències de pressió;
evidentment, en una atmosfera tan densa com la de Júnior, no calia protegir-se amb un vestit espacial
típic, resistent i articulat com una armadura. La nau va ser sotmesa a una irradiació més prolongada i
després la van deixar sota una coberta de plàstic.
Fawkes havia fet un gran nombre de fotografies en color. La vall central del continent era d'una
fertilitat que ultrapassava tots els somnis terrestres. Els rius eren cabalosos, les muntanyes abruptes i
cobertes de neu (amb els habituals efectes solars pirotècnics). Sota els raigs de Lagrange II la
vegetació tenia un aspecte més aviat poc agradable, tirant a fosc, que recordava la sang seca. Sota els
raigs de Lagrange I, en canvi, o sota els de tots dos sols combinats, la vegetació luxuriant, d'un verd
viu, i la lluentor dels nombrosos llacs —particularment al nord i al sud, a les zones on les glaceres
començaven a desfer-se— van despertar la nostàlgia al cor de molts.
—Mireu aquestes —va dir Fawkes.
Havia baixat en vol rasant per fer un fotocrom d'un camp de flors enormes d'un escarlata tan
intens que semblava degotar dels pètals. Sota l'alta radiació ultra violada de Lagrange I, els temps
d'exposició havien de ser per força molt curts i, malgrat el moviment de la nau, les flors es
destacaven com taques de colors cridaners.
—Juraria que cada una d'aquestes flors feia gairebé sis peus de diàmetre —va dir Fawkes.
Van contemplar les flors embadalits. Llavors Fawkes va afegir:
—Per descomptat, no hi he trobat ni rastre de vida intel·ligent.
Sheffield va apartar la vista de les fotografies amb un moviment brusc. La vida i la intel·ligència,
al capdavall, queien dins la seva jurisdicció.
—Com ho sap?
—Miri-ho vostè mateix —va dir el botànic—. Aquí té les fotografies. No es veuen carreteres, ni
ciutats, ni canals, ni res que pugui ser obra de l'home.
—No hi ha cap civilització mecànica —va dir Sheffield—. Res més.
—Fins i tot els antropoides construïen recers i utilitzaven el foc —va replicar Fawkes, ofès.
—Aquest continent és deu vegades més gran que Àfrica i vostè només l'ha explorat durant dos
dies. Hi ha zones enormes que pot haver passat per alt.
—No tantes com vostè es pensa —va contestar el botànic efusivament—. Vaig seguir el curs de
tots els rius importants i vaig inspeccionar totes dues costes. Els pobles haguessin hagut de ser allà.
—Setanta-dues hores per recórrer dues costes de vuit mil milles d'extensió separades per deu mil
milles de terres interiors, sense comptar-hi uns quants milers de milles de rius, em sembla una
inspecció una mica precipitada.
Cimon el va interrompre:
—A què treu cap, tot això? L'homo sapiens és l'única intel·ligència que s'ha descobert a la
galàxia en més de cent mil planetes explorats. La possibilitat que hi hagi éssers racionals a Tròade és
pràcticament nul·la.
—Ah, sí? —va dir Sheffield—. Podria valer-se del mateix argument per demostrar que no hi ha
intel·ligència a la Terra.
—En el seu informe —va replicar Cimon— Makoyama no esmentava cap mena de vida
intel·ligent.
—I quant de temps va tenir, per fer-lo? Va ser un altre cas semblant. Va ficar un cop el dit en el
paller i va comunicar que no hi havia cap agulla.
—Per l'univers etern! —va exclamar Rodríguez en to irritat—. No parem de discutir com uns
bojos. Diguem que la hipòtesi de la intel·ligència indígena no està demostrada, i deixem-ho així.
Encara no hem acabat d'investigar, m'imagino.
13
Les còpies de les primeres fotografies de la superfície de Júnior van passar a formar part del que es
podria anomenar els arxius oberts. Després d'una segona exploració, Fawkes va tornar d'un humor
encara més pessimista i per això la reunió posterior va tenir un to més seriós.
Les noves fotografies van circular de mà en mà, i tot seguit Cimon va col·locar-les en la cambra
cuirassada especial que res no podia obrir, llevat de les pròpies mans de l'astrofísic o una explosió
nuclear devastadora.
Fawkes va dir:
—Els dos rius més cabalosos segueixen generalment un curs de nord a sud, al peu de les
estribacions orientals de la serralada occidental. El riu més gran neix en el casquet polar
septentrional i el més petit prové del casquet polar meridional. Els afluents corren en direcció oest,
procedents de la serralada oriental, i formen una xarxa que cobreix tota la plana central. La plana
central fa una mica d'inclinació, ja que la vora oriental és més elevada. De tota manera, això és el
que es podia esperar, perquè la serralada oriental és la que té més alçària, amplada i continuïtat de
totes dues. No vaig poder calcular-ne les dimensions, però no m'estranyaria que els seus cims
sobrepassessin l'Himàlaia. De fet, és molt semblant a la serralada de Wu Chao d'Hesperus. S'ha
d'arribar a l'estratosfera per travessar-les, i són d'allò més escabroses… En fi —va retornar al tema
immediat fent un esforç—, els dos rius principals s'ajunten a unes cent milles al sud de l'equador i les
seves aigües travessen per una escletxa la serralada occidental. Després, només els separen unes
vuitanta milles del mar. La desembocadura d'aquest riu constitueix el lloc ideal per situar la ciutat
més important del planeta. Les rutes comercials procedents de l'interior del continent hauran de
convergir-hi, amb el resultat que la convertiran d'una manera inevitable en l'empori del comerç
espacial. Fins i tot pel que fa al comerç planetari, la costa oriental del continent seria el punt
d'embarcament de les mercaderies destinades a ultramar. No val la pena passar sobre la serralada
oriental. En aquella zona també hi ha les illes que vam veure en aterrar… Per tant, és allà on hauria
buscat un poble, encara que ignorés la latitud i la longitud. I els nostres colons van demostrar que
eren previsors, en establir-se allà precisament.
Novee va dir en veu baixa:
—Més aviat s'ho pensaven, que eren previsors. No en deu quedar gran cosa, d'ells, oi?
—Ha passat més d'un segle —va dir Fawkes, mirant de mostrar-se filosòfic—. Què esperàveu
trobar? La veritat és que queden més rastres que no em pensava, i ho dic sincerament. Les seves
construccions eren quasi totes prefabricades. S'han ensorrat, i la vegetació s'ha obert pas, cobrint-les
completament. Si s'han conservat, és gràcies al clima glacial de Júnior. Els arbres, o els objectes que
semblen arbres, són petits i és evident que creixen molt a poc a poc… Tot i així, la clariana ha
desaparegut. De l'aire estant, l'única manera de poder afirmar que allà hi havia una colònia, és a
causa del color una mica diferent de la nova vegetació i… bé, per la textura dels boscos que ho
envolten.
Va assenyalar una fotografia concreta:
—Això no és altra cosa que un munt d'escòria. És possible que en altre temps fos maquinària.
Segons la meva opinió, aquests monticles són tombes.
—Ha vist restes humanes? Ossos? —va preguntar Novee.
Fawkes va fer que no amb el cap.
—Els últims supervivents no es devien enterrar a si mateixos, oi? —va dir Novee.
—Suposo que els deurien devorar els animals —va replicar Fawkes. Després es va allunyar,
girant l'esquena al grup—. Plovia, quan vaig baixar a explorar. La pluja tamborinava a les fulles
planes que em cobrien, i el terra era xop i flonjo. Tot era molt fosc i tètric. Es va girar un vent fred.
Les fotografies que vaig fer gairebé no comuniquen aquesta sensació. Em feia l'efecte que hi havia un
miler d'espectres, al meu voltant, esperant…
Aquell to fúnebre era contagiós.
—Ja n'hi ha prou! —va cridar Cimon furiosament.
Al fons de la sala, el nas punxegut de Mark Annuncio tremolava, de tan intensa com era la seva
curiositat. Girant-se cap a Sheffield, que era al seu costat, va dir-li xiuxiuejant:
—Espectres? Suposo que no deu ser un cas autèntic de…?
Sheffield va tocar lleument una de les magres espatlles del jove:
—És una manera de parlar, Mark. Però no cal que et dolgui que no sigui veritat. Estàs assistint al
naixement d'una superstició i això ja és molt, no creus?
14
El capità Follenbee, amb l'aire una mica abatut, va anar a veure Cimon l'endemà al vespre del retorn
de Fawkes.
—Això no rutlla, doctor Cimon —li va dir en el seu to atabalat de sempre—. La meva gent està
nerviosa, molt nerviosa.
Els blindatges dels portells estaven oberts. Feia sis hores que Lagrange I s'havia amagat i la llum
rogenca de Lagrange II, que en pondre's es tornava carmesí, banyava la cara del capità, tenyint de
vermell el seu curt cabell gris.
Cimon, l'actitud del qual envers la tripulació en general i el capità en particular era sempre de
frenada impaciència, va dir:
—Què passa, capità?
—Ja fa dues setmanes que som aquí, d'acord amb el temps terrestre. Tot i això, ningú no surt
sense vestit. I quan tornen, tots se sotmeten a la irradiació. Que hi passa res, a l'atmosfera?
—No, que nosaltres sapiguem.
—Llavors, per què no podem respirar-la?
—Capità, no sóc jo qui ho ha de decidir.
El vermell que tenyia la cara del capità es va tornar autèntic.
—Les ordres que tinc —va dir— estipulen que no haig de quedar-me aquí si la seguretat de la
nau es veiés compromesa. I una tripulació espantada i rebel compromet la seguretat de la nau.
—Que potser no és capaç de posar a ratlla la seva pròpia gent?
—Només fins a un cert punt.
—No entenc què els preocupa tant. Estem en un planeta nou i és natural que anem amb compte.
Que no són capaços d'entendre-ho, això?
—Sí, però es pensen que dues setmanes és massa temps. S'imaginen que els amaguem alguna
cosa. I tenen raó, vostè ja ho sap. A més a més, cal donar-los permís per baixar a la superfície. Hi
tenen dret. Encara que només sigui una pedra despullada d'una milla de diàmetre. Si més no, això els
permetrà de sortir de la nau i trencar una mica la monotonia. No els ho podem negar.
—Doni'm fins demà —va dir Cimon desdenyosament.
15
L'endemà, els científics es van reunir a la sala d'observació.
—Segons em comunica Vernadsky —va dir Cimon—, les dades sobre l'atmosfera continuen
donant negatiu, i Rodríguez no ha descobert gèrmens patògens de cap mena.
Va fer l'efecte que aquesta última observació suscitava dubtes generals. Novee va dir:
—La colònia va morir d'una epidèmia. Ho juraria.
—Potser sí —va contestar Rodríguez de seguida—, però, pot explicar com va passar? És
impossible. Li ho ben asseguro. Miri'n. Quasi tots els planetes de tipus terrestre engendren vida, i
aquesta sempre posseeix una naturalesa proteica i s'organitza sempre en forma cel·lular o de virus.
Però res més. Aquí s'acaben les similituds… Vostès, els profans, es pensen que tot és el mateix: la
Terra o qualsevol altre planeta. Que els gèrmens són gèrmens i els virus són virus. Però jo els dic
que no comprenen les infinites possibilitats de variació que té la molècula de la proteïna. Fins i tot a
la Terra, cada espècie té les seves pròpies malalties. Algunes poden contagiar-se a altres espècies,
però no hi ha a la Terra ni un sol germen patogen del tipus que sigui capaç d'atacar totes les altres
espècies. Vostès pensen que un virus o un bacteri que s'hagin desenvolupat independentment durant
un milió d'anys en un altre planeta, amb diferents aminoàcids, diferents sistemes d'enzims i, en
definitiva, un metabolisme completament diferent trobaran l'homo sapiens tan suculent com un
caramel. Jo els dic que això és una idea infantil.
Novee, l'ànima de metge del qual havia sofert una sotragada en sentir que el situaven entre els
profans, no estava disposat a deixar les coses així.
