Arthur C. Clarke - 3001 L'Odissea Final

Frank Poole, subcomandant de la nau Discovery que en l’any 2001 va partir en missió
secreta cap a Júpiter, és trobat vagant per l’espai mil anys després, en estat d’hibernació.
Frank haurà d’adaptar-se als increïbles canvis esdevinguts durant el mil·lenni.
El moment més àlgid serà el seu retrobament amb el seu vell amic Dave Bowman, que
ha sofert una estranya simbiosi amb l’ordinador HAL… La Gran Muralla comença a donar
signes d’inquietant activitat i l’odissea iniciada mil anys enrere es precipita a un desenllaç
tan sorprenent com a escruixidor.
La conclusió de la cèlebre saga.
Arthur C. Clarke
3001: L’Odissea Final
ePUB r1.1
PerDut 12.05.13
Títol original: 3001: The Final Odyssey
Autor: Arthur C. Clarke
1a. edició en anglès: 1996
Traducció: Ernest Riera
Editor digital: PerDut (r1.1)
Primer editor: Clío (r1.0)
ePUBCat base r1.1
www.epubcat.net
Per a Cherene, Tamara i Melinda
conegueu la felicitat en un segle
molt millor que no pas el meu.
Pròleg: Els primogènits
ANOMENEU-LOS els primogènits. Encara que no eren ni remotament humans, eren de carn i de
sang, i quan van contemplar la profunditat de l’espai, van sentir atordiment, i meravella… i solitud.
Tan bon punt en van posseir el poder, van començar a buscar companyia entre les estrelles.
En les seves exploracions, van trobar multitud de formes de vida, i van contemplar l’acció dels
mecanismes de l’evolució en un miler de mons. Van veure amb quina freqüència les primeres
guspires febles de la intel·ligència vacil·laven i morien en la nit còsmica.
I com que en tota la galàxia no havien trobat res més preciós que l’enteniment, encoratjaven el
seu naixement arreu. Van esdevenir agricultors als camps de les estrelles; sembraven, i a vegades en
recollien el fruit.
I a vegades, desapassionadament, havien d’arrencar les males herbes.
Els grans dinosaures feia molt de temps que havien desaparegut, la seva promesa primerenca ja
havia estat anihilada per un cop de martell atzarós provinent de l’espai, quan la nau d’exploració va
entrar dins del sistema solar després d’un viatge que ja havia durat un miler d’anys. Va deixar de
banda els planetes exteriors, congelats; va fer una pausa breu al damunt dels deserts de Mart, que
agonitzava; i finalment va contemplar la Terra.
Els exploradors van veure un món estès a sota seu que bullia de vida. Durant anys van estudiar,
recollir, catalogar. Quan en van saber tot el que van poder, van començar a modificar. Van manipular
el destí de moltes espècies, a la terra i al mar. Però no podrien saber quin dels seus experiments
donaria fruit fins que passés com a mínim un milió d’anys.
Eren pacients, però encara no eren immortals. Hi havia tantes coses per fer en aquest univers de
cent mil milions de sols…! Altres mons els reclamaven. Per tant, van tornar a enfilar cap a l’abisme,
conscients que mai més tornarien. I tampoc n’hi havia cap necessitat: els servents que havien deixat
enrere farien la resta.
A la Terra, els glacials van anar i venir, mentre al seu damunt la Lluna immutable encara
amagava el seu secret procedent de les estrelles. Amb un ritme més lent encara que els gels polars,
les marees de civilització creixien i minvaven per tota la galàxia. Imperis estranys i bells i terribles
es van alçar i es van ensorrar, i van llegar els seus coneixements als seus successors.
I ara, entre les estrelles, revolució anava cap a nous objectius. Els primers exploradors de la
Terra feia temps que havien arribat als límits de la carn i de la sang; tan bon punt les seves màquines
van ser millors que els seus cossos, va arribar l’hora del canvi. Primer van canviar els seus cervells,
i després els seus pensaments, que van portar a unes noves llars brillants de metall i de gemma. I en
el seu interior vagarejaven per la galàxia. Ja no construïen naus espacials. Ells eren naus espacials.
Però l’era de les entitats-màquina va passar ràpidament. A través dels seus experiments
incessants, van aprendre a emmagatzemar el coneixement en l’estructura mateixa de l’espai, i a
preservar els seus pensaments per a l’eternitat en xarxes congelades de llum.
Per tant, van arribar finalment a transformar-se en energia pura; i en un miler de mons, les
closques buides que havien abandonat es van cargolar durant un temps en la dansa irracional de la
mort, i llavors van quedar reduïdes a pols.
Ara eren senyors de la galàxia, i podien recórrer les estrelles a voluntat, o enfonsar-se com una
boira subtil pels intersticis de l’espai. Encara que finalment s’havien alliberat de la tirania de la
matèria, no havien oblidat completament els seus orígens, en el llim càlid d’un mar desaparegut. I els
seus meravellosos instruments encara funcionaven, tot vigilant els experiments començats tantes eres
abans.
Però ja no restaven sempre obedients als mandats dels seus creadors; com totes les coses
materials, no eren immunes a la corrupció del temps i del seu pacient servidor, que no dorm mai,
l’entropia.
I, a vegades, aquests instruments descobrien i perseguien objectius propis.
I. Ciutat estel·lar
1. Cowboy de cometes
EL CAPITÀ DIMITRI Chandler [M2973.04.21/93.106//Mart//Acad-Espai 3005] —o «Dim»
per als seus amics més íntims— estava comprensiblement enutjat. El missatge de la Terra havia
tardat sis hores a arribar al remolcador espacial Goliath, més enllà de l’òrbita de Neptú; si hagués
arribat deu minuts més tard, hauria pogut respondre:
—Em sap greu; ara no podem marxar; hem començat a desplegar la pantalla solar.
L’excusa hauria estat perfectament vàlida: embolcallar el nucli d’un cometa amb una làmina de
pel·lícula reflectora de tan sols unes molècules de gruix però de quilòmetres d’ample no era la mena
de tasca que es podia abandonar quan tot just era a mig fer.
Però tampoc no seria cap mala idea obeir aquella petició ridícula: es trobava en posició
desfavorable respecte del Sol, encara que no pas per culpa seva. L’activitat de recollir gel dels
anells de Saturn i transportar-lo cap a Venus i Mercuri, on feia falta de debò, havia començat pels
volts del 2700, tres segles enrere. El capità Chandler mai no havia estat capaç de veure cap
diferència veritable en les imatges d’«abans» i «després» que els Conservadors Solars sempre
mostraven per recolzar les seves acusacions de vandalisme celestial. Però el públic en general,
sensible encara als desastres ecològics de segles anteriors, havia pensat justament el contrari, i la
moció «Saturn no es toca!» s’havia aprovat per una majoria substancial. Com a resultat, Chandler ja
no era un lladre d’anells, sinó un cowboy de cometes.
I ara es trobava a una fracció prou apreciable de la distància que separa la Terra d’Alfa
Centaure, i es dedicava a capturar elements extraviats del cinyell Kuiper. Sense cap mena de dubte,
aquí hi havia prou gel per cobrir Mercuri i Venus amb oceans de quilòmetres de profunditat, però es
podria tardar segles a extingir els focs infernals d’aquells planetes i fer-los adequats per a la vida.
Els Conservadors Solars, és clar, encara protestaven contra això, tot i que ja no ho feien pas amb tant
d’entusiasme. Els milions de morts que va provocar el tsunami causat per l’asteroide del Pacífic,
l’any 2304 —quina ironia, el fet que un impacte terrestre hauria causat molt menys mal!—,
recordaven a totes les futures generacions que la raça humana guardava massa ous en un sol cistell
massa fràgil.
Chandler es va dir a si mateix que aquell paquet en particular tardaria cinquanta anys a arribar a
la seva destinació, i per tant un retard d’una setmana difícilment representaria cap diferència. Però
tots els càlculs sobre rotació, centre de la massa i vectors d’impuls s’haurien de refer i transmetre a
Mart perquè els comprovessin allà. Valia la pena fer els números amb compte, abans de ventar una
empenta a milers de milions de tones de gel en una òrbita que els podria portar a tocar de la Terra.
Com havien fet tantes i tantes vegades, els ulls del capità Chandler es van desviar cap a l’antiga
fotografia que hi havia al damunt del seu escriptori. Era d’un vaixell de vapor de tres pals, empetitit
per l’iceberg que s’alçava al seu davant; de la mateixa manera que el Goliath es veia empetitit en
aquells precisos instants.
Era increïble, havia pensat sovint, que tan sols el transcurs d’una vida humana separés l’abisme
entre aquella primitiva Discovery i la nau que havia dut el mateix nom cap a Júpiter! ¿I què haurien
pensat aquells antics exploradors antàrtics de la vista que oferia el pont del Goliath?
Ben segur que s’haurien sentit desorientats, perquè la paret de gel al costat de la qual flotava el
Goliath s’estenia cap amunt i cap avall fins allà on l’ull era capaç d’arribar. I era un gel d’aspecte
estrany, li mancaven completament els blancs i els blaus immaculats del gel dels mars polars. De fet,
se’l veia brut; i n’estava. Perquè només un noranta per cent era gel d’aigua: la resta era una barreja
diabòlica de compostos de carboni i sofre, la majoria d’ells estables tan sols a temperatures no gaire
superiors al zero absolut. Descongelar-los podia produir sorpreses desagradables: com havia
remarcat un astroquímic amb una frase memorable: «Els cometes tenen mal alè».
—Capità a tot el personal —va anunciar Chandler—. Hi ha un petit canvi de programa. Ens han
demanat que posposem les operacions per investigar un objectiu que ha captat el radar Sentinella.
—¿Se’n sap algun detall? —va preguntar algú, quan les queixes i la cridòria que es van sentir a
través dels intercomunicadors es van esvair.
—No gaires, però m’imagino que és un altre projecte del Comitè del Mil·lenni que s’han oblidat
de cancel·lar.
Més queixes: tothom havia quedat ben fart de tots els esdeveniments planejats per celebrar la fi
dels anys 2000. Hi va haver un sospir d’alleujament generalitzat quan l’u de gener del 3001 va passar
sense incidents, i la raça humana va poder reprendre les seves activitats normals.
—De tota manera, segurament només serà una altra falsa alarma, com l’última vegada. Tornarem
a la feina de seguida que puguem. Capità fora.
Era la tercera vegada en la seva carrera que l’empenyien cap a una persecució inútil d’aquella
mena. Malgrat segles d’exploració, el sistema solar encara podia donar sorpreses, i calia suposar
que a Sentinella tenien una bona raó per fer una petició com aquella. Tan sols esperava que algun
idiota imaginatiu no hagués albirat el llegendari Asteroide d’Or. Si existia —cosa que Chandler no
s’havia cregut mai—, no seria res més que una curiositat mineralògica: tindria molt menys valor real
que el gel que ell havia d’empènyer en direcció cap al Sol, per portar vida a uns mons erms.
Hi havia una possibilitat, però, que es prenia molt seriosament. La raça humana ja havia escampat
les seves sondes robòtiques a través d’un volum d’espai de cent anys llum de diàmetre… i el Monòlit
de Tycho recordava a la humanitat que civilitzacions molt més antigues havien realitzat activitats
similars. Podia haver-hi perfectament altres artefactes alienígenes al sistema solar, o en trànsit a
través d’ell. El capità Chandler sospitava que a Sentinella tenien d’allò més present aquesta
possibilitat: d’altra manera, difícilment haurien fet desviar un remolcador espacial de classe I perquè
perseguís una taca sense identificar al radar.
Cinc hores de recerca després, el Goliath va detectar l’eco al seu abast extrem; fins i tot tenint en
compte la distància, semblava decebedorament petit. Malgrat tot, a mesura que el senyal es feia més
clar i més fort, va començar a donar la lectura d’un objecte metàl·lic, potser d’un parell de metres de
llarg. Viatjava en una òrbita que s’allunyava del sistema solar, i per tant Chandler va decidir que,
gairebé segur, era una de la multitud de peces de ferralla espacial que la humanitat havia llançat cap
a les estrelles durant el darrer mil·lenni… i que potser algun dia serien l’única evidència que
demostraria que la raça humana havia existit.
Llavors s’hi van acostar prou per fer possible una inspecció visual, i el capità Chandler es va
adonar, amb gran sorpresa, que havia trobat allò que algun historiador pacient havia estat catalogant
a partir dels documents i els registres més antics de l’era espacial. Quina llàstima que els ordinadors
li haguessin donat la resposta uns quants anys massa tard per a la celebració del mil·lenni!
—Aquí Goliath —va transmetre Chandler cap a la Terra, amb la veu tenyida d’orgull i de
solemnitat—. Estem a punt de pujar a bord un astronauta de mil anys d’edat. I em sembla que ja sé
qui és.
2. Despertar
FRANK POOLE es va despertar, però no va recordar res. Ni tan sols estava segur de com es deia.
Òbviament, era en una habitació d’hospital: encara tenia els ulls tancats, però el més primitiu i
evocador dels seus sentits va ser capaç de dir-li-ho. Cada alenada li duia la sentor esmorteïda i gens
desagradable dels antisèptics, i això li va portar el record d’una ocasió en la qual —és clar!— va
trencar-se una costella al Campionat d’Ala Delta d’Arizona, quan era un adolescent impetuós.
Ara ho començava a recordar tot. «Sóc el segon comandant Frank Poole, oficial executiu, USSS
Discovery, en missió d’alt secret cap a Júpiter…»
Li va semblar com si una mà gelada li comprimís el cor. Va recordar, gairebé a càmera lenta, la
càpsula espacial descontrolada que es llançava contra ell, amb les pinces metàl·liques desplegades.
Llavors l’impacte silenciós… i el xiulet no tan silenciós de l’aire que s’escapava del seu vestit.
Després d’això, tan sols un últim record: fer voltes i més voltes, indefens, a l’espai, mentre provava
inútilment de reconnectar el seu conducte d’aire trencat.
No sabia quin misteriós accident havia avariat els controls de la càpsula, però ara estava sa i
estalvi. Segurament Dave havia fet una sortida ràpida i l’havia rescatat abans que la manca d’oxigen
li pogués provocar danys cerebrals permanents.
«Quin paio, en Dave!», va dir-se a si mateix. «L’hi haig d’agrair… Un moment!… És evident que
ara mateix no sóc pas a bord de la Discovery… No pot ser que hagi estat inconscient tant de temps
per haver tornat a la Terra!»
El seu raonament confús el va tallar abruptament l’arribada d’una infermera en cap i dues
ajudantes, que duien l’uniforme immemorial de la seva professió. Semblaven una mica sorpreses:
Poole es va preguntar si s’havia despertat abans d’hora, i aquesta possibilitat li va fer sentir una
satisfacció infantil.
—Hola! —va dir, després de diversos intents; les seves cordes vocals estaven molt rovellades
—. Estic bé?
La infermera en cap va somriure i li va ordenar clarament «no provi de parlar», tot posant-se un
dit als llavis. Llavors, les dues ajudantes el van examinar ràpidament, amb molta pràctica i habilitat,
i li van comprovar el pols, la temperatura, els reflexos. Quan una li va aixecar el braç dret i el va
deixar caure, Poole es va adonar d’una cosa peculiar. Va caure lentament, i li va semblar que no
pesava tant com hauria estat normal. Ni tampoc el seu cos, de fet, quan es va provar de moure.
«Dec ser en un planeta», va pensar. «O en una estació espacial amb gravetat artificial. Però no
pas a la Terra, això segur… no peso prou.»
Era a punt de fer la pregunta òbvia quan la infermera en cap li va prémer alguna cosa contra el
coll; va sentir unes pessigolles febles i va tornar a perdre’s en un son sense somnis. Just abans de
perdre la consciència, va tenir temps de formular un últim pensament perplex.
«Sí que és estrany… no han dit ni una sola paraula… en tota l’estona que han estat amb mi.»
3. Rehabilitació
QUAN ES VA TORNAR a despertar, i va trobar la infermera en cap i les seves ajudantes dretes al
voltant del llit, Poole es va sentir prou fort per fer-se valer.
—¿On sóc? Això sí que m’ho deuen poder dir!
Les tres dones van intercanviar mirades, òbviament indecises sobre què havien de fer. La
infermera en cap va respondre, amb una pronúncia molt lenta i meticulosa:
—Tot va perfectament, senyor Poole. El professor Anderson vindrà de seguida… Ell l’hi
explicarà.
«¿Explicar què?», va pensar Poole una mica exasperat. «Si més no, aquesta dona parla anglès,
encara que no sabria situar el seu accent…»
Anderson ja devia ser a mig camí, perquè pocs moments després es va obrir la porta… i Poole
va poder fer una llambregada a una petita multitud de curiosos que se’l miraven des de l’altra banda.
Es va començar a sentir com un exemplar nou d’animal, acabat d’arribar al zoològic.
El professor Anderson era un home menut, pulcre, amb uns trets facials que semblaven combinar
aspectes clau de diverses races —xinesa, polinèsia, nòrdica— d’una manera absolutament
desconcertant. Va saludar Poole tot alçant el palmell de la mà dreta, llavors va rectificar a mitja
salutació i va acabar fent-li una encaixada, amb una vacil·lació tan curiosa que va semblar com si
estigués assajant un gest completament desconegut.
—Estic molt content de veure’l tan bé, senyor Poole… El tindrem dret en un tres i no res.
Un altre cop aquell accent estrany i aquella pronúncia lenta; però l’actitud confiada i segura
d’Anderson era la mateixa que feien servir tots els metges a la capçalera del malalt, a tot arreu i en
totes les èpoques.
—Això és fantàstic. I ara, potser em podria respondre unes quantes preguntes…
—És clar, és clar. Només un moment.
Anderson va parlar tan ràpidament i en veu tan baixa a la infermera en cap que Poole només va
poder captar unes quantes paraules, moltes de les quals li resultaven completament estranyes. Llavors
la infermera en cap va fer un senyal a una de les ajudantes, que va obrir un armari de paret, en va
treure una cinta prima de metall i la va embolcallar al voltant del cap de Poole.
—¿Per què és això? —va preguntar; era un d’aquells pacients, tan enutjosos per als metges, que
sempre volen saber què els fan—. ¿Un EEG?
El professor, la infermera en cap i les ajudantes van posar la mateixa cara de perplexitat. Llavors
un somriure es va estendre a poc a poc per la cara d’Anderson.
—Ah, electró… encefa… lo… grama —va dir lentament, com si busqués la paraula a les
profunditats de la memòria—. Té tota la raó. Només volem comprovar les seves funcions cerebrals.
«El meu cervell funcionaria perfectament si me’l deixéssiu fer servir», va mormolar Poole per
dins. «Però, si més no, sembla que finalment arribem a alguna banda.»
—Senyor Poole —va dir Anderson, que continuava parlant d’aquella manera curiosament rígida,
com si s’aventurés a expressar-se en una llengua estrangera—, vostè sap, és clar, que va quedar…
incapacitat… en un accident seriós, quan treballava a l’exterior de la Discovery.
Poole va fer que sí amb el cap.
—Començo a sospitar —va dir secament— que «incapacitat» és un terme terriblement moderat.
Anderson es va relaxar visiblement, i un somriure se li va estendre lentament per la cara.
—Té tota la raó. Digui’m què li sembla que ha passat.
—Doncs jo diria que, en el millor dels casos, després de quedar inconscient, en Dave Bowman
em va rescatar i em va portar cap a la nau. ¿Com està, en Dave? Ningú no em vol dir res!
—No cal córrer massa… ¿I en el pitjor dels casos?
Frank Poole va sentir com si un vent gelat li bufés delicadament al clatell. La sospita que s’havia
estat formant lentament dins del seu cap es va començar a solidificar.
—Que em vaig morir, però que em van dur fins aquí (i no sé pas on deu ser, aquí), i que m’han
pogut fer reviure. Gràcies…
—Exactament. I ara torna a ser a la Terra. O molt a prop de la Terra, si més no.
¿Què volia dir, «molt a prop»? Allà hi havia un camp gravitatori, això segur; per tant,
probablement era a l’interior de la roda d’una estació espacial orbital, que girava lentament. Però
allò no tenia importància: quedava pendent una qüestió molt més important.
Poole va fer uns càlculs mentals ràpids. Si Dave l’havia posat a l’hivernacle, havia fet reviure la
resta de la tripulació i havia completat la missió a Júpiter… ell podria haver estat «mort» durant més
de cinc anys!
—¿A quina data estem? —va preguntar, amb tanta calma com li va resultar possible.
El professor i la infermera van intercanviar una mirada. Poole va tornar a sentir aquell vent fred
al clatell.
—Li haig de dir, senyor Poole, que Bowman no el va rescatar. Es va pensar, i no podem culparlo,
que vostè estava irrevocablement mort. A més, també s’enfrontava a una crisi seriosa que
amenaçava la seva pròpia supervivència…
»I per tant, vostè va flotar per l’espai, va travessar el sistema de Júpiter i es va dirigir cap a les
estrelles. Afortunadament, estava tan per sota del punt de congelació que en el seu cos no hi havia
cap mena de metabolisme… Però és un veritable miracle que l’haguem trobat. És un dels homes amb
més sort de tot el sistema. No… de tots els temps!
«¿De debò?», es va preguntar Poole tristament. Cinc anys, s’havia pensat! Podia haver passat un
segle… més, fins i tot.
—Digui-m’ho —va exigir.
Va semblar com si el professor i la infermera consultessin un monitor invisible: quan es van
mirar l’un a l’altre i van assentir, Poole es va imaginar que tots devien estar connectats al circuit
d’informació de l’hospital, enllaçat amb la cinta que duia al cap.
—Frank —va dir el professor Anderson, que va assumir sense cap dificultat el paper de metge de
capçalera de tota la vida—, això li representarà un gran impacte, però és perfectament capaç
d’acceptar-ho… i com més aviat ho sàpiga, millor.
»Som al començament del quart mil·lenni. Cregui’m… vostè va abandonar la Terra fa gairebé
mil anys.
—Me’l crec —va respondre Poole, amb calma. Llavors, amb gran frustració per part seva,
l’habitació li va començar a donar voltes, i no es va adonar de res més.
Quan va recuperar la consciència, va veure que ja no era en una trista habitació d’hospital, sinó
en una suite luxosa amb imatges atractives i constantment canviants projectades a les parets. Algunes
eren pintures famoses i familiars, d’altres mostraven paisatges marins i terrestres que haurien pogut
ser de la seva època. No hi havia res que resultés estrany o torbador… Això, es va imaginar, ja
arribaria.
Aquell ambient havia estat, òbviament, programat amb cura: es va preguntar si en alguna banda hi
havia l’equivalent a una pantalla de televisió (¿Quants canals devien tenir, al tercer mil·lenni?), però
no va veure cap indici que hi hagués controls prop del seu llit. Hauria d’aprendre tantes coses, en
aquell món nou! Era un salvatge que havia topat de sobte amb la civilització.
Però primer havia de recuperar les seves forces… i aprendre l’idioma; ni tan sols l’existència de
l’enregistrament sonor, que ja tenia més d’un segle quan Poole va néixer, havia evitat canvis
fonamentals en la gramàtica i la pronúncia de les llengües. I en aquella època hi devia haver milers
de paraules noves, la majoria procedents de la ciència i la tecnologia; malgrat tot, quan s’hi trobava,
sovint era capaç de fer una suposició perspicaç sobre el seu significat.
Li resultaven molt més frustrants, de tota manera, la multitud de noms de persona, famosos i
desconeguts, que s’havien acumulat durant un mil·lenni i que per a ell no significaven absolutament
res. Durant setmanes, fins que va disposar d’un banc de dades suficient, la majoria de les seves
converses s’havien d’interrompre periòdicament amb biografies comprimides.
A mesura que la força de Poole augmentava, també ho feia el nombre dels seus visitants, tot i que
sempre sota la supervisió vigilant del professor Anderson. Les visites anaven des d’especialistes
mèdics fins a estudiosos de diverses disciplines, passant pels individus que li resultaven més
interessants: els comandants de naus espacials.
Poca cosa podia dir als metges i als historiadors que no estigués enregistrat en alguna banda, als
gegantins bancs de dades de la humanitat, però sovint els podia fer trobar dreceres i noves
perspectives sobre els esdeveniments de la seva època. Encara que tothom el tractava amb el màxim
respecte i l’escoltava pacientment quan provava de respondre les seves preguntes, es mostraven
reticents a l’hora de respondre les que ell feia. Poole va començar a tenir la impressió que el
sobreprotegien d’un possible xoc cultural, i va rumiar mig seriosament de quina manera podria
escapar de la seva suite. En les poques ocasions que es quedava sol, no el va sorprendre gens
descobrir que la porta estava tancada.
Llavors, l’arribada de la doctora Indra Wallace ho va canviar tot. Malgrat el seu nom, el seu
principal component racial semblava ser japonès, i a vegades, amb una mica de fantasia, Poole podia
imaginar-se-la com una geisha força madura. Aquella imatge difícilment resultava adient per a una
historiadora distingida, posseïdora d’una càtedra virtual en una universitat que encara gaudia d’un
campus amb parets cobertes d’heura autèntica. Era el seu primer visitant amb un domini fluid de
l’anglès de Poole, i per tant ell va estar encantat de conèixer-la.
—Senyor Poole —va començar ella, amb una veu d’allò més formal—, he estat nomenada per
fer-li de guia i, podríem dir-ne, mentora oficial. Les meves credencials: m’he especialitzat en el seu
període… la meva tesi va ser «El col·lapse de la nació-estat, 2000-2050». Em sembla que ens
podem ajudar mútuament de moltes maneres.
—N’estic convençut. Primer de tot, m’agradaria que em tragués d’aquí, per poder veure alguna
cosa del seu món.
—Això és exactament el que tenim intenció de fer. Però primer li hem de donar una Ident. Fins
que no la tingui, vostè serà… ¿com en deien?… Algú que no és ningú. Li resultaria pràcticament
impossible anar enlloc, ni fer res. Cap dispositiu d’input reconeixeria la seva existència.
—Justament el que esperava —va respondre Poole, amb un somriure irònic—. A la meva època,
això ja es començava a fer servir… i a molta gent la idea se li feia insuportable.
—N’hi ha que encara la hi troben. Se’n van a viure a l’espessor salvatge… a la Terra en tenim
molta més ara que no pas en el seu segle! Però sempre s’emporten el seu compak, per poder demanar
ajuda tan bon punt tinguin algun problema. La mitjana són cinc dies.
—Em sap greu, això. Resulta evident que la raça humana s’ha deteriorat.
Ho va dir amb cautela, per posar-la a prova, per mirar de trobar els límits de la seva tolerància i
dibuixar un mapa de la seva personalitat. Era evident que passarien molt de temps plegats, i que
hauria de dependre d’ella de cent maneres diferents. Però encara no estava segur ni tan sols de si ella
li agradaria: potser el considerava exclusivament com una peça de museu fascinadora.
Poole es va sorprendre força quan ella va estar d’acord amb la seva crítica.
—Això pot ser veritat… en certs aspectes. Potser som físicament més febles, però estem més
sans i més ben equilibrats que la majoria dels humans que han viscut mai. El Noble Salvatge mai no
va ser altra cosa que un mite.
Es va dirigir cap a una placa rectangular petita, situada al nivell dels ulls, a la porta. Era
aproximadament de la mida d’una de les incomptables revistes que havien proliferat en la llunyana
era de la lletra impresa, i Poole s’havia adonat que totes les habitacions en tenien com a mínim una.
Generalment eren buides, però a vegades s’hi veien línies de text que desfilaven lentament,
completament inintel·ligibles per a Poole fins i tot quan la majoria de paraules li resultaven
familiars. Una vegada, una de les plaques de la seva suite havia emès uns xiulets urgents, que va
ignorar tot suposant que algú altre s’encarregaria de solucionar el problema, fos el que fos. Per sort,
el soroll es va aturar tan de sobte com havia començat.
La doctora Wallace va posar el palmell de la mà al damunt de la placa i el va retirar uns segons
després. Es va mirar Poole, i va dir amb un somriure:
—Vingui a veure això.
La inscripció que havia aparegut sobtadament a la placa li va semblar força entenedora, quan la
va llegir lentament:
WALLACE, INDRA [F2970.03.11/31.885//HIST.OXFORD]
—M’imagino que deu voler dir: Femella; data de naixement, 11 de març del 2970… i que
pertany al departament d’Història de la Universitat d’Oxford. I m’imagino que 31.885 és un número
d’identificació personal. ¿Correcte?
—Excel·lent, senyor Poole. He vist algunes de les seves adreces d’e-mail, i els seus números de
targeta de crèdit… unes cadenes horripilants de galimaties alfanumèrics que era impossible que
ningú pogués recordar! Però tots sabem la nostra data de naixement, i no pas més de 99.999 persones
la poden arribar a compartir. Per tant, l’única cosa que li pot fer falta és un número de cinc xifres… i
encara que se n’oblidi, tant és. Ja ho ha pogut veure, forma part de nosaltres mateixos.
—¿Un implant?
—Sí… un nanoxip implantat de naixement, un a cada palmell com a mesura de redundància. Ni
tan sols el notarà quan l’hi instal·lin. Però vostè ens ha plantejat un petit problema…
—¿Quin?
—Els lectors que trobarà gairebé sempre són massa senzills per poder-se creure la seva data de
naixement. El que hem fet, amb el seu permís, és afegir-hi un miler d’anys.
—Permís concedit. ¿I la resta de la Ident?
—Opcional. Pot deixar-ho buit, fer-hi constar els seus interessos i localització actual… o fer-ho
servir per a missatges personals, globals o amb destinatari.
Algunes coses, Poole n’estava ben segur, no devien haver canviat amb els segles. Una gran
proporció d’aquells missatges «amb destinatari» devia ser extremament personal.
Es va preguntar si encara hi havia censors, en aquella època, oficials o autonomenats… i si els
seus esforços per millorar la moral dels altres havien tingut més èxit que en la seva era.
Ho hauria de preguntar a la doctora Wallace, quan la conegués millor.
4. Una habitació amb bona vista
—FRANK… el professor Anderson pensa que ja està en condicions d’anar a fer una passejada.
—Em fa molt content. ¿Coneix l’expressió «parar boig»?
—No… però em puc imaginar què vol dir.
Poole s’havia adaptat de tal manera a la baixa gravetat, que les gambades llarguíssimes que feia
li semblaven perfectament normals. Mitja G, havia calculat… justament el que calia per donar una
sensació de benestar. Van topar amb molt poca gent durant la seva passejada, i tots desconeguts, però
tothom li va dedicar un somriure de reconeixement. «A hores d’ara», va dir-se Poole amb una certa
complaença, «dec ser una de les celebritats més conegudes d’aquest món. Això em pot ajudar molt…
quan decideixi què fer amb la resta de la meva vida. Com a mínim un segle més, si em puc creure el
que m’ha dit Anderson…»
El passadís pel qual caminaven no tenia cap mena de tret distintiu, excepte algunes portes
numerades, totes amb un d’aquells panells de reconeixement universal. Poole potser havia seguit
Indra uns dos-cents metres quan es va aturar sobtadament, desconcertat pel fet de no haver-se adonat
d’una cosa tan increïblement òbvia.
—Aquesta estació espacial deu ser enorme! —va exclamar.
Indra li va somriure.
—¿No tenien una expressió, en la seva època…? ¿«Encara no ha vist prou»?
—«Res» —va corregir ell, absent. Encara provava de calcular l’escala d’aquella estructura quan
va tenir una altra sorpresa. ¿Qui s’hauria pogut imaginar una estació espacial prou gran per gaudir
d’un servei de metro? De fet, gairebé era una miniatura: un sol compartiment amb capacitat tan sols
per a dotze passatgers.
—Saló d’Observació Tres —va ordenar Indra, i es van allunyar ràpidament i en silenci de la
terminal.
Poole va comprovar l’hora en la complicada cinta que duia al canell; encara n’explorava totes
les funcions. Una sorpresa menor havia estat el fet que a tot el món s’utilitzava ara una hora
universal: el collage desconcertant de zones horàries havia estat bandejat per l’arribada de les
comunicacions globals. Se n’havia parlat molt, durant el segle XXI, i fins i tot s’havia suggerit que
l’hora solar fos substituïda per l’hora sideral. Llavors, durant el transcurs de l’any, el Sol es mouria
al voltant del rellotge, i es pondria a l’hora que havia sortit sis mesos abans.
De tota manera, aquesta proposta d’«hora solar igualitària» no havia tingut cap mena de
resultat… ni tampoc altres intents, fins i tot més cridaners, per reformar el calendari. Aquella tasca
en particular s’havia insinuat amb cinisme, hauria d’esperar l’assoliment d’importantíssims avenços
tecnològics. Ben segur que algun dia es podria corregir un dels errors menors de Déu, i l’òrbita de la
Terra s’ajustaria per poder donar a cada any dotze mesos de trenta dies exactament iguals…
Segons va calcular Poole per la velocitat i el temps que va transcórrer, van fer com a mínim tres
quilòmetres abans no es va aturar el vehicle, sempre en silenci; es van obrir les portes i una veu
automàtica i grisa va dir:
—Que tinguin una bona vista. Trenta-cinc per cent de nuvolositat, avui.
«Finalment», va pensar Poole, «ens acostem a la paret exterior». Però vet aquí un altre misteri:
malgrat la distància que havien recorregut, ni la força ni la direcció de la gravetat s’havien alterat!
No es podia imaginar una estació espacial giratòria tan enorme que el vector de gravetat no patís cap
canvi després d’un desplaçament com aquell… ¿Era possible que després de tot es trobés en un
planeta? Però s’hauria hagut de sentir més lleuger —de fet, molt més lleuger— si estigués en
qualsevol altre món habitable del sistema solar.
Quan la porta exterior de la terminal es va obrir i Poole va veure que entraven en un petit
compartiment hermètic, es va adonar que per força havien de ser a l’espai. Però, ¿on eren els vestits
espacials? Va mirar neguitós al seu voltant: anava en contra de tots els seus instints, estar-se tan a
prop del buit sense cap protecció. Amb una experiència d’aquella mena ja en tenia ben bé prou…
—Ja gairebé hi som —va dir Indra, per tranquil·litzar-lo.
Es va obrir l’última porta, i es va trobar que contemplava la negror absoluta de l’espai a través
d’una finestra enorme, corbada horitzontalment i verticalment. Es va sentir com un peix de colors
dins de la seva peixera, i va esperar que els dissenyadors d’aquella audaç peça d’enginyeria
sabessin exactament el que feien. Sens dubte tenien a la seva disposició millors materials i
estructures que no pas en la seva època.
Tot i que les estrelles per força havien de brillar allà fora, els seus ulls acostumats a la llum no
podien veure res més que un buit negre a l’altra banda de la corba d’aquella gran finestra. Quan va
començar a caminar per acostar-s’hi i obtenir una visió més àmplia, Indra va retenir-lo i va
assenyalar directament al seu davant.
—Fixi-s’hi bé —va dir—. ¿No ho veu?
Poole va parpellejar i va contemplar la nit. Per força havia de ser una il·lusió… o fins i tot, Déu
no ho volgués, una esquerda a la finestra!
Va moure el cap a banda i banda. No era cap il·lusió. ¿Però què podia ser? Va recordar la
definició d’Euclides: «Una línia té llargada, però no té gruix.»
Perquè de dalt a baix de la finestra, i prolongat òbviament cap amunt i cap avall fora del seu
camp de visió, hi havia un fil de llum prou fàcil de veure si se’l buscava, però tan unidimensional
que ni tan sols se li podia aplicar l’adjectiu «prim». De tota manera, no li mancava algun tret
distintiu: hi havia punts més brillants a intervals irregulars, com gotes d’aigua en una teranyina.
Poole va continuar caminant cap a la finestra, i la vista que li oferia es va expandir fins que va
poder distingir què tenien a sota. Li resultava prou familiar: el continent europeu sencer i un bon tros
del nord d’Àfrica, tal com havia vist moltes vegades des de l’espai. Estava en òrbita, doncs…
probablement sobre l’equador, a una alçada de com a mínim un miler de quilòmetres.
Indra se’l mirava amb un somriure burleta.
—Acosti’s més a la finestra —va dir, molt fluixet—. Per poder mirar directament cap avall.
Espero que no li facin impressió les altures.
«Quina cosa més ximple de dir a un astronauta!», va pensar Poole mentre avançava. «Si mai
hagués patit vertigen, no m’hauria dedicat a aquest ofici…»
Amb prou feines li havia passat aquest pensament pel cap quan va cridar «Déu meu!» i va recular
involuntàriament. Llavors, fent el cor fort, es va atrevir a mirar una altra vegada.
Contemplava el Mediterrani distant des d’una bombolla a la superfície d’una torre cilíndrica, la
paret lleugerament corbada de la qual indicava un diàmetre de diversos quilòmetres. Però allò no era
res comparat amb la seva llargada, perquè baixava i baixava i baixava… fins que desapareixia en la
boira sobre el continent africà. Va suposar que continuava baixant fins a arribar a la superfície.
—¿A quina alçada som? —va mormolar.
—Dos mil quilòmetres. Però ara miri cap amunt.
Aquest cop no li va representar cap xoc: s’esperava allò que va veure. La torre pujava fins a
convertir-se en un fil brillant contra la negror de l’espai, i no va dubtar que continuava pujant fins a
l’òrbita geostacionària, a trenta-sis mil quilòmetres per damunt de l’equador. Fantasies com aquella
havien estat prou conegudes en l’època de Poole: però ell mai no va somiar que les veuria
convertides en realitat… ni tampoc que hi acabaria vivint.
Va assenyalar cap al fil distant que s’alçava a l’horitzó oriental.
—Allò en deu ser una altra.
—Sí, la Torre Àsia. A nosaltres ens deuen veure exactament igual.
—¿Quantes n’hi ha?
—Només quatre, situades de manera equidistant al voltant de l’equador. Àfrica, Àsia, Amèrica i
Pacífica. L’última és gairebé buida… només s’han completat uns quants centenars de nivells. No hi
ha res per veure, tret d’aigua…
Poole encara assimilava aquest extraordinari concepte quan se li va acudir una idea torbadora.
—A la meva època ja hi havia milers de satèl·lits a totes les altituds. ¿Com s’eviten les
col·lisions?
Indra va semblar una mica avergonyida.
—Doncs… no hi havia pensat mai… no entra dins del meu camp. —Va fer una pausa, mentre
rebuscava en la memòria. Llavors el rostre se li va il·luminar—: Em sembla que hi va haver una gran
operació de neteja, fa segles. Ja no hi ha cap satèl·lit per sota de l’òrbita estacionaria.
Allò tenia sentit, es va dir Poole. No feien cap mena de falta… les quatre torres gegants podien
realitzar totes les funcions i els serveis que abans requerien milers de satèl·lits i estacions espacials.
—¿I mai no hi ha hagut cap accident… cap col·lisió amb naus que sortissin de la Terra, o que
tornessin a entrar a l’atmosfera?
Indra se’l va mirar, sorpresa.
—Però si ja no es fa, això. —Va assenyalar cap al sostre—. Tots els ports espacials són allà on
han de ser… a dalt, a Panell exterior. Em sembla que ja fa quatre-cents anys que l’últim coet va
enlairar-se des de la superfície de la Terra.
Poole encara digeria tot això quan una anomalia trivial li va cridar l’atenció. El seu entrenament
com a astronauta l’havia preparat per fixar-se en qualsevol cosa fora de la normalitat: a l’espai, allò
podia representar una qüestió de vida o mort.
El Sol no es veia, era ben enlaire, però els seus rajos entraven per la gran finestra i pintaven una
cinta de llum brillant al damunt del terra. I en un angle que tallava aquesta cinta, se’n veia una altra,
molt més tènue, de manera que el marc de la finestra projectava una ombra doble.
Poole gairebé es va haver d’agenollar per poder-se mirar el cel. S’havia pensat que ja no el
podia sorprendre res, però l’espectacle d’aquells dos sols el va deixar momentàniament mut.
—¿Què és allò? —va preguntar quan va recuperar l’alè.
—Ah… ¿no l’hi han dit? És Llucifer.
—¿La Terra té un altre sol?
—No és pas que ens faci arribar gaire calor, però li ha pres la feina a la Lluna… Abans que la
Segona Missió anés a buscar-lo a vostè, allò era el planeta Júpiter.
«Sabia que hauria d’aprendre moltes coses en aquest món nou», es va dir Poole. «Però mai no
hauria somiat que serien tantes.»
5. Educació
POOLE VA QUEDAR sorprès i encantat quan van entrar l’aparell de televisió a la seva suite i el
van col·locar als peus del llit. Encantat perquè patia una lleugera desnutrició informativa… i sorprès
perquè era un model que ja resultava obsolet fins i tot en la seva pròpia època.
—Hem hagut de prometre al museu que el tornaríem de seguida —el va informar la infermera en
cap—. I espero que sàpiga com es fa servir, això.
Mentre acaronava el comandament a distància, Poole va sentir com l’inundava una profunda
onada de nostàlgia. Pocs artefactes li haurien pogut portar tants records de la seva infantesa, i de
l’època en la qual els aparells de televisió eren massa estúpids per poder entendre ordres verbals.
—Gràcies, infermera. ¿Quin és el millor canal de notícies?
La seva pregunta la va desconcertar, però de seguida es va refer.
—Ah… ja l’entenc. Però el professor Anderson pensa que vostè encara no està preparat. I per
això els Arxius li han preparat una antologia que farà que se senti com a casa.
Poole es va preguntar breument quin devia ser el mitjà d’emmagatzematge d’aquella època.
Encara recordava els discs compactes, i el seu oncle George, un excèntric, se sentia orgullós de la
seva antiga col·lecció d’elapés. Però ben segur que aquella competició tecnològica havia acabat feia
segles… a la manera darwiniana habitual, amb la supervivència dels més adaptables.
Va haver de reconèixer que la selecció estava ben feta, per algú (¿Indra?) que coneixia el segle
XXI. No hi havia res d’inquietant, ni guerres ni violència, i molt poques referències a la política o a
l’economia de l’època, cosa que ara hauria resultat completament irrellevant. Hi havia comèdies
lleugeres, competicions esportives (¿com sabien que havia estat fanàtic del tennis?), música clàssica
i pop, i documentals sobre la natura.
I la persona que havia aplegat aquella antologia de gravacions devia tenir sentit de l’humor, o no
hauria inclòs episodis de cadascuna de les sèries de Star Trek. Quan era molt petit, Poole havia
conegut Patrick Stewart i Leonard Nimoy: es va preguntar què haurien pensat si haguessin sabut quin
seria el destí de la criatura que els va demanar un autògraf amb tanta timidesa.
Se li va acudir una idea depriment, poc temps després de començar a explorar —gairebé tota
l’estona a marxa ràpida— aquelles relíquies del passat. Havia llegit en alguna banda que a
començaments de segle —el seu segle!— hi havia aproximadament cinquanta mil cadenes de
televisió que emetien simultàniament. Si aquella xifra s’havia mantingut —i podia ser perfectament
que s’hagués incrementat—, a hores d’ara s’havien emès milions de milions d’hores de programació
televisiva. I fins i tot el crític més intransigent hauria de reconèixer que com a mínim hi devia haver
mil milions d’hores d’emissió dignes de veure’s… i milions d’hores que devien superar els
estàndards més alts d’excel·lència. ¿Com es podien trobar aquelles agulles en un paller tan gegantí?
Aquella noció era tan aclaparadora —de fet, tan desmoralitzadora— que després d’una setmana
de visionat superficial cada cop més indiferent, Poole va demanar que s’emportessin l’aparell.
Potser per sort, cada cop podia dedicar menys temps a ell mateix durant les seves hores de vigília,
que es feien cada cop més llargues a mesura que les forces li retornaven.
No corria pas el risc d’avorrir-se, gràcies a la contínua desfilada no tan sols d’investigadors
seriosos, sinó també de ciutadans encuriosits —i calia suposar que influents— que se les manegaven
per evitar la guàrdia de palau establerta per la infermera en cap i el professor Anderson. De tota
manera, es va alegrar quan un dia l’aparell va reaparèixer; començava a patir símptomes
d’abstinència; i aquest cop, va decidir ser molt més selectiu en les seves tries.
Indra Wallace, que somreia francament, portava la venerable relíquia.
—Hem trobat una cosa que ha de veure, Frank. Ens sembla que l’ajudarà a adaptar-se… i en
qualsevol cas, estem segurs que li agradarà.
Poole sempre havia trobat que aquell comentari era una fórmula que garantia l’avorriment, i es va
preparar per al pitjor. Però la introducció del programa el va captivar de seguida, i li va fer reviure
la seva antiga vida d’una manera com poques coses ho haurien aconseguit. De seguida va reconèixer
una de les veus més famoses de la seva època, i va recordar que havia vist aquella emissió en el seu
moment.
«Atlanta, 31 de desembre del 2000…
»CNN Internacional, quan falten cinc minuts per a l’alba del nou mil·lenni, amb tots els seus
perills i promeses desconeguts…
»Però abans de provar d’explorar el futur, mirem mil anys enrere i preguntem-nos: “¿Podria una
persona de l’any 1000 després de Crist imaginar-se ni tan sols remotament el nostre món, o
entendre’l, si fos transportada màgicament a través dels segles?”
»Gairebé la totalitat de la tecnologia que avui considerem quotidiana no la van inventar ben bé a
finals del nostre mil·lenni… la majoria en els darrers dos-cents anys. La màquina de vapor,
l’electricitat, el telèfon, la ràdio, la televisió, el cinema, l’aviació, l’electrònica… i, en el transcurs
d’una sola vida, l’energia nuclear i el viatge espacial… ¿Què n’haurien pensat, d’això, les millors
ments del passat? ¿Quant de temps haurien pogut conservar el seny un Arquimedes o un Leonardo, si
de sobte s’haguessin trobat abocats al nostre món?
»És temptador pensar que nosaltres ens en sortiríem millor, si fóssim transportats mil anys en el
futur. Segurament els descobriments científics fonamentals ja s’han fet: tot i que es realitzaran
millores importantíssimes en la tecnologia, ¿hi haurà cap aparell, cap cosa tan màgica i
incomprensible per a nosaltres com ho hauria estat una calculadora de butxaca o una càmera de vídeo
per a Isaac Newton?
»Potser la nostra època es troba veritablement a una distància insalvable de totes les precedents.
Les telecomunicacions, l’habilitat d’enregistrar imatges i sons abans perduts irrevocablement, la
conquesta de l’aire i de l’espai… tot això ha creat una civilització més enllà de les fantasies més
eixelebrades del passat. I en una mesura igualment important, Copèrnic, Newton, Darwin i Einstein
han canviat de tal manera la nostra manera de pensar i la nostra perspectiva de l’univers que gairebé
podríem semblar una nova espècie, als ulls dels més brillants dels nostres predecessors.
»¿Ens contemplaran els nostres successors, d’aquí a mil anys, amb la mateixa compassió amb la
qual contemplem nosaltres els nostres avantpassats, ignorants, supersticiosos, infestats de malalties,
de curta vida?
»Ens pensem que sabem les respostes a preguntes que ells ni tan sols no podien formular: ¿però
quines sorpreses ens esperen aquest tercer mil·lenni?
»Vet-lo aquí…»
Una gran campana va començar a tocar la mitjanit. L’última vibració va bategar fins a assolir el
silenci…
«Així era i així ha estat… adéu, meravellós i terrible segle XX…»
Llavors la imatge es va trencar en una multitud de fragments, i un altre comentarista va prendre el
relleu, amb aquell accent que ara Poole ja podia entendre amb facilitat i que immediatament el va
retornar al present.
«Ara, als primers minuts de l’any 3001, podem respondre aquesta pregunta del passat…
»Evidentment, la gent del 2001 que vostès acaben de veure no se sentiria tan absolutament
aclaparada en la nostra època com s’hauria sentit algú del 1001 en la seva. Haurien pogut preveure
molts dels nostres assoliments tecnològics; sens dubte haurien esperat ciutats satèl·lit, i colònies a la
Lluna i als planetes. Fins i tot es podrien sentir decebuts, perquè encara no som immortals, i només
hem pogut enviar sondes automàtiques a les estrelles més properes…»
Tot d’una, Indra va apagar l’aparell.
—Miri’s després tota la resta, Frank; el veig cansat. Però espero que això l’ajudi a adaptar-se.
—Gràcies, Indra. Em convé dormir per pair-ho. Però una cosa queda ben demostrada.
—¿Quina?
—Haig d’estar molt agraït de no ser un individu de l’any 1001 que s’hagi trobat de sobte al 2001.
Seria un salt quàntic massa gran: em sembla que ningú seria capaç d’adaptar-s’hi. Si més no, jo sé
què és l’electricitat, i no em moriré de por si una imatge em comença a parlar.
«Espero», es va dir Poole, «que aquesta confiança tingui justificació. Algú va dir una vegada que
una tecnologia suficientment avançada és indistingible de la màgia. ¿Hi trobaré màgia, en aquest món
nou… i m’hi sabré adaptar?»
6. Casquet cerebral
—TEMO QUE HAURÀ de prendre una decisió molesta —va dir el professor Anderson, amb un
somriure que neutralitzava la gravetat de les seves paraules.
—Ho podré suportar, doctor. Digui-m’ho sense embuts.
—Per poder-lo equipar amb el seu casquet cerebral, ha d’estar completament calb. I això és el
que ha de triar. Al ritme que li creixen els cabells, s’hauria d’afaitar el cap com a mínim un cop cada
mes. O si s’ho estima més, l’hi podem fer de manera permanent.
