Anem, almogavers. ¿Estau á punt, fossers?
Feriu, esterminau, matau fins las criaturas,
matarlas sens pietat. Los anjelets al cel!
¿Que fem que no partim?… Lo negre corp espera
rodant sos ulls de sanch per la deserta esfera.
Feriu, esterminau, matau fins las criaturas,
matarlas sens pietat. Los anjelets al cel!
¿Que fem que no partim?… Lo negre corp espera
rodant sos ulls de sanch per la deserta esfera.
Balaguer i Cirera, Víctor
Com soldat que, fugint á tota brida,
las armas va per lo camí llansant,
axís jo pèl camí de aquesta vida
á trosos lo meu cor he anat deixant.”
los nostres se amagaren en tas brenyas,
lo pendó de la patria enarbolat,
y llavors foren, Montserrat, tas penyas
lo temple de la santa llibertat.
las armas va per lo camí llansant,
axís jo pèl camí de aquesta vida
á trosos lo meu cor he anat deixant.”
los nostres se amagaren en tas brenyas,
lo pendó de la patria enarbolat,
y llavors foren, Montserrat, tas penyas
lo temple de la santa llibertat.
Balaguer i Cirera, Víctor
Jo tenia en la muntanya
un castell emmerletat
que n’era el rei de la serra
i n’era el rei de la vall.
En ell mos pares guardaven,
de llurs avis heretat,
un panyo groc i vermell
i llistat per quatre pals.
Mes el drap era d’or fi
i los pals eren de sang,
de la sang d’un noble comte
el Pilós anomenat.
Ai, Castella castellana,
no t’hagués conegut mai!
«El gonfanó de les barres»,
deien els uns en passar;
altres deien: «El penó
de les quatre llibertats.»
Perquè los pals eren quatre
i eren quatre los senyals,
essent cada barra un símbol,
essent un nom cada pal.
Dret es deia lo primer,
i lo segon Llibertat;
Justícia era el nom del terç,
Indústria lo nom del quart.
Ai, Castella castellana,
no t’hagués conegut mai!
El pal del Dret trossejaren
aquells que a Casp congregats
a la llum quedaren cegos
per les prèdiques d’un sant.
La barra de la Justícia,
sota la llosa restà
d’una tomba on se llegeix:
«Carles de Viana aquí jau.»
I els canons de Felip Quint
deixaren la Llibertat
soterrada entre les runes
de Barcelona fumant.
Ai, Castella castellana,
no t’hagués conegut mai!
Si lo drap d’or de mos pares
n’és avui un esvoranc,
i en la torre del castell
n’hi tinc el penó arborat;
si al peu dels merlets en runa
sols ressonen entre planys
les llastimeres esparses
del trobador català;
si ja sols me’n queda un
de mos quatre pals de sang,
és per tu, la de les torres
i dels lleons afamats.
Ai, Castella castellana,
ai si em trenques el quart pal!
un castell emmerletat
que n’era el rei de la serra
i n’era el rei de la vall.
En ell mos pares guardaven,
de llurs avis heretat,
un panyo groc i vermell
i llistat per quatre pals.
Mes el drap era d’or fi
i los pals eren de sang,
de la sang d’un noble comte
el Pilós anomenat.
Ai, Castella castellana,
no t’hagués conegut mai!
«El gonfanó de les barres»,
deien els uns en passar;
altres deien: «El penó
de les quatre llibertats.»
Perquè los pals eren quatre
i eren quatre los senyals,
essent cada barra un símbol,
essent un nom cada pal.
Dret es deia lo primer,
i lo segon Llibertat;
Justícia era el nom del terç,
Indústria lo nom del quart.
Ai, Castella castellana,
no t’hagués conegut mai!
El pal del Dret trossejaren
aquells que a Casp congregats
a la llum quedaren cegos
per les prèdiques d’un sant.
La barra de la Justícia,
sota la llosa restà
d’una tomba on se llegeix:
«Carles de Viana aquí jau.»
I els canons de Felip Quint
deixaren la Llibertat
soterrada entre les runes
de Barcelona fumant.
Ai, Castella castellana,
no t’hagués conegut mai!
Si lo drap d’or de mos pares
n’és avui un esvoranc,
i en la torre del castell
n’hi tinc el penó arborat;
si al peu dels merlets en runa
sols ressonen entre planys
les llastimeres esparses
del trobador català;
si ja sols me’n queda un
de mos quatre pals de sang,
és per tu, la de les torres
i dels lleons afamats.
Ai, Castella castellana,
ai si em trenques el quart pal!
Balaguer i Cirera, Víctor
Jo vaig proscrit, ab l’ànima intranquil·la,
creuant avui la vall, demà la serra,
passejant mon dolor de vila en vila,
de ma família lluny, lluny de ma terra.
I pujo cada jorn a la muntanya,
i allí on la veu de l’eco més s’allunya,
clavant mos ulls en la regió d’Espanya,
jo crido: «Catalunya! Catalunya!»
Ecos dolcíssims que de serra en serra
porteu la veu que us crida carinyosa,
porteu, vos prec, la mia vers la terra
mai com avui al cor i als ulls hermosa.
I los meus llars sabran ma llatzeria,
i mos amics sabran que en terra llunya,
tot gemegant, als ecos cada dia
jo crido: «Catalunya! Catalunya!»
Si desterrat me trobo en terra estranya,
d’ingratitud odiosa viu exemple,
és sols pel crim d’haver volgut que Espanya
ne fos avui de llibertat el temple.
Desert d’amics me trobo tot a l’hora,
cada jorn més la pàtria se m’allunya,
i, foll de desconhort, ab veu que plora,
jo crido: «Catalunya! Catalunya!»
creuant avui la vall, demà la serra,
passejant mon dolor de vila en vila,
de ma família lluny, lluny de ma terra.
I pujo cada jorn a la muntanya,
i allí on la veu de l’eco més s’allunya,
clavant mos ulls en la regió d’Espanya,
jo crido: «Catalunya! Catalunya!»
Ecos dolcíssims que de serra en serra
porteu la veu que us crida carinyosa,
porteu, vos prec, la mia vers la terra
mai com avui al cor i als ulls hermosa.
I los meus llars sabran ma llatzeria,
i mos amics sabran que en terra llunya,
tot gemegant, als ecos cada dia
jo crido: «Catalunya! Catalunya!»
Si desterrat me trobo en terra estranya,
d’ingratitud odiosa viu exemple,
és sols pel crim d’haver volgut que Espanya
ne fos avui de llibertat el temple.
Desert d’amics me trobo tot a l’hora,
cada jorn més la pàtria se m’allunya,
i, foll de desconhort, ab veu que plora,
jo crido: «Catalunya! Catalunya!»
Balaguer i Cirera, Víctor
Balaguer i Cirera, Víctor
Sempre som teixidors d'un oblit de besades,
d'una absència que fingeix
un ritual d'espills bruns,
una petita absència destrossant-nos
teranyines d'uns llavis, una boca
inevitable
com ala dolça poncella de la persuasió.
Un calfred lleu i perfecte.
d'una absència que fingeix
un ritual d'espills bruns,
una petita absència destrossant-nos
teranyines d'uns llavis, una boca
inevitable
com ala dolça poncella de la persuasió.
Un calfred lleu i perfecte.
Ballester, Josep
La nit obre els ulls amb cautela.
Una veu temperada observa l'enigma,
la remor del vers, el ritme pausat
i el color de la memòria.
He après que viure no tenia cap secret,
que l'espera es resigna en la cambra de les rates
que l'eternitat era una paraula de cartró pedra,
que les carícies no perduren,
que el pas de les hores és una gorja de paret llisa,
un oceà sens aigua on el desert fa de funcionari insubornable.
Els camins s'esborren com dibuix en l'arena
tan fràgils com l'amable textura d'uns llavis.
L'oblit recorre cada porus de la pell
com vi perfumat amb espígol
quan la set navega cada límit de la fosca.
He après que l'exili és amic
i els versos
mostren les nafres de l'ànima.
L'impossible.
La mar devastada per la mirada.
Una veu temperada observa l'enigma,
la remor del vers, el ritme pausat
i el color de la memòria.
He après que viure no tenia cap secret,
que l'espera es resigna en la cambra de les rates
que l'eternitat era una paraula de cartró pedra,
que les carícies no perduren,
que el pas de les hores és una gorja de paret llisa,
un oceà sens aigua on el desert fa de funcionari insubornable.
Els camins s'esborren com dibuix en l'arena
tan fràgils com l'amable textura d'uns llavis.
L'oblit recorre cada porus de la pell
com vi perfumat amb espígol
quan la set navega cada límit de la fosca.
He après que l'exili és amic
i els versos
mostren les nafres de l'ànima.
L'impossible.
La mar devastada per la mirada.
Ballester, Josep
La raó parla en veu baixa
Sigmund Freud
Ara sóc la veu de qualsevol de vosaltres: esclau i rei, emperadriu i bruixa, o tots quatre plegats. Però la veu sobretot del meu senyor. Com a bon servidor he preparat la ficció i la litúrgia. Així mateix puc ser un ca biliós, no us penseu!
He contemplat a través de la vostra retina, que és la meua. He observat a través del vidre de Polifem talar un bosc ple d'ànimes; com per art de màgia, he vist un servent de la desídia humiliar els justos; he contemplat pactes i amistats que haurien fet tremolar el vell Mefistòfil.
De tot hi ha hagut en el llibre de registres: userda verda, deutes amb un alt interès, alguna herba amargant i la ruda, s'han catalaogat desamors, però també una dolça pluja emmagatzemada a l'aljub de la memòria. Així i tot, algun nigromant tossut i fatxenda ha intentat robar els pocs guanys que no s'endugué el vendaval.
Ara procure, després de fosques derrotes i la pèrdua d'alguna nau, teixir la tofa alpaca que m'embolcalle a l'hivern. Les poques vides de moix que queden s'han de servar amb viola de galàpet i herba de desfeta; l'adob amb menta pebrera, ànima de nimfa i falzia de pou. Adrece la brúixola a la mar d'aigües tranquil•les entre dos horitzons d'un crepuscle, prop de la desconeguda riba d'abròtan.
La darrera maregassa ens gela els ulls mentre velam i quilla retallen el camí, l'aspra sendera de l'oblit i l'ambició d'un cíclop devora la llum al captard.
Sigmund Freud
Ara sóc la veu de qualsevol de vosaltres: esclau i rei, emperadriu i bruixa, o tots quatre plegats. Però la veu sobretot del meu senyor. Com a bon servidor he preparat la ficció i la litúrgia. Així mateix puc ser un ca biliós, no us penseu!
He contemplat a través de la vostra retina, que és la meua. He observat a través del vidre de Polifem talar un bosc ple d'ànimes; com per art de màgia, he vist un servent de la desídia humiliar els justos; he contemplat pactes i amistats que haurien fet tremolar el vell Mefistòfil.
De tot hi ha hagut en el llibre de registres: userda verda, deutes amb un alt interès, alguna herba amargant i la ruda, s'han catalaogat desamors, però també una dolça pluja emmagatzemada a l'aljub de la memòria. Així i tot, algun nigromant tossut i fatxenda ha intentat robar els pocs guanys que no s'endugué el vendaval.
Ara procure, després de fosques derrotes i la pèrdua d'alguna nau, teixir la tofa alpaca que m'embolcalle a l'hivern. Les poques vides de moix que queden s'han de servar amb viola de galàpet i herba de desfeta; l'adob amb menta pebrera, ànima de nimfa i falzia de pou. Adrece la brúixola a la mar d'aigües tranquil•les entre dos horitzons d'un crepuscle, prop de la desconeguda riba d'abròtan.
La darrera maregassa ens gela els ulls mentre velam i quilla retallen el camí, l'aspra sendera de l'oblit i l'ambició d'un cíclop devora la llum al captard.
Ballester, Josep
¿Com és possible, però, que només la carícia
d'aquelles aigües, la mirada de la seua gelor,
la flaire incestuosa del somni puguen perdonar
el crim? ¿Què has vist: una primera llum
o la ruta dels planetes abans que s'escoltàs
l'inici del silenci? ¿Quina ha estat la providència o la juguesca del fetiller que ens disfressa
la traïdoria en orbetat serena?
El cec:
No hi ha hagut cap suborn que l'espill no pogués afrontar
ni cap gest que propiciàs un sacrifici deslleial.
L'home
aquell intrús sense memòria,
aquella fera que alletaren lloba i escurçó,
ha tatuat la pell de la barbàrie,
l'odi s'ha destil•lat amb fràgils tempestes
com la boira penetra un temps sense escrúpols.
El foll:
He oblidat l'alfabet sense límits
i els paratges de fragància impossible.
Efímera, la llum no ha esbossat
jardins d'estranya il·lusió
ni pluges que anuncien músiques remotes.
He perdut un hivern fugitiu
i la mar habitada pel silenci.
El cec:
Veniu, àngels del saqueig, i prepareu la desmemòria,
metamorfosi dels qui encara no han negat la bellesa
ni han erigit la desolació com a única imatge
d'un temps cisellat amb l'escarpell de la perfecció.
Veniu, àngels del saqueig, i dibuixeu el foscam,
cel•la i subtil domini d'un desig descompost.
d'aquelles aigües, la mirada de la seua gelor,
la flaire incestuosa del somni puguen perdonar
el crim? ¿Què has vist: una primera llum
o la ruta dels planetes abans que s'escoltàs
l'inici del silenci? ¿Quina ha estat la providència o la juguesca del fetiller que ens disfressa
la traïdoria en orbetat serena?
El cec:
No hi ha hagut cap suborn que l'espill no pogués afrontar
ni cap gest que propiciàs un sacrifici deslleial.
L'home
aquell intrús sense memòria,
aquella fera que alletaren lloba i escurçó,
ha tatuat la pell de la barbàrie,
l'odi s'ha destil•lat amb fràgils tempestes
com la boira penetra un temps sense escrúpols.
El foll:
He oblidat l'alfabet sense límits
i els paratges de fragància impossible.
Efímera, la llum no ha esbossat
jardins d'estranya il·lusió
ni pluges que anuncien músiques remotes.
He perdut un hivern fugitiu
i la mar habitada pel silenci.
El cec:
Veniu, àngels del saqueig, i prepareu la desmemòria,
metamorfosi dels qui encara no han negat la bellesa
ni han erigit la desolació com a única imatge
d'un temps cisellat amb l'escarpell de la perfecció.
Veniu, àngels del saqueig, i dibuixeu el foscam,
cel•la i subtil domini d'un desig descompost.
Ballester, Josep
Acaben d'aixecar-se.
Les suors de la nit s'encimbellen dels llits
al tedi ambient familiar.
L'home es renta els peus al racó, sense pressa,
sense aldarull, a pleret d'amnèsia.
Tetis, despentinada, dol la fragància
d'una mitja que repassa.
Mentre assegut al terra -oh malvat bergant-
Aquil·les mulla dits, mans i
galtes en les sobres d'una escudella,
gemega, crida i tot ploriquejant
fa bombolles de moc i xucla un ciri.
