Sebastià Sorribas- El zoo d'en Pitus

El zoo d 'en Pitus és un cant a l'amistat, a la col· laboració, a la fe i a l'entusiasme, a través
de l'acció i les aventures d'una colla de nois i noies del barri d'en Pitus, que munten un
autèntic zoo -amb tigre i tot!- perquè l'amic malalt es pugui pagar un viatge a Suècia, on
un especialista pot guarir-lo.
El zoo d'en Pitus va rebre el premi «Folch i Torres», 1965, i va figurar a la Llista d'Honor
de la CEEI, 1967. Ha estat traduït a diversos idiomes i és un best seller de la literatura
catalana.
Sebastià Sorribas
El zoo d'en Pitus
ePUB v1.0
Giulietta_15 20.05.13
Títol original: El zoo d'en Pitus
Autor: Sebastià Sorribas
Any de 1a. publicació en idioma original: 1966
Il·lustracions: Pilarín Bayés
Editor digital: Giulietta_15 (v1.0)
ePUBCat base r1.1
www.epubcat.net
N
I. LA COLLA D'EN TANET
LA COLLA
o fa gaire temps, en un dels barris més antics de Barcelona, va passar una cosa que val la pena
de ser contada.
En aquest barri, com en tots els barris, hi havia una colla. I el capdavanter d'aquesta colla era un
noi de deu anys que es deia Jordi, però que, ningú no sap per què, tothom li deia Tanet.
En Tanet era un noi molt espavilat: a l'escola sempre era dels primers, i dirigia la colla amb mà
fermà.
El segon de la colla es deia Quim, però perquè era molt saberut i totes se les empescava, li deien
Fleming, el nom d'un savi molt conegut a tot el món.
Després hi havia en Juli. En Juli no tenia cap motiu: es deia Juli i Juli li deia tothom. Era un noi
més aviat alt, amb ulleres, i li agradava molt d'escriure i d'estudiar.
Un altre es deia Manel, però com que a casa seva li deien Manelitus, tothom li deia Manelitus. En
Manelitus era un argent viu i valent com ell sol, però... era un bon xic eixelebrat i tot ho esguerrava. I
anava sempre vestit pengim-penjam.
I un altre es deia Josep, però perquè era tot grassonet i rodonet li deien Cigró. En Cigró no era
massa valent, però era força espavilat, i quan el Fleming inventava coses, en Cigró era el seu millor
ajudant.
El darrer de la colla també es deia Josep, però li deien Pitus. Era el petit de la colla, i perquè li
va passar el que li va passar aquesta història pot ser contada.
EN TANET
Ell cap de colla és un noi molt espavilat, que sembla més gran del que és. Sempre va net i polit: els
seus companys no saben pas com s'ho fa. A l'escola, sempre és dels millors, però, d'això, en Tanet no
en presumeix. Té una gran virtut: sap manar. I quan ha de renyar, ho fa de tal manera que ningú no
s'enfada. Les seves grans pensades són famoses entre els nens i nenes del barri.
EL FLEMING
Es el segon de la colla. També té deu anys i es diu Quim, però tothom li diu Fleming, el nom d'un
savi molt conegut arreu del món. El motiu li ve de tenir la mà trencada a inventar coses. No és massa
alt i porta ulleres, com tots els savis. És el primer de l'escola en matemàtiques i ciències... i gairebé
el darrer en geografia i història. Ajudat per un altre de la colla, en Cigró, és capaç de muntar tota una
instal·lació elèctrica.
EN JULI
En Juli no té, ara, cap motiu. Quan era petit era molt baixet i li deien Baldufa. Però, després va
començar a créixer, i és clar, van deixar de dir-li-ho. Ara, tothom li diu Juli. És molt estudiós i li
agrada molt d'escriure. Abans d'estudiar qualsevol lliçó, l'escriu sencera en una llibreta. És tan alt,
que els seus germans el fan servir per a abastar el pot de la mel o el de la confitura del rebost, que
són molt amunt. Té nou anys.
EN MANELITUS
Es diu Manel, però tothom, començant pels de casa; seva, li diu Manelitus. És petitó i deixat com ell
sol: sempre va pengim-penjam... No para mai de moure's i és potser el més valent de la colla. Té,
però, una gran desgràcia: tot ho esguerra. Ell prou que procura de fer-ho tot bé: és inútil. Quan menys
s'ho esperen els de la colla, en Manelitus en fa una com un cove. És carn i ungla amb tots els gats i
gossos del barri i els seus més grans enemics són els vestits encarcarats.
EN CIGRÓ
En totes les colles sempre hi ha d'haver el noi grassonet que menja tothora. Aquest, en la colla d'en
Tanet, és en Cigró. El seu nom és Josep, però, ja de molt petit, tothom li va començar a dir Cigronet,
i ara que té onze anys li diuen encara Cigró. Es una mica poruc i qualsevol cosa li fa posar els
cabells de punta: els gossos massa grossos, els cartells de cinema anunciant pel·lícules terrorífiques,
els mariners negres americans... Però per altra banda, és molt despert i té un gran enginy. Ja hem dit
que és l'ajudant del Fleming. Junts, fan grans coses.
EN PITUS
També es diu Josep, però perquè és el més petit de la colla –té set anys acabats de fer– li diuen Pitus.
És tan petit que, és clar, no arriba enlloc... i moltes vegades fa més nosa que servei. Però els de la
colla se l'estimen molt, i en Pitus sent una gran admiració per ells. Tota la gent del barri el coneix
perquè és molt amable amb tothom. És bon nano de debò.
LA MARIONA
La germana d'en Cigró, la Mariona, té nou anys i és molt assenyada. Totes les noies del barri
l'admiren... encara que té una mica de mal geni. Per a tractar els nens i nenes petits, no n'hi ha d'altra.
Tothom, al barri, sap que dibuixa molt bé. Quan, asseguda a la galeria de casa, dibuixa un conill, el
fa ben fet que el gos que tenen comença a bordar.
EL QUE LI VA PASSAR A EN PITUS
En Pitus era, com he dit, el més petit de la colla. Tenia set anys tot just fets.
Encara que moltes vegades feia més nosa que servei, ja que es cansava de seguida i era tan baixet
que no arribava enlloc, era tan bon nano que els de la colla l'acceptaven de bon grat. Sentia una gran
admiració pels seus companys, i això de poder pertànyer a una colla de nens més grans l'omplia
d'orgull.
Però en Pitus tenir molt mala sort.
Un dia es va posar al llit tot empiocat, i quan el metge el va anar a veure, va dir que tenia una
malaltia molt greu, de les que es presentaven solament un cop cada deu anys.
Pobre Pitus!
El van veure un munt de metges dels de més anomenada i, finalment, tots van quedar d'acord que,
per posar-se bo del tot, en Pitus havia de fer-se visitar per un metge suec molt famós.
Però, a casa d'en Pitus eren molt pobres i el viatge a Suècia, molt car.
Com s'ho havien de fer els pares d'en Pitus?
TOTA LA GENT DEL BARRI
Quan al barri es va saber la nova de la malaltia d'en Pitus, i que per posar-se bo havia d'anar a
Suècia, tota la gent va estar d'acord que s'havia de fer alguna cosa per recollir cèntims per al viatge.
Però què fer? La gent del barri eren gairebé tots treballadors que guanyaven el just per anar
tirant... i el viatge era tan car!
Malgrat tot, la gent del barri estava decidida a fer els possibles per pagar el viatge al pobre
Pitus, i de seguida s'empescaren coses per recollir cèntims.
Es van fer rifes de coses donades pels botiguers. Tothom duia números al treball per vendre als
companys, i es vengueren com l'aigua, car la gent, en saber per a què era la rifa, es posava de seguida
la mà a la butxaca o al moneder.
Es va fer també una comissió per a organitzar un festival al local de la Parròquia. En aquest
festival actuaren molts artistes coneguts sense cobrar res; i encara que començà un xic tard, el
festival va ser un gran èxit.
Així, de mica en mica, la guardiola per al viatge d'en Pitus s'anava omplint.
LA GRAN PENSADA D'EN TANET
Una tarda de dissabte, en Tanet reuní la seva colla al solar on acostumaven a jugar.
–Escolteu! –començà en Tanet quan foren tots reunits–. Hem de fer alguna cosa per en Pitus. Ja sé
que tots hem fet el que hem pogut, venent números de les rifes i entrades per al festival. Però en Pitus
és de la nostra colla i tenim el deure de fer més, encara.
Els altres feren que sí amb el cap. Estaven tots d'acord que calia fer alguna cosa més per en Pitus.
Però, què podien fer?
–Has tingut alguna pensada? –preguntà el Fleming.
En Tanet se'l mirà un moment. De seguida respongué:
–Sí.
–Digues, digues! –li demanaren tots.
–Veureu... –començà en Tanet.
Tots pararen l'orella.
–Us recordeu d'aquell diumenge que vam anar tots al Parc, a veure el Zoo?
–Sí, sí! –respongueren els altres.
–Oh, i com ens vam divertir! –digué en Manelitus.
–A mi el que em va agradar més van ser les mones –comentà en Juli.
–I a mi les foques –digué, al seu torn, en Cigró.
–Calleu! –ordenà el capdavanter. I prosseguí–: Us recordeu de la gentada que hi havia?
–Oh, sí –digué el Fleming– Els cèntims que deuen fer cada diumenge, al Zoo...
–Tu ho has dit! –tallà ràpid en Tanet.
–Què vols dir? –preguntà el Fleming.
En Tanet es mirà, un a un, els de la seva colla. Aquests estaven tots intrigats per veure amb quina
en sortiria en Tanet.
Finalment, el capdavanter parlà:
–I si en féssim un, nosaltres, de Zoo?
LA PENSADA D'EN TANET ÉS ACCEPTADA
Hi hagué un moment de silenci. Els de la colla s'ho esperaven tot menys això.
–Vols dir que no piques massa alt, Tanet? –va dir, llavors, el Fleming–. En primer lloc, d'on vols
que traguem els animals?
–Home, ja sé que no podem fer un Zoo com el del Parc. Però, d'animals no ens en faltaran –li
respongué en Tanet.
–No sé, no sé... –digué el Fleming, tot movent el cap.
–Si ens ho sabem enginyar bé, ja t'asseguro que podrem reunir vint o trenta animals diferents. I
potser més i tot! –explicà en Tanet–. És clar que seran animals que la gent està acostumada a veure...
Però, si els posem en gàbies ben maques, amb uns cartellets ben dibuixats on hi hagi el nom de
l'animal i tot allò que posen els del Parc, a la gent els semblarà que no els han vistos mai, ja ho
veuràs.
–I on faríem el Zoo, Tanet? –preguntà en Cigró.
–No siguis totxo, Cigró –s'avançà a respondre el Fleming, a qui començava a agradar la pensada
d'en Tanet–. On vols posar un Zoo, al barri, sinó aquí, al solar?
–Just! –exclamà en Tanet–. El netegem ben netejat i amb totes les gàbies farà goig de debò.
–I farem pagar una entrada, oi, Tanet? –preguntà en Juli.
–I el que recollirem serà per al viatge d'en Pitus? –al seu torn, en Manelitus.
–Això mateix, –respongué, a tots dos a la vegada, en Tanet.
–I tu creus que tots sols podrem fer el Zoo? –preguntà llavors el Fleming.
–No, Fleming –digué tot seriós el capdavanter–. Hem de fer que tots els nens i nenes del barri ens
hi ajudin. En Pitus tothom el coneix, i ja veuràs com tots voldran ajudar a fer el Zoo.
Hi hagué un moment de silenci. Tots es quedaren rumiant sobre el Zoo. Finalment, en Tanet
preguntà:
–Bé, què us en sembla, de la pensada?
–La pensada és bona –respongué en Juli–. Però, em sembla una mica difícil de dur a terme.
–No serà fàcil, Juli, però per això mateix tindrà més mèrit.
I continuà en Tanet:
–Si s'aprova la pensada de fer el Zoo, podríem parlar-ne amb el Mossèn. El festival del Centre
va quedar molt bé... Ell que està acostumat a organitzar coses, ens podrà dir si es pot fer o no un Zoo,
al barri.
–Si és així... –comentà en Juli, que semblava el menys convençut.
Llavors, en Cigró digué:
–Jo crec que ara l'únic que cal és posar la pensada d'en Tanet a votació.
–Sí, sí –acceptaren els altres.
–Doncs, tots els que hi esteu d'acord, aixequeu la mà –digué el capdavanter.
Tots aixecaren la mà, i la pensada d'en Tanet fou acceptada per unanimitat.
EN TANET I LA SEVA COLLA VAN A VEURE EL MOSSÈN
Els cinc nois estaven asseguts davant la taula del despatx del Mossèn. Li acabaven d'explicar la
pensada del Zoo.
D'entrada, el sant home es va quedar veient visions. Estigué a punt de dir que la pensada era una
bestiesa, però els veié tan decidits que no gosà dir-ho.
Rumià una mica, i finalment digué:
–I on el faríeu, el Zoo? No penseu pas fer-lo al mig del carrer...
–És clar que no! –exclamà en Tanet–. El faríem al solar.
–Ah, ja! –digué el Mossèn. I rumià una mica més–. I els animals? D'on els traureu, els animals,
eh?
–Hem fet una llista... digué tímidament el capdavanter.
–Una llista? –féu el sacerdot.
–Sí. Hi tenim apuntats trenta-set animals. Això de moment...
–Déu n'hi do! –comentà el Mossèn–. A veure, la llista.
En Tanet li donà un paper que es va treure de la butxaca. El sacerdot començà a llegir:
–Lloro, mona, gall, gos llop, rata de claveguera, conill de bosc, sargantana, ànec, tigre... Un tigre!
–exclamà el Mossèn, tot esverat–. I d'on el traureu un tigre?
–El demanarem al Zoo del Parc –digué en Cigró, com si fos la cosa més natural del món.
–Cal que hi hagi algun animal salvatge, no li sembla, Mossèn? –digué el Fleming.
–Sí, sí... és clar... Però, un tigre!
El bon sacerdot no se'n sabia avenir. I digué:
–A més, no crec pas que us el deixin.
–Ja veurà com sí –intentà convèncer-lo en Tanet–. Els el demanarem ben demanat. I, a més, és
per a recollir cèntims per al Pitus: no podran dir que no.
El Mossèn mogué el cap, no gaire convençut, i continuà la lectura de la llista d'animals.
–Ratolí, espiadimonis, papallona blanca, papallona de colors, peixos vermells... Peixos
vermells?
El Mossèn mirà, per sobre les ulleres, el capdavanter.
–No deuen pas ser?...
En Tanet, mirant a terra, respongué:
–Sí... els del pati de la Rectoria.
El Mossèn sospirà i digué solament:
–Ai, Senyor!
I continuà llegint, aquesta vegada per a ell.
Havent acabat de llegir la llista, es mirà els nens, un a un, i preguntà:
–Bé. I esteu segurs d'aconseguir tots aquests animals?
–Oh, sí! –digué, entusiasmat, en Tanet–. Ho tenim tot pensat.
De sobte, el sacerdot es recordà d'una cosa:
–Ah! I les gàbies? Què? D'on les traurem, les gàbies?
–Jo les inventaré –respongué el Fleming, tot orgullós.
–Doncs, si ho teniu tot tan pensat, no sé pas en què us puc ajudar, jo... Perquè, no voldreu pas que
em posi a caçar grills, a la meva edat...
–Oh, no, no! –digué ràpidament en Tanet–. Els grills ja els caçarem nosaltres. Si hem volgut
parlar amb vostè és perquè el festival va sortir tan bé que... hem pensat que ens podria ajudar a
organitzar això del Zoo, perquè pugui sortir tan bé com el festival. És que nosaltres no sabem per on
començar, sap?
–Ah, ja... –feu el Mossèn. I rumià una mica.
Al cap d'un moment digué:
–En primer lloc, hauríeu de nomenar una Junta.
–Ja la tenim –digué en Tanet–. Nosaltres!
–I un president.
–El president és en Tanet –exclamà en Manelitus.
–I un secretari.
–El secretari sóc jo –intervingué en Juli.
–I un director tècnic.
–El Fleming –cridaren tots alhora.
–I jo sóc el seu ajudant –exclamà, tot orgullós, en Cigró.
–I jo sóc el director de caceres –digué, al seu torn, en Manelitus.
–I la germana d'en Cigró, la Mariona, que dibuixa tan bé, l'hem feta directora de propaganda.
–Renoi, si que ho teniu ben organitzat! –digué, tot convençut, el Mossèn–. No crec que jo ho
hagués fet millor.
–Hi ha una cosa que no sabem com resoldre-la –digué, a poc a poc, en Tanet–. Si vostè volgués...
–Digues, digues... va fer el sacerdot, pensant, una mica espantat, amb quina li sortiria en Tanet.
–Doncs, resulta que ens han dit que per a fer el Zoo al solar, cal un permís de l'Ajuntament, i
s'han d'omplir uns papers i no sé què dimonis més...
El Mossèn respirà tranquil, s'aclarí la veu i digué:
–Bé. Ja intentaré resoldre això del permís.
–Visca el Mossèn! –cridaren tots els nens.
El Mossèn, quan pogué fer-los callar, els digué:
–I ara, escolteu. La vostra pensada és molt bona. I encara ho és més la vostra intenció d'ajudar en
Pitus. Però us caldrà treballar de valent... No sigui cosa que, a mig fer, us en canseu i ho deixeu tot
empantanegat.
–No, no! –digueren, tots alhora, els nois.
–Estic segur que no ho fareu –continuà el sacerdot–. Doncs, endavant! Ah! I si teniu alguna
dificultat per a trobar algun animal, veniu-m'ho a dir i faré tot allò que estigui al meu abast per
ajudar-vos a aconseguir-lo. Menys el tigre, eh? Ja em perdonareu, però el tigre l'anireu a demanar
vosaltres sols... Au, tots cap a la feina!
Els nois s'alçaren, tots contents.
Quan se n'anaven, corrents, el Mossèn cridà:
–Tanet! Què és el que fareu primer?
–Apuntar tots els nens i nenes del barri, per a fer el Zoo!
A
II. TOTS A LA FEINA
TOTS ELS NENS I NENES DEL BARRI FAN CUA
les quatre de la tarda d'aquell mateix dia, sortia del solar la Cavalcada d'en Tanet i la seva
colla, per fer una crida, a cada cantonada, a tots els nens i nenes del barri.
Anaven tots guarnits amb vestits fets de sacs i amb barrets de paper.
Davant de tot, en Manelitus feia voltar amb la mà un bastó –que era del seu avi– tirant-lo enlaire
de tant en tant.
Darrera d'en Manelitus, anava el secretari, en Juli, en un autopatí, vestit de nunci, amb una
trompeta llarga, que havien comprat entre tots.
I en últim lloc, fent un gran escàndol amb trompetes i timbals, la resta de la colla.
Quan arribaven a una cantonada, feien un terrabastall musical, i llavors en Juli baixava de
l'autopatí.
En Juli feia sonar la trompeta ben fort i, quan estava ben voltat de nens i nenes, feia un senyal
amb la mà, que volia dir que parés la música; s'aclaria la veu, desplegava el paper enrotllat que
portava sota el braç, i cridava:
–Nens i nenes del barri! Per tal d'ajudar en Pitus, hem tingut la pensada de fer un Zoo al solar.
Aquest Zoo serà obert tot un diumenge i es farà pagar entrada. El que es reculli, serà per a ajudar a
pagar el viatge d'en Pitus a Suècia. Nens i nenes del barri! Fer un Zoo no és gens fàcil, i ens cal
l'ajuda de tots vosaltres! Els qui s'hi vulguin apuntar poden fer-ho aquesta mateixa tarda, al solar, a
partir d'aquí a una estona i fins que es faci fosc. Tots aquells a qui no els agradi treballar, que no s'hi
apuntin. Les nenes a qui els faci por caçar animals, també s'hi poden apuntar: faran una altra feina. He
dit!
Després de deu crides com aquesta –una a cada cantonada– els de la Cavalcada es dirigiren al
solar, a apuntar gent.
Quan hi arribaren, tots els nens i nenes del barri ja eren allà, fent cua.
TOTS APUNTATS
–Com et dius, Carmeta?
–Carmeta.
–Carmeta què?, tonta!
–Ah! Carmeta Pi i Compte.
–Saps fer gàbies?
–No. Però sé dibuixar.
–Doncs et posarem a propaganda.
–I què he de fer?
–Cartells, programes... La Mariona, que és la directora de propaganda, ja t'ho dirà. Un altre. Com
et dius, Quimet?
–Quimet.
–No siguis totxo! Quimet i què més?
–Ah! Quimet Garcia i Rius.
–Tu faràs gàbies.
–Però, si no n'he fet mai... no en sé ...! Jo vull caçar feres!...
–No, que ets massa petit. Un altre. Com et dius?
Quan es començà a fer fosc, tots els nens i nenes del barri estaven apuntats: més de cinquanta!
En Tanet i la seva colla, abans d'anar a sopar, pujaren un moment a casa d'en Pitus, i li
ensenyaren la llista.
En Pitus comptà els apuntats, un per un:
–Un, dos, tres, quatre... cinquanta-tres! Renoi, quants! –i somrigué, tot content.
EL SENYOR PUJADES, ZOÒLEG
El Mossèn havia cridat al seu despatx tots els membres de la junta del Zoo. Amb ell hi havia un
senyor alt i prim, amb grosses ulleres i vestit a la moda... de feia trenta anys.
El sacerdot el presentà als de la junta.
–Mireu, aquest senyor és el senyor Pujades. És un zoòleg conegut arreu del món.
–Que és què? –preguntà en Manelitus.
El senyor Pujades somrigué i explicà:
–Sóc zoòleg. Zo-ò-leg.
–Ah! Vol dir que és empleat del Zoo del Parc, oi? –digué, ficant la pota, en Manelitus.
–No, no, Manelitus. No siguis beneit! –intervingué el Mossèn–. El senyor Pujades no és cap
empleat del Zoo del Parc! Un zoòleg és un senyor que sap tot el que s'ha de saber sobre tota mena
d'animals: què mengen, com s'han de tractar, de quina mena són... ho entens?
–Ah! –feren tots els de la junta, mirant, admirats, aquell senyor tan savi.
En Tanet es posà de seguida a to, i digué:
–Amb això del menjar dels animals no hi havíem pas pensat... i és una cosa important!... –És clar!
–digué el senyor Pujades–. Cada animal menja una cosa diferent. No pots pas donar pastanaga a un
grill, ni escarola a un tigre...
–Sí, és clar –féu en Tanet, tot amoïnat.
El senyor zoòleg mirà el grup, somrient, i els parlà:
–El Mossèn m'ha parlat del vostre projecte de fer un Zoo i el trobo molt interessant... més encara
sabent la finalitat que us mou. Sou uns nois molt ferms! Jo us ajudaré en tot el que pugui. –I, traient-se
una targeta de la butxaca, continuà–: Aquí hi ha el meu nom, Albert Pujades per a servir-vos. I el meu
telèfon. Sempre que em necessiteu, podeu telefonar-me amb tota llibertat... I quan faltin pocs dies per
al diumenge de l'Exposició zoològica... el Mossèn m'ha ofert un llit a casa seva, i em tindreu al
vostre costat per a tot el que calgui.
–Vindrà? –preguntà en Tanet obrint una boca de pam.
–Ja hi pots pujar de peus! –respongué el senyor Pujades.
–Visca el senyor zoològic! –cridà en Manelitus.
–Zoòleg, nen; no zoològic.
–Ai, perdoni –digué en Manelitus, abaixant el cap.
–De res, home... –el tranquil·litzà el senyor Pujades.
I alçant-se, digué:
–Bé, ja sabeu on em teniu.
I donà la mà a cada un dels membres de la junta del Zoo. Quan es disposava a anar-se'n, en Tanet
se li acostà.
–Senyor Pujades.
–Digues.
–Li voldria donar la mà, una altra vegada. En nom d'en Pitus, sap?
El senyor Pujades se'l mirà un moment, força commogut. I li allargà la mà, tot dient:
–Gràcies. I dóna-li molts records de part meva.
LES TARDES, NETEJA
A la sortida del despatx parroquial, en Tanet i la seva colla corregueren cap al solar, on ja els
esperaven tota la quitxalla del barri: cada nen i nena havia de ser col·locat en una de les tres
seccions que s'havien fet: gàbies, caceres i propaganda. Els que no servissin per a cap d'aquestes
seccions, serien destinats a la neteja del solar.
Els de la junta foren rebuts amb grans crits:
–Ja arriben! Ja són aquí!
En Tanet, sense perdre temps, s'enfilà dalt d'una pedra i els parlà, tot seguit:
–Escolteu: ara el secretari passarà llista, tot indicant a quina secció va cada un de vosaltres. Els
de la secció de caceres, es posaran a la dreta, al costat d'en Manelitus. Els de la secció de gàbies, a
l'esquerra, amb el Fleming. I els de la secció de propaganda, allà al mig, on hi ha la Mariona. Els que
en Juli no anomeni, seran de la secció de neteja i tindran cura de deixar el solar ben net. Ja pots
començar, Juli.
En Juli, amb uns papers a la mà, prengué el lloc d'en Tanet, sobre la pedra. Començà a passar
llista:
–Pepet Roure!
–Present!
–A caçar animals!
En Pepet Roure féu un crit d'alegria. Intervingué el president:
–Ep! Sense fer escàndol, que no acabaríem mai! Continuà, Juli.
–Maria Rosa Gómez!
–Servidora!
–A pintar cartells! Mateu Riera!
–Sóc jo!
–A fer gàbies!
Quan en Juli acabà de passar llista, restava encara un grup de nens i nenes, que no havien estat
cridats: eren els més menuts.
S'havien quedat tots moixos, i alguns començaven a fer el bot. Això de netejar era tan galdós!
En Tanet mirà el grup dels que no sabien fer res, i mogué el cap, volent dir: –Això no pot ser!
Cridà els de la junta:
–Veniu un moment.
I se'ls emportà un tros lluny.
–Això no pot pas ser! –començà el president–. Queden els més petits i la feina de netejar el solar
serà molt pesada. A més, mireu, pobrets, quina cara més trista que fan!
–Sí –digué la Mariona–. Alguns ja ploren i tot.
–Hem de trobar una solució! –digué en Tanet, decidit.
–I què podem fer? –preguntà el Fleming.
En Tanet es concentrà un moment. De seguida, parlà de nou:
–Ja ho tinc! Al matí, les seccions faran la feina que han de fer, i a la tarda, tothom farà neteja. És
el més just!
–Sí, però... i al matí, què faran aquests? –preguntà, ara en Juli, tot assenyalant el grup dels més
petits.
–Faran els encàrrecs. I ajudaran en el que puguin –digué en Tanet–. Els repartirem entre els tres
grups.
–Faran més nosa que servei... –comentà la Mariona.
–Potser sí, Mariona. Però no podem pas dir-los que se'n tornin a casa seva.
Les paraules del president convenceren els de la junta.
–És clar, és clar!
Quan en Tanet explicà a tots el canvi de programa, els del grup de les llàgrimes saltaren de
contents, tot picant de mans.
Aquella mateixa tarda començà, entre tots, la neteja del solar.
I cada tarda, les persones grans que tot passejant s'arribaven al solar, hi restaven força estona,
veient aquell magnífic espectacle: cinquanta-tres nens carregaven caixes amb pedres i escombraries,
i les duien a l'altra banda de la tàpia, fora del solar. Feia goig de debò veure treballar, tots junts, tots
els nens i nenes del barri!
REBOMBORI AL BARRI
I començaren els preparatius per al Zoo.
Renoi, quin rebombori al barri!
Com que era ple estiu –època de vacances– tots els nens i totes les nenes tenien el dia lliure, i
podien dedicar tot el temps al Zoo.
El solar tot el dia era ple de gent que cridava, preguntava, rondinava... Allà no hi havia qui s'hi
entengués.
Els primers dies –ja se sap– van ser un aldarull.
Però, a poc a poc, s'organitzaren bé les coses, i cadascun es disposà a fer la seva feina.
Quant als pares, tot era renyar els fills perquè no eren mai a casa: entraven en una correguda,
menjaven en una correguda... i se'n tornaven en una correguda.
Els pares els renyaven... però, en el fons, estaven contents i satisfets que els seus fills treballessin
per a una obra tan important.
Val a dir que la gent gran mostrà un gran esperit de col·laboració: tothom dava fusta i els mobles
que podien, per a fer gàbies. I tot el que fes falta: tisores, cordill, bolígrafs, paper, escombres,
pales... I els que podien, cèntims i tot, per a comprar coses que no hi havia més remei que comprar.
Al barri mai no s'havia vist tanta activitat. Quin rebombori!
EL FLEMING I EN CIGRÓ INVENTEN GÀBIES
En un racó del solar, el Fleming i en Cigró, voltats dels nens i nenes de la secció, rumiaven com
havien de ser les gàbies per a cada animal.
La cosa més difícil d'inventar eren els barrots. Fer una gàbia era fàcil: amb fusta, claus i un
martell aviat era feta. Però, i els barrots?
Havien intentat fer-los de fusta, però en un matí n'havien fet solament cinc. Fent-los de fusta no
haurien acabat mai.
El Fleming i en Cigró tot era gratar-se el cap, per fer-hi sortir la pensada lluminosa.
-I si els féssim amb cordills?–preguntà en Cigró, no gaire convençut.
–No diguis bestieses! –respongué el Fleming–. No veus que qualsevol animal els pot rosegar, els
cordills...
I vinga pensar.
De tant en tant, en Tanet passava per allí, i preguntava:
–Què? No surten els barrots?
–No, noi –responia el director tècnic–. Però sortiran, no ho dubtis.
En Tanet se n'anava, i els de les gàbies, torna a rumiar!
–Ja ho tinc! –cridà en Cigró–. Podem comprar gàbies de periquitos! Almenys els animals petits hi
cabran!
El Fleming se'l mirà amb llàstima:
–Has suat molt, oi? –digué–. I d'on vols que traguem els cèntims? Saps el que val, una gàbia de
periquito?
–Sí, és clar... –murmurà, tot consirós, en Cigró.
Els altres de la secció de gàbies, tot era mirar els dos nois que manaven, esperant amb ànsia la
solució dels barrots.
Tots, menys un.
N'hi havia un de primet, molt bru, que restava embadalit, mirant el cel, amb la boca oberta.
El Fleming se n'adonà:
–A veure si t'hi caurà un pardal, a la boca! –li cridà– En què estàs pensant, en els angelets?
–Eh? –digué el noiet bru, com si caigués d'un núvol.
–Que estem reunits! No badis –el renyà el Fleming.
–És que estava pensant... –explicà el nen–. Jo, una vegada, a pagès, vaig veure una gàbia molt
estranya...
–I què tenia d'estrany? –preguntà en Cigró.
–Doncs, que els barrots eren de barnilles de paraigua...
El Fleming se'l quedà mirant. A poc a poc, la boca se li obrí amb un ample somriure. Exclamà:
–Noi, ets un trumfo! Ja tenim barrots!
–Visca! Visca! –cridaren tots els de la secció de gàbies.
I en Tanet, que en aquell moment era a l'altra banda del solar, parlant amb en Juli, digué:
–Aquells ja han trobat els barrots!
A LA SECCIÓ DE PROPAGANDA FAN CARTELLS
Els qui ja havien començat a fer feina eren els de la secció de propaganda.
Cada matí, els petits dibuixants traslladaven una colla de tauletes d'escriure i estudiar al racó del
solar on estava instal·lada la secció.
Quan tots estaven asseguts davant les tauletes, començaven a dibuixar cartells, sota la vigilància
de la Mariona, la germana d'en Cigró, que tothom sabia que dibuixava tan bé.
La Mariona passava i tornava a passar entre les tauletes, com si fos una mestra d'escola.
De tant en tant, s'aturava i renyava algú:
–Ep, noi! A veure si ens hi fixem! T'he dit que dibuixessis una oca i em dibuixes un elefant!
–És que dibuixar una oca és massa senzill! –es defensava el noi.
–Sí, però d'oques en tindrem al Zoo, i d'elefants, no –explicava la Mariona, un xic enfadada–.
Apa, a dibuixar l'oca! Després, ja et deixaré fer una mona, a veure si te'n surts.
I una nena deia:
–Mariona, se m'ha trencat la punta del llapis de color vermell!
–Doncs fes-hi punta amb la maquineta! –responia la directora.
–Ja n'he fet tres vegades, i sempre se'm trenca! –es queixava la petita dibuixant.
–Mare de Déu, quina colla! –cridava la Mariona, perdent un xic la paciència–. A veure, fes punta
al llapis davant meu!
I llavors la nena poca-traça començava a donar voltes a la maquineta amb una mà, mentre amb
l'altra feia força amb el llapis... fins que, crec!, se li trencava la punta.
–Veus? –somicava la petita.
–És clar que se't trenquen les puntes, filla meva! –explicava la directora dels dibuixants–. Quan
ja tens punta al llapis has de parar de donar voltes a la maquineta!
–És que a mi m'agrada tenir les puntes dels llapis ben llargues!
–Sí, però així no guanyarem per llapis!
De tant en tant en Tanet inspeccionava la secció de propaganda i preguntava a la directora:
–Com va això, Mariona? Pinten els dibuixants?
–No gaire, Tanet –responia la noia–. En lloc d'oques em fan elefants. I sempre se'ls trenquen les
puntes dels llapis!
–Paciència, noia... però, també mà ferma! –deia el president.
–Mariona! –cridava llavors un dels dibuixants.
–Què vols, tu, ara?
–Tinc pipí...
–Una altra vegada? Ja van tres cops! Vés-hi, però torna de seguida!
La secció de propaganda semblava talment una escola.
A LA SECCIÓ DE CACERES,
NO HI HA QUI S'HI ENTENGUI
Els qui feien més tabola eren els de la secció de caceres.
Tots, menys un, eren nois. L'excepció era la Tecla, una noia que havia viscut a pagès, i a qui no
espantava cap bestiola.
Val a dir que els d'aquesta secció eren més bons per a actuar que per a planejar. En Tanet sempre
hi havia d'estar a sobre.
N'hi havia un que era tot un cas. Era un noi que tenia molt de cabell i a qui, per una d'aquelles
coses tan estranyes que tenen a vegades els nens, li deien Cap Pelat.
A en Cap Pelat no hi havia manera de convèncer-lo que allò que calia era caçar animals vius.
–Doncs a mi –deia– si em deixeu la rata de claveguera per a mi tot sol, en un dir Jesús, us la
porto més fresca que un rave, d'un cop de roc!
–No siguis carquinyoli, Cap Pelat! –el renyava en Manelitus–. Tens tant de cabell al cap que no
hi ha manera que t'hi entri que allò que volem és una rata viva.
–Ui! Si n'he mortes, jo, de rates! –deia, impertorbable, el Cap Pelat.
–Deixa'l estar aquest, Manelitus –deia un altre–. I pensem en una bona trampa per a caçar la rata.
–Jo tinc una pensada... –començava un.
–Vinga! –deia en Manelitus.
–Doncs, baixem a la claveguera i hi deixem un plat ple d'allò que serveix per a adormir les
persones, en les operacions. Llavors, les rates s'ho beuran i s'adormiran. Al cap d'una estona, baixem
nosaltres, agafem la rata que ens agradi més, i ja està!
–Mira que senzill! –digué en Manelitus, en to burleta.
–I si hi poséssim salfumant? –intervingué en Cap Pelat.
Amb en Cap Pelat no hi havia manera.
Com hem dit, en Tanet havia de passar molt sovint per la secció de caceres a posar pau... o a
clavar-los algun escàndol. Com en aquesta ocasió.
–Ja hi tornem, amb les rates? –els escridassà–. Heu de pensar la manera d'aconseguir trenta-set
animals, com a mínim, i us passeu l'estona discutint de rates de claveguera!
–Tanet –digué en Cap Pelat–.Jo crec que el millor és el salfumant. Una mica de salfumant, i res,
rata morta!
–Què diu aquest? –preguntà en Tanet al cap de la secció.
–És que té la mania de carregar-se tots els animals. El dia de l'exposició, l'haurem de fermar.
–Això no va ni amb rodes! –es queixava el president–. Si no feu més bondat, us posaré a tots a
netejar el solar tot el dia!
–No, no! –protestaren els de la secció de caceres, espantats.
Això de passar-se tot el sant dia recollint escombraries no els abellia gens ni mica.
–Doncs discutiu menys i feu més feina! –digué en Tanet, tot enfadat–. Ah, i una altra cosa! Heu de
pensar la manera de demanar algun dels animals, no tot han de ser caceres. I tal com aneu sempre, no
us podeu presentar enlloc. Us heu de rentar i endreçar! Quan us vegin arribar la gent s'amagarà!
Els de la secció de caceres restaren tots cap-cots, aguantant el xàfec.
Quan en Tanet se n'anà, en Manelitus es posà dret, s'aclarí la veu i cridà.
–Vinga, tots a fer feina! A rumiar plans de cacera! –I dirigint-se al Cap Pelat, digué–: I tu, com
tornis a parlar de liquidar algun animal, t'envio a la Mariona, a fer cartells! Allà sabràs el que és bo.
I tots es posaren a rumiar.
Al cap d'una estona, en Cap Pelat féu un crit, i s'alçà d'un bot.
–Quina pensada més bona que he tingut.
En Manelitus, escamnat, se'l mirà i preguntà:
–Qui et vols carregar, ara?
–No, no... he tingut una pensada bona! –tornà a repetir–. Una trampa per a caçar tigres!
En Cap Pelat hagué de fugir corrents, perseguit per l'enfurismat Manelitus.
EL SENYOR SECRETARI
Després d'en Tanet, el nen que donava més voltes al solar, al cap del dia, era el senyor secretari: en
Juli.
Amb una cartera sota el braç –que li havia deixat el seu pare– en Juli anava d'una secció a l'altra,
preguntant, tafanejant... i empipant.
La Mariona, la tenia ben fregida.
–Noia, quants cartells porteu fets?
–Una altra vegada tu? –es començava a enfadar la Mariona, en Veure el secretari.
–Jo ho he d'apuntar tot, saps? –s'excusava el noi.
–Però, per això, no cal que vinguis cada cinc minuts.
–Bé, no t'enfadis, Mariona –deia en Juli i insistia–: Què, quants cartells?
–Torna demà! –li responia la directora de propaganda, tot tornant a la feina.
En Juli, tot remugant, anava a donar la llauna a una altra secció.
–Què, Manelitus, quants animals tenim, ja?
–Amb tu, set! I no molestis, que tenim feina.
–És que jo he d'escriure coses... –es queixava el secretari.
–Doncs fes palots! –acabava la conversa, en Manelitus.
En Juli veia que amb la secció de caceres tampoc no hi havia res a fer.
Es dirigia, llavors, a la secció de gàbies, on tothom estava ocupat desfent barnilles d'uns quants
paraigües que havien pogut arreplegar.
En Juli es plantava davant els que treballaven, obria la cartera, en treia un bloc i preguntava al
Fleming:
–Senyor Fleming. Em faria el favor d'informar-me del número de barnilles que heu desmuntat?
El Fleming se'l mirava fixament, i responia:
–A tu et desmuntaré, d'un cop de paraigua! Per què no seus i reposes una estona? Deus estar molt
cansat!...
El senyor secretari, gairebé plorant, anà a queixar-se al senyor president.
–Tanet, jo plego! –li digué, somicant–. A mi, ningú no em fa cas! Tots m'engeguen a dida!
En Tanet somrigué i, agafant en Juli pel braç, se l'emportà a un racó del solar, on no hi havia
ningú.
El féu seure sobre una pedra, i li digué:
–Va, no t'amoïnis, Juli. El que passa, i no t'enfadis, és que t'ho has pres massa al peu de la lletra,
això d'apuntar-ho tot. Mira, al final del matí passes a demanar l'informe a cada secció i ja està. No
cal que hi vagis cada cinc minuts.
–I la resta del matí, què faig? –remugà en Juli.
En Tanet rumià una mica.
–Saps què? –digué, al cap d'un moment– Farem un tauler d'anuncis i tu pots encarregar-te de
posar-hi les noves més interessants.
–Sí? –digué en Juli, tot content–. A casa tinc una pissarra molt grossa... et sembla que servirà?
–Sí, una pissarra pot servir –acceptà en Tanet.
–I li diré al pare que em compri xinxetes... Torno de seguida!... M'hi deixes anar?
–Apa, vés-hi! –respongué el president.
I el senyor secretari, fent un crit de pell-roja, marxà corrents a casa seva, a cercar el tauler
d'anuncis.
LA PRIMERA CACERA
Un matí en Manelitus es presentà a en Tanet i, tot orgullós, li engegà:
–Senyor president, després de molt rumiar, la secció de caceres ha decidit començar a fer feina.
–Ja era hora! –fou el comentari d'en Tanet.
–Oh, és que això de planejar caceres no és una cosa tan senzilla com sembla! –es defensà en
Manelitus.
–Ja ho sé, home, ja ho sé! –el calmà en Tanet. I preguntà:
–I bé, quin animal heu decidit que sigui el primer?
–Hem decidit començar per un dels més difícils de caçar.
–No em diràs que heu decidit començar per la rata... –digué en Tanet, enfadant-se.
–No, no... –el tranquil·litzà en Manelitus–. El primer animal que caçarem serà la sargantana.
–La sargantana? –s'estranyà en Tanet–. I això és tan difícil?
–Ui, si ho és! –respongué el cap de caceres–. Tu saps com corren les sargantanes? I com
s'esmunyen?
–Sí, sí... Encara que no sigui de la secció de caceres, n'he caçades moltes, de sargantanes... –
digué asprament el president.
Però, en veure la cara de llàstima d'en Manelitus, s'apressà a fer-lo content:
–Bé, bé. Per començar, no em sembla malament. Al cap i a la fi, les sargantanes també són a la
llista. Ja podeu anar per feina.
–Sí? –exclamà en Manelitus, tot content.
–Sí, home, sí.
Llavors, en Manelitus s'apropà una mica més a en Tanet, i amb veu solemne li digué:
–President Tanet: en nom de la secció de caceres, et convido a assistir a la nostra primera
cacera, perquè vegis com pita el nostre equip.
–Si això us ha de fer contents... –digué, somrient, en Tanet.
–Doncs, som-hi! –exclamà en Manelitus.
Els dos nois es dirigiren cap al sector del solar on estava instal·lada la secció de caceres.
Pel camí, en Manelitus explicà al president el magnífic pla que havien enginyat:
–Allà al mig, on hi ha tantes pedres, sempre és ple de sargantanes: n'hi ha a grapats! Doncs,
veuràs: ens posarem en cercle, voltant les pedres, i avançarem, fent el cercle cada vegada més estret:
així les sargantanes no es podran escapolir. Anirem traient pedres, amb els mocadors preparats, i a la
primera sargantana que surti, zas! li tirem el mocador a sobre, i ja està caçada! D'aquesta manera
caçarem una dotzena de sargantanes. Què te'n sembla, del nostre pla?
–Molt bo –convingué en Tanet.
En arribar a la secció, tots els caçadors de sargantanes estaven preparats.
Tots portaven barret –deien que això de portar barret feia caçador– i un mocador penjat a la
cintura. En Cap Pelat, ningú no sabia per què, portava també un sabre de fusta al cinturó.
En Manelitus s'apressà a cridar:
–Vinga, en marxa!
I tots marxaren vers la terra de les sargantanes.
Però, en lloc d'anar-hi en línia recta, feren una volta de manera que haguessin de passar pel mig
de les altres seccions.
En veure els caçadors, tots els nens i nenes els feien adéu.
Finalment, arribaren al munt de pedres.
Llavors, es col·locaren cadascun al seu lloc, i començà la cacera.
En Manelitus dirigia l'operació, amb veu ferma:
–Toni, una mica més a l'esquerra! Tu, Cap Pelat, vés amb compte amb les pedres: no facis un
nyanyo a algú! Tecla, vigila bé, que per aquí sol haver-hi sargantanes a grapats!
En Tanet, una mica apartat, mirava atentament el desenrotllament de les operacions.
Al cap de deu minuts, els de la comissió de caceres estaven suats de cap a peus, havien deixat el
terreny net de pedres, i l'única cosa que havien trobat eren formigues.
Els caçadors estaven d'allò més desanimats.
En Tanet s'hi apropà.
–N'esteu segurs, que per aquí hi ha sargantanes?
–Oh, bé n'hi havia... –s'excusà en Manelitus.
–Jo, una vegada, n'hi vaig veure una... –digué un altre.
En Tanet mogué el cap, no gens convençut.
–Mireu. El vostre pla està molt bé. Però a mi em sembla que no n'hi ha prou amb traçar un bon
pla per a caçar sargantanes, el principal és anar a un lloc on n'hi hagi...
–Sí, és clar... –convingueren els caçadors, cap-cots.
–I el millor lloc, em sembla a mi –continuà en Tanet– és al voltant de la tàpia: tothom sap que les
sargantanes necessiten paret per enfilar-se.
–És clar! Té raó en Tanet! Sí, sí! –exclamaren tots alhora.
En Manelitus s'animà un altre cop.
–Caçadors! Seguiu-me!
I marxaren tots corrents cap a la tàpia, que voltava el solar.
En arribar-hi hi hagué un aldarull de crits: sobre la tàpia hi havia grapats de sargantanes prenent
el sol.
Amb cosa d'un parell de minuts, ja en tenien una dotzena al sac.
CARTELLS I MÉS CARTELLS
Els de la secció de propaganda treballaven de debò, fent cartells i més cartells. En feien falta tants...
S'havien de posar a totes les botigues dels entorns, a la parròquia, a les parades de cacauets i
llaminadures...
N'hi havia de moltes menes, de cartells.
Uns deien, solament:
i tenien forma de fletxa.
També n'havien fet uns de més petits, per posar a les paradetes de cacauets, on hi havia solament
un animal dibuixat: un conill, un grill, un ànec... i una sola frase:
I uns altres, els més bonics:
i aquests tenien tot d'animals, molt ben dibuixats, a l'entorn de les lletres.
Quan faltaven dues setmanes per a la gran diada, els cartells ja estaven tots acabats.
Els mateixos nens i nenes de la secció de propaganda els repartiren. L'èxit fou gros de debò.
Totes les persones grans restaren meravellades del gran enginy dels nens i nenes del barri, i allò
que a alguns els havia semblat que seria una cosa de per riure, es va demostrar que era una cosa molt
seriosa.
Quan tots els cartells foren col·locats, ja no van ser els nens els únics a esperar amb delit el
diumenge del Zoo. També els grans començaren a comptar els dies que faltaven per al gran
esdeveniment.
LA TERRIBLE CACERA DE LA RATA DE CLAVEGUERA
Els de la secció de caceres feia cinc dies que havien decidit de caçar la rata de claveguera... però el
més calent era a l'aigüera.
I és que això de baixar a la claveguera feia tan poca gràcia als caçadors!
–Si la poguéssim caçar des del carrer; amb una canya de pescar... –s'exclamava un.
Però, és clar, això era fer trampa.
Finalment, els de la secció de caceres feren el cor fort –quin remei quedava!– es posaren els
barrets de caçador, i es dirigiren a la claveguera més propera.
Però, heus aquí que abans d'arribar-hi, veieren un nen que venia vers ells, corrent com un
esperitat: era el fill del forner, un noi que per motiu li deien Llonguet.
–Correu, correu! –cridava ja, d'un tros lluny, en Llonguet–. A casa! a casa!
Quan arribà al costat del caçadors, encara repetia:
–Correu! A casa!
–Sí, home. A casa teva fan llonguets, ja ho sabem digué la Tecla.
–No, no...
–Ah, ja no en feu? –preguntà la noia, tota estranyada.
–Sí, sí!...
El pobre Llonguet no podia parlar, a causa de la corredissa.
–A veure si t'aclareixes! –exclamà en Manelitus.
En Llonguet féu unes quantes aspiracions i digué, d'una tirada:
–A casa ha entrat una rata de claveguera així de grossa!
I el forneret indicà amb les mans la mida d'un conill dels grossos.
–Una rata de claveguera! –exclamaren tots.
I ja arrencaven a córrer.
–Ep, nois, calma! –els aturà en Manelitus–. Abans n'hem de planejar la captura.
–Però, i si mentrestant se'ns escapa la rata? –preguntà un.
–No hi ha por –digué en Llonguet–. Ha entrat a la cambra dels encenalls i la fusta, i no en sortirà
fàcilment.
I en Manelitus continuà:
–Heu de pensar que si cacem la rata, ens estalviem de baixar a la claveguera. Hem de traçar un
pla perfecte.
Aquesta raó convencé els caçadors.
Encara que en Cap Pelat hagué d'afegir:
–No hi pensis més, Manelitus. Aquesta rata ja ha begut oli!
Una vegada endegat el pla perfecte, tota la colla entrà a la fleca, procurant de no ser vistos per la
mestressa de la casa, i guiats per en Llonguet.
Travessaren el pastador, i el forneret els conduí fins a un pati interior. A un cantó d'aquest pati hi
havia la cambra dels encenalls i la llenya, a dins hi havia la rata de claveguera.
–És aquí dins –digué en Llonguet, en veu baixa.
Els caçadors miraren la porta, plens d'emoció.
En Manelitus començà a donar ordres:
–Llonguet, porta unes quantes fustes llargues! Tu, Ritus, i tu, Cap Pelat, restareu a la porta,
aguantant el sac.
–Jo no vull aguantar el sac! –protestà en Cap Pelat–. Jo vull caçar la rata!
–Res, ni pensar-hi! –digué, inflexible, en Manelitus–. Encara ens la faries malbé. A aguantar el
sac!
En Llonguet tornà amb les fustes, i en Manelitus les distribuí entre la colla.
Tot estava preparat per a començar la gran cacera.
El cap de la secció engegà, llavors, un petit discurs:
–Companys! Ha arribat l'hora de la veritat! Estem davant de la prova definitiva. Si en sortim
triomfadors, demostrarem al barri que som una secció de caceres molt ferma. Endavant!
I tots, menys en Llonguet, en Cap Pelat i en Ritus, que era el més petit de la colla, entraren al cau
de la fera.
A dins la cambra dels encenalls i la fusta tot era silenci: no se sentia ni una rata.
En Manelitus ordenà:
–Vosaltres, remenareu per aquell pilot de fusta, i vosaltres per entre els encenalls. I tu i tu,
estareu a l'aguait, al costat de la porta, per tal que, quan passi la rata, l'obligueu a ficar-se dins el sac
parat. Però, aneu amb compte a fer-li mal. Ens cal una rata en bon estat.
I començà la cacera.
Els caçadors burxaven amb les fustes pertot arreu.
Però la rata no sortia per enlloc.
I ells vinga burxar per entre els encenalls i la llenya.
Però res.
Algú remugà:
–Aquest Llonguet ens ha ensarronat, ja ho veureu...
Però en Manelitus, més experimentat en aquests afers de caçar rates de claveguera, el reptà:
–No comencis a rondinar! Et penses que caçar una rata de claveguera és com bufar i fer
ampolles? Si et sembla, la rata es posarà davant teu i et dirà: vinga, agafa'm.
I continuà:
–Apa, no ens desanimem! Tots a burxar!
Quan ja tots començaven a estar tips de tant burxar, la Tecla, que s'havia enfilat dalt d'un pilot de
llenya, llançà un crit:
–Ai! És aquí! Darrera d'aquest pilot de fusta! La sento xisclar! Escolteu!
Tots els caçadors escoltaren amb atenció.
Sentiren uns xisclets, darrera del pilot de llenya.
Tres o quatre caçadors, llançant crits de pell-roja, s'enfilaren de pressa pel pilot de llenya, amb
els pals enlaire.
Però el pilot de llenya, amb tant de pes, començà a moure's, inclinant-se perillosament.
Tots feren:
–Ai!
I el munt de llenyà, amb un gran terrabastall, caigué sobre els encenalls.
S'armà un aldarull de mil dimonis, entre els caçadors, la llenya, els encenalls... i la rata, que,
esverada, saltava per sobre de la pila del greix.
Un dels nois volgué caçar la rata al vol, amb la fusta, i féu un nyanyo a en Manelitus, que restà
fora de combat. Els caçadors es quedaren sense el seu cap, i allò fou un campi qui pugui.
La Tecla aconseguí d'agafar la rata per la cua i, molt experimentada en aquests casos, començà a
girar, amb el braç estès, a fi d'atabalar la rata. Però l'animal se li escapà dels dits i anà a parar al cap
d'un dels caçadors, el qual, de la impressió, caigué en basca.
En Cap Pelat, en sentir tot aquell aldarull, no resistí la temptació d'intervenir en la cacera.
Deixant en Ritus sol, amb el sac, entrà a la cambra.
En aquell moment, però, la rata s'alliberà dels seus enemics i es dirigia cap a la porta de sortida,
com esperitada.
En Cap Pelat, en veure que la rata es dirigia vers ell, esverada, girà cua, arrencà a córrer cap a la
porta, on en Ritus, de genolls, aguantava el sac.
El fugitiu féu un salt magnífic, passà per damunt en Ritus i el seu sac, aterrà sobre en Llonguet i
tots dos anaren per terra.
Darrera seu, la rata de claveguera, sense saber què es feia, es ficà dins el sac.
En Ritus començà a cridar.
–Ja la tinc! Ja la tinc!
Un a un, els caçadors, plens de nafres però contents, sortiren de la cambra dels encenalls i la
llenya.
–Visca! Visca! –cridaren.
En Manelitus, sense perdre temps, agafà la gàbia que els havien fet els de la secció del Fleming,
l'obrí i la deixà a terra.
Llavors, amb l'ajuda d'en Cap Pelat, féu entrar la rata dins la ratera i tancà la portella.
Tots estaven ajupits a l'entorn de la gàbia, contemplant l'animal caçat amb tantes penes i fatigues,
quan entrà al pati la fornera.
–Què és aquest terrabastall?
En Llonguet, en sentir-la, tot content, agafà la ratera i la portà corrents a la seva mare.
–Mira, mira, mare!
La fornera, en veure ran de nas la rata, féu un xiscle, esparverada.
Però de seguida reaccionà, i, agafant una escombra, perseguí els caçadors i també el seu fill fins
al carrer, a cops d'escombra.
GÀBIES PER A ANIMALS PETITS
La rata de claveguera fou passejada per tot el solar, davant l'admiració dels nens, i la basarda de les
nenes.
En Juli s'apressà a posar la gran nova al tauler d'anuncis:
AVUI,
ELS DE LA SECCIÓ DE CACERES,
DESPRÉS DE MOLTS PERILLS I FATIGUES,
HAN CAÇAT UNA RATA DE CLAVEGUERA!
VISCA!
Al solar, una vegada calmada l'agitació produïda per la passejada de la rata, tothom tornà a la
feina. Al racó on treballaven els de la secció de gàbies, el Fleming i els seus s'empescaven tota mena
de gàbies. És clar, cada animal havia de tenir una gàbia a la mida, i hi havia animals de tantes mides!
Una cosa que va fer rumiar molt els de les gàbies va ser on posarien els animals petitets:
sargantanes, escarabats, grills...
Per a aquests animals, les gàbies amb barrots de barnilles de paraigua no servien.
El descobridor de les gàbies per als animals petitets va ser en Cigró.
En Cigró, per rumiar, havia de passejar: no podia estar assegut com els altres... I un dia, tot
rumiant, passà per la secció de propaganda.
De sobte s'aturà i clavà la mirada sobre una de les tauletes, on una nena molt rossa dibuixava un
cartell. Damunt de la tauleta hi havia una capsa de plàstic transparent.
A en Cigró se li encengué una bombeta dins el cap: havia trobat la gàbia per als animals petits!
Sense pensar-s'ho gens ni mica agafà la capsa de plàstic, la buidà sobre la tauleta i arrencà a
córrer cap a la secció cridant com un desesperat:
–Ja la tinc! Ja la tinc!
La nena rossa corregué darrera d'ell, plorant.
En arribar davant del Fleming, en Cigró li ensenyà la capsa cridant:
–Fleming! La gàbia de sargantanes!
La mestressa de la capsa arribà tot seguit i, amb grans plors, reclamà el que era seu:
–És meva! És meva!
El Fleming agafà la capsa i intentà de calmar la nena:
–Va, no ploris, nena. No tinguis por, que no te la trencarem.
I es mirà la capsa per tots cantons.
–Amb uns foradets aquí... i aquí –explicava en Cigró.
El Fleming trigà una mica a donar la seva opinió.
–La pensada és bona –començà el cap de la secció– però...
I mirant-se en Cigró li preguntà:
–Has provat mai de fer un forat en una capsa de plàstic? Es trenquen de seguida...
En Cigró es desanimà de cop.
–Oh! –féu.
Però el Fleming somrigué:
–Hi ha una manera, tanmateix... –digué.
–Sí? –a en Cigró li tornaren a brillar els ulls.
–Sí –confirmà el Fleming–. Amb un ferro al roig viu. És una mica complicat, però... podem ferho!
I dirigint-se a la nena, que encara plorava, li digué, tot fent-se el simpàtic:
–Mira, bonica. Ara parlarem amb en Tanet perquè ens deixi fer una crida, per demanar més
capses com aquesta. Si els altres ens donen les seves capses, ens donaràs tu la teva? Pensa que hem
de fer el possible, entre tots, perquè el Zoo quedi ben bonic.
–Si és així... –murmurà la nena, eixugant-se les llàgrimes.
Anaren tots a veure en Tanet i aquest accedí a fer la crida.
En Juli tocà la trompeta ben fort. Tothom sabia que això volia dir reunió general al mig del solar.
Quan tots estigueren reunits a l'entorn d'en Juli, el secretari digué:
–Escolteu nens i nenes. Per a fer gàbies per als animals petits, ens calen capses com aquesta, de
plàstic transparent. Demanem, per favor, que tots aquells que en tinguin en facin donació a la secció
de gàbies. Tot sigui pel Zoo d'en Pitus!
–Jo en tinc una! –cridà un nen.
–Jo també! –cridà una nena.
–I jo! I jo!.–cridaren molts, alhora.
–Doncs els qui en tinguin, tenen permís per a anar a casa a cercar-les!
Una bona colla de nens i nenes marxaren corrents, i, un quart més tard, la secció de gàbies tenia
disset capses per a fer-ne gàbies per als animals petitets.
U
III. LA GRAN EXCURSIÓ
FALTEN POCS DIES PER A LA GRAN EXCURSIÓ
n dilluns, a mig matí la trompeta d'en Juli sonà molt fort.
Quan tots els nens i nenes foren al mig del solar, van quedar sorpresos. El que se'ls havia de
dir devia ser molt important, perquè qui anava a parlar era en Tanet, el president.
–Escolteu bé –començà en Tanet–. Diumenge vinent hi ha l'excursió que cada any fa la Penya.
Caldria que hi anéssim tots, car hem d'aprofitar aquesta ocasió per a caçar els animals que no podem
trobar aquí, a la ciutat: llagostes, ocells, el conill de bosc... Molts de vosaltres hi aneu amb els
vostres pares... Ara bé, tots aquells nens i nenes que no hi estan apuntats, haurien de mirar de
convèncer els seus pares perquè els hi deixin anar amb el pares d'algun veí. Hem parlat amb els de la
Penya i diuen que hi cabem tots. Diumenge caçarem tots: tots serem de la secció de caceres!
–Visca! Visca! –cridaren tots a cor.
Una vegada acabada la crida, en Tanet reuní els caps de les seccions. Els digué:
–He pensat que hauríem de telefonar al senyor Pujades. Ell ens podrà guiar sobre la manera de
caçar cada animal de muntanya. Hi esteu d'acord?
Tots hi estigueren d'acord, i marxaren cap al Bar Cisquet, on l'amo, quan es tractava d'algun afer
del Zoo, sempre els deixava telefonar de franc.
–Què diuen els nois més ferms de tot Barcelona? Com va el Zoo?
–Molt bé, senyor Cisquet –contestà en Tanet–. Que ens deixaria telefonar? És per un afer del Zoo,
sap?
–Només faltaria! –respongué l'home–. Ja podeu anar tots a la gàbia.
La gàbia era, és clar, la cabina telefònica.
Tota la colla –la Mariona, el Fleming, en Cigró, en Manelitus i en Juli– amb en Tanet al davant,
entraren a la cabina, on amb prou feines cabien.
En Tanet, enfilat dalt d'un tamboret, marcà amb tota cura el número de telèfon del zoòleg.
Esperà una estona.
Al cap d'un moment sentí a l'altre cap del fil la veu del senyor Pujades:
–Bon dia! Digui?
–Bon dia! Sóc en Tanet, jo, senyor Pujades...
–Ah, hola Tanet! Com estàs? –preguntà alegrement el zoòleg.
–Doncs, bé... i vostè?
–També estic bé, gràcies a Déu! I què, com va el Zoo? Endavant?
–Sí senyor, va endavant.
–Doncs, tu diràs... –va fer el senyor Pujades.
–Veurà... és que resulta que diumenge vinent anem tots a fora, d'excursió, en autocar. I
aprofitarem l'ocasió per a caçar els animals de muntanya, sap? I voldria que vostè ens ensenyés la
manera millor de caçar cada animal... Si pogués venir algun dia d'aquesta setmana...
–Ah! Això que em dius és molt interessant! –exclamà el senyor Pujades–. Però, no teniu una
secció de caceres? No s'enfadaran els vostres caçadors, si m'hi fico jo?
–Ah, no! –respongué, ràpidament, en Tanet–. Els de la nostra secció de caceres solament saben
caçar animals de ciutat, sap? A més, diumenge vinent tots serem de la secció de caceres: caçarem
tots, sap? Això de caçar a tothom li agrada.
–És una gran pensada! De debò!
El senyor Pujades féu una pausa. Finalment digué:
–Escolta, Tanet. Vull fer-te una proposició. A veure què et sembla.
–Digui, digui!
–Si no teniu cap inconvenient, diumenge vinent vindré amb vosaltres a ajudar-vos a caçar. Et
sembla bé?
En Tanet féu un crit d'alegria. Els seus companys, en sentir-lo, l'estiraren pels pantalons,
preguntant encuriosits:
–Què passa? Què t'ha dit el senyor Pujades?
–Deixeu-me estar! –digué en Tanet–. Ja us ho explicaré després.
I dirigint-se altra vegada al telèfon: –Ho trobo fantàstic, senyor Pujades!
–Bé, doncs –continuà el zoòleg– diumenge portaré tots els estris que calguin per a caçar animals
de muntanya. Ja veuràs quants en caçarem!
–Oh, que bé!
Els altres, impacients, tot era estirar els pantalons d'en Tanet.
El senyor Pujades digué finalment:
–Bé, Tanet. Un dia d'aquesta setmana ja passaré pel solar i acabarem de concretar, eh?
–Molt bé, senyor Pujades –respongué en Tanet.
–Fins molt aviat, doncs! –s'acomiadà el zoòleg.
–Fins aviat! –digué, al seu torn, el noi–. Ah, i moltes gràcies!
I el zoòleg penjà l'auricular.
Quan en Tanet baixà del tamboret, els de la seva colla el rodejaren, preguntant, impacients:
–Què t'ha dit? Què t'ha dit?
–Que diumenge vindrà amb nosaltres, i que portarà tots els estris per a caçar animals de
muntanya!
–Visca el... el daixonses... el... –començà a cridar en Manelitus.
–El senyor zoòleg –li aclarí en Tanet.
–Ah, sí! Visca el senyor zoòleg! –pogué cridar, finalment, en Manelitus, tot entusiasmat.
–Visca! Visca! –corejaren tots.
I se n'anaren corrents a portar la magnífica nova als del solar.
UNA MALETA PLENA DE COSES
PER A CAÇAR ANIMALS DE MUNTANYA
El dissabte abans del dia de la gran excursió, els nens i les nenes havien començat, com cada dia, a
treballar cadascun en allò que li pertocava, però... estaven massa excitats pensant en l'excursió de
l'endemà.
Els dibuixants de la Mariona havien esguerrat una colla de cartells, els de les gàbies tot era posar
els barrots torts, i els de la comissió de caceres es lliuraren a empaitar els gossos del barri, amb
l'excusa que feien pràctiques per a caçar guineus.
Quan en Juli, el secretari, informà en Tanet de com anaven les coses, el president decidí que era
millor donar-los festa.
Tots, però, restaren al solar. Esperaven una visita molt important: el senyor Pujades, el zoòleg,
havia promès passar aquell matí per ensenyar-los a caçar animals de muntanya.
Quan el senyor Pujades es presentà al solar, aviat el rodejaren una munió de nens i nenes, que
miraven encuriosits la grossa maleta que havia dut el zoòleg.
–Hola, treballadors! –saludà–. Aquí us porto tot el que cal per a caçar un munt d'animals
feréstecs!
I es disposà a obrir la maleta.
Però en Tanet l'aturà:
–Un moment, senyor Pujades. Organitzem una mica això, perquè si no se'ls trobarà tots a sobre.
I dirigint-se al secretari li manà:
–Juli, vés a cercar els empaitagossos. Que vinguin de seguida!
Després, ajudat per la Mariona, el Fleming i en Cigró, féu asseure tots els petits en cercle.
Encara no estaven tots asseguts, quan arribaren els de la comissió de caceres, tots suats, discutint
amb en Juli.
En Cap Pelat deia:
–Doncs jo crec que el «Llop» ens aniria molt bé per a caçar conills!
Ja saps que l'únic gos que ens emportarem serà el «Menut» –digué en Juli.
Com sempre, hagué d'intervenir en Tanet:
–Què passa, ara?
–Aquest tanoca, que havia lligat el «Llop» amb una corda –respongué en Juli–. Si l'arriba a veure
el seu amo, el carboner, se'l menja!
–Que ho provi! –digué en Cap Pelat, tot traient pit.
–Vinga! –manà en Tanet–. Deixeu-vos de «Llops», ara, i tots a seure.
En Manelitus, en veure el senyor zoòleg, es dirigí tot content a saludar-lo:
–Hola, senyor Baixades.
–Pujades, Manelitus. A veure si t'ho apuntes –digué el zoòleg, somrient. I preguntà al cap de
caceres–: Què, esteu ben preparats per a demà?
–En plena forma! –respongué en Manelitus.
Quan tots estigueren asseguts a terra, el senyor Pujades, amb molta parsimònia, posà la gran
maleta sobre una de les tauletes dels dibuixants de cartells.
Tothom s'aguantà l'alè.
Per fi, el zoòleg obrí la maleta i en tragué tot de coses estrambòtiques que anà posant sobre una
altra tauleta: ampolles grans i petites, amb líquids de colors, cordills de niló, una gran capsa amb
xiulets, pastanagues, unes coses que semblaven coladors de cafè, però més grans...
En Manelitus hi hagué de ficar cullerada:
–Aquests coladors de cafè tenen els forats massa grossos...
En Cigró, que estava al seu costat, li digué:
–No siguis totxo, Manelitus. Aquests coladors, com tu dius, són per a caçar...
–Per a caçar què? –preguntà en Manelitus.
–Ja ho veuràs demà! –digué en Cigró, deixant el cap de caceres amb un pam de nas.
Tothom, fent gran xivarri, hi deia la seva, intentant endevinar per a què servia cada objecte.
En Tanet cridà:
–Silenci!
I el senyor Pujades començà a explicar com havien de caçar cada animal de muntanya.
TOTS CAP AL BRULL
Aquell diumenge al matí, el Carrer Llarg del barri feia goig de veure: una renglera d'autocars –nou en
total– ocupaven tota la calçada.
Eren les set del matí. Però malgrat ser tan d'hora, tots els nens i nenes del barri ja estaven
asseguts als autocars. A cap d'ells no se li havien enganxat els llençols, aquell matí.
Però en Tanet i els seus ajudants no estaven gens tranquils: faltava un quart d'hora per a la sortida
i el Senyor Pujades encara no havia arribat.
El senyor Martí, que era el qui manava més de l'excursió, s'apropà a en Tanet i els seus
companys:
–Nois –digué–, si aquest senyor no arriba aviat, es quedarà a Barcelona. Hem de sortir puntuals:
ho diu el programa de l'excursió.
–I no podem sortir una mica més tard? –preguntà, tot preocupat, en Tanet.
–Sortir més tard, dius? –digué el cap de la caravana–. No pot pas ser! No veus que el programa
diu que hem de sortir a un quart de vuit en punt?
–També el programa del Festival deia que començaria a les cinc i d'una mica més ens surt
barba... –comentà en Cigró.
–No és el mateix! –digué el senyor Martí, un xic molestat, ja que fou de la comissió del Festival.
Les set i deu i el zoòleg sense venir!
El senyor Martí féu un gran crit:
–Tots amunt!
Els nois, tots tristos, pujaren a l'autocar que portava el número set.
L'autocar de davant de tot arrencà. I de seguida el segon. I després el tercer.
Quan s'engegava l'autocar que portava el número quatre, entrà al carrer un taxi, corrent a excés de
velocitat.
Es parà en sec, fent un gran soroll.
Els nens i nenes, abocats a les finestres dels autocars que quedaven, començaren a cridar joiosos.
Un home vestit d'una manera tota estrafolària havia sortit, esverat, del taxi: era el senyor Pujades.
Portava un salacot (un barret d'explorador), camisa de color caqui, un fulard al coll, ganivet al
cinturó, pantalons curts –però que li arribaven més avall dels genolls–, mitjons de llana, amb ratlles
grogues, vermelles i verdes, i uns grans sabatots.
Desembarcà una motxilla immensa, del taxi.
–Visca! Visca! Ja ha arribat –cridaren els nens i nenes.
El zoòleg, tot despistat, mirava amunt i avall, no sabent a quin autocar havia de pujar.
Però els nens i nenes l'ajudaren.
–Al set! A l'autocar número set! –cridaren.
I en Tanet, des de l'autocar número set el cridà:
–Senyor Pujades, aquí! En aquest autocar!
El senyor Pujades es carregà l'enorme motxilla i, corrents, es dirigí a l'autocar número set.
Mentre pujava, els autocars de darrera començaren a fer sonar la botzina, impacients.
La caravana d'autocars travessà Barcelona.
Els nens i nenes, des de les finestretes, deien adéu a la gent que passava pels carrers.
La caravana enfilà la carretera de Granollers, dirigint-se cap al Brull, on els excursionistes
havien de passar el diumenge, i on els nens i les nenes del barri havien de capturar un munt d'animals.
PARADA I FONDA... I REUNIÓ GENERAL
El viatge fou emocionant de debò per als petits caçadors, poc acostumats com estaven als arbres, les
muntanyes, els rius... Ells, l'únic paisatge que coneixien era el de la ciutat: cases i més cases...!
A través de les finestretes dels autocars, quina desfilada de paisatges bonics! Sant Llorenç del
Munt, els Cingles de Bertí, Montserrat al lluny, i el Montseny, cada vegada més a prop.
Poc abans de les nou arribaven al Brull.
Tots els nens i nenes sabien de memòria quin era el programa: a les 9, esmorzar, fins a les 10. A
les 10..., a les 10 en punt començava la gran cacera!
Mentre esmorzaven, tots els petits tenien el pensament en una sola cosa: que arribessin les deu.
I, és clar, com que tot arriba en aquest món, al final, les campanes de l'església del Brull
començaren a tocar les deu campanades.
Abans que sonés la que feia deu, tots els nens i nenes ja estaven a l'entorn dels que havien de
dirigir les caceres: el senyor Pujades, en Tanet, el Fleming, en Manelitus i la resta de la secció de
caceres.
Hi havia, com és natural, molt de xivarri.
Però quan en Tanet s'enfilà dalt d'un petit terraplè, el xivarri anà minvant fins a fer-se un gran
silenci.
En Tanet començà:
–Escolteu! Ara de seguida començarà la gran cacera d'animals de muntanya. Cadascun de
vosaltres ja sap a quin grup de cacera ha d'anar. Sobretot, heu de creure i fer allò que us digui el
vostre cap: heu de fer bondat i no posar-vos a jugar: avui hem vingut a fer feina!
En Tanet parà un moment, per agafar alè.
Les persones grans s'havien apropat al grup de nens. Estaven també un xic nerviosos... i també
una mica tristos: a més d'un d'ells li hauria agradat de posar-se a caçar papallones, ocells, conills de
bosc...
Però la cacera estava reservada als petits. L'única persona gran que podia intervenir-hi era el
senyor Pujades, el zoòleg.
Una vegada recuperat l'alè, en Tanet continuà:
–Bé. Ara caçarem fins a la una, o sigui, durant tres hores. I a la tarda, entre tots, caçarem els
animals que no hàgim pogut caçar al matí. Endavant, doncs, i bona feina!
–A caçar! A caçar! –cridaren tots.
No havien passat més de deu minuts, que cada colla s'encaminava ja cap a una direcció diferent,
amb tots els estris i gàbies necessàries.
La cacera d'animals de muntanya havia començat.
ELS PETITS CACEN PAPALLONES I LLAGOSTES
En Cap Pelat estava molt enfadat. L'havien fet cap de cacera... Però, per a caçar papallones i
llagostes! Ell, que era el terror de les rates del barri!
Tenia al seu càrrec tots els nens i nenes més petits –cap d'ells no arribava als vuit anys–. I, a més,
li havien posat una supervisora: la Mariona.
En fer-se els grups, el senyor Pujades digué que les papallones i les llagostes eren molt indicades
perquè les cacessin els més menuts... però que aquesta era una caça molt distreta i hi havia el perill
que, tot caçant, caçant, els petits es perdessin.
Aquesta va ser la causa del nomenament d'una persona de seny com la Mariona per a vigilar els
menuts... i de passada en Cap Pelat.
Els petits caçaires, amb capses de plàstic i aquelles coses que semblaven coladors de cafè i que
eren xarxes caçapapallones, tiraren per un corriol tot voltat de mates: el terreny ideal, segons el
senyor zoòleg, per a trobar papallones i llagostes.
El noi, però, no es pogué estar de figurar-se que anaven a caçar animals ben grossos: tigres, per
exemple. Perquè engegà als del seu grup:
–Escolteu tots bé, si us trobeu en perill davant d'alguna fera feu un crit i vindré, volant, a salvarvos!
La Mariona, movent el cap, volent dir: «Amb aquest no hi ha res a fer!», recomanà als petits que
no s'allunyessin massa.
Aviat tots estaven enfeinats empaitant papallones i llagostes.
De llagostes grises i de papallones blanques, en trobaren un munt.
Però un nen i una nena havien vist una llagosta de color verd, més grossa que les grises i se'ls
havia escapat. Calia capturar-ne una d'aquestes.
I de papallones de colors, ni rastre...
Així, uns mirant per terra i els altres mirant enlaire, va passar més d'una hora.
LES PERIPÈCIES I EL TRIOMF D'EN CAP PELAT
Estaven ja força cansats i desanimats, quan una de les nenes féu un crit:
–Una papallona de colors! Oh, que bonica!
Tots van córrer cap on era la nena, dient:
–On és? On és?
En Cap Pelat, que s'havia enfilat dalt d'un turó, va ser l'últim d'arribar-hi.
La nena que havia descobert la papallona de colors li va dir, baixet:
–Mira, Cap Pelat. Allà, sobre aquella branca! L'he descoberta jo!
Era una papallona molt gran, bonica de debò.
En Cap Pelat va dir:
–Aquesta deixeu-la per a mi!
I agafant ben fort la xarxa, apuntà amb el braç, va fer un salt, ensopegà amb una soca d'arbre... i
va caure tan llarg com era sobre uns esbarzers... mentre la papallona de colors fugia tranquil·lament.
La feina que hi va haver per a treure en Cap Pelat de dins els esbarzers!
Quan, finalment, el cap del grup va deslliurar-se de les punxes, feia pena de veure, de tan
esgarrinxat!
La nena que havia descobert la papallona, mentrestant, l'havia seguit en el seu vol i, ara, d'un tros
lluny, cridà, procurant no alçar massa la veu, per por d'espantar-la:
–Ei! És aquí, en aquest arbre!
Tot el grup es traslladà on era la nena.
Quan en Cap Pelat es disposava a fer una nova provatura, la Mariona intervingué:
–No, Cap Pelat, que avui ja t'has fet prou mal.
I amb la seva xarxa, sense pensar-s'ho gens, es dirigí cap a l'arbre on s'havia aturat la papallona
de colors.
Apuntà un moment, i... zas!
–Visca! Visca!
Tots els nens i nenes saltaren, contents, en veure la formosa papallona dins la xarxa de la
Mariona.
En Cap Pelat, pobret, estava a punt de plorar de vergonya.
La llagosta verda va ser més difícil de caçar.
Va passar molta estona abans no en trobessin una altra.
Però, al final, en una esplanada bastant gran que travessava el corriol, en van descobrir una.
Van rodejar-la perquè no s'escapés i, tots de genolls, es disposaren a caçar-la.
Però, fillets! Aquella llagosta verda saltava com un dimoni!
Durant deu minuts llargs, tots, l'un darrera l'altre, de genolls, donaren cops de xarxa a terra, sense
encertar-la.
Ja estaven tots que no podien dir fava, de cansats, quan la llagosta verda, es veu que cansada de
fer-los patir, féu un bot formidable... i es ficà tota sola dins la xarxa del més petit de la colla.
Aquesta vegada, els caçadors no tingueren alè per a dir visca!
Quan la Mariona va haver posat la llagosta dins una de les capses, tots s'estiraren a terra, per
descansar.
Al cap d'un moment, la Mariona s'alçà, fins a quedar asseguda, i mirà al seu entorn, estranyada:
–I en Cap Pelat? –preguntà–. Nens, heu vist en Cap Pelat?
Ningú no havia vist el cap de la colla.
Es posaren a cridar:
–Cap Pelat! Cap Pelat!
I pararen l'orella.
Però, res.
–Cap Pelat! Cap Pelat!
Tornaren a parar l'orella.
Aquesta vegada sentiren, força lluny, la veu del noi:
–Ja vinc!
Al cap de poc, el noi arribava a l'esplanada.
Quan la Mariona anava a renyar-lo, en Cap Pelat li preguntà:
–Mariona, escolta: podem caçar algun animal, que no siguin papallones o llagostes?
–Jo crec que sí... Per què?
–Espera i veuràs –respongué el noi.
I es dirigí altra vegada al bosc, d'on havia vingut.
Tornà de seguida. A la mà duia una corda on hi havia lligada una cosa que es movia molt.
–Oh! –van fer tots.
El noi, tot orgullós, mostrava el que havia caçat.
En Cap Pelat havia capturat un esquirol... viu!
CAÇAR OCELLS AMB RECLAM
En Tanet i la Tecla eren els caps del grup que havia de caçar ocells.
Per a caçar ocells, el senyor Pujades els havia ensenyat un mètode científic de la caça al reclam.
El procediment, encara que molt científic, era senzill: s'escollia un arbre no gaire alt i s'untaven
algunes branques d'una pega que enganxava molt.
Llavors, d'una col·lecció de xiulets que hi havia en un estoig, s'agafava el que xiulava com l'ocell
que es volia caçar. Es feia sonar el xiulet fins que l'ocell responia a la crida i es posava sobre
l'arbre. L'ocell saltava de branca en branca fins que s'enganxava. Llavors, no calia sinó que un nen
s'enfilés dalt de l'arbre, amb una gàbia i fiqués l'ocell dins.
El senyor zoòleg havia dit que per aquells indrets es podien trobar fins a cinquanta-set menes
d'ocells diferents, però si en podien caçar una vintena ja seria molt, puix que algunes de les espècies
d'ocells eren molt rares de trobar.
Això que per allí hi havia fins a cinquanta-set ocells diferents, ho posaven molt en dubte els
ocellaires; feia una hora llarga que caçaven i havien agafat dotze ocells: una merla i onze pardals.
I és que, toquessin el xiulet que toquessin, sempre venien pardals.
En Tanet i la Tecla ja n'estaven fins al capdamunt, de tants pardals.
En Tanet es decidí a anar a veure el director tècnic de caceres.
Quan el trobà li exposà el problema dels pardals:
–Mira, Tanet –li explicà el senyor Pujades–. Per cada cadernera, hi ha cent pardals, i per cada
rossinyol, cent caderneres. Heu de tenir paciència! A més, heu d'allunyar-vos una mica dels camins:
als ocells més difícils de trobar no els agraden els llocs per on passen els homes.
–Bé, ho intentarem un altre cop... –digué en Tanet, resignat.
l se'n tornà cap on eren els de la seva colla.
Quan hi arribà, els digué:
–Hem de tenir paciència, diu el senyor Pujades. I allunyar-nos dels camins. Apa, ara pujarem per
aquella costa i caçarem ocells dalt d'aquell turó.
El lloc on pujaren –amb penes i treballs, ja que era molt amunt– els va donar sort.
Tocant el xiulet per a les caderneres, van caçar una garsa d'un pam i mig d'alta; i fent sonar el de
les perdius, una cadernera de moltes coloraines.
Després d'haver-se tret del damunt més de dues dotzenes de pardals, van caçar tres ocells més,
desconeguts per a ells, però que, més tard, el senyor zoòleg identificà com una calàndria, un pinsà i
un tord.
Deixaren el turó, i s'endinsaren en un bosc.
Hi havia un gran silenci; solament, de tant en tant, se sentien els xiulets dels nois.
Usant el mètode poc científic de fer sonar dos o tres xiulets alhora, caçaren uns quants ocells
més... àdhuc una perdiu, tota grassoneta!
Al final del matí, i després de la dificultosa caça d'una oreneta, van tornar al campament amb
disset ocells diferents i alguns de repetits. Podien estar ben contents!
CAÇAR CONILLS SENSE ESCOPETA
A l'hora de repartir-se els animals que havien de caçar, en Manelitus, com a cap de la secció de
caceres, escollí el més difícil: el conill de bosc.
A l'hora de la veritat, el que va manar va ser el senyor Pujades, ja que aquest va creure, amb
molta raó, que, amb tota la bona voluntat cap dels nois no aconseguiria atrapar un conill de bosc.
Entre els caçaconills, hi havia també el Fleming.
Aquest grup aprendria com era de dificultós caçar conills sense escopeta!
Ah! Però si no usaven escopeta, en canvi tenien una arma secreta: el «Menut», un gos gros com un
vedell.
El pla, molt científic, com tots els que inventava el senyor Pujades, consistia a fer ensumar al
quisso tots els forats on poguessin haver-hi conills. Quan el gos bordés davant d'un forat, seria senyal
segur que dins hi havia un conill.
Llavors, davant el cau, es deixaven unes pastanagues, untades amb una substància que feia
adormir els conills.
Per fer sortir l'animal del cau, el zoòleg havia dut una ampolleta d'essència de pastanaga. Es
posaven unes gotes del líquid a l'entrada del cau, i el conill, en sentir l'olor d'allò que, per a ell, era
una llaminadura, sortiria tot confiat...
Com podeu veure, un pla de cacera científic del tot.
Però, la colla caçaconills no sabia que per allí rondava un gos borni, la qual cosa, com tothom
sap, és senyal de mala sort.
El primer parany fou un fracàs: així que el «Menut» flairà el primer conill, els nois s'apressaren a
deixar les pastanagues davant el cau.
El senyor Pujades llençà unes gotes d'essència de pastanaga a l'entrada del cau, i tots s'allunyaren
uns minuts.
Quan tornaren al cau... Oh, quina desgràcia!
Trobaren el «Menut», al costat de les pastanagues, adormit com un soc.
No hi va haver manera de despertar el gos, així és que no els va quedar altre remei que deixar
que el quisso dormís la migdiada, i continuar la cacera sense l'arma secreta.
No s'acabà aquí la desgràcia.
Sense el gos, no els quedava altra solució que provar sort a tots els caus que trobessin.
Però, en el primer cau, quan el senyor Pujades anava a vessar les gotes d'essència de pastanaga a
l'entrada, a en Manelitus li vingué un esternut:
–Aaaatxís!
I amb l'impuls caigué sobre el zoòleg, tots dos anaren per terra i es trencà l'ampolleta de
l'essència de pastanaga en mil bocins.
Tots s'hagueren de tapar el nas amb el mocador, de tan penetrant com era l'olor del líquid.
En aquell moment, se sentiren uns lladrucs: el gos borni, empaitant alguna bestiola, s'allunyava
d'aquells entorns. S'havia acabat la mala sort dels caçadors!
Efectivament, en aquell moment, i a causa de la fortor de l'essència de pastanaga, començaren a
sortir del cau una corrua d'animals, mig estabornits: grills, escorpins, un llangardaix, una rata de
camp molt bufona...
Els caçadors no daven l'abast! Renoi, quina arreplegada!
Però de conill, no en sortí cap.
I ara els caçadors es trobaven sense gos i sense essència de pastanaga!
EL FLEMING, UN NOI DE RECURSOS
El senyor Pujades, quan els animals capturats foren dins les gàbies, digué a la resta de la colla:
–Bé, malgrat la desgràcia, no ens podem queixar. Hem arreplegat una colla d'animals que no són
gens fàcils de trobar. Però ens hem quedat sense conill...
–I no hi ha cap altra manera de caçar conills? –preguntà en Manelitus.
–De maneres, n'hi ha moltes, Manelitus –respongué el zoòleg–. Però no tenim els estris
necessaris.
En Manelitus no es donà per vençut:
–El Fleming trobarà la manera de caçar un conill, ja ho veurà!
L'al·ludit es defensà:
–Ep, noi! És molt fàcil això de carregar el mort a un altre...
Però en Manelitus tenia una confiança gran en el Fleming:
–Mira –li digué–, et deixarem sol una estona, i ja veuràs com te n'empescaràs una de bona!
–Oh, jo... –dubtà el Fleming.
Intervingué el senyor Pujades:
–Per què no ho intentes, eh, Fleming? Provar-ho no costa gens.
–Bé. Ho intentaré –convingué finalment el director de les gàbies.
I se n'anà un tros lluny, a pensar.
Els altres caçadors restaren una mica tristos: encara que tenien gran confiança en l'inventor de la
colla, era un problema tan difícil això de cercar una bona manera de capturar un conill!
Però no havien passat ni cinc minuts que el Fleming ja tornava.
–Què? Què? –preguntaren tots, rodejant el nen.
–No sé si resultarà, però...
–Digues! Digues! –feren tots, convençuts que el que digués el Fleming sí que resultaria.
–Doncs, en primer lloc, ens fa falta un conill de corral...
–El demanarem a la casa del Brull –digué el zoòleg–. I una vegada tinguem el conill de corral,
què?
–Llavors, li lligarem al coll una pastanaga i un petit micròfon que tinc a la motxilla. És un
micròfon amb auriculars, sap?
–Ja tenim el conill amb la pastanaga i el micròfon al coll. Què més? –preguntà el zoòleg.
–Fem entrar el conill de corral dins un cau. Em poso els auriculars, i escolto si hi ha algun altre
conill a dins. Que no en sento cap? Doncs, cerquem un altre cau... I així anem fent, fins que trobem un
cau amb conill...
–Bé –digué el zoòleg–. I quan trobem un cau amb un conill de bosc, què?
–Llavors estirem el cordó del micròfon, i fem sortir el conill de corral. I darrera, empaitant la
pastanaga, sortirà el conill de bosc: no falla!
El senyor Pujades restà tot parat. Aquests mètodes infantils de caçar animals, el deixaven
perplex. Però finalment digué:
–No costa gens provar-ho...
Els senyors de la casa del Brull no tingueren cap inconvenient a deixar un conill del seu corral.
El senyor Pujades en trià un que feia cara d'espavilat.
I el Fleming anà a cercar el micròfon al campament.
Quan ho tingueren tot preparat, cercaren un cau.
En van trobar un de seguida.
Llavors, guarniren el conill de corral amb la pastanaga i el micròfon i així, ben carregadet, en
Manelitus el deixà a l'entrada del cau, tot dient-li:
–Apa, bonic, bon viatge. I no et perdis...
El conill de corral es mirà el noi amb desconfiança, dubtà una mica i, finalment, fent saltirons, es
ficà al cau.
El Fleming es posà els auriculars del micròfon.
Tots els de la colla callaren, aguantant-se la respiració.
Passà una bona estona.
De cop, el Fleming, traient-se els auriculars, digué:
–En aquest cau no hi ha ni una rata!
Feren sortir el conill de corral i es dirigiren, tots, cap a un altre cau. Però el següent tampoc no
donà cap resultat.
Ni el que feia tres. Ni el quart cau...
El conill de corral penetrà al cinquè cau...
No feia ni un minut que era dins que el Fleming exclamà:
–Atenció!
Tots s'abocaren sobre el Fleming.
Aquest escoltà amb atenció i, traient-se els auriculars, els passà al zoòleg tot dient:
–Senyor Pujades, què li sembla això?
El zoòleg es posà els auriculars, i de seguida exclamà:
–Un conill de bosc! Se sent el xisclet característic del conill de bosc!
Tots es disposaren a fer una bona rebuda a l'animaló.
Entre dos nois, aguantaren un sac, davant la porta del cau. I en Manelitus començà a estirar el
cordó del micròfon, per fer sortir el conill de corral de dins el cau.
Però aquest, al principi, es resistia a sortir.
–Aquest beneit es veu que s'hi troba com a casa seva, dins el cau.
Però en aquell moment el Fleming, que havia agafat novament els auriculars, cridà:
–Compte! Se senten corredisses.
En Manelitus no havia tingut temps encara de tornar a estirar el cordó, quan sortí de dins el cau
una forma blanca: el conill de corral!, que es ficà de cop dins el sac.
I darrera, sortí una forma grisa, que, zas!, es ficà també al sac, darrera de la pastanaga.
El conill de bosc havia caigut al parany!
El senyor Pujades no s'ho acabava de creure...
Quan tornaven al campament, més contents que uns gínjols, sentiren uns lladrucs molt forts: era el
«Menut», que venia corrents pel camí.
Quan fou al costat dels caçadors, el dormilega saltà de content, tot traient la llengua i movent la
cua.
En Manelitus li digué:
–Què, ja has fet nona? Com hi ha Déu, que hem quedat ben servits amb tu!...
Però el «Menut» es pensà que li deia una manyagueria, perquè fent un bot li posà les potes sobre
el pit i li llepà la cara.
–Ep, tu, que avui ja m'he rentat! –protestà en Manelitus, mentre els altres esclataven en grans
rialles...
UN PRESENT DE LES PERSONES GRANS
Els diferents grups de cacera arribaren al campament, tots cansats, però contents de la feina feta: tots
els animals que havien de caçar eren ja dins les gàbies. I àdhuc alguns amb què no comptaven... El
matí havia estat ben profitós.
Quan els menuts deixaren les gàbies i els estris en el seu lloc, s'adonaren d'una cosa: que tenien
una gana que els alçava!
Llavors es dirigiren cap a les famílies respectives, tot reclamant el dinar.
Però el dinar encara no estava a punt, malgrat que, a terra, ja hi havia preparat el parament.
Semblava que els grans esperessin quelcom...
Els petits, en l'excitació de l'arribada, no s'adonaren que, en un racó del campament, hi havia una
mena de reunió de senyors.
De seguida, aquest grup es dirigí vers on era en Tanet.
Quan arribaren davant el president del Zoo, un d'ells, precisament el pare d'en Ritus, li parlà:
–Tanet. Aquest matí, mentre vosaltres caçàveu, els grans ens hem reunit i hem decidit de fer-vos
un present per al Zoo.
En Tanet es mirà el grup de senyors, sense entendre-ho gaire.
–Un present? –preguntà.
–Sí. Un animal que us farà molt de servei... Si reuneixes tots els petits, us en farem lliurament...
–Sí, sí! –s'apressà a dir en Tanet.
I se n'anà a trobar en Juli.
Aviat sonà la trompeta del secretari, i, al cap de pocs minuts, tota la gent de l'excursió estava
reunida al bell mig del campament.
El pare d'en Ritus tossí una mica i engegà:
–Escolteu bé tots, nens i nenes. Tots nosaltres, les persones grans, estem molt orgullosos de tenir
al barri uns nens i nenes tan ferms. Aquesta fe que poseu a treballar per una cosa tan bonica com és
ajudar un amic malalt, val totes les pessetes d'aquest món. Nosaltres, les persones grans, també
volem posar el nostre gra de sorra en aquesta gran obra del Zoo d'en Pitus. Un gra de sorra bastant
gros, ja ho veureu!
La gent gran rigué, mentre els petits es miraven els uns als altres, arronsant les espatlles.
El pare d'en Ritus acabà, dient:
–En fi, dit en poques paraules, us volem regalar un animal: aquell d'allà!
I assenyalà amb el braç estès, cap endavant.
Tothom es girà, i els nens i nenes feren un gran:
–Oh!
Per l'altra banda del campament, venia trotant un ruquet, conduït per dos nois grans.
Els petits, en veure el ruquet, demaneu quina una en van armar!
Al cap d'un moment, l'animaló estava voltat de quitxalla, que cridava, saltava i aplaudia.
De seguida els petits es posaren a cridar:
–L'hem de batejar! L'hem de batejar!
I començaren a ploure noms:
–«Bonic»! «Sputnik»! «Valent»! «Tossut»! «Platero»! «Orelles»! «Rovelló»!...
–Calma! Calma! –intervingué en Tanet–. A veure si calleu!
Quan es féu el silenci, el president continuà:
–Jo crec que el millor seria que fos en Pitus qui li donés nom. Us sembla bé?
–Sí, sí! –cridaren tots.
–Doncs bé. Demà li demanarem el seu parer.
No cal dir que els petits oblidaren la gana que tenien. Els seus familiars hagueren de fer grans
esforços per aconseguir que s'asseguessin a dinar a l'entorn de les tovalles esteses a terra.
Aquell dia, el ruc, que era una mica magre, tragué el ventre de pena, car els petits tot era fer
viatges vers on hi havia l'animalet fermat, per portar-li menjar.
El dinar transcorregué entre l'alegria de grans i petits.
Havent dinat, la trompeta d'en Juli sonà altra vegada.
En aquesta ocasió fou en Tanet qui parlà:
–Escolteu! Aquest matí hem caçat tots els animals que teníem a la llista, i alguns altres que no hi
eren per torna. Ja que tenim tota la feina feta aquesta tarda ens queda lliure per a jugar.
–Visca! Visca! –exclamaren tots.
Aviat s'organitzaren tota mena de jocs... encara que el que tingué més èxit fou el de muntar damunt
el ruc.
Hi havia un grup, però, que no estava gens d'acord en això de jugar: els de la secció de caceres.
Ells havien vingut a caçar!
A més, tenien ganes de caçar junts.
Anaren a parlar amb en Tanet.
En Manelitus, com a cap de colla, fou qui parlà al president:
–Escolta, Tanet. Això de jugar no s'ha fet per a nosaltres: el que nosaltres volem és continuar
caçant. Per alguna cosa som de la secció de caceres!
En Tanet no hi tingué res a dir:
–Si voleu caçar... doncs caceu... Per vosaltres fareu. Ara, abans de les sis, tots aquí, entesos?
Que no us hàgim d'esperar!
–No, no! –asseguraren tots.
Quan els de la secció de caceres es disposaven a deixar el campament, un nen petit els preguntà:
–On aneu?
–A caçar lleons! –respongué en Cap Pelat.
–Jo vull venir!
–No, que mosseguen!
I el nen petit els deixà, cridant per tot el campament:
–Els de la secció de caceres se'n van a caçar lleons!
UN ENCONTRE PROVIDENCIAL
La secció de caceres es reuní per decidir què havien de fer.
Com sempre, volgueren parlar tots alhora, i en Manelitus hagué de posar pau més de quatre
vegades.
Un volia fer una expedició a un pic molt alt que es veia d'allà estant, per caçar una àguila. Però el
pic era molt lluny i ells només tenien tres hores de temps.
Un altre volia caçar porcs senglars... I un altre volia passar-se tota la tarda pujant dalt dels
arbres..., cosa que en Tanet havia prohibit.
Mentre discutien que si naps, que si cols, un nen vestit com els de pagès s'apropà al grup: era en
Peret, que vivia en un mas de prop del Brull.
En Peret, mentre escoltava el que deien els caçadors, reia com un beneit. Fins que en Manelitus,
una mica ofès, li preguntà:
–Es pot saber què és el que et fa tanta gràcia?
–Ai ves! Com que no n'hi ha per ací, d'aquests animals de què parleu!...
–I com ho saps, tu? –tornà a preguntar en Manelitus, picat.
–Diu que com ho sé!
I en Peret esclatà en grans rialles.
–És clar, Manelitus –digué al cap, un de la colla–, com que aquest nen deu viure per aquí a
prop...
En Manelitus tingué una bona pensada.
–Escolta tu. Com et dius?
–Em dic Pere, jo!
–I vius per aquí a prop?
–Visc allà dalt, al Mas Feréstec!
–Tu deus conèixer tots aquests verals, oi? –continuà preguntant en Manelitus.
–Ui, si els conec!
El rostre del cap de caceres s'il·luminà.
–Escolta, Peret: coneixes algun lloc on hi hagi animals feréstecs?
–Ui, si en sé! –féu el pageset–. A la cova del Papu Fred n'hi ha moltes, de bèsties: rat-penats,
guilles, serps... i fins una vegada hi van matar un ós, a la cova del Papu Fred! Ai do, la cova del Papu
Fred!A tots els de la colla els brillaren els ulls.
–Escolta, Peret –digué en Manelitus, tot emocionat–. Ens hi podries guiar, a aquesta cova?
–Ui, si podria! Però és molt fosca! No ens hi voríem pas!
–Ja portarem llanternes, no pateixis –explicà en Manelitus.
I manà als de la seva colla:
–Aneu a cercar les lots!
EXPEDICIÓ A LA COVA DEL PAPU FRED
Al cap de cinc minuts els caçadors, guiats per en Peret, marxaven cap a la cova del Papu Fred.
Van haver de caminar ben bé tres quarts d'hora, de camí molt dur i sempre de pujada, per poder
arribar a la cova.
S'aturaren una estona, per descansar, abans d'entrar a la cova, a la recerca d'animals feréstecs.
Quan tots estigueren asseguts a terra, un dels nois preguntà al pageset:
–I per què li diuen la cova del Papu Fred?
En Peret explicà a la colla:
–Ui, el Papu Fred! El Papu Fred és un papu que viu allà dins. Però solament fa por a les
criatures. Quan una criatura no fa bondat, llavonses ve el Papu Fred i l'agafa per les cames. I diuen
que té les mans fredes com el glaç, Però amb nosaltres no hi ha por: som molt grans, ja, nosaltres!
–Vols dir? –preguntà en Cap Pelat, mentre tots els cabells de la seva abundosa cabellera se li
posaven de punta.
–Cap Pelat, no em diràs que, tan gran, tens por d'un papu, oi? –digué en Manelitus amb to burleta.
–Qui, jo? –es féu el valent, en Cap Pelat–. Però crec que seria millor anar a caçar àguiles.
En Manelitus, sense fer-li cas, indicà a en Peret que ja podien entrar.
L'entrada de la cova era més aviat estreta, i a dins era més fosc que la gola d'un llop.
L'un darrera l'altre entraren tots a la cova del Papu Fred.
En Manelitus portava una lot. Darrera de tots anava en Ritus, el més petit de la colla, amb una
altra lot.
Al principi, enlluernats, no veieren res. A poc a poc, però, els ulls se'ls anaren acostumant a la
foscor, i veieren un corredor molt llarg.
Les parets, totes xopes d'aigua, eren d'argila.
Caminaren un tros pel corredor, fins que arribaren a una mena de cambra, força ampla, d'on
sortien tot de corredors laterals.
En Peret els avisà:
–Alerta a perdre-us! Anem tots junts, que més d'un hi ha fet una estada d'allò més llarga, aquí
dins! –I rigué tot divertit.
Es ficaren per un dels corredors, que era tan baix de sostre, que havien de caminar ajupits.
No havien fet deu passes, que en Peret s'arrambà cap a la paret, tot avisant els que venien
darrera:
–Compte amb el rec!
Però els de la secció de caceres eren de ciutat i no sabien que un rec era un riu petitet, i tots, l'un
darrera l'altre, es posaren, com se sol dir, de peus a la galleda.
Compteu, quina mà de crits, els caçadors!
–Ep, tu, tanoca! Podies avisar! –cridà en Manelitus, tot enfadat.
Però, en Peret, vinga riure!
Seguint el corredor arribaren a una cambra més petita.
El pageset, llavors, exclamà:
–Ai, com fruirem ara!
I agafant una branca que hi havia per allà terra, digué als del grup:
–Ara entrarem a la cambra més gran de totes. Ai do, com fruirem ara!
I s'encaminà cap a un corredor de la dreta.
Els altres, no gaire convençuts de divertir-se gaire, el seguiren.
I van arribar a una cambra immensa, al mig de la qual hi havia un petit llac. Era impressionant de
veritat.
MÉS EMOCIONS... I PER FI CACERA!
Quan els caçadors estaven més distrets, contemplant amb la boca oberta les magnífiques estalactites i
estalagmites de la gran cambra, en Peret féu un gran crit i començà a donar cops contra la paret, amb
la branca.
Llavors s'esdevingué una cosa terrible! Se sentí un batibull de crits i de soroll d'ales que convertí
la cambra en una olla de grills.
Els nens, esgarrifats, es llançaren a terra. Per damunt dels seus caps passaven i tornaven a passar
uns ocellots tots estranys.
En Peret, botant i donant cops de branca a l'aire, s'ho passava molt i molt bé.
Val a dir que els caçadors s'havien esverat per poca cosa: els ocellots no eren res més que ratpenats
petitets.
Al cap d'una estona, els animals voladors fugien com esperitats per un dels corredors i el silenci
tornà a la gran cambra.
Mentre els nens de ciutat s'alçaven de terra, tots plens de fang, en Peret se'ls acostà i digué, tot
content i satisfet:
Com ens hem divertit amb els rat-penats, oi?
No cal dir que els de la colla se'l volien menjar.
–Escolta, tu, sòmines. Si ens tornes a donar una sorpresa com aquesta, t'estomaquem de valent! –
l'esbroncà en Manelitus, indignat.
Quan tots estigueren calmats, el cap de caceres preguntà al guia:
–I de totes les feres que deies que trobaríem, què? On són les serps, les guilles i els óssos?
Solament hem trobat aquests fastigosos rat-penats!
–En aquest temps a la cova solament hi ha rat-penats!...
–Ho hauries pogut dir abans! –s'exclamà un del grup, amargament.
–Almenys haguéssim trobat el Papu Fred! –digué, tot convençut, el petit de la colla, en Ritus.
–Què dius, tu, ara? –exclamà en Cap Pelat, esparverat.
En Manelitus, una mica tip de tants ensurts, donà l'ordre de tornada.
Quan feia més d'un quart que caminaven, en Manelitus protestà una mica. Preguntà a en Peret:
–Tu, noi. Vols dir que no fa massa estona que caminem? I per aquest camí no hi hem passat
abans...
En Peret, com sempre, es posà a riure.
–Ai, ves! No és pas gaire bonic passar sempre pel mateix lloc!...
Un crit esfereïdor salvà en Peret de la ira d'en Manelitus.
Tots es giraren.
En Ritus cridava, esverat:
–Una fera! Una fera molt grossa!
Als del grup se'ls gelà la sang: en el fons del passadís, uns ulls fosforescents brillaven,
amenaçadors, en la foscor.
Es féu un gran silenci.
Silenci que trencà el riure esquerdat d'en Peret.
–Ai quin riure!
I, sense cap mena de por, el pageset es dirigí cap als ulls que brillaven.
Al cap d'un moment, cridà:
–Ai, que ja el tinc!
Llavors, en Manelitus, que havia restat sense esma, es decidí a enfocar la seva lot cap on era en
Peret.
Aquest venia ja vers ells, tot rient. En una mà portava la fera que havia fet tanta por als nens de
ciutat.
Era un ocellot. Això es veia a primera vista.
En Peret estengué el braç cap als caçadors, per mostrar-los la peça caçada. Els nens es feren una
mica enrere.
De sobte, en Ritus, tot tranquil, s'atansà a en Peret, dient:
–Però, si és un mussol!
Efectivament. En Peret havia capturat un mussol que, amb els seus grans ulls desconfiats, guaitava
un a un els nens, tombant el cap, de tant en tant.
Els nens deixaren anar un respir.
Ficaren el mussol dins una de les gàbies, que taparen amb un drap, perquè als mussols els fa mal
la llum del dia.
Després, en Manelitus ordenà al guia:
–Tu, noi. S'han acabat les bromes! Ara, ens portes de dret cap al campament, entesos?
Quan foren prop del Brull, sentiren unes veus que cridaven:
–Manelitus! Tecla! Cap Pelat!
No cal dir que en Tanet –i també el senyor Martí, el cap de la caravana– renyaren de valent als
ardits caçadors: ja feia mitja hora que els autocars havien d'haver sortit.
En el moment de pujar a l'autocar, en Manelitus tustà l'espatlla d'en Peret, tot dient-li:
–Un dia tornarem al Brull, Peret, I llavors anirem a caçar altra vegada junts. Però... –i el noi
somrigué– si ens fas una altra jugada com les que ens has fet avui, et farem un nyanyo!
En Peret rigué com un beneit.
I mentre els autocars s'allunyaven digué:
–Ai carat de xicots!
Al capvespre, els autocars arribaren a Barcelona.
S'havia acabat la gran excursió.
L'
IV. UNA SETMANA MOLT ATRAFEGADA
SOM-HI ALTRA VEGADA
endemà del dia de l'excursió, dilluns, va ser dia de repòs.
Tots el nens i nenes del barri havien de recuperar forces per tal de trobar-se ferms i valents
durant la resta de la setmana, ja que el diumenge següent era el gran dia.
En Tanet els havia dit que havien de reposar força, i tots s'ho van prendre tan seriosament, això
de reposar, que es van passar tot el sant dia asseguts, o bé ajaguts.
Al barri, aquell dilluns, tot era silenci.
L'únic esdeveniment que trencà el silenci del barri fou el següent.
A primera hora de la tarda, el ruquet que les persones grans regalaren el dia abans per al Zoo, fou
passejat per tot el barri, rodejat per tots els nens i nenes, fins a la casa d'en Pitus.
El malaltet, ben abrigat, s'abocà un moment al carrer des de la finestra de la seva cambra i
contemplà el ruc. En Tanet i en Cigró estaven al seu costat.
A baix al carrer, tots el petits s'aguantaven l'alè.
Finalment, en Pitus digué una paraula a l'orella d'en Tanet.
En Cigró, que la sentí, cridà als de baix:
–«Pelut»!
–Visca! Visca el «Pelut»! –cridaren tots, picant de mans.
I molt contents portaren novament el ruquet a la lleteria, on tenia instal·lat el seu domicili
provisional.
Dimarts, els petits treballadors es van llevar de bona hora. Esmorzaren força per tal d'estar «en
forma», i a dos quarts de nou eren tots al solar.
De seguida es posaren a fer feina.
Els de la secció de propaganda es passaren tot el matí posant cartells a les botigues dels barris
del voltant. Al migdia havien acabat.
Quan els dels cartells tornaren al solar, en Tanet els donà una bona notícia: el senyor Molins,
l'amo de la impremta del barri, s'havia ofert a fer els programes que s'havien de donar als visitants
del Zoo.
La Mariona i dos dels seus ajudants, un nen i una nena, havien d'anar a veure el senyor Molins,
per indicar-li com els volien, els programes.
La resta de la setmana, els de propaganda, se l'havien de passar fent els cartells més delicats: els
que s'havien de posar al costat de les gàbies.
El senyor Pujades, que aquell dimarts havia vingut al barri per restar-hi tota la setmana, dirigí la
feina de fer aquests cartells, en els quals s'havia de consignar el nom de l'animal, amb un petit mapa
del món, indicant on vivia, el nom científic... Tot igual que els cartells del Zoo de Barcelona.
La secció del Fleming, és clar, era la més enfeinada. Per al Fleming i els seus, començava ara la
feina de veritat: el muntatge del Zoo.
Per moltes bones pensades que tinguessin el Fleming i en Cigró, hi havia coses que eren molt
difícils de realitzar pels nens petits, com, per exemple, la bassa per als ànecs i la cambra fosca per al
mussol.
Mentre rumiaven com s'ho farien per a resoldre aquests problemes, van rebre la visita d'una mitja
dotzena de nois grans del barri...
Es venien a oferir per al que calgués.
Al principi, els nois grans del barri, com sol passar, s'ho prengueren una mica en broma, això que
els petits fessin un Zoo.
Però, a mida que anaren veient que els nens i nenes estaven disposats a fer el Zoo, i que ho
aconseguirien, van canviar d'actitud.
Igual passà amb les noies grans, que, a la fi, també contribuïren a la gran obra del Zoo, fent uns
bonics uniformes perquè els lluïssin tots els nens i nenes el dia del Zoo.
Doncs, bé. Quan el Fleming hagué escoltat l'oferiment de la comissió de nois grans, tingué la
pensada de treure's dos morts de sobre: el de la cambra fosca per al mussol, i el de la bassa per als
ànecs.
–Vosaltres sabríeu fer una bassa, amb aigua de debò, per als ànecs?
Els nois es miraren els uns als altres. Finalment, un digué:
–No crec que sigui massa difícil...?
–I una cambra fosca per al mussol, amb una llum vermella dins?
Un altre respongué:
–Home... Ja buscaríem els nois que la poguessin fer...
–Doncs, ja teniu feina! –exclamà, tot satisfet, el Fleming–. Per descomptat, tindreu tots els
ajudants que us calguin.
I així fou com, aquella mateixa tarda, una colla de nois grans, començà a construir els estatges per
al mussol i per als ànecs.
Val a dir que tota la gent del barri, tant grans com petits, consideraven, ara, el Zoo, com a cosa
pròpia...
Fins i tot les mares i les àvies havien de col·laborar-hi.
A cada família se li havia encarregat de tenir cura d'un animal. El senyor Pujades havia escrit les
instruccions de com s'havia de tractar i alimentar cada animal, i totes les mares i totes les àvies
prengueren cura de l'animaló que els havia tocat, com si fos un més de la família.
La gent gran també contribuí en una cosa tan important com és deixar tota mena d'animals: ànecs,
coloms, galls i gallines, un porc i set porquets, gossos de diverses menes, pollets, tortugues, canaris,
periquitos, gats perses i dels altres, i fins una vaca de la lleteria del barri.
Però no hem parlat de la secció de caceres.
Aquests encara tenien feina: a la llista mancaven dos animals: un lloro i una mona.
UN LLORO...
Aquell dimarts, els de la secció de caceres, tan nets i polits que no semblaven ells, es prepararen a
aconseguir els animals que mancaven a la col·lecció: el lloro de la paradeta de cacauets de la
senyora Mundeta, i la mona, l'amic inseparable de l'oncle Patau, el venedor de globus i de xiulets.
La senyora Mundeta era molt bona dona, però anava molt de cara al negoci.
D'entrada, la dona es negà en rodó a deixar el lloro.
Deia que li era molt necessari, per al seu negoci, ja que amb el seu clam de: «Cacauets!
Cacauets! Camels! Camels!», atreia els petits clients a la paradeta.
–A més, el pobre «Pascàssiu» –el lloro es deia «Pascàssiu»– no pot pas estar un sol dia sense
mi, s'enyoraria massa, pobret!
–Però és que per a fer el Zoo ens cal un lloro, no ho comprèn? –s'escarrassava en Manelitus–. Un
Zoo sense lloro és com si no fos un Zoo.
–Feu-vos-ho com vulgueu!... Però, jo, el meu «Pascàssiu» no el deixo!
No hi havia res a fer!
La colla es retirà un tros lluny de la paradeta, a discutir la jugada.
En Cap Pelat, com sempre, fou qui primer parlà, per dir, també com sempre, una bestiesa:
–Si em doneu un llaç de «cow-boy», el llenço ben llençat, i la senyora Mundeta es queda sense
lloro!
Va ser la Tecla qui donà la solució:
–Una pensada! –exclamà la nena–. Escolteu: Si la senyora dels cacauets el que no vol és separarse
del lloro, podem fer una cosa: li muntem una paradeta al solar i així, venent cacauets als visitants
del Zoo, farà un gran negoci. A canvi, que ens deixi el lloro, i el col·loquem prop de la seva
mestressa...
A la senyora Mundeta li costà una mica de decidir-se, però els de la colla s'esmerçaren tant a
pintar-li-ho tot de color de rosa que al final la dona restà convençuda que, al Zoo, faria la primera
pesseta, i accedí a la demanda dels nens.
UN MICO...
Una vegada aconseguit el lloro, els de la secció de caceres anaren pel mico.
L'oncle Patau era un pobre home, molt vell, que venia globus i xiulets... No tenia massa bon
caràcter i s'enfadava de seguida.
Els nens, que a vegades són entremaliats, li cantaven una cançó que el feia enfadar molt:
Oncle Patauet
dóna'ns un globet
i si no ens el dónes,
seràs molt dolentet!
El venedor de globus i xiulets tenia un company de penes i fatigues: un mico, a qui anomenava
«Pallofa».
L'oncle Patau i en «Pallofa» feia molts anys que anaven junts per aquests mons de Déu...
No cal dir que en Manelitus i els seus companys no les tenien totes, quan van anar a demanar el
mico a l'oncle Patau.
D'entrada, per guanyar-se la voluntat del vellet, li van comprar un globus cada un.
I en Manelitus li digué:
–És molt llest el seu mico, oncle Patau!
–Més que tu! –fou l'eixuta resposta del venedor de globus.
El cap de la secció s'empassà saliva, va fer el cor fort, i digué a l'oncle Patau, d'una tirada:
–Diumenge vinent fem un Zoo, al solar, i ens fa falta una mona. Oncle Patau, ens podria deixar el
«Pallofa» per diumenge? Li ho agrairíem molt!
L'oncle Patau se'l quedà mirant, emmurriat.
–Deixar en «Pallofa»? Deixar el meu mico?... Tu no estàs bé, noi!
El grup de nens restà descoratjat.
La Tecla, altra vegada, fou qui decidí la cosa:
–Oncle Patau –digué la nena– És que el Zoo el fem per recollir cèntims per en Pitus, que està
malalt i ha d'anar a Suècia, perquè se'l miri un metge molt famós. No el fem per jugar, el Zoo, sinó
perquè en Pitus pugui posar-se bo.
–En Pitus està malalt?
El venedor de globus vivia tan als núvols, que no s'havia assabentat de la malaltia del més petit
de la colla d'en Tanet.
L'oncle Patau el coneixia molt bé, en Pitus. Sempre li comprava globus i xiulets, i mai no li
cantava l'enutjosa cançó. A més, era l'únic nen que, quan es dirigia a ell, li deia «senyor oncle
Patau».
–No sabia pas que en Pitus estigués malalt! –digué el vellet, tot dolgut–. Ja m'estranyava tant de
temps de no veure'l. L'altre dia, li deia al «Pallofa»... Pobre xicot!
Restà un moment pensarós. Finalment preguntà:
–I dieu que aquest Zoo el feu per a pagar el viatge d'en Pitus a Suècia?
–Sí! – s'apressà a respondre en Manelitus– Allà, un metge molt famós el posarà bo.
Llavors, el vellet es dirigí al mico:
–«Pallofa», hem d'ajudar un bon amiguet!
Els de la colla no s'ho arribaven a creure.
–Ens deixarà el «Pallofa», oncle Patau? –preguntaren a cor.
–Ja podeu cercar-li un bon lloc, al Zoo... –digué el vellet.
En Cap Pelat cridà entusiasmat:
–Visca l'oncle Patau!
–Visca! –respongueren els altres.
Abans d'anar-se'n, en Manelitus, tot seriós, es dirigí al bon vellet:
–Oncle Patau, li dono les gràcies en nom de tots els nens i nenes del barri. Ah, i una cosa: d'ara
endavant si algú li canta aquella cançó que el fa enfadar tant, ens ho diu i l'estomacarem!
I contents per l'èxit s'encaminaren cap al solar.
...I UN GALL DINDI DE PROPINA
Però abans d'arribar-hi, una velleta, veïna d'en Manelitus, els aturà. Era la senyora Emilieta, una
bona dona, molt pobra, que vivia sola i es guanyava la vida rifant coses que de poca cosa servien. La
gent del barri, però, li comprava tots els números per ajudar-la.
Val a dir que la senyora Emilieta s'ho mereixia.
Sempre estava disposada a donar un cop de mà a qui fos: portant nens a l'escola, ajudant a fer les
feines de la casa a alguna dona malalta...
Doncs la senyora Emilieta en veure en Manelitus el cridà:
–Escolta, Manelitus.
–Digui, senyora Emilieta... –respongué, polidament, el noi.
–Ahir van venir a veure'm uns parents del poble i em van dur un gall dindi, perquè el rifés. Que ja
en teniu, al Zoo, de gall dindi?
–No, senyora Emilieta, no en tenim, de gall dindi... –respongué el nen.
–Doncs ja me'l podeu apuntar! –digué la dona, tota contenta.
–Però... –començà la Tecla– Vostè bé l'ha de rifar, el gall dindi.
–Oh, aquesta setmana ja tinc dues coses per a rifar... amb el que en tregui puc anar tirant... La
setmana vinent, me'l torneu, i el rifaré.
–Si és així... –digué en Manelitus– d'acord! I quan el rifi, li comprarem molts números, senyora
Emilieta!
–Gràcies, noi, gràcies.
–Gràcies a vostè, senyora Emilieta! –respongueren tots els nens.
En acomiadar-se la velleta els digué:
–A veure si el poseu en una gàbia ben maca, el meu gall dindi!...
–Així ho farem! –respongué en Manelitus.
Quan arribaren al solar, en Tanet preguntà:
–Què? Heu aconseguit el lloro i la mona?
En Manelitus, tot orgullós, respongué:
–Missió acomplida, senyor president! Hem aconseguit un lloro, un mico... i un gall dindi, de
torna! Ja tenim la col·lecció completa!
–No –digué en Tanet– Ens en falta un, d'animal.
–Un? –preguntà la Tecla–. Quin?
I en Tanet, somrient, respongué:
–El tigre!
UNA GESTIÓ DIFÍCIL
El senyor Pujades havia donat una targeta, amb unes ratlles de presentació, per al director del Zoo de
Barcelona.
Per anar a demanar el tigre, es va nomenar una comissió: en Tanet, el Fleming, en Juli i en
Manelitus. Aquest darrer havia rebut ordres molt estrictes d'anar polit i net com una patena.
A les nou del matí del dia assenyalat, es trobaren tots a la cantonada del final del carrer Llarg.
El darrer en arribar-hi va ser en Manelitus. Els seus companys no el conegueren fins que estigué a
tocar: anava tan net i tan polit que no semblava ell.
Pujaren tots al tramvia, i baixaren davant del Parc de les Feres. Llavors es dirigiren cap a les
oficines del Zoo.
Un porter molt malcarat els aturà a la porta d'entrada.
–Ep, nanos! On aneu?
–Venim a veure el senyor director... –respongué en Tanet.
–És que li voleu preguntar si té una gàbia buida per a vosaltres? –exclamà el porter, rient d'una
manera desagradable.
En Manelitus ja anava a contestar-ne una de les seves, però el president l'aturà amb un gest.
–No, senyor. Portem una targeta per al senyor director...
I l'allargà a l'home.
Aquest llegí la targeta, i quan va veure que aquest senyor Pujades tractava de tu el director,
canvià de to:
–Bé, bé. Si és així podeu entrar. Pugeu al primer pis i, a la dreta, trobareu una porta amb un
cartell que diu: DIRECCIÓ. Entreu i allà una senyoreta us atendrà.
Els nens, tots decidits, pujaren l'escala, i quan trobaren la porta que deia DIRECCIÓ s'aturaren.
En Tanet digué als seus companys:
–I ara, aneu amb compte a fer cap disbarat. Hem de procurar quedar bé. Si podem aconseguir el
tigre tindrem molt de guanyat per a l'èxit del Zoo...
Anaven a entrar quan en Tanet s'adonà que en Manelitus anava ja amb la camisa fora.
–Manelitus! –el renyà–. Amb tu no hi ha res a fer! Fes el favor d'arranjar-te la roba, de seguida!
En Manelitus es posà vermell com un pebrot.
–És que no me n'adono... –s'excusà, mentre es ficava la camisa dins els pantalons, i, amb saliva,
es feia una mica de clenxa.
Quan el cap de caceres estigué altra vegada presentable, en Tanet obrí la porta una mica i
preguntà:
–Que es pot passar?
–Endavant! –respongué una veu molt agradable.
Entraren tots dins un despatx molt petit, on, en un racó, hi havia una noia asseguda davant una
tauleta amb una màquina d'escriure.
La noia, en veure els visitants, restà una mica sorpresa.
Però de seguida reaccionà i s'alçà:
–Vaja! D'on sortiu, vosaltres?
En Tanet s'aclarí la veu i digué d'una tirada:
–Nosaltres som una comissió d'un Zoo que volem fer al nostre barri i venim a veure el senyor
director, perquè ens deixi un tigre.
–Espera, espera!... Com has dit?... Un tigre?
I no pogué aguantar-se el riure:
–Aquesta sí que és bona!
Però quan veié la cara de llàstima que feien els de la comissió, es posà seriosa.
–Perdoneu, petits. Però és que m'esperava qualsevol cosa menys això del tigre...
–Nosaltres portem una targeta per al senyor director... –explicà en Tanet–. Del senyor Pujades,
sap?
–Ah! Porteu una targeta del senyor Pujades? Això és tota una altra cosa! El senyor Pujades i el
senyor director són molt amics...
La noia agafà la targeta que li allargava en Tanet i digué:
–Espereu un moment.
I sortí per una porta gran.
En restar sols, el Fleming digué, una mica desanimat.
–Em sembla que aquest tigre ens l'haurem de pintar a l'oli! Si ens donen una mona ja serà prou!
–No, tu –intervingué en Manelitus– que de mona ja en tenim una. Si no ens volen donar el tigre
que ens donin qualsevol altra bèstia salvatgina: una foca, o bé un cocodril. Sí, un cocodril ens aniria
molt bé.
–No diguis bestieses, Manelitus –féu en Juli–. On vols que el posem, el cocodril?
–A la bassa dels ànecs! –respongué el cap de caceres.
–Amb els ànecs, eh? –replicà en Juli–. Perquè se'ls cruspeixi tots, oi?
–Calleu d'una vegada! –manà en Tanet–. I deixeu-vos de cocodrils i d'ànecs! Hem vingut a cercar
un tigre i si no ens el donen, doncs paciència!
En aquell moment tornà la secretària.
–Ja podeu passar, petits. El senyor director us espera.
ERA UN TIGRE...
Els nens, tots tibats, entraren al despatx del senyor director.
Aquest era un home baixet, amb cara de bona persona.
En veure els nens, s'alçà, i donà la mà a cada un d'ells, mentre deia:
–Què tal, petits? Ja sé pel senyor Pujades que ens voleu fer la competència... Seieu, seieu...
Quan estigueren tots asseguts, el senyor director se'ls mirà amb simpatia, i digué:
–El senyor Pujades ja m'ha explicat la bona intenció que us anima a fer el vostre Zoo... Em
sembla una cosa magnífica, de debò! Vam quedar amb el senyor Pujades que us deixaria un animal
dels nostres. Ara bé, em sembla que la meva secretària no ho ha entès gaire bé... això del tigre.
–Sí senyor que ho ha entès bé... –digué en Tanet molt segur d'ell mateix–. Venim a demanar-li que
ens deixi un tigre.
El director mogué el cap i digué:
–Em sembla que això no podrà pas ser. Un tigre és... és un tigre, sabeu? I els tigres són, com us
ho diria?... Una mica salvatges... Ja ho deveu haver vist a les pel·lícules... Un tigre és un tros
d'animal bastant gros, sabeu?
–Ah! –intervingué en Manelitus–. Nosaltres no volem pas un tigre de veritat...
En Tanet explicà:
–Vol dir que el tigre no cal que sigui dels grossos... Amb un de petitet ens conformem...
–Ah! Així la cosa canvia! –digué somrient l'home–. Precisament en tenim un de molt bufó, que va
néixer fa un parell de setmanes.
–Així, ens el deixa? –preguntà en Tanet, aguantant-se la respiració.
–Ja hi podeu comptar –fou la resposta del director.
En Manelitus no pogué estar-se de fer un bot d'alegria i deixar anar un crit de pell-roja.
En Tanet el reptà de seguida:
–Manelitus!
El noi tornà a seure, amb el cap cot, mentre deia:
–Perdoni, senyor director. És que...
–Ho comprenc, noi, ho comprenc... –digué, mentre s'alçava, el senyor director. I continuà–: Què
us en sembla si féssim una visita al vostre tigre?
–Ah, sí! Que bé! –exclamaren els nens.
–Doncs, ja hi podem anar!
En passar pel despatx de la secretària, en Tanet digué a la noia:
–Senyoreta, ja tenim el tigre! Ara l'anem a veure!
La secretària restà amb la boca oberta.
El director conduí els nens al sector dels cadellets d'animals.
Passaren davant de moltes gàbies, on hi havia animalets nascuts de poc: mones, estruços,
pingüinets, ossets...
Els nens obrien uns ulls com unes taronges: era com visitar un Zoo en miniatura.
S'aturaren davant d'una de les gàbies.
Dintre hi havia un tigre que semblava un gatet... però més gros, és clar.
El director, molt destrament, obrí la portella, agafà l'animalet amb una sola mà i el tragué de la
gàbia.
Els nens s'apartaren, per si de cas...
–No, no tingueu por –els tranquil·litzà el senyor director– Si és més mansoi! A veure, qui és el
valent que s'atreveix a agafar-lo?
En Manelitus no s'ho féu dir dues vegades. Agafà el tigre amb totes dues mans i li digué, manyac:
–Hola, noi! Saps que tens uns bigotis molt llargs, per ser tan petit?
El cadellet obrí la boca, d'una manera molt graciosa.
Els nens jugaren amb el tigre una bona estona.
En el moment de tornar-se'n a casa, en Tanet digué al senyor director:
–No sé com donar-li les gràcies... Aquest tigre serà el número fort del Zoo.
Féu una petita pausa i preguntà al director:
–No li agradaria visitar el nostre Zoo? Li donaríem una invitació...
–Sí, així no hauria de pagar! –intervingué en Manelitus... que de seguida féu un ai!, degut al cop
de colze que li ventà el Fleming.
L'home féu una gran rialla i digué:
–En podeu estar ben segurs, que vindré! Tinc un nen i una nena de la vostra edat, sabeu? I el
senyor Pujades explicà tot això del vostre Zoo davant d'ells. De llavors ençà no passa dia que no em
preguntin: «Pare, quants dies falten per al Zoo d'en Pitus?».
El Fleming preguntà, estranyat:
–Com pot ser que els faci tanta il·lusió el nostre Zoo, podent visitar aquest tan gran, sempre que
vulguin?
–Ah! –féu el director–. Aquest ja se'l saben de memòria!
I així, d'una manera tan senzilla –i sense cap risc, val a dir-ho–, el Zoo d'en Pitus tingué un tigre.
UNA LLETRA PER A EN PERET DEL BRULL
En Tanet era amb els de les gàbies, per tal de resoldre com havia de ser la futura casa del tigre, quan
es presentà davant seu la comissió de caceres en pes.
–Tanet –digué en Manelitus, amb aire preocupat.
El president alçà el cap dels plànols que havia fet el Fleming i mirà el grup dels caçadors.
–Què voleu? –preguntà.
–Parlar amb tu –respongué el cap de caceres.
En Tanet se n'anà un mica més enllà amb la colla d'en Manelitus.
–Bé, què hi ha de nou? –preguntà.
–Doncs, és que... saps? –començà en Manelitus, titubejant.
En Tanet, per animar-lo, li tustà l'esquena.
–Va, noi, que és tard i vol ploure –digué.
En Manelitus, finalment, digué d'una tirada:
–Voldríem enviar una lletra a en Peret del Brull, convidant-lo a venir a veure el nostre Zoo.
–En Peret del Brull? –preguntà en Tanet, tot estranyat–. Però no dèieu que us havia fet enfadar
tant?
–Sí, però... –començà altra vegada en Manelitus.
La Tecla intervingué:
–Tanet. Has de pensar que gràcies a ell, a en Peret, tenim el mussol...
–A més –afegí un altre de la colla– al final ja vam fer les paus.
–Això, això! –feren tots els altres.
En Tanet, somrient, digué:
–Per mi no hi ha cap inconvenient. Al contrari.
–Visca! –cridaren els caçadors, alleugerits i contents.
–Ara el que heu de fer –continuà en Tanet– és escriure la lletra.
En Cap Pelat, tot orgullós, digué:
–Ja la tenim feta.
En Manelitus li clavà una trepitjada que li va fer veure la padrina.
En Tanet féu veure que s'enfadava:
–Mira que bé! I teniu la barra de venir a consultar-me això de la convidada, quan ja teniu feta la
lletra?
–Veuràs, Tanet–intentà arranjar en Manelitus–. Estàvem segurs que diries que sí... i hem volgut
avançar feina.
–Bé, bé –féu el president–, ara, si em voleu fer el favor de mostrar-me la lletra... Si és que no
l'heu enviada ja.
–No, no! –digué, ràpidament, en Manelitus.
I cridà en Ritus, que li feia de secretari. Aquest li allargà una carpeta.
De dins, en Manelitus en tragué un full blanc.
–Vols que te la llegeixi? –preguntà a en Tanet.
–No cal, home –respongué aquest–. Des dels tres anys que vaig a l'escola... Dóna'm!
En Tanet agafà el full de paper i començà a llegir, en veu alta:
–«Peret Mas Feréstec. El Brull. Estimat Peret: Estem ja a punt d'acabar el Zoo que fem per
recollir cèntims per a en Pitus i voldríem que vinguessis a veure'l. El dia assenyalat és diumenge
vinent. Ja hem demanat permís a en Tanet...»
Aquest es mirà, escapant-se-li el riure, el cap de caceres, mentre que en Manelitus contemplava
un ocellet que en aquell moment passava per sobre d'ells.
En Tanet continuà:
–«...i ens ha dit que podem demanar-te que vinguis. Pots sortir en el tren de dos quarts de vuit, de
Balenyà, i ser a Barcelona a les nou. Uns quants de nosaltres et vindran a rebre. Estem segurs que el
nostre Zoo t'agradarà molt: hi haurà molts animals de tota mena. També podràs veure-hi el mussol
que vas caçar per a nosaltres. Així, doncs, t'esperem diumenge. Rep una forta abraçada de tots els de
la comissió de caceres, i molts records de tots els altres nens i nenes del barri. Manel Pons.»
En Tanet tornà la lletra a en Manelitus, tot dient-li:
–Heu tingut una gran pensada. De debò!
I tornà al racó del Fleming i dels seus, deixant els de la comissió de caceres més contents que
unes pasqües.
LA GRAN DESFILADA
Aquells darrers dies abans de diumenge, quin fart de treballar es va fer tothom, al solar!
Ara, ja no eren sols els petits a treballar; a qualsevol que passés per allà, li donaven feina de
seguida.
A tot el barri, solament es parlava d'una cosa: del Zoo d'en Pitus.
I arribà el dissabte.
Al matí havia de quedar tot llest: les gàbies, les taquilles on es vendrien les entrades, els petits
carrers, voltats de pedretes, la paradeta de la senyora Mundeta, la cambra del mussol... tot!
Aquell matí de dissabte hi havia l'ordre de no anar a dinar fins que estigués tot llest.
Després d'un vaitot dels que treballaven al solar, a les dues en punt estava tot llest: solament
mancava posar els animals dins les gàbies, cosa que farien diumenge a primera hora.
A la tarda, havia de tenir lloc una gran desfilada, per a fer propaganda del Zoo.
Tots els nens i nenes dinaren en una esgarrapada, car a les quatre en punt havia de sortir la
desfilada.
I a dos quarts de quatre, tothom era al solar. No hi mancava ningú.
Els nens i les nenes feien goig de debò, amb els seus bonics uniformes, fets per les noies grans
del barri.
A les quatre en punt sortí del solar la gran desfilada.
Davant, hi anava la banda de música: dotze nens amb trompetes i timbals de joguina, fent un gran
terrabastall.
Després de la banda venia el ruquet, tot guarnit, conduït per dues nenes, que el duien lligat amb
uns cordons molt bonics. Dalt del ruc, hi anava el «Pallofa», la mona de l'oncle Patau.
A continuació, dotze nenes portaven un cartell cada una, amb una lletra pintada a cada cartell, de
manera que, posades totes juntes, la gent podia llegir:
ZOO D'EN PITUS
I darrera de tot, venia la resta de nens i nenes, portant tots un pal amb un cartell on hi havia
dibuixats els animals del Zoo.
Per tot arreu on passaven la gent s'abocava als balcons i a les finestres, aplaudint.
De tant en tant, la desfilada s'aturava, i llavors en Juli parlava per un micròfon amb piles, que
havia fet el Fleming.
–Pares i mares! Porteu els vostres fills al Zoo d'en Pitus! Diumenge vinent, tot el dia, a partir de
les deu del matí! Per a recollir cèntims per al viatge d'en Pitus a Suècia! Demà, tothom al Zoo d'en
Pitus!
En passar davant de la casa d'en Pitus, en Tanet i els caps de les seccions, van pujar a veure el
malaltet.
En Tanet, com a president efectiu, posà una banda d'honor al més petit de la seva colla,
nomenant-lo president honorari del Zoo.
A en Pitus li lluïren els ulls...
Si encara hi havia algú que no estigués decidit a visitar el Zoo, en veure la desfilada s'acabà de
decidir.
Quan la desfilada havia de travessar algun carrer important, els guàrdies de la circulació,
assabentats del que passava, feien parar tots els cotxes.
Més d'un dels conductors de cotxe preguntava, llavors:
–Què és tot aquest aldarull?
Un dels guàrdies, tot orgullós, car era del barri on es feia el Zoo, respongué:
–Són els nens i nenes del meu barri. Han fet un Zoo ells solets, per recollir cèntims per a un nen
malalt... I ara en fan la propaganda!
I els senyors dels cotxes feien un «Oh!» d'admiració.
La desfilada durà més de dues hores.
Aquell vespre, tots els nens i nenes se n'anaren a dormir molt d'hora.
L'endemà era el gran dia.
Els somnis de molts d'ells foren, aquella nit, tots plens de bonics animals.
I
V. EL ZOO D'EN PITUS
TOT ARRIBA EN AQUEST MÓN
perquè tot arriba en aquest món, el gran dia arribà.
A les set del matí, en Tanet i els caps de secció eren ja al solar.
Com sempre sol passar, el dia abans a última hora s'havien adonat que s'havien oblidat d'una
cosa molt important: el cartell gran per a posar a l'entrada del Zoo.
Sort que de seguida trobaren uns quants nois grans disposats a no anar-se'n a dormir sense haver
acabat el gran cartell. A les quatre del matí, el cartell era acabat i posat al seu lloc.
Quan en Tanet i els seus ajudants arribaren al solar, feren un gran respir, en veure el gran cartell,
que deia senzillament ZOO D'EN PITUS, sobre mateix de l'entrada.
La colla donà un tomb d'inspecció pel solar.
Certament, podien estar orgullosos de la feina feta: tot era al seu lloc: les gàbies, la bassa per als
ànecs, la cambra del mussol, els cartells amb els noms dels animals, les taquilles per a les entrades,
les paradetes per als venedors de llaminadures... tot!
Havien instal·lat també bancs i cadires, per quan la gent estigués cansada de voltar.
En un d'aquests bancs s'assegueren tots els de la colla, esperant les vuit, hora en què havia de
venir la resta de nens i nenes, amb els animals que tenien guardats a les cases respectives.
Comentaren els incidents d'aquelles darreres setmanes, tan plenes d'emocions fortes...
Sí, certament, podien estar contents i orgullosos.
Al cap de poc es presentà el senyor Pujades, tot mudat.
Els nens el reberen amb gran alegria, car tots ells s'havien fet grans amics d'aquell excel·lent
home que era el zoòleg.
El senyor Pujades donà una mirada per tot el Zoo, i callà un moment. Els nens pogueren veure que
se li havien humitejat els ulls.
Finalment, amb veu emocionada, parlà:
–Podeu ben creure que avui és un dels dies més feliços de la meva vida! Ha valgut la pena, de
debò! Molt abans de les vuit començà a venir la resta dels petits, amb els seus bonics uniformes, ben
nets i planxadets.
I començaren a posar els animals dins les gàbies.
A un quart de nou tot estava llest.
Llavors sí que feia goig de debò el Zoo.
Els animals cridaven, reclamant la teca: semblava el Zoo del Parc.
Els nens encarregats de donar el menjar als animals es posaren a la feina, tot consultant les llistes
de menjars i horaris que havia fet el senyor zoòleg.
Una mica més tard van venir els venedors de llaminadures, de menjar per als animals, de
globus... En llocs ben situats, s'havien instal·lat unes petites parades, molt boniques.
La senyora Mundeta, l'oncle Patau i els altres venedors començaren a disposar la mercaderia
sobre les tauletes.
A dos quarts de nou, en Manelitus, la Tecla i dos nois més de la comissió de caceres, es
presentaren a en Tanet.
–Tanet –digué en Manelitus–. Anem a cercar en Peret. Arriba a les nou...
–Vols dir que no fareu salat? –preguntà en Tanet.
–Oh, no! –intervingué la Tecla– el senyor Cisquet, del Bar, ens porta en el seu cotxe...
–Doncs, vinga, afanyeu-vos! Ah! I abans de les deu tots aquí, eh?
–Sí, sí, Tanet –respongueren tots.
I se n'anaren corrents.
A les nou en punt, en Tanet va dir a en Juli:
–Toca la trompeta.
A la crida del secretari, tots els nenes i nenes acudiren a l'entrada del solar.
En Tanet els parlà així:
–Bé. Ja ha arribat el dia del Zoo. Podem estar tots ben contents i orgullosos d'haver-ho
aconseguit. Però la feina no s'ha acabat encara. Al llarg de tot el dia d'avui vindrà molta gent a visitar
el nostre Zoo. I entre tots hem de fer que tothom se'n vagi content. Estic convençut que tots us
comportareu com cal. Avui, més que mai, hem de demostrar que els nens i nenes del nostre barri són
molt ferms. D'acord?
Tots cridaren:
–Síiiiiiii!
En Tanet continuà:
–A les deu menys cinc, tothom ha de ser al seu lloc. Llavors posarem una cinta de banda a banda
de l'entrada. El Mossèn beneirà el Zoo, el senyor Pujades pronunciarà un discurs, i la mare d'en Pitus
tallarà la cinta amb unes tisores. I el Zoo quedarà obert al públic. Ara bé: crec que tots hem merescut
que, en aquest dia, fruïm també del nostre Zoo. Per tant ara el visitarem nosaltres. Tenim tres quarts
d'hora de lleure. Però sobretot, no us embruteu, i a les deu menys cinc, quan en Juli toqui la trompeta,
tots al vostre lloc. Entesos?
–Visca! Visca! Visca el Zoo! –cridaren tots, entusiasmats.
I els nens i nenes del barri, gràcies a l'esforç dels quals el Zoo d'en Pitus havia estat possible,
s'ho passaren molt bé donant voltes pel Zoo, comprant globus i llaminadures i menjar per a ells i per
als animals, dient coses al «Pallofa», al lloro «Pascàssiu», a la vaca de la lleteria, passejant sobre el
«Pelut», el ruquet...
De seguida arribà en Peret, amb la gent que havia anat a rebre'l.
La resta dels de la comissió de caceres aviat el rodejaren, tustant-li l'esquena, tots contents, i
preguntant-li com anaven les caceres pel Brull.
En Tanet s'apropà al grup i donà la mà a en Peret.
–Benvingut, Peret –digué– Espero que passaràs un bon dia entre nosaltres.
–Oh, i tant que el passaré! –respongué el pageset. I els ulls li brillaren en veure el Zoo.
Comentà–: Renoi, quin bé de Déu de bèsties!
Un parell de nens portaren el «Pelut» davant d'en Peret.
–Apa, Peret. Fes-hi una passejada.
El pageset es quedà mirant fixament el ruquet, i digué, tot estranyat:
–Ai, ai! Juraria que aquest ruc jo l'he vist abans.
Els altres esclataren en grans rialles.
LA INAUGURACIÓ
A les deu menys cinc, tothom era al lloc: els repartidors de programes, els encarregats de
l'alimentació dels animals, els venedors d'entrades...
A les deu, hi havia ja una munió de gent davant del solar.
El Mossèn beneí el Zoo, el senyor Pujades engegà un discurs molt florit, i la mare d'en Pitus tallà
la cinta.
El Zoo d'en Pitus estava inaugurat!
El Fleming i la Mariona, que eren els qui venien les entrades, no daven l'abast. Com tampoc els
qui les tallaven: la Tecla i el Cap Pelat.
Aviat el solar estigué ple de gent, que feien un –Oh!– darrera l'altre: mai no s'haurien imaginat
que el Zoo estigués tan ben fet!
A l'esquerra hi havia un cartell gran que deia: ANIMALS DOMÈSTICS.
En aquesta part, és clar, hi havia les gallines, els galls i els pollets, els gats, les tortugues, els
conills de corral, el porc, el gall dindi, la vaca, els coloms... Al fons hi havia la bassa dels ànecs.
I a la dreta, un altre cartell deia: ANIMALS FERÉSTECS.
Allà, els visitants podien contemplar a pleret el conill de bosc, l'esquirol, la rata de muntanya i la
de claveguera, els ocells, el mussol dins la cambra fosca –davant de l'entrada de la qual tot el dia hi
hagué cua– i també el lloro i el mico. Ah! i el número fort del programa: el tigre.
Davant mateix de l'entrada, sobre les taules de l'escola, hi havia tot de capses de plàstic, de
diferents mides, on hi havia els animals petits: els grills, les papallones, les sargantanes, les
llagostes, el llangardaix, els escorpins... i en un gran cossi els peixos vermells de la rectoria.
El «Pelut» donava voltes, passejant els petits, a pesseta la volta.
Fou un gran esdeveniment la visita del director del Zoo de la ciutat, amb la seva dona i els fills.
Quan en Tanet s'assabentà de la seva arribada, anà a cercar el senyor Pujades i el Mossèn,
perquè fessin també honor als visitants.
El senyor Pujades abraçà el vell amic, donà la mà a la senyora i contemplà els nens, que estaven
extasiats davant l'espectacle que s'obria als seus ulls.
–Què, petits, quin Zoo us agrada més: el del vostre pare o aquest? –digué.
Però els petits –dues nenes i un nen– ja havien arrencat a córrer, per veure de més a prop tantes
coses boniques.
El director del Zoo de la ciutat examinà cada un dels animals del Zoo d'en Pitus, fent-se creus de
l'enginy amb què havien estat resolts els diferents detalls tècnics.
Després, s'assegueren en un dels bancs, i el senyor Pujades i en Tanet explicaren als visitants les
incidències, anècdotes i aventures que havien viscut fins a aconseguir muntar el Zoo.
UNA VISITA INESPERADA
A mig matí, la Tecla anà a cercar en Tanet i li digué:
–Tanet, allà fora hi ha uns senyors que diuen que volen veure el qui mana...
–I què volen? –preguntà en Tanet, tot estranyat.
–Ah, no ho sé pas! –respongué la nena.
–Bé, anem-hi! Ja em perdonaran, eh?
–Sí, sí! –respongueren els altres–. Primer és la feina!
A l'entrada del Zoo, en Tanet trobà un grup de set o vuit senyors, que portaven unes grosses
maletes.
La Tecla, assenyalant en Tanet, els digué:
–Aquest és el president.
–Renoi, tan petit i ja ets president? –exclamà, amb un riure de bon jan, un dels senyors. I
continuà–: Nosaltres som del Gremi dels Pallassos. Ens hem assabentat que havíeu fet aquest Zoo –
que, per cert, és preciós– i que l'havíeu fet per recollir cèntims per a un amic vostre, que està malalt.
I, llavors, hem pensat, i si ens hi arribéssim? Si ens dónes permís ens passejarem tot el dia pel Zoo,
fent riure la gent.
–Oh! –exclamà en Tanet, tot content–. És clar que sí... Oh, i tant!
En Tanet no s'hi veia de cap ull, de tan content!
–Doncs bé –continuà el senyor–. Si ens diguessis on ens podríem canviar i pintar i...
En Tanet rumià una mica, i digué:
–Ja està! Aniré a cercar el Mossèn i li demanaré que els deixi una cambra a la rectoria... Un
moment, si us plau!
Abans d'anar a cercar el Mossèn, en Tanet reuní la Tecla i en Cap Pelat i els digué:
–D'això dels pallassos, ni una paraula... Donarem la gran sorpresa a la gent!
En Tanet i el Mossèn acompanyaren els pallassos a la Rectoria, a disfressar-se.
Quan sortiren de la cambra, en Tanet no pogué estar-se de riure a cor què vols... Feia tanta gràcia
el grup dels pallassos, amb les cares pintades i els vestits amples i estrambòtics...
Quan en Tanet pogué posar-se seriós altra vegada digué als pallassos:
–Veig que tots vostès porten un instrument de música. Si volguessin...
–Digues, digues... –digueren els pallassos.
–Doncs, per donar la gran sorpresa a la gent que hi ha al Zoo, es podrien amagar fora del solar.
Jo faré una crida, dient que rebrem uns visitants de molta categoria, i, llavors, entren vostès tocant els
instruments i fent ximpleries.
En Tanet tallà de cop, en veure que s'havia ficat de peus a la galleda. S'apressà a dir:
–Ai, perdó. No ho volia dir, això de les ximpleries...
Els pallassos es posaren a riure.
El qui semblava que manava, el tranquil·litzà:
–Si és el nostre ofici, fer ximpleries! Però, nosaltres fem ximpleries per fer riure la gent; sobretot
els menuts. I n'hi ha tanta de gent que fa ximpleries que no fan cap gràcia...
S'encaminaren tots cap al solar.
En arribar-hi, en Tanet entrà corrents, a la recerca d'en Juli:
–Juli, corre, cuita, toca la trompeta!
En Juli es mirà el president; mai no l'havia vist tan excitat.
–Però, què et passa? Alguna cosa que no marxa prou bé?
–No, no. Tot al contrari –el tranquil·litzà en Tanet–. Vinga, fes sonar la trompeta.
En Juli complí les ordres del president.
De seguida tots els nenes i nenes acudiren a la crida. I darrera d'ells tots els visitants que, una
mica estranyats, es preguntaven què passava...
En Tanet parlà:
–Escolteu tots: senyores i senyors, nens i nenes. La nova del Zoo d'en Pitus s'ha escampat per tot
Barcelona i ara estem a punt de rebre la visita d'unes persones molt importants... Us demanem un gran
aplaudiment per a ells!
Tots miraren cap a la porta d'entrada.
I no veieren res.
Però de sobte es féu un gran estrèpit, i entrà tota la colla de pallassos.
Demaneu la sorpresa i l'alegria dels del Zoo!
Aviat, els nens i nenes voltaren els pallassos, cridant i aplaudint.
Com es va divertir tothom!
Un dels pallassos, que tocava el saxòfon, es posà davant la vaca i tocà una cançó molt trista. La
vaca començà a fer «Muuu!» aixecant la testa, fent morir de riure grans i petits.
Un altre es va fer molt amic del mico «Pallofa». Tots els gestos que feia la mona, el pallasso els
imitava... i més d'una vegada anava per terra. I tothom, vinga riure.
Aquestes gràcies dels pallassos causaren un impacte molt gran a en Peret del Brull.
Bocabadat, anava darrera dels artistes, com si aquests portessin a sobre un imant.
Quan algú li preguntava:
–Què, Peret, t'agraden els pallassos?
Solament sabia contestar:
–Renoi, renoi!
Finalment digué a en Manelitus:
–Saps què, noi? Quan sigui gran vull ser pallasso!
Ves per on, en Peret havia descobert la seva vocació.
I així passà el matí.
Els visitants, en sortir, tot era dir que s'ho havien passat molt i molt bé. I molts asseguraren que
tornarien, una altra vegada, a la tarda.
De dues a quatre, el Zoo tancà.
Abans d'anar a dinar, els pallassos volgueren pujar a veure en Pitus, el qual feren riure una bona
estona.
En sortir de la casa d'en Pitus, els Pallassos prometeren a en Tanet que tornarien al Zoo a la
tarda, també.
Després el Mossèn se'ls endugué a dinar, amb el senyor Pujades.
A la tarda, visità el Zoo una munió de gent, més gran encara que la del matí.
No cal dir que, aquell diumenge, fou un dia de glòria per al barri i es recollí un bon bossot de
diners.
Durant molts anys tothom recordaria aquell Zoo que, de primer, tots els nens i nenes, i després la
resta de la gent del barri, havien fet perquè un nen de set anys, malalt, pogués posar-se bo.
EN PITUS ALTRA VEGADA A LA COLLA
Al cap de quinze dies, en Pitus, acompanyat de la seva mare, sortia en avió cap a Suècia.
I al cap d'un mes, era altra vegada a Barcelona, ja guarit del tot!
El dia de la tornada d'en Pitus va ser festa grossa, al barri. A casa del nen, durant tot el sant dia hi
va haver una desfilada de gent.
I en Pitus tornà de nou a la seva colla.
Però, ara, la colla d'en Tanet s'havia fet molt gran: era formada per tots els nens i nenes del barri.
SEBASTIÀ SORRIBAS (Barcelona, 1928-2007)
Va entrar amb molta empenta al món del llibre infantil i juvenil amb la seva primera obra, El zoo
d’en Pitus, que va obtenir el premi «Josep M. Folch i Torres» de l’any 1965 i va ser la novel·la que
va començar, l’any següent, la col·lecció «Els grumets de La Galera».
L’èxit dels seus llibres s’ha d’atribuir al coneixement que Sorribas té dels nois i noies, obtingut,
segurament, d’haver viscut intensament una infància molt lliure en dos ambients ben diferents: el
poble de Sallent, i el seu barri humil, a Barcelona; a més d’haver llegit molt. Ja de gran, s’ha dedicat
durant anys a fer de monitor per diferents barris de la seva ciutat i a la seva feina de mestre.
A més del «Josep M. Folch i Torres», Sebastià Sorribas ha rebut el premi de la crítica de «Serra
d’Or». El 2006 va ser guardonat amb la «Creu de Sant Jordi».