—¿Com es fa això?
—Tractament capil·lar làser. Mata les arrels dels fol·licles.
—Hmm… ¿és reversible?
—Sí, però és molt complicat i dolorós, i s’hi està setmanes.
—Doncs primer comprovaré si m’agrada anar pelat, abans de decidir-ho. No puc evitar de
pensar què li va passar a Samsó.
—¿A qui?
—Un personatge d’un llibre antic, molt famós. La seva xicota li va tallar els cabells mentre
dormia. Quan es va despertar, havia perdut tota la seva força.
—Ara me’n recordo… un simbolisme mèdic ben evident!
—El que no em faria res de perdre és la barba… m’agradaria moltíssim, poder deixar d’afaitarme.
—Ja m’encarregaré que l’hi facin. ¿I quina mena de perruca li agradaria?
Poole va riure.
—No sóc pas gaire presumit… em sembla que em faria nosa, una perruca, i que no la faria servir.
Una altra cosa que puc decidir més tard.
El fet que en aquella època tothom fos artificialment calb va ser una sorpresa que Poole va tardar
força temps a descobrir; la seva primera revelació es va esdevenir quan les dues infermeres es van
treure les seves abundoses cabelleres, sense la més mínima vergonya, just abans que arribés un grup
d’especialistes igualment calbs, per fer-li una sèrie de proves microbiològiques. Mai no havia estat
envoltat de tanta gent sense pèl, i la seva suposició inicial va ser que aquell era el pas més recent de
la professió mèdica en la seva guerra inacabable contra els gèrmens.
Com moltes de les seves suposicions, era completament errònia, i quan va descobrir la veritable
raó, es va divertir tot imaginant quantes vegades hauria esbrinat, si no ho hagués sabut per endavant,
que els cabells dels seus visitants no eren naturals. La resposta era: amb els homes, poques; amb les
dones, mai; aquella devia ser, òbviament, l’edat d’or dels perruquers.
El professor Anderson no va perdre el temps: aquella tarda les infermeres van empastifar una
crema pudent al cap de Poole, i quan es va mirar al mirall una hora després, no es va saber
reconèixer. «El cas és», va pensar, «que potser una perruca no seria tan mala idea, la veritat…»
L’elaboració del casquet cerebral va ser força més lenta. Primer li van haver de fer un motlle,
per això es va haver d’estar assegut, immòbil, uns quants minuts, fins que la pasta es va assecar.
Estava convençut que li dirien que el seu cap no tenia la forma adequada, perquè les seves
infermeres —que esclafien les rialles d’una manera ben poc professional— van tenir dificultats a
l’hora de treure-li el motlle.
—Ai!… Fa mal! —s’havia queixat.
Després va venir el casquet pròpiament dit, un casc de metall que se li encaixava còmodament
gairebé fins a les orelles, i que li va despertar un record nostàlgic: «Si els meus amics jueus em
poguessin veure, ara!» Després d’uns quants minuts, li resultava tan confortable que ja no era
conscient de la seva presència.
Fet això, ja estava a punt per a la instal·lació… un procés que —va adonar-se’n amb respecte—
havia estat el ritu d’iniciació per a gairebé tota la raça humana durant més de mig mil·lenni.
—No cal pas que tanqui els ulls —va dir el tècnic, que li havien presentat amb el títol pretensiós
d’«enginyer cerebral», tot i que popularment es denominaven «cervellers»—. Quan comenci la
Inicialització, tots els seus inputs quedaran intervinguts. Encara que tingui els ulls oberts, no veurà
res.
«Em pregunto si la gent d’aquí es posa igual de nerviosa», es va dir Poole. «¿Serà l’últim
moment que tindré control sobre la meva ment? He après a refiar-me de la tecnologia d’aquesta era;
fins ara, no m’ha decebut. És clar que segons l’antiga dita, sempre hi ha una primera vegada…»
Tal com li havien promès, no va sentir res tret d’unes lleugeres pessigolles quan la multitud de
nanocables es va obrir pas a través de la pell del seu crani. Tots els seus sentits eren encara
perfectament normals; quan va examinar la seva habitació, tot era exactament allà on havia de ser.
El cerveller —que duia el seu propi casquet cerebral, connectat, com el de Poole, a un aparell
que s’hauria pogut confondre amb un ordinador portàtil del segle XX— li va dedicar un somriure
tranquil·litzador.
—¿Està a punt? —va preguntar.
A vegades, els tòpics antics eren la millor opció possible.
—No podria estar-hi més —va respondre Poole.
Lentament, la llum es va esvair… o això li va semblar. Es va estendre un gran silenci, i fins i tot
la gravetat suavíssima de la Torre el va alliberar de la seva pressió. Era un embrió, que flotava en un
buit uniforme, encara que no pas en una obscuritat absoluta. Havia conegut una tenebrositat com
aquella, amb prou feines visible, gairebé ultraviolada, a la frontera mateix de la nit, tan sols una
vegada a la vida: quan va descendir més del que era aconsellable per la paret vertical d’un precipici
a la vora exterior de la Gran Barrera de Coral. Quan va contemplar tants centenars de metres de
buidor cristal·lina, va experimentar una sensació de desorientació tan gran que per un moment va
sentir pànic, i va estar a punt d’activar la seva unitat d’emergència abans de recuperar el control. No
cal dir que mai no va mencionar l’incident als metges de l’Agència Espacial…
Des d’una gran distància, una veu li va parlar, procedent del buit immens que ara semblava
envoltar-lo. Però la veu no li va arribar a través de les orelles: va ressonar amb suavitat dins dels
laberints plens d’ecos del seu cervell.
—Comença la calibració. De tant en tant, se li faran preguntes… pot respondre mentalment, però
vocalitzar potser l’ajudarà. ¿Ho entén?
—Sí —va respondre Poole, que es va preguntar si de debò els seus llavis es movien. No ho
podia saber de cap manera.
Alguna cosa va aparèixer en el buit… un reixat de línies primes, com una enorme fulla de paper
quadriculat. S’estenia a dalt i a baix, a dreta i a esquerra, fins als límits de la seva visió. Va provar
de moure el cap, però la imatge va refusar de canviar.
Uns números van començar a parpellejar pel reixat, massa de pressa perquè els pogués llegir…
però segurament algun circuit els devia enregistrar. Poole no va poder evitar de somriure (¿se li van
moure les galtes?) perquè tot allò li resultava molt familiar. Era exactament igual que l’examen
computat que qualsevol oculista de la seva època hauria fet als ulls d’un pacient.
El reixat va desaparèixer i va ser substituït per superfícies llises de color que omplien tot el seu
camp visual. En pocs segons, van llampegar d’un extrem de l’espectre a l’altre. «Li hauria pogut dir
jo mateix», va mormolar Poole silenciosament. «La meva percepció de colors és perfecta. Ara deu
tocar l’oïda, m’imagino.»
Tenia tota la raó. Un soroll esmorteït, de percussió, es va accelerar fins que va arribar al do
perceptible més greu possible, i llavors va pujar a tota velocitat per l’escala musical fins que va
desaparèixer més enllà de l’abast auditiu dels éssers humans, cap al territori dels ratpenats i els
dofins.
Aquesta va ser l’última de les proves senzilles i directes. De sobte el van assaltar olors i sabors,
la majoria agradables, però alguns ben repulsius. Llavors va esdevenir, o això li va semblar, un
titella menat per un fil invisible.
Es va imaginar que comprovaven el seu control neuromuscular, i va esperar que no hi hagués
manifestacions externes; si n’hi havia, ben segur que devia semblar algú en la fase terminal del ball
de Sant Vito. I per un moment, fins i tot va tenir una erecció violenta, tot i que no va poder comprovar
si era real abans de caure en un son sense somnis.
¿O potser només somiava que dormia? No sabia pas quant de temps havia passat, quan es va
despertar. El casc ja havia desaparegut juntament amb el cerveller i el seu equipament.
—Tot ha anat molt bé —li va somriure la infermera en cap—. Tardaran unes quantes hores, per
comprovar que no hi ha anomalies. Si les seves lectures surten KO… vull dir OK…, tindrà el seu
casquet demà mateix.
Poole agraïa els esforços de la gent que l’envoltava per aprendre anglès arcaic, però no va poder
evitar desitjar que la infermera en cap no hagués comès aquell lapsus desafortunat.
Quan va arribar el moment de la prova final, Poole es tornava a sentir gairebé com un vailet a
punt de desembolicar alguna joguina fantàstica a sota l’arbre de Nadal.
—Ara ja no haurà de tornar a inicialitzar —li va assegurar el cerveller—. L’activació començarà
immediatament. Li posaré una demo de cinc minuts. Vostè relaxi’s i passi-s’ho bé.
Una música agradable, tranquil·litzadora, el va inundar; encara que li resultava molt familiar, de
la seva època, no la va poder identificar. Hi havia una boira al davant dels seus ulls, que es va
començar a obrir tan bon punt va caminar cap a ella…
Sí, caminava! La il·lusió era absolutament convincent; podia sentir l’impacte dels seus peus
contra el terra, i ara que la música s’havia esvaït podia sentir un vent suau que bufava entre els grans
arbres que semblaven envoltar-lo. Els va poder reconèixer: eren sequoies de Califòrnia, i va tenir
l’esperança que encara existissin en el món real, en algun racó de la Terra.
Es movia a un ritme ràpid… massa ràpid, de fet, per sentir-s’hi còmode; era com si el temps
estigués lleugerament accelerat, perquè pogués recórrer tant territori com fos possible. Però no era
conscient de realitzar cap esforç; se sentia com si estigués convidat a l’interior del cos d’una altra
persona. Aquesta sensació augmentava pel fet que no tenia cap mena de control sobre els seus
moviments. Quan provava d’aturar-se, o de canviar de direcció, no passava res. Anava de passatger.
Tant li era; li agradava, aquella nova experiència… i s’adonava que podia esdevenir terriblement
addictiva. Les «màquines de somiar» que molts científics del seu segle havien predit —sovint amb
alarma— ara eren part de la vida quotidiana. Poole es va preguntar com havia pogut sobreviure, la
humanitat: li havien dit que una bona part no ho havia aconseguit. Milions de persones s’havien
cremat el cervell, i havien abandonat la vida.
És clar que ell seria immune a aquella mena de temptacions! Utilitzaria aquella eina meravellosa
per aprendre més coses sobre el món del tercer mil·lenni, i per adquirir en pocs minuts noves
habilitats que d’altra manera trigaria anys a dominar. Però és clar… potser sí que, ocasionalment,
utilitzaria el casquet senzillament com a diversió…
Havia arribat al límit del bosc, i ara contemplava un riu molt ample. Sense dubtar-ho ni un
moment, hi va entrar, i no va tenir gens de por quan l’aigua li va cobrir el cap. Se li feia estrany
poder continuar respirant amb naturalitat, però li va semblar molt més destacable que s’hi pogués
veure perfectament en un mitjà on l’ull humà, sense cap ajuda, no podia enfocar-se. Podia comptar
totes les escames de la magnífica truita que li va passar nedant pel cantó, aparentment inconscient de
l’estrany intrús que l’observava.
Una sirena! Sempre n’havia volgut conèixer una, però es pensava que eren criatures marines.
¿Potser pujaven riu amunt ocasionalment… com els salmons, per tenir els seus petits? La sirena va
desaparèixer abans no la va poder interrogar perquè confirmés o negués aquella teoria
revolucionària.
El riu acabava en una paret translúcida; la va travessar i va aparèixer al bell mig d’un desert,
sota un sol abrusador. La seva calor el cremava i el feia sentir terriblement incòmode… però malgrat
tot era capaç de contemplar directament la seva fúria de migdia. Fins i tot podia veure, amb una
claredat antinatural, un arxipèlag de taques solars prop de la vora. I també —per força això havia de
ser impossible!— podia distingir la glòria tènue de la corona, completament invisible tret de quan hi
havia un eclipsi total, que s’estenia a cada banda del Sol com les ales d’un cigne.
Tot es va fondre en negre: la música evocadora es va tornar a sentir, i amb ella també va tornar
l’agradable frescor de la seva habitació. Va obrir els ulls (¿havia arribat a tancar-los?) i es va trobar
amb un públic expectant que esperava la seva reacció.
—Meravellós! —va exclamar, gairebé amb reverència—. Hi havia vegades que semblava… més
real que la realitat!
Llavors la seva curiositat d’enginyer, mai gaire lluny de la superfície, el va començar a burxar.
—Fins i tot una demo tan curta deu contenir una quantitat enorme d’informació. ¿Com
s’emmagatzema?
—En aquestes plaques… les mateixes que fa servir el seu sistema audiovisual, però amb molta
més capacitat.
El cerveller va entregar a Poole un quadradet, aparentment de vidre i amb una cara platejada;
tenia gairebé la mateixa mida que els disquets d’ordinador de la seva joventut, però eren el doble de
gruixudes. Poole la va examinar per totes bandes, i va provar de veure què hi havia a l’interior
transparent; ocasionalment hi distingia alguna guspira irisada, però res més.
Es va adonar que tenia a les mans el producte final de més de mil anys de tecnologia
electroòptica… i també d’altres tecnologies que a la seva època encara no havien nascut. I no era
gens sorprenent que, superficialment, s’assemblés tant als dispositius que ell havia conegut. Hi havia
una forma i una mida convenients per a la majoria d’objectes normals de la vida quotidiana:
forquilles i ganivets, llibres, eines, mobles… i memòries extraïbles per a ordinadors.
—¿Quina capacitat té? —va preguntar—. En la meva època havíem arribat fins a un terabyte en
un dispositiu d’aquesta mida. Estic segur que ho han millorat molt.
—No tant com es deu imaginar… hi ha un límit, és clar, que imposa l’estructura de la matèria.
Per cert, ¿què era un terabyte? Em sembla que me n’he oblidat.
—Quina vergonya! Kilo, mega, giga, tera… tera són deu a la potència de dotze bytes. Llavors ve
el petabyte (deu a la potència de quinze) i no vam arribar més lluny.
—Nosaltres comencem aquí, doncs. N’hi ha prou per enregistrar tot allò que una persona pot
experimentar durant una vida.
Era un pensament colpidor, però tampoc no era tan sorprenent, tenint en compte que el kilogram
de gelatina que hi ha a l’interior del crani humà no és pas gaire més gran que la placa que Poole tenia
a la mà, i no podia ser de cap manera més eficient com a dispositiu d’emmagatzematge… perquè
havia de realitzar una quantitat enorme de tasques, a part d’aquella.
—I no només això —va continuar el cerveller—. Comprimint les dades, no tan sols podria
emmagatzemar els records… sinó també la persona en si.
—¿I tornar-la a reproduir?
—És clar; una simple qüestió de nanomuntatge.
«Havia sentit aquesta teoria», es va mormolar Poole a si mateix, «però mai no hi havia cregut de
debò.»
Al seu segle, ja semblava prou meravellós que l’obra de tota una vida d’un gran artista es pogués
emmagatzemar en un sol disc de poc diàmetre.
I ara, una cosa de la mateixa mida podia contenir, a més a més… tot l’artista.
7. Informe
—ESTIC ENCANTAT —va dir Poole— de saber que l’Institut Smithsonià encara existeix, després
de tants segles.
—Segurament no el podria reconèixer, a hores d’ara —va dir el visitant, que s’havia presentat
com el doctor Alistair Kim, director d’Astronàutica—. Sobretot perquè ara està escampat per tot el
sistema solar… Les principals col·leccions fora de la Terra són a Mart i a la Lluna, i moltes de les
peces que legalment ens pertanyen encara es dirigeixen cap a les estrelles. Algun dia les atraparem i
les portarem cap a casa. Tenim moltes ganes de trobar-nos amb la Pioneer 10… el primer objecte fet
per l’home que va sortir del sistema solar.
—Em sembla que jo era ben bé a punt de fer el mateix, quan em van localitzar.
—Va tenir molta sort… i nosaltres també. Potser ens podrà aclarir un munt de coses que no
sabem.
—La veritat, ho dubto… però faré el que pugui. No recordo res després que aquella càpsula
descontrolada em caigués a sobre. Tot i que encara em costa de creure, m’han dit que Hal en va ser
el responsable.
—És veritat, però és una història molt complicada. Tot el que n’hem pogut esbrinar és en aquesta
gravació… dura unes vint hores, però segurament se’n podrà saltar molt tros.
»Ja deu saber, és clar, que Dave Bowman va sortir amb la càpsula número 2 per rescatar-lo…
però que va quedar tancat al defora de la nau perquè Hal es va negar a obrir les portes del moll de
càpsules.
—¿Per què, per l’amor de Déu?
El doctor Kim es va encongir lleugerament. No era la primera vegada que Poole s’adonava d’una
reacció com aquella.
«Haig de vigilar què dic», va pensar. «Sembla que “Déu” és una paraula obscena en aquesta
cultura… ho haig de preguntar a Indra.»
—Hi va haver un error greu de programació en les instruccions de Hal: se li havia donat control
sobre aspectes de la missió que vostè i Bowman no coneixien. A la gravació hi és tot…
»El cas és que també va tallar els sistemes de suport vital dels tres hibernautes, la tripulació
Alfa, i Bowman va haver de llençar els seus cossos.
«O sigui, que en Dave i jo érem la tripulació Beta… una altra cosa que no sabia…»
—¿Què els va passar? —va preguntar Poole—. ¿No se’ls hauria pogut rescatar, igual que a mi?
—Temo que no: hem estudiat el cas, és clar. Bowman els va expulsar unes quantes hores després
d’haver recuperat el control amb la desactivació de Hal, i per tant les òrbites d’ells eren
lleugerament diferents de la seva. Prou diferents per caure a Júpiter i cremar-se… mentre que vostè
hi va passar fregant, i va rebre un impuls gravitatori que l’hauria dut fins a la nebulosa d’Orió, d’aquí
a uns quants milers d’anys més…
»Amb els controls manuals (una tasca veritablement fantàstica!) Bowman va poder col·locar la
Discovery en òrbita al voltant de Júpiter. I allà va trobar el que la Segona Expedició va anomenar
Germà Gran… aparentment, un bessó del Monòlit de Tycho, però cent vegades més gran.
»I allà vam perdre Bowman. Va abandonar la Discovery amb la càpsula que quedava i va anar a
fer contacte amb el Germà Gran. Des de fa gairebé mil anys, el seu últim missatge ens fa perdre la
son: «Deos… és ple d’estrelles!»
«Ja hi tornem a ser!», es va dir Poole. En Dave no hauria dit això de cap manera… Devia dir:
«Déu meu… és ple d’estrelles!»
—Segons sembla, la càpsula va ser atreta cap a l’interior del Monòlit per alguna mena de camp
d’inèrcia, perquè va sobreviure (i presumiblement Bowman també) a una acceleració que els hauria
d’haver esclafat instantàniament. I aquesta va ser l’última cosa que en vam saber durant gairebé deu
anys, fins a la missió conjunta russoamericana de la Leonov.
—Que va anar a fer contacte amb la Discovery abandonada, perquè el doctor Chandra pogués
pujar-hi a bord, a reactivar Hal. Sí, això ja ho sabia.
El doctor Kim es va avergonyir una mica.
—Perdoni… no estava segur de què li havien dit i de què no. El cas és que llavors van començar
a passar coses encara més estranyes.
»Sembla que l’arribada de la Leonov va activar alguna cosa a l’interior del Germà Gran. Si no
tinguéssim aquestes gravacions, ningú no s’hauria cregut què va passar. Ara li ensenyo… aquest és el
doctor Heywood Floyd, fent la guàrdia de mitjanit a la Discovery després de la re-activació de
l’energia. Evidentment, vostè ho podrà reconèixer tot.
«I tant que sí; i quina cosa més estranya, poder veure Heywood Floyd, mort des de fa tants anys,
assegut al meu antic seient amb l’ull vermell i immutable de Hal al damunt, que ho vigila tot. I encara
resulta més estrany pensar que Hal i jo hem compartit la mateixa experiència, ressuscitar d’entre els
morts…»
Un dels monitors anunciava la rebuda d’un missatge, i Floyd va respondre mandrosament:
—Sí, Hal. ¿Qui truca?
SENSE IDENTIFICACIÓ.
Floyd es va enutjar lleugerament.
—Molt bé. Sisplau, passa’m el missatge.
ÉS PERILLÓS CONTINUAR AQUÍ. HAN DE MARXAR ABANS DE QUINZE DIES.
—Això és absolutament impossible. La nostra finestra de llançament no s’obre fins d’aquí a vinti-
sis dies. No tenim prou combustible per poder marxar abans.
SÓC CONSCIENT D’AQUESTS FETS. MALGRAT TOT, HAN DE MARXAR ABANS DE QUINZE DIES.
—No em puc prendre aquesta advertència seriosament si no en conec l’origen… ¿amb qui parlo?
JO ERA DAVID BOWMAN. ÉS IMPORTANT QUE EM CREGUI. MIRI AL SEU DARRERE.
Heywood Floyd es va girar lentament, es va apartar dels panells i els interruptors de la terminal
d’ordinador per contemplar la passarel·la coberta de Velcro que tenia al darrere.
—Miri’s això amb molta atenció —va dir el doctor Kim.
«Com si fes cap falta dir-m’ho…», va pensar Poole.
L’hàbitat a gravetat zero de la coberta d’observació de la Discovery estava molt més polsós de
com el recordava: es va imaginar que la planta de filtració d’aire encara no havia estat activada. Els
rajos paral·lels del Sol llunyà però encara brillant, que entraven per les grans finestres, il·luminaven
multitud de brins de pols que ballaven en un exemple clàssic de moviment brownià.
I ara començava a passar una cosa estranya, amb aquells brins de pols; alguna mena de força
semblava que els dominava, que els allunyava d’un punt central al mateix temps que en feia convergir
d’altres, en aquell punt, fins que tots es van trobar en la superfície d’una esfera buida. Aquella esfera,
aproximadament d’un metre de diàmetre, va flotar en l’aire per un moment com una bombolla gegant
de sabó. Llavors es va allargar fins a formar un el·lipsoide, la superfície del qual es va començar a
prendre forma, a dibuixar plecs i cavitats. Poole no es va sorprendre quan va començar a aparèixer
la forma d’un home.
Havia vist figures com aquella, fetes amb vidre bufat, a museus i exposicions científiques. Però
aquell fantasma polsós ni tan sols s’aproximava a la correcció anatòmica; era com una figureta basta
d’argila, o una de les peces d’art primitiu que es trobaven a l’interior de les cavernes de l’edat de
pedra. Tan sols el cap estava modelat amb cura; i la cara, més enllà de qualsevol dubte possible, era
la del comandant David Bowman.
HOLA DOCTOR FLOYD. ¿ARA, EM CREU?
Els llavis de la figura no es van moure en absolut: Poole es va adonar que la veu —sí, ben segur
que era la veu de Bowman— provenia de l’altaveu.
AIXÒ ÉS MOLT DIFÍCIL PER A MI, I TINC POC TEMPS . M’HAN PERMÈS DE REALITZAR AQUESTA
ADVERTÈNCIA. NOMÉS TENEN QUINZE DIES.
—¿Per què?… ¿I què és vostè?
Però la figura fantasmal ja es començava a esvair, la seva superfície irregular es tornava a
dissoldre en les partícules de pols que la formaven.
ADÉU, DOCTOR FLOYD. JA NO PODEM TENIR MÉS CONTACTE . PERÒ POTSER REBRÀ UN ALTRE
MISSATGE, SI TOT VA BÉ.
Mentre la imatge es dissolia, Poole no va poder evitar de somriure davant d’aquell antic tòpic de
l’era espacial. «Si tot va bé»… quantes vegades havia sentit dir aquella frase just abans d’una
missió!
El fantasma es va esvair: tan sols en van quedar els brins de pols, que continuaven ballant tot
seguint els seus trajectes a l’atzar. Amb un esforç de voluntat, Poole va tornar al present.
—Molt bé, comandant… ¿què en pensa, d’això? —li va preguntar Kim. Poole encara estava
afectat, i va tardar uns quants segons, abans de poder respondre.
—La cara i la veu eren d’en Bowman… ho podria jurar. ¿Però què era, allò?
—Encara ho estem discutint. Se’n podria dir un holograma, una projecció… és clar que hi ha
moltes maneres de falsificar una cosa com aquesta, si es vol… però no pas en aquelles
circumstàncies! I a més, és clar, s’ha de tenir en compte què va passar després.
—¿Llucifer?
—Sí. Gràcies a aquella advertència, la segona missió va tenir el temps just per poder escapar
abans de la detonació de Júpiter.
—Fos el que fos, doncs, el pseudo-Bowman era amistós i volia oferir ajuda.
—Presumiblement. I no va ser l’última vegada que va aparèixer. Podria haver estat el
responsable d’aquell «altre missatge», on se’ns advertia que no intentéssim d’aterrar mai a Europa.
—¿I no ho hem fet mai?
—Només una vegada, per accident… quan la Galaxy va ser segrestada i obligada a descendir-hi,
trenta-sis anys després, i la seva nau germana, la Universe, va haver d’efectuar el rescat. Tot és
aquí… fins i tot la poca cosa que els nostres monitors robot ens han dit dels europans.
—Tinc moltes ganes de veure’ls.
—Són amfibis, i n’hi ha de totes les formes i mides. Tan bon punt Llucifer va començar a fondre
el gel que cobria tot el seu món, ells van començar a sortir del mar. Des de llavors, s’han
desenvolupat a una velocitat que sembla biològicament impossible.
—Pel que recordo d’Europa, ¿no hi havia moltes esquerdes, al gel? Potser ja havien començat a
treure el nas.
—És una teoria amb una acceptació molt àmplia. Però n’hi ha una altra, molt més especulativa:
que el Monòlit hi pugui estar implicat, d’alguna manera que encara no podem entendre. El fet que va
impulsar aquesta línia de pensament va ser el descobriment de l’AMT-0, aquí mateix a la Terra,
gairebé cinc-cents anys després de la seva època. Suposo que ja l’hi deuen haver explicat.
—Molt vagament… m’he hagut de posar al dia sobre tantes coses! Vaig trobar que el nom era
ridícul, perquè no era una anomalia magnètica, i era a l’Àfrica, no a Tycho!
—Té tota la raó, és clar, però ens ha quedat el nom. I com més coses sabem dels Monòlits, més
profund es fa l’enigma. Sobretot perquè encara són l’única prova real de l’existència de tecnologia
avançada més enllà de la Terra.
—Això m’ha sorprès. Jo em pensava que a aquestes alçades ja s’haurien captat senyals de ràdio
d’alguna banda. Els astrònoms els van començar a buscar quan jo era una criatura!
—Doncs només hi ha un indici… i és tan terrorífic que no ens agrada gens parlar-ne. ¿Ha sentit
parlar de la Nova Scorpio?
—Em sembla que no.
—Contínuament hi ha estrelles que es converteixen en nova, és clar… i aquesta no va resultar pas
massa espectacular. Però abans que esclatés, se sabia que N Scorp tenia diversos planetes.
—¿Habitats?
—No ho podem saber de cap manera; les exploracions de ràdio no havien captat res. I vet aquí el
malson…
»Per sort, la Patrulla Nova automàtica va monitoritzar el procés des del començament. I no va
començar a l’estrella. Un dels planetes va detonar primer, i després va fer esclatar el seu sol.
—Dé… perdoni, continuï.
—Ja veu què vull dir. És impossible que un planeta es converteixi en nova… excepte d’una
manera.
—Una vegada vaig llegir un acudit de mal gust en una novel·la de ciència-fícció… «Les
supernoves són accidents industrials.»
—No era una supernova… però potser això que diu no sigui cap acudit. La teoria que té més
acceptació és que algú utilitzava allà l’energia del buit, com nosaltres… i que va perdre el control.
—O també ho hauria pogut provocar una guerra.
—Tan dolenta seria una cosa com l’altra; segurament no ho sabrem mai. Però com que la nostra
civilització depèn de la mateixa font d’energia, podrà entendre perfectament per què N Scorp a
vegades ens provoca malsons.
—I nosaltres, en canvi, només havíem de patir perquè no se’ns escapés de les mans algun reactor
nuclear!
—Ja fa temps que no correm aquest perill, gràcies a Deos. Però li volia explicar més coses sobre
el descobriment de l’AMT-0, perquè va marcar un punt d’inflexió en la història humana.
»Trobar l’AMT-1 a la Lluna ja va ser un xoc prou fort, però cinc-cents anys després n’hi va
haver un altre de pitjor. I molt més a prop de casa… en tots els sentits de la paraula. Aquí baix, a
l’Àfrica.
8. Retorn a Olduvai
ELS LEAKEY, es deia sovint a si mateix el doctor Stephen Del Marco, no haurien reconegut aquell
lloc de cap manera, encara que només era a una dotzena escassa de quilòmetres de l’indret on Louis i
Mary, feia cinc segles, havien excavat per trobar els nostres primers avantpassats. L’escalfament
global i l’edat de gel menor (truncada pels miracles d’una tecnologia heroica) havien transformat el
paisatge i alterat completament la seva biota. Els roures i els pins encara s’estaven barallant per
veure qui sobreviuria als canvis de fortuna climàtica.
Costava de creure que a aquelles alçades, l’any 2513, encara quedés alguna cosa a Olduvai que
no haguessin excavat un munt d’antropòlegs entusiastes. Però el cas era que unes inundacions recents
—que teòricament ja no s’havien de produir— havien reesculpit aquella àrea, i s’havien endut uns
quants metres de sòl superficial. Del Marco havia aprofitat l’oportunitat, i ara, ben bé al límit de
l’abast de l’explorador de profunditat, hi havia una cosa que no es podia acabar de creure.
Va costar més d’un any d’excavació lenta i curosa poder arribar fins aquella imatge fantasmal, i
poder comprovar que la realitat era més estranya que qualsevol cosa que s’hagués atrevit a imaginar.
Les màquines robot d’excavació havien eliminat ràpidament els primers metres, i llavors les
tradicionals dotacions d’estudiants semiesclavitzats les van substituir. Els ajudaven —o més aviat els
feien nosa— un equip de quatre kongs, que Del Marco considerava que portaven més maldecaps que
altra cosa. Però els estudiants adoraven aquells goril·les genèticament millorats, que tractaven com a
nens retardats però molt estimats. Corria el rumor que les relacions no sempre eren estrictament
platòniques.
Els últims metres, però, tot el treball es va fer amb mans humanes, equipades generalment amb
raspalls de dents… i de crins extrasuaus, a més. I ara ja estava: Howard Carter, quan va veure el
primer guspireig d’or a la tomba de Tutankamon, no va descobrir pas un tresor tan important com
aquell. A partir d’aquell moment —Del Marco ho sabia—, les creences i les filosofies humanes
canviarien irrevocablement.
El Monòlit semblava la còpia exacta del que s’havia descobert a la Lluna feia cinc segles: fins i
tot l’excavació que l’envoltava era gairebé d’una mida idèntica. I com l’AMT-1, era no reflector,
absorbia totalment el foc furiós del sol africà i la resplendor pàl·lida de Llucifer amb la mateixa
indiferència.
Mentre guiava els seus col·legues —els directors de la mitja dotzena de museus més famosos del
món, tres antropòlegs eminents i els caps de dos imperis de la comunicació— cap al pou, Del Marco
es va preguntar si un grup tan distingit d’homes i dones havia guardat mai tant silenci, tanta estona.
Però aquell era l’efecte que el rectangle d’eben tenia en tots els visitants, quan s’adonaven del
significat i les implicacions dels milers d’artefactes que l’envoltaven.
Perquè allò era el somni d’un arqueòleg… eines de sílex rudimentàries, ossos incomptables —
alguns animals, d’altres humans— i gairebé tot col·locat i arranjat segons unes pautes curoses.
Durant segles —no, mil·lennis— aquells regals miserables havien estat duts aquí per criatures que
gaudien tot just de les primeres guspires d’intel·ligència, com a tribut a una meravella que estava més
enllà de la seva comprensió.
I més enllà de la nostra, havia pensat sovint Del Marco. Però estava convençut de dues coses, tot
i que dubtava que mai fos possible trobar-ne proves.
Era aquí —en el temps i en l’espai— on l’espècie humana havia començat veritablement la seva
existència.
I aquell Monòlit era el primer de tots els seus nombrosíssims déus.
9. Terra celestial
—AHIR A LA NIT vaig sentir ratolins al meu dormitori —es va queixar Poole, mig seriosament—.
¿No podria pas trobar-me un gat?
La doctora Wallace va quedar desconcertada, i llavors va començar a riure.
—Deu haver sentit un dels microts de neteja… faré que comprovin la programació perquè no el
molestin. Miri de no trepitjar-ne cap, si l’enxampa fent feina; si el trepitja, demanarà ajuda i tots els
seus amics vindran a recollir les peces.
Tantes coses per aprendre… i tan poc temps! «No, això no és veritat», es va recordar Poole.
Podia tenir perfectament un segle de vida per endavant, gràcies a la ciència mèdica d’aquella època.
Però aquella idea el començava a omplir d’aprensió, en comptes de plaer.
Si més no, ara podia seguir la majoria de converses amb facilitat, i havia après a pronunciar les
paraules; Indra ja no era l’única persona que el podia entendre. Estava contentíssim que l’anglo fos
ara l’idioma d’abast mundial, tot i que el francès, el rus i el mandarí encara prosperaven.
—Tinc un altre problema, Indra… i em sembla que tu ets l’única persona que em pot ajudar.
Quan dic «Déu», ¿per què s’avergonyeix, la gent?
Indra no es va avergonyir en absolut; de fet, va riure.
—És una història molt complicada. M’agradaria que el meu amic, el doctor Khan, fos aquí per
poder-li explicar… però és a Ganimedes, per guarir tots els creients veritables que hi quedin i que
pugui arreplegar. Quan totes les antigues religions van quedar desacreditades (algun dia li parlaré del
papa Pius XX, un dels homes més grans de la història!), ens feia falta, de tota manera, una paraula
que expressés la Causa Primera, o el Creador de l’Univers… Si és que existeix…
»Hi va haver moltes propostes… Deo… Theo… Zeus… Brahma… Es van provar totes, i algunes
encara es fan servir… sobretot la preferida d’Einstein, «el Vell». Però avui en dia sembla que la
moda és Deos.
—Provaré de recordar-me’n; però no deixa de semblar-me una ximpleria.
—Ja s’hi acostumarà: li ensenyaré unes quantes imprecacions raonablement educades, perquè les
pugui fer servir quan vulgui expressar els seus sentiments…
—Ha dit que totes les antigues religions van quedar desacreditades. ¿En què creu la gent, doncs?
—En tan poca cosa com sigui possible. Tots som o deistes o teistes.
—M’he perdut. Definició, sisplau.
—En la seva època les definicions eren lleugerament diferents, però aquestes són les últimes
versions: els teistes creuen que no hi ha més d’un Déu; els deistes creuen que no hi ha menys d’un
Déu.—
Em sembla que la distinció és massa subtil per a mi.
—No pas per a tothom; quedaria parat de les controvèrsies terribles que ha despertat. Fa cinc
segles, algú va utilitzar el que es coneix com a matemàtica surrealista per demostrar que hi ha un
nombre infinit de graus entre teistes i deistes. Naturalment, com la majoria d’individus que juguen
amb l’infinit, es va tornar boig. I per cert, els deistes més coneguts eren americans: Washington,
Franklin, Jefferson.
—Són una mica anteriors a la meva època… tot i que quedaria ben parada de la quantitat de gent
que no se n’adona.
—Tinc bones notícies. Joe… el professor Anderson… finalment m’ha donat… ¿com en deien?…
llum verda. Ja està en condicions de traslladar-se a un habitatge permanent.
—Això sí que són bones notícies. Aquí tothom m’ha tractat molt bé, però estic content de poder
tenir un lloc per a mi sol.
—Li farà falta roba nova, i algú que li ensenyi com dur-la. I que l’ajudi amb els centenars de
petites tasques quotidianes que poden fer perdre tant i tant de temps. I per tant, ens hem pres la
llibertat de buscar-li un assistent personal. Entra, Danil…
Danil era un home menut, de pell bruna, d’uns trenta-cinc anys, que va sorprendre Poole perquè
no li va oferir la salutació habitual de palmell contra palmell, amb el seu intercanvi automàtic
d’informació. De fet, ben aviat es va adonar que semblava que Danil no tenia Ident: quan calia,
utilitzava un rectangle petit de plàstic que semblava tenir les mateixes funcions que les «targes
intel·ligents» del segle XXI.
—Danil també li farà de guia, i de… ¿com en deien? No me’n recordo mai… rima amb «cridat».
Ha estat instruït especialment per a aquesta feina. Estic segura que ho trobarà completament
satisfactori.
Tot i que Poole agraïa aquell gest, el feia sentir una mica incòmode. Un criat! No recordava
haver-ne conegut mai cap; en la seva època ja eren una espècie rara i en perill d’extinció. Es va
començar a sentir com si fos el personatge d’una novel·la anglesa de començaments del segle XX.
—I mentre Danil organitza el seu trasllat, nosaltres anirem a fer un tomb a dalt… al Nivell Lunar.
—Fantàstic. ¿És gaire lluny?
—Oh, uns dotze mil quilòmetres.
—Dotze mil! Trigarem hores, a arribar-hi!
Indra es va sorprendre pel seu comentari, i llavors va somriure.
—No hi estarem pas tant de temps com es pensa. No, encara no tenim un transportador com el de
Star Trek… però em sembla que no han deixat pas de treballar-hi! Pot triar… encara que ja
m’imagino què triarà. Hi podem anar amb un ascensor exterior per admirar la vista… o amb un
d’interior, per dinar i veure un espectacle de varietats.
—No sé pas com pot ser que hi hagi algú que vulgui fer aquest viatge tancat a dintre.
—Quedaria parat. És massa vertiginós per a molta gent…, sobretot per als visitants de baix. Fins
i tot els escaladors, que diuen que saben aguantar les altures, es poden començar a posar verds si les
altures es mesuren en milers de quilòmetres, en comptes de metres.
—M’hi arriscaré —va respondre Poole amb un somriure—. He estat més amunt.
Quan van traspassar un doble joc de comportes hermètiques a la paret exterior de la Torre (¿era
la seva imaginació, o va notar una curiosa sensació de desorientació, en aquells moments?), van
entrar en una sala que hauria pogut ser l’auditori d’un teatre petit. Unes fileres de deu seients
cadascuna omplien cinc grades, que miraven cap a una d’aquelles finestres panoràmiques que Poole
encara trobava desconcertants, perquè no podia deixar de pensar en els centenars de tones de pressió
atmosfèrica que maldaven per escopir-la cap a l’espai.
La resta de passatgers, més o menys una dotzena, semblaven perfectament tranquils. Tots van
somriure quan el van reconèixer, el van saludar educadament amb el cap, i després es van girar per
admirar la vista.
—Benvinguts al Saló del Cel —va dir la inevitable autoveu—. L’ascensió començarà d’aquí a
cinc minuts. Trobaran el servei de bar i els lavabos al pis inferior.
«¿Quant durarà, aquest viatge?», es va preguntar Poole. «Farem més de vint mil quilòmetres,
entre l’anada i la tornada: això no s’assemblarà pas a cap trajecte en ascensor que hagi fet mai a la
Terra…»
Mentre esperava que comencés l’ascensió, va gaudir del panorama impressionant que se li oferia
des de dos mil quilòmetres d’alçada. A l’hemisferi nord era hivern, però el clima havia canviat
dràsticament, perquè hi havia ben poca neu per sota del cercle polar àrtic.
Al damunt d’Europa no hi havia gairebé cap núvol, i es podien veure tants detalls que l’ull
quedava aclaparat. Una a una, va identificar les grans ciutats, el nom de les quals havia ressonat a
través dels segles; ja s’havien començat a encongir fins i tot en la seva època, a mesura que la
revolució de les comunicacions canviava el món, i ara s’havien reduït encara més. També hi havia
extensions d’aigua en llocs improbables… el llac Saladí al nord del Sàhara era gairebé un mar petit.
Poole havia quedat tan fascinat per la vista, que havia oblidat el pas del temps. Tot d’una es va
adonar que havien passat força més de cinc minuts… però que l’ascensor continuava estacionari. ¿Hi
havia alguna cosa que no rutllava, o esperaven que arribessin alguns passatgers amb retard?
I llavors es va adonar d’una cosa tan extraordinària que en un primer moment va refusar de
creure’s el que li deien els seus ulls. El panorama s’havia expandit, com si ja haguessin pujat
centenars de quilòmetres! Podia veure ben clarament com apareixien noves facetes del planeta per
les vores de la finestra.
Llavors Poole va riure, quan se li va acudir l’explicació òbvia.
—Gairebé m’ha enganyat, Indra! Em pensava que això era real… no pas una projecció de vídeo!
Indra se’l va mirar amb un somriure burleta.
—No s’ho pensi pas, Frank. Ens hem començat a moure fa deu minuts. Ara ja devem estar pujant
a, no ho sé, com a mínim mil quilòmetres per hora. Encara que, segons diuen, aquests ascensors
poden arribar fins a les cent gravetats d’acceleració màxima, nosaltres no passarem de les deu, en un
trajecte tan curt.
—Això és impossible! A la centrifugadora, el màxim que em van fer suportar van ser sis
gravetats, i no em va agradar gens pesar mitja tona. Sé perfectament que no ens hem mogut des del
moment que hem entrat.
Poole havia augmentat lleugerament el to de veu, i de sobte es va adonar que la resta de
passatgers fingien no adonar-se’n.
—Jo no entenc pas com es fa, Frank, però se’n diu camp d’inèrcia.
O a vegades, camp Sharp… la «S» és la inicial d’un famós científic rus, Sakharov… no sé com
es diuen els altres.
Lentament, ho va començar a entendre, tot i la sensació de desconcert i de meravella. Aquesta sí
que era una «tecnologia indistingible de la màgia».
—Alguns amics meus somiaven amb «propulsors espacials»… camps d’energia que substituirien
els coets i permetrien el moviment sense cap sensació d’acceleració. La majoria pensàvem que
estaven sonats, però ara resulta que tenien raó! Amb prou feines m’ho puc creure… i a més, si no
m’equivoco, comencem a perdre pes.
—Sí… el pes s’ajusta al valor lunar. Quan sortim, li semblarà que som a la Lluna. Però per
l’amor del cel, Frank… oblidi’s que és enginyer i gaudeixi de la vista.
Era un bon consell, però fins i tot mentre contemplava la totalitat d’Àfrica, Europa i un bon tros
d’Àsia, que fluïen dins del seu camp de visió, Poole no podia apartar de la seva ment aquella
revelació esbalaïdora. Però de tota manera, no s’hauria d’haver sorprès tant: sabia que hi havia hagut
troballes importantíssimes en el camp dels sistemes de propulsió espacial des de la seva època, tot i
que no s’hauria pensat mai que podien tenir unes aplicacions tan espectaculars en la vida
quotidiana… si és que aquest terme es podia aplicar a la vida en un gratacels de trenta-sis mil
quilòmetres d’alçada.
I l’era dels coets devia fer segles que s’havia acabat. Tots els seus coneixements sobre sistemes
de combustible i cambres de combustió, impulsors d’ions i reactors de fusió, havien quedat totalment
obsolets. És clar que tot això ja no tenia importància… però ara sabia la mena de tristesa que devia
haver sentit el capità d’un gran veler quan el vapor es va imposar.
El seu estat d’ànim va canviar abruptament, i no va poder evitar de somriure quan l’autoveu va
anunciar: «Arribarem d’aquí a dos minuts. Sisplau, assegurin-se que no es deixen cap possessió
personal.»
Quantes vegades havia sentit aquella mateixa advertència, en un munt de vols comercials! Es va
mirar el rellotge, i es va sorprendre quan va veure que l’ascensió havia durat menys de mitja hora.
Això volia dir que la velocitat mitjana havia estat com a mínim de vint mil quilòmetres per hora, i
malgrat tot semblava que ni tan sols s’havien mogut. Encara més estrany: feia deu minuts que devien
estar desaccelerant tan ràpidament que, a dreta llei, haurien d’haver estat drets al sostre, amb els
caps apuntant cap a la Terra!
Les portes es van obrir silenciosament, i quan Poole va sortir va tornar a notar aquella lleugera
sensació de desorientació que havia patit quan havia entrat al saló de l’ascensor. Aquest cop, però, ja
sabia què significava: travessava la zona de transició on el camp d’inèrcia se sobreposava amb la
gravetat, que en aquest nivell era equivalent a la de la Lluna.
Tot i que la visió de la Terra que s’allunyava havia estat impressionant, fins i tot per a un
astronauta, no havia estat inesperada ni sorprenent. Però, ¿qui s’hauria imaginat una sala gegantina,
que aparentment ocupava tota l’amplada de la Torre, de manera que la paret contrària estava a més
de cinc quilòmetres de distància? Potser en aquella època hi havia volums tancats més grans a la
Lluna i a Mart, però sens dubte aquell devia ser un dels més grans que hi havia a tot l’espai.
Eren al capdamunt d’una plataforma d’observació a la paret exterior, a cinquanta metres
d’alçada, i contemplaven un panorama prodigiosament variat. Resultava obvi que s’havia fet un intent
per reproduir tota una sèrie de biomes terrestres. Immediatament a sota seu, hi havia un grup d’arbres
esvelts que Poole, primerament, no va poder identificar: llavors es va adonar que eren roures,
adaptats a una sisena part de la seva gravetat normal. Es va preguntar què semblarien, aquí dalt, unes
palmeres. Canyes gegants, segurament…
A mitja distància hi havia un estanyol, alimentat per un riu que serpentejava a través d’una plana
d’herba, i que llavors desapareixia a l’interior d’una cosa que semblava un banyan gegant. ¿De quina
font sortia l’aigua? Poole s’havia adonat d’un soroll esmorteït de percussió, i quan va passejar la
mirada per la corba suau de la paret, va descobrir un Niàgara en miniatura, amb un arc iris perfecte
que flotava entremig del ruixim que aixecava l’aigua.
S’hauria pogut estar hores i hores allà dalt, admirant el panorama i sense esgotar totes les
meravelles d’aquella complexa i brillantíssima simulació del planeta que tenien a sota. Potser a
mesura que s’estenia per ambients nous i hostils, la raça humana sentia una necessitat cada cop més
gran de recordar els seus orígens. És clar que, fins i tot en la seva època, cada ciutat tenia els seus
parcs per recordar la natura. El mateix desig el trobava aquí, però en una escala molt més gran. De
Central Park a Torre Àfrica!
—Baixem —va dir Indra—. Hi ha tantíssimes coses per veure… I no hi puc venir tan sovint com
m’agradaria.
Encara que caminar no costava pràcticament cap esforç en una gravetat tan baixa, de tant en tant
pujaven dalt d’un monorail petit, i una vegada es van aturar a prendre alguna cosa en un cafè, amagat
molt enginyosament dins del tronc d’un sequoia que devia fer com a mínim un quart de quilòmetre
d’alçada.
Hi havia molt poca gent —els seus companys de trajecte feia estona que havien desaparegut a
l’interior del paisatge— i per tant semblava com si tinguessin tota aquella terra de meravelles per a
ells sols. Tot estava tan extraordinàriament conservat, segurament per un exèrcit de robots, que Poole
recordava de tant en tant una visita que havia fet de petit a Disneyworld. Però allò encara era millor:
no hi havia aglomeracions, i de fet tampoc hi havia gaire res que recordés la raça humana i els seus
artefactes.
Admiraven una col·lecció superba d’orquídies, algunes d’una mida enorme, quan Poole va tenir
un dels ensurts més grans de la seva vida. Quan van passar pel davant d’una típica barraca de
jardiner, la porta es va obrir… i en va sortir el jardiner.
Frank Poole sempre s’havia enorgullit del seu autocontrol, i mai no s’havia imaginat que en la
seva edat adulta seria capaç de proferir un crit de terror pur. Però com tota la mainada de la seva
generació, havia vist totes les pel·lícules de la sèrie Parc Juràssic… i sabia reconèixer un raptor,
quan es topava de nassos amb un.
—Em sap molt de greu —va dir Indra, amb una preocupació genuïna—. No se m’ha acudit que
l’havia d’avisar.
Els nervis desfets de Poole van retornar al seu estat normal. És clar que no podien córrer cap
perill, en aquell món potser fins i tot massa ben organitzat, però de tota manera…!
El dinosaure li va tornar la mirada amb un desinterès aparentment total, llavors va tornar a entrar
a la cabana i en va sortir amb un rasclet i amb un parell de tisores de podar, que va entaforar a dins
d’una bossa que duia penjada a l’espatlla. Es va allunyar d’ells dos caminant com un ocell, sense
mirar enrere, i va desaparèixer al darrere d’uns gira-sols de deu metres d’alçada.
—L’hi haig d’explicar —va dir Indra, penedida—. Ens estimem més fer servir bioorganismes, si
podem, en comptes de robots… es podria dir que som xovinistes del carboni! I el cas és que hi ha
molt pocs animals amb habilitat manual, i en un moment o altre, els hem fet servir tots.
»I vet aquí un misteri que ningú no ha pogut resoldre, encara. Seria lògic suposar que uns
herbívors millorats, com els ximpanzés o els goril·les, farien molt bé aquesta mena de feina. Doncs
no és veritat; no tenen prou paciència.
»Però els carnívors, com el nostre amic, són uns treballadors excel·lents, i fàcils d’ensinistrar. I
a més, vet aquí una altra paradoxa!… després de ser modificats, són dòcils i amistosos. És clar que
porten gairebé mil anys d’enginyeria genètica al darrere, i fixi’s què va aconseguir de fer l’home
primitiu amb el llop, únicament amb el sistema de prova i error!