Les suors de la nit s'encimbellen dels llits
al tedi ambient familiar.
L'home es renta els peus al racó, sense pressa,
sense aldarull, a pleret d'amnèsia.
Tetis, despentinada, dol la fragància
d'una mitja que repassa.
Mentre assegut al terra -oh malvat bergant-
Aquil·les mulla dits, mans i
galtes en les sobres d'una escudella,
gemega, crida i tot ploriquejant
fa bombolles de moc i xucla un ciri.
Ballester, Josep
la llum acarona l'atles,
el joc pervers i el naufragi de la paraula.
Aquesta és la platja desolada, s'escolta una música efímera.
Aquell és l'aeroport on els ciutadans s'embarquen vers la terra del no-res.
Aquest és el riu de Cronos, tots ens hi banyem sense consciència, la mirada impassible.
Aquells són els meandres de la intriga on els serfs, amb nocturnitat i traïdoria, han cosit la boca dels innocents.
Aquesta és la salina del desig on l'aigua immòbil de l'esperança s'evapora sense remei.
Aquella és la muntanya beneïda pels sants pares que devoren els fills.
Aquest és el penya-segat dels suïcides, el dolor proclama l'infinit.
Aquella és la terra de Xauxa que va idear Pieter Brueghel, la beatitud inunda la impaciència.
Aquesta és l'illa de l'agènesi, els falsos déus juguen a golf amb les promeses mai no acomplertes.
Aquest és l'oceà imperfecte de la metàfora.
Tot és desert.
el joc pervers i el naufragi de la paraula.
Aquesta és la platja desolada, s'escolta una música efímera.
Aquell és l'aeroport on els ciutadans s'embarquen vers la terra del no-res.
Aquest és el riu de Cronos, tots ens hi banyem sense consciència, la mirada impassible.
Aquells són els meandres de la intriga on els serfs, amb nocturnitat i traïdoria, han cosit la boca dels innocents.
Aquesta és la salina del desig on l'aigua immòbil de l'esperança s'evapora sense remei.
Aquella és la muntanya beneïda pels sants pares que devoren els fills.
Aquest és el penya-segat dels suïcides, el dolor proclama l'infinit.
Aquella és la terra de Xauxa que va idear Pieter Brueghel, la beatitud inunda la impaciència.
Aquesta és l'illa de l'agènesi, els falsos déus juguen a golf amb les promeses mai no acomplertes.
Aquest és l'oceà imperfecte de la metàfora.
Tot és desert.
Ballester, Josep
Per ventura allò que més importa no és pas el dolor
o l'alegria humans, sinó,
més aviat, el joc de llums i d'ombres
sobre el cos viu, l'harmonia
única i inimitable."
Va comentar indecís.
Tot bocaterrós, pensatiu, recordant,
potser, amb desig, el carmí intocable o
la blancor marmòria del coll o les sines resplendents
de Lolita Haze.
o l'alegria humans, sinó,
més aviat, el joc de llums i d'ombres
sobre el cos viu, l'harmonia
única i inimitable."
Va comentar indecís.
Tot bocaterrós, pensatiu, recordant,
potser, amb desig, el carmí intocable o
la blancor marmòria del coll o les sines resplendents
de Lolita Haze.
Ballester, Josep
Bruta infàmia que em persegueix per mars i per oceans, per les terres més salvatges i recòndites com falcó perdiguer a l'aguait de la propera víctima. No he tingut cap mena de treva -tu ho saps, desficiós lector- durant set anys, amb els seus dies ignominiosos i les capritxoses nits, amb cada minut comptat amb la clepsidra que devastarà els límits del silenci.
Cada vespre m'encadenen al timó de la galera amb agulles i salnitre. I amb les nafres de l'ànima descobertes al vent, van tatuant-me, molt a poc a poc, els melanoderms més refinats, les venjances i els desamors, promeses no acomplides i el ritme sil•làbic d'un sacrilegi
Cada vespre m'encadenen al timó de la galera amb agulles i salnitre. I amb les nafres de l'ànima descobertes al vent, van tatuant-me, molt a poc a poc, els melanoderms més refinats, les venjances i els desamors, promeses no acomplides i el ritme sil•làbic d'un sacrilegi
Ballester, Josep
FORJARÉ d'aquest mot
misteriós un somni.
D'aquest llamp impossible,
una estrella de mar.
La platja desolada,
d'aquest polsim de lluna.
D'aquest paisatge nu,
un incendi immens.
misteriós un somni.
D'aquest llamp impossible,
una estrella de mar.
La platja desolada,
d'aquest polsim de lluna.
D'aquest paisatge nu,
un incendi immens.
Ballester, Josep
Abans vivia en una petita ciutat
on amb un somrís
la despullada edat reconeixia
la placidesa d'un temps.
Aquells ulls ardits, on ens miràvem
tots dos, infants, dolces paraules.
Enfollits al carrer, corríem riallers,
corríem entre el més bonic dels astres
desfullant la cal•ligrafia d'infantesa.
Però un dia vingueren, ningú no els havia
cridat. Em vestiren uniformat
m'ompliren els ulls de funest suplici,
tot en simetria. Em posaren a la mà
un fusell i una ordre al cap.
Sota la pluja d'una insídia humida.
on amb un somrís
la despullada edat reconeixia
la placidesa d'un temps.
Aquells ulls ardits, on ens miràvem
tots dos, infants, dolces paraules.
Enfollits al carrer, corríem riallers,
corríem entre el més bonic dels astres
desfullant la cal•ligrafia d'infantesa.
Però un dia vingueren, ningú no els havia
cridat. Em vestiren uniformat
m'ompliren els ulls de funest suplici,
tot en simetria. Em posaren a la mà
un fusell i una ordre al cap.
Sota la pluja d'una insídia humida.
Ballester, Josep
L'autobús esperava.
Sota una tarda d'agost, el goig passeja
adormit, interjacent de l'estrany jardí,
en un record de flaires de ginesta,
sense estalviar aqueix bes, nèctar de brodat miratge,
o deixar-te dur
pels cal·ligrames de menta,
fiblada d'uns déus, que ben sovint no fan gestes
ni vols
d'invisibles lligams
dels teus viatgers ulls.
Sota una tarda d'agost, el goig passeja
adormit, interjacent de l'estrany jardí,
en un record de flaires de ginesta,
sense estalviar aqueix bes, nèctar de brodat miratge,
o deixar-te dur
pels cal·ligrames de menta,
fiblada d'uns déus, que ben sovint no fan gestes
ni vols
d'invisibles lligams
dels teus viatgers ulls.
Ballester, Josep
QUAN ja no existirà la mar,
l'orgue de Bach no podrà substituir-la,
ni cap cançó de Purcell, el desig.
Ni Bach ni Purcell, tanmateix,
no podrà substituir-los Déu.
l'orgue de Bach no podrà substituir-la,
ni cap cançó de Purcell, el desig.
Ni Bach ni Purcell, tanmateix,
no podrà substituir-los Déu.
Ballester, Josep
Després de paladejar la tristesa
dels teus ulls, m'han dit que la bellesa
paga sempre un tribut al desamor.
Vaig habitar la riba del desig
on eres l'absència, on s'esborra l'incendi
d'un rastre precís,
d'un espai immediat.
dels teus ulls, m'han dit que la bellesa
paga sempre un tribut al desamor.
Vaig habitar la riba del desig
on eres l'absència, on s'esborra l'incendi
d'un rastre precís,
d'un espai immediat.
Ballester, Josep
Sentir-te víctima a cada moment.
Arrossegat de tanta inútil lucidesa,
on la pluja remena el teu cos, en aquesta
subhastada nit d'ulls glaucs.
Imagina't aquest dissabte mullant-te
els dits d'un blues de tràgica bellesa.
Imagina't que hi ha guerra
i no hi va ningú.
Arrossegat de tanta inútil lucidesa,
on la pluja remena el teu cos, en aquesta
subhastada nit d'ulls glaucs.
Imagina't aquest dissabte mullant-te
els dits d'un blues de tràgica bellesa.
Imagina't que hi ha guerra
i no hi va ningú.
Ballester, Josep
Van crear el teu cel esmolat
amb filferros de topazi,
als colors de belles heràldiques
despullades cada sojorn
dins d'una entelada història.
Et faran sentir baf d'ombres esvalotades,
glaçades vers la fosca,
i una saliva de nafres recorrerà els teus ulls,
mentre bocins de porosa nit et faran pronunciar
sexes d'oblit
Desbordaràs la remor
d'odi que t'han fet sentir.
amb filferros de topazi,
als colors de belles heràldiques
despullades cada sojorn
dins d'una entelada història.
Et faran sentir baf d'ombres esvalotades,
glaçades vers la fosca,
i una saliva de nafres recorrerà els teus ulls,
mentre bocins de porosa nit et faran pronunciar
sexes d'oblit
Desbordaràs la remor
d'odi que t'han fet sentir.
Ballester, Josep
DESIG, espectres i odi devoren l'horitzó.
L'escriptura és l'única existència.
Ni això!
L'escriptura és l'única existència.
Ni això!
Ballester, Josep
(lectura del mite de Patrocle)
IV
La tarda pronuncia la derrota. Els
fills de la lluna eren pastura dels voltors
i la boira desdibuixava els darrers pensaments
de Patrocle: "Sent com la freda por, la fosca
més negra i crua em puja
pels llavis amb una nuesa humida i de cendra.
Com el palau de gel cova la llança
funesta de l'absència: per sempre més
adéu al paisatge amable dels meus avantpassats,
als matins on la mar era auguri d'estima,
per sempre més adéu a aquells ulls i a aquell rostre
de gasela." Ara, la c?mera fa
un tràvel·ling en picat, i s'escolta
Streets of fire de Bruce S.; la seqüència
difuminada es fon en púrpura.
IV
La tarda pronuncia la derrota. Els
fills de la lluna eren pastura dels voltors
i la boira desdibuixava els darrers pensaments
de Patrocle: "Sent com la freda por, la fosca
més negra i crua em puja
pels llavis amb una nuesa humida i de cendra.
Com el palau de gel cova la llança
funesta de l'absència: per sempre més
adéu al paisatge amable dels meus avantpassats,
als matins on la mar era auguri d'estima,
per sempre més adéu a aquells ulls i a aquell rostre
de gasela." Ara, la c?mera fa
un tràvel·ling en picat, i s'escolta
Streets of fire de Bruce S.; la seqüència
difuminada es fon en púrpura.
Ballester, Josep
Hi ha col•leccionistes d'ànimes igual que de bestioles.
Són humans d'una moral irreprotxable i la seua dignitat
perdurarà entre els arxius dels annals de la història.
Només reben consell d'un gabinet d'especialistes
en delicats menesters. Encara que sovint la inflació
posa en perill els guanys, els tipus d'interès
de cadascuna de les ànimes en el mercat interbancari
és molt alt. Es tracta del domini de les ciències
aplicades. Recorde, després d'haver perdut l'ànima,
que un col•leccionista, per cert, molt amable i educat,
em mostrà un armari ple d'ànimes, totes disposades
en perxes i cadascuna amb l'etiqueta detallada.
No hi era la meua. Jo, però, nu, sense aquell espai
on arraconar els problemes de consciència i els mals
pensaments, he buscat als calaixos dels records i
en les vísceres d'un desig. La llàntia consumia l'oli
i la desmemòria foradava la llum. Delicadament vençut,
l'esperança només accelera de manera fulminant la caiguda.
Són humans d'una moral irreprotxable i la seua dignitat
perdurarà entre els arxius dels annals de la història.
Només reben consell d'un gabinet d'especialistes
en delicats menesters. Encara que sovint la inflació
posa en perill els guanys, els tipus d'interès
de cadascuna de les ànimes en el mercat interbancari
és molt alt. Es tracta del domini de les ciències
aplicades. Recorde, després d'haver perdut l'ànima,
que un col•leccionista, per cert, molt amable i educat,
em mostrà un armari ple d'ànimes, totes disposades
en perxes i cadascuna amb l'etiqueta detallada.
No hi era la meua. Jo, però, nu, sense aquell espai
on arraconar els problemes de consciència i els mals
pensaments, he buscat als calaixos dels records i
en les vísceres d'un desig. La llàntia consumia l'oli
i la desmemòria foradava la llum. Delicadament vençut,
l'esperança només accelera de manera fulminant la caiguda.
Ballester, Josep
Gustau de Deu lo que·ls angels no gusten,
perque ab Ell de vos haveu fet mescla.
Y quant mori d’aquella mort tan aspra,
vos ne prengues dins vos la part entegra.
Procurador de tot l’univerç poble,
vexell de fe, cavaller invencible,
be us es degut de força real ceptre,
puix prop la creu morir ves lo Messies.
perque ab Ell de vos haveu fet mescla.
Y quant mori d’aquella mort tan aspra,
vos ne prengues dins vos la part entegra.
Procurador de tot l’univerç poble,
vexell de fe, cavaller invencible,
be us es degut de força real ceptre,
puix prop la creu morir ves lo Messies.
Barceló i Cullerés, Joan
Jocs d'Absolut: només puc invocar
tant l'irreal com el present fugaç:
dins d'un pregon misteri he de tancar
el meu sospir per un bell cos, ai las!
Només amb símbols òrfics puc jugar:
amb cos de dona escric el Vers fal·laç!)
tant l'irreal com el present fugaç:
dins d'un pregon misteri he de tancar
el meu sospir per un bell cos, ai las!
Només amb símbols òrfics puc jugar:
amb cos de dona escric el Vers fal·laç!)
Barceló i Cullerés, Joan
La lluna embriaga, careta de neu
(la filla del pescador)
Guaita el nocturn coixí de llanguiments...
Ni una llàgrima d'or l'entristiria:
Ella és la reina de la Nit i el Dia,
té el cos encès de dolços sofriments.
Ningú no sap els somnis que l'estimen
quan entre núvols vol nèixer un sol càlid.
Ningú no pot entrar al seu esguard pàl·lid
ni navegar-li el cos de plecs que rimen...
Com l'Absolut, només puc invocar
tant l'irreal com el present fugaç:
dins del pregon misteri he de tancar
el meu sospir per un bell cos, ai las!
Tan sols amb símbols òrfics puc jugar,
amb cos de dona escric el Vers fal·laç!
(la filla del pescador)
Guaita el nocturn coixí de llanguiments...
Ni una llàgrima d'or l'entristiria:
Ella és la reina de la Nit i el Dia,
té el cos encès de dolços sofriments.
Ningú no sap els somnis que l'estimen
quan entre núvols vol nèixer un sol càlid.
Ningú no pot entrar al seu esguard pàl·lid
ni navegar-li el cos de plecs que rimen...
Com l'Absolut, només puc invocar
tant l'irreal com el present fugaç:
dins del pregon misteri he de tancar
el meu sospir per un bell cos, ai las!
Tan sols amb símbols òrfics puc jugar,
amb cos de dona escric el Vers fal·laç!
Barceló i Cullerés, Joan
Mare de Deu, lo pes de mes grans colpes
m’a derrocat, ferint m’ab mortal fletxa.
