Endevinalles de música

ENDEVINALLES SOBRE INSTRUMENTS MUSICALS Té la panxa arrugada, és un gran bufador; sentiràs com gemega si li toques un botó. (L'acordió) Una vella amb una dent fa córrer tota la gent. (La campana) Sóc un instrument de corda que fa riure i fa plorar, com que en tinc una de sola la canalla em sap tocar. (La campana) Quan em fan, em fan amb foc; sóc rica perquè tinc plata, tinc padrí, vailet no sóc, menjo corda i no sóc rata. (La campana) Quin és l'instrument de corda més fàcil de tocar? (La campana) Començo amb camp, porto un pa al mig, i acabo com l'avellana; el que no endevini això és animal de tartana. (La campana) Estic dalt la finestreta, passo la vida molt distreta, tenint al meu davant molts països i molts camps, i em passo la vida cantant i ballant. (La campana) Es molt vella, però forta; quan parla tothom la sent; ocupa un lloc enlairat i té una sola dent, que belluga constantment. (La campana) A qui peguen més fort com més alegria es té? (La campana) Té boca i no té dents, té llengua i no té gust, no té calor i la venten, mou foc i no fa fum. (La campana) Dalt de la riba hi canten cabrides, quan l'home és mort canten més fort. (La campana) Petit cim una dent i fa córrer tota la gent. (El batall de la campana)

Una coseta petiteta. Només té un tall per respirar, sols que la toquis una miqueta amb veu aguda et respondrà. (El cascavell) Són fetes de fusta: panxa per panxa, forat per forat; i amb sa remenadissa fan tra-ca-ta-trac. (Les castanyoles) T'ho dic que és net i clar i ho sap prou bé el qui el tocarà. Encara no encertes de qui et vull parlar? (El clarinet) Tu que ets un home entès i de savi passes de mida, què va que no saps quin és l'animal que essent mort crida, i quan és viu no diu res? (El corn) Diu que és un forat que brama per un altra forat i no deixa dormir el soldat. (La corneta) Una boca sempre oberta amb una llengua penjant. Una veu enrogallada que va fent sempre ning-nang i penjada al cap de fila el ramat va guiant. (L'esquella) Un tub ple de forats que per molt que bufis mai no inflaràs; els qui no ho endevinin seran uns sonats. (La flauta) El ring la fa néixer, l'aigua la fa creixer i per tota la vila canta la gran berganta. (La guitarra) Mon amo enflocada em té amb flors i floquets i joies, i perquè canti més bé m'estira es nervis primer i llavors em fa pessigolles. (La guitarra) El meu amo cuidada em té com les més preuades joies, i perquè canti més bé m'estira els nervis primer per fer-me pessigolles. (La guitarra) Tinc la panxa buida, me la lliguen amb cordes i em poso a cantar  si algú me les toca. (La guitarra) Sóc de fusta i els meus nervis a tothom fa bellugar quan se'm posen a la falda i em comencen a gratar. (La guitarra)

Sóc de fusta, i els meus nervis es posen a grinyolar, quan se'm posen a la falda i em comencen a gratar. (La guitarra) Tinc pont i no sóc riera, cordes i no sóc terrat; i segons qui em festeja quan em toca em fa cantar. (La guitarra) Tinc veu i no sóc persona, tinc fusta i no sóc fuster, tinc veta i no sóc vetaire, tinc corda i no sóc corder. (La guitarra) Una saleta espaiosa enmig d'una gran gelosia; cinc morts hi ha que l'acompanyen i un viu li dóna vida. (La guitarra) En serra es cria i a casa dóna alegria. (La guitarra)   Tu que ets tan bon entenedor em sabries dir que es això: Laliro, laliro, laliro, lalira, lalira, lairó? (La lira) Quin és el cos sense vida, sense ànima i sap cantar? Mireu que no és cap mentida! Qui ho endevinarà!. (L'orgue) Sóc feta de pell de xai faldilletes de llautó, faig xim, xim, faig pam, pam, i un soroll que Déu n'hi dó. Endevina qui sóc jo! (La pandereta) Tinc a la boca una dentadura, i em poso a cantar si les dents em belluguen. (El piano) El meu nom diu que sóc pi, més també sóc d'altra fusta; i unes dames que amb mi vénen, quan canten em donen llustre. (El piano) Quan obro la boca ensenyo blanca i fina destadura, i així que em poso a cantar totes les dents se'm balluguen. (El piano) Sóc plat i no duc menjar, caic a terra i no em puc trencar, sempre som dos a sonar i mai no vaig sol a cantar. (Els platerets) Quin instrument de música, tot fent un soroll que alegra, té un nom que vol dir que és ple de senyals de pena? (El sac de gemecs)

Què és allò que no es pot anomenar  sense rompre-ho? (El silenci) És del País i no pas de fora; no té cap fill però diu que té nora. (La tenora) Sóc fill d'una cabra, em pega el meu amo i tothom tremola sempre que jo mano. (El timbal) Un tom, tom, amb dos pam, pams, fa bum, bum, bum, bum, bum, bam. (El timbal) Trompa d'elefant peta de Pepeta; en boca de soldat em diuen corneta. (La trompeta) Tots en tenim, ningú la veu i el que no en té no diu mai res. (La veu) Es un cosa potent que sense tenir cames ni ales, corre i vola travessant abismes, rius, mars i muntanyes. (La veu) Té vi, diu: hola! i tothom calla i pensa quan ella tremola. (La viola) Amb un líquid bo per beure i un altre per amanir es fa un instrument simpàtic, que dóna goig de sentir. (El violí) Xic i petit sóc el rei del partit. (El xiulet)