Indra va riure i va continuar:
—Potser no s’ho creurà, Frank, però els raptors també fan molt bé de mainaderes… les criatures
els adoren! Hi ha un acudit de fa cinc-cents anys: «—¿Tu deixaries els teus fills amb un dinosaure?
—De cap manera!… ¿No veus que li farien mal?!»
Poole també va riure, en part com a reacció compensatòria, avergonyit pel seu ensurt. Per canviar
de tema, va fer a Indra una pregunta que encara el capficava.
—Tot això —va dir—, és meravellós… però, ¿per què han hagut de fer un esforç tan gran a
l’hora de crear aquest espai, si qualsevol persona que visqui a la Torre es pot arribar fins a la
veritable superfície del planeta amb la mateixa rapidesa?
Indra se’l va mirar meditativament, sospesant les seves paraules.
—Això no és pas del tot veritat. És incòmode, i fins i tot perillós, per a algú que visqui per
damunt del nivell de mitja gravetat baixar a la Terra, encara que sigui en una cadira flotadora.
—No ho serà pas per a mi, però! Jo vaig néixer i em vaig criar en aquesta gravetat… i mai no
vaig deixar de fer els meus exercicis, a bord de la Discovery.
—Això ho haurà de parlar amb el professor Anderson. Potser no l’hi hauria de dir, però ara
mateix hi ha una gran discussió sobre l’estat actual del seu rellotge biològic. Segons sembla, no es va
aturar completament, i les suposicions sobre la seva edat equivalent van des dels cinquanta fins als
setanta anys. Encara que està en molt bones condicions físiques, no pot pas esperar recuperar totes
les seves forces… després de mil anys!
«Ara ho començo a entendre», es va dir tristament Poole. Allò explicava les evasives
d’Anderson, i totes les proves que li havien fet sobre les seves reaccions musculars.
«He tornat des de Júpiter, i tan sols estic a dos mil quilòmetres de la Terra… però encara que la
visiti tantes vegades com vulgui en la realitat virtual, potser no podré tornar a caminar mai més per la
superfície del meu planeta.
»No sé pas com ho podré superar, això…»
10. Homenatge a Ícar
LA SEVA DEPRESSIÓ va desaparèixer ràpidament: hi havia tantes coses per fer i per veure! Amb
mil vides no n’hi hauria hagut prou, i el problema era escollir entre la multitud de distraccions que
aquella era podia oferir. Provava, i no pas sempre amb èxit, d’evitar les trivialitats, i de concentrarse
en les coses veritablement importants… sobretot, la seva educació.
El casquet cerebral i el reproductor de la mida d’un llibre que l’acompanyava, i que
inevitablement tothom anomenava calaix cerebral, li van resultar enormement valuosos. Aviat va
tenir una petita biblioteca de tauletes de «coneixements instantanis», cadascuna de les quals contenia
tot el material necessari per a una llicenciatura universitària. Quan n’introduïa una al calaix, i
programava la velocitat i la intensitat que més li convenien, hi havia un llampec de llum seguit d’un
període d’inconsciència que podia arribar a durar fins i tot una hora. Quan es despertava, era com si
se li haguessin obert àrees noves de la ment, tot i que només s’adonava que eren allà quan les
buscava. Era gairebé com si fos el propietari d’una biblioteca que tot d’una havia descobert
prestatges de llibres que no sabia que posseïa.
En gran mesura, era l’amo del seu temps. El seu sentit del deure —i de la gratitud— feia que
accedís a tantes peticions com podia de científics, historiadors, escriptors i artistes que treballaven
en mitjans que sovint li resultaven incomprensibles. També rebia incomptables invitacions d’altres
ciutadans de les quatre Torres, la immensa majoria de les quals havia de refusar.
Les més temptadores —i les més difícils de resistir— eren les que provenien del bellíssim
planeta que s’estenia a sota seu.
—I és clar —li havia dit el professor Anderson— que sobreviuria si hi baixés poc temps i amb
el sistema de suport vital adequat, però no li agradaria gens. I potser debilitaria encara més el seu
sistema neuromuscular. Mai no s’ha pogut acabar de recuperar d’aquella dormida de mil anys.
La seva altra tutora, Indra Wallace, el protegia de totes les intrusions innecessàries, i
l’aconsellava sobre quines peticions havia d’acceptar i quines havia de refusar educadament. Ell tot
sol mai no hauria entès l’estructura sociopolítica d’aquella cultura increïblement complexa, però ben
aviat es va adonar que, tot i que teòricament les distincions de classe havien desaparegut, hi havia
uns quants milers de superciutadans. George Orwell havia tingut raó; alguns sempre serien més iguals
que d’altres.
A vegades, condicionat per les seves experiències del segle XXI, Poole s’havia preguntat qui
pagava tota aquella hospitalitat… ¿li presentarien algun dia l’equivalent d’una monstruosa factura
d’hotel? Però Indra l’havia tranquil·litzat ràpidament: era una peça de museu única i tenia un valor
incalculable, i per tant mai no s’hauria de preocupar d’unes qüestions tan mundanes com aquelles.
Qualsevol cosa que volgués —si resultava raonable— li seria proporcionada; Poole es va preguntar
quins podien ser els límits d’aquella generositat, sense imaginar-se que un dia provaria
d’ultrapassar-los.
Les coses més importants de la vida passen per accident, i Poole havia programat el fullejador de
la seva paret monitor en recerca aleatòria, silenciosa, quan una imatge impactant li va cridar
l’atenció.
—Atura recerca! So! —va ordenar, amb un to de veu innecessàriament elevat.
Va reconèixer la música, però va tardar uns minuts a identificar-la; el fet que la seva paret
estigués plena d’humans alats que giravoltaven amb gràcia els uns al voltant dels altres, sens dubte el
va ajudar. Però Txaikovski hauria quedat completament astorat, si hagués pogut veure aquella
representació d’El llac dels cignes… amb uns ballarins que, de fet, volaven.
Poole ho va contemplar, fascinat, uns quants minuts, fins que va quedar força convençut que allò
era real, i no una simulació: ja a la seva època, era difícil estar-ne completament segur. Calia
suposar que el ballet s’interpretava en algun dels molts ambients de baixa gravetat que hi havia; un de
molt gran, segons mostraven algunes de les imatges. Fins i tot podia ser allà mateix, a la Torre
Àfrica.
Ho vull provar, va decidir Poole. Mai no havia acabat de perdonar a l’Agència Espacial que li
prohibís un dels seus plaers més grans, el salt amb paracaigudes en formació, encara que podia
entendre que l’Agència no volgués arriscar una inversió tan valuosa com ell. Els metges havien
lamentat profundament el seu antic accident en ala delta; per sort, els seus ossos adolescents s’havien
guarit completament.
—Doncs ara —va pensar—, ningú no m’ho pot impedir… Tret del professor Anderson, és clar…
Poole es va sentir molt alleujat quan el metge va trobar que era una idea excel·lent, i també es va
alegrar de saber que cadascuna de les Torres tenia el seu propi Aviari, ben enlaire, al nivell d’un
desè de gravetat.
Pocs dies després li prenien la mida per fer-li les seves ales, que no s’assemblaven gens a les
versions més elegants que duien els intèrprets d’El llac dels cignes. En comptes de plomes,
disposaven d’una membrana flexible, i quan es va agafar als mànecs acoblats a les nervadures de
suport, Poole es va adonar que es devia assemblar més a un ratpenat que no pas a un ocell. De tota
manera, el seu: «Prepara’t, Dràcula!» va resultar completament inefectiu amb l’instructor, que segons
semblava desconeixia completament què era un vampir.
Les primeres lliçons anava lligat amb un arnès lleuger, de manera que no es movia de lloc mentre
li ensenyaven els moviments bàsics i, encara més important, aprenia control i estabilitat. Com moltes
habilitats que s’han d’adquirir, no era ni de bon tros tan fàcil com semblava.
Se sentia ridícul, amb aquell arnès de seguretat —com volien que es fes mal ningú, només amb un
desè de gravetat!— i es va alegrar pel fet que només li caiguessin unes quantes lliçons; ben segur que
el seu entrenament com a astronauta el va ajudar. El mestre d’ales li va dir que era el millor alumne
que havia tingut mai; però potser deia el mateix a tothom.
Després d’una dotzena de vols lliures en una sala de quaranta metres per banda, esquitxada amb
diversos obstacles que va poder evitar fàcilment, Poole va rebre llum verda per al seu primer vol en
solitari… i es va tornar a sentir com quan tenia dinou anys i era a punt d’enlairar-se en l’antiga
avioneta Cessna de l’Aeroclub de Flagstaff.
Un nom tan poc emocionant, «U Aviari», no l’havia preparat per a la presa de contacte amb
l’escenari d’aquell primer vol. Tot i que semblava encara més enorme que l’espai que contenia els
boscos i els jardins al nivell de gravetat lunar, era gairebé de la mateixa mida, perquè també ocupava
tot un pis de la Torre, lleugerament afuada. Un buit circular, de mig quilòmetre d’alt i més de quatre
quilòmetres d’ample, semblava realment enorme, perquè no hi havia cap tret distintiu on l’ull pogués
reposar. Les parets eren d’un color blau pàl·lid uniforme, i això contribuïa a fer la impressió d’un
espai infinit.
Poole no s’havia acabat de creure la fanfarronada del mestre d’ales: «Pot triar el paisatge que
més li agradi», i tenia la intenció de plantejar-li el que considerava un repte impossible. Però en
aquell primer vol, a l’alçada vertiginosa de cinquanta metres, no hi havia distraccions visuals. Una
caiguda des d’una alçada de cinc metres, si hagués estat en la gravetat deu vegades superior de la
Terra, li podia haver trencat el coll; en canvi aquí, a cinquanta metres, fins i tot era improbable fer-se
cap blau, perquè a part de la baixa gravetat tot el terra era cobert d’una xarxa de cables flexibles.
Tota la sala era un trampolí gegant; Poole es va imaginar que, fins i tot sense ales, la diversió estaria
assegurada.
Amb uns cops ferms, cap avall, Poole es va alçar en l’aire. Gairebé de seguida, es va trobar que
ja havia pujat cent metres, i que encara pujava.
—No tan de pressa! —va dir el mestre d’ales—. No el puc seguir!
Poole es va redreçar, i llavors va provar de realitzar un gir lent. Sentia el cap lleuger, a més del
cos (menys de deu quilos!), i es va preguntar si també incrementaven la concentració d’oxigen, en
aquell espai.
Allò era meravellós… molt diferent de la gravetat zero, perquè implicava un desafiament físic.
El que més se li assemblava era la immersió submarina: li hauria agradat que l’envoltessin tot
d’ocells per emular els peixos del coral, tan plens de color, i que tan sovint l’havien acompanyat pels
esculls tropicals.
El mestre d’ales li va fer realitzar una sèrie de maniobres, una per una: girs, capgirells, volar de
cap per avall, flotar estacionari… Finalment, li va dir:
—Ja no li puc ensenyar res més. Ara toca gaudir del paisatge.
Només per un moment, Poole gairebé va perdre el control… cosa que probablement calia
esperar. Perquè, sense cap mena d’avís previ, es va trobar envoltat de muntanyes amb els cims
nevats, i volava per una gorja estreta, a escassos metres d’unes roques desagradablement esmolades.
És clar que allò no podia ser real: aquelles muntanyes eren tan insubstancials com els núvols, i
les hagués pogut travessar tot volant, si hagués volgut. Però de tota manera es va apartar del penyasegat
(hi havia el niu d’una àguila en un dels seus sortints, amb dos ous a l’interior que gairebé li
semblava que podria tocar, si s’hi acostava) i es va dirigir cap a l’espai obert.
Les muntanyes es van esvair; tot d’una, era de nit. I llavors van sortir les estrelles… No pas els
miserables milers d’estels que es veuen als cels empobrits de la Terra, sinó legions incomptables, no
només d’estrelles, sinó també de remolins espirals de les galàxies distants, d’aglomeracions
globulars d’eixams de sols, abundosíssims, amuntegats.
Era impossible que allò fos real, encara que hagués estat màgicament transportat a un món on
existissin cels com aquells. Perquè aquelles galàxies retrocedien a simple vista; les estrelles
s’esvanien, esclataven, naixien en planters estel·lars de boires flamejants. A cada segon, devia
passar un milió d’anys…
Aquell espectacle aclaparador va desaparèixer tan ràpidament com havia aparegut: es va tornar a
trobar al cel buit, tot sol amb el seu instructor, al cilindre blau i monòton de l’Aviari.
—Em sembla que ja n’hi ha prou, per avui —va dir el mestre d’ales, que flotava uns quants
metres per damunt de Poole—. ¿Quin paisatge li agradaria, la pròxima vegada que vingui?
Poole no va dubtar. Amb un somriure, va respondre la pregunta.
11. Aquí hi ha dracs
MAI NO HO HAURIA cregut possible, fins i tot amb la tecnologia que posseïen en aquella època.
¿Quants terabytes, o petabytes —¿existia alguna paraula prou gran?—, d’informació es devien haver
acumulat durant els segles, i en quin mitjà d’emmagatzematge? Més valia no pensar-hi, i seguir el
consell d’Indra: «Oblidi’s que és enginyer… i diverteixi’s.»
En aquells moments es divertia, això segur, tot i que el seu plaer es barrejava amb un sentiment
gairebé aclaparador de nostàlgia. Perquè volava, o això li semblava, a una altitud d’uns dos
quilòmetres per damunt del paisatge espectacular i mai oblidat de la seva joventut. És clar que la
perspectiva era falsa, perquè l’Aviari només tenia mig quilòmetre d’alçada, però la il·lusió era
perfecta.
Va donar la volta per damunt del cràter del Meteor, i va recordar com havia escalat les seves
parets durant el seu entrenament com a astronauta. Era increïble que ningú hagués pogut dubtar mai
del seu origen, i de l’exactitud del seu nom! I malgrat tot, ben entrat el segle XX, geòlegs molt
distingits havien argumentat que era d’origen volcànic: no va ser fins a l’arribada de l’era espacial
que es va acceptar amb reticència que tots els planetes patien encara un bombardeig continuat.
Poole estava convençut que la seva confortable velocitat de creuer s’acostava més als vint que no
pas als dos-cents quilòmetres per hora, i tot i això li havia estat permès arribar a Flagstaff en menys
de quinze minuts. I allà podia veure les cúpules blanques i resplendents de l’Observatori Lowell, que
havia visitat tan sovint de petit. Sens dubte havien estat l’observatori i el seu personal, tan amistós,
els responsables en gran part del fet que Poole triés la carrera d’astronauta. A vegades es preguntava
quina hauria pogut ser la seva professió, si no hagués nascut a Arizona, prop del lloc exacte on es va
crear la fantasia marciana més duradora i influent. Potser només era la seva imaginació, però a Poole
li va semblar que podia veure des de les altures la tomba singular de Lowell, a prop del gran
telescopi que havia alimentat els seus somnis.
¿Quin any, en quina estació havia estat capturada aquella imatge? Va suposar que provenia dels
satèl·lits espia que havien vigilat el món a començaments del segle XXI. No podia pas ser gaire
posterior a la seva època, perquè la distribució de la ciutat era exactament tal com la recordava.
Potser si baixava prou fins i tot es podria veure a si mateix…
Però sabia que allò era absurd; ja havia descobert que no es podia acostar més. Si volava gaire
més a prop, la imatge es començava a descompondre, i revelava els seus píxels bàsics. Era millor
mantenir la distància, i no destruir una il·lusió tan bella.
I allà baix —era increïble!— hi havia el parc on havia jugat amb els seus amics de l’escola i de
l’institut. Les autoritats municipals sempre discutien sobre el seu manteniment, a mesura que el
subministrament d’aigua esdevenia cada cop més crític. Si més no, havia sobreviscut fins al moment
d’enregistrar-se aquelles imatges… fos l’any que fos.
I llavors un altre record li va fer venir llàgrimes als ulls. Per aquells camins estrets, sempre que
podia tornar a casa de permís, procedent de Houston o de la Lluna, havia passejat amb el seu estimat
rhodesian ridgeback, i li havia llançat pals perquè els anés a buscar, tal com l’home i el gos han fet
des de temps immemorials.
Poole havia desitjat, amb tot el cor, que Rikki li pogués donar la benvinguda quan tornés de
Júpiter, i l’havia deixat amb el seu germà petit, Martin. Gairebé va perdre el control, i va caure força
metres abans de recuperar l’estabilitat, quan es va haver d’enfrontar una altra vegada, en ple vol, a la
veritat dolorosa que Rikki i Martin feia segles que només eren pols.
Quan els seus sentits van recuperar la normalitat, es va adonar que la cinta fosca del Grand
Canyon era amb prou feines visible a l’horitzó. Rumiava si dirigir-se o no cap allà —començava a
estar cansat— quan es va adonar que no estava sol al cel. Una altra cosa se li acostava, i resultava
evident que no era un volador humà. Tot i que allà era difícil jutjar les distàncies, semblava
excessivament gros per poder-ho ser.
«La veritat», va pensar, «no em resulta massa sorprenent trobar-me un pterodàctil aquí… de fet,
és justament la mena de cosa que caldria esperar. I confio que sigui amistós… o que jo pugui volar
més de pressa que ell, si no ho és. Ai, no!»
Un pterodàctil no era una mala suposició: potser mereixia un vuit sobre deu. Però allò que ara se
li acostava, amb els moviments lents i deliberats de les seves grans ales de cuiro, era un drac sortit
directament del País dels Contes de Fades. I, per completar la imatge, hi havia una bella donzella que
cavalcava al damunt de la bèstia.
O si més no, Poole va suposar que devia ser bella. La imatge tradicional quedava força malmesa
per un detall trivial: gran part de la seva cara restava amagada al darrere d’un parell de grans ulleres
d’aviador que no haurien quedat gens fora de lloc a la carlinga oberta d’un biplà de la Primera
Guerra Mundial.
Poole es va mantenir estacionari al bell mig de l’aire, com un nedador que se sosté a l’aigua
només amb la força de les cames, fins que el monstre es va acostar prou perquè pogués sentir el
soroll de les seves ales. Fins i tot quan només el va tenir a vint metres, no va poder decidir si era una
màquina o una construcció biològica; probablement, totes dues coses.
I llavors es va oblidar del drac, perquè la geneta es va treure les ulleres d’aviador.
«El problema dels clixés», va comentar un filòsof, segurament amb un badall, «és que són
avorridíssimament certs.» Però l’amor a primera vista mai no és avorrit.
Danil no li va poder donar cap informació, però Poole tampoc havia esperat poder-ne obtenir. La
seva escorta omnipresent —de cap manera se l’hauria pogut qualificar d’ajudant de cambra clàssic—
semblava tan limitat en les seves funcions que Poole a vegades es preguntava si era mentalment
retardat, per molt difícil que pogués arribar a semblar, ja que entenia el funcionament de tots els
aparells domèstics, realitzava encàrrecs senzills amb rapidesa i eficàcia, i sabia moure’s per la
Torre. Però res més; era impossible tenir una conversa intel·ligent amb ell, i qualsevol pregunta
educada sobre la seva família només rebia com a resposta una mirada neutra d’incomprensió. Poole
fins i tot s’havia preguntat si Danil podia ser també un biorobot.
Indra, de tota manera, li va donar de seguida la resposta que necessitava.
—Has conegut la Dama del Drac!
—¿Li diuen així? ¿Com es diu de debò? ¿Em pots donar la seva Ident? Ens hagués resultat molt
difícil donar-nos el palmell, allà dalt.
—És clar… cap problemo.
—¿On ho has sentit, això?
Indra va demostrar una confusió molt poc característica d’ella.
—No en tinc ni idea… d’algun llibre o d’alguna pel·lícula antiga. ¿És una bona expressió?
—Si es tenen més de quinze anys, no.
—Provaré de recordar-me’n. Ara digue’m què ha passat… si no em vols fer posar gelosa.
Eren tan bons amics, a hores d’ara, que podien parlar sobre qualsevol tema amb perfecta
franquesa. De fet, havien lamentat entre rialles la manca total d’interès romàntic que es despertaven
mútuament… tot i que Indra havia comentat una vegada: «M’imagino que si tots dos estiguéssim
perduts en un asteroide desert, sense cap esperança de rescat, podríem arribar a alguna mena de
tracte.»
—Primer, digue’m qui és.
—Es diu Aurora McAuley; entre moltes altres coses, és presidenta de la Societat
d’Anacronismes Creatius. I si t’ha semblat que Draco era impressionant, espera quan vegis algunes
de les seves altres… eeh… creacions. Moby Dick, per exemple… i un zoo sencer ple de dinosaures
que no se li van acudir mai a la Mare Natura.
«Això és massa bo per ser veritat», va pensar Poole. «Jo sóc l’anacronisme més gran del planeta
Terra.»
12. Frustració
FINS LLAVORS, gairebé havia oblidat aquella conversa amb el psicòleg de l’Agència Espacial.
—Pot haver d’estar fora de la Terra com a mínim tres anys. Si vol, li podem administrar un
implant anafrodisíac inofensiu que durarà tant com duri la missió. Li prometo que l’hi compensarem
amb escreix, quan torni a casa.
—No, gràcies —va respondre Poole, que va provar de mantenir la cara seriosa quan va afegir—:
Em sembla que sabré manejar la situació.
Malgrat tot, va començar a sospitar a partir de la tercera o la quarta setmana… igual que Dave
Bowman.
—Jo també me n’he adonat —va dir Dave—. Segur que aquell coi de metges ens han posat
alguna cosa al menjar.
Fos el que fos, allò que hi van posar —si és que de debò hi havien posat res— devia haver
caducat feia força temps. Fins llavors, Poole havia estat massa enfeinat per poder-se dedicar als
embolics emocionals, i havia refusat educadament les ofertes generoses de diverses dames joves (i
no tan joves). No estava segur si era el seu físic o la seva fama, allò que les atreia: potser només era
simple curiositat per un home que, al cap i a la fi, podia ser un avantpassat seu de feia vint o trenta
generacions.
Per a la seva gran alegria, la Ident de la senyoreta McAuley l’informava que actualment no tenia
cap amant; Poole no va perdre més temps, i s’hi va posar en contacte. Abans de vint-i-quatre hores,
volava de paquet amb ella, amb els braços satisfactòriament arrapats a la seva cintura. També va
descobrir que les ulleres d’aviador no eren cap mala idea, perquè Draco era completament robòtic, i
podia arribar fàcilment als cent quilòmetres per hora. Poole dubtava que cap drac autèntic hagués
arribat mai a aquelles velocitats.
No el va sorprendre gens que els paisatges canviants que tenia a sota fossin estrictament
llegendaris. Alí Babà havia sacsejat el puny en la seva direcció, quan havien avançat la seva catifa
voladora, i havia exclamat:
—¿Que no sabeu mirar per on aneu?! —I malgrat tot, Alí Babà devia ser ben lluny de Bagdad,
perquè les agulles somiadores que sobrevolaven en aquells moments només podien pertànyer a la
ciutat d’Oxford.
Aurora va confirmar la suposició de Poole quan va assenyalar cap avall i va dir:
—Aquell és el pub… la taverna… on Lewis i Tolkien es trobaven amb els seus amics, els
Inklings. I miri, allà al riu… aquella barca que acaba de passar per sota del pont… ¿hi veu les dues
nenes i el clergue?
—Sí —va cridar ell contra la remor suau dels remolins d’aire que arrossegava Draco—. I
m’imagino que una de les nenes deu ser Alícia.
Aurora es va girar i li va somriure per damunt de l’espatlla: semblava autènticament encantada.
—Exactament, és una rèplica acurada, basada en les fotografies del reverend. Tenia por que no
ho sabés. Va deixar de llegir tanta gent, just després de la seva època…!
Poole va sentir una escalforeta de satisfacció.
«Em sembla que he superat la segona prova», es va dir a si mateix, amb fatxenderia. «Volar amb
Draco devia ser la primera. ¿N’hi haurà gaires més? ¿Hauré de lluitar amb espasa, potser?»
Però no hi va haver cap més prova, i la resposta a la pregunta immemorial («¿Anem a casa teva o
a casa meva?») va ser: a casa de Poole.
L’endemà al matí, trasbalsat i mortificat, es va posar en contacte amb el professor Anderson.
—Tot anava fantàsticament —es va lamentar—, fins que de sobte es va posar histèrica i em va
fer apartar de mala manera. Jo tenia por d’haver-li fet mal…
»Llavors va cridar el llum, perquè estàvem a les fosques, i va baixar del llit d’un salt. Jo me la
devia estar mirant com un imbècil… —Va riure tristament—. La veritat és que valia la pena, mirarse-
la.—
N’estic convençut. Continua.
—Va tardar uns quants minuts, però es va poder tranquil·litzar, i després va dir una cosa que no
podré oblidar mai.
Anderson va esperar, pacient, que Poole recuperés la calma.
—Va dir: «Em sap molt de greu, Frank. Ens ho hauríem pogut passar molt bé. Però no sabia que
t’havien… mutilat.»
El professor va quedar parat, però només per un moment.
—Ah… ja ho entenc. A mi també em sap greu, Frank… Potser t’ho hauria d’haver dit. Fa trenta
anys que sóc metge, i només n’he vist mitja dotzena de casos… tots per raons mèdiques vàlides, cosa
que no és en absolut el teu cas…
»La circumcisió tenia molt de sentit en èpoques primitives… i fins i tot en el teu segle, com a
defensa contra algunes malalties desagradables, o fins i tot fatals, a països poc desenvolupats amb
manca d’higiene. Però en cap altre cas quedava justificada… i existeixen força arguments en contra,
com acabes de descobrir tu mateix!
»Vaig comprovar els registres després d’examinar-te per primera vegada, i vaig veure que a
mitjan segle XXI hi van haver tants plets per negligència que l’Associació Mèdica Americana es va
veure forçada a prohibir-la. Les discussions entre els metges de l’època són molt entretingudes.
—Segur que sí —va dir Poole, malhumorat.
—En alguns països, es va continuar practicant durant un altre segle: i llavors un geni desconegut
va crear un eslògan… sisplau, perdona la vulgaritat… «Déu ens va dissenyar: la circumcisió és una
blasfèmia.» I això, més o menys, va acabar amb la seva pràctica. Però si vols, serà molt fàcil fer-te
un trasplantament… no seràs pas el primer en la història de la medicina, ni de bon tros.
—Em fa l’efecte que no em serviria de res. Tindria por que se m’escapés el riure cada vegada.
—Això ja m’agrada més… ho estàs començant a superar.
No va deixar de sorprendre’l, però Poole es va adonar que la prognosi d’Anderson era correcta.
Fins i tot va esclatar a riure.
—¿Què passa, Frank?
—La Societat d’Anacronismes Creatius de l’Aurora. Jo tenia l’esperança que això em
representés algun avantatge. I he hagut d’ensopegar amb l’únic anacronisme que no és del seu gust.
13. Estrany en un temps estrany
INDRA NO ES VA MOSTRAR tan comprensiva com ell havia esperat; potser, al cap i a la fi, sí que hi
havia algun component de gelosia sexual en la seva relació. Però l’efecte més seriós que va tenir allò
que van batejar irònicament com «el desastre del Drac» va ser que va provocar la seva primera
discussió veritable.
Va començar de manera prou innocent, quan Indra es va queixar:
—La gent sempre em pregunta per què he dedicat la meva vida a un període històric tan horrible,
i dir que n’hi ha hagut de pitjors no és pas una resposta gaire bona.
—¿Doncs per què t’interessa, el meu segle?
—Perquè marca la transició entre la barbàrie i la civilització.
—Gràcies. Pots dir-me Conan.
—¿Conan? L’únic que conec és l’home que va crear Sherlock Holmes.
—No hi fa res… perdona que t’hagi interromput. Però el cas és que nosaltres, als països
anomenats desenvolupats, ens pensàvem que ja ho érem, de civilitzats. Si més no, la guerra ja no es
considerava respectable, i les Nacions Unides sempre feien tot el que podien per aturar les que
esclataven.
—No pas amb gaire èxit: jo diria que n’aturaven tres de cada deu. Però el que nosaltres trobem
increïble és que la gent, ben bé fins a començaments del segle XXI, acceptava tranquil·lament uns
comportaments que nosaltres consideraríem atroços. I creien en les bajanades…
—Bajanades.
—…més espectaculars, que qualsevol persona mínimament racional deixaria de banda gairebé
sense pensar-hi.
—Exemples, sisplau.
—Doncs mira, aquesta teva pèrdua tan trivial ha fet que comencés a investigar, i el que he trobat
m’ha glaçat la sang. ¿Sabies que cada any, en alguns països, milers de nenes eren mutilades
horriblement per preservar la seva virginitat? En morien moltes… però les autoritats sempre miraven
cap a una altra banda.
—Estic d’acord que això és terrible… però, ¿què hi podia fer, el meu govern?
—Molt… si hagués volgut. Però això hauria ofès la gent que li subministrava petroli… i que
comprava les seves armes, com les mines anti-personals que mataven i esguerraven milers de civils.
—No ho entens, Indra. Moltes vegades no teníem cap altra elecció possible: no podíem reformar
el món sencer. ¿No va dir algú, una vegada, que «La política és l’art de les coses possibles»?
—És veritat… per això només s’hi dediquen ments de segon ordre. Al geni li agrada desafiar
l’impossible.
—Doncs estic molt content que tingueu tants genis que sàpiguen què s’ha de fer perquè les coses
rutllin d’allò més bé.
—¿Detecto potser un pèl de sarcasme? Gràcies als nostres ordinadors, podem realitzar
experiments polítics al ciberespai abans de posar-los en pràctica. Lenin no va tenir sort; va néixer
cent anys abans d’hora. El comunisme rus hauria pogut funcionar, si més no durant un temps, si
hagués disposat de microxips. I si hagués pogut evitar Stalin.
Poole quedava sorprès constantment pels coneixements d’Indra sobre la seva època… i també
per la seva ignorància sobre tantes coses que ell donava per suposades. En certa manera, ell tenia el
problema invers. Encara que visqués els cent anys que li havien promès amb tanta confiança, mai no
aprendria prou coses per sentir-se a casa seva. En qualsevol conversa sempre hi hauria referències
que no entendria, i acudits als quals no podria trobar la gràcia. Pitjor encara, sempre se sentiria a
punt de fer un pas en fals… a punt de crear algun desastre social que avergonyiria fins i tot els
millors dels seus nous amics…
…Com per exemple en aquella ocasió, quan dinava (per sort, en privat) amb Indra i el professor
Anderson. Els plats que emergien de l’autoxef sempre eren perfectament acceptables, perquè havien
estat dissenyats per satisfer els seus requeriments fisiològics. Però no eren precisament dignes
d’entusiasme, i haurien provocat la desesperació d’un gurmet del segle XXI.
Llavors, un dia, va aparèixer un plat inusualment gustós, que li va portar records molt vívids de
les caceres de cérvols i les barbacoes de la seva joventut. De tota manera, hi havia alguna cosa
estranya en el gust i la textura del plat, i per tant Poole va fer la pregunta òbvia.
Anderson només va somriure, però per uns segons va semblar que Indra estava a punt de
perbocar. Però es va recuperar, i va dir:
—Explica-l’hi tu… quan acabem de menjar.
«¿Què he fet malament?», es va preguntar Poole. Mitja hora després, mentre Indra es concentrava
amb molta entrega en un dispositiu de vídeo a l’altra punta de l’habitació, els seus coneixements
sobre el tercer mil·lenni van fer una altra passa de gegant.
—Menjar cadàvers tenia els dies comptats fins i tot en la seva època —li va explicar Anderson
—. Criar animals per… bleh.. menjar-se’ls, va esdevenir econòmicament impossible. No sé quants
acres de terra calien per alimentar una vaca, però com a mínim deu persones podien sobreviure amb
les plantes que s’hi produïen. I probablement un centenar, amb tècniques hidropòniques.
»Però el que va acabar definitivament amb aquella pràctica horrible no va ser l’economia, sinó
una malaltia. Primer va començar amb el bestiar boví, i després es va estendre a d’altres animals
alimentaris… Una mena de virus, em sembla, que afectava el cervell i provocava una mort
particularment lletja. Tot i que amb el temps es va trobar una cura, ja era massa tard per tornar
enrere… i de tota manera, el menjar sintètic ja era molt més barat, i era possible triar el gust que més
agradés.
Poole va recordar setmanes d’àpats satisfactoris però gens estimulants, i les seves reserves, en
comptes de desaparèixer, van augmentar. ¿Com era, doncs, es preguntava, que encara somiava de
cruspir-se unes costelletes o un filet cordon bleu?
També patia uns altres somnis molt més torbadors, i tenia por que aviat hagués de demanar ajuda
mèdica a Anderson. Malgrat tot el que feien perquè se sentís com a casa seva, l’estranyesa i l’enorme
complexitat d’aquell món nou el començaven a aclaparar. Quan dormia, com si fes un esforç
inconscient per escapar, sovint reculava cap a la seva vida anterior: però quan es despertava, el
record dels somnis encara empitjorava les coses.
Tampoc no havia estat una bona idea viatjar fins a la Torre Amèrica i mirar a baix, contemplar la
realitat, en comptes d’una simulació, del paisatge de la seva joventut. Amb ajudes òptiques, quan
l’atmosfera era neta, es podia acostar tant que podia distingir fins i tot individus enfeinats en les
seves coses, a vegades per carrers que recordava perfectament…
I sempre, en un racó del cap, tenia present que allà baix havien viscut, feia temps, tota la gent que
ell havia estimat. La mare, el pare (abans que se n’anés amb aquella altra dona), l’oncle George i la
tia Lil, el seu germà Martin… I en un lloc ben destacat, una successió de gossos que començava amb
els cadells flonjos de la seva infantesa i que culminava amb Rikki.
I per damunt de tot, sempre hi havia el record —i el misteri— d’Helena…
Havia començat com una història casual, quan començava el seu entrenament com a astronauta,
però es va anar fent més i més seriosa a mesura que passaven els anys. Just abans que marxés cap a
Júpiter, havien decidit fer-ho permanent… quan tornés.
I si no tornava, Helena volia tenir un fill seu. Encara recordava la barreja de solemnitat i hilaritat
amb la qual havien realitzat tots els tràmits necessaris…
Ara, mil anys després, malgrat tots els seus esforços, no havia pogut esbrinar si Helena havia
mantingut la seva promesa. De la mateixa manera que ara hi havia buits a la seva memòria, també
n’hi havia als registres col·lectius de la humanitat. El pitjor va ser la devastadora pulsació
electromagnètica causada per l’impacte de l’asteroide de l’any 2304, que havia esborrat un bon
percentatge dels bancs d’informació mundials, malgrat tots els sistemes de reforç i de seguretat.
Poole no podia evitar de preguntar-se si els registres dels seus fills es trobaven entre tots els
exabytes que s’havien perdut sense remei. En aquells precisos instants, la trentena generació dels
seus descendents podia estar trepitjant la Terra; però mai no ho podria saber amb seguretat.
El va ajudar una mica descobrir que algunes dones d’aquella època, al contrari que Aurora, no el
consideraven una mercaderia defectuosa. De fet, sovint trobaven la seva alteració força excitant,
però aquesta reacció lleugerament estranya feia que a Poole li resultés impossible establir cap
relació íntima. Ni tampoc en tenia gaires ganes; l’única cosa que necessitava era una mica d’exercici
ocasional, sense complicacions.
Sense complicacions… Allò sí que era un problema. Ja no tenia cap objectiu en la vida. I el pes
de massa records l’esclafava; tot parafrasejant el títol d’un llibre famós que havia llegit quan era
jove, sovint es deia a si mateix: «Sóc un estrany en un temps estrany.»
A vegades fins i tot es mirava el bellíssim planeta sobre el qual —si obeïa les ordres del metge
— no podria tornar a caminar mai més, i es preguntava com seria una segona cita amb el buit de
l’espai. Tot i que no era fàcil traspassar les comportes hermètiques sense activar alguna alarma, es
podia fer: cada tants anys, algun suïcida prou decidit realitzava una breu demostració meteòrica a
l’atmosfera de la Terra.
Potser va tenir molta sort que la solució als seus problemes arribés quan va arribar, i amb una
procedència completament inesperada.
—Encantat de conèixer-lo, comandant Poole… per segona vegada.
—Em sap greu… no me’n recordo… però és que veig tanta gent…
—No cal que es disculpi. La primera vegada va ser a tocar de Neptú.
—Capità Chandler… encantat de veure’l! ¿Vol alguna cosa de l’autoxef?
—Qualsevol cosa amb més d’un vint per cent d’alcohol m’anirà bé.
—¿I què hi fa, aquí a la Terra? Em van dir que mai no passava de l’òrbita de Mart.
—Gairebé mai… Encara que vaig néixer aquí, trobo que és un lloc brut i pudent… hi ha massa
gent… ja tornen a ser gairebé mil milions!
—N’hi havia més de deu mil milions, en la meva època. Per cert, ¿va rebre el meu missatge
d’agraïment?
—Sí… i m’hauria d’haver posat en contacte amb vostè. Però he volgut esperar fins a tornar a
enfilar cap al Sol. I ara sóc aquí. A la seva salut!
Mentre el capità es polia la seva copa amb una velocitat impressionant, Poole va provar
d’analitzar el seu visitant. Les barbes —fins i tot les barbetes menudes com la de Chandler— eren
molt rares en aquella societat, i ell no havia conegut mai cap astronauta que en portés: no coexistien
pacíficament amb els cascs dels vestits espacials. És clar que un capità podia estar-se anys sense fer
cap sortida exterior, perquè la gran majoria de tasques externes les feien els robots; però sempre
existia el risc d’algun problema inesperat que exigís posar-se el vestit espacial a corre-cuita. Era
evident que Chandler era una mica excèntric, i a Poole se li va començar a fer simpàtic.
—No ha contestat la meva pregunta. Si no li agrada la Terra, ¿què hi fa, aquí?
—Trobar-me amb els amics, sobretot… és fantàstic no haver de tenir en compte retards de tantes
hores, i poder conversar en temps real! Però no he vingut pas només per això, és clar. Tinc la
cafetera a revisió, a les drassanes de l’Anell. I se li ha de canviar l’armadura; quan només en queden
uns quants centímetres, em costa dormir tranquil.
—¿L’Armadura?
—L’escut contra la pols. No representava cap problema en la seva època, ¿oi? Però al voltant de
Júpiter tot està molt brut, i la nostra velocitat normal de creuer són uns quants milers de
quilòmetres… per segon! I sentim contínuament un tamborineig, com si plogués al damunt del sostre.
—Ho diu de broma!
—És clar. Si poguéssim sentir alguna cosa, ja seríem morts. Per sort, aquesta mena de sorpreses
desagradables són molt poc corrents… L’últim accident seriós va ser fa vint anys. Coneixem tots els
corrents principals de cometes, on hi ha gairebé tota la porqueria, i anem amb compte d’evitar-los…
excepte quan igualem velocitat per capturar gel.
»Però, ¿per què no puja a bord i hi fa un cop d’ull, abans no marxem cap a Júpiter?
—M’agradaria moltíssim… ¿Ha dit Júpiter?
—Sí. Vull dir Ganimedes, és clar… la ciutat d’Anubis. Hi tenim un munt de feina pendent, allà, i
uns quants membres de la tripulació hi tenen famílies que fa mesos que no veuen.
Poole amb prou feines el va sentir.
Tot d’una, inesperadament, i potser justament quan més falta li feia, havia trobat una raó per
continuar vivint.
El comandant Frank Poole era la mena d’home que no suportava deixar una feina a mig fer… i
uns quants brins de pols còsmica, encara que es moguessin a mil quilòmetres per segon, difícilment el
podrien fer desdir.
Li quedava un afer pendent al món que abans es coneixia amb el nom de Júpiter.
II. Goliath
14. Un adéu a la Terra
«QUALSEVOL COSA que volgués… si resultava raonable», li havien dit. Frank Poole no estava
segur si els seus amfitrions trobarien que tornar a Júpiter era una petició raonable; de fet, ell mateix
no n’estava segur, i començava a tenir dubtes.
Ja havia concertat dotzenes de compromisos, amb setmanes d’antelació. No li feia res perdrese’n
la majoria, però n’hi havia d’altres que li sabia greu desatendre. En particular, no li feia cap
gràcia decebre els estudiants d’últim any del seu antic institut —era sorprenent que encara existís!—,
que tenien previst visitar-lo al mes vinent.
De tota manera, es va sentir molt més tranquil —i una mica sorprès— quan Indra i el professor
Anderson van coincidir que era una idea excel·lent. Per primera vegada, es va adonar que estaven
capficats per la seva salut mental; potser unes vacances lluny de la Terra serien la millor cura
possible.
I el més important de tot era que el capità Chandler estava encantat.
—Pot quedar-se el meu camarot —li va prometre—. Fotré fora del seu a la primera oficial.
A vegades Poole es preguntava si Chandler, amb la seva barba i la seva fatxenderia, no era un
altre anacronisme. Se’l podia imaginar fàcilment dalt del pont d’un veler de tres pals, atrotinat, amb
les tíbies i la calavera al vent.
Tan bon punt va prendre la seva decisió, tot va adquirir una velocitat sorprenent. Havia acumulat
molt poques possessions, i en necessitava encara menys per al viatge. La més important era la
Senyoreta Pringle, el seu alter ego i secretària electrònica, dipòsit ara de les seves dues vides, i el
feix de terabytes de memòria que l’acompanyaven.
La Senyoreta Pringle no era gaire més gran que les agendes manuals de la seva època, i
normalment vivia, a l’estil dels Colt 45 de l’antic Oest, en una funda que Poole duia penjada a la
cintura. Es podia comunicar amb ell per àudio o per casquet cerebral, i la seva funció primària era
actuar com a filtre d’informació i salvaguarda contra el món exterior. Com qualsevol bona secretària,
sabia quan havia de respondre, de la manera més adient: «Ara mateix li passo» o, molt més sovint:
«Em sap greu. El senyor Poole està ocupat. Sisplau, gravi el seu missatge i ell es posarà en contacte
amb vostè de seguida que li resulti possible.» Generalment, mai.
S’havia d’acomiadar de ben poca gent: tot i que les converses en temps real serien impossibles a
causa de la velocitat feixuga de les ones de ràdio, estaria en contacte constant amb Indra i Joe… els
únics amics de debò que havia fet.
Poole es va sorprendre, però es va adonar que trobaria a faltar el seu enigmàtic però útil «criat»,
perquè ara s’hauria d’encarregar ell mateix de totes les petites tasques domèstiques quotidianes.
Danil es va inclinar lleugerament quan es van acomiadar, però no va demostrar cap mena d’emoció
quan Poole va començar l’ascensió cap a la corba exterior de la roda que donava voltes al món, a
trenta-sis mil quilòmetres pel damunt de l’Àfrica central.
—Dim, no sé si entendràs la comparació. Però ¿saps què em recorda el Goliath?
Eren tan bons amics que a Poole li era permès d’utilitzar el motiu del capità… però tan sols quan
no hi havia ningú més present.
—Alguna cosa desagradable, m’imagino.
—No, no. Quan era petit, vaig trobar un munt de revistes velles de ciència-ficció que el meu
oncle George havia arraconat… pulps, se’n deien, perquè estaven impreses en polpa de paper
barat… gairebé totes queien a trossos. Tenien unes portades llampants fantàstiques, amb planetes
estranys, i monstres… i naus espacials, és clar!
»Quan em vaig fer gran, em vaig adonar que aquelles naus espacials resultaven ridícules. Gairebé
sempre eren impulsades per coets… però no es veien enlloc els tancs de combustible! N’hi havia que
tenien fileres de finestres, de punta a punta, com un transatlàntic. Una de les meves preferides tenia
una cúpula de vidre enorme… com un hivernacle espacial…
»Doncs resulta que aquests artistes tenien tota la raó; llàstima que no van arribar mai a saber-ho.
E l Goliath s’assembla més a les naus que ells somiaven que no pas als dipòsits de combustible
voladors que llançàvem des del Cap. El vostre motor d’inèrcia encara em sembla massa meravellós
per ser veritat… cap mitjà de suport visible, abast i velocitat il·limitats… a vegades em sembla que
sóc jo, el que somia!
Chandler va riure i va assenyalar la panoràmica exterior.
—¿Sembla un somni, això?
Era la primera vegada que Poole veia un horitzó autèntic des de la seva arribada a Ciutat
Estel·lar, i no era tan lluny com s’havia esperat. Al cap i a la fi, es trobava a la vora exterior d’una
roda amb un diàmetre set vegades superior al de la Terra, i per tant la vista des del sostre d’aquest
món artificial s’havia d’estendre uns quants centenars de quilòmetres…
Poole dominava el càlcul mental… una qualitat prou extraordinària fins i tot en la seva època, i
probablement molt més extraordinària, ara. La fórmula que donava la distància de l’horitzó era prou
senzilla: l’arrel quadrada del doble de l’alçada multiplicat pel radi… era la mena de cosa que mai
no s’oblida, encara que es vulgui…
«Vejam… som a uns vuit metres d’alçada… arrel de setze… fàcil!… posem que r són quaranta
mil… traiem els tres zeros per passar-ho a quilòmetres… quatre per l’arrel de quaranta… hmm…
una mica més de vint-i-cinc…»
Doncs vint-i-cinc quilòmetres era una distància prou respectable, i la veritat és que cap port
espacial a la Terra havia estat mai tan gran. Fins i tot sabent perfectament què calia esperar, era
extraordinari veure enlairar-se naus diverses vegades més grans que la seva perduda Discovery, no
tan sols sense cap so, sinó també sense cap mitjà aparent de propulsió. Tot i que Poole trobava a
faltar les flames i la fúria dels antics comptes enrere, havia de reconèixer que allò era més net, més
eficient… i molt més segur.
El més estrany de tot, però, era estar-se assegut aquí dalt, a l’Anell, a l’òrbita geostacionària… i
sentir pes! Tan sols a uns metres de distància, a l’altra banda de la finestra del petit saló
d’observació, uns robots de manteniment i uns quants humans amb vestits espacials flotaven
lentament mentre realitzaven les seves tasques; però allà dins del Goliath, el camp d’inèrcia hi
mantenia la gravetat estàndard de Mart.
—¿Segur que no t’ho vols repensar, Frank? —havia preguntat de broma el capità Chandler, quan
es dirigia cap al pont de comandament—. Encara falten deu minuts per a l’enlairament.
—Perdria molta popularitat, si ho fes, ¿no trobes? No; com deien antigament, hi estem
compromesos. Que es preparin, que ara vinc.
Poole va sentir la necessitat d’estar sol quan el motor s’activés, i l’escassa tripulació —només
quatre homes i tres dones— van respectar els seus desitjos. Potser s’imaginaven què devia sentir:
abandonava la Terra per segona vegada en mil anys… i s’enfrontava, un cop més, a un destí
desconegut.
Júpiter-Llucifer era a l’altra banda del Sol, i la línia gairebé recta de l’òrbita del Goliath els
acostaria a Venus. Poole tenia moltes ganes de poder veure, a simple vista, si el planeta germà de la
Terra començava ja a merèixer aquell nom, després de força segles de terraformació.
Des de mil quilòmetres d’alçada, Ciutat Estel·lar semblava una cinta gegant de metall al voltant
de l’equador de la Terra, esquitxada amb suports, cúpules de pressió, bastides que envoltaven naus a
mig construir, antenes i altres estructures més enigmàtiques. Disminuïa ràpidament mentre el Goliath
s’allunyava en direcció cap al Sol, i Poole va poder veure que era un cercle molt incomplet: hi havia
buits enormes que només omplien una teranyina de bastides, i que probablement mai no s’arribarien a
tancar.
I ara queien per sota del pla de l’Anell; era hivern a l’hemisferi nord, i per tant l’aurèola esvelta
de Ciutat Estel·lar estava inclinada a més de vint graus cap al Sol. Poole ja podia veure les Torres
Amèrica i Àsia, uns fils brillants que s’allunyaven del planeta, més enllà de la boira blava de
l’atmosfera.
Amb prou feines era conscient del temps mentre el Goliath guanyava velocitat i es movia més
ràpidament que qualsevol cometa que hagués caigut mai en direcció cap al Sol procedent de l’espai
interestel·lar. La Terra, gairebé plena, encara omplia el seu camp de visió, i ara podia veure sencera
la Torre Àfrica, que havia estat casa seva durant aquella vida que ara abandonava… potser, no podia
evitar pensar-ho, per sempre més.
Quan eren a cinquanta mil quilòmetres de distància, va poder contemplar la totalitat de Ciutat
Estel·lar, una el·lipse estreta que envoltava la Terra. Tot i que la banda més llunyana amb prou
feines era visible, tan sols una ratlleta de llum, era impressionant pensar que la raça humana havia
alçat aquell símbol, que es dibuixava sobre el fons de les estrelles.
Llavors Poole va recordar els anells de Saturn, infinitament més gloriosos. Als enginyers
astronàutics encara els quedava molt, moltíssim camí per fer, abans de poder arribar a igualar les
obres de la natura.
O, si aquella era la paraula adient, les obres de Deos.
15. Trànsit a Venus
QUAN ES VA DESPERTAR l’endemà al matí, ja eren a Venus. Però l’enorme i enlluernadora mitja
lluna del planeta, coberta encara pels núvols, no era l’objecte més impactant del cel: el Goliath
flotava al damunt d’una extensió inacabable de paper de plata arrugat, que lluïa sota la llum del Sol i
dibuixava formes contínuament canviants a mesura que la nau avançava pel seu damunt.
Poole recordava que en la seva època un artista embolcallava edificis sencers amb plàstic: segur
que li hauria encantat tenir una oportunitat com aquella, i embolcallar per a regal milers de milions
de tones de gel! Era l’única manera de protegir el nucli d’un cometa de l’evaporació durant el seu
viatge de dècades en direcció cap al Sol.
—Tens sort, Frank —li havia dit Chandler—. Això és una cosa que jo mateix no he vist mai. Deu
ser espectacular. Impacte en poc més d’una hora. Li hem donat una empenta, per assegurar-nos que
baixa al lloc que li pertoca. No volem pas que ningú prengui mal.
Poole se’l va mirar, estupefacte.
—¿Vols dir… que ja hi ha gent a Venus?
—Uns cinquanta científics bojos, a prop del pol Sud. És clar que són a una bona profunditat, però
això els sacsejarà una mica… encara que el punt d’impacte és a l’altra banda del planeta. Potser
hauria de dir «atmosfera d’impacte», de fet… tardarà uns quants dies a arribar a la superfície,
qualsevol cosa que no sigui l’ona expansiva.
Mentre l’iceberg còsmic, brillant i resplendent amb el seu embolcall protector, s’empetitia en
direcció cap a Venus, un record sobtat i intens va escometre Poole. Els arbres de Nadal de la seva
infantesa s’adornaven amb ornaments com aquell, bombolles delicades de vidre de colors. I la
comparació no era del tot ridícula: per a moltes famílies de la Terra, aquella encara era la millor
època per als regals, i el Goliath duia un regal sense preu a un altre món.
La imatge de radar del torturat paisatge venusià —els seus volcans estranys, cúpules planes,
gorges estretes i sinuoses— dominava la pantalla principal del centre de control del Goliath, però
Poole s’estimava més confiar en els seus propis ulls. Tot i que el mar impertorbable de núvols que
cobria el planeta no revelava res de l’infern que s’amagava a sota seu, volia veure què passaria quan
el cometa robat fes impacte. En pocs segons, els miliards de tones d’hidrats congelats que havien
estat acumulant velocitat durant dècades en la seva cursa pendent avall des de Neptú desfermarien
tota la seva energia…
El llampec inicial va ser fins i tot més brillant del que esperava. Era ben estrany que un projectil
de gel pogués generar temperatures que devien arribar a les desenes de milers de graus! Tot i que els
filtres del mirador s’ocupaven d’absorbir totes les longituds d’ona més baixes, perilloses, el color
blau ferotge de la bola de foc proclamava que era més calenta que el Sol.
Es refredava ràpidament, a mesura que s’expandia: a través del groc, el taronja, el vermell…
L’ona expansiva es devia estar propagant en aquells moments a la velocitat del so —i quin so devia
produir!—, de tal manera que en pocs minuts hi hauria d’haver alguna indicació visible del seu pas
per la superfície de Venus.
I vet-la allà! Amb prou feines un minúscul anell negre… com una insignificant glopada de fum
que de cap manera feia pensar en la fúria ciclònica que es devia escampar, demolidora, des del punt
d’impacte. Mentre Poole s’ho mirava, es va començar a expandir lentament, tot i que donada la seva
escala no hi havia cap sensació de moviment visible: va haver d’esperar un minut sencer abans de
poder estar completament segur que s’havia fet més gros.
Un quart d’hora després, però, era el tret més prominent del planeta. Tot i que menys intens —
gris brut, en comptes de negre—, l’ona expansiva ja era un cercle irregular de més de mil
quilòmetres de diàmetre. Poole va suposar que havia perdut la seva simetria original després de
superar les grans serralades muntanyoses que tenia a sota.
La veu del capità Chandler va ressonar, enèrgica, a través del sistema d’intercomunicació de la
nau.
—Transmissió de la Base Afrodita. Tinc el plaer de comunicar que no se senten crits de
socors…
—…sacsejat una mica, però ja ens ho esperàvem. Els monitors indiquen que hi ha una mica de
pluja a les muntanyes Nokomis… aviat s’evaporarà, però és un bon començament. I sembla que hi ha
hagut una inundació a l’avenc d’Hècate… gairebé diria que és massa bo per ser veritat, però ho
estem comprovant. S’hi va fer un llac d’aigua bullent, allà, després de l’últim lliurament…
«No els envejo pas», es va dir Poole, «però els admiro moltíssim. Demostren que l’esperit
d’aventura encara existeix, en aquesta societat potser massa confortable i ben equilibrada.»
—…i gràcies un altre cop per haver enviat aquesta càrrega just al damunt de l’objectiu. Amb una
mica de sort, si podem col·locar aquella pantalla solar en òrbita sincrònica, aviat tindrem algun mar
permanent. I llavors podrem plantar coral, per fer calci i treure l’excés de CO2 de l’atmosfera…
espero poder viure prou temps per poder-ho veure!
«Jo també ho espero», va pensar Poole, tot expressant en silenci la seva admiració. Havia
practicat sovint el submarinisme als mars tropicals de la Terra, i havia admirat criatures singulars i
bigarrades, sovint tan estranyes que costava de creure que se’n poguessin trobar de més
estrambòtiques, ni tan sols als planetes d’altres sols.
—Paquet lliurat a temps i rebut firmat —va dir el capità Chandler amb una satisfacció evident—.
Adéu, Venus… Ganimedes, ara venim.
SENYORETA PRINGLE
ARXIU —WALLACE
Hola, Indra. Sí, tenies tota la raó. Trobo a faltar les nostres discussions. En Chandler i jo ens
entenem perfectament, i al començament la tripulació em tractava —això t’agradarà— com una
relíquia sagrada. Però ja m’han començat a acceptar, i fins i tot han començat a prendre’m el pèl
(¿coneixes aquesta expressió?).
És empipador no poder tenir una conversa com cal… hem passat l’òrbita de Mart, i per tant la
transmissió de ràdio d’anada i tornada ja requereix més d’una hora. Però això té un avantatge: ara no
em podràs interrompre…
Encara que només hi estarem una setmana, per arribar a Júpiter, jo em pensava que tindria temps
de relaxar-me. Gens ni mica: els dits em van començar a fer pessigolles, i no vaig poder resistir la
temptació de tornar a escola. He començat l’entrenament bàsic, una altra vegada, en una de les
minillançadores del Goliath. Potser en Dim em deixarà fer una sortida tot sol…
No és gaire més gran que les càpsules de la Discovery… però quina diferència! Primer de tot, és
clar, no fa servir coets: no em sé acostumar al luxe que representa el motor d’inèrcia, i el seu abast
il·limitat. Podria tornar volant cap a la Terra, si calgués, encara que segurament… ¿et recordes
d’aquella frase que vaig fer servir una vegada, i que tu et vas imaginar què volia dir?… segurament
«pararia boig».
La diferència més gran, però, és el sistema de control. M’ha representat un gran repte, acostumarme
a operar els controls sense mans… i l’ordinador ha hagut d’aprendre a reconèixer les meves
ordres verbals. Al començament, em preguntava cada cinc minuts «¿Ho diu de debò, això?». Ja sé
que seria millor fer servir el casquet cerebral… però encara no hi tinc confiança. No sé si
m’acostumaré mai a una cosa que em llegeixi el pensament…
Per cert, la llançadora es diu Falcon. És un bon nom… i em va saber greu que ningú de la nau
sabés que es remuntava fins a les missions Apol·lo, quan vam trepitjar la Lluna per primera vegada…
Uh-uh… et volia dir moltes coses més, però el capità em reclama. Me’n torno a classe… petons i
fora. DESAR.
TRANSMETRE.
Hola Frank, sóc Indra, et truco… no sé si és la paraula més adient!… amb el meu redactor mental
nou… el vell ha tingut una crisi nerviosa, ha ha… molts errors… no podré repassar abans d’enviart’ho.
Espero que ho entenguis.
COMSET! Canal u zero tres… gravar des de dotze trenta… correcció… tretze trenta. Perdó…
Espero que em puguin arreglar la unitat vella… sabia totes les meves dreceres i abreviatures…
potser m’hauria de fer psicoanalitzar, com en la teva època… mai he pogut entendre com va poder
ser que totes aquelles ximpleries fraudianes… vull dir freudianes, ha ha… duressin tant de temps…
Això em recorda… l’altre dia vaig trobar una definició de finals del segle XX… potser et
divertirà… anava més o menys així… obrir cometes… Psicoanàlisi… malaltia contagiosa que
s’origina a Viena pels volts del 1900… actualment està extingida a Europa, però se’n produeixen
brots ocasionals entre els americans rics. Tancar cometes. ¿Té gràcia?
Perdona… el problema dels redactors mentals… costa centrar-se en el tema…
xz 12L w888 8***** js9812 yebdc coi… ATURA’T … ENDARRERE
¿He fet alguna cosa malament? Ho tornaré a provar.
Vas mencionar en Danil… perdona que sempre evitéssim totes les teves preguntes sobre ell…
sabíem que estaves encuriosit, però teníem una bona raó… ¿Et recordes que una vegada vas dir que
semblava que no fos una persona?… T’hi vas acostar!…
Una vegada em vas preguntar sobre el crim avui en dia… jo vaig dir que el teu interès era
patològic… potser provocat pels programes de televisió fastigosos de la teva època… jo mai no n’he
pogut veure més de cinc minuts seguits… horribles!
PORTA… RECONEIXEMENT!… AH, HOLA, MELINDA… PERDONA… SEU… A PUNT D’ACABAR…
Sí… el crim. Sempre n’hi ha… És el nivell irreductible d’estàtica que arrossega la societat. ¿Què
s’hi pot fer?
La vostra solució… presons. Fàbriques de perversió finançades per l’Estat… costava deu
vegades la renda mitjana d’una família retenir un sol convicte! Una bogeria… És evident que la gent
que cridava i s’escarrassava per exigir més presons no estava gaire bé del cap… S’haurien hagut de
psicoanalitzar! Però hem de ser justos… no hi havia alternativa abans del perfeccionament del
seguiment i el control electrònics… Hauries hagut de veure les multituds joioses que van enderrocar
els murs de les presons, llavors… no hi ha res de tan impressionant, tret de Berlín cinquanta anys
enrere!
Sí… en Danil. No sé quin crim havia comès… tampoc t’ho diria, si ho sapigués… però
m’imagino que el seu perfil psicològic indicava que podia ser un bon… ¿com era aquella paraula?…
cridat… no, criat. És molt difícil trobar gent per a segons quines feines… no sé pas com ens ho
faríem, si el nivell de criminalitat fos zero! De tota manera, espero que aviat el descontrolin i pugui
tornar a la societat normal.
PERDONA, MELINDA… A PUNT D’ACABAR.
Res més, Frank… records a Dimitri… ja deus estar a mig camí de Ganimedes… potser algun dia
revocaran Einstein i podrem parlar a través de l’espai en temps real!
Espero que aquesta màquina s’acostumi aviat a mi. Si no, hauré de buscar alguna autèntica
antigalla, un processador de textos del segle XX… ¿Et pots creure que una vegada fins i tot vaig
arribar a dominar aquella ximpleria del QWERTYUIOP, que us va costar un parell de segles poder
arraconar? Petons i adéu.
Hola, Frank… torno a ser jo. Encara espero resposta de la meva última transmissió…
És curiós que et dirigeixis cap a Ganimedes, i que allà hi hagi el meu amic Ted Khan. Però potser
no és ben bé una coincidència: a ell el va atreure el mateix enigma que a tu…
Primer de tot, t’haig de dir una cosa d’ell. Els seus pares li van jugar una mala passada, quan li
van posar el nom de Theodore. Si escurces Theodore —no l’anomenis d’aquesta manera!— et queda
Theo. ¿Entens què vull dir?
A vegades m’he preguntat si és això el que alimenta el seu afany. No conec ningú més que hagi
desenvolupat tant d’interès en la religió… no, més aviat és una obsessió. Cal que estiguis avisat: pot
resultar molt avorrit.
Per cert, ¿què et sembla com me’n surto? Trobo a faltar el meu redactor mental de sempre, però
em sembla que començo a dominar aquesta màquina. No he fet cap… ¿com en deies?… errada…
ensopegada… pífia… si més no, de moment…
No sé si t’hauria de dir això, per si se t’escapa accidentalment, però a esquena de Ted jo sempre
li dic «L’últim jesuïta». En deus saber alguna cosa, d’ells… l’orde encara era molt actiu, en la teva
època.
Una gent fascinadora… sovint grans científics… magnífics estudiosos… van fer un munt de coses
bones, a més de dolentes. Una de les ironies supremes de la història… buscadors de la veritat,
brillants i sincers, i malgrat tot la seva filosofia estava distorsionada sense remei per la
superstició…
Xuedn2k3jn deer21 eidj dwpp
Coi. M’he revoltat i he perdut el control. Un, dos, tres, quatre… ara és el moment en el qual tots
els homes bons han d’oferir la seva ajuda al partit… molt millor.
El cas és que Ted té la mateixa mena de noble determinació que ells; no hi discuteixis mai… et
passarà pel damunt com si fos una piconadora.
Per cert, ¿què eren les piconadores? ¿Es feien servir per planxar la roba? Ja m’ho imagino, que
devia ser molt incòmode…
Vet aquí el problema dels redactors mentals… és massa fàcil passar d’una cosa a l’altra i fer-te
un embolic, per molta disciplina que et provis d’imposar… els teclats tenien els seus avantatges, ara
ho veig… segur que ja ho dec haver dit abans, això…
Ted Khan… Ted Khan… Ted Khan
A la Terra encara és famós com a mínim per dues de les seves frases: «Civilització i religió són
incompatibles» i «La fe és creure en allò que se sap que no és veritat.» El cas és que em sembla que
aquesta última no és original d’ell; si ho és, mai no ha dit res que s’assembli tant a un acudit com
això. No va ni somriure, quan n’hi vaig explicar un dels meus preferits… espero que tu no el
sàpigues… és evident que prové de la teva època…
El degà es queixa a la seva facultat. «¿Com és que els científics necessiteu un equipament tan
car? ¿Per què no podeu fer com el departament de matemàtica, que només necessita una pissarra i una
paperera? O millor encara, com el departament de filosofia. Allà no necessiten ni paperera…» No ho
sé, potser en Ted ja el sabia… m’imagino que gairebé tots els filòsofs el deuen saber…
És igual, dóna-li records de part meva… i mai, repeteixo, mai discuteixis amb ell!
Petons i molts records des de la Torre Àfrica.
TRANSCRIURE. DESAR.
TRANSMETRE —POOLE.
16. La taula del capità
L’ARRIBADA D’UN PASSATGER tan distingit havia causat un cert desori en el món compacte del
Goliath, però la tripulació s’hi havia adaptat amb bon humor. Cada dia, a les 18:00 hores, tot el
personal s’aplegava per sopar a la sala d’oficials, que amb gravetat zero podia acollir còmodament
com a mínim trenta persones, repartides uniformement per les parets, però les àrees de treball de la
nau es mantenien gairebé sempre a gravetat lunar, de manera que, sense cap mena de dubte, existia un
terra ben delimitat… i més de vuit cossos hi constituïen una multitud.
La taula semicircular que es desplegava al voltant de l’autoxef durant els àpats permetia que s’hi
assegués tota la tripulació de set persones, amb el capità al lloc d’honor. Un passatger extra creava
uns problemes tan insuperables que a cada àpat algú havia de menjar sempre sol. Després d’un llarg
debat humorístic, es va decidir que es faria la tria per ordre alfabètic; no pas dels noms de pila, que
amb prou feines s’utilitzaven, sinó dels motius. A Poole li havia costat una mica acostumar-s’hi:
«Cargols» (enginyeria estructural); «Estels» (òrbites i navegació); «Primera» (primera oficiala);
«Props» (propulsió i energia); «Vida» (sistemes mèdics i de suport vital); i «Xips» (ordinadors i
comunicació).
Durant els deu dies de viatge, mentre escoltava les històries, les bromes i les queixes dels seus
companys temporals de nau, Poole va aprendre més coses sobre el sistema solar que durant tots els
seus mesos a la Terra. Tothom a bord estava evidentment encantat de tenir un oient nou, i potser
ingenu, com a públic. Tot i que Poole difícilment es deixava enganyar per les seves històries més
imaginatives.
Però a vegades era difícil saber on s’havia de marcar el límit. Ningú creia de debò en
l’Asteroide d’Or, que generalment es considerava una enganyifa del segle XXIV. Però, ¿i els
plasmoides de Mercuri, que havien estat descrits com a mínim per una dotzena de testimonis fiables
durant els darrers cinc-cents anys?
L’explicació més senzilla era que tenien relació amb les boles de llamps, responsables de
tantíssimes suposades aparicions d’«objectes voladors no identificats» a la Terra i a Mart. Però
alguns observadors juraven que els presumptes plasmoides havien demostrat deliberació —i fins i tot
curiositat— quan s’havia topat amb ells a poca distància. Ximpleries, responien els escèptics…
atracció electrostàtica i res més!
Inevitablement, això va portar a una discussió sobre la vida a l’univers, i Poole es va trobar
defensant —no pas per primera vegada— la seva era dels seus extrems de credulitat i escepticisme.
Tot i que la mania dels «Extraterrestres entre nosaltres» ja havia anat de baixa quan ell era petit, fins
i tot durant els anys 2020 l’Agència Espacial patia una plaga de llunàtics que afirmaven haver estat
contactats —o abduïts— per visitants d’altres mons. Les seves patologies van ser reforçades per una
explotació mediàtica sensacional, i aquella síndrome va ser immortalitzada després en la literatura
mèdica com la «malaltia d’Adamski».
El descobriment de l’AMT-1 havia acabat, paradoxalment, amb totes aquelles tristes ximpleries,
perquè demostrava que malgrat l’existència d’intel·ligència en alguna altra banda de l’univers,
aparentment feia uns quants milions d’anys que aquesta intel·ligència no s’interessava per la
humanitat. L’AMT-1 també havia refutat les teories del grapat de científics que argumentaven que la
vida per damunt del nivell bacterià era un fenomen tan improbable que la raça humana estava
completament sola en aquesta galàxia… i potser en tot el cosmos.
La tripulació del Goliath estava més interessada en la tecnologia de l’era de Poole que no pas en
la política i l’economia, i se sentia particularment fascinada per la revolució que s’havia esdevingut
durant la seva vida: el final de l’era del combustible fòssil, desencadenat pel domini de l’energia del
buit. Trobaven difícil d’imaginar les ciutats ofegades pel fum del segle XX, i els residus, la cobdícia i
els horripilants desastres ecològics de l’edat del petroli.
—No va ser culpa meva —va dir Poole, tot defensant-se coratjós després d’una pluja de
crítiques—. I a més, fixeu-vos en les desgràcies que es van provocar després, durant el segle XXI.
Hi va haver un seguit de «¿Què vols dir?» per tota la taula.
—Doncs que tan bon punt va començar l’anomenada edat de l’energia infinita, i tothom va tenir
milers de quilowatts d’energia barata i neta per jugar… sabeu perfectament què va passar!
—Ah, vols dir la crisi termal. Però allò es va arreglar.
—Amb el temps… i després que es cobrís la meitat de la Terra amb reflectors per desviar la
calor del Sol cap a l’espai. Si no, a aquestes alçades la Terra estaria tan escaldufada com Venus.
El coneixement de la història del tercer mil·lenni que demostrava tenir la tripulació era tan
sorprenentment limitat que Poole —gràcies a la intensa educació que havia rebut a Ciutat Estel·lar—
sovint els podia deixar bocabadats amb els detalls d’esdeveniments ocorreguts força segles després
de la seva època. De tota manera, es va sentir afalagat quan va descobrir que coneixien perfectament
el diari de bord de la Discovery: havia arribat a ser un dels documents clàssics de l’era espacial. Els
fascinava de la mateixa manera que a ell l’hauria pogut fascinar una saga víking; s’havia de recordar
sovint que ell estava a mig camí entre el Goliath i els primers vaixells que van creuar l’oceà
occidental.
—El dia 86 —li va recordar Estels la cinquena jornada, mentre sopaven—, vau passar a dos mil
quilòmetres de distància de l’asteroide 7794… i li vau disparar una sonda. ¿Te’n recordes?
—És clar que sí —va respondre Poole amb força brusquedat—. Per a mi, això va passar fa
menys d’un any.
—Hm… perdó. Doncs demà serem encara més a prop del 13, 445. ¿T’agradaria fer-hi un cop
d’ull? Amb autoguia i imatge congelada, podríem tenir una finestra de deu mil·lisegons d’amplada.
Una centèsima de segon! Els pocs minuts que havia durat l’operació a la Discovery li havien
semblat d’allò més frenètics, però ara tot passaria cinquanta vegades més de pressa…
—¿És gaire gran? —va preguntar Poole.
—Trenta per vint per quinze metres —va contestar Estels—. Sembla un maó masegat.
—Llàstima que no tinguem cap projectil per disparar-hi —va dir Props—. ¿Vau pensar mai que
el 7794 s’hi podia tornar?
—No se’ns va acudir mai. Però va proporcionar un munt d’informació útil als astrònoms, i per
tant va valer la pena arriscar-se… De tota manera, per una centèsima de segon gairebé no val la pena
molestar-se. Gràcies igualment.
—T’entenc. Quan has vist un asteroide, els has vist…
—No és pas veritat, Xips. Quan vaig ser a Eros…
—Ja ens ho has explicat una dotzena de vegades…
Poole va desconnectar de la conversa, que es va convertir en soroll de fons sense cap significat.
Era mil anys enrere, tot recordant l’únic moment emocionant de la missió del Discovery abans del
desastre final. Encara que Bowman i ell eren perfectament conscients que el 7794 no era res més que
un tros de roca sense vida i sense aire, allò amb prou feines va afectar els seus sentiments. Era
l’única matèria sòlida que trobarien abans d’arribar a Júpiter, i l’havien contemplat amb les mateixes
emocions que els mariners, durant una llarga travessia, contemplaven una costa en la qual no podien
desembarcar.
Girava lentament sobre si mateix, i hi havia taques pigallades de llum i ombra distribuïdes a
l’atzar sobre la seva superfície. A vegades brillava com una finestra llunyana, quan plans o
excrescències de material cristal·lí resplendien al Sol…
També va recordar la tensió creixent mentre esperaven per comprovar si la seva punteria havia
estat prou acurada. No era fàcil encertar un objectiu tan petit, a dos mil quilòmetres de distància, i
que es movia a una velocitat relativa de vint quilòmetres per segon.
I llavors, contra la part fosca de l’asteroide, hi va haver una explosió de llum sobtada i
enlluernadora. El petit projectil —urani 238 pur— havia fet impacte a velocitat meteòrica: en una
fracció de segon, tota la seva energia cinètica es va transformar en calor. Un núvol de gas
incandescent va fer erupció breument en l’espai, i les càmeres de la Discovery van enregistrar les
línies espectrals que s’esvanien ràpidament, tot buscant les signatures inequívoques dels àtoms
resplendents. Unes quantes hores després, a la Terra, els astrònoms van conèixer, per primer cop, la
composició de l’escorça d’un asteroide. No hi va haver cap gran sorpresa, però diverses ampolles
de xampany van canviar de mans.
El capità Chandler no participava gairebé mai en les discussions democràtiques que naixien al
voltant de la seva taula semicircular: s’acontentava a deixar que la seva tripulació es relaxés i
s’expressés en aquella atmosfera informal. Tan sols hi havia una regla tàcita: cap tema seriós a l’hora
dels àpats. Si hi havia algun problema tècnic o operacional, s’havia de tractar en qualsevol altre lloc
i ocasió.
Poole havia quedat sorprès —i una mica escandalitzat— quan va descobrir que els coneixements
de la tripulació sobre els sistemes del Goliath eren molt superficials. Sovint feia preguntes que
haurien d’haver pogut contestar fàcilment, i en canvi l’enviaven a consultar els bancs de memòria de
la nau. Poc temps després, però, es va adonar que la mena de formació en profunditat que ell havia
rebut en la seva època ja no era possible: hi havia involucrats massa sistemes complexos, i cap home
o dona no podia arribar-los a dominar tots de cap manera. Els diversos especialistes tan sols havien
de saber què feia el seu equipament, no pas com. La seguretat i el bon funcionament depenien dels
sistemes de redundància i de les comprovacions automàtiques, i les intervencions humanes, en
qualsevol cas, probablement farien més mal que no pas bé.
Per sort, res d’això va ser necessari en aquell viatge: va resultar tan tranquil com qualsevol
capità hauria pogut desitjar, i aviat el sol nou de Llucifer va dominar el cel al seu davant.
III. Els mons de Galileu
(Extracte, només text, Guia turística del sistema solar exterior, v. 219.3)
Fins i tot avui en dia, els satèl·lits gegants d’allò que abans era el planeta Júpiter ens presenten
grans misteris. ¿Com és que quatre mons, que orbiten la mateixa primària i són de mida molt similar,
resulten tan diferents en gairebé tota la resta d’aspectes?
Tan sols en el cas d’Ió, el satèl·lit més interior, existeix una explicació convincent. És tan a prop
de Júpiter que les marees gravitacionals que xarboten contínuament el seu interior generen quantitats
colossals de calor… tanta, de fet, que la superfície d’Ió és semifosa. És el món volcànicament més
actiu del sistema solar; els mapes d’Ió tenen una mitjana de vigència de tan sols unes dècades.
Tot i que no s’han establert mai bases humanes en un medi tan inestable, hi ha hagut nombrosos
aterratges i una supervisió robòtica continuada. (Per conèixer el destí tràgic de l’Expedició 2571,
vegeu Beagle 5.)
Europa, el segon a partir de Júpiter, estava originalment cobert de gel, i mostrava pocs trets
superficials a part d’una xarxa complicada d’esquerdes. Les marees que dominen Ió són molt menys
poderoses en el cas d’Europa, però produeixen prou calor per donar a aquest satèl·lit un oceà global
d’aigua líquida, on han evolucionat moltes formes estranyes de vida. (Vegeu naus Tsien, Galaxy,
Universe.) Des de la conversió de Júpiter en el minisol Llucifer, virtualment tota la coberta de gel
d’Europa s’ha fos, i una activitat volcànica extensa ha creat diverses illes petites.
Com és prou sabut, fa gairebé mil anys que no hi ha hagut cap aterratge a Europa, però el satèl·lit
es troba sota vigilància continuada.
Ganimedes, la lluna més gran del sistema solar (5.260 quilòmetres de diàmetre), també s’ha vist
afectat per la creació del nou sol, i les seves regions equatorials són prou càlides per sustentar
formes de vida terrestres, tot i que encara no posseeix una atmosfera respirable. La majoria de la
seva població es dedica activament a la terraformació i a la investigació científica; la colònia
principal és la ciutat d’Anubis (pobl. 41.000), prop del pol Sud.
Cal·listo torna a ser completament diferent. Tota la seva superfície està coberta de cràters
d’impacte de totes mides, tan nombrosos que se superposen. El bombardeig devia durar milions
d’anys, perquè els cràters més nous han esborrat completament els antics. No hi ha cap base
permanent a Cal·listo, però s’hi han establert diverses estacions automàtiques.
17. Ganimedes
NO ERA GAIRE CORRENT que Frank Poole dormís més del compte, però uns somnis estranys
l’havien mantingut despert. El passat i el present se li barrejaven de manera inextricable; a vegades
era al Discovery, a vegades a la Torre Àfrica… i a vegades tornava a ser un vailet, entre amics que
ja es pensava haver oblidat molt de temps enrere.
¿On sóc?, es va preguntar mentre maldava per recuperar la consciència, com un nedador que
prova de tornar a la superfície. Hi havia una finestra petita just al damunt del seu llit, coberta amb
una cortina que no era prou gruixuda per impedir que entrés la llum exterior. Hi havia hagut una
època, cap a mitjan segle XX, en la qual els avions havien estat prou lents per disposar de dormitoris
de primera classe: Poole mai no havia tastat aquell luxe nostàlgic, que algunes organitzacions
turístiques encara promocionaven en la seva època, però es podia imaginar molt fàcilment que ho
feia en aquells precisos instants.
Va apartar la cortina i va mirar cap a fora. No, no s’havia despertat als cels de la Terra, tot i que
el paisatge que es desplegava a sota seu no era gaire diferent de l’Antàrtida. Però el pol Sud mai no
havia gaudit de dos sols, que s’alçaven alhora mentre el Goliath es dirigia cap a ells.
La nau orbitava a menys de cent quilòmetres per damunt del que semblava un immens camp
llaurat cobert amb un polsim de neu. Però el pagès devia anar borratxo —o el seu sistema de
conducció es devia haver tornat boig— perquè els solcs serpentejaven en totes direccions, i a
vegades es tallaven els uns als altres o giraven sobre si mateixos. Aquí i allà, el terreny mostrava
cercles desdibuixats… cràters fantasma produïts pels impactes de meteorits, de molts eons
d’antiguitat.
«Això és Ganimedes, doncs», es va dir Poole, endormiscat. «La colònia més remota de la
humanitat! ¿Com pot voler viure aquí cap persona amb dos dits de seny? Però és clar, la veritat és
que m’he preguntat això mateix moltes vegades quan he sobrevolat Groenlàndia o Islàndia en ple
hivern…»
Van trucar a la porta, es va sentir un «¿Puc entrar?», i el capità Chandler ho va fer sense esperar
cap resposta.
—M’ha semblat que era millor deixar-te dormir fins que aterréssim… la festa de comiat va durar
més del que m’hauria agradat, però no em podia arriscar a tallar-la abans d’hora i provocar un motí.
Poole va riure.
—¿Hi ha hagut mai un motí a l’espai?
—Oh, n’hi ha hagut força… però no pas en la meva època. I ara que surt el tema, es podria dir
que Hal va començar la tradició… Perdona… potser no hauria… Mira… allà hi ha la ciutat de
Ganimedes!
A l’horitzó començava a aparèixer el que semblava un traçat entrecreuat de carrers i avingudes
que feien intersecció gairebé en angle recte però amb la lleugera irregularitat típica de qualsevol
població que creix per afegitons, sense cap planificació central. Quedava biseccionada per un riu
molt ample —Poole va recordar que les regions equatorials de Ganimedes eren ara prou càlides
perquè hi existís aigua líquida— i li recordava un antic gravat que havia vist del Londres medieval.
Llavors va notar que Chandler se’l mirava amb una expressió divertida… i la il·lusió es va
esvanir quan es va adonar de l’escala d’aquella «ciutat».
—Els ganimedians —va dir secament— devien ser molt grossos, per fer carrers de cinc o deu
quilòmetres d’amplada.
—Vint, a segons quins llocs. Impressionant, ¿eh? I tot això és el resultat de les dilatacions i les
contraccions del gel. La Mare Natura és molt enginyosa… et podria ensenyar estructures que semblen
encara més artificials que aquesta, tot i que no són pas tan enormes.
—Quan jo era petit, hi havia molt d’enrenou per la imatge d’una cara a la superfície de Mart. Va
resultar que era un turó erosionat per les tempestes de sorra, és clar… als deserts de la Terra n’hi
havia un munt de semblants.
—¿No va dir algú que la història sempre es repeteix? Va passar la mateixa ximpleria amb la
ciutat de Ganimedes… alguns bojos afirmaven que l’havien construït els alienígenes. Però temo que
ja no durarà gaire temps més.
—¿Per què? —va preguntar Poole, sorprès.
—Ja es comença a desfer, a mesura que Llucifer fon el permafrost. D’aquí a cent anys no podràs
reconèixer Ganimedes… allà es veu la vora del llac Gilgamesh… si t’hi fixes bé… allà a la dreta…
—Ja t’entenc. ¿Què hi passa…? L’aigua no deu pas bullir, encara que la pressió sigui tan baixa!
—És una planta d’electròlisi. No sé quants multilions de quilograms d’oxigen per dia produeix.
L’hidrogen puja i es perd, és clar… o si més no, és el que esperem.
La veu de Chandler es va anar perdent fins a quedar en silenci. Llavors va continuar, en un to
estranyament tímid:
—Tota aquesta aigua tan preciosa aquí baix… Ganimedes no en necessita ni la meitat! No ho
diguis a ningú, però he estat rumiant maneres de portar-ne una part cap a Venus.
—¿Més fàcil que ventar empentes als cometes?
—Pel que fa a l’energia, sí… la velocitat de fuga de Ganimedes només és de tres quilòmetres per
segon. I seria molt, molt més ràpid… anys en comptes de dècades. Però hi ha unes quantes dificultats
pràctiques…
—Ja m’ho imagino. ¿Vols utilitzar un llançador de massa?
—Ah, no… utilitzaria torres que pugessin més amunt de l’atmosfera; com les de la Terra, però
molt més petites. Bombaríem l’aigua fins a dalt de tot, la congelaríem gairebé fins al zero absolut, i
deixaríem que Ganimedes la projectés en la direcció correcta aprofitant la seva trajectòria. Se’n
perdria una part per evaporació durant el recorregut, però n’arribaria la majoria… ¿Per què et fa
tanta gràcia?
—Perdona… no me’n ric pas, de la idea… em sembla molt bona. Però m’has fet recordar una
cosa tan clarament… A casa teníem un jardí que regàvem amb un aspersor que donava voltes i voltes
impulsat pel doll d’aigua que expulsava. El teu sistema seria ben igual… però a una escala una mica
més gran… a l’escala d’un món sencer…
Tot d’una, una altra imatge del seu passat va esborrar tota la resta. Poole va recordar els dies
calorosos d’Arizona, i que a Rikki i a ell els encantava perseguir-se entre els núvols de plugim que
aixecava la rotació lenta de l’aspersor del jardí.
El capità Chandler era un home molt més sensible del que fingia ser: sabia quan calia marxar
d’un lloc.
—Haig de tornar al pont —va dir bruscament—. Ja ens veurem quan aterrem a Anubis.
18. Gran Hotel
EL GRAN HOTEL Ganimedes —conegut inevitablement a tot el sistema solar com a «Hotel
Granimedes»— tenia ben poca cosa de gran, i amb molta sort s’hauria emportat una qualificació
d’una estrella i mitja, a la Terra. Però com que la competència més pròxima era a diversos centenars
de milions de quilòmetres, la direcció tenia ben poques raons per escarrassar-se més del compte.
Poole, però, no tenia cap queixa, tot i que sovint li hauria agradat d’allò més que Danil encara
estigués al seu servei, per ajudar-lo amb la mecànica de la vida quotidiana i per comunicar-se amb
més eficiència amb els aparells semiintel·ligents que l’envoltaven. Havia sentit un breu instant de
pànic quan la porta s’havia tancat al darrere del grum (humà), que segons semblava va quedar massa
impressionat pel fet de tenir un hoste tan famós per poder-li explicar el funcionament dels diversos
serveis de l’habitació. Després de cinc minuts de conversa amb les parets sense cap resultat, Poole
havia contactat finalment amb un sistema que entenia el seu accent i les seves ordres. Quina notícia
més impactant per a la secció de «Mons Diversos»: ASTRONAUTA HISTÒRIC MOR DE GANA ATRAPAT
A L’HABITACIÓ DE L’HOTEL DE GANIMEDES!
I la ironia hauria estat doble. Potser el nom de l’única suite de luxe de l’Hotel Granimedes era
inevitable, però havia estat un xoc trobar-se amb un holograma a escala natural del seu antic company
de nau, amb uniforme de gala, just abans d’entrar… a la Suite Bowman. Poole fins i tot va reconèixer
la imatge: el seu retrat oficial havia estat fet al mateix temps, uns quants dies abans de l’inici de la
missió.
Aviat va descobrir que la majoria dels seus companys del Goliath tenien compromisos domèstics
a Anubis, i tenien moltes ganes que ell conegués els seus socis sentimentals durant l’estada prevista
de la nau, de vint dies. Gairebé immediatament es va veure abocat a la vida social i professional
d’aquella colònia fronterera, i de seguida va ser la Torre Àfrica allò que li semblava un somni
distant.
Com molts americans, en el fons del cor Poole sentia un gran afecte nostàlgic per les comunitats
petites on tothom coneixia tothom… al món real, i no pas al món virtual del ciberespai. Anubis, amb
una població menor que la del seu recordat Flagstaff, no era una mala aproximació a aquest ideal.
Les tres cúpules de pressió principals, cadascuna de dos quilòmetres de diàmetre, eren dalt d’un
altiplà que dominava un camp de gel que s’estenia immaculat fins a l’horitzó. El segon sol de
Ganimedes, conegut antigament com a Júpiter, mai no escalfaria prou per fondre els casquets polars.
Aquesta era la principal raó per l’establiment d’Anubis en un lloc tan inhòspit: els fonaments de la
ciutat difícilment es desfarien durant uns quants segles, com a mínim.
I a l’interior de les cúpules, era fàcil sentir-se completament indiferent al món exterior. Poole,
quan va dominar els mecanismes de la Suite Bowman, va descobrir que tenia una selecció limitada
però impressionant d’ambients. Podia seure a sota de les palmeres en una platja del Pacífic, tot
escoltant l’agradable murmuri de les onades o, si s’ho estimava més, el bramul d’un huracà tropical.
Podia volar lentament pel damunt dels cims de l’Himàlaia, i descendir entre les gorges immenses de
la vall Mariner. Podia caminar pels jardins de Versalles o pels carrers de mitja dotzena de grans
ciutats, en diversos moments prou espaiats de la seva història. Encara que l’Hotel Granimedes no era
un dels establiments més celebrats del sistema solar, gaudia d’uns serveis que haurien deixat astorats
tots els seus famosos predecessors de la Terra.
Però era ridícul deixar-se endur per la nostàlgia terrestre, sobretot si es tenia en compte que
havia travessat mig sistema solar per visitar un món nou i estrany. Després d’uns quants experiments,
Poole va trobar la imatge que inspirava els seus cada cop més escassos moments de lleure.
Li sabia molt de greu, però mai havia pogut visitar Egipte, i per tant estava encantat de poder-se
relaxar sota la mirada de l’Esfinx —tal com era abans de la seva controvertida restauració— i de
poder contemplar com els turistes s’enfilaven als blocs immensos de pedra de la Gran Piràmide. La
il·lusió era perfecta, tret de la terra de ningú on el desert ensopegava amb la catifa —una mica
gastada— de la Suite Bowman.
El cel de la seva cambra, però, mai no havia estat vist per ulls humans fins a cinc mil anys
després que l’última pedra fos col·locada a Gizeh. Però no era cap il·lusió; era la realitat complexa i
canviant de Ganimedes.
Com que aquell món —igual que els seus companys— havia estat robat de la seva rotació feia
molts eons per les marees gravitatòries de Júpiter, el sol nou nascut del planeta gegant penjava
immòbil al seu cel. Una banda de Ganimedes rebia perpètuament la llum de Llucifer, i encara que
l’altre hemisferi sovint s’anomenava la «Terra Nocturna», aquesta designació era tan equívoca com
l’antiquíssima expressió «la cara oculta de la Lluna». Igual que l’Extrem lunar, la «Terra Nocturna»
de Ganimedes gaudia de la llum brillant de l’ancià Sol del sistema durant la meitat del seu llarg dia.
Per una coincidència més desconcertant que no pas útil, Ganimedes tardava gairebé exactament
una setmana —set dies, tres hores— a completar la seva òrbita primària. Els intents de crear un
calendari «Un dia Gani = una setmana Terra» havien generat tant caos que feia segles que s’havien
abandonat. Com tota la resta de residents del sistema solar, els habitants locals utilitzaven l’hora
universal, i identificaven els seus dies estàndard de vint-i-quatre hores amb números en comptes de
noms.
Com que l’atmosfera acabada de néixer de Ganimedes encara era molt prima i gairebé sense
núvols, la desfilada de cossos celestes proporcionava un espectacle inacabable. Quan més a prop es
trobaven, Ió i Cal·listo feien cadascun la impressió de tenir la meitat de la mida de la Lluna vista des
de la Terra… però aquella era l’única cosa que tenien en comú. Ió era tan a prop de Llucifer que
tardava menys de dos dies a completar la seva òrbita, i mostrava un moviment visible en qüestió de
minuts. Cal·listo, a una distància quatre vegades superior a la d’Ió, necessitava dos dies Gani —o
catorze dies Terra— per completar el seu circuit reposat.
El contrast físic entre els dos mons era encara més destacable. Cal·listo, completament congelat,
no havia patit pràcticament cap canvi a causa de la conversió de Júpiter en un minisol: encara era una
bola erma plena de cràters de gel poc profunds, tan apilonats que no hi havia ni un sol punt en tot el
satèl·lit que no hagués patit múltiples impactes durant l’època en la qual l’enorme camp gravitatori
de Júpiter competia amb el de Saturn per aplegar la runa del sistema solar exterior. Des de llavors, a
part d’uns quants impactes aïllats, no havia passat res durant diversos milers de milions d’anys.
A Ió, hi passava alguna cosa cada setmana. Com havia comentat un graciós local, abans de la
creació de Llucifer era un infern… ara era un infern escaldufat.
Poole sovint utilitzava el zoom i s’endinsava en aquell paisatge ardent, i contemplava les goles
sulfuroses de volcans que remodelaven contínuament una àrea més gran que la del continent africà. A
vegades, fonts incandescents s’alçaven centenars de quilòmetres cap a l’espai, breument, com si
fossin arbres gegants de foc que creixien en un món sense vida.
Mentre els corrents de sofre fos sorgien dels volcans i de les diverses obertures, aquell element
tan versàtil canviava a través d’un espectre estret de vermells i taronges i grocs fins que, com un
camaleó, es transformava en els seus al·lòtrops multicolors. Abans de l’alba de l’era espacial, ningú
s’havia imaginat mai que pogués existir un món com aquell. Tot i que era fascinador observar-lo des
d’aquell mirador confortable i privilegiat, a Poole li costava de creure que els humans s’haguessin
arriscat mai a aterrar en aquell indret, que ni tan sols els robots no s’atrevien a trepitjar…
El seu interès principal, però, es concentrava en Europa, que com més a prop es trobava més
semblava tenir gairebé exactament la mateixa mida que la solitària Lluna de la Terra, però passava
per totes les seves fases en només quatre dies. Tot i que Poole no era gens conscient del simbolisme
quan va triar el seu paisatge privat, ara li semblava completament adient que Europa pengés en aquell
cel al damunt d’un altre gran enigma: l’Esfinx.
Fins i tot sense augment, quan demanava visió a simple vista, Poole podia veure fins a quin punt
havia canviat Europa en els mil anys que ara el separaven de la missió a Júpiter de la Discovery. La
teranyina de línies i vetes que abans havia embolcallat completament el més petit dels quatre
satèl·lits galileans s’havia esvaït, excepte al voltant dels pols. Allà, la crosta global de gel de
quilòmetres d’espessor no s’havia fos per la calor del sol nou d’Europa; a la resta del satèl·lit, uns
oceans verges escumejaven i bullien, en aquella atmosfera tan prima, a una temperatura ambient que
hauria resultat d’allò més còmoda a la Terra.
També era una temperatura còmoda per a les criatures que havien emergit dels oceans, després
de fondre’s l’escut sòlid de gel que les havia empresonat i alhora protegit. Satèl·lits espia orbitals,
capaços de mostrar detalls de tan sols escassos centímetres de longitud, havien observat com una
espècie europana determinada començava a evolucionar cap a una fase amfíbia: tot i que encara
passaven gran part del seu temps a sota l’aigua, els «europs» fins i tot havien començat la construcció
d’edificis senzills.
Que tot allò pogués passar tan sols en mil anys era extraordinari, però ningú no dubtava que
l’explicació es trobava en el darrer i el més gran dels Monòlits… la «Gran Muralla» de molts
quilòmetres de llarg que s’alçava a la vora del mar de Galilea.
I ningú no dubtava que, a la seva misteriosa manera, vigilava l’experiment que havia començat en
aquell món… tal com havia fet a la Terra quatre milions d’anys enrere.
19. La bogeria de la humanitat
SENYORETA PRINGLE
ARXIU —INDRA
Benvolguda Indra, perdona que ni tan sols t’hagi fet arribar una tramesa de veu… l’excusa de
sempre, és clar, o sigui que m’estalvio de presentar-la.
Com a resposta a la teva pregunta: sí, ara ja em trobo com a casa al Granimedes, però cada cop
m’hi estic menys; tot i que m’agrada moltíssim la projecció celeste que m’he fet arribar a la suite.
Ahir a la nit, el tub de flux d’Ió va oferir un bon espectacle; és una mena de descàrrega de llampecs
entre Ió i Júpiter… vull dir Llucifer. Com l’aurora terrestre, però molt més espectacular. Ho van
descobrir els radioastrònoms abans que jo nasqués.
I ara que parlem de l’antiguitat… ¿sabies que a Anubis tenen xerif? Em sembla que es passen,
amb això de l’esperit fronterer. Em recorda totes les històries d’Arizona que m’explicava el meu
avi… N’hauria d’explicar alguna als ganis…
Això pot semblar una ximpleria, però… encara no m’he acostumat a viure a la Suite Bowman.
Sempre estic mirant per damunt de l’espatlla…
¿Com passo l’estona? Més o menys igual que a la Torre Àfrica. Em relaciono amb els
intel·lectuals locals, tot i que són comptats, ja t’ho deus imaginar (espero que ningú intervingui
aquesta transmissió). I he interactuat, a nivell real i virtual, amb el sistema educacional… molt bo,
diria, tot i que més orientat cap a la tècnica del que t’agradaria a tu. És inevitable, és clar, en un
ambient hostil com aquest…
Però m’ha ajudat a entendre per què viu aquí, la gent. Existeix un desafiament… un sentiment de
finalitat, de tenir un objectiu, si t’ho estimes més… que poques vegades he trobat a la Terra.
És veritat que la majoria de ganis van néixer aquí, i per tant no coneixen cap altra llar. Tot i que
generalment són massa educats per dir-ho, pensen que el Planeta Mare comença a ser decadent. ¿Ho
sou? I si ho sou, ¿què penseu fer els terris (que és com us diuen la gent d’aquí) per posar-hi remei?
Una de les classes d’institut que he anat a veure té l’esperança de poder-vos fer despertar a la seva
manera. Estan elaborant un pla d’alt secret per a la «invasió» de la Terra. Després no diguis que no
t’he avisat…
He fet una sortida fora d’Anubis, a la zona que anomenen Terra Nocturna, on no es veu mai
Llucifer. Hi vam anar deu —Chandler, dos membres de la tripulació del Goliath, sis ganis i jo— i
vam fugir del sol fins que es va amagar a l’altra banda de l’horitzó i es va fer realment de nit.
Impressionant… molt semblant als hiverns polars de la Terra, però amb el cel completament negre…
gairebé em va semblar que era a l’espai.
Podíem observar d’allò més bé tots els galileans, i vam poder veure com Europa eclipsava…
perdó, ocultava… Ió. És clar que el viatge havia estat cronometrat perquè poguéssim contemplar
aquest fenomen…
També eren visibles uns quants dels satèl·lits més petits, però l’estrella doble Terra-Lluna
cridava molt més l’atenció. ¿Que si m’he enyorat? Sincerament, no… tot i que trobo a faltar els nous
amics que vaig fer al meu planeta…
I em sap greu, però encara no he conegut el doctor Khan, tot i que m’ha deixat uns quants
missatges. Prometo que l’aniré a veure d’aquí a pocs dies… dies Terra, no pas dies Gani!
Una abraçada per a en Joe… i records per a en Danil, si saps on para… ¿torna a ser una persona
de debò?… Petons per a tu…
DESAR.
TRANSMETRE.
Al segle de Poole, el nom d’una persona sovint donava pistes sobre la seva aparença, però trenta
generacions després això ja no era cert. El doctor Theodore Khan va resultar ser un ros nòrdic que
hauria quedat molt millor dalt d’un vaixell víking que no pas devastant les estepes de l’Àsia central;
de tota manera, no hauria resultat gaire impressionant en cap dels dos papers, pel fet que feia menys
de cent cinquanta centímetres. Poole no es va poder resistir de fer una mica de psicoanàlisi amateur:
la gent menuda sovint són exageradament competitius i agressius… cosa que, segons les insinuacions
d’Indra Wallace, semblava una bona descripció de l’únic filòsof resident a Ganimedes. Khan
probablement necessitava aquelles qualitats per sobreviure en una societat tan pragmàtica.
La ciutat d’Anubis era massa petita per poder tenir un campus universitari, un luxe que encara
existia als altres mons, tot i que molta gent pensava que amb la revolució de les telecomunicacions
havia quedat obsolet. Però en canvi disposava d’una altra cosa molt més adient, i també uns quants
segles més antiga: una Acadèmia, que tenia fins i tot un oliverar que hauria pogut enganyar Plató en
persona, fins que hagués provat de travessar-lo tot caminant. L’acudit d’Indra sobre els departaments
de filosofia i el fet que no necessitessin cap més equipament que unes pissarres no tenia aplicació en
aquelles condicions ambientals tan sofisticades.
—Hi poden cabre set persones —va dir el doctor Khan, orgullós, quan es van instal·lar en unes
cadires dissenyades òbviament per no ser gaire còmodes—, perquè és el màxim de gent amb la qual
es pot interactuar eficientment. I, si comptem el fantasma de Sòcrates, era el número de persones
presents quan Fedó va pronunciar el seu famós discurs…
—¿Sobre la immortalitat de l’ànima?
Khan va quedar tan evidentment sorprès que Poole no va poder evitar de riure.
—Vaig fer un curs intensiu de filosofia just abans de llicenciar-me… Quan van redactar el
programa, algú va decidir que els enginyers érem massa sòmines i que ens convenia una mica de
cultura.
—Estic encantadíssim. Això farà les coses molt més fàcils. Sap, encara no em puc creure la sort
que he tingut. Que vostè hagi vingut a Ganimedes gairebé em tempta de creure en els miracles! Fins i
tot se m’havia acudit anar a la Terra per poder-lo conèixer… ¿Li ha parlat Indra de la meva… eeh…
obsessió?
—No —va respondre Poole, allunyant-se força de la veritat.
El doctor Khan semblava molt satisfet; era ben clar que estava encantat amb la perspectiva de
poder disposar d’un públic nou de trinca.
—Potser haurà sentit a dir que sóc ateu, però això no és ben bé veritat. L’ateisme és
indemostrable, i per tant gens interessant. Per molt improbable que resulti, mai no podrem estar
segurs que Déu existís… i que ara se n’hagi anat cap a l’infinit, a un lloc on ningú no el podrà trobar
mai… Com Gautama Buda, jo no prenc cap posició sobre aquest tema. El meu camp d’interès és la
psicopatologia coneguda com a religió.
—¿Psicopatologia? Això és una qualificació molt dura.
—Justificada àmpliament per la història. Imagini’s que vostè és un extraterrestre intel·ligent,
interessat tan sols en les veritats verificables. Descobreix una espècie que s’ha dividit a si mateixa
en milers… no, a hores d’ara milions de grups tribals que defensen una varietat increïble de creences
sobre l’origen de l’univers i la manera adient de comportar-s’hi. Tot i que molts d’ells tenen idees
comunes, fins i tot quan coincideixen en un noranta-nou per cent n’hi ha prou amb l’u per cent de
diferència que resta perquè es matin i es torturin entre si, per qüestions trivials de doctrina que
resulten absolutament incomprensibles per als observadors externs.
»¿Com es pot justificar un comportament tan irracional? Lucreci la va encertar quan va dir que la
religió era el producte de la por… una reacció davant d’un univers misteriós i sovint hostil. Durant
gran part de la prehistòria humana, potser era un mal necessari… però era molt més nefast que no pas
necessari… ¿i per què va sobreviure quan va deixar de ser necessari?
»He dit que la religió era un mal… i vull dir que era malvada, perquè la por ens condueix a la
crueltat. La més mínima noció sobre la Inquisició ens pot fer avergonyir de pertànyer a l’espècie
humana… Un dels llibres més fastigosos que s’ha publicat mai va ser el Martell de bruixes, escrit
per un parell de sàdics pervertits i que descriu les tortures que l’Església autoritzava… encoratjava!
… per extreure “confessions” a milers d’ancianes inofensives abans de cremar-les vives… El Papa
en persona hi va escriure un pròleg que l’aprovava!
»Però la majoria de les altres religions, amb unes quantes excepcions honorables, eren igual de
dolentes que el cristianisme… Fins i tot durant el seu segle, senyor Poole, es tenia encadenats els
vailets i se’ls fuetejava fins que memoritzaven volums sencers de ximpleries devotes; se’ls robava la
seva infantesa i la seva virilitat per fer-los monjos…
»Potser l’aspecte més desconcertant de tota aquesta qüestió és que unes persones
evidentíssimament boges proclamaven, segle rere segle, que ells… i només ells!… havien rebut
missatges de Déu. Si tots els missatges haguessin coincidit, la cosa hauria quedat ben clara. Però és
obvi, tots els missatges eren completament discordants… cosa que mai no va evitar que aquests
messies autoproclamats apleguessin centenars, a vegades milions de seguidors, que eren capaços de
lluitar fins a la mort contra els creients igualment enganyats d’una altra fe microscòpicament diferent.
Poole va pensar que ja era hora d’esquitllar com pogués quatre paraules.
—M’ha recordat una cosa que va passar al meu poble quan jo era petit. Un home sant (entre
cometes) s’hi va instal·lar i va dir que podia fer miracles… i en un tres i no res va tenir un munt de
devots. I no eren gent ignorant i analfabeta; sovint eren de les millors famílies del poble. Cada
diumenge veia cotxes de luxe aparcats al voltant del seu… eeh… temple.
—La síndrome Rasputín, se n’ha dit, d’això: hi ha milions de casos, en totes les èpoques i en tots
els països. I aproximadament una de cada mil vegades, el culte sobreviu un parell de generacions.
¿Què va passar, en aquest cas?
—Doncs la competència es va empipar molt, i va fer tot el que va poder per desacreditar-lo. Si
em pogués recordar del nom… feia servir un nom indi molt llarg… Suami no sé què… però va
resultar que era d’Alabama. Un dels seus trucs era fer aparèixer objectes sagrats del nores per
entregar-los als seus seguidors. Va resultar que el rabí local era il·lusionista aficionat, i va organitzar
demostracions públiques per ensenyar a tothom com es feia. Ni la més mínima diferència; els fidels
van dir que la màgia del seu líder espiritual era autèntica, i que el rabí només estava gelós.
»Una vegada, i em sap greu dir-ho, la meva mare es va prendre seriosament aquest individu… va
ser després que el pare se n’anés de casa, i m’imagino que això hi va tenir molt a veure… Una
vegada em va arrossegar a una de les seves sessions. Jo només devia tenir deu anys, però em va
quedar gravat, mai no havia vist ningú amb un aspecte tan desagradable. Duia una barba on haguessin
pogut fer niu uns quants ocells, i segurament ja n’hi devia portar algun, amb ous i tot.
—Sembla que era el model estàndard. ¿Quant de temps va prosperar?
—Tres o quatre anys. Després va haver de marxar del poble a corre-cuita: el van enxampar
organitzant orgies amb adolescents. És clar que ell va dir que, de fet, aquelles activitats eren unes
tècniques místiques per salvar ànimes. I va passar una cosa que no se la creurà…
—No s’ho pensi pas…
—Fins i tot quan el van enxampar, un munt dels seus seguidors encara van mantenir la fe. El seu
déu no podia fer res de dolent, i per tant tot allò era un muntatge.
—¿Muntatge?
—Perdoni… un muntatge vol dir que havia estat acusat amb proves falses… era una cosa que la
policia feia a vegades per atrapar criminals, quan no quedava cap altra opció.
—Hmm. Doncs sí, el seu Suami era perfectament típic: estic força decebut. Però l’exemple
m’ajuda a demostrar el que vull dir: que la majoria de la humanitat ha estat sempre boja, com a
mínim durant un temps.
—Aquesta és una mostra molt poc representativa… un suburbi de Flagstaff.
—És veritat, però ho podria multiplicar per milers… i no tan sols durant el seu segle, sinó en
totes les èpoques. Mai no hi ha hagut res, per molt absurd que resultés, que una multitud de persones
no estigués disposada a creure, sovint d’una manera tan apassionada que eren capaços de lluitar fins
a la mort abans que abandonar les seves il·lusions. A mi em sembla que això és una bona definició
operativa de la bogeria.
—¿Vostè afirmaria que qualsevol persona amb fortes creences religioses estava boja?
—En un sentit estrictament tècnic, sí… si eren sincers, i no pas uns hipòcrites. I jo sospito que el
noranta per cent n’eren, d’hipòcrites.
—Estic convençut que el rabí Berenstein era sincer… i també era una de les persones més
assenyades que he conegut mai, i una de les millors. I escolti, ¿com pot justificar això que li diré?
L’únic geni autèntic que he conegut va ser el doctor Chandra, que dirigia el projecte HAL. Una
vegada vaig haver d’anar al seu despatx… no em van contestar quan vaig trucar, em vaig pensar que
no hi havia ningú, i vaig obrir la porta.
»El doctor estava resant al davant d’un grup d’estatuetes fantàstiques de bronze, embolcallades
amb flors. Una, semblava un elefant… una altra, tenia més braços del compte… Vaig quedar ben
avergonyit, però per sort no m’havia sentit i vaig sortir de puntetes. ¿Vostè diria que el doctor
Chandra era boig?
—Ha triat un mal exemple: els genis ho són molt sovint! Però diguem que no era boig, sinó que
estava mentalment damnificat, a causa del seu condicionament infantil. Els jesuïtes deien: «Doneu-me
un nen durant sis anys, i serà meu tota la vida.» Si haguessin arreplegat el menut Chandra a temps,
hauria estat un catòlic devot, en comptes d’un hinduista.
—Possiblement. Però estic desconcertat… Doctor Khan, ¿per què tenia tantes ganes de conèixerme?
Temo que jo mai no he estat devot de res. ¿Què hi tinc a veure, jo, amb tot això?
A poc a poc, i amb l’evident alegria d’un home que descarrega de les seves espatlles un secret
feixuc i llargament suportat, el doctor Khan l’hi va dir.
20. Apòstata
GRAVAR —POOLE
Hola, Frank… Finalment has conegut Ted. Sí, es podria dir que és un maniàtic… si defineixes
maniàtic com un entusiasta sense sentit de l’humor. Però els maniàtics sovint s’hi tornen perquè saben
una Gran Veritat —¿pots sentir les meves majúscules?— i ningú no el vol escoltar… Estic contenta
que tu te l’hagis escoltat… i et recomano que te’l prenguis molt seriosament.
Has dit que et va sorprendre veure que el retrat d’un Papa ocupava un lloc tan prominent a
l’apartament de Ted. Segur que era el seu heroi, el papa Pius XX… i segur que te’n va parlar.
Busca’n alguna informació… normalment se l’anomena l’Impiu! És una història fascinadora, i té un
paral·lelisme amb una cosa que va passar just abans que tu nasquessis. Deus saber que Mikhail
Gorbatxov, el president de l’imperi soviètic, en va provocar la dissolució a finals del segle XX, quan
va revelar els seus crims i els seus excessos.
Gorbatxov no volia anar tan lluny… ell tenia l’esperança de reformar-lo, però ja no va resultar
possible. Mai no sabrem si Pius XX tenia les mateixes intencions, perquè el va assassinar un
cardenal dement no gaire després que hagués horroritzat el món quan va fer públics els documents
secrets de la Inquisició…
Els religiosos encara estaven neguitejats pel descobriment de l’AMT-0 unes quantes dècades
abans… això va tenir un gran impacte sobre Pius XX, i és ben clar que va influir en les seves
accions…
Però encara no m’has dit com es pensa el criptodeista acabat de Ted que el pots ajudar a trobar
Déu. Em sembla que encara hi està emprenyat perquè s’ha sabut amagar massa bé. Més val que no li
diguis que he dit això.
Ara que hi penso, ¿per què no l’hi dius? Petons… Indra.
DESAR.
TRANSMETRE.
SENYORETA PRINGLE.
GRAVAR
Hola, Indra… He tingut una altra sessió amb el doctor Ted, però encara no li he dit per què et
penses que està enrabiat amb Déu!
Però hi he tingut unes quantes discussions molt interessants… no, diàlegs, més ben dit, encara que
gairebé sempre parla ell. Mai no se m’hauria acudit que em tornaria a dedicar a la filosofia després
de tants anys fent d’enginyer. Potser em feia falta passar per tots aquests anys, abans de saber trobar
el seu valor. ¿Quina nota em posaria Ted, com a estudiant?
Ahir vaig provar aquesta línia de pensament, per veure com reaccionava. Potser és força original,
encara que ho dubto. M’ha semblat que t’agradaria sentir-ho… m’interessen els teus comentaris. La
discussió:
SENYORETA PRINGLE—CÒPIA ÀUDIO 94.
«El que no pots negar, Ted, és que la majoria de les grans obres d’art de la humanitat han estat
inspirades per la devoció religiosa. ¿No demostra alguna cosa, això?»
«Sí… però no demostra res que pugui reconfortar creients de cap mena! De tant en tant, la gent es
diverteix fent llistes de les coses més Grans i les més Magnífiques i les Millors… segur que a la teva
època era un entreteniment popular.»
«I tant que sí.»
«Doncs hi ha hagut uns quants intents prou famosos de fer això mateix amb les diverses arts. És
clar que aquestes llistes no poden establir valors absoluts… eterns… però són interessants i
demostren com canvien els gustos d’època en època…
»L’última llista que vaig veure (era a l’Artnet de la Terra fa només uns quants anys) estava
dividida en Arquitectura, Música, Arts Visuals… en recordo uns quants exemples… el Partenó, el
Taj Mahal… la Tocata i fuga de Bach era en primera posició a la llista de la música, seguida de la
Missa de rèquiem de Verdi. A la llista de l’art, la Monna Lisa, és clar.
»Després… no estic segur de l’ordre… un grup d’estàtues de Buda de no sé ben bé quin lloc de
Sri Lanka, i la màscara mortuòria d’or del jove rei Tut.
»Encara que em pogués recordar de tota la resta, i no puc, és clar, tant és: el que ens resulta més
interessant és el seu rerefons cultural i religiós. En conjunt, no dominava cap religió… tret del cas de
la música. I això va ser producte d’un accident purament tecnològic: l’orgue i els altres instruments
musicals preelectrònics es van perfeccionar a l’Occident cristianitzat. Podria haver estat molt
diferent si, per exemple, els grecs o els xinesos no haguessin considerat les màquines com a poca
cosa més que joguines.
»Però el que tanca definitivament la qüestió, si més no en la meva opinió, és el consens general
sobre l’obra d’art més important de la història de la humanitat. Una vegada i una altra, a gairebé totes
les llistes, es considera que és… Angkor Wat. Però la religió que va inspirar Angkor Wat fa segles
que es va extingir; ni tan sols sabem exactament com era, només sabem que hi figuraven centenars de
déus, i no pas un de sol!»
«M’agradaria poder presentar aquests arguments al pobre rabí Berenstein… segur que hauria
tingut una bona resposta.»
«No ho dubto. A mi també m’hauria agradat conèixer-lo. I estic content que no fos viu per veure
com va acabar Israel.»
FINAL ÀUDIO
Vet-ho aquí, Indra. M’agradaria que el Granimedes tingués Angkor Wat al menú… no l’he vist
mai… però no es pot tenir tot…
I ara, la pregunta que de debò tenies ganes que et contestés… ¿per què està tan content el doctor
Ted de tenir-me aquí?
Saps que està convençut que la clau de molts misteris és a Europa, on no s’ha permès que aterrés
ningú des de fa mil anys.
Ell pensa que jo puc ser una excepció. Li sembla que hi tinc un amic. Sí… Dave Bowman, o
qualsevol cosa en la qual s’hagi pogut convertir…
Sabem que va sobreviure d’alguna manera després de ser absorbit pel Monòlit Germà Gran… i
que més tard va tornar a visitar la Terra. Però hi ha més coses que jo no sabia. Molt poca gent les
sap, perquè als ganis els fa vergonya parlar-ne…
Ted Khan s’ha passat anys acumulant proves, i ara està prou convençut dels fets… encara que no
en té cap explicació. Com a mínim en sis ocasions, amb un període d’un segle d’interval,
observadors fiables a Anubis han informat sobre una… aparició… com la que va tenir Heywood
Floyd a bord de la Discovery. Tot i que cap d’ells coneixia l’existència d’aquell incident, tots van
poder identificar Dave quan se’ls va ensenyar el seu holograma. I hi va haver una altra aparició a
bord d’una nau de reconeixement que es va acostar molt a Europa, fa sis-cents anys…
Individualment, ningú no es prendria aquests casos seriosament, però tots plegats segueixen una
pauta. Ted està convençut que Dave Bowman sobreviu sota alguna forma, probablement en un estat
d’associació amb el Monòlit que anomenem la Gran Muralla. I que encara té algun interès en els
nostres afers.
Malgrat que no ha fet cap intent per comunicar-s’hi, Ted té l’esperança de poder-hi establir
contacte. I pensa que jo sóc l’únic ésser humà capaç de fer-ho…
Encara no m’hi he decidit. Demà ho parlaré amb el capità Chandler. Ja te’n faré saber el resultat.
Petons, Frank.
DESAR.
TRANSMETRE —INDRA
21. Quarantena
—¿CREUS EN FANTASMES, Dim?
—És clar que no, però com a qualsevol persona assenyada, em fan por. ¿Per què ho preguntes?
—Si no era un fantasma, era el somni més vívid que he tingut mai. Aquesta nit he tingut una
conversa amb Dave Bowman.
Poole sabia que el capità Chandler se’l prendria seriosament, quan l’ocasió ho exigís; no va
quedar decebut.
—Interessant… però hi ha una explicació òbvia. Vius a la Suite Bowman, per l’amor de Deos!
Tu mateix m’has dit que et fa la impressió que està embruixada.
—Estic segur… un noranta-nou per cent segur, posem… que tens tota la raó, i que el somni l’han
provocat les converses que he tingut amb el professor Ted. ¿Has sentit parlar mai de les aparicions
ocasionals d’en Dave Bowman a Anubis una vegada cada cent anys? Igual com va fer amb el doctor
Floyd a bord de la Discovery, després que la reactivessin.
—¿Què hi va passar, allà? He sentit històries estranyes, però mai no me les he pres seriosament.
—El doctor Khan sí, i jo també… he vist les gravacions originals. Floyd està assegut a la meva
antiga cadira i un núvol de pols es forma al seu darrere, i agafa la forma del cap de Dave. I llavors li
comunica aquell famós missatge, li diu que han de marxar d’allà.
—¿Qui hagués pogut deixar de fer-ho? Però això va ser fa mil anys. Molt de temps per poder
falsificar proves.
—¿I quin sentit tindria? Khan i jo ens ho vam estar mirant ahir. Em jugaria la vida que és autèntic.
—Estic d’acord amb tu, de fet. I he sentit parlar d’aquestes aparicions…
La veu de Chandler es va anar perdent, i va semblar una mica avergonyit.
—Fa molt de temps, vaig tenir una xicota aquí, a Anubis. Em va dir que el seu avi havia vist
Bowman. Jo me’n vaig riure.
—M’agradaria saber si Ted té aquesta aparició a la seva llista. ¿El pots posar en contacte amb la
teva amiga?
—Eeh… m’estimo més que no. Fa anys que no ens parlem. Ja no sé si és aquí, o a la Lluna, o a
Mart… De tota manera, ¿per què hi està interessat el professor Ted?
—És d’això que et volia parlar.
—Em sembla que et veig venir… Endavant.
—Ted pensa que Dave Bowman, o qualsevol cosa en la qual s’hagi pogut convertir encara
existeix… allà dalt, a Europa.
—¿Després de mil anys?
—Home… mira’m a mi.
—Una sola mostra és una estadística molt pobra, deia el meu professor de matemàtiques. Però
continua…
—És una història complicada… o potser un trencaclosques, i ens falten la majoria de les peces.
Però tothom està més o menys d’acord que alguna cosa crucial va esdevenir als nostres avantpassats
quan aquell Monòlit va aparèixer a l’Àfrica, fa quatre milions d’anys. Representa un punt d’inflexió
en la prehistòria… la primera aparició de les eines… i de les armes… i de la religió… No pot ser
pura coincidència. El Monòlit ens devia fer alguna cosa… segur que no es devia estar allà quiet i
prou, acceptant passivament la nostra adoració…
»A Ted li agrada citar un paleontòleg famós que va dir: “L’AMT-0 ens va fotre una puntada de
peu evolutiva.” Ell diu que la puntada de peu no va ser en una direcció del tot desitjable. ¿Era
necessari que fóssim tan mesquins i dolents per poder sobreviure? Potser sí… Tal com jo ho entenc,
Ted pensa que hi ha alguna cosa bàsicament errònia en el cablatge dels nostres cervells, que ens fa
incapaços de pensar consistentment d’una manera lògica. I per empitjorar la situació, malgrat que
totes les criatures necessiten una certa mesura d’agressivitat per sobreviure, sembla que nosaltres en
tenim molta més de la que seria estrictament necessària. I cap altre animal tortura els seus semblants,
com nosaltres. ¿És un accident evolutiu… mala sort genètica, potser?
»Tothom està també més o menys d’acord que l’AMT-1 va ser situat a la Lluna per al seguiment
del projecte… de l’experiment… tant és, del que fos. I l’AMT-1 havia d’informar a Júpiter… el lloc
més lògic on es pot instal·lar un centre de control al sistema solar. Per això hi havia allà un altre
Monòlit, el Germà Gran, que ens esperava. Feia quatre milions d’anys que esperava, quan va arribar
la Discovery. ¿Hi estàs d’acord, de moment?
—Sí; sempre he pensat que aquesta és la teoria més plausible.
—Ara comencem amb les especulacions. Segons sembla, Bowman va ser engolit pel Germà
Gran, però malgrat tot sembla que la seva personalitat ha sobreviscut d’alguna manera. Vint anys
després d’aquella trobada amb Heywood Floyd durant la segona expedició a Júpiter, van tornar a
establir contacte a bord de la nau Universe, quan Floyd s’hi va incorporar per l’aproximació, el
2061, al cometa Halley. Si més no, és el que diu a les seves memòries… encara que tenia força més
de cent anys, quan les va dictar.
—Potser ja estava senil.
—No pas segons tots els documents i els testimonis de l’època! I a més… això potser encara
resulta més significatiu… el seu nét Chris va tenir algunes experiències igualment estranyes quan la
Galaxy va realitzar el seu aterratge forçós a Europa. I és clar, allà és on ara hi ha el Monòlit… o un
Monòlit. Envoltat d’europans…
—Ja començo a veure on vol anar a parar el doctor Ted. Això és el mateix que ens va passar a
nosaltres… el cicle torna a començar. Volen criar els europs per fer-los arribar a les estrelles.
—Exacte… tot encaixa. Júpiter va fer ignició per donar-los un sol que pogués descongelar el seu
món glaçat. L’advertència perquè no ens hi acostéssim segurament devia ser perquè no interferíssim
en el seu desenvolupament…
—¿On l’havia sentida, jo, aquesta idea? És clar, Frank… és de fa mil anys… de la teva època!
«La Primera Directriu»! Encara ens fan riure molt, aquells episodis de Star Trek.
—¿T’he dit mai que vaig conèixer alguns dels actors? Es quedarien de pedra, si em poguessin
veure ara mateix… I mai no he sabut què pensar d’aquesta política de no interferència. El Monòlit la
va violar clarament amb nosaltres, allà a l’Àfrica. I es podria argumentar que amb uns resultats
desastrosos…
—Doncs espero que vagi millor la pròxima vegada… a Europa!
Poole va riure, sense gaire alegria.
—Khan ha fet servir exactament les mateixes paraules.
—¿Què li sembla, a ell, que hauríem de fer? I sobretot, ¿quin paper hi has de tenir tu, en tot això?
—Primer de tot, hem d’esbrinar què hi passa de debò, a Europa… i per què. Observant des de
l’espai no n’hi ha prou.
—¿Quina altra cosa podem fer? Totes les sondes que els ganis hi han enviat han esclatat just
abans d’aterrar.
—I des de la missió de rescat de la Galaxy, totes les naus tripulades han estat desviades per
alguna mena de camp de força, que ningú no pot entendre. Molt interessant: demostra que, sigui el
que sigui, el vigilant d’Europa és protector, però no pas malèvol. I el més important de tot és que
d’alguna manera pot examinar les naus que se li acosten. Pot distingir entre robots i humans.
—Doncs a mi, a vegades em costa. Continua.
—Ted pensa que hi ha un ésser humà que podria arribar a la superfície d’Europa… perquè hi té
un antic amic que potser podrà exercir alguna influència sobre les autoritats.
El capità Dimitri Chandler va deixar anar un xiulet llarg i greu.
—I tu ¿t’hi vols arriscar?
—Sí. ¿Què hi puc perdre?
—Un vehicle llançadora molt valuós, si sóc capaç d’endevinar-te el pensament. ¿Era per això
que volies aprendre a pilotar la Falcon?
—Doncs, ara que ho dius… hi havia pensat, sí.
—M’ho hauré de rumiar… reconec que m’intriga, però hi ha un munt de problemes.
—Et conec, i estic segur que no hi haurà cap entrebanc… tan bon punt hagis decidit ajudar-me.
22. Aventura
SENYORETA PRINGLE —LLISTA MISSATGES PRIORITARIS DE LA TERRA.
GRAVAR.
Benvolguda Indra… no voldria resultar dramàtic, però aquest podria ser el meu últim missatge
des de Ganimedes. Quan el rebis, ja hauré marxat cap a Europa.
Tot i que és una decisió sobtada, i ningú no n’està més sorprès que jo mateix, m’ho he rumiat
molt. Ja et deus imaginar que Ted Khan n’és responsable en gran part… que et doni ell les
explicacions, si jo no torno.
Sisplau, no m’entenguis malament… De cap manera considero que això sigui una missió suïcida!
Però els arguments de Ted m’han convençut en un noranta per cent, i m’han despertat tanta curiositat
que no em podria perdonar mai si desaprofités aquesta oportunitat, única a la meva vida. Potser
hauria de dir: única a les meves vides…
Pilotaré la llançadora unipersonal del Goliath, la Falcon… m’hauria agradat tant poder fer una
demostració amb ella als meus antics col·legues de l’Administració Espacial! Si ens hem de refiar de
les experiències anteriors, el més segur és que em desviaran la trajectòria i m’allunyaran d’Europa
abans no hi pugui aterrar. Malgrat tot, encara que passi això, alguna cosa podré esbrinar…
I si el vigilant d’Europa —possiblement el Monòlit local, la Gran Muralla— decideix tractar-me
com a les sondes robot que s’ha carregat anteriorment, mai no ho arribaré a saber. Estic disposat a
córrer aquest risc.
Gràcies per tot, i dóna molts records a Joe. Petons des de Ganimedes… i aviat, espero, des
d’Europa.
DESAR.
TRANSMETRE.
IV. El regne del sofre
23. Falcon
—EUROPA ÉS A UNS quatre-cents quilòmetres de Ganimedes, en aquests moments —va informar
el capità Chandler a Poole—. Si vas a tot gas (gràcies per ensenyar-me aquesta expressió!), la
Falcon t’hi pot portar en una hora. Però no t’ho recomano: el nostre amic misteriós es podria
alarmar, si veu que algú se li acosta tan ràpid.
—És veritat… i vull temps per pensar. M’hi estaré unes quantes hores, com a mínim. I encara tinc
l’esperança… —Poole va deixar la frase inacabada.
—¿L’esperança de què?
—De poder establir contacte d’alguna manera amb Dave, o amb el que sigui, abans de provar
d’aterrar.
—Sí, sempre és una mica violent aparèixer als llocs sense que t’hi hagin convidat… Ho és fins i
tot amb la gent que coneixes; encara ho ha de ser més amb uns perfectes estranys com els europs.
Potser t’hauries d’endur uns quants regals… ¿Què feien servir, els antics exploradors? Em sembla
que els miralls i els collarets eren molt populars, en aquella època.
El to festiu de Chandler no amagava la preocupació que sentia per Poole i per aquell aparell tan
valuós que era a punt de deixar a les seves mans… i del qual el capità del Goliath era el responsable
final.—
Encara no he decidit com ens ho farem. Si tornes convertit en un heroi, vull que la teva glòria
m’esquitxi una mica. Però si perds la Falcon i et perds a tu mateix, ¿què podré dir? ¿Que vas robar la
llançadora quan estàvem distrets? Em sembla que això no s’ho creurà ningú. El Control de Trànsit de
Ganimedes és molt eficient… ho ha de ser per força! Si marxessis sense informar-ne prèviament, et
tindrien controlat en un microse… en un mil·lisegon, vull dir. No podràs marxar de cap manera si no
presento el teu pla de vol amb antelació.
»Això és el que penso fer, si no se m’acudeix res millor a última hora: agafaràs la Falcon per fer
una prova final de qualificació… tothom sap que ja has fet sortides tot sol. Et col·locaràs a una
òrbita dos mil quilòmetres per damunt d’Europa… és una cosa ben normal: la gent ho fa
contínuament, i sembla que les autoritats locals no hi tenen cap inconvenient.
»Temps total estimat de vol, cinc hores, deu minuts més o menys. Si tot d’una t’hi repenses i no
vols tornar a casa, ningú no hi podrà fer res… si més no, ningú de Ganimedes. Jo, és clar, organitzaré
una mica d’enrenou, indignat, i diré que m’alarmen uns errors de navegació tan exagerats, etcètera,
etcètera. Qualsevol cosa que pugui quedar bé davant del tribunal d’investigació.
—¿Tan lluny caldrà arribar? No vull fer res que et pugui portar problemes.
—No pateixis… ja és hora que aquí passi alguna cosa emocionant. Però només el coneixem tu i
jo, aquest pla; no el mencionis a la tripulació… Vull que presentin… ¿com era aquella altra
expressió que em vas ensenyar?… una «negativa plausible».
—Gràcies, Dim… t’agraeixo de debò això que fas. I espero que mai no t’hagis de penedir
d’haver-me pujat a bord del Goliath, allà al voltant de Neptú.
A Poole li va costar no despertar sospites entre els seus companys de tripulació, a causa del seu
comportament mentre preparaven la Falcon per a un vol que se suposava que havia de ser curt i
rutinari. Només ell i Chandler sabien que podia resultar justament al contrari.
Però, de tota manera, tampoc s’abocava cap al desconegut tan a cegues com havien fet ell i Dave
Bowman mil anys enrere. Emmagatzemats a la memòria de la llançadora, hi havia mapes d’alta
resolució d’Europa, que mostraven detalls fins i tot de pocs metres de longitud. Sabia exactament on
volia anar; només quedava per veure si li permetrien trencar una quarantena de tants segles.
24. Fugida
—CONTROL MANUAL, sisplau.
—¿N’estàs segur, Frank?
—Ben segur, Falcon… Gràcies.
Per molt il·lògic que pugui semblar, a la gran majoria de la raça humana li resultava impossible
no expressar-se educadament amb els seus fills artificials, per molt obtusos que fossin. S’havien
escrit molts volums de psicologia, i també guies populars (Què cal fer per no ferir els sentiments
del vostre ordinador, Intel·ligència artificial, irritació natural eren alguns dels títols més coneguts)
sobre el tema de l’etiqueta home-màquina. Feia temps s’havia decidit que, per molt inconseqüent que
pogués resultar la grolleria vers els robots, convenia no practicar-la. Es podia estendre massa
fàcilment a les relacions humanes.
La Falcon estava en òrbita, tal com prometia el seu pla de vol, a la distància prou segura d’uns
dos mil quilòmetres per damunt d’Europa. El quart creixent de la lluna gegant dominava el cel al seu
davant, i fins i tot l’àrea que Llucifer no il·luminava estava tan encesa per la llum del Sol, molt més
distant, que tots els detalls eren clarament visibles. Poole no necessitava cap ajuda òptica per veure
la seva destinació prevista, a la costa encara congelada del mar de Galilea, no gaire lluny de
l’esquelet de la primera nau espacial que va aterrar en aquell món. Tot i que els europans s’havien
endut feia molt de temps els seus components metàl·lics, la malaurada nau xinesa encara complia la
funció de monument a la seva tripulació; i era molt adient que l’única «ciutat» —encara que fos
alienígena— que hi havia en tot aquell món s’hagués anomenat «Tsienville».
Poole havia decidit baixar al damunt del mar i llavors volar lentament cap a Tsienville, amb
l’esperança que aquesta tàctica semblés amistosa o, si més no, pacífica. Tot i que reconeixia que el
pla resultava força ingenu, no se li acudia cap alternativa millor.
Llavors, de sobte, quan ja era per sota del nivell dels mil quilòmetres, hi va haver una
interrupció; no pas de la mena que desitjava, tot i que aquesta també l’havia estat esperant.
—Aquí Control de Ganimedes a Falcon. S’ha apartat del seu pla de vol. Sisplau, informi
immediatament de què passa.
Era difícil ignorar una petició tan neguitosa, però en aquelles circumstàncies li va semblar que
era el millor.
Exactament trenta segons després, i cent quilòmetres més a prop d’Europa, Ganimedes va repetir
el seu missatge. Poole el va ignorar un cop més… però Falcon no.
—¿N’estàs ben segur, que vols fer això, Frank? —va preguntar la llançadora. Encara que Poole
sabia perfectament que s’ho imaginava, hauria jurat que es podia sentir una nota d’angoixa a la seva
veu.
—Ben segur, Falcon. Sé exactament què faig.
Allò era completament fals, és clar, i en qualsevol moment podria resultar necessari dir més
mentides, i a un públic molt més sofisticat.
Unes llums indicadores que poques vegades s’activaven van començar a fer pampallugues a la
vora del tauler de control. Poole va somriure satisfet: tot anava segons el pla previst.
—Aquí Control de Ganimedes! ¿Em rep, Falcon? Opera amb control manual i per tant m’és
impossible d’ajudar-lo. ¿Què passa? Està efectuant un descens cap a Europa. Sisplau, confirmi
immediatament.
Poole va començar a experimentar unes lleugeres punxades de culpa a la consciència. Li va
semblar que reconeixia la veu de la controladora, i estava pràcticament convençut que era una dama
encantadora que havia conegut en una recepció organitzada per l’alcalde, no gaire temps després de
la seva arribada a Anubis. Se la sentia veritablement alarmada.
Tot d’una, va saber com alleujar el seu neguit… amb una estratègia que prèviament havia deixat
de banda per considerar-la massa absurda. Potser, al cap i a la fi, valia la pena provar-ho: ben segur
que no faria cap mal… i fins i tot podia funcionar.
—Aquí Frank Poole, des de la Falcon. Estic molt bé… però sembla com si alguna cosa hagués
pres el control de la nau, i fa que la llançadora es dirigeixi cap a Europa. Espero que rebin aquesta
transmissió… continuaré informant mentre sigui possible.
El cas era que, de fet, no havia dit cap mentida a la controladora neguitosa, i tenia l’esperança
que algun dia podria trobar-s’hi cara a cara amb la consciència prou neta.
Va continuar transmetent, i es va esforçar per sonar ben sincer malgrat que tan sols fregava la
perifèria de la veritat.
—Repeteixo, aquí Frank Poole a bord de la llançadora Falcon, en descens cap a Europa. Haig de
suposar que una força exterior ha pres el control de la meva nau, i que la vol fer aterrar sense danys.
»Dave… sóc el teu antic company, Frank. ¿Ets tu l’entitat que em controla? Tinc raons per creure
que ets a Europa.
»Si hi ets… tinc moltes ganes de veure’t… tant és on siguis, o què siguis.
En cap moment va esperar que hi hagués resposta: fins i tot el Control de Ganimedes havia quedat
mut de sorpresa.
I malgrat tot, sí que en va rebre una, de resposta. La Falcon continuava el seu descens cap al mar
de Galilea.
Europa era només a cinquanta quilòmetres de distància; a simple vista, Poole podia veure la
barra negra i estreta allà on el més gran dels monòlits feia guàrdia —si era allò el que feia— als
afores de Tsienville.
A cap ésser humà se li havia permès acostar-se tant des de feia mil anys.
25. Foc a les profunditats
DURANT MILIONS D’ANYS havia estat un món oceànic, amb les seves aigües ocultes protegides del
buit de l’espai per una crosta de gel. A la majoria de llocs, el gel tenia quilòmetres de gruix, però hi
havia línies més febles per on s’havia esquerdat i esberlat. Llavors hi havia hagut una batalla breu
entre dos elements implacablement hostils que no entraven en contacte directe a cap altre món del
sistema solar. La guerra entre Mar i Espai sempre acabava amb les mateixes taules: l’aigua exposada
bullia i es congelava simultàniament, i reparava d’aquesta manera l’armadura de gel.
Els mars d’Europa s’haurien congelat completament molt de temps enrere sense la influència de
Júpiter, tan proper. La seva gravetat masegava contínuament el nucli del petit món; les forces que
convulsionaven Ió també treballaven aquí, tot i que amb molta menys ferocitat. A les profunditats, a
tot arreu s’evidenciava aquest estira-i-arronsa entre planeta i satèl·lit: en el bramul i el tro continus
dels terratrèmols submarins, en el xiscle dels gasos que s’escapaven de l’interior, en les ones de
pressió infrasònica de les allaus que escombraven les planes abissals. En comparació amb els
oceans tumultuosos que cobrien Europa, fins i tot l’enrenou dels mars de la Terra s’assemblava molt
al silenci.
Aquí i allà, escampats pels deserts de les profunditats, hi havia oasis que haurien fascinat i
delectat qualsevol biòleg terrestre. S’estenien diversos quilòmetres al voltant de les masses
complicades de canonades i xemeneies dipositades per les salmorres minerals que brollaven de
l’interior del satèl·lit. Sovint creaven paròdies naturals de castells gòtics, en els quals bategaven a un
ritme lent líquids bullents i negres, com si els impulsés un cor poderós. I, com la sang, aquells líquids
eren la veritable empremta de la vida mateixa.
Els fluids bullents allunyaven el fred mortal que s’escolava des de dalt, i formaven illes
d’escalfor als llits marins. Igualment important era el fet que portaven de l’interior d’Europa tots els
elements químics necessaris per a la vida. Uns oasis igual de fèrtils que aquells, que oferien menjar i
energia en abundància, havien estat descoberts pels exploradors dels oceans terrestres, durant el
segle XX. Aquí eren presents en una escala immensament més gran, i amb una varietat enormement
més abundant.
Estructures delicades, com teranyines, que semblaven ser l’anàleg de les plantes, creixien a les
zones «tropicals» més properes a les fonts de calor. Entremig seu, s’arrossegaven estranys llimacs i
cucs; alguns s’alimentaven d’aquelles plantes, d’altres directament de les aigües farcides de minerals
que els envoltaven. A més distància dels focs submarins al voltant dels quals totes aquelles criatures
s’escalfaven, vivien organismes més resistents i robustos, no gaire diferents dels crancs i les aranyes.
Exèrcits de biòlegs s’haurien pogut passar diverses vides estudiant un sol oasi de grandària
discreta. A diferència dels mars paleozoics terrestres, l’abisme europà no era un ambient estable, i
per tant l’evolució hi progressava amb una rapidesa esparverant, i produïa multitud de formes
fantàstiques. I totes compartien el mateix ajornament indefinit de la sentència; tard o d’hora, cada font
de vida es debilitaria i moriria, a mesura que les forces que la impulsaven traslladessin el seu focus
a una altra banda. Els llits marins d’Europa eren plens de les restes d’aquestes tragèdies;
incomptables àrees circulars estaven farcides dels esquelets i de les restes incrustades de minerals
de criatures mortes, allà on capítols sencers d’evolució havien estat esborrats del llibre de la vida.
Algunes criatures només havien deixat com a record unes closques enormes i buides, com trompetes
recargolades, més grans que una persona. I hi havia mol·luscs de moltes formes, bivalves i fins i tot
trivalves, i també espirals de pedra de molts metres de llargada… exactament iguals que els
preciosos ammonits que van desaparèixer tan misteriosament dels oceans de la Terra al final del
període cretaci.
Entre les meravelles més grans de l’abisme europà, hi havia els rius de lava incandescent que
brollaven de les calderes dels volcans submarins. La pressió a aquestes profunditats era tan gran que
l’aigua, en contacte amb el magma roent, no es podia convertir en vapor, i per tant els dos líquids
havien de coexistir en una treva incòmoda.
Allà, en un altre món i amb actors alienígenes, s’havia produït alguna cosa semblant a la història
d’Egipte, molt de temps abans del naixement de l’home. Igual que el Nil, que havia dut vida a una
cinta estreta de desert, aquell riu d’escalfor havia vivificat les profunditats europanes. Al llarg de les
seves ribes, en una zona que mai tenia més d’uns pocs quilòmetres d’amplada, espècie rere espècie
havia evolucionat, prosperat i desaparegut. I algunes havien deixat enrere monuments permanents.
Sovint, no era fàcil distingir-los de les formacions naturals al voltant dels orificis termals, i fins i
tot quan es veia clarament que no eren purament producte de la química, costava decidir si podien ser
producte de l’instint o de la intel·ligència. A la Terra, els tèrmits aixecaven edificis gairebé tan
impressionants com qualsevol dels que es podien trobar en l’oceà vastíssim que embolcallava aquell
món congelat.
Al llarg d’aquella estreta cinta de fertilitat als deserts de les profunditats, es podien haver alçat i
caigut cultures i fins i tot civilitzacions senceres, podien haver desfilat —o nedat— exèrcits a les
ordres de Tamerlans o Napoleons europans. I la resta del seu món mai no ho hauria sabut, perquè tots
els seus oasis estaven tan aïllats els uns dels altres com ho estan els mateixos planetes. Les criatures
que vivien reconfortades per la llum dels rius de lava, i que s’alimentaven a la vora dels orificis
ardents, no podien creuar l’erm hostil que separava les seves illes solitàries. Si mai havien produït
historiadors i filòsofs, cadascuna d’aquelles cultures hauria estat convençuda de trobar-se sola a
l’univers.
Però fins i tot l’espai entre els oasis no estava completament privat de vida; hi havia criatures
més resistents que desafiaven els seus rigors. Alguns eren els anàlegs europans dels peixos: torpedes
aerodinàmics, impulsats per cues verticals i dirigits per aletes longitudinals. La semblança amb els
habitants que havien tingut més èxit dels oceans terrestres era inevitable; enfrontada amb els mateixos
problemes d’enginyeria, l’evolució ha de donar respostes molt similars. Com a exemple, el dofí i el
tauró: superficialment, gairebé idèntics, però procedents de branques molt distants de l’arbre de la
vida. Hi havia, però, una diferència molt òbvia entre els peixos dels mars europans i els dels oceans
terrestres; no tenien brànquies, perquè amb prou feines hi havia gens d’oxigen que es pogués extreure
de les aigües on nedaven. Com les criatures al voltant dels orificis geotermals de la Terra, el seu
metabolisme es basava en els compostos del sofre, presents en abundància en aquell medi volcànic.
I molt pocs tenien ulls. A part de la resplendor guspirejant dels dolls de lava, i dels llampecs
ocasionals de bioluminiscència d’algunes criatures a la recerca de parella, o de caçadors a la captura
de preses, era un món sense llum.
I també era un món condemnat a desaparèixer. No tan sols les seves fonts d’energia eren
esporàdiques i constantment canviants, sinó que les forces que les impulsaven s’afeblien a bon ritme.
Encara que desenvolupessin veritable intel·ligència, els europans estaven atrapats entre el foc i el
gel.
Tret que s’esdevingués un miracle, moririen quan el seu món patís la congelació final.
Llucifer havia forjat aquell miracle.
26. Tsienville
ALS MOMENTS FINALS, quan s’acostava a la costa a uns tranquils cent quilòmetres per hora, Poole
es va preguntar si hi hauria alguna intervenció d’última hora. Però no va passar res d’estrany, fins i
tot quan va resseguir lentament amb la seva nau la cara negra i imponent de la Gran Muralla.
Era el nom inevitable que rebia el Monòlit d’Europa, perquè contràriament als seus germans
petits de la Terra i de la Lluna, jeia horitzontalment i tenia més de vint quilòmetres de llarg. Tot i que
era literalment milers de milions de vegades més gran en volum que l’AMT-0 i l’AMT-1, les seves
proporcions eren exactament les mateixes: aquella intrigant relació d’1:4:9, que havia inspirat tantes
bajanades numerològiques al llarg dels segles.
Com que la cara vertical tenia gairebé deu quilòmetres d’alçada, una teoria plausible afirmava
que entre moltes de les seves funcions, la Gran Muralla servia de paravent, i protegia Tsienville de
les galernes ferotges que ocasionalment bufaven des del mar de Galilea. Eren molt menys freqüents
ara que el clima s’havia estabilitzat, però mil anys abans haurien estat un factor severament
descoratjador per a qualsevol forma de vida que emergís de l’oceà.
Encara que n’havia tingut la intenció, Poole no havia trobat mai temps per visitar el Monòlit de
Tycho —que encara era d’alt secret quan ell va marxar cap a Júpiter— i la gravetat de la Terra feia
que li resultés inaccessible el seu bessó a Olduvai. Però havia vist tan sovint les seves imatges que li
resultaven igual de familiars que la seva pròpia mà (¿quanta gent, s’havia preguntat sovint, seria
capaç de reconèixer la seva pròpia mà?). A part de l’enorme diferència d’escala, no hi havia cap
manera de distingir la Gran Muralla de l’AMT-1 i l’AMT-0… ni tampoc, al cap i a la fi, del «Germà
Gran» que la Leonov havia trobat en òrbita al voltant de Júpiter.
Segons algunes teories, potser prou boges per ser certes, de fet tan sols existia un Monòlit
arquetípic, i tota la resta —fos quina fos la seva mida— n’eren únicament projeccions o imatges.
Poole va recordar aquestes idees quan es va adonar de la netíssima, diàfana llisor de la gegantina
paret d’eben de la Gran Muralla. Sens dubte, després de tants segles en un ambient tan hostil com
aquell, hauria d’haver acumulat alguns claps de brutícia! Però se’l veia tan immaculat com si un
exèrcit de netejavidres n’acabés de polir fins a l’últim centímetre quadrat.
Llavors va recordar que, malgrat que tots els visitants de l’AMT-1 i l’AMT-0 havien sentit
l’impuls irresistible de tocar les seves superfícies que semblaven immaculades, ningú no ho havia
aconseguit mai. Dits, trepants de diamant, ganivets làser… tot lliscava al damunt dels Monòlits com
si estiguessin banyats amb una pel·lícula impenetrable. O com si —segons deia una altra teoria
popular— no acabessin d’estar en aquest univers, sinó que n’estiguessin separats, d’alguna manera,
per una fracció de mil·límetre absolutament infranquejable.
Va fer una volta sencera i reposada a la Gran Muralla, que es va mantenir completament
indiferent a les seves maniobres. Llavors va portar la llançadora —encara sota control manual, per si
de cas el Control de Ganimedes feia algun altre intent de «rescatar-lo»— cap als afores de
Tsienville, i va flotar sobre la zona tot buscant el millor lloc per aterrar.
L’escena que es veia a través de la menuda finestra panoràmica de la Falcon li resultava
completament familiar; l’havia examinada moltes vegades en gravacions fetes des de Ganimedes,
sense imaginar-se mai que un dia l’observaria en persona. Segons semblava, els europs no tenien
idea d’urbanisme; hi havia centenars d’estructures hemisfèriques escampades, aparentment a l’atzar,
en una àrea d’aproximadament un quilòmetre de llarg. N’hi havia de tan petites que fins i tot la
mainada humana s’hi hauria trobat encongida; encara que n’hi havia d’altres prou grans per acollir
una família força nombrosa, no n’hi havia cap que s’aixequés més de cinc metres del terra.
I totes estaven fetes del mateix material, que brillava amb un blanc fantasmagòric sota la doble
llum del dia. A la Terra, els esquimals havien trobat la mateixa resposta al desafiament del seu propi
medi, glaçat i escàs de materials: els iglús de Tsienville també eren fets de gel.
En comptes de carrers, hi havia canals; res millor per a unes criatures que encara eren amfíbies
en part, i que aparentment tornaven a l’aigua per dormir. Es creia que també ho feien per alimentar-se
i per aparellar-se, tot i que cap d’aquestes hipòtesis s’havia pogut demostrar.
Tsienville havia estat descrita com a «Venècia, feta de gel», i Poole va haver de reconèixer que
era una descripció adient. De tota manera, no es veia cap venecià; semblava com si el lloc estigués
desert des de feia anys.
I vet aquí un altre misteri: malgrat el fet que Llucifer era cinquanta vegades més brillant que el
Sol distant, i que era un element fix al firmament, els europs encara semblaven lligats a l’antic ritme
del dia i de la nit. Tornaven a l’oceà amb la posta del sol, i n’emergien amb la sortida… malgrat el
fet que el nivell d’il·luminació amb prou feines variava. Potser hi havia un paral·lelisme amb la
Terra, on els cicles vitals de moltes criatures eren controlats per la Lluna feble més que no pas pel
Sol, molt més brillant.
D’aquí a una hora es faria de dia, i llavors els habitants de Tsienville tornarien a la superfície i
es dedicarien als seus afers amb molta tranquil·litat… moltíssima, segons la mesura humana. La
bioquímica amb base de sofre que proporcionava energia als europs no era tan eficient com la de
base d’oxigen que proporcionava energia a la gran majoria d’animals terrestres. Fins i tot un peresós
es podia moure més de pressa que un europ, i per tant era difícil considerar-los potencialment
perillosos. Aquelles eren les bones notícies; les dolentes eren que, fins i tot amb les millors
intencions per totes dues bandes, els intents de comunicació serien extremament lents… potser
insuportablement avorrits.
Ja era hora, va decidir Poole, d’informar el Control de Ganimedes. Devien estar d’allò més
neguitosos, i Poole es va preguntar com es devia enfrontar a la situació el seu còmplice, el capità
Chandler.
—Falcon a Ganimedes. Ja deuen poder veure que… eeh… m’han fet aturar al damunt de
Tsienville. No hi ha cap senyal d’hostilitat, i aquí encara tenim nit solar, i per tant els europs són a
sota l’aigua. Tornaré a informar de seguida que toqui terra.
Dim s’hauria sentit orgullós d’ell, va pensar Poole, mentre feia baixar la Falcon, amb tanta
delicadesa com un floc de neu en una clapa llisa de gel. No es volia arriscar amb l’estabilitat, i va
programar el motor d’inèrcia per cancel·lar pràcticament la totalitat del pes de la llançadora; només
en va deixar una fracció suficient, esperava, per evitar que se l’emportés el vent.
Era a Europa… el primer humà que hi posava els peus en un miler d’anys. ¿Havien sentit aquella
mateixa sensació d’eufòria Armstrong i Aldrin quan l’ Eagle havia trepitjat la Lluna? Probablement
devien estar massa enfeinats comprovant els sistemes primitius i en absolut intel·ligents del seu
mòdul lunar.
La Falcon, és clar, feia tot allò automàticament. La cabina estava ara molt silenciosa, tret de
l’inevitable —i tranquil·litzador— murmuri de la seva electrònica ben afinada. Poole va tenir un
espant considerable quan va sentir la veu de Chandler, evidentment pregravada, que va interrompre
els seus pensaments:
«Te n’has sortit! Felicitats! Saps que tenim programat de tornar al Cinyell abans de dues
setmanes, però t’hauria de sobrar temps.
»D’aquí a cinc dies, la Falcon ja sap què ha de fer. Trobarà el camí cap a casa, amb tu o sense
tu. Bona sort, doncs!»
SENYORETA PRINGLE.
ACTIVAR CRIPTOPROGRAMA.
DESAR.
Hola, Dim… gràcies pel teu missatge tan alegre! Em sento ximple, fent servir aquest programa…
com si fos un agent secret en un d’aquells melodrames d’espies que eren tan populars abans que jo
nasqués. Però és clar, això ens donarà una certa intimitat, cosa que pot resultar útil. Espero que la
Senyoreta Pringle l’hagi carregat correctament… I és clar, Senyoreta P, només faig broma!
Per cert, he rebut un bombardeig de peticions de tots els mitjans d’informació del sistema solar.
Sisplau, mira de donar-los allargs… o adreça’ls al doctor Ted. Li agradarà moltíssim haver-se
d’entendre amb ells…
Com que Ganimedes em té en pantalla tota l’estona, no em prendré la molèstia d’explicar-te què
veig. Si tot va bé, hauríem de presenciar una mica d’acció d’aquí a pocs minuts… i sabrem si haurà
estat bona idea deixar que els europs em trobin aquí assegut tranquil·lament, esperant per donar-los
la benvinguda tan bon punt surtin a la superfície…
Passi el que passi, no em representarà una sorpresa tan gran com al doctor Chang i als seus
col·legues quan van aterrar aquí fa mil anys! Vaig tornar a escoltar el seu famós missatge final, just
abans de marxar de Ganimedes. Haig de confessar que em va fer venir una sensació molt estranya…
no vaig poder evitar preguntar-me si podia tornar a passar una cosa com aquella… No m’agradaria
immortalitzar-me de la mateixa manera que el pobre Chang…
És clar que sempre em puc enlairar, si alguna cosa comença a anar malament… i vet aquí una
pensada interessant que se m’acaba d’acudir… Em pregunto si els europs tenen història… qualsevol
mena de registres o arxius… i si poden tenir algun record del que va passar a pocs quilòmetres
d’aquí, ara fa mil anys.
27. Gel i buit
«…SÓC EL DOCTOR Chang, en transmissió des d’Europa, espero que em puguin sentir, sobretot el
doctor Floyd… sé que és a bord de la Leonov… no tinc gaire temps… apunto l’antena del meu vestit
on em sembla que deuen ser… sisplau, comuniquin aquesta informació a la Terra.
»La Tsien ha estat destruïda fa tres hores. Jo sóc l’únic supervivent. Faig servir la ràdio del meu
vestit… no sé si té prou abast, però és l’única possibilitat. Sisplau, escoltin amb atenció…
»HI HA VIDA A EUROPA. Repeteixo: HI HA VIDA A EUROPA.
»Vam aterrar sans i estalvis, vam comprovar tots els sistemes i vam extreure les mànegues per
començar a bombar aigua immediatament als nostres tancs de combustible… per si de cas havíem de
marxar corrents.
»Tot anava segons el pla previst… gairebé semblava massa bo per ser veritat. Els tancs eren mig
plens quan el doctor Lee i jo vam anar a comprovar l’aïllament de les canonades. La Tsien és…
era… a uns trenta metres de la vora del Gran Canal. Les canonades en sortien directament i
travessaven el gel. Molt prim… caminar-hi no resultava gens segur.
»Júpiter era tres quarts ple, i teníem cinc quilowatts de llum encesos a la nau. Semblava un arbre
de Nadal… es reflectia al gel, preciosa…
»Lee ho va veure primer… una massa enorme i fosca que s’alçava de les profunditats. Primer ens
vam pensar que era un banc de peixos, que era massa gran per ser un sol organisme, i llavors va
començar a trencar el gel i a moure’s cap a nosaltres.
»Semblava més aviat un munt enorme d’algues esfilagarsades i molles, que s’arrossegava per
terra. Lee va tornar corrents a la nau per anar a buscar una càmera… Jo em vaig quedar a mirar, i a
informar per ràdio. Aquella cosa es movia tan a poc a poc que no m’hagués costat gens córrer més
que ella. Estava molt més excitat que no pas espantat. Em pensava que sabia quina mena de criatura
era, havia vist fotografies dels boscos de varec a la costa de Califòrnia… però estava ben equivocat.
»…Es veia que tenia problemes. No podia sobreviure de cap manera a una temperatura cent
cinquanta graus per sota del seu medi normal. S’estava congelant a mesura que avançava… se’n
trencaven trossets, com si fossin de vidre… però no deixava d’avançar cap a la nau, com una onada
negra i enorme, cada cop més a poc a poc.
»Jo encara estava tan sorprès que no podia pensar clarament, i no em podia imaginar què provava
de fer aquella criatura. Tot i que es dirigia cap a la Tsien, no deixava de semblar-me completament
inofensiva, com… sí, com un bosc petit en moviment. Recordo que vaig somriure… em va fer pensar
en el bosc de Burnham de Macbeth…
»Llavors, tot d’una, em vaig adonar del perill. Encara que fos completament inofensiva, era molt
pesant… amb tot el gel que duia al damunt, devia pesar unes quantes tones, fins i tot en una gravetat
tan baixa com aquesta. I començava a pujar lentament, dolorosament, pel nostre tren d’aterratge… les
potes de la nau es van començar a doblegar, tot en càmera lenta, com si fos un somni… o un
malson…
»No va ser fins que la nau es va començar a tombar que em vaig adonar de què provava de fer
aquella cosa… i llavors ja era massa tard. Ens hauríem pogut salvar… si tan sols haguéssim apagat
els llums!
»Potser la criatura és fototròpica, i el seu cicle vital s’activa per la llum del sol que es filtra a
través del gel. O potser ha sentit la mateixa atracció que la papallona nocturna sent per la flama. Els
nostres reflectors devien ser més brillants que cap altra cosa que s’hagi vist mai a Europa, fins i tot
que el Sol…
»Llavors la nau va caure. Vaig veure com el casc s’obria, i com es formava un núvol de flocs de
neu quan la humitat interior es va condensar. Tots els llums es van apagar, menys una, que es
gronxava endavant i endarrere penjat d’un cable, un parell de metres per damunt del terra.
»No sé què va passar immediatament després d’això. La següent cosa que recordo és que estava
dret a sota del llum, al costat del que quedava de la nau, amb un polsim fi de neu fresca al meu
voltant. Hi podia veure molt clarament les meves petjades. Hi devia haver anat corrent; potser només
havia transcorregut un minut o dos…
»La planta… encara la considerava una planta… estava immòbil. Em vaig preguntar si l’impacte
l’havia ferida; uns fragments prou grans, tan gruixuts com el braç d’un home, se li havien trencat, com
si fossin branques.
»Llavors el tronc principal es va tornar a començar a moure. Es va apartar del casc i es va
començar a arrossegar cap a mi. Va ser llavors quan vaig estar segur que la criatura era sensible a la
llum: jo era immediatament a sota del reflector de mil watts, que ja havia deixat de gronxar-se.
»Imaginin-se un roure… o millor encara, una figuera de Bengala, amb la seva multitud de troncs i
d’arrels… aixafat per la gravetat i que provés d’arrossegar-se per terra. Va arribar a una distància de
cinc metres de la llum, i llavors es va començar a escampar fins a fer un cercle perfecte al meu
voltant. Presumiblement, aquell era el límit de la seva tolerància, el punt en el qual la fotoatracció es
convertia en repulsió.
»Després d’això, no va passar res durant uns quants minuts. Em vaig preguntar si ja estava
morta… congelada finalment.
»Llavors vaig veure que s’estaven formant uns grans brots a moltes de les branques. Era com
veure una filmació a temps accelerat de flors que s’obren. De fet, em vaig pensar que eren flors…
cadascuna tan gran com el cap d’un home.
»Es van començar a desplegar membranes delicades, de colors preciosos. Fins i tot llavors, vaig
pensar que ningú… que cap cosa… hauria pogut veure mai aquells colors com calia, si nosaltres no
haguéssim portat els nostres llums… els nostres llums fatals… a aquell món.
»Circells, estams, que es movien lleugerament… Em vaig acostar a la paret viva que
m’envoltava, per poder veure exactament què passava. Ni llavors, ni en cap altre moment, em va fer
cap mena de por aquella criatura. Estava convençut que no era malèvola… si és que arribava a tenir
consciència.
»Hi havia dotzenes d’aquelles grans flors, en diversos estadis de desplegament. Ara em
recordaven papallones, com si acabessin de sortir de la crisàlide… les ales arrugades, febles
encara… M’acostava cada cop més a la veritat.
»Però s’estaven congelant… morien tan ràpidament com es formaven. Llavors, una després de
l’altra, van caure dels brots. Durant uns moments, es van remenar com si fossin peixos fora de
l’aigua… i finalment em vaig adonar exactament de què eren. Aquelles membranes no eren pètals…
eren aletes, o el seu equivalent. Aquell era l’estadi larval natatori de la criatura. Probablement es
passa gran part de la seva vida arrelat al llit marí, i llavors envia aquesta prole mòbil a la recerca de
nous territoris. Igual que els corals dels oceans de la Terra.
»Em vaig agenollar per veure més de prop una d’aquelles criatures menudes. Els colors,
bellíssims, es començaven a perdre i a convertir-se en un marró monòton. Alguns dels seus pètalsaleta
s’havien trencat, i havien quedat reduïts a esquerdills fràgils i congelats. Però encara es movia
dèbilment, i quan m’hi vaig acostar va provar d’evitar-me. Em vaig preguntar com devia notar la
meva presència.
»Llavors en vaig adonar que els estams, com n’havia dit jo, tenien tots uns puntets de color blau
brillant als extrems. Semblaven estrelles menudes de safir… o els ulls blaus que hi ha al llarg de la
capa d’una petxina… conscient de la llum, però incapaç de formar imatges veritables. Mentre me’ls
mirava, aquell blau tan vívid es va esvair, les gemmes es van convertir en pedres apagades i
ordinàries…
»Doctor Floyd… o qualsevol altra persona que estigui escoltant… no em queda gaire més temps;
l’alarma del meu sistema de suport vital acaba de sonar. Però gairebé he acabat.
»Llavors vaig saber què havia de fer. El cable d’aquell reflector de mil watts penjava gairebé a
tocar del terra. Hi vaig fer un parell d’estrebades i el llum es va apagar amb una pluja de guspires.
»Em vaig preguntar si podia ser massa tard. Durant uns minuts, no va passar res. I per tant, em
vaig acostar a la paret de branques recargolades que tenia al davant, i li vaig ventar un cop de peu.
»A poc a poc, la criatura es va començar a descargolar i a recular cap al canal. La vaig seguir
ben bé fins a l’aigua i la vaig encoratjar amb uns quants cops de peu més cada vegada que alentia el
pas; notava com els fragments de gel cruixien sota les meves botes… A mesura que s’acostava al
canal, semblava que guanyava força i energia, com si sabés que s’acostava a la seva llar natural. Em
vaig preguntar si sobreviuria, si tornaria a brotar.
»Va desaparèixer a través de la superfície, i va deixar les darreres larves mortes al damunt
d’aquella terra estranya. L’aigua que va quedar exposada va bullir uns quants minuts fins que una
crosta protectora de gel la va aïllar del buit exterior. Llavors vaig tornar cap a la nau, per veure si es
podia salvar alguna cosa… D’això, no en vull parlar.
»Només vull fer dues peticions, doctor. Quan els taxonomistes classifiquin aquesta criatura,
espero que li posin el meu nom.
»I, quan arribi la pròxima nau… demani que s’emportin els nostres ossos cap a la Xina.
»Se m’esgotarà l’energia d’aquí a pocs minuts… m’agradaria saber si algú rep aquesta
transmissió. De tota manera, repetiré aquest missatge tantes vegades com pugui…
»Sóc el professor Chang, a Europa, i vull informar de la destrucció de la nau espacial Tsien. Vam
aterrar al costat del Gran Canal i vam disposar les nostres bombes d’aigua a la vora del gel…»
28. L’alba menuda
SENYORETA PRINGLE. GRAVAR
Ja surt el sol! És estrany… sembla que s’alça molt de pressa, en aquest món que gira tan a poc a
poc! És clar, és clar… el disc és tan petit que surt sencer per damunt de l’horitzó en un instant… No
és pas que hi hagi gaire diferència de llum; si no mirés en aquella direcció, no m’hauria adonat que hi
ha un altre sol dalt del cel.
Però espero que els europs se n’hagin adonat. Generalment tarden menys de cinc minuts a
començar a sortir després de l’Alba Menuda. Em pregunto si ja saben que sóc aquí i estan
espantats…
No… podria ser just a l’inrevés. Potser són curiosos… potser fins i tot es deleixen per veure
l’estrany visitant que ha arribat a Tsienville… Espero que sí…
Ja surten! Espero que els vostres satèl·lits espia estiguin a l’aguait… les càmeres de la Falcon
comencen a gravar…
Es mouen tan a poc a poc! Temo que serà molt avorrit provar de comunicar-se amb ells… encara
que vulguin fer l’esforç de parlar amb mi…
Són molt semblants a la cosa que va fer caure la Tsien, però molt més petits… Em recorden uns
arbres petits, que caminessin al damunt de mitja dotzena de troncs prims. I amb centenars de
branques, que es divideixen en branquillons, que es tornen a dividir… i a dividir. Igual que molts
dels nostres robots no especialitzats… vam tardar tant de temps a adonar-nos que els humanoides
d’imitació eren ridículament maldestres, i que la solució adient era donar-los una gran multitud de
manipuladors petits! Sempre que inventem alguna cosa enginyosa, ens adonem que la Mare Natura ja
hi ha pensat…
Els més menuts són preciosos… com matolls mòbils. M’agradaria saber com es reprodueixen…
¿per brots? No m’havia adonat que fossin tan bonics. Gairebé tan plens de color com els peixos dels
esculls de coral… i potser per les mateixes raons, per atreure la parella, o per enganyar els
predadors fent veure que són una altra cosa…
¿He dit que semblaven matolls? Més aviat rosers… tenen espines! Hi deu haver alguna bona
raó… Estic decebut. Sembla que no s’han adonat que sóc aquí. Tots van directament cap al poble, com
si la visita d’una nau espacial fos una cosa que passés cada dia… només en queden uns quants… Puc
provar una cosa… suposo que deuen poder detectar vibracions sonores, la majoria de criatures
marines poden… encara que aquesta atmosfera és molt prima, i la meva veu no podrà arribar gaire
lluny…
FALCON: ALTAVEU EXTERIOR…
HOLA, ¿EM PODEN SENTIR? EM DIC FRANK POOLE… AHEM… VINC PACÍFICAMENT EN
REPRESENTACIÓ DE TOTA LA HUMANITAT…
Em sento força estúpid, però ¿a algú se li acudeix una cosa millor? De tota manera, quedarà molt
bé per a la posteritat…
Ningú no en fa gens de cas. Els grans i els petits, tots s’arrosseguen cap als seus iglús.
M’agradaria saber exactament què hi fan, a dintre… potser els hauria de seguir. Estic segur que no
em representaria cap perill… em puc moure molt més ràpid que no pas ells…
M’acaba de venir al cap una imatge divertida d’abans de la meva època. Totes aquestes
criatures, que van en la mateixa direcció… semblen els treballadors i els oficinistes que anaven i
tornaven de casa a la feina, abans que l’electrònica fes innecessaris tots aquells desplaçaments.
Tornem-ho a provar, abans no desapareguin tots…
HOLA… SÓC FRANK POOLE, UN VISITANT DEL PLANETA TERRA. ¿EM PODEN SENTIR?
ET PUC SENTIR, FRANK. SÓC DAVE.
29. Els fantasmes dins de la màquina
LA REACCIÓ IMMEDIATA de Frank Poole va ser d’estupefacció absoluta, seguida d’una alegria
aclaparadora. Mai no havia cregut de debò que podria establir cap mena de contacte, ni amb els
europs ni amb el Monòlit. De fet, fins i tot s’havia imaginat que acabaria ventant cops de peu a la
imponent paret d’eben i cridant, emprenyat: «¿És que no hi ha ningú?»
Però no s’hauria d’haver sorprès tant: alguna mena d’intel·ligència havia monitoritzat el seu
apropament des de Ganimedes, i li havia permès d’aterrar. S’hauria d’haver pres Ted Khan més
seriosament.
—Dave —va dir lentament—, ¿ets tu de debò?
¿Qui més podria ser?, va preguntar una part de la seva ment. Però tampoc no era una pregunta
estúpida. Hi havia alguna cosa curiosament mecànica —impersonal— en la veu que se sentia a través
de l’altaveu del tauler de control de la Falcon.
—Sí, Frank. Sóc Dave.
Hi va haver una pausa molt breu; llavors la mateixa veu va continuar, sense cap canvi
d’entonació:
—Hola, Frank. Sóc Hal.
SENYORETA PRINGLE
GRAVAR
Indra, Dim… estic content d’haver gravat tot això, perquè si no ho hagués fet, mai no m’hauríeu
cregut…
Suposo que encara estic sota els efectes d’una commoció. Primer de tot, ¿quins sentiments
m’hauria de despertar algú que va provar de matar-me… que em va matar!… encara que fos mil anys
enrere? Però ara sé que Hal no hi va tenir cap culpa; ningú no en va tenir, de culpa. Hi ha un consell
que sempre he trobat molt útil: «No atribueixis mai a la malvolença allò que només és producte de la
incompetència.» No puc sentir ràbia contra una colla de programadors que no vaig conèixer mai, i
que fa segles que són morts.
Estic content que aquesta transmissió sigui codificada, perquè no sé quin ús se n’hauria de fer, i
moltes de les coses que us diré pot resultar que no siguin res més que ximpleries. Pateixo una
sobrecàrrega d’informació, i he hagut de demanar a Dave que em deixi sol una estona… després de
tots els maldecaps que he patit per poder-me trobar amb ell! Però em sembla que no li he ferit pas els
sentiments: encara no estic segur que en tingui, de sentiments…
¿Què és…? Bona pregunta! Doncs és l’autèntic Dave Bowman, però desproveït de la gran
majoria de la seva humanitat, com… eeh… com la sinopsi d’un llibre, o un text tècnic. Ja ho sabeu,
un resum pot donar tota la informació bàsica… però sense oferir cap mena de pista sobre la
personalitat de l’autor. De tota manera, hi ha hagut moments que m’ha semblat com si encara
conservés algun aspecte del Dave d’abans. No diré pas que s’hagi alegrat de veure’m… més aviat
n’estava moderadament satisfet… I pel que fa a mi, encara estic molt confós. És com si m’hagués
trobat amb un vell amic després d’una llarga separació, i hagués descobert que ara és una persona
diferent. És clar, han passat mil anys… i no em puc imaginar la mena d’experiències que ha patit,
encara que, de seguida ho veureu, ha provat de compartir-ne algunes amb mi.
I Hal… ell també és aquí, sense cap mena de dubte. Gairebé sempre que em parlen, no hi ha
manera de saber quin dels dos ho fa. ¿No es troben exemples de personalitats múltiples en la
literatura mèdica? Potser aquest n’és un.
Li he preguntat com és que els va passar això, a tots dos, i ell… ells… coi, en diré Halman!…
Halman m’ho ha provat d’explicar. Ara us repetiré el que m’ha dit; potser he entès malament alguna
cosa, però és l’única hipòtesi de treball que tinc.
Evidentment, el Monòlit —en les seves diverses manifestacions— és la clau… no, aquesta no és
la paraula adient… ¿no va dir algú que el Monòlit era una mena de ganivet de l’exèrcit suís, a nivell
còsmic? He vist que encara existeixen, tot i que Suïssa i el seu exèrcit van desaparèixer fa segles. És
un aparell d’ús general capaç de fer qualsevol cosa que vulgui fer. O qualsevol cosa per a la qual el
van programar…
A l’Àfrica, fa quatre milions d’anys, ens va ventar aquell cop de peu evolutiu, per bé o per mal.
Llavors el seu germà, a la Lluna, va esperar que sortíssim del bressol. Això ja ens ho imaginàvem, i
Dave ho ha confirmat.
He dit que ja no té gaires sentiments humans, però el que encara té és curiositat… vol saber
coses. I quina oportunitat ha tingut!
Quan el Monòlit de Júpiter el va absorbir —no se m’acut cap paraula millor— es va trobar que
Dave no era gens fàcil de digerir. Encara que el Monòlit el va utilitzar —segons sembla, com a
espècimen capturat i com a sonda per investigar la Terra—, Dave també el va utilitzar a ell. Amb
l’ajuda de Hal —¿qui pot entendre millor un superordinador que un altre superordinador?— ha estat
explorant la seva memòria, i provant d’esbrinar el seu propòsit.
Això us costarà de creure. El Monòlit és una màquina fantàsticament poderosa —penseu què va
fer amb Júpiter!— però no és res més que això. Funciona automàticament; no té consciència. Una
vegada se’m va acudir que potser hauria d’acabar ventant un cop de peu a la Gran Muralla i cridant
«¿És que no hi ha ningú?». I la resposta correcta hauria estat: no, no hi ha ningú, només Dave i Hal…
Pitjor encara, és possible que alguns dels seus sistemes hagin començat a fallar; Dave fins i tot
insinua que, en el seu fonament, ha esdevingut una màquina estúpida! Potser l’han deixada sola massa
temps… i li convé una repassada general.
I Dave també creu que el Monòlit ha comès com a mínim un error de judici. Potser aquesta no és
la paraula adient, tampoc… hauria pogut ser una acció deliberada, rumiada amb cura…
En qualsevol cas, és… veritablement espantós, i les seves implicacions són terrorífiques. Per
sort, us ho puc mostrar, i ja ho decidireu vosaltres mateixos. Sí, us ho puc mostrar encara que va
passar fa mil anys, quan la Leonov va portar la segona missió cap a Júpiter! I durant tot aquest temps,
a ningú no se li ha acudit aquesta possibilitat…
Estic molt content que m’equipéssiu amb un casquet cerebral. És un aparell que no té preu, i no
em puc imaginar la vida sense ell… però ara realitza una feina per a la qual mai no va estar
dissenyat. I la fa d’allò més bé.
Halman ha tardat deu minuts a esbrinar com funcionava i a establir una interconnexió. Ara estem
en contacte mental… i em representa un esforç considerable, us ho ben juro. Haig de demanar
contínuament que vagin més a poc a poc i que em parlin com a una criatura. O més ben dit, que pensin
com una criatura…
No estic segur si això es podrà transmetre bé. És una gravació de mil anys d’antiguitat de
l’experiència directa de Dave, emmagatzemada d’alguna manera en la memòria enorme del Monòlit,
recuperada llavors per Dave i injectada al meu casquet cerebral —no em pregunteu exactament com
— i finalment transferida i transmesa cap a vosaltres a través de Ganimedes Central. Buff. Espero
que no em vingui maldecap quan ho carregui per a la transmissió.
Passo la connexió a Dave Bowman, Júpiter, començaments del segle XXI…
30. Paisatge d’escuma
ELS TENTACLES DE FORÇA magnètica de milions de quilòmetres de llarg, les explosions sobtades
d’ones de ràdio, els sortidors de plasma electrificat més amples que el planeta Terra… eren tan reals
i tan clarament visibles per a ell com els núvols que embolcallaven el planeta en una glòria
multicolor. Podia entendre la pauta complexa de les seves interaccions, i es va adonar que Júpiter
era molt més meravellós del que ningú havia imaginat mai.
Fins i tot mentre queia a través del cor udolant de la Gran Taca Vermella, envoltat per la
detonació dels llampecs de les seves tempestes tan amples com continents, va saber per què havia
durat segles i segles malgrat el fet d’estar formada per gasos molt menys substancials que no pas els
que formaven els huracans de la Terra. El xiscle prim del vent d’hidrogen es va esvair a mesura que
s’enfonsava en les profunditats més calmades, i una aiguaneu de flocs d’una consistència semblant a
la cera —alguns dels quals ja s’aplegaven per formar muntanyes, amb prou feines palpables,
d’escuma d’hidrocarboni— va descendir de les altures. A aquella alçada ja hi havia prou escalfor
perquè existís aigua líquida, però no hi havia oceans; aquell medi purament gasós era massa tènue
per poder-los suportar.
Va descendir a través de capes i més capes de núvols, fins que va penetrar en una regió de tanta
claredat que fins i tot la visió humana n’hauria pogut examinar una àrea de més de mil quilòmetres.
Tan sols era un remolí menor dins de la vasta roda de la Gran Taca Vermella; i contenia un secret
que els homes havien imaginat des de feia molt de temps, però que mai havien pogut demostrar.
Romancejant a la vora de les muntanyes flotants d’escuma hi havia multitud de núvols petits, de
contorns ben definits, tots aproximadament de la mateix mida i amb una coloració similar, de taques
vermelles i marrons. Eren petits tan sols en comparació amb l’escala inhumana de tot allò que els
envoltava; el més diminut hauria cobert completament una ciutat de grandària respectable.
Es veia clarament que eren vius, perquè es movien amb una lenta deliberació pels flancs de les
muntanyes aèries, pasturant a les seves faldes com ovelles colossals. I es cridaven els uns als altres a
través d’una sèrie de freqüències: les seves veus de ràdio eren febles però se sentien clares contra
l’estàtica i les commocions que produïa Júpiter.
Només aquestes bosses vivents de gas flotaven en aquella zona estreta entre les altures gelades i
les profunditats abrusadores. Estreta, sí… però era un domini molt més gran que tota la biosfera de la
Terra.
No estaven sols. Entremig d’aquells núvols es movien ràpidament altres criatures tan petites que
s’haurien pogut passar per alt amb facilitat. Algunes tenien una retirada gairebé insòlita amb les
aeronaus terrestres, i tenien aproximadament la mateixa mida. Però també eren vives… Potser eren
predadors, potser paràsits, potser fins i tot pastors.
Tot un capítol sencer de l’evolució, tan estrany com el que havia entrevist a Europa, s’obria al
seu davant. Hi havia torpedes propulsats a reacció, com els calamars dels oceans terrestres, que
caçaven i devoraven les enormes bosses de gas. Però els globus no estaven indefensos; alguns d’ells
s’hi tornaven amb raigs elèctrics i amb tentacles plens d’urpes, com serres mecàniques de
quilòmetres de llargada.
Hi havia formes més estranyes, fins i tot, que explotaven pràcticament totes les possibilitats de la
geometria: estels estrambòtics i translúcids, tetràedres, esferes, políedres, embulls de cintes
recargolades: el plàncton gegantí de l’atmosfera jupiteriana; aquests éssers estaven dissenyats per
flotar com teranyines pels corrents ascendents, fins que havien viscut prou temps per poder-se
reproduir; llavors eren arrossegats cap a les profunditats per ser carbonitzats i reciclats en una nova
generació.
La seva exploració va abastar un món de més de cent vegades l’àrea de la Terra, i encara que va
veure moltes meravelles, no va trobar cap mena d’indici d’intel·ligència. Les veus de ràdio dels
grans globus només transmetien missatges senzills d’advertència o de perill. Fins i tot els caçadors,
de qui s’hauria pogut esperar que desenvolupessin graus més alts d’organització, eren tan sols com
els taurons dels oceans de la Terra: autòmats sense ment.
I malgrat les seves dimensions i el fet de ser tan nova, la biosfera de Júpiter era un món fràgil, un
lloc ple de boires i d’escumes, de fils sedosos i delicats i teixits prims com el paper, filats per la
contínua nevada de residus formats pels llampecs a l’atmosfera superior. Poques de les seves
creacions eren més substancials que les bombolles de sabó; els seus predadors més temibles podrien
haver estat fets miques fins i tot pels carnívors més febles de la Terra.
Com Europa, en una escala vastament superior, Júpiter era un cul-de-sac evolutiu. La consciència
mai no hi sorgiria; i encara que ho fes, quedaria condemnada a una existència esmorteïda. Es podria
desenvolupar una cultura purament aèria, però en un medi on el foc era impossible i els sòlids amb
prou feines existien, mai no podria assolir ni tan sols l’edat de pedra.
31. Bressol
SENYORETA PRINGLE
GRAVAR
Indra… Dim… espero que això us hagi arribat prou bé… Encara em costa de creure. Totes
aquelles criatures fantàstiques… segur que hauríem pogut captar les seves veus de ràdio, encara que
no les haguéssim pogut entendre!… Totes aniquilades en un moment, perquè Júpiter es pogués
convertir en un sol.
I ara podem entendre per què. Va ser per donar la seva oportunitat als europs. Quina lògica tan
despietada: ¿és la intel·ligència l’única cosa que importa? Em puc imaginar llargues discussions
sobre això amb Ted Khan…
La pregunta següent és: ¿arribaran a llicenciar-se els europs… o es quedaran per sempre més
encallats al jardí d’infància… no, encara pitjor: al bressol? Tot i que mil anys són molt poc temps,
caldria esperar una mica de progrés; però, segons Dave, són exactament iguals ara que quan van
sortir del mar. Potser aquest és el problema; encara tenen un peu —o una branca!— dins de l’aigua.
I hi ha una altra cosa que havíem entès completament a l’inrevés. Ens pensàvem que tornaven a
l’aigua a dormir. És justament al contrari: tornen a l’aigua per menjar, i dormen quan pugen a terra!
Ens ho podríem haver imaginat per la seva estructura, amb tota aquesta xarxa de branques:
s’alimenten de plàncton…
Vaig preguntar a Dave: «¿I els iglús que han construït? ¿No són un avenç tecnològic?» I ell va
dir: no ben bé… només són l’adaptació d’unes estructures que aixequen al fons marí, per protegir-se
de diversos predadors… sobretot d’una cosa com una catifa voladora, tan gran com un camp de
futbol americà…
Hi ha una àrea, però, en la qual han demostrat iniciativa… fins i tot creativitat. Els fascinen els
metalls, presumiblement perquè no existeixen en forma pura a l’oceà. Per això van desmuntar la
Tsien… i ha passat el mateix amb les sondes ocasionals que han baixat dins del seu territori.
¿Què fan amb el coure, el beril·li i el titani que recullen? Res d’útil, temo. Ho amunteguen tot
plegat en un lloc, en una pila fantàstica que no paren de muntar i remuntar. Potser estan desenvolupant
un sentit de l’estètica… He vist coses pitjors al Museu d’Art Modern… Però jo tinc una altra
teoria… ¿heu sentit parlar mai dels cultes dels carregaments? Durant el segle XX, algunes de les
poques tribus primitives que encara existien van fer aeroplans d’imitació amb bambú, amb
l’esperança d’atreure els grans ocells del cel que ocasionalment els deixaven caure regals
meravellosos. Potser els europs han tingut la mateixa idea.
I ara, la pregunta que em feu sempre… ¿Què és Dave? ¿I com es van convertir, ell i Hal, en la
cosa que són ara?
La resposta ràpida, és clar, és que tots dos són emulacions, o simulacions, a l’interior de la
memòria gegantina del Monòlit. La major part del temps, estan desactivats; quan vaig preguntar això
a Dave, em va dir que havia estat «despert» —va utilitzar aquesta mateixa paraula— només
cinquanta anys, tot plegat, en el mil·lenni que ha transcorregut des de la seva, eeh, metamorfosi.
Quan vaig preguntar si estava ressentit pel fet d’haver estat desposseït de la seva vida, va dir:
«¿Per què n’hauria d’estar ressentit? Realitzo les meves funcions perfectament.» Sí, és exactament la
mena de cosa que hauria dit Hal! Però em sembla que era Dave… si és que ara hi ha cap mena de
distinció entre tots dos.
¿Recordeu aquella analogia que he fet abans, amb un ganivet de l’exèrcit suís? Halman només és
un dels molts components d’aquest ganivet còsmic.
Però no és una eina completament passiva… Quan està despert, Halman té una certa autonomia,
una certa independència… cal suposar que dintre dels límits establerts pel control general del
Monòlit. Al llarg dels segles, ha estat utilitzat com una mena de sonda intel·ligent per examinar
Júpiter —ja ho heu vist— i també Ganimedes i la Terra. Això confirma aquells fets misteriosos a
Florida, les declaracions de l’antiga xicota de Dave i de la infermera que tenia cura de la seva mare,
moments abans que ella morís… i també els contactes a la ciutat d’Anubis.
I també explica un altre misteri. Vaig preguntar directament a Dave: «¿Per què se m’ha permès
aterrar a Europa, si s’ha prohibit durant segles que ningú s’hi acosti? Jo estava convençut que se’m
faria marxar!»
La resposta és ridícula, de tan senzilla. El Monòlit utilitza Dave —Halman— de tant en tant, per
vigilar-nos. Dave estava perfectament al corrent del meu rescat… fins i tot havia vist alguna de les
entrevistes que m’havien fet, a la Terra i a Ganimedes. Haig de dir que encara estic una mica ofès pel
fet que no provés de posar-se en contacte amb mi! Però, si més no, em va posar l’estora de Benvingut
quan vaig arribar aquí…
Dim… encara em queden quaranta-vuit hores abans que la Falcon se’n vagi… amb mi o sense
mi! No crec pas que les necessiti, ara que he establert contacte amb Halman; ens podem comunicar
amb la mateixa facilitat si torno a Anubis… amb la condició que a ell li vingui de gust, és clar.
I jo tinc moltes ganes de tornar al Granimedes, tan de pressa com pugui. La Falcon és una nau
espacial magnífica, però se li podria millorar la instal·lació sanitària… aquí ja comença a fer pudor,
i seria capaç d’assassinar per poder-me dutxar.
Tinc moltes ganes de veure-us… i molt especialment Ted Khan. Hem de parlar de moltes coses
abans jo no torni cap a la Terra.
DESAR.
TRANSMETRE.
V. Terminació
Els afanys de tot allò que existeix
No alleugen la primera falta;
Al mar sempre hi plou,
però el mar sempre és d’aigua salada.
A.E. HOUSMAN
Més poemes
32. Una vida regalada
EN CONJUNT, havien estat unes interessants però tranquil·les tres dècades, puntuades per les
alegries i les penes que el temps i el destí porten a tota la humanitat. La més gran d’aquestes alegries
va ser del tot inesperada; de fet, abans de marxar de la Terra cap a Ganimedes, Poole hauria
considerat la idea del tot ridícula.
És ben veritat una dita que afirma: l’absència fa entendrir el cor. Quan ell i Indra Wallace es van
tornar a trobar, van descobrir que, malgrat les seves burles mútues i discussions ocasionals, estaven
més a prop l’un de l’altre del que s’imaginaven. Una cosa en va portar una altra… i d’aquesta
manera, per a la seva alegria mútua, els va portar Dawn Wallace i Martin Poole.
Era força tard per començar una família —deixant de banda la petita qüestió dels mil anys de
Poole— i el professor Anderson els va advertir que podia resultar impossible. O fins i tot pitjor…
—Vas tenir més sort de la que t’imagines —va dir a Poole—. Els danys per radiació van ser
sorprenentment baixos, i vam poder realitzar totes les reparacions essencials a partir del teu ADN
intacte. Però fins que no fem unes quantes proves més, no et puc prometre integritat genètica. Passeuvos-
ho bé… però no comenceu una família fins que no us en doni permís.
Les proves van ser molt prolongades, i tal com temia Anderson, es van haver de realitzar més
reparacions. Hi va haver un entrebanc important —una cosa que mai no hauria pogut sobreviure,
encara que se li hagués permès passar de les primeres setmanes de gestació— però Martin i Dawn
van resultar perfectes, amb la quantitat correcta de caps, braços i cames. També eren atractius i
intel·ligents, i van poder escapar pels pèls de ser massa consentits pels seus pares sol·lícits, que van
mantenir una amistat d’allò més propera quan, després de quinze anys, van decidir conjuntament
recuperar la seva independència. Gràcies a la seva Qualificació d’Assoliment Social, se’ls hauria
permès —fins i tot encoratjat— de tenir un altre fill, però van decidir no forçar més la seva
extraordinària bona sort.
Una tragèdia va enfosquir la vida personal de Poole durant aquest període; de fet, va impactar
tota la comunitat del sistema solar. El capità Chandler i tota la seva tripulació van morir quan el nucli
d’un cometa que examinaven va esclatar de sobte i va destruir el Goliath de tal manera que només
se’n van poder localitzar uns quants fragments. Aquesta mena d’explosions —causades per reaccions
entre molècules inestables que existeixen a temperatures molt baixes— eren un perill prou conegut
pels caçadors de cometes, i Chandler n’havia experimentat diversos casos durant la seva carrera.
Ningú no coneixeria mai les circumstàncies exactes que van provocar que un astronauta tan
experimentat fos agafat de sorpresa.
Poole trobava a faltar moltíssim Chandler: havia tingut un paper singular en la seva vida, i ningú
no podia ocupar aquell lloc… ningú, tret de Dave Bowman, amb qui havia compartit una aventura tan
transcendental. Sovint havien fet plans per tornar a sortir plegats cap a l’espai, potser fins al Núvol
Oort, amb els seus misteris desconeguts i la seva remota però inesgotable reserva de gel. Però algun
conflicte d’agenda sempre havia espatllat els seus plans, i per tant aquest futur possible va quedar
reduït a un desig que mai no es faria realitat.
Un altre objectiu que Poole havia cobejat durant molt de temps sí que el va poder assolir…
malgrat les ordres del metge. Va baixar a la Terra: i amb una vegada en va tenir ben bé prou.
El vehicle amb el qual va viatjar era gairebé idèntic a les cadires de rodes que utilitzaven els
paraplègics més afortunats de la seva època. Estava motoritzada, i tenia pneumàtics en forma de
globus que li permetien rodar per damunt de superfícies raonablement llises. De tota manera, també
podia volar —a una altitud d’uns vint centímetres— al damunt d’un coixí d’aire que produïen un
conjunt de ventiladors menuts però molt poderosos. Poole es va sorprendre que encara s’utilitzés una
tecnologia tan primitiva, però els aparells de control de la inèrcia eren massa voluminosos per
poder-se aplicar a una escala tan petita com aquella.
Assegut còmodament a la seva cadira flotant, amb prou feines era conscient del seu increment de
pes a mesura que descendia cap al cor de l’Àfrica; tot i que va notar una certa dificultat a l’hora de
respirar, havia experimentat coses molt pitjors durant el seu entrenament com a astronauta. El que no
estava preparat per experimentar era el cop de martell que li va clavar la calor, pitjor que la d’un
forn, tan bon punt va sortir del cilindre gegantí que perforava el cel i formava la base de la Torre. I
tot just era de bon matí: ¿com devia ser la calor al migdia?
Amb prou feines s’havia acostumat a la temperatura quan el seu sentit de l’olfacte va ser atacat.
Una multitud d’olors —cap de desagradable, però cap de familiar— es barallaven per cridar-li
l’atenció. Va tancar els ulls uns minuts, en un intent per evitar la sobrecàrrega d’estímuls dels seus
circuits.
Encara no havia decidit tornar-los a obrir quan va notar que un objecte gran i humit li palpava el
clatell.
—Digui hola a l’Elizabeth —va dir el seu guia, un jove robust vestit amb la indumentària
tradicional del Gran Caçador Blanc, massa elegant per haver-se utilitzat mai de debò—: Ella és la
que dóna sempre la benvinguda oficial.
Poole es va girar i es va topar amb els ulls commovedors d’un elefantet.
—Hola, Elizabeth —va respondre, amb poc entusiasme. Elizabeth va aixecar la trompa per
saludar-lo, i va emetre un so poques vegades sentit en companyia de gent ben educada, tot i que
Poole estava convençut que la intenció era immillorable.
En total, es va estar menys d’una hora al planeta Terra, vorejant una selva, els arbres rabassuts de
la qual perdien molt en comparació amb els de Terra Celestial. Va topar amb gran part de la fauna
indígena; el seu guia es va disculpar per la cordialitat dels lleons, que els turistes havien malcriat…
però les expressions malèvoles dels cocodrils ho van compensar amb escreix; allò era la natura, crua
i gens canviada.
Abans de tornar a la Torre, Poole es va arriscar a aixecar-se de la seva cadira flotant i fer quatre
passes. Sabia que fer allò seria l’equivalent de traginar el seu propi pes a l’esquena, però no li
semblava una fita impossible, i si no ho hagués provat, mai no s’ho hauria pogut perdonar.
No va ser una bona idea; potser ho hauria d’haver intentat en un clima més fresc. Després d’una
dotzena de passes, es va deixar caure al damunt de la seva luxosíssima cadira amb molt de gust.
—Ja en tinc prou —va dir, cansat—. Tornem a la Torre.
Quan va entrar al vestíbul de l’ascensor, va veure un rètol que li havia passat per alt amb
l’emoció de l’arribada. Deia:
BENVINGUTS A L’ÀFRICA!
«En allò que és salvatge rau la preservació del món.»
HENRY DAVID THOREAU (1817-1862)
Quan va veure l’interès de Poole, el guia va preguntar:
—¿El coneixia?
Era la mena de pregunta que Poole havia sentit massa sovint, i en aquells moments no se sentia
preparat per enfrontar-s’hi.
—Em sembla que no —va respondre, cansat, mentre les grans portes es tancaven al seu darrere i
barraven la visió, les olors i els sorolls de la primera llar de la humanitat.
El seu safari vertical havia satisfet la seva necessitat de visitar la Terra, i va fer tot el que va
poder per ignorar els dolors i els mals diversos que hi va adquirir quan va tornar al seu apartament
del Nivell 10.000; era un nivell prestigiós, fins i tot en aquella societat tan democràtica. Indra, però,
va patir un petit ensurt quan va veure la cara que feia, i el va enviar directament al llit.
—Igual que Anteu… però a l’inrevés! —va mormolar ella, malhumorada.
—¿Qui? —va preguntar Poole: a vegades l’erudició de la seva esposa era una mica
aclaparadora, però estava decidit a no permetre que allò li causés un complex d’inferioritat.
—El fill de la deessa de la terra, Gea. Hèrcules va lluitar contra ell… però cada cop que el
llançava a terra, Anteu renovava les seves forces.
—¿Qui va guanyar?
—Hèrcules, és clar.., va aixecar Anteu ben enlaire perquè la mama no li pogués tornar a carregar
les bateries.
—Doncs jo estic segur que no trigaré gaire a tornar a carregar les meves. I he après una lliçó. Si
no faig més exercici, potser hauré d’anar a viure al nivell de gravetat lunar.
El bon propòsit de Poole va durar tot un mes: cada matí anava a fer una passejada a bon pas, de
cinc quilòmetres, i cada dia triava un nivell diferent de la Torre Àfrica. Algunes plantes encara eren
grans deserts de metall plens d’ecos que probablement mai no serien ocupats, però d’altres havien
estat urbanitzades i guarnides al llarg dels segles amb una varietat desconcertant d’estils
arquitectònics. Molts d’ells eren calçats d’eres i cultures pretèrites; d’altres feien pensar en futurs
que a Poole no li hauria fet cap gràcia visitar. En aquest aspecte, si més no, no hi havia perill
d’avorrir-se, i en moltes de les seves passejades l’acompanyaven, a una distància respectuosa,
grupets de mainada amistosa. Poques vegades podien seguir el seu ritme gaire estona.
Un dia, Poole caminava per una convincent —tot i que poc poblada— imitació dels Champs
Elysées, quan tot d’una va veure una cara familiar.
—Danil! —va cridar.
L’altre home no en va fer ni el més mínim cas, tot i que Poole el va tornar a cridar, més fort.
—¿No et recordes de mi?
Danil —i ara que el tenia davant per davant, Poole no dubtava en absolut de la seva identitat—
semblava veritablement desconcertat.
—Em sap greu —va dir—. Vostè és el comandant Poole, és clar. Però estic segur que no ens hem
vist mai.
Ara li tocava a Poole avergonyir-se.
—Sóc un ximple —es va disculpar—. El dec haver confós amb una altra persona. Que tingui un
bon dia.
Es va alegrar per la trobada, i li va agradar saber que Danil ja tornava a ser entre la societat
normal. Que el seu crim hagués estat l’assassinat múltiple amb destral o no tornar els llibres a la
biblioteca dins del termini establert no era de la incumbència del seu antic patró; el compte havia
quedat saldat, els llibres, tancats. Tot i que Poole a vegades trobava a faltar els drames de lladres i
policies que li havien agradat tant quan era jove, havia arribat a acceptar la sàvia actitud del moment:
un excessiu interès en el comportament patològic també resultava patològic.
Amb l’ajuda de la Senyoreta Pringle, Mk III, Poole havia pogut organitzar la seva vida de manera
que fins i tot gaudia ocasionalment de temps morts durant els quals es podia relaxar i activar la
recerca aleatòria del seu casquet cerebral, que examinava les seves àrees d’interès. A banda de la
seva família, el seu interès principal continuava centrat en les llunes de Júpiter/Llucifer, i no tan sols
pel fet de ser reconegut com el principal expert sobre el tema i ser membre permanent del Comitè
Europa.
El Comitè havia estat constituït feia gairebé mil anys per decidir què es podia i què s’havia de fer
amb el misteriós satèl·lit, si és que es presentava la possibilitat de fer-hi alguna cosa. Al llarg dels
segles, el Comitè havia acumulat una vasta quantitat d’informació, que començava amb l’acostament
del Voyager el 1979 i els primers informes detallats de la nau orbital Galileu del 1996… l’any que
Poole havia nascut.
Com la majoria d’organitzacions de llarga vida, el Comitè Europa s’havia fossilitzat lentament, i
només es reunia quan hi havia alguna novetat. S’havia despertat de cop després de la reaparició de
Halman, i havia nomenat una nova presidenta, terriblement enèrgica, el primer acte de la qual va ser
fitxar Poole.
Tot i que podia aportar ben poca cosa que no hagués estat prèviament enregistrada, a Poole li
agradava molt formar part del Comitè. Resultava evident que el seu deure era estar disponible, i
també li donava una posició oficial que d’altra manera no hauria tingut. Prèviament, el seu estatus
havia estat el d’allò que abans s’anomenava un «tresor nacional», cosa que l’avergonyia
lleugerament. Tot i que estava molt satisfet que el mantinguessin amb tota mena de luxes en un món
infinitament més ric del que haurien estat capaces d’imaginar les eres pretèrites, castigades per les
guerres, Poole sentia la necessitat de justificar la seva existència.
També sentia una altra necessitat, que poques vegades expressava, ni tan sols a si mateix. Halman
havia parlat amb ell, tot i que breument, durant la seva estranya trobada feia dues dècades. Poole
estava convençut que Halman s’hauria pogut tornar a comunicar amb ell ben fàcilment, si ho hagués
desitjat. I no ho havia fet. ¿Potser ja no l’interessava gens tenir contacte amb els humans? Esperava
que aquest no fos el cas; però potser era l’explicació més lògica del seu silenci.
Poole es comunicava amb freqüència amb Theodore Khan, tan actiu i avinagrat com sempre, que
també era l’actual representant del Comitè Europa a Ganimedes. Des del moment que Poole havia
tornat a la Terra, Khan havia provat sense èxit d’establir un canal de comunicació amb Bowman. No
entenia com era possible que les seves llargues llistes d’importantíssimes preguntes sobre temes d’un
vital interès històric i filosòfic no obtinguessin ni tan sols una breu confirmació de rebuda.
—¿El Monòlit té tan esclavitzat el teu amic Halman que no pot ni parlar amb mi? —es va queixar
a Poole—. ¿Tanta feina té que no pot ni trobar un minut?
Era una pregunta molt raonable; i la resposta va arribar, com un llampec en un cel sense núvols,
de Bowman en persona… a través d’una trucada de videòfon perfectament vulgar.
33. Contacte
—HOLA, FRANK. SÓC Dave. Tinc un missatge molt important per a tu. Suposo que ara mateix ets
a la teva suite de la Torre Àfrica. Si hi ets, sisplau identifica’t amb el nom del nostre instructor de
mecànica orbital. Esperaré seixanta segons, i si no hi ha resposta ho tornaré a provar exactament
d’aquí a una hora.
Poole amb prou feines en va tenir prou, amb aquell minut, per recuperar-se de l’ensurt. Va sentir
un rampell sobtat d’alegria, i també d’atordiment, abans que el dominés una altra emoció. Encara que
estava molt content de tornar a sentir Bowman, aquella frase, «un missatge molt important», feia
preveure males notícies.
«Si més no», es va dir Poole, «he tingut la sort que m’hagi preguntat un dels pocs noms que
recordo. Però, ¿qui podria oblidar aquell escocès amb un accent de Glasgow tan espès que havíem
tardat una setmana sencera a dominar-lo? Però va resultar ser un professor brillant… tan bon punt
vam ser capaços d’entendre què deia.»
—El doctor Gregory McVitty.
—Acceptat. Ara, sisplau, connecta el receptor del teu casquet cerebral. Tardarem tres minuts a
carregar aquest missatge. No provis de monitoritzar-lo: utilitzo una compressió de deu a un. Esperaré
dos minuts abans de començar.
«¿Com pot fer una cosa així?», es va preguntar Poole. Júpiter/Llucifer era en aquells moments a
més de cinquanta minuts llum de distància, i per tant aquell missatge devia haver estat emès feia
gairebé una hora. Devia haver estat enviat amb un agent intel·ligent en un paquet amb l’adreça
correcta a través del raig Ganimedes-Terra… però això devia resultar una acció ben trivial per a
Halman, gràcies als recursos als quals semblava haver pogut accedir a l’interior del Monòlit.
El llum indicador del calaix cerebral feia pampallugues. La transmissió del missatge havia
començat.
Amb la compressió que utilitzava Halman, Poole tardaria mitja hora de temps real a absorbir tot
el missatge. Però només li van caldre deu minuts per saber que el seu pacífic estil de vida havia
arribat abruptament a la seva fi.
34. Sentència
EN UN MÓN DE comunicació universal i instantània, era molt difícil guardar secrets. Aquesta era
una qüestió, va decidir immediatament Poole, que s’havia de discutir cara a cara.
El Comitè Europa havia remugat, però tots els seus membres s’havien aplegat al seu apartament.
N’hi havia set: el número de la sort, suggerit sense cap mena de dubte per les fases de la Lluna, que
sempre havia fascinat la humanitat. Era la primera vegada que Poole es trobava en persona amb tres
dels membres, tot i que els coneixia molt més a fons del que els hauria pogut conèixer mai en una
vida prèvia als casquets cerebrals.
—Presidenta O’connor, membres del Comitè… m’agradaria dir unes paraules (molt poques, ho
prometo!) abans de passar-los aquest missatge que he rebut d’Europa. I és una cosa que m’estimo
més fer verbalment; em resulta més natural… em sembla que mai no m’acabaré d’acostumar a la
transferència mental directa.
»Tots saben que Dave Bowman i Hal han estat emmagatzemats com a emulacions dins del
Monòlit d’Europa. Aparentment, el Monòlit mai no llença una eina que li hagi resultat útil alguna
vegada, i de tant en tant activa Halman per monitoritzar els nostres afers… quan el comencen a
capficar. Sospito que aquest va ser el cas, amb la meva arribada… tot i que potser em dono massa
importància!
»Però Halman no és una eina passiva. El component Dave encara conserva alguna característica
dels seus orígens humans… emocions, fins i tot. I com que ens vam entrenar plegats, i ho vam
compartir gairebé tot durant anys, sembla que li resulta molt més fàcil comunicar-se amb mi que amb
ningú altre. M’agradaria poder pensar que li agrada parlar amb mi, però potser aquesta és una
paraula massa forta…
»També és curiós, inquisitiu, fins i tot, i potser està una mica ressentit per la manera com va ser
capturat, com un espècimen de vida salvatge. Tot i que això és probablement el que som des del punt
de vista de la intel·ligència que va crear el Monòlit.
¿On és, ara, aquesta intel·ligència? Segons sembla, Halman en sap la resposta, i és esgarrifosa.
»Sempre ho hem sospitat, i és veritat: el Monòlit és part d’una xarxa galàctica d’alguna mena. I el
nus més proper, el controlador del Monòlit o el seu superior més immediat, és a 450 anys llum de
distància.
»Massa a prop per a la nostra conveniència! Això vol dir que l’informe sobre nosaltres i els
nostres afers que es va transmetre a començaments del segle XXI va ser rebut fa mig mil·lenni. Si el…
diguem-ne supervisor… del Monòlit va enviar immediatament la seva rèplica, les noves instruccions
li haurien d’haver arribat aproximadament ara.
»I sembla que això és exactament el que està passant. Aquests darrers dies, el Monòlit ha estat
rebent un seguit de missatges, i ha estat organitzant programes nous, presumiblement a partir
d’aquests missatges.
»Per desgràcia, Halman només pot fer suposicions sobre la naturalesa d’aquestes instruccions. Ja
ho veuran quan examinin el contingut d’aquesta tauleta, però ell té accés limitat a molts dels circuits i
bancs de memòria del Monòlit, i fins i tot pot establir una mena de diàleg amb ell. No sé si aquesta és
la paraula adient… per establir un diàleg calen dues persones! Encara no he pogut assimilar la idea
que el Monòlit, malgrat tots els seus poders, no posseeix consciència… ni tan sols sap que existeix!
»Halman ha estat rumiant sobre aquest problema durant més de mil anys —entre connexió i
desconnexió— i ha arribat a la mateixa conclusió que la majoria de nosaltres. Però la seva conclusió
per força ha de tenir molt més pes, gràcies als seus coneixements interns.
»Perdonin! No volia fer pas un acudit… però, ¿que potser es pot expressar d’alguna altra
manera?
»Sigui el que sigui, allò que es va prendre la molèstia de crear-nos (o, si més no, de tafanejar
amb les ments i amb els gens dels nostres avantpassats) és a punt de decidir què toca fer ara. I
Halman és pessimista. No… això és una exageració. Diguem que no es pensa pas que tinguem gaires
possibilitats, però que ara és un observador massa llunyà perquè això el capfiqui excessivament. El
futur… de fet, la supervivència!… de la raça humana és ben poca cosa més que un problema
interessant per a ell, però tot i això té la intenció d’ajudar-nos.
Poole va callar tot d’una i va sorprendre el seu públic expectant.
—És estrany. Acabo de recordar una cosa insòlita… Estic segur que això ens pot fer entendre
l’actitud de Halman. Sisplau, si m’ho permeten…
»Dave i jo caminàvem plegats un dia, per la platja del Cap, unes quantes setmanes abans del
llançament, i ens vam adonar que hi havia un escarabat molt gros a la sorra. Passa sovint: havia
caigut d’esquena i movia les potes a l’aire, mentre s’esforçava per redreçar-se.
»Jo el vaig ignorar, perquè estàvem embolicats en una discussió tècnica molt complexa… però
Dave no. S’hi va acostar, i amb molt de compte li va donar la volta amb el peu. Mentre l’escarabat se
n’anava volant, jo vaig comentar: “¿N’estàs segur, que això és una bona idea? Ara anirà a cruspir-se
els crisantems d’algú.” I ell va respondre: “Potser sí. Però m’estimo més concedir-li el benefici del
dubte.”
»Disculpin-me… havia promès que només serien unes paraules! Però estic molt content d’haver
recordat aquest incident: penso que dóna al missatge de Halman la perspectiva adient. Vol concedir a
la raça humana el benefici del dubte…
»I ara, sisplau, comprovin els seus casquets. És una gravació d’alta densitat… al capdamunt de la
UV, canal 110. Posin-se còmodes, però assegurin-se que estan en línia de visió. Som-hi…
35. Consell de guerra
NINGÚ NO VA DEMANAR que tornés a passar la gravació. Amb un cop n’hi havia prou.
Hi va haver un breu silenci quan es va acabar la transmissió; llavors la presidenta, la doctora
O’connor, es va treure el casquet, es va fregar el cap lluent i va dir amb lentitud:
—Em vas ensenyar una expressió de la teva època que em sembla molt adient ara mateix, Frank.
Han destapat la caixa dels trons.
—Però ha estat Bowman… Halman… qui l’ha destapada —va dir un dels membres del Comitè
—. ¿Entén de debò el funcionament d’una cosa tan complexa com el Monòlit? ¿O tota aquesta història
és producte de la seva imaginació?
—Em sembla que no en té gaire, d’imaginació —va respondre la doctora O’connor—. I tot
encaixa perfectament. Sobretot la referència a Nova Scorpio. Nosaltres suposàvem que havia estat un
accident; segons sembla, va ser… una sentència.
—Primer Júpiter… ara Scorpio —va dir el doctor Kraussman, el distingit físic que era
considerat popularment com la reencarnació del llegendari Einstein. Una mica de cirurgia plàstica, es
deia, també hi havia ajudat—. ¿Qui serà el pròxim?
—Sempre ens havíem imaginat —va dir la presidenta— que els AMT ens monitoritzaven. —Va
fer un moment de pausa, i llavors va afegir tristament—: Quina mala, quina increïblement mala sort
que l’últim informe fos enviat justament després del pitjor període de tota la història humana!
Hi va haver un altre silenci. Tothom sabia que el segle XX havia estat qualificat sovint de «Segle
de la Tortura».
Poole escoltava sense interrompre, mentre esperava que s’arribés a alguna mena de consens. No
pas per primera vegada, es va sentir impressionat per la qualitat del Comitè. Ningú no provava de
demostrar una teoria pròpia, de guanyar punts, d’afalagar el seu ego: no va poder evitar comparar
aquella reunió amb les discussions acalorades que havia presenciat en la seva època, que
enfrontaven enginyers i administradors de l’Agència Espacial, personal del Congrés i executius
industrials.
Sí, la raça humana havia millorat, sens dubte. El casquet cerebral no tan sols havia ajudat a
destriar els inadaptats, sinó que havia incrementat enormement l’eficiència de l’educació. Però també
hi havia hagut una pèrdua; hi havia pocs caràcters forts en aquella societat. D’entrada, només se n’hi
acudien quatre: Indra, el capità Chandler, el doctor Khan i la Dama del Drac de trista memòria.
La presidenta deixava que la discussió fluís sense tensions d’una banda a una altra, fins que
tothom va expressar la seva opinió, i llavors va començar a fer la seva recapitulació.
—La primera pregunta és ben òbvia: ¿ens hem de prendre aquesta amenaça seriosament? I no val
la pena malgastar-hi gaire temps. Encara que sigui una falsa alarma, o un error, potencialment és tan
greu que n’hem de suposar l’autenticitat fins que no tinguem proves irrefutables que demostrin el
contrari. ¿D’acord?
»Molt bé. I no sabem quant de temps tenim. Per tant, hem de suposar que el perill és immediat.
Potser Halman ens podrà tornar a avisar, però quan ho faci ja podria ser massa tard.
»Per tant, l’única cosa que hem de decidir és: ¿com ens podem protegir d’una cosa tan poderosa
com el Monòlit? Fixin-se què va passar amb Júpiter! I, segons sembla, amb Nova Scorpio…
»Estic convençuda que la força bruta seria inútil, tot i que potser hauríem d’explorar aquesta
opció. Doctor Kraussman… ¿quant de temps tardaríem a construir una superbomba?
—Suposant que els dissenys encara existeixin, i que no s’hagi de realitzar cap mena de recerca…
oh, potser dues setmanes. Les armes termonuclears són força senzilles, i utilitzen materials comuns…
al cap i a la fi, van ser construïdes el segon mil·lenni! Però si volem alguna cosa més sofisticada…
no ho sé, una bomba d’antimatèria, o un miniforat negre… això podria tardar uns quants mesos.
—Gràcies; ¿s’hi pot començar a posar? Però ja he dit que no em penso pas que això serveixi de
res; ben segur que una cosa que pot manipular aquesta mena de poder també se n’ha de saber
protegir. Vejam… ¿algun altre suggeriment?
—¿Podem negociar? —va preguntar un conseller, amb poques esperances.
—¿Amb què… o amb qui? —va respondre Kraussman—. Hem descobert que el Monòlit és
essencialment un mecanisme i prou, que només fa allò que l’han programat per fer. Potser aquest
programa té un cert grau de flexibilitat, però això no ho podem saber de cap manera. I no podem
reclamar de cap manera a l’oficina principal… és a mig miler d’anys llum de distància!
Poole escoltava sense interrompre; no podia contribuir de cap manera a la discussió, i una gran
part de la conversa estava molt per damunt de la seva capacitat. Va començar a experimentar una
insidiosa sensació de depressió; ¿hauria estat millor, es va preguntar, no divulgar aquesta
informació? Llavors, si hagués estat una falsa alarma, ningú no n’hauria sortit perjudicat. I si no…
doncs la humanitat hauria conservat la seva pau d’esperit ben bé fins al moment d’enfrontar-se amb la
perdició inevitable que l’esperava.
Encara rumiava aquests foscos pensaments quan de sobte el van alertar unes paraules que li
resultaven familiars.
Un membre menut i callat del Comitè, amb un nom tan llarg i difícil que Poole mai no havia estat
capaç de recordar, i encara menys de pronunciar, havia deixat anar abruptament enmig de la
discussió tres paraules:
—Cavall de Troia!
Hi va haver un d’aquells silencis que generalment es descriuen com a «expectants», i llavors un
cor de «Com pot ser que no se m’hagi acudit!», «És clar!», «Molt bona idea!», fins que la presidenta,
per primera vegada en aquella sessió, va haver de posar ordre.
—Gràcies, professor Thirugnanasampanthamoorthy —va dir la doctora O’connor, sense
ensopegar—. ¿Pot ser més específic?
—I tant. Si el Monòlit és de fet, com sembla que tothom pensa, essencialment una màquina sense
consciència, i per tant amb una capacitat limitada d’automonitorització, és possible que ja tinguem
les armes que el poden derrotar. Tancades a la Cripta.
—I un sistema de lliurament… Halman!
—Exacte.
—Un moment, doctor T. No en sabem res, absolutament res, de l’arquitectura del Monòlit. ¿Com
podem estar segurs que la nostra espècie primitiva hagi dissenyat mai res que pugui ser efectiu contra
ell?
—No podem… però recordin una cosa. Per molt sofisticat que sigui, el Monòlit ha d’obeir
exactament les mateixes lleis universals de la lògica que van formular Aristòtil i Boole fa tants
segles. És per això que podria… no, que hauria!… de ser vulnerable a les coses que tenim tancades a
la Cripta. Les hem d’organitzar de tal manera que com a mínim una d’elles funcioni. És la nostra
única esperança… tret que algú altre proposi una alternativa millor.
—Perdonin —va dir Poole, que finalment va perdre la paciència—. Sisplau, ¿podria explicar-me
algú… on és i què és aquesta famosa Cripta?
36. Cambra dels horrors
LA HISTÒRIA és plena de malsons, alguns de naturals, d’altres fets per l’home.
Cap a finals del segle XXI, la majoria dels naturals —la verola, la pesta negra, la sida, els
horribles virus que s’amagaven a la selva africana— havien estat eliminats, o si més no controlats,
pels avenços de la medicina. De tota manera, mai no ha estat prudent subestimar l’enginy de la Mare
Natura, i ningú no dubtava que el futur encara reservava desagradables sorpreses biològiques per a
la humanitat.
Semblava una precaució lògica, doncs, conservar uns quants espècimens de tots aquests horrors
per a l’estudi científic… molt curosament custodiats, és clar, de tal manera que no existís la
possibilitat que escapessin i que tornessin a fer estralls entre la raça humana. Però, ¿com es podia
estar completament segur que no existia el perill que això passés?
Hi havia hagut —i era comprensible— una forta protesta a finals del segle XX quan es va
proposar de conservar els últims virus coneguts de la verola als Centres de Control de les Malalties
als Estats Units i a Rússia. Per molt poc probable que fos, existia una possibilitat finita que fossin
alliberats per accidents com ara terratrèmols, avaries de l’equipament… o fins i tot sabotatge
deliberat per part de grups terroristes.
Una solució que va satisfer tothom (tret d’uns quants extremistes del moviment Preservem el
Medi Natural Lunar) va ser enviar-los a la Lluna, i tancar-los en un laboratori al capdavall d’un pou
d’un quilòmetre de profunditat, perforat a la muntanya aïllada de Pico, un dels trets més prominents
del Mare Imbrium. I allà, amb els anys, s’hi van afegir alguns dels productes més excepcionals de
l’enginy humà mal aprofitat; productes, de fet, de la bogeria humana.
Hi havia gasos i boires que, fins i tot en dosis microscòpiques, causaven la mort lenta o
instantània. Alguns d’aquests productes havien estat creats per membres de cultes religiosos que, tot i
estar mentalment pertorbats, se les havien manegat per adquirir uns considerables coneixements
científics. Molts creien que la fi del món s’acostava (i que quan s’esdevingués, és clar, només es
podrien salvar els seus seguidors). Per si de cas Déu es distreia i no feia el que estava previst, ells
es volien assegurar de poder rectificar aquesta desafortunada relliscada de l’Altíssim.
Els primers atacs d’aquests cultistes letals es van realitzar contra objectius tan vulnerables com
línies de metro atapeïdes, fires mundials, estadis esportius, concerts de música pop… desenes de
milers de persones van morir, i moltes més van quedar ferides, abans que aquesta bogeria fos
neutralitzada a començaments del segle XXI. Com passa sovint, el mal va tenir bones conseqüències,
perquè va forçar les autoritats mundials a cooperar d’una manera inèdita. Fins i tot els estats rebels
que havien promogut el terrorisme polític van ser incapaços de tolerar-ne aquesta varietat atzarosa i
totalment imprevisible.
Els agents químics i biològics utilitzats en aquests atacs —i també en accions militars anteriors—
es van afegir a la col·lecció letal de Pico. Els seus antídots, si existien, també van ser
emmagatzemats amb ells. Es tenia l’esperança que tot aquell material no hagués de tornar a capficar
mai més la humanitat… però encara estava disponible, sota forta guàrdia, per si resultava necessari
en alguna emergència desesperada.
La tercera categoria d’articles emmagatzemats a la Cripta de Pico, tot i que podien ser
classificats com a plagues, mai no havien mort ni ferit ningú, directament. Ni tan sols havien existit
abans de finals del segle XX, però en poques dècades van causar danys per valor de milers de milions
de dòlars, i sovint van destruir vides amb tanta efectivitat com ho hauria pogut fer qualsevol afecció
corporal. Eren les malalties que atacaven el servent més nou i versàtil de la humanitat: l’ordinador.
Agafaven el nom dels diccionaris mèdics —virus, microbis, tènies— i eren programes que sovint
imitaven, amb una precisió sorprenent, el comportament dels seus parents orgànics. Alguns eren
inofensius, poca cosa més que bromes enjogassades dissenyades per sorprendre o divertir els
operadors d’ordinadors amb missatges i imatges inesperats als seus monitors. D’altres eren molt més
malèvols: agents catastròfics deliberadament dissenyats.
En la majoria dels casos, el seu propòsit era completament mercenari; eren les armes que els
criminals més sofisticats utilitzaven per fer xantatge als bancs i a les organitzacions comercials, que
en aquella època ja depenien absolutament per al seu funcionament de l’eficiència dels seus sistemes
informàtics. Quan se’ls advertia que els seus bancs de dades quedarien esborrats automàticament a
una hora determinada si no transferien uns quants megadòlars a un número anònim de l’estranger, la
majoria de víctimes decidia no arriscar-se a patir un desastre possiblement irreparable. Pagaven
calladament, i sovint —per evitar la vergonya pública, o fins i tot privada— sense notificar-ho a la
policia.
Aquest comprensible desig de privacitat donava moltes facilitats als bandolers de les xarxes per
perpetrar els seus atracaments electrònics: fins i tot quan eren enxampats, el sistema legal els tractava
amb delicadesa perquè no sabia com enfrontar-se a uns crims tan nous… i, al cap i a la fi, no havien
fet mal a ningú, ¿oi? De fet, després de complir les seves breus sentències, molts dels perpetradors
eren discretament contractats per les seves víctimes, que seguien la tradició de l’antic principi que
afirma que els caçadors furtius són els millors guardaboscos.
Aquests criminals informàtics estaven motivats només per la cobdícia, i és evident que no
desitjaven destruir les organitzacions de les quals s’aprofitaven: cap paràsit intel·ligent mata el seu
amfitrió. Però existien altres enemics de la societat, i encara molt més perillosos…
Generalment, eren individus inadaptats —mascles típicament adolescents— que treballaven
completament sols i, és clar, en estricte secret. El seu objectiu era crear programes que, senzillament,
provoquessin el caos i la confusió quan s’haguessin estès per tot el planeta a través de les xarxes
mundials de cable i ràdio, o a través de portadors físics com disquets o CD-ROM. Llavors gaudien
del terrabastall produït, i es delectaven en la sensació de poder que allò produïa en les seves ments
infantils.
A vegades, aquests genis pervertits eren descoberts i assimilats per les agències nacionals
d’intel·ligència per treballar en els seus propis objectius secrets: generalment, penetrar als bancs de
dades dels seus rivals. Aquesta feina era força inofensiva, perquè les organitzacions esmentades
tenien, com a mínim, una certa noció de responsabilitat cívica.
Però no pas les sectes apocalíptiques, que es van mostrar encantades quan van descobrir aquest
nou arsenal, amb armes molt més efectives, i de molt més fàcil disseminació, que no pas el gas o els
gèrmens. I molt més difícils de neutralitzar, perquè es podien transmetre instantàniament a milions de
llars i oficines.
El col·lapse del New York Havana Bank el 2005, el llançament dels míssils nuclears de l’índia
el 2007 (per sort, amb els caps nuclears sense activar), el desmantellament del Control de Trànsit
Aeri Pan-Europeu el 2008, la paràlisi de la xarxa telefònica d’Amèrica del Nord aquell mateix any…
tot això van ser assajos per al Dia del Judici Final inspirats per diverses sectes. Gràcies a brillants
accions de contraintel·ligència per part d’agències nacionals normalment poc cooperatives, i fins i
tot declaradament enfrontades, aquesta amenaça es va poder controlar lentament.
Si més no, aquesta era la creença generalitzada: no hi havia hagut cap atac seriós contra els
fonaments de la societat durant diversos segles. Una de les armes principals que van assolir aquesta
victòria va ser el casquet cerebral… tot i que alguns pensaven que el preu que s’havia hagut de pagar
era massa alt.
Tot i que les discussions sobre la llibertat de l’individu contra els deures de l’Estat ja eren velles
quan Plató i Aristòtil les havien intentat codificar, i que probablement continuaran vives fins a la fi
dels temps, al tercer mil·lenni s’havia arribat a un cert consens. Generalment, tothom estava d’acord
que el comunisme era la forma més perfecta de govern; desgraciadament, havia quedat demostrat —
amb un cost de centenars de milions de vides— que només era aplicable als insectes socials, als
robots de classe II i a d’altres categories restringides similars. Per als imperfectes éssers humans, la
resposta menys dolenta a les necessitats de govern era la democràcia, definida amb freqüència com a
«cobdícia individual, moderada per un govern eficient però no pas excessivament estricte».
No gaire temps després que l’ús del casquet cerebral es generalitzés, uns buròcrates extremament
intel·ligents —i extremament estrictes— es van adonar del seu potencial únic com a sistema de
prevenció. Durant el procés d’inicialització, quan el nou usuari era «calibrat» mentalment, era
possible detectar moltes varietats de psicosi abans no tinguessin l’oportunitat d’esdevenir perilloses.
Sovint, això suggeria quina era la millor teràpia, però quan semblava que no hi podia haver cura
possible, el subjecte era marcat electrònicament… o, en casos extrems, segregat de la societat.
Evidentment, aquesta monitorització mental només es podia realitzar amb aquells individus que es
feien instal·lar un casquet cerebral… però a finals del tercer mil·lenni ja era tan essencial per a la
vida quotidiana com el telèfon personal ho havia estat a començaments del període. De fet, qualsevol
individu que no volgués imitar la immensa majoria passava automàticament a ser sospitós, i se
l’estudiava com a psicòtic potencial.
No cal dir que, quan la utilització de les «sondes mentals», com en deien els seus crítics, es va
generalitzar, hi va haver protestes enèrgiques per part de les organitzacions de drets humans; un dels
seus eslògans era «¿Casquet cerebral o policia cerebral?». A poc a poc —i amb reticència— es va
anar acceptant que aquest sistema de monitorització era una precaució necessària contra mals molt
pitjors; i no va ser pas casualitat que, amb la millora generalitzada de la salut mental, el fanatisme
religiós comencés el seu ràpid declivi.
Quan la llarga guerra contra els criminals de les ciberxarxes es va acabar, els vencedors es van
descobrir propietaris d’una col·lecció vergonyosa de trofeus completament incomprensibles per a
qualsevol conqueridor pretèrit en la història de la humanitat. Hi havia, és clar, centenars de virus
informàtics, la majoria molt difícils de detectar i matar. I hi havia algunes entitats —mancava un nom
millor per designar-les— que eren molt més terrorífiques. Eren malalties inventades, brillantíssimes,
per a les quals no existia cap cura… i en alguns casos, ni tan sols la possibilitat d’una cura…
Moltes d’elles guardaven relació amb grans matemàtics que s’haurien horroritzat davant
d’aquesta corrupció dels seus descobriments. És una característica humana trivialitzar un perill
veritable tot batejant-lo amb un nom absurd, i per tant sovint s’anomenava aquestes creacions de
manera festiva: el Gremlin de Godel, el Dèdal de Mandelbrot, la Catàstrofe Combinatòria, la Trampa
Transfinita, el Trencaclosques de Conway, el Torpede de Turing, el Laberint de Lorenz, la Bomba
Booleana, el Parany de Shannon, el Cataclisme de Cantor…
Si resultava possible establir-ne alguna generalització, era que tots aquests horrors matemàtics
operaven segons el mateix principi. La seva efectivitat no depenia de res tan ingenu com esborrar
memòries o corrompre codis… al contrari. La seva tàctica era més subtil; persuadien la seva
màquina amfitriona perquè iniciés un programa que seria impossible de completar abans de la fi de
l’univers, o que —el Dèdal de Mandelbrot era l’exemple més mortal— exigís una sèrie de passos
literalment infinita.
Un exemple trivial d’aquestes tàctiques seria el càlcul de pi, o de qualsevol altre número
irracional. De tota manera, fins i tot l’ordinador electroòptic més estúpid no cauria en una trampa tan
senzilla: feia temps que havia passat l’època en la qual els aparells mecànics massa ximples
desgastaven els seus engranatges i els convertien en pols mentre provaven una vegada i una altra de
dividir per zero…
El desafiament amb el qual s’enfrontaven els programadors diabòlics era convèncer els seus
objectius que la tasca que els presentaven tenia una conclusió definitiva que es podia assolir en un
temps finit. En la batalla d’enginy entre l’home (poques vegades la dona, malgrat models inspiradors
com lady Ada Lovelace, l’almirall Grace Hopper i la doctora Susan Calvin) i la màquina, la màquina
perdia gairebé inevitablement.
Hauria estat possible —tot i que en alguns casos difícil, i fins i tot arriscat— destruir aquestes
obscenitats capturades amb les ordres d’ESBORRAR/SOBREESCRIURE, però representaven una
inversió tan enorme de temps i enginy que, per molt aberrants que fossin, era una llàstima destruirles.
I, encara més important, podia resultar necessari conservar-les per a l’estudi, en un lloc segur,
com a defensa per si arribava el moment en el qual algun geni malvat les reinventava i les activava.
La solució era òbvia. Els dimonis digitals s’havien de clausurar juntament amb les seves
contrapartides químiques i biològiques, en el millor dels casos per sempre més, a la Cripta de Pico.
37. Operació Dàmocles
POOLE NO VA TENIR mai gaire contacte amb l’equip que va construir l’arma que tothom esperava
que no s’hagués d’utilitzar mai. L’operació —amb un nom ja per si mateix amenaçador, però molt
adient, DÀMOCLES— era tan altament especialitzada que ell no hi podia contribuir directament, i va
conèixer prou membres de la força de treball per adonar-se que alguns d’ells haurien pogut pertànyer
perfectament a una espècie alienígena. De fet, un dels seus membres clau estava reclòs, aparentment,
en un manicomi —Poole es va sorprendre de saber que encara existien aquestes institucions— i la
presidenta O’connor suggeria de tant en tant que convindria que uns altres dos membres li fessin
companyia.
—¿Has sentit parlar mai del Projecte Enigma? —va preguntar O’connor a Poole, després d’una
sessió particularment frustrant.
Quan ell va sacsejar el cap, ella va continuar:
—Em sorprèn… es va realitzar només unes quantes dècades abans que tu nasquessis: en vaig
trobar referències quan buscava material per DÀMOCLES. Un problema molt similar: en una de les
vostres guerres, es va aplegar un grup de matemàtics brillants, en estricte secret, per desxifrar un
codi enemic… Accidentalment, van construir una de les primeres computadores autèntiques per
poder fer la feina.
»I hi ha una història molt simpàtica, que espero que sigui veritat, i que em recorda el nostre
equip. Un dia, el primer ministre va anar a fer una visita d’inspecció, i després va dir al director
d’Enigma: “Quan li vaig ordenar que, si calia, havia de buscar els homes que necessitava a sota de
les pedres, no m’esperava que s’ho agafés tan al peu de la lletra.”
Calia imaginar que s’havia buscat a sota de totes les pedres adients per al Projecte DÀMOCLES.
De tota manera, com que ningú no sabia si es treballava amb una data límit de dies, setmanes, o anys,
al començament era difícil crear cap mena de sentiment d’urgència. La necessitat de mantenir el
secret també creava problemes; no tenia sentit escampar l’alarma a través de tot el sistema solar, i
per tant només cinquanta persones coneixien l’existència del projecte. Però eren les persones que
calia… les que podien aplegar totes les forces necessàries, i les úniques que podien autoritzar que
s’obrís la Cripta de Pico per primera vegada en cinc-cents anys.
Quan Halman va informar que el Monòlit rebia missatges amb una freqüència cada cop més gran,
semblava evident que estava a punt de passar alguna cosa. Poole no era l’únic que tenia dificultats
per dormir, en aquella època, fins i tot amb l’ajuda dels programes antiinsomni del seu casquet
cerebral. Abans d’adormir-se, sovint es preguntava si es tornaria a despertar mai. Però finalment es
van acoblar tots els components de l’arma; una arma invisible, intangible… i que mai s’haurien pogut
imaginar la immensa majoria dels guerrers de la història.
Res no hauria pogut semblar més inofensiu i innocent que aquella tauleta perfectament estàndard
d’un terabyte de memòria, utilitzada en milions de casquets cerebrals cada dia. Però el fet que
estigués tancada a l’interior d’un bloc massís de material cristal·lí, cenyit per cintes metàl·liques,
indicava que era una cosa completament anormal.
Poole la va rebre amb reserva; es va preguntar si el correu al qual van assignar la terrible tasca
de transportar el nucli de la bomba atòmica d’Hiroshima cap a la base aèria del Pacífic des de la
qual es va llançar s’havia sentit igual. I el cas era que, si totes les seves pors estaven justificades, la
responsabilitat que pesava al damunt de les seves espatlles era molt més gran.
I ni tan sols podia estar segur d’assolir la primera part de la seva missió amb èxit. Cap circuit es
podia considerar completament segur, i per tant Halman encara no havia estat informat sobre el
Projecte DÀMOCLES; Poole ho faria quan tornés a Ganimedes.
Llavors, l’única cosa que podria fer seria esperar que Halman estigués disposat a interpretar el
paper de Cavall de Troia… i, potser, resultar destruït en el procés.
38. Atac preventiu
LI VA RESULTAR ESTRANY tornar a l’Hotel Granimedes després de tants anys; sobretot perquè tot
estava exactament igual, malgrat la gran quantitat de coses que havien passat. Poole va tornar a ser
rebut per la imatge familiar de Bowman quan va entrar a la suite que duia el seu nom: i no el va
sorprendre gens que Bowman/Halman l’estigués esperant a dins, amb un aspecte fins i tot menys
substancial que l’antic holograma.
Abans de poder intercanviar salutacions, van patir una interrupció que Poole hauria rebut amb
alegria en qualsevol altre moment. El videòfon de l’habitació va emetre el seu trio urgent de notes —
que tampoc havia canviat des de la seva última visita— i un vell amic va aparèixer a la pantalla.
—Frank! —va cridar Theodore Khan— ¿Per què no m’has dit que venies!? ¿Quan ens podem
veure? ¿Com és que no hi ha vídeo? ¿Que estàs amb algú? ¿I qui era tota aquella gent amb cara de
capitostos que han aterrat amb tu?…
—Sisplau, Ted! Sí, em sap greu… però t’ho dic de debò, tinc molt bones raons… ja t’ho
explicaré després. I sí, estic amb algú… Et trucaré de seguida que pugui. Adéu!
Mentre Poole donava l’ordre de «No molestar», es va disculpar:
—Em sap greu… ja saps qui era, és clar.
—Sí… el doctor Khan. Va provar moltes vegades de posar-se en contacte amb mi.
—Però mai no el vas respondre. ¿Et puc preguntar per què? —Tot i que hi havia pendents
qüestions molt més importants, Poole no va poder resistir la temptació de fer-li la pregunta.
—El nostre canal era l’únic que volia mantenir obert. I he estat fora sovint, també. Fins i tot anys,
a vegades.
Allò era sorprenent… encara que no ho hauria d’haver estat. Poole sabia perfectament que
Halman havia estat detectat a molts llocs, en moltes èpoques. Però… ¿«anys fora»? Podria haver
visitat uns quants sistemes estel·lars… Potser per això tenia informació sobre Nova Scorpio, que
només era a quaranta anys llum de distància. Però de cap manera hauria pogut arribar fins al Nus;
anar i tornar d’allà hauria representat un viatge de nou-cents anys.
—Quina sort que fossis aquí quan et necessitàvem!
Era molt poc corrent que Halman vacil·lés abans de respondre. Però en aquell cas, hi va haver
una pausa molt més llarga que no pas l’inevitable interval de tres segons abans no va respondre,
lentament:
—¿N’estàs segur, que va ser cosa de la sort?
—¿Què vols dir?
—No en vull parlar, però he… entrevist… dues vegades… uns poders, unes entitats… molt
superiors als Monòlits, i potser fins i tot als seus creadors. Potser tots dos tenim menys llibertat de la
que ens pensem.
Era una idea veritablement esbalaïdora; Poole va haver de realitzar un esforç deliberat de
voluntat per deixar-la de banda i concentrar-se en el problema immediat.
—Espero que siguem prou lliures per poder fer el que hem de fer. Potser és una pregunta
estúpida, però… ¿El Monòlit sap que m’has vingut a veure? ¿Podria ser que… sospités?
—No és capaç de sentir una emoció com aquesta. Té molts sistemes de protecció contra avaries,
alguns dels quals jo puc entendre. Però res més.
—¿Ens podria estar escoltant, ara mateix?
—No ho crec pas.
«M’agradaria poder estar completament segur que el Monòlit només és un supergeni tan ingenu i
innocent com sembla», va pensar Poole mentre obria la seva cartera i en treia la capsa segellada que
contenia la tauleta. En aquella gravetat tan baixa, el seu pes gairebé era insignificant; resultava
impossible de creure que podia amagar el destí de tota la humanitat.
—No hi havia manera de poder aconseguir un circuit prou segur per comunicar-nos amb tu, i per
tant no hem pogut entrar en detalls. Aquesta tauleta conté programes que tenim l’esperança que puguin
evitar el compliment per part del Monòlit de qualsevol ordre que representi una amenaça per a la
humanitat. Hi ha vint dels virus més devastadors que mai s’han dissenyat, per a la majoria dels quals
no hi ha antídot conegut; en alguns casos, es creu que no és possible que n’existeixi cap. Hi ha cinc
còpies de cadascun. Ens agradaria que els alliberessis, si ho consideres necessari, en el moment que
et sembli inevitable. Dave… Hal… ningú ha hagut de carregar mai amb tanta responsabilitat. Però no
tenim cap altra opció.
Un cop més, la resposta va semblar que tardava més dels tres segons necessaris per fer el trajecte
d’anada i tornada a Europa.
—Si fem això, podria ser que totes les funcions del Monòlit finalitzessin. No sabem què ens
passaria a nosaltres, llavors.
—Hi hem pensat, és clar. Però a hores d’ara, segur que tens moltes habilitats al teu abast… i unes
quantes probablement estiguin més enllà de la nostra comprensió. També t’enviaré una tauleta de
memòria d’un petabyte. Deu a la potència de quinze bytes són més que suficients per emmagatzemar
tots els records i les experiències de moltes vides. Això et proporcionarà una ruta de fugida: sospito
que en tens d’altres.
—Correcte. Decidirem quina utilitzar quan sigui l’hora.
Poole es va relaxar lleugerament… amb prou feines li va resultar possible en una situació tan
extraordinària com aquella. Halman estava disposat a cooperar: encara conservava prou lligams amb
els seus orígens.
—Ara, t’hem de fer arribar aquesta tauleta… físicament. El seu contingut és massa perillós per
arriscar-nos a enviar-lo a través de cap canal òptic o de ràdio. Sé que posseeixes control de llarga
distància sobre la matèria: ¿no vas fer detonar una vegada una bomba orbital? ¿Pots transportar-la
cap a Europa? Com a alternativa, nosaltres podem enviar-te-la amb un correu automàtic, a qualsevol
punt que ens especifiquis.
—Això seria millor: la recolliré a Tsienville. Les coordenades són aquestes…
Poole encara estava enfonsat a la seva cadira quan el monitor de la suite Bowman va deixar
entrar a l’habitació el cap de la delegació que l’havia acompanyat des de la Terra. Si el coronel
Jones era un coronel autèntic —o si es deia Jones de debò— era un misteri menor que Poole no
estava gaire interessat a resoldre; en tenia prou amb la certesa que era un organitzador eminent i que
havia tingut cura de la mecànica del projecte DÀMOCLES amb una eficiència callada.
—Ja està, Frank… ja ha sortit. Aterrarà d’aquí a una hora i deu minuts. Suposo que després
Halman s’encarregarà de tot, però no entenc com és possible que pugui manejar… no sé si aquesta és
la paraula adient… que pugui manejar aquelles tauletes.
—Jo també m’ho preguntava, fins que algú del Comitè Europa m’ho va explicar. Hi ha un
teorema molt conegut (encara que jo no el coneixia pas!) que afirma que qualsevol ordinador pot
emular qualsevol altre ordinador. O sigui que estic segur que Halman sap exactament què ha de fer.
Mai no ho hauria acceptat, si no ho sapigués.
—Espero que tinguis raó —va replicar el coronel—. Si no… la veritat, no sé pas si tenim cap
alternativa.
Hi va haver una pausa fatalista, fins que Poole es va esforçar per alleujar la tensió.
—Per cert, ¿has sentit el rumor local sobre la nostra visita?
—¿Quin rumor vols dir, ben bé?
—Que som una comissió especial enviada per investigar el crim i la corrupció en aquest
assentament fronterer tan feréstec. Se suposa que l’alcalde i el xerif estan desesperats.
—Com els envejo —va dir el coronel Jones—. A vegades és una delícia poder-se capficar per
coses tan trivials.
39. Deïcidi
COM TOTS ELS HABITANTS d’Anubis (població actual, 56.521 habitants), el doctor Theodore
Khan es va despertar poc després de la mitjanit local a causa de l’enrenou que va aixecar l’alarma
general. La seva primera reacció va ser: «Un altre tremolor de gel no, per l’amor de Deos!»
Va córrer cap a la finestra, tot cridant «Obre’t» tan fort que l’habitació no el va entendre, i va
haver de repetir l’ordre amb una veu més normal. La llum de Llucifer hauria d’haver entrat,
poderosa, al seu dormitori, i hauria d’haver pintat al terra els contorns que resultaven tan fascinadors
per als visitants de la Terra, perquè mai no es movien ni una fracció de mil·límetre per molta estona
que s’esperés…
Aquell doll de llum invariable ja no era enlloc. Khan va contemplar amb una incredulitat absoluta
la visió que se li oferia a l’altra banda de l’enorme bombolla transparent de la Cúpula Anubis: va
veure un cel que Ganimedes no havia contemplat des de feia mil anys. Un cop més, estava farcit
d’estrelles; Llucifer havia desaparegut.
I llavors, mentre explorava les constel·lacions oblidades, Khan es va adonar d’una cosa encara
més terrorífica. Allà on hi hauria hagut d’haver Llucifer, hi havia un disc menut de negror absoluta,
que eclipsava al seu voltant les estrelles poc familiars.
Només hi havia una explicació possible, es va dir Khan, esmaperdut. Llucifer havia estat engolit
per un forat negre. I després ens havia de tocar a nosaltres.
Al balcó de l’Hotel Granimedes, Poole es mirava el mateix espectacle, però amb un conjunt
d’emocions molt més complexes. Fins i tot abans de l’alarma general, el seu comunicador l’havia
despertat amb un missatge de Halman.
—Ja ha començat el procés. Hem infectat el Monòlit. Però un o potser uns quants dels virus han
entrat dins dels nostres circuits. No sabem si podrem utilitzar la tauleta de memòria que ens has
donat. Si tenim èxit, ens trobarem a Tsienville.
Llavors va pronunciar les paraules sorprenents i estranyament commovedores, el contingut
emocional exacte de les quals es debatria durant generacions:
—Si no podem fer la transferència, recorda’ns.
A l’habitació que tenia al darrere, Poole va sentir la veu de l’alcalde, que maldava per
tranquil·litzar els ciutadans completament desperts d’Anubis. Tot i que va començar amb la
declaració oficial més terrorífica de totes —«No hi ha motiu d’alarma»—, l’alcalde tenia veritables
paraules de consol per a tothom.
—No sabem què passa… però Llucifer continua brillant amb normalitat! Repeteixo… Llucifer
encara brilla! Acabem de rebre notícies de la llançadora interorbital Alcyone, que ha sortit cap a
Cal·listo fa mitja hora. Aquesta és la seva visió…
Poole va sortir del balcó i va entrar corrent a la seva habitació, just a temps per veure com
Llucifer brillava tranquil·litzadorament a la pantalla.
—El que ha passat —va continuar l’alcalde, sense alè— és que alguna cosa ha causat un eclipsi
temporal… ho veurem de més a prop… Observatori de Cal·listo, endavant, sisplau…
¿Com sap que és «temporal»?, va pensar Poole, mentre esperava que la imatge aparegués a la
pantalla.
Llucifer va desaparèixer, i va ser substituït per un camp d’estrelles. Al mateix temps, la veu de
l’alcalde es va diluir i es va sentir una altra veu:
—…telescopi de dos metres, però gairebé qualsevol instrument serviria. És un disc de material
perfectament negre, d’una mica més de deu mil quilòmetres de diàmetre, tan prim que no mostra cap
gruixària visible. I està col·locat exactament, és evident que amb deliberació, de tal manera que
impedeix que Ganimedes rebi gens de llum.
»Ens acostarem per veure si es distingeixen detalls, tot i que ho dubto…
Des del punt de vista de Cal·listo, el disc quedava reduït a un oval, dues vegades més llarg que
ample. Es va expandir fins a omplir completament la pantalla; llavors va ser impossible saber si la
imatge continuava el seu zoom, perquè no es podia distingir cap mena d’estructura.
—Ja m’ho pensava… no s’hi pot veure res. Anirem cap a la vora de l’objecte…
No hi va haver cap sensació de moviment en absolut fins que va aparèixer de sobte un camp
d’estrelles, definit amb precisió per la vora corbada d’aquell disc de la mida d’un món. Era
exactament com si contemplessin l’horitzó d’un planeta sense aire i perfectament llis.
No, no era perfectament llis…
—Això és interessant —va comentar l’astrònom, que fins llavors havia sonat molt prosaic, com
si aquella mena de coses passessin cada dia—. La vora sembla oscada… però d’una manera molt
regular… com una serra…
«Una serra circular», va mormolar Poole en veu baixa. «¿Que potser ens volen partir per la
meitat? Quin pensament tan ridícul…»
—Si ens acostem més, la difracció espatllarà la imatge… després la processarem i podrem veure
molts més detalls.
La magnificació era tan gran, ara, que havia desaparegut qualsevol rastre de la circularitat del
disc. A la pantalla es veia una cinta negra, amb una vora feta de triangles tan idèntics que a Poole li
va costar d’evitar l’analogia nefasta amb una serra. Però alguna cosa li bullia al cap…
Com tothom a Ganimedes, va contemplar les estrelles, infinitament més distants, que entraven i
sortien d’aquelles valls geomètricament perfectes. Molt probablement, un munt de persones van
arribar a la mateixa conclusió força abans que ell.
Si es prova de fer un disc amb blocs rectangulars —amb una proporció d’1:4:9, o qualsevol altra
— és impossible que el disc tingui una vora llisa. És clar que es pot arribar a fer un cercle tan
aproximadament perfecte com es vulgui fent servir blocs cada cop més i més petits. Però, ¿per què
molestar-s’hi, si l’única cosa que es vol és construir una pantalla prou gran per eclipsar un sol?
L’alcalde tenia raó; l’eclipsi era temporal. Però es va acabar justament a l’inrevés que un de
solar.
Primer, la llum va foradar el centre exacte, no va formar pas el típic collaret de Bales de Bailey
al llarg de la vora. Uns raigs irregulars van començar a irradiar per un forat petitíssim i
resplendent… i llavors, amb la magnificació més gran possible, es va revelar l’estructura del disc.
Estava compost per milions de rectangles idèntics, potser de la mateixa mida que la Gran Muralla
d’Europa. I en aquells moments se separaven: era com si es desmantellés un trencaclosques enorme.
La perpètua, tot i que ara breument interrompuda, llum diürna tornava lentament a Ganimedes a
mesura que el disc es fragmentava i els raigs de Llucifer brollaven pels forats, cada cop més amples.
De seguida, els components es van evaporar amb rapidesa, gairebé com si els hagués calgut el reforç
del contacte dels uns amb els altres per conservar la realitat.
Tot i que als neguitosos espectadors d’Anubis els va semblar que passaven hores, tot plegat va
durar menys de quinze minuts. Ningú no es va fixar en Europa fins que tot va acabar.
La Gran Muralla havia desaparegut; i es va tardar gairebé una hora a rebre notícies de la Terra,
de Mart i de la Lluna: el Sol mateix també havia fet pampallugues durant uns quants segons abans de
recuperar la normalitat.
Havien estat una sèrie molt selectiva d’eclipsis, dirigits evidentment a la humanitat. A cap altra
banda del sistema solar s’hauria pogut notar res.
Entremig de l’excitació general, el món va tardar una mica més de temps a adonar-se que l’AMT-
0 i l’AMT-1 s’havien esvaït, i que només havien deixat enrere les seves empremtes de quatre milions
d’anys d’antiguitat a Tycho i a l’Àfrica.
Era la primera vegada que els europs tenien un veritable contacte amb els humans, però no van
semblar ni alarmats ni sorpresos per aquelles criatures enormes que es movien entremig seu a una
velocitat de vertigen. És clar que no resultava gens fàcil interpretar l’estat emocional d’una cosa que
semblava un matoll petit i sense fulles, sense òrgans evidents ni cap mitjà de comunicació aparent.
Però si s’haguessin espantat amb l’arribada de l’Alcyone i amb l’aparició dels seus passatgers,
segurament s’haurien quedat amagats a dins dels seus iglús.
Quan Frank Poole, una mica engavanyat pel seu vestit protector i el brillant cable de coure que
traginava com a regal, va penetrar als suburbis poc endreçats de Tsienville, es va preguntar què
devien pensar els europs dels esdeveniments recents. Per a ells, Llucifer no havia patit cap eclipsi,
però la desaparició de la Gran Muralla segurament els devia representar una gran sorpresa. S’havia
alçat al seu damunt des de temps immemorials, com a escut i sens dubte com a moltes coses més; i
llavors, de sobte, havia desaparegut, com si no hagués existit mai…
La tauleta d’un petabyte de capacitat l’esperava, amb un grup d’europs al voltant, que
demostraven el primer símptoma de curiositat que Poole havia observat mai en ells. Es va preguntar
si Halman, d’alguna manera, els havia dit que tinguessin cura d’aquell regal de l’espai fins que ell el
vingués a recollir.
I a emportar-se’l, perquè ara contenia no tan sols un amic adormit sinó també uns terrors que
alguna era futura potser podria exorcitzar, de tornada cap a l’únic lloc on podia ser dipositat amb
seguretat.
40. Mitjanit: Pico
SERIA DIFÍCIL, va pensar Poole, imaginar-se una escena més pacífica… sobretot després del
trauma de les últimes setmanes. Els raigs oblics d’una Terra gairebé plena revelaven tots els detalls
subtils d’un mar de les Pluges del tot mancat d’aigua; no els esborrava, com hauria fet la fúria
incandescent del Sol.
El petit comboi de cotxes lunars estava disposat en un semicercle a cent metres de distància de
l’obertura modesta a la base de Pico que era l’entrada de la Cripta. Des d’aquella perspectiva, Poole
podia veure que la muntanya no feia justícia al nom que els primitius astrònoms, enganyats per la
seva ombra punxeguda, li havien donat. Era més aviat un turó arrodonit, en comptes d’un cim
esmolat, i Poole es podia creure fàcilment que un dels passatemps locals era pujar amb bicicleta a
dalt de tot. Fins llavors, cap d’aquells esportistes s’hauria pogut imaginar el secret que s’amagava
sota les seves rodes: esperava que aquell coneixement sinistre no els espatllés un exercici tan sa.
Feia una hora, amb els sentiments barrejats de tristesa i triomf, havia entregat la tauleta que havia
dut —sense treure-li la vista del damunt ni un sol moment— directament des de Ganimedes fins a la
Lluna.—
Adéu, amics meus —havia mormolat—. Ho heu fet molt bé. Potser una generació futura us
tornarà a despertar. Però en el fons… espero que no faci falta.
Es podia imaginar, sense cap dificultat, una raó desesperada per la qual fossin necessaris un altre
cop els coneixements de Halman. A hores d’ara, ben segur que un missatge anava de camí cap a
aquell desconegut centre de control amb les noves que el seu servent a Europa ja no existia. Amb una
sort raonable, caldria esperar 950 anys, grapat amunt o grapat avall, abans no arribés la resposta.
Poole havia maleït sovint Einstein; ara el beneïa. Fins i tot els poders que hi havia darrere dels
Monòlits, segons semblava demostrat ara, no podien exercir la seva influència a una velocitat
superior a la de la llum. Per tant, la raça humana tindria gairebé un mil·lenni per poder planejar el
pròxim contacte… si és que n’hi havia d’haver algun. Potser llavors estaria més ben preparada.
Una cosa emergia del túnel: el robot semihumanoide, que es desplaçava al damunt de cadenes,
que havia dipositat la tauleta a l’interior de la Cripta. Era gairebé còmic veure una màquina guarnida
amb la mena de vestits aïllants que s’utilitzaven com a protecció contra els gèrmens mortals… i a la
Lluna, on no hi havia aire! Però ningú no volia córrer cap risc, per molt remot que pogués semblar.
Al cap i a la fi, el robot s’havia mogut entre aquells malsons curosament empresonats, i malgrat que
segons les seves videocàmeres tot semblava en ordre, sempre hi havia la possibilitat que algun flascó
patís una pèrdua, o que el segell d’algun contenidor s’hagués trencat. La Lluna era un lloc molt
estable, però al llarg dels segles havia conegut molts tremolors i impactes de meteors.
El robot es va aturar a cinquanta metres de l’entrada del túnel. Lentament, el gran tap que
clausurava l’obertura es va tornar a col·locar a lloc, i va començar un moviment de rotació, com un
cargol gegant que es collés a la muntanya.
—Tothom que no porti ulleres fosques, sisplau, que tanqui els ulls o que aparti la vista del robot!
—va dir una veu, amb urgència, a través de la ràdio del cotxe lunar. Poole es va girar cap a una
banda just a temps de veure una explosió de llum reflectida al sostre del vehicle. Quan va tornar a
mirar cap a Pico, l’única cosa que quedava del robot era una pila d’escòria metàl·lica incandescent;
fins i tot a ell, que havia passat gran part de la seva vida envoltat pel buit, li semblava completament
antinatural que no pugessin lentament espirals de fum d’entre aquelles restes.
—Esterilització completa —va dir llavors la veu del controlador de missió—. Gràcies a tothom.
Ara tornarem cap a Plató.
Quina ironia… la raça humana havia estat salvada gràcies a l’hàbil desplegament dels productes
de la seva pròpia bogeria! ¿Quina moral, va preguntar-se Poole, es podia treure d’allò?
Va tornar a mirar cap a la bellíssima Terra blava, que s’arraulia a sota d’una manta de núvols,
esparracada, per protegir-se del fred de l’espai.
Allà a dalt, d’aquí a poques setmanes, tenia l’esperança de bressolar el seu primer nét.
Tant era que més enllà de les estrelles s’amaguessin poders i autoritats gairebé divins, es va
recordar Poole; per als éssers humans normals i corrents, tan sols dues coses eren importants: l’amor
i la mort.
El seu cos encara no havia envellit cent anys: li quedava força temps per poder dedicar a totes
dues coses.
Epíleg
«EL SEU PETIT UNIVERS és molt jove, i el seu déu encara és un nen. Però és massa aviat per jutjarlos;
quan Nosaltres retornem, els Últims Dies, Nosaltres decidirem què caldrà salvar.»
Fonts
Capítol 1: Cowboy de cometes
Per trobar una descripció del territori de cacera del capità Chandler, descobert tot just el 1992,
vegeu «El Cinyell Kuiper», de Jane X. Luu i David C. Jewitt (Scientific American, maig 1996).
Capítol 4: Una habitació amb bona vista
El concepte d’un «anell al voltant del món» a l’òrbita geostacionària (OGE), lligat a la Terra per
unes torres a l’equador, pot semblar completament fantàstic però de fet té una base científica ferma.
És una extensió òbvia de l’«ascensor espacial» inventat per l’enginyer de Sant Petersburg Yuri
Artsutanov, que vaig tenir el plaer de conèixer el 1982, quan la seva ciutat es deia d’una altra
manera.
Yuri va assenyalar que era teòricament possible instal·lar un cable entre la Terra i un satèl·lit
que flotés sempre al damunt del mateix punt de l’equador… cosa que faria si estigués situat a l’OGE,
llar de la majoria dels satèl·lits de comunicacions d’avui en dia. A partir d’aquesta base, es podria
establir un ascensor espacial (o tal com va anomenar-lo Yuri, de manera pintoresca, un «funicular
còsmic»), i es podrien pujar càrregues útils fins a l’OGE fent servir només energia elèctrica. La
propulsió dels coets tan sols seria necessària per a la resta del viatge.
A més d’evitar el perill, el soroll i els riscos ambientals que representen els coets, l’ascensor
espacial faria possible reduccions espectaculars en el cost de totes les missions espacials.
L’electricitat és barata, i només en farien falta uns cent dòlars per situar una persona a l’òrbita. I el
viatge d’anada i tornada costaria uns deu dòlars en total, perquè la gran majoria de l’energia es
recuperaria durant el viatge de baixada! (És clar que el menjar i les pel·lícules que s’hi exhibissin
farien pujar el preu del bitllet. ¿Què us semblaria, mil dòlars per anar i tornar de l’OGE?)
La teoria és impecable, però, ¿existeix algun material amb prou força elàstica per penjar fins a
l’equador des d’una alçada de 36.000 quilòmetres, amb prou marge per poder-hi pujar càrregues
útils? Quan Yuri va escriure el seu assaig, només una substància complia aquests requisits tan
estrictes: el carboni cristal·lí, més conegut com a diamant. Desgraciadament, les quantitats
megatòniques necessàries no estan disponibles en el mercat obert, tot i que a 2061: Odissea tres vaig
exposar les raons que fan pensar en la seva existència al nucli de Júpiter. A Les fonts del paradís
vaig suggerir un mètode més accessible d’obtenció: fàbriques orbitals on es poguessin criar diamants
sota condicions de gravetat zero.
El primer «petit pas» cap a l’ascensor espacial es va intentar a l’agost del 1992 a la llançadora
Atlantis: un dels experiments que havia d’efectuar representava l’alliberament —i la recuperació—
d’una càrrega fixada a un cable de vint-i-un quilòmetres. Per desgràcia, el mecanisme que amollava
el cable es va travar quan tan sols n’havia deixat anar uns quants centenars de metres.
Vaig quedar molt afalagat quan la tripulació de l’ Atlantis va mostrar Les fonts del paradís durant
la seva conferència de premsa orbital, i l’especialista de missió, Jeffrey Hoffman, em va enviar
l’exemplar autografiat quan van tornar a la Terra.
El segon experiment, al febrer del 1996, va tenir una mica més d’èxit: la càrrega es va desplegar
la distància completa, però durant la recuperació una descàrrega elèctrica va tallar el cable a causa
d’un aïllament defectuós. (Potser va ser un accident afortunat: no puc evitar recordar que alguns
contemporanis de Ben Franklin van morir quan van provar de repetir el seu famós —i arriscat—
experiment de fer volar un estel durant una tempesta.)
A part dels possibles perills, jugar amb càrregues fixades a un cable des d’una llançadora és com
pescar amb mosca: no és tan fàcil com sembla. Però un dia o altre es farà el «pas de gegant»
definitiu… que arribarà ben bé fins a l’equador.
Mentrestant, el descobriment de la tercera forma de carboni, el buckminsterfullerè (C60), ha fet
que el concepte de l’ascensor espacial sigui molt més plausible. El 1990, un grup de químics a la
Universitat Rice, de Houston, van produir una forma tubular del C0, que té molta més força elàstica
que el diamant. El líder del grup, el doctor Smalley, fins i tot va arribar a dir que era el material més
fort que podria existir mai… i va afegir que faria possible la construcció de l’ascensor espacial.
(Notícia d’última hora: estic contentíssim de saber que el doctor Smalley ha compartit el premi
Nobel de química del 1996 per aquesta tasca.)
I ara, una coincidència veritablement sorprenent… tan estranya que em fa rumiar Qui deu manar
allà dalt.
Buckminster Fuller va morir el 1983, i per tant no va poder viure el descobriment de les
«buckyboles» i els «buckytubs», que li han proporcionat gran fama pòstuma. Durant un dels seus
últims viatges per tot el món, vaig tenir el plaer de volar amb ell i la seva esposa, Anne, per tot Sri
Lanka, i els vaig mostrar alguns dels escenaris que apareixen a Les fonts del paradís. Poc després,
vaig fer una gravació de la novel·la per a un disc LP (¿se’n recorden?) de dotze polzades (Caedmon
TC 1606) i Bucky va ser tan amable d’escriure les notes de la coberta. Acabaven amb una revelació
sorprenent, que pot haver estat perfectament l’origen de les meves pròpies cavil·lacions sobre Ciutat
Estel·lar:
«El 1951 vaig dissenyar un pont anular flotant de tensigritat que s’instal·laria a gran
distància i al voltant de l’equador de la Terra. A l’interior d’aquest pont «aurèola», la
Terra continuaria amb la seva rotació mentre el pont circular giraria al seu propi ritme.
Vaig imaginar que el trànsit terrestre ascendiria verticalment fins al pont, giraria amb ell i
descendiria després a diversos punts de la Terra.»
No tinc cap dubte que, si la raça humana decideix fer una inversió com aquesta (força trivial,
segons algunes estimacions de creixement econòmic), Ciutat Estel·lar podria ser construïda. A més
de proporcionar nous estils de vida, i de donar als visitants d’altres mons amb menys gravetat, com
Mart i la Lluna, millor accés al Planeta Mare, eliminaria la utilització de coets a la superfície de la
Terra i la relegaria a l’espai profund, que és com ha de ser. (Tot i que m’agradaria que es fessin
homenatges a Cap Kennedy en ocasió d’algun aniversari, per poder reviure l’emoció de l’època dels
pioners.)
Gairebé amb tota seguretat, gran part de la Ciutat seria un conjunt de bastides buides, i només una
petita fracció estaria ocupada o utilitzada amb propòsits científics o tècnics. Al cap i a la fi,
cadascuna de les Torres seria l’equivalent d’un gratacels de deu milions de pisos… i la
circumferència de l’anell al voltant de l’òrbita geostacionària seria equivalent a més de la meitat de
la distància fins a la Lluna! En un volum d’espai com aquest es podria allotjar diverses vegades tota
la raça humana, si estigués completament tancat. (Això representaria uns problemes de logística molt
interessants, que penso deixar a disposició de tothom que hi estigui interessat, com a «exercici per a
l’alumne».)
Per llegir una història excel·lent sobre el concepte de la «mongetera» espacial (i també sobre
moltes altres idees encara més radicals, com l’antigravetat i les distorsions espacials), vegeu
Indistingible de la màgia, de Robert L. Forward (Baer, 1995).
Capítol 3: Educació
Vaig quedar esmaperdut quan vaig llegir als diaris locals el 19 de juliol del 1996 que el doctor
Chris Winter, cap de l’Equip de Vida Artificial de British Telecom, creu que l’aparell d’informació i
emmagatzematge que descric en aquest capítol es podria desenvolupar abans de trenta anys! (A la
meva novel·la del 1956 La ciutat i les estrelles el vaig emplaçar més de mil milions d’anys en el
futur… òbviament, això representa una seriosa manca d’imaginació.) El doctor Winter afirma que ens
permetria «recrear una persona físicament, emocionalment i espiritualment», i fa l’estimació que els
requeriments de memòria serien de deu terabytes (10e13 bytes), dos ordres de magnitud menys que el
petabyte (10e15 bytes) que jo suggereixo.
I m’agradaria que se m’hagués acudit el nom amb el qual el doctor Winter ha batejat aquest
aparell, que sens dubte despertarà uns debats ferotges en cercles eclesiàstics: l’«Atrapa-ànimes»…
Per a la seva aplicació als viatges interestel·lars, vegeu la nota del capítol 9.
Jo em pensava que m’havia inventat la transferència d’informació de palmell a palmell descrita
al capítol 3, però em va mortificar descobrir que Nicholas (El món digital) Negroponte i el seu
Media Lab del MIT fa anys que hi treballen…
Capítol 7: Informe
Si l’energia inconcebible del camp de punt zero (que a vegades s’anomena «fluctuacions
quàntiques» o «energia del buit») es pot arribar a explotar, l’impacte sobre la nostra civilització serà
incalculable. Totes les fonts actuals d’energia —petroli, carbó, energia nuclear, hidràulica, solar—
esdevindrien obsoletes, i també moltes de les nostres pors sobre la pol·lució ambiental. Tot quedaria
reduït a un sol i enorme maldecap: la pol·lució tèrmica. Tota l’energia es degrada eventualment fins a
convertir-se en calor, i si tothom pogués jugar amb uns quants milions de quilowatts, aquest planeta
aviat seguiria la pista de Venus: uns quants centenars de graus a l’ombra.
De tota manera, aquesta perspectiva té un costat més optimista: aquesta podria ser l’única forma
de neutralitzar la pròxima glaciació, que d’altra manera resultaria inevitable. («La civilització és un
interval entre glaciacions.» Will Durant, La història de la civilització.)
Ara mateix, mentre escric això, molts enginyers competents, a laboratoris de tot el món, afirmen
haver arribat fins a aquesta nova font d’energia. Per tenir una idea de la seva magnitud, n’hi haurà
prou amb el famós comentari del físic Richard Feynman: amb l’energia continguda dins del volum
d’una tassa de cafè (qualsevol volum com aquest, a qualsevol lloc del món!) n’hi ha prou per fer
bullir tots els oceans del planeta.
Això, sens dubte, és un pensament que ens ha de fer rumiar. En comparació, l’energia nuclear
sembla tan poca cosa com un llumí humit.
¿I quantes supernoves, em pregunto jo, són veritablement accidents industrials?
Capítol 9: Terra celestial
Un dels principals problemes de transport a Ciutat Estel·lar serien les enormes distàncies
implicades en el projecte: si es volgués visitar un amic a la Torre del costat (i les comunicacions mai
no substituiran completament el contacte personal, malgrat tots els avenços de la realitat virtual), la
passejada podria representar l’equivalent d’un viatge a la Lluna. Fins i tot amb els ascensors més
ràpids imaginables caldrien dies en comptes d’hores, o acceleracions del tot inacceptables per a gent
que s’hagués adaptat a una vida a baixa gravetat.
El concepte d’una «tracció sense inèrcia» —és a dir, un sistema de propulsió que actués al
damunt de tots els àtoms d’un cos, de manera que no es produïssin tensions quan s’accelerés—
probablement va ser inventat pel gran mestre de l’space-opera E.E. Smith, als anys trenta. No és tan
improbable com sembla… perquè un camp gravitatori actua precisament d’aquesta manera.
En una caiguda lliure a l’espai, prop de la Terra (i si no tenim en compte els efectes de la
resistència de l’aire), incrementareu la vostra velocitat just per sota dels deu metres per segon, cada
segon. I malgrat tot, no sentireu cap mena de pes… no hi haurà cap sensació d’acceleració, encara
que la vostra velocitat s’incrementa un quilòmetre per segon, cada minut i mig!
I això seria així encara que caiguéssiu sota la influència de la gravetat de Júpiter (més de dues
vegades i mitja la de la Terra) o fins i tot sota el camp gravitatori enormement més poderós d’un nan
blanc, o estrella de neutrons (milions o milers de milions més gran). No sentiríeu res, encara que us
haguéssiu acostat a la velocitat de la llum des d’una posició estacionaria tan sols en qüestió de
minuts. De tota manera, si fóssiu prou ximples per apropar-vos fins a una distància de pocs radis de
l’objecte que us atreu, el seu camp gravitatori ja no seria uniforme sobre la totalitat del vostre cos, i
les forces de la marea gravitatòria aviat us farien miques. Si voleu més detalls, llegiu el meu conte
«Marea de neutrons» (deplorable, tot i que el títol és molt acurat), a la col·lecció El vent del sol.
Un motor de «tracció sense inèrcia», que actuaria exactament igual que un camp gravitatori
controlable, mai no s’havia discutit seriosament fora de les pàgines de la ciència-ficció fins fa ben
poc. Però el 1994, tres físics americans van fer exactament això quan van desenvolupar algunes idees
del gran físic rus Andrei Sakharov.
«La inèrcia com una força Lorentz en un camp de punt zero», de B. Haisch, A. Rueda i H.E.
Puthoff (Phys Review A, febrer 1994) podria arribar a considerar-se en el futur com un assaig crucial
en la història de la ciència, i en aquesta ficció jo l’hi he convertit. Tracta d’un problema tan
fonamental que generalment ningú no hi pensa, la gent tan sols encongeix les espatlles i diu:
«L’univers està fet d’aquesta manera, res més »
La pregunta que HR&P fan és: «¿Què dóna a un objecte massa (o inèrcia) de tal manera que cal
un esforç per fer-lo moure, i exactament el mateix esforç per retornar-lo al seu estat original?»
La seva resposta provisional depèn del fet sorprenent i molt poc conegut fora de les torres
d’ivori dels físics que allò que coneixem com a espai buit és de fet una caldera plena d’energies en
ebullició: el camp de punt zero (veure la nota anterior). HR&P suggereixen que la inèrcia i la
gravitació són fenòmens electromagnètics, resultat de la interacció amb aquest camp.
Hi ha hagut incomptables intents, que es remunten fins a Faraday, de relacionar la gravetat i el
magnetisme, i tot i que molts experimentadors afirmen haver tingut èxit, cap dels seus resultats ha
pogut ser verificat mai. De tota manera, si la teoria de HR&P es pot demostrar, obre la perspectiva
—per molt remota que sigui— de la construcció de «motors espacials» d’antigravetat, i la
possibilitat encara més fantàstica de controlar la inèrcia. Això ens podria portar a situacions
interessants: si es toqués amb tota la delicadesa a algú, desapareixeria ràpidament a milers de
quilòmetres per hora, fins que rebotés a l’altra banda de l’habitació una fracció de mil·lisegon
després. Les bones notícies són que els accidents de trànsit serien virtualment impossibles; els
automòbils —i els passatgers— podrien col·lidir sense patir cap mena de mal, a qualsevol velocitat.
La «manca de pes» que ara ens sembla tan normal en les missions espacials —i de la qual
milions de turistes gaudiran el segle vinent— hauria semblat màgia als nostres avis. Però l’abolició
—o tan sols la reducció— de la inèrcia és una altra qüestió, i podria ser completament impossible.[1]
Però és una noció agradable, perquè podria proporcionar l’equivalent de la «teleportació»: es podria
viatjar a qualsevol banda (si més no, a la Terra) gairebé instantàniament. La veritat, no sé pas com
podria manegar-se-les Ciutat Estel·lar, sense aquest invent…
Una de les presumpcions que he fet en aquesta novel·la és que Einstein tenia raó, i que cap senyal
—ni objecte— pot ultrapassar la velocitat de la llum. Uns quants assajos altament matemàtics han
aparegut recentment tot suggerint que, com han pressuposat alegrement incomptables escriptors de
ciència-ficció, els autoestopistes galàctics potser no hauran de patir aquesta enutjosa restricció.
En conjunt, espero que tinguin raó… però se m’acut una objecció fonamental a aquesta teoria. Si
és possible viatjar més ràpid que la llum, ¿on són els autoestopistes?… o si més no, ¿on són els
turistes de luxe?
Una resposta possible és que cap extraterrestre assenyat construiria mai vehicles interestel·lars,
exactament per la mateixa raó per la qual nosaltres mai no hem construït aeronaus impulsades amb
carbó: hi ha maneres molt millors de fer ben bé el mateix.
La quantitat sorprenentment petita de bits que es necessiten per definir un ésser humà, o per
emmagatzemar tota la informació que una persona pot adquirir durant tota una vida, s’argumenta a
«Intel·ligència mecànica, el cost del viatge interestel·lar i la Paradoxa de Fermi», de Louis K.
Scheffer (Quarterly Journal of the Royal Astronomical Society 35, núm. 2 [juny 1994]: 157-175).
Aquest assaig (segurament el més revolucionari que ha publicat la formalíssima QJRAS en tota la
seva carrera!) estima que l’estat mental total d’una persona de cent anys d’edat amb una memòria
perfecta es podria representar amb deu a la quinzena potència de bits (un petabit). Fins i tot les fibres
òptiques actuals poden transmetre aquesta quantitat d’informació en qüestió de minuts.
La meva hipòtesi: que un transportador estil Star Trek encara no estigui disponible l’any 3001
pot semblar, doncs, ridículament curt de vista d’aquí a un segle, i la manca actual de turistes
intergalàctics pot ser provocada únicament pel fet que encara no s’ha instal·lat l’equipament de
recepció necessari aquí a la Terra. Potser ve amb un vaixell correu i ja és a mig camí…
Capítol 15: Trànsit de Venus
Em complau particularment fer aquest homenatge a la tripulació de l’Apol·lo 15. Quan van tornar
de la Lluna em van enviar el bellíssim mapa en relleu del lloc d’aterratge del mòdul lunar Falcon,
que ara ocupa un indret d’honor al meu despatx. Mostra les rutes que va seguir el vehicle lunar durant
les seves tres excursions, una de les quals va fregar el cràter Llum de Terra. El mapa porta la
inscripció: «Per a Arthur Clarke de la tripulació de l’Apol·lo 15, amb agraïment per les teves visions
de l’espai. Dave Scott, Al Worden, Jim Irwin.» Per la meva banda, he dedicat Llum de Terra (que,
escrita el 1953, tenia com a escenari el mateix territori pel qual es passejaria el vehicle lunar el
1971) «Per a Dave Scott i Jim Irwin, els primers homes que van visitar aquestes terres, i per a Al
Worden, que els vigilava des de la seva òrbita».
Després de comentar l’aterratge de l’Apol·lo 15 als estudis de la CBS amb Walter Cronkite i
Wally Schirra, vaig volar cap al Control de Missió per presenciar la reentrada i la capbussada.
Estava assegut al costat de la filla petita d’Al Worden quan ella va ser la primera d’adonar-se que un
dels tres paracaigudes de la càpsula no s’havia desplegat. Van ser uns moments tensos, però per sort
els dos paracaigudes restants van resultar perfectament suficients per fer la seva feina.
Capítol 16: La taula del capità
Al capítol 18 de 2001: Una odissea de l’espai, hi trobareu la descripció de l’impacte de la
sonda. S’està planejant un experiment com aquest per a la futura missió Clementine 2.
Em fa una mica de vergonya veure que a la meva primera Odissea de l’espai atribueixo el
descobriment de l’asteroide 7794 a l’Observatori Lunar… el 1997! Què hi farem, canviarem la data
al 2017: a temps per celebrar el meu centè aniversari.
Tan sols unes hores després d’escriure les ratlles anteriors, em vaig alegrar de saber que
l’asteroide 4923 (1981 E027), descobert per S. J. Bus de Siding Spring, Austràlia, el 2 de març del
1981, ha estat batejat amb el nom de Clarke, en part com a reconeixement pel Projecte Sentinella
(vegeu Cita amb Rama i El martell de Déu). Se’m va informar, amb grans disculpes, que per causa
d’un lamentable descuit, el número 2001 ja no estava disponible, perquè s’havia atorgat a algú
anomenat A. Einstein. Excuses, excuses…
Però em va satisfer molt saber que l’asteroide 5020, descobert el mateix dia que el 4923, ha estat
batejat amb el nom d’Asimov… tot i que m’entristeix el fet que el meu amic no ho podrà saber mai.
Capítol 17: Ganimedes
Com explico al Comiat i a les «Notes de l’autor» de 2010: Odissea dos i 2061: Odissea tres, jo
tenia l’esperança que l’ambiciosa Missió Galileu a Júpiter i les seves llunes ja ens hagués
proporcionat, a hores d’ara, un coneixement molt més detallat —i uns primers plans impressionants
— d’aquests mons tan estranys.
I el cas és que, després de molts retards, la Galileu ha arribat al seu primer objectiu —Júpiter
mateix— i realitza admirablement la seva funció. Però, llàstima, hi ha un problema: per alguna raó,
l’antena principal no s’ha desplegat. Això vol dir que les imatges han de ser enviades a través d’una
antena de baix rendiment, a un ritme desesperadament lent. Tot i que s’han fet miracles de
reprogramació dels ordinadors de bord per compensar-ho, ens caldran hores per rebre informació
que hauria hagut d’enviar-se en minuts.
O sigui que haurem de tenir paciència… Jo, per la meva banda, em vaig trobar abocat al
compromís turmentador d’explorar Ganimedes en la ficció just abans que la Galileu ho fes en la vida
real, el 27 de juny del 1996.
L’11 de juliol del 1996, només dos dies abans d’acabar aquest llibre, vaig carregar les primeres
imatges provinents de l’LPR; per sort no hi ha res —de moment!— que contradigui les meves
descripcions. Però si les panoràmiques actuals de camps de gel pigallats de cràters donen pas tot
d’una a palmeres i platges tropicals —o, pitjor encara, a rètols de YANKEE GO HOME—, tindré
problemes…
Espero molt especialment poder veure imatges detallades de la «Ciutat de Ganimedes» (capítol
17). Aquesta impressionant formació és exactament tal com la descric… tot i que vaig dubtar de ferho
per por que el meu «descobriment» s’empastifés a la primera pàgina del Tergiversador Nacional
o d’algun altre diari sensacionalista. A mi em produeix la impressió de ser molt més artificial que la
famosa «Cara de Mart» i els seus voltants. Els carrers i les avingudes de la Ciutat de Ganimedes fan
deu quilòmetres d’ample, però… ¿i què? Potser els ganis eren ENORMES…
La ciutat es pot veure a les imatges del Voyager de la NASA, números 20637.02 i 20637.29, o
més còmodament a la figura 23.8 del monumental El planeta gegant de Júpiter, de John H. Roger
(Cambridge University Press, 1995).
Capítol 19: La bogeria de la humanitat
Per trobar proves visuals que recolzin l’afirmació sorprenent de Khan, que la majoria de la
humanitat ha estat com a mínim parcialment boja, vegeu l’episodi 22, «Trobar-se amb Maria», de la
meva sèrie de televisió l’univers misteriós d’Arthur C Clarke. I tingueu present que els cristians
representen tan sols un subgrup molt petit de la nostra espècie: els adoradors de la Verge Maria
representen una quantitat ínfima comparada amb el munt de devots que han reverenciat de la mateixa
manera i al llarg de la història divinitats tan absolutament incompatibles com Rama, Kali, Siva, Thor,
Wotan, Júpiter, Osiris, etc, etc.
L’exemple més colpidor —i penós— d’un home brillant les creences del qual el van convertir en
un llunàtic desesperat és el de Conan Doyle. Malgrat els inacabables desemmascaraments com a
fraus dels seus psíquics preferits, la seva fe en ells no va vacil·lar. I el creador de Sherlock Holmes
fins i tot va provar de convèncer el gran màgic Harry Houdini que en realitat es «desmaterialitzava»
per realitzar les seves proeses d’escapisme… basades sovint en trucs que, com al doctor Watson li
agradava dir, eren «absurdament senzills». (Vegeu l’assaig «La irrellevància de Conan Doyle» al
llibre de Martin Gardner La nit és gran)
Si voleu detalls sobre la Inquisició, les pietoses atrocitats de la qual fan que Pol Pot i els nazis
semblin veritablement benignes, vegeu el devastador atac de Carl Sagan contra les idioteses de la
Nova Era, El món endimoniat. M’agradaria que aquest llibre —i el de Martin— fossin de lectura
obligatòria a tots els instituts i a totes les universitats.
Si més no, el departament d’immigració dels Estats Units ha decidit actuar contra una atrocitat
inspirada per la religió. La revista Time («Fites», 24 de juny de 1996) informa que des d’ara s’ha de
concedir asil a les noies amenaçades de mutilació genital als seus països d’origen.
Ja havia escrit aquest capítol quan vaig topar amb Peus de fang: El poder i el carisma dels
gurus, d’Anthony Storr (The Free Press, 1996), que és virtualment un manual sobre aquest tema tan
depriment. Costa de creure que un d’aquests fraudulents homes sants, quan les autoritats dels Estats
Units el van arrestar (massa tard, pel meu gust) ja havia acumulat noranta-tres Rolls Royce! I encara
pitjor… el 83 per cent dels seus milers de ximples seguidors americans havien anat a la universitat, i
per tant encaixen amb la meva definició preferida d’un intel·lectual: «Algú que ha estat educat per
damunt de la seva intel·ligència.»
Capítol 26: Tsienville
Al prefaci del 1982 per a 2010: Odissea dos, vaig explicar per què vaig batejar la nau xinesa que
aterrava a Europa amb el nom del doctor Tsien Hsueshen, un dels fundadors dels programes de coets
de propulsió dels Estats Units i de la Xina.
Nascut el 1911, Tsien va guanyar una beca que el va portar de la Xina cap als Estats Units el
1935, on va esdevenir alumne i després col·lega del brillant aerodinamicista hongarès el professor
Theodore von Karman. Després, com a primer professor de la càtedra Goddard de l’Institut de
Tecnologia de Califòrnia, va ajudar a establir el Laboratori Aeronàutic Guggenheim… l’antecessor
directe del famós Laboratori de Propulsió a Reacció de Pasadena. Com va comentar el New York
Times (28 d’octubre de 1966, «Lladre de coets de Pequín format als Estats Units») just després que
la Xina realitzés una prova d’armes nuclears amb míssils dirigits sobre el seu propi territori, «la
vida de Tsien és una gran ironia en la història de la Guerra Freda».
Amb una acreditació d’alt secret, va contribuir en gran part a la investigació americana sobre
coets de propulsió al llarg dels anys cinquanta, però durant la histèria de l’era McCarthy va ser
arrestat quan va provar de visitar la seva Xina natal, per càrrecs (inventats) contra la seguretat
nacional. Després de molts processos i un període prolongat d’arrest, finalment va ser deportat al seu
país d’origen… amb tots els seus coneixements i experiència sense rival. Tal com van afirmar molts
dels seus distingits col·legues, va ser una de les coses més estúpides (i també de les més
deshonroses) que van fer mai els Estats Units.
Després de la seva expulsió, segons Zhuang Fenggan, vicedirector del Comitè de Ciència i
Tecnologia, Administració Espacial de la Xina, Tsien «va començar tot l’assumpte dels coets des de
zero… Sense ell, la Xina hauria patit un retard de vint anys en la tecnologia». I un retard equivalent,
potser, en el desplegament del mortal míssil antivaixell Cuc de Seda i el llançador de satèl·lits
Llarga Marxa.
Poc temps després d’haver acabat aquesta novel·la l’Acadèmia Internacional d’Astronàutica em
va honorar amb la seva distinció més gran, el premi Von Karman… que se m’havia d’entregar a
Pequín! Era una oferta que jo no podia refusar, sobretot quan em vaig assabentar que el doctor Tsien
resideix actualment en aquesta ciutat. Per desgràcia, quan hi vaig arribar em van dir que en aquells
moments era a l’hospital en observació, i que els seus metges no permetien que rebés visites.
Per tant, estic molt agraït al seu ajudant personal, el general de divisió Wang Shouyun, per haver
fet arribar dos exemplars dedicats de 2010 i 2061 al doctor Tsien. Per la seva banda, el general em
va regalar el volum massís que ha editat Obres completes de H. S. Tsien: 1938-1956 (Science Press,
16, carrer Nord Donghuangcheggen, Pequín 100707, 1991). És una col·lecció fascinadora, que
comença amb nombroses col·laboracions amb Von Karman sobre problemes d’aerodinàmica, i que
acaba amb assajos en solitari sobre coets i satèl·lits. L’últim text del llibre, «Centrals d’energia
termonuclear» (Jet Propulsion, juliol 1956), va ser escrit mentre el doctor Tsien encara era
virtualment presoner de l’FBI, i tracta d’un tema que avui resulta fins i tot de més actualitat que
llavors… tot i que s’han fet ben pocs progressos cap a la construcció d’una «central elèctrica que
utilitzi la reacció de fusió del deuteri».
Just abans de marxar de Pequín el 13 d’octubre del 1996, em va alegrar assabentar-me que,
malgrat la seva edat actual (vuitanta-cinc anys) i la seva discapacitat, el doctor Tsien encara continua
amb els seus estudis científics. Espero sincerament que li agradessin 2010 i 2061 i tinc moltes ganes
d’enviar-li aquesta Odissea final per completar el meu tribut.
Capítol 36: Cambra dels horrors
Com a resultat d’una sèrie de sessions del Senat sobre seguretat informàtica durant el mes de juny
del 1996, el 15 de juliol de 1996 el president Clinton va signar el decret executiu 13010, que tracta
dels «atacs informàtics sobre la informació o els components de comunicació que controlen
infraestructures bàsiques (“ciberamenaces”)». Amb això s’organitzarà una força especial per actuar
contra el ciberterrorisme, que tindrà representants de la CIA, NSA, agències de defensa, etc. Pico,
ara venim…
Després d’haver escrit el paràgraf anterior, m’ha intrigat assabentar-me que el final
d’Independence Day, que encara no he vist, també fa ús dels virus informàtics com a cavalls de
Troia! També m’han informat que el començament és idèntic al de La fi de la infantesa (1953), i que
inclou tots els clixés coneguts de la ciència-ficció des del Viatge a la Lluna (1903) de Méliès.
No em puc decidir; no sé si felicitar els guionistes pel seu toc d’originalitat… o si acusar-los del
crim transtemporal de plagi precognitiu.
En qualsevol cas, temo que no hi ha res a fer, i que John Q. Crispetes-de-blat-de-moro estarà
convençut que en aquesta novel·la he copiat el final de ID4.
El material següent ha estat extret —generalment amb retallades molt importants— dels llibres
anteriors de la sèrie:
D e 2002: Una odissea de l’espai: capítol 18, «A través dels asteroides»; i capítol 37,
«Experiment».
De 2020: Odissea dos: capítol 11, «Gel i buit»; capítol 36, «Foc a les profunditats»; i capítol 38,
«Paisatge d’escuma».
Agraïments
Gràcies a IBM per regalar-me el seu menut i preciós Thinkpad 755CD, amb el qual es va
redactar aquest llibre. Durant molts anys, m’ha avergonyit el rumor —completament infundat— que
el nom de HAL provenia del fet d’agafar les lletres de l’alfabet immediatament anteriors a les
d’IBM. En un intent d’exorcitzar aquest mite de l’era informàtica, fins i tot em vaig prendre la
molèstia de fer que el doctor Chandra, l’inventor de HAL, ho negués a 2010: Odissea dos. De tota
manera, no fa gaire em van assegurar que, en comptes de sentir-se ofesos per aquesta associació, la
gent de la Big Blue se’n senten molt orgullosos. Per tant, abandonaré qualsevol intent futur
d’aclariment… i enviaré les meves felicitacions a tothom que participi a la «festa d’aniversari» de
HAL, a la Universitat (és clar) d’Illinois, Urbana, el 12 de març del 1997.
Neguitosa gratitud la que sento pel meu editor a Del Rey Books, Shelly Shapiro, per les seves
deu pàgines de queixes primmirades que, quan es van corregir, vam millorar enormement el producte
final. (Sí, jo mateix he estat editor, i no comparteixo l’opinió generalitzada dels autors: que els
membres d’aquest gremi són carnissers frustrats.)
Finalment, i en el lloc d’honor: el meu agraïment més profund al meu antic amic Cyril Gardiner,
president de l’Hotel Galle Face, per l’hospitalitat de la seva magnífica (i enorme) suite privada
mentre escrivia aquest llibre: em va oferir una Base Tranquil·litat en una època problemàtica.
M’afanyo a afegir que, malgrat que no disposa de paisatges imaginaris, els serveis del Galle Face
són molt superiors als que ofereix el «Granimedes», i mai de la vida havia treballat en un lloc més
confortable.
Ni tampoc més inspirador, perquè una gran placa a l’entrada enumera els més de cent caps
d’Estat i altres visitants distingits que han gaudit de l’hotel. La llista inclou Yuri Gagarin, la
tripulació de l’Apol·lo 12 —la segona missió a la superfície de la Lluna— i una gran col·lecció
d’estrelles de l’escenari i de la pantalla: Gregory Peck, Alec Guinness, Noel Coward, Carrie Fisher
de La guerra de les galàxies… I també Vivien Leigh i Laurence Olivier, que apareixen breument a
2061: Odissea tres (capítol 37). És un honor veure que el meu nom també hi consta.
Em sembla molt adient que un projecte que va començar en un famós hotel —el Chelsea de Nova
York, aquell cau de genis veritables i d’imitació— es conclogui en un altre, a mig món de distància.
Però se’m fa estrany sentir bramular l’oceà Índic castigat pel monsó a l’altra banda de la meva
finestra, en comptes de sentir el trànsit del llunyà i molt recordat Carrer 23.
IN MEMORIAM: 18 DE SETEMBRE DE 1996.
Va ser amb un gran dolor que vaig rebre la notícia —literalment mentre corregia aquests
agraïments— que Cyril Gardiner havia mort feia poques hores.
És un consol saber que ja havia llegit el tribut que li dedico, i que n’havia quedat encantat.
Comiat
«MAI NO S’HAN de donar explicacions, ni s’han de demanar disculpes» pot ser un consell
excel·lent per als polítics, els magnats de Hollywood i els gegants de les finances, però un escriptor
hauria de tractar els seus lectors amb més consideració. Per tant, tot i que no tinc la intenció de
disculpar-me per res, potser la complicada gènesi del quartet de l’Odissea requereix unes quantes
explicacions.
Tot va començar el Nadal del 1948 —sí, el 1948!— amb un conte de quatre mil paraules que
vaig escriure per a un concurs patrocinat per la British Broadcasting Corporation. «El sentinella»
descrivia el descobriment d’una petita piràmide a la Lluna, col·locada allà per alguna civilització
alienígena per esperar l’emergència de la humanitat com a espècie capaç de realitzar viatges
interplanetaris. Quedava implícit que fins que no arribés aquell moment, seríem massa primitius per
poder resultar d’interès.[2]
La BBC va rebutjar el meu modest treball, que no es va publicar fins gairebé tres anys després, al
primer i únic número (primavera 1951) de 10 Story Fantasy… una revista que, com diu irònicament
la impagable Enciclopèdia de la ciència-ficció, «és recordada sobretot per la seva aritmètica
deficient (hi havia tretze històries)».
«El sentinella» es va estar més d’una dècada als llimbs, fins que Stanley Kubrick es va posar en
contacte amb mi a la primavera del 1964, i em va preguntar si tenia alguna idea per a la «proverbial»
(és a dir, encara inexistent) «bona pel·lícula de ciència-ficció». Durant el transcurs de les nostres
moltes sessions de treball, tal com s’explica a Els mons perduts de 2001, vam decidir que el pacient
vigilant de la Lluna podia proporcionar-nos un bon punt de partida per a la nostra història. Amb el
temps, ens va proporcionar moltes més coses, perquè en algun moment de la producció la piràmide
va evolucionar fins a convertir-se en el famós Monòlit negre.
Per posar la sèrie de l’Odissea en perspectiva, cal recordar que quan Stanley i jo vam començar
a planejar allò que anomenàvem privadament «la conquesta del sistema solar», l’era espacial tenia
amb prou feines set anys d’edat, i cap ésser humà s’havia allunyat més de cent quilòmetres del
planeta mare. Tot i que el president Kennedy havia anunciat que els Estats Units tenien la intenció
d’arribar a la Lluna «en aquesta dècada», a la majoria de la gent allò li devia semblar un somni molt
llunyà. Quan vam començar la filmació al sud de Londres[3] un glaçat 29 de desembre de 1965, ni tan
sols no sabíem quin aspecte tenia la superfície lunar de prop. Encara es tenia por que la primera
paraula que pronunciés un astronauta quan sortís del mòdul fos «Auxili!», mentre desapareixia en un
pou de pols lunar massa semblant a les pólvores de talc. En conjunt, les nostres suposicions es
defensen força bé: tan sols el fet que el nostre paisatge lunar és més punxegut que l’autèntic —polit
per l’acció semblant a un doll de sorra que ha realitzat durant eons la pols meteòrica— revela que
2001 es va fer a l’era pre-Apol·lo.
Avui en dia, és clar, sembla ridícul que ens imaginéssim estacions espacials gegants, hotels
Hilton orbitals, i expedicions cap a Júpiter tan d’hora, tot just l’any 2001. Ara mateix costa adonar-se
que a finals dels anys seixanta hi havia projectes seriosos per instal·lar bases lunars permanents i per
aterrar a Mart… pels volts del 1990! De fet, als estudis de la CBS, immediatament després del
llançament de l’Apol·lo 11, vaig sentir que el vicepresident dels Estats Units exclamava, exultant:
«Ara hem d’anar a Mart!»
Va resultar que al final va tenir sort de no anar a la presó. Aquell escàndol, juntament amb
Vietnam i el Watergate, és una de les raons per les quals aquests projectes tan optimistes mai no es
van poder materialitzar.
Quan la pel·lícula i el llibre de 2002: Una odissea de l’espai, van aparèixer el 1968, la
possibilitat d’una seqüela no em va ni passar pel cap. Però el 1979 es va realitzar una autèntica
missió fins a Júpiter, i vam obtenir les nostres primeres imatges properes del planeta gegant i la seva
sorprenent família de llunes.
Les sondes espacials Voyager[4] és clar, no anaven tripulades, però les imatges que van enviar
van convertir en mons reals —i completament inesperats— allò que fins llavors no havien estat res
més que punts de llum als telescopis més poderosos. Els volcans de sofre en contínua erupció d’Ió, el
rostre amb legions d’impactes de Cal·listo, el paisatge estranyament esculpit de Ganimedes… era
gairebé com si haguéssim descobert un nou sistema solar. La temptació d’explorar-lo era irresistible,
i d’aquí va sorgir 2020: Odissea dos, que també em va donar l’oportunitat d’esbrinar què li va
passar a David Bowman després de despertar en aquella enigmàtica habitació d’hotel.
El 1981, quan vaig començar a escriure el nou llibre, la Guerra Freda encara continuava, i em va
semblar que em deixava portar per la fantasia —i que m’arriscava a patir fortes crítiques— pel fet
de descriure una missió conjunta russoamericana. Vaig subratllar les meves esperances d’una futura
col·laboració amb el fet de dedicar la novel·la al premi Nobel Andrei Sakharov (que llavors encara
patia l’exili) i al cosmonauta Alexei Leonov… el qual, quan li vaig dir al «Poble Estel·lar» que la
nau portaria el seu nom, va exclamar amb la seva típica eufòria: «Doncs serà una bona nau!»
Encara em sembla increïble que, quan Peter Hyams va realitzar la seva excel·lent versió fílmica
el 1983, pogués utilitzar les autèntiques imatges de les llunes de Júpiter que es van obtenir en les
missions Voyager (algunes d’elles processades informàticament amb l’ajuda del Laboratori de
Propulsió a Reacció, font de les imatges originals). De tota manera, s’esperaven imatges molt millors
de l’ambiciosa missió Galileu, que havia de realitzar una exploració detallada dels satèl·lits més
importants durant un període de diversos mesos. El nostre coneixement d’aquest nou territori,
obtingut prèviament tan sols gràcies a una breu volada d’aproximació, s’expandiria enormement… i
llavors jo no tindria cap excusa per no escriure Odissea tres.
Llàstima… es va esdevenir una tragèdia de camí cap a Júpiter. Estava planejat llançar la Galileu
des d’una llançadora espacial el 1986… però el desastre de la Challenger va eliminar aquesta
opció, i de seguida es va veure clarament que no rebríem cap nova informació sobre Ió i Europa,
Ganimedes i Cal·listo, com a mínim fins a la pròxima dècada.
Vaig decidir no esperar, i el retorn (el 1985) del cometa Halley al sistema solar interior em va
oferir un tema irresistible. La seva pròxima aparició l’any 2061 em donava un bon moment per situar
una tercera Odissea, encara que no estava segur de poder-la lliurar a temps, i per tant vaig demanar
als meus editors un avançament força modest. Amb molta tristesa, cito la dedicatòria de 2061:
Odissea tres:
A la memòria de
Judy-Lynn Del Rey,
editora extraordinària,
que va comprar aquest llibre per un dòlar…
però mai no va poder saber
si havia malgastat els diners
És evident que no hi ha manera humana que una sèrie de quatre novel·les de ciència-ficció,
escrites durant un període de més de trenta anys durant els quals s’han realitzat progressos
tecnològics admirables (sobretot en l’exploració espacial), i també enormes canvis polítics, puguin
ser mútuament consistents. Ja ho vaig escriure a la introducció de 2061: «De la mateixa manera que
2010: Odissea dos no era una seqüela directa de 2001: Una odissea de l’espai, aquest llibre tampoc
no és una seqüela lineal de 2010. S’han de considerar tots tres variacions sobre el mateix tema, que
utilitzen en gran part els mateixos personatges i situacions, però que no necessàriament passen al
mateix univers.» Si voleu una bona analogia treta d’un altre mitjà, escolteu què van fer Rakhmaninov
i Andrew Lloyd Webber amb el mateix grapat de notes de Paganini.
Per tant, aquesta Odissea final ha descartat molts elements de les seves precursores, però n’ha
desenvolupat d’altres —espero que més importants— amb molt més detall. I si alguns lectors dels
llibres anteriors se senten desorientats per aquestes transmutacions, espero poder-los dissuadir
d’enviar-me cartes rabioses de denúncia tot adaptant una de les frases més entranyables d’un
determinat president dels Estats Units: «Només és ficció, imbècil!»
I és ficció completament meva, per si de cas no us n’havíeu adonat.
Tot i que m’han agradat molt les meves col·laboracions amb Gentry Lee,[5] Michael Kube-
McDowell i el difunt Mike McQuay —i que no dubtaré ni un moment a cridar els millors pistolers de
lloguer del negoci si tinc algun futur projecte massa gran per poder-lo realitzar jo tot sol—, aquesta
Odissea en particular havia de ser una tasca feta en solitari.
O sigui, que totes les paraules que s’hi poden trobar són meves; és a dir, gairebé totes. Confesso
que vaig trobar el professor Thirugnanasampanthamoorthy (capítol 35) a la guia de telèfons de
Colombo; espero que el propietari actual d’aquest nom no tingui inconvenient de fer-me’n préstec.
També he tret algunes paraules del gran Oxford English Dictionary. I resulta que vaig tenir la
deliciosa sorpresa de trobar-hi un mínim de seixanta-sis cites dels meus llibres per il·lustrar el
significat i la utilització de diverses paraules!
Benvolgut OED, si trobes més exemples útils en aquestes pàgines, sisplau, fes-los servir
tranquil·lament… una vegada més.
Presento disculpes per totes les precisions que es poden trobar en aquesta conclusió; però les
qüestions sobre les quals criden l’atenció m’han semblat massa importants per ser omeses.
Finalment, m’agradaria assegurar als meus moltíssims amics budistes, cristians, hindús, jueus i
musulmans que em sentiré veritablement feliç si la religió que la Sort els ha assignat ha contribuït a
la seva pau espiritual (i sovint, com ara comença a reconèixer amb resistència la ciència mèdica
occidental, també al seu benestar físic).
Potser és millor ser forassenyat i feliç, que no pas assenyat i infeliç. Però el millor de tot és ser
assenyat i feliç.
Que els nostres descendents assoleixin aquest objectiu serà el desafiament més gran del futur. De
fet, podria ser perfectament que això decidís si tindrem futur o no.
ARTHUR C. CLARKE
Colombo, Sri Lanka
19 de setembre de 1996
SIR ARTHUR CHARLES CLARKE, més conegut com a Arthur C. Clarke (Minehead, Anglaterra, 16 de
desembre de 1917 - Colombo, Sri Lanka, 19 de març de 2008), fou un escriptor i científic anglès.
Autor d’obres de divulgació científica i de contes i novel·les de ciència ficció, com Encontre
amb Rama i 2001: Una odissea de l’espai (novel·la), a la vegada que co-guionista de la versió
cinematogràfica. És considerat un dels millors escriptors de ciència ficció, juntament amb H. G.
Wells, Philip K. Dick, Robert A. Heinlein i Isaac Asimov.
Més informació a:
wikilingua.net/...Arthur_C._Clarke...
arthurcclarke.net
didaclopez.blog.cat/...arthur-c-clarke.../
Notes
[1] Al setembre del 1996, uns científics finlandesos van afirmar haver detectat una petita (menys de
l’1 per cent) reducció en la gravetat al damunt d’un disc superconductor en rotació. Si això es
confirma (i segons sembla, uns experiments anteriors a l’Institut Max Planck de Munic han apuntat
cap a uns resultats similars), podria representar l’esperadíssima confirmació d’aquesta teoria.
Espero més notícies amb un interessat escepticisme. [Torna]
[2] La recerca d’artefactes alienígenes al sistema solar podria ser una branca de la ciència
perfectament legítima («exoarqueologia»?). Per desgràcia, ha quedat força desacreditada per
l’afirmació que artefactes amb aquest origen ja han estat descoberts… i que han estat amagats
deliberadament per la NASA! És increïble que ningú es pugui creure una ximpleria com aquesta:
seria molt més lògic que l’agència espacial falsifiqués deliberadament artefactes extraterrestres…
per solucionar els seus problemes pressupostaris! (Regalo la idea a l’administrador de la NASA…)
[Torna]
[3] A Shepperton, destruït pels marcians en una de les escenes més dramàtiques de l’obra mestra de
Wells, La guerra dels mons. [Torna]
[4] Que van utilitzar una maniobra de «fona» o d’«ajuda gravitatòria» tot volant prop de Júpiter…
exactament com fa la Discovery a la versió novel·lística de 2001. [Torna]
[5] Per una improbable coincidència, Gentry era enginyer en cap dels projectes Galileu i Víking.
(Vegeu la introducció de Rama II.) No va ser culpa seva que l’antena de la Galileu no es
desplegués… [Torna]