Yo so ben cert no seran res mes naffres,
si·m dau l’exarm que tots los tristes exarma.
m’a derrocat, ferint m’ab mortal fletxa.
Yo so ben cert no seran res mes naffres,
si·m dau l’exarm que tots los tristes exarma.
Barceló i Cullerés, Joan
Obriu, obriu, senyora, vostres coffrens
del tresor gran que Deu vos te ’n comanda,
feu n’a mi part, puix de vos may s’estancha
fer nos grans bens, que ’n vos per tostemps brollen,
y tendre sforç, armat de vostres launes,
que son d’acer que james se pot rompre,
y passare devant l’artelleria,
puix de virtuts teniu forjat lo ceptre.
del tresor gran que Deu vos te ’n comanda,
feu n’a mi part, puix de vos may s’estancha
fer nos grans bens, que ’n vos per tostemps brollen,
y tendre sforç, armat de vostres launes,
que son d’acer que james se pot rompre,
y passare devant l’artelleria,
puix de virtuts teniu forjat lo ceptre.
. Barceló i Cullerés, Joan
Barceló i Cullerés, Joan
Tal vos forga, que no prenint la forga
Jhesus de vos, foreu feta sol fenyx.
Tots ho cantam tots jorns en nostra Sgleia.
Puix vos crea más alta ’n lo principi,
en ser homil, tan baxa us volgues metre,
que lo mes Alt de vos feu tabernacle.
Per hun parlar que digues «fiat michi»,
vos ahombra la virtut de l’Altisme.
Jhesus de vos, foreu feta sol fenyx.
Tots ho cantam tots jorns en nostra Sgleia.
Puix vos crea más alta ’n lo principi,
en ser homil, tan baxa us volgues metre,
que lo mes Alt de vos feu tabernacle.
Per hun parlar que digues «fiat michi»,
vos ahombra la virtut de l’Altisme.
Barceló i Cullerés, Joan
Tot deu tenir un símbol amagat
l'aigua del pou, la lluna que s'hi apaga,
que faci vent i udoli el somni alat,
aquests estels, aquesta nit obaga...
Però no el sé, el fons de les figures
que a sota el fang algú ha inscrit amb signes
d'un alfabet remot: imatges pures
si sou vidents -pels orbs, lletres malignes.
Quan entri al pou tot el que sé ho sabré
a l'inrevés. L'enteniment s'empassa
codis de cec: damunt de l'aigua plou.
(No sap ningú com destriar el clixé
del psalm ocult, però ens hi afanyem amb traça
car som un pou a dins d'un altre pou.
que faci vent i udoli el somni alat,
aquests estels, aquesta nit obaga...
Però no el sé, el fons de les figures
que a sota el fang algú ha inscrit amb signes
d'un alfabet remot: imatges pures
si sou vidents -pels orbs, lletres malignes.
Quan entri al pou tot el que sé ho sabré
a l'inrevés. L'enteniment s'empassa
codis de cec: damunt de l'aigua plou.
(No sap ningú com destriar el clixé
del psalm ocult, però ens hi afanyem amb traça
car som un pou a dins d'un altre pou.
Barceló i Cullerés, Joan
Vos conversas de virtuts circuihida,
de l’enemich nunqua us tempta l’exercit.
Tot quant tingues, per Deu, donas a pobres.
Quant no tingues, donas a lo prohisme.
Vos exercis actes de gran merit,
que res no fes que no fos sant misteri.
Gran cosa ’npren lo que scriu vostra vida;
mes fes que tots los sants de vida santa.
de l’enemich nunqua us tempta l’exercit.
Tot quant tingues, per Deu, donas a pobres.
Quant no tingues, donas a lo prohisme.
Vos exercis actes de gran merit,
que res no fes que no fos sant misteri.
Gran cosa ’npren lo que scriu vostra vida;
mes fes que tots los sants de vida santa.
Barceló i Cullerés, Joan
Vull resumir què és ser feliç
menjar, dormir, assaborir el paisatge
i jeure amb dona d'or en llit ben llis,
passar pel món sense pagar peatge.
Jo ja en tinc prou: m'ho dic quan parlo amb mi,
davant l'espill de plata renegrida,
el ventre ple, als dits el vi més fi,
imaginant mullers de molta mida.
(Però no és cert. Llegiu sinó, aquest vers.
L'he fet potser perquè el necessitava,
com l'aigua el mar, com l'òliva la nit.
Per ser feliç cal, doncs, ser ben pervers,
foragitar del rostre moc i bava,
no refelctir en paper el propi neguit
i jeure amb dona d'or en llit ben llis,
passar pel món sense pagar peatge.
Jo ja en tinc prou: m'ho dic quan parlo amb mi,
davant l'espill de plata renegrida,
el ventre ple, als dits el vi més fi,
imaginant mullers de molta mida.
(Però no és cert. Llegiu sinó, aquest vers.
L'he fet potser perquè el necessitava,
com l'aigua el mar, com l'òliva la nit.
Per ser feliç cal, doncs, ser ben pervers,
foragitar del rostre moc i bava,
no refelctir en paper el propi neguit
Barceló i Cullerés, Joan
A cada indret del Planeta,
a cada prat, a cada vall,
a tots els rius, als oceans,
al racó més amagat
hi ha vida per perdurar.
Equilibri sense conflictes,
mots d’harmonia,
respecte i art
per gestionar les utopies
des del desig a la realitat.
Amb el cap ben alt,
la veu calmada
i el cor en pau.
a cada prat, a cada vall,
a tots els rius, als oceans,
al racó més amagat
hi ha vida per perdurar.
Equilibri sense conflictes,
mots d’harmonia,
respecte i art
per gestionar les utopies
des del desig a la realitat.
Amb el cap ben alt,
la veu calmada
i el cor en pau.
Barriel, Isabel
En Jan Bein, un rapsoda-surfista recita el poema "Estiu" (de "Les quatre estacions de l'any") al programa "Querty"*, de Barcelona TV, emés el proppassat 23 de juliol.
Ho has fet molt bé, Jan. Enhorabona!
Ho has fet molt bé, Jan. Enhorabona!
Barriel, Isabel
A la vora de la mar
he trobat una gavina,
a la vora de la mar,
la gavina ha volat.
A la vora de la mar
he trobat a quatre crancs,
a la vora de la mar,
els crancs s'han amagat.
A la vora de la mar
he vist la lluna plena,
a la vora de la mar,
la lluna s'ha quedat.
Mirem la lluna i jo,
mirem l'aigua salada,
la lluna des del cel,
i jo des de la platja.
A la vora de la mar
he vist la lluna plena,
a la vora de la mar,
la lluna s'ha quedat.
he trobat una gavina,
a la vora de la mar,
la gavina ha volat.
A la vora de la mar
he trobat a quatre crancs,
a la vora de la mar,
els crancs s'han amagat.
A la vora de la mar
he vist la lluna plena,
a la vora de la mar,
la lluna s'ha quedat.
Mirem la lluna i jo,
mirem l'aigua salada,
la lluna des del cel,
i jo des de la platja.
A la vora de la mar
he vist la lluna plena,
a la vora de la mar,
la lluna s'ha quedat.
Barriel, Isabel
Us agraeixo les mostres de suport, i us convido a que doneu vida als meus poemes.
He rebut suggeriments respecte a que jo mateixa faci les recomanacions per edats, etapes o cicles; em sembla, però, que vosaltres podeu valorar millor les adequades aplicacions per dos motius:
Hi ha molts poemes que són polivalents, i que son aplicables a nivells/edats diversos tot adaptant-t'hi la metodologia pertinent en funció de les capacitats i/o expectatives dels nens i les nenes.
Una gamma ofertada variada i multitemàtica pot induir a copsar el valor lúdic de la poesia, que mai pot ser una imposició sinó una font de plaer intel·lectual.
He rebut suggeriments respecte a que jo mateixa faci les recomanacions per edats, etapes o cicles; em sembla, però, que vosaltres podeu valorar millor les adequades aplicacions per dos motius:
Hi ha molts poemes que són polivalents, i que son aplicables a nivells/edats diversos tot adaptant-t'hi la metodologia pertinent en funció de les capacitats i/o expectatives dels nens i les nenes.
Una gamma ofertada variada i multitemàtica pot induir a copsar el valor lúdic de la poesia, que mai pot ser una imposició sinó una font de plaer intel·lectual.
Barriel, Isabel
Barriel, IsabelEn absència d'un cavall
o d'una cabra famèlica
t'has de comprar un tallagespa
per mantenir l'herba avall,
proporcionada, no massa alta.
L'endolles, vas passejant
mentre l'empenys cap al davant
i t'aïlles del voltant.
Barriel, Isabel
Aixovar de la natura
patrimoni col·lectiu
artista dels paisatges
viva vida de les fonts.
Font de vida a la Terra,
font de vida per a tots
Barriel, Isabel
Al cel, el sol.
Al sol, el foc.
Al foc, la llum.
El cel, el sol, el foc, la llum...
Tot es fica dins de l’ull.
Barriel, Isabel
No hi ha finestres al mar,
ni portes ni sostres,
és descapotable per dalt.
I balla i salta i canta
cada onada coral.
I amaga tresors enfonsats.
I sorprèn,
i convida la gent
Barriel, Isabel
Elegància natural
al vidre que fa de mirall.
Elegància majestuosa
de la tribuna principal.
Refugi de les ventades,
aixopluc tardoral.
Joc d'imatges que ens enganyen,
cases que es miren simultànias al davant.
Barriel, Isabel
Barriel, Isabel
Mirar i no tocar.
Amanita muscaria,
llar de follets.
Harmonia colorida.
Barriel, Isabel
Formes reverencials,
geometria estudiada
ritme espacial
d'harmonia demostrada.
Volum cromàtic
fet de llum i materia vegetal
que palpita amb un planeta
anomenat La Terra.
Tots llurs habitants
gaudiran de manera extrema
si saben descobrir i compartir
les meravelles que hi regnen.
Una flor diminuta,
la fulla que creix,
l'abundor feta vida
qualsevol dia que neix...
Barriel, Isabel
Malgrat que el dia ens estimbi contra la realitat,
que la llum sigui precària, massa gris i la pluja irregular,
que els carrers guardin a la memòria tota la misèria i molt poca glòria,
malgrat tot i a pesar de, amb permís del poeta Margarit,
que cadascú s'aixoplugui - si vol, si pot- a una casa de misericòrdia.
(Enhorabona, senyor Margarit!)
Barriel, Isabel
M’atabalo al matí
respirant feliç l’ambient humit
i ensumant aquella olor que a la tardor destil·la el bosc
mentre m’esgarrinxo els turmells
i se m’omplen de fang les soles de les botes...
La mirada fixa al terra
obviant del tot els detalls i fenòmens de l’oratge,
evocant en silenci els èxits micològics d’altre temps...
Les primeres alegries venen d’un descobriment
sota un turonet cobert per la pinassa:
uns rovellons tendres i sans, objecte prioritari del desig.
I així successivament aniré trobant-ne més,
ara aquí, ara allà,
al costat d’aquelles pedres,
a la vora de la molsa,
a un camí poc transitat,
entre les herbes mal crescudes,
sota un pi amb el tronc pelat,
caminant sense parar,
furgant a la pineda
i esperant sempre fruir
d’una troballa per fer créixer l’encís.
I el rovell vinós que em taca els dits,
i el suc taronja que es solidifica a la pell del pinetell,
i el tacte flonjo gelatinós i aromàtic de les llenegues,
i el posat de salut flagrant del rossinyol
i aquella idiosincràsia humil i alhora digna del camagroc...
I una col·lecció vistosa dins del cistell
per passejar-la per tot el poble,
anar i venir com per casualitat,
parar-me a parlar amb els coneguts,
pregunta’ls-hi per la família i per l’estiu,
i ensenyar a tothom com de passada
la triomfant collita pròpia.
Sopar el bolets a casa
tancar els ulls,
veure’ls a dojo,
dormir plàcidament...
I a l’endemà, tornar a començar.
Barriel, Isabel
És aquest un any generós,
ens passeja per molts dies,
i ens ofereix un de propina:
ho he vist al calendari de la cuina.
Ens regala un febrer
amb vint-i-quatre hores de més
per contemplar el blau del cel,
per esmorzar bunyols de vent,
per estrenar mitjons vermells,
per trobar-nos al davant una sorpresa,
per esperar amb delí la primavera,
per posar colors a un dibuix negre,
per sopar un plat ple croquetes,
per allargassar enguany l’hivern...
És un any de traspàs,
és un any de cada quatre,
és un any que porta propina:
ho he vist al calendari de la cuina
Barriel, Isabel
Caminar amb el cap ben alt,
trepitjar les fulles seques,
enfonsar els turmells al fang...
I esperar la neu d’hivern,
i esperar que plogui el temps,
que t’envoltin les falgueres
que l’estiu ressequi el sòl,
que et creixin les arrels.
I quan siguis un gran arbre
ignoraràs el teu passat
i esperaràs el sol de març.
Barriel, Isabel
Sovint m'acosto a un petit jardí urbà
que verdeja a prop dels edificis.
Desprenia avui una flaire floral
mentre s'aliava el sol crepuscular
amb una brisa septentrional, geladora.
L'aire era dolç, s'escampava,
omplia els espais buits i a mi em perfumava.
I en ensumar el seu orígen
vaig trobar una arbre atapeït, ple de flors blanques.
No era tarongina, ni era gessamí,
era un arbre que ballava i desprenia aroma fi.
Barriel, Isabel
Aiguabarreig d'aromes hi al camp.
Els colors, determinats:
cada un delimitat
per l'essència de la planta
que li dóna a cada flor entitat.
Blau violat, la farigola,
blau mariner, el romaní
lila solar els lilàs,
taronja foc, els boixacs.
Barriel, Isabel
Barriel, Isabel
L'espai enfosqueix,
la llum s'entrompeça,
som al final de l'estiu.
És anunciada sorpresa
que cada any esdevé
amb suau lleugeresa.
El calendari ho expressa
des del seu vell arxiu
fet de temps i saviesa
sobre el Cel i la Terra.
Arribarà la tardor
carregada d'enyor,
i hores per omplir
el cistell al bosc.
Barriel, Isabel
Arriben els núvols,
es pengen del cel
i fan una capa profunda
de nata i escuma de llet.
S'aixeca primer la brisa,
bufa després el vent
i el raig més valent
es cola encara intens.
Esdevé aquest juliol
un mes de tardor,
declina ser estiu,
que li manca el caliu.
Barriel, Isabel
Avança el temps,
fa drecera,
ens catapulta amb dolçor
cap els dies de més calor.
I oblidem el fred d'hivern,
les albades congelades,
les serralades totes blanques
i aquelles nits de gran foscor.
Ens obre les finestres,
ens fica a casa el sol rogent,
fruita madura a sobre la taula,
i nits de lluna fins el tard.
Barriel, Isabel
La pluja es fa esperar,
pinta un cel blanc estripat
i el desig imminent d'un xàfec immediat
ens gira el cap desesperadament a dalt.
L'aigua escasseja,
ja no puc regar el jardí,
les plantes moren de gana
i al gat li esperen set vides de sequera.
Avui tampoc plourà?
El paraigües envelleix plegat,
les tempestes són objectes de relats,
la pluja fina al terrat és memòria d'un infant...
Barriel, Isabel
Un roser de flors vermelles
ha crescut al meu balcó,
i una esfera d'estrelles
ha dut al cel la primavera.
No puc pas anar a dormir,
que vull estar sempre aquí
per contemplar-li la bellesa
a aquesta nit del mes d'abril.
La lluna en quart creixent
ja travessa la finestra
mentre els somnis obren les portes
a un món de màgia, llum i contes.
Desfilen fins l'albada
les bruixes i les fades
ballant amb els satèl·lits i els estels
que esvairà el primer raig de matinada
Barriel, Isabel
S'enteranyina el cel
a aquella hora incerta de la tarda
a ritme del silenci extrem.
Cauen unes gotes amb embranzida
que han pres el primer lloc.
Ara fan una festa els cargols,
treuen el cap, treuen el cos,
mouen antenes fins que és fosc,
ballen sota el xàfec, ballen tots...
I quan sigui negre nit
l'aigua i la terra seran fang
i els cargols fugint patinaran.
Degota encara el cel
fins que a la fi brilla un estel.
Barriel, Isabel
Un cop de vent s’emporta els núvols,
no hi ha boira, el cel és clar.
Entra un bany de primavera
en obrir a l’alba la finestra,
cada nou raig és un esclat
entre aromes florals intenses.
Es compleix el ritual:
l’any gira estacional.
Barriel, Isabel
Basalts lluents a cada pas
on s’ofeguen fulles seques.
Són miralls intermitents
plens de pluja atrapada,
breus llacunes urbanes
per mullar-nos els dos peus
i posar màgia de llum i aigua
a cada passejada.
Barriel, Isabel
Ens envaeix el fred sense embranzides,
és un fluir constant
que la radio anuncia
i qualsevol dia arriba.
Lleu, abrupte, generós, contundent,
benvingut fred.
Barriel, Isabel
Benvingut, estiu,
que has entrat a l'escenari
il·luminat pel sol a diari,
has entrat a l'escenari
disfressat de turista milionari.
Poses iots al mar blau,
diamants sobre les ones
i balls de nit a un palau
de filigrana estelada a estones.
Benvingut, estiu.
Barriel, Isabel
Tot és blanc i gris i negre
quan cau la pluja de tardor.
Han fugit, són ja memòria
els colors i la clara llum del sol.
Tot és blanc i gris i negre
quan cau la pluja de tardor.
S'ofeguen les fulles al terra
contra un asfalt de plom i por.
Tot és blanc i gris i negre
quan cau la pluja de tardor.
I a ciutat la vida és dura,
les hores s'omplen de foscor.
Tot és blanc i gris i negre
quan cau la pluja de tardor.
Barriel, Isabel
Blau, blue, bleu, blau,
azul, azulete, azulado,
blavós, blavenc, blauet...
T’emblaveixes la mirada,
quan la llences cap al cel,
cap al mar,
a l’horitzó de la Cerdanya una tarda molt, molt clara,
a les rajoles d’un claustre de Portugal
o a la transparència d’una nit d’estiu esbojarrada.
Barriel, Isabel
Blau al cel del capvespre,
blau intens, profund, immens,
marc excels pel primer astre.
Sublim ambient
que precedeix la nit.
Fred, gelor incipient.
Barriel, Isabel
Treus un braç de entre els llençols
i et contesta la llum del sol
que t'aixeca les parpelles
i t'empeny del llit al món.
*
Et saluden les parets, et saluda la finestra,
et saluda el passadís, t'engoleix la cuina.
Et diu bon dia el bany
i el mirall et torna la cara d'un estrany.
S'atribolen els moments
i mentre et pentines ta mirada et reconeix,
t'ofereix una alegre benvinguda.
*
Et diu: -què siguis feliç, què tinguis bon dia!-.
Barriel, Isabel
Ja la tarda estira el dia,
s'arrossega el sol pel cel,
no s'amaga, no encara,
que vol seguir essent el rei.
*
Però la Terra gira i gira,
i quan ja no el veiem
a l'horitzó el sol és sols reflex.
La nit lentament arriba.
*
Escalfa l'altra cara del Planeta,
la foscor ens fica al llit
i ens duu al món dels somnis.
Fins demà, bona nit
Barriel, Isabel
Barriel, Isabel
Terra i fang
herbes i gra,
roques, molses
i arbres gegants.
Bonic panorama
per a l'esquirol,
que de branca en branca
trota pel bosc!
Rosega pinyes,
rosega aglans
fent equilibris,
fent jocs malabars.
Barriel, Isabel
Barriel, Isabel
Bussejar a la fondària del temps cansat,
del que posa la frontera entre el pastor i el ramat,
del temps nebulós, orla de glòria fora d'horaris,
de les hores amb mil minuts,
de setmanes plenes de dies vermells al calendari,
de matins lliures i tardes immenses i nits d'estels...
Bussejar purificant memòries,
catalitzant vida a les bombolles
per les aigues braves entre cabòries.
Barriel, Isabel
Cada fulla troba un lloc
quan subtilment cau de l'arbre,
es deposita a poc a poc
oportuna entre les altres.
Barriel, Isabel
Cada fulla pren color
quan s'instaura la tardor,
i si arriba una ventada
les porta el vent a fer una desfilada
per lluir sa brillantor
a aquella efímera passada.
Barriel, Isabel
A cada pètal del nenúfar
li correspon un mot traçat
per l’aire a sobre d’un papir;
fulles i flors floten sobre el llac
esperant que algú les pugui llegir.
Surt la lluna i el seguici de la nit.
Surt al cel el sol cada albada.
Volen els ocells sota els estels,
volen mosques i mosquits
i no saben què diu l'escrit.
Salta a prop una granota
i un espiadimonis fa una ganyota
mentre passeja una al·lota
que recita i musica amb cada nota:
l'ésser màgic nascut de l'aigua clara
ha vingut a dir aquesta cantata
de paraules transparents
bressolades per les onades.
Somnis d'una cascada,
que regala al rierol gotes gelades.
Barriel, Isabel
El sol i la pluja,
bressols que musiquen
el roser que al camp creix.
La lluna, els estels
de nit il·luminen
cada rosa que neix.
Barriel, Isabel
Barriel, Isabel
Trepitjar un camí cobert d'aigua,
veure com brolla neta i transparent,
sentir el soroll que fa quan canta
i prendre l'ombra entre el verd que va creixent.
Contemplar les generoses nogueres,
caminar una mica més veient els esquirols
que ens miren atents des dels troncs dels arbres de ribera.
Anar pujant camí amunt
i respirar aromes de pins i la dolçor de les figueres...
Barriel, Isabel
Caminava la princesa pel bulevard
mentre els cuiners s’afanyaven
a preparar-li sucs i orxates,
amb mangos, carabasses i papaies,
litxis de la Xina,
de Madagascar, vainilla,
avellanes de Constantí,
xufles d’Alboraia,
canyella de Jamaica
i sucre tropical de canya.
Provà la fina dama un glopet de cada got
i premià amb un somriure el que més li va agradar.
L’endemà tot el servei li preparà gerres plenes
i palanganes i galledes del suc que ella havia triat
i en veure la princesa que no podia opinar
li va agafar tal rabieta que no parà de plorar.
I es que a les princeses que van pels bulevards
i a les persones que caminem pel carrer
ens agrada ten
ir molts sucs per poder provar
Barriel, Isabel
Ha florit el romaní,
ja apunta la farigola.
Els brots de blat brillant
verdegen tot el camp.
*
A la vora del camí
vola alguna papallona
mentre un sol tangencial,
il·lumina cada hora.
*
Polseguera estacional
sobre el gris verdós de cada olivera
i de tant en tant una vinya ancestral
-ceps de comarca vinatera-
espera un ruixat de primavera,
que un cel tan transparent
ens augura una espinosa sequera.
Barriel, Isabel
Barriel, Isabel
Campana de llum,
corol·la blanca.
Seda, vela estanca.
Barriel, Isabel
Barriel, Isabel
Circulant cap a l'oest
veig el sol fet una esfera
de foc incandescent
gegantina i fugissera.
Com a sostre,
un cel inmens
d'absolut gris
i volum intens...
Declina el sol a l'horitzó.
Al davant, troncs i branques definits,
siluetes fosques d'un capvespre ja finit.
I començarà la nit.
Barriel, Isabel
Mira, mira, una flor margarida,
mira, mira, una dama amb pamela antiga,
mira, mira, un elegant senyor d’abans,
mira, mira què n’és de bonica
la gran festa de les disfresses,
la festa gran del carnaval.
Barriel, Isabel
Cases de cucs
Us amagueu entre les herbes,
dissimuleu un cos carnós,
creixeu entre les branques,
magnífics éssers del bosc.
Rovellons de carn compacta,
taronjats o de suc vinós
cases de cucs sou a vegades,
regal, tresor, cau de sabor.
Als cargols i les formigues
teniu per amics i amigues,
la pinassa és el vostre llit,
clar de dia, fosc de nit.
Barriel, Isabel
Castanyada
Torrarem quatre castanyes
quan regni la nit al cel,
i amb històries de fantasmes
tremolarà de por la gent.
Cada esclat del tronc que crema,
cada espurna de la llar
fan del foc la llum extrema.
Quan es buidin les safates
i els panellets siguin record,
quan de les castanyes quedin sols
les clofolles i l'olor,
només llavors esperarem
que passi el temps ràpidament
perquè arribi una altra festa al calendari.
Barriel, Isabel
Cel cobert
per tuls espessos,
gruix de núvols densos.
Llum apaivagada,
es va fent fosc...
Cau la nit
a sobre la terra,
cau la nit
sense lluna, sense estels,
cau la nit.
I el silenci
és al pentagrama
que traça la negror.
Sols té vida cada mot
que escric a l'ordinador.
Barriel, Isabel
Cauen gotes de colors
cauen sobre els mots,
a cada lletra, a cada so
ha reeixit un to.
*
A poc a poc
tot ho pinten els colors.
Fins que una pluja celestial
fa la neteja més bestial.
*
I s'esvaeixen els colors,
tot tendeix a la grisor.
Sense energia,
amb molta por...
Barriel, Isabel
Cel blau cel,
seré sol seré,
llum a dojo,
fred d'hivern.
Dia nítid,
dia clar
que ens empeny
temps enllà...
Barriel, Isabel
Cel ras,
blau serè,
llum, claror, sol
que eixuga mulladers.
Cel ras,
fred a frec,
llum d'hivern.
Barriel, Isabel
Cinc cèntims
Petita i callada,
fang a les soles,
i el cel als ulls
caminava cap al camp.
Agafà un enciam
i deixà allà, al forat,
cinc cèntims i un salt.
Barriel, Isabel
Color cirera
És uncolor de primavera,
és el color de la cirera.
Arracades per a princeses,
pell turgent, aroma dolça.
Granat, vi,
el color de la cirera,
vermell enfosquit,
tresor pedra rubí.
Barriel, Isabel
Color taronja a la taula,
de tardor els aliments:
carbasses i moniatos,
pastanagues i pinatells,
taronges i l'ou de reig.
Els caquis i les mandarines,
i el color del vespre al cel,
quan el sol es retira
i s'amaga discretament.
Barriel, Isabel
Colors, colors,
volem veure el món de colors
i sortir a estones del blanc i negre.
Els fotoreceptors de la retina
han de tenir un paper en la funció.
Barriel, Isabel
Com un pinzell
caigut del cel,
com un bany daurat
de sol i mel.
Tenyint el bosc, tenyint el camp,
grocs, torrats i foc fan un gran ball.
Barriel, Isabel
Els pins fan reverències
a la mar, prop la ginesta,
i totes les atzavares
fan ufanes una festa.
Ha sortit el sol de març,
il·lumina la carena,
a la mar pren un bon bany
i fa color a tota l'arena.
Les onades van i venen,
de la platja fan un món,
les gavines s'hi passegen
i les barques tenen son.
Barriel, Isabel
La parra a dues vessants
ha afillat un munt de pàmpols
i ha crescut més el raïm
que mira al sol de tarda.
Es va inflant cada gotim
augurant bona verema,
i tot el verd que li ha donat l'estiu
serà absent
quan arribi l'hivern.
No ens cal un calendari
per saber-ne l'estació,
doncs mirant-nos el raïm
esbrinarem l'època que és
observant llur canvi a diari
Barriel, Isabel
Dansa el baladre
pinten ses flors esferes roses
entre fulles d'un verd intens.
Balla el llorer,
ballen les ombres,
balla la tarda
amb la calor
d'un diumenge ventós.
Dansa un estiu de juliol
amb les poncelles i el sol
Barriel, Isabel
Dansa de lletres,
coreografia de mots
que, musicats pel vent,
immobilitzaran l'atzar de ser
o seran no res.
Barriel, Isabel
Dauren la tarda el últims raigs,
fan brillar els verds més tendres,
entren a la vermellor dels hibiscus.
Queda immòbil, estàtic i sobirà el llorer.
No es mou ni un bri d'herba,
el cel és d'un blau encara lluminós,
li queden, però, pocs substanciosos minuts
perquè la foscor marqui el ritme de la nit
i ens serveixi un tros de lluna envoltat d'estels.
S'aiguabarregen de cop molts perfums:
la dolçor del gessamí,
la humitat del mar veí,
els records de molts estius viscuts...
Barriel, Isabel
De dos en dos,
sabates, guants i mitjons.
*
De quatre en quatre
les potes de la cadira,
del lleó, el gat i el gos
i les rodes dels transports.
Barriel, Isabel
S’ha fet de nit
i surt la lluna,
s’ha fet de nit,
dormiré al llit.
El llit és tou,
el llit m’agrada,
el llit és meu,
el llit m’abraça.
S’ha fet de nit,
dormiré al llit.
Barriel, Isabel
Quan el Nadal és un projecte,
quan als calendaris regna encara l'estiu,
quan al cel el sol tot el dia és viu,
quan els avets creixen sota la lluna de setembre,
quan somies que ha arribat el fred,
quan la sopa no ens abelleix,
quan les vacances queden enrere,
quan t'empeny l'horari amb quadre negre d'esquela,
quan has de matinar per anar d'hora a estudiar,
quan li queda a l'any uns mesos per acabar...
Quan tot això està passant
has de tenir paciència i bon humor per aguantar,
que el temps passa de pressa i l'has d'aprofitar
mentre esperes amb delí aquell Nadal que un dia ha d'arribar!
Barriel, Isabel
Tanca de cop la porta un cop de vent
i un cop més un núvol gris domina el cel.
Ha estat un cop sec, ensordidor
i de cop he sentit un altre cop la por.
Hi ha moltes forces misterioses
que ens esgarrifen cada cop,
només cal que un cop de vent
tanqui la porta de cop un altre cop.
Barriel, Isabel
Balaguer i Cirera, Víctor
Anem, almogavers. ¿Estau á punt, fossers?
Feriu, esterminau, matau fins las criaturas,
matarlas sens pietat. Los anjelets al cel!
¿Que fem que no partim?… Lo negre corp espera
rodant sos ulls de sanch per la deserta esfera.
Feriu, esterminau, matau fins las criaturas,
matarlas sens pietat. Los anjelets al cel!
¿Que fem que no partim?… Lo negre corp espera
rodant sos ulls de sanch per la deserta esfera.
Balaguer i Cirera, Víctor
Com soldat que, fugint á tota brida,
las armas va per lo camí llansant,
axís jo pèl camí de aquesta vida
á trosos lo meu cor he anat deixant.”
los nostres se amagaren en tas brenyas,
lo pendó de la patria enarbolat,
y llavors foren, Montserrat, tas penyas
lo temple de la santa llibertat.
las armas va per lo camí llansant,
axís jo pèl camí de aquesta vida
á trosos lo meu cor he anat deixant.”
los nostres se amagaren en tas brenyas,
lo pendó de la patria enarbolat,
y llavors foren, Montserrat, tas penyas
lo temple de la santa llibertat.
Balaguer i Cirera, Víctor
Jo tenia en la muntanya
un castell emmerletat
que n’era el rei de la serra
i n’era el rei de la vall.
En ell mos pares guardaven,
de llurs avis heretat,
un panyo groc i vermell
i llistat per quatre pals.
Mes el drap era d’or fi
i los pals eren de sang,
de la sang d’un noble comte
el Pilós anomenat.
Ai, Castella castellana,
no t’hagués conegut mai!
«El gonfanó de les barres»,
deien els uns en passar;
altres deien: «El penó
de les quatre llibertats.»
Perquè los pals eren quatre
i eren quatre los senyals,
essent cada barra un símbol,
essent un nom cada pal.
Dret es deia lo primer,
i lo segon Llibertat;
Justícia era el nom del terç,
Indústria lo nom del quart.
Ai, Castella castellana,
no t’hagués conegut mai!
El pal del Dret trossejaren
aquells que a Casp congregats
a la llum quedaren cegos
per les prèdiques d’un sant.
La barra de la Justícia,
sota la llosa restà
d’una tomba on se llegeix:
«Carles de Viana aquí jau.»
I els canons de Felip Quint
deixaren la Llibertat
soterrada entre les runes
de Barcelona fumant.
Ai, Castella castellana,
no t’hagués conegut mai!
Si lo drap d’or de mos pares
n’és avui un esvoranc,
i en la torre del castell
n’hi tinc el penó arborat;
si al peu dels merlets en runa
sols ressonen entre planys
les llastimeres esparses
del trobador català;
si ja sols me’n queda un
de mos quatre pals de sang,
és per tu, la de les torres
i dels lleons afamats.
Ai, Castella castellana,
ai si em trenques el quart pal!
un castell emmerletat
que n’era el rei de la serra
i n’era el rei de la vall.
En ell mos pares guardaven,
de llurs avis heretat,
un panyo groc i vermell
i llistat per quatre pals.
Mes el drap era d’or fi
i los pals eren de sang,
de la sang d’un noble comte
el Pilós anomenat.
Ai, Castella castellana,
no t’hagués conegut mai!
«El gonfanó de les barres»,
deien els uns en passar;
altres deien: «El penó
de les quatre llibertats.»
Perquè los pals eren quatre
i eren quatre los senyals,
essent cada barra un símbol,
essent un nom cada pal.
Dret es deia lo primer,
i lo segon Llibertat;
Justícia era el nom del terç,
Indústria lo nom del quart.
Ai, Castella castellana,
no t’hagués conegut mai!
El pal del Dret trossejaren
aquells que a Casp congregats
a la llum quedaren cegos
per les prèdiques d’un sant.
La barra de la Justícia,
sota la llosa restà
d’una tomba on se llegeix:
«Carles de Viana aquí jau.»
I els canons de Felip Quint
deixaren la Llibertat
soterrada entre les runes
de Barcelona fumant.
Ai, Castella castellana,
no t’hagués conegut mai!
Si lo drap d’or de mos pares
n’és avui un esvoranc,
i en la torre del castell
n’hi tinc el penó arborat;
si al peu dels merlets en runa
sols ressonen entre planys
les llastimeres esparses
del trobador català;
si ja sols me’n queda un
de mos quatre pals de sang,
és per tu, la de les torres
i dels lleons afamats.
Ai, Castella castellana,
ai si em trenques el quart pal!
Balaguer i Cirera, Víctor
Jo vaig proscrit, ab l’ànima intranquil·la,
creuant avui la vall, demà la serra,
passejant mon dolor de vila en vila,
de ma família lluny, lluny de ma terra.
I pujo cada jorn a la muntanya,
i allí on la veu de l’eco més s’allunya,
clavant mos ulls en la regió d’Espanya,
jo crido: «Catalunya! Catalunya!»
Ecos dolcíssims que de serra en serra
porteu la veu que us crida carinyosa,
porteu, vos prec, la mia vers la terra
mai com avui al cor i als ulls hermosa.
I los meus llars sabran ma llatzeria,
i mos amics sabran que en terra llunya,
tot gemegant, als ecos cada dia
jo crido: «Catalunya! Catalunya!»
Si desterrat me trobo en terra estranya,
d’ingratitud odiosa viu exemple,
és sols pel crim d’haver volgut que Espanya
ne fos avui de llibertat el temple.
Desert d’amics me trobo tot a l’hora,
cada jorn més la pàtria se m’allunya,
i, foll de desconhort, ab veu que plora,
jo crido: «Catalunya! Catalunya!»
creuant avui la vall, demà la serra,
passejant mon dolor de vila en vila,
de ma família lluny, lluny de ma terra.
I pujo cada jorn a la muntanya,
i allí on la veu de l’eco més s’allunya,
clavant mos ulls en la regió d’Espanya,
jo crido: «Catalunya! Catalunya!»
Ecos dolcíssims que de serra en serra
porteu la veu que us crida carinyosa,
porteu, vos prec, la mia vers la terra
mai com avui al cor i als ulls hermosa.
I los meus llars sabran ma llatzeria,
i mos amics sabran que en terra llunya,
tot gemegant, als ecos cada dia
jo crido: «Catalunya! Catalunya!»
Si desterrat me trobo en terra estranya,
d’ingratitud odiosa viu exemple,
és sols pel crim d’haver volgut que Espanya
ne fos avui de llibertat el temple.
Desert d’amics me trobo tot a l’hora,
cada jorn més la pàtria se m’allunya,
i, foll de desconhort, ab veu que plora,
jo crido: «Catalunya! Catalunya!»
Balaguer i Cirera, Víctor
Balaguer i Cirera, Víctor
Sempre som teixidors d'un oblit de besades,
d'una absència que fingeix
un ritual d'espills bruns,
una petita absència destrossant-nos
teranyines d'uns llavis, una boca
inevitable
com ala dolça poncella de la persuasió.
Un calfred lleu i perfecte.
d'una absència que fingeix
un ritual d'espills bruns,
una petita absència destrossant-nos
teranyines d'uns llavis, una boca
inevitable
com ala dolça poncella de la persuasió.
Un calfred lleu i perfecte.
Ballester, Josep
La nit obre els ulls amb cautela.
Una veu temperada observa l'enigma,
la remor del vers, el ritme pausat
i el color de la memòria.
He après que viure no tenia cap secret,
que l'espera es resigna en la cambra de les rates
que l'eternitat era una paraula de cartró pedra,
que les carícies no perduren,
que el pas de les hores és una gorja de paret llisa,
un oceà sens aigua on el desert fa de funcionari insubornable.
Els camins s'esborren com dibuix en l'arena
tan fràgils com l'amable textura d'uns llavis.
L'oblit recorre cada porus de la pell
com vi perfumat amb espígol
quan la set navega cada límit de la fosca.
He après que l'exili és amic
i els versos
mostren les nafres de l'ànima.
L'impossible.
La mar devastada per la mirada.
Una veu temperada observa l'enigma,
la remor del vers, el ritme pausat
i el color de la memòria.
He après que viure no tenia cap secret,
que l'espera es resigna en la cambra de les rates
que l'eternitat era una paraula de cartró pedra,
que les carícies no perduren,
que el pas de les hores és una gorja de paret llisa,
un oceà sens aigua on el desert fa de funcionari insubornable.
Els camins s'esborren com dibuix en l'arena
tan fràgils com l'amable textura d'uns llavis.
L'oblit recorre cada porus de la pell
com vi perfumat amb espígol
quan la set navega cada límit de la fosca.
He après que l'exili és amic
i els versos
mostren les nafres de l'ànima.
L'impossible.
La mar devastada per la mirada.
Ballester, Josep
La raó parla en veu baixa
Sigmund Freud
Ara sóc la veu de qualsevol de vosaltres: esclau i rei, emperadriu i bruixa, o tots quatre plegats. Però la veu sobretot del meu senyor. Com a bon servidor he preparat la ficció i la litúrgia. Així mateix puc ser un ca biliós, no us penseu!
He contemplat a través de la vostra retina, que és la meua. He observat a través del vidre de Polifem talar un bosc ple d'ànimes; com per art de màgia, he vist un servent de la desídia humiliar els justos; he contemplat pactes i amistats que haurien fet tremolar el vell Mefistòfil.
De tot hi ha hagut en el llibre de registres: userda verda, deutes amb un alt interès, alguna herba amargant i la ruda, s'han catalaogat desamors, però també una dolça pluja emmagatzemada a l'aljub de la memòria. Així i tot, algun nigromant tossut i fatxenda ha intentat robar els pocs guanys que no s'endugué el vendaval.
Ara procure, després de fosques derrotes i la pèrdua d'alguna nau, teixir la tofa alpaca que m'embolcalle a l'hivern. Les poques vides de moix que queden s'han de servar amb viola de galàpet i herba de desfeta; l'adob amb menta pebrera, ànima de nimfa i falzia de pou. Adrece la brúixola a la mar d'aigües tranquil•les entre dos horitzons d'un crepuscle, prop de la desconeguda riba d'abròtan.
La darrera maregassa ens gela els ulls mentre velam i quilla retallen el camí, l'aspra sendera de l'oblit i l'ambició d'un cíclop devora la llum al captard.
Sigmund Freud
Ara sóc la veu de qualsevol de vosaltres: esclau i rei, emperadriu i bruixa, o tots quatre plegats. Però la veu sobretot del meu senyor. Com a bon servidor he preparat la ficció i la litúrgia. Així mateix puc ser un ca biliós, no us penseu!
He contemplat a través de la vostra retina, que és la meua. He observat a través del vidre de Polifem talar un bosc ple d'ànimes; com per art de màgia, he vist un servent de la desídia humiliar els justos; he contemplat pactes i amistats que haurien fet tremolar el vell Mefistòfil.
De tot hi ha hagut en el llibre de registres: userda verda, deutes amb un alt interès, alguna herba amargant i la ruda, s'han catalaogat desamors, però també una dolça pluja emmagatzemada a l'aljub de la memòria. Així i tot, algun nigromant tossut i fatxenda ha intentat robar els pocs guanys que no s'endugué el vendaval.
Ara procure, després de fosques derrotes i la pèrdua d'alguna nau, teixir la tofa alpaca que m'embolcalle a l'hivern. Les poques vides de moix que queden s'han de servar amb viola de galàpet i herba de desfeta; l'adob amb menta pebrera, ànima de nimfa i falzia de pou. Adrece la brúixola a la mar d'aigües tranquil•les entre dos horitzons d'un crepuscle, prop de la desconeguda riba d'abròtan.
La darrera maregassa ens gela els ulls mentre velam i quilla retallen el camí, l'aspra sendera de l'oblit i l'ambició d'un cíclop devora la llum al captard.
Ballester, Josep
¿Com és possible, però, que només la carícia
d'aquelles aigües, la mirada de la seua gelor,
la flaire incestuosa del somni puguen perdonar
el crim? ¿Què has vist: una primera llum
o la ruta dels planetes abans que s'escoltàs
l'inici del silenci? ¿Quina ha estat la providència o la juguesca del fetiller que ens disfressa
la traïdoria en orbetat serena?
El cec:
No hi ha hagut cap suborn que l'espill no pogués afrontar
ni cap gest que propiciàs un sacrifici deslleial.
L'home
aquell intrús sense memòria,
aquella fera que alletaren lloba i escurçó,
ha tatuat la pell de la barbàrie,
l'odi s'ha destil•lat amb fràgils tempestes
com la boira penetra un temps sense escrúpols.
El foll:
He oblidat l'alfabet sense límits
i els paratges de fragància impossible.
Efímera, la llum no ha esbossat
jardins d'estranya il·lusió
ni pluges que anuncien músiques remotes.
He perdut un hivern fugitiu
i la mar habitada pel silenci.
El cec:
Veniu, àngels del saqueig, i prepareu la desmemòria,
metamorfosi dels qui encara no han negat la bellesa
ni han erigit la desolació com a única imatge
d'un temps cisellat amb l'escarpell de la perfecció.
Veniu, àngels del saqueig, i dibuixeu el foscam,
cel•la i subtil domini d'un desig descompost.
d'aquelles aigües, la mirada de la seua gelor,
la flaire incestuosa del somni puguen perdonar
el crim? ¿Què has vist: una primera llum
o la ruta dels planetes abans que s'escoltàs
l'inici del silenci? ¿Quina ha estat la providència o la juguesca del fetiller que ens disfressa
la traïdoria en orbetat serena?
El cec:
No hi ha hagut cap suborn que l'espill no pogués afrontar
ni cap gest que propiciàs un sacrifici deslleial.
L'home
aquell intrús sense memòria,
aquella fera que alletaren lloba i escurçó,
ha tatuat la pell de la barbàrie,
l'odi s'ha destil•lat amb fràgils tempestes
com la boira penetra un temps sense escrúpols.
El foll:
He oblidat l'alfabet sense límits
i els paratges de fragància impossible.
Efímera, la llum no ha esbossat
jardins d'estranya il·lusió
ni pluges que anuncien músiques remotes.
He perdut un hivern fugitiu
i la mar habitada pel silenci.
El cec:
Veniu, àngels del saqueig, i prepareu la desmemòria,
metamorfosi dels qui encara no han negat la bellesa
ni han erigit la desolació com a única imatge
d'un temps cisellat amb l'escarpell de la perfecció.
Veniu, àngels del saqueig, i dibuixeu el foscam,
cel•la i subtil domini d'un desig descompost.
Ballester, Josep
Acaben d'aixecar-se.
Les suors de la nit s'encimbellen dels llits
al tedi ambient familiar.
L'home es renta els peus al racó, sense pressa,
sense aldarull, a pleret d'amnèsia.
Tetis, despentinada, dol la fragància
d'una mitja que repassa.
Mentre assegut al terra -oh malvat bergant-
Aquil·les mulla dits, mans i
galtes en les sobres d'una escudella,
gemega, crida i tot ploriquejant
fa bombolles de moc i xucla un ciri.
Les suors de la nit s'encimbellen dels llits
al tedi ambient familiar.
L'home es renta els peus al racó, sense pressa,
sense aldarull, a pleret d'amnèsia.
Tetis, despentinada, dol la fragància
d'una mitja que repassa.
Mentre assegut al terra -oh malvat bergant-
Aquil·les mulla dits, mans i
galtes en les sobres d'una escudella,
gemega, crida i tot ploriquejant
fa bombolles de moc i xucla un ciri.
Ballester, Josep
la llum acarona l'atles,
el joc pervers i el naufragi de la paraula.
Aquesta és la platja desolada, s'escolta una música efímera.
Aquell és l'aeroport on els ciutadans s'embarquen vers la terra del no-res.
Aquest és el riu de Cronos, tots ens hi banyem sense consciència, la mirada impassible.
Aquells són els meandres de la intriga on els serfs, amb nocturnitat i traïdoria, han cosit la boca dels innocents.
Aquesta és la salina del desig on l'aigua immòbil de l'esperança s'evapora sense remei.
Aquella és la muntanya beneïda pels sants pares que devoren els fills.
Aquest és el penya-segat dels suïcides, el dolor proclama l'infinit.
Aquella és la terra de Xauxa que va idear Pieter Brueghel, la beatitud inunda la impaciència.
Aquesta és l'illa de l'agènesi, els falsos déus juguen a golf amb les promeses mai no acomplertes.
Aquest és l'oceà imperfecte de la metàfora.
Tot és desert.
el joc pervers i el naufragi de la paraula.
Aquesta és la platja desolada, s'escolta una música efímera.
Aquell és l'aeroport on els ciutadans s'embarquen vers la terra del no-res.
Aquest és el riu de Cronos, tots ens hi banyem sense consciència, la mirada impassible.
Aquells són els meandres de la intriga on els serfs, amb nocturnitat i traïdoria, han cosit la boca dels innocents.
Aquesta és la salina del desig on l'aigua immòbil de l'esperança s'evapora sense remei.
Aquella és la muntanya beneïda pels sants pares que devoren els fills.
Aquest és el penya-segat dels suïcides, el dolor proclama l'infinit.
Aquella és la terra de Xauxa que va idear Pieter Brueghel, la beatitud inunda la impaciència.
Aquesta és l'illa de l'agènesi, els falsos déus juguen a golf amb les promeses mai no acomplertes.
Aquest és l'oceà imperfecte de la metàfora.
Tot és desert.
Ballester, Josep
Per ventura allò que més importa no és pas el dolor
o l'alegria humans, sinó,
més aviat, el joc de llums i d'ombres
sobre el cos viu, l'harmonia
única i inimitable."
Va comentar indecís.
Tot bocaterrós, pensatiu, recordant,
potser, amb desig, el carmí intocable o
la blancor marmòria del coll o les sines resplendents
de Lolita Haze.
o l'alegria humans, sinó,
més aviat, el joc de llums i d'ombres
sobre el cos viu, l'harmonia
única i inimitable."
Va comentar indecís.
Tot bocaterrós, pensatiu, recordant,
potser, amb desig, el carmí intocable o
la blancor marmòria del coll o les sines resplendents
de Lolita Haze.
Ballester, Josep
Bruta infàmia que em persegueix per mars i per oceans, per les terres més salvatges i recòndites com falcó perdiguer a l'aguait de la propera víctima. No he tingut cap mena de treva -tu ho saps, desficiós lector- durant set anys, amb els seus dies ignominiosos i les capritxoses nits, amb cada minut comptat amb la clepsidra que devastarà els límits del silenci.
Cada vespre m'encadenen al timó de la galera amb agulles i salnitre. I amb les nafres de l'ànima descobertes al vent, van tatuant-me, molt a poc a poc, els melanoderms més refinats, les venjances i els desamors, promeses no acomplides i el ritme sil•làbic d'un sacrilegi
Cada vespre m'encadenen al timó de la galera amb agulles i salnitre. I amb les nafres de l'ànima descobertes al vent, van tatuant-me, molt a poc a poc, els melanoderms més refinats, les venjances i els desamors, promeses no acomplides i el ritme sil•làbic d'un sacrilegi
Ballester, Josep
FORJARÉ d'aquest mot
misteriós un somni.
D'aquest llamp impossible,
una estrella de mar.
La platja desolada,
d'aquest polsim de lluna.
D'aquest paisatge nu,
un incendi immens.
misteriós un somni.
D'aquest llamp impossible,
una estrella de mar.
La platja desolada,
d'aquest polsim de lluna.
D'aquest paisatge nu,
un incendi immens.
Ballester, Josep
Abans vivia en una petita ciutat
on amb un somrís
la despullada edat reconeixia
la placidesa d'un temps.
Aquells ulls ardits, on ens miràvem
tots dos, infants, dolces paraules.
Enfollits al carrer, corríem riallers,
corríem entre el més bonic dels astres
desfullant la cal•ligrafia d'infantesa.
Però un dia vingueren, ningú no els havia
cridat. Em vestiren uniformat
m'ompliren els ulls de funest suplici,
tot en simetria. Em posaren a la mà
un fusell i una ordre al cap.
Sota la pluja d'una insídia humida.
on amb un somrís
la despullada edat reconeixia
la placidesa d'un temps.
Aquells ulls ardits, on ens miràvem
tots dos, infants, dolces paraules.
Enfollits al carrer, corríem riallers,
corríem entre el més bonic dels astres
desfullant la cal•ligrafia d'infantesa.
Però un dia vingueren, ningú no els havia
cridat. Em vestiren uniformat
m'ompliren els ulls de funest suplici,
tot en simetria. Em posaren a la mà
un fusell i una ordre al cap.
Sota la pluja d'una insídia humida.
Ballester, Josep
L'autobús esperava.
Sota una tarda d'agost, el goig passeja
adormit, interjacent de l'estrany jardí,
en un record de flaires de ginesta,
sense estalviar aqueix bes, nèctar de brodat miratge,
o deixar-te dur
pels cal·ligrames de menta,
fiblada d'uns déus, que ben sovint no fan gestes
ni vols
d'invisibles lligams
dels teus viatgers ulls.
Sota una tarda d'agost, el goig passeja
adormit, interjacent de l'estrany jardí,
en un record de flaires de ginesta,
sense estalviar aqueix bes, nèctar de brodat miratge,
o deixar-te dur
pels cal·ligrames de menta,
fiblada d'uns déus, que ben sovint no fan gestes
ni vols
d'invisibles lligams
dels teus viatgers ulls.
Ballester, Josep
QUAN ja no existirà la mar,
l'orgue de Bach no podrà substituir-la,
ni cap cançó de Purcell, el desig.
Ni Bach ni Purcell, tanmateix,
no podrà substituir-los Déu.
l'orgue de Bach no podrà substituir-la,
ni cap cançó de Purcell, el desig.
Ni Bach ni Purcell, tanmateix,
no podrà substituir-los Déu.
Ballester, Josep
Després de paladejar la tristesa
dels teus ulls, m'han dit que la bellesa
paga sempre un tribut al desamor.
Vaig habitar la riba del desig
on eres l'absència, on s'esborra l'incendi
d'un rastre precís,
d'un espai immediat.
dels teus ulls, m'han dit que la bellesa
paga sempre un tribut al desamor.
Vaig habitar la riba del desig
on eres l'absència, on s'esborra l'incendi
d'un rastre precís,
d'un espai immediat.
Ballester, Josep
Sentir-te víctima a cada moment.
Arrossegat de tanta inútil lucidesa,
on la pluja remena el teu cos, en aquesta
subhastada nit d'ulls glaucs.
Imagina't aquest dissabte mullant-te
els dits d'un blues de tràgica bellesa.
Imagina't que hi ha guerra
i no hi va ningú.
Arrossegat de tanta inútil lucidesa,
on la pluja remena el teu cos, en aquesta
subhastada nit d'ulls glaucs.
Imagina't aquest dissabte mullant-te
els dits d'un blues de tràgica bellesa.
Imagina't que hi ha guerra
i no hi va ningú.
Ballester, Josep
Van crear el teu cel esmolat
amb filferros de topazi,
als colors de belles heràldiques
despullades cada sojorn
dins d'una entelada història.
Et faran sentir baf d'ombres esvalotades,
glaçades vers la fosca,
i una saliva de nafres recorrerà els teus ulls,
mentre bocins de porosa nit et faran pronunciar
sexes d'oblit
Desbordaràs la remor
d'odi que t'han fet sentir.
amb filferros de topazi,
als colors de belles heràldiques
despullades cada sojorn
dins d'una entelada història.
Et faran sentir baf d'ombres esvalotades,
glaçades vers la fosca,
i una saliva de nafres recorrerà els teus ulls,
mentre bocins de porosa nit et faran pronunciar
sexes d'oblit
Desbordaràs la remor
d'odi que t'han fet sentir.
Ballester, Josep
DESIG, espectres i odi devoren l'horitzó.
L'escriptura és l'única existència.
Ni això!
L'escriptura és l'única existència.
Ni això!
Ballester, Josep
(lectura del mite de Patrocle)
IV
La tarda pronuncia la derrota. Els
fills de la lluna eren pastura dels voltors
i la boira desdibuixava els darrers pensaments
de Patrocle: "Sent com la freda por, la fosca
més negra i crua em puja
pels llavis amb una nuesa humida i de cendra.
Com el palau de gel cova la llança
funesta de l'absència: per sempre més
adéu al paisatge amable dels meus avantpassats,
als matins on la mar era auguri d'estima,
per sempre més adéu a aquells ulls i a aquell rostre
de gasela." Ara, la c?mera fa
un tràvel·ling en picat, i s'escolta
Streets of fire de Bruce S.; la seqüència
difuminada es fon en púrpura.
IV
La tarda pronuncia la derrota. Els
fills de la lluna eren pastura dels voltors
i la boira desdibuixava els darrers pensaments
de Patrocle: "Sent com la freda por, la fosca
més negra i crua em puja
pels llavis amb una nuesa humida i de cendra.
Com el palau de gel cova la llança
funesta de l'absència: per sempre més
adéu al paisatge amable dels meus avantpassats,
als matins on la mar era auguri d'estima,
per sempre més adéu a aquells ulls i a aquell rostre
de gasela." Ara, la c?mera fa
un tràvel·ling en picat, i s'escolta
Streets of fire de Bruce S.; la seqüència
difuminada es fon en púrpura.
Ballester, Josep
Hi ha col•leccionistes d'ànimes igual que de bestioles.
Són humans d'una moral irreprotxable i la seua dignitat
perdurarà entre els arxius dels annals de la història.
Només reben consell d'un gabinet d'especialistes
en delicats menesters. Encara que sovint la inflació
posa en perill els guanys, els tipus d'interès
de cadascuna de les ànimes en el mercat interbancari
és molt alt. Es tracta del domini de les ciències
aplicades. Recorde, després d'haver perdut l'ànima,
que un col•leccionista, per cert, molt amable i educat,
em mostrà un armari ple d'ànimes, totes disposades
en perxes i cadascuna amb l'etiqueta detallada.
No hi era la meua. Jo, però, nu, sense aquell espai
on arraconar els problemes de consciència i els mals
pensaments, he buscat als calaixos dels records i
en les vísceres d'un desig. La llàntia consumia l'oli
i la desmemòria foradava la llum. Delicadament vençut,
l'esperança només accelera de manera fulminant la caiguda.
Són humans d'una moral irreprotxable i la seua dignitat
perdurarà entre els arxius dels annals de la història.
Només reben consell d'un gabinet d'especialistes
en delicats menesters. Encara que sovint la inflació
posa en perill els guanys, els tipus d'interès
de cadascuna de les ànimes en el mercat interbancari
és molt alt. Es tracta del domini de les ciències
aplicades. Recorde, després d'haver perdut l'ànima,
que un col•leccionista, per cert, molt amable i educat,
em mostrà un armari ple d'ànimes, totes disposades
en perxes i cadascuna amb l'etiqueta detallada.
No hi era la meua. Jo, però, nu, sense aquell espai
on arraconar els problemes de consciència i els mals
pensaments, he buscat als calaixos dels records i
en les vísceres d'un desig. La llàntia consumia l'oli
i la desmemòria foradava la llum. Delicadament vençut,
l'esperança només accelera de manera fulminant la caiguda.
Ballester, Josep
Gustau de Deu lo que·ls angels no gusten,
perque ab Ell de vos haveu fet mescla.
Y quant mori d’aquella mort tan aspra,
vos ne prengues dins vos la part entegra.
Procurador de tot l’univerç poble,
vexell de fe, cavaller invencible,
be us es degut de força real ceptre,
puix prop la creu morir ves lo Messies.
perque ab Ell de vos haveu fet mescla.
Y quant mori d’aquella mort tan aspra,
vos ne prengues dins vos la part entegra.
Procurador de tot l’univerç poble,
vexell de fe, cavaller invencible,
be us es degut de força real ceptre,
puix prop la creu morir ves lo Messies.
Barceló i Cullerés, Joan
Jocs d'Absolut: només puc invocar
tant l'irreal com el present fugaç:
dins d'un pregon misteri he de tancar
el meu sospir per un bell cos, ai las!
Només amb símbols òrfics puc jugar:
amb cos de dona escric el Vers fal·laç!)
tant l'irreal com el present fugaç:
dins d'un pregon misteri he de tancar
el meu sospir per un bell cos, ai las!
Només amb símbols òrfics puc jugar:
amb cos de dona escric el Vers fal·laç!)
Barceló i Cullerés, Joan
La lluna embriaga, careta de neu
(la filla del pescador)
Guaita el nocturn coixí de llanguiments...
Ni una llàgrima d'or l'entristiria:
Ella és la reina de la Nit i el Dia,
té el cos encès de dolços sofriments.
Ningú no sap els somnis que l'estimen
quan entre núvols vol nèixer un sol càlid.
Ningú no pot entrar al seu esguard pàl·lid
ni navegar-li el cos de plecs que rimen...
Com l'Absolut, només puc invocar
tant l'irreal com el present fugaç:
dins del pregon misteri he de tancar
el meu sospir per un bell cos, ai las!
Tan sols amb símbols òrfics puc jugar,
amb cos de dona escric el Vers fal·laç!
(la filla del pescador)
Guaita el nocturn coixí de llanguiments...
Ni una llàgrima d'or l'entristiria:
Ella és la reina de la Nit i el Dia,
té el cos encès de dolços sofriments.
Ningú no sap els somnis que l'estimen
quan entre núvols vol nèixer un sol càlid.
Ningú no pot entrar al seu esguard pàl·lid
ni navegar-li el cos de plecs que rimen...
Com l'Absolut, només puc invocar
tant l'irreal com el present fugaç:
dins del pregon misteri he de tancar
el meu sospir per un bell cos, ai las!
Tan sols amb símbols òrfics puc jugar,
amb cos de dona escric el Vers fal·laç!
Barceló i Cullerés, Joan
Mare de Deu, lo pes de mes grans colpes
m’a derrocat, ferint m’ab mortal fletxa.
Yo so ben cert no seran res mes naffres,
si·m dau l’exarm que tots los tristes exarma.
m’a derrocat, ferint m’ab mortal fletxa.
Yo so ben cert no seran res mes naffres,
si·m dau l’exarm que tots los tristes exarma.
Barceló i Cullerés, Joan
Obriu, obriu, senyora, vostres coffrens
del tresor gran que Deu vos te ’n comanda,
feu n’a mi part, puix de vos may s’estancha
fer nos grans bens, que ’n vos per tostemps brollen,
y tendre sforç, armat de vostres launes,
que son d’acer que james se pot rompre,
y passare devant l’artelleria,
puix de virtuts teniu forjat lo ceptre.
del tresor gran que Deu vos te ’n comanda,
feu n’a mi part, puix de vos may s’estancha
fer nos grans bens, que ’n vos per tostemps brollen,
y tendre sforç, armat de vostres launes,
que son d’acer que james se pot rompre,
y passare devant l’artelleria,
puix de virtuts teniu forjat lo ceptre.
. Barceló i Cullerés, Joan
Barceló i Cullerés, Joan
Tal vos forga, que no prenint la forga
Jhesus de vos, foreu feta sol fenyx.
Tots ho cantam tots jorns en nostra Sgleia.
Puix vos crea más alta ’n lo principi,
en ser homil, tan baxa us volgues metre,
que lo mes Alt de vos feu tabernacle.
Per hun parlar que digues «fiat michi»,
vos ahombra la virtut de l’Altisme.
Jhesus de vos, foreu feta sol fenyx.
Tots ho cantam tots jorns en nostra Sgleia.
Puix vos crea más alta ’n lo principi,
en ser homil, tan baxa us volgues metre,
que lo mes Alt de vos feu tabernacle.
Per hun parlar que digues «fiat michi»,
vos ahombra la virtut de l’Altisme.
Barceló i Cullerés, Joan
Tot deu tenir un símbol amagat
l'aigua del pou, la lluna que s'hi apaga,
que faci vent i udoli el somni alat,
aquests estels, aquesta nit obaga...
Però no el sé, el fons de les figures
que a sota el fang algú ha inscrit amb signes
d'un alfabet remot: imatges pures
si sou vidents -pels orbs, lletres malignes.
Quan entri al pou tot el que sé ho sabré
a l'inrevés. L'enteniment s'empassa
codis de cec: damunt de l'aigua plou.
(No sap ningú com destriar el clixé
del psalm ocult, però ens hi afanyem amb traça
car som un pou a dins d'un altre pou.
que faci vent i udoli el somni alat,
aquests estels, aquesta nit obaga...
Però no el sé, el fons de les figures
que a sota el fang algú ha inscrit amb signes
d'un alfabet remot: imatges pures
si sou vidents -pels orbs, lletres malignes.
Quan entri al pou tot el que sé ho sabré
a l'inrevés. L'enteniment s'empassa
codis de cec: damunt de l'aigua plou.
(No sap ningú com destriar el clixé
del psalm ocult, però ens hi afanyem amb traça
car som un pou a dins d'un altre pou.
Barceló i Cullerés, Joan
Vos conversas de virtuts circuihida,
de l’enemich nunqua us tempta l’exercit.
Tot quant tingues, per Deu, donas a pobres.
Quant no tingues, donas a lo prohisme.
Vos exercis actes de gran merit,
que res no fes que no fos sant misteri.
Gran cosa ’npren lo que scriu vostra vida;
mes fes que tots los sants de vida santa.
de l’enemich nunqua us tempta l’exercit.
Tot quant tingues, per Deu, donas a pobres.
Quant no tingues, donas a lo prohisme.
Vos exercis actes de gran merit,
que res no fes que no fos sant misteri.
Gran cosa ’npren lo que scriu vostra vida;
mes fes que tots los sants de vida santa.
Barceló i Cullerés, Joan
Vull resumir què és ser feliç
menjar, dormir, assaborir el paisatge
i jeure amb dona d'or en llit ben llis,
passar pel món sense pagar peatge.
Jo ja en tinc prou: m'ho dic quan parlo amb mi,
davant l'espill de plata renegrida,
el ventre ple, als dits el vi més fi,
imaginant mullers de molta mida.
(Però no és cert. Llegiu sinó, aquest vers.
L'he fet potser perquè el necessitava,
com l'aigua el mar, com l'òliva la nit.
Per ser feliç cal, doncs, ser ben pervers,
foragitar del rostre moc i bava,
no refelctir en paper el propi neguit
i jeure amb dona d'or en llit ben llis,
passar pel món sense pagar peatge.
Jo ja en tinc prou: m'ho dic quan parlo amb mi,
davant l'espill de plata renegrida,
el ventre ple, als dits el vi més fi,
imaginant mullers de molta mida.
(Però no és cert. Llegiu sinó, aquest vers.
L'he fet potser perquè el necessitava,
com l'aigua el mar, com l'òliva la nit.
Per ser feliç cal, doncs, ser ben pervers,
foragitar del rostre moc i bava,
no refelctir en paper el propi neguit
Barceló i Cullerés, Joan
A cada indret del Planeta,
a cada prat, a cada vall,
a tots els rius, als oceans,
al racó més amagat
hi ha vida per perdurar.
Equilibri sense conflictes,
mots d’harmonia,
respecte i art
per gestionar les utopies
des del desig a la realitat.
Amb el cap ben alt,
la veu calmada
i el cor en pau.
a cada prat, a cada vall,
a tots els rius, als oceans,
al racó més amagat
hi ha vida per perdurar.
Equilibri sense conflictes,
mots d’harmonia,
respecte i art
per gestionar les utopies
des del desig a la realitat.
Amb el cap ben alt,
la veu calmada
i el cor en pau.
Barriel, Isabel
En Jan Bein, un rapsoda-surfista recita el poema "Estiu" (de "Les quatre estacions de l'any") al programa "Querty"*, de Barcelona TV, emés el proppassat 23 de juliol.
Ho has fet molt bé, Jan. Enhorabona!
Ho has fet molt bé, Jan. Enhorabona!
Barriel, Isabel
A la vora de la mar
he trobat una gavina,
a la vora de la mar,
la gavina ha volat.
A la vora de la mar
he trobat a quatre crancs,
a la vora de la mar,
els crancs s'han amagat.
A la vora de la mar
he vist la lluna plena,
a la vora de la mar,
la lluna s'ha quedat.
Mirem la lluna i jo,
mirem l'aigua salada,
la lluna des del cel,
i jo des de la platja.
A la vora de la mar
he vist la lluna plena,
a la vora de la mar,
la lluna s'ha quedat.
he trobat una gavina,
a la vora de la mar,
la gavina ha volat.
A la vora de la mar
he trobat a quatre crancs,
a la vora de la mar,
els crancs s'han amagat.
A la vora de la mar
he vist la lluna plena,
a la vora de la mar,
la lluna s'ha quedat.
Mirem la lluna i jo,
mirem l'aigua salada,
la lluna des del cel,
i jo des de la platja.
A la vora de la mar
he vist la lluna plena,
a la vora de la mar,
la lluna s'ha quedat.
Barriel, Isabel
Us agraeixo les mostres de suport, i us convido a que doneu vida als meus poemes.
He rebut suggeriments respecte a que jo mateixa faci les recomanacions per edats, etapes o cicles; em sembla, però, que vosaltres podeu valorar millor les adequades aplicacions per dos motius:
Hi ha molts poemes que són polivalents, i que son aplicables a nivells/edats diversos tot adaptant-t'hi la metodologia pertinent en funció de les capacitats i/o expectatives dels nens i les nenes.
Una gamma ofertada variada i multitemàtica pot induir a copsar el valor lúdic de la poesia, que mai pot ser una imposició sinó una font de plaer intel·lectual.
He rebut suggeriments respecte a que jo mateixa faci les recomanacions per edats, etapes o cicles; em sembla, però, que vosaltres podeu valorar millor les adequades aplicacions per dos motius:
Hi ha molts poemes que són polivalents, i que son aplicables a nivells/edats diversos tot adaptant-t'hi la metodologia pertinent en funció de les capacitats i/o expectatives dels nens i les nenes.
Una gamma ofertada variada i multitemàtica pot induir a copsar el valor lúdic de la poesia, que mai pot ser una imposició sinó una font de plaer intel·lectual.
Barriel, Isabel
Barriel, IsabelEn absència d'un cavall
o d'una cabra famèlica
t'has de comprar un tallagespa
per mantenir l'herba avall,
proporcionada, no massa alta.
L'endolles, vas passejant
mentre l'empenys cap al davant
i t'aïlles del voltant.
Barriel, Isabel
Aixovar de la natura
patrimoni col·lectiu
artista dels paisatges
viva vida de les fonts.
Font de vida a la Terra,
font de vida per a tots
Barriel, Isabel
Al cel, el sol.
Al sol, el foc.
Al foc, la llum.
El cel, el sol, el foc, la llum...
Tot es fica dins de l’ull.
Barriel, Isabel
No hi ha finestres al mar,
ni portes ni sostres,
és descapotable per dalt.
I balla i salta i canta
cada onada coral.
I amaga tresors enfonsats.
I sorprèn,
i convida la gent
Barriel, Isabel
Elegància natural
al vidre que fa de mirall.
Elegància majestuosa
de la tribuna principal.
Refugi de les ventades,
aixopluc tardoral.
Joc d'imatges que ens enganyen,
cases que es miren simultànias al davant.
Barriel, Isabel
Barriel, Isabel
Mirar i no tocar.
Amanita muscaria,
llar de follets.
Harmonia colorida.
Barriel, Isabel
Formes reverencials,
geometria estudiada
ritme espacial
d'harmonia demostrada.
Volum cromàtic
fet de llum i materia vegetal
que palpita amb un planeta
anomenat La Terra.
Tots llurs habitants
gaudiran de manera extrema
si saben descobrir i compartir
les meravelles que hi regnen.
Una flor diminuta,
la fulla que creix,
l'abundor feta vida
qualsevol dia que neix...
Barriel, Isabel
Malgrat que el dia ens estimbi contra la realitat,
que la llum sigui precària, massa gris i la pluja irregular,
que els carrers guardin a la memòria tota la misèria i molt poca glòria,
malgrat tot i a pesar de, amb permís del poeta Margarit,
que cadascú s'aixoplugui - si vol, si pot- a una casa de misericòrdia.
(Enhorabona, senyor Margarit!)
Barriel, Isabel
M’atabalo al matí
respirant feliç l’ambient humit
i ensumant aquella olor que a la tardor destil·la el bosc
mentre m’esgarrinxo els turmells
i se m’omplen de fang les soles de les botes...
La mirada fixa al terra
obviant del tot els detalls i fenòmens de l’oratge,
evocant en silenci els èxits micològics d’altre temps...
Les primeres alegries venen d’un descobriment
sota un turonet cobert per la pinassa:
uns rovellons tendres i sans, objecte prioritari del desig.
I així successivament aniré trobant-ne més,
ara aquí, ara allà,
al costat d’aquelles pedres,
a la vora de la molsa,
a un camí poc transitat,
entre les herbes mal crescudes,
sota un pi amb el tronc pelat,
caminant sense parar,
furgant a la pineda
i esperant sempre fruir
d’una troballa per fer créixer l’encís.
I el rovell vinós que em taca els dits,
i el suc taronja que es solidifica a la pell del pinetell,
i el tacte flonjo gelatinós i aromàtic de les llenegues,
i el posat de salut flagrant del rossinyol
i aquella idiosincràsia humil i alhora digna del camagroc...
I una col·lecció vistosa dins del cistell
per passejar-la per tot el poble,
anar i venir com per casualitat,
parar-me a parlar amb els coneguts,
pregunta’ls-hi per la família i per l’estiu,
i ensenyar a tothom com de passada
la triomfant collita pròpia.
Sopar el bolets a casa
tancar els ulls,
veure’ls a dojo,
dormir plàcidament...
I a l’endemà, tornar a començar.
Barriel, Isabel
És aquest un any generós,
ens passeja per molts dies,
i ens ofereix un de propina:
ho he vist al calendari de la cuina.
Ens regala un febrer
amb vint-i-quatre hores de més
per contemplar el blau del cel,
per esmorzar bunyols de vent,
per estrenar mitjons vermells,
per trobar-nos al davant una sorpresa,
per esperar amb delí la primavera,
per posar colors a un dibuix negre,
per sopar un plat ple croquetes,
per allargassar enguany l’hivern...
És un any de traspàs,
és un any de cada quatre,
és un any que porta propina:
ho he vist al calendari de la cuina
Barriel, Isabel
Caminar amb el cap ben alt,
trepitjar les fulles seques,
enfonsar els turmells al fang...
I esperar la neu d’hivern,
i esperar que plogui el temps,
que t’envoltin les falgueres
que l’estiu ressequi el sòl,
que et creixin les arrels.
I quan siguis un gran arbre
ignoraràs el teu passat
i esperaràs el sol de març.
Barriel, Isabel
Sovint m'acosto a un petit jardí urbà
que verdeja a prop dels edificis.
Desprenia avui una flaire floral
mentre s'aliava el sol crepuscular
amb una brisa septentrional, geladora.
L'aire era dolç, s'escampava,
omplia els espais buits i a mi em perfumava.
I en ensumar el seu orígen
vaig trobar una arbre atapeït, ple de flors blanques.
No era tarongina, ni era gessamí,
era un arbre que ballava i desprenia aroma fi.
Barriel, Isabel
Aiguabarreig d'aromes hi al camp.
Els colors, determinats:
cada un delimitat
per l'essència de la planta
que li dóna a cada flor entitat.
Blau violat, la farigola,
blau mariner, el romaní
lila solar els lilàs,
taronja foc, els boixacs.
Barriel, Isabel
Barriel, Isabel
L'espai enfosqueix,
la llum s'entrompeça,
som al final de l'estiu.
És anunciada sorpresa
que cada any esdevé
amb suau lleugeresa.
El calendari ho expressa
des del seu vell arxiu
fet de temps i saviesa
sobre el Cel i la Terra.
Arribarà la tardor
carregada d'enyor,
i hores per omplir
el cistell al bosc.
Barriel, Isabel
Arriben els núvols,
es pengen del cel
i fan una capa profunda
de nata i escuma de llet.
S'aixeca primer la brisa,
bufa després el vent
i el raig més valent
es cola encara intens.
Esdevé aquest juliol
un mes de tardor,
declina ser estiu,
que li manca el caliu.
Barriel, Isabel
Avança el temps,
fa drecera,
ens catapulta amb dolçor
cap els dies de més calor.
I oblidem el fred d'hivern,
les albades congelades,
les serralades totes blanques
i aquelles nits de gran foscor.
Ens obre les finestres,
ens fica a casa el sol rogent,
fruita madura a sobre la taula,
i nits de lluna fins el tard.
Barriel, Isabel
La pluja es fa esperar,
pinta un cel blanc estripat
i el desig imminent d'un xàfec immediat
ens gira el cap desesperadament a dalt.
L'aigua escasseja,
ja no puc regar el jardí,
les plantes moren de gana
i al gat li esperen set vides de sequera.
Avui tampoc plourà?
El paraigües envelleix plegat,
les tempestes són objectes de relats,
la pluja fina al terrat és memòria d'un infant...
Barriel, Isabel
Un roser de flors vermelles
ha crescut al meu balcó,
i una esfera d'estrelles
ha dut al cel la primavera.
No puc pas anar a dormir,
que vull estar sempre aquí
per contemplar-li la bellesa
a aquesta nit del mes d'abril.
La lluna en quart creixent
ja travessa la finestra
mentre els somnis obren les portes
a un món de màgia, llum i contes.
Desfilen fins l'albada
les bruixes i les fades
ballant amb els satèl·lits i els estels
que esvairà el primer raig de matinada
Barriel, Isabel
S'enteranyina el cel
a aquella hora incerta de la tarda
a ritme del silenci extrem.
Cauen unes gotes amb embranzida
que han pres el primer lloc.
Ara fan una festa els cargols,
treuen el cap, treuen el cos,
mouen antenes fins que és fosc,
ballen sota el xàfec, ballen tots...
I quan sigui negre nit
l'aigua i la terra seran fang
i els cargols fugint patinaran.
Degota encara el cel
fins que a la fi brilla un estel.
Barriel, Isabel
Un cop de vent s’emporta els núvols,
no hi ha boira, el cel és clar.
Entra un bany de primavera
en obrir a l’alba la finestra,
cada nou raig és un esclat
entre aromes florals intenses.
Es compleix el ritual:
l’any gira estacional.
Barriel, Isabel
Basalts lluents a cada pas
on s’ofeguen fulles seques.
Són miralls intermitents
plens de pluja atrapada,
breus llacunes urbanes
per mullar-nos els dos peus
i posar màgia de llum i aigua
a cada passejada.
Barriel, Isabel
Ens envaeix el fred sense embranzides,
és un fluir constant
que la radio anuncia
i qualsevol dia arriba.
Lleu, abrupte, generós, contundent,
benvingut fred.
Barriel, Isabel
Benvingut, estiu,
que has entrat a l'escenari
il·luminat pel sol a diari,
has entrat a l'escenari
disfressat de turista milionari.
Poses iots al mar blau,
diamants sobre les ones
i balls de nit a un palau
de filigrana estelada a estones.
Benvingut, estiu.
Barriel, Isabel
Tot és blanc i gris i negre
quan cau la pluja de tardor.
Han fugit, són ja memòria
els colors i la clara llum del sol.
Tot és blanc i gris i negre
quan cau la pluja de tardor.
S'ofeguen les fulles al terra
contra un asfalt de plom i por.
Tot és blanc i gris i negre
quan cau la pluja de tardor.
I a ciutat la vida és dura,
les hores s'omplen de foscor.
Tot és blanc i gris i negre
quan cau la pluja de tardor.
Barriel, Isabel
Blau, blue, bleu, blau,
azul, azulete, azulado,
blavós, blavenc, blauet...
T’emblaveixes la mirada,
quan la llences cap al cel,
cap al mar,
a l’horitzó de la Cerdanya una tarda molt, molt clara,
a les rajoles d’un claustre de Portugal
o a la transparència d’una nit d’estiu esbojarrada.
Barriel, Isabel
Blau al cel del capvespre,
blau intens, profund, immens,
marc excels pel primer astre.
Sublim ambient
que precedeix la nit.
Fred, gelor incipient.
Barriel, Isabel
Treus un braç de entre els llençols
i et contesta la llum del sol
que t'aixeca les parpelles
i t'empeny del llit al món.
*
Et saluden les parets, et saluda la finestra,
et saluda el passadís, t'engoleix la cuina.
Et diu bon dia el bany
i el mirall et torna la cara d'un estrany.
S'atribolen els moments
i mentre et pentines ta mirada et reconeix,
t'ofereix una alegre benvinguda.
*
Et diu: -què siguis feliç, què tinguis bon dia!-.
Barriel, Isabel
Ja la tarda estira el dia,
s'arrossega el sol pel cel,
no s'amaga, no encara,
que vol seguir essent el rei.
*
Però la Terra gira i gira,
i quan ja no el veiem
a l'horitzó el sol és sols reflex.
La nit lentament arriba.
*
Escalfa l'altra cara del Planeta,
la foscor ens fica al llit
i ens duu al món dels somnis.
Fins demà, bona nit
Barriel, Isabel
Barriel, Isabel
Terra i fang
herbes i gra,
roques, molses
i arbres gegants.
Bonic panorama
per a l'esquirol,
que de branca en branca
trota pel bosc!
Rosega pinyes,
rosega aglans
fent equilibris,
fent jocs malabars.
Barriel, Isabel
Barriel, Isabel
Bussejar a la fondària del temps cansat,
del que posa la frontera entre el pastor i el ramat,
del temps nebulós, orla de glòria fora d'horaris,
de les hores amb mil minuts,
de setmanes plenes de dies vermells al calendari,
de matins lliures i tardes immenses i nits d'estels...
Bussejar purificant memòries,
catalitzant vida a les bombolles
per les aigues braves entre cabòries.
Barriel, Isabel
Cada fulla troba un lloc
quan subtilment cau de l'arbre,
es deposita a poc a poc
oportuna entre les altres.
Barriel, Isabel
Cada fulla pren color
quan s'instaura la tardor,
i si arriba una ventada
les porta el vent a fer una desfilada
per lluir sa brillantor
a aquella efímera passada.
Barriel, Isabel
A cada pètal del nenúfar
li correspon un mot traçat
per l’aire a sobre d’un papir;
fulles i flors floten sobre el llac
esperant que algú les pugui llegir.
Surt la lluna i el seguici de la nit.
Surt al cel el sol cada albada.
Volen els ocells sota els estels,
volen mosques i mosquits
i no saben què diu l'escrit.
Salta a prop una granota
i un espiadimonis fa una ganyota
mentre passeja una al·lota
que recita i musica amb cada nota:
l'ésser màgic nascut de l'aigua clara
ha vingut a dir aquesta cantata
de paraules transparents
bressolades per les onades.
Somnis d'una cascada,
que regala al rierol gotes gelades.
Barriel, Isabel
El sol i la pluja,
bressols que musiquen
el roser que al camp creix.
La lluna, els estels
de nit il·luminen
cada rosa que neix.
Barriel, Isabel
Barriel, Isabel
Trepitjar un camí cobert d'aigua,
veure com brolla neta i transparent,
sentir el soroll que fa quan canta
i prendre l'ombra entre el verd que va creixent.
Contemplar les generoses nogueres,
caminar una mica més veient els esquirols
que ens miren atents des dels troncs dels arbres de ribera.
Anar pujant camí amunt
i respirar aromes de pins i la dolçor de les figueres...
Barriel, Isabel
Caminava la princesa pel bulevard
mentre els cuiners s’afanyaven
a preparar-li sucs i orxates,
amb mangos, carabasses i papaies,
litxis de la Xina,
de Madagascar, vainilla,
avellanes de Constantí,
xufles d’Alboraia,
canyella de Jamaica
i sucre tropical de canya.
Provà la fina dama un glopet de cada got
i premià amb un somriure el que més li va agradar.
L’endemà tot el servei li preparà gerres plenes
i palanganes i galledes del suc que ella havia triat
i en veure la princesa que no podia opinar
li va agafar tal rabieta que no parà de plorar.
I es que a les princeses que van pels bulevards
i a les persones que caminem pel carrer
ens agrada ten
ir molts sucs per poder provar
Barriel, Isabel
Ha florit el romaní,
ja apunta la farigola.
Els brots de blat brillant
verdegen tot el camp.
*
A la vora del camí
vola alguna papallona
mentre un sol tangencial,
il·lumina cada hora.
*
Polseguera estacional
sobre el gris verdós de cada olivera
i de tant en tant una vinya ancestral
-ceps de comarca vinatera-
espera un ruixat de primavera,
que un cel tan transparent
ens augura una espinosa sequera.
Barriel, Isabel
Barriel, Isabel
Campana de llum,
corol·la blanca.
Seda, vela estanca.
Barriel, Isabel
Barriel, Isabel
Circulant cap a l'oest
veig el sol fet una esfera
de foc incandescent
gegantina i fugissera.
Com a sostre,
un cel inmens
d'absolut gris
i volum intens...
Declina el sol a l'horitzó.
Al davant, troncs i branques definits,
siluetes fosques d'un capvespre ja finit.
I començarà la nit.
Barriel, Isabel
Mira, mira, una flor margarida,
mira, mira, una dama amb pamela antiga,
mira, mira, un elegant senyor d’abans,
mira, mira què n’és de bonica
la gran festa de les disfresses,
la festa gran del carnaval.
Barriel, Isabel
Cases de cucs
Us amagueu entre les herbes,
dissimuleu un cos carnós,
creixeu entre les branques,
magnífics éssers del bosc.
Rovellons de carn compacta,
taronjats o de suc vinós
cases de cucs sou a vegades,
regal, tresor, cau de sabor.
Als cargols i les formigues
teniu per amics i amigues,
la pinassa és el vostre llit,
clar de dia, fosc de nit.
Barriel, Isabel
Castanyada
Torrarem quatre castanyes
quan regni la nit al cel,
i amb històries de fantasmes
tremolarà de por la gent.
Cada esclat del tronc que crema,
cada espurna de la llar
fan del foc la llum extrema.
Quan es buidin les safates
i els panellets siguin record,
quan de les castanyes quedin sols
les clofolles i l'olor,
només llavors esperarem
que passi el temps ràpidament
perquè arribi una altra festa al calendari.
Barriel, Isabel
Cel cobert
per tuls espessos,
gruix de núvols densos.
Llum apaivagada,
es va fent fosc...
Cau la nit
a sobre la terra,
cau la nit
sense lluna, sense estels,
cau la nit.
I el silenci
és al pentagrama
que traça la negror.
Sols té vida cada mot
que escric a l'ordinador.
Barriel, Isabel
Cauen gotes de colors
cauen sobre els mots,
a cada lletra, a cada so
ha reeixit un to.
*
A poc a poc
tot ho pinten els colors.
Fins que una pluja celestial
fa la neteja més bestial.
*
I s'esvaeixen els colors,
tot tendeix a la grisor.
Sense energia,
amb molta por...
Barriel, Isabel
Cel blau cel,
seré sol seré,
llum a dojo,
fred d'hivern.
Dia nítid,
dia clar
que ens empeny
temps enllà...
Barriel, Isabel
Cel ras,
blau serè,
llum, claror, sol
que eixuga mulladers.
Cel ras,
fred a frec,
llum d'hivern.
Barriel, Isabel
Cinc cèntims
Petita i callada,
fang a les soles,
i el cel als ulls
caminava cap al camp.
Agafà un enciam
i deixà allà, al forat,
cinc cèntims i un salt.
Barriel, Isabel
Color cirera
És uncolor de primavera,
és el color de la cirera.
Arracades per a princeses,
pell turgent, aroma dolça.
Granat, vi,
el color de la cirera,
vermell enfosquit,
tresor pedra rubí.
Barriel, Isabel
Color taronja a la taula,
de tardor els aliments:
carbasses i moniatos,
pastanagues i pinatells,
taronges i l'ou de reig.
Els caquis i les mandarines,
i el color del vespre al cel,
quan el sol es retira
i s'amaga discretament.
Barriel, Isabel
Colors, colors,
volem veure el món de colors
i sortir a estones del blanc i negre.
Els fotoreceptors de la retina
han de tenir un paper en la funció.
Barriel, Isabel
Com un pinzell
caigut del cel,
com un bany daurat
de sol i mel.
Tenyint el bosc, tenyint el camp,
grocs, torrats i foc fan un gran ball.
Barriel, Isabel
Els pins fan reverències
a la mar, prop la ginesta,
i totes les atzavares
fan ufanes una festa.
Ha sortit el sol de març,
il·lumina la carena,
a la mar pren un bon bany
i fa color a tota l'arena.
Les onades van i venen,
de la platja fan un món,
les gavines s'hi passegen
i les barques tenen son.
Barriel, Isabel
La parra a dues vessants
ha afillat un munt de pàmpols
i ha crescut més el raïm
que mira al sol de tarda.
Es va inflant cada gotim
augurant bona verema,
i tot el verd que li ha donat l'estiu
serà absent
quan arribi l'hivern.
No ens cal un calendari
per saber-ne l'estació,
doncs mirant-nos el raïm
esbrinarem l'època que és
observant llur canvi a diari
Barriel, Isabel
Dansa el baladre
pinten ses flors esferes roses
entre fulles d'un verd intens.
Balla el llorer,
ballen les ombres,
balla la tarda
amb la calor
d'un diumenge ventós.
Dansa un estiu de juliol
amb les poncelles i el sol
Barriel, Isabel
Dansa de lletres,
coreografia de mots
que, musicats pel vent,
immobilitzaran l'atzar de ser
o seran no res.
Barriel, Isabel
Dauren la tarda el últims raigs,
fan brillar els verds més tendres,
entren a la vermellor dels hibiscus.
Queda immòbil, estàtic i sobirà el llorer.
No es mou ni un bri d'herba,
el cel és d'un blau encara lluminós,
li queden, però, pocs substanciosos minuts
perquè la foscor marqui el ritme de la nit
i ens serveixi un tros de lluna envoltat d'estels.
S'aiguabarregen de cop molts perfums:
la dolçor del gessamí,
la humitat del mar veí,
els records de molts estius viscuts...
Barriel, Isabel
De dos en dos,
sabates, guants i mitjons.
*
De quatre en quatre
les potes de la cadira,
del lleó, el gat i el gos
i les rodes dels transports.
Barriel, Isabel
S’ha fet de nit
i surt la lluna,
s’ha fet de nit,
dormiré al llit.
El llit és tou,
el llit m’agrada,
el llit és meu,
el llit m’abraça.
S’ha fet de nit,
dormiré al llit.
Barriel, Isabel
Quan el Nadal és un projecte,
quan als calendaris regna encara l'estiu,
quan al cel el sol tot el dia és viu,
quan els avets creixen sota la lluna de setembre,
quan somies que ha arribat el fred,
quan la sopa no ens abelleix,
quan les vacances queden enrere,
quan t'empeny l'horari amb quadre negre d'esquela,
quan has de matinar per anar d'hora a estudiar,
quan li queda a l'any uns mesos per acabar...
Quan tot això està passant
has de tenir paciència i bon humor per aguantar,
que el temps passa de pressa i l'has d'aprofitar
mentre esperes amb delí aquell Nadal que un dia ha d'arribar!
Barriel, Isabel
Tanca de cop la porta un cop de vent
i un cop més un núvol gris domina el cel.
Ha estat un cop sec, ensordidor
i de cop he sentit un altre cop la por.
Hi ha moltes forces misterioses
que ens esgarrifen cada cop,
només cal que un cop de vent
tanqui la porta de cop un altre cop.
Barriel, Isabel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada