PROVERBIS 2

Llista de biaixos cognitius

A aquest article li manca una segona llegida per acabar de revisar la traducció del castellà. Col·laboreu-hi!

Un prejudici cognitiu (de l'anglès cognitive bias, «predisposicions cognitives») és una distorsió cognitiva que afecta a la manera en què els humans percebem la realitat. Alguns d'aquests processos han estat verificats empíricament en el camp de la psicologia, altres estan sent considerats com a categories generals de prejudicis.

L'home del centre ha comès un error en els seus passos de ball, i xoca contra la dona, que s'enfada, i els altres murmuren. Només les persones que van veure la minisèrieOrgull i prejudici (1995) poden entendre el peu de foto «Per l'altra banda, Sr. Collins!».

Taula de continguts   [amaga]  ·         1 L'ètica del prejudici ·         2 Presa de decisions i predisposicions conductuals ·         3 Biaix en la probabilitat i creences ·         4 Prejudicis socials ·         5 Aplicació dels prejudicis: les fal·làcies lògiques o    5.1 Fal·làcies formals o    5.2 Fal·làcies per generalització d'inducció errònia o    5.3 Fal·làcies de causa informal o causa qüestionable o    5.4 Fal·làcies informals ·         6 Vegeu també ·         7 Referències ·         8 Bibliografia ·         9 Enllaços externs

[modifica]L'ètica del prejudici

Vulgarment s'entén per prejudici el prendre decisions sense tenir una experiència pròpia (un fet que evolutivament sembla estar estès).^{[cal citació]}En psicologia, aquest terme fa referència a la distorsió que es produeix en el nostre cervell al processar la informació. En el català d'ús corrent l'expressió "prejudici cognitiu" s'acosta més al significat de les paraules «tendència», «biaix" o "predisposició».

Amb freqüència se li associen a la predisposició o prejudici cognitiu, unes connotacions ètiques negatives, ja que tot prejudici, èticament parlant, és injust per definició, però la tendència, o millor dit, la manera que té la consciència de processar la informació, no hauria de ser catalogada èticament, si s'assumeix que aquesta és el llegat natural de l'evolució.

Així, la informació d'un prejudici, en ciència, no és èticament reprovable, ja que és la manifestació d'un model de comportament o procés mental beneficiós per a l'individu des del punt de vista de l'evolució. El que en ciència és reprensible és l'acte d'evitar comprovar el prejudici des d'una postura científica, el situar-se en una postura tancada i fixa i aïllar donant per certes les dades imaginades.

El coneixement i manera de pensar tendenciosos s'han de separar dels prejudicis que són els que produeixen una ètica reprovable. Així, per exemple, la ciència ens diu que existeix el planeta Urà, i es creu de manera preferent en la seva existència. És un acte que evita una despesa energètica més la despesa de temps per comprovar-ho i que a més a més proporciona estabilitat social.

§  Avui dia es viu del prejudici informatiu de moltes fonts perquè el treball necessari per a comprovar-ho ens impediria viure en societat. Per tant, s'ha fet inevitable basar-se en suposicions, prejudicis o probabilitats, que la consciència decideix esbiaixar d'una manera o altra en funció de resultats anteriors, però, si ningú comprovés de manera regular la veracitat de la informació, quan la pròpia vida o una decisió depèn d'aquesta veracitat, estaríem parlant d'un prejudicis o negligència. Així l'acte d'evitar l'experimentació o no verificar la informació des d'una perspectiva informada i protegida, és un prejudici que en aquest cas, seria reprovable. De fet no és un acte negatiu el pensar cautelosament en contra del prejudici.

§  Al mateix temps, independentment del caire ètic que adopta en la societat per raó de l'existència de grups socials específics, no només elprejudici sinó els actes relacionats han estat inevitables, ja que sempre ha estat necessari convèncer els aliats per donar fins i tot la seva vida per una causa que no és comprovable o que no seria viable comprovar donat el temps i nombre de persones que es necessiten. Els mitjans d'informació són els que posen proves indirectes, i per tant els que informen al gruix de la població.

Sota aquestes premisses, la supervivència, en un sentit evolutiu, passa per avançar i assegurar-se, de manera independent, de la veracitat de la informació. Aquest conflicte entre l'ètica i alló que raonadament s'hauria de fer i que és més fàcil i segur per a la pròpia supervivència, és el que, en funció dels recursos, es dóna cada dia.

Eliminar els prejudicis i evitar la negligència mitjançant la comprovació implica evitar en certa mesura el respecte o autocensura de les creences establertes, si això vol dir deixar de criticar. De fet, la fortalesa d'una creença és més gran com més i millor ha donat resposta i ha pogut aguantar al lliure i continu perfilat dialèctic. Vegeu Mètode científic. Gràcies a aquesta crítica, al debat, al testeig, a la comprovació o al maltractament de les idees establertes, algunes d'elles muten i s'aproximen més a la veritat. El problema o negligència no està en la crítica de les idees, sinó en la resposta a l'atac ja que alguns eviten la resposta raonada o fins i tot el silenci Argumentum a silentio i responen amb violència ja sigui perquè es creuen posseïdors de la veritat i no volen perdre temps i energia en explicar-ho Ad ignorantiam o bé perquè no els beneficia Argumentum ad baculumo són reticents al canvi Argumentum ad antiquitatem. Tant una cosa com l'altra són prejudicis que tenen la seva arrel en els prejudicis cognitius.

[modifica]Presa de decisions i predisposicions conductuals

En un experiment ideat per Wolfgang Köhler, es demana al subjecte que digui quina d'aquestes figures es diu boob i quina kiki . El 98% dels subjectes li assigna el nom boob a la figura de la dreta, potser perquè cal arrodonir els llavis per produir el so o perquè en l'alfabet romà, les lletresb , o i a tenen una forma més arrodonida que k i i(punxegudes).

§  Prejudici o biaix de confirmació: És la tendència a buscar o interpretar informació d'una manera que confirmi les nostres pròpies preconcepcions.

§  Prejudici de desconfirmació o biaix de disconformitat: És la tendència a realitzar un crític escrutini de la informació quan contradiu els seus principals creença si acceptar sense criteri aquella informació que és congruent amb les seves principals creences.

§  Percepció selectiva: Tendència en la qual, les ànsies, esperances o il·lusions, afecten la percepció.

§  Efecte Bandwagon, efecte d'arrossegament o efecte del carro guanyador: És la tendència a fer (o creure) coses perquè moltes altres persones fan (o creuen) aquestes coses. També es pot donar l'efecte contrari, rebutjar una cosa pel sol fet que és el que fa la majoria. Aquest és el mateix instint de ramat o fals consens.

§  Efecte del fals consens, es refereix al fet experimentalment comprovat que la majoria de persones jutgen que els seus propis hàbits, valors i creences estan més esteses entre altres persones del que realment estan ja siguin per motivació, biaix de confirmació o percepció selectiva.

§  Prejudici de l'elecció comprensiva: És la tendència a recordar les nostres pròpies decisions com millors del que realment van ser.

§  Prejudici d'informació: És la tendència a buscar informació, fins i tot quan aquesta no pot afectar la decisió a prendre. Podeu crear la falsa impressió que per tenir més informació el raonament i/o la conclusió són més veraços.

§  Prejudici de compatibilitat: És la tendència a provar hipòtesis exclusivament a través de la prova directa.

§  Efecte contrast: És el realç o reducció d'una qualitat o mesura d'un objecte quan la comparem amb altres observats recentment.

§  Negació de la ràtio base, és un error que ocorre quan donat una dada D la probabilitat condicional d'una hipòtesi H és avaluada sense comptar prou amb la ràtio base o probabilitat a priori d'H Per exemple, suposem una ciutat amb 100 terroristes i 1 milió de no terroristes. Hi ha una cambra amb detecció de cares amb un error de l'1% i per tant també amb un 99% d'encert. Si sona l'alarma, quina és la probabilitat que sigui terrorista?. El conjunt total de la població és 1.000.100 persones. Si s'aplica el prejudici de negació de la ràtio base, es diria que com la ràtio d'errors és de l'1%, llavors la quantitat d'errors serà 1 cop per cada 100, així si la càmera sona ell o ella serà amb 99% de seguretat un terrorista. Aquesta desviació es produeix perquè igualem el nombre de terroristes amb el nombre de no terroristes a la ciutat i així l'error s'aplica per igual a la mateixa quantitat de gent respectivament, és a dir, es deixa de banda la gruixuda base de gent que redueix la probabilitat. El veritable càlcul s'han de fer que a la ciutat només hi ha 100 terroristes en un milió d'habitants. La probabilitat que sigui terrorista quan soni seria de 0'99 • (nterroristas/ntotalenciudad) = 0'99 • (100/1.000.100), és a dir: 99 a 1.000.100 (99/1.000.100 # 1/10.000 ). De fet la majoria d'alertes de la càmera serien falsos positius, i la probabilitat de ser realment terrorista ( T ) ja que la càmera l'identifica ( I ) com a possible terrorista és molt baixa, usant el teorema de Bayes:

És a dir, donada l'escassetat de terroristes en aquesta ciutat la practicitat de la càmera detectora en aquesta ciutat és si més no qüestionable.

§  Efecte focus: Desviació de la predicció del resultat, passa quan les persones situen molta més importància en un determinat punt o aspecte d'un esdeveniment.

§  Deformació professional: És la tendència a mirar les coses d'acord amb les convencions o prisma de la nostra pròpia professió, oblidant qualsevol altre punt de vista més ampli.

§  Efecte de cessió: És la tendència de les persones a donar més valor a una cosa tan aviat com ho tenen.

§  Ilusión del control: És la tendència de l'ésser humà a creure que pot controlar o almenys influir, en les conseqüències o resultats que clarament no pot controlar ni influir.

§  Defensa estatus: És la tendència dels individus, quan aquests se senten amenaçats o en evidència a no parar-se a raonar, atendre i reconèixer els razomientos de la contractació. És a dir, quan l'individu es considera amb cert estatus aquest tendirà a negar i defensar de qualsevol comentari que li contradigui fins i tot recorrent al autoengany. Alguns autors indiquen que aquest comportament també pot ser après o potenciat arribant a la negació. Aquest comportament està relacionat amb la aversió a la pèrdua.

§  Prejudici per impacte: És la tendència a sobrevalorar la durada i intensitat dels futurs estats emocionals, basant-se en experiències prèvies. No cal que davant estímuls iguals es senti de la mateixa manera en dos punts temporals diferents.

§  Negació de la probabilitat: És la tendència a rebutjar completament qualsevol probabilitat quan es realitza la decisió sota incertesa.

§  Efecte llacuna d'exposició: Tendència de les persones a expressar apetències per coses simplement perquè aquestes els són familiars.

§  Prejudici per defecte: Tendència a jutjar accions perjudicials, lesives o perjudicials com pitjors, o menys morals, que omissions d'acció, igualment perjudicials.

§  Prejudici o biaix per resultats: Tendència a jutjar una decisió per el seu resultat final, en lloc de jutjar per la qualitat o encert de la decisió, quan va ser realitzada.

§  Fal·làcia de planificació: Tendència a desestimar o infravalorar els temps de finalització de les tasques.

§  Efecte de pseudocerteza: Tendència a fer eleccions adverses i de risc si els resultats esperats són positius, perquè realitzant recerca de les eleccions de risc es té la preconcepció d'evitar resultats negatius o no tan favorables.

§  Tendència de risc zero: Preferència per reduir un petit risc fins zero, en comptes de reduir de manera considerable un gran risc.

§  Descompte hiperbòlic: És la tendència d'algunes persones a tenir grans preferències per beneficis immediats en comparació amb beneficis retardats.

§  Aversió de pèrdua: És la tendència de les persones a preferir, en major mesura, evitar les pèrdues, superiorment, a la possibilitat d'adquirir guanys. Vegeu també Teoria de les perspectives.

§  Prejudici de statu quo o defensa del Statu quo: Tendència d'algunes persones, a valorar o apreciar en major mesura, les coses que romanen estables.

§  Efecte de Von Restorff: Tendència d'un individu a situar-se en una manera de queixa contínua, perquè sigui millor i més recordat que la resta, en general, diu que un element que destaca o trenca la norma serà més recordat que altres elements.

§  Teoria de les perspectives: Daniel Kahneman i Amos Tversky estudiar el procés de decisió durant situacions d'alt risc i tensió. Postular una teoria que els va valer un Premi Nobel i va ser usada per a desenvolupar i predir models econòmics i influents campanyes de màrqueting. Segons el marc en què es presenti una mateixa situació, la gent es pot comportar de forma diametralment oposada. Per exemple, si es presenta en termes de pèrdues, més gent estarà disposada a prendre riscos. Aquesta teoria, anomenada teoria de les perspectives, per exemple, té una de les següents manifestacions en la conducta humana:

Un individu prefereix no perdre 100 euros abans de guanyar 100 euros, la qual cosa suposa una asimetria en la presa de decisions. VegeuAversió a la pèrdua.

No perdi aquesta oportunitat a X, en lloc de, participi, atengui o aprofiti la nostra oferta en X . La primera versió presenta la idea en forma de pèrdues mentre que la segona la presenta en guanys. La primera serà més atractiva a causa de nostre biaix d'evitar pèrdues.

§  Efecte keinshorm: Predisposició a contradir les idees o formulacions que una altra persona jutja, amb la qual no simpatitza.

§  Prejudici o biaix de punt cec: És la tendència a no adonar-se dels propis prejudicis cognitius.

§  Teoria de la identitat social: Els individus tendeixen a anteposar la importància de pertinença a un grup davant els arguments sòlids. Les persones adopten judicis erronis o falsos només per pemanecer dins del grup. El grup pot arribar a influir en la conducta d'una persona. A més en la massa l'efecte dòmino és més gran pel fet que un cop iniciat, la massa és cega i estòlida. La majoria d'actes de barbàrie es duen a terme amb més facilitat si es perpetren en el maremagnum d'un grup. Un experiment dut a terme entre nens de 11 anys d'edat en un parc públic d'Oklahoma, va demostrar el senzill que és induir a la gent a pertànyer a un grup concret i formar idees hostils o prejudicis cap a els que no formen part d'aquest mateix grup. El futbol podria adscriure a aquesta dinàmica. La pel·lícula La Ola incideix en l'assumpte, des d'un altre punt de vista: un professor a Alemanya institueix un règim d'extrema disciplina en la seva classe, restringint les seves llibertats i fent-los formar en unitat.

§  Poder corrupte: Hi ha una tendència demostrada en què els individus amb poder són fàcilment corrompible quan se senten amb plena llibertat i sense restriccions. Aquest sentiment es veu incrementat si l'individu es veu reforçat amb un sentiment de suport moral, se sent atacat o tendeix altres prejudicis que l'ajuden a justificar-se. Al Experiment de la presó de Stanford es va realitzar en una presó fictícia al soterrani de la Universitat i es va dividir als voluntaris aleatòriament entre oficials i presoners. Els situats en el grup d'oficials interioritzar el poder i van realitzar forts abusos als presoners. Popularment potser aquesta idea ha quallat amb l'anomenat "síndrome del porter de discoteca".

§  Obediència a l'autoritat: És la tendència que tenen els individus a seguir el lideratge o figura d'autoritat en un grup o d'una forta autoritat (capacitat evolutiva), independentment dels forts arguments racionals que es tinguin en contra. L'individu pot admirar, témer, autoenganys o simplement acatar les normes pel simple fet de compliment del deure, és a dir, té una propensió o tendència a fer-ho. També anomenada capacitat humana per a la crueltat. Si una autoritat ens permet violar la llei i fins i tot traspassar la frontera de la nostra moralitat, sentim propensió a fer-ho, tal com va intentar demostrar el experiment de Milgram el 1963. Existeix també en l'altra vessant anomenada prejudicis d'amor propi o egoisme lògic, que fa que es menyspreï el judici dels altres, com a criteri superflu. Aquests prejudicis són oposats als de l'autoritat, ja que consisteixen en una certa predilecció per la qual cosa és un producte del nostre propi enteniment, per exemple, per un sistema que ens pertany. El que es fa és basar les pròpies decisions no en arguments forts que les suporten sinó en l'origen o font de la proposició.^[1]

§  Biaix de la responsabilitat externa: L'ésser humà té tendència a gaudir, a sentir-se reforçat i en calma quan aquest pren consciència que no és responsable dels seus actes. Encara que pugui semblar extraordinari la consciència dels individus tendeix a dipositar les decisions en agents externs. Aquesta tendència es deu a aspectes evolutius. Alguns autors, argumenten que aquest comportament és degut a que les consciències que permeten ser dominades per un ens considerat superior sobreviuen i les que no ho permeten desapareixen. La capacitat per semblar superior i no controlable pels altres no és altra que la capacitat per ser líder, encara que aquest pren males decisions o és un mal gestor. Aquest comportament es troba en els comportaments evolutius heretats de les associacions en ramats, després tribals i més tard en organismes de poder. Aquells que no fossin capaços d'enderrocar el líder o estament de poder haurien d'estar amb ell. D'altra banda, les probabilitats de supervivència fora del grup són reduïdes. Això fa pensar que la consciència ha evolucionat per crear un mecanisme que faciliti l'assimilació i permanència agradable amb els líders, lliurant i facilitant la pròpia voluntat. Així mateix, els líders també han estat premiats evolutivament encara que en menor mesura numèrica, sobretot en les agrupacions petites, més tard, els trets personals de líder han estat substituïts per rituals i organismes de control que asseguren els càrrecs vitalicis. Aquesta tendència humana s'observa en altres biaixos com el de Obediència a l'autoritat, també en molts aspectes documentats en què una persona tria lliurement l'estat d'esclavitud (Vegeu també Síndrome d'Estocolm. En altres casos , els individus rebutgen la lliure elecció i posen en mans d'altres voluntàriament la seva llibertat o poder de decisició democràtic afavorint dictadures. Altres vegades, és recolzada només si la dictadura demostra fortalesa o dots de lideratge encara que altres raons més fortes la contradiguin. També s'observa en el plaer que experimenten alguns individus a lliurar completament a una altra persona, ja sigui la seva parella al amor, o en versions extremes en masoquisme. Totes aquestes activitats són d'extrema importància per l'evolució. Així mateix, la religió és una altra variant en la qual els humans trobem pau, en lliurar les nostres responsabilitats i destinacions a un ésser sempre considerat suprem.

D'altra banda, altres autors indiquen que un excés de llibertat d'elecció provoca un estrès en l'individu a causa de la diferència entre les expectatives de resultats que l'individu diposita en els avantatges de la lliure elecció i els resultats obtinguts. Objectivament, els resultats de la lliure elecció són millors i més afinats que sense l'elecció, però això és obviat. Això és així, pel fet que la lliure elecció crea, quan els resultats són recordats, un sentiment de culpa autoinfligida per la tendència de posar unes grans expectatives quan hi ha lliure elecció. Sense llibertat d'elecció l'individu s'allibera de culpar i de la responsabilitat fins i tot quan els resultats van ser menors als esperats. No està demostrat que la desil·lusió deguda al biaix en les expectatives provoqui consciències evolutivament més submises al grup o que el procés sigui realment al contrari. No obstant això, aquests dos factors, biaix en les expectatives i selecció de pertinença al grup, expliquen per què independentment del lloc on ens trobem totes les comunitats tenen figures líder i és perquè l'evolució ha propiciat una consciència que alimenta i gratifica positivament la submissió a aquest.

§  Efecte de sobrejustificació (Overjustification effect en anglès), passa quan un incentiu extern com els diners o els premis redueix la motivació intrínseca a l'hora de realitzar una tasca. D'acord amb la teoria de la pròpia percepció, els individus presten més atenció a l'incentiu i menor atenció a la satisfacció i diversió que es rep de realitzar una activitat. L'efecte final és un canvi o desplaçament de la motivació a factors extrínsecs soscavant els preexistents motivadors intrínsecs. És a dir, es tracta d'una motivació condicionada que pot desaparèixer en eliminar o canviar l'estímul. Aquest fenomen es pot donar en l'educació de qualsevol disciplina. Aquest efecte provoca controvèrsia perquè posa a prova les troballes previs sobre teories de reforç i també la acceptada forma d'incentiu a les aules. Alguns autors fins i tot argumenten que la religió quan decideix premiar i penalitzar els bons i mals comportaments soscava d'aquesta manera les veritables motivacions intrínseques de les persones.

§  Efecte de percepció ambiental: S'ha demostrat que l'ambient produeix una gran influència en el comportament dels individus. Més enllà dels gens, educació, un individu varia el seu comportament en funció de com percep el seu entorn. En un ambient de caos, deteriorament i brutícia, les persones tendeixen a ser més incíviques, més caòtiques, i també a cometre més accions vandàliques o fins i tot delictives. És més important arreglar amb pressa l'entorn, reprendre amb urgència i continuadament que una major força o duresa de les lleis. Existeixen diversos experiments que han mostrat aquesta correlació.

* L'experiment de la presó de Standford de Philip Zimbardo, va fer que un ambient estressant provoqués, en gent pacífica i educada, un comportament violent.

* En un experiment dissenyat per Hugo Harsthorne i Mark A. May, en la dècada de 1920 a Nova York, es va sotmetre a 11.000 estudiants entre 8 i 16 anys a test per mesurar el grau d'honestedat. Se'ls va donar un llibre amb les solucions i se'ls va dir que no les miressin. El més sorprenent va ser que no van trobar pautes fixes ni grups coherents. Es va tornar a repetir l'experiment amb els mateixos estudiants, canviant variables i de nou no hi va haver pautes. Es va observar que van canviar tant els tramposos, com les condicions en les que van fer trampa. Van concloure que l'honestedat no està unificada. Sovint, una persona pot ser honesta en una situació determinada i no ser-ho en una altra situació depenent de l'entorn, les persones tractades, etc.

* Hi ha individus independentment de la seva ètnia i cultura, que al seu país es comporten cívicament en altres ambients més permissius o caòtics canvien radicalment o regularment. Ex Alguns turistes es permeten realitzar comportaments que mai farien al seu país tot i conèixer que són perjudicials i igualment prohibits en els països d'acollida.

* El 1980 la ciutat de Nova York era una de les ciutats més insegures. En lloc d'incrementar la duresa de les lleis, o la duresa policial es va organitzar un potent efectiu de neteja. Els grafits no duraven més d'una hora, els vidres i esgarrapades eren arreglats ràpidament. El metro va començar a donar una cara més amable malgrat els actes vandàlics que amb el temps van començar a disminuir. Les duresa penal i la vigilància policial no es van incrementar. Nova York va passar a ser una de les ciutats més segures. Es va veure, per tant, una coherència entre aquests factors que apunten a aquesta causalitat encara que altres factors no poden ser desestimats.

Biaix en la probabilitat i creences

Celebració del Corpus Christi i Dia del Camperol. Arcs de fruites fets per camperols a Anolaima, Colòmbia. Els anolaymas són indígenes de la nació tranquil.

Un biaix és un error que apareix en els resultats d'un estudi a causa de factors que depenen de la recollida, anàlisi, interpretació, publicació o revisió de les dades que poden conduir a conclusions que són sistemàticament diferents de la veritat o incorrectes sobre els objectius d'una investigació.

La probabilitat és la possibilitat que alguna cosa pugui passar o sigui el cas. La teoria de la probabilitat s'usa extensament en àrees com la estadística, la matemàtica, la ciència i la filosofia per treure conclusions sobre la probabilitat de successos potencials i la mecànica subjacent de sistemes complexos.

Una creença és un model creat per la ment per satisfer un desig, generalment sobre un fet real o imaginari, del qual es desconeix o no s'accepta, una alternativa o una resposta racional. En una creença tots aquells individus que comparteixin aquest desig donaran per bona una proposició i actuaran com si fos veritable, encara que no ho sigui.

Moltes d'aquestes desviacions s'estudien en recerca experimental i amb freqüència són estudiades pel fet que afecten les decisions en els negocis i l'economia.

Efecte d'ambigüitat: L'evasió o rebuig directe de les opcions que per falta d'informació semblen tenir una probabilitat incerta o desconeguda.

Obstinació, tossuderia o obstinació o Anchoring : És la tendència a confiar massa, o aferrar-se a un atribut, tret, qualitat o particularitat de tota la informació quan es realitza una decisió . Aquest tret o particularitat pel qual es decanta un és sovint el primer que s'ha conegut o rebut.

Biaix antròpic: És la tendència d'una persona a esbiaixar les evidències ja que han estat influenciades pels efectes d'una observació selectiva. És a dir, bàsicament una generalització extrema del prejudici de confirmació o de desconfirmació, envoltant no només el conjunt d'idees, memòria i metodologia sinó també la manera en què un es veu a si mateix com a entitat investigadora de l'entorn.

Desviació de l'atenció: Negar la informació rellevant quan es realitzen valoracions relacionals o associatives.

Heurística de disponibilitat o en anglès Availability heuristic: És una predicció esbiaixada, a causa de la tendència a centrar-se en el benefici o succés més destacat, més familiar i emocionalment carregat. És a dir, en jutjar grosso modo una probabilitat aquesta tendeix a estar influenciada no per esdeveniments objectius sinó més aviat per l'experimentació emocional del subjecte oa través del succés més destacada que hagi patit aquest.

Prejudici de creença: És la tendència a basar les valoracions o avaluacions en creences personals.

Creença Overkill : Passa quan una persona tendeix a portar totes les seves creences i valors, una darrere l'altra per donar suport a una determinada posició. Totes les seves creences i valors apunten a la mateixa conclusió que vol donar suport.

Il·lusió de sèrie o apofenia: És la tendència a veure patrons on realment no existeixen. La il·lusió de grup o sèrie es refereix a la tendència natural de l'home a associar algun significat a certs tipus de patrons o sèries que inevitablement han d'aparèixer en qualsevol llista de dades extensa.

Pareidolia: Un tipus d'error de confusió en la percepció deguda a la natural associació i instint social de reconeixement d'expressions facials i objectes comuns que es produeix quan en introduir un estímul vague aquest es percep com una cosa clara, distintiu o altament significant. Poden estar provocats per biaixos de memòria (errors en la xarxa neuronal bayesiana d'associació que ens fan creure haver vist alguna cosa que realment no vam veure), per biaixos de confirmació, o per biaixos naturals d'associació.

Exemple: Percebre formes i cares als núvols.

Fal·làcia del jugador o fal·làcia de Gambler: És la tendència a assumir que esdeveniments aleatoris individuals estan influenciats per esdeveniments aleatoris previs.

Exemple: «La moneda té memòria».

Prejudici de retrospectiva o recapitulació: Coneguda també com l'efecte «Sempre vaig saber que anava a passar, ho sabia !" o "ja ho havia suposat», mostra la inclinació a veure els fets passats com a fenòmens predits o predictibles. Els individus estan, en realitat, esbiaixats pel coneixement del que realment ha passat quan avaluen la seva probabilitat de predicció. Sense coneixement del futur no haguessin pres decisions diferents o correctes. Aquest prejudici és en realitat produït per un error en la memòria, és un efecte menor del déjà vu . Vegeu fal·làcia de l'historiador.

Fal·làcia de la projecció mental: La sensació de que les probabilitats són (i representen) propietats intrínseques de la física més que una descripció del coneixement personal i limitat de la situació.

Biaix d'autoservei o biaix cap meu costat: És la tendència d'algunes persones a errar en la seva observació i ignorar proves o fets en contra de la postura que defensen. També reclamen major responsabilitat en els encerts i èxits que en els errors. A més, pel que fa apareix informació ambigua la interpreten d'una manera que beneficia els seus interessos.

Efecte de negació de precedents: És la tendència d'algunes persones a evitar incorporar probabilitats o successos precedents molt ben coneguts que poden ser importants en la decisió a prendre.

Efecte de l'observador expectant o Efecte expectativa de l'observador: Aquest efecte es dóna quan, per exemple, un investigador espera un determinat resultat i després inconscientment manipula un experiment o malinterpreta les dades a fi de trobar-lo. Aquest efecte es sol donar en moltes investigacions paranormals.

Efecte de subjecte expectant: És un altre biaix cognitiu que passa en la ciència quan un subjecte espera un resultat determinat i per tant manipula inconscientment les dades d'un experiment. Es diferencia del efecte de l'observador expectant en què la manipulació a la realització no l'observador sinó el mateix pacient. Es dóna especialment en medicina on és anomenat efecte placebo o efecte nocebo, depenent de si la manipulació del subjecte ha estat per a incloure un efecte o per ometre. Per eliminar s'usa el Assaig doble cec.

Desviació o biaix optimista: És la tendència sistemàtica a ser massa optimista sobre els beneficis de qualsevol acció planejada.

Biaix de benefici positiu: És la tendència d'algunes persones a predir o sobreestimar la probabilitat que li passin bones coses a ells (És una generalització Desviació optimista)

Efecte superconfianza: És la tendència a confiar massa en les habilitats pròpies o personals.

Efecte de sobreatribució, biaix de correspondència o error fonamental d'atribució: És la tendència o disposició de la gent a sobre-dimensionar els motius personals interns a l'hora d'explicar un comportament observat en altres persones, donant poc pes per contra a motius externs com el rol o la situació, per aquest mateix comportament. La gent tendeix a obviar els motius externs i creu més i fins i tot amplifica els motius genètics o de caràcter interns. Quan les persones pensen en si mateixes atribueixen el seu èxit a una qualitat personal (intel·ligència, bondat, força, caràcter) i els seus fracassos a circumstàncies externes (mala sort, desavantatge, manies). D'altra banda, quan la gent pensa en d'altres, atribueixen els encerts dels altres a circumstàncies externes (va tenir sort, va tenir avantatge) i els errors a debilitats o característiques internes (té molt caràcter, ell no és prou forta, intel·ligent).

Prejudici o biaix de la debilitat i de fortalesa: És la tendència de les persones a jutjar com permissibles o creure amb més força els comportaments i els arguments de les parts més febles. La justificació dels actes dels altres per la seva debilitat no és un argument per a l'ètica dels fets, ni una evidència de la veritat d'una asseveració. Aquest biaix es mostra clarament en la pel·lícula Dogville. Igualment es dóna aquest fet a la inversa, és a dir, algunes persones tenen la tendència a pensar que les més fortes, físicament o intel·lectualment són més posseïdores de la veritat sense atendre els seus arguments. Vegeu Prejudici de statu quo.

Biaix de la simetria: És la tendència a considerar com certes i millors els arguments i raonaments en els que existeixi una simetria dual clara. L'existència d'una simetria encara que fa a l'argument més bell i idoni per als prejudicis no implica la veracitat de la mateixa. Aquest error es produeix amb major freqüència com més general sigui l'afirmació deduïda.

"La llum és blanca o negra" davant "la llum està composta per diversos colors".

Preferència a triar entre dos partits polítics que entre cinc.

Efecte de polarització: S'incrementa la força d'una creença en les dues postures o bàndols respectivament després de la presentació de proves neutrals, febles o evidències confuses que resulten d'una assimilació esbiaixada. Aquesta polarització es dóna en molts idealismes i radicalismes. Quan els entusiastes d'una certa idea estan encegats per les seves prejudicis personals sobre les altres possibilitats i positivament sobre les pròpies confirmen les seves creences sense escrutini encara que avaluen críticament les creences del contrari. És a dir les proves confuses o arguments febles ajuden a separar més a tots dos bàndols i no a provocar conversions.

Efecte de primacia o efecte de la primera impressió: És la tendència a valorar, en algunes situacions, més els esdeveniments inicials que els següents esdeveniments.

Exemple: en una presentació es tenen en compte en major mesura les primeres diapositives o els primers minuts que els altres.

Efecte l'últim esdeveniment: És la tendència a ponderar ia donar més importància als esdeveniments recents en major mesura que els esdeveniments més llunyans en el temps, fins i tot en un mateix dia.

Exemple: moviment en les cues d'un embús, si al principi es va molt ràpid i al final es fa esperar prou, l'esdeveniment més recent serà el que predomini.

Efecte de retrospecció de Rosy: És la tendència a valorar els esdeveniments passats més positivament a com els han valorat ells mateixos en el moment en què els esdeveniments van tenir lloc. Un proverbi en llatí resumeix aquest efecte: memòria praeteritorum bonorum , és a dir, 'el passat sempre es recorda com a millor'.

Efecte de decimació numèrica: És la tendència a jutjar la probabilitat de la totalitat com a menor que la suma de probabilitat de cadascuna de les parts.

Exemple: es considera menys probable morir d'alguna causa natural de morir per un atac del cor més la probabilitat de morir de càncer. Normalment i de manera inconscient, la suma de les parts supera la probabilitat total estimada.

Fal·làcia de la conjunció o la unió: És la tendència a assumir que les condicions locals o específiques unides són més probables que una general. No obstant això, matemàticament la probabilitat de dos esdeveniments passant junts (en conjunció) serà sempre menor o igual a la probabilitat d'un d'ells passant sol.

Prejudicis socials

En EE. Units., Entre 1889 i 1918 es van linxar 2522 homes i dones afroamericans. La «doctrina de la superioritat racial» es refereix a una presumpta superioritat de l'naturalesa (i, per tant, inalterable). Els homes de raça blanca estarien dotats de caràcters hereditaris comuns i exclusius que els assegurarien un desenvolupament mental superior al d'altres races. L'herència genètica delsnegre s limitaria per sempre les seves potencialitats. Fonamentalment, aquesta concepció és idèntica a la desigualtat d'aptituds que tan privilegiat lloc ocupa en les representacions mentals de les castes superiors tradicionals. També aquesta té la mateixa funció ideològica: justificar els privilegis d'una minoria mitjançant una argumentació en la qual s'assegura la perpetuïtat, ja que la superioritat es considera arrelada a la natura. No obstant això, aquesta doctrina, aquests dogmes genètics, tenien els seus propis contradictors entre alguns supremacistes blancs, que assenyalaven que «els negres no són congènitament inferiors, ja que si els obrim les nostres universitat és aviat ens arribaran» i, per descomptat, desapareixeria la mà d'obra barata, l'opressió. Per tant, la discriminació racial funciona també com una expressió econòmica superestructural i no només com una suposada conseqüència genètica universalitzable.

El prejudici social és tenir una opinió o idea sobre un membre d'un grup sense realment conèixer l'individu. La antipatia, normalment, es basa en informació passada i en l'experiència amb un individu o cultura (mode de comportament) en particular. Associant unes característiques físiques a uns comportaments negatius, es cau en la fal·làcia. La convenció de UNESCO estableix de forma clara laigualtat entre tots els éssers humans. El seu tercer punt diu: "En l'estat actual dels coneixements biològics, no podem atribuir les realitzacions culturals dels pobles a diferències de potencial genètic normalment s'expliquen totalment per la seva història cultural . Només cal invertir aquests termes per obtenir una radiografia del racisme. "

L'extensió de les pròpies experiències negatives al cas general es pot considerar com biaix. Com en la persecució, es creu per part del prejudici a la maldat o bondat de l'altre i en la justícia del raonament propi.

La major part d'aquests prejudicis o biaixos cognitius estan classificats com biaixos atributius. Els biaixos atributius afecten a la manera d'atribució d'accions. És a dir, afecten a la manera en què es determina qui o que va ser responsable d'una acció o esdeveniment.

El prejudici pot aparèixer independentment de la intel·ligència de l'individu, el seu nivell cultural i la seva capacitat per raonar. I les falàcies resultants poden ser desastroses doncs animades per l'esperit destructor les masses no s'aturen davant la fàcil obtenció de beneficis resultant de l'opressió de les minories o de l'odi col·lectiu com a forma d'unió comunitària dominant.

Albert Einstein va expressar això, en el context de la segona guerra mundial, amb la següent cita que és aplicable a les diferents societats civilitzades que han estat portades pels prejudicis: "El crim comès pels alemanys és el més abominable que recorda la història de les trucades nacions civilitzades . La conducta dels intel·lectuals alemanys-com a grup-no va ser millor que la de la multitud. Fins i tot ara no hi ha cap signe de penediment o de desig real de reparar el que es pugui després de tan gegantins assassinats. "^[2]

Les persones esperonades i cegues per aquests prejudicis evolutius no s'aturen a raonar críticamentaixò, a igualar-se en un experiment mental sense prejudici amb els exposats (empatia) o comprovar de manera científica les afirmacions (mètode científic per rebutjar els prejudicis i aproximar-se a la veritat). És més fàcil deixar-se portar pels propis prejudicis interns que ens diuen que estem en el correcte (tret evolutiu dels prejudicis) d'acceptar verificar la veritat. Per a les persones sumides en els seus prejudicis, la veritat és de qui la sent (vegeu intuïció sentit evolutiu) i no de qui raonadament la argumenta.

"Els egipcis tractaven de bàrbars a tots els pobles que no parlaven la llengua". Maliciosament,Heròdot d'Halicarnàs, aquest patrici grec de la primera meitat del segle V aC, va consagrar tot un capítol del seu Història , tot un "logos", a mostrar com els grecs van rebre de Egipte seus déus i els seus avantpassats, la seva ciència i la seva saviesa, torna als grecs aquest terme de "bàrbars" que aquests aplicaven justament a tots els que no parlaven la llengua. Per molt orgullós que estigui de ser hel·lènic, el "pare de la història" evita així davant dels nostres ulls l'aparença d'un racisme.^[3]

Els grecs estaven al seu torn, molt segurs de la seva superioritat sobre els no grecs, i de la superioritat de civilització i de llengua es pot passar còmodament a la de "raça". No obstant això, aquest pas no es va donar. Tot i convençuts del valor més alt i de l'originalitat de la seva manera de vida, de la seva cultura, no veien en això la prova d'una superioritat eterna, "essencial". Tucídides, en les trenta pàgines que obren La guerra del Peloponès (se les anomena "L'arqueologia") reuneix diversos exemples dels que es pot treure en conclusió que els bàrbars són pobles amb retard certes, però en vies de desenvolupament. Per tant, no es pot parlar d'un racisme hel·lè.

Roma barreja i funda, en la seva població cosmopolita, les races heterogènies del món que va conquerir-diu A Aymard a Roma i el seu imperi-. La posteritat dels vencedors es confon amb la dels vençuts. I aquesta ètnica s'acompanya inevitablement amb una fusió moral. Menys espectacular i menys precipitat, però potser més eficaç encara perquè no està limitat només a la capital, un fenomen anàleg es produeix a les províncies. No obstant això, aquesta llavor cosmopolita no floreix en totes les províncies.^[3]

Més tard amb les monarquies hel·lenístiques, en el temps de la dominació romana, les coses van a complicar de manera contradictòria. A Egipte, els làgides van evitar, hel·lenitzar per raons en gran part financeres. Limitar la helenització i per tant la cultura no va fluir el que va dividir la societat. En limitar, els grecs que es van instal·lar allà es van mostrar molt gelosos dels seus privilegis. A Alexandria és on es veuen millor les conseqüències d'aquesta doble política. La prohibició de casaments entre grecs i indígenes, la divisió de la població en grups amb estatus jurídics desiguals fundats sobre l'origen ètnic, faciliten, en aquesta ciutat en plena expansió demogràfica i comercial serioses confusions.

Hi ha diferents formes del racisme a Occident, no perquè aquesta regió del món tingui el monopoli del prejudici, sinó perquè és "a la civilització occidental on el fenomen va prendre les formes més virulentes i 'refinades '; on no només es va matar, linxa i torturar en nom de la raça, sinó que es van justificar aquests crims amb' teories 'de aparença científica ". Hi ha estructures socioeconòmiques que sostenen aquest fenomen, i hi ha dues manifestacions clàssiques: antisemitisme i racisme colonial.^[3] Els nazi s en el seu propaganda aclamar la cultura grega clàssica i també de la cultura romana com a precursors de la raça ària i de la fundació germànic europea. Aquesta distorsió intencionada es tracta d'un error històric fonamental. La paraula ària prové del sànscrit una llengua persa i indú que es va usar per designar els noble s perses i indis . Així mateix, amb freqüència en pel·lícules històriques distorsionen l'aparença i costums de grec s, roma ens i egipcis per transmetre idees més modernes i estàndards d'aparença europeus que facin el producte més comercial. Exemple: Alexandre el Gran no era ros. Anàlisi de color d'estàtues, pintures i més tard delADN dels faraons egipcis mostren que hi va haver faraons negres per exemple Piy, Paanje, Taharqa. Així mateix, les classes socials no s'estratifiquen tant per raça sinó per estatus social. Per exemple, Salomó d'Israel tenia ulls clars i pell blanca i no va cridar l'atenció que prengués com a esposa a la reina de Saba que era negra. Els grecs al seu torn, consideraven als Europeus com a pobles endarrerits. Grecs i romans tenien aparença fonamentalment mediterrània, és a dir, una pell més fosca que la nòrdica.^[4]

Biaix actor-observador: És la tendència a explicar els comportaments individuals dels altres emfatitzant la influència de la seva personalitat i desestimar la influència externa de la seva situació. Això va associat a la tendència oposada o actor quan s'observa un mateix en què les explicacions als propis comportaments es realitzen emfatitzant la meva situació personal o agents externs i la desestimació de la influència de la pròpia personalitat. Aquest biaix sol confondre amb el biaix de correspondència).

Efecte de sobreatribució, biaix de correspondència o error fonamental d'atribució: És la tendència o disposició de la gent a sobre-dimensionar els motius personals interns a l'hora d'explicar un comportament observat en altres persones, donant poc pes per contra a motius externs com el rol o la situació, per aquest mateix comportament. La gent tendeix a obviar els motius externs i creu més i fins i tot amplifica els motius genètics o de caràcter interns. Quan les persones pensen en si mateixes atribueixen el seu èxit a una qualitat personal (intel·ligència, bondat, força, caràcter) i els seus fracassos a circumstàncies externes (mala sort, desavantatge, manies). D'altra banda, quan la gent pensa en d'altres, atribueixen els encerts dels altres a circumstàncies externes (va tenir sort, va tenir avantatge) i els errors a debilitats o característiques internes (té molt caràcter, el no és prou forta, intel·ligent).

Efecte Forero (o efecte Barnum, en honor al circ PT Barnum): és la tendència de la gent a donar una alta nota de precisió o assentir i confirmar la fidelitat de les descripcions que d' seva personalitat es facin quan aquestes estan fetes a mida i específicament per a elles. En realitat, aquestes descripcions de la personalitat són vagues i prou generals com per ser aplicades a un ampli espectre de la societat.

Per exemple, els horòscop s, cartes astrals i quiromància, etc.

Desviació o biaix egocèntric: Passa quan les persones es donen més responsabilitat a elles mateixes, pels resultats d'una acció conjunta, que un observador extern. Aquest efecte pot donar-se tant per als beneficis com per als errors d'una acció.

Efecte de fals consens: És la tendència d'algunes persones a sobreestimar el grau en el qual els altres coincideixen o estan d'acord amb ells. Les persones canvien ràpidament les seves pròpies opinions, creences i predileccions per semblar més acords o en sintonia amb el públic general. Com els membres d'un grup arriben a un consens i rarament troben persones que dissenteixin, tendeixen a creure que tothom pensa de la mateixa manera.

Efecte halo: És la capacitat d'un individu per modificar la percepció o avaluació que els altres tenen de les altres qualitats personals a través d'una qualitat específica. Un individu és capaç de traslladar la percepció que tenen els altres de les seves qualitats positives o negatives des d'un àrea de la personalitat a una altra a través d'una única capacitat que arrossega les altres. Vegeu també Estereotip d'atractiu físic. En breu, una persona que és bona en X és normalment considerada, amb prejudici, a ser també bona en I fins i tot si els dos tòpics no estan relacionats, això és l'anomenat efecte halo. Moltes marques comercials utilitzen el poder de la marca o el seu efecte halo per vendre altres productes.

Il·lusió d'entesa asimètric: És un prejudici que implica el fet que la gent percep el seu coneixement dels altres com a superior i més precís al coneixement que tenen els altres sobre ells mateixos. De la mateixa manera, les persones tendeixen a creure que es coneixen millor a si mateixes que el que les seves parelles o iguals es coneixen a si mateixos oa ells.

Il·lusió de transparència: És la tendència per a algunes persones a sobreestimar el grau en què el seu estat mental personal és conegut per altres. Aquest biaix és similar encara que invers a la Il·lusió d'entesa asimètric però la il·lusió de transparència és més prominent en les persones que tenen una relació personal.

Prejudici de pertinença al grup o prejudici de soci: És la tendència de les persones a tractar de manera preferent als que perceben com a membres del seu propi grup.

Fenomen del món just: És la tendència prejudicis de algunes persones a percebre que el món és just i per tant les persones reben el que es mereixen. Aquesta tendència també es dóna en la il·lusió de pensar que les persones rebran amb el temps el que es mereixen. Estudis mostren que aquells que creuen en un món just tenen més probabilitat a creure que les víctimes violades han hagut comportar-se de manera seductora, les dones maltractades van haver de merèixer els cops, que les persones malaltes s'han causat la seva malaltia amb els seus actes o que els pobres s'han buscat la seva pobresa, sobretot perquè el món és just i posa a cadascú al seu lloc. Una versió d'aquesta fal làcia és que el temps posa a cadascú al seu lloc. El temps fa més probable que hi hagi interaccions amb aquesta persona però no impliquen que aquestes interaccions en un món just hagin de premiar o condemnar.

Efecte del llac Wobegon o efecte millor que la mitjana: És la tendència humana a descriure de manera afalagadora o aduladora, comunicar bondats de si mateix i pensar que es troba per sobre de la mitjana en intel·ligència, força o altres qualitats . El nom ve d'un poble fictici d'una sèrie de ràdio A Prairie Home Companion . Vegeu Efecte superconfianza o Efecte pitjor que la mitjana.

Prejudici de etiquetatge o prejudici de classes: És un tipus de prejudici cultural que es produeix quan una etiqueta o senyal de diferenciació està disponible o és visible per a descriure alguna cosa que introdueix una diferència en la nostra habilitat física, cultural o personal que alguns fins i tot poden aprofitar i que no té per què existir. Ex: «El meu amic té pell negra. Llavors ha de tenir cabells arrissats "o" portes una samarreta del grup de rock metàl·lic Metallica, llavors cal ser un metaler »(Vegeu estereotip si biaix de confirmació).

Prejudici d'homogeneïtat dels altres: Els individus veuen els membres del seu grup com més variats, diferents i rics en contrastos que els pertanyents a altres grups, els quals són considerats homogenis i iguals entre si.

Biaix de projecció: És la tendència inconscient a assumir que els altres comparteixen el mateix o pensaments, creences, valors o postures semblants a les nostres.

Biaix d'autoservei: És la tendència d'algunes persones a errar en la seva observació i ignorar proves o fets en contra de la postura que defensen. També reclamen major responsabilitat en els encerts i èxits que en els errors. A més, pel que fa apareix informació ambigua la interpreten d'una manera que beneficia els seus interessos.

Biaix de impredictibilitat pròpia: És la tendència d'algunes persones a veure's ells mateixos com relativament variables i impredictibles en termes de la seva personalitat, comportament i estat d'ànim mentre que veuen el dels altres com a molt més predictible en qualsevol situació . Aquestbiaix atributiu té un important paper en la formació i manteniment dels estereotip si prejudici s.

Profecia autorealitzada: És una predicció que, de ser realitzada o enunciada, realment causa que aquesta es converteixi en realitat. VegeuPigmalió i Efecte Pigmalió, on els estudiants produeixen millors resultats pel simple fet que això és el que s'espera d'ells. Vegeu també Efecte de subjecte expectant o efecte placebo.

Aplicació dels prejudicis: les fal·làcies lògiques

Cavall de Troia utilitzat en la pel·lículaTroia (2004). Si es nega l'antecedent, llavors es negarà també la conseqüència.

La fal·làcia lògica és una manera o patró de raonament que sempre o gairebé sempre condueix a un argument incorrecte. Això és degut a un defecte en l'estructura de l'argument que el condueix a que aquest sigui invàlid. Les fal·làcies lògiques solen aprofitar-se dels prejudicis o biaixos cognitius per semblar lògiques. Canviant de vegades, l'error inconscient o involuntari per una manipulació deliberada. Per això, les falàcies lògiques són els mecanismes automàtics més comuns per posar en pràctica els biaixos cognitius. Algunes importants fal·làcies lògiques que fan servir els biaixos cognitius es mostren a continuació. Vegeu també control social,control mental, propaganda, rentat de cervell.

[modifica]Fal·làcies formals

Argument de la fal·làcia o ad lògicament: assumeix que si un argument és una fal·làcia llavors la seva conclusió ha de ser forçosament falsa. Una fal·làcia lògica no és necessàriament errònia en la seva conclusió, encara que sí ho és en el raonament que l'ha portat a aquesta conclusió. És a dir, encara que l'estructura de raonament pugui ser fal·laç per la seva construcció o per les seves premisses, la conclusió pot arribar a ser fortuïtament correcta. Exemple: «Els objectes cauen perquè hi ha àngels que els empenyen cap avall». L'afirmació «els objectes cauen», és certa, encara que, no hi ha un argument vàlid per a acceptar la premissa de l'existència dels àngels i tampoc que aquests empenyin els objectes.

Confirmació sistemàtica o afirmació de la conseqüència: En poques paraules, la confirmació sistemàtica, és l'equivalent lògic a assumir la veritat necessària que el contrari també ho és. És anomenada així perquè erròniament es conclou que el segon terme d'una premissa conseqüent estableix també la veritat de la seva antecessora. Si es demostra que P llavors Q, llavors erròniament es pot deduir que si Q llavors P portant-nos a aquesta fal·làcia, que es recolza en el biaix de simetria.

Exemple: si estic dormit tinc els ulls tancats, llavors si tinc els ulls tancats he d'estar dormit.

Negació de l'antecedent o implicació vàcua: És una fal·làcia lògica amb semblances amb l'argument de la fal·làcia. En aquest cas si P llavors Q si nego P llavors tampoc Q (es nega Q). Aquesta fal·làcia diu que si es neguen els antecedents llavors es negarà també la conseqüència.

Exemple: «Si estic adormit tinc els ulls tancats, però si estic despert he d'estar amb els ulls oberts» «Si no ho dic no em critiquen, de manera que si ho dic em criticaran». Una cosa que no ha de ser necessàriament cert. Una altra vegada s'aplica el biaix de simetria o il·lusió de sèrie.

Fal·làcies per generalització d'inducció errònia

En lògica, es designa com inducció a un tipus de raonament que va del particular al general (concepció clàssica) o bé a un tipus de raonament on s'obtenen conclusions tan sols probables (concepció més moderna). La inducció matemàtica és un cas especial, on es va del particular al general i, però, s'obté una conclusió necessària. Típicament, el raonament inductiu es contraposa al raonament deductiu, que va del general al particular i les seves conclusions són necessàries (vegeu raonament inductiu).

Mostra esbiaixada: És una mostra que ha estat falsament considerada com la típica d'una població de la qual ha estat presa.

Exemple: Algú pot dir «A tothom li va agradar la pel·lícula" sense esmentar que «tot el món» va ser ell i tres dels seus companys, o un grup que són fans de l'artista. Els sondejos en línia i les mostres per trucades voluntàries són un tipus particular d'aquest error, perquè les mostres estan implícitament preseleccionades o autoselecció. En el millor dels casos, això significa que les persones que es preocupen més sobre l'assumpte respondran o opinaran i en el pitjor dels casos, només aquelles que sintonitzin una ràdio particular, un diari particular o una llista política.

Fal·làcia del centre d'atenció: Es produeix quan una persona sense criteri assumeix que tots els membres o casos d'un cert grup, classe o tipus són com aquests pocs en el punt de mira, que reben la major atenció o quota d'atenció dels mitjans. Aquesta línia de raonament és fal·laç i condueix als tòpics. Si els mitjans publiciten a un assassí en sèrie d'una població no vol dir que tots els membres de la població siguin assassins.

Fal·làcia de la veritat a mitges: Les veritats a mitges són frases enganyoses i falses, que inclouen algun element de veritat. Les frases poden ser parcialment veritat, la frase poden ser fins i tot veritat però no tota la veritat del conjunt el que produeix un engany provocat per defecte. Poden incloure alguns elements enganyosos com signes de puntuació, especialment si s'intenta enganyar, evadir la culpa o mal interpretar la veritat. El propòsit de les mitges veritats o veritats a mitges és fer semblar una cosa que només és una creença com un coneixement o veritat absoluta. D'acord amb la teoria de coneixement de creença de veritat justificada o problema de la justificació, per saber si una determinada proposició és vertadera, un ha no només creure en la veritable i important proposició sinó també ha de tenir una bona raó o argument s per fer-ho. Una veritat a mitges entabana al receptor presentant una cosa que és creïble i utilitzant aquests aspectes de la idea que poden ser demostrats veritables com a bona raó per creure que la idea o declaració sencera és veritable. Una persona enganyada per una veritat a mitges podrà considerar la proposició o declaració com una veritat absoluta i actuar en conseqüència. En política, les veritats a mitges són una part integral de les democràcies representatives o parlamentàries. La reputació d'un candidat polític podrà ser irremeiablement danyada si ell o ella és exposat com mentider, així un complex estil de llenguatge ha evolucionat per minimitzar les probabilitats que passi això. Si algú no ha dit alguna cosa, llavors ells no podran acusar-lo de mentir. En conseqüència els polítics s'han convertit en un conjunt en el qual les mitges veritats abunden i són esperades, danyant la credibilitat del conjunt.

Exemple: «El sol es posa per l'oest». Aquesta és una veritat a mitges perquè encara que en la major part del món això és així no passa en els pols en què durant uns mesos el sol ni tan sols arriba a posar-se. De fet, el Sol ni tan sols es posa, perquè no és el que es mou sinó que és el moviment rotatori de la Terra el que produeix aquest efecte. Per això, si es tractés com una veritat absoluta diguem per a navegació podria passar un desastre.

Generalització precipitada o fal·làcia d'estadística insuficient o fal·làcia de mostres insuficients, llei dels petits nombres, inducció precipitada, fal·làcia del fet aïllat, o secundum quid: És una fal·làcia lògica en què s'arriba a una generalització induïda basada en molt poques evidències.

Exemple: «M'encanta aquesta cançó, per tant m'agradarà també tot l'àlbum en el qual està». És una falàcia perquè l'àlbum pot no ser tan bo com la cançó escoltada.

Falsa vivència o vivència desorientadora: és una fal·làcia lògica que utilitza la descripció d'un esdeveniment en extrem detall-fins i tot si aquest és un succés excepcional i molt poc probable-per convèncer algú que hi ha un problema. Encara que la vivència sigui falsa o vertadera i no tingui cap fonament lògic (és a dir, encara que sigui un disbarat) pot tenir un gran poder i efecte psicològic a causa del biaix cognitiu anomenat disponibilitat heurística o en anglès availability heuristic. La fal·làcia no resideix en la història mateixa, la qual, podria arribar a ser certa, sinó en l'efecte de gran distorsió probabilística o biaix que es produeix en el receptor en relació a l'abast, importància i rellevància amb la decisió a prendre. Aquesta distorsió o biaix que es desencadena en el cervell és un mecanisme poderós produït pels biaixos cognitius tendència de risc zero, aversió de pèrdua i efecte l'últim esdeveniment quan es apel a la por. Vegeu també programació neurolingüística i la veritat en la PNL. En entorns comercials i de màrqueting s'usa amb freqüència aquesta fal·làcia generant el que s'anomena FUD, Fear, uncertainty and doubt que és l'acrònim en anglès de por, incertesa i dubte. La Falsa vivència és anomenada també crítica destructiva. La millor manera de fer-li front és ignorant aquest tipus de crítiques que són falses, exagerades i estèrils en tant que no ajuden a millorar i només tracten de soscavar la brillantor o qualitats d'un tema en concret. Si és possible s'ha d'aportar raons per aclarir la veritable probabilitat de la falsa vivència. Moltes empreses recorren a la fal·làcia de l'ull per ull i fan també FUD. Però això produeix errors en increment que al final perjudiquen el creixement. En aquests casos el millor és fer simplement el correcte en funció de les crítiques constructives basades en arguments sòlids i ignorar les basades en anècdotes i sense arguments. Exemple: Pedro diu «Crec que deixaré els esports de risc ara que tinc nens. Crec que em passaré al golf ». Juan respon: «Jo no faria això. Recordes a Javi? Ell estava jugant a golf quan li atropellar amb el cotxe que transporta els pals. Es va trencar una cama i va rodar fins colpejar-se el cap. Va estar a l'hospital durant una setmana i encara coixeja. Jo seguiria fent parapent ».

Exemple: El partit X pretén aprovar la llei I sobre el perillós que és pujar als ponts. Llavors, el diari o mitjà M presenta abans de la votació una sèrie de notícies extremes, sobre nens que han caigut dels ponts. La població espantada per la possibilitat que els nens caiguin dels ponts aprova moralment la decisió del partit de prohibir pujar als ponts.

Fal·làcia acord de ple: consisteix en assumir que les coses que sovint han estat agrupades per tradició o cultura en un conjunt haurien d'estar sempre agrupades d'aquesta manera. Aquesta fal·làcia és molt usual en els arguments polítics: «El meu oponent és un conservador que va votar en contra dels alts impostos i l'assistència pública, per tant el també s'oposarà al control d'armes i l'avortament». Mentre aquestes quatre posicions estan normalment agrupades en la paraula «conservador» en la política espanyola, no hi ha realment cap raó per pensar que algú que segueix una idea agrupada en aquest grup hagi de seguir les altres.

Fals dilema o falsa dicotomia o falsa bifurcació: Implica una situació en la qual només dos punts de vista són sospesats com les úniques opcions, quan, en realitat, hi ha una o més opcions que no han estat considerades. Les dues alternatives presentades solen ser, encara que no sempre, els punts extrems de l'espectre d'idees. En lloc d'aquesta extrema simplificació i pensament desitjat, seria més apropiat considerar tot l'espectre d'opcions com en la lògica difusa. Vegeu biaix de simetria per entendre les seves causes.

Proveu amb exemple o generalització inapropiada o Accident (fal·làcia): És una fal·làcia lògica on un o més exemples es diu «proven» un cas més general. Aquesta fal·làcia té l'estructura següent: Sé que el cas X de tots els X fa o té la propietat P, llavors tot X té la propietat P.

Exemple: «He vist homes (Pere i Joan) jugar bé al futbol, per tant tots els homes juguen bé al futbol". Vegeu l'article «fal·làcia acord de ple" ogeneralització precipitada. Totes les citades són falàcies de generalització les quals es poden agrupar dins d'una de les tretze falàcies identificades per Aristòtil, la fal·làcia de destrucció de l'excepció o accident (fal·làcia) a dict simplicité ad dictum secundum quid . Exemple: 1) Tallar a persones amb ganivets és un crim [encara que en alguns casos això no és cert, és permissible, per exemple, en defensa pròpia], 2) els cirurgians tallen a les persones amb ganivets, 3) els cirurgians són criminals .

Fal·làcies de causa informal o causa qüestionable

Les falàcies de causa informal, causa qüestionable o fal·làcia causal o non causa pro causa ('sense motiu per a la causa') o causa falsa, són falàcies informals on una causa és identificada de manera incorrecta.

§  Cum hoc, ergo propter hoc

§  Fal·làcia de la causa simple

§  Circularitat entre causa i conseqüència

§  Petició de principi

§  Post hoc, ergo propter hoc

§  Non sequitur

§  Fal·làcia de la regressió

§  Fal·làcia del franctirador

§  Fal·làcia de direcció incorrecta

§  Argumentum ad consequentiam

§  Argumentum ad baculum

§  Fal·làcia del punt mig

§  Recurs de probabilitat

Cum hoc, ergo propter hoc: o la correlació o relació entre dos implica que un és causa i un altre efecte, que afirma que dos esdeveniments que ocorren al mateix temps tenen necessàriament una relació causa-efecte. S'expressa de la següent manera: si s'escau A i correlacionadament després passa B llavors A ha causat a B. Aquesta fal·làcia fa una conclusió prematura de la causalitat fins i tot sense evidències que la suporten. Això és una fal·làcia lògica perquè encara que probable hi ha almenys quatre possibilitats; 1. que B sigui la causa d'A, 2. que hi hagi un tercer factor desconegut que sigui realment la causa de la relació entre A i B, 3. que la relació sigui tan complexa i nombrosa que els fets siguin simples coincidències i 4. que B sigui la causa de A i al mateix temps A sigui la de B, és a dir, que estiguin d'acord, que sigui una relació sinèrgica o simbiòtica on la unió catalitza els efectes que s'observen.

Exemple: Recerca científica afirmen que les persones que usen marihuana (A) tenen una major ascendència en desordres psiquiàtrics (B) comparats amb els que no la prenen. Només amb aquesta relació no es pot afirmar que A causa B, ja que també pot ser que B causi A, causa de l'efecte relaxant o també pot ser que es donin les dues a la vegada o hi hagi un tercer factor desconegut. Existeixen mètodes per determinar causes. El filòsof David Hume argumentava que la causalitat no pot ser percebuda i per tant no es pot conèixer o provar, i en el seu lloc només es pot percebre la correlació. No obstant això, va argumentar que es pot seguir el mètode científic per, almenys, rebutjar les causes errònies. És a dir, provar experimentalment la veracitat d'un fet de manera rigorosa fins a trobar un contra exemple o excepció.

Fal·làcia de la causa simple o efecte conjuntiu o relació espúria: Aquesta fal·làcia lògica de causalitat passa quan s'assumeix que existeix només una simple causa per un resultat quan en realitat hi pot haver un conjunt específic o suficient de causes que l'hagin provocat. En aquesta fal làcia lògica dos successos sense connexió lògica, es relacionen causal i incorrectament causa d'un tercer succés o factor desconegut anomenat factor desorientador o variable amagada que els provoca. La relació espúria dóna impressió de fortalesa i lligam forta entre dos esdeveniments que és invàlida quan és examinada objectivament. Vegeu la navalla d'Occam que en la seva aplicació pot crear una relació espúriaa causa del desconeixement d'un factor més senzill. Aquesta sobresimplificació és un cas específic de fals dilema on altres possibilitats són ignorades.

Exemple: Suposem que quan hi ha major índex de desmais per calor pugen les vendes de refrescos, molts assenyalarien que les sufocacions són l'única causa, però la pujada de vendes va poder haver estat deguda a altres factors com un millor màrqueting, un major temps lliure, una determinada onada de calor, una baixada de preus o l'arribada de l'estiu que seria una possible causa de les dues. En definitiva un factor o un conjunt ignorat o desconegut de factors són els que en realitat fan que es produeixi.

Circularitat entre causa i conseqüència: És una fal·làcia lògica on la conseqüència d'un determinat fenomen és cridada a ser també la causa principal. Això és conegut com la fal·làcia l'ou o la gallina que fa referència al dilema de causalitat que sorgeix de l'expressió «què va ser primer, la gallina o l'ou?». Com que l'ou i la gallina es creen recíprocament en certes circumstàncies la resposta és ambigua. Vegeu també Trampa-22 (llibre). Una trampa que pugui resumir d'aquesta manera: "si surt cara guanyo jo, si surt creu perds tu". Veient-se de perdre tu i guanyar jo és el mateix, s'observa que guanyar jo produirà dues cares i dues cares produeixen al seu torn que jo guanyi i per tant no hi ha llibertat de moviment i circularitat.

Exemple: Una circularitat en causa conseqüència molt coneguda es troba en que un no pot obtenir un treball sense experiència però no pot adquirir experiència sense una feina. És a dir, l'experiència causa el treball però el treball també causa l'experiència. L'única manera d'accedir a aquests cercles és la transició progressiva o evolutiva definint de manera més àmplia algun dels factors o acceptant excepcions (o mutacions). Si s'amplia el concepte del treball de manera que l'experiència es pugui guanyar d'una cosa que no hagi de ser estrictament treball o si s'amplia el concepte de l'experiència en el qual encara que es tinguin coneixements aquests no tenen res a veure amb el treball en qüestió o amb l'estricta definició d'experiència que s'exigeix per a ell.

Un cas semblant s'ha donat alguna vegada amb els immigrants, als quals es demana un permís de treball per treballar i un treball per obtenir el permís de treball.

No pot entrar en aquest lloc perquè vostè no havia entrat abans.

Petició de principi o petitio principii o petició de principi o fe d'origen: És una fal·làcia que passa quan la proposició a ser provada s'inclou implícitament o explícitament entre les premisses originals. Vegeu també Tautologia i fal·làcia de les moltes preguntes.

Exemple: Per a provar falaçment que Pau diu la veritat argumentaris de la manera dient que: Quan Pau parla no menteix i que per tant, quan està parlant Pau, està dient la veritat. En una lògica bivalent, amb tertium exclusum, premissa i conclusió estan afirmant la mateixa veritat, que no menteix o, el que és el mateix, que en ambdós casos diu la veritat. La fal·làcia és més útil quan té una longitud adequada com per fer oblidar al receptor que la conclusió ja va ser admesa com a premissa.

Exemple: En un debat sobre l'avortament, per qualificar-legalment es fa servir la següent construcció. «L'avortament és un acte injustificat de donar mort a una persona» (Noteu que aquesta premissa ja és de per si la qualificació de l'avortament i que una vegada acceptada aquesta no hauria altra conclusió possible perquè la conclusió i aquesta premissa és la mateixa). Després ve el raonament lògic «matar una persona és un assassinat» i «un assassinat és il legal». «Per tant, l'avortament hauria de ser il legal». La fal·làcia és que no s'ha argumentat absolutament res encara que aparentment s'hagi seguit un ordre lògic. Només s'ha mostrat el desenvolupament lògic en el cas de considerar la primera premissa com a veritat. Però no s'ha justificat, amb arguments, la raó per la qual s'ha de considerar aquesta com veritat. L'únic que s'ha demostrat de manera lògica és que en el cas hipotètic que l'avortament fos considerat la mort d'un ésser humà llavors seria il legal. Aquesta fal·làcia es tracta del cas general de la fal·làcia de les moltes preguntes on es pressuposen certes coses que es volen provar o comunicar com certes pel sol fet de dir-les. Perquè la gent no caigui en aquesta fal·làcia l'idoni seria no contestar així no es dóna informació extra sobre la teva postura o la resposta ha de tenir una negació activa. Aquesta fal·làcia és molt útil en debat s quan s'usa en un públic voluble i no atent. La fal·làcia és més útil quan té una longitud adequada com per fer oblidar al receptor que es partia d'una premissa de fe, suposada o sobreentesa sense cap tipus d'argument que la suport.

Exemple: 1) Pere, has estat infidel a Maria, 2) la religió diu que la infidelitat és un pecat carnal, 3) el pecat carnal es comet quan comets un acte impur amb una altra dona; 4) cometre un acte impur amb una altra dona vol dir que vas ser infidel a la teva parella; 5) Per tant, Pere, no neguis que has estat infidel a Maria.

Post hoc, ergo propter hoc o post hoc o correlació coincident o causa falsa o non sequitur ('no li segueix' en llatí): És una expressió llatina que vol dir « després d'això, després a conseqüència d'això »és un tipus de fal·làcia que assumeix que si un esdeveniment succeeix després d'un altre, el segon és conseqüència del primer. És veritat que una causa es produeix abans d'un efecte però la fal·làcia ve de treure una conclusió basant-se només en l'ordre dels esdeveniments. És a dir, no sempre és veritat que el primer esdeveniment va produir el segon esdeveniment. Aquesta línia de raonament és la base per a moltes creences supersticioses i de pensament màgic. Vegeu teoria del dòmino o també cum hoc, ergo propter hoc que no fa èmfasi en l'ordre encara que sí en la correlació de dues successos.

Exemple: "He resat perquè et curaràs. T'has curat. Perquè després diguin que resar no funciona." Es comet la fal làcia en deduir causa efecte de dos fets tan sols considerant la successió d'esdeveniments. No obstant això, la causalitat no pot ser simplificada perquè hi ha molts altres factors, variables desconegudes i explicacions que van poder generar l'efecte. David Hume fins i tot argumentava que la causalitat és impossible de discernir però que és possible utilitzar el mètode científic per poder rebutjar les falses hipòtesis.

Non sequitur: Les raons donades per suportar una afirmació són irrellevants o no relacionades.

Exemple: «Tinc por a l'aigua, així que el meu esport serà el salt de pont" o "m'agrada conduir per això em compro un Toyota». En qualsevol dels casos fer salt de pont o comprar un Toyota no depèn directament de la raó donada ja que hi ha molts més cotxes o esports que s'han descartat sense que la raó donada sigui rellevant, pot produir auto-engany per no aclarir els veritables motius pels quals es pren una decisió. Una manera d'aclarir aquesta fal làcia és reorganitzant l'argument per posar la raó i la conclusió de manera que la incongruència es faci evident.

Exemple: «M'agrada conduir i per això em compro un Toyota»; reordenant: «Em compro un Toyota perquè m'agrada conduir», cosa que podria ser cert o no però que segurament no era el que es pretenia dir quan s'especificava un Toyota.

Exemple: «Estem a Espanya així que passarem calor». Reordenant: «Passarem calor perquè estem a Espanya».

Exemple: «M'agraden els avions per això faig paracaigudisme». Reordenant: «Faig paracaigudisme perquè m'agraden els avions».

Exemple: «Ella no té fills per això no estic d'acord amb les pràctiques educatives de la professora». Reordenant: «No estic d'acord amb la professora perquè ella no té fills».

Fal·làcia de la regressió o del retrocés: És una [fal·làcia lògica] en la qual s'assumeix una causa on no existeix. Aquest tipus de fal·làcia és un cas especial de la fal·làcia Post hoc, ergo propter hoc . Aquesta fal·làcia s'anomena de retrocés perquè es produeix quan s'associa una causa simple a la desaparició o retrocés d'un factor. Condueix a les supersticions i al pensament màgic.

Exemple: «No som del seu gust, quan arribem al bar tots es van anar».

També, «és culpa meva perquè des que vaig decidir invertir en borsa, aquesta ha començat a baixar o els preus han baixat». L'explicació es troba en el biaix cognitiu efecte l'últim esdeveniment i en la tendència de les persones a prendre decisions quan les coses estan només en la cúspide o variància més positiva així quan aquestes es normalitzen a la mitjana associen la causa a la seva acció. La següent frase resumeix el procés a la borsa: "El pànic causa que benes a la baixada i la cobdícia que compris prop del cim." de S Weinstein.

Fal·làcia del franctirador: És una fal·làcia lògica on la informació que no té cap relació és interpretada, manipulada o maquillada fins que aquesta aparegui tenir un sentit. El nom ve d'un tirador que va disparar aleatòriament diversos trets un graner i després va pintar una diana centrada en cada un dels trets per autoproclamar franctirador. Té a veure amb el biaix cognitiu Il·lusió de sèrie on les persones tendeixen a veure patrons on només hi ha números aleatoris. Aquesta fal·làcia no s'aplica quan un té una predicció o una hipòtesi particular abans d'observar les dades. Un podria tenir una teoria de com hauria de comportar alguna cosa o el patró que ha de seguir alguna cosa i comprovar mitjançant proves empíriques o dades que de fet és així (mètode científic). Alternativament, es poden prendre les dades observades per construir una hipòtesi tal com fa el franctirador però després cal assajar la hipòtesi amb noves dades. Vegeu test d'hipòtesis. Un no pot utilitzar la mateixa informació per a construir i després assajar o testar la hipòtesi ja que incorreria en la fal·làcia del franctirador.

Fal·làcia de direcció incorrecta: És una fal·làcia lògica de causa en la qual la causa i l'efecte estan intercanviats. La causa passa a ser l'efecte i viceversa. És un tipus especial de la fal·làcia cum hoc, ergo propter hoc o també de fals dilema.

Exemple: Les companyies de tabac van suggerir que el càncer feia que la gent fumés per alleujar els dolors per explicar l'alta correlació entre ells. O també la gent de l'edat mitjana pensava que els polls eren bons perquè no es veien en la gent malalta. Els polls en realitat podien provocar la malaltia i el factor desconegut o la veritable causa que no es veiessin quan la malaltia era visible va ser que els polls són molt sensibles a la febre o les altes temperatures.

Argumentum ad consequentiam o argument dirigit a les conseqüències: És un argument que conclou que una premissa (típicament una creença) és vertadera o falsa basant-se en si aquesta condueix a una conseqüència desitjable o indesitjable. És una fal làcia perquè basar la veracitat d'una afirmació en les conseqüències no fa a la premissa més real o veritable. Així mateix, categoritzar les conseqüències com desitjables o indesitjables és intrínsecament una acció subjectiva al punt de vista de l'observador i no a la veritat dels fets. Fins i tot si la premissa ha estat independentment provada, i entra en joc un tercer factor (1: premissa, 2: argument, 3: acció) com és l'acció a prendre per evitar o afavorir una conseqüència, la conseqüència en si mateixa no pot justificar cap acció determinada sinó els arguments que justifiquin la relació existent entre l'acció i la consecució. L'elecció de l'acció, per tant, és un pas posterior i separat de les premisses i té més a veure amb l'argumentació d'associar una futura acció amb una conseqüència. Vegeu també conseqüencialisme, Efecte dòmino.

«El president no ha robat fons de l'Estat, perquè si ho hagués fet, hauria perdut les eleccions».

«Déu ha d'existir, perquè si no existís no hauria moral i el món seria horrible».

«El jugador va fer tot el que va poder, perquè sinó no haguéssim guanyat el partit».

Argumentum ad baculum o argument dirigit al bastó o al comandament o argument per la força: És un argument on la força, coacció o amenaça de força és donada com a justificació per a una conclusió. És un cas especial negatiu del argumentum ad consequentiam . Aquest tipus de fal·làcia es dóna en els casos en què es dubta a intervenir o no, en un conflicte. Aquesta fal·làcia es produeix perquè s'assumeix la premissa com veritable pel fet que la conseqüència d'aquesta premissa és molt negativa per a ser ignorada o rebutjada. Aquesta conseqüència negativa justifica qualsevol intervenció per canviar les conseqüències assumint com a veritat les premisses originals. No obstant això, encara que aquestes decisions preventives prèvies, modifiquen forçosament les predites i subjectives conseqüències, no aclareixen la necessitat d'actuar o no asseguren la veritat de les premisses en les mateixes. La por a les conseqüències no pot ser el motor de cap decisió ni és capaç per si mateix de fer més veraç una possibilitat.

Exemple: «l'Iraq té armes de destrucció massiva. Com això pot provocar una guerra molt perillosa ha de ser veritat i per tant és necessària una intervenció ».

Exemple: «Has de creure en Déu, perquè si no ho fas aniràs a l'infern». L'única manera de saber la veracitat d'una afirmació és basant-se en els arguments que la recolzin. La intervenció, és una manera específica de resolució, és també una acció que és independent de la veracitat de l'afirmació i té més a veure amb la intel·ligència per discernir quina és la millor manera d'actuar. Aquesta vegada si que en funció de les conseqüències desitjades ia partir de les veritats trobades, situació, entorn, etc. També és possible que es sigui conscient del fal·laç de la nostra lògica i que igualment per altres raons, egoisme, interessos o per por a la simple probabilitat no nul d'amenaça prefereixi uno equivocar i actuar com si estigués segur a esforçar-se a trobar la veritat.

Fal·làcia del punt mig o fal·làcia del compromís o fal·làcia de la moderació: es genera en assumir que la conclusió més vàlida o encertada és la que es troba sempre com a compromís entre dos punts de vista extrems. La fal·làcia es produeix perquè la veritat o certesa d'idoneïtat es basa no en els argument s sinó en premisses subjectives (es subjectivitza la veritat o mentida d'un fet) de què és el que s'ha considerat com a extrem i què es consideri com a punt mig i que es consideri que aquest és sempre cert. És possible que el considerat com extrem és en realitat el fet cert. Aquesta fal·làcia ve del fet que amb freqüència una posició intermèdia o moderada sol ser correcta.

Exemple: «Algunes persones creuen que Déu és poderós i que tot ho sap. Altres creuen que Déu no existeix. Sembla raonable acceptar un terme mitjà. És a dir, probablement Déu existeixi però no és sempre el més poderós, el total omniscient, ni el més bo "o" La Terra està feta principalment de roca, i Júpiter de gasos , així que Mart ha d'estar fet d'aigua "o" Vull vendre un ordinador per 500 , però en eBay m'ofereixen 1, així que hauré de vendre per 250  »o« Les dones a Occident no estan obligades a portar burca, en canvi les dones a l'Orient estan obligades a portar el burca, per tant, les dones de tot el món se les hauria d'obligar a dur mocador ». Aquesta conclusió és fal·laç.

Recurs de probabilitat o apel·lar a la probabilitat: És una fal·làcia lògica que assumeix que perquè alguna cosa és possible o probable, és inevitable que passi. Aquesta fal·làcia s'utilitza per provocar i promoure la paranoia. El recurs de probabilitat no és fal·laç únicament en el cas que el temps d'espera perquè es produeixi sigui infinit. És a dir, aquesta situació només es produeix matemàticament. En els altres casos s'ha de tractar només com una probabilitat i no com una veritat. La Llei de Murphy es basa en aquest principi de manera que també és fal·laç. Aquesta llei diu que si hi ha algun punt que pugui anar malament, llavors anirà malament. Aquesta llei fal·laç per assumir certesa on només hi ha probabilitat i d'altra banda produeix auto-engany ja que evita assumir les pròpies responsabilitats quan les coses van malament i diluir la responsabilitat en una probabilitat incontrolable. És evident que quan alguna cosa va sortir malament va ser perquè era Probablement de sortir malament. Però per això mateix, no es pot diluir la responsabilitat en la simple probabilitat i més bé aplicar la responsabilitat en l'estimació que es va fer per part de la persona per decidir que el projecte, aplicació o decisió estava finalitzada. El que ens diu la Llei de Murphy és que les persones tendeixen a sobreestimar la seva capacitat ia donar per finalitzades les primeres impressions o treballs sobre un tema. Això vol dir que es deixen portar per la seva prejudici cognitiu, incentivat a més per la necessitat d'evitar la despesa energètica de comprovar, testejar i revisar els seus treballs. En la mesura que aquest treball, projecte o decisió sigui vital o important més gran és la responsabilitat o negligència que es produeix quan no es comproven els casos que poden anar malament. La llei de Murphy pot presentar d'una manera més correcta de la següent manera: "El fet d'excloure un punt que pot sortir malament no ho exclou que aquest surti malament" . Aquesta forma evident d'expressar, és lògica ja que d'una banda expressa que l'exclusió d'un factor dels tests no té relació, no està correlada amb la seva situació o estat real correcte i incorrecte (es troba indefinit) i convida a pensar que el problema va estar en no provar els punts que poden sortir malament.

§  Exemple: «Hi ha molts hackers que utilitzen Internet. Per tant, si fas servir Internet sense un tallafocs és inevitable que tard o d'hora siguis intervingut ». La idea lògica que hi ha darrere d'aquesta fal làcia és que ja que la probabilitat és molt alta és millor actuar com si aquesta fos veritat. El fet que alguna cosa sigui probable de passar no és un argument per testificar o verificar que ha passat.

Fal·làcia naturalista és una fal·làcia que es comet cada vegada que es pretén reduir el "bo" al que és "natural". Totes les ètiques han incorregut en aquest tipus de fal·làcia que consisteix a justificar la bondat d'alguna cosa pel simple fet de considerar-lo "natural". Evidentment les definicions del que pot ser o deixar de ser "natural" són molt heterogènies i van des del relacionat amb la mateixa naturalesa i/o Déu, fins criteris hedonistas, metafísic s, nacionalistes o el que es vulgui. El considerat natural és un terme inexacte i subjectiu pel que argumentar l'estat de apropiat o inapropiat d'un comportament depèn del que els altres consideren que és apropiat i no a raonaments o arguments que asseguren una consecució o desenvolupament d'esdeveniments negatius/positius demostrables .

[modifica]Fal·làcies informals

Conclusió irrellevant o ignoratio elenchi o refutació ignorant o eludir la qüestió: És la fal·làcia lògica de presentar un argument que pot ser per si mateix vàlid, però que prova o suporta una proposició diferent que la que hauria de donar suport . Aristòtil creia que totes les falàcies lògiques podien ser reduïdes a ignoratio elenchi . També en alguns casos aquestes conclusions irrellevants són intents deliberats per part de manipuladors, experts en falàcies lògiques, de canviar l'assumpte de la conversa. Vegeu també Defensa Chewbacca.

Exemple: Pau és un bon esportista i ha de guanyar la copa. Després de tot, és un bon tipus, ha donat molts diners i és catòlic. Les donacions o preferències religioses no tenen a veure amb el mereixement esportiu d'una copa.

Tu quoque ('tu també' en llatí), és un tipus específic de ignoratio elenchi perquè es basa en què la premissa o consell presentat per una persona és falsa perquè aquesta mateixa persona no la segueix.

* Exemple: «Thomas Jefferson deia que l'esclavitud estava malament. No obstant això, ell mateix tenia esclaus. Per tant es dedueix que la seva afirmació és errònia i l'esclavitud ha d'estar bé ».

Argumentum ad hominem o argument dirigit a l'home: Consisteix a replicar a l'argument atacant o dirigint-se a la persona que fa l'argument més que a la substància de l'argument. El tu quoque en què es revelen draps bruts sol ser un mecanisme.

Exemple: Dius que aquest home és innocent però no pots ser creïble perquè tu també ets un criminal.

Fal·làcia de l'home de palla o argumentum ad lògicament : És una fal·làcia lògica basada en la confusió de la posició de l'oponent. Generar un «home de palla» és crear una posició fàcil de refutar i després atribuir aquesta posició a l'oponent per destrossar. En realitat l'argument real de l'oponent no és refutat sinó l'argument fictici que s'ha creat. El nom ve dels homes de palla que es fan servir per entrenar en el combat i que són fàcils d'abatre. És a dir, ataquen els serrells o possibles malinterpretacions que es puguin fer de la premissa. Exemple: Pere: «Penso que els nens no haurien de córrer per carrers amb molt de trànsit». Joan aprofita i crea una posició clara d'atac: «Jo penso que seria estúpid tancar els nens tot el dia sense respirar aire net». D'aquesta manera, Joan pot atacar una posició radical i fàcil que Pere mai va voler donar a entendre. L'única manera d'evitar l'home de palla és que Pere el destrueixi abans que Joan o posar en evidència la intenció de Joan de crear-lo per confondre.

L'areng vermell o en anglès Red Herring o també seguir la pastanaga aquesta fal·làcia es comet quan algú introdueix material irrellevant a l'assumpte de discussió, de manera a distreure l'atenció de tots cap a una conclusió diferent. El nom prové d'un areng vermell que s'usa per allargar les caceres dels guineus portant els gossos de caça per una pista equivocada. L'olor intens del areng vermell confon el rastre.

* Exemple: «Vostè pot dir que la pena de mort és un mitjà ineficaç per prevenir el crim, però ... I les víctimes del crim? Com pensa vostè que se senten els familiars de les víctimes en veure que l'home que va assassinar el seu fill és mantingut a la presó a costa d'ells? Està bé que hagin de pagar per l'aliment i allotjament de l'assassí del seu fill? "».

Vegeu també recurs a les emocions, evadir la conversa.

Argumentum a silentio o argument dirigit al silenci: Consisteix a considerar que el silenci d'un ponent o interlocutor sobre un assumpte X prova o suggereix que el ponent és un ignorant sobre X o té un motiu per mantenir-se en silenci respecte a X. En relació amb aquesta fal·làcia, cal fer referència a la doctrina jurídic-processal anomenada «dels actes propis», per la qual, en una de les seves aplicacions més freqüents, si una de les parts en un procés no lega cert fet, dada , prova o argument disposant de tràmit per fer-ho, es presumirà que no té el mateix. Per tant, tot i que lògicament el argumentum a silentio o ex silentio és una fal·làcia, perquè el silenci d'un interlocutor no pot prendre's com a prova de certesa del que s'ha dit per un interlocutor contrari, en el terreny de la pura retòrica pot ser un indici de falta d'arguments o de manca de capacitat per contrarestar dialècticament els arguments exposats per l'adversa. Aquesta presumpció es realitza en el terreny jurídic per ser aquest un terreny subjectiu marcat per lleis que estan fetes perquè la majoria pugui quedar satisfeta. I això és així perquè la majoria té el prejudici que el silenci d'un interlocutor implica la falta d'arguments o un motiu particular per tenir-lo i també perquè el que trenca l'estat de normalitat té l'obligació deprovar amb arguments les acusacions. Vegeu Fal·làcia d'eludir la càrrega de la prova.

Hipòtesi ad hoc: en filosofia i ciència, ad hoc significa sovint l'addició d'hipòtesis corol·laris o ajustos a una teoria filosòfica o científica per salvar la teoria de ser rebutjada o refutada pels seus possibles anomalies i problemes que no van ser anticipats en la manera original. Vegeu tambéfal·làcia del franctirador en què les conseqüències o l'ordre lògic que se suposa hauria de preveure es desenvolupa després de veure les dades. Filòsofs i científics es comporten de manera escèptica davant les teories que contínuament i de manera poc elegant realitzen ajustaments ad hoc o hipòtesi ad hoc ja que aquestes són sovint característiques de teories pseudocientífiques. Gran part del treball científic recau en la modificació de les teories o hipòtesis ja existents, però aquestes modificacions es distingeixen de les modificacions ad hoc en què els nous canvis proposen al seu torn nous mitjans o contraexemples per ser falsificats o refutats. És a dir, la teoria hauria de complir amb les noves contencions juntament amb les anteriors.

Fal·làcia per associació: És un tipus de fal·làcia lògica que sosté que les qualitats d'un són intrínsecament o essencialment qualitats d'un altre simplement per associació. Les fal·làcies per associació són un cas especial de ignoratio elenchi o refutació ignorant, en relació a que l'argument de rèplica no té a veure amb el tema o assumpte tractat sinó que l'assumpte és deliberadament modificat per divergir en un tema millor defensable. Alguns exemples de fal·làcia per associació són: "Algunes obres caritatives són fraus. Per tant totes les obres caritatives són fraudulentes "o" Bush vol envair l'Iraq. Bush és un republicà. Per tant tots els que recolzen la invasió de l'Iraq són republicans ». Vegeu tambéReductio ad Hitlerum.

Ad ignorantiam o argument dirigit a la ignorància: És una fal·làcia lògica la qual afirma que una premissa és vertadera només perquè no ha estat provada com falsa o que la premissa és falsa perquè no ha estat provada com a veritable. Això és una fal·làcia perquè la veracitat o falsedat de qualsevol afirmació és independent del nostre coneixement. Si bé és cert, sense coneixement o prova no es pot executar cap acció sense risc. És a dir, aquesta fal·làcia fa que si un, és a dir, subjectivament o degut al nostre propi coneixement troba una premissa increïble o poc probable, la premissa pot ser assumida com no vertadera o alternativament que una altra premissa més coneguda o preferida però no provada és la veritable o la més probable. Amb això, el que es fa és subjectivitza l'estat de veritat o falsedat de les coses al propi coneixement o familiaritat de l'individu amb aquestes, cosa que evidentment és erroni. Vegeu també el model de navalla d'Occam és a dir, un argument dirigit a la complexitat, que encara que fal·laç, estrictament, és un mètode que inevitablement a falta de proves es continua fent servir perquè guarda una veritat implícita: en igualtat de condicions , la senzillesa és preferible a la complexitat.

Fal·làcia de l'efecte dòmino o pendent lliscant: És un tipus de fal·làcia lògica que argumenta que si es realitza un determinat moviment o acció en una determinada direcció aquesta generarà un cascada d'esdeveniments un darrere altres en la mateixa direcció. Aquesta fal·làcia està basada en les falàcies d'associació, les falàcies de causa simple, les falàcies post hoc, ergo propter hoc i sobretot en la fal·làcia de recurs de probabilitatque condueix a la paranoia. La fal·làcia consisteix en que un cop realitzat el primer moviment en una direcció es continuarà inevitablement en la mateixa direcció, cosa que és probable però que no ha de considerar cert. Per evitar caure en la fal làcia s'han d'aportar arguments per a la connexió entre els successos i tenir en compte que a mesura que es desencadenen més esdeveniments la probabilitat que aquests ocorrin és sempre menor. Aquest tipus d'argumentació és beneficiosa en demagògia ja que aprofitant el biaix de falsa vivència aconsegueix despertar la paranoia i la por en els receptors. La probabilitat d'un succés no implica la seva certesa. Aquesta fal·làcia s'usa també amb la fal·làcia de l'home de palla de la següent manera: 1) A passa; 2) B inevitablement succeirà (s'aplica la fal·làcia de l'efecte dòmino); 3) B és un succés detestable (és un succés fàcilment defensable al qual el locutor no volia arribar); 4) per tant A també és detestable (consecució de la fal·làcia de l'home de palla. La connexió entre el succés A i succés B pot ser fal·laç o no ser-ho i depèn de si s'aporten suficients arguments. Vegeu també teoria del dòminoon s'explica que un argument independent és necessari per explicar per què un principi similar al domini és aplicable a les pròpies circumstàncies.

Recórrer a les emocions o dirigit a les emocions: en aquesta fal·làcia el locutor tracta de manipular les emocions del receptor, més que fer servir arguments vàlids, per demostrar la validesa o invalidesa dels arguments del contrari. Dins d'aquesta fal làcia es troben altres com, recórrer a les conseqüències, recórrer a la por, recórrer a la culpa, recórrer al ridícul, recurs del victimisme 

altres fal·làcies en què les emocions o estats subjectius d'un o diversos individus es fan servir com a argument per demostrar la veracitat o falsedat d'una asseveració. Especial atenció per al recurs del victimisme en què es barregen el Argumentum ad hominem atacs o arguments sobre les persones i una lació que les emocions. Exemples:

Fal·làcia del recurs del victimisme: Pere: X pesa 50 Kg Joan: Això no és cert, X pesa 100 kg, el vaig pesar avui amb la bàscula. Pere: Aquesta persona sempre m'està atacant afirmant que ment. Tracta de imposar seu punt de vista, és injust. Si us plau disculpar, la meva opinió mereix ser respectada i no pot imposar la seva sobre la dels altres. És vostè un dictador. Encara que, el predicat per Pedro pogués ser cert no té res a veure amb la veritat o falsedat de l'argument, però permet desviar l'atenció de les dades i veritables arguments. La millor manera d'evitar la fal·làcia és posar en evidència que el tema tractat i el recurs de victimisme són temes diferents i que s'han de tractar per separat. Fal·làcia derecórrer a les conseqüències: El futbolista va fer tot el que va poder, d'altra manera no s'hagués guanyat; on es recorre a la conseqüència positiva o la felicitat del moment per guanyar acceptació. Fal·làcia de recórrer a la por o argumentum ad metam o argumentum in terrorem: Si no us graduen sempre seràs pobre o Déu existeix i si no creus en ell, cremaràs a l'infern o si no actuem ara després serà massa tard. Cap dóna arguments sobre la seva premissa principal tan sols es limiten a presentar una il·lusió negativa o falsa vivència que afecti les teves emocions.

Caricatura de Charles Darwin com un simi, a la revista Hornet. Es pot observar que el representaven amb característiques pròpies de la branca dels simis, com a manera de burla a la seva observació de l'evolució del simi a l'home actual. Recurs al ridícul o també a la «fal·làcia ad hominem".

Recórrer al ridícul: Aquesta fal·làcia s'assembla a la fal·làcia «recórrer a les emocions» perquè es presenten els arguments de l'oponent de manera que aquests semblin ridículs o irrisoris. Sovint aquesta fal làcia és una extensió d'un intent per crear una fal·làcia d'home de palla de l'argument actual. Exemple: «Si la teoria de l'evolució fos certa, ¡seria dir que el teu avi era un goril !». O aquest altre exemple:

Pere: Haurien pujar el preu de les bales.

Joan: És clar, al anar de caça ¿t'imagines demanar un crèdit per poder comprar?

En aquesta fal·làcia es ridiculitza l'argument. No confondre amb la fal·làcia de argumentum ad hominem en què s'ataca a la persona per enderrocar el seu argument. Tampoc confondre amb reductio ad absurdum(reducció a l'absurd) o prova per contradicció que correctament construïda no és una fal·làcia sinó un argument vàlid i lògic que a més és usat en matemàtiques. Reducció a l'absurd significa trobar una excepció d'alguna premissa que de manera consensuada o provada la faci falsa o absurda. Exemple:

Pere: No vagis a la festa.

Maria: Per què no?

Pere: Perquè hi ha nois que s'aprofiten.

Maria: Ok, aleshores tampoc aniré a la universitat, ja que també hi ha nois aprofitats.

L'anterior exemple utilitza reducció a l'absurd per rebatre l'argument de forma lògica i veraç. Això obliga a modificar i expressar un nou argument a Pere.

Un altre exemple lògic de reducció a l'absurd seria:

1) Totes les creences tenen igual validesa, 2) jo crec que totes no tenen validesa; 3) com tu dius que totes tenen validesa i la meva és una creença, aquesta també ha de ser vàlida, per això et contradiuen.

Fal·làcia de l'empatia: És un argument fal·laç que subjectiva a la pròpia valoració de la realitat les veritables sensacions dels altres. Aquesta fal·làcia assumeix que si alguna cosa és bo per a mi llavors ha de ser bo per als altres sense fer soroll. En la seva versió més fort pot derivar en accions prejudicis quan es creu que aquesta bondat ha de ser compartida o imposada. Al mateix temps, si alguna cosa és dolent per a un mateix llavors també ho serà per als altres. Aquesta fal·làcia justifica el colonialisme i és la justificació per a les imposicions de creences o de cultures.En la seva versió dèbil la fal·làcia és només un cas de generalització precipitada, que al final pot portar a una conclusió encertada.

Ex I Jesús va dir: estimaràs el proïsme com a tu mateix. Des de la perspectiva de la lògica i considerant que la intenció de la frase era crear una regla general de conducta que millorés les relacions entre les persones (entengui's incrementar l'estat de felicitat de totes les parts), la frase és fal·laç. Primer perquè considera que es realitzarà una bona percepció subjectiva del propi estat, segon que aquesta percepció subjectiva és positiva per als altres i tercer perquè ordena i imposa la teva pròpia percepció als altres sense arribar a comprovar que aquesta percepció és aplicable als altres.

Ex "X és un gran país. X és així per la cultura i saviesa del poble X. Hauríem envair els altres països per alliberar de la pobresa". És irònic, que quan es pronuncien aquestes frases en molts països es tanquin les fronteres a l'entrada d'immigrants que el trien lliurement.

Argumentum ad populum o "dirigit a les persones» o «dirigit al nombre de persones" o "dirigit a la majoria" o "tirania de la majoria»: És un argument fal·laç que conclou que una proposició ha de ser vertadera perquè moltes persones ho creuen així. És a dir, recorre a que «si moltes persones ho creuen així, llavors serà així». En ètica l'argument fal·laç seria «si molts ho troben acceptable, aleshores és acceptable». Aquesta fal·làcia fa ús del prejudici efecte carro guanyador. Aquesta fal·làcia és un tipus de fal·làcia genètica o basada en l'origen de les coses. És una fal·làcia perquè el sol fet que una creença estigui àmpliament estesa no la fa necessàriament correcta o veritable. Això es basa en que si una opinió individual pot ser incorrecta, llavors l'opinió sostinguda per moltes persones també pot ser-ho. La veracitat o falsedat d'una afirmació és independent o no resideix en el nombre de persones que creuen en ella. Aquesta fal·làcia s'usa molt en publicitat. Exemple: «50 milions de fans no poden estar equivocats" o "la marca X és la marca líder a Europa, per això hauries de comprar productes d'aquesta marca" o "la major part de la gent del planeta creu en algun déu, i no es coneixen entre si, això no pot ser coincidència: Déu ha d'existir "o" els ecologistes diuen que l'escalfament global està succeint perquè la majoria dels científics diuen i ho creuen així ». Això és una afirmació fal·laç, però, la ciència treballa sobre la evidència no el vot popular, així és apropiat fixar-se més en les evidències que es presenten més que en el nombre de persones que ho afirmen o el neguen. Això porta a que els resultats en democràcia no poden catalogar com a bons o dolents pel nombre de votants tan sols es pot afirmar que el resultat és el que el major nombre de persones vol, i això en democràcia ha de ser suficient. Votar per una solució o vot pluralcom a mètode per saber si una afirmació és certa o falsa és fal·laç i incorrecte. Un espectador d'un judici que observa una votació, i no els arguments, no pot deduir després de la votació, pel resultat, si el votat és cert o no. Això és així perquè la votació va poder haver-se dut a terme a través dels prejudicis i no a través dels arguments. De la mateixa manera si la lògica és portada només a través d'arguments sòlids no seria necessària la votació. Tant la democràcia com els judicis no obvien això sinó que simplement fan la fal·làcia irrellevant definint lleis que són subjectives més que objectives. És a dir, no es tracta de trobar la veritat o el millor possible sinó de trobar una solució que agradi a la majoria en les circumstàncies històriques i culturals del moment. En els judicis per votació cal evitar, en la mesura possible, un efecte carro guanyador, la presumpció d'innocència a més la idea que la simple possibilitat, suposicions o proves circumstancials no han de ser tingudes en compte per el jurat. Hi ha excepcions com en etiqueta i protocol. Aquestes només depenen de l'acceptació majoritària d'aquests, és a dir, són totalment subjectius al nombre així que un argument ad populum no és fal·laç en per a aquests casos. Exemple: A Rússia la majoria pensa que és cortès entre homes besar a cada partit. Per tant, és cortès per als homes fer-ho a Rússia. Una altra excepció és quan el argumentum ad populumimplica implícitament un argument «de seguretat» per convenció però no se centra en si és millor o pitjor el sistema. Exemple: Tots condueixen per la dreta. Per tant, per no tenir problemes hauries conduir per la dreta.

argumentum ad nauseam : És un tipus de fal·làcia adreçada a les emocions en el qual les persones creuen que una afirmació és més probable de ser certa o més probable de ser acceptada com a veritat com més vegades ha estat escoltada. Aquesta fal·làcia està dirigida a les emocions perquè el tedi o ad nauseam que es genera subjectivament o en cada persona per la repetició de l'afirmació és tal que pot fer canviar el concepte d'aquesta sense arribar a escoltar cap argument vàlid. D'aquesta manera, un argumentum ad nauseam és aquell que utilitza repetició constant d'una afirmació fins que els receptors es convencen d'aquesta. Aquest tipus de tècnica fal·laç s'utilitza molt en política on sense emprar arguments, proves o evidències d'un fet es repeteix una i altra vegada la mateixa afirmació fins a la conversió. No obstant això, per molt més que es repeteixi o més esforç es posi en fer-ho, això no fa a l'afirmació més real o veritable. Aquesta fal·làcia ve de la falsa creença que si algú es molesta o dedica tanta energia per a la repetició d'un missatge és perquè aquest ha de ser més veraç que un altre que no es molesta o pot rebatre. Vegeu efecte del carro guanyador i biaix de la debilitat i fortalesa.

Argumentum verbosium o argument per intimidació o prova per verbositat o xerrameca: Aquesta fal·làcia és molt comú en cercles acadèmics. És comú trobar també aquesta fal làcia als mitjans de comunicació. Aquesta fal·làcia es produeix quan un argument és tan complex, tan extens i tan pobrament presentat pel ponent que els altres estan obligats a creure-ho i assumeixen que és cert. Aquesta assumpció es produeix, amb freqüència, per evitar la despesa energètica i en el temps del ponent per examinar els detalls. Al mateix temps, a causa de la intimidació per complexitat que el ponent desenvolupa i al risc al ridícul per desconeixement. Vegeu biaix de la debilitat i fortalesa. Aquesta fal·làcia té com aepítom la següent frase: "Si no pots convèncer amb el teu brillantor, llavors desconciértales amb tots els detalls.".

Ex "El projecte fi de carrera de Pere és millor i ha de tenir raó, ha escrit molt i és que té més de 500 pàgines, el de Einstein només té 50". El nombre de pàgines d'un document i complexitat aparent i subjectiva no és un factor relacionat amb la qualitat i veracitat d'un document. De fet i és tan sols una dada anecdòtic, les grans obres i idees científiques s'han desenvolupat en articles de no més de 30 pàgines. Per realitzar una asseveració s'ha de comprendre el contingut en un altre cas cal abstenir-se de fer-la.

Ex Suposeu que algú vol convèncer-lo que volar és molt perillós. Si s'aplica argumentum verbosium s'exposaria moltíssims dades, com el nombre d'accidents en els cincs anys passats, el nombre de persones que han mort, després el mateix dividits per línies aèries i així fins aportar 25 estadístiques diferents. Aquesta magnitud de dades sonarà convincent a causa del prejudici cognitiu pel biaix de la debilitat i fortalesa . Tanmateix, això no canviarà la realitat demostrable que volar és la manera més segur de viatjar perquè en aquest cas el nombre d'accidents no és tan rellevant com la relació entre el nombre de vols i el nombre d'accident o el percentatge d'accidents/vol segur. Quan es lliura un gran nombre d'estadístiques el públic tendeix a deixar d'examinar la qualitat, relació directa, rellevància i validesa de les estadístiques i les accepta confirmant que el seu nombre o complexitat tècnica és igual a la seva veracitat.

Ex La presentació de Lluc ha durat una hora, no he pogut entendre res, deu ser un geni. La de Pere va estar bé ho he entès tot no sé com no se m'ha passat a mi, el que fa ho pot fer qualsevol. ". En aquest exemple es comet la fal·làcia de considerar certes les dades aportades quan no s'ha arribat a entendre'ls . Quan un tema no es comprèn, llavors no és possible donar una opinió al respecte. Únicament es pot dir que Lluc no ha pogut a fer-se entendre. Les raons per a això tampoc s'han d'assumir. És a dir, és possible que la manca d'entesa no es degui a una assumida experiència del receptor. Per això mateix és necessari un diàleg o reacció del públic i aquest ha de ser sempre respectat i fomentat.

En moltes cultures es desaprova el qüestionament de les autoritats i l'aclariment precisa i diàfana dels continguts. Això és lògicament incorrecte. Això és així perquè el motiu dels documents, exposicions, explicacions i la fi de la comunicació és arribar a entendre és a dir, transmetre el missatge correcte. S'ha vist que els comentaris anònims incrementen el nombre de preguntes. La qual cosa, apunta que molts eviten el qüestionament a causa precisament al argument per intimidació o Argumentum verbosium. La forma d'eliminar aquests perjudicials comportament que poden soscavar la credibilitat, a llarg termini, de qualsevol matèria, és demanant una síntesi, llenguatges més explícits, la veritable divulgació per persones realment capacitades en aquests temes i el escarment i exposició d'aquests galimaties, si tot això no funciona, llavors s'ha de buscar activament un millor divulgador i mostrar disconformitat abandonant la sala. Un bon divulgador segueix la següent frase "Que sigui senzill però no incomplet". D'altra banda, la fal·làcia contrària vindria de l'argument de com més senzillesa més encertada és una asseveració. Aquest raonament incorrecte no s'ha de confondre amb la navalla d'Occam. La Navalla d'Occam exposa que en igualtat de condicions és preferible la senzillesa de la complexitat entre dues teories i no es manifesta sobre la seva veracitat . Karl Popper argumentava que les teories simples no necessiten apel·lar per consideracions estètiques. Preses de Aquino va expressar: "Si una cosa pot es feta adequadament mitjançant un, és superflu fer per mitjà de diverses". Karl Popper exposava que la preferència pot estar justificada pel criteri de falsibilidad. Es prefereixen les teories simples a les teories més complexes perquè les senzilles tenen més contingut empíric per a ser posades a prova en el futur i per això són més fàcilment falsables (Popper 1992). En altres paraules, les teories simples cobreixen un major nombre de casos que les teories complexes i per tant són més fàcils de falsar.

Ex Suposeu dues teories arbitràries que no disposen de més arguments que el seu enunciat. Ambdues poden ser falses o potser només una veritable: A) El món és pla,, B) El món és una tortuga gegant que vola per l'espai. És conegut que les dues teories són falses però acceptar la teoria B suposaria acceptar que de totes les configuracions possibles la de la tortuga amb la seva textura, duresa i qualitats és l'única possible el que limita i restringeix el contingut empíric mentre que la teoria A restringeix l' món, en menor mesura, a una geometria plana sense suposar grans variables. Quan aquestes teories poguessin ser falsables la primera que podria ser-ho seria la teoria A per presentar més casos en què s'ha de complir.

Argumentum ad verecundiam o apel·lar a l'autoritat o argument dirigit a l'autoritat: Aquesta fal·làcia lògica consisteix en basar la veracitat o falsedat d'una afirmació en l'autoritat, fama , prestigi, coneixement o posició de la persona que la realitza. Un tipus especial d'aquesta fal làcia és la fal·làcia argumentum ad crumenam on es considera més veraç una afirmació perquè la persona que la realitza és rica o pel contrari enargumentum ad lazarum perquè el pobre o de menys classe qui la realitza. La veracitat d'un fet o afirmació no depèn, en darrer estat, de la persona que la realitzi sinó de les proves, evidències o arguments que es presenten. Aquesta fal·làcia també pot considerar una variant delargumentum ad hominem ja que també subjectivitza la veracitat o falsedat d'una afirmació en la qualificació d'un individu. No obstant això, igual que a través de l'experimentació es tracten de trobar excepcions i si no es troben es pot considerar una teoria com a vertadera, igualment es pot fer amb les autoritats. Un argument que apel a l'autoritat i no fal·laç sinó lògic en funció de les seves premisses seria: 1) A realitza una afirmació B 2) A mai està confós, equivocat o deshonest 3) per tant l'afirmació, evidència o prova B ha de ser presa en consideració que no com certa. Tant com la premissa 2 sigui certa la seva conclusió també ho serà. Així apel·lar a una autoritat pot ser lògicament correcte mentre hi hagi estat suficientment provada la seva autoritat i no s'hagin trobat excepcions. Això no vol dir que l'afirmació sigui certa i no es trobi una excepció però això és una cosa que és inevitablement i energèticament parlant no es pot evitar pel nombre de proves i test que haurien de fer per prendre decisions. D'altra banda, les persones s'equivoquen ia més sovint el que deixa escàs marge perquè la premissa 2 no tingui excepcions. Exemples fal·laços són els següents: «aquesta afirmació és veritat, perquè l'he vist a la televisió" o "això ha de ser veritat perquè apareix a la Viquipèdia" o "ho diu la revista científica Nature , per tant ha de ser cert ». En tots aquests casos si no es coneixen o s'ha experimentat amb les fonts es genera un ipse dixit .

Exemples d'arguments fent ús de la fal·làcia argumentum ad antiquitatem .

Recórrer a la tradició o argumentum ad antiquitatem: És una fal·làcia lògica típica en què una tesi és proclamada com a correcta en base a que aquesta ha estat tradicionalment considerada correcta durant molt de temps. En definitiva, «això és correcte perquè sempre s'ha fet d'aquesta manera». Aquest argument fa dos suposicions: 1) que l'antiga manera de pensar va ser provada com correcta quan es va introduir (la qual cosa pot ser fals, ja que la tradició pot estar basada en fonaments incorrectes), 2) les raons que van provar aquest argument al passat són actualment vigents per avui. Si les circumstàncies han canviat això pot ser fals. D'altra banda, aquesta fal·làcia també assumeix que mantenir el statu quo és preferible o desitjable davant la possibilitat d'un canvi, la qual cosa pot ser també incorrecte.

Exemple: «Per Nadal sempre hem portat a casa arbres arrencats del bosc, per què ara haurem de comprar un de plàstic?»

Vegeu també la seva versió oposada argumentum ad novitatem. En ambdós casos no es donen arguments que donin suport als canvis sinó apel·lacions a que el millor és l'antic o el nou respectivament.

Fal·làcia de les moltes preguntes o pregunta complexa o plurium interrogationum ('de moltes preguntes' en llatí): és una fal·làcia formal que és realitzada quan algú fa una pregunta que pressuposa una cosa que encara no ha estat provat o acceptat per totes les persones embolicades. Aquesta fal·làcia és sovint utilitzada retòricament per donar a entendre la presumpció o coneixement de la resposta a la pregunta per part de qui la realitza. Exemple: «Segueixes sortint a menjar amb la teva dona?». La resposta tant afirmativa com negativa admetria que la persona té dona i que almenys abans sortia a menjar amb ella. Aquests fets són pressupostos per la pregunta. Es tracta d'una fal làcia perquè s'assumeix la veritat o es pressuposen alguns fets a l'hora de fer la pregunta complexa. Això no vol dir que no siguin certs però si que no han de creure's, pels altres oients, com certs fins no rebre la resposta. Per evitar aquestes assumpcions el millor és no respondre la pregunta ja que no es donarà cap informació extra. Per evitar fer-ho es pot respondre amb una altra pregunta que apunti al perquè de les assumpcions o denotar o mostrar que la pregunta està enverinada i ha pressupost alguns fets. Si no és possible evitar respondre aleshores la resposta ha de ser completa i negar les presumpcions.

Exemple: Encara colpejar a la teva dona? Una resposta negativa significarà que la persona ha enganxat a la seva dona en un moment anterior, la afirmativa que no només que ho fas en l'actualitat sinó que ho fas des de temps enrere. En aquest tipus de preguntes es dóna per suposat el fet pel qual es pregunta, i si aquest fet no ha estat assumit abans pels interlocutors, la pregunta es torna capciosa: s'incorre en la fal·làcia de les moltes preguntes.

Dos errors fan un encert: És una fal·làcia lògica que passa quan s'assumeix que si un error és comès, un altre error podrà cancel·lar. La falsedat o equivocació en un comentari o acció no fa més necessari, lloable o racionalment prudencial realitzar un altre acte equivocat en represàlia. Aquest tipus de fal·làcia es reprodueix en la llei de talió o en l'ull per ull. Vegeu alternativa Cesare Beccaria. És deguda a diversos biaixos combiaix de simetria, fenomen del món just. El problema no rau en saber què es considera error o si es considera un error i un encert la represàlia. La fal·làcia no està en la definició de les dues accions inicials sinó a considerar que el resultat està definitivament , per cancel·lació, lligat a un encert o un error. La idea que un error és cancel per un altre ve de la semblança o il·lusió de sèrie que hi ha amb les lleis físiques on una força en una direcció genera una altra força simètrica, de la mateixa magnitud , però en sentit oposat. No obstant això, la llei no es pronuncia sobre l'encert de la força en un sentit i l'altre, és a dir, no es pronuncia sobre la idoneïtat o finalitat d'aquest comportament. És a dir, en física això no es pot canviar però en els comportaments si i si una reacció diferent condueix a una millor consecució d'esdeveniments, aquesta hauria de prendre's. D'aquesta manera molts poden trobar arguments per justificar que en defensa pròpia un pot respondre amb violència a la violència però no podran lligar un resultat positiu a causa només a una cancel·lació d'efectes. És més, a la guerra freda, l'amenaça nuclear a represàlia a una altra amenaça nuclear va ser usada i encara que va evitar la guerra va crear una escalada armamentística. És a dir, lligar el resultat a un encert s'ha de fer amb altres arguments més que la pura cancel·lació de dos efectes nocius. D'altra manera, es poden entrar en cicles de violència, acumulació d'armes, escalada de desconfiança, i altres errors en increment, quan l'altra part fa servir la mateixa lògica. Exemple:

Joan: Vaig trucar al meu cap i el vaig trucar idiota. Puc tornar a trucar i dir idiota però dient que sóc Susana ». Encara que el segon fet perjudicial pot aparentment cancel lar el meu primer error no es pot assumir un encert i sortir sense problemes del mal pas. Es podria fer la feina correctament i disculpar-se i potser el resultat hagués estat també encertat. La qüestió és que tant una cosa com l'altra no lliga a un resultat si no hi ha arguments que el recolzen com la personalitat del teu cap, confiança amb ell i altres arguments.

Joan: El polític X va mentir quan va parlar sobre P . - Pere: Si molt bé, però no estàs tenint en compte que el teu polític I també va ser mentider amb Q .

Fal·làcia del cost irrecuperable o fal·làcia de la concòrdia: Aquesta fal·làcia es produeix quan algú fa una inversió que sembla ser no rendible i raona de la següent manera: «No puc parar ara, d'una altra manera el que he invertit fins el moment es perdrà ». Això és veritat, per descomptat, però irrellevant per la decisió de si un ha de continuar invertint en el projecte. És a dir, els arguments per seguir invertint en el projecte no s'han de basar en la por a la pèrdua del que invertit sinó en les expectatives de funcionament del projecte dues coses totalment independents. Si no hi ha esperança de cap èxit per a la inversió, llavors, el fet que un hagi ja ficat un munt de diners i esforç no justifica haver de seguir perdent per no afrontar l'error inicial. Això es dóna en les persones que no saben o poden claudicar, pel prejudici existent de que si es posa tota l'energia en alguna cosa seran capaços de vèncer. No obstant això, sempre pot haver un factor desconegut o variable desconeguda que podria portar al fracàs indefinidament o irremeiablement. Aquesta fal·làcia es constata en que aquestes persones creuen ser capaços sempre d'aprendre o trobar aquest factor quan l'operació lògica seria aturar i un cop après començar. Continuar invertint en un projecte que no funciona no depèn del que invertit sinó de l'esperança o estimació d'èxit justificada o de la importància del mateix per altres factors independentment dels resultats a curt termini. Exemple: Tots sabem que anem a morir. Lluitar per la supervivència té sentit encara que inevitablement es fracassi. La supervivència és important per a altres objectius secundaris com la reproducció, la superació, aprenentatge i altres valors que subjectivament considerem secundaris i que no tinguin a veure necessàriament amb la pròpia supervivència però que depenguin directament d'aquesta. Exemple: Suposem que una relació no funciona i que és evident que aquesta relació és considerada temporal. La inversió en aquesta relació podria estar justificada pels objectius o beneficis secundaris que pugui generar. El límit o punt en el qual és considerat necessari abandonar pot estar per alguns en el moment en què s'ha de posar més energia de la necessària per obtenir els beneficis per altres vies. O en una situació optimista quan els beneficis laterals disminueixin a partir de certa barrera considerada mínima per al projecte. La qüestió és que molts cauen en la fal·làcia i persisteixen en una relació o projecte fins i tot quan no reporta beneficis laterals o secundaris pel simple fet o raó que ja han invertit tota la seva vida o tots els seus fons en ell i aquesta fos una raó lògica per seguir fent-ho. Això té a veure amb la por al canvi i al desconegut. Vegeu també Prejudici de l'statu quo

Fal·làcia d'accentuació: Es tracta d'una de les falàcies lingüístiques reconegudes per Aristòtil i que era utilitzada pel Oracle de Delfos. La fal·làcia es construeix en realitzar una proposició que conté una part afirmant o concordant amb un tema i una altra part amb una objecció o condició. En funció d'on s'apliqui la força de accentuació es denotarà més o menys importància en un sentit o altre. D'aquesta manera es pot crear una ambigüitat en el sentit de la interpretació. Aquest tipus d'engany o fal·làcia així com les veritats a mitges es dóna amb molta freqüència enpolítica ja que permet al polític retractar del que s'ha dit si les coses surten malament. Exemple: Un periodista li pregunta a un membre del congrés sobre si aquest està d'acord amb el nou sistema de míssils del president, el congressista respon: «Estic a favor d'un sistema de defensa de míssils que efectivament defensi a nostre país ». Si li dóna èmfasi a la paraula favor estarà d'acord amb el president, però si dóna èmfasi a les paraules que efectivament defensi significarà que no s'està d'acord amb el sistema de míssils del president. Exemple: «M'agrades molt, quan estàs de bon humor" o "estic d'acord amb un sistema de votació que sigui just i clar».

Amfibologia: És un tipus de fal·làcia del llenguatge que es dóna quan es fan servir frases o paraules amb més d'una interpretació, o el significat pot canviar en funció de si s'insereixen comes o pauses. També van ser usades pel Oracle de Delfos. Exemple: «Perses, quedeu-vos a casa vostra». Té dues interpretacions: «Perses, quedeu-vos a Pèrsia» o «Perses ! Grecs, quedeu-vos a Grècia». Exemple: «Si lluites amb puntes d'argent, un gran regne serà vençut». Però, què regne serà vençut, l'enemic o el mateix?

Argument del preu o recórrer als diners: La fal·làcia de l'argument del preu es produeix quan se suposa que si alguna cosa costa una gran quantitat de diners, llavors ha de ser millor. També es dóna si es suposa que si algú té una gran quantitat de diners llavors serà també una millor persona en alguna altra faceta. Vegeu efecte halo i argumentum ad crumenaem. Exemple: «Pot ser que aquest producte tingui millors característiques, però aquest altre és més car i elitista, així que ha de ser millor" o "el vi de la collita del 45 és increïble, cada ampolla costa 3.000 euros; no ho pots ni comparar amb el guanyador d'aquest any ! ».

Evadir la conversa o " ignoratio elenchi de conversa" o eludir la qüestió o ús de paràbola s: És un raonament que se suposa haurà de respondre a un tema determinat però en lloc de fer-ho, narra o explica aspectes diferents. La millor manera de fer-ho és explicar i narrar extensament alguna cosa annex a la resposta però que l'espectador veiés amb bons ulls. És a dir, si la pregunta és sobre una suposada corrupció fiscal. La resposta seria parlar sobre el bona persona, eficient, honrada que és la teva família a casa. Parlar després de l'honradesa o de l'eficiència dels teus col·laboradors. Així sense respondre directament a la pregunta permets que l'espectador suposi per associació i caigui en la fal·làcia d'associació. Aquest tipus de resposta es dóna molt en política i debat si és molt usual i al mateix temps molt important. És una tècnica senzilla però poderosa si se sap el que el públic vol escoltar. Quan es descriu alguna cosa, també es poden inserir comandes o ordres que segons laprogramació neurolingüística permeten que la gent faci o pensi de la manera que es desitgi. Quan es descriu una cosa positiva no d'un mateix sinó d'una altra persona, per associació neurolingüística aquestes mateixes paraules són interpretades sobre tu o sobre el propi receptor. D'aquesta manera si es descriuen situacions positives és possible programar als oients perquè en realitat creen que tu les tens. També es pot usar en la seva vessant negativa per fer por i coaccionar als altres. Exemple: «Guanyaran el partit demà?». Resposta: «Hem treballat dur, l'equip està al 100% i lluitarà fins al final per aconseguir el millor d'ells. Aquesta temporada hem guanyat gairebé tots els partits, demà serà un dia important i els nois ho saben ». Exemple: «T'agrada Maria?». Resposta: «Ella és algú especial, sempre estic amb ella i ho vam passar bé. És una bona noia i puc confiar-hi, és molt del que sempre he buscat en una dona ». Exemple: «Què prefereixes, amor o sexe?» Resposta: «L'amor és una cosa molt important en la vida de tots, m'agrada estimar i ser estimat, i amb el sexe igual. Ningú no pot viure sense amor. Per sort, tinc la sort de ser estimat per una família que m'aprecia i que em vol i de tenir molts amics ». Exemple: «Quan vols que et torni els diners?». Resposta: «No et preocupis per mi la confiança és el primer, recordo a un col lega a qui també li vaig prestar diners perquè tenia problemes econòmics, el pobre va tenir un accident i es va partir les cames mentre estava a casa sense fer res, al cap d'una setmana ja tenia els diners i va començar a recuperar-se de les seves ferides. ».

Pensament de grup: Una persona comet la fal·làcia de pensament de grup si la persona utilitza el seu orgull de membre o de pertànyer a un grup com a raó per donar suport a la política del grup. Si el que el grup pensa és això, llavors això és prou bo per a mi i és el que hauria de pensar també jo. El patriotisme o sentiment nacionalista «cec» és una versió forta d'aquesta fal·làcia. Exemple: «Sóc dels Estats. Units., Així que tot el que faci el meu país a l'Iraq és bo, perquè Estats. Units. és un país lliure i avançat "o" hem de donar suport al govern en aquesta mesura perquè ell sempre fa el millor per als seus ciutadans "o" que tothom sàpiga que el que fem és el millor perquè pertanyem a la millor cadena de restaurants ".

Fal·làcia d'eludir la càrrega de prova: Consisteix en assumir que alguna cosa és veritat o mentida mitjançant el simple fet de no aportar raons que fonamentin la conclusió (silenci), en negar-se o en pretendre que les aporti l'oponent. L'expressió càrrega de la prova procedeix del camp jurídic i s'expressa en el Brocard: probata qüi dicit non qüi Negat ('has provar el que dius, no el que negues'), és a dir , que qui sosté o proposa alguna cosa ha de provar-ho més enllà de tot dubte raonable. Normalment, en justícia, es parteix de la premissa que l'estat actual ja ha estat provat, de manera que la defensa no té perquè aportar proves d'innocència. Expressió màxima d'aquesta fal làcia és la sordesa mental de qui es nega a raonar. Com deia fra Luis de León: «Diu i no dóna raó del que diu». Exemple: «Sobre la qüestió del divorci no vull ni sentir parlar. Com t'he dit, crec que el vincle del matrimoni és indivisible i punt "o" no escoltis el que diu, és tot manipulació informativa »(Per saber si és manipulació s'han escoltar els arguments d'ambdues parts i comprovar si són certes. Per sostenir una afirmació o per disposar més càrrega en un sentit o en un altre és necessari disposar de la informació o presentar proves d'això, per tant, mai ha d'eludir la càrrega de prova. Vegeu pensament crític. D'altra banda, en un editorial recent a la revista Nature, es diu que en les revistes actuals el pes de la prova el porten els oponents en lloc dels proponents de noves idees. Això és així perquè aquestes publicacions no són les responsables de considerar els articles com a ciència sinó tan sols de donar a conèixer les possibles idees científiques. Aquestes revistes s'exposen després d'un determinat filtre per part dels redactors (no necessàriament amb criteris purament científics) quins articles són publicats. Un cop donats a conèixer, comença la discussió i revisió científica.

Fal·làcia de la probabilitat: Consisteix en assumir que, tenint diverses possibilitats independents entre si que en principi es troben en igualtat de condicions però que a mesura que passa el temps algunes van demostrant ser incorrectes, s'ha de conservar la original i primera decisió presa perquè és més probable. El biaix és considerable ja que a mesura que les altres opcions desapareixen s'enforteix unilateralment la primera decisió presa i mai les altres restants. La fal·làcia consisteix a pensar en considerar la decisió pròpia més correcta o probable de ser correcta pel fet que les altres s'han demostrat incorrectes. És un cas especial barreja de Ad ignorantiam i Recórrer a la tradició. Aquesta fal·làcia es produeix si hi ha tres supòsits. Primer que les opcions restants no han estat encara provades com ho han estat les opcions rebutjades i incorrectes. Segon que no hi ha una despesa energètica o penalització per realitzar un canvi d'acció. I tercer que totes les decisions són independents o incorrelat entre si. Si atenem a la teoria de jocs hi ha un exemple clàssic.

Ex Suposeu que es troba en un programa de televisió en què li diuen que triï entre 3 portes. Només una d'elles conté 1 milió, la resta estan buides. Sense informació (sense proves o comprovacions prèvies) no es pot escollir per cap criteri raonable. El fet d'escollir et dóna 1/3 de possibilitats d'encertar. Llavors el presentador obre una de les portes no escollides que resulta estar buida. Un concursant que es deixi portar per la fal·làcia del conservador o falsa probabilitat, es quedarà amb l'opció escollida al principi, és a dir, aquella amb 1/3 de probabilitats d'encertar. No obstant això, si decideix canviar de porta i no quedar-se amb la primera elecció, la probabilitat d'encert passa a ser ara de 2/3. Així, en igualtat de condicions, quan les opcions no estan relacionades i sense cost de canvi, és millor fer canvis de quedar amb la primera opció. Vegeu el Problema de Monty Hall.

Ex Us trobeu en una autopista de 3 carrils i sap que dos carrils estaran tallats però no sap quines. Tria un. L'opció més probable és canviar de carril a mesura que els carrils vagin desapareixent, sempre que no hi hagi altra informació disponible. I el fet que un carril desaparegui d'una banda no tingui a veure amb que el següent desapareguin per aquest mateix costat. És a dir que els carrils no estiguin relacionats o correlats.

Ex Es troba amb una tecnologia alienígena. S'activa una bomba. Ha de deixar només un dels cables groc, vermell o verd en funcionament per salvar el món. Primer pot pensar que el cable que ha de deixar és el verd. I tallar el vermell. Si no passa res el més probable és tornar a canviar d'opció i tallar el verd deixant sa el groc.

Fal·làcia de l'evolució: Aquesta fal·làcia es comet quan es suposa un individu més modern o que ha patit mutacions més recents està més ben adaptat que un altre que no ha rebut tantes mutacions. La fal·làcia es comet perquè l'adaptabilitat d'un individu no depèn del nombre i temporalitat de la mutació sinó si aquesta mutació es relaciona amb algun avantatge per a l'actual entorn de l'individu. Ex Pere: "Els blancs tenim més diferències visibles amb la resta dels animals. És possible que els blancs haguem seguit evolucionant com una mutació d'individus negres. Per tant, estem molt més evolucionats que els negres." Aquesta frase és fal·laç perquè els aspectes visibles i facials no representen un avantatge per a la supervivència en l'entorn natural actual. L'única avantatge actual seria la imposada per l'actual progrés cultural d'una minoria racial i la imposició de certs cànons socials de bellesa. És a dir, es realitza una selecció artificial en funció de la cultura predominant del moment. Avui en dia a causa d'una capa d'interacció social superior a la capa la supervivència, es tria més sovint a la parella en funció de diversos factors socials i d'aparença, però, altres mutacions no visibles si poden presentar una relació directa per a la supervivència i eficiència en l'entorn de progrés actual.

Èxit

[modifica]Cites

§  "L'èxit consisteix a obtenir el que es desitja. La felicitat, a gaudir el que s'obté."

§  Ralph Waldo Emerson

§  "L'èxit en la vida d'un home està a preparar-se per a aprofitar l'ocasió quan se li presenti."

§  Benjamin Disraeli

§  "L'èxit és aprendre a anar de fracàs en fracàs sense perdre l'entusiasme."

§  Winston Churchill

§  "L'èxit és fàcil d'obtenir. El difícil és merèixer-ho."

§  Albert Camus

§  "L'èxit més bell no és aquell que arriba com un gat casolà domat, sinó aquell que cal aprendre a domar i forçar com un cavall salvatge."

§  Peter Ustinov

§  "L'èxit té molts pares, però el fracàs és orfe."

§  John Fitzgerald Kennedy

§  "El secret de l'èxit es troba en la sinceritat i l'honestedat. Si ets capaç de simular això, ho tens fet."

§  Groucho Marx

§  "És una cosa bastant repugnant, l'èxit. La seva falsa semblança amb el mèrit enganya als homes."

§  Victor Hugo

§  "He tingut èxit a la vida. Ara intento fer de la meva vida un èxit"

§  Brigitte Bardot

§  "La major part dels fracassos ens vénen per voler avançar l'hora dels èxits."

§  Estimat Nervo

§  "Les persones no són recordades pel nombre de vegades que fracassen, sinó pel nombre de vegades que tenen èxit."

§  Thomas Alva Edison

§  "Mai és definitiu l'èxit ni perenne el fracàs."

§  José María Gabriel i Galán

§  "Per a obtenir èxit en el món, cal semblar boig i ser savi." Montesquieu

§  "Per a tenir èxit hem de fer tot el possible per semblar reeixits." François de la Rochefoucauld

§  "Si fracasses, un milió de persones parlaran de vós. Si tenés èxit, un milió de persones esperaran al fet que tornis a fracassar, per a tornar a parlar de vós."

§  Alejandro David Colazo

§  "En aquest món només existeixen dos tipus de persones, aquelles que s'assenten sota de l'arbre de la vida a esperar que el fruit els caigui en les mans; i aquells que d'una vegada per sempre ens aixequem a prendre el fruit que volem i desitgem"

§  Johnny Suárez

§  "Esforci's, estudiï quant pugui, i després, per Déu, mans a l'obra! no es quedi immòbil!; faci que les coses ocorrin. No és fàcil, però si s'aplica a la seva tasca i persevera, és sorprenent veure com en una societat lliure puguis un arribar a ser tan gran com un vulguis. I des de després, també cal estar agraït pel que Déu ens va donar"

§  Lee A. Iacocca

§  "Un triomfador és algú que coneix els talents que Déu li va concedir, s'esforça intensament per a convertir-los en habilitats per a aconseguir les seves metes"

§  Larry Bird

§  "GUANYAR NO ÉS EL MÉS IMPORTANT, ÉS L'ÚNIC"

§  Vince Lombardi

§  "No et desitjo sort, et desitjo èxit; ja que la sort és dels perdedors"

§  Magaly Mabel Rello Gomez

Cites sobre el Fracàs

[modifica]Front la derrota

§  “... la fe s'oposa a tot intent d'absolutitzar l'activitat en qui es concreta qualsevol compromís històric.És la que podríem anomenar funcionalitat antiidolàtrica de la fe: front a qualsevol temptació d'idolatria envers els propis projectes o concepcions, compromissos assumits o fites assolides, el creient (... ) presenta el regnat de Déu en la seva realització plena no pot identificar-se amb cap realització històrica”.

§  “Cal fer esment de la densitat específica que l'opció pel pobres (o minories, vençuts, etc.) confereix a la vida cristiana dins un món on sols semblen comptar els vencedors, els més forts, els més capaços o els dotats de major agressivitat competitiva. J.B. Metz insisteix amb raó que la més radical originalitat de la fe cristiana i la seva més significativa aportació social rau a la rellevància fonamental que atorga als pobres,vençuts i marginats” (Julio Lois, teòleg de l'alliberament).

§  “Pitjor que l'opressió és el renunciament” (Rovira i Virgili, en els darrers dies de la Guerra 1936-39).

[modifica]Origen del fracàs

§  “L'individu que no s'interessa pels seus semblants és el qui té les majors dificultats en la vida i causa les majors ferides als altres; d'aquests individus sorgeixen tots els fracassos humans” (Alfred Adler, 1870-1937, psicòleg austríac, deixeble de Freud).

§  “La supèrbia mai baixa d'on puja, però sempre cau d'on va pujar” Francisco de Quevedo

§  “Qui no aprèn dels propis errors, els repetirà. I qui no tinga sentit autocrític per mandra o per orgull té la derrota assegurada” (Autocitació).

[modifica]Consells contra el fracàs

§  “És menester evitar que entre dos que es volen s’interposin les paraules irreparables” (No en consta l'autor).

§  “Els indis o indígenes en general veien l’agricultura intensiva i la industrialització i no despavilaven. Van comprar algunes armes de foc, van ser colonitzats per l’alcohol. Aferrats a la rutina sots pretext de llur cultura ancestral (i a la violència com a única defensa darrera), van ser exterminats. Els catalans fan igual, en comptes de dissenyar un camí viable cap a la llibertat amb les modernes estratègies i marketing, s’enganxen a romanticismes o enciclopedismes del s. XIX o a slogans buits i rabiüts i victimistes, en comptes de ser madurs i treballadors per llur supervivència. La lògica els patina totalment. Hauríem de ser audaços i autoorganitzar-nos i fer-ho tot en tot per sortir-nos-en, en comptes de donar aquesta imatge trista de feblesa inerta i d’inutilitat monumental” (Autoctiació).

[modifica]Fracàs i creences

§  “Les estadístiques mostren un fracàs de nervi de part de molts cristians. Semblen simplement incapaços de reunir la força necessària per a desplegar un compromís tenaç amb la veritat de les Escriptures” Douglas Groothius

[modifica]Autocrítica

§  “La indulgència envers un mal acaba esdevenint el mal que ens controla” John White

[modifica]Davant un futur de sacrificis

§  “Fill..., casa..., jardins amb nits d’estiu...” Com enyorava els petons fets amb tota l’ànima i com trobaria a faltar una veu que en les hores fosques li digués: estimada. Les llàgrimes li queien galtes avall. Havia de ser valenta. Una veu petita diria: “Mare”. Es va agafar fort les mans perquè no li tremolessin tant. Els carrers eren quiets. D’una paret penjava un roser sense roses. Lluny, hi havia la remor sorda de la ciutat; noies que plantaven cara a la vida, sense somnis” (“Aloma”, 1936, de Mercè Rodoreda i Gurgui, 1908-1983, escriptora barcelonina).

[modifica]Sentiments

§  “Sols després d’haver-ho perdut tot és quan som lliures de fer qualsevol cosa” (De la pel•lícula “Fight Club").

§  “A voltes, emperò, sentia el singlot de sa existència trencada allunyar-se darrera ell dins una fressa fugissera d’infants i mullers. I alhora, com si sentís un pic de taranta, rebotia pendent avall, pres de malestar, i sols se calmava anant a moure gresca a la primera persona o animal –tot li era u- que se li feia topadís. Però aleshores sa còlera era mentida, car el pensament i el sentiment anhelaven a coses ignotes que s’esvanien com fantasmes en voler-les fixar en una concreció de consciència” (“El garriguer d’infern”, de Salvador Galmés i Sanxo, 1876-1951, capellà de St. Llorenç d’es Cardassar, Mallorca).

[modifica]Alternativa a un fracàs

§  “Adorable en la seva submissió no gaire brillant, encantadora en la seva encís infantil pels pisos brillants, fins i tot encara perdonable en la seva competència rencorosa per atènyer el rentat més brillant i més blanc, la noia de la porta del costat de l'Avinguda de Madison és tot el que el mascle americà podria desitjar -a no ser que, per algun fracàs, ell hagués d’afeccionar-se a la camaraderia humana” (Vivian Gornick i Barbara K. Moran).

[modifica]Il·usions, falsa imatge

§  “Es casà enamorada del que ella esperava que jo podria ser, no pas del que jo era, del que sóc, un fracassat, vençut per l’adversitat. Júlia és d’eixes dones que sols estimen per una d’aquestes raons: o per admiració envers l’home que consideren superior, admiració que és, comptat i debatut, la pròpia vanitat afalagada; o per llàstima, per compassió envers l’home que tot ho acceptarà venint d’ella. Altrament, afalagament també de la seva vanitat. Jo no he estat el triomfador que pot oferir-lo tot ni he sabut humiliar-me com a vençut que tot ho accepta. La Júlia no ha pogut admirar-me ni plànyer-se de mi; i no n’hi ha més” (Jacinto Benavente, 1866-1954, dramaturg foraster).

§  “Plora com una dona allò que no has sabut defendre com un home” (Atribuït a la mare de Boabdil "el nin", últim monarca nazarí de Granada, després de la Conquesta del regne pels Reis Catòlics, el 1492).

§  “Els qui renuncien són més nombrosos que els qui fracassen” (Henry Ford, 1863-1947, gran industrial estadounidenc, fundador de Motor Ford en 1903).

§  “Sols una cosa fa impossible un somni: la por a fracassar” (Paulo Coelho, *1947, escriptor brasiler).

§  “Qui bada, cau” (Refrany català).

§  “La primera part de les nostres vides és arruïnada pels nostres pares, i la segona meitat pels nostres fills” (Clarence Seward Darrow, 1857-1938, escriptor i penalista estadounidenc).

§  “Devem comprovar que allò real és un esforç avortat per abastar la dignitat de la causa de si. Tot s’esdevé com si el món, l’home i l’home al món no arribassin a realitzar sinó un Déu a mitges” (“L’être et le néant”, de Jean Paul Sartre, 1905-1980, filòsof i escriptor existencialista i marxista francés).

§  “Un home és incomplet fins que una no s’hi casa. Després d'això, està acabat” (Zsa Zsa Gabor, 1918 ó 1923-1995, actriu hongaresa nacionalitzada estadounidenca).

 “No vam perdre en el joc; sols hi quedàrem fora de temps” (Vince Thomas Lombardi, 1913-1970, entrenador novaiorquès).

§  “La sort és el pretext dels fracassats” (Pablo Neruda, 1904-1973, poeta comunista xilè).

§  “Les innovacions (de Savonarola a Florència) fracassaren tan aviat com la gent començaren a perdre la confiança en ell perquè mancava dels mitjans coercitius per mantenir ferms els qui havien cregut i per fer obeir els incrèduls” (Niccolò Machiavelli, a “El Príncep”, cap. VI, llibre inspirat en la figura de Cèsar Borja i Ferran el Catòlic).

§  “Per tals divinitats (Baal i Astarot), els fills d’Israel abandonaren sovint llur força viva i deixaren de ser assidus a llur altar legítim, per tal d’agenollar-se vilment davant els déus animals, i tot just per això llurs testes, vinclades igualment en les batalles, foren humiliades davant la llança del més menyspreable enemic” (El Paradís Perdut / Paradise Lost, cap. I, any 1667, de John Milton, 1608-1674, poeta purità anglès).

§  “Que parlin malament de tu és espantós. Però hi ha quelcom encara pitjor: que no en parlin” (Oscar Wilde, 1854-1900, escriptor irlandés).

§  “Es produí un moviment d’estupor, una sorda remor de protesta entre la gent que fugia. N’estic segur, tant com no veure els altres haurien preferit no veure’s ells a si mateixos” (“Els vençuts”, 1955-1982, d’en Xavier Benguerel, 1905–1990, escriptor barceloní exiliat).

§  “Seguia passant gent, molta, amb la mateixa cega obstinació...Més gent, més, més. Qui els havia ordenat d’abandonar-ho tot? On anaven? Què esperaven? Potser, com en els temps bíblics, un dit misteriós havia escrit unes paraules de foc enmig del cel, o s’havien sentit unes veus potents, comminatòries...” (“Els vençuts”, 1955-1982, d’en Xavier Benguerel, 1905–1990, escriptor barceloní exiliat).

§  “Només èrem un ramat a la deriva. Però encara suscitàvem prou odi per a ser perseguits, com si se’ns volgués destruir en una operació definitiva, fer desaparèixer en un comunicat sensacional. “A causa d’un sol bombardeig, han quedat exterminats tots els fugitius. S’ha posat punt final a un èxode impensable i que ens avergonyiria per sempre als ulls del món” (“Els vençuts”, 1955-1982, d’en Xavier Benguerel, 1905–1990, escriptor barceloní exiliat).

§  “Escrivíem. Disposàvem d’unes normes racionals per a escriure. Cultura-economia-política. Bon programa. Cada dia un nou pas endavant. Endavant. Fa bonic una pàtria endreçada, sòlida, amb equips competents. Sentir certa prepotència envers els veïns, que a un l’hagin convertit en un novíssim manxesterià –ho deien sovint- dins un procès industrial enlluernador. Ho estimàvem profundament, i ho anàvem construint com una estàtua, cada dia més evolucionada, més envejada, més alta (...) Ara, caiguda l’estàtua, no em quedava altre recurs que exiliar-me, que ser un més en aquell caòtic i grotesc i sublim i miserable èxode. I que no em preguntessin si jhavia fet tot el que podia per defensar aquella terra de la qual desertava” (“Els vençuts”, 1955-1982, d’en Xavier Benguerel, 1905–1990, escriptor barceloní exiliat).

§  “Ja ho veu: aquí no hi ha déu que s’hi entengui.

§  Em vaig trobar desorientat i sol enmig d’aquell carrer on una multitud afamada, cansada, es desplaçava d’esma d’una banda a l’altra. T’agafaven ganes de cridar: “On voleu anar?” “On hem d’anar?” Ningú no aconsellava què fer, on acudir, si era més prudent avançar o no moure’s. Campava la pura intuïció, l’instint. Potser ni això: potser tan sols l’enervament, la fatiga, la desesperació. Veies. Et veien. A vegades, rarament, topaves amb un somriure, no de pietat, sinó sarcàstic” (“Els vençuts”, 1955-1982, d’en Xavier Benguerel, 1905–1990, escriptor barceloní exiliat).

§  “El principi de llibertat i d’igualtat, si s'associen amb el mer egoisme, faran només diables: cadascú maldarà per ser independent a fi de poder lluitar sols pel seu propi interès. I ací rau la necessitat de religió i el seu poder, de portar al principi de la benevolença i d’estimar fins als homes” (John Randolph, 1773-1833, orador i estadista estadounidenc).

§  “Les pròpies culpes enxampen l'injust,

cau en la xarxa del propi pecat.

Morirà perquè no sap dominar-se, tanta niciesa el perdrà” (Proverbis 5:22-23 parla de la benedicció d’una bona muller, de Salomó, 1020-929 a. de C., rei d’Israel).

§  “Allò que no volem, no ho podem fer. Això m’enllumenà i comprenguí que jo havia considerat la feina sempre com a un negoci que calia dur a terme com els altres negocis, i així mai no fou res durador” (Johan Wolfgang von Goethe, 1749-1832, científic, novel•lista, dramaturg i poeta, cim de les lletres alemanyes).

§  “Desconec la clau de l’èxit, però la clau del fracàs és intentar de complaure tothom” (Bill Cosby [William H. Cosby Jr.], *1937, actor i escriptor afroamericà).

§  “Pots decebre’t si hi fas figa, però et desaprovaran si no ho intentes” (Beverly Sills, *1929, gran soprano nordamericana).

§  “WALL STREET. Símbol del pecat de tots els diables a reprendre. Que Wall Street sia un cau de lladres és una opinió que serveix als lladres fracassats per a tenir esperança d’una plaça en el Cel” (The Devil's Dictionary d’Ambrose Bierce, 1842-1914, escriptor estadounidenc).

§  “On no hi resta res, els dimonis hi passen” (Refrany català).

§  “Si lluit contra el pecat amb la meva pròpia força, el diable sap que se’n pot anar a dormir” (Henry Adams, 1838-1918, historiador nordamericà).

§  “Emperò fins i tot en l’acalorada de la baralla ella s’havia adonat de quant ensopit s’esqueia que pogués eixir-se’n sempre amb la seva...Un petit fracàs representava un nou i deliciós plaer” (“Home from the Hill / Amb ell arribà l’escàndol”, 1960, de William Humphrey, *1929, escriptor texà).

§  “Els senzills grups tribals que viuen en l’actualitat no són pas primitius, ans s’han embrutit...El simi nu és, essencialment, una espècie exploradora, i qualsevol societat que no hagi avançat ha fet fallida d’alguna manera, s’ha “esgarriat”. Alguna cosa li ha ocorregut que l’ha impedit d’avençar, quelcom que va contra la tendència natural de l’espècie a explorar i investigar el món que l’envolta” (“The naked Ape- A Zoologist’s Study of the Human Animal / El simi nu-Un estudi de l’animal humà”, 1967, de Desmond Morris, *1928, zoòleg anglès).

§  “En tota dona de lletres hi ha un home fracassat” (Charles Baudelaire, 1821-1867, poeta francès).

§  “Sé que deix el bàndol victoriós pel perdedor, però és preferible morir en el costat que perd que viure sota el Comunisme” Whittaker Chambers

§  “El que passa amb el sistema de guanys sempre ha estat que era summament poc rendible a la majoria dels persones.” (I.B. Blanco)

§  “L'amistat és, cert, el millor bàlsam per a les fiblades d’una decepció amorosa” (Northanger Abbey, Jane Austen, 1775-1817, novel•lista anglesa de tema social).

§  “He sabut una mica durant la vida el que l’acció és. És una existència d’esperances decebudes i d’energies malmeses” (André Maurois, pseudònim d’Emile Herzog , 1885-1967, escriptor francés).

§  “A cada bugada perd un llençol” (Refrany català).

§  “En la vida hi ha quelcom pitjor que el fracàs: no haver intentar res” Franklin D. Roosvelt

§  “Preferesc una bogeria que m'entusiasmi a una veritat que em derroti” (Christoph Martin Wieland, 1733-1813, escriptor alemany).

§  “Usipotii wazazi ulilaniwa” / “Si no respectes ton pare i ta mare, seràs maleït” (Refrany Bena, Tanzània).

§  “La vida sense passió no és sinó una promesa feta malbé” (Barbara Raskin, *1935, escriptora nordamericana).

§  “La natura està sempre en acció i maleeix tota negligència” (Johan Wolfgang von Goethe, 1749-1832, cim de les lletres alemanyes).

§  “No ensopega qui no camina” (Refrany català).

§  “L’única cosa que ha estat un fracàs pitjor que l’organització de la noviolència ha estat l’organització de la violència” (Joan Baez, *1941 o 1943, cantautora estadounidenc de folk i protesta).

§  “Quan tractes d’anar una mica més allà de les teves capacitats reconegudes és inútil de cercar l’aprovació dels amics. Els amics estan fets per als moments de derrota” Henry Miller.

§  “La glòria no rau a no fracassar mai sinó a tornar a aixecar-te cada vegada que caiguis” (Proverbi xinès)

§  “En realitat tan sol fracassen qui no ho intenten” (Anònim).

§  “...en qualque part, als promontoris negres i espinosos de l’Àfrica, la veritat perfumada del lloc romania via, l’herba amarga, impossible d’engolir, del passat, la medul•la del record. Havia començat una vegada a ordenar, cofificar i anotar el passat abans que es perdés per sempre –tal era, si de cas, la tasca que m’havia proposat. Però havia fracassat (era potser irrealitzable?), perquè tan sols assolia d’embalsamar amb paraules alguna faceta d’aquell passat, irrompia sobtadament una nova manera de coneixença que ensorrava tota l’estructura, i l’esquema s’esquarterava per encaixar-se una vegada més en figures inesperades, imprevisibles” (“Clea”, 4t llibre del “Quartet d’Alexandria”, 1957-60, de Lawrence George Durrell, 1912-1990, novel•lista britànic).

§  “... la fe s'oposa a tot intent d'absolutitzar l'activitat en qui es concreta qualsevol compromís històric.És la que podríem anomenar funcionalitat antiidolàtrica de la fe: front a qualsevol temptació d'idolatria envers els propis projectes o concepcions, compromissos assumits o fites assolides, el creient (... ) presenta el regnat de Déu en la seva realització plena no pot identificar-se amb cap realització històrica”.

§  “Per al poble, allò que és de l’Estat, “no és de ningú”, per això el PP ara i abans gent del PsoE saquegen sens aturall i la gent continua votant-los (si els entraven a furtar dins de casa, llavors sí que no els votaven ja). Per això allà on no hi hagut iniciativa privada en l’economia, el que ha passat amb l’Estat i la respectiva economia estatalitzada ha estat desastrós: perquè “no era de ningú”, diguèssim, els quedava massa lluny com per veure-hi cap responsabilitat pròpia o conseqüència fatal, encara que n’hi hagués. En canvi, la lliure competència ha rutllat perquè entraven en joc les economies individuals. I és que tota la gent de tot arreu s’interessa més pel propi negoci i diners que no pas pels de l’Estat, això és natura humana inevitable, i la raó bàsica del fracàs del socialisme estatista o com vulguis dir-li” (Autocitació).

§  “Cal fer esment de la densitat específica que l’opció pel pobres (o minories, vençuts, etc.) confereix a la vida cristiana dins un món on sols semblen comptar els vencedors, els més forts, els més capaços o els dotats de major agressivitat competitiva. J.B. Metz insisteix amb raó que la més radical originalitat de la fe cristiana i la seva més significativa aportació social rau a la rellevància fonamental que atorga als pobres, vençuts i marginats” (Julio Lois, teòleg de l'alliberament).

§  “Crist, el rei dels vençuts”(Mossèn Ballarín).

§  “Endreça’t bé, estimada meva. És un moment històric que podràs explicar als teus néts, com una nit vas veure la caiguda del Vell Sud” (Rhett Butler a Scarlett en “Gone with the Wind / “El Vent s’ho endugué”, 1939).

§  “Scarlett: Però si vau defugir el bloqueig.

Rhett Butler: Per simple profit, per profit només.

Scarlett: Esteu intentant dir-me que no creieu en la causa?

Rhett Butler: Crec en Rhett Butler, és l'única causa que conec” (Del film “Gone with the Wind / “El Vent s’ho endugué”, 1939).

§  “Fracassar no és vergonyós, allò vergonyós és no intemptar-ho” Andrew Matthews

*Curiosament els votants no se senten responsables dels fracassos del govern que han votat. Alberto Moravia (Novel•lista italià. 1.907 - 1.990) 

§  “No hi ha res pitjor que una guerra civil, car els vençuts hi són destruïts per llurs propis amics” (Dionís d’Halicarnas, ca. 68-ca. 8 a. C., retòric i historiador grec).

§  “Quan tractes de fer una mica més del que saps que pots és inútil de cercar l’aprovació dels amics. Els amics estan en el seu millor punt en els moments de la derrota” Henry Miller

§  “És la llei de la guerra que els vencedors tractin els venuts a llur antull” (Juli Cèsar, 100-44 a. C., emperador romà).

§  “La decisió final d’una guerra no deu ser considerada com a absoluta. La nació vençuda sol mirar la derrota com a un mal passatgeer que pot ser reparat en temps posteriors mitjançant combinacions polítiques” (Karl von Clausewitz, 1780-1831, historiador, general i tractadista bel•licista prussià).

§  “La derrota en la guerra no és el major dels mals, excepte quan la infligeix un enemic indigne” (Esquines).

§  “Quan els soldats fugen, mai no es culpen a si mateixos: culpen un general o llurs companys” (Demóstenes).

§  “Potser sia menester que algú gosi ensenyar-los a guaitar la desfeta cara a cara, a explicar-los que, per aixecar-se, cal admetre, d'entrada, que hom és tombat en terra” (Amin Maluf).

§  “No passa de ser natural que els prínceps desitgin estendre llurs dominis, i quan no intempten res més que allò que poden aconseguir, són aplaudits Tanmateix si són incapaços d’assolir-ho, són condemnats, i a dir veritat, no pas sense raó” (Niccolò Machiavelli, 1469-1527, estadista, historiador i tractadista polític florentí, teòric del pragmatisme més cru).

§  “La desfeta sol ser passatgera. És la claudicació la que la converteix en permanent” (Marilyn von Savant, la persona amb més alt coeficient d’intel•ligència conegut arreu del món).

§  “Qui lluita pot perdre, qui no lluita ja ha perdut!” Bertold Brecht

§  “...Perquè ens perdoni la guerra,

que l’ensagna, que l’esguerra.

Abans de passar la ratlla,

M’ajec i beso la terra

I l’acarono amb l’espatlla.

...

Avui en terres de França

I demà més lluny potser,

No em moriré d’enyorança

Ans d’enyorança viuré.

...

Una esperança desfeta,

Una recança infinita.

I una pàtria tan petita

Que la somnio completa” (“Corrandes d’exili”, Joan Oliver, de pseudònim “Pere Quart”)

§  “Qualcú pot fer figa moltes vegades, però no és un fracàs fins que no comenci a culpar-ne un altre” (John Burroughs)

§  “La glòria més gran en la vida no és no fracassar mai, sinó aixecar-te cada cop que caus”

§  “Els fracassos, les adversitats, donen mesura i dimensió”

§  “Errar-la és humà, culpar-ne el que ve darrere encara ho és més” (Desconegut)

§  “País vençut que s'acomoda... s’ho deixa robar tot, a poc a poc: el seu nom, els seus costums, la seua llengua...no té dret que ningú li done cap suport...” (Claude Duclos).

§  “El bé pot resistir derrotes, el mal no pas” (R. Tàgur).

§  “El lloc de naixença de l’èxit per a cada persona rau en l’autoconeixença. L’autoconeixença farà ús de qualsevol cosa que li sia donada. Si els pensaments constructius són plantats, els resultats positius en seran el resultat. Planteu les llavors del fracàs o el fracàs vindrà tot seguit. I des de l’única real llibertat una persona té en la tria dels pensaments amb què nodrirà la pròpia autoconeixença ell és totalment responsable pels resultats que obté” (Sidney Madwed).

§  “Si saps pensar --i no creure que has de ser pensador,

somniar --i no posar-te cap somni per senyor,

si encares per igual els triomfs i els desastres

i els tractes pel que són: impostura i no res;

si pots sofrir, paraules que has dit de bona fe,

que els bordets les capgiren per enredar sapastres;

o mirar~te les coses del teu mes pur deler

per terra trossejades,

i ajupir-te i refer-les amb eines ja esmussades...” (“Si...”, poema de R. Kipling).

§  Un home de caràcter podrà ser derrotat però mai destruït. Enerst Hemingway

§  "Cada fracàs ensenya a l'home alguna cosa que necessitava aprendre."

§  Charles Dickens

§  "El fracàs fortifica als forts."

§  Antoine de Saint-Exupéry

§  "Intentar-ho és el primer pas cap al fracàs"

§  Homer Simpson

§  "L'ambició és l'últim refugi de tot fracàs."

§  Lord Byron

§  "Mai és definitiu l'èxit ni perenne el fracàs."

§  José María Gabriel i Galán

§  "Si algú no té ales i no pot volar, a això no es pot anomenar fracàs".

§  Nota: Al març de 2006, sobre l'actuació de la Unió Africana, que no ha evitat les matances massives en Darfur, Sudan.

§  Font: Diari espanyol El País, 18 de març de 2006.

§  Collins Ihakire, general nigerià

§  "Un fracassat és un home que ha comès un error i no és capaç de convertir-ho en experiència."

§  Elbert Hubbard

Frases cèlebres i citacions sobre el futur.

"Als anys vuitanta hi haurà cada quinze minuts un nou futur".
Andy Warhol.

§  "Prefereixo pensar que el passat és mentida i que el futur no existeix, perquè només vivim el present"

§  Daniel Arzola

§  Els somnis són la mirada del futur de la humanitat "

§  Optimus Prime

§  "S'ha de mirar el futur sense oblidar-te del teu passat"

§  Hugo Espadas

§  "El futur és meravellós però cal fer-ho."

§  Elisa Carrió

§  "El futur no envia heralds."

§  Oscar Wilde

§  "El futur té molts noms. Per als dèbils és l'inabastable. Per als temorosos, el desconegut. Per als valents és l'oportunitat."

§  Victor Hugo

§  "En els anys vuitanta hi haurà cada quinze minuts un nou futur".

§  Andy Warhol

§  "Hi ha mil maneres de seguir però cap de tornar."

§  Fito Paez

§  "M'interessa el futur perquè és el lloc on passaré la resta de la meva vida."

§  Woody Allen

§  "Si veus al futur, digues-li que no vingui"

§  Juan José Castelli

§  "M'agraden més els somnis del futur que la història del passat."

§  Thomas Jefferson

§  "No hi ha futur"

§  Lema mític del Punk nihilista.

§  "Però siguin quines siguin les circumstàncies de la meva mort, moriré amb una fe indestructible en el futurcomunista. Aquesta fe en l'home i el seu futur em dóna, encara ara, una capacitat de resistència que capreligió em pot atorgar. "

§  Lev Trotski - (Del seu Testament)

§  "Si el present és de lluita, el futur és nostre."

§  Ernesto "Che" Guevara

§  "Només aquell que construeix el futur té dret a jutjar el passat"

§  Friedrich Wilhelm Nietzsche

§  "Si el present tracta de jutjar el passat, perdrà el futur."

§  Winston Churchill

§  "The best way to predict the future is to create it"

§  Traducció: "La millor manera de predir el futur és creant-lo."

§  Peter Drucker

Passat

Cites sobre el passat:

"És un error greu mirar al passat amb els ulls del present".
Arturo Pérez-Reverte

§  Hi ha l'avui obert al matí.

Demà, a l'infinit.

Homes d'Espanya: ni el passat ha mort

Ni hi ha el demà,

Ni l'ahir escrit.

*Antonio Machado

§  "És un error greu mirar al passat amb els ulls del present".

§  Arturo Pérez-Reverte

§  Presentació de corsarios de Levante

§  "Qui controla el passat, controla també el present"

§  George Orwell

§  "Fins i tot el passat es pot canviar."

§  Jean-Paul Sartre

§  "M'agraden més els somnis del futur que la història del passat."

§  Thomas Jefferson

§  "Si el present tracta de jutjar el passat, perdrà el futur."

§  Winston Churchill