—L'homo sapiens porta al damunt els seus propis gèrmens a qualsevol lloc que vagi, Rod. Qui
diu que el virus del refredat comú no podria convertir-se, per culpa d'alguna influència planetària, en
alguna cosa mortal de necessitat? O el de la grip. Aquestes coses ja han passat, fins i tot a la Terra.
L'epidèmia de 2755…
—Sé tot el que s'ha de saber de l'epidèmia de paraxarampió de 2755 —el va tallar Rodríguez—,
i de l'epidèmia de grip de 1918, i també de la pesta negra. Però, que potser s'han repetit aquestes
epidèmies, últimament? La colònia, per descomptat, es va establir fa més d'un segle… tanmateix, no
parlem ni de bon tros de l'època preatòmica. La colònia disposava de metges i antibiòtics… i també
coneixien les tècniques d'inducció d'anticossos, que són d'allò més senzilles, francament. I sense
comptar-hi l'expedició mèdica de socors que els van enviar.
Novee es va donar uns copets a la panxa arrodonida i va dir obstinadament:
—Els símptomes eren els d'una infecció respiratòria; dispnea…
—Ja conec la llista, però estic convençut que el que els va afectar no va ser una malaltia
produïda per un germen. No podia ser-ho.
—Què va ser, doncs?
—Això no és de la meva competència. A primera vista, jo diria que no va ser una infecció. Ni tan
sols una infecció provocada per un virus mutant. No podia ser-ho. És matemàticament impossible. —
Va subratllar marcadament l'adverbi.
Hi va haver una commoció entre els qui l'escoltaven quan Mark Annuncio va ficar el seu cos
escanyolit en l'espai que hi havia davant mateix de Rodríguez.
Va ser la primera vegada que parlava en una d'aquelles reunions.
—Matemàticament? —va preguntar tot ansiós.
Sheffield va obrir-se pas al seu darrere, a cops de colze, murmurant disculpes mitja dotzena de
vegades.
Rodríguez, que ja es trobava en un estat molt avançat d'exasperació, va treure el llavi inferior
amb l'aire desafiant i va dir:
—Què vols, ara?
Mark va acovardir-se. Amb menys impaciència que abans, va dir:
—Ha dit que era matemàticament impossible que fos una infecció. Estava pensant que… les
matemàtiques…
I va callar.
—He exposat la meva opinió professional —va afirmar Rodríguez.
Ho va dir amb gran solemnitat, afectadament; després es va girar d'esquena. Ningú no podia
posar en dubte l'opinió d'un especialista si no es dedicava a la mateixa especialitat que ell. Altrament
es donava per sobreentès, d'una manera bastant clara, que l'experiència i els coneixements de
l'especialista eren tan dubtosos que fins i tot ün estrany podia atrevir-se a posar-los en qüestió.
Mark ja ho sabia, això, però ell formava part del Servei Mnemotècnic. Va donar un copet a
l'espatlla de Rodríguez mentre els presents contemplaven l'escena sorpresos i fascinats, i va dir:
—Ja sé que és la seva opinió professional, però de totes maneres m'agradaria que m'ho
expliqués.
No volia donar a les seves paraules un to peremptori. Es limitava a plantejar una qüestió.
Rodríguez es va girar bruscament.
—T'agradaria que t'ho expliqués? Per l'univers etern! Qui ets tu per fer-me preguntes?
Mark es va sobresaltar enfront d'aquella demostració d'agressivitat, però Sheffield era ja al seu
costat i això li va infondre valor. I a més, una bona dosi de còlera. Sense fer cas del neguitós
xiuxiueig de Sheffield, va dir amb veu aguda:
—Sóc Mark Annuncio, del Servei Mnemotècnic, i li he fet una pregunta. Vull que m'expliqui això
que ha afirmat.
—No li ho explicaré. Sheffield, endugui's aquest sonat d'aquí i fiqui'l al llit, sisplau. I després
procuri que no se'm torni a acostar. On s'és vist un nano tan ruc com aquest!
Aquesta última frase, tot i que la va pronunciar entre dents, es va sentir ben clara.
Sheffield va agafar Mark pel puny, però ell es va deixar anar d'una estrebada.
—I vostè és un noncompos estúpid! —va cridar el jove mnemotècnic—. Un… un imbècil! Un
tros de quòniam rematat! Cap buit! Deixi'm anar, doctor Sheffield… Vostè no és cap expert… no se'n
recorda de res del que va estudiar, perquè la veritat és que va estudiar molt poc. Vostè no és un
especialista; ni vostè ni cap dels seus col·legues…
—Per tots els confins de l'espai! —va cridar Cimon—. Emporti's d'aquí aquest nano idiota,
Sheffield!
Sheffield, amb la cara magra tota encesa, es va acotar i va alçar Mark d'una revolada. Va agafarlo
ben fort i va sortir de la sala.
Les llàgrimes brollaven dels ulls de Mark; així que van sortir, va aconseguir articular unes
paraules:
—Deixi'm anar… Vull sentir… sentir el que diuen.
—Sisplau, Mark, no hi tornis —li va suplicar Sheffield.
—No hi tornaré, no pateixi. Però…
No va acabar la frase.
16
A la sala d'observació, Cimon, tot ullerós, va dir:
—D'acord, d'acord. Anem al gra. Va, vinga. Silenci! Accepto l'opinió de Rodríguez. Per mi és
vàlida i suposo que ningú no posarà en dubte la seva capacitat professional.
(«Més val que no», va murmurar Rodríguez, amb els ulls flamejants de fúria reprimida.)
Cimon va prosseguir:
—I com que podem estar tranquils pel que fa a la infecció, vaig a dir al capità Follenbee que els
tripulants poden gaudir d'un permís a la superfície sense prevenir-se en absolut de l'atmosfera.
Sembla que la manca d'aquests permisos és dolenta per a la seva moral. Cap objecció?
No n'hi va haver cap.
—Tampoc no veig cap motiu que ens impedeixi de passar a l'etapa següent de la nostra
investigació. Proposo que establim el campament al lloc on es va instal·lar la primera colònia. Per a
aquesta expedició nomenaré cinc persones: Fawkes, perquè sap pilotar la nau de reconeixement;
Novee i Rodríguez, per compilar dades biològiques; Vernadsky i jo per ocupar-nos dels aspectes
químics i físics… Els altres, naturalment, rebran les dades oportunes referents a les seves
especialitats respectives, i esperem que ens ajudin a l'hora de traçar un pla d'atac, etcètera. Potser
acabarem per anar-hi tots, allà, però de moment només ens hi traslladarem nosaltres cinc. I fins a un
nou avís, les comunicacions entre nosaltres i el grup principal que es quedarà a bord de la nau
s'efectuaran només per ràdio, ja que si la causa de la catàstrofe, sigui la que sigui, fos localitzada a
l'antic emplaçament, aleshores les pèrdues es reduirien a cinc homes.
—Els colons no van morir fins al cap d'uns anys de viure a Júnior —va comentar Novee—. Més
d'un any, com a mínim. Això vol dir que potser passarà molt de temps perquè sapiguem del cert si
estem o no en perill.
—Nosaltres no som una colònia —va replicar Cimon—, sinó una colla d'especialistes que intenta
descobrir la causa del desastre. Si n'hi ha, la trobarem, i quan la trobem, la combatrem. I trigarem
molt menys de dos anys, a fer-ho. Cap objecció?
No va haver-n'hi cap, i la reunió es va dissoldre.
17
Mark Annuncio, assegut a la llitera, s'agafava un genoll amb totes dues mans, amb el cap cot. Els ulls
ja se li havien eixugat, però tenia la veu carregada de frustració.
—No m'hi deixen anar —va dir—. No em deixen anar amb ells.
Sheffield seia a la cadira que hi havia al davant de la llitera i estava sumit en un mar de confusió.
—Potser t'hi portaran més endavant —va dir.
—No —va exclamar Mark furiosament—, em tenen ràbia. A més a més, jo vull anar-hi ara. Mai
no he estat en un altre planeta. Hi ha tantes coses per veure i descobrir! No tenen cap dret a retenirme
si jo vull acompanyar-los.
Sheffield va fer que no amb el cap. Els mnemotècnics havien estat instruïts en la creença que
tenien l'obligació de reunir dades i que res ni ningú no els ho podia impedir de cap manera. Quan
tornessin, potser podria recomanar que els preparessin per a situacions adverses, tenint en compte
que els mnemotècnics havien de viure de tant en tant al món real. I aquesta necessitat de tocar de peus
a terra seria més imperiosa a cada generació, a mesura que el seu paper a la galàxia s'anés fent més i
més important.
Sheffield va fer una prova:
—Pot ser perillós, saps? —va dir.
—Tant se val. Ho haig de saber. He d'esbrinar què va passar en aquest planeta. Doctor Sheffield,
digui-li al doctor Cimon que els acompanyaré.
—Vinga, Mark.
—Si no ho fa vostè, ho faré jo. —Va incorporar el seu cos escanyolit a la llitera, ben decidit a
anar-se'n en aquell precís moment.
—Va, vinga, no t'esveris tant.
Mark va tancar els punys.
—Això no és just, doctor Sheffield. Aquest planeta vaig descobrir-lo jo. És el meu planeta.
A Sheffield li va remordir la consciència. Fins a cert punt, el que deia Mark era veritat. Ningú,
llevat del propi Mark, no ho sabia més bé que Sheffield. I ningú tampoc, llevat del noi, no coneixia la
història de Júnior més bé que Sheffield.
Va ser durant els últims vint anys que la Confederació de Mons, davant l'augment constant de la
població en els planetes més antics i el retrocés de la frontera galàctica a partir d'aquells mateixos
planetes, va començar a explorar sistemàticament la galàxia. Abans d'aquells dies, la colonització
d'altres planetes es feia lliurement. Els homes i dones que buscaven una noves terres i una vida
millor es guiaven pels rumors sobre l'existència de planetes habitables o enviaven grups de gent
sense preparació a la recerca d'alguna cosa prometedora.
Cent deu anys abans, un d'aquests grups va descobrir Júnior. No van comunicar la troballa
oficialment per evitar l'afluència d'especuladors de terreny, negociants, explotadors i tots els
pocavergonyes de la mateixa espècie. Durant el mesos següents, alguns dels solters van fer venir
dones, i gràcies a això la colònia va conèixer la prosperitat un quant temps.
Un any més tard, quan alguns colons havien mort i gairebé tots els altres estaven malalts o
moribunds, van enviar un missatge de socors a Pretòria, el planeta habitat més pròxim. Com que en
aquell temps el govern pretorià travessava una crisi, va trametre el missatge a Altmark, seu del
govern del Sector. Això va permetre que Pretòria tingués una justificació per desentendre's de l'afer.
El govern d'Altmark, actuant rutinàriament, va enviar una nau mèdica a Júnior, que va deixar
caure sèrums i queviures diversos sobre el planeta. La nau no va aterrar perquè l'oficial mèdic va
diagnosticar la malaltia de lluny estant com a grip, minimitzant el perill. Els medicaments enviats, va
escriure al seu informe, serien suficients per resoldre la situació. Es podia suposar que la tripulació
de la nau, tement un contagi, hauria impedit l'aterratge, però a l'informe oficial no hi havia res que ho
fes presumir.
Al cap de tres mesos va arribar de Júnior l'últim informe, en el qual es deia que només quedaven
deu persones, però que tenien les hores comptades. Demanaven ajut desesperadament. Aquest
missatge va ser enviat a la mateixa Terra, juntament amb l'informe mèdic previ. No obstant això, el
govern central era un laberint en què es perdien tots els informes llevat que hi hagués algú amb prou
interès personal i influència per seguir-los la pista. I ningú no tenia gaire interès per un planeta remot
i desconegut en què només hi havia deu moribunds.
L'informe va ser arxivat i oblidat… i durant un segle cap peu humà no va trepitjar Júnior.
Fins que, quan va tornar a fer furor l'exploració de la galàxia, centenars de naus van començar a
creuar com exhalacions les immenses solituds, a la recerca de nous mons. Van anar arribant informes,
primer a poc a poc i després a raig fet. Entre aquests informes n'hi havia alguns de Hidosheki
Makoyama, el qual va travessar dues vegades el cúmul d'Hèrcules (va morir en un aterratge forçós el
segon cop, mentre la seva veu tensa i desesperada arribava pel subèter pronunciant un darrer
missatge: «La superfície puja ràpidament cap a nosaltres, les parets de la nau s'enrogeixen amb la
fricció… ell…» I aquí s'acabava.)
L'últim any, l'acumulació d'informes va arribar a tal extrem que va esdevenir humanament
impossible d'ocupar-se'n. Així doncs, van ser introduïts a l'ordinador de Washington, que anava
carregadíssim de feina, concedint-los un grau d'urgència tan elevat que només van haver d'esperar
cinc mesos. Els operadors van comprovar les dades d'habitabilitat planetària i Júnior va encapçalar
la llista.
Sheffield es recordava de l'engrescament que això va produir. La informació sobre aquest sistema
estel·lar es va escampar entusiàsticament per tota la galàxia; pel que fa al nom de Júnior, va ser idea
d'un jove brillant del Departament de Províncies Exteriors. Es van enaltir les virtuts de Júnior. La
seva fertilitat, el seu clima («una perpètua primavera de Nova Anglaterra») i, sobretot, el seu immens
futur van ser esbombats als quatre vents, sense la més petita discreció. «Durant un milió d'anys —van
declarar els propagandistes— Júnior s'enriquirà. Mentre altres planetes envelleixin, Júnior
esdevindrà cada cop més jove a mesura que el gel es retiri i vagin apareixent noves terres. Sempre hi
haurà una nova frontera i recursos verges.»
Durant un milió d'anys!
Era l'obra mestra del Departament. Seria el començament magnífic i triomfal d'un programa de
colonització finançat pel govern. Havia de ser el principi, finalment, de l'explotació científica de la
galàxia en bé de la humanitat.
I llavors va arribar Mark Annuncio, assabentat de tot i emocionat com qualsevol, que s'havia
recordat d'una cosa que havia vist mentre tafanejava ociosament els arxius d'«afers desestimats» del
Departament de Províncies Exteriors. Havia vist un informe mèdic relatiu a una colònia situada en un
planeta d'un sistema la descripció i posició de la qual a l'espai es corresponien amb les del grup
binari de Lagrange.
Sheffield es recordava molt bé del dia que Mark va anar-lo a veure amb la notícia.
També es recordava de la cara que va fer el ministre del Departament de Províncies Exteriors
quan ell li va transmetre la notícia. Encara veia com la mandíbula quadrada del ministre s'anava
afluixant a poc a poc, mentre als seus ulls apareixia una mirada d'infinita preocupació.
Però el govern ja s'havia compromès a transportar milions de persones a Júnior, a concedir terres
per als conreus i a finançar les primeres remeses de llavors, de maquinària agrícola i la construcció
de fàbriques. Júnior es convertiria en el paradís per a nombrosos votants i la promesa d'un nou
paradís per a d'altres milions d'electors.
Si Júnior resultava que era un planeta mortal, per la raó que fos, tots els ministres que havien
aprovat el projecte haurien firmat la seva fi com a polítics. Caurien uns quants caps importants i entre
ells el del ministre de les Províncies Exteriors.
Al cap d'uns dies de comprovacions i dubtes, el ministre va dir a Sheffield:
No tenim més remei que intentar descobrir què va passar i veure si encara podem aprofitar-ho
per a la nostra propaganda. Vostè no creu que així podrem neutralitzar-ho?
—Sí, llevat que el que va passar no sigui massa horrible per neutralitzar-ho.
—Però això no pot ser, oi? Què devia ser, vull dir?
El polític estava aclaparat.
Sheffield va arronsar les espatlles.
—Miri —va afegir el ministre—, enviarem una nau amb especialistes a bord. Només admetrem
voluntaris d'allò més competents i de confiança, per descomptat. Com que el projecte Júnior té
preferència, aquesta expedició serà d'urgència absoluta. Mentrestant, aquí anirem donant allargues a
l'afer, esperant que torni l'expedició. Això pot ser una solució, no creu?
Sheffield no n'estava gaire segur, però tot d'un plegat li van venir ganes d'anar en aquella
expedició, emportant-se Mark. Així podria estudiar un mnemotècnic en un ambient completament
insòlit, i si Mark aconseguia resoldre el misteri…
Des del primer moment es va admetre l'existència d'un misteri. Al cap i a la fi, la gent no es mor
de grip. A més a més, com que la nau mèdica no havia aterrat, no es va poder comprovar
veritablement què havia passat. El metge que la dirigia havia mort feia trenta-set anys, ja que en cas
contrari hauria hagut de comparèixer davant un consell de guerra.
Si Mark ajudava a resoldre l'enigma, el Servei Mnemotècnic en sortiria enormement reforçat. El
govern no podria deixar d'estar-li molt agraït.
Però ara…
Sheffield es va preguntar si Cimon sabia com havia sortit a la llum la història de la primera
colònia. Estava convençut que els altres tripulants ho ignoraven. Era un afer que el Departament
s'estimava més no divulgar.
Tampoc no seria gaire prudent valer-se d'aquella història per aconseguir que Cimon li fes
concessions. Si la rectificació que havia fet Mark de l'«estúpid error» del Departament (sens dubte,
seria així com ho anomenaria l'oposició) rebés publicitat, el Departament faria malpensar. De la
mateixa manera que podia ser agraït, el govern també podia ser venjatiu, si es donava el cas. I no
seria estrany que intentessin resquitar-se contra el Servei Mnemotècnic.
Tot i així…
Sheffield es va aixecar decididament.
—D'acord, Mark. Et portaré al lloc on hi havia la colònia. Hi anirem tots dos. Ara tu seu aquí i
espera'm. Promet-me que no faràs res pel teu compte.
—Li ho prometo —va dir Mark, asseient-se un altre cop a la llitera.
18
—Bé, doctor Sheffield, què passa? —va preguntar Cimon.
L'astrofísic estava assegut a la seva taula, damunt la qual hi havia una pila de papers i pel·lícules
rígidament col·locades al voltant d'un petit integrador Macfreed, i va mirar com Sheffield
traspassava el llindar.
El psicòleg es va asseure despreocupadament sobre la vànova de la llitera, que estava
curosament falcada. Es va adonar de la mirada de disgust que li dirigia Cimon, però no en va fer cas.
De fet, gairebé li va agradar desendreçar-li el llit. Llavors va dir:
—No estic d'acord amb la tria que ha fet dels homes que aniran a l'antiga colònia. Pel que
sembla, n'ha designat dos per a les ciències físiques i tres per a les ciències biològiques, no és
veritat?
—Sí.
—I suposo que es pensa que ho ha abastat tot, com una ovospora de Danielski durant el periheli.
—Per tots els astres! Que potser m'ha de fer cap suggeriment?
—M'agradaria anar-hi, també.
—Per què?
—Al grup no hi ha ningú que s'ocupi de les ciències mentals.
—Les ciències mentals! Pels confins de la galàxia! Doctor Sheffield, cinc homes ja constitueixen
un risc massa gran. En realitat, doctor, vostè i el seu… ehem… pupil van ser assignats al personal
científic d'aquesta nau per ordre del Departament de Províncies Exteriors sense consultar-m'ho
prèviament. Li seré franc. Si m'haguessin consultat, jo els hauria desaconsellat que vinguessin amb
nosaltres. No entenc què hi tenen a veure les ciències mentals en una investigació com aquesta que, al
cap i a la fi, és purament física. És una llàstima que el Departament tingui ganes de fer proves amb
els mnemotècnics en una ocasió com aquesta. No podem permetre que es repeteixin escenes com la
que hi acaba d'haver amb Rodríguez.
Això va fer veure a Sheffield que Cimon no sabia res de la relació que tenia Mark amb la decisió
d'enviar aquella missió especial de reconeixement.
Es va asseure amb l'esquena ben recta, les mans sobre els genolls, els colzes cap endavant, tot
revestint un aire de gelada solemnitat.
—De manera que vostè es pregunta quina funció poden tenir les ciències mentals en una
investigació com aquesta, doctor Cimon. I si li digués que el final de la primera colònia tal vegada
podria explicar-se basant-nos en simples principis psicològics?
—No m'impressionaria. Els psicòlegs poden explicar-ho tot sense haver de demostrar res. —
Cimon va somriure com un home que ha compost un epigrama i n'està orgullós.
Sheffield en va fer cas omís.
—Permeti'm detenir-me en alguns detalls —va dir—. Quines són les diferències que separen
Júnior de qualsevol dels vuitanta-tres mil mons habitats que existeixen?
—Les dades que posseïm encara són incompletes. No sé què dir-li.
—Vinga, home. Vostè ja disposava de les dades necessàries fins i tot abans de venir aquí. Júnior
té dos sols.
—Evidentment.
Però l'expressió de l'astrofísic va reflectir una espurna de desconcert.
—Sols de colors, no se n'oblidi. Sols de colors diferents. Sap què vol dir, això? Doncs que un
ésser humà, vostè o jo, posem per cas, que estigués dret sota la llum plena de tots dos sols,
projectaria dues ombres: una de color blau verdós, i l'altra vermell taronja. La llargada de cada una
variaria, no cal dir-ho, d'acord amb l'hora del dia. Ja s'ha preocupat de comprovar la distribució de
colors d'aquestes ombres? El… com n'hi diuen vostès?… l'espectre de reflexió.
—Suposo que seria més o menys el mateix que l'espectre de radiació dels sols —va dir Cimon
amb arrogància—. A què treu cap, tot això?
—Doncs ho hauria de comprovar. I si l'aire hagués absorbit algunes longituds d'ona? O la
vegetació? Què ens quedaria? Passem ara a la lluna de Júnior… a la que anomenem Síster. Aquestes
últimes nits m'he dedicat a observar-la. També és acolorida i els colors canvien de posició.
—Vaja! Quin descobriment! Passa per les seves fases amb independència de cada sol.
—Tampoc no ha comprovat el seu espectre de reflexió?
—Tenim les dades arxivades en algun lloc. No ofereixen cap interès. I com és que l'interessen, a
vostè?
—Estimat doctor Cimon, és un fet psicològic ben demostrat que les combinacions de vermell i
verd exerceixen un efecte nociu sobre l'estabilitat mental. Aquí tenim un cas en què la imatge
cromopsíquica vermella-verda, i perdoni'm el tecnicisme, és inevitable i es presenta en unes
circumstàncies que semblen completament anormals per a la ment humana. És molt possible que la
cromopsicosi arribi al nivell fatal induint la hipertròfia dels fol·licles trinitaris, amb la consegüent
catatònia cerebral.
Cimon tenia l'aire d'haver perdut la paraula.
—Mai no n'he sentit parlar, d'això —va mussitar.
—Naturalment —va dir Sheffield (ara li tocava a ell fer l'arrogant)—. Vostè no és psicòleg. No
deu posar en dubte les meves opinions professionals, oi?
—I ara! Però dels darrers informes de l'expedició es dedueix clarament que van morir a causa
d'una mena de malaltia respiratòria.
—Exacte, però Rodríguez nega aquesta possibilitat, i vostè ha estat conforme amb el seu
dictamen d'especialista.
—Jo no afirmo que sigui una malaltia respiratòria; només he dit que ho semblava. I on intervé la
seva cromo daixonses vermella-verda?
Sheffield va bellugar el cap.
—Vostès, els profans en psicologia, tenen idees equivocades. Si bé admeto que va haver-hi un
efecte físic, això no exclou la possibilitat que hi hagués una causa mental. El punt més convincent de
la meva teoria és que se sap que la cromopsicosi vermella-verda es presenta primer com una
infecció respiratòria psicògena. Suposo que vostè no la deu conèixer, la psicogenètica.
—No. No forma part de la meva especialitat.
—Ja m'ho pensava. Doncs bé, els meus càlculs demostren que sota l'elevada pressió a què es
troba sotmès l'oxigen en aquest món, la infecció respiratòria és inevitable i particularment greu.
Vejam: segurament deu haver observat la lluna —Síster, vull dir— durant les últimes nits.
—Sí, sí que he observat Ílion. —Cimon no es va descuidar d'anomenar el satèl·lit amb el seu
nom oficial, ni tan sols en aquells moments.
—L'ha observat amb atenció i durant períodes extensos? Fent servir augments?
—Sí.
Cimon començava a sentir-se inquiet.
—Ah —va dir Sheffield—. Així doncs, es deu haver adonat que els colors de la lluna han
esdevingut particularment virulents durant aquestes últimes nits. Al mateix temps, deu notar una petita
inflamació de la mucosa nasal, juntament amb una lleu coïssor a la gola. Encara no és dolorós,
suposo. Ha tossit o ha esternudat? Li costa una mica d'empassar-se la saliva?
—Em sembla que…
Cimon va empassar-se la saliva i després va contenir l'alè bruscament, per tal de comprovar-ho.
Llavors es va aixecar d'una revolada, amb els punys tancats i els llavis tremolosos.
—Per la gran galàxia! Sheffield, vostè no té cap dret a reservar-se el que sàpiga d'això. Sí que ho
noto, efectivament. Què haig de fer, Sheffield? Suposo que no deu ser incurable, oi? Càsum dena,
Sheffield —la veu se li va fer aguda—, per què no ens ho ha dit abans?
—Perquè no hi ha una paraula de veritat en res del que he dit —va replicar Sheffield
flegmàticament—. Ni una de sola. Els colors són inofensius. Segui, doctor Cimon, abans que no faci
el ridícul.
—Però vostè deia —va quequejar Cimon, tot confús i amb una veu que començava a ser
escanyada— que, segons la seva opinió d'especialista…
—La meva opinió d'especialista! Per l'espai i els cometes, Cimon! Per què és tan màgica l'opinió
d'un especialista? El qui l'emet pot dir una mentida o pot ser un ignorant total, fins i tot pel que fa als
detalls de la seva pròpia especialitat. També pot equivocar-se perquè desconeix d'altres
especialitats. Pot estar segur d'encertar i tot i així equivocar-se de mig a mig… Vostè, per exemple.
Vostè sap com funciona l'univers i en canvi jo no en tinc ni la més petita idea, llevat que una estrella
és un cos celeste que parpelleja i un any llum és una cosa molt llarga. Tot i així, però, vostè
s'empassa un galimaties psicològic sense solta ni volta que faria petar de riure un estudiant de pri
mer curs. No creu, Cimon, que ja és hora que pensem menys en les opinions d'especialistes i més en
coordinar els nostres esforços?
Els colors van abandonar de mica en mica les faccions de Cimon, que es van tornar pàl·lides com
la cera. Amb els llavis tremolosos, va murmurar:
—Vostè s'ha aprofitat de la seva categoria professional per enganyar-me.
—Sí, més o menys —va dir Sheffield.
—Em ma vida, en ma vida… —Cimon va agafar aire i va provar de començar d'una altra manera
—. En ma vida no havia vist res tan covard i immoral.
—Volia demostrar-li una cosa.
—Doncs ho ha aconseguit. Ho ha aconseguit. —Cimon es refeia de mica en mica i la seva veu
quasi tornava a ser normal—. Vostè vol que aquell xicot que té a càrrec seu vingui amb nosaltres.
—Això mateix.
—No, no i no. Ja ho tenia clar abans que vingués vostè, però després del que ha passat ho tinc
claríssim.
—Com és que ja ho tenia clar abans que vingués jo?
—És un psicòtic. No ens podem arriscar a ajuntar-lo amb persones normals.
Sheffield va dir, tot sorrut:
—Li agrairia que no fes servir la paraula «psicòtic». No té competència per fer-la servir. Com
que vostè és tan escrupolós en tot allò que es refereix a l'ètica professional, procuri no ficar-se en el
meu camp en presència meva. Mark Annuncio és perfectament normal.
—Després d'aquella escena amb Rodríguez? Oi tal!
—Mark tenia tot el dret del món a fer-li aquella pregunta. La seva missió i el seu deure era ferla-
hi. Rodríguez sí que no tenia dret a contestar-li amb tanta grolleria.
—Si no li fa res, jo tinc més consideració a Rodríguez.
—Per què? Mark Annuncio sap molt més que ell. Ben mirat, sap més que vostè i jo junts. Què
pretén, vostè? Tornar amb un informe intel·ligent o satisfer una vanitat insignificant?
—Les seves afirmacions sobre el que sap aquell xicot em deixen indiferent. Sí, reconec que és un
lloro perfecte. Però que entengui el que aprèn, això ja és una altra qüestió. Jo tinc el deure de
facilitar-li dades perquè el Departament m'ho ha manat. No em van consultar, però tant se val. Jo
col·laboraré fins aquí i prou. Li facilitaré totes les dades a la nau, però no pas a fora.
—S'equivoca, Cimon —va dir Sheffield—, Mark hauria d'anar-hi. Pot veure coses de les quals
no s'adonin els nostres preciosos especialistes.
—És molt probable —va dir Cimon fredament—. Però continuo dient que no, Sheffield. No
podrà persuadir-me amb cap dels seus arguments.
L'astrofísic tenia el nas blanc de tant arrufar-lo.
—Perquè l'he enganyat?
—Perquè ha infringit la primera obligació d'un home de carrera. Cap home de carrera que es faci
respectar no s'ha d'aprofitar mai dels seus coneixements per abusar de la innocència d'un
col·laborador d'una altra especialitat.
—Així doncs, l'he enganyat.
Cimon va desviar la mirada.
—Faci el favor de marxar. Durant la resta del viatge no hi haurà cap altra relació entre nosaltres
que la que comportin els tràmits més urgents.
—Si me'n vaig —va dir Sheffield—, és possible que els altres acabin per assabentar-se'n, d'això.
Cimon va tenir un sobresalt.
—Pensa explicar aquest petit incident? —Els seus llavis van formar un somriure fred, que ben
aviat va esdevenir un gest de menyspreu—. Si ho fa, l'únic que aconseguirà és quedar malament i
mostrar-se tal com és en realitat.
—Oh, no crec que s'ho prenguessin gaire seriosament. Tothom sap que els psicòlegs som molt de
la broma. A més a més, estarien força ocupats rient a costa seva. Déu n'hi do! L'impressionant doctor
Cimon esfereït fins al punt d'agafar mal de coll i demanant pietat a crits després de sentir una
tirallonga de paraules buides.
—Però, qui el creurà? —va exclamar Cimon.
Sheffield va aixecar la mà dreta. Entre l'índex i el polze portava un objecte rectangular molt petit
proveït d'una filera de botonets.
—Un magnetòfon de butxaca —va dir. Va tocar un dels botons i de sobte va ressonar la pròpia
veu de Cimon, que deia: «Bé, doctor Sheffield, què passa?»
La veu tenia un to pompós, peremptori i fins i tot una mica afectat.
—Doni-m'ho! —va cridar Cimon, abalançant-se sobre l'esprimatxat psicòleg.
Sheffield el va contenir.
—No tracti de recórrer a la força, Cimon. He estat lluitador amateur fins no fa gaire. Miri, faré un
tracte amb vostè.
Cimon continuava debatent-se per arribar-hi, oblidant-se completament de la seva dignitat,
bleixant de fúria. Sheffield el mantenia a distància amb el braç estirat, mentre reculava a poc a poc.
Llavors li va dir:
—Deixi que el xicot i jo els acompanyem i li prometo que ningú no ho sabrà mai, això.
Cimon es va anar assossegant. A l'últim va dir bleixant:
—I llavors m'ho donarà?
—Tan aviat com hàgim arribat al lloc de l'antiga colònia.
—Hauré de fiar-me de vostè. —Va semblar que s'esforcés per donar a aquesta frase l'entonació
més ofensiva que podia.
—I per què no? Es pot ben fiar de mi quan li dic que si s'hi nega tothom sentirà això. Primer, li ho
deixaré sentir a Vernadsky. Li agradarà molt. Ja sap que té molt sentit de l'humor.
—D'acord —va dir Cimon, en una veu tan baixa que quasi no era perceptible—. Vostè i el noi
ens acompanyaran. —I va afegir amb energia—: Però recordi això, Sheffield: quan tornem a la Terra
faré que comparegui davant el comitè central de l'AGPC. Li ho prometo. Li revocaran el títol.
—No tinc por de l'Associació Galàctica per al Progrés de les Ciències —va dir Sheffield,
pronunciant clarament cada paraula—. Al cap i la fi, de què m'acusarà? Pensa deixar sentir aquesta
gravació al comitè central com a prova acusatòria? Au, vinga, no s'ho prengui tan a la valenta. No
crec que tingui ganes d'esventar la… ehem… la seva errada davant els savis més presumptuosos de
vuitanta-tres mil mons.
Tot fent un somriure gentil, va sortir caminant d'esquena.
Però quan va tancar la porta al darrere seu, el somriure se li va eclipsar. No li havia agradat gens
representar aquella escena. Ara que ja l'havia feta, es va preguntar si valia la pena haver-se creat
aquell enemic.
19
Set tendes de campanya s'havien alçat pels voltants de la primera colònia terrestre de Júnior. Neville
Fawkes les veia de dalt estant del turonet on es trobava. Ja feia set dies que hi eren.
Va alçar els ulls cap al cel. Els núvols eren molt espessos, carregats de pluja. Això li agradava.
Amb tots dos sols amagats al darrere d'aquella nuvolada, la llum difusa era d'un gris blanquinós que
donava un aspecte gairebé normal a les coses.
Feia un vent humit i una mica aspre, com el del mes d'abril a Vermont. Fawkes era natural de
Nova Anglaterra i, per tant, podia apreciar-ho. Al cap de quatre o cinc hores, Lagrange I es pondria i
els núvols esdevindrien rogencs, mentre el paisatge es banyaria d'una claror somorta, d'allò més
irritant. Però Fawkes ja pensava haver tornat a les tendes, aleshores.
Tan a prop de l'equador, i tant de fred! Bé, allò hauria canviat al cap de mil anys. A mesura que
reculessin les glaceres, l'atmosfera s'escalfaria i el sòl s'aniria assecant. Apareixerien jungles i
deserts. El nivell de l'aigua dels oceans pujaria a poc a poc i negaria innombrables illes. Els dos
grans rius esdevindrien un mar interior, i canviarien la configuració de l'únic continent de Júnior,
convertint-lo potser en un grup de continents més petits.
Es va preguntar si el lloc de l'antiga colònia també s'inundaria. Probablement, va dir-se. Potser
d'aquesta manera es desfaria de la maledicció.
Entenia molt be la dèria que tenia la Confederació per resoldre el misteri d'aquella primera
colònia. Encara que es tractés d'una vulgar epidèmia, eren proves el que es necessitaven. Si no, qui
s'atreviria a colonitzar aquell món? La superstició del planeta «reclam» no exercia influència tan sols
sobre els astronautes.
Ell mateix, per exemple… De fet, la primera visita a l'assentament no li va anar tan malament, tot
i que es va alegrar de deixar enrere la pluja i l'ambient tètric. Ara que hi havia tornat, se sentia pitjor.
Li costava dormir en pensar que al seu voltant jeien les despulles de mil persones mortes
misteriosament, de les quals només el separava una cosa tan impalpable com el temps.
Amb la fredor pròpia d'un metge, Novee va cavar per obrir les tombes mig ensorrades d'una
dotzena d'antics colons. Fawkes va ser incapaç de mirar aquelles desferres. No hi havia sinó un munt
d'ossos que s'esmicolaven en tocar-los, va dir Novee, que no permetien treure cap deducció.
—Tot i així, sembla que hi hagi certes anormalitats en la conformació òssia —va dir.
Més tard, però, contestant a les preguntes dels seus companys, va admetre que aquells efectes
podien ser deguts simplement als cent anys de permanència en un terreny humit.
Fawkes havia elaborat una fantasia que no l'abandonava ni quan estava despert. Tractava, a grans
trets, d'una raça esmunyedissa d'éssers intel·ligents que vivien sota terra, que mai no es deixaven
veure, però que havien rondat per l'antiga colònia cent anys enrere amb una perseverança implacable.
Es representava una silenciosa guerra bacteriològica. S'imaginava aquells éssers treballant en els
seus laboratoris situats sota les arrels dels arbres, cultivant les seves molses i espores, esperant que
aparegués el germen que fos mortal per als éssers humans. Potser van capturar nens per tal
d'experimentar-hi.
I quan van descobrir el que buscaven, les espores es van amuntegar silenciosament sobre la
colònia, formant núvols verinosos…
Fawkes sabia que tot allò era una fantasia. Se l'havia inventada durant les nits d'insomni, basantse
només en el propi neguit. Però quan era tot sol al bosc, es girava de sobte més d'una vegada, ple
de terror, convençut que uns ulls brillants el miraven fixament des de l'ombra d'un arbre, projectada
per la llum de Lagrange I.
Amb el seu ull de botànic, Fawkes, malgrat les seves cabòries, no deixava d'observar la
vegetació que trobava pel camí. Va sortir a posta del campament en una direcció nova, però no va
veure sinó el que ja coneixia. Els boscos de Júnior no eren ni espessos ni bruts. Gairebé no
representaven un obstacle per avançar. Els arbres, molt baixets (ben pocs passaven dels deu peus, tot
i que tenien el tronc quasi tan gruixut com el dels arbres terrestres corrents), creixien molt separats.
Fawkes va establir un primer esbós per classificar la flora de Júnior d'acord amb les normes de
la botànica. No ignorava que potser estava posant els fonaments de la seva pròpia immortalitat.
A Júnior, per exemple, creixia l'arbre baioneta. Les seves enormes flors escarlates atreien unes
bestioles semblants a insectes que construïen nius petits a l'interior. Després (seguint un senyal o
impuls que Fawkes no va poder endevinar), totes les flors d'aquests arbres produïen un brillant pistil
blanc en una sola nit. Aquests pistils feien dos peus de llarg, i feia l'efecte que cada flor havia estat
proveïda de sobte d'una baioneta.
L'endemà, la flor ja havia estat fertilitzada i els pètals es tancaven, atrapant al seu interior el
pistil, els insectes i tot allò que continguessin. L'explorador Makoyama li va donar el nom d'arbre
baioneta, però Fawkes va tenir la gosadia de rebatejar-lo amb el nom de Migrania Fawkesii.
Els arbres posseïen un tret en comú. La fusta era d'una duresa increïble. Pertocava al bioquímic
determinar les característiques de la molècula de cel·lulosa i al biofísic d'esbrinar com podia
circular l'aigua a través dels teixits impenetrables d'aquella fusta. El que Fawkes sabia per
experiència era que les flors es trencaven en estirar-les i que les tiges costaven molt de torçar i no hi
havia manera de trencar-les. La navalla se li va esmussar sense que pogués fer-los ni una rascada.
Els primers colons, per poder artigar les terres, sens dubte van haver d'arrancar els arbres.
Comparats amb els de la Terra, aquells boscos gairebé no tenien vida animal. Aquest fet potser
era degut als estralls causats per la glaciació. A dir veritat, Fawkes ho ignorava.
Els éssers semblants a insectes eren tots alats. I les seves ales recordaven fulles minúscules,
lleugeríssimes, que batien silenciosament. Segons totes les aparences, no n'hi havia cap que fos
xuclador de sang.
L'animal més gros que van veure va ser un gran ésser volador que va aparèixer de cop i volta
sobre el campament. Només es va poder conèixer la veritable forma de l'animal gràcies a la
fotografia ultraràpida, perquè l'exemplar que van observar, dominat sens dubte per la curiositat, va
passar com un llamp unes quantes vegades per damunt de les tendes, a massa velocitat per poder-lo
observar detalladament a ull nu.
Tenia quatre ales. Les del davant acabaven en unes urpes ferrenyes; eren membranoses i gairebé
de pell nua, i feien la funció de planadors, mentre que les dues del darrere, cobertes d'un borrissol
semblant al pèl, es movien ràpidament.
Rodríguez va suggerir el nom de Tetrapterus.
Fawkes va parar un moment d'evocar aquests records per contemplar una varietat d'herba que
encara no havia vist fins aleshores. Creixia en una massa compacta i cada tija es ramificava en tres al
capdamunt. Va treure la lupa i va tocar cautelosament una de les tiges amb el dit. Com altres herbes
de Júnior, aquella…
Va ser llavors que va sentir la remor de fulles al seu darrere… n'estava segur. Va parar l'orella
un moment, mentre els batecs del propi cor ofegaven qualsevol soroll, i llavors es va girar d'una
revolada. Un ésser de petites dimensions i aspecte humà es va amagar darrere un arbre.
Fawkes quasi va perdre l'alè. Va forfollejar buscant la pistola desintegradora amb una mà
tremolosa i maldestra.
I si la seva fantasia no era cap fantasia? I si Júnior estava habitat, al capdavall?
Bellugant-se feixugament, Fawkes es va amagar al darrere d'un altre arbre. No podia deixar les
coses així. S'adonava ben bé que no podia comunicar als seus companys: «He vist un ésser viu.
Potser era la resposta a tot. Però he tingut por i l'he deixat escapar.»
Havia d'intentar capturar-lo.
Al darrere de l'arbre que amagava aquell ésser hi havia un arbre calze. Estava en plena floració, i
les seves flors blanques i de color crema s'alçaven turgents, tot esperant recollir la pluja que no
tardaria a caure. Es va sentir el crec agut que feia una flor en petar-se la tija color crema, doblegantse
cap avall.
No eren imaginacions. Darrere l'arbre hi havia alguna cosa.
Fawkes va respirar profundament i es va llançar cap a l'arbre, brandant la pistola i disposat a
disparar al més petit senyal de perill.
—No dispari! —va cridar una veu—. Sóc jo.
Una cara espantada, si bé totalment humana, va sortir de darrere l'arbre.
Era Mark Annuncio.
Fawkes es va aturar amb un peu enlaire i es va quedar encantat. Al final va aconseguir articular:
—Què fas aquí?
—El seguia —va contestar Mark, sense apartar la vista de la pistola que empunyava l'altre.
—Per què?
—Per veure què feia. M'interessa el que pugui trobar. Em pensava que si em veia em faria tornar
al campament.
Fawkes es va adonar que encara empunyava l'arma i la va enfundar. Va haver d'intentar-ho tres
vegades per aconseguir ficar-la a la pistolera.
Van començar a caure les primeres gotasses.
—No diguis res d'això als altres —va dir Fawkes amb severitat. Va mirar amb ràbia el xicot, i
després tot dos van tornar al campament, separats i en silenci.
20
—Havien afegit una barraca central prefabricada entre les set tendes, i els científics hi estaven
reunits a l'interior, asseguts al voltant d'una taula molt llarga.
Era un gran moment, però tots estaven una mica intimidats. Vernadsky, que havia après a cuinar a
l'època d'estudiant, va ser l'encarregat. Va treure l'estofat fumejant del forn d'ona curta i va dir:
—Qui vol calories?
Després, amb la cullera de prendre, va servir racions abundants a tothom.
—Fa bona olor —va dir Novee, no gaire entusiasmat.
Va agafar un tros de carn amb la forquilla. Era d'un color violaci i encara era molt dura, malgrat
la cocció interior. Les herbes que l'envoltaven semblaven més toves, però no tenien una pinta gaire
apetitosa.
—Vinga —va dir Vernadsky— mengem. Tasteu-ho. Jo ho he tastat i és bo.
Se'n va ficar un bon bocí a la boca i va començar a mastegar. Al cap d'una estona encara
mastegava.
—És dura, però és bona.
Amb veu fúnebre, en Fawkes va dir:
—Probablement ens matarà.
—I un nap! —va replicar Vernadsky—. Les rates no han menjat res més durant quinze dies.
—Quinze dies no és gaire —va dir Novee.
—Bé, un bocí no em matarà —va dir Rodríguez—. Apa! Però si és bona!
I ho era. Al final, tothom va donar la raó a Vernadsky. Fins aleshores, tot feia pensar que els
animals i vegetals comestibles de Júnior eren bons. Pel que fa als grans i les llavors, era gairebé
impossible de moldre'ls, però un cop ho aconseguies, amb la farina es podia fer un pa amb un
contingut de proteïnes molt elevat. Sobre la taula, en aquells moments, hi havia unes quantes peces
d'aquell pa negre i pesant. No era dolent tampoc.
Fawkes havia estudiat les herbes de Júnior i havia arribat a la conclusió que una hectàrea de la
superfície de Júnior, sembrada i regada com Déu mana, podia alimentar un nombre de bestiar deu
vegades més gran que el que podia pasturar en una hectàrea d'alfals de la Terra.
Això va impressionar molt Sheffield, que va dir que Júnior podria convertir-se en el graner d'un
centenar de mons, però Fawkes va treure importància a les seves pròpies afirmacions, dient amb
displicència:
—Simplement és un reclam.
Una setmana abans, hi havia hagut una gran inquietud en el grup quan es va comprovar que els
conills porquins i les rates blanques no volien menjar certes herbes noves que Fawkes havia portat.
La mescla de petites quantitats d'aquelles herbes amb el menjar normal que se ls donava, va causar la
mort dels animals que les van ingerir.
Devia ser allò?
No ho era. Vernadsky va aparèixer unes hores més tard i va dir tot flegmàtic:
—Coure, plom i mercuri.
—Què? —va dir Cimon.
—Aquelles plantes. Contenen una elevada proporció e metalls pesants. Probablement és un
recurs evolutiu per evitar que se les mengin.
—Els primers colons… —va començar a dir Cimon.
—No. Això no és possible. Quasi totes les plantes són inofensives. Només aquestes són
pernicioses i ningú no se les menjaria.
—Com ho sap?
—Les rates no se les van menjar pas.
—Però són rates.
Era el que Vernadsky esperava. En to teatral, va dir:
—Saludi a un modest màrtir de la ciència. Jo les he tastades, aquestes plantes.
—Com? —va cridar Novee.
—Només les he llepades, no pateixi. Sóc una mena de màrtir que va amb compte. De totes
maneres, són tan amargues com l'estricnina. Què es pensaven? Si una planta s'emboteix de plom
perquè no se li acostin els animals, de què li serviria que l'animal se n'adonés quan es morís després
de menjar-se-la? Com a avís, hi afegeix una mica de substància amarga. I amb aquesta combinació
n'hi ha prou i de sobres.
—A més a més —va dir Novee—, els colons no van morir a causa d'un enverinament amb
metalls pesants. Els símptomes no es corresponen.
Tots coneixien els símptomes bastant bé. Alguns en llenguatge profà i d'altres en termes
científics. Una respiració difícil i dolorosa que empitjorava per moments. Els símptomes venien a ser
aquests.
Fawkes va deixar la forquilla sobre la taula.
—Però suposem que aquestes plantes contenen algun alcaloide que paralitza els músculs que
governen la respiració pulmonar.
—Les rates en tenen, de músculs respiratoris —va dir Vernadsky—, i no han mort.
—Potser és un alcaloide que només actua en quantitats elevades.
—Molt bé, d'acord. Cada cop que els costi de respirar, tornin a menjar les racions de la nau, a
veure si milloren. Però no us deixeu portar per factors psicosomàtics.
Sheffield va rondinar:
—Això és cosa meva. No s'hi preocupin.
Fawkes va respirar fondo una vegada, i una altra. Tot moix, es va ficar un altre bocí de cam a la
boca.
En un racó de la taula, Mark Annuncio, que menjava més a poc a poc que els seus companys,
pensava en la monografia de Morris Vinograd titulada El gust i l'olfacte. Vinograd va establir una
classificació de sabors i olors basada en la inhibició dels enzims a l'interior de les papil·les
gustatives. Annuncio no en comprenia el significat exacte, però es recordava dels símbols, els valors
i les definicions descriptives.
Mentre identificava el sabor de l'estofat entre tres subclasses, va acabar de menjar. Li feien una
mica de mal les barres de tant mastegar.
21
La nit s'acostava, Lagrange I estava molt baix al cel. Havia fet un dia clar, moderadament calorós, i
Borís Vernadsky estava content. S'havia dedicat a fer uns càlculs d'allò més interessants, i el seu
jersei de colors vius havia mostrat canvis fascinadors a mesura que els sols anaven canviant de
posició.
En aquell moment la seva ombra era allargada i vermella, amb el terç inferior gris, allà on
coincidia amb l'ombra de Lagrange II. Va estirar un braç i va observar les dues ombres que
projectava. L'una, de color taronja brut, abastava gairebé quinze peus, i l'altra, d'un color blau molt
fosc, s'estenia en la mateixa direcció, però només a cinc peus de distància. Si tingués temps,
prepararia una preciosa col·lecció d'ombres xineses.
Aquesta idea el va satisfer tant, que no el va molestar gens veure que Mark Annuncio el seguia a
una distància respectuosa.
Tot deixant el nucleòmetre, li va fer un signe amb la mà.
—Vine aquí!
El jove es va acostar tímidament.
—Hola.
—Que vols res?
—Només… només l'observava.
—Sí? Observa, doncs. Saps què faig?
Mark va fer que no amb el cap.
—Això és un nucleòmetre —va dir Vernadsky—. S'ha de clavar a terra, així. Al capdamunt té un
generador de camps de força que li permet de penetrar en qualsevol roca. —Mentre parlava es va
repenjar en el nucleòmetre, i l'aparell es va enfonsar dos peus en la roca—. Ho veus?
Els ulls de Mark es van il·luminar i Vernadsky es va posar content.
—A banda i banda del peu de l'instrument hi ha uns forns atòmics microscòpics, cada un dels
quals vaporitza un milió de molècules de la roca, descomponent-la en àtoms. Llavors aquests àtoms
es classifiquen tenint en compte la massa nuclear i la càrrega, i els resultats es poden llegir
directament en els indicadors que hi ha a la part de dalt. Ho entens?
—No gaire bé. Però m'agrada saber-ho.
Tot somrient, Vernadsky va afegir:
—Així obtenim xifres que ens diuen quins són els diferents elements de l'escorça. En quasi tots
els planetes del tipus oxigen-aigua, aquests elements són idèntics.
—El planeta amb més silici que conec és Lepta, amb un 32,765 per cent —va dir Mark
seriosament—. El tant per cent de la Terra només és de 24,862. Això és per culpa del pes.
A Vernadsky li va desaparèixer el somriure.
—Que tens les xifres de tots els planetes, xiquet? —va dir amb una espurna d'ironia.
—Oh, no. No podria. No crec que els hagin explorat tots. El Manual d'escorces planetàries, de
Bischoon i Spenglow només dóna les xifres de 21.854 planetes. Totes aquestes sí que les conec, és
clar. Vernadsky, sensiblement abatut, va dir:
—Però Júnior té una distribució més uniforme dels elements del que se sol trobar. El contingut
d'oxigen és baix. Fins ara, el meu percentatge només dóna un 42,113 pelat. El mateix es pot dir del
silici, amb un 22,722. Els metalls pesants són entre deu i cent vegades més concentrats que a la
Terra. Això no es pot atribuir a un fenomen local, perquè la densitat de Júnior és un cinc per cent més
elevada que la de la Terra.
Vernadsky no sabia per què li explicava tot allò al xicot. En part ho feia perquè sempre li
agradava que l'escoltessin. No hi ha res que produeixi més sensació de solitud i d'impotència que no
tenir a ningú amb qui parlar de les coses que ens interessen.
Així doncs va continuar, començant a gaudir de la conferència:
—D'altra banda, els elements més lleugers també estan més ben distribuïts. Les sals que es troben
en dissolució en els oceans són principalment el clorur sòdic, com a la Terra. Els mars de Júnior
contenen una respectable proporció de sals de magnesi. Prenguem després els anomenats «metalls
lleugers rars», els elements liti, beril·li i bor. Són més lleugers que el carboni, tots aquests, però a la
Terra són raríssims, com també ho són, en reeditat, a tots els planetes. Júnior, en canvi, en posseeix
en abundància. Els tres integren gairebé les quatre desenes parts de l'escorça, comparat amb les
quatre mil·lèsimes parts de la Terra.
Mark va estirar la màniga a Vernadsky:
—Té una llista de les xifres de tots aquests elements? Me la deixa veure?
—Sí, home.
El químic es va treure un paper doblegat de la butxaca dels pantalons.
Va allargar el full al Mark tot somrient, i li va dir:
—No publiquis aquestes xifres abans que jo.
Mark les va mirar per sobre i li va tornar el paper.
—Ja has acabat? —va preguntar Vernadsky, sorprès.
—Oh, sí —va dir Mark, pensatiu—. Ja ho sé tot.
Va fer mitja volta i es va allunyar sense acomiadar-se.
Els últims raigs de llum de Lagrange I van desaparèixer rere l'horitzó.
Vernadsky va seguir Mark amb la mirada i va arronsar les espatlles. Va arrencar el nucleòmetre
de terra i va marxar darrere d'ell, en direcció a les tendes.
22
Sheffield estava bastant satisfet. Mark s'havia portat més bé que no s'havia pensat. A dir veritat,
gairebé no parlava, però això no era res de greu. Almenys, mostrava interès per tot i no feia morros
ni rebequeries.
A més a més, en Vernadsky li havia dit que el dia abans, al vespre, Mark havia parlat amb ell
normalment, sense que ni l'un ni l'altre aixequés la veu, sobre l'anàlisi de l'escorça planetària.
Vernadsky va fer broma, dient que Mark coneixia la composició de l'escorça de més de vint mil
planetes, i que algun dia li demanaria al xicot que li repetís les xifres de tots, per saber de quants es
recordava realment.
Mark, per la seva banda, no es va referir en absolut a aquella conversa. En realitat, va passar el
matí assegut a la seva tenda. Sheffield li va fer una visita breu, el va veure assegut a la llitera, mirantse
els peus, i el va deixar en pau.
El que necessitava de debò en aquells moments, va pensar Sheffield, era una idea lluminosa. Una
idea veritablement lluminosa.
Fins llavors, no havien tret cap a res. Tots els seus esforços havien estat inútils durant un mes.
Rodríguez continuava oposant-se aferrissadament a la teoria de la infecció. Vernadsky va eliminar
del tot la possibilitat d'intoxicació a causa de la ingestió de substàncies nocives. Novee refusava amb
vehemència que s'haguessin produït alteracions en el metabolisme. «On són les proves?», repetia
contínuament.
En resum, els especialistes van eliminar totes les causes materials possibles de mort. Tot i així,
però, havien mort homes, dones i nens. Hi havia d'haver un motiu per força. I si fos psicològic?
Per a les seves pròpies intencions, Sheffield havia ridiculitzat aquesta hipòtesi davant de Cimon,
però potser ja començava a ser hora que se la prenguessin seriosament. I si els colons s'haguessin
vist impel·lits a suïcidar-se? Però… per què?
La humanitat havia colonitzat milers de planetes sense patir cap mena de trastorn mental greu. De
fet, la proporció de suïcidis, com també els casos de psicosi, eren més elevats a la Terra que a cap
altre lloc de la galàxia.
Fora d'això, la colònia havia demanat frenèticament ajut mèdic. Això significava que no volien
morir de cap manera.
Podria haver estat un trastorn de la personalitat? Alguna cosa peculiar d'aquell grup, capaç de
produir la mort d'un miler de persones? No era gens probable. A més, com podria descobrir-ne
proves? El lloc de la colònia ja l'havien escorcollat minuciosament tot buscant pel·lícules o diaris,
fins i tot de caràcter més frívol. No es va trobar res. Els documents humans no sobrevivien a un segle
d'humitat.
Per tant, es movia a les palpentes. Se sentia completament desemparat. Els seus col·legues, si
més no, tenien dades; alguna cosa sobre la qual rumiar. Ell no tenia res.
Va tornar a la tenda de Mark i va mirar endins maquinalment. Era buida. Donant una llambregada
pel voltant, va veure que Mark sortia del campament i s'endinsava en el bosc.
Sheffield el va cridar:
—Mark! Espera'm!
Mark va aturar-se, va fer com si anés a continuar, s'ho va pensar més bé i va deixar que les cames
llargues de Sheffield superessin en un tres i no res la distància que els separava.
—A on vas? —va preguntar Sheffield. (Després de córrer, fins i tot la rica atmosfera de Júnior et
feia esbufegar.)
Mark tenia la mirada lúgubre.
—A la nau de reconeixement.
—Eh?
—Encara no l'he poguda veure.
—I tant que has pogut —va replicar Sheffield—. Vigilaves Fawkes com un falcó quan veníem
cap aquí.
Mark se'l va mirar amb cara d'empipat.
—Hi havia tots els altres i jo la vull veure sol.
Sheffield va començar a tenir neguit. El noi estava enfadat. Més valia que no perdés la calma i
provés de saber què passava.
—Ben mirat —va dir—, a mi també m'agradaria veure la nau. Et fa res que t'acompanyi?
Mark va dubtar un moment i després va dir:
—Bé… Com vulgui.
No era exactament una invitació amable, que diguem.
Llavors, Sheffield va preguntar:
—Què és això que portes, Mark?
—La branca d'un arbre. L'he tallada amb la pistola atòmica del campament. La porto per si algú
vol aturar-me.
Va brandar aquell garrot, fent-lo xiular en l'aire.
—Per què t'han de voler aturar, Mark? Si fos de tu, la llençaria. És dura i pesa molt. Pots fer mal
a algú.
Mark va continuar caminant.
—No penso llençar-la.
Sheffield va rumiar un moment i després va pensar que valia més no barallar-s'hi. Seria millor
saber primer d'on li venia aquella hostilitat al xicot.
—D'acord —va dir.
La nau de reconeixement estava en una clariana i la seva superfície metàl·lica projectava reflexos
verds. (Lagrange II encara no havia sortit.)
Mark va mirar cautelosament al seu voltant.
—No hi ha ningú a la vista, Mark —va dir Sheffield.
Van pujar a la nau, que era d'un model bastant gran. Només van caldre tres viatges per transportar
set persones amb els seus estris indispensables.
Sheffield va mirar el quadre d'instruments amb una expressió molt semblant al respecte temorós.
—Imagina't un botànic com en Fawkes aprenent a pilotar un d'aquests aparells. Una cosa que
s'aparta tant de la seva especialitat.
—Jo el sé pilotar —va dir Mark de cop i volta.
Sheffield se'l va mirar atònit.
—Què dius?
—Em vaig dedicar a observar el doctor Fawkes quan veníem cap aquí. Sóc capaç de fer tot el
que ell va fer. A més a més, té un manual de manteniment de la nau. Una vegada li vaig prendre i me'l
vaig llegir.
—Em sembla magnífic —va dir Sheffield en to despreocupat—. Així tindrem un pilot de recanvi
per a casos d'urgència.
Llavors es va girar d'esquena a Mark, i per això no va veure com li queia aquella branca
duríssima sobre el cap. Tampoc no va sentir la veu compungida de Mark que deia:
—Ho sento molt, doctor Sheffield.
De fet, ni tan sols va notar el cop que li va fer perdre els sentits.
23
El sotrac de la nau en aterrar, va pensar més tard Sheffield, va ser el que li va fer recobrar el
coneixement. Al principi no sabia d'on venia aquell dolor tènue i confús.
La veu de Mark flotava damunt seu: allò va ser la seva primera sensació. Després, quan va
provar de tombar-se per recolzar-se en un genoll, va notar que li feia punxades el cap.
Durant uns moments, la veu de Mark només eren una sèrie de sons mancats de significat. Després
van començar a unir-se en paraules. Al final, quan va obrir els ulls penosament i va sentir com si la
llum hi entrés a ganivetades, obligant-lo a tancar-los de nou, va començar a entendre frases. No va
moure's d'on era, amb el cap cot i recolzant-se en un genoll tremolós.
—… mil morts —deia Mark, panteixant i amb veu aguda—. Només hi ha tombes. I ningú no sap
per què.
Es va sentir un retruny que Sheffield no va poder identificar. Sí, era una veu ronca i profunda.
Llavors va tornar a sentir la de Mark:
—És veritat. Per què creu que han vingut tots aquests científics?
Sheffield es va aixecar amb penes i treballs i es va recolzar contra la paret. Es va tocar el cap i
va treure la mà ensangonada. Tenia els cabells embullats i coberts d'una crosta de sang seca. Fent un
gemec, va anar tentinejant fins a la porta de la cabina de la nau. Va palpar-la buscant el pestell.
La rampa de desembarcament estava desplegada. Va romandre dempeus per uns moments,
trontollant i sense atrevir-se a confiar en les seves cames.
Va haver de mirar-ho tot per etapes. Els dos sols ja eren molt alts, i a uns mil peus de distància el
gegantí cilindre d'acer de la Triple G apuntava el morro cap amunt, sobrepassant els arbres
escarransits que l'envoltaven.
Mark era al peu de la rampa, enfront d'un semicercle de tripulants de la nau, despullats fins a la
cintura i amb la pell gairebé negra a causa de les radiacions ultraviolades de Lagrange I. (Per sort,
gràcies a la densa atmosfera i a la gruixuda capa d'ozó que hi havia a les regions més altes, els raigs
ultra violats no eren mortals.)
El tripulant que era al davant de Mark es recolzava sobre un bat de beisbol. Un altre tirava una
pilota enlaire i l'entomava. Quasi tots els que quedaven, portaven guants.
«Quina gràcia —va pensar Sheffield, encara atordit—. Mark ha aterrat al mig d'un camp de
beisbol.»
Mark va alçar els ulls i el va veure.
—Molt bé, preguntin-li-ho —va cridar tot esvalotat—. Au va, preguntin-li-ho. Doctor Sheffield,
oi que una vegada va venir una expedició a aquest planeta i tothom va morir misteriosament?
Sheffield va intentar dir: «Què fas, Mark?», però no va poder. Quan va obrir la boca, només va
aconseguir fer un gemec.
—És veritat el que diu aquest tap de bassa, senyor? —va dir el tripulant del bat de beisbol.
Sheffield es va arrapar a la barana amb les mans suades. La cara del tripulant semblava que
oscil·lés. Tenia els llavis gruixuts i els ulls enfonsats sota unes celles espesses. Es bellugava de mala
manera.
Llavors li va fer l'efecte que la rampa pujava cap a ell i li girava al voltant del cap. De cop i
volta va notar que les mans se li omplien de terra i va sentir un dolor gelat a la galta. Va perdre el
món de vista un altre cop.
24
La segona vegada va tornar en si amb menys dolor. Estava al llit i dues cares boiroses s'inclinaven
sobre ell. Un objecte llarg i prim va creuar el seu camp visual i una veu, que amb prou feines
travessava el zum-zum de les seves orelles, va dir:
—Ara es recupera, Cimon.
Sheffield va tancar els ulls, i es va adonar que tenia el crani completament embenat.
Va restar immòbil durant un minut, respirant a fons. Quan va tornar a obrir els ulls, va veure
clarament les cares inclinades sobre ell. Hi havia la cara rodona de Novee, amb una arrugueta
professional i seriosa entre els ulls, que va esborrar-se quan Sheffield va dir-li: «Hola, Novee.»
L'altra era de Cimon, amb la boca premuda fort i un aire enrabiat, però amb alguna cosa que
semblava satisfacció als ulls.
—On som? —va preguntar Sheffield.
—A l'espai, doctor Sheffield. Ja fa dos dies que hi som —va contestar Cimon, fredament.
—Dos dies… —va murmurar Sheffield, obrint els ulls amb sorpresa.
—Ha tingut una greu commoció cerebral —va intervenir Novee—; ha vingut de prim que no fos
una fractura. No es posi nerviós.
—Bé, però que ha pas… On és Mark? On és Mark?
—Calma, calma —va dir Novee, posant totes dues mans sobre les espatlles de Sheffield i
agafant-lo suaument.
—El seu pupil està arrestat —va dir Cimon—. Si vol saber per què, li diré que ha provocat
expressament un motí a bord, posant en perill la seguretat de cinc persones. Vam estar a punt de ser
abandonats al nostre campament provisional perquè la tripulació volia partir immediatament. El
capità va aconseguir persuadir-los que ens recollissin.
Sheffield va provar d'apartar el braç amb què Novee l'agafava; ja començava a recordar-se'n
confusament. Aquell home amb un bat… Mark… Mark dient: «…Mil morts…»
El psicòleg es va incorporar sobre un colze, fent un esforç tremend.
—Miri, Cimon, no sé per què Mark ho va fer, però deixi'm parlar amb ell. Jo ho esbrinaré.
—No cal —va dir Cimon—. Ja sortirà tot durant el judici.
Sheffield va tornar a provar d'alliberar-se del braç de Novee.
—Però per què volen fer-ho tot tan solemne? Per què s'hi ha de complicar el Departament? No
podem resoldre-ho nosaltres sols?
—Això és exactament el que pensem fer. El capità té facultats, segons les lleis interplanetàries,
per presidir judicis en el supòsit que es cometin crims i altres delictes a l'espai.
—El capità? Un judici a bord? Cimon, no permeti que ho faci. Serà un assassinat.
—De cap manera. Serà un judici equànime. Estic totalment d'acord amb el capità. Aquest judici
és necessari per mantenir la disciplina.
Novee estava intranquil.
—Miri Cimon —va intervenir—, valdria més que no insistís. Ara no està preparat per sentir
aquestes coses.
—Pitjor per a ell —va dir Cimon.
—Però vostè no ho entén —va exclamar Sheffield—. Jo sóc el responsable d'aquest xicot.
—Al contrari, ho entenc perfectament —va dir Cimon—. Per això esperàvem que recobrés el
coneixement, perquè serà jutjat amb ell.
—Què?
—L'en fem responsable, ja que era amb ell quan va robar la nau de reconeixement. Els tripulants
el van veure a la porta de la cabina, mentre Mark els incitava a amotinar-se.
—Però si em va donar un cop terrible per apoderar-se de la nau. Que no entenen que el xicot no
estava en el seu seny? No se'l pot fer responsable dels seus actes.
—Que ho decideixi el capità, Sheffield. Vostè, Novee, quedi's amb ell.
Va donar mitja volta, disposant-se a sortir. Sheffield va treure totes les seves forces.
—Cimon! —va cridar—. Em fa això per venjar-se de la lliçó de psicologia que li vaig donar! És
mesquí… estret…
Va caure sobre el coixí, esbufegant.
Cimon, des de la porta, va dir:
—Per cert, Sheffield, el motí a bord d'una nau espacial es castiga amb la mort…
25
Era una farsa de judici, va pensar Sheffield, trist. Ningú no seguia els procediments legals amb
exactitud, perquè ningú no els coneixia, començant pel capità.
S'havien instal·lat a la sala d'actes, una cambra molt espaiosa on es reunia la tripulació durant els
viatges ordinaris per mirar els programes del subeteri. En aquesta ocasió, la tripulació n'havia estat
rigorosament exclosa, si bé tot el personal científic assistia al judici.
El capità Follenbee seia darrere una taula, a sota mateix del cub receptor del subeteri. Sheffield i
Mark Annuncio estaven asseguts a la seva esquerra, tots dos de cara a ell.
El capità se sentia incòmode. Es dedicava a canviar impressions amb els diversos «testimonis»,
ocupació que alternava amb rauxes de rigidesa judicial adreçades contra el xiu-xiu dels espectadors.
Sheffield i Mark, que es trobaven a la sala de justícia per primer cop des del vol amb la nau de
reconeixement, es van donar la mà amb solemnitat, a petició del primer. Mark havia dubtat un
moment, en veure la creu d'esparadrap que encara duia Sheffield en un tros afaitat del crani.
—Ho sento, doctor Sheffield. Ho sento moltíssim.
—No pateixis, Mark. Com t'han tractat?
—Bé.
Va ressonar la veuassa del capità:
—Que guardin silenci els acusats!
—Escolti, capità —va replicar Sheffield en to col·loquial—: no tenim advocats. No hem tingut
temps de preparar la nostra defensa.
—No en fan falta, d'advocats —va dir el capità—. Això no és un judici normal de la Terra. Sóc
jo qui s'encarrega de la investigació. És diferent. Només m'interessen els fets, no els merders
jurídics. El sumari ja es podrà revisar més tard, a la Terra.
—Però llavors ja podem ser morts —va dir Sheffield, impetuosament.
—Comencem! —va exclamar el capità, donant un cop a la taula amb un tascó d'alumini en forma
de T. Cimon ocupava un seient de la primera fila. Somreia vagament. La mirada inquieta de Sheffield
gairebé no s'apartava d'ell.
El seu somriure es va mantenir inalterable mentre cridaven diversos testimonis, els quals van
declarar que se'ls havia comunicat que de cap manera no havien de revelar a la tripulació la veritable
naturalesa del viatge; i que Sheffield i Mark eren presents quan els van donar aquestes ordres. Un
micòleg va declarar que havia tingut una conversa amb Sheffield, de la qual es deduïa que el psicòleg
estava al corrent de la prohibició.
Es va esmentar el fet que Mark va estar malalt durant quasi tot el viatge d'anada, i que va
començar a comportar-se d'una manera estranya tan bon punt van aterrar a Júnior.
—Com ho expliquen vostès, això? —va preguntar el capità.
Tot d'una es va aixecar la tranquil·la veu de Cimon d'entre el públic.
—Estava espantat. Desitjava fer alguna cosa, el que fos, que li permetés fugir del planeta.
Sheffield es va aixecar d'una revolada.
—Les observacions d'aquest home cauen fora de tema. No és cap testimoni.
El capità va donar un cop amb el tascó.
—Segui! —va cridar.
El judici va continuar. Va ser requerit per declarar un membre de la tripulació; va dir que Mark
els havia posat el corrent de la fi de la primera expedició i que Sheffield li havia fet costat tota
l'estona.
—Exigeixo un acarament!
—Després parlarà vostè —li va dir el capità.
Van ordenar al tripulant que es retirés.
Sheffield observava el públic. Semblava evident que les seves simpaties no s'inclinaven cap al
costat del capità. Ell coneixia prou bé la psicologia per preguntar-se quants es devien sentir
secretament alleujats per haver hagut d'abandonar Júnior, fins i tot en aquells moments, i agraïts a
Mark per haver precipitat els esdeveniments. A més a més, el caràcter improvisat i sumari del
tribunal no els devia fer gens de gràcia. Vernadsky feia cara de tres déus, mentre Novee mirava
Cimon amb fàstic mal dissimulat.
Era Cimon el qui preocupava Sheffield. Devia ser ell, pensava el psicòleg, qui va convèncer el
capità perquè organitzés tot allò, i seria ell qui demanaria amb insistència la pena màxima. Sheffield
lamentava profundament haver ferit la vanitat patològica d'aquell home, però la cosa ja no tenia
solució.
Però, per damunt de tot, el que desconcertava Sheffield era l'actitud de Mark. No mostrava el més
petit senyal de mareig espacial ni d'intranquil·litat. Ho escoltava tot atentament, però res no semblava
impressionar-lo. Es comportava com si res de terrenal no pogués afectar-lo en aquells moments; com
si alguna cosa que només sabia ell tragués importància a totes les altres.
El capità va donar un cop amb el tascó i va dir:
—Em sembla que ja n'hi ha prou. Els fets són molt clars i no cal deliberar. Podem donar per
acabat el judici.
Sheffield es va tornar a posar dret d'un salt.
—Esperis. No tenim dret a parlar?
—Calli! —li va manar el capità.
—Calli vostè! —va exclamar Sheffield, tombant-se cap al públic—. Escoltin, no ens hem pogut
defensar. Ni tan sols hem tingut dret a fer un acarament amb els testimonis. És just, això?
Hi va haver un murmuri que es va imposar als cops del tascó.
Fredament, Cimon va preguntar:
—Vostè creu que hi ha res a defensar?
—Potser no —va exclamar Sheffield—, però en aquest cas no hi perdran res per escoltar-nos. O
potser tenen por de la nostra defensa?
Van sonar uns quants crits aïllats entre el públic.
—Que parli!
Cimon va arronsar les espatlles.
—Per mi, que parli.
—Què es proposa? —va preguntar-li el capità, adustament.
—Assumir la meva pròpia defensa —va replicar Sheffield—, i cridar Mark Annuncio per fer de
testimoni.
Mark es va aixecar amb una calma considerable. Sheffield va tornar a la seva cadira i amb un
signe va ordenar a Mark que s'assegués.
Sheffield va arribar a la conclusió que no valia la pena imitar els fulletons judicials que solien
fer al subeteri. Les preguntes pomposes sobre el nom, estat civil i situació actual no servirien per a
res. Valia més anar al gra.
—Mark, sabies què passaria si comunicaves a la tripulació el que havia passat a l'expedició
anterior?
—Sí, doctor Sheffield.
—Aleshores, per què ho vas fer?
—Perquè era molt important que marxéssim de Júnior sense perdre ni un minut. El mitjà més
ràpid per aconseguir que abandonéssim el planeta era dir la veritat a la tripulació.
Sheffield es va adonar de la mala impressió que aquesta resposta causava entre el públic, però
havia de seguir el que li dictava l'instint. Això, i la seva certesa com a psicòleg que només alguna
cosa molt especial que sabia podria haver induït Mark o qualsevol altre mnemotècnic a actuar amb
aquella sang freda enfront de l'adversitat. Al cap i a la fi, la seva missió era aquesta: saber coses.
—Per què era tan important abandonar Júnior, Mark?
El jove no va vacil·lar ni un moment. Els seus ulls es van fixar en els científics que miraven
expectants.
—Perquè havia trobat la causa que va exterminar la primera expedició, i només era qüestió de
temps que també ens matés a nosaltres. En realitat, potser ja és massa tard. És possible que ja
estiguem tots a punt de morir. Potser ja tenim els dies comptats.
Sheffield va deixar que el murmuri del públic es calmés. Fins i tot el capità, aclaparat, es va
oblidar de donar cops amb la maça improvisada i el somriure de Cimon va esdevenir gairebé
imperceptible.
De moment, a Sheffield el preocupava menys el que sabés Mark, fos el que fos, que l'incentiu que
havia suposat allò que sabia per fer-lo obrar pel seu compte. I no era el primer cop que passava.
Abans, Mark ja havia inspeccionat el diari de navegació de la nau per confirmar una teoria pròpia.
Sheffield va lamentar profundament no haver investigat més aquella tendència quan encara era l'hora.
Així doncs, la següent pregunta que va fer amb veu severa, va ser:
—Per què no em vas consultar abans, Mark?
Mark va vacil·lar un moment.
—Vostè no m'hauria cregut. Per això vaig haver de pegar-lo, perquè no m'impedís fer-ho. Ningú
no m'hauria cregut. Tots em tenen ràbia.
—Què t'ho fa pensar, això?
—Recordi's del que va passar amb el doctor Rodríguez.
—Això va ser fa molt de temps. Ningú més no va discutir amb tu.
—Només jo sé com em mirava el doctor Cimon. I el doctor Fawkes va voler desintegrar-me amb
una pistola.
—Què? —va exclamar Sheffield, girant-se d'una revolada i oblidant-se de guardar les formalitats
judicials—. Escolti, Fawkes, és veritat, això?
Fawkes es va posar dret, ruboritzat, mentre tothom es tombava per mirar-lo.
—Jo era al bosc —va dir— i ell em seguia furtivament. Em vaig pensar que era un animal i vaig
prendre precaucions per defensar-me'n. Quan vaig veure que era ell, vaig guardar la pistola.
Sheffield es va girar cap a Mark.
—És veritat, això?
Mark tornava a fer morros.
—Bé… també li vaig demanar al doctor Vernadsky que m'ensenyés algunes dades que havia
recollit, i em va dir que no les publiqués abans que ell. Va intentar insinuar que jo era un plagiari.
—Per la Terra, si només ho deia de broma! —es va sentir cridar entre el públic.
Sheffield va dir precipitadament:
—Molt bé, Mark. Tu no confiaves en nosaltres i vas pensar que havies d'actuar pel teu compte,
no és això? A veure, ara, quina creus que va ser la causa de la mort dels primers colons?
—També podria haver estat la causa de la mort d'aquell explorador, Makoyama, perquè jo només
sé que es diu que va morir en un aterratge forçós, dos mesos i tres dies després de comunicar la seva
arribada a Júnior. Però això no ho sabrem mai.
—Molt bé, però… ens pots dir què va ser?
Hi va haver un silenci sepulcral. Mark va mirar al seu voltant.
—La pols.
Va esclatar una riallada general. Mark es va tornar de tots colors.
—Què vols dir? —li va preguntar Sheffield.
—La pols! La pols de l'aire. Conté beril·li. Pregunti-ho al doctor Vernadsky.
Vernadsky es va aixecar i es va obrir pas a empentes.
—Què dius?
—Sí —va afirmar Mark—. Figurava en les dades que vostè em va ensenyar. La quantitat de
beril·li que conté l'escorça és molt elevada; per tant, també n'ha de contenir l'atmosfera.
—I què que contingui beril·li? —va dir Sheffield—. Sisplau, Vernadsky, deixi'm que li ho
pregunti.
—El beril·li provoca enverinament. En respirar pols de beril·li, es formen als pulmons uns
granulomes malignes, siguin el que siguin, impossibles de curar. El cas és que la respiració es fa
difícil i acabes per morir-te.
Una nova veu, molt agitada, es va unir al tumult general.
—De què parles tu, si no ets cap metge?
Era Novee.
—Ja ho sé —va dir Mark amb molta seriositat—, però fa temps vaig llegir un llibre antiquíssim
sobre verins. Imaginis si era antic que estava imprès en fulls de paper. A la biblioteca n'hi havia
alguns, d'aquests llibres i jo els vaig llegir perquè em van cridar molt l'atenció.
—D'acord —va dir Novee—. I què vas llegir? M'ho pots explicar?
Mark va aixecar la barbeta.
—És clar que sí. Paraula per paraula: «Una sorprenent varietat de reaccions enzimàtiques al cos
resulta activada per qualsevol nombre d'ions metàl·lics bivalents de radi iònic similar. Entre aquests
figuren el magnesi, el manganès, el zinc, el ferro, el cobalt i el níquel, com també altres ions. Enfront
de tots aquests, l'ió de beril·li, que posseeix una càrrega i una mida similars, actua com a inhibidor.
Per tant, el beril·li serveix per desordenar un cert nombre de reaccions enzimocatalítiques. Com que
els pulmons no disposen de cap mitjà per expulsar el beril·li, diversos trastorns metabòlics, causants
de greus malalties i la mort, poden produir-se a conseqüència d'inhalar pols que contingui certes sals
de beril·li. Es coneixen casos en què una sola exposició ha provocat la mort. L'aparició dels
símptomes és enganyosa, ja que de vegades tarda uns tres anys. El pronòstic no és bo.»
El capità, agitat, es va inclinar cap endavant:
—Què vol dir això, Novee? Té sentit el que diu aquest xicot?
—Encara no sé si té raó, però en el que diu no hi ha res d'absurd —va contestar Novee.
—Vol dir que no sap si el beril·li és verinós? —va preguntar Sheffield bruscament.
—No, no ho sé —va respondre Novee—. Mai no he llegit res sobre el particular. No tinc notícia
de cap cas.
—No es fa servir per a res, el beril·li? —va dir Sheffield a Vernadsky—. Que ho sap, vostè?
—No —va contestar Vernadsky, tot sorprès—. No es fa servir per a res. Càsum dena, ara no men
recordo. Tot i així, en els primers temps de l'energia atòmica, s'utilitzava en les primitives piles
d'urani com a descelerador dels neutrons, juntament amb altres materials com ara parafina i grafit.
N'estic gairebé segur.
—I ja no continua utilitzant-se? —va preguntar Sheffield.
—No.
—Bé, escoltin —va dir Sheffield—. En primer lloc, tots els textos que reprodueix Mark són
exactes. El llibre deia justament això. Segons la meva opinió, el beril·li és verinós. A la Terra, això
no té importància perquè el contingut de beril·li del sòl terrestre és molt baix. Quan l'home va
concentrar el beril·li per utilitzar-lo en piles nuclears, llums fluorescents o fins i tot en aliatges, va
descobrir-ne la toxicitat i va buscar substituts. Els va trobar, es va oblidar del beril·li i també de la
seva toxicitat. Per això, en trobar un planeta extraordinàriament ric en beril·li com Júnior, no ens
podem ni imaginar a què ens exposem.
—Què vol dir exactament això que el pronòstic no és bo? —va preguntar Cimon, que semblava
que no escoltés.
—Vol dir que si t'has enverinat amb beril·li, ja estàs ben llest.
Cimon es va deixar anar en la cadira, mossegant-se el llavi.
Novee va dir a Mark:
—Suposo que els símptomes d'enverinament per beril·li…
—Li'n puc donar la llista sencera —va replicar Mark de seguida—. No entenc el significat de les
paraules, però…
—N'hi ha un d'anomenat dispnea?
—Sí.
Novee va sospirar i va dir:
—Tornem a la Terra com més aviat millor per sotmetre'ns a tractament.
—Però, de què servirà, si no ens podem salvar? —va preguntar Cimon, amb un fil de veu.
—La medicina ha progressat molt d'ençà que els llibres s'imprimien en paper —va dir Novee—.
A més a més, pot ser que no hàgim rebut la dosi tòxica. Els primers colons van suportar un any
d'exposició contínua. Nosaltres només hi hem estat un mes, gràcies a la ràpida i enèrgica intervenció
de Mark Annuncio.
Fawkes, que estava completament enfonsat, va cridar:
—Per tot l'espai! Capità, tregui'ns d'aquí i faci tornar aquesta nau a la Terra!
Allò va significar la fi del judici. Sheffield i Mark van sortir entre els primers.
Cimon va ser l'últim que es va aixecar del seient. Quan ho va fer, tenia el caminar apàtic d'un
condemnat a mort.
26
El sistema Lagrange només era ja una estrella perduda en el cúmul que s'anava enxiquint.
Sheffield va mirar aquella gran taca lluminosa i va dir:
—Un planeta tan preciós… —va sospirar—. Bé, tinguem esperances de sobreviure. De totes
maneres, això servirà perquè el govern vigili d'ara endavant els planetes amb una elevada proporció
de beril·li. Un reclam com aquest ja no servirà per atrapar la humanitat un altre cop.
Mark no participava d'aquell idealisme; el judici s'havia suspès i l'emoció s'havia acabat. Tenia
llàgrimes als ulls. No es treia del cap la idea que podia morir. I si es moria, hi havia tantes i tantes
coses a l'univers que no podria aprendre mai…
ISAAC IÚDOVITX ASIMOV. (1 de gener de 1920, Petrovitxi, URSS 6 d'abril de 1992, Nova York,
EUA).
Va ser un prolífic escriptor i científic. Juntament amb els seus pares (jueus ortodoxos) i la seva
germana petita, va emigrar al 1923 als Estats Units obtenint la nacionalitat com a estatunidenc l'any
1928. Allà hi desenvoluparia la seva trajectòria vital així com la totalitat de la seva producció
literària. Autor de més de 500 texts sobre diversos temes: crítica literària, divulgació científica,
psicologia, química, bioquímica, matemàtiques, història, humor o poesia així com de 90.000 cartes i
postals, el camp en què fou més popular, però, fou el de la ciència-ficció. En aquest camp cal
destacar les seves dues obres més conegudes, la trilogia de les Fundacions i les seves històries
sobre robots que, de fet, va acabar combinant. En el marc de les seves obres sobre robots, Asimov
fou, per exemple, el creador de les tres lleis de la robòtica.
Respecte de la resta de la seva producció literària, va destacar en les obres de caràcter
divulgatiu (sobretot ciència i història), si be la quantitat de temes que va tractar es enormement